www.barcelonametropolis.catNúmero 93 – 6 €

Setembre – September – Septiembre 2014

www.bcn.cat/bcnmetropolis http://twitter.com/bcnmetropolis

Bar

celo

na M

etrò

polis

93

- S

etem

bre

/ Sep

tem

ber / S

eptie

mbr

e 2014

8400214062238

93

Ciència ciutadanaCitizen science

Ciencia ciudadana

GaudíPoeta de la pedra, eriçó de l’art

Poet of stone, artistic hedgehog

Poeta de la piedra, erizo del arte

Entrevista / Interview

Neil A. Gershenfeld /Vicente Guallart

Editorial

1

Aquest mes de setembre commemorem el tricentenari dela Guerra de Successió. Durant els llargs mesos que va durarel setge sobre la ciutat, Barcelona va donar mostres de granautosuficiència i organització ciutadana per resistir. Tres-cents anys després, aquella Barcelona heroica que, tanma-teix, va tenir prou autoestima per claudicar i salvar-se de ladestrucció, és una ciutat oberta, que ha anat superant totesles muralles físiques i mentals. Una ciutat que al llarg de lahistòria ha anat patint setges i bombardeigs i que no habastit la seva força en la derrota ni en la dependència deforces externes, sinó en la seva capacitat per generar elsseus propis recursos. Ara bé, si cada terra fa sa guerra, cadaciutat fa el seu mercat. I encara avui, tot i la seva condicióde ciutat oberta, Barcelona viu, paradoxalment, sota la pres-sió d’un nou setge.

Ja no es tracta d’un setge militar, sinó econòmic, quesota el signe de la globalització ha comportat el desmante-llament de la indústria i la deslocalització de la productivi-tat cap a països emergents. Tal com declara Neil A.Gershenfeld, professor de l’Institut Tecnològic de Massa-chusetts (MIT), en l’entrevista d’aquest número de Barce-lona Metròpolis, el model productiu fabril dels segles XIX iXX ha donat pas a una economia de serveis, que ha fet queen la mateixa mesura que importem productes se’ns empor-tin llocs de treball. La crisi que vivim és, en bona part, elresultat d’aquest setge econòmic.

La noció del setge econòmic ens retorna al paradigmade la ciutat autosuficient, que tan bé ha descrit VicenteGuallart, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona iimpulsor dels fab labs i dels ateneus de fabricació digital.“El repte de les ciutats del segle XXI és que tornin a serproductives –diu Guallart–. Ara més que mai la nostra auto-suficiència ha de ser connectada, global”. Podeu substituirel terme autosuficiència pel de sobirania i tindreuexpressada en una frase una sortida política viable per a laciutat i el país.

“El repte, doncs, consisteix a passar d’un model deciutat que rep productes i genera escombraries a un altremodel en què entra i surt informació. Una ciutat innovadoraés aquella que permet als seus ciutadans pensar globalmenti produir localment”, afirma Gershenfeld, per la seva banda.

Barcelona no és immune, doncs, als setges globals. Comtotes les grans ciutats del món ha d’estar preparada davantles amenaces del canvi climàtic, que provoca tants desas-tres naturals, o del terrorisme. No n’hi ha prou que unaciutat sigui molt autosuficient si no pertany a una xarxa quepermeti establir uns protocols universals. Al capdavall, l’au-tosuficiència connectada ofereix més resistència al col·lapseglobal. No és casual tampoc que Barcelona s’hagi convertiten la capital mundial de la resiliència urbana, una de lesbases que han de permetre que les smart cities del futurtinguin una autosuficiència energètica més robusta i puguinfer front a apagades accidentals o a sabotatges energètics.

Ara bé, una ciutat intel·ligent no és simplement unaciutat amb censors. La capitalitat del mòbil i els protocolsper convertir Barcelona en una smart city seran inútils si nos’acosta la ciència i la innovació al ciutadà. No n’hi ha proua crear unes aplicacions que integrin les persones a lessmart cities del futur. Cal, també, que aquesta ciutadaniasigui oberta i participativa, i sobretot disposada a compar-tir la innovació.

No hi ha murs que valguin per fer front a totes aquestesamenaces. No es tracta, doncs, d’erigir noves barreres, sinóben al contrari. Només la imaginació i la cooperació ciuta-dana ens permetran superar els setges del futur.

La ciutat autosuficient

A l’interior de la portada,dues imatges de l’Ateneude Fabricació de les Corts,primer centre obert en elmarc del projecte Fab Citybarceloní.En aquesta pàgina,a l’esquerra, el segond’aquests ateneus ques’ha posat en marxa, el deCiutat Meridiana.Les dues imatges de lapàgina 2 corresponen allaboratori de fabricació del’Institut d’ArquitecturaAvançada de Catalunya,i les de la pàgina 3,al Citilab de Cornellà.

Fotos: Albert Armengol

Marc Puig i GuàrdiaDirector deComunicació iAtenció Ciutadana

Editorial

2

The self-sufficient city

On the inside cover, twoimages of the

Manufacturing Athenaeumin Les Corts, the firstcentre opened in the

framework of theBarcelona Fab City project.On page 1, on the left, the

second of these manufacturing

athenaeums in operation,in Ciutat Meridiana.

The two images on thispage are of the

manufacturing laboratoryfor the Institute for

Advanced Architecture ofCatalonia, and on the next

page, the Citilab inCornellà.

Photos: Albert Armengol

This September we commemorate the tercentenary of theend of the War of the Spanish Succession. During the longmonths of the siege of Barcelona, the city displayed remark-able self-sufficiency and civic organisation in its resistance.Three hundred years later, that heroic Barcelona, which hadenough self-confidence to concede and save itself fromdestruction, is an open city that has surpassed all manner ofphysical and psychological barriers. As a city that hassuffered sieges and bombardments throughout history, itdoes not base its strength on trying to defeat external forcesor relying on them, but on its ability to generate its ownresources. Indeed, if, as the saying goes, every countrymakes its own war, then every city makes its own market.Nevertheless, and despite its status as an open city,Barcelona is living, paradoxically, under the pressure of anew siege.

This is not a military siege, but an economic one: underthe banner of globalisation, its industry has been disman-tled and production has shifted to developing countries. AsMIT professor Neil Gershenfeld said in an interview for thisissue of Barcelona Metròpolis, the factory productionmodel of the 19th and 20th centuries has given way to aservice economy and led to a situation where products areimported and jobs exported. Our current crisis is largely aresult of this economic siege.

The notion of an economic siege takes us back to theparadigm of the self-sufficient city, as described so well byVicente Guallart, chief architect at the Barcelona City Coun-cil and promoter of fab labs and digital manufacturing asso-ciations. “The challenge for cities in the 21st century isbecoming productive again,” says Guallart. “Now, more thanever, our self-sufficiency needs to be connected, global.”Replace self-sufficiency with sovereignty, and you get asentence with a viable political solution for the city and thecountry. “The challenge, then, is to move from the model ofa city that receives products and generates waste to a differ-

ent model in which information comes in and goes out. Aninnovative city is one that allows its citizens to think glob-ally and produce locally,” affirms Gershenfeld.

Hence, Barcelona is not immune to global sieges. Like allbig cities in the world, it must be prepared for threats suchas climate change, which may bring a multitude of naturaldisasters, and terrorism. It is not enough for a city to behighly self-sufficient if it doesn’t belong to a network thatenables it to establish universal protocols. After all,connected self-sufficiency offers greater protection againstglobal collapse. Nor is it a coincidence that Barcelona hasbecome the world capital of urban resilience, one of thefoundations that must allow the smart cities of the futureto enjoy greater energy self-sufficiency and be in a positionto cope with energy blackouts caused by accidents or sabo-tage.

However, a smart city is not just a city with sensors.Being a mobile capital and having protocols to make it asmart city will be useless without science and public in nova-tion. It is not enough to create apps that merely integratepeople into the smart cities of the future. We also need apublic that is open and ready to participate, and above allprepared to share in innovation.

No wall will help us deal with these threats. It is not,therefore, a question of building new barriers, but quite theopposite. Only through imagination and public cooperationwill we be capable of overcoming the sieges of the future.

Marc Puig i GuàrdiaDirector of

Communications andCitizen Service

Editorial

3

Este mes de setiembre conmemoramos el tricentenario dela Guerra de Sucesión. Durante los largos meses que duró elasedio a la ciudad, Barcelona dio muestras de gran autosu-ficiencia y organización ciudadana para resistir. Trescientosaños después, aquella Barcelona heroica que, no obstante,tuvo suficiente autoestima para claudicar y salvarse de ladestrucción, es una ciudad abierta, que ha ido superandotodas las murallas físicas y mentales. Una ciudad que a lolargo de la historia ha ido sufriendo asedios y bombardeosy que no ha construido su fuerza en la derrota ni en ladependencia de fuerzas externas, sino en su capacidad paragenerar sus propios recursos. Sin embargo, si cada tierrahace su guerra –como dice el refrán catalán–, también escierto que cada ciudad hace su mercado. Y todavía hoy, apesar de su condición de ciudad abierta, Barcelona vive,paradójicamente, bajo la presión de un nuevo asedio.

Ya no se trata de un asedio militar, sino económico, quebajo el signo de la globalización ha comportado el desman-telamiento de la industria y la deslocalización de la produc-tividad a países emergentes. Como muy bien expone NeilGershenfeld, profesor del Instituto Tecnológico de Massa-chusetts (MIT), en la entrevista de este número de Barce-lona Metròpolis, el modelo productivo fabril de los siglosXIX y XX ha dado paso a una economía de servicios, que haprovocado que en la misma medida que importamosproductos se nos lleven puestos de trabajo. La crisis quevivimos es en buena parte el resultado de este asedio econó-mico.

La noción del asedio económico nos remite al paradigmade la ciudad autosuficiente, que tan bien ha descrito VicenteGuallart, arquitecto jefe del Ayuntamiento de Barcelona eimpulsor de los fab labs y de los ateneos de fabricación digi-tal. “El reto de las ciudades del siglo XXI es que vuelvan aser productivas –dice Guallart–. Ahora más que nunca nues-tra autosuficiencia tiene que ser conectada, global”. Puedensustituir autosuficiencia por soberanía y hallarán perfecta-

mente expresada en una frase una salida política viable parala ciudad y el país.

“El reto, pues, consiste en pasar de un modelo de ciudadque recibe productos y genera basuras a otro modelo en elque entra y sale información. Una ciudad innovadora esaquella que permite a sus ciudadanos pensar globalmente yproducir localmente”, afirma Gershenfeld, por su parte.

Barcelona no es inmune, pues, a los asedios globales.Como todas las grandes ciudades del mundo tiene que estarpreparada ante las amenazas del cambio climático, queprovoca tantos desastres naturales, o del terrorismo. Nobasta con que una ciudad sea muy autosuficiente si nopertenece a una red que permita establecer unos protoco-los universales. Al fin y al cabo, la autosuficiencia conectadaofrece más resistencia al colapso global. No es casual,tampoco, que Barcelona se haya convertido en la capitalmundial de la resiliencia urbana, una de las bases que debenpermitir que las smart cities del futuro tengan una autosu-ficiencia energética más robusta y puedan hacer frente aapagones accidentales o sabotajes energéticos.

Ahora bien, una ciudad inteligente no es simplementeuna ciudad con sensores. La capitalidad del móvil y losprotocolos para convertir Barcelona en una smart city seráninútiles si no se acerca la ciencia y la innovación al ciuda-dano. No basta con crear unas aplicaciones que integren alas personas en las smart cities del futuro. Es necesariotambién que esta ciudadanía sea abierta y participativa, y,sobre todo, que esté dispuesta a compartir la innovación.

No hay muros que valgan para hacer frente a todas estasamenazas. No se trata, pues, de erigir nuevas barreras, sinotodo lo contrario. Solo la imaginación y la cooperaciónciudadana nos permitirán superar los asedios del futuro.

La ciudad autosuficiente

En el interior de laportada, dos imágenesdel Ateneo de Fabricaciónde Les Corts, primercentro abierto en el marcodel proyecto Fab Citybarcelonés.En la página 1,a la izquierda, el segundode estos ateneos que seha puesto en marcha, elde Ciutat Meridiana.Las dos imágenesde la página anteriorcorresponden allaboratorio de fabricacióndel Instituto deArquitectura Avanzadade Cataluña, y las de esta,al Citilab de Cornellà.

Fotos: Albert Armengol

Marc Puig i GuàrdiaDirector deComunicación yAtención Ciudadana

4

ÍNDEX

6 EntrevistaPensament global, fabricació local. Una conversaamb Neil A. Gershenfeld i Vicente GuallartBernat Puigtobella

9 Dossier. Ciència ciutadanaDels ‘fab labs’ a les ‘fab cities’Cap a un segon Renaixement Tomás DíezUna plataforma per connectar innovació i creativitatÀnnia Monreal“I tu què vols fer?” Laia SánchezInnovació compartida a la ciutat obertaMarc Garriga PortolàCiutat i democràcia: intel·ligència i experimentaciócol·lectiva Josep PerellóEines per compartir el coneixement ciutadàDaniel Lombraña GonzálezUna experiència: la lluita contra el mosquit tigreAitana Oltra, John R.B. Palmer i FredericBartumeusÉs possible un sistema universal d’innovació?Artur Serra

26 BiografiaLa mà dreta del doctor Robert Enric Gomà

28 Generació etcèteraImaginant el futur de la ciutat Aída Pallarès

30 Barcelona vista des de Nova YorkArran de mar (evocació novaiorquesa) Melcion Mateu

32 DossierGaudí: poeta de la pedra, eriçó de l’artEl llegat d’un creador, inventor i innovador“El vent les abat i no se’n parla mai més”Les bases d’una nova arquitecturaMarià Marín i Torné

41 LlibresQuan el patriciat va descobrir CollserolaMarc GrèbolLa ciutat orgànica Enric Vila DelclòsUna sorpresa indispensable Albert Mestres

43 El relatMelangia del 39 Joan Carreras

Barcelona MetròpolisNúmero 93. Setembre 2014Editor Ajuntament de BarcelonaConsell d’edicions i publicacions Jaume Ciurana, Jordi Martí iGalbis, Marc Puig, Miquel Guiot, Jordi Joly, Vicente Guallart, ÀngelMiret, Marta Clari, Albert Ortas, Josep Lluís Alay, José PérezFreijo, Pilar RocaEdició i produccióDirecció de Comunicació i Atenció al Ciutadà. Marc Puig, directorDirecció d’Imatge i Serveis Editorials. José Pérez Freijo, directorPasseig de la Zona Franca, 66. 08038 Barcelona. Tel. 93 402 30 99Direcció Bernat PuigtobellaCoordinació editorial Marga Pont Edició de textos Jordi CasanovasCol·laboradors Frederic Bartumeus, Joan Carreras, Tomás Díez,Marc Garriga Portolà, Enric Gomà, Marc Grèbol, Daniel LombrañaGonzález, Marià Marín i Torné, Melcion Mateu, Albert Mestres,Ànnia Monreal, Aitana Oltra, Aída Pallarès, John R.B. Palmer,Josep Perelló, Laia Sánchez, Artur Serra, Enric Vila DelclòsMaquetació Daniel MuñozFotografia Albert Armengol, Ferran Forné, Alberto Gamazo,Antonio Lajusticia, Pere Virgili, Vicente Zambrano. Arxius i agències: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Corbis, Magnum Photos,Rosa Ribas Boixeda, Montserrat Ribas i PieraIl·lustracions Pep Montserrat, Eva VázquezPortada i contraportada Eva VázquezCorrecció i traducció L’Apòstrof SCCL, Linguaserve, NovaLanguage ServicesProducció Maribel BañosAdministració general Ascensión GarcíaDistribució M. Àngels AlonsoDipòsit legal B. 37.375/85 ISSN: 0214-6223Adreces electròniqueswww.bcn.cat/bcnmetropolis – http://twitter.com/bcnmetropolisbcnmetropolis@bcn.cat

Els articles de col·laboració expressen l’opinió dels seus autors,que no ha de ser necessàriament compartida pels responsablesde la revista. Els continguts de Barcelona Metròpolis es trobendisponibles al lloc web de la publicació sota una llicència CreativeCommons de Reconeixement-No Comercial-Compartir Igual 2.5Espanya. Més informació a www.bcn.cat/bcnmetropolis.

5

SUMMARY

44 InterviewThink globally, fabricate locally. A conversation withNeil A. Gershenfeld and Vicente GuallartBernat Puigtobella

47 Dossier. Citizen scienceFrom fab labs to fab citiesTowards a second Renaissance Tomás DíezA platform to connect innovation and creativityÀnnia Monreal“So what do you want to do?” Laia SánchezShared innovation in the open cityMarc Garriga PortolàCity and democracy: collective intelligenceand experimentation Josep PerellóCrowdcrafting: citizen knowledge-sharingDaniel Lombraña GonzálezAn experience: the battle against the tiger mosquitoAitana Oltra, John R.B. Palmer and FredericBartumeusIs a universal innovation system possible? Artur Serra

64 BiographyDr Robert’s right-hand man Enric Gomà

66 Generation etceteraImagining the city’s future Aída Pallarès

68 Barcelona as seen from New YorkBy the sea (an evocation from the Big Apple)Melcion Mateu

70 DossierGaudí: poet of stone, artistic hedgehogThe legacy of an artist, inventor and innovator“The wind destroys them and they are never spokenof again”The foundations of a new architectureMarià Marín i Torné

79 BooksWhen the patricians discovered CollserolaMarc GrèbolThe organic city Enric Vila DelclòsAn indispensable surprise Albert Mestres

81 The storyMelancholy of the 39 Joan Carreras

ÍNDICE

82 EntrevistaPensamiento global, fabricación local. Unaconversación con Neil A. Gershenfeld y VicenteGuallart Bernat Puigtobella

85 Dossier. Ciencia ciudadanaDe los ‘fab labs’ a las ‘fab cities’Hacia un segundo Renacimiento Tomás DíezConectar innovación y creatividad Ànnia Monreal“Y tú, ¿qué quieres hacer?” Laia SánchezInnovación compartida en la ciudad abiertaMarc Garriga PortolàCiudad y democracia: inteligenciay experimentación colectiva Josep PerellóHerramientas para compartir el conocimientociudadano Daniel Lombraña GonzálezUna experiencia: la lucha contra el mosquito tigreAitana Oltra, John R.B. Palmer y FredericBartumeus¿Es posible un sistema universal de innovación?Artur Serra

102 BiografíaLa mano derecha del doctor Robert Enric Gomà

104 Generación etcéteraImaginando el futuro de la ciudad Aída Pallarès

106 Barcelona vista desde Nueva YorkA la orilla del mar (evocación neoyorquina) Melcion Mateu

108 DossierGaudí: poeta de la piedra, erizo del arteEl legado de un creador, inventor e innovador“El viento las abate y nunca más se habla de ellas”Las bases de una nueva arquitecturaMarià Marín i Torné

118 LibrosCuando el patriciado descubrió CollserolaMarc GrèbolLa ciudad orgánica Enric Vila DelclòsUna sorpresa indispensable Albert Mestres

120 El relatoMelancolía del 39 Joan Carreras

6

Bernat Puigtobella

Una conversaamb Neil A. Gershenfeldi Vicente Guallart

Pensament global,fabricació local

Neil A. Gershenfeld és professor de l’Institut de Tecnologiade Massachusetts (MIT) i director del Center for Bits andAtoms (CBA) del mateix institut, un laboratori associat alMIT Media Lab. Els seus treballs de recerca se centren prin-cipalment en estudis interdisciplinaris relacionats amb lafísica i la informàtica, en camps com la computació quàn-tica, la nanotecnologia i la fabricació personal. Gershenfeldés un dels defensors més destacats d’aquesta noció de fabri-cació personal i ha estat font d’inspiració per a molts cien-tífics i enginyers implicats en fab labs (laboratoris defabricació a petita escala) d’arreu del món.

Pel que fa a Vicente Guallart, és l’arquitecte en cap del’Ajuntament barceloní i i fundador de la xarxa local de fablabs, a més d’autor de La ciudad autosuficiente (RBA,2012), un assaig molt aclaridor sobre el futur de les urbsque ressenyem a la secció de llibres d’aquest mateix númerode la revista.

Hem tingut ocasió d’entrevistar Guallart i Gershenfelddurant la desena Conferència Internacional de Fab Labs i elFab Festival, celebrats recentment a Barcelona.

Sr. Gershenfeld, vostè afirma que la revolució digital encarano ha arribat al món físic. Actualment s’està passant deprogramar bits a programar àtoms. Hem aconseguit laprimera etapa de la revolució digital, però encara hem depassar a un altre nivell. En quin punt som ara?Neil A. Gershenfeld: Hi ha una analogia històrica moltprecisa que ens mostra on som en aquests moments. L’evo-lució dels ordinadors va començar amb els grans ordinadorscentralitzats; en una segona etapa es van desenvolupar elsminiordinadors; després va arribar el hobby computer i,finalment, l’ordinador personal. Aquesta és la història de lacomunicació digital i de la informàtica. Ara estem repro-duint els passos d’aquesta història en l’àmbit de la fabrica-

ció. En una etapa inicial hauríem tingut les grans màquinesi les fàbriques, i ara seríem en l’era equivalent a la delminiordinador. Els fab labs funcionen com els miniordina-dors; i justament va ser en el moment històric dels minior-dinadors quan es va inventar internet.

Actualment els fab labs ja treballen amb màquines quefabriquen màquines, és a dir, són fab labs que fabriquen fablabs –cosa que correspondria a l’etapa dels hobby compu-ters. La recerca que nosaltres estem duent a terme desem-bocarà en el fabricant personal, però això, una màquina quepugui fabricar qualsevol cosa, encara està en fase d’experi-mentació. No obstant això, la història ens ensenya que no vacaldre esperar vint anys des de la invenció del PC percomençar a utilitzar internet. Per tant, la revolució ja latenim aquí. Encara ens queden molts anys de treballarsobre aquesta tecnologia, però la revolució ja ha arribat.

Sr. Guallart, en el seu assaig La ciudad autosuficiente fauna afirmació que sorprèn: “Internet ha canviat les nostresvides, però no les nostres ciutats.” Com canviarà la revolu-ció digital la manera com vivim ara?Vicente Guallart: L’arquitectura de les ciutats és l’últimque canvia quan una societat experimenta una transforma-ció com la que estem vivint ara. Generalment, construïm lanostra idea de la societat basant-nos en les tecnologies dequè disposem en un moment i un lloc determinats. Al segleXXI estem tots connectats globalment i, gràcies a internet,tenim accés a tota mena d’informació generada en qualse-vol indret del món, cosa que ens permetrà de fabricar elsnostres propis productes de manera autosuficient. Encarano hem arribat a aquest punt, i només serem capaços deproduir a escala local si estem connectats a escala global.En aquests moments tenim la sensació que es perfila ungran canvi en l’horitzó, però encara no s’ha materialitzat.

Cada vegada més persones viuen a lesciutats i estan més connectades, perònomés les societats productives podrandecidir el seu futur. A Barcelona s’haengegat un pla per posar la tecnologiaa l’abast de tothom i permetre a lacomunitat treballar conjuntament.

EN

TREVI

STA

Fotos: Pere Virgili

7

Veiem que vivim de manera diferent i que fem un ús inno-vador de la tecnologia, però la manera com les ciutatsconceben la idea de les fabricacions i la manera de produirels aliments i de reciclar els materials apunten cap a uncanvi més gran; per tant, estem esperant que arribin lestecnologies que transformin les nostres ciutats. De momentja podem veure que la manera com ens desenvolupem iproduïm energia canviarà en un futur pròxim. N.G.: Actualment les nostres ciutats importen béns i produ-eixen escombraries que només podem reciclar en part.Continuem estant immersos en el model PITO (Product In,Trash Out: importem productes, traiem escombraries),però estem avançant cap a un nou model en què el flux d’in-formació serà la clau. El model DIDO (Data In, Data Out:entrada de dades, sortida de dades) permetrà que la infor-mació flueixi perquè la producció pugui ser local. Si reduïmel flux de matèria, s’incrementarà el flux d’informació.

I com es produirà aquest canvi?V.G.: En un futur pròxim, totes les cases i els negocis de laciutat hauran d’estar connectats a internet. La ciutat delfutur hauria de ser una metròpolis de barris, on tothompogués anar caminant a la feina o tenir una fleca, unapiscina o un fab lab a una distància que es pugui recórrer apeu. Barcelona està duent a terme un pla per disposar d’unfab lab en cada districte i crear d’aquesta manera una xarxapública de fab labs per tal que la tecnologia estigui a l’abastde tothom.

S’ha dit que el primer fab lab del MIT va sorgir gairebé demanera accidental. Com va passar? N.G.: La resposta és molt senzilla. Rebem una subvenciómolt gran de la Fundació Nacional de Ciència; per justifi-car-la ens van demanar que els mostréssim l’impacte socialde la recerca, i amb aquesta finalitat vam crear un labora-tori, que no ha deixat de créixer al llarg dels últims deuanys. Barcelona ha estat un dels primers laboratorisd’aquest procés, i també un dels més importants, perquè laciutat té una fantàstica història de disseny i un 50% dedesocupació juvenil. Aquí coexisteixen una gran base deconeixements i una economia trencada, i el que està passantals fab labs de Barcelona i en aquesta trobada internacionalés rellevant de debò, perquè de fet s’està creant una novaeconomia que desafia els supòsits fonamentals sobre elfuncionament del sistema econòmic –aquí i arreu del món.Barcelona esdevé una autèntica ciutat líder en aquest feno-men: la fabricació digital porta a la fabricació personal, que,al seu torn, està donant lloc a una nova economia.

Vicente, com ha donat forma el MIT al fab lab de Barce-lona? Quina mena d’inspiració ha representat?N.G.: Bé, permeti’m que li corregeixi la pregunta. El vamcomençar al MIT, però el laboratori de Barcelona és mésgran que el del MIT. La noció dels fab labs ha estat inven-tada pel món sencer. El MIT va ser una petita llavor en quèencara participem, però el que passa en un fab lab és elresultat de la col·laboració d’una comunitat global. V.G.: En el nostre cas, en Neil sempre ha dit que el MIT ésun lloc segur per a persones estranyes. Nosaltres som algu-nes d’aquestes persones estranyes que es van posar a

rumiar com inventar el futur. Tinc una certa experiènciaprèvia en producció digital, però ens vam adonar que si noérem capaços de treballar en col·laboració amb altres perso-nes, no seríem mai capaços de produir res i ens limitaríema ser consumidors. Vam crear un laboratori, i el Màster enArquitectura Avançada va sorgir quan vam poder treballaramb en Neil per crear junts el projecte Media House. La idead’un fab lab és que hi hagi una comunitat per compartir-hiidees i solucions a partir del mateix tipus de tecnologia, ides d’aquest punt de vista estem intentant aprendre tantcom podem del MIT. Venim de la tradició cistercenca, quesorgeix a l’edat mitjana quan els monestirs es copiaven elsuns als altres. Vam decidir copiar-nos a nosaltres mateixosen altres laboratoris, aquí a Barcelona i també a Lima o enAddis Abeba, i ens vam convertir en una mena de socisproactius de la Fab Academy per fer que la revolució siguipossible.

Fab labs a l’Àfrica. Una nena a la Ghana rural, la Valentina,de vuit anys, pot fabricar tota sola una cosa que normal-ment requereix diverses persones per muntar-la... Ara, tresestudiants del MIT estan ampliant la innovació d’una nenaafricana de vuit anys... N.G.: El més important no són els estudiants del MIT, que alcapdavall només deuen ser uns quants milers, mentre queal planeta hi ha milers de milions de persones. I la força delsfab labs és que es pot trobar exactament el mateix perfil depersona creativa i brillant tant en petites poblacions ruralsafricanes com més enllà del cercle àrtic. La indústria del’educació avançada actual no integra tot el potencial d’in-tel·ligència del planeta. Per tant, no es tracta de canviar elMIT sinó d’ampliar-lo. Trobem persones aptes arreu delmón, però no hi ha un lloc per a elles, i aquest és el buit queintenten cobrir els fab lab.

Vicente Guallart,arquitecte en cap del’Ajuntament ifundador de la xarxabarcelonina de fablabs. A la pàginaanterior, Neil A.Gershenfeld,professor de l’Institutde Tecnologia deMassachusetts (MIT)i director del Centerfor Bits and Atoms.

Entrevista

Aleshores, què poden fer els fab labs per la democràciaavui dia?V.G.: Estem vivint una crisi global que afecta tant la nostramanera de treballar com la d’organitzar-nos. Avancem cap aun món en què la majoria de la gent viurà en ciutats i estaràcada vegada més connectada, però només els països i lesciutats productius seran capaços de decidir el seu futur. Peraquesta raó Barcelona ha decidit crear un pla similar al quees va desenvolupar fa cent anys amb les biblioteques, perestablir un laboratori a cada districte de la mateixa maneraque ja hi tenim biblioteques, escoles, centres de salut, etc.

No fa gaire vaig visitar la biblioteca pública de Boston ia l’entrada hi vaig veure el lema Free to all [Accessible pera tothom], que és una invitació a compartir el coneixementacadèmic que es fa a tots els ciutadans. Tradicionalment latecnologia ha estat reclosa a les universitats, però vam deci-dir que calia posar-la a l’abast de tothom i per això hemcreat una xarxa que permet a la comunitat treballar enequip, cosa que és fonamental per garantir al poble el dretde decidir el seu propi futur.

En aquests moments hi ha molta gent que demana unarevolució; doncs bé, nosaltres ja l’estem fent donant alsciutadans el poder i les eines necessàries per connectar-seamb altres persones i compartir coneixements. Tambévolem reforçar el paper de les ciutats, que sovint s’hancol·lapsat –econòmicament i intel·lectualment– en enfron-tar-se al seu futur. Després de la Segona Guerra Mundiall’economia va avançar gràcies a l’impuls de la democràcia,sobretot als Estats Units, i tots vam créixer junts. Però araels diners procedeixen d’indrets no gaire democràtics, comla Xina, Rússia o l’Orient Mitjà. Cal que inventem altresmaneres de gestionar l’economia per donar més poder a lademocràcia i fer que el creixement econòmic hi vagi lligat.

Quins són actualment els principals obstacles que fan queles ciutats siguin reticents al canvi o contràries a l’aparicióde noves formes d’organització urbana? Sembla que lalògica de les grans empreses és que les persones hannascut per consumir i no per crear tecnologia...N. G.: No, aquest no és exactament el problema. Recordique quan va aparèixer l’ordinador personal les principalsempreses informàtiques van fracassar perquè van conside-rar-lo com una simple joguina i no es van sentir amenaçades.De la mateixa manera, els grans governs i els grans negocisno se senten amenaçats pels fab labs. El màxim desafia-ment per als fab labs no és la confrontació sinó l’organitza-ció, la construcció d’una capacitat organitzativa.

Això que Vicente i els seus col·legues han fet és impor-tant, perquè, bàsicament, han assumit la gestió de la ciutatper desenvolupar aquesta capacitat. No hi ha obstaclesdirectes; el que és difícil és crear la capacitat organitzativasobre la qual basar aquesta revolució. Vam crear la FabFoundation i la Fab Academy per donar suport a aquestaxarxa en creixement, i projectes com el que en Vicente diri-geix a Barcelona estan construint la infraestructura cívica.És una autèntica invenció: ell idea maneres d’organitzar laciutat al voltant d’una nova noció d’infraestructura. Iaquesta és la limitació d’inventar una ciutat, perquè, si qual-sevol pot fer qualsevol cosa, com es pot viure, treballar ijugar?

En un article publicat a Foreign Affairs el 2012, vostè afir-mava que les expectatives generades per les impressores3D són comparables amb l’interès pels microones els anyscinquanta, quan es creia que substituirien les cuines. Arasabem que els microones ens han millorat la vida, però enscalen encara la resta d’estris per cuinar. Els fab labs serienla cuina, i els microones, només les impressores 3D...N.G.: La recerca que fem al MIT consisteix a reunir totesles eines d’un fab lab i fusionar-les íntimament, estructu-rant les propietats dels materials. Ara mateix els mitjans decomunicació exageren una mica amb les impressores 3D,cosa bastant ximple, perquè els periodistes que escriuenaquests articles ni tan sols les utilitzen. La revolució que hiha en marxa és la revolució de la fabricació digital, queimplica convertir dades en coses i coses en dades, i laimpressora 3D és només una petita part d’un gran procés.

A Barcelona hem celebrat el tricentenari del setge a laciutat. És possible que hagi vist l’espectacle M.U.R.S. dela Fura dels Baus. La idea del setge és rellevant per al sorgi-ment dels fab labs, perquè l’objectiu és crear ciutats mésautosuficients, com assenyala el títol de l’obra de Vicen teGuallart. Si tornéssim a trobar-nos sota setge hauríem d’es-tar preparats per produir els nostres propis productes...V.G.: El títol original del llibre era La ciudad autosufi-ciente conectada. La idea és evitar l’aïllament. La maneracom ens connectem amb els altres és diferent de com hofèiem en el passat. Si volem ser els líders del nostre futurhem d’impulsar la producció local, i això només ho podremaconseguir si estem connectats amb el món. N.G.: Barcelona ja pateix un estat de setge. L’economia estàfeta miques, i els vostres diners i els vostres llocs de treballse’ls queden persones que viuen molt lluny d’aquí. I és aramateix quan passa tot això.

Com s’imaginen la ciutat del futur?N.G.: Pensament global, fabricació local.V.G.: La ciutat del futur serà multiescalar perquè serà unaxarxa de ciutats. Tots estarem connectats i això implica que,d’alguna manera, viurem en diferents llocs alhora. La ciutatdel futur serà una metròpolis de barris; en comptes d’estarformada per un centre ric i una perifèria pobra disposarà demolts barris amb la capacitat i les instal·lacions adequadesper produir-lo gairebé tot.

Què ha produït vostè mateix, de tot el que porta a sobre?N.G.: Quan vostè ha arribat jo treballava en el programariper controlar les màquines que fabriquen màquines, és a dir,els processos d’enginyeria. Duc posat aquest portàtil, queconté un programari que és la meva feina d’ara. Estic mésinteressat en els fluxos de treball del laboratori que en elsproductes del laboratori: això és el que porto al damunt.

I vostè, Vicente?V.G.: Em duc posat a mi mateix...N.G. (interromp): No, no. Deixa’m respondre per tu. Elque portes al damunt és la ciutat. Contempleu aquest vestí-bul, contempleu els fab labs que omplen Barcelona. Crecque la resposta adequada és que Vicente du posada Barce-lona.

8

Ciència ciutadana

9

Ciència ciutadana DO

SSIE

R

© Eva Vázquez

Barcelona és, enguany, la primera Capital Europea de la Innovació, una designació que fa encara méspertinent la voluntat del consistori d’integrar les noves tecnologies en la vida dels ciutadans i deconnectar amb la xarxa de les grans ciutats que definiran les dinàmiques urbanes del segle XXI.

La capitalitat del mòbil i les iniciatives polítiques per convertir Barcelona en una smart cityquedarien coixes si no s’acompanyessin d’una estratègia per acostar la ciència i la innovació alciutadà. Cal que la ciutadania sigui oberta i participativa, i sobretot disposada a compartir lainnovació.

Barcelona també vol ser un referent internacional en fabricació digital, i ja s’ha convertit en laprimera ciutat del món amb una xarxa pública d’ateneus de fabricació digital. La desena ConferènciaInternacional de Fab Labs ha reunit al Museu del Disseny de Barcelona representants d’aqueststallers d’arreu del món. La ciutat també ha posat en marxa el BCNLab, que forma part d’una xarxaeuropea de laboratoris urbans, i l’iCity, un projecte que permetrà l’accés als sistemes públicsd’informació per facilitar la cocreació de serveis, tant públics com privats.

Som davant d’una revolució, que marcarà un abans i un després en la manera com generem icompartim informació. La ciència ciutadana neix d’una necessitat col·lectiva i de la convicció que lacreativitat és més potent com més interconnectada es troba. I és també una manera de procedir mésdemocràtica, més transparent i alineada amb el concepte de laboratori ciutadà.

200x156mm

Passat

Les crisis econòmiques, mediambientals, socials i polítiquesdels nostres dies són el resultat d’un model productiu ques’ha anat forjant des de fa més de cent anys. Aquest modelestà basat en el petroli com a font d’energia i de matèriaprimera, en la producció en sèrie i en la creació d’un sistemaeconòmic global estandarditzat. La industrialització actuals’alimenta de les matèries primeres de l’Àfrica i Amèrica,dels recursos petrolífers del Pròxim Orient i de la mà d’obrabarata d’Àsia. Avui dia la tecnologia, les fonts de recursos il’organització administrativa de les ciutats –generalmentbasades en models sorgits sota les condicions econòmiques,socials, polítiques, mediambientals i tecnològiques de fadècades i fins i tot segles– s’aproximen a l’obsolescència,alhora que el nostre nivell de consum actual posa en risc laseva sostenibilitat per a les generacions venidores.

El model que va donar forma a la ciutat industrial vaestablir centres de producció al seu si i va absorbir poblacióde les àrees rurals. Més tard la producció va abandonar lesciutats i es va traslladar a milers de quilòmetres de distàn-cia, la qual cosa va produir un augment del consum decombustibles fòssils, va disminuir les oportunitats de feinai, el més greu, va separar les activitats de consum delsprocessos productius. Les ciutats s’han convertit en gransfàbriques d’escombraries i la seva subsistència depèn de latecnologia que es produeix lluny d’elles. Són l’exemple físicdel nostre model actual basat en el consum.

Les ciutats –que són la creació humana més complexa,l’escenari on es produeixen la major part de les nostresinteraccions i on es brega amb els principals reptes del

futur– necessiten tecnologia per funcionar, per oferir como-ditats als ciutadans i satisfer les seves necessitats. Però, amés a més, necessiten innovar i crear la seva pròpia tecno-logia per compartir-la amb altres centres urbans: es tractade desenvolupar solucions mitjançant la ciutat i la sevaciutadania.

De l’artesania a la globalitzacióA les ciutats medievals la major part de l’activitat productivatenia lloc dins les muralles. L’objectiu del treball artesà erasatisfer desitjos i necessitats locals, i només secundàriaments’establien connexions amb altres nuclis de població. Méstard la industrialització va separar de la seva realitat mésimmediata el procés de fabricació, que es va anar ampliantper donar cabuda als interessos regionals, nacionals i globalsi, més encara, a un sistema de producció estandarditzat quefinalment va crear el que veiem avui: una persona de NovaDelhi, per exemple, usa al seu ordinador el mateix micro-processador que algú de Buenos Aires, Ciutat del Cap oWashington. Però, en canvi, en diferents llocs no utilitzennecessàriament les mateixes tasses o taules, les mateixesjoguines o eines. En el cas d’un estri potser aquest fet noimporti gaire, però sí que importa quan es tracta de l’enllu-menat públic d’una ciutat, del sistema de transports o delsmobles de les nostres sales d’estar. La major part d’aquestsobjectes i solucions es van concebre per a un contextmediambiental i uns usuaris diferents, i s’han ajustat a unpatró comú de manera que configuren un kit estàndardmitjà i global preparat per al consum.

10

Tomás DíezDirector de Fab Lab Barcelona

Dels ‘fab labs’ a les ‘fab cities’El projecte Fab City pretén desenvolupar una ciutat completament productiva,els ciutadans de la qual comparteixin coneixement per resoldre problemes localsi generar nous negocis i programes educatius. Barcelona ja disposa de dosateneus de fabricació, que s’inspiren en aquesta filosofia.

© Eva Vázquez

Ciència ciutadana

11

La indústria militar ha desenvolupat una gran part de latecnologia que consumim actualment i que defineix lanostra quotidianitat. Les dues guerres mundials ens hanproporcionat estris com el microones, la càmera fotogràficacompacta o els ordinadors personals. Més tard, la GuerraFreda va donar peu a la internet actual quan Vinton Cerf iels seus col·legues van concebre un sistema distribuït denusos interconnectats per mantenir el flux de la informacióen cas d’atac nuclear. Internet ha resultat ser la invenciórecent de més influència i modela la manera en què vivim,compartim i produïm.

Vicente Guallart, arquitecte en cap de Barcelona, al seullibre La ciudad autosuficiente (2012), desenvolupa laidea de com un enfocament multiescalar basat en laconfluència entre les TIC, l’urbanisme i l’ecologia canviaràel nostre model actual de ciutat, de la mateixa manera quecent anys enrere va passar amb la indústria del petroli oamb la producció en sèrie. El model industrialitzat està encrisi i ens trobem en transició cap al desenvolupament denoves eines que redefiniran i modelaran la realitat. Posarles eines d’informació i producció en mans dels ciutadanssembla un factor clau en aquest procés, segons Guallart: “Laregeneració de les ciutats seguint el model d’autosuficièn-cia connectada només té sentit si es permet que la genttingui més control sobre la seva vida i més poder com a partd’una xarxa social.”

Les TIC faciliten noves formes de participació en lesdecisions que afecten la vida quotidiana. Podem accedir aeines i plataformes de codi obert i utilitzar-les per denunciarirregularitats i crims, compartir un esdeveniment, crear unanova veu al barri o relacionar-nos amb la nostra comunitat.El fascinant cas de Martha, una nena de nou anys del RegneUnit que va fer fotos del menjar de la seva escola, les vacompartir al seu blog i va crear consciència sobre el nivell denutrició dels nens, es va convertir en tendència als mitjansel 2012. Però, més enllà de l’ús de les eines ja existents enforma de pàgines web, aplicacions i altres eines tradicionals,la participació actual dels ciutadans en els processos deresponsabilitat es pot veure modificada per la introducciód’“eines per crear eines”.

Un cervell global amb acció localEls fab labs són laboratoris de fabricació digital equipatsamb tecnologia punta que permeten democratitzar l’accés ala producció i a la invenció. Allò que va començar com unprograma de participació del Center for Bits and Atoms(CBA) de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT)ha arribat a convertir-se en una xarxa global de persones,projectes i programes que comparteixen una filosofia obertasobre la fabricació digital.

Aquests laboratoris proporcionen els mitjans d’invencióperquè qualsevol persona pugui aconseguir pràcticamentqualsevol cosa: l’obtenció de resultats és la prioritat. Els deLyngen (Noruega) van néixer entorn d’un projecte permonitorar ovelles perdudes; els de l’Índia, amb el desenvo-lupament d’uns filtres per mesurar la quantitat de greix dela llet; els de Detroit, amb un programa d’horts urbans ensolars abandonats, etcètera.

De fet, l’èxit dels primers fab labs va sorprendre fins itot els seus creadors; tal com ha comentat informalment

alguna vegada el director del CBA, Neil Gershenfeld, “vansorgir per accident” quan el centre va proporcionar a unacomunitat de Boston una sèrie d’eines i màquines com apart del seu programa de compromís social.

Durant la primera dècada del segle es van començar apropagar per Ghana, Noruega i l’Índia, i després es vanestendre a Barcelona, Amsterdam i altres ciutats del món.Avui dia hi ha prop de 350 laboratoris en més de 40 païsosde tots els continents. Comparteixen el mateix inventari demàquines i processos i es connecten per internet i video-conferència, i formen, així, un dels col·lectius de creadorsmés grans del món.

La ciutat productiva: Barcelona 5.0En l’actualitat les nostres ciutats importen béns i produei-xen escombraries. El lema “Del PITO al DIDO” (PITO: siglesen anglès d’entrada de productes i sortida d’escombra-ries, i DIDO, d’entrada d’informació i sortida d’infor-mació) proposa l’adopció d’un nou model basat en laproducció dins la mateixa ciutat, en el reciclatge de mate-rials i en la satisfacció de les necessitats locals amb inven-ció local. En el nou model DIDO les importacions i lesexportacions d’una ciutat es produirien principalment enforma de bits (informació), i la major part dels àtoms escontrolarien a escala local.

Aquest és el projecte Fab City: desenvolupar una ciutatcompletament productiva, constituïda per ciutadans quecomparteixen coneixement per resoldre problemes locals igenerar nous negocis i programes educatius. El conceptede la fab city reivindica la idea del ciutadà com a centre realdel coneixement, el punt de partida i el final d’una cadenaen la qual s’integren investigadors, universitats, indústria,comerç, administracions, etcètera. Es tracta de produirlocalment utilitzant tecnologia bàsica i d’avantguarda, icompartir-la per potenciar el desenvolupament de novessolucions en qualsevol moment i en qualsevol lloc del món.

Imagineu-vos barris productius equipats amb laborato-ris de fabricació digital connectats amb altres barris i ciutatsdel món per intercanviar coneixement i solucionar elsproblemes de la comunitat, en àmbits com l’enllumenatpúblic, les zones de joc, les condicions mediambientals, laproducció energètica, la producció alimentària o, fins i tot,la producció local de béns, que utilitzen escombraries coma matèria primera, reciclen plàstic per fer impressions en3D o utilitzen electrodomèstics vells per produir nous dispo-sitius.

Barcelona és una de les ciutats compromeses en eldesenvolupament del nou model. El projecte Fab Citybarceloní preveu l’obertura de diversos ateneus de fabrica-ció, inspirats en la filosofia dels fab labs, en el transcurs delsanys vinents. El primer es va inaugurar fa un any al pròsperdistricte de les Corts, al qual ha seguit recentment el deCiutat Meridiana, àrea perifèrica amb un model de desen-volupament dels anys seixanta, superblocs i alts nivellsd’atur juvenil. El tercer s’instal·larà pròximament a la Barce-loneta.

Dossier: passat

12

La introducció de noves eines i tecnologia en la nostra vidaquotidiana ha transformat allò que aprenem i com ho apre-nem. Fins als anys seixanta la major part de la feina esproduïa en oficines sense ordinadors: el material amb quèes treballava a les universitats estava imprès, i el negocimitjà duia la comptabilitat amb llibretes catalogades enprestatgeries. Durant els anys setanta, els ordinadors vancomençar a ser accessibles per a petites i mitjanes empre-ses i organitzacions, i requerien noves aptituds dels treba-lladors. Finalment, als anys vuitanta, es van popularitzar ivan arribar a totes les llars. Al començament dels noranta,la major part de les escoles del món occidental els vanintroduir a les aules i les biblioteques, i aprendre a utilitzarprocessadors de text o programari de tractament d’imat-ges va començar a formar part dels programes educatiusestàndards. Però, com gairebé tots sabem, aquest modelde lloc de treball –un individu davant d’un ordinador– jas’ha quedat obsolet: la crisi del 2008 potser només va ser elpunt de partida d’un gran col·lapse.

Sembla que l’esquema de “primer la feina i després eldescans” ha perdut tota vigència, així com l’equació de“temps igual a diners” que utilitzem per quantificar i quali-ficar què, com i quan fem les coses. Actualment la majorpart dels desocupats disposen de temps, però manquen dediners; la fallida del sistema procedeix justament del fet que“res no es mou sense diners”, una patologia que s’intentacurar amb força de voluntat. Internet ens permet accedir acursos d’alta qualitat sobre ciències de la computació,neurologia, física i electrònica, i també a cursos senzills dePhotoshop o de programació. Aprendre ja no està vinculata una institució formal, sinó que qualsevol ho pot aconse-

guir, en qualsevol lloc, en qualsevol moment i de franc. Dela mateixa manera que aprenem a utilitzar Word, Excel oPowerPoint, aprendrem a modelar en 3D, a operar amb unatalladora làser o a programar un microcontrolador. Aques-tes noves aptituds determinaran el nostre poder per influiren el modelatge de la realitat.

Recentment hi ha hagut una sèrie de mitjans que hantractat de la importància d’aprendre a programar o a tecle-jar codi. D’acord amb la BBC, aprendre codi es podriacomparar amb l’aprenentatge del llatí fa dos mil anys, iencara més, aprendre codi és forjar una nova manera depensar. No només codificar, sinó també utilitzar les einesde modelatge i d’escaneig de programari, o qualsevol altraaptitud que ens permeti relacionar el món físic amb el digi-tal, es convertiran en contingut obligatori a les escoles, lesuniversitats i els programes educatius.

Tecnologia i factor humà“El que una vegada va ser un magatzem ara és un laboratoride tecnologia punta on els nous treballadors dominen laimpressió 3D, que té el potencial de revolucionar la maneraen què ho fem gairebé tot” (Barak Obama. Discurs sobrel’estat de la Unió, 12 de febrer de 2013). El president Obamaes referia a la impressió en 3D com a principal impuls delmodel de producció actual, però aquesta visió podria sermassa simplista. La impressió en 3D només és la punta del’iceberg; la fabricació personal i distribuïda és molt méscomplexa en essència i, d’altra banda, encara es podriatrigar uns quants anys a arribar a imprimir objectes comple-tament funcionals.

Neil A. Gershenfeld afirmava en un article de la revistaForeign Affairs (2012) que la febre de la impressió 3D espot comparar amb el seguiment del microones que van ferels mitjans els anys cinquanta, quan es considerava unsubstitut de la cuina. El microones millora la nostra vida,però continuem necessitant la resta d’estris per prepararplats més complexos. Els fab labs es poden comparar ambla cuina, i la impressora 3D amb el microones. En lloc demenjar, el que es produeix en aquests laboratoris són nousinvents a una velocitat superior a la de la indústria i lesuniversitats.

Pot ser que la impressió 3D per si mateixa no canviï elmón, però és el detonant d’un moviment de més abast. Espodria dir que ens trobem davant d’un nou cicle històric enquè el treball artesà es dota de nous mitjans i eines per crear,col·laborar i produir tecnologia. Sembla que el factor humàés l’únic que s’ha mantingut igual: és un fet que la major partdels processos de què parlem avui dia han format part d’unperíode anterior de la història humana. El que realment estàcanviant són els mitjans per dur a terme aquests processos,i també com connectem elements que abans semblavenincompatibles.

Els propers anys seran de transició i resultaran críticsper construir el que probablement s’anomenarà “segonRenaixement” o “època medieval de l’alta tecnologia”.

Cap a un segon Renaixement

El treball artesà es dota de nousmitjans i eines per crear, col·laborar iproduir tecnologia.

Curs d’introducció almón de la fabricació

digital per aprofessionals de

l’educació, que es vadesenvolupar a

l’Ateneu deFabricació de les

Corts el passat mesde juliol.

© Albert Armengol

13

Vam posar guapa Barcelona. La vam obrir al mar, la vamdonar a conèixer arreu, en vam fer la millor botiga del món.Ara hem adquirit el compromís de fer-la intel·ligent. Ara bé,no n’hi ha prou a fer una ciutat smart amb la informació desensors repartits per carrers, places, edificis i semàfors.Barcelona vol una ciutadania oberta, participativa, empre-nedora, arriscada, curiosa i innovadora. Una ciutadaniaintel·ligent, que ja hi és, i que ara cal estimular i fer visible,en la línia que tracen les grans capitals del món.

L’arquitectura i el disseny barceloní van saltar al mapainternacional gràcies als Jocs Olímpics. Més tard la GroupeSpéciale Mobile Association (GSMA) va reconèixer el poten-cial innovador de la ciutat convertint-la en seu del MobileWorld Congress. I enguany la Unió Europea ha distingitBarcelona amb el títol d’iCapital per “la seva dedicació a l'úsde les noves tecnologies en benefici dels ciutadans”.

Superada la reconversió industrial, la democratitzaciódel coneixement i de les TIC dóna una nova transversalitata la innovació i la creativitat, que ja no són competènciesexclusives de laboratoris de recerca ni d’empreses. Fer és al’abast de tothom. Les ciutats són laboratoris vius on passencoses, tant a les universitats com als departaments d’R+Dde les empreses, tant als museus com als teatres, peròtambé a les biblioteques, als centres cívics, a l’aparell admi-nistratiu, a l’espai públic i a les cases.

Barcelona Laboratori (BCNLab), un projecte impulsatper la nova Direcció de Creativitat i Innovació de l’Institut

de Cultura de Barcelona (ICUB), és el reflex d’aquest camíque han emprès les ciutats que fan avançar el món. Unainiciativa que neix de l’Ajuntament per fer ciutat, no persubvencionar-la. Cultura, ciència, tecnologia, empresa iciutadania caminen conjuntament i l’Administració lesacompanya. Els facilita el camí per poder fer realitat projec-tes o per arribar a Europa, però no en governa l’activitat.

L’entesa entre la universitat i els centres de recerca, elmón empresarial, la ciutadania i les institucions, el que s’haanomenat quàdruple hèlix, és el camí que cal seguir per feravançar les ciutats. Uns i altres es necessiten en la innova-ció i la creativitat del segle XXI.

Cultura al segle XXI

L’arribada d’enginyers a la gestió de la cultura ha facilitatl’adopció de projectes com BCNLab. No és cap novetat quehi hagi videojocs que són art, científics que exposin resultatsi experiments buscant aproximacions artístiques per arri-bar a la societat, o artistes que facin ús de la tecnologia perexpressar-se: totes són manifestacions plenament accepta-des per les societats modernes.

Ars Electronica fa 35 anys que combina art, ciència itecnologia a Linz (Àustria). FutureEverything en fa 19 queexplora les possibilitats d’internet des de tots els punts devista a Manchester. La Waag Society holandesa, amb seu aAmsterdam, també treballa les interaccions entre progra-mari, provetes i pinzells amb un retorn a la ciutadania. I a

Ànnia MonrealEditora de continguts en línia del BCNLab

Una plataforma per connectarinnovació i creativitatNo n’hi ha prou a fer intel·ligent una ciutat gràcies a l’ús massiu de la tecnologia.Cal una ciutadania oberta, participativa, emprenedora, arriscada, curiosa iinnovadora. El projecte BCNLab és el reflex d’un camí que han emprès lesciutats que fan avançar el món.

Present

© Eva Vázquez

14

poc a poc les ciutats europees es nodreixen d’institucions iplataformes que fomenten aquest trencament de barreresentre disciplines per explorar, experimentar i aportar novessolucions a la ciutadania a la qual pertanyen. Barcelona sesuma a aquesta nova cultura de la innovació.

L’estratègia Innovation Europe, directiva comunitàriaper al període 2014-2020, es fa ressò d’aquesta manera d’ac-tuar i l’eleva a principi. Reclama una connexió entre el móndigital i el món cultural, així com un retorn ciutadà de lesconvergències entre àmbits. I aquest és el plantejament deBCNLab: fer emergir la creativitat i la innovació de qualse-vol disciplina que es dugui a terme a la ciutat i posar-la alservei dels barcelonins. I que els ciutadans puguin ser actorsdels projectes, no només receptors.

“És una història molt nova i encara no existeixen reglesdel joc que estableixin quin és l’ecosistema de la creativi-tat”, indica Inés Garriga, directora de Creativitat i Innovacióde l’Institut de Cultura de Barcelona, des d’on s’ha impulsatla posada en marxa de BCNLab.

Creativitat local i internacionalAmb aquest esperit, BCNLab avança en dues direccionsalhora: escoltar l’activitat local i fomentar la participacióeuropea. Tot i que el camí a seguir sigui clar, encara no hi hacap ciutat al món que exemplifiqui a la perfecció la ciutat-laboratori. És un anar fent. Barcelona vol posicionar-se ierigir-se com un dels referents per tenir en compte, i lacompetència d’urbs com ara Copenhaguen, Londres, Esto-colm, Nova York, Manchester, Hèlsinki o Amsterdam situa elllistó molt amunt.

Des de l’estiu del 2013 Barcelona forma part de la XarxaEuropea de Laboratoris Vius (ENoLL). Això vol dir que laciutat s’ha compromès, i així se li reconeix, a promoure lacocreació –participació dels usuaris en el disseny deproductes i estratègies–, l’exploració, l’experimentació il’avaluació de propostes. Des de l’empresa, des dels centresde recerca, des de casa o des de l’Administració, la ciutatha rubricat aquest intercanvi d’experiències i la innovació.

La capital catalana també és i ha estat pionera en laposada en marxa de projectes europeus en què art i tecno-

logia punta han anat de bracet. Així ho demostra Specifi,iniciativa que explora les possibilitats de la internet avan-çada al servei de manifestacions artístiques. Més recent-ment la proposta CreatiFI pretén facilitar l’accés de petitesi mitjanes empreses i d’emprenedors creatius a la xarxa d’in-ternet del futur. La Unió Europea ha aportat gairebé cincmilions d’euros perquè les comunitats creatives de Cata-lunya, Brussel·les, Trento i Hèlsinki, regions reconegudescom a hubs creatius del continent, explorin les possibilitatsd’aquesta combinació.

Precisament les empreses creatives no tradicionals deBarcelona (de recerca científica, programari, videojocs oedició electrònica) han estat els sectors que més bé hansuportat la crisi econòmica. Així ho destaca l’informe Barce-lona metròpoli creativa 2013. Economia de coneixe-ment i economia creativa a Barcelona, que també indicaque un 11% dels ocupats a la Ciutat Comtal treballa en l’àm-bit de les indústries creatives.

Barcelona, doncs, disposa d’actors i de recursos perimpulsar la creativitat i la innovació. Ara cal que s’enten-guin i treballin plegats perquè la societat se’n beneficiï, ifacilitar-ho és l’objectiu de BCNLab. Amb dos anys de vida,la plataforma ja engloba una vintena de projectes d’innova-ció que es proposen fer aflorar la participació ciutadana, ique abracen tant iniciatives soltes com propostes que s’em-marquen en l’activitat de grups, com bé exemplifiquen l’Ofi-cina de Ciència Ciutadana, el Grup de Tecnologia Musical ola comunitat de joc.

BCNLab també es manifesta en grans esdeveniments deciutat. En són bones mostres l’espectacle M.U.R.S., de LaFura dels Baus, que va inaugurar el Festival Grec; la presen-tació de la cantant virtual Ona durant la Mercè 2013, i elFestival de Ciència, Tecnologia i Innovació. Una de les últi-mes iniciatives de BCNLab destinades a esdevenir un clàs-sic al calendari de la innovació de la ciutat és Apps&Cultura,una nova convocatòria que interpel·la desenvolupadors,creatius i qualsevol persona que tingui una idea per dur aterme una aplicació per a dispositius mòbils relacionadaamb la cultura barcelonina.

© Albert Armengol

Un detall de lainstal·lació artística

World Processor, del’alemany Ingo

Gúnther, una obraen constant

creixement que espot veure al Centre

de CulturaContemporània deBarcelona fins al

final de novembre.És un exemple de

representacióartística elaborada apartir d’informació

open datad’organitzacions

com l’ONU i l’OCDE.

15

Les hipòtesis sobre les quals es va inaugurar el Citilab el2007 s’han confirmat. L’any passat la Comissió Europea vaconsiderar el Citilab una bona pràctica d’innovació tecnolò-gica i social, i el va incloure com a experiència d’èxit a laGuia europea de la innovació social. Gràcies a progra-mes com Horitzó 2020 i els fons de desenvolupament regio-nals europeus, Europa ha començat a donar suport a lainnovació social, els processos de baix a dalt i la quàdruplehèlix: un nou model que reconeix el paper dels agentssocials en aquesta tasca, al costat del món de la recerca, del’empresa i de l’administració.

Internet, com a xarxa dissenyada segons el principid’extrem a extrem –en què la intel·ligència es troba alsextrems i no només al seu nucli central– estava facilitantprocessos d’innovació oberta. Però mancava una instituciósocial que encarnés aquests principis i els portés al terrenyde la innovació. Les xarxes ciutadanes n’havien estat elprecedent. També era clau democratitzar la innovació apartir de les eines digitals i de les possibilitats de col·labo-ració que genera internet.

Per aconseguir-ho, el projecte Citilab es va marcar tresobjectius. En primer lloc, el centre havia de ser un model oreferent d’una nova internet social que permetés desenvo-lupar tasques de formació, recerca i emprenedoria. Ensegon lloc, havia de promoure l’alfabetització digital de laciutadania per obrir la recerca a tothom. I, per acabar, el

CitiLab havia de ser un living lab –terme que va definir perprimer cop el professor William Mitchell del MIT Media Labl’any 2006–, és a dir, un laboratori viu que proposés la revi-sió, la validació, el prototipatge i el refinament de solucionscomplexes en entorns reals i en evolució constant.

En obrir les portes, el Citilab llançava una pregunta atots els qui hi anaven: “I tu què vols fer?” Els ciutadans reac-cionaven amb sorpresa, perquè no és una pregunta fàcil ino se l’esperaven. Els usuaris comptaven a rebre una ofertaclara. Molts volien aprendre per no quedar-se desconnec-tats. Però aprendre què? El Citilab no era un telecentre ouna acadèmia d’informàtica. El seu objectiu era treballar pertal que les persones interessades arribessin a ser innovado-res, i que a més innovessin en xarxa en col·laboració ambempreses, administracions i universitats.

Durant els primers anys el Citilab es va apropar a diver-sos col·lectius, com ara nens, joves, adults, avis, dones,mestres, professionals, músics, esportistes, etcètera, perconnectar els seus desitjos d’aprendre amb la vocació inno-vadora. D’aquí va sortir la idea d’“aprendre a innovar”, coma característica principal del model Citilab. Aprendre codis-senyant i desenvolupant projectes d’innovació en què ellseren els protagonistes.

Al llarg dels anys, el Citilab ha destil·lat una manera defer pròpia1 per obrir la innovació a tothom. Inclou mètodespropis del disseny i l’enginyeria centrats en l’usuari, i altresque provenen de les ciències socials aplicades. Ens basemsobretot en el pensament computacional i en el món deldisseny. Utilitzem l’alfabetització en nous mitjans, el contin-gut generat per l’usuari i l’aprenentatge projecte a projecte,que ens permet enllaçar el món de l’aprenentatge i la inno-vació.

Xarxa local i xarxa globalEl Citilab va començar a teixir una xarxa local però tambéuna d’europea i global. És membre fundador de l’ENoLL, laxarxa europea de living labs, amb qui compartim els fona-ments de la innovació centrada en l’usuari, la innovacióoberta, la cocreació i el mateix model living lab. Aquestadoble aliança local i europea ha fet possible resistir la crisi

Laia SánchezResponsable del Social Media Lab (Cornellà)

“I tu què vols fer?”El Citilab de Cornellà es va inaugurarl’any 2007 gràcies a una aportaciódels fons FEDER que va permetretransformar l’antiga fàbrica de CanSuris en un laboratori ciutadà.

Ciència ciutadana

Tecnostiu, jornadad’activitats al Citilabde Cornellà durant laqual els nens i elsjoves s’acosten a lesnoves tecnologiesi la realitzaciótelevisiva.

© Albert Armengol

Dossier: present

16

“Una ciutat avançada no és aquella en què els pobres espoden moure amb cotxe, sinó una en què fins i tot els ricsusen el transport públic”. Enrique Peñalosa, exalcalde deBogotà.1

Estem immersos en una profunda crisi econòmica i socialque provoca un replantejament de bona part dels fonamentsdel que coneixíem fins ara com a “estat del benestar”. Elsciutadans reclamen un paper molt més important en lapresa de decisions de les administracions públiques que elssón més properes, i exigeixen que els acords dels seusrepresentants polítics tinguin una obertura i una transpa-rència més grans. Aquest moviment es coneix com a“govern obert”.

Segons la Xarxa d’Innovació Pública,2 el govern obert és“un nou paradigma social en què ciutadania, entitats, partitspolítics, treballadors públics i càrrecs electes poden parti-cipar i interactuar en el debat, la definició, la creació i l’ava-luació de les polítiques de govern de manera directa”.

Però les administracions públiques no només es podenobrir des d’un punt de vista polític, és a dir, en qüestionsessencialment lligades a la participació ciutadana, la rendi-ció de comptes (accountability) i la transparència. Tambépoden obrir altres actius que són molt importants de cara amillorar els serveis públics (i privats) que s’ofereixen alsciutadans. Un bon exemple són les accions d’obertura deinformació o de dades (open data).

Com ha apuntat Ortiz de Zárate,3 l’obertura de dadesper part de l’Administració pot ser de dos tipus: la que es faamb finalitat democràtica (dades relacionades amb la rendi-ció de comptes), i la de tipus econòmic (dades relaciona-des amb la innovació i el foment de l’economia).

Així, doncs, obrir les dades públiques no és només unaqüestió política. La mesura també té unes repercussionseconòmiques gens negligibles. Segons els ministeris espa-nyols d’Indústria, Energia i Turisme i d’Hisenda i Adminis-tracions Públiques, el valor econòmic del sector espanyolde la intermediació en la reutilització de dades públiquesobertes era, l’any 2012, d’entre 330 i 550 milions d’euros.4

Però n’hi ha prou amb l’obertura de les dades públiquesper cocrear serveis entre l’Administració pública i la restad’actors socials? La resposta és categòrica: no n’hi ha prou.

Marc Garriga PortolàResponsable d’engagement del projecte iCity

Innovaciócompartida ala ciutat obertaSota el lideratge de Barcelona, elprojecte iCity s’està convertint en ellaboratori europeu per a la creació deserveis aprofitant els sistemes públicsd’informació.

econòmica. El suport de l’Ajuntament de Cornellà i laprojecció europea han estat clau per sobreviure aquestsdarrers anys.

Els laboratoris ciutadans funcionen, primerament,gràcies al suport de la seva comunitat local. És una lliçó queno oblidem mai. En aquest moment és clau recuperar l’em-branzida inicial i obrir-nos encara més. Per això apliquemtot el que hem après per cercar noves sortides laborals:inventar noves ocupacions amb joves amb empenta encomptes de simplement cercar-les, o ajudar els aturats aconnectar-se amb el món laboral a través d’un ús actiu de lesxarxes socials.

Actualment mantenim els projectes per aprendre ainnovar amb adults, continuem ensenyant a programar anens i nenes i donem suport a professors innovadors queensenyen a programar, perquè creiem que cal dotar elsciutadans d’eines que els permetin desenvolupar ciutatsmés intel·ligents. Per exemple, hem apostat per l’aplicacióS4A, que combina, d’una banda, el llenguatge de programa-ció Scratch, amb el qual alumnes de set a noranta-nou anyspoden crear les seves pròpies aplicacions i, de l’altra, laplaca Arduino, que conté un microcontrolador amb el quales pot interactuar amb el món físic a partir del nostre ordi-nador.

Considerem molt important que el ciutadà faci ús de leseines digitals per produir continguts, però, per tal d’inno-var, encara és més important que pugui generar o modificaraquestes eines. I per fer-ho cal dominar les TIC i pensar demanera computacional. La programació és el nou llenguatgeque cal aprendre.

Les ciutats del futur necessiten que les administracionstrenquin amb les lògiques departamentals, i connectin ambels ecosistemes d’innovació dels seus territoris. Projectescom iCity treballen en aquesta línia i han permès proposaruna aproximació metodològica per fomentar noves relacionsentre els actors públics i els privats per a la cocreació deserveis a partir dels complexos i necessaris processosd’obertura de recursos públics, de dades o de sistemes d’in-formació. Per començar, cal identificar les barreres i lesmotivacions per col·laborar, i a partir d’aquí teixir relacions,proposar espais i reptes compartits per fer coses plegats o,dit d’una altra manera, codissenyar, cocrear i coproduirsolucions a reptes compartits.

Si les ciutats volen impulsar la implicació ciutadana,necessitem un marc de relacions amb regles clares i justes,així com objectius tant a curt com a llarg termini. Per sort,el Citilab no està sol en aquest procés. Coexisteix amb orga-nitzacions fonamentades en la xarxa i la cultura digital comels hack labs, els media labs, els fab labs, i una prolifera-ció de labs i projectes que transformaran les organitzacionsempresarials, culturals, de la recerca o de l’administraciónascudes segons el model industrial. Amb tots ells, al Citi-lab volem fomentar ciutadans que, més enllà de ser clients,usuaris o sensors que produeixin dades, participin plena-ment en els processos d’innovació.

Referències

1 – Astrid Lubsen, Citilab little handbook on people-centereddesign. Citilab-Cornellà, 2010.

17

Ho prova el fet que actualment hi ha gairebé trenta portalsd’open data a Espanya5 i, tanmateix, els serveis cocreats,amb o sense ànim de lucre, que utilitzin els més de set milconjunts de dades ja obertes6 són pràcticament inexistents.

La infrautilització d’aquest actiu tan important es deu adiversos factors. En primer lloc, encara no s’ha obert unnombre suficient de dades; en segon lloc, l’oferta no s’ade-qua a la demanda existent, i, finalment, la fragmentació del’oferta en diversos portals fa que, de fet, les dades es trobinen sitges independents les unes de les altres.

En el fons, però, el problema és que la promesa de lesdades obertes no s’està complint. L’obertura de les dadespúbliques realment no està facilitant la cocreació de serveis,públics o privats, per part d’altres actors de la societat,essencialment ciutadania i empreses.

Caldria fer un pas més enllà i obrir també els sistemes d’in-formació que emmagatzemen aquestes dades. La diferènciaés cabdal. Estem parlant de permetre la interacció d’actorsexterns a l’Administració amb els sistemes d’informaciópúblics –una interacció basada en la lectura i l’escriptura, perònomés en la lectura en el cas dels open data. Mitjançant lacreació de plataformes que permetessin l’obertura controladad’aquests sistemes d’informació es facilitaria la cocreació i aixòmultiplicaria la seva utilitat. A més, s’homogeneïtzaria l’accésals sistemes esmentats sense necessitat de modificar-los,gràcies al desenvolupament d’un llenguatge d’accés únic.

Un bon exemple de plataformes que permeten l’ober-tura dels sistemes d’informació públics és la iniciativa euro-pea iCity Project.7 Gràcies a iCity, els responsables delssistemes, majoritàriament d’administracions públiques,poden obrir-ne determinades funcions, dissenyant i contro-lant en tot moment com s’hi accedeix, amb l’objectiu queactors externs al sector públic (ciutadans, empreses, etc.)en facin ús per desenvolupar serveis.

Sota el lideratge de Barcelona, en el projecte iCity japarticipen ciutats com Cornellà, Saragossa, Londres,Bolonya, Gènova i Làmia (Grècia), i s’hi han interessat unesaltres quinze metròpolis europees. D’aquesta manera s’estàconvertint en el laboratori europeu per a la creació deserveis basats en la utilització de sistemes públics d’infor-mació, especialment urbans.

Ara mateix iCity és l’element principal que permet lainteracció entre l’interior i l’exterior de les organitzacionspúbliques. De fet, gràcies a aquest diàleg, es proporciona ales empreses una manera de complementar els seus produc-tes i de fer-los més atractius mitjançant l’explotació delssistemes de dades de diverses ciutats, cosa que facilita lainternacionalització dels seus serveis. En definitiva, la iCityPlatform ha de fomentar la innovació i la creativitat en ladefinició, la creació i l’avaluació de serveis.

Referències

1 – MSN Noticias, 13/1/2011. “Enrique Peñalosa: ‘AméricaLatina debe mirar más a Ámsterdam que a Miami’”. 2 – XIP (Xarxa d’Innovació Pública). Govern obert XIP Cat. Vídeoa YouTube.3 – Alberto Ortiz de Zárate. “Social data: el papel de la Adminis-tración en la sociedad del dato”. Blog Administraciones en red.4 – Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme. Estudio de caracte-rización del sector infomediario en España (edició del 2012).5 – Fundación CTIC. “Public Dataset Catalogs Faceted Browser”.6 – Marc Garriga Portolà. “Volumen actual de datasets abiertosen España”. Blog Caldo casero.7 – Lloc web de la iniciativa iCity: http://icityproject.eu/.

Ciència ciutadana

© Eva Vázquez

Dossier: present

18

“En operar sense un líder, les abelles exploradores d’uneixam eviten hàbilment una de les majors amenaces per auna bona presa de decisions en un grup: un líder dominant.L’existència d’aquest individu redueix la capacitatcol·lectiva per descobrir tot un conjunt divers de possiblessolucions a un problema, per avaluar críticament aquestespossibilitats, i per descartar-les totes excepte la millor.”Thomas D. Seeley, Honeybee Democracy (2010).

Les abelles han desenvolupat un sentiment col·lectiu quepotser no és directament traslladable al comportament delshumans. Molts experts han discutit sobre aquest tema. Ambtot, allò que és del tot indiscutible és que podem aprendremolt del comportament d’una colònia a l’hora de reflexio-nar sobre el futur de les ciutats, sobre la presa de decisionsen aquestes ciutats i, finalment, sobre el que pot significarviure en una ciutat com ara Barcelona.

La història que us vull explicar comença cap allà alsinicis del 2012. Passa a la nostra ciutat. Està carregada departicularitats i fets concrets, però l’ambició que amagadestil·la una democràcia pròpia de les abelles de la mel.Instigats per la Direcció de Creativitat i Innovació de l’Ajun-

tament de Barcelona i pluges d’idees incomptables, ensdecidim a explorar i posar en marxa pràctiques de ciènciaciutadana. En aquell moment, ben poca gent sabia què voliadir aquest duo de paraules que, sorprenentment, es rela-cionen ben poc entre elles: ciència i ciutadania.

A escala internacional, el concepte ciència ciutadanatot just arrelava gràcies al ressò de l’èxit de projectes derecerca sobre astronomia o biologia molecular que intro-duïen pràctiques de participació ciutadana, i els resultatsdels quals es van publicar a les revistes científiques mésprestigioses, Nature i Science. Un dels articles que revisa-ven el fenomen definia la ciència ciutadana de formacontundent i clara: “people power”. La ciència ciutadanaintrodueix el ciutadà en els processos propis d’una investi-gació, el capacita per intervenir-hi amb diversos graus d’in-tensitat i, en els casos més extrems, li cedeix les regnes perpoder governar la recerca.

Aquesta manera de fer transforma el concepte derecerca de la universitat i els centres d’investigació. Beu dela innovació social, de makers, de hackers i d’altres comu-nitats no reglades de caràcter tecnològic afins als monsopen i CreativeCommons. Però la ciència ciutadana també

Josep PerellóOpenSystems Research Group. Universitat de Barcelona

Ciutat i democràcia: intel·ligènciai experimentació col·lectivaLa ciència ciutadana pot ser una manera de procedir més democràtica, méstransparent i clarament alineada amb la visió que alguns tenen en matèriad’innovació social sota la denominació de laboratori ciutadà.

© Eva Vázquez

19

tergiversa el do-it-yourself de la tecno-logia i potencia el do-it-together a l’horade generar un coneixement per atothom i amb tothom. Trenca la falsafrontera entre ciència aplicada i ciènciabàsica quan s’apropa simultàniament ala curiositat ciutadana i a l’obtenció d’unconeixement d’ús immediat. Destrossala cadena de muntatge de la producciócientífica on el ciutadà o la societat sónsimplement destinataris d’un coneixe-ment o d’una tecnologia. El canvi ressi-tua l’individu i el seu amateurismeimmanent a la sala de màquines de laciència.

Gràcies a l’esdeveniment Barcelo-naTheLab del novembre del 2012, orga-nitzat per la Direcció de Creativitat iInnovació, es va començar a construiruna primera comunitat de científicsinteressats a tirar endavant projectes deciència ciutadana. A partir del gener del2013 van començar a treballar plegats 7grups de recerca provinents de 5 insti-tucions diferents,1 que reunien un totalde 23 investigadors d’àrees de coneixe-ment ben diverses, i tiraven endavantun total de 9 projectes. El 2013 es vaconstruir un protocol d’actuació comú através d’un decàleg de bones pràcti-ques. El grup inicial ha rebut recent-ment una ajuda dins el prestigiósprograma RecerCaixa, que permetràtreballar fins al 2016 sobre una infraes-tructura comuna i sobre les possibilitatsque ofereix la ciència ciutadana pel quefa a renovar l’educació en ciència itecnologia en entorns informals.

Vist en perspectiva, és bonicadonar-se que a partir d’una ideaabstracta d’uns quants científics sen’aconsegueix capturar l’interès demolts més. L’11 de juny de 2014, dins elprograma del Festival de Ciència,Tecnologia i Innovació, es va celebrar elprimer Barcelona Citizen Science Day,2

que va reunir més de 90 participants i28 ponents, i al qual es van presentar 22projectes. Durant el mateix festival esvan proposar sis experiments que jatenen una solidesa envejable:MARduino, Abelles Urbanes, Observa-dors del Mar, AtrapaelTigre.com, Bee-Path: Experiments de MobilitatHumana i Mr. Banks.

La governança i la gestió d’unaciutat haurien de tenir un paper cabdalen les pràctiques de ciència ciutadana.L’interès, a més, hauria de ser recíproc.L’Administració local és capaç de facili-

tar i potenciar com ningú una interme-diació amb el ciutadà però, paradoxal-ment, no hi ha ciutat al món que tinguiun compromís explícit amb les pràcti-ques de ciència ciutadana. Es potesmentar un cas incomplet com el deNova York,3 però no hi ha una estruc-tura capaç de reelaborar el concepte desmart city des d’un ajuntament a travésde les pràctiques de ciència ciutadana.Aquesta pot incorporar la ciutadania entasques de coresponsabilitat social osocioambiental i fer-ho amb una capaci-tat transformadora que només el conei-xement permet, i no pas les dades senseprocessar. Recuperant la cita sobre lacuriosa democràcia de les abelles, laciència ciutadana pot ser una manerade procedir més democràtica, méstransparent i clarament alineada amb lavisió que alguns tenen en matèria d’in-novació social sota la denominació delaboratori ciutadà.4

L’Ajuntament de Barcelona, a travésde la Direcció de Creativitat i Innovació,està construint la plataforma Barcelo-naLab.5 El BarcelonaLab ajuda aaugmentar la visibilitat dels projectes iha facilitat aparadors per als projectesde ciència ciutadana en infraestructu-res culturals com ara la Xarxa de Biblio-teques, el Festival DAU Barcelona, elFestival de Ciència, Tecnologia i Inno-vació, el Centre de Cultura Contempo-

rània de Barcelona (CCCB), el Museude Ciències Naturals o, més recentmenti tímidament, el Festival Grec. El Barce-lonaLab ja està imaginant una oficina deciència ciutadana que articuli la relacióamb la ciutadania i amb els investiga-dors. Aquesta oficina, la primera reco-neguda a l’estat des de la creació de laFundación Española para la Ciencia yTecnología (FECYT), hauria de sabertreure profit dels resultats obtinguts permillorar el disseny de la ciutat o crearnoves polítiques ciutadanes.

Mentrestant, hem assajat compodria funcionar la relació amb l’Ajun-tament en tres projectes ben concrets.Al Festival de Jocs de Taula DAU Barce-lona ja s’han presentat, durant dos anys,experiments sobre comportamenthumà. Els resultats del 2012 s’hanpublicat a Nature Communications eljuliol del 2014. L’experiment del 2013es va transformar en Mr. Banks, el jocde la borsa que va permetre seguir20.000 decisions, i que s’espera quetingui un impacte científic similar. Elmateix 2012 vam iniciar experiments demobilitat, Bee-Path,6 dins el parc de laCiutadella i la Festa de la Ciència d’ales-hores. Ja hem estat capaços d’extreureun model de mobilitat i patrons decomportament dels vianants, que s’hanpresentat en congressos diversos7 i quehan servit també per entendre la mobi-

Ciència ciutadana

En aquesta pàginai la següent, dosaspectes delprojecteartisticotecnològicBig Bang Data,visitable al CCCBfins al final del mesde novembre, queexplora el fenòmende l’explosió dedades com a marcdel pensamentcultural i polític delmón actual. Lesimatges reculleninstal·lacionsartístiques queinteractuen amb elsassistents a travésde sensors.

© Albert Armengol

Dossier: present

20

En l’actualitat els ciutadans estan inundats per milers denotícies i dades. Cada dia ens aixequem amb nova informa-ció sobre malalties, taxes, pol·lució, desforestació, etcètera.

Tota aquesta informació sol arribar neta, reduïda a lamínima essència: uns gràfics en una portada d’un diari.Però, com han arribat a crear-los? Quins mètodes han utilit-zat? I el més important: puc fiar-me’n?

Totes aquestes preguntes són la base per al mètodecientífic. El mètode científic ens assegura que els coneixe-ments que adquirim són correctes. Que podem replicar elsresultats, analitzar-los amb mètodes similars i arribar a lesmateixes conclusions. Per tant, el mètode científic ésprimordial per passar de simples opinions a fets contrastats.

Tanmateix, la nostra societat no utilitza aquest pensa-ment crític quan és bombardejada dia rere de dia amb novesdades. Sembla que pel simple fet de poder accedir a la infor-mació les conclusions són vàlides; i no, no és així. Necessi-tem una ment més crítica per ser capaços de contrastar lesdades. Per aquesta raó, els ciutadans, gent com vostè i comjo, necessitem eines que ens permetin comprovar i analitzarrigorosament si els resultats mostrats en diferents mitjans(premsa, articles científics, dades governamentals, pressu-postos, etcètera) són correctes o no, ja que el nostre objec-tiu com a societat és fer del nostre món un lloc millor.

Per aquesta raó neix PyBossa, una eina de codi obertque permet a qualsevol ciutadà crear el seu propi projecteper analitzar un problema, una hipòtesi o un experimentfent servir el mètode científic.

Apel·lació a voluntaris d’arreu del mónA diferència d’altres eines, PyBossa no utilitza ordinadors oalgoritmes per resoldre o analitzar un problema, sinó queconvida voluntaris d’arreu del món a participar en elprojecte per resoldre-ho conjuntament.

Aquest tipus de projectes són coneguts com a “ciènciaciutadana” per dos motius: perquè la ciència surt del labo-ratori, i perquè cal la col·laboració ciutadana per poderresoldre el problema. En l’actualitat hi ha centenars deprojectes de ciència ciutadana que usen la web com a mitjà

Daniel Lombraña GonzálezResponsable del projecte Crowdcrafting i PyBossa,fellow de la fundació Shuttleworth i investigadorsènior del Citizen Cyberscience Centre

Eines per compartirel coneixementciutadàPyBossa és una eina de codi obertque permet a qualsevol ciutadà crearel seu propi projecte per analitzar unproblema, una hipòtesi o unexperiment fent servir el mètodecientífic.

litat dels visitants de l’exposició “Big Bang Data”, del CCCB.I, finalment, el juny del 2014 vam instal·lar, en col·laboracióamb el Museu de Ciències Naturals, el primer rusc d’abellesmonitorat de la ciutat al Castell dels Tres Dragons de laCiutadella. L’experiment científic vol aportar el seu gra desorra a la normalització de l’apicultura urbana. Les abellesdictaminaran, a través del seu comportament, el grau desalubritat de la ciutat.8 I si sabem cuidar-les també apren-drem a cuidar-nos.

És veritat que queda molt camí per recórrer, però aixòens hauria d’esperonar. Ens queda intacta l’ambició detransformar la ciutat on vivim a través del coneixement.Parafrasejant Seeley, avaluarem críticament totes les possi-bilitats i entre tots serem capaços de descartar-les totesexcepte la millor. Un exercici de democràcia en estat pur. Ésaixí com la ciència ciutadana, en el seu sentit més radical,cedeix el poder a la ciutadania..

Referències

1 – OpenSystems (UB). Art and participation for Science;

PhysComp2 (UB). Physics and Computation of Complex Systems;

Grup Freshwater Ecology and Management (UB); Observadors del

Mar. Institut de Ciències del Mar (CSIC); ICREA-Laboratori d’Eco-

logia del Moviment (CEAB-CSIC i CREAF); Punt d’Informació Aero-

biològica (PIA, UAB); SciVolunteers.

2 – http://festivalcti.bcn.cat/ciutadana_post/jornada-barcelona-

citizen-day.

3 – Vegeu l’experiència del Center for Urban Science+Progress de

la Universitat de Nova York: http://cusp.nyu.edu.

4 – A Iberoamèrica hi ha la iniciativa Ciudadania 2.0.:

http://www.ciudadania20.org.

5 – http://www.barcelonalab.cat

6 – http://bee-path.net

7 – Podeu veure el vídeo a http://vimeo.com/97228812. Les

dades i els codis desenvolupats són oberts.

8 – http://openbeeresearch.org.

© Albert Armengol

Ciència ciutadana

21

per poder arribar a més persones. Projectes com Zoouni-verse (amb més d’un milió de voluntaris) o BOINC (ambmilions d’ordinadors personals connectats a centenars deprojectes) estan liderant aquesta nova àrea.

Aquests grans projectes provenen habitualment d’insti-tucions com universitats o laboratoris d’investigació queintenten analitzar un problema difícil de resoldre nomésamb ordinadors. Normalment el voluntari tan sols hi parti-cipa passivament, és a dir, la persona només pot resoldreles tasques que rep, però no pot crear els seus propis expe-riments utilitzant la mateixa plataforma.

Tanmateix, des del meu punt de vista, la ciència ciuta-dana i el seu veritable poder resideixen en els mateixosciutadans, per la seva creativitat i coneixement. Per aquestaraó hem dissenyat PyBossa, per donar cabuda a les duessolucions, estenent la possibilitat de crear i produir ciènciamés enllà del laboratori i permetent crear projectes cientí-fics a ciutadans i institucions per igual.

Per facilitar l’ús i l’adopció de la tecnologia PyBossa hemllançat el web http://crowdcrafting.org, on qualsevolpersona pot crear el seu propi projecte sense haver d’ins-tal·lar PyBossa.

Centenars de projectesEn l’actualitat Crowdcrafting disposa de centenars deprojectes de ciència ciutadana. Institucions com l’Organit-zació Europea per a la Recerca Nuclear (CERN) han confiaten la tecnologia i han creat el primer projecte de ciènciaciutadana, en què voluntaris d’arreu del món han analitzattraces d’antimatèria utilitzant tan sols un navegador web.

Un altre exemple seria el de l’Institut Suís de SalutPública i Tropical de Basilea. En el seu projecte l’institutsol·licita l’ajuda dels voluntaris per localitzar els habitatgesen diferents zones rurals i així poder gestionar la logística de

lliurament d’unes noves trampes solars contra els mosquits.L’objectiu final és controlar la propagació de la malària dinsel projecte SolarMal.1

Gràcies al fet que PyBossa és programari lliure, altresinstitucions han decidit crear les seves pròpies plataformesde ciència ciutadana. Per exemple, l’Institut Nacional d’In-vestigació de l’Espai del Brasil (INPE), amb la col·laboracióde l’Institut de les Nacions Unides per a la Formació i laRecerca (UNITAR) i el Citizen Cyberscience Centre, hacreat el projecte Forestwatchers.net, per estudiar si unapersona es pot convertir en un expert en desforestacióanalitzant boscos tropicals.

Aquest mateix any, el Museu Britànic, amb la col·labo-ració del University College of London, ha llançat el projecteMicropasts.org, que facilita que qualsevol persona esconverteixi en arqueòleg des de casa seva. Micropasts estàutilitzant PyBossa per transcriure targetes amb dades sobredescobriments de l’era del bronze escrites a mà, així comper modelar objectes 3D gràcies a la col·laboració de ciuta-dans que dibuixen el contorn dels objectes en diferentsfotografies.

© Eva Vázquez

””Els ciutadansesdevenen investigadors

dels seus propisproblemes i deixen de ser

simples consumidors.

Dossier: present

22

El mosquit tigre (Aedes albopictus) és una espècie inva-sora originària del sud-est asiàtic. En pocs anys ha adquirituna enorme mala fama allà on ha arribat. A part de ser unaespècie molt molesta pels seus hàbits diürns i la seva agres-sivitat, representa un problema potencial de salut pública,ja que és vector de malalties virals tropicals com el dengue,la febre vírica de chikungunya o la febre del Nil occidental.Es va detectar per primera vegada el 2004 a Sant Cugat delVallès, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Actualment, laseva presència és comuna en tota la costa est de la penín-sula i a les Illes Balears, encara que se’n desconeix l’exten-sió real al territori peninsular.

La presència del mosquit tigre està íntimament lligada azones urbanes, per la qual cosa es tracta d’un problema queafecta molts ciutadans. A més a més, els nostres hàbits sónels principals responsables de la seva dispersió i el seu esta-bliment al territori, ja que el mosquit tigre no només viatjaamb nosaltres al cotxe, sinó que cria en petits recipients debalcó i jardí, en fonts, claveguerons públics, etcètera,sempre que hi tinguin aigua estancada durant uns quantsdies.

AtrapaelTigre.comAtrapaelTigre.com és un projecte innovador basat en l’úsde noves tecnologies que pretén recopilar dades per a l’es-tudi, el seguiment i el control del mosquit tigre. Tradicio-nalment aquesta tasca es delega als serveis tècnics del’Administració i als científics, però en aquest cas hi inter-venen també els ciutadans. Es busca no només obtenirdades d’interès científic i ambiental, sinó també facilitarl’aprenentatge de la biologia i l’ecologia del mosquit tigre ide la seva problemàtica associada, així com difondre bonespautes de conducta per reduir la població d’aquest insecteen zones urbanes i disminuir, d’aquesta manera, el riscpotencial de transmissió de malalties víriques.

AtrapaelTigre.com està impulsat per ICREA-Laboratorid’Ecologia del Moviment, del Centre d’Estudis Avançats deBlanes (CEAB-CSIC), amb el finançament de la Fundació

Aitana Oltra, John R.B. Palmeri Frederic BartumeusICREA-Laboratori d’Ecologia del Moviment (CEAB-CSIC) / Centre de Recerca Ecològica i AplicacionsForestals (CREAF)

Una experiència:la lluita contra elmosquit tigreAtrapaelTigre.com és un projecteinnovador basat en l’ús de novestecnologies que pretén recopilardades per a l’estudi, el seguiment i elcontrol del mosquit tigre amb lacol·laboració ciutadana.

Encara que tots aquests projectes són molt interessants,vull esmentar dos exemples en què els ciutadans n’han estatel motor real. Un dels més significatius és l’impulsat per unnoi islandès, Páll Hilmarsson,2 que després de llegir un arti-cle d’un diari local sobre un determinat jutge d’Islàndia vadecidir comprovar les conclusions del periodista. L’articleestimava que el jutge havia emès sentència de culpabilitaten el 95% dels casos que havia investigat, la qual cosaportava el seu autor a etiquetar-lo com a “terrible”. Tanma-teix, Páll es va preguntar si aquest fet se situava realmentfora de la normalitat, ja que el periodista tan sols haviaanalitzat l’esmentat jutge. Així, va programar un petitscript3 amb el qual va descarregar del lloc web del Ministeride Justícia d’Islàndia tots els casos disponibles, i els va orga-nitzar per districtes. Posteriorment els va pujar a Crowd-crafting perquè altres persones l’ajudessin a classificar-los.En menys d’una setmana, Páll va compartir els resultats, elcodi font, les dades en brut i la metodologia utilitzadaperquè qualsevol persona pogués repetir l’anàlisi. La conclu-sió va ser que el jutge s’ajustava a la norma; juntament ambaquest resultat, es van obtenir moltes més dades sobre totsels districtes.4

Finalment, un grup denominat SkyTruth5 va utilitzarCrowdcrafting per analitzar l’impacte del fracking a l’estatde Pennsilvània.6 En un mes van aconseguir 90.000 classi-ficacions i van publicar un blog7 amb les seves troballes, enel qual compartien totes les dades i el codi font. Després del’èxit del projecte, van decidir fer un salt i utilitzar el seupropi servidor PyBossa, en el qual gestionen la seva pròpiacomunitat i les seves investigacions.

Com veiem, la ciència ciutadana ha vingut per quedar-se, ja que tant investigadors amateurs com professionalsconviden gent d’arreu del món a participar en projectes deciència fora del laboratori. Eines com PyBossa permeten, amés, que els ciutadans deixin de ser mers consumidors, perconvertir-se en productors científics que poden explorar elsseus propis problemes i inquietuds abraçant el model cien-tífic.

Referències

1 – http://malariajournal.com/content/11/S1/O45

2 – http://gogn.in/

3 – Sobre el web scraping, o tècnica informàtica per extreure

dades de llocs web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Web_scraping.

4 – https://github.com/pallih/gogn.in–

backup/tree/master/heradsdomar/crowdcrafting–stats

5 – http://crowdcrafting.org/app/frackfinder_tadpole/

6 – http://blog.skytruth.org/2013/09/frackfinder–tadpole-

pennsylvania-results.html

23

Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT-MINECO). Té també el suport de diverses institucionspúbliques i privades, a més del CSIC i la Universitat deMúrcia, i el finançament complementari del programaRecerCaixa i de la marca d’insecticides Bloom.

El projecte es fonamenta en tres pilars: formació i sensi-bilització ciutadana mitjançant tallers presencials; divulga-ció, comunicació i difusió en línia a través del lloc web delprojecte (www.atrapaeltigre.com) i de les xarxes socials,i participació ciutadana a través de l’aplicació Tigatrapp. Vanéixer el 2013 com un projecte pilot a petita escala, aprofi-tant els més de dos-cents tallers presencials que el Servei deControl de Mosquits de la Badia de Roses i del Baix Ter duua terme anualment a les escoles de la província de Girona.L’aplicació i el mapa web estaven originalment orientats aun públic infantil i a les seves famílies. Actualment la parti-cipació és lliure i gratuïta i oberta a tots els ciutadans, tot ique es demana que els participants es formin prèviament através del web del projecte o d’alguna de les moltes activi-tats presencials programades per garantir la qualitat de lesdades enviades.

A través de Tigatrapp els ciutadans poden enviar, reco-pilar i compartir dades d’observacions de mosquit tigre i dellocs de cria potencials situats en espais públics (clavegue-rons, fonts deixades, etcètera). Cada dada va associada aun informe amb la descripció de la troballa: un qüestionaride tres preguntes per validar l’espècie i tres preguntes mésper caracteritzar els llocs de cria. També es recull la geolo-calització de la troballa, així com fotos o notes complemen-tàries. Les dades es publiquen automàticament al mapa webdel projecte. És possible que no tots els albiraments siguind’exemplars de mosquit tigre, i per això les dades han deser validades per experts. Amb aquesta finalitat, pot sermolt útil l’aportació de fotos i de tot tipus d’informació addi-cional. Així mateix, al mapa web es visualitza a quines zoneshi ha participants; cinc posicions de baixa resolució al diasón suficients per saber com distribueixen l’esforç demostratge al territori, la qual cosa permet encomanartasques específiques a participants ubicats en zones d’es-pecial interès (missions geolocalitzades).

El repte d’un projecte com AtrapaelTigre.com és que elseu èxit no només depèn i és responsabilitat de l’equip detreball, sinó també de factors tan dispars com l’actitudresponsable dels ciutadans, les dinàmiques de comunicació,la sociologia o la superació de barreres tecnològiques. Noobstant això, creiem que el del mosquit tigre és unexcel·lent cas d’estudi per posar en pràctica conceptes deciència en societat. Esperem que en un futur no gaire llunyàpodrem disposar d’altres sistemes d’alerta ciutadana sobremalalties o espècies invasores, i que s’utilitzaran com anoves eines de gestió en salut pública.

Dades obertes i protecció de la privacitatPer principi, la ciència ciutadana ha d’integrar els ciutadanscom a participants de ple dret. Això significa que estemoberts a rebre crítiques i opinions de la ciutadania per millo-rar la nostra recerca i la qualitat dels projectes i que, a mésa més, posem a la seva disposició les nostres dades i eines.A més de consultar els mapes i els informes estadístics delnostre lloc web, els participants podran baixar les dades per

analitzar-les. Totes les aplicacions i els components de servi-dor tenen llicència de programari lliure i de codi obert(GPLv3). El codi font està disponible a la xarxa1 perquèqualsevol el pugui millorar o ampliar.

En els projectes de ciència ciutadana sovint es produeixuna tensió –tecnològica– entre la filosofia de dades obertesi la privacitat individual. En projectes anteriors hem solu-cionat aquest compromís utilitzant tècniques de xifratgesofisticades per protegir els usuaris, la qual cosa provocaque els mateixos usuaris tinguin menys possibilitats d’ac-cedir a les dades i de beneficiar-se’n. En el projecte actual,el nostre enfocament és diferent: totes les dades –desprésd’un filtratge mínim– són obertes i simplement evitem larecol·lecció d’informació privada. Quan s’hi registren, dema-nem als usuaris que llegeixin la nostra política i la nostradeclaració de principis i que hi donin el seu consentimentinformat abans de començar a participar-hi. No demanemnoms, contrasenyes ni qualsevol altra informació de caràc-ter personal. La ubicació real de l’usuari –dada que ensajuda a conèixer l’esforç de mostratge i a enviar missionsgeolocalitzades– mai no s’envia des de l’aplicació al nostreservidor. En lloc d’això, l’aplicació col·loca primer la ubica-ció real dins una quadrícula predeterminada i transmetnomés la identificació de la quadrícula –una àrea de la midaaproximada d’una ciutat petita com Blanes. En altres parau-les, no tenim manera de conèixer la posició exacta del parti-cipant dins aquesta àrea, ni de saber qui és el participant.Tot això són exemples de bones pràctiques que els projec-tes de ciència ciutadana d’aquest tipus haurien de compliren la mesura que sigui possible.

Referències

1 – https://github.com/MoveLab/

Ciència ciutadana

© Eva Vázquez

24

Futur

En els segles XIX i XX, les societats industrialitzades vancrear sistemes educatius universals de diversos nivells:l’educació bàsica, l’educació secundària i les universitats.Aquests sistemes van ser decisius a l’hora de difondre l’al-fabetització entre el poble i dotar les persones de les habi-litats fonamentals que calien per tal que l’economiaindustrial s’expandís. Al segle XX, determinats països vanampliar aquesta lògica a la sanitat, amb l’atenció primària,els hospitals locals i els hospitals centrals especialitzats. Simés no a Europa, aquesta estructura va ser la responsabled’estendre i democratitzar la cobertura sanitària per a totala població.

Actualment, ja en ple segle XXI, cada vegada queda mésclar que la innovació serà la clau del progrés i del benestaren l’economia del coneixement. La innovació és bàsica peral creixement econòmic i la competitivitat empresarial i ésl’eix de tota l’estratègia Europa 2020 de la Unió Europea(Comissió Europea, 2014). Una economia del coneixementexigeix l’existència d’una societat del coneixement. El certés, però, que avui dia els sistemes d’innovació oficials nomésarriben a una petita part de la nostra població. Ens trobemdavant la paradoxa que una aclaparadora majoria dels inte-grants d’això que anomenem la societat del coneixement enrealitat estan fora del sistema o, com a màxim, fan el paperde simples usuaris.

Tanmateix, hi ha un interès creixent a fer que els siste-mes d’innovació s’obrin a tothom. L’expansió d’internet com

a xarxa oberta ha afavorit que se’n difonguin els usos mésinnovadors. Alguns dels principis arquitectònics de la xarxa,com ara l’end-to-end principle (principi d’extrem aextrem), que col·loca la intel·ligència de la xarxa en els seusextrems, han afavorit l’explosió actual de les aplicacions iels serveis. El concepte “col·laboratori” (W. Wulf, 1989) s’haestès fins a generar una onada de laboratoris de tota mena:fab labs (laboratoris de fabricació a petita escala), 2002;citizen labs (laboratoris ciutadans), 2002; living labs(laboratoris “vius” amb nombrosos actors i contextos d’úsreals, 2006).

El “quart element”La preocupació i el desig d’aconseguir uns sistemes d’inno-vació més inclusius han cristal·litzat en el naixement delmodel de la quàdruple hèlix, en el qual tant el govern comels acadèmics, la indústria i la societat civil són consideratsactors clau. En un informe recent s’identificava el que esdefinia com el “quart element” d’aquests sistemes: els“usuaris normals o amateurs, usuaris professionals, consu-midors, treballadors, residents, ciutadans, aficionats,empreses, organitzacions o associacions de caràcter civil”(Arnkil, Järvensivu, Koski & Piirainen, 2010). Estem, doncs,davant el sorgiment d’un nou sistema.

Aquesta tendència podria donar lloc, en les pròximesdècades, als sistemes universals d’innovació, que servirienper ensenyar als ciutadans les habilitats bàsiques de la

Artur Serrai2cat / Citilab

És possible un sistemauniversal d’innovació?Cal un nou paradigma cultural per a la societat de la innovació. Hauríem de sercapaços de dissenyar en comú i aprendre patrons culturals nous basats en unaugment de les responsabilitats de cada persona pel que fa a tot allò que inventii a l’ús que se’n pugui fer.

© Eva Vázquez

25

societat del coneixement i els proporcionarien les eines, lesinfraestructures i la formació necessàries per esdevenirinnovadors per ells mateixos. Tecnologies com ara Scratch,Arduino, la impressió en 3D, la programació avançada, larobòtica DIY (de les sigles en anglès de “fes-ho tu mateix”)i moltes altres estarien presents en totes les ciutats, poblesi barris, d’una manera semblant a com es posen a l’abast detothom internet, la Viquipèdia o els dispositius mòbilsintel·ligents mitjançant àmplies xarxes de bibliotequespúbliques i hospitals.

A la llarga, uns laboratoris vius i oberts a tota la ciutatpodrien convertir-se en un factor fonamental per al creixe-ment econòmic local i per dinamitzar les economies urbanesmillorant-ne la competitivitat global i generant tota unanova onada de creació empresarial. Així, les ciutats podrienesdevenir centres neuràlgics d’innovació, basats en el sorgi-ment de nous tipus d’institucions obertes a tothom com elsliving labs, els fab labs,els citizen labs,els edulabs, etc.,que podrien transformar de manera trencadora l’economiai el teixit social de les nostres ciutats actuals.

La història de les societats industrials demostra que éspossible democratitzar una sèrie d’habilitats clau que hanimpulsat un sistema econòmic força complex amb uns bene-ficis enormes per a la societat en general, però també ambalgunes conseqüències no previstes. Per tant, sembla obvipreguntar-nos si no es pot democratitzar la innovació d’unamanera similar.

Tenim en l’horitzó diferents escenaris possibles per dura terme aquesta “revolució del coneixement”. El primerseria l’obertura lenta del sistema actual de triple hèlix, queaniria introduint gradualment les aportacions i les necessi-tats dels ciutadans en la seva agenda de recerca, peròconservant encara l’statu quo dels laboratoris de les granscorporacions i els acadèmics. Un segon escenari més radi-cal permetria que els citizen labs i altres moviments socialsinnovadors generessin nous programes de recerca, que espodrien coordinar globalment per internet o per altresxarxes. Aquests programes oferirien les eines per dissenyari posar a prova tota una sèrie de transformacions socials ieconòmiques urgents i obligaria l’establishment acadèmicoficial a adaptar els seus programes de recerca a les novessituacions.

L’era del coneixement també pot provocar, però, conse-qüències no desitjades. De la mateixa manera que un fablab pot crear obres d’art meravelloses i, alhora, una pistolade fabricació artesana, la democratització de les capacitatsd’innovació estesa a poblacions senceres també podriagenerar perills que encara no hem previst.

Cal, doncs, un nou paradigma cultural per a la societatde la innovació. Hauríem de ser capaços de dissenyar encomú i aprendre patrons culturals nous basats en unaugment de les responsabilitats de cada persona pel que faa tot allò que inventi i a l’ús que se’n pugui fer. Les nostressocietats han estat educades per delegar les responsabili-tats i els poders en el cel, en la naturalesa o en els parla-ments. Com més madurs i innovadors esdevinguem com ahumans, més graus de llibertat personal i de responsabilitatrecauran sobre nosaltres.

Per primera vegada podem desenvolupar un noumètode d’aprenentatge estretament lligat al sistema d’in-

novació. El sistema educatiu que tenim actualment, com amínim en la civilització occidental, pot remuntar-se fins a laGrècia antiga, on l’educació es basava en els anomenatsTrivium i Quadrivium. Les tres primeres matèries esfonamentaven en l’aprenentatge del llenguatge natural(gramàtica, lògica i retòrica); el segon, en l’aprenentatge dellenguatges formals (aritmètica, geometria, astronomia imúsica). Aquest era el currículum de les arts liberals. Lesarts pràctiques, com ara la medicina i l’arquitectura, estavenpitjor considerades.

El llenguatge de la innovacióAra ens cal un sistema diferent basat en un nou nivell.L’anomenem Quintivium. Es basa en l’aprenentatge del“llenguatge de la innovació”. La innovació no és només unapràctica i prou. És tota una nova mentalitat. Citilab estàpromovent l’Scratch com a nou llenguatge, el llenguatge dela innovació.

Aprendre a programar també és aprendre a resoldreproblemes, a organitzar la ment d’una manera algorítmica.Tal com deia George Forsythe: “Les adquisicions més valuo-ses d’una educació científica o tècnica són les eines mentalsde funció general que es podran fer servir tota la vida.Considero que el llenguatge natural i les matemàtiques sónles més importants d’aquestes eines, i la informàtica n’és latercera”. (“What to do till the computer scientist comes”,1968.)

Però Forsythe no va preveure el fet que el llenguatge dela innovació augmentaria dràsticament la nostra responsa-bilitat com a éssers humans.

No només estem aprenent a imaginar altres mons, o aentendre els que ja tenim, sinó a dissenyar-ne i construir-ne de nous. Igual que a un enginyer o a qualsevol profes-sional se’ls faria responsables dels seus “actes”, el fet d’obrirla “caixa negra” de la innovació significa que tots entrem enuna nova era que donarà lloc a la democratització de laresponsabilitat.

Final de l’activitatTecnostiu del Citilabde Cornellà, en quènens i jovesparticipants en lajornada expliquenla seva experiènciaen el marc d’unexercici derealització televisiva.

© Albert Armengol

Ciència ciutadana

26

Enric GomàGuionista

La mà dreta del doctor Robert

Hi va haver un temps en què els barcelonins encomanavenl’ànima a Déu i el cos a un metge d’aires patriarcals, ceri-moniós i greu, amb barret de copa, jaqué i maletí de cuirnegre, com aquells padrins dels duelistes del segle XIX.Solien exhibir una barba blanca ben retallada, espessa iarrodonida, encara que els més extravagants es decantavenper la barbeta de boc. En un metge la barbeta de boc no ésgaire recomanable perquè corre el risc que al malalt se liescapi el riure.

Eren altres temps. Els barcelonins de llavors tenienmés fe que els actuals. Fe en el Sagrat Cor, en l’acràcia o enel fre mecànic Castellví. En aquella Barcelona crèdula,turbulenta i de tant en tant colèrica, desconeixem quèdevia empènyer Manuel Ribas i Perdigó, fill segon de xoco-later i nét de pagesos de les Hortes de Sant Bertran, a abra-çar la carrera mèdica. Potser va imitar el seu germà Joan,dos anys més gran. En qualsevol cas, els joves Joan iManuel van seguir l’exemple dels germans metges santCosme i sant Damià (tot i que es van estalviar que els deca-pitessin, afortunadament).

Manuel Ribas i Perdigó va néixer el 1859 en un entreso-lat de la xocolateria Ribas, al carrer de Ferran número 16 deBarcelona, un establiment molt apreciat per l’excel·lència delseu cacau, portat en vaixell de la Guinea a Vilanova i la Geltrú.Aquesta xocolateria devia tenir un altíssim reconeixement entota la ciutat perquè va merèixer les invectives satíriques dePitarra, un honor que no està reservat a tothom.

Dels primers anys, no ens n’han arribat gaires notícies.Sabem que el 1870 la família es va refugiar en una torretad’estiueig que tenien a la Bonanova, als números més altsdel carrer de Muntaner, durant la terrible epidèmia de febregroga, també coneguda com vòmit negre (no se’ls deviaacudir un nom més espantós). Potser en aquell moment, enveure aquella mortaldat desoladora, els dos nois van decidirdedicar-se a la medicina. És més probable això que no pasque els impressionessin uns ulls de poll.

El 1880 Manuel Ribas i Perdigó es va llicenciar en medi-cina i va obtenir el premi extraordinari concedit arran delcasament d’Alfons XII amb Maria Cristina. Es va doctorar aMadrid i va recórrer durant mig any institucions mèdiquesB

IOG

RAFI

A

El doctor Manuel Ribas i Perdigó, nascut l’any 1859 en una xocolateria del carrerde Ferran, es va llicenciar el 1880 i quatre anys més tard va obtenir plaça deprofessor a la Facultat de Medicina, on esdevindria el màxim col·laborador deldoctor Robert, futur alcalde de Barcelona. Entre el 1924 i el 1927, any de la sevamort, va presidir la Reial Acadèmia de Medicina.

© Arxiu Rosa Ribas Boixeda

d’Alemanya. D’aquell país, en va adquirir un estil de vidagermànic, regular i ponderat que es va traduir, entre altreshàbits, en la consulta diària de l’hora exacta en el rellotge dela Reial Acadèmia de Ciències. Costum, aquest, que perduraentre alguns dels seus descendents. Com el seu menyspreuper la música.

Després del periple alemany, va tornar a Barcelona i el1884 va obtenir plaça com a professor clínic a la Facultat deMedicina. La seva especialitat era el tractament de lesmalalties internes, sobretot de l’aparell digestiu, el cardio-circulatori i el respiratori. Tot el que es troba, doncs, en unaparada de menuts.

El catedràtic de medicina interna era el doctor Barto-meu Robert, el futur alcalde de Barcelona. El doctor Ribasi Perdigó es va convertir en el seu màxim col·laborador, amés d’amic, i el va substituir com a professor els dies que eldoctor Robert es dedicava a les seves tasques polítiques.Humil, cordial i molt exacte en les seves explicacions, Ribasi Perdigó era un professor molt apreciat pels seus alumnes,com ara els doctors Pedro Pons, Nobiola, Pi i Sunyer,Bartrina i altres, que en convertir-se en metges el reclama-ven sovint a consulta.

En presentar-se a unes oposicions convocades a Madridper obtenir una plaça de catedràtic a la Universitat de Sara-gossa, Ribas i Perdigó les va perdre davant un altre aspirantque tenia padrins, i va tornar a Barcelona decebut. “Notornaré mai més a posar els peus a Madrid”, va concloure.Van passar els anys i no se’n va desdir.

Va escriure Patogenia y tratamiento de la constipa-ción habitual (la constipació és el restrenyiment, res aveure amb el cop d’aire), Diagnóstico y tratamiento de lagastroectasia (la dilatació de l’estómac) i Tratamiento dela neurastenia (on recomana la restricció del coit en elsmalalts, atès que afebleix, encara que, tot s’ha de dir, tambéil·lusiona una mica).

El 1898 va ingressar com a membre de la Reial Acadè-mia de Medicina de Barcelona, institució que presidiria apartir del 1924, amb el discurs “Tratamiento curativo de latuberculosis pulmonar”. Li va respondre el seu gran amic, eldoctor Robert. També cal remarcar que el 1909 va llegir eldiscurs inaugural de la Reial Acadèmia, “Tratamiento gene-ral de la arterioesclerosis”, de 72 pàgines. Un dels mésextensos que es recorden.

El 1888, Ribas i Perdigó es va casar amb la noia de dinouanys Carme Casas i Güell, amb la qual tindria nou fills: Cris-tina, Margarida (morta als tres anys), Joan (oftalmòleg),Bonaventura, Josep (el meu avi), Antoni (otorinolaringò-leg), Maria, Margarida (aquesta molt més resistent que laprimera) i Mercè. Vull agrair especialment al doctor ManuelRibas i Fernández, nét del doctor Joan Ribas i Perdigó, laseva Memòria del doctor Manuel Ribas i Perdigó, quem’ha fet un gran servei a l’hora d’escriure aquest retrat.

Els primers anys va viure a la rambla de Sant Josepnúmero 37, davant de Betlem, a la casa dita El Regulador, iva obrir consulta en un pis del carrer de Santa Anna número24. Durant un temps es va resistir a traslladar-se a la ramblade Catalunya, número 11, perquè tenia por que els malaltsno s’arrisquessin a travessar la plaça de Catalunya, ventosa,mal il·luminada i poblada d’uns individus erràtics i de miradatèrbola. Una mica com ara.

Finalment, cap al 1895, va decidir traslladar habitatge iconsulta a aquella casa, una mica apartada, de la rambla deCatalunya. Se’n conserva el despatx encara ara, gràcies a lavídua del doctor Manuel Ribas i Mundó, catedràtic de medi-cina interna de la Universitat Autònoma de Barcelona i nétde Manuel Ribas i Perdigó.

Va participar en el Congrés de Ciències Mèdiques cele-brat a Barcelona el 1888 en el marc de l’Exposició Univer-sal, amb “Papel que representan las enfermedadesextracardíacas en el descubrimiento de la asistolia” (no esdesanimin, jo tampoc no hi he entès res) i en el CongrésMèdic Internacional de Moscou del 1894 amb “Formas clíni-cas de la cirrosis hepática”.

Arran de la mort del doctor Robert el 1902 va abando-nar la universitat i es va concentrar en la medicina privada.No només atenia malalts de Barcelona i de la rodalia, sinóque també visitava pacients a París, on viatjava sovint. Endevia estar prou satisfet, perquè París bé val un malalt.

El 1914 va participar en una comissió mèdica, reclamadaper l’Ajuntament de Barcelona, contra el tifus que assolavala ciutat. Una indicació seva que ens ha arribat de genera-ció en generació és que el punt negre dels tomàquets potdesencadenar el tifus i, en conseqüència, cap dels seusdescendents no l’ingereix. Francament, ara mateix, nomésens faltaria agafar el tifus.

El 1924 va ser proclamat president de la Reial Acadè-mia de Medicina de Barcelona –que l’any 1991 es passaria adir de Catalunya– i sota la seva presidència es va comme-morar el centenari de la mort del doctor Salvà i Campillo, nosense tibantors amb el govern militar de Primo de Rivera.En va ser president tres anys, perquè el 1927 va cauremalalt d’un càncer d’estómac i va morir al cap de sis mesos.

Quan se’ns moren els metges, ens quedem una mica méssols.

El doctor ManuelRibas l’any 1888,quan va participar alCongrés de CiènciesMèdiques que es vacelebrar en el marcde l’ExposicióUniversal. Aquellmateix any es vacasar amb CarmeCasas i Güell, ambqui tindria nou fills.A la pàgina anterior,retrat de família del’any 1918.

Biografia

© A

rxiu

Mon

tser

rat

Rib

as i

Pie

ra

27

28

Santi Pozo (Terrassa, 1990) no para quiet i busca, constant-ment, resposta als seus problemes. Emprenedor, tenaç,idealista. Res no l’atura. Fa un parell d’anys va patir un acci-dent mentre practicava longboard –una variant de l’skate–,i va decidir dissenyar un casc per a esports d’alt risc. “Sócun fanàtic de la personalització. Si tingués temps suficientno compraria res fet, és fascinant fer-te tu mateix les coses”,explica. Somia dissenyar casa seva, crear la seva pròpiamoto i educar els fills a casa. En definitiva: viure la vida comell vol i no com imposa la societat.

Pozo creu en una arquitectura i un urbanisme ready togo, per resoldre els problemes de la gent de manera imme-diata. “Plantejar una solució per a tots els problemes queens pertorben és una insensatesa perquè en el temps que estriga a trobar-la el problema pot haver canviat”, sosté. Unaresposta que segurament ha trobat en la seva pròpia expe -riència, ja que després d’estudiar arquitectura, en Santi esva adonar que necessitava altres coneixements i es vaembarcar a estudiar administració i direcció d’empreses.Carrera, que, finalment, ha decidit abandonar perquè hatrobat una escola gratuïta, sense restriccions i amb tot elcontingut que hom pugui imaginar: internet.

La tecnologia és, de fet, un dels factors clau de la fórmulade futur d’aquest terrassenc. A través d’enquestes, ha detec-tat una gran preocupació dels ciutadans de Barcelona pelcost del transport públic i per la baixa qualitat de laconvivència entre veïns. Segons Pozo, una de les principalsfonts d’estrès dels habitants de les grans ciutats és l’ansietatdesprés d’un dia intens. I el principal problema és que elsbarcelonins inverteixen més d’una hora a anar de casa a lafeina. El seu objectiu, doncs, és millorar el transport a travésd’una plataforma que monitori l’activitat dels ciutadans: aquina hora agafen un determinat tren, quantes horescondueixen o per on circulen amb bicicleta. És a dir: aplicarles noves tecnologies per conèixer encara més els hàbits detransport dels habitants de Barcelona.

Dit d’una altra manera: convertir la capital catalana enuna lean smart city. Una ciutat que, gràcies a la tecnologia,escolta i monitora constantment la població per tal deconèixer-ne els problemes reals i generar solucions amb uncost d’implementació baix. La seva influència és lametodologia lean manufacturing [producció ajustada], deToyota, que pretén millorar l’eficiència de la companyia ireduir despeses. I la seva inspiració són Londres i HongKong, dues ciutats que l’han ajudat a veure fins a quin puntla tecnologia pot suposar un valor afegit per a la societat.

Aprendre a programarQui segur que està d’acord amb aquesta afirmació és AdriàRecasens, un barceloní de vint-i-quatre anys llicenciat enmatemàtiques i estudiant d’enginyeria de telecomunica-cions. Investigador nat, precís i apassionat de la seva feina,l’Adrià s’expressa i es defineix a través dels números.Actualment és assistent de l’Institut de Tecnologia deMassachusetts (MIT), on investiga el disseny i la imple-mentació d’un protocol de comunicació per a una casaintel·ligent. I com en Santi Pozo, creu que l’únic que falta aBarcelona són noves idees.

Recasens està convençut que molts dels avenços de lesúltimes dècades no es poden explicar sense la programació,que no dubta a considerar com l’idioma del segle XXI. “Ésuna eina imprescindible, perquè la informàtica és presenten tots els aspectes de la nostra vida”, sosté. Per aquestmotiu proposa afegir la programació als estudis de primàriaG

EN

ER

ACIÓ

ETC

Aída PallarèsPeriodista especialitzada en temes de cultura

Imaginant el futurde la ciutatJoves, inconformistes i amb les ideesclares. Santi Pozo, Adrià Recasens iJordi Valls són tres dels escollits perimaginar el futur de Barcelona, perexplorar què ens defineix com a ciutati com a societat. Representen, segonsBibiana Ballbè, comissària de FàbricaFutur Barcelona, moviment en quèparticipen, el talent emergent de lacapital catalana. Memoritzeu-ne elsnoms perquè en sentirem a parlar.

Ferran Forné

29

Generació etcètera

i secundària. L’objectiu no és que tothom sigui un expert enel tema, sinó que tingui la base per entendre el món, ja quela velocitat dels canvis creix de forma exponencial.

El futur, doncs, no estarà ple de replicants ni serà decolor negre, però, segons l’Adrià, sí que estarà molt méstecnificat, encara que, paradoxalment, tot serà més fàcil isenzill d’utilitzar. Per tant, si no volem que la tecnologiadomini els nostres fills, cal ensenyar-los a programar. Hi hapaïsos, com Estònia, que ja han establert la programació coma assignatura obligatòria, però el gran problema continuasent el salt generacional. Sovint els alumnes van un pas perendavant, per això el repte de l’Adrià és aconseguir formar imotivar els mestres. A pesar de la dificultat de l’empresa,Recasens és capaç de veure llum al final del túnel i creu quela clau és generar una comunitat digital de professors per talde crear sinergies i resoldre conflictes. Tot amb l’objectiuque, com diu Mitchel Resnick, “les noves generacions apren-guin a programar per, després, programar per aprendre”.

Tecnologia i relacions socialsLa tecnologia, però, també pot tenir la seva part fosca. L’ex-trema connectivitat de la societat actual ha provocat la bana-lització i la devaluació dels vincles afectius. És innegable, perexemple, que la irrupció de Facebook ha modificat, gairebéper complet, les nostres relacions personals. Aquest és el temaen què s’ha especialitzat Jordi Valls, un llicenciat en publicitati relacions públiques nascut fa 29 anys a Sabadell. Inquiet,emprenedor i amb una gran passió: internet. Va muntar

Startup Embassy, una casa per a empresaris a Silicon Valley,i actualment treballa per millorar l’experiència dels consumi-dors mitjançant la tecnologia i la comunicació.

Amb el pas dels anys hem anat veient com l’individua-lisme triomfava per sobre de la unitat familiar. Hem passatde relacionar-nos davant del foc a fer-ho davant del televi-sor. I actualment gairebé podem sentenciar que l’àgoravirtual ha substituït el col·lectiu físic; que és en un ordinadoro en un mòbil on trobem l’escalfor de la vida social.

En Jordi està convençut que en el futur seguirem peraquest camí, i fins i tot creu que és molt probable que lesnostres relacions vinguin marcades pel que digui unamàquina. La tecnologia, per exemple, fa que l’atracció entrepersones, que no havia canviat gaire al llarg de la història, estransformi a passos de gegant. Abans la primera impressió esbasava en la primera trobada, però ara la gent té accés alcurrículum complet de la seva possible parella. Valls asseguraque d’aquí a uns anys tecnologia i ciència aniran de bracet i,per exemple, la genètica podrà determinar si ens avindremmés amb una persona o amb una altra.

Us imagineu una aplicació que llegeixi les nostres reac-cions cerebrals mentre observem una persona? O que digi-talitzi la nostra olor? Doncs probablement estan a punt decaure. “Això no ha de comportar necessàriament deshu-manització –opina en Jordi–, perquè la tecnologia no ens fani més ni menys humans. Crec que la tendència al transhu-manisme canviarà molt les formes de la vida humana peròno el fons.” Esteu a punt? Benvinguts al futur.

D’esquerra a dreta,a la pàgina anterior ien aquesta, SantiPozo, Adrià Recasensi Jordi Valls,participants en elmoviment #ffbcno Fàbrica FuturBarcelona.

Alberto Gamazo

3030

BARCELO

NA VIS

TA D

ES D

E...

Cal viure arran de mar. Per sentir-la a prop. Per “intuir-la”.La ciutat i l’illa, cara a cara, a banda i banda de la mar. Vaigcréixer a Barcelona com un empelt illenc. Fill i germà demallorquins, les meves memòries de l’illa, acumulades estiurere estiu, són com una projecció de diapositives de ladestrucció de l’entorn i l’anorreament d’una cultura que erala dels meus pares, dels meus avis i dels meus avantpassats.Un procés conegut mundialment com a balearització i quehauria de fer avergonyir els orgullosos defensors de lonostro. “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit lesflames a la fosca”, va escriure Bartomeu Rosselló-Pòrcelevocant Mallorca des del Principat, durant la Guerra Civil.Són uns versos justament famosos i efectius, fins i tot quan,apagades les flames, només ens queda la fosca.

A Barcelona, Mallorca la sentia, la sentim, arran de mar.Al pailebot Santa Eulàlia, el meu avi, el meu “padrí”, queera mariner i que sí, efectivament, va anar a Cuba tal comdiu l’havanera, anava i venia de Mallorca a la península.Bellament restaurada, aquesta nau del 1918 fa anys que estroba atracada al Moll de la Fusta i porta repetidament aBarcelona els Reis d’Orient. En l’edat que és possible,almenys una vegada a l’any, materialitzar els desitjos i ferreals els somnis, aquests vénen de mar endins i se’ns fanpresents en arribar a la costa i tocar de peus a terra.

Sentir Barcelona des de l’altra banda de la mar tambéevoca sentiments contradictoris. A Mallorca, quan encarano s’hi escoltava TV3, fugia del xava com de la pesta: escol-tar el més lleuger deix barceloní era l’anunci de la fi de l’es-tiu, de la sempre traumàtica vuelta al cole que anunciava ElCorte Inglés, de la fosca sense flames. A poc a poc les cosesvan anar canviant. A les ribes del riu Clyde, a Glasgow, laciutat de les gavines, vaig viure durant uns mesos l’orgullde ser barceloní després de l’èxit dels Jocs Olímpics; unsjocs en els quals òbviament no havia competit i en els qualsni tan sols havia col·laborat com a voluntari, però que d’al-guna manera me’ls vaig apropiar com una medalla per a mii per a molts barcelonins. Al mateix temps que em familia-

ritzava amb l’emergent nacionalisme escocès i per estalviar-me explicacions, vaig descobrir que no em calia presentar-me com a català ni com a espanyol, que bastava a dir que erade Barcelona, que aquella ciutat havia recuperat definitiva-ment la seva categoria de metròpolis mediterrània i quehavia esdevingut, en si mateixa, pàtria.

Cada terra fa sa guerraLes comparacions són odioses. Barcelona és i serà unametròpolis, però Barcelona no és Nova York. Barcelona iNova York juguen en lligues diferents. Amb els seus quasinou milions d’habitants, a Nova York hi viu més gent que alpaís del qual Barcelona podria ser capital. De fet, diuen queNova York, pàtria en si mateixa, és el país més pròxim alsEstats Units.

Si arran de mar, a Barcelona, intuïm la proximitat deMallorca, durant dècades l’illa que sotjava Manhattan eraEllis Island, que venia a ser com el món sencer. Des del segleXIX i fins a mitjan segle XX va ser el centre d’acollida i unvertader camp de concentració on quedaven en quarantenaels emigrants que esperaven entrar a la ciutat i al país.Convertida, des de fa dècades, en museu, l’illa d’Ellis docu-

Melcion MateuPoeta i traductor. Universitat de Nova York. Autord’Illes lligades, premi Jocs Florals 2014

Arran de mar(evocaciónovaiorquesa)El centre de Manhattan és, ja, unaciutat d’attrezzo. El Raval, un barrien destrucció. De tant posar-seguapa, Barcelona corre el mateixperill que Nova York. Pot arribar aperdre la seva personalitatprovinciana a còpia de voler sercapital i metròpolis.

© Henri Cartier-Bresson / Magnum

3131

menta i dóna testimoni de les consegüents onades d’immi-grants que van anar formant aquesta ciutat de ciutats que ésNova York.

Cercar Barcelona a Nova York, tanmateix, és una tascaabsurda. A Hell’s Kitchen hi ha un Barcelona Bar on oferei-xen xopets Barcelona style, cosa que encara no he tingutla curiositat d’esbrinar què vol dir. A l’Upper East Side, unelegant restaurant italià anomenat Quattro Gatti s’inspira,òbviament, en el local modernista barceloní. Si a primer copd’ull el West Village i Chelsea no tenen res a envejar alGaixample, no comparem el Chelsea Market amb la Boque-ria: cada terra fa sa guerra. No m’interessen les evocacionsturístiques ni les comparacions forçades: tota capital ha detenir alguna cosa de provinciana.

Les tavernes mediterrànies de Nova York són a Astoria,Queens, barri grec per excel·lència, on em sento com a casatot i que it’s all Greek to me. Coney Island etimològicamentvol dir Conillera: tot i que no és, malgrat el nom, una illa,queda certament arran de mar. La platja popular de NovaYork té alguna cosa de l’encant, tan vulgar com deliciós, dela Barceloneta. No hi ha top-less ni –ai las!– zona nudista (ical dir que a Nova York no li aniria malament una mica mésd’hedonisme mediterrani), però entre el jovent que passejaper l’arena veig dos latinos amb camisetes del Barça i,endinsant-me pels carrers de Brighton Beach, descobreixouna taverna russa que per l’ambient i el peix grellat que m’hiofereixen és el més semblant que trobareu en aquest barria Can Ganassa o la Cova Fumada.

Si és absurd i de mal viatger voler cercar Barcelona aNova York, cal dir que, més enllà dels tòpics, de vegades ésdifícil trobar Nova York a Nova York. El fenomen conegutcom gentrification originalment havia de transformar elsbarris degradats en zones habitables per a la classe mitjanao alta, però l’ascens astronòmic dels preus de l’habitatgeacaba corrompent els barris populars i subhasta els declasse mitjana i alta entre les classes extraterrestres.

El centre de Manhattan és, ja, una ciutat d’attrezzo. ElRaval, un barri en destrucció. De tant posar-se guapa,Barcelona corre el mateix perill que Nova York. Vaigemigrar, com molts, perquè la meva feina no estava a l’al-tura del meu lloguer. En tornar a Barcelona, ni que sigui devacances, no vull trobar-me una ciutat amb la fesomia defor-mada per l’excés de líftings i silicona, una ciutat que pervoler ser capital i metròpolis renegui de la seva personalitatprovinciana: una Barcelona gentrificada, ni tampoc balea-ritzada, on sigui difícil de trobar Barcelona. De tornada acasa, al metro, em trobo un grup de turistes catalanes ambel plànol de la ciutat desplegat. Una d’elles em demana, en

anglès, si van en la direcció adequada. Li responc també enanglès: han vingut a descobrir Nova York i no seré jo qui elsaixafi la guitarra. Balearització, gentrificació, globalització?No és el mateix viatjar que mirar el Google Maps.

La mar no allunya, sinó que uneixQuan m’enyoro de Barcelona, i ja fa anys que m’he avesat aconviure amb aquest enyor, tinc dues opcions: o trucar ambl’Skype a la família o els amics, o bé anar a veure la mevaamiga Mary Ann. Mary Ann Newman, catalanòfila, traduc-tora, entre altres, de Josep Carner i Quim Monzó, autora,entre moltes altres coses, de la seva pròpia fantasia barce-lonina i novaiorquesa en les pàgines d’aquesta revista (núm.89), té un amor tan gran per Barcelona i la cultura catalanacom l’oceà que les separa de Nova York. A banda de totes lespersones i institucions que treballen per establir connexionsentre una ciutat i l’altra, a banda de ponts aeris i delega-cions del govern, aquesta Creu de Sant Jordi amb posatd’eterna estudiant, des del terrat de ca seva a Chelsea, emparla de The Farragut Fund for Catalan Culture in theUnited States, que ella mateixa ha creat, o del BCN-NYCUrban Bridge, l’any de l’arquitectura catalana a Nova York,que la seva fundació esperona; em parla de projectes i decoses per fer. Per a algú com jo, que fa anys va deixar la sevaciutat i el seu país, de vegades és difícil d’entendre que algúaltre s’hi senti tan atret.

La generositat de Mary Ann Newman ens recorda que lamar no allunya, sinó que uneix, i que potser només per aixòcal viure arran de mar.

© Esteve Puig / AFB

El Banys de SantSebastià, a laBarceloneta, en unadata no determinadade la segona dècadadel segle XX.A la pàgina anterior,banyistes a la platjade Coney Islandl’any 1947.

””La platja popular deNova York té alguna cosade l’encant, tan vulgar

com deliciós,de la Barceloneta.

Barcelona vista des de Nova York

32

DO

SSIE

R

Marià Marín i TornéCofundador de The Gaudí Research Institute amb Pere-Jordi Figuerola i Manuel Medarde

Gaudí: poeta de la pedra,eriçó de l’art

© Pere Virgili

Des que va morir, Gaudí ha generat molta batalla de cenacle, pugnesideològiques i polítiques més que no pas artístiques, mentre que bona part de lesavantguardes n’han expressat directament fascinació. En aquest llarg viatge alvoltant de la seva obra i la seva personalitat hi ha hagut permanents illes desalvació, tothora envoltades, però, de tempestes de polèmica.Les investigacions fetes a partir de centenars de peces i objectes i milers de

documents inèdits permeten escriure un nou relat sobre Gaudí. Aquest dossieres dedica als qui han entès la seva magnitud i n’han preservat la memòria per alsqui la volguessin retrobar, en especial a en Manuel Medarde, mestre i amic, i aaquell anònim coetani de Gaudí que hi va veure un poeta de la pedra.

Gaudí, poeta de la pedra

33

El llegat d’uncreador, inventori innovadorLa nova recerca ha revelat un Gaudípioner, avançat al seu temps,innovador en processos de treball, apart de creador de les noves formesque ja coneixem. L’arquitecte ensaporta un llegat aplicable enmúltiples disciplines.

Al Museu Diocesà de Barcelona es conserva el llibre designatures de condol per la mort de Gaudí. És un plec consi-derable, prova documental de la fama de l’arquitecte i delressò del seu traspàs. Hi podem llegir els noms de persona-litats polítiques i culturals al costat d’una corrua de perso-nes no identificades. D’entre aquests, que són lamajoria –senyal de com el poble s’estimava Gaudí–, em vacridar l’atenció un nom en particular.

No era “ningú”. Ja me n’enteneu, vull dir que no era capautoritat, ningú conegut. Colpit per la tragèdia i conscientdel que aquella pèrdua significava, va prendre un full depaper per expressar-hi dol i admiració. És un text preciós,de to mesurat i relativament llarg. Se’l devia rumiar bé,perquè no hi ha penediments ni guixades, i el va acabar ambun símil genial: “Si Verdaguer era l’Arquitecte de les Lletres,Gaudí era el Poeta de l’Arquitectura.” L’home devia anar ala capella ardent amb el seu full i es va trobar que ja hi haviallibre oficial de condol, així que va prendre unes agulles il’hi va enganxar, just al full oposat en què hi ha les signatu-res de grans noms de la política, l’art i la societat. El llibres’exhibeix obert per aquesta pàgina.

Impressiona la quantitat i la contundència escrita del’expressió de dol col·lectiu. Per als autors de les innom-brables cartes, telegrames i articles a la premsa, havia mortun sant, un geni i un patriota, l’Arquitecte de Déu i de l’Uni-vers, el Dante de l’Arquitectura. Així de clar, així de rotund,així de compartit. Però la sort de Gaudí va caure immedia-tament en una etapa perllongada d’oblit i fins i tot demenyspreu. Paradoxalment, gairebé tres quarts de segledesprés esdevindria una de les icones més originals deBarcelona i de la història de l’art.

Des que va morir, l’any 1926, i fins avui, Gaudí ha gene-rat molta batalla de cenacle. Han estat pugnes ideològiquesi polítiques més que no pas artístiques, alhora que bona partde les avantguardes històriques i les de segona i tercerageneració n’han expressat directament fascinació. Així haestat des de Walter Gropius i Le Corbusier fins a Miró oPerejaume, tot traspassant antípodes electives tan distantscom les de Tàpies i Dalí, que en reivindicava “les formesorgàniques, terrorífiques i comestibles, d’essència sagrada”.Un cas curiós: l’any 1927, Herman G. Scheffauer, periodistadel New York Times Magazine, afirmava que Barcelona era“la ciutat més fantàstica del món” pel caràcter innovador i

creatiu del nou art de Catalunya, el màxim representant delqual era Gaudí, autor de la Sagrada Família, “obra [...] natu-ralista i geomètrica, amb sorprenents torres-campanars quesemblen ampolles de vi en forma d’espiral”.

Més paradoxes aparents: tot i els alts i baixos, sempre haperviscut una estimació popular envers l’obra de Gaudí. Lasocietat n’ha considerat les formes com a pròpies fins que lacanibalització econòmica del turisme les hi ha pres, en unprocés d’expropiació pública de l’ús ciutadà. Procés d’acce-leració contínua de la reducció de Gaudí a un actiu econò-mic, més relacionat amb la gaudimania, el marxandatge il’aportació del turisme al PIB que no pas amb la cultura il’ús civil. L’Hospital de Sant Pau i el Park Güell en serienexemples recents, juntament amb la pèrdua del sentitexpiatori i d’almoina de la Sagrada Família. Cal debatre-ho.

En aquest llarg viatge d’anades i vingudes, pèrdues ireivindicacions, hi ha hagut permanents illes de salvació,investigació i preservació gaudinianes, tothora envoltades,però, de tempestes de polèmica:

—La continuïtat pètria, d’obra i de voluntat, de laSagrada Família. Sempre resistent a l’embat de nombrosescampanyes de desprestigi i d’insult, gràcies al poder moral

Gaudí va elaborar elprojecte de l’esglésiade la Colònia Güellamb la idea quetingués l’impacteecològic més petitpossible i querespectés i alhoramimetitzés els pinsde la zona, plantatsper Joan Güell.A dalt, volta de maói columnes queimiten el tronc iles branquesd’un arbre.A la pàgina anterior,el campanar i elsfinestrals ambelements detrencadís: els relleusdels diferentsmaterials potencienel joc de llums.

© Pere Virgili

34

Dossier

Gaudí verificavatotes les factures

juntament amb elsseus encarregats i

ajudants,i les signava

personalment.En aquesta d’un

proveïdor demosaics, es pot

veure la seva firma a baix a la dreta.

que li atorga el relleu mantingut de les fonts i llurs valors(Ràfols, Matamala, Jujol, Martinell, Puig Boada, BonetGarí...).

—Els quatre gats com Garrut i Bassegoda que, sovintdes dels marges, salvaven i estudiaven peces, obres i docu-mentació, i maldaven per preservar els mots petris i inter-pretatius gaudinians, molt sovint en contacte amb la recercai l’aplicació de l’avantguarda internacional (de Frei Otto aCollins) mentre aquí pesàvem figues. Menció especial a latasca humil però persistent dels Amics de Gaudí.

—Un seguit d’intel·lectuals que, més enllà dels cerclesgaudinians, en van veure la vàlua i van batallar contra el buitescandalós. En destaca amb llum pròpia la visió innovadora,profètica i combativa de Juan-Eduardo Cirlot.

—I, de manera especial, una munió anònima que haestat la gran salvaguarda del record i de les proves mate-rials i documentals que han revolucionat, en ser redesco-bertes, el coneixement del geni. D’entre tots, vull ferremarca de la gent de la Colònia Güell i dels treballadors icol·laboradors de Gaudí, que en Manuel Medarde ha cone-gut, estudiat i estimat. Mestre del mètode científic d’inves-tigació, Medarde ha sabut junyir l’estudi directe de les obresde Gaudí, multidisciplinari i sense apriorismes, amb el deles fonts i els documents, i tot això amb l’antropologia decamp aplicada als qui van conèixer i treballar amb el mestre.Un mètode de recerca que li ha permès recuperar cente-nars de peces i objectes i, sobretot, 5.800 documents inèditssignats per Gaudí mateix.

Els fruits d’aquesta recerca que ara esclata són tan sabo-rosos que podem escriure autènticament i documentalmentun nou relat sobre Gaudí, reafirmant aquí, matisant allà idesmentint on calgui. Juntament amb un retorn a les fontsdocumentals primigènies (Ràfols, Matamala, Puig Boada...),el nou coneixement obliga a repetir l’estudi directe de les

obres des de novíssimes perspectives i situar Gaudí en ellloc que li correspon des d’un punt de vista acadèmic. Elprimer pas: publicar. El segon: exposar. El tercer: emplenarbuits incomprensibles, com la manca de càtedres gaudinia-nes.

Però n’hi ha més. Hem trobat aspectes insospitats,sorprenents. La recerca, en un gir inesperat, s’ha convertiten llavor i impuls per a la innovació actual. Hem descobertun Gaudí pioner, avançat al seu temps, innovador en proces-sos de treball, a part de creador de les noves formes arqui-tectòniques que ja coneixem. Un creador-inventor-innovadorque, més enllà de l’etiqueta d’arquitecte, i des de la inimita-bilitat del seu estil, ens aporta un llegat aplicable avui dia enmúltiples disciplines, del disseny ergonòmic a la gestióempresarial.

... I és que Gaudí és complex, molt complexGaudí es va passejar entre l’arquitectura i l’acció social,trescant per tots els camps i camins de l’art, la ciència i lagestió. Per la química, la tridimensionalitat i la fotografiad’alta resolució, la cromatologia i la il·luminació com a prac-ticitat i símbol. Pel cinema, el cooperativisme social, l’edu-cació, el feminisme, el cristianisme i l’anarquisme. Pel mónde les corporacions i els negocis, fent ell mateix els primerspassos del coworking, el codesign, el networking i lestècniques just-in-time. Per la higiene i la seguretat en eltreball. Pel domini de l’ofici i la incorporació del disseny. Perla ceràmica i l’ebenisteria. Per la invenció d’allò que neces-sitava i volia i per l’admiració envers Edison, model i guia.Per l’ecologia com a pensament i fonament, per l’eficiènciaenergètica com a voluntat i necessitat, i pel naturalisme, elreciclatge i la sostenibilitat. Per això tan modern de l’en-ginyeria com a cooperadora necessària de l’arquitectura, perla física constructiva, la geometria, el càlcul i el modelismeabans dels plànols. Per la gastronomia, la salut i l’esport enles funcions de la praxi de l’arquitecte. Per la música i l’acús-tica dels objectes i de l’espai. Per la litúrgia i l’ús social en laconcepció arquitectònica. Per l’urbanisme i el paisatgisme.Per l’R+D+I com a mètode de treball...

Tot això és Gaudí, de tot se’n va preocupar, tot ho vaestudiar i treballar amb equips ad hoc, en una combinaciómagistral d’equips fixos i flexibles, sempre interdisciplinaris.Tot el que fos convenient o necessari ho va aplicar a la sevaobra i si no existia s’ho inventava, fos peça, material, tècnicao mètode. En Gaudí tot es relliga i tot té sentit: no hi ha llocper a la improvisació ni la futilitat. Obra i pensament, funcio-nalitat tècnica i humana, són les trames i els ordits que, siels desfàs, et quedes sense vestit i llavors a l’embosta de lesmans et roman, només, un embolic de fils inexplicables.

És com un trencaclosques: aparentment les peces sónincomprensibles i aïllades i n’hi ha que semblen sobreres.La clau que ens en dóna la imatge global, clara i definida, ésel mètode que va crear. Aquí rau la genialitat inventiva delmestre i l’única manera d’entendre’n l’estil, del qual ja ales-hores deien que era tan rar i original que resultava incom-prensible. De fet, l’Etsuro Sotoo em deia fa anys que Gaudí“va fer una aportació tan immensa que no se’l podia enten-dre a la seva època. Potser al segle XXI...” Vegem-ho a lespàgines següents.

35

“El vent les abat i nose’n parla mai més”La frase amb què Gaudí comparavaels roures, dotats d’una forçaguanyada a còpia d’anys, i lescanyes, de creixement ràpid peròd’una fragilitat extrema, expressamolt bé el seu pensament.

Una de les llacunes més manifestes i alhora més apassio-nants és la manca d’una cartografia precisa de l’imaginarigaudinià, del seu univers físic, intel·lectual, cultural, sociali espiritual en relació amb la seva personalitat i la seva crea-tivitat. Deia Isaiah Berlin a L’eriçó i la guineu que l’interèsenvers un artista no rau tant en l’anàlisi formal de les sevesobres com a identificar com s’hi consignen les idees, esde-vingudes mentalitats, concepcions, interessos, ideals i siste-mes de valors. Aquesta és, doncs, la perspectiva que escaua Gaudí. La seva força sorgeix d’una tríada històricamentpolèmica: era un artista genial (és a dir, rotundament perso-nal), radical (completament lliure, situat al marge de modesi avantguardes, tot i ser-ne precedent en alguns aspectes) iamb un component espiritual fonamentador.

“El vent les abat i no se’n parla més.” Aquesta frase deGaudí en què compara la força dels roures, guanyada ambanys, i la feblesa de les canyes, de creixement ràpid peròd’una fragilitat extrema, expressa molt bé el pensament il’espiritualitat de l’artista, com si es tractés d’un nou Pascal.Gaudí coneixia, doncs, allò important a què consignava laseva vida i la seva obra. Era un eriçó, d’acord amb la divisiódels caràcters humans entre eriçons i guineus que va ferBerlin al text esmentat. Per això li deien el Dante de l’ar-quitectura, un altre eriçó insigne.

Gaudí crea lligams d’identificació entre l’art, la societat,la natura, la bellesa i Déu. És un home no mutilat, en motsseus, perquè no renuncia a cap de les seves potencialitats(cos, intel·ligència i sentit transcendent), i d’aquesta forçainterior n’extreu la genialitat creativa i les idees sobre lajustícia social, l’obrerisme, la cultura, el nacionalisme, lapobresa, la gent, els amics.

Esperit analític i de síntesi com a fruit de l’observació il’estudi de la natura, domini tècnic, ús prodigiós de la imagi-nació i de la creativitat original, i l’espiritualitat com a motor:aquests són alguns dels trets gaudinians que lliguen amb lesidees en voga. Per a Jaspers (1922), com abans per aKandinski (Sobre l’espiritualitat en l’art, 1911), la pràc-tica artística és la possibilitat de visió de l’absolut mitjançantles formes finites, materials, des de l’autenticitat. D’aquí veel “retorn a l’origen” de Gaudí per ser original. D’aquí “l’arbreque veig des de l’obrador és el meu mestre”. D’aquí la miradaa la natura per trobar-hi les formes i les estructures, lesmatèries i el sentit. D’aquí el seu combat fins a trobar lafórmula del Blau Barcelona, que és, segons deia, el del celde la ciutat un matí de primavera o de tardor després debufar la tramuntana. “La bellesa és la resplendor de la veri-

tat.” La natura, obra de Déu, és, per tant, perfecta i bella.Per això l’art és entès com la col·laboració personal amb lacreació i tot és matèricament simbòlic. Per això l’obra deGaudí exigeix contemplació, reflexió i estudi. Per això esconsagra a la Sagrada Família: de 48 anys de feina, n’hidedica 44, d’ells 12 de manera exclusiva. Per això era una“missió personal”, com diu Josep M. Tarragona.

La fascinació de les avantguardesMompou, compositor d’acord metàl·lic i música callada, deiaals autors de moda: “Potser la meva música agradarà quanpassi la vostra.” Avantguardista de via pròpia com Gaudí, ésara que els entenem.

Hi ha relacions de paradoxa entre alguns artistesd’avantguarda i Gaudí. D’una banda, el troben innovador,genial, de capacitat creativa quasi infinita. D’altra banda, elveuen massa lligat a la tradició, l’artesanat, la natura, la reli-gió. Le Corbusier n’admirava la concepció espacial i l’estè-tica matèrica, Miró l’homenatjava per la creativitat tel·lúrica,el Dalí més mordaç el recuperava per a la història de l’art.En van intuir la genialitat Walter Gropius, Mies van der Rohei Lloyd Wright. Coincideix en el sentit espiritual i social del’art amb els seus coetanis Kandinski, Malevitx i Van Gogh,i precedeix expressionistes abstractes americans, comRothko, en la recerca de l’absolut.

Gaudí era un avançat quan teoritzava sobre la línia rectai la corba, abans de Kandinski i la Bauhaus. També ho va seren l’àmbit estricte del modernisme: la Casa Vicens es vaacabar el 1888, mentre que la Casa Tassel, del belga VictorHorta, considerada la primera casa modernista, es va acabarel 1893. Picasso callava o hi responia amb agressivitat,potser perquè va ser l’únic a qui no va poder superar, segonscorre la brama que va confessar a Miró, o perquè amb eltrencadís li va avançar la idea del cubisme...

© Pere Virgili

Gaudí, poeta de la pedra

Fragment de vitrallde l’església de laColònia Güell vistdes de l’interior.Gaudí estudia a fonsels mètodesd’acoloriment delvidre i l’orientació deles obertures peraprofitar de maneracreativa lesvariacions de lallum solar.

El fruit de la recerca recent sobre l’obrade Gaudí la podem resumir en quatrepunts. El primer indica que l’objectiu deGaudí era fer una arquitectura nova; peraixò resulta original, revolucionari i,cent anys després, inspiració de l’arqui-tectura i l’enginyeria actuals. En segonlloc, la recerca estableix que el quehavia après no li servia: li calia inventardes dels mètodes i processos fins alsestris. El seu obrador és un laboratori,on es fan innovacions i invents. Entercer lloc, el seu objectiu no pot abas-tar-lo sol; li cal un equip, una miradainterdisciplinària, i s’anticipa, així, a laconcepció moderna de gestió d’equipsmixtos. I, per acabar, la recerca conclouque el soci inversor i culte que ho famaterialment possible és l’amic: EusebiGüell.

No hi ha res de nou sense recerca,risc, innovació i treball en equip. Gaudího sap i esdevé el gerent d’aquestprojecte. “Li donem el títol a un geni o aun boig?”, es demanava el president deltribunal de l’Escola d’Arquitecturadavant un jove Gaudí que deia: “No hiha cap motiu per no fer alguna cosanomés perquè ningú no ho ha provatabans.” La mateixa frase i la mateixaactitud d’Einstein, Planck i Higgs.Vegem-ne les aportacions principals.

Pare de les estructures lleugeresGaudí va introduir l’ús constructiu de lesformes guerxes reglades (paraboloides,hiperboloides, paraboloides hiperbòlics,conoides, el·lipsoides i helicoides). Maiabans fetes servir, permeten estructuresi obertures més àmplies, altes i diàfanes,

sense suports externs ni afegits, cosaque els aporta més llum, funcional isimbòlica. A més, amb aquestes formeses guanya estabilitat mecànica, s’estal-via material i es construeix més depressa. D’aquí ve que Gaudí sigui consi-derat el pare de les construccions a based’estructures lleugeres, típiques delspavellons esportius, els salons decongressos, les estacions de tren i qual-sevol edifici que hagi d’acollir multituds.

Gaudí va crear formes funcionals apartir de la geometria (“tot ho calculo,sóc un geòmetra”, deia), com les colum-nes inclinades i les de doble gir, o lesmacles, alhora funcionals i decoratives.Estructura, forma i funció es fonen. Laraó geomètrica les descriu i parame-tritza: Jordi Bonet, durant anys arqui-tecte coordinador de la Sagrada Família,afirma: “Si se segueix amb rigor la líniade desenvolupament de les idees i de lageometria i les formes estructurals queGaudí utilitzava, gairebé de maneraindubtable s’arriba a la solució queGaudí havia ja resolt o a la qual sens

Dossier

36

Les bases d’una nova arquitectura© Pere Virgili

No hi ha res de nou sense recerca, assumpció deriscos i treball en equip. Gaudí ho sabia i vaesdevenir el gerent del seu projecte artístic. La sevaactitud era la mateixa d’Einstein, Planck o Higgs.

A dalt, les quatrecolumnes que

sostenen el sostre dela cripta de la

Colònia Güell, quesimbolitzen els

quatre evangelistes,estan fetes amb

peces de basalt deCastellfollit de la

Roca unides ambplom. Gaudí fa servir

sempre materialslocals o d’àrees

acostades, el queara en diríem“productes de

proximitat”.La cripta és la primera

construcció onaprofita la

resistència de lesestructures

parabòliques.

Gaudí, poeta de la pedra

dubte havia d’arribar.” Gaudí es va avan-çar, des de les corbes, al racionalisme ia l’arquitectura contemporània, que hitroba raons de resolució.

Altres aportacions a la nova arqui-tectura són l’ús de processos i materialsconstructius inaudits, com ara unsistema de bastides més segures i efica-ces, senzilles de muntar, amb menysmaterial i a sobre reciclable, ja que elstaulons –de fustes diverses– es reapro-fitaven per a la construcció de portes,marcs, etcètera; el començament d’unedifici per la façana o sense paretsmestres, avançant-se a l’arquitecturamodulable i diàfana, i la invenció deltrencadís, puntillisme ceràmic i vitritraslladat als murs exteriors, una genialaplicació adaptable a façanes guerxes,resistent, netejable i que compliafuncions de reciclatge, decoració i reco-briment alhora.

Gaudí va compartir l’esperit delsseus col·legues modernistes pel que faa l’ús de tècniques i materials nous, comel formigó armat, el ferro i l’electricitat,però els va dur més enllà gràcies a larecerca creativa i a l’aplicació a lesnoves formes reglades, en una fusióentre estructura, bellesa i funcionalitat,en una línia estètica que després defen-saria Le Corbusier. Així esdevé pioner,entre altres, de l’expressionisme, delbrutalisme, de l’arquitectura orgànica ieficient i del reciclatge.

El mètode de treballDel mètode de treball gaudinià avui endiem coworking i codesign, és a dir,treball en equip i multidisciplinari,fonamentat en la recerca i en la inno-vació, tant sobre sistemes com sobreestructures, materials o formes detreballar, en una aposta clara per laciència. Per a l’època, aquest puntresulta extraordinari.

Gaudí refusava absolutament laimprovisació –deien d’ell que era un“punyetetes meticulós”. L’arquitecte,alhora artista i gerent, adopta la planifi-cació i l’execució gerencial i empresarial.La prova: els milers de documentssignats per Gaudí que escandallen tantel cost de l’obra com la seva planificació.L’exemple: gairebé mig segle abans quel’inventessin els japonesos i que s’en-senyés a les escoles de negocis, Gaudíaplicava el just-in-time en la gestió deles comandes, els estocs en magatzem iels ritmes d’execució d’obra, amb l’ob-

jectiu d’aconseguir l’eficiència en l’obrai l’eficàcia econòmica. Tot està perfecta-ment planificat i documentat.

El mètode gaudinià permet inven-tar, quan no existeixen, la tecnologia,les eines i els materials necessaris, talcom fan avui dia les empreses que apos-ten per l’R+D+I. I quan una cosa ja exis-teix, es reaprofita. En serien exemplesparadigmàtics:

—La maqueta polifunicular, com asistema per representar i calcular lescàrregues de força d’un edifici demanera estructural, a escala i en tresdimensions, abans de treure’n plànols,com ho fan bona part dels despatxosd’arquitectura actuals. Era un prototipd’Autocad que combinava amb fotosmúltiples d’alta resolució, obtingudes perla manipulació de la fórmula química delflaix, que aplicades en un visor donavenuna imatge tridimensional i permetien,per exemple, veure l’impacte urbanísticd’un edifici abans de construir-lo. Al Poli-tècnic de Moscou expliquen que costad’entendre que Gaudí pogués fer,només amb unes maquetes, uns càlculsque ara es fan amb supercomputadores.Per la seva banda, Arnold Walz estudiaGaudí a l’hora de desenvolupar proces-saments geomètrics en 3D per aldisseny arquitectònic.

—L’invent de la tricromia. Combi-nant dades d’observació astronòmica,de la insolació anual i de la física òptica,Gaudí obtenia llum natural de múltiplestonalitats amb la superposició de tresvidres plaqué tractats amb els colorsprimaris. Cobria els vidres amb planti-lles que deixaven unes zones lliures i

altres de preservades. Hi abocava àcidfluorhídric líquid que rebaixava el to decolor en les zones lliures fins a assolir-neel grau requerit. La forma atrompetadade les finestres permetia captar la quan-titat de llum desitjada. Aconseguia, així,els efectes de color, lluminositat i rever-beració volguts per a cada lloc i cadamoment del dia. I és que per a Gaudí, lallum i el color eren elements fonamen-tals per atorgar a l’arquitectura un valorsimbòlic de vida i de bellesa.

—El reciclatge. Gaudí gastava quanhavia de gastar i estalviava quan haviad’estalviar. Aprofitava una pota de cadiraper substituir el mànec trencat d’unamaça, i es feia portar bombetes elèctri-ques des dels EUA o compassos deprecisió Kern des de Suïssa. Era unmestre al·lucinant del reciclatge, precur-sor radical de l’Arte Povera. Reciclavasempre que hi hagués una raó operativa,pràctica i, a més, artística. Així, recupe-rava el rebuig de les bòbiles i foneries perconstruir els murs, dúctils, lleugers itèrmics de l’església de la Colònia Güell;i les fustes de les caixes d’embalar delstelers i els fleixos d’acer de les bales decotó de la fàbrica veïna –un autènticproducte de proximitat– per fer-ne unsbancs preciosos i ultraresistents, tantpels materials com perquè la travessainferior era parabòlica (potser el primerlloc on en va provar la forma). Ben barat,un objecte que avui aconsegueix unavaloració en subhasta de 370.000 euros.

L’equip: col·laboradors i aprenentsGaudí no tenia deixebles, sinó col·labo-radors i aprenents. Per això no va fer

Vicens Vilarrubias

La cripta de laColònia Güell enconstrucció, l’any1910. L’arquitecteinventa un sistemade bastideseconòmic, basat enel reciclatge delsmaterials, eficaç i demuntatge senzill.

37

38

escola. Treballava en equip per inven-tar, no per reproduir. Hi volia el millorde cada ofici per a cada feina. El treballera col·laboratiu i Gaudí repetia quecalia escoltar i preguntar a qui més ensabia, començant pel paleta i el fusterde cada lloc. Segurament va ser elprimer coarquitecte de la història. “Sitinc una idea –deia–, Jujol o Cudós ja lisabran trobar el color”. Si mireu al ParkGüell, només hi trobareu una firma, i noés pas la de Gaudí.

Més enllà. Si calia inventar lamanera d’aconseguir llum de colors apartir de la insolació –un punt on eldissenyador novaiorquès Tiffany vafracassar–, s’havien de buscar especia-listes fora de l’àmbit constructiu: físics,astrònoms, òptics, químics, músics,dinamiters... i treballar-hi científica-ment. Que sapiguem, Gaudí va ser delsprimers a usar o crear un laboratorid’assaigs per provar materials. Ho va fera la Universitat Industrial de Catalunya.Cada material –com és el cas de les 47fustes que hem identificat a la ColòniaGüell– era estudiat i escollit en funcióde la ductilitat, la resistència, la funcio-nalitat, l’ús, la bellesa i l’emplaçament.

Objectiu, missió i contextGaudí es va proposar com a objectiu ferun art racional, al servei de les persones(per això deia que, per fer una obra,

primer calia amor i, després, tècnica).Un art, per tant, que fos funcional ialhora dotat de vida, ple de color i demoviment, inspirat en les solucions, lesformes i els colors de la natura, que ésperfecta i d’on deriven valors de bellesa,humanització, eficiència, ergonomia,utilitat i reciclatge.

Dos exemples curiosos d’això darrer:el seient fet a mida del cul d’una dama,que va fer seure damunt el guix tendreper tenir-ne el motllo, i el disseny de lacaixa per on corre, entre quatre cilin-dres, la corda d’una matraca (roda depercussió de fusta), que va fer pensanten un campaner esquerrà. Voleu mésergonomia?

Simbolisme i bellesa constituïen laseva missió; fer unes obres que ate nyes-sin l’ideal de bellesa, entesa com aresplendor de la veritat. D’aquí ve l’úsdels materials del lloc, l’ús massiu dematerials reciclats i fins i tot de rebuig,la integració o la referència a la natura(la cripta enmig del bosc o les columnesarbòries), l’escala humana i la de l’en-torn (l’alçada de la Sagrada Família, persota del punt més alt de Montjuïc) i lasimbologia (de tradició clàssica, histò-rica o popular).

L’exemple més bonic potser és elque aporten les columnes inclinades debasalt de la cripta de la Colònia Güell.Pere Viñas, l’aprenent, li va confessar:

“No m’agraden, són bastes, esquerdadesi no les entenc.” A Gaudí li va plaure l’in-terès i li va explicar la funció estructu-ral de la columna inclinada –com debastó en què es recolza una persona– ili va llegir el passatge de l’“Èxode” enquè Déu demana a Moisès que noprofani la pedra treballant-la per fer-liun temple.

Tot això no ho sabríem, o en faríemelucubracions, si Manuel Medarde nohagués fet recerca antropològica, loca-litzat els treballadors de Gaudí i els seusdescendents i recuperat un tresoramagat: el diari d’un dels seus apre-nents, que explicava fil per randa el diaa dia del mestre, com pensava, treba-llava i per què feia el que feia. Emocio-nant.

En el seu art s’integren de maneraabsoluta la tradició, l’actualitat i lainventiva d’avantguarda, la conscièncianacional catalana, la preocupació sociali l’anhel religiós. Un cas que ho resu-meix: l’ús de la volta de maó pla. Here-tada de la tradició popular, Gaudí hi vaveure unes possibilitats funcionalsextraordinàries (espais més amplis,obertura de llum zenital, etcètera) encombinació amb les formes regladesque inventava. Els artistes són aquellsque saben copsar el que els envolta iconvertir-ho en quelcom de nou. De l’ar-quitectura novaiorquesa de Guastavino

Maquetapolifunicular –a base

de cordes ocadenes– invertidade l’església de laColònia Güell, un

sistema per al càlculde forces que va

inaugurar larevolució

arquitectònicagaudiniana.

A la dreta, dibuix delmateix Gaudí

corresponent alsestudis previsdel projecte.

Antoni GaudíVicens Vilarrubias

Dossier

39

als estadis olímpics d’Otto a Munic i deCandela a Mèxic, fins al recentíssimPalau de Congressos d’Isozaki a Qatar,les formes reglades, arbòries i de tradi-ció catalana són resseguibles, identifi-cables i confessades. És Isozaki qui creuque Gaudí en va fer tanta modernitatque va trencar els límits formals de l’ar-quitectura coneguda.

De la Colònia a la Sagrada FamíliaTota la recerca, Gaudí la va fer a l’obra-dor de la Colònia Güell, i després al de laSagrada Família. Un autèntic laboratoria imitació de l’estudi Black Maria d’Edi-son; un equipament de luxe on Güell lideia que estava encantat amb tot el quefeia i tant se li’n donava què fes, triguéso gastés. El somni de tot artista. LaColònia era, en mots de Gaudí, l’espai derecerca on provar tot el que imaginava:“Sense les proves de la Colònia nom’hauria atrevit a aplicar-ho a laSagrada Família.” Allà va engi nyar elgruix de les seves innovacions, deldisseny a la realitat construïda: lamaqueta polifunicular, el pilar inclinatque segueix la direcció d’empenta, l’es-tructura arbòria, la paret de superfícieplegada de formes parabòliques...

La Colònia Güell és, a més, atípica.Es tracta d’un triple model de revolu-ció artística, arquitectònica i científica,d’una banda; d’innovació tecnicofabril,

en segon lloc, i també de revoluciósocial i cultural (Xavier Melgarejo,expert en educació, ha escrit: “Buscavaun model d’èxit educatiu a Finlàndia iresulta que el tenia, des de fa cent anys,aquí al costat.”).

Els objectius sempre són, primer,pràctics i socials: a la Sagrada Família,com que el client no tenia pressa, elprimer que va fer és l’escola per als nensi les nenes dels obrers, aquell edificihumil fet de maons que perfilen elsconoides que van meravellar Le Corbu-sier. A la Colònia, la fàbrica, les cases,l’escola, l’ateneu..., tot allò necessari vaser el primer. I quan Gaudí ja havia fet lescases dels homes, va dissenyar la casa deDéu, l’obra que va inaugurar la novaarquitectura, feta quan no tenia pressani pressió i podia ser artista en plenitud.

Agafeu-vos fort: la revolució de lahistòria de l’arquitectura, que va néixeramb aquella calculadora avant la lettreque és la maqueta polifunicular, la va feramb un equip inaudit: un paleta, unaprenent adolescent i un enginyer.Aquest li faria servei per descobrir lamanera de fer uns càlculs que maiabans no s’havien fet (avui és habituall’equip enginyer-arquitecte, però no entenim constància abans de Gaudí); l’al-tre seria un aprenent eficaç i, per edat,un busca-raons educat que demanariael perquè d’allò tan estrany i nou quan

ningú no gosaria fer-ho. I el paleta,perquè a les mans porta, per transmis-sió d’experiència, tota la tradició cons-tructiva que funciona.

Seguretat, higiene i salutNo em va estranyar gaire que elsprimers interessats en els resultats dela recerca fossin empresaris i professio-nals, abans que historiadors i arquitec-tes. Vaig fer una conferència i, enacabar, un home se’m va acostar i em vaexplicar que es dedicava a l’emissió decertificats ISO de qualitat i higiene labo-ral. “Vostè m’acaba d’explicar que lameva feina ja la feia Gaudí!”, em va dir.Doncs sí, Gaudí va instaurar normes deseguretat, de qualitat i d’higiene quanaquest sector n’era prou orfe. I era dursi no es complien.

Uns exemples: Gaudí va fer que a lafàbrica tèxtil de la Colònia les donestreballessin assegudes i no pas dretesper evitar lesions de columna, i queportessin una xarxa als cabells perquèno se’ls enganxessin a les màquines, unaccident habitual llavors. A l’obra feiaregar el terra per evitar que s’aixequéspols, interrompia la jornada laboral ambaturades per menjar i obligava a rentar-se. Donava consells sobre caminar iprendre el sol, sobre alimentació i sobrela medicina natural de Kneipp, i convi-dava a la pràctica de l’esport (per aixòun dels equipaments de la Colònia vaser... un camp de futbol).

Aire i aigua, llum, color i soDotar un edifici de llum és relativamentfàcil per a un arquitecte. Més per a ell,

A l’esquerra,maqueta a escala1:25 de la nausuperior de l’esglésiade la Colònia Güell,que Gaudí no vapoder acabar, realitzada per laCàtedra de la Històriade la Construcció i Patrimoni Arquitectònic de laUniversitat d’Innsbruck.A peu de pàgina,mostra d’escòria defundició i de maonsrecremats aprofitatsa la façana deltemple.

© Pere Virgili

© Pere Virgili

Gaudí, poeta de la pedra

Dossier

40

que hi aplicava les formes reglades. Ara,com es confereix vida i moviment a unedifici, que, per definició, és quelcomestàtic i pesant? Gaudí hi recrea lanatura perquè és moviment, expressióde vida. Ho aconsegueix amb la combi-nació de materials i de les seves irregu-laritats, amb l’orientació de l’edifici, ambles formes corbes, amb el tractamentòptic del color i la integració natural,etcètera. Els seus edificis esdevenencanviants, de vegades volàtils, perquès’hi esborren els límits constructiusquan la llum i el canvi de colors modelenels espais.

Més física constructiva: gràcies a latria de materials, als sistemes de venti-lació (com el que proporcionen lesfalses columnes, que són, de fet,xemeneies que per efecte Venturixuclen i renoven l’aire, formant unamena d’aire condicionat natural isense cost energètic) i als de drenatge(fossars, terres elevats, túnels deventilació, recollides d’aigua que, alseu torn, s’aprofita per regar, etcè-tera), Gaudí va aconseguir regular lavariabilitat tèrmica i el grau d’humitat

entre l’interior i l’exterior (penseu,només, en l’estalvi en calefacció queaixò permet). Aquesta combinació deventilació, drenatge, il·luminació natu-ral i tria de materials compon unautèntic sistema de sostenibilitatecològica i d’eficiència energètica.

L’ús de les forces naturals, gràcies al’estudi de la física aplicada a la cons-trucció, s’afegeix a la investigació ediso-niana de l’electricitat, en plena expansiócomercial en aquell moment. Exemplesque obren horitzons: Gaudí va dissenyaruna sala de cinema, tenint en compte lallum, la transmissió del so i la música endirecte (en cap edifici de Gaudí hitrobareu reverberacions). Sobre acús-tica i música, el més espectacular segu-rament és que les torres de la SagradaFamília siguin campanars que acolliranimmenses campanes tubulars, formesque ja havia provat, abans, en petit, enuna òpera de Wagner al Liceu. I del mésgran al més petit: la matraca de la Colò-nia Güell és un prodigi de tria de fustesper produir escales sòniques i, alhora,imitar el so dels telers com a símbol dela fàbrica.

Innovació empresarial i socialLa innovació –artística, tècnica o deprocessos– és un actiu irrenunciable delbinomi Güell-Gaudí. Entre el mece-nes –empresari i polític– i Gaudí –crea-dor– s’estableix una relació de mútuainfluència, un veritable coworking coma repte artístic, oportunitat de negoci icompromís cívic, nacional, social iobrer, basat en la innovació i el disseny.

Aquesta insòlita manera de treballarconjuminant l’economia, les necessitatssocials i la innovació, amb l’objectiu decrear alguna cosa radicalment nova, noes va esdevenir en cap capital de l’art,de la política o de l’economia, sinó en elsseus marges, en una colònia obrerasocialment modèlica i única per la sevaconcepció. Pensem, doncs, en creació iindústria, en proximitat i interconnexió,com a factors complementaris de crei-xement.

Interior de l’escaladel campanar del’església de la

Colònia Güell, queno es va acabar de

construir, i quecombinava aquesta

funció amb lade xemeneia deventilació per

climatitzar el templede manera natural.

© Pere Virgili

La Colònia Güellprotagonitza elprimer CongrésMundialsobre GaudíDel 6 al 10 d’octubre de 2014 secelebra a Barcelona el PrimerCongrés Mundial sobre Gaudí, orga-nitzat per The Gaudí Research Insti-tute amb la col·laboració de laUniversitat de Barcelona (UB), i queté com a objectiu compartir recercai aplicació industrial i creativa.

Com que es tracta del primerd’una sèrie, el congrés es focalitza enla Colònia Güell, que encarna elplanter creatiu de Gaudí, el lloc onva instal·lar el laboratori en quènaixeria una arquitectura basada enun revolucionari mètode de treball ide creació de noves formes.

Si bé el simposi se centra en laColònia Güell, aquest no és el temaexclusiu. Així, entre d’altres activi-tats, es presenta la traducció a l’an-glès de l’estudi filosòfic de CarlesRius Santamaría Gaudí i la quintapotència. La filosofia d’un art(UB-Ajuntament de Barcelona).

En aquesta primera edició d’ho-menatge a la Colònia Güell partici-pen Arata Isozaki, Rainer Graefe, JosTomlow, Arnold Walz, ManuelMedarde, Jan Molema, Etsuro Sotoo,Carlos Flores, Tokutoshi Torii, Anto-nio Sama, Leonid Demyanov, ArnauPuig i Ferran Adrià, entre altres.L’apassionant repte de l’esdeveni-ment consisteix a fer de Barcelonala capital de la recerca i la innovaciósobre l’artista amb més obres decla-rades Patrimoni de la Humanitat.

L’avinguda secreta. Un llegathistòric al peu del TibidaboAutores: Glòria Soler i Eugènia VidalAjuntament de BarcelonaBarcelona, 2014155 pàgines

El mar Mediterrani i la muntanya deMontjuïc formen part de l’imaginaricol·lectiu dels barcelonins des de facentúries, però la serra de Collserola,amb el majestuós cim del Tibidabo alcapdavant, no va ser tan emblemàticafins al darrer terç del segle XIX, en què elPla Cerdà i l’alta burgesia van acostar laciutat als seus límits naturals i vanconvertir el barri de Sant Gervasi en elprincipal passadís cap a la muntanya.

Aquest llibre és un recorregut perl’avinguda que connecta el carrer deBalmes amb el Tibidabo. Les antiguestorres residencials dels personatgesmés poderosos de Barcelona que flan-quegen l’avinguda han passat a ser avuicases de gran valor arquitectònic, queaguanten solemnement la modernitatenmig d’una ciutat cosmopolita. GlòriaSoler i Eugènia Vidal presenten unmosaic d’àmplies il·lustracions, investi-gacions documentals i històries quoti-dianes que ens traslladen a una època ia una Barcelona desaparegudes.

Durant la primera part de l’obra, lesautores aprofiten per localitzar i situarel barri de Sant Gervasi en el particularcontext històric en què alguns promo-tors pertanyents a l’ostentosa burgesiade l’època es van dedicar a urbanitzarels contorns de la ciutat, amb el rere-fons del Pla Cerdà. El municipi de SantGervasi, que en aquell moment consistia

Marc Grèbol

Quan el patriciatva descobrirCollserola

en un seguit de vinyes i ermites en unentorn bucòlic, va ser escollit per lesgrans fortunes per col·locar-hi les sevescaracterístiques segones residències, ies va convertir en poc temps en unaplataforma cap a la redescoberta serrade Collserola.

No va ser un procés fàcil. A les polè-miques inicials sobre el model urbanís-tic que havia de desenvolupar la ciutats’hi van sumar les dificultats que vatenir l’empresari Salvador Andreu perpromoure entre la classe patrícia deBarcelona la compra d’uns terrenysaleshores incomunicats i mitigar lescontrovèrsies sobre com s’havia d’ex-plotar un terreny natural que fins aquellmoment no s’havia urbanitzat. El llibrerepassa els plànols i les cròniques perio-dístiques que van acompanyar l’evolu-ció de les obres, i com els seusprotagonistes polítics o civils van acabarfent de la urbanització d’una avingudatot un símbol de la metamorfosi que vaexperimentar no només la ciutat, sinótambé la mentalitat barcelonina de prin-cipis del segle XX.

Ben aviat l’avinguda del Tibidaboesdevindria un dels epicentres de l’ac-tivitat lúdica, festiva i cultural de laburgesia catalana. El llegendari HotelMetròpoli, del qual podem veure diver-ses fotografies de l’època, era potser elsímbol de tota aquella vida, però nol’únic punt de referència. Diferentspromotors van portar a l’avingudacurses d’automòbils, sales de concerts iacadèmies musicals, que reflectien l’es-perit d’emprenedoria artística i espor-tiva d’aquelles primeres dècades delsegle. D’altra banda, el manteniment del’asil de cecs Empar de Santa Llúcia erauna de les principals activitats socialsdutes a terme per una junta de “damesbenemèrites”. Són només algunes de lesmoltes vicissituds que trobarem enaquesta obra imprescindible per alsamants de la ciutat i la història d’unaèpoca sovint oblidada.

La ciudad autosuficienteAutor: Vicente GuallartRBA LibrosBarcelona, 2012256 pàgines

Ens hem hagut d’empassar discursostan perversos sobre Barcelona queencara avui, quaranta anys després dela mort de Franco, em sorprèn llegir unllibre que parli apassionadament delfutur de la ciutat sense insultar-me laintel·ligència. Ja se sap que des delsegle XVII, i amb l’excepció delscinquanta anys anteriors a la GuerraCivil, el futur de Barcelona gairebésempre ha passat per fer lloc a Madridrenunciant a la seva història, a la sevacultura i a les seves ambicions de liderarel Mediterrani.

La ciudad autosuficiente és unassaig escrit amb una prosa marqueti-niana i un punt bonista que de vegadesrecorda el cosmopolitisme blanquejatde l’etapa socialista més esplendorosa.El llibre, no obstant això, és ple d’ideesi les afirmacions grandiloqüents i vapo-roses queden sempre en un pla secun-dari. Vicente Guallart no insisteix en lesqüestions geopolítiques que condicio-nen de manera decisiva el desenvolupa-ment de tota gran ciutat, però tampocno les evita i això li permet posar Barce-lona al centre d’un discurs una micavisionari però molt sòlid i cosmopolita.

Segons Guallart, la globalitzacióobligarà la humanitat a superar el modelactual de metròpoli moderna. El llibreinsisteix que si les ciutats es continuenconstruint amb els vells esquemes elmón es col·lapsarà perquè la humanitat

Enric Vila Delclòs

La ciutatorgànica

Llibres

41

LLIBR

ES

no disposarà dels recursos necessarisper completar el procés d’urbanitzacióen el qual està immersa. Guallart creuque la mateixa tecnologia que tradicio-nalment havia allunyat la vida urbana dela natura, ara hauria de servir per afavo-rir una reconciliació que generés formesde producció i de consum més eficients.

El llibre recorda que les ciutatsactuals encara són fruit de les esperan-ces que els homes dels segles prece-dents van posar en les màquines. Enserien la prova les ciutats que creixencom bolets a l’Àsia. Moltes d’aquestesciutats ja es veuen antigues un copacabades d’estrenar, perquè remeten aun món econòmic i polític obsolet, supe-rat per la tecnologia i per les experièn-cies del segle XX. Si ens hi fixem, diuGuallart, moltes ciutats asiàtiquesrecorden els barris europeus recons-truïts durant la postguerra mundial ambcriteris estandarditzadors i de baixaidentitat, però amb edificis de més detrenta plantes.

Segons Guallart, la feina de les capi-tals occidentals seria corregir aquestatendència. La ciutat artificial i consu-mista, separada de la natura per un murcultural i econòmic inhumà, hauriad’evolucionar cap a un tipus més orgà-nic i ecològic, i també més democràtic.L’autor considera que si la tecnologiaestà revolucionant la nostra manera deviure i de treballar, tard o d’hora tambérevolucionarà l’organització de lesciutats. Guallart és molt conscient de larelació que hi ha entre la culturaproductiva, la cultura urbana i la culturapolítica, i és a través d’aquesta relacióque mira de proposar un futur en quèles ciutats tinguin un paper gairebéredemptor per a la humanitat.

Sense dir-ho així, perquè no és el todel llibre, Guallart sembla convençutque la globalització potenciarà la ideade civilització que Barcelona té gravadaa les seves pedres. En la concepcióurbanística de l’arquitecte en cap del’Ajuntament de la ciutat, hi ressona uncert naturalisme gaudinià. Quan diu queel repte de les ciutats del segle XXI éstornar a ser productives, em sembla queestà dient que les ciutats s’han derepensar recuperant alguns delselements de la tradició urbana medievalbandejada per la Revolució Francesa iper la Revolució Industrial –i també,naturalment, pels exèrcits que vanentrar a Barcelona el 1714.

Llibres

42

Joies del modernisme català.Espais interiorsEdició de Francesc Fontbona, fotografies de Consol BancellsAjuntament de Barcelonai Enciclopèdia CatalanaBarcelona, 2014417 pàgines

És ja abundant la bibliografia sobre elmodernisme, un moviment i una estè-tica, recordem-ho, pràcticament rele-gats durant cinquanta anys. Desprésd’unes primeres monografies ja clàssi-ques, com la de Cirici Pellicer del 1951,una sèrie d’exposicions parcials impul-sades des de museus de Barcelona iCatalunya als anys setanta i vuitantavan permetre fer un tomb, al principi dela dècada següent, als estudis sobre elmodernisme com a moviment global.Llavors es van publicar els volumsexhaustius El modernisme (1991),catàleg de la gran exposició homònimaimpulsada per l’Olimpíada Cultural alllavors Museu d’Art Modern de Barce-lona, i El Quadrat d’Or. Centre de laBarcelona modernista (1990), de l’in-cansable Albert Garcia Espuche. Aquestdarrer treball, fruit també d’una exposi-ció, al Centre de Cultura Contemporà-nia de Barcelona (CCCB), feia un repàsa la història del modernisme arquitec-tònic barceloní, acompanyat d’un catà-leg sistemàtic de fitxes de 150 edificis.

Des de llavors s’han multiplicat elsestudis sobre el modernisme i els llibresde tota mena que l’exploren fotogràfi-cament. D’altra banda, des del Museude les Arts Decoratives de Barcelona il’Associació per a l’Estudi del Mobles’han impulsat, també, els treballs sobre

Albert Mestres

Una sorpresaindispensable

un dels aspectes més destacats peròmenys estudiats del modernisme, laseva incidència en les arts de l’objecte,des del disseny de mobles fins a laconfecció de vitralls, teixits, estampatso bibelots; tot allò, en definitiva, queomplia els interiors d’aquells magnífics iexuberants contenidors.

Faltava, tanmateix, un llibre que ensconfirmés allò que ja sospitàvem: que, amés dels grans monuments del moder-nisme que ja coneixem per fora i perdins, molts edificis de Barcelona i tambéd’arreu de Catalunya i de Mallorca –perdavant dels quals passem sovint sensededicar-los més que aquella discretaadmiració que ens desperten les faça-nes– contenen autèntics tresors.Faltava un llibre com aquest, doncs, queens obre les portes d’uns espais quecontinuen sent en certa mesura d’úsfamiliar i per tant no accessibles alpúblic, i on també es despleguen mera-velles de vegades menys fastuoses, peròigualment valuoses.

El 2011 Francesc Fontbona va serl’editor d’un volum de la mateixa edito-rial titulat Les joies del modernisme,on es presentava un bon nombre d’edi-ficis. Calia fer un pas més i endinsar-seen aquests edificis i també en aquellsque no són necessàriament rellevantsperò que contenen espais modernistesnotables. I això és el que fa aquest noullibre, dirigit pel mateix Fontbona peròconcebut i fotografiat magníficamentper Consol Bancells, historiadora del’art de la Universitat de Barcelona.

Introduït per un text de Fontbona,el llibre s’estructura en un seguit de“visites” a 85 edificis. Cada visita s’arti-cula en un reportatge fotogràfic acom-panyat d’un breu estudi descriptiu, acàrrec d’un especialista, que incloulocalització, any de construcció, arqui-tecte i promotor, a més de la funcióactual de l’espai, una breu ressenyahistòrica, una descripció de l’exterior del’edifici i una de l’interior.

És un llibre, doncs, ple de sorpresesi novetats per als no especialistes. I fet,a més a més, amb rigor científic i edito-rial, de manera que esdevé no solamentun bon producte per als amants de lesbelleses generades pel movimentmodernista, sinó també una mena decatàleg documental molt útil per a estu-diosos i responsables del nostre patri-moni.

43

Joan Carreras va rebre, el mes de febrer passat, el premiCiutat de Barcelona de literatura en llengua catalanaper Cafè Barcelona, una novel·la que ens explica la vidad’un barceloní que s’ha autoexiliat a Holanda i observala seva ciutat i el seu barri des de la distància. Carreraspren el personatge com a punt de partida per donar-nosla seva visió de Gràcia avui.

Un personatge de la novel·la Cafè Barcelona torna a la sevaciutat després de molts anys d’absència i de seguida lisembla que “el barri de Gràcia també havia canviat”. Laprimera sorpresa la té quan surt del metro, a l’estació deFontana, i s’adona que el carrer d’Astúries és de vianants.

El personatge té raó. El barri ha canviat. La ciutat hacanviat. El carrer d’Astúries que vaig conèixer no és gensmillor que el que ara hi ha. Ni tampoc són millors els carrersque vaig recórrer amb els amics i la família que els carrersde debò on ara viuen els de Gràcia.

Però els canvis tenen l’efecte d’entristir-nos fins que elsentenem.

Per sobreposar-nos a aquesta melangia, ens delectemen la creença que provenim d’un lloc singular, diferent detots els altres, el millor.

Els de Gràcia sempre hem sabut que, quan diem quesom del millor barri de Barcelona, no ho fem per arrogància,sinó per convicció, encara que sigui una convicció arrogant.

No ens valem de cap raó, ni tan sols d’un sentiment.Amb les raons, aviat ens adonaríem que no hi ha cap barrique sigui millor perquè el terme és tan buit com un recordaigualit. Amb els sentiments, confondríem la naturalesa dela nostra creença, que és una naturalesa plàcida, quasiinconscient, he dit quasi, i d’una vacunació gairebé impos-sible. La idea que sosté aquest vici ridícul que els de Gràciaens sentim obligats a repetir com un lloro, no s’imita,s’aprèn. No s’ensenya, s’inocula.

Vaig néixer a Gràcia. En una clínica que ja no existeix.Vaig viure a Gràcia tants anys que em van semblar sempretots els anys. Fins que van deixar de ser-ho.

I ara que visc en un dels millors barris deBarcelona –havia de caure una altra vegada al parany–encara em sembla que sóc de Gràcia i que és per sempred’on seré. Sóc d’un barri on per anar a la platja agafàvem el39.

Quan hi creixes –és aleshores, sí, sempre ha estat així–és quan assumeixes la convicció i l’anomenes “realitat indis-cutible”. Fins que arriba un dia que ja no hi has de pensar.Ni tan sols n’estàs convençut. Simplement, ho saps: Gràciaés el millor barri de Barcelona.

És irrellevant si encara hi ha llambordes o si ja hi hanposat pilones contra l’aparcament. Mentre la idea hi sigui,Gràcia no canviarà. Perquè Gràcia és una idea perversa: l’as-sumpció natural que hi ha llocs millors i que n’hi ha un queés encara millor que cap altre. Autoinjectat amb xeringa.

Ens hauríeu de comprendre. Necessitem aquesta idea.La trobaríem tant a faltar. Sobretot, quan hem deixat deviure a Gràcia. Perquè ja no ens queda res més que elsrecords aigualits d’uns carrers que ja no són com eren il’únic que ens pot salvar de la desolació és aquesta ideaperversa.

Aquesta perversió és la constant d’un barri que nomésha canviat perquè ens hem fet grans, ve-t’ho aquí. Era fàcild’entendre.

No hi he de pensar. No me n’he de convèncer. Ara ja hosé.

Per això he decidit morir a Gràcia.Aquest matí. A les vuit en punt.Tinc pensat de ressuscitar al cap de mitja hora, a prop

de la platja, en un dels millors barris de Barcelona. Els seushabitants l’anomenen Badalona. N’hi ha molts que s’hanadministrat la mateixa injecció d’autoestima que elsgraciencs. Tanta semblança podria ser una causa deconflicte. Però tenen a favor que hi ha el mar a quatrepasses. I això és millor que agafar el 39.

EL R

ELAT

Joan CarrerasEscriptor. Premi Ciutat de Barcelona 2013

Melangia del 39

© Pep Montserrat

44

Bernat Puigtobella

A conversation withNeil A. Gershenfeld and Vicente Guallart

Think globally, fabricate locally

Neil A. Gershenfeld is a professor at MIT and the head ofthe Center for Bits and Atoms at the same technologicalinstitute, a sister lab to the MIT Media Lab. His researchstudies are predominantly focused in interdisciplinary stud-ies involving physics and computer science, in such fields asquantum computing, nanotechnology, and personal fabri-cation. Gershenfeld is one of the most prominent advocatesof the notion of personal fabrication and has been an inspi-ration for many scientists and engineers working in fab labstoday across the globe.

Vicente Guallart, for his part, is the Architect in Chiefof the City of Barcelona and the founder of Barcelona’snetwork of fab labs. Guallart is the author of The Self-Suffi-cient City (Actar Publishers, 2012), a luminous book on thefuture of the city, reviewed in this issue of BarcelonaMetròpolis. We have interviewed them during the 10thInternational Fab Labs Conference and Fab Festival, cele-brated in Barcelona.

Mr Gershenfeld, you claim that the digital revolution hasnot come out yet to the physical world. We are going nowfrom programming bits to programming atoms. We havereached the first stage of the digital revolution, but we haveyet to move to another level. Where are we now?Neil A. Gershenfeld: There is a very precise historical anal-ogy that shows where we are now. As computers evolved,we first had mainframe computers, followed by a second-ary stage with mini computers, and after that came the‘hobby’ computer, and finally the personal computer. So thatwas the history of digitising communication and computa-tion. We are retracing that history now for fabrication indifferent stages, so in an initial stage you would have themain frames of fabrication, that is, the big machines andfactories. We are in the minicomputer era of digital fabrica-tion.

So the fab labs work today like the minicomputers, andthe minicomputers were the moment in history when the

Growing numbers of people live in cities and are increasingly connected, butonly productive societies will be able to decide their future. A plan has beenimplemented in Barcelona to place technology within everybody’s reach, allowing the community to work together.

INTE

RVI

EW

Photo: Pere Virgili

Interview

45

Internet was invented. Now fab labs are working onmachines that make machines, so fab labs make fab labs(those were the hobby computers) and the research we aredoing is leading up to the personal fabricator. That is still aresearch project – one machine that can make anything –but the historical lesson is: You didn’t have to wait 20years from the invention of the PC before you could startusing the internet. So the revolution is here today. Thereare still many years to work on the technology, but the revo-lution has already arrived.

Mr Guallart, in your book The Self-Sufficient City, youmake a striking assertion: “The Internet has changed ourlives but it hasn’t changed our cities, yet.” How will thedigital revolution change the way we live now?Vicente Guallart: The architecture of cities is the last tochange when society undergoes a transformation such asthe one we are experiencing now. We usually build our ideaof society according to the technologies we have at hand ata given time and place. In the 21st century we are all glob-ally connected, and thanks to the Internet we have gainedaccess to all sorts of information generated around theworld. This information will enable us to produce our owngoods in a self-sufficient way. We are not there yet, but wewill be able to produce locally only if we are globallyconnected. So, we sense that a big change is looming on thehorizon but it hasn’t happened yet. We see that we live in adifferent way and use technologies in a new way, but theway that cities work with the idea of fabrications, the waywe produce food, the way we recycle materials… All thesepoint to a larger change, so we are waiting to see the tech-nologies that will transform our cities. For now, we can seethat the way we move around and the way we produceenergy is going to change in the near future. N.G.: Today our cities import goods and produce trash thatwe can only partially recycle. We are still immersed in thePITO model (Product In, Trash Out) but we are movingtowards a new model in which the flow of information willbe the key. The DIDO model (Data In, Data Out) will enableinformation to flow so that production can be based locally.If we decrease the flow of matter, the flow of informationwill increase.

How is this change going to come about?V.G.: In the city of the near future, all houses and businesseswill necessarily be connected to the Internet. The city ofthe future should be a metropolis of neighbourhoods, whereeverybody should be able to walk to work or have a bakeryor a swimming pool or a fab lab within walking distance.Barcelona is implementing a plan to have a fab lab for everydistrict and thus create a public network of fab labs in orderto make technology accessible to everyone.

It has been said that the first fab lab at MIT appeared as ifby accident. How did it come about? N.G.: From CBA and MIT the answer is very narrow. We hada big grant from the National Science Foundation and theyasked us to show the social impact of the research and wehad no idea, so we just set up a lab as a requirement for thegrant, and then they have been doubling it for ten years

since. Barcelona has been one of the earliest and biggestand most important labs for this history because the cityhas a fabulous tradition of design and 50% youth unem-ployment. There is this great knowledge base, and thenthere is this broken economy. What is happening here in fablabs in Barcelona and in this international meeting is reallyprofound – it is actually creating a new economy that chal-lenges the fundamental assumptions about how the econ-omy works and so on, all over the world, and Barcelona is areal leader in this. Digital fabrication leads to personal fabri-cation, which is leading to a new economy.

Vicente, how has the MIT lab shaped Barcelona’s fab lab?What sort of inspiration...N.G.:Well, let me correct the question. We started it at MIT,but Barcelona’s lab is bigger than MIT’s. The notion of fablabs has been invented by the world. MIT was a little seedand we are still involved, but what goes on in fab labs is theresult of a global community collaboration. V.G.: In our case, Neil has always said that MIT is a safeplace for strange people. So we are some of those strangepeople that engaged in thinking how to invent the future. Ihave some previous experience with digital production, butwe realised that if we were not able to work in collaborationwith other people, we would never be able to produceanything and would be reduced to consumers. We createdour lab, and our Master of Advanced Architecture arosewhen we could work with Neil to create the Media HouseProject together. The idea of a fab lab is having a communitywith which you can share ideas and solutions while you usethe same kind of technology, and from that point of view weare trying to learn as much as we can from MIT. We comefrom the Cistercian tradition, which springs from the MiddleAges, when monasteries replicated each other. We decidedto replicate ourselves in other laboratories, here inBarcelona, but also in Lima and Addis Ababa, so we canbecome a kind of proactive partner with the fab academy inorder to make the revolution possible.

Fab labs in Africa. Valentina, an 8-year-old girl in ruralGhana, can do something by herself that we currently needdifferent people to assemble... Now three students at MITare scaling innovation done by an 8-year-old in Africa... N.G.: The bigger lesson is not the students at MIT, whichafter all fits a few thousand people. They are bright andinventive, but they are only a few thousand, whereas in theplanet there are a few billion. What is driving the lab storyis that you find exactly the kind of profile of bright inventivepeople in rural African villages or above the Arctic Circle.The existing advanced education industry does not reachthe brain power of the planet. So it’s not changing MIT, butscaling MIT. We are finding people all over the world butthere is no place for them, and this is the gap fab labs aretrying to fill.

So what can fab labs do for democracy today?V.G.: We are in a global crisis that affects both the way wework and the way we organise ourselves. We are movingtowards a world in which people will live mostly in citiesand will be more and more connected, but in the future only

On the previouspage, from left toright, Vicente Guallart, Chief Architect of the CityCouncil and founderof the Barcelonanetwork of fab labs,and Neil A. Gershenfeld, professor at the MassachussettsInstitute of Technology (MIT)and director of theCenter for Bits andAtoms.

Interview

the countries and cities that are productive will be abledecide their own future. This is why the city of Barcelonahas decided to create a plan similar to the one that wasdeveloped 100 years ago with the libraries. Recently I wasat the Boston Public Library, and at the entrance there is amotto that says “FREE TO ALL”, which is an invitation toopen the knowledge of academics to all citizens. Until now,technology was closed to universities and we have decidedto open it to everyone. This is why in Barcelona we aredeveloping a plan to set up a laboratory in each district inthe same way that we have libraries, schools, health centres,etc. We work to make technology accessible to everyone,we create a network that allows the community to worktogether... and this is fundamental to grant people the rightto decide their future for themselves. Today many peopleare calling for a revolution, but we are already making arevolution, empowering the citizens, allowing them to havethe tools to connect with other people and to share knowl-edge. We also want to empower cities, because often citieshave collapsed, not only economically but also intellectu-ally when confronted with the question, “What to do next?”In the 50s, after the Second World War, the economy wasbeing pushed forward by democracy, mostly in America,and we were all growing together. Today, though, the moneyis coming from places that are not very democratic, likeChina or Russia or the Middle East... so we need to inventother ways to manage the economy in order to empowerand to connect economic growth to democracy.

What are the current main obstacles that make cities resist-ant to change, or contrary to the emergence of new cities?It seems that the logic of big companies is that people aremeant to consume rather than to create technology...N.G.: No, that’s not exactly the problem. Remember thatwhen the personal computer appeared, the leadingcomputer companies all failed because they considered PCsa toy; they did not see them as a threat. In the same way, biggovernment or big business are not threatened becausethey see fab labs as toys; they don’t understand them. Thebiggest challenge for fab labs is not confrontation but organ-ization: building an organisational capacity. What Vicenteand his colleagues have done is profound. They have essen-tially taken over running the city to build that capacity.There aren’t direct obstacles… The hard part is to build theorganisational capacity to support this revolution. So wehad to spin off a fab foundation and a fab academy to helpsupport this growing network, and projects like the oneVicente is leading in Barcelona are building the civic infra-structure. It’s a real invention: he is inventing new ways toorganise the city around a new notion of infrastructure. Andso that’s the limitation, sort of inventing a new city, becauseif anybody can make anything, how can you live, work andplay?

In an article published in Foreign Affairs in 2012, you saidthat the hype for 3D printers can be compared with theinterest that newspapers showed for the microwave oven inthe 50s, when it was seen as a substitute for cooking. Nowwe know that microwave ovens have improved our lives, butthat we still need the rest of the utensils to cook. The fab

labs would be the kitchen and the microwaves would justbe the 3D printers.N.G.: The research we are doing at my lab at MIT is to takeall the tools in a fab lab and merge them in a very deep way,fundamentally structuring the properties of materials.Today, in a fab lab like the Architecture Institute inBarcelona, the 3D printer may actually be the least-usedtool. There are bigger machines that involve much morecomplex processes. Right now there is a bit of hype in themedia about 3D printers, but it is silly because the articlesare written by journalists who don’t even actually use them.There is a revolution today, which is digital fabrication,which means turning data into things and things into data,and the 3D printer is a small corner of that big space.

In Barcelona we have marked 300 years since the siege.You might have seen the show M.U.R.S. by La Fura delsBaus. The idea of the siege is relevant to the rise of fablabs, since you aim to create cities that become more self-sufficient, as Vicente Guallart’s book title points out. If weare to be under siege, we should be prepared to produceour own goods...V.G.: The original title for the book was The ConnectedSelf-Sufficient City. The ideal is not to be isolated. The waywe are connected with others is different from the way wewere in the past. The question is to empower local produc-tion. Basically because we must do it in order to be leadersof our future, but we will only be able to do this if we areconnected to the world. N.G.: Barcelona is under siege today. The economy isbroken; people far away take your money and your jobs. Youare under siege. It’s today.

How do you envision the city of the future?N.G.: Think globally, fabricate locally.V.G.: The city of the future will be multi-scalar, because thecity of the future will be a network of cities. We will all beconnected, and this implies that we will live in differentplaces at the same time somehow. The city of the future isa metropolis of neighbourhoods. The future is not having arich centre and a poor periphery, but a city in which manyneighbourhoods are empowered and have the right facili-ties in order to be able to produce nearly everything.

How many things are you wearing that you have producedyourself?N.G.:When you came to this interview I was working on theinternals of the software that controls the machines thatmake machines – the engineering processes. One of thethings that most excites me is the workflows, so I am wear-ing this laptop. The software in here is what I make. I ammore interested in the workflows in the lab rather than theproducts of the lab. So that’s what I wear.

And you Vicente, what are you wearing that you haveproduced yourself?V.G.:What I wear is myself...N.G. (interrupting): No, no, I can answer for you. It’s thecity. Look at this hall, look at Barcelona full of fab labs. Ithink the answer for Vicente is he is wearing Barcelona.

46

Citizen science

47

Citizen science DO

SSIE

R

© Eva Vázquez

Barcelona is the European Capital of Innovation this year, a designation that makes even morerelevant the City Council’s desire to integrate new technologies into the lives of the public andconnect with the network of major cities that will define the urban dynamics of the 21st century.

Being the mobile capital and having political initiatives to turn Barcelona into a smart city wouldbe meaningless if not accompanied by a parallel strategy to bring science and innovation to thepublic. What is needed is a public that is open and ready to participate, and especially to share ininnovation.

Barcelona is also aiming to be an international leader in digital manufacturing, and has alreadybecome the world’s first city to have a public network of digital manufacturing associations. The10th International Fab Lab Conference, held at the Museum of Design, brought togetherrepresentatives from this kind of organisations from around the world. The city has also launchedBCNLab, part of a European network of urban laboratories, and iCity, a project that will allow accessto public information systems to facilitate the co-creation of both public and private services.

We are facing a revolution that will mark a turning point in how we generate and shareinformation. Citizen science was born out of a collective need and the belief that the moreinterconnected creativity is, the more powerful it becomes. It is also a more democratic andtransparent way of doing things and is aligned with the concept of the citizen lab.

Past

Today’s financial, environmental, social and political crisesare the result of a production model that has been forgedover a period of more than a hundred years. This model isbased on oil as a source of energy and a raw material, onmass production and on a standardised global economicsystem. Modern industrialisation feeds on the naturalresources of Africa and the Americas, on oil from the MiddleEast and on cheap labour in Asia.

Today, the technology, resources and administrativeorganisation of our cities (generally based on models thatemerged in very different economic, social political, envir -onmental and technological conditions decades and evencenturies ago) are very nearly obsolete, while our currentlevel of consumption is threatening their sustainability forfuture generations.

The model that shaped the industrial city put produc-tion centres right at its heart and absorbed much of therural population. Later on, manufacturing left the city andmoved thousands of miles away, which led to an increase inconsumption of fossil fuels, reduced work opportunitiesand – worst of all – separated consumption operations fromproduction processes. Cities have turned into vast rubbishfactories and their survival depends on the technology thatis produced far away. They are the physical manifestation ofour current consumption-based model.

Cities (which are mankind’s most complex creation, thescene of most of our interactions and where the biggestchallenges for the future lie) need technology to work, toprovide their inhabitants with conveniences and to meet

their needs. But, as well as this, they need to innovate andcreate their own technology to share with other urbancentres; to develop solutions by way of the city and itspopulation.

From arts and crafts to globalisationIn medieval cities, most manufacturing took place withinthe city walls. The purpose of craftsmanship was to meetlocal demands and needs, and only after they were met wasthere any connection with other settlements. After that,industrialisation drove a rift between the manufacturingprocess and the reality that surrounded it. Manufacturingthen expanded to accommodate regional, national andglobal interests and even a standardised production systemthat eventually created what we see today: a person in NewDelhi uses the same microprocessor in his or her computeras a person in Buenos Aires, Cape Town or Washington. But,actually, people in different places do not have to use thesame cups or tables, the same toys or tools. In the case of akitchen utensil, this may not be that important, but itbecomes more so when it concerns public lighting in thecity, the transport system or the furniture in our livingrooms. Most of these objects and solutions were designed tosuit a different environmental context and different users.They fit into a common pattern that makes up a global aver-age; a standardised kit made for consumerism.

The military industry has developed much of the tech-nology that we consume today and that defines our dailylives. The two world wars gave us tools such as microwaves,

48

Tomás DíezDirector of Fab Lab Barcelona

From fab labs to fab citiesThe goal of the Fab City project is to develop a fully productive city whoseinhabitants share their knowledge to solve local problems and set up newbusinesses and education schemes. Barcelona already has two ‘manufacturingathenaeums’ which take inspiration from this philosophy.

© Eva Vázquez

49

compact cameras and personal computers. Later on, theCold War gave birth to the Internet when Vint Cerf and hiscolleagues designed a system of interconnected nodes tomaintain a flow of information in the event of a nuclearattack. The Internet has turned out to be the most influen-tial recent invention of all, shaping the way we live, shareand produce.

Vicente Guallart, Barcelona’s Chief Architect, recentlywrote a book called The Self-Sufficient City (2014) inwhich he develops the idea that a multi-scalar approachbased on the convergence of ICT, urban planning and ecol-ogy will change our current city model, just as it waschanged a hundred years ago by the oil industry and massproduction. The industrialised model is in crisis and we arenow transitioning towards the development of new toolsthat will redefine and reshape our reality. Giving the publicinformation and production tools appears to be a key factorin this process, according to Guallart: “The regeneration ofcities following the model of connected self-sufficiency canonly be meaningful if people are allowed to have morecontrol over their own lives and more power as members ofa social network”.

ICT provides new forms of participation in decision-making that affects daily life. We can access open code toolsand platforms and use them to report irregularities andcrimes, share an event, give our neighbourhood a new voiceor build relationships with our community. In 2012 a mediatrend was spurred by the fascinating case of Martha, a nine-year-old British girl who took photos of her school lunches,shared them on her blog and raised awareness of children’snutrition. But as well as using existing tools in the form ofwebsites, apps and other traditional formats, public involve-ment in taking responsibility may soon be altered by theintroduction of “tools to create tools”.

A global brain for local actionFab labs are digital fabrication laboratories equipped withstate-of-the-art technology, democratising access to produc-tion and invention. What started as a participationprogramme at the Center of Bits and Atoms (CBA) of theMassachusetts Institute of Technology (MIT) has turnedinto a global network of people, projects and schemes thatshare an open philosophy when it comes to digital produc-tion.

These laboratories provide the means to be inventive sothat anybody can achieve practically anything: gettingresults is what counts. The labs in Lyngen, Norway, came

about because of a project to monitor lost sheep; in India,they were set up to develop filters to measure the amountof fat in milk; in Detroit they began as a scheme to createurban kitchen gardens on empty plots of land, and so on.

In fact, the success of the first fab labs surprised every-one, including their founders. As CBA Director NeilGershenfeld once remarked, “It’s all a big accident”, on thecentre’s providing a community in Boston with a set of toolsand machinery as part of its social responsibilityprogramme. Over the first decade of this century, fab labsbegan to spread to Ghana, Norway and India, and then toBarcelona, Amsterdam and other cities across the world.Today, there are almost 350 labs in more than 40 countriesand on every continent. They share the same stock ofmachinery and the same processes, linking up through theInternet and videoconferences to form one of the largestcommunities of creators in the world.

The productive city: Barcelona 5.0Today, our cities import goods and produce waste. Theslogan “From PITO to DIDO” (PITO: Product In, Trash Out;DIDO: Data In, Data Out) proposes a new model based onproduction inside the city, on recycling materials and meet-ing local needs through local inventiveness. With the newDIDO model, a city’s imports and exports would mostly bein the form of bits (information) and most of the atomswould be controlled at the local level.

This is the Fab City project: to develop a fully produc-tive city made up of citizens who share knowledge to solvelocal problems and set up new businesses and educationschemes. The Fab City concept is a vindication of the ideaof the citizen as the true centre of knowledge, the start andend point of a chain that links together researchers, univer-sities, industry, commerce, the government, etc. It’s aboutproducing locally, using both cutting-edge and basic tech-nology, and sharing it to drive the development of new solu-tions at any given moment, anywhere in the world.

Imagine productive neighbourhoods equipped with digi-tal fabrication laboratories (fab labs) that, in turn, are linkedup with other neighbourhoods and cities across the world toexchange know-how and solve community problems relat-ing to things such as public lighting, playgrounds, environ-mental conditions, energy production, food production andeven local production of goods. They use waste as a rawmaterial, recycle plastic to do 3D printing or use old house-hold appliances to produce new devices.

Barcelona is one of the cities committed to developingthis new model. The Fab City project in Barcelona plans toopen several fab labs, at least one in every district, over thenext few years. The first one opened a year ago in the pros-perous district of Les Corts. This was recently followed byanother in Ciutat Meridiana, an area on the periphery of thecity based on a 1960s model of urban development withhigh-rises and high levels of youth unemployment. The thirdone is soon to be set up in Barceloneta.

””Fab labs provide themeans to be inventive sothat anybody can achieve

practically anything:getting results is what

counts.

Citizen science

Dossier: past

50

The appearance of new tools and technology in our dailylives has transformed what we learn and how we learn it.Up until the 1960s, most work took place in computerlessoffices: the materials used in universities were printedand the average business did its accounting in notebooksall filed away on shelves. In the 1970s, computers startedto be accessible for small and medium enterprises andorganisations, necessitating new skills from employees.Finally, in the 1980s, they became widely popular, reach-ing every household. In the early 1990s, most schools inthe Western world introduced them into their classroomsand libraries, and learning how to use word processors orimage editing software began to form part of any normalcurriculum. But as most of us know, this job model (aperson in front of a computer) is now obsolete; the finan-cial crisis of 2008 was maybe just the start of a massivecollapse of the system.

It seems that the “work first, rest later” mantra hasbecome completely invalid, as has the “time is money” equa-tion, which we use to quantify and qualify what, how andwhen we do things. Most unemployed people currently havetime but lack money; the meltdown of the system is dueprecisely to the fact that “nothing moves without money”, acondition that we try to cure with willpower. The Internetgives us access to high quality courses on computer science,neurology, physics and electronics as well as simplercourses on Photoshop and programming languages such asC and Python (Codeacademy, Kahn Academy). Learning isno longer linked to a formal institution: anybody can get it,anywhere, at any time and free of charge. In the same waythat we learn to use Word, Excel or PowerPoint, we will

learn to do 3D modelling, operate a laser cutter andprogram a microcontroller. These new skills will determineour power to influence the way reality is shaped, as we willhave access to the tools that do it.

Recently, a number of media organisations havereported on the importance of learning to program or writecode. According to the BBC, learning code could becompared to learning Latin two thousand years ago; andfurthermore, to learn code is to forge a new way of thinking.Not only coding, but also using moulding and software scan-ning tools, and any other skill that allows us to connect thephysical with the digital world, will become compulsorytopics in schools, universities and curricula.

Technology and the human factor“A once-shuttered warehouse is now a state-of-the art labwhere new workers are mastering the 3D printing that hasthe potential to revolutionise the way we make almosteverything” (Barak Obama. State of the Union Address, 12February 2013). President Obama was referring to 3D print-ing as one of the main drivers of today’s production model,but this view may be somewhat simplistic. 3D printing isjust the tip of the iceberg; personal and distributed manu-facturing is much more complex and it could take yearsuntil we can print objects that are fully functional.

Neil A. Gershenfeld said in his most recent article in themagazine Foreign Affairs (2012) that the 3D printing fevercould be compared to the media coverage of microwaves inthe 1950s, when it was considered a substitute for the entirekitchen. Microwaves improve our lives, but we still need allthe other kitchen utensils to prepare more complex dishes.Fab labs can be compared to the kitchen, and 3D printers tothe microwave. Instead of food, what is made in these labsare new inventions at a speed that is faster than that ofindustry and universities.

3D printing on its own may not change the world, but itis the spark that sets off a much wider-reaching movement.We appear to be facing a new era of history in which crafts-manship is given new mediums and tools with which tocreate, collaborate and produce technology. It seems thatthe human factor is the only thing that has remained thesame, because most of the processes we talk about todayhave formed part of a previous period of human history.What is really changing are the means we use to carry outthese processes and how we connect things that previouslyseemed incompatible.

The coming years will be a time of transition, crucial tothe building of what will probably be known as the “SecondRenaissance” or the “High-Tech Middle Ages”.

Towards a second Renaissance

Arts and crafts work uses new mediums and tools to create, collaborate and produce technology.

One of the Digitalmanufacturing

machines from FabLab Barcelona, in

the Poblenou neighbourhood,available to the

Masters’ students ofthe Institutefor AdvancedArchitecture

for use in theirprojects.

© Albert Armengol

51

We made Barcelona beautiful. We opened it up to the sea,we spread its name across the globe, we turned it into thebest shop in the world. Now we have taken on the commit-ment to make it smart. Having said that, making a city smartby gathering information from sensors in the streets,squares, buildings and traffic lights is not enough. Barcelonawants citizens who are open, participative, enterprising,risk-takers, curious and innovative. It already has smart citi-zens, but these should now be vitalised and given greatervisibility, as occurs in the world’s leading capital cities.

Barcelona’s design and architecture made the interna-tional map thanks to the Olympic Games. Later, the GroupeSpéciale Mobile Association acknowledged the city’s inno-vative potential by making it the host of the Mobile WorldCongress. And this year, the European Union has awardedBarcelona the title of iCapital for “introducing the use ofnew technologies to bring the city closer to citizens”.

Industrial restructuring accomplished, the democrati-sation of knowledge and ICT provides a new backbone forinnovation and creativity, which are no longer the exclusivedomain of research laboratories and companies. Doingthings is now within reach of everyone. Cities are livinglaboratories where things happen, both in universities andcompany R&D departments, but also in museums andtheatres, libraries, civic centres, government departments,public spaces and in the home. Barcelona Laboratori(BCNLab), a project launched by the new Department of

Creativity and Innovation of the Barcelona Culture Institute(ICUB), is a reflection of how cities have begun to drive theworld forward. It is an initiative promoted by the City Coun-cil to build the city, not to subsidise it. Culture, science,technology, business and citizens walk hand in hand, accom-panied by the council. It opens the way for them to be ableto implement projects or to reach Europe, but it does notgovern their activity.

The understanding between universities and researchcentres, the business world, citizens and institutions, theso-called quadruple helix, is the way forward for cities. Theyall need each other in the setting of innovation and creativ-ity in the 21st century.

Culture in the 21st CenturyThe advent of engineers to culture management has facili-tated the deployment of projects such as BCNLab. Videogames that are art, scientists who expound results or exper-iments looking for artistic approaches to reach society, orartists who use technology to express themselves are noth-ing new. They are expressions totally accepted by modernsocieties.

For 35 years now, Ars Electronica has been combiningart, science and technology in Linz (Austria). In Manches-ter, FutureEverything has been exploring the possibilitiesof the Internet from every standpoint for the last 19 years.The Dutch Waag Society, based in Amsterdam, is also work-

Ànnia MonrealBCNLab online contents editor

A platform to connect innovationand creativityMaking a city smart through the massive use of technology does not suffice. Itrequires citizens who are open, participative, enterprising, risk-takers, curiousand innovative. The BCNLab project mirrors a path taken by the cities that arepushing the world forward.

Present

© Eva Vázquez

52

ing on interactions between software, test tubes andbrushes to benefit citizens. And European cities are gradu-ally tapping into institutions and platforms that are helpingto break down the barriers between disciplines in order toexplore, experiment and provide new solutions to the citi-zens to which they belong. Barcelona has joined this newculture of innovation.

The Innovation Europe strategy, a Community Directivefor the 2014–2020 period, echoes this way of doing things,elevating it to the status of a principle. It calls for a connec-tion between the digital world and the cultural world, and areturn to citizens through convergence between fields. Andthis is BCNLab’s approach: to coax out the creativity andinnovation taking place in the city, in every discipline, andmake them available to citizens, so that citizens can play anactive rather than receptive role in projects.

“It is a very new thing, and as yet there are no rules ofplay that establish what the creativity ecosystem is,” saysInés Garriga, Director of Creativity and Innovation at theBarcelona Culture Institute, which spearheaded the imple-mentation of BCNLab.

Local and international creativityIn this spirit, BCNLab is forging ahead in two directions atonce: listening to local activity and encouraging participa-tion in Europe. Because however clear the way forward maybe, there is still no city in the world that perfectly exempli-fies the city-laboratory. It is a concept in the making.Barcelona wants to position itself and become a benchmarkto be reckoned with, and the competition, with cities such asCopenhagen, London, Stockholm, New York, Manchester,Helsinki and Amsterdam, has set a high standard.

Barcelona has been part of the European Network ofLiving Labs (ENoLL) since summer 2013. This means thatthe city has made a commitment, one that has been acknowl-edged, to promote co-creation (user participation in thedesign of products and strategies), exploration, experimen-tation and evaluation of proposals. Through companies,research centres, homes and local government, the city hasendorsed this exchange of experience and innovation.

Moreover the Catalan capital is and has been a pioneerin the implementation of European projects in which artand cutting-edge technology have gone hand in hand. Thisis borne out by Specifi, an initiative that explores the possi-bilities of the Advanced Internet to support artistic expres-sion. More recently, the CreatiFI proposal has sought tofacilitate access by SMEs and creative entrepreneurs to theInternet of the future. The European Union has put upalmost five million euros for the creative communities ofCatalonia, Brussels, Trento and Helsinki, regions acknowl-edged as creative hubs on the continent, to explore thepossibilities of this combination.

Barcelona’s non-traditional creative companies (scien-tific research, software and video game companies, elec-tronic publishing) are precisely the sectors that have bestwithstood the economic crisis. This is highlighted in thereport Barcelona Creative Metropolis 2013. The knowl-edge economy and creative economy in Barcelona,which also indicates that 11% of people in employment inBarcelona work in the creative industries.

Barcelona therefore has actors and resources topromote creativity and innovation. Now is the time for themto reach an understanding and work together for the goodof society, and this is where BCNLab comes in. After twoyears, the platform already includes some twenty innova-tive projects that seek to nourish public participation; indi-vidual initiatives and proposals framed within group activity,as exemplified by the Citizen Science Office, the MusicalTechnology group and the gaming community.

BCNLab is also present at major city events. The showM.U.R.S. performed by La Fura dels Baus, who opened theGrec performing arts festival, the presentation of the virtualsinger Ona during the La Mercè 2013 festivities, and theFestival of Science, Technology and Innovation are a fewgood examples. Apps&Cultura, a new event aimed at devel-opers, creatives and anyone with an idea for a mobile appassociated with the culture of Barcelona, is one of the latestBCNLab initiatives destined to become a classic in the city’sinnovation calendar.

© Antonio Lajusticia

The installation 24HRs in photos, by

Erik Kessels, open atthe Centre de

Cultura Contemporània deBarcelona until lateNovember. This is

an example of artis-tic representation

created using opendata information, inthis case printedcopies of images

uploaded to Flickr.

The hypotheses underpinning the opening of Citilab in 2007have been confirmed. Last year, the European Commissionconsidered that Citilab was a good practice in technologicaland social innovation, and included it as a success story inthe European Guide to Social Innovation. Thanks toprogrammes such as Horizon 2020 and the EuropeanRegional Development Funds, Europe has begun to supportsocial innovation, bottom-up processes and the quadruplehelix: a new model that recognises the role of social part-ners in this work. The Internet, as a network designedaccording to the end-to-end principle – where intelligenceis located at the ends and not only at the core – was alreadyfacilitating open innovation processes. But it lacked a socialinstitution that could embody these principles and transferthem to the field of innovation. The forerunners were thecitizens’ networks. It was also essential to democratise inno-vation through digital tools and using the possibilities forcollaboration offered by the Internet.

To achieve this, the Citilab project set itself three goals.Firstly, the centre had to be a model or a benchmark for a

new social Internet that could be used to develop training,research and entrepreneurship. Secondly, it had to promotedigital literacy among citizens to unlock research for every-one. Finally, the Citilab had to be a living lab – a term coinedby Professor William Mitchell of the MIT Media Lab in 2006– that is, a living laboratory for the testing, validation, proto-typing and fine-tuning of complex solutions in real andconstantly evolving environments.

On opening its doors, Citilab asked all-comers one ques-tion: “So what do you want to do?” People reacted withsome surprise, as it is not an easy question, and one theywere not expecting. The users were expecting to be givena clear offer. Many wanted to learn, so as not to get leftbehind. But learn what? The Citilab was not a telecentre oran IT school. Its goal was to help people with a desire toinnovate to achieve this aim, and to do so by networkingwith companies, the government and universities.

In its early years, Citilab targeted different groups, such aschildren, young people, adults, the elderly, women, teachers,professionals, musicians, athletes, etc., to link their desire tolearn with an innovative vocation. This spawned the idea of“learning to innovate” as the signature characteristic of theCitilab model, learning by co-designing and co-developinginnovation projects, where they were the key players.

Over the years, Citilab has refined its own way1 oftaking innovation to everyone. It includes its own user-centred design and engineering methods, plus others thatcome from applied social sciences. We rely basically oncomputational thinking and the design world. We use liter-acy in new media, user-generated content and project-by-project learning that all allows us to unite the worlds oflearning and innovation.

Citilab began to weave a local network, at the same timeas a European and global one. It is a founding member of

Laia SánchezHead of the Social Media Lab (Cornellà)

“So what do youwant to do?”The Cornellà Citilab opened its doorsin 2007 thanks to a grant from theERDF that transformed the old CanSuris factory into a citizen lab.

Citizen science

© Albert Armengol

Tecnostiu, activitiesat the Citilab inCornellà duringwhich children andyoung people comeinto close contactwith newtechnologies and TVproduction.

53

Dossier: present

54

“An advanced city is not one where the poor can get aboutby car, but rather one where even the rich use publictransport.” Enrique Peñalosa, former mayor of Bogota.1

We are currently in the throes of a far-reaching economicand social crisis that has led us to rethink many of thefoundations of what we used to know as the “welfarestate”. Citizens are calling for a much more important rolein the decision-making of their governments, which arenow more accessible, and are demanding greater opennessand transparency in the agreements made by their politi-cal representatives. This movement is known as opengovernment.

According to the Xarxa d’Innovació Pública (PublicInnovation Network),2 open government is “a new socialparadigm in which citizens, organisations, political parties,public employees and elected officials can participate andinteract directly in the discussion, definition, creation andassessment of government policies”.

But public administrations should not only open upmore from the political standpoint, i.e. in matters relatedessentially to public participation, accountability and trans-parency. Public administrations can also unlock other assetsthat are very important in order to improve the public (andprivate) services offered to citizens. A good example of thisis the creation of open data.

As Ortiz de Zárate3 noted, there are two types of opendata promoted by governments: data for democraticpurposes (related to accountability) and data for economicpurposes (related to innovation and the promotion of theeconomy). Therefore, opening up public data is not just apolitical question. The measure also has a by no meansnegligible economic impact. According to the SpanishMinistries of Industry, Energy and Tourism and Finance andthe Public Administrations, in 2012 the economic value ofthe reuse of open data by the Spanish brokerage sector wasbetween 330 and 550 million euros.4

But is the opening up of public data for the joint creationof services between government and other social stake-holders sufficient? The answer is a blunt “No, it is not”. Thisis supported by the fact that there are currently almostthirty open data portals in Spain,5 but the jointly created(profit or non-profit) services that use the seven thousand-plus datasets already open6 are practically non-existent.

Marc Garriga PortolàHead of Engagement of the iCity project

Shared innovationin the open cityUnder the leadership of the city ofBarcelona, the project iCity isbecoming the European laboratoryfor the creation of services makinguse of public information systems.

ENoLL, the European network of living labs, with which weshare the basics of user-centred innovation, open innova-tion, co-creation and the same living lab model. This two-pronged local and European alliance has allowed us toweather the economic crisis. The support of Cornellà CityCouncil and our European projection have been key to oursurvival over the last few years.

Citizen labs work primarily thanks to the support of theirlocal community. This is a lesson we never forget. At thispoint we need to recover the initial thrust and open up evenfurther. To this end, we apply everything we have learned inorder to look for new employment opportunities; to inventnew jobs with young people with drive instead of just look-ing for one, or helping the unemployed to connect with thejob market through the active use of social networks.

We are currently continuing with the projects to helpadults learn to innovate, we are still teaching programmingto children, and we are supporting innovative instructorswho teach programming, because we believe in giving citi-zens tools that will help them to develop smarter cities. Anexample of this is our commitment to the S4A app whichcombines, firstly, Scratch programming language, withwhich students can create their own applications, andsecondly, an Arduino board, which contains a microcon-troller with which you can interact with the physical worldfrom your computer. We feel it is very important that citi-zens make use of digital tools to produce content, but evenmore importantly they need to be able to create or modifythese tools before they can innovate. To do this they needto master ICT and think computationally. Programming isthe new language to learn.

The cities of the future need governments to break awayfrom departmental logic and connect with innovationecosystems in their regions. Projects like iCity work in thisline and have made it possible to propose a methodologicalapproach to promoting new relationships between publicand private stakeholders for the co-creation of servicesbased on the complex and necessary processes of openingup public resources, data and information systems. To beginwith, we need to identify the barriers and motivations forcollaboration and then weave relationships, proposingshared spaces and challenges so we can do things together,or, to put it another way, co-design, co-create and co-produce solutions to shared challenges.

If cities want to encourage citizen engagement orpromote citizen involvement, we need a relationship frame-work with a set of clear and fair rules, as well as short- andlong-term objectives. Fortunately, Citilab is not alone in thisprocess. It coexists with organisations based on networkingand digital culture, such as hack labs, media labs and fab labs,and a proliferation of other labs and projects that will trans-form organisations in the areas of business, culture, researchand public administration born of the industrial model. Withall of them, Citilab wants to foster citizens who, besides beingcustomers, users or sensors that produce data, will partici-pate fully in the innovation taking place in their city.

References

1 – Astrid Lubsen, Citilab little handbook on people-centereddesign. Citilab Cornellà, 2010.

55

The under-utilisation of this important asset is due toseveral factors. Firstly, the amount of data actually open isstill insufficient; secondly, the offer does not match exist-ing demand; and finally, the fragmentation of the offeracross different portals means that data are located in sepa-rate, unrelated silos. However, the quid of the matter is thatthe “promise” of open data is not being fulfilled. The open-ing of public data does not really facilitate the joint creationof services, public or private, by other stakeholders in soci-ety (essentially citizens and businesses).

We need to go one step further. Not only do data needto be open, but so too do the information systems thathouse them. The difference is a crucial one. We are talkingabout permitting the interaction between non-governmentactors with public information systems; an interactionbased on reading and writing, or simply reading in the caseof open data.

Creating platforms that permit a controlled opening upof public information systems would facilitate the jointcreation of public and private services, profit-making orotherwise, thus multiplying the usefulness of these systems.In addition, access to information systems would be stan-dardised with no need to modify them, by virtue of thedevelopment of a single-access language.

One good example of platforms that make it possible toopen up public information systems is the European iCityProject7. Thanks to iCity, the managers of informationsystems, belonging mostly to public administrations, canopen up certain functions in these systems, designing andcontrolling how they are accessed at all times, so that stake-holders from outside the public sector (citizens, companies,etc.) can develop services that use them.

Under the leadership of Barcelona, the iCity project hasalready secured the participation of cities such as Cornellà,

Zaragoza, London, Bologna, Genoa and Lamia (Greece), anda further fifteen European cities have expressed an interest.It is thus becoming a European laboratory for the creationof services based on the use of public information systems,particularly in urban settings.

At this moment in time, iCity is the main tool permittinginteraction between the inside and the outside of publicorganisations. In fact, thanks to this dialogue, companiesare given a way of complementing their products andmaking them more appealing through the use of informa-tion systems of several cities, thus facilitating the interna-tionalisation of their services. In a nutshell, the iCityPlatform is called upon to promote innovation and creativ-ity in the definition, creation and evaluation of public infor-mation system-based services.

References

1 – MSN News, 13/01/2011. “Enrique Peñalosa: ‘AméricaLatina debe mirar más a Ámsterdam que a Miami’”. 2 – XIP (Xarxa d’Innovació Pública) [Public Innovation Network].Govern Obert XIP Cat. Video on YouTube.3 – Alberto Ortiz de Zárate. “Social data: el papel de la Adminis-tración en la sociedad del dato”. Blog Administraciones en red.4 – Ministry of Industry, Energy and Tourism. Estudio de carac-terización del sector infomediario en España (2012 edition).5 – CTIC Foundation. “Public Dataset Catalogs Faceted Browser”.6 – Marc Garriga Portolà. “Volumen actual de datasets abiertosen España”. Blog Caldo casero.7 – iCity initiative website: http://icityproject.eu/.

Citizen science

© Eva Vázquez

Dossier: present

56

“By operating without a leader, the scout bees of aswarm of neatly avoid one of the greatest threats to gooddecision making by groups: a domineering leader. Suchan individual reduces the group’s collective power touncover a diverse set of possible solutions to a problem,to critically appraise these possibilities, and to winnowout all but the best one.” Thomas D. Seeley, HoneybeeDemocracy (2010)

Bees have developed a collective sense that might not bedirectly transposable to human behaviour. Many expertshave debated this topic. However, it is indisputable that wecan learn a lot from the behaviour of a colony when reflect-ing on the future of cities, on decision-making in thesecities, and finally about what living in a city like Barcelonacould mean.

The story I would like to tell starts around the beginningof 2012. It took place in our city. It is packed with detailsand facts, but its underlying ambition is redolent of ademocracy typical of honey bees. Encouraged by theDepartment of Creativity and Innovation of the BarcelonaCity Council and countless brainstorming sessions, we

decided to explore and implement citizen science practices.At that time, precious few people knew what this pair ofwords, so surprisingly unrelated, meant: citizen and science.

Internationally, the concept of “citizen science” was justtaking root thanks to echo of the success of research proj-ects in astronomy and molecular biology that were intro-ducing citizens’ participation practices, the results of whichwere published in the most prestigious scientific journals,Nature and Science. One article that reviewed the phenom-enon of citizen science defined it, clearly and forcefully, as:“People power”. Citizen science places citizens themselveswithin the research process, empowering them to partici-pate to varying extents, and, in more extreme cases, givingthem the reins of the research.

This approach transforms the concept of research inuniversities and research centres. It taps into social inno-vation, makers, hackers and other non-regulated techno-logical communities that share an affinity with similar openworlds and the Creative Commons. But citizen science alsodistorts the do-it-yourself aspect of technology andpromotes a “do-it-together” ethos when generating knowl-edge for everyone and with anyone. It breaks down the false

Josep PerellóOpenSystems Research Group. University of Barcelona

City and democracy: collectiveintelligence and experimentationCitizen science may offer a more democratic and more transparent way of doingthings, clearly aligned with the vision some people have of social innovationunder the name of citizen lab.

© Eva Vázquez

57

boundary between basic science andapplied science by empowering curiouscitizens to obtain knowledge that can beused immediately. It destroys theassembly line of scientific production inwhich citizens and society are the mererecipients of knowledge and technology.The change relocates individuals andtheir immanent amateurism in theengine room of science.

Thanks to the Barcelona The Labevent in November 2012, organized bythe Department of Creativity and Inno-vation, the foundations of the firstcommunity of scientists interested inpushing citizen science projectsforward were laid. As of January 2013,seven research groups from five differ-ent institutions1 started to worktogether, uniting a total of 23researchers from different fields ofknowledge, and promoting a total ofnine projects. In 2013, a common proto-col was produced through a decalogueof best practices. The initial grouprecently received a grant from the pres-tigious RecerCaixa programme that willenable it to work until 2016 on acommon infrastructure and on thepotential of citizen science with a viewto renewing education in science andtechnology in informal settings.

In perspective, it is pleasing to seehow the abstract idea of a few scientistscan capture the interest of many more.On 11 June 2014, within the programmefor the Festival of Science, Technologyand Innovation, the first Barcelona Citi-zen Science Day2 was held, bringingtogether over 90 participants and 28speakers, and at which 22 projects werepresented. In the course of the festival,six experiments with a remarkablesolidity were proposed: MARduino;Urban Bees; Sea Watchers; AtrapaelTi-gre.com; Bee-Path: Experiments onHuman Mobility; and Mr. Banks.

City government and managementshould play a crucial role in citizenscience practices. This interest shouldalso be reciprocal. Local authorities canfacilitate and promote intermediationwith citizens better than anyone else,although paradoxically no city in theworld has made an explicit commitmentto the practice of citizen science. Thereare some incomplete cases, such asNew York,4 but there is no structurecapable of reworking the concept ofsmart city from a city council through

citizen science practices. Citizenscience can bring citizens into social orsocial and environmental joint respon-sibility projects, and do so with a trans-formative capacity that only knowledge,and not unprocessed raw data, candeliver. Going back to the reference tothe curious democracy of bees, citizenscience can be a more democratic andmore transparent way of doing things,clearly aligned with the vision that somepeople have of social innovation underthe name of citizen lab.5

Barcelona City Council, through theDepartment of Creativity and Innova-tion, is building the BarcelonaLab6 plat-form. BarcelonaLab helps to increasethe visibility of projects and hasprovided showcases for citizen scienceprojects within the cultural infrastruc-ture, such as the Library Network, theDAU Barcelona Festival, the Festival ofScience, Technology and Innovation,the Centre of Contemporary Culture ofBarcelona (CCCB), the Natural ScienceMuseum and, more recently and albeittimidly, the Grec performing arts festi-val. BarcelonaLab is already thinking upa Citizen Science Office to articulate therelationship with citizens andresearchers. This office, which would bethe country’s first since the creation ofthe Spanish Foundation for Science andTechnology (FECYT), should be capa-

ble of leveraging the results obtained topromote a better city design and tocreate new citizens’ policies.

In the meantime, we have tried outdifferent scenarios regarding the rela-tionship with the City Council in threevery specific projects. In the last twoyears, the DAU Barcelona Board GamesFestival has hosted two experiments onhuman behaviour. The 2012 resultswere published in Nature Communi-cations in July 2014. The 2013 experi-ment was transformed into Mr. Banks,the stock exchange game that made itpossible to follow up on twenty thou-sand decisions, and which is expectedto have a similar scientific impact. Thatsame year, 2012, we embarked upon theBee-Path6 mobility experiments in theCiutadella Park and the Science Festi-val. We have already extracted a pedes-trian mobility and behavioural patternmodel that has been presented atseveral conferences,7 and which willalso help to understand the mobility ofvisitors to the Big Bang Data exhibitionheld at the Centre of ContemporaryCulture of Barcelona (CCCB). Andfinally, in June 2014 and in collaborationwith the Natural Science Museum, weinstalled the city’s first monitoredhoneycomb in the Castle of the ThreeDragons in Ciutadella Park. This scien-tific experiment seeks to do its bit for

Citizen science

On this page and thenext, two aspects ofthe artistic and technological projectBig Bang Data,exhibiting at theCCCB until lateNovember, and exploring thephenomenon of theexplosion of data asthe context forcultural and politicalthought in themodern world. Theimages show artisticinstallations whichuse sensors to interact with visitors.

© Albert Armengol

58

Nowadays, citizens are literally inundated by thousands ofnews items and pieces of data. Every day we wake up tonew information on diseases, rates, pollution, deforestation,etc. This information usually reaches us in a clean state,reduced to its bare essence: a few graphics on a newspapercover. But how was it created? What methods were used?And, what is most important: is it reliable?

All these questions are the basis of the scientificmethod. The scientific method guarantees that any knowl-edge we acquire is correct. That we can replicate theresults, analyse them with similar methods and reach thesame conclusions. Therefore, the scientific method is essen-tial in progressing from simple opinions to proven facts.

However, our society does not use this critical way ofthinking when it is bombarded day after day with new data.It would seem that mere fact of being able access informa-tion means its conclusions are correct, but this is not so. Weneed a more critical mind to be able to compare data. Forthis reason, citizens, people like you and me, need tools thatallow us to rigorously test and analyse whether the resultspublished in different media (newspapers, scientific arti-cles, government data, budgets, etc.) are correct or not,since our goal as a society is to make our world a betterplace.

This is why PyBossa was created, an open source toolthat enables any citizen to create his or her own project toanalyse a problem, hypothesis or experiment using thescientific method.

Unlike other tools, PyBossa does not use computers oralgorithms to solve or analyse problems; rather it invitesvolunteers from all over the world to participate in the proj-ect, solving it together.

These types of projects are known as “citizen science”for two reasons: because the science comes from the labo-ratory, and because citizen participation is required to solvethe problem.

Today, there are hundreds of citizen science projectsthat use the web as a medium to reach more people. Proj-ects such as Zoouniverse (with more than one million volun-teers) or BOINC (with millions of personal computers

Daniel Lombraña GonzálezHead of the Crowdcrafting and PyBossa projects,fellow of the Shuttleworth Foundation and seniorresearcher at the Citizen Cyberscience Centre

Crowdcrafting:citizenknowledge-sharingPyBossa is an open source tool thatallows any citizen to create their ownproject to analyse a problem,hypothesis or experiment using thescientific method.

the normalisation of urban beekeeping. The bees’ behaviourwill tell us how healthy the city is9 and by looking after themwe will also learn to look after ourselves.

It is true that there is still much work to be done, butthat should spur us on. We still cherish the ambition to trans-form the city we live in through knowledge. ParaphrasingSeeley, we will critically evaluate all the possibilities, andjointly we will be able to rule out all but the best one; anexercise in democracy, in its purest form. This is how citizenscience, in its most radical sense, empowers citizens.

References

1 – OpenSystems (UB). Art and Participation for Science;

PhysComp2 (UB). Physics and Computation of Complex Systems;

Freshwater Ecology and Management Group (UB); Sea Watchers.

Institute of Marine Sciences (CSIC); ICREA-Movement Ecology

Laboratory (CEAB-CSIC and CREAF); Point of Information on Aero-

biology (PIA, UAB); SciVolunteers.

2 – http://festivalcti.bcn.cat/ciutadana_post/jornada-barcelona-

citizen-day.

3 – See the work of the New York University Center for Urban

Science+Progress: http://cusp.nyu.edu.

4 – Latin America has the 2.0 Citizenship Initiative:

http://www.ciudadania20.org.

5 – http://www.barcelonalab.cat.

6 – http://bee-path.net.

7 – You can see the video at http://vimeo.com/97228812. Data

and codes developed are open.

8 – http://openbeeresearch.org.

© Albert Armengol

Dossier: present

Citizen science

59

connected to hundreds of projects) are leading this newmovement.

These large-scale projects usually come from institu-tions such as universities or research laboratories that aretrying to analyse a problem that is difficult to solve withcomputers alone. Normally, the volunteer only participates“passively”, i.e., people can only solve the tasks theyreceive; they cannot create their own experiments using thesame platform.

However, the way I see things, citizen science and itstrue power lie in the citizens themselves, thanks to theircreativity and knowledge. For this reason we designedPyBossa, to accommodate both solutions, extending theability to create and produce science outside the lab, andenabling citizens and institutions alike to create scientificprojects.

To facilitate the use and adoption of PyBossa technol-ogy, we launched the website http://crowdcrafting.org,where anyone can create their own project without havingto install PyBossa.

Crowdcrafting currently has hundreds of citizen scienceprojects. Institutions such as CERN have trusted in thetechnology and created the first citizen science project inwhich volunteers from around the world have analysedtraces of antimatter using just a web browser.

Another example would be the Swiss Tropical andPublic Health Institute of Basel. In its project, the instituteenlists volunteers to locate homes in different rural areas

so it can manage the logistics of delivering novel solarmosquito traps. The ultimate aim is to control the propaga-tion of malaria as part of the SolarMal1 project.

Thanks to the fact that PyBossa is a free software, otherinstitutions have decided to create their own citizen scienceplatforms. For example, Brazil’s National Institute for SpaceResearch (INPE), in partnership with the United Nations’UNITAR department and the Citizen Cyberscience Centre,,

has created the Forestwatchers.net project to studywhether a person can become an expert in deforestation byanalysing tropical forests.

This same year, the British Museum, in partnership withUniversity College London, launched the projectMicropasts.org, which allows anyone to become an archae-ologist from the comfort of their own home. Micropasts isusing PyBossa to transcribe handwritten index cards of

””Citizens becomeresearchers of their own

problems and areno longer simple

consumers.

© Eva Vázquez

Dossier: present

60

The tiger mosquito (Aedes albopictus) is an invasivespecies originating in South East Asia. In just a few years, ithas earned itself a terrible reputation everywhere it goes.As well as being a highly annoying species, because of itsdaytime habits and aggressiveness, it also represents apublic health hazard as it can carry tropical viral diseasessuch as Dengue, chikungunya and the West Nile virus. Thetiger mosquito was first detected in 2004 in Sant Cugat delVallès, a town in the Greater Barcelona Area. It is now wide-spread along the entire east coast of the Iberian peninsulaand on the Balearic Islands, although the actual extent ofits presence in Spain and Portugal is unknown.

The tiger mosquito is mostly found in urban areas and ithas therefore become a problem that affects a large propor-tion of the population. And it is our own habits that bearmuch of the responsibility for the mosquito spreading andestablishing itself so successfully. Not only does it travelwith us in our cars, it also breeds in small receptacles onbalconies and in gardens, fountains, sewers, etc., anywherethat has contained stagnant water for just a few days.

AtrapaelTigre.comAtrapaelTigre.com is a ground-breaking project based onthe use of new technologies to compile data with which tostudy, monitor and control the tiger mosquito. Traditionally,this task has been the responsibility of the health authoritiesand scientists, but the public is now becoming involved too.The idea is not just to obtain scientific and environmentaldata, but also to learn more about the biology and ecologyof the tiger mosquito and all the issues involved. The proj-ect also aims to educate the public on good behaviours thatwill reduce the population of this insect in urban areas,thereby decreasing the potential risk of transmission of viraldiseases.

AtrapaelTigre.com is an initiative developed by theICREA-Movement Ecology Laboratory of the Centre forAdvanced Studies of Blanes (CEAB-CSIC), with fundingfrom the Spanish Foundation for Science and Technology

Aitana Oltra, John R.B. Palmer & FredericBartumeusICREA-Movement Ecology Laboratory (CEAB-CSIC) /Centre for Ecological Research and ForestryApplications (CREAF)

An experience:the battle againstthe tiger mosquitoAtrapaelTigre.com is aground-breaking project based on theuse of new technologies to compiledata for studying, monitoring andcontrolling the tiger mosquito, withthe help of the public.

Bronze Age discoveries, as well as to model 3D objectsthanks to the collaboration of citizens who draw the outlinesof objects in different photographs.

While all these projects are very interesting, I would liketo mention two examples where citizens have been the realdriving force. One of the most significant projects has beenpromoted by a man from Iceland, Páll Hilmarsson,2 whoafter reading an article in a local newspaper about a certainjudge from Iceland, decided to check out the journalist’sconclusions. The article estimated that the judge had issueda guilty verdict in 95% of the cases he had investigated,leading the author to label him as “terrible”. However, Pállwondered whether this was really unusual, since the jour-nalist had only analysed that judge. So he programmed asmall script,3 which he used to download all the availablecases from the website of the Ministry of Justice of Iceland,sorting them by districts. He then uploaded them to Crowd-crafting so that other people could help him to classifythem. In less than one week, Páll had shared the results, thesource code, raw data and the methodology used so thatanyone could repeat the analysis. His conclusion was thatthe judge was within the norm, and the results also yieldedmuch more data on all the districts.4

Finally, a group called SkyTruth5 used Crowdcrafting toanalyse the impact of fracking in the state of Pennsylvania.6

In one month they got ninety thousand classifications andpublished a blog7 on their findings, in which they share allthe data and the source code. Following the success of theproject, they decided to take the plunge and use their ownPyBossa server, where they manage their community andresearch.

As we can see, citizen science is here to stay, since bothamateur and professional researchers invite people from allover the world to participate in science projects outside thelaboratory. Tools like PyBossa also mean that citizens ceaseto be mere consumers, becoming producers of science whocan explore their own problems and concerns, embracingthe scientific model.

References

1 – http://malariajournal.com/content/11/S1/O45.2 – http://gogn.in/.3 – On web scraping, a computing technique used to extractdata from websites: http://en.wikipedia.org/wiki/Web_scraping.4 – https://github.com/pallih/gogn.in-backup/tree/master/herads-domar/crowdcrafting-stats.5 – http://crowdcrafting.org/app/frackfinder_tadpole/.6 – http://blog.skytruth.org/2013/09/frackfinder-tadpole-pennsylvania-results.html.

61

(FECYT-MINECO). It is backed by several public andprivate institutions, as well as the CSIC and the Universityof Murcia, with additional funding from the RecerCaixaprogramme and the insecticides company Bloom.

The project is built around three pillars: training andpublic awareness-raising through face-to-face workshops,educational materials, publicity and online communicationthrough the project website (www.atrapaeltigre.com) andsocial media, and public involvement through the Tigatrappapp. It began in 2013 as a small-scale pilot project, capital-ising on the more than 200 workshops held annually by theBadia de Roses and Baix Ter Mosquito Control Service inschools across the province of Girona. The app and the webmap were originally designed for children and their fami-lies. Currently, participation is free and open to all membersof the public, although participants are asked to get someprior training through the project website or at one of themany face-to-face events that are organised, to ensure thequality of the data that is sent.

With Tigatrapp, members of the public can send,compile and share data on sightings of the tiger mosquitoand potential breeding grounds in public spaces (sewers,neglected fountains, etc.). Each piece of data is linked to areport with a description of the finding: a three-questionsurvey to confirm the species and another three questionsto categorise the breeding ground. The geolocation of thefinding is also collated, as well as any photos and/or addi-tional notes. The data are automatically published on theproject web map. There is a possibility that not all sightingsare actually of the tiger mosquito, so the data has to be vali-dated by experts. With this in mind, photos and all addi-tional information are very useful. The web map showswhich areas have participants; five low-resolution positionsa day are enough to know the sampling distribution and thisin turn means that specific tasks can be delegated to partic-ipants located in areas of special interest (geolocalisedmissions).

The challenge facing a project such asAtrapaelTigre.com is that its success not only depends onthe team, but also on a whole range of other factors, such asthe public’s sense of responsibility, the communicationdynamics, sociological issues and the ability to overcometechnological barriers. Despite this, we believe that theexperience with the tiger mosquito is an excellent casestudy of how to put scientific concepts into practice inwider society. We hope that in the not too distant future wewill have other public alert systems for diseases or invasivespecies and that these systems can be used as new tools forpublic health management.

Open access data and privacy protectionPublic science should, on principle, involve members of thepublic as participants with full rights. This means that weare open to receiving criticism and opinions from the publicto help us improve our research and the quality of our proj-ects. Furthermore, we make our data and tools available tothe public. As well as consulting the maps and statisticalreports on our website, participants themselves can alsodownload the data to analyse. All the applications andserver elements are licensed as free and open code software

(GPLv3). The source code is available on the net1 foranyone to improve or expand.

In public science projects, there is often some (techno-logical) tension between the open data philosophy and indi-viduals’ privacy. In previous projects, we solved this problemby using sophisticated coding techniques to protect users,which meant that the users themselves had fewer opportu-nities to access and use data.

For this project we have taken a different approach: allthe data (having gone through a very basic filter) are open-access and we simply avoid collecting any private informa-tion. When registering, we ask users to read our policyand/or declaration of principles and to give their informedconsent before starting to take part. We don’t ask for anynames, passwords or any other personal information. Theactual location of the user (a piece of data that helps usknow the extent of the sampling work and to send geolo-calised missions) is never sent from our app to our server.Instead, the app first enters the actual location into a pre-set grid and transmits only the grid identification (an areaapproximately the size of a town such as Blanes). In otherwords, we have no way of knowing the exact position of theparticipant within this area, or who the participant is. Thisis one example of best practice that public science projectsshould comply with wherever possible.

References

1 – https://github.com/MoveLab/

Citizen science

© Eva Vázquez

62

Future

In the 19th and 20th centuries, industrialising societiescreated universal education systems with several tiers:primary school, secondary school and university. Thesewere instrumental in extending literacy among the popu-lace and building up the essential skills that were neededfor the industrial economy to expand. In the 20th century,some countries extended this logic to health care, creatingprimary care, local hospitals and central specialised hospi-tals. These systems – in Europe at least – democratisedhealth coverage, extending it to the entire population.

Nowadays, in the 21st century, innovation is increas-ingly recognised as the key to progress and well-being inthe knowledge economy. Innovation is central to economicgrowth and business competitiveness and lies at the heartof the EU’s Europe 2020 strategy (European Commission,2014). A knowledge economy implies a knowledge society.However, current official innovation systems only include asmall minority of our population. We are confronted withthe paradox that in a so-called knowledge society an over-whelming majority of its members are outside the systemor, at most, just employed as mere “users”.

Nevertheless, there is increasing interest in the open-ing up of innovation systems. The Internet’s expansion as anopen network has made innovative uses of it more wide-spread. Some of the Net’s architectural principles – like theend-to-end principle, which places the network’s intelli-gence in its extremes – have favoured the current explosionof applications and services. The beginning of the “collabo-

ratory” concept (Wulf, 1989) has been expanded to a waveof labs of all kinds (fab labs, 2002; citizen labs, 2002; livinglabs, 2006).

These concerns and the desire for more inclusive inno-vation systems have crystallised in the birth of the quadru-ple helix model, in which government, academia, industryand civil society are seen as key actors. A recent reportidentified the defined “fourth element” in quadruple helixsystems as being “ordinary or amateur users, professionalusers, consumers, employees, residents, citizens, hobbyists,businesses, organizations, or civil society associations”(Arnkil, Järvensivu, Koski & Piirainen, 2010). A new systemis emerging.

In the coming decades, this trend could usher in univer-sal innovation systems. These new systems would educatecitizens in the essential skills of the knowledge society andprovide them with the tools, infrastructure and training tobecome innovators themselves. Technologies such asScratch, Arduino, 3D printing, advanced programming, DIYrobotics and many others would be present in all towns,villages and neighbourhoods, in a similar way in which Inter-net, Wikipedia and smartphone devices are made availableeverywhere through extensive networks of public librariesand hospitals.

Ultimately, city-wide open living labs could become akey driver of local economic growth, dynamising urbaneconomies by enhancing their global competitiveness andsparking a new wave of entrepreneurship. Cities could be

Artur Serrai2cat / Citilab

Is a universal innovationsystem possible?We need a new cultural paradigm for the innovation society. We must be able toco-design and learn new cultural patterns, based on increasing each person’sresponsibilities with regard to their inventions and use.

© Eva Vázquez

63

turned into innovation hubs, based on the emergence ofnew kinds of institutions, open living labs, fab labs, citizenlabs, edulabs and so on, which would disruptively transformthe economic and social fabric of our current cities.

The history of industrial societies proves that it is possi-ble to democratise key skills that have driven a complexeconomic system, resulting in enormous gains for society atlarge, as well as some unexpected consequences. Therefore,it makes sense to ask ourselves if innovation can be democ-ratised in a similar way, creating intermediate tiers thatextend innovation to all citizens. This century the majorityof the world’s population will live in cities, so these areascan play a key role in making the whole planet a more inno-vative place.

Different possible scenarios loom on the horizon for this“knowledge revolution”. The first one would be the slowopening up of the current triple helix system, which couldgradually include citizens’ inputs and needs in the researchagenda, while conserving the status quo of the academicand big corporations’ labs. This could be seen as a reform ofour current innovation systems. A second, more radical,peer-to-peer scenario would enable citizen labs and othernew social innovation movements to generate new researchprogrammes, which could be coordinated globally throughthe Internet or other networks. Such programmes wouldprovide the tools to design and test urgent social andeconomic transformations, compelling the official academicestablishments to adapt their research programmes to thesenew situations.

The knowledge era can also produce undesirable conse-quences. Just as a fab lab can produce wonderful artwork atthe same time as a popular craft gun, extending innovativecapabilities to the entire population could also give rise tounexpected and unforeseen dangers.

We need a new cultural paradigm for the innovationsociety. If we are on the brink of an era of disruptive inno-vation, we must be able to co-design and learn new culturalpatterns, based on increasing each person’s responsibilitieswith regard to their inventions and use. Our societies havebeen educated to delegate responsibilities and power toheaven, to nature or to parliaments. The more mature andinnovative humankind becomes, the greater our degrees ofpersonal freedom and responsibility will be.

The language of innovationFor the first time, we can develop a new way of learningthat is closely connected to the innovation system. Ourcurrent education system, at least in Western civilisation,can be traced back to Ancient Greece. It was based on theso-called Trivium and Quadrivium. The former entailedlearning the natural languages (grammar, logic and rheto-ric), while the latter involved learning the formal languages(arithmetic, geometry, astronomy and music). That was theliberal arts curriculum. Practical arts, such as medicine andarchitecture, had a lower standing.

Now we need a new learning system based on a newlayer. We call it the Quintivium. It is based on learning the“language of innovation”. Innovation is not a simple prac-tice. It is a new kind of thinking. Citilab is promoting Scratchas a new language, the language of innovation. Learning to

program also means learning how to solve problems and toorganise your mind algorithmically. As George Forsythesaid, “The most valuable acquisitions in a scientific or tech-nical education are the general-purpose mental tools whichremain serviceable for a lifetime. I rate natural language andmathematics as the most important of these tools, andcomputer science as a third” (What to Do Till theComputer Scientist Comes, 1968).

However, Forsythe did not foresee that the language ofinnovation would dramatically increase our responsibilityas human beings.

We are learning not only to imagine other worlds or tounderstand the current ones, but to design and build newones. Just as an engineer or any professional would beheld responsible for his or her “deeds”, opening up the“black box” of innovation means that we are all enteringinto a new era that will bring forth the democratisation ofresponsibility.

Two images fromTecnostiu, a day ofactivities at theCitilab in Cornellàduring which children and youngpeople come intocloser contact withnew technologiesand TV production.In the bottom photo,participants in theactivities explaintheir experience inthe framework of atelevision exercise.

Citizen science

© Albert Armengol

64

Enric GomàScreenwriter

Dr Robert’s right hand man

There was a time when the inhabitants of Barcelonacommended their soul to God and their body to a doctorwith a patriarchal, ceremonious and serious air, a top hat,morning coat and a black leather briefcase, like the onescarried by the aides of nineteenth-century duellists. Theyused to sport a well-trimmed, thick and rounded-off whitebeard, although the more extravagant ones opted for agoatee. A goatee is hardly advisable in a doctor, as they runthe risk of being laughed at by their patients.

Things were different then. The locals of the time hadmore faith than they do now. Faith in the Sacred Heart, in anar-chy or the Castellví mechanical brake. In that credulous, turbu-lent and occasionally choleric Barcelona, we do not know whatled Manuel Ribas i Perdigó, the second son of a chocolate-maker and grandson of farmers from Hortes de Sant Bertran,to embrace the medical career. Perhaps to follow in the foot-steps of his brother John, two years his senior. In any event,young John and Manuel followed the example of the brotherphysicians Saint Cosmas and Saint Damian (although thank-fully they – literally – managed to keep their heads).

Manuel Ribas i Perdigó was born in 1859 in a mezzanineof the Ribas chocolate shop at Carrer de Ferran number 16in Barcelona, an establishment greatly appreciated for itsexcellent cocoa, which was shipped to Vilanova i la Geltrúfrom Guinea. That chocolate shop must have been held inhigh esteem throughout the city, as it fell foul of the satiri-cal wrath of Pitarra, an honour reserved for the chosen few.

We know little about the early years, although we doknow that in 1870 the family took refuge in a summer homein Bonanova, at the top of Carrer Muntaner, during the terri-ble yellow fever epidemic, also known as the black vomit(they could hardly have come up with a more horrifyingname). Perhaps it was then, on beholding such deathlydespair, that the two boys decided to devote their lives tomedicine. It is unlikely that they were driven to do so by thesight of a callus.

In 1880, Manuel Ribas i Perdigó graduated in medicineand obtained the extraordinary award granted following thewedding of Alfonso XII and Maria Cristina. He took hisdoctorate in Madrid and toured medical institutions in

Doctor Manuel Ribas i Perdigó, born in 1859 in a chocolate shop in Carrer deFerran, graduated in 1880. Four years later he took up a teaching position at theSchool of Medicine, where he was to become the most important colleague ofthe future mayor of Barcelona, Doctor Robert. He chaired the Royal Academy ofMedicine from 1924 until his death, in 1927.

© Rosa Ribas Boixeda Archive

BIO

GR

APH

Y

65

Biography

Germany for half a year. There, he acquired a Germaniclifestyle, regular and pondered, including, among otherhabits, that of checking the exact time on the clock of theRoyal Academy of Sciences every day: a custom that hasendured among some of his descendants, as has hiscontempt for music.

After his German adventure, he returned to Barcelonain 1884 and obtained a position as clinical professor in theSchool of Medicine. His speciality was the treatment ofinternal diseases, particularly of the digestive, cardiovascu-lar and respiratory apparatuses – everything you might findat an offal stall in the market.

The professor of Internal Medicine was Dr BartomeuRobert, the future mayor of Barcelona. Dr Ribas i Perdigóbecame his greatest colleague, and friend as well, and stoodin for Dr Robert when the latter had to attend to his polit-ical duties. Humble, cordial and very precise in his expla-nations, Ribas i Perdigó the teacher was greatlyappreciated by his students, such as the doctors PedroPons, Nobiola, Pi i Sunyer, Bartrina and others who, afterqualifying, often consulted him.

When he sat the public examinations in Madrid tobecome professor at the University of Zaragoza, Ribas iPerdigó lost out to another student who had more backing,and returned disappointed to Barcelona. “Never again willI set foot in Madrid,” he concluded. The years went by, andhe remained true to his word.

He wrote Patogenia y tratamiento de la constipaciónhabitual (on constipation), Diagnóstico y tratamiento dela gastroectasia (on stomach dilation) and Tratamientode la neurastenia (where he recommended the restrictionof intercourse in infirm patients as it weakened them,although, it must be said, it is also quite reviving).

In 1898 he became a member of the Royal Academy ofMedicine of Barcelona, which he chaired as of 1924, givingthe speech Tratamiento curativo de la tuberculosispulmonar. His great friend, Dr Robert, vouched for him. Itshould also be mentioned that in 1909 he read the openingspeech of the Royal Academy, Tratamiento general de laarterioesclerosis, a mere 72 pages – one of the longest onrecord.

In 1888, Ribas i Perdigó married the nineteen-year-oldCarme Casas i Güell, with whom he would have nine chil-dren: Cristina, Margarida (deceased at the age of three),Joan (ophthalmologist), Bonaventura, Josep (my grandfa-ther), Antoni (ear, nose and throat specialist), Maria,Margarida (much stronger than her earlier and short-livedsibling) and Mercè. I would like to convey my special thanksto Dr Manuel Ribas i Fernández – the grandson of doctorJoan Ribas i Perdigó – for his Memòria del doctor ManuelRibas i Perdigó, which was of great help to me in penningthis portrait.

In the first few years he lived at Rambla de Sant Josepnumber 37, opposite the church of Betlem, in the housecalled El Regulador, and opened his practice at Carrer SantaAnna number 24. For some time he postponed moving toRambla de Catalunya number 11, fearing that patientswould not risk crossing Plaça de Catalunya, which waswindy, poorly lit and populated with outlandish and blurry-eyed individuals. Not unlike today.

Finally, around 1895, he decided to move home andpractice to the somewhat secluded house on Rambla deCatalunya. The office has been conserved to this day, thanksto the widow of Dr Manuel Ribas i Mundó, who was profes-sor of internal medicine at the Autonomous University ofBarcelona and grandson of Manuel Ribas i Perdigó.

He participated in the Medical Sciences Congress heldin Barcelona in 1888 as part of the Universal Expo, withPapel que representan las enfermedades extracardía-cas en el descubrimiento de la asistolia (no need to feeldepressed, I didn’t understand anything either) and theInternational Medical Congress of Moscow in 1894 withFormas clínicas de la cirrosis hepática.

After the death of Dr Robert in 1902, he left the univer-sity to focus on private medicine. Not only did he attend topatients in Barcelona and the surrounding area, he also sawpatients in Paris, a city he travelled to frequently. He musthave been quite satisfied, because Paris vaut bien a patient.

In 1914, at the request of Barcelona City Council heparticipated in a medical committee tasked with fighting thetyphus epidemic that was ravaging the city. One of his indi-cations handed down from generation to generation is thatthe black spots found on tomatoes can trigger typhoid, andconsequently none of his descendants partake of this fruit.Right now, frankly speaking, the last thing we need is typhus.

In 1924, Dr Ribas i Perdigó was named president of theRoyal Academy of Medicine of Barcelona – which waschanged to “of Catalonia” in 1991 by a plenary agreement –and his presidency coincided with the commemoration ofthe centenary of the death of Dr Salvà i Campillo, not with-out a certain degree of tension with the military governmentof General Primo de Rivera. He was president for threeyears, as in 1927 he fell ill with stomach cancer and died sixmonths later.

When doctors die on us, we become a little bit lonelier.

© F

rede

ric

Bal

lell

/ AFB

A water purificationmachine in the Plaçadel Pedró, in 1914,when Barcelonasuffered a seriousTyphus epidemicwhich killed almosttwo thousand people.On the previouspage, with CarmeCasas i Güell and herchildren in 1918, anda portrait from 1925,when she wasalready president ofthe Royal Academyof Medicine.

66

GEN

ER

ATIO

N E

TC

Santi Pozo (Terrassa, 1990) is always searching for answersto his problems. Entrepreneurial, tenacious and idealistic,nothing can stop him. A couple of years ago he had an acci-dent on his longboard and decided to design a helmet forhigh-risk sports-lovers. “I’m a customisation fanatic. If I hadenough time I would never buy ready-made stuff, makingthings yourself is fascinating,” he says. He dreams of design-ing his own home, creating his own motorbike and home-schooling his children. In a nutshell: living life the way hewants and not the way society imposes upon us.

Pozo believes in ready-to-go architecture and urbandevelopment, in solving people’s problems immediately.“Proposing one solution to all our problems makes no sense,because by the time you hit upon the solution the problemmight have already changed,” he asserts. An answer thatsurely comes from his own experience, because after study-ing architecture, Santi realised that he needed other kindsof knowledge and started to study business administrationand management. He eventually dropped out, because hefound a school that was free, unrestricted and with all thecontents imaginable: the Internet.

In fact, technology is one of the key factors in theformula of the future of this young man. Through surveys,he has detected a major concern among citizens about thefinancial cost of public transport and the poor quality ofcoexistence between neighbours. According to Pozo, one ofthe main sources of stress in big-city inhabitants is theiranxiety after a busy day. And the main problem in Barcelonais that people take more than an hour to get from home towork. Hence, his goal is to improve transport through a plat-form that monitors citizens’ activity: what time they take acertain train, how many hours they spend driving, or theircycle routes. To put it another way: turning the Catalancapital into a lean smart city. A city that, thanks to technol-ogy, constantly listens to and monitors the population to

learn about its real problems to generate solutions with alow cost of implementation. He has been influenced byToyota’s lean manufacturing methodology, which seeks toimprove company efficiency and reduce costs. And hedraws his inspiration from London and Hong Kong, twocities that have helped to prove that technology can deliveradded value to society.

Learning how to programAdrià Recasens, a twenty-four-year-old graduate in math e-matics and telecommunications engineering fromBarcelona, would certainly agree with the above. A borninvestigator, meticulous and in love with his work, Adriàuses numbers to express and define himself. He is currentlyan assistant at the Massachusetts Institute of Technology(MIT), where he is investigating the design and implemen-tation of a smart-home communication protocol. Like SantiPozo, he believes that the only thing missing fromBarcelona’s reality are new ideas.

Recasens is convinced that many of the breakthroughsin recent decades cannot be explained without program-ming, which he does not hesitate to define as the languageof the twenty-first century. “It is an essential tool, becausecomputing is present in every aspect of our lives,” he says.For this reason, he proposes that programming be includedin the primary and secondary education syllabuses. The goalis not for everyone to be an expert on the subject, but thatthey should at least have the grounding needed to under-

Aída PallarèsJournalist specialising in cultural matters

Imagining thecity’s futureYoung, non-conformist and withclearly defined ideas. These adjectives describe Santi Pozo, AdriàRecasens and Jordi Valls, three of thepeople chosen to imagine the futureof Barcelona, to explore what definesus as a city and as a society. Theyrepresent up-and-coming talent inthe Catalan capital according toBibiana Ballbè, the curator of FàbricaFutur Barcelona, the movement theyare involved in.

Ferran Forné

Generation etcetera

67

stand the world around us, since developments are increas-ing at an exponential rate.

Thus, the future will not be cold and full of humanoidrobots, although, according to Adrià, it will be much moretechnical. However, and somewhat paradoxically, every-thing will be easier and simpler to use. Therefore, if we donot want our children to be dominated by technology wemust teach them how to program. Some countries, such asEstonia, have already established programming as acompulsory subject, although the big problem continues tolie in the generation gap. Students are often a step ahead,so Adrià’s challenge is to train and motivate teachers.Despite the difficulty of this challenge, Recasens hasglimpsed the light at the end of the tunnel and believes thatthe key lies in creating a digital community of teachers tocreate synergies and resolve conflicts. All with the ultimategoal, as Mitchel Resnick says, “of new generations learningto code, but even more importantly, coding to learn”.

Technology and social relationsHowever, technology can also have its dark side. Theextreme connectivity of modern society has led to the triv-ialisation and devaluation of personal bonds. Nobody woulddeny that the emergence of Facebook has changed ourpersonal relationships almost completely. This is the topicin which Jordi Valls, a graduate in advertising and publicrelations born 29 years ago in Sabadell, has specialised. Thisrestless entrepreneur feels a great passion for the Internet.

He set up Startup Embassy, a house for entrepreneurs inSilicon Valley, and is now working to improve consumerexperience through technology and communication.

Over the years, we have seen individualism triumphover the family unit. We have gone from interacting in frontof the fireplace to doing so in front of the TV. And we cannow almost say that the virtual “agora” has replaced physi-cal contact; we find the warmth of social life before acomputer screen or mobile phone.

Jordi is convinced that we will continue in this directionin the future, and he even believes that our relationshipswill probably be coloured by what machines tell us. Tech-nology, for example, has led to attraction, which had notchanged much over the course of history, being transformedin leaps and bounds. Impressions used to be based on thefirst meeting, but now people have access to the full résuméof their potential partner. Valls claims that in a few years’time technology and science will go hand in hand and that,for example, genetics will be able determine whether wewill get on better with one particular person or another.

Can you imagine an application that reads our brain’sreactions while we look at someone, or that digitises oursmell? It is probably not too far away. “This does not neces-sarily have to lead to dehumanisation”, says Jordi, “since inno way does the rise of technology make us any less human.I think that the trend towards transhumanism will greatlychange human ways of living, but not the essence.” Are youready? Welcome to the future.

From left to right, onthe previous pageand this one, SantiPozo, Adrià Recasensand Jordi Valls,participants in the#ffbcn or FàbricaFutur Barcelonamovement.

Alberto Gamazo

68

BC

N A

S S

EE

N F

RO

M...

We must live by the sea. To feel it close to us. To “intuitively”know it is close by. The city and the island, face to face, oneither side of the sea. I grew up in Barcelona, like an islandgraft. Son and brother of Majorcans, my memories of theisland, amassed summer after summer, are like a slideshowdepicting the destruction of the environment and the anni-hilation of a culture that was the culture of my parents, mygrandparents and my ancestors. A process known world-wide as “Balearisation” that should be a source of embar-rassment to the proud defenders of “what is ours”. “Mywhole life is bound to you, / like the flames to the darknessof the night,” wrote Bartomeu Rosselló-Pòrcel, evokingMajorca from the Principality during the Civil War. Theselines are rightly famous and effective, even although, whenthe flames die, only darkness remains.

I felt Majorca in Barcelona; we feel it, by the sea. Mygrandfather – a sailor, who went off to Cuba, as thehabanera goes – “commuted” between Majorca and thepeninsula in the Santa Eulàlia schooner. Beautifullyrestored, this vessel built in 1918 has been moored at theMoll de la Fusta for some years now, and has brought theMagi to Barcelona many a time. At an age when it is possi-ble, at least once a year, for wishes and dreams come true,the three kings come from afar, from overseas, until theyreach our coast and alight onto dry land.

Feeling Barcelona from across the sea also conjures upcontradictory feelings. In Majorca, before the arrival thereof the Catalan television channel TV3, I avoided xavaaccent like the plague: the slightest hint of a Barcelonadrawl heralded the end of summer, the invariably traumaticBack to School campaign advertised by El Corte Inglés, ofdarkness without flames. Things slowly changed. On thebanks of the River Clyde, in Glasgow, the city of seagulls, Iexperienced, for a few months, the pride of being fromBarcelona after the success of the Olympic Games; games inwhich I had evidently not competed or even worked as avolunteer, but which I somehow appropriated, like a medal,

for myself and for many other locals. While I was becomingfamiliar with the burgeoning Scottish nationalism, and tospare myself explanations, I discovered that there was noneed to introduce myself as Catalan or Spanish, as itsufficed to say that I was from Barcelona, that the city haddefinitively regained its category of Mediterranean metrop-olis, and that it had become, in itself, my homeland.

Every land wages its own warComparisons are odious. Barcelona is and will continue tobe a metropolis, but Barcelona is not New York. Barcelonaand New York play in different leagues. With almost ninemillion inhabitants, more people live in New York than inthe country of which Barcelona could be the capital. In fact,they say that New York, a homeland in itself, is the nearestcountry to the United States.

If, by the sea in Barcelona, we sense the nearness ofMajorca, for decades the island that watched over Manhat-tan was Ellis Island, which was like a world in itself. Fromthe nineteenth century to the mid-twentieth century, it wasa reception centre and a veritable concentration campwhere immigrants waiting to enter the city and the coun-try were quarantined. Converted into a museum decadesago, Ellis Island documents and attests to the subsequentwaves of immigrants who gradually formed the city of citiesthat is New York.

Looking for Barcelona in New York, however, is anabsurd undertaking. In Hell’s Kitchen there is a BarcelonaBar that purveys Barcelona-style shots, although I have yetto muster up the curiosity to ascertain what they actuallyare. In the Upper East Side, an elegant Italian restaurantcalled Quattro Gatti is obviously inspired by the modernistestablishment of the same name in Barcelona. If at firstglance the West Village and Chelsea are at least on a parwith the gaixample, let us not compare Chelsea market tothe Boqueria market: every land wages its own war. I amnot interested in touristy evocations or forced comparisons:every capital must have something provincial about it. TheMediterranean taverns of New York are in Astoria, Queens,the Greek neighbourhood par excellence, where I feel at

Melcion MateuPoet and translator. University of New York. Author ofIlles lligades, Jocs Florals Prize 2014

By the sea(an evocationfrom the Big Apple)Downtown Manhattan is by now acity of props. El Raval is a district inthe throes of destruction. After somuch beautification, Barcelona isrunning the same risk as New York.By wanting to be a capital city and ametropolis it may lose its provincialpersonality.

© Pérez de Rozas / AFB

69

home even although “it’s all Greek to me”. Coney Islandmeans, etymologically, rabbit warren: while it is not, despiteits name, an actual island, it is certainly close to the sea.The popular New York beach has a certain touch of thecharm, both vulgar and delicious, of La Barceloneta. Thereis no topless or – alas – nudist area (and it should be saidthat New York could do with a bit more Mediterranean hedo-nism), but among the young people strolling along the sand,I glimpse Latinos sporting Barça tops, and, as I wander intothe streets of Brighton Beach, I discover a Russian tavernwhose ambiance and grilled fish are the closest you will getto Can Ganassa or the Cova Fumada in this neighbourhood.

If it is absurd, and the mark of a bad traveller, to look forBarcelona in New York, it should be said, clichés aside, thatit is sometimes difficult to find New York in New York. Thephenomenon known as gentrification was originallysupposed to transform run-down neighbourhoods into habit-able zones for the middle and upper classes, but the astro-nomical ascent of housing prices has ended up corruptingworking-class neighbourhoods and auctioning off the middleand upper class ones to the extraterrestrial classes. Down-town Manhattan is now a city of props. El Raval is a districtin the throes of destruction. After so much beautification,Barcelona is running the same risk as New York. I emigrated,like many others, because my wage could not cope with myrent. On returning to Barcelona, even on holiday, I do notwant to see a city whose features are disfigured by umpteenface-lifts and silicone, a city that, through aspiring to be acapital and a metropolis, renounces its provincial personal-ity; a gentrified Barcelona, not even a Balearised one, whereBarcelona is hard to find. On the way home, on the under-ground, I encounter a group of Catalan tourists clutching anopen map of the city. One of them asks me in English if theyare headed in the right direction. I respond in English: they

have come to New York, so who am I to spoil their fun?Balearisation, gentrification, globalisation? Travelling andlooking at Google Maps are not one and the same.

The sea does not separate; it unitesWhen I get homesick for Barcelona, and I got used to livingwith that years ago, I have two options: either Skype myfamily or friends or go and see my friend Mary Ann. MaryAnn Newman, a student of Catalan, translator, amongothers, of Josep Carner and Quim Monzó, and author,among other things, of her own fantasy of Barcelona andNew York in the pages of this magazine (no. 89), feels sucha great love for Barcelona and Catalan culture, as great asthe ocean that separates them from New York. Apart fromall the people and institutions that work to establish connec-tions between one city and the other, and beside shuttlesand government delegations, this woman, honoured withthe Creu de Sant Jordi for services to Catalonia, with hereternal student mien, talks to me, from the roof of her housein Chelsea, of The Farragut Fund for Catalan Culture in theU.S., which she created, or the BCN-NYC Urban Bridge, theyear of Catalan architecture in New York, also sponsored byher foundation; she talks to me about projects and thingsto be done. For someone like me, who left his city and coun-try years ago, it is sometimes difficult to understand thatsomeone else can feel so attracted to it. Mary AnnNewman’s generosity reminds us that the sea does not sepa-rate, but rather that it unites, and perhaps for that reasonalone we should live by the sea.

© Albert Armengol

Plaça FrancescMagrinyà in theseafront neighbourhood ofBarceloneta.On the previouspage, the samesquare in September1934, decorated forthe neighbourhoodfestivities.

Barcelona as seen from New York

70

DO

SSIE

R

Marià Marín i TornéCo-founder of the Gaudí Research Institute with Pere-Jordi Figuerola and Manuel Medarde

Gaudí: poet of stone,artistic hedgehog

© Pere Virgili

From the time of his death, Gaudí has been the subject of much debate; thisdebate has often been more ideological and political than artistic in nature, whilethe majority of the avant-garde have been overtly fascinated by him. This longjourney through his work and his creative personality has included permanentislands of salvation, surrounded at all times, however, by storms of controversy.

Research based on hundreds of pieces and objects, and thousands ofunpublished documents, make it possible to write a new narrative about Gaudí.This work is dedicated to anyone who has understood his significance and has kepthis memory alive, but especially to Manuel Medarde, teacher and friend, and to theanonymous contemporary of Gaudí’s who saw in him a poet of stone.

Gaudí, poet of stone

71

The legacy of anartist, inventorand innovatorNew research has revealed apioneering Gaudí who was well aheadof his time, the creator of innovativework processes, in addition to thearchitectural forms that we all nowknow. The architect has left us alegacy that can be applied to a rangeof disciplines.

The Diocesan Museum of Barcelona houses the book ofcondolence from the death of Gaudí. It is a considerabletome, documentary evidence of the architect’s renown andthe resonance of his presence. In it we find the names ofpolitical and cultural personages along with countlessunidentified individuals. Of these individuals, who repre-sent the majority – proof of how Gaudí was loved by thepeople – one name in particular caught my attention.

It was nobody. What I mean is that this person was noauthority, no one well known. Struck by the tragedy andaware of what the loss meant, this person expressed hisgrief and admiration on a sheet of paper. The text is beau-tifully written, measured in tone and rather long. Theauthor must have given it careful consideration, becausethere are no second thoughts or erasures, and the text endswith a brilliant analogy: “If Verdaguer was the architect ofliterature, Gaudí was the poet of architecture.” Full of deter-mination, the man must have gone to the chapel with hisown paper, only to find that there was an official book ofcondolence. So he attached his text with pins, on the verypage opposite the signatures of major figures in politics, artand society. The book is exhibited with this page open.

The magnitude and power of the collective griefexpressed in writing is impressive. For the authors of thecountless letters, telegrams and press articles, a saint, geniusand patriot had died – the architect of God and the universe,the Dante of architecture. So clear, so resounding and soshared. But the fate of Gaudí quickly fell into a prolongedperiod of neglect and even contempt. Paradoxically, almostthree-quarters of a century later, he would become one ofthe most original icons of Barcelona and in the history of art.

From the time of his death in 1926 until today, Gaudí hasbeen the subject of much debate: a debate that has oftenbeen more ideological and political than artistic in nature,while the majority of the original avant-garde – as well as thesecond and third generation – have been overtly fascinatedby him. That’s the way it was and has been from WalterGropius and Le Corbusier to Miró and Perejaume, crossingover elective antipodes such as Tàpies and Dalí at the otherend of the spectrum, who defended the “organic, terrifyingand edible forms, sacred in essence”. A curious case: in 1927,Herman G. Scheffauer, a journalist from The New York

Times Magazine, said that Barcelona was “the most fantas-tic city in the world” thanks to the innovative and creativenature of the new art in Catalonia, the leading exponent ofwhich was Gaudí, creator of the Sagrada Família, “a stupen-dous building” representing “a harking back to the Gothic”,with “forms from the animal and vegetable worlds” and“smooth spires designed in corkscrew form” that “ape thelong, slender, tapering lines of the Rhine wine bottle.”

More apparent paradoxes: despite the ups and downs,Gaudí’s works have always enjoyed popular appeal, whichhas considered the forms its own until the economic canni-balisation of tourism took them, in a process of a publicexpropriation for public use. A continuously acceleratingprocess of reducing Gaudí to an economic asset, morerelated to “Gaudimania”, merchandising and tourism’scontribution to the GDP than to culture and civic use.L’Hospital de Sant Pau and Park Güell are recent examples,along with the loss of the expiatory and charitable meaningof the Sagrada Família. It is a topic worthy of debate.

This long journey of comings and goings, losses andclaims, has included permanent islands dedicated to thesalvation, research and preservation of Gaudí’s legacy,although always surrounded by storms of controversy:

— The continuity of the stone, work and desire of theSagrada Família. Always resistant to attacks from numer-ous insults and smear campaigns, thanks to the moralauthority bestowed on it by the importance maintainedfrom the sources and their values (Ràfols, Matamala, Jujol,Martinell, Puig Boada, Bonet Garí, etc.).

— The few individuals such as Garrut and Bassegodawho, often from the sidelines, saved and studied pieces,works and documentation, and strove to preserve Gaudí’sinterpretative stone words – very often in contact with theresearch and efforts of the international avant-garde (from

Antoni Gaudí in aportrait from 1878,when he qualified asan architect.

Gaudí checked allhis invoices jointly

with his supervisorsand assistants, and

signed thempersonally. This oneis from a supplier ofmosaic tiles and his

signature can beseen on the bottom

right-hand side.

Frei Otto to Collins) – while in Catalonia the topic laydormant. Special mention should be given to the humble yetpersistent work of the Amics de Gaudí [Friends of Gaudí].

— A series of intellectuals who, while not moving in thecircles of Gaudí followers, recognised his value and foughtagainst scandalous vacuity. This group includes the innova-tive, prophetic and spirited vision of Juan-Eduardo Cirlot.

— And, especially, an anonymous collective who havesafeguarded both Gaudí’s memory and the material anddocumentary evidence that, upon being rediscovered, haverevolutionised the understanding of the genius. I would liketo make special mention of the people at Colònia Güell aswell as Gaudí’s employees and collaborators, who ManuelMedarde has come to know, study and love. A master of thescientific research method, Medarde has managed tocombine the direct study of Gaudí’s works – done in a multi-disciplinary way without preconceptions – with the studyof sources and documents, while also applying the anthro-pological fieldwork to those who knew and worked with themaster. This research method has led him to recoverhundreds of pieces and items, and most notably 5,800unpublished documents written by Gaudí himself.

The results of this now erupting research are so alluringthat we can (re)write an authentic and well-documentedstory about Gaudí, reaffirming some things, clarifying othersand providing contradictions where necessary. Along with areturn to original documentary sources (Ràfols, Matamala,Puig Boada, etc.), the new knowledge forces us to directlyre-examine his works from fresh perspectives and positionGaudí in his rightful place from an academic perspective.The first step: publish. The second: display. The third: fillinexplicable gaps such as the lack of Gaudí academic chairs.

But there’s more. We’ve uncovered some aspects ofGaudí that came as a surprise. The research, in an unex-

pected twist, has become a seed and a driver for presentinnovation. We have discovered a Gaudí who was pioneer-ing, well ahead of his time, creator of innovative workprocesses, in addition to the new architectural forms thatwe all now know. A creator-cum-inventor-cum-innovatorwho, beyond his identity as an architect, and based on hismatchless style, brings us a legacy that can be applied tomany disciplines today, from ergonomic design to businessmanagement.

… Gaudí is complex, very complexGaudí meandered between architecture and social action,wending his way through all areas and paths of art, scienceand management. Through chemistry, the 3D and high-reso-lution photography, lighting and chromatics for practical andsymbolic purposes. Through the worlds of film, social coop-eratives, education, feminism, Christianity and anarchism.Through the corporate and business worlds, where he brokeground by taking the first steps in co-working, co-design,networking and just-in-time production. Through health andsafety at work. Through mastery of the craft and the incor-poration of design. Through ceramics and woodwork.

Through inventions of whatever he needed and wantedand through the admiration for Edison as a model andguide. Through ecology as an idea and foundation, throughenergy efficiency as a desire and a necessity, and throughnaturalism, recycling and sustainability. Through somethingas modern as engineering as a necessary partner for archi-tecture, through constructive physics, geometry, calculusand modelling before plans. Through gastronomy, healthand sport in the functions of the architect’s practice.Through music and the acoustics of objects and spaces.Through liturgy and social use in architectural design.Through urban planning and landscaping. Through R&D&Ias a work method…

Gaudí is all of this; he concerned himself with everydetail, studying and working with ad hoc teams, in a master-ful combination of fixed and flexible teams that were alwaysinterdisciplinary. He applied everything that was appropri-ate or necessary to his work, and if it didn’t exist heinvented it, whether it was an object, material, techniqueor method. With Gaudí, everything is united and makessense: there’s no room for improvisation or futility. Workand thought, human and technical functionality are thewarps and wefts that, if taken away, leave you without agarment and with a fistful of senseless threads.

It’s like a puzzle: the pieces are seemingly incompre-hensible and isolated, and it seems like some are surplus.The key that gives us the overall, clear and defined pictureis the method that Gaudí created. Therein lies the inventivegenius of the master and the only way to understand hisstyle, which during his time was said to be so strange andoriginal that it was incomprehensible. Etsuro Sotoo told meyears ago that “Gaudí’s contribution was so immense that itcould not be understood during his time. Maybe in thetwenty-first century…” Let’s see in the following pages.

72

73

“The wind destroysthem andthey are neverspoken of again”The phrase Gaudí used to compareoak trees – endowed with strengthgained over many years – with reeds– which grow fast but are extremelyfragile – aptly expresses the artist’sthinking and spirituality.

One of the most obvious yet fascinating gaps regardingGaudí is the lack of a precise mapping of his imaginaryworld; his physical, intellectual, cultural, social and spiritualuniverse as it relates to his personality and his creativity. InThe Hedgehog and the Fox, Isaiah Berlin said that interesttowards an artist does not lie so much in the formal analy-sis of his work as in identifying how ideas, attitudes, concep-tions, interests, ideals and value systems are assigned. Thisis, hence, the perspective that corresponds to Gaudí.

Gaudí’s revolutionary and creative power arises from ahistorically controversial triad: he was a great artist (i.e.,highly personal); he was radical (completely free, on thesidelines of fashion and the avant-garde, despite settingprecedents in some respects), and there was a fundamen-tal spiritual component to his being.

“The wind destroys them and they are never spoken ofagain.” This phrase in which Gaudí compared the strengthof oak trees – endowed with strength gained over manyyears – and reeds – which grow fast but are extremely frag-ile – aptly expresses the artist’s thought and spirituality, asif we were talking about a new Pascal. Gaudí was thus awareof the importance of his life and work. He was a hedgehog,according to the division of human characters betweenhedgehogs and foxes made by Berlin. That’s why they calledhim the Dante of architecture, another distinguished hedge-hog.

Gaudí created bonds of identification between art, soci-ety, nature, beauty and God. In his words, he was not amutilated man because he didn’t let any of his potential goto waste (body, intelligence and transcendental sense), andthis inner strength brought out his creative genius and ideasabout social justice, the working class, culture, nationalism,poverty, people, friends.

An analytical spirit capable of synthesis, the result ofhaving observed and studied nature; technical mastery;prodigious use of his imagination and original creativity;spirituality as a driver – these are some Gaudí-esquefeatures that are associated with today’s popular ideas: forJaspers (1922), as earlier for Kandinsky (Concerning thespiritual in art, 1911), artistic practice is the ability to seethe absolute in finite, material forms, from a perspective ofauthenticity. Hence Gaudí’s return to the origins to be

original. Hence “the tree that I see from my workshop is mymaster”. Hence looking to nature to find forms and struc-tures, materials and meaning. “Beauty is the splendour ofTruth.” As such, nature – God’s work – is perfect and beau-tiful. Art is understood as personal collaboration withcreation; everything is symbolic in the material sense. Thisis why Gaudí’s work requires contemplation, reflection andstudy. This is why he was devoted to the Sagrada Família: of48 years of work, he dedicated 44 years to it, 12 exclusively.His “personal mission”, in the words of Josep M. Tarragona.

The fascination of the avant-gardeMompou, a composer known for his metallic chord and“silent music”, said to those who were in vogue: “Maybe mymusic will be popular when yours is no longer in fashion.” Aself-made avant-garde artist like Gaudí, with whom heshares parallels worthy of further examination.

There are some paradoxical relationships between someavant-garde artists and Gaudí. On the one hand, they findhim innovative, brilliant and with practically boundlesscreative ability. On the other hand, they see him as beingtoo tied to tradition, their craft, nature and religion. LeCourbusier admired Gaudí’s concept of space and materialaesthetics. Miró paid tribute to his telluric creativity. Dalí,more caustic, recovered him for the history of art. WalterGropius, Mies van der Rohe and Lloyd Wright all sensed hisgenius. In the social and spiritual sense of art, he was on apar with his contemporaries Kandinsky, Malevich and VanGogh, and preceded American abstract expressionists, suchas Rothko, in the search for the absolute.

Gaudí was ahead of his time when he theorised aboutthe use and meaning of straight lines and curves, beforeKandinsky and the Bauhaus. He was also advanced in thestrict field of modernism: Casa Vicens was finished in 1888,while Casa Tassel by the Belgian Victor Horta, considered tobe the first modernist house, was finished in 1893. Picassomaintained his silence or reacted aggressively, perhapsbecause Gaudí was the only artist he could not surpass, asit is rumoured he confessed to Miró, or because Gaudí’strencadís (broken tile) technique preceded cubism...

Fragment of thestained glass windowof the church of theColònia Güell seenfrom the inside.Gaudí studied glasscolouring methodsand the orientationof the openingsextensively in orderto use the changesof sunlight in acreative way.

Gaudí, poet of stone

© Pere Virgili

Dossier

74

Recent research on the work of Gaudícan be summarised in four points. Thefirst indicates that Gaudí’s aim was tocreate a new kind of architecture; thisis what made him original and revolu-tionary, and is the reason that after ahundred years it serves as a source ofinspiration for today’s architecture andengineering. Second, the researchestablishes that what he had learnedwas of no use to him: he had to inventeverything from methods and processesto equipment. His workshop was a labo-ratory where innovation and inventionswere born. Third, he could not achievehis goals by himself; he needed a team,an interdisciplinary focus, and thuscame up with the modern idea ofmanaging mixed teams. Finally, theresearch concludes that the investment

and creative partner that made his workphysically possible was his friendEusebi Güell.

Nothing new is created withoutresearch, taking risks and teamwork.Gaudí new this and became themanager of this project. “Should we callyou a genius or a madman?” asked thepresident of the tribunal at the Schoolof Architecture to a young Gaudí, whosaid: “There is no reason not to trysomething new just because no one hastried it before.” The same idea and thesame attitude as Einstein, Planck andHiggs. Let’s have a look at some of hismain contributions.

Father of light structuresGaudí introduced the constructive useof twisted ruled surfaces (paraboloid,

hyperboloid, hyperbolic paraboloid,conoid, ellipsoid and helical). Neverused before, they enabled the buildingof structures and interiors that werelarger, higher and more open, withoutexternal or additional supports, whichmakes them lighter, more functionaland symbolic. In addition, thesesurfaces provide greater mechanicalstability, require less material and canbe built faster. Hence, Gaudí is consid-ered the father of buildings based onlightweight structures, typical of sportshalls, conference halls, train stationsand any buildings designed to accom-modate large numbers of people.

Gaudí created functional forms frombased on geometry (“I calculate every-thing, I’m a geometer,” he said); such asinclined and double-twist columns, orintersecting combinations that are bothfunctional and decorative. Structure,form and function merge. Geometricratios describe and parameterise thesestructures: Jordi Bonet, chief architectof Sagrada Família for many years, says,

The foundations of a new architectureNothing new is created without research, takingrisks and teamwork. Gaudí knew this and becamethe manager of his artistic project. His attitude wasidentical to that of Einstein, Planck and Higgs.

© Pere Virgili

At the top, the fourcolumns which

support the ceiling ofthe crypt of the

Colònia Güell andsymbolise the four

evangelists, aremade with basalt

pieces fromCastellfollit de la

Roca combined withlead. Gaudí alwaysused local materials

or materials fromnearby areas, which

is now a popularconcept. The crypt

was the firstconstruction to make

use of parabolicstructure resistance.

Gaudí, poet of stone

“If you carefully examine the trajectoryof the ideas and geometry and struc-tural forms Gaudí used, you almostundoubtedly reach the same solutionsthat Gaudí had already determined, orthe ones he surely would have come upwith.” Starting with curves, Gaudímoves towards rationalism and contem-porary architecture, which finds reason-ing for solutions there.

Previously unheard of constructionprocesses and materials, such as devis-ing safer and more efficient scaffoldingsystems that were easy to assemble,with less material and that were alsorecyclable, as the planks made of differ-ent kinds of wood were reused for theconstruction of doors, frames etc. Build-ing a structure starting with the façadeor without load-bearing walls, anticipat-ing modular and diaphanous architec-ture. The invention of trencadís, aningenious technique for covering curvedwalls; durable, washable, made fromrecycled materials, serving as bothdecoration and covering: ceramic andglass pointillism transferred to exteriorwalls. All of these techniques are contri-butions to the new architecture.

Gaudí shared the spirit of hismodernist colleagues in the use of newtechniques and materials such as rein-forced concrete, ironwork and electric-ity. He took them a step further thanksto his creative research and to the appli-cation of new ruled surfaces, in a fusionof structure, beauty and functionality,in an aesthetic line that would later bedefended by Le Corbusier. He thusbecame a pioneer of expressionism,brutalism and architecture that isorganic, efficient and makes use ofrecyclable materials.

Work methodGaudí’s work method is what today wewould call co-working and co-design. Inother words, working in multidiscipli-nary teams, based on research andinnovation, both in terms of systems aswell as structures, materials and waysof working, with a clear commitment toscience. For its time, this was some-thing extraordinary.

Gaudí rejected improvisationoutright, calling himself a “meticulousbugger”. Simultaneously architect,artist and manager, he took on the plan-ning, building and business aspects ofhis work. The proof: thousands of docu-

ments from Gaudí that outline both thecost and planning of the work. Theexample: almost half a century beforethe Japanese invented “just-in-time”and it was taught in business schools,Gaudí applied this technique to themanagement of orders, warehousestock and building processes, with theaim of achieving efficiency in the workand financial effectiveness. Everythingwas well-planned and documented.

Gaudí’s method made it possible toinvent the required technology, toolsand materials, if they did not alreadyexist, just as companies committed toR&D&I do nowadays. And when some-thing already exists, it gets reused.Some examples include:

— The polyfunicular model as asystem to represent and calculate theforce loads of a building in a structuralway, to scale and in three dimensions,before plans are drafted, as do many oftoday’s architectural firms. It was aprecursor to Autocad, which combinedwith high-resolution photos obtained bymanipulating the chemical formula ofthe flash, which when implemented in aviewer rendered a three-dimensionalimage and enabled, for example, theurban impact of a building to be seenbefore it was built.

At Moscow Polytechnic, theyexplain that it is difficult to understandthat Gaudí, using only models, was ableto perform the same calculations thatare now done on supercomputers.Moreover, Arnold Walz studied Gaudíwhen developing 3D geometryprocesses for architectural design.

— The invention of trichromy.Combining data from astronomicalobservations, annual sunshine amountsand optical physics, Gaudí obtainednatural light with multiple shades bylayering three glass plates treated withprimary colours. He covered the glasswith stencils that left some areas openand others protected, and poured onliquid hydrofluoric acid, which dimin-ished the tone of the colour in openareas, until he reached the desireddegree. The bell shape of the windowsmade it possible to capture the desiredamount of light. He thus achieved theeffects of colour, luminosity and rever-beration that he wanted for each placeand each time of the day. For Gaudí,light and colour were key elements ingiving architecture a symbolic value oflife and beauty.

— Recycling. Gaudí spent whenspending was called for and saved whensaving was required. He used a chair legto replace a broken handle, while alsoordering light bulbs to be sent from theUnited States and Kern precisioncompasses from Switzerland. He was anamazing teacher of recycling, a radicalprecursor of Arte Povera. He recycledwhenever there was an operational,practical and, furthermore, artisticreason for reuse. Thus, he collectedrefuse from tile makers and foundriesfor the ductile, light and thermal wallsof the Colònia Güell church; wood fromloom crates and steel bands from cottonbales from a nearby factory – anauthentic local product, with near zerotransport costs – to make benches that

© Pere Virgili

Model to scale 1:25of the church of theColonia Güell, whichGaudí neverfinished, producedby the Chair of theHistory of Construction andArchitecturalHeritage of InnsbruckUniversity.

75

76

were beautiful and mechanically ultra-resistant, both owing to their materialsand because the lower section wasparabolic (perhaps the first place wherethis form was tried). Very economical atthe time, today it is valued at €370,000at auction.

Collaborators and apprenticesGaudí had no disciples, but he did havecolleagues and apprentices. That’s whyhe did not create a school. He workedwith a team to invent, not to copy. Hewanted the best of each trade for eachjob.

Work was collaborative and Gaudírepeated that it was necessary to listenand ask those who knew the most, star-ting with the mason and carpenter ateach site. He must have been history’sfirst co-architect. “If I have an idea,” hesaid, “Jujol [architect, designer andartist Josep Maria Jujol] or Cudós [artistTomás Cudós] will be able to find theright colour.” If you look at Park Güell,you’ll only find one signature, and it’snot that of Gaudí.

Beyond. If you had to invent a wayto get coloured light from sunshine –and stained glass artist Louis ComfortTiffany had failed here – you’d have tofind specialists from outside the buil-ding trade – physicists, astronomers,opticians, chemists, musicians, dynami-

ters – and work on it scientifically. Toour knowledge, Gaudí is the first touse/create a laboratory for testing mate-rials, which he did at the IndustrialUniversity of Catalonia.

Each material – such as the 47 typesof wood we have identified at ColòniaGüell – was studied and chosen basedon ductility, resistance, functionality,use, beauty and position.

Purpose, mission and contextGaudí’s intended objective was to makea rational kind of art, at the service ofthe people (which is why he said that tocreate a work, first comes love and thentechnique). An art, therefore, that isboth functional and imbued with life,full of colour and movement, inspiredby solutions, shapes and colours drawnfrom nature, that is perfect and fromwhich the values of beauty, humanisa-tion, efficiency, ergonomics, usabilityand recycling derive.

Two curious examples: a seat tailo-red to a woman’s buttocks, who sat onsoft plaster to create the mould, and thedesign of the box where a cord runsthrough four cylinders to make a rattleturn, which he made thinking of a left-handed bell ringer. What could be moreergonomic?

Symbolism and beauty are hismission. Creating works that achieve

the ideal of beauty, defined as theradiance of the truth. Hence the use oflocal materials, the widespread use ofrecycled materials and even refuse, theintegration with or reference to nature(the crypt in the forest or treecolumns), the human scale or of theenvironment (the height of the SagradaFamília, below the highest point ofMontjuïc) and symbology (in the classi-cal, historical or popular tradition).

The most beautiful example isperhaps represented by the leaningbasalt columns from the crypt at Colò-nia Güell. Pere Viñas, the apprentice,confessed to him: “I don’t like them.They are rough, cracked and I don’tunderstand them.” Gaudí was pleasedby the interest and explained the struc-tural function of the leaning column –like someone who leans on a cane – andread him a passage from Exodus whereMoses asks God not to curse the stoneby working it to make him a temple. Wewould not know all this, or we wouldengage in speculation, if ManuelMedarde had not done anthropologicalresearch and found Gaudí’s workersand their descendants, uncovering ahidden treasure: the diary of one of hisapprentices, explaining in detail thedaily life of the master, how he thought,worked and why he did what he did.Exciting.

Sketch by Gaudí forthe initial studies for

the design of thechurch of the

Colònia Güell. Onthe right, inverted

polifunicular model –based on ropes or

chains – in the samechurch, a system for

calculating forceswhich inaugurated

Gaudi’s architecturalrevolution.

Antoni Gaudí Vicens Vilarrubias

Dossier

His art integrated in an absolutemanner tradition, the current trend andinventiveness of the avant-garde, Catalannational consciousness, social concernand religious yearning. A case thatsummarises this: the use of the flat brickvault. Inherited from popular tradition, init Gaudí saw extraordinary functionalpossibilities (larger spaces, daylightopenings, etc.) in combination with theruled surfaces he invented. Artists areindividuals who can take what is aroundthem and turn it into something new.From the New York architecture of Guas-tavino to Otto’s Olympiastadion inMunich and Candela’s Sports Palace inMexico, right up to Isozaki’s modernConvention Centre in Qatar, the ruledsurfaces, with trees and in the Catalantradition, are traceable, identifiable andobvious. Isozaki believes that Gaudí’sembrace of the modern broke the formallimits of known architecture.

A place for researchAll of Gaudí’s research was done in theColònia Güell workshop, and later in theSagrada Família workshop. A real labo-ratory mimicking Edison’s Black Mariastudio; a wonderful place where Güellsaid he was delighted with everythingGaudí did regardless of what he did,how long it took or the cost. The dreamof every artist. The Colònia was, inGaudí words, the place for research andinnovation, for trying out everythingyou could imagine: “Without havingcarried out the tests I did at the Colò-nia, I would have never dared to apply itto Sagrada Família.” There he engi-neered the bulk of his revolutionaryinnovations, from design to theconstructed reality: the polyfunicularmodel, the leaning pillar that follows thedirection of thrust, the tree structure,the wall surface folded in parabolicshapes...

Colònia Güell is also atypical, atriple model of artistic, architecturaland scientific revolution and technical-industrial innovation, social and culturalrevolution (education expert XavierMelgarejo wrote: “I was seeking a modelof educational success in Finland, andin the end I’ve had it right here all along,and for the past 100 years.”)

The goals are always, first of all,practical and social: for SagradaFamília, because the client was not in ahurry, the first thing that was built was

the school for the workers’ children,that humble building made of bricksthat outlined the conoids that amazedLe Corbusier. At the Colònia, thefactory, houses, school, the culturalcentre, etc. – everything that wasessential – came first. And after Gaudíhad made houses of men, he designedthe house of God, the work that wouldopen the door to new architecture, builtwhen he was in no hurry or under nopressure and could be the consummateartist.

Bear this in mind: the revolution inthe history of architecture, which beganwith this avant la lettre calculator thatis the polyfunicular model, was builtwith a never-before seen team: a mason,a teenage apprentice and an engineer.This will be helpful in discovering howto do calculations that had never beendone before (the architect-engineerteam is common today, but we have noevidence of it before Gaudí); the otherperson will be an effective apprenticeand, because of his age, a polite trou-blemaker who will ask about what is sonew and strange when nobody elsewould dare to do so. And the masonbecause he holds in his hands all theconstruction traditions that work well,due to the passing on of experience,.

Health, hygiene and safetyI was not very surprised that those mostinterested in the findings of theresearch were businessmen and profes-sionals, even more than historians andarchitects. They asked me to give a talk.When I finished, a man approached meand asked if I knew who he was andwhat he did. I said no. “I work in thearea of ISO quality and hygiene certifi-cates at work, and you’ve just said thatGaudí did the same job as me!” Yes,Gaudí established safety, quality andhygiene standards when they were notvery important. And he was harsh ifstandards were not met.

A few examples: Gaudí made thewomen working in the Colònia textilemill work sitting down, not standing up,to prevent spinal column injuries. Healso had them wear hair nets to keeptheir hair from getting caught in themachines, a common workplace acci-dent. In construction, Gaudí wateredthe ground to avoid having peoplebreathe in dust, and scheduled breaksto eat and made cleaning yourself

mandatory. He offered advice on walk-ing and getting sun, diet and instruc-tions from Abbot Kneipp, and heencouraged workers to play sport (thusone of the facilities at the Colònia was...a football pitch).

Air, water, light, colour, soundIt is relatively easy for an architect toendow a building with natural light. Itwas even easier for him, as he appliedthe ruled surfaces. Now, how can lifeand movement be given to a building,which by definition is static and heavy?Gaudí recreated nature because natureis movement, the expression of life. He

A corridor whichgoes through theentire lower part ofthe crypt of the Colònia Güell, builtin the shape of ahyperbolicparaboloid, whichGaudí created as aresonance box forthe organ and whichalso contributes tothe climatisation ofthe building. At thefoot of the page,bars made withpieces repurposedfrom textile machinery from theColònia Güell.

© Pere Virgili

Gaudí, poet of stone

77

78

The ColòniaGüell is the starof the Gaudí 1stWorld CongressThe Gaudí 1st World Congress,organised by the Gaudí ResearchInstitute with the collaboration ofthe University of Barcelona (UB), isto be held from 6-10 October 2014with the aim of sharing research aswell as industrial and creative appli-cations.

As the first in a series of confe-rences, this one will focus on theColònia Güell as the seed of Gaudí’screativity, the place where he insta-lled the laboratory in which a newarchitecture based on a revolutio-nary method of work and creation ofnew forms was born.

Although the symposium focuseson the Colònia Güell, this is not thesole subject matter. Other activitiesinclude the presentation of theEnglish translation of philosopherCarles Rius Santamaria’s workGaudí i la quinta potència. La filo-sofia d’un art, published in 2011 byUB and the Barcelona City Council.

This first edition honouring theColònia Güell will have the participa-tion of Arata Isozaki, Rainer Graefe,Jos Tomlow, Arnold Walz, ManuelMedarde, Jan Molema, Etsuro Sotoo,Carlos Flores, Tokukoshi Torii, Anto-nio Sama, Leonid Demyanov, ArnauPuig, Ferran Adrià and others. Theriveting challenge: to transformBarcelona into the research andinnovation capital of the master withthe most World Heritage sites underhis belt.

achieved it through a combination ofmaterials and their irregularities,through the orientation of the building,curved shapes, the optical treatment ofcolour and natural integration, etc.: hisbuildings become changeable, andsometimes volatile, to erase the cons-tructive limits when light and colourchanges shape the spaces.

More constructive physics: throughhis choice of materials, in the ventila-tion systems (such as those provided byfalse columns that are actually chim-neys, which, due to a Venturi effect,suck in and refresh the air, forming asort of natural air conditioning with noenergy cost) and drainage (pits,elevated floors, ventilation tunnels,water collection systems that were usedfor irrigation, etc.), Gaudí was able toregulate temperature variations and thelevel of humidity between indoors andoutdoors (just imagine the savings onheating that enables). This combinationof ventilation, drainage, natural lightingand the choice of materials forms a realsystem of ecological sustainability andenergy efficiency.

Thanks to the study of physicsapplied to construction, the use of natu-ral forces complements Edison’sresearch on electricity, when this was inthe midst of commercial expansion.Examples that open up horizons: Gaudídesigned a cinema, taking into accountlighting and the transmission of soundand live music (none of Gaudí’s buildingsecho). In terms of acoustics and music,the most spectacular thing to point out isthat the towers of the Sagrada Família

are belfries with enormous tubular bells,shapes he had previously tested in minia-ture, in a Wagner opera at the Liceu. Andfrom the largest to the smallest: the rattle(wooden percussion wheel) at ColoniaGüell is a marvel in choice of wood forproducing sonic scales, while also beinga symbol of factories as it mimics thesound of looms operating.

Business and social innovationArtistic, technical and process innova-tion are inalienable assets of the GüellGaudí binomial.

Güell, the patron-businessman, andGaudí, the politician-creator, estab-lished a relationship of mutual influ-ence. In other words, a genuineco-working situation that providedartistic challenges, business opportuni-ties, as well as civic, national, social andworker engagement, based on innova-tion and design.

This unusual way of working,combining business, social needs andinnovation in order to create somethingradically new, did not become an artis-tic, political or economic pillar, butinstead remained on the sidelines, in anindustrial village that was a social modeland unique for its design. Consider,then, creation and industry – in closeproximity and interconnected – ascomplementary factors of growth.

The crypt of theColònia Güell underconstruction in the

year 1910. Thearchitect invented acheap, efficient andeasy-to-assemble

scaffolding system,based on the recycling of materials.

Vicens Vilarrubias

Dossier

L’avinguda secreta. Un llegat històric al peu del Tibidabo[The Secret Avenue. A historicallegacy at the foot of Tibidabo]Authors: Glòria Soler and EugèniaVidalBarcelona City CouncilBarcelona, 2014155 pages

The Mediterranean Sea and the moun-tain of Montjuïc have been part of thecollective imagery of Barcelona’s inhab-itants for centuries, but the hills ofCollserola, fronted by the majestic peakof Tibidabo, did not become so iconicuntil the last third of the 19th Century,when the Cerdà Plan and the upper-middle class began to nudge the cityoutwards towards its natural limits,turning the neighbourhood of SantGervasi into the main thoroughfare toreach the mountain.

L’avinguda secreta. Un llegathistòric al peu del Tibidabo is a jour-ney along the avenue that connectsCarrer de Balmes with Tibidabo. Theold residential homes of Barcelona’smost opulent that line Avinguda Tibid-abo are now houses of great architec-tural value, solemnly standing up tomodernity in the midst of a cosmopol-itan city. Glòria Soler and EugèniaVidal present a mosaic packed withillustrations, documentary researchand everyday stories that whisk us offto an era and a Barcelona that havebeen left behind.

The authors make the most of thefirst part of the book to place the Sant

Marc Grèbol

When thepatriciansdiscoveredCollserola

Gervasi neighbourhood within thespecific historical context in whichcertain land and property developersbelonging to the ostentatious bour-geoisie of the time set out to urbanisethe city against the backdrop of theCerdà Plan. The municipality of SantGervasi, at that time a cluster of vine-yards and chapels nestling amid abucolic setting, was the site chosen bythe well-to-do for their second homes,and quickly became a springboard forthe rediscovery of the hills of Collserola.

It was by no means an easy process.Initial controversies surrounding thedevelopment model to be implementedwere compounded by the difficultiesencountered by the entrepreneurSalvador Andreu in convincing thepatricians of Barcelona to buy land thatat that time was totally isolated, and inmediating in disputes about how toexploit a thitherto undeveloped naturalterrain. The book reviews the plans andthe newspaper reports that accompa-nied the development of the work, andhow the civil and political stakeholderseventually turned the development ofan avenue into a symbol of the meta-morphosis not only of the city ofBarcelona, but also of the mindset ofthe inhabitants of the Barcelona of theearly twentieth century.

Avinguda Tibidabo soon becameone of the epicentres of the recre-ational, festive and cultural activity ofthe Catalan bourgeoisie. The legendaryHotel Metròpoli, of which some periodpictures are included, was perhaps thesymbol of all that life, although it wasnot the only reference point. Differentpromoters organised car races and setup concert halls and music academiesthere, reflecting the artistic and sport-ing entrepreneurial spirit of the first fewdecades of the century. Moreover, themaintenance of the Empar de SantaLlúcia home for the blind was one of themain social activities carried out by aboard of “meritorious ladies”. They arebut token examples of the myriad vicis-situdes to be discovered in this book, amust-read for lovers of the city and ofthe history of an oft-forgotten era.

The Self-Sufficient CityAuthor: Vicente GuallartActar PublishersNew York, 2014262 pages

We have had to swallow arguments onBarcelona that are so convoluted thatstill today, forty years after Franco’sdeath, I am surprised to read a bookthat speaks passionately about the city’sfuture without insulting my intelligence.It is common knowledge that since the17th century – with the exception of afifty year period before the SpanishCivil War – Barcelona has been pushedaside to make way for Madrid, forsakingits history, culture and ambitions to be aleading light in the Mediterranean.

The Self-Sufficient City is a trea-tise written in a style well-versed inmarketing, and with a hint of share-holder interest that at times evokesmemories of the times of socialistcosmopolitan splendour. The book isfull of ideas though, and statementsthat might be considered grandiose orvague are relegated to the background.While Vicente Guallart does not givecentre stage to the geopolitical issuesthat are decisive in the development ofevery major city, neither does he avoidthem. This allows him to use Barcelonaas the focal point of a slightly specula-tive, but very solid and cosmopolitandiscussion.

According to Guallart, globalisationwill force humanity to surpass thecurrent model of the modern metropo-lis. The book insists that if we continueto build cities following past blueprints,a global collapse awaits since humanitywill not have the necessary resources to

Enric Vila Delclòs

The organic city

Books

79

BO

OK

S

complete the urbanisation process inwhich it is immersed. Guallart believesthat just as technology has traditionallydistanced urban life from nature, itshould now extend the proverbial olivebranch through more efficient methodsof production and consumption.

The book reminds us that the citiesof today are still products of the hopesmankind pinned on machinery incenturies past. Proof of this is found inthe cities that spring up like mushroomsacross Asia. As soon as the works finish,many such cities already appear oldbecause they cling to political andeconomic models that are obsolete,having been surpassed by technologyand 20th century experience. Lookcarefully – says Guallart – and you willsee that many Asian cities have neigh-bourhoods reminiscent of those built inEurope after World War II, uniform andlacking in identity, but with buildingsmore than thirty storeys high.

Guallart says that it is the job ofWestern capitals to correct this trend.The artificial consumer city, separatedfrom nature by an inhumane culturaland economic wall, should evolve to acity model that is more organic andecological, and also more democratic.The author asserts that if technology isrevolutionising our ways of living andworking, sooner or later it will also revo-lutionise the organisation of our cities.Guallart is deeply understanding of therelationship between productiveculture, urban culture and politicalculture, and it is via this relationshipthat he endeavours to propose a futurein which cities have an almost redemp-tive role for humanity.

Without saying it in so many words– the tone of the book differs – Guallartseems convinced that globalisation willempower the civil ideas etched intoBarcelona’s history. In the urban plan-ning of the city’s Chief Architect, thereare resonances of a certain Gaudí-likenaturalism. When he says that the chal-lenge for cities in the 21st century isbecoming productive again, it seems tome that he is saying that cities must berethought to recapture some of themediaeval urban traditions cast aside bythe French Revolution, the IndustrialRevolution, and, of course, by the inva-sion of Barcelona in 1714.

Books

80

Joies del modernisme català.Espais interiors [Jewels of CatalanModernism. Interior Spaces]Edited by Francesc Fontbona, withphotographs by Consuelo BancellsBarcelona City Counciland Enciclopèdia CatalanaBarcelona, 2014417 pages

A wealth of literature already exists onModernisme, an aesthetic and a move-ment that was, remember, virtually rele-gated for fifty years. Following thepublication of some initial monographsthat are now classics, such as the oneby Cirici Pellicer from 1951, a series ofpartial exhibitions promoted by muse-ums in Barcelona and Catalonia in the70s and 80s enabled Modernisme to bestudied as a global movement in theearly 90s. This period saw the publica-tion of the exhaustive volumes Elmodernisme (1991), a catalogue onthe major exhibition of the same nameat the Barcelona Museum of ModernArt, and El Quadrat d’Or. Centre de laBarcelona modernista [The GoldenSquare. The Centre of ModernistBarcelona] (1990), by the tirelessAlbert Garcia Espuche, that included asystematic catalogue of spec sheets for150 buildings.

Since then there have been manymore studies on Modernisme, as well asa range of books exploring it from aphotographic perspective. Meanwhile,the Museum of Decorative Arts inBarcelona and the Association for theStudy of Furniture have also beenpromoting works on one of the mostprominent but least studied aspects of

Albert Mestres

An indispensablesurprise

Modernisme: its impact on the art ofeveryday objects, from furniture designto the production of stained glass,fabrics, prints and trinkets. Everything,in short, that filled the interiors of thosewonderful and exuberant structures.

Missing, however, was a bookconfirming what we already suspected:that, in addition to the great monu-ments of Modernisme that we knowinside and out, many buildings inBarcelona and throughout Cataloniaand Mallorca – which we pass by duringour daily routines without given themanything more than the modest admira-tion brought about by the façades –harbour real treasures in their interiors.A book like this opens the doors tospaces that continue to be largelyinhabited by families, and are thereforenot accessible to the public, and wherethe wonders of Modernisme arerevealed, sometimes less lavish, butequally valuable.

In 2011, Francis Fontbona edited avolume from the same publisher enti-tled Les joies del modernisme [TheJewels of Modernisme], featuring aconsiderable number of buildings.However, it was necessary to go a stepfurther and explore not only thesebuildings, but also others that are not sosignificant but contain notablemodernist areas. That is precisely whatthis new book accomplishes, which isedited by Fontbona himself and magnif-icently designed and photographed byConsol Bancells, an art historian at theUniversity of Barcelona.

The book, featuring an introductionby Fontbona, is organised as a series of“visits” to 85 buildings. Each visit isrepresented as a photo essay togetherwith a brief descriptive study by aspecialist. Also included are data suchas the building’s location, year ofconstruction, architect and developer,as well as the space’s current use, abrief historical overview, and descrip-tions of the structure’s exterior andinterior.

This is therefore a book that is fullof surprises and new information fornon-specialists. Moreover, its scientificand editorial rigour make it not onlyideal for those who love the beautycreated by the Modernisme movement,but also a kind of documentary cata-logue of great use to scholars and custo-dians of our heritage.

81

In February, Joan Carreras was awarded the City ofBarcelona Award in Catalan Literature for Cafè Barce-lona, a novel about a native who has exiled himself inHolland and returns to observe his city and neighbour-hood from a distance. Carreras uses his protagonist asa vehicle for expressing his vision of today’s Gràciadistrict.

The protagonist of Cafè Barcelona returns to his city follow-ing an absence of many years, and immediately finds that“Gràcia has also changed”. His first surprise comes whilstexiting Fontana metro station when he sees that Carrerd’Astúries had been turned into a pedestrian street.

He is right. The neighbourhood has changed. The cityhas changed. The Carrer d’Astúries I knew was no betterthan the one that is there now. Nor are the streets I walkedwith friends and family better than the actual streets wheretoday’s Gràcia residents live.

Still, the changes have a saddening effect on us until weunderstand them. To overcome this melancholy, we amuseourselves with the belief that we come from a unique place,different from all the rest, the best.

Those of us who hail from Gràcia have always knownthat when we say we are from the best neighbourhood inBarcelona, we do so not out of arrogance but out of convic-tion, even if it’s an arrogant conviction.

We do not base these ideas on reason, or even feelings.Reason would tell us that no neighbourhood is the best,because the term is as empty as a faded memory. Our feel-ings would confuse the nature of our belief, which is placid,almost unconscious – I said almost – and nearly impossibleto cure. The idea that supports this ridiculous vice – whichthose of us from Gràcia feel compelled to repeat like aparrot – is not imitated, but learned. It is not taught, butinoculated.

I was born in Gràcia, in a hospital that no longer exists.I lived in Gràcia for so many years that all the years beganto seem one and the same. Until they no longer were.

And now that I live in one of Barcelona’s best neigh-bourhoods – I seem to have fallen into the trap once again– I still have the idea that I am from Gràcia and always willbe. I’m from a neighbourhood where we had to catch theNo. 39 bus to go to the beach.

It is when you grow up – it is then, yes; it’s always beenthat way – that you assimilate the conviction and call it“undisputed fact”, until the day comes when you no longerneed to think. You are not even convinced. You just know:Gràcia is the best neighbourhood in Barcelona.

It doesn’t matter that there are still cobbled streets, orthat parking bollards have been put up. As long as the ideastill remains, Gràcia will not change. Because Gràcia is atwisted idea: the natural assumption that some places arebetter than others, and that one is better than all the rest.Self-injected with a syringe.

You should understand us. We need this idea. We wouldmiss it so much. Especially after having moved away fromGràcia. Because we have nothing left but vague memories ofstreets that are no longer as they once were, and the onlything that can save us from the desolation of that is thistwisted idea.

This distortion is the constant in a neighbourhood thathas only changed because we have grown older, believe it ornot. That was easy to understand.

I don’t have to think about it. I don’t need to convincemyself. Now I know.

That’s why I’ve decided to die in Gràcia.This morning. At eight o’clock on the dot.I’m planning to rise from the dead half an hour later,

near the beach, in one of Barcelona’s best neighbourhoods.Its inhabitants call it Badalona. Many there have injectedthemselves with the same sense of pride that Gràcia resi-dents have. Such similarities could be a source of conflict,but they have the advantage of living a stone’s throw fromthe sea. And that’s better than catching the No. 39 bus.

THE S

TOR

Y

Joan CarrerasWriter. City of Barcelona Award 2013

Melancholy of the 39

© Pep Montserrat

82

Bernat Puigtobella

Una conversacióncon Neil A. Gershenfeldy Vicente Guallart

Pensamiento global,fabricación local

Neil A. Gershenfeld es profesor del Instituto Tecnológico deMassachusetts (MIT) y director del Center for Bits andAtoms (CBA) del mismo instituto, un laboratorio asociadoal MIT Media Lab. Sus trabajos de investigación se centranprincipalmente en estudios interdisciplinarios relacionadoscon la física y la informática, en campos como la computa-ción cuántica, la nanotecnología y la fabricación personal.Gershenfeld es uno de los más destacados defensores deesta noción de fabricación personal y ha sido fuente deinspiración para muchos científicos e ingenieros implicadosen fab labs (laboratorios de fabricación a pequeña escala)de todo el mundo. Vicente Guallart, por su parte, es arqui-tecto jefe del Ayuntamiento barcelonés y fundador de la redlocal de fab labs, así como autor de La ciudad autosufi-ciente (RBA, 2012), un esclarecedor ensayo sobre el futurode las urbes, que reseñamos en la sección de libros de estamisma revista. Hemos tenido ocasión de entrevistarlesdurante la décima Conferencia Internacional de Fab Labs yel Fab Festival, celebrados en Barcelona.

Sr. Gershenfeld, usted afirma que la revolución digital aúnno ha llegado al mundo físico. Actualmente se estápasando de programar bits a programar átomos. Hemosalcanzado la primera etapa de la revolución digital, perotodavía nos queda pasar a otro nivel. ¿En qué punto noshallamos ahora?Neil A. Gershenfeld: Existe una analogía histórica muyprecisa que nos muestra dónde nos encontramos en estosmomentos. La evolución de los ordenadores comenzó conlos grandes ordenadores centrales; en una segunda etapase desarrollaron los miniordenadores; luego llegó el hobbycomputer y, por último, el ordenador personal. Esta es lahistoria de la comunicación digital y de la informática. Ahoraestamos reproduciendo los pasos de esta historia en el

ámbito de la fabricación. En una etapa inicial habríamostenido las grandes máquinas y las fábricas, y ahora estaría-mos en la era equivalente a la del miniordenador. Los fablabs funcionan como los miniordenadores; y fue justamenteen el momento histórico de los miniordenadores cuando seinventó internet.

Actualmente los fab labs ya trabajan con máquinas quefabrican máquinas, es decir, son fab labs que fabrican fablabs –lo que correspondería a la etapa de los hobby compu-ters. La investigación que estamos llevando a cabo desem-bocará en el fabricante personal, pero esto, una máquinaque pueda fabricar cualquier cosa, todavía está en fase deexperimentación. No obstante, la historia nos enseña queno hubo que esperar veinte años desde la invención del PCpara empezar a usar internet. Por lo tanto, la revolución yala tenemos aquí. Nos quedan todavía muchos años de traba-jar sobre esta tecnología, pero la revolución ya ha llegado.

Sr. Guallart, en su ensayo La ciudad autosuficiente ustedhace una afirmación sorprendente: “Internet ha cambiadonuestras vidas, pero no nuestras ciudades”. ¿Cómocambiará la revolución digital nuestro modo de vida?Vicente Guallart: La arquitectura de las ciudades es loúltimo que cambia cuando una sociedad sufre una transfor-mación como la que estamos viviendo ahora. Por lo gene-ral, construimos nuestra idea de la sociedad en base a lastecnologías con las que contamos en un momento y un lugardeterminados. En el siglo XXI estamos todos conectadosglobalmente y, gracias a internet, tenemos acceso a todotipo de información generada en cualquier lugar del mundo,lo cual nos permitirá fabricar nuestros propios productosde forma autosuficiente. Aún no hemos llegado a ese punto,y solo seremos capaces de producir a escala local si esta-mos conectados a escala global. Sentimos que se perfila un

Cada vez más personas viven en lasciudades y están más conectadas, perosolo las sociedades productivas podrándecidir su futuro. En Barcelona se hainiciado un plan para poner latecnología al alcance de todos ypermitir a la comunidad trabajar unida.

EN

TREVI

STA

Fotos: Pere Virgili

83

gran cambio en el horizonte, pero todavía no se ha materia-lizado. Nos damos cuenta de que vivimos de modo diferentey de que usamos la tecnología de una forma innovadora,pero el modo en que las ciudades conciben la idea de lasfabricaciones y el sistema de producir los alimentos y dereciclar los materiales apuntan a un cambio mayor, por loque estamos a la espera de que lleguen las tecnologíastransformadoras. Sabemos que la forma de desenvolvernosy producir energía va a cambiar en un futuro próximo. N.G.: Hoy en día nuestras ciudades importan bienes yproducen basura que solo podemos reciclar en parte. Segui-mos inmersos en el modelo PITO (Product In, Trash Out:traemos productos, sacamos basura), pero estamos avan-zando hacia un nuevo modelo en que el flujo de informaciónserá la clave. El modelo DIDO (Data In, Data Out: entradade datos, salida de datos) permitirá que la información fluyapara que la producción pueda ser local. Si reducimos el flujode materia, se incrementará el flujo de información.

¿Y cómo se va a producir ese cambio?V.G.: En un futuro próximo, todas las casas y los negocios dela ciudad deberán estar conectados a internet. La nuevaciudad tendría que ser una metrópolis de barrios, dondetodo el mundo pudiera ir andando al trabajo o a la panade-ría, la piscina o el fab lab. Barcelona está llevando a cabo unplan para contar con un fab lab en cada distrito y crear unared pública que ponga la tecnología al alcance de todos.

Se ha dicho que el primer fab lab del MIT surgió casi demodo accidental. ¿Cómo fue? N.G.: La respuesta es muy simple. Recibimos una gransubvención de la Fundación Nacional de Ciencia; para justi-ficarla nos pidieron que les mostráramos el impacto socialde la investigación y con este fin creamos un laboratorio,que no ha dejado de crecer en los últimos diez años. Barce-lona ha sido uno de los primeros y más importantes labora-torios de este proceso, ya que la ciudad tiene una fantásticahistoria de diseño y un 50% de desempleo juvenil. Aquícoexisten una gran base de conocimientos y una economíarota, y lo que está sucediendo en los fab labs de Barcelonay en este encuentro internacional es auténticamente rele-vante, porque de hecho se está creando una nueva econo-mía que desafía los supuestos fundamentales del sistemaeconómico –de aquí y de todo el mundo. Barcelona seconvierte en una auténtica ciudad líder en este fenómeno:la fabricación digital lleva a la fabricación personal, que, a suvez, da lugar a una nueva economía.

Vicente, ¿cómo ha dado forma el MIT al fab lab de Barce-lona? ¿Qué tipo de inspiración ha representado?N.G.: Bueno, permítame que le corrija la pregunta. Loempezamos en el MIT, pero el laboratorio de Barcelona esmayor. La noción de los fab labs la ha inventado el mundoentero. El MIT fue una semillita en la que todavía partici-pamos, pero lo que sucede en un fab lab es el resultado dela colaboración de una comunidad global. V.G.: Neil siempre dice que el MIT es un lugar seguro parapersonas raras. Nosotros somos algunos de esos raros quese pusieron a pensar cómo inventar el futuro. Tengo ciertaexperiencia previa en producción digital, pero nos dimos

cuenta de que si no éramos capaces de trabajar en colabo-ración con otras personas, nunca seríamos capaces deproducir nada y nos limitaríamos a ser consumidores. Crea-mos un laboratorio, y el Máster en Arquitectura Avanzadasurgió cuando pudimos trabajar con Neil para crear juntosel proyecto Media House. La idea de un fab lab es que hayauna comunidad con la que se compartan ideas y solucionesa partir del mismo tipo de tecnología, y desde ese punto devista estamos tratando de aprender todo lo posible del MIT.Procedemos de la tradición cisterciense, que surge en laEdad Media cuando los monasterios se copiaban unos aotros. Decidimos copiarnos a nosotros mismos en otroslaboratorios, aquí en Barcelona y también en Lima o en AdísAbeba, y así nos convertimos en una especie de sociosproactivos de la Fab Academy para posibilitar la revolución.

Fab labs en África. Una niña en la Ghana rural, Valentina,de ocho años, puede fabricar ella sola algo para cuyomontaje se necesita a varias personas... Ahora tres estu-diantes del MIT están ampliando la innovación de una niñaafricana de ocho años... N.G.: Lo importante no son los estudiantes del MIT, que alfin y al cabo serán solo unos pocos miles, mientras que enel planeta hay miles de millones de personas. La fuerza delos fab labs es que puede encontrarse exactamente elmismo perfil de persona creativa y brillante tanto en aldeasrurales africanas como más allá del círculo ártico. La indus-tria de la educación avanzada actual no abarca todo elpotencial de inteligencia del planeta. Por lo tanto, no setrata de cambiar el MIT, sino de ampliarlo. Hay personasaptas en todo el mundo, pero carecen de un lugar propio, yesa es la laguna que intentan cubrir los fab labs.

Así, ¿qué pueden hacer los fab labs por la democracia?

Neil A. Gershenfeld,profesor del InstitutoTecnológico deMassachusetts (MIT)y director del Centerfor Bits and Atoms.En la página anterior, VicenteGuallart, arquitectojefe del Ayuntamiento yfundador de la redbarcelonesa de fablabs.

Entrevista

V.G.: Estamos en una crisis global que afecta tanto a nues-tra forma de trabajar como a la de organizarnos. Avanzamoshacia un mundo en el que la mayoría de la gente vivirá enciudades y estará cada vez más conectada, pero solo lospaíses y las ciudades productivos serán capaces de decidirsu futuro. Por esa razón Barcelona ha decidido crear un plansimilar al que se desarrolló hace cien años con las bibliote-cas, para establecer un laboratorio en cada distrito delmismo modo que ya tenemos bibliotecas, escuelas, centrosde salud, etc.

Hace poco visité la biblioteca pública de Boston y en laentrada vi el lema Free to all [Accesible para todos], unainvitación a compartir el conocimiento académico que se leshace a los ciudadanos. Tradicionalmente la tecnología haestado recluida en las universidades, pero decidimos quehabía que ponerla al alcance de todo el mundo y para ellohemos creado una red que permite a la comunidad trabajaren equipo, algo fundamental para garantizar al pueblo suderecho a decidir el futuro por sí mismo. Hay mucha genteque pide una revolución; pues bien, nosotros ya la estamosllevando a cabo dándoles a los ciudadanos el poder y lasherramientas necesarias para conectarse con otras perso-nas y compartir conocimientos. También queremos refor-zar el paper de las ciudades, ya que a menudo se hancolapsado –económica e intelectualmente– al enfrentarse asu futuro. Tras la Segunda Guerra Mundial la economíaavanzó impulsada por la democracia, sobre todo en EstadosUnidos, y el crecimiento fue general. Pero ahora el dineroprocede de lugares no muy democráticos, como China,Rusia u Oriente Medio. Necesitamos inventar otras manerasde gestionar la economía para potenciar la democracia yhacer que se le una el crecimiento económico.

¿Cuáles son los principales obstáculos que hacen que lasciudades sean reticentes al cambio o contrarias a la apari-ción de nuevas formas de organización urbana? Parece quela lógica de las grandes empresas es que las personas hannacido para consumir y no para crear tecnología...N.G.: No, ese no es exactamente el problema. Recuerde quecuando apareció el ordenador personal las principalesempresas informáticas fracasaron porque consideraron elordenador como un simple juguete y no se sintieron amena-zadas. Del mismo modo, los grandes gobiernos o los grandesnegocios no se sienten amenazados por los fab labs. Elmayor desafío para los fab labs no es la confrontación, sinola construcción de una capacidad organizativa sobre la quebasar esta revolución. Creamos la Fab Foundation y la FabAcademy para apoyar esta red en crecimiento, y proyectoscomo el que Vicente dirige en Barcelona están desarro-llando la infraestructura cívica. Es una auténtica invención:él idea modos de organizar la ciudad en torno a una nuevanoción de infraestructura. Y esa es la limitación de inventaruna ciudad, ya que si, cualquiera puede hacer cualquiercosa, ¿cómo se puede vivir, trabajar y jugar?

En un artículo publicado en la revista Foreign Affairs en2012, usted afirmaba que las grandes expectativas gene-radas por las impresoras 3D se pueden comparar con elinterés que los periódicos mostraron por los microondas enlos años cincuenta, cuando se consideraron un sustituto

de las cocinas. Ahora sabemos que los microondas hanmejorado nuestra vida, pero seguimos necesitando el restode utensilios para cocinar. Los fab labs serían la cocina ylos microondas solo las impresoras 3D.N.G.: La investigación que hacemos en el MIT consiste enreunir todas las herramientas en un fab lab y fusionarlasíntimamente, estructurando las propiedades de los mate-riales. Ahora mismo se exagera un poco en los medios decomunicación con las impresoras 3D, algo bastante tonto,porque los periodistas que escriben esos artículos nisiquiera las emplean. La revolución que está en marcha esla de la fabricación digital, que implica convertir datos encosas y cosas en datos, y la impresora 3D es solo unapequeña parte de un gran proceso.

En Barcelona hemos celebrado el tricentenario del asedioa la ciudad. Es posible que haya visto el espectáculoM.U.R.S. de La Fura dels Baus. La idea del sitio es rele-vante para la invención de los fab labs, pues su objetivo escrear ciudades más autosuficientes, como señala el títulode la obra de Guallart. Si volviésemos a vivir un asediodeberíamos poder producir nuestros propios productos...V.G.: El título original del libro era La ciudad autosufi-ciente conectada. La idea es evitar el aislamiento. Si quere-mos ser los líderes de nuestro futuro tenemos que impulsarla producción local, y esto solo lo conseguiremos si estamosconectados con el mundo. N.G.: Barcelona ya vive en estado de sitio. La economía estáhecha pedazos, y vuestro dinero y vuestros puestos detrabajo se los quedan personas que viven muy lejos de aquí.Y es ahora mismo cuando eso está ocurriendo.

¿Cómo imaginan la ciudad del futuro?N.G.: Pensamiento global, fabricación local.V.G.: La ciudad del futuro será multiescalar porque será unared de ciudades. Todos estaremos conectados y eso, dealgún modo, implica que viviremos en diferentes lugares almismo tiempo. La ciudad del futuro será una metrópolis debarrios; en vez de estar formada por un centro rico y unaperiferia pobre dispondrá de muchos barrios con la capaci-dad y las instalaciones adecuadas para producir casi todo.

¿Cuánto de lo que lleva puesto lo ha producido ustedmismo?N.G.: Al llegar aquí usted, yo estaba trabajando en el soft-ware para controlar las máquinas que fabrican máquinas,es decir, los procesos de ingeniería. Llevo puesto este portá-til, que contiene un software que es mi trabajo actual. Estoymás interesado en los flujos de trabajo del laboratorio queen los productos del laboratorio: esto es lo que llevo encima.

¿Y usted, Vicente?V.G.: Me llevo a mí mismo...N.G. (interrumpiendo): No, no. Déjame responder por ti.Lo que llevas encima es la ciudad. Contemplad este vestí-bulo, contemplad a Barcelona, rebosante de fab labs. Creoque la respuesta adecuada es que Vicente lleva puestaBarcelona.

84

Ciencia ciudadana

85

Ciencia ciudadana DO

SSIE

R

© Eva Vázquez

Barcelona ha sido este año la primera Capital Europea de la Innovación, nombramiento que hace aúnmás pertinente la voluntad municipal de integrar las nuevas tecnologías en la vida de los ciudadanosy de conectar con la red de las grandes ciudades que definirán las dinámicas del siglo XXI.

La capitalidad del móvil y las iniciativas políticas para hacer de ella una smart city quedaríancojas si no se acompañaran de una estrategia para acercar la ciencia y la innovación al ciudadano. Senecesita una ciudadanía abierta y participativa, y sobre todo dispuesta a compartir la innovación.

Barcelona quiere ser también un referente en fabricación digital, y ya se ha convertido en laprimera ciudad del mundo con una red pública de ateneos de fabricación digital. La X ConferenciaInternacional de Fab Labs ha reunido en el Museo del Diseño a representantes de este tipo detalleres de todo el mundo. La ciudad también ha puesto en marcha el BCNLab, integrante de una redeuropea de laboratorios urbanos, y el iCity, un proyecto que permitirá el acceso a los sistemaspúblicos de información para facilitar la cocreación de servicios, tanto públicos como privados.

Nos encontramos ante una revolución, que marcará un antes y un después en la manera comogeneramos y compartimos información. La ciencia ciudadana nace de una necesidad colectiva y de laconvicción de que la creatividad es más potente cuanto más interconectada está. Y es también unaforma de proceder más democrática, más transparente y alineada con el concepto de laboratoriociudadano.

Pasado

Las crisis económicas, medioambientales, sociales y políti-cas de nuestros días son el resultado de un modelo produc-tivo que se ha ido forjando desde hace más de cien años.Este modelo está basado en el petróleo como fuente deenergía y de materia prima, en la producción en serie y enla creación de un sistema económico global estandarizado.La industrialización actual se alimenta de las materiasprimas de África y América, de los recursos petrolíferos deOriente Próximo y de la mano de obra barata de Asia.

Hoy en día, la tecnología, las fuentes de recursos y laorganización administrativa de las ciudades –generalmentebasadas en modelos surgidos bajo las condiciones económi-cas, sociales, políticas, medioambientales y tecnológicas dehace décadas e incluso siglos– se aproximan a la obsoles-cencia, al tiempo que nuestro actual nivel de consumo poneen riesgo su sostenibilidad para las generaciones venideras.

El modelo que dio forma a la ciudad industrial estable-ció en su seno centros de producción y absorbió poblaciónde las áreas rurales. Más tarde la producción abandonó lasciudades y se trasladó a miles de kilómetros de distancia, loque produjo un aumento del consumo de combustibles fósi-les, disminuyó las oportunidades de trabajo y, lo más grave,separó las actividades de consumo de los procesos produc-tivos. Las ciudades se han convertido en grandes fábricasde basura y su subsistencia depende de la tecnología quese produce lejos de ellas. Son el ejemplo físico de nuestromodelo actual basado en el consumo.

Las urbes –que son la creación humana más compleja, elescenario donde se produce la mayor parte de nuestras

interacciones y donde se lidia con los principales retos delfuturo– necesitan tecnología para funcionar, para ofrecercomodidades a los ciudadanos y satisfacer sus necesidades.Pero, además, necesitan innovar y crear su propia tecnolo-gía para compartirla con otros centros urbanos: se trata dedesarrollar soluciones mediante la ciudad y sus habitantes.

De la artesanía a la globalizaciónEn las ciudades medievales la mayor parte de la actividadproductiva tenía lugar dentro de las murallas. El objeto deltrabajo artesano era satisfacer deseos y necesidades loca-les, y solo secundariamente se conectaba con otros núcleosde población.

Más tarde la industrialización separó de su realidadinmediata el proceso de fabricación, que se fue ampliandopara dar cabida a los intereses regionales, nacionales yglobales y, más aún, a un sistema de producción estandari-zado que finalmente creó lo que vemos hoy: una persona deNueva Delhi, por ejemplo, usa en su ordenador el mismomicroprocesador que alguien de Buenos Aires, Ciudad delCabo o Washington.

En cambio, en diferentes lugares no tienen por quéusarse las mismas tazas o mesas, los mismos juguetes oherramientas. En el caso de un utensilio quizás este hechono importe mucho, pero sí importa cuando se trata delalumbrado público de una ciudad, del sistema de transporteo de los muebles de nuestras salas de estar. La mayoría deesos objetos y soluciones se concibieron para un contextomedioambiental y unos usuarios diferentes, y se han ajus-

86

Tomás DíezDirector de Fab Lab Barcelona

De los ‘fab labs’ a las ‘fab cities’El proyecto Fab City pretende desarrollar una ciudad completamenteproductiva, cuyos ciudadanos compartan conocimiento para resolver problemaslocales y generar nuevos negocios y programas educativos. Barcelona ya cuentacon dos ateneos de fabricación, que se inspiran en esta filosofía.

© Eva Vázquez

Ciencia ciudadana

87

tado a un patrón común para configurar un kit estándarmedio y global preparado para el consumo.

La industria militar ha desarrollado una gran parte de latecnología que consumimos actualmente y que define nues-tra cotidianidad. Las dos guerras mundiales nos han propor-cionado útiles como el microondas, la cámara fotográficacompacta o los ordenadores personales. Más tarde, laGuerra Fría dio pie a la internet actual cuando Vinton Cerfy sus colegas concibieron un sistema distribuido de nudosinterconectados para mantener el flujo de la información encaso de ataque nuclear. Internet ha resultado ser la inven-ción reciente de mayor influencia y modela el modo en quevivimos, compartimos y producimos.

Vicente Guallart, arquitecto jefe de Barcelona, en sulibro La ciudad autosuficiente (2012), desarrolla la ideade cómo un enfoque multiescalar basado en la confluenciaentre las TIC, el urbanismo y la ecología cambiará nuestromodelo actual de ciudad, del mismo modo que ocurrió cienaños atrás con la industria del petróleo o la producción enserie. El modelo industrializado está en crisis, y nos halla-mos en transición hacia el desarrollo de nuevas herramien-tas que redefinirán y modelarán la realidad. Poner lasherramientas de información y producción en manos de losciudadanos parece ser un factor clave en este proceso,según Guallart: “La regeneración de las ciudades siguiendoel modelo de autosuficiencia conectada solo tiene sentidosi se permite que la gente tenga más control sobre su viday más poder como parte de una red social”.

Las TIC facilitan nuevas formas de participación en lasdecisiones que afectan a la vida cotidiana. Podemos accedera herramientas y plataformas de código abierto y utilizarlaspara denunciar irregularidades y crímenes, compartir unevento, crear una nueva voz en el barrio o relacionarnos connuestra comunidad. El fascinante caso de Martha, una niñade nueve años del Reino Unido que tomó fotos de la comidade su colegio, las compartió en su blog y creó concienciasobre el nivel de nutrición de los niños, se convirtió entendencia en los medios en 2012. Pero, más allá del empleode las herramientas ya existentes en forma de páginas web,aplicaciones y otros útiles tradicionales, la participaciónactual de los ciudadanos en los procesos de responsabilidadpuede verse modificada por la introducción de “herramien-tas para crear herramientas”.

Un cerebro global con acción localLos fab labs son laboratorios de fabricación digital equipa-dos con tecnología punta que permiten democratizar elacceso a la producción y a la invención. Lo que empezócomo un programa de participación del Center for Bits andAtoms (CBA) del Instituto Tecnológico de Massachusetts(MIT) ha llegado a convertirse en una red global de perso-nas, proyectos y programas que comparten una filosofíaabierta sobre la fabricación digital.

Estos laboratorios proporcionan los medios de inven-ción para que cualquier persona pueda lograr prácticamentecualquier cosa: la obtención de resultados es la prioridad.Los de Lyngen (Noruega) nacieron en torno a un proyectopara monitorizar ovejas perdidas; los de la India, con eldesarrollo de unos filtros para medir la cantidad de grasade la leche; los de Detroit, con un programa de huertos

urbanos en solares abandonados, etc. De hecho, el éxito delos primeros fab labs sorprendió incluso a sus creadores; talcomo ha comentado alguna vez informalmente el directordel CBA, Neil A. Gershenfeld, “surgieron por accidente”cuando el centro proporcionó a una comunidad de Bostonuna serie de herramientas y máquinas como parte de suprograma de compromiso social.

Durante la primera década del siglo empezaron a propa-garse por Ghana, Noruega y la India, y luego se extendie-ron a Barcelona, Ámsterdam y otras ciudades del mundo.Hoy en día existen cerca de 350 laboratorios en más de 40países de todos los continentes. Comparten el mismo inven-tario de máquinas y procesos y se conectan por internet yvideoconferencia, conformando uno de los colectivos decreadores más grandes del mundo.

La ciudad productiva: Barcelona 5.0En la actualidad nuestras ciudades importan bienes yproducen basura. El lema “Del PITO al DIDO” (PITO, siglasen inglés de entrada de productos y salida de basura; yDIDO, de entrada de información y salida de informa-ción) propone la adopción de un nuevo modelo basado enla producción dentro de la propia ciudad, en el reciclaje demateriales y en la satisfacción de las necesidades localescon invención local. En el nuevo modelo DIDO las importa-ciones y las exportaciones de una ciudad se produciríanprincipalmente en forma de bits (información), y la mayorparte de los átomos se controlaría a escala local.

En eso consiste el proyecto Fab City: en desarrollar unaciudad completamente productiva, constituida por ciuda-danos que comparten conocimiento para resolver proble-mas locales y generar nuevos negocios y programaseducativos. El concepto de la fab city reivindica la idea delciudadano como centro real del conocimiento, el punto departida y el final de una cadena en la que se integran inves-tigadores, universidades, industria, comercio, administra-ciones, etcétera. Se trata de producir localmente utilizandotecnología básica y de vanguardia, y compartirla para poten-ciar el desarrollo de nuevas soluciones en cualquiermomento y cualquier lugar del mundo.

Imagínense barrios productivos equipados con labora-torios de fabricación digital conectados con otros barrios yciudades del mundo para intercambiar conocimiento y solu-cionar los problemas de la comunidad, en ámbitos como elalumbrado público, las zonas de juego, las condicionesmedioambientales, la producción energética, la producciónalimentaria o, incluso, la producción local de bienes; barriosque emplean basura como materia prima, reciclan plásticopara realizar impresiones 3D o utilizan electrodomésticosviejos para producir nuevos dispositivos.

Barcelona es una de las ciudades comprometidas con eldesarrollo del nuevo modelo. El proyecto Fab City barcelo-nés prevé la apertura de varios ateneos de fabricación,inspirados en la filosofía de los fab labs, en el transcurso delos próximos años. El primero se inauguró hace un año enel próspero distrito de Les Corts, al que ha seguido recien-temente el de Ciutat Meridiana, área periférica con unmodelo de desarrollo de los años sesenta, superbloques yaltos niveles de desempleo juvenil. El tercero se instalarápróximamente en la Barceloneta.

Dossier: pasado

88

La introducción de nuevas herramientas y tecnología ennuestra vida cotidiana ha transformado lo que aprendemosy cómo lo aprendemos. Hasta los años sesenta la mayorparte del trabajo se producía en oficinas sin ordenadores:el material con que se estudiaba en las universidades estabaimpreso, y el negocio medio llevaba su contabilidad conlibretas catalogadas en estanterías. En los años setenta, losordenadores comenzaron a ser accesibles para pequeñas ymedianas empresas y organizaciones, y requerían nuevasaptitudes de los empleados. Finalmente, en los ochenta, sepopularizaron y llegaron a todos los hogares. A principiosde los noventa, la mayor parte de las escuelas del mundooccidental los introdujo en las aulas y las bibliotecas, yaprender a utilizar procesadores de texto o software detratamiento de imágenes empezó a formar parte de losprogramas educativos estándares. Pero, como casi todossabemos, este modelo de puesto de trabajo –un individuofrente a un ordenador– ya ha quedado obsoleto; la crisis del2008 quizás solo fue el punto de partida de un gran colapso.

Parece que el esquema de “primero el trabajo y luego eldescanso” ha perdido toda vigencia, así como la ecuaciónde “tiempo igual a dinero” que utilizamos para cuantificar ycalificar qué, cómo y cuándo hacemos las cosas. Actual-mente la mayor parte de los desempleados dispone detiempo pero carece de dinero; la quiebra del sistemaprocede justamente del hecho de que “nada se mueve sindinero”, una patología que intenta curarse con fuerza devoluntad. Internet nos permite acceder a cursos de alta cali-dad sobre ciencias de la computación, neurología, física yelectrónica, y también a cursos sencillos de Photoshop o deprogramación. Aprender ya no está vinculado a una institu-

ción formal, sino que cualquiera puede conseguirlo, en cual-quier lugar y momento, gratis. Igual que aprendemos a utili-zar Word, Excel o PowerPoint, aprenderemos a modelar en3D, a operar con una cortadora láser o a programar unmicrocontrolador. Estas nuevas aptitudes determinaránnuestro poder para influir en el modelado de la realidad.

Recientemente se ha debatido sobre la importancia deaprender a programar o a teclear código . De acuerdo con laBBC, estudiar código podría compararse con la enseñanzadel latín hace dos mil años; y, lo que es más, aprender códigoes forjar una nueva manera de pensar. No solo codificar, sinotambién utilizar las herramientas de modelado y de escaneode software, o cualquier otra aptitud que nos permita rela-cionar el mundo físico y el digital, se convertirán en conte-nido obligatorio de los programas educativos.

Tecnología y factor humano“Lo que una vez fue un almacén ahora es un laboratorio detecnología punta donde los nuevos trabajadores dominan laimpresión 3D, que tiene el potencial de revolucionar laforma en que lo hacemos casi todo” (Barack Obama.Discurso sobre el estado de la Unión, 12 de febrero del2013). El presidente Obama se refería a la impresión 3Dcomo principal impulso del modelo de producción actual,pero esta visión podría ser demasiado simplista. La impre-sión 3D es solo la punta del iceberg; la fabricación personaly distribuida es mucho más compleja en esencia y, por otraparte, podría llevar aún varios años llegar a imprimir obje-tos completamente funcionales.

Neil A. Gershenfeld afirmaba en un artículo de la revistaForeign Affairs (2012) que la fiebre de la impresión 3D sepuede comparar con el seguimiento del microondas quehicieron los medios en los años cincuenta, cuando se consi-deraba un sustituto de la cocina. Este electrodomésticomejora nuestra vida, pero seguimos necesitando el resto delos utensilios para preparar platos más complejos. Los fablabs pueden compararse con la cocina, y la impresora 3D,con el microondas. En lugar de comida, lo que se produceen estos laboratorios son nuevos inventos a una velocidadsuperior a la de la industria y las universidades.

Puede que la impresión 3D en sí no cambie el mundo,pero es el detonante de un movimiento de mayor alcance.Se diría que nos hallamos ante un nuevo ciclo histórico enque el trabajo artesano se dota de nuevos medios y herra-mientas para crear, colaborar y producir tecnología. Pareceque el factor humano es lo único que se ha mantenido igual,pues la mayor parte de los procesos de los que hablamoshoy han formado parte de un periodo anterior de la historiahumana. Lo que realmente está cambiando son los mediospara llevar a cabo esos procesos, y también cómo conecta-mos elementos que antes parecían incompatibles.

Los próximos años serán de transición y resultarán críti-cos para la construcción de lo que probablemente se llamará“segundo Renacimiento” o “época medieval de la alta tecno-logía”.

Hacia un segundo Renacimiento

El trabajo artesano se dota de nuevosmedios y herramientas para crear,colaborar y producir tecnología.

Demostración deluso de impresoras

3D durantela celebracióndel Fab10, laconferencia

internacional defabricación digitalque tuvo lugar enel Disseny Hub de

Barcelona el pasadomes de julio.

© Vicente Zambrano

89

Pusimos guapa Barcelona. La abrimos al mar, la dimos aconocer, hicimos de ella la mejor tienda del mundo. Ahorahemos adquirido el compromiso de hacerla inteligente. Paraello no basta la información de sensores repartidos porcalles, plazas, edificios y semáforos, sino que se requiereuna ciudadanía abierta, participativa, emprendedora, arries-gada, curiosa e innovadora. Una ciudadanía inteligente, queya lo es, y que hay que estimular y hacer visible en la líneatrazada por las grandes capitales del mundo.

La arquitectura y el diseño barceloneses saltaron almapa internacional con los Juegos Olímpicos. Después laGroupe Spéciale Mobile Association (GSMA) reconoció elpotencial innovador de la ciudad convirtiéndola en sede delMobile World Congress. Y este año la Unión Europea le haotorgado el título de iCapital por “su dedicación al uso de lasnuevas tecnologías en beneficio de los ciudadanos”.

Superada la reconversión industrial, la democratizacióndel conocimiento y de las TIC confiere una nueva transver-salidad a la innovación y la creatividad, que ya no soncompetencias exclusivas de laboratorios de investigación nide empresas. Hacer está al alcance de todo el mundo. Lasciudades son laboratorios vivos donde ocurren cosas, tantoen las universidades como en los departamentos de I+D delas empresas, pero también en los museos y en los teatros,en las bibliotecas, en los centros cívicos, en el aparato admi-nistrativo, en el espacio público y en los hogares.

Barcelona Laboratorio (BCNLab), un proyecto impul-sado por la nueva Dirección de Creatividad e Innovación delInstituto de Cultura de Barcelona (ICUB), es el reflejo deun camino emprendido por las ciudades que hacen avanzar

al mundo. Una iniciativa que nace del Ayuntamiento parahacer ciudad, no para subvencionarla. Cultura, ciencia,tecnología, empresa y ciudadanía caminan juntas y la admi-nistración las acompaña. Les facilita la realización deproyectos o el acceso a Europa, pero no gobierna su activi-dad. El acuerdo entre la universidad y los centros de inves-tigación, el mundo empresarial, la ciudadanía y lasinstituciones, lo que se ha denominado cuádruple hélice,es el camino a seguir para hacer que las ciudades avancen.Unos y otros se necesitan en la innovación y la creatividaddel siglo XXI.

Cultura en el siglo XXILa llegada de ingenieros a la gestión de la cultura ha facili-tado la adopción de proyectos como BCNLab. Que hayavideojuegos que son arte, que haya científicos que exponenresultados o experimentos buscando aproximaciones artís-ticas para llegar a la sociedad, o que haya artistas que hacenuso de la tecnología para expresarse no es novedad. Sonmanifestaciones plenamente aceptadas en nuestros días.

Ars Electronica hace 35 años que combina arte, cienciay tecnología en Linz (Austria). En Manchester, FutureE-verything lleva 19 explorando las posibilidades de internetdesde todos los puntos de vista. La Waag Society holandesa,con sede en Ámsterdam, también trabaja las interaccionesentre software, probetas y pinceles con un retorno a laciudadanía. Y poco a poco las ciudades europeas se nutrende instituciones y plataformas que fomentan esta rupturade barreras entre disciplinas para explorar, experimentar yaportar nuevas soluciones a la ciudadanía a la que pertene-

Ànnia MonrealEditora de contenidos en línea del BCNLab

Conectar innovación y creatividadNo basta hacer inteligente una ciudad con el uso masivo de la tecnología. Serequiere una ciudadanía participativa, emprendedora, arriesgada y curiosa. Elproyecto BCNLab sigue la huella de las ciudades que hacen avanzar al mundo.

Presente

© Eva Vázquez

90

cen. Barcelona se suma a esta nueva cultura de la innova-ción. La estrategia Innovation Europe, directiva comunita-ria para el periodo 2014-2020, se hace eco de esta manerade actuar y la eleva a principio. Reclama una conexión entreel mundo digital y el cultural, así como un retorno ciuda-dano de las convergencias entre ámbitos. Y este es el plan-teamiento de BCNLab: hacer emerger la creatividad y lainnovación de cualquier disciplina que se lleve a cabo en laciudad y ponerla al servicio de los barceloneses. Y que losciudadanos puedan ser actores de los proyectos, no soloreceptores.

“Es una historia muy nueva y todavía no existen reglasdel juego que establezcan cuál es el ecosistema de la crea-tividad”, indica Inés Garriga, directora de Creatividad eInnovación del Instituto de Cultura de Barcelona, desdedonde se ha impulsado la puesta en marcha de BCNLab.

Creatividad local e internacionalCon este espíritu, BCNLab avanza en dos direcciones almismo tiempo: escuchar la actividad local y fomentar laparticipación europea. Porque aunque el camino a seguiresté claro, todavía no hay ninguna ciudad en el mundo queejemplarice a la perfección la ciudad-laboratorio. Es unproceso en marcha. Barcelona quiere posicionarse y erigirsecomo uno de los referentes a tener en cuenta; la compe-tencia de urbes como Copenhague, Londres, Estocolmo,Nueva York, Manchester, Helsinki o Ámsterdam sitúa ellistón muy alto.

Desde el verano de 2013 Barcelona forma parte de laRed Europea de Laboratorios Vivos (ENoLL). Esto quieredecir que la ciudad se ha comprometido, y así se le reco-noce, a promover la cocreación (participación de los usua-rios en el diseño de productos y estrategias), la exploración,la experimentación y la evaluación de propuestas. Desde laempresa, desde los centros de investigación, desde casa odesde la administración, la ciudad ha rubricado este inter-cambio de experiencias y la innovación.

La capital catalana también es y ha sido pionera de lapuesta en marcha de proyectos europeos en los que arte ytecnología punta han ido de la mano. Así lo demuestra

Specifi, iniciativa que explora las posibilidades del internetavanzado al servicio de manifestaciones artísticas. Másrecientemente la propuesta CreatiFI pretende facilitar elacceso de pequeñas y medianas empresas y de emprende-dores creativos a la red de internet del futuro. La UniónEuropea ha aportado casi cinco millones de euros para quelas comunidades creativas de Cataluña, Bruselas, Trento yHelsinki, regiones reconocidas como hubs creativos delcontinente, exploren las posibilidades de esta combinación.

Precisamente las empresas creativas no tradicionales deBarcelona (investigación científica, empresas de softwareo videojuegos, edición electrónica) han sido los sectores quemejor han soportado la crisis económica. Así lo destaca elinforme Barcelona metrópolis creativa 2013. Economíade conocimiento y economía creativa en Barcelona, quetambién indica que un 11% de los ocupados en la CiudadCondal trabaja en el ámbito de las industrias creativas.

Barcelona dispone de actores y recursos para impulsarla creatividad y la innovación. Ahora hace falta que seentiendan y trabajen juntos para que la sociedad se benefi-cie de ello, y tal es el objetivo de BCNLab. Con dos años devida, la plataforma ya engloba una veintena de proyectos deinnovación que se proponen hacer aflorar la participaciónciudadana. Se trata de niciativas individuales o de propues-tas que se enmarcan en la actividad de grupos, tal comoejemplarizan la Oficina de Ciencia Ciudadana, el Grupo deTecnología Musical o la comunidad de juego.

BCNLab también se manifiesta en grandes aconteci-mientos de ciudad. La obra M.U.R.S. de La Fura dels Baus,que inauguró el Festival Grec, la presentación de la cantantevirtual Ona durante la Mercè 2013 o el Festival de Ciencia,Tecnología e Innovación son buenas muestras de ello.Apps&Cultura, una nueva convocatoria que interpela adesarrolladores, a creativos y a cualquier persona que tengauna idea para llevar a cabo una aplicación para dispositivosmóviles relacionada con la cultura, es una de las últimasiniciativas de BCNLab destinadas a convertirse en un clásicoen el calendario innovador de la urbe.

© Albert Armengol

Un detalle de lainstalación artística

Prison uniforms, delnorteamericano

Chris Jordan, que sepuede ver en el

Centre de CulturaContemporània deBarcelona hasta

finales de noviembre. Es unejemplo de repre-

sentaciónartística elaborada apartir de información

open data de lasinstituciones

públicas.

91

Las hipótesis sobre las que se inauguró el Citilab en 2007 sehan confirmado. El año pasado la Comisión Europea consi-deró el Citilab una buena práctica de innovación tecnoló-gica y social, y lo incluyó como experiencia de éxito en laGuía europea de la innovación social. Gracias a progra-mas como Horizonte 2020 y los Fondos de Desarrollo Regio-nales Europeos, Europa ha empezado a dar apoyo a lainnovación social, los procesos de abajo arriba y la cuádru-ple hélice: un nuevo modelo que reconoce el papel de losagentes sociales en esta tarea, junto con el mundo de lainvestigación, la empresa y la administración.

Internet, como red diseñada según el principio deextremo a extremo –en el que la inteligencia se encuentraen los extremos y no solo en su núcleo central–, estaba faci-litando procesos de innovación abierta. Pero faltaba unainstitución social que encarnara estos principios y los llevaraal terreno de la innovación. Las redes ciudadanas habíansido el precedente. También era clave democratizar la inno-vación a partir de las herramientas digitales y de las posibi-lidades de colaboración que genera internet.

Para conseguirlo, el proyecto Citilab se marcó tres obje-tivos. En primer lugar, el centro debía ser un modelo o refe-rente de un nuevo internet social que permitieradesarrollar tareas de formación, investigación y empren-deduría. En segundo lugar, debía promover la alfabetiza-ción digital de la ciudadanía para abrir la investigación atodo el mundo. Y por último, el Citilab debía ser un livinglab –término que definió por primera vez el profesorWilliam Mitchell del MIT Media Lab en 2006–, es decir, unlaboratorio vivo que propusiera el testeo, la validación, elprototipaje y el refinamiento de soluciones complejas enentornos reales y en evolución constante.

Al abrir sus puertas, el Citilab lanzaba una pregunta atodos los que se le acercaban: “Y tú, ¿qué quieres hacer?”Los ciudadanos reaccionaban con sorpresa porque no esuna pregunta fácil y no se la esperaban. Los usuarios conta-ban con recibir una oferta clara. Muchos querían aprenderpara no quedarse desconectados. Pero, ¿aprender qué? ElCitilab no era un telecentro ni una academia de informá-tica. Su objetivo era trabajar para que las personas intere-sadas llegaran a ser innovadoras, y que, además, innovaranen red en colaboración con empresas, administraciones yuniversidades.

Durante los primeros años el Citilab se aproximó avarios colectivos, como niños, jóvenes, adultos, abuelos,mujeres, maestros, profesionales, músicos, deportistas, etc.,para conectar sus deseos de aprender con la vocación inno-vadora. De aquí surgió la idea de “aprender a innovar” comocaracterística principal del modelo Citilab. Aprender codi-señando y desarrollando proyectos de innovación en los queellos eran los protagonistas.

A lo largo de los años, el Citilab ha destilado una formade hacer propia1 para abrir la innovación a todo el mundo.Incluye métodos propios del diseño y la ingeniería centra-dos en el usuario, y otros que provienen de las cienciassociales aplicadas. Nos basamos sobre todo en el pensa-miento computacional y en el mundo del diseño. Utilizamosla alfabetización en nuevos medios, el contenido generadopor el usuario y el aprendizaje proyecto a proyecto que nospermite enlazar el mundo del aprendizaje y la innovación.

Red local y red globalEl Citilab empezó a tejer una red local, aunque también unaeuropea y global. Es miembro fundador del ENoLL, la redeuropea de living labs, con la que compartimos los funda-mentos de la innovación centrada en el usuario, la innova-ción abierta, la cocreación y el propio modelo living lab.Esta doble alianza local y europea ha hecho posible resistirla crisis económica. El apoyo del Ayuntamiento de Cornellày la proyección europea han sido claves para sobrevivirdurante estos últimos años.

Los laboratorios ciudadanos funcionan, primeramente,gracias al apoyo de su comunidad local. Es una lección queno olvidamos nunca. En este momento es clave recuperar elimpulso inicial y abrirnos más. Por ello aplicamos todo loque hemos aprendido a la búsqueda de nuevas salidas labo-rales: inventar nuevos empleos con jóvenes con empuje envez de simplemente buscarlos, o ayudar a los parados aconectarse con el mundo laboral a través de un uso activode las redes sociales.

Actualmente mantenemos los proyectos para aprendera innovar con adultos, continuamos enseñando a programara niños y niñas y damos apoyo a profesores innovadores que

Laia SánchezResponsable del Social Media Lab (Cornellà)

“Y tú, ¿quéquieres hacer?”El Citilab de Cornellà abrió suspuertas en 2007 gracias a unaaportación de los fondos FEDER quepermitió transformar la antiguafábrica de Can Suris en unlaboratorio ciudadano.

Ciencia ciudadana

© Albert Armengol

Tecnostiu, jornadade actividades en elCitilab de Cornellàdurante la que losniños y los jóvenesse acercan a lasnuevas tecnologíasy la realizacióntelevisiva.

Dossier: presente

92

“Una ciudad avanzada no es aquella en la que los pobrespueden moverse en coche, sino una en la que incluso losricos utilizan el transporte público”. Enrique Peñalosa, exalcalde de Bogotá1

Estamos inmersos en una profunda crisis económica y socialque provoca un replanteamiento de buena parte de losfundamentos de lo que conocíamos hasta ahora como“estado del bienestar”. Los ciudadanos reclaman un papelmucho más importante en la toma de decisiones de lasadministraciones públicas que les son más próximas, yexigen que los acuerdos de sus representantes políticostengan una apertura y una transparencia mayores. Estemovimiento se conoce como “gobierno abierto”.

Según la Red de Innovación Pública2, el gobierno abiertoes “un nuevo paradigma social en el que ciudadanía, enti-dades, partidos políticos, trabajadores públicos y cargoselectos pueden participar e interactuar en el debate, la defi-nición, la creación y la evaluación de las políticas degobierno de modo directo”. Pero las administraciones públi-cas no solo se pueden abrir desde un punto de vista polí-tico, es decir, en cuestiones esencialmente ligadas a laparticipación ciudadana, la rendición de cuentas (accoun-tability) y la transparencia. También pueden abrir otrosactivos muy importantes en el camino de mejorar los servi-cios públicos (y privados) que se ofrecen a los ciudadanos.Un buen ejemplo lo constituyen las acciones de apertura deinformación o de datos (open data).

Como ha apuntado Ortiz de Zárate3, la apertura de datospor parte de la Administración puede ser de dos tipos: larealizada con finalidad democrática (datos relacionados conla rendición de cuentas), y la de tipo económico (datos rela-cionados con la innovación y el fomento de la economía).

Así pues, abrir los datos públicos no es solo una cuestiónpolítica. La medida también tiene unas repercusiones econó-micas nada despreciables. Según los ministerios españolesde Industria, Energía y Turismo y de Hacienda y Adminis-traciones Públicas, el valor económico del sector español dela intermediación en la reutilización de datos públicos abier-tos era, en 2012, de entre 330 y 550 millones de euros4.

Pero, ¿basta con la apertura de los datos públicos paracocrear servicios entre la administración pública y el resto

Marc Garriga PortolàResponsable de engagement del proyecto iCity

Innovacióncompartida enla ciudad abiertaBajo el liderazgo de Barcelona, elproyecto iCity se está convirtiendo enel laboratorio europeo para la creaciónde servicios aprovechando lossistemas públicos de información.

enseñan a programar porque creemos que hay que dotar alos ciudadanos de herramientas que les permitan desarrollarciudades más inteligentes. Por ejemplo, hemos apostado porla aplicación S4A, que combina, por una parte, el lenguajede programación Scratch, con el que alumnos de siete anoventa y nueve años pueden crear sus propias aplicacionesy, por la otra, la placa Arduino, que contiene un microcon-trolador con el que se puede interactuar con el mundo físicoa partir de nuestro ordenador.

Consideramos muy importante que el ciudadano hagauso de las herramientas digitales para producir contenidos,pero, con el fin de innovar, todavía es más importante quepueda generar o modificar estas herramientas. Y parahacerlo se requiere dominar las TIC y pensar computacio-nalmente. La programación es el nuevo lenguaje que hayque aprender.

Las ciudades del futuro necesitan que las administracio-nes rompan con las lógicas departamentales y conecten conlos ecosistemas de innovación de sus territorios. Proyectoscomo iCity trabajan en esta línea y han permitido proponeruna aproximación metodológica para fomentar nuevas rela-ciones entre los actores públicos y los privados para la cocre-ación de servicios a partir de los complejos y necesariosprocesos de apertura de recursos públicos, de datos o desistemas de información. Para empezar, hay que identificarlas barreras y motivaciones para colaborar y a partir de aquítejer relaciones, proponer espacios y retos compartidos parahacer cosas juntos o, dicho de otro modo, codiseñar, cocreary coproducir soluciones a retos compartidos.

Si las ciudades quieren fomentar la implicación ciuda-dana, necesitamos un marco de relaciones con reglas clarasy justas, así como objetivos tanto a corto como a largo plazo.Por suerte, el Citilab no se halla solo en este proceso.Coexiste con organizaciones fundamentadas en la red y lacultura digital como los hack labs, los media labs, los fablabs y toda una proliferación de labs y proyectos que trans-formarán las organizaciones empresariales, culturales, de lainvestigación o de la administración nacidas según elmodelo industrial. Con todos ellos, en el Citilab queremosfomentar que los ciudadanos, más allá de ser clientes, usua-rios o sensores que produzcan datos, participen plenamenteen los procesos de innovación.

Referencias

1 – Astrid Lubsen, Citilab little handbook on people-centereddesign. Citilab-Cornellà, 2010.

””El ciudadano ha de hacerun uso productivo de lasherramientas digitales,pero también ha de sercapaz de generarlas y

modificarlas.

93

de actores sociales? La respuesta es categórica: no basta.Así lo prueba el hecho de que actualmente hay casi treintaportales de open data en España5 y, sin embargo, los servi-cios cocreados, con o sin ánimo de lucro, que utilicen losmás de siete mil conjuntos de datos ya abiertos6 son prácti-camente inexistentes.

La infrautilización de este activo tan importante se debea varios factores. En primer lugar, todavía no se ha abiertouna cantidad suficiente de datos; en segundo lugar, la ofertano se adecua a la demanda existente, y, finalmente, la frag-mentación de la oferta en varios portales hace que, dehecho, los datos se encuentren en silos independientes losunos de los otros.

En el fondo, sin embargo, el problema es que la promesade los datos abiertos no se está cumpliendo. La apertura delos datos públicos realmente no está facilitando la cocreaciónde servicios, públicos o privados, por parte de otros actoresde la sociedad (esencialmente ciudadanía y empresas).

Habría que dar un paso más allá y abrir también lossistemas de información que almacenan esos datos. La dife-rencia es primordial. Estamos hablando de permitir la inter-acción de actores externos a la Administración con lossistemas públicos de información –interacción basada en lalectura y la escritura, o solo en la lectura en el caso de losopen data. Mediante la creación de plataformas que permi-tieran la apertura controlada de estos sistemas de informa-ción se facilitaría la cocreación de servicios públicos yprivados, lucrativos o no, lo que multiplicaría su utilidad.Además, se homogeneizaría el acceso a los sistemas citadossin necesidad de modificarlos gracias al desarrollo de unlenguaje de acceso único.

Un buen ejemplo de plataformas que permiten la aperturade los sistemas de información públicos es la iniciativa euro-pea iCity Project7. Gracias a iCity, los responsables de los siste-

mas, mayoritariamente de administraciones públicas, puedenabrir determinadas funciones, diseñando y controlando entodo momento cómo se accede a ellas, con el objetivo de queactores externos al sector público (ciudadanos, empresas,etc.) las utilicen para desarrollar servicios.

Bajo el liderazgo de Barcelona, en el proyecto iCity yaparticipan ciudades como Cornellà, Zaragoza, Londres,Bolonia, Génova y Lamía (Grecia), y se han interesado en élotras quince metrópolis europeas. De esta manera se estáconvirtiendo en el laboratorio europeo para la creación deservicios basados en el uso de sistemas de informaciónpúblicos, especialmente urbanos. Ahora mismo iCity es elelemento principal que permite la interacción entre el inte-rior y el exterior de las organizaciones públicas. Gracias aeste diálogo, se proporciona a las empresas una forma decomplementar sus productos y de hacerlos más atractivosmediante la explotación de los sistemas de datos de variasciudades, lo que facilita la internacionalización de sus servi-cios. De ese modo la iCity Platform fomentará la innovacióny la creatividad en la definición, la creación y la evaluaciónde servicios.

Referencias

1 - MSN Noticias, 13/01/2011. “Enrique Peñalosa: América Latinadebe mirar más a Ámsterdam que a Miami”. 2 - CHIP (Red de Innovación Pública). Gobierno Abierto XIP Cat.Vídeo en YouTube.3 - Alberto Ortiz de Zárate. “Social data: el papel de la Adminis-tración en la sociedad del dato”. Blog Administraciones en red.4 - Ministerio de Industria, Energía y Turismo. Estudio de carac-terización del sector infomediario en España (edición de 2012).5 - Fundación CTIC. “Public Dataset Catalogs Faceted Browser”.6 - Marc Garriga Portolà. “Volumen actual de datasets abiertos enEspaña”. Blog Caldo casero.7 - Sitio web de la iniciativa iCity: http://icityproject.eu/

Ciencia ciudadana

© Eva Vázquez

Dossier: presente

94

“Al operar sin un líder, las abejas exploradoras de un enjam-bre evitan hábilmente una de las mayores amenazas para unabuena toma de decisiones en un grupo: un líder dominante.La existencia de este individuo reduce la capacidad colectivapara descubrir un conjunto diverso de posibles soluciones aun problema, para evaluar críticamente estas posibilidades ypara descartarlas todas excepto la mejor.” Thomas D. Seeley,Honeybee Democracy (2010)

Las abejas han desarrollado un sentimiento colectivo quequizás no es directamente trasladable al comportamiento delos humanos. Muchos expertos han discutido sobre estetema. Pese a ello, lo que es del todo indiscutible es que pode-mos aprender mucho del comportamiento de una colonia a lahora de reflexionar sobre el futuro de las ciudades, sobre latoma de decisiones en estas ciudades y, finalmente, sobre loque puede implicar vivir en una ciudad como Barcelona.

La historia que les quiero explicar empieza a principiosdel 2012. Pasa en nuestra ciudad. Está cargada de particu-laridades y hechos concretos, pero la ambición que escondedestila una democracia propia de las abejas de la miel. Insti-gados por la Dirección de Creatividad e Innovación del

Ayuntamiento de Barcelona y brainstormings incontables,nos decidimos a explorar y poner en marcha prácticas deciencia ciudadana. En aquel momento poca gente sabía quésignificaba este dúo de palabras que, sorprendentemente,se relacionan muy poco entre ellas: ciencia y ciudadanía.

A escala internacional, el concepto “ciencia ciudadana”apenas empezaba a consolidarse gracias al eco del éxito deproyectos de investigación sobre astronomía o biologíamolecular que introducían prácticas de participación ciuda-dana, y cuyos resultados se publicaron en las revistas cien-tíficas más prestigiosas, Nature y Science. Uno de losartículos que revisaban el fenómeno definía la ciencia ciuda-dana de forma contundente y clara: “people power”. Laciencia ciudadana introduce al ciudadano en los procesospropios de una investigación, lo capacita para intervenir condiversos grados de intensidad y, en los casos más extremos,le cede las riendas para poder gobernar la investigación.

Esta manera de hacer transforma el concepto de inves-tigación de la universidad y los centros de investigación.Bebe de la innovación social, de makers, de hackers y deotras comunidades no regladas de carácter tecnológicoafines a los mundos open y CreativeCommons. Pero la cien-

Josep PerellóOpenSystems Research Group. Universidad de Barcelona

Ciudad y democracia: inteligenciay experimentación colectivaLa ciencia ciudadana puede ser una manera de proceder más democrática, mástransparente y claramente alineada con la visión que algunos tienen en materiade innovación social bajo la denominación de laboratorio ciudadano.

© Eva Vázquez

95

cia ciudadana también tergiversa el do-it-yourself de la tecnología y potenciael do-it-together a la hora de generar unconocimiento para todo el mundo y contodo el mundo. Rompe la falsa fronteraentre ciencia aplicada y ciencia básicacuando se acerca simultáneamente a lacuriosidad ciudadana y a la obtenciónde un conocimiento de uso inmediato.Destroza la cadena de montaje de laproducción científica donde el ciuda-dano o la sociedad son simplementedestinatarios de un conocimiento o deuna tecnología. El cambio resitúa alindividuo y su amateurismo inmanenteen la sala de máquinas de la ciencia.

Gracias al evento BarcelonaTheLabde noviembre de 2012, organizado porla Dirección de Creatividad e Innova-ción, se empezó a construir una primeracomunidad de científicos interesados ensacar adelante proyectos de cienciaciudadana. A partir de enero del 2013empezaron a trabajar juntos 7 grupos deinvestigación provenientes de 5 institu-ciones diferentes1, que reunían a untotal de 23 investigadores de áreas deconocimiento muy diversas, y quedesarrollaban un total de 9 proyectos.En 2013 se construyó un protocolo deactuación común a través de un decá-logo de buenas prácticas. El grupoinicial ha recibido recientemente unaayuda dentro del prestigioso programaRecerCaixa, que permitirá trabajar hastael 2016 sobre una infraestructura comúny sobre las posibilidades que ofrece laciencia ciudadana con respecto a reno-var la educación en ciencia y tecnologíaen entornos informales.

Visto en perspectiva, es fantásticocomprobar cómo a partir de una ideaabstracta de unos pocos científicos seconsigue capturar el interés de muchosmás. El 11 de junio de 2014, dentro delprograma del Festival de Ciencia,Tecnología e Innovación, se celebró elprimer Barcelona Citizen Science Day2,que reunió a más de 90 participantes y28 ponentes, y en el que se presentaron22 proyectos. Durante el mismo festivalse propusieron seis experimentos queya tienen una solidez envidiable:MARduino, Abejas Urbanas, Observa-dores del Mar, AtrapaelTigre.com, Bee-Path: Experimentos de MovilidadHumana y Mr. Banks.

La gobernanza y la gestión de unaciudad deberían tener un papel primor-dial en las prácticas de ciencia ciuda-

dana. El interés, además, debería serrecíproco. La Administración local escapaz de facilitar y potenciar como nadieuna intermediación con el ciudadano,pero, paradójicamente, no hay ciudad enel mundo que tenga un compromisoexplícito con las prácticas de cienciaciudadana. Se puede mencionar un casoincompleto como el de Nueva York3, perono hay una estructura capaz de reelabo-rar el concepto de smart city desde unayuntamiento a través de las prácticas deciencia ciudadana. Esta puede incorpo-rar a la ciudadanía en tareas de corres-ponsabilidad social o socioambiental yhacerlo con una capacidad transforma-dora que solo el conocimiento permite, yno los datos sin procesar. Recuperandola cita sobre la curiosa democracia de lasabejas, la ciencia ciudadana puede seruna manera de proceder más democrá-tica, más transparente y claramentealineada con la visión que algunos tienenen materia de innovación social bajo ladenominación de laboratorio ciudadano4.

El Ayuntamiento de Barcelona, através de la Dirección de Creatividad eInnovación, está construyendo la plata-forma BarcelonaLab5. El BarcelonaLabayuda a aumentar la visibilidad de losproyectos y ha facilitado escaparatespara los proyectos de ciencia ciudadanaen infraestructuras culturales como laRed de Bibliotecas, el Festival DAU

Barcelona, el Festival de Ciencia, Tecno-logía e Innovación, el Centro de CulturaContemporánea de Barcelona (CCCB), elMuseo de Ciencias Naturales o, másrecientemente y tímidamente, el FestivalGrec. El BarcelonaLab ya está imagi-nando una Oficina de Ciencia Ciudadanaque articule la relación con la ciudadaníay con los investigadores. Esta oficina, laprimera reconocida en el estado desde lacreación de la Fundación Española parala Ciencia y la Tecnología (FECYT),debería saber aprovechar los resultadospara impulsar un mejor diseño de laciudad o nuevas políticas ciudadanas.

Mientras tanto hemos ensayadocómo podría funcionar la relación con elAyuntamiento en tres proyectos muyconcretos. El Festival de Juegos deMesa DAU Barcelona ya ha acogidodurante dos años experimentos sobrecomportamiento humano. Los resulta-dos de 2012 se han publicado enNature Communications en julio de2014. El experimento de 2013 se trans-formó en Mr. Banks, el juego de bolsaque permitió realizar el seguimiento deveinte mil decisiones, y que se esperaque tenga un impacto científico similar.En 2012 iniciamos experimentos demovilidad, Bee-Path6, en el marco delParc de la Ciutadella y de la Fiesta de laCiencia de entonces. Ya hemos sidocapaces de extraer un modelo de movi-

Ciencia ciudadana

En esta página y lasiguiente, dosaspectos delproyectoartisticotecnológico“Big Bang Data”,visitable en el CCCBhasta finales denoviembre, queexplora el fenómenode la explosión dedatos como marcodel pensamientocultural y político delmundo actual. Lasimágenes recogeninstalacionesartísticas queinteractúan con losasistentes a travésde sensores.

© Albert Armengol

Dossier: presente

96

En la actualidad los ciudadanos están inundados por milesde noticias y datos. Cada día nos levantamos con nuevainformación sobre enfermedades, tasas, polución, defores-tación, etc.

Toda esta información suele llegar limpia, reducida a sumás mínima esencia: unos gráficos en la portada de unperiódico. Pero, ¿cómo han llegado a crearlos? ¿Qué méto-dos han utilizado? Y lo más importante: ¿puedo fiarme?

Todas estas preguntas son la base para el método cien-tífico. El método científico nos asegura que los conoci-mientos que adquirimos son correctos. Que podemosreplicar los resultados, analizarlos con métodos similares yllegar a las mismas conclusiones. Por tanto, el método cien-tífico es primordial para pasar de simples opiniones ahechos contrastados.

Sin embargo, nuestra sociedad no utiliza este pensa-miento crítico cuando es bombardeada día tras día connuevos datos. Parece que, por el simple hecho de poderacceder a la información, las conclusiones ya son válidas; yno, no es así. Necesitamos una mente más crítica para sercapaces de contrastar los datos. Por este motivo, los ciuda-danos, gente como usted y como yo, necesitamos herra-mientas que nos permitan comprobar y analizarrigurosamente si los resultados mostrados en diferentesmedios (prensa, artículos científicos, datos gubernamenta-les, presupuestos, etc.) son correctos o no, puesto quenuestro objetivo como sociedad es hacer de nuestro mundoun lugar mejor.

Por eso nace PyBossa, una herramienta de códigoabierto que permite a cualquier ciudadano crear su propioproyecto para analizar un problema, una hipótesis o unexperimento utilizando para ello el método científico. Adiferencia de otras herramientas, PyBossa no utiliza orde-nadores ni algoritmos para resolver o analizar un problema,sino que invita a voluntarios de todo el mundo a participaren el proyecto, resolviéndolo conjuntamente. Este tipo deproyectos se conocen como “ciencia ciudadana” por dos

Daniel Lombraña GonzálezResponsable del proyecto Crowdcrafting y PyBossa,fellow de la fundación Shuttleworth e investigadorsénior del Citizen Cyberscience Centre

Herramientaspara compartirel conocimientociudadanoPyBossa es una herramienta decódigo abierto que permite acualquier ciudadano crear su propioproyecto para analizar un problema,una hipótesis o un experimentoutilizando el método científico.

lidad y patrones de comportamiento de los peatones, quese han presentado en varios congresos7 y han servidotambién para entender la movilidad de los visitantes de laexposición “Big Bang Data”, del CCCB. Y, finalmente, enjunio de 2014 instalamos, en colaboración con el Museo deCiencias Naturales, la primera colmena de abejas monitori-zada de la ciudad en el Castell dels Tres Dragons de la Ciuta-della. El experimento científico quiere aportar su granito dearena a la normalización de la apicultura urbana. Las abejasdictaminarán a través de su comportamiento el grado desalubridad de la ciudad8. Y si sabemos cuidarlas, tambiénaprenderemos a cuidarnos.

Es cierto que hay mucho camino por delante, pero estodebería estimularnos. Nos queda intacta la ambición de trans-formar la ciudad en que vivimos a través del conocimiento.Parafraseando a Seeley, evaluaremos críticamente el conjun-tol de posibilidades y entre todos seremos capaces de descar-tar todas excepto la mejor. Un ejercicio de democracia enestado puro. Es así como la ciencia ciudadana, en su sentidomás radical, cede el poder a la ciudadanía.

Referencias

1 - OpenSystems (UB). Art and participacion for Science;

PhysComp2 (UB). Physics and Computation of Complex Systems;

Grupo Freshwater Ecology and Management (UB); Observadores

del Mar. Instituto de Ciencias del Mar (CSIC); ICREA-Laboratorio

de Ecología del Movimiento (CEAB-CSIC y CREAF); Punto de Infor-

mación Aerobiológica (PIA, UAB); SciVolunteers.

2 – http://festivalcti.bcn.cat/ciutadana_post/jornada-barcelona-

citizen-day.

3 – Véase la experiencia del Center for Urban Science+Progress de

la Universidad de Nueva York: http://cusp.nyu.edu.

4 – En Iberoamérica está presente la iniciativa Ciudadania 2.0.:

http://www.ciudadania20.org.

5 – http://www.barcelonalab.cat

6 – http://bee-path.net

7 – Se puede ver el vídeo en http://vimeo.com/97228812. Los

datos y los códigos desarrollados son abiertos.

8 – http://openbeeresearch.org.

© Albert Armengol

motivos: porque la ciencia sale del laboratorio, y porque senecesita la colaboración ciudadana para poder resolver elproblema.

En la actualidad existen cientos de proyectos de cienciaciudadana que utilizan la web como medio para poder llegara más personas. Proyectos como Zoouniverse (con más deun millón de voluntarios) o BOINC (con millones de orde-nadores personales conectados a cientos de proyectos)están liderando esta nueva área.

Estos grandes proyectos provienen habitualmente deinstituciones como universidades o laboratorios de investi-gación que intentan analizar un problema difícil de resolversolo con ordenadores. En ellos normalmente el voluntariotan solo participa pasivamente, es decir, la persona solopuede resolver las tareas que recibe y no puede crear suspropios experimentos usando la misma plataforma.

Sin embargo, desde mi punto de vista, la ciencia ciuda-dana y su verdadero poder residen en los propios ciudada-nos, dada su creatividad y conocimiento. Por este motivohemos diseñado PyBossa, para dar cabida a ambas solucio-nes, extendiendo la posibilidad de crear y producir cienciamás allá del laboratorio y permitiendo crear proyectos cien-tíficos a ciudadanos e instituciones por igual.

Para facilitar el uso y la adopción de la tecnologíaPyBossa hemos lanzado la web http://crowdcrafting.org,donde cualquier persona puede crear su propio proyectosin tener que instalar PyBossa. En la actualidad Crowdcraf-ting cuenta con cientos de proyectos de ciencia ciudadana.Instituciones como el CERN han confiado en la tecnología yhan creado el primer proyecto de ciencia ciudadana, en elque voluntarios de todo el mundo han analizado trazas deantimateria usando tan solo un navegador web.

Otro ejemplo sería el del Instituto Suizo de SaludPública y Tropical de Basilea. En su proyecto el instituto

solicita la ayuda de los voluntarios para localizar las vivien-das en diferentes zonas rurales y así poder gestionar la logís-tica de entrega de unas novedosas trampas solares contralos mosquitos. El objetivo final es controlar la propagaciónde la malaria dentro del proyecto SolarMal1.

Gracias a que PyBossa es software libre, otras institu-ciones han decidido crear sus propias plataformas de cien-cia ciudadana. Por ejemplo, el Instituto Nacional deInvestigación del Espacio de Brasil (INPE), en colaboracióncon el departamento UNITAR de Naciones Unidas y el Citi-zen Cyberscience Centre, ha creado el proyecto Forestwat-chers.net para estudiar si una persona puede convertirse enun experto en deforestación analizando bosques tropicales.

Este mismo año, el Museo Británico, con la colaboracióndel University College of London, ha lanzado el proyectoMicropasts.org, que facilita que cualquier persona seconvierta en arqueólogo desde su casa. Micropasts está utili-zando PyBossa para transcribir tarjetas de descubrimientosde la era de bronce escritas a mano, así como para modelarobjetos 3D gracias a la colaboración de ciudadanos quedibujan el contorno de los objetos en diferentes fotografías.

Ciencia ciudadana

97

© Eva Vázquez

””Los ciudadanos se haceninvestigadores de suspropios problemas ydejan de ser merosconsumidores.

Dossier: presente

98

El mosquito tigre (Aedes albopictus) es una especie inva-sora originaria del sudeste asiático. En pocos años ha adqui-rido una enorme mala fama allí donde ha llegado. Aparte deser una especie muy molesta por sus hábitos diurnos y suagresividad, representa un potencial problema de saludpública, ya que es vector de enfermedades virales tropica-les como el dengue, el chikungunya o la fiebre del Nilo occi-dental. Se detectó por primera vez en 2004 en el municipiode Sant Cugat del Vallès, en el área metropolitana de Barce-lona. Actualmente su presencia es común en toda la costaeste de la península y en las Islas Baleares, aunque se desco-noce su extensión real en el territorio peninsular.

La presencia del mosquito tigre está íntimamente ligadaa zonas urbanas, por lo que se trata de un problema queafecta a muchos ciudadanos. Además, nuestros hábitos sonlos principales responsables de su dispersión y su estable-cimiento en el territorio, pues el mosquito tigre no solo viajaen nuestros coches, sino que cría en pequeños recipientesde balcón y jardín, fuentes, sumideros públicos, etc., siem-pre que tengan agua estancada durante unos pocos días.

AtrapaelTigre.comAtrapaelTigre.com es un proyecto innovador basado en eluso de nuevas tecnologías que pretende recopilar datospara el estudio, el seguimiento y el control del mosquitotigre. Tradicionalmente esta tarea se delega en los serviciostécnicos de la Administración y en los científicos, pero eneste caso intervienen también los ciudadanos. Se busca nosolo obtener datos de interés científico y ambiental, sinotambién facilitar el aprendizaje de la biología y la ecologíadel mosquito tigre y de su problemática asociada, así comodifundir buenas pautas de conducta para reducir la pobla-ción de este insecto en zonas urbanas y disminuir de estemodo el riesgo potencial de transmisión de enfermedadesvíricas.

AtrapaelTigre.com está impulsado por ICREA-Labora-torio de Ecología del Movimiento, del Centro de EstudiosAvanzados de Blanes (CEAB-CSIC), con la financiación de

Aitana Oltra, John R.B. Palmery Frederic BartumeusICREA-Laboratorio de Ecología del Movimiento(CEAB-CSIC) / Centro de Investigación Ecológica yAplicaciones Forestales (CREAF)

Una experiencia:la lucha contra elmosquito tigreAtrapaelTigre.com es un proyectoinnovador basado en el uso de nuevastecnologías que pretende recopilardatos para el estudio, el seguimientoy el control del mosquito tigre con lacolaboración ciudadana.

Aunque todos estos proyectos son muy interesantes,quiero mencionar dos ejemplos en los que los ciudadanoshan sido su motor real. Uno de los más significativos es elimpulsado por un chico islandés, Páll Hilmarsson2, que trasleer el artículo de un periódico local sobre un determinadojuez de Islandia decidió comprobar las conclusiones delperiodista. El artículo estimaba que el juez había emitidosentencias de culpabilidad en el 95% de los casos que habíainvestigado, lo que llevaba a su autor a etiquetarlo como“terrible”. Sin embargo, Páll se preguntó si este hecho sesituaba realmente fuera de lo normal, puesto que el perio-dista tan solo había analizado a dicho juez. Así, programóun pequeño script3 con el que descargó del sitio web delMinisterio de Justicia de Islandia todos los casos disponi-bles, organizándolos por distritos. Posteriormente los subióa Crowdcrafting para que otras personas le ayudaran a clasi-ficarlos. En menos de una semana, Páll compartió los resul-tados, el código fuente, los datos en bruto y la metodologíautilizada para que cualquier persona pudiera repetir el análi-sis. La conclusión fue que el juez se ajustaba a la norma y,junto a este resultado, se obtuvieron muchos más datossobre todos los distritos4.

Finalmente, un grupo denominado SkyTruth utilizóCrowdcrafting para analizar el impacto del fracking en elestado de Pensilvania5. En un mes consiguieron noventa milclasificaciones y publicaron un blog6 sobre sus hallazgos enel que compartían todos los datos y el código fuente. Tras eléxito del proyecto, decidieron dar el salto y utilizar supropio servidor PyBossa, en el que gestionan su propiacomunidad y sus investigaciones.

Como vemos, la ciencia ciudadana ha venido paraquedarse, ya que tanto investigadores amateur como profe-sionales invitan a gente de todo el mundo a participar enproyectos de ciencia fuera del laboratorio. Herramientascomo PyBossa permiten, además, que los ciudadanos dejende ser meros consumidores para convertirse en productorescientíficos que puedan explorar sus propios problemas einquietudes abrazando el modelo científico.

Referencias

1 – http://malariajournal.com/content/11/S1/O45

2 – http://gogn.in/

3 – Sobre el web scraping, o técnica informática para extraer

datos de sitios web: http://es.wikipedia.org/wiki/Web_scraping.

4 – https://github.com/pallih/gogn.in-backup/tree/master/herads-

domar/crowdcrafting-stats

5 – http://crowdcrafting.org/app/frackfinder_tadpole/

6 – http://blog.skytruth.org/2013/09/frackfinder-tadpole-

pennsylvania-results.html

99

la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología(FECYT-MINECO). Cuenta también con el apoyo de variasinstituciones públicas y privadas, además del CSIC y de laUniversidad de Murcia, y con financiación complementariadel programa RecerCaixa y de la marca de insecticidasBloom.

El proyecto se fundamenta en tres pilares: formación ysensibilización ciudadana mediante talleres presenciales;divulgación, comunicación y difusión en línea desde el sitioweb del proyecto (www.atrapaeltigre.com) y las redessociales; y participación ciudadana a través de la aplicaciónTigatrapp. Nació en 2013 como un proyecto piloto apequeña escala, aprovechando los más de doscientos talle-res presenciales que el Servicio de Control de Mosquitos dela Bahía de Roses y del Baix Ter imparte anualmente en lasescuelas de la provincia de Gerona. La aplicación y el mapaweb estaban originalmente orientados a un público infantily a sus familias. Actualmente la participación es libre ygratuita y abierta a todos los ciudadanos, aunque se pideque los participantes se formen previamente en el web delproyecto o en alguna de las muchas actividades programa-das para garantizar la calidad de los datos enviados.

A través de Tigatrapp los ciudadanos pueden enviar,recopilar y compartir datos de avistamientos de mosquitotigre y de lugares de cría potenciales situados en espaciospúblicos (sumideros, fuentes descuidadas, etc.). Cada datova asociado a un informe con la descripción del hallazgo: uncuestionario de tres preguntas para validar la especie yotras tres para caracterizar los lugares de cría. También serecoge la geolocalización del hallazgo, así como fotos o notascomplementarias. Los datos se publican automáticamenteen el mapa web del proyecto. Es posible que no todos losavistamientos lo sean de ejemplares de mosquito tigre, y porello los datos deben ser validados por expertos. Para ellopuede ser muy útil la aportación de fotos y otras informa-ciones adicionales. Asimismo, en el mapa web se visualizaen qué zonas hay participantes; cinco posiciones de bajaresolución al día son suficientes para saber cómo distribu-yen el esfuerzo de muestreo en el territorio, lo que permiteencomendar tareas específicas a participantes ubicados enzonas de especial interés (misiones geolocalizadas).

El reto del proyecto es que su éxito no solo depende yes responsabilidad del equipo de trabajo, sino también defactores tan dispares como la actitud responsable de losciudadanos, las dinámicas de comunicación, la sociología ola superación de barreras tecnológicas. Es un excelentecaso de estudio para poner en práctica conceptos de cien-cia en sociedad. Esperamos que en un futuro no muy lejanopodremos disponer de otros sistemas de alerta ciudadanasobre enfermedades o especies invasoras, y que se utiliza-rán como nuevas herramientas de gestión en salud pública.

Datos abiertos y protección de la privacidadPor principio, la ciencia ciudadana debe integrar a los ciuda-danos como participantes de pleno derecho. Eso significaque estamos abiertos a recibir críticas y opiniones de losciudadanos para mejorar nuestra investigación y la calidadde los proyectos, y que además ponemos a su disposiciónnuestros datos y herramientas. Además de consultar losmapas e informes estadísticos de nuestro sitio web, los

participantes podrán descargar los datos para analizarlos.Todas las aplicaciones y los componentes de servidor tienenlicencia de software libre y de código abierto (GPLv3). Elcódigo fuente está disponible1 para que cualquiera puedamejorarlo o ampliarlo.

En los proyectos de ciencia ciudadana, a menudo seproduce una tensión (tecnológica) entre la filosofía de datosabiertos y la privacidad individual. En proyectos anterioreshemos solucionado este compromiso usando técnicas decifrado sofisticadas para proteger a los usuarios, lo queprovoca que los mismos usuarios tengan menos posibilida-des de acceder a los datos y beneficiarse de ellos.

En el proyecto actual, nuestro enfoque es distinto: todoslos datos (con un filtrado mínimo previo) son abiertos ysimplemente evitamos la recolección de informaciónprivada. Cuando se registran pedimos a los usuarios quelean nuestra política o nuestra declaración de principios yque den su consentimiento informado antes de comenzar aparticipar. No pedimos nombres, contraseñas o cualquierotra información de carácter personal. La ubicación real delusuario (dato que nos ayuda a conocer el esfuerzo de mues-treo y a enviar misiones geolocalizadas) nunca se envíadesde la aplicación a nuestro servidor. En lugar de ello, laaplicación coloca primero la ubicación real dentro de unacuadrícula predeterminada y transmite solo la identificaciónde la cuadrícula –un área del tamaño aproximado de unaciudad pequeña como Blanes. En otras palabras, no tene-mos manera de conocer la posición exacta del participantedentro de esta área, o quién es. Todo ello son ejemplos debuenas prácticas que los proyectos de ciencia ciudadana deeste tipo deberían cumplir en la medida de lo posible.

Referencias

1 - https://github.com/MoveLab/

Ciencia ciudadana

© Eva Vázquez

100

Futuro

En los siglos XIX y XX, las sociedades industrializadas crea-ron sistemas educativos universales con varios niveles:educación primaria, educación secundaria y universidad,sistemas que fueron decisivos a la hora de difundir la alfa-betización entre el pueblo llano y dotar a las personas de lashabilidades imprescindibles para la expansión de la econo-mía industrial. Ya en el siglo XX, algunos países ampliaronesa lógica a la sanidad y crearon la atención primaria, loshospitales locales y los centrales especializados. Estaestructura, al menos en Europa, democratizó la coberturasanitaria y la hizo llegar a toda la población.

En nuestros días, cada vez se otorga más valor a la inno-vación como clave del progreso y el bienestar en la econo-mía del conocimiento. La innovación es básica para elcrecimiento económico y la competitividad empresarial y esel eje central de toda la estrategia Europa 2020 de la UniónEuropea (Comisión Europea, 2014). Una economía delconocimiento exige la existencia de una sociedad del cono-cimiento. Sin embargo, hoy en día los sistemas de innova-ción oficiales llegan solamente a una pequeña parte de lapoblación. Nos hallamos ante la paradoja de que una abru-madora mayoría de miembros de eso que damos en llamarla sociedad del conocimiento en realidad están fuera delsistema o, como mucho, hacen de simples usuarios.

Sin embargo, existe un interés creciente en abrir lossistemas de innovación. La expansión de internet como redabierta ha hecho que se difundan usos innovadores. Algunos

de los principios arquitectónicos de la red, como el end-to-end principle, que sitúa la inteligencia de la red en susextremos, han favorecido la explosión actual de aplicacionesy servicios. El concepto “colaboratorio” (W. Wulf, 1989) seha extendido hasta generar multitud de laboratorios de todotipo: fab labs (laboratorios de fabricación a pequeñaescala), 2002; citizen labs (laboratorios ciudadanos), 2002;living labs (laboratorios “vivos” con numerosos actores ycontextos de uso reales), 2006.

El “cuarto elemento”Esta preocupación y el deseo de lograr unos sistemas deinnovación más inclusivos han cristalizado en el nacimientodel modelo de la cuádruple hélice, en el que tanto elGobierno como los académicos, la industria y la sociedadcivil son considerados actores clave. En un informe recientese identificaba lo que se definía como “cuarto elemento” deestos sistemas: “usuarios normales o amateurs, usuariosprofesionales, consumidores, trabajadores, residentes,ciudadanos, aficionados, empresas, organizaciones o asocia-ciones civiles” (Arnkil, Järvensivu, Koski & Piirainen, 2010).Estamos, pues, ante el surgimiento de un nuevo sistema.

La tendencia podría dar pie, en las próximas décadas, ala llegada de los sistemas universales de innovación, queservirían para instruir a los ciudadanos en las habilidadesbásicas de la sociedad del conocimiento y les proporciona-rían las herramientas, las infraestructuras y la formación

Artur Serrai2cat / Citilab

¿Es posible un sistemauniversal de innovación?Nos hace falta un nuevo paradigma cultural para la sociedad de la innovación.Debemos ser capaces de crear diseños en común y aprender nuevos patronesculturales aumentando las responsabilidades de cada persona respecto a suspropias invenciones y al uso que de ellas pueda hacerse.

© Eva Vázquez

101

necesarias para convertirse ellos mismos en innovadores.Tecnologías como Scratch, Arduino, la impresión en 3D, laprogramación avanzada, la robótica DIY (siglas en inglés de“hazlo tú mismo”) y otras muchas estarían presentes entodas las ciudades, pueblos y barrios, de forma similar acomo se pone al alcance de todo el mundo internet, la Wiki-pedia o los dispositivos móviles inteligentes medianteamplias redes de bibliotecas públicas y hospitales.

A la larga, contar con unos laboratorios vivos y abiertosa toda la ciudad podría convertirse en un factor fundamen-tal del crecimiento económico local y de la dinamización delas economías urbanas al mejorar su competitividad globale impulsar una oleada de creación empresarial. Las ciuda-des podrían convertirse en centros neurálgicos de innova-ción basados en nuevos tipos de instituciones abiertas atodos como los living labs, los fab labs, los citizen labs,los edulabs, etc., que podrían transformar radicalmente laeconomía y el tejido social de nuestras ciudades actuales.

La historia de las sociedades industriales demuestra quees posible democratizar una serie de habilidades clave quehan impulsado un sistema económico muy complejo conenormes beneficios para la sociedad en general, perotambién con ciertas consecuencias imprevistas. Por tanto,tiene todo el sentido preguntarnos si es posible democrati-zar la innovación de forma similar.

En nuestro horizonte se dibujan diferentes escenariosposibles en los que llevar a cabo esta “revolución del cono-cimiento”. El primero sería la lenta apertura del sistemaactual de triple hélice, que iría introduciendo gradualmentelas aportaciones y las necesidades de los ciudadanos en suagenda de investigación, pero donde todavía conservaríansu statu quo los laboratorios académicos y los de las gran-des corporaciones. Esta opción podría considerarse comouna reforma de nuestros sistemas de innovación actuales.Un segundo escenario más radical permitiría que los citi-zen labs y otros movimientos sociales innovadores genera-sen nuevos programas de investigación, que podríancoordinarse globalmente a través de internet u otras redes.Estos programas ofrecerían las herramientas para diseñar yponer a prueba una serie de transformaciones sociales yeconómicas urgentes, obligando al establishment acadé-mico oficial a adaptar sus programas de investigación a lasnuevas situaciones.

Aun así, la era del conocimiento también puede provo-car consecuencias no deseadas. Del mismo modo que un fablab puede crear obras de arte maravillosas y, a la vez, unapistola de fabricación artesana, la ampliación de las capaci-dades de innovación a poblaciones enteras también podríagenerar peligros todavía no previstos.

Hace falta, pues, un nuevo paradigma cultural para lasociedad de la innovación. Si nos encontramos a las puertasde una era de innovación rompedora, deberíamos ser capa-ces de crear diseños en común y aprender nuevos patronesculturales aumentando las responsabilidades de cadapersona respecto a sus propias invenciones y al uso que deellas pueda hacerse.

Nuestras sociedades han sido educadas para delegarresponsabilidades y poderes, ya sea al cielo, a la naturalezao a los parlamentos. Cuanto más madura e innovadorallegue a ser la humanidad, mayor será nuestro grado de

libertad personal, pero también nuestro grado de responsa-bilidad.

El lenguaje de la innovaciónPor primera vez podemos desarrollar un nuevo método deaprendizaje estrechamente ligado al sistema de innovación.El sistema educativo que tenemos actualmente, al menosen la civilización occidental, se remonta hasta la Grecia anti-gua, donde la educación se basaba en los llamados Triviumy Quadrivium. El primero consistía en el aprendizaje dellenguaje natural (gramática, lógica y retórica); el segundo,en el aprendizaje de lenguajes formales (aritmética, geome-tría, astronomía y música). Este era el currículo de las artesliberales. Las artes prácticas, como la medicina y la arqui-tectura, tenían menor prestigio.

Ahora necesitamos un sistema distinto basado en unnuevo nivel. Lo llamamos Quintivium. Se basa en el apren-dizaje del “lenguaje de la innovación”. La innovación no essimplemente una práctica: es una nueva mentalidad. Citi-lab está promoviendo el Scratch como nuevo lenguaje, ellenguaje de la innovación.

Aprender a programar es también aprender a resolverproblemas, a organizar la mente de una manera algorítmica.Tal como sostenía George Forsythe: “Las adquisiciones másvaliosas de una educación científica o técnica son las herra-mientas mentales de función general que podrán utilizarsetoda la vida. Creo que el lenguaje natural y las matemáticasson las más importantes de estas herramientas, y la infor-mática es la tercera” (“What to do till the computer scien-tist comes”, 1968).

Pero Forsythe no previó el hecho de que el lenguaje dela innovación aumentaría drásticamente nuestra responsa-bilidad como seres humanos.

No solo estamos aprendiendo a imaginar otros mundos,o a entender los que ya tenemos, sino a diseñar y construirotros nuevos. De igual modo que a un ingeniero o a cual-quier profesional se le haría responsables de sus “actos”,abrir la “caja negra” de la innovación significa que todosentramos en una nueva era que desembocará en la demo-cratización de la responsabilidad.

Final de la actividadTecnostiu del Citilabde Cornellà, en queniños y muchachosparticipantes en lajornada explican suexperiencia en elmarco de unejercicio derealización televisiva.

© Albert Armengol

Ciencia ciudadana

102

BIO

GR

AFÍ

AEnric GomàGuionista

La mano derechadel doctor Robert

Hubo un tiempo en que los barceloneses encomendaban elalma a Dios y el cuerpo a un médico de aires patriarcales,ceremonioso y grave, con sombrero de copa, chaqué y male-tín de cuero negro, como aquellos padrinos de los duelistasdel siglo XIX. Solían exhibir una barba blanca bien recortada,espesa y redondeada, aunque los más extravagantes sedecantaban por la barba de chivo. En un médico la barba dechivo no es muy recomendable, ya que corre el riesgo deque al enfermo se le escape la risa.

Eran otros tiempos. Los barceloneses de entoncestenían más fe que los de ahora. Fe en el Sagrado Corazón,en la acracia o en el freno mecánico Castellví. En aquellaBarcelona crédula, turbulenta y de vez en cuando colérica,desconocemos qué empujó a Manuel Ribas Perdigó,segundo hijo de un chocolatero y nieto de campesinos delas Hortes de Sant Bertran, a estudiar medicina. Quizásimitó a su hermano Joan, dos años mayor. En cualquiercaso, los jóvenes Joan y Manuel siguieron el ejemplo de loshermanos médicos san Cosme y san Damián (aunque, afor-tunadamente, se ahorraron ser decapitados).

Manuel Ribas Perdigó nació en 1859 en un altillo de lachocolatería Ribas, en la calle Ferran, 16 de Barcelona, unestablecimiento muy apreciado por la excelencia de su cacao,traído en barco desde Guinea hasta Vilanova i la Geltrú. Estachocolatería debió de tener muchísimo reconocimiento entoda la ciudad, puesto que mereció las invectivas satíricas dePitarra, un honor que no todo el mundo se merece.

De los primeros años no nos han llegado muchas noti-cias. Sabemos que en 1870 la familia se refugió en una casade verano que tenían en La Bonanova, en los números másaltos de la calle Muntaner, durante la terrible epidemia defiebre amarilla, también conocida como vómito negro (nose les debía de ocurrir un nombre más horrible). Quizás enaquel momento, al ver aquella mortandad desoladora, losdos chicos decidieron dedicarse a la medicina. Eso es lo másprobable, y no que les impresionaran unos callos.

El doctor Manuel Ribas Perdigó, nacidoen 1859 en una chocolatería de la calleFerran, se licenció en 1880 y cuatroaños más tarde obtuvo una plaza deprofesor en la Facultad de Medicina,donde se convirtió en el máximocolaborador del doctor Robert, futuroalcalde de Barcelona. Entre 1924 y1927, año de su muerte, presidió laReal Academia de Medicina.

© A

rchi

vo R

osa

Rib

as B

oixe

da

103

Biografía

En 1880 Manuel Ribas Perdigó se licenció en Medicina yobtuvo el premio extraordinario concedido con ocasión de laboda de Alfonso XII con María Cristina. Se doctoró en Madridy recorrió durante medio año instituciones médicas de Alema-nia. De aquel país adquiere un estilo de vida germánico, regu-lar y ponderado que se traduce, entre otros hábitos, en laconsulta diaria de la hora exacta en el reloj de la Real Acade-mia de Ciencias. Costumbre, esta, que perdura entre algunosde sus descendientes. Como su desprecio por la música.

Después del periplo alemán, vuelve a Barcelona y en1884 obtiene una plaza como profesor clínico en la Facultadde Medicina. Su especialidad es el tratamiento de las enfer-medades internas, sobre todo del aparato digestivo, elcardiocirculatorio y el respiratorio. Vaya, todo lo que seencuentra en un puesto de casquería.

El catedrático de medicina interna es el doctor BartomeuRobert, futuro alcalde de Barcelona. El doctor Ribas Perdigóse convierte en su máximo colaborador, además de amigo, yle sustituye como profesor los días en que el doctor Robert sededica a sus tareas políticas. Humilde, cordial y muy exactoen sus explicaciones, Ribas Perdigó es un profesor muy apre-ciado por sus alumnos, como los doctores Pedro Pons,Nobiola, Pi Sunyer, Bartrina y otros, que, ya médicos, amenudo lo solicitarían a consulta. Al presentarse en Madrida unas oposiciones celebradas para obtener una plaza decatedrático en la Zaragoza, Ribas Perdigó las pierde anteotro aspirante que dispone de padrinos y vuelve a Barce-lona decepcionado. “No volveré a poner los pies en Madridnunca más”, concluye. Pasan los años y no se desdice.

Escribe Patogenia y tratamiento de la constipaciónhabitual (la constipación es el estreñimiento, y no tienenada que ver con el resfriado), Diagnóstico y tratamientode la gastroectasia (la dilatación del estómago) y Trata-miento de la neurastenia (donde recomienda la restric-ción del coito en los enfermos por su condición debilitante,aunque también hay que reconocer que ilusiona un tanto).

En 1898 ingresa como miembro de la Real Academia deMedicina de Barcelona, institución que presidirá a partir de1924, con el discurso “Tratamiento curativo de la tubercu-losis pulmonar”. Le responde su gran amigo el doctorRobert. También cabe destacar que en 1909 leyó el discursoinaugural de la Real Academia, “Tratamiento general de laarterioesclerosis”, de 72 páginas. Uno de los más extensosque se recuerdan.

En 1888 se casó con la joven de diecinueve años CarmeCasas Güell, con la que tendría nueve hijos: Cristina, Marga-rita (muerta a los tres años), Joan (oftalmólogo), Bonaven-tura, Josep (mi abuelo), Antoni (otorrinolaringólogo),Maria, Margarita (mucho más resistente que la primera) yMercè. Quiero agradecer especialmente al doctor ManuelRibas Fernández –nieto del doctor Joan Ribas Perdigó– suMemòria del doctor Manuel Ribas i Perdigó, que me hasido de gran utilidad al escribir este retrato.

Los primeros años vivió en la Rambla de Sant Josepnúmero 37, frente a la iglesia de Betlem, en la casa llamadaEl Regulador, y abrió una consulta en un piso de la calle deSanta Anna, 24. Durante un tiempo se resistió a trasladarsea la Rambla de Cataluña, 11 porque temía que los enfermosno quisieran arriesgarse a atravesar la plaza de Catalunya,ventosa, mal iluminada y poblada de unos individuos errá-

ticos y de mirada turbia. Un poco como ahora. Por fin, hacia1895, decide trasladar su vivienda y consulta a aquella casa,un poco apartada, de la Rambla de Cataluña. El despacho seha conservado gracias a la viuda del doctor Manuel RibasMundó, catedrático de medicina interna de la UniversidadAutónoma de Barcelona, y nieto de Manuel Ribas Perdigó.

Participó en el Congreso de Ciencias Médicas celebradoen Barcelona en 1888 en el marco de la Exposición Univer-sal, con “Papel que representan las enfermedades extra-cardíacas en el descubrimiento de la asistolia” (no sedesanimen, yo tampoco he entendido nada) y en elCongreso Médico Internacional de Moscú de 1894 con“Formas clínicas de la cirrosis hepática”.

A raíz de la muerte del doctor Robert en 1902 abandonóla universidad y se concentró en la medicina privada. Nosolo atendía a enfermos de Barcelona y de los alrededores,sino que también visitaba a pacientes en París, a dondeviajaba a menudo. De lo que sin duda obtenía notable satis-facción, ya que París bien vale un enfermo.

En 1914 participó en una comisión médica contra eltifus que asolaba la ciudad. Una indicación suya que nos hallegado de generación en generación es que el punto negrode los tomates puede provocar tifus y, como consecuencia,ninguno de sus descendientes lo ingiere. Ahora mismo solonos faltaría coger el tifus, francamente.

En 1924 el doctor Ribas Perdigó fue proclamado presi-dente de la Real Academia de Medicina de Barcelona –queen 1991 pasaría a llamarse de Cataluña– y bajo su presi-dencia se conmemoró el centenario de la muerte del doctorSalvà Campillo, no sin tiranteces con el gobierno militar delgeneral Primo de Rivera. Mantuvo el cargo durante tresaños, ya que en 1927 cayó enfermo de cáncer de estómagoy murió al cabo de seis meses.

Cuando se nos mueren los médicos, nos quedamos unpoco más solos.

© F

rede

ric

Bal

lell

/ AFB

Una máquinaesterilizadora deagua en la plazadel Pedró, en 1914,cuando Barcelonasufrió una graveepidemia de tifusque mató a cercade dos mil personas.En la página anterior,el doctor ManuelRibas en 1925,cuando ya erapresidente de laReal Academiade Medicina.

104

GEN

ER

ACIÓ

N E

TC Santi Pozo (Terrassa, 1990) no para y busca, constante-mente, respuesta a sus problemas. Emprendedor, tenaz,idealista. Nada lo detiene. Hace un par de años sufrió unaccidente mientras practicaba longboard –variante delskate– y decidió diseñar un casco para deportes de altoriesgo. “Soy un fanático de la personalización. Si tuvieratiempo no compraría nada hecho, es fascinante hacerte túmismo las cosas”, explica. Sueña diseñar su casa, crear supropia moto y educar a los hijos en casa. En definitiva: vivirla vida como quiere y no como impone la sociedad.

Pozo cree en una arquitectura y en un urbanismo readyto go para resolver los problemas de la gente de formainmediata. “Plantear una solución para todos los problemasque nos turban es una insensatez porque, en el tiempo quese tarda en encontrarla, el problema puede haber cambi-ado”, sostiene. Una respuesta que seguramente ha encon-trado en su propia experiencia, ya que, tras estudiararquitectura, comprendió que necesitaba otros conocimien-tos y se embarcó en los estudios de administración y direc-ción de empresas. Carrera que, al cabo, ha decididoabandonar porque ha encontrado una escuela gratuita, sinrestricciones y con todo el contenido imaginable: internet.

La tecnología es, de hecho, uno de los factores clave dela fórmula de futuro de este natural de Terrassa. Medianteencuestas ha detectado una gran preocupación de losciudadanos de Barcelona por el coste del transporte públicoy por la baja calidad de la convivencia. Según Pozo, una delas principales fuentes de estrés de los habitantes de lasgrandes ciudades es la ansiedad tras un día intenso. El prin-cipal problema es que los barceloneses invierten más de unahora entre casa y el trabajo. Su objetivo es mejorar el trans-porte a través de una plataforma que monitorice la actividadde los ciudadanos: a qué hora cogen un determinado tren,cuántas horas conducen o por dónde circulan en bicicleta.

Se trata de aplicar las nuevas tecnologías para conocermás a fondo los hábitos de transporte. Dicho de otramanera: convertir la capital catalana en una lean smart

city. Una ciudad que, gracias a la tecnología, escucha y moni-toriza constantemente a la población para conocer sus pro -blemas reales y generar soluciones con un coste deimplementación bajo. Su influencia es la metodología leanmanufacturing [producción ajustada] de Toyota, quepretende mejorar la eficiencia de la compañía y reducirgastos. Y su inspiración son Londres y Hong Kong, dos ciuda-des que le han ayudado a entender hasta qué punto la tecno-logía puede suponer un valor añadido para la sociedad.

Aprender a programarQuien seguramente está de acuerdo con esta afirmación esAdrià Recasens, un barcelonés de veinticuatro años licen-ciado en matemáticas y estudiante de ingeniería de teleco-municaciones. Investigador nato, preciso y apasionado porsu trabajo, Adrià se expresa y se define a través de losnúmeros. Actualmente es asistente del Instituto deTecnología de Massachusetts (MIT), donde investiga eldiseño y la implementación de un protocolo de comuni-cación para una casa inteligente. Y como Santi Pozo, creeque lo único que le falta a Barcelona son nuevas ideas.

Recasens está convencido de que muchos de losavances de las últimas décadas no se pueden explicar sin laprogramación, que no duda en considerar el idioma del sigloXXI. “Es una herramienta imprescindible porque la infor-mática está presente en todos los aspectos de nuestra vida”,sostiene. Por este motivo propone añadir la programación alos estudios de primaria y secundaria. El objetivo no es que

Aída PallarèsPeriodista especializada en temas de cultura

Imaginando el futurode la ciudadJóvenes, inconformistas y con las ideasclaras. Santi Pozo, Adrià Recasens yJordi Valls son tres de los escogidospara imaginar el futuro de Barcelona,para explorar qué nos define comociudad y sociedad. Representan, segúnBibiana Ballbè, comisaria de FábricaFuturo Barcelona, movimiento en queparticipan, el talento emergente de lacapital catalana. Se hablará de ellos.

Ferran Forné

Generación etcétera

105

todo el mundo sea un experto en el tema, sino que tenga labase para entender la realidad que nos rodea, ya que lavelocidad de los cambios crece de modo exponencial.

El futuro no estará plagado de replicantes ni será decolor negro, pero, según Adrià, sí que estará mucho mástecnificado, aunque todo será más fácil y sencillo de utilizar.Por tanto, si no queremos que la tecnología domine anuestros hijos, hay que enseñarles a programar. Hay países,como Estonia, que ya han establecido la programación comoasignatura obligatoria, pero el gran problema sigue siendo elsalto generacional. A menudo los alumnos van un paso pordelante de sus profesores, y por eso el reto de Adrià esconseguir formar y motivar a los maestros. Consciente dela dificultad de la empresa, Recasens cree que la clave esgenerar una comunidad digital de profesores para crearsinergias y resolver conflictos. Todo con el fin de que, comodice Mitchel Resnick, “las nuevas generaciones aprendan aprogramar para, después, programar para aprender”.

Tecnología y relaciones socialesLa tecnología, sin embargo, también puede tener su parteoscura. La extrema conectividad ha banalizado y devaluadolos vínculos afectivos. Por ejemplo, la irrupción de Facebookha modificado casi por completo nuestras relacionespersonales. Este es el tema en que se ha especializado JordiValls, un licenciado en publicidad y relaciones públicasnacido hace 29 años en Sabadell. Inquieto, emprendedor ycon una gran pasión: internet. Montó Startup Embassy, una

casa para empresarios en Silicon Valley, y actualmentetrabaja para mejorar la experiencia de los consumidoresmediante la tecnología y la comunicación.

Con el paso de los años hemos visto cómo el individua-lismo triunfaba por encima de la unidad familiar. Hemospasado de relacionarnos ante el hogar a hacerlo frente altelevisor. Y ya casi podemos sentenciar que el ágora virtualha sustituido al colectivo físico; que es en un ordenador o enun móvil donde hallamos el calor de la vida social.

Jordi está convencido de que en el futuro seguiremospor este camino e incluso cree muy probable que nuestrasrelaciones vendrán marcadas por lo que diga una máquina.La tecnología, por ejemplo, ha hecho que la atracción entrepersonas, que no había cambiado mucho a lo largo de lahistoria, se transforme a pasos de gigante. Antes la primeraimpresión se basaba en el primer encuentro, pero ahora lagente tiene acceso al currículum completo de su posiblepareja. Valls asegura que en unos años tecnología y cienciairán de la mano y, por ejemplo, la genética podrá determi-nar si nos llevaremos mejor con una persona u otra.

¿Se imaginan una aplicación que lea nuestras reaccionescerebrales mientras observamos a una persona? ¿O que digi-talice nuestro olor? Pues probablemente están al caer. “Locual no tiene por qué comportar deshumanización –opinaJordi–, ya que la tecnología no nos hace ni más ni menoshumanos. Creo que la tendencia al transhumanismocambiará mucho las formas de la vida humana, pero no elfondo”. ¿Están preparados? Bienvenidos al futuro.

De izquierda aderecha, en la páginaanterior y en esta,Santi Pozo, AdriàRecasens y JordiValls, participantesen el movimiento#ffbcn o FábricaFuturo Barcelona.

Alberto Gamazo

106

BA

RC

ELO

NA

VIS

TA D

ESD

E...

Hay que vivir a la orilla del mar. Para sentirla cerca. Para“intuirla”. La ciudad y la isla, cara a cara, a ambos lados delmar. Crecí en Barcelona como un injerto isleño. Hijo yhermano de mallorquines, mis memorias de la isla, acumu-ladas verano tras verano, son como una proyección dediapositivas de la destrucción del entorno y el aniquila-miento de una cultura que era la de mis padres, mis abue-los y mis antepasados.

Un proceso conocido mundialmente como balearizacióny que debería avergonzar a los orgullosos defensores de lonostro. “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit lesflames a la fosca” [Toda mi vida se liga a ti, / como en lanoche las llamas a la oscuridad], escribió Bartomeu Rosse-lló-Pòrcel evocando Mallorca desde Cataluña, durante laGuerra Civil. Son unos versos justamente famosos y efecti-vos, incluso cuando, apagadas las llamas, solo nos queda laoscuridad.

En Barcelona sentía Mallorca, la sentimos, a la orilla delmar. En el pailebote Santa Eulàlia, mi abuelo (que eramarinero y sí, efectivamente, fue a Cuba, tal como cuenta lafamosa habanera de Ortega Monasterio, El meu avi) iba yvenía de Mallorca a la península. Bellamente restaurada, estanave de 1918 hace años que se encuentra atracada en el Mollde la Fusta y trae repetidamente a Barcelona a los Reyes deOriente. En la edad en que es posible, al menos una vez alaño, materializar los deseos y hacer reales los sueños, estosvienen de mar adentro y se nos hacen presentes al llegar ala costa y tocar tierra.

Sentir Barcelona desde el otro lado del mar tambiénevoca sentimientos contradictorios. En Mallorca, cuandotodavía no se escuchaba TV3, huía del chava como de lapeste: oír el más ligero deje barcelonés era el anuncio del findel verano, de la siempre traumática vuelta al cole queanunciaba El Corte Inglés, de la oscuridad sin llamas. Poco

Melcion MateuPoeta y traductor. Universidad de Nueva York. Autor de Illes lligades, premio Jocs Florals 2014

A la orilla del mar (evocación neoyorquina)El centro de Manhattan ya es una ciudad de atrezo. El Raval, un barrio endestrucción. De tanto ponerse guapa, Barcelona corre el mismo peligro queNueva York. Puede llegar a perder su personalidad provinciana a fuerza dequerer ser capital y metrópolis.

© Bettmann / Corbis

107

a poco las cosas fueron cambiando. A las orillas del ríoClyde, en Glasgow, la ciudad de las gaviotas, viví duranteunos meses el orgullo de ser barcelonés tras el éxito de losJuegos Olímpicos, unos juegos en los que obviamente nohabía competido y en los que ni siquiera había colaboradocomo voluntario, pero que de algún modo hice míos comouna medalla para mí y para muchos barceloneses. Almismo tiempo que me familiarizaba con el emergentenacionalismo escocés y para ahorrarme explicaciones,descubrí que no necesitaba presentarme como catalán nicomo español, sino que bastaba con decir que era deBarcelona, y que aquella ciudad había recuperado defini-tivamente su categoría de metrópolis mediterránea y quese había convertido, en sí misma, en patria.

Cada tierra hace su guerraLas comparaciones son odiosas. Barcelona es y será unametrópolis, pero Barcelona no es Nueva York. Barcelona yNueva York juegan en ligas diferentes. Con sus casi nuevemillones de habitantes, en Nueva York vive más gente queen el país del que Barcelona podría ser capital. De hecho,dicen que Nueva York, patria en sí misma, es el país máspróximo a los Estados Unidos.

Si a la orilla del mar, en Barcelona, intuimos la proximi-dad de Mallorca, durante décadas la isla que acechaba aManhattan era Ellis Island, que venía a ser como el mundoentero. Desde el siglo XIX y hasta mediados del XX fue elcentro de acogida y un verdadero campo de concentracióndonde se dejaba en cuarentena a los emigrantes que espe-raban entrar en la ciudad y en el país. Convertida, desdehace décadas, en museo, la isla de Ellis documenta y da testi-monio de las consiguientes oleadas de inmigrantes quefueron formando esta ciudad de ciudades que es Nueva York.

Buscar Barcelona en Nueva York, sin embargo, es unatarea absurda. En Hell’s Kitchen hay un Barcelona Bardonde ofrecen chupitos Barcelona-style, cosa que todavíano he tenido la curiosidad de averiguar qué significa. En elUpper East Side, un elegante restaurante italiano llamadoQuattro Gatti se inspira obviamente en el local modernistabarcelonés. Si a primera vista el West Village y Chelsea notienen nada que envidiar al Gaixample, no comparemos elChelsea Market con el mercado de La Boquería: cada tierrahace su guerra.

No me interesan las evocaciones turísticas ni las compa-raciones forzadas: toda capital debe tener algo de provin-ciana. Las tabernas mediterráneas de Nueva York están enAstoria, Queens, barrio griego por excelencia, donde mesiento como en casa, aunque it’s all Greek to me. ConeyIsland etimológicamente quiere decir Conejera: aunque noes, a pesar del nombre, una isla, queda ciertamente a laorilla del mar. La playa popular de Nueva York tiene algo delencanto, tan vulgar como delicioso, de la Barceloneta. No

hay top-less ni, desgraciadamente, zona nudista (y cabedecir que a Nueva York no le vendría mal una pizca más dehedonismo mediterráneo), pero entre la juventud que paseapor la arena veo a dos latinos con camisetas del Barça y,adentrándome por las calles de Brighton Beach, descubrouna taberna rusa que, por el ambiente y el pescado a la plan-cha que me ofrecen, es lo más parecido que se puede encon-trar en este barrio a Can Ganassa o la Cova Fumada.

Si es absurdo y de mal viajero querer buscar Barcelonaen Nueva York, cabe decir que, más allá de los tópicos, aveces es difícil encontrar Nueva York en Nueva York. Elfenómeno conocido como gentrification originalmentetenía como objetivo transformar los barrios degradados enzonas habitables para la clase media o alta, pero el ascensoastronómico de los precios de la vivienda termina porcorromper los barrios populares y subasta los de clasemedia y alta entre las clases extraterrestres. El centro deManhattan ya es una ciudad de atrezo. El Raval, un barrioen destrucción. De tanto ponerse guapa, Barcelona corre elmismo peligro que Nueva York.

Emigré, como muchos, porque mi trabajo no estaba a laaltura de mi alquiler. Al volver a Barcelona, aunque sea devacaciones, no quiero encontrarme con una ciudad con lafisonomía deformada por el exceso de líftings y silicona, unaciudad que por querer ser capital y metrópolis reniegue desu personalidad provinciana: una Barcelona gentrificada, obien balearizada, donde sea difícil encontrar a Barcelona.De vuelta a casa, en el metro, me encuentro a un grupo deturistas catalanas con el plano de la ciudad desplegado. Unade ellas me pregunta, en inglés, si van en la direcciónadecuada. Le respondo también en inglés: han venido adescubrir Nueva York y no seré yo quien les agüe la fiesta.¿Balearización, gentrificación, globalización? No es lo mismoviajar que mirar el Google Maps.

El mar no aleja, sino que uneCuando extraño Barcelona, y ya hace años que me he acos-tumbrado a convivir con esta añoranza, tengo dos opciones:o llamar con el Skype a la familia o a los amigos, o ir a visi-tar a mi amiga Mary Ann.

Mary Ann Newman, catalanófila, traductora, entre otros,de Josep Carner y Quim Monzó; autora, entre muchas otrascosas, de su propia fantasía barcelonesa y neoyorquina enlas páginas de esta revista (número 89), siente un amor tangrande por Barcelona y por la cultura catalana como elocéano que las separa de Nueva York. Además de todas laspersonas e instituciones que trabajan por establecer cone-xiones entre una ciudad y la otra, además de puentes aéreosy delegaciones del gobierno, esta galardonada con la Creude Sant Jordi –con ademán de eterna estudiante– me habladesde el terrado de su casa en Chelsea de The FarragutFund for Catalan Culture in the U.S., que ella misma hacreado, o del BCN-NYC Urban Bridge, el año de la arqui-tectura catalana en Nueva York, que impulsa su fundación;me habla de proyectos y de cosas por hacer.

Para alguien como yo, que dejó su ciudad y su país haceaños, a veces es difícil entender que alguien más se sientatan atraído por ellos. La generosidad de Mary Ann Newmannos recuerda que el mar no aleja, sino que une, y que quizássolo por eso hay que vivir a la orilla del mar.

En la página anterior,una familia deinmigrantescontemplando elpanorama urbano deNueva York desde laisla de Ellis, el 13 deagosto de 1925, traspasar los rígidosexámenes de lasautoridadesestadounidenses ymientras esperabanel transbordador quelos había de llevar ala ciudad.

””La playa popular deNueva York tiene algo delencanto vulgar y delicioso

de la Barceloneta.

Barcelona vista desde Nueva York

108

DO

SSIE

R

Marià Marín i TornéCofundador de The Gaudí Research Institute con Pere-Jordi Figuerola y Manuel Medarde

Gaudí: poeta de la piedra,erizo del arte

© Pere Virgili

Desde su muerte, Gaudí ha generado mucha batalla de cenáculo, pugnasideológicas y políticas antes que artísticas, al tiempo que buena parte de lasvanguardias expresaban directamente fascinación por él. En este largo viaje entorno a su obra y a su personalidad creadora han surgido permanentes islas desalvación, aunque siempre envueltas en tormentas de polémica.

Las investigaciones realizadas a partir de cientos de piezas y objetos y miles dedocumentos inéditos permiten un nuevo relato sobre Gaudí. Este dossier sededica a quienes han entendido su magnitud y han preservado su memoria paralos que la quisieran reencontrar, en especial a Manuel Medarde, maestro y amigo,y a aquel anónimo coetáneo de Gaudí que vio en él a un poeta de la piedra.

Gaudí, poeta de la piedra

109

El legado de uncreador, inventore innovadorLa nueva investigación ha revelado aun Gaudí pionero, adelantado a sutiempo e innovador en procesos detrabajo, aparte de creador de lasnuevas formas que ya conocemos. Elarquitecto nos aporta un legadoaplicable en múltiples disciplinas.

En el Museo Diocesano de Barcelona se conserva el libro defirmas de pésame por la muerte de Gaudí. Es un pliegoconsiderable, prueba documental de la fama del arquitectoy de la resonancia de su fallecimiento. En él hallamos losnombres de personalidades políticas y culturales junto a unnúmero ingente de personas no identificadas. De entreestas, que son la mayoría –señal de cómo el pueblo quería aGaudí–, me llamó la atención un nombre en particular.

No era “nadie”. Ya me entienden, quiero decir que noera ninguna autoridad, nadie conocido. Conmocionado porla tragedia y consciente de lo que aquella pérdida signifi-caba, tomó una hoja de papel para expresar en ella su dolory su admiración. Es un texto precioso, de tono mesurado yrelativamente largo. Lo debió de pensar bien, porque no hayarrepentimientos ni tachaduras, y lo concluyó con un símilgenial: “Si Verdaguer era el Arquitecto de las Letras, Gaudíera el Poeta de la Arquitectura”. El hombre debía de ir a lacapilla ardiente con su papel y se encontró con que ya habíaun libro oficial de pésame, de modo que tomó unos alfileresy lo prendió justo en la hoja opuesta a la que ostenta lasfirmas de grandes nombres de la política, del arte y de lasociedad. El libro se exhibe abierto por esa página.

Impresiona la cantidad y la contundencia escrita de laexpresión de duelo colectivo. Para los autores de las innu-merables cartas, telegramas y artículos periodísticos, habíamuerto un santo, un genio y un patriota, el Arquitecto deDios y del Universo, el Dante de la Arquitectura. Así declaro, así de rotundo, así de compartido. Pero el nombre deGaudí cayó inmediatamente en una etapa prolongada deolvido y hasta de menosprecio. Paradójicamente, casi trescuartos de siglo después se convertiría en uno de los iconosmás originales de Barcelona y de la historia del arte.

Desde que murió (en 1926) y hasta hoy, Gaudí ha gene-rado mucha batalla de cenáculo. Han sido pugnas ideológi-cas y políticas antes que artísticas, al tiempo que buenaparte de las vanguardias históricas y las de segunda ytercera generación han expresado directamente fascinaciónpor su figura. Tal ha sido desde Walter Gropius y Le Corbu-sier hasta Miró o Perejaume, traspasando antípodas electi-vas tan distantes como las de Tàpies y Dalí, que reivindicaba“las formas orgánicas, terroríficas y comestibles, de esenciasagrada”. Un caso curioso: en 1927, Herman G. Scheffauer,periodista del New York Times Magazine, afirmaba que

Barcelona era “la ciudad más fantástica del mundo” por elcarácter innovador y creativo del nuevo arte de Cataluña,cuyo máximo representante era Gaudí, autor de la SagradaFamilia, “obra [...] naturalista y geométrica, con sorpren-dentes torres-campanarios que semejan botellas de vino enforma de espiral’”.

Más paradojas aparentes: pese a los altibajos, siempreha pervivido un aprecio de la sociedad por la obra de Gaudí,que ha considerado sus formas como propias hasta que elcanibalismo económico del turismo se las ha arrebatado, enun proceso de expropiación pública de su uso ciudadano.Proceso continuamente acelerado de reducción de Gaudí aun activo económico, más relacionado con la gaudimanía, elmerchandising y la aportación turística al PIB que con lacultura y el uso civil. El Hospital de Sant Pau y el Park Güellserían ejemplos recientes del fenómeno, junto con lapérdida del sentido expiatorio y de limosna de la SagradaFamilia. Es algo que hay que debatir.

En este largo viaje de idas y venidas, pérdidas y reivin-dicaciones, se han erigido permanentes islas de salvación,investigación y preservación de Gaudí, siempre rodeadas,no obstante, de tormentas de polémica:

Gaudí elaboró elproyecto de la iglesiade la Colonia Güellcon la idea de quetuviese el menorimpacto ecológicoposible y de querespetase y a la vezmimetizase los pinosde la zona,plantados porJoan Güell.Arriba, columnasque imitan el troncoy las ramasde un árbol.En la páginaanterior, elcampanario y losventanales conelementos detrencadís:los relieves de losdistintos materialespotencian el juegode luces.

© Pere Virgili

Dossier

Gaudí verificabatodas las facturas

junto con susencargados y

ayudantes, y lasfirmaba

personalmente.En esta de un

proveedorde material de

cerrajería, se apreciasu firma abajo a la

derecha.

—La continuidad pétrea, de obra y de voluntad, de laSagrada Familia. Siempre resistente al embate de numero-sas campañas de desprestigio y de insulto, gracias al podermoral que le otorga el relevo mantenido de las fuentes y susvalores (Ràfols, Matamala, Jujol, Martinell, Puig Boada,Bonet Garí...).

—Los cuatro gatos como Garrut y Bassegoda que, amenudo desde los márgenes, salvaban y estudiaban piezas,obras y documentación, y se afanaban por proteger las pala-bras pétreas e interpretativas de Gaudí, muy a menudo encontacto con la investigación y la aplicación de la vanguar-dia internacional (de Frei Otto a Collins), mientras aquídormitábamos. Mención especial a la humilde pero persis-tente labor de los Amigos de Gaudí.

—Una serie de intelectuales que, más allá de los círcu-los gaudinistas, vieron su valía y batallaron contra el escan-daloso vacío. Destaca con luz propia la visión innovadora,profética y combativa de Juan Eduardo Cirlot.

— Y, de modo especial, una multitud anónima que hasido la salvaguardia del recuerdo y de pruebas materiales ydocumentales capaces de revolucionar el conocimiento delgenio. De entre todos, quiero destacar a la gente de la Colo-nia Güell y a los trabajadores y colaboradores de Gaudí, queManuel Medarde ha conocido, estudiado y apreciado. Maes-tro del método científico de investigación, Medarde hasabido unir el estudio directo de las obras de Gaudí, multi-disciplinar y sin apriorismos, con el de las fuentes y losdocumentos, y todo ello con la antropología de campo apli-cada a los que conocieron al maestro y trabajaron con él.Este método de investigación le ha permitido recuperarcentenares de piezas y objetos y, sobre todo, 5.800 docu-mentos inéditos firmados por el propio Gaudí.

Los frutos de esta investigación son tan sabrosos que yapodemos (re)escribir auténtica y documentalmente unnuevo relato sobre Gaudí, reafirmando aquí, matizando alláy desmintiendo donde sea necesario. Junto con un retornoa las fuentes documentales primigenias (Ràfols, Matamala,Puig Boada...), el nuevo conocimiento obliga a repetir elestudio directo de las obras desde novísimas perspectivas ysituar a Gaudí en el lugar que le corresponde desde un

punto de vista académico. El primer paso: publicar. Elsegundo: exponer. El tercero: llenar vacíos incomprensibles,como el de cátedras de Gaudí.

Pero hay más: aspectos insospechados, sorprendentes.La investigación, en un giro inesperado, se ha convertido ensemilla e impulso para la innovación actual. Hemos descu-bierto a un Gaudí pionero, adelantado a su tiempo, innova-dor en procesos de trabajo, aparte de creador de las nuevasformas arquitectónicas que ya conocemos. Un creador-inventor-innovador que, más allá de la etiqueta de arqui-tecto, y desde la inimitabilidad de su estilo, nos aporta unlegado aplicable hoy en día a múltiples disciplinas, desde eldiseño ergonómico hasta la gestión empresarial.

... Y es que Gaudí es complejo, muy complejoGaudí se paseó entre la arquitectura y la acción social, reco-rriendo todos los campos y los caminos del arte, la cienciay la gestión. Por la química, la tridimensionalidad y la foto-grafía de alta resolución, la cromatología y la iluminacióncomo practicidad y símbolo. Por el cine, el cooperativismosocial, la educación, el feminismo, el cristianismo y el anar-quismo. Por el mundo de las corporaciones y los negocios,dando él mismo los primeros pasos del coworking, el code-sign, el networking y las técnicas just-in-time. Por lahigiene y la seguridad en el trabajo. Por el dominio del oficioy la incorporación del diseño. Por la cerámica y la ebaniste-ría. Por la invención de lo que necesitaba y quería y por laadmiración hacia Edison, modelo y guía. Por la ecologíacomo pensamiento y fundamento, por la eficiencia energé-tica como voluntad y necesidad, y por el naturalismo, elreciclaje y la sostenibilidad. Por eso tan moderno de la inge-niería como cooperadora necesaria de la arquitectura, por lafísica constructiva, la geometría, el cálculo y el modelismoprevio a los planos. Por la gastronomía, la salud y el deporteen las funciones de la praxis del arquitecto. Por la música yla acústica de los objetos y del espacio. Por la liturgia y eluso social en la concepción arquitectónica. Por el urbanismoy el paisajismo. Por el I+D+i como método de trabajo...

Todo eso es Gaudí, de todo se preocupó, todo lo estudióy trabajó con equipos ad hoc, en una combinación magis-tral de equipos fijos y flexibles, siempre interdisciplinarios.Todo lo que fuera conveniente o necesario lo aplicó a suobra y, si no existía, se lo inventaba, ya fuera pieza, material,técnica o método. En Gaudí todo encaja y todo tienesentido: no hay lugar para la improvisación ni la futilidad.Obra y pensamiento, funcionalidad técnica y humana sonlas tramas y las urdimbres que, si las deshaces, pierdes eltejido y entonces, entre las manos, te queda solo unamaraña de hilos inexplicable.

Es como un rompecabezas: aparentemente las piezasson incomprensibles y se presentan aisladas, y algunasincluso parece que sobran. La clave que nos facilita suimagen global, clara y definida, es el método que creó. Ahíradica la genialidad inventiva del maestro y la única manerade entender su estilo, del que ya en su tiempo decían queera tan “raro” y “original” que resultaba incomprensible.Etsuro Sotoo me decía hace años que Gaudí “realizó unaaportación tan inmensa que en su época no era posibleentenderlo. Quizá en el siglo XXI...” Veámoslo en las páginassiguientes.

110

111

“El viento las abatey nunca más sehabla de ellas”La frase con que Gaudí comparabalos robles, dotados de una fuerzaganada a base de años, y las cañas,de crecimiento rápido pero defragilidad extrema, expresa muybien su pensamiento.

Una de las lagunas más manifiestas y al mismo tiempo másapasionantes es la falta de una cartografía precisa del imagi-nario de Gaudí, de su universo físico, intelectual, cultural,social y espiritual en relación con su personalidad y con sucreatividad. Sostenía Isaiah Berlin en El erizo y la zorraque el interés hacia un artista no reside tanto en el análisisformal de sus obras como en identificar de qué modo seconsignan en él las ideas, convertidas en mentalidades,concepciones, intereses, ideales y sistemas de valor. Estaes, pues, la perspectiva que corresponde a Gaudí. Su fuerzasurge de una tríada históricamente polémica: era un artistagenial (es decir, rotundamente personal), radical (comple-tamente libre, situado al margen de modas y vanguardias, apesar de que fue su precedente en algunos aspectos) y conun componente espiritual fundamentador.

“El viento las abate y no se habla nunca más de ellas”.Esta frase de Gaudí en la que compara la fuerza de losrobles, ganada con los años, con la debilidad de las cañas, decrecimiento rápido pero de una fragilidad extrema, expresamuy bien el pensamiento y la espiritualidad del artista,como si de un nuevo Pascal se tratase. Gaudí conocía, pues,la importancia de aquello a lo que destinaba vida y obra. Eraun erizo, según la división de los caracteres humanos entreerizos y zorros que hizo Berlin en el texto citado. Por eso lollamaban el Dante de la Arquitectura, otro erizo insigne.

Gaudí crea vínculos de identificación entre el arte, lasociedad, la naturaleza, la belleza y Dios. Es un hombre nomutilado, en palabras suyas, porque no renuncia a ningunade sus potencialidades (cuerpo, inteligencia y sentido tras-cendente), y de esta fuerza interior extrae la genialidadcreativa y las ideas sobre la justicia social, el obrerismo, lacultura, el nacionalismo, la pobreza, la gente, los amigos.

Espíritu analítico y de síntesis como fruto de la obser-vación y del estudio de la naturaleza, dominio técnico, usoprodigioso de la imaginación y de la creatividad original, yla espiritualidad como motor: estos son algunos de losrasgos de Gaudí que ligan con las ideas en boga: paraJaspers (1922), como antes para Kandinski (De lo espiri-tual en el arte, 1911), la práctica artística es la posibilidadde la visión del absoluto mediante las formas finitas, mate-riales, desde la autenticidad. De ahí el “retorno al origen”de Gaudí para ser original. De ahí “el árbol que veo desde eltaller es mi maestro”. De ahí la mirada a la naturaleza paraencontrar en ella las formas y las estructuras, las materias

y el sentido. De aquí su batallar hasta encontrar la fórmuladel Azul Barcelona, que es, según decía, el del cielo de laciudad una mañana de primavera o de otoño tras soplar latramuntana.“La belleza es el resplandor de la verdad”. Lanaturaleza, obra de Dios, es, por lo tanto, perfecta y bella.Por eso el arte es entendido como la colaboración personalcon la creación y todo es matéricamente simbólico. Por esola obra de Gaudí exige contemplación, reflexión y estudio.Por eso se consagra a la Sagrada Família: de 48 años detrabajo, le dedica 44, de ellos 12 en exclusiva. Por eso erauna “misión personal”, como apunta Josep M. Tarragona.

La fascinación de las vanguardiasMompou, compositor de acorde metálico y música callada,decía a los autores de moda: “Quizá mi música guste cuandopase la vuestra”. Vanguardista de vía propia como Gaudí, esahora cuando los entendemos.

Se establecen relaciones de paradoja entre algunosartistas de vanguardia y Gaudí. Por una parte, lo encuen-tran innovador, genial, de capacidad creativa casi infinita.Por otra parte, lo ven demasiado ligado a la tradición, elartesanado, la naturaleza, la religión. Le Corbusier admirabasu concepción espacial y su estética matérica, Miró lo home-najeaba por su creatividad telúrica, el Dalí más mordaz lorecuperaba para la historia del arte. Intuyeron su geniali-dad Walter Gropius, Mies van der Rohe y Lloyd Wright.Coincide en el sentido espiritual y social del arte con suscoetáneos Kandinski, Malévich y Van Gogh, y precede aexpresionistas abstractos americanos, como Rothko, en labúsqueda del absoluto.

Gaudí era un adelantado cuando teorizaba sobre la línearecta y la curva, antes de Kandinski y la Bauhaus. Tambiénlo fue en el ámbito estricto del modernismo: la Casa Vicensse acabó en 1888, mientras que la Casa Tassel, del belgaVictor Horta, considerada la primera casa modernista, sefinalizó en 1893. Picasso callaba sobre el arquitecto orespondía con agresividad cuando se le preguntaba alrespecto, quizá porque fue el único a quien no pudo supe-rar, según se cuenta que confesó a Miró, o porque con eltrencadís lo adelantó en la idea del cubismo...

Fragmento de vitralde la iglesia de laColonia Güell vistodesde el interior.Gaudí estudia afondo los métodosde coloración delvidrio y laorientación delas aberturas paraaprovechar de modocreativo lasvariaciones dela luz solar.

© Pere Virgili

Gaudí, poeta de la piedra

El fruto de la reciente investigaciónsobre la obra de Gaudí lo podemos resu-mir en cuatro puntos. El primero indicaque el objetivo de Gaudí era crear unanueva arquitectura; por eso resultaoriginal, revolucionario y, cien añosdespués, inspiración de la arquitecturay la ingeniería actuales. En segundolugar, la investigación establece que loque había aprendido no le servía: teníaque inventar desde los métodos y proce-sos hasta los utensilios. Su obrador es unlaboratorio, donde nacen innovaciones einventos. En tercer lugar, no puedeabarcar su objetivo solo; necesita unequipo, una mirada interdisciplinaria, yse anticipa así a la concepción modernade gestión de equipos mixtos. Y, porúltimo, la investigación concluye que elsocio inversor y culto que lo hace mate-

rialmente posible es su amigo: EusebiGüell.

No hay nada nuevo sin investiga-ción, riesgo, innovación y trabajo enequipo. Gaudí lo sabe y se convierte enel gerente de este proyecto. “¿Le damosel título a un genio o a un loco?”, sepreguntaba el presidente del tribunal dela Escuela de Arquitectura ante unjoven Gaudí que afirmaba: “No hayningún motivo para no hacer algo sóloporque nadie lo ha probado antes”. Lamisma frase y la misma actitud de Eins-tein, Planck y Higgs. Veamos sus princi-pales aportaciones.

Padre de las estructuras ligerasGaudí introduce el uso constructivo delas formas alabeadas regladas (parabo-loides, hiperboloides, paraboloides

hiperbólicos, conoides, elipsoides y heli-coides). Nunca antes utilizadas, permi-ten estructuras y aberturas másamplias, altas y diáfanas, sin soportesexternos ni añadidos, lo que les aportamás luz, funcional y simbólica. Además,con estas formas se gana estabilidadmecánica, se ahorra material y se cons-truye más deprisa. De ahí que Gaudí seaconsiderado el padre de las construc-ciones a base de estructuras ligeras,típicas de los pabellones deportivos, lossalones de congresos, las estaciones detren y cualquier edificio que tenga quealbergar multitudes.

Gaudí crea formas funcionales apartir de la geometría (“Lo calculo todo,soy un geómetra”, decía), como lascolumnas inclinadas y las de doble giro,o las maclas, al mismo tiempo funciona-les y decorativas. Estructura, forma yfunción se funden. La razón geométricalas describe y las traduce en paráme-tros; Jordi Bonet, durante años arqui-tecto coordinador de la SagradaFamília, afirma: “Si se sigue con rigor la

112

Las bases de una nueva arquitectura

Las cuatro columnasque sostienen el

techo de la cripta dela Colonia Güell, que

simbolizan a loscuatro evangelistas,están realizadas conpiezas de basalto de

Castellfollit de laRoca unidas con

plomo. Gaudíemplea siempre

materiales locales ode áreas cercanas,

lo que ahorallamaríamos

“productos deproximidad”.La cripta es la primera

construcción en queaprovecha laresistencia delas estructuras

parabólicas.

Dossier

© Pere Virgili

No hay nada nuevo sin investigación, asunción deriesgos y trabajo en equipo. Gaudí lo sabía y seconvirtió en gerente de su proyecto artístico. Suactitud era la misma de Einstein, Planck o Higgs.

Gaudí, poeta de la piedra

línea de desarrollo de las ideas y de lageometría y las formas estructuralesque Gaudí utilizaba, casi de forma indu-dable se llega a la solución que Gaudí yahabía resuelto o a la que sin duda iba allegar”. Gaudí se anticipa, desde lascurvas, al racionalismo y a la arquitec-tura contemporánea, que encuentra enél razones de resolución.

Otras aportaciones a la nueva arqui-tectura son el uso de procesos y mate-riales constructivos inauditos, como unsistema de andamios más seguros yeficaces, sencillos de montar, conmenos material y, además, reciclable, yaque los tablones –de maderas diversas–se reaprovechaban después para laconstrucción de puertas, marcos, etc.;el comienzo de un edificio por lafachada o sin paredes maestras, avan-zándose a la arquitectura modulable ydiáfana, y la invención del trencadís,genial aplicación adaptable al recubri-miento de fachadas alabeadas, resis-tente, fácil de limpiar y que cumplefunciones de reciclaje, decoración yrecubrimiento a la vez.

Gaudí comparte el espíritu de suscolegas modernistas en el uso de técni-cas y materiales novedosos, como elhormigón armado, el hierro y la electri-cidad, pero los lleva más allá gracias a lainvestigación creativa y a la aplicación alas nuevas formas regladas, en unafusión entre estructura, belleza y funcio-nalidad, y en una línea estética quedespués defendería Le Corbusier. Así seconvierte en pionero, entre otros, delexpresionismo, del brutalismo, de laarquitectura orgánica y eficiente y delreciclaje.

El método de trabajoAl método de trabajo de Gaudí hoy lollamamos coworking y codesign, esdecir, trabajo en equipo y multidiscipli-nar, fundamentado en la investigación yen la innovación, tanto sobre sistemascomo sobre estructuras, materiales oformas de trabajar, en una clara apuestapor la ciencia. Para la época, este puntoresulta extraordinario.

Gaudí rehusaba absolutamente laimprovisación –decían de él que era un“puñetitas meticuloso”. El arquitecto, almismo tiempo artista y gerente, adoptala planificación y la ejecución gerencial yempresarial. La prueba de ello: los milla-res de documentos firmados por Gaudíque valoran tanto el coste de la obra

como su planificación. El ejemplo: casimedio siglo antes de que lo inventaranlos japoneses y de que se enseñara en lasescuelas de negocios, Gaudí aplica eljust-in-time a la gestión de los pedidos,las reservas almacenadas y los ritmos deejecución de la obra, con el objetivo deconseguir la eficiencia en la obra y laeficacia económica. Todo está perfecta-mente planificado y documentado.

El método de Gaudí permite inven-tar, cuando son inexistentes, la tecnolo-gía, las herramientas y los materialesnecesarios, tal como hacen hoy en díalas empresas que apuestan por el I+D+i.Y, cuando algo ya existe, se reaprove-cha. Serían ejemplos paradigmáticos deello los siguientes:

—La maqueta polifunicular, comosistema para representar y calcular lascargas de fuerza de un edificio demanera estructural, a escala y en tresdimensiones, antes de trazar los planos,como llevan a cabo buena parte de losdespachos de arquitectura actuales. Setrataba de un prototipo de Autocad quecombinaba con fotos múltiples de altaresolución, obtenidas por la manipula-ción de la fórmula química del flash, queaplicadas a un visor proporcionaban unaimagen tridimensional y permitían, porejemplo, apreciar el impacto urbanísticode un edificio antes de construirlo. Enel Politécnico de Moscú explican que

cuesta entender que Gaudí pudieradesarrollar, solo con unas maquetas,unos cálculos que ahora se realizan consupercomputadoras. Por su parte,Arnold Walz estudia a Gaudí a la hora dedesarrollar procesamientos geométricosen 3D para el diseño arquitectónico.

—El invento de la tricromía. Combi-nando datos de observación astronó-mica, de la insolación anual y de la físicaóptica, Gaudí obtiene luz natural demúltiples tonalidades con la superposi-ción de tres vidrios plaqué tratados conlos colores primarios. Cubría los vidrioscon plantillas que dejaban unas zonaslibres y otras preservadas. Vertía ácidofluorhídrico líquido, que rebajaba eltono de color en las zonas libres hastaalcanzar el grado requerido. La formaatrompetada de las ventanas permitíacaptar la cantidad de luz deseada.Conseguía, así, los efectos de color,luminosidad y reverberación quebuscaba para cada lugar y cadamomento del día. De hecho, para Gaudí,la luz y el color eran elementos funda-mentales para otorgar a la arquitecturaun valor simbólico de vida y de belleza.

—El reciclaje. Gaudí gasta cuandotiene que gastar y ahorra cuando tieneque ahorrar. Aprovecha una pata de sillapara sustituir el mango roto de una mazaa la vez que se hace traer bombillas eléc-tricas desde los Estados Unidos o

La cripta de laColonia Güell enconstrucción, en1910. El arquitectoinventa un sistemade andamioseconómico, basadoen el reciclaje de losmateriales, eficaz yde montaje sencillo.

Vicens Vilarrubias

113

114

compases de precisión Kern desdeSuiza. Es un maestro alucinante del reci-claje, precursor radical del Arte Povera.Recicla siempre que la reutilizacióntenga una razón operativa, práctica y,además, artística. Así, recupera losdesechos de las tejerías y fundicionespara construir los muros dúctiles, ligerosy térmicos de la iglesia de la ColoniaGüell; y las maderas de las cajas deembalar de los telares y los flejes deacero de las balas de algodón de lafábrica vecina –un auténtico producto deproximidad, con unos costes de trans-porte igual a cero– para elaborar unosbancos preciosos y mecánicamenteultrarresistentes, tanto por los materia-les como porque el travesaño inferior esparabólico (quizá es el primer lugardonde prueba esta forma). Realmentebarato, un objeto que hoy consigue unavaloración en subasta de 370.000 euros.

Colaboradores y aprendicesGaudí no tenía discípulos, sino cola-boradores y aprendices. Por eso nocreó escuela. Trabajaba en equipopara inventar, no para reproducir.

Quería lo mejor de cada oficio paracada tarea. El trabajo era colaborativoy Gaudí repetía que había que escu-char y preguntar a quien más sabía,empezando por el albañil y el carpin-tero de cada lugar. Seguramente fueel primer coarquitecto de la historia.“Si tengo una idea –decía–, Jujol oCudós ya le sabrán encontrar elcolor”. Si buscan en el Park Güell, soloencontrarán una firma, y no es enabsoluto la de Gaudí.

Más aún. Si había que inventar elmodo de conseguir luz de colores apartir de la insolación –un punto en elque fracasó el diseñador neoyorquinoTiffany–, se tenían que buscar especia-listas fuera del ámbito constructivo: físi-cos, astrónomos, ópticos, químicos,músicos, dinamiteros..., y trabajar cien-tíficamente. Que sepamos, Gaudí es delos primeros en usar/crear un laborato-rio de ensayos para probar materiales.Lo llevó a cabo en la Universidad Indus-trial de Cataluña. Cada material –comoes el caso de las 47 maderas que hemosidentificado en la Colonia Güell– eraestudiado y escogido en función de la

ductilidad, la resistencia, la funcionali-dad, el uso, la belleza y el emplaza-miento.

Objetivo, misión y contextoGaudí se propone como objetivo crearun arte racional, al servicio de las perso-nas (por eso decía que, para elaboraruna obra, primero se requiere amor ydespués, técnica). Un arte, por lo tanto,que sea funcional y a la vez dotado devida, repleto de color y de movimiento,inspirado en las soluciones, las formas ylos colores presentes en la naturaleza,que es perfecta y de la que derivan valo-res de belleza, humanización, eficiencia,ergonomía, utilidad y reciclaje.

Dos ejemplos curiosos de lo último:el asiento hecho a medida de las nalgasde una dama, a quien sentó sobre el yesofresco para obtener el molde, y el diseñode la caja por la que corre, entre cuatrocilindros, la cuerda de una matraca(rueda de percusión de madera), quefabricó pensando en un campanerozurdo. ¿Quieren más ergonomía?

Simbolismo y belleza constituyen sumisión; realizar unas obras que alcan-

Maquetapolifunicular –a base

de cordeles ocadenas– invertidade la iglesia de laColonia Güell, unsistema para el

cálculo de fuerzasque inauguró la

revoluciónarquitectónica

gaudiniana.A la derecha, dibujo

del propio Gaudícorrespondiente a

los estudios previosdel proyecto.

Dossier

Antoni GaudíVicens Vilarrubias

115

cen el ideal de belleza, entendida comoresplandor de la verdad. De ahí el usode los materiales del lugar, el empleomasivo de materiales reciclados eincluso de desecho, la integración o lareferencia a la naturaleza (la cripta enmedio del bosque o las columnas arbó-reas), la escala humana o del entorno(la altura de la Sagrada Familia, pordebajo del punto más alto de Montjuïc)y la simbología (de tradición clásica,histórica o popular).

El ejemplo más bonito quizá lo apor-tan las columnas inclinadas de basaltode la cripta de la Colonia Güell. PereViñas, el aprendiz, le confiesa: “No megustan, son bastas, agrietadas y no lasentiendo”. A Gaudí le complace su inte-rés y le explica la función estructural dela columna inclinada –como de bastónen que se apoya una persona–, y le leeel pasaje del “Éxodo” en que Dios pidea Moisés que no profane la piedra traba-jándola para construirle un templo.

De todo esto no sabríamos nada, osolo haríamos elucubraciones alrespecto, si Manuel Medarde no hubieraefectuado investigación antropológica,

localizado a los trabajadores de Gaudí ya sus descendientes y recuperado untesoro escondido: el diario de uno desus aprendices, que explica punto porpunto el día a día del maestro, cómopensaba, trabajaba y por qué hacía loque hacía. Emocionante.

En su arte se integran de maneraabsoluta la tradición, la actualidad y lainventiva de vanguardia, la conciencianacional catalana, la preocupaciónsocial y el anhelo religioso. Un caso quelo resume: el uso de la bóveda de ladri-llo plano. Heredada de la tradiciónpopular, Gaudí ve en ella unas posibili-dades funcionales extraordinarias(espacios más amplios, abertura de luzcenital, etc.) en combinación con lasformas regladas que inventa. Los artis-tas son aquellos que saben captar lo queles rodea y convertirlo en algo nuevo.De la arquitectura neoyorquina deGuastavino a los estadios olímpicos deOtto en Múnich y de Candela enMéxico, hasta el recentísimo CentroNacional de Convenciones de Qatar, deIsozaki, las formas regladas, arbóreas yde tradición catalana son reconocibles,

identificables y confesadas. Es Isozakiquien cree que Gaudí produjo tantamodernidad con ellas que rompió loslímites formales de la arquitecturaconocida.

De la Colonia a la Sagrada FamiliaGaudí desarrolló toda la investigaciónen el obrador de la Colonia Güell, ydespués en el de la Sagrada Familia. Unauténtico laboratorio a imitación delestudio Black Maria de Edison; unemplazamiento de lujo donde Güell ledecía que estaba encantado con todo loque realizaba y no le importaba lo quehiciera, tardara o gastara. El sueño detodo artista. La Colonia era, en palabrasde Gaudí, el espacio de investigaciónpara probar todo lo que imaginaba: “Sinlas pruebas que llevé a cabo en la Colo-nia no me habría atrevido a aplicarlo a laSagrada Familia”. Allí ingenió el gruesode sus innovaciones revolucionarias, deldiseño a la realidad construida: lamaqueta polifunicular, el pilar inclinadoque sigue la dirección de empuje, laestructura arbórea, la pared de superfi-cie plegada de formas parabólicas...

A la izquierda,maqueta a escala1:25 de la navesuperior de la iglesiade la Colonia Güell,que Gaudí no pudoacabar, realizada porla Cátedra de laHistoria de laConstrucción y Patrimonio Arquitectónico de laUniversidad de Innsbruck.

Gaudí, poeta de la piedra

© Pere Virgili

Dossier

116

La Colonia Güell es, además, atípica,un triple modelo de revolución artística,arquitectónica y científica, por unaparte; de innovación técnico-fabril, ensegundo lugar, y también de revoluciónsocial y cultural (Xavier Melgarejo,experto en educación, ha escrito:“Buscaba un modelo de éxito educativoen Finlandia y resulta que lo tenía,desde hace cien años, justo aquí allado”).

Los objetivos siempre son, primero,prácticos y sociales: en la Sagrada Famí-lia, como el cliente no tiene prisa, loprimero que construye es la escuelapara los niños y las niñas de los obreros,

ese edificio humilde de ladrillo perfiladopor los conoides que maravillaron a LeCorbusier. En la Colonia, la fábrica, lascasas, la escuela, el ateneo..., todo lonecesario fue lo primero. Y cuandoGaudí ya ha levantado las casas de loshombres, diseña la casa de Dios, la obraque inaugura la nueva arquitectura,desarrollada cuando no tiene prisa nipresión y puede ser artista en plenitud.

Agárrense fuerte: la revolución de lahistoria de la arquitectura, que nace conesa calculadora avant la lettre que esla maqueta polifunicular, la emprendecon un equipo inaudito: un albañil, unaprendiz adolescente y un ingeniero.Este le servirá para descubrir el modode efectuar unos cálculos que nuncaantes se habían planteado (hoy es habi-tual el equipo ingeniero-arquitecto,pero no tenemos constancia de él antesde Gaudí); el otro será un aprendizeficaz y, por edad, un provocadoreducado que preguntará el porqué deaquello tan extraño y nuevo cuandonadie se atreve a hacerlo. Y el albañil,porque en las manos lleva, por transmi-sión de la experiencia, toda la tradiciónconstructiva que funciona.

Seguridad, higiene y saludNo me extrañó mucho que los primerosinteresados en los resultados de lainvestigación fueran empresarios yprofesionales, antes que historiadores yarquitectos. Di una conferencia y, alacabar, se me acercó un hombre y meexplicó que se dedicaba a la emisión decertificados ISO de calidad e higienelaboral. “¡Usted me acaba de explicarque mi trabajo ya lo hacía Gaudí!”, medijo. Pues sí, Gaudí instauró normas deseguridad, de calidad y de higienecuando el sector estaba huérfano deellas. Y era duro si no se cumplían.

Algunos ejemplos de lo anterior:Gaudí establece que en la fábrica textilde la Colonia Güell las mujeres trabajensentadas y no de pie para evitar lesionesde columna, y que lleven una red que lesrecoja el pelo para evitar que se lesenganche en las máquinas, un accidentehabitual en aquel entonces. En la obrahace regar el suelo para evitar que selevante polvo, interrumpe la jornadalaboral con pausas para comer y obliga alavarse. Da consejos sobre caminar ytomar el sol, sobre alimentación y sobrela medicina natural de Kneipp, e invitaa la práctica del deporte (por eso uno de

los equipamientos de la Colonia fue... uncampo de fútbol).

Aire, agua, luz, color y sonidoDotar un edificio de luz es relativa-mente fácil para un arquitecto. Máspara él, que aplicaba las formas regla-das. Sin embargo, ¿cómo se le confierevida y movimiento a un edificio, que,por definición, es algo estático ypesado? En ellos Gaudí recrea la natu-raleza porque es movimiento, expresiónde vida. Lo consigue con la combinaciónde materiales y de sus irregularidades,con la orientación del edificio, con lasformas curvas, con el tratamientoóptico del color y la integración natural,etc. Sus edificios se convierten encambiantes, a veces volátiles, porque enellos se difuminan los límites construc-tivos cuando la luz y el cambio de colo-res modelan los espacios.

Más física constructiva: gracias a laelección de materiales, en los sistemasde ventilación (como el proporcionadopor las falsas columnas, que son, dehecho, chimeneas que por efectoVenturi absorben y renuevan el aire,formando una especie de aire acondi-cionado natural y sin coste energético) yen los de drenaje (fosos, suelos eleva-dos, túneles de ventilación, recogidas deagua que, a su vez, se aprovecha pararegar, etc.), Gaudí consigue regular lavariabilidad térmica y el grado de hume-dad entre el interior y el exterior (soloconsideren el ahorro en calefacción queesto permite). Esta combinación deventilación, drenaje, iluminación naturaly elección de materiales conforma unauténtico sistema de sostenibilidadecológica y de eficiencia energética.

El uso de las fuerzas naturales,gracias al estudio de la física aplicada ala construcción, se añade a la investi-gación edisoniana de la electricidad, enplena expansión comercial en aquelmomento. Ejemplos que abren hori-zontes: Gaudí diseñó una sala de cine,teniendo en cuenta la luz, la transmi-sión del sonido y la música en directo(en ningún edificio de Gaudí se produ-cen reverberaciones). Sobre acústica ymúsica, lo más espectacular segura-mente es que las torres de la SagradaFamília sean campanarios que acoge-rán inmensas campanas tubulares,formas que ya había probado antes, apequeña escala, en una ópera deWagner en el Liceu. Y de lo más grande

En la foto superior,verjas realizadas conpiezas aprovechadas

de las selfactinas(máquinas de hilarautomáticas) de lafábrica textil de la

Colonia Güell.En el centro,

muestra de escoriade fundición y de

ladrillos requemadosaprovechados en la

fachada de la iglesia.Abajo, detalle de un

banco tallado amano con criterios

ergonómicos.

© Pere Virgili

Del 6 al 10 de octubre del 2014 secelebra en Barcelona el I CongresoMundial sobre Gaudí, organizado porThe Gaudí Research Institute con lacolaboración de la Universidad deBarcelona (UB), con el objetivo decompartir investigación y aplicaciónindustrial y creativa.

Siendo el primero de una serie, elcongreso se focaliza en la ColoniaGüell por constituir el semillero crea-tivo de Gaudí, el lugar donde instalóel laboratorio en el que nacería unaarquitectura basada en un revolucio-nario método de trabajo y de crea-ción de nuevas formas.

Aunque el simposio se centraráen la Colonia Güell, esta no será sutema exclusivo. Así, entre otras acti-vidades, se presentará la traducciónal inglés del estudio filosófico deCarles Rius Santamaría Gaudí i laquinta potència. La filosofia d’unart, obra coeditada por la Universi-dad de Barcelona y el Ayuntamientode la ciudad.

En esta primera edición partici-pan Arata Isozaki, Rainer Graefe, JosTomlow, Arnold Walz, ManuelMedarde, Jan Molema, Etsuro Sotoo,Carlos Flores, Tokukoshi Torii, Anto-nio Sama, Leonid Demyanov, Arnau

Puig yFerran Adrià, entre otros. Elreto apasiona: hacer de Barcelona lacapital de la investigación y la inno-vación sobre el artista que más obrastiene declaradas como patrimonio dela humanidad.

La Colonia Güell, semillero creativo de Gaudí,en el primer Congreso Mundial sobre su figura

a lo más pequeño: la matraca de laColonia Güell es un prodigio en cuantoa la elección de maderas para producirescalas sónicas y, al mismo tiempo,imitar el sonido de los telares comosímbolo de la fábrica.

Innovación empresarial y socialLa innovación –artística, técnica o deprocesos– es un activo irrenunciable delbinomio Güell-Gaudí. Entre el mece-nas –empresario y político– yGaudí –creador– se establece una rela-ción de mutua influencia, un verdaderocoworking como reto artístico, oportu-nidad de negocio y compromiso cívico,nacional, social y obrero, basado en lainnovación y el diseño.

Esta insólita manera de trabajar que,con el objetivo de crear algo radical-mente nuevo, aúna la economía con lasnecesidades sociales y la innovación, novio la luz en ninguna capital del arte, dela política o de la economía, sino en susmárgenes, en una colonia obrera social-mente modélica y única por su concep-ción. Pensemos, pues, en creación eindustria, en proximidad e intercone-xión, como factores complementarios decrecimiento.

© Pere Virgili

Gaudí, poeta de la piedra

Interior de laescalera delcampanariode la iglesia dela Colonia Güell,que no se acabóde construir, y quecombinaba estafunción con la dechimenea deventilación paraclimatizar el templopor mediosnaturales.

117

118

LIB

RO

S

L’avinguda secreta. Un llegathistòric al peu del Tibidabo[La avenida secreta. Un legadohistórico a los pies del Tibidabo]Autoras: Glòria Soler y EugèniaVidalAyuntamiento de BarcelonaBarcelona, 2014155 páginas

El mar Mediterráneo y la montaña deMontjuïc forman parte del imaginariocolectivo de los barceloneses desdehace centurias, pero la sierra de Collse-rola, con la majestuosa cumbre del Tibi-dabo en primer lugar, no fue tanemblemática hasta el último tercio delsiglo XIX, cuando el Plan Cerdà y la altaburguesía acercaron la ciudad a suslímites naturales y convirtieron el barriode Sant Gervasi en el principal caminohacia la montaña.

Este libro es un recorrido por laavenida del Tibidabo, que conecta lacalle de Balmes con Collserola. Las anti-guas villas residenciales de los persona-jes más poderosos de Barcelona queflanquean la avenida han pasado a serhoy casas de gran valor arquitectónicoque aguantan solemnemente la moder-nidad en medio de una ciudad cosmo-polita. Glòria Soler y Eugènia Vidalpresentan un mosaico de amplias ilus-traciones, investigaciones documenta-les e historias cotidianas que nostrasladan a una época y a una Barcelonadesaparecidas.

Durante la primera parte de la obra,las autoras aprovechan para localizar ysituar el barrio de Sant Gervasi en el

Marc Grèbol

Cuando elpatriciadodescubrióCollserola

particular contexto histórico en el quealgunos promotores pertenecientes a laostentosa burguesía de la época se dedi-caron a urbanizar los contornos de laciudad, con el trasfondo del Plan Cerdà.El municipio de Sant Gervasi, que enaquel momento consistía en una seriede viñas y ermitas en un entorno bucó-lico, fue escogido por las grandes fortu-nas para colocar sus característicassegundas residencias, y se convirtió enpoco tiempo en una plataforma hacia laredescubierta sierra de Collserola.

No fue un proceso fácil. A las polé-micas iniciales sobre el modelo urbanís-tico que debía desarrollar la ciudad sesumaron las dificultades que tuvo elempresario Salvador Andreu parapromover entre la clase patricia deBarcelona la compra de unos terrenosentonces incomunicados y mitigar lascontroversias sobre cómo se debíaexplotar un terreno natural que hastaaquel momento no se había urbanizado.El libro repasa los planos y las crónicasperiodísticas que acompañaron laevolución de las obras, y cómo susprotagonistas políticos o civiles acaba-ron haciendo de la urbanización de unaavenida todo un símbolo de la meta-morfosis que experimentó no solo laciudad, sino también la mentalidadbarcelonesa de principios del siglo XX.

Muy pronto la avenida del Tibidabose convertiría en uno de los epicentrosde la actividad lúdica, festiva y culturalde la burguesía catalana. El legendarioHotel Metròpoli, del que podemos vervarias fotografías de la época, era quizásel símbolo de toda aquella vida, pero noel único punto de referencia. Distintospromotores llevaron a la avenida carre-ras de automóviles, salas de conciertosy academias musicales, que reflejabanel espíritu de emprendeduría artística ydeportiva de aquellas primeras décadasdel siglo. Por otra parte, el manteni-miento del asilo de ciegos Empar deSanta Llúcia era una de las principalesactividades sociales llevadas a cabo poruna junta de “damas beneméritas”. Sonsolo algunas de las muchas vicisitudesque encontraremos en esta obraimprescindible para los amantes de laciudad y la historia de una época amenudo olvidada.

La ciudad autosuficienteAutor: Vicente GuallartRBA LibrosBarcelona, 2012256 páginas

Nos hemos tenido que tragar discursostan perversos sobre Barcelona quetodavía hoy, cuarenta años tras lamuerte de Franco, me sorprende leerun libro que hable con pasión del futurode la ciudad sin insultarme la inteligen-cia. Ya se sabe que desde el siglo XVII, ycon la excepción de los cincuenta añosanteriores a la Guerra Civil, el futuro deBarcelona casi siempre ha pasado pordejar sitio a Madrid renunciando a suhistoria, a su cultura y a sus ambicionesde liderar el Mediterráneo.

La ciudad autosuficiente es unensayo escrito con una prosa marqueti-niana y un punto buenista que a vecesrecuerda el cosmopolitismo blanqueadode la etapa socialista más esplendorosa.El libro, no obstante, rebosa de ideas, ylas afirmaciones grandilocuentes yvaporosas quedan siempre en unsegundo plano. Vicente Guallart noinsiste en las cuestiones geopolíticasque condicionan el desarrollo de todagran ciudad, pero tampoco las evita, loque le permite situar a Barcelona en elcentro de un discurso un poco visiona-rio pero muy sólido y cosmopolita.

Según Guallart, la globalización obli-gará a la humanidad a superar elmodelo actual de metrópolis moderna.El libro insiste en que si las ciudades secontinúan construyendo con los viejosesquemas el mundo se colapsará,porque la humanidad no dispondrá de

Enric Vila Delclòs

La ciudadorgánica

Libros

119

los recursos necesarios para completarel proceso de urbanización en el queestá inmersa. Guallart cree que lamisma tecnología que tradicionalmentehabía alejado la vida urbana de la natu-raleza ahora tendría que servir parafavorecer una reconciliación que gene-rara formas de producción y deconsumo más eficientes.

El libro recuerda que las ciudadesactuales todavía son fruto de las espe-ranzas que en los siglos precedentes sedepositaron en las máquinas. Prueba deello serían las ciudades que crecencomo setas en Asia. Muchas, reciénestrenadas, ya se ven antiguas, porqueremiten a un mundo económico y polí-tico obsoleto, superado por la tecnolo-gía y las experiencias del siglo XX. Si nosfijamos, dice Guallart, recuerdan a losbarrios europeos reconstruidos durantela posguerra mundial con criteriosestandarizadores y de baja identidad,con edificios de más de treinta plantas.

La tarea de las capitales occidenta-les sería corregir esta tendencia. Laciudad artificial y consumista, separadade la naturaleza por un muro cultural yeconómico inhumano, tendría queevolucionar hacia un tipo más orgánicoy ecológico, y también más democrá-tico. El autor considera que si la tecno-logía está revolucionando nuestramanera de vivir y de trabajar tarde otemprano también revolucionará laorganización de las ciudades. Guallartes muy consciente de la relación queexiste entre la cultura productiva, lacultura urbana y la cultura política, y,por medio de esta relación, trata deproponer un futuro en el que las ciuda-des tengan un papel casi redentor.

Sin usar estas palabras, porque noes el tono del libro, Guallart parececonvencido de que la globalizaciónpotenciará la idea de civilización queBarcelona tiene grabada en sus piedras.En la concepción urbanística del arqui-tecto en jefe del Ayuntamiento de laciudad resuena un cierto naturalismode Gaudí. Cuando afirma que el reto delas ciudades del siglo XXI es volver a serproductivas, creo que quiere decir quelas ciudades se tienen que repensarrecuperando algunos de los elementosde la tradición urbana medieval pros-crita por la Revolución francesa y por laRevolución industrial –y también, natu-ralmente, por los ejércitos que entraronen Barcelona en 1714.

Joies del modernisme català.Espais interiors[Joyas del modernismo catalán.Espacios interiores]Edición de Francesc Fontbona,fotografías de Consol BancellsAyuntamiento de Barcelonay Enciclopèdia CatalanaBarcelona, 2014417 páginas

Es ya abundante la bibliografía sobre elmodernismo, un movimiento y una esté-tica, recordémoslo, prácticamente rele-gados durante cincuenta años. Despuésde unas primeras monografías ya clási-cas, como la de Cirici Pellicer de 1951,una serie de exposiciones parcialesimpulsadas desde museos de Barcelonay Cataluña en los años setenta yochenta permitieron dar un vuelco, aprincipios de la década siguiente, a losestudios sobre el modernismo comomovimiento global. Entonces se publi-caron los volúmenes exhaustivos Elmodernisme (1991), catálogo de lagran exposición homónima impulsadapor la Olimpíada Cultural en el enton-ces Museo de Arte Moderno de Barce-lona, y El Quadrat d’Or. Centre de laBarcelona modernista (1990), delincansable Albert Garcia Espuche. Esteúltimo trabajo, fruto también de unaexposición, en el Centro de CulturaContemporánea de Barcelona (CCCB),hacía un repaso de la historia delmodernismo arquitectónico barcelonés,acompañado de un catálogo sistemáticode fichas de 150 edificios.

Desde entonces se han multiplicadolos estudios sobre el modernismo y loslibros de todo tipo que lo exploran foto-

Albert Mestres

Una sorpresaindispensable

gráficamente. Por otra parte, desde elMuseo de las Artes Decorativas deBarcelona y la Asociación para el Estu-dio del Mueble se han impulsadotambién los trabajos sobre uno de losaspectos más destacados pero menosestudiados del modernismo, su inciden-cia en las artes del objeto, desde eldiseño de muebles hasta la confecciónde vitrales, tejidos, estampados o bibe-lots; todo lo que, en definitiva, llenabalos interiores de aquellos magníficos yexuberantes contenedores.

Sin embargo, faltaba un libro queconfirmara nuestra sospecha: que,además de los grandes monumentos queya conocemos por fuera y por dentro,muchos edificios de Barcelona, del restode Cataluña y de Mallorca –ante los quepasamos a menudo sin dedicarles másque esa discreta admiración que nosdespiertan las fachadas– contienenauténticos tesoros. Faltaba un librocomo este, pues, que nos abre las puer-tas de unos espacios más o menos fami-liares y por tanto no accesibles alpúblico, y donde también se desplieganmaravillas, acaso no tan fastuosas peroigualmente valiosas.

En 2011 Francesc Fontbona fue eleditor de un volumen de la misma edito-rial titulado Les joies del modernisme,donde se presentaba un buen númerode edificios. Había que dar un paso másy adentrarse en ellos y también en losque, sin ser tan relevantes, contienenespacios modernistas notables. Y eso eslo que hace este nuevo libro, dirigidopor el mismo Fontbona pero concebidoy fotografiado magníficamente porConsol Bancells, historiadora del artede la Universidad de Barcelona.

Introducido por un texto de Font-bona, el libro se estructura en una seriede “visitas” a 85 edificios, que incluyenun reportaje fotográfico acompañado deun breve estudio a cargo de un especia-lista, con su ficha técnica, una brevereseña histórica y las descripciones desu función actual, del exterior y delinterior. Es un libro, pues, repleto desorpresas y novedades para los no espe-cialistas. Y elaborado, además, con rigorcientífico y editorial, de modo que seconvierte no solo en un buen productopara los amantes de las bellezas gene-radas por el movimiento modernista,sino también en una especie de catálogodocumental muy útil para estudiosos yresponsables de nuestro patrimonio.

120

Joan Carreras recibió, el pasado mes de febrero, elPremio Ciudad de Barcelona de Literatura en LenguaCatalana por Cafè Barcelona, una novela que nosexplica la vida de un barcelonés que se ha autoexiliadoen Holanda y observa su ciudad y su barrio desde ladistancia. Carreras toma al personaje como punto departida para darnos su visión del barrio de Gràcia hoy.

Un personaje de la novela Cafè Barcelona vuelve a su ciudaddespués de muchos años de ausencia y enseguida le pareceque Gràcia también había cambiado. La primera sorpresa latiene cuando sale del metro, en la estación de Fontana, y seda cuenta de que la calle de Astúries es de peatones.

El personaje tiene razón. El barrio ha cambiado. Laciudad ha cambiado.

La calle de Astúries que conocí no es nada mejor que laque hay ahora. Ni tampoco son mejores las calles que reco-rrí con los amigos y la familia que las calles de verdad dondeahora viven los de Gràcia. Pero los cambios tienen el efectode entristecernos hasta que los entendemos.

Para sobreponernos a esta melancolía, nos deleitamosen la creencia de que provenimos de un lugar singular, dife-rente de todos los demás, el mejor. Los de Gràcia siemprehemos sabido que, cuando decimos que somos del mejorbarrio de Barcelona, no lo hacemos por arrogancia, sino porconvicción, aunque sea una convicción arrogante.

No nos valemos de ninguna razón, ni siquiera de unsentimiento. Con las razones, pronto nos daríamos cuentade que no hay ningún barrio que sea mejor, porque eltérmino está tan vacío como un recuerdo aguado. Con lossentimientos confundiríamos la naturaleza de nuestracreencia, que es plácida, casi inconsciente –casi–, y de vacu-nación prácticamente imposible. La idea que sostiene estevicio ridículo que los de Gràcia nos sentimos obligados arepetir no se imita, se aprende. No se enseña, se inocula.

Nací en Gràcia. En una clínica que ya no existe. Viví enGràcia tantos años que me parecieron siempre todos losaños. Hasta que dejaron de serlo.

Y ahora que vivo en uno de los mejores barrios de Barce-lona –tenía que caer otra vez en la trampa–, aún me pareceque soy de Gràcia y que Gràcia es para siempre de dondeseré. Soy de un barrio donde para ir a la playa cogíamos el39. Cuando creces allí –es entonces, sí, siempre ha sido así–,es cuando asumes la convicción y la llamas “realidad indis-cutible”. Hasta que llega un día que ya no lo tienes quepensar. Ni siquiera estás convencido de ello. Simplemente,lo sabes: Gràcia es el mejor barrio de Barcelona.

Es irrelevante si todavía hay adoquines o si ya hanpuesto bolardos contra el aparcamiento. Mientras la idea semantenga, Gràcia no cambiará. Porque Gràcia es una ideaperversa: la asunción natural de que hay lugares mejores yde que hay uno que es aún mejor que ningún otro. Autoin-yectado con jeringa.

Nos tendrían que comprender. Necesitamos esta idea.La echaríamos tanto de menos. Sobre todo, cuando hemosdejado de vivir en Gràcia. Porque ya no nos queda nada másque los recuerdos aguados de unas calles que ya no soncomo eran y lo único que nos puede salvar de la desolaciónes esta idea perversa.

Esta perversión es la constante de un barrio que solo hacambiado porque nos hemos hecho mayores, esta es lacuestión. Era fácil de entender.

No lo tengo que pensar. No me tengo que convencer deello. Ahora ya lo sé.

Por eso he decidido morir en Gràcia.Esta mañana. A las ocho en punto.Tengo pensado resucitar al cabo de media hora, cerca

de la playa, en uno de los mejores barrios de Barcelona. Sushabitantes lo llaman Badalona. Hay muchos que se hanadministrado la misma inyección de autoestima que los deGràcia. Tanta semejanza podría ser una causa de conflicto.Pero tienen a favor que está el mar a cuatro pasos. Y eso esmejor que coger el 39.E

L R

ELA

TO

Joan CarrerasEscritor. Premio Ciudad de Barcelona 2013

Melancolía del 39

© Pep Montserrat

www.barcelonametropolis.catNúmero 93 – 6 €

Setembre – September – Septiembre 2014

www.bcn.cat/bcnmetropolis http://twitter.com/bcnmetropolis

Bar

celo

na M

etrò

polis

93

- S

etem

bre

/ Sep

tem

ber / S

eptie

mbr

e 2014

8400214062238

93

Ciència ciutadanaCitizen science

Ciencia ciudadana

GaudíPoeta de la pedra, eriçó de l’art

Poet of stone, artistic hedgehog

Poeta de la piedra, erizo del arte

Entrevista / Interview

Neil A. Gershenfeld /Vicente Guallart