EXCUSA PROSAICA DEL TRADUCTOR

Corrent món, per altres encontrades, ullade les coses que sobten l'enteniment observadores la grull diversitat - adhuc contradicció­d'aspectes amb que's perden i retroben unacolla de conceptes o cOl/pencions, que aquellqui no s'es mogut mai de casa considera ferma­ment dreturers, jassia per tradició, jassia pei'educació o merament per costum.

Els replecs en que solem en»o!cfr la llostraànima se van escorrent, i un hom acaba persentir-se desabrigat dintre novells ambients,els quals enfredoreixen el seny, enterbolintmamentaniament la serenitat de l'avesat celatgeètic.

Emperò, si no'ns limitem a eó/-re¡- món,sojornant breument en aquelLs aires; si, a mésd'això, Ull hom té la sort de poder viure-Is, ales­ho/"esl per poc que enfo1ldeixi to que l'ellJ'olta,sentirà .¡ cOllhor-t de quelcom d'illtil/1, quelcom

6 Prosadors nord~merican$

de fonamental i d'inJJariable: el re$só de t'hu­manal conciencia qui agermana -ls essers.

Raonant en aital estament, me semblà es­caient pera aquesta «Biblioteca Popular» algu­lles traduccions dlautors nord-americans nocontemporanis: historiaires, crities, moralistes,cantaires, fiLosajs, etc.; l, sobrant la maleria.comencí la tasca amb el proposi! de triar unxic de cada cosa) a fi de que tot hi sigués repre­sentat: però, abans d'arribar a mig camí, mesom adonat de que 'IJJohall ja sobreixia de lamida editorial.

Sortosament, el titol de Prosadors Nord ame­ricans no -m lliga gens, permetent que surti-Illibre tal com es: escapsat. 1 no podent hos-.tatjar-hi 'ls forasters que volia, es de llei que jotambé romangui ajòra, escatimant ,me '1 proleg.

R. PATXOT I lUBERT

.[cmer 1909

COLOMB

l quan, al caure la tarda del jorn tercer, ovi­raren que" sol davallava sobre un horizont

sense ribes, eHs esclataren en clamorosa tU[­

bulença. Sortosament, no obstant, les senyalsde terra propera foren tals al sent·demà queja no se'n podia pas dubtar. A més d'unamunior d'algues fresques com les que creixenen els rius, vegeren un peix verdós, d'unamena que no s'aUunya del roquer; després,una branca espinosa, amb grana i tot, recent~

ment esqueixada de l'arbre, surava a vorad'ells; després, arreplegaren una canya. unapost petita i, sobre tot, una fusta entallada.Tota la tristor i la revolta devingueren unaadalerada expectació¡ i, durant la diada, ca­dascú sotjà afanyosament, amb fiances de serel primer de descobrir la terra tant llarg tempscercada.

A l'hora baixa, quan, seguint l'invariablecOstum a bord del vaixell almirall, els mari·ners hagueren cantat la Salve Regina, o himne

8 PrOlador. nord·americans

del vespre a la Verge, éIl féu un impressionantparlament a la marineria. Remarcà. la bonesade Déu al conduir~Ios aixi amb ventijols tantsuaus i favorables, a travers d'un occeà tran·quil, encoratjant continuament les llurs espe­rances amb noves senyes, que augmentaven amida que creixien les temences llurs, i d'aques­ta manera portant~los i guiant· los cap a laterra promesa.

El vent havia estat fresc tot el dia, ab mésmar que l'usual, i havien fet molt de carni. Ala posta de sol s'aguantaven altre cop vers¡'oest i solcaven les onades força depressa, la«Pinta ~ servant la davantera permor del seumellor navegar. La més gran animació regnavaper totes les naus; ningú aclucà l'ull aquellanit. Quan ja entrefosca va, Colomb prengué'lseu lloc al cim del castell o cabina sobre l'altapopa del bastiment. Encara que durant ladiada ell hagués mostrat un posat content jrefiat, per ell era un moment de la més dolo·rosa angoixa; i ara, que l'envolcaven les om·bres de la nit, amagant-lo a ¡'observació d'altri,ell féu una guaita intensa i sostinguda, escorco­llant amb la vista l'enfosquit horizont, cercantles més vagues senyes de terra. Tot a cop,vora les dèu hores, li semblà veure un llumque lluía feblement a distancia. Tement serenganyat per la mateixa dalera de les sevesesperances, cridà a Pedra Gutierrez, un cam­brer del rei, i li preguntà si veia llum en aque­lla direcciój aquest respongué afirmativament.

Colomb

Colomb, dubtant que sigués encara algunaillusió fantasiosa, crid~ a Rodrigo Sanchezde Segovia, i féu la mateixa enquesta. Quanaquest hagué pujat a la cambra-rodona lallum havia desaparegut. Després la vegerenuna o dues vegades més, d'una manera sob­tosa i trencada j com si fos una teia en el botd'un pescador, pujant i baixant amb les oneSjo a la mà d'alguna persona en la riba, por­tant-la amunt i avall, tot caminant de casa encasa. Aqueixes llambregades foren talmentincertes i transientes que molt pocs hi dona­ren importanciaj no obstant, CoIomb les con­siderà indicis certers de terra, j, a més, deque. la terra era habitada. _

Ells continuaren el llur carni fins a lesdues de matinada, quan una canonada de la«Pinta:~ féu la joiosa senyal de terra. Fou pr¡.mer descoberta per un mariner nomenat Ro­drigo de Triana, emperò'l premi després siguéadjudicat a l'almirall, per haverRse adonatpreviament de la llum. L~ terra ara's veia benclar, unes dues lIeugues lluny; permor d'aixòplegaren veles i s'aguantaren, esperant l'albaimpacientment.

Els pensam~nts i les sensacions de Colomb,en aquest petit espai de temps, degueren sertumultuosos i intensos. A la fi, malgrat totesles dificultats i els perills, ell havia realisat elseu proposit. El gran misteri de ¡'occeà efarevelat; la s.eva teoria, que havia estat l'escarndels savis, era triomfalment establerta; ell

I Q Prosadors nord"4m~ricans

s'havia guanyat una gloria que fóra tant per·durable com el mateix món.

Es diticH. adhuc pera l'imaginació, deconcebre 'Is sentiments d'un home aixi, enel moment d'un descobriment tant sublim.Quina colla decGnjectures esmaperdedoresdegueren acumular-se en el seu esperit, res­pecte de la terra que tenia davant d'ell, cober­ta de foscorl Que llevava era evident, per raódels vegetals en surada, provinents de les sevesribes. També li semblà que, en l'aire embau­mat, sentia la fragancia de boscatges aroma­tics. La llum movent-se, que ell havia vista,havia provat que aquella terra era residenciade l'home. Emperò, què eren els seus ha bitants?Eren com els de les altres parts del món? Obé eren alguna raça extranya i monstruosa, talcom l'imaginació d'aquells temps tenia tiradaa suposar per totes les regions llunyanes i desca·negude~?Que potser era arribat an alguna illaferestega, lluny enllà dintre la Mar Indiana?O bé era això·t mateix Cipango famós, l'objec~

te de les seves daurades fantasies? Un milerde suposances d'aquesta mena degueren cauresobre d'ell com un eixam, quan, amb la sevamarineria frissosa, esperava que passés la nit,astorats de si la claror matinal revelaria unaselvatge forest, o bé si faria alba sobre bos·catges d'especies i temples relluents i ciutatsdaurades i tota l'esplendor de la civi1isac;6oriental.

\VASHI~Gl'ON IRVING

COLOMB A BARCELONA

LA lletra de Colomb als monarques espa­nyols anunciant el seu descobriment, ha·

via fet lamés gran sensació ala còrt. L'eventque ella comunicava fou considerat el més ex­traordinari del llur prosper regnat; i , veninttant a la seguida de la conquesta- de Granada,fou declarat com llna senya especial del favordivi pera aquell triomf assolit en Ja causa dela vera fe. Els mateixos sobirans de momentforen enlluernats i esmaperduts amb aquestasobtada i facil adquisició d'un novell imperi,d'una extesa indefinida i aparentment d'Himi­tada riquesa; i la llur primera idea fou d'asse~

gueae-se'l fbea l'encalç de pretensió o compe­ten cia. Poc després de la seva arribada a.8ivilla, Colomb rebé una lletra d'ells expres­sant el gran delit llur, i pregant-li que com­paregués immediatament ala cort, a fi deconcertar plans pera una segona i més com­pleta expedició_ Com que l'estiu se-n venia asobre, essent el temps favorable per un viatge,

lli Prosadors nord-americans

ells desitjaven qUI a Sivilla o altre lloc fesels preparatius que poguessin apressar l'expe·dició, i que'ls informés, pel retorn del correu,de lo que calia que ells fessin de la llur part.Aquesta lletra li fou adreçada amb el titol de«Don eristofol Colomb, nostre Almirall del'Occeà, i Virrei i Governador de les Illes des­cobertes a les Indies»; al mateix temps encarali prometeren majors recompenses. Colombno perdé pas temps en complir els manamentsdels sobirans. Envià una nota dels vaixells,homes i municions que serien necessaris, i,havent pres a Sivi1la totes les disposicions queles circumstancies requerien, se posà en carnicap a Barcelona, fent seguir amb ell els sis in­dians i les varies curiositats i produccions quehavia portades del Món Novell.

La fama del seu descobriment havia retru­nyit per tota la nació, i com que la seva rutapassava per algunes,de les provincies mellors imés poblades d'Espanya, el seu viatge sembla·va l'avenç d'un sobirà. Ontsevulla que passa­va, l'encontrada de l'entorn hi abocava 'Isseus habitants, qui s'arrengleraven en el carnii omplien les viles de gom a gom. En lesgrans ciutats, els carrers, les finestres i els bal­cons eren curulls d'espectadors 'entusiasmatsqui esqueixaven l'aire amb les llurs exclama·cians. La seva jornada's vegé contínuamententrebancada per la gentada que s'apretava afi de donar una ullada an ell i an els indians,que eren guaitats amb tanta admiració com si

CoJomb a Bar«JOIl4 IJ

haguessin esset fllls d'una altra planeta. Erai mpossible de satisfer ¡'adalerada curiosi tat que,a cada passa, assetjava an ell i als seus ajudantsamb innombrables preguntes; com de costum,la veu de) poble havia exagerat la veritat ihavia omplert de meravelles de tota mena laterra que lOt just s'acabava de trobar.

Era cap a mijans d'Abril que Colombarribà a Barcelona, ant tot havia estat preparatpera fer-li una rebuda magnificent i solem­nial. La bellesa i la serenor del temps, enaquella estació riallera i clima afavorit, contri­buiren a donar esplendor an aquesta memo­table ceri mania. A mida que s'anava acostanta ¡'indret, mplts dels cortisans jovincels i hi­dalgos de bella presencia sortiren a l'encon­tre, donant· li la benvinguda. La seva entradaan aquesta noble ciutat ha estat comparada aun d'aquells triomfs quds romans soliendecretar an els conqueridors. De primer ferenparada 'ls indians, pintats segons la llur se1­vatge usança i decorats amb plomatges tropi­cals i amb els llurs ornaments nacionals d'or;al darrera d'aquests eren portats varies menesde papagalls vius, ensems amb aucells i ani­mals dissecats d'especies desconegudes, i plan­tes rares que se suposava tenien virtuts precio­ses; d'altra banda s'anà amb molt de comptede fer un vistós parament de corandls indians,manillars i altres decoracions d'or que pogues­sin donar idea de la riquesa de les regionsnovellament descobertes. A darrera de tot se-

J -I- PrfJ~adors nord·americans

guia Colomb, a cavall, enrondat d~una brillantcavalcada de cavalleria espanyola. Els carrersgairebé eren impassables, permor de la mul­titut innombrable; les finestres i els balconseren plens de sexe joliu; adhuc les teuladeseren farcides d'espectadors. Semblava com sil'ul\ del public no's pogués assadollar d'es­guardar aquells trofeus d'un món desconeguto de l'home extraordinari pel qual havia estatdescobert. Hi havia una sublimitat en aquestfet que barrejava un sentiment solemnial ambla pública alegrança. Se'l tingué per unamercè generosa i assenyalada de la Providenciaen pllga de la pietat dels monarques, i el posatmajestuós i venerable del descobridor, tantdiferent de la jovenesa i el bellugament quegeneralment s'espera en les empreses venture­res, semblava en armonia amb la grandor i ladignitat del seu assoliment.

Pera rebre·1 amb escaienta pompa i distin~

ció, els sobirans havien ordenat que'l tronollur fos posat en public, sota un ric dosserde brocat d'or. en una sala vasta i esplendida.Ací'l rei i la regina Esperaren la seva arribada,actuant de majestat, amb el princep Joan alcostat d'ells; j acompanyats dels dignataris dela llur cort i la principal noblesa de Castella,Valencia, Catalunya i Aragó; tots impacientsde contemplar l'home qui havia conferit a lanació un guany tant incalculable. Per fi, Co­10mb entrà a la sala voltat d'una brillant collade cavallers, entre 'Is quals, diu Las Casas, ell

ISColomb a BarceloH4----era vistós pel seu posat solemnial i de coma·nament, que, amb la seva fesomia feta venera­ble pels seus cabells blancs, li donaven ¡'au­gusta aparença d'un senador de Roma. Unsomriure modest illuminava la seva cara,mostrant que ell fruia la dignitat i magnifi.cença amb que vingué; i"verament, res podiamoure més pregonament un esperit rublert denoble ambició i conscient d'haver-la merescu­da, com aquests testimonis de ¡'admiració igratitut d'una nació, o més aviat d'un món.Quan Colomb s'acostà, els sobirans s'alçaren,lo mateix que si rebessin una persona del mésenlairat estament. Tot agenollant-se, ell de­manà que li deixessin· besar les mans llurs;emperò, per part de les majestats, hi haguécerta indecisió de permetre aquest acte de vas­sallatge. Alçant-lo de la manera més graciosa,li ordenaren que s'assegués en la llur presen­cia; una honor molt rara en aquella cortsoperba i puntillosa.

A prec de Jlurs majestats, Colomb alesho·res donà compte dels events capda!ts del seuviatge i féu una descripció de les illes quehavia descobertes. Mostrà 'ls especimens quehavia portats d'aucells i d'altres animals desco­neguts, de plantes rares de virtuts medecinalsi aromatiquesj d'or nadiu eopols, en traços enbrut, o obrat en ornaments grollers; i, sobretot, els naturals d'aquelles terres, els qualsforen objecte d'una curiositat intensa i ines­troncable; car no hi ha pas res que cridi tant

16 l'rosador-. nòrd~m,ricanB

l'home, com les varietats de la seva propiaespecie. TOl això ell declarà que eren mersprecursors dels grans descobriments que enca­ra tenia de fer, els quals afegirien reialmesd'incalculable riquesa an els dominis de lesllurs majestats i nacions senceres de proselitsa la vera fe.

Les paraules de Colomb foren escolta­des arn b fonda emoció pels sobirans. Quanhagué acabat, ells caigueren de genolls, i al­çant les llurs mans plegades vers el cel, ambels ulls plens de l1agrimes de joia i d'agrai­ment, ells adollaren mercès i lloances a Déuper una tant gran providencia, seguint tots elspresents l'exemple llur; un entusiasme pregonj solemnial amarà aquella esplendida assam­blea i deturà totes les exclamacions comunesde triomf. L'himne «Te Deum Laudamus»,cantat pel chor de la capella reial, amb els me·todiosos acompanyaments dels instruments,s'enlairà del mig fent un sol cos ple de sagradaarmonia, com si s'endugués cap al cel lessensacions i els pensaments dels auditors;«d'aital manera - diu el venerable Las Casas-que semblà com si en aquella hora ells secomuniquessin amb els celestials delits».D'aqueixa faisó solemnial i piadosa la brillantcort d'Espanya celebrà aquest sublim event,fent ofrena d'agrait tribut de melodia i delloances, i gloriejant Déu pel descobrimentd'un altre món.

WASHINGTON IRVING

EL DARRER INCA

LES nuvolades de la vesprada s'eren esval p

des, i el sol s'alçà ben lluent al sent­demà, ¡'epoca més remarcable en els anals delPerú. Era dissabte, dia 16 de Novembre del1532. A la primera senyal d'alba, la poten­ta veu de la trompeta cridava 'Is espanyols ales armeSj i Pizaero, fent-los breument sabe­dors del plan d'assalt, prenguéles disposicionsnecessaries.

La pla~a era defesa pels seus tres costatsamb baixes rengleres de construccions, CGn­

sistint en espaioses sales d'amples portaladesque obrien a la plaça. En aquests coberts ellestacionà la seva cavalleria en dues divisions,l'una manada pel seu germà Hernaodo, l'al­tra per De Sota. L'infanteria la posà en undels altres edificis, reservant vint homes triatspera obrar amb ell, segons calgués. A la forta­lesa establí Pedra de Candia, amb alguns sol·dats i ¡'artilleria, baix el qual nom imposants'entenien dues pe~es menudes anomena·

2

des «falconetes», Tots reberen l'ordre d'espe­rar en els llurs llocs, fin! que l'Inca arribés.Adhuc després que ell fos entrat a la plaçagran, ells tenien de romandre encara sotacobert, amagats de ¡'esguard, fins que's fes lasenyal amb una canonada: aleshores tots de­l'ien llençar els llurs crits de guerra, sortintrabents tots a l'una del llur amagatall l, pas­iant els Peruans a l'espasa, emportar-se'n lapersona de l'Inca. La disposició d'aquelles sa­les immenses, obrint-se a nivell de la pJa~a,

semblava feta a posta pera un coup de thédtre.Pizarro inculcava, sobre tot. ordre i obe­diencia implicita, a fi de que, amb les pressesdel moment, no hi hagués confusió. Tot de­penia de que ells obressin concenadament,amb sang freda i amb celeritat.

El capitost després revisà que les armesllurs fossin a punt i que'ls pitrals dels cavallssiguessin guarnits d'esquellincs pera que ambla fressa augmentessin ¡'esverament dels In­dians. Se repartiren queviures liberalment a fide que les tropes estessin en bones condicíonspera'l conflicte, Un cop fets aquests prepara­tius, se digué missa amb gran solemnitat pelseclesiastics qui anaven amb l'expedició; s'in­yocà'l Déu de les batalles, que e.J:tengués elseu escut damunt dels soldats qui lluitavenpera aixamplar ¡'imperi de la creu; i tots s'a­plegaren amb entusiasme en el cant «Exsur~~e, Domine» (<<Alceu-vos, Senyor, i judi­,queu la vostra propria causa_). Un hom els

El dan'er Inca

hauria pogut pendre per una companyia demartres, a punt de sacrificar la vida en defen­¡;a de la llur fe, en comptes d'una colla llicen­ciosa d'aventurers, meditant un dels més atro­ces actes de perfidia que hi han en les paginesde l'historia; no obstant, qualsevol que fossinels defectes del cavaller casteIlk, l'hipocresiano comptava pas entre ells. Ell sentí que bata­llava per la creu, i amb aquesta convicció,exaltat com estava en un moment corn aquestbaix. l'impuls dominant, ell era cego pels 010­

tiusde baixa mà que's barrejaven en l'empre­sa. Amb sentiments encesos aixfs a una tIamad'ardor religiosa, els soldats de Pizarro espe­raven amb novell ardiment el contIicte proper;i el comanador vegé amb satisfacció que, al'hora de prova, la seva gent seria fidel an elseu capitost i an ells mateixos.

El dia ja era força avençat abans de ques'ovirés cap moviment en el camp peruà, ontse feien molts preparatius pera atançar·se al'estatge dels cristians amb la deguda pompai cerimonia. Se rebé un missatge d'AtahualJpafent sabedor al comandant espanyol de que hianiria amb els seus guerrers tots armats, de lamateixa manera que 'Is espanyols eren anatsal seu camp, la nit abans. Ai~ò no era pas unaintimació agradosa a Pinrro, encara que pro­bablement no tenia pas cap raó d'esperar-hoaltrament. Emperò si li retopava podia impli w

Car malfiança o potser descobrir en certa mi·da 'Is seus propris designis. Ell expresu', doncs,

.20 Pro'adors nord-americans~----,--------------

la seva satisfacció per la nova, assegurant al'Inca que, vingués com volgués~ fóra rebutper ell com un amic i un germà.

Arribà. la tarda abans de que la processóindiana's posés en camt, quan s'avirà. ocupantmolta Ilargaria de la gran ruta. AI davant ana­va un nombrós cos de servidors, la tasca delsquals semblava que era d'escombrar el' méspetit rastre de bruticia del carni. Enlairat partd'amunt la colla aparegué l'Inca, portat 8

l'espatlla dels seus nobles principals, mentred'altres del mateix estament caminaven alcostat de la llitera, esplaiant un tal enlluerna·ment d'ornaments sobre les llurs persones,que, en les paraules d'un dels conqueridors,«ells relluien 10 mateix que·l sol». Emperò lamajor part de les forces de l'Inca feien paradaseguint els camps que vorejaven la ruta, jeren escampades per les amples prades, tantenllà com ho encalçava l'esguard.

Quan la reial processó sigué arribada amit·ja milla de la ciutat, se deturà; i Pizarrovegé, amb sorpresa, que Atahuallpa se prepaw

rava pera armar les seves tendes, com si tin­gués intent d'acampar allà. Un missatger arri­bà poc temps després, informant els espanyolsde que l'Inca ocuparia la seva present estacióla nit vinenta i que al sentdemà entraria a Jaciutat.

Aquesta nova destorbà greument a Pizar...ro, qui havia compartit l'impaciencia ge­neral de la seva gent al veure ·ls moviments

El darrw Inca .1

tardans dels peruans. Les tropes havien estata les armes desde trenc de dia, la cavalleriamontada i l'infanteria en el llur poste, espe­rant en silenci la vinguda de l'Inca. Una pro­fonda quietut regnava per tota la ciutat, sola­ment trencada a intervals pel crit del sentinellaen el cim de la fortalesa, qu-an anava procla­mant els moviments de l'exercit indià. Pi~

zarro ho sabia bé que res afadigava tant elssoldats com el prolongat sospens, en una si­tuació critica com la present; i li vinguétemença de que '1 llur ardiment pogués evapo­rar-se i sigués reemplaçat per aquella sensaciónerviosa, natural en l'esperit més brau enaital crisi; i que si no es por, se'n falta benpoc. Per tant, ell féu de resposta a Atahuallpadeprecant el seu cambi d'intent i afegint queho havia proveit tot pera ¡'entreteniment d'elli l'esperava aquella nit pera sopar aplegats.

Aquest missatge féu mudar de proposit al'Inca i, plegant altre cop les tendes, continuàla marxa, avisant primer el generalque deixa·ria enrera la major part dels seus guer­rers i entraria en el lloc no més que ambalguns d'ells i sense armes, car s'estimava mésfer nit a Caxamalca. AI mateix temps ordena­va que's procurés hostatge per ell i el seuseguiment. en una de les grans construccionsde pedra que, per mor d'un serpent esculpita la muralla, ne deien «La Casa del Ser~

pent». Cap nova podia ser més agradosa alse3panyoJs. Semblava com si -I monarca indià

u PrOJadOrB "ord-americam

'~

estigués frissós de tirar-se a dintre'¡ paranyque s'havia parat per elll Un cavaller fanatieno podia pas mancar de veure en això'l ditimmediat de la Providencia.

Es dificil d'explicar-se aquesta conductaindecisa d'AtahuaJlpa, tant diferenta del ca­raeter atrevit i decidit que li atribueix ¡'histo­ria. No hi ha pas cap dubte de que ell feia laseva visita als homes blancs amb perfectabona fe, si bé potser Pizarro tenia raó desupo~ar que aquesta disposició amigable eramolt precariament fonamentada. No's pot pascreure gaire que ell se malfiava de la sinceritatdels forasters, car no hauria pas proposat aixíinnecessariament de visitar-los desarmat. Elseu primitiu intent de venir amb tota la seVAforça era sens dubte de desplegar la seva pom­pa reial i potser també de mostrar major res­pecte an els espanyols j emperò quan ell con~

senti a acceptar l'hospitalitat llur i fer nit enel llur hostatge, li vingué bé de passar-se d'unagran part de la seva soldadesca armada ivisilar-Ios d'una manera que imp1icavll plenaconfiança en Ja llur bona fe. Ell era massa ab­solut en el seu propri imperi pera sospitarfacilment; i probablement no podia pas com·pendre l'audaciaamb que un grapat d'homes,com aquells ara aplegats a Caxamalca, medi­taven d'assaltar un monarca poderós, al bellmig del seu victorÍós exèrcit. Ell no coneixiapn el ca.rRcter dels espanyols.

No era gaire lbl!l,ns de la posta de sol

El darnr InClJ

quan l'avant-guarda de la reial processó entra·va als portals de la ciutat. De primer vingue­

ren alguns centenars de servents ocupats en

netejar el camt de tots els obstacles i cantant

cançons triomfals tot anant venint, «les quals,

a les nostres orelles.,., diu un dels conqueri­

dors, 4Csonaven com cants d'infern I., Despr~1seguien altres cossos de diversos estaments i

vestits amb diferentes lliureies. Alguns usavenun teixit virolat, clapat de blau i vermell, comels quadrats d'un escaquer. D'altres eren totl

vestits de blanc, portant maces o martells

d'argent o de coure; i els guardes, ensems

amb el seguici immediat del princep, se distin­

gien per una rica lliureia azur i una profusió de

gais orntlments, mentre les grosses arracades

penjant a les orelles indicaven el noble perul.Enlairat molt per. dessobre 'ls seus vassalls,

venia l'Inca Atahuallpa, portat sobre un setitll

o llitera oberta, en la qual hi havia una mena

de trono d'or maciç, d'inestimable valor. El

palanquí era folrat amb les plumes ricament

acolorades d'Bucells tropicals, i tatxonat amb

plaques lluentes d'or i argent. Les vestidures

del monarca eren molt més riques que no palli

a la nít a.bans. AI voltant del coll portava

sospèsun collar d'esmeragdes, d'una grossaria

i brillantor extraordinaries. El seu cabell curt

era decorat amb ornaments daurats t i la borl~

imperial encerclava" seu front. El posat de

l'Inca era calm i digniftcat; i desde la seya alta

3ituacló guaitava abaix vers les multituts, amit

un aire de compostura com qui està avesat acomandar.

A mida que'ls rengles davanters de]a pro­cessóarribaven a la gran plaça, més ample, diuunveJJ cronista, que no pas cap plaça d'Espa­nya, ells s'obrire~ cap a la dreta i a l'esquerra,pera que passés el reial acompanyament, Tot seféu amb un ordre admirable. En silenci"s deixàatraversar la pla~a al monarca, i en lloc se veiaun espanyol. Quan cinc o sis mil de la sevagent foren entrats en aquell indret, AtahuaJlpas'aturà i, giranHe entorn, cercant amb "es­guard, demanà «ont són els forasters?»,

En aquest moment Fray Vicente de Valver~de, un frare dominicà capellà de Pizarro iposteriorment bisbe de Cuzco, s'avençà ambel seu breviari o, segons conten altres, ambuna Biblia a una mài un crucifix a l'altra, i,acostant-se a l'Inca, li digué que ell venia ma.;.nat pel seu comandant a exposar-li les doctri~Des de la vera fe, pel qual proposit els espa­nyols eren vinguts àesde una gran distancia,an aquesta terra. El frare després explicà, tantclar com va poder, la misteriosa doctrina de laTrinitat, i, remontant-se molt en la seva expli­cació, començà per la creació de ¡'home, d'allàpassà a )a seva caiguda, a la seva subsegüentredempció per Jesucrist, a lacruci6xió i a¡'ascensió, quan el Salvador deixà l'apostolPere com el seu vice·gerent sobre la terra,Aquest poder havia estat transmès an els suc­cessors de l'apostol, homes bons i savis quil

El darrer Inc« .5

amb el titol de Papes, tenien autoritat sobretots els poders i potentats de la terra. Un delsdarrers d'aquests Papes havia comissionatl'emperador espanyol, el monarca més pode­rós del món, pera que conqueris ¡convertísels nadius de ¡'hemisferi oriental, i el seu ge­neral Francisca Pizarro ara era vingut a execu­tar aquesta important missió. El frare acabàrecomanant al monarca peruà que'l rebésbenvolentament; que abjurés de les errors dela seva propria fe i abracés la dels cristiansque ara se li oferia, la sola amb la qual ellpodia esperar salvació; i, a mésd'aixòt que ellmateix se regonegués tributari de l'emperadorCarles V, qui, en aquest cas, ¡'ajudaria i elprotegiria com el seu lleial vassall.

Se pot ben dubtar si Atahuallpa se féucàrrec de totes les anelles en la curiosa cadenad'arguments mijançant els quals el monjoIlígà Pizarra amb Sant Pere. De totes mane~

res, es cert que ell degué tenir nocions moltincorrectes de la Trinitat si, com fa constarGarcilaso, l'interpretador Fe1ipillo l'explicàdient que «els cristians creien en tres Déus ien un Déu, i això feia quatre». Emperò no hiha cap dubte de que ell entengué perfecta­ment que-I tirat del discurs era persuadir-lode deixar el seu ceptre i regonèixer la supre­macia d'un altre.

Els ulls delmonarca indià foguejaven i laseva mirada ombriua encara s'enfosqut mésquan respon@ué;

26 Prosadors nord-american&

- Jo no seré pas tributari de cap home. Josoc més gran que cap princep de la terra. Elvostre emperador pot esser un gran príncep;jo no ho dubto pas quan veig que ha enviatels seus subdits tant llunya travers de lesmars i i jo soc disposat a considerar· lo com ungermà. En quant al Papa de qui vós parleu,deu haver perdut l'enteniment, car parla dedonar terres que no li pert(lnyen. Respecte dela meva fe,-continuà ell,- jo no la cambiarépas. El vostre Déu, segons dieu, el feren mo~

rir els mateixos homes que ell havia creats.Emperò'l meu, -conclogué, signant la sevadei tat, aleshores, ai I enfonsant.segloriosa dar·rera les montanyes, - el meu Déu encara viuen el cel i guaita envers els seus fills.

Llavors demank a Valverde amb quinaautoritat havia dit aqueixes coses. El fraresenyalh.·l llibre que ell considerava com laseva autoritat. Atahuallpa, agafant-lo, negirà'ls fulls un moment; després, com quel'insult que havia rebut probablement Ilampe­Rà en el seu esperit, va rebotre ,} llibre ambveemencÏa i exclamà:

- Dieu an els vostres camarades que'mdonaran comptes del llur obrar per la mevaterra. Jo no me n'aniré pas d'aci fins que ellsm'ha.gín donat plena satisfacció per totes lesmalifetes que han comeses

El frare, escandalisat en gran manera perl'indignitat feta an el sagrat volum, romanguétant solament pera cullir-Io, i l apressant4e

El darrer Inca '7

cap a Pizano, l'informà de lo que havia estatfet, exclamant al mateix temps:

- Que no ho veieu que 'mentres nosaltressom ael perdent l'alè pera parlar amb aquestgoç, ple d'orgull com es, els camps s'omplend'indians? Comenceu desseguida I Jo us ab~

solc.Pizarro vegê que ['hora cra arribada. Féu

voleiar un mocador blanc, la senya convingu~

da. La canonada fatal sonà desde la fortalesa,Aleshores, saltant dintre la plaça, el capitàcspanyol i els seus seguidors, llençaren el vellcrit de guerra «Sant Iaga i ao elisi •. Foucontestat pel crit de batalla de tots els espa~

oyols de Ja ciutat, a mida que, sortint rabentsde dintre'!s corredors de le!:i grans sales, Dnteren amagats, s'abocaven dintre la pla~a, d'àcavall i d'a peu) cadascú en la seva fosca co­lumna, i es tiraven al mig de la corrua india­na. Aquests, agafats per' sorpresa, aixordatspel retruny de l'aniHeria i la mosqueteria, elsecos de les quals rcverberaven com trons, deles construccions del voltant, i cegats per lafumera que's cargolava en volums sulfurososper la plaça, foren presos de panic. Ells nosabien ont fugir pera salvar·se de la ruínaqucvenia. Nobles i gent del comú, tots foren lre·pitjats sota la furiosa càrrega de la cavalleria,que repartia 'ls cops a dreta i a esquerra. semeperdó; mentre les llurs espases, llampegant perentre la foscor, feien defallir els cors dels mal­haurats nadius, qui ara, per primera vegada,

38 PrOladors nord·americans

vegeren el cavall i el seu cavaller, amb totesles llurs terrors. No feren pas cap resistencia,perquè, certament, no tenien pas armes ambles quals fer·ne. Totes les avingudes peraescapar eren barrades, car l'entrada de la plaças'havia embossatatnb els cadavres dels quieren morts esforçant~se debades pera fugir; iera tal l'agonia dels sobrevinguts, baix lapressió terrible dels llurs assetjadors, que unagran colla d'indians, en les llurs estrt:badesconvulsives, esbotzaren la murada de pedra iargila seca que formava part de la tanca de lapla~al Caigué deixant un esvoranc de mésd'un centenar de passes, a travers del qual, ala fi, multituts trobaren llur carni vers lacampanya, encara perseguits d'aprop per tacavalleria, que, saltant per damunt la runa,se mantenia aferrada rera 'ls fugitius, aterrant­los en totes direccions.

Entretant la lluita, o més avi-at el carnatge,seguia furient al voltant de l'Inca, la personadel qual era'l gran objecte de ¡'assalt. Els seusfidels nobles, aplegant-se vora seu, se tirarena l'encontre dels assaltants i, arrebassant-Ios deles llurs seUes o als menys oferint els proprispits a la venjança llur, bregaren pera escudarel llur estimat senyor. Alguns historiairesdiuen que portaven armes amagades sota 'lsvestits. Si era aixi, els serviren de ben pocacosa, perquè no'S preté pas que les usessin.Emperò adhuc l'animal més timid se defendràquan se l'escometi. Que ells ho feren- en el cas

.,present prova que no tenien pas armes per uti·lisar. No obstant, seguiren forçant enrera 'Iscavallers, arrapant~se als llurs cavalls ambgrapa moridora, i, quan un era coltellst, unaltre prenia'l lloc del seu camarada caigut lamb una Healtat verament corprenedora.

El monarca indià, astorat i esmaperdut,vegé com els seus fidels subdits queien entornd'ell, sense gairebé eompendre la seva sit uació.La llitera en la qual anava brandava d'aCÍ id'allà, segons Ja poderosa empenta tifava avanto enrera; i ell esguardava ¡'aclaparador dalta­baix, lo mateix que un mariner abandónatqui, emportat en Ja seva barqueta pels ele­ments furiosos, veu l'esclat del llamp i sentroncar el tro a tot volt, ben conscient de queno pot fer res pera carn biar el seu fat. A la fi,cançats de la feina de destrucció, els espanyols,a mida que s'enfosquien les ombres de la ves·prada, tingueren por de que, després de tot,els pugués escapar el reial premi; i algunsdels eavallers feren un esforç desesperat peraacabar la brega d'un cop, llevant la vida aAtahuallpa. Emperò, Pizarro, qui era el mésproper a la persona d'aquell, cridà amb veuestentoria: - Que ningú qui s'estimi la vidatoqui a l'Inca,-i, allargant el braç pera prote­gir-lo. sigué ferit a la mà per un de la sevapropis gent; la sola ferida rebuda per un es­panyol en aquella acció.

La lluita devingué ara més furienta quemai al voltant de la reial llitera. Aquesta

cada cop brandava més, i a la fi, havent estatmatats alguns dels nobles qui la sostenien,acabà. per capgirar-se, i el princep indià hauriaanat a terra arn b violencia si Pizarro i algunscavallers no haguessin deturat la seva caiguda,emparant-lo amb els braços llurs_ La borlaimperial fou desseguida arrencada del seufront per un soldat nomenat Estete, i el mal­haurat monarca, fortament agafat. sigué por­tat a un edifici proper, ont el guardaren ambmolt de compte.

Aixl s'acabà tot intent de resis tencia. Elfat de l'Inca desseguida s'escampà per la ciutati per ¡'encontrada. S'era esvait l'encls quehauria pogut mantenir aplegats els peruans.Cadascú pensà solament en la seva proprïa se­guretat_ Adhuc la soldadesca acampada pelsl'oltants s'alarmà i. al saber les fatals noves, sevegeren fugir en totes direccions davant dels_Uuts perseguidors, qui, en l'escalf del triomf,no tingueren pas cap mena de compassió_Per fi, Ja nit, més compassiva que-Is homes,extengué -I seu amistós mantell sobre -ls fugi~

tius, i les tropes esgarriades de Pizarro, ointel toc de trompeta, s'acoblaren altre cop ala plaça sagnosa de Caxamalca.

WILLI4M H, PRESCOTT

LA BARALLA DE MESTRE BULL

I EL SEU FILL

JOHN BULL era un jaia enfurismat qui te­nia un bon patrimoni al bell mig d'una

gran bassa de moli, el qual patrimoni, per raóde ser tot envoltat d'aigua, l'anomenaven gene~

cal ment BuJlock ¡stand l. En Bull era unhome enginyós, un -ferrer de primera, un tra­çut ganivetaire, i un notable teixidor i terri·çaire, a més d'això. També feia excellentmenttota classe de cervesa i de fet era una meDa detreballador de tots oficis, amb bona mà peracada un. Afegiu an aqueixes coses que era unminyó ple de cor, un excelent company de

I) En· l'original d'aquesta bumoristica presentacióde l'emancipació de Nord·America hi ha un joc de motsque no's pot pas posar en català. Bull, en anglès, siS"nifica'! bJ"4U. d'ont l";ttlock. el brau éastrat, o sia'lbou, John Bull es la personificaciÓ del caracter anglès iBullock lstand designa l'Illa Anglesa, _ No~ del Tra­ductor.

32 l'ro.ador, ltord·am~rjC."B

beure i passablement honrat, pels temps quecorren.

Emperò lo que entelava aquestes qualitatsera una inclinació inaguantable a barallar-se,la qual sempre'l feia ficar en un embolico altre. La veritat es que no's pogué ente­rar mai de que hi havien baralles entre'lsveíns, sense que 'Is dits li fessin pruija de tan­tes ganes que li venien de ser en lo més fortde la barreja; penò casi bé mai l'haurieu vistsense'l cap badat, o un ull inflat O" nas sag~

nant. Tal era Mestre Bull,-com l'anomenavausualment la pagesia del seu veinat) - und'aquells vells arrapats, estrambotics, toçuts,botzinaires, fatxendes, qui mai agafen creditper lo que són, permor de que sempre prete­nen ser lo que no són pas.

L'amo tenia tant mala gra-pa amb els dedintre casà com amb el-s de fòra, tractant deve~gades la seva familia com si no siguessin de lamateixa carn i la mateixa sang quan s'esdeve­nia que ells fossin d'un parer diferent delseu, en certes materies. Un jorn se les haguéamb el seu noi menut Jonathan t , - a quideien familiarment Brother Jonathan, - res­pecte de si les esglesies s'havien de nome­nar esglesies o bé cases d'aplec; i respectede si -Is camp-anars eren o no detestables. ElSenyor, ja sia que s'endugués la pitjor part

1) Jon4fhll.n es la personificació del poble Dord­americA.-Nota del Traductor.

La baralla de Me&tre Bull i el seu fill 33

de l'argumentació, o bé que per naturals'impacientés de veure~s contradit (jo no pucpas dir quina de les dues coses), lo cert esque agafà una gran enrabiada i jurà que ellpurgaria tals nocions de la clepsa del borde­gaç. Per tant, se n'anà a trobar alguns dels seusdoctors i els féu fer una recepta, composadade trenta nou articles diferents, molts d'ellsprou amargants pera certs paladars. Aixòprovà de fer-ho engolir a Jonathan i, trobantque posava mala cara llengotejant, i no s'hoempassaria pas, se li tirà a sobre, pegant~li comuna furia. Després li feu de tant mal habitara casa seva queJonathan, tot i sent dur çomun grop de pi i repte com el cuiro, no poguéaguantar més. Agafant el fusell i la destral, seficà dintre un bot i boga que boga a la bassade mol! cap a una altra terra (a la qual elsenyor pretenia una mena de dret), amb intentd'establir-se aUà i de bastir una casa d'aplecsense campanar, tantost s'hagués tornat prouric.

Quan hi fou arribat, Jonathan trobà queaquella tefra era tota en estat de natura, co­berta de boscuria i sense que ningú "habités,llevat de les besties selvatges. Més, essent unminyó d'empenta, se carregà 'a destral a unaespatlla i el fusell a l'altra, s'aforestà en lomés emboscat de l'ubaga i, estassant-ne unespai, féu una barraca de fustam. Seguint elsseus treballs i manejant la destral com un no·table bosquerol, en pocs anys va aclarir l'en-

3

:U- Prosadors nord-americans

contrada, la qual compartí on Jretze bons ma­sos, i, construint·se una bona masia, cap amig acabar començà a trobar-se recullit i con­fortable.

Emperò Mestre Bull, qui s'anava fent velli aferrat, i, a més d'això, tenia molta falla dediners a causa d'haver bagut de pagar darrera·ment gros perjudici permor d'haver assaltatels seus veins, fent-los un cap nou, - el mes·tre,dic,-adonant-se de que Jonathan anavatirant bé pel món, començà a preocupar-semolt de la seva benanança, fins a demanarque Jonathan li pagués una bona renda per laterra que havia aclarida i feta bona per quel­com. Jo no sé pas quin dret s'empescà contrad'ell, l, amb diferentes excuses, féu manerad'embutxacarMse tot el guany honrat de Jana·thàn. De fet, an el pobre xicot no li deixà niuna pesseta pels dies de festa; i, si no fos estatpel respecte filial que sentia envers el vell,certament hauria refusat d'ajupir·se a sem­blants imposicions.

Malgrat tot això, en poc de temps Jooa­than se tornà molt sapat per la seva edat j

devingué un minyó alt, ferreny, ben fornit,d'ampla petja, amb un caminar gens airós ide posat senzill; emperò mostrant un aixeritull viu i prometent ser molt forçut quanhagués fet tota la creixença. Cal dir que era unxicot una mica estrambotic i que tenia unesmaneres extranyes; no obstant," tothom quihavia vist John Bull trobava una gran retiran-

La bllralla de Mestre Huit i el SlU fill 35

ça entre a.bdós i assegurava que era'l mateixfill de John i una veritable estella de l'antigasoca. Com el vell senyor, ell tenia tirada a serentonat i desvergonyit, si bé al mig de totresultava un minyó tranquil i descuidat quino s'hauria barallat amb ningú, si l'haguessindeixat estar en pau. Solia vestir unes calcesteixides a casa, les quals tenien un seient tanti tant balder, que semblava com si no hi ha~

gués res a dintre. Això feia dir a la gent queell no tenia fons, i a fe que mentien els quital cosa deien i prou s'ho trobaren, pel comp~te llur, cada vegada que feren enfurismar aJonathan. Sempre portava uo vestit de llanai lli, que no li cobria pas més de la meitat deldarrera, i. les· mànegues del qual eren tantcurtes que li'o sortia la mà i un garrot debraç com una espat[Ja de moltó, tot lo qualera conseqüencia de la seva creixença, tantsobtada, que no capigué dintre 'I vestit.

Mentres Jonathan així acreixia la seva for·ça, Bull continuava escurant-li les butxaquesde tots els sous que aquell podia afanyar; finsque, a la fi, un jorn, quan l'amo apretava lesseves demandes més de lo de costum, acom~panyant-les amb menaces, Jonathan s'enrabiàtot a cop i ventà la tetera pel cap del vell. Elcol~ric Bull s'enfurismà de debò i, després demotejar el pobre xicot de bergant malcreient,malagrait, en revoltat, l'agafà pel coll i nevingué una abraonada furiosa. Això durà for­ça temps, perquè'l senyor, encara que tingués

36 Prosadon~ nord·.,medC:4ns

anys, era un boxador de primera, amb unacórpora d'allò més. No obstant, a l'ultim, Jo­nathan el féu anar dessota, i abans de deixar·loaixecar li féu signar un paper renunciant totapretenci6 a les tl1asies i regoneixent per sem­pre més la lliure proprietat a Jonathan.

J. KIRKE PAULDING

ELS SELVAGTES DE NORD·AMERICA

N OSALTRES els anomenem selvatges per­què les maneres llurs difereixen de les

nostres, les quals considerem la perfecció dela civilisació. Ells pensen Jo mateix de les llurs.

Potser, si poguessim examinar amb ¡mpar.cialitat les maneres de difeceotes nacions, notrobaríem pas cap poble tant groller quefos mancat de regles de polidesa, ni cap detant polit que no tingués alguna deixía degrolleria.

Els homes indians, en la jovenesa, sóncaçaires i guerrers: en la vellor, consellers;car tot el governament llur es per consell delssavis; no hi ha pas cap força. no hi han pasoficials, per obligar a obeir o donar castiga­ment. Perxò, ells estudien generalment l'ora­toria. el millor enraonador tenint la majorinfluencia. Les dònes indianes treballen laterra, fan el menjar, crien i se cuiden de lescriatures, i serven i transmeten a lA. posteritatJa memoria de les transaccions públiques. Les

38 Prosadors nord-americans~~~-

feines dels homes i de les dònes se considerennaturals i honorables; tenint poques necessi~

tats ficticies, ells tenen lleure de sòbres peraperfeccionar-se en la conversa. La nostra labo­riosa manera de viure, comparada amb la llur,la creuen escI-ava i baixa; i el saber pel qualnosaltres ens fem valer, ells ho miren comcosa frivola j inuli!. Un exemple d'això esde"vingué en el tractat de Lanclister, li Penn­sylvania, l'any 1744, entre'l governament deVitgioia. j les Sis Nacions, Després d'haver-scentès sóbres l'afer principal, els comissionatsde Virginia, amb un pariament feren sabedorsels indians de que a Wi1Jiamsburg hi haviaun col'legi disposant de diners pera educar eljovent, i que si les Sis Nacions volien enviarmitja dotzena de nois ao aquell col'legi, elgovernament se cuidaria de que siguessin benrecaptats i instruits en tot el saber de la gentblanca. Es una regla de polidesa indiana'l norespondre una proposició pública el mateixdia que es fela: ells pensen que fóra tractar·ho com cosa que no s'ho val, i que li mostrenrespecte prenent temps pera considerar-ho lomateix que una qüestió important. Per tant,ells diferiren la llur resposta fins al sentdemà.,quan el llur orador començà per expressar elpregon convenciment de [a benvolença del go­\"ernament de Virginia al fer-los aquell oferi­ment. «Car nosaltres coneixem - diu ell­que yosaltres preueu moltissim la meoa desabcr que s'enscnya cn aquells col"lcgis i quc';

manteniment de la nostra jovenalla entre vos­altres vos seria molt dispendiós. Aixís es quenosaltres som convençuts de que voleu fer·nos un bé amb la vostra proposta i de tot corvos ne donem grans mercès. Emperò vosaltres,qui sou savis, deveu saber que nacions diCe..rentes tenen diferema concepció de les coses, iper mor d'aixÒ no us pendreu pas a mal si lesnostres idees respecte d'aquesta mena d'edu­cació s'escauen no esser palli les mateixes queles vostres. Ja n'hem tinguda alguna e:rpe~

riença: uns quants dels nostres minyons foreneducats en els coI'legis de les provincies delnord, ells sigueren instruïu: en totes les vos­tres ciencies; emperò quan retornaren a nos­altres eren mals corredors, ignorants de lesmaneres de viure a bosc, incapaços de sopor­tar fret o film, no sabien com fer una barraca,agafar un cervo o mati!.r un enemic¡ parlavenimperfectament la nostra llengua: per raó detot lo qual no servien per caçaires, ni perguerrers, ni per consellers; ells no eren bonsper res, enterament. No obstlnt, no perxònosaltres vos ne sabem menys de grat pelvostre amable oferiment, encara que decli­nem acceptar-lo; i pera mostrar-vos el nostreagraït convenciment, si 'ls senyors de Vir/il;iniavolen enviar~nos una dotzena dels llurs fills,nosaltres tindrem molt de compte de la llureducació, instruint-los en tot lo que sabem ine fap-em homes».

Tenint sovint l'avinentesa de reunir con~

40 Prosadors nord-american.

sells publics, ells han adquirit molt d'ordre idecencia pera celebrar-los. Els vells s'asseuenen els primers rengles, els guerrers després, iles dònes i criatures a darrera de tot. La tascade les dònes es pendre nota exacta de lo quepassa, imprimint-ho en la llur memoria (carells no tenen pas escriptura) i comunicar-hoan els fills llurs. Elles són les actes del conselli preserven tradicions de les estipulacions entractats d'una centuria enrera, les quals sem·pre trobem exactes quan les comparem ambels nostres escrits. El qui voldria parlar s'alça:tots els altres serven un pregon silenci. Quanell ha acabat i s'asseu, ells li deixen cinc o sisminuts pera repensar-se, a fi de que, si haomès alguna cosa de lo que pretenia dir, o bési hi té d'afegir quelcom, se pugui alçar altrecop i exposar· ho. L'interrompre un altre,adhuc en la conversa corrent, es consideratuna gran grolleria. Que n'es de diferent aixòde lo que s'estila en un politCongrés Britanic,ont escassament passa dia sense algun brugitque faci enrogallar el President, de tant cridara ¡'ordre! I que diferent de la manera de con·versar en Ja polida companyia d'Europa, ant,si vosaltres no dieu pas ben depressa la vostrafrase, us la tallen al bell mig, per l'impacientalocuacitat d'aquells amb el.s quals converseu,i mai us deixen acabar I

La polidesa d'aquells selvatges en la con~

versa certament es portada a un excés, carno ·ls permet pas contradir o negar la veritat

Els se/patges de Nord·America 41

de lo que s'assegura en la llur presencia.Fent-ho aixi, ells s'estalvien baralles, vera­ment; emperò, d'altra banda, esdevé dificil desaber lo que ells pensen o l'impressió que'lsfeu. Els missioners qui han assajat de con­vertir·los al Cristianisme, tots se planyend'això com una de les més grosses dificultatsde la llur missió, Els indians escolten ambpaciencia les veritats de l'evangeli que se-lsexpliquen, i ran les \lurs senyes usuals d'as·sentiment o d'aprovació; vos pensarieu queells són convençuts, No hi ha res d'això: esmera civilitat.

Quan algun d'ells ve a les nostres ciutats,la nostra gent sol aplegar·se al seu voltant,guaitant~los i incomodant-los, justament allàant desitgen estar sols; això ho considerenuna gran rudesa i efecte de falla d'instruccióen les regles de civilitat i bons modos. «Nos­altres tenim - diuen ells - tanta de curiositatcom vosaltres, i quan veniu a les nostresciutats desitgem tenir ocasió de guaitar-vos;emperò, amb aquest intent, ens amaguemdarrera 'Is boscatges per ont heu de passar imai ens introduim en la vostra companyia.»

La llur manera d'entrar en els vilers del'un a ¡'altre té, aixi mateix, les seves regles.Tot viatjant se considera incivil que'ls foras­ters entrin sobtadament al poble sense donaravis de l'apropament llur. Per tant, dessegui.da que arriben a tret de veu, ells s'aturen icriden, romanent aturats fins que' ls in viten a

42 Prosadors nord-americans

entrar. Generalment surten dos vells a cercar­

los i els condueixen a dintre. A tots els pobles

hi ha un hostatge vacant, anomenat la casa

del foraster. En aquell lloc els assojornen

mentre 'Is vells volten de barraca en barraca

fent sabedors ers-habitants de que han arribat

forasters qui probablement són afadigats ¡

tenen gana, i cadascú ·ls envia lo que pot de

vitualles i de pelis pera reposar-s'hi. Quan els

forasters se s6n refets, ets porten pipes i tabac;

i aleshores, no pas abans, comença la conver­

sa amb preguntes respecte qui s6n, ant van,quines noves porten, etc., i generalment aca­ba amb oferiments de servei, si calen guies als

forasters, o bé si necessiten res pera continuar

la llur jornada; i no's fa pagar res perl'entre­

teniment.La mateixa hospitalitat, considerada entre

eUs unA virtut principal, es practicada per les

persones soles, de lo qual et nostre interpre­

tador, Conrad \Veiser, me donà'l segUen!

exemple. Ell havia estat naturalisat entre [es

Sis Nacions i parlava bé '¡llenguatge Mohock.

Anant pel territori indià a portar un missatge

del nostre governador al consell d'Onondag9..

ell s'aturà a casa de Canasetego, una amiga

coneixença, qui l'abraçà, desplegà pells pera

que s'hi assegués, li parà al davant algunt:s

llegums bullides i cervo, i barrejà rom all, b

aigua com beguda. Quan hagué ben menjat i

encès la pipa, Canasetego començà a parlar

amb ell, li preguntà CO\11 li havien anat bts

Els selpatges de Nord·America 43

aquells anys d'ençà. que DO s'ha.vien vist,d'ont venia ell aleshores, quin era '1 motiu dela jornada, etc., etc. Conr,ad respongué a totesles seves preguntes, i, quan el discurs s'anavaafluixant, l'indià, pera continuar·lo, digué:

- Conrad, vós heu viscut molt de tempsentre la gent blanca i sabeu quelcom de lesllurs costums. Devegades som estat a Albany ihe observat que un cop cada set dies ellstanquen les llurs botigues i s'apleguen totsdintre la casa gran: digueu-me per què hofan.

- S'apleguen allà -digué Conrad - peraoir i apendre coses bones_

-Jo no dubto pas-respongué l'indià­que ells vos ho diuen aixl; ami m'han dit lomateix; emperò jo dubto la veritat de lo queells diuen, i vos exposaré les meves raons.Darrerament vaig anar a Albany a Yendrepells i a comprar ftaçades, ganivets, polvora,rom, etc. Ja sabeu que generalment jo soliatractar amb Hans Hanson, encara que aquestavegada tenia mitges ganes de provar algunsaltres marxants. No obstant, primer vaig en~

trar a casa de Hans per veure lo que ell do­naria del castor. Digué que ell no -n donariapas més de quatre xelins la lliura; «sinó que- afegí - ara no puc parlar de negoci; avu ies el dia que' os apleguem pera apendre cosesbones i me'n vaig a l'iglesia~_ Jo vaig pensar,entre mi: ja que avui no podem fer tracte,tant se val que jo també hi vagi a l'ig1csia; j

44 Prosadors nord·americans

vaig seguir an ell. Allà al mig hi havia un homedret, tot vestit de negre, i començà a parlarII la gent, molt enfadat. Jo no vaig entendrepas lo que deia; emperò, adonant-me de queguaitava molt a mi i a Hanson, se m'acudíque ell estava enfadat de veure-m ailà: aixises que vaig sortir defòra, seient-me vora'lcasal, fiu foc i encenguí la pipa, esperantfins que's disolgué la reunió. També vusemblar-me que aquell home havia esmentatquelcom de castor i vaig sospitar que allòpodia ser l'objecte de ¡'aplec Uur. Amb aquestaidea, quan ells sortiren, vaig acostar-me almeu marxant: «I bé Hans. -tornava jo;­me refio de que ja us heu avingut pera donarmés de quatre xelins la lliura». «No,~diguéell, - no puc pas donar-ne tant: no puc donarmés de tres xelins j sis sous». Després vaigenraonar amb alguns altres tractants, emperòtots ells me feren la mateixa tonada: «tresxelins i sis sous», «tres xelins i sis sous».Això va fer·me· veure clar que la meva sospitaera encertada i que, per molt yue ells preten­guin aplegar-se pera apendre coses bones, elproposit real es cercar la manera d'estafar elsindians en el preu del c1stor. No més penseu­hi una mica, Conrad, i sereu dei meu parer.Si ells s'apleguen tant sovint pera apendrccoses bones, ja fa temps que n'haurien aprc~

ses algunes, emperò encara són ignorants.Vós sabeu la nostra usança: si un blanc, viat·jant per la nostra encontrada, entra a dintre

E/s selvatges de Nord-A.merica .;.5

d'una de les nostres cabanes, tots nosaltres eltractem com jo vos tracto: el fem secar si vemullat. l'escalfem si té fret, li donem menjarj beure, a fi de que pugui apaibagar la sevaset i fam, i escampem pells toves pera que hireposi i dormi. Emperò si a Albany jo 'm ficoa casa d'un blanc i demano vitualles i beure,ells diuen: «Ont són els vostres diners?~, i, sijo no 'n tinc cap, diuen: «Ja podeu sortir, goçindià I». Veieu, doncs, com ells encara no hanaprès aquelles petites coses bones en les qualsnosaltres som instruits sense necessitat dereunions, perquè les nostres mares ens-e lesensenyaren quan erem criatures; i, per tantes impossible que'ls llurs aplecs siguessin,com diuen ells, per cap proposit semblant, nitinguessin cap de tals efectes: no més sónpera cercar la manera d'estafar els indians e1lel preu del castor.

DOCTOR FRANKLIN

WASHINGTON

EL seu enteniment· efa gran i poderós, sen­se Ser dels de primer ordr.e; la seva pene­

tració era fona, si bé no pas tant afinada com

la d'un Newton, un Bacon o un Locke; i, fins

allà ant veia, jamai cap criteri 5igué més ferm.

Era lent -en obrar, essent poc ajudat per t'in­

ventiva o l'imagili.ació, emperò segur en la

conclusió. D'acl la remarca usual dels seusoficials respecte 'Is avantatges que ell treia dels

çonsells de guerra. ant, escoltant tots els pa­

rers, ell triava'l que era millor; i certament

mai cap general planejà més judiciosament les

seves batalles. En cambi, si '} distreien durant

el curs de l'acció, si algun factor del seu plan

era espatllat per circumstancies sobtades, tri­

gava a tornar-lo a ajustar. La conseqüencia

era que ell sovint fallava en el camp i rara­

ment contra un enemic estacionat, com a

Boston i a York. Era incapaç de tenir por,

acullint el risc personal amb la més calma in·

Washington 47

diferencia. Potser lo més sonint del seu ca.rac­ter era la prudencia, no obrant mai fins quetotes les circumstancies, totes les considera·cians, eren madurament pesades, refrenant·sesi veia cap dubte; emperò, un cop decidit,anava enterament a la seva, malgrat els obsta~cIes que se li oposessin. La seva integritat erade lo més pur, la seva justicia la més inflexibleque jo he conegut mai, no podent torcer laseva decisió cap motiu d'interès o de consan~guinitat, d'amistat o de rencunis. Ell era, ve~rament, en tots els sentits de la paraula, unhome savi, bo j gran. El seu genit, per natu­ral, era irritable i entonat, si bé Ja reflexió i laresolució havien obtingut un ferm i habitualascendent sobre això. No obstant, si algun coptrencava '15 lligams, era de lo més terrible enla seva colera. Per la despesa era honorable,més també exacte; lliberal en contribucions atot lo que prometia utilitat; emperò arrugavales celles i no cedia als projectes vis¡oQaris i afotes les demandes que no fossin mereixedoresde Ja seva caritat. El cor d'ell no era gaireardent en els afectes; però calculava exacta·ment el valer de cadascó i li donava una solidaestimació, proporcionada an el valer. Ja sabeuque la seva persona era fina, la seva estaturaexaclament lo que un hom podria desitjar; elseu posat, senzill, dret i noble, el millor cava­ller del seu temps i la figura més graciosaque's pogués veure a cavall. Si bé en la calfadels arnies seus - ont ell podia parlar sense

44 Prosadora nord-americans

reserva, amb plena seguritat - prenia partlliurement a la conversa, els seus talents decol 'loqui no passaven de la mediocritat, no

posseint ni abundor d'idees ni fiuencia de pa­

raules, En public, quan se li demanava una

opinió tot a cop, no era a punt, era curt i seveia embarraçat. Amb tot, escrivia faci1ment,una mica difús, en un estil senzill i correcte.

Això ho havia adquirit per la conversa amb el

món, car la seva educació era merament lle­

gir, escriure i aritmetica usual, a lo qual afegi,més tard, l'agrimensura. Empleava'l tempsespecialment en l'acció, llegint poc i encara

solament d'agricultura i historia anglesa. La

seva correspondencia devingué necessariament

extensa i, fent el diari de les seves tasquesagricoles, ell ocupava la major part de les ho­

res de lleure a dintre casa. En conjunt, el seucaracter era perfecte com ensemble, dolent en

res, indiferent en algunes coses; i ben de ve­

ritat se pot dir que jamai la natura ¡ la fortuna

s'acoblaren més completament pera fer un

gran home i pera posar-lo en la mateixa cons~

teUació de tota la gent de valer qui han me­

rescut una perdurable remembrança humana.

Perquè la seva estrella sigué '\ singular mèrit

i el destí de comandar amb sort els exèrcits dela seva terra durant una guerra dificil pera

¡'establiment de ¡'independencia; de dirigirels consells durant la naixença d'un governa­

ment novell en les seves formes i principis,

fins que s'hagués encarrilat dintre una marxa

Washi"6tOH 49

quieta i ordenada; i d'obeir escrupulosamentles lleis durant tota Ja seva carrera, civil imilitar. de lo qual no -¡lS presenta pas capaltre exemple l'historia de tot el m6n.

THOMA' JEFFERSON

4

JOHN LOCKE I WILLIAM PENN'

PENN' no tenint fiances de remei a Europa,decantà tota l'energia del seu enteniment

a rea lisar l'establim en t d'un governament lliu­re en el Món Novell. Pera aquesta «fi celes~

tial» ell era preparat amb una vida severamentdisciplinada i l'amor, sense dissimulació, queformava la base del seu caraeter. El sentimentd'humanitat coratjosa era tant fort a dintreseu, que no'S podia contenir: lo mateix queamb John Elliat i Roger Williams, la benvo­lença s'esbandia predigament del seu corsempre vessant j i quan, a les darreries de laseva vellor, fou malmesa la seva intellectuitati la seva raó prostrada per l'apoplexia, la dol­çor de! tremp d'ell s'alçà serenament damunt

I) Com que a tot arreu del món ., ks comparançessón odioses», els anglesos no s'a"ingueren p~s de grat;;ln aqueixa bioBrafia du¡¡!ista i s'afanyaren 11 pregonarun major eRlairament d'En Locke. - Nota del Tea­«_caor.

John Locke i William Penn 51

la nuvolada de la malaltia. Posseint una eX~traordinaria grandor d'enteniments vastesconcepcions, remarcables pera la llur univer·salitat i precisió, i «excedint en dons especu~lalius»; coneixedor d'homes i llibres i gover~naments, sabent varies Jlengues i les formes decombinacions politiques, tal com existien aAnglaterra i a França, a Hollanda i en elsprincipats i ciutats lliures d'Allemanya; mal­grat això, cercà la font de saviesa en la sevapropria ànima. Humà per natural i pel sofri­ment; familiar de la reial familia; intim deSunderland i Sydney; conegut de Russell,Halifax. Shaftesbury .i Buckingham; commembre de la Royal Society, company deNewton i els grans escolars del seu temps-ellpreuava més les iniciatives d'un esperit inde­pendent que no pas les decisions del saber, ireverenciava més la senzilla sinceritat del Pas­tor de Nottingham que no pas l'autoritat delsfilosofs. I ara, essen t en el meridià de la vida,tant sols un any més vell de 10 -que era Locke,quan, dotze anys abans, hagué bastit una cons­titució per La Carolina, el legislador Quakervingué al Món Novell a posar els fonamentsd'estats. Imitaria ell ¡'envanit sistema del granfilosof? Locke, lo mateix que William Peon,era tolerant: abdós estimaven la llibertat,'abdós se dalien per la veritat en la sinceritat.Emperò Locke encengué '1 brandó de llibertaten el caliu de Ja tradició: Penn, a la llum..iventa en l'ànima. Locke cercà la veritat

servint-.se dels sentits i el món exterior: Pennguaitava endintre, a les divinals revela­cions en cada esperit. Locke comparaval'ànima a un full de paper blanc, de la ma·teixa manera que Hobbes l'havia comparadaa una l1icore1fa sobre la qual el temps j

l'atzar podien ratllar l'experiencia llur: peraPenn, l'ànima era un orguen qui instintiva­ment alena divinals armonies, com aquellsinstruments de musica que són fets d'unamanera tant curiosa i perfecta que, un copse 'ls ha posats en moviment, ells de per si eS4

plaien totes les melodies designades per l'artis·ta qui 'Is féu. Pera Locke «la Consciencia noes altra cosa que la nostra propria opinió de lesnostres propries accions»: pera Penn, ella esl'imatge de Déu i l'oracle d'Ell en l'ànima.Locke, qui mai sigué pare, considerava que«et deure dèls pares de preservar els fills llursno s'havia pas d'entendre sense premis i cas·tics»: Penn estimava 'ls seus fills sense cappensament en les conseqOencies. Locke, quimai se mullerà, declara que 'I matrimoni es unafer dels sentits: Penn reverenciava les dònescom l'objecte d'afecte fervent, intern, fetes, nopas pera luxuria, sinó pera l'amor. Estudiant¡'enteniment, Locke comença per les dèus dela saviesa: Penn, amb ¡'inventari dels nostrestresors intellectuals. Loc.ke dedueix el gover­nament desde Noè i Adam, i el fonamentasobre'l contracte i anuncfa que la seva fi ei1& seguritat de la proprietat: Penn, lluny de

John Locke i WilliaIfC Pen" "3

recular 'fins a Adam, o adhuc Noè, declaraque «deu haver-hi,un poble abans d~un gover­nament:. i, deduint de la natura moral del'home -I dret d'instituir governament, cercales seves regles fonamentals en els dictats im·mutables «de la raó universal .. , la seva fi en lallibertat i la felicitat. El sistema de Lockemena a lluites entre faccions dels més oposatsinteressos i proposits: la doctrina de Fax i dePenn, no essent altra cosa que -¡ credo comúde ¡'humanitat, prohibeix la divisió i assegura¡'unitat moral més enlairada. Pera Locke, feli·citat es plaer; les coses són bones o dolentessolament per referencia al plaer i al dolor; i«l'inquirir respecte 'I bé suprem es tant absurdcom discutir si -, mellor' menjar són pomes,prunes o nous»: Penn, posava la felicitat en lasubjecció dels instints més baixos a l'instint dela Deitat d'adintre'l pit, creia que -I bé i el malsón elernalment i sempre tant dissemblantscom la veritat i la mentid., i pensava que·1cercar el bé suprem encloia -I proposit deJ'existencia_ Locke diu clarament que si nosigués pels premis i castigaments enllà de lafossana, «es certament dreturer de menjar i debeure i de gaudir tot lo que 'ns delita»: Penn,com Plató i Fenelon, mantingué la doctrinatant terrible per als dèspotes, que Déu s'had'estimar permor d'ell mateix, i la virtut had'esser practicada per raó de la seva bellesa in·trinseca, Locke fa derivar dels sentits l'idead"infinitat, la descriu com purameht negatiVI

54 PrO$adors nord~mericans

i no ¡'atribueix a res d'altre sinó espai, durada.i nombre: Peno derivava l'idea de l'knimai l'atribuia a la veritat, i a la virtut i a Déu.Locke declara que l'immortalitat es una qües­tió" en la qual la raó no hi té res que veure,i que la veritat revelada deu esser sostingudaper senyals exteriors i actes visibles de poder:Penn vegé la veritat per la llum d'ella ma­teixa i invitava l'knima a ser testimoni de Jaseva propria gloria. Locke creia que «no hi hatanta de gent amb opinions errades. comse suposa correntment, perquè la major partno tenen cap opinió i no saben pas per lo quebreguen»: Penn vindicava 'Is més aiximatejx,emperò eta la veritat que era'l comú hereda­ment de la raça. Locke, en la seva amor per latolerancia. clamava contra 'ls inelades de per­secució, considerant-los «pràctiq ues Papistes»:Peno no censurava pas cap secta, emperòcondemnava per inhumà -I fanatisme de totamena. Com a legislador pera l'America, Locketemia una democrada massa nombrosa i reser­vava tot el poder pera la riq uesa i els proprieta~

ris feudals. Penn creia que Déu es en totes lesconciencies, la seva llum en totes les à.nimes;i, per tant, allargant els braços, ell construí­uts s6n les seves paraules -« una colanialliure pera tota l'humanitat». Aquesta es lalloança de William Penn: que en un tempsque havia vist com una revolució popular feianaufragar la llibertat del poble entre collesegoistes, que havía vist Hugh Peters i Hemi

~

John Locke i William Penn 55

Vane pereixer penjats o escapsats per la destral;en un temps que Sydney nodria l'orgull delpatriotisme, més aviat que no pas el sentimentde filantropia, quan Russell era partidari de lesllibertats del seu estament i no pas de nave·lles concessions, quan Harrington i Shaftes­bury i Locke pensaven que 'I governllmentdevia estrebar sobre lli. proprietat. - Peno nodesconfià de l'humanitat i, encara que total'historia i "experiencia negaven la soberaniadel poble, asà servar la noble idea de la capa­citat de l'home per al propri governament.Conscient de que a Anglaterra nc cabia pas laprova d'això, l'entusiasta PUT, desterrat volun~tari com Calvin i Descartes, era vingut a lesribes del Delaware pera instituir «EL SANT Ex·PERIMENT».

G. BANCRül'T

LA VIDA RURAL A SUECIA

EN la vida rural de Suecia encara hi romanquelcom de palriarcal que 'o fa un tema

escaient pera esser cantat. Una senzillesa gaire­bé primeval regna en aquella encontrada delnord - casi bé soletat i quietor primevales.Passeu el portal de la ciutat i, com per artmagica,l'escena's torna un ferestec paisatgede hoseuàa. AI voltant vostre hi han forestsd'abets. Dessobre 'I cap penja la llarga branca­da a tall de ventalls, arrocegant-se plena demolça i pesanta de pinyes vermelles i blaves.Sota. 'ls peus hi ha una catifa de fulles gro·guenques, i l'aire es dolç i flairós. Per un pon­tet de fustam traverseu un rierol argentat; jdesseguida sortiu a una comarcada de masies,plasenta i assoleiada. Cledes de fusta separenels camps veíns. A travers del caminal hi hanportelles que són obertes per colles de maina·da. Els pagesos se lleven els barrets llurs quanpasseu; si estornudeu, ells diuen: «Déu usbeneesca». Les cases dels poblets i de les viles

La vida rural a Suecia

més petites són totes fetes de troncs desbastatsi la major part pintades de vermell. Per ¡'en­fustissat dels hostals hi esbarrien els flairosos11 ucs del brancam de l'abetosa. A molts po­blets no hi ha hostal, i els pagesos s'ho pre­nen per torn de recullir els viatgers. L'estal­viadora mestressa us acondueix a la mellorcambra, en les parets de la qual hi han penjadesescenes de la Biblia, ruda ment pintades; i usporta les seves revingudes culleres d'argent­un heretament pairal- pera treure -, recuit del'escudella. Vos donen coques de farina de ci­vada, pastades mesos abans, o bé pa de mata~

faluga i celiandria, o potser una mica d'escor­xa de pi.

Mentrestant el seu ferreny home ha tret elscavalls de l'arada i els guarneix an el vostrecotxe. Viatgers solitaris van i vénen en ex~

tranys carruatges d'un cavall. Molts d'ellsduen la pipa a la boca, i penjant del coll, adavant, tenen una bossa de cuiro en la qualporten tabac i els graos bitllets de baocd'aque.­lla terra, tant grossos com les vostres duesmans. També us troheu amb colles de pagesesdalekernianes, fent via cap a casa o anant aciutat a cercar feina. Caminen descalces, tra:"ginant les sabates a les mans, les quals sabatestenen talons alts sota'l buit del peu i sòlesd'escorxa de bedoll.

Sovintegen així mateix les esglesies depoble, situades vora-camí, cada una amb elseu jardinet de GethsemanL En els llibres de'

la parroquia, séns dubte són anotats gransevents. Algun rei de ¡'antigor sigué batejat osoterrat en aquella esglesia, i un menut fos­saire, amb una clau rovellada, us mostra lafont baptismal o bé" sepulcre, En el cernen·tiri hi han algu'lles flors i molta d'herba verda,i cada dia l'ombra del campanar, amb el seupunxagut dit llarg, compta les tombes, repre­sentant un rellotge de la vida humana, en elqualles hores i els minuts són'les fosses de lagent. Les lloses.són planes i amples i baixes, ipotser en fonsades, com els teulatS de casesvelles. Sobre algunes hi han escuts d'armes;en altres solament les inicials dels pobresocu~

pants, amb una data, lo mateix que en els sos~

tres de les masies holandeses. Tots ells dormenamb les llurs testes vers ponent. Cadascú,quan morí, tenia un ciri encès a la mà; i din·tre la seva caixa foren posats els petits tresorsdel cor i li na peça de 1l1Oneda per la darrerajornada. Infants qui vingueren sense vida almón sigueren portats en braços de vells ambcabells blancs a l'unic breçol en que sempredormiren; ¡ en la mortalla de la mare finadase posaren els volquers de la criatura qui vis­qué i mori dintre la se\'1 sina. ¡ damuntd'aquesta escena, el pastor del poble guaitadesde la seva finestra en la quietor de mij.tnit ¡ diu en el seu COI': «Que tranqu¡lsment re­posen tots els qui són trespassats!»,

Vora la porta de la sagrera hi ha un.. caixad'almoines, lligada per brid.es de ferro a un

La vida rural a Suecia 69

troç de pal j assegurada amb un candau, so­plujada per un rafec de fusta en davallada, Sies diumenge, la pagesia seu en els esglaons de\'iglesia i fullegen els llurs llibres d'anar amissa. D'altres van venint pel camí amb elllur estimat pastor, qui 'Is parla de coses san­tes, desde sota'l seu barret d'amples ales. Ellparla dels camps i de les cullites, i de la para­bola del sembrador qui anà a la sembra. Ell elsmena cap al Bon Pastor i a les ~lasentes pas­tures de la terra espiritual. Ell es el llur pa­triarca i, com Melquizedec, sacerdot i reiensems, si bé no té pas altre trono que la tro­na. Les dònes porten llibres· de cantics a lesmans, embolicats amb mocadors de seda, i es~

colten devotament les paraules del bon home;emperb als jovincels, com Gal1io, tant se'lsendona d'aqueixes coses. Ells són enfeinatscomptant els plecs i els gipons de les pagesetes,el llur nombre essent una senyal de la riquesade laqui'lsduu. Això pot acabar en una espo­salla.

Assajaré de descriure unes esposalles depoble a Sueda. Serà en temps d'estiu, permorde que pugui haver·hi flors, i serà en una pro­vincia del sud permor de que la nuvia puguiser maca. El cant matiner de l'aloua i del gallse barregen en ¡'aire pur de matinada, i el so!,celestial gojat amb rinxos d'or, s'alça a llevant,de la mateixa manera qUI"1 nostre nuvi de laterra, amb cabell rOSt se lleva en el sud. En elpati hi ha ressò de veus i petjar de potes i

60 Prosadors nord-americanl

s'ensellen cavalls que's treuen de l'estable. Elcorcer que ha de portar el nuvi duu un manyocde flors en el front i una garlanda de blauetsal voltant del coll. Els companys de les masiesvel-nes entren montats, amb les llurs mantesblaves voleiant en el vent; i, finalment, elgojós nuvi, amb un fuet a la mà i un mons­truós ram de flors en el pit del seu gec blau,surt de la cambra; i desseguit a cavall i cap avila, ant la nuvia ja està esperant.

A davant de tot cavalca'l cap de colla, sc"guit de mitja dotzena de musics de poble.Darrera d'ells ve'l nuvi entremig dels seus dosgojats, i després quaranta o cinquanta amics oconvidats a casament, la meitat d'ells potseramb pistoles i escopetes a la mà. Clou el segui­ci una mena de carreta de fato, carregada demenjar i beure per aquests alegres pelegrins.A ¡'entradà de cada poble hi ha un arc triOrri­fai, ornat amb flors i flocs i semprevives; ¡,quan ells hi passen dessota, els convidats denoces saluden a escopetades i tota la processós'atura. I del dret de cada butxaca'n vola unabotella plena de punx o d'aiguardent. La passende mà en mà. entre la colla; porten provisionsde la carreta, i, després de menjar i de beurei de cridar visques, la processó torna a tiraravant i a la fi s'acosta a casa de la nuvia. Qua­tre heralds s'avancen a cavall pera pregonarque un cavaller í els seus servents són en elbosc proper i demanen a.cuIJiment.

-Quants sou?-pregunta '1 pare de lanuvis.

-Pel cap- baix, treseents,-es la resposta.I an això aquell replica:-Si? Doncs encara que siguessiu set vega·

des més, tots .erieu benvinguts; j en penyorade Jo que dic rebeu aquest got.

Aleshores cada herald reb una bona mesuRra de cervesa j i bentost la jovial companyiainvadeix el pati de la masia amb molta gatza­ra, i, cavalcant entorn de l'arbre de Maig, quees al bell mig, descavalquen entre gran esclati floreig de musica.

A la sala seu la nuvia, amb una coronasobre'l cap i una lIagrima en els ulls, com laVerge Maria en les pintures d'esglesies velles.Va vestida amb jipó i mantell vermells, ambfolgades mànigues de llana. A la cintura portaun cinyell daurat, i al voltant del coll, enfi­lalls de grans d'or i una cadena d'or. Sobre lacorona reposa una garlanda de roses de pastor,i, dessota, una altra de xiprers. Deixat anars'Jbre les espatlles, cau el seu cabell ros; i elsinnocents ulls blaus d'ella guaiten a terra. Ohtu bona ànima I Tu tens les mans dures, emRperò un cor tendre I Tu ets pobre. Els matei·.lOS ornaments que duus no són pas teus. Hanesset llogats pera aquest gran jorn. Emperò tuets rica; rica de sanitat, rica d'esperança, ricaen la teva primera, jovenivola, ferventa amor.Que la benedicció del cel sia sobre teu. Aixípensa'l capellà. de la parroquia quan uneix lesmans de la nuvia i del nuvi, dient en to baixi solomnial;

''-2 Prosadors nord-americans

- Jo·t don en matrimoni aquesta damise­la, pera que sia amb tota honor la teva muller

esposada, i pera companir la meitat del teu

llit,. el teu forrellat i la teva clau, i un de cada

tres sous que vosaltres dos puscau posseir, opuscau herear, i tots els drets que proveeixen

les lleis del Upland i que donà'l sant ReiErik.

Aleshores se serveix el dinar i la nuvia seu

entre'l nuvi i el capellà. L'orador de la colla fa

un parlament seguint l'antiga usança dels seuspares. Ell el teixeix bé amb citacions de la Bi·

blia i invita'l Salvador que sia present en

aquesta festa d'esposalles, com ho sigué a lesbodes de Cauà de Galilea. La taula es paradasense escatimar-hi res. Cadascú allarga'l braç

i l'àpat _se fa joiosament. Entre cada plat,el

punx i l'aiguarqent fan el tom; i aci i allàs'encén una pipa, mentre s'esperaJ'altre servei.

S'hi estan força a taula j emperò, així com to­

tes les coses deuen tenir acabament, tambés'ha d'acabar un dinar suecià. Després comen­

ça la dança. La menen la nuvia i el capellà,els quals executen ensemble un solemnial

minuet. Fins més enllà de mija nit no ve'l

darrer ball. Les noies formen una anella al'entorn de la nuvial pera guardar·}a de les

mans de les dònes maridades, qui assajen derompre'l cercol magic i d'agafar la llur nove·

lla germana. Després de molt bregar, elles hi

reixen; i li treuen la corona del cap i els joiells

del coll, i li desfan el gipó i li lleven el mantell,

La JJida rural a Suecia 63

i com una verge vestal, tota vestida de blanc,ella marxa, no pas cap a la seva fossana, sinóvers la seva cambra nupcial, i els convidats denoces la segueixen amb ciris encesos a lesmans. I això es una esposal1a de poble.

Tampoc dec oblidar les estacions sobtosa~

ment cambiantes dels climes del nord. No hiha pas primavera llarga i entretinguda, des~

plegant les fulles i badant les flors, d'una auna; no hi ha pas darrevera llarga i duraderapomposa en fulles multicolors, ni la roentordels estius indians. Emperò l'hivern i l'estiusón meravellosos i passen de ¡'un a l'altre. Es­cassament la guatlla ha parat d'escatxejarentre'¡ blat, quan ja l'hivern, desde'ls re·plecs de nuvols que s'arroceguen, sembra a Javoleia neu, carmells i craquejanta pedregadasobre la terra. Els jorns minven depressa.Abans de gaire, el sol casi bé no surt dessobrel'horixont, o bé no surt gens. La lluna i elsestels lluen a travers de la claror del dia; sola­ment a mig.dia·s veuen palids i esvanits i en elcelatge del sud una lIuiçor vermella, roenta,com de posta de sol, creua per l'horizont idesprés s'apaga. I plasentment sota la llunaargentada, i sota 'ls solemnials estels silencio­sos, vibren les sabates d'acer dels patinairesdamunt la mar glaçada i s'ouen veus i el sò decampanes.

I es aleshores que les Llums del Nord co­menCen d'encend.le·s, feblement de primer,com raigs de sol Ilen<'gants sobre les aigues

de la mar blava. Després una lluentor de suaucarmesí tenyeix el cel. Hi ha un enrogimenta la galta de la nit. Les colors vénen i se'nvan, i cambíen de carmesí a color d'or i d'ora .carmesi. La neu es esquitxada de llum ro~

sada. D'abdues bandes del zenit, vers l'est ivers l'oest, flameja una espasa de foc, i unaampla faixa esbiaixa'l cel, com en una postade sol estival. Flonjos nuvols de porpra vénennavegant .per ¡'espai, i a travers els llurs vapo­rosos plecs, els estels, Ilambregants, lluenblancs com l'argent. Amb aqueixa pompas'aDunda'l joiós Nadal, malgrat que tant so~

lament un estel pregonà'l primer Nadal. I enrecordança d'aquell jorn els pagesos sueciansdancen sobre la palla i les noies pageses tirenpalletes al sostre enfustat de la sala, i per cadapal1etaque's clava dintre una esquerda, aniràun escuder a les llurs esposalles. Ja ho crec quen'es de joiós el Nadal I Per la gent piadosa hihaurà cançons d'iglesia i sermons, emFerò pelspagesos suecians, aiguardent i cervesa brunacom les castanyes, servida en escudelles defusta; i el gran pa-de-pessic de Nadal coronatde formatge i engarlandat de pomes j enarbo­rant un canalobre de tres branques damuntdel cepas de Nadal. També's contaran ronda­lles de Jans Lundsbracka i de Lunkenfus, i elgran Riddar-Finke de Pingsdaga 1.

J) Això lión nomi de conteli populp.rii.

La vida rural a Sllecia 65

I ara ja som al mig del rialler estiu, totenJullat, ple de florides i de canturies de ros­sinyols! Sant Joan ha pres les flors i el festivaldel pagà Balder, i a cada poble hi ha unArbre-dc-Maig, de cinquanla peus d'alçaria,amb trenes i -roses i floc.s voleiants en l'aire; iun fressós penell al cim de tot, pera senyalaral poble, d'ant ve'l vent i cap a ant va. El solno'S pon fins a les dèu del vespre, i la mainadaencara juga pels carrers una hora més tard.Les finestres i les portes són totes obertes debat a bat, i podeu vetllar, llegint fins a mijanit, sense necessitat de candela. Ohl I que n'esde bell'8. la nit d'estiu, la qual no es pas nit,sinó un dia sense sol, emperò també sense nu·vols, davallant a la terra amb rosades i om­bres i rabejanta frescada! Que bell el llarg idolç crepuscol que, com un fermall d'argent J

uneix avui amb ahir! Que bella ¡'hora silencio­Sa, quan el mat! i el vespre així fan la vetllaensem ble, donant-se les mans, dessota l'espaidesestel'lat de mija nitl Desde'l cloquer del'iglesia, en Ja plaça pública, Ja campana diules hores amb una suau tonada musical; i elvigilant, la torra de guaita del qual es cI cam­panar, bufa'l corn tants de cops com marte­llades, i per quatre vegades, als quatre cairesd el cel, ell canta arn b veu Sonora:

«Alerta, guaitadò JJa són les dotze!Déu servi'l poblede foc i de brandó

5

óó Prosadors nord-Ilmericans

j de mans irades!Les dotze tocades I»

Desde'l seu niu d'aureneta en el campanar,ell pot veure -} sol durant tota la nitj i, més capal nord, el capellà s'està a Ja porta de casa sevaen la calentor de mija nit, i encén la pi paamb ¡'usual vidre de multiplicar.

HENRY w. LONGFELLOW

EL MESTRE D'ESTUDI

PERA mi ha esset un motiu de plaer, si bé unde trist, quc al fcr aquest po blic homenat·

ge al valer del nostre amic finat, els respecta­bles membres de dues corporacions, unad'elles la més consagrada i e6cienla en les se­ves investigacions cientifiques, l'altra compre­nellt tants de noms eminents per la filantropiai el saber. se sien aplegades pera honorar Jarnemoria d'un mestre d'estudi.

Hi han temes més pretenciosos que aquestpera l'elogista. La lloança d'un home d'Estat,d'un guerrer o d'un orador, proveeixen mo­tius més brillants pera l'eloq üencia ambiciosa;emperò cap tema pot esser-ne més mereixedorni més profitós pera l'avantatge pública.

L'i1iustrada liberalitat de molts dels nos­tres governaments d'Estat (entre 'ls quals po­dem pretendre una vistosa distinció a favordel nostre) extehent el sistema escolar comúper tota la llur població, ha portat l'educacióelementaria a la porta de totes les families. En

68 Prosadors nord·americans

aquest Estat, resulta de la Memoria anuai delSecretari de l'Estat que, a més de les cinquan·ta academies i nombroses escoles privades in­corporades, hi han unes nou mil escoles dedistricte, en cada una de les quals se dónaregularment instrucció, Actualment aqueixescontenen mig milió de criatures, a les qualss'ensenya, en el sol Estat de Nova York. Anaqueixes poden afegir-se nou o dèu mil més dejovincels en les institucions superiors d'ins~trucció, deixant de banda -ls col'legis.

De quina influencia incalculable, en bé oen ma! dels més preuats interessos de la so~cietat, té d'esser, doncs, lo presuposat peral'estament d'aquest gran cos de mestres ila consegüent respectabilitat dels individusqui'I composen?

A la recent elecció general d'aquest Estat,més de trescentes mil persones donaren ell/ur vot. D'ad trenta anys, la gran majoriad'aquestes ja seran finades; els llurs drets seranexercits i els llurs deures assumils per aques~tes mateixes criatures els enteniments de lesq1.ials ara s'obren pera rebre les llurs primeresi més durables impressions de part dels dèumil mestres d'estudi d'aquest Estat.

.¿Què més hi ha, en tot el nostre sistema so~cia], d'una acció tant extesa i poderosa sobre'lcaracter nacional? Hi ha una altra influenciamés poderosa i no més u na. Es la de la MARE.Les formes d'un governament JIiure, les pre­visions d'una savia legislació, les esquemes

El mestre d'estudi 69

de l'eStatista, els sacrificis del patriota, sóncom si res comparat amb aquelles. Si 'ls fULUrsciutadans de la nostra republica tenen d'essermereixedors del llur ric heretament, han deser fets tals principalment permar de la virtuti de l'intelligença de les ,mares llurs. Es enl'escola de la tendresa maternal que les afec­cions generoses se tenen de despertar primer idevenir habituals, -que'l primerenc senti·ment de pietat s'ha de deixondir i dirigir dre­turerament, - que·l sentit del deure i laresponsabilitat moral s'han de desplegar iilluminar. Emperò, a la seguida d'aquestadèu pura i santa d'influencia moral, en esta­ment i eficacia ve·¡ mestre d'estudi. Present~ment ja ho es de poderosa. Què es lo que seriasi a cada una d'aqueixes escoles de districte,que ara comptem per milers que anyalmentcreixen, s'hi trobés un mestre illustrat sensepedanteria, religiós sense hipocresia ni fanatis­me, gojós i aimant de la seva professió i hono·rat en el compliment de la seva tasca J Que· nfóra de gran ¡'influencia intellectual i morald'un tal cos d'homes I Com aquests ja n'hi hanmolts entre nosaltres - homes humilment sa­vis i obscurament mils, als quals no pot des­coratjar la pobresa, ni l'oblidança degradar.Emperò, pera formar un cos d'homes aitals,tant nombrós com ho demanen les necessitatsi Ja dignitat del país, la llur labor deu esserremunerada escaientment, i ells mateixos i laprofessió llur estimats i honorats.

70 Prosadors nord-amel'icans

La feina del mestre d'e5tudi es treballosa iingrata; les seves recompenses són magres iescasses. Es clar que ell p.ot ser i deuria serencoraljat pel convenciment de que fa bé,aquesta consolació la mellar de totes, aquestmotiu el més noble de tots. ¡vies això, també,sovint té dr ser ennuvolat pel dubte i l'incer~

tesa. Per obscura i ingloriosa que la seva ocu·pació diaria pugui aparentar a l'orgull erudito a l'ambició mundanal,no obstant, perareíxer verament i encertar, ell deu esser ani­mat per ¡'esperit dels mateixos grans principisque inspiraren als més illu5tres benefactors del'humanitat. Si a la seva tasca ell porta grantalent i riques adquisicions, s'ha d'acontentaresperant, anys a venir, la provança de que laseva feina no ha pas esset perduda - de que labona sement que .diariament ell escampa fòrade casa, no cau en terrer pedrós i se mustiua,o entre espines ant l'ofegaran les angoixes, elsenganys o 'ls vicis del món. Ell té d'aconsolarel seu esforç amb la mateixa fe profetica quepermeté als més grans dels fiJosofs moderns,entremig de ¡'oblidança i .el menyspreu delllur propri temps, de considerar·se que vasembrant llevor de veritat pera la posteritat ia cura del cel. Ell deu armar-se contra la de­cepció i la mortificació, amb una part d'aquellamateixa noble refiança que guarí '1 més grandels poetes moderns quan, aclaparat pels ne­guits i el perill, per la pobresa, la vellor i la ce·guera, encara

El mestre d'estudi

<c.•En somni profetic ell v~géla jovenesa per naixer, amb piadosa temença,aixamorar·se de totes Ics ~·jrtuts de la seva sagrada

[pugina I»

Ell deu conèixer els seus deixebles i li hade plaure ensenyar-los, no pas, els magreselements del saber, sinó'l secret i ¡'usança dela llur propria força intellectual, excitant·los icapacitant-los pera que, després de llavors, ellsmateixos alcin ei vel que cobreix la majestuo·sa forma de la Veritat. Ell té de sentir fonda~

ment la reverencia que's deu a ¡'entenimentjovenivol, forjat de poderoses, encara que nodesenrotllades energies i afectes, i destins mis­teriosos i eternals. Permor d'això, ell té d'ha­ver après a honorar sí mateix i la seva professió,i de considerar els seus esforços, que altramentsón mal pagats, com la molt gran recompensapropria.

Si tals són les dificultats i els defalliments,tals els deures, els motius i les consolacionsdels mestres qui són mereixedors d'aquestnom i confiança, que n'es, doncs, d'imperiosal'obligació que té cada ciutadà illustrat, quisab i sent el valer de semblants homes, d'aju­dar-los, d'encoratjar-los i d'honorar-los I

Emperò no 'ns acontentem pas amb ferso1:lment honor al merit quan es soterrat. Pro­vem la nostra gratitut als morts assajant fidel­ment d'enlairar l'estament, d'engrandar l'utili­tat i d'apujar la personalitat del mestre d'estu­di, entre nosaltres. Aixi es com mellor do-

72 Prosadors nord-americans

narem testimoni de la nostra gratítut enversels mestres i els guiadors de la nostra propriajovenesa, així servirem mellor el nostre país,i així, d'una manera més efectual, escampa­rem per la nostra encontrada llum, i veritat,i virtut.

MR. VER PLANCK

DEFENSA DE L'ENTUSIASME

R ECONEGUEM la bellesa i el poder del ver­dader entusiasme, j, malgrat lo que

paguem fer pera mustrar nosaltres mateixoso els altres, guardem-nos d'aturar o refredarcap sentiment adalerat. Car, ¿què es l'huma­nal esperit, per ric que sia de saviesa o enfof8

li! per l'exerciment, sense la companyia d'uncor ardent i sensitiu? La llum seva pot jllu­minar, emperò no pas inspirar. Pot escamparuna radiança freda i de dar de lluna sobre-Icamí de la vida, més no escalfa cap flor fins abadar-la, no deslliura fontanes tancades pelglaç. El doctor Johnson solia dir que un obsti·nat racionalisme 'I privà de ser papista. Aques­ta mateixa causa, que no 'os priva a mollsde nosaltres de descarregar els nostres corsi d'alenar les nostres devocions an els sagrarisde la natura? Hi han infiuendes que envoltenl'humanitat, massa subtils per al bisturí de laraó. En els nostres mellors moments tenimclara consciencia de la llur presencia, i si hi ha

74 Prosadors twrd·americans

alguna barrera pera la llur acció benhaurada,justament eS una intel'lectualitat emmotllada.A més d'això, l'entusiasme es la vera vida delsesperits afavorits. Peseu les vides dels qui sóngloriosos en art o en literatura, en tots elstemps, ¿Què són, sinó histories de treballs ide sacrificis soportats pels Cors adaJerats delsilurs '.devots? Dant composà'l seu immortalpoema entremig del desterrament ¡ del patir,empès per la noble ambició de vindicar·se ala posteritat; i l'angel més dolç del seu para­dís es l'objecte de la seva primera amor. Lesmel/ors fisionomies de les quals ens han fetdeixa 'Is pintors antics, són les de sers preats,intimament associats amb la fama llur. Lacara de la mare d'En Rafael se barreja en l'an­gelica bellesa de totes les Madones d'ell. Lafilla del Tiziano i [a muller del Correggio sevan retrobant en les llurs obres. Ja fa bé Fos­colo d'anomenar les belles arts, filles de 1'a~

mor. El pregon interès amb quc'ls italiansacullen els homes de talent, els inspira cap alsmés potents esforços. L'entusiasme nacionales el gran nodridor dels genis. Quan l'estatuade Perseu d'En Cellini sigué exhibida per pri­mera vegada a la Piazza de Florença, fou en­voltada durant quatre dies per una corruad'admiradors i centenars de sonets de lloançaforen posats en el seu pedestal. El Petrarcasigué coronat de llorer, a Roma, pels seus tre·balls poetics, i colles de gent qui no saben delletra encara's podcn veure en cI moll de

Defensa de l'entusiasme

Napols escoltant un llegidor de Tasso. La raóno es pas el sol interpretador de la vida. Ladèu d'acció es en els sentiments. La mateixareligió no es més que un estat d'afeccions.Una vegada a la vall de l'Arno vaig trobaruna bella pagesa, i al demanar-li quantescriatures tenia: «Ne tinc tres aei i dues en elparadís», respongué ella tranquiJament, ambun to i una manera de corprenedora i gravesenzillesa. La seva fe era del cor. Tal com esconstituïda l'humanal natura, es en el mésalt grau natural que les rares' potences sienexcitades per apreciacions voluntaries i espou·tanies. ¿Qui es que no se sentiria empès agrans gestes si sabés que cada bellesa queexhibís la seva tela, o cada nota perfecta quealenés, o cada vera inspiració de la seva lira,havien de trobar seguit ressÒ en un miler depits? Lord Brougham diu que'¡ mot <<impos­sible» es la llengua-mare dels esperits petits.¿Què es, demano jo, lo que pol contrarrestarla propria malfiança i sostenir els més enlai­rats esforços de la natura nostra, sinó l'entu­siasme? Major quantitat d'aquest element des­pertaria"1 geni i alegraria la vida de NovaAnglaterra. Mentres l'home merament intcl­lectoal medita i l'home de mera il'lustraciócita autoritats, l'home de sentiment obra,realisa, adolla completament les seves ener­gies. El seu adalerat i fort cor no deixarà pasreposar el seu espe'rit: un impuls interiorl'empenya encorporar els seus pensaments.

76 Pt'osadors nord-americans

An ell li cal simpatia; ell necessita resultats, Ila natura cedeix an elmagic, reconeixent·locom a fill d'ella, La noble estatua sorgeix delmarbre, la parlan ta figura's destaca de latela. la cadena electrica es tocada a l'interiordels seus consemblants. Ells reben les sevesidees! responen a la seva crida i reciproquenla seva amor.

Constant proveiment de saber a l'intel­lecte i exclusiva cultura de la raó, certamentpoden fer un pedant i un logic; emperò laprobabilitat es que aquests beneficis, si real­ment són tals, se guanyaran a despeses del'ànima. El sentiment, en la seva accepciómés ampla, es tant essencial com l'esperit,pera la vera fruició i gracia de la vida. Elsconeixements tecnics i aquella rapidesa decomprensió que la gent de Nova Anglaterraanomena smartlless, no són pas tant valiosospera un ser humà, com sensibilitat pera lobell i una espontania apreciació de les divi­nals influencies qui omplen els reialmes de lavisió, del sò i el món d'acció i de sentiment.Les aficions, els afectes i els sentiments sónmés absolutament l'home que no pas els seustalents o il'!ustració. J, no obstant, es mijan­çant aquests darrers que nosaltres podemapreciar el caracter, del qual tot lo més nesón fragmentaries e\'jdencies. Es remarcableque en el Novell Testament són tant rares lesallusions a l'intellecte, mentres que'l «cor»i !'«esperit de que som fets» sempre 's re-

Defensa de "entusiasme

treuen. La simpatia es «la clau daurada» quedesforralla '/s tresors de la saviesa; i ~ixòdepèn de la vivor i l'escalf del sentiment.Perxò es que Tranio aconsella: «En un mot,senyor, estudieu allò que vós estimeu més».Un codi d'etiqueta pot refinar les maneres,emperò'l «cor de la cortesia» que arreu delmón segella'/ cavaller de naixença, no'S potmai atenyer sinó per l'instint; i de Ja mateixamanera aquells sentiments enriquidor::. i no­bles, que són les més belles i preables de leshumanals qualitats, no 'Is crearà pas cap pro­cediment d'educació mental. ¿ De què servei­xen la societat, l'educació popular, les igJesiesi tota la maquinaria de cultura, si no' n brollacap veritat viventa que fertilisi així com illu­mini? Ind ubtablemen t que Shakespeare deguéla seva meravellosa penetració de l'ànima hu­mana a la seva pregona simpatia enversl'home. Ell podria haver après llibreries sen­ceres tractant de la filosofia de les passions;podria haver observat fredament fets durantanys seguits i no haver mai concebut unagelosia com la d'Othello, els remordiments deMacbeth o una amor com la de JulJeta. Quanse són interessats els sentiments innats, no­vells fets surten a la llum. Fou baix ¡'excita­ció d'admiració i d'amor que Byron, arremo~linat sobre 'I llac de Ginebra,se pensà que «elJura parlava desde'l seu calitjós envo!caJl»,responent al tro dels Alps. No era pas guaitantper mera curiositat que Bryant seguí la volada

78 Prosadors nord· americans

soliua de l'aucell aquatic. La veneració moguél'enquesta:

«Ont vas, per entre"1 cai~nt de serena,quan el celatge llu amb les darreres passes del dia,allunyant"te traversant la llur rosada petja,tot fent la teva sQtitarja ,"ia?»

Devegades, meditant sobre·l geni en lesseves manifestacions més simples, semblacom si "I gran acte de l'humanal cultura con­sistís principalment en preservar el caliu i lafrescor del cor. Es ben cert que, a mida queJa seva mera força mental i els seus assoli­ments prenen la plaça del sentiment natural,a mida que nosaltres adquirim j'habitde rebretotes les sensacions passades per la raó, lesensenyances de la natura devenen indistintesi fredes, com pugui ser amb les dels llibres.Que això es la tendencia de Ja filosofia de lavida i l'educació a Nova Anglaterra, jo crecque escassament se pot contradir. He remar­cat que alguns dels nostres homes més intelli­gents parlen de dominar un tema, d'entendreun llibre, de resoldre una qüestió, com siaqueixes coses encloessin tota l'idea de lacultura humana. Cal desitjar principalmentel revers de tot això. Es quan som aclaparatsi tenim l'orgull de l'intel1ccte vençut' davantde la veritat de la Natura quan, en comptesd'arribar an alguna decisió logica, nosaltressom constrets a fer acatament amb pregonareverença davant dels misteris de la vida,

Defensa de l'entusia-sme 79

quan retornem a l'infantesa, o ens enlairemvers Déu, permor d'alguna poderosa revela­ció del savi o del trovaire, es aleshores quecreixen les nostres natures. Totes les arts sónpera aquesta fi. Exquisit vocalisme, bella es~

tatuaria i pintura, i tota la vera literatura notenen pas per ell!ur gran objecte ocupar l'in~

genuitat de crítics impertinents, ni amoblar elmón amb una colla d'idees novelles, sinómoure la natura entera amb la perfecció iveritat de Ja crida llur. De l'inspirada paginadel geni s'exhala una certa atmosfera quedóna vitalitat an els sentiments, i mijançantaquests apressa les potencies mentals. I aquestes el bé principal dels llibres. Si sigués altra­ment, aquells de nosaltres qui tenim poca me·moria podriem desesperar de fer cap avenç.Jo he oit a gent educada de Nova Anglaterraalabar·se de la quantitat de poesia que hanllegida en un temps determinat, com si lesriques fantasies i els pensaments enlairatss'haguessin de despatxar lo mateix que-lsbeef-steaks a bordo dels nostres vapors. Elsdiaris són preats per el llur nombre de pcusquadrats que miden, COlll si això tingués deveure res amb la qualitat del llur conTingut.Els viatges de plaer sovint són consideratsdelitosos a proporció de la llur rapidesa,sense cap referencia als paisatges o a la sacie·tat que'ns mostren. No es pas rar que'lsaplecs socials si en comptats brillants en cimateix grau que són concorreguts. Això no pas-

80 Prosadors nord-americans

saria pas si fossin prou considerades lo que 'lsfrenolegs anomenen les potencies afectives, sitola l'ànima sigués dèscnrotllada lliurement,en comptes de 1'«oficiós intellecte» tot sol; sinosaltres fossim conscients de la veritat aixíexpressada per un escriptor de volada: «Din­tre'l cerco I enter Je la nostra constitucióintel1ectual, nosaltres no vaJuem re més quel'emoció; no es pas ies facultats, sinó'l fruitd'aqueixes facultats, en tant de sentiments demena enlairada com elles produiran».

Una de les conseqüencies més obvies d'a­queixes caracteristiques la veiem en el tractesocial. Els extrangers han ridiculisatccrtshabits externs dels americans, emperò aquestssempre foren limitats an els pocs, i allà antprevalien més han cedit depressa a la censura.Hi han incongruenccs encara més criticablesen les maneres, perquè Són les reveladoresdirectes del caracter i provenen de la filosofiade la vida. La delicadesa i el respecte propriilO són pas tant fruit de l'inlellecte com de lasensibilitat, Nosaltres som considerats enversels altres en la mateixa proporció que la nos-,tra consciencia 'ns dóna penetració. Les sim­paties són els mellors mestres de polidesa iaqueixes sempre s'amassen amb una exclusivarefiança de la percepció. No hi ha re més comóque trobar gent educada de Nova Anglaterra,invadinl inconscientment la vida privada d'al­tri, tolerant la llur curiositat desenfeinada obé donant un tom personal a la conversa,

Defensa de l'entusiasme 81

d'una manera que ultratja tot refinament mo~ral. Això es observable en societat qui profes­sa esser intellectual. Escassament se consideragrolleria l'aludir a l'aparença personal d'unhom,a la seva sanitat, vestidures, circumstan~

cies oadhuc als sentiments més sagrats, encaraque ni l'intimitat ni Ja confiança donin lamés lleu autoritat a tal procedir. Semblantviolació de lo quc's deu als altres es més cor~

renla entre la gent culta d'aquest país que nopas en cap altre. Ací es comparativament rarde trobar un cavaller qui ho sia per natural.Un filosof de Noya Anglaterra, en un llibrerecent!, mostra no poca temença de «l'excésde companyonisme». A la regió q uc ell habitahi ha motiu pera aqueixa aprensió. El malno's eorretgirà pas fent un patró de maneres.La pagesia de l'Europa meridional i l'irlande­sa més ignoranta, sovint excedeixen, en ge­I1Uina cortesia, als educats de Nova Anglater­ra. La llur major riquesa de sentiments elsensenya com s'han de portar envers els altres.La consideració i la tendresa (no pas el domi­ni de sí mateix i l'intclligencia) són les avin­gudes consagrades per les quals solaments'apleguen els veritables esperits. La fredasatisfacció amb la qual a Nova Anglaterras'analisa i defineix el caraeter, es una eviden·cia de la prova superficial que ofereix la sola

¡) Emel',wn'.~ Rssays, II series.

6

82 Prosadors nord-americans

observació. Un ianki no somnia pas el mónque·s revela no més que pel sentiment. Elshomes, i especialment les dònes, defugend'esplaiar Jo pregon de les llurs natures ul'esguard fret i indiscret qui pretén explorar-lesunicament per-diversió intellectual. Es la cosamés presumptuosa del món, pel' un habitantno adulterat de Nova Anglaterra, per aixeriti estudiós que sigui, de pretendre conèixerun altre ser humà, si es noblement dotat iperquè ell es la darrera persona capaça de dis­tingir emocions !atentes i estimades. EIJ podràendevinar capacitats mentals i descobrir ten­den cies morals, emperò cap familiaritat lidescorrerà·1 vel del temple interior: solamenten el vestibol se tolerarà la passa impertinentad'ell.

Un altre efecte d'aqueixa valuació exage­rada de l'intellecte es que'l tal~nt i el caractersovint sòn considerats com identics. Això esuna errada fatal, emprò molt prevalenta. Calrecordar sempre que un do d'intelJigencia noes pas una gracia de l'ànima. La pràctica o l'ha­bilitat de naixença permetran a qualsevol desobressortir en el mecanisme de l'expressió.La frase «artistic», ja sia amb referencia aj'estatuaria, pintura, literatura o bé a les ma·neres, implica solament aptitut i dextresa.¿Qui no es coneixedor, per exemple, de!a grandiferencia que hi ha entre un coneixementmerament cientiGc de la musica i <lquell aco­blament de simpaties en l'art, que'D fa·J

Defensa de l'entusiasme 83-----=-_._--~..-medi eloqüent de passió, de sentiment i deveritat? I en literatura, que sovint trobemnosaltres la percepció més delicada de la belle­sa en l'escriptor, combinada amb una totalmancança de genuí refinament en l'home?L'art es essencialment imitativa; i el seu valer,com a demostració de caracter, depèn, no pasde les qualitats mentals, sin6 de l'integritatmoral de l'artista. L'idea de talent es més omenys associada amb ¡'idl.'a de succés; i, per­mor d'això, el credo lucratiu de la gellt deNova Anglaterra'l reconeix sense cap prere­renda; emperò hi ha tot Ull magatzem d'ar­mes a dintre ¡'home de temperament méscelestial. El ser capaç de propri sacrifici, Ileal­lat i generoses simpaties, l'estimar un promptesenlit de l'honor i el trobar conhort absolutsolament confonent-se dintre d'un altre, sóncoses més nobles i agradoses que no pas eltenir bon ull pels colors míjançant lo quall'arc de Sant Martí se pot transferir a la tela, ouna felicitat de dicció que pugui embalsamarles representacions més fidels en nombres im­mortals. No es pas solament o principalmenten lo que ell fa, que resideix la sigtllficançad'un ser humà. El seu camp d'acció i l'aproH­tament de les seves facultats, depenen de lasanitat, l'educació, el renament de sí mateix,l'estament i un miler d'altres circumstancies;lo que ell es resulia dels instints de la sevaànima i solament per aquests se l'ha d'eslimarverament. Entre la gent de Nova Anglaterra

84 Prosadm's nord"americans----

se pot observar que com a prova de caracterse refereixen menys a les qualitats d'un indi·vidu que no pas a ics seves fetes. Per ells escosa comuna de sacrificar el carackr social ipiivat an el publie, l'amistat a l'anomenada,la simpatia a l'opinió, l'amor a l'ambició i elsentiment a l'escaiençd. Entre ells hi ha unadisposició obvia a pr~uar els homes i les dònessegons el llur mercat, més aviat que pel llurvaler intrinsec. Una especulació sortosa, uninvent de profit, un llibre de venda, un efectiuesforç retoric o un sagaç engany politic,­algun fet que tot lo més prova de:xtrcsa i bonasort, - es considerat el mellor escut d'armespera donar dignItat [l la vida o penj8r sobre latom ha, com una perd urable recordança. Aque~lles revelacions més íntimes i els ministerisque tracten els dòns més pregons de l'esperit iles emocions més intenses del cor, i a traversdels quals, solament, se pot ca-pir l'amor i laveritat, això escassament ho somnia la filoso~

fia d'aquella gent.Encara hi ha Ull altre principi qUC'll1

sembla reconegut no mé" que Va ó,HJ1Cnt en lafilosofia de la vida de Nova Anglaterra, malgratque algun cop pugui ser conreat com unalH'anca de la literatura; i, no obstant, es unprincipi que nosallfe5 deuriem considerar es~

senciaJmcnt estimable per l'home, Ull dothloriós, una gracia coronanta de l'humanitat.I es IiqueJl principi mijançant el qual nosallrescombreguem amb tot lo que es joliu i gran en

Defensa de l'entusiasme-----

85

l'univers, el que endolceix les imatges de lamemoria fent-ne una bellesa pensativa i elque irradía Ics visions d'esperança amb bri~

llantor no terrera; aquell qui enlaira la nostraexperiencia social amb la lluïssor de la. fantasiai mostra a l'ànima escenes de perfecció que'Issenys jamai poden realisar. Es el principi poe­tic. Si aquest preciós do pogués ser enteramentanorreat entremig de lo comú i lo actual, nos­altres perdriem ¡'interès de la vida. L'ensopidarutina dels afers diaris, la mansa realitat deles coses, pesarien sobre 'ls nostres cors comuna feixuga i permanenta nuvolada. Emperòla tasca d'aquest esperit divinal es escamparuna gracia redemptora entorn dels objectes iles escenes de l'esser. Es el ventijol que alçala brossa en la carrera del tem ps i fa veureles violetes que hi han dessota. Es l'¡¡iguasanta que, arruixada sobre'l paviment demosaic de la vida, dóna vivor a les seves bri­llantes colors. Es l'arpa mislica en les cordesde la qual el confós murmuri de l'escarrassa­ment, l'alegrança i la tristor, sc perd en unamusica. També compleix encara una funciómés enlairada que la de consolació. Es mljan­çant el principi poetic que nosaltres formemimatges de l'exceJlencia, una moció de progrésque empeny totes les altres facultals versriques pretences. Tots els grans homes hosón mercès a l'incessant eSÍorç de realisar enacció o d'encloure en l'art sentiments depregon inú~rès o idees de bellesa. Així com les

86 Prosadors nord-americans

colors existeixen en el raig de llum, semblant·rnent l'ideal existeix en l'ànima i la vida es elprisma potent que ho refracta. Shelley sostéque es solament per l'ima:l,inaci6 que nosaltrespadem descompassar les barreres del jo idevenir idcntiHcatsamb lo universal i lo dis~

tant, i, per tant, que aquest principi es la veradèu d'afectes benvolents i de virtut. Jo sé quedcvegades se diu que l'era del romanç es pas­sada, que amb els periodes pastorals, classics icavallerescs del món, ¡'element poctie s'esvaí.No obstant, això es una gran errada, manifes­tament. Les formes de la :::ocietat han cambiatbraument j els periodes de desenrotllamentpnetic són molt modificat5, emperò 'I principien sí es essencial a l'humanitat. No: per me~

canic que sia l'esperit dels temps que corren imalgrat l'extesa de l'imperi de l'utilitat, tantcom cls estels sortiran cada nit en el firma­ment i se congriaran nuvols daurats entorndel sol que se-n va; tant com paguem saludarl'ignocent somriure de l'infantesa i el gentilcsguard de la dòna; tant com aquesta terrasia visitada per visions de gloria i somnisd'amor i esperances de cel; mentre aquestavida sia encerclada de misteri, alegrada pel'l'estimació i solemnisada per Ja mort; tantcom duri això, l'esperit poetic s'esplaiaràarreu, amb les seves fervcntes aspiracions ipregones frase:; d'encantament. També'spretén sovint que l'esperit poetie pertany es­caientament a una certa epoca de la vida i que

Dejènsa de l'entusiasme

[a seva influencia cessa naturalment amb lajovenesa. Més això unicament pot succeir perapostasia de si mateix. L'element poetic eraevidentment per barrejar-se amb l'experienciahumana tota sencera, no pas per lluir sola­ment en el pit de la jovenesa, sinó pera digni­ficar la pensa de l'home gran i fer venerablel'aspecte de la vellor. El seu proposit es clara­ment d'aconhortar la rigidesa de la necessitat,d'alleugerir el pes de l'escarraçament i d'es·campar veneració i esperança adhuc entorndel sofriment- de la mateixa manera que enels pintors antics calia figurar colles de queru·bins dessobre les llurs escenes de martiris.Tampoc puc creure que l'influencia d'aquestprincipi sia tant confinada i temporera comsuposen molts. Es ver que la nostra contem·plació de lo bell té una durada curta, que lesnostres volades dintre'l món ideal són breusi ocasionals. No més ens podem corbar, totpassant, per l'altar de la bellesa i cullir apressa­dament una flor vora-camí; emperò, que nopot haver·hi un instint qui s'apropria ada­leradament adhuc aqueixes conexions transi­t()fies? Que no poden ser inconscientmentabsorbides devenint l'essencia de la nostravida i gradualment refinar i exaltar ¡'esperitd'adintre nostre? Jo no puc pas pensar que unproveiment lant ric pera les simpaties poeti.gues sia a intent de cap fi casual o indiferenta.Val més que creguem que hi ha un llenguatgemistic en les flors i una pregona significança

88 Prosadors llord-americans

en els estels, que Ja transparencia de l'airehivernenc i la llarga dolçor del crepuscol esti­val passen sobre l'ànima amb poder imper­ceptible; més aviat adelitem·nos pensant quelesabsorbentes emocions de l'amor, la dolçaexcitació de les.aventures i l'apassionada so~

Icmnitat de la malhaurança, amb una menade quimica espiritual combinen i purifiquenels elements interns en una acció més noble iunes resultances més perfectes. Del principipoetic, la filosofia deIa \'ida, a Nova Angla­terra, no·n fa pas gaire cas. No hi han emble­mes del passat que invitin l'esguard cap a lesvistes del temps. Escassament cap objecte,costum o associació d'idees, desperten la re·verencia. Lo nou, lo igual, lo assolible, cons­tantment esmortueixen la nostra fe en infini·tes possibilitats. La vida rarament apar mira·culosa i abunden les coses ordinaries. Hi hamolt pera excitar i ben poc pera purificar itemer. Cal que nosaltres vegem la benanançad'un raciona! conservatisme, Ió mateix que¡'inspiradora demanda de reforma. En aquestaexistencia nostra hi han factors venerables ijolius, els quals fóra un sacrilegi d'escarnir.La saviesa dels nostres capitosts de més ano­menada en totes les especialitats es massabellugosa i conscienla pera esser desitjable ivaldria més pera la nostra «marxa d'esperit»,tant pregonada, si n'hi haguessin alguns més«qui fossin arrocegats en la processó», comdeia J'aixerit assagista britanic. Un extrava~

Defensa de l'entusiasme 89

gant esperit d'utilitat invadeix totes les esce-lles de la vida, per recloses que sien. Nosaltresno intentem pas asserenar la feresa de l'an­goixa, ni alleujar la càrrega de la responsabi­litat. La filla d'un distingit professor de lIcis,d'Europa, solia donar conferencies en ('absen-cia dei seu pare: Pera prevenir la fascinaciódels atractius d'eHa, els quals se temia disLre~

guessin l'atenció dels estudiants, se tirava unacortina davant del joliu mestre i, des d'anà.darrera, ella comunicava les seves instruc­cions. Semblantment, nosaltres tenim molt .>l;

de compte de mantenir-nos fòra-vista de lopoetic i de velar l'esperit de la bellesa, a fi deque paguem pregar sense destorb en el san­tuari de lo practic, Nosaltres sempre cerquemla llum del saber; emperò 'ns acontentem deque cap escalfor fertilisadora doni vitalitat anels raigs d'ell.

Quan el romeu qui torna s'atansa a Icsribes del món novell, la primera senya delveinatge de (a seva terra nadiua's marca ambcolors de rara esplendor en el cel de ponent.Les postes de sol devenen més i més ricamentacolorides a mida que s'apropa, i mentres serepenja en els recessos d'un galant bastiment(l'arquitectura del qual no té pariona, illus­trant la traça mecanJca del lloc ant el feren),i guaita la llur cambianta brillantor, s'associaa la nova prometença i la jove anomenada dela seva terra nadiua; i quan, venint de ladilatada solitut de ¡'Atlantic, se capbuça altre

90 Prosadors nord-americans

cop entremig de l'afanyada multitut, es ambel fervent, i jo tinc de pensar patriotic, desig,de que pugués barrejar més poesia de la vidaa la pròspera activitat d'aquella terra.

Emperò lo que'ls arranjaments de la socie­tat fallen de pro'veir, l'individu té la llibertatde cercar-ho. Enlioc la grandor i les bellesesnaturals són més prodigament esplaiades queen aquest continent. A cap part de món hihan rius tant grans, llacs tant bells i foreststant magnificentes. La roba d'ermini de l'hi·vern, a cap terra s'extén amb un efecte mésenlluernador, ni tampoc les boscuries de capclima presenten Ilna vestimenta més variadade tons autumnals. No 'ns cal pas recorre sola­ment a les glories de l'univers. Entre nosaltresla vida domestica existeix en rara perfecció, ino més requereix l'heroisme de la sinceritat il'exerciment del gust, pera fer la llar tant ricad'associacions poetiques com la terraça i la ve·l'andah de les terres meridionals. També laliteratura obre un camp ben ample. Nosaltrespodem vagar per l'Edem, vers la musica del'arpa del bard cego, o escoltar les dolces pro­meses de Julieta, en els tarongerars de Vero­na, sota la quietor del clar de lluna. Per tant,obeim coratjosament les nostres simpaties i enles candides i afectuoses relacions amb altri,trobem-hi deslliurança dels eonslrenyimentsde la forma i del prejudici. Nodrim-lo l'entu­siasme, que l'exclusiva cultura intellectual apa­garia.Deseixim~nos suficientment de la maqui-

Defensa de l'entusiasme 91

naria social, pera donar-nos compte de que no

som pas parts integrants d'ella; i així evoca­

rem en ¡'horizont del deslí aqllells p.colori­

ments de bellesa, d'amor i de veritat que són

els tnés gloriosos refl.ec1imcnts de l'ànimal

H. T. TUCKERMAN

EN RICARD POBRE'

C ORTÈS llegidor:Jo he oit dir que no hi ha res que

faci tant de plaer a un autor com el trobar lesseves obres respectuosament esmentades peraltri. Figureu-vos, doncs, si'n vaig estar dejoiós per un incident que us contaré. Darre­rament vaig aturar el meu cavall ont una grancolla de gent s'era aplegada pera un encant,Com que encara no ha via arribat l'hora de

I) En Ricard Pobre era'j titol d'un almanac que,dttrant vintiónc anys, publicà Bcnjamln Frank.lin,quan feia d'impressor. Amb extractes d'aquells alma­nacs se formà'l text que segueix, el qual sovint foureimprès i devingué conegut arreu amb el titol d'Elcamí de la Riquesa (The TFay to Wealth).

Com que"¡ meu Ç·JllCcpte d'una traducció es la fidc1í­tat extremada, _ adhuc ser\'ilisme, si voleu, - m'hasem blat que devia conservar l 'estr uctura anglesa de Icsnombroses dites populars in teua la des en cI text i no hepas intentat de substituir·les per la forma catalana que '5trobaria en les nostres col 'leccions foJk.loriques,­Nota del Traductor,

En Ricard Pobre 93

vendre, ells anaven parlant de lo dolents queeren els temps, i un de la colla demanà a unvell, senzill i nèt, amb rulls blancs:

- Digueu, mestre Abraham: què'n penseuvós dels temps? Que no arruinaran entera­menl l'encontrada aqueixes feixugues contri­bucions? Com ens ho farem pera pagar-les?Que 'ns aconsellarieu vós?

Mestre Abraham s'alçà i respongué:-Si vosaltres voleu el meu parer, vos cI

diré en quatre mots, car el savi en té prou ambuna paraula, com diu en Ricard Pobre.

Tots ells li pregaren que explaiés la sevapensa, i, reunint-se entorn d'ell, continuà aixfcom segueix:

-Amics meus, verament les contribucionssón molt feixugues, i si no més fossin lesdel governament les uniques que haguessimde pagar, e:15 en podriem descarregar mésfadlment; emperò 'n tenim mo1tes altres i demolt més carregoses pera alguns de nosaltres.La nostra peresa 'ns carrega dues vegades més,tres vegades més el nostre orgull i quatre ve­gades més la nostra follia; i, d'aqueixes càrre­gues, els cobradors no 'ns poden pas alleu­jar, fent·ne una rebaixa. De totes maneres,escoltem un bon consell, i quelcom se pot ferpera nosaltres: «Déu ajuda aquells qui s'aju­den», com diu en Ricard Pobre.

1. Se consideraria que obra amb moltaduresa aquell governament qui taxés el seupoble fetlt-Io treballar una desena part del

94 Pmsadors lIm'd-Qlllericans

temps llur a servei d'ell; no obstant, la peresataxa força més a molts de nosaltres: la man·ctra, portant-nos malalties, escursa absoluta­ment la vida. «La mandra fa corn el rovell, queconsumeix més Jepressa de Jo que gasta'1treball, mentres.que la clau usada es lluentasempre», COlO diu eri. Ricard Pobre. «Emperò,ja que estimes la vida, no esmercis pas eltemps, perquè això es la 5ubstanci;:¡ de la quales feta la vida», segons diu en Ricard Pobre.Quan molt més de lo nec·essari, nosaltres gas­tem dormint, ob\idant que <<la guilla qui dormno agafa pas aviram», i que «bé 'ns lleuràprou de dormir ;¡ la fossana», com diu enRicard Pobre. <~Si la més preciosa de totes lescoses es el temps, el perdre temps deu ser\',com diu en Ricard Pobre, «la prodigalitatmés gran»; ja que, com ell ens explica en altreindret, «el temps perdut jamai se retroba, i loque nosaltres anomenem prou de temps, sem­pre resulta prou poc». Alcem-nos, doncs, ifem feina i treballem encertadament, perillarde que amb diligencia fem més amb menys deperp\exitat. «La mandra tot ho fa dificultós,emperò la. llestesa tot ho torna senzill, i aquellqui's lleva tard, tot el dia ha de corre i escas­sament encalçarà·l seu afer al vespre; altra­ment, la ganduleria camina tant a poc a poc,que la pobresa aviat l'aconsegueix. Mena 'lsteus afers i no comportis pas que ells te menin ~ i l'anar d'hora al llit i l'alçar-se dematífan l'home sanitós, ric i savi», com diu enRicard Pobre.

En Ricard Pobre 95

AixÍ, què vol dir desitjar i esperar mellorstemps? Nosaltres podem mellorar els tempspresents, si 'ns espavilem. «No li calen pascobejances a la llestesa, i aquell qui viu d'es­perances se morirà dejú. No hi han pas guanyssense afanys; doncs, mans ajudeu~me, perquèjo no tinc terres», o si '0 tinc són greumenttaxades. «Aquell qui té un ofici té un patri~

mani; i aquell qui té una professió té feina deprofit i d'honor», com diu en Ricard Pobre;emperò aliavars hi hem de posar el coll enel negoci i hem de ben aconduir la profes­sió, perquè, o sinó, ni .] patrimoni ni la boti­ga ·os permetran de pagar les contribucionsque ·os pertoquen. Si som feiners, mai ensmorirem de fam; car «la fam guaita a casa dela gent treballadora, més no hi gosa pasentrar». Tampoc hi entrarà'l batlle, ni -I jut­ge, per raó de que «el treball paga 'ls deutes,mentres que la desesperació 'ls 8ugmenla».Vull-ho que no hagueu trobat CBp tresor nicap parent ric vos hagi fet cap deixa, «la dili·gencia es mare de la bona sort, i Déu tot hodóna al treball». Pcr tant, «llaureu fondo,mentres dormen els ganduls, i no us mancaràblat per vendre i per guardar». Treballeumentres dura'J dia d'avui, permor de que nosabeu pas lo que us podeu trobar al sentdemà.«Un avui vtd tant com dos demàs», segonsdiu en Ricard Pobre; i,.a més d'això, «nodeixeu mai per demà lo que podeu fer el diad'avui». Si tu fossis servidor, que no t'avergo~

96 PI'Qs.,dors nord-americans~~~~

nyiries de que un bon amo t'atrapés desenfei­llàt? Que hu us, doncs, el teu, propri amo?AV(èrgon yeix-te' n d'atra par-te en v:lga nça, quanhi ha tant a fer per tu mattix. per la teva fa­milia, pera la teva terra i per al teu rei. «f\.1a~

lleja les teves'eincssensc mitenes»; recorda-lde que «Ull gat enguantat no agafa pas rates»,C'Jnl diu en Ricud Pobre. Ja es vedtat ques'ha de fer molta cosa, i potser tu ets feble debraços~ emperò aferra· t'hi amb constancia iveu ras grans efectes; perquè «el conslant de­gotar rosega les pedres; i amb treball i pacicn­cia la rata mig-partí'¡ cable; i cops petitsaterren grans roures).

M'apar que alguns de vosaltres dieu: queno's pot permetre gens d'esplai, un hom?Jo 't contaré, company, 10 que diu en RicardPobre: «ernplea bé-¡ temps si pretens guanyarlleura; i ja que no tens Di un minut segur,no llencis pas un8. hora. La lleura es tempspel' fer quelcom mil; aquesta lleura l'obtindràl'home feiner, emperò jamai el desvagat; per­què «Ulla vida d'esplaiament i una vida devagúnça són ducs coses diferentcs. N'hi han·molts qui, sense treballar, voldrien viure soIa­t:1ent amb els llurs acudits, emperò fallen permanca d'assortiment»; en cambi, el feinejarpromou comfürt, abundor i respecte. «Defu­giu els plaers i ells vos seguiran. El filadordiligent té molts de recursos; ¡ ara que tinc unxai i una vaca. tothom me dona'l bon dia».

11. Emperò, en el nostre treball, cal

En Ricard Pobre 97

aixl mateix que siem constants, reposats i cu­rosos, i que vigilem els nostres afers amb elsnostres propris ulls, i que no "ns refiem massad'altri, perquè, tal com diu en Ricard Pobre,

"Jamai vegí un arbre sovint transplantat,ni tampoc una familia que mudi sovint,créixer tant bé com els qui són ben aposentats».

J, a més d'això, «tres cambis de casa sóntant dolents com un foc»; i, també, serva "Iteu obrador i la teva botiga"t servarà»; i,altrament, «si vols que "S faci la teva feina,vés-hi; sinó, envi-hi»; i, semblantment,

«Aquell qui amb l'arada vol prosperar,cU mateix se l'ha de menar».

I, encara més, «l'ull de l'amo farà més fei­na que les seves dues mans»; i «la falla decuidament ens fa més mal que no pas la falla desaber»; i «el no sotjar els treballadors es dei­xar·los la vostra bossa oberta». El refiar-se mas­sa del cuidament d'altri es la rulna de molts;per raó de que, «en les coses d'aquest món, lagent se salva, no pas per la fe, sinó per fallad'ella»; car es profitosa la vigilancia d'un hommateix, ja que «si vols tenir un servidor fideli que t'agradi, serveix-te tu mateix. Una micade descuit pot congriar gran malhaurança:per fatla d'un clau se perdé la ferradura; perfalla de ferradura 's perdé'l cavall; i per fallade cavall se perdé'l cavaller», essent aconse d

7

98 Prosadors tlord-amer;ca,lS

guit i matat per l'enemic: tot per mancar un xicde cuidament respecte 'I clau de la ferradura.

III. Això referent al treball, amics meus,i a ¡'atenció als negocis d'un hom mateix; em­però, an aqueixes coses, hem d'afegir frugali­tat, si volem qlie'l ilo5tre treball sia més cer­tament reixenI. Si un hom no sab pas estai viara mida que guanya, «pot molt ben tenir elnasa la pedra esmoladora durant tota Ja vida i ala fi morir sense valer un xavo. Una cuinagrassa fa una voluntat magre»; i

«Molts patrimonis s'esmercen en adquirird'ençà que, per te, les dóncs oblidaren de filar i cosir,i, per ponx, els homes oblidaren de segar i estellar».

«Si·t vols enriquir pensa en estalviar, aixícom en adquirir. Les Iodies no han pas fetrica l'Espanya, permor de que les seves sorti­des són més grosses que les seves entrades.;t

«Foragiteu, doncs, les vostres cares follies,i aleshores no tindreu pas tant de motiu deplanye·us dels mals temps, contribucions fei­xugues i fami1ies carregoses, car

«Les dónes i el vi, el jóc i l'engany,fan minvar la riquesa i créixer la necessitat,.

f, altrament, «amb lo que manté un vicin'hi hauria per criar dues criatures». Vosaltrespotser podeu pensar que, un xic de tè, o unamica de ponx, ara i suara, la vianda una micamés costosa, els vestits Ull xic més fins i unamica d¡,; divertiment de tallt en tant, no

En Ricard Pobre 99

compten pas per gaire; emperò recordeu·vos de que moltes miques fan un troç~. Mal­fieu~vos de les menudes despeses: «una petitavia d'aigua enfonsarà un gran bastiment»,com diu en Ricard Pobre; i també «aquell quifollegi amb l'amor, se tornarà pidolaire»; i, amés, «els folls fan festins i els savis se'ls men·gen». Ací, tots vos heu aplegats, en aquestencant de cúses l1ampantes i entriquells. Vos~altres ne dieu mercaderies; però, si no us enmalfieu, resultaran danys pera alguns de vos~altres. Vosaltres us refieu de que's vendranbaratos i, potser, a menys de lo que costen;però, si no us han de fer servei, vos han de re~sultar cars. Recordeu-vos de lo que diu enRicard Pobre: «compra lo que no necessitis iabans de gaire hauras de vendre'l teu neces·sari». I també «davant d'una gran ganga,atura-t una mica»; ell significa que potser labaratura no més es aparenta i no pas real; oque la barata, estrenyent-te en el teu negoci, tepot fer més mal que bé. Perquè en altre llocell diu: «molts se són arruinats comprant bo ..nes gangues». També «es una follia gastardiners pera comprar repentimeot», i, 00 obs­tant, aqueixa follia se fa cada dia als encants,permor de no recordar-se del calendari. Mésd'un hoin, per tal d'empolainar-se, han passatprims de ventre i han mort mig de gana lesllurs faroilies: «les sedes i els satins, les escar­lates i els velluts, apaguen el foc de la cuina»,com diu en Ricard Pobre; Això no són pa$

J 00 Prosadors nord-alllericans

coses nccessaries pera la vida: escassamentpoden nomenar-se conveniences; i, malgrataixò, no més perquè aparenten bonicoies,quants n'hi han qui necessiten tenir-les? Per­mor d'aqueixes i altres extravagancies, els mésgrans són reduitsala pobresa i se veuen for­çats a emmanllevar an aquells que ells abansmenysprearen, però que, mijançant treball iestalvi, han mantingut el llur estament; en elqual cas resulta ben clar que «un llauradora peu dret es més alt que no pas un cavalleragenollat», segons diu en Ricard Pobre. Pot­ser els ha pervingut un petit patrimoni el qualno sabien com havia estat afanyat; ells pensen:«ara es dia i jamai serà nit»; que no s'ho valde preocupar-se per esmerçar un xic de tantacosa; emperò, «treient sempre dei pot i noficant hi mai, aviat s'arriba a baix», com diuen Ricard P9bre; i, aleshores, «quan el poues sec, ells coneixen lo que val ['aigua». Em­però, això ells ho haurien pogut saber abans,si haguessin seguit el seu consell. «Si voleusaber [o que costa'l diner, aneu a mirar d'em­manllevar-nc, car, qui va a emmanllevar, va acontristar», tal com diu en Ricard Pobre; i, deveritat, igualment li passa an aquell qui deixadiners an aquesta gent, quan tracta de resca­balar-se. El pobre Dick aconsella més enda­vant i diu:

4' L'afició a ben vestir es verament detestable:abans de consultar la fantasia, consulta la teva. butxaca.».

En Ricard Pobre IOl

J, a més, <d'orgull es un pidolaire tant cri­daner com la necessitat i un xic més desvergo­nyit». Quan heu comprat una cosa bonica,n'heu de comprar dèu d'altres, a fi de que lavostra aparença puga semblar tota d'una peça;emperò 'I pobre Dick diu que «es molt méssenzill de suprimir la primera cobejança, queno pas satisfer totes les que la segueixen». Ipera 'I pobre es tant vera follia escarnir et ric,com inflar-se -I calàput pera igualar-se ambel bou_

~< Els grans vaixells se poden aventurar més,emperò'ls gussis han de terrejar. >J

No obstant, es una foHia aviat castigada j

perquè, tal com diu en Ricard Pobre, «l'or­gull, que dina de vanitat, sopa de menysprêu;l'orgull esmorzà amb l'abundor, dinà amb lapobresa i sopà amb l'¡nfamia». I, després detot, de què serveix l'orgull de l'aparença, perla qual tant s'arrisca i tant se sofreix? No potpas augmentar la sanitat, ni alleugerir el do­lor; no fa pas créixer el merit de la persona:crea l'enveja i apressa la malhaurança.

«Emperò quina follia té d'esser ('endeutar­se per aqueixes superfluitats! En els tractesd'aquesta venda se -ns ofereixen sis mesosde credit; i potser sia això lo que ha induitan alguns de nosaltres a venir-hi, perquè notenim diners a mà i ara "ns refiem de lluirsense, Més, ai! penseu lo que feu quan vos

ro2 Prosadors nDrd-amerfcan!

endeuteu: doneu a un altre, poder sobre lavostra llibertat. Si no podeu pas pagar altemps degut, us avergonyireu de veure 'Ivostre creditor; tindreu por quan parlareuamb ell; fareu magres excuses de mala llei j,

per graus, arribareu a perdre la vostra veraci­tat i us enfonsareu de ple en l'aviIidor men~

tir; car «el segon vici es dir mentides, el pri­mer l'endeutar-se», segons explica en RicardPobre; i altre cop, referint-se a lo mateix, «elmentir cavalca sobre l'esquena dels deutes»;essent així que un anglès nat lliure no s'hauriad'avergonyir, ni tenir por de veure o de parlara -qualsevol home vivent. Emperò la pobresasovint treu a l'home l'esperit i la virtut. «Cos­ta molt a un bot buit d'aguantar-se dret.»Què -n pensarieu vosaltres d'aquell princep od'aquell governament qui publiqués un edicteprohibint de vestir-vos com un senyor o comuna dama, baix pena de presó o de servitut?Que no dirieu que vosaltres sou lliures, queteniu el dret de vestir-vos com us plagui i queun tal edicte seria una violació dels vostresprivilegis i tiranic un tal governament? I, noobstant, vosaltres sou a punt de posar-vos des~

sota aqueixa tirania, quan vos endeuteu perasemblant vestit I El vostre creditor té autoritat,sempre que li plau, pera privar-vos de la vostrallibertat, tancant-vos a presidi per tota la vida,o venent-vos per servent, si no -I poguessiupagar. Quan tindreu la vostra compra, potserpensareu poc en el pagament; emperò, tal

En Ricard Pobre

com diu en Ricard Pobre, «els creditors tenen

més bona memoria que no pas els deutors: els

creditors són una secta supersticiosa, grans

complidors dels dies i de! temps». El dia cau

abans de que us en adoneu i se vos fa la de­

manda abans de que sieu a punt pera pagar­

la; o bé, si us recordeu del vostre deu te, el

terme, que de primer semblava tant llarg, se

us tornarà extremadament curt a mida queminva: semblaràque'l Temps s'hagi posat ales

en els talons, igualment que a les espatlles.

«AquelJs tenen la Quaresma ben curta, qui

deuen diners que s'han de pagar per Pasca.»De moment; potser, us podeu pensar en bon

estament i que us podeu comportar una mica

d'extravagança sense fer-vos dany; però

«Per la vellor i Ja necessitat estalvia mentres te llegui:

nO hi ha cap sol de mali que duri una diada ben sencera').

«El guany pot esser temporer i incert; em­

però, mentres visqueu, la despesa es constantai certa; i «es més facil de construir dues xeme­

neies que no pas de mantenir-ne una d'ence­

sa», segons diu en Ricard Pobre; per tant,

«val més anar-se'n al llit sense sopar que no

pas llevar-se amb deutes».

«Arreplega lo que puguis i serva lo que arrepleguis:

això es la pedra que convertirà tot el teu plom en or. »

I quan tingueu la pedra filosofal, ben segur

que ja no us planyereu més dels mals temps

/04 Prosador.~ nord~american$

---ni de la dificultat de pagar les contribucions.

IV. Aqueixa doctrina, amics meus, es deraó i saviesaj si bé, després de tot, no us re~

fieu massa del vostre propri esforç i frugalitat iprudencia, encara que sien coses excellentes,perquè's poden esvair sense la benedicció delcel; i, per tant, demaneu aquesta benediccióamb humilitat, i no sicu mancats de caritatenvers aquells qui al present semblen neces3i~

tar-ho, sinó, al contrari, aconhorteu·los i aju­deu-los. Recordeu-vos de que Job sofrí i des~

prés tingué prosperitat.I ara, per acabar, <<l'experiencia manté una

escola cara, emperò 'ls ximples no apendranen cap altra», segons diu en Ricard Pobre, ien aquella escassament; perquè es ben veritatq lle ~ nosal tres podem donar consell, em peròno podem pas donar conducta». No obstant,recordeu-vos d'això: «aquells qui 110 pendranconsell tampoc seran. ajudats»; i, a més, que«si no voleu pas escoltar la raó, certamentella us picarà 'Is dits», tal com diu en RicardPobre.

Així clogué'} seu parlament el vell subjec~

te. La gent l'escoltà i aprovà la doctrina, idesseguida practicaren lo contrari, lo mateixque si allò hagués estat un sermó corrent;perquè s'obrí l'encant i ells començaren acomprar sense to ni sò. Jo vaig trobar queaquell bon home havia estudiat el meu Calen­dari completament i havia paït tot lo que jo hihavia deixat anar respecte aqueixes coses en la

En Ricard Po&re /05

durada de vinticinc anys. Les moltes vegadesque m'anomenà haurien cançat a qualsevolaltre; emperò la meva vanitat ne sigué ex·traordinariament afalagada, si bé jo teniaplena consciencia de que ni la desena partde lo que ell m'atribuia era saviesa meva,sinó més aviat ¡'espigolament que jo haviafet del seny de totes les edats i nacions. Mal­grat això, li vaig cedir la mel10r part, per ha­..-er-se·n fet ressò, i encara que de primerm'havia determinat a comprar roba per unvestit nou, me 'n vaig anar decidit a portarel vell una mica més. Llegidor, si tu vols fer lomateix, ne treu ras tant de profit com jo.

Com sempre som teu, pera servir-te,

Ricard Saunders

DOCTOR FRANKLIN

LA VIDA RURAL A ANGLATERRA

L 'extranger qui vulgui formar-se una opi­. nió correcta del earacter anglès no ha pas

de confinar les seves observacions a la metro­poli. S'ha de ficar terra endins; ha de sojornaren els pobles i en els veïnats; ha de visi~ar

castells, illes, masies, hortes; ha de trescarparcs i jardins, seguint margenades i corriolsenverdiçats; s'ha d'atardar per les iglesies depoble; ha d'assistir a les aubades i fires i altresfestivals rurals; i ha de barrejar-se amb lagent, en totes les llurs condicions i en tots elsllurs habits i humors.

En alguns paisos les grans ciutats absor­beixen la riquesa i l'estil de la nació; elles sónels unies estatges fixos de la societat eleganta iintelligenta, i Ja campanya es habitada casi béenterament per rustega pagesia. A Anglater­ra, al contrari, la mctropoli es un mer llocd'aplec o un general rende~-vo!ls dels esta­ments polits, ant ells dediquen una petita partde l'any a una pressa d'alegrança i esbargiment,

La vida rural a Anglaterra 107

i, després d'haver-se permès aqueix carnaval,retornen altre cop an els habits, aparentmentmés congenits, de la vida rural. Els diversosestaments de la societat són, doncs, difusatsper tota la superficie del reialme, i els veinatsmés llunyadans ofereixen especimens dels di'":ferents rangs.

De fet, els anglesos són vigorosament do~

tats de sentiment rural. Ells posseeixen unarapida sensibilitat pera les belleses de la natu·ra i un gust afinat pera 'ls plaers i les feincsde la campanya. Aquesta passió, en ells semblainherenta. Adhuc els habitants de ciutat, natsi criats entre parets de rajol i carrers sorollo­sos, s'avesen facilment a les costums de pagèsi mostren certa disposició pera les ocupacionsrurals. El marxant té -I seu endreçat amagatallpels volts de la metropoli, ant ell sovint es·plaia tant d'orgull i zèl en el conreu del seujardí i l'assaonament de la fruita, com ho fa enla manera de portar el seu negoci i el succésde les seves empreses comercials_ Adhucaquells individus menys afortunats, qui sóncondemnats a passar les vides llurs entremigdel brugit i el trafec , s'enginyen pera tenirquelcom que' ls faci recordar l'aspecte verde­jant de la Natura. En els quarters més om­brius i bruts de la ciutat,1a finestra de la salade rebre sovint talment sembla un banc deflors: totcs les reconades ant capiga vegetaciótenen el seu herbei i la seva clapa de flors;i cada plaça -I seu parc miniaturat, arreglat

108 Pro$(Jdors nord-americans

amb gust pintoresc i lIuin t reposanta verdor.Aquells qui veuen l'anglès solament a ciu­

tat, s'exposen a fer-se una opinió desfavorabledel seu caraeter social. O bé ell es absorbit pelnegoci o bé està distret amb el miler de com~

promisos que dissipen el temps, el pensar i elsentir, en aquesta grossa metropo!i: per tant,ell té massa sovint un posat de pressa i abs­tracció. Ont se vulla que ell s'escaigui esser, jaes a punt d'anar an alguna altra banda; en elmateix moment que està parlant d'una cosa, elseu esperit ja s'esgarria cap una altra j i men­tres fa una visita d'amic, ell ja va calculant dequina man'era estalviarà 'I temps, a fi de fer lesaltres visites que pertoquen al matÍ. Una me­tropoli immensa com Londres es a posta perafer tornH els homes egoistes i mancats d'in­terès. En les llurs encontres casuals i volan­deres,no més poden tractar breument devulgaritats. Ells presenten no més les fredessuperficies del caracter -les seves riques i ge­nials qualitats no tenen pas temps d'escalfar-sefins adollar.

Es a la campanya que l'anglès dóna aixam­pies an els seus sentiments. Ben de grat ell sedeslliura de les fredes formalitats i civilitatsnegatives de ciutat; foragita 'Is seus habits deconcirosa reserva i se torna joiós, a cor obert.S'arregla pera reunir al voltant d'ell totes lesconveniencies i elegancies de la vida cul ta i peradesterrar els seus constrenyiments. L'estatged'ell, a la campanya, abunda en tots els requi-

La vida rural a Anglaterra 1°9

sits, jassia pera -¡ reculli ment estudiós. l'agra­

dós benestar o ¡'exercici rural. Llibres, pintu·

res, musica, cavalls, goços i jocs de tota mena,hi s6n a mà. Ell no lliga gens els seus hostes,

ni si mateix, sinó que, amb el veritable esperit

de l'hospitalitat, proveeix els medis de gaudi.ment i deixa a cadascú que ho comparteixi

segons la propria inclinació.El gust dels anglesos en el conreu de la

terra i en lo que s'anomena jardineria de pai­

satge, no té pas rival. Ells han estudiat la na­

tura intencionadament i descobreixen un sen­tit exquisit de les belles formes i armonioses

combinacions d'ella. Aquests encisos, que en

altres terres ella esmerça en solituts ferestegues,aci són aplegats al voltant dels estatges de la

vida domestica. Sembla que ells hagin copsat

les amagades i furtives llambregades d'ella iles hagin esbarriades com per bruixeria, en­

torn dels llurs estatges rurals.Res pot esser més imposant que la magni­

ficencia de paisatge en els parcs anglesos. Pra·

des amples s'extenen com llençols de vistosaverdor, amb clapes d'arbres gegantins d'aei i

d'allà, encimant riques piles de fullam. Lapompa solemnial dels boscatges i les clarianes

de la baga, amb els cervos fent corrua, atra­

vessant-ho en silenciosos r~mats; la lIebra

botant fugenta cap al verder 10'1 faisà prenentsobtosament la volada. El rierol, ensenyat a

revoltar en els meandres més naturals o béaixamplant.se dintre un !Iac vidriós; l'acra-

I lO Prosadors nord~americans

cerada gorga reflectint l'arbreda tremolosa,amb el groguenc fullam dormint en el seufons, i les truites bollant sense por en les sevesaigues cristallines; menues que algun templerustic o alguna estatua silvana, devingutsverts i ennegrits amb el temps, donen un airede santitat c1assica ao el racers.

Tot això no més són uns pocs dels aspectesde l'escenari dels parcs; emperò lo que'm famés de plaer es el talent creatiu amb el qualels anglesos decoren els estatges sense ostenta~

ció de l'estament mijà. L'habitació més rusti­ca, el troç de terra menys prometedor i mi­grat, en les mans d'un anglès de gust, se tornaun petit paradís. Amb un ull que sab triargentilment, desseguida veu lo que se'n pot fer,i en la seva imaginació pinta'l futur paisatge.El troç d'erm se torna atracti vol en les sevesmans i, no obstant, escassament un homs'adona de les operacions d'art que produeixental efecte. El conreu afanyós i bon acondui·ment d'alguns arbres; la poda mesurada d'al­tres; la bella distribució de flors i de plantesque sien de fullatge tendre i graciós; l'intro­ducció d'una verda endavallada d'herbei ave­Ilutat; una aclarida parcial que doni unaullada de distancia blavenca o argentada¡¡uissar d'aigua: tot això es manejat amb tactedelicat. amb assiduitat dominanta i, no obs­tant, reposada, com els tocs magics mijançanteis quals un pintor acaba un quadro afa~

vori 1.

La vida rural a A llglaterra III

----~

La residencia, a la campanya, de gent decabals i maneres refinades, ha escampat ungrau de gust i d'elegancia en ¡'economia rural,que arriba fins a la classe més baixa. El mateixterrassà, amb la seVa masia de pallús i unallenca. de terra, cuida del llur abelliment. Lavorada ben endreçada, la clapa d'herba davantde la porta, la menuda panera de flors voltadade motes de boix, el xuclamel asprant-se perla paret i fent penjar la seva florida per l'en·trellat, el test de flors a la finestra, ci boix-gre­vol plantat amb previsió aprop de la casapera enganyar la tristor de l'hivern i fer unasemblança de verdor estival a fi d'aconhortarl'escon; tot això pregona l'influencia del gust,rajant de dèus enlairades i amarant els méshumils nivells de l'esperit publico Si mai -talcom canten els poetes -l'Amor s'adelita visi­tant una masia, ha d'esser la masia d'un pagèsanglès.

L'afició a la vida rural entre 'ls estamentsenlairats dels anglesos ha tingut un gran isanitós efecte sobre'l caracter nacional. Jo noconec pas cap raça d'homes més fina que' lsgentler:nen anglesos. En comptes de la blanurai l'afeminament que caracterisen la gent derang a la major part dels paísos, ells exhibei­xen una unió d'elegancia i fortalesa, una ro·bustesa de cos i una frescor de complexió quejo som disposat a atribuir al fet de que viuentant a ple aire i practiquen amb tant de delitles recreaCIOns vigorisantes de la canlpanya.

¡ ¡ 2 Prosadors nord-americans

Aquests ardits exercicis produeixen aixi mateixun sanitós estat d'esperit i una virior i simpli­citat de maneres que, adhuc les follies i lesdissipacions de la ciutat, no poden pervertir­Ies fadlmenl i jamai destruir-les enterament.També, a la ca-mpanya, els diferents estamentsde la societat sembla que s'acosten més lliure­ment, que són més disposats a compenetrar-sei a obrar favorablement els uns sobre 'Is al­tres. Les distincions entre ells apar que nosien tant marcades, ni impassables com a ciu­tat, La manera com la proprietat ha esset dis­tribuïda en menuts patrimonis i masies, haestablert una gradació regular desde'l noble,passant per la menestralla, petits proprietaris imasovers veritables, fins an ets terrassans; imentres aixis ha lligat els extrems de la socie­tat, ha infundit un esperit d'independencia acada rang intermediari. Aixb, s'ha de confes­sar, no es pas avui dia el cas tant extès com hoera abans, en els darrers anys de miseria 'Isgrans patrimonis havent absorbit els més pe­tits, i en alguns llocs de l'encontrada quasi béanihilat la toçuda raça dels petits masovers.No obstant, jo crec que això no són més queinterrupcions casuals del sistema general quehe esmentat.

En les ocupacions rurals no hi ha res quesia baix ni degradant. Elles fan avençar l'homeper entre escenes de grandiositat natural ibellesa; el deixen que sia treballat pel seupropri esprit, sobre'l qual obren les més pures

La vida rural a Anglaterra J 13---

i enlairades de les influencies externes. Unhome aixis pot ser senzill i groller, emperò nopot pas ser vulgar. Permor d'això, l'homerefinat no troba res de revoltant en fer-se ambels estaments inferiors de la vida rural, altra­ment de lo que li esdevé quan per atzar se bar­reja amb els ordres inferiors de les ciutats.Ell deixa de banda la seva distancia i reserva,i li agrada defugir les distincions del rang ientrar de cor en els honestos gaudiments de lavida usual. Talment els mateixos divertimentsde la campanya acoblen els homes de més amés, i els lladrucs del llebrer i el sò del cornde caçar fonen tots els sentiments dintre unaarmonia. Jo crec que això es una gran raóperquè la noblesa j els menestrals sien méspopulars en tre 'ls estaments inferiors d'Angla­terra que no pas en cap altre país; i perquè'lsdarrers hagin aguantat tantes pressions exces~sives i coses extremoses, seJlse rondinar mésgeneralment de la desigual distribució de lafortuna i els privilegis.

An aquesta barreja de la societat culta ambla rustica, també 's pot atribuir el sentimentrural que batega en tota la literatura bri tan ica il'usatge freqüent d'exemples trets de la vida ru­ral: aquelles incomparables descripcions de Janatura que abunden en els poetes britanics,les quals se són continuades d'ençà de «LaFlor i la Fulla» (The Flower alld the Lea!),de Chaucer, i han portat a dintre del nostrereclòs tota la frescor i la fragancia delp8.isat~

8

•

114 Pros,dors JlO1'd-amedcans~~~--

ge ple de -rosada. Els escriptors pastorals d'al­tres terres sembla com si no més haguessin fetuna visita d'ocasió a la natura i haguessin de­vinguts coneixedors no més dels seus encisosgenerals; emperò "ls poetes britanics han viscuti se són rabejats amb ella, -lll.an festejada enels seus més secrets amagatalls,-ells han sot­jat els seus capritxos més menudois. No podiapas tremolar un rajolí en el ventijol; no podiapas fressejar cap fulla vers el sòl; no podia pasbatre cap gota diamantina sobre -\ rierol;no'S podia pas exhalar cap fragancia de l'hu­mil violeta, ni una margaridoia esbadiar lesseves colors carmesines a la llum matinal,sense que se n'hagin adonat aquests observa·dors apassionats i delicats, i ho hagin treballaten forma de bella ensenyança.

L'efecte d'aqueixa devoció dels esperitsdistingits a les feines del camp ha esset mera­vellós sobre l'aspecte del país. Una gran partde l'illa es plana i seda manotana si no fospels atractius dels conreus; emperò talmentapar que sia ornamentada i enjoiel1ada ambcastells i palaus, i brodada de parcs i de jar­dins. No té pas abundor de perspectives gran­dioses i sublims, sinó més aviat de petitesescenes casolanes de repòs rural i arraceradaquietor. Cada masia vella o caseta emmolsadaes un quadro; i com que·ls caminals continua­ment fan revolts i la vista resulta tancada perboscalges i margenades, l'ull s'adelita en lacontinua successió de petits paisatges d'unaencisadora amorositat.

La~1Jida rural a Anglatara nS

No obstant, lo que més encanta en ¡'escenaanglesa es el sentiment moral que semblaomplir.Ja. En l'esperit el1a es associada ambidees d'ordre, de tranquilitat, de sobris princi­pis ben fonamentats, d'envellides usances ireverendes costums. Cada cosa sembla prove·nir d'edats, de regular i apacible existencia. Lavella iglesia de remota arquitectura, amb elseu baix portal massi u; la seva torra gotica;els seus finestrals, rics de perfils i vidres pin­tats; els seus majestuosos monuments deguerrers i notables del temps de la veilor, an­tecessors dels actuals «lords» de les terres; lesseves llambordes sepulcrals anotant genera­cions successives de forçuts terrassans, la ni­çaga dels quals encara llaura 'ls mateixoscàiñps i s'agenolla davant del mateix altar. Larectoria, un estrany bastiment irregular, par­cialment antiquat, emperò adobat i alterat,seguint el gust de les diverses epoques i elsdiversos ocupants; el marxapeu i el caminal,desde la plaça de l'iglesia aconduint a traversde camps plaents i per Ja vora d'ombriuesmargenades servant un dret de pas immemo­rial; el poblet vehí, amb les seves venerablescasetes; el prat del comó, cobert d'arbres,sota 'Is quals se deportaren els avant-passatsde la raça actual; l'antiga casa pairal, apartadaen algun patrimoni rural petit, emperò guai­tant amb aire de protecció damunt l'escenaenvo1tanta; tots aquests aspectes comuns delpaisatge anglès evidencíen una seguretat cal-

116 Prosadors nord-americans-----

ma i ben assentada, una transmissió heredita~

ria de virtuts criades a la llar i d'afectes locals,que parlen fondament, i d'una manera emo­.cionanta, a favor del caracter moral de lanació.

Es un espectacle ben agradós, al matí d'undiumenge, quan la campana tramet la s~va

sabria melodia a travers dels camps callats,d'ovirar la pagesia portant les llurs mellorsvestidures, fer colles tranquilament pels cor­riols cap a l'iglesiaj emperò encara es mésplaent de veure-Is a les tardes, aplegant-se perles portes de les masies i semblar enjoiar-se enels humils comforts i embelliments que (esllurs propries mans hi han escampat entorn.

Es aq uest dolç sentiment de la llar, aquestcalm repòs d'afecte en l'escena domestica, loque, després de tot, es la dèu de les més fer.mes virtuts i els més purs gaudime'nts; i jono puc cloure mellor aqueixes trencades re­marques que esmentant les paraules d'unpoeta anglès modern qui ho ha pintat ambnotable encert:

Fent totes les gradacions, desde l'encastellada sala,]a cupola ciutadana, la vil 'la. d'ombra ensostrada,i sobre tot desde les innombrables modestes mansionsque, a Ja vila o al poble, arraceren els mijans estaments,fins al comal ple de masies i al sopluig cobert de palla,aquesta illa occidental sempre ha tingut greu nomenadad'escenes ant la pau domestica troba aculliment:la pau de casa, que com una inocenta tórtora(essent guardada per la honor i l'estimació dolça)dintre d'Un niu menut i tranquil pot recullir

La vida rural a A ngiatet'ra 1J 7

tot lo que, a travers món, voldria encercar el desig;lo que, defugint la gent, en si mateix pot serun món gaudit; lo que no vol altre testimonique'ls seus co.mpartidors i l'aprovació del Cel jlo que, com flor ficada en l'esquerda del rocam,somriu encara que no més guaiti vers l'espai.

WAS!IlNGTON IRVING

UN RAJOLí DE LA BOMBA DE LA VILA

(Escella: la cantonada de dos carrers princi.pals. La Bomba de la pila parla amb elbroc.)

D OTZE hores, en el rellotge de tramantaDalDotze hores, en el de llevant I Mig-dia

de debò, també, segons aquests roents raigs desol qui cauen escassament decantats sobre'lmeu cap i casi bé fan bollar i fumar l'aigua enla pica de sota" meu broc. Verament, nosal­tres/eis personatges publics, ne tenim un feixde tot això I I entre tots els regidors de lavila, triats a la reunió de Març, ant es el quiaguanta, no més una anyada, la càrrega detasques tant variades com les que, a perpetui~

tat, s'imposen a la Bomba de la vila? El titolde «tresorer de la vila» es dreturerament benmeu, com a guardià del mellor tresor que té'lpoble. Els qui's cuiden dels pobres hauriende fer-me·l president llur, per raó de que joproveeixo abundosament la pobriçalla sensecap despesa pera ·Is qui paguen contribucions.

Un rajaU de la Bomba de la 1Jila 119---Jo som el principal del cos de bombers i 1.1ndels metges de la junta de sanitat. Com, aservador de la pau, tots els aigaders confessa­ran que serveixo tant com la policia. Jo faigalgunes de les feines del secretari de la vila, alpregonar les noticies públiques, quan me lesempasten sobre'l front. Parlant sense embuts,jo som el primer personatge de la municipa­litat i, a més d'això, dono un exemple admi­rable an els meus germans de car recs, perla manera freda, reposada, dreturera, franca iimparcial amb que jo compleixo'} meu afer,i la constancia amb que m'estic en el meulloc, Que sia a l'estiu o a l'hivern, ningú'mcerca debades, perquè d'un cap de dia at'altre se'm veu a la cantonada de méstransit, tot just més amunt del mercat, allar­gant els meus braços 10 mateix an els rics quean els pobres; i de nits aguanto un fanaldessobre'l meu cap, ensems pera mostrar antsom i pera que la gent se receli de les goteres.

En aquesta xafogosa mig-diada jo som quiserveix de beure a la gentada socarrada, pera 'Iprofit de la qual hi ha un got de ferroencade­nat a la meva cintura. Com un venedorde licors a la rambla, en dia de parada, jocrido ben alt a tothom i a cadascú amb elsmeus accents més clars i esgargamellant-metant com puc: Es ací, cavallers! Ací 'I teniu elbon licor! Camineu, camineu, cavallers, afa­nyeu-vos, veniu I Aquesta es cosa superior IAcí hi ha la cervesa sense trafica del pare

¡:JO Prosado,-s nord-americans

Adam - mel Ior que -I conyac, els esperitsd'Hollanda, de la Jamaica, la cervesa forta oque -I vi de qualsevol prêu, ací la teniu apipes o a gots, sense pagar ni un cenlim I Cor~reu, cavallers, veniu i serviu-se vosaltresmateixos J

Fóra ben malaguanyat que tota aqueixacridoria no portés parroquians_ Guaiteu comvan venint. Una diada calorosa, senyors! En­canyoneu bé i a corre altre cop a fi de conser­var una agradosa suor fresca_ Vós, amic meu,en necessitareu un altre got pera rentar la polsdel canyó, si l'hi teniu tant espessa com a lesvostres sabates de pell de vedell. Ja veig queheu trescat una desena de milles avui; i, coma home d'enteniment, heu passat de llarg lestavernes i us heu aturat en els rierols i en elspedriços dels pous. Altrament, entre la calorde fòra i el foc de dintre, us haurieu crematfins tornar-vos cendra o us haurieu fos, noquedant-ne res, a tall de bòrn de mar. Beveui feu lloc an aquell altre minyó qui ~erca lameva ajuda pera apagar la fogosa febre de leslibacions de l'altra nit, les quals ell no va pasaixugar en cap got meu. Benvingut siau~d'allò més rubicund senyor! Vós i jo hemesset grans forasters fins ara, i, si voleu que uSdigui la veritat, el meu broc no desitjarà pasuna intimitat més acostada, fins que la brava­da de la vostra alè sia una mica menys po­tenta. Sou ben bé de planJer, mestre! L'aiguatalment xiula per avall de la vostra gola

Un rajaU de la Bomba de la pi/a 121

roenta i se torna vapor en el petit infern quevós preneu per un païdor, Torneu a omplir idigueu-me, amb paraula de borratxó honrat,si en cap celler, taverna o parada de beureheu esmerçat mai el preu del menjar delsvostres fills, per una tirada ni la meitat tantdeliciosa? Ara, per primera vegada de dèuanys ençà, coneixeu el tast de l'aigua fresca.Adeussiau; i sempre que sedejeu recordeu­vos que jo 'n guardo una provisió constantaen el lloc de sempre. A qui toca ara? Oh,amiguet meu, t'han deixat sortir d'estudi peravenir ací a fretar Ja teva cara sanitosa i anegar la recordança de certes palmetades i al­tres malsdecaps d'estudiant en una tirada dela Bomba de la vila? Pren-la tant pura com lacorrent de la teva vida jovenivola. Pren~la ique mai el teu cqr ni la teva llengua no sienaixerreits per una set més cremadora que lad'ara I Així, estimat infant, deixa 'l got i feslloc an aquest senyor d'edat qui camina sobreles pedres amb tanta de tendresa que sospitoté por de trencar·les. I aral Passa tot ranque­jant sense ni tant solament pensar en mi,com si 'ls meus hospitalaris oferiments no mésfossin pera la gent qui no té cellers I Bé, moltbé, mestre! Suposo que no he fet res de mallAneu a treure 'I tap, ajupiu el decantador;emperò quan el dit gros del peu us farà escri­daçar no serà pas cosa meva. Si al senyoriu liagrada la plaenta titillaci6 del poagre, tant seli 'n d6na a la Bomba de la vila, Aquest goç

122 Prosadors ~!ord-americans

assedegat, amb la seva llengua vermella totapenjanta, no se-n burla pas de la meva hospi­talitat, sinó que s'aguanta amb les potes dedarrera i llepa adalerat a la pica. Guaiteu quelleUger s'entorna.brincantl Coniller, la vostraexcellencia ha palil mai de poagre?

Esteu tots satisfets? Doncs, torqueu-vos laboca, bons amics meus, i mentres la mevacanonada té un moment de lleure, jo entre~

tindré la vila amb algunes reminiscencies his­toriques_ En llunyana antigor, sota unaombra fosca de venerable brancam, gargalle­java una dèu sortint de la terra coberta defullaca, en aquest mateix indret ant ara'mcon tem pleu, da In 11 nt del solei en 11 osat. L'aiguaera tant lluenta i clara, i considerada tant pre~

ciosa, com diamants liquids. Els Sagomoresindians ne bevien desde temps immemorial,fins que'l terrible diluvi d'aigua-foc desbotàsobre 'Is homes vermells i escombrà tota laraça ben lluny de les fredes fontanes. Endicotti els seus seguidors vingueren després, i sovints'agenollaren per beure ficant les llurs llarguesbarbes dintre'l viver. Llavors el got més pre·ciós era d'escorxa de bedoll. El governador\Ninthrop, al cap d'una jornada a peu desdeBoston, begué ací, dintre'l clot de la seva mà.El més gran dels Higginson se mullà ael-I pal­mell de la mà i la posà al front de1 primer in~

fant nat a vila. Durant molts anys sigué -I llocd'aiguada i, com si diguessiu, el rentamans delveinat, ant tota la gent decenta venia a ne·

Un rajaU de la Bomba de la "ila I ~3

tejar les llurs cares i a guaitar.se-Ies tn acabat- al menys ho feien així les noies maques­dintre l'espill de l'aigua. En dies de Sabbath,sempre que s'havia de batejar un infant, elsagristà omplia ací la bacina i la posavasobre la taula de comunió de l'humil iglesieta,que cobria en pan el lloc de la sumptuosaiglesia de rajol d'ailà baix. Així una generaciódarrera l'altra foren consagrades al cel ambles seves aigues i feren lés llurs ombres crei­xentes i minvantes damunt de la seva vidriosasina i s'esvaí ren de la terra, lo mateix que sila vida mortal no més sigués una tremolosaimatge en una fontana. Finalment, la fontanatambé desaparegué. De tots costats se cavarenceUers i tiraren carretades de grava sobrela dèu, d'ont traspuava un regalim tèrbol,fent un bassot de llot a Ja cantonada de doscarrers. En els mesos de calor, quan més senecessitava'l seu refrescament, la pols voleiavaen nuvolades per damunt de l'oblidat lloc denaixença de les aigues, aleshores la fossanallur. Emperò amb el temps se posà una bom­ba de la vila dintre la dèu de l'antiga font,i quan s'espatllà la primera, una altra pren­gué 'I seu lIoc, - i després una altra, i encarauna altra,-fins que ací·m teniu, cavallers idames, pera servir-vos amb el meu got deferro. Beveu i refresqueu-vos! L'aigua es purai freda com la que féu passar la set delsvermeilencs 8agomores, dessota l'envellidabrancada, si bé ara: la gemma de la boscuria

124 Prosadors nord-americans

es atresorada baix aquestes pedres calentes.ont no cau altra ombra, nevat de \a dels bas­timents de rajol. I sia aquesta la moral de lameva historia: que aixi com ara es conegudai preada altre cop la malaguanyada i llargtemps perduda '-fontana, així també tothomreconeixerà les virtuts de l'aigua fresca, massapoc estimades d'ençà dels temps dels nostrespares,

Amb el vostre permís, bona gent, tincd'interrompre la meva doll d'eloqüencia ideixar anar un raig d'aigua permor d'acabard'omplir la pica pera aquest bouer i el seuparell del jou, que són vinguts de Topsfield od'algun indret per aquell carnI. No hi ha resdel meu afer que sia més plaent que l'abeu~

rar el bestiar. Guaiteu I Quina via'o fand'abaixar la marca de l'aigua a les vores deIapica, fins que 'ls llurs espaiosos pa'idors s'hanremullat amb un o dos gallons t per cap, iprenent-s'lio amb aire l'anar-la xuclant, ambbufets de calma gaubança. Ara passegen lallur tranquila mirada entorn del caire delllur monstruós atuell de beure. Un bou es elbevedor que us escau,

Emperò ara m'adono, preats oidors meus,de que esteu impacients pera escoltar lorestant del meu parlament. Jo us prec que noho imputeu pas a falla de modestia, si insis-

1) Gallon, mesura que passa quelcom de quatl'elitre: i mig.-(Nota del Traductor.}

Un rajoli de la Bomba de la vila 125

teixo una mica més en una conversa tantprofitosa com la dels meus propris meritsnombrosos. AI cap-d'avall es pera'l vostre bé.Com més vos recordeu de mi, més bons ho­mes i clònes vos trobareu vosaltres mateixos.Jo no diré res de la meva molt importantaajuda en dies de neteja; si bé, no més que peraixò, jO'm podria nomenar el déu de la llard'un centenar de families. També es benlluny del meu intent, respectables amics,esmentar l'exhibició de cares brutes quepresentarieu sense'l meu afany de conservar­vos nèts. Tampoc us retrauré lo sovint que,quan les campanes de mija-nit vos fan tremo­lar per la vostra vila combustible, vosaltres heuvolat a la Bomba de la vila i sempre m'heutrobada en el meu lloc, serena entremig delbatibull, i a punt d'escolar la meva correntvital a favor vostre. Ni tampoc s'ho val de ferpesar massa 'ls meus drets a un diploma me­dical, com el metge la senzilla regla pràcticadel qual es preferible a totes' les potinguesque han trobat gent malalta, o així 'ls handeixats, d'ençà del temps d'Hipocrates. Aga­fem un aspecte molt més ample de la mevabeneficiosa influencia en l'humanitat.

NOj tot això no més són petiteses compa­rat amb els merits que'ls savis me concedeixen- sinó pera mi tota sola, en cambi com arepresentació d'un estament - de ser el granrefo.rmador del temps present. Del meu broci de brocs semblants al meu té de rajar la

126 Prosadors nord·amcrièans

corrent qui netejarà la nostra terra de Jagran pan del crim i l'angoixa que han sortitde les fontanes de foc del dcstilador. Enaquesta poderosa empresa la vaca serà lameva gran confederada. Llet i aigua! LaBomba de la vila i la Vaca! Tal es la gloriosaassociació qui té d'enrunar les dl;;:stileries i fà­briques de cervesa, arrebassar les vinyes,esmicolar les premses de cidra, arruinar elcomerç de tè i de cafè, i, finalment, monopo~lisar, tot sencer, el negoci de fer passar Ja set.Benhaurada consumació! Llavors la Pobresapassarà fugint de l'encontrada, no trobantcap barraca prou miserable ont ella pugui so·plujar la seva esqua1ida forma. Aleshores laMalaltia, per falla d'altra' victima, se rose­garà'] propri cor i morirà. Aleshores el Pecat,si es que no's mor, perdrà la meitat de laseva força. Fins ara 'ls neguits de la febrehereditaria han fet presa en la sang humana,transmesa de pares a fills i tornada a encendrea cada generació, mijançant noves glopadesde flama líquida. Quan aquell foc interiorserà apagat, la calor de la passió no potmenys de refredar se, i la guerra -la borrat·xera de les nacions - potser s'aturarà. Almenys no hi haurà pas guerra a dintre lescaseS-o El marit i la muller, bevent força goigtranquil, - una calma benedicció d'afectesmoderats, - passaran la vida donant-se les:r.ans i s'ajeu ran sense recança en el seu re­Hassat acabament. Pera ells el passat no

Un rajolí de Ja Bomba de la vira 127

serà pas un remoli de somnis folls, ni .} per­vindre una eternitat de moments com aquellsque segueixen el deliri del borratxó. Les llurscar~s de morts expressaran lo que foren elsesperits llurs, i lo que tenen de ser, romanentamb un somriure de recordança i d'esperança.

Ehem I Quina feina més aixuta això de ferdiscursos, especialment pera un orador noavesat. Fins ara mai havia sabut l'escarraça'ment que 'ls propagadors de la temperançapateixen per amor de mi. D'ad endavantja s'ho arreglaran ells mateixos. Que algunbon cristià doni un o dos cops de bomba, ·totjust pera remullar-me la boca. Grans mercès,cavaller I Preats oidors meus, quan el mónhaurà esset regenerat per la meva instrumen­[alitat, vosaltres recullireu les vostres inutilspipes de vi i barrils de licors en una gran pilai ne fareu una foguera en honor de la Bombade la vila. I quan jo seré feta malbé, com elsmeus predecessors, aleshores, si vosaltres esti­meu la meva recordança, poseu en el meu llocuna fontana de marbre, ricament esculptura­da. Tals monuments s'haurien d'erigir per totarreu, inscrivint-hi 'ls noms dels distingitscampion~ de la meva causa. I ara escolteu bé,perquè us vaig a dir quelcom de molt impor­tan t.

Hi han dos o tres honrats amics meus - ija sé que són amics veritables -qui, no obs­tant, amb les llurs baralles per amor de mi,me posen en greu perill de trencar-me'l broc

[28 Prosadors nord-americans

i adhuc de capgirar-me sobre ¡'enllosat i deperdre·l tresor que jo guardo. Jo us prego,senyors, que sia corretgida aquesta falta. Queus penseu que es decent d'anar de cranc ambmassa zèl de ternperança i de pendre-s l'hono­rable causa de-la8omba de la vila pel mateixestil que un borratxó brega per la sevaampolla d'aiguardent? Que potser no hi haaltra manera d'exemplificar les excellentesqualitats de l'aigua freda que capbuçant-vosbarroerament dintre ¡'aigua calenta, escaldantgreument a vosaltres mateixos i l'altra gent?Cregueu-me. bé prou que n'hi han. En lalluita moral en que ara vosaltres aneu a co·mençar - i semblantment en tota la conductade Ja vostra vida - no podeu pas triar mellorexemple que jo mateixa, qui no som permèsjamai que la pols ni l'atmosfera xafogosa,ni 'Is turbulents i variats neguits del món almeu voltant, arribessin fins al tranquil i pre·gon pou de puresa que's pot anomenarla meva ànima. I sempre que jo faig adollaraquesta ànima es pera refredar la febre de laterra o bé pera netejar les seves tares.

La unal Així, doncs, si la campana deldinar comença a parlar, tant se val que jom'estigui en pau. Ad ve una noia maca ijova, de la meva coneixença, amb una grossagerra pera que jo li ompli. Tant-dc-bo que ellapugui atirar un marit, mentres està treientl'aigua, a semblança de lo que féu Raquel al'antigor. Agafa l'atuell, estimadeta I Vet·el-

Un rajolí de la Bomba de la vila J 2.0

ací ple fins al caire; ja te·n pots tornarcorrents a casa, tot sotjant pel camí la tevadolça imatge dintre la gerra j i no t'oblidispas, amb un got del meu propri- licor, debeure: Al succés de la Bomba de la vila!

N:ATHANIEL HAWTHORNE

9

TAULA

Pags.

Excusa prosaica del Traductor 5

W ASHJNGTQN IRVING

Colomb .Colomb a Barcelona.

WILLIAM H. PRKSCOTT

El Darrer Inca.

1. KIRKE PAULDJNG

7l'

'7

La baralla de Mestre Bull i el seufill . 31

DR. FRANKLIN

ElsSelvatges de Nord·America, 1784. 37

THOAl:AS JEFFERSON

Washington

G. BANCROFT

John Locke i \Vil1iam Fenn

HENRY W. LONGFELLOW

La vida rural a Suecia

MR. VER PLANCK

El Mestre d'Estudi

H. T. TUCKERMAN

Defensa de ¡'entusiasme.

DR. FRANKLIN

En Ricard Pobre.

WASHINGTON IRVING

La vida rural a Anglaterra.

Pags.

so

67

73

92

106

NATHANIEL HAWTHORNE

Un rajolí de la Bomba de la vila. 118

DEL MATEIX TRADUCTOR

CAMIL FLAMMARION: Urania.

XAVIER DE' MAJSTRE: Via/ge al poUant de, la

meva cambra.

LORD AVEBURY: E/s Plaers de la Vida.