Concepcions filosòfiques sobre l’ésser humà

Unitat 4 (correspon a la unitat 7 del llibre de text)

Què és l’home?Totes les religions, filosofies i creences han

intentat donar resposta a aquesta pregunta. A través de la història de la filosofia hi trobem

diferents respostes que podem classificar de la manera següent.

El problema cos-ànima: Explicacions dualistes Explicacions monistes: monisme materialista i

monisme espiritualista

En definitiva, què és allò que ens dóna identitat?

Totes les respostes donades a través de la història de la filosofia les podem agrupar en dos grans blocs.

Som un compostSom una unitat

Actualment el debat s’ha traslladat a la ment. Què és la ment (ànima)? És el mateix que el cervell (cos)? Són dues entitats independents? Són dependents?En aquest apartat veurem les explicacions corresponents al monisme reduccionista i el funcionalisme i les explicacions que englobem sota el nom d’emergentisme.

materialistesespiritualistes

Explicacions dualistesLes explicacions dualistes són aquelles que creuen que l’ésser humà està format per dos elements diferenciats: els cos i l’ànima. Com és aquesta unió? Quan es produeix? Què passa si se separen? Qui fa què? Són preguntes que cada autor respon de manera diferent. Veurem les explicacions dels grecs Plató, Aristòtil i la concepció del racionalista francès René Descartes ja que aquest autor enllaça les explicacions tradicionals amb el problema actual sobre la ment.

Explicacions monistesLes explicacions monistes són aquelles que creuen que l’ésser humà no és cap compost sinó que és una sola cosa, un tot unitari. Però, quina cosa és? Material o espiritual?A aquells qui creuen que només som cos els anomenem monistes materialistes. Com a exemples veurem les explicacions dels empiristes Thomas Hobbes i David Hume i del mecanicista La Mettrie. Aquells que creuen que només som esperit els anomenem monistes espiritualistes, en aquest cas veurem el ensament del bisbe i filòsof irlandès George Berkeley.

(Més info a cos i ànima)

L’ésser humà en PlatóPer a Plató l’home és el resultat de la unió accidental entre el cos i l’ànima. L’ànima s’uneix a un cos com a càstig i aquest esdevé la seva presó. L’ànima, que prové del món intel·ligible coneix totes les idees però, al ser empresonada en el cos, les oblida i les ha d’anar recordant a poc a poc (reminiscència). Aquest camí de coneixement (anomenat dialèctica) serà el que permetrà a l’ànima poder tornar al seu món, però només quan se separi del cos, es a dir, quan aquest mori. L’ànima és també l’instrument que ens porta al verdader coneixement perquè ens permet conèixer les idees que s’amaguen darrera les aparences de les coses.L'home és pròpiament la seva ànima.

És una ànima immortal i preexistent al cos.

Aquesta ànima consta de tres parts (irascible, concupiscible i racional) a les que hi corresponen tres funcions diferents (els desitjos , el valor i la voluntat, i el pensament). Per explicar-nos la relació entres les parts de l’ànima Plató utilitza un mite, el mite del carro alat, en el que l’auriga equival a l’ànima racional, el cavall blanc a la irascible i el cavall negre a la concupiscible)

Per això la vida moral de l'home consisteix a superar el que hi ha en ell de material i inferior per arribar a la regió de les idees (és a dir, que com més coneixement de les idees tinc, més bona persona sóc), i la mateixa filosofia no és una altra cosa que l'aprenentatge per saber desprendre's del cos.

L’ésser humà en AristòtilLa característica principal que ens defineix és la

nostra racionalitat.No som un accident sinó que cos i ànima formen una

unió substancial. És a dir, són inseparables. Per a Aristòtil la distinció entre cos i ànima només es dona a nivell teòric, per poder explicar el què som i de què estem formats, però en la realitat el cos i l’ànima no existeixen de forma separada, no existeix un sense l’altre. L’ésser humà és indivisible.

Aristòtil concep l’ànima de manera molt diferent a Plató, per a ell és és un principi d’animació, és el que mou el cos, una mena de principi de moviment.

Els éssers poden ser animats o inanimats, i l’ànima és la que determina les funcions que tenen els primers.

Així, hi ha tres tipus d’ànimes que determinen tres tipus d’éssers:

Ànima vegetativa: els éssers que tenen aquesta ànima els hi correspon la funció nutritiva (menjar i créixer). És l’ànima vegetal

Ànima sensitiva: aquests, a més de les funcions nutritives tenen també moviment. És l’ànima animal.

Ànima racional: aquesta és la pròpia de l’ésser humà, que a més d’incloure les dues anteriors ens dota també de racionalitat.

L’ésser humà en Descartes“penso, doncs existeixo”Què sóc j0? Sóc una “cosa que pensa”, una substància

pensant.Què és el meu cos? Una substància extensa.L’ésser humà és el resultat de la suma de dues substàncies. En

primer lloc és substància pensant (cosa que pensa), però també té extensió per tant, és la suma de dues substàncies.

La substància pensant equivaldria a l’ànima i l’extensa al cos. Per tant, l’ànima, que en Descartes sí que se situa al cap, seria la que ens permet pensar. (Cal dir que per a Descartes pensar a més de raonar, també és sentir, imaginar)

Ara bé, si jo sóc una cosa que pensa, què és allò que penso? Quin és el contingut de la meva ment? Què són els meus pensaments? Doncs són idees, jo penso idees.

El mecanicisme cartesià.La substància extensa és la naturalesa, formada per matèria dotada de moviment, que es manté constant, i unes lleis purament mecàniques que regeixen aquest moviment. Aquestes lleis, segons Descartes, no només regeixen el moviment dels cossos, sinó també el dels éssers vius que són considerats com màquines. El món és com una gran màquina regida per aquestes lleis. Això es coneix amb el nom de mecanicisme. Per saber què són les coses no ens fiem dels sentits sinó que reconstruïm els fets racionalment (per exemple, en astronomia) a base de les seves propietats físiques i matemàtiques, de manera que la raó triomfa sobre l’experiència. De fet, tota la ciència moderna funcionarà així: prescindint de l’experiència sensible (no matematitzable) i reconstruint la realitat de manera racional.Aquesta va ser una de les fites aconseguides per la creació de la geometria analítica. Amb el sistema de les coordenades cartesianes qualsevol trajectòria o figura geomètrica es pot reduir a un seguit de punts en les coordenades que es poden expressar mitjançant una equació: ja no cal "imaginar" una figura geomètrica, ja que solament és el significat d’una equació, i això ja no deu res als sentits: és pura raó.

El problema de la "comunicació" de les substànciesDescartes va tenir dificultats per explicar com interactuen en l’home aquestes dues substàncies diferents, o com l’home és a la vegada ment i cos. Els animals, pura substància extensa, no són més que partícules materials en moviment, igual que el cos humà: però l’home és a més esperit, lliure i immortal segons la religió cristiana, que domina sobre un cos.

Ha d’haver algun punt d’unió que expliqui la interacció entre ànima i cos en l’home, i Descartes va creure veure’l en el cervell humà, més concretament en la glàndula pineal.

El monisme materialistaJa ho va dir Demòcrit al segle IV a.C: Tota realitat és un

compost material fruit d’una agregació d’àtoms. Per això, l’ésser humà és purament matèria. Àtoms que s’uneixen i se separen de forma fortuïta.

No cal dir que seguint aquest raonament la immortalitat de l’anima no té lloc.

Al segle XVIII La Mettrie afirma en la seva obra L’home màquina que l’ànima no és altra cosa que una part material del cos que s’identifica amb el cervell, i els estats psíquics o mentals poden ser reduïts a estats fisics o corporals

Per al monisme materialista som màquines complexes que no necessiten cap direcció externa (ànima).

Thomas Hobbes també té una concepció mecanicista de l’home. La realitat és matèria en moviment. La matèria està formada per àtoms i aquests es mouen seguint unes lleis (mecanicisme). Això comporta que tot estigui determinat, que no hi hagi atzar (determinisme). Tot el que hi ha a la natura són éssers individuals, no hi ha essències ni idees platòniques, això només són noms per designar una pluralitat d’individus amb trets semblants.

Per a l’empirista i escèptic David Hume, l’existència o no de l’ànima és indemostrable, per tant no put afirmar la seva existència però, pel mateix motiu, tampoc pot negar-la. En qualsevol cas si existís, diu, seria mortal perquè aniria unida al cos. A la pregunta sobre què ens dóna identitat (o el jo), Hume respon que és el costum i la memòria de les diferents impressions el que ens dóna una imatge de nosaltres mateixos.

Crítiques al monisme materialistaObjecció 1: el seu determinisme és incompatible amb la

creença en l’existència de l’ésser humà com un ésser lliure i responsable, bàsic per entendre la seva dimensió moral.

Objecció 2: el seu reduccionisme és incapaç d’explicar la complexitat de l’univers mental: com és possible que les neurones inconscients, amb els seus processos físics i químics sense intencionalitat intel·ligent, puguin generar un sistema conscient i intel·ligent, com la ment humana?

El monisme materialista respon al dualisme tot afirmant que una voluntat que actua al marge de la causació natural només pot ser una il·lusió

El monisme espiritualistaEls espiritualistes també són coneguts com idealistes.

Identifiquen l’ésser humà amb una sola cosa però en aquest cas no és matèria sinó esperit.

Tot el que és real és mental. No hi ha matèria. L’ésser humà és concebut com una ment que es percep a sí mateixa i als éssers. Pero aquests éssers no tenen més entitat que el fet de ser una percepció de la ment.

El filòsof G. Berkeley deia esse est percipi, és a dir, la realitat consisteix a percebre (la ment) o a ser percebut (per una ment). Tot el que podem afirmar de la realitat ho fem en virtut de la nostra percepció.