de març de 2010 Dominical · 2010-03-14 · Reportatge Paradoxes a la cuina Mai com ara s’havia...

Reportatge Paradoxes a la cuina Mai com ara s’havia parlat tant de la cuina, però mai com ara s’havia cuinat tan poc. PÀGI -

NES 2 i 3 Reportatge Abu Simbel i Assuan PÀGINES 6 i 7 Reportatge Tots els paisatges N’hi ha 135 a Catalunya PÀGINA 10

DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORESPÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA

PRATS DE MOLLÓ

MONTFERRER

CORSAVI(CORSAVY)

COLL D’ARES

CERET

PERPINYÀ(PERPIGNAN)

EL PERTÚS (LE PERTHUS)

ARLES DE TEC(ARLES SUR TECH)

ST. LAURENTDE CERDAN

COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS

LA FOU

EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN

Dom

inic

alDiumenge 14de març de 2010

Diari de Girona

ReportatgeEl maldecap del Duc

El duc de Noailles relata en les sevesmemòries la gran resistència de

Castellfollit al segle XVII. PÀGINES 4 i 5

EntrevistaJoan Nogué«Catalunya ha de serrica i no un país denous rics». PÀGINES 8 i 9

L’urbà més atrevit: El compacte Suzuki SX4 actualitza detalls estètics i les motoritzacions. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

Pot resultar paradoxal, fins i tot contradic-tori, però mai com fins ara s’havia parlattant de cuina, i no obstant això mai com

fins ara a les llars de l’Estat espanyol s’ha cui-nat tan poc. Així ho creu Jesús Contreras, di-rector de l’Observatori de l’Alimentació. I ésque, segons les estadístiques que maneja Con-treras, en cada llar espanyol es cuina a la set-mana una mitjana de tres hores menys que faa penes dues o tres dècades. «Tenim les pres-tatgeries de casa plenes de llibres de receptes,les cuines equipades a l’última, podem apren-dre a cuinar els plats més exòtics i exquisits...però la realitat és que cada dia els nostres fo-gons estan menys temps encesos», destaca Je-sús Contreras, catedràtic d’Antropologia Sociala la Universitat de Barcelona.

Existeix una explicació, és clar. Almenys una.«La nostra forma d’alimentar-nos –diu– s’as-sembla una mica a aquesta esquizofrènia deldoctor Jekyll i mister Hyde. De dilluns a di-vendres som treballadors, mengem qualsevolcosa i en qualsevol lloc, però divendres a la nitens transformem i busquem identitat, produc-te, comunió... Diumenge a la nit –continua–

tornem a prendre el beuratge que ens torna alpersonatge del doctor Jekyll. Però la nostra ali-mentació –aclareix– no és una esquizofrèniade dues personalitats, sinó de múltiples».

L’alimentació contemporània «s’ha diversifi-cat molt, la vivim emocionalment de maneradiferent com de manera diferent la resolemquotidianament», insisteix Jesús Contreras, pera qui «som el que mengem» però també «men-gem com vivim». Parla de globalització, d’ho-mogeneïtzació alimentària –«cada vegada men-gem més semblant en diferents llocs del món,per allunyats que estiguin»–, i creu que per aixòja no tenen sentit les paraules atribuïdes a l’es-criptor català Josep Pla: «La cuina d’una país–deia– és el seu paisatge posat en una casso-la». Ara, «la cuina d’un país és el seu supermercatposat en una cassola». I els supermercats dequalsevol país «cada vegada s’assemblen més,venen el mateix», recalca Contreras.

DOS PROCESSOS SIMULTANIS El president de l’Observatori de l’Alimentació,un equip d’investigació multidisciplinària i uni-versitari que estudia els comportaments ali-

2 DominicalDiumenge 14de març de 2010

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTOS PORTADA: A DALT, UN PLÀNOL DE CAS-TELLFOLLIT DE LA ROCA DE 1694, CONSERVATA LA BIBLIOTECA NACIONAL FRANCESA; ABAIX, JOAN NOGUÉ (FOTO: MARC MARTÍ)

14 de març de 2010

4 i 5 ReportatgeEl maldecap del DucEl militar i noble francès AdrienMaurice, duc de Noailles, vapatir al segle XVII per conquerirCastellfollit de la Roca.

6 i 7 ReportatgeAbu Simbel i AssuanEl santuari de Ramsès II, la granpresa, l’immens llac Nàsser,l’obelisc inacabat... són algunsdels atractius d’aquests indrets.

8 i 9 EntrevistaJoan NoguéEl director de l’Observatori delPaisatge de Catalunya diu que«si la gent està més instruïda, elpaisatge està més protegit».

10 Reportatge Tots els paisatges El Mapa de Paisatges deCatalunya detalla per primeravegada els 135 paisatgesdiferents identificats al país.

11 Noms i llocs de l’art Josep Perpiñà

SUMARI

la cuinaParadoxes a

Mai com ara la cuina havia tingut tanta presència mediàtica,però mai com ara s’havia cuinat tan poc a casa; el director del’Observatori de l’Alimentació analitza les causes del fenomen

TEXT: C. M. PRIETO

1

Reportatge


Fotos:1Una dona cuinant acasa seva.2La pàgina web a tra-vés de la qual Ferrani Albert Adrià donena conèixer els pro-ductes que comer-cialitzen.3Un dels kits d’addi-tius elaborats pelsAdrià per aconseguirtextures particularsamb els aliments.

mentaris, des d’una perspectiva històrica, so-cial, econòmica i cultural, sosté que en les úl-times dècades han tingut lloc dos processos di-ferents que han influït molt directament en lespràctiques alimentàries. D’una banda, la rup-tura en l’aprenentatge culinari –les filles ja noaprenen a cuinar amb les seves mares–, i perl’altra, una molt complexa industrialització i tec-nificació de l’alimentació, el que ha afectat «pro-fundament», insisteix, a la doble funció identi-tària de la cuina. «dentificació dels aliments iidentitat de les persones a través del que men-gen», aclareix.

«El comensal contemporani –continua– men-ja de manera diferent segons les circumstàn-cies, no es comporta sempre de la mateixa ma-nera i té referències alimentàries molt diverses.Ja no és classificable dins d’un únic model ali-mentari». Així, els seus menjars «canvien de con-tinguts, de lògiques i de significat segons lesho res, els llocs, els contextos, els sentiments...Tan aviat segueix un règim com l’abandona;tan aviat dóna valor a la tradició d’un territoricom busca la novetat; tan aviat es pren el seutemps per degustar com busca alimentar-se a

corre-cuita; tan aviat le ve de gust menjar solcom desitja fer-ho acompanyat».

Jesús Contreras es refereix també a la nos-tàlgia com a «motor de la innovació alimentà-ria i de les nostres emocions alimentàries» –lesreceptes de l’àvia–, però «no tenim nostàlgia enrelació amb altres comportaments», adverteix.«Podem enyorar un plat de llenties però ningúse’n recorda, per exemple, de com estavenequipades les nostres llars fa quaranta anys,sense calefacció, sense aire condicionat...».

Però mengem pitjor? Jesús Contreras No hoté clar. «Els nutricionistes dirien que sí, que hemperdut la dieta mediterrània, que ha augmen-tat l’obesitat. Avui tenim –destaca– moltes mésocasions de gaudir de i amb el menjar. Ara, gai-rebé sempre el plaer de menjar és el de men-jar amb i el de cuinar per a i per».

CANVI D’ESTATUS DE PLATS «L’estatus d’alguns plats ha canviat. Alguns detradicionals ara s’han festivitzat, a vegades tam-bé perquè els afegim altres ingredients de mésqualitat. I es dóna la paradoxa –afirma– que avegades n’hi ha prou amb canviar el nom d’un

producte per canviar-ne el preu». I en posa unexemple: fa quaranta anys del que avui ano-menem pa integral se’n deia pa negre. «Era mésbarat i la gent no el volia –recorda–. Avui elmengem i és més car que el blanc».

Jesús Contreras considera també que l’aug-ment del poder adquisitiu dels ciutadans a l’Es-tat espanyol «no ha redundat en una alimenta-ció més sana. Curiosament –afegeix, constatantuna nova situació paradoxal–, mai no hi haviahagut tanta preocupació a tots els nivells per lasalut en relació amb el que mengem i simultà-niament mai com avui hi havia hagut tants pro-blemes en relació també amb l’alimentació perraons de salut».

«Fins a cert punt –argumenta–, això pot serproduït per l’abundància de la qual gaudim. Elque abans era car ara és barat; el que abans eradesitjat i escàs, ara és accessible. La caloria, laproteïna avui són barates». «Si antigament lesclasses altes tenien un pes alt, i en canvi els po-bres eren prims, avui això s’ha invertit. Ara elsrics estan prims i els pobres són els que patei-xen un índex més alt de sobrepès. Una altra deles paradoxes del nostre món contemporani».

Adrià, en el punt de mira

No para d’estar d’actualitat, últimament,i no sempre per voluntat pròpia. A l’en-renou que es va generar quan va anun-

ciar que tancava el restaurant El Bulli de Ro-ses, li ha seguit en les últimes setmanes la po-lèmica que, aquesta de manera involuntària,ha protagonitzat a Itàlia. Una prova més, enqualsevol cas, que Ferran Adrià ja és algunacosa més que un simple cuiner.

I això que, d’entrada, el que ha passat a Ità-lia no té res a veure amb ell. Simplement, elGovern italià ha aprovat una ordre ministe-rial que prohibeix la utilització en la cuinad’alguns additius i productes químics –entreesl quals el nitrogen líquid, base de l’anome-nada cuina molecular–. De fet, sense sortir deCatalunya, el també cuiner Santi Santamaria(Can Fabes, de Sant Celoni, tres estrelles Mi-chelin) ja havia qüestionat fa un cert tempsl’ús d’aquests ingredients, la qual cosa va obriruna mena de «guerra de xefs» en què FerranAdrià –sense ser esmentat en cap moment,era evident que era l’objectiu de l’atac de San-tamaria– va mantenir un pacífic silenci queva acabar matant per inanició l’enfrontament.

La batalla del Govern italià, titllada d’obs-curantista pels partidaris de la cuina experi-mental i aplaudida pels defensors de la tra-dició culinària, va començar l’any passat quanun conegut programa televisiu, Striscia la No-tizia, va denunciar l’ús de substàncies quími -ques als menjars sense ni tan sols fer-ho sa-ber al client. El programa va fer blanc de lesseves crítiques Ferran Adrià –de nou prota-gonista involuntari– i els components químicsinclosos en les seves famoses i exportadesTextures, i va instar el Ministeri de Sanitat ita-lià a protegir els consumidors davant la cadacop més gran proliferació d’additius en elsplats, capaços de provocar en algunes oca-sions reaccions al·lèrgiques.

SIGNATURA EN DIRECTE El poderós programa va aconseguir fins i totque la secretària d’Estat per a la Sanitat, Fran-cesca Martini, signés el gener passat davantles càmeres de Striscia la Notizia l’ordre mi-nisterial que recentment entrava en vigor. «Jan’hi ha prou amb els additius químics alsplats. Amb aquesta ordre hem volgut garan-tir la seguretat dels aliments que se submi-nistren als restaurants italians», va assenyalar.

La nova normativa reitera la prohibició del’ús en gastronomia d’alguns elements quí-mics que ja estaven prohibits per llei, i obli-ga a notificar al client en el menú els additiuso els productes inclosos en la recepta que po-den causar al·lèrgies. «Els plats de la cuina ita-liana no necessiten additius, perquè neixende la tradició i de la qualitat de les matèriesprimeres utilitzades», defensa Martini.

En l’ordre ministerial es prohibeix a mésl’ús en cuina de «qualsevol substància gaso-sa, excepte les que ja han estat autoritzadesa la UE en ser considerades totalment segu-res», va explicar la responsable de Sanitat.

Entre els ingredients portats a la fogueradel purisme culinari italià es troba el producterei d’aquests químics de la gastronomia: el ni-trogen líquid, que és culpable, segons el Mi-nisteri de Sanitat italià, no per la seva possi-ble toxicitat, vist que s’evapora totalment, sinóper la seva perillositat, perquè podria escla-tar mentre es manipula a la cuina.

Va ser el científic francès Hervé This qui vadescobrir les aplicacions que oferia l’ús delnitrogen líquid a la cuina, però ara els cui-ners alquimistes com Adrià, l’andalús DaniGarcía o l’anglès Heston Blumenthal l’utilit-zen en innombrables creacions apreciadesper paladars de tot el món. El nitrogen líquidcou, de la mateixa manera que el foc, però a196 graus sota zero, i gràcies a la seva utilit-zació es poden assaborir plats com els queofereix Adrià a El Bulli: la Caipirinha nitro, laTrufa coulant de pistatxo o els Shots d’ave-llana, plats que no es degustaran als restau-

rants italians. Elsxefs molecularsitalians –quetambé n’hi ha–protesten sobre-tot perquè l’or-denança minis-terial pot crearfalsos alarmis-mes entre elsciutadans. «Joutilitzo per crearuna amaindarussa caramel·lit-zada l’isomalt,però no és capaltra cosa que unsuccedani delsucre. El que calfer és actualitzarles regles, la cui-na, com tot, tam-bé evoluciona»,declarava al dia-ri Il Corriere de-lla Sera CarloCracco, un delsmés famosos cui-ners italians. Et-tore Bocchia, xefdel Grand HotelVila Serbelloni, ala turística locali-tat de Bellagio, ala riba del llac de

Como, i autor del llibre de culte de la cuinamolecular a Itàlia, Il gelato estemporaneo e al-tre invenzioni gastronomiche, es rebel·la da-vant la prohibició de l’ús del nitrogen líquid.«És un formidable refrigerant ràpid. Eliminar-lo seria fer cent passes enrere a la cuina. Joel continuaré usant i estic disposat a autode-nunciar-me», va protestar Bocchia.

Per la seva part, Ferran Adrià, discret comsempre, només ha dit sobre la decisió del go-vern italià que «no és un problema d’Espan-ya». Això sí, recordava que van ser cuinersfrancesos els que van començar a usar el ni-trogen i afegia que ara «n’hi ha deu mil» querecorren a aquestes tècniques. Nitrogen almarge –que se suposa que continuarà usanten l’última temporada d’ElBulli–, Ferran Adriàmanté oberta a Internet, amb el seu germàAlbert, una pàgina web a través de la qual in-forma dels productes que ha comercialitzatper aconseguir algunes de les «textures» quel’han fet famós. Gràcies a aquests additius–que es troben en còmodes kits en botiguesd’aimentació de Girona–, qualsevol pot fer acasa esferificacions, gelificacions, emulsifica-cions.../CRISTINA CABREJAS/A.P.B.

Després de l’atac que un programa de televisió va dedicar al cuiner del restaurant El Bulli deRoses, el Govern italià ha prohibit la utilització a la cuina de determinats productes químics

2

3

Un dels grans maldecaps d’Adrien Maurice,duc de Noailles (1679-1766), tenia per nomCastellfollit de la Roca. La causa era que la

naturalesa havia configurat una fortalesa naturalque li dificultava el pas des de l’Alt Empordà en-vers Osona i la Catalunya central. El duc es va tro-bar amb l’impediment de Castellfollit diverses ve-gades en la seva vida. Tants problemes li va cau-sar que va immortalitzar el nom de Castellfollit ales seves memòries, les quals van servir de ma-nual sobre com aconseguir el domini militar deCatalunya en les posteriors invasions franceses.

En les seves memòries, escriu que «després de1640 i fins el 1652, la conquesta de la provínciade Catalunya i la conservació de places van sermolt útils a França per la diversió que molestavaels espanyols en d’altres llocs. Les guerres de Ca-talunya sempre han estat ruïnoses per a Espan-ya, i aquesta en particular més. Ara li queden de5.000 a 6.000 homes de peu i 3.000 cavalls, dels80.000 que Espanya hi va enviar a partir del 1689,dels quals 8.000 eren estrangers, i no hi havia capestranger que costés menys de 100 escuts».

El duc de Noailles considerava que s’havia detornar el perjudici provocat per les intrigues d’Es-panya en la Guerra Civil Francesa de la Fronda(1648-1651). Per això, des del 1688 França man-tenia una guerra a Catalunya, en la qual a partirdel 1693 havia aconseguit el domini de Roses.Durant els tres primers anys de la guerra, l’exer-cit francès havia saquejat la Garrotxa, l’Empordài el Ripollès, fet que li havia provocat l’enemistatdel poble. El maig del 1689 van ocupar Campro-don, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll. Desprésd’un sagnant setge, a l’agost van demolir el cas-tell de Camprodon i la fortalesa de la Roca. D’a-questa època, Noailles disposa d’un inventari ones quantifiquen centenars de calzes, canelobres,sols i casulles robades de centenars d’esglésies.Malgrat això, el duc era contrari al saqueig: voliaarribar a una entesa amb els catalans. I escriu:«Tots els paisans estan armats i maten els nostressoldats fins a les portes de Girona. Aquesta des-gràcia no existiria si hom els hagués tractat ambmoderació ordinària». L’opinió de Noailles era queles places ocupades per França a Catalunya s’ha-vien de conservar.

Pel que fa a Espanya, el 1693, el duc de Medi-na-Sidonia, considerat un excel.lent militar quegaudia de la simpatia de la societat catalana, vaser rellevat del càrrec de virrei (ocupava el càrrecdes del 1691). En el seu lloc hi van posar el mar-quès de Villena, que va reforçar les defenses deBarcelona i va rebre un exèrcit de 20.000 homes

Els francesos, comandats per Noailles, van en-trar per l’Empordà. Segons les seves memòries,es tractava de l’exercit més fort dels darrers temps:Lluís XIV havia format un exercit de 30 batallons;uns 15.000 homes a peu, 46 esquadrons de ca-valleria amb 130 cavalls per esquadró.

Confiat de la seva força, Villena va sortir de Gi-rona amb el seu exèrcit per trobar-se amb els fran-cesos a la riba del Ter. Noailles explica que l’E-xercit francès havia passat dos ponts per sobredel Fluvià i havia arribat al Ter, «on les aigües sónpoc fondes, però perilloses perquè els homes iels cavalls s’hi perden sovint».

Al Ter, l’exèrcit espanyol va ser esmicolat, so-bretot perquè Villena no va prendre les protec-cions necessàries, però també perquè ja feiatemps que Espanya havia deixat de ser la prime-ra potència militar d’Europa. Sense un exèrcit quese li oposés en camp obert, Noailles es va anarapoderant de les diferents places fortes: el 9 dejuny se’ls va rendir Palamós; el 19 de juny, Hos-talric; i el 29 de juny, Girona. D’aquesta manera,tenien la ruta de Barcelona oberta. Paral.lelamenta Hostalric, Noailles, ja virrei de Catalunya, ex-posa la seva preocupació per ocupar la plaça deCastellfollit (pàg. 383 de les Memòries).

QUARTER GENERAL A OLOT Al final d’agost del 1694, el duc de Noailles haviaestablert el seu quarter general a Olot. El 8 de se-tembre es va poder apoderar de la plaça forta deCastellfollit de la Roca, amb la qual cosa tenia eldomini de la comarca i de l’accés a la munta nya.A l’arribada de l’hivern, el gruix de l’Exèrcit fran-cès va retirar-se, però va deixar guarnició a les lo-calitats ocupades, entre elles Argelaguer. Els fran-cesos, des dels punts en el seu poder, van de-manar contribucions als pobles, subjectes a obe-diència al rei d’Espanya. D’aquesta manera, es vainiciar una lluita de guerrilles, en la qual els miquelets de Ramon Sala, veguer de Vic i Trinxeria,van distingir-se en l’assetjamment als francesos.

El mes de març, el governador de Castellfollit,Juigné, va imposar una crescuda contribució de

guerra al poble de Sant Esteve de Bas, però elsseus habitants no van voler pagar. Juigné va en-viar un destacament a castigar la desobediènciade Sant Esteve de Bas. Paral.lelament, s’havia con-centrat una força de miquelets a Sant Feliu de Pa-llerols, comanada per Pere Baliart, amb el veguerde Vic, Ramon Sala, i Josep Mas de Roda.

Un cop a Sant Esteve, els francesos van dedi-car-se a cremar cases. El veguer de Vic va orde-nar al comandant dels miquelets, Pere Baliart, queamb vuit companyies anés a enfrontar-se als fran-cesos. Entre els homes de Baliart i els de Josep

Mas de Roda sumaven 650 combatents, més unnombre indeterminat, però alt, de veïns de la Vallde Bas i de Sant Feliu que se’ls van afegir. Assa-bentats els francesos de la presència dels mique-lets, es varen retirar, però foren encalçats al Ma-llol. La lluita va continuar en el pla de La Pinya,des d’on els francesos van fugir a refugiar-se capa Olot. Tanmateix, Ramon Sala, amb 100 homes,s’havia parapetat al pont de Sant Roc, des d’onels va barrar l’entrada a la ciutat. Els francesos vanhaver de travessar el riu a gual i es van refugiaruns a l’hospital i d’altres a l’església del Carme,

El maldecap

del DucEl militar i noble francès Adrien Maurice, duc de Noailles i virrei

de Catalunya al segle XVII, va deixar constància en les sevesmemòries de la gran resistència que va trobar sempre a Castellfollit

TEXT: XAVIER VALERI


1

2

Reportatge


on després d’haver estat assetjats es van rendir.La victòria dels miquelets va significar per als fran-cesos 826 presoners i 260 morts, entre els qualshi havia el seu cap, Juigné.

Després de la victòria, els miquelets van acon-seguir assetjar vint-i-cinc soldats francesos en unacasa propera al poble d’Argelaguer. Per tal de tren-car el setge van sortir tropes de Castellfollit i Be-salú. Paral.lelament, el veguer d’Olot va sortir dela ciutat amb algunes companyies de miquelets idragons. El 5 d’abril, les dues forces es varen tro-bar a Argelaguer i els francesos en varen patir lapitjor part, ja que entre morts, ferits i presonersvaren perdre 260 homes. En l’acta de la sessió del6 d’abril que va tenir lloc a Olot s’exposa fent re-ferència al veguer de Vic «ab sos acostumats va-lor y promptitud era anat en busca del enemichy encontrantse y xocant amb aquell havia conse-guit de ell senyalada victoria derrotantli entremorts y presos tres cents homens ab dotze cabos uoficials».

Un cop Argelaguer en les seves mans, els mi-quelets van assetjar Castellfollit. Els francesos deCastellfollit van resistir bé i encara que els mi-quelets van demanar artilleria al virrei, no els lava poder fer arribar.

SETGE DE CASTELLFOLLIT El maig de 1695, el cap de la guarnició francesade Girona va comunicar al duc de Noailles queen el decurs de l’hivern les tropes havien estatvençudes en 10 o 12 topades amb els paisans, perla qual cosa havien perdut el coratge. El comu-nicat feia referència a la superioritat de l’enemic.Sobretot, exposava la necessitat d’enviar auxili aHostalric i a Castellfollit per considerar que l’es-tat de les dues places era nefast.

El comandant d’Hostalric, Vaunay, escriu con-cretament: «Fa dos mesos que aquesta guarnicióno disposa d’altra cosa que pa i aigua. Els oficialsigual que els soldats. La sal fa falta. No hi ha llumper les guàrdies. Necessitaria pa pel 22 de maig».

El comandant de Castellfollit, per la seva part,escriu: «Tots els oficials i jo mateix estem reduïtsa menjar pa de munició i aigua. Nosaltres noméstenim pa per fins el dia 24 de maig. Els soldatsmurmuren i les desercions augmenten. L’enemicespera el moment d’agafar la presa».

Noailles va decidir auxiliar les places assetja-des. Així va enviar el general Saint-Sylvestre ambun comboi cap a Hostalric. El comboi el dia 20de maig va arribar al destí. En retornar, la rere-guarda va ser atacada per uns 4.000 miquelets i5 esquadrons de cavalleria.

Unes grans pluges havien retardat i fatigat lestropes, les quals van marxar el 26 de maig a Be-salú, on se’ls van ajuntar forces de Figueres. Saint-Sylvestre tenia ordre de conduir el comboi a Cas-tellfollit. Saint-Sylvestre, segons Noailles, era par-tidari d’arrasar Castellfollit. Amb aquesta voluntatva demanar una ordre escrita al rei Lluís XIV. Perla seva part, Noailles li va respondre amb l’estatde les coses i les raons per les quals França ha-

via de guardar Castellfollit i en conseqüència nodestruir-lo. «La principal raó és la insolència delspaisans, els quals tots sols han aportat tots elsavantatges dels quals l’enemic (Espanya) es glo-rifica. Si hom arrasa aquesta plaça es veuran se-gurs de sortir-se de totes les seves empreses, ihom no tindrà cap esperança de fer-los tornar per-què no tindran res a perdre. Potser gosaran ata-car Prats de Molló o els miquelets inundaran elRosselló», argumentava Saint-Sylvestre.

Noailles considerava que per arrasar Castellfo-llit de manera imperfecta feien falta dos dies. Se-gons ell, la situació escarpada de l’entorn provo-caria que els enemics aprofitessin les ruïnes perprotegir-s’hi l’endemà. Noailles considerava queels catalans no podien fer un setge complet per-què no podien posar un canó en disposició de tirsobre el poble, ni disposaven d’una armada prouforta.

En tot cas, Saint Sylvestre va arribar a les en-vistes de Castellfollit el 28 de maig. Noailles con-siderava que abans s’hauria hagut de reforçar amb

les tropes de l’altra banda del Ter, però no ho vafer. Els catalans van aprofitar la falta per passartota la nit tallant arbres. Els lligaven per la baseper fer petits passos sobre el Turonell i el Fluvià.Noailles qualifica de falta el fet que Saint-Sylves-tre es va oblidar o no va poder ocupar les alturesdels costats de Castellfollit, Montrós i Canadell pertal de protegir la vall. Quatre companyies d’a-vantguarda ja havien pogut entrar el dia 27. Almatí del 28, els miquelets es van adonar que lesaltures estaven lliures. Noailles diu que van bai-xar de les muntanyes i van matar els conductorsde les mules i les mules. El desordre entre els ani-mals va provocar que els soldats disparessin demassa lluny sense efectivitat. Quan Saint-Sylves-tre va ordenar la retirada només 120 mules ca-rregades de farina havien pogut entrar al recinteemmurallat. Al juny els francesos van decidir eva-cuar Hostalric i capitular Castellfollit.

LA DESTRUCCIÓ DE CASTELLFOLLIT Això no obstant, el duc de Vendôme, després derestar 22 dies a Cervià, el 5 de juliol va arribar aBanyoles. Va poder trencar el bloqueig i va co-mençar a arrasar Castellfollit. Vendôme sí que vaaconseguir pujar artilleria a Montròs, des d’on vaesmicolar la fortalesa i el poble. La feina va durarentre 4 i 5 dies. Segons Noailles, els resultats ob-tinguts per Vendôme van ser humiliants per aSaint-Sylvestre, qui havia jutjat impossible entrara Castellfollit. Un cop destruït Castellfollit, Ven-dôme es va retirar cap a Girona, des d’on efec-tuava operacions de càstig als pobles que es ne-gaven a pagar contribucions.

El 10 d’agost del 1696, el general Vendôme vaocupar Barcelona, on va jurar les ConstitucionsCatalanes. El 1697, gairebé tot Catalunya estavaen el seu poder, però uns mesos més tard, arrande la pau de Nimega, Lluís XIV va tornar a Es-panya tots els territoris i ciutats que ocupava a Ca-talunya. El gener del 1698, els francesos van eva-cuar Catalunya.

NOAILLES TORNA A CASTELLFOLLIT Onze anys després, durant la guerra de Succes-sió, Noailles va encapçalar l’exèrcit que va ocu-par Olot a la primavera del 1709. El 12 de setem-bre del 1705, Olot havia prestat obediència a Car-les d’Àustria, però durant quatre anys s’havia lliu-rat de ser objectiu de les forces francoespanyo-les. Al final, al setembre del 1709, Noailles va de-cidir arribar als bastions austriacistes d’Olot i Vic.Va posar en marxa el seu exercit, el qual va arri-bar a Besalú el 10 d’actubre.

L’endemà es va dirigir a Olot. I va tornar a sera Castellfollit, on va topar-se amb les forces aus-triacistes d’Àngel de Pontos. La topada va durarset hores. En aquest temps la lluita va tornar a serper ocupar la muntanya de Mont Ros, la qual que-da sobre el penya-segat. La força de Noailles vacomptabilitzar 170 morts i 68 presoners. Això noobstant, van trencar el pas i van entrar a Olot, onvan viure del territori fins al 22 d’octubre.

COLLECTION

DES MÉMOIRESRELATIFS

A L'HISTOIRE DE FRANCE.

MÉMOIRES DU MARÉCHAL DE ~7?~~ TOME 7~.

M~~Q/ DU DUC DE NOAILLES, TOME 7.

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, a dalt, un retratdel duc de Noailles,noble i militar fran-cès que va comba-tre a les co marquesgironines als seglesXVII i XVIII; a baix, laportada de les se -ves memòries, enquè explica algunsdels episodis que esrelaten en aquestreportatge. 1Plànol de Castellfollitde la Roca elaboratel 7 de setembre del1694 per l’Exèrcitfrancès comandatper Noailles, virreide Catalunya; escon serva a la Bi blio -teca Nacional deFran ça (BNF), aParís.2Plànol del setge deCastellfollit de 1694;conservat també a laBNF.3Una vista de Cas -tellfollit. La sevasituació sobre el cin-gle dificultava moltl’acostament de lestropes enemigues.Foto: Xavier Valeri.4L’església de SantSalvador encaramostra testimonis dela destrucció. Foto:Xavier Valeri.5 i 6Dues imatges delcamí vell d'accés aCastellfollit, per onles tropes de ’Exèrcitde Saint-Sylvestretemien passar. Fo -tos: Xavier Valeri.

3

4

5

6

Quan s’és a Egipte, un matí cal anar a AbuSimbel, amb avió o amb autocar, perveure sortir el sol al desert. Es fan cara-

vanes cada hora en una carretera nova i els xo-fers es mengen els 280 kilòmetres amb poc mésde dues hores i mitja... Després, caldrà fruird’Assuan, visitar la Gran presa i l’Obelisc in-acabat, navegar amb falua entorn de l’illa Ele-fantina, visitar algun poblat nubi de la vora, ferun tomb per la ciutat... .

– Abu Simbel: Havia visitat Abu Simbel ambavió, però em vaig cansar d’esperar als aero-ports. Ara hi he anat amb autocar, per una ca-rretera nova, enmig del desert. La lluna plenaomple tot el cel i plateja la sorra. A poc a pocva clarejant. L’alba al desert! I som a Abu Sim-bel, salvat de les aigües del Nil, els anys 1963-66, gràcies als 42 milions de dòlars dedicats aremoure 150.000 m3 de roca. Els autocars, ara,paren darrere la muntanya de sorra, de mane-ra que la impressió, després de rodejar-la i tro-bar-te amb l’embassament dit llac Nàsser i elflanc del temple, és major. Ramsès II, en l’any24è del seu regnat, volgué deixar constànciaals seus veïns del sud del seu immens podersobre les terres altes del Nil, excavant i escul-pint aquest santuari en una muntanya.

Quatre colossos sedents del faraó –20 metresd’altura–, amb un somriure lluminós albirant elsol, semblen rebre el visitant (el tors del segonde l’esquerra es va desplomar en l’antiguitat perun terratrèmol i no s’ha volgut restaurar). Por-ten la doble corona, la barba postissa i la serpuraeus al front. Entre els colossos, figures demembres de la família reial: la mare, esposes,fills (en va tenir més de 50)... Als costats, ins-cripcions dels països vençuts per Egipte. Da-munt l’entrada, l’estàtua de Ra en forma de fal-có i, a la cornisa –damunt la qual 22 micosaplau deixen la sortida del sol–, els cartutxosdel faraó. La inscripció gravada sobre el déudel sol fa referència a l’antic nom del santuari:«Casa de Ramsès, estimat d’Amon». Tota la fa-çana està orientada a llevant, de manera quedos cops a l’any (el 22 de febrer, data del nai-xement de Ramsès, i el 22 d’octubre, data dela seva coronació), els raigs penetrin per l’en-trada a l’alba i il·luminin l’interior del templefins a les estàtues del sanctasanctòrum. AixíRamsès s’identifica amb el sol llevant, el mig-dia i el sol ponent.

A l’interior del temple, vuit pilars amb està-tues osiríaques constitueixen la sala hipòstila iflanquegen l’entrada pel passadís principal quedóna a diferents cambres interiors (sales debanquets, d’ofrenes, d’objectes de culte...). Lesestàtues del faraó divinitzat, dempeus i amb elsbraços creuats, sostenen el flagell i el ceptre.Les d’una banda porten la corona de l’Alt Egip-

te i, les de l’altra, ambduescorones. La decoració pro-posa les gestes bèl·liquesdel faraó, en especial, la vic-tòria de Qadeix sobre els hi-titites (més que victòria, labatalla quedà en taules). Elsostre està decorat amb elvoltor de la deessa Nekhbet,protectora de l’Alt Egipte. Ala sala següent, el vestíbul,ja no hi ha escenes de gue-rra, sinó de pau: als relleusdels quatre pilars, el rei esfon amb les divinitats en di-ferents escenes religioses.Igualment s’esdevé a la salaque presideix el santuariconsiderada la segona salahipòstila. El santuari estàpresidit per quatre estàtues,tres de divinitats –Horakhty,rei d’Heliòpolis; Amon-Ra,sobirà de Tebes; Ptah, déude Memfis– i la del faraó di-vinitzat, que ocupa el segonlloc. Aquí,en els dies es-mentats més amunt, s’esde-vé el «miracle del sol», mit-jançant el qual el faraó es re-carrega d’energia divina: du-rant vint minuts, els raigs delsol il·luminen gradualmenttres de les estàtues, llevat dela de Ptah, déu de la tene-

6 DominicalDiumenge 14 de març de 2010

1

2

Abu Simbel iAssuanEl santuari de Ramsès II, la gran presa, l’immens llac Nàsser,l’obelisc inacabat, les postes de sol, el Nil... són alguns dels

atractius d’aquestes dues visites pràcticament obligades a Egipte

TEXT I FOTOGRAFIA: LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA

Reportatge


bra, que sempre roman en la fosca.Al nord del Temple de Ramsès hi ha empla-

çat el Temple d’Hathor o de Nefertari, amb sisestàtues de 10 metres d’altura presidint la fa-çana, quatre del faraó i dues de la seva espo-sa preferida Nefertari, representada com a ladeessa Hathor: banyes de vaca, disc solar i duesplomes d’estruç. Als peus d’ambdós, noves fi-guracions de prínceps i princeses ramèssides.Així volgué Ramsès II deixar constància de l’a-mor que professava a la seva esposa preferida.A l’interior –la pronaos està formada per sis pi-lars hathòrics– destaquen les relacions de la so-birana amb la deessa i escenes de l’espòs ven-cedor d’enemics. Si en el mur sud, el rei ado-ra la seva pròpia imatge i la de la reina, en elmur nord Nefertari executa el culte sota l’es-guard de Mut i d’Hathor. Tres portes del pro-naos s’obren vers el vestíbul que precedeix elsantuari. En aquest sanctasanctòrum es repre-senta la vaca Hathor, protectora de Ramsès, arri-bada del més enllà per comunicar als vius elseu missatge de pau i harmonia.

– L’Alta presa d’Assuan: La Gran o Alta pre-sa va ser l’obra cabdal de Nàsser; s’ho agafàcom un projecte nacional i privatitzà el canalde Suez (el primer productor de divises seguitdel petroli i molt abans que el turisme) per ob-tenir el finançament necessari per a la sevaconstrucció, l’any 1960. L’antiga URSS va haverd’ajudar-lo amb fons, enginyeria i mà d’obraper a la construcció –hi ha un monument aaquesta col·laboració–, la qual ocupà 32.480treballadors nubis i 1.880 experts soviètics. Vaser aleshores quan es va veure que molts mo-numents de valor inqüestionable podien sernegats; amb l’aigua al coll, i mai tan ben dit,Egipte demanà ajut a la UNESCO per a la de-fensa i conservació del seu patrimoni arqueo-lògic. Així es van poder salvar Abu Simbel, Phi-lae, Kalabsha, Kertassi i d’altres. La presa s’en-llestí el 1971 i conté 18 vegades la quantitat dematerial emprat per a la gran piràmide de Khe-ops: té 3,6 kilòmetres de llargada, 980 metresde gruix en la seva base i mesura 111 metresd’alçada. Avui fa un embassament de més de500 km de llarg, el llac Nàsser, que ha trigatanys a omplir-se, considerat el llac artificial mésgran del món. Les seves turbines fan electrici-tat per a tot Egipte i per als països amics i veïns,de Líbia a l’Aràbia. La presa, òbviament, ha atu-rat les inundacions, però avui es parla ja delsseus desavantatges, entre els quals es comptenla progressiva pol·lució del Nil i la manca dellims de les riuades, tan bons per al conreu delscamps.

– L’Obelisc inacabat: Cal visitar les pedre-res d’Assuan, veritables muntanyes de pedraque han permès la construcció de tants monu-ments al llarg dels segles. Aquí s’ajau el cèle-bre Obelisc inacabat, de 42 metres de longitudi un pes d’unes 1.200 tones. Sembla que l’hau-ria volgut alçar Hatshepsut, però una clivellaen el granit va fer interrompre les obres i haquedat allà per sempre, anquilòtic, sense sor-tir de la pedrera, amb la piràmide al capçal i laclivella al mig, com un serpent.

– Assuan, el Nil, els poblats nubis, la ciu-tat: Enlloc del món no he vist les postes de sold’Assuan. Una tarda val la pena prendre unafalua o faluga i fer un vol per l’Illa Elefantina(hi ha un Jardí Botànic). Aquesta mena d’em-barcacions de vela llatina i un sol pal s’emprenencara per transportar sorra, pedres, rajols iatuells de fang. Un cop al riu, podrem albirarel mausoleu d’Aga Khan, arribar-nos al poblatnubi de Jarbsuhel, on els camells passegen pelmercat i la gent és acollidora i t’ofereix un sucde llima o un te amb menta. Hi ha, a la vora,llocs de sorra finíssima on banyar-se no llunydels ibis i els búfals que s’abeuren al riu.

I quan arribes a la ciutat encara et quedatemps de fer-hi una volta amb calessa per pocseuros, si saps regatejar un xic. Aleshores és fà-cil i arribar-te a la part vella, a la Gran Mesqui-ta, just quan la besa el sol ponent del capves-pre, i als mercats de roba i espècies, amb aquellflaire tan peculiar, o, a la part més nova, tocantles vores del riu, a l’església copta de Sant Mi-quel, amb les típiques cúpules de les esglésiesortodoxes, i a l’Hotel Old Cataract, on s’hos-tatjaren personatges com Howard Carter, el tsarde Rússia o Winston Churchill, i on AgathaChristie va escriure Mort en el Nil. Ara és enobres d’ampliació i em temo que pot perdre elseu glamur...

I aleshores, sí. Ja és l’hora de la posta i caltenir ben a punt les màquines de fotografiar!

Fotos:1Les estàtues deRam sès II sedentdel Temple d’AbuSimbel reben ambcolossal harmonia lasortida del sol.2La Gran mesquitad’Assuan.3El Temple de Nefer -tari representadacom la deessaHathor.4Vista panoràmica delconjunt dels dostemples d’Abu Sim -bel.5Les veles de les fa -lues o falugues om -plen el Nil davantd’Assuan i ningú noes perd un passeigen aquesta menad’embarcacions.6La Gran o Alta presaque produeix l’em-bassament del llacNàsser en una dis-tància de 500 kmcap al sud.7L’obelisc inacabat ales pedreresd’Assuan8El poblat nubi deJarbsuhel.9El llac Nàsser desd’Abu Simbel.

3

4

6

8 9

7

5

Té el toc utòpic imprescindible per fer avan-çar el món i el pragmatisme necessari per-què els projectes es facin realitat. En una

societat de magnats que inverteixen en borsa, de-claren guerres per controlar les reserves petrolí-feres o practiquen l’especulació immobiliària,Joan Nogué es proposa presservar el paisatge.

Fa anys que té ressò mediàtic i ara fins i totrecull premis. Ha servit, però, tanta visibili-tat per canviar res? Com a mínim ha servit percanviar consciències i estats d’opinió.

No seria millor la lluita activista a peu de car -rer, a més de la feina des de l’Observatori delPaisatge de Catalunya? Són dues coses dife-rents. L’Observatori no és una plataforma, no ésuna ONG, és un centre d’estudis, és un centred’interpretació, informació i documentació. A tí-tol personal, però, molts dels que en formem part,abans i ara, ens hem manifestat davant situacionsque no ens han agradat.

Contra què s’ha manifestat vostè? Fa anys quem’expresso, de paraula i per escrit, sobre moltstemes de territori i paisatge, molts dels quals re-collits en al llibre Entre Paisajes. M’expresso so-bre la bogeria immobiliària en la qual estàvemimmersos, sobre els riscos d’una mala aplicaciódel mapa eòlic de Catalunya, sobre la conve-niència de protegir els espais agraris, la banalit-zació de molts paisatges turístics, la pèrdua delmosaic agroforestal de Catalunya per l’abandóde l’agricultura i l’excessiu creixement del bosc,sobre l’impacte paisatgístic que tindrà la MAT...

Com evitar l’impacte de la MAT? La línia d’al-ta tensió hauria d’estar soterrada tant com fospossible i, quan no ho fos, el millor traçat seriael corredor d’infraestructures.

Els molins de vent s’han de situar al costatde l’autopista? D’entrada vull deixar ben clarque estic absolutament a favor de les energies re-novables. I encara més: a favor d’un model des-centralitzat i autogestionat d’aquestes energies,que no és precisament el model seguit a casa nos-tra. Per a mi, aquestes energies s’haurien de dis-senyar per ser generades a escala local i huma-na, és a dir gestionades i controlades in situ perla mateixa població. Més clar no puc parlar.

Queda dit. I on s’han d’instal·lar? Els parcs eò-lics han d’anar allà on fa vent, això és obvi. Arabé, de vent en fa a molts llocs i, per tant, les op-cions són múltiples. Dit d’una altra manera: nos’hi val a qualsevol lloc on faci vent, perquè endeterminats indrets l’impacte ambiental i paisat-gístic és greu i, en d’altres, no tant.

Un exemple? Un exemple recent: el Consell Co-marcal de l’Alt Empordà acaba de difondre unestudi realitzat per l’Institut Cerdà en el qual s’ad-

met, de manera molt assenyada, que l’Empordàés una zona ventosa que d’alguna manera ha decontribuir a la producció d’energia eòlica del con-junt del país, perquè no tota s’ha de concentraral sud de Catalunya. El Consell Comarcal, a més,ha consensuat que la localització més adequadad’aquests gegantins aerogeneradors és el corre-dor d’infrastructures, és a dir, el tram entre l’au-topista i la línia de l’AVE. Estic més d’acord ambaquesta proposta que amb la proposta que, pera la mateixa zona, es desprèn del mapa eòlic queacaba de difondre la Direcció General d’Indús-tria, que situa els aerogeneradors en diferentspunts i no pas al corredor d’infraestructures.

Aquí també hi ha interessos? Hi ha qui, d’unamanera perversa, amb interessos ocults, ha vol-gut culpar la defensa del paisatge d’haver impe-dit la instal·lació de determinats parcs eòlics. Aixòés mentida. És perfectament compatible l’impulsde l’energia eòlica amb la presservació del pai-

satge, sempre i quan es faci bé, amb sentit comúi sensibilitat.

Quan viatgéssim per l’autopista o en trenaniríem veient els molins de vent, potser una cada quilòmetre? Sí, els veuríem allà, a tocar,però la seva disposició exacta s’ha d’estudiar.Penso, però, que els aerogeneradors marins sónel futur, perquè al mar fa més vent i s’eviten con-flictes amb la població. Holanda, Dinamarca, Ale-manya i altres països van per aquí. Tard o d’ho-ra haurem de plantejar-nos seriosament els parcseòlics marins, admetent que la plataforma conti-nental mediterrània és més complexa i dificulto-sa que la del Mar del Nord.

Hi hauria molins al corredor i també a lamar? Podria ser perfectament compatible. Pelque fa als aerogeneradors terrestres, si hi fa vent,s’hauria de prioritzar la seva localització en po-lígons industrials, àrees degradades o espais pe-

“Si la gent està mésinstruïda, el paisatge

està més protegit”TEXT: DANIEL BONAVENTURA FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ


«La UdG vavé, està benencarrilada»

– Quan era degà dela Facultat de Lletresde la UdG va lluitarper equilibrar més elcampus del BarriVell amb el de Mon-tilivi, que rebia mol-ta més inversió. S'haaconseguit? S'haaconseguit sobretot apartir del moment quesortosament la Facul-tat d'Educació ha pu-jat aquí dalt.– Vostè és un fermdefensor de les Hu-manitats, però unestudiant ha de teniren compte també sitrobarà feina. Què lirecomanaria? A unestudiant jo li recoma-naria que estudiésallò que realment liagrada. El tòpic queestudiant Humanitatsno trobarà feina ésaixò, un mite. El quepassa és que no espot quedar amb leshumanitats de sem-pre, ha d'entendreque viu en un món denoves tecnologies.Ha de sortir en aquestmón, no es pot espe-rar que el vinguin abuscar.– Creu que va bé laUdG? Va bé. La rec-tora Geli té un projec-te i penso que enaquest segon mandatl'acabarà aplicant. Enel conjunt del sistemauniversitari català, siun compara, i jo pucfer-ho, perquè emmoc constantmententre universitats ca-talanes i d'arreu, laUdG està ben enca-rrilada. Ara falta quela societat gironina il'economia gironinase la creguin més, hiapostin més; és unainversió de futur.

JOAN Nogué Catedràtic de Geografia Humana de la UdG i director de l’Observatori del Paisatge

Acaba de rebre un dels premis científics més importants d’Europa, el Jaume I, atorgat per la FundacióJaume I de València. El director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb seu a Olot, consideraque als catalans ens cal més autoestima perquè fem coses molt interessants i ben fetes, però mai noens ho acabem de creure. Joan Nogué es mostra orgullós del primer Mapa de Paisatges de Catalunya(vegin pàgina 10), que ens situa per primer cop al nivell de països com França o Anglaterra.

Entrevista


rifèrics urbans amb poc interès estètic. No nomésno es provoca cap mal afegit, sinó que s’apropala producció elèctrica al consum i es pot contri-buir a donar singularitat a entorns que no tenencap interès estètic ni identitari.

I per què, doncs, es tendeix a anar a les zo-nes rurals? Per què són molt més llamineres,són més barates de llogar, més fàcils. Es buscal’emplaçament òptim amb la mínima inversió, ésa dir les carenes, però jo defenso que el negoci–no oblidem que estem parlant d’un gran nego-ci– és també possible en d’altres emplaçamentsque no generen rebuig social ni impacte am-biental i paisatgístic negatiu.

El 2002 denunciava que a la Costa Brava esconstruïa cada dia un Camp Nou sencer, ambgraderia incloses. Això continua així? No,això ha baixat per la crisi i ja abans de la crisi ha-via minvat una mica.

I posava vostè com a exemple de despropò-sit la llicència de polígon industrial a la ban-da de muntanya del Pla de Poliger, entre SantJaume de Llierca i Castellfollit de la Roca. Noli van fer cas, no? No. Continuo pensant que vaser un error. L’accés a la Garrotxa per la nova au-tovia ha perdut en aquest sector un connectorbiològic i un horitzó i mirador fantàstics cap al’Alta Garrotxa. I el polígon segueix mig buit.

Amb tot el que ha passat en democràcia, algúpot pensar que amb Franco el paisatge era

millor? No, això de cap manera (riu). En aquellmoment l’anarquia era absoluta i el més espavi-lat construïa allà on volia. Ara tenim unes reglesdel joc, almenys sobre el paper. No sempre escompleixen, però la justícia, encara que lenta,acaba pescant qui es passa de llest.

Catalunya és cada cop més rica però cada copmés lletja, com deia l’arquitecte Ignacio Apa-ricio? Efectivament, en els darrers decennis Ca-talunya era cada com més rica, de nous rics, icada cop més lletja. Vull pensar que la situaciós’ha redreçat, almenys en part. Catalunya ha deser rica i no un país de nous rics, que és molt di-ferent, perquè si és un país de nous rics serà cadacop més lletja, però si és capaç d’enriquir-se es-sent sostenible i socialment solidària, el seu pai-satge serà cada cop més bonic.

El paisatge és un element important de laidentitat. Vostè ha escrit sobre el tema al lli-

bre Els nacionalismes i el territori, traduït alcastellà i l’any passat al xinès. El paisatge ésun element important de la identitat no nomésd’una nació, sinó també de les identitats territo-rials locals. Compte, però! No són divisions ad-ministratives, sinó entitats paisatgístiques, pai-satges amb caràcter. Com la Vall de Camprodon,o l’Empordanet-Baix Ter o les Alberes.

Els gironins ens podem mostrar orgullos delpaisatge? No sempre l’hem tractat com calia.

Com sorgeix un conflicte social paisatgístic?Molts conflictes territorials tenen a veure amb lapèrdua sobtada i no consensuada amb la pobla-ció local de la seva idiosincràcia paisatgística. Elsconflictes apareixen quan es donen processos detransformació accelerada d’un territori que nor-malment només beneficien a alguns. Quan la po-blació està molt instruïda en temes de paisatge,no ho accepta. Quan no hi ha aquesta cultura delterritori i del paisatge, moltes vegades ja no s’hiés a temps. Una de les tasques de l’Observatoriés posar a disposició dels ciutadans tota la infor-mació sobre els valors i la idiosincràcia de qual-sevol dels 135 paisatges que recull el Mapa quehem elaborat. Tot està penjat a la web.

Vostè ha fet gestió a la UdG. Escoltant-lo par-lar un es pregunta si s’ha plantejat fer mai elsalt a la política? No. Em sento més útil al paísfent la feina que faig.

Va canviar res el 2003 amb l’arribada del tri-

partit al govern de la Generalitat? Per exem-ple el pla director urbanístic del sistema costaner(PDUSC), la Llei del Paisatge, el Pla de Barris, l’ac-tivació dels plans territorials, els plans directorsurbanístics... tot aixó és va accelerar a partir del2003. Un dels criteris claus era parar com fos elcreixement en taca, facilitar el creixement cohe-sionat dels nuclis, no urbanitzacions dispersesque generen problemes de mobilitat, de conta-minació... Es podia haver fet un canvi encara mésambiciós, però és innegable que hi va haver uncanvi de rumb.

No deu viure en una urbanització, vostè? No(riu). Visc a Banyoles, a la ciutat compacte.

El mal és inherent al capitalisme? Si aquestsistema no està controlat, sí, efectivament. Si nohi ha els mecanismes de control que limitin laconcepció del territori com una mercaderia més,sí. Tenim exemples a tort i a dret de sistemes ca-

pitalistes intervinguts, regulats, que tenen pai-satges molt ben gestionats i ordenats.

Què opina del model turístic enllaunat depaïsos com els emirats àrabs? Artifici pur i dur,nova especulació, creació d’icones i nous mer-cats turístics per saturació dels antics, però aixòtard o d’hora petarà.

Al monestir de Sant Pere de Roda es volenadaptar uns espais per a ús hoteler. No conecel projecte, però em sembla que si aquestes co-ses es fan amb cura i s’equilibra una oferta hote-lera de qualitat amb una hostatgeria oberta al pú-blic en general i amb preus assequibles, no hoveig malament. Altra cosa seria que es volguésatraure un turisme elitista.

Pot posar algun exemple de bon desenvolu-pament turístic? Molt comtats anglesos i co-marques de la Provença francesa tenen petits ho-telets i fomenten un turisme de paisatge que creixmolt pausadament. No hi ha una obsessió per in-crementar el nombre de turistes anuals. S’aspirasimplement que les famílies que viuen del turis-me, que tenen un hotelet, una casa de turismerural, o una petita empresa de guies per visitar lacomarca, siguin sostenibles. La seva preocupa-ció és que les generacions futures puguin conti-nuar vivint d’aquest model. Hi ha nous valors vin-culats a productes autòctons, al vi, als productesmedicinals, a la gastronomia, i hi ha un turismeeuropeu de classe mitja i alta que busca això pre-cisament. El nostre problema ha estat confondreel negoci immobiliari amb el negoci turístic. I hopagarem car.

Hi ha llocs, però, on la construcció a discre-ció no els ha anat pas malament, com NovaYork o les metròpolis emergents xineses. Sóncasos diferents. Nova York és efectivament unagran metròpoli que ha crecut en alçada dins elmateix nucli urbà i que ha generat al llarg de mésd’un segle un paisatge urbà i un skyline molt in-teressant. El cas xinès és diferent. En molts llocsel creixement desorbitat i continu de població ur-bana i construcció està provocant uns problemessocials gravíssims, l’anorreament en quatre diesde barris populars on la gent vivia tranquil·la desde feia segles, migracions forçades... en definiti-va, pèrdua de qualitat de vida. El model xinès en-lluerna excessivament alguns compatriotes.

A propòsit del premi Jaume I, proposava vos-tè la creació d’organismes supramunicipalsque regulessin la concessió de llicències... Joproposava, simplement, que els mecanismes decontrol urbanístic que ja existeixen s’apliquinamb rigor, per exemple les comissions territorialsd’urbanisme, i a més, que s’impulsi la cultura delplanejament conjunt, a través de plans directorssupramunicipals, que ja n’hi ha alguns. França ésun bon exemple. Això vol dir que tres municipises poden posar d’acord per tenir una sola pisci-na i un sol pavelló. Els seus ciutadans en gaudi-ran igualment i els consistoris s’estalviaran dinersi molts mals de cap de cares al futur.

Les vegueries seran útils segons el seu puntde vista? Jo no vincularia les vegueries amb elpaisatge. El paisatge és un tema que afecta totesles administracions, i a tota la ciutadania. Ara bé,estic d’acord amb el mapa que ha sortit de les setvegueries. Tenen sentit, no s’hi hauria de donartantes voltes, és urgent. De fet, els plans territo-rials parcials ja fa anys que s’hi adapten.

El diputat Jordi Xuclà ha dit que un Obser-vatori és propi de societats benestants quese’l poden permetre. Pateix per la retallada?Ja hem tingut retallada pressupostària, i molt con-siderable, però com que el pressupost era tanminso, ja estàvem acostumats a espavilar-nos. Ditaixò, vull deixar clar que el paisatge –i l’’Obser-vatori– és un projecte de país. Si volem ser unasocietat més culta i rica, ens distingirem per ele-ments propis d’una societat culta i rica, com untractament del paisatge amb cara i ulls. El dipu-tat Xuclà, que ens coneix bé, té raó.

Qui aporta recursos a l’Observatori del Pai-satge de Catalunya? La Generalitat, que és quin’aporta més, l’Ajuntament d’Olot, la Diputacióde Girona, la Diputació de Barcelona i l’Obra So-cial de Caixa Catalunya. El Consell Rector, però,el formen també les universitats, els col·legis pro-fessionals, agents socials i culturals molt diver-sos.

“Hi ha qui, de

maneraperversa,culpa la

defensa delpaisatged’haver

impedit lacreació de

determinatsparcs eòlics

“Catalunya hade ser rica i

no un país denous rics, que

és moltdiferent. Si

Catalunya ésun país de

nous rics seràcada copmés lletja,però si és

capaçd’enriquir-se

essentsostenible isocialmentsolidària, el

seu paisatgeserà cada

vegada mésbonic.

“El nostreproblemaha estat

confondreel negoci

immobiliariamb el negoci

turístic. I hopagarem car.

“

“

“

Un empordanès coneixles virtuts del seu pai-satge, sap que té un

gran tresor. Musa de pintors, escriptors icuiners, l’ampla esplanada creuada per ren-gles de xiprers i batuda pel vent és un delssímbols de la Mediterrània. Però, i el gironí deciutat? Té paisatge el gironí dels quatre rius? Doncs sí. El Pla de Girona és un dels 135 pai-satges que acaben de quedar minuciosamentdescrits i registrats gràcies a un laboriós tre-ball de recerca de l’Observatori del Paisatgede Catalunya. Aquest treball ha donat lloc a

l’e-dició del

primer Mapadels Paisatges de

Catalunya (www.cat-paisatge.net).

Els paisatges descrits no escorresponen amb divisions adminis-

tratives o de qualsevol altra índole, per-què tenen entitat per si mateixos.

El director de l’Observatori del Paisatge,Joan Nogué, afirma que el paisatge és un ele-ment important de la identitat, no només dela identitat nacional, sinó també de la identi-tat territorial local.

CPNSULTA PÚBLICA I PARTICIPACIÓ Amb la voluntat de fer més propers els pai-satges a la població, aquests han estat deno-minats a partir del reconeixement popular méshabitual, després d'un intens procés de con-sulta pública i de participació ciutadana. Cadapaisatge, doncs, ha estat batejat amb un nomben arrelat entre la població i que pertany ala memòria col·lectiva.

Així, les referències literàries de Josep Plaals «aspres», al «terraprim» o a l’«Empordanet»han servit aquí per batejar els corresponentspaisatges. Alguns paisatges han donat lloc a

for-mes ben

capricioses,com el Paisatge Flu-

vial del Segre, allargassati estret com el curs del riu.

l’Estany de Banyoles no és a par-tir d’ara només un llac, sinó també un

dels 135 paisatges catalans. I la Costa Bra-va dóna nom a un paisatge, però que no escorrespon amb la denominació turística, sinóque és molt més reduït, limitat a l’estricte zonade penyasegats que es desplomen entre ro-ques en vertical fins tocar l’aigua.

Joan Nogué afirma que tots els paisatgessón rellevants perquè constitueixen peces te-rritorials bàsiques on aplicar polítiques de pai-satge concretes, tenint en compte el seu ca-ràcter. A més a més, el mapa dels paisatges deCatalunya compleix una important funció pe-dagògica sobre quins són els paisatges de Ca-talunya, les seves amenaces i la importànciadels seus valors naturals, culturals, socials, pro-ductius, simbòlics o identitaris.

El mapa fa palesa la gran diversitat i rique-sa de paisatges de Catalunya, de les més ele-vades del continent europeu. Amb aquestmapa es dóna, a més, el tret de sortida a unnou registre del nostre patrimoni natural. Si te-nim 150 anys de registres de temperatura, plu-viometria i vents a les estacions meteorològi-ques més veteranes, a partir d’ara també tin-drem un registres de l’evolució del paisatge,per tenir la fotografia del moment present i de-tectar els canvis, siguin per l’escalfament glo-bal o per altres motius. Els nostres descendentsheretaran, doncs, un instrument útil per co-nèixer en perspectiva l’evolució històrica delpropi paisatge.

10 DominicalDiumenge 14de març de 2009 Tots els paisatges

Si fa un segle i mig que tenim registres de temperatures i pluges a les estacions meteorològiques,a partir d’ara també tindrem registres dels nostres paisatges, per detectar-ne els canvis i l’evolució;

l’Observatori del Paisatge ha editat el primer Mapa dels Paisatges de Catalunya

TEXT: DANIEL BONAVENTURA

Fotos:Sobre aquesteslínies, el mapa ambtots els paisatges deCatalunya.1Una imatge caracte-rística del paisatgedel Cap de Creus.Foto: Aniol Resclo -sa.2L’estany de Banyo -les. Foto: MarcMartí.3L’Alta Garrotxa. Fo -to: Xavier Valeri.

1 32

Han passat més de vint anys, però l’esce-na descrita pel crític d’art J. Llop S. ambmotiu d’una exposició que Josep Perpi-

ñà (Girona, 1945) presentava llavors a la desa -pareguda –com tantes altres des d’aleshores–Galeria Fòrum de Girona, manté plena vigèn-cia: «Ocupa uno de los estudios de Perpiñà –enaquella època, l’artista també mantenia el tallerpatern, al cor del Barri Vell– una casa moder-na, en uno de los nuevos barrios de Gerona.Calles anchas, amplias avenidas. Estudio ati-borrado de material pictórico, con atisbos dedesorden. Dos mesas de dibujo y un par de ca-ba lletes. Y una silla pequeña, cómoda, que esla que utiliza el pintor. El ronroneo del aireacon dicionado pone sordina a la conversacionque mantenemos». I és que el refugi de Monti-li vi encara és exactament això: un lloc on Per-pi ñà es dedica a la pràctica pictòrica defugintels exabruptes contemporanis i fent de l’auto-a nàlisi i la reflexió retrospectiva un exercici quepren la forma de complex arxiu personal.

L’estudi semisubterrani d’aquest fill d’artista–el pare, Pere Perpiñà, va ser, segons LluísBosch Martí, un «impressionista, expressionis-ta i fauve gironí»– no sembla tant una factoriadedicada a generar objectes exportables, comun espai de recés on les obres d’art tornen perinterrogar el seu artífex sobre qüestions que te-nen a veure amb la seva mateixa existència:més de quaranta anys de feina, i entre dos i tresmil treballs de petit format perfectament docu-mentats, ens recorden l’aventura de tants altresartistes que han dedicat una part importantís-sima dels seus esforços a la construcció d’unarxiu que, al final, ha estat la seva obra més im-portant: Gerhard Richter, Dieter Roth, Vito Ac-conci, Christian Boltanski o, més proper a no-saltres, Francesc Abad, han demostrat abasta-ment que rere l’arxiu s’hi amaga una respon-sabilitat ètica amb el passat o, el que és el ma-teix, un deute amb el futur.

DOS PROCESSOS SIMULTANIS Amb tot, a Josep Perpiñà se’l reconeix per laparticularíssima atenció que ha dedicat, des delsseus mateixos orígens artístics, a la morfologiade la ciutat que el va veure néixer: el referent

–allò que la pintura clàssica anomenava «el mo-tiu»– per als seus quadres el va aprendre unavegada, ja fa molts anys i, des d’aleshores, s’hadedicat a interrogar-lo de manera incansable.L’excusa, l’element comú, el fil conductor, sónunes cases arrenglerades que ressegueixenl’Onyar. Que l’artista se centri en elles vol dir,com a mínim, dues coses. La primera, que veuen la seva estructura un lloc on explorar pro-blemes genuïnament pictòrics i, la segona, querecórrer sistemàticament a elles, a les cases del’Onyar, li estalvia haver de justificar-se en lanovetat, haver de reinventar l’excusa de la sevapintura, haver de ser, per dir-ho d’alguna ma-nera, original sempre i al preu que sigui.

Alliberat, per tant, del llast que suposa l’ori-ginalitat mal entesa, Perpiñà pot dedicar-se ple-nament a l’exploració de la forma i del color:una forma que flirteja amb la geometria regu-lar per contaminar-se, de manera volguda, ambl’organicitat del gest més abrandat i amb la vi-bració d’uns colors que, fidels a la filiació plàs-tica del nostre autor, sovint ratllen la cèlebredesmesura fauve. Justament per això, pel ca-ràcter eminentment formal de la seva visió ar-

tística, Perpiñà s’ha pogut desplegar en llocs in-sospitats: murals com el que va realitzar l’any1981 per a l’Ermita de la Mare de Déu de Grà-cia de Pineda de Mar –utilitzant la gaudinianatècnica del trencadís–, sorprenents revisions del’arbre –un dels seus altres grans grups temà-tics– entès com a planta però també com a con-cepte («les branques seques transformades enmà s’enlairen cercant quelcom... la relació ambtot el cosmos»), o, sense anar més lluny, l’ho-

menatge al Kaos presentat l’any 2006 a la seude la Fundació Valvi, aconsegueixen desem-bocar, malgrat les obvies diferències, en un únici insospitat autorretrat. Un autorretrat que, comassenyalava Eva Vàzquez a propòsit de l’artis-ta, «neix d’un territori vague entre la semblan-ça i el símbol, entre identitat i forma, entre seri imaginar-se»: aquest és, sense cap mena dedub te, el lloc inacotable on existeix tot l’art deJosep Perpiñà.

Noms i llocs del’art a Girona


Forma i colorA Josep Perpiñà se’l reconeix per haver dedicat una particular atenció a la morfologia de Girona

EudaldCampsCrític d’art

Establimentsantics


Amitjan del segle XIX, els pobles de Vi-lanna, Estanyol, Montfullà i, alguns nu-clis més, van escollir Bescanó com a ca-

pital principal. La localitat ja tenia l’any 1899més de 1.950 habitants, que vivien sobretot dela ramaderia i l’agricultura a les ribes del Ter,riu que s’havia de travessar amb barca, ja quenomés hi havia un pont transitable, a Anglès.En aquella època –diuen que des de l’any 1866–existia l’hostal Can Fandilla, regentat per la fa-mília Bonet. La filla de la casa, Maria Bonet iAlmar, es va casar amb Jaume Casademont iDomènech, fent-se càrrec tots dos del negociel 1899. La gent hi anava a menjar, a prendrel’aperitiu i a fer petar la xerrada. També s’hi feiaball els festius. El matrimoni va tenir un fill idues filles, i tots tres van treballar a la casa.

El fill, Pere Casademont i Bonet, es va casarl’any 1930 amb Teresa Perafita i Serra, i men-tre la dona portava el negoci, on s’hi havia afe-git una botiga de queviures, ell es dedicava ala matança del porc i va muntar un petit obra-dor d’eleboració d’embotits al costat mateix del’establiment. Aquests embotits, els venien tam-bé a la botiga. Anys més tard, el seu fill, JaumeCasademont i Perafita, va convertir el petit obra-dor original de 60 metres quadrats en una granfàbrica de més de 2.500 metres quadrats.

Durant la Guerra Civil ni l’hostal ni la botigano van tancar les portes, però durant la retira-da dels combatents republicans els van assal-tar la casa i se’n van emportar tot el que varentrobar, obligant-los així a començar de nou.

BOTIGA DE REGALS I COMPLEMENTS A la dècada de 1950, els dos fills de Pere Ca-sademont i Teresa Perafita, Jaume i Júlia, con-tinuaven amb el negoci dels queviures, però jahavien deixat l’hostal. A la casa també hi haviaamb ells la seva mare. Júlia Casademont es vacasar l’any 1962 amb Miquel Noguer i Auladell,que no va treballar mai a l’establiment, peròdonava un cop de mà sempre que podia, so-bre tot decorant l’aparador.

Va ser a partir de la dècada de 1960 quanBescanó va convertir-se en una població moltreconeguda del Gironès, en part perquè algu-nes famílies de Girona s’hi van traslladar. Tam-bé la instal·lació de la fàbrica Grober va ajudar

a la prosperitat econòmica de la localitat.Júlia Casademont i Miquel Noguer van tenir

quatre fills, (Miquel, Jaume, Pau i Júlia), i l’any1975 van destinar la meitat de la botiga de que-viures i a la venda d’objectes de regal. Alesho-res se’n va dir Casademont, queviures i regals,però a partir de 1980 es varen dedicar íntegra-ment als regals. A principi de 1988 la casa, queera de lloguer, va ser comprada per la familia.

A començament dels anys noranta començaa regentar la botiga Maria Gràcia Llagostera iRigau, casada amb un dels fills de Júlia Casa-demont i, al cap de poc temps, s’incorpora alnegoci la venda de roba. L’any 1997 hi entra atreballar Júlia Noguer i Casademont, que con-tiua també dins del negoci. Tant Maria GràciaLlagostera com Júlia Noguer tenen fills, peròencara són molt petits.

Regals JúliaBescanóEn l’actualitat és un establiment de venda de roba i objectes de

regal, però va començar essent un hostal i una botiga dequeviures, amb un petit obrador per a l’elaboració d’embotits

Història

Els inicis del’empresa vanser com a hostalque, més enda-vant, va afegir alnegoci una boti-ga de queviu-res. Durant laGuera Civil hovan perdrepràcticament toti, després, esvan quedar no-més amb la ven-da d’aliments.Posteriormenthan abandonattambé aquestaactivitat i hanmuntat una boti-ga de vendad’objectes deregal que, ambel temps, tambéha incorporatroba per a donai per a home.

Origen1899.FundadorsFamília Bonet.Propietariactual Júlia Casade-mont i Perafita.TreballadorsRègim familiar.ActivitatBotiga d’ojectesde regal i roba.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Sobre l’arròs a la valenciana, arròs a la pae-lla o, simplement, paella, es podria es-criure tot un tractat. Hi ha qui ho fet, si

més no pel que fa a les receptes –de LorenzoMillo a Josep Piera, passant per Franciso JoséSeijo, un gallec establert a Alacant–, que enshan meravellat amb la facúndia arrossera delsvalencians, indubtablement única al món. Toti que hem de dir, d’entrada, que hi ha paelles,paelletes i plats d’arròs –que no són més queaixò– també dits paella. M’afanyo a dir, però,que l’autèntica paella valenciana és, arreu, elRolls-Royce dels arrossos: els altres –inclososels risotti italians, ara tan de moda–, no arriben,sovint, a la categoria de Fiat 500. Tot i que n’hiha algun de memorable, val a dir-ho.

El plat més emblemàtic dels valencians des-perta passions polítiques i gastronòmiques, ésmotiu de polèmica sobre la seva identitat, ge-nuïnitat i hi ha qui s’ha preocupat de què hagiestat furtat. Si ho ha estat és, d’una banda, per-què és un plat extraordinari i enlluernador enla seva simplicitat (és la paella un plat barroc,com diu el tòpic?), i de l’altra, perquè, malgratque només els valencians en posseeixen el se-cret de la seva elaboració, del punt just i exac-te de cocció i d’aroma dels grans d’arròs –sen-se esclatar, amb socarrat al fons, plens del co-lor i el gust dels ingredients–, s’ha difós a tot elmón. Per cert, que el socarrat de l’arròs tambéagrada als iranians, que la consideren la partmés bona del seu «polo».

Caldria distingir, doncs, entre «paella valen-ciana» –l’autèntica– i totes les altres. Així, el quees fa a Catalunya, arreu, és una «paella catala-na», i el mateix podem dir de les Baelars –on,de fet, l’expressió «paella mallorquina» ja és usa-da algun cop–. Parlem, és clar, de territoris dela nostra àrea cultural. Fora d’aquesta, és unplat totalment manllevat, i potser caldria dir-nepaella espanyola, paella basca, paella andalu-sa –aquestes dues darreres denominacions, jaexisteixen, i s’han publicat en diversos llibres–.

UN PATÉ D’ARRÒSEl model de totes les paelles que es fan i es des-fan és el següent, segons la recepta estàndardque apareix a tots els receptaris del món. Se-gons un d’aquests, escollit a l’atzar (es ven, ac-tualment, a les llibreries i superfícies comercialsfranceses de més públic), La cuisine espagno-le, de Liliane Otal (Éditions Sudoest, 2001, Fran-ça), l’autèntica «Paella Valenciana» (o «Paëlla»,com se sol escriure a França) té els següents in-gredients: 400 grams d’arròs; 1/2 pollastre; 1/2conill; 4 llenques de magre de porc; 1 xoriço(sic); 1 ceba (sic); 1 pebrot vermell (pimentó,pebre, pebrera; recontrasic); 4 culleretes de co-lís de tomàquet (tomaca concentrada?); 2 gransd’all; oli; safrà; sal; pebre. No diem res –o poc–dels altres detalls de la recepta: com es cou cadaingredient, com s’hi afegeix el líquid, o el tempsde cocció. L’arròs emplastrat està garantit, perno dir, pràcticament, un paté d’arròs.

No direm res de la ceba –que qualsevol pae-ller o paellera sap que no es posa mai a la pae-lla, ja que estova, ablaneix–, però sí del xori-ço, que sol aparèixir com a ingredient essen-cial a totes les paelles del món. Del fet que Cán-

dido, gloriós cuiner segovià de l’època de l’in-victe Caudillo, en un famós llibre de cuina es-panyola que va ser el primer a ser traduït, hiinclogués aquest ingredient a fi de convertir lapaella en autènticament espanyola, a partir dellavors totes les paelles del món duen aquestingredient tan espanyol com els toros. Podrí-em dir, doncs, que les paelles del món no han

fet la transició política, no s’han democratitzat.Però més que transició, caldria una ruptura

per llevar-ne els ingredients diversos que hi po-sen als receptaris –de França, d’Anglaterra, d’A-lemanya, d’Espanya, de Catalunya– i no els vullenganyar: xoriço, salsitxes fumades, paprika,ceba, olives, julivert i altres herbes. Si és queestem parlant de paella valenciana, és clar.

Paella amb

xoriçoGastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

L’arròs negre tradicional o l’arròs a lacassola és indubtable que s’ha creuatamb l’arròs a la valenciana i n’ha resul-

tat una mena de popularísisma «paella».Aquesta «paella catalana», que és la correnta Catalunya, es diferencia de la valencianapel color –groc a València, marró a Catalun-ya–, els ingredients, la tècnica d’elaboració–un sofregit complet la catalana, un brou lavalenciana– i, finalment, la sequedat delsgrans d’arròs i el socarrat, absent de la pae-lla catalana.

ElaboracióPoseu una cassola catalana al foc amb uncul d’oli. Sofregiu-hi la ceba tallada ben finai el pebrot (si n’hi poseu) tallat a petits daus(o escaliveu-lo i reserveu-lo per decorar); hiafegiu els alls picats, i de seguida que siguin

rossos, el julivert. Quan sigui d’un color fosc,però no cremat, hi afegiu el tomàquet pelat,sense llavors i picat. Ho deixeu coure comuna confitura: per fer aquest sofregit nece-

siteu ben bé una mitja hora.– Tireu-hi la sèpia, la resta de peix o marisci les carns o menuts, tot prèviament salat isofregit; hi fareu donar uns tombs.– Tireu-hi l’arròs, remenant-ho a foc alt. Homulleu amb el brou o l’aigua bullent, procu-rant que no deixi de bullir mantenint el foc ro-ent uns 8 minuts per seguidament, anar-lobaixant.– Feu-ho coure uns 12 o 15 minuts ben jus-tos (depèn de l’arròs i de l’aigua).– No us oblideu del safrà i la sal i, fins i tot,d’una picada d’all i julivert; a vegades pot in-cloure fetge o sang.

NotesHi ha qui deixa reposar una mica l’arròs, peròmirant que no es covi. També es pot acabarla cocció al forn.

Paella catalanaLa recepta

La paella valenciana és el Rolls-Royce dels arrossos, i no té res aveure amb el plat que es presenta en tants receptaris d’arreu

Ingredients

� Costelló deporc, menuts ipuntes de pollas-tre. � Sépia o bécalamars.� Escamarlans.� Gambes.� Musclos. � 400 grams d’a-rròs (o 4 tasses).� Una ceba.

� Un pebrot(opcional).� 2 o 3 alls. � Julivert.� 3 tomàquets.� Un grapat depèsols (o bé car-xofes).� Oli.� Sal.� Safrà (opcio-nal).� Aigua o brou depeix.

No em cansaré de repetir que els vins rosats tenen el seu moment òp-tim de consum just quan els cellers que els elaboren els posen a la

venda. Passats uns mesos perden el seu encant, tant de color com d’a-romes primaris, propis dels raïms amb què han estat elaborats. Amb elcoupage de les varietats Cabernet Sauvignon i Merlot conreades a la fin-ca Raimat, a la província de Lleida, dins de la DO Costers del Segre –declima continental–, el vi resultant és molt aromàtic, fi, sec i amb una aci-desa molt agradable. Color maduixa acabada de collir. Com diu el seunom, aroma afruitada de maduixa silvestre madura i notes de grosse-

lles. Porta elrecord d’undia de pri-mavera pas-sejant pelbosc. Reco-manem de-gustar-lofresc, amb

plats freds, pastes, arrossos i peix blau. Bon mari-datge amb tronc de salmó fresc a la papillotte. Preuaproximat: 6 euros.

El celler elaborador: Raimat S.A., pioners en la pro-ducció de vins amb ceps foranis ben aclimatats, per-tany al grup Codorniu. Elaboren vins de molt bonaqualitat i espumosos classificats com a «v.e.q.e.r.d»pel mètode tradicional. Celler exemplar que mereixuna visita. Per a més informació: www.raimat.com


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès(amb lacol·laboracióde l’alumnaGisela Solà)

Col·leccionisme

Durant els dos últims anys,la ciutat de Girona ha es-tat recordant a través de

nombrosos actes el bicentena-ri de la Guerra del Francès, du-rant la qual va ser assetjada perles tropes invasores. Enguany,a més, es podria commemorarun altre bicentenari, tot i quede menor importància i que hapassat gairebé desapercebut, elde la mort del cap dels defensors de Girona, elgeneral Mariano Álvarez de Castro, que va ex-pirar al castell de Sant Ferran de Figueres el 22de gener de 1810.

La Societat Filtèlica Gironina (Sofigi), sempreatenta als fets històrics, ha volgut recordar l’e-femèride encarregant a la Direcció General deCorreus un segell personalitzat, de curta tiradaperò de curs legal, que mostra el bust d’Álvarezde Castro. Tant el mateix facial com la il·lustra-ció que acompanya la targeta al·lusiva han es-tat dissenyats pel president de Sofigi, Antoni Ji-ménez Maqueda, que ha rebut el suport de l’an-terior mandatari i actual president d’honor de lasocietat, el doctor Julià Maroto, en forma d’undocumentat article que ha aparegut al darrer nú-mero del butlletí dels filatelistes gironins.

Maroto ofereix alguns apunts biogràfics delgeneral Álvarez de Castro, nascut a Granada el8 de setembre del 1749. Després de diversosdestins, va participar en el Setge de Gibraltar, la

Guerra del Rosselló i la Guerra de les Taronges.L’any 1808 va ser nomenat Governador militardel Castell de Montjuïc de Barcelona, negant-se a rendir la fortalesa a les tropes na poleòni-ques establertes a la ciutat. Finalment va rendirla plaça complint ordres del capità gene ral deCatalunya, però va desertar i es va afegir a lestropes que lluitaven contra els francesos.

El 30 de gener de 1809, el general Álvarez deCastro és nomenat Governador de la plaça deGirona, amb la missió de reorganitzar la defen-sa de la ciutat, que ja havia patit dos setges perpart dels invasors, i que totes dues vegades vanser rebutjats. El maig de 1809 s’inicia el tercer idefinitiu assalt a càrrec de 18.000 homes sota elcomandament del mariscal Saint-Cyr. Una ciu-tat en ruïnes, famolenca i atacada per les ma-lalties, va veure com el brigadier Julián de Bo-lívar havia d’assumir el comandament per lagreu malaltia del governador, i després de setmesos de resistència, es veia obigat a capitular.

Álvarez de Castro

L’emissió ha coincidit amb el bicentenari de la mort del general

té segell

XavierRomero

Era punta de clar i ja feia estona que vol-tava amunt i avall procurant que tot fun-

cionés com estava previst. Quedaven mol-tes hores de viatge i no hi havia d’haver pro-blemes. Aquella gent marxaven amb la il·lu-sió del devot que busca una llum d’espe-rança.

Josep Maria Carbó Cuscó va néixer el 1884a la localitat penedesenca de Torrelles deFoix, que en aquells moments tenia uns dosmilers d’habitants i que, com bona part dela zona, es dedicava principalment a la pro-ducció vitivinícola. Carbó, en canvi, va se-guir el camí de l’església. De ben jove va in-gressar al seminari de Barcelona i, desprésde fer els vots per convertir-se en sacerdot,es va quedar en aquell centre educatiu perfer-hi de docent. Aquest prevere va donarclasses entre el 1908 i el 1926. Aleshores,quan tenia 42 anys, va aconseguir una ca-nongia a la Catedral de Girona.

Una vegada instal·lat a la ciutat, Josep Ma-ria Carbó Cuscó va començar a desenvolu-par una intensa activitat fruit del seu nou càrrec. Així, per exemple, va ser el consilia-ri dio ce sà encarregat de col·laborar amb lasecció femenina d’Acció Catòlica de Girona,molt activa durant els anys de la dictadurade Primo de Rivera i la Segona República.

Paral·lelament va promoure la devoció dela Verge de Lourdes i va organitzar nom-brosos pelegrinatges a l’indret on la Mare deDéu s’havia aparegut a la Bernadeta. A més,va traduir Lourdes, catecismo viviente, escritpel teòleg francès Eugène Dupléssy i va pu-blicar un text propi en català que portavaper títol La Immaculada i Bernardeta. Du-rant la seva etapa de professor del seminaribarceloní també havia redactat una Síntesisde historia de las religiones i Florilegio depensamiento para educar el espíritu.

L’esclat de la Guerra Civil va obligar JosepMaria Carbó Cuscó a deixar Girona i les se-ves obligacions. Per salvar la vida, primer esva amagar a Sant Hilari Sacalm i, més enda-vant, a Parlavà. El 1938, quan ja començavaa ser clar que els col-pistes de Franco acon-seguirien la victòria, vatornar a Girona, i unavegada acabada laguerra, va reprendreles seves ocupacionsreligioses arribant a ar-xipreste i prefecte delsestudis del Seminari gi-roní.

Josep Maria CarbóCuscó va morir el fe-brer de 1951, als 67anys. El canonge Xa-vier Cochs Roig va serpromogut a la dignitatd’arxiprest el mes d’oc-tubre següent.

Josep MariaCuscóCarbó

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

Raimat Rosado Frutal2009

Tendències


1Jaqueta,Lasserre2Samarreta,Freddy.3Rellotge,EmporioArmani.4Pantalons,Mango5Armilla,Why Not?6Sabatilles esportives,Vans.7Braçalets,Mango.8Botins ambcunya,Mango.9Braçalet Vintage,Fossil.10Vestit,Guitare

Blanc o negre?

1

2

3

5

4

8

9 10

6

7

Aposta pels extrems, combina una americana blanca amb un «total look» negre, o unessandàlies negres amb un vestit estiuenc de color blanc. Recorda: els oposats s’atrauen

TEXT: ANA RODRÍGUEZ

Pot caure méso menyssimpàtica,

però s’ha de reco-nèixer que la sagadedicada a FreddyKrueger, tot i quees va allargar finsa l’exasperació, vamar car tota unaera del cinema deterror. La veritat ésque sense el psi-còpata de caracremada el gènereno hauria tingutl’apuntalament co-mercial de què vagaudir durant els80 i que va per-metre que cineas-tes com John Car-penter, Larry Co-hen o el mateixWes Craven conti-nuessin treballantamb un cert bene-plàcit dels estudis.

Vista ara, Pesa-dilla en Elm Streetté més encant quegràcia, és a dir,que és més l’en-giny amb què re-sol les limitacionspressupostàries ila seva força ico-nogràfica que nola seva habilitatreal per explicaruna història que,tot s’ha de dir, po-dria haver donat molt més de si. Després dela seva presumpta mort cinematogràfica enirrisori 3D, hi ha hagut fins a dos intents deressucitar el personatge: un, La nueva pesa-dilla de Wes Craven, era un exercici de mas-turbació creativa que feia més riure que por;l’altre, Freddy contra Jason, sense estar mala-ment del tot no afavoria massa seqüeles. Pertant, s’ha imposat la cultura del remake i, comno podia ser d’altra manera, aquest ve apa-drinat per Michael Bay, ànima refundadora detotes i cadascuna de les sagues terrorífiquesdels anys 70 i 80.

La nova versió de Pesadilla en Elm Street fo-tocopia l’argument de l’original. Una jove ano-menada Nancy comença a tenir uns malsonsprotagonitzats per un individu amb barrets iurpes, l’entranyable Freddy, que va ser el fruitde la violació d’una monja per part del cen-tenar de psicòpates d’una institució mental.

Resulta que Freddy té el poder de matar lagent mentre somia i els amics de Nancy co-mencen a caure com mosques. Per tant, la pro-tagonista, tot i la incredulitat general, s’hauràd’afanyar a descobrir la manera de derrotarFreddy en el seu propi terreny si vol sobre-viure per explicar-ho.

La principal novetat de Pesadilla en ElmStreet és la tipologia de Freddy Krueger, mésombrívol i menys bromista, segurament per-què l’actor que l’interpreta, Jackie Earle Ha-ley, és força més seriós que Robert Englund.La resta d’aportacions ja només dependran delrealitzador Samuel Bayer, format en la direc-ció de videoclips i amic, només cal veure eltràiler, de tot tipus de trucatges i efectismes vi-suals. El repartiment també compta amb Ro-oney Mara, Kyle Gallner, Katie Cassidy, Tho-mas Dekker, Kellan Lutz, Judith Hoag, Con-nie Britton i Clancy Brown.

El retorn de

FreddyMichael Bay apadrina la nova versió de «Pesadilla en Elm

Street», que fotocopia l’argument original i que fa mésombrívol el personatge que havia interpretat Robert Englund

TEXT: PEP PRIETO

Cinema

16 DominicalDiumenge 14 de març de 2010

ESPAIBOWLING - ESPAIAVENTURA ttanca definitivament el diumenge 7 de marçBUSQUEM LOCALS / SOCIS per continuar la nostra activitat a Girona

Tel. 699 30 43 98 [email protected]

Blindado

Director: Nimród Antal.Intèrprets: Matt Dillon, Co-lumbus Short, Jean Reno.Distribuïdora: Sony.Durada: 90 minuts.Una petita joia de la sèrie Bactual que, a partir d’unespremisses pròpies del wes-tern (l’assalt al furgó és per-fectament equiparable ald’una diligència), cons-

trueix una història de lleialtats i aspiracions clas-sistes que atrapa l’espectador des de la primeraseqüència. El més sorprenent és que Antal expli-ca en 90 minuts pelats el que altres cineastess’entossudeixen a emfatitzar i allargar fins a l’e-xasperació. El repartiment, esplèndid, inclou Ske-et Ulrich, Laurence Fishburne i Amaury Nolasco,el Fernando Sucre de la sèrie Prison Break. P. P.

The Boondock Saints II

Director: Troy Duffy.Intèrprets: Sean Patrick.Flannery, Norman Reedus.Distribuïdora: Sony.Durada: 87 minuts.Seqüela d’un film de cultede fa uns anys sobre dosgermans d’origen irlandèsque es dediquen a fer el bé(a la seva peculiar manera)en el submón de les màfies

de Boston. La cinta repeteix l’esquema de l’origi-nal: tocs d’humor i explosions de violència combi-nats amb uns diàlegs pretesament enginyosos quesonen més a Tarantino del que el seu guionistadeu reconèixer. Amb tot, és un producte amb unsmínims de dignitat, entretingut i, a estones, fins i totdivertit. Per veure amb unes cerveses. P. P.

Un lugar donde quedarse

Director: Sam Mendes.Intèrprets: John Krasinski,Maya Rudolph.Distribuïdora: Universal.Durada: 98 minuts.Una parella que està a puntde tenir el seu primer fill ini-cia un viatge per les dife-rents zones del país onviuen amics i familiars perdecidir quin és el millor lloc

per criar-lo. Una història entre iniciàtica i romànti-ca, entre amarga i humorística, que el directord’American Beauty resol amb una singular con-tenció dramàtica i ajudat, en gran mesura, per lasolvència de tots els intèrprets. Segurament pocsdirectors actuals aconseguirien treure tant partitd’un guió tan senzill. P.P.

Pluja de mandonguilles

Director: P. Lord, C. Miller.Intèrprets: Bill Hader, Bru-ce Campbell, Mr. T.Distribuïdora: Sony.Durada: 90 minuts.Una autèntica delícia ani-mada d’esperit pulp i plenade troballes visuals que apartir dels cànons més re-currents del gènere (els pe-rills de la cobdícia, la relació

entre pares i fills) traça una magnífica paràbolaso bre la vida en comunitat. Els directors l’encertenen plantejar-la com una pel·lícula de catàstrofesamb fugues ocasionals a la ciència-ficció dels 50,i això provoca una successió de gags hilarantsque agradaran a avis i a néts. Tot un mèrit que finsara només semblava exclusiu de Pixar. P.P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � Hijo de laluz y de la som-bra Joan ManuelSerrat 2 � Las conse-cuencias Bun -bury 3 = X Aniversa -rium Estopa 4 � Soldier oflove Sade 5 � ParaísoExpress Alejan -dro Sanz

REGNE UNIT

1 � Lights EllieGoulding 2 � The fameLady Gaga3 = The elementof freedom AliciaKeys 4 � Glee. Themusic Diversos5 � Lungs Flo -rence and TheMachine

ESTATSUNITS

1 = Soldier oflove Sade 2 = Need younow Lady Ante -bellum 3 � AmericanVI: Ain’t no gra -ve Johnny Cash 4 � The E.N.D.The Black EyedPeas 5 � The fameLady Gaga

VISCOTARDOR

Matalàs HR + ViscoelàsticaTeixit StretchTeixit 3D a la platabandaMida: 80 x 190

L’ART DEL DESCANS

C/ Rutlla, 11 · Tel./Fax 972 20 34 2317002 GIRONA

C/ Maluquer Salvador, 3 · Tel. 972 22 33 4317002 GIRONA

Pl. Rector Ferrer, 4 · Tel. 972 26 20 9817800 OLOT

El grup Marlango abandona lafoscor i abraça la llum i l’op-timisme en el seu quart disc

d’estudi, Life in the treehouse, untreball en el qual la formació lide-rada per Leonor Watling ofereix«un lloc per desconnectar de la re-alitat i veure les coses amb certadistància». «Representa el que vo-lem ser de grans: tenir una casa enun arbre, veure la vida des d’unaaltra banda i tenir temps per poderjugar», explica Watling sobre un àl-bum que el pianista Alejandro Pe-layo defineix com «la nova pola-roid del grup». «Aquest disc contéel resum d’una part de la nostravida, tant d’àmbit musical com per-sonal; funciona com un diari de lescoses que ens han passat i de lescoses que ens agradaria que enspassessin», detalla el músic.

L’obertura cap a composicionsmés amables és la nota que defi-neix Life in the treehouse, un àlbumen el qual Marlango plasma «elcamí recorregut des de la melan-colia cap a l’alegria», segons apun-ta Pelayo. «El més important és elque opini l’oient», remata Watling,actriu d’èxit en pel·lícules com Ha-ble con ella.

Després de sis anys de carrera,el conjunt madrilenya ha sabut po-lir el seu so fins arribar a Life in thetreehouse, un compendi d’onzecançons que Pelayo defineix com «més senzi-lles i netes des del punt de vista estructural iharmònic». Aquesta recerca de melodies «mésrodones» ha suposat «un repte» per als compo-nents del grup. «El silenci és tan important comun baix, un piano o una guitarra, i s’agraeix queles cançons tinguin l’espai necessari per respi-rar», resumeix Alejandro Pelayo.

Arribada al seu quart enregistrament disco-gràfic, la formació destil·la «més lleugeresa enels temes respecte als discos anteriors», tal comdescriu el trompetista Oscar Ybarra. «Hi ha méscomoditat, perquè et coneixes, però també ettornes més exigent, perquè no pots repetir-te»,postil·la Leonor Watling.

The long fall, Thank someone tonight, Playboy play o White noise són algunes de les pe-ces registrades en un àlbum que compta amb

la col·laboració de diversos artistes, entre ellsRufus Wainwright, Jorge Drexler o el duo Pe-reza. «Tenim la sort de poder presumir del ta-lent i la generositat dels nostres amics, que s’a-costen a la música des del mateix prisma quenosaltres: donar-li a la cançó el que la cançónecessita», proclama Pelayo.

Lluny de menysprear l’etiqueta de «el grup deLeonor Watling», l’actitud de Marlango desprènconformitat amb aquesta denominació: «Per béo per mal, som el grup de Leonor, i si no ensho diguessin ho diríem nosaltres», diu Pelayo.

Des que el trio va arrencar la seva activitat,el 2004, els seus membres han repetit com unmantra que el seu «objectiu» no és «vendre dis-cos», sinó «publicar-los». «Si ens preocupessinles vendes seria un patir constant, perquè arano ven ningú», aclareix Watling entre rialles.

en un arbreLa casa

El grup Marlango, liderat per l’actriu Leonor Watling i ambAlejandro Pelayo i Óscar Ybarra, abandona la foscor i es passa

a l’optimisme en el seu quart disc, «Life in the treehouse»

Novetats

Lila Downs

La música és per a la cantant mexicana LilaDowns un mètode terapèutic per treure els seus«dimonis, l’odi i el dolor» en moments difícils i liofereix la possibilitat de posar el seu granet desorra per canviar la societat, segons assegura.De mare mexicana i pare nord-americà, Downs,que acaba de publicar el seu primer disc en di-recte –Lila Downs y La Misteriosa Live Paris–, esmostra convençuda que «si pots cantar-ho, par-lar de la justícia i treure tota la frustració, potstambé créixer i deixar endarrere» vivències.

Massive Attack: «Heligoland»Massive Attack acaba de publicar Heligoland,el seu cinquè disc d’estudi, per al qual s’han en-voltat d’amics que han prestat les seves veus:Damon Albarn, Hope Sandoval, Mar tina Topley-Bird, Guy Garvey i Tunde Adebimpe... Al costatde Robert Del Naja, que s’ha encarregat del dis-seny de l’àlbum, i Grant Marshall, membres fun-dadors de Massive Attack, també hi intervé elcol·laborador habitual del grup, Horace Andy.

Josh Rouse: «El turista»

El cantant Josh Rouse va néixer a Nebraska peròfa cinc anys que viu a València, on ha creat elseu vuitè disc, El turista, un treball que ell mateixdefineix com «una música tranquil·la per escol-tar sense pressa; són cançons perfectes per alsdiumenges de ressaca», explica. El turista és unàlbum que fa viatjar i transporta però amb unapresència constant de «ritme» donat per tocs demúsica espanyola, cubana, tons africans i jazz,i també «tocs cinematogràfics», segons Rouse.

Blaze Bayley: «Promise...»L’excantant d’Iron Maiden Blaze Bayley ressor-geix d’«uns temps foscos» per liderar la sevabanda homònima a Promise and terror, un discque gravita entre «l’esperança d’una vida millor»i «la por de deixar enrere tot el conegut». «Estracta de la promesa d’un futur que desitges, quesents que et completaria com a persona, i del te-rror d’abandonar tota certesa que hagis cons-truït en la teva vida», explica qui va ser membredels mítics Iron Maiden entre 1994 i 1999.

TEXT: JULIO SORIA FOTOGRAFIA: FERNANDO ALVARADO/EFE

14 de març de 2010

La novetatEspai i pragmatismeLa Fiat Dobló es renova peroferir més espai per alspassatgers i la càrrega

La presentacióBaix consumEl Volkswagen Passat Bluemotionnomés necessita 4,4 litres de carburant per quilòmetre

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Disseny: Joan Montaner.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

BMW X3 2.0 D negre58.000 km. 150cv.Clima, abs, ebd, 8 airbags,estreps laterals, control de creuer, 5 places, interior gris, garantia 1 any BMW, canvi manual.Matriculació 10/2006

Preu: 24.500€

HONDA CRV2.0 D platejat

40.000 km. 150cv.Clima dual, abs, ebd, 4 portes, pell, xenó, GPS, 5 places, interior negre,

garantia 32 mesos oficial, canvi automàtic.

Matriculació 8/2007

Preu: 25.500€

Polígon Torre Mirona, Salt - Girona – Tel. 972 23 53 26 - Fax 972 24 32 56www.auto-sport4x4.com

Diari de Girona

Es renova l’urbàmés atrevit

EL COMPACTE SUZUKI SX4, QUES’OFEREIX AMB TRACCIÓ INTEGRAL,S’ACTUALITZA AMB ALGUNSDETALLS ESTÈTICS I UNA GAMMAMÉS ÀMPLIA DE MOTORITZACIONS

L’INTERIOR. Nova decoració i materials. A l’interiordel vehicle és on es troben les principals novetats enmatèria de disseny del nou Suzuki SX4. A part d’unsmaterials de més qualitat i més ben encaixats, hi des-taca la nova instrumentació, més llegible; el nou ordi-nador de viatge i la nova imatge dels commanda-ments del climatitzador automàtic.

Motor


Des de fa un grapat d’anys, els SUV de gran en-vergadura s’han anat assentant al nostre mer-cat fins a formar una part molt important delscotxes que avui circulen pels nostres carrers.Tot i això, són ben pocs els que surten de l’as-

falt i d’altres circulen majoritàriament dins de nuclis ur-bans. Per aquells clients que necessiten un vehicle permoure’s a la ciutat i, de tant en tant, endinssar-se en pe-tites aventures sobre terra o fang, trobaran en aquestSuzuki SX4 una bona alternativa a models més grans,cars i complicats de conduir entre carrers.

A partir del mes d’abril, es comercialitzarà una novaversió d’aquest polivalent vehicle, un model que s’incloudins del segment dels denominats SUV crossover. Lesseves mides contingudes i la seva bona manejabilitat elconverteixen en un bon aliat per al dia a dia; el seu com-portament dinàmic el fa perfectament hàbil per a tra-jectes llargs per carretera i les versions amb tracció in-tegral poden rodar per tota mena de superfícies sensecomprometre els ocupants.

Disseny actualitzatEl Suzuki SX4 que arribarà aquest 2010 rep unes quan-tes modificacions estètiques, especialment a l'interiorde l'habitacle. A l’exterior, els principals canvis se cen-tren en el frontal. El para-xocs davanter és completa-ment nou, les llums antiboira estan ubicades d'una for-ma més eficient i l'exclusiva graella davantera li dóna

un aspecte més modern i actual. Els canvis estètics escompleten amb unes noves llandes que, unides als nousprotectors davanters i del darrere, fan més atractiva lalínia lateral del vehicle, conferint-li un aspecte més di-nàmic.

L'interior, per la seva banda, incorpora moltes millo-res. Destacables són les que es refereixen a la qualitatdels materials utilitzats, el seu muntatge i la seva ergo-nomia dins de l'habitacle, amb una instrumentació denou disseny, molt més clara i llegible, que inclou un com-plet ordinador de viatge amb més informació per al con-ductor. El restyling interior del SX4 afecta, sobretot, altauler de control. Els comandaments del climatitzadorautomàtic són de nova factura i les versions més equi-pades –denomindes GLX- munten un altaveu en la partsuperior del tauler de control, millorant considerable-ment l'acústica del vehicle. A més, la versió 2.0 D GLXinclou de sèrie el Cruise Control. Els canvis del nou SX4es completen amb la regulació d’altura dels fars i la re-troil·luminació dels comandaments del volant, molt pràc-tic quan se circula a la nit.

El nou SX4 està disponible en nous colors, que escombinen amb una selecció de tapisseries més mo-dernes i acords a la nova estètica del cotxe.

Més opcions mecàniquesMecànicament, el nou SX4 amplia la seva oferta de mo-tors amb la incorporació d'un potent 2.0 DDiS de 135

CV que, com la resta de la gamma (a excepció del 1.6gasolina), compleix amb l'estricta normativa Euro 5. Lagamma de gasoil es completa amb una versió 1.6 DDiSde 90 CV.

Respecte a les versions de benzina, aquesta es re-dueix a una única variant, el 1.6i VVT de 120 CV, enca-ra que se li han fet algunes modificacions per millorar laseva resposta. Aquest nou motor es pot adquirir ambdos sistemes de tracció, 1.6i VVT 2WD i 1.6i VVT 4WD.A més, la versió amb tracció 2WD pot equipar el canviautomàtic de 4 velocitats. El consum mitjà és de 6,2 l/100km per a la primera versió i de 6,5 l/100 km per a la ver-sió 4X4.

Respecte als motors dièsel, el Suzuki disposa del jaconegut 1.6 DDiS 2WD de 90 CV i un nou motor 2.0DDiS 4WD de 135 CV. El motor 1.6 té un consum mit-jà de 4,9 l/100 km, mentre que el model 4X4 es quedaen uns ajustats 5,5 l/100 km.

Els preus comencen en 14.000 eurosEls preus de les versions gasolina van des dels13.995 euros del model 1.6 GL 4x2 fins als 17.995€ del model 1.6 GLX 4x4, depenent del sistemade tracció i l'equipament escollits. Per a lesdues versions dièsel, els preus varien dels15.995 euros de la versió 1.6 GL 4x2 finsals 20.195 euros de la versió més po-tent i luxosa, el 2.0 GLX 4x4. DdG

Diari de Girona

.

Renault Clio 1.4. 5 portes. CC. Any 92 1.200 €Peugeot 206 XRD. AA. DA. CC. Any 99 3.300 €Renault Megane 1.5 DCI 85. AA. DA. CC. ABS. Any 05 8.500 €Fiat Panda 4x4 Any 92 2.800 €Mahindra 4x4 CJ 44 Any 89 3.000 €Nissan Patrol 6 c. DA. Any 91 4.500 €Seat Inca 1.9 Dièsel. DA. Any 98 2.400 € consultar

Ford KA 1.3 DA. AA. Any 98 2.300 €Peugeot 306 1.9 D Break Any 00 3.400 €Suzuki Vitara 1.6i Any 94 3.900 €

Ford Transit FT 300. 9 places Any 02 7.500 €Opel Astra 1.7 DTI Any 02 5.300 €Volkswagen Polo 1.6 3 p. DA. AA. Any 99 2.900 €Peugeot 205 Rally preparat 3.500 €Nissan Vanete càmping Any 98 4.200 € consultar

Nissan Terrano II, 2.7 TDi. 125cv. 5 portes Any 98 7.300 €Opel Frontera 2.2 DTi. Full Equip Any 01 8.500 €Citroën Xsara 1.9 TD Any 00 2.900 €Opel Agila 1.2 16v. Full Equip. 30.000kms. Any 04 3.600 €Opel Astra 1.7 DTI 5 portes Any 03 4.900 €

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: [email protected]

www.autostoni.comCOMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

Motor


- 3 vals per sortejar cada mes -

AUDI A8 HYUNDAI iX35BMW SÈRIE 5

Diari de Girona

LA NOVA FIAT DOBLÓ, QUE CREIX UNSCENTÍMETRES, APOSTA PEL PRAGMATISME, LA VERSALITAT DEL SEU ÚS I PER UN PREU MOLT COMPETITIU

multiespai

La conjuntura econòmica obligales empreses automobilístiquesi els seus departaments de màr-queting a esprémer el seu en-giny per trobar noves idees per

obrir mercat. Una de les que s’estanmostrant més actives és la firma ita-

liana Fiat que a través de la sec-ció Fiat Professional hanllançat el nou model del Do-bló. El nou Dobló neix en-focat a nou públic objec-tiu que dóna més im-portància al pragma-tisme i a la versatili-

tat del vehicle que no pas, per exemple,a les prestacions o el disseny. Per això,el concepte d’espai pren especial relle-vància en l’aposta de la fàbrica de Torí.

En aquest sentit, el nou model s’hafet més gran. Un augment important dela batalla que s’allarga fins als 276 mm,cosa que porta un augment substancialde l’habitabilitat. Així, de les possibles 7places que trobaríem a l’extrem passat-gers amb 790 litres de maleter es potpassar a les 2 places amb 3.200 litres al’extrem càrrega, amb les diverses pos-sibilitats intermitges. A més, el maleterincorpora una safata a mitja alçada

capaç de suportar fins a 70kg.

Evidentment, la seguretat ja és inhe-rent als cotxes i, segons la gamma (Ac-tive, Dynamic i Emotion – amb 4 estre-lles EuroNCAP), el Dobló ve equipatamb ESP, ABS, EBD, Hill Holder, més 4airbags. La suspensió multibraç inde-pendent Bi-Link aporta més estabilitat i,consegüentment, més seguretat.

Pel que fa al rendiment, el nou Doblóestarà disponible des de la versió 1.4 ga-solina de 95 cv fins a la 2.0 dièsel de 135cv, la qual es preveu que sigui la méssol·licitada. Relacionat amb les presta-cions, l’ecologia també esdevé un puntimportant ja que, a menys contamina-ció, més estalvi de carburant. I, enaquest punt, el Dobló catalogat dins lanormativa Euro 4 i Euro 5 emet tan sols

129 g/km de CO2 amb un con-sum de 4,8 l./100

Km. El

manteniment passa dels 20.000 km del’antiga versió als 35.000 de la nova,cosa que suposa un 24% d’estalvi.

Com a cirereta, el nou Dobló tambéincorpora novetats telemàtiques com elsistema de mans lliures Blue & ME, unnavegador Tom Tom Go opcional i unsoftware, desenvolupat conjuntamentamb Microsoft, batejat com Ecodrive quedesprés de l’anàlisi de conducció, esta-bleix uns paràmetres on el conductor po-dria millorar i estalviar combustible. Ambtot això, l’oferta pel model dièsel 1.3 de90 cv és agressiva ja que es co-mercialitza, tot inclòs, a14.290 euros. J.Rovirola

FIAT

Diari de Girona

Motor


AMB UNES EMISSIONSDE 114 G/KM DE CO2 I UNCONSUM MITJÀ DE 4,4 LITRES

Volkswagen ha iniciat la co-mercialització al mercat es-panyol del nou Passat Blue-Motion, que arriba per posi-cionar-se en la seva versió

berlina com el cotxe més estalviador iecològic del seu segment. El Passat, lí-der en vendes en la seva categoria, des-taca pel seu complet nivell d'equipamenti pel seu caràcter estalviador, eficient i ex-tremadament respectuós amb el mediambient sense renunciar al plaer de con-duir.

La combinació de les diferents tec-nologies ecològiques i aerodinàmiquesdesenvolupades per Volkswagen situenaquest nou Passat en un lloc privilegiaten eficiència de consum i emissions deCO2.

Les xifres que avalen aquesta novageneració de Passat BlueMotion ho de-mostren. Una autonomia d'aproximada-ment 1.600 quilòmetres, producte d'unconsum en cicle combinat de 4,4 litresde dièsel als 100 km, i unes emissionsde CO2 que no sobrepassen els 114grams per quilòmetre. Tot això s'acon-

segueix sense renunciar a les

prestacions del motor TDI 1.6 de 105 CVi quatre cilindres, amb tecnologia d'in-jecció Common Rail, amb el qual arribauna velocitat màxima de 193 km/h.

El dinamisme del nou Passat Blue-Motion, que a més queda emfatitzat es-tèticament gràcies a un disseny especí-fic dels seus para-xocs, contrasta ambel seu alt nivell d'estalvi de carburant i laseva baixa taxa d'emissions. A això hicontribueixen tots els sistemes que for-men part de l'equipament específic Blue-Motion.

La recomanació de canvi de marxafacilita que el conductor s'ajusti sempreal número òptim de revolucions per mi-

nut, fet que proporciona un consum re-alment contingut. Els pneumàtics de bai-xa resistència al rodament que equipaaquesta versió, funcionen amb una pres-sió d'inflat més alta, també ajuden a man-tenir un baix cost de combustible.

Start & StopSens dubte, els dos sistemes que mar-quen la diferència en l’estalvi d’aquestPassat són l’Start & Stop i el sistema derecuperació d'energia de frenat. El pri-mer deté el motor del Passat BlueMotionquan aquest es para, per exemple en unsemàfor, i torna a posar-se en funciona-ment al trepitjar l'embragatge per re-prendre la marxa. El sistema de recupe-ració d'energia de frenat actua, per laseva part, quan el conductor acciona el

pedal de fre s’utilitza l’energia perrecarregar la bateria especí-

fica de l'automòbil. DdG

Volkswagen llança el Passat Bluemotion

22 PublicitatDiumenge 14de març de 2010

Publicitat 23 Diumenge 14

de març de 2010

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

de març de 2010 Dominical · 2010-03-14 · Reportatge Paradoxes a la cuina Mai com ara s’havia...

Documents

Transcript of de març de 2010 Dominical · 2010-03-14 · Reportatge Paradoxes a la cuina Mai com ara s’havia...