CLÍNICA UNIVERSITÀRIA - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Gener 2015...

CLÍNICA UNIVERSITÀRIA,ESPECIALISTES EN SALUTSERVEI DE FISIOTERÀPIA

Teràpia manual, massatge, treball muscular per a la recuperació de lesions i/o tractament del dolor i millora de la qualitat de vida.

SERVEI DE DIETÈTICA I NUTRICIÓ

Assessorament en alimentació i dietes personalitzades (d’aprimament, per a esportistes, intoleràncies alimentàries, etc.). Tractament de l’obesitat infantil.

SERVEI DE LOGOPÈDIA

Valoració i tractament dels problemes de la parla, de la veu, del llenguatge, de la comunicació i de l’aparell bucofonador.

SERVEI D’ATENCIÓ PSICOLÒGICA

Atenció i orientació psicològica, individual i grupal, per a persones i col·lectius amb malalties cròniques. Grups de creixement personal.

SERVEI DE PODOLOGIA

Prevenció i tractament de les alteracions i malalties del peu. Estudis biomecànics. Plantilles. Cirurgia podològica.

SERVEI DE PSICOLOGIA I D´ASSESSORAMENT PSICOPEDAGÒGIC INFANTIL, JUVENIL I ADOLESCENT

Intervencions psicològiques: maduració emocional, depressió, dislèxia, TDAH, ansietat.Reeducacions psicoterapèutiques. Tècniques d´estudi.

Av. Universitària, 8-10 · 08242 Manresa www.clinicauniversitaria.cat

PER CONCERTAR VISITA TRUQUEU AL 93 875 73 10 Atenció privada o concertada amb mútues, associacions, institucions i entitats.

3

Sols una llàgrima furtivaedito

rial

mb l’enderrocament de la Sala Ciutat esgirarà full. Serà la crònica a bastamentanunciada del final d’un espai moltarrelat a l’imaginari col·lectiu de moltsmanresans. Alguns, si no se n’havienadonat encara, veuran que la sevajoventut i el fervor polític catapultat pelfinal del franquisme ja és definitiva-

ment història i la ciutat –i sobretot el país– han de tirarendavant i encarar nous i crucials reptes. La majoria hatravessat l’edat adulta. Són pares i ben aviat també avis iàvies. Els murs de la sala s’enderrocaran, com en el seu diaes va liquidar el franquisme i es va alçar el teló –mai tanben dit en el cas que ens ocupa– perquè entressin a esce-na noves llibertats i noves formes d’expressió artística enun moment polític d’alt voltatge. Però la nostàlgia, a partde convidar-nos a pensar –massa sovint de manera errò-nia– que els temps passats foren millors, s’haurà de dei-xar a banda ara que, precisament, tornen a ser temps decanvis i l’enculturament i la capacitat de sacsejar cons-ciències dels col·lectius artístics s’ha reduït a la mínimaexpressió, i el suport de l’administració se’ls ha girat d’es-quena, ja sigui per frontisme ideològic o per mancade recursos. Per això, les persones que vanencapçalar Tabola, Cineclub, rialles, les inno-centades més compromeses políticament,etc. hauran de continuar lluitant. Perquèencara hi ha molta feina per fer. I, comells, els creadors antany trencadors icelebrats al Loiola. reflexionem-hi.Quin paper fan ara, en els tempsque vivim, els Bozzo, Cisquella,Font, Gràcia, Sans, Mir, raimon, elCavall Fort, Pi de la Serra, Serrat...On és Boadella? Capitanejant elCuirassat Potemkin?

Tots plegats, artistes i activis-tes, continuen sent necessaris,però, molt probablement, perassessorar i acompanyar elsalter ego que, en més o menysencert, els han rellevat generacio-nalment. La saviesa i lluita en l’etapade la Transició són útils, però algunesregles del joc han canviat i el teixit associatiu

s’organitza mitjançant altres paràmetres, estímuls i moti-vacions. I, per damunt de tot, el moment polític és tanapassionant com convuls i incert. Aquí si que s’estableixun clar paral·lelisme amb la politització i instrumentalit-zació de la cultura que –sens dubte en excés– va esquit-xar la majoria de discursos artístics a finals dels seixanta idurant els setanta. Ara cal mobilitzar aglutinant i no crearsectes de carnet com en el passat. Per això, per aprendredels errors cal una dosi del vell estil forjat a l’entorn de laSala Loiola. L’objectiu serà transformar i incentivar elsmanresans i les manresanes del segle XXI. Sobretot a lesgeneracions futures que no són capaces de veure unhoritzó tan engrescador com el que entreveien els seuspares amb barba, cabellera i americana de pana desprésd’enterrar el franquisme. Cal seguir remant conjunta-ment: fills i pares. Uns pares que, per tot plegat, sols espodran permetre una llàgrima furtiva a l’hora d’acomia-dar la Sala Ciutat.

A

EL POU · GEnEr 2015

4 EL POU · GEnEr 2015

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep r. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: ramon Aran, Sílvia Berengueras,núria Closas, Jordi Estrada, Xavi López, Josep M. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans,Joan Torras.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc rubí (a la fotografia, persones d’entitats de Manresa vinculadesa la Sala Ciutat en diverses èpoques).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc rubí Col·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Aida Cantero, Llorenç Capdevi-la, Ignasi Cebrian, Cercle Artístic de Manresa,Pep Corral, Anna Crespo, Laura Estrada,Manel Fontdevila, ramon Fontdevila, JoanManel Gabarró, El Galliner, Jaume Gubianas,Dani Hernández, robert Martí, Eduard Merly,Anna navarro, Enric Oller, Maria Picassó, AlbaPiqué, Guillem Puig, Laia Puig, Quaderns deTaller, David Torras, Ignasi Torras, Laura Vidal,Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:InOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pou

Taula rodona sobre la cultura vista pels premisBages, al CasinoEl dia 3 de desembre, la Sala d’Actes del Centre Culturaldel Casino va acollir la taula rodona sobre el tema «Lacultura vista pels premis Bages de Cultura», dins del cicleTemes del Pou, que va comptar amb la presència de l’in-formàtic ramon Barlam, l’investigador Pere-JoanCardona, l’historiador Albert Fàbrega, el clown MarcelGros i la mestra i matemàtica Montserrat Torra, mode-rats per Jordi Estrada.

Manel Fontdevila presenta llibre d’acuditsEl 10 de desembre, el dibuixant Manel Fontdevila, crea-dor del personatge de l’Oleguer Bisbal, tan vinculat aaquesta revista, va presentar a la llibreria Parcir, acompa-nyat del locutor i músic Xavier Serrano, el recull d’acuditsEn el lado bueno de la valla, publicats al digital eldiario.es.

Vilamala crea més auquesL’amic Joan Vilamala, alter ego del Gaiter del Calders, acabade publicar dues auques més. Una de dedicada a PereSoldevila, que el 28 de desembre va celebrar 50 anys desacerdoci, i una altra que aquest any que acabem de tancarno hi podia faltar: l’Auca de Joan Vinyoli. Les podeu consul-tar a la Paret de les Auques (www.auques.cat) .

5EL POU · GEnEr 2015

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDavinder Singh. ÍndiaJoan Piqué 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES:Manresa diu adéua la Sala CiutatCarles Claret / Jordi Sardans 10

EmprenedorsCarla CasesNúria Closas 17

Natura urbanaIgnasi Cebrian 18

Del tros a la senallaCervesa BouAlba Piqué / Laia Puig 19

Vins del BagesPilar Garcia 20

De la senalla al platLa força del verdE. Merly / G. Puig / C. Fíguls 21

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 23

L’Entrevistarosa Solé GubianesJordi Sardans 24

Espai d’art 29

Fila CulturalLes donacionsSílvia Berengueras 30

Patrimoni ciutadàInstitut Lluís de PegueraLluís Virós / Francesc Rubí 32

PropostesArt, cinema, música i teatre 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social. Ignasi Torras 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 305 - Gener 2015

l’opinió del lector

Set anarquistesDiu un parent meu que el que més liemprenya dels anarquistes és que quasisempre tenen raó. A mi em passa una cosasemblant. Mira que els trobo pesats, tot eldia tornant a la revolució del 36 i a les rutesmaquis, i que m’emprenyo cada cop quetracten amb molta més bel·ligerància elnacionalisme català que l’espanyol. I miraque moltes de les seves campanyes iaccions les trobo inútils o fins i tot contra-produents, i que massa sovint les sevesactituds i iniciatives em semblen sectàriesi d’autoconsum (tot i que d’això, benmirat, no en tenen l’exclusiva…). Però, noi,no ho puc evitar, m’agrada la radicalitatamb què defensen dos conceptes queentenen –i entenc– inseparables: llibertat ijustícia social. Per això estic convençut quesigui el que sigui que hagin fet o pretès fer(si és que han fet o pretès fer res) els setanarquistes detinguts a mitjans de desem-bre, em semblarà ben poca cosa al costatde les injustícies i opressions que prete-nien combatre.

El pitjor del cas, però, és que a hores d’araencara ni tan sols sabem per què coi són ala presó –a Soto del real, prop de Madrid–aquestes set persones entre les quals hi hadues noies vinculades a Manresa, una per-què hi vivia des de feia poc i l’altra perquèhi ha nascut i viscut la major part de la sevavida. no sabem de què se les acusa, mésenllà de l’etiqueta genèrica i tramposa de«terrorisme anarquista». no sabem quinsdelictes se suposa que han fet o pretenienfer i, el que és pitjor, tampoc ho sabenelles, ni el seus advocats, ni les seves famí-lies. I no ho sabem perquè els Mossosd’Esquadra i la Conselleria d’Interior, queés qui va iniciar l’operació i qui la mantéoberta, es nega obstinadament a aixecarel secret de sumari. L’arbitrarietat amb quèse’ls ha arrestat i aplicat l’anomenadalegislació antiterrorista –expressamentpensada per permetre la vulneració delsdrets dels detinguts– i la desproporció evi-dent entre les acusacions (desconegudes)i les mesures preventives (presó incondi-cional) no ens deixen altre remei que arri-bar a la conclusió que darrere de tot plegathi ha la mal dissimulada voluntat delpoder judicial i polític d’atemorir-nos, dedeixar clar qui mana, de tornar-nos a

recordar qui deté el monopoli de la violèn-cia. En aquest sentit, fonts policials ja vaninsinuar que l’objectiu de l’operacióPandora (així en diuen) podria ser preven-tiu. I és cert, però no tant per preveniraccions concretes que suposadament esti-guessin preparant els detinguts o el seucercle polític i personal més proper, sinóen un sentit molt més ampli i general, ambla intenció d’espantar i paralitzar a totsaquells col·lectius, sectors i persones dis-posats a plantar cara al desastre social queestem vivint. I és per això que la solidaritatamb aquests set anarquistes no és tampocunidireccional. Més que solidaritat és, defet, autodefensa.

Adam Majó (article publicat el Pou Digital)

Campanya perl’Anella Verda

Des de Meandre hem iniciat la campanyaCarta als Reisdirigida de forma indirecta alsresponsables del nostre Ajuntament, per-què petits i grans fem la petició de dife-rents millores en la connectivitat i segure-tat dels itineraris que ens porten als llocsmés emblemàtics del nostre entorn natu-ral: L’Anella Verda de Manresa. En la cartatan sols hi heu de posar el vostre nom icognoms i enviar-la als següents correus:[email protected] o bé[email protected]:

Estimats reis Mags d’Orient,Aquest any he vist renéixer la torre Lluvià,m’han explicat contes fabulosos a la fontde la Girada i a la de neptú, i he acompa-nyat els pares a caminar en marxa nòrdicasortint caminant des de casa. He menjatuns tomàquets esplendorosos, he sucat paamb un oli d’una olivera que el meu avi vaveure créixer i ja m’agrada la verdura delmercat. I és per això, i perquè estimo laterra, que el meu desig per aquest any ésque puguem seguir gaudint de l’entorn.Per això us demano que feu un voral alcamí Vell de rajadell per poder anar cami-nant i amb bicicleta des del Congost fins ala torre Lluvià i Collbaix. Amb un austercamí de sauló estarem agraïts. També vol-dria que es posessin uns dinerons perquèa la torre Lluvià s’hi facin mil coses per al’Anella Verda, per fer un camí per anar al’Agulla amb bicicleta i perquè facin mésgran aquest parc que ens ha quedat petit.

Meandre (www.meandremanresa.com)


de mes a mesAloy i nyfenegger presenten llibres 3 de desembre. L’escriptor Josep Maria Aloy presenta a lallibreria Parcir el seu primer llibre de poemes, La lluna, laBruna, amb il·lustracions de Valentí Gubianas. El dia 29,Beatrice nyfenegger presenta al Cercle Artístic El dinosaureamb la vareta màgica, il·lustrat per Joan romero.

El Museu estrena la sala Viladomat4 de desembre. S’inaugura al Museu Comarcal la nova saladedicada al pintor barroc barceloní Antoni Viladomat, ambonze obres cedides pel MnAC per a un període de deu anys.Tot seguit l’Espai Memòries acull l’acte de cloenda delTricentenari i la presentació del llibre Manresa, de la Guerradels Segadors a la Guerra Gran.

525 anys de la Puríssima 5 de desembre. La reial Confraria de la PuríssimaConcepció celebra a l’Espai Plana de l’Om els 525 anys d’e-xistència amb una taula rodona amb Josep Maria Gasol,canonge i cronista oficial de la ciutat; fra Valentí Serra deManresa, arxiver dels caputxins, i Llorenç Ferrer, historiadori professor de la UB.

Mor el geògraf rafel Llussà5 de desembre. El geògraf rafel Llussà, regidor de Joventutdel 1983 al 1987, mor sobtadament a l’edat de 57 anys, aGirona, on residia i era degà de la Facultat de Lletres. El fune-ral es fa vuit dies més tard, a l’església de Crist rei.

El teatre Kursaal rep el premi Arc15 de desembre. La sala Barts de Barcelona acull el lliura-ment dels premis Arc, un dels quals s’atorga al teatreKursaal, en la modalitat de millor programació de teatre oauditori.

Detencions per presumptesaccions violentes16 de desembre. Un centenar de persones es concentren ala plaça de Sant Domènec contra la detenció d’onze perso-

nes a Barcelona, Manresa, Sabadell i Madrid, vinculadesmoviment anarquista, per ordre de l’Audiència nacional.Entre els detinguts hi ha A.G.M., veïna de Manresa.

El Peguera homenatja el farmacèutic Cornet16 de desembre. El paranimf de l’institut Lluís de Pegueraacull el primer acte de record del farmacèutic i estudiósramon Cornet i Arboix, en el desè aniversari de la seva mort,amb una conferència d’Armand rotllan i la participació deLluís Guerrero i ramon Cornet fill.

Òmnium recorda Badia i Margarit18 de desembre. Òmnium Bages homenatja el Dr. AntoniM. Badia i Margarit al Casino, amb un acte que compta ambla intervenció Joan Badia i Pujol, catedràtic de llengua i lite-ratura catalana, i Xavier Badia i Cardús, geògraf i fill del filò-leg, que fa un relat emotiu de la figura del seu pare.

La Casa de la Pau acull el dinar de nadal25 de desembre. El Casal de la Pau, gestionat per laComunitat de Sant Egidi i inaugurat el dia 9 del mateix mes

Carles Cases estrena‘Araguaia’20 de desembre. Presentat pel periodista JaumeBarberà, el compositor Carles Cases estrena al tea-tre Kursaal el nou treball Araguaia. Diàlegs ambPere Casaldàliga, basat en els poemes del bisbeCasaldàliga, amb l’Orquestra de Cambra Terrassa48, les veus de Carme Canela, rubén Fernández,núria Cols i Alba Cols, i onze músics més.

Joan Piqué


als locals situats al costat de l’església de Montserrat, aplega560 comensals, en el Dinar de nadal amb els Pobres.

El Campi qui Jugui transforma els videojocs27 de desembre. Al Vell Congost, arrenca el saló de laInfància i la Joventut, que dedica la 29a edició als videojocs,amb l’objectiu de recuperar els valors del jocs tradicionals ialhora estimular la participació raonada, cooperativa i lúdi-ca dels infants.

El CTM s’inaugura oficialment29 de desembre. El nou edifici del CTM (Centre Tecnològic)situat al Parc Tecnològic de la Catalunya Central, celebral’acte d’inauguració oficial amb la presència del directorgeneral de la Fundació CTM, José Manuel Prado; el presi-dent del Consell Executiu de la Fundació CTM, FrancescSantasusana; l’alcalde Valentí Junyent, i el consellerd’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya, FelipPuig.

El pessebre del PontLlarg es consolida26 de desembre. El pessebre vivent del Pont Llargaplega centenars de visitants, amb nous espais ales cases de pagès del Poal. Les activitats nadalen-ques, que havien començat el dia 13 amb la fira deSanta Llúcia i el pessebre vivent al carrer del Balç,tenen com a altres actes destacats el pessebremonumental al Casino, l’arribada del Carter reial ala Plaça Major, la presentació del Poema de Nadalde Josep M. de Sagarra al Kursaal i les representa-cions dels Pastorets als Carlins.

Sussi Garcia

Una de freda...

...i una de calenta

Pymsaforest

La històrica empresa dedicada al tractament de lafusta té els orígens a l’any 1906 quan es va fundaramb el nom de Postes y Maderas SA. La crisi del sec-tor va fer que l’any 2007 s’ajuntés amb SantasusanaSA per crear la nova marca de Pymsaforest. Des del1978, els veïns del barri de Valldaura batallen con-tra l’empresa, que han denunciat diverses vegadesper pudors, sorolls i fum. Però des del passat estiules alertes han pujat de to, ja que l’entitat veïnal esva adonar que l’empresa feia servir la creosota, uncomponent que la Unió Europea considera com apossible cancerigen pel que fa al tractament de lafusta. De moment els veïns afectats han aconsegu-it que el departament de Territori i Sostenibilitathagi imposat una multa de 2.000 euros a l’empresaen no presentar l’obligatori pla de gestió de dissol-vents del 2012. Les queixes veïnals no han tingut laresposta esperada ni per part del síndic de Greugesni de les autoritats autonòmiques o les municipals.Sembla mentida que l’Ajuntament s’escapoleixi enun tema que repercuteix seriosament en la salutdels habitants de la zona.

Pedro Martínez

El retorn de Pedro Martínez a la banqueta delBàsquet Manresa ha servit per recuperar una partde la il·lusió d’una afició fastiguejada i també l’afa-ny de superació i la lluita que havia caracteritzat l’e-quip del Congost. L’entrenador de La Bruixa d’Ornomés va necessitar dues setmanes per adonar-seque el problema principal de l’equip estava més enla gerència que no pas en la pista. Un president cre-mat, que ha tingut alts i baixos en la gestió, ha aca-bat anunciant la seva retirada aquesta temporada.En canvi l’etern gerent del club, d’una empresaregida com a societat anònima, no ha sabut resol-dre de manera satisfactòria la crisi econòmica nitampoc no ha sabut trobar la manera d’implicarplenament la comarca en un projecte de bàsquet.Esportivament, la imatge és una altra i l’equip nos’arrossega per les pistes contràries només percomplir l’expedient, que és el que lamentablementhavia passat uns anys enrere, quan era entrenat perpersonatges que, sota l’excusa d’una mal entesapsicologia, eren incapaços de transmetre el valorde l’esforç als jugadors.


Davinder Singh. Índia

«Hi ha qui pensa que el menjar hindú éspicant, però quan el tasten els encanta»d’

aquí

i d’

allà

aig néixer fa 50 anys a Delhi, la capital del’Índia, però la meva família prové deGurdaspur, a la regió del Punjab, molt aprop de la frontera amb el Pakistan. Allà éson van néixer els meus dos germansgrans, però el meu pare es va treballar aDelhi per feina, ens hi vam instal•lar i és onvam néixer jo i la meva germana petita.Ara tinc la família repartida entre la capital

i el Punjab. La zona és el bressol de la religió sikh i és a propd’Amritsar, on hi ha el Temple d’Or, la meca dels sikhs. Jo al’Índia anava amb cabells llargs, barba llarga i el tradicionalturbant (sense no sortia de casa), i de fet encara ara me’lposo en alguna ocasió, per celebracions, però no gaire. Me’lvaig treure perquè aquí era millor per la feina.

A l’Índia tenia una empresa de motlles de plàstic. Anàvemfent però en aquella època, cap al 2000, hi havia molts pro-blemes, com ara de subministrament de llum. Ara les coseshan canviat, l’Índia progressa i és un dels països emergentsdel món. Però el fet és que, als 35 anys, em vaig vendre lafàbrica i vaig decidir provar sort a Europa. Vaig ser a Itàlia,França i Alemanya, però després de resoldre temes depapers vaig instal·lar-me a Catalunya. Un conegut indi emva donar feina en un restaurant de Lloret, on vaig estar tresanys. Després vaig preparar el currículum de matricer, i vaigtrobar feina en un petit taller de motlles de pasta deBarcelona. Hi vaig ser un any. Aleshores algú em va dir quea Manresa hi havia moltes fàbriques i tallers. Vaig venir, vaiganar a un parell d’ETT i poca estona després de deixar el cur-rículum, mentre anava cap a l’estació de la renfe, ja em vantrucar! M’oferien feina en un taller de mecanització de pecesde ferro, a la carretera de Vic. Hi vaig estar molt bé, cobravaun sou correcte, però havia d’anar i venir de Barcelona, onvivia. Fins que vaig trobar un pis i em vaig traslladar aManresa. Fa més de deu anys que sóc aquí, i que duri!

Més endavant vaig treballar en una empresa de Santpedor,on feia realment el meu ofici: preparar matrius, en aquestcas per a xapes de cotxe. A l’Índia tenia 21 anys d’experièn-cia en aquest sector. Vaig treballar-hi set anys, fins que vaigconvertir la meva afició, la cuina, en feina. Vam obrir el res-taurant de cuina hindú a la carretera de Vic, 43. El vam bate-jar com a Amore, però la gent no sabia que aquí fèiem cuinadel meu país. Per això, fa un any i mig, li vam canviar el nomperquè quedés més clar: restaurant Delhi Tandoori.

Hi ha qui pensa que el menjar hindú és picant. Però quan eltasten s’adonen que no, i els encanta! Fem tota mena de

plats indis, com ara pollastre amb salsa i espècies, molt tra-dicional, o bé peix cuinat a l’estil hindú. Ve gent de Manresai pobles de l’entorn. Tenim clients fixos, notem la crisi:alguns plats no són del tot barats, perquè tenim fins a 25espècies diferents i tots els aliments són frescos, res conge-lat... A la gent li agrada, però ara no hi ha gaire diners. n’hi haque abans venien cada setmana, i ara potser un cop al mes.O demanen plats per compartir. La meva dona també tre-balla amb mi i tenim treballadors, en total som cinc. Peròtenir un negoci propi no és fàcil. Pagar factures, asseguran-ces socials... I l’ajuntament no ajuda, tot és paperassa idiners. Hi ha dies que sóc una mica pessimista i no ho veigclar. Algú m’ha recomanat que canviï de ciutat, però m’a-grada molt Manresa. Vaig trobar bona gent quan vaig arri-bar, em van donar feina de seguida, és una ciutat que esti-mo, neta, acollidora. Per mi, millor que Barcelona. Quan ja hiestava instal·lat, fa 9 anys, van venir la meva família, la donai els meus fills, la Mani i el Harvinder Sing, que tenien 14 i 10anys quan van arribar. Han crescut aquí, han estudiat, parlenperfecte català i castellà i tenen aquí els amics. Som unafamília manresana i estem molt bé. El problema és semprela butxaca. Si tens diners per viure amb tranquil·litat, estàscontent. Però jo pateixo. M’agrada treballar, això mai no haestat un problema. Amb pocs diners, com ara, arriben elsdeutes. I la gent et tracta diferent si tens o no diners. Esperoque millori la situació i, si podem, ens quedarem tota la vida.

V

Joan Piqué

«no és fàcil tenir un negoci propi.M’han recomanat que canviï de

ciutat, però m’agrada molt Manresa»


vides separades

Que Déu em perdoniilluns 29 de desembre, obro el diari i em troboamb una fotografia amb tot de gent irada i unpeu de foto que diu: «Participants en una mani-festació contra l’obertura de comerços endiumenge s’enfronten a la policia antidisturbis

ahir al centre d’Atenes». El que són les coses... aquí, el diaabans, en un llarg reportatge al Telenotícies de TV3, la gentes queixava -sense ira però molt indignats- perquè aquellmateix diumenge a Barcelona no havien obert les boti -gues. La llei catalana estableix que es poden obrir vuit diesfestius que ja vénen marcats, més dos a lliure disposició decada municipi. Els comerciants de Barcelona van acordaramb el seu ajuntament fer aquells dos dies en dates de fortimpacte turístic i això va comportar que aquell diumengetotes les botigues de la ciutat fossin tancades mentre elsgrans centres comercials de l’àrea metropolitana estavenoberts. Escoltant la pobra gent que va ser entrevistada pera aquell informatiu semblava que passava una desgràcia.Un pare que anava amb el seu nen amb la noble intenciód’iniciar-lo en el consum dominical, després de prémersense èxit la porta d’una botiga declarava entre cofoi i ven-jatiu: «Sabent que a Barcelona ciutat està tancat anirem arodalies. A Hospitalet o Cornellà o algun lloc. Buenu... qui esperd la venda és Barcelona ciutat».

En una altra imatge, uns familiars o uns amics d’una donaque anava en cotxe, potser buscant un aparcament, s’a-costen a la finestreta i li comuniquen la fatal notícia: «Estantancades les botigues!». Estupefacta, la dona del cotxeexclama «Que fort, no?». Arribat aquell punt, i amb elscomentaris en off del periodista insistint en un fet tan inex-plicable com que les botigues estiguin tancades endiumenge, si fossis botiguer gairebé estaries a punt de tru-car a la tele per dir que no pateixin, que els obriràs la teva.Per un moment et sentiries tan solidari com els qui telefo-naven a aquell programa benèfic de la ràdio dels anys sei-xanta, Ustedes son formidables. En aquest cas seria per feruna bona obra a aquella pobra gent que tenint diners i tar-getes de tots els bancs volen comprar i no poden. Per aixòquan dilluns vaig veure els manifestats grecs i, en plenadal, em vaig sentir més identificat amb ells que no pasamb els consumidors barcelonins, vaig pensar que deviatenir el cor de pedra. Que Déu em perdoni.

DVinyes i tines

a seria hora que s’acabés amb el procés de decla-ració de les tines de les valls del Montcau com a BéCultural d’Interès nacional. Després que s’hi hagiapuntat el Consell Comarcal del Bages, a laGeneralitat cal demanar-li que agiliti els tràmits. Fa

més de vint anys que l’historiador i actual alcalde denavarcles Llorenç Ferrer va assenyalar en diversos estudis elvalor patrimonial del conjunt de tines enmig de les vinyesde les valls del Montcau, ben a prop del Pla d’Espaisd’Interès natural del parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.És en els municipis del Pont de Vilomara-rocafort, Mura iTalamanca on hi ha més d’un centenar de tines cataloga-des. Conjunts tan interessants com les set tines dels TresSalts, els conjunts de Bleda, l’Escudelleta, d’en ricardo oTosques a la vall del Flequer, Lluca o de l’Olla a la Serra dePuig Gili, o les Balmes roges, Docte, Solanes o n’Escaiola ala zona de Talamanca.

Aquest conjunt de tines són el testimoni indiscutible d’unaèpoca en què el cultiu de la vinya predominava en el con-junt de l’agricultura bagenca. Diversos autors amb els seusestudis han remarcat la importància històrica d’un patrimo-ni arquitectònic exclusiu, fet que li dóna un valor de caràc-ter universal. Un segell identificatiu únic que hauria de serun bon reclam turístic d’aquests municipis del Bages.Aquest tipus de construccions que servien indubtablementper fer la verema i guardar el vi, tot estalviant el transportdel raïm fins al poble o la masia dels propietaris, forma parttambé de l’arquitectura tradicional rural en pedra seca,també ben present a la comarca del Bages, tal com hanexplicat autors com Jaume Plans entre d’altres. La cons-trucció rural de les barraques de pedra seca tenia diferentsusos com ara guardar les eines del camp o fins i tot petitsramats de bestiar. És cert que n’hi ha també en diferentspaïsos europeus, com ara França, Itàlia o Escòcia, peròcadascuna de les diferents àrees tenen unes especificitatsdiferents. Algunes d’aquestes barraques han estat correcta-ment restaurades, com ara les del propietari de les Generes,però d’altres no, per l’arbitrarietat en l’actuació de l’Àrea deTerritori i Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona. Ara ésun bon moment perquè aquesta zona d’interès etnològictingui un signe d’identitat propi i sigui reconegut oficial-ment com a Bé Cultural d’Interès nacional.

J

Josep M. Oliva Jordi Sardans

Manresa diu adéu a la Sala Ciutat

Carles ClaretJordi Sardans

a comissió Comiat Loiola-Ciutat i l’Ajuntament deManresa han organitzat peral diumenge 11 de gener, ales dotze del migdia, a laplaça de Sant Ignasi, l’actecentral de l’adéu a la sala.Un cop acabat, es podrà

entrar a la platea per darrera vegada. I eldia 24 de gener, a l’Espai Plana de l’Om, ales sis de la tarda, es farà la taula rodona:Mig segle d’emocions. Del Loiola a la salaCiutat, conduïda per Joan Barbé, amb laparticipació de persones que hi han estatimplicades al llarg d’aquests 54 anys iamb projeccions de cartells i fotografiesd’actes que s’hi han fet.

La Sala Loiola. impulsada per les Congre -gacions Marianes del pare Ferran Torra,es va inaugurar el 18 de desembre de1960, a dos quarts de dotze del migdia,amb una actuació de l’Orfeó Manresàdirigit per Agustí Coll. El 21 de juny de1981, la Companyia de Jesús, propietàriadel solar i administradora de la sala, vadonar-la a l’Ajuntament mitjançant unapermuta de terrenys, i aquest la va reba-tejar com a Sala Ciutat. En els darrers anysdel franquisme i els primers de la transi-ció democràtica, l’espai va acollir propos-tes sociopolítiques alternatives a les ofi-cials de l’època.

El moment sociopolíticEren moments de canvi. La transició vacomportar vivències de gran efervescèn-cia social en uns moments en què la polí-tica interessava col·lectivament i va gene-rar moments d’eufòria en determinatssectors de l’esquerra. Amb aquest esperitcompromès, va créixer la implantació i

reivindicació sindical i gairebé tots elsbar ris van organitzar associacions deveïns per fer aflorar els conflictes socials.

La Sala Loiola va ser el marc de múltiplespresentacions i actes de partits polítics. El3 de juliol de 1976 s’hi va fer el primermíting del PSUC –encara no legalitzat–amb una assistència multitudinària i sotael lema: Per la llibertat, la democràcia i elsocialisme. Van intervenir-hi JosepCònsola, Lluís Maruny, Francesc Padullési Jaume Sala. El partit tenia un bon nom-

bre d’afiliats a les barriades obreres deManresa i als sectors miners comarcals.

El 8 de setembre de 1978 pujava a esce-na el PSAn, dos mesos abans del referèn-dum sobre la Constitució del 1978. La for-mació demanava el no. Amb presentaciód’Ignasi Perramon, al míting van interve-nir-hi Lluís M. Xirinachs, Josep Guia; elsbascos Koldo Urquijo i FranciscoLetamendia, i Diego Lorraina delMoviment Sardu. L’acte pensat per a laSala Ciutat, es va acabar fent als Carlins.

El mes de novembre passat, Criteria Caixa-Holding i l’Ajunta ment deManresa van signar un conveni per iniciar l’enderrocament de la SalaCiutat en un termini de dos mesos. Una comissió formada per mem-bres d’entitats com l’Agrupació Cultural del Bages, Cineclub, ElGalliner, rialles/Imagina’t o Tabola ha preparat el comiat a l’històricedifici, que ha acollit durant mig segle múltiples activitats artístiquesi socials, i que va tancar fa set anys, en espera del seu destí definitiu.

tem

a de

l mes

L


Míting del PCC a la Sala Loiola, el 22 d’octubre de 1982. Amb Joan Planas, Joan Ramos i Josep M. Mata-Perelló.Foto: Manolo Sánchez

L’11 de desembre de 1981, JosepOliveras, Pilar Sala i Clara Galobart,recentment alliberats per l’Audièncianacional, després d’haver estat retingutsdurant vuit dies en aplicació de la LleiAntiterrorista, participen en un acte a laSala Ciutat, plena d’estudiants, on expli-quen les angúnies i algunes de les tortu-res rebudes durant la detenció.

Una setmana després, els dies 19 i 20,Lluís Llach es solidaritza amb els dosjoves manresans, Jaume Llussà i PereBascompte, empresonats a Cara banchelper la seva pertinença a Terra Lliure. Enles dues actuacions a la Sala Ciutat, elcantant va demanar la derogació de laLlei Antiterrorista. El 22 d’octubre de1982, el Partit dels Comunistes deCatalunya (PCC) fa la seva presentació a laSala Ciutat, després de la seva escissió delPSUC, amb el lema Volem i podrem trans-formar la societat! L’acte va comptar ambla presència del responsable comarcal,Joan ramos, i dels líders locals, JoanPlanas i el geòleg Josep M. Mata Perelló.

A cavall entre la política i la cultura, el 20de gener de 1977, es va presentar a laSala Loiola, plena de gom a gom, elCongrés de Cultura Catalana a laComarca del Bages, amb les interven-cions d’Oriol Casassas, Lluís Badia i JosepCamprubí. Es van portar a terme quatrecampanyes de sensibilització: català alcarrer, ús oficial del català, revitalitzaciódels valors folklòrics i defensa del mediambient.

Eclosió sindicalAmb l’arribada de la democràcia es vanlegalitzar les diverses alternatives sindi-cals: CCOO, UGT i CnT, però també d’al-tres de més minoritàries com USO (UnióSindical Obrera), CCT (ConfederacióCatalana del Treball), SOC (Solidaritatd’Obrers de Catalunya), CCTT (Col·lectiusde Treballadors), i CSTC (ConfederacióSindical dels Treballadors de Catalunya).La Sala Ciutat també va ser el marc d’al-gunes assemblees dels treballadors perdebatre estratègies en alguns conflictes.

L’episodi de lluita més significatiu va serel de Lemmerz. Acabada la vaga de Pirelli,el 16 d’octubre de 1981 s’hi inicia unaaturada de llarga durada. L’empresahavia presentat un expedient de regula-ció que afectava 187 treballadors. El 18de desembre, durant la vaga deLemmerz, el comitè d’empresa valora enun acte públic a la Sala Ciutat l’actuacióviolenta de la policia a l’hora de carregarcontra els vaguistes que entorpien la sor-tida dels camions, plens de rodes, a l’en-trada de l’empresa.

Les intervencions dels sindicalistes recla-men majoritàriament una postura unità-ria dels obrers davant la intransigència dela direcció. La vaga no s’acabarà fins al 30de gener de 1982, en què el director deTreball de la Generalitat, Cesáreo Garzón,mitjançant un laude, ordena la reincor-poració al treball, desestima l’acomiada-ment del comitè d’empresa, però imposauna sanció de tres mesos de feina i sou.

Agrupació LoiolaJoan Morros explica que «bona part deles activitats que es feien al Loiola erenimpulsades pels seus responsables». Elseu pare, Josep M. Morros Pujol, en va serdurant molts anys el principal promotor,juntament amb Salvador Vicens, JoanOrtiz, José Diaz, Enric rubiralta, AntoniPla..., amb la supervisió del pare Torra,director de les Congregacions Marianesfins el 1969, en què va ser destinat araïmat.

Agrupació Loiola era el nom que utilitza-ven per a les gestions a caixes i bancs, ellloguer de pel·lícules, la contractació degrups de música i teatre i les gestionsadministratives que incloïen, durantmolts anys, «passar la censura». Morrosrecorda que el cinema va ser la principalactivitat al llarg dels més de 50 anys devida: «A part de les sessions de Cineclub,la sala va oferir centenars de projeccionsadreçades als nens i nenes. Entre el 17 denovembre de 1962 i fins el 1969, els dis-sabtes a la tarda, s’hi feien sessions patro-cinades pel Signe Cultural Jorba. S’hi pro-jectava un documental, el pare Torra hifeia una presentació i, tot seguit, comen-çava la pel·lícula. Els nens i nenes queomplien un qüestionari i el portaven a CalJorba, rebien una invitació per a la setma-na següent».

Des de bon començament, diumenge ala tarda hi havia doble sessió. «Sovint»,recorda Joan Morros, «s’omplien les1.000 butaques i es feien llargues cues


Josep M. Morros Pujol, ànima de l’Agrupació Loiola, a l’antic local de les Congregacions Marianes, al carrer de la Mel. A la dreta, vista general de la platea i l’amfiteatre, durantla representació de la 18a Innocentada, Vessa Vesubi, el desembre de 1974

per veure pel·lícules del Zorro, Tarzan,Joselito, Sisí, Phantomas, Marisol... i les deromans, les de l’oest..». El cine va ser laprincipal font de finançament de la sala iel seu èxit va permetre tornar els diners ales persones que els havien deixat enforma de bons de 500 i 1.000 pessetes iretornar els préstecs a bancs i caixes.

Cineclub Cineclub es va registrar oficialment el 24de gener del 1957 i, des dels inicis, l’enti-tat organitzava les sessions de cinema deduro, també anomenat cinema d’adultsels dissabtes al vespre. El març de 1961,els fundadors projecten la primerapel·lícula a la Sala Loiola. Ben aviat, l’enti-tat es vincula a la Federació Espanyola deCine Clubs, creada el 1957, i, posterior-ment, a la Federació Catalana deCineclubs. La col·laboració amb l’espa-nyola li va proporcionar pel·lícules en ver-sió original, sobretot moltes procedentsde l’Europa de l’Est, amb algunes de benremarcables, com el Cuirassat Potemkin iOctubre del director soviètic, SergeiMihailovic Eisenstein.

Però els prolegòmens de Cineclub,segons explicava Emili Vilano va, es tro-ben en la projecció de pel·lícules al ZafiroAzul –una casa particular del carrer de lesBarreres– de Joan rota que compartiaVilanova, Josep Torruella i Miquel Gines -tà. Aquell Cine club, encara no legalitzat,feia sessions a diferents espais de manerasemiclandestina fins que, sota l’emparade l’Església, va establir-se a la sala d’es-pectacles de les Congregacions Marianesdel carrer de la Mel, l’octubre de 1955 i,posteriorment, al nou espai del Loiola.

Als darrers anys del franquisme, passantper alt la censura de l’època, l’entitat vacrear espais de discussió que foren elsconeguts col·loquis, que tenien lloc alfinal de la projecció de les pel·lícules ambdebats sobre la temàtica i els contingutsdels films. Alguns resultaren força apas-sionants: les primeres presentacions vananar a càrrec del novel·lista Josep TomàsCabot i del metge Antoni Pesarrodona, aqui de seguida es va afegir el cinèfil LluísCalderer, i poc després Jordi Marsal.

Col·loquis, art i assaig i molt de fumEls records més vius de Cineclub a la SalaCiutat que té Joan Cirera rememoren «unpati de butaques ple de fum de cigarre-tes i xerrades d’una precisió quirúrgicad’en Marià Fontrodona, capaç d’explicarfins a l’últim detall de la biografia i elrodatge dels films». Les persones acostu-mades a la cartellera oficialdels seixanta iels setanta, «vam descobrir clàssics irre-petibles com Bergman o Tatie que ensvan obrir la ment i ens van sacsejar forçales consciències». Els col·loquis transcor-rien sovint sota l’atenta mirada controla-dora, des del fons de la sala, del policiaAlguacil, recentment jubilat com a comis-sari. En un estat on els ciutadans estavenemmordassats també culturalment,Cineclub era una finestra oberta al món,per difondre idees i pensaments que ladictadura pretenia ocultar.

Joan Anton ribas, encapçalant la junta,tenia la previsió i l’encert, per evitar lacensura, de fer arribar la programació al’alcalde, al cap de la policia armada i aldels municipals, que possiblement perignorància, mai no van malfiar. El curs

1964-65, Lluís Calderer passa a fer lespresentacions dels films en català. Finsaleshores, «sempre s’havien fet en cas-tellà», ens remarca. A partir de l’etapa1968-69 (el 1969 Cineclub Manresa repel Premi Sant Jordi al millor Cineclub deCatalunya), entra una nova junta moltjove encapçalada per Lluís Calderer queexerciria de president de l’entitat.

A partir de 1972, el posteriorment regidori diputat Jordi Marsal assoleix la presidèn-cia, moment en què s’incorporen tresjoves estudiants procedents del cinefò-rum de l’institut Lluís de Peguera: AlbertMacià, Xavier Laborda i Jordi Sardans. Al1976 comencen a la sala petita les reposi-cions de clàssics del cinema i la projeccióde films especialitzats que durarà fins al1988. Les anomenades sessions d’estudies programen divendres al vespre i envigílies de festa a la sala d’actes del’Agrupació Loiola, per a socis deCineclub. El 1977 arrenquen les 12 Horesde Cinema que van durar quatre anys, elsprimers anys especialitzades en cinemacòmic i de terror. Als anys 80, s’aposta pelcinema de qualitat, amb programacionsdedicades al cinema d’autor tot recupe-rant els cicles temàtics de marcat interèssocial. Cineclub s’especialitza en Art iAssaig des del moment que el cinemaApol·lo deixa de programar-ne. Als inicisdel 1984, Cineclub Manresa s’incorpora alprograma La Filmoteca a comarques, dela Filmoteca de Catalunya.

Cineclub es va acomiadar de la SalaCiutat amb una sessió especial el 15 desetembre del 2007 i la setmana següentja va projectar la programació al teatre


A l’esquerra, els dos darrers projeccionistes de la sala, Josep Asensio i Xavier Prat. A la dreta, comiat de la sala en l’última sessió de Cineclub, el 15 de setembre de 2007.Fotos: Conxita Parcerisas

Conservatori. L’actual membre de lajunta directiva Conxita Parcerisas argu-menta que «el millor dels tres projectorsen 35 mm que hi havia a la Sala Ciutat,ja s’havia instal·lat al Conservatoridurant els mesos d’estiu, per podercomençar a projectar durant el curs2007-08». Quan van deixar la SalaCiutat, convidats per El Galliner,Cineclub i Imagina’t van passar a com-partir local amb ells. «Som tres entitatsque programem espectacles per la ciu-tat i compartir local social ha estat unaexperiència positiva amb col·labora-cions mútues. S’ha intensificat la partici-pació en projectes transversals de ciutatcom Tocats de lletra, Visuals, el dia de laDona, Creu roja o Manresa Solidària».

TeatrePer l’actor i exquiosquer Joan Cirera, sensdubte, el nucli de Sala Ciutat era «unsuplement cultural alternatiu i necessari ala programació oficial franquista delscinemes que gestionava el Padró i a larevista que es feia al Kursaal». Cirera vagaudir de l’espai com a intèrpret, peròtambé «com a pare de família i especta-dor. Per als pares, la programació infantilet solucionava molts caps de setmana».La quitxalla participava en una activitatd’oci «però també s’empeltava d’aquellacultura i aquell espai». Provinent delcol·lectiu d’Art Viu, al qual va accedir a tra-vés de Lluís Calderer, Cirera explica que«en ple franquisme, si volies participar enqualsevol manifestació cultural, necessi-taves un paraigua legalment constituït iaprovat pel règim». Art Viu pertanyia alCercle Artístic que, a finals dels seixanta,tenia la seu social a l’últim pis de l’Ateneu

de les Piques. «La politització, com en elcas de moltes altres entitats, va fer-lo tanmalbé que va desaparèixer. En aquellaèpoca, els que volíem actuar pel pur plaerd’interpretar, sense buscar gaire missat-ge ni rerefons a les dramatúrgies, éremuna minoria», conclou Cirera. Malgrat tot,els grups de teatre amateur van tenir unprotagonisme especial a la sala. L’elencdels Carlins va inaugurar-la el 18 dedesembre de 1960, amb la representaciód’El Anticuario. L’Arlequí va ser el grupque hi va estar més vinculat i hi va repre-sentar obres com La Ventafocs, La ratetaes vol casaro Capital Omnia Vincit. Tambés’hi van representar obres del Col·lectiud’Actors Manresans i del grup CIE vincu-lat al Centre Excursionista de la Comarcade Bages.

InnocentadaLa fi d’Art Viu va propiciar un any deparèntesi de Cirera que va aprofitar percasar-se i dedicar-se al negoci familiar.L’any 1970, Agustí Soler i Mas, ànima dela Innocentada, li va tornar a obrir lesportes a la interpretació a la Sala Loiola.El veterà intèrpret ja havia trepitjat l’es-pai escènic del Loiola en actes organit-zats per rialles i amb el muntatge El tin-tero amb el quadre escènic Arlequí. Peròla immersió completa a la sala va ser de1970 a 1975. «L’elenc de la Innocentadaera una gran família. Durant anys, perFesta Major, ja ens trobàvem a navarcles,a casa de l’Agustí, per fer la primera llegi-da del text. Aquell ambient em va capti-var des que em va convidar a veure elmuntatge en què el Joan Estany interac-tuava amb una suposada espectadora.Allò era l’estil de La Cubana avançat una

vintena d’anys!». La gràcia d’aquell grup«era el clima i, per a mi, era perfecte jaque em permetia fer teatre a Manresa.Per feina, no em podia comprometre afer cap obra que anés de gira».

Al Loiola, Cirera va participar a Parador elCérvol (1970), de la qual «es va fer propa-ganda com si es tractés d’un hotel deveritat i va fer forat entre alguns manre-sans amb la programació de catorze fun-cions»; Oh... Any 3000 (1971); El Nen de Li-Dom (1972); Els llits de Valldemossa(1973), una de les més famoses i reeixi-des, i Vessa Vesuvi (1974), que versavasobre l’evolució humana «i va acabar pro-vocant l’expulsió del muntatge de la salaper desavinença dels jesuïtes». El conflic-te va ser amb els més retrògrads de la ciu-tat tot i que, anualment «el text del’Agustí passava la censura. Havia vistguions ratllats de dalt baix. Això sí, a l’ho-ra de la veritat, tiràvem pel dret i fèiem elque ens convenia». Joan Cirera destacal’esperit de Soler i Mas per aglutinar i fertextos amb cert compromís social enca-ra que això els representés un exili alCasino, a l’hotel Pere III i a Pista Castell enels anys posteriors.

Tot i el parèntesi, a la Sala Ciutat, des de1970 i el 1998, l’Agrupació Cultural delBages va presentar la farsa fins a catorzevegades i en múltiples funcions. Als anysvuitanta, ja amb gestió municipal, elsCirera es van rellevar generacionalment.«Una de les filles de l’Agustí, l’Eva i el meufill Joan són coetanis i es van fer moltamics durant les innocentades». El JoanCirera Pintó va participar en força mun-tatges com ho havia fet anteriorment la


Representació de La Torna, d’Els Joglars, el 10 de novembre de 1977. A la dreta, vestidors de la Sala Ciutat durant una de les representacions de la Innocentada el 1974.Fotos: Jordi Pascual / Arxiu família Soler Comas

seva germana Mireia i, posteriorment, elroger i el Guillem.

Cartellera de luxe Precisament, el pare Cirera recorda lacara de fascinació del seu fill Joan, actual-ment mestre i actor d’animació, quan vafer un dels musicals de Dagoll Dagom a laSala Ciutat. «Amb la seva mare temíemque no fos capaç d’aguantar tota l’obra.Però, va tenir els ulls oberts com unestaronges tota la funció. En acabar, no s’ai-xecava de la butaca. Li vam preguntar perquè no se’n movia». La família es va que-dar atònita quan el petit Joan va contes-tar: «Ah, però que no hi tornen?». De la programació coordinada pelcol·lectiu Tabola, tant ell com els seus fillstenen un record inesborrable del pas dela llavors innovadora i jove companyiaDagoll Dagom per Manresa amb muntat-ges com Nit de Sant Joan o Glups! Però,amb perspectiva, Joan Cirera destacatambé el pas per Sala Ciutat «del Tricicle,Els Joglars o les sorprenents posades enescena en clau de clown delsColombaioni. Era una moment d’obertu-ra política i moltes de les coses que esveien en escena ens sorprenien i les tro-bàvem trencadores». La programacióteatral, gestionada durant anys a l’entorndel Conservatori, va revifar amb la irrup-ció del Galliner i la campanya per a larecuperació del Kursaal.

Joan Morros recorda que El Galliner, queva començar l’any 1996 a fer la progra-mació de teatre al Conservatori, va utilit-zar la Sala Ciutat en diverses ocasions«perquè l’escenari era més gran que eldel Conservatori». Així, s’hi van progra-mar quatre funcions d’Els Pirates deDagoll Dagom l’octubre de 1998. Unsegon gran argument per fer servir lasala, continua Morros, era «l’aforament. ElConservatori té 550 localitats i la SalaCiutat, 650». Abans de recuperar del tot elKursaal, s’hi va poder veure, explicaMorros, «cinc vegades La estraña pareja,dues el Pepe rubianes, La jaula de laslocas i Matar al presidente i també ElFlorido Pensil, Un cop mes una mica demúsica i Lorca eran todos». Aquesta últi-ma el 30 d’octubre de 2006, la darreravegada que El Galliner va fer servir la sala.

La música i els grans concerts —organit-zats primer per l’Agrupació Loiola i poste-

riorment per Tabola— també van tenirun paper destacat en la programació dela sala. El 1963 s’hi va poder veureraimon, Guillermina Mota, Josep M.Espinàs i Francesc Pi de la Serra en el querepresentava la primera actuació d’Elssetze jutges a Manresa. Posteriorment, hiaterraren Joan Manuel Serrat, Maria delMar Bonet, Guillem D’Efack, OvidiMontllor, Peret, Jaume Sisa, ramonMuntaner, Joan Isaac, Celdoni Fonoll, Pauriba i un llarg etcètera. I, paral·lelament,els grups més coneguts de l’època comElèctrica Dharma, Iceberg, Mustangs,

Catinos, Coses i els manresans Fusioon,que hi van fer el concert de comiat l’any1976.

De Rialles a Imagina’tDurant trenta anys, la sala també va aco-llir una programació completa d’especta-cles infantils en català, primer amb elnom de rialles i després amb eld’Imagina’t. Jaume Puig explica que«durant la tardor del 1977, el país bulliaamb múltiples activitats i semblava quetot era possible». El 15 de juny s’havienfet les primeres eleccions democràtiques,


De dalt a baix, Lluís Llach entre el públic, en un dels seus concerts a la sala, el 1977. Al mig, actuació del grup Coses,el 14 d’abril de 1978, en suport d’Els Joglars. A sota, recital de Raimon, una setmana més tard. Fotos: Jordi Pascual

l’11 de setembre el poble havia sortitmassivament al carrer per reclamar lliber-tat, amnistia i estatut d’autonomia, i elpresident Tarradellas havia tornat aCatalunya el 23 d’octubre. Va ser alesho-res quan l’amic Joan Morros ens va pro-posar a l’Imma Junyent i a mi, acabats decasar –llavors ens casàvem joves!– d’en-trar al grup promotor de rialles aManresa».

Partien gairebé de zero, però tenien l’ex-periència del grup de Terrassa, que ja feiacinc anys que funcionava, «i comptàvemamb el bagatge del grup Clam, que haviaprogramat recitals a la ciutat, l’empentade l’Agrupació Loiola i el suport de la quellavors era la Caixa de Pensions, que teniainterès a impulsar espectacles per ainfants». Puig remarca que «hi havia mol-tes ganes de fer coses» L’edat del gruposcil·lava entre els 18 i els 23 anys, «lamajoria vam madurar tot programant lesactivitats de rialles i vam ser pares omares tot compaginant-ho amb la feina iles llarguíssimes reunions on discutíemcom s’havien de fer les coses, però ontambé filosofàvem sobre les relacionshumanes i divines. S’hi van formar pare-lles, en molts casos va néixer una fortaamistat que encara perdura i va ser, sensdubte, una escola d’aprenentatge pertreballar pel país i per la ciutat».

També cal dir que van haver de vèncerreticències per part d’algunes forces vivesmanresanes, ja que no tothom respirava

els mateixos aires democràtics. Puig con-clou que d’aquella època es queda «ambla satisfacció d’haver compartit moltbones estones, d’haver après a treballarper una causa justa, a organitzar actesarriscats sense que ens espantés la com-plexitat del repte i a fer les coses amb efi-càcia i tenacitat». El col·lectiu va comen-çar l’activitat amb l’estrena de la pel·lículatxeca La Ventafocs«. A finals dels setanta,els grups de teatre que oferien obres pera joves eren molt pocs i al mercat no hihavia pel·lícules catalanes ni doblades alcatalà.

Per cobrir aquest buit, rialles, Cavall Fort iDrac Màgic havien iniciat l’aventura depromoure el doblatge de pel·lículesestrangeres, malgrat els inconvenientstècnics i burocràtics que això comporta-va i la dificultat d’obtenir els recursoseconòmics necessaris. La Ventafocs vaser el primer doblatge del col·lectiu itambé va ser el primer espectacle pro-gramat per rialles a Manresa, el 26 d’oc-tubre de 1977. Un invent diabòlic, La gui-neu de Bambury, Gran Prix a la muntanyadels invents, El fantasma de l’avió, La flau-ta dels sis barrufets, Les aventures de TobyNelson o La balada dels Dalton serien elsfilms que any rere any s’anirien doblant iincorporant a la programació. L’any1979, amb la voluntat d’apropar la músi-ca en viu als nens, va néixer el Col·lectiuFaristol (rialles/Esclat), amb la figuraclau de Joan Crosas i amb la creaciód’espectacles com La història del jazz en

conte, La llegenda de les set notes, Lacançó dels tururuts o Al ritme de la BigBand.

El grup s’organitzava per tasques i una deles més importants era la d’animació.Cada espectacle es presentava amb unaanimació prèvia, sovint molt treballada.Les poques companyies que feien teatre,titelles o màgia en català anirien desfilantper la sala. L’any 1995, a causa d’una dis-conformitat de criteris amb la direcciód’Òmnium a Barcelona, es va produir elcanvi de nom i rialles va passar a dir-seImagina’t, que va continuar oferint unamagnífica programació d’espectaclesfamiliars fins al 2007, en què les activitatses van traslladar al teatre Conservatori.

TabolaPer a ramon Fotdevila, exregidor deCultura i director del Centre de Promocióde la Cultura Popular i Tradicional durantels anys 2006-2010, la Sala Ciutat éssobretot «el record de Tabola: els tresanys que va durar aquesta experiència hivam passar moltíssimes hores. I no és pasque tota l’activitat fos a base d’especta-cles, però n’era la més coneguda. Hifèiem els espectacles quinzenals, sí, peròtambé les reunions, i fins hi pintàvemmanualment les pancartes, al vestíbul delprimer pis. O era el punt d’arrencada ifinal de moltes nits de sortir a empasqui-nar..». La fórmula s’havia estrenat quatreanys abans amb rialles. Per Fontdevila,aquella activitat era «una barreja de cul-


Públic infantil d’un dels espectacles de Rialles, el 1979. A la dreta, a dalt, Joan Crosas conduint La llegenda de les set notes, el 4 d’octubre de 1980. A sota, Pep Soleren una de les animacions amb què s’iniciaven les sessions. Fotos: Jordi Pascual

16 EL POU · DESEMBrE 2014

tura, participació i comunicació, una ofer-ta adreçada a tothom, però pensadaespecialment per als més joves».

La Sala Ciutat, doncs, va ser també elnucli de Tabola. «Teníem accés franc a lesinstal·lacions, amb la confiança del seuresponsable, en Josep M. Morros, i la ini-ciativa del Joan, el seu fill. També l’abso-luta complicitat d’en Salvador Vicens,que sempre va ser alguna cosa més quel’encarregat. Potser perquè era l’espaicentral de Tabola va acabar sent el motiude la seva dissolució. De resultes que lasala havia esdevingut de titularitat muni-cipal, l’estiu de 1984 s’hi havien de fer lesobres d’adequació, que a Tabola esperà-vem d’un resultat formidable. Precisa -ment amb rialles i Cineclub vam acomia-dar festivament la sala el mes de juny.Vam desmuntar totes les cadires –recor-deu l’operació? Molta gent ja se’n vaendur, a Manresa hi tenim flaca!- i trans-

formàrem l’equipament, per una solavetllada, en una pista de ball, amb l’or-questrina Galana».

Sala Ciutat, que el 1984 tot just tenia 23anys de vida, havia envellit terriblement,potser perquè ja era el resultat d’un pro-cés col·laboratiu, més fonamentat enl’entusiasme que en els recursos. «ITabola era un projecte que s’havia fetràpidament molt gran, i que encara voliacréixer més. En tres temporades, un totalde 56 sessions i 35.000 espectadors deteatre, cinema i música. Amb plens abso-luts. L’estiu del 84, doncs, esperàvemunes obres que renovessin profunda-ment les condicions tècniques més atro-tinades i les expectatives van acabar enfrustració: tot plegat es va quedar en unrecanvi de butaques a la platea! Disgus -tats, aquell octubre des del col·lectiu vamanunciar que plegàvem i la reacció d’a-quell segon ajuntament democràtic, de

majoria absoluta socialista, va ser lamen-table. Probablement, ara tots sabríemgestionar millor el conflicte, però alesho-res alguns regidors actuaren no nomésamb molta barroeria sinó també aventu-rant mentides per dividir el grup».

Al capdavall, diu Fontdevila, «si a Tabolahi vaig descobrir les virtuts de l’animaciósociocultural, gràcies al conflicte de laSala Ciutat també vam aprendre que cul-tura més política no sempre dóna políticacultural. A vegades, just el contrari! Siguicom sigui, els aprenentatges que hi vaigfer i les amistats que hi vaig trenar m’hanestat sempre més recurrents i indispensa-bles, bé fos precisament al camp de lapolítica, bé a la pràctica associativa. I enqualsevol altre projecte com ara aquestmateix El Pou de la gallina, hereu d’unesinquietuds que no entenien la cultura sino per la capacitat de transformació queté. I continuem».

Els membres de Tabola a punt d’iniciar la promoció d’un dels seus concerts, davant de la Sala Ciutat. A la dreta, la platea buida abans del concert de l’Orquestrina Galana,que es va fer aprofitant un canvi de butaques, el 18 de juny de 198.

Llarga cua a la plaça i la via de Sant Ignasi de públic assistent a un concert de Lluís Llach, el 1981, organitzat per Tabola

núria ClosasFoto: Alba ribas


Diuen que tot el que aprenem ens serveix a la vida i laCarla Cases ho ha posat en pràctica. Potingues K és un pro-jecte de cremes, olis, locions i gels naturals, sorgit a partirde les experiències viscudes a Xile, l’Índia i Catalunya.

uè va despertar la teva passió per la cosmè-tica natural?—Vaig començar fent sabons fa quatre ocinc anys, comprava la glicerina, la desfeia ihi afegia coses que reciclava de la cuinacom canyella, ratlladura de taronja o civadaamb mel. A Xile vaig conèixer altres plantesmedicinals, altres maneres de fer sabons.Com a part del projecte de final de carreraajudava a adolescents que venien de zones

rurals que havien de fer la secundària a la ciutat i viure en casesd’acollida. Vam fer el taller de plantes medicinals, les vam anara buscar i les vam vendre per finançar un projecte de final decurs. Va funcionar molt bé i em vaig donar a conèixer.

—Venies els teus propis sabons?—Tenia uns amics que tenien una cafeteria i els feia el sabó decafè i ho venia al seu local, alhora, treballava a la casa del matei feia sabons de mate. A més, vaig treballar amb una noia queera quimicofarmacèutica, que tenia un alambí per extreure elsolis essencials. Ella en sabia molt d’aquests processos i em vaensenyar les plantes d’allà, com la rosa mosqueta que aquí vamolt buscada; i com tractar-les.

—Al cap d’un temps vas viatjar a l’Índia.—Allà la medicina ayurvèdica està molt estesa, creuen que totté una relació molt important amb la natura i ho fan tot ambbarreges de plantes. És una manera de viure en harmonia cos-ment que m’agrada i m’hi sento representada.

—Has pres més consciència dels efectes dels productes natu-rals en els teus viatges?—no llegim les etiquetes de darrere dels productes i si ho lle-gim, tampoc no entenem què hi diu. Sempre serà millor per lapell posar-te una crema de la qual en coneixes els ingredients.Ara he après que la pell necessita hidratació, que és importantcuidar-la i que no totes les pells necessiten la mateixa crema.És una educació que ningú no et dóna si no has tingut pro-blemes a la pell , perquè aquí això no es porta tant.

—Quin tipus de cremes fas?—En faig per a pells grasses, per a la gent més jove, per a pellsseques i més madures. Treballo molt amb àloe vera, tinc locióper després d’afaitar-se, cremes hidratants, olis corporals, bàl-sams labials i en faig un que ajuda a prevenir els herpes. El gelCleòpatra és la reina, però.

—Què és el gel Cleòpatra?—Vaig recuperar l’antiga recepta que feia servir la Cleòpatraper tenir un cutis fi i li he posat aquest nom. És aigua de roses,amb àloe vera i oli d’ametlles dolces. Ho sacseges, t’ho posesfent massatge que et quedi la cara ben oliosa i llavors t’hipasses aigua tèbia perquè marxi i t’eixugues amb un drap. Etqueda la cara ben fina.

—Com vens els teus productes?—Els productes els faig a casa i la venda a través del boca-orella o gent que contacta amb mi a través del Facebook i elshi porto jo mateixa. M’ha coincidit que és època de nadal ifestes i ha estat el regal perfecte per a les mares. Un regal ori-ginal, diferent, de qualitat i únic perquè cada crema la faigamb una etiqueta especial i a uns preus molt assequibles.

—Quin objectiu et planteges a llarg termini?—Si d’alguna manera consciencio de la importància que lacrema natural és el que realment farà bé, per a mi ja serà unpas. També conscienciar de la importància dels productesnaturals i que no ens creguem tot el que ens diuen en un pri-mer moment, no hi ha cremes miraculoses.

—Ets partidària de l’economia del bé comú, més sostenible?—És una relació més directa, sense intermediaris i a mi m’a-grada més així perquè puc parlar amb el client i dir-li què hihe posat a la crema i per què. És el meu granet de sorra perfer una mica de bé comú venent unes cremes naturals almeu cercle d’amistats. no aspiro a fer una gran multinacio-nal, ho faig perquè m’agrada i hi crec.

Carla Cases: «La medicina ayuvèrdica és unamanera de viure en harmonia cos-ment»em

pren

edor

s

FITXAProjecte: Potingues K. Data de creació: novembre 2014. Sector:Bellesa/salut. Definició: Cosmètica natural. Cremes, olis, locions igels fets a mida per a tot tipus de pell. Xarxes: https://www.facebo-ok.com/potinguesk

Q

l’Anella i la gent

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

n mapa només ésun tros de realitatcomplexa i sim-plificada so breun full de paper.Els espais queconformen l’Ane -lla Verda sobre

un mapa no són res. És difícil com-prendre què és l’Anella nomésobservant un mapa. El valor d’a-quests espais o taques l’hi dóna lagent, les percepcions de la gent. Icom que les taques són diverses,de percepcions n’hi ha moltes.Pocs veuen la visió de conjunt. Iaquí no em refereixo a veure total’Anella físicament, sinó a veureque és molt més que un espai i unconjunt de percepcions parcials.

Però, comencem per les diferentspercepcions esbiaixades. Primer,cal tenir present que aquestes persi soles no serien Anella. Agricul -tors de regadiu, agricultors de secà, gestors de residus, pro-pietaris amb sensibilitat ambiental o no, naturalistes recer-cadors de petits trossos de natura, sostenibilistes i ecologis-tes agosarats, i ciutadans provinents de la urbs amb dife-rents necessitats: caminar, córrer, anar amb bicicleta, des-connectar, menjar aliments de proximitat, enterrar o reci-clar la brossa...Tots, i cadascun tenen una percepció parcialdel que és l’Anella Verda. Una percepció, podríem dir, inte-ressada, una percepció deguda a l’analfabetisme sistèmichumà. Tanmateix, percepcions cabdals per mantenir ambforça l’espai del rodal viu, dinàmic i amb un rol global moltimportant. La gent és la que conforma el paisatge, la queempeny cap a certes possibilitats o les frena.

Ceguera sistèmica: només veiem allò que tenim davant. Allòque percebem amb els nostres sentits i ens activa per fugir.Als nostres avantpassats, quan veien un lleó a la sabana afri-cana, segur que el cor els bategava ràpid i començaven acórrer. no tenim una percepció global o sistèmica del’Anella, no veiem com l’Anella ens ajuda a enfrontar-nos aperills imperceptibles. Els humans hem perdut l’experiènciade connectar amb els ecosistemes de manera directa.

Quina diferència hi hauria si no tinguéssim l’Anella?Tindríem una conurbació interminable, deslligada d’unsespais saludables per als manresans i importants per al fun-cionament de la Terra. Estaríem deslligats perceptivamentdels ecosistemes. L’Anella ens lliga a aquest ecosistemes iens fa veure i gairebé percebre certs riscos globals qued’altra manera no veuríem. Dins de la urbs no els podenveure. En canvi, amb aquest espai frontera entre urbs,espais agraris i espais naturals podem prendre consciènciadel que necessitem per sobreviure com a espècie biològi-ca: una agricultura de proximitat, unes aigües netes (perveure i per beure), espais on respirar oxigen i gaudir de lanatura...

És una gran sort conservar aquests espais pròxims a la ciutat.Però seria encara millor si els dignifiquéssim i fóssim mésconscients que això dels espais verds i de l’ecologia no ésnomés una moda. L’Anella és una realitat que ens treu delsulls la bena que ens encega i ens deixa veure la importànciade l’encaix entre el nostre entorn pròxim i tota la biosfera.Som encara a les beceroles. I tenim, de moment, visions par-cials i indispensables, però no suficients, del nostre rodal.

UA l’esquerra, ús lúdic i turístic de l’Anella (Pont de les Arnaules). A la dreta, ús productiu de l’Anella (regadiude Viladordis)

18 EL POU · Gener 2015


Cervesa Bou: artesana i manresana

Alba PiquéLaia Puig

del t

ros a

la

sena

lla

ls creadors de la cervesa Bou, Marc ribera iJudit Currius, fa anys que els agrada la cer-vesa, però és al 2011, després d’unesvacances a Bèlgica, on van veure el granventall de cerveses que hi ha, quan deci-deixen provar d’elaborar cervesa a casa,inicialment per a amics i familiars.Comencen fent proves a través de recep-tes a la cuina de casa i com a estri bàsic uti-

litzen una olla de 70 litres. És un any en què, atrets per tot elque envolta el món de la cervesa, visiten fires artesanes decerveses i coneixen més d’un mestre cerveser que els convi-da a visitar les seves microcerveseries i veure els processosd’elaboració i els tipus de maquinària que es fan servir.

L’abril del 2013 es llancen a la piscina per elaborar cervesa amés gran escala. En aquest procés els ajuda un mestre cer-veser d’Olost, que els cedeix la maquinària i ajuda, i fan la pri-mera tirada de la cervesa Bou, uns 500 litres. La Bou és unacervesa del tipus Amber Ale de 6º. És torrada i caramel·litza-da amb un punt de dolçor i un punt final d’amargor que lidóna el llúpol. L’origen del nom està relacionat amb el Boudel Correfoc (referent manresà) i també amb la manerapopular d’anomenar algú que és una mica bèstia, per exem-ple en el món dels escaladors.

Els ingredients bàsics per elaborar cervesa són: aigua, malt,llúpol i llevats. Les diferents combinacions d’aquests ingre-dients i les seves qualitats, grau de torrat, varietats i temps decocció donen els diferents registres gustatius que podemtrobar en la cervesa artesana. Entre les proves que han fet laJudit i el Marc, la més exòtica seria una cervesa amb llúpol sil-vestre. El resultat obtingut de moment, però, no ha estatòptim i l’han desestimat. Aquesta inquietud per innovar iprovar coses diferents és un tret característic de la filosofiaque hi ha darrere la cervesa Bou. I és el que va permetre quea l’hivern del 2013 aparegués una segona cervesa, El Bou i laMula. Una cervesa tipus Stout, de 5,.8º. És torrada, amb tocsde gra de cafè, cacau i regalèssia. L’amargor li dóna el malttorrat. És una cervesa de temporada i només la fan a l’hivern.

La fermentació d’aquesta cervesa artesana dura entre cinc iset dies, després encara està una setmana en un dipòsit en

repòs i s’embotella. Un cop a les ampolles encara ha de pas-sar un mes abans de consumir-la, ja que s’ha de produir lafermentació dins l’ampolla. Per això és diu que la cervesaartesana és viva; un cop dins l’ampolla encara té vida.

El Marc i la Judit tenen ganes d’ampliar la família de cerveses,continuen fent proves i experimentant amb noves receptes.A part d’elaborar cerveses, actualment són els encarregatsde la cerveseria La Panxa del Bou. Aprofitant el local, cadames intenten fer tasts de cerveses artesanes, ja sigui portantel seu elaborador a fer-lo o fent-lo ells mateixos. També ofe-reixen un curs per elaborar cervesa a casa (mínim 10 perso-nes). Els dos responsables de la Cervesa Bou tenen altres fei-nes, a part de l’ elaboració de cervesa i encarregar-se de l’es-tabliment. Però tot i això continuen amb els valors inicials defer un producte artesà i local i poder ser presents en algunesfires properes a la ciutat.

Podeu trobar la seva cervesa a la Panxa del Bou, en algunsbars de Manresa i en algunes botigues especialitzades. Perassegurar-ho us podeu posar en contacte amb ells. Lesvenen en ampolles de 33 cl i en barril.

A

FITXAElaborador: Cervesa Bou. Productes: Cervesa Bou i El Bou i laMula. Telèfons: 637469675 (Marc); 686383548 (Judit). Pàginaweb: http://cervesabou.blogspot.com.es/. Correu electrònic:[email protected].

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP

La Judit Currius i el Marc Ribera a la Panxa del Bou


Vins del Bages

Vi nou del Bages, fruit del desig d’u-nes empreses de la comarca deretre homenatge a un testimonid’excepció de la guerra deSuccessió. Va ser idea del restaurantcardoní Les Voltes del rector i deVins Alsina de Manresa. S’hi suma-ren l’empresa E2S, el Dani i la núria.El celler El Molí ha elaborat el vi.

Pere Ventallola, rector de Bergús(Cardona), deixà un testimoni escritque permet conèixer el patimentde la població civil durant aquellsanys. El manuscrit és a l’ArxiuHistòric de Cardona. El vi és unhomenatge a les vinyes cremadespels soldats borbònics.

Vi negre 100% ecològic, collita del2009. És una selecció molt especialde cabernet sauvignon, cabernetfranc i merlot amb 12 mesos decriança. Segons Josep M. Claret delceller El Molí, «el vi es troba en elseu millor moment per degustar-lo». I és cert.

Presenta un color viu sense capnota d’envelliment. Al nas és moltaromàtic, notes de fruita moltmadura i moltes espècies: pebrerosa, romaní, safrà.

Entrada en boca molt agradable,melosa, gust de fruita negra madu-ra confitada amb moltes espèciesque recorden el lloc del qual prové:vinyes envoltades de boscos.

Pilar GarciaSommelier de Las Vegas

1714RectorVentallola

La força del verd

de la senalla al plat

Creixen ben juntets formant manatsper afrontar el fredi no quedar glaçats.

e ben petits ens solcostar d’entusiasmar-nos davant d’un platde verd. La verdurapot arribar a ser unacosa realment avorri-da, sobretot quanhem tastat altressabors molt més agra-ïts d’entrada, com ara

uns bons macarrons gratinadets o uns lli-brets arrebossats amb formatge. És ales-hores quan ens cal una empenta, unapresentació atractiva o un argumentprou convincent que ens llanci de cap ala ingesta de verd. Això és el que va pas-sar als anys vint, quan els americans vanincrementar el consum d’espinacs con-vençuts de l’alt contingut en ferro. Peròel secret ocult darrere d’aquests manatsde fulla verda provinents del sud-oestasiàtic era que de ferro ben poc en con-tenien, i que tota la rumorologia desen-cadenada respecte aquest nutrient s’ha-via forjat sobre un suposat error de trans-cripció d’un científic alemany. Es diu queaquest investigador va errar la posiciód’una coma i va multiplicar per deu elcontingut de ferro existent en els espi-nacs. I per acabar-ho d’adobar, el creadordel mariner més fort de les vinyetes decòmic va dotar els espinacs d’un podervigoritzant poc conegut fins aleshores.Però com bé podem trobar en una de lesescenes del còmic, en Popeye mateix diua la seva nòvia Olívia que menja espinacs

perquè tenen molta vitamina A, que és laque fa forts i sans els humans. Així doncs,ni els espinacs són una font de ferroimportant ni el Popeye els menjava per-què el ferro li augmentés la força.

Ara bé, no us desanimeu si hi havíeuapostat i els havíeu afegit a la vostradieta. Penseu que dels espinacs enpodem obtenir altres grans beneficis, iencara més si aquests són de temporadai de cultiu ecològic. Entre els més impor-tants trobem el seu alt contingut enminerals i vitamines, que enforteixen elsteixits i milloren la vista i el sistemaimmunitari. També tenen una granquantitat d’antioxidants (com laclorofil·la) que juntament amb la sevafibra proporcionen un efecte anticance-rigen important. Són bons també peraugmentar la fertilitat masculina i feme-nina, i per prevenir la fatiga crònica. Arabé, les persones amb tendència a ferpedres al ronyó, a tenir migranyes o a laincontinència urinària han de vigilar al’hora de consumir-ne. I, com sempre,però encara més en el cas dels espinacs,convé que els comprem a algú de con-fiança o de cultiu pròxim i ecològic, jaque aquesta verdura acumula moltsnitrats i molts pesticides si es tracta decultiu no ecològic. Doncs, a menjar espi-nacs, que us faran forts i sans com enPopeye.

Espinacs saltats amb pollastre(elaborat per Eduard Merly)Ingredients (per a 4 persones): 1 kgd’espinacs frescos, 200 g de pit depollastre, 4 grans d’all, oli de sèsam,gingebre, salsa de soja i pebre.

Elaboració: netegeu els espinacs ireserveu. Talleu el pit de pollastre atires fines i marineu-ho amb all ratllat,gingebre ratllat i oli de sèsam. Deixeu-ho macerar un parell d’hores. Passat eltemps poseu una paella al foc i un copben roent i quan aquesta fumegiposeu-hi el pollastre i saltegeu apotència màxima durant uns dosminuts. retireu-ho del foc i reservar. Enla mateixa paella saltegeu els espinacsamb la paella ben calenta, deixeu-loscoure fins que perdin el volum. Totseguit afegiu-hi de nou el pollastre,salpebreu-ho i poseu-hi un rajolí desalsa de soja i retireu-ho del foc deseguida. A l’hora de servir s’hi potposar una mica de sèsam torrat peldamunt. És un plat fàcil, ràpid i saluda-ble.

Eduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

D



Els alumnes de nivell Bàsic 3, Elemental 1, Elemental 3 i Intermedi 1 del SLCManresa i del SCC del Bages van assistir el passat dia 10 al Club de lectura sobre Lapetita història de Paco Candel de Genís Sinca.

L’acte, que va comptar amb la participació d’una seixantena d’alumnes, va ser con-duït pel mateix autor de La petita història.

A partir del lema Tots som Candel, Genís Sinca va parlar de les diferents onadesmigratòries provinents de l’Estat espanyol, que han configurat la nostra societat, apartir de l’experiència de conèixer Paco Candel i la seva trajectòria vital.

Diversos alumnes van explicar el seu periple migratori i van destacar l’aposta quehan fet de conèixer la llengua del país.

Ara puc ajudar els meus fills a fer els deures, va dir la najat, procedent del Marroc.

Vaig fer les primeres classes de català d’amagat a l’Escola Generalísimo Franco, a l’è-poca de la dictadura, i la meva mare tenia por, va recordar la Maria de Sallent.

Tots som Candel, estic impressionat i admirat, us felicito. Amb aquestes paraulesGenís Sinca va tancar l’acte.

El Centre de Normalització Lingüística Montserrat obre lamatrícula els dies 16 i 17 de febrer per als antics alumnesi els dies 19 i 20 de febrer per als nous alumnes.

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 - [email protected]/SLCdeManresa

Tots som Candel

40 anys d’experiènciaCOMPRA-VENDAObert dissabte tot el dia

Vols saber què passa a Manresa?Subscriu-te al Pou del 2015!

Tota l’actualitat manresana, informació, opinió i seccions d’humor, cada mes a casa teva, per només 3,90 euros per exemplar

Entra a www.elpou.cat o demana informació a [email protected] o al tel. 93 872 50 18

Passatge Ferrer, 22-24-26 - 08240 Manresa - Tel 93 873 94 72


Nissan Pulsar: sinergies de família

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

l Pulsar ja fa temps que s’ofereix en unavariant de tres volums al mercat xinès o aAustràlia i, sota la denominació Sentra,també a rússia. La seva estampa s’ha adap-tat a les exigències del públic del VellContinent a partir de la plataforma del notei el Leaf, dels quals també aprofita certs ele-ments mecànics. Incrementant-li la distànciaentre eixos, amb evidents retocs estètics en

el frontal i la cua, els tècnics de la casa s’han encarregat deproporcionar-li unes suspensions més enèrgiques i unadirecció més precisa. La maniobra ha servit per afegir unnou compacte de cinc portes a la seva oferta en el seg-ment C, on també militen el Qashqai i l’X-Trail.

Des del punt de vista estrictament estètic hem de reco-nèixer que no enamora al primer cop d’ull, però tampoctrobem greus dissidències amb relació a la línia. El frontaladopta els trets característics de l’estrella de la coronaamb un engraellat específic, amb el logo a dins de la V cro-mada que marca l’inici de las línies que recorren el capó.També són heretats els llums LED davanters en forma defletxa i les òptiques que donen continuïtat als plecs delcapó. Per sota se li ha col·locat una mena de llavi inferiorde goma flexible que, més enllà d’afavorir l’aerodinàmica,serveix de contacte i protecció en les maniobres d’esta-cionament, especialment quan l’alçada del voral depassales mesures lògiques. Al costat, una subtil aresta ressalta lacintura per proporcionar una imatge més musculosamentre que, al darrere, uns pilots en forma de bumerangtornen a recordar-nos el seu germà crossover. Tot plegatper proporcionar-li un coeficient de penetració de 0,29.

El Pulsar fa quasi 4,4 metres de llargada, 1,76 d’amplada i1,52 d’alçada, però el més destacable són els 270 cm quefa entre eixos, la distància més gran del segment, que afa-voreix l’espai per a les cames dels que seuen al darrere. Elmaleter també surt beneficiat; reserva 380 litres moltaprofitables que arriben als 1.395 si pleguem totalment labanqueta del darrere. Supera, doncs, les mesures del SeatLeón i del renault Mégane, però sota el pla de càrreganomés hi ha espai per a una roda de recanvi d’ús tempo-ral opcional, perquè de sèrie equipa un kit antipunxades.Per aconseguir aquesta habitabilitat, el Pulsar fa servir lamateixa plataforma del Micra i el note, amb alguns ele-ments del Leaf, Juke i Qashqai, com els seients, una partde l’electrònica i les mecàniques. Munta McPherson aldavant i el mateix eix torsional del Juke 4x2, al darrere. Lainstrumentació de dos grans rellotges sota la usual cúpu-

la de la marca es complementa amb una pantalla multi-funció de 5 polzades de funcionament simple i intuïtiu. El Pulsar permet escollir entre dos únics motors: un 1.2DIG-T de gasolina de 115 CV o bé dièsel 1.5 dCi d’origenrenault de 110 CV, que també fa servir el Juke i el Qashqaibàsic. Aquesta mecànica té una relativa mandra en baixa,com la resta de dièsel d’aquest nivell de potència, peròmolt menys apreciable que en el seu germà de gasolina.El canvi s’adapta com un guant al motor. És manual i de sismarxes. Sorprenentment precís i diríem que molt del gusteuropeu. Aquesta doble conjunció fa que el cotxe semblimés ràpid i àgil, tot i que homologa mitjanes de només 3,6litres amb unes emissions per sota dels 100 gr/km de CO2.Declara una punta de 190 km/h i depassa els 100 en pocmés d’11 segons. nissan anuncia per a primers de l’anyvinent l’ampliació de la gamma i, potser, una versió espor-tiva nismo amb el motor 1.6 DiG-T de 190 CV de gasolina,que també utilitza el Juke.

La darrera proposta de nissan al segment C es caracterit-za per l’equipament de seguretat i confort. La versió d’ac-cés duu dispositiu Stop/Start, aire condicionat, llandes d’a-liatge de 16 polzades i 6 coixins de seguretat, a més d’al-çavidres elèctrics, control de creuer, indicador de pressióde pneumàtics i equip de música amb USB i Bluetooth. Elsegüent esglaó incorpora el climatitzador bizona, portasensors de llum i pluja, clau intel·ligent amb arrencada perbotó, volant i pom de canvi en pell, i retrovisors exteriorscalefactats.

E

FITXA TÈCNICAMotor: 4 cil. en línia. 1.461 cc. 110 CV dièsel. Tracció: davantera.Canvi:manual de 6 vel. Frens:discs vent./ discs. Vel. màxima:190km/h. Accel. 0 a 100 km/h: 11,2 segons. Preu: 20.450 euros.


Rosa Solé Gubianes

Jordi SardansFotos: Francesc rubí

uè hi ha darrere la histò-ria dels càtars?—El context de càtars ialbigesos és el de procu-rar, amb el treball de lesmans, fer les coses de lamillor manera possible,com els artesans. Peraixò engeguen a passeig

la jerarquia. La seva filosofia és voler feralguna cosa ben feta, per petita que sigui.En aquest sentit és una meditació tan vàli-da rentar plats com qualsevol altra cosa.

—Com s’ha d’entendre la marededéunegra de Montserrat?—En el simbolisme astrològic, tant la deMontserrat com totes les altres vergesnegres d’arreu tenen a veure amb els sím-bols hereus de la tradició més antiga d’Isis,que pertany al signe de Verge.Assenyalen llocs energètics de la terra,com per exemple Montserrat o les covesde Collbató, amb una forta energiatel·lúrica, l’alegria de l’agraïment a la natu-ra com a energia còsmica universal. Enpart fa referència al ritus de la fertilitatfemenina, però en el sentit de gaudir idonar gràcies, que és un concepte moltantic del panteisme.

Astrologia—Quan comença el teu interès per l’as-trologia?—Als 13 anys era una habitual de labiblioteca de l’institut Lluís de Peguera.Un dia vaig trobar un llibre, Los signos delzodíaco, sobre simbolismes, de FrançoisLambert, que em va fascinar i encara con-servo, ja que la bibliotecària me’l va deixarquedar. Va ser un abans i un després. Acasa meva no hi havia hagut mai aquestatradició. Del 1976 al 1979 assisteixo a unes

classes d’astrologia tradicional que impar-teix Charles d’Hoogsvorst, un belga ins-tal·lat a Barcelona, que va ser el meu pri-mer professor d’astrologia. El 1979 vapublicar un monogràfic sobre astrologia ala revista anarquista Ajoblanco.

—Que et diu el nom d’El Pou de laGallina?—Em va fer molta gràcia que la vostrarevista en portés el nom i al principi laseguia per afinitat ja que es deia igualcom la botiga que jo havia tingut alnúmero 28 del carrer de Sobrerroca, dedi-cada a la ceràmica popular. Quan vaiganar definitivament a Barcelona, en vaigperdre el contacte. A Manresa ho teniamés fàcil perquè la veia als quioscos. Percuriositat vaig comprar l’última i veig queno heu canviat gaire d’estructura. Valoromolt el treball en paper perquè està moltmés elaborat i es fa més digerible que elmón de les noves tecnologies. A vegades,tanta informació et desconcerta. Sovint,sobretot si el lloc no és fiable, no saps si elque es diu és veritat o no. Quan en parloamb la gent jove, la imatge que en tenenés de molt estímul, però de poca reflexió.Aleshores, els costa defensar la seva posi-ció. En canvi, amb el paper saps que hi haun esforç al darrere i la informació t’arriba

més elaborada. no és veritat que tot ésvàlid en el món d’internet.

—A la teva botiga vas començar les cartesastrals?—Sí. Tinc un arxiu de més de 300 cartesque vaig fer amb clients de quan tenia labotiga. Havia après a fer ceràmica amb lamare de l’alcalde Cornet. Havia treballatmanualment totes les formes antigues dela cultura popular, des del fang, el macra-mé o el vidre. També s’hi havien fet expo-sicions. recordo molt especialment elscàntirs i encara continuem anant a la firad’Argentona, per complir amb el ritual.L’edifici era de la meva mare i se’l va ven-dre per pagar deutes. L’havíem arreglatmolt i vam aconseguir fer-hi uns baixosque tenien una antiga tina que donava alcarrer, però els nous propietaris la vantapar una altra vegada i es va perdre.

Centre d’Art i Imatge (CAI)—Quina va ser la teva relació amb elCentre d’Art i Imatge?—Entre els anys 1979 i el 1981 hi vaig feruns cursos d’astrologia. Coneixia tots elsmembres del Centre, com ara, l’AlbertMacià, la Pilar Parcerisas, la Fina Sitjes,l’Alfonso que hi feia pàgines Web, elMorros, que era dissenyador gràfic, però

Q Estudia Astrologia a la Faculty of Astrological Studies de Londresi a l’English Huber School of Astrological Counseling, que com-bina el simbolisme astrològic amb la psicologia transpersonalde l’escola Arcana. El 1990 funda l’Escola Huber a Barcelona,d’assessorament astrològic. Llicenciada en Psicologia, ha estatpresidenta de l’Associació d’Astrologia de Catalunya. Màster enPnL (2007) per l’Institut Gestalt, el 2014 publica el manualPsicología astrológica. Del 1978 al 1983 va regentar la botiga decerámica popular El Pou de la Gallina, al carrer de Sobrerroca.

l’ent

revi

sta


jo no estava dintre del grup. Segons emrecorda l’Albert Macià, també vaig fer uncurs d’astrologia a la llibreria Caudelluna,que va estar oberta del 1984 al 1987 i ellregentava conjuntament amb la sevadona, els anys que va estar casat.

—L’esoterisme és objectivable i serveixper a la felicitat humana? —En el món esotèric s’ha d’anar moltamb compte, perquè jo puc utilitzar unaparaula i l’altre interpretar-la de maneramolt diferent de com la faig servir. A nivellsistèmic cal centrar-se en la posició del’autoobservació. no és tan important lavaloració de fora com la nostra pròpia.Qui porta i condueix la nostra vida somnosaltres mateixos. Ho podem fer ambalegria i gaudint, amb el treball que es fa,amb la gent del nostre costat i les perso-nes que estimem, passejant per la ciutat,criticant de tant en tant, perquè somhumans i hem de ser conscients que lavida passa ràpid.

Escola Huber—Com va ser la teva formació anglesa?—Em va marcar definitivament. Vaig teniruna formació històrica començant pelsgrecs que em va lligar molt amb els estu-dis que ja havia fet d’Història i em va ferreprendre l’interès pel que fa a la mitolo-gia i les cultures antigues. Va ser un puntde reflexió interessant. Com que espodien fer els estudis de formació a dis-tància, vaig tenir la gran sort de poder-losseguir gràcies a una tutora escocesa quecorregia el meu anglès primari. L’any 1984vaig llegir un anunci a la revistaAstrological Journalon es creava l’especia-litat de la Psicologia Astrològica que intro-duïa aspectes transpersonals de l’escolaArcana. Hi vaig escriure i vaig participar enun Congrés Mundial a Suïssa on vaigconèixer Bruno i Louise Huber. Bruno eraun psicòleg simbolista que havia fundat ell’Institut de Psicologia Astrològica deAdliswil (Zuric), el 1962, i sabia una micade tot perquè era una persona culta quetenia diverses formacions: científica,humanística... Aleshores ja parlava delcodi d’ètica i em va despertar l’interèsimmediat pel que jo volia fer. Vaig estu-diar l’anglès a fons i vaig anar posant lesbases de la futura Escola Huber.—Actualment, quina és la teva feina al’Escola Huber?—Bàsicament em dedico a l’ensenya-ment on-line ja que disposem de la plata-forma moodle. A part dels cursos de for-mació, hi ha consulta especialitzada enPsicologia amb eines socials, no clínica. Es

tracta més aviat de temes de creixementpersonal, creences limitants i interacciósocial, o fins i tot de psicologia de relació.A vegades em demanen una lectura de lacarta astral per conèixer una mica més unmateix, o com a curiositat o senzillamentper donar un punt de vista diferent.També faig desprogramació de consultestradicionals per decodificar aquestesinformacions. En aquesta disciplina hempassat d’una situació molt individualitza-da en què tothom s’amagava el que sabia,a una situació de moltes traduccions iamplitud de coneixements, a l’aiguabar-reig actual en què sembla que tot és vàlidi per desgràcia no sempre s’elabora elsímbol per adaptar-lo a la realitat perso-nal. En l’àmbit personal tinc una bonarelació amb la resta d’astròlegs, però enles maneres de treballar penso que cadas-cú ho intenta fer el millor possible, tot ique a vegades no és el mètode el que famillor la persona, sinó la seva qualitat. Així,una persona que tingui una formació tra-dicional, però sigui conseqüent i tinguimaduresa, segurament utilitzarà moltmillor l’eina que una altra, pel sol fet quel’haguem format nosaltres. És a dir, elmètode no importa. El veritablementinteressant és la qualitat de la persona.

—Quina seria una bona lectura d’unacarta natal?—Els astròlegs som traductors i en unaconsulta de la carta natal hem d’entendre,explicar i comunicar, el tipus de motiva-ció vital bàsica, present i que nosaltrespodem veure dins del simbolisme de lacarta. A més dels probables arquetips quepuguin venir de l’arbre genealògic que devegades també ens condicionen la pressade decisions i de quina manera l’emprem-ta cultural del lloc on hem nascut potmodificar aquest potencial. A través delnivell simbòlic sempre treballem en trespunts: el símbol, que és el patró energèticdel moment de néixer, és a dir, el nostreveritable carnet d’identitat, perquè és elnostre signe personal de connexió amb elcosmos com a patró d’ordre; els arquetipsde l’empremta de l’arbre genealògic, icom modifica l’educació i la cultura el queportem dins. El sol fet de poder explicaraquests tres punts a una persona li facilital’autoreflexió i li permet un reforçamentdels recursos per seguir amb el seu des-envolupament.

—Com valores els arquetips?—Els arquetips de l’arbre genealògic, oconjunts d’imatges, que en un momentdeterminat ens provoquen determinades

reaccions, són estructures que pertanyena l’inconscient col·lectiu, via familiar o no,que condicionen la presa de decisions il’empremta cultural pot modificar o refor-çar convertint-los en sistemes de creen-ces. És utilitzar segons el simbolisme perveure o entendre si aquest conjunt d’i-matges ressona a la persona i en unmoment determinat actua bé contra elsdictadors, bé contra la pobresa infantil obé contra el que sigui, i entendre comaquesta energia, pot formar part nostra.És veritat que tot el que no coneixem ensdomina. De vegades ens pot provocar unestat d’ànim que ens faci enfadar moltdavant les injustícies socials o el que sigui,de tal manera que l’arquetip ressona ambtu i cal tenir-lo en compte, perquè tot elque ens provoca una reacció ens posa unpeu a l’ombra. Una determinada olor,imatge o situació fa que en la psique delshumans ens projecti a fora per conèixer-nos. Som miralls en les relacions per tor-nar a fer la reflexió. En la carta nodal hi haun èmfasi en els arquetips que en unmoment determinat comentem i ensadonem que poden ser veritat. Podemtocar creences, com els vots de pobresa ode la part mística perquè potser ens atre-gui la meditació dalt d’una muntanya, itot això no està separat que puguem teniruna vida normal i satisfactòria. En aquestsentit sóc pràctica, perquè treballo amb lagent, i no gaire teòrica. Són eines útils i peraixò he dedicat temps en aquesta vocacióa la formació, perquè en el tema de con-sultes és un bon complement psicològicque els astròlegs podem utilitzar ambd’altres recursos, per quan tens una con-


sulta com a eina pràctica d’acompanyarl’altra, és a dir mútuament, per tal queaquella persona pugui tenir una qualitatde vida que repercuteix en el conjunt.Aquest seria potser el meu plantejamentbàsic, no tant explicar-ho teòricament,sinó que sigui pràctic i útil.

—Segueixes estrictament els posiciona-ments de l’Escola Huber?—Acostumo a tenir un punt de vistapragmàtic, potser per influència de lameva parella. A l’Escola Huber de Suïssa, itambé l’alemanya i l’anglesa, el patrógenealògic es relaciona amb un conjuntde vides passades: són reencarnacionis-tes. Jo no m’hi poso tant. Sí que preguntosi han tingut avantpassats religiosos, lliu-repensadors, treballadors, o amb una filo-sofia de guardar perquè tenien una cultu-ra diferent. Ho trobo sovint en l’arbregenealògic. Pel que fa al tema de les videspassades, des del punt de vista psicològic,gairebé tothom creu que ha estat algúimportant, com Cleòpatra o Marc Antoni,

però ningú és escombriaire. Fa una micade por que no hi hagi un mecanisme decompensació. Si la persona no sap o norecorda com era la seva família prefereixoagafar el punt de vista pragmàtic. Si no hiha un treball seriós sobre vides passadesamb un bon professional, és molt fàcil fer-se una pel·lícula. Potser sóc una micaperepunyetes, però una cosa és el llinatgei una altra la fantasia o la creença.

—Històricament, l’Escola Huber d’on pro-cedeix?—La psicologia astrològica de l’EscolaHuber té el seu origen en la Psicosínteside roberto Assagioli. En primer lloc,tenim Freud que es considera el pare delpsicoanàlisi, tot i que els francesos havienfet les seves tentines. Assagioli, deixebleseu i de Jung, posa l’accent en l’incons-cient superior que ens permet connectarel patrimoni de la humanitat amb les lla-vors i incentius per poder evolucionarmés endavant. Els estudis de Bruno Huberamb Assagioli fan que tot el que s’ensenyisigui eminentment pràctic per poder-nefer una integració.

—I quin és el paper de Jung?—Carl Gustav Jung, dins de l’escola depsicologia analítica, és el descobridor del’inconscient col·lectiu i el pare dels arque-tips. Si Freud és el descobridor de l’in-conscient inferior dels impulsos bàsics, jaque estava molt fixat en la sexualitat, l’ins-tint de supervivència i l’instint de la vida ila mort, Jung se centra en l’inconscientcol·lectiu i els seus arquetips. Ens dóna unmissatge important: si no estem indivi-dualitzats, fàcilment som permeables imanipulables per les imatges de l’incons-cient col·lectiu. En aquest sentit, actua lapublicitat. Jung, amb Adler, neumann ialtres psicòlegs, afirma que tenim instintsperquè som humans. Assagioli, a més delcol·lectiu, ens alerta de l’inconscient supe-rior que, encara que no sigui religiós, faque puguem contactar amb imatges guiade desenvolupament personal presentsen totes les religions, símbols que perta-nyen a l’inconscient col·lectiu superior.Són imatges guia ideals que ens ajuden atreballar per ser millors. Per exemple els

PnL (Programació neuro Lingüística) i elsCoach, que treballen la tècnica del modelideal, en el sentit d’aconseguir els objecti-us volguts interns i externs. L’astrologiatreballa amb el simbolisme de les imatgesi pot ajudar a superar imatges negatives ocreences.

—L’astrologia no està reconeguda enlloccom a ciència, avui dia. oi?—A Espanya no. En canvi als EUA hi ha elCol·legi Kepler, que és privat, on potsestudiar la carrera d’Astrologia en totesles seves especialitats històriques. Elsanglesos han fet una fórmula molt inte-ressant a les càtedres de les universitatsde Bath i Lumpeter, on tenen diversosestudis d’història antiga, religions astrals ocriptologia, i pel que fa a l’astrologia, t’o-rienten cap a la facultat d’EstudisAstrològics, com a organisme indepen-dent parauniversitari per als que vulguincontinuar els estudis. A Espanya el màximque s’ha arribat és a programar crèdits delliure elecció. Per exemple a Barcelona,Vicente Merlo, professor de Filosofia,quan treballava a l’institut, m’enviava

alumnes perquè li agradava l’astrologia.Els pares s’esgarrifaven, però ell ho avala-va. De crèdits de lliure elecció n’hi hahagut també a la universitat de Saragossai altres. Hi ha petites escletxes, com uncurs de lideratge que en l’entorn universi-tari s’ha fet en astrologia psicològica, peròa Espanya com a ciència oficial no es potestudiar, des que a finals del segle XVIII ala Universitat de Salamanca s’hi va cele-brar el darrer Quadrivium, que eren elsquatre quaderns de disciplina: la música,la matemàtica, la geometria i l’astrologia-astronomia. Tot i que antigament anavenjuntes, actualment l’astronomia i l’astrolo-gia no tenen cap relació. La primera estàreconeguda com a ciència i ha fet un granesforç en aquest sentit. En canvi, l’astrolo-gia no té gaire crèdit.

Psicologia astrològica—Quina és la teva principal activitatactual?—Tinc consulta de Psicologia Astrolò gica,que consisteix a donar una visió global através de la carta natal, d’acord al quedigui la persona consultada. Treballo coma autònoma sempre en l’àmbit de consul-ta i com a psicòloga social. Dins de l’EscolaHuber coordino la part de formació a dis-tància i alguna vegada també organitzoalgun curs puntual, intensiu o presencial,a Barcelona.

—El 2014 publiques Psicología astrológi-ca. De què tracta?—És un manual pràctic de la psicologiaastrològica i la seva metodologia, peraquells que volen aprendre astrologia.Amb il·lustracions de Sílvia Sánchez, el lli-bre consta de tres parts: la carta natal, unametodologia bàsica i la psicosíntesi astro-lògica. A més de gramàtica, alfabet,paraules, símbols i geometria, analitzo elscinc nivells de la carta natal: estructurad’aspectes, cases astrològiques, signesdel zodíac, els planetes i el cercle central. Itambé és un llibre de recopilació i d’agra-ïment a determinades persones que m’hetrobat al llarg de la vida que m’han ajudaten el meu desenvolupament com a per-sona. Alguns ja no hi són, com BrunoHuber, la Louise és en una residència i elseu institut ja es va tancar el 2012. richardLlewellyn, pioner dels cursos a distànciade la psicologia astrològica a través del’English Huber School of AstrologicalCounselling, de 89 anys, que ara li handonat una medalla per la seva participa-ció en el desembarcament denormandia, que em va recolzar molt enun moment determinat per tirar enda-

«Una carta natal treballa el símbol, que és el nostre

carnet d’identitat; els arquetips de l’arbre genealògic; i

com modifica l’educació i la cultura el que portem dins»


el perfilosa Solé Gubianes neix a Manresa el 5 d’abril de1951. La seva mare, Àngela, era una personaculta, artista manual, que sabia molt de cosir,procedia dels Prats de rei i vivia a Calaf fins quees va casar el 1949 i es va desplaçar a Manresa.

El seu pare, Joan Solé Vaqué, era de Castellfollit deriubregós, on havia fet de masover de cal Millàs i a Manresava treballar a la foneria de la Maquinària Industrial al carrerGaudí. Té un germà més petit, Josep. neix al número 61 delcarrer Escodines. Al replà del primer pis hi havia l’acadèmiaSant Antoni on estudia fins als 7 anys, per comoditat.Després fa dos anys la Preparatòria a l’institut Lluís dePeguera amb la senyora Herms, que orienta positivamentels seus pares perquè continuï fent el Batxillerat. «D’aquellabona professora m’ha quedat gravat que explicava molt béamb imatges». Als tretze anys comença a treballar com adependenta a La Sedalina, una merceria que hi havia a labaixada dels Drets. Acabat el Batxillerat Superior i elPreuniversitari troba feina d’administrativa a la consulta deldoctor Llussà, on durant dos anys treballa amb MontserratLlobet. Aprèn català amb un matrimoni gran d’una casaparticular a prop del Casino i durant un parell d’anys parti-cipa a la colla sardanista Dintre el bosc. Amb 19 anys deci-deix anar a Barcelona, en un pis compartit, i entra a treba-llar al departament d’il·lustració d’Enciclopèdia Catalana, enl’època en què la dirigia Joan Carreras. Comença estudis deCiències Exactes a la Universitat Central, però ho deixa benaviat pels de Geografia i Història, que també abandona alcap de tres anys. La crisi fa que l’acomiadin del’Enciclopèdia l’any 1978: «Molts dels meus companys vanentrar a treballar a la Generalitat». Ella decideix muntar unabotiga de ceràmica popular, El Pou de la Gallina, al número28 del carrer de Sobrerroca. Comença a viure amb el seuactual company, Gregori València Parera, un químic manre-sà que treballa al laboratori del Centre Superiord’Investigacions Científiques (CSIC) i l’any 1983 obté unabeca del British Council per fer una estada al royal FreeHospital de Londres. Hi van tots dos, aprèn anglès tot ananta conferències i xerrades i comença estudis de temàticaesotèrica. Estudia Astrologia a la Faculty of AstrologicalStudies de Londres, de caràcter parauniversitària. Desprésentra en contacte amb l’English Huber School ofAstrological Counseling, que combina el simbolisme astro-lògic amb la psicologia transpersonal de l’escola Arcana.

El 1985, per oposicions de la seva parella, retornen aBarcelona. Estudia anglès i Psicologia Astrològica. Mentreestudiava comença a traduir el que serien les bases del’Escola Huber. Diplomada per la Facultat d’EstudisAstrològics de Londres i per l’Institut de PsicologiaAstrològica de Suïssa, el 1987 s’inscriu al curs Huber a dis-tància. Estudia amb Bruno i Louise Huber. S’especialitza en

el seu enfocament i obté el diploma API (Institut dePsicòlegs Astrologistes), el 1989, amb cursos al centred’Adliswil. El 1990 és fundadora, amb Àngela Wilfart, del’Escola Huber d’Assessorament Astrològic a Espanya(Psicologia Astrològica) i Transpersonal. En coordina l’edu-cació a distància, a més de fer cursos. Sempre ha treballatamb tècniques de Psicosíntesi, que del 1990 al 1993 estudiaa Totnes, concretament al Centre for PsychosynthesisStudies d’Anglaterra. Acaba la formació com a terapeuta enTècniques de Psicosíntesis personals, però no ho pot con-validar amb cap titulació oficial a l’estat espanyol. També el1993 és sòcia fundadora de l’Associació d’Astrologia deCatalunya, Cyklos, i presidenta del novembre del 1994 finsal maig del 1996, però ho va deixar el 1999, «perquè noestava còmoda en el tema de la predicció». Comença elsestudis de Psicologia a Distància per la UOC el 1998 i es lli-cencia el 2011, tot especialitzant-se en Psicologia Social. Toti que havia acabat uns anys abans, encara tenia pendent elpràcticum, «que en ser de recerca i tenir poc temps dispo-nible, es va allargar força». La seva formació és de PsicologiaAstrològica, «tot i que no està avalada al nostre país i alCol·legi de Psicòlegs quan en senten a parlar se’ls posen elspèls de punta». Des d’aleshores es dedica a fer formació iconsulta, sempre amb la idea base que l’Institut dePsicologia Astrològica estava reglat a Suïssa, des del 1968fins el 2012 quan va tancar. Màster en PnL (2007) perl’Institut Gestalt, des d’aleshores estudia la tècnica d’ober-tura dels somnis i el simbolisme de les imatges, amb la doc-tora Catherine Shainberg a l’Escola d’Imatges de nova York.Concretament, des del 2011, organitza els cursos que ladoctora Shainberg imparteix anualment a l’estat. El 2013organitza la primera formació en tècniques de Psicosíntesisde roberto Assagioli a Barcelona, dins l’Escola Huber.Especialitzada en el simbolisme i l’aplicació pràctica de lestècniques de Psicosíntesi en els àmbits de l’ensenyament ila consulta. L’octubre del 2014 ha publicat el llibre i manu-al Psicología astrológica (Bases y práctica del método Huber),de l’editorial Sincronía, gràcies a una campanya de micro-mecenatge.

R

vant. Àngela Wilfart, que em va ajudarmolt al començament com a traductoradels llibres de Huber. Són gent que per ami han estat molt importants i ara m’he

quedat tranquil·la en el sentit de poder-me aturar i donar-los les gràcies. A mim’ha resultat vàlid i espero que ho puguiser per a d’altra gent. Si més endavant es

pot ampliar o fins i tot serveix per desen-volupar nous coneixements, genial. A latercera part hi ha un protocol d’interpre-tació pràctica.

29

espai d’artAurora Pérez La rosa


Les donacions: engruixir el patrimoni per enriquir la identitat

Sílvia Berengueras

egurament la celebracióde l’any Amat i Piniella el2013 no hauria estat elmateix sense les diversesdonacions que el fill del’escriptor manresà ha fet ala ciutat: correspondència,manuscrits, fotografies, lli-

bres... es guarden a l’Arxiu Comarcal delBages i en constitueixen un dels fons mésimportants. «Sens dubte, les donacionssón la via fonamental per engruixirl’Arxiu», afirma Mercè Argemí, tècnica dePatrimoni de l’Ajuntament, que alhoraaclareix que aquest no és un fi en simateix: «La finalitat última és donar aconèixer uns fons que poden ser útils alsinvestigadors per conèixer el nostre pas-sat. Preservar la documentació i passar-laa les generacions futures és l’objectiu delpatrimoni documental».

ParticularsMarc Torras, responsable de l’ArxiuComarcal, explica que en els darrers cincanys s’hi han produït més de 250 ingres-sos de documents procedents de dona-cions, «alguns dels quals han constituïtfons propis. A banda del fons Amat iPiniella, hi ha el de Josep M. rosal id’Argullol, que va ingressar el 2012 i queconté unes 3.000 fotografies de laManresa dels anys 20-40». De les darreresdonacions particulars, Torras també des-taca les 1.500 fotografies de ricardCucurella i Serra; la documentació deFerran Planes i Vilella, escriptor coetani deJoaquim Amat i Pinella; les partitures idocuments del músic Josep M. Descarga,i els arxius particulars del fotògraf GenísSáez i de l’escriptor Josep Tomàs Cabot.Els dos darrers han donat els seus arxiusen vida, perquè, com explica MercèArgemí, «qui té un fons documental jasap que ha d’anar a l’Arxiu, però si l’here-ten els familiars n’hi ha que no saben el

valor que té fins que algú els ho diu», iposa per exemple l’Associació Memòriai Història de Manresa, que arran de laseva recerca ha avisat de l’existència de

documentació rellevant, que els hereushan acabat donant a la ciutat.

Donar o vendre?Per a Argemí, els fons documentals parti-culars «són actius mentre viu la personaque els genera. Si aquesta falta o acaba laseva activitat el fons queda inactiu. Lapregunta és: què en faig d’això a casa? Elmillor és que se’n pugui treure un profit ique es conservi en una institució pública,que garanteix que es conservin materialsdelicats, com negatius o pergamins, ique es difonguin seguint els requisitslegals». De tota manera, reconeix que lavia privada existeix i que «l’Ajuntamentno hi pot entrar. És clar que poden ven-dre a un altre particular, però d’aquestamanera el fons no deixa de ser privat. Enl’actualitat l’Ajuntament no té diners percompletar el fons documental de l’Arxiu.Ens limitem al que la gent vol donar a laciutat. normalment l’acord sol ser moltsatisfactori per a les dues parts. Costa

Documents textuals, fotografies, arxius audiovisuals del nostrepassat, tant individual com col·lectiu, poden tenir un valor his-tòric que els investigadors avaluaran en la seva mesura. Fer-nedonació a les institucions públiques és un gest cívic que contri-bueix a saber qui som i d’on venim.

fila

cultu

ral

S

A dalt, estatuts, llibre de signatures i documenta-ció diversa del fons de Caixa de Manresa, exposata la l'espai de La Plana de l'Om. A sota, MercèArgemí, tècnica de Patrimoni de l’Ajuntament.Fotos: Sílvia Berengueras / arxiu Alavedra


desprendre’s d’un fons, però el beneficigeneral ho compensa».

Entitats i empresesA banda dels particulars, també s’hanproduït donacions d’entitats, «i d’empre-ses, però poques», afirma Marc Torras.Algunes donacions s’han produït per fid’activitat, com l’empresa Arqueociènciao el Festival de Cinema negre deManresa; per canvi de local, com laFundació Fira Mediterrània i el Col·legid’Agents Comercials, o per celebrar algu-na efemèride; és el cas de l’AgrupamentEscolta Cardenal Lluch, que va donar elseu fons documental el 2012 amb motiudel 50è aniversari de l’entitat. Encara queno és ben bé una donació, destaca espe-cialment el fons documental de Caixa deManresa, que ocupa 200 metres lineals al’Arxiu. Fins al 8 de gener se n’ha fet unaexposició a l’Espai Plana de l’Om per com-memorar els 150 anys de l’entitat bancà-ria. Marc Torras explica que es tractad’una cessió temporal, «en termes jurídicscomodat, en què el propietari del fons, laFundació Catalunya-La Pedrera, el cedeixa la ciutat per un temps perquè es difon-gui i es conservi en condicions».

TràmitEl procediment per formalitzar una dona-ció pot ser tan senzill com signar un fullde lliurament a l’Arxiu Comarcal, en el casde donacions petites. Per a traspassosmés grans, després que l’interessat hagimanifestat per escrit la voluntat de dona-ció, se signa un contracte, segons explicaMercè Argemí: «Com que la donació es faa la ciutat de Manresa, la propietat i la titu-laritat del fons passen a l’Ajuntament, elsrepresentants del qual són l’alcalde i elregidor de Cultura. En tot el procés dedonació ambdós juguen un paper impor-

tant que va més enllà del tràmit, per reco-nèixer el gest dels ciutadans». És per aixòque l’acte de signatura del contracte dedonació sol ser públic, «també per donar-ne compte a la ciutat i per incentivar quemés gent ho faci». Argemí especifica queal contracte de donació «s’hi poden posartantes clàusules com es vulguin», però lacondició indispensable és la conservaciódel fons sense ànim de lucre, en beneficide la ciutat i de la recerca: «Fer-ne unaexposició pot ser un altre dels acords,com un reconeixement a la persona»,explica la tècnica de Patrimoni. És el casdel fons rosal i d’Argullol, del qual es vafer una exposició al Centre Cultural delCasino entre setembre i octubre de 2014,i al mateix temps un web específic sobreel fons (www.lasequia.cat/rosaldargullol)«el primer que ha fet fer l’Ajuntamentsobre un fons fruit d’una donació», recal-ca Argemí.

ConsultaUn cop s’ha signat la donació, l’Arxiu en fauna nota d’ingrés. Segons explica MarcTorras, després d’una primera revisió iinventariació, al cap d’una setmana ladocumentació ja es pot consultar a lesdependències de l’Arxiu Comarcal: «Ladifusió i la consulta s’han de fer respec-tant els límits legals, la protecció delsdrets d’imatge i seguir en definitiva el queestableix la Llei d’arxius». El responsablede l’Arxiu Comarcal afirma que en els dar-

rers anys ja es fa una inventariació infor-màtica «amb una base de dades que pos-teriorment es bolca a la de la Xarxad’Arxius de Catalunya», consultable ainternet a través del portal web Arxius enlínia del departament de Cultura. Enaquest catàleg digital consten actual-ment tots els fons de l’Arxiu Comarcal,però no tots hi són al detall. Marc Torrasés conscient de la feina que queda per fer:«En aquest moment hi ha penjades a laxarxa unes 2.000 imatges. És poc en com-paració al que tenen penjat altres arxius.L’objectiu és que tot allò consultablepassi a internet». Però per a MercèArgemí, «això vol un temps i sobretot queles dades es bolquin amb criteri».

FotografiesI és que l’era digital ha millorat molt lespossibilitats d’informació i també de tras-pàs de documentació. En el cas de lesfotografies –el més consultat a l’Arxiu,juntament amb el fons Amat i Piniella– espot donar a l’Arxiu la còpia digital, signantel corresponent full de lliurament, i con-servar a casa el format en paper. És el ques’ha fet en el concurs de fotografies anti-gues Els meus records, organitzat per lesregidories de Gent Gran i de Cultura il’Arxiu Comarcal. Després d’una primeraedició el 2012, que va tenir bona acollida,la segona, del 2014, ha recollit 52 fotos,amb les quals s’ha incrementat la col·lec-ció fotogràfica de l’Arxiu.

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

Fotografia de l'edifici de Can Jorba durant una nevada, el 1958, presentada al concurs «Els meus records» 2014. Còpia digital facilitada per Josep RodríguezLlurdes. A la dreta, una classe d'alumnes de Comerç Mercantil del curs 1949-1950 del Col·legi de la Salle presentada al concurs "Els meus records" el 2012.Còpia digital facilitada per Joan Vives Magriñà. Foto: Arxiu Comarcal del Bages


Institut Lluís de Peguerapatr

imon

ici

utad

à

’institut és un dels edificis del nostre patrimonique s’han restaurat recentment. Està situat en unagran parcel·la entre el Passeig, la plaça d’Espanya iels carrers de Soler i March i Carrasco i Formiguera.Ha estat durant més de 75 anys el centre d’educa-ció secundària de referència de la Catalunya cen-tral i el primer que es va construir fora d’una capi-

tal de província. Es va acabar de construir el 1926 després queles obres restessin aturades un llarg període de temps. El pro-jecte, de 1908 i obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March,era per fer un grup escolar, però es va convertit en un institutde secundària aprovat per l’Estat el 1924. Començà a funcio-nar l’octubre de 1927.

Es tracta d’un edifici de pedra d’estructura simètrica formatper un cos central que dóna a la plaça d’Espanya i dues aleslaterals, que s’han substituït per unes de noves el 2012. El coscentral ha estat restaurat seguint l’estètica de l’edifici original,fet amb un estil eclèctic entre el modernisme i el noucentis-me. A la part inferior del cos central hi destaquen unes arca-des que donen accés a un porxo –cobert amb vidres en larecent rehabilitació- des del que s’accedeix a les ales laterals ial pati posterior. A la primera planta hi ha uns grans finestralsque, en les parts laterals del cos central estan separades percolumnes, i a la segona planta hi destaca una gran galeria cor-reguda amb finestres separades per columnes llises. Lesgrans arcades, les columnes i la balustrada de la primera plan-

ta són fets en pedra, mentre que la resta del parament està fetamb paredat i arrebossat amb ciment pintat. A la part poste-rior d’aquest cos central hi destaca la sala d’actes, un granespai diàfan sense columnes interiors, de gran alçada i ambun interessant conjunt de vitralls.

recentment s’ha rehabilitat aquest cos central i s’han cons-truït de nou les ales laterals, que contenen els aularis. Al finaldel segle passat ja s’havia recuperat la forma de la coberta ori-ginal, ja que des dels seixanta l’estètica de tot l’edifici haviaestat greument deteriorada per la construcció d’unes aleslaterals racionalistes i l’escapçament de la coberta. Cal remar-car que l’origen d’aquest equipament prové de la promesa del’Estat de construir un monument commemoratiu de l’hero-isme dels manresans en la batalla del Bruc, que es va recon-duir ara fa cent anys amb la demanda d’un centre escolar.

El catàleg de patrimoni de Manresa protegeix parcialmentl’institut Lluís de Peguera per la seva importància històrica,artística, tipològica. Cal destacar la part original modernistade l’edifici i la seva importància com a element conformadorde l’espai urbà.

Lluís VirósFoto: Francesc rubí

L

PER SABER-NE MÉS:Ignasi Bajona Oliveras, L’institut Lluís de Peguera de Manresa. 75anys d’activitat docent (1927-2002), Centre d’Estudis del Bages,Manresa, 2003.


propostesMÚSICA Marc Vilanova

Gener de pesos pesantsanresa dóna la benvinguda a l’any nou apos-tant per noms ja consolidats dins de l’escenamusical catalana. Començant pels gransespais de la ciutat, tornarem a gaudir de lavisita de Sergio Dalma (Sala Gran del teatreKursaal, divendres 16 de gener, 21h) amb

una selecció de les peces més representatives dels seus 25anys de trajectòria. Sense deixar la programació del teatredel Passeig, la banda manresana Gossos torna a jugar a casaapostant per un interessant canvi de format: transformar lasala petita del Kursaal en el propi local d’assaig. Durant 4 jor-nades es deixaran envoltar pels seus seguidors convidant-los a participar en el procés de creació musical (Sala Petitadel Teatre Kursaal, 22, 23, 24, i 25 de gener, 21h). La SalaStroika també comença l’any amb molta força programantEls Amics de les Arts (Sala Stroika, divendres 23 de gener,22h) encarant la recta final de la gira del seu últim disc,Nomes d’entrar hi ha sempre el dinosaure, i abans de fer unapausa per preparar el seu desè aniversari. Per a gourmetsdels acústics una última proposta, el retorn de Glaucs aManresa (Sala Voilà, dijous 15 de gener, 22h), on JofreBardagí i Alexandre rexach ens presenten en format íntim iproper les cançons del seu últim disc Hem conegut la nit,sense renunciar als seus èxits de sempre.

TEATrE Joan Morros

‘El meu poble i jo’ ’any 1936 Salvador Espriu tenia 22 anys. La guerracivil li produí un profund impacte i va marcar d’unaforma claríssima la seva obra, com queda reflectiten aquest muntatge que es presenta el diumenge25 de gener al Kursaal. A partir d’una selecció dels

poemes d’Espriu, Lluís Danés, director de cinema i de teatre,ens convida a recordar alguns dels episodis més cruels de lanostra guerra, justament l’endemà del dia que l’exèrcit fran-quista va entrar a Manresa, ara fa 76 anys. La música i laparaula es donen la mà en un espectacle de gran potènciavisual, que pretén contex-tualitzar l’obra d’Espriu enrelació a les experiènciespersonals de les dones i elshomes que van patir lesinjustícies d’un règim tota-litari i dictatorial. El meupoble i jo té la música endirecte amb la veu de Dídac rocher. La ballarina Anna Maríni l’actriu Bruna Cusí interactuen amb videoprojeccions onpersonalitats del món de la cultura, l’esport o el periodismeposen cara i veu a les experiències de víctimes de la repres-sió del règim franquista. Així, Lluís Llach, Pep Guardiola,Sílvia Bel o Mònica Terribas, entre d’altres, fan seves lesparaules de neus Català, Salvador Puig Antich o el president

Companys. Un espectacle, estrenat la temporada passadaal TnC, altament poètic, on el moviment, la música i lesimatges s’uneixen per ajudar a entendre per què Espriu vaescriure obres tan profundes i doloroses, i recordar-lo comel poeta que es va mantenir sempre fidel al seu poble.

CInEMA Laura Vidal

The imitation gameeliç Any nou! Enmig de la marea de produccionsfamiliars de tots tipus, les campanades del 2015 enshan portat aquest biopic que ja des del primer diaes perfila com un dels títols a seguir aquest any. Lapel·lícula narra la història real d’Alan Turing, mate-màtic brillant i geni sense habilitats socials, que va

aconseguir desencriptar els missatges xifrats que els nazisenviaven mitjançant la màquina Enigma durant la SegonaGuerra Mundial. La cinta es podria dividir en tres actes, elprimer dels quals desgrana la figura del protagonista i lesseves motivacions per arribar a un segon acte on el joc d’es-pies i poders fa eclosió, i acabar amb un tercer acte final amode de rèquiem, perquè els genis tampoc no s’escapende les injustícies i incomprensions del sistema, i Turing ésdesposseït de tota glòria de manera tràgica. Gràcies al mag-nífic treball de Benedict Cumberbatch, anem veient com amesura que Alan va desxifrant codis i salvant vides, tambéva convertint la seva pròpia vida en un enigma, obligat aencriptar la seva personalitat en veure que no totes lesguerres es lliuren directament al camp de batalla, sinó queviure la vida a la seva manera acabarà sent la seva pròpiabatalla i aquesta si, resultarà ser la més important i definiti-va. Som davant d’un thriller de factura impecable, benexecutat sense estridències ni sortides de to, amb poquesopcions a la sorpresa, però que malgrat tot enganxa a labutaca per donar llums i ombres d’uns protagonistes i unsfets cabdals en la història recent.

ArT Maria Camp

Tom Carr: Carles Buïgasquest mes arriba a Manresa la proposta de TomCarr. Una exposició que neix a partir de l’interèsque li va despertar l’obra de l’arquitecte, engi-nyer i luminotècnic català Carles Buïgas(Barcelona 1898 – Cerdanyola del Vallès 1979),creador entre altres de la Font Màgica de

Montjuïc. A l’exposició, juntament amb Massimiliano Moroi Lourdes Santandreu de l’equip TCtemawork, Tom Carr dia-loga amb l’obra de Buïgas. Tots dos, des d’èpoques moltdiferents, s’han interessat i han treballat amb la llum. A l’ex-posició, mitjançant audiovisuals, peces que incorporen lallum com a part essencial de l’obra, instal·lacions i dos car-tells de l’exposició internacional de Barcelona de 1929 ambla imatge de la Font Màgica, es recull l’eco del passat des dela mirada de la creació actual, analitzant les formes i les partsintegrants de l’obra de Buïgas (llum, forma, color i aigua). Lamostra, a més, es complementa amb una obra creada per aManresa en la qual ha participat l’artista de casa nostraEduard Fíguls i que juga amb la llum i el recorregut sinuósde la Sèquia. És una exposició comissariada per Fina Durani produïda pel Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès en iti-nerància de la mà de la Generalitat de Catalunya.

M F

AL


fa 25 anysJaume Puig

El Bages afrontavala reconversió industrial

n el reportatge central elaborat per Josep M.Oliva, l’agent comercial i divulgador de l’activitatindustrial Josep Camprubí i Plans explicava que aManresa al segle XVIII la indústria principal giravaentorn de la seda: cinteria, cordoneria, mocadors

i teixits, que a mitjans del XIX l’activitat industrial haviaderivat cap als filats i els teixits de cotó i que als anys vintdel segle XX s’havia produït la implantació del metall. Fa25 anys, la cinteria resistia, però les exportacions s’haviendiversificat molt. Del Bages cap a l’exterior sortien cintes,sabates, autocars, components per a béns d’equip, acces-soris d’automòbils, plàstics, perfums, vi de taula, esquís,pinsos compostos i aliments precuinats.

ramon Sanllehí, llavors president de la Cambra deComerç i Indústria de Manresa, lamentava la poca unióque hi havia entre els empresaris i la falta de visió deconjunt entre els diferents municipis del Bages, que feiaque cada alcalde volgués tenir el seu polígon industrial.Per la seva banda, Josep Jou, president de la PatronalMetal·lúrgica del Bages, lamentava que en el seu àmbitpredominaven les empreses de subcontractació, quedepenien del gran fabricant de bé d’equip i d’automòbil,dos sectors en davallada. Pel que fa a la conflictivitatlaboral, el reportatge recollia que els contractes tempo-rals havien pujat molt, en detriment dels fixos. A mésdels tancaments recents d’empreses tèxtils, l’amenaçaplanava sobre la mina de Cardona. Josep Fuentes, res-ponsable d’organització comarcal de ComissionsObreres, es planyia del fet que en llocs com Fàbricanova, Mines de Cardona o Berenguer, d’Artés, els sindi-cats havien acceptat sacrificis de la plantilla que nohavien servit de res.

Rehabilitació de la casa LluviàUn reportatge de Jordi Torra i Eudald Tomasa analitzava lesobres de rehabilitació de la casa Lluvià, la torre modernistaobra d’Ignasi Oms i Ponsa que s’havia de reinaugurar coma seu de la delegació del Col·legi d’Arquitectes durant laprimavera, després d’haver passat a mans municipals ambl’arribada de la democràcia. El Col·legi assumia la majorpart dels costos de l’obra, dirigida per Jordi Garcia i JordiBonet, Caixa Manresa hi aportava un terç i l’Ajuntament undeu per cent. A canvi, l’Ajuntament en cedia l’ús per unperíode de 25 anys.

Nova revista, nou vitrall i Museu de la TècnicaEl dia 8 de gener es posava a la venda el primer número dela publicació esportiva mensual Equip i a l’ajuntament essignava el conveni per a la creació del Museu de la Tècnica,

que s’ubicaria alsDipòsits Vells d’Ai -gües de Man resa. Elmateix dia, coinci-dint amb el 125èaniversari de la Caixad’Estalvis de Man -resa, s’inauguravaun nou vitrall a labasílica de la Seu,finançat per l’entitat,obra del vidrier bar-celoní Joan Villa -plana.

Després del declivi del sector tèxtil –i amb eltancament de la Fàbrica nova com a fet mésrecent– s’havia passat al predomini del ramdel metall al Bages, però la liberalització delmercat europeu plantejava nous interro-gants. S’anunciaven unes jornades que,amb el títol de El Bages cap al 2000, haviende servir per fer una diagnosi i una previsiódel futur comarcal.

E

Estat de la casa Lluvià el1979. Foto: Ton Baraut


crònica social

l dia 30 de gener de 1960 va ser el dia que lesCongregacions Marianes van abandonar el localsituat al carrer de la Mel de Manresa, un lloc demolta concurrència, ja que durant vint anys s’hihavia format espiritualment i materialment bona

part de la joventut de la ciutat. El cop sord i familiar d’a-quella porta de ferro es va tancar per darrera vegada i varessonar en molts ambients familiars. S’hi feien recessosespirituals, s’hi celebraven vetllades dominicals ambrepresentacions d’obres teatrals, etc. Amb el temps, lesinstal·lacions fins i tot es van ampliar perquè s’hi poguésinstal·lar una potent màquina de cinema sonor.

El mes de febrer de l’any 1960 van començar les obresde construcció del nou local –que es va conèixer com la

Sala Loiola– a la plaça de Sant Ignasi. Així les coses,abans de les festes de nadal del mateix any va ser bene-ït i inaugurat en una jornada celebrada amb molta joiapel reverend Valentí Gibert i Mensa, arxiprest de SantaMaria de la Seu de Manresa i prelat domèstic del santpare.

L’escenari de la sala era presidit per les autoritats de laciutat, juntament amb els pares de la Companyia deJesús i altres representacions ciutadanes i provincials.Va cloure l’acte l’Orfeó Manresà, que va interpretar qua-tre composicions del seu repertori sota la direcció delseu mestre Agustí Coll i Herbera. A la tarda hi va tenirlloc la posada en escena de El anticuario, a càrrec demembres de les congregacions.

EFotografia: Antoni Quintana Torres

Ignasi Torras i Garcia

La Sala Loiola


fanal de cua

Terra, mite, àngell passat 27 de novembre es va presentar, a la salad’actes del Casino, el volum que recull els tres lli-bres de poemes que va publicar, durant la prime-ra dècada del segle XXI, un dels poetes més impor-tants de la literatura catalana contemporània, el

guissonenc Jordi Pàmias. Terra, mite, àngel (Pagès editors,2014), que aplega, revisats, els textos que apareixien en elsreculls Terra cansada (2004), Narcís i l’altre (2002) i La veu del’àngel (2009). L’acte no va reunir multituds, com ja és habi-tual en aquesta mena de trobades, però això no va impedirque els presents gaudíssim de la brillantanàlisi del llibre que va fer Jordi Estrada i dela lectura d’alguns poemes per part delpropi autor. Entre el públic, la presència depoetes bagencs com Josep Fàbrega o LluísCalderer certificava que Pàmias no és unescriptor qualsevol.

Tot i ser bastant –segurament, massa–des-conegut fora dels cercles literaris ponen-tins (podríem dir que a Lleida, on des delsanys noranta s’ha viscut una excepcionalfertilitat poètica, amb la presència d’autorsconsolidats, com Pere rovira, Jaume Ponto Josep Maria Sala-Valldaura, i més joves,com Txema Martínez o Pere Pena, el paperde patriarca i pont generacional que hajugat Jordi Pàmias ha estat d’una granimportància i, per tant, gaudeix d’una certapopularitat entre la gent amb inquietuds culturals), aManresa vam tenir una mostra de la seva poesia aparent-ment senzilla, amb un llenguatge que fuig de les preten-sions grandiloqüents d’aquells que no tenen gran cosa adir, i que, en realitat, amaga una enorme profunditat, unasubtilesa de gran precisió. Els poemes de Terra, mite, àngelpermeten recuperar, o descobrir, la força poètica de JordiPàmias, capaç de sacsejar el lector amb dosis mesurades,nítides i sòbries de transcendència, introspecció, existen-cialisme o metafísica. Llegir-lo és passejar pel paisatgesegarrenc que el va veure créixer, i és un viatge per diver-sos episodis de les mitologies hel·lènica i bíblica, on prenuna importància cabdal el mite de narcís i la filosofia de l’al-teritat, i, en fi, és compartir una estona amb un escèpticbonhomiós, absolutament honest, que creu en la forçaredemptora de l’art i de la poesia.

EUn gran regal

és enllà dels regals familiars prescriptiusde les festes de nadal, sempre esperemalguna altra cosa que acostuma a ser dic-tada per tranquil·litzar la bona conscièn-cia, o per complir amb els preceptes de la

hipocresia social. En un context més ampli, aquest anyno podem dir ben bé que hagi arribat encara aquellregal que, per a molts catalans, serà el més gran; tot ique se li ha obert infinitament més que mai la porta del’esperança.

De totes maneres, vull començar l’anyamb una sentida manifestació d’agra-ïment, goig i alegria per un altre valuósregal del que tots els manresans durantgairebé dos mesos (del 15 de novem-bre fins el 6 de gener) hem pogut parti-cipar: l’exposició Valentí Gubianas, 20anys, exhibida a la sala del Casino.

L’activitat artística del navassenc, cen-trada en el món de la il·lustració del lli-bre infantil, és d’una llarga trajectòria,de molta feina feta, i molt ben feta:avals indiscutibles del seu nivell i laseva qualitat. Voldria posar de manifestel legítim orgull de comptar entre lagent de la nostra comarca amb algúque, amb personalitat pròpia i capaci-

tat innovadora, enriqueix un del capítols més esplen-dorosos de la cultura catalana: el del llibre infantil en eldoble vessant d’escriptura i il·lustració.

Per altra banda, el contingut de l’exposició –amb unmuntatge encertadíssim-, m’ha produït una impressióque després, he vist corroborada en un dels textos delcatàleg. Em refereixo al de Josep M. Aloy quan diu que«Valentí Gubianas no és pas un il·lustrador d’aquellsque està al servei escrupolós de la narració sinó que vamés enllà: la narració li serveix per manifestar el seu arti el seu univers». D’aquí ve que per gaudir plenamentd’aquesta festa de llum, formes i color, no se’ns faciimprescindible el text que les ha motivades. Llargavida a l’artista i a un art capaços de transportar-nos ientusiasmar-nos d’aital manera.

M

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


econeguem-ho: el lema Manresa, cor deCatalunya és anacrònic. Com titulava elcol·lega Salvador redó a les pàgines deRegió7 en relació amb Pirelli o la Caixa deManresa, això del cor, els sardanistes i l’es-cut amb cornucòpia és un paradís perdut.Això, tot i el vernís de modernitat que hihan aplicat els cardonins Sala i l’imaginatiu

desplegament d’adaptacions a les diferents realitat ciuta-danes. no podem evitar rememorar els temps en què cor-ria aquell cor amb cames pel carrer i s’enregistrava la sèriede TV3 Rosa, en què Emilio Gutiérrez Caba parlava català idesprenia un núvol de caspa allargassat per tot el BarriAntic, un sector, tot sigui dit, que en aquells noranta gau-dia de millor salut que actualment i encara hi havia algunapersiana apujada. El cor està en aturada cardiorespiratòria.no em vull ni imaginar alguna seqüència del serial enregis-

trat a les localitzacions del carrer de Sant Miquel actual on,per cert, s’ubicava aquella llibreria-cafè que regentavaMargarida Minguillon. Aquesta mena de lemes, com el delcor volem dir, són d’antes... són antiquats. Com el Gironam’enamora, el Barcelona posa’t guapa o, fins i tot, l’AraLleida que segueix sobrevivint a la unitat de cures intensi-ves. L’únic bon record que ens suscita el temps de la Rosaés la contracrònica hilarant que en feia Manel Fontdevila aldiari intercomarcal. Per postres, el company Jordi Sardansdesvelava que l’homenatjat creador de la marca, l’impres-sor Manel Cucurella, és, en realitat un impostor, que vamanllevar la idea de ramon Salisi. Embolica que fa fort! Entot cas, la promoció econòmica encapçala la llista d’afersmal gestionats per l’ajuntament de l’alcalde Junyent, enquè Joan Calmet hi posa el somriure, Bacardit la mala llunai Sala té la clau d’una caixa més buida que el solar de laFàbrica nova.

R

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ GENER 2015 - NÚM. 211

A cor què vols, cor trencat, cor robat

BUGADA AL POUEls ‘Trollols’Començo la primera esbandida del2015 amb una imatge corprenedorade la qual és responsable la multina-cional nord-americana de menjar ràpidBurger King. L’anunci sobre tòtemmetàl·lic que mostrem a la fotografiaestà instal·lat al carrer d’ÀngelGuimerà, just a la vorera contrària delpunt en què hi ha la parada de totes leslínies urbanes d’autobús. Com veieu, elcartell anuncia que l’hamburgueseriaes troba al complex dels «Trollols».Lamentable, la veritat. no costariagaire fer una consulta de la toponímialocal. És clar que, potser, els més ben-volents podrien pensar que el disse-nyador de l’indicador sigui un superfande les històries fantàstiques de J. r. r.Tolkien portades amb gran èxit al cine-ma en els últims anys i en què els trolls,uns monstres lletjos i bruts que l’es-criptor va manllevar de la mitologiaescandinava, s’han popularitzat arreu.Llavors, però, i continuant amb El seny-or dels anells, l’establiment potser s’ub-icaria al bell mig de Mordor.

CatanyolContinuant amb els temes lingüísticsque tan m’enerven, també reproduei-xo la imatge que m’ha passat un delsnostres col·laboradors que, a finals dedesembre, va tenir ingressat un fami-liar als nous mòduls de l’hospital deSant Joan de Déu. La fotografia és de la

pantalla de l’aparell que hi ha en unpassadís per poder llogar el dret aencendre el televisor. En definitiva, ésl’artefacte que ja fa temps que va sub-stituir la caixa de monedes que hi haviaa les habitacions. La concentració defaltes d’ortografia és densa. Cada líniaté una pífia majúscula. S’ofereix un ser-vei «de TV y telefonia», s’indica que per«contratar» cal prémer la pantalla, i,finalment, es proporciona un telèfonper «averies». Com que refer la titulaciódeu ser relativament senzill i s’actualit-zarà a tots els terminals que tenen al’hospital, els insto perquè hi posinremei.

Negocis esotèricsJa em perdonareu, però, amb la multi-culturalitat de la nostra ciutat, un ja nosap si aficionar-se a una creença dife-rent o conservar la del baptisme. Fatemps que es veuen negocis relacio-

nats amb la imatgeria i els tòtems peral culte. Sense anar més lluny, el localde sota de la redacció de la revista, esple d’angelets i altres icones religioses.També és habitual, a moltes botigues,la venda de bustos de Buda, que se solenvoltar d’espelmes aromàtiques detots els colors i significacions i que s’haconvertit més en un objecte decoratiuque no pas de culte. Ara, per completarl’oferta, acaba d’obrir al carrer deViladordis (en el mateix espai on hihavia Terres i Parets) un altre comerçdel ram, sembla que de santeria. He dereconèixer que el nom de l’establimentsembla més la tornada d’una cançó deGeorgie Dann que no pas una cosavenerable, la veritat.

Sopar d’empresa...d’una empresainexistentLa febre dels sopars d’empresa s’haanat escampant tant que durant lessetmanes prèvies al nadal es fa difíciltrobar un restaurant lliure si no s’hareservat amb antelació. Si avui en parloen aquesta bugada és perquè se surtde tots els que estava acostumat aveure. Va tenir lloc el divendres 12 dedesembre i va reunir 37 persones al barEls Tranquils, a la carretera de Sant -pedor. El curiós del cas és que els ques’hi van aplegar no eren companys defeina i més d’un ni tan sols treballava,però per una nit van compartir taula en

QUInTÍ TOrrA COrDOnS


el sopar d’una firma fantasma que esvan inventar només per poder fer lafesta: Construccions Hernández, ambseu social al carrer del Procés número9. Un carrer també inexistent (almenysper ara). En la convocatòria, feta percorreu electrònic, la justificació perassistir-hi era aquesta: «»Els soparsd’empresa s’han convertit en un actesocial que sembla ineludible. Però perdesgràcia no tothom està en nòminad’una empresa per tenir el seu sopar.Per altra banda, molts que sí que entenen d’empresa, pagarien per noanar-hi i el que voldrien seria anar alsopar d’uns altres que no fossin elspesats dels jefes i els companys de cadadia. Per això hem ideat el nostre. El nos-tre sopar d’empresa és obert a totsaquells que estiguin en actiu a l’empre-sa que sigui, als autònoms, als funcio-

naris, als que treballen en negre, als queestan a l’atur, jubilats o preju bi- lats, membres del clero, gent sense oficiconegut, els qui viuen de renda, tempo-rers, venedors d’enciclopèdies, saltim-banquis, malabaristes i públic en gene-ral». Per fer pinya van fer una samarretaidèntica per a tothom. Sembla que algúva parlar «en nom del senyor Antonio» –que per motius familiars no hi va poderassistir–, per brindar amb tots els seusempleats i vantar-se d’aquell «magníficequip humà».

El frankfurtManresa i els TousI acabo el repàs amb una altra defunciócomercial a la zona del Barri Antic, més

concretament al carrer del Born. El dia31 va tancar el frankfurt Manresa, unestabliment més que no ha superat lacrisi i no ha pogut suportar l’arrenda-ment del propietari del local quealbergava el negoci que no és capaltre que Tous. Em diuen que el joierno va mostrar cap mena de flexibilitatper perllongar gens ni mica la conti-nuïtat del negoci. no es deu recordarque, quan era el veí del frankfurt i noel coneixien més enllà de SantDomènec, el perseguien els creditors iva estar a punt de perdre la represen-tació de la firma rolex. És ben bé quealguns no recorden d’on vénen inomés es miren el melic.


DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

ncetem un nou any, enca-llats econòmicament i polí-ticament, no ens engany-em, en què un pilot delíders ens diuen, com als

aeroports: «follow me». Un temps en

què apareixen profetes salvadors, elsuns parlant de la recuperació (que elsho expliquin als aturats, desnonats,retallats assalariament i afectats per lacrisi) i els altres insistint en un canvi demodel. És llavors que em ve al cap unantic acudit de l’època de grans profe-

tes que, amb el pas dels anys, tam-poc ho eren.

Diu que Déu, cansat de com ana-ven les coses a la terra, va convocarGorbatxov, Clinton i FelipeGonzález i els hi va dir: «la situació ala terra és un desastre. n’estic can-sat, molt cansat, demà s’acaba el

món. Jo el vaig crear i demàel finiquito. Vosaltres

sou líders en els vos-tres estats, aneu iexpliqueu-ho, i novalen protestes».

En Gorbatxov va con-vocar una roda de prem-sa i els hi va dir als soviè-tics: «Haig de comuni-car-vos dues malesnotícies. La primera és

que després de tants anys de comunis-me, Déu existeix, he parlat amb Ell. I lasegona és que demà és la fi del món».

En Clinton, amb la típica parafernàliaamericana, convoca una roda depremsa i explica al poble americà:«Haig de comunicar una notícia bona iuna de dolenta. La bona, tingueu fe,ciutadans: Déu existeix, he parlat ambell. I la dolenta és que demà és la fi delmón».

En Felipe González convoca les cade-nes de TV, ràdio… i els hi explica:«Españoles, tengo dos buenas noti-cias. La primera, tenéis delante de vos-otros al Enviado de Dios, así me lo hacomunicado, y la segunda es quemañana… mañana salimos de la cri-sis!».

Jo, per si de cas, al costat de la butaca,he fet un gran recapte de pipes, cigarsi begudes destil·lades, no sigui cas quem’acabi creient tot allò que veig iescolto. Bon any 2015 i que Déu ensagafi confessats i penedits. I si soucatòlics, per sobre de tot, penedits.

L’HOMEnOT DE LA PIPA

EEls falsos profetes

TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIAnAS

LLUM DEGÀS

entre a Barcelona els reismags arriben en paile-bot, a reus en helicòpteri a Sabadell, dalt d’uncarruatge tirat per

cavalls endomassats, a Manresa elpatge reial arriba en tren de rodalies iels reis, en una mena d’andròminesque semblen arrencades d’uns cava-llets de fira. Si en el futur Manresa aspi-ra a ser alguna cosa més que una capi-tal de comarca ha de començar perbrindar als visitants (a qui enguanyl’Ajuntament demana fer-nos sortir dela crisi) un mitjà de locomoció adiental seu rang. Us imagineu el presidentde la Generalitat visitant Manresa abord del motocarro de Plácido,entrant amb barca per la Sèquia o bai-

xant amb rai pel Cardener? Ique, al damunt, en comptesde ser rebut pel somriurefranc i gentil de la pubilla,rebés la benvinguda perpart del somriure carnívord’un lleó. De cartró pedra,d’acord, però felí al capda-vall. no dic que se’ls hagid’anar a buscar en limosinao amb un landó de siscavalls. Però seria tot undetall posar-los a l’abast unfurgó de mossos, una rulotde circ o el trenet de lespotasses. Déu vulgui que el lleó, quetambé viatjarà en carrossa pròpia, noarribi gaire afamat, i que el patge, aca-bada la cavalcada (o n’hauríem de dir

carrossada?), trobi tren de tornada. nohi ha res de més trist que trobar-te unpatge reial fent autoestop de matinadade reis.

MCarrossada de Reis


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SEnYOr rAMOnIL·LUSTrACIÓ: MArIA PICASSÓ

Ai vatua l’olla! Ja hi tornem a ser,que no hi ha qui mogui la gent del PP,ni que tot un poble anem al Jutjata dir amb una instància que ens hem inculpat.

Per dir-hi la nostra ara ens mouen bregaamb una querella a Joana Ortega,la rigau (Irene) i el president Mas.Ens volen sotmesos. Valga’m Déu quin cas!

Vam posar les urnes al peu del carrerVam fer una gran festa, tot va acabar béi ara me’ls inculpen. Ai ves, quina gràcia!Muntar una consulta no és democràcia?

Amb l’any que comença tot sembla més noufins i tot en bàsquet mig sortim de l’ou.La Bruixa d’Or salta pel bon resultat.no som a la cua. Això està guanyat!

Posem-hi optimisme, posem-hi color,que l’any que comença sigui molt millorQue hi hagi més feina i menys desnonatsi un país més lliure amb més llibertats.

I tal com pertoca, també en Vilamalaun any més ens passa la seva nadalaper fer-la extensiva als del Pou i més.Tal qual us l’envia, el Gaiter del Calders.

Nadala 2014

Si fos rei, prou vindria a deixar-te aquesta nitalguna llepolia, bombons o algun confit.Si m’haguessis sentit i la porta s’obria,amb quin goig et diria com m’he rejoveniten veure a l’Establia els ulls d’un nen petit

mirant-me fit a fit!

Mes no -ves qui ho diria- no ho sóc, i he deciditque ja ha arribat el dia de deixar lluny el llit.Ara jo he pres partit i amb el poble faig viaseguint l’estel que ens guia pels camins de la nit,tal com un rei faria, si cal fins al zenit.

M’acceptes el convit?

l vau veure a la Marató d’en -guany? A TV3! Cantava Queboig, el món, amb el seu grup,Palance, de costat als Lexu’s iVictòria riba, i cantava bé: quina

veu! Perquè el secret de Xavier Serrano–quaranta i pocs anys ben portats, i ambla closca més afaitada que la cara– elsecret, dic, és la veu. Per això podríeu fer-ne la memòria del músic que és, des d’a-quells llunyans Fàbius Cata o després, aEls Convidats. De quan eren dos, amb enJordi ribot a la guitarra, ell tocant el baix,als vespres memorables d’El Celler, alsDrets. O, fet un parèntesi, reprenent ElsConvidats fins al final, des dels teclats. Ides de 2011, amb els Palance... Un itine-rari musical fecund, ara versionant o béescrivint cançons i melodies. Perquè enXavier té talent, és inquiet, i ara escriu, iara toca, canta i fins fa excel·lents foto-grafies! Però si hores d’ara no us n’heu fetla idea, si encara no sabéssiu qui és, usheu d’inclinar cap a la vostra memòriaauditiva: el Xavier Serrano locutor desdels catorze anys. Tres dècades d’ofici! Es

Xavier Serrano, la veu que ens acompanya

va estrenar a ràdio Sant Joan, i passà perràdio Manresa, i amb els hereus d’aquellaràdio Llamborda el vam retrobar ambnous programes musicals a ràdio Ciutat. Id’allà passà a Flaix FM, amb en Miki Moto iCarles Cuní: ell era qui us va dir «bon dia» eljuny del 92, al primer informatiu de l’emis-sora.... Ha entrevistat totes les estrelles delrock universal! En fi, no cal dir res del seupas per ràdio Melilla perquè, si haguéssiucoincidit a regulares, des de bon comença-ment que hauríeu conegut el personatge.Però bé, ara la feina la pot fer més tranquil:dobla documentals –i n’ha doblats milers!–i molts dies treballa des de casa, literal-ment, combinant paternitat i ofici, que peraixò ja fa dotze anys que hi té instal·lat unestudi de gravació. Amb l’Anna, i elsmenuts Isaac i Hug. Hi fa música per encàr-rec i hi grava falques i fins distintius decadena –per la Sexta, Ono, Flaixback o TV3.no sabeu ben bé què és? Doncs vinga, aratanqueu els ulls i pronuncieu amb el cer-vell «Canal 3/24, tot el que vols saber, quanho vols saber». Ho teniu? Doncs ja hosabeu: és la veu d’en Xavier Serrano.


E


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈn GUDIOL

envolgudíssimes germanes i germans,joiosa entrada d’any per a totes i tots.Portava el diari local fa unes setmanes quel’estalvi en l’enllumenat públic ha estatconsiderable en l’últim any. A fe de Déu

que ho celebro, alhora que no m’estranya si tenim encompte la substitució progressiva de les bombetesdels fanals i la poca llum d’alguns carrers en barris delque es diu l’antiga perifèria. A la Guia ja no cal, perquèva fora! El cas és que, en alguns vials no s’hi ha decaminar a les palpentes, però gairebé. Els viatjats ientesos diuen que a les grans capitals europees latendència és fer dormir les urbs amb llum d’espelmaals carrers. L’Altíssim no podria estar-hi més d’acord.Però, és clar, i que nostre Senyor em guardi de men-tir, a les grans capitals hi ha rètols lluminosos a leszones comercials que paguen els establiments pun-ters i els lobbys de promoció econòmica. I l’únic queno hi ha il·luminat és, precisament, les esglésies ialguns monuments si no hi ha patrocinadors o afluixala bossa la parròquia o orde a qui correspongui.

I, és trist dir-ho, però, a Manresa, al vespre, ni comer-ços, ni lobbys, ni promoció econòmica ni, encaramenys, patrocinadors de cap tipus. Alguns comer-ciants –aquells que només miren cap a la rebotiga,que ja reclamaven un aparcament sota de SantDomènec i que ara es queixen de les bastides de lesobres a la Buresa- diuen que l’Ajuntament ha d’apujarel diferencial i gastar més vats per il·luminar-ho tot...ni que sigui per fer llum a la misèria, vaja! Per Déu,quin despropòsit per part d’uns i altres. Servidor, sem-pre amb la modèstia per endavant, opina que potserde cara a la cita ignasiana del 2022 es podria renego-ciar la il·luminació dels temples religiosos amb les res-pectives autoritat clericals. I així, els dinerons del ciu-tadà els podrien invertir a encendre alguna bombetaallà on s’ha de circular amb llanternes. Què us sem-bla? Amb les reflexions que des de fa mesos ens fal’encertat i clarivident papa Francesc, crec que és unesforç just i necessari. Fins i tot m’atreviria a dir que ésel nostre deure i és la nostra salvació.

Manresa, a llum d’espelma

B

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

CLÍNICA UNIVERSITÀRIA - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Gener 2015...

Documents

Transcript of CLÍNICA UNIVERSITÀRIA - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Gener 2015...