Dossier Historia II GES
103
CFA Singuerlín 2014-15 GRADUAT D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (GES) - ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS NIVELL II HISTÒRIA II Josep-Manel Alarcó [email protected] https://sites.google.com/site/jmalarco/ https://sites.google.com/site/historiallges/
-
Upload
jorge-tomas-bas -
Category
Documents
-
view
60 -
download
7
description
modulo de historia contemporánea dirigido a adultos
Transcript of Dossier Historia II GES
CFA Singuerlín 2014-15
GRADUAT D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (GES) - ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS
NIVELL II
HISTÒRIA II
Josep-Manel Alarcó [email protected]
https://sites.google.com/site/jmalarco/ https://sites.google.com/site/historiallges/
Història II – Josep-Manel Alarcó
2
Unitat Didàctica
1. LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM : LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I LA
REVOLUCIÓ FRANCESA
Història II – Josep-Manel Alarcó
3
1. La Revolució Industrial
L’augment de
persones,
l’increment de
producció del
camp i l’existència
de capitals derivats
del comerç són
algunes de las
causes que
incideixen de ple
sobre el fenomen
històric de la
primera
industrialització.
Concepte
Amb el nom de Revolució Industrial es designa el procés a través del qual, mitjançant
una nova font d’energia diferent de l’animal, l’humana o l’eòlica, la calor es transforma
en treball mecànic i s’aplica al funcionament d’una màquina, aconseguint per primer
cop produir objectes en gran quantitat.
Es tracta d’una autèntica revolució que arriba fins avui i que no es refereix només a
canvis tècnics de producció, sinó que té conseqüències múltiples i ho capgira tot: la
manera i el lloc de viure, les tècniques del transport, les societats i les formes de pensar.
Cronologia
La primera fase de la Revolució Industrial –període en el qual la font d’energia principal
va ser el carbó- abasta des dels volts del 1770 fins aproximadament el 1880. A partir
d’aquesta darrera data hi ha una nova expansió industrial que es caracteritza per l’ús de
l’electricitat i el petroli com a fonts d’energia. Tanmateix però, el vapor encara té molta
importància avui: tant a les centrals tèrmiques clàssiques com a les centrals nuclears és
el vehicle per obtenir el moviment de la turbina i, per tant, del corrent elèctric.
eografia de la primera fase de la Revolució Industrial
La Primera Revolució Industrial va ser un fenomen exclusivament europeu en
el qual destaca com a pioner el paper representat per Anglaterra. Fou allí, durant la
segona meitat del s. XVIII, on es va obrir les portes de l’era industrial: la màquina de
vapor de James Watt, millorada a partir dels 1769, en constitueix el símbol màxim.
G
Paisatge industrial
Història II – Josep-Manel Alarcó
4
Activitats
LA MÀQUINA DE VAPOR
Parts d’una màquina de vapor
La primera màquina de vapor ideada per James Watt és el símbol que obre la porta de l’Edat Contemporània. És la primera màquina de la història que no es movia ni per la força eòlica, ni per l’esforç humà.
1. Quines et sembla que van ser les conseqüències econòmiques del
descobriment d’aquesta màquina moguda a vapor?
La resta d’Europa va seguir l’exemple anglès amb retard: França, els Països Baixos, el
Piemont i més tard, Rússia i Espanya. Així doncs, es pot dir que la primera fase de la
Revolució Industrial es va estendre per les zones adjacents del mar del Nord i l’Atlàntic.
L’espai mediterrani s’industrialitza més tard.
En general, i especialment en els primers temps, les indústries es van concentrar a la
vora de les antigues mines de carbó, ja que així abaratien l’obtenció de la font d’energia,
atès que el carbó es feia servir per escalfar l’aigua i obtenir-ne el vapor.
Les dues primeres indústries on es va aplicar el vapor com a força mecànica van ser la
tèxtil –en especial la del cotó- i la siderúrgica.
l tèxtil
En anglès, take-off designa un punt d'enlairament irreversible. És el moment
precís en què el tren d'aterratge d'una aeronau deixa de tocar el terra. En la indústria, un
take-off és un sector que inicia una transformació de manera imparable. El primer take-
off fou el tèxtil, concretament en el subsector del cotó.
E
Història II – Josep-Manel Alarcó
5
La importància del cotó deriva de la seva capacitat de generació d'excedent econòmic
que fa possible ben aviat l'autofinançament. El tèxtil britànic aleshores obtenia beneficis
del 30 al 50% en primera línia de distribució, i excepcionalment del 150 %. Avui aquest
marge de guany és menor del 5 %. Doncs, d'aquest excedent econòmic sortí una gran
capacitat de finançament per a introduir innovacions tecnològiques.
El sector del cotó és el mirall perfecte per veure com actua la revolució
cientificotecnològica projectada a la indústria. El cotó també és un sector industrial que
potencia el mercat al màxim. Primer va integrar un mercat metropolità i, després, quan
aquest mercat va estar saturat, permeté l'exportació a gran escala. Al mateix temps, el
Regne Unit va forjar un vast imperi colonial.
El cotoner és un sector que potencia el mercat, perquè els productes de cotó són de
primera necessitat i de consum de masses. El cotó va esdevenir un producte
relativament barat i assequible i que procura béns que fins i tot tenen avantatges
higiènics o sanitaris. L'ús de la roba interior es va estendre a tota la població. El mercat
es va abocar al cotó i el sector va créixer vertiginosament.
En el sector cotoner es donen dues operacions separades: la fabricació de filats de cotó,
generalment una feina
d'homes, i l'elaboració de
teixits de cotó amb els filats,
tradicionalment feina de
dones. Tant en l'una operació
com en l'altra els progressos
tècnics van ser immensos.
Pel que fa a la fabricació de
filats, la llançadora de volant
de John Kay va substituir el
teler manual, fet que va
multiplicar el volum de
producció i la taxa de
productivitat.
Pel que fa a l'elaboració de teixits de cotó aparegueren les jenny, anomenades així a
causa del malnom de les operàries dels filats. La spinning jenny de Hargreaves (1764)
tenia vuit fusos i la mule jenny de S. Cromton (1779) va arribar a tenir 2.000 fusos
simultanis. El 1768 Arkwraight va aplicar la water frame a les filoses, i més tard s'hi va
aplicar l'energia de vapor. El 1785 va aparèixer el teler mecànic d'Edmund Cartwright, i
més tard el teler de vapor de Jacquard.
Tots aquests progressos van fer baixar el nombre de les plantilles de treballadors. El
creixement del sector cotoner va ser tan ràpid que arribà un moment que no va poder
més. Aleshores, la siderúrgia n'agafà el relleu.
La spinning jenny de Hargreaves (1764)
Història II – Josep-Manel Alarcó
6
Activitats
LA INDÚSTRIA TÈXTIL (I)
1. Explica de forma global, els canvis en l’organització de la indústria
tèxtil que s’observen en el quadre i situal’s en els seu context
històric.
2. Exposa amb detall les diferències entre sistema domèstic-sistema
fabril, energia hidràulica-màquina de vapor, mercat local-mercat
nacional.
3. Explica el naixement i el desenvolupament de la indústria tèxtil a
Gran Bretanya i les condicions de treball dels obrers en els inicis
de la industrialització.
a siderúrgia
La siderúrgia usa el carbó com a font d'energia
calorífica per convertir el mineral de ferro en primera matèria
industrial. A l'edat moderna es van fer els primers forns de
fosa del ferro. Però aquest ferro es contaminava a la forja
amb el contacte amb el carbó. Al segle XVIII, la farga
catalana millorà molt el ferro industrial. Però encara no n'hi
havia prou. Fonedors gal·lesos com A. Darby van millorar la
farga i van aconseguir d'eliminar els sulfurs del carbó que
contaminaven el ferro industrial. Van obtenir el carbó de coc
o hulla destil·lada.
L
Forn de Darby
Història II – Josep-Manel Alarcó
7
Però el ferro encara es malmetia i s'havia de depurar. Dos enginyers industrials anglesos
gairebé se'n van sortir. Henry Cort i Peter Ontons inventaren els procediments de
laminatge i pudelació. Introduïren dins l'alt forn un sistema de batement per fer
desaparèixer l'escòria del ferro, amb la qual cosa obtingueren un ferro amb baix
contingut de carboni.
El 1856, els enginyers J. Nielson, suec, i H. Bessemer, anglès, van obtenir l'acer. Van
col·locar dins l'alt forn un potent corrent d'aire, mogut amb la força del vapor, per treure
les impureses del ferro i donar més fortalesa al material resultant. Més endavant,
Siemens injectaria aquest corrent d'aire amb energia elèctrica.
a revolució dels transports: ferroviaris i naviliers
El ferrocarril
A les mines angleses ja feia temps que existien vagonetes sobre carrils tirades per
persones o cavalls amb la finalitat de transportar el mineral. L’origen del ferrocarril
precisament s’ha de buscar en la idea dels propietaris de les mines de substituir la
tracció animal o humana per una màquina moguda pel vapor. El primer assaig d’un
ferrocarril de vapor es deu a Richard Trevithick, que ho va provar en una mina de
Gal·les. El seu perfeccionament es degué a George Stephenson, considerat l’autèntic
creador de la locomotora. El primer viatge de passatgers amb ferrocarril es va efectuar
el 1825 a Anglaterra, en el trajecte entre Stockton a Darlington.
Al principi del s. XIX la construcció de línies fèrries va ser força limitada. A partir del
1847 però, s’observa una embranzida notable a la Gran Bretanya i a Alemanya, les
principals ciutats van quedar unides per vies fèrries sobre les quals s’assolien els 60
km/h. El ferrocarril era molt més ràpid i còmode que les diligències antigues (8/9 km/h).
Conseqüències
El desenvolupament del ferrocarril va provocar una forta demanda de ferro, fusta, vidres
i altres materials usats per a la fabricació de vagons, carrils, rodes, etc. Les
comunicacions ràpides també van representar canvis en el camp, ja que zones
allunyades es podien especialitzar en els productes que millor rendien, venent-los lluny
o comprant el que necessitaven en altres
llocs.
Vaixells de vapor
Al mateix temps que s’esdevenia tot això,
també es va aplicar la màquina de vapor als
vaixells. El 1807 Robert Fulton ho va
realitzar en vaixells que anaven pel riu
Hudson, als EUA. Més endavant, la fusta del
casc va ser substituïda pel ferro i l’acer, amb
la qual cosa també s’estimulà la indústria
siderúrgica.
L
Savannah, vaixell que combinava les
rodes de paletes, el vapor i la vela
Història II – Josep-Manel Alarcó
8
Els grans centres de comerç mundial foren Londres, Anvers, Hamburg i Rotterdam. Les
innovacions que feien els viatges cada vegada més curts i l’obertura dels istmes de
Corint, Suez i Panamà contribuïren al desenvolupament del comerç intercontinentals
mitjançant el tràfic marítim.
La ciutat industrial
A Europa i, en general als països desenvolupats, les ciutats van experimentar un
creixement important a causa de la Revolució Industrial i de l’aparició de noves
indústries les quals van instal·lar les seves fàbriques a les ciutats, fora del nucli de la
ciutat antiga, en zones suburbanes, de vegades molt extenses.
La població de les ciutats va augmentar ràpidament perquè moltes persones hi van
emigrar des del camp a la recerca d’un lloc de treball.
Aquest creixement demogràfic va provocar alhora, un procés de desenvolupament
urbanístic, desordenat en alguns casos i, en altres, rigorosament planificat mitjançant els
eixamples, que naixien amb un traçat regular (generalment quadriculat) al costat dels
barris antics.
Els nous mitjans de transport arriben a la ciutat i milloren les comunicacions amb
l’exterior amb la construcció de grans estacions i infraestructures ferroviàries
complexes.
La ciutat industrial té com a funcions bàsiques:
La comercial i de serveis, en què es desenvolupen activitats comercials,
administratives i també serveis dedicats al lleure i a la cultura.
La residencial, en què la gent viu agrupada en barris segons el poder adquisitiu
dels propietaris o dels inquilins.
La industrial, que es localitza als afores de les ciutats, en els polígons industrials.
2. La Revolució Industrial a Catalunya
es colònies industrials
Concepte
Indret rural amb fàbrica, el lloc de residència dels obrers i les seves famílies i, gairebé
sempre, la mansió dels propietaris.
L’aprofitament de la força motriu de l’aigua és, a la segona meitat del segle XIX,
l’argument per a la instal·lació de colònies fabrils a la vora dels rius. Els principals
eixos fluvials amb colònies van ser els del Ter, el Fluvià, el Llobregat, el Cardener i el
Freser. A la colònia hi havia diversos serveis controlats per l’empresa que lligaven la
vida de l’obrer al seu lloc de treball. Això facilitava el control social dels treballadors,
impulsats a relacionar-se quasi exclusivament amb els habitants del poblat fabril.
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
9
Exemples
Algunes colònies importants no només ho van ser pel nombre d’obrers, sinó també per
la qualitat dels seus edificis. La construcció de colònies va estar regida a partir de 1889
pel decret-llei de colònies industrials. Entre les més importants hi ha les de Güell i Sedó.
Van arribar a tenir més de mil treballadors i van ser significatives per la qualitat de les
edificacions. La construcció de la colònia Güell va estar confiada a Antoni Gaudí.
La vida de l’obrer
El fort control sobre la vida dels treballadors i les seves famílies va provocar rebuig
entre la població obrera. Tothom estava obligat a consumir els productes de l’economat
de la fàbrica, tenien controlades les pràctiques religioses i, sovint, estaven obligats a
contraure matrimoni amb persones de la mateixa colònia.
aquinària autòctona: la siderometal·lúrgia
Peça clau en el procés de modernització de la societat catalana. La majoria de màquines
que es feien servir a les fàbriques era importada, però aviat es van crear empreses
siderometal·lúrgiques destinades a cobrir la demanda de maquinària. El 1855 es va
fundar la societat anònima la Maquinista Terrestre i Marítima. Aquesta companyia
esdevindrà l’empresa més important del sector a Catalunya. La producció de la
Maquinista va ser molt diversificada, des de la fosa de metalls a la construcció de
calderes, locomotores, màquines de vapor, maquinària tèxtil, embarcacions... Però
l’escassetat de recursos energètics, com el carbó, i la llunyania de les matèries primeres,
com el ferro, van frenar el desenvolupament a partir de 1860.
Empreses siderometal·lúrgiques
A més de la Maquinista Terrestre i
Marítima, empreses destacades del moment
van ser el Nuevo Vulcano, fundat al 1836, o
la Fundició de Ferro i Taller de Construcció
de Maquinària, coneguda com La
Barcelonesa, fundada el 1841 per Tous i
Ascacíbar. El 1862, la foneria de Miguel
Escuder fabricava màquines de cosir a
Barcelona.
ls transports
El ferrocarril
A Catalunya, durant la primera meitat del segle XIX la xarxa viària estava constituïda
per tres camins reials. La resta eren camins fets per iniciativa de les poblacions per
connectar amb els altres. Aquesta situació va anar canviant cap a la meitat de segle en
crear-se les diputacions i, amb aquestes, la Junta de Carreteres de Catalunya (1848), que
M
E
Història II – Josep-Manel Alarcó
10
anirà desenvolupant una xarxa viària moderna. Per suplir les deficiències dels camins,
les burgesies locals van impulsar la xarxa ferroviària. La primera línia es va establir
entre Barcelona i Mataró per iniciativa del comerciant indià Biada. Fins a la
Restauració, no es va reprendre la construcció de més línies fèrries, però, llavors, les
grans companyies van provocar l’absorció de la xarxa local de trens.
Els tres camins reials eren: el que unia Barcelona amb Madrid passant per Lleida; el que
unia Barcelona amb València per Tarragona i el que unia Barcelona amb França passant
per Girona. La descentralització va permetre que la Junta de Carreteres de Catalunya
elaborés un pla de modernització complementari a la xarxa estatal.
Les línies locals de ferrocarril van passar a integrar les grans línies espanyoles. El Norte
de España va absorbir la línia Barcelona-Pamplona el 1878; la Lleida-Reus-Tarragona
el 1881 i la de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses el 1886. La Companyia de
Ferrocarril Madrid-Zaragoza va absorbir la línia Tarragona-Barcelona-França.
El vaixell de vapor
La Companyia Transatlàntica va ser fundada el 1850 per Antonio López i López per
cobrir amb vaixell de vapor les línies de correu entre Espanya i les colònies del Carib, el
Golf de Mèxic i el Pacífic. Treballava inicialment des dels ports de Barcelona, Cadis i
Santander. El 1867 la Companyia Transatlàntica va tenir relació amb la fundació de la
Companyia de Tabacs de Filipines. Amb la Restauració, la situació de la companyia va
millorar i va consolidar el monopoli del transport estatal amb les colònies d’ultramar
amb la renovació de contractes de 1887. Aleshores, es va fixar la seu a Barcelona i va
passar a anomenar-se Companyia Transatlàntica de Barcelona. Des d’aquí va ser un dels
eixos principals del poderós grup econòmic del marquès de Comillas.
l proteccionisme
La indústria catalana es va trobar amb un mercat espanyol que encara no estava
desenvolupat i amb unes difícils condicions de competència exterior imposades per la
producció britànica. Els fabricants catalans van reclamar des de diverses plataformes i
institucions una política que protegís la seva producció mitjançant aranzels, impostos
que gravessin l’entrada al país dels productes estrangers. El ministre Laureà Figuerola
va imposar gradualment una política lliurecanvista a partir de 1869 i les campanyes
proteccionistes es van incrementar. Pere Bosch i Labrús, des del Foment de la
Producció Nacional, va tenir un important paper dirigent. Els canvis de la política
internacional van provocar l’adopció definitiva del proteccionisme l’any 1891.
El proteccionisme es va defensar des de diverses plataformes. A la dècada de 1820, la
Comissió de Fàbriques i, després, la Junta de Fàbriques van impulsar diverses mesures.
Va destacar el paper de Joan Güell Ferrer. Durant la Restauració, van destacar el
Foment de la Producció i el Foment del Treball Nacional.
a indústria tèxtil: novetats
La indústria tèxtil catalana s’havia anat desenvolupant des del segle XVIII i, a
partir de la dècada de 1830, va experimentar un fort impuls. Van contribuir-hi la
repatriació de capitals americans i l’augment del consum. El 1833 es va fundar la
E
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
11
Fàbrica Bonaplata. A partir d’aquest moment, va començar una mecanització creixent,
que va portar a un període de gran expansió, entre 1844 i 1861. La Guerra de Secessió
nord-americana va provocar una crisi de la producció, per la falta i l’encariment del cotó
entre el 1862 i el 1866. La conseqüència d’aquesta crisi va ser impulsar la indústria de
la llana, sobretot la localitzada a Sabadell i Terrassa. A partir de 1870, la recuperació
econòmica general va permetre reprendre el ritme de creixement i la introducció de
nova maquinària.
La mecanització del tèxtil
En primer lloc, destaca la modernització del procés de la filatura; les antigues
berguedanes van ser substituïdes per les selfactines, la qual cosa va permetre anar
introduint el telers mecànics. En segon lloc, s’han de tenir presents la introducció del
vapor a partir de 1833 i la utilització de l’energia hidràulica.
’activitat financera: la feblesa de la banca catalana
Coincidint amb la Restauració va començar un període alcista conegut com el de
la ‘febre de l’or’. Es van crear noves indústries i es va produir un increment notable del
comerç, al mateix temps que l’agricultura vivia el període d’expansió vitivinícola. Tot
plegat va provocar un fort impuls del sector financer que es va traduir en la fundació
d’entitats com el Banc Hispano-Colonial. Entre 1881 i 1884, la creació de nous bancs
va ser molt intensa: es van obrir prop de 24 entitats a Catalunya. El 1885 hi ha una crisi
borsària, que va arruïnar la majoria dels bancs catalans. Aquesta circumstància va
afavorir el paper de les caixes i la progressiva instal·lació a Catalunya de bancs d’altres
llocs de l’estat i de l’estranger.
egocis transatlàntics
L’imperi espanyol s’havia reduït a un grup de colònies a les Antilles i un altre al
Pacífic, a més d’uns petits enclavaments africans. Fins el 1898, les colònies antillanes
eren Cuba, Puerto Rico i la part oriental de Santo Domingo. Al Pacífic, van quedar al
seu poder l’arxipèlag de les Carolines i el de les Filipines.
La Companyia Transatlàntica va ser l’eix d’un poderós grup empresarial. En formaven
part la Companyia de Tabacs de Filipines, fundada el 1867, i el Banc Hispano-Colonial,
el 1876. A més, tenia interessos al Banco de Crédito Mercantil, a l’explotació de carbó
de Mieres, al Crédito Mobiliario Español i a Ferrocarriles del Norte.
L
N
Història II – Josep-Manel Alarcó
12
Activitats
LA INDÚSTRIA TÈXTIL (II)
1. Descriu el gràfic, identifica el tema de què informa i situa’l en el
seu context històric.
2. Valora, d’acord amb la informació que et proporciona el gràfic, el
pes de la indústria catalana dins del conjunt d’Espanya en aquest
període.
3. Exposa breument el naixement i desenvolupament de la revolució
industrial a Catalunya al llarg del s. XIX.
Història II – Josep-Manel Alarcó
13
Activitats
LA VIDA DE L’OBRER A LA COLÒNIA INDUSTRIAL
1. Situa el text en el seu context històric i esmenta’n les idees
principals. A més de la colònia, quina altra forma d’organització de
la indústria tèxtil es donava a la Catalunya del s. XIX? Quines
diferències hi havia entre l’una i l’altra?
2. Descriu les condicions laborals dels treballadors de la indústria al
s. XIX, tot destacant especialment les característiques de la mà
d’obra infantil i femenina, i la visió que tenien els obrers i els
patrons d’aquestes condicions laborals.
Història II – Josep-Manel Alarcó
14
DOCUMENT: COMPARACIÓ CONDICIONS DE VIDA DEL PROLETARIAT
1870-1915 ACTUALITAT
HABITATGES Humits, a pisos alts, sense aigua
corrent ni ventilació
Reduïts, però amb més
comoditats. Cars.
MALALTIES Contagioses i fins i tot mortals. Campanyes de vacunació i
assistència mèdica obligatòria.
SUBSISTÈNCIA Preus dels aliments sense
controlar i carburants escassos.
L’alimentació i els carburants
segueixen sent els conceptes
que més pesen en l’economia
familiar.
HORARI
LABORAL
Jornades de més de 8 hores,
podent arribar a 14. Sols un dia
de descans setmanal.
Jornada de 8 hores amb
tendència a baixar a les 7. Dos
dies de descans a la setmana.
SALARIS Miserables, però suficients si es
compta amb l’ajut del salari
femení i infantil.
Per llei hi ha un salari mínim.
MECANITZACIÓ Escassa perquè era més rendible
per a l’empresari pagar salaris
baixos més que invertir en
màquines.
La contínua innovació
tecnològica és una de les
característiques del món d’avui.
RESISTÈNCIA A través d’organitzacions
obreres d’ajuda mútua.
Els drets dels treballadors
formen part de la legislació més
elemental.
OCI I DIVERSIÓ Els toros, les tavernes, el ball i el
teatre. Inici del cinema.
Actualment el negoci de l’oci es
tan fonamental que tothom hi
participa.
DRET LABORAL Els contractes eren orals en la
majoria dels casos.
Hi ha tot un cos legal que
regula el treball.
ATUR No hi havia subsidis. Hi ha subsidi depenent del
temps treballat.
Història II – Josep-Manel Alarcó
15
3. La Revolució Francesa
a França de l’Antic Règim
Hom calcula que a França, abans de la Revolució, hi vivien uns 26 milions de
persones. D’aquestes, la gran majoria eren pagesos – constituïen el 80% de la
població- que treballaven al camp i estaven sotmesos a la noblesa o a alts eclesiàstics,
als qual pagaven impostos i prestaven serveis.
La burgesia, tot i ser un grup relativament petit si es compara amb el camperolat, era
socialment més activa, ja que els seus membres es dedicaven a les activitats
econòmiques que més ingressos generaven: el comerç i l’artesania. A diferència dels
pagesos, els burgesos eren lliures respecte de la noblesa o de l’Església, però no tenien
gairebé cap mena d’influència en les qüestions polítiques, que es reservaven als nobles.
Formaven la noblesa unes 400.000 persones; era, per tant, un grup numèricament poc
important, però molt influent i privilegiat, ja que juntament amb el dels clergues, que
eren uns 130.000, no pagaven impostos i en canvi, rebia. A més, els nobles eren els
únics que podien accedir a càrrecs públics i a llocs de comandament de l’exèrcit.
Lluís XVI era el rei de França des del 1774, governava sota els principis de
l’absolutisme, i cada vegada tenia més dificultats per afrontar els greus problemes que
se li plantejaven, el més important dels quals era la fallida econòmica en què es trobava
l’estat. Aquest gastava més que no pas diners rebia per la via dels impostos. Així, el
règim absolutista es mostrava incapaç de renovar-se, sigui per la negativa de
l’aristocràcia a col·laborar o bé per la incompetència del mateix rei.
a revolta dels privilegiats
Es considera que el procés de la Revolució es va endegar quan el rei convocà la
reunió dels Estat Generals (5 de maig de 1789) per tal de trobar una solució als
problemes econòmics d’un estat arruïnat a causa de les guerres contra Anglaterra i de la
política de despeses de la Cort i del rei. Havia estat forçat per la noblesa que confiava en
poder aturar les intencions de fer-li pagar impostos.
Als Estats Generals, nom que a França rebien les assemblees semblants a les Corts
catalanes i que no es reunien des de feia més d’un segle, hi van acudir membres de la
noblesa, de l’Església i també
representants de les ciutats
(l’anomenat Tercer Estat). Aquest
últims van considerar, i així ho
manifestaren, que representaven el
major nombre de súbdits i que, per
tant, havien de votar d’acord amb
el nombre de representants sense
conformar-se amb un sol vot per a
tot el grup, com era costum fins al
moment.
L
L
Presa de La Bastilla
Història II – Josep-Manel Alarcó
16
a revolució burgesa moderada
La negativa de la noblesa a acceptar qualsevol mena de canvi va dur als
representants del Tercer Estat a prendre mesures radicals. El 16 de juny aquests
es van constituir en Assemblea Nacional, o representació del poble, i van jurar que no
es dissoldrien fins a dotar a França d’una Constitució. El 4 d’agost van abolir el
feudalisme. Uns dies més tard, el 27 d’agost, van publicar la primera Declaració dels
Drets de l’Home i del Ciutadà.
Totes aquestes accions van provocar l’oposició de nobles i també del rei. Però els
diputats populars no estaven sols. L’anunci d’unes maniobres militars va donar lloc a la
insurrecció general, primerament a París (presa de La Bastilla el 14 de juliol) i després a
moltes regions camperoles. Així, França esdevingué el primer estat europeu dotat d’una
constitució liberal (1791).
a Revolució radical
Però la continuada oposició als canvis per part de Lluís XVI va acabar
provocant la seva destitució i la proclamació de la República (1792). La
Revolució Francesa entrava en la seva etapa més radical. Els jacobins van prendre el
poder, van proclamar el sufragi universal i altres mesures que tendien a la igualtat
econòmica, i van iniciar
una duríssima repressió
contra el nobles i partidaris
de la monarquia. S’endegà
una guerra contra les
potències absolutistes
europees i Lluís XVI,
acusat de traïció pel
dirigent jacobí
Robespierre, va ser
guillotinat.
Activitats
DECLARACIÓ DELS DRETS DE L’HOME I DEL CIUTADÀ. PARÍS, 27 D’AGOST
DE 1789
Art. 1r Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets. Les distincions socials
només poden basar-se en la utilitat comuna.
Art. 2n (...) Aquest drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a
l’opressió.
Art. 4t La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no danyi a un tercer. (...)
L
L
Execució de Lluís XVI
Història II – Josep-Manel Alarcó
17
Art. 6è La llei és l’expressió de la voluntat general. (...) La llei ha de ser idèntica per a
tothom, tant per protegir com per castigar.
Art. 10è Ningú no ha de ser molestat per les seves opinions, fins i tot religioses, sempre
que la seva manifestació no alteri l’ordre públic establert per la llei.
Art. 11è La lliure comunicació dels pensaments i de les opinions és un dels drets més
valuosos de l’home. Tot ciutadà pot, per tant, parlar, escriure i imprimir lliurement,
amb l’obligació de respondre de l’abús d’aquesta llibertat en els casos determinats per
la llei.
1. Quines són les idees antiabsolutistes de la Declaració dels Drets
Humans del 1789?
2. Per què diu que la llei ha de ser idèntica per a tothom? No et
sembla obvi? Per què ho havia de dir, doncs?
Activitats
TRANSCENDÈNCIA DE LA REVOLUCIÓ
FRANCESA
L’aristocràcia quedà desfeta en els seus
privilegis. La Revolució Francesa (...) va fer
possible la instauració d’un Estat modern,
que responia als interessos econòmics i social
de la burgesia. D’ara endavant, l’existència
d’una constitució escrita que regulés els drets
i els deures dels ciutadans i l’organització
política seria una constant en la història del
món occidental.
Albert Soboul, La Revolució Francesa
1. Digues quines són les idees principals d’aquest text, que resumeix
la transcendència de la Revolució.
Maximilien Robespierre, el màxim
artífex de la Revolució
Història II – Josep-Manel Alarcó
18
Activitats
1. Descriu els tres canvis de l’Edat Contemporània que et semblin més
importants.
2. En què consisteix el nucli principal del canvi conegut amb el nom de
Revolució Industrial?
3. Quines són les causes bàsiques de la Revolució Industrial? Posa’n
exemples.
4. Relacioneu les fotografies amb els comentaris corresponents.
Col·loqueu el número corresponent a la base de la fotografia
corresponent.
5. Què és el que va estimular la fabricació de ferro en els alts forns?
Quines conseqüències va tenir?
6. Per què calia fer-los forts els ponts?
7. Per què tindrà importància a partir d’ara, per un país, disposar de
mines de ferro o de carbó?
8. Com es va resoldre la necessitat creixent de combustible per obtenir
el vapor que feia funcionar les indústries?
9. Quins canvis van provocar l’aparició del ferrocarril i la del vaixell de
vapor?
10. Situa en un planisferi les ciutats amb més comerç marítim.
Assenyala-hi els istmes esmentats en el text.
Història II – Josep-Manel Alarcó
19
11. Posa a la columna que correspongui les afirmacions o els principis
següents:
a) Tota teoria que vulgui explicar un fenomen físic s’ha de fonamentar en
l’observació...; b) La riquesa d’un país es basa en el treball dels seus
habitants; c) Tota persona té uns drets fonamentals que ningú li pot
prendre; d) La divisió de poders: legislatiu, executiu i judicial.
Montesquieu Newton Locke Adam Smith
12. Uneix amb fletxes els fets següents segons correspongui:
Girondins el rei
Constitució sufragi
elaborada per censatari
Poder executiu radicals
requeia sobre
Representants l’Assemblea
elegits per l’Assemblea
La sobirania moderats
passava a
Jacobins la Nació
Història II – Josep-Manel Alarcó
20
Unitat Didàctica
2. EL FENOMEN COLONIAL I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES
Història II – Josep-Manel Alarcó
21
l mateix temps que es desenvolupa la Segona Revolució Industrial, existeix un
procés d'expansió de les societats europees cap a la resta del món. Aquest
fenomen té arrels demogràfiques -la revolució demogràfica crea un excedent de
població que comporta fortes migracions intercontinentals-, econòmiques -la necessitat
d'exportar capitals i mercaderies excedents, i de controlar les fonts de matèries
primeres- i finalment, arrels polítiques i ideològiques -consideracions estratègiques
entre estats i la "missió" civilitzadora d'Europa.
Aquesta expansió extraeuropea permet qualificar la conjuntura històrica del darrer terç
del segle XIX i els principis del XX com l'etapa inicial de l'imperialisme o "era dels
imperialismes". L'expansió colonial n'és, sens dubte, la conseqüència més important.
Malgrat que el fenomen imperialista és bàsicament europeu, a la darreria del segle XIX
apareixen dues noves potències extraeuropees que participen del mateix fenomen: els
Estats Units i el Japó.
1. El concepte d'imperialisme
Imperialisme és qualsevulla expansió política, econòmica o cultural d’un Estat, més
enllà de les seves fronteres, dirigida a l’establiment de vincles de dependència.
Així, la formació dels imperis antics suposa formes imperialistes. No obstant, es
produeix un trasplantament tant de població com de les institucions, formes de vida i de
cultura que condueix a una paulatina homogeneització, atenuant les diferències entre els
distints grups ètnics. No hi ha una radical diferència entre la metròpoli o focus de
partida de la conquesta, i la resta del territori. És el cas dels imperis persa, romà i
musulmà. Es coneix aquest model com “imperialisme colonitzador” o ‘colonització’,
per a diferenciar—lo de ‘l’imperialisme colonial’ o ‘colonialisme’, desenvolupat entre
1870-1880 i 1914.
L’imperialisme colonial és l’ocupació militar i explotació econòmica de territoris
A
Història II – Josep-Manel Alarcó
22
ocupats per mà de funcionaris i negociants amb poder polític i econòmic sobre una
majoria indígena, considerada inferior i marginada de tota decisió sobirana.
Les tesis marxistes
L'arrel de l'imperialisme es troba en l'hegemonia establerta pel capital financer. La
influència dels monopolis porta els estats a una política proteccionista, i també a
l'expansionisme territorial. Ambdós elements resultaven complementaris, tant per
protegir el propi mercat de la competència exterior, com per aconseguir nous mercats,
evitant la sobreproducció i mantenint així la rendibilitat dels capitals.
L'anàlisi marxista considera també que no n'hi ha prou amb la necessitat de nous
mercats per explicar l'expansió exterior. L'exportació de capitals per mantenir els
beneficis i, consegüentment, el control polític de grans espais territorials, per tal de
protegir les inversions, esdevé una altra de les causes fonamentals de l'imperialisme.
Finalment, cal considerar un altre factor explicatiu, la recerca i control de matèries
primeres per tal de poder rebaixar el seu cost i augmentar els beneficis. Per tant, les
tesis marxistes centren el concepte d'imperialisme -considerat com un nou estadi del
capitalisme- en les transformacions de l'estructura del capital. Per tant, les motivacions
econòmiques permeten explicar l'aparició de l'imperialisme.
Les tesis liberals
Les explicacions liberals de l'imperialisme es caracteritzen per no establir una relació de
causalitat entre el desenvolupament del sistema capitalista i l'imperialisme. Per a aquest
corrent de pensament, els factors definidors de l'imperialisme són molt diversos i en
general hom utilitza aquesta expressió per referir-se exclusivament a l'expansió
colonial.
Tanmateix, podem agrupar les explicacions segons el tipus de factor que consideren
dominant:
el desigual repartiment de la riquesa en els països desenvolupats
la feblesa del mercat interior -subconsum de les masses- comporta un excedent
de capitals, sense col·locació rendible, que necessiten una sortida exterior;
les mutacions provocades per la industrialització;
les classes dominants, davant la contestació social, veuen en l'imperialisme la
manera de canalitzar el malestar social i evitar les amenaces a l'ordre social
existent.
Història II – Josep-Manel Alarcó
23
2. Causes del fet colonial
Les causes que van provocar l’expansió territorial d’Europa i la formació dels imperis
colonials van ser de diversa tipologia:
La pressió demogràfica.
La generalització de la industrialització a Europa, que exigia grans quantitats
de primeres matèries que les colònies podrien subministrar a baix cost.
La necessitat de trobar nous mercats on introduir la producció industrial que
creixia sense aturador.
El desplegament dels transports i els mitjans de comunicació també
possibilità la penetració en territoris fins aleshores aïllats i els seu posterior i
immediat control.
L’interès estratègic, ja que les potències colonitzadores i en expansió
necessitaven establir bases navals per protegir llurs rutes, emmagatzemar el
combustible pels vaixells o bé controlar determinats enclavaments d’una
indiscutible vàlua estratègica, com per exemple l’estret de Gibraltar o el cap de
Bona Esperança. En aquesta direcció s’ha d’entendre l’afany que dipositaren
europeus i americans en la construcció dels canals de Suez i de Panamà.
L’interès que l’exploració de noves terres suscità entre exploradors i
missioners. Aquests darrers, en concret, al costat de serveis sanitaris i
econòmics bàsics, van contribuir força a l’extensió dels costums i codis morals
dels europeus entre la població indígena.
3. Tipus de colònies
Cada potència colonitzadora, anomenada metròpoli, va implantar diferents models
d’explotació econòmica:
Colònies de poblament o dominis. Aplicades per l’imperi Britànic al Canadà,
Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda, i per l’imperi Francès a Algèria i les
Antilles. Consistien en l’establiment de grans contingents de població europea
com a colons camperols en granges, desplaçant la població indígena o fent-la
servir de mà d’obra barata .
Colònies d’explotació: consistents en l’explotació dels recursos naturals per
part de grans companyies comercials, militars i funcionaris. Es van establir en
forma de plantació i explotació minera. Governades per funcionaris de la
metròpoli sota la direcció de governadors generals, acumuladors de poders
absoluts, únicament limitats pel poder central. És la modalitat més estesa, clara i
brutal. Imposada a l’Àfrica negra i a l’Extrem Orient. La típica és l’Índia
Règim de concessions: obtenció d’avantatges comercials i econòmics per als
colonitzadors, però sense ocupar el territori. És el cas de la Xina i la llibertat de
comerç amb alguns ports, construcció del ferrocarril i concessions de mines.
Protectorat: a aquells països com Egipte, a on hi havia una administració
autòctona. Amb el títol d’estatut colonial es col·loca sota tutela una
administració autòctona. Amb el títol d’estatut colonial es col·loca sota tutela o
Història II – Josep-Manel Alarcó
24
protecció de la metròpoli. Les autoritats indígenes segueixen ocupant-se de la
política interior o local, però no hi autogovern. De fet, la diferencia entre
“colònia d’explotació i “protectorat” és mínima.
Activitats
CAUSES DEL COLONIALISME
Font 1
Ahir vaig fer un tomb per l’Est End (barri obrer de Londres) i vaig assistir a
una reunió d’aturats. Vaig escoltar fortes discussions. No se sentia altra
cosa que un crit: pa!, pa! Quan vaig tornar a casa em vaig sentir encara més
convençut que abans de la importància de l’imperialisme (colonialisme). Per
salvar els quaranta milions d’habitants de la Gran Bretanya d’una mortífera
guerra civil hem de conquerir noves terres. Nosaltres els conqueridors, ho
hem de fer per instal·lar-hi l’excedent de la nostra població i trobar noves
sortides als productes de les nostres fàbriques i de les nostres mines.
L’imperi, com he dit sempre, és una qüestió d’estómac. Si voleu evitar la
guerra civil haureu de convertir-vos en imperialistes. Cecil Rhodes, 1895
Font 2
La bona notícia de l’ocupació d’Alger ha portat als cors de tots els
missioners el més gran desig d’anar a sembrar en aquesta terra inculta: em
demanen amb molta insistència que us sol·liciti a vós el permís per anar a
predicar la fe als pobles conquerits. Bisbe de Marsella, 1830
Font 3
Agafa la càrrega de l’home blanc,
envia endavant els millors que has criat.
Obliga als teus fills a l’exili;
per tal que serveixin les necessitats dels
(teus captius;
espera amb tots els teus arreus,
els teus atordits i salvatges pobles,
els teus recent capturats pobles esquerps
mig dimonis i mig nens Rudyard Kipling, La càrrega de l’home blanc (1903)
Història II – Josep-Manel Alarcó
25
Font 4
Cal dir que les races superiors tenen un dret sobre les inferiors, tenen el
deure de civilitzar-les. Certament, quan els soldats espanyols van introduir
l’esclavitud a l’Amèrica Central no van acomplir el seu deure de raça
superior. Actualment jo defenso que les nacions europees compleixen amb
grandesa i honestedat el deure superior de la civilització. Jules Ferry, 1885
1. Enumera les causes del fet colonial que es poden deduir d’aquests
textos. Quina causa et sembla més important i per què?
2. Classifica les fonts segons que la causa esmentada del fet colonial
sigui de tipus econòmic, social, ideològic, o bé d’altra mena. Pot ser
que en algun text trobis justificacions de més d’un tipus.
3. Busca en una enciclopèdia els noms dels signants de les fonts 1, 3 i 4 i
esbrina quin va ser el seu paper en el colonialisme del s. XIX.
Comenta-ho breument per escrit.
4. Redacta un text amb el títols: “Les causes del colonialisme”.
4. Les conseqüències de l'imperialisme: l'expansió colonial
Malgrat que diversos estats europeus disposaven de colònies des del segle XVI, és a
partir de la dècada de 1870 quan s'inicia el gran moviment d'expansió europea que
donarà lloc al repartiment d'Àfrica i a la constitució dels imperis colonials
contemporanis.
ran Bretanya
La primera onada expansiva afectà fonamentalment la Gran Bretanya i França.
La Gran Bretanya actuà en dos fronts, les fronteres de l'Índia (protectorat del
Balutxistan, 1879, i l'expansió birmana, 1885) i Egipte (1882), per tal de reforçar el seu
control sobre la ruta de l'Índia (canal de Suez).
G
Història II – Josep-Manel Alarcó
26
L’imperi britànic (to gris)
rança
França s'esforçà per consolidar les seves possessions al nord d'Àfrica (protectorat
sobre Tunísia, 1881) i a Indoxina (protectorats sobre Annam i Tonquin, 1883).
Imperi francès (to gris clar)
ltres potències colonials
La segona onada afecta els principals estats europeus que actuen en el continent
africà. La colonització africana té generalment el seu origen en les campanyes
d'exploració, les empreses missioneres i l'acció directa de companyies privades. La
Conferència de Berlín (1884-1885), convocada per Bismarck, defineix l'interès dels
governs europeus per la colonització. Malgrat que en el seu origen la Conferència
cercava només un consens sobre l'actuació a la zona del Congo del rei de Bèlgica,
Leopold II, que respectés els interessos comercials dels altres països, ben aviat va
F
A
Història II – Josep-Manel Alarcó
27
definir les condicions necessàries per a l'ocupació del territori africà.
Retrospectivament, la Conferència apareix com el punt de partida del repartiment
d'Àfrica.
A principis del segle XX, tret d'Etiòpia i de Libèria, el conjunt del territori africà era
sota domini europeu. França controlava gran part del Magrib, l'Àfrica occidental i
Madagascar, així com part de l'Àfrica equatorial. Les possessions britàniques
s'articulaven al voltant de l'eix el Caire-el Cap, amb el control d'Egipte, el Sudan,
Uganda, Kenya, Rhodèsia i Sud-àfrica. A l'Àfrica occidental disposava de colònies
disperses, Nigèria, Ghana, Sierra Leone i Gàmbia. Alemanya tenia colònies a l'Àfrica
oriental (Tanganyika), sud-occidental (Namíbia), al Camerun i al Togo. Bèlgica posseïa
per herència de Leopold II, un ampli territori al centre de l'Àfrica (Congo), i Portugal
mantenia les seves colònies d'Angola, Moçambic i Guinea. Finalment, Itàlia ocupava
Líbia, Eritrea i Somàlia.
5. Les conseqüències de l'imperialisme: les lluites interimperialistes
Els repartiments colonials agreujaren la ja tradicional rivalitat entre les grans potències.
Es produïren crisis polítiques que portaren Europa a les portes de la guerra, com les de
Fashoda (Sudan, 1898) -entre França i la Gran Bretanya-, o les del Marroc entre França
i Alemanya el 1905 i el 1911. Hi ha també conflictes bèl·lics, plantejats
fonamentalment pels nous imperialismes extraeuropeus (guerra de les Antilles entre els
Estats Units i l'Estat espanyol el 1898, o la guerra russojaponesa del 1905 pel control de
Manxúria). Sens dubte, la gran guerra de 1914-1918 participarà també d'aquestes
rivalitats.
6. Les justificacions de l'imperialisme
Per a les poblacions
europees, la conquesta es
justifica per si mateixa. La
subjecció dels pobles
d'ultramar, que es tenen per
"salvatges" o inferiors, és
considerada com a normal.
Les classes dirigents
difonen el missatge de
desigualtat racial. Les
teories de Darwin són
emprades en aquest sentit.
Els anglesos hi afegeixen el
messianisme religiós, "la
raça imperial" predestinada
per Déu a conquerir el món.
La civilització europea, jutjada per tothom com a superior, ha d'estendre's entre els
indígenes, aquest és el deure del colonitzador.
Història II – Josep-Manel Alarcó
28
El nacionalisme hi juga un paper fonamental. La conquesta reforça el prestigi i la
puixança de la metròpoli, al mateix temps que el sentiment nacional reforça la cohesió
social davant del nacionalisme veí, considerat enemic.
Socialment, les conquestes ajuden a superar també la conflictivitat social des del
moment que permeten traslladar a les colònies una part important de l'explotació que
patien els obrers europeus.
7. L'impacte per als colonitzats
El domini europeu comportarà la destrucció de les estructures socioeconòmiques,
polítiques i ideològiques dels colonitzats. La penetració de les relacions capitalistes de
producció destruirà les seves economies i el teixit social que sustentaven, imposant-ne
de noves, caracteritzades per la dependència respecte a la metròpoli. Igualment, la
imposició lingüística i religiosa ajudarà a destruir les arrels tradicionals i en canvi
implantarà els valors i les formes de pensar dels colonitzadors.
Història II – Josep-Manel Alarcó
29
Activitats
L’IMPERIALISME BRITÀNIC
El colonialisme britànic va optar per una política d’administració indirecta
allà on va trobar alguna mena d’organització o personal precolonial fàcilment
identificable amb els seus interessos; la utilització de persones intermèdies
per exercir el control directe tenia l’avantatge que les colònies, fins i tot
després d’obtenir la independència, es trobaven dotades d’una mínima
administració i d’un personal polític, en molts casos sorgit de les elits locals
i educat a les universitats britàniques, favorable als interessos de l’antiga
metròpoli, disminuint el risc de possibles ruptures. [...] La política colonial
desenvolupada per França en el seu imperi va ser molt diferent. El principi
seguit va consistir en l’assimilació, basada en la unió cada cop més estreta
entre lescolònies i la metròpoli, que es traduïa en un intent d’absorció dels
nadius de les colònies per la llengua, la cultura i la civilització franceses.
Contra l’administració indirecta britànica, França va optar per
l’administració directa de les seves colònies a tots els nivells. [...] SANAHUJA, J. M., «Los regímenes políticos del Tercer Mundo»
Geografía de la sociedad humana. Barcelona, 1982
Llegiu el text següent i contesteu les qüestions.
1. Resumiu les idees principals del text i indiqueu a quin context històric
fa referència.
2. Expliqueu les diferents modalitats d’ocupació, d’administració i
d’explotació utilitzades per les potències europees durant l’època
imperialista i citeu-ne algun exemple. El text parla dels avantatges
del model colonial britànic. Quines conseqüències podia tenir el model
francès?
3. Enuncieu els factors que van impulsar les potències europees a ocupar
els territoris colonials i indiqueu les etapes més significatives del
repartiment d’Àfrica. Quins eren els principals objectius de
francesos i britànics en aquest continent?
Història II – Josep-Manel Alarcó
30
Activitats
1. Enumera una causa econòmica i una d’ideològica del fet colonial.
2. Enumera en l’ordre que et sembli més important, les causes del
colonialisme i, argumenta per què dones més importància a unes o
altres.
3. Digues si són veritat o fals les afirmacions següents respecte al
colonialisme:
a) El colonialisme és un fenomen del segle XIX.
b) Va ser conseqüència immediata del creixement econòmic que havien
experimentat els països industrialitzats.
c) Europa va patir una crisi econòmica l’últim quart del segle XIX a causa
de la poca producció.
d) Una de les solucions pensades pels governs va consistir a dictar
mesures proteccionistes (gravar amb impostos les mercaderies que
arribaven de fora).
e) Però es van adonar que era millor establir mercats a altres continents,
concretament a l’Àfrica.
f) D’aquests mercats podien aconseguir també primeres matèries, encara
que fossin a preus elevats.
g) Finalment van adonar-se que allà podia instal·lar-se tota la gent que
sobrava a Europa.
Història II – Josep-Manel Alarcó
31
Unitat Didàctica
3. LA Iª GUERRA MUNDIAL
Moment de la mort d’un tinent francès desconegut durant la batalla de Verdun (Iª Guerra Mundial)
Història II – Josep-Manel Alarcó
32
1. Les causes de la Iª Guerra Mundial
Davant l'eventualitat d'un conflicte a l'espai balcànic, els blocs de potències es
consoliden: els estats majors fixen els detalls de cooperació militar; França proveeix
amb nous crèdits a l'acceleració dels ferrocarrils estratègics russos; una convenció naval
entre França i la Gran Bretanya es distribueix la tasca de les respectives flotes. Però els
Balcans constitueixen sols la zona neuràlgica d'un món en blocs i amb tensions entre les
grans potències. Els motius de rivalitat entre aquestes són d'índole territorial, econòmica
i psicològica.
a) Rivalitats territorials
Entre França i Alemanya perdura el contenciós d'Alsàcia i Lorena. El
nacionalisme francès no cessa de reclamar els territoris; els alemanys adopten
mesures de germanització que provoquen incidents amb la població. A Saverne
s'enfronten els militars alemanys i la població alsaciana. La Ligue pour la
défense de l'Alsace-Lorraine va mantenir encesos els sentiments francesos.
Polònia continuava dividida. A Galítsia l'administració austríaca era
conciliadora; per contra a la Prússia polonesa s'havia intentat d'esborrar el
nacionalisme polonès amb la instal·lació de colons alemanys, i a la Rússia
polonesa es procurava fomentar interessos entre els polonesos per tal que
s'unissin definitivament a l'Estat rus. Les forces nacionalistes poloneses, al
voltant del socialista Pilsudski, s'havien refugiat a Galítsia, i reivindicaven la
resurrecció de Polònia. Aquest era un altre motiu de desconfiança dels russos
envers els austríacs.
A l'espai balcànic es produeixen assassinats i tortures entre les diferents ètnies i
religions, especialment a Macedònia; els governs viuen en un estat d'inseguretat
que els obliga a mantenir efectius importants sobre les armes. El traçat de
fronteres enfrontava Albània i Grècia. El govern d'Atenes tractava de conservar
l'Epir nord, la població del qual era en la seva majoria de llengua grega, però
una comissió de delimitació l'adjudicà a Albània. El destí de les illes turques del
mar Egeu suscità tensions entre turcs i grecs, sota la mirada ambiciosa dels
italians. Ultra això, es desperta un altre cop la qüestió dels estrets. Els alemanys
armen l'exèrcit turc i en modernitzen les fortificacions; el govern rus mira amb
inquietud la presència alemanya; la seva preocupació augmenta en veure la
guarnició del Bòsfor en mans d'un militar alemany.
La inseguretat de les fronteres en unes zones, les reivindicacions nacionalistes
en unes altres, són elements que han de ser considerats en la tensa situació
internacional de l'any 1914.
Història II – Josep-Manel Alarcó
33
b) Rivalitats econòmiques
Fins a finals del segle XIX, la supremacia industrial britànica semblava incontestable,
era el proveïdor principal de les potències continentals; però des de principis de segle el
ràpid desenvolupament de la indústria alemanya l'havia convertit en un competidor
temible. El 1913 França adquiria tants productes alemanys com britànics; a Bèlgica les
importacions alemanyes conquereixen el primer lloc, fins i tot a Anvers, feu tradicional
dels britànics; els neerlandesos prefereixen decididament els productes alemanys i
Rotterdam esdevé un port de sortida per al comerç alemany; a Rússia les importacions
alemanyes arriben a quadruplicar les britàniques. Alemanya havia conquerit molts
mercats aprofitant la seva situació geogràfica central al continent i establint una flexible
organització en el seu sistema de crèdits.
Per contra, en els mercats financers, Londres i París continuaren essent els dos centres
mundials de distribució de capitals. Alemanya no va poder competir en la col·locació
del seu diner fora de les seves fronteres, però va saber orientar-lo vers la inversió
interior. Als primers mesos de 1914 els moviments internacionals de capitals
provocaren aspres debats.
A Rússia, la industrialització s'havia efectuat amb capital francès i belga, però la
presència de les finances alemanyes és cada cop més forta. Quan les fàbriques Putiloff,
les més grans productores de material de guerra, que estaven sostingudes per la Creusot
francesa, van necessitar augmentar el seu capital, aparegué una oferta de la Krupp
alemanya, que fou obstaculitzada per una decisió del govern rus. Que en alguns casos
les finances alemanyes orientaven la política, ho prova la posició de França als Balcans;
en la crisi bosniana de 1908 França no dóna suport a Rússia perquè aleshores els estats
balcànics i Turquia constitueixen un bon client per als capitals i articles ferroviaris
francesos; al 1914 ha minvat la xifra d'inversions franceses a Turquia, per la qual cosa a
França li és més fàcil el suport decidit a Rússia front a l'imperi turc. No s'ha d'exagerar
aquesta influència dels negocis en la política, que en el cas dels Balcans no es reflecteix
en la documentació. Però tampoc no s'ha de menysprear i en alguns altres casos pot
ésser comprovada documentalment.
c) Rivalitats psicològiques
L'historiador francès Renouvin assenyala entre les forces profundes els estats d'ànim
col·lectius, produïts per diverses circumstàncies. La política d'armaments fou un resultat
de la tensió, però a la vegada després va contribuir a agreujar-la. De 1913 a 1914,
Alemanya augmentà el seu exèrcit de 621.000 homes a 820.000. Àustria-Hongria havia
augmentat els seus efectius de 100.000 a 160.000, a la vigília de la primera guerra
balcànica, i n'estudiava l'ampliació. A França una llei fixà el servei militar obligatori en
tres anys i elevà l'exèrcit a 750.000 homes. El 1914 Rússia disposa d'1.800.000 soldats.
Eren forces excessives per a la pau.
Per tal que l'opinió pública i els parlamentaris acceptin l'augment de les càrregues
militars, els estats majors es veuen obligats a insistir en el perill de la guerra. La premsa
Història II – Josep-Manel Alarcó
34
es fa ressò del risc i escampa invocacions patriòtiques, especialment a Alemanya, on les
associacions germanistes glorifiquen la idea de la guerra: "L'hora solemne d'ajustar els
comptes és pròxima." A França i la Gran Bretanya l’opinió pública va reflectir actituds
més pacifistes.
A Itàlia se sentia més inquietud pels problemes interiors. Però l'actitud passiva de les
masses obligava els governs a insistir en el perill internacional.
2. El casus belli i la crisi de juliol
L'esdeveniment detonant del
conflicte va ser l'assassinat de
l'arxiduc Francesc Ferran, hereu
del tron d'Àustria-Hongria, i la
seva esposa, a Sarajevo el 14 de
juny de 1914 a mans del jove
estudiant nacionalista
serbi Gavrilo Princip.
El govern i l'estat major
d'Àustria-Hongria aprofitaren
l'esdeveniment per intentar
arreglar d'una vegada per totes
la «qüestió sèrbia». Àustria-
Hongria esperà 3 setmanes
abans de decidir una cursa
d'acció i obtingué d'Alemanya un «xec en blanc» que li prometia suport a qualsevol
decisió que prenguessin. Una vegada assegurat el suport, el 23 de juliol el govern
austrohongarès envià un ultimàtum a Sèrbia, del qual Sèrbia accepta totes les condicions
excepte la que exigia que agents austríacs poguessin participar en la investigació de
l'assassinat de l'arxiduc i que Sèrbia se'n declarés responsable. A partir d'aquest moment
es trencaren les relacions diplomàtiques i Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia el
dia 28 de juliol i mobilitzà el seu exèrcit el dia 30. Complint amb els compromisos de
defensa mútua, Rússia també mobilitzà el seu exèrcit, tot i que encara no declarà la
guerra a Àustria-Hongria.
Com a conseqüència de la mobilització russa, Alemanya envià un ultimàtum a Rússia el
dia 31, exigint l'aturada de les operacions en 12 hores. Com el dia 1 d'agost el govern
alemany no havia rebut cap resposta, Alemanya declarà la guerra a Rússia. El dia 2
d'agost Alemanya ocupà Luxemburg, com a pas preliminar per a la invasió de Bèlgica i
la posada en marxa del Pla Schlieffen. Tot i així, Alemanya encara envià un ultimàtum a
Bèlgica exigint pas lliure pel seu territori camí de França. Previsiblement, els belgues
refusaren i el kàiser Guillem II suggerí al cap d'estat major, Helmuth von Moltke,
anul·lar la invasió de França, amb l'esperança de no globalitzar el conflicte, però
finalment el Pla Schlieffen tirà endavant.
Història II – Josep-Manel Alarcó
35
El 3 d'agost Alemanya declarà la guerra a França i inicià la invasió de França el 4.
Aquest acte violava la neutralitat belga, que Alemanya, França i el Regne Unit s'havien
compromès a respectar per tractat, i fou el casus belli ideal perquè el govern britànic
declarés la guerra a Alemanya. El canceller alemany Bethmann Hollweg reconegué
al Reichstag que la invasió de Bèlgica era contrària a la llei internacional, però que
Alemanya es trobava «en un estat de necessitat i la necessitat no sap de lleis».
Finalment, el dia 4 d'agost el Regne Unit declarà la guerra a Alemanya.
3. Desenvolupament de la guerra
uerra de moviments, 1914
La invasió de Bèlgica per part d’Alemanya intentava sorprendre l’exèrcit
francès amb un atac per la frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria
situat aquest entre dos focs; per part seva, l’exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una
ofensiva cap a la Lorena, que fracassà (Mulhouse, 9-10 d’agost, i Lorena, 20-22
d’agost), com també fracassà l’ofensiva alemanya, aturada pels francesos (batalla del
Marne, 6-9 de setembre).
La denominada cursa cap a la mar d’ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant
de Ieper, a Flandes (setembre). A partir d’aquest moment el front occidental
s’estabilitzà i la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions.
G
Història II – Josep-Manel Alarcó
36
Al front oriental, per l’agost del 1914 l’exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a
l’evacuació de la Prússia oriental, però una contraofensiva alemanya l’obligà a
abandonar les posicions prussianes conquerides (batalla dels llacs Masurians).
Els russos prengueren la revenja sobre l’exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia
(agost-setembre del 1914), i les tropes alemanyes, amb un front extraordinàriament
ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia.
uerra de posicions (1915-1917)
A l’estiu del 1915 les potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d’agost) i
Vilnius (18 de setembre), però l’ofensiva fou aturada a Ternopol per una nova
victòria russa. El fracàs dels respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de
desgast (batalla de Verdun, febrer-juliol del 1916), en la qual els alemanys esperaren
infructuosament la desmoralització dels aliats, i els anglofrancesos intentaren de
trencar, sense èxit, el front alemany (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916).
ntervenció dels EUA
A la primeria del 1917 l’estat major alemany, decidí trencar les línies
d’aprovisionament dels estats occidentals mitjançant una ofensiva dels seus
submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a Europa, decisió que originà l’entrada en
guerra dels EUA a favor dels aliats.
D’altra banda, les diverses ofensives de distracció fetes pels aliats a la Mediterrània
oriental i al Pròxim Orient immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals
(1916-17).
Bé que els esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d’octubre del 1917)
donaren avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el
front occidental per la presència de les tropes nord-americanes els portà a cercar un
armistici per evitar una nova ofensiva aliada i per reorganitzar les seves forces amb
vista a una represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918).
L’armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de
l’emperador Guillem II i la camarilla militar en l’intent diplomàtic desencadenà la
revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les
condicions aliades per a una pau de compromís, i l’11 de novembre de 1918 fou signat
l’armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències
franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.
G
I
Història II – Josep-Manel Alarcó
37
4. La pau: el tractat de Versalles
Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D’acord amb els resultats
de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les
potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb
l’adhesió d’altres països. Alemanya hagué d’acceptar el lliurament d’Alsàcia i Lorena a
França, de Poznan… i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de plebiscits a
l’Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en ciutat lliure. Les
vores del Rin, ocupades pels aliats, foren desmilitaritzades. Les colònies alemanyes
foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó.
Hom imposà a Alemanya el pagament d’una xifra elevada en concepte de reparacions
de guerra; l’exèrcit alemany fou reduït a 100.000 homes, sense estat major, armament
pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra.
S’hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions. L’acord fou completat amb
altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye),
Bulgària tractat de Neuilly), Hongria (tractat del Trianon) i Turquia (tractat de Sèvres).
Història II – Josep-Manel Alarcó
38
El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el
consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis,
facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial.
5. Conseqüències de la guerra
Pèrdues demogràfiques: de 9 a 10 milions de morts i 6 milions d’invàlids.
Transformacions econòmiques: grans destruccions als fronts de guerra;
empobriment d’Europa; beneficis per als EUA (exportacions i préstecs) i el
Japó.
Transformacions socials: incorporació de les dones al treball; creixement de les
ciutats; augment dels conflictes socials a causa de l’empobriment de la població
i de l’atur massiu.
Canvis polítics: la crisi econòmica i l’exemple de la Revolució Soviètica
multipliquen el ressò dels moviments revolucionaris d’extrema esquerra;
formació de grups d’extrema dreta integrats per excombatents.
Canvis territorials:
-desaparició de l’Imperi austrohongarès i formació de nous estats: Àustria,
Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia; cessió de territoris a Romania, Polònia i
Itàlia;
-desaparició de l’Imperi otomà i pèrdues territorials de Turquia;
-Alemanya: pèrdues territorials en benefici de França (Alsàcia i Lorena),
Polònia, Dinamarca i Bèlgica.
Tractat de Versalles,
D’esquerra a dreta, el
primer ministre britànic
Lloyd George, el ministre
d’ Afers Exteriors italià
Giorgio Sonnino, el cap
de govern francès
Georges Clemenceau i el
president d’ Estats Units
Thomas Woodrow Wilson
Història II – Josep-Manel Alarcó
39
Europa després de la Iª Guerra Mundial
Activitats
1. Situa els Balcans i Sèrbia en un mapa d’Europa. Digues quins països
actuals són a la zona. Esmenta alguns problemes actuals en aquesta
regió d’Europa. Són comparables als que es plantejaven a època de la
Iª Guerra Mundial? Per què? Podries establir similituds i diferències
entre la situació dels Balcans al principi i final dels s. XX.
2. Explica breument les conseqüències del Tractat de Versalles per als
perdedors de la guerra.
3. Amb l’ajut d’un text, elabora un fris cronològic a escala de la Iª
Guerra Mundial. Pots buscar més informació i reflectir-la en el fris.
4. Fes un quadre-resum de les conseqüències de la guerra, tot
classificant-les en econòmiques, demogràfiques, territorials, socials i
polítiques.
5. Completa les frases:
a) La Triple Aliança estava formada pels països següents:
b) La Triple Entesa estava formada pels països següents:
6. Omple els buits que falten respecte al final de la guerra:
• L’any 1917 es van produir dos fets clau a l’hora d’acabar amb el conflicte:
...................... hi intervenen, aportant ................................. i noves ........................
bèl·liques, declarant la guerra a ......................., amb la qual cosa l’equilibri
existent
fins llavors es va decantar a favor de ............................. i .....................................
Història II – Josep-Manel Alarcó
40
• Per altra banda, ....................... va firmar la pau amb ..................... després de
la
Revolució de 1917 . .................... traslladà soldats al front occidental tot
pensant
que podria aconseguir alguns dels seus
objectius; però els exèrcits ................
estaven encara massa sencers com per
concedir-li el més mínim respir.
..................... es va rendir finalment el
novembre de ..............
7. Omple aquest mapa mut
corresponent a l’Europa que va
sortir del tractat de Versalles.
8. Escriu a sota de cada columna el
que correspongui sobre les
conseqüències de la Primera
Guerra Mundial.
Va haver-hi: a) 8 milions de morts i
b) 20 milions més de ferits i
mutilats;
c) destrucció de fàbriques,
carreteres, ciutats, etc.; d) es va
experimentar un gran canvi de costums i creences; e) els polítics van
perdre credibilitat.
A nivell humà A nivell econòmic A nivell eticomoral
Història II – Josep-Manel Alarcó
41
Unitat Didàctica
4. LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA I LA FORMACIÓ DE L’URSS
Història II – Josep-Manel Alarcó
42
1. Les revolucions de 1917
a Rússia tsarista A principis del s. XX, Rússia estava molt
endarrerida respecte l’Europa Occidental. Continuava sent un país agrari on la majoria de la població eren pagesos pobres, analfabets i amb sistemes de treball arcaics, organitzats sovint en sistemes comunals. La major part de la terra pertanyia a la a la Corona, la noblesa i l’Església ortodoxa. La burgesia era minsa i amb escassa influència, el control de l’Imperi era a mans de la peculiar feudalitat russa. No obstant, des del s. XIX s’havia donat un notable creixement industrial, sobretot a urbs com Moscou i Petrograd, on es trobava la majoria de la classe obrera.
olítica Rússia era una autocràcia en el tsar concentrava tots els poders. Des de mitjan s. XIX hi havia diferents forces d ‘oposició:
a) el liberalisme, aglutinat sobretot en el partit “Kadett”, propulsor d’una
democràcia parlamentària, integrat per membres de la burgesia industrial i financera.
b) el populisme, format pels esserites, socialistes revolucionaris, defensors d’un
socialisme agrari partidari d’estendre i modernitzar les comunes existents i molt influent sobre la pagesia.
c) l’anarquisme, extrema esquerra, nombrós i prestigiós.
d) el socialisme del POSDR (Partit Obrer
Socialdemòcrata Rus) pertanyent a la IIª Internacional i integrat per obrers i intel·lectuals. El 1903 s’havia dividit en 2 tendències:
1ª la menxevic, reformista i genuïnament
socialdemòcrata, era majoritària dins del partit.
2ª la bolxevic, propugnava assolir el socialisme prescindint de la revolució burgesa, era la fracció de V.I. Lenin.
recedents del les revolucions del 1917: la insurrecció del 1905 i la Iª Guerra Mundial L’inici del s. XX representà una crisi generalitzada: agrícola (baixa producció),
industrial (superproducció, manca de consum) i política (derrota russa en la guerra contra el Japó el 1904). El 1905 es dóna la revolta generalitzada, definida per Trotskij com “assaig revolucionari”, reprimit brutalment des del poder. Empès però per les
L
P
P
Història II – Josep-Manel Alarcó
43
exigències populars i el conjunt de la crisi, el tsar Nicolau II va instaurar la Duma, assemblea parlamentària amb representació dels diferents partits, malgrat que sense poder; fins l’extrem que, superada la crisi, fou dissolta per l’autòcrata, negant—se a qualsevol canvi polític i mantenint una intolerable repressió vers l’oposició. D’una forma espontània a l’ensems havien sorgit els soviets (“consells de treballadors” de tota mena), clandestins i presents al camp, a la ciutat i a l’exèrcit, d’oposició a la dictadura tsarista.
a revolució burgesa de febrer del 1917 La participació de Rússia en la Iª Guerra Mundial (1914) del cantó de les democràcies liberals (Gran Bretanya, França, Itàlia i més tard EUA) contra els
Imperis centrals (Àustria - Hongria, Alemanya i Turquia) va fer evident la feblesa del tsarisme. L’exèrcit rus fou derrotat pels alemanys, mentre la població patí un desabastament generalitzat i creixia l’oposició antimonàrquica. El febrer del 1917 es dóna la revolució burgesa amb la insurrecció de la ciutat de Petrograd contra Nicolau II. Es va formar un govern provisional dirigit pel príncep Lvov, amb el suport de la Duma i dels soviets. Aquest va haver d’enfrontar-se a nombrosos problemes com la continuació de la guerra, la fam del poble menut, les reivindicacions nacionalistes i les conspiracions polítiques. Fet no solucionat que va crear un vuit de poder i d’enfrontament progressiu entre el mateix, recolzat per la burgesia urbana, per un cantó, i per l’altre, per part dels soviets i dels bolxevics, aquests darrers oposats a la continuació de la guerra. Lenin, davant la debilitat del règim liberal, com a bolxevic, va contribuir a la planificació de l’enderrocament insurreccional del govern provisional. La burgesia en el poder es va haver d’enfrontar alhora a la dreta tsarista (feudal i reaccionària). Lvov, primer ministre, va dimitir i el substituí Kerenskij, socialista moderat que va sufocar l’intent insurreccional bolxevic de juliol, però ja al setembre va haver de recórrer a l’ajut d’aquesta fracció esquerrana del POSDR per esclafar l’intent de cop d’Estat del general tsarista Kornilov.
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
44
Activitats
CRIDA DE LENIN A LA INSURRECCIÓ
1. Resumeix les idees principals del text, situa l’autor i el context
històric en què va ser escrit.
2. El text parla del govern de Kerenski, de la convocatòria d’una
assemblea i de la rendició de Petrograd. Situa aquests fets en el seu
context històric tot explicant de quin govern es tracta, com van
aconseguir el poder i quin va ser el seu programa.
3. Explica quina va ser l’estratègia revolucionària de Lenin a la
primavera-estiu de 1917, raona si la situació política de Rússia va
evolucionar en el sentit que proposava Lenin i relaciona-ho amb la
Revolució d’Octubre i amb la promulgació dels primers decrets
revolucionaris.
a revolució proletària d’octubre del 1917 Els bolxevics insurgents amb el recolzament dels soviets que controlaven rnajoritàriament, van establir el Consell de Comissaris del Poble, govern
revolucionari que controlava de fet la situació, amb l’aportació decisiva de Lenin. Aquest Consell va ser elegit pels membres del Congrés dels Soviets, assemblea de sobirania popular. El nou règim va promulgar un seguit de decrets, el més important i genial del quals fou l’armistici amb Alemanya o final de la guerra mundial sobre les ruïnes del tsarisme.
Tanmateix es van reconèixer els drets de les nacionalitats i es van estatalitzar la
indústria i el capital (diner en dipòsit i/o crèdit, banca i borsa). Es van fer eleccions generals que no van poder guanyar els bolxevics. A principis del
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
45
1918 les sessions de l’Assemblea Constituent, sorgida d’aquells comicis, van ser suspeses per aquella fracció del POSDR, constituïda ja en Partit Comunista (denominació adoptada aquell mateix any del 1918), el qual establí la dictadura del proletariat sobre la resta d’estaments i classes de l’eximpeni rus.
2. L’URSS: del comunisme de guerra a la col·lectivització
a Guerra Civil (1918-1921) El 1918, després de la presa del poder pels bolxevics i de la
dissolució de l’Assemblea Constituent, va esclatar en el territori de l’eximpeni tsarista una complexa guerra civil. S’enfrontaren rojos contra blancs, segons el següents esquema:
a) rojos, van ser els bolxevics, partidaris d’un estat socialista, controlaven la geografia compresa entre Petrograd, Moscou i el mar Caspi, tenien al seu favor el suport popular majoritari, la perfecta estructura del Partit Comunista, l’eficàcia creixent de l’Exercit Roig creat per Trotskij i un suport popular majoritari, contra llurs enemics els...
b) blancs, conjunt compost per militars tsaristes, exèrcits d’altres països, nacionalistes no russos i d’altres organitzacions i partits d’esquerres oposats als comunistes, com els esserites sobretot, però també menxevics.
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
46
l Comunisme de Guerra (1918-1921) Conjunt de decisions preses pel Partit Comunista dirigides a guanyar la guerra civil, consolidar—se en el poder i isolar l’oposició. En política econòmica, tant la
indústria com l’agricultura se supeditaren a les
necessitats bèl·liques, assumint l’Estat la propietat i el control de la gestió. El 1918 es va aprovar una Constitució per a Rússia que establia un sistema de democràcia popular: sufragi universal, poder executiu a mans del Consell dels Comissaris del
Poble i el legislatiu exercit pel Congrés Panrus dels Soviets. El Partit Comunista esdevingué únic perquè la resta de forces o bé se situaren en el bàndol blanc o bé es diluïren.
a IIIª Internacional O Komintern es va reunir a Rússia el
1919 formada per grups revolucionaris de diferents països, amb l’objectiu de programar l’esclat d’una revolució comunista mundial. A Alemanya i Hongria esdevingueren intents frustrats per part de llurs membres, d’ocupar el poder insurreccionalment.
a NEP (Nova Política Econòmica, 1922-1927)
El 1921 va finalitzar la guerra civil amb victòria dels rojos comunistes. La situació era molt greu: havien mort milions de persones, la població passava gana, la pagesia es mostrà rebel per les pèssimes condicions agrícoles i la indústria, concentrada en la producció d’armament no havia pogut atendre la dels béns de consum. Amb la finalitat de redreçar la situació, s’abolí el comunisme de guerra i s’implantà la NEP. Aquesta englobà un conjunt de mesures orientades a millorar les condicions de vida de la població. Tot 1 controlant el nucli bàsic del sistema econòmic, l’Estat cedí la iniciativa
E
L
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
47
privada en alguns sectors (agricultura i petites indústries i comerços), produint un ràpid creixement econòmic.
’URSS (Unió de Repúbligues Socialistes Soviétigues, 1922) Formada per un estat federal compost per territoris amb diferents graus d’autonomia. Amb la presència massiva dels membres del PCUS (Partit
Comunista de la Unió Soviètica). El 1924 es va promulgar una Constitució que atorgava al poder central les competències en Defensa, Economia i Afers Exteriors, la resta d’assumptes eren de sobirania de cada república federada.
’estalinisme A la mort de Lenín el 1924 es va desencadenar un debat polític per establir la seva successió. Aviat bipolanitzat a dues bandes:
a) la de Trotskij (Lev Davidovitx Bronstein, 1879—1940), antic socialdemócrata i genuí marxista-leninista, creador de l’Exèrcit Roig i autor de la praxi coneguda com “revolució permanent” partidària d’estendre-la arreu del món o opció internacionalista; i b) la d’Stalin (Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, 1879-1953), secretari general del
PCUS des del 1921, partidari de consolidar el socialisme a l’URSS. Aquell mateix any del 1924 es va crear un triumvirat format per Kamenev, Zinoviev i Stalin, iniciant-se de fet, un règim de dictadura personalista d’aquest darrer que va durar fins la seva mort creant el que s’ha conegut més àmpliament com stalinisme, en sentit negatiu, com una corrupció de l’aparell del PCUS. Stalin va desencadenar els processos.
de Moscou (1936-1939) contra la cúpula del partit eliminant-la físicament. L’autoritarisme d’Stalin, sense oposició ja (fora Trotskij i el grup d’esquerres dels 46) es va estendre també a l’economia. El 1928 es va suprimir totalment la iniciativa privada i es va estatalitzar. Successius Plans Quinquennals van establir uns paràmetres de producció que havien de seguir estrictament tots els sectors. Els màxims esforços es van concentrar en la indústria pesant en detriment de l’agricultura i de la indústria de béns de consum i, per tant, del nivell de vida de la població. Es van prohibir les botigues privades i el comerç va passar a mans estatals o cooperatives. L’agricultura va ser totalment col·lectivitzada, reprimint-se violentament l’oposició de la pagesia rica i mitjana. L’Estat va crear dos tipus d’explotacions agràries: els Kolkhoz o cooperatives de camperols i els Sovkhoz, empreses estatals on treballaven com assalariats.
L
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
48
Activitats
1. Subratlla la resposta correcta respecte a la situació de l’Imperi rus
abans de 1917:
a)
• El tsar governava de forma autoritària.
• El tsar governava de forma democràtica.
b)
• Pel que fa a la terra, els pagesos quedaven obligats a pagar unes
sumes de
diners bastant elevades.
• La majoria dels pagesos podien comprar terres i convertir-se en rics
propietaris.
c)
• A nivell d’indústria, la va potenciar l’Estat, però, en canvi, la va
finançar el
capital estranger.
• La va potenciar l’estranger i la va finançar l’Estat.
d)
• Els menxevics consideraven que la transició a un sistema socialista
es podia i
s’havia de fer de forma violenta.
• Consideraven que la transició al sistema socialista s’havia de fer de
forma
gradual i no violenta.
e)
• Els bolxevics consideraven que només la insurrecció era capaç
d’aconseguir
les reformes.
• Consideraven que la transició es podia i s’havia de fer de forma
gradual i
pactada.
2. Enllaça amb una fletxa els conceptes que corresponguin:
Duma Proclamació de la República
Grups d’obrers i soldats Formació de l’URSS
Febrer de 1917 Guerra civil
Història II – Josep-Manel Alarcó
49
17 d’octubre de 1917 PCUS
President del Consell obrer Constitució
1918-1921 Soviet Suprem
Final de la guerra civil Stalin
Parlament Assalt al Palau d’hivern
Partit únic Soviets
Política de mà dura i fèrria Lenin
3. Busca informació sobre Lenin en una enciclopèdia i redacta’n una breu
biografia.
4. Elabora un text sobre la successió de Lenin i les seves conseqüències.
5. L’URSS va ser el primer país socialista del món, i es va constituir en “unió
de repúbliques”. Saps quines repúbliques la formaven i quantes? Quan les
hagis trobat, busca-les en un mapa actual de la Comunitat d’Estats
Independents (CEI).
Història II – Josep-Manel Alarcó
50
Unitat Didàctica
5. EL MÓN D’ENTREGUERRES (1919-1939)
Història II – Josep-Manel Alarcó
51
1. El crac de 1929 i la Gran Depressió
a prosperity, una curta expansió econòmica
Poc després d’acabada la guerra, els països industrialitzats, i en especial els
EUA, van experimentar una gran expansió econòmica (prosperity). Noves
tècniques de treball –la producció en cadena- i els nous productes derivats de la segona
fase de la Revolució Industrial –electrodomèstics, cotxes, ràdios, fonògrafs...- van anar
omplint el mercat i van estimular la plena ocupació. No tots els sectors socials, però,
van viure l’expansió. Els pagesos i els treballadors de les indústries antigues (tèxtil i
carbó sobretot) se’n van veure exclosos.
En aquesta època, però, als EUA l’eufòria econòmica va fer que molta gent de les
classes mitjanes i altes demanés crèdits per al consum particular i per comprar accions a
la Borsa, molt per damunt de llurs possibilitats.
’esclat de la crisi (1929)
El 24 d’octubre de 1929, les accions de la Borsa de Nova York van començar a
baixar de valor, inesperadament, en picat. En els anys anteriors moltes empreses,
bancs i persones particulars havien estat comprant accions a base de crèdits. Aquesta
compra massiva feia pujar els preus de la Borsa molt per damunt del que realment les
empreses valien, de tal manera que, en pocs
dies, especulant -és a dir, comprant les
accions a un preu i venent després a un de
superior- es podien fer molts beneficis.
Tan bon punt el curs de les accions va
començar a baixar de preu es va crear un
pànic col·lectiu i tothom van voler vendre
les seves accions abans no baixessin més de
valor. Això va fer que aquestes encara
caiguessin més, fins gairebé no valer res.
Aquells que havien demanat crèdits per
comprar accions no els van poder retornar i
els bancs es van trobar sense diners. Bastants en van fer
fallida.
No tot va ser culpa de la Borsa. A tot plegat, cal afegir-hi el fenomen de la
sobreproducció. Els anys anteriors al 1929 els productes de les fàbriques i dels camps
sobrepassaven la capacitat de compra dels mercats i els preus es van començar a
estancar o a baixar provocant, doncs, pel seu cantó, una tendència a la crisi. És aquest
un dels punts encara no resolts del capitalisme: que en un món amb necessitats bàsiques
i amb gran capacitat de produir no es trobi el sistema de fer accedir a la majoria els béns
que es poden elaborar.
L
L
Dipositants assetjant el Banc
Comercial de Passaic, Nova
Jersey
Història II – Josep-Manel Alarcó
52
es conseqüències: la Gran Depressió
La prosperitat americana i, de retruc, també l’europea, es basava en bona part en
el crèdit atorgat pels bancs. A partir del crac de 1929 els bancs que van resistir
no van poder continuar prestant diners. En conseqüència la indústria, el comerç i l’agri-
cultura se’n van veure afectats. A falta de crèdits les compres van disminuir, la pro-
ducció va baixar, com també els preus i, naturalment, els sous.
La banca nord-americana va demanar els crèdits que tenia prestats a les banques eu-
ropees, cosa que, juntament amb altres factors, va provocar un efecte de rebot a Europa
tot estenent la crisi al seu àmbit. També es va trencar la solidaritat econòmica
internacional i cada país va engegar mesures proteccionistes, és a dir, de posar traves a
la importació de productes estrangers.
La conseqüència més greu, però, de la crisi va consistir en l’augment espectacular de
l’atur, en una època en què la Seguretat Social era pràcticament inexistent. La pobresa,
la fam i l’ansietat van començar a planar sobre molts milions de persones. La crisi, a
més de la classe obrera i de la pagesia, va tocar molt a fons les classes mitjanes (petits
comerciants, artesans, industrials, com també petits rendistes i estalviadors), que es van
veure arruïnades. Per això es diu que una conseqüència important de la crisi va ser la
proletarització de les classes mitjanes.
No té res d’estrany, doncs, que a partir del 1929 es produís un profund malestar social
amb nombroses vagues, violències i manifestacions.
Malgrat que als Estats Units el president Roosevelt va impulsar reformes per lluitar
contra la crisi (New Deal) i que a Anglaterra l’economista John Maynard Keynes
proposés sistemes de modificació del capitalisme per evitar aquests desastres, no ha
d’estranyar que la crisi econòmica i social de la dècada de 1930 facilités l’establiment
de dictadures i afeblís les democràcies tot constituint, així, una de les causes de fons de
la IIª guerra mundial.
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
53
Activitats
CONSEQÜÈNCIES DEL CRAC DEL 29
1. Descriu l’evolució de les dues variables representades en el gràfic i
situa-les en llur context històric.
2. El gràfic mostra alguns del mecanismes de la crisi de 1929. Explica
els trets més rellevants.
3. Quines repercussions socials i polítiques va tenir l’alt nombre
d’aturats i la consegüent situació de pobresa que afectà àmplies
capes de la societat durant la dècada
dels anys 30?
2. Feixisme i nazisme
onseqüències de la Iª Guerra Mundial La postguerra fou un període difícil en tots
els sectors, però sobretot en la indústria. A tot Europa va haver—hi una conflictivitat social crònica, multiplicant—se vagues i tancaments de fàbriques. Els canvis territorials no van solucionar els diferents problemes nacionals, sobretot els
d’Europa Central, i van ser una font constant d’enfrontaments. Tot va provocar una inestabilitat
C
Benito Mussolini i Adolf Hitler
Història II – Josep-Manel Alarcó
54
política generalitzada i afavorí la implantació de dictadures arreu, llevat França, Gran Bretanya, el Benelux i els països escandinaus.
reació i principis del feixisme italià Acabada la guerra, Itàlia va patir una greu crisi econòmica, social i política. Aquesta situació afavorí l’aparició dels fasci, grups de joves ultradretans que
atemptaven contra els militants dels partits d’esquerra. El 1921, els fasci van formar el Partit Nacional Feixista, dirigit per Benito Mussolini. L’organització va captar ràpidament nombrosos afiliats, gràcies al suport econòmic de la patronal de la indústria í de la complicitat de la policia i l’exèrcit amb els seus actes de violència. Els principis bàsics del feixisme eren: a) la negació de la igualtat entre els individus; b) l’oposició al moviment obrer, al socialisme i al comunisme; c) la supremacia de la força sobre la raó; d) la subjugació dels interessos de l’individu als de 1 ‘Estat; e) l’aparició d’un líder natural, Mussolini, per dirigir Itàlia; f) el racisme, sobretot antisemitisme; i g) la creació d’un estat autàrquic que controlés totalment l’economia.
’Estat feixista El 1922 el Partit Feixista organitzà una gran marxa sobre Roma per reclamar el poder i aconseguí el seu objectiu: el monarca Víctor Manuel III va nomenar
primer ministre Mussolini a partir d’aquest moment i de forma progressiva, Itàlia esdevingué una dictadura personal (Mussolini) i una dictadura de partit únic (el feixista). Aquest nou estat es va caracteritzar per la creació d’un règim reaccionari que controlava tots els àmbits de la vida social i individual; una política econòmica basada en la constitució d’empreses estatalitzades i la construcció de grans obres públiques; l’harmonia amb l’Església (1929); i una política exterior agressiva i intervencionista. DOCUMENT: LA MARXA SOBRE ROMA
Marxa sobre Roma (28
d’octubre de 1922)
Després de rebutjar la
proclamació de l’estat de
setge, proposta pel
president del Consell, Luigi
Facta, el rei Víctor Manuel
encarregà a Mussolini la
formació d’un nou govern,
el 29 d’octubre de 1922, un dia després que els dirigents feixistes dugueren
a terme el que es va conèixer com la marxa sobre Roma. A la foto apareixen
(d’esquerra a dreta) De Vecchi, De Bono, Mussolini i Italo Balbo.
C
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
55
reació i principis del nazisme alemany El 1918 Alemanya va perdre la guerra i l’Imperi va ser substituït per la República de Weimar (1918-33). El nou règim democràtic va trobar tota mena de problemes
per a la seva consolidació: crisi econòmica; enfrontaments polítics radicals; el seu propi origen, puix va ser proclamada arreu l’esfondrament de la derrota; i les exagerades condicions imposades pels aliats com l’altíssim cost de les reparacions de guerra i l’ocupació de territoris germànics. La inestabilitat política propicià l’aparició de nombrosos grups violents, entre ells el Partit Obrer Alemany Nacionalsocialista, dirigit des del 1921 per Adolf Hitler. Els principis básics del programa nazi eren:
a) l’expulsió dels jueus fora d’Alemanya; b) la voluntat d’unificar en un sol Estat tots el territoris de parla alemanya
(pangermanisme); c) la creació d’un exercit fort per dur a terme aquesta unificació;
d) oposició a la democràcia; e) centralisme polític; i f) intervencionisme econòmic.
El 1923 Hitler dirigí un cop de força antirepublicà a Munic però fracassà. Això li feu entendre que hauria d’arribar al poder de forma democràtica, participant en el joc electoral.
Activitats DOCUMENT: EL PROGRAMA DEL NAZISME
1. Exigim la unió de tots els alemanys per constituir una gran Alemanya
fundada en el dret a la independència de què gaudeixen les nacions.
2. Exigim per al poble alemany la igualtat de drets en els seus tractats amb
les altres nacions i l’abolició dels tractats de Versalles i de Saint-Germain.
3. Exigim espai i territori per a l’alimentació del nostre poble i per establir-
hi el nostre excés de població.
4. Ningú, llevat dels membres de la nació, no podrà ser ciutadà de l’Estat.
Ningú, llevat d’aquells per les venes dels quals circula sang alemanya, sigui
quin sigui el seu credo religiós, no podrà ser membre de la nació. Per
consegüent, cap jueu no serà membre de la nació.
5. Qui no sigui ciutadà de l’Estat només residirà a Alemanya com a hoste i
serà considerat subjecte a lleis estrangeres.
[...]
8. Cal impedir tota la immigració no alemanya. Exigim que s’obligui a tot no
ari arribat a Alemanya a partir del 2 d’agost de 1914 a abandonar
immediatament el territori nacional.
Programa nacionalsocialista. Munic, 24 de febrer de 1920
1. Resumeix les idees principals del text i situa’l en el seu context
històric.
C
Història II – Josep-Manel Alarcó
56
2. Indica quins punts del programa nacionalsocialista esmentats en
aquest text fan referència a la política expansionista i antisemita i
explica quines conseqüències van comportar. 3. Explica les causes de l’ascens del nazisme a Alemanya.
’Estat nazi A partir d’aquest moment l’ascens del Partit Nazi fou continu. El 1933 els nazis
aconseguiren 196 escons a les eleccions legislatives (100 els comunistes). Hitler
va ser nomenat cap del govern pel president de la República Hinderbung, i va formar un
gabinet de concentració. El Parlament va acceptar la seva petició de poder excepcionals.
La concentració d’aquests en mans de Hitler fou progressiva i es va completar el 1934
quan, a la mort de Hinderburg, va acumular les funcions de canceller i de president,
autoproclamant-se Führer (cap suprem, cabdill, conductor). En poc temps Alemanya es
va convertir en un règim dictatorial. Es van crear els primers camps de concentració el
1933 (després serien tanmateix d’extermini); inici del genocidi dels jueus (1938);
centralització absoluta del poden; depuració de les institucions; i ús de la ràdio i la
premsa com a armes propagandístiques de les idees nazis.
DOCUMENT: LA BARBÀRIE NAZI
La fe en la superioritat
genètica dels pobles
nòrdics i la tradició
romàntica oposada al
racionalisme, al liberalisme
i a la democràcia foren les
bases del nazisme a
Alemanya. Al maig de 1933,
els estudiants nazis
llençaren llibres ‘judeo-
marxistes’ o ‘antialemanys’ a una gran
foguera en l’ Orpenplatz de Berlín.
ers la IIª Guerra Mundial Alemanya va conèixer un gran auge econòmic gràcies sobretot a la creació d’una
forta indústria d’armament i d’un exèrcit potent i modern. Aquest rearmament
alemany després de la derrota i propiciat pel nazisme, estimula i obliga el d’altres
països. Les reivindicacions territorials d’Alemanya, Itàlia i Japó, sota sengles règims
feixistes o règims capitalistes d’excepció -com es defineixen sovint-, van conduir a una
política agressiva i militarista, i terriblement vers la IIª Guerra Mundial.
L
V
Foguera de llibres ‘antialemanys’
Història II – Josep-Manel Alarcó
57
Activitats
1. Situació europea abans de la Segona Guerra Mundial. Posa una creu a la
casella correcta:
a) Existia un record amarg de la Primera Guerra Mundial.
La gent havia oblidat per complet la Primera Guerra.
La gent desitjava tornar a repetir l’experiència.
b) Hitler va augmentar l’atur d’Alemanya.
Hitler invertí una gran quantitat de diners en indústria pesant i d’armament.
L’any 1929 es va donar un reeixir econòmic.
c) Els països democràtics van aturar l’ascens feixista d’alguns
països d’Europa.
Gran Bretanya i França van frenar Hitler en el seu intent d’ocupació
d’algunes regions.
Hitler s’annexionà la regió de Renània sense l’oposició de França ni de Gran
Bretanya.
Història II – Josep-Manel Alarcó
58
2. En què va consistir fonamentalment la crisi de 1929?
3. Quines conseqüències va tenir la crisi econòmica de 1929?
4. Per què les mesures proteccionistes provoquen una disminució del
comerç?
5. Omple la segona columna amb la resposta que correspongui:
Líder d’Alemanya. Un sol poble, un sol líder, un imperi. Gestapo. Líder
d’Itàlia. Grups de combat italians. Crac econòmic. Fort rearmament.
Mussolini
Fascio
1929
Hitler
Potències autoritàries
Policia política d’Alemanya
Mein Kampf
Història II – Josep-Manel Alarcó
59
Unitat Didàctica
6. LA IIª GUERRA MUNDIAL (1939-1945)
Bombardeig sobre Londres
Història II – Josep-Manel Alarcó
60
Entre l’l de setembre de 1939 i el 2 de setembre de 1945 s’escolà la més universal i brutal de les guerres viscudes per la humanitat fins ara.
1. Europa abans de l’esclat de la guerra
Europa, abans de l’esclat de la segona guerra mundial, oferia un panorama humanament
ombrívol. L’impacte de la primera guerra mundial, la crisi econòmica de 1929 i la por a
la revolució comunista havien provocat que la majoria de països europeus estiguessin
regits per dictadures. Tres d’aquests països —Alemanya, Itàlia i Espanya— estaven
dominats pel feixisme. La Unió Soviètica, al capdamunt de la qual manava Iosif Stalin,
també era una dictadura, tot i que basada en una ideologia diferent: el comunisme.
Aquest darrer sistema havia esdevingut un model per a les classes obreres i per a molts
intel·lectuals dels països industrialitzats. D’aquí, en part també, la feblesa amb què
mantenien la democràcia i la llibertat en exclusiva només França, la Gran Bretanya,
Irlanda, Suïssa, els Països Baixos, Dinamarca, Noruega, Suècia i Finlàndia.
D’altra banda, les conseqüències econòmiques de la crisi de 1929 encara es feien sentir
durant el 1939. Els índexs d’atur, per exemple, eren prou alts. Alemanya, comandada
brutalment per Adolf Hitler havia aconseguit reduir l’atur, però pagant un preu molt alt:
un control total de la població per la violència policíaca i l’estímul decidit a les
indústries pesants i d’armament a un ritme frenètic.
’expansionisme alemany
França i Anglaterra, les dues potències democràtiques que volien la pau a
qualsevol preu, havien consentit sense fer res que Hitler ocupés amb soldats
alemanys la regió de Renània (1936), violant així els acords de Locarno de 1925.
Tampoc no van evitar que Hitler incorporés Àustria (13 de març de 1938). i,
explícitament, pel pacte de Munic signat per anglesos, francesos i alemanys el 1938, o
van permetre que s’annexionés la zona dels Sudets, a Txecoslovàquia. Malgrat que no
estava pactat a Munic, poc després Hitler va ocupar també tota l’actual República de
Txèquia (30 de setembre) sense que francesos ni anglesos s’hi oposessin. Alemanya,
dones, davant la feblesa de les democràcies, havia augmentat el seu espai i s’havia
rearmat. El 1939 demanava, a més, la ciutat de Danzig - única sortida de Polònia a la
mar- per tenir accés lliure a la Prússia Oriental, que formava part del territori alemany.
Pel que fa a l’est d’Europa, la Unió Soviètica va signar un pacte de no-agressió amb
Alemanya (agost de 1939). En aquest pacte s’havia afegit un protocol secret en virtut
del qual l’URSS i l’Alemanya nazi preveien repartir-se Polònia i deixar als russos
l’ocupació dels estats bàltics i de Finlàndia en cas de conflicte bèl·lic.
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
61
2. Causes de la IIª Guerra Mundial
auses llunyanes
Com a causes llunyanes se solen assenyalar la humiliació col·lectiva alemanya,
com a conseqüència del tractat de Versalles, i la por a la revolució provocada
pel triomf comunista a la Unió Soviètica. Aquestes dues raons serien de naturalesa
psicològica.
També com a causes de llarga durada s’indiquen les conseqüències de la crisi
econòmica dels anys 30. L’atur que va provocar i l’empobriment de les classes mitjanes
van originar un alt grau d’inseguretat social i de malestar. Aquesta inseguretat, l’atur i la
humiliació van incitar molts alemanys a donar una certa credibilitat a les promeses del
minoritari partit nazi d’Adolf Hitler. Aquest partit, en successives eleccions, va anar
obtenint progressivament més i més representació parlamentària. Finalment, com ja s’ha
dit, va assolir el poder el 1932. Hitler, nomenat canceller, va convertir el seu poder en
totalitari i no va convocar més eleccions.
auses immediates
La ideologia nazi es basava fonamentalment en tres punts: la superioritat de la
raça alemanya, l’atribució de tots els mals del país als jueus i la necessitat
d’ocupar «espai vital» a costa dels països eslaus a l’oest d’Europa, als quals
consideraven una raça inferior. A fi de dur a la pràctica aquestes idees, Hitler va
preparar un exèrcit potent i va estimular el desenvolupament de la indústria de guerra.
Tampoc no hi va faltar el suport financer dels grans industrials alemanys, com el de la
família Krupp, propietaris rics de fàbriques d’acer, que van veure en Hitler i en el partit
nazi una barrera contra el comunisme.
Hitler, a més, entre 1935 i 1939, a còpia de fets consumats -com l’ocupació militar de la
zona de Renània o l’annexió d’Àustria- i falses promeses diplomàtiques a França i
Anglaterra (ocupació de Txecoslovàquia), va aconseguir unificar un gran espai
geogràfic que va anomenar III Reich (Tercer Imperi). Finalment va pactar amb la Unió
Soviètica per assegurar-se’n la neutralitat.
El pas següent per reunificar l’espai germànic havia de consistir en l’ocupació del
passadís de Danzig, el qual separava Alemanya de la Prússia Oriental des de la pau de
Versalles. Per aconseguir-ho va ordenar la invasió de Polònia l’1 de setembre de 1939
sense avís previ. Aquest cop, però, França i la Gran Bretanya li van exigir la retirada en
vint-i-quatre hores. Com que Alemanya no en va fer cas, el dia 3 de setembre França i la
Gran Bretanya van declarar la guerra a Alemanya. La segona guerra mundial havia
començat.
3. Les fases de la guerra
La IIª guerra mundial va passar per tres fases: la primera, sota iniciativa alemanya, va
durar del 1939 al 1941; la segona fase, de guerra total, en la qual entren en escena els
Estats Units, la Unió Soviètica i el Japó, arribarà fins al 1943; i la fase final, d’iniciativa
dels anomenats països aliats, fins a la desfeta alemanya i japonesa l’any 1945.
C
C
Història II – Josep-Manel Alarcó
62
rimera fase (1939-1941): la guerra llampec
La primera fase es caracteritza per la iniciativa d’Alemanya. El seu exèrcit va
llançar tres ofensives fulgurants. De primer va ocupar tot Polònia en un mes, país
que es van repartir, com ja s’ha vist, amb l’URSS. Aquesta darrera va aprofitar
l’avinentesa per ocupar Letònia, Estònia i Lituània. Va intentar també ocupar Finlàndia,
però aquest país va resistir-s’hi amb èxit.
Un cop ocupada Polònia els
esforços bèl·lics dels
alemanys es van adreçar
cap a Dinamarca i Noruega
a fi de salvar el sub-
ministrament de ferro suec,
que, a l’hivern, arribava des
del port noruec de Narvik.
Entre els dies 9 i 12 d’abril
de 1940, Dinamarca i
Noruega, tot i ser països
neutrals, van ser ocupats
sense pràcticament cap
mena de resistència.
Finalment el 10 de maig, en un atac sorpresa amb tancs, aviació i paracaigudistes, tota la
força bél·lica alemanya va caure sobre França. Els errors tàctics i la baixa moral de les
tropes —que van estar pràcticament inactives durant el primer any— expliquen
l’espectacular derrota francesa. El 14 de juny París va ser ocupada per les tropes
alemanyes. El dia 17 el mariscal Pétain, de 84 anys, va ser nomenat cap de govern i va
demanar l’armistici. França quedava partida en dues: el nord sota domini alemany i el
sud, amb capital a Vichy, regit pel mariscal Pétain.
El 10 de juny, enlluernada per la fàcil victòria alemanya, Itàlia va declarar la guerra a
França i a la Gran Bretanya amb l’esperança d’obtenir part del botí de les colònies. A
partir d’aquest moment els dos feixismes —l’Eix Roma-Berlín— quedaven vinculats
entre si per a la resta de la guerra. D’aquí el nom d’Eix per designar les potències
centrals de la IIª guerra mundial.
Bel·ligerant contra Alemanya només quedava la Gran Bretanya, la qual va ser
bombardejada de manera constant. Winston Churchill, primer ministre anglès, va
convèncer els seus compatriotes de resistir a ultrança fins i tot en el cas que l’illa fos
ocupada. La defensa aferrissada d’Anglaterra, amb l’ajut de l’invent del radar, va córrer
gairebé en exclusiva a càrrec de l’aviació, la qual va infligir dures pèrdues a l’aviació
alemanya. Hitler va renunciar a la invasió. Com es va reconèixer més tard, «mai tants
havien degut tant a tan pocs».
egona fase (1941-1943): la guerra total
L’any 1941 Hitler volia atacar 1’URSS, ja que creia que l’espai vital que
Alemanya necessitava havia de ser a costa dels eslaus. Tanmateix, abans, va
rellançar una ofensiva sobre Iugoslàvia i va arribar fins a l’illa grega de Creta.
P
S
Efectes de la guerra llampec a Polònia
Història II – Josep-Manel Alarcó
63
El 22 de juny de 1941 les tropes alemanyes es van llançar contra l’URSS. En un primer
moment l’avenç alemany va ser fàcil, però es va encallar a la línia formada per les
ciutats de Leningrad (avui Sant Petersburg), Moscou i Rostov. Amb l’arribada de
l’hivern, a 32 graus sota zero, l’ofensiva es va haver d’aturar. L’URSS no havia caigut
tan fàcilment com s’esperaven els comandaments alemanys.
Durant l’any 1941 els japonesos van atacar Pearl Harbour obligant els Estats Units a
declarar la guerra al Japó i als seus aliats (entre els quals hi havia la mateixa Alemanya).
La guerra esdevenia autènticament mundial i afectava tots els continents.
Durant l’any 1942 es va reprendre l’ofensiva alemanya sobre l’URSS. Els alemanys van
aconseguir arribar al Caucas però es van aturar definitivament davant de la ciutat
d’Stalingrad (actual Volgograd). En aquesta ciutat els soviètics van tenir una resistència
heroica i van acabar derrotant els alemanys (gener de 1943). Juntament amb el triomf
del general anglès Montgomery al nord d’Àfrica (batalla d’El-Alamein) sobre les tropes
alemanyes comandades pel general Rommel, s’iniciava la tercera fase de la guerra.
ercera fase (1943-194 5): la desfeta de I’Eix
El mes de juliol de 1943 les tropes aliades (Gran
Bretanya, Estats Units i l’URSS) van iniciar l’atac a
Europa a partir de Sicília i de la península Itàlica. Tot i la
invasió alemanya d’Itàlia, Roma va ser alliberada el 4 de
juny de 1944.
El 6 de juny es va iniciar la segona ofensiva contra
Alemanya des de la península francesa de Normandia amb
un desembarcament massiu de tropes angleses, franceses i,
sobretot, nord-americanes. Pel desembre de 1944, França
recuperava la independència mentre els soviètics reco-
braven l’espai ocupat i entraven per Polònia fins a les
fronteres alemanyes.
Davant l’ofensiva final, i després del suïcidi de Hitler, els
alemanys van capitular sense condicions el dia 7 de maig de
1945. La guerra mundial havia acabat. Europa estava
devastada. Paral·lelament l’exèrcit roig alliberava tot l’est
d’Europa.
T
L’exèrcit roig a Berlín
Història II – Josep-Manel Alarcó
64
’era atòmica
El Japó, però, no s’havia pas rendit i continuava en solitari la guerra contra els
Estats Units. El president nord-americà, Harry Truman, va ordenar el llançament
d’un enginy nou, la bomba atòmica, sobre Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d’agost.
A Hiroshima van morir a l’acte 78.000 civils i molts milers poc després com a
conseqüència de la radioactivitat. Les destrosses de les dues explosions nuclears sobre
objectius civils van obligar els japonesos a la rendició el 2 de setembre de 1945 davant
el general nord-americà Douglas McArthur.
4. La reraguarda
A les guerres del segle XX,
la majoria de la població
civil sofreix calamitats de
tota mena. i això té
conseqüències morals i
històriques importants.
S’analitzen a continuació dos
aspectes concrets de
fenòmens produïts a la
reraguarda durant la IIª
guerra mundial (1939-1945):
les penalitats de la població civil com a
conseqüència dels bombardeigs aeris i la matança
sistemàtica de jueus pel règim nazi.
L
Efectes de la bomba atòmica a
Hiroshima
Història II – Josep-Manel Alarcó
65
5. Els bombardeigs sobre la població civil
Fins a la confrontació iniciada el 1939, la guerra es considerava fonamentalment un afer
entre soldats. Les conseqüències de la guerra només afectaven els civils si el lloc on
vivien o treballaven es trobava a l’escenari de les batalles que lliuraven els contendents.
Durant la segona guerra mundial el bombardeig sistemàtic sobre les ciutats va ser
practicat per tots els països bel·ligerants.
Els fets van començar el 24 d’agost de 1940 quan, per error, un avió bombarder
alemany va deixar caure les bombes que duia al centre de Londres. La nit següent,
vuitanta avions britànics bombardejaven Berlín. L’intent de trencar la moral de l’enemic
mitjançant bombardeigs en massa sobre la població civil s’havia iniciat i no s’aturaria
fins a la brutal experiència de Hiroshima i Nagasaki. Un exemple colpidor: el 13 de
febrer de 1945 els nord-americans van bombardejar durant 14 hores seguides la ciutat
alemanya de Dresden i hi van produir 135 000 morts. Dresden no era una ciutat
industrial i estava mal defensada.
Com a conseqüència d’aquesta nova acció massiva de guerra, l’any 1945 moltes ciutats
europees estaven pràcticament en ruïnes.
6. Els jueus als camps d’extermini
Tot règim totalitari sense excepció —i el nazi alemany n’ha estat un dels pitjors fins
ara— ofega les llibertats a base de control policíac i de camps de concentració. Els
camps de concentració alemanys no van ser pas una conseqüència de la guerra. Els
dirigents nazis ja havien començat a dissenyar-los en el mateix moment en què van
obtenir el poder. Quan va esclatar la guerra, al territori alemany ja existien 20.000
persones alemanyes i austríaques (homes, dones, avis, nens i nenes) presoneres en
aquests camps pel sol fet de pertànyer a la cultura jueva.
Durant la guerra el nombre de camps va augmentar: n’hi va arribar a haver més de 900,
entre els quals destacaven els macabres camps d’extermini. Allí es van tancar i
eliminar més de cinc milions de jueus, a més d’altres enemics del règim nazi: marxistes,
resistents, soldats enemics evadits d’altres camps, i aquells que es consideraven
inadaptats, com ara gitanos, disminuïts psíquics, homosexuals, etc. En van sobreviure
molt pocs.
Els presoners eren agafats per la policia política —les SS—, ficats en trens de càrrega i
deportats als camps, on molts eren eliminats en cambres de gas. Passada la guerra es va
saber que aquesta solució final es devia al decret titulat «Nit i boira» (7 de desembre de
1941), en el qual els nazis deien que «totes aquelles persones l’existència de les quals
podia ser perillosa per al Reich havien de desaparèixer sense deixar rastre en la nit i la
boira del desconegut»
Història II – Josep-Manel Alarcó
66
7. Els pactes polítics dels
aliats
Durant la guerra hi va haver
diversos contactes entre els caps
d’Estat de les principals potències
bel·ligerants. Churchill, Roosevelt,
president del EUA, i Stalin es van
veure per primer cop a Teheran
(novembre de 1943). En aquesta
reunió es van acordar els nous
límits de Polònia. Stalin va
aconseguir que l’ofensiva aliada
fos per Normandia i no, com volia
Churchill, per Itàlia i Iugoslàvia. D’aquesta
manera el líder de l’URSS ja va preparar la
seva futura influència en el centre d’Europa. Roosevelt en aquest cas va fer costat a
Stalin.
La segona trobada va ser la que es va efectuar a la població russa de Ialta (febrer de
1945). S’hi van entrevistar Stalin, Churchill i Roosevelt, el qual hi va acudir ja molt
malalt. Malgrat l’oposició de Churchill, Roosevelt i Stalin van imposar la divisió
d’Alemanya en quatre zones d’ocupació i es va deixar la zona est d’Europa sota la
influència soviètica. Stalin i Roosevelt —en contra dels interessos de França i de la
Gran Bretanya— també van imposar que s’accelerés, acabada la guerra, un procés de
descolonització. Stalin també va aconseguir l’ocupació de les illes Sakhalin i Kurils
quan el Japó hagués estat vençut.
El 12 d’abril de 1945 va morir el president nord-americà, el qual va ser substituït pel seu
vice-president, Harry Truman. Acabada la guerra, Churchill va perdre les primeres
eleccions britàniques davant del líder socialista Clement Atlee. Per això a l’última
trobada relacionada amb la segona guerra mundial, la conferència de Potsdam (juliol-
agost de 1945), només Stalin hi continuava present. En la reunió van començar les
diferències entre les potències guanyadores de tal manera que no es va arribar a cap
acord llevat de la partició de Berlín.
8. Balanç de la segona guerra mundial
En el balanç de qualsevol guerra el principal són les pèrdues de vides humanes. Però els
qui quedaven vius a Europa i al Japó es van veure enfrontats a un devastador estat de
misèria. Durant molt de temps es van haver d’acostumar a viure entre ruïnes i a passar
penúries alimentàries i sanitàries constants.
Cal comptar també la desmoralització dels esperits. El descobriment de l’odi racial i de
la capacitat de salvatgeria dels humans va produir una autèntica sensació d’horror. A tot
plegat cal afegir la divisió interna entre els que havien donat suport als nazis als països
ocupats o als antinazis alemanys.
Stalin, Roosevelt i Churchill en Teheran
Història II – Josep-Manel Alarcó
67
L’aparició de la bomba atòmica va fer entrar també la humanitat a l’era nuclear. Es va
començar a intuir que en cas d’una nova guerra mundial no hi hauria racó de món que
se’n pogués lliurar. Una nova por, desconeguda fins aleshores, amenaçava el futur.
Europa va deixar definitivament de comptar en primer lloc en el conjunt del món. Els
Estats Units i la Unió Soviètica s’erigien en els nous amos de la situació mundial. Aviat
el món, com a conseqüència de la guerra, s’havia de dividir en dos blocs.
RESUM DE LA IIª GUERRA MUNDIAL
1. Causes
Expansionisme de l’Alemanya nazi, d’Itàlia i
del Japó.
Feblesa diplomàtica de les democràcies
occidentals.
Crisi econòmica internacional de la dècada de
1930 (atur massiu).
Fracàs de la Societat de Nacions en la solució
dels conflictes.
Pacte de no-agressió germanosoviètic (agost
1939).
2. Desenvolupament
2.1. Noves tàctiques militars
Predomini de les armes ofensives: avions i tancs.
Noves armes molt destructives: bombes volants i bomba atòmica.
Canvi en les tàctiques militars: fi de la guerra de posicions.
Guerra total: destrucció de l’aparell productiu enemic; atacs massius.
Primera guerra amb fronts a tot el món.
2.2. Fases
1ª La guerra llampec: victòries alemanyes (setembre de 1939 – juny de 1941)
- clara superioritat alemanya en iniciar-se el conflicte.
- 1939: Alemanya i l’URSS envaeixen Polònia.
- 1940: ocupació alemanya de Dinamarca, Noruega, els Països Baixos, Bèlgica,
Luxemburg i França; entrada d’Itàlia en la guerra; inici de la batalla
d’Anglaterra (bombardejos alemanys).
- 1941: Alemanya ocupa Grècia, Iugoslàvia i part d’Egipte; la flota britànica
controla la Mediterrània.
2ª L’equilibri entre els dos blocs (juny de 1941 – setembre de 1943)
- juny de 1941: campanya de Rússia (fins al Caucas i Moscou).
- Desembre de 1941: el japonesos van ocupar l’Àsia oriental i sud-oriental i van
bombardejar Pearl Harbour; els EUA entren a la guerra.
- 1942: primeres derrotes alemanyes (el Caucas i el nord d’Àfrica); ofensiva dels
EUA al Pacífic; desembarcament nord-americà al Magrib.
Història II – Josep-Manel Alarcó
68
- 1943: retirada alemanya d’Àfrica i avanç aliat a Itàlia.
3ª Ofensiva i victòria final aliada (setembre de 1943 – agost de 1943)
- final de 1943: avanç rus cap a l’oest i avanç britànica cap a Grècia.
- 1944: avanç aliat a Itàlia; progrés dels EUA al Pacífic; desembarcament aliat a
Normandia i presa de París.
- 1945: execució de
Mussolini; ofensiva soviètica i
nord-americana sobre
Alemanya, i capitulació dels
nazis (maig); bomba atòmica
dels EUA sobre Hiroshima i
Nagasaki (agost); rendició del
Japó (setembre).
3. Conseqüències
3.1. Demogràfiques
De 40 a 50 milions de morts (gairebé la meitat pertanyents a l’URSS).
Grans pèrdues entre la població civil a causa de la fam, els bombardejos, la
violència (URSS, Polònia i Iugoslàvia) i el genocidi nazi).
Postguerra: desplaçament forçós de 20 milions de persones.
TAULA DE VÍCTIMES MORTALS DE LA GUERRA
Setembre de 1939 – Agost de 1945
PAÍS Víctimes
militars
Víctimes
civils Total
% sobre el total
mundial
URSS 8.700.000 18.300.000 27.000.000 43’67
Xina 1.324.000 10.000.000 11.324.000 18’31
Alemanya 3.250.000 3.810.000 7.060.000 11.42
Polònia 850.000 6.000.000 6.850.000 11’08
Japó 1.300.000 700.000 2.000.000 3’23
Iugoslàvia 300.000 1.400.000 1.706.000
Romania 520.000 465.000 985.000
França 340.000 470.000 810.000
Hongria 750.000
Àustria 380.000 145.000 525.000
Grècia 520.000
Estats Units 500.000 500.000
Itàlia 330.000 80.000 410.000
Txecoslovàquia 400.000
Regne Unit 326.000 62.000 388.000
Holanda 198.000 12.000 210.000
Bèlgica 76.000 12.000 88.000
Altres països
TOTAL 61.820.000
El total de víctimes causades per la Segona Guerra Mundial suposava més del 2% del total de la
població mundial.
Font: Wikipèdia (article Segona Guerra Mundial)
La guerra al desert
Història II – Josep-Manel Alarcó
69
3.2. Econòmiques
Destrucció de gran part de les instal·lacions productives i de les vies de
comunicació. Fam, misèria i atur.
Dependència d’Europa occidental respecte els EUA i d’Europa oriental respecte
l’URSS.
3.3. Canvis territorials
L’URSS va desplaçar les seves fronteres cap a l’oest. Annexió d’Estònia, Letònia,
Lituània, est de Polònia i zones de Finlàndia, Romania, Txecoslovàquia i la Prússia
oriental. Ocupació de les illes Kurils (Japó).
Polònia va ser desplaçada cap a l’oest. Annexió de l’est d’Alemanya.
Alemanya i Àustria –igualment Berlín i Viena- van ser dividides en 4 zones
controlades per les potències aliades.
Itàlia va cedir territoris a Iugoslàvia i Grècia.
3.4. Canvi en l’equilibri de forces internacionals
Els EUA i l’URSS es van convertir en les dues úniques superpotències mundials.
Història II – Josep-Manel Alarcó
70
ACTIVITATS
1. Causes de la guerra.
Despeses militars (en % del pressupost nacional)
anys Alemanya França Gran Bretanya 1935 8 5 2 1936 13 6 4 1937 13 7 6 1938 17 8 7 1939 23 23 10
“Estem superpoblats i no podem subsistir només sobre el nostre propi territori. La solució definitiva resideix en una ampliació del nostre espai vital, font de matèries primeres i de la subsistència del nostre poble. És un deure de la nostra política resoldre algun dia aquest problema. [...] Fixo, doncs, els objectius següents: 1. L’exèrcit alemany ha d’estar disposat a entrar en acció d’aquí a quatre anys. 2. D’aquí a quatre anys l’economia alemanya ha de ser capaç de suportar una guerra. Adolf Hitler,
Memorial secret (març de 1936)
1. Podries establir, a partir d’aquestes dades, algunes causes de la guerra?
Immediates, a mitjà termini o llunyanes?
Història II – Josep-Manel Alarcó
71
2. De quina naturalesa serien? Per què?
3. Subratlla la resposta que creguis que és correcta: “la guerra va
esclatar....”
• Per la conquesta que Itàlia va fer d’Etiòpia i d’Albània.
• Pel desig del Japó d’ampliar els seus territoris a costa de la Xina.
• Perquè Alemanya va ocupar la regió del Sarre.
• Per l’atac que van llençar els països democràtics contra Hitler.
• Perquè Alemanya inicià la invasió de Polònia l’1 de setembre de 1939.
4. Omple els buits que falten: “La declaració definitiva de guerra va arribar
l’...................... de ......... quan ..................... inicià la ............. de ............... perquè li
reclamava el .......... de .........
5. Posa una creu a la casella que correspongui:
a) - S’anomena guerra llampec per la semblança que tenien amb els llampecs
els obusos que es llençaven.
- S’anomena guerra llampec perquè es va fer amb combats ràpids.
- S’anomena guerra llampec perquè aprofitaven les tempestes per atacar.
b) La guerra va ser dirigida pels tres països següents:
- Els EUA, la Xina i l’URSS
- Gran Bretanya, França i els EUA
- Els EUA, l’URSS i Gran Bretanya
c) - L’URSS llençà dues bombes atòmiques sobre Tokio i Nagasaki
- Gran Bretanya llençà dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Kyoto
- Els EUA van llençar dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki
6. Escriu en les columnes següents quatre característiques de les fases de
la guerra.
Guerra
llampec
Internacionalització Els aliats L’última etapa
del conflicte
Història II – Josep-Manel Alarcó
72
7. La bomba atòmica
De cop i volta va aparèixer una llum enlluernadora, blanquinosa i rosada. 1 alhora una vibració rara, antinatural. Gairebé immediatament es va produir una onada d’escalfor sufocant i un vent violentíssim que ho escombrava lot en passar. Molla gent va morir instantàniament, d’altres es van quedar estirats cridant en una agonia produïda pel dolor de les seves cremades. Tot el que es mantenia dret en el camí de la ràfega —parets, cases5 fàbriques— va ser destruït. Les restes van ser arrossegades per una mena de remolí i transportades cap a l‘aire. Els tramvies van ser desplaçats de la via i els trens, també expulsats dels seus carrils com si fossin de joguina. Testimoni directe d’un periodista japonès del bombardeig atòmic de Hiroshima
Per què et sembla que els nord-americans van decidir tirar la bomba
atòmica sobre una ciutat com Hiroshima?
Havien d’haver avisat als japonesos?
Quina diferència et sembla que hi havia entre les bombes convencionals i
el nou enginy nuclear?
8. Els jueus als camps d’extermini
Jo vaig dirigir Auschwitz fins a l’1 de desembre de 1943 i estimo que almenys dos milions i mig de víctimes hi van ser executades i exterminades pel gas i després incinerades; al voltant de mig milió, almenys, van morir de fam o de malaltia, la qual cosa fa un total mínim de tres milions de morts. Això representa al voltant del 70 % o 80 % de tots els deportats enviats a Auschwitz. Els altres van ser seleccionats i empleats en treballs forçats a les indústries que depenien del camp. [...] Les execucions massives per gas van començar el 1941. L ‘anomenada solució definitiva de la qüestió jueva significava l’extermini de tots els jueus d’Europa [...]. Quan vaig instal·lar l’edifici d’exterminació a Auschwitz vaig llençar el Cyklon B, àcid prússic cristal·litzat que deixàvem caure a la cambra de la mort per una petita obertura. Segons les condicions atmosfèriques calia comptar de tres a quinze minuts perquè el gas fes el seu efecte. [...] Vam construir cambres de gas amb capacitat per a 2000 persones alhora. [...] Sabíem que les víctimes havien mort quan deixaven de cridar. Esperàvem una mitja hora abans d’obrir les portes i treure els cadàvers. Els nostres grups especialitzats els treien aleshores els anells i les dents d’or. Declaració de Rudolf Hoss, comandant del camp d’Auschwitz, al procés de
Nuremberg
Posa un títol a aquesta font. És primària o secundària? Et sembla fiable?
Per què?
A quin aspecte relatat en el text fa referència?
Història II – Josep-Manel Alarcó
73
Per què una ideologia democràtica mai no podria acceptar els fets que
aquí es relaten? En quins principis es basaria per rebutjar-los?
9. Respon posant al costat si és veritat (V) o fals (F).
• La conferència de Postdam es va celebrar l’any 1943.
• A Teheran es van acordar els nous límits de Polònia.
• A San Francisco es va estructurar l’ONU.
• La conferència de Teheran es va celebrar al final de la guerra.
• A la conferència de Ialta es va imposar la divisió d’Alemanya en quatre
zones.
10. Uneix amb una fletxa els conceptes que es corresponguin:
Gran pèrdua Els EUA i l’URSS
Hiroshima i Nagasaki Camps d’extermini
Cinc milions de jueus Bombes atòmiques
Dos blocs De vides humanes
11. Enllaça amb una fletxa els conceptes que corresponguin: les conferències
de pau:
Ialta ONU
Potsdam Nous límits de Polònia
Teheran Sancions respecte a Alemanya
San Francisco Divisió d’Alemanya
12. Respon si és veritat (V) o fals (F). Conseqüències de la guerra:
• Es van perdre una gran quantitat de vides humanes.
• La gent que es va salvar va passar penúries de tota mena.
• Sortosament no van patir cap trauma fort.
• Les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki van provocar una gran
catàstrofe en aquestes ciutats i tot l’entorn.
• Als camps d’extermini van morir només jueus.
• Els EUA i l’URSS van prendre el protagonisme mundial a costa d’Europa.
Història II – Josep-Manel Alarcó
74
Unitat Didàctica
2. LA GUERRA FREDA I LA DESCOLONITZACIÓ
El mur de Berlín als anys 1960
Història II – Josep-Manel Alarcó
75
1. Ialta i Potsdam Dues conferències que reuneixen els vencedors de la IIª Guerra Mundial: EUA, URSS i
Gran Bretanya. A Ialta (febrer del 45, encara en guerra) s’apleguen Roosevelt, Stalin i
Churchill, es parla del repartiment de les zones d’influència (els Balcans, llevat Grècia,
passaran a l’òrbita soviètica) i del destí d’Alemanya, malgrat que això és prou conflictiu
i s’ajorna fins la conferència de Postdam. Es fa una vaga declaració de principis
democràtics i del drets a l’autodeterminació dels països que fossin alliberats i s’aprova
la creació de l’ONU.
A Potsdam (juliol-aqost del 45), Roosevelt mort va ser substituït per Truman; el britànic
Churchill va haver de cedir el seu lloc al laborista Attlee que el guanyà a les eleccions i
Stalin, va poder jugar amb avantatge atesa la inexperiència dels altres dos estadistes. Es
va aprovar la Canta de les Nacions Unides. Alemanya es dividí en una zona occidental
(americana, anglesa i francesa) i una oriental (sota control soviètic). L’URSS, a més,
s’apropiava de la major part de la Prússia Oriental i consolidava el seu domini sobre
part de Polònia, (línia Curzon), mentre aquest país avançà la seva frontera sobre la línia
Oder-Neisse; s’annexionava també Rutènia (de Txecoslovàquia) i Bessàrabia-Bucovina
(de Romania); Berlín -en plena zona soviètica- es dividia en 4 sectors; França va ocupar
definitivament l’Alsàcia i la Lorena. Els dos països més afectats per la reducció de
territoris foren Alemanya i el Japó.
Història II – Josep-Manel Alarcó
76
2. L’ONU (Organització de les Nacions Unides). La Carta de l’Atlàntic (agost del 41) dissenyà
l’objectiu: “manteniment de la pau i la seguretat internacionals”. Entre l’abril i juny del
1945 a San Francisco es reuní una conferència adoptant la “Carta” i l’Estatut del
Tribunal Internacional de Justícia, per 51 Estats, dels quals destaquen els “cinc grans”
(EUA, URSS, Gran Bretanya, França i la Xina de Formosa -substituïda el 1971 per la
R.P. de la Xina-) amb els objectius d’impedir noves guerres, fent possible
l’autodeterminació dels pobles, estimular els drets i llibertats fonamentals de la persona
i impulsar la cooperació pacífica, econòmica, social, cultural i sanitària
L’organització de l’ONU es va fer segons la següent estructura:
1) Assemblea General;
2) Consell de Seguretat, d’11 membres (15 a partir del 1961). Els “cinc grans” mes 10
que es renoven anyalment per meitats. Les seves decisions són “obligatòries” però no
“coercitives”. Els “cinc grans” tenen dret a vet;
3) La Secretaria formada pel Secretari General, elegit cada 4-5 anys, i uns 10.000
funcionaris;
4) la Cort Internacional de Justícia;
5) el Consell Económic i Social;
6) el Consell d’Administració Fiduciària; i
7) els organismes especialitzats (Fons Monetari Internacional, FAO, OIT, Unesco,
OMS).
3. La divisió del món en blocs
L’enfrontament est-oest té l’origen el conflicte ideològic entre el ideari comunista
(socialisme soviètic) i la doctrina liberal-capitalista (capitalisme monopolista). Aquest
antagonisme socioeconòmic, a l’ensems que teòric i de pensament, ha estat substituït,
no obstant, progressivament, per la lluita de dues estratègies amb una mateixa finalitat:
la dominació hegemònica. Truman i Stalin van ser els iniciadors al definir solucions
contraposades als distints problemes del moment: Txecoslovàquia, que a partir del “Cop
de Praga” passa a ser comunista, com ho serà la part oriental del que resti d’Alemanya; i
el Pla Marshall (1947) d’ajuda econòmica nordamericana als països afectats per la
guerra, que serà rebutjat per tots els d’influència soviètica per pressions de l’URSS. El
resultat serà la formació de dues aliances militars, una occidental: el Tractat de
l’Atlàntic Nord (OTAN, 1949) i l’altra socialista: el Pacte de Varsòvia (1955). I fins i
tot , la creació de dos models de cooperació econòmica hostils: el Mercat Comú
Europeu i el COMECON.
4. La guerra freda Situació internacional extremadament tensa en la què les dues potències iniciaren una cursa d’armaments i una actitud bel·ligerant, manifestada en conflictes localitzats, vinculats a la descolonització a alineament dels nous Estat sorgits d’aquesta, dins la política de blocs. Abasta des de la fi de la IIª Guerra Mundial fins la derrota nord-americana al Vietnam (1975). Malgrat que fins la desaparició del bloc comunista (1989-1991) no es pot donar com a definitivament liquidada.
Història II – Josep-Manel Alarcó
77
Els seus conflictes són: a. la Guerra de Corea (1949-50), el resulta de la qual és la divisió , a partir
del paral·lel 38 en dos Estats rivals, el Nord comunista i el Sud capitalista.
b. la Guerra del Vietnam (1954—1975). Antiga colònia francesa,
s’enfronten el Sud, capitalista amb intervenció dels EUA (van arribar a combatre 510.000 soldats americans el 1968) contra el Nord comunista, amb victòria final d’aquest darrer que reunifica el país.
c. les guerres àrabo-israelianes, lligades a la creació artificial de l’estat
d’Israel, recolzat primer per les expotències colonials i després també pels EUA; front als emergents Estats àrabs, amb ajut soviètic, que usen el petroli com arma estratègica de llurs reivindicacions territorials sobre Palestina.
d. Polònia i Hongria (1956), nacions del bloc socialista, afectades per la
desestalinització, inicien experiències liberals no tolerades per 1’URSS que intervé militarment a Hongria, com ho farà a través del Pacte de Varsòvia el 1968 a Txecoslovàquia (experiència vers el “socialisme democràtic” o socialdemòcrata).
e. Cuba i la crisi dels míssils (1962), motivada pel recolzament soviètic a F.
Castro, revolucionari cubà que enderrocà el règim corrupte filonordamenicá del dictador Batista el 1959. El secretari general del PCUS i màxim estadista de l’URSS; Khruixtxov promet armament nuclear al nou règim de l’illa, mentre el president deis EUA, Kennedy s’hi oposa frontalment. Finalment, els soviètics van cedir a canvi del compromís nordamenicà de no interferir en els assumptes interns cubans. L’acord es fa al marge del propi Castro i sense pràctica intervenció de l’ONU, però serveix per establir les bases de l’anomenada ”coexisténcia pacífica” entre els dos blocs, atesa la situació d’empat militar d’ambdós, essencialment respecte l’armament atòmic (“equilibri del terror”).
Història II – Josep-Manel Alarcó
78
ACTIVITATS
1. Per què el món que va sorgir després de la IIª Guerra Mundial
s’anomena bipolar?
2. Quan, per què i a què es va donar el nom de teló d’acer? Qui el va
donar?
3. Per què es considera Alemanya com l’expressió genuïna del món
bipolar després de la IIª Guerra Mundial?
4. Quines diferències ideològiques hi havia entre el bloc occidental i el
bloc oriental.
5. La doctrina Truman, llegeix atentament el text i respon a les
qüestions següents. Un dels objectius fonamentals de la política estrangera dels Estats Units és crear
condicions en les quals nosaltres i altres nacions puguem arribar a assolir una
forma de vida lliure de coaccions. Aquest era un dels propòsits de la guerra contra
Alemanya i Japó. La nostra victòria va ser contra nacions que volien imposar la
seva voluntat i la seva forma de viure a altres nacions.
Per assegurar el desenvolupament pacífic de les nacions, lliures de coaccions, els
Estats Units van participar en la creació de les Nacions Unides. Les Nacions
Unides es va crear per fer possible l’eterna llibertat i independència de tots els seus
membres. Tanmateix, no assolirem els nostres objectius si no estem disposats a
ajudar els pobles lliures a mantenir les seves institucions lliures i la seva integritat
Història II – Josep-Manel Alarcó
79
nacional, davant els moviments agressius que tracte de imposar un règim totalitari.
Això no és res més que reconèixer francament que els règims totalitaris imposats a
pobles lliures per l’agressió, directa o indirecta, soscaven les bases de la pau
internacional i, per tant, la seguretat dels Estats Units.
Harry S. Truman, Missatge al Congrés, 12 de març de 1947
Resumiu les principals idees del text.
Exliqueu l’evolució de la situació política europea en la immediata
postguerra mundial.
A què es refereix el president Truman quan diu: “els moviments
agressius que tracten d’imposar-los un règim totalitari”?
Quines van ser les conseqüències principals de la doctrina Truman?
Què va ser el Pla Marshall?
6. La desestalinització: informa de N. Khrúixtxov al Soviet Suprem el 31
d’octubre de 1959 sobre la situació internacional. Llegeix atentament
el text i respon a les qüestions següents.
No fa gaire temps, el foc de les passions que provocava la guerra freda era tan gran
que una simple espurna hauria pogut provocar un conflicte mundial.[...]
Actualment, es manifesta cada vegada amb més força a Occident una avaluació més
mesurada de la situació, una millor comprensió de l’equilibri de forces en l’escena
internacional [...].
La mateixa vida exigeix que els països que disposen de sistemes diferents han
d’aprendre a viure junts en el nostre planeta, a coexistir pacíficament [...].
El reconeixement de l’existència de dos sistemes diferents, el reconeixement dl dret
de cada poble a solucionar per ell mateix els problemes polítics i socials propis, el
respecte de la sobirania i l’aplicació del principi de la no-ingerència en els afers
interns, l’arranjament de tots els problemes internacionals a través de la
negociació, això és el que implica la coexistència pacífica sobre una base raonable
[...].
Els capitalistes no aproven el sistema socialista; la nostra ideologia, les nostres
concepcions els són estranyes. De la mateixa manera, nosaltres, ciutadans d’Estats
socialistes, no aprovem el règim capitalista i la ideologia burgesa. Necessitem,
però, viure en pau i solucionar, només amb mitjans pacífics, els problemes
internacionals que es presentin. A partir d’aquesta comprensió queda justificada la
necessitat de fer concessions mútues.
Resumeix les idees principals del text i situa’l en el seu context
històric.
Història II – Josep-Manel Alarcó
80
Explica en què consisteix la política de coexistència pacífica i
relaciona-la amb el principi de
no-ingerència. Valora la
proposta del dirigent soviètic
en el moment polític que vivia
l’URSS.
Explica algun dels conflictes
de l’etapa que s’anomena de
coexistència pacífica i valora
les seves conseqüències en la
política dels blocs i en les
relacions internacionals.
7. Per què es va anomenar
democràcies populars els
règims de l’àrea d’influència
soviètica?
8. Quines creus que van ser les
causes del triomf de governs conservadors als principals països occidentals?
9. La guerra del Vietnam. Observa atentament el mapa i respon a les
qüestions següents. Descriu el mapa, i situa’l en el seu context històric.
El territori del Vietnam va viure dues guerres consecutives, la
primera contra els francesos i la segona contra els americans.
Explica breument les característiques principals d’aquests conflictes
i situa-les dins el context de la guerra freda.
Explica el concepte de guerra freda i situa’l en el seu context
històric.
Descriu altres conflictes de la guerra freda.
10. Completa la definició de guerra freda:
“La guerra freda va ser un enfrontament ....................... i ........................ entre
les dues potències vencedores de la guerra mundial, els ..................... i
l’ ..........................”
11. Uneix amb fletxes:
1949 creació del Pacte de Varsòvia
1955 creació de l’OTAN
1962 construcció del mur de Berlín
Història II – Josep-Manel Alarcó
81
1961 crisi dels míssils a Cuba
1953 fi de la guerra de Corea
1965 els EUA entren en guerra contra el Vietnam del
Nord
12. De les afirmacions següents digues quina és veritable (V) i quina és falsa
(F):
• La divisió d’Alemanya i de la seva capital Berlín va ser l’inici de la divisió
d’Europa en dos blocs.
• El bloc comunista estava format per Gran Bretanya, França i Alemanya
Occidental.
• El Pla Marshall va ser l’ajuda econòmica que van donar els EUA per
reconstruir
l’Europa occidental.
• L ‘expressió “teló d’acer” servia per designar la frontera invisible que hi
havia
entre l’Europa comunista i l’Europa capitalista.
• L’any 1957 es va signar el tractat de Londres, que era la creació del
mercat
comú europeu.
• L’Estat espanyol va ingressar a la CEE el 1986.
13.. Digues quina de les afirmacions següents sobre el bloc soviètic és
correcta i
quina incorrecta.
• El bloc soviètic estava format per l’URSS i els països de l’Europa de l’est
• L’economia era dirigida des de l’estat a través dels plans quinquennals
• El poder polític era exèrcit per gent vinculada al Partit Socialista
14. Situa en el mapa: Polònia, Txecoslovàquia i Iugoslàvia.
Història II – Josep-Manel Alarcó
82
Història II – Josep-Manel Alarcó
83
5. Antecedents del moviment descolonitzador Hi ha diversos factors lligats, són:
a) el període d’entreguerres, quan l’opinió pública pressionà contra la colonització.
b) l’actitud de les dues superpotències clarament anticolonialista. El president
Wilson i els seus “14 punts” per part deis EUA i la IIIª Internacional de banda
soviètica.
c) les accions de la SDN (Societat de Nacions) primer i de l’ONU (Organització de
les Nacions Unides) després. La IIª Guerra Mundial posà de manifest la debilitat de les potencies colonials i a molts de llurs dominis era força estesa l’opinió de que acabada la conflagració, no es volia el retorn al colonialisme. Així doncs, França, Gran Bretanya i Holanda, molt debilitades econòmicament i militar en la immediata postguerra, van tenir serioses dificultats alhora de restablir l’ordre colonial front els moviments d’alliberament, van haver de cedir i negociar tot seguit, les independències. 6. Causes de la descolonització Van ser:
a) les pròpies potències colonials inconscientment van preparar una classe
alt-aburgesada de fills de caps tribals, als quals se’ls inculca l’ideal
política de “nació”.
b) les idees religioses quan prediquen la igualtat entre les persones i els
drets dels febles.
c) el marxisme, pel qual descolonitzar significa tallar les bases
econòmiques capitalistes i preparen una gran massa procliu al socialisme,
per tant, els partits comunistes recolzaren els moviments d’alliberament.
7. Els moviments d’alliberament Després de la IIª Guerra Mundial, els moviments nacionalistes van estendre’s arreu i van veure augmentar enormement llur influència i prestigi, difonent ideals independentistes i creant organitzacions polítiques i sovint, militars. Hom pot classificar-los en quatre grups: a) els inspirats pel partit comunista (Vietnam, Cambodtja).
b) els nacionalistes (Partit del Congrés indi, el FAN (Front d’Alliberament Nacional)
algenià).
c) els islàmics, realitzen una fusió entre la identitat religiosa i la nacional.
d) els ètnics, sovint enfrontats entre ells, a l’Àfrica negra.
Història II – Josep-Manel Alarcó
84
8. Descolonització d’Àfrica Del 1955 al 1965 hi ha una veritable successió d’independències. Ghana és el primer país en emancipar-se el 1957. El 58 ho fa Guinea. El 1960 és l’”Any Africà”, s’independitzen: a) Camerun, Congo-Brazzaville, Gabon, Txad i la República Centrafricana, que coordinen llurs polítiques duaneres i econòmiques, creant la Unió de Repúbliques Centrafricanes. b) Togo, Costa d’Ivori, Dahomey, Alt Volta i Níger que constitueixen la Unió Shel-Benin. c) Nigèria, Senegal, Malí, Madagascar, Somàlia, Mauritània i Congo-Leopoldville. El 1961 es va donar l’emancipació de Serra Leone i Tanganika que formaran el 1964 Tanzánia juntament amb Zanzíbar. El 1962; Uganda, Ruanda i Burundi; l’any següent Kènia i el 1965-66 Gàmbia. Al Marroc, el 1956 França i el soldà Mohamed V negociaren la fi del protectorat. A Tunísia Burgiba va fer el mateix, proclamant la república el 1957. A Algèria la independència provoca una guerra contra França que costa 30.000 morts, pels acords d’Evian (1962) França va lliurar el país al Front d’Alliberament Nacional A l’África subsahaniana, la majoria dels territoris van passar a la independència d’una manera pactada i gradual, excepte Kenya on la insurrecció dels Mau-Mau (1950-53) va causar més de 40.000 morts. També s‘aconseguí violentament l’emancipació a Madagascar. El cas més conflictiu va ser però, el del Congo Belga, van haver disturbis importants el 1958, i el 1960 es va atorgar la independència a aquest territori, fent-la extensiva també a Rwanda i Burundi. La primera expressió de neocolonialisme fou la secessió katangenya amb la intervenció de les companyies minaires belgues, va provocar un nou focus de tensió internacional i d’enfrontament Est-Oest. A l’Àfrica Austral el 1961 la Unió Sudafricana va abandonar el Commonwelath i va refermar un règim d’apartheid; és a dir, de separació de les comunitats negra i índia. El 1963 Rhodèsia del Nord esdevingué Zàmbia, mentre els blancs del Sud proclamaren unilateralment la independència i van instaurar un règim - com el sudafricà - de discriminació racial.
Història II – Josep-Manel Alarcó
85
9. El subdesenvolupament La Conferència de Bandung (1955) representà la conscienciació dels països del Tercer Món front aquest problema. La causa del qual és la desarticulació i desintegració de les economies que impedeix els intercanvis en el seu desenvolupament. A més els països subdesenvolupats són tradicionalment productors de primeres matèries, els preus de les quals no els determinen ells, sinó que ho fan els països desenvolupats, els quals negocien a la baixa mentre ho fan a l’alça amb llur producció (indústria i tecnologia), produint una relació desfavorable pels pobres que cada vegada ho són i més. D’altra banda, la indústria predominant en el Tercer Món és l’extractiva de minerals que acostuma trobar—se a mans de societats estrangeres que repatrien llurs beneficis.
10. Neocolonialisme i dependència econòmica Els mecanismes pels quals el neocolonialisme actua al Tercer Món , tot impedint que les seves economies puguin reeixir són: a) la dependència comercial, els preus els fixen les grans borses internacionals; b) la dependència financera, els préstecs es demanen per pagar les importacions o les guerres o conflictes que ha provocat la caòtica situació política; i c) la dependència tecnològica.
Història II – Josep-Manel Alarcó
86
Activitats
1. La independència de l’Índia. Llegiu el text següent i responeu les
qüestions:
“Era natural i inevitable que el nacionalisme indi estigués ressentit pel domini
estranger. Així i tot va ser curiós que fins a finals del segle XIX nombrosos membres de
la nostra intelligentsia van acceptar conscientment o inconscientment, la ideologia
imperialista britànica. Van elaborar els seus propis arguments sobre ella, i només
s’aventuraven a criticar-ne algunes manifestacions exteriors. La Història, l’economia i
d’altres temes que s’ensenyaven a les escoles i universitats, s’escrivien enterament des
del punt de vista imperialista britànic... Al principi ens era impossible alliberar-nos
intel·lectualment d’aquesta versió, ja que no coneixíem d’altres fets o arguments, de
manera que buscàvem l’alleujament de la religió en la idea que i més no, en l’esfera de
la religió i de la filosofia estàvem al mateix nivell que qualsevol altre poble”.
Sri Jawahari Al Nehru. Autobiografia. (1936)
Resumiu el text amb paraules vostres i situeu-lo en el seu context
històric.
Expliqueu els orígens de la descolonització, destacant-ne
principalment les causes polítiques i les causes econòmiques.
Relacioneu la figura de Nerhu amb la Conferència de Bandung i el
naixement del Tercer Món.
2. Llegeix atentament el text i respon les qüestions que es plantegen a
continuació.
EXTRACTE DEL COMUNICAT FINAL DE LA CONFERÈNCIA DE BANDUNG (Abril del 1955) “(,,,) La Conferència deplora la política i l’ús de la segregació racial i la discriminació que encara constitueixen la base de les relacions entre govern i ciutadans en àmplies zones d’Àfrica i d’altres parts del món. (...) Algunes potències han refusat a les seves colònies els drets fonamentals en matèria de cultura i educació, fet que no permet el lliure desenvolupament de llur personalitat, i els ha negat els intercanvis culturals amb altres pobles asiàtics i africans. (...) La Conferència és de l’opinió que aquesta política representa la negació dels drets fonamentals de l’home com una forta opressió cultural. La Conferència ha discutit els problemes referents als pobles que encara són dependents del colonialisme i dels mals derivats de la submissió a la dominació i l’explotació estrangeres i ha arribat als següents acords: - Declarar que el colonialisme, en qualsevol de les seves formes, és un mal que ha d’acabar ràpidament.
Història II – Josep-Manel Alarcó
87
- Declarar que la situació dels pobles sotmesos al domini estranger i a la seva explotació, constitueix una negació dels drets fonamentals de l’home (...) i és un obstacle per consolidar la pau i la cooperació mundials.”
DD.AA- Introducció a la Història Contemporània. Columna, 1995.
Resumeix les idees principals del text i situa’l en el context històric.
Explica quines conseqüències va tenir la Conferència de Bandung per als
països del Tercer Món.
Comenta les característiques del procés de descolonització i l’evolució
posterior dels països del Tercer Món. ¿Quina és la situació econòmica
d’aquests països a l’actualitat?
Història II – Josep-Manel Alarcó
88
Unitat Didàctica
8. LA CAIGUDA DE L’URSS I EL NOU ORDRE MUNDIAL
Història II – Josep-Manel Alarcó
89
1. La caiguda del mur de Berlín i la desfeta del bloc socialista
A partir de la perestroika i de la caiguda del mur de Berlín s’inicia una nova divisió del
món diferent de l’existent fins llavors, però segurament molt més greu i més difícil de
resoldre: la divisió entre països rics i països pobres. Una situació que fa que les
perspectives siguin molt complexes ja que es barregen factors polítics, socials i
econòmics que obren una profunda escletxa entre països rics i pobres, o desenvolupats i
subdesenvolupats, de molt difícil solució.
a perestroika
Tot va començar l’11 de març de 1985, en què Mikhail Gorbatxov, un
reformador, va ser elegit secretari general del Partit Comunista de l’URSS.
Gorbatxov coneixia la veritable dimensió dels problemes russos i estava convençut que
calia fer una reforma profunda, i la va emprendre a partir d’un programa anomenat
perestroika (reestructuració o reforma). La perestroika va ser l’inici de tota una sèrie de
canvis a l’URSS, de la caiguda del comunisme als països de l’est i de la desaparició
definitiva de l’URSS.
Pel que fa a l’URSS, els canvis més importants es van donar als camps de:
• L’economia i la societat. S’introduïren conceptes totalment vedats fins llavors com
l’economia de mercat (sense la intervenció de l’estat) i l’incentiu personal (premiar la
productivitat i la responsabilitat de la persona en el treball), cooperatives d’iniciativa
privada, canvi en la política d’inversions, introducció de noves tecnologies i directius
competents i qualificats a les empreses, etc., per tal de fer els productes soviètics més
competitius en preu i qualitat. La col·laboració dels altres països industrialitzats va ser
fonamental en aquest procés.
• La política. També en aquest cas una altra paraula volia significar tots els canvis que
havien d’introduir-se en aquest camp: glasnost, que significa transparència, la qual cosa
comportava, entre d’altres, suprimir la censura, restablir la llibertat d’expressió,
permetre la crítica al poder i la possibilitat de demanar-li responsabilitats. A nivell
interior, per tal d’aconseguir una veritable democràcia es començà per reformar el
Parlament, essent elegit per sufragi universal i secret i amb múltiples candidatures, no
solament la del Partit Comunista com havia passat fins llavors. Pel que fa al la política
exterior, s’establiren converses amb Occident i molt especialment amb els EUA
acordant una política de desarmament, de reducció d’armes nuclears i de dissolució de
blocs. També va ser important la declaració que va fer Gorbatxov sobre la no
interferència en el procés que volguessin seguir els països comunistes subordinats fins
aleshores a Moscou.
a caiguda del mur de Berlín
La caiguda del comunisme als països de l’est té un símbol en la caiguda del mur
de Berlín el 9 de novembre de 1989. Tal com ja havia passat a l’URSS, també
en aquests països socialistes les reformes van anar en una doble direcció: a nivell
econòmic s’anava introduint l’economia de mercat i la propietat individual, mentre que
a nivell polític es treballava per aconseguir formes parlamentàries i democràtiques.
L
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
90
• Polònia va ser la primera a començar a fer aquests canvis. L’oposició més forta contra
el règim comunista la va portar a terme el sindicat Solidarnosc (Solidaritat) com a
capdavanter i aglutinador de tots els altres grups discrepants. Lech Walesa, líder
d’aquest sindicat, va jugar un paper decisiu junt amb l’Església polonesa en un país
d’una tradició catòlica molt forta.
El general Jaruzelski es va veure forçat a legalitzar el sindicat Solidarnosc (1989), que
arrasà amb el 80 % dels vots a les eleccions que es van convocar l’abril de 1989.
• Hongria va seguir els mateixos passos. L’any 1989 va arribar al poder un reformista
que legalitzà els partits polítics i reconegué els drets d’expressió i de manifestació.
L’octubre d’aquell mateix any el Parlament modificà la Constitució permetent un ordre
polític democràtic i plural, dictant el final del règim comunista i proclamant la nova
república hongaresa.
• República Democràtica Alemanya. És aquí on es van produir els canvis més
espectaculars i de forma més ràpida. A l’estiu de 1989 milers de ciutadans de la RDA es
refugiaren a les ambaixades del seu país a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia per
reclamar el dret de poder passar a l’Alemanya Occidental (RFA). El govern d’Hongria
va permetre que els refugiats a l’ambaixada de la RDA passessin a Àustria i des d‘aquí
demanar refugi a la RFA. Però el govern comunista no cedí malgrat el cop. A l’octubre,
la visita de Gorbatxov va ser aprofitada per escampar per tota la RDA un immensa
onada de protestes que va aconseguir la destitució del president Honecker. El 9 de
novembre de 1989 queia el mur de Berlín davant una pressió popular tan forta que el
nou govern es veié obligat a convocar eleccions lliures per al març de 1990, que guanyà
el partit conservador de Helmut Kohl que governava a la RFA i que defensava la
reunificació ràpida. Aquesta es va produir el 3 d’octubre de 1990 amb la qual cosa
desapareixia la RDA com a estat independent.
• Txecoslovàquia seguí els mateixos passos després que les manifestacions
multitudinàries de Praga el novembre de 1989 provoquessin la dimissió del govern
comunista. Vaclav Havel, un opositor al règim comunista i gran intel·lectual, fou
nomenat primer ministre. Es convocaren eleccions lliures i es restablí de ple el sistema
democràtic. Poc temps després les forces nacionalistes eslovaques reclamaren la divisió
del país, la qual es va produir l’1 de gener de 1993 tot donant lloc a la República Txeca i
a la República Eslovaca.
• A Romania la caiguda del comunisme va tenir un caire més violent. Una insurrecció
popular el desembre de 1989 amb el suport de l’exèrcit va enderrocar Nicolae
Ceaucescu que va ser jutjat amb la seva dona, condemnats a mort i afusellats
d’immediat. El nou govern es va haver d’enfrontar a una situació política molt difícil i
molt dramàtica a nivell econòmic.
• A Bulgària, gairebé per l’efecte “dominó” (quan cau una fixa les altres la segueixen),
va ser destituït el govern l’any 1989. Els nous dirigents començaren a democratitzar un
país que es trobava molt empobrit.
a desaparició de l’URSS
Va ser l’últim episodi en aquesta desfeta del bloc comunista. La perestroika va
provocar a nivell econòmic un fort descontentament entre la població a causa de
les dificultats que hi havia per obtenir productes de primera necessitat i a la constant
L
Història II – Josep-Manel Alarcó
91
inflació. Per altra banda, els comunistes que havien gaudit de privilegis durant l’etapa
anterior tenien por de perdre’ls, raó per la qual cercaven l’ocasió per donar un cop o
ensorrar la perestroika.
El 19 d’agost de 1991, aprofitant les vacances de Gorbatxov, un grup de dirigents del
sector conservador, encapçalats pel vicepresident i pel primer ministre, van donar un
cop d’estat. Boris Ieltsin, president del Parlament de Rússia (una de les repúbliques que
formaven l’URSS), amb el suport de la majoria del poble va fer fracassar el cop. A
partir d’aquell moment Ieltsin es va convertir en el símbol de la resistència i en l’home
fort, malgrat que Gorbatxov va ser restituït en les seves funcions.
Ieltsin va prendre unes mesures dràstiques: suspengué el Partit Comunista i tancà tots
els seus centres; reconegué la independència dels països bàltics (Estònia, Lituània i
Letònia), que la reclamaven des de feia temps, i el 8 de desembre del mateix any signà
un tractat amb els presidents d’Ucraïna i Bielorússia pel qual s’acordava constituir una
Comunitat d’Estats Independents (CEI) a la qual podien afegir-se les repúbliques
soviètiques que ho desitgessin. L’URSS deixava d’existir i naixia la CEI. El 25 de
desembre de 1991 Gorbatxov dimitia com a president d’un estat que ja no existia.
Dimissió de Gorbatxov
El 25 de desembre de 1991, poc després de fer-
ho públic a través de la televisió, Mikhaïl
Gorbatxov firmà la seva dimissió com a
president de l’URSS, moment que recull aquesta
fotografia.
De les 15 repúbliques, 11 acordaren formar
part de la CEI; conservaven la
independència però mantenint lligams
comuns en molts aspectes. A la pràctica, però, els problemes van ser nombrosos des del
principi i continuen essent-ho a l’actualitat perquè, sobretot en el camp econòmic, són
repúbliques amb diferències molt marcades a causa de la desigualtat en recursos,
desenvolupament, etc. També algunes de les repúbliques que formen part de Rússia
reclamen la independència, com és el cas de Txetxènia, fent servir la violència i la
guerra en molts casos; qüestió aquesta de difícil solució en aquests moments.
S’hi afegeixen altres problemes, com els ètnics; per exemple, el fet que vint-i-cinc
milions de russos viuen fora del país, essent malvistos i perseguits en el cas d’algunes
repúbliques. En general, una majoria de la població –alguns l’estimen al voltant del
70%– viu en estat de pobresa, que és extrema en molts casos.
Història II – Josep-Manel Alarcó
92
2. Un nou ordre internacional
La desfeta del bloc socialista va comportar un nou ordre internacional en el qual els
EUA han quedat com a superpotència única. Això vol dir que el seu protagonisme en
qualsevol conflicte d’ordre mundial és indiscutible; tot i que això no significa que pugui
prendre decisions al seu antull i sense comptar amb la resta de països, sobretot els més
rellevants a nivell polític i econòmic, però també a l’inrevés: la resta de països tampoc
poden prendre decisions sense comptar amb els EUA. L’exemple més patent d’aquest
protagonisme dels EUA va ser la seva intervenció contra Iraq en la guerra del Golf, com
a resposta a la invasió de Kuwait per part del dictador iraquià Saddam Hussein. Va ser
la contestació immediata que els EUA van donar a la violació del dret internacional per
part d’Iraq. La seva contundent victòria va suposar l’augment de la seva influència a
nivell mundial, manifestant el desig de convertir-se en els garants de la pau mundial
amb el suport de l’ONU i de l’OTAN.
Un altre aspecte d’aquest nou ordre internacional és el paper únic de l’OTAN com a
organisme de defensa, ja que el Pacte de Varsòvia (estructura similar a l’OTAN per al
bloc socialista) va desaparèixer amb la caiguda del comunisme a l’URSS i als països de
l’est. Els antics països pertanyents al Pacte de Varsòvia aspiren a ingressar a l’OTAN
perquè la consideren un organisme important per a la seguretat. De fet, ja hi pertanyen
Polònia, Hongria i la República Txeca.
La UE fa igualment un paper destacat a nivell mundial. Però també hi ha altres països,
com a tals, que aspiren a tenir un protagonisme més destacat; tal és el cas de Xina, Japó,
Alemanya i Gran Bretanya.
No es pot parlar d’actualitat i de nou ordre internacional sense fer esment dels conflictes
que s’estenen arreu del planeta. Però no tots poden ser englobats dins d’una mateixa
Història II – Josep-Manel Alarcó
93
categoria perquè la seva tipologia i causalitat són diverses, tot i que en molts casos la
injustícia i la desigualtat estan en el seu origen; per això podem parlar de conflictes
racials, religiosos, ètnics, polítics, de caire nacionalista, etc.
La negociació i el diàleg, a través d‘organismes internacionals en molts casos, són els
instruments utilitzats per resoldre’ls, encara que la major part de vegades resulten
infructuosos donant lloc als enfrontaments armats i les guerres. Un cas de gran actualitat
és el terrorisme, consistent a utilitzar mètodes violents, que tenen efectes indiscriminats,
per reivindicar sortides a situacions conflictives.
3. Alguns exemples d’aquests darrers conflictes arreu del món
uropa: la guerra dels Balcans
Amb la consegüent desintegració de l’antiga Iugoslàvia. El problema d’aquest
conflicte ve de lluny; uns apunts breus:
• Iugoslàvia, situada a la península dels Balcans, va ser una república federal des de
1946 fins a 1991.
• Des del segle XV Turquia dominà aquesta península on convivien pobles d’origen
divers: eslaus, grecs, búlgars, romanesos i turcs, que a la vegada eren també de religions
diferents: ortodoxa, catòlica i musulmana.
• Al segle XIX, a conseqüència de la desintegració de l’Imperi turc, sorgien als Balcans
nous estats independents, dels quals Grècia i Sèrbia van ser els més importants.
• Cal dir, però, que els Balcans han estat de forma quasi continuada font de conflicte, ja
que la seva situació estratègica ha estat la raó per la qual Àustria i Rússia han estat
sempre a punt per intervenir-hi. De fet, recorda que a la unitat anterior parlàvem que la
causa desencadenant de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va ser precisament
l’assassinat a Sarajevo de l’hereu al tron d’Àustria.
• Cap a finals de la Primera Guerra Mundial Sèrbia, Croàcia i Eslovènia constituïren un
regne que l’any 1929 rebé el nom de Iugoslàvia.
• Acabada la Segona Guerra Mundial el mariscal Tito constituí un estat comunista
format per la federació de sis repúbliques: Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Eslovènia,
Macedònia, Montenegro i Sèrbia amb les regions autònomes de Kosovo i Vojvodina. La
capital s’establí a Belgrad, a la república de Sèrbia, que sempre va exercir un predomini
i un control sobre les altres repúbliques.
• A partir de la perestroika de Gorbatxov, els dirigents comunistes serbis van presentar-
se com a nacionalistes convençuts que el comunisme tenia els dies comptats. El serbi
Slobodan Milosevic es va convertir en el gran líder a partir de 1986, tot i que
escassament el 36% de la població fos només sèrbia.
• El plantejament de Milosevic consistí en el fet que acceptaria la independència d’altres
estats de la federació iugoslava amb la condició que els enclavaments serbis dels nous
estats poguessin integrar-se a la “Gran Sèrbia”. Però aquest acord no el va respectar
sobretot a Kosovo, on el 90% eren albanesos mentre que només el 10% eren serbis.
• Durat l’any 1990 es van celebrar eleccions a les sis repúbliques, declarant de forma
immediata la independència. El primer que féu Sèrbia fou envair Eslovènia, que s’havia
proclamat com a república independent el juny de 1991, on els serbis eren molt pocs;
però l’exèrcit federal va ser derrotat d’immediat. No va passar el mateix a Croàcia on
l’exèrcit també intervingué amb el pretext de protegir la població sèrbia que hi vivia. A
partir d’aquí s’inicià una guerra que durà set mesos i que provocà la mort de molts
E
Història II – Josep-Manel Alarcó
94
soldats i el desplaçament de més de mig milió de persones, a part de la desaparició de
pobles sencers, alguns dels quals, com Dubrovnik, eren conjunts historicoartístics.
• El problema greu va ser Bòsnia, on la barreja d’ètnies era més patent. L’any 1991
esclatà la guerra amb una intenció clara per part de Sèrbia: aconseguir una neteja ètnica
per tal que els serbis que hi habitaven quedessin com a amos i senyors. Cal dir que en
aquesta guerra s’han viscut atrocitats semblants i en molts casos més fortes que les de la
Segona Guerra Mundial: violacions, camps de concentració, assassinats massius de
població civil, desplaçaments forçats la major part de les vegades, etc. Tot això va
horroritzar la població mundial. Hi intervingué l’ONU amb els cascs blaus i es feren
conferències de pau per tal d’aconseguir un acord que va acabar d’arribar. Els acords de
Dayton, propiciats pel president Clinton dels EUA, van posar fi a aquesta situació,
encara que de forma molt provisional i precària.
L’ex-Iugoslàvia
ora d’Europa
Els conflictes que afecten el món àrab • Cal destacar l’enfrontament que mantenen Israel i Palestina amb accions terroristes i
respostes contundents a càrrec de l’exèrcit israelià. A hores d’ara les postures semblen
totalment irreconciliables, la qual cosa fa que el conflicte aparegui de difícil resolució.
• El contenciós que, des de fa temps, mantenen el Front Polisari i el Marroc per la
independència del Sàhara per part dels primers o l’annexió amb un estatut d’autonomia
per part del Marroc.
• L’integrisme islàmic que es va iniciar a l’Iran el 1979 amb el derrocament del xa de
Pèrsia Muhammed Reza Pahlavi per part del moviment integrista de Khomeini, que
acabà instaurant a l’Iran una república islàmica. Es rebutjava tota influència cultural i
F
Història II – Josep-Manel Alarcó
95
tecnològica occidental tot imposant una forma de viure i d’actuar tant a nivell interior
com exterior segons les normes de l’Alcorà, alhora que es preveien càstigs severs a tota
persona que transgredís aquestes normes.
• Aquest integrisme s’estengué per altres països com, per exemple, Egipte (Yihad
Islàmica), pel Marroc i Algèria, etc. Van sorgir grups radicals que s’enfrontaven a tota
mena de pensament occidentalitzat. On es va viure més fortament aquesta radicalitat va
ser a Algèria. El gener de 1992 un cop militar paralitzà les eleccions que segons totes
les previsions donaven com a guanyadors als integristes islàmics del Front Islàmic de
Salvació. A partir d’aquest moment a Algèria es viu en un clima de guerrilla amb
enfrontaments molt forts i matances sagnants.
• Afganistan ha estat un altre país marcat per aquest integrisme, però en aquest cas amb
unes repressions molt dures a partir d’una interpretació rigorista al màxim de l’Alcorà
per part del règim dels talibans. Cal fer notar de forma especial la violació dels drets
més elementals que han patit les dones. Als darrers temps Afganistan s’ha convertit en
lloc de cultiu especial per a l’integrisme alenat per les milícies d’Al Qaeda amb el
suport econòmic d’alguns països del món àrab i de forma molt especial del
multimilionari saudí Ossama Bin Laden, a qui s’atribueix l’atemptat terrorista de l’11 de
setembre de 2001 que significà la destrucció de les Torres Bessones de Nova York.
Soldats talibans
El moviment integrista islàmic radical que el 1996 va
prendre el control de la majoria dels territoris afganesos
és conegut amb el nom de taliban. En la fotografia, un
grup de soldats talibans patrulla la ciutat de Kabul, poc
després de apoderar-se d’ella el setembre d’aquest any.
Àfrica És un continent que s’ha vist assolat pel conflicte
constant. La colonització primer i, després, la
manera com les metròpolis van abandonar les
colònies han provocat un seguit de desgràcies
marcades per la fam, les epidèmies, les malalties,
la guerra, etc., sobretot a la zona subsahariana.
Els enfrontaments tribals han estat una des les
lacres més horribles que ha viscut el continent africà a la dècada dels anys 1990 en
alguns països, fruit d’una descolonització per part de les metròpolis feta a la lleugera i
mirant únicament els seus interessos. La guerra dels Grans Llacs que patiren
principalment Rwanda i Zaire amb l’enfrontament de tribus rivals, com els hutus i els
tutsis, provocà la mort de quasi un milió de persones.
No es pot oblidar, però, els avenços que s’han donat també a nivell de recuperació de
llibertats i de democratització. Com a data a destacar cal esmentar l’any 1991, en què es
posà fi a l’apartheid. L’any 1994 va accedir a la presidència per primer cop després de
la independència un president negre, Nelson Mandela.
Amèrica llatina
Finalment, el conflicte també s‘ha fet present i en molts moments amb cruesa a Amèrica
llatina llatina. Un seguit d’injustícies socials i de diferències excessivament marcades
Història II – Josep-Manel Alarcó
96
entre una minoria molt rica i una majoria pobra, d’extrema pobresa en alguns casos, va
provocar la lluita armada de grups guerrillers que creien que l’única solució podia venir
per la lluita armada, fent servir d’exemple el cas de Cuba. L’església catòlica, sobretot
alguns sectors més compromesos de sacerdots i de comunitats de base, també es va
implicar en aquest esforç per aconseguir dignitat i justícia per als oprimits. La teologia
de l’alliberament, fruit d’una interpretació transformadora i radical de l’Evangeli, va
servir de suport a aquesta lluita per part dels sectors més compromesos de l’Església.
Hondures, El Salvador, Guatemala, Nicaragua, etc., són alguns dels casos més patents.
La por al comunisme va provocar, però, que a molts països s’aixequés l’exèrcit donant
cops d’estat amb l’ajut de forces exteriors, com els EUA i les grans multinacionals que
veien com molts dels seus interessos podien venir-se a terra; tals són els casos de Xile,
Argentina, Bolívia, Uruguai, Brasil, etc. Després de flagrants violacions dels drets
humans, tot provocant milers de torturats, morts i desapareguts, les llibertats
democràtiques han anant restablint-se de mica en mica. A l’actualitat el cas més cru
potser sigui Colòmbia, que manté una dura guerra amb les FARC (Forces Armades
Revolucionàries de Colòmbia).
Salvador Allende
Després d’intentar l’aplicació d’una
política socialista a Xile, Salvador
Allende, elegit president de la República
el 1970, fou enderrocat tres anys més
tard per un cop d’estat militar. A la
fotografia apareix durant
l’enregistrament de l’últim missatge
radiofònic a la nació, pronunciant seva
premonitòria frase: "pagaré amb la meva
vida la lleialtat del poble", instants abans
de que els colpistes accedissin al palau
presidencial de la Moneda en el que es
trobava assetjat.
Història II – Josep-Manel Alarcó
97
Activitats
1. Escriu a sota de la columna que correspongui els canvis més
importants que es van donar a l’URSS a partir de la perestroika.
Economia i societat Política
2. Escriu al costat de cada resposta el nom del país a què correspongui.
a) L’any 1989 arribà al poder un reformista que legalitzà els partits polítics
i reconegué els drets d’expressió i de manifestació.
b) Vaclav Havel fou nomenat primer ministre.
c) El govern d’Hongria va permetre que els refugiats a l’ambaixada de la
RDA passessin a Àustria i des d’aquí demanar refugi a la RFA.
d) El país quedà dividit en dues repúbliques independents l’1 de gener de
1993.
e) El general Jaruzelski es va veure forçat a legalitzar el sindicat
Solidarnosc.
f) El govern va ser destituït l’any 1989 i els nous dirigents començaren a
democratitzar un país que es trobava molt empobrit.
g) En aquest país la caiguda del comunisme tingué un caire violent.
h) El 9 de novembre de 1989 queia el Mur.
i) Lech Walesa jugà un paper decisiu junt amb l’Església.
j) Nicolae Ceaucescu va ser jutjat amb la seva dona, condemnats a mort i
afusellats d’immediat.
3. Subratlla les respostes que creguis que són correctes.
• La perestroika va provocar a nivell econòmic un fort descontentament
entre la població.
• Els comunistes que havien gaudit de privilegis continuaren mantenint-los,
raó per la qual van donar suport a la perestroika.
• El 19 d’agost de 1991 un grup de dirigents conservadors va donar un cop
d’estat.
• Boris Ieltsin, president del Parlament de Rússia, el va fer fracassar.
Història II – Josep-Manel Alarcó
98
• Ieltsin reconegué la independència dels països bàltics.
• 8 de desembre de 1991: constitució de la CEI junt amb Ucraïna i
Bielorússia.
• Gorbatxov continuà com a president de la CEI.
• Les 11 repúbliques que s’afegiren a la CEI perderen la independència.
• La majoria de la població, un 70% més o menys, viu en estat de pobresa.
4. Omple els buits que falten amb les paraules escaients.
La desfeta ................................... va comportar .............................................en el
qual ..................... ha quedat com a ............................................ Això vol dir que
el ............................................................... en qualsevol conflicte d’ordre mundial
.......................................; tot i que això no significa que pugui
....................................al seu antull i .............................. amb la resta de països.
Un altre aspecte d’aquest nou ordre internacional és el ..................................
com a organisme de defensa, ja que el Pacte de ............................. (estructura
similar a l’OTAN per al bloc socialista) va desaparèixer
......................................... a l’URSS i als països de l’est.
5. Escriu al costat de les afirmacions següents si és veritat (V) o fals (F).
a) Iugoslàvia està situada a la península dels Balcans i va ser una república
federal des de 1946 fins a 1991.
b) En aquesta península convivien des del segle XV pobles d’un mateix origen
i d’una mateixa religió.
c) Al segle XIX l’Imperi turc continuava essent fort ja que va impedir la
independència de Grècia i de Sèrbia.
d) Els Balcans han estat quasi de forma continuada font de conflictes.
e) Acabada la Segona Guerra Mundial el mariscal Tito constituí un estat
comunista format per la federació de sis repúbliques.
f) El serbi Slobodan Milosevic es va convertir en el gran líder a partir de
1986.
g) La primera república que aconseguí la independència fou Eslovènia.
h) A Bòsnia no va hi haver quasi problema perquè no existien ètnies
diferents.
6. Escriu a sota de cada columna les afirmacions següents que
corresponguin: a) Enfrontament entre Israel i Palestina; b) Conflicte
motivat per la manera com les metròpolis deixaren les colònies; c) La guerra
dels Grans Llacs a Rwanda i Burundi entre hutus i tutsis; d) Existeix un
enfrontament entre el Front Polisari i el Marroc per la independència del
Sàhara; e) La greu situació provocà la lluita armada de grups de guerrillers;
f) L’Església des de sectors de base i sacerdots compromesos es va implicar
Història II – Josep-Manel Alarcó
99
en aquest projecte d’alliberament; g) Aquest integrisme s’estengué a altres
països com Algèria i Marroc; h) L’any 1991 es posà fi a l’apartheid; i)
L’integrisme islàmic es va iniciar a l’Iran l’any 1979 amb la caiguda del xa de
Pèrsia; j) La por al comunisme va fer que a molts països s’aixequés l’exèrcit
donant cops d’estat.
Món àrab Àfrica Amèrica llatina
7. El règim racista sud-africà. Llegeix atentament el text i respon les
qüestions següents.
Síntesi de la legislació sud-africana
- Native Land Act (1913, revisada el 1936). Dóna als negres el 13% del territori,
mentre que els blancs són els propietaris del 87% de les terres.
- Mines and Works Amendement Act (1927). Reserva alguns treballs als blancs i
prohibeix donar certificats d’aptitud a mulats, negres i asiàtics.
- Apprenticeship Act num. 37 (1944). Nega als negres la possibilitat de rebre formació
professional.
- Bantu Consolidation Act (1945). Permet als inspectors de treball de donar i retirar
els permisos de treball als africans.
- Group Area Núm. 41 (1950). Obliga la població no blanca a residir en barris
determinats.
- Native Act num. 67 (1952). Obliga als africans a tenir un salconduit per desplaçar-se.
- Prohibition of Mixted Marriage (1949). Prohibeix els matrimonis mixtos.
- Immorality Amendement Act (1950). Prohibeix les relacions sexuals interracials.
- Reservation of separate Amenities Act (1953). Obliga la segregació racial en llocs
públics.
- Extensions of University Educations Act (1959). Impedeix, amb algunes excepcions,
l’accés dels que no són blancs a les universitats per a estudiants blancs.
Història II – Josep-Manel Alarcó
100
En què va consistir el règim d’apartheid i quines conseqüències
socials i polítiques tenia per a la població negra?
Per què creus que els blancs de Sud-àfrica van imposar una
legislació tan repressiva per a la població no blanca?
8. Posa una creu a la casella que creus que és correcta.
La perestroika introduí una economia de mercat
La perestroika introduí una economia autosuficient
La perestroika introduí una economia d’intercanvi regional
9. Els canvis econòmics introduïts per la perestroika pretenien:
Crear més comoditat per als treballadors
Aconseguir preus més competitius
Eliminar la iniciativa privada
10. Glasnost significa:
transparència
dictadura
llibertat absoluta
11. La perestroika:
Trencà definitivament les relacions amb Occident
Propugnà una política forta de rearmament
Establí converses amb Occident i especialment amb els EUA
12. Respon les qüestions següents:
• Què succeí el 19 d’agost de 1991?
• Qui era el president del Parlament de Rússia?
• De les 15 repúbliques, quantes acordaren formar la CEI?
• Quina república reclama d’una forma especial la independència de Rússia?
• Què succeí el 25 de desembre de 1991?
13. Redacta amb coherència el que les següents paraules desordenades
volen dir respecte al nou ordre internacional: Iraq, l’OTAN, EUA, Kuwait,
Saddam Hussein, l’ONU, la guerra del Golf, garant de la pau mundial, amplià
la seva influència.
14. Posa al costat de cada frase si es tracta de quelcom que és veritat (V) o
fals (F).
Història II – Josep-Manel Alarcó
101
a) Ariel Sharon i Iasir Arafat són totalment irreconciliables respecte al
conflicte
israelianopalestí.
b) El Front Polisari vol integrar el Sàhara en el Regne del Marroc.
c) L’integrisme islàmic es va iniciar a l’Iran el 1979 amb el derrocament del
xa per part del moviment integrista de Khomeini.
d) El Front Islàmic de Salvació és un moviment integrista d’Algèria.
e) Les dones van gaudir de plenes llibertats durant el règim dels talibans a
l’Afganistan.
f) Un dels conflictes més forts dels últims temps a l’Àfrica va ser la guerra
dels Grans Llacs.
g) Un seguit d’injustícies i diferències socials entre rics i pobres va
provocar la
lluita amada de grups guerrillers a Amèrica llatina.
Història II – Josep-Manel Alarcó
102
ÍNDEX
Unitat Didàctica 1. LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM : LA REVOLUCIÓ
INDUSTRIAL I LA REVOLUCIÓ FRANCESA
2
1. La Revolució Industrial 3
2. La Revolució Industrial a Catalunya 8
3. La Revolució Francesa 15
Unitat Didàctica 2. EL FENOMEN COLONIAL I LES SEVES
CONSEQÜÈNCIES 20
1. El concepte d'imperialisme 21 2. Causes del fet colonial 23 3. Tipus de colònies 23 4. Les conseqüències de l'imperialisme: l'expansió colonial 25 5. Les conseqüències de l'imperialisme: les lluites interimperialistes 27 6. Les justificacions de l'imperialisme 7. L'impacte per als colonitzats
27
28
Unitat Didàctica 3. LA Iª GUERRA MUNDIAL 31 1. Les causes de la Primera Guerra Mundial 32 2. El casus belli i la crisi de juliol 34 3. Desenvolupament de la guerra 4. La pau: el tractat de Versalles
35
37 5. Conseqüències de la guerra 38 Unitat Didàctica 4. LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA I LA FORMACIÓ DE
L’URSS 41
1. Les revolucions de 1917
2. L’URSS: del comunisme de guerra a la col·lectivització
42
45
4
Unitat Didàctica 5. EL MÓN D’ENTREGUERRES (1919-1939)
50
1. El crac de 1929 i la Gran Depressió
2. Feixisme i nazisme
51
53
Unitat Didàctica 6. LA IIª GUERRA MUNDIAL (1939-1945)
60
1. Europa abans de l’esclat de la guerra 59
2. Causes de la IIª Guerra Mundial 61
3. Les fases de la guerra 61
4. La reraguarda 64
5. Els bombardeigs sobre la població civil 65
6. Els jueus als camps d’extermini 65
7. Els pactes polítics dels aliats
8. Balanç de la segona guerra mundial
66
66
Història II – Josep-Manel Alarcó
103
Unitat Didàctica 7. LA GUERRA FREDA I LA DESCOLONITZACIÓ 74
1. Ialta i Postdam 75
2. L’ONU 74
3. La divisió del món en blocs 4. La guerra freda 5. Antecedents del moviment descolonitzador
74
74
83 6. Causes de la descolonització 7. Els moviments d’alliberament
83 83
8. Descolonització d’Àfrica 9. El subdesenvolupament
84 85
10. Neocolonialisme i dependència econòmica 85
Unitat Didàctica 8. LA CAIGUDA DE L’URSS I EL NOU ORDRE MUNDIAL
88
1. La caiguda del mur de Berlín i la desfeta del bloc socialista 89
2. Un nou ordre internacional 92
3. Alguns exemples d’aquests darrers conflictes arreu del món 93
