DesdelesdarreresdècadesdelsegleXIXCatalunyaien especial la ciutat deBarcelona viu un intent dedesvetllamentartísticiculturalquefaquefixielsullsen lamodernitat europeaiqueté lasevaconcrecióen el Modernisme, un moviment multidisciplinar(arquitectura, pintura, literatura, etc.) i queconjumina diferents estètiques (decadentisme,simbolisme, prerrafaelitisme, etc.) que a la fi noacabade quallar per un munt de factors adversosquearaseriallargescatir.

Enelterrenypolític,tanmateix,estemencaraimmersos a l'Espanya de la Restauració, del caci‐quismeidel'alternançaenelpoder,aral'unaral'al‐tre,delspartitsconservador i liberal.A casanostra,larealitatpolíticaésunamicadiferent, jaqueelballde bastons no es produeix entre partits dinàsticssinó,tambésimplificant‐homolt, entreespanyolis‐tes i catalanistes, els primers esquerranosos i elssegonsmésaviatdedretes,ésadir,entrelerrouxis‐tes i regionalistes.Així, si de 1900 a 1910 el PartitRepublicàRadical d'Alejandro Lerroux, l'emperadordelParal∙lel, éselpartithegemònicambimportantsparcel∙lesdepoderabsolutal'AjuntamentdeBarce‐lona,a partir de laSolidaritat Catalanael naciona‐lisme català, tant el Centre Nacionalista Republicàcomsobretot laLligaRegionalista,vanescalant po‐sicionsifent‐seamblesregnesdelpodermunicipaliprovincial.

Això comporta que cap a 1910 a Catalunyaexisteixi un altremoviment cultural homogeni epí‐gondelModernisme,el Noucentisme,que,de nouper simplificar,veaserunamenad'ententecordialeentre la burgesiacatalanaqueper aquestsdies do‐minales regnesde lapolíticaautòctona (laDiputa‐ció i cada vegadamés l'Ajuntament) i uns determi‐natsintel∙lectuals quepropugnen la intervenció so‐cialatravésd'unasèriedevalorsafinsalsdelacul‐turaburgesa (classicisme,civilitat, cosmopolitisme,arbitrarisme, catalanisme, etc.). I això des d'una

sèrie de plataformes (el diari LaVeu deCatalunya,especialment) id'institucionscreadesadhoc(l'Insti‐tutd'EstudisCatalans,laJuntadeMuseus,laBiblio‐teca deCatalunya,etc.) des de les quals s'exalcenuns determinats temes igèneres literaris, en espe‐ciallapoesia.

Més enllà, però, d'aquesta diguem‐ne altacultura,queseriacomlacapasuperiordelsdiferentsestratsquecomponenunsistemacultural,iqueésal'abast d'unapetitaelit, iquefinsitot,alaciutatdeBarcelona, geogràficament té un radi d'acció moltprecís,quevadelPasseigdeGràciafinsal'Eixample,hi ha un cúmul o un aiguabarreig de diferents i di‐verses manifestacions culturals,de caire marginal,

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐

153

Homes i coses de la Barcelona d’abansCrònica primera: la Barcelona d’ara fa cent anysJust Cortès

que provenen delvuit‐cents i encaraperviueniquees circumscriuen als espaisméspopularsde la ciu‐tat, és a dir, al triangle del "vici" que formen lesRambles, el carrer Nou (aleshores del Conde delAsalto) i el Paral∙lelfinsalmar.Uns estrats, doncs,deculturapopulardefacturavuitcentistai,pertant,empeltatstantdetòpicsromànticscomdelesfontsméspopularitzadesdelModernismequevanfent laviu‐viuper lasenzillaraóqued'unanysençà,enes‐pecial,desdelaRevolucióIndustrial,alesgransciu‐tatscomaBarcelona,augmentaconsiderablementla població i prolifera un conglomerat de gent decapamitjanaibaixaquefinsaleshoreshaviaromàsalmargede l'accésa la cultura,quearacomençaademanarproductesd'ociientreteniment.I ésquelacombinaciód'unasèried'esdevenimentssociocultu‐rals—laprogressivaalfabetitzaciódelsindividus;laincorporaciódeladonaalavidasocial i, moltparti‐cularment, a la lectura (un incís, les dones són lesgrans lectoresdel moment, això sí,d'un tipusmoltparticular d'obres); la lentaperò uniforme reduccióde les jornades laborals i, per tant, l'existència detemps lliure, etc‐— afavoreixen el terreny per a lademanda social o comunitària de productesd'oci id'entretenimentper partd'un gransectordepobla‐ció amb inquietuds culturals i amb afanyde saber,deconèixercoses,deformar‐seid'informar‐se.

Quinsproductesomanifestacionsartístiquesi/o culturals intentendonar respostaal cap i casal aaquestademandaenunmoment enquèencaranohafet lasevaapariciólaràdio(quenoinicialessevesemissionsfinsal 1924)ni,moltmenys,latelevisió,iquenoexisteixnialesbecerolesunaindústriacultu‐ral autòctona amb unamica de cara i ulls? Doncs,bàsicament,laculturaescritailaculturaaudiovisual.De la primera en destaca, sens dubte, en un llocmolt destacat, la premsa periòdica, l’única font deconeixement,deformacióid’informacióal’abastdegairebétoteslesbutxaquesi,doncs,laprincipaleina

de formació de la gran massa. Per posar‐hi xifres ique els lectors se'n facin una idea, cal fer esmentque al llarg de ladècada dels deu del segleXXespubliquenaBarcelonaentredeuiunavintenallargadecapçaleresd'apariciódiària,un40%delsqualsdetendència progressiva.Però també contribueixen aaquesta formació,molt a pesar dels noucentistes,lesnovel∙les, enespecial,jabenentradalasegonaiterceradècadadesegle,lesnovel∙lesdegènere(ro‐sa,detectivesca,etc.),aixícoml'esclat quesignifical'aparició de les primeres col∙leccions de novel∙lacurta de tipus i temàtica variada. Mentre que pelque fa a la cultura audiovisual,cal tenir present elpaper conformador del gust que forneix el teatre,tambéde facturavuitcentista, i, en especial, l'augequeperaquestsdiesconeixenlesdiversesbarraquesdel Paral∙lel idel districtecinquè destinades a l'en‐treteniment iqueposena l'abast delpúblicciutadàmultitud de gèneres, des del cuplet autòcton alsespectacles de vodevil, majoritàriament importatsde França, passant pels espectacles de revista, lesvarietats,elmusic‐hall i lesprimeresmanifestacionsde la indústria cinematogràfica d'importació, a laqual deseguidaseliafegeixen lesprimeresproduc‐cionsautòctones.

I,totplegat,ambunaltreafegit conjuntural,fruit del'esclat delaGranGuerra l'any1914 ide totel que comportaa casa nostra la neutralitat espa‐nyola,entre altres, la possibilitat de negoci indus‐trialvenentproductesauni altrebàndol i,pertant,l'augmentdelaproducció,quenosemprevaacom‐panyada d'un augment equitatiu de sous per a lapoblació obrera,però quesí que fa arribardiners apleret a casanostraqueels enriquits fabricants esgastenentotamenadetuguris quenotanquen lesportes en cap moment de lanit,per no parlar delsdinersquetambéreparteixen acor quèvols lesam‐baixades contendents per afavorir el discurs arafrancòfilaragermanòfil iquetambéfaaterraraBar‐celonatotaunafaunainternacionald'entretingudes,espies, excontendents, aristòcrates estrangers,mandatarisinternacionals,etc.ambganesdegresca

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐

154

i que també animen fins a extrems insospitats lavida nocturna ciutadana.Ras i curt: a Barcelona,opotsermillor,en unespaimolt concret de laciutat,el triangle "del vici", aquests dies de mitjan anysdeu,delsque,simésnoacasanostra,sónelsfeliçosanysdeu,delaneutralitat,elsdinersadojo ilesnitssense fi,elsmassmedia,enun obrir i tancar d'ulls,proliferen,esmultipliquenicomencenaconèixerunèxitpopular senseprecedents.I el queresultamés imés significatiu per a allò que motiva aquestes lí‐nies:bonapart dels principals protagonistes, en elseupaperdeproductors iprimeresfiguresd'aques‐tesproduccions,sónunconjuntdepersonatgesque,desprésd'unabreu i fugisseraetapabohèmia, idesde l'anonimat,escalenposicions i agafen lesregnesd'aquestestratdeculturapopularideconsum.

Quisón aquests personatges? Peresmentar‐ne, ara, a penes un tercet, doncs,per exemple, enJosepAmich iBert,lleidatà,quevasignarlapràcticatotalitat dels seusescrits ambel pseudònim d'Ami‐chatis,iquealmargede lessevapuntual escripturadecupletsidelasevanotabletascacomaguionistai comadirectordefilmografiacatalana,vaesdeve‐niral llargdelasegonai laterceradècadesdesegleel dramaturgméspopular del Paral∙lel,fent parellaambJosepSantpereilessevestemporadesestablesde vodevil català,primer al teatreNou i posterior‐ment al Teatre Espanyol. O el granollerí ManuelFontdevila, periodista, barrilaire i sobretot engipo‐nadorisalvadordediaris.O,finalment,LluísCapde‐vila,elpríncepdelabohèmiabarcelonina,que,mésenllàdelasevaparticipacióenlaconfecciódemulti‐tuddeplataformesperiòdiques,tocatoteslesteclesi tant fabrica produccions per a l'escena comercialdelParal∙lel, ambtítolstant significatiuscomL'aucade la cupletista (1919) i Les dones del music‐hall(1920),ambduesescrites en col∙laboració amb Ma‐nuel Fontdevila, com conrea a bastament la no‐vel∙la, llarga i curta,per al granpúblic,itant enca‐talàcomencastellà,ambtítolscomRosadepasión(1916), LaVenus coixa (1924),Memòries d'un llit dematrimoni(1926), Venus ielsbàrbars(1929)oHomed'amorid'aventura(1935).

Arabé,més enllà del conreu d'aquestesdis‐ciplines, que en la majoria dels casos no s'esdevéfinsafinalsdels anys deuprincipisdelsanys 20, laprincipal ocupació que tenen els "bohemis" iadlàters (és a dir, els Francisco Iribarne, FernandoPintado, Agustí Piracés,Àngel Samblancat,MateoSantos,BrauliSolsona,JoanTomàsiRosich,etc.)ésla tascapublicista,ésadir, l'escripturadetextosdetotamenaperalapremsaperiòdica.Iquandiemde

totamena,volemde dir això,detotamena:cròni‐ques literàries, crítiques teatrals, articles polítics,contes, textos humorístics, satírics i galants (quannodirectamentpornogràfics), proclamespolítiques,manifestos,elquecalgui.Iaixòendiaris,enrevistesculturals, en setmanaris polítics, en revistes d'art icinematografia,enmagazins, enrevistesdebarrila,atotarreuonuspugueu imaginar inosolsenplata‐formes ja existents sinó, enmolts casos, en plata‐formes d'expressió creades per ells mateixos comara"Arlequí","Nanu","Bohemia","Margot",etc.

Amb això el que vull dir és que tot i fer es‐mentaaquestspersonatgescoma"bohemis"nocalfer‐se la ideaqueestemparlant d'artistespurs,cre‐gutsdel valor supremdel'art i quefessinde lapro‐fessiódefeartísticaunareligió,ésadir,quenogo‐sessin vendre's laploma almillor postor, sinó mésaviat tot el contrari, va tractar‐se d'una colla degent,dejoves(per aquestsdiesdemitjananysdeudel segleXXtots tenen entrevint i trentaanys)noprecisament de casa bona, pobres,desvergonyits ipintorescos, la majoria molt populars i divertits,gentapassionada capaçde vendre’s l’ofici i l’enginyper dos –i fins i tot, un‐ ous ferrats, i que bàsica‐ment,alcapdavall,uncopabandonadesunescertesínfules i pretensions artístiquesqueels duren ape‐nes quatre dies, van esdevenir professionals de la

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐

155

ploma ide l'escenari (escriptors,dramaturgs,perio‐distes, actors, músics, etc.) que, al capdavall, allòque perseguiren fou l'èxit popular i, per tant, perassolir‐lo,van excel∙lir entretenint elpersonal de lamillor manera possible. I, particularment, abansd'assaltar latotalitatdelsmedia,permitjàdemulti‐tuddeplataformesperiòdiquesd'expressió,ésadir,de la premsa periòdicaescrita. I això per què,és adir, perquèaquestgrup degentvaren interessar‐seofixarelsseusullsenelsmassmedia?Lesraonssónmúltiples,peròpodemressaltar‐neunesquantes:

1a)Comhaestatdit,estractadegent jovei,sobretot,desconeguda.Apenesunparell (Capdevi‐la,Amichatis)hanaconseguit veurepublicadaalgu‐nanovel∙leta,Labalada deles setgermanes (1912),elprimer,iElpequeñoNerón (1911) iCarnedemujer(1913),elsegon,quepassensensepenaniglòria

2a)Tenenconviccionspolítiquesavançades i,engeneral,laimmensamajorianotenenresd'apolí‐tics, al contrari, tenen un ideari progressiu i repu‐blicà ivolen fer sentir la seva veu contra l'ordredecoses establert, tant en política (Monarquia, LligaRegionalista, sistema dinàstic de partits) com pelque fa a l'estètica dominant (Noucentisme). I peraixò,davant la realitat política i cultural que els ésadversa,cerquenenelsmedia(elteatre,lanovel∙lai

sobretot lapremsaperiòdica)unaplataformapúbli‐caper fersentir lasevaveu iexpressarallòquepor‐tenadins.Ielqueporten,sónjovesiradicals,ésunafanyenormede rebel∙lió,com deia,contral'ordreestablert i d'aquí que quan poden funden òrgansd'expressió que tenen uns títols tan cridaners, enl'esferapolítica,com "El Intransigente"(1912‐1913),"La Ira" (1913), "Los Miserables" (1913‐1918), "ElHombre Libre" (1916), "La Protesta" (1912), "LaAgresión"(1915),"LaDiscusión"(1917),oenl'esferasatírica,"ElRecte"(1909),"Lamalasetmana"(1911),"LaFiga"(1913),"LaPiga"(1913)o"LaPepa"(1913).

3a)Noexisteix,comacabodedir,acasanos‐traencaraunautènticmercatculturalnitansolsunapotent indústriaeditorial (un circuit que integriunaempresaeditorial que tingui en compteel gust delpúblic i planifiqui la creació per mitjà d'una sèried'agents:autors,distribuïdors, crítics,consumidors,etc.).Al contrari,lesaventureseditorials—lapubli‐caciód'unllibre—normalmentselespagal'autordetorn,quefialasevasortalesvendes,quedifícilmentresulten grans quan no hi ha a penes publicitat delesobresni unadistribucióadientni,elmésimpor‐tant, un capa de públic lector cultivat que esperiaquestescreacions.Pernoafegirladadaque abansde l'any1917 tampoc no existeixentemporadeses‐tables de teatre autòcton, que puguin requerird'obres escrites ad hoc. Però, en canvi, allò que síquehiha,com abanshaestat dit,ésunademandadeproductes peralaformació i lainformació i,peraixò, es publiquen a la ciutat comtal infinitud decapçaleres periòdiques, diàries i no diàries, que faquepuguemafirmar que,aprincipisdesegleXX,simés no a casa nostra, la premsa escrita és l’únicmitjàdecomunicaciódemassesquecomatal,enelsentitmoderndeladisciplina,existeix.

4a) Per això,en comptes de l'edició d'un lli‐bre,que tambéreclamamoltméstempsd'elabora‐ció, l'alternativa passa per la publicació derevistetes, que normalment prenen la forma d' unsetmanari devuit pàginesi tiratgecurt,queésunaaventura relativament econòmica (a penes pagar,entre totsels integratsdel grup l'impressor i algunrepartidor odistribuïdor i poquetacosamés)iambgranspossibilitats:plataformadepresènciapública,nucli de cohesió de gent afí, tribuna publicitària ipropagandística, púlpit per a la crítica contra elrègim i instrumentpera lacaptacióde recursosdecorreligionaris. En altres paraules: un periòdic degrup constitueix,per aqualsevol grup incipient,un

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐

156

focus de poder, de prestigi i d'influència i, de fet,valgui l'incís, totsels lletraferits delmoment tenenen ment que els grans noms de la políticarepublicanad'aquests dies—elsSalmerón,Lerroux,Pi iMargall,etc—,abansde fer el salt a lapalestrapolítica, van començar com a obscurs periodistes.En una paraula: la premsa periòdica és, per a elsjoves inèdits aspirants a artistes, que són gairebétots de condició menestral o bé fills de la petitaburgesia, una plataforma des de la qual fer‐se unnom i, més que més, fer coneixences i establirrelacions que possibilitin l'oportunitat, mésendavant, d'estrenar en els teatres, editar lespròpiescreacionsi,finalment,lapossibilitatd'assolirel parnàs de la glòria i el reconeixement futur.Talcom reconeix qui fora director de La Vanguardia,l'escriptura de textos per a la premsa periòdica i,doncs,laprofessióperiodísticasiusplauperforçaéselmalmenoraquèesveuenabocats,enelmomentque ens ocupa, multitud de personatges quedesitjarien excel∙lir com a escriptors i que nocompten amb recursos propis, amb prou talent,osimplement sort. I, per descomptat, en llenguacastellana, que és la llengua majoritària i perantonomàsia dels media autòctons fins benavançadalaterceradècadadesegle.DiuGaziel:

"Arribar a ser un escriptor excepcional era, aCatalunya,onvaignéixericriar‐me,gairebéunimpossible.La llenguanostraes trobava terri‐blementenvilida,senseclàssicssuficients,sen‐seescoles,sensenormesfixes.Eraunallenguaincerta,mal apresa,quenopodíemagafar endeus purificades i corrents, sinó en rierols depagesiaoen clavegueresciutadanes.[...]Era,doncs,unmedihostilicaòtic.Per altra banda, representava una veritablebogeriapensar a viurede la literatura catala‐na.Calhaverconegutlasordidesadelsnostrespetitscenacles literaris, a començaments d’a‐quest segle i l’esgarrifosa misèria dels escrip‐torsbarceloninssensefortunaoposicióperso‐nal.A la llarga,totsels jovesneòfits, finselsmésbendotats,queestrobavenensemblantscondicions,haguerenderenunciaralaliteratu‐ra,resignar‐seal periodisme,emigraralcaste‐llàomorir‐sedefam.Elsmillorsescriptors, jaconsagrats,eren totsmenestrals,ambunpas‐sament assegurat, o burgesosbenestants queescrivien per gust,aestones perdudes,ogentassentada damuntuna professió liberal ouna

altraactivitat lucrativa:advocats,magistrats,sacerdots,industrials,comerciants."

I, a pesar d'aquest panorama tan magre,alguns dels nostres personatges —l'Amichatis, enCapdevila—varenacabarvivintdelaploma,aixòsí,compaginant la producció en llengua catalana(majoritàriament, novel∙les i teatre) i la llenguacastellana (especialment, en l'àmbit de la premsaperiòdica),deresultesdelagranpopularitatquevanassolir ja a la dècada dels vint entre els sectorspopulars, i mercès al conreu de tots els gèneres idisciplines existents: teatre comercial, cinema,novela llarga i curta, cròniques per a la premsa,textoshumorístics,etc.

Com s'ho fan, això? I quina relació hi té unestablimentmític, barrejadebar icabaret,defet,elprimer cabaret de l'Estat on es ballaren tangos is'ensumàcocaïnatal comdiuen elsseusfreqüenta‐dors,el BardelCentro,entot plegat?En laproperaentregadesvetllaremelmisteri.

(Continuarà)

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐

157