CLÍNICA UNIVERSITÀRIAelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Novembre 2015... · 2016-01-04 ·...

CLÍNICA UNIVERSITÀRIA,UNITAT DE LA VEULa Clínica Universitària compta amb un equip multidisciplinari i especialitzat en veu que garanteix el treball coordinat de diferents professionals en les alteracions de la veu cantada i parlada, tant per a infants com per a adults.

ANÀLISI I DIAGNÒSTIC individualitzat amb equipaments de darrera generació (programes d’anàlisi de veu, videolaringoestroboscòpia, etc.)

TRACTAMENT I REEDUCACIÓ de la veu

TALLERS de perfeccionament i millora de les habilitats vocals

ASSESSORAMENT vocal per a cantants professionals i amateurs

PROGRAMES de prevenció, perfeccionament i millora de la tècnica vocal cantada

FORMACIÓ A MIDA per a professionals de la veu

Av. Universitària, 8-1008242 Manresaclinicauniversitaria@umanresa.catwww.clinicauniversitaria.cat

PER CONCERTAR VISITA TRUQUEU AL 93 875 73 10 Horari d’atenció: de dilluns a divendres, de 9 a 20 hores

i ha un seguit de realitats que són benpaleses en la nostra societat, que hapassat en una dècada a ser multilin-güe. La primera, amb relació a l’ús delcatalà, és àmpliament estudiada idebatuda. Si bé és veritat que la nos-tra llengua té un grau de coneixe-ment més elevat amb el pas dels

anys, ni el model d’immersió –també amenaçat políti-cament–, ni el creixement de mitjans de comunicaciómassius en català ha aconseguit revertir la situació deprogressiva diglòssia davant del castellà. El català ténormes (o sigui, legislació), però no té poder executiuper ser exigida amb tots els ets i uts a través d’unestat que la potenciï i la blindi en tant que llenguapròpia del país. El procés de substitució lingüísticas’accelera si parem l’orella al patí de les escoles o en lesconverses de carrer, però també condiciona les estruc-tures internes d’ús del llenguatge transformant la llen-gua viva i genuïna en un calc matusser de la gramàti-ca, les expressions i la fraseologia castellana. No obs-tant això, el català –parlat i escrit amb més o menyscorrecció– esdevé un punt de trobada per a nouvin-guts i un element de cohesió i integració en la quoti-dianitat, el món labo ral i les relacions comunitàries.

En aquest sentit, i a diferència de les onades migratò-ries provinents de la resta de la península en el seglepassat, expressar-se en català ara té més valor queabans fins al punt que nens i nenes de pares marro-quins o subsaharians es relacionen en català amb elsseus germans i parents ja que la manca d’alfabetitza-ció dels pares els impedeix conèixer a fons la llenguadels seus avantpassats. Una mostra més que el catalàno ha estat mai una imposició –sí que ho era el caste-llà a la dictadura– sinó la porta d’entrada a una culturai a un imaginari col·lectiu amb tanta o més tradició queels referents més dominants al món occidental. El cata-là també és un punt de trobada per al moviment inde-pendentista, però no és ni de bon tros excloent.També hi ha independència pensada i expressada encastellà que, alhora, aprofita els avantatges del bilin-güisme per nodrir-se i enriquir-se encara més. Igualque passa amb la resta d’idiomes que es parlen al pla-neta. Una llengua és un instrument de comunicació,però també el codi d’accés a una llarga llista de conei-xements en totes les matèries. Per això és tan impor-tant continuar potenciant l’aprenentatge de la nostrallengua, especialment entre els immigrants. El catalàens connecta amb la nostra memòria i, a més, és unpotent vehicle de cohesió.

3

El català, llengua de cohesióedito

rial

H

EL POU · NOVEMBRE 2015

4 EL POU · NOVEMBRE 2015

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Laura Coletas, Jordi Estrada, XaviLópez, Josep M. Oliva, Anna Pujol, FerranSardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Jana FontdevilaPortada: Francesc Rubí (a la fotografia, alum-nes del CNL Montserrat).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí Col·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Llorenç Capdevila, Ignasi Cebrian,Cercle Artístic de Manresa, Ferran Climent, PepCorral, Anna Crespo, Laura Estrada, CèliaFíguls, Manel Fontdevila, Ramon Fontdevila,Joan M. Gabarró, El Galliner, Jaume Gubianas,Dani Hernández, Robert Martí, Josep M. Mata,Eduard Merly, Anna Navarro, Maria Picassó,Alba Piqué, Guillem Puig, Laia Puig, Quadernsde Taller, David Torras, Laura Vidal, Mireia Vila,Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pouTaula rodona sobre la formacióprofessional, al CasinoCoincidint amb la presentació de la revista del mes, el dia7 d’octubre es va fer al Centre Cultural del Casino unanova taula rodona del cicle Temes del Pou, que va tractarsobre el tema: La formació professional desperta un nouinterès i va comptar amb la presència de Jaume Barniol,exdirector de l’IES Lacetània i de la Fundació Lacetània;Joan Canyadell Vilella, gerent de la Fundació Lacetània;Marta Codina, directora de l’IES Guillem Catà, i JosepFernández, en representació del sindicat USTEC STEs.

Llorenç Capdevila obté el premi Gran AngularEns plau fer-nos ressò d’unaltre guardó obtingut perl’escriptor Llorenç Capdevila,col·laborador habitual de lespàgines de cultura d’aquestarevista. Es tracta del presti-giós premi Gran Angular deliteratura juvenil, dotat amb15.000 euros i atorgat peljurat format per PepAlbanell, Joan Dalmases, LaliDiumaró, Maite Ricart iDolors Ortiz a la novel·laL’herència del vell pirata, unrelat amb enigmes i misteris que arrenquen de la mortdel padrí del protagonista, editat per Cruïlla i que ja és ala venda des de mitjans d’octubre.

Carles Claret torna al teatreUn dels darrers actes del festival literari Tocats de Lletrad’enguany, dedicat als Camaleònics, ha estat l’estrena desis històries escrites per diferents autors i interpretadesper catorze actors i actrius del Grup del Casal FamiliarRecreatiu, dirigits per Fina Tàpias. El protagonista d’unade les sis històries era el nostre cap de Redacció, CarlesClaret, que assumia el text creat per Pep Garcia.

5EL POU · NOVEMBRE 2015

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàFlorencia Medina. ArgentinaLaura Coletas 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES:A Manresa es parlen prop d’un centenar de llengüesJaume Puig 10

EmprenedorsDèlia ArnoldNúria Closas 19

Natura urbanaIgnasi Cebrian 20

IndretsL’anticlinal d’AlinyàF. Climent / J.M. Mata-Perelló 21

Vins del BagesAbadal Criança 2011Pilar Garcia 22

Del tros al platEl color de la tardorE. Merly/ G. Puig/ C.Fíguls 23

L’EntrevistaDavid Bonvehí TorrasJordi Sardans 24

Patrimoni ciutadàCasa Padró DomènechLluís Virós / Francesc Rubí 29

Fila culturalManresa, una ciutat sense galeries d’artVíctor González 30

PropostesArt, cinema, música i teatre 32

Quadern obertJosep Maria Massegú 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social Mireia Vila 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 314 - Novembre 2015

l’opinió del lector

Unes puntualitzacions,Sr. Daura

En relació amb el seu article «El retaulede Salelles» publicat a El Pou Digital,d’entrada, li traslladem el nostre agra-ïment per buscar una solució a aquestafer i per reconèixer implícitament queel retaule és de Salelles, tal com hareconegut el jutge del ContenciósAdministratiu número 3 de Barcelona.

Però sí que voldríem fer unes matisa-cions al seu escrit. Quan diu que esconsidera que l’obra «es pot conservari divulgar molt millor» al museu deManresa, li recordem que el retaule esconserva gràcies al fet que un grup deveïns de Salelles el van salvar de laseva destrucció durant la Guerra Civil.D’altra banda, la divulgació representala tenacitat de mostrar l’obra, fet pelqual precisament no s’ha distingit elmuseu en qüestió.

Recorda que el Centre d’Estudis delBages (del qual vostè forma part) il’Associació pel Museu Comarcal deManresa van signar un escrit de suportal museu i que la revista culturalDovella, «que jo aleshores coordinava,va publicar un editorial molt clar i con-tundent en aquest sentit». Tantaobjectivitat, en una revista que vostèmateix coordinava, és aclaparadora.Probablement li deu sonar el nom deJoan Bassegoda, doctor arquitecte icatedràtic conservador de la ReialCàtedra Gaudí i la seva opinió públicadesprés de visitar el retaule al Museude Manresa i la parròquia de Salelles. Orecordar el suport d’una trentena decapellans de l’Arxiprestat de Manresa itants altres de reconeguts experts.

Quan afirma: «Tant aquí com arreu delmón, els més reconeguts especialistesconsideren que el millor lloc per a laconservació d’una obra d’art d’aquesttipus ha de ser un museu», li hem dedir que els temps han canviat. La mobi-litat dels ciutadans no té res a veureamb la d’anys enrere, i els museus nopoden constituir un munt de pecesmés o menys documentades. Josep

Serra i Villalba, director del MuseuNacional d’Art de Catalunya (MNAC),escriu: «Les obres tenen poc sentit foradel lloc on es van portar a terme».Potser aquesta opinió no és prou vàli-da per vostè, o bé pensa en expertsreconeguts d’altres àmbits.

La seva comparació del l’art pictòricromànic de la vall pirinenca de Boí, con-servat i exhibit al MNAC, amb el retaulede Salelles és desafortunada. L’art romà-nic va ser robat i rescatat. Potser pensaque el paper ho aguanta tot; no volemimaginar que menteix deliberadamentper intentar sustentar les seves tesis.

No és menys sorprenent que afirmique «sempre es va oferir la possibilitatque alguna peça és pogués exhibir al’església de manera didàctica».Aquesta solució salomònica deu sernova. Esmicolar un retaule deu pertà-nyer a un nou corrent museístic quenosaltres desconeixem.

Vostè no qüestiona qui és el propietaridel retaule, però «tant me fa», diu...Doncs a nosaltres no. I al jutge tampoc:la sentència atribueix la propietat delretaule a la parròquia de Sant Sadurníde Salelles i que ha de ser restituït alseu propietari perquè el pugui exhibiren aquesta mateixa parròquia. No ésun fet menor. Se suposa que el propie-tari ha de tenir alguna cosa a dir.

Però al final té una bona idea. Esmentael compartiment central del retaulegòtic de la Santíssima Trinitat de la Seude Manresa al museu de Vic, que«quan se li va reclamar, va fer l’orni i esva limitar a enviar-ne una bona còpia».Doncs aquí té una possible solució:una còpia al Museu de Manresa, on elretaule de Salelles està exposat a tros-sos, i l’original a Salelles.

Per acabar, li recordem un paràgraf de lasentència: «No existeix cap prova que elretorn del retaule al seu legítim propie-tari pugui implicar un menyscapte en laseva protecció, ni es pot presumir que laparròquia no actuarà conforme a lesnormes administratives que configurenla protecció a aquest tipus de béns».

Associació Cultural Pro Retorn delRetaule del Roser de Salelles


de mes a mesComencen a endorrocarla Sala Ciutat1 d’octubre. Amb la retirada de les plaques d’uralita dela teulada, comencen finalment les tasques prèvies al’enderrocament de Sala Ciutat. El mateix dia al vespre,una vintena de persones es manifesten en contra.

Es presenta una guia ignasiana 7 d’octubre. A la capella de Sant Ignasi Malalt, es pre-senta la nova guia sobre la Manresa ignasiana, obra deJosep Huguet i Jordi Rodó, que repassa els 22 llocs igna-sians en edicions en català, castellà, anglès i francès.

La FUB fa la festa de graduació9 d’octubre. La FUB celebra al teatre Kursaal el 25è ani-versari i la festa de graduació dels 313 estudiants de lapromoció 2014-2015, amb lliçó de comiat a càrrec deValentí Oviedo, gerent de l’Auditori de Barcelona.

Stroika celebra els cinc anys11 d’octubre. La sala Stroika, plena a vessar, celebra elcinquè aniversari amb una quinzena de bandes quehan passat pel local al llarg d’aquest temps.

El retaule ha de tornar a Salelles15 d’octubre. El Jutjat Contenciós-administratiu resolque el retaule del Roser, que actualment s’exposa alMuseu Comarcal, ha de ser restituït al seu propietari, laparròquia de Salelles.

Troben el portal medieval del Carme20 d’octubre. Els treballs d’urbanització al carrer Joc dela Pilota i entorns deixen al descobert els fonaments del’antiga torre del Carme, just a l’accés d’aquest carrerdes de la plaça Europa. L’estructura localitzada data dela segona meitat del segle XIV.

Poetes d’arreu clouen el Tocats23 d’octubre. El festival literari Tocats de Lletra, dedi-cat enguany als camaleònics, es clou amb el recitalContinuem venint del nord, venint del sud, al teatreConservatori, amb vuit poetes dels territoris de parlacatalana, acompanyats al piano per Manel Camp, i lapresentació l’endemà als Carlins del muntatge teatralCaragirats.

La DO Pla de Bages fa vint anys 24 d’octubre. La Denominació d'Origen Pla de Bagescelebra els vint anys amb un sopar al Museu de laTècnica, amb més de 200 persones, presidit pel direc-tor de l'Institut Català de la Vinya i el Vi, alcaldes de lacomarca i representants dels diferents cellers. Durantl’acte es fa un homenatge a qui n'ha estat presidentdurant gairebé tot aquest temps, Valentí Roqueta.

El tèxtil i l’alimentació protagonitzen Ecoviure

25 d’octubre. La 17a edició d’Ecoviure tanca portesamb bon nivell de convocatòria d’un públic interessati implicat en tot allò relacionat amb el medi ambient ila sostenibilitat.

Troben una parella morta al carrer Santa Maria25 d’octubre. L’autòpsia posterior dels dos cossos tro-bats en un dúplex del carrer de Santa Maria confirma lahipòtesi que Grisel Díaz va ocasionar la mort de DanielSoria i després es va suïcidar. El funeral per Soria aplegauna gernació a la Seu, tres dies més tard.

Un miler de manifestantscontra el TSJC13 d’octubre. Un miler de persones s’apleguena la plaça Major per mostrar el suport a ArturMas, Joana Ortega i Irene Rigau, que declarendavant del Tribunal Superior de Justícia deCatalunya com a presumptes autors del procésparticipatiu del 9N.

Pius X Cisa


Més detencions d’anarquistes28 d’octubre. Els Mossos d’Esquadra engeguen lasegona fase de l’Operació Pandora, contra movimentsanarquistes i llibertaris, i duen a terme dues deten-cions, un noi i una noia, sota l’acusació de «pertinençaa grup criminal amb finalitats terroristes». Al vespre,uns 200 manifestants en demanen l’alliberament, quees produeix, amb càrrecs, al cap de dos dies.

La CUP rebutja el nou càrrecd’Adam Majó30 d’octubre. La CUP emet un comunicat desaprovantl’acceptació per part d’Adam Majó del càrrec de comis-sionat per al Centre Històric ofert pel govern municipal,perquè entenen que la militància a l’organització ésincompatible amb el desenvolupament d’un càrreccom aquest, en un govern de CiU.

La policia local recorda Germán-J. Fernández30 d’octubre. La Policia Local celebra la festa patroní-mica al palau firal amb un acte molt emotiu en quèrecorden el company Germán-Jesús Fernández, morten accident de trànsit la setmana anterior.

La Mediterrània18 d’octubre. La fira Mediterrània, orientada a lesmúsiques del món, tanca la 18a edició amb 98espectacles, 112 companyies, un miler d’artistes, lavisita de 1.115 professionals i una ocupació del78,74% en els espectacles de pagament, entre elsquals destaca el muntatge inaugural, In somni,amb la cobla Sant Jordi, Kulbik Dance Company iDJ Code, i el pregó de Màrius Serra. La plaça Majori Sant Domènec apleguen els espectacles mésmultitudinaris.

Una de freda...Detencions d’anarquistesEls poders públics han de vetllar per la seguretat dela població que els manté i han d’estar al servei delsgoverns legítimament constituïts, però a l’estatespanyol hi ha actualment legalitzades organitza-cions, associacions i entitats nazis i parafeixistesamb la finalitat d’exterminar col·lectius que pensen iactuen molt diferent d’ells. Es mouen amb una certatolerància, insten constantment a la violència contracol·lectius independentistes i també contra grupsd’immigrants. Del racisme i la xenofòbia en fanimpunement la raó de viure. Davant d’aquestsgrups, no hi ha cap actuació policial per part d’unexfeixista reconegut com el ministre de l’Interior,Jorge Fernández Díaz. Ara bé, si es tracta de perse-guir anarquistes –dos joves manresans ben recent-ment– a qui s’acusa d’haver utilitzat algun artefactecasolà contra alguna seu d’entitat bancària, alesho-res cal fer operacions espectaculars amb l’excusa deprevenir actes terroristes, tot i que en el domicili delsacusats no s’hi hagi trobat res més que alguns llibrespersonals. Només les mentalitats feixistes de l’estatpoden assimilar anarquisme amb terrorisme i que-dar-se tan amples.

David VictoriDavid Victori acabava de ser premiat a Sitges i set-manes abans també ho havia estat a Venècia. La sala1 dels Bages Centre es va omplir d’espectadors quevolien veure la presentació de Zero, un curtmetratgeque forma part d’una minisèrie de quatre, que elmanresà va rodar a Los Angeles. El públic també vatenir ocasió de poder veure en pantalla gegant elsseus guardonats curts Reacción i La culpa. DavidVictori es va iniciar en el món del cinema de la mà delgran cineasta barceloní, ja traspassat, Bigas Luna.Amb ell va aprendre les principals facetes cinemato-gràfiques pel que fa a la direcció, el muntatge i fins itot els guions de les pel·lícules. Darrerament ha com-pletat els coneixements al costat de directors tanreconeguts com Ridley Scott que li han permèsmillorar els coneixements sobre les diverses possibi-litats del rodatge. Victori és un dels grans apassionatsde la tècnica cinematogràfica i de les noves innova-cions que intenta posar al servei de les emocions for-tes. Li agrada sorprendre l’espectador per mitjà decurts molt treballats, a l’espera de poder realitzar elseu primer llargmetratge, que si tot va bé serà Crossthe line i s’ha de rodar a Nova York.

Jordi Alavedra

...I una de calenta


d’aq

uí i

d’al

là

m dic Florencia Medina Jerez i tinc 22anys. Vaig néixer a Mendoza, una ciutat al’oest de l’Argentina propera als Andes.Aquest indret és conegut per les pistesd’esquí, els vins produïts en famososcellers i, sobretot, pels paisatges amb vis-tes a la serralada més coneguda del país.Allà vaig passar gran part de la infantesa.

Una de les coses que més recordo és que només anà-vem a l’escola als matins i dedicava les tardes a jugaramb els meus germans. Amb la família, ens agradavaanar de càmping gairebé tots els caps de setmana.Passàvem bona part dels temps practicant diferentsesports amb el meu pare. D’aquí prové la meva afició alvoleibol, la gimnàstica, l’excursionisme...

Els estius acostumàvem a anar de vacances a Xile, des-tinació que vam repetir sovint perquè ens encantava elpaisatge muntanyenc que travessàvem amb cotxe.Però la greu crisi econòmica que va patir l’Argentina enaquell moment –els temps del conegut corralito– vaportar tota la família fins a Catalunya. Els meus paresvan veure com una sortida emigrar aquí. Pensaven,sobretot, en un futur millor per a nosaltres i tenienganes de tornar a començar. Els avis de la mare erend’origen espanyol i aquest va ser el motiu pel qual vamescollir aquest país i no un altre. La meva mare semprehavia viscut de prop la cultura d’aquí.

Vaig arribar a Barcelona el 12 febrer de l’any 2002, horecordo perfectament. M’acompanyaven els pares i elsmeus dos germans. I per què la ciutat de Manresa?Manresa va esdevenir la localitat escollida per viureperquè uns coneguts de Barcelona ens van facilitar ellloguer d’un pis. Al principi va ser dur, especialmentperquè em va costar adaptar-me al nou idioma i per-què no coneixia ningú. La meva primera impressió vaser que era com un poble. Per altra part, en l’època enquè vaig arribar, no hi havia gaire gent de fora. A l’en-torn i l’escola on vaig estudiar, si no parlaves català noaconseguies adaptar-te. Gràcies a les colònies del’Ajuntament, les classes de català, les extraescolars iactivitats diverses com la natació, la integració em varesultar molt més fàcil. Vaig estudiar a les Dominiquesfins a batxillerat. D’allà conservo gran part de lesmeves amistats!

Estic cursant cinquè de medicina a l’hospital Parc Taulíde Sabadell, una unitat docent adscrita a la UniversitatAutònoma de Barcelona. De moment, encara no tincclar en què em vull especialitzar, però m’agradaria fertraumatologia, ginecologia o medicina a la unitat d’ur-gències. Quan tenia quinze anys vaig viatjar al’Argentina i, des de llavors, no hi he tornat a anar. Undels principals motius és que el viatge és molt car i, peraltra part, ja fa gairebé catorze anys que visc a Manresai tinc la vida muntada aquí. Malgrat això, tinc previstretornar-hi quan acabi els estudis d’especialització. Enun futur, qui sap quin serà el meu destí!

E

Florencia Medina. Argentina

«La crisi econòmica a l’Argentina ens va portar a Catalunya, a la recerca d’un futur millor»

Laura Coletas

«Gràcies a les colònies del’Ajuntament, les classes de català, lesextraescolars i activitats diverses comla natació, la integració em va resultar

molt més fàcil»

vides separades

Sense roba no són resés d’un cop he llegit un consell per vèncerla timidesa adreçat als qui han de parlar enpúblic. Recomana imaginar-se a tot l’audi-tori despullat i es basa en la idea que senseroba tots som bastant iguals. En qualsevol

cas, el que sí que és cert és que vestits podem oferir unaimatge més presumptuosa del que som, mentre que lanuesa, com qualsevol situació que ens torni vulnerables,ens fa baixar els fums de cop i d’alguna manera enshumanitza i ens fa més humils. Vaig pensar en això fauns dies quan, en el fragor d’una vaga dels treballadorsd’Air France davant l’anunci de l’empresa de suprimir2.900 llocs de treball, uns sindicalistes van agredir dosdirectius arrencant-los la camisa i deixant-los nus de cin-tura en amunt. No sé si es correcte dir-ho, però em vaencantar. Als alts executius d’aquella empresa, queseguiran cobrant uns sous i unes bonificacions astronò-miques quan hagin deixat 2.900 treballadors a l’atur,que ni s’immutaran davant la seva angoixa, que segui -ran vivint en un món de luxe i d’ostentació amb l’arro-gància petrificada al seu rostre, poques coses els podenfer tan mal com sentir-se públicament en ridícul. Correntatordits, amb la camisa esquinçada, sense aquells atri-buts de poder que els confereix la seva vestimenta, erenexactament iguals com ho seria qualsevol mortal en unasituació de pànic. Em van recordar Rodrigo Rato sortintdetingut de casa seva, despentinat i sense afaitar, vestita corre-cuita amb una camisa sense cordar i una ameri-cana al damunt, desposseït de l’altivesa habitual, delsomriure cínic, de la seva supèrbia.

De totes les imatges repetides mil vegades als telenotí-cies, n’hi ha una que sempre m’ha cridat molt l’atenció. Hiha una reunió del que sigui, pot ser protocol·lària o s’hipoden prendre grans i urgents decisions... les càmerescapten el moment de l’arribada dels homes importants ila imatge és sempre la mateixa: un acompanyant saltaràpidament del cotxe, obre la porta del darrere i l’homeimportant surt, es posa tot estirat i automàticament espassa la mà per l’americana, se l’allisa i es corda els botons.Fet això avança amb pas ferm, somriu, reparteix encaixa-des... Tots aquells homes que es corden l’americana sabenque sense roba serien molt més poca cosa, valdrien el quevalguessin com a persones... i de vegades seria no-res.

MXavier Obradors

ctualment director de l’Institut de Ciència deMaterials de Barcelona, organisme adscrit alCentre Superior d’Investigacions Científiquesde l’estat espanyol, el manresà XavierObradors Berenguer és a pocs mesos de com-

plir els 60 anys. Durant tota la vida ha estat una personaresponsable, familiar, social que ha dedicat la major partdel temps a la ciència. És, sens dubte, un dels científicsamb més reconeixements internacionals de la nostra ciu-tat, que paradoxalment mai no l’ha distingit d’una mane-ra especial. Acostuma a passar-ne, però no per això deixade ser menys lamentable que un científic de primera líniaen l’àmbit mundial no acabi de tenir el reconeixementciutadà que sens dubte li pertoca. És força penós quepersonatges mediàtics que no tenen res a aportar a lasocietat siguin més coneguts que alguns bons científics,que això sí, tenen l’habilitat de fer la feina de formiguetaamb una ben entesa discreció. Sigui com sigui, la societatmanresana acabarà donant valor als seus mèrits.

Físic des del 1978, es va doctorar en Ciència de Materialsper la Universitat de Grenoble el 1983. Ha estat professorinvestigador i assessor del CSIC des del 1991. Doctorhonoris causa per la Universitat romanesa de Pitesti, vaser un dels membres fundadors del centre de referènciade materials avançats per a l’energia de la Generalitat deCatalunya, que l’any 1999 li va atorgar la medalla NarcísMonturiol al mèrit científic i tecnològic. Des del 2001 ésmembre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. Tambéforma part de les societats catalana i espanyola de Física.Ha estat membre de comitès d’avaluació internacionalsde diversos centres de recerca de França i Alemanya, itambé de l’American Physical Society. Ha publicat enrevistes especialitzades articles sobre la superconductivi-tat a altes temperatures o la superfluïdesa. Des de l’any2006 presideix l’European Society of AppliedSuperconductivity. Un any després va tenir el reconeixe-ment públic del premi Novare-Endesa i enguany el cen-tre que ell dirigeix ha estat distingit, després de cinc anysd’intensa recerca, amb el premi Severo Ochoa, que apor-ta 4 milions d’euros per desenvolupar línies de recerca pera la investigació en superconductors per a aplicacions d’e-nergia elèctrica, i també per a nous materials per a emma-gatzematge i conversió foltovoltaica i termoelèctrica.

A

Josep M. Oliva Jordi Sardans



A Manresa es parlen propd’un centenar de llengües

finals d’octubre s’ha fetpública l’anàlisi del pri-mer semestre de 2015de la població immi-grada de Manresa, ela-borada pel Programad’Acollida de l’Ajunta -ment, segons la qual

de les 75.288 persones empadronadesn’hi ha 11.846 (15,73%) d’estrangeres,que provenen de 103 estats diferents.És una xifra en constant evolució, queva experimentar un creixement extra-ordinari en la primera dècada del segleXXI –el maig de 2001 eren 2.534 ciuta-dans (3,9%), de 45 estats diferents– ique actualment torna a retrocedir,encara que en continuïn arribant denous. Josep Vilarmau, coordinador delPrograma d’Acollida, remarca que caltenir en compte que molts ciutadansd’origen estranger han obtingut darre-rament la nacionalitat espanyola,especialment els procedents del’Amèrica del Sud i del Centre.

Aquest augment de població estran -gera ha comportat un incrementespectacular de la diversitat lingüísticaa la ciutat, tot i que aquesta dada no espugui extrapolar directament perquèhi ha estats que comparteixen unamateixa llengua, com ara l’anglès ol’espanyol, i també n’hi ha molts quetenen una gran diversitat lingüística,com seria el cas de Rússia, l’Amèricadel Sud o bona part del continent afri-cà. El Grup d’Estudi de LlengüesAmenaçades del departament deLingüística General de la Universitat deBarcelona (GELA), que treballa per pro-moure les llengües amenaçades i

donar a conèixer la diversitat lingüísti-ca, té inventariades fins ara entre lagent que viu a Catalunya 288 llengüesdiferents, que van des de l’aimarà finsal zapoteca, passant per llengües tanconegudes com el xinès, l’anglès o l’i-talià o llengües menys conegudes,com el kannada (llengua originària del’Índia), el txol (originària de Mèxic) o lallengua de signes senegalesa (originà-ria del Senegal).

Diversitat lingüísticaSegons les dades provisionals de 30 dejuny de 2015 de la darrera anàlisisemestral de la població immigrada aManresa, pendents d’acceptació finalde l’INE, els col·lectius de ciutadans

estrangers més nombrosos són el delsmarroquins, que representen el 45,72%del total dels immigrats –gairebé lameitat de la població estrangera–,seguit del dels romanesos (11,96%), elsxinesos (5,17%), els senegalesos(4,27%), els bolivians (2,42%), els equa-torians (2,33%), els polonesos (2,11%),els ucraïnesos (1,77%), els colombians(1,50%) i els italians (1,36%).

Per àrees, destaquen els ciutadansprovinents del Magrib (5.451, de 4països) i l’Àfrica subsahariana (1.035,de 18 països), també els de l’Europa del’Est (2.292, de 18 països), elsd’Amèrica del Sud (1.329, de 10països) i Amèrica del Centre (423, d’11països), i els del Pròxim i Mitjà Orient(143, de 16 països) i l’Orient Llunyà(769, de 12 països). En canvi, de laresta de l’Europa Occidental només hiha 395 empadronats, de 18 països, amés de 28 nord-americans i 3 ciuta-dans d’Oceania (2 països). L’estudidestaca la lleugera pèrdua de pobla-ció immigrada, paral·lela a la crisi eco-nòmica que es fa sentir en el col·lectiumés nombrós, el provinent delMarroc, però també en d’altres comara el dels senegalesos.

El gran increment de població estrangera que s’ha produït aCatalunya durant la primera dècada del segle XXI ha canviat nota-blement el panorama lingüístic del país: actualment s’hi parlenprop de 300 llengües. A Manresa, l’estimació dels experts és quese n’hi parlen prop d’un centenar, fet que ens porta a analitzarcom s’atén la diversitat lingüística a la ciutat i el paper del catalàcom a llengua de cohesió social en aquest marc multilingüe.

tem

a de

l mes

A

Jaume PuigFotos: Francesc Rubí, Jaume Puig

M. Carme Junyent: «En una estimaciód'urgència de les llengüesque es parlen a Manresa, me’n surten seixanta, però segurament sónmés, de vuitanta a cent»

Fotografia: Francesc RubíFotografia: Francesc Rubí 11EL POU · NOVEMBRE 2015

Encara que no hi ha dades lingüísti-ques fiables del conjunt de la població–aquesta és una qüestió que actual-ment no recull el padró municipal ni elcens–, la filòloga Carme Junyent, fun-dadora del Grup d’Estudi de LlengüesAmenaçades (GELA), ens diu que «enuna estimació d’urgència de les llen-gües que es parlen a Manresa, me’nsurten 60, però segurament són més,de 80 a 100».

Junyent, lingüista especialitzada en elconeixement de les llengües del món,remarca que «al cens no surten lesdades del països dels quals hi hamenys de 4 persones a Manresa, peròhi ha països d’on hi ha prou gent i onpodríem trobar més llengües, com araNigèria, Rússia, Guinea, l’Índia, Ghana iel Camerun. Bangla Desh i el Nepal sónun cas similar als anteriors però nocompten amb tants manresans». Per aJunyent, és una estimació a la baixa,«perquè no hem fet recerca aManresa». La lingüista conclou que «totel que es pot dir és que és molt proba-ble que aquestes llengües tin guin par-lants a Manresa, però ningú no ho hacomprovat».

El paper del catalàSegons l’Enquesta d’usos lingüístics dela població per al 2013, a les comar-ques centrals de Catalunya (Bages,Berguedà, Osona, Solsonès i AltaSegarra) el català és la llengua inicialper al 49,1% de persones de 15 anys imés, el castellà ho és per al 37,1%, i tantel català com el castellà són la llenguahabitual per al 3,4% de la població,però el 9,5% té altres llengües com allengua inicial i les més freqüents sónl’àrab, el romanès i l’amazic.

Per debatre les experiències dels nou-vinguts amb l’aprenentatge del català,el Consell Municipal d’Interculturalitati Migracions organitza des del 2006unes jornades formatives, adreçades aprofessorat, voluntariat i tècnics quetreballen en la formació lingüística dela població immigrada. Aquest any, lessessions es van fer el passat 30 d’octu-bre, al Casino, i hi van participar repre-sentants del Centre de NormalitzacióLingüística Montserrat, el Centre deFormació d’Adults Jacint Carrió, la

Federació d’Associacions de Veïns deManresa, Càritas, els Centres deCultura Popular i l’Ajuntament. La jor-nada es va cloure amb una ponènciade Bàrbara Akayi Leke, presidenta del’Associació Africana de Solidaritat,sobre Pidgin: llengua franca. Cameroonpidgin english. Un exemple a l’Àfricaoccidental equatoriana.

Sobre el paper de la llengua catalanaen un marc multilingüe, NúriaBrugarolas, directora del CNL Mont -serrat, destaca la feina d’acollimentlingüístic que es fa des del centre, en

un programa que pretén, a través del’aprenentatge de la llengua, «facilitarla integració social de les personesimmigrades, facilitar la igualtat d’o-portunitats i evitar situacions d’exclu-sió i per tant, facilitar la cohesiósocial». A més d’organitzar cursos detots els nivells, el CNL Montserrat técom a objectius «conèixer l’evoluciódels inscrits nascuts a l’estranger” iafavorir als cursos inicials i bàsics decol·lectius significatius, com ara “elsd’origen marroquí» –remarca laNúria– i facilitar-los el coneixement del’entorn.

A la foto, Evi Sa’adam, parlant de javanès i bahasa; Ana Kardum, parlant de croat; Nana YadomAdarkwah, parlant de twi i Svitlana i Mariana Kostiak Brayila, parlants d’ucraïnès.

12 EL POU · OCTUBRE 2015

L’organisme que des de fa 26 anyss’encarrega de les classes de català pera adults a Manresa va tenir durant l’anypassat 824 alumnes a la ciutat, entreels quals destaca la gran varietat deprocedències. Els dos grups majoritarissón «els provinents del nord d’Àfrica id’Amèrica Central i del Sud». La direc-tora del CNL Montserrat remarca queels alumnes provinents de la restad’Àfrica (Senegal, Nigèria, Guinea,Ghana i Gàmbia) han baixat, «a causade la situació econòmica que elsempeny a continuar el seu periplemigratori cap a altres països de la UnióEuropea». També destaca la presènciad’alumnes procedents de l’Europa del’Est, «especialment de Romania,Polònia, Rússia i Ucraïna», i «la pocaassistència d’alumnes de la Xina, l’Índiao el Pakistan».

Del buidat estadístic dels 824 alumnesque van assistir a les classes el 2014 esdesprèn que parlen 37 llengües dife-rents, encapçalats pel castellà (296),l’àrab (171), el català (128), l’amazic(34), el romanès/moldau (22), el rus(19), l’ucraïnès (18), el wòlof (13), l’an-glès (12), el panjabi (12), el ful o fula(11) i el francès (10), seguits del man-dinka, el polonès, l’armeni, el portu -guès, el xinès, el búlgar, l’urdú, l’hindi,el ioruba i setze llengües més.

AcollimentLa diversitat lingüística també és unarealitat evident a les escoles i els insti-tuts de Manresa. Sobre l’acolliment lin-güístic, des dels Serveis Territorialsd’Ensenyament, els membres de l’e-quip LIC (Llengua, Interculturalitat iCohesió social) ens expliquen que desde fa uns tres anys la xifra d’alumnesnouvinguts anava baixant, però darre-rament hi ha hagut un repunt en lesarribades. Cal tenir en compte que elflux és continu, perquè en marxen capa altres països de la UE però també envénen de nous, i així ho constaten desde la comissió d’Escolarització.

Actualment, a Secundària només hiha una aula d’acollida a l’IES GuillemCatà, una altra al Peguera i mitja a CalGravat. Pel que fa a Primària, en fun-ciona una a l’escola Pare Algué i mitjaal Sant Ignasi, al Serra i Húnter i a la

Renaixença. A més d’aquestes aules –destinades a donar als alumnes unsconeixements de supervivència–, hi hatambé el servei de suport logístic, queté l’objectiu de continuar assistint elsalumnes en l’aprenentatge de lesdiferents matèries.

M. Àngels Casanovas, coordinadorapedagògica i exprofessora de l’aulad’acollida de l’IES Lacetània, ens expli-

ca que en aquests moments al centrehi cursen estudis uns 1.400 alumnesd’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius,tant de Grau Mitjà com de GrauSuperior i que aquest curs tenen alum-nes de les següents nacionalitats: 105marroquins, 40 romanesos, 14 boli-vians, 13 equatorians, 11 argentins, 8polonesos, 7 russos, 7 peruans, 6 ucra-ïnesos, 5 xinesos, 5 brasilers i 3 senega-lesos. «En total, doncs, tenim 224

Kulwinder Kaur (panjabi)Té 29 anys, va néixer a l’Índia i va arri-bar a Manresa fa dos anys. La sevallengua materna és el panjabi i coneixaltres persones a la ciutat que el par-len, però també sap anglès i una micade català, llengua que aprèn al CNLMontserrat i en què ens diu que mirala televisió.

El panjabi és un idioma indoeuropeuindoirànic, parlat pels habitants de lahistòrica regió del Panjab (avui dividi-da entre el Pakistan i l’Índia) i la sevadiàspora. Té uns 120 milions de par-

lants nadius, cosa que la fa aproximadament la desena llengua més parlada delmón. L’estàndard escrit del panjabi, com a mínim des de fa 1.000 anys, ha estatbasat en el dialecte Majhi, de la regió històrica de Majha, que s’estén per Lahorei uns altres districtes de la província del Panjab (Pakistan) i els districtesd’Amritsar i Gurdaspur de l’estat del Panjab de l’Índia.

Sheng Jian (xinès)Té 41 anys i va néixer a la Xina. Viu aManresa des del 31 d’agost de 2004 iens diu que parla el xinès mandarí.Ara també parla castellà i una mica decatalà. Tot i que no fa servir habitual-ment cap mitjà de comunicació encatalà i s’adreça a la gent del seu vol-tant en castellà i xinès, sí que assisteixals cursos del CNL Montserrat.

El xinès és una llengua de la famíliasinotibetana, originària de la Xina, onés parlada per la gran majoria de lapoblació. A finals dels anys noranta

tenia uns 1.220 milions de parlants arreu del món, dels quals uns 1.200 habita-ven a la República Popular de la Xina, on el dialecte mandarí és llengua oficial.També era oficial a l’antiga colònia britànica de Hong Kong (integrada a la Xinael 1997) i a Taiwan. Els anomenats dialectes del xinès podrien ser considerats enrigor llengües diverses per la seva gran diferenciació (comparable a la que hi haentre el català i el francès) i perquè, de fet, cadascun d’ells agrupa nombrososdialectes en sentit estricte. Preval, però, el sentiment d’unitat de la llengua, querecolza en la seva forma escrita. L’actual dialecte mandarí és parlat per més dedos terços de la població.

13EL POU · OCTUBRE 2015

alumnes d’altres nacionalitats».Casanovas puntualitza que «a aques-tes xifres cal sumar-hi altres nois inoies d’aquests mateixos orígens,però que ja han nascut aquí i que, pertant, ja tenen nacionalitat espanyola.Aquest segon grup, que no tenimcomptabilitzat, a l’institut parla català icastellà, però continua mantenint acasa la llengua d’origen».

Ramon Fontdevila, professor de catalài coordinador LIC de l’IES Guillem Catà,ens facilita una enquesta sobre temesde sociolingüística feta fa dos anys alsalumnes d’ESO i de 1r de batxillerat delcentre. Dels 244 alumnes enquestats,n’hi havia 38 que tenien com a llenguafamiliar l’àrab, 8 l’amazic, 6 el xinès, 4el romanès, 3 el polonès i 7 més altresllengües sense concretar. Pel que fa al’IES Lluís de Peguera, Imma Ancho,

integradora social, ens diu que tenenalumnes de 28 països diferents:Argentina, Armènia, Bolívia, Brasil,Bulgària, Colòmbia, Cuba, Equador,França, Marroc, Perú, Uruguai, GuineaEquatorial, Hondures, Índia, Japó,Mèxic, Moldàvia, Nicaragua, Pakistan,Polònia, República Dominicana,Romania, Rússia, Senegal, Ucraïna,Veneçuela i la Xina.

D’altra banda, Teresa Torra, exdirecto-ra de l’IES Pius Font i Quer, ens informaque actualment dels 678 alumnesd’ESO i Batxillerat, n’hi ha 84 d’origenestranger: 23 marroquins, 9 romane-sos, 5 xinesos, 4 equatorians, 3 boli-vians, 2 uruguaians, 2 moldaus, 1 italià,1 polonès, 1 ghanès, 1 ucraïnès, 1argentí, 1 peruà, 1 xilè, 1 colombià i 26d’origen sud-americà, però amb nacio-nalitat espanyola. El director de l’IESCal Gravat, Antoni Massegú, explicaque tenen set alumnes a l’aula d’acolli-da, de procedència magribina (3),xinesa (2) i sud-americana (2), peròn’havien tingut més anys enrere i con-sidera que tenen sort de la feina prèviaque es fa als centres de Primària.

Al Lacetània van tenir aula d’acollidadurant set anys, entre els cursos 2006-07 i 2012-13. «Alguns anys vam arribara tenir dotació de dos professors peratendre-la. A l’últim curs ja només vamtenir la dotació de mig professor. Elscursos en què hi vam tenir més alum-nat, vam arribar a atendre uns 30 iescaig de nois i noies, acabats d’arri-bar d’altres països. En uns pocs casos(em sembla recordar que 4) els noiseren analfabets totals». La MariaÀngels també constata que a l’actualcurs 2015-16 hi ha un degoteig denoves incorporacions: «En aquestsmoments ja tenim 8 nois i noies aca-bats d’arribar d’altres països que s’hanincorporat a l’ESO sense tenir capconeixement de la nostra llengua isense recursos per atendre’ls. Nomésels podem oferir un parell d’hores d’a-tenció lingüística i 2 de matemàtiques,completament insuficients perquè espuguin integrar amb rapidesa al nos-tre sistema educatiu. Per tant, serà deltot necessari que el departamentd’Ensenyament ens doti altra vegadad’aula d’acollida».

Bàrbara Akayi Leke (bangwa)Té 47 anys, va néixer al Camerun i vaarribar a Manresa el 2003. La sevallengua materna és el bangwa i aManresa només el parlen ella i el seugermà, però ens diu que n’hi ha mésparlants a Barcelona o a Puigcerdà.També parla el pidgin english o llen-gua franca de l’anglès del Camerun, amés de l’anglès, el francès, el castellài el català, que ha après en cursos delCNL Montserrat, a Creu Roja i a lafeina. És presidenta de l’AssociacióAfricana de Solidaritat de Manresa.

El bangwa/yemba/dschang, de la família nigerocongolesa bamileke, és una deles 280 llengües que es parlen al Camerun, un territori amb una altíssima riquesalingüística. S’hi poden trobar llengües nigerocongoleses (com el ful), afroasiàti-ques (com el haussa) i també nilosaharianes (com el kanuri). Creix molt l’ús delpidgin english, una llengua franca de comunicació entre les diferents comunitats.

Evi Sa’adam (javanès i bahasa)Té 31 anys, va néixer a Indonèsia i vaarribar a Manresa fa 4 anys. Parlajavanès i bahasa, que és la llenguaamb què va aprendre a llegir i escriu-re i és l’oficial d’Indonèsia. L’Evitambé parla àrab, anglès, castellà icatalà, que està aprenent mitjançantels cursos del CNL Montserrat.

El javanès és la llengua que es parla ales àrees central i oriental de l’illa deJava, a Indonèsia. La parlen aproxi-madament 75.500.000 persones ipertany a la família àustrica austronè-sica; per tant, està relacionat amb l’indonesi o bahasa indonesia i amb el malai.Molts parlants de javanès també parlen indonesi com a llengua oficial i denegocis. L’indonesi es basa en el malai, una llengua austronèsia (o malaiopoli-nèsia) que s’havia utilitzat com a llengua franca en l’arxipèlag indonesi durantcentúries. Es va conformar com a idioma oficial d’Indonèsia en la declaraciód’independència del 1945. És essencialment el mateix idioma (un dialecte) queel malai, la llengua oficial de Malàisia, encara que amb una gramàtica i unafonologia simplificades i amb molts mots prestats d’altres llengües.


LLENGÜES PARLADES A MANRESALLENGUA PAÏSOS ON ES PARLA FAMÍLIA LINGÜÍSTICAàrabamazicromanès/ moldau xinèswòlofmandinkafulquítxuaaimarapolonèsucraïnèsitaliàportuguèsioruba rus temne hindi urdúpanjabiakan búlgargeorgiàfrancèsfang anglèsguaraníbambaraserbilituàarmenineerlandèsbubibengalí bielorústxecmoorésusuletóuzbeknepalès suecdanèsjaponèsalemanyhongarèseslovèlingala finèseslovacturctailandèsmakua grec twiigboedobangwabahasajavanèscroat

Algèria, Iraq, Marroc...Marroc, AlgèriaAlbània, Romania, MoldàviaXina, Indonèsia, MalàisiaSenegal, Gàmbia, GuineaSenegal, Gàmbia, Guinea-BissauCamerun, Nigèria, SenegalPerú, Argentina, Bolívia...Perú, Bolívia, Xile...Polònia, AlemanyaUcraïna, Azerbaidjan...Itàlia, Suïssa...Portugal, Brasil, Angola...Nigèria, Benín, TogoRússia, Bielorússia...Sierra LeoneÍndia, Bangla Desh, NepalPakistan, Bangla Desh, ÍndiaÍndia, Pakistan, AfganistanGhanaBulgària, Moldàvia, RomaniaGeòrgia, Armènia...França, Bèlgica, Quebec...Gabon, Camerun, Congo...Regne Unit, EUA, Austràlia...Paraguai, Argentina, BolíviaMali, Costa d’IvoriSèrbia, MacedòniaLituània, Estònia, LetòniaArmènia, Iran, TurquiaBèlgica, Països BaixosGuinea EquatorialBangla Desh, Índia, NepalBielorússia, Rússia, UcraïnaTxèquia, PolòniaBurkina FasoGuinea, Guinea-BissauLetòniaUzbekistanNepal, Índia, BhutanSuècia, Noruega, FinlàndiaDinamarca, GrenlàndiaJapó, Filipines...Alemanya, Àustria, Suïssa, ItàliaHongria, RomaniaEslovènia, ItàliaCongoFinlàndia, Suècia, RússiaEslovàquia, HongriaTurquia, Azerbaidjan...Tailàndia, Singapur...Moçambic, TanzàniaGrècia, Albània, Egipte...GhanaNigèriaNigèriaCamerunIndonèsiaIndonèsiaCroàcia

afroasiàtica, semítica afroasiàtica, berberindoeuropea, romànicasinotibetana, xinesanigerocongolesa, atlànticanigerocongolesa, mandénigerocongolesa, atlànticaameríndia, quítxuaameríndia, aimaràindoeuropea, eslava occidentalindoeuropea, eslava orientalindoeuropea, romànicaindoeuropea, romànicanigerocongolesa, kwaindoeuropea, eslava orientalnigerocongolesa, atlànticaindoeuropea, indoirànicaindoeuropea, indoirànicaindoeuropea, indoirànicanigerocongolesa, kwaindoeuropea, eslavacaucàsica meridionalindoeuropea, romànicanigerocongolesa, bantuindoeuropea, germànica occidentalameríndia, tupí-guaranínigerocongolesa, mandéindoeuropea, eslavaindoeuropea, bàltica orientalindoeuropea, armèniaindoeuropea, germànica occidentalnigerocongolesa, bantuindoeuropea, indoirànicaindoeuropea, eslava orientalindoeuropea, eslava occidentalnigerocongolesa, mandingnigerocongolesa, mandéindoeuropea, bàlticaaltaica, turquesaindoeuropea, indoirànicaindoeuropea, germànicaindoeuropea, germànica sept.aïlladaindoeuropea, germànica occid.uràlica, finoúgriaindoeuropea, eslava meridionalnigerocongolesa, bantuuràlica, finoúgriaindoeuropea, eslava occidentalaltaica, turquesatai-kadainigerocongolesaindoeuropea, greganigerocongolesa, kwanigerocongolesa, kwanigerocongolesa, benuenigerocongolesa, bamilekeàustrica, austronèsica àustrica, austronèsica indoeuropea, eslava

Estimació de les llengües parlades a Manresa, ordenades per nombre de parlants (Font: M. Carme Junyent)


Famílies lingüístiquesA Manresa tenim representació debona part dels grans grups lingüísticsdel món. L’àrab i l’amazic destaquenpel nombre de parlants a la ciutat –recordem que hi ha 5.417 marro-quins. Són llengües que pertanyen a lafamília de les afroasiàtiques, i confor-men una família lingüística constituïdaper uns 375 idiomes que, amb més de400 milions de parlants, s’estén des de

les costes atlàntiques de Mauritània al’oest fins a la província iraniana delKhuzestan a l’est, i des de la fronterasiriana amb Turquia al nord fins aSomàlia al sud.

La tercera llengua estrangera més par-lada seria el romanès; hi ha 1.417 ciuta-dans romanesos, als quals cal sumar elsprocedents de Moldàvia, ja que el mol-dau es considera la mateixa llengua.

Pertany a la família indoeuropea, queinclou centenars de llengües parladesper uns 3.000 milions de persones iabraça la majoria de les d’Europa i l’Àsiasud-oriental, i per vicissituds històriquess’han estès a tots els continents, i pre-dominen també clarament a Amèrica iOceania. El català pertany a aquestafamília lingüística, però també hi perta-nyen les altres llengües romàniques,com ara el castellà, el romanès/moldau,el portuguès, el francès o l’italià; germà-niques com l’alemany o l’anglès, eslavescom el rus, l’ucraïnès, el polonès el búl-gar o el bielorús; indoiràniques coml’hindi, l’urdú, el panjabi o el bengalí, itambé l’armeni, aïllat de la resta.

La quarta llengua per nombre de par-lants és la xinesa, de la família sinotibe-tana, amb una comunitat de 613 perso-nes, seguida pel grup de llengües de lafamília nigerocongolesa: wòlof, man-dinka, ful, ioruba, temne, akan, fang,bambara, bubi, mooré, susu, lingala,makua, twi, igbo, edo o bangwa. Caltenir en compte que en països comNigèria o el Camerun s’hi parlen cente-nars de llengües. En el cas de Nigèria,n’hi ha 510 i, tot i que l’idioma oficialsigui l’anglès, hi trobem representadesles tres grans famílies de llengües africa-nes. La majoria són del grup nigerocon-golès, però l’idioma haussa és afroasià-tic i el kanuri, parlat en el nord-est, és dela família de les llengües nilosaharianes.

Dins del col·lectiu procedent del’Amèrica Central i del Sud, tenim par-lants de llengües ameríndies, com elquítxua, l’aimara i el guaraní.Finalment, també hi trobem llengüescaucàsiques, com el georgià; altaiques,com l’uzbek o el turc; uralianes, coml’hongarès o el finès; de la família tai-kadai, com el tailandès; àustriques,com el bahasa indonesi i el javanès, oaïllades, com és el cas del japonès.

PrejudicisDes del CNL Montserrat, ens comentenque no sempre és fàcil saber la llenguamaterna o inicial dels alumnes perquèalguns reprodueixen els prejudicis delpaís d’origen: «Tothom parla àrab i quanels vas coneixent et diuen que la sevallengua materna és l’amazic». Un cassemblant al de l’amazic, també conegut

Nana Yadom Adarkwah (twi)Té 18 anys, va néixer a Ghana i vaarribar a Manresa fa un any. Parlatwi i va aprendre a llegir i escriure enanglès i twi. També parla una micad’alemany i de català, que està apre-nent als cursos del CNL Montserrat.

El twi és una llengua akan del grupkwa i de la família lingüística nigero-congolesa. És parlat per més de 7milions de persones, principalmenta Ghana. El twi s’ensenya fins a nivelluniversitari. El Bureau GhanaLanguages des de 1961 regula la

llengua i unifica l’ortografia akan que s’escriu utilitzant l’alfabet llatí. Es publi-quen dos diaris en llengua akan: el Nkwantabisa i l’Akwansosem. Els principalsdialectes són l’asante (ashanti) i el fante, que són mútuament intel·ligibles peròque de vegades es consideren com a llengües separades per la seva diferenttradició cultural i literària. El dialecte literari tradicional és l’akuapem. Quan s’u-tilitza com a llengua franca es diu akan.

Mariana Kostiak i Svitlana Brayila(ucraïnès)Tenen 36 i 31 anys, respectivament.Van néixer a Ucraïna, La Mariana vaarribar a Manresa el juny del 2013 i laSvitlana, el gener d’aquest any. Laseva llengua familiar és l’ucraïnès,idioma en què van a prendre a llegir iescriure. A més, la Mariana tambéparla rus, anglès, alemany i castellà, i laSvitlana, rus. I totes dues una mica decatalà, que senten al 3/24, TV3 i inter-net, i als cursos del CNL Montserrat.

L’ucraïnès pertany a la famíliaindoeuropea i és una de les llengües eslaves de la branca oriental, parlada peruns 40 milions de persones. Té una gran varietat dialectal, explicable per lagran extensió del territori i la fragmentació política que ha viscut el país.L’idioma té els seus orígens en l’eslau antic (antic eslau oriental) de l’estatmedieval del principat de Kíev o Rus de Kíev (segles X a XIII), l’antic nomd’Ucraïna. En les seves fases inicials, es coneixia com a rutè, paraula que avuis’usa per a designar un idioma o dialecte que es parla a l’oest d’Ucraïna.


Per només 3,90 euros per revista...

SUBSCRIU-TE AL POURevista manresana d’informació i opinió

com a berber, que es parla al Marroc i aAlgèria, és el de llengües ameríndiescom el guaraní o el quítxua. «N’hi haque se n’avergonyeixen i et diuen que elparlen els pares, però ells no».

La lingüista Carme Junyent confirmaque a molts, «si els preguntes, perexemple, si parlen quítxua, s’ho podenprendre com un insult, com si els esti-guessis dient: ‘Tu ets indi’. Ara bé,molta gent tampoc té consciència dequina llengua parla, cosa que passasobretot amb els africans, que en algu-nes regions estan acostumats a apren-dre la llengua del veí i no s’identifiquenamb una sola llengua. Finalment, hi hamolta gent que s’ha sentit maltractadaper la seva llengua i, per això, moltsovint acostumen a amagar aquestainformació. Junyent també recordaque una vegada va tenir una alumnaque parlava una llengua túrquica deRússia. «A l’escola, però, havia aprèsque la seva llengua era un dialecte delrus i, alhora, que el dialecte és unavarietat d’una llengua. Ella no veia rela-ció amb la seva llengua i el rus. Al llargde l’assignatura que va fer amb mi, vaesbrinar finalment a quin grup perta-nyia la seva llengua. Evidentment, noté res a veure amb el rus, però, encanvi, a l’escola li havien explicat queera un dialecte d’aquesta llengua. I d’a-quests casos n’hi ha uns quants».

En el cas del xinès, des del CNLMontserrat es constata que no n’hi hagaires que assisteixin als cursos de cata-

là, «però els que vénen en general assi-milen el xinès mandarí a la llengua deveritat i pensen que el castellà és el quefa aquesta funció aquí». Quant als alum-nes procedents de l’Àfrica subsaharia-na, «molts no s’adrecen, en un primermoment, als companys seus en la llen-gua materna que comparteixen sinó enfrancès», tot i que remarquen que «a

l’Àfrica la gent sap moltes llengües, quesovint aprenen treballant als països del’entorn». Pel que fa als països de l’Est,alumnes de diferents llengües solenparlar entre ells en rus, sobretot els mésgrans. És el cas de parlants procedentsde Bielorússia, Búlgària o Ucraïna, «d’onara n’arriben bastants pel tema de laguerra», remarquen al centre.

[email protected] 872 50 18Manresa

Ana Kardum (croat)Té 42 anys, va néixer a Zagreb(Croàcia) i ha arribat a Manresa elgener d’aquest any. Va aprendre a lle-gir i escriure en croat, però tambéconeix l’anglès, l’alemany, el suec, l’i-talià i el castellà. Parla una mica decatalà, que està aprenent al CNLMontserrat, i diu que en fa servir lapremsa escrita i la televisió.

El croat pertany a la família indoeuro-pea, és una de les llengües eslaves iés parlat per uns 7 milions de perso-nes, principalment a Croàcia. Des del

punt de vista lingüístic, el serbi i el croat són dues variants d’un mateix idioma.Des del punt de vista polític, fins al 1991 es va considerar que el serbi forma-va, juntament amb el croat i el bosnià, una de les varietats del serbocroat. Elterme serbocroat es va utilitzar durant la major part del segle XX per referir-sea l’idioma comú de croats i serbis. Aquesta denominació va ser usada des de1921 fins a la guerra dels Balcans a principis dels anys noranta, a manera degenèric dels dialectes parlats per serbis, croats, bosnians i montenegrins. Ambla separació de Iugoslàvia i l’aparició de nous estats, el terme va caure endesús, a excepció de la lingüística. Avui, la denominació de l’idioma és unaqüestió polèmica, en la qual tenen molt a veure la història i la política. Desprésde la desintegració de Iugoslàvia i el cessament d’aplicació dels acords lingü-ístics entre Croàcia i Sèrbia s’insisteix molt, sobretot del costat croat, en laseparació entre els tres idiomes.


M. Carme Junyent

El país de les 300 llengüesSegurament el fet que més ha marcat el nostre país en eltombant de segle ha estat l’arribada de persones d’arreudel món. Més d’un milió de persones en un període moltcurt de temps i en una població que no arribava als 6milions de l’eslògan. Un altre tret destacable és que elcreixement s’ha donat en tot el territori. És més, comen-ça més com a fenomen rural que com a fenomen urbà,de manera que ja sigui a Manresa, ja sigui a qualsevolpoble del Bages o de Catalunya tenim una possibilitatmolt gran de trobar-nos amb les llengües més insospi-tades.

A Catalunya hi ha parlants d’unes 300 llengües que for-men part de la comunitat i que faríem bé de considerarcom a patrimoni. Aquesta diversitat –més d’un 10% decatalans no tenen ni el català ni el castellà com a prime-ra llengua– ens ha permès sortir de la dicotomia bilin-güe que ens portava a l’extinció (del català, per si hi haalgun dubte) i ens fa possible reorientar la dinàmica deles llengües. El bilingüisme de la societat és el pas previa la mort de la llengua subordinada i el monolingüismeno és en cap cas la millor resistència a l’homogeneïtza-ció: la història mostra que són les societats més diversesles que resisteixen millor la pressió de les llengües domi-nants.

Tenim, doncs, l’oportunitat de capgirar la disminució del’ús del català però, per aconseguir-ho, ens cal també uncanvi de comportament. Com tots els parlants de llen-gües subordinades, davant dels desconeguts tendim a

emprar la llengua menys marcada, la que suposem queens portarà menys problemes, és a dir, el castellà. Peròamb aquest comportament el que fem és alimentar lallengua dominant i, el que és pitjor, abocar-hi als queens permetrien canviar la dinàmica de les llengües. Persi no n’hi hagués prou, aquest ús del castellà amb totsels que no ens semblen dels nostres és una forma demarginació que els recorda constantment que no són acasa seva. D’altra banda, molts han fet l’esforç d’apren-dre català i troben molt poques possibilitats d’emprar-loa causa d’aquest hàbit enverinat. Per als que són par-lants de llengües amenaçades, això no és més que unaforma de confirmar-los el que els han dit sempre els quiels han menyspreat, que la seva llengua no serveix per ares. I es veu que la nostra tampoc.

M. Carme Junyent (Grup d’Estudi de LlengüesAmenaçades Universitat de Barcelona)

I tu, jugues en català?Des del CNL Montserrat hem organitzat diverses activitats incloses en laSetmana dels Drets dels Infants programades en el marc de la campanyaI tu, jugues en català?, que té l’objectiu de donar a conèixer l’oferta dejocs i joguines en català i fomentar-ne l’ús i el consum entre els ciutadans.

Taller de jocs en català Dissabte, 14 de novembre, de 17 a 20 h a l’ Espai Plana de l’Om (Plana del’Om, 5) coorganitzem amb el CAE un taller de jocs en català adreçat ainfants, famílies, joves i adults perquè puguin descobrir i practicar algunsjocs de taula en català. Hi col·laboren: 2 de Piques, Abacus, Club ScrabbleManresa, Devir, Guspira, Imaginarium.

“La llengua és una font de plaer” Sessió de joc verbal Divendres, 20 de novembre a les 19 h a Abacus (carrer de Barreres, 22)hi ha una xerrada amb l’escriptor i lingüista Màrius Serra, amb qui ensdivertirem jugant amb les paraules.

Taller orientatiu de microrelats conduït per Alba Llobet Dimecres, 11 de novembre a les 18 h a la sala de reunions del CentreCultural el Casino (Passeig de Pere III, 27) hi ha un taller gratuït d’1,5 hde durada destinat a assessorar i orientar aquelles persones que volenescriure un microrelat per al concurs A què jugaves quan eres petit? delqual es fan les inscripcions al CNL Montserrat, tel. 938721707 o bé percorreu electrònic a: [email protected]

Concurs de Microrelats. A què jugaves quan eres petit?Concurs de microrelats d’una extensió màxima de 100 paraules. Elmicrorelat es podrà entregar en format paper al CNL Montserrat o digi-tal al correu [email protected]. Podeu trobar les bases alweb del CNL Montserrat www.cpnl.cat/xarxa/cnlmontserrat

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 [email protected] www.facebook.com/SLCdeManresa


Núria Closas

Per què els contaminants d’una bomba atòmica enspoden afectar si vivim a quilòmetres de distància? Perquè l’entrada en erupció d’un volcà a Islàndia fa per-dre milions de diners a les aerolínies internacionals?Això, entre altres qüestions, és el que estudia DèliaArnold, física doctorada en enginyeria nuclear. Ha tre-ballat molts anys al Centre Meteorològic d’Àustria iara com a consultora al centre austríac i també amb laUniversitat de Galway.

om definiries la teva feina?—Sóc consultora científica i ofereixo produc-tes ambientals de dispersió de contaminantsde l’atmosfera, principalment radioactius ovolcànics. Estudio on aniran certs contami-nants i el potencial impacte que podrientenir en la salut humana, però també enimpactes econòmics, com l’aviació.

—Podries posar un exemple?—Després de l’experiència amb l’erupció del volcà Eyjadel 2010, qualsevol erupció d’Islàndia es mira amb lupa.Llavors es va tancar bona part de l’espai aeri i les aerolí-nies van tenir pèrdues de milions d’euros. El 2014,Bardarbunga va emetre grans quantitats de SO2, moltperillós per a la salut, que es van transportar cap a Àustriai van apujar els nivells d’alerta de contaminació del país.Com a consultora, vaig investigar les condicions meteo-rològiques que afavorien que la cendra i l’SO2 anessind’Islàndia a Àustria i com impactarien en la població. AÀustria, treballo per millorar els models de les recerquesvolcàniques. Podem aconsellar com limitar millor l’espaiaeri, evitant perdre tants milions com es van perdre isense posar en risc la població.

—També analitzes les conseqüències de les centralsnuclears o les bombes atòmiques.—Plantejo escenaris i les possibles conseqüències. Variasegons l’època de l’any, perquè hi ha èpoques que els con-taminants es queden més enclaustrats. Hi ha països alsquals no els interessa tirar una bomba al país veí o a un deprou allunyat perquè acabaria afectant el seu propi territori.

—A partir dels teus estudis es prenen decisions de moltaresponsabilitat. Et podria trucar un president o et podriesveure involucrada en l’estratègia d’una guerra?—Milloro les eines que ajuden a prendre les decisions,però són eines imperfectes. És com les previsions deltemps; hi ha dies que s’encerta i n’hi ha que no tant. Demoment m’agrada el que faig perquè no tinc conflictesmorals.

–Imparteixes cursos sobre els models de dispersió a diver-sos països, com Noruega o Hong Kong.—A través del servei meteorològic d’Àustria vam treballarconjuntament amb l’Organització Meteorològica Mundial(WMO) per assessorar sobre models de dispersió queestudien els elements contaminants de Fukushima a l’at-mosfera i després van utilitzar els estudis per valorar l’im-pacte contaminant de la central nuclear sobre la població.Ens van convidar a Hong Kong perquè expliquéssimaquests models de dispersió.

—Treballes per a Àustria i Irlanda, però vius a Catalunya.—Funciona perquè faig bàsicament teletreball, tot i quede tant en tant els visito. Cobro el doble del que cobrariaaquí. A Catalunya costa molt trobar feina, però es viu moltmillor, hi tinc la família i la parella.

Dèlia Arnold: «No els interessa tirar una bomba a segons qui, perquè acabaria afectant el territori propi»em

pren

edor

s

Nom: Arnold Scientific Consulting. Data creació: Juliol 2015.Emprenedora: Dèlia Arnold. Sector: Medi ambient. Públic:Consultors mediambientals, indústries, centrals nuclears i elèctri-ques, protecció civil. Contacte: [email protected]

CDèlia Arnold durant la seva visita a Hong Kong. Foto: Arnold.


La petita edat de gel

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

i ha una estreta relació entre els pousde glaç, el vulcanisme, les taques solarsi l’art. A Manresa, tenim dos pous deglaç, l’un a la riera de Rajadell, a l’oba-ga de l’Agneta, i l’altre a la riera deGuardiola, a l’obaga de l’Otzet.Construccions de pedra seca quedaten de finals del segle XVIII. Als ves-

sants obacs, l’aigua de les rieres es glaçava durant l’hi-vern, zones humides, ombrívoles i amb poca llum on esconstruïen els pous mig soterrats a recer del sol.Durant aquesta època, van construir-se molts altrespous de glaç per tota la Mediterrània oriental, per fernegoci amb el glaç extret i emmagatzemat. El fabrica-ven, transportaven i venien. Era molt preuat, ja que s’u-tilitzava per conservar aliments, per refredar begudes,fer gelats o per curar certes ferides.

A moltes parts de l’hemisferi nord, els hiverns van sermolt crus i freds, alguns anys amb temperatures extre-madament baixes, molt més que ara. Circumstànciaque els humans van aprofitar construint pous de glaç.Això va succeir des de la meitat del segle XIV fins a lameitat del XIX, i va esdevenir la petita edat de gel. Lescauses d’aquest període gèlid, segons els científics, sóndues: les taques solars i els volcans.

El Sol escalfa la Terra de manera diferent al llarg del diai a cada estació de l’any. També ens ha escalfat ambintensitats diferents al llarg de tota la història geològi-ca de la Terra. Durant la petita edat de gel, el Sol escal-

fava menys pel fet que tenia menys taques solars i aixíirradiava menys energia.

La segona causa atribuïda a la petita edat de gel són leserupcions volcàniques. Durant aquest període, la Terrava tenir una activitat volcànica alta. Les explosions ierupcions volcàniques van emetre una gran quantitatde cendres que van arribar fins a les capes més altes del’atmosfera. Les cendres es van dispersar per tot el pla-neta i van fer que hi arribés menys radiació solar. Pertant, la temperatura va baixar considerablement, fet queva afectar la producció agrícola.

Amb independència de la causa que produís aquestfenomen climàtic, el que és segur és que feia fred. A mésdels registres científics que ho certifiquen, sobretot ambl’estudi de l’avanç de les glaceres alpines, també ensn’ha quedat un registre cultural. Així ho demostrenmolts quadres de paisatges naturals i rurals de pintorsflamencs i holandesos d’aquells segles. Imatges plenesde neu i de glaç. Cultura i clima van sempre lligats i, avegades, amb formes inesperades.

La petita edat de gel, un canvi natural en les condicionsclimàtiques, ens va permetre consumir i conservar pro-ductes, aliments i begudes fredes gràcies al gel fabricatamb molt d’enginy en els pous de glaç. Ara passa tot elcontrari; el fred que produeixen les nostres neveres, juntamb altres màquines que consumeixen energia provi-nent dels combustibles fòssils, són les responsables del’escalfament del planeta, del canvi de clima de la Terra.

A l’esquerra, Interior del pou de glaç a la riera de Guardiola. A la dreta, Colors tardorencs d’aurons i roures a l’obaga de l’Otzet.

H


L’anticlinal d’Alinyà o de Roca Pena

Ferran Climent Costa / Josep M. Mata-Perelló(Geoparc de la Catalunya central)

indr

ets

els voltants dels poblets de les Sorts, laVall del Mig, Llobera, Alinyà i l’Alzina (del’antic terme d’Alinyà, ara de Fígols iAlinyà), a la comarca de l’Alt Urgell, hi haprobablement l’anticlinal més especta-cular de Catalunya i de tot el Pirineu,visible des de molts indrets de les terre-res ponentines catalanes. Forma part del

Pirineu, dins del que alguns autors anomenenPrepirineu. Però per a la majoria dels geòlegs forma partdels Pirineus meridionals. És inclòs en el futur ParcGeològic i Miner del Solsonès-Alt Urgell.

Geològicament, és un conjunt de mantells de corriment,com el mantell de Bòixols, a ponent dels sectors altur-gellencs, que forma la serra de Boumort, la serra deCarreu o el forat d’Abella. Més al sud, a prop deCambrils, hi ha també el mantell del Cadí, i cap al nordés encavalcat pel mantell del Montsec de Tost.

Es tracta d’una flexió dels estrats cap amunt per la partcentral, sense capgirar-se, mantenint el seu ordre, que aCatalunya han anat patinant cap al sud. Uns altres hanlliscat sobre materials plàstics, constituïts per nivells de

guixos (amb sals) i d’argiles, que pertanyen al triàsicsuperior (del comunament conegut com a Keuper),sedimentats fa uns 225-205 milions d’anys, aproxima-dament. Hi afloren materials geològics (eminentmentcarbonatats), que van del cretàcic superior a l’eocè (al’ilerdià, concretament), que abasten una cronologiapropera als 100-55 milions d’anys.

Nom del paratge: Anticlinal d’Alinyà. Situació geogràfica:Terme municipal de Fígols i Alinyà. Situació geològica:Forma part dels Pirineus meridionals, en el conjunt de man-tells de corriment desplaçats cap al sud. Situat a l’extrem mésoriental del mantell de Bòixols, molt a prop del mantell delCadí i del mantell del Montsec de Tost. Procedència delnom: Ve de la seva estructura i del nom de l’antic municipi.Trets geològics: Element geològic singular i molt espectacu-lar per la seva magnitud. Flexió dels estrats cap amunt, man-tenint el seu ordre estratigràfic. Materials geològics:Pertanyen al cretàcic superior, al paleocè i a l’eocè inferior(períodes maastrichtià, tanetià i ilerdià), de 100 a 55 milionsd’anys, en sentit decreixent. Edat de formació: Durant la fasepirinenca del plegament alpí, des de l’eocè mitjà i superiorfins a l’oligocè inferior, fa uns 45-30 milions d’anys.

P

Abadal Criança 2011

badal neix amb el com-pro mís d’expressar lasingularitat d’una terrai d’un paisatge envoltatde bosc, banyat pel sol i generós en vinyes.Sorprèn sovint per lamodernitat i la innova-

ció. Un gran equip que elabora vinsd’una qualitat símbol de distinció enel mercat.

Abadal Criança 2011 estrena nova pre-sentació. Imatge renovada, elegant isingular. El bosc es mostra com a eixprincipal. L’etiqueta recorda la pedraseca de les barraques de vinya. Abadal2011 també simplifica el nom.

Fins avui, aquest vi havia estat el méstradicional del celler, pel seu caràcterbordelès, i per les varietats internacio-nals ben adaptades en aquestes terres.

En aquest Criança 2011 trobem un videl qual destaquen l’elegància i genero-sitat, beneït per una anyada qualificadad’excel•lent que transmet riquesa, fres-cor i una concentració de matisos.

Vi brillant i franc, ens regalaaromes de fruita vermella,baies de bosc, pebrot, espè-cies, canyella, pebre rosa,torrefactes a vainilla, cacau.

En boca és molt expres-siu, carnós, molt suau i fi,molt saborós, marcantuna seriositat que s’iden-tifica amb el celler. Enstorna a recordar que alBages els seus vins tenenuna excel·lent relacióqualitat-preu.

Pilar Garcia. Sommelierdel restaurant Las Vegas


vins del BagesPilar Garcia

A


del tros al plat

El color de la tardorGuarnit de groc brillantens crida l’atencióamb aroma penetrant.Però cal certa coccióper tastar aquest galant.

Si heu tingut temps d’a-gafar els camins i cor-riols que s’endinsen pelsboscos caducifolis de lavora, segur que haureuapreciat l’autènticespectacle de colorsque ens ofereixen. Des

dels tons més groguencs cap als ver-mells i marronosos, passant per taron-ges ben encesos. Són els colors de latardor, i sembla que hi ha un fruit queels agafa tots. El codony. És originari del’illa de Creta i a la Grècia clàssica eraconsiderat un símbol de la fertilitat i del’amor, fins al punt que es dedicava a ladeessa Afrodita. A l’època romana s’a-consellava a les núvies que, abansd’entrar a la cambra nupcial, fessin unamossegada a aquesta fruita per perfu-mar el primer petó que farien al nuvi.

Es conrea des de fa milers d’anys a lazona mediterrània. Tot i que hi ha varie-tats que permeten ser menjades crues,en general la carn del codony és dura,astringent i agra. Ara bé, es pot gebrar,fent cristal·litzar el sucre, o es pot colpe-jar triturant-lo de manera que es tornadolç i es pot menjar cru. Aquí estem

acostumats a menjar-lo cuit, ja sigui afoc lent o bé al forn. De la seva cocció enpodem obtenir un deliciós codonyat,una compota, melmelada, allioli... Hemde pensar que per fer codonyat cal afe-gir-hi aproximadament 50 g de sucreper 100 g de fruita, cosa que confereixuna gran quantitat de sucre al productefinal. Una manera de cuinar-los senseafegir-hi tan sucre és preparar-los alforn. Penseu que el codony no aportagaires vitamines ni minerals comparatamb d’altres fruits, i encara menys des-prés de coure’l. Però sí que dóna unaprotecció molt potent als intestins.Gràcies als seus tanins, la pectina i l’àcidmàlic, afavoreix la mucosa intestinal,tonificant-la i fent que el consum siguimolt indicat en problemes digestius,gastritis o úlceres. Quan els aneu a com-prar és important que siguin de page-sos i pageses propers, ja que hauranpatit molt menys en el transport i s’hau-ran contaminat més poc. Escolliu elsque no tinguin cops. Si són grocs i ambpuntets negres no hi patiu, això vol dirque són madurs i aptes per consumir-los aviat. Un cop collits es poden con-servar ben bé uns dos o tres mesos. Sisón madurs és millor guardar-los a lanevera embolicats amb paper de diariperquè ens aguantaran unes tres set-manes. A la cuina, les possibilitats sónenormes, però grans combinacions sónla parella codonyat i formatge sec, lacompota de codony i carn magre, o el

codonyat amb fruits secs. Us proposemaquest pastís, ideal per fer un berenaramb amics una tarda fresca de tardor.

Pastís tebi de llimona i codonyat (plat elaborat per Eduard Merly)Ingredients (4 persones): Per a lapasta brisa, 200 g de farina, 50 g desucre fi, 100 g de mantega, 1 ou i unpessic de sal. Per a la crema, 5 ous,140 g de sucre, 100 g de mantega, 40g de codonyat, 3 llimones, 1 taronja ipell de llimona ratllada.

Elaboració: Per fer la pasta, cal tallar lamantega a daus. Seguidament barre-geu la farina amb la mantega i el sucre.Afegiu-hi l’ou i la sal. Tapeu-la i reser-veu-ho a la nevera. Estireu la pastaamb un corró i una mica de farina per-què no s’enganxi, fins a assolir un gruixde 3 o 4 mm. Poseu-la en un motlle depastís i punxeu-la amb una forquilla.Prepareu la crema triturant en un bolel sucre, el codonyat i els ous. Afegiu-hila mantega i continueu batent. Totseguit incorporeu-hi la pell de llimonaratllada. Continueu batent i afegiu-hiel suc dels cítrics. Quan tot estigui benbarrejat, aboqueu-ho dins del motllesobre la pasta brisa i coeu-ho al forn a170ºC durant trenta minuts. Es potmenjar tebi o fred.

Eduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

S


David Bonvehí Torras

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

om és que et vas dedicara la carrera de Dret?—Com que no era ungran estudiant, em vaigdecantar per una carreracom la del Dret que tédiverses sortides profes-sionals, tot i que m’agra-

daven més la Història, la Sociologia o laLiteratura Catalana.

—Per què t’especialitzes en les coope-ratives agràries?—Perquè veig la possibilitat de treba-llar amb les cooperatives, un tema quesempre m’ha interessat i que em con-nectava amb el món del pagès. El tre-ball em permet descobrir tots elspobles de Catalunya que tenen unsproblemes semblants als de Fonollosa,amb les diferents tendències polítiquesi baralles entre els diversos sectors delpoble. Em va quedar clar que Fonollosano és diferent als altres pobles.

—Què és el que més valores del mónde les cooperatives?—Les cooperatives permeten als page-sos amb poca producció arribar als pro-ductes acabats. Des de les cooperativess’elaboren, comercialitzen i es creennoves marques, com per exemple LletNostra, els Arrossaires del Delta del’Ebre... Les diverses marques d’oli i de vique ara són referents al mercat han estatobra de pagesos que no podien fer-hosols. Cal recordar que l’esperit coopera-tiu té més de 100 anys a casa nostra.M’hi sento plenament identificat.

—Com és la nova llei de cooperativesagràries?—S’ha fet per solucionar legalment

molts dels problemes de les cooperati-ves. Flexibilitza una mica les entitatsque ho vulguin ser. Es tracta que elsdiversos socis puguin compartir ser-veis. Obrim el ventall i ampliem lesbases perquè n’hi hagi més. Potenciemels valors que fan que les cooperativesfins i tot permetin agrupar autònoms,amb unes despeses de constituciórelativament senzilles.

Alcalde—Com va ser que fossis alcalde deFonollosa sense presentar-t’hi?—Anava de suplent en una llista deConvergència en la qual es presentavael meu pare. Vam treure quatre regi-dors, però els altres eren cinc i tomba-ven totes les decisions. Així que vanplegar tots quatre i es va posar provi-sionalment un alcalde socialista jubilatprocedent de la urbanització de Canetde Fals. No va anar bé i al cap de cincmesos va plegar. Nosaltres teníemsinergies tant amb ERC com amb elsIndependents de Fals. Tots menys unem van proposar que fos l’alcalde, tot ique només tenia 23 anys, i ho vaigacceptar. Al final, tots nou regidorsvam estar al govern. El meu pare no ha

entès mai com els que el van fer foraamb ell, al cap de mig any m’estavendonant suport a mi. Era una qüestiógeneracional.

—De quina realització estàs mésorgullós?—El municipi de Fonollosa integratambé Camps, Fals i Canet de Fals, unagran urbanització que ha arribat als 800habitants. Com a alcalde vaig aconse-guir donar uns elements de poble a laurbanització. Vaig fer-hi una església iun consultori mèdic per intentar que elsseus habitants no fossin antimunicipi.

—Com recordes el terrible accident decotxe?—Venia d’una cooperativa de Lleida ianava cap a l’Ajuntament de Fonollosaper un ple. Va passar al poble deVilagrassa, prop de Balaguer. A mitjarotonda vaig caure daltabaix, però nosé què em va passar. L’atestat diu queem vaig distreure amb el mòbil, peròno me’n recordo. Només puc dir quede seguida vaig ser conscient quem’havia trencat l’esquena i que vaigestar deu hores dins del cotxe, ja queningú em podia veure per donar-me

C President comarcal de Convergència des del 2008 i ara diputatal Parlament per Junts pel Sí, des del 2010 ha estat portaveu dela Comissió d’Afers Institucionals, membre de les comissionsd’Agricultura i de Justícia i ponent-relator de les lleis Òmnibus.En aquesta legislatura ha estat el portaveu de la Sindicatura deComptes, ponent de la nova llei de cooperatives i també de la desimplificació administrativa i dels expresidents de la Generalitat,portaveu de la Comissió de Frau Fiscal i, aquests darrers dosmesos, portaveu de la comissió contra la corrupció, en substitu-ció de Meritxell Borràs.

l’ent

revi

sta


socors, perquè vaig quedar amagatentre la columna del pont i el terraplè.Per la meva condició d’alcalde, es vapoder utilitzar el radar mòbil, gràcies alqual em van poder trobar, perquèencara em quedava una mica de bate-ria. A conseqüència de l’accident delqual estic viu de miracle, vaig tenir unaparaplegia de les espatlles en avall,amb la medul·la trencada per la meitat.Vaig estar un temps a la Vall d’Hebron idesprés uns mesos a l’institut Gutt -mann, on m’ensenyen a viure en cadi-ra. Sóc el primer diputat del Parlamentde Catalunya en cadira de rodes.

—En aquestes circumstàncies, va serfàcil tenir la filla?—Ho vaig assimilar de seguida. És clarque em va suposar una certa preocu-pació, però teníem clar que volíemseguir endavant. Per sort, avui dia, hi habons sistemes de reproducció assistida.

Artur Mas—És cert que et fas de Convergènciaper l’Artur Mas? —Si. El vaig conèixer a Camps el 2003en una festa d’homenatge als quatreregidors de Convergència que van ple-gar al poble, perquè no podien gover-nar. Em va servir una mica per entendreel cas del president Mas, que tampocno podia governar. Aleshores, era unpersonatge tímid i de poques paraules,però prudent i molt endreçat d’idees.Em va ajudar molt arran de l’accident iem venia a veure sovint. Recordo queun dia a l’habitació on em recuperava livaig dir, tot referint-me als responsa-bles del segon tripartit que no tenienperdó de Déu. Anys més tard, el 2010,em va demanar si volia ser diputat, i hovaig acceptar. Sempre seré molt delMas, pels anys del començament enquè el vaig conèixer, pel 2006, pel seucomportament durant el meu accidenti més tard per haver-me ajudat a serdiputat al Parlament.

—Ets obertament independentista ipartidari de l’acostament a ERC?—Sí. Mai no havia entès que ERCdonés tan poques oportunitats a CiUper entendre’ns, sobretot amb el Mas.Entenc el primer tripartit i fins i tot lipuc reconèixer algunes de les cosesque van fer, però el segon no l’enten-dré mai, ja que només va ser un pacteanti Mas. El temps ha demostrat quehauria estat un bon president abans.Paradoxes de la vida. Ara, ens hem

retrobat a Junts pel Sí i em sembla cor-recte perquè sempre he defensat quel’independentisme no ha de ser ni pro-gressista ni conservador. Per això,Convergència i ERC hauríem de coinci-dir en aquesta qüestió.

—Formes part de Manresa Decideixdes dels inicis?—Des del 2009 ja formava part delsConvergents del Bages per laIndependència. També ens vam mullarsovint per les consultes populars i ensvam situar clarament a favor d’aquestposicionament independentista. Desdel 2003 considero que s’ha acabat l’e-tapa autonomista, els fets del 2006 ensho refermen encara més i a partir del2008, la conferència pel Dret a Decidird’Artur Mas refunda definitivament elcatalanisme i situa claramentCatalunya al món. Un any abans, el2007, Quico Oms ja havia escrit un lli-bre on preveu perfectament el queestà passant actualment.

President comarcal de CDC—Quina és la teva tasca concreta dinsdel partit?—Com a president comarcal tinc trestasques principals: organitzar interna-ment el partit amb equips deConvergència als 35 municipis delBages i contactar amb els seus mili-tants i simpatitzants; afavorir que elsalcaldes i regidors de Convergència esfacin seu el partit i en busquin lacol·laboració, i crear serveis des de l’es-tructura comarcal adaptats als noustemps. Així, vam reformar el local delcarrer Alfons XII com a espai polivalenti vam crear assessors jurídics, d’imatgei comunicació del partit. També heintentat potenciar l’orgull i la mentali-tat comarcal, que a vegades ens falta idarrerament ens vam conjurar perquèalmenys hi hagués un diputat de CDCdel Bages al Parlament.

—Part d’aquesta feina ha estat la demuntar sopars entre pagesos, possi-bles alcaldables per Convergència? —Si, entre d’altres activitats. Al llarg d’a-quests vuit anys he treballat en la con-fecció d’equips locals buscant la millorgent perquè ens representi als ajunta-ments. Sempre he pensat queConvergència no ha de ser un partit tan-cat, sinó que ha de participar en diversesactivitats per connectar amb les entitatsi associacions comarcals. En aquests vuitanys, personalment, el partit sempre

m’ha tractat molt bé i m’hi he sentit moltestimat. M’hauria agradat tenir més pre-sència governant al Consell Comarcal.M’ha omplert d’alegria, que a part deManresa, hàgim guanyat als poblesgrans de l’entorn, com Sant Joan, SantVicenç, Sallent i Súria, on hem pogutgovernar els ajuntaments.

—Ets crític amb Valentí Junyent per noser membre del partit?—Cap problema. L’alcalde Junyent, aqui jo vaig anar a buscar després quehagués parlat amb l’Alexis Serra, vadeixar clar des del primer moment queacceptava la proposta de lluitar perl’alcaldia, però com a independent, ipenso que en aquest cas i d’altres, hanestat un valor per al partit. Em sabenmés greu d’altres coses i persones queno es volen mullar gens. En el cas delValentí, penso que ha aportat cosesbones de cara a l’electorat i sobretotnoves sinergies. Penso que la tria haestat encertada.

—Com valores la crisi de militància?—Sempre he estat obsessionat percercar nous sectors i lideratges per talque el partit no es mori. Busco gentque aporti idees al projecte. En algunsmoments, he tingut por que desistís-sim de ser un partit majoritari, central ireferent. Durant aquests vuit anys coma president comarcal, el partit ha estaten perill. A vegades, d’una manera pot-ser injusta, hem hagut de lluitar per-què no ens prenguin l’espai del mig.Ara cal trobar militants per fer més


gran el partit i no limitar-lo, perquè totsuma. Treballo en la creació d’equipslocals del partit i d’altres que puguintreballar als ajuntaments.

—Per què vols plegar de presidentcomarcal?—A la comarca ja he cobert una etapa.Difícilment podria tornar a liderar unprojecte presentant llistes a gairebétots els 35 pobles que hi havia alBages. En el primer cas em va faltarSanta Maria d’Oló i en el segon casSant Feliu Sasserra. Difícilment, unapersona pot ser de més consens quanes prenen decisions. Els nostres esta-tuts també ens marquen claramentque al cap de vuit anys s’hauria de can-viar de càrrec. A més a més, tinc benclar que en l’àmbit comarcal hi hamolta gent que pot agafar aquest càr-rec i jo no he de ser un tap, en la ideaprincipal que és la d’anar sumant.

—És cert que vas renunciar al sou dediputat a causa de la minusvalidesa?

Com està el tema actualment?—La prestació que m’oferia laSeguretat Social és incompatiblesegons les actuals lleis amb la situacióde ser diputat. Com que no hi haviafins ara cap precedent a Catalunya,vaig haver de fer unes consultes quevan acabar corroborant aquestaincompatibilitat. De manera que arano cobro res de la Seguretat Social,però sí que tinc el meu sou com adiputat. Quan s’acabi aquesta situació,hauré de tornar a passar per una novavaloració que m’haurà de fer laSeguretat Social. Hi ha diferents grausd’invalidesa i alguna em correspondrà.M’hauria estat més fàcil quedar-meamb la pensió de la Seguretat Social.

Independentisme—Com valores els resultats de lacomissió contra la corrupció?—La Comissió ha estat un any treba-llant i s’han escoltat 70 testimonis i 30experts. Al Parlament, és veritat que noens vam acabar d’agradar del tot, ni perles formes ni per la gent. Ens vam cen-

trar molt en casos concrets com el de lafamília Pujol, tot insistint en el que jasabíem i sense poder fer de jutges.Penso que és un tema privat que ha deresoldre la justícia. La comissió va servirper conèixer casos de frau i d’evasió fis-cal i va quedar ben clar que la hisendaespanyola permet el frau i l’evasió fis-cals. Per això, entre d’altres coses ensinteressa una nova hisenda catalanacom ens ha descrit el manresà JoanIglesias. La comissió no va acabar d’a-nar bé perquè hi havia una dèria contrael pujolisme, quan penso que té mèritque la família Pujol donés la cara. Éscert que els diputats no van trobar lamanera de preguntar amb bon estil,però també ho és que Jordi Pujol hau-ria d’haver respost d’una manera mésconcisa. Si el nostre grup al darrer diadel ple no el va reprovar és perquè jahavíem aconseguit que renunciés atots els seus drets com a expresident. AConvergència, vam entendre que nopertocava centrar el debat contra lacorrupció en una sola persona. La

majoria dels grups parlamentaris vancentrar aquesta comissió d’investiga-ció en l’etapa que ells anomenen delpujolisme, que crea ombra de dubte al’estil de fer política d’aquests últimstrenta anys a Catalunya. Creuen quefeien política i negocis alhora. Reconecque hi poden haver casos concrets,però en general no s’ha demostrat.

—Però sembla que el tres per cent ésalguna cosa més que una insinuació, oi?—És cert que s’han fet donacions legalsa Convergència. Una altra cosa seriaveure si aquest fet va aparellat amb untracte de favor cap a particulars iempreses. Com que està en fase dejudici i jo no en tinc ni idea, no puc dirres més. També és curiós que totsaquests casos que ens imputen siguinde l’època del tripartit. És força es tranyque molts d’aquests tractes de favorsuposadament cap a Conver gència esfessin mentre les contractacions les feiael tripartit. No m’acaba de quadrar.

—Com preveus el futur de l’actual

impàs en el procés independentista?—En aquests moments ja tenim unParlament i una Mesa clarament inde-pendentistes, i estem a l’espera de ladeclaració solemne de l’inici d’aquestprocés. Sóc dels que confien que Massigui novament el president de laGeneralitat en aquesta fase, en la qualhaurem de fer probablement el procésconstituent per discutir com voldríemque fos el nou país i que ha d’acabaramb una Constitució Catalana. Per arri-bar-hi, ens cal una llei de transició queens permeti desconnectar de l’estatespanyol, tot intentant regular elstemes que preocupen a la ciutadania,com ara on pagar els impostos, laSeguretat Social i el sistema de pen-sions. Tot plegat ha d’anar paral·lela-ment i ha de confluir en un mateixmoment. En aquest procés comptemamb els diputats de Junts pel Sí, la CUPi una part de Catalunya Sí que es Pot, oalmenys podem estar-hi d’acord.Penso que cal escurçar el termini dedivuit mesos, previstos inicialment.

—No seria hora de començar a trencaramb els que utilitzen la falsa dualitatde voler ser catalans i espanyols a lavegada?—Ja hem après a veure com actuen.Mentre els que som catalans cantàvemels Segadors, vam poder veure coml’Arrimadas no mirava enlloc i menys-preava el que diu que és el seu himne.Quan li qüestiones que sigui catalanis-ta o catalana et diu que ho és, però nitan sols té respecte pel nostre himne.Senzillament només són espanyols.Ara bé, després de la realitat del 9N,tots els veritables catalans vam demos-trar que podem fer moltes coses senseles seves lleis. També els vam demos-trar que no totes les coses es podenimpugnar. Per tant, crec que en l’actualtraspàs hi haurà d’haver molts passosen què hi haurà d’haver diversos tren-caments de fet, sense lleis.

—Ens en sortirem, quan és obvi queens volen eliminar?—Penso que sí, perquè la majoria delleis seran aprovades per una àmpliamajoria del Parlament. Si ens deixensense autonomia, tant de bo i queposin el Mas a la presó. Només elsqueda fer-nos la vida impossible! Desd’ara ja, les persones que ho vulguinpoden començar a pagar els impostosa Catalunya. Des d’aquest estiu,l’Institut Català de Finances s’ha con-

«Entenc el primer tripartit i li puc reconèixer

algunes de les coses que van fer, però el segon

només va ser un pacte anti Mas»


el perfil

avid Bonvehí i Torras neix a Camps, termemunicipal de Fono llosa, el 12 de març de1979. El seu pare, Josep, fa de pagès aCamps i la seva mare, Montserrat, és treba-lladora tèxtil. Té un germà, l’Albert, profes-

sor d’INEF a la Joviat. Comença els estudis a l’escola ruralSant Jordi de Fonollosa, «amb professors joves comAgustí Lleyda o Imma Cortina, amb un mètode innova-dor, que potenciava activitats com el teatre, els esports ola música». Fa el BUP i el COU a l’institut Lluís de Peguerai comença els estudis de Dret a la Universitat Autònomade Barcelona i es llicencia el 2002. Després ha fet un màs-ter de Dret d’Empresa. Col·legiat al col·legi d’Advocatsde Barcelona, n’exerceix del 2004 al 2007 a la ciutat com-tal. S’especialitza en cooperatives agràries, fet que li per-met conèixer a fons el país i els pagesos de base. El 2003va de suplent a la llista de CiU a les eleccions municipalsde Fonollosa. Treuen 4 regidors que al cap de mig anydimiteixen. Aconsegueix el consens dels diversos partitsper ser alcalde de Fonollosa fins al 2007, en què ja no espresenta a la reelecció. La seva primera feina va ser al’Elèctrica Pintó i Catalana de Perforacions de Fonollosa,on treballava als estius fent pous d’aigua i de perforació.Amb 19 anys entra al magatzem de la MACSA del carrerGirona. Dels 21 als 24 anys fa de passant d’advocat aldespatx de Josep Sagués. A partir d’aquest moment ésadvocat de la Federació de Cooperatives Agràries i alcal-de de Fonollosa. Als 25 anys es casa amb Neus Cardona,amb qui tenen una filla: Irene.

Als 27, té un greu accident de cotxe que l’obliga a anaramb cadira de rodes, després de vuit mesos de recupe-ració a la Vall d’Hebron i a l’institut Guttmann de

Barcelona. Fa diverses publicacions sobre cooperatives,sobretot a la revista Agroactivitat. El 2008, diversos alcal-des i militants de CiU li proposen dirigir el partit en l’àm-bit comarcal. Ho accepta, tot i que té la intenció de dei-xar el càrrec el 2016. Des de finals del 2010 és diputat alParlament de Catalunya. Del 2010 al 2012 va ser el por-taveu de la Comissió d’Afers Institucionals, lligada aldepartament de la Presidència; membre de les comis-sions d’Agricultura i de Justícia, on va destacar com aponent-relator de les lleis Òmnibus, per eliminar orga-nismes i tràmits en l’Administració. Del 2012 al 2015 haestat el portaveu de la Sindicatura de Comptes i tambéha participat com a ponent-relator en la nova llei decooperatives, la de simplificació administrativa i en la lleidels expresidents de la Generalitat. És portaveu de laComissió de Frau fiscal i des de fa dos mesos també de lacomissió de lluita contra la corrupció, en substitució deMeritxell Borràs. Actualment és diputat al Parlament, jaque anava de número 25 en la llista per Barcelona deJunts pel Sí (El número 11 de Convergència).

D

vertit en un banc. Si des d’ell ja podemcomençar a pagar les pensions i hopodem demostrar de cara a la gent,entrem en una roda que serà impara-ble. Durant un mig any, l’ICF haurà d’a-valar els catalans que hi hagin fet cor-rectament el seu pagament. És viableperquè per un període curt de tempsl’estat espanyol no pot anar més depressa que nosaltres.

Comerç—Com va el negoci familiar de les tin-toreries?—El sector ha patit la crisi que ha com-portat una forta davallada. En el nostrecas, és la meva dona la que tenia unacadena de tintoreries, amb una aBarcelona i tres més a Manresa. Ara s’haquedat amb la més gran, que és la de laSagrada Família, i ha hagut de tancar la

que tenia al carrer de la Sèquia perquèno generava prou demanda per conti-nuar tenint-la oberta. Hi ha un fet evi-dent: ara la gent no va tant a les tintore-ries perquè la majoria de peces ja espoden rentar a casa. Una tintorerianomés pot funcionar si és de qualitat,per això la de la Sagrada Família conti-nua oberta perquè s’hi fa un tractamentclàssic que intenta ser de qualitat, a càr-rec de la meva dona i la meva sogra.

—Per què el comerç de Manresa conti-nua estant en crisi?—Perquè ens caldria fer ciutats que nosiguin totes iguals i amb les mateixesfranquícies i amb comerciants localsque apostin pel seu comerç. És obvique al centre de Manresa li falta eldinamisme de la gent. És cert que pot-ser necessitem reclams, però també ho

és que tenim prou elements arquitec-tònics que haurien de fer possible uncomerç de més qualitat. Tinc esperan-ces i estic animat en els projectes de laManresa 2022, en un Barri Antic revita-litzat i en què, d’una vegada per totes,portem la gent al nucli antic. També ésveritat que potser la majoria dels actu-als pàrquings no es van dissenyar de lamillor manera possible, però és un fetque els nostres veïns de la comarcahan deixat de venir a comprar al centrede Manresa. D’altra banda, penso queha estat un encert que l’Expo i altresactivitats firals i culturals s’hagin tras-lladat al centre, amb la finalitat derecuperar-lo. El principal repte de laciutat als propers anys ha de ser el derecuperar el centre comercial.


patrimoni ciutadàLluís Virós. Foto: Francesc Rubí

Novembre 2015

Casa Padró Domènech

quest edifici unifamiliar és molt característicper la manera de resoldre la cantonada enangle entre el carrer Guimerà i el deCircumval·lació. És una obra d’Ignasi Oms iPonsa construïda el 1903 i feta en estil entremodernista i historicista. Es tracta d’una

casa de planta baixa, pis i golfes, formada per dos cossos:la planta baixa i el pis on hi ha l’accés i l’escala, i la plantabaixa, un pis, golfes amb coberta a dues aigües. El mésdestacat de la casa és l’ornamentació de la façana, que tédos balcons al primer pis i està coronada amb un capcerescalonat amb pinacles de pedra, sota del qual hi ha unafinestra quadripartida. A la part del darrere s’aixeca unacaracterística torre mirador de planta octogonal. A l’inte-rior destaca el vestíbul amb sòcol de ceràmica i mosaic derajoles on consta la data. Carener de ceràmica amb mo tiusflorals. El mur de la façana principal és d’obra vista ambelements decoratius de pedra.

La part d’edifici coronada per un capcer és la més valuosa,mentre que la resta ha estat renovada en la segona meitatdel segle XX. Recentment s’ha restaurat i s’ha recuperatl’estètica original tot adaptant els comerços a les línies dela façana. El catàleg de Manresa protegeix l’edifici demanera parcial, especialment el cos més antic, per la capa-citat d’integració en un teixit urbà que no té una continu-ïtat equilibrada, i també per l’ús d’un repertori d’elementsdecoratius modernistes propis de l’arquitecte Oms.

patrimoni ciutadà

PER SABER-NE MÉS:- BARAUT, Anton; BOVER, Imma, El Modernisme al Bages, aDovella, núm. 3, Manresa, desembre de 1981.- LACUESTA, Raquel, Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte: la consoli-dació del modernisme terra endins, Delegació del Col·legiOficial d’Arquitectes de Catalunya a Manresa i Angle Editorial,Manresa, 2009.

A


Manresa, una ciutat sense galeries d’art

Víctor González

n una columna d’opiniópublicada el passat dissab-te 5 d’octubre a Regió7, elperiodista manresà ToniMata afirmava que«Manresa és una ciutatsense galeries i amb una

oferta expositiva irregular». Per resol-dre la manca d’espais per a les artsplàstiques a la capital del Bages, Matasuggeria als responsables de les políti-ques públiques i les iniciatives priva-des en aquest àmbit que s’inspirin enl’èxit del projecte del Kursaal, el qualpermet oferir al públic de tota lacomarca una programació d’arts escè-niques àmplia i de qualitat. «La ciutatdeu als seus habitants l’oportunitat degaudir d’un espai on admirar la pro-ducció d’aquells que han excel·lit en elnoble art de la pintura, un punt de tro-bada que esdevingui un referent»,sosté l’articulista, que proposa, «fentvolar coloms», el nom de l’edifici del’Anònima per ubicar-hi el centre.Aquest equipament municipal, insinuaMata, faria justícia al llegat dels artisteslocals i, de retop, estimularia l’oberturade noves galeries d’art.

Des del començament de la dècadadels noranta fins als primers anys de lacrisi econòmica, van conviure aManresa aproximadament mitja dot-zena d’establiments dedicats a les artsvisuals. Cal tenir en compte que,durant aquest període, se’n van obriralguns i d’altres van tancar. Com recor-da l’actual president del Cercle Artísticde Manresa, el pintor Eduard de Pobes,fa vint anys encara hi havia al centre dela ciutat un circuit de galeries que elsamants de l’art podien recórrer a peu.Els noms dels establiments que forma-ven part de la ruta a principi delsnoranta –cap d’ells no ha sobreviscut

el pas del temps− romanen en lamemòria dels manresans: Xipell,Monart, Sergio Sánchez, Art Marc’s iGranero, entre d’altres. A tots aquestsespais, s’hi van sumar la llibreriaSímbol, que el 1992 es va transformaren una galeria d’art, i la sala Chelsea, alcarrer de Sant Miquel. Al cap de poctemps, també van inaugurar-se la gale-ria Passeig Art i la sala Giacometti, laqual van regentar l’artista bagenc iexpresident del Cercle Artístic,Francesc Torres i la seva companya,Montse Pérez.

Panorama actualDesprés d’uns anys de tancaments id’obertures, el panorama d’expositorsd’arts plàstiques va estabilitzar-senovament en mitja dotzena a la prime-ria del segle XXI. En aquell moment, lallista de galeries la formaven, d’unabanda, les sales antigues que nohavien plegat del ram (Xipell i Granero)i, de l’altra, els espais creats de nou(Art-7, Rua X d’Art, Espai d’ArtRubiralta). Una d’aquestes galeriesmés recents –Arrend’art– oferia alsclients la possibilitat de llogar les

A començaments de la dècada dels noranta, hi havia al centre deManresa un circuit de galeries i sales d’exposicions que els amantsde l’art o els passejants badocs podien recórrer a peu. Vint-i-cincanys després, l’oferta d’arts plàstiques, cada vegada més escassa,malda per sobreviure en un context de crisi en què les classes mit-janes han perdut poder adquisitiu. A pesar de la davallada econò-mica, els experts afirmen que el sector podria recuperar-se amb elsuport de les administracions públiques i les institucions privades,tal com demostra el cas de les arts escèniques.

fila

cultu

ral

E

Racó de les exposicions de la llibreria Papasseit. Foto: Víctor González.


obres, les quals també podien com-prar-se al comptat. D’aleshores ençà,gairebé totes les galeries d’art que hihavia a Manresa han abaixat la persia-na. Avui dia només en resta l’Espaid’Art Rubiralta, on es fan exposicionsde tant en tant, la galeria del CercleArtístic de Manresa, que és l’única de laciutat que disposa de la llicència públi-ca per a la venda d’obres d’art, i la salad’exposicions de fotografia de l’asso-ciació Foto Art Manresa, situada al pri-mer pis del Casal de les Escodines.

Paral·lelament a les galeries d’art priva-des, la majoria de caixes d’estalvis quehan operat a Manresa en els darrers 25anys han finançat espais per a la pintu-ra i l’escultura, bona part dels quals jano existeixen. Concretament, cal des-tacar les sales d’exposicions depen-dents de la Caixa de Barcelona, de laCaixa de Pensions, de Caixa Catalunyai de la Caixa Manresa (aquesta darrerasala, que ara duu el nom d’Espai LaPlana, era un centre expositiu impor-tant fa uns anys, tant pel que fa a laquantitat com a la qualitat d’obresexhibides). Per completar el retrat deles arts plàstiques a Manresa, però, s’had’afegir a aquest catàleg la sala d’ex-posicions i l’Espai7 de la Biblioteca delCasino, els espais dedicats a les arts delMuseu Comarcal de Manresa, la salad’exposicions de Casa Lluvià (seu delCol·legi d’Arquitectes), l’ArxiuComarcal, que organitza mostres oca-sionalment amb fons del centre, elCentre Cívic Selves i Carner, altres esta-bliments com ara bars, restaurants icafeteries (Las Vegas i Gourmet, perexemple) i llibreries (el racó de l’art dela Papasseit, a la plaça de Gispert).

«Les galeries d’art que hi havia aManresa han hagut de tancar en elsúltims anys per falta de comerç. Araper ara no hi ha prou negoci», lamentade Pobes. Segons el president delCercle Artístic, l’actual crisi econòmica,que, entre altres conseqüències, haprovocat una pèrdua de poder adqui-

sitiu força rellevant en les clas-ses mitjanes, és el factor princi-pal que explica la desaparicióde les sales d’art del paisatgeurbà de Manresa. «La crisi haafectat tots els sectors produc-tius, és clar. Malgrat tot, elsnegocis relacionats amb elmón de l’art l’han patit d’unamanera més dràstica perquèles obres d’art són béns deluxe. Cal tenir en compte queel gruix de clients de les gale-ries, si més no a Manresa en els darrers20 o 30 anys, han estat les classes mit-janes i, en menor mesura, les classesaltes», sosté de Pobes.

Un dels efectes a mitjà termini d’a-questa baixada progressiva de les ven-des d’obres d’art durant l’última dèca-da ha estat el canvi d’hàbits en relacióamb el galerisme, afirma de Pobes.«Quan encara hi havia un circuit degaleries a Manresa, molta gent interes-sada en l’art i la cultura tenia el costumde fer una passejada per la ciutat eldivendres o el dissabte al vespre i visi-tar-hi les exposicions. Una part delsvisitants comprava pintures i escultu-res. D’aquesta manera, les sales podienser sostenibles econòmicament. El fetque totes les galeries que hi havia alcentre hagin hagut de tancar ha trans-format les pràctiques de consum cul-tural de les arts plàstiques», apunta.

SuportA pesar del tancament de galeries, dePobes defensa que l’interès per l’art i«les obres fetes pels artistes locals»encara es manté ben viu a Manresa iarreu de la comarca. Per demostrar-ho,en posa dos exemples: en primer lloc,

la darrera exposició dedicada al con-junt de l’obra del pintor i escenògrafmanresà Josep Mestres Cabanes, queva inaugurar-se a mitjan abril d’engua-ny i s’ha mostrat en dos espais diferen-ciats (el Centre Cultural el Casino i elMuseu Comarcal de Manresa) i, ensegon lloc, l’última mostra retrospecti-va sobre el pintor manresà Josep VilaCloses, que es va poder visitar a la salad’exposicions del Casino des del pas-sat 25 d’agost fins al 25 d’octubre.«Totes dues exposicions van aplegarmolta gent i, pel que sembla, van agra-dar força a tothom», remarca de Pobes.

Així doncs, si encara hi ha un públicafeccionat a l’art a Manresa i el Bages,quines polítiques s’haurien d’impulsardes de les administracions públiques iles institucions privades per oferir unaprogramació més àmplia i variada enl’àmbit de les arts plàstiques? Segonsde Pobes, ara la tasca més urgent és«tornar a incloure la pintura i l’escultu-ra en el discurs cultural». «Les artsescèniques tenen suport, tant delsgoverns com de les empreses del terri-tori. Per què les arts plàstiques cadavegada estan més excloses de la vidapública?», es pregunta.

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

Il·lustració: Anna Crespo.


propostesMÚSICA Marc Vilanova

Trio guanyador per a unmes pletòric

l teatre Kursaal ens ofereix aquest mes denovembre una programació de luxe que deben segur farà les delícies dels aficionats a lamúsica en directe de la Catalunya Central.Començarem amb la visita del mític Raimon

(dissabte, 7 de novembre, 21 h) amb un espectacleantològic, farcit de temes clàssics per als seus fans mésincondicionals i nostàlgics d’èpoques pretèrites. Per aamants de propostes més contemporànies, seguiremamb el concert de l’Antònia Font Joan Miquel Oliver (dis-sabte, 14 de novembre, 21 h), que presenta el seu noullarga durada Pegasus amb un estil com sempre inclassi-ficable. I per rematar el mes de les castanyes, l’especta-cle Guerra, producte de la suma de tres pesos pesats delpanorama musical com són Albert Pla, FermínMuguruza i Raül Fernández Refree, on ens conviden areflexionar sobre la guerra en un espectacle audiovisuald’alta volada (dissabte, 28 de novembre, 21 h).

CINEMA Laura Vidal

Tardor de seqüelesi demanen «un Dry Martini sacsejat, no reme-nat» acabem de trobar-nos amb 007, agentamb llicència per no envellir, que aquesta tar-dor torna a assaltar la cartellera amb la sevanova aventura, Spectre. I és que James Bond,

per última vegada interpretat per Daniel Craig, fa anysque, com si de Faust es tractés, té un pacte amb el dia-ble per rejovenir i seduir nous públics amants de l’acciósofisticada, això sí, ben acompanyat per MonicaBellucci i Léa Seydoux. Aquest no serà l’únic retorn d’a-questes dates, ja que també veurem el desenllaç d’ElsJocs de la fam, amb Jennifer Lawrence enfundant-se denou les malles de Katniss Everdeen per canviar el mónen la seva última oportunitat. Entre tanta seqüelatambé ens tocarà aguantar l’humor gruixut dels Ochoapellidos catalanes que, sense voler entrar en detalls,només em genera una pregunta: Era necessari? Suposoque «la pela és la pela» i haurem de veure com DaniRovira intenta fer d’anxaneta mentre Rosa M. Sardà litoca la gralla des de la pinya. I al desembre hi ha unretorn amb nom propi i majúscules que molts ja tenenmarcat al calendari: arriba d’una galàxia molt llunyanaStar Wars: el despertar de la força. De la mà de J.J.Abrams, és ja el setè episodi de l’imaginari creat faquasi quaranta anys per George Lucas que arrossega ienganxa cada generació que toca. Per tot plegat: que laforça ens acompanyi!

TEATRE Joan Morros

L’art de la comèdiaquesta obra va ser escrita pel conegut autornapolità Eduardo de Filippo l’any 1964.Cinquanta anys després, L’art de la comèdia noha perdut gens d’actualitat. L’argument consti-tueix un homenatge al teatre i alhora fa refle-

xionar l’espectador al voltant de la funció actual de lesarts i de la relació que mantenen amb el poder i les insti-tucions. El muntatge que es presenta a la sala petita delKursaal el dijous 29 de novembre va a càrrec del grup deteatre del Casal Familiar Recreatiu Els Carlins. L’obra ésadaptada i dirigida per Joan Torrens, que també inter-preta Oreste Campese, director de la companyia de tea-tre de la qual ens parla a l’obra. Els altres protagonistessón Pere Font, que interpreta el paper de governadorcivil, i també Aleix Compte, Joan Domènech, SalvadorPortabella, Albert Giralt, Àngels Torrens i Txell Vall. Untreball interpretatiu que es complementa amb una acu-rada escenografia i vestuari adaptats a l’estil de l’èpocaen què es desenvolupa la historia. L’art de la comèdia ésun dels més brillantshomenatges ques’han fet mai a l’artdel teatre i plantejaun debat totalmentvigent sobre la funcióde les arts escèniquesen la nostra societat.

ART Maria Camp

Aigua i focos elementsfonamentals enla nostra exis-tència. Tan necessaris i que alhora poden serdevastadors. Aquest mes us recomanem dues

propostes artístiques, cadascuna vinculada a un d’a-quests elements. L’aigua és el punt de partida i l’objec-te d’estudi de la nova temporada del programa Art,mestres i creació, de la Taula d’Arts Visuals adreçat amestres i escoles, que també ofereix exposicions i acti-vitats obertes a tothom. Aquesta tardor, a la casa Lluvià,podem veure d’una banda una exposició col·lectivaamb obres que reflexionen entorn del tema de l’aigua itambé una instal·lació de l’artista Ester Fabregat. No usles perdeu. I el foc, o el que queda dels seus efectes, hainspirat l’artista Marc Sellarès a desenvolupar el projec-te 200 creus. Un cementiri de creus al bosc entre l’Anoiai el Bages que un incendi va cremar el juliol passat. Estracta de dues-centes creus que fan entre dos i deumetres d’alçada i que ha fet a mà el mateix artista, comun ritual de dol després de la devastació. Una creacióefímera, que el temps anirà destruint, que ha creuatfronteres i ha tingut ressò a premsa d’arreu del món(EUA, Japó, Rússia...). No deixeu d’anar-hi!

EA

DS


quadern obertJosep Maria Massegú


fa 25 anysJaume Puig

Les escombrarieses desbordaven

mb el títol de Les escombraries se’ns desbor-den, el reportatge central de la revista, ela-borat per Lluís Len, Montserrat Selga i TeresaTorra, analitzava la gestió de la recollidaselectiva, que es limitava al vidre (15 conte-nidors municipals). Al barri de la Sagrada

Família s’hi havia instal·lat un contenidor amb tresboques: per al paper, per als plàstics i per a les piles. Peròera una iniciativa simbòlica que no acabava de funcio-nar. Ramom Salat, regidor de Medi Ambient de l’època,informava a la revista que el reciclatge al carrer s’amplia-ria al paper, les piles i el plàstic a primers del 1991.

Establiments on el temps s’aturaAquest era el títol del reportatge de Josep Tomàs, queamb artístiques fotografies de Ramon Vilalta, comentavabotigues del barri vell, algunes ja desaparegudes com laboteria de cal Parcerisa, a la carretera de Vic, la botiga defils del carrer Nou o la pastisseria Ribera del carrer deSant Miquel, i d’altres que encara avui continuen dem-peus, com ara la farmàcia Ferrer i la barberia a la PlaçaMajor, o la llibreria Roca a Sant Miquel.

Estudiants universitarisUn altre reportatge, aquest de Lídia Gilabert, Alba Gros iJoan Morros, analitzava el panorama dels joves quevolien estudiar una carrera universitària. Manresa teniauns 1.800 universitaris i a la ciutat només hi havial’Escola d’Infermeria i l’Escola Universitària Politècnica.Als que volien seguir altres estudis no els quedava mésremei que desplaçar-se diàriament a Barcelona, aBellaterra (n’hi estudiaven uns 900) o encara més com-plicat llavors, viatjar fins a Vic. L’associació Bloc oferia elservei Transbloc per ajudar joves estudiants que busca-ven cotxe per compartir.

S’inauguraven l’Alberg i el Pare AlguéEl dia 10 de novembre, el president Pujol tallava la cintade les instal·lacions de l’Alberg del Carme i tot seguit esdirigia a la nova escola Pare Algué per fer-ne també lainauguració. El president tornaria el dia 14 per presidirl’acte central del 125 aniversari de Caixa Manresa, a lesnaus dels Dipòsits Vells, remodelades per encabir elfutur Museu de la Tècnica. Precisament, el dia 22 lesmateixes naus acollien el sopar de lliurament dels pre-mis Avui de periodisme, convocats per PremsaCatalana i patrocinats per Caixa Manresa. I el dia 25, lesatraccions de la fira de Sant Andreu estrenaven l’espaidel carrer de l’Arquitecte Montagut, al barri de laSagrada Família.

Cada manresà generava més d’un quilod’escombraries diàriament, xifra que aug-mentava cada any fins al punt que l’aboca-dor mancomunat del Bages, inaugurat l’any1984 i amb una previsió de 35 anys de vida,ja amenaçava de quedar petit al cap de sisanys. En aquest context, el número 40 de larevista dedicava el tema central a parlar delproblema i dels nous hàbits del reciclatge.

A

Foto de Joan Sucarrats a l’antiga boteria de cal Parcerisa,a la carretera de Vic (foto: Ramon Vilalta)


crònica social

n recompensa a suheroica, meritoria ypatriótica actua-ción en la CruzadaLiberadora de

España y como gratitud perenne deesta Ciudad». Són els motius quevan inspirar Manresa, l’11 de juliolde 1943, a lliurar la medalla d’or dela ciutat al Ministre de Treball iDelegat Nacional d’Excombatents,José Antonio Girón de Velasco.

L’esdeveniment es va celebrar ambgran pompa. Els carrers i balcons dela ciutat es van cobrir de banderes ies va instal·lar un arc del triomfcoronat per l’escut imperial al prin-cipi del passeig de Pere III, just peron havia de passar la comitiva d’en-trada a la ciutat. El camarada Girón hi va acudir acompa-nyat del també falangista Antonio de Correa Véglison,governador civil i cap provincial del Movimiento, i deJosé Moscardó, capità general de Catalunya.

La imatge mostra el moment en què el personatgepassa revista a les forces congregades a la plaçad’Espanya per a l’ocasió. Un grup de falangistes el repamb el braç alçat i li ret homenatge abaixant la bandera.L’escena té lloc just davant de l’institut de segona ense-nyança, que posteriorment prendria el nom de Lluís dePeguera. La plaça, aleshores encara sense urbanitzar ique servia com a pati de l’institut, va acollir a continua-ció una missa solemne en record dels caiguts.

L’esdeveniment central del dia va ser el lliurament de lamedalla d’or a Girón per part de l’alcalde Montardit,juntament amb l’entrega d’insígnies de coure alsexcombatents i familiars dels caiguts. Tot seguit, el con-decorat va fer un discurs d’agraïment que va cloure acrits de « Arriba Cataluña! Arriba España!». Però també

es van celebrar altres actes, com una desfilada de lesdiverses organitzacions locals del Movimiento i demembres de la División Azul; un dinar multitudinari ala sala del Casino i tornejos esportius a la pista delPujolet. A les onze de la nit, una traca i un castell defocs van posar fi a una jornada que la premsa localqualificà de «memorable».

Girón de Velasco va ser la primera personalitat delrègim obsequiada amb el guardó, que havia instauratla corporació municipal el juny de 1943 -tot just unmes abans. El 1947 el rebria també el general Franco ipocs mesos després el dictador visitaria la ciutat. Lesmedalles d’or dels dos líders, juntament amb les propde 200 medalles de coure que van rebre els excomba-tents, van costar més de 4.000 pessetes. En part es vanpagar a través d’una col·lecta promoguda per la matei-xa organització local d’excombatents entre els seusmembres. Tot això en plena postguerra, amb una ciu-tat que encara viurà tenallada pel racionament i lagana fins al final de la dècada.

Mireia Vila

Visita de Girón de Velasco

«E

Fotografia: Arxiu Comarcal de Manresa, Fons Enric Villaplana.


fanal de cua

Banda sonorai ha llibres que incorporen una banda sonoraque acompanya el lector des de la primera al’última pàgina. Pot ser una mateixa cançó queva sonant de tant en tant, com a El petó de LiliMarleen, de Pep Molist. Pot ser un cicle de lie-

der, com al llibre de relats Viatge d’hivern, de JaumeCabré, on la música de Schubert és present, en unmoment o altre, a cada conte. O pot ser tot un repertoriampli i variat, que ens transporta a una època determina-da. Jordi Cussà, per exemple, fa que la música dels Stoneso dels King Crimson sonin, des del títol, en el seu dípticnovel·lístic sobre el món de la drogoaddicció: Cavalls sal-vatges (2000) i Formentera lady (2015). Lesaventures de l’Àlex Oscà o les del DanielAlfals són explicades mentre, de fons, vansonant cançons de Jefferson Airplane, ThePolice, Bob Dylan, Lou Reed o LeonardCohen, molts fragments de les qualsencapçalen els capítols en forma d’epígraf.

Una cosa semblant passa amb L’àguilanegra (títol inspirat en la cançó homònimade Maria del Mar Bonet), l’última novel·lade Joan Carreras, que va merèixer el premiSant Jordi del 2014. L’any 1971, Maria delMar Bonet va obtenir un disc d’or ambaquesta cançó, que és la versió en catalàd’un popular tema de la francesa Barbara.La cançó parla d’un ocell, temible i fasci-nant alhora, que torna del passat per endur-se la prota-gonista, que s’havia adormit vora el mar. Aquell mateixany, Pau Riba també publicava el segon volum deDioptria, un dels discos més innovadors de la música encatalà (psicodèlic, irreverent, genial!), i demostrava que acasa nostra els temps també estaven canviant. La músicade Maria del Mar Bonet i de Pau Riba (però també, perexemple, la dels Pink Floyd) formen part de la bandasonora de la novel·la de Carreras, amb un protagonistaque es mira la història de reüll, impassible, i li resseguimuna vida marcada per dues relacions amoroses, una d’a-passionada i tempestuosa, i una altra de convencional iconjugal. Un text extraordinari sobre el pas del temps,sobre com el passat i el present (o, fins i tot, el futur) for-men part d’un tot compacte, intercomunicat, inseparable.

HObrint camí

ull aprofitar l’avinentesa perquè la columnad’aquest mes serveixi per deixar constànciad’un acte molt important celebrat al Casalde l’Església de la nostra ciutat el passat 29d’octubre, i amb el qual es tractava de pagar

un deute indefugible: la presentació d’un llibre publicatl’any passat, Joan Vilar i Costa, profeta de la diàsporad’Hilari Raguer, del qual ja vaig parlar llavors aquímateix. De l’acte esmentat, remarquem-ne, a més d’ha-ver pogut comptar amb la presència i la veu de l’autordel llibre, la significació que representa haver estatorganitzat conjuntament pel Centre d’Estudis del

Bages, l’Associació Memòria i Històriade Manresa i Independència i Progrés.

La intervenció central del pare Raguercomençà qualificant el seu biografiat de«manresà il·lustre». Un reconeixementmés que merescut i just a una persona-litat sobre la qual pesava una feixugallosa de silenci i oblit. En el cas de JoanVilar (Manresa, 1889 -Tolosa deLlenguadoc, 1961) no es tracta ben béd’un oblit inconscient ni atribuïble a lescircumstàncies de sempre, sinó a laincomoditat que sol acompanyar l’apa-rició d’una evidència que obliga a tren-car esquemes prefixats, tòpics i ideesfetes: la presència i el testimoni exem-

plar d’un sacerdot catòlic, catalanista i republicà en elperíode convuls que li tocà de viure, encara resulta pera molts incòmode i difícil d’encaixar.

El llibre que esmentem explica i documenta totsaquests fets sense deixar mai de banda el perfil humàdel personatge, al qual ens sentim molt propers grà-cies a l’ús, com diu Albert Manent en el pròleg, d’«unaprosa ben tallada i ardent».

Hem posat una primera pedra perquè Joan Vilar siguiun referent i un model indefugible que cal afegir atots aquells que han lluitat per convertir la nostra ciu-tat, el nostre país i el nostre món en un espai humà,habitable i digne.

V

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


l cas del retaule del Roser de Salelles, que ésen custòdia al Museu, és una fotesa comparatamb les reclamacions de l’art sacre de laFranja recollit a Lleida, el pantocràtor deTaüll que es mostra al MNAC en comptes de

la vall de Boí o, anant una mica més enllà, l’espoli depatrimoni d’arreu del món que el British Museumexhibeix com una mena de trofeu adquirit per dret deconquesta en la seva llarga etapa imperialista. És clarque, en tots els casos, els més puristes de la conserva-ció patrimonial sempre poden dir que els vestigis delpassat han de ser en aquells espais on es pugui garan-tir millor la conservació. Vist l’estat del patrimoni aAtenes i la crisi del deute que assota Grècia, molts opi-nen que el fris del Partenó de Fídies més val que notorni al Peloponès i que els vestigis de la memòria delmón occidental no poden estar en millors mans queles britàniques.

Però, d’altra banda, les coses que són d’un lloc és benlògic que, si estan ben catalogades i documentades i hiha un espai on es puguin visitar o exhibir públicament,hi retornin. No pas per una qüestió de propietat o aca-parament, sinó pel caràcter de reconstrucció històricaque cada cop es té més en compte en els processos derecuperació i museïtzació d’edificis i espais públicsamb solera. En el cas de les obres d’art –si són sacres ihi ha sotanes pel mig la cosa sempre es complica–també sembla lògic que s’esbrini on estaven ubicadesen el moment de ser creades i, si és possible, s’adeqüil’espai perquè puguin tornar a lluir com antany, com apart del patrimoni de pobles i ciutats. Haver d’arribarals tribunals per aquests temes sembla una broma demal gust. Es pot arribar a un acord per fer una repro-ducció de l’obra i deixar-la al Museu Comarcal? La par-ròquia de Salelles pot cedir-lo a Manresa com a legítimpropietari o té un espai condicionat per mostrar-lo alpúblic com en un Museu? La polèmica està servida.

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ SETEMBRE 2015 - NÚM. 219

EEl retaule de la discòrdia

37

Il·lustració: Joan Manel Gabarró


BUGADA AL POUBotó inhibitComenço la desempolsinada mensualparlant d’un dels accessos de Manresaa la variant de la C-55, una carreteraque, dit sigui de passada, no hi ha set-mana que no sigui notícia: per la mora-litat, per les obres –que, en cap cas,propicien l’aixecada de barreres del’autopista per evitar cues quilomètri-ques– o, com s’ha sabut recentment,perquè hi ha algú que també suca eltres per cent en les intervencions cons-tants per fer-hi pegats. Però centrem-nos. A la fotografia que publiquem, hiveieu el remodelat accés a la variantdes de la carretera de Viladordis, en elqual s’ha eixamplat la bifurcació cap ala C-55. En aquell punt, com veieu, s’hiva instal·lar un semàfor d’aquests quenomés es posen en vermell per al tràn-sit rodat quan algun vianant pitja unpolsador perquè vol creuar la via. Unsubscriptor em fa arribar la imatge del’indret perquè es veu que el botó quehauria de fer aquesta funció, com tan-tes altres aspectes infraestructurals dela ciutat, no funciona ni ha funcionatmai. Ja va costar Déu i ajuda modificarl’accés, enquitranar-lo i pintar-hi el pasde vianants. De moment, però, els via-nants hauran d’esperar...

Atenen o no?En la quotidianitat, els funcionamentserràtics molesten, i molt. Vull dir queno hi ha res que incomodi més que lesintermitències en serveis que ens pen-sem que estan sempre al peu del canó.No és el cas de l’establiment que vapenjar el rètol que publiquem perexcusar la manca d’atenció al públic.

La intenció, segons diu, és traspassar elnegoci, però, és clar, amb el matís delpeu de pàgina tot queda força confús,ja que es proposa un altre punt de ser-vei al carrer Barcelona. A veure si ensentenem: el negoci es pot atendre ono? Una altra qüestió és que, per cos-tos o altres contingències, es puguimantenir obert el punt de servei.Llavors, i amb el panorama que hi haarreu, sí que no hi ha res a dir.

ReciclatgePerquè és mal any. Un altre per alscomerços i la restauració. Un intrèpidamic me n’envia una mostra benfefaent. A la fotografia adjunta, aparei-xen les cadires de la terrassa del frank-furt les Bases –el que tota la vida s’hadit Puerto Rico, vaja– amb uns coixinsque em sembla que queda clar que notenen pas procedència manresana. S’hillegeix perfectament el logotip d’ElsJardinets de Gràcia, un restaurant ubi-cat a Barcelona que pren el nom popu-lar de l’àrea enjardinada batejada ambel nom de Salvador Espriu, ubicada al’enclavament on s’uneix el popularbarri de Gràcia amb l’Eixample i la zonanord de l’ampli passeig del mateix

nom. Com han arribat a Manresa és unmisteri. Potser es tracta d’una remesadefectuosa o extraviada o d’una com-pra de Diesa –empresa propietària del’establiment de la plaça de Valldaura–a preu de saldo o directament regaladaque valia la pena aprofitar.

Cursos miraculososTal i com va l’economia, no es podenfer miracles. Tot i que hi ha gent queofereix cursos per obrar-ne. Les altesquotes d’atur i el nombre de personessense feina fan feredat. Els expertsapunten que les persones s’han deformar i reciclar... reinventar-se a simateixes, en diuen alguns. Per tot ple-gat, sempre hi ha algú que troba lamanera de fer negoci en aquest àmbiti es llança a captar clientela ambnecessitat de formació. Ens ha arribatal correu de la redacció una instantà-nia que mostra una oferta doble a lanostra ciutat, concretament al carrerEra de l’Esquerra. S’hi ofereixen cur-sets d’àmbits ben variats. Podeuveure que s’hi fan sessions per apren-dre a fer ungles de gel –ungles postis-ses al cap i a la fi– i un altre curs que,pel que diu el cartell, aconsegueix

QUINTÍ TORRA CORDONS


arribar a la pau interior a partir delsmiracles. Curiós. Ja em queda clar quel’espiritualitat està de moda a Manresai no només seguint la petja tel·lúrica desant Ignasi.

Estranyes coincidènciesLa cartellera urbana dóna per a molt. I si

no, fixeu-vos amb aquest cartell pen-jat a la xurreria de la plaça deCatalunya. Un lector, amant de l’hu-mor semàntic, me la fa arribar perquèvegi el paral·lelisme entre la suma delnom del negoci i el cartell que hi haenganxat –o sigui: «Catalunya: tancatper malaltia»– i, d’alguna manera, l’im-pàs que viu el nostre país que, peralguns, està malalt d’independentis-me. Ja és tenir mala bava, ja.

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

cupada la ciutadania políti-ca en temes seriosos i defutur, com qui presideix ungovern sense gaires atribu-cions (han calgut 36 anys

per tenir-ho clar!), i desplaçat el podercap al Parlament, entrem en un perío-de que ens permet observar l’entornmés proper. En una edat en què els

components de la colla manresanaanem caient cap a l’estat de ser avis,vam fer un recompte de la situació delsnostres fills, precursors dels néts, i delfutur; manresà o no dels mateixos: Unestudi sociològic de pa sucat amb oli,perquè ens entenguem.

Nombre de persones estudiades: 10;pertanyents a 5 parelles. Nombre defills/es estudiats: 8; tots manresans,una de les parelles no té fills. Edat delsfills/es: entre 30 a 36 anys. Lloc de resi-dència fixa actual dels fills: 1 a Manresa,3 a Barcelona, 1 a les Terres de l’Ebre , 1a les Espanyes, 1 a Anglaterra (dins delRegne Unit) i 1 als Estats Units, Bravo!Un 12,5% de la mostra s’ha quedat a

Manresa. Si faig un ampliació de lamostra cap a cunyats ja tenim que

un nebot se’n va a treballar aFrança i un altre pendent de fer-ho. Anem bé! Antecedents histò-rics: Manresa, de fa anys, acullpersones que provenen decomarques de més al nord (de lesmuntanyes) i la segona/tercerageneració d’aquets acostumavena marxar a poblacions properes a

la costa. Sembla, ara, que el conceptede costa s’ha ampliat. I què fan elsrepresentants dels ciutadans deManresa per mantenir estable la nostrapoblació? Què fan per augmentar fins itot els habitants de l’estimadaManresa? Més enllà de la pèrdua deriquesa humana i econòmica, pèrduade teixit comercial, de comerç i deconeixement que aquesta tendènciapressuposa, sabem que si baixem de75.000 habitants, l’estat, ens abaixa denivell i percebrem, l’Ajuntament deManresa, uns 1,5 milions d’eurosmenys cada any.

Al final, des de aquesta butaca, emsentiré com aquells avis d’Extrema -dura, Andalusia o Castella, que faunes dècades es resignaven a rebreles visites cada any (i amb una dismi-nució de la freqüència progressiva)dels seus familiars. Em pregunto quèhem fet i fem malament? De tantmirar-nos el melic, no hem vist coms’acostava la tempesta perfecta?Podem redreçar la tendència o seremun país de vells i turisme, una reservacultural a mig termini?

L’HOMENOT DE LA PIPA

OMentrestant

39


TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

nava pel carrer quan, desobte, veig un ratot gros illuent que travessa xano-xano pel pas zebra i esposa a rosegar una bossa

d’escombraries que algú havia deixatal peu del contenidor de la brossa,massa ple. Dissimulant-me a mi matei-xa el fàstic que em provoca, m’hi atan-so i la meva presència posa l’animal enalerta. Per un moment ell també dissi-mula el seu fàstic i la seva fam i se’mqueda mirant, amb aquells ulletsrodons d’infant trist i desvalgut, inten-tant llegir en la meva mirada algunaperversa intenció. Davant la meva pas-sivitat, reprèn el seu rosec i, perforadala bossa, hi entafora cap i musell, ambla confiança que no serà traït.

Sense les rates no existirien les rates delaboratori, que tantes vides han salvat,

ni les rates de biblioteca, ni tan sola-ment el Mickey Mouse i el flautistad’Hamelín. A la ciutat índia de Deshnok,més de vint mil rates viuen a cos de rei altemple de Karni com a animals sagrats,en record d’aquelles altres rates que, enuna època d’epidèmies, van impedir lapropagació de les febres entre la pobla-ció, ja que van foragitar de la ciutat lesrates invasores, infectades per les pucesi altres paràsits nocius. Qui sap si aques-ta rata que ara procura satisfer la fam noés descendent d’aquell altre rat,l’Hèctor, que el 1961 va disputar ambl’astronauta rus Yuri Gagarin el primerviatge a l’espai. Les rates no roben, nisón avares ni espanten els elefants.Quan tot el nostre món se n’haurà anaten orris, i no pas per culpa de les rates,aquestes ens sobreviuran per recordarals futurs exploradors interplanetarisque en aquest planeta encara hi ha vida.

AElogi de les rates


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMONIL·LUSTRACIÓ: MARIA PICASSÓ

Volem pa amb oli,pa amb oli volem;si no ens en donen,si no ens en donen,ens el prendrem!

Si repasseu la històriaben clar comprovareuque demanar pa amb oliés més vell que anar peu.Temps era temps cantàvem,cantàvem xics i grans,amb la cara ben altaals exèrcits romans:

En temps del rei Jaumeteníem pa al graneri no ens faltava l’oli,podíem fer i desfer.Fins que el duc d’Olivaresva armar un sagramentali el poble va respondretot aixecant la falç:

L’any 1714Felip Cinquè el Borbó,que no estava per orgues,va vedar la cançó,però la gent no oblidavales antigues raonsi a can Felip cantàvemfent baixar els pantalons:

Que el «Cara al sol» cantéssimvolgué en Franco, orellut, però cantant el «Pa amb oli»li fèiem tururut!I avui per més que Espanyaens vulgui harmonitzartot fent-li botifarracantem clar i català:

Se’ns ha acabat el bròquil.Si Espanya no ens enténbon vent i barca nova!,que el més intel·ligentmés digne i democràticpel bé de la nacióés prendre’ns el pa amb olii tocar el pirandó.

uin un, en Pep Ferrer: totala vida lligada al barri anticde Manresa! El recordeuservint cervesa o cafè a laplaça Major? Amb el capembullat de cargols i la

galta assenyalada als quatre anys, quanel va atropellar una vespa! I bo, aramireu-vos-el: oi que no sembla passar-li el temps? I això que és del 57! Potserperquè ha estat sempre actiu de mena,i és dels que aviat s’emboliquen amb lamanta fins al capdamunt del tot. Vet-hoaquí, un emprenedor. Amb 19 anys vatenir el rampell de parar una botiga demoda als baixos de casa dels pares. I vademanar el primer crèdit! Mig milió depessetes per començar a vendre a raig,mal que el local fos al fons del carrerMagraner: el Tenessee, encara avuisumant dècades! Tot era entusiasme:del Casal Cultural Dansaires Manresans,del primer matrimoni, de la primeracanalla, també de la creació de l’EsbartCor de Catalunya i, sobretot, de vendrei vendre, sense plànyer hores ni esfor-ços... En acabat vingueren altres nego-cis tèxtils, el pas pel MAM i la Festa

Pep Ferrer, l’emprenedor sentimental

Major, i molts i diferents canvis vitals.Però el cop de gràcia el Pep Ferrer vatrobar-lo al ram de l’hostaleria: el Toni’s.Un bar menut, de cara a l’Ajuntament,amb poca història al darrere, que ell esva fer seu amb la recepta de sempre:atenció al client, bon preu i respecteuniversal. Ara l’itinerari fecund de laseva vida gairebé li cobreix la plantilla,amb el Xupi al capdavant. I el Toni’s eslleva amb regust de cafè i funcionari,també de polítics de tota mena i color,al costat de la gent de cada dia –fins l’à-via que noranteja. Dels esmorzars a lescanyes abans de dinar i, tarda feta, elgrup constant de magribins, ara unpassavolant, ara els clients fidels. Finsque la tarda llustreja i va desfilant lajovenalla, i allà els quissoflautes i, avegades, també algun trinxa que s’hiestarà fins a les petites, sobretot si l’en-demà és mig festa o festa del tot. I elPep va i ve, i no sembla que es cansi,xerra que xerraràs. Sobre les llosesd’una plaça ara vivificada pel so delsgots a les taules. Sota uns paraigüesque emparen tota la diversitat deManresa.

Q


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

envolgudíssims germans i germanes. Ho vadir el filòsof Aristòtil: la virtut es troba en unterme mitjà entre l’excés i el defecte. Què vulldir amb aquesta cita d’autoritat? Que la nos-tra ciutat té tots els extrems possibles de

comportament davant de la política, la col·lectivitat i, hosap Déu, la vida en general. És ben trista la detencióindiscriminada de joves dits llibertaris per ordre del’Audiència Nacional, una institució jurídica heretada delfeixisme. Tan trist com l’atac recurrent a les seus delspartits polítics en pro de lemes ben legítims, però cívica-ment i estèticament fastigosos quan es representen a lavia pública en forma d’empastifament continu. Per Déu,que n’estem farts de les pintades i encartellades que l’ú-nic que fan és degradar, encara més, el nostre centre his-tòric! Ja podem anar fent murals a les parets per acolorirels carrers del Barri Antic si, al costat, en nom d’una llui-ta que s’amaga rere rostres tapats i responsabilitatsmínimes està tot fet una merda! Que em perdonil’Altíssim, però aquest tema m’enerva. De la mateixamanera, molts dels meus feligresos són incapaços demoure ni un dit de la fèrria intransigència casposa i de lavoluntat d’ordre i immobilisme que els enquista cadadia més. Manresa també és plena de carques i fantasmesamb camisa i corbata que fan els ulls grossos davant lamediocritat i la brutícia. Només fan tertúlies moderadesamb campaneta i baixen al local de CDC a exigir ordre imés ordre. Sempre que no hi hagi algun incontrolat llan-çant-hi ous farcits de pintura, és clar.

Però–Jesús, Maria i Josep!–, si aquests de la panxaplena i la llengua verinosa no són capaços de creure niinvertir en res a la ciutat. No volen arromangar-se perentendre els seus conciutadans i descobrir que la ciu-tat és grisa no pas pel triomf de l’anarquia i el lliberti-natge, sinó, en molt bona part, per la desídia i la caspaque desprenen i que tapona els accessos d’entitats,institucions i llocs de treball. Contemplen la Manresade la cagada de quisso i la pudor de pipí pensant quequalsevol temps passat fou millor. I, és clar, molts delsque han de fer la revolució es passen de frenada i norespecten res, sovint ni els seus iguals. Protestar ésben legítim, ho sap Nostre Senyor, però és tan repro-vable la desídia com la bronca constant i la brutíciaacumulada entre els vestigis de la nostra història. Sóchome de pocs radicalismes, jo, ja ho veieu. Déu sapque advoco pel diàleg i per la justícia (la social mésque l’estrictament jurídica) perquè, com deia aquell, hiha gent tan pobra que només té diners. I, com us deia,a Manresa només li serveixen per sortir a sopar i parlarde les inversions a la quinta forca i les bagasses quetragina a tocar de la frontera. Mare de Déu Santíssima!Ara, al costat de casa ni hi volen invertir ni volen saberres dels que hi viuen o, millor dit, hi sobreviuen. Déupotser els perdonarà tots el dia del judici final, encaraque, els que provoquen danys a allò col·lectiu o espe-culen amb la propietat amb empreses suflé i immo-bles que agonitzen es mereixerien, com a mínim, feruna bona estada al purgatori.

Anarquia i desídia casposa

B

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

LES TAPES DEL POUEl Pou, però d’etiqueta

Comandes al tel. 93 872 50 18 o a [email protected]

Descarrega’t la nova app de Manresa

ViuManresa

Pregunta a l’Ajuntament, informa’t, busca, consulta l’agenda, fes tràmits, rep avisos, accedeix a webs i apps...

Tota la ciutat en una aplicació per a mòbils i tauletes

CLÍNICA UNIVERSITÀRIAelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Novembre 2015... · 2016-01-04 ·...

Documents

Transcript of CLÍNICA UNIVERSITÀRIAelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Novembre 2015... · 2016-01-04 ·...