1 minut......... tret de sortida

- Falta un minut per començar la cursa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!- se sent des de megafonia amb un

soroll eixordador.

Toc-toc, toc-toc, toc-toc, toc-toc!!!!- què és aquest soroll que semblen tambors? És el meu

cor???? Quina passada! Penso que el deu sentir tothom! però al meu voltant tots els altres

corredors no semblen sentir res de res, estan tots molt concentrats i no se’ls veu ni un bri

de nervis. Com pot ser? Deuen ser tots molt bons! Si han arribat fins aquí ... Me’ls miro: el

nord-americà té músculs fins al nas! Deu ser fortíssim i segur que és molt ràpid. Però al

seu costat, l’anglès té unes cames que no s’acaben mai. Segur que pot fer gambades el

doble de les meves! L’alemany, tot i que és baixet, pot arribar a córrer a la velocitat del

vent. L’italià fa estiraments i els seus músculs semblen de ferro. Del kenià i el marroquí,

millor no parlar-ne. Semblen titans! I finalment, el croat. Mmm... no sembla tenir cap punt

fort especial, no és alt ni baix, no és musculós, però ...

Queden trenta segoooooons!!!!!!- es torna a sentir des de megafonia amb un soroll que

trenca els timpans. Toc-toc, toc-toc, toc-toc, toc-toc!!!!!!! Una altra vegada! estic tan nerviós!

Sento tots els músculs tensos, ..... buf! No podré córrer. No puc aguantar els nervis. Em

quedaré clavat! No, no, no puc quedar-me clavat! No puc perdre! No els puc fallar! Sóc el

representant del meu país i ho he de fer. Tothom confia en mi. Però, i si no sóc tan bo com

pensen?

Respira fons! - em diria la mare. - Que l’oxigen envaeixi tot el teu cos, que penetri per la

teva sang, i arribi al fons del cor. Ho faig, sempre m’ha anat bé seguir els seus consells:

l’aire entra pel meu nas amb tanta força que gairebé em fa mal! Ahhhhhhhh!!!!!!

Tot això va començar fa molt temps, ben bé quan jo tenia sis anys i era un vailet esquifit,

amb poc pes i moltes ganes. El meu professor de gimnàstica volia que participés al

campionat de Lleida d’atletisme perquè deia que tenia fusta d’atleta. Els meus pares al

principi no ho acabaven de veure clar, però em van recolzar com ningú. Sempre al meu

costat! Després van venir els torneigs de Catalunya, els ibèrics, els europeus, ... Curses i

curses, entrenaments duríssims i més curses. Moments de glòria, moments de ràbia i de

dolor. I els meus pares sempre al meu costat. Hem lluitat junts i ho hem aconseguit: sóc

aquí! Als Jocs Olímpics! El somni de qualsevol esportista. Gairebé no m’ho puc creure,

potser sí que és un somni i despertaré d’un moment a l’altre.

Bfffffffff!!!!! Aquest mal de panxa no sembla pas cap somni. No hagués hagut d’esmorzar

tant..... No em podré moure. Uiuioiai! La pressió és cada vegada més gran, però... és

superable, he de continuar endavant, guanyar aquesta cursa de 500 metres tanques. No

puc perdre! Ho he de fer per mi, per la meva família, per tots els que confien en mi, per tots

els catalans ...

- Deu, nou, vuit, set, sis, cinc - el compte enrere comença- Toc-toc-toc, toc-toc-toc, toc-toc-

toc! El cor s’accelera encara més. Podré arrencar? Podré córrer? Seré capaç? quatre, tres,

dos, un, bannnnnng!!!!!!!!

El tret de sortida ha deixat mut tot l’estadi i jo, contràriament a tot el que podia haver

pensat, he sortit disparat com una bala. No vull mirar als costats, no sé com vaig respecte

als altres corredors, però tinc una bona impressió. No puc pensar, només córrer i saltar.

Vaig bé! Cinquena tanca, ... el peu esquerre em falla i em desequilibro. No, no pot ser, no

puc caure! Ahhhhhhhh! Veig en mil·lèsimes de segon com s’esvaeixen totes les meves

possibilitats. Ploro de ràbia, els ulls se’m cobreixen de llàgrimes i no veig res. Però una

força més potent que la meva pròpia voluntat em fa continuar corrent. Com mai, amb un

dolor indescriptible, com embogit, però amb una força especial que m’empeny a no aturar-

me. Toc-toc-toc-toc, toc-toc-toc-toc! És com si el cor se’m volgués escapar del cos! Quan

arribo a la meta no sé ni on sóc i continuo corrent. No sóc conscient que he arribat, que tot

s’ha acabat, que no hi ha res més a fer. No hi veig, no hi sento, només puc córrer. Algú que

no encerto a conèixer, m’agafa dels braços i em crida: - Campió, campió!!!!! Em costa

reaccionar, no acabo d’entendre res, què em diuen? No puc haver guanyat, m’he

entrebancat a la cinquena tanca! M’expliquen que he corregut com mai, que he fulminat

tots els rècords i que sóc el nou campió olímpic. Continuo plorant, però ara és una alegria

immensurable la que inunda el meu cos. Estic content, ja no sento dolor, ben bé no podria

explicar el que sento, però m’agrada. Tooc-tooc, tooc-tooc, tooc-tooc, el meu cor comença

a recuperar el ritme habitual.

1r premi de redacció de 1r de ESO

Pseudònim: Xallenge

Autor: Xavier Castellnou i Teixidó

Edat: 12 anys