immunologia
40
SISTEMA IMMUNITARI
-
Upload
julia-canovas -
Category
Health & Medicine
-
view
150 -
download
3
Transcript of immunologia
SISTEMA IMMUNITARI
SISTEMA IMMUNITARI
LA IMMUNITAT
S’anomena immunitat a la capacitat que tenen els éssers vius
de ser invulnerable a una malaltia infecciosa.
L’immunologia és la ciència que estudia el sistema immunitari.
La immunitat és especifica, és a dir pot ser immune a una
malaltia, però no a d’altres.
La immunitat té memòria, és a dir, perdura en el temps,
variant d’uns dies a tota la vida.
Podem diferenciar dos tipus: immunitat natural i artificial.
IMMUNITAT NATURAL.
És la que s’adquireix de forma natural quan s’ha passat una
malaltia i el sistema immunològic ha produït els Ac específics
contra els microbis que produeixen la malaltia.
L’organisme quedarà immunitzat mentre durin el Ac a la sang.
Podem diferenciar dos tipus:
Activa, quan és el propi organisme el que ha produït els Ac
Passiva, quan els rep d’un altre organisme. Per exemple el
fetus rep immunitat a través de la placenta de la mare que
li passa Ac constantment.
SISTEMA IMMUNITARI
SISTEMA IMMUNITARI
IMMUNITAT ARTIFICIAL
Quan la immunitat s’adquireix artificialment, utilitzanttècniques com la vacunació i la seroteràpia.
La vacunació és un mètode d’immunitat activa, ja que és elpropi organisme és el que produeix els Ac quan injectemmicrobis morts o atenuats de la malaltia que es vol prevenir.
Quan l’organisme detecta els microbis desencadena laproducció d’Ac específics.
Les vacunes són preventives, s’han d’utilitzar abans de tenirla malaltia i
Són d’efectes duradors.
Exemple: vacuna del tètanus, de la poliomielitis, de lameningitis,...
SISTEMA IMMUNITARI
BARRERES DEFENSIVES PRIMÀRIES
SISTEMA IMMUNITARI
LES BARRERES DEFENSIVES SECUNDÀRIES
Quan els microbis aconsegueixen travessar la barrera
primària es troben una barrera secundària formada per
cèl·lules fagocitàries. Són els monòcits i els neutròfils les
cèl·lules sanguínies encarregades d’aquesta tasca.
Els monòcits són glòbuls blancs que migren cap a la medul·la
òssia i altres òrgans, transformant-se en macròfags, cèl·lules
més grans i amb gran capacitat fagocítica. El conjunt de
macròfags s’anomena Sistema Reticuloendotelial.
Els neutròfils es troben en el flux sanguini i tenen una vida
més curta i són atrets per les substàncies químiques que
produeixen els teixits infectats, fagocitant els microbis
• La resposta inflamatòria facilita la fagocitosi. Davant la
infecció es produeix l’alliberament d’histamina,
serotonina,... que provoca la dilatació dels vasos sanguinis
(arriba més sang) i l’augment de la permeabilitat vascular
que facilita la sortida de les cèl·lules sanguínies i la seva
actuació sobre els microbis patògens.
SISTEMA IMMUNITARI
SISTEMA IMMUNITARI
L’última barrera defensiva, un cop superada la barrera
fagocítica, és el sistema immunitari inespecífic, format per
les cèl·lules assassines naturals (natural killer) i per
substàncies con l’interferó i el sistema del complement.
Les cèl·lules assassines destrueixen les cèl·lules estranyes i
les cèl·lules infectades o tumorals, produint forats en elles, a
través de les porfirines.
L' interferó són proteïnes segregades per cèl·lules infectades
per virus que actuen sobre altres cèl·lules fent que produeixin
substàncies que inhibeixen la replicació del virus.
El sistema del complement són complexes supramoleculars
de proteïnes que provoquen la lisi de les cèl·lules o atreuen
els fagòcits.
EL SISTEMA IMMUNITARI.
És el conjunt de cèl·lules, teixits i molècules que intervenen en
els processos d’immunitat.
Es caracteritza per la capacitat de reconèixer molècules
estranyes a l’organisme, desencadenant una sèrie de
processos cel·lulars i moleculars que neutralitzen o
destrueixen aquestes molècules estranyes.
El sistema immunitari intervé davant infeccions bacterianes i
desordres cel·lulars patològics, com els tumors.
SISTEMA IMMUNITARI
SISTEMA IMMUNITARI
ELS LIMFÒCITS
Representen del 20 al 40 % dels glòbuls
blancs. Els trobem a la sang i a la limfa.
Tenen el nucli gran i arrodonit.
Són cèl·lules immunocompetents, ja que
s’encarreguen de la immunitat cel·lular i
humoral.
Els limfòcits procedeixen de les cèl·lules
mare que també formen els eritròcits,
plaquetes i altres leucòcits.
En els adults aquestes cèl·lules mare es
troben a la medul·la òssia vermella dels
ossos, però segons el lloc on madurin
podem diferenciar dos tipus de limfòcits:
SISTEMA IMMUNITARI
Limfòcits B. Quan maduren en la mateixa medul·la òssia o enla bossa de Fabrici en el ocells.
Són els responsables de la immunitat humoral. Quandetecten Ag específics de microorganismes, s’activentransformant-se en cèl·lules plasmàtiques que són les queproduiran Ac lliures específics.
Limfòcits T. Quan maduren en el tim.
No produeixen Ac, però son capaços de reconèixer Ag dela superfície d’altres cèl·lules, a través d’uns receptors quetenen a la membrana (Complex CD3).
Les proteïnes del complex CD3 transmeten a l’interior dellimfòcit T la informació de la interacció dels antígens ambels receptors T
Intervenen en la immunitat cel·lular.
SISTEMA IMMUNITARI
Podem diferenciar dos tipus de Limfòcits T:
Limfòcits T citotòxics. Destrueixen les cèl·lules infectades per
virus o bacteris patògens amb l’alliberació de citotoxines
(perforines) que són unes proteïnes que produeixen porus a la
membrana plasmàtica de la cèl·lula infectada, destruint així
també els microbis.
Limfòcits T col·laboradors (Th). S’encarreguen d’activar els
limfòcits B i d’iniciar la proliferació dels limfòcits T citotòxics, a
través de la secreció de molècules anomenades interleucines.
Unes altres cèl·lules de tipus limfocític que intervenen són les
cèl·lules assassines naturals o cel·lules NK que s’encarreguen de
destruir les cèl·lules canceroses o infectades per virus, de forma no
específica. No tenen receptors d’antígens a la membrana.
SISTEMA IMMUNITARI
CÈL·LULES PRESENTADORES D’ANTÍGENS
Són cèl·lules (per exemple macròfags sanguinis) que porten ala membrana molècules d’Ag que son detectades pelslimfòcits T, produint la seva activació.
Sembla que el mecanisme de presentació dels Ag als limfòcitsT és el següent:
Les cèl·lules presentadores capten molècules d’Ag i lesintrodueixen a l’interior per endocitosi.
Els lisosomes degraden les proteïnes dels Ag i lestransformen en pèptids senzills.
Una part d’aquests pèptids es dirigeixen a la membranaplasmàtica, on s’associen a les proteïnes MHC (Complexprincipal d’histocompatibilitat), quedant exposats al’exterior.
SISTEMA IMMUNITARI
ÒRGANS LIMFOIDES
Són els òrgans relacionats amb la formació, maduració iacumulació dels limfòcits. S’anomenen òrgans limfoidesprimaris (medul·la òssia vermella, tim i bossa de Fabrici) on esprodueix la maduració dels limfòcits i òrgans limfoidessecundaris on realitzen la seva funció (melsa, ganglislimfàctics,...)
Medul·la òssia vermella. A la part interior dels ossos plans. Éson trobem les cèl·lules mare precursores dels limfòcits.Aquestes cèl·lules mare, si maduren en la mateixa medul·laòssia, es transformen en limfòcits B, però si maduren en eltim, es transformen en limfòcits T.
Tim. En l’organisme adult està una mica atrofiat, però és moltimportant per al desenvolupament dels limfòcits T,
SISTEMA IMMUNITARI
Melsa. En l’espècie humana s’encarrega
de filtrar la sang, on s’eliminen eritròcits i
leucòcits defectuosos.
Ganglis limfàtics. També s’encarreguen de
filtrar la sang, ja que al seu interior trobem
cèl·lules macrofagocitàries. Els ganglis es
concentren als engonals, les axil·les i la
zona cervical. Quan s’inflamen és
símptoma d’infecció microbiana i d’acció
de l’aparell immunològic.
Fol·licles limfàtics. Són zones on trobem
cèl·lules immunocompetents com
limfòcits, cèl·lules plasmàtiques i fagòcits.
Són les amígdales, l’apèndix i les Plaques
de Peyer.
SISTEMA IMMUNITARI
ELS ANTÍGENS
Són les substàncies que desencadenen la resposta
immunitària.
Segons l’origen podem diferenciar tres tipus:
Heteroantígens. Quan les molècules pertanyen a
microorganismes
Isoantígens. Quan pertanyen a un altre individu de la
mateixa espècie. (Grup sanguini ABO)
Autoantígens. Quan les molècules són del mateix individu,
provocant fenòmens d’autoimmunitat que causen malalties
greus.
Poden ser molècules molt diverses: totes les proteïnes i molts
polisacàrids i lípids que trobem a la paret cel·lular bacteriana,
a les càpsules víriques o que són alliberades per
microorganismes.
SISTEMA IMMUNITARI
ELS ANTICOSSOS.
Són molècules proteiques, produïdes pels limfòcits B, que
s’uniran específicament als Ag.
Els Ac poden quedar adherits a la membrana plasmàtica dels
limfòcits B, actuant com a Ac de superfície o bé poden ser
segregats a l’exterior, actuant com a Ac lliures circulants en la
sang.
El Ac són proteïnes del tipus glogulines i per les seves
propietats immunològiques s’anomenen immunoglobulines
(Ig).
Estan formats per quatre cadenes polipeptídiques: dues
cadenes lleugeres (L) iguals i dues cadenes pesants (H)
també idèntiques. Les cadenes H i L estan unides per ponts
disulfur, adoptant una forma de Y. Els dos extrems de la Y dels
Ac són els centres d’unió de l’Ag, podent-se unir a dos Ag.
Degut a aquests extrems, la unió Ac-Ag és específica.
SISTEMA IMMUNITARI
EL SISTEMA DEL COMPLEMENT
El complement o sistema del complement ajuda i augmenta
els mecanismes de la resposta immunitària. Són una vintena
de proteïnes del tipus de les globulines que es trobem sempre
al plasma.
Aquestes proteïnes reaccionen davant complexos Ag-Ac,
provocant la lisi o destrucció dels microorganismes amb
complexos Ag-Ac adherits.
El funcionament del sistema comença quan el complex Ag-Ac
fixa una globulina del sistema, activant-se, en cadena, les
altres proteïnes del sistema del complement, formant-se un
enzim que actua sobre la membrana del microorganisme,
produint porus per on surt material intern del microorganisme,
provocant la seva destrucció.
SISTEMA IMMUNITARI
El sistema del complement també provoca l’alliberament
d’histamina per les cèl·lules anomenades mastòcits.
La histamina provoca la resposta inflamatòria: l’augment de la
permeabilitat dels capil·lars sanguinis i, per tant, permet que
més glòbuls blancs i Ac arribin a la zona infectada.
Algunes proteïnes del sistema del complement tenen efectes
quimiotàctics positius sobre els micròfags sanguinis, que els
atrauen promovent la fagocitosi, i també són responsables de
la inflamació local de la zona infectada.
SISTEMA IMMUNITARI
L’INTERFERÓ.
Són petites proteïnes plasmàtiques produïdes pels Limfòcits T,
cèl·lules NK i leucòcits que interfereixen la replicació dels virus
a l’interior de les cèl·lules humanes.
Es produeixen i s’alliberen quan els leucòcits queden infectats
pels virus.
L’interferó, aleshores, s’uneix a cèl·lules veïnes, estimulant-les
per a que produeixin enzims (proteïnes antivirals) que
bloquegen la replicació del virus quan aquests infecten
aquestes cèl·lules veïnes.
Altres interferons el que fan és potenciar l’efecte dels limfòcits,
cèl·lules assassines i macròfags per destruir les cèl·lules
infectades o tumorals.
SISTEMA IMMUNITARI
L´AUTOIMMUNITAT
Normalment l’aparell immunològic reconeix les molècules
pròpies, distingint-les de les molècules estranyes, produint Ac
només contra les substàncies estranyes.
Però en ocasions, pot fabricar Ac contra les substàncies
pròpies i aquest fenomen s’anomena autoimmunitat.
Això representa un error del sistema immunitari, provocant
malalties greus que poden causar la mort.
L’autoimmunitat pot ser originada per factors genètics i per
tant passar de pares a fills.
S’anomenen autoantígens les molècules del propi cos que
provoquen l’autoimmunitat
SISTEMA IMMUNITARI
DEFICIÈNCIES DEL SISTEMA IMMUNITARI
Normalment, les respostes immunològiques són protectores,
ja que eliminen els Ag estranys sense produir cap dany a la
persona.
Però, en ocasions, poden ser perjudicials, provocant danys en
diferents teixits.
Això passa quan el sistema immunitari reacciona de manera
excessiva davant molècules poc perilloses, donant lloc al
fenomen d’hipersensibilitat.
També pot passar per defectes en el mecanisme immunològic,
donant lloc a malalties d’autoimmunitat.
SISTEMA IMMUNITARI
MALALTIES D’AUTOIMMUNITAT.
Les cèl·lules humanes tenen, a la superfície de la seva
membrana, Ag que identifiquen els teixits als que pertanyen,
són els Ag d’histocompatibilitat o molècules MHC (Complex
principal d’histocompatibilitat). Només dos bessons
monovitel·lins presenten els mateixos Ag d’histocompatibilitat.
A l’espècie humana les proteïnes MHC s’anomenen proteïnes
HLA, ja que s’associen als leucòcits.
Les proteïnes HLA són les que determinen quines porcions de
les molècules dels microorganismes infecciosos són
«presentades» als limfòcits T perquè aquests quedin activats i
iniciïn la resposta immunitària.
La majoria de les malalties autoimmunes les pateixen
persones que presenten uns tipus determinats de proteïnes
HLA
SISTEMA IMMUNITARI
HIPERSENSIBILITAT. AL·LÈRGIES.
La hipersensibilitat és la reacció excessiva del SI davant un Ag
poc perillos.
També s’anomena al·lèrgia, sent l’al·lergen l’Ag que provoca
la hipersensibilitat, com per exemple el pol·len, espores,
proteïnes de la llet, de l’ou, medicaments, vacunes,
microorganismes de la pols...
Quan un organisme ha estat exposat a un al·lergen es diu que
es hipersensible o al·lèrgic.
La hipersensibilitat pot provocar fins i tot la mort.
Quan es té un segon contacte amb l’al·lergen es dóna un
conjunt de reaccions d’hipersensibilitat que s’anomena
anafilaxi, que si posa en perill la vida s’anomena xoc
anafilàctic.
SISTEMA IMMUNITARI
LA IMMUNODEFICIÈNCIA
És la incapacitat que té el SI d’aturar les infeccions, com a
conseqüència de trastorns genètics (hereditaris), errors en el
desenvolupament dels òrgans limfoides o per infeccions
víriques.
Les persones que la pateixen són molt sensibles a les
infeccions microbianes, fins i tot d’aquells microbis que, en
condicions normals, tenen baixa patogenicitat.
S’anomena síndrome d’immunodeficiència al conjunt de
malalties que provoca el SI amb immunodeficiència.
Podem diferenciar dos tipus d’immunodeficiència:
La primària o congènita. Quan ja s’hi neix amb la malaltia.
La secundària o adquirida. Quan es desenvolupa al llarg
de la vida de l’individu.
SISTEMA IMMUNITARI
IMMUNODEFICIÈNCIA CONGÈNITA
És la que es té des del naixement.
És de tipus genètic i per tant hereditària.
Es detecta per l’aparició, de forma repetida, de malalties
infeccioses greus des del naixement o amb pocs mesos
d’edat.
Normalment aquestes immunodeficiències són degudes a
defectes dels limfòcits B, incapaços de produir Ac normals o
en la quantitat suficient, apareixent a partir dels sis mesos de
vida, quan ja no són presents les IgG rebudes a través de la
placenta de la mare.
També poden ser produïdes per errors en el sistema de
complement o en els limfòcits T, aleshores apareixen en el
mateix moment del naixement.
SISTEMA IMMUNITARI
IMMUNODEFICIÈNCIA ADQUIRIDA.
És la que s’adquireix després del naixement.
Es poden adquirir després d’una infecció microbiològica o a
partir de malalties d’autoimmunitat.
Alguns càncers, com les leucèmies i els limfomes, provoquen
immunodeficiència.
La leucèmia limfoide crònica provoca la proliferació dels
limfòcits B monoclonals anormals que produeixen molts pocs
Ac, de tal forma que les persones afectades estan molt
exposades a malalties infeccioses, anèmies i hemorràgies que
condueixen a la mort.
La invasió de microbis patògens, com ara e l virus de la sida,
també provoquen immunodeficiència adquirida.
SISTEMA IMMUNITARI
LA SIDA I ELS SEUS EFECTES EN EL SISTEMA
IMMUNITARI.
La sida (Síndrome d’immunodeficiència adquirida) és una
malaltia produïda per un virus que ataca les cèl·lules del SI
(els limfòcits T col·laboradors o T4), debilitant-lo, provocant
que la persona que pateix la malaltia estigui indefensa davant
infeccions microbianes i càncers.
Inicialment presenten una fase, que s’anomena seropositiva,
en la que no es manifesta cap símptoma.
Al cap d’un temps, quan la quantitat de limfòcits T4 es troba
per sota de 200 cèl·lules per mil·lilitre de sang, es produeix un
debilitament progressiu del SI, apareixen infeccions que
acaben produint la mort de la persona.
SISTEMA IMMUNITARI
4.1. ACCIÓ DEL VIH SOBRE EL SISTEMA IMMUNITARI.
Tots els virus necessiten entrar a l’interior d’una cèl·lula per
reproduir-se.
El VIH ho fa a través de les ferides de la pell o de les
mucoses. El virus arriba a la sang, distribuint-se per tot el cos.
Les proteïnes de l’embolcall del virus s’uneixen amb les
proteïnes CD4 que es troben en els limfòcits col·laboradors o
T4, incorporant-se a l’interior d’aquestes cèl·lules.
Un cop dintre la cèl·lula, pot quedar en estat inactiu (provirus)
durant un temps, però arriba un moment en que el virus
comença a duplicar-se utilitzant els mecanismes enzimàtics
de la cèl·lula hoste.
Es produeixen nous virus fills que surten de les cèl·lules
infectades, infectant-ne d’altres sanes i així successivament.
SISTEMA IMMUNITARI
Al inici de la infecció pel VIH es produeix una resposta
immunològica forta, ja que els limfòcits B produeixen els Ac
contra els virus i els limfòcits T citotòxics s’encarreguen de
destruir les cèl·lules infectades, però no totes les cèl·lules
infectades són atacades i els virus continuen duplicant-se
durant mesos o anys. S’anomena fase assimptomàtica, ja que
l’individu no té cap símptoma de la malaltia, però és
seropositiu, ja que presenta Ac contra el virus VIH, observant-
se una disminució progressiva dels limfòcits T4.
Com el virus VIH afecta a les cèl·lules immunocompetents, el
SI deixa de realitzar la seva funció.
Finalment arriba la fase simptomàtica, on el SI està tant
debilitat que les infeccions microbianes són generalitzades,
desenvolupant-se tumors, que pot conduir a la mort.
SISTEMA IMMUNITARI
CONTAGI DEL VIRUS DEL SIDA.
El virus VIH és fràgil, ja que no sobreviu fora de l’organisme i
és sensible a la calor.
Hi ha tres modalitats de contagi:
Via sanguínia. Quan la sang d’una persona infectada es
posa en contacte amb la sang d’una sana, ja sigui per
lesions a la pell o a les mucoses, per transfusions, per
xeringues, agulles contaminades,...
Relacions sexuals. És la més generalitzada. Les
microlesions de les mucoses durant la penetració i la
presència del virus VIH a les secrecions vaginals i a
l’esperma fa possible el contagi de la persona sana. Les
pràctiques anals comporten més risc. Les malalties de
transmissió sexuals afavoreixen la infecció del VIH. Per
evitar el contagi s’aconsella l’ús de preservatius.
SISTEMA IMMUNITARI
Contagi maternofetal. Quan la dona embarassada està
infectada pel VIH, aquest travessa la placenta i arriba a la
sang del fetus, infectant-lo. El fetus també es pot infectar
en el moment del part, ja que es poden produir lesions a la
vagina i a la pell del nadó.
Com a mesures de prevenció per evitar el contagi tenim:
evitar el contacte amb sang d’altres persones,
no compartir xeringuilles,
control del plasma sanguini en els hospitals,
relacions sexuals segures,
no tenir fills les dones seropositives,...
SISTEMA IMMUNITARI
Les manifestacions greus de la sida són les següents:
Sistema nerviós: afeccions neurològiques que provoquen
l’encefalopatia per VIH (pèrdua de força muscular, paràlisi,
disminució de les facultats mentals, disminució de
l’agudesa visual i descoordinació).
Aparell digestiu: diarrees continuades, gran pèrdua de
pes, pèrdua de la gana, cansament i debilitat, fet que
s’anomena caquèxia pel VIH.
Infeccions oportunistes produïdes per microorganismes a
causa de la disminució important de les defenses
immunològiques.
Incidència de càncers malignes oportunistes, com ara el
sarcoma de Kaposi (30-40 % dels malalts de sida el
pateixen), que afecta la pell i les mucoses i que es detecta
per l’aparició de taques de color violeta i limfomes o
tumors del teixit limfàtic
SISTEMA IMMUNITARI
DIAGNOSI I TRACTAMENT DE LA SIDA.
Es detecta la presència d’anticossos antiVIH a través d’una
prova senzilla anomenada mètode ELISA
No hi ha medicaments que destrueixin el virus VIH, però hi ha
fàrmacs que frenen el progrés de la malaltia, allargant la vida
dels malalts.
Els antiretrovirals que inhibeixen els complexos enzimàtics del
virus (transcriptasa inversa), fent més lenta la reproducció
dels virus. Normalment s’utiltizen barreges de diversos
antiretrovirals: AZT (azidotimidina), el DDI (didanosina), el
DDC
Les antiproteases, que inhibeixen les proteases del virus i, per
tant, impedeixen la unió de les molècules proteiques dels
nous virus.
S’està estudiant vacunes contra el virus de la sida, però com
aquest muta contínuament, encara no s’ha trobat una vacuna
eficaç.
SISTEMA IMMUNITARI
EL CÀNCER I EL RECONEIXEMENT
IMMUNITARI.
Normalment, les cèl·lules dels teixits tenen un funcionament
controlat, però, en ocasions, un grup de cèl·lules poden
reproduir-se anàrquicament, donant lloc a un grup de cèl·lules
anormals.
L’òrgan on es troben queda afectat i, aleshores, parlem de
tumor o neoplàsia.
Un tumor serà benigne quan les seves cèl·lules no es
divideixen indefinidament, quedant localitzat en un òrgan
concret, mentre que serà maligne quan creix contínuament i
envaeix òrgans propers.
Es parla de metàstasi quan les cèl·lules canceroses surten de
l’òrgan danyat i migren per la sang a òrgans sans on
desencadenaran nous tumors, provocant debilitament general
i alteració d’algunes funcions, poden produir la mort.
SISTEMA IMMUNITARI
CÈL·LULES CANCEROSES.
Les cèl·lules normals es poden transformar en canceroses
quan el material genètic original es modifica per mutació. Això
pot passar per mitjà d’agents cancerígens que poden ser
químics (contaminants, fum del tabac,...) o físics (llum
ultraviolada, radiacions,...).
En altres ocasions les cèl·lules es tornen canceroses per
acció de virus, integrant-se el DNA del virus en el del de la
cèl·lula hoste. Quan es transcriu els gens del virus (oncogens)
s’indueix la formació de rèpliques de proteïnes virals i la
duplicació incontrolada de les cèl·lules canceroses. Un
exemple el tenim en el virus del papil·loma humà que provoca
càncer cervical o càncer de coll d’úter.
SISTEMA IMMUNITARI
Les cèl·lules canceroses tenen les següents característiques:
origen clonal (a partir d’una sola cèl·lula) i divisió indefinida,
activitat bioquímica alterada,
anomalies cromosòmiques i
tenir a la membrana antígens tumorals diferents dels de les
cèl·lules normals.
Els Ag tumorals són específics, és a dir, diferent per a cada
tipus de cèl·lula cancerosa. Els Ag posen en marxa el SI,
desencadenant la producció d’Ac específics i activant els
limfòcits T citotòxics, macròfags,... Però aquesta resposta a
les cèl·lules cancerígenes és normalment ineficaç, donant-se
la mort dels individus amb càncer.
Es creu que les cèl·lules canceroses s’escapen de l’acció del
SI, ja que no són reconegudes com a estranyes, ja que
presenten una quantitat molt petita de molècules MHC a la
membrana.
SISTEMA IMMUNITARI
DIAGNÒSTIC DEL CÀNCER I TRACTAMENT.
És vital el diagnòstic precoç del càncer, quan estan localitzats
i no han presentat metàstasi, per poder intervenir
quirúrgicament i extirpar el tumor, però és difícil ja que molts
càncers tenen un període ocult que pot durar molts anys.
Els mètodes preventius contra el càncer són a través del
control sanitari de substàncies cancerígenes (quitrans del
tabac, radiacions,...), anàlisi concrets a partir d’una edat
determinada (càncer de mama, càncer de colon, càncer de
pròstata,..)
El tractament del càncer depèn del tipus de càncer i de
l’extensió.
Si està confinat i no s’ha disseminat es pot utilitzar la cirurgia..
SISTEMA IMMUNITARI
Si s’ha disseminat es pot utilitzar radioteràpia (aplicant
radiacions ionitzants, localment sobre la zona amb càncer) o
quimioteràpia (subministrant productes farmacèutics que
maten o impedeixen el creixement de les cèl·lules tumorals).
Tant la radioteràpia com la quimioteràpia tenen efectes
secundaris sobre l’individu (fatiga, nàusees, anèmia, danyant
també les cèl·lules immunocompetents
SISTEMA IMMUNITARI
ELS TRASPLANTAMENTS
Un trasplantament és un procediment mèdic que permet
substituir òrgans o teixits malalts per uns altres d’una persona
sana, per salvar-li la vida o millorar la seva qualitat.
S’anomena receptor el que rep l’òrgan i donant el que el dóna.
Els donants poden ser persones vives o que acaben de morir.
Es poden trasplantar molts òrgans i teixits: ronyó, fetge,, cor,
pulmons, pell, còrnia,...
La viabilitat del trasplantament depèn de la compatibilitat dels
teixits del donant i el receptor i amb el funcionament del SI del
receptor.
