CatalunyaCristiana Setmanari d’informació

i de cultura religiosaANY XLI | NÚM. 2119

2,90 € | 3 MAIG 2020

EDITORIAL i EN PRIMER PLA (P. 3 i 8-12)

Temps de reconstruccióClam social per una economia que posi la persona al centre

P. 16-17

Dones treballadores travessant la plaça Sant Jaume de Barcelona.

Agustí C

odinach

Les retransmissions de la missa per ràdio i televisió tripliquen la seva audiència

EDITORIAL 3CatalunyaCristiana3 MAIG 2020

Divendres fou Primer de Maig, fes-ta de Sant Josep Obrer i Dia Interna-cional dels Treballadors. En el Primer Pla d’aquest número de  Catalunya Cristiana, dedicat a la repercussió del Covid-19 en l’economia, Joan Andreu Parra cita la carta que el papa Francesc va adreçar als moviments socials i po-pulars tot elogiant la seva lluita, sovint silenciosa: «Vosaltres no us tanqueu en la queixa, us arremangueu i continueu treballant per les vostres famílies, pels vostres barris, pel bé comú. Aquesta actitud m’ajuda, em qüestiona i m’en-senya molt.» I els expressa la necessi-tat de dissenyar «l’endemà»: «Vull que pensem en el projecte de desenvolu-pament humà integral que anhelem, centrat en el protagonisme dels Pobles en tota la seva diversitat i l’accés uni-versal a les tres T: terra, sostre i feina [tierra, techo y trabajo].»

Al seu torn, el director de l’Oficina de l’OIT per a Espanya, Joaquín Nieto, afirma que el tipus de societat que con-templen els Objectius del Desenvolu-pament Sostenible de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, es posa en re-lleu amb la crisi: «Com més avançats estaven per país, més gran ha estat la capacitat de resiliència, com més en-darrerits, més dificultats per respondre a la pandèmia...» I apunta que la millor

manera de posar en marxa la recons-trucció de manera efectiva i inclusiva és el diàleg social, a tots els nivells. Ni-eto recorda l’OIT, una organització cen-tenària que, pel seu caràcter tripartit (governs, organitzacions d’empleadors i sindicats), ha aportat una experiència única de diàleg social, concepte que en l’àmbit eclesial és anàleg al de la sinodalitat, avançar junts col·laborant. Preguem que aquesta, arran de la crisi, també s’incrementi.

Aquests dies ha corregut per les xar-xes socials un article de Dalia Ventura de la BBC News que porta per títol Les decisions impossibles que la pandèmia ens ha obligat a prendre on, entre d’al-tres coses, afirma que «el gran drama és que tot això que estem patint ens està fent pensar no sols en allò que val la pena conservar del que hi havia —la vida, l’economia, els sistemes polítics, l’organització social—, sinó que ens planteja una pregunta molt més difícil: què val la pena construir».

Diàleg social i sinodalitat

SUMARI

Contingut

4 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

03 Editorial

05 La setmana

06 Opinió

08 En primer pla

13 Vida eclesial

22 Opinió

24 Reportatge

28 Carta dominical

30 Bíblia

32 Litúrgia

34 Espai lectors

36 Cultura

41 Cultura

46 Agenda

47 Des del carrer

Juan José Aguirre, bisbe de la República Centreafricana

El P. Juan Javier Flores, guardonat amb el VI Memorial Pere Tena

La dignitat de l’ésser humàPÀGINA 18PÀGINA 24

40 Fernando Manresa Presas, in Memoriam

47 Mireia Angerri Feu, presidenta delegada de Mans Unides Barcelona

PÀGINA 20

MAR GALCERAN @MARGALCERAN1PedagogaTan sols l’obertura i l’atenció a les necessitats dels altres pot sal-var-nos de la dessolació

EDUARD SALA @EDSALA62Responsable d’Acció Social de Càritas BarcelonaL’amor no es confina; es contagia. Bona diada de Sant Jordi

LA SETMANA

Zoom

La setmana en tuitsPAPA FRANCESC @PONTIFEX_ESAquesta pandèmia ens recorda que no hi ha diferències ni fron-teres entre els que pateixen. Tots som fràgils, tots iguals, tots valu-osos. Que això que està passant ens sacsegi: és temps d’eliminar les desigualtats, de reparar la injustícia que mina la salut de la humanitat

FRANCESC XAVIER BISBAL I TALLÓ @BISBALTALLORector de Santa Maria i Sagrada Família d’IgualadaPer l’Hospital d’IgualadaLa parròquia de la Sagrada Famí-lia ha fet un donatiu de 5.000 eu-ros a l’Hospital d’Igualada davant la situació creada per l’epidèmia. El gerent, Ferran Garcia, ha acu-sat rebut i ha dit que la donació anirà dedicada a la compra de mascaretes FPP3

EDUARD BRUFAU

5CatalunyaCristiana3 MAIG 2020

Escoltat a Ràdio EstelIGNASI MIRANDACoordinador d’informatius

Festes catalanes Sant Jordi i la Mare de Déu de

Montserrat, patrons de Catalunya, han estat molt presents aquests úl-tims dies. El 23 d’abril, sense activi-tat al carrer, vam acostar als oients l’esperit fratern d’una diada mar-cada pel confinament. «No hauria imaginat mai un Sant Jordi com aquest», deia Maria Carme Ferrer, presidenta del Gremi de Llibreters, en el programa A primera hora. A més, editors i altres col·laboradors van recomanar llibres. I a l’espai de les 18 hores, El Mirador de l’actuali-tat, el director de Claret, Marcel·lí López, i l’editor de Fragmenta, Ig-nasi Moreta, van agrair als lectors la seva resposta malgrat tot.

El 27 vam transmetre la mis-sa conventual des de la basílica de Santa Maria. A les 13 hores en una entrevista especial, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va explicar les seves sensacions en aquest moment difícil. Va recordar sobretot la gent que no ha pogut pujar fins als peus de la Moreneta però que ha rebut igualment el seu impuls, en les celebracions de la festa i la nit abans a la Vetlla, que també vam transmetre en directe.

 

L’efemèride de la setmana5 de maig del 1990: Joan Pau II inicia la seva visita a Mèxic i restableix les relacions diplomàtiques interrompudes 130 anys entre el Vaticà i Mèxic.

D’entre les moltes imatges inusitades que ens deixa la pandèmia de la Covid-19 hi ha la dels bisbes catalans celebrant la reunió número 234 de la Conferència Episcopal Tarraconense de forma telemàtica. En aquesta trobada, que va tenir lloc el dimarts 21 d’abril, entre altres temes rela-cionats amb la pandèmia es va començar a plantejar de quina manera s’haurà de portar a terme, dins del procés gradual de desconfinament, la represa de les celebracions litúrgiques a les parròquies,

Em sembla molt ressenyable la tasca que el Secretariat Inter-diocesà de Catequesi de Catalunya i Balears està fent en aquest temps

OPINIÓ6 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

Amb la pandèmia del coronavi-rus, bona part del clergat ha ideat com ser a prop dels feligresos. D’aquí que s’hagin activat iniciatives de retransmissions locals de l’euca-ristia des de parròquies, capelles, col·legis, etc.

L’impacte mediàtic més fort ha estat el de la proliferació de misses «sense filtre», youtubers esponta-nis, etc. S’està donant una imatge en la qual fàcilment s’identifica ex-clusivament la tasca pastoral amb la sacramental —o el sacramenta-lisme—. No oblidem que una cosa és celebrar l’eucaristia i una altra és «dir missa». És veritat, sense euca-ristia no hi ha Església, però ¿no hem omplert les agendes pastorals en lí-nia només de misses i més misses descuidant la pregària, la lectura i

Només misses?

l’escolta de la Paraula de Déu i l’en-trega als altres?

Per això em sembla molt res-senyable la tasca que el Secreta-riat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i Balears està fent en aquest temps. D’una banda, oferint setmanalment materials adreçats a les famílies que acompanyem a ca-tequesi, amb una proposta d’oratori en família, cants, jocs, manualitats… Tot explicat en un pdf, complemen-

tat per vídeos de suport en xarxes socials. De l’altra, materials adreçats a un perfil més ampli de persones, perquè preparin durant la setmana l’Evangeli del diumenge. És un pdf que té, a més del text bíblic, una pregària senzilla per a tota la família, una proposta de lectio divina que es pot fer individualment o en família i uns dibuixos per acolorir per als més petits.

Des d’altres Secretariats de Bar-celona es van fer els Exercicis Ig-nasians que va oferir el bisbe Toni Vadell. Inicialment adreçats a joves de forma presencial, es van reorien-tar a fer-los per Youtube i per to-thom. Sens dubte, veient les visites, ha tingut una difusió molt més gran que la que hagués tingut de forma presencial.

Imaginem-nos com es poden sentir milers de famílies que han perdut part dels ingressos, si no tots

Confinaments

Per a una majoria, haver-nos de quedar a casa i pràcticament no po-der sortir durant setmanes és una experiència complexa. Les hores es fan llargues, no estar a prop de per-sones estimades és difícil i la falta de determinades relacions socials pot ser pesada. I, per què no dir-ho, també hem pogut trobar a faltar un vermut al bar de la plaça i no ens hem pogut donar aquell petit capri-ci que volíem. Si a aquesta situació, de la qual ens hem pogut exclamar, hi sumem fred, massa persones per habitació, absència de jogui-

nes, desconnexió digital, llegum crònica perquè és el que arriba del banc dels aliments... Quins confina-ments tan diversos! Quines realitats tan diferents pot trobar-se la mestra a l’altre costat de l’ordinador o del telèfon mòbil quan intenta suggerir activitats als alumnes. I amb alguns d’aquests, malgrat l’esforç que força entitats estan realitzant, potser no s’hi ha pogut connectar cap vegada i han desaparegut fins al proper curs.

Una situació tan extraordinària com el confinament, del tot impen-sable fins al moment, ha posat en evidència les diferències socials agreujades per la falta d’habitatge digne en massa ocasions. Molts educadors socials, treballadors so-cials, confinats també, generosos, des d’entitats i ajuntaments, s’apro-pen quotidianament a aquesta rea-litat. A alguns els notes angoixats

pensant en aquells tres germans, en aquella dona el marit de la qual havia marxat al nord d’Europa, en aquella persona gran, sola i amb dificultats d’autonomia, amb aquella noia dis-capacitada, amb qui no pensa nin-gú més. Si el coronavirus ens ha fet sentir febles i vulnerables quan tenim una llar confortable i la capa-citat de proveir-nos d’allò necessari, imaginem-nos com es poden sen-tir milers de famílies que han per-dut part dels ingressos, si no tots. Aquesta societat que evoluciona tecnològicament no pot deixar de valorar els professionals de l’acció social per promocionar, acompan-yar i fer créixer els que, cada cop més, són al límit del sistema. No es tracta només de fer algun donatiu sinó de treballar per una societat més justa on té un paper rellevant qui treballa pels més vulnerables.

PUNT DE VISTA

MIRADA AL MÓN

JOSEP ORIOL PUJOL I HUMETDirector General de la Fundació Pere Tarrés

FERNANDO CORDEROReligós dels Sagrats Cors i periodista

OPINIÓ

UN NOU LLINDAR

7CatalunyaCristiana3 MAIG 2020

SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADABisbe de Mallorca

És majoritària l’opinió que no podem anar sols i que ens necessitem els uns als altres per reconstruir la convivència ciutadana

Quan s’està parlant de pactes per a la reconstrucció de la nostra soci-etat, tan afectada per la pandèmia del coronavirus, l’Església, en la per-sona del papa Francesc, diu que no podem escriure la història present i futura al marge del sofriment de tan-ta gent, i incideix oferint una reflexió que hauríem d’incorporar. Al costat d’aquesta reconstrucció, ell ens pro-posa «un pla per a ressuscitar». Serà bo que, en aquest moment de prova, els cristians facem en positiu aques-ta aportació.

Portem setmanes confinats que han donat per a molt. És majoritària l’opinió que no podem anar sols i que ens necessitem els uns als altres per reconstruir la convivència ciutada-na. «Si alguna cosa hem après al llarg d’aquest temps ´diu el papa Fran-cesc´ és que ningú se salva sol. Les fronteres cauen, els murs s’esfon-dren i tots els discursos integristes es dissolen davant d’una presència quasi imperceptible que manifesta la fragilitat de la qual estem fets. La Pasqua ens convoca i convida a fer memòria d’aquesta altra presència discreta i respectuosa, generosa i reconciliadora...»

Si volem reconstruir hem d’allibe-rar-nos dels vells esquemes propis d’ideologies totalitàries que no han creat més que divisió i violència, per cedir a una nova forma de viure la política des de valors que no adme-

ten cap domini dels uns sobre els altres. El papa Francesc novament fa referència a la globalització de la indiferència que seguirà amenaçant i temptant el nostre caminar. Per ai-xò, posa a la nostra consideració una bateria de preguntes perquè ens ho repensem.

Ell diu que «si actuem com un sol poble, fins i tot davant d’altres epi-dèmies que ens amenacen, podem aconseguir un impacte real». I es demana: «Serem capaços d’actuar responsablement enfront de la fam que pateixen tants, sabent que hi ha aliment per a tots? Seguirem mirant cap a l’altre costat amb un silenci cò-mplice davant d’aquestes guerres ali-mentades per desigs de domini i de poder? Estarem disposats a canviar els estils de vida que submergeixen tants en la pobresa, promovent i ani-mant-nos a dur una vida més austera i humana que faci possible un repar-timent equitatiu dels recursos? Adop-tarem com a comunitat internacional les mesures necessàries per frenar la devastació del medi ambient o segui-rem negant l’evidència?»

La resposta és la construcció de la civilització de l’amor, que es construeix amb l’esforç de cada dia, ininterrompudament i fonamentada en aquest valor indiscutible. Això suposa l’esforç compromès de tots, suposa una compromesa comunitat de germans.

Les preguntes incisives del papa Francesc

EN PRIMER PLA8 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

JOAN ANDREU PARRAFotos: Agustí Codinach

Economia a l’UCI

L’epidèmia del Covid-19 revela un sistema productiu fràgil i obre la finestra a construir-ne un de més sostenible

9CatalunyaCristiana3 MAIG 2020EN PRIMER PLA

Vivim un Primer de Maig sense manifestacions ni actes al carrer però tant o més reivindicatiu que els pre-cedents. 1.200 milions de persones, segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), s’estan veient afec-tades en el seu treball i ingressos i, per tant, són un dels primers damnificats de la crisi sanitària: «Durant aquest trimestre es perdrà el 6,7% del temps de treball i com a mínim 157 milions de llocs de feina, doblant la desocupació mundial. A Europa es perdrà el 7,8%, entre 12 i 15 milions de llocs de feina. A l’Europa meridional serà pitjor, el 9,1%, no menys de 5 milions. Espanya pot perdre entre 1,6 i 2 milions de llocs de feina, elevant de nou la desocupació per sobre del 20%», assegura al set-manari el director de l’Oficina de l’OIT per a Espanya, Joaquín Nieto.

Davant d’aquestes conseqüèn-cies devastadores els governs del món estan reaccionant per protegir l’economia i l’ocupació de manera molt diferent. «El 60% de l’ocupació al món és informal —recorda Nieto— i el 55% dels treballadors no tenen cap mena de protecció social, així doncs, als països de renda baixa i mitjana, on l’ocupació és principalment així, els treballadors estan perdent els seus in-gressos sense cap mena d’assistència social. Als països industrialitzats, de

renda alta, els sistemes de protecció social a la desocupació funcionen i també s’estan articulant mesures ex-traordinàries. És el cas de la majoria dels països europeus on la pandèmia està més estesa.»

L’excepcionalitat d’aquestes me-sures és remarcada pel catedràtic de Política Econòmica de la Universi-tat de Barcelona, Antón Costas: «Els governs —per primer cop després del que vam veure amb posterioritat a la Gran Depressió dels anys trenta i la Segona Guerra Mundial— estan transferint a les empreses quantitats ingents de recursos públics per pagar als treballadors a través dels ERTO i in-jectant liquiditat en les empreses per mantenir-les vives.» Pel que fa a Espa-nya, l’OIT aprecia «l’important ventall de mesures econòmiques, fiscals i so-cials desplegades» i, especialment, «el diàleg social tripartit (govern, sindicats i organitzacions empresari-als) per a formular-les i que la majoria s’hagin adoptat per acord». Es tracta d’unes ajudes, però, que demanen «ser correspostes per les empreses amb una major responsabilitat i lleial-tat amb els seus treballadors a partir de l’endemà. Si no ho fan veurem una gran desconfiança social i política en el sistema de lliure empresa, en els empresaris i en els directius», adver-teix Costas.

El papa Francesc, amb la mirada habitual als exclosos, va adreçar el Diumenge de Resurrecció una car-ta als moviments i organitzacions populars que operen en l’economia informal: «Sé que moltes vegades (...) per al sistema són veritablement invisibles. A les perifèries no arriben les solucions de mercat i escasseja la presència protectora de l’Estat.» I proposa: «Potser és temps de pensar en un salari universal que reconegui i dignifiqui les nobles i insubstituïbles tasques que realitzen; capaç de ga-rantir i fer realitat aquesta consigna tan humana i tan cristiana: cap tre-ballador sense drets.»

Bases d’un sistema deformat pel diner

L’esclat d’aquesta crisi sanitària ha evidenciat algunes carències que en-cara s’arrossegaven de la crisi finan-cera irresolta del 2008: «Abans de la pandèmia teníem el 20% de la po-blació a Catalunya en risc d’exclusió social i les desigualtats eren molt se-veres: treballadors pobres, infants... i, en efecte, plou sobre aquesta re-

JOAQUÍN NIETO«Durant aquest trimestre es perdran com a mínim 157 milions de llocs de feina, doblant la desocupació mundial»

La distribució de paqueteria, un sector altament precaritzat, no s’ha aturat durant el confinament.

10 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA3 MAIG2020

alitat. Ara bé, si anem a trobar les causes, veiem que el sistema eco-nòmic que ens regeix ens ha deixat uns governs que han fet polítiques que han desestructurat la societat (mercat de treball, sanitat...) i ara han de fer front a una nova crisi. I això representa un impacte directe en la vida de les persones més vul-nerables», analitza la directora de Pastoral Obrera de l’arquebisbat de Barcelona, Rafi Cáceres.

Des de l’OIT detallen la conjun-tura espanyola: «La deficient quali-tat de l’ocupació, amb un excés de treball temporal i a temps parcial, fa que l’impacte sobre l’ocupació del cessament d’activitat econò-mica i comercial que comporta el confinament sigui més gran. També l’ocupació rebrà un impacte major per la debilitat del model productiu espanyol, massa dependent d’acti-vitats tan afectades com el turisme. A més, l’afebliment dels sistemes públics de salut i de protecció social —uns vuit punts per sota dels països de l’entorn—, que es va produir per les polítiques d’austeritat extrema aplicades en ocasió de la passada crisi, han debilitat també la capaci-tat de resiliència», sosté Nieto.

En aquesta anàlisi, per al res-ponsable de Pastoral Obrera de la diòcesi de Terrassa, Pere Pérez, no hi ha dubte que «el problema és un sistema econòmic depredador que fabrica pobres i que destrueix la natura», tot apuntant un camí: «Hauríem de conscienciar-nos i or-ganitzar-nos a nivell local i global per anar creant una alternativa a aquest sistema.» Rafi Cáceres, en aquest mateix sentit, observa que «a part del tema econòmic i de supervivència, el sistema capitalis-ta mira d’injectar-nos contravalors. I aquesta també és una factura molt cara que estem pagant i que afecta les nostres vides. Si no tenim cons-ciència, aquest sistema ens porta a fer accions deformades pel diner, quan l’important és la convivència, l’estimació, la justícia, la pau... viure com a fills/es de Déu».

En aquesta desestructuració, des de la Pastoral Obrera asse-nyalen algunes tendències econò-miques destructives com són les deslocalitzacions i el low cost o la proliferació d’autònoms. «Estem fent una societat d’autònoms, mol-tes empreses s’han tret les plantilles i, per tant, han desaparegut aquelles condicions que poden donar cober-

tura als treballadors en situacions com la que estem vivint», argumenta Cáce-res. I pel que fa a l’hàbit de comprar a baix cost, observa que «el repte és repensar aquest teixit empresarial de proximitat que proporcioni als treballa-dors unes condicions laborals dignes, que minimitzi l’afectació de la fabricació dels productes sobre el medi ambient; i, aleshores, que la ciutadania pagui un preu just per aquesta producció més ètica».

Deshibernació econòmica i protecció

L’OIT avança que «la crisi econòmica i d’ocupació seguirà amb tota la seva virulència quan acabi la crisi sanitària. La qüestió és si serà duradora o no. Com que es tracta d’una crisi econòmica de naturalesa diferent a la crisi anterior, la sortida pot i ha de ser diferent», defensa Nieto. Així doncs, en l’escenari actual i en el de la parcial i gradual deshiberna-ció de l’economia, el professor Costas indica que «per protegir els treballadors cal garantir que les famílies tinguin un ingrés mínim vital per portar una vida digna i tenir oportunitats de millora».

Segons el catedràtic està justificat: «Convé també al capitalisme de mercat,

RAFI CÁCERES«Cal posar la vida al centre de les polítiques, no el benefici màxim o el lucre d’uns pocs»

PERE PÉREZ«El problema és un sistema econòmic depredador que fabrica pobres i que destrueix la natura»

11CatalunyaCristiana3 MAIG 2020EN PRIMER PLA

que necessita que les famílies tinguin ingressos perquè puguin comprar els béns i serveis que produeixen les empreses.» Dos serien els camins per fer arribar aquest ingrés: «Mitjançant la garantia pública que hi haurà una ocupació per a tothom que ho vulgui o bé mitjançant una renda bàsica uni-versal.» Tot i que Costas es decanta pel primer, observa que «l’economia de mercat (com ens va ensenyar Keynes) no pot garantir la plena ocu-pació, ni fins i tot en les etapes en què l’economia funciona bé». L’ocupació plena s’asseguraria fent que el màxim de treballadors tornessin a tenir feina i els que no l’aconseguissin tinguessin «un ingrés mínim vital, com pretén la nova renda vital estructural que està dissenyant el govern de l’Estat», con-tinua Costas.

Òbviament, aquestes ajudes ge-neraran una factura molt elevada. «No ho haurien de pagar els pobres, com passa històricament, però ens trobem que els governs no planten cara a aquest sistema econòmic: cal posar la vida al centre de les políti-ques, no el benefici màxim o el lucre d’uns pocs», apunta Cáceres. «Hi ha una riquesa immensa al planeta en mans de molt pocs. La història ens diu que sense conscienciació, orga-nització i lluita per utopies fortes no hi ha canvi possible», remarca Pere Pérez, i observa: «El capital del pla-neta és dels que l’han creat, per què ningú parla de democratitzar el capi-tal i les empreses? Aquí hi ha la font.» En aquesta línia, Costas defensa que «no es tracta només de distribuir els costos de la crisi sinó de distribuir mi-llor, en l’endemà, els excedents que creen les empreses. Necessitem un nou contracte social entre empresa, governs i societat, que no arribarà per si sol, ens cal impulsar-lo conjunta-ment».

Nieto fa esment especial al finan-çament extraordinari d’aquestes me-sures a Europa: «Almenys els països de l’Eurozona no poden fer-ho país per país perquè no tenen capacitats en polítiques monetàries, hauran de realitzar unes polítiques comunes de finançament, preferentment mutua-litzada. Si no és així, serà impossible finançar la reconstrucció, especial-ment per als països de la perifèria sud de l’euro, que inclouen dos dels més afectats per la pandèmia com són Itàlia i Espanya, tercera i quarta economia de la Unió Europea. Si Eu-ropa no aconsegueix superar aquest desafiament, el propi esdevenir de la

UE està en joc, amb les conseqüèn-cies econòmiques, socials i políti-ques que tindria la seva implosió institucional.»

Vers una economia més sostenible?

Diverses veus subratllen l’opor-tunitat que significa aquest reset de l’economia en el context de la crisi climàtica subjacent i que té en l’escalfament global la princi-pal preocupació. Un escalfament directament vinculat al sistema de producció i de consum com ha de-nunciat, entre molts altres, el papa Francesc. Acció Global pel Clima, una d’aquestes veus, propugna sortir de les crisis provocades pel coronavirus no reproduint el model que ha conduït fins l’emergència ecològica i social actual.

Costas matisa aquest propòsit: «No caldria confiar gaire que aques-ta crisi per si sola, com va passar amb la de 2008, porti grans canvis socials o econòmics. Les crisis pro-voquen conseqüències doloroses i dramàtiques per als que estan a les perifèries de l’economia de mer-cat, però porten també un biaix de confirmació, és a dir, reafirmen la majoria de les persones en les se-ves visions del món, en les seves preferències ideològiques.» I pren el guant que llança el Papa de pen-sar en l’endemà: «No vol dir esperar assegut a la porta de casa a veure passar el cadàver del capitalisme o de la globalització sinó treballar per una economia més solidària i una política basada en les tres T que as-senyala el Papa: terra, sostre i feina [tierra, techo y trabajo].»

Nieto considera bàsic quina ori-entació es donarà a les inversions per a la reconstrucció: «Han d’aten-dre algunes de les lliçons més evi-dents de la pandèmia, com són la necessitat de posar fi a l’afebliment dels Estats de benestar i comptar amb sistemes públics de salut i de protecció social capaços d’afrontar situacions d’emergència. També és una oportunitat per anar a un model productiu socialment més inclusiu, baix en carboni i ambientalment més sostenible. És a dir, per finançar una transició energètica justa i totes les altres mesures previstes en l’Acord Verd Europeu. Es tracta d’anar a una societat menys hiper-globalitzada, més protectora de la salut, de l’ocu-pació i del medi ambient.»

Els comerços d’alimentació, una activitat essencial durant

l’estat d’alarma, han adaptat horaris al públic.

ANTÓN COSTAS«Hem de treballar per una economia més solidària i una política basada en les tres T que assenyala el Papa: terra, sostre i feina»

12 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA3 MAIG 2020

La Pastoral Obrera de Cata-lunya, en un comunicat del març passat, agraïa l’esforç del col·lectiu professional sanitari durant la pan-dèmia i també la tasca de «totes les persones que cada dia sostenen la vida, amb feines moltes vegades no prou reconegudes». La Maria és una treballadora de la neteja, així doncs, essencial, segons el Reial Decret de l’estat d’alarma, tot i que les seves condicions laborals disten de ser dignes. El nom simulat protegeix la identitat d’una colombiana asilada perquè van assassinar el seu fill de 26 anys. Viu en una població de l’àrea metropolitana de Barcelona des del gener del 2019 amb un fill de 12 anys. És llicenciada en educació preesco-lar i a la seva terra treballava alfabe-titzant amb unes religioses. Ens atén contenta perquè ha rebut una ajuda econòmica del tutor de l’escola del seu fill per comprar aliments i pagar el lloguer.

No ha deixat de treballar des que es va decretar l’estat d’alarma...

Així és. Treballo en una agència de neteja i també per a particulars. A l’agència feia 12 hores la setmana ne-tejant dos establiments comercials, però ara només en faig 4 hores, per-què un ha tancat perquè no és servei essencial. També treballo amb una parella de gent gran i un doctor que viu sol, però vaig decidir no anar-hi perquè, com que agafo el metro, tinc por de contagiar-los. Així que ja no

canvi de percepció i valoració social?L’esforç que fem és molt, també

en salut, i el pagament no compensa el que fem. Tinc un contracte tem-poral, que m’han renovat sis mesos, i l’empresa em paga 7 euros/hora. Estem afectats per un ERTO, no-més treballo al matí i menys dies. Des del confinament, algunes com-panyes van decidir no anar més a treballar. És una feina subvalorada i, pel que fa al tracte, trobes des de gent bona fins a gent dèspota o que et discrimina.

Moltes d’aquestes treballadores són estrangeres en situació adminis-trativa irregular. Seria oportú, com plantegen algunes entitats, regula-ritzar al col·lectiu?

Considero que sí, perquè també aportem: paguem lloguer i serveis, no traiem la feina, com diuen alguns. A més, per a oficis com el de la nete-ja, les candidates som principalment estrangeres o mares cap de família.

En quines condicions viu confina-da?

És un pis d’uns 75 m² i tres ha-bitacions, on vivim set persones: la noia que va llogar el pis, dos amics seus que dormen en matalassos a la sala menjador, una parella i el meu fill de 12 anys i jo, que estem en una habitació per la qual paguem 450 €. Veig esportistes que diuen «queda’t a casa» i darrere seu veus grans sales amb televisió, jardí... Tinc un veí que treballa de nit i que li molesta que caminem, i això que ho fem amb xan-cletes perquè no se’ns escolti. Però és que les parets són molt primes... El meu fill ha de jugar amb cubs de Rubik al llit per no molestar-lo.

Què l’ajuda a tirar endavant?Em mou la fe en Déu i la Mare de

Déu, pensar que tornarem a estar bé. Cada dia, en sortir, li demano que em protegeixi i em permeti tor-nar sense emmalaltir perquè el meu fill es quedaria sol. Tinc pocs amics però hi ha algunes persones que ens donen suport amb una paraula i són àngels que ens envia Déu. Hi ha di-es que no veus sortida, però agafes alè i et dius «alguna cosa haurà de passar, Déu». També he après molt del meu fill petit, els seus resultats a l’escola són notables i em diu: «Tran-quil·la mami, no tinc gana.» Tenia una alcancía [guardiola petita] i va treure’n fins a l’última moneda per contribuir econòmicament. Cap dia s’ha quedat sense menjar.

compto amb aquests diners.En quines condicions desenvolupa

la seva feina?Soc conscient de la necessitat de

protecció i vaig comprar una capsa de guants i mascaretes, ja que fins aquesta setmana [l’entrevista es va fer el 16 d’abril] l’empresa no ens ha dotat dels materials de protecció i gels desinfectants amb l’excusa que no els aconseguia. Surto de casa amb els cabells recollits, em poso masca-reta i guants i extremo les precau-cions en el transport públic fins al centre de treball. L’empresa ens va enviar un document de riscos labo-rals per correu electrònic, sense do-nar-nos una formació, i moltes com-panyes l’han signat sense llegir-lo.

Vostè també neteja escales de ve-ïns...

Sí, tinc dues escales que he de ne-tejar en una hora i mitja cadascuna. Li vaig dir al meu cap que em demora-ria una mica més i que jo mateixa ho assumia perquè humanament no és possible: netejar ascensors, vidres de les portes d’entrada, passamans, baranes... Una escala és d’oficines i l’altra de veïns, aquesta última és complicada perquè la gent no com-pleix el confinament, no manté la dis-tància social i he d’apartar-me jo. És força incòmode. Netejant escales et tornes invisible per a la gent.

La crisi del coronavirus està reve-lant que les treballadores de la llar i de les cures són essencials. Sent aquest

«Netejant escales et tornes invisible per a la gent»

Testimoni d’una treballadora de la neteja en temps de Covid-19

133 MAIG 2020 CatalunyaCristiana

Aquesta setmana recollim el missatge del Papa en el Dia de la Terra, comentem les audiències de ràdio i televisió de les celebracions religioses, us oferim una reflexió de Juan Manuel Bajo i entrevistem el P. Juan Javier Flores

El Papa ha advertit sobre la des-trucció de la natura i el perill que aquesta devastació representa per a la humanitat, amb motiu del Dia de la Terra.

En l’audiència general del di-mecres 22 d’abril, va assenyalar que aquesta jornada suposa «una oportunitat per renovar el nostre compromís d’estimar i tenir cura de la llar comuna, els membres més fràgils de la nostra família».

«Hem devastat la terra, posant en perill les nostres pròpies vides», es va lamentar el Pontífex, abans de lloar els moviments de sensibilitza-ció internacionals i locals. «No hi ha futur per a nosaltres si destruïm el medi ambient que ens sosté.»

Francesc va parlar dels pecats «contra la terra», contra els altres i «contra el Creador», tot convi-dant-nos a veure el planeta «no com un dipòsit de recursos per explotar», sinó com la «casa comu-na» i, per als catòlics, «Evangeli de la creació».

El Papa va considerar que les tragèdies naturals «són la respos-ta de la natura al maltractament» dels éssers humans. «Hem estat nosaltres els qui hem arruïnat l’obra del Senyor», va assenyalar, defensant la necessitat de redes-cobrir el sentit del respecte sagrat per la terra, que també és la «casa

de Déu», amb «sentit estètic i con-templatiu».

En la seva intervenció, va dema-nar una «conversió ecològica», ma-nifestada en accions concretes, en un «projecte comú».

En particular, Francesc va al·lu-dir a dues cimeres internacionals «importants»: la COP 15 sobre biodiversitat, a Kunming (Xina), i la COP 26 sobre canvi climàtic, a Glasgow (Escòcia).

«Vull animar a l’organització d’intervencions, també en l’àmbit nacional i local», va dir, per subrat-llar la importància d’un moviment generat «des de baix», en la socie-tat, sobre aquests temes.

«Que aquesta temporada de Pasqua, que ens recorda que la resurrecció de Crist és l’inici de la nova Creació, us animi a compro-metre-us encara més en la cura de la casa comuna, segura. Com ens ensenya sant Pau, “la creació espe-ra amb impaciència la manifestació dels fills de Déu”», va declarar.

Francesc també es va referir a la «tràgica pandèmia» del Covid-19 i

Francesc llança un missatge ecològic en el Dia de la Terra

AGÈNCIESCiutat del Vaticà

ESGLÉSIA A ROMA14 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

El Papa alerta sobre la destrucció de la natura

ESGLÉSIA A ROMA 15CatalunyaCristiana3 MAIG 2020

ESGLÉSIA EN SORTIDA

#joactuo: contemplo, escolto, abraço Són moments difícils i quan acabi el confinament encara ho seran més. Ho vaticinava el periodista i mossèn Francesc Romeu en un dels «Diàlegs en temps de confinament» que la Pastoral de Blanquerna ofereix en obert aquestes setmanes i que duia per títol Espiritualitat i acompanya-ment espiritual en temps de dolor i confinament.Espiritualitat que es basteix des de la contemplació; com una acció paradoxal que «no fa», que mira simplement... Com en la campanya #joactuo, en què l’acció és quedar-se a casa. El confinament, em deia un amic, li ha servit per aturar-se i mirar els núvols ni que sigui 15 minuts al dia, enmig del guirigall de les criatures i del teletreball.Crec que el confinament ens ha alliberat, durant uns dies, de viure atrapats per l’acció, dominats pel moure’ns per moure’ns a la veloci-tat d’un paisatge borrós.Aquesta situació ens posa a prova, ens enforteix les ales per volar més alt i ens confronta amb nosaltres mateixos. Sant Agustí deia que el progrés d’un mateix només és possible entre la difi-cultat i l’adversitat. Tenim ara una oportunitat —forçada— per mirar fora i endins. No patim inútilment: això agafa sentit en la Pasqua.Pel que fa a l’acompanyament, Francesc Romeu va dir una cosa molt senzilla que em va agradar molt. Quan acabi el confinament, deia, tindrem moltes ganes de parlar, d’explicar... Doncs qui vulgui acompanyar que calli i escolti. Hi ha un temps per a cada cosa (Cohèlet) i haurem d’escoltar molt, acollir molt, aguditzar un tacte potser deteriorat de tant aïllament i relacions a distància. Perquè l’escolta i l’abraçada són silencioses i terapèutiques. Serà temps d’escoltar i d’abraçar.

va demanar una resposta conjun-ta, atenta als més febles. «Només si estem units, tenint cura els uns dels altres, podrem superar els reptes globals actuals», va decla-rar.

Precisament, amb motiu de la pandèmia, s’ha pres la decisió de traslladar la Jornada Mundial de les Famílies que tindrà lloc a Roma al 2022 i la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa al 2023.

L’oficina de premsa vaticana també ha informat que s’ha fet una reunió extraordinària per avaluar la reactivació gradual dels ser-veis ordinaris en compliment de les precaucions de salut contra el contagi, que començarà el proper 4 de maig.

D’altra banda, després que l’al-moiner pontifici, el cardenal Kon-rad Krajewski, demanés donacions per a la caritat del Papa i participar així «en el patiment de la gent», els cardenals, bisbes i monsenyors de la Cúria romana donaran un mes del seu sou per a les obres de cari-tat del Papa. JORDI SÀNCHEZ TORRENTS

PAPA FRANCESC«No hi ha futur per a nosaltres si destruïm el medi ambient que ens sosté»

El Papa, sembrant un arbre al Vaticà, l’octubre passat, amb indígenes de l’Amazones.

Al número 2117 de Catalunya Cristi-ana, el nostre company Ignasi Miranda donava les gràcies a tots els oients de Ràdio Estel per la seva fidelitat, que ha portat l’emissora a augmentar en més del doble el nombre d’oients durant el primer trimestre d’aquest any 2020. Aquestes xifres son només un exem-ple de la tendència a l’alça que han ex-perimentat tots els mitjans que emeten celebracions religioses a la seva graella de programació des de l’inici de l’estat d’alarma. En alguns casos, retransmis-sions com la missa dominical fins i tot han arribat a triplicar el nombre d’es-pectadors, mostrant que tot i la impos-sibilitat d’anar a celebrar l’Eucaristia la feligresia continua més a prop de l’Església que mai.

Les misses televisades a CatalunyaLa missa televisada que ofereix cada

diumenge TVE2 Catalunya a les 10.30 h i en la qual també col·labora Ignasi Miranda, abans de l’arribada del CO-VID-19 tenia una audiència mitjana d’aproximadament 22.000 especta-dors. Just després del tancament de les parròquies, el diumenge 22 de març, la missa va triplicar les xifres anteriors, i va assolir la xifra de 72.000. El diumen-ge següent, tot i baixar el nombre d’es-pectadors, va continuar molt per sobre de la mitjana, amb un total de 62.000 persones que la van seguir en directe.

A la resta de televisions catalanes la situació és la mateixa. El 29 de març, la missa que va oferir des de Montserrat TV3 va reunir més de 72.000 especta-dors, als quals es van sumar els 110.000 que la van seguir per la Xarxa de Televi-sions Locals el mateix diumenge. L’an-terior missa emesa per TV3, el primer diumenge de març, no havia arribat a la tercera part d’aquesta audiència. Això ha suposat un gran impuls per a aquest tipus de retransmissions a la Corpora-ció Catalalana de Mitjans Audiovisuals, que des de l’inici del confinament va

16 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020 ESGLÉSIA A CATALUNYA

MACIÀ GRAURedacció

Les retransmissions televisives i radiofòniques de les misses han triplicat el nombre d'espectadors i oients

L'audiència de les celebracions religioses es multiplica

A Espanya, més de 3.500.000 espectadors van connectar amb la missa de Diumenge de Rams en algun moment

Des de l’inici del confinament, TVE2 Catalunya ha restrans-mès cinc misses en català sense presència física de fidels.

173 MAIG 2020 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA

decidir retransmetre en directe la missa des de Montserrat cada diu-menge (anteriorment ho feia només el primer diumenge de mes).

A més de les televisions esmenta-des, un gran nombre de parròquies també realitzen streamings en directe a través de les seves xarxes socials, i la majoria han obtingut resultats molt positius, per damunt de les seves ex-pectatives, com és el cas de Mont-blanc: «El nombre de persones que segueixen les misses cada diumenge per internet és gairebé el mateix que el dels feligresos que tenim a l’esglé-sia», explica Joan-Serafí, membre de la parròquia de Santa Maria.

La tendència a EspanyaDe la mateixa manera que ha

passat a Catalunya, les televisions espanyoles també han registrat un augment molt notable de les audi-ències en els esdeveniments religi-osos. La missa de La2 ha passat de 421.000 espectadors de mitjana a 966.000 espectadors, i la missa que ofereix TreceTV ha arribat fins als 247.000, més del doble dels 76.000 espectadors que tenia abans del con-finament. D’altra banda, el canal de la Conferència Episcopal, i dels pocs

canals de l’Estat que retransmeten la missa cada dia, ha estat un dels grans beneficiats del confinament, ja que ha augmentat en un 600% els seus espectadors.

Pel que fa les misses que retrans-meten algunes televisions autonò-miques, la tendència a l’alça és la ma-teixa, com es pot veure per exemple a Castellà-Lleó, on l’audiència de la missa ha augmentat un 267%.

El punt àlgid d’aquest augment es va viure a la missa de Diumen-ge de Rams, que en tot l’Estat van seguir un total de 2.108.000 perso-nes, sumant-hi les televisions na-cionals i autonòmiques. En aquest sentit, la que va restransmetre La2 va ser la més seguida i va aplegar gairebé un 14% de quota de panta-lla (1.000.000 d’espectadors). Les dades, recollides per la consulto-ra d’audiències de televisió GECA (Gabinet d’Estudis de la Comuni-cació Audiovisual), també mostren que més de 3.500.000 espectadors van connectar amb la missa en al-gun moment.

En el mateix estudi d’aquesta consultora, podem trobar-hi diver-ses dades que porten a l’optimisme, més enllà de la situació lògica que ha provocat el confinament: els es-pectadors de les misses de totes les televisions s’ha rejovenit. D’aques-ta manera, l’estudi mostra com els més joves (entre 4 i 44 anys) han passat de ser un 9,15% de l’audièn-cia de les misses a un 15%.

Gran impuls per a Ràdio EstelUna de les poques ràdios que

ofereix una missa diària (cada dia a les 19.15 h des de la catedral de Barcelona) i que ha acompanyat espiritualment i musicalment els seus oients durant el confinament és Ràdio Estel, que en aquest pri-mer trimestre d’any ha assolit una mitjana de 20.000 oients diaris. Les dades, que corresponen també al període anterior al confinament, demostren que la gent valora po-sitivament les iniciatives religioses que ajuden en l’acompanyament.

L’emissora ha doblat el nombre d’oients diaris de l’últim trimestre, gràcies a la seva fórmula que com-bina programes d’actualitat i de re-flexió, música i la retransmissió de diverses celebracions, com son les laudes i les vespres des de l’Abadia de Montserrat.

Ignasi Miranda

18 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020 ESGLÉSIA A CATALUNYA

La pandèmia del Covid-19 no perdona els més febles i vulnera-bles, especialment les persones grans. Són milers els morts al llarg del planeta, malgrat la lluita i els esforços enormes del personal as-sistencial que els atén. A més, per acabar de complementar la reali-tat que vivim, ha sorprès la majoria de reservoris sanitaris mancats de material tant de protecció sanità-ria com dels recursos necessaris per protegir la vida d’aquests pa-cients fràgils.

  Aquesta realitat fefaent ha fet sorgir veus que plantejaven el conegut dilema de qui ha de ser mereixedor dels escassos recursos assistencials per bregar amb la ter-rible Covid-19. Davant d’aquesta realitat em vaig arribar a pregun-tar qui pot decidir qui ha de viure i qui morir sense donar oportunitat a l’actuació, precisa o no, dels mit-jans físics i farmacològics dels que disposa la comunitat sanitària en aquest darrer intent de recuperar la salut perduda d’un ésser humà. També se’m va plantejar un altre interrogant sobre l’ofuscament de la societat davant de la injustí-cia de veure persones de primera i persones de segona davant del bé més preuat de l’ésser humà, el de la salut. Quin mal han fet les persones grans perquè no tinguin el mateix dret a l’aplicació de remeis de con-trastada eficàcia de recuperació de la seva malaltia, como qualsevol al-tre ciutadà?

 Un dels grans drames humans i ètics que planteja la implicació dels serveis sanitaris diàriament és el de com atendre el gran nombre de pacients, i quins criteris fer servir davant de la manca de llits, de llocs en teràpia intensiva i respiradors, qui pot rebre assistència sanitària i qui no. Aquests interrogants por-ten irremeiablement a aflorar pro-blemes ètics generats de la situació

JUAN MANUEL BAJO LLAURADÓDirector-coordinador del Secretariat Interdiocesà de Pastoral Sanitària a Catalunya i màster en gerontologia mèdica i psicosocial

La dignitat de l’ésser humà no té edat

pandèmica que viu la societat mun-dial i que són molts i profunds. Però que la seva excepcionalitat no ens faci caure en el «decisionisme» ni la temptació de la mentalitat uti-litarista. 

  Arribats aquí i davant de la pregunta què hem de fer, crec que correspon a la Bioètica donar una resposta als interrogants que se’ns plantegen, tenint presents els seus principis d’actuació, el de  Benefi-cència (exigència dels professio-nals de fer bé les coses), del d’Au-tonomia (tenir present el respecte per la persona), el de  No-malefi-cència  ( jurídicament previ al de Beneficència) i el de  Justícia  (ca-sos iguals exigeixen tractaments iguals, sense admetre discrimina-cions). Pel que fa a aquest últim, no estem parlant de teoria ètica «bonista» sobre el grup etari dels grans, sinó d’una realitat que da-vant de l’escassetat de recursos sanitaris, sembla invocar el princi-pi bioètic de Justícia Distributiva.

  L’aplicació d’aquest principi bioètic ens ve a dir que tot ésser humà té dret a una consideració personal i que rebutja de soca-rel que l’edat i la dependència siguin criteris exclusius per decidir a qui se li dedica el màxim esforç tera-pèutic, o més clarament, cal valo-

El Comitè de Bioètica d’Espanya demana que es valorin les circumstàncies concretes de cada pacient, «sense excloure’n ningú a priori»

Destacat 1: El Concili Vaticà II ens va preparar una litúrgia molt ben fe-ta, que té en compte tots els elements.

Destacat 2: La litúrgia demana un camp simbò-lic, i per això és fonamental una bona formació.

193 MAIG 2020 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA

rar les circumstàncies concretes de cada pacient, sense excloure’n ningú.

 A aquests dilemes ètics que ha plantejat el combat de la pandèmia de la Covid-19, el Comitè de Bioètica d’Espanya ha elaborat un Informe amb els criteris comuns per a tots els hospitals, i esmenta de manera explícita el que respecta al grup etari senescent, en què es demana que es valorin les circumstàncies concretes de cada pacient, «sense excloure’n ningú a priori» (Informe del CBE sobre els aspectes bioètics de la priorització de recursos sanitaris en el context de la crisi del Coronavi-rus de 25 de març del 2020; apart. 9).

 A posteriori, el 30 de març del 2020, la Pontifícia Acadèmia per a la vida ha publicat un document titulat Pandèmia i germanor univer-sal que reforça i corrobora l’apli-cació d’aquests principis bioètics, i de manera especial el de justícia, que no fa més que enriquir i aju-dar en la seva millor interpretació, podem citar d’aquest document el següent: «L’edat no pot ser consi-derada com l’únic i automàtic cri-teri de elecció, ja que si fos així es podria caure en un comportament discriminatori envers els ancians i els més febles.» «En qualsevol cas no hem d’abandonar mai el malalt,

fins i tot quan no hi ha tractaments disponibles…»

 La valoració moral de la justícia sociosànitaria no pot oblidar com a principis bàsics que, en primer lloc, la persona gran és «persona» i per tant mereix igual considera-ció i respecte que una altra perso-na més jove i, en segon lloc, que «la vida» és un dret i un valor igual per a tots els éssers humans amb inde-pendència de la seva edat.

  Aquesta Justícia Distributiva des de la perspectiva cristiana que deixa percebre aquestes referènci-es documentals destil·la el principi de Solidaritat com a principi bioè-tic, com a instància de referència moral, la pretensió de la qual sigui la d’assumir preceptivament la funció reguladora de les activitats humanes, de manera que pugui ser aplicada a qualsevol persona o col·lectivitats en situacions simi-lars, que és la de salvaguardar en qualsevol circumstància, «la digni-tat i els drets» de qualsevol ésser humà en les seves relacions perso-nals o col·lectives. Així, en aquesta situació d’alarma pandèmica de la Covid-19 caldrà atendre les perso-nes vulnerables i afectades per la patologia de l’esmentat virus amb els mitjans tècnics i clínics de con-tenció integrats en una vasta i pro-funda complicitat amb el bé comú, i evitar la tendència a la selecció dels seus privilegis en detriment dels vulnerables en base a la ciutadania, renda, política, edat… 

No caiguem en la influència de la globalització, de la indiferèn-cia, de la ja instaurada cultura de l’exclusió, ni del temptat pensa-ment d’«exclosos per selecció». En aquesta tan perillosa com de-vastadora societat de la resignació no hem de deixar morir els ancians pel simple fet de contraure la Co-vid-19,  perquè la Dignitat no té edat.

La valoració moral de la justícia sociosànitaria no pot oblidar com a principi bàsic que la persona gran mereix igual consideració i respecte que una altra més jove

3 MAIG 202020 CatalunyaCristiana ESGLÉSIA A ESPANYA

La reforma litúrgica sorgida del Con-cili Vaticà II va atansar la celebració als fidels perquè fos la seva font d’espiritua-litat. Aquesta participació del poble és el que el P. Juan Javier Flores Arcas, monjo benedictí de l’abadia de Santo Domingo de Silos (Burgos), fa anys que ensenya i promou. President del Pontifici Institut Litúrgic durant vuit anys i antic rector del Pontifici Ateneu de Sant Anselm de Roma, actualment és professor ordinari de Litúrgia sacramental, consultor de la Congregació del Culte Diví i dels Congres-sos Eucarístics i membre del consell de redacció de la revista Phase. Enguany ha rebut el Memorial Pere Tena que atorga el Centre de Pastoral Litúrgica.

Per què la litúrgia és important per a qualsevol cristià, i no només per a ordenats i consagrats?

La litúrgia és l’aliment que nodreix la vida de tot cristià. La història ens demos-tra que quan la litúrgia s’ha considerat per a una elit, aleshores el poble ha pres altres camins. Quan la litúrgia no s’entén bé, ja sigui per la llengua o per la mateixa simbologia, el poble de Déu busca alter-natives, perquè l’home és un ésser religiós per naturalesa i sempre cerca una alteri-tat per mantenir-hi una relació íntima. Així van néixer moviments com la devotio moderna, devocionalismes diversos... I ai-xò va passar justament perquè la litúrgia s’havia allunyat del poble.

En canvi, si ens situem en els primers segles de l’Església, començant pels tex-tos evangèlics, veiem que el poble de Déu participava activament de les celebraci-ons. Litúrgia i vida eren el mateix. Al llarg de la història, quan el poble ha comprès la litúrgia s’hi ha assimilat i la litúrgia ha estat la seva pròpia vida. El papa Pau VI durant el Concili Vaticà II va dir una cosa molt simple però molt important: que la litúrgia és per al poble, però no el poble per a la litúrgia.

Com resumiria l’esperit de fons de la reforma litúrgica promoguda pel Concili Vaticà II?

La reforma litúrgica promoguda pel Concili Vaticà II és el final d’un llarg camí començat el 1909 pel moviment litúrgic,

que amb la idea de participació de-manava tornar a donar la litúrgia al poble de Déu. El 1903 Pius, en el motu proprio sobre la música Tra le sollicitu-dine, ja havia dit que la participació als sagrats misteris era fonamental per a la vida del cristià. Es tractava de donar al poble la pròpia vida i la pròpia espi-ritualitat. Per aconseguir-ho s’ha de comprendre el que se celebra, veure la celebració com la vida de l’Església. El moviment litúrgic ho va promoure amb la traducció dels llibres litúrgics, amb la recomanació de participar a les vespres de diumenge posant l’èmfasi en l’eucaristia com a centre de vida de l’Església. A Espanya l’Acció Catòlica també va posar tota l’atenció en la missa parroquial, una missa partici-pada amb cant, en què ja cantava tot el poble i no només el cor.

Jo diria que el Concili Vaticà II ens va preparar una litúrgia molt ben feta, molt adaptada i que té en compte tots els elements. Ara bé, la litúrgia dema-na un camp simbòlic i semàntic. Si no s’hi entra difícilment es pot viure, i per això és fonamental una bona formació. El coneixement d’aquesta simbologia, que és l’evangèlica, la bíblica, a l’edat mitjana es donava per suposada: un veia una arca i automàticament sabia que es referia a Noè, i que darrere hi havia la simbologia del baptisme i la inserció en Crist. Però avui ja no és així, i per això cal formar els fidels.

Com valora l’aplicació d’aquesta re-forma a l’etapa postconciliar?

Crec que hi ha hagut una mica de tot. Hi va haver un moment d’em-branzida amb la clausura del Concili i la publicació del missal el 1970, fa exactament 50 anys. El missal va ser rebut amb molt d’interès fins als anys noranta, però després va tenir lloc una aturada, una mena de crítica, almenys a la CEE. Els primers anys l’aplicació es va fer, potser, massa ràpid, però això és normal, no estàvem prepa-rats. La crítica que he dit va provocar moments difícils, com el 2007 amb la creació de la Icclesia Dei Afflicta, una

EDUARD BRUFAU El P. Juan Javier Flores ha estat guardonat amb el VI Memorial Pere Tena

«Quan el poble ha comprès la litúrgia, aquesta ha estat la seva pròpia vida»

El Concili Vaticà II ens va preparar una litúrgia molt ben feta, que té en compte tots els elements

213 MAIG 2020 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A ESPANYA

comissió que pretenia rebaixar tota la potencialitat de la litúrgia i mirava cap a l’etapa anterior a la reforma.

Hi va haver una certa nostàlgia del ritu previ a la reforma i de vegades es va relativitzar el mateix Concili...

Alguns dels pilars sobre els quals ens basàvem no eren tan segurs com ens pensàvem. Com he dit, hi va haver críti-ques fortes a la reforma litúrgica, com si aquesta no tingués prou solidesa, i això va ser una grandíssima equivocació. És cert que de vegades es pot donar una mala aplicació de la reforma, però no s’ha d’atribuir a la reforma en si. Si hi ha sacerdots que sistemàticament incom-pleixen les normes litúrgiques, això és culpa de la reforma? En aquests casos estem davant d’un problema disciplinar, no pas litúrgic!

Aquesta etapa de nostàlgia va ser di-

fícil, perquè semblava que si volies ser fidel al papat calia fer marxa en-rere. He de dir que el papa Francesc, sense ser un liturgista, va fer un gran favor quan va dir que la reforma li-túrgica és irreversible. La litúrgia va amb l’Església, amb el poble de Déu, l’acompanya en el seu creixement i no es pot tornar enrere. Comprenc la realitat d’aquests grups que mi-ren el passat, fins i tot al nostre orde tenim monestirs sencers dedicats a la litúrgia anterior. Però no són ac-ceptables acusacions com afirmar que la reforma litúrgica conciliar està exempta del sentit del misteri i de la força interior que alimenta la vida de l’Església. Aquesta va ser una crítica duríssima... Perquè cal diferenciar el misteri, que és una cisa, de l’arcà, que és una altra. Si un el que busca és arcà, una enyo-rança d’allò místic en un sentit eva-siu, difícilment ho trobarà, perquè l’Església el que dona és misteri. La litúrgia és una cosa molt real, cami-na sempre tocant de peus a terra.

L’avanç de la secularització, pot ser una oportunitat per a una Església futura més contemplativa?

El poble de Déu s’allunya de l’Es-glésia, sobretot els joves. Crec que aquí hi ha molts factors. De vegades hi pot haver un absentisme per in-comprensió, i per això crec que la clau és l’educació i la formació. Si no se’ls ensenya, llavors la litúrgia es restringeix a un fenomen social i ja no es capta que la Paraula de Déu il·lumina la nostra vida. No sé com es pot atenuar aquesta situació, però no serà fàcil una recuperació de les grans masses. Tanmateix, cal puntualitzar que és un fenomen principalment europeu. Estem en-quistats en nosaltres mateixos, no necessitem la divinitat perquè ho tenim tot, i això és perillós.

No sé si l’Església serà més con-templativa. Jo voldria una Església més evangèlica i fidel a la celebra-ció, que és el diàleg de Déu amb la humanitat, i això és el que intentem fer. Fa gairebé 25 anys que soc pro-fessor de litúrgia i crec que els estu-diants capten molt bé el que passa. L’etapa de secularització durarà. La litúrgia mantindrà els seus nivells, però també penso que alguns dels seus paradigmes s’hauran de re-novar amb el temps. La litúrgia és molt rica, i la celebració és vida per als cristiana. Però és clar, necessiten la fe, perquè sense fe no se celebra. La fe ens porta a celebrar.

La litúrgia demana un camp simbòlic, i per això és fonamental una bona formació

Agustí Codinach

OPINIÓ

SABER ESCOLTAR JOAN GUITERAS I VILANOVACanonge emèrit del Capítol Catedral de Barcelona / secretaria@catedralbcn.org

A PROPÒSIT DE...P-J YNARAJACapellà del Montanyàynaraja@gmail.com

«Que tot el que respira lloï el Senyor! Al·leluia» Salm 150

L’atac del virus COVID-19 ens ha retingut forçosament a les nostres llars. Els metges i les autoritats ens han manat viure confinats a casa. La pesta ha tingut dimensions uni-versals: ha segat la vida de milers d’humans de tots els continents. La perplexitat sembla l’única explica-ció, més enllà de les hipòtesis dels entesos. Fa dies que jo també estic reclòs, cosa que no em plau gens. M’he hagut d’organitzar d’acord amb un nou estil. La recitació dels Salms m’ha aportat elements de consol. Es tracta de Salms cantats o recitats en moltes ocasions i que han estat ara com nous vehicles d’apropament al Senyor i m’han consolat en aquest desert inesperat i cruel. 

El llibre dels Salms, anomenat també Salteri, és un recull de poe-mes d’una admirable bellesa. Està

format per 150 poemes «amb un paral·lelisme o correspondència entre dues frases, de manera que la segona repeteix el mateix pensa-ment que la primera, o bé estableix un contrast amb l’altra». Ho explica molt bé la Bíblia Catalana Intercon-fessional. 

Els Salms tenen un ampli aspec-tre. Déu hi apareix amb totes les se-ves dimensions: amor, compassió, misericòrdia, únic creador i amo de la història... El Senyor és plenament reconegut i font d’esperança. Hi tro-bem, també, les necessitats huma-nes i la salut moral i espiritual dels humans. El salmista no té cap vergo-nya d’exposar les seves necessitats i suplicar per ell. Aquestes súpliques són molt freqüents, cosa que ens permet convertir-les en demanda nostra a Déu. 

Els Salms van esdevenir, des de les primeres comunitats cristianes, elements importants de la pregària i de la litúrgia. La seva recitació per-met la profecia, de manera que no és difícil trobar-hi una relació amb Jesucrist. La litúrgia ferial i la domi-nical fan ressonar el Salteri. El Salm 150, que clou el gran llibre del Sal-teri, és un esplèndid Al·leluia. Enca-ra que estiguem reclosos, l’Al·leluia pasqual continua ressonant.

Els Salms van esdevenir, des de les primeres comunitats cristianes, elements importants de la pregària i de la litúrgia

Pandèmia

No en podia ser cap excepció. Els mitjans de comunicació han par-lat i continuen parlant, amb més o menys encert, de la Covid-19. Avui escriuré una cosa diferent, sense que això representi cap menyspreu pels altres escrits.

Les epidèmies, sense ser exac-tament el mateix, són fenòmens semblants d’extensió diferent.

Els meus primers records es re-fereixen a la verola. El meu pare em va portar als afores de la població, al costat d’un filat, perquè la policia impedia apropar-s’hi. «Allà a dins hi ha els malalts de verola i pocs es curen.» Suposo que el seu propòsit era educar-me en la compassió. Jo estava vacunat i no havia de tenir por.

Un altre exemple. Hi havia uns grans cartells que el recordaven, era el tifus exantemàtic, que gairebé

sempre era mortal. El contagiava un insecte àpter minúscul i repugnant anomenat vulgarment «poll verd».

La vacuna va aconseguir l’extin-ció total de la verola, era la primera vegada que la humanitat es lliurava d’una malaltia greu. Un exemple que ens hauria d’estimular pel que fa a altres malalties de les quals encara no hem aconseguir l’èxit total, com la malària, el xarampió o la lepra. La desaparició de la verola ensenya que cal lluitar contra el mal amb in-sistència. Del tifus, la insistència de rentar-se el cuir cabellut, el repàs

diari amb la pinta, a més d’impedir que les larves envaïssin la pelussera, va fomentar l’hàbit de la higiene.

La invasió del coronavirus, la se-va realitat pandèmica, un mal terri-ble, ha suscitat la generositat i la va-lentia de molta gent. En recordarem les conseqüències malignes, però també ha crescut la valoració dels sanitaris i ha estimulat la bondat de molts voluntaris generosos. La mi-sericòrdia que han practicat moltes persones, arriscant-se molt, queda-rà anotada als registres del cel.

Els virus són imatges analògi-ques dels esperits malignes i, com que són ambiciosos, no ens hem de rendir.

I també hem d’estar alerta per-què, dins del camp de la bondat, s’ha introduït l’egoisme en forma danyina de política interessada o el comerç abusiu.

La invasió del coronavirus, la seva realitat pandèmica, ha suscitat la generositat i la valentia de molta gent

22 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

Ens entusiasma pensar en un món nou, però ens espanta

SIGNES D’AVUI LLUÍS SERRA LLANSANAllserrall@gmail.com

Somiar un món nou

FINESTRA A LA VIDAVICTÒRIA MOLINS, s.t.j. viquimolins70@gmail.com

Avui són els únics visibles

L’aturada obligatòria a causa dels estralls de la pandèmia ens ha obert espais de reflexió. Fins i tot, es nota als diaris. Hem guanyat consciència sobre punts crítics del nostre estil de vida, que descobrim com a insoste-nible. Ens entusiasma pensar en un món nou, però ens espanta. La llui-ta per l’hegemonia del dia després s’entreveu descarnada, atroç, bru-ta, però ja ha començat. Els Estats poden sucumbir a la temptació de prolongar de manera indefinida els mecanismes de control que estan utilitzant amb pocs escrúpols. Yuval Noah Harari, en el seu article El món després del coronavirus, reflexiona sobre dos temes d’importància cru-cial: «Cal triar entre vigilància tota-litària i empoderament ciutadà... i entre aïllament nacionalista i soli-daritat mundial.» Els drets humans,

Eren invisibles i ara són els únics que omplen de bon matí, cada dia, el carrer de Santa Anna. Un carrer tu-rístic i comercial pel qual transitava un munt de gent de tota mena que, sovint, ignorava moltes persones, com aquella parella que, ella recol-zada a les espatlles del seu amic, se-ien a terra tot esperant una moneda al got que havien col·locat a terra. La gent passava i eren pocs els que els veien. Almenys, no els miraven. S’havien convertit en uns invisibles. Jo els recordo d’una manera molt especial perquè em cridaven l’aten-ció. La seva postura em recordava un quadre molt conegut: El bes, de Gustav Klimt. Vam acabar fent-nos amics i em van explicar la seva his-tòria, després de trobar-los a faltar durant molts dies. Ella estava molt malalta. Havien estat a l’hospital. 

Com aquesta parella, he conegut

la intimitat, la democràcia... estan en joc.

Quan el poble israelita caminava pel desert cap a la Terra Promesa, va arribar a triar les cebes d’Egip-te, signe d’esclavitud, abans que els aliments d’un país que encara no havien trepitjat. La seguretat, l’herència... per un plat de llenties. Temptació permanent al llarg de la història, especialment en moments de canvis importants.

La publicitat té aires de torna-da a un passat interromput per la pandèmia, sense revisió a fons del model obsolet sobre el qual se sus-tenten els nostres projectes perso-

nals i col·lectius. Les anàlisis de la crisi actual es fan des dels països més avançats, però s’orienten a la seva recuperació i no a la solució dels problemes de fons. Especial-ment, quan aquests afecten països empobrits.

El papa Francesc ha publicat Un pla per ressuscitar, on reprèn les seves inquietuds bàsiques. Insis-teix en el fet que «si actuem com un sol poble, fins i tot davant les altres epidèmies que ens aguaiten, podem aconseguir un impacte real» i «no ens podem permetre escriure la història present i futura d’esque-na al sofriment de tantes persones». Solidaritat mundial, amb una major atenció als que pateixen. Vi nou en bots vells. N’hi ha que no volen per-dre els bots vells, encara que facin malbé el vi.

i tractat molts d’aquests invisibles. Ara, des del meu mòbil —la mane-ra que tinc de comunicar-me cada dia amb l’Hospital de Campanya de Santa Anna— veig una llarguíssima cua que arriba més enllà del Portal de l’Àngel, en silenci i separats el metre i mig reglamentari. Són un grapat d’aquests invisibles que ara són els únics que es poden veure en un carrer buit i solitari. La gent que abans omplia els carrers ara són a casa, protegits obligatòriament. Han desaparegut dels carrers d’una ciutat fins fa poc plena de vianants, de vida i moviment. 

I ara ve el miracle de la frater-nitat. La majoria dels que anàvem cada dia a Santa Anna, omplint de vida, activitat i acollida els nostres germans, ara no podem sortir de casa a causa de l’edat i la situació de vulnerabilitat. Tampoc no es pot

omplir l’església per convertir-la en la llar dels sensesostre perquè l’estat d’alarma ho prohibeix. Però, nou ho-mes, antics acollits —que no fa gaire temps formaven part d’aquests invi-sibles—, s’han convertit ara en vo-luntaris eficients, abnegats, col·la-boradors imprescindibles. Protegits amb armilles, mascaretes i guants, organitzen cada dia —juntament amb el rector— al voltant de dos-cents esmorzars, dinars i sopars que reparteixen als indigents, juntament amb les eines de protecció.

A Santa Anna, cada dia s’organitzen esmorzars, dinars i sopars que es reparteixen entre els indigents

233 MAIG 2020 CatalunyaCristianaOPINIÓ

L’ENTREVISTA24 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

Juan José Aguirre, bisbe de la diòcesi de Bangassou (República Centreafricana)

IGNASI MIRANDA I CARME MUNTÉ

«L’Àfrica serà el continent del futur»

Juan José Aguirre és missioner combonià.

L’ENTREVISTA 253 MAIG 2020 CatalunyaCristiana

«Àfrica és com un terrisser que et dona una forma diferent a com eres quan hi vas arribar», comenta Juan José Aguirre, bisbe de la diòcesi de Bangassou (República Centreafrica-na). Nascut a Còrdova el 5 de juny del 1954, fa 41 anys que és missioner combonià, temps més que suficient per haver adaptat tot el seu ésser i la seva acció als centreafricans, mal-mesos per anys de violència. «A qui dona el carisma, Déu també li atorga la força per tirar-lo endavant», afe-geix. El diumenge 1 de març, el bisbe Aguirre va participar a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona a la missa «Sent la Creu», amb motiu de l’inici de la Quaresma.

La República Centreafricana fa anys que pateix actes de violència extrema. Es qualifica de guerra reli-giosa el que en realitat és una lluita pel control de la regió?

Hi ha milions de musulmans que són bones persones, llegeixen l’Al-corà amb ulls de pau i fan de l’islam una religió pacífica, però hi ha grups intolerants, sanguinaris, finançats per països que tenen els petrodò-lars. Els països gihadistes de tipus radical volen conquerir el cor d’Àfri-ca pels seus minerals. S’hi barregen interessos religiosos i econòmics. El que és cert és que ens estan trepit-jant i qui paga els plats trencats és la gent senzilla, que és amb la qual jo visc. Hi ha militars que fan servir

el foc com a arma de guerra: cremen tot un poblat i la gent n’ha de fugir. Fan servir la violació com a arma de guerra: violen totes les dones i nenes davant dels seus marits i dels seus pa-res i es crea tal clima de terror que en un cert moment tothom se’n va. Es fa servir la fam com a arma de guerra. Ho han utilitzat a Bangassou. Ens han tallat els subministraments completa-ment durant quatre anys i hem hagut de sobreviure amb el que teníem.

La República Centreafricana ha esdevingut un tauler d’escacs inter-nacional. Quins països juguen la par-tida?

La República Centreafricana està plena d’or, coltan, mercuri, liti. Qui té avui el coltan té el control de les guerres, perquè avui les guerres es fan amb aparells fabricats amb coltan. La recerca de certs minerals de manera violenta és el que fa que s’incendiïn molts dels problemes d’Àfrica. Rússia hi va arribar fa uns anys per formar les forces centreafricanes, l’exèrcit, a condició de poder explotar mines d’or, amb les quals estan degradant el medi ambient. La Xina està arribant als 53 països d’Àfrica per fer-se amb el monopoli mundial del liti, necessari per a las bateries dels cotxes elèctrics. Hi ha l’Aràbia Saudita. També hi ha la Unió Europea, que juga al joc que li interessa i li proporciona més diners. Poden ajudar moltíssim però sempre serà menys que el profit que en tre-uen. Estic convençut que molts països

«La recerca de certs minerals de manera violenta és el que fa que s’incendiïn molts dels problemes d’Àfrica»

Orfes acollits a la missió de Bangassou.

26 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

mouen els fils, com els Estats Units. S’estan menjant la República Cen-treafricana amb patates.

Cal denunciar la hipocresia d’occident?

És vergonyós que a Cadis, per exemple, es fabriquin fragates de guerra para vendre a l’Aràbia Sau-dita, sabent que serviran per matar gent. És important que les perso-nes puguin treballar a les drassa-nes, però ho podrien fer a través de la construcció de transatlàntics per a Noruega o Suècia, en lloc de vendre a països que comercien amb la guerra.

L’escalada de violència va co-mençar el 2013, quan va arribar a Bangassou el grup gihadista Se-leka. Quina és la destrucció origi-nada per aquest grup i també pels seus contraris, els antiBalaka?

Els Seleka són molt violents i s’han apoderat de la meitat del país. S’han convertit en senyors de la guerra que ens estan trepitjant. Els antiBalaka, que van sorgir per contrarestar-los, s’han tornat cri-minals pitjors que els primers. Els capitosts són ara jutjats a la capi-tal, però queden tots els comanda-ments intermedis, la tropa, aquells que tenien 13-14 anys quan s’hi van incorporar i van provocar autènti-ques massacres. Amb ells estem treballant ara: joves que tenen les

mans tacades de sang i, això no obs-tant, els anem recuperant perquè no perdin el seu futur. Hem organitzat tallers de fusteria on coincideixen ells, els botxins, amb les seves víc-times. Estem creant una tolerància i una germanor a través del perdó, que per a nosaltres és molt significativa. Tot el poble centreafricà ha hagut de pagar els plats trencats.

Més recentment, el 15 de maig del 2018, 2.000 musulmans de Ban-gassou van ser assetjats per grups antiBalaka, que van atacar la mes-quita. Vostè va haver de fer d’escut humà. Quina és la importància i el simbolisme de la catedral de Ban-gassou, com va passar a Bangui, com a lloc de refugi per als musul-mans?

Aquesta vocació la té l’Església des de fa molts segles. Aquell mo-ment va ser de terror. Imagineu-vos 200 franctiradors que metrallen la mesquita, plena de gom a gom de dones i infants. La quantitat de morts s’hi anava acumulant. Quan vam as-sabentar-nos d’aquest terror, vam sortir de la catedral, ens vam posar les sotanes blanques i ens vam si-tuar davant dels franctiradors. Vam estendre les mans i vam dir: «No teniu dret a disparar contra dones i infants.» Ells ens deien: «Us talla-rem el cap a tots.» Van ser tres dies d’autèntic terror. Ens van demanar

Taller de fusteria per ajudar els joves a assolir un futur.

«Estem creant una tolerància i una germanor a través del perdó, que per a nosaltres és molt significativa»

«Déu plora en totes les guerres, i l’Església catòlica hi és present, i és l’última que apaga el llum quan tothom se’n va»

L’ENTREVISTA

273 MAIG 2020 CatalunyaCristiana

d’anar a la catedral i allà hi són des de fa quatre anys.

La visita del papa Francesc, el no-vembre del 2015, va marcar un punt d’inflexió. I després?

Certament la seva visita va ser un parèntesi, perquè tots es van posar d’acord per abaixar les armes, però quan el papa Francesc va pujar a l’avió i va marxar, vam tornar a la dura realitat.

Quin és el paper de l’Església ca-tòlica en una situació de conflicte i enfrontament perenne? Quan les ONG abandonen, els missioners ca-tòlics s’hi queden?

Les guerres són a l’ordre del dia i provoquen molt sofriment. El que és cert és que Déu plora en totes les guerres, i l’Església catòlica hi és present, i és l’última que apaga el llum quan tothom se’n va. Per a la gent senzilla, el fet que l’Església catòlica hi sigui, donant esperança, és l’única força que tenen. L’Església catòlica intenta sembrar la pau a tra-vés del perdó. Moltes vegades, a la catedral de Bangassou, he predicat tot dient: «Cal passar pàgina i pre-dicar la pau, mirar de cara el qui ens ha incendiat la casa, i dir t’ofereixo el perdó, sense condicions, aquí i ara. Si no fem això, viurem en una espiral de violència de la qual no podrem sortir.»

L’exemple de reconciliació de

Sud-àfrica i altres països pot servir per a la República Centreafricana?

Sud-àfrica ha aconseguit sortir del forat negre on estava, així com Kenya, i més recentment Benín i Togo, i altres països com Uganda i Etiòpia, cosa que vol dir que de mica en mica tots ens en sortirem. Quan l’Àfrica sigui capaç de contro-lar les seves pròpies riqueses natu-rals, quan el continent africà sigui capaç de trencar amb el sistema de corrupció i dominar algunes malal-ties endèmiques com ara la malària, l’ebola o la sida, quan l’Àfrica sigui protagonista del seu propi desenvo-lupament, serà el continent del futur.

Enmig de tanta violència i des-trucció de vides humanes, hi ha lloc per a l’alegria i l’esperança?

Hem viscut moments de gran alegria, on el poble ha fet una mena de catarsi para sortir de l’angoixa de la guerra civil. Això ens ajuda a en-tendre la filosofia de vida del poble centreafricà, en el sentit d’intentar sobreviure, de no ofegar-se en un got d’aigua, de tirar endavant. Ho vivim a las celebracions litúrgiques, als pelegrinatges, a les misses mul-titudinàries en què la gent manifesta amb la fe la seva actitud davant de la vida. Quan ens han entrat a les missions i ens ho han robat tot, no ens han robat la fe, ni la podran robar al poble africà.

Camió donat pel Vaticà amb motiu de la visita del papa Francesc el novembre del 2015.

«Quan ens han entrat a les missions i ens ho han robat tot, no ens han robat la fe, ni la podran robar al poble africà»

L’ENTREVISTA

Benvolguts i benvolgudes, ens manquen signes de la fe que parlin als homes i dones d’avui, es diu tot sovint. Volem una fe que sigui en-tenedora per la cultura actual; una fe que gairebé esdevingui evident. Tenim catedrals i grans Esglésies, infinitat d’institucions religioses, fins i tot tenim una munió de sants i santes, però, generalment, aquests signes ens parlen més d’una histò-ria passada que del propi present o del futur que ens espera. 

Contemplant la vida de les pri-meres comunitats cristianes, que rellegim aquests dies de Pasqua, penso que en devien tenir ben pocs, de signes. Sí, en tenien un, però més aviat provocava repulsió: la creu de Jesús. Però també en te-nien un altre que deriva de la creu, que és la caritat. I amb aquests dos signes conquerien molts cors. 

Diuen que ens falten signes per al nostre avui. I, de signes, no en són possibles d’altres que els mar-cats per la creu i la caritat de Crist. De cara a un compromís cristià, és imprescindible la relació personal amb la creu del Senyor. I, quan es prega, la fe es resol en acció sacrifi-cada i compromesa. Per tant, no hi

JOAN PLANELLASI BARNOSELLArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

28 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020 CARTA DOMINICAL

Signes de Déu enmig del món d’avuidel seu Evangeli refulgeix amb tota plenitud. Ens calen, doncs, signes del Senyor enmig del nostre món. Signes del Déu de la senzillesa i la humilitat, quan tothom somnia nedar en l’abundor i l’ostentació. Signes de Déu que es posa al cos-tat dels qui sofreixen —sobretot en aquests dies de pandèmia—, quan són molts els qui ambicionen surar per damunt dels altres. Signes de Déu enmig del món d’avui, per do-nar una visió nova de la vida. El camí no és fàcil. Ell mateix, el Crist, ens ha dit que la via és estreta i que cal prendre la creu del propi compro-mís cada dia. Però val la pena. S’hi troba el camí de l’autèntica felicitat.

L’Evangeli necessita signes per fer-se entendre al món. I, enca-ra més, el món necessita aquests signes per trobar el seu nord. Invi-to, per tant, a tots els diocesans a pregar amb constància perquè Déu desvetlli vocacions plenament cris-tianes. A partir d’aquí, ja sorgiran llavors les vocacions específiques a la vida laïcal o matrimonial, al sa-cerdoci o a la vida consagrada… que realment necessita la nostra Església. 

Ben vostre, 

donem més voltes ni vulguem ma-tisar-ho. La vida donada de ple als altres, fonamentada en la pregària humil i sincera, és el signe que parla clar de Jesucrist i que l’home del carrer entén veritablement. 

En aquest quart diumenge de Pasqua l’Església ens demana la nostra pregària per les vocacions. Ens referim tant a les vocacions laï-cals, com a les sacerdotals, a la vida consagrada o a la vida missionera. També parlem de les vocacions en països del tercer món, on la forma-ció i la vida espiritual depèn en part dels ajuts que els podem oferir des de l’anomenat primer món.

En definitiva, ens cal pregar per-què hi hagi vocacions a una vida cristiana santa, autèntica i fervoro-sa. I, en aquest punt, no podem anar amb matisacions complicades o amb eclecticismes desorientadors: Calen joves —nois i noies— que es prestin a ser signes de l’Evangeli per als mateixos joves. En l’exhortació pastoral L’Esperit fa jove l’Església, que vaig publicar a l’inici de la Qua-resma, indicava que en el testimoni-atge de vida és on el signe de Crist i

CARTA DOMINICAL 29CatalunyaCristiana3 MAIG 2020

JOAN JOSEPOMELLA OMELLACardenal arquebisbe de Barcelona

Multipliquem la caritat

ra s’accentua més quan la situació d’atur no és nova sinó anterior a la paràlisi econòmica actual. A aques-tes famílies més vulnerables, que pateixen severament les conse-qüències econòmiques produïdes per aquesta crisi sanitària, els cris-tians i tota la societat no les podem deixar soles. Sempre comptaran amb la nostra pregària i el nostre suport humà i econòmic.

Càritas ens alertava fa uns dies que les demandes d’ajuda que rep l’entitat a Catalunya s’havien mul-tiplicat per tres. Lluny de minvar, s’estima que aquesta demanda ani-rà creixent. Per això, aquesta entitat social de l’Església ha iniciat una campanya que pretén «multiplicar per tres» les donacions que rep.

Moltes més famílies necessiten avui la nostra ajuda. «¿Serem capa-ços d’actuar responsablement da-vant de la fam que pateixen tantes persones sabent que hi ha aliments per a tothom?» Així ens interpel·la-va el papa Francesc en un article publicat recentment i afegia: «¿Es-tarem disposats a canviar els estils

El passat divendres 1 de maig vam celebrar la festa de Sant Josep Obrer, festa instituïda pel papa Pius XII. L’«artesà» sant Josep va tirar en-davant la Sagrada Família amb molt esforç i sense perdre la confiança en Déu, malgrat les estretors que va haver d’afrontar. Va viure lliurat a la seva família i a la seva professió, que va exercir amb responsabilitat i perseverança.

En aquest quart diumenge de Pasqua voldria tenir un record per totes les famílies que estan con-finades a causa de la pandèmia. Prego per tots el pares i mares que aquests dies tracten de con-ciliar les seves ocupacions laborals amb la cura dels seus fills. Alguns ho fan reclosos a casa, gràcies al teletreball.

Però avui voldria dirigir una mi-rada molt particular cap a moltes altres llars en què el problema no és només la conciliació familiar, sinó com sobreviure a la situació d’an-goixa i de neguit provocada per la pèrdua de la feina durant aquesta pandèmia. I aquesta angoixa enca-

de vida que sumeixen tantes per-sones en la pobresa, promovent i animant-nos a portar una vida més austera i humana que possibiliti un repartiment equitatiu dels recur-sos?». (Vida Nueva. 18-24 d’abril 2020). En aquest context, des de la Conferència Episcopal Espanyo-la se’ns convida, a preveres i bisbes, a donar una part del nostre sou a institucions com Càritas, Mans Uni-des i moltes altres entitats de l’Es-glésia o civils que estan treballant i treballaran molt activament per complementar l’acció de les admi-nistracions públiques.

Benvolguts germans i germa-nes, Déu mai abandona el seu poble, és sempre al seu costat, especialment quan el dolor es fa més present. Però és molt impor-tant tenir en compte que Déu es fa també present a través de cada un de nosaltres. Siguem generosos i col·laborem amb el nostre temps i els nostres diners a sostenir la tasca de l’Església en l’atenció a tantes persones en risc de pobresa ma-terial i espiritual.

El qui entra per la porta a l’atri de les ovelles, aquest és el pastor de les ovelles

COMENTARI DE LA PARAULA

JOSEP RIUS-CAMPSTeòleg i biblista / riuscamps@yahoo.es

PER A CONSULTES: REDACCIO@CATALUNYACRISTIANA.CAT

PILAR CASALS

La paràbola del pastor i les ovelles que Jesús s’ha fet seva constitueix la resposta que llançà als fariseus que l’ha-vien qüestionat per-què, en un dia de re-pòs sabàtic, havia fet fang i obert els ulls a un cec de naixement. Per entendre l’abast de la paràbola, l’hem de situar en el marc del Temple de Jerusa-lem, on hi havia una porta, anomenada l’Ovellera (Jn 5,2), per on introduïen les ove-lles destinades als sacrificis. En aques-ta «porta» hi havia un «porter», que fins aleshores no havia deixat entrar ningú, ja que, quan els exi-gia el sant i senya, li responien sempre que venien a sacrificar-les. Quan, però, ha vingut Jesús i li ha de-clarat que venia a donar la vida per les seves ovelles, «a aquest el pastor li obre, i les ovelles es-colten la seva veu». Hi havia dues maneres d’accedir a les ovelles: entrant per la porta o saltant per una altra banda, com fan els lla-dres i saltejadors. Jesús, tot just el porter l’ha deixat entrar, «crida les ovelles que li són pròpies pel seu nom». No totes les ovelles tenen nom, només les seves, les que han anat prenent consciència que són persones. «I les fa sortir» de «l’atri del summe sacerdot» (Jn 18,15; Mc 14,54 i par.), per donar-los plena llibertat. Jesús encara va més en-llà. Emprant dues vegades el nom de Jahvè, «Jo Sóc la porta de les ovelles», qualifica de «lladres

i saltejadors quants vingueren abans de mi, però les ovelles no se’ls escoltaren». I fa un nou pas: «Quan ha tret totes les pròpies, va davant d’elles, i les ovelles el segueixen, perquè coneixen la seva veu.» En contrast amb «un estrany a qui no seguiran, sinó que fugiran d’ell, perquè no coneixen la veu dels estranys». Jesús s’em-porta les seves ovelles a un camp obert, sense cledes ni closes, on ell és «la Porta» a través de la qual entraran i sortiran les persones lliures i trobaran pastura. A dife-rència d’«el lladre que no ve sinó a robar, sacrificar i destruir; jo he vingut perquè tinguin vida».

CONSULTORI BÍBLIC

BÍBLIA30 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

Com es calcula la data de la Pasqua?

La festa de Pasqua dansa pel ca-lendari marcant l’inici de la primave-ra i connectant-nos amb les arrels de la pròpia història.

La Pasqua enllaça l’AT amb el NT a través de la plenitud de la revela-ció en la persona de Jesús. El pas de la mort a la vida que suposava ser alliberats de l’esclavitud d’Egip-te va un pas més enllà, en passar de la mort a la vida, a la nova vida del ressuscitat. La celebració de la Pasqua jueva, doncs, és el teló de fons dels darrers moments de la vida de Jesús, adquirint una nova significació, revelant el rostre humà de Déu Salvador. És per això que la celebració entre les primeres comu-nitats, en alguns casos, va continuar seguint la celebració de la Pasqua cristiana en les mateixes dates que la Pasqua jueva, la preparació de la qual comença el 14 de nissan (Nm 9,5), és a dir, amb la primera lluna plena de primavera. Va ser al Concili de Nicea (325 dC) quan es va esta-blir que la celebració de la Pasqua coincidiria amb el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera, unificant la celebra-ció. Això fa que l’arc temporal de la celebració pugui oscil·lar entre el 22 de març i el 25 d’abril, segons el calendari lunar. De tota manera cal dir que hi ha variació amb els nos-tres germans ortodoxos a causa de l’ús del calendari julià, que divergeix uns dies del gregorià.

Sigui quina sigui la data, la Pas-qua fa present l’acció salvífica de Déu, la promesa feta troba el seu acompliment i el seu missatge, la plenitud. Per als cristians és la cele-bració més important, la de la mort i resurrecció de Jesús que ho sacseja tot, i que a través dels segles ens continua interpel·lant. Que tingueu una Bona Pasqua!

GLÒRIA MONÉS

Ac 2,14a.36-41

Déu l’ha constituït Senyor i Messies

Lectura dels Fets dels Apòstols:

El dia de la Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la veu i digué a la gent: «Tot el poble d’Isra-el ha de saber sense cap dubte que aquest Jesús que vosaltres vau cru-cificar, Déu l’ha constituït Senyor i Messies.» En sentir això, es van penedir de tot cor, i deien a Pere i als altres apòstols: «Germans, di-gueu-nos què hem de fer.» Pere els va respondre: «Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci bate-jar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Se-nyor, el nostre Déu, cridarà.» Pere continuava confirmant això mateix amb moltes altres paraules i els feia aquesta recomanació: «Apar-teu-vos d’aquesta gent innoble.» Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar, i aquell dia s’afegiren a la comunitat unes tres mil persones.

31CatalunyaCristiana3 MAIG 2020BÍBLIA

1Pe 2,20b-25

Heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià

Lectura de la primera carta de sant Pere:

Estimats: Si després d’obrar bé us toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit da-vant de Déu. Aquesta és la vostra vocació, ja que també Crist patí per vosaltres, i així us deixà el seu exem-ple perquè seguiu les seves petja-des. «Ell no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.» Quan l’insultaven, no responia in-sultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a aquell que judica amb justícia. A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes», perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos. «Les seves ferides ens curaven.» Tots vosaltres «anàveu errants com un ramat que es dispersa», però ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià.

22

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,em fa descansar en prats deliciosos;em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna.Em guia per camins segurs per l’amor del seu nom.

R. El Senyor és el meu pastor, no em manca res.

Ni quan passo per barrancs tenebrososno tinc por de res,perquè us tinc vora meu;la vostra vara de pastor,m’asserena i em conforta. R.

Davant meu pareu taula vós mateix,i els enemics ho veuen;m’heu ungit el cap amb perfums,ompliu a vessar la meva copa. R.

Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amorm’acompanyen tota la vida,i viuré anys i més anys a la casa del Senyor. R.

Diumenge IV de Pasqua

Lectura primera

Evangeli

Lectura segonaSalm responsorial

Al·leluiaJn 10,14

Jo sóc el bon pastor, diu el Senyor:jo reconec les meves ovelles,i elles em reconeixen a mi.

Jn 10,1-10

Jo soc la porta per entrar a les ovelles

Lectura de l’evangeli segons sant Joan:

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al da-vant, i les ovelles el segueixen, per-què reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu

dels estranys.» Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no en-tengueren què volia dir. Jesús conti-nuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se sal-varan de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pas-turatges. Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.»

3. DIUMENGEDiumenge IV de Pasqua, Blanc. Lectures: Fets 2,14a.36-41 / Salm 22 / 1 Pere 2,20b-25 / Joan 10,1-10SANTORAL: Alexandre I, p. i mr.; Antonina, vg. i mr.; Felip i Jaume, apòstols.

4. DILLUNSFèria, Blanc. Lectures: Fets 11,1-18 / Salm 41 / Joan 10,11-18SANTORAL: Florià, mr.; Gotard, b.; Joan Houghton, prev. i mr.; Silvà, b. i mr.

5. DIMARTSFèria, Blanc. Lectures: Fets 11,19-26 / Salm 86 / Joan 10,22-30. Lleida: beat Salvi Huix i Miralpeix (MO), Vermell.SANTORAL: Amador, prev. i mr.; Àn-gel de Sicília, prev.; Irene, vg. i mr.

6. DIMECRESFèria, Blanc. Lectures: Fets 12,24-

Calendari de la setmana

Lectures de la missa, santoral i altres celebracions(CICLE LITÚRGIC A; FERIAL II)

TEMPS DE PASQUA

(SALTERI: SETMANA 4)

Maig13,5 / Salm 66 / Joan 12,44-50SANTORAL: Beneta, vg. i mr.; Do-mènec Savio; beat Francesc de Laval, b.; Justí, prev.

7. DIJOUSFèria, Blanc. Lectures: Fets 13,13-25 / Salm 88 / Joan 13,16-20SANTORAL: Benet II, p.; beata Gi-sela, rel.; Sixt i Eovald, mr.

8. DIVENDRESFèria, Blanc. Lectures: Fets 13,26-33 / Salm 2 / Joan 14,1-6SANTORAL: Bonifaci IV, p.; Eladi, b.; beat Jeremies de Valàquia, rel.; beat Lluís Rabatà, prev.

9. DISSABTEFèria, Blanc. Lectures: Fets 13,44-52 / Salm 97 / Joan 14,7-14. Tortosa: Mare de Déu dels Desemparats (F), Blanc.SANTORAL: Casilda, vg.; Caterina de Bolonya, vg.; Gregori de Berru-eza, b.; Pacomi, ab.

LITÚRGIA32 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

El Sant 5 MAIG

Beat Salvi Huix MiralpeixA partir de la Revolució Francesa, a Occident l’anticleri-

calisme va guanyar força i la violència va arribar al màxim durant la primera meitat del segle XX, des de Rússia fins a Mèxic. A Espanya l’esclat de la Guerra Civil va implicar una persecució religiosa que entre molts d’altres es va endur la vida del beat Salvi Huix Miralpeix (1877 – 1936), bisbe de Lleida.

Fill d’una família pagesa de Sant Hilari Sacalm va ser ordenat prevere a Vic pel Dr. Josep Torras i Bages el 1903. Posteriorment va ingressar a l’Oratori de Sant Felip Neri. Va impulsar iniciatives eclesials, com ara l’Assemblea de Con-gregacions Marianes de Catalunya o la coronació canònica de la Mare de Déu de la Gleva. El 1928 el beat Salvi Huix va ser nomenat bisbe d’Eivissa, i el 1935 bisbe de Lleida. És al capdavant d’aquesta diòcesi que viu el començament de la guerra i la persecució religiosa. Es va refugiar a casa d’uns coneguts, però en assabentar-se de la quantitat de preveres i religiosos que morien assassinats, ell mateix es va entregar. La Generalitat va posar en marxa in extremis una operació de rescat per salvar-lo a ell i 20 cristians més, però va fracassar en l’últim moment i tots van ser afusellats al cementiri de Lleida. Les seves darreres paraules van ser: «Ja som sants.» Va ser beatificat el 2013 pel papa Francesc.

33CatalunyaCristiana3 MAIG 2020LITÚRGIA

En les circumstàncies actuals, sot-mesos encara a les obligacions impo-sades per la crisi sanitària que ens acla-para, m’ha vingut davant els ulls el text, ben conegut, del llibre de l’Eclesiastès (3,1-8), on l’autor sagrat fa aquesta es-plèndida meditació sobre el temps en general i el temps per a cada cosa.

I la meva mirada ha quedat especial-ment fixada en el verset 5b. Allí se’ns diu que hi ha un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Més enllà de si l’expressió remet al tracte marital o no, quedem-nos ara amb el sentit literal de la frase.

Això m’ha fet pensar en la nostra situació. Portem unes setmanes on te-nim l’obligació de guardar una distància física amb les persones que ens envol-ten. No són possibles les abraçades ni altres expressions d’estimació i amistat. Això no vol pas dir, però, que hàgim claudicat dels nostres afectes; ans el contrari. Aquesta distància fa créixer, en nosaltres, el desig de la proximitat i de manifestar adequadament, amb el llenguatge dels gestos —ara limitat—, tot el que portem a dintre i volem co-municar a l’altre.

En aquest punt, he pensat en el que diu el diaca sant Efrem de Síria (segle IV) en el sermó tercer: «Us abracem, Senyor, cada dia en els vostres sagra-ments, i els rebem en el nostre cos.» Ben conscient de la veritat de l’encarnació del Verb, i que la seva santa humanitat es fa present en els sagraments de l’Es-glésia, no dubta a comparar la partici-pació als esmentats sagraments amb una abraçada feta al mateix Senyor en el nostre cos, aquest cos que, a partir del Baptisme, ha estat convertit en un temple sagrat on habita el Sant Esperit del Déu viu.

La fe cristiana no pot prescindir d’aquesta «abraçada»; no pot oblidar la necessitat d’adorar Déu amb un cul-te íntegre, tant amb l’ànima com amb el cos; el cristià no pot ignorar que ha

estat i serà divinitzat, precisament, no marginant o menystenint el seu cos, sinó tot el contrari: a través de la seva carnalitat. Déu, per a la nostra redemp-ció, ha fet exactament això: Ell, que és esperit, s’ha fet carn, com nosaltres ho som i per a nosaltres.

Tanmateix, com deia al principi, ara no és temps d’abraçar-se. Ara hem de fer-ho des de la distància, com sempre hem fet amb els éssers estimats que són lluny. Una carta, una fotografia, un objecte, han estat, habitualment, sig-nes de proximitat. Actualment, a través de les noves tecnologies, fins i tot ens podem veure en la pantalla i sentir la veu, ni que siguem a l’altra punta de món. És una consolació, sens dubte. Però, no ho és tot. Qui no sabria veure la diferència entre el contacte amb la persona estimada a través del telèfon o la pantalla, i quan la tens davant fí-sicament? L’emoció d’aquesta presèn-cia és incomparablement més plena i humana!

En la litúrgia, doncs, passa igual. Els mitjans audiovisuals ens aporten un cert consol, en la distància, però no podem ni volem renunciar a l’abraça-da del Senyor en els seus sagraments celebrats i rebuts en el nostre cos. El mateix papa, el passat divendres de l’octava de pasqua, ens advertia con-tra una Església electrònica en lloc de la real. «L’Església, els sagraments, el poble de Déu són concrets», afirmà Francesc. És tot un advertiment, per-què la fe no decanti cap a una mena de familiaritat gnòstica, individualista, i desconnectada de la comunitat cristi-ana. Perquè el nostre cos remet, també, al Cos de Crist, del qual formem part, i sense el qual no ens podem considerar ni ser anomenats cristians.

Amb sant Efrem, doncs, fem créixer el nostre desig de tornar a rebre, en el nostre cos, l’abraçada del Senyor en els seus sagraments.

«Hi ha temps d’abraçar i temps d’estar-se’n»

JAUME GONZÁLEZ PADRÓSProfessor de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona

CatalunyaCristiana ESPAI LECTORS34 3 MAIG 2020

EL CONSULTORIPREGUNTES I RESPOSTES SOBRE DOCTRINA I MORALpel Dr. Joan Antoni Mateo

PER ENVIAR CONSULTES AL DR. MATEO:elconsultori@hotmail.com Ap. de correus 121-25620 Tremp (Lleida).

A qui atenem primer?En aquesta situació d’emergèn-cia, quins criteris ètics hi ha de priorització?Ofereixo una reflexió autoritzada, que em va arribar recentment: «Les condicions d’emergència poden fer obligar els metges a prendre decisions dramàtiques per racionar els recursos limitats, que no estan disponibles per a tothom alhora. En aquest mo-ment, després d’haver fet tot el possible en l’àmbit organitzatiu per evitar el racionament, cal te-nir sempre present que la decisió no es pot basar en una diferència en el valor de la vida humana i la dignitat de cada persona, que sempre són iguals i valiosíssimes. La decisió té a veure més aviat amb la utilització dels tractaments de la millor manera possible en funció de les necessitats del pacient, és a dir, de la gravetat de la seva malaltia i de la seva necessitat de tractament, i amb l’avaluació dels beneficis clínics que el tractament pot aconseguir, en termes de pronòstic. L’edat no pot ser considerada com l’únic i automàtic criteri d’elecció, ja que si fos així es podria caure en un comportament discriminatori en-vers els ancians i els més fràgils. La recerca de tractaments el més equivalents possibles, l’intercanvi de recursos i el trasllat de paci-ents són alternatives que han de ser considerades curosament en la lògica de la justícia. En qualse-vol cas, no hem d’abandonar mai el malalt, fins i tot quan no hi ha més tractaments disponibles: les cures pal·liatives, el tractament del dolor i l’acompanyament són una necessitat que mai no s’ha de descuidar.» Aquests són criteris d’acord amb la moral cristiana i amb una ètica humanista. Igno-rar-los suposaria obrir un camí molt perillós i inhumà.

GRUP DE VOLUNTARIS DE CÀRITAS DE SANTA MARIA DE BADALONA

Des del 13 de març, quan es va dictaminar l’ordre de confinament, vam pensar què podíem fer envers les persones que venim atenent des de Càritas de la parròquia, atès que durant un temps i per la prohibició no ens podrem veure personalment. Vam decidir que havíem d’utilitzar els mitjans que són al nostre abast i un d’ells, el més apropiat, ens va semblar que és el telèfon, perquè avui dia pràcticament tothom en té. Així, si més no, les persones més vulnerables, ja que no ens podem mirar els ulls, el sol fet de sentir-nos la veu i escoltar-nos, ens permet veure com va el seu estat d’ànim i les necessitats en aquests moments difícils per a tots. Sabran que, a part de la família de sang, poden comptar amb la parròquia des d’un punt de vista domèstic i espiritual.

Una mesura que vam prendre, després de parlar amb tots, va ser la de fer la recàrrega de les targetes VISA, que correspondria fer-la el dia

1 d’abril, i augmentar-les excepcio-nalment un 20% més. El 21 de març ja les tenien a la seva disposició.

Els hi truquem un cop la setmana per veure l’evolució familiar i dis-posen d’un telèfon de contacte on ens poden telefonar per a qualsevol qüestió.

Durant aquestes dues últimes setmanes, a través de la Xarxa So-lidària de Badalona, ens han deri-vat famílies que demanen aliments, perquè la precarietat de moltes d’elles és gran. Una setmana sense feina vol dir no poder fer la compra i malauradament això està passant.

Aquests casos els hem hagut de tractar d’una altra forma en no disposar de targetes VISA per a ells per fer la compra. Hem fet grups de cinc famílies i els hem citat a una hora determinada en un supermer-cat perquè hi trobin de tot, i quan passen per la caixa ens en cuidem nosaltres. Així garantim una bona utilització dels recursos i evitem situacions fraudulentes.

El que volem transmetre és que les necessitats no es confinen i no-saltres, tampoc.

Càritas parroquial en temps del coronavirus

La precarietat de moltes famílies ha augmentat darrerament.

Salvador Martínez

ESPAI LECTORS 35CatalunyaCristiana3 MAIG 2020

CartesPostals desd’Andalusia

ANTONIO GILSacerdot i periodista

Aquelles romeries de maig

Enguany, el mes de maig a Andalusia, no tindrà romeries. Tot ha estat suprimit pel terrible cop del coronavirus. Aquelles romeries als santuaris marians, a cavall i amb carrosses, carava-nes lluminoses i multicolors, que s’endinsen en la natura florida, fins a trobar les imatges de la Mare de Déu, entre tantes i tan-tes advocacions. Després, des del santuari fins al poble, entre víctors, cants i promeses.

Així és la religiositat popular a Andalusia, una fe que es con-verteix en festa i cant, una festa que té com a centre la Mare de Déu, Maria, la jove de Natzaret, escollida per ser la mare de Je-sús. Cada poble té la seva patro-na. I la gent, seguint la tradició, organitza les seves romeries als santuaris, on l’argument central és l’alegria. Com a teló de fons, pregàries anònimes enceses al caliu d’uns valors que la història dels pobles no podran esborrar mai.

Maig, enguany, serà diferent. Però el silenci dels camins i la so-ledat dels santuaris marians ser-virà potser per «revifar» aquesta fe que batega sempre en el més profund dels nostres pobles. No hi haurà romeries ni festes popu-lars, però potser «la processó va per dins», en aquesta hora difí-cil, amb tantes angoixes i sofri-ments. Al final d’aquesta Setma-na Santa, el papa Francesc ens deia aquestes paraules: «No ce-dim a la resignació, no dipositem l’esperança sota una pedra. Po-dem i hem d’esperar, perquè Déu és fidel, no ens ha deixat sols, ens ha visitat i ha vingut en cada situació: en el dolor, en l’angoi-xa i en la mort. La seva llum va il·luminar la foscor del sepulcre, i avui vol arribar als racons més obscurs de la vida.» Les romeri-es, enguany, se celebraran al cor.

Una Església joveMoltes vegades, en aquest ca-

mí particular com a creient i cristià, em demano: per què l’Església, amb una història de més de 2.000 anys, continua tenint un esperit actualit-zat?

La resposta és única i cabdal. Malgrat el temps passat, més de 20 segles, la raó d’aquesta actualitat és que som fidels a un jove de 33 anys que està viu, Jesús de Natzaret.

Jesús va morir a la creu i va res-suscitar als 33 anys, per tant, els cristians seguim un jove que és la carícia del Pare als homes per donar sentit a la nostra vida.

Estimem l’Església, aquesta Es-glésia jove, forta i compromesa que té la vitalitat d’un jove de 33 anys.

CLIMENT GARAU I OLIVERLlucmajor

Un agraïmentVull agrair a Catalunya Cristiana,

i a l’amic Joan Pallarès-Personat, l’ar-ticle de Micaela Grau. Des de gener del 2018, a partir de la meva inves-tigació, ajudo les Germanes de la Doctrina Cristiana a reescriure la seva biografia. La gran fita, sense cap mena de dubte, seria que se la reconegués algun dia com a bea-ta, després d’analitzar la seva vida amb detall. Ara vull transmetre pin-zellades de la seva biografia que he descobert recentment.

Com bé diu l’article, la Micaela fou fruit de pares incògnits. Fou acollida pel matrimoni format per Joan Puget i Elena Espina, i es tras-lladà a viure a Barcelona. Joan Puget i Rafael Valldejuli administraven la torre Querol, al poble de Sant Joan d’Horta, fet que els feia passar tem-porades en companyia dels maso-vers, Pau Basté i Paula Duran.

La Micaela es casà amb Gabriel Grau, germà de Josepa Grau, mi-nyona dels Puget. La parella anà a viure a Horta, on el 1860 nasqué el seu únic fill, Joan, anomenat així en

Podeu enviar les cartes a: redaccio@catalunyacristiana.cat

honor al seu pare adoptiu. El 1866, el Gabriel marxà a Amèrica i es per-dé el seu rastre. El 1870, Micaela es traslladà a Vilanova i s’instal·là amb mossèn Lluís Cantarell, al carrer Sant Sebastià, davant de la capella de Sant Sebastià, on comença la seva vida religiosa.

JORDI SÀNCHEZ I RUIZBarcelona

Quan el món es va aturar

Vivíem enmig d’un corrent ràpid. Una vida plena d’activitats i, de cop, el món s’ha aturat, però el temps no. Els mesos, les setmanes, les estaci-ons s’han perdut aquests dies com si la terra se’ls hagués empassat. Els infants continuen creixent i els grans envellint. Veiem que moltes coses que eren importants, avui perden el seu valor davant del ser-vei, la tendresa o el desig de tor-nar-nos a veure.

Pensem que en el somiure dels altres hi ha una vida més fàcil que la nostra i això ens arrossega a idealit-zar-los i oblidem qui som realment. És fàcil omplir les xarxes socials de fotografies amb bons moments de la vida: dinars, esport, festes, viat-ges... la cara més deliciosa de la realitat, però ningú no hi penja els dies grisos.

FOMO, fear of missing out, por de perdre’s alguna cosa, és la nova etiqueta que ha sorgit per a aquesta sensació. Estem sense fer res quan els altres gaudeixen intensament de la vida! Aquests dies, tot ha canvi-at, hem aprofundit en el cor, sabem que som autèntics, quan som el que estem cridats a ser. I això no s’acon-segueix enmig del soroll, sinó en el silenci de l’ànima. La nostra vida és única i veritable, no és egoïsta i ens convida a descobrir que, quan ens donem als altres en el servei, crei-xem en l’amor.

NIEVES ACOSTA PICADOGranada

3 MAIG 202036 CatalunyaCristiana CULTURA

Les súpliques als goigs contra epidèmies i malalties

NORA VELA

«I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts» (Lc 9,2). Podria aplicar-se aquesta frase de l’evangeli de sant Lluc a la potestat que els sants tindrien d’intercedir per a la curació dels seus devots davant de Déu?

El cas és que, en episodis de calamitats, guerres i epidèmies, els sants han estat invocats sovint

per les persones per tal d’obtenir un alleugeriment dels seus mals. Les de-vocions més properes a cada lloc han resultat ser les més suplicades per trobar consols i remeis.

La cultura popular ha recollit al llarg de la història documents que expliquen rogatives i processons rea-litzades amb aquest propòsit, que els arxius d’esglésies i ermites atresoren en els seus historials. Els devots feli-gresos, per la seva banda, participen activament en les súpliques quan, tot cantant, especialment goigs, eleven les seves aspiracions al sant més pro-per, més estimat o amb més credi-bilitat, segons costums i tradicions.

Epidèmies i malalties són motiu continu d’oracions i precs, com són els sants i patrons objectius perma-nents de veneració i de súpliques. I si abans parlàvem de «credibilitat» per obtenir audiència celestial, cal tenir present que ja al segle XIV, amb oca-sió de la pesta negra, els anomenats Vierzehn Nothelfer —o «catorze sants intercessors»— van ser els més reco-neguts per difondre, per Europa, els seus carismes.

Sant Roc i sant Sebastià

Entre nosaltres, però, i amb cons-tància a través dels goigs, destaquen primerament dues devocions per da-munt de totes: les dedicades a sant Roc i a sant Sebastià.

L’Hospital de la Santa Creu de Bar-celona, establert com a servei sanitari des del segle XV, aglutinava un bon nombre de devocions representati-ves de les súpliques que per tot ar-reu s’invocaven per demanar ajut en cas d’epidèmies. Si al peu de l’escala que donava accés a la sala d’homes trobem una bonica escultura de sant Roc, el gran carismàtic envers les pes-tes, la imatge queda reproduïda en un dels nombrosos goigs que li són dedicats.

Dels més antics són uns del 1659: Goigs en alabança del gloriós S. Roch, advocat contra la pestilència. (Barcelona: Martí Jalabert, 1659), que canten: «A castells, e ciutat nobles/

Els devots feligresos participen activament en les súpliques amb el cant dels goigs

Goigs dedicats a sant Sebastià.

37CatalunyaCristiana3 MAIG 2020CULTURA

de la peste tan mortal/ deslliurau infinits pobles/ de aquella guerra campal.../ Donchs Sant Roch de Déu amat/ guardaunos de pesti-lència,/ pues teniu tal potestat/ de la Divina clemència.» La devoció roman ben viva: cada estiu, al peu de la seva capelleta encastada en la muralla romana barcelonina de la plaça Nova, se celebren grans festejos populars el 16 d’agost i el veïnatge ornamenta la fornícula i canta: «No vulgueu que aquesta Plaça l’humilii la dissort/ que la fe-bre que corglaça,/ que es la febre de la mort/ no hi apunti» (Barcelona: R. Vives, 1982).

Sant Sebastià també és invocat pels contagis derivats de malalties infeccioses, que tan freqüentment registra la història. La seva fama com a sant valedor contra la pesta ve de molt antic. Va ser el primer dels sants reconegut com a depul-

sor pestilitatis. Copatró de Roma i també de Barcelona, gaudeix d’una capella a la catedral.

Les nombroses edicions dels seus goigs les trobem per tot arreu. De les més antigues és una d’inicis del segle XVIII, de Sant Joan de Mo-llet, a l’Empordà: Goigs en alabansa del gloriós màrtir S. Sebastià, que canta la sua Confraria en la Iglesia Parroquial de Mollet, Vegueria de Girona. (Girona: Gabriel Brò i Rafel Trellas, 1704). Un dels seus versos canten: «Sebastia gran protector/ deslliuraunos soberà/ del contagi-os ardòr/ y altre tot mal inhuma.»

Però especialment notable és la jornada de la vila de Tossa que, des del segle XV, celebra un llarg pele-grinatge fins a la capella de Sant Sebastià, a Santa Coloma de Far-ners, on canten els seus goigs: «A l’any mil quatrecents,/ segons diu la història fiel,/ era eixa vila empes-tada/ per càstig exprés del Cel, /i al invocar vostre ampar,/ li logràreu indulgència» (Girona, segle XIX).

Sant Cristòfol i santa Bàrbara

Cada ciutat, cada localitat, acos-tuma a tenir goigs amb estrofes dedicades a les seves devocions més entranyables, tot implorant-los consol i guarició en èpoques epi-dèmiques. Prenent de base la llista dels «catorze sants intercessors», reconeguts des del Renaixement com els més eficaços a respondre a les invocacions dels fidels, trobem sant Cristòfol, amb culte i goigs per totes les nostres comarques.

Els estralls de la pesta bubòni-ca queden esmentats en els goigs barcelonins del carrer de Regomir: «La ciutat... confiada a vos recor-re/ vostre auxili suplicant/ i vos de bombeigs i petes/ més d’un cop ens heu guardat» (Barcelona, 1924). Però des de tots els racons catalans s’implora en l’actualitat la seva pro-tecció per ser també auxiliador de la «pesta de la carretera», que ame-naça els xofers en la seva professió.

Santa Bàrbara, recordada tra-dicionalment pels malalts en perill de mort a tot Europa, es va trobar invocada també pels devots de Vallfogona de Riucorb (1926), que li van dedicar uns goigs per ser «ad-vocada... de mort repentina i sob-tada», encara que, com a patrona dels miners, sigui actualment més reconeguda, així com a protectora contra les tempestes.

Cada localitat acostuma a tenir goigs amb estrofes dedicades a les seves devocions més entranyables

Mallorca implora la salut a sant Blai i sant Gil.

38 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

• COTXE, MOTO I CICLOMOTOR• PSICOTÈCNICS• LLICÈNCIA D’ARMES• LABORALS I ESCOLARS• NÀUTICA

CERTIFICATS MÈDICSCARNET DE CONDUIRNÀUTICA I ARMES

CENTRE MÈDIC PLAÇA MOLINADR. RAFAEL SOLANAS ANGLADA

LABORABLES De 10 a 13 h i de 16 a 20 hLes persones que es presentin amb un exemplar de Catalunya Cristiana tindran un descompte de 10 euros www.centromedicoplazamolina.es

INFORMEU-VOS-EN:Tel. 932 188 826Mòbil: 639 474 741c/ Balmes, 281, entrl. 2n08006 Barcelona

Sant Gil i sant Blai

Altres sants prou reconeguts universalment per la seva genero-sitat són sant Gil i sant Blai. El pri-mer, «contra febres remeier/ guariu tota malaltia,/ tant la pesta com la guerra/ nostra vila es posa en terra/ oferint-vos oracions» (Torà, 1984) i el segon, «guardeu-nos de malal-tia,/ sobretot de mal de coll;/ prote-giu-nos cada dia/ de contagi qual-sevol» (Pezillà de la Ribera, 1973).

Tanta era la popularitat d’aquests dos sants, Blai i Gil, que a Mallorca, on eren representats en un mateix retaule del segle XVII, van unir-los també en uns goigs únics per im-plorar conjuntament la salut amb més convicció: «Advocats molt poderosos/ per tothom que es veu estret» (Palma, 1995).

Sant Llàtzer

Finalment cal recordar sant Llàt-zer, amb culte dins d’una església de l’antic hospital de Barcelona, anomenat dels mesells o malalts, dedicat exclusivament a atendre els leprosos. Uns goigs seus canten: «Los que tenen lepra y llagas/ si us invoquen ab fervor/ troban contra aquestes plagues/ amb vós sempre un protector» (plaça del Pedró de Barcelona, segle XIX).

El tema de les súpliques als goigs per la salut, tant corporal com espi-ritual, podria dir-se que els involu-cra tots. Canviaran les malalties i les formes de devoció en demanar les curacions, però les peticions són permanents. Pel que fa concreta-ment a episodis epidèmics, tant si es formulen amb aquest nom com si s’especifiquen, la quantitat de casos és tan contínua com els episodis repetits en la història de la humanitat.

Canviaran les malalties i les formes de devoció en demanar les curacions, però les peticions són permanents

Goigs dedicats a sant Llàtzer.

CULTURA

39CatalunyaCristiana3 MAIG 2020CULTURA

Les empreses dedicades als ser-veis funeraris estem vivint aques-tes darreres setmanes amb molta més intensitat de l’habitual, a causa d’aquesta pandèmia que està po-sant al límit les nostres instal·laci-ons, la nostra organització i el nostre capital humà. Malauradament ens hem convertit en notícia davant de l’allau de defuncions, i molt sovint es distorsiona el que és la nostra feina i el nostre esperit de sacrifici i de servei.

La nostra vocació és ajudar i acompanyar les famílies, assesso-rant-les per poder donar el millor comiat als seus éssers estimats. Aquesta part humana i enriquidora de la nostra professió és, ara per ara, impossible de complir, atès que ja no podem atendre personalment les famílies i s’han suspès vetlles i cerimònies, limitant-se a grups de tres o quatre persones, que només poden estar presents en el moment de la inhumació o la cremació.

La salut pública ara mateix és la màxima responsabilitat tant per als que ens governen com per a nosaltres mateixos. Cadascun de nosaltres hem de tenir cura de la nostra salut marcant distàncies, per la nostra pròpia seguretat i la dels altres. Així doncs, les famílies no es

ANA GASSIÓDirectora de Pompes Fúnebres de Badalona

poden ajuntar per vetllar els seus di-funts i tampoc reunir-se amb amics i companys per fer cerimònies i aco-miadar els seus essers estimats com volien.

Nosaltres, els serveis funeraris, no podem fer res del que fèiem, només retirar els difunts del lloc on han mort i donar-los el seu destí final i ho hem de fer com més rà-pid millor, donat el col·lapse actual als centres geriàtrics i hospitals. Ho fem dia rere dia, les vint-i-qua-tre hores del dia, des de fa més de tres setmanes, sense poder parar ni defallir. Malgrat que també ens sentim tristos, perquè també tenim treballadors que han perdut amics i familiars, perquè tenim por de caure malalts o de posar en risc les nos-tres famílies, nosaltres continuem fent la nostra feina: no ens podem quedar a casa. A nosaltres, però, ningú no ens aplaudeix; tampoc no ho necessitem, sabem que la nostra feina sempre ha estat silenciosa i poc reconeguda.

Enterrar els morts és una de les obres de misericòrdia, ja que aju-dem els altres en una de les seves necessitats corporals. Jesús no te-nia lloc on reposar i l’amic Josep d’Arimatea li va cedir la seva tom-ba. Va tenir el valor per presentar-se davant de Pilat i demanar-li el cos de Jesús. Josep d’Arimatea va prendre l’enorme responsabilitat del cos de

Jesús i, amb l’ajut de Nicodem, van desclavar el cos de la creu, el van amortallar amb un sudari de lli i el van posar a la tomba.

Aquesta és la gran responsabili-tat que compartim els serveis fune-raris: tenir cura del cos, un cop mort, per acomiadar-lo i donar gràcies per la seva vida. Per als cristians, el cos és important; és el suport de la nos-tra ànima i és també el «santuari de l’Esperit Sant, que és en nosaltres i hem rebut de Déu» (1 Cor 6,19) i l’hem de tractar amb suma digni-tat, tal com ja ha tingut ocasió de declarar l’Església.

Però la Pasqua és també resur-recció, fe i confiança en un futur redemptor. El fet que ara, i remarco ara, no puguem acomiadar els nos-tres éssers estimats amb la dignitat que correspondria i mereixien, amb el consol religiós que de ben segur tots volem, no ha de voler dir que ai-xò no ho puguem fer més endavant. És la nostra obligació cuidar-nos, però també mantenir encesa la fla-ma dels qui han marxat en aquests dies per poder-los acomiadar més endavant, quan ens puguem reunir la família, els amics, abraçar-nos i consolar-nos del nostre dolor i la nostra pèrdua. Quan això passi, que passarà, allà estarem les empreses funeràries i les parròquies per com-pletar el que malauradament avui no podem fer com ens agradaria.

Covid i funeràries:

temps de tristor

40 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020 IN MEMORIAM

JOSEP M. RAMBLA BLANCH, S.J. Fernando Manresa Presas, S.J. (1934-2020)

Fernando Manresa (també conegut com a Ferran) va entrar a la Companyia de Jesús el 1951 i, després de la formació de jesuïta amb el doctorat en Teologia, es dedicà principalment a la docèn-cia de la Teologia Fonamental a la Facultat de Teologia de Catalunya (Barcelona), a l’Institut de Teologia Fonamental (Sant Cugat del Vallès), i també a Lleida, a Manresa i a Coc-habamba (Bolívia). Home de pen-sament profund i intuïtiu, dotat per a copsar amb lucidesa el fons de la realitat actual i de les persones. D’ací la seva manera de fer teologia i la seva docència amb un caràcter molt viu i interpel·lant. La intuïció per descobrir els problemes vius i ajudar a plantejar i afrontar les qüestions més punyents i reals, el

van fer professor i mestre. Ha dei-xat poques publicacions i amb tot ha escrit moltíssims apunts, degut a la seva manera viva i en moviment continu d’ensenyar.

Teòleg notable, també va exer-cir una activitat pastoral extraor-dinària. La seva capacitat de cap-tació profunda de les persones i de fer emergir i identificar els mo-viments del món interior van fer d’ell un acompanyant espiritual excel·lent, en Exercicis i Recessos i en el diàleg individual. Perquè, a més, no planyia temps ni esforços per atendre les persones.

La seva activitat pastoral s’es-tengué per una bona part de Ca-talunya (Barcelona, Manresa, Cor-nellà, Sant Cugat, Lleida, Tàrrega, Cervera...) mitjançant la formació i l’animació de grups, sobretot d’adults, amb una metodologia activa que sovint donava com a resultat l’elaboració d’un escrit de síntesi, a vegades editat. Aquesta activitat pastoral, molt personalit-zada i viva, la va desenvolupar tam-bé en les seves repetides i llargues estades a Bolívia, on ha deixat en persones i grups un impacte en-cara molt viu.

Com a teòleg autèntic va ser ho-me de pregària. Una de les poques publicacions que ha deixat és una petita, però important, obra sobre l’oració (La oración. «Con el senti-miento de una presencia»). Precisa-ment la pregària és el que animava la seva tasca de teòleg: «Señor, haz que, en fin, este esfuerzo se pierda anónimamente —como una gota de agua en el mar— en el tejido de una vida social y eclesial más verdade-ra, más justa y más esperanzada.»

Els darrers deu anys, atrapat per una malaltia progressiva que l’allu-nyà de l’activitat pública, avalà amb el seu testimoni la teologia que ha-via en senyat, la de la niciesa de Déu, més sàvia que la ciència dels savis.

La seva activitat pastoral s’estengué per una bona part de Catalunya mitjançant la formació i l’animació de grups, sobretot d’adults, amb una metodologia activa

41CatalunyaCristiana3 MAIG 2020

una extinció silenciosa... malaura-dament el nombre d’exemplars ha caigut en picat». Per això estan ide-ant plans per recuperar les girafes.

Quina ha estat la causa princi-pal d’aquest «declivi devastador» (així ho diu la UICN)? Evidentment el creixement de població que s’ha produït en regions tradicionalment poblades de fauna africana, en aquest cas els hàbitats de girafes. Però cal afegir-hi la caça furtiva i els conflictes bèl·lics. És a l’est del continent africà on més s’ha acusat aquesta situació, i és a l’est d’Àfrica on viuen més les girafes. Concreta-ment a Núbia, en tres dècades les girafes han perdut un 95% de la seva població. Això ens diu que són prò-ximes a acabar-se. Són les girafes que viuen més al sud les que ens donen esperança d’aconseguir-ne la rehabilitació.

I nosaltres què hi direm? Que tot el que es faci amb seny en ordre a conservar la natura que Déu ens ha donat és bo.

No són tan sols els elefants i les balenes, com hem explicat no fa gaire. Hi ha moltes altres espècies d’animals grans que també corren perill de desaparèixer. Entre ells, les girafes. Aquest animal africà s’ha vist que minva de debò. L’estadís-tica ens diu que en trenta anys ha minvat un 40% i la cosa s’accele-ra. Per això ja fa un temps (era el 2016) que la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN) va declarar «vulnerable» l’es-pècie  Gira�a camelopardalis, que és la girafa. Anteriorment també s’havia declarat «vulnerable» l’ós polar. Aquesta classificació no vol dir perill immediat d’extinció. És a dir, no vol dir perill crític, però sí que ens diu que cal tenir en compte que cal fer alguna cosa si volem que l’espècie no desaparegui.

Hi ha una ONG denominada Fundació per a la Conservació de les Girafes, que ja hi fa alguna co-sa. El seu director, Julian Fennessy, ens diu que les girafes «estan patint

FRANCESC NICOLAU Professor emèrit de la Facultat de Filosofia de Catalunya

ACTUALITATS CIENTÍFIQUES

També les girafes es troben amenaçades en perill d’extinció

CULTURA

Hans H

illewaert

Segons els experts, les girafes estan

patint una extinció silenciosa.

Els tres germans Muset i Ferrer, igualadins, van ser músics; dos d’ells eren també sacerdots.

El gran, Josep, va néixer el 13 d’oc-tubre del 1889. Va passar per l’Esco-lania de Montserrat i per Vic, on va ser organista del Seminari i professor de l’Orfeó Vigatà. A Sabadell va rebre l’ordenació com a prevere. En aquesta població va ser mestre de capella de la Puríssima Concepció i va fundar el Sindicat Musical i la Schola Cantorum. Va viatjar a París i va aprendre amb els millors mestres; a Barcelona, des de l’octubre del 1933, va ser organista de la catedral i professor d’orgue del Con-servatori Municipal i del Liceu.

A Austràlia, entre el 1939 i el 1945, va exercir de professor. Va fer nombrosos recitals; el 1946 a l’Europa central i el 1947 als Estats Units i el Canadà. Va retornar a Barcelona a Sant Sever i a Sant Miquel dels Sants. Pels seus co-neixements d’anglès, el bisbe Modrego li confiaria recepcions amb tota mena de visitants. Va deixar una extensa obra musical. Moria a Barcelona el 9 de fe-brer del 1957. El seu sepeli, amb ceri-mònia iniciada a Sant Miquel dels Sants i continuada a la catedral, va constituir una gran manifestació de dol.

Antoni Muset i Ferrer va néixer l’1 de gener del 1892. Més que com a músic, va destacar com a esperantis-ta. Després de pas-sar per Sabadell, va obtenir el gener del 1926 una plaça a Manresa per tre-ballar als jutjats. Va presidir, entre el 1934 i el 1937, el Centre Excur-sionista de la Co-marca del Bages. Poeta i escriptor, havia estat de jo-ve violoncel·lista del Septemi del Cercle Mercantil d’Igualada. Moria a Valls el 15 de juli-

ol del 1968, ciutat en què, durant molts anys, va exercir com a secretari del Jut-jat. Va participar en la vida cultural de l’Alt Camp; deixa un llegat per a beques musicals a Igualada i a Manresa.

Frederic, nascut a Igualada com els seus germans, naixia el 8 de juliol del 1896. Musicalment es va formar a Santa Maria d’Igualada, Vic i Barcelona. Organista al Seminari de Barcelona el 1916, va ser professor a València, on va fundar la Schola Cantorum. Ordenat sacerdot el 1921, va ser nomenat per oposició organista i mestre de capella de Santa Maria del Mar, a Barcelona, el febrer del 1925. Va marxar dos anys a París, on va treballar de mestre de capella i organista a Saint-Étienne du Mont. De retorn, va continuar a la seva plaça titular a Santa Maria del Mar.

Va passar la guerra civil a València. Posteriorment, va tornar a Barcelona, on es lliuraria a la composició. Deixa una extensa obra de més de vint mis-ses, trenta antífones, goigs, peces de teatre líric religiós... Un fons dipositat a la Biblioteca de Catalunya, amb algu-nes obres signades com a «M. Sigfri-ed». Va ser condecorat amb diversos guardons, com ara la Gran Creu al Mèrit Civil el 1977. Moria a Barcelona el maig del 1979.

3 MAIG 202042 CatalunyaCristiana CULTURA

Els germans Muset i Ferrer

GENT DE CASA

JOAN PALLARÈS-PERSONATHistoriadorjpallarespersonat@gmail.com

Retaule de l’altar major de la

basílica de Santa Maria, a Igualada.

JORGE L. TIZÓNSalud emocional en tiempos de pandemiaHerder, 2020, 247 pàg.

Enfront de la pandèmia del co-ronavirus sorgeixen moltes pregun-tes: quines diferències hi ha entre aquesta pandèmia i altres? Quin pa-per hi juga «el poder de la por», la medicalització de la vida quotidiana i les desigualtats sanitàries? Aquest assaig intenta ajudar a pensar sobre la Covid-19 tant a nivell individual com a nivell social i inclou algunes recomanacions.

CULTURA 43CatalunyaCristiana3 MAIG 2020

ADELA MUÑOZ PÁEZMarie CurieDebate, 2020, 336 pàg.

Tots creiem que sabem qui va ser Marie Sklodowska. També coneguda com Marie Curie, va ser la primera dona a rebre un premi Nobel i la primera dona científica a ser reconeguda universalment. Aquesta biografia apassionant ens descobreix la vida d’una científica extraordinària que, encara avui, provoca una fascinació immensa.

HÉCTOR ABAD FACIOLINCELo que fue presenteAlfaguara, 2020, 616 pàg.

Els diaris íntims d’Héctor Abad Faciolince es poden llegir com una novel·la de formació. S’hi relaten les angoixes d’algú que, tot i que volia ser escriptor, escrivia molt poca ficció i molt sobre les seves obsessions i les dificultats en la vida quotidiana. Un testimoni descarnat sobre com neix una vocació i com s’aprèn a afrontar la dura i emocio-nant aventura de viure.

WILMA STOCKENSTRÖML’expedició al baobabQuaderns Crema, 2020, 128 pàg.

Enmig del paisatge desèrtic de l’interior de Sud-àfrica, una antiga esclava busca recer dins d’un forat en el tronc d’un baobab gegantí. Per primera vegada a la vida, és mestressa del seu temps i dels seus pensaments, i en la solitud del refu-gi recorda el seu periple vital. Una faula inoblidable sobre el desarre-lament i l’opressió en què ressonen els moments més foscos de la his-tòria sud-africana.

LLUÏSA CASES LOSCOSANA HELENA TAVARESUn bisbe contra tots els mursClaret, 2020, 234 pàg.

El bisbe Pere Casaldàliga sempre ha lluitat contra els murs interiors que el podien empresonar a si ma-teix. Ha combatut també els murs de la ignorància, de la repressió i les claus amagades de l’oblit. Pere i els seus companys i companyes de l’estimada prelatura de São Félix do Araguaia segueixen construint fins avui una Església que neix del poble, per l’acció de l’Esperit.

JUAN MARÍA DE VELASCOJAVIER DE LA TORRESolidaridad y misericordiaPPC, 2020, 160 pàg.

Darrere de la senzillesa del papa Francesc hi ha un home sòlid, amb una teologia social i política ben definida. Aquest llibre s’enquadra dins del Grup de Treball de Bioètica de les Universitats de Jesuïtes d’Es-panya (UNIJES) i recull dues ponèn-cies de les I Jornades de Bioètica celebrades a la Facultat de Teologia de Granada, sota el títol La bioética del papa Francisco.

veurem que realitzar-ho no és tan fàcil. Els culpables també són víc-times, la tendència al boc expiatori pot destruir els vulnerables i en el fons «cadascú podria ser l’assassí».

M’interessa que ens aturem en la funció de la fe que es representa es-pecialment en el pastor Paul Coates (Arthur Darvill). Es tracta d’un tipus tímid, amb un gran sentit comú i capacitat compassiva, però també marcat pel sofriment interior: no pot dormir, el seu passat amb un crisi alcohòlica va ser la seva escola d’aprenentatge.

La seva vivència interior se si-tua en la línia dels personatges de Bernanos, el pobre capellà d’Ambri-court o el pare Donissan. Les seves paraules no són escoltades i la seva consciència arrossega el pes de la culpa dels seus feligresos que bé actuen amb maldat, acusen l’inno-cent o reneguen de la fe i abando-nen l’església. Amb tot, aquest cru-cificat té la responsabilitat d’oferir la inspiració creient.

Un capellà dels grans que ser-veix de guia de la intenció del guio-nista i creador. Si s’abandona Déu es perd l’horitzó de la bondat i el mal aguaita. Si es renuncia a la comu-nitat l’individu es converteix en un culpable desolat. I si la comunitat renuncia a la fe es transforma en còmplice. Els altres són importants, l’Altre és imprescindible. I una cosa així, a les pantalles, val la pena.

AMB BON HUMOR

Aquests dies de pandèmia no hi ha estrenes cinematogràfiques a la pantalla gran, però tenim ocasió de revisitar obres interessants, en aquest cas, sèries de televisió. Per als amants de les històries de detec-tius amb pregonesa ens agradaria convidar-vos a veure Broadchurch. Una sèrie anglesa que va comen-çar el 2013, que s’ha estès per tres temporades i que ara podem veure a Netflix. La inspiració està marcada per referents cristians, amb impor-tants cites bíbliques i una il·lumi-nació sobre la qüestió de l’origen del mal i el triomf de la bondat molt suggeridora.

En les dues primeres tempora-des tot gira al voltant d’un nen d’11 anys trobat mort vora el mar en un turístic poble britànic. L’inspector Alec Hardy (David Tennant) i la ser-gent Ellie Miller (Olivia Coleman) són els protagonistes antagonis-tes. La seva vulnerabilitat els fa especialment atractius per assumir les dures experiències que viuran. La comunitat local queda trauma-titzada pel crim però la narració anirà desvetllant que tots tenen alguna cosa a amagar. Com deia Dostoievski i repetia Lévinas: «Tots som culpables de tot davant de tot-hom.»

L’experiència cristiana apunta a protegir l’innocent, desvetllar la culpa i acollir la misericòrdia. En els 24 capítols de les tres temporades

En la línia del «Diario de un cura rural»

CULTURA44 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

CRÍTICA DE CINEMA

PEIO SÁNCHEZ Director del Departament de cinema de l’arquebisbat de Barcelona

BROADCHURCHINTÈRPRETS: David Tennant, Olivia Colman, Jodie Whittaker, Andrew Buchan, Vicky McClure, Arthur DarvillCREADOR: Chris ChibnalMÚSICA: Olafur ArnaldsGÈNERE: drama policíacPAÍS: Regne UnitNetflix

Una llum enmig de la foscor

És previsible que la pandè-mia agreugi els defectes que el nostre món ja tenia. La ten-dència a considerar superflu tot allò que no aporta ni diners ni prestigi, a partir d’ara s’inten-sificarà i es farà més explícita. Totes aquelles persones que representin una despesa eco-nòmica entraran de ple en la categoria de «coses» que fan nosa: els pobres de solemnitat, els malalts crònics, les perso-nes amb discapacitat i la gent gran que ja no es pot valdre per ella mateixa seran tractats com les sobres de la humanitat. Així mateix, la cultura i el saber hu-manístic i espiritual seran con-siderats un luxe imperdonable, un caprici egoista que va en detriment del benefici general: la filosofia, la teologia, les llen-gües clàssiques, l’art, la música i la literatura —si no poden ser domesticats— passaran a ser disciplines sospitoses de sub-versió.

Però enmig d’aquest món fosc hi ha la llum de l’Església, que es distingeix per estimar, precisament, tot allò que el món menysprea: en temps de necessitat vesteix el pobre, dona pa a l’afamat i consola el malalt; i en èpoques de declivi de la civilització ha malbaratat tot el temps i els esforços que ha cregut necessaris en l’estu-di, el pensament i l’art perquè no es trenqués la cadena cul-tural que ens ve de l’antiguitat. L’Església es desviu per tot allò inútil perquè aquesta és l’ex-pressió pròpia de l’abaixament i l’amor de Crist. Déu no ens pot deixar d’estimar i en conse-qüència l’Església no pot deixar d’abocar-se en els pobres i en el conreu de l’esperit. El món detesta l’abaixament i l’amor, i intentarà comprar l’Església. Però si no cau en la temptació serà perseguida i aleshores, en-mig de la foscor, la seva llum es farà més resplendent que mai.

RAUXA

EDUARD BRUFAU

CULTURA 45CatalunyaCristiana3 MAIG 2020

CRÍTICA LITERÀRIA

Estudi sobre el procés de fun-dació i la posterior vida educa-tiva desenvolupada a redós del prestigiós Col·legi de Lecároz, situat a la vall navarresa del riu Baztán; una institució docent que l’any 1888 fundà el caputxí català fra Joaquim M. de Llava-neres.

La construcció del complex educatiu de Lecároz implicava un règim d’autarquia, ja que la petita «urbs» que els caputxins bastiren a la vall del riu Baztán produïa l’electricitat que neces-sitava, gaudia d’extenses hortes de verdures i arbres de fruita verda i seca, tenia corrals amb animals de ploma i pèl, vaqueria, posseïa una fàbrica de xocola-ta i, no cal dir, que comptava amb uns magnífics laboratoris de ciències naturals, de foto-grafia i una de les millors i més ben proveïdes biblioteques de la Península!

També, la cuina d’aquest col-legi assolí un enorme prestigi gastronòmic gràcies a «la famo-sa tortilla de Lecároz, única por su forma de elaboración y, quizá, también, por su altura (unos tres dedos). Era un plato de cierto lujo que se ofrecía en la comida. La tortilla se hacía con ingredientes que provenían o de la huerta o de los establos. Los huevos eran de gallinas propias, como las pa-tatas eran de la huerta.... y aquí viene el truco: no tenía aceite de tipo alguno, se freía con la man-teca de los cerdos que corre-teaban por la granja capuchina! Pero no era ese el único truco. En primer lugar se cortaban las pa-tatas en lonchas no muy gruesas, se cocían (porque se cocían, no se freían) y, después de dejar re-posar un rato en unas sartenes tipo cazuela baja, se mezclaban los huevos con las patatas y se cocinaba» (pp. 70-71).

L’any 2002 els frares caput-xins clausuraren la seva estada a Lecároz i fou quan optaren per traslladar el magnífic retaule que havia esculpit fra Antoni de Vera a l’altar major de l’església con-ventual dels caputxins d’extra-murs de Pamplona, on es venera actualment.

FERMÍN GOÑILecároz en 100 palabrasAsociación de Antiguos Alumnos del Colegio de Lecároz2016, 271 pàg.

Una gran institució docent

FRA VALENTÍ SERRA DE MANRESACaputxí

AGENDA

Més informació: www.catalunyacristiana.cat Catalunya CristianaSUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀCatalunya, resta de l’Estat espanyoli Andorra: 145 €Gibraltar i Portugal: 145 €Resta d’Europa: 222,99 €Amèrica i Àfrica: 254,19 €Àsia i Oceania: 325,43 €

Membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en Català

Director: Mn. Jaume Aymar i Ragolta

Redactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Macià Grau, Rosa M. Jané, Carme Munté, Joan Andreu Parra, Rosa PeraireLingüista: Montserrat Pibernat

Col·laboradors d’aquesta setmana: Jaume Aymar, Joan Arimany, Juan Manuel Bajo, Pilarín Bayés, Pilar Casals, Agustí Codinach, Fernando Cordero, Antonio Gil, Jaume González, Joan Guiteras, Ignasi Miranda, Victòria Molins, Glòria Monés, , Francesc Nicolau, Joan Pallarès, Josep Oriol Pujol, Quique, Josep M. Rambla, Ignasi Ricart, Josep Rius-Camps, Montserrat Rovira, Jordi Sánchez, Peio Sánchez, Lluís Serra, Valentí Serra, Leticia Soberón, Andreu Sotorra, Sebastià Taltavull, P-J Ynaraja

Redacció, administració, publicitat i promoció: C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775

a/e: redaccio@catalunyacristiana.cat (Redacció)

a/e: administracio@catalunyacristiana.cat (Administració i subscripcions)

a/e: publicitat@catalunyacristiana.cat (Publicitat)

Fundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc Malgosa

Edita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització i la cultura

Administració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis (subscripcions)

Autoedició i compaginació: Carlos Aguado

Impressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km 34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938 788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79

46 CatalunyaCristiana 3 MAIG 2020

www.catalunyacristiana.cat

/catalunyacristiana

@catcrist

catalunya_cristiana

El setmanari rep l’ajut de la Generalitat de Catalunya

TEMPS PER A LA PARAULA

Amb motiu del temps de confinament pel coronavirus, la Subfederació Grup Avant de Terrassa de la Federació de Cris-tians de Catalunya presenta una edició especial del Concurs Bí-blic (www.concursbiblic.com) com una oportunitat perquè els infants i joves puguin trobar-se, en el seu entorn familiar, amb la Paraula de Déu fent un treball bí-blic en format concurs que pre-sentaran a competició.

La data límit de l’enviament dels treballs està prevista quan oficialment acabi el confinament i els infants i joves puguin tornar a les aules.

TEMPS PER ACOMPANYAR

El bisbat de Terrassa ofereix un servei d’atenció personalit-zada i espiritual a les persones que es troben lluitant contra la pandèmia del coronavirus que viuen confinades a casa seva o als hospitals, residències, a les famílies, als malalts, als treballa-dors i professionals, etc.

Cal contactar enviant un cor-reu electrònic a l’adreça atencio-espiritual@bisbatdeterrassa.org o SMS o WhatsApp amb missat-ge escrit al número 646 609 674, indicant el motiu de la consulta, l’adreça de la persona i el número de telèfon per tal de contactar-hi.

En el cas que es tracti d’una persona ingressada cal deixar el nom de la persona que demana el servei i el seu telèfon, així com també el nom del pacient, resi-dència o hospital en el qual es troba i un telèfon de contacte. Tan aviat com sigui possible un prevere s’hi posarà en contacte.

RECURSOS PER VIURE LA FE DES DE CASA

TEMPS PER AJUDAR

Un grup d’empresaris catòlics convençuts que l’economia ha d’es-tar al servei de les persones ha posat en marxa la iniciativa «TuClausuraMi-Clausura» (https://tuclausuramiclau-sura.org) davant la pandèmia de la Covid-19. Es tracta d’una campanya al servei dels convents i monestirs de vida contemplativa amb l’objectiu d’ajudar les comunitats que es dedi-quen a pregar per la humanitat.

Amb el lema «El pulmó de les nos-tres ànimes necessita avui el nostre suport», la idea és generar comunió amb la vida contemplativa i que els religiosos i les religioses sentin amor i proximitat especialment ara que la pandèmia els impedeix tenir ingres-sos.

DES DEL CARRER 47CatalunyaCristiana3 MAIG 2020

ROSA MARÍA JANÉ CHUECA

«M’agradaria comptar amb la complicitat de més voluntaris jo-ves, que ens apropin a les noves ma-neres de fer les coses, i amb l’ajuda de moltes dones valuoses, que en tenim i moltes entre nosaltres.» Així ho assegura la nova presiden-ta-delegada de Mans Unides Barce-lona, Mireia Angerri Feu, que pren el relleu a l’anterior president-de-legat, Joan Martí i Llobet. Anger-ri és llicenciada en Econòmiques i Empresarials, i té un postgrau en Direcció i gestió de fundacions i en-titats sense ànim de lucre.

Quines línies li agradaria impul-sar com a nova presidenta-delega-da?

Per a nosaltres és molt impor-tant el suport dels nostres socis i col·laboradors, entre els quals tam-bé hi ha empreses. El potencial de les empreses és molt important, per tant, intentarem fer incidèn-cia en aquest aspecte. L’enfoca-ment d’ànim de lucre que entra en l’engranatge capitalista en el qual ens trobem és molt egoista, i jo crec que les empreses que es dediquen a guanyar diners amb beneficis tan obscens han de fer de la societat un lloc millor, on la riquesa estigui re-partida amb més igualtat. Em sento molt còmoda despertant conscièn-cies en el món empresarial. Una pe-titíssima part dels seus beneficis es podria destinar a projectes socials.

Es posa al capdavant d’una enti-tat amb 60 anys d’història...

Mans Unides va néixer per llui-tar contra la fam al món. S’han fet moltes coses, s’ha creat una xarxa de treball i de complicitats amb contraparts locals que és d’una riquesa immensa. Amb tot, avui la FAO ens diu que 821 milions de per-sones passen fam al món. Aquesta és una xifra que m’horroritza. S’ha avançat molt, sí, però encara que-da molt per fer. És indecent que en el primer món es llenci menjar, això té un desgast per al planeta. Nosaltres posem el focus en els més desafavorits, en els països

Mireia Angerri Feu, presidenta-delegada de Mans Unides Barcelona

pidament t’hi connectes. Cada ve-gada que et dones, vas creant una xarxa que teixeix complicitats i t’adones que som un.

La clau, doncs, és teixir alian-ces?

Sí. Les aliances entre sector públic, privat, món empresarial, diverses xarxes... ens han de fer avançar. Sumem esforços perquè arribarem molt més lluny i anima-rem molta més gent. Si som capa-ços de crear aliances per treballar plegats amb objectius de desenvo-lupament sostenible, aconsegui-rem coses. Volem avançar perquè les desigualtats siguin inferiors, volem posar rostre a aquestes re-alitats i donar una mirada més hu-mana, perquè darrere de cada xifra hi ha persones.

empobrits, en els que més patei-xen el deteriorament del planeta. El primer món abusa del planeta i ho pateix el tercer món. Els pobres sempre pateixen les conseqüències dels egoismes dels més rics. N’hem de prendre consciència, no podem ser tan insolidaris a nivell personal, d’empreses i d’institucions.

Quin és el camí?Aquest sistema capitalista i

aquest estil de vida que tenim ens porta a viure en petites bombolles individualistes, consumistes, ego-istes... hi ha hagut una desconnexió dels valors cristians que teníem tan arrelats en la nostra cultura. Quan prens consciència de com en som, d’afortunats, i del fet que hi ha gent que no ho és, i fas el pas endavant cap als qui més ho necessiten, rà-

«Em sento molt còmoda despertant consciències en el món empresarial»