TEMA 3

L’EVOLUCIÓ DELS HUMANS

1.- Els primats

2. Els primers fòssils 2.1. La vall del Rift

2.2. Els primers homínids

2.3. El nipedisme

2.4. Avantatges del bipedisme

3. Els humans 3.1. Els primers humans

3.2. Ens caurà el pèl!

3.3. L'habilitat amb les pedres

3.4. Les primeres construccions

3.5. El cervell humà

3.6. Mandíbules i dents, moltes dents

3.7. Amb el foc no es pot jugar

3.8. L’Home de Neandertal?

1. Els primats

Nosaltres pertanyem al grup de les mones, per tant compartim, amb ells, un

avantpassat comú molt antic (que no viu actualment).

Les característiques comunes dels primats són:

és un grup homogeni que, en general, viu a les selves tropicals i semitropicals.

està molt adaptat a la vida arbòria.

tenen el dit gros oposable per fer de pinça

no tenen urpes sinó ungles planes, ja que no cacen

les dietes són molt variades, poden ser vegetarians o omnívors, però no hi ha carnívors.

Les característiques comunes al nostre grup (gibó, goril·les, orangutans, ximpanzés, bonobos i homes) són:

Gibó goril·la orangutà bonobos/ximpanzè

són animals braquiadors: es pengen de les branques bàsicament amb l’ajuda dels braços.

el pit és ample (comprimit dorsoventralment), mentre que en els altres grups és estret (comprimit lateralment). La raó és que els animals que són braquiadors necessiten uns grans omòplats a l’esquena justament a la zona de la caixa toràcica.

la clavícula és llarga, ja que el pit al ser molt ample ho permet. Aquest os reforça l’articulació dels braços amb el pit.

el canell és molt mòbil. És important per tenir gran elasticitat a l’hora d’agafar-se a les branques.

no tenen cua; encara que no són els únics

l'esquena té poques vèrtebres i és +/ vertical.

La proporció entre els braços i les cames serà gran, ja que fan servir molt més els braços. De fet, aquesta mesura ens permet saber si un mono és més a menys arborícola. H/F gibó = 147 % H/F ximpanzé comú = 102 %

F/H humans = 71 % La proporció ha canviat degut a l'adaptació al bipedisme, que dóna més importància a les extremitats inferiors.

100cmfèmur

cmhúmer

2. Els primers fòssils

2.1. La vall del Rift

És una enorme falla d'Àfrica que s’estén des de Moçambic fins a Etiòpia.

Es troba acompanyada de grans volcans relativament actius. Les zones

volcàniques tenen sòls especialment rics gran abundància de vegetació i, per tant, d'animals. També hi ha una gran abundància de minerals.

En les falles es solen originar moltes depressions del terreny on s'hi formen grans llacs (Victòria, Turkana, etc.)

Es troba al límit de la selva tropical africana. En èpoques de temperatures altes i majors precipitacions la vegetació més habitual eren les selves tropicals, però en èpoques de retrocés (temperatures més baixes i més secs) era ocupada per boscos oberts o sabanes.

Aquesta història s'inicia en un període de glaciació, fa uns 5 MA. A causa d’aquest fet, la de selva tropical del centre d’Àfrica es va anar reduint. La causa és que les glaciacions van acompanyades d’una reducció de la pluja i per tant, les selves durant aquestes èpoques es redueixen. La conseqüència és que les grans extensions de boscos que hi havia a Àfrica, varen anar desapareixent. Quan la selva desapareix, al seu darrere queda la sabana.

Els animals que vivien de la selva; és a dir, les mones entre d’altres, varen tenir dues solucions:

- confinar-se a la zona que quedava d’arbres i que cada vegada era més petita i on hi hauria més competència amb els altres animals

-l adaptar-se al nou entorn sense gaires arbres i amb molt d’espai lliure. Algunes mones varen optar per seguir a la selva però d’altres ho varen fer a la

sabana que s’estava formant.

El científics actualment creuen que...

"Si no hi hagués hagut èpoques glacials els homínids encara estarien penjant-se

d'alguna branca en alguna càlida i hospitalària selva tropical"

2.2. Els primers homínids Els fòssils d’aquesta època són, per ordre d’antiguitat...

Ardipithecus ramidus. (6,5 MA) Australopithecus anamensis (4 MA). Australopithecus afarensis (3,5-3 MA). Austrlopithecus africanus (3,2 - 2 MA).

De tots els fòssils d’Australopithecus, el més important és la "Lucy". El seu nom prové de la cançó dels Beatles "Lucy, sky and Diamonts".

Les característiques més destacades són de la Lucy són: Característiques:

Feia 1,2 m d'alçària (com un nen de 6 anys actual)

Capacitat cranial 400 cc.

La Lucy tenia les dents estellades, probablement perquè les feia servir per subjectar coses.

La cadera era bastant estreta per la qual cosa els nadons devien néixer amb un crani molt petit.

El Foramen magnum es troba situat lleugerament cap endarrere; un pas intermedi entre els antropoides i els humans.

La capacitat craniana molt similar a les mones actuals.

Presenten, encara, una gran cresta occipital sobre el crani. Aquest fet indica que tenen unes grans mandíbules. (Les crestes són punts d'inserció de la musculatura de les mandíbules ja que no en tenen prou amb les parets del crani.)

Han sofert una gran reducció dels canins.

Gran prognatisme cranial, quasi bé igual que en els goril·les o ximpanzés.

Eren només vegetarians ja les anàlisis de les dents mostren unes microestries pròpies dels animals que mengen vegetals.

Les extremitats inferiors i la cadera indiquen que Lucy era completament bípeda, amb una lleugera inclinació endavant i amb el pas una mica tambalejant.

La proporció entre els braços i les cames es troba entre algunes mones i els humans: H/H Lucy = 85%.

Estava relacionat amb ambients boscosos. S’intueix perquè els dits dels peus estaven lleugerament corbats, la qual cosa li donar una certa facilitat per pujar als arbres.

Les petjades (trobades en forma fòssil) eren iguals que les de l'home actual.

Hi havia una gran diferència entre els dos sexes; el que científicament

s’anomena dimorfisme sexual. Les femelles feien una altura de 105 cm i uns 30 kg de pes. Els mascles tenien un altura de 145 cm i un pes de 45 kg.

Cara i crani semblant a un ximpanzé amb una cresta occipital enorme i un fort

prognatisme cranial.

Prognatisme cranial: es defineix com la projecció del maxil·lar superior i de la mandíbula cap endavant.

En l’evolució dels homínids s’observa una reducció del prognatisme cranial, però aquesta característica va comportar un problema social molt greu: els científics classifiquessin els negres com a persones molt primitives, ja que tenen un fort prognatisme cranial.

NOTA: Tots els Australopithecus han estat descoberts a la vall del gran Rift.

A partir dels Australopithecus ja queden establertes diversos trets que caracteritzaran totes les espècies d'homínids:

L'alimentació de vegetals més o menys endurits, amb el corresponent engruiximent de l'esmalt de les dents.

La desaparició de canins prominents que serveixen per macar la diferència entre sexes. De fet, la presència de grans canins en els monos s’associa al domini del mascle per poder tenir un harem de femelles. O sigui, les relacions entre mascle i femella tendeixen a basar-se en relacions i igualtat de sexes.

possiblement, la pèrdua del pel corporal.

La posició bípeda

2.3. El bipedisme

L'espècie humana no és l’únic animal que es pot desplaçar a dues potes; els ximpanzés i goril·les ho fan sovint, però es balancegen d’un costat cap un altre.

Tots els ocells també ho fan però ho fan amb la columna vertebral en posició obliqua.

Per caminar bé a dues potes cal mantenir l'esquena com més dreta millor i alinear les cames amb els cos, és a dir, mantenir el cos ben estirat. Les mones antropoides (ximpanzé i goril·la) es posen drets però mantenen flexionades la cadera i els genolls. Només a partir dels Australopithecus existeix la capacitat d'estirar completament el cos i

les cames. Aquesta capacitat és deguda a una reorganització molt profunda dels nostre esquelet, la qual va implicar, a la vegada, a fer els canvis següents:

el crani: La posició de l'orifici per on surt la medul·la espinal del crani (foramen magnum) s'ha de dirigir cap avall, perquè la columna vertebral pugui estar en posició vertical. En els antropoides (ximpanzé i goril·la) el foramen magnum està situat en un posició més endarrerida i s'orienta en diagonal respecta la teòrica posició vertical. En canvi en els homes el foramen és molt més central i l'obertura és completament vertical. La posició dels muscles de la nuca són els responsables de mantenir el crani en la posició adequada. En els homes es troben orientats cap avall mentre que en les mones més diferents dels humans miren més cap endarrere.

els malucs: El pes del tronc es reparteix sobre les potes que aguanten l'animal; com que en els homínids són bípedes, aquest pes s'ha de repartir sobre les dues extremitats inferiors i quan caminen, sobre una. Per poder suportar aquest increment de pes s'ha hagut d'acostar la distància entre les dues articulacions (els dos fèmurs). Aquesta millora comporta un problema: queda menys espai per al part.

les extremitats: L'angle que forma el fèmur respecte el genoll (angle valgus) és decisiu per a la locomoció bípeda. El fèmur inclinat cap a l'interior permet situar-lo sota el centre de masses i no haver de compensar el pas. El fèmur dels antropoides no està inclinat i

d'aquesta manera han d'inclinar el cos per compensar la falta d'equilibri es tambalegen.

els peus: Per caminar sobre dues extremitat és important repartir de manera proporcional i equilibrada el pes del cos. El peu d'un antropoide com el goril·la és prensil (amb el dit gros com en la ma) que va bé per agafar-se per les branques però que no reparteix bé el pes del cos; en canvi en els homínids s'ha convertit en una plataforma més o menys plana i més estable.

En l’evolució de l’home, el peu tendeix a augmentar la seva superfície i a reduir la mida dels dits. Amb els anys, anirem perdent les ungles dels peus, els dits i cada vegada tindrem els peus més grans.

2.4. Avantatges del bipedisme Tots aquests canvis es varen produir perquè, en aquell moment i en aquell indret

presentaven algunes avantatges. Les principals són:

Tenir un millor control de la situació per estar per sobre la vegetació herbàcia; per buscar possible aliment o per vigilar els depredadors.

Lliurar les mans per manipular objectes (llances, pedres, etc.), recollir fruits, portar fills, etc.

Gran reducció en la despesa energètica que suposa moure's sobre dues extremitats i no quatre, però a canvi aquest mateix canvi suposa una reducció de la velocitat punta en distàncies curtes.

3. Els humans

3.1. Els primers humans

Científicament parlant, la paraula humans fa referència a tots els animals del gènere Homo i que, no casualment, s’assemblen molt a nosaltres.

A partir d'ara tots els aspectes físics, els costums culturals, i les diferents espècies que veurem es poden considerar a tots els efectes pertanyent a la humanitat.

Els canvis que es varen anar produint en els Australopitecus: - la millora en la locomoció bípede. - la disminució de les mandíbules. - l'augment de la capacitat cranial

han acabat desembocant en una nova espècie:

Homo habilis

significat: home hàbil. època: (2,5 - 1,5 ma.) lloc: Àfrica (vall del Rift). dimensions: 1,2 a 1,5 m. d'alçària característiques:

Era un individu amb les mandíbules grans i amb una petita cresta sagital (restes dels australopitecus)

La relació entre l'húmer i el fèmur és: 95 %. !!

Tenia una capacitat cranial + gran que els d'un australopitecus (770 cc.).

Disminueix el prognatisme cranial

Presència del torus supraorbital (gran prominència del crani sobre els ulls)

El cervell es troba més irrigat.

Dentició adaptada a l'alimentació omnívora.

És la primera espècie d'homínid capaç de fabricar estris útils. (pedres tallades toscament).

Ja construïa petites cabanes per a protegir-se.

Amb la fabricació dels primers estris i utensilis s'inicia una nova faceta molt important i decisiva en el desenvolupament i èxit del gènere Homo.

Fa 1.600.000 anys el clima terrestre va iniciar un descens gradual de la temperatura mitjana de la terra, amb fases de descens fort de la temperatura (període glacials) i fases alternes d'ascens (fase interglacial).

En el primer període glacial (fa 1.600.000 anys) l'hemisferi sud va passar per una època de molta pluviositat motiu per al qual el desert del Sàhara es convertir en una zona d’exuberant vegetació. En aquest marc va evolucionar una nova espècie: Homo ergaster.

Homo ergaster significat: home treballador. època: 1,8 - 1,4 ma. lloc: Àfrica dimensions: 1,8 m. d'alçària característiques:

La relació entre l'húmer i el fèmur és: 74 %.

Tenia una capacitat cranial de 880-900 cc

Presència de torus supraorbital.

Tenia els ossos nasals prominents tenia el nas sortit amb un aspecte semblant al nostre.

Millora la tècnica de fabricar estris útils (pedres ben tallades i més refinades) i també a l’hora de construir refugis.

Amb les noves espècies d'Homo habilis i Homo ergaster no hi ha un gran canvi morfològic respecte els Australopithecus, però si que amb ell s'inicien tot un grapat d'aspectes nous:

la capacitat de produir eines útils: ara per ara només són pedres treballades. Aquest fenomen, segurament, es va produir per un augment en la capacitat cranial. Segurament Homo habilis ja era prou intel·ligent per manipular els objectes i transformar-los en estris útils. Més tard Homo ergaster ja començà a produir-les d'una manera més refinada.

La construcció de petits refugis amb pals, herbes i pedres, progressivament millorats.

S'inicia la sortida d'Àfrica cap Euroàsia i la resta del món.

Es comença dominar el foc.

S'allarga la infància (tret típicament humà). El fet que la pelvis de l'Homo ergaster tingués un canal petit fa pensar que els nens nascuts d'una mare d'aquesta espècie havien de néixer amb una capacitat cranial de 275 cm

3, la qual cosa significa que el desenvolupament postfetal seguiria un esquema

típicament humà (triplicar el volum cerebral després del naixement). Aquest desenvolupament tan llarg podria contribuir a un aprenentatge cultural.

3.2. Ens caurà el pèl! Les causes que devien provocar la caiguda del pèl en els humans estan relacionades amb tres situacions:

• L’home és un gran caminador però no bon corredor: Ja hem vist que la capacitat de desplaçar-se en posició bípede ha estat completament assolida, ja,

per l'Homo habilis. Les estructures anatòmiques que s'han aconseguit han convertit al gènere Homo en un bon corredor de llarga distància, ja que la posició bípede permet estalviar molta energia, però en canvi ha reduït la capacitat de corre ràpidament en distàncies curtes ja que els animals amb quatre extremitats tenen una major tracció i poden assolir majors velocitats.

• Debia alimentar-se com un carronyaire L'Homo es va especialitzar en activitats carronyeres, és a dir, a localitzar altres animals que ja

havien mort i, amb la seva capacitat de fer llargues i intenses carreres, poder arribar el primer al cos mort i endur-se'n les millors parts. És possible que els cossos fossin localitzats mitjançant l'ajuda dels voltors; els homes sabrien on hi ha carronya en funció de les seves actituds les dels voltors).

• A causa del clima i de l’exercici, va canviar la forma del cos i ens va caure el pèl. Durant aquestes llargues carreres, i en un clima força calorós com és la sabana africana, s'havien

d'acalorar-se sovint; aquest calor que es produeix és necessari alliberar-se, sinó el cos es desestabilitza i pot arribar la mort o una lesió irreversible.

La manera més pràctica d’alliberar aquesta calor és tenir molta superfície per alliberar aquesta

calor, és a dir, tenir un cos llarg i prim (pensa amb les girafes, les gaseles, etc.). per aquest motiu el gènere Homo ca anar creixent en alçada i es va fer menys corpulent. També es necessari que aquesta calor surti tan de pressa i la major quantitat possible.

El pèl té, precisament, la missió de retenir una capa d'aire al voltant de la pell i, així, evitar que cali el fred; però, a la vegada, en èpoques caloroses evita que la pell sui i, per tant, es refrigeri el cos. L'Homo que vivia a Àfrica no podia tenir pèl perquè sinó en qualsevol d'aquestes llargues carreres en busca d'aliment s'hagués pogut col·lapsar i morir.

3.3. L'habilitat amb les pedres

• No som els únics: Els humans no som els únics que utilitzem instruments; els ximpanzés utilitzen pals, amb les

rametes laterals prèviament eliminades, per caçar termites. Però sí que som els únics capaços de manipular-los i transformar-los amb la intenció de donar-los una forma i funció predeterminades.

• És difícil saber qui ho va fer primer La discussió sobre qui va iniciar la manipulació d'objectes és molt difícil per vàries raons:

- perquè són objectes que no es conserven amb facilitat és possible que una espècie ja utilitzi instruments i no hagin quedat fossilitzats. - perquè l'inici de la manipulació d'objectes ha hagut de ser molt progressiva. Segurament els primers en utilitzar-los devien fer servir estris molt poc manipulats, pals més o menys treballats, pedres que tenien una forma adequada, etc.

El primer home que tenim evidència clara de fabricació i manipulació d'objectes, sobretot pedres, és l'Homo habilis. Després d'ell totes les espècies descendents han anat millorant la tècnica i el grau de sofisticació. Primer es començà per manufacturar les pedres, després els ossos, la fusta i finalment la construcció d'estris amb combinació de materials.

• La tècnica van millorant i canviant ... La progressiva millora de les tècniques i el conseqüent refinament dels estris obtinguts ha portat a

classificar les diferents èpoques segons els diferents productes d'aquesta indústria. Els anomenem Paleolític (paleo = antic / lític = pedra) i Neolític (neo = nou):

• Dues etapes ben diferenciades:

Paleolític: 2,5 MA - 0,01 MA (10.000 anys) Al principi eren molt tosques i de forma gairebé esfèrica: Homo habilis. Hi ha quatre modus I, II, III i IV. En el modus IV ja s’utilitzaven ossos, banyes i es feien pintures a les parets. No s’han desenvolupat moltes facetes humanes com l’agricultura la ramaderia, la ceràmica i els

humans no s’han organitzat en poblats, tal i com els coneixement actualment.

Neolític: 10.000 – 0 (naixement de Crist) Es desenvolupa des del 10.00 aC fins el naixement de Crist. Hi ha una gran revolució en quasi bé tots els aspectes relacionats amb l'home: - Irrupció de l'Agricultura i la ramaderia. - Aparició de noves tècniques de caça. - Construcció per primera vegada de ceràmica. Serveix per transportar, desar i cuinar els aliments procedents de l’agricultura. - Urbanització dels poblats: La ciutat més antiga del món que actualment encara s’hi viu és Jericó (té uns 8.000 anys d’antiguitat).

3.4. Les primeres construccions

• Cada dia eren construccions més duradores Les primeres construccions, atribuïbles a Homo habilis, consisteixen en cabanes molt provisionals

formades per troncs, branques, vegetació i un petit mur de pedres a la base de la cabana. Al voltant s'hi sol trobar restes de treballs amb pedres i ossos d'animals. Homo ergaster ja havia millorat la tècnica. Les seves construccions eren més delimitades, elaborades i estables.

¿Com ho sabem? En els jaciments d’ Homo habilis apareixen poques restes de material al voltant de la cabana,

mentre que en les cabanes d’Homo ergaster són molt més abundant; això indica que els temps que varen ser en aquell lloc és més llarg en el segon que en el primer.

• Es trobaven en rius i llacs Totes aquestes construccions solien trobar-se a prop dels rius o llacs i de les zones riques en

roques o jaciments de pedres (NOTA: Cal recordar que la gran vall del Rift era una zona rica en material volcànic i, per tant, molt favorable per a la troballa de pedres). La seva ubicació devia canviar periòdicament en funció dels canvis climatològics o de la fauna disponible per a la caça.

La ciutat més antiga del món és Çatal Uyuk. Tenia una estructura molt especial:

- No hi havia portes; s’entrava per la finestra. - Totes les cases estaven tocant-se unes amb les altres. - no hi havia cap porta per poder entrar des de l’exterior.

3.5. El cervell humà

• A cada època evoluciona parts del cervell diferents Al llarg de l'evolució ha hagut un increment diferent de les zones del cervell. En els primats,

augmenten els lòbuls olfactius i les zones per a la funció visual. Posteriorment hi ha un augment de les àrees:

que regulen la posició erecta,

relacionades amb la capacitat de manipulació.

I en una última fase hi ha un augment de l'escorça frontal, molt relacionada amb la capacitat de raonament i abstracció.

En el cranis fòssils es poden veure les restes dels antics vasos circulatoris que irrigaven el cervell. El que s’observa és que a mesura que va augmentant el volum també augmenta el nombre de vasos; és a dir, el cervell és més actiu i, per tant, més capacitat hi ha.

• El cervell va poder créixer gràcies als canvis en l’alimentació La possible causa que ha provocat aquest fort increment d'un òrgan tan especial com és el cervell

podria haver estat deguda als canvis cap una alimentació rica en algun nutrient molt important per al creixement cerebral: el P (fòsfor) (Altres mamífers que tenen un cervell relativament gran, els dofins, mengen peixos rics amb fòsfor).

3.6. Mandíbules i dents, moltes dents

• El que més es conserva són les dents En el registre fòssil, les parts dels organismes que més es conserven, com ja hem vist, són les

mandíbules i, sobretot, les dents. La raó és que tant les mandíbules com les dents són les parts més reforçades i dures d'un animal.

• De les dents se’n dedueixen moltes “coses” Tot i que els canvis en el sistema dental són molt graduals i lents (el disseny bàsic no canvia durant

20 ma) proporcionen claus molt importants que ens permeten deduir:

els hàbits alimentaris

les relacions entre els individus de la mateixa i de diferents espècies

l'hàbitat on menjaven i vivien

l'edat dels individus, quan van morir

les possibles malalties que patien

• Els principals canvis Els canvis que han sofert el crani dels primats al llarg de l'evolució fins arribar als homínids són: I) Es redueix el prognatisme cranial; és a dir, s’escurça la longitud del crani i s'incrementa en l'altura.

II) Es produeix una escurçament i un eixamplament de la mandíbula. Es passa de la forma llarga i estreta en U (típica de simi) a una ampla i curta (típica de l'home actual). III) Els incisius superiors es redueixen i passen d'estar projectats endavant a ser completament verticals. Els incisius grans i en forma d'espàtula indiquen una alimentació frugívora; en canvi una posició vertical fa pensar amb una funció més tallant i, per tant, una alimentació més omnívora.

IV) Es redueixen progressivament els canins.

En els simis, els canins, són cònics, afilats i molt grans i es projecten per sobre de la filera de les dents.

Els dels mascles són més grans que els de les femelles; aquest dimorfisme sexual indica un tipus de comportament social.

La desaparició dels canins pot tenir vàries causes: a) per millorar la capacitat de trituració, tal com s'ha vist anteriorment. b) per una pèrdua de la necessitat de defensar-se dels depredadors (Els mandrils poden dissuadir a qualsevol superdepredador només ensenyant els seus canins). c) per un canvi en l'estructura social i sexual: els sistemes socials basats en la poligàmia (un mascle amb vàries femelles) sol anar associat a un gran dimorfisme sexual respecte la mida i als canins (els mascles amb grans canins i les femelles molt més petits). En canvi, els sistemes socials monògams (una mascle i una femella) solen ser, amb aquests dos aspectes anteriors, molt semblants.

3.7. Amb el foc no es pot jugar

És possiblement una de les marques d'identitat més pròpies de l'espècie humana i, segurament, un dels passos més importants i el possible motor de l'èxit de la línia humana. , però la recerca del foc topa amb la impossibilitat de quedar fossilitzat de forma directe; per això no en tenim massa constància directa

• Com devia començar el foc? Els passos per arribar a dominar el foc no varen ser fàcils.

1r Es devien aprofitar restes de focs naturals produïts per llamps o per volcans. El principal inconvenient és que havien de procurar mantenir-lo sempre encès.

2n Més tard va començar els primers intents de generar-lo espontàniament mitjançant la fricció de dues pedres (avui en dia encara hi algunes tribus de la Terra del Foc que utilitzen aquesta tècnica)

3r El pas decisiu va ser la utilització de materials que es cremaven fàcilment com l'herba seca i la utilització de la fricció intensa per provocar l'inici del foc.

• Quant devia començar el foc Els primers senyals de la presència del foc són ossos d'animals cremats, els quals estan datats en

1,4 ma.; i con sempre, a Àfrica. Aquesta època i, en aquest lloc hi convivien l'Homo ergaster i l'Australopithecus robustus. A Àsia i Europa han aparegut jaciments amb foc que es remonten a uns 700.000 anys.

• El foc per coure aliments Però el pas decisiu en la utilització del foc va ser per a la cocció dels aliments. Els aliments si estan

cuits són més fàcils de triturar i és possible que aquest factor permetés l’alleugeriment de les estructures esquelètiques i musculars de les mandíbules, caràcter típicament d'Homo. a més, el foc permet reforçar els vincles de família i socials, desenvolupar mites i símbols de naturalesa espiritual, etc.

3.8. L’Home de Neandertal

Característiques físiques:

Nom: Homo neanderthalensis (neander = regió d’Alemanya / thalents = intel·ligent) Època: Pleistocè mig i superior (250.000 - 25.000 anys) Lloc: Europa i Israel. Dimensions: 1,7 m. (mascle) i 1,60 (femella) d'altura Característiques:

És el fòssil més ben conegut.

Tenia una capacitat cranial superior a la nostra espècie (1400 - 1800 cc) i si la cadera de les femelles era una mica més gran que les actuals implica que el desenvolupament dels fetus era molt similar ja que podien parir el fill en un estat similar.

Cossos forts i d'aspecte molt corpulent. No solament tenien els ossos més forts i grossos sinó que tenien més massa muscular (se sap perquè ens els muscles hi ha les restes on s'insereixen els muscles).

Tots aquests aspectes són una adaptació a climes freds (el període glacial va tenir el seu

màxim fa 75.000 anys). NOTA: Recordeu com és un esquimal (petit i grassonet) i com és un massai (llarg i esvelt).

També tenien el cap ample i llarg, el nas pla i gros; segurament adaptat als climes freds, ja que un nas gros permet escalfar i humitejar millor l'aire (recorda que el clima glacial és fred i sec). Les celles eren prominents formant un torus suprorbitari continu. El front era quasi inexistent. Observa els dos cranis per comparar.

Pesaven de mitjana 70 kg (la mitjana humana és 58 kg)

Totes les característiques físiques anteriors fan pensar que Homo neanderthalensis va esdevenir una línia especialitzada diferent de la d'Homo sapiens.

Utilitzaven el foc i varen practicar ritus religiosos: enterraven els seus morts i adoraven a l'os de les cavernes.

Indústria lítica del Modus III. També manufacturaven fusta (llances de 2 m. de llargada) i els ossos. Tots els estris eren únicament de tipus caçador però no recol·lector.

La seva indústria demostra que era un bon caçador, és possible que ja dominés la tècnica de l'arc i de la trampa a finals de període glacial. Per poder caçar preses grans l' Homo neanderthalensis havia de ser fort i ser molt lleuger; aquest esforç físic que havia de fer, exclou el fet que fos pelut, ja que havia de poder refrigerar el seu cos. Utilitat: Bàsicament com a puntes de llaça, estris per obrir les preses, curtidors de pell, etc. Antiguitat: Pertany al paleolític mig. A partir de 200.000 - 100.000 anys segons les regions. Sembla que les restes més antigues (20.000 - 35.000 anys) són del nord d'Àfrica. Sembla que d'aquí es va estendre cap Europa.

La seva cultura:

Les pràctiques funeràries Sembla que els enterraments i els ritus que els acompanyaven foren un tret molt típic d'aquest home. Els primers testimonis són a Europa fa uns 100.000 anys. Els indicis són variats: a) Un jaciment on hi ha sepultats 8 neandertals junts. b) Un enterrament d'un nen amb diversos ossos de cabra clavats a terra rodejant el nen. c) Un adolescent enterrat en posició fetal i amb algunes ofrenes. Altres amb pol·len per sobre (com si haguessin oferts flors en l'enterrament) d) Un crani perforat i rodejat de pedres, etc.

El canibalisme

El canibalisme es defineix com la pràctica que consisteix en consumir animals de la pròpia espècie. Aquest tret ha estat bastant habitual al llarg de la història humana.

Els inicis d'aquesta pràctica són molt difícils de determinar. Sembla ser que l'Homo antecessor trobat a la Gran Dolina ja practicava aquests ritus.

Tots els fòssils trobats restaven barrejats amb altres animals, herbívors i carnívors. Els humans no vivien en les coves, només hi practicaven determinades tasques i prou. La cova era un lloc on els humans hi anaven per devorar les seves preses. Llavors... què feien les restes d'humans en aquelles coves? Segurament que varen formar part d'un festí caníbal, és a dir, eren humans que havien estat devorats per altres de la mateixa espècie. Un fet que recolza aquesta teoria és que en molts del ossos trobats hi ha restes de senyals produïts únicament per utensilis humans (pedres tallades).

De tota manera, no es possible saber el motiu de l'esquarteració d'aquests humans. Les teories que es manegen són:

A Per motius rituals: unes de les possibles raons que explica el canibalisme seria purament ritual i simbòlic. Els guanyadors d'una batalla es menjarien algunes de les vísceres dels perdedors (cor, cervell i

fetge) amb la idea que si un es menjava el cor de l'altre recolliria el seu valor; si es menjava el fetge podria aconseguir la seva força i si es menjava el cervell, podria tenir la seva intel·ligència. Per tant, hem d'adonar-nos que el canibalisme tenia un caire estrictament simbòlic i que, en el fons, implicava un gran respecte del guanyador cap el perdedor ja que aquest desitjava les virtuts del vençut. Per això, aquests actes sempre anaven acompanyats de ritus i celebracions especials.

B Per motius purament alimentaris; aquests humans morts podien representar l'única font d'aliments en alguna època molt dura. Tampoc no se sap si els varen matar o els aprofitaven quan ja havien mort per altres motius. Els neandertals també solien practicar el canibalisme, ja que queden restes evidents en esquelets de la mateixa espècie. Fins fa molt poc, només 50 anys, es practicaven de forma sistemàtica actes de canibalisme a Àfrica i Àsia. Els experts no descarten, que actualment, aquests tipus de ritus es practiquin en tribus de les illes de Borneo i Sumatra. NOTA: Precisament una de les malalties, avui en dia, tant conegudes com la malaltia humana que és provocada per les vaques boges es va descobrir arran d'un acte de canibalisme a Àfrica. Una tribu guanyadora ....

Causes i teories sobre la seva extinció

Segurament Homo neanderthalensis es va originar com una adaptació als nous climes freds que es varen produir fa uns 250.000 anys. La seva evolució, al principi va ser lenta i fins fa uns 125.00 anys no va ser prou abundant. A partir d'aquesta data emigren cap a altres zones: Àsia central i el pròxim Orient.

L'inici de la seva desaparició a Europa va esdevenir fa uns 60.000 anys però les formes asiàtiques i de la Península Ibèrica varen desaparèixer més tard (30.000 - 25.000 anys aproximadament).

La causes de la seva desaparició han provocat moltes discussions i en són moltes:

1.- La superioritat de l'Homo sapiens va provocar una lluita aferrissada i l' Homo

neanderthalensis es va extingir perquè no estava tan ben adaptat. És fals; no hi ha indicis que poguessin competir entre ells, ja que ambdós ocupaven nitxols ecològics molt diferents; el primer era caçador i el segon recolector. No es descarta completament la possibilitat d'una certa competència, ja que coincideix l'arribada de l'home actual amb la desaparició de l'Homo neanderthalensis tot i que un desfasament de 50.000 anys de possible convivència.

2.- La finalització del període glaciar. Segurament Homo neanderthalensis s'havia especialitzat massa en la seva dieta de grans animals típics del període glacial i quan aquests varen desaparèixer Homo neanderthalensis no va poder adaptar-se a les noves condicions ni emigrar a zones que encara eren prou fredes (l'àrtic actual). Aquest últim punt és un problema que posa en dubte aquesta teoria. És possible que les condicions canviessin massa de pressa i no hi hagués cap possibilitat de sobreviure.

3.- La barreja paulatina amb l'Homo sapiens. Actualment es considera a l' Homo neanderthalensis una espècie diferent de la de l'home actual, però podria ser que només fos una subespècie i s'hagués pogut hibridar amb l'espècie humana. Però estudis genètics de l'espècie actual ho descarten. A més es creu que era massa diferent a nosaltres per poder encreuar-se.