I és que tants problemes tenien per triar els segons classi-ficats de les tres categories que varen optar per donar premia dos finalistes, a més del guanyador. Neus Giménez, IreneRoig-Francolí, Andrea Martínez, Alicia Ramon, MarinaGarcía, Giveny Joy Fisher, Julia García, Bartomeu Costa iDaniel Ibáñez (gairebé tot al·lotes) poden dir, a dia d’avui,

que han guanyat un premi literari per les seues històries, deles que els professors que varen formar part del jurat handestacat la originalitat, la sensibilitat i la bellesa, en funciódels casos.

A Mola no volem que us els perdeu, així que mentre nopenjen tots els relats guanyadors a la pàgina web de l’ins-

titut (www.iesquartodeportmany.es) us presentam ínte-gres els contes d’Alicia Ramon Riera (‘Purpurae Vestes’)alumna de l’institut Sa Colomina, i Neus Giménez (‘L’illadel present’), de Sa Blanca Dona, guanyadores de les ca-tegories d’alumnes nascuts en 1994 i 1995 i de 1993 en-darrere.

MolaDIARIO de IBIZA DIMECRES, 3 DE FEBRER DE 2010

�Un reportatge de Marta TorresAmb fotos de Lorena Portero i Moisés Copa

Els grans desconeguts que omplen les classes dels instituts de l’illa són també uns grans escriptors en potència. Aixího varen reconéixer els membres del jurat de la tercera edició dels premis Neus Balansat de narrativa, organitzat perl’institut Quartó de Portmany, que enguany ha batut els rècords d’exemplars presentats i de històries premiades.

HISTÒRIES DE PREMI

ELS PAPERS DE SALAMANCA 4 | EL SOROLL DE LES COSES PETITES 4 | MIRA QUE ET VEIG 5

REPORTATGE

Amb ulls naturalsEls guanyadors de la marató fotogràfica deses Salines expliquen les històries de lesimatges que van captar.

7 ENTREVISTA

Carles Guasch«Ens fa falta un museu queabarqui tota la pintura eivissencadel segle XX cronològicament»

8

PASSA A LES PÀGINES 2 I 3 >

Amb la col·laboració del

REPORTATGE | NARRATIVA

Una illa i un misteri

2 ||| MOLADIMECRES, 3 DE FEBRER DE 2010 | DIARIO de IBIZA

L’avi sempre m’explicava històries del mar, ja ques’havia dedicat tota la vida a la pesca. Me n’ex-plicava de vaixells enfonsats, de monstres ma-rins amb els quals jo somiava a les nits, de mari-ners que sacrificaven la seva vida al mar quan hihavia tempestes... Però, sens dubte, com sem-pre passa amb els contes, n’hi ha un que t’agra-da més que els altres. I jo sempre demanava elmateix, la història de l’Illa del Present:Un dia, un jove pescador sortí del port amb el seullaüt, com feia cada matí. Aquella vegada, però,es va endinsar al mar més del que solia. Llavorses va espantar, perquè no sabia on es trobava.Però va veure una illa i va decidir acostar-s’hi,esperant trobar-hi algú.Al principi, pensà que es tractava d’una illa de-serta, ja que no s’hi veien cases ni vaixells. Peròquan ja hi era ben a prop, va veure una petitaplatja i una noia asseguda en una roca, fent-lisenyals amb les mans.Quan la veié, es posà content; just feia uns mo-ments havia decidit passar la nit en aquella illa,ja que començava a caure la rosada, i no sabiacom s’ho faria si no hi havia algú que li poguésdonar alguna cosa de menjar, i tampoc hi haviaun lloc on arrecerar-se, perquè a la nit feia moltde fred.S’anà acostant a la platja i, quan hi arribà, enca-llà el llaüt a la sorra. Mentrestant, la noia se liapropà.Quan el jove pescador la veié de prop, quedà fas-cinat. La noia portava els cabells, que eren llargsi d’un color semblant al de la sorra d’aquella plat-ja, amollats sobre les espatlles. El color dels seusulls s’assemblava tant al dels seus cabells quepareixia que ulls i cabells es fonien amb la sorra.Tenia la boca petita i un somriure preciós. Ella vapensar que aquell somriure era especial, i que nohavia vist mai una noia tan bonica.Però el que més va captivar al noi van ser les se-ves mans. Eren petites i més blanques que la llu-na que estava a punt d’il·luminar-los aquella nit.Tot just veure-la va quedar-ne enamorat.El pescador va voler presentar-se i demanar a lanoia on es trobaven i quin era el seu nom. Però lanoia, somrient-li tota l’estona, va contestar-li que

aquella era l’Illa del Present, que allí no existienels noms propis i que, per tant, ella no tenia nom.A més, li contà que vivia tota sola en aquella illa,i que només podria ser habitada pel rei que undia arribès allà, que seria el seu enamorat, i perella, ja que l’illa era inexistent en els mapes i pera la resta de les persones.El noi, meravellat per aquella història, va dir-lique es quedaria amb ella la resta de la seva vida.En aquell moment, els dos joves enamorats esvan fondre en un llarg i apassionat petó, que duràfins a l’alba del dia següent.

Els dos estimats recorregueren l’illa, inundant-la amb el seu fervorós amor. Ella li ensenyà lesmeravelles d’aquell lloc. Era una illa amb totamena d’animals de tots els colors, amb plantesque feien bonics i grans fruits, plantes amb di-ferents olors i grans arbres que oferien ombraquan feien massa calor. A més, l’illa era plena decoves on durant l’estiu hi feia fresqueta i on du-rant l’hivern s’hi podia estar càlidament. Tambéhi havia nombroses platgetes d’aigua tranquil·lai peixos de totes les formes i colors.Els enamorats tingueren una filla, a semblança

de la seva mare, a qui, com ells, no posaren nom.Passat el temps, s’anaren fent vells, i un bon dia,feliços com tots els altres, moriren abraçats aun racó de la platja on una vegada, feia moltsanys, un jove pescador que s’havia perdut va arri-bar.I així, la seva filla restà a l’illa, esperant que qual-sevol dia el seu jove pescador arribàs.Per aquesta raó, en el món dels pescadors, quanun d’ells s’endinsa al mar i no torna, es creu queés a l’Illa del Present, acompanyat de la bonicanoia dels cabells color de sorra.

L’illa del presentNEUS GIMÉNEZ TUR

Neus Giménez llegeix el seu conte al final de l’acte d’entrega dels premis Neus Balansat MOISÉS COPA

Elles dos i la guanyadora dels alumnesnascuts entre 1996 i 1998, Julia García,de l’institut Algarb, varen llegir uns parà-grafs de les seues històries a l’acte d’en-trega. Julia García, la primera en posar-sedavant del faristol va aconseguir que es fesel silenci a l’espai amb les primeres frasesde la seua història ‘El cuadro’. La des-cripció de la sala en la que el protagonis-ta entrevista al pintor Gonzalo Alvaradova deixar tothom amb ganes de saber comacaba la història i de mirar la trobada delsdos personatges a travès del forat del panyde la sala on parlen. «Descrius molt bé elsambients», li comentaven a Julia en aca-bar l’entrega dels premis Neus Balansat,dels que enguany s’ha celebrat la terceraedició. ‘El cuadro’ es només una conver-sa, però no es pot deixar de llegir fins arri-bar a la darrera frase: «Asentí sonriendoy los dos supimos que así sería».

Enguany han participat al concurs denarrativa 110 estudiants de tota l’illa, unrècord, segons expliquen des de l’institut,que recorda amb el certamen una profes-

sora a la que encantava llegir. «És un mo-ment d’emoció i bons records. Sabem queper Neus Balansat no hi havia res més po-lit que la llengua i la literatura», va co-mentar Carmen Guasch, directora delQuartó de Portmany, durant l’acte d’en-trega, on un dels professors membre deljurat, va destacar que aquests relats queentreguen els alumnes els serveix per des-cobrir una mica més als estudiants que te-nen cada dia a classe i que a través d’a-questes històries descobreixen que són unsautèntics desconeguts.

De fet, el jurat destaca que als més decent contes que han llegit han pogut ado-nar-se de què els adolescents estan méspreocupats del que sembla per la seua fa-mília, per la pèrdua d’alguna de les seuespersones estimades, i que tenen una pre-ferència clara pel drama i la tragèdia, jaque molt pocs dels textos que es presen-taren tenien una vessant còmica. Tot i serun moment alegre, els professors són sem-pre professors i no van poder estar-se dedonar un consell als estudiants: «A es-criure s’aprén escrivint».

SANT ANTONI | MARTA TORRES

Julia García Felipe, de l’institut Algarb, llegeix les primeres frases del seu relat MOISÉS COPA

MOLA ||| 3DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 3 DE FEBRER DE 2010

Eren les cinc i quart de la tarda de dimecres. NaNerea estava preparant la seva motxilla amb lespartitures per anar al conservatori de música deCas Serres. Una vegada acabada la classe de pia-no, va anar a la biblioteca que hi ha a la planta bai-xa. Allí era on sempre se trovaba amb la seva mi-llor amiga, na Júlia i on passava els millors mo-ments de la setmana.Na Nerea i na Júlia, tenien als seus catorze anys,un caràcter molt semblant. Les dues eren moltxerradores, i sempre reien. Es contaven històriesde por i misteri inventades per asustar-se mú-tuament.A na Júlia, li encantava la música i la moda, eramolt morena, no gaire alta i els seus ulls eren viusi molt misteriosos pel seu color tan fosc. Al seuinstitut tenia moltíssims amics i es divertia ambells, però no la entenien tan bé com els seus com-panys del conservatori; el mateix li passava a naNerea, una noia alta, prima i amb un cabells lluentsi de color de blat, que feien que els seus ulls, d’unblau intens brillassin com dos fars enmig del mar.Els amics que tenia el conservatori eren més es-pecials, compartien més aficions i els agradava elmón de la imaginació, la màgia, la mitologia…Les dues amigues tenien ganes de poder estre-nar el nou conservatori, un edifici que estavenconstruint a un carrer molt cèntric de Vila. NaJñulia era qui més ganes en tenia ja que a més detocar la viola, li agradava molt ballar i al nou con-servatori posarien classes de dansa.Però passaven els anys i les obres no acabaven.El motiu principal d’aquest retard va ser provo-cat pel descobriment, d’unes runes arqueològi-ques d’una importància tan gran que es va deci-dir la seua conservació dins el pati central de l’e-difici. Un dissabte, les dues amigues anaren al ci-nema a veure la pel·lícula ‘Àgora’. Entusiasmadespels decorats, especialment per l’aparició de labiblioteca d’Alexandria, sortiren de la sala, quanja era fosc i al passar per les tanques del nou con-servatori, es van adonar que hi havia una portamal tancada… es miraren les dues, tragueren unallanterna de la bossa i entraren dins l’edifici in-acabat, Agafades de la mà caminaren fins trobarles ruines arqueològiques. Meravellades es sen-tiren transportades al passat, espectants, finsque de sobte començaren a sentir remors. En si-lenci intentaven esbrinar qui feia aquell soroll tanestrany i profund.-És el vigilant que ens ha sentit? va preguntar naNerea i, mirant-se una a l’altra, saltaren a la ve-gada disn un hipogeu per amagar-se, però no vaaparéixer ningú. Tot seguit, estaven mirant, en lapenombra, quan van veure una nebulosa de llumcada vegada més gran i després, dins aquella luen-tor va aparéixer una misteriosa dama amb un ves-tit molt elegant, malgrat que semblava d’una al-tra època. El vestiut tenia una llarga cua feta d’unluxós teixit de color púrpura, que anava arrosse-gant pel terra de l’obra, aproximant-se lentamentals tètrics hipogeus fins desaparéixer, fent un so-roll semblant al que havien sentit abans… Per po-der sortir, na Júlia es va agafar a la paret justquan un cilindre metàl·lic va caure al terra. L’a-gafà, i les dues sortiern correguent.

El diumenge pel matí es van trobar a la pastisse-ria i na Júlia va treure aquell objecte que haviatrobat. Era un cilindre petitet de plom, molt an-tic i rovellat, al netejar-lo van observar que teniaun tap de metall. Va ser difícil poder-lo obrir, i lasorpresa va ser descobrir un petit i antic perga-mí al seu interior. Amb cura el van desplegar i vanveure un dibuix molt envellit. S’adonares que eraun antic mapa d’Eivissa, amb alguns punts moltmarcats…La curiositat de les dues va ser tan gran, que de-cidiren que abans de tornar aquell objecte als ar-queòlegs, el podien tenir elles uns dies més, ja quevan ser les quals ho van trobar.El primer punt senyalat al mapa va ser fàcil de lo-calitzar. Sa Caleta, per això agafaren les bicicle-tes i se n’hi anaren. Després de recòrrer la costa,van trobar les restes arqueològiques represen-tades al mapa. Aquell lloc no havia estat destruitper la cobdícia humana. Per sort, no hi havien ho-tels ni apartaments turístics en aquest màgic in-dret, on es conserven les restes d’un antic poblatmariner fenici.Les dues amigues, van decidir anar a investigarels dos altres punts assenyalats al curiós perga-mí. Ja no va resultar tan fàcil, doncs la configu-ració del port de Vila havia canviat molt, i el se-gon punt estava molt borrós.Na Nerea va anar a la biblioteca a cercar gravatsde l’Eivissa antiga, però costava molt de trobaralguna pista si bé va pensar que a Talamanca po-dria quedar alguna ruina, així que un matí, les duesamigues agafaren la barqueta del moll i anarenfins s’Illa Plana.

Van perdre la il·lusió al adonar-se’n de que tota lacosta estava desfeta per la construcció massivade cases i hotels. Si alguna vegada hi havien vis-cut els antics fenicis, ja no en quedava constàn-cia. Era més important pels illencs la riquesa ob-tenguda pel turisme, que la conservació de la nos-tra rica i antiga història? Cansades i decebudes per no trobar restes ar-queològiques, baixaren fins unes roques a des-cansar i menjar els entrepans que portaven a lamotxilla, quan es va atracar un home, amb unabona panxeta, moreno, que tenia la pell curtidaper la sal i el sol i que portava al seu costat unagosseta peludeta de color gris anomenada Pru-na.-Al·lotes! Els hi va preguntar, -Heu vist passar algúamb una barqueta blanca i groga, l’Arrós ambpeix?-La veritat és que no.El pobre home estava indignat, doncs li havien ro-bat la petita xalana que utilitzava per arribar alseu llaüt varat a la cala. Els hi va contar que abansno passaven aquestes coses, que la gent deixavales portes de les cases obertes. Però tot canvia.Tan trist el veren que li varen contar el seu parti-cular descobriment, el del mapa, i comprovarenque el darrer punt marcat apuntava a la costanord-est d’Eivissa, el problema era que no sabiencom arribar-hi--Ja que heu compartit amb jo aquest mapa, vosportaré amb el meu llaüt bordejant la costa est aveure si trobam alguna cosa significativa, i aixího feren. Al sortir el sol s’embarcaren a Tala-manca; la passejada va ser preciosa contemplant

la costa baixa i suau que anava tornant-se cadavegada més alta i salvatge.Veren penyasegats, corbs marins, fonoll marí crei-xent dins les roques i una impressionant forma-ció rocosa, el cap Llibrell, on també s’han trobatrestes arqueològiques però bastant més al sudque el punt marcat al mapa.-Ja hi som! va dir en Moi, el gordet pescador;aquest és l’indret: el Pou des Lleó, més ben dit, elCanal d’en Martí, cala per on també van arribarels moros feia molts i molts d’anys.Varen baixar a terra, i començaren a cercar peròno trobaren res, fins que un vellet es va adonarque les dues amigues portaven els dits tintats d’a-quell color púrpura i els va dir que feia uns anysun arqueòlegs havien estat treballant en aquellcim, damunt la platja, i que també tenien les pun-tes dels dits tintades del mateix color.Na Júlia i na Nerea estaven sorpreses, ja que esvan embrutar els dits quan obriren el cilindre del’hipogeu i no havien aconseguit llevar-se aquellcolor tan intens. Just després, na Pruna va co-mençar a olorar les puntes dels dits de les noies,i tot seguit, es va posar a còrrer cim cap amunt.Les dues amigues i en Moi, van buscar la gosse-ta, fins que la van trobar escarvant en un lloc onla terra estava ja humida, i cada vegada aparei-xien més i més cornets de tots tamanys, algunsromputs i altres sencers, però tots tenien unacosa en comú, el color púrpura lluent al seu inte-rior. Tots estaven ajudant a na Pruna a llevar te-rra, fins que les seves ungles van xocar amb unasuperfície molt dura, rígida i llenegosa. Quan vanacabar de desenterrar aquella llosa, l’únic que hihavia de curiós era que tenia un forat redó i pro-fund. La varen intentar aixecar però no podien decap de les maneres, fins que de sobte a na Nereali vingué un objecte al cap: la càpsula cilíndrica.Se la va treure de la butxaca, i va introduir-la alforadet. Va encaixar perfectament, però noméses va sentir un petit ‘clic’. En Moisès va tornar aprovar d’aixecar la llosa, i aquest cop, la va obriri es van quedar meravellats amb el seu descobri-ment. Es tractava d’unes restes arqueològiques.Eren monedes, ceràmica, i el més sorprenent detot, l’esquelet d’una dama que curiosament con-servava intacte el seu vestit de color púrpura.El següent dia les amigues van anar a la bibliote-ca , van començar a cercar informació sobre larelació entre aquells tres jaciments d’Eivissa i elmagnífic color púrpura que encara perdurava in-tacte. Van trobar un llibre anomenat ‘Purpuraevestes’, on explicava que en l’època feniciopúni-ca, només s’obtenien a Eivissa aquestos tints, quefabricaven matxacant el gland dels crustacis mes-clats amb sal. El color purpre que n’obté, era uti-litzat per fabricar luxoses vestimentes, que ex-portaven per tot el Mediterrani. Però aquestesprendes únicament les portaven gent molt po-derosa. Na Nerea i na Júlia van comprendre queaquella dona havia deixat aquell petit secret per-què algú el descobrís i així poguessin saber méscoses sobre la nostra rica i màgica història anti-ga que perdura ja que els reis, els papes i els car-denals encara el segueixen lluint, i també… la mis-teriosa dama del conservatori.

Purpurae vestesALICIA RAMON RIERA

Alicia Ramon recull el seu premi MOISÉS COPA

El primer nom no és un anagrama delsegon, però per poc. La mort de l’es-criptor Jerome David Salinger, conegutcom a J.D. Salinger i la mort de la pa-rella Angelina & Brad, coneguda coma Angelina & Brad, coincideixen enaquest punt d’inflexió Històrica difícilde superar sense ansiolítics. Salinger novolia saber res de la fama. Angelina ÉSla fama personificada. Salinger va es-criure ‘El vigilant en el camp de sègol’,Angelina el llibre ‘Notes from my tra-vels’ (notes dels meus viatges). Es vanconèixer? Crec que no. Sabia l’un de l’e-xistència de l’altre? Potser no... I, aixímateix, existeixen persones al món(com l’eivissenc que aquí escriu) queconsideren els dos personatges (Salin-ger i Angelina & Brad) (sí: dos) neces-saris per poder seguir respirant cadadia. Ara ja no ens queda Salinger ni An-gelina & Brad ni res. Lespoques alegries queel canvi climàtic, lacrisi, les guerres i ladecepció obamís-tica ens deixarenja han desapare-gut. Amb permís,amics, procedei-xo al suïcidi.Gràcies.Pum!

Aquest jove arquitecte considera que ‘La vida, ins-trucciones de uso’ (Anagrama 1988) [a la seua ver-sió original ‘La vie, mode d’emploi’ (1978)] és una«barroca i detallada descripció» d’una finca situa-da al carrer Simon-Crubeiller de París, «que arribaa cobrir bona part de la història, la política, la geo-grafia i les arts del darrer segle». Torres recorda comel propi autor, Georges Perec, parlava del seu llibre:«M’imagino un edifici parisenc al que li han llevatla façana… de forma que, desde la planta baixa ala golfa, totes les estàncies que es troben a la partanterior de l’edifici siguin immediata i simultània-ment visibles». «Tot el llibre s’ha construït com unacasa on les habitacions s’uneixen unes amb les al-tres seguint la tècnica del puzle», explicava l’escrip-tor. Torres assenyala que cadascun dels breus nor-anta-nou capítols està dedicat a una estància de l’e-difici: el dormitori de Foulerot, el menjador del ter-cer dreta o un tram d’escales. «Cadascun d’ells re-lata una meticulosa i exacta descripció dels objec-tes, mobiliari, quadres i estampes allí presents. Qual-sevol cosa és dibuixada amb paraules, tantes comfacin falta per evitar ambigüitats. Si algú és trobatdurant el relat a la peça estudiada, ja sigui persona,animal o record d’antic inquilí, és descrit amb menysèmfasi en allò purament físic que en les seues ocu-

pacions i biografia», destaca. «Podria classificaraquesta obra com un acta notarial matemàtica delque es troba en un edifici descobert al vianant mit-jançant un llenç de paraules», afegeix l’arquitecteabans de recomanar prendre el llibre com un joc pergaudir d’ell. «‘La vida, instrucciones de uso’ és unjoc, encara que la vida no ho sigui», insisteix i con-clou amb les paraules d’un dels personatges: «Lavida, jove, és una dona estesa, amb els pits durs i en-gruixits, amb un gran ventre llis i tou entre els ma-lucs amples, amb braços prims, cuixes protuberantsi ulls entornats, que en mig de la seua provocaciómagnífica i irònica exigeix el nostre fervor màxim».

ELS PAPERS

Per Ben Clark

EM VA MARCAR...

DE SALAMANCA

Per Raquel Sánchez

«L’univers a partir d’allò trobat a una casa»IVÁN TORRES VA SENTIR INQUIETUD PERSONAL I COM ARQUITECTE QUAN VA LLEGIR ‘LA VIDA, INSTRUCCIONES DE USO’, DEL FRANCÈS GEORGES PEREC. DIUQUE AQUEST LLIBRE EL VA ENSENYAR A OBSERVAR MINUCIOSAMENT ELS DETALLS DELS HÀBITS QUE MARQUEN LA SEUA VIDA I LA SEUA PROFESSIÓ.«ALLÒ QUOTIDIÀ ES TORNA INVISIBLE QUAN LES COSES NO ES FAN AMB MINUCIOSITAT», CONCLOU.

4 ||| MOLADIMECRES, 3 DE FEBRER DE 2010 | DIARIO de IBIZA

ARQUITECTE

Va tornar a Eivissa fapoc més d’un any des-prés d’estudiar i ferfeina fora. Ara compa-gina el seu treball endiferents projectes al’illa amb les classesque dóna com a pro-fessor de la Universi-tat Internacional deCatalunya, on ell ma-teix es va formar.

DI

IVÁN TORRES,27 ANYS

J. S.

Un cartell és simplement un full de paper amb tintes sobre impreses de color. Però aquest simple paper ens pot incitar a actuar, parlar, pen-sar, d’una determinada manera. Vas caminant pel carrer i veus alguna cosa que et crida l’atenció, quatre lletres anuncien un curs o una con-

ferència, però ha aconseguit atrapar la teua atenció. Un tros de paper que pel creador quehi ha darrera, potser ha dut moltes hores de feina, que potser ningú aprecia i que siestà mal fet no acompleix el seu objectiu d'informador de carrer. Com els arqueòlegsvan interpretant el passat, veure cartells envellits, aferrats darrera un vidre, d’activi-tats que han passat fa molt temps, t’ajuden a entendre el que va ser i ja no és. Perso-nes que han passat i ja no hi són, imaginar-te com devia ser la festa d’inauguració de

l’exposició d’aquell pintor de renom, i les converses entre els assistents. Un tros de paper pot arribar a ser obra d’art en si mateix. Dibuix,grafisme, fotografia, són moltes les tècniques al poder de la publicitat. Un tros de paper amb lletres llampants o amb una frase divertida etpot suggestionar i acabaràs comprant aquell producte que anuncia. Per tant, quan vaguis a comprar ves-hi convençut, i no deixis que etconvencin. Amb uns quants trossos de paper es pot explicar la història d’una illa, una illa fàcil, difícil, singular.

EL SOROLL DE LES COSES PETITES Per Jordi Salewski

Un tros de paperTipografia, colors, tintes, formes, mides, densitats

Angelina vs Salinger

«La mort de l’escriptor i de la parella Angelina & Brad coincideixen en aquest punt d’inflexióHistòrica difícil de superar sense ansiolítics»

Cartell: Full manuscrit o imprès col·locat en unlloc visible per a fer avinent alguna cosa alpúblic o amb fins publicitaris. [dlc.iec.cat]

MOLA | Tots poden jugarAquesta setmana la Federació Balear ha anunciat que es suspenla directiva de la FIFA que no permetia alinear jugadors de futbolsense Número d’Identificació d’Estranger a l’esport base. La solu-ció definitiva es prendrà en uns mesos.

NO MOLA | Jubilació als 67 anysEl Govern estatal diu que no surten els comptes i que, per poderarribar a cobrar la jubilació i garantir el sistema de pensions, totsels nascuts després de 1959 haurem de treballar dos anys mésque els nostres pares. Els 65 ja eren prou.

AMUNT I AVALL

MIRA QUE ET VEIG

Per Alberto Ferrer

Preparant lacalculadora

He fet el compte i no em surt de capmanera. A la pissarra que surt a la teleno posen la solució, però jo faig les su-mes i restes, en l’ordre i jerarquia quemarquen els parèntesi, i no em dóna resdel que diuen les trucades de telèfon quevan sortint a antena. Em començo a es-calfar: «Sereu ases!», els crido. Han cai-gut en algun dels paranys que jo mateixm’he plantejat, però està prou clar queels he solucionat a la llibreta perquè emsurt una xifra més raonable que a ells.

Arriba la trucada que fa quinze i laveu a l’altra banda de l’aparell diu:«Tres-cents cinquanta-nou». Punyetes!És el meu. Ara s’emportarà la pasta quehauria guanyat jo si no fos un descre-gut que pensa que aquests programest’enganyen i passen trucades falses perfer-te estar més estona enganxat al te-lèfon. Però la presentadora li diu queno, que la resposta tampoc no és la co-rrecta. Ho diu allargant el «noooo» iestrenyent fort els llavis abans de res-pondre, com remarcant que s’hi ha que-dat molt a prop.

Torno a agafar el llapis. No m’ho puccreure. Ho he fet ja tres cops i aquestavegada estava segur que havia fet bé lesoperacions. Són les tres de la matinadaja, així que potser se m’ha passat algu-na de les sumes, estic cansat, em dic.Vaig fent una altra vegada més, la quar-ta, les mateixes sumes i restes. Faig pri-mer les operacions als parèntesi i repe-teix mentalment cada operació. De noutenc un resultat. A veure qui crida perdir-lo. És que jo, d’aquets programes,no em refio.

[Ho trobem a l’Enciclopèdia] Un pardal ràpidL’ENGANYAPASTORS ÉS UN PARDAL RODONET PERÒ MOLT ÀGIL I TAMBÉ ÉS EL SOL INTENS QUE ANUNCIA PLUJA

Enganyapastors m pl 1. ORNIT. Nom del grup d’ocells del gènere Silvia de la família dels sílvids. Es tracta delgrup ornític més representatiu dels boscos i, sobretot, de la garriga pitiüsos. Són ocells petits, rodonets i amb cuesen general llargues. La coloració és discreta amb predomini de les tonalitats marronoses, grises o verdes apagades.Són espècies insectívores; posen el niu a brolles i matolls prop de terra; la seua conducta esquiva els fa molt difícilsde detectar i d’identificar. Són precisament els seus reclams característics, constituïts per notes aspres i repicants elsque denoten la seua presència. A les Pitiüses s’han detectat una desena d’espècies d’aquest gènere. Són els mésabundants com a reproductors l’enganyapastor de cap negre i el de cua llarga. També nidifica a les Pitiüses, encara

que de manera més escassa, l’enganyapastor de capell i l’enganyapastor trencamates. La resta d’espècies es presenten a les illescom a hivernants, o únicament als períodes de pas migratori. [JEF] 2. CULT POP Solell molt fort que surt entre nuvolats, queanuncia pluja. [MTT]

«Ara s’emportarà la pasta quehauria guanyat jo si no fos undescregut, que pensa que aquestsprogrames t’enganyen i passentrucades falses per fer-te estarmés estona enganxat al telèfon»

MOLA ||| 5DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 3 DE FEBRER DE 2010

La parella submergida a la piscina de bolesde plàstic és la de dos guanyadors de la lote-ria americana, fotografiada per cel·lebrar lafusió de Powerball i Megamillions, els dossortejos més importants dels Estats Units.

Una besada per segellar un gran acord de la loteria

Els loaldunak de Navarra participarenahir en el seu ritus de germanor anualabans de començar la seua feina per es-pantar els esperits dels camps.

Picarols i palla per espantar els esperits navarresos

Una gran concentració de ninots de neuva aparèixer al carrers de Berlin en una ma-nifestació silenciosa i blanca contra el can-vi climàtic. La mostra va atreure molts cu-riosos.

Ninots de neu contra el canvi climàtic a Berlin

MON INSÒLIT

La parella entre boles EFE

Els ‘loaldunak’ EFE

La mostra va rebre molts visitants EFE

Tot són avantatges si un es decanta per lacompra d’un fantasma embotellat: El man-teniment ens expliquen que és nul, només caltreure la pols a l’ampolla de tant en tant. Elsesperits, afegeixen a la plana web, no neces-siten aliment i no ens passarà res mentre noobrim l’ampolla segellada amb cera que ensarribarà. Recorden els venedors que cada fan-tasma és únic, per això recomanen posar-liun nom.

I com cada esperit és diferent, les expe-riències que ens proporcioni el nostre no s’as-semblaran en res a les d’un altre dels propietaris que donen testimoni a la propia web.Els venedors asseguren que cada ampolla arriba amb un certificat que acredita que dinshi ha un fantasma atrapat pels seus especialistes.

EIVISSA | REDACCIÓ

Compra un fantasmaELS AMANTS DE TOT ALLÒ GÒTIC NO PODEN DEIXAR PASSAR L’OPORTUNITATDE TENIR UN FANTASMA AL SEU PROPI SERVEI. PER TAL QUE NO S’ESCAPI, VEENVASSAT DINS UNA AMPOLLA. MÉS CÒMODE, IMPOSSIBLE.

ENGANXATS.COM

www.aghostinabottle.comFantasmes a la venda

REPORTATGE

El ball de la vidaLa biodansa seria, etimològicament, un

ball de la vida. Però també és una manerade superar les barreres que un posa als al-tres així com va creixent. És un disciplinaque serveix per obrir portes, les que un ma-teix tenia barrades als demés, segons la res-ponsable del taller de biodansa que acullaquest mes el Casal de Joves de Vila, MilaLasaosa. Les classes es faran durant aquestmes en unes quatre sessions. A la primeras’hi varen apuntar onze persones. Lasao-sa diu que cap d’elles sabia el que es tro-baria: «Només una de les que s’havienapuntat havia fet una classe, però la restano tenia ni idea», un fet que multiplica perdos els efectes de la biodansa, per la sor-presa.

«És una eina de desenvolupament per-sonal, al ritme de la música l’indivudu esmou i es relaciona amb altres», explica laprofessora. Li costa donar gaire més pis-tes sobre el que és o en què consisteix elque ensenya: «Hi ha moltes definicions,però és una vivència més que res altre. Elmés important que té la biodansa es des-cobreix en practicar-la».

La dinàmica de les classes només està di-rigida per una pauta al principi: «Semprees comença caminant, a poc a poc. És elmoviment bàsic de les persones», diu La-saosa. Al mateix ritme lent, es van intro-duint més elements creatius. Però el fet re-

llevant de qualsevol pauta és buscar el con-tacte amb la resta de participants: «Podenser exercicis molt senzills, de contacte ambun dit, tocar-se al ritme de la música, tot elque es fa o es proposa va ajudant a conèi-xer els altres, veure com som nosaltres ma-teixos i esbrinar el que no ens agrada per

poder-ho canviar», assegura la mestra.La biodansa es centra en treballar la vi-

talitat de les persones, la autoestima i «aju-da a sentir-se viu, a trobar el teu lloc almón», diu Lasaosa. Ella va descobrir labiodansa fa cosa de sis anys, tot i que noho sabria precisar, sí que sap on va passar:

«Vaig venir a Eivissa a veure una amiga i,de casualitat, vaig participar en una clas-se de biodansa». De tornada a Madrid, onvivia llavors, Lasaosa va buscar qui li po-gués ensenyar més, perquè li havia des-pertat la curiositat.

Després, va seguir formant-se més enllà,fins a saber-ne prou com per ensenyar elsaltres, tot i que ella assegura que no tenial’intenció de dedicar-s’hi, sinó «d’apro-fundir més», segons explica. El que la vacaptivar del que va descobrir al llarg delseu aprenentatge va ser trobar-se amb l’e-vidència més incòmoda per a qualsevol,però que tot sovint s’ignora: «El més sor-prenent és el complicat que resulta miraruna altra persona als ulls». En el momentque va ser conscient d’això, va trobar laseva primera meta a assolir a través de labiodansa.

La professora mira de crear un climaanimat a les seues classes, perquè conside-ra que es tracta d’una disciplina divertida.Proposa molts exercicis a fer per donar rit-me a la classe: «No és gens meditat, és unapulsació vital». El que rep a canvi és la res-posta del grup, que també és positiu perella perque «et dóna confiança i et prote-geix». Lasaosa creu que, per tal que totfuncioni bé, els grups han de ser d’entre sis,per crear un sentiment d’intimitat, i 20 per-sones, per tal de buscar un ambient mésenergètic.

EIVISSA | ALBERTO FERRERLa biodansa va néixer per ajudar a les persones a relacionar-se através del moviment. Mila Lasaosacreu que ajuda a superar les pròpies limitacions a travésd’aquesta interacció

Lasaosa assegura que no és gaire habitual que hi hagi homes a les classes, però a Vila s’hi apuntaren quatre, a més de set noies LORENA PORTERO

El Casal de Joves de Vila acull un taller de biodansa, una disciplina que té poc a veure amb l’art, perquè pretén ser un ajut perviure. Es practiquen moviments simples i també s’improvisa molt per promoure el contacte amb els altres i el coneixement d’unmateix a través de la manera amb què es relaciona amb l’entorn. La primera classe va estar un èxit.

En tot moment es busca el contacte entre els particiants en el ball L.P.

6 ||| MOLADIMECRES, 3 DE FEBRER DE 2010 | DIARIO de IBIZA

REPORTATGE

Fotògrafs contra rellotge

Raquel, Lucas i Alfonso són tres dels 67 concursants que enguany han participat en la cinquena edició de la marató fotogràficaorganitzada pel Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera. Però no són només tres participants, són els guanyadorsd’aquesta convocatòria en la que es demanava als fotògrafs que retratassin els ‘Habitants i habitatges’ d’aquesta àrea natural.

Els tres guanyadors de la darrera edicióde la Marató Fotogràfica de ses Salines s’-han reunit al lloc on van captar les seuesinstantànies per recordar el procés creatiud’aquestes imatges amb les que es vol ce-lebrar que ja fa vuit anys que la zona, degran valor medi ambiental, va ser declara-da Parc Natural.

Raquel Díaz Bourgón va aconseguir elpremi a la millor fotografia en aquesta ma-rató per un primer pla d’un caragol a larama d’un arbust. La seua afició a la foto-grafia va arribar després d’un accident detrànsit patit fa uns anys. «Vaig perdre partdels meus records i això em va portar a vo-ler plasmar mitjançant la fotografia aquellsmoments especials de la vida que no voliatornar a oblidar», explica la guanyadora.Fa un any va conèixer Alejandro Marí Es-calera al casament d’uns amics i a conti-nuació es va inscriure a un desl seus cur-sos de fotografia. «Va ser llavors que vaigparticipar per primera vegada a la maratóde ses Salines i va resultar una experiènciafascinant», assenyala. Enguany, a la seuasegona cita amb aquest concurs va trobarpitjor temps. Això i la gran quantitat d’ins-crits la van fer perdre les esperances deguanyar. «Sempre m’ha agradat fotogra-fiar coses petites, com els caragols. Supo-so que això i un amica de sort és el quem’ha fet guanyar», opina.

Lucas Marí tenia molt clar què volia ferper aquesta marató: els homes i dones quetreballen a la salinera i les seues llars. «Feiatemps que volia fer una sèrie de fotos peraquesta zona. Com el dia era bastant grisvaig optar per utilitzar el sèpia com a de-nominador comú a les imatges. Com queno hi havia ningú pel carrer em vaig cen-trar exclusivament en l’arquitectura local,jugant amb les línies i els detalls», recordaLucas. Assegura que la seua afició per lafotografia és casual: «Volia comprar unacàmera compacta d’alta gama i em van re-galar una Reflex digital. Vaig començar afer-la servir però sense saber-ne massa, finsque vaig descobrir un petit col·lectiu d’a-ficionats a la fotografia anomenat ‘Flicke-ros de Ibiza’». Amb ells va aprendre a uti-litzar correctament la càmera i la fotogra-

fia es va convertir en el seu passatemps fa-vorit.

Alfonso Molina ha aconseguit guanyarl’accèsit després d’haver obtingut ja el pre-mi a la millor foto en l’edició 2009. Expli-ca que aquella primera vegada va tenirmoltes dificultats per fer les dotze fotos quees demanen a les bases del concurs. Teniennomés tres hores per disparar i després dedos hores i mitja ell només havia fet tres

fotos. Tot i així va guanyar.Enguany el dia de la marató feia un

temps molt lleig. A mig matí, Alfonso vafer un descans per prendre’s un cafè al bardel costat de l’aparcament de la platja. Es-tava tancat, però va decidir tornar més tardi va guardar tres de les dotze fotos peraquell lloc. Finalment Alfonso va poder en-trar al bar, on va trobar un grup d’homeseivissencs que van accedir a fer-se una foto

pel concurs. «Van ser molt amables i esperque els agradi la seua fotografia», desitjaAlfonso, aficionat a aquest art des que te-nia 17 anys i va fer un curset amb Fernan-do Monge. «En aquella època ja dispara-va amb una Yasica que tenien els meus pa-res. Poc a poc he anat comprant equips mi-llors i en l’actualitat faig servir una NikonD300», afirma Molina, qui confessa quela seua especialitat són els retrats.

EIVISSA | RAQUEL SÁNCHEZ

Alfonso Molina, Raquel Díaz i Lucas Marí davant els estanys de ses Salines LORENA PORTERO

El caragol guanyador de Raquel R. D. Una imatge de la sèrie de Lucas L.M. El bar retratat per Alfonso A.M.

MOLA ||| 7DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 3 DE FEBRER DE 2010

8 ||| MOLADIMECRES, 3 DE FEBRER DE 2010 | DIARIO de IBIZA

ENTREVISTA

CARLES GUASCHPINTOR

Ja fa temps que aquest viler va estudiarpintura, primer a l’Escola d’Arts d’Eivissai més tard a la Massana de Barcelona. Enprincipi va mirar de combinar la seua pas-sió pictòrica amb l’arquitectura. Però tot il’esforç, després de tan sols un curs i mig,Carles Guasch va adonar-se de què barre-jar ambdues disciplines no era mica fàcil.Amb la perspectiva que li atorga el temps,avui opina que l’arquitectura s’ha conver-tit en una ciència exacta en la qual l’art gai-rebé no té lloc. Encara que no confessa laseva edat, pareix bastant més jove del quediu al seu DNI. –Què li pareix ‘Illes Balears. Expressionsartístiques’?– Pens que és una bona exposició. Va seruna selecció de l’Institut d’Estudis Baleà-rics. La mostra no té només un propòsitcultural, sino promocional (la van presen-tar per primer cop a una fira turística aManchester). Sempre he defensat que a lespromocions i fires turístiques s’incloguil’art. S’ha de mostrar allò més valuós de lesIlles, i l’art ho és. Des de fa moltes dècades,per a Eivissa l’art és molt important, peròno se li trau el suc que s’ha de treure. Notots els nostres visitants volen solament dis-coteques, també hi ha interès cultural. Lesinstitucions haurien d’aprofitar-se’n i or-ganitzar bones exposicions a l’estiu. El tò-pic romàntic dels artistes d’Eivissa ha decoincidir amb la realitat, i això no acaba depassar. I hi ha un planter molt interessant.Aquesta exposició balear té aquesta inten-ció, tan de bo s’extengui.–Vostè compta amb quatre obres penjades.– Sí, són del 2008. Els quadres tenen el ma-teix estil i composició, a banda del tamany.L’abstracció és producte del moment, i pertant avui ja els veig com un espectador més,com un observador. Els vaig fer en un ins-tant determinat, si els hagués de pintar arasegurament serien ben diferents. Escriptorsi músics també han d’aprofitar l’instant. –D’inspiració?– Més aviat l’instant de ganes de treballar!Quan en tens surten coses polides. De ve-gades veus que no tens ganes, aleshores és

millor no posar-se a pintar. –També forma part de la mostra que faràa Berlín l’Institut Ramon Llull, no és ver?– Sí, havíem d’interpretar un dels textos de‘L’Amic e l’Amat’. Són 365 poemes. A ca-dascun dels 66 artistes convidats els va to-car fer el poema del dia del seu naixement.A jo em va tocar el 166 (16 de juny). L’abs-tracció és el que més hi domina. –En aquests moments, què pintau?– Preparo diverses coses. A mitjan abril fa-rem una retrospectiva 2000-10, un reco-rregut cronològic a les meues darreres fei-nes. També tenc una mostra a Es Polvoríprogramada per al mes d’agost, i al setem-bre al Museu de la Mediterrània, a Torro-ella de Montgrí [Baix Empordà]. Varencontactar amb jo arran una mostra sobrel’aigua de l’Expo de Saragossa.–Li agrada més com pinta ara, o com hofèieu abans?– Mmm... Mira, no ho sé si m’agrada mésara. Dic el que abans: «el producte del mo-ment, de l’instant». Quan fas una cosa solsestar satisfet, però com ets autocrític sem-pre t’agrada allò darrer. L’obra anterior laveus com un record llunyà, com una expe-

riència o un record d’una altra etapa.–De tots els llocs on ha exposat (Barcelo-na, Palma, Madrid, Nova York, Roma, LosÁngeles...) on l’han acollit millor?– He exposat per Europa i Estats Units. AWashington DC vaig estar al Mexican Cul-tural Institute, molt prestigiós. Va estar moltbé i vaig quedar satisfet amb la resposta delpúblic. I això que els nord-americans sónmolt crítics. Coneixen molt bé el mercat ar-tístic. Admiren molt el que es fa des de laMediterrània, amb la llum i color tan es-pecials. També vaig estar a Nova York,però a Washington va estar molt bé. –Potser el públic nord-americà està millorpreparat (o interessat) que el d'aquí?– Sí, sí... A més és un públic molt interna-cional, que no mira d’on vens ni d’on ets...Només els importa què fas. A Madrid tam-bé han canviat molt. No fa gaire vaig ex-posar a una galeria madrilenya i la veritatque la gent només preguntava d’on era percuriositat, per situar-te. Són bastant oberts,deu ser que és una ciutat feta per gent defora. Els és igual d’on sigui el teu llinatge, iaixò és una cosa que a jo m’agrada molt:que la gent sigui oberta.

–Com veu la situació a Eivissa, quant a ex-posicions?– N’hi hauria d’haver més. Però sobretotcaldria un nou museu d’art contemporani,no em refereixo al MACE, si no a un de pa-ral·lel. Un museu que estigués ordenat demanera cronològica i històrica, dedicat alsegle XX. A partir de l’aparició dels Pugetfins avui, a l’illa s’han fet moltíssimes co-ses. No s’ha fet cap memòria audiovisual,ni cap cronologia d’art a l’illa del segle XX.–Com a president de l’Associació d’Artis-tes Visuals, què tenen entre mans?– El pròxim 12 de febrer inauguram unaexposició d’abstraccions. Ara som 70 ar-tistes associats, entre fotògrafs, escultors isobretot pintors. –La crisi ha afectat molt els artistes locals?– No es pot negar. La producció no se’n res-senteix, la gent continua treballant. Les ga-leries i molts artistes ho deuen passar ma-lament perquè no és bon moment per ven-dre pintura, però altres crisis han arribat ihan passat. Esperam que canvïin les coses. –Qui li agradaria que li comprés quadres?– A mi em dóna una satisfacció molt granqui el compra perquè li agrada. Quan co-mençava a pintar una senyora alemanya vavenir a la sala de sa Nostra i em va expli-car que tenia dues opcions: comprar-se unabric o un quadre. I em va comprar el qua-dre.–I a qui no et faria gola vendre’n un?– Idò a un senyor com aquell que tenia unJoan Miró penjat del quarto de bany. A untipus així no em faria gràcia, veus de se-guida que el compra només per interès eco-nòmic, no per cap atracció artística.–Es veu de lluny, a l’especulador?– I tant! A Eivissa manquen col·leccionistes.Fa poc va morir en Joan Colomar, que eraun empresari atípic en aquesta qüestió. S’in-teressava per la teva feina i va donar molttreball als pintors de l’illa. –Que ja no queden mecenes?– No se si n’hi ha algun, però jo no el co-nec [riu]. Ara, pens que la classe mitjana aEivissa té molta obra original, diria que mésque a altres indrets de la Península. Hi haa moltes cases.

EIVISSA | ENRIC FERNÁNDEZ

El pintor eivissenc, de vora el seu oli sobre tela ‘Horitzontals’ (2008, 125x95 centímetres), al centre cultural de s’Alamera del Consell Insular d’Eivissa E. F. M.

‘Nocturn’, ‘Blancs’, ‘Verticals’ i ‘Horitzontals’ són els títols dels quatre olisdamunt tela que exposa aquests dies el pintor eivissenc Carles Guasch. Es

poden admirar al centre cultural de s’Alamera de Vila, dins l’exposició‘Illes Balears. Expressions artístiques’. És la primera de les quatre ocasionsen les que Guasch serà protagonista de la cultura eivissenca aquest 2010.

«L’abstracció és el producte del

moment»