FESTA DELS ESCACS 2010 11 DE JUNY

SELECCIÓ DE CONTES I DIBUIXOS

Els contes han estat escrits per alumnes dels següents centres educatius: CEIP Lavinia, CEIPM Ignasi Iglesias, CEIPM Escola del Mar, Escola Lloret i CEIPM Reina Violant

Els dibuixos han estat fets per alumnes dels següents centres educatius: CEIP Gravi, CEIPM Ignasi Iglesias, CEIPM Bàrkeno, CEIPM Escola del Mar, Escola Lloret, CEIPM Reina Violant, CEIP Victor Català, CEIPM Casas i CEIPM Els Pins

Tots els contes han estat revisats, adaptats i corregits per Enric Oliver

LA NENA QUE VA VIURE A DOS MONS

Una vegada, en un poble molt bonic i molt petit, hi havia una nena, de nom Marta, que estava enamorada del joc dels escacs. El problema era que la Marta a casa no tenia ni tauler ni fitxes. Els seus pares li havien comprat moltes coses però mai un joc d’escacs. Per això la Marta només jugava alguna partida a l’escola o al parc amb els seus amics. El dia del seu aniversari els seus companys d’escola li van regalar un joc d’escacs. La Marta emocionada no sabia ni què fer ni què dir: durant una estona semblava talment una estàtua! Un cop a casa va plantar el joc i se’l va començar a mirar fixament. No sabia si era una al·lucinació però de cop li va semblar que les fitxes eren com persones. I la seva imaginació va començar a córrer: es va començar a veure caminant per tot el tauler, amunt i avall. Aleshores va succeir quelcom extraordinari: el tauler la va xuclar! De cop, allò que ella havia imaginat feia tant sols uns segons ara era realitat. Es trobava a sobre el tauler, enmig de les fitxes. I ella era una d’aquestes fitxes!

- T’estàvem esperant, li van dir les fitxes. Sabíem que vindries. - I ara que faré? va preguntar la Marta. - Doncs el que vulguis, li van respondre les fitxes. Ara ets una fitxa com nosaltres i podràs jugar sempre que et vingui de gust. I quan ho

facis podràs triar i ser la fitxa que més t’agradi. - I ho podré fer moltes vegades això? va tornar a preguntar la Marta. - Sí, moltes vegades. De fet ho podràs fer sempre, li van respondre les fitxes.

Al cap d’unes hores la Marta va tornar a casa. Diuen que des d’aquell dia la Marta va viure sempre a dos mons alhora: el món de les persones i el món dels escacs. Berta Janué CEIP Lavínia

EL PEÓ QUE MAI SORTIA A JUGAR

Hi havia una vegada unes fitxes d’escacs de color negre que sempre guanyaven totes les partides. Totes estaven contentes. Bé, totes no. I havia un peó que no estava content perquè sempre el posaven a la punta i mai el treien a jugar. I a més estava enrabiat perquè les altres fitxes sempre se'n reien. Quan aquell peó volia canviar de lloc els altres peons li deien que no, perquè sabien que si ho feien aleshores serien ells els que no sortirien mai a jugar. Així doncs, passaven els dies i aquell peó res de res, seguia sense sortir a jugar. Va ser aleshores que un dia, de cop, el peó va dir: com que mai em treuen a jugar i vosaltres no em necessiteu me’n vaig. I dit i fet, se’n va anar corrent. Les altres fitxes no van fer cas i van seguir jugant les seves partides. Al cap d’un mes va arribar el gran dia: s’havia organitzat un campionat i aquell dia s’havia de jugar la partida final. La partida va començar. Al principi les negres guanyaven i semblava que tot anava bé. Aviat, però, tot va canviar: les blanques es van refer i van començar a remuntar. Va ser aleshores que totes les fitxes negres, molt nervioses, van començar a pensar en aquell peó que mai sortia a jugar. Totes tenien clar que si en aquell moment delicat algú podia salvar aquella partida perduda aquest algú era ell. És per això que de seguida la reina el va trucar. I el peó volant es va presentar i, sense que ningú se n’adonés, es va posar a jugar. I en poques jugades va deixar al rei blanc completament mort. I a sobre ho va fer tot gairebé solet. Només acabar la partida totes les fitxes negres van començar a abraçar al peó i a saltar d’alegria. I se sap que des d’aquell dia ja tot és diferent: a totes les partides aquell peó surt a jugar i ajuda a matar reis. Ariadna Garrote CEIPM Ignasi Iglesias

L’APRENENT DE TORRE

Després de nou mesos llargs per fi va néixer el bebè torre que els dos pares impacients esperaven. Al bebè li van posar per nom Torret i, encara que no ho sembli, si volia jugar partides d’escacs no sabia fer de torre. Un dia en una partida d’escacs van matar a en Torrot, el seu pare. La Torreta, que com us podeu imaginar era la dona d’en Torrot, es va posar molt trista. I encara més en Torret, que amb els seus plors quasi inunda la casa. Passat un temps, la Torreta va apuntar al seu fill a una escola d’escacs. L’escola estava plena d’aprenents de cavall, d’alfil, de dama, de rei, de peó i també de torre. En Torret va estudiar molt i en poc temps va aconseguir treure’s el títol de torre d’escacs. A treure aquest títol el va ajudar molt en Cavallaret, que era un aprenent que en Torret tenia sempre al seu costat dret. Per a ell en Cavallaret va ser com un mestre. En Torret i en Cavallaret van arribar a campions mundials. A la darrera partida van unir forces i van anar junts tota l’estona fins aconseguir derrotar al rei de l’equip contrari. En Torret i en Cavallaret no han deixat mai de ser amics i sempre s’ajuden l’un a l’altre. Oriol Zardoya CEIPM Escola del Mar

EL PAGÈS I EL PEÓ

Hi havia una vegada, no fa gaire temps, que en el poble de Polaina, en una caseta de color vermell al mig d’una vall molt frondosa, hi vivia un pagès. A aquest pagès li agradava molt jugar a escacs i per això cada dia feia una partideta amb el seu amic. Un dia, de bon matí, el pagès va sortir al camp, amb totes les peces a la butxaca per si de cas volia jugar. Caminava molt a poc a poc, pensant en l’enroc, en jugades d’escac i mat... Cada cop, però, anava més ràpid perquè volia arribar ben aviat a llaurar la terra i poder després tenir una mica de temps per jugar. Però vet aquí que mentre llaurava, al pagès li va caure un peó que va quedar colgat dins la terra. El pagès no se’n va adonar i va seguir tranquil, treballant i plantant llavors i més llavors. És evident que ell no sabia que el seu peó s’havia quedat dins la terra, com una llavor més. Ja era l’hora de dinar i el pagès es va atipar molt amb enciams i verdures del seu hort. Després de dinar va treure les peces de la butxaca, decidit a assajar unes quantes jugades. Va posar les peces al tauler i... quina mala sort, li faltava un peó! El va buscar i rebuscar però no el va trobar. I va tornar a casa una mica trist. Ja feia cinc dies que el peó s’havia perdut i encara no l’havia trobat per enlloc. Va decidir tornar a l’hort, a regar els seus enciams i a buscar altre cop el peó. Quan va arribar a l’hort va veure una gran planta molt estranya: les fulles eren negres i de cada fulla hi penjava un peó blanc. Ostres, si són peons com el meu, va dir! Aquesta planta fa escacs! I va decidir plantar al seu hort totes les peces, blanques i negres. Al cap d’un temps aquell hort es va convertir amb “l’hort dels escacs”, amb la planta dels peons, la planta dels cavalls, la planta dels alfils... I ara el poble de Polaina s’ha fet famós perquè molta gent si acosta per veure “l’hort dels escacs”. I els pagesos fan el gran negoci, venent peons, torres, cavalls... de les plantes d’escacs dels seus horts. Nausica Altarriba CEIPM Reina Violant

SOMNI I REALITAT

Un matí, quan la Muntsa es va despertar, va veure que una reina dormia al seu costat. Primer es va espantar una mica. Després, però, se la va mirar bé i va veure que aquella reina s’assemblava a la seva mare!

- Hola, li va dir la reina - Ui, veig que parles, que estrany? Saps parlar el meu idioma?, va dir la Muntsa - Com t’atreveixes? Jo sé parlar tots els idiomes del món, va contestar la reina. A més jugo amb tothom! - Jugues? I a què jugues? - A escacs, no veus que sóc la reina? Per cert, els meus acompanyants, el cavall i l’alfil, que sempre em protegeixen molt, ara són a casa

del teu veí. - Doncs convida’ls. Digue'ls que vinguin a casa meva que jugarem una partideta. - No, que ens renyaran - Què dius! Si estic sola. Els meus pares són a la feina i l’Oriol, el meu germà, és a l’Institut. Tots tres tornaran tard a casa. - Saps que et dic Muntsa, que el que ara jo vull és dormir. No vull fer res més. Ahir ja vaig estar molta estona al tauler, amunt i avall.

Deixa’m dormir tranqui-la. - Està bé. Ja jugarem a la tarda, quan torni de l’escola. Aleshores ja no tindràs son.

La Muntsa es va llevar, va esmorzar una mica, un parell de torrades i un got de llet, i va marxar cap al “cole”. Quan hi va arribar va explicar a tots els seus amics i amigues tot el que li havia passat. A dos quarts de cinc va tornar a casa. Va obrir la porta i no va sentir cap soroll. Tampoc va veure a ningú. Va pensar que la reina potser encara estaria dormint. Però no, al llit la reina no hi era. La Muntsa es va despertar. Al seu costat, fent-li companyia, hi havia la seva mare. Júlia Albacar CEIP Lavinia

L’ESCAQUER PLE D’AIGUA

Una vegada en un escaquer hi va haver un problema: a mitja partida una mare torre havia de marxar: havia d’anar de convenció de treball a un altre escaquer del veïnat. La seva filla, però, una petita peona negra, no volia que marxés: tenia por d’estar sola. Malgrat tot la partida va continuar. De cop, però, la peona negra va començar a plorar i plorar. I no va parar de plorar fins que l’escaquer es va omplir d’aigua i les peces blanques van començar a relliscar. Minuts després ja estaven totes per terra, mig ofegades. I el rei, encara que mig dret, moralment ja abatut. Ara la peona negra, veient el que havia passat, ja no plorava sinó que reia com una boja! I tant reia que de fet semblava que seguis plorant. Gràcies als plors de la peona les negres havien aconseguit guanyar la partida amb facilitat. I per tant ara havia arribat l’hora de les felicitacions. Poca estona després la mare torre va tornar. I el cas és que ho va fer molt empipada, perquè resulta que finalment la inoportuna convenció s’havia cancel·lat. La mare torre de seguida va preguntar per la partida i la seva filla, també de seguida, li va explicar tot el que havia passat. Diuen que la mare torre a la següent convenció a la que va assistir només es va dedicar a parlar d’aquella partida i de l’escaquer ple d’aigua. Oihane Bermejo Escola Lloret

BLANQUES I NEGRES MAI S’ENFADAVEN: NOMÉS JUGAVEN PER DIVERSIÓ

Hi havia una vegada unes fitxes d’escacs, blanques i negres, que feien només partides per diversió. Blanques i negres eren amigues i, guanyés qui guanyés, mai s’enfadaven. Un dia per televisió van anunciar una concurs d’escacs. Les fitxes blanques van veure l’anunci i es van apuntar al concurs. Les negres també el van veure i van fer el mateix. El concurs es celebrava aquell mateix dissabte, a les deu del matí, a un pavelló proper. Blanques i negres es van inscriure al concurs amb el nom de Lluna i Estels. Quan van arribar al lloc van comprovar que al concurs si havien apuntat equips molt bons i que per tant aconseguir guanyar-lo seria molt difícil. S’havien de jugar nou fases. Si perdies quedaves eliminat. Lluna i Estels van anar jugant bé i passant fases tot i que algun cop van guanyar alguna partida amb una mica de sort. A l’ultima fase les amigues blanques i negres es van haver d’enfrontar. Aquell dia tocava esforçar-se al màxim perquè el premi era de mil euros! Al pavelló hi havia una mica de tensió. Estaven jugant quan, de sobte, va sonar l’alarma d’incendis: la cortina de l’entrada s’estava cremant! La partida es va haver de suspendre i blanques i negres van haver de tornar a casa. Va passar un mes i la organització va avisar a Lluna i Estels que el concurs ja es podia acabar però que la partida que feia un mes estaven jugant quedava anul·lada. Ara calia començar-ne una de nova. I van tornar al concurs, però les negres amb un peó menys perquè s’havia posat malalt. Les blanques van dir que cap problema: elles n’eliminaven un dels seus i tothom content. Abans de començar la partida blanques i negres – Lluna i Estels per a l’organització – van prometre que guanyés qui guanyés no s’enfadarien perquè com de costum jugarien per diversió. Feia estona que jugaven i la veritat és que la cosa estava molt interessant i molt difícil. Uns minuts més i llavors... final de la partida i... taules! Caram, tant d’esforç i després resulta que no guanya ningú! El premi se’l van haver de repartir: cinc-cents euros per blanques i cinc-cents per negres. Blanques i negres no es van enfadar i van continuar jugant anys i anys només per diversió. Ianae Bartolomé CEIPM Ignasi Iglesias

LA FESTA DE LES DISFRESSES

En el país dels escacs una vegada les fitxes blanques volien fer una festa de disfresses però el rei estava malalt. Aleshores la reina, molt preocupada, li va dir a un alfil: digue-li al teu amic peó que agafi un cavall i ràpid vagi cap a una de les dues torres on hi ha els medicaments. El peó així ho va fer. Però quina va ser la seva sorpresa quan dos quadrats abans d’arribar a la torre es va trobar amb la reina negra, que li va barrar el pas. La reina li va preguntar: on vas amb tanta pressa? Mireu majestat, va dir el peó, resulta que nosaltres, les fitxes blanques, volem fer una festa de disfresses però el nostre rei s’ha posat malalt i la reina m’ha dit que vagi ràpid a buscar els medicaments que el poden curar. Uns medicaments que tenim guardats dins la nostra torre. Si el nostre rei no es cura no podrem fer la festa! La reina negra se’l va mirar i li va dir: farem una cosa. Jo et deixaré passar però amb una condició: que ens convideu a les fitxes negres a la festa. D’acord, va dir el peó blanc. Per a la nostra reina el més important és que el rei es curi. I la reina negra no només va deixar passar al peó sinó que després també, amb els seus cavalls i peons, el va acompanyar fins el seu regne. Després, un cop curat el rei blanc, totes les fitxes juntes van participar a la festa. I conte contat ja s’ha acabat i espero que us hagi agradat! Mar Galve CEIPM Reina Violant

ELS ESCACS MÀGICS

Fa uns deu anys, una nena, de nom Airis, va entrar a un antiquari, a donar una ullada. De seguida el que més li va cridar l’atenció de la botiga va ser un joc d’escacs molt bonic que, tot sigui dit, no es veia gaire perquè el tenien mig amagat. La Airis va comprar el joc i se’l va endur ben embolicat. Només arribar a casa va desfer el paquet i de seguida va posar el tauler i les fitxes sobre la tauleta de la seva habitació. Després, amb més calma, va anar col·locant cada fitxa al seu lloc. I finalment es va preparar una mica de berenar i va asseure’s a descansar. Mitja hora després es va aixecar i es va acostar a la tauleta per tornar a mirar el tauler i les fitxes: eren precioses. De cop, i sense voler, va tocar amb la ma un peó blanc. El que aleshores va passar va ser extraordinari: el peó es va moure sol i després un cavall negre també. I després un alfil blanc i després un peó negre i... Els ulls de la Airis semblaven dues bombetes. Les fitxes anaven jugant soles. I si s’aturaven ella s’hi acostava, se les mirava, pensava quina jugada podia estar bé i les fitxes, llegint el seu pensament, feien la jugada que ella havia pensat. Fabulós: aquells escacs eren màgics! La Airis va començar a pensar que si explicava a algú aquest fet tant fantàstic aquells escacs màgics probablement s’haurien acabat. I va decidir no dir res a ningú. Ara nosaltres no sabem pas quantes partides durant aquests deu anys han jugat els escacs màgics. L’única persona que ens ho podria dir és l’Airis. Júlia Hernández CEIPM Escola del Mar

L’ENCANTERI

Quan jo era petita m’agradava molt jugar a escacs. Un dia, amb una amiga, passejava per una plaça que em va cridar l’atenció perquè estava preparada per jugar partides d’escacs vivents o gegants. Els seixanta-quatre quadres que hi havia, pintats a terra, eren molt grans i persones o peces grosses i cabien. De sobte a la plaça van aparèixer unes persones que duien unes peces gegants. Aquestes persones de seguida van col·locar totes les peces gegants a sobre els quadres del tauler, a punt per jugar una partida. Un cop fet això se’n van anar. He de dir que a mi també m’agradava molt la màgia. Per això sempre portava a sobre un llibre de trucs i paraules màgiques. Així que, quan tenia necessitat de fer alguna consulta obria el llibre i... problema resolt. De cop em va venir al cap una d’aquelles paraules màgiques del llibre: “revitus continus”. Sempre quan pronunciava aquella paraula allò que mirava es movia. I aleshores vaig pensar: si aquesta paraula la dic ara i ho faig mirant a les peces gegants segur que aquestes peces es comencen a moure. I ho vaig fer. I amb èxit. I tota la gent que hi havia a la plaça, en veure que les peces jugaven soles van obrir la boca. En canvi jo em vaig quedar amb la boca tancada i tant tranqui-la com abans. Tranqui-la, però, només fins que vaig sentir una veu que deia: hem de marxar! Era la veu del meu pare que m’havia vingut a buscar. Jo, però, no podia marxar amb aquell encanteri encara en dansa. Aquella partida a la plaça jo l’havia d’aturar de seguida. I ho havia de fer pronunciant altra cop una paraula màgica. Però quina paraula? Ara estava totalment en blanc i no recordava el que havia de dir. Era un autèntic sac de nervis. La meva amiga que va veure com patia se’m va acostar i em va dir: has de pronunciar la mateixa paraula que havies dit abans però al revés. Si fas això tot s’arreglarà. I vaig fer el que la meva amiga m’havia dit. I va funcionar: al moment les peces gegants van parar de moure’s. Tornant a casa amb el meu pare vaig pensar: he après la lliçó. Un altre dia hauré d’anar més en compte amb les paraules màgiques que faig servir. I alhora també hauré de fer memòria del que he de dir primer, quan faig l’encanteri, i del que he de dir després, quan el vull desfer. Marina Pérez CEIP Lavínia

LES PECES D’ESCACS VIATGERES

Hi havia una vegada unes peces d’escacs que estaven guardades en una capsa a dins d’un armari ple de pols. Un dia, una ma va obrir aquell armari i va agafar la capsa. La ma, però, no es va endur la capsa gaire lluny. De fet de seguida la va deixar a sobre una petita tauleta del quartet del costat. Però sabeu què? Doncs que la va deixar oberta! Immediatament una torre va dir: ui! quina claror! Sí, quan de temps sense llum, va afegir un cavall. I totes les peces van començar a esvalotar-se i a dir la seva. I es va muntar un guirigall força considerable. Finalment, però, les peces es van tranquil·litzar i van arribar a una conclusió: aprofitar aquella ocasió i sortir a fora de la capsa. I un cop fora viatjar i veure món. A fora estava tot glaçat perquè era hivern. Buf!! quin fred, va dir un peó mig estossegant. La dama blanca, que era molt presumida i una mica bruixa va dir: vull bufandes i jaquetes per a tots! I les vull de molts colors! I...zuuuuuuum pim pam pum, de cop van aparèixer bufandes i jaquetes per a tots. Totes les fitxes van dir: com t’ho has fet? Màgia, màgia, va contestar la dama blanca. Al cap d’una estona van arribar a l’aeroport. Van aprofitar que la hostessa no mirava per pujar dalt d’un avió i amagar-se a la bodega de l’equipatge. En poc temps van recórrer mig món. Al cap d’uns dies van tornar a casa molt cansades. La capsa encara estava oberta a sobre la tauleta. I totes, sense perdre temps, si van ficar a dins. Al cap de cinc minuts ja dormien. L’endemà la mà va tornar a agafar la capsa i la va guardar altre cop a dins de l’armari polsós. Ara les peces tornen a estar tancades. Podran tornar a viatjar? La resposta la té només una mà. Joan Noguer CEIPM Reina Violant