ECONOMIÌ•A Unidad 11 okLES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11 219 B. Mitjans Per a...

LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL

La intervenció de l’Estat en l’economia es concreta a tra-

vés de l’anomenada política econòmica. Atès que Espanya

pertany a la Unió Europea, la qual cosa ha suposat la ces-

sió de competències en matèria de política monetària i

exterior, avui dia la política fi scal és l’eina de política

econòmica principal per a tractar d’aconseguir els objec-

tius desitjats en matèria de producció, ocupació i preus.

La política fi scal s’expressa mitjançant els Pressupostos

Generals de l’Estat, una relació de despeses i ingressos

en què queda constància de les actuacions i fonts de

fi nançament de l’Estat. L’Estat, de la mateixa manera

que qualsevol família espanyola, també ha de tenir en

compte el cost d’oportunitat, és a dir, quins béns i ser-

veis són prioritaris i a quins renuncia.

11

218 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL11

j 11.1 Les polítiques econòmiques

En la Unitat 9 vam estudiar que des del punt de vista macroeconòmic les qüestions fonamentals de l’economia estan relacionades amb les variables següents: la producció, els preus i l’ocupació.

Mitjançant la política econòmica els governs incideixen sobre les variables esmenta-des i apliquen les mesures i els instruments oportuns per a afavorir la bona marxa de l’economia. Una primera definició de política econòmica podria ser la següent:

A. Objectius o fins

Els objectius més habituals de les polítiques econòmiques són:

— Creixement econòmic sostenible. L’Estat intervé per sostenir l’increment de la producció de béns i serveis en el temps. Un dels objectius fonamentals és millorar el benestar dels ciutadans. Com que el creixement econòmic permet augmentar la quantitat i la qualitat dels béns i serveis que s’ofereixen a la societat, l’Estat intervé per a incrementar o, si més no, mantenir el nivell de producció. Els indicadors econò-mics més significatius del creixement econòmic són el PIB i el PNB.

— Plena ocupació. Dins de la racionalitat que presideix les decisions econòmiques no té cap sentit deixar recursos sense utilitzar, la qual cosa és aplicable al factor humà. Cal admetre la dificultat de donar feina a tota la població activa d’un país. Per això, es considera que hi ha plena ocupació quan el 98 % de la població activa està ocu-pada. Els indicadors que mesuren el nivell d’ocupació, estudiats ja en la Unitat 7, són les taxes d’activitat, d’ocupació i d’atur.

— Estabilitat de preus. Controlar els preus dels béns i serveis és fonamental perquè els consumidors conservin poder adquisitiu i per a evitar la incertesa que genera la inflació. Recorda que l’IPC és l’indicador que expressa els preus mitjans d’un cistell de béns i serveis que adquireixen un conjunt de famílies representatives de la po-blació espanyola, mentre que la taxa d’inflació mesura la variació de l’IPC entre dos períodes.

Les polítiques econòmiques són les formes en què l’Estat intervé en l’economia per a assolir uns objectius econòmics.

Tal com vam estudiar en la Unitat 8, el concepte de creixement econòmic sostenible fa referèn-cia a l’increment de la producció i l’ocupació d’un país que es tra-dueixi en riquesa i benestar per als habitants, però no a qualsevol preu sinó sent respectuós amb el medi ambient per a no perjudicar el benestar de les generacions futures.

Recorda

La població activa és la força de treball d’un país. Composta per ocupats i aturats, representa les persones que treballen o volen treballar.

Recorda

En la Unitat 9 vam parlar sobre els indicadors econòmics.

Recorda

Resultats o objectius

Més o menys desocupació

Més o menys inflació

Més o menys creixement econòmic

Economia d’un país

Ocupació Taxes d’ocupació, col·locació i atur

PreusIPC

Producció PIB

Intervenció del sector públic

Fig. 11.1. En aquesta unitat estudiarem la política econòmica del Govern.

219LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11

B. Mitjans

Per a assolir aquests objectius els Estats es valen d’organismes o institucions intermèdies:

— Directes. Són els organismes que elaboren i posen en pràctica la política econòmica. Si bé el Govern de la nació és el que dissenya la política econòmica general, executar-la corres-pon al conjunt d’institucions del sector públic: el propi Estat, les comunitats autònomes, els ajuntaments... Cadascun d’aquests organismes té assignada la seva pròpia parcel·la dins la política econòmica. És bàsic que les institucions estiguin coordinades.

— Indirectes. Encara que no són agents econòmics pròpiament dits, hi ha diversos col·lectius que tenen un gran pes específic en les societats modernes, com per exemple la banca, les grans multinacionals, les associacions d’empresaris o els sindicats. Aquests col·lectius, que també s’anomenen poders fàctics, disposen d’un ampli suport econòmic o social, per la qual cosa resulta fonamental que l’Estat negociï amb ells per a avançar tots junts en la mateixa direcció i aconseguir els objectius desitjats.

C. Tipus de política econòmica

Per a aconseguir els objectius econòmics els Estats es valen de polítiques econòmiques que tenen capacitat d’influir sobre les variables econòmiques. Són aquestes:

— La política fiscal és l’acció intencionada de l’Estat per a augmentar o disminuir l’activitat econòmica, principalment mitjançant la recaptació d’impostos i l’aplicació de la despesa pública. Atesa la importància d’aquest tipus de política, l’analitzarem detalladament a l’apartat següent.

— La política monetària és el conjunt de mesures que pren el banc central d’una nació amb l’objectiu principal de mantenir l’estabilitat dels preus mitjançant la variació de la quantitat de diners en circulació. Als països europeus que han adoptat l’euro com a moneda única, el Banc Central Europeu (BCE) és qui assumeix les funcions relacionades amb la política monetària des de l’1 de gener del 1999.

— La política exterior és la intervenció de l’Estat per a regular les transaccions amb altres països o economies, com per exemple, el tipus de canvi de la moneda respecte a les monedes d’altres països, les restriccions a les importacions o el foment de les exportacions. Des que es va adoptar l’euro, Brussel·les pren les decisions sobre co-merç internacional per a tots els països que integren la Unió Europea, de tal manera que les competències de cada Estat en aquesta matèria s’han reduït al mínim.

— La política de rendes pretén aconseguir l’estabilitat de preus controlant la inflació. Quan els preus es disparen, l’Estat ha d’intentar controlar els preus dels productes més inestables. També pot regular els salaris dels funcionaris o recomanar salaris màxims i mínims a les empreses.

Taula 11.1. Tipus de política, variables d’actuació i objectius econòmics. A grans trets, els instruments de la política econòmica incideixen en una sèrie de variables per a aconseguir els objectius desitjats.

Fig. 11.2. «No deixa de ser significatiu que dos grans ingressos de l’Estat provinguin del tabac i de la loteria, és a dir, del fum i de l’esperança. Ambdós, narcòtics de naturalesa voluptuosa i gairebé immaterial.» PAPINI, Giovanni: El saco del ogro.

En la Unitat 12 parlarem sobre l’actuació del Banc Central Euro-peu (BCE) en matèria de política monetària i sobre les caracterís-tiques del comerç internacional que practica la Unió Europea, en el context del qual se situa Espanya, en les Unitats 15 i 16.

Més endavant

Tipus de política econòmica Variables econòmiques d’actuació Objectius econòmics

Política fiscal Impostos, despesa pública

Política monetària Quantitat de diners en circulació, tipus d’interès

Política exterior Tipus de canvi, importacions, exportacions

Política de rendes Preus, salaris

Creixement econòmic sostenible

Plena ocupació

Estabilitat de preus


Ara que ja hem aprofundit en la matèria, podem redactar una definició de política econòmica molt més ajustada:

j 11.2 La política fiscal

Amb la política exterior i la monetària en mans de la UE, la política fiscal ha esdevin-gut l’instrument principal dels països membres per a intervenir en les seves pròpies economies. El disseny de la política fiscal està íntimament relacionat amb l’activitat econòmica d’un país, tant present com futura. Les grans variables de l’economia (pro-ducció, preus i ocupació), a través dels indicadors corresponents (PIB, IPC i taxes d’ocupació i atur), determinen quant es pot ingressar (principalment mitjançant la recaptació d’impostos) i quines despeses calen per a aconseguir els objectius de l’Estat. No obstant això, cal considerar altres factors en aplicar una política fiscal: la reacció de la població davant aquestes decisions (els governs estan sotmesos a influències polí-tiques) o quines mesures s’han d’aplicar contra el frau. Avui dia, encara que el continu procés de descentralització de l’Estat dificulta l’aplicació d’una política fiscal, la impli-cació de les comunitats autònomes i els ajuntaments permet millorar l’adaptació a les necessitats dels ciutadans.

Les polítiques econòmiques són les formes en què l’Estat intervé en l’economia per a acomplir uns objectius econòmics relacionats amb la producció, l’ocupació i els preus, a través de variables com ara els impos-tos, la despesa pública o el preu del diner.

Polítiques econòmiques a llarg termini: les polítiques estructurals

Hi ha un altre tipus de mesures que, tot i que no són es-trictament econòmiques, també afavoreixen la marxa de l’economia a llarg termini i reben, en conjunt, el nom de polítiques estructurals. La política estructural es concreta en els instruments i les mesures de què disposa l’Estat per a tractar de crear, a mitjà i a llarg termini, les condicions perquè la producció, l’ocupació i els preus evolucionin favorablement. Cal destacar entre altres mesures:

— Modernitzar o reconvertir certs sectors econòmics, com es va fer en el passat amb el sector naval o siderúrgic.

— Modificar els instruments d’actuació de la política econòmica (fiscals, monetaris, tipus de canvi...). El canvi dels impostos, dels tipus d’interès o de les pensions són exemples de reformes, els efectes dels

quals són apreciables a mitjà o a llarg termini en l’economia.

— Modificar el funcionament de l’economia i dels mercats. Es pot dur a terme mitjançant canvis en la jornada la-boral, nous tipus de contracte, drets laborals, regulació de la competència, etc. L’abast d’aquestes mesures se situa en un horitzó temporal bastant llunyà.

— Liberalitzar els mercats (fomentar la lliure competència entre empreses) en sectors com el de les telecomuni-cacions, l’elèctric, l’energètic... En aquests sectors s’ha passat de monopolis públics a oligopolis privats, sense haver aconseguit, de moment, un grau de competitivi-tat elevat entre les poques empreses existents.

No obstant això, en el context de la UE en què es tro-ba Espanya, moltes decisions de política estructural les prenen els organismes europeus competents per a afa-vorir la integració dels països membres.

Observatori 1

La descentralització és el reparti-ment de competències públiques que l’Estat central du a terme entre les diferents comunitats autònomes. De fet, dóna lloc a la classificació del sector públic que vam estudiar en la Unitat 3.

Recorda


La política fiscal és l’actuació intencionada del sector públic (Estat, co-munitats autònomes, ajuntaments i Seguretat Social), mitjançant la re-captació de fons (principalment en concepte d’impostos) i l’aplicació de despeses públiques, per a assolir els objectius que persegueix l’Estat.

A. Tipus de política fiscal

Pel que fa als tipus de política fiscal, podem establir dos classificacions importants: una, segons la naturalesa dels instruments aplicats i, una altra, en funció dels efectes de les polítiques esmentades sobre l’economia.

Instruments fiscals

Els instruments dels quals disposen els governs per a intentar aconseguir els seus objectius econòmics són les polítiques fiscals discrecionals i els estabilitzadors automàtics.

— Polítiques fiscals discrecionals. Són les que apliquen els governs quan volen in-fluir sobre els ingressos o les despeses intencionadament, és a dir, les que cal activar per iniciativa pròpia perquè no estan reglades. Les polítiques discrecionals pretenen mantenir el to de l’activitat econòmica, ja que normalment en èpoques de crisi contribueixen a evitar la caiguda del nivell de producció de béns i serveis. Les principals són:

• Programes d’obres públiques. Tenen dues finalitats: incrementar els nivells de la producció i ocupació i dotar de més infraestructures el país.

• Plans d’ocupació i formació. Tenen l’objectiu de contractar i formar treballadors durant breus períodes per poder incorporar-se ràpidament al món laboral. Patro-cinats per diferents administracions públiques, aquests projectes es concreten en la formació ocupacional i en les escoles taller.

• Programes de transferències. Protegeixen els col·lectius desafavorits mitjançant pagaments periòdics temporals o permanents. Les principals transferències són el subsidi de desocupació (el popular «atur») i les pensions de jubilació.

• Modificació dels tipus impositius. Les persones determinen el consum propi segons la renda disponible. Una variació dels tipus impositius de certs impostos, per exemple, modifica les quantitats de què les famílies o les empreses disposen per a consumir o invertir, la qual cosa, al seu torn, repercuteix en la demanda agregada i, per tant, en els nivells de producció i ocupació.

No obstant això, les polítiques discrecionals tarden a fer efecte i no sempre es po-sen en pràctica de manera encertada. A més, quan es produeix l’efecte desitjat és difícil dir fins a quin punt obeeix aquestes polítiques. Per això, també s’empren els anomenats estabilitzadors automàtics.

— Estabilitzadors automàtics. Són els ingressos o les despeses públiques que aug-menten o disminueixen paral·lelament al nivell de producció d’un país. Amb l’ús dels estabilitzadors automàtics, les transicions entre les fases dels cicles econòmics d’expansió i recessió són més breus i menys traumàtiques. Per establir un símil: si l’economia fos un ascensor que puja o baixa massa ràpid, els estabilitzadors auto-màtics actuarien com un fre en la baixada i com un llast en la pujada. Els principals estabilitzadors automàtics són:

Estabilitzadors automàtics

Impostos progressius i proporcionals

Cotitzacions socials

Subsidis de desocupació

Programes d’obres públiques

Plans d’ocupació i formació

Programes de transferències

Modificació dels tipus impositius

Política discrecional

Taula 11.2. Tipus de política fiscal segons la seva naturalesa. Les polítiques discrecionals s’executen a voluntat del Govern de la nació. En canvi, els estabilitzadors automàtics actuen en funció de la fase del cicle econòmic.

El tipus impositiu és un per-centatge que s’aplica sobre una quantitat determinada per a cal-cular l’impost que cal pagar.

S’anomena discrecional la potestat del Govern de complir les funcions que no estan reglades però que for-men part de la seva competència.

La formació ocupacional, ges-tionada per l’INEM i les comuni-tats autònomes, es dirigeix als col·lectius d’aturats i a les persones que busquen la primera feina.

Recorda


• Els impostos proporcionals. El tipus impositiu no varia amb el nivell de renda.

• Els impostos progressius. Impostos el tipus impositiu dels quals augmenta gradualment en incrementar el nivell de renda.

• Les cotitzacions socials. Aportacions que els treballadors i les empreses fan a la Segu-retat Social a canvi de la protecció social que aquest organisme els proporciona.

• Els subsidis de desocupació. Ajudes econòmiques que concedeix l’Estat per a cobrir les necessitats socials i econòmiques derivades d’una situació d’atur forçós.

Els impostos s’adapten automàticament a la fase del cicle econòmic. En fases d’expansió econòmica augmenta la producció i, en conseqüència, l’ingrés en concepte d’impostos (com l’IVA) i viceversa. No obstant això, són més eficaços els impostos progressius que els proporcionals perquè el tipus impositiu augmenta de manera proporcional als ingressos, la qual cosa permet una actuació més selectiva. També en les fases d’expansió hi ha més treballadors en actiu, la qual cosa implica una major cotització i, per tant, a més de pagar la sanitat i les pensions, s’acumula excedent per a pagar els subsidis de desocupació en arribar la fase de recessió. Un cop arriba, els subsidis de desocupació tracten de minimit-zar la precària situació econòmica dels treballadors aturats per força.

Efectes sobre l’economia

Quan es redueixen els impostos o s’incrementa la despesa pública per a estimular la demanda total o agregada de béns i serveis es diu que la política fiscal és expansiva. En canvi, quan s’apugen els impostos o es redueix la despesa pública per a aconseguir els objectius contraris, es diu que és restrictiva.

Taula 11.4. Polítiques fiscals (expansiva i contractora) en acció. Si les polítiques són adequades no influeixen necessàriament sobre els preus, tot i que no és la situació més habitual. La política fiscal expansiva sol venir acompanyada d’inflació i la contractora, d’estancament dels preus.

Augment de la despesa pública

Reducció dels impostos

Renda disponible Consum

Inversió

Demanda agregada Producció

Ocupació

Preus

Augment dels impostos

Reducció de la despesa pública

Renda disponible Consum

Inversió

Demanda agregada Producció

Ocupació

Preus

Progressiu 20 %

15 %

10 %

Proporcional 22 %

Renda 25 000

0 10 000 20 000

IMPOSTOS SEGONS LA VARIABILITAT DEL TIPUS IMPOSITIU

Taula 11.3. Mentre que els impostos progressius apliquen diferents impositius en funció del nivell de renda, els proporcionals apliquen el mateix tipus impositiu amb independència de la renda en qüestió. Per exemple, d’acord amb aquesta taula impositiva, un nivell de renda de 25 000 € es gravaria amb 5 500 € d’impost proporcional (22 % sobre 25 000) i 3 500 € d’impost progressiu [(10 % sobre 10 000) + (15 % sobre 10 000) + (20 % sobre 5 000) = 1 000 + 1 500 + 1 000].

Un objectiu fonamental de l’estat del benestar: les pensions

A Espanya, un dels objectius fonamentals, o fins i tot el més important, és mantenir la protecció que actual-ment presta l’estat del benestar a través de la Seguretat Social, fonamentalment en forma de subsidis o pensions de jubilació. Avui dia preocupa molt que en el futur no es puguin pagar. Els diners amb què es paguen aquestes pensions té l’origen en les cotitzacions dels treballadors

en actiu. En l’actualitat, a la UE hi ha quatre treballadors per cada jubilat però aquest número es reduirà a dos l’any 2050, segons les estimacions, al ritme actual de descens de la natalitat i d’increment de l’esperança de vida, el vo-lum recaptat amb aquestes cotitzacions obligaria l’Estat espanyol a gastar el doble en pensions, una situació difí-cil de sostenir. Per aquest motiu, s’incentiva que els ciu-tadans contractin plans de pensions privats mitjançant rebaixes fiscals en els impostos. La idea és que aquesta pensió privada complementi la pública si calgués.

Observatori 2


j 11.3 Els Pressupostos Generals de l’Estat

A través del pressupost la política fiscal expressa els plans de despeses i ingressos. En el cas d’Espanya els instruments de la política fiscal es materialitzen en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), relació detallada de les despeses i les previsions d’ingressos que la Hisenda Pública efectuarà durant l’any corresponent. Aquest pressupost ha d’estar d’acord amb el pla econòmic de l’Estat, en el qual es detallen els objectius econòmics i les previsions sobre l’evolució del conjunt de l’economia.

En els apartats següents analitzarem els tipus d’ingressos i despeses generals que inclou un pressupost estatal, així com les conseqüències econòmiques que es deriven per a un país si gasta més del que ingressa.

Una relació esquemàtica de les partides del pressupost podria ser la de la Taula 11.5.

ACTIVITATS

1> «El creixement econòmic d’avui pot ser la fam de demà». Què vol dir aquesta frase?

2> Què tenen en comú les polítiques econòmiques anome-nades estructurals?

3> Explica amb exemples com actua l’Estat sobre els impos-tos i la despesa pública per a assolir els seus objectius.

4> Descobreix quins són els tres tipus impositius de l’IVA i aplica’ls per a determinar quin impost caldria pagar per una compra de 200 €.

Taula 11.5. Hi ha altres criteris per a classificar els PGE, però segurament aquest sigui el més assequible: els ingressos en funció de l’origen i les despeses segons l’aplicació o la destinació que tinguin.

Despeses

Corrents

Inversió (infraestructures)

Transferències i subvencions

• Compra de béns i serveis• Pagaments als funcionaris


Tributs

Ingressos

Altres ingressos

• Impostos• Taxes

• Transferències corrents• Ingressos patrimonials• Alienació de béns d’inversió• Transferències de capital

Observatori 3

Diferents visions sobre els PGE

D’acord amb les dues grans tendències polítiques actuals, els PGE s’apliquen de manera diferent: d’una banda, els keynesians defensen un gran intervencionisme de l’Estat i, de l’altra, els neoliberals emparen tot el contrari. Els keynesians utilitzen el

pressupost com un mitjà per a aconseguir la plena ocupació dels factors productius i d’aquesta manera intenten combatre els temuts efectes de les fluctuacions dels cicles econòmics. En canvi, els neoliberals, tendència política de major pes avui dia, intenten minimitzar el pressupost i deixen un major pes al mercat privat.


A. Els ingressos públics dels PGE

El sector públic necessita uns recursos, anomenats ingressos públics, per a dur a terme les diverses funcions que assumeix. En concret, l’Estat té les següents vies per a obtenir-los:

— Cotitzacions socials. Són les quantitats que els treballadors afiliats a la Seguretat Social paguen perquè, en situacions de necessitat, ells i les seves famílies tinguin dret a cobertura: malaltia, invalidesa, jubilació... A Espanya, en els darrers anys ha aug-mentat el volum de cotitzacions socials i s’espera que en el futur la quantia d’aquesta partida s’iguali amb la quantitat que es recapta en concepte de tributs.

— Tributs. En els PGE són els ingressos públics més importants, ja que suposen la mei-tat del total recaptat. Segons si el contribuent rep o no alguna cosa a canvi, podem classificar-los en:

• Els impostos són pagaments que exigeixen les administracions públiques sense que el contribuent rebi res a canvi, és a dir, no proporciona un benefici directe a qui els paga (impost sobre la renda de les persones físiques, impost sobre el valor afegit…). Els impostos poden ser directes o indirectes. La diferència entre impostos directes i indirectes rau en el fet que els primers tenen en compte la situació econòmica de la persona o l’empresa als quals afecten i els segons, no. D’acord amb aquesta distinció, els principals impostos de l’Estat espanyol són els que recull la Taula 11.6. Com pots veure, els imposts directes recauen sobre allò que es guanya o es té (ingressos, beneficis i propietats), mentre que els indirectes graven determinats actes, com la transmissió de béns o el consum.

Taula 11.6. Pressupost General de l’Estat espanyol del 2007 en milions d’euros. Els ingressos i les despeses figuren per l’origen i la destinació respectivament.

Fig. 11.3. Marxa a favor de la immigració a Los Angeles. L’envelliment de la població és especialment preocupant per a sostenir l’estat del benestar, ja que el pagament de les pensions es nodreix de les nòmines dels treballadors actius. En l’actualitat a Espanya hi ha quatre treballadors en actiu o cotitzants per a finançar una pensió. Encara que la població immigrant està contribuint a pal·liar l’envelliment esmentat, s’estima que aproximadament el 2050 només hi haurà dos cotitzants per cada pensionista.

Els impostos i les taxes són tributs, pagaments que l’Admi-nistració pública exigeix als ciutadans amb la finalitat d’ob-tenir els recursos necessaris per a finançar la despesa i controlar l’activitat econòmica del país.

Recorda

DESPESES

Capítols

I. Despesa de personal

II. Despeses corrents en béns i serveis

III. Despeses financeres

IV. Transferències corrents

OPERACIONS CORRENTS

V. Fons de contingència i altres imprevistos

VI. Inversions reals

VII. Transferències de capital

OPERACIONS DE CAPITAL

TOTAL OPERACIONS NO FINANCERES

VIII. Actius financers

IX. Passius financers

TOTAL OPERACIONS FINANCERES

TOTAL PRESSUPOST

INGRESSOS

Capítols Pressupost inicial 2007

(%)

I. Impostos directes i cotitzacions socials

203 623,06 71,8

II. Impostos indirectes 50 740,00 17,9

III. Taxes i altres ingressos 4 768,41 1,7

IV. Transferències corrents 12 542,18 4,4

V. Ingressos patrimonials 4 364,03 1,5

OPERACIONS CORRENTS 276 037,68 97,3

VI. Alienació inversions reals

552,82 0,2

VII. Transferències de capital 3 005,85 1,1

OPERACIONS DE CAPITAL 3 558,67 1,3

TOTAL OPERACIONS NO FINANCERES

279 596,36 98,5

VIII. Actius financers 4 134,18 1,5

TOTAL PRESSUPOST 283 730,53 100,0


• Les taxes són pagaments a canvi d’utilitzar un servei públic o una activitat que proporcionen un benefici directe a l’usuari (l’entrada en una exposició pública, la matrícula d’una universitat pública…).

— Altres ingressos. Els més importants són:

• Transferències corrents. Recursos procedents d’altres entitats, com els generats per les loteries i els jocs de l’Estat.

• Ingressos patrimonials. Rendes que proporcionen els béns de l’Estat, com els be-neficis d’empreses públiques com Altadis o RENFE.

• Alienació d’inversions. Deriven de la venda de béns que són propietat de l’Estat, com per exemple, les empreses públiques. Els darrers anys hem assistit a la priva-tització d’importants empreses com Telefónica, Repsol o Iberia, entre altres.

• Transferències de capital. Procedeixen de fons estructurals de la Unió Europea i es destinen a finançar projectes d’inversió.

B. Les despeses públiques del PGE

La despesa pública és el conjunt de despeses efectuades per l’Administració pública. Pel que fa a l’Estat i d’acord amb la destinació, podem classificar les despeses públiques en:

— Despeses corrents. Són les despeses generals que tenen l’objectiu de proporcionar a la societat serveis públics com ara la sanitat, l’educació, la justícia, la defensa nacional i molts altres. Al seu torn, pot dividir-se en dues grans categories:

• Salari dels funcionaris.

• Compres de béns i serveis a empreses privades.

— Despeses d’inversió. Són les que es destinen a mantenir i ampliar la capacitat pro-ductiva del país. Gairebé tota la despesa es concentra en infraestructures: carreteres, hospitals, centres educatius, aeroports, ports, etcètera.

— Transferències i subvencions. L’Estat obté recursos en forma d’impostos, cotitzacions socials... i després els transfereix a les persones o empreses més necessitades. Quan les destinatàries de les ajudes són les persones, les anomenem transferències (pensions de jubilació o invalidesa, beques d’estudi, subsidis de desocupació...), mentre que si els per-ceptors són les empreses les anomenem subvencions (per a crear empreses, per invertir en béns de capital, per a crear llocs de treball...).

Observatori 4

Política fiscal: la finalitat dels impostos

Els impostos són una de les principals eines de política fiscal. Tenen les finalitats següents:

— Finançar el sector públic perquè compleixi els seus objectius.

— Regular l’activitat econòmica. En augmentar els im-postos es frena l’activitat econòmica, és a dir, el con-

sum i la inversió privada (política fiscal restrictiva) disminueixen. Tanmateix, ambdós creixen si els im-postos disminueixen (política fiscal expansiva).

— Millorar la distribució de la renda. L’Estat estableix lleis que intenten reduir les desigualtats en la distri-bució personal i geogràfica de la renda. Entre elles hi ha els impostos progressius, els quals tracten que els qui més tenen paguin més, no només en quantitat, sinó també proporcionalment.

Impost sobre el patrimoni

Impostos directes

Taula 11.7. Principals impostos de l’Estat espanyol.

Recau sobre la propietat de particulars.

Impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF)

Recau sobre les rendes dels factors productius: salaris, lloguers i interessos.

Impost de societats

Recau sobre el benefici que obtenen les empreses.

Impostos indirectes

Impost sobre transmissions patrimonials

Impost sobre el valor afegit (IVA)

Recau sobre el consum de béns i serveis.

Ho paguen els particulars que compren algun bé a altres particulars.

Impostos especials

Recauen sobre béns i serveis específics com per exemple, l’alcohol, els hidrocarburs o el tabac.


En analitzar els PGE cal distingir entre despesa real (despesa corrent més despesa d’inversió) que du a terme l’Estat i les transferències i subvencions necessàries per a millorar la distribució de la renda.

En el primer grup, a canvi de la despesa que efectua l’Estat, els ciutadans gaudim de certs serveis. Encara que paga per ells, no és l’Estat qui rep la prestació. En canvi, en el segon cas, l’Estat es limita a redistribuir la renda: actua com a intermediari i posa en una banda el que treu d’una altra. És igual que un pare que gasta diners pels seus fills. No és el mateix l’assignació setmanal que dóna al noi (que seria una transferència), que els diners que paga al col·legi perquè l’eduquin (que seria una despesa). Tot i que en el primer cas, el pare no rep res a canvi, sí que ho fa en el segon (l’educació del fill) de tal manera que ens trobem davant una transferència i una despesa, respectivament. Aplicar les transferències i subvencions forma part de la funció redistribuïdora de l’Estat.

A grans trets, hi ha dos factors que cal analitzar en els PGE: la quantia de la despesa pública i el saldo pressupostari.

— La quantia de la despesa pública és molt rellevant, ja que indica quins són els objectius del Govern en matèria pressupostària. Un gran despesa pública contribueix a expandir l’economia, al contrari que una contenció (vegeu la Figura 11.4.).

— El saldo pressupostari, o diferència entre els ingressos i les despeses, és objecte d’anàlisis en el pròxim apartat.

Fig. 11.5. No tot el que figura en els PGE són despeses sinó que una part, en forma de transferències i subvencions, es destina a millorar la distribució de la renda.

C. El saldo pressupostari

Els efectes de la política fiscal sobre l’economia són totalment diferents en funció que el pressupost estigui equilibrat (ingressos = despeses), en dèficit (ingressos < despeses) o en superàvit (ingressos > despeses). El dèficit públic sorgeix quan es gasta més del que s’ingressa, de tal manera que augmenta la quantitat de diners en circulació, amb l’objectiu d’incrementar els nivells de producció i ocupació. Darrerament, la intervenció més gran de l’Estat i la pròpia funció de consumidor fan que els pressupostos de molts governs siguin deficitaris. En aquest sentit hi ha dues corrents de pensament econòmic que enfronten els economistes:

— Les polítiques basades en el model econòmic keynesià defensen que l’Estat s’ha d’endeutar per a assolir la plena ocupació i l’estabilitat. Defensen que el pressupost ha de buscar l’equilibri al llarg del cicle econòmic. Durant la fase recessiva del cicle, l’Estat s’endeuta per a impulsar l’activitat econòmica. Després, durant l’expansió, ob-tindrà superàvit i pagarà els deutes pendents per a quan tornin les vaques magres.

Fig. 11.4. La despesa real és aquella que forma part de la demanda agregada d’un país perquè contribueix a incrementar el nivell de producció.

PIB = C + I + D + (X – M)

Consum i inversió pública (despeses corrents i d’inversió)

Consum i inversió privada

Fig. 11.6. Moltes decisions de l’Estat s’originen en la manera d’entendre l’economia.

SABIES QUE EN ALGUNS PAÏSOS L’ESTAT CONCEDEIX SUBVENCIONS A LES EMPRESES PER A OPTIMITZAR EL RENDIMENT?

I TU NO SABIES QUE EN «AQUEST» PAÍS S’APLICA LA POLÍTICA NEOLIBERAL?

La funció redistribuïdora de la renda és un punt bàsic en la políti-ca de despesa pública de qualsevol país. L’aplicació d’impostos progres-sius i l’impuls de determinades acti-vitats econòmiques vitals amb la despesa pública (política sectorial) intenten aconseguir millorar la dis-tribució de la renda.

Recorda

PGE

Despesa real

Despeses corrents


Despeses d’inversió

Redistribució de la renda


— Les polítiques neoliberals critiquen l’endeutament de l’Estat. L’objecció princi-pal és la inflació que genera el dèficit públic en augmentar la quantitat de diners que circulen per l’economia. Opinen que la política fiscal és innecessària perquè creuen que el mercat es regula sol i que la despesa pública s’ha de limitar a allò que és estrictament necessari.

En l’economia es poden donar dos tipus de dèficit: el cíclic i l’estructural.

— Dèficit cíclic. Es produeix quan sorgeixen les inevitables fases de recessió del cicle econòmic. Té un caràcter transitori, ja que dura el temps que l’Estat triga a reactivar l’economia i a recuperar la confiança dels agents econòmics, a base d’endeutar-se per a estimular la demanda agregada.

Per això normalment aquest dèficit desapareix en les fases de creixement, quan l’Estat incrementa els ingressos (mitjançant impostos o prestacions socials) i redueix les despeses (pagant menys subsidis i retallant els programes d’obres públiques), aprofi-tant l’auge de la producció i de l’ocupació. Es podria dir que és un dèficit d’aparició natural en qualsevol economia.

— Dèficit estructural. És un dèficit permanent que es manté fins i tot en situacions pròximes a la plena ocupació. Representa un llast per al desenvolupament econò-mic a causa dels costos del deute que, constantment, ha d’assumir l’Estat.

Quan els ingressos no són suficients per a cobrir les despeses, l’Estat pot dur a terme retallades pressupostàries per a no caure en dèficit o bé endeutar-se emprenent des-peses útils que a curt o llarg termini assentin les bases d’una recuperació.

Per a finançar el dèficit públic l’Estat pot optar per:

— Emetre deute públic. De la mateixa manera que demanem un préstec a un banc, l’Estat demana diners a empreses i particulars a canvi d’uns títols valor que atorguen a qui els posseeix el dret a la devolució dels diners a un interès fix pactat. L’organisme amb competències en matèria de finançament públic és el Tresor Públic.

— Apujar els impostos. A més de ser impopular, augmentar els impostos ja exis-tents o establir-ne de nous frena la demanda de béns i serveis, de tal manera que l’aplicació d’aquesta mesura s’acostuma a efectuar en fases expansives del cicle econòmic perquè generen menys impacte social.

— Augmentar els diners en circulació. Aquesta mesura sol augmentar els preus (inflació), raó per la qual els Estats són molt previnguts a l’hora d’aplicar aquesta mesura. Als països de la zona euro, per motius d’estabilitat, aquesta decisió només la pot executar el Banc Central Europeu.

Els darrers anys, a l’equilibri pres-supostari (ingressos = despeses) se l’ha anomenat popularment «dèficit zero».

Sabies que...? ...

ACTIVITATS

5> En què es diferencien els imposts directes dels in-directes? Quins tenen més rellevància en l’efecte redistribuïdor de la renda?

6> Què són els Pressupostos Generals de l’Estat? I els tributs?

7> En què es diferencien les despeses corrents i les d’inversió? I les transferències de les subvencions?

8> Per què no s’entén el dèficit cíclic com un pro-blema?


1. La pressió fiscal a Espanya

La pressió fiscal és el resultat de dividir els ingressos que obté l’Estat en forma d’impostos i cotitzacions socials entre el PIB, és a dir, la relació que existeix entre el que un país paga per a mantenir l’Estat i el que produeix o guanya.

Per exemple, el 2004, la pressió fiscal va ser del 36 %, la qual cosa vol dir que, de cada 100 € que guanya un es-panyol, paga 36 € d’impostos de mitjana. Si preguntem als nostres pares o amics, segurament estaran d’acord que es paguen molts impostos. Però si comparem les xifres amb la resta d’Europa, potser és un tòpic dir que és així.

També el 2004 la mitjana europea de pressió fiscal va ascen-dir al 42 %, un 6 % més que a Espanya. En teoria, hauríem d’estar contents de pagar bastants menys impostos que els nostres col·legues europeus. És cert que una pressió fiscal menor contribueix a augmentar el consum i la inversió pri-vada (política fiscal expansiva), però d’altra banda l’efecte redistribuïdor de la renda perd efecte al detreure menys im-postos de les capes socials més afavorides (a causa de la progressivitat dels impostos directes).

Lògicament, si paguem menys impostos que altres països europeus no podem esperar que els serveis públics esti-guin al mateix nivell. Les carreteres, la seguretat pública, l’educació... són exemples de serveis públics que es po-den degradar si es descuida la política fiscal. Estadística-ment, la diferència més important respecte a la mitjana europea rau precisament en els impostos directes, els quals tenen un pes més gran en la majoria dels països de la Unió Europea.

És difícil dir si Espanya desenvolupa una política fiscal adequada, perquè cada país té una cultura i unes carac-terístiques econòmiques diferents. Per exemple, els paï-sos nòrdics tenen una tradició molt fiscalitzadora i uns impostos directes molt elevats, la qual cosa genera una gran varietat de serveis públics addicionals (per exemple, universitat gratuïta o un any de baixa per maternitat).

Un altre factor important a l’hora de dissenyar l’estil fiscal i econòmic dels governs és la fase del cicle econòmic que toca viure. Una fase de recessió pot exigir mesures fiscals expansives (reduir els impostos o incrementar la despesa pública) per a estimular la demanda agregada.

En canvi, en una fase d’expansió les mesures restrictives (apujar els impostos o disminuir la despesa pública) po-den ser el més pertinent. En aquest sentit, és convenient recordar que l’economia espanyola ha continuat creixent els darrers anys quan la d’altres països europeus, tradicio-nalment més rics, està estancada o en recessió.

No obstant això, en una situació que les economies dels paï-sos de la zona euro es relacionen amb una moneda comuna, és d’esperar que, els anys vinents, aquests països tractin de consensuar les polítiques fiscals més enllà del que actual-ment estableix el Pacte d’estabilitat i creixement.

1> Si diem que un país té una pressió fiscal del 40 %, què significa?

2> Els darrers anys s’ha incrementat el preu que els espanyols paguem pel tabac o l’alcohol. Qui-na classe d’impostos són els que han propiciat aquest augment? Explica com afecten aquestes pujades la pressió fiscal.

3> En qüestions de política fiscal, raona per què és important la fase del cicle econòmic en què es troba un país.

Textos de suport

Pressió fiscal =

Ingressos per impostos i cotitzacions dels treballadors

PIB

Fig. 11.7. Les càrregues fiscals augmenten a Espanya. La tendència és inversa a la que registra la mitjana de la Unió Europea i l’OCDE. És especialment costosa la pressió fiscal sobre la família típica, una parella amb dos fills i un únic salari.

País/ Situació

Alemanya

Espanya

França

Itàlia

Portugal

Regne Unit

OCDE

Mitjana UE

EL PES DELS IMPOSTOS

Percentatge del sou destinat a IRPF i cotitzacions socials

51,8

39,041,7

50,1

45,426,6

27,1

27,7

31,6 42,1

35,7

33,4

35,2

36,2

33,5

Parella amb dos fills amb un únic sou del 100 % del salari mitjà del país

Solter que cobra el 100 % del salari mitjà del país

37,3


Mapa conceptual

Dèficit I < G

Superàvit I > G

LA POLÍTICA ECONÒMICA

La política fiscal s’expressa mitjançant els...

Tipus

Finançament

Emissió de deute públic

Augment dels diners en

circulació

Increment dels impostos Cíclic Estructural

Pressupostos Generals de l’Estat

Despeses Ingressos

Corrents

Inversió (infraestructures)



Tributs

Altres ingressos

Saldo

Equilibri I = G

Segons la seva naturalesa...

Segons els seus efectes sobre l’economia...

Tipus de política fiscal

Obres públiques

Ocupació i formació

Transferències

Discrecionals

Modificació de tipus

impositius

Impostos

Cotitzacions

Estabilitzadors automàtics

Expansiva Contractora

Creixement econòmic sostenible

Estabilitat dels preus

Plena ocupació RendesExterior Monetària

Objectius Tipus de política econòmica

Fiscal

230 LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL11 Tribuna d’economia

1> Quin tipus de despesa són les pensions? Quin és l’objectiu d’assignar aquestes despeses entre jubilats o viudes, per exemple?

2> Quina relació hi ha entre la productivitat i les despeses en R+D?

3> Com pot el sector públic reactivar una economia des del punt de vista dels economistes keynesians i quina relació té amb la demanda agregada? Per què alguns països recorren al dèficit pressupostari fins i tot sa-bent que pot ocasionar inflació?

ACTIVITATS

Més educació i competitivitat

L’any vinent les polítiques educati-ves comptaran amb un pressupost de milions d’euros, fet que suposa un increment del 16,6 % si es com-para amb els fons del 2006. Aquests comptes preveuen una sèrie de do-tacions per a atendre les despeses derivades d’aprovar el projecte de Llei orgànica d’educació (LOE), que actualment es troba al Parlament.

A la conferència de premsa en què es van presentar els PGE per al proper any, el ministre d’Hisenda no va poder dissimular la seva satisfacció. Segons el ministre, els PGE d’enguany tenen l’objectiu fonamental d’impulsar la competitivitat empresarial, alhora que atenen les demandes prioritàries dels ciutadans.

La dotació per a investigació i desen-volupament (incloses les noves tec-nologies), entesa com a clau per a millorar la productivitat, augmenta a 4 826 milions, el 30,9 % més. Dins de l’anomenat pla Enginy, el Govern pretén que el percentatge destinat a aquesta partida assoleixi el 1,5 % el 2007 i el 2 %, el 2010.

Destaca l’augment en el capítol d’infraestructures. El pressupost con-sidera per a aquesta partida una do-tació de 16 118 milions, un 42,4 % més que l’any anterior.

Les infraestructures de transport comptaran amb la major part de la inversió (12 317 milions, un 12 % més) i el ferrocarril absorbirà 5 704 milions, un 7,9 % més que l’any pas-sat. D’una banda, es destinaran 3 451 milions (+15,7 %) en carreteres; en-tre aquestes inversions cal destacar els projectes relatius al tancament de l’A-8 a Astúries i l’A-7 de Granada, la connexió Màlaga-Còrdova, la Ruta de la Plata i l’autovia Mudéjar.

Quan es va preguntar per la despesa social, el ministre va posar èmfasis en l’augment del 6,9 % que experi-mentarà respecte a l’any anterior la partida destinada a pensions, fins a situar-se en 84 641 milions. Les pensions augmentaran entre un 5 % i un 6,5 %. Els funcionaris cobraran un 3,1 % més i no hi haurà pla de prejubilacions.

La política exterior comptarà el 2007 amb un increment en l’assignació del 23,2 % fins als 1 423,95 milions. L’àrea més beneficiada serà la de Co-operació per al Desenvolupament, que comptarà amb una dotació de 681,46 milions (+57,1 %). L’objectiu del Govern és que, al final de la legis-latura, l’ajuda oficial al desenvolupa-ment se situï al 0,5 % del PIB per a complir els compromisos adquirits amb la Unió Europea.

Si més no, el ministre va defensar amb èmfasis el superàvit dels comptes pú-blics malgrat que se li va assenyalar que el país semblava sumit en una fase de recessió econòmica. «És cert que en èpoques passades, el dèficit va ser una eina molt emprada per a estimular la demanda agregada, i per tant l’activitat econòmica, però en aquests moments és fonamental controlar la inflació; al-tres països europeus ja fa diversos anys que tenen dèficit i no per això han reactivat les seves economies.»

230

Diari independent d’informació econòmica 1,00 €Núm. 11

50,2 %

31 %

12,5 %

6,4 %

Despesa social (pensions, habitatge, desocupació...)

Actuacions de caràcter general (transferències a altres adm. púb., deute públic)

Actuacions de caràcter econòmic (infraestructures, R+D+i, agricultura...)

Serveis públics bàsics (justícia, defensa, seguretat ciutadana...)

Distribució per polítiques de despesa Pressupost consolidat

Les inversions en R+D, infraestructures i educació són les apostes dels Pressupostos Generals de l’Estat per al 2007. D’altra banda, el sanejament dels comptes públics

segueix el seu curs: es redueix el deute públic en relació amb el PIB i s’aporten 1 677 milions per a pal·liar el dèficit sanitari de les autonomies.

231LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11Tribuna de economíaDiario independiente de información económica

Els riscos del dèficit zeroBrussel·les. La línia política que assenyala la Unió Europea marca l’evolució del dèficit públic als paï-sos de la zona euro fins als nivells pròxims al «dèficit zero». La con-tenció de la despesa pública per a buscar l’estabilitat de preus és un punt essencial de la nova Europa, especialment en un moment en què s’intenta homogeneïtzar les econo-mies.

Quan s’evita el dèficit públic, l’Estat eludeix gastar més del que ingres-sa, però no sempre convé actuar

d’aquesta manera. Efectivament, una economia en fase d’expansió no ne-cessita la despesa pública, perquè la iniciativa privada ja s’encarrega de promoure la demanda. Malgrat això, una economia en recessió sí que pot necessitar l’impuls de la despesa pú-blica per a reactivar-se.

És cert que si l’Estat no gasta, no s’endeuta, però també és cert que si porta massa lluny aquesta polí-tica és probable que privi el país d’infraestructures o inversions afavo-ridores del creixement econòmic.

Contenir la despesa és una mesura de sentit comú; però és difícil fer-ho bé. Si es gasta molt, el país s’endeuta; si es gasta poc, es pot privar el país de les inversions necessàries per al futur.

AnàlisiS’actualitzen les pensions segons l’IPCSevilla. Una inflació moderada no és cap problema. L’aspecte negatiu és la manca de creixement dels salaris al ritme de la inflació. Per exem-ple, la pensió que rep un jubilat és una quantitat fixa tots els mesos. Si l’Estat no l’actualitzés cada any en el mateix percentatge que augmenta el

cost de la vida, cada vegada es po-drien adquirir menys béns amb la ma-teixa quantitat de diners, raó per la qual cal actualitzar les remuneracions esmentades.

Per a fer-ho s’utilitza l’índex de preus de consum (IPC), un indicador que expressa l’augment dels preus d’un cistell d’anar a comprar estàndard respecte al període de temps imme-diatament anterior.

BreusAugmenta la despesa en R+D

Els països tenen dues opcions per a créixer econòmicament: augmentar la dotació de factors de producció disponibles o millorar la productivi-tat. Tenint en compte que modificar la quantitat de factors de producció és relativament difícil a curt ter-mini, la variable sobre la qual es tracta d’actuar és la productivitat, i aquest és el moment en què entra l’R+D.

Els avenços tecnològics que perme-ten una combinació de factors més eficient solen ser fruit d’anys de re-cerca i desenvolupament.

El pressupost de Sanitat creix un 3 %

Els béns i serveis, encara que els proporcioni l’Administració, tenen un cost d’oportunitat. Quan l’Estat decideix incrementar la despesa en educació, per exemple, renuncia a altres alternatives, com ara elevar el pressupost en Sanitat o millorar les carreteres.

Les queixes sobre el funcionament dels serveis públics solen ser fre-qüents i hi ha persones que se sen-ten ofeses quan es comparen amb els dels nostres veïns europeus. Tanmateix, no cal oblidar que, per exemple, per a abaratir el transport públic a jubilats i estudiants, o aug-mentar el nombre de prestacions per desocupació o posar un llit en un hospital públic, és necessari recap-tar impostos.

I encara que es percep que paguem massa impostos, comparativament parlant, es paguen més a Europa.

231

Tribuna d’economiaDiari independent d’informació econòmica


1> Per què és important el suport de certs col·lectius a l’hora de planificar la política econòmica?

2> Digues a quin tipus de política econòmica corres-ponen les mesures següents adoptades pel Govern:

a) Concessió d’ajudes a les empreses exportadores.

b) Actualització del salari mínim interprofessional.

c) Supressió de l’impost d’activitats econòmiques.

d) Reducció de la quantitat de diners en circulació.

e) Creació d’un nou impost sobre la gasolina.

3> Posa’t al lloc del ministre d’Economia i, després de descobrir a Internet quines són les principals parti-des de despeses dels PGE d’enguany, comenta amb els teus companys les raons que han impulsat el Govern a determinar les despeses en qüestió així com qui-nes han estat les principals variacions respecte l’any anterior.

4> Què succeiria si l’Estat no intentés millorar la distri-bució de la renda? Creus que la política fiscal acon-segueix sempre millorar la distribució de la renda? Raona la resposta.

5> Quan el Govern decideix disminuir la despesa pública o apujar els impostos:

a) Quins efectes en cadena es produeixen en una economia?

b) Quin és el possible efecte indesitjat d’aquesta actuació?

c) Com s’anomena aquest tipus de política fiscal?

6> A quin instrument de política fiscal discrecional per-tanyen les mesures següents adoptades per l’Estat?

a) Construcció d’un hospital.

b) Increment del tipus impositiu de l’IRPF.

c) Cursos de formació per a treballadors en actiu.

d) Pagament del subsidi d’atur.

7> Explica en què es diferencien les polítiques fiscals discrecionals i els estabilitzadors automàtics.

8> Utilitza un exemple per a descriure com actuen els estabilitzadors automàtics sobre l’economia.

9> En què consisteix un procés de privatització d’em-preses? Esmenta algun exemple que coneguis.

10> Quina diferència hi ha entre les despeses reals i les de transferència? Posa un exemple de cadascun.

11> Digues a quin grup de despesa (corrent, inversió,

transferència/subvenció) pertanyen les mesures se-

güents adoptades per l’Estat:

a) Pagament de les pensions de viduïtat.

b) Construcció d’obres públiques.

c) Despesa en material sanitari.

d) Beques d’estudi.

e) Subvenció per a crear llocs de treball.

f) Contractació de funcionaris.

g) Subsidi de desocupació.

h) Gestió de subvencions procedents de la Unió

Europea.

i) Ajudes per a la recerca i el desenvolupament de

productes o processos nous.

12> Per què el saldo pressupostari pot esdevenir un pro-

blema?

13> Per què l’entrada en vigor de la moneda europea ha

suposat un inconvenient per als països de la zona

euro a l’hora de finançar el dèficit públic?

14> Quina controvèrsia mantenen keynesians i neolibe-

rals pel que fa al dèficit pressupostari?

15> En què consisteix el Pacte d’estabilitat de la UE, del

qual forma part Espanya?

16> Raona la veracitat o falsedat de les afirmacions

següents:

a) El dèficit pressupostari no és necessàriament

negatiu per a l’economia.

b) La política fiscal expansiva pot generar inflació.

c) La principal diferència entre els impostos i les

taxes és que en els primers el contribuent rep

alguna cosa a canvi i en els segons no.

d) La despesa pública que figura en els PGE és un

dels components de la demanda agregada.

e) Una reducció de la despesa pública pot motivar

que perdis el lloc de treball.

f) El dèficit zero, en la mesura que no es gasta més

del que s’ingressa, sempre és beneficiós.

Exercicis


Exercicis

17> Relaciona els titulars següents extrets de la premsa econòmica amb conceptes econòmics estudiats al llarg d’aquesta unitat.

a) «El govern demana moderació salarial.»

b) «La supressió de l’IAE és imminent.»

c) «Augmenta la pressió fiscal.»

18> Llegeix el text següent i contesta les preguntes que hi ha a continuació:

Els països de la Unió Europea han formalitzat un acord polític per a liberalitzar completament els serveis pos-tals a Europa a partir del 2011, amb un període excep-cional d’adaptació de dos anys per a alguns estats. L’obertura del mercat acabarà amb els darrers monopo-lis en aquest sector. La situació dels serveis postals a Europa és molt diversa. Entre els països que gaudeixen

d’una liberalització completa figuren Suècia i el Regne Unit. A Espanya, Correos encara controla els envia-ments interprovincials i transnacionals de menys de 50 grams, encara que altres serveis, com el correu local, un dels més interessants a nivell econòmic, estan totalment liberalitzats.

Font: El Mundo, 1 d’octubre del 2007.

a) Des que Espanya va ingressar a la UE el 1986, l’Estat espanyol s’ha anat desprenent dels mono-polis. Què penses que ha motivat aquesta ten-dència?

b) Quines creus que seran les conseqüències de la liberalització anunciada pel 2011 en el sector postal?

a) Dèficit públic.

b) Discrecional.

c) Impostos directes.

d) Impostos indirectes.

e) Indicador econòmic.

f) Taxa.

g) Política econòmica.

h) Superàvit públic.

i) Transferència.

19> Aparella els conceptes del primer bloc amb les definicions del segon:

1. Situació de desequilibri pressupostari, en què les despeses públiques són inferiors als ingressos obtinguts.

2. És una part del pressupost que s’utilitza per a redistribuir la renda i que no genera contraprestació, per exemple, un subsidi o una prestació.

3. Són aquells impostos que graven la renda de les famílies o de les empreses.

4. Potestat governativa en les funcions de la competència que no estan reglades.

5. Són els mitjans i instruments que l’Estat empra per a intervenir en l’activitat econòmica i intentar assolir els objectius perseguits.

6. Magnitud que mesura les variables econòmiques d’un país.

7. Tribut lligat a l’ús o gaudi de determinats béns i serveis públics.

8. Són aquells impostos que graven el consum que els individus efectuen.

9. Situació pressupostària en què els ingressos públics són inferiors a les despeses públiques.


Conceptes bàsics

La política econòmica són els mitjans i instruments que l’Estat utilitza per a aconseguir uns objectius determinats intervenint en l’activitat econòmica. Els objectius més habituals són assolir el creixement econòmic, la plena ocupació i l’estabilitat dels preus. Per això, els estats in-flueixen sobre les variables econòmiques (producció, ocu-pació i preus) mitjançant la política econòmica, la qual es divideix en quatre àrees: la política fiscal, la política monetària, la política exterior i la política de rendes.

Avui dia, amb la política monetària i l’exterior en mans de la Unió Europea, la política econòmica més important en un país és la fiscal, que es defineix com l’actuació inten-cionada de l’Estat per a augmentar o disminuir l’activitat econòmica del país principalment a través de la recap-tació d’impostos i l’aplicació de la despesa pública. Els instruments fiscals es poden dividir en dos grans grups: discrecionals i estabilitzadors automàtics, que es di-ferencien perquè els primers s’utilitzen a voluntat i els segons, no. En funció dels seus efectes sobre l’economia, la política fiscal pot ser expansiva o contractora, segons si pretén augmentar o disminuir els nivells de producció i ocupació del país.

El pressupost és l’instrument del qual se serveix la políti-ca fiscal per a expressar els plans de despeses i ingressos. En el cas d’Espanya els instruments de la política fiscal es plasmen en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), una relació detallada del sostre de despeses i les previ-sions d’ingressos que la Hisenda Pública efectuarà durant l’any següent, d’acord amb el pla econòmic que elabora l’Estat.

Per tal de dur a terme les diferents funcions del sector públic calen uns recursos que s’anomenen ingressos pú-blics. Concretament, l’Estat disposa de les vies següents per a obtenir recursos: els tributs (principalment impos-tos) i altres ingressos. Pel que fa a la destinació de les despeses podem parlar de despeses corrents (paga-ments als funcionaris i compres de béns i serveis a em-preses privades), despeses d’inversió (infraestructures) i transferències i subvencions.

A part de la quantia dels PGE, que indica una política fis-cal expansiva o contractora, és especialment rellevant el saldo pressupostari, ja que els efectes sobre l’economia són totalment diferents en funció que el pressupost esti-gui equilibrat (ingressos = despeses), en dèficit (ingres-sos < despeses) o en superàvit (ingressos > despeses).

Darrerament, la major intervenció de l’Estat en l’economia i la pròpia funció de consumidor fan que els pressupos-

tos de la majoria dels governs siguin deficitaris. Sense entrar en el debat entre keynesians i neoliberals sobre la idoneïtat d’aquesta pràctica, cal destacar dos tipus de dèficit: el cíclic, que es produeix quan l’economia entra en una fase de recessió (de caràcter temporal i d’aparició natural en qualsevol economia) i l’estructural, un dèficit permanent que es manté fins i tot en situacions pròximes a la plena ocupació i que esdevé un llast per al desenvo-lupament econòmic.

En aquestes situacions de dèficit, els estats poden adop-tar diverses mesures per a obtenir recursos: emetre deute públic, apujar els impostos o augmentar la quantitat de diners en circulació.

Les polítiques econòmiques són les formes en què l’Estat pot intervenir en l’economia per a assolir uns objectius econòmics relacionats amb la producció, l’ocupació i els preus, mitjançant variables com els impostos, la despesa pública i el preu del diner.

Dins de les polítiques fiscals discrecionals s’inclouen els programes d’obres públiques, els plans d’ocupació i formació, els programes de transferències i la modificació dels tipus impositius.

ECONOMIÌ•A Unidad 11 okLES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11 219 B. Mitjans Per a...

Documents

Transcript of ECONOMIÌ•A Unidad 11 okLES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA FISCAL 11 219 B. Mitjans Per a...