L’experiència viscuda en aquesta legislatura aporta un ...Espanya i a Europa, que el futur govern...

L’experiència viscuda en

aquesta legislatura aporta

un valor a la governació

de Catalunya en termes de

bon govern, competitivitat i

cohesió, i la situa en un

punt de responsabilitat a

Espanya i a Europa,

que el futur govern haurà

d’assumir i continuar.

19I. Una visió primigèniaA mitjans de novembre de l’any 2003, Antón Costas publicava

un article a El País, «Cataluña en el diván», on afirmava que des-prés de 23 anys d’autogovern, Catalunya ja no era una societat ale-gre i confiada en les seves capacitats per afrontar el futur.

Catalunya ja no era només una illa de modernitat a Espanya, sinóque experimentava amb dificultats els reptes del procés d’integracióeuropea sobre la dinàmica urbana i la irrupció de la globalització del’economia en el teixit productiu.

Al mateix temps, la desinversió acumulada en els serveis i les in-fraestructures públiques començava a resultar evident, i els referentssimbòlics i materials que havien predominat durant les darreres dè-cades es veien incapacitats per oferir una idea coherent d’un paísque ja estava «inventat».

En aquells moments, només semblava garantida l’aliança entreCIU i el PP per assegurar l’estabilitat governamental, i fou justa-ment la radicalització de la dreta conservadora espanyola, la queoferí el context idoni per una alternança, que s’acabaria materialit-zant a l’Acord del Tinell.

L’aliança entre els partits catalanistes i de progrés responia a unavoluntat majoritària de canvi, que transitava des dels confins del ca-talanisme polític, fins a les terres conqueribles del patriotisme.

L’adopció del patriotisme, com a filosofia governamental, ofe-ria un marc de referència prou ampli per un partit republicà orien-tat a l’independentisme cívic, per un partit ecosocialista i per unpartit socialdemòcrata amb accents liberals, que són dos partitsfederalistes.

Juntament amb la voluntat d’avançar cap a un catalanisme noinstrumental a través de l’impuls del nou Estatut, es volia donar unanova mirada a la nostra identitat col·lectiva.

Direcció d’Anàlisi iProspectiva de l’Oficina dela Presidència(Generalitat de Catalunya).

Els països capdavanters

tenen economies obertes,

sistemes polítics amb

un capital humà i social

sòlid, i governs amb

capacitat per reptar

l’autocomplaença dels

sistemes administratius,

proposar un aprenentatge

constant a l’espai públic

i actuar com a

catalitzadors de les

energies de la societat.

A judici de l’autor,

el valor afegit que ha

aportat el Govern

catalanista i d’esquerres

ha estat el de començar

a adoptar integralment

aquesta visió en el

disseny i la

implementació de les

seves polítiques

públiques, desenvolupant

noves estratègies

transversals destinades

a renovar els vincles

entre el civisme i la

cultura, i entre l’educació,

el treball i l’economia.

Catalunya 2003-2006: una transició?Accents del projecte catalanista ide progrés i de l’acció del Governde la Generalitat

Xavier Bertrana

gmMil dies de Govern Maragall

«[418] ¿Qué es el para qué? Sólo uno de los porqués»WAGENSBERG, Jorge (2006): A más cómo, menos porqué. Tusquets,

Barcelona, 2006, pàg. 84.

L’autogovern i el «bon govern» eren indisso-ciables d’un programa de modernitat per enfortirl’arquitectura del sistema de benestar, avançarcap a una economia del coneixement i vertebrarun territori en xarxa.

El nostre país havia de trencar esquemes vellsi desplegar noves energies individuals i col·lecti-ves, a través d’una confiança renovada en la ciu-tadania. S’havien de desenvolupar polítiques pergarantir la igualtat, convidar a la llibertat, apro-fitar el talent, ampliar les oportunitats indivi-duals i col·lectives per resoldre problemes queno poden ser objecte només dels poders públics,teixir noves reciprocitats en termes de corres-ponsabilitat, reduir les arbitrarietats, i alimentarl’ambició pròpia d’un món «que és pla», comdiu T. L. Friedman.

Amb l’Acord del Tinell s’albirava la possibi-litat de recuperar la tradició del catalanisme d’es-querres, per adaptar-lo als nous temps. Es tracta-va de donar la benvinguda a les possibilitatsobertes per la globalització i ajudar a preparar-les-hi el camí, per enfortir els lligams entre el ci-visme i la cultura, i entre l’educació, el treball il’economia.

L’acció del govern durant la setena legislatu-ra s’ha emmarcat en aquesta filosofia «mínima»però exigent, que demanaria almenys un majordesenvolupament i extensió. I és des d’aquestaperspectiva que s’ha d’analitzar: posant derelleu els accents del projecte polític que haabanderat i contrastant els camins oberts i elshoritzons que queden per descobrir, amb l’evo-lució de Catalunya al llarg d’aquests darrerstres anys.

II. Un ethos públic en procés de canvi L’aprovació del nou Estatut i el desenvolupa-

ment de fórmules de govern compartit amb l’Es-tat i la Unió Europea han vingut acompanyats del’inici d’un procés de reforma a la Generalitat deCatalunya, que demostra que el patriotisme co-mença per les institucions pròpies.

En aquest mandat s’han sanejat les financesde la Generalitat i el pressupost consolidat haaugmentat d’uns 22.000 a 30.000 M€. La gestiópressupostària del govern és una referència de ri-gor i s’ha procedit a la vegada a una reestructu-ració de la despesa pública en favor de la inver-sió, que ha passat de 365 a 691 euros perhabitant. S’ha començat a superar, doncs, la de-sinversió en matèria de serveis i infraestructuresque hipotecava el progrés de Catalunya.

El rigor en la gestió i la seva transparència,juntament amb la introducció gradual de siste-mes d’avaluació de les polítiques i els serveispúblics, ens han de permetre avançar cap a laconsciència que, en lloc de l’adhesió gratuïta,el cinisme o la indiferència, val la pena treballar

Catalunya 2003-2006: una transició?

Accents del projecte catalanista i de progrés i de l’acció del Govern de la Generalitat

20

Amb l’Acord del Tinell s’albirava

la possibilitat de recuperar

la tradició del catalanisme

d’esquerres, per adaptar-lo als

nous temps. Es tractava de donar

la benvinguda a les possibilitats

obertes per la globalització i

ajudar a preparar-les-hi el camí,

per enfortir els lligams entre el

civisme i la cultura, i entre

l’educació, el treball i l’economia.

per a l’enfortiment mutu de la capacitat i laconfiança.

Aquest hauria de ser l’ethos públic en el futur,amb un programa de reformes que ha de conti-nuar incloent el sistema d’organismes consultiusi fiscalitzadors del Govern i l’Administració dela Generalitat, i estendre’s a la resta de nivells degovern. I no es tracta només d’una qüestió moral,sinó d’entendre:

1) Que la credibilitat institucional té una im-portància creixent com a factor de compe-titivitat d’un país;

2) Que, en el marc d’un període de canvi i re-forma institucional, és necessària per con-ferir una major legitimitat i racionalitat ales propostes emeses des de l’autonomia;

3) Que s’ha d’acabar amb la contraposicióentre «fer política» i «fer país» –tal i comdemanaven el 7 de juny passat els profes-sors Castiñeira i Lozano en un article a LaVanguardia, articulant complicitats que al-hora assegurin la qualitat de la nostra de-mocràcia i l’eficiència econòmica de lesnostres institucions; i, finalment,

4) Que és una necessitat per desenvoluparuna acció pública adaptada al canvi: la so-cietat sovint és més dinàmica que la políti-ca i reclama un «bon govern» a l’alçada deles expectatives i les necessitats de «la Ca-talunya dels set milions».

Els països capdavanters tenen economiesobertes, sistemes polítics amb un capital humà isocial sòlid, i governs amb capacitat per reptarl’autocomplaença dels sistemes administratius,proposar un aprenentatge constant a l’espai pú-blic i actuar com a catalitzadors de les energiesde la societat.

El valor afegit que ha aportat el Govern cata-lanista i d’esquerres ha estat el de començar aadoptar integralment aquesta visió en el disseny i

implementació de les seves polítiques públiques,desenvolupant noves estratègies transversals des-tinades a renovar els vincles entre el civisme i lacultura, i entre l’educació, el treball i l’economia.

La globalització i el procés de canvi econòmicmodelen l’estructura política, social i cultural deCatalunya, però no necessàriament els valors através dels quals es produeix aquest procés, ni lesseves conseqüències. No ens podem aventurar aun nou «deixar fer» més o menys moralitzant, nitampoc expressar vells determinismes: el repte és

21


En aquest mandat s’han sanejat

les finances de la Generalitat i el

pressupost consolidat ha augmentat

d’uns 22.000 a 30.000 M€.

La gestió pressupostària del

govern és una referència de rigor

i s’ha procedit a la vegada a una

reestructuració de la despesa

pública en favor de la inversió,

que ha passat de 365 a 691 euros

per habitant. S’ha començat a

superar, doncs, la desinversió

en matèria de serveis i

infraestructures que hipotecava

el progrés de Catalunya.

garantir l’existència de valors col·lectius i de-mostrar una major capacitat d’adaptació per po-der continuar fent-los efectius.

III. Cultura i civisme des de la proximitatAbans m’he referit a la Catalunya dels set

milions, però hem de reconèixer que aviat seràpropietat del passat. Avui Catalunya avança ambrapidesa cap als 7,5 milions d’habitants. Un12% de la població actual són immigrants detercers països. I aquest 12% representa el 24%de la immigració a Espanya, que en pocs anys ha

esdevingut el principal país receptor de la UnióEuropea.

Sens dubte es tracta del fenomen més impor-tant de la darrera dècada i probablement es con-vertirà en el factor més decisiu per entendre l’e-volució de la societat catalana al segle XXI.

La intensitat amb què s’ha produït aquests dar-rers tres anys i la integració laboral de les perso-nes immigrants ha vingut acompanyada del seureconeixement públic com una font d’enriqui-ment, i aquest reconeixement pot haver reduït lesprobabilitats de la creació de coexistències sensefonaments sòlids.

No hi ha dubte, però, que de la coexistència ala convivència i d’aquesta a la integració hi haun recorregut amb un destí incert, i que no estroba plenament en mans de la Generalitat, sen-se que aquest factor hagi eximit el Govern de do-nar-hi una resposta que s’ha situat, amb els seuspropis límits i horitzons, en la «gestió de lesconseqüències».

En aquest mandat, el Govern ha desenvolupatuna política de ciutadania i immigració en col·la-boració amb els governs locals, que es pot resu-mir bàsicament en quatre punts:

1) El manteniment d’un concepte de «ciuta-dania» basat en la residència i reconegutmitjançant l’empadronament de les perso-nes nouvingudes;

2) El desenvolupament d’un concepte de con-vivència basat en el respecte i el civisme;

3) La multiplicació de les accions reductoresde les discriminacions i les desigualtatsper desactivar qualsevol alarmisme cons-cient; i, finalment,

4) L’inici d’una política d’acolliment i d’inte-gració, vertebrada bàsicament des de l’es-cola i el barri.

Aquesta darrera política té l’objectiu d’acon-seguir que la llengua i la cultura contribueixin a



22

La globalització i el procés de

canvi econòmic modelen

l’estructura política, social i

cultural de Catalunya, però no

necessàriament els valors a través

dels quals es produeix aquest

procés, ni les seves conseqüències.

No ens podem aventurar a un

nou «deixar fer» més o menys

moralitzant, ni tampoc expressar

vells determinismes: el repte és

garantir l’existència de valors

col·lectius i demostrar una major

capacitat d’adaptació per poder

continuar fent-los efectius.

la construcció cívica de Catalunya i, al mateixtemps, que el civisme i la convivència es traduei-xin en el desenvolupament de noves reciprocitats.

Es tracta d’enfortir el nexe entre el civismei la cultura com a valors col·lectius fonamen-tals, constitutius de principis com la llibertat ola igualtat, a través del diàleg i un aprenentat-ge permanent, que és necessari per allunyar-nosde la indiferència o la desconfiança que podenacompanyar la mera coexistència, i acostar-nosa una veritable integració en el present i enel futur.

Aquest ha estat l’objectiu de la «Llei de barrisi àrees urbanes que requereixen una atenció es-pecial». La traducció de la llei en 58 projectes di-ferents a 45 ciutats catalanes incorpora processosurbanístics i la construcció de nous equipamentspúblics, per evitar la segregació urbana.

Es tracta d’una aposta per la cohesió dels bar-ris i la millora de les seves condicions bàsiques,però també d’una «operació de filigrana de re-construcció de teixits socials», com deia fa poctemps Joaquim Nadal en un article a El Periódico.

Ha esdevingut una política emblemàtica delGovern, i no només pels recursos invertits o per-què «creï» un marc de convivència, ni tampocperquè enforteixi la capacitat d’integració socialdels governs locals; o no només per aquestes fi-nalitats: el que es pretén és construir capital so-cial, generar noves reciprocitats, integrar.

És el procés i el reconeixement que se’n deri-va, el que compta. I aquest reconeixement «crea»ciutadania enfortint la democràcia, establint no-ves corresponsabilitats entre els poders públics ientre aquests i els barris, i mostrant que la coo-peració genera nexes, economia i oportunitats.

Els processos d’execució dels projectes aco-llits a la Llei de barris seran llargs, però la llavorarrelarà. I és una llavor que pot construir novesidentitats des de la llibertat i la igualtat.

Justament per aquest motiu, avui els governslocals són, també, Generalitat:

1) Perquè s’estan configurant com els verita-bles agents de la proximitat, és a dir, de lagestió propera dels recursos públics;

2) Perquè protagonitzen el nou model de se-guretat pública i de justícia desenvolupatpel govern;

3) Perquè, a partir d’aquesta condició bàsicade la convivència democràtica, ens mos-tren el camí més curt entre el civisme i lacultura, que són dos valors fonamentalsper garantir el futur de Catalunya com unasocietat oberta; i, en definitiva,

4) Perquè ens ofereixen l’oportunitat de con-tinuar innovant amb polítiques basades enla cooperació voluntària i, per tant, en unaconfiança en la ciutadania, que durantaquest mandat també s’ha desenvolupat através del nexe transversal entre l’educa-ció, el treball i l’economia, per obrir elcamí de l’avenç de Catalunya cap a la so-cietat del coneixement.

23


Avui Catalunya avança amb

rapidesa cap als 7,5 milions

d’habitants. Un 12% de la

població actual són immigrants

de tercers països. I aquest 12%

representa el 24% de la immigració

a Espanya, que en pocs anys ha

esdevingut el principal país

receptor de la Unió Europea.

Al llarg dels darrers tres anys, el creixementeconòmic de Catalunya s’ha orientat a la creaciód’ocupació i ambdós processos, juntament ambel bon govern, ens han permès desenvolupar unaacció inversora potent, per enfortir l’arquitecturadel nostre sistema de benestar i (re)definir el mo-del de competitivitat de l’economia catalana.

IV. Una arquitectura del benestar més fortaEn aquests més de vint anys de democràcia,

els poders públics i la societat han realitzat un es-forç ingent per dotar Catalunya i Espanya de ser-veis universals com l’educació, la salut o el sis-tema de pensions, però actualment els reptesprincipals que afrontem són la qualitat dels ser-veis i l’eficiència de les polítiques.

La qualitat depèn, bàsicament, de l’equitat,mentre que l’eficiència –i, en definitiva, la soste-nibilitat– depenen de la capacitat del govern peradaptar els serveis públics al dinamisme d’unasocietat i una economia en canvi.

És arriscat oferir una visió massa simplifi-cadora de les causes i les conseqüències d’amb-dós processos, però sembla difícil qüestionarque avui conflueixen en la necessitat de garantiruna igualtat bàsica en l’accés i la qualitat delsserveis sanitaris i educatius, i orientar paral·lela-ment el sistema de benestar al cicle vital de lespersones, per reduir aquells riscos d’exclusió ofracàs que afecten el benestar i la capacitat pro-ductiva de la societat.

Amb el Pacte Nacional per a l’Educació, Ca-talunya per primera vegada té un marc estable perdefinir una veritable estratègia educativa. Aquestpacte proposa polítiques transformadores perquèincorporen la majoria d’interessos en joc. AFinlàndia, la capacitat d’acord i concertació entreel Govern i la comunitat educativa és un dels fac-tors decisius del grau d’excel·lència de l’educa-ció. I és aquesta voluntat d’acord, juntament ambl’aposta educativa del Govern, la que ens per-metrà avançar cap a la definició d’un veritable

«servei públic d’educació», comptant amb elcompromís col·lectiu del professorat, de la xarxade centres educatius finançats amb fons públics,de les famílies, de les escoles i dels ajuntaments.

L’inici d’un procés descentralitzador per ga-rantir la qualitat i l’equitat tampoc ha resultataliè a la política de salut. La creació dels go-verns territorials n’és el millor exemple. Tanma-teix, contribuirà a la vertebració d’un nou siste-ma que prioritzi la salut pública, la qualitat del’assistència sanitària (per exemple, amb la re-ducció del temps d’espera quirúrgica) i l’atencióde la cronicitat.

Juntament amb la millora de la qualitat de l’e-ducació i la salut, en aquest mandat també s’hafet un important esforç per orientar el sistema de



24

Es tracta d’enfortir el nexe entre

el civisme i la cultura com a

valors col·lectius fonamentals,

constitutius de principis com la

llibertat o la igualtat, a través del

diàleg i un aprenentatge

permanent, que és necessari per

allunyar-nos de la indiferència o

la desconfiança que poden

acompanyar la mera coexistència,

i acostar-nos a una veritable

integració en el present i en el futur.

benestar als joves, a les famílies i a les personesgrans dependents.

L’educació i el treball són fonamentals perquèels joves puguin desenvolupar els seus projectesvitals amb autonomia, però també ho és l’accés aun habitatge en condicions raonables.

El nombre d’habitatges iniciats a Catalunyas’ha doblat amb escreix a partir de 1997. Malgrataixò, entre 1998 i 2005 el preu d’un habitatgemitjà a Catalunya s’ha multiplicat gairebé pertres. L’opció del lloguer no és, encara, una bonasolució: l’oferta, massa reduïda, es veu marcadapel procés inflacionista del mercat.

Els joves sovint no poden assolir els preusque el mercat proposa o si ho fan hipotequen unpercentatge molt elevat del seu salari mitjà. So-vint no poden emancipar-se i desenvolupar elseu projecte familiar propi amb autonomia –fetque és una necessitat i un bé social– o, si ho fan,paguen el preu de comprometre el seu potencialemprenedor.

Per donar resposta a aquesta situació, enaquest mandat s’ha desenvolupat, per primera ve-

gada, una política d’habitatge realista, que garan-tirà una provisió suficient d’habitatge protegit amig i a llarg termini, a través del Pla Català peral Dret a l’Habitatge.

D’altra banda, Catalunya va ser una de les co-munitats de l’Estat espanyol que primer va asso-lir la universalització de l’educació dels 3 als 6anys, i, en aquest mandat el Govern ha abordatamb la mateixa decisió un repte pendent de l’an-terior legislatura: l’escolarització dels infants enl’etapa de 0 a 3 anys.

Es tracta d’una inversió reductora de les desi-gualtats i una política de suport a les famílies quepermet la conciliació, la igualtat de gènere i lasocialització. La incorporació de les dones almón del treball igualant ràpidament cotes euro-pees, l’augment de l’esperança de vida o l’aug-ment de la monoparentalitat demostren que somuna societat oberta i dinàmica. Al mateix temps,però, exigeixen una política de suport a les famí-lies que sigui inclusiva.

En aquest àmbit ja s’han començat a adaptarels serveis i els recursos a les diverses estructuresfamiliars i el Govern s’ha proposat la definiciód’un pla estratègic per a la conciliació que s’hau-ria de prioritzar a la propera legislatura, junta-ment amb la universalització de l’atenció a lespersones dependents i del suport a l’autonomiapersonal o, des d’una perspectiva més àmplia,dels serveis socials.

A més de l’aprovació del Projecte de llei deserveis socials, en aquests tres anys s’ha co-mençat a implantar el Pla de promoció de l’au-tonomia personal i el suport a les persones ambdependència, amb l’objectiu d’establir aquellsdispositius que han de facilitar el reconeixementprogressiu d’aquest nou dret universal, a partir del’entrada en vigor de la Llei d’Autonomia Perso-nal de l’Estat al mes de gener de 2007.

Punt i a part mereix la lluita contra la pobre-sa. L’aprovació de la Llei de prestacions econò-miques d’assistència social garantirà uns ingres-

25


Amb el Pacte Nacional

per a l’Educació, Catalunya per

primera vegada té un marc estable

per definir una veritable estratègia

educativa. Aquest pacte proposa

polítiques transformadores

perquè incorporen la majoria

d’interessos en joc.

sos suficients a les persones grans i inactivesamb rendes més baixes i ha de permetre situar lapobresa en un 11% a mig termini (actualment, estroba a l’entorn d’un 18%). El percentatge res-tant són sobretot persones immigrants activesque no es troben en situació de pobresa crònicaperquè estan integrades en el mercat de treball isón objecte d’altres polítiques, com les proposa-des en el Pla d’inclusió social. L’impuls d’aquestpla i la reforma del PIRMI són els passos se-güents a donar.

No hi ha dubte, doncs, que si el progrés deCatalunya ve acompanyat de noves estratègieseconòmiques i socials per enfortir el nostre sis-tema de benestar, l’increment de la riquesa entermes del PIB per càpita que hem assolit, s’hatraduït en l’impuls d’iniciatives innovadores dereducció de la pobresa i les desigualtats.

És aquesta ambició col·lectiva, juntamentamb la qualitat dels serveis públics universals i eldesenvolupament de noves orientacions peradaptar-los al cicle vital de les persones, la queens ha de permetre afrontar l’augment de les de-sigualtats salarials que afecten els joves i les do-nes –especialment les mares solteres– i combatreles herències del capital cultural familiar, tren-cant els determinismes que les generen, cercantles coordenades bàsiques que condueixen a unaciutadania efectiva sense la qual les referències ala llibertat i a la responsabilitat individual a quèens encaminem no deixarien de resultar profun-dament injustes, i facilitant una mobilitat socialascendent a través de l’educació i el treball.

V. L’economia del coneixementA la societat del coneixement cada persona té

potencialitats i el paper dels poders públics s’hade dirigir a acompanyar i estimular el seu talenti les seves habilitats. Aquesta reciprocitat s’had’equilibrar a través del vincle que uneix trans-versalment l’educació, el treball i l’economia.I l’instrument principal del que s’han dotat elGovern i els agents econòmics i socials per acon-seguir-ho en el context de la globalització ésl’Acord estratègic per a la competitivitat de l’e-conomia catalana, la qualitat de l’ocupació i lainternacionalització de l’empresa catalana.

Ja ha passat, doncs, el temps de fer crides a laresponsabilitat sense definir-les clarament o fent-ho a través de lliçons morals: avui el Govern exi-geix ambició i ofereix complicitat –i alhora, a lesempreses i als treballadors.

Ofereix un marc estable i dinàmic, alhora,perquè les empreses puguin planificar les sevesestratègies a llarg termini. I, al mateix temps, exi-geix l’ambició d’aconseguir que les inversionspúbliques en capital humà, físic i tecnològic as-segurin una major eficiència econòmica, la qua-litat de l’ocupació i el desenvolupament de novesapostes empresarials.



26

El nombre d’habitatges iniciats a

Catalunya s’ha doblat amb

escreix a partir de 1997.

Malgrat això, entre 1998 i 2005

el preu d’un habitatge mitjà a

Catalunya s’ha multiplicat gairebé

per tres. L’opció del lloguer no

és, encara, una bona solució:

l’oferta, massa reduïda, es veu

marcada pel procés inflacionista

del mercat.

Avui l’estabilitat fiscal i monetària que ensproposen l’Estat i la Unió Europea, venen acom-panyades de noves polítiques de la Generalitatper avançar cap a la millora de la productivitat.

L’educació ha format part del cor del progra-ma reformador del Govern perquè és un factormotriu del progrés econòmic i, a la vegada, un ins-trument essencial d’integració cívica i de cohesiósocial. No sorprèn que el capital humà sigui con-siderat el factor de progrés més important a la so-cietat del coneixement. És «el coneixement».

L’aposta educativa que proposa el Pacte Na-cional ens ha de conduir a l’excel·lència a mig ia llarg termini. Aquest és l’horitzó que tenimplantejat amb objectius de llarg abast i mesuresconcretes per assolir-los.

Es preveu que l’any 2008 tots els centres edu-catius públics disposin de connexió a banda am-pla i les TIC es puguin estendre a tots els apre-nentatges. Tanmateix, aquest curs hi ha 8,68alumnes per ordinador, el proper 6,43 i, en qua-tre cursos més, aquesta ràtio es reduirà als dos,a través d’un procés de millora que també esproduirà en l’ensenyament de les llengües es-trangeres i que ha de permetre acompassar lesnecessitats educatives de l’alumnat, la formaciódel professorat per atendre-les i la creació denous sistemes de rendiment de comptes delscentres educatius.

En els propers anys, doncs, els centres públicsformaran part progressivament d’una nova cons-tel·lació educativa, que incorporarà la millora del’educació secundària, la vertebració d’un sis-tema de formació professional més atent a lesnecessitats empresarials, per facilitar la transi-ció escola-treball, i un sistema universitari, queafrontarà amb més garanties la integració a l’Es-pai Europeu d’Educació Superior.

L’increment del finançament universitari ga-rantirà la qualitat de la docència, la recerca cien-tífica i una transferència de coneixements a l’em-presa vinculada, no només a la seva adquisició,

sinó també al seu ús, que ja s’ha començat a de-senvolupar amb instruments de planificació comel Pla de recerca i innovació del 2005 al 2008,amb projectes que proposen triangular la univer-sitat, l’empresa i el territori com la Bioregió o laTecnoregió i també amb infraestructures que si-tuaran Catalunya en el mapa científic i tecnolò-gic d’Europa, com per exemple, el SincrotróAlba del Parc Tecnològic del Vallès.

En pocs anys Catalunya estarà més capacita-da per guanyar nous reptes a l’economia global,en unir la millora del capital humà, físic, cientí-fic i tecnològic, l’impuls de sectors estratègics i

27


A més de l’aprovació del Projecte

de llei de serveis socials,

en aquests tres anys s’ha començat

a implantar el Pla de promoció

de l’autonomia personal i el

suport a les persones amb

dependència, amb l’objectiu

d’establir aquells dispositius que

han de facilitar el reconeixement

progressiu d’aquest nou dret

universal, a partir de l’entrada en

vigor de la Llei d’Autonomia

Personal de l’Estat al mes

de gener de 2007.

la creació d’un marc institucional que incentivila generació de sinèrgies entre centres de recer-ca i tecnologia, empreses innovadores i inversorsfinancers.

Al capdavall, com afirmava el president Ma-ragall, el mes de gener de l’any 2005, en una con-ferència a l’Auditori de la Pedrera, aquestes són«les diferències bàsiques entre un país que inno-va i un país que no ho fa –o que simplement s’a-dapta a les innovacions provinents d’altres in-drets. Entre un país que va a remolc i un país queesdevé motor. Aquesta ha de ser, doncs, la nostraindependència real en el futur, la d’existir ambvida pròpia, la de tenir iniciativa, la de crear mésoportunitats de les que tenim».

Avui hi ha una competència real entre territo-ris, una competència econòmica i política. El de-senvolupament d’aliances territorials i de novesestratègies en el terreny de la inversió i de lesinfraestructures que acompanyin l’ambició em-presarial és una necessitat. Aliances i acords capendins entre Barcelona, l’àrea metropolitana iCatalunya, però també cap a Espanya; i cap a Eu-ropa i al món.

L’Euroregió Pirineus-Mediterrània potser en-cara no és un èxit polític. I segurament no ho seràdel tot mentre hi hagi qui pensi les relacions re-gionals a partir d’esquemes centre-perifèria, peròels governs i els empresaris de les regions que enformen part han apostat per guanyar dimensió através de la localització i la xarxa. Aquesta és ladiferència entre la fórmula i la substància.

A Europa les regions frontereres són les quecreixen més i millor, a partir de la interacció con-tínua i la complementarietat. I amb l’Euroregió:

1) Barcelona disposa d’una nova capitalitat;2) Catalunya és més forta a l’Europa multi-

polar;3) Barcelona i Catalunya poden generar eco-

nomies d’escala per vertebrar un node po-tent a l’espai euromediterrani i, a més,

4) Totes les regions que la composen parti-cipen en una veu col·lectiva més forta aMadrid, a París i a Brussel·les, que es cor-responsabilitzen alhora, amb el procésd’integració europea.

Tanmateix, l’Euroregió ha de promoure eldesenvolupament d’una Espanya en xarxa queestà cridada a relligar la visió política de l’Es-panya plural amb una modernització estructuralde l’economia i la societat, que avui té com aprioritat compartida la millora de les infraes-tructures físiques.

Al llarg dels últims tres anys, Catalunya i Es-panya han planificat les seves prioritats en matè-ria d’infraestructures físiques i han segellat elsprimers passos per fer efectius els compromisosfinancers que garantiran la recuperació dels dèfi-cits acumulats.

Les bases del futur estan plantejades i enspermetran transitar nous camins. Les connexionsde la Catalunya del segle XXI han d’estar al’alçada de la potencialitat de la nostra geografia,dels nostres «punts» i de l’evolució econòmica idemogràfica que estan experimentant, mentrecontribueixen a vertebrar un territori ric en acti-vitat i serveis, on es «construeix» la ciutadania il’empresa. I, per aconseguir-ho, el Govern ha de-finit els mapes de la Catalunya en xarxa, de lesinfraestructures físiques i de regadiu i també deles infraestructures de telecomunicacions, par-tint de la seva consideració com a infraestructu-res bàsiques.

En aquest mandat el Govern ha presentat elprimer Pla integral d’infraestructures de trans-port que ha tingut Catalunya, s’ha posat l’accenten les infraestructures ferroviàries, s’ha iniciat latramitació d’infraestructures singulars amb capa-citat vertebradora com l’Eix Transversal Ferro-viari i s’hi han encarat decididament projectespendents, des de feia massa temps, com el QuartCinturó, la connexió de les ciutats mitjanes amb



28

el Tren de Gran Velocitat o la millora dels acces-sos al Port de Barcelona.

També s’ha potenciat el front portuari com amotor de canvi i de creixement industrial i turís-tic. I, al mateix temps, s’ha desenvolupat la xar-xa aeroportuària i s’ha consolidat un creixementde l’Aeroport del Prat –que se situa en el 8è llocd’Europa en transport de passatgers de gener ajuny de 2006, amb un increment del 11,6% en re-lació al 2005–, que ve acompanyat de noves ex-pectatives sobre l’ampliació com a aeroport in-tercontinental i sobre l’autonomia de la gestió.

Avui Catalunya és un país més fort i obert almón perquè comença a aprofitar amb nous ins-truments i polítiques que incideixen en la millorade la productivitat les oportunitats d’una econo-mia oberta. Aquesta és la conclusió del darrer in-forme d’Evolució i perspectives de la indústriacatalana de la Cambra de Comerç de Barcelona,elaborat el mes de juny d’aquest 2006.

Lluny de caure en l’autocomplaença, doncs,l’avenç de l’economia catalana en termes de crei-xement i creació d’ocupació, ens ha dotat de mésambició i confiança per avançar cap a un noumodel de competitivitat.

VI. Equilibri territorial i desenvolupamentsostenible

Els darrers 20 anys, el sòl urbanitzat s’ha do-blat i la manca de planificació dels governs ante-riors havia comportat un creixement urbanísticde baixa qualitat, concentrat sobretot a la franjalitoral, que qüestionava la seva capacitat de con-tinuar generant riquesa a través d’un turismecompetitiu, i garantint la qualitat de vida de laciutadania. Tanmateix, s’havien menystingut lespossibilitats de progrés del que fins fa poc tempsera considerat el «rerepaís». I, juntament ambaquests dos factors, Catalunya oferia la «tòpicaimatge d’un país provisional», com deia JoanGanyet al número 36 de la revista Nexus, la imat-ge d’un país «sense cura dels detalls».

Aquestes dinàmiques situaven el govern enuna posició de responsabilitat: la responsabilitatde planificar i gestionar un model de desenvolu-pament sostenible que mostrés la distància entreel desenvolupament i els excessos d’un creixe-ment desordenat.

I no hi ha dubte que s’ha actuat amb ambició,definint els espais de creixement i localitzaciómitjançant el programa de sòl industrial i residen-cial més potent que hem tingut i, paral·lelament,aplicant les noves polítiques per promoure el va-lor cultural, ambiental i econòmic del territori.

El Pla Director Urbanístic (PDU) del sistemacostaner ens permetrà mantenir Catalunya obertaal mar. En total, el Govern ha preservat 23.500 Ha,desenvolupant l’exercici de planificació supra-municipal més ambiciós dut a terme a Catalunyades del Pla general metropolità de 1976.

També s’han impulsat els plans territorialsparcials previstos a la legislació catalana des de

29


Punt i a part mereix la lluita

contra la pobresa. L’aprovació

de la Llei de prestacions

econòmiques d’assistència social

garantirà uns ingressos suficients

a les persones grans i inactives

amb rendes més baixes i ha de

permetre situar la pobresa en un

11% a mig termini (actualment,

es troba a l’entorn d’un 18%).

l’any 1983, i aquest esforç de planificació regio-nal ve acompanyat de la protecció/promoció d’a-quells territoris amb un patrimoni arquitectònic onatural valuós com la Vall d’en Bas, així com dela millora del planejament urbanístic municipal.

Ens trobem, doncs, davant d’una nova genera-ció de plans directors urbanístics que parteix dela consideració del territori com un espai amb va-lor per la qualitat de vida de cadascun de nosal-tres i del conjunt del país. I el Govern ha volgutpreservar aquest valor, també, a través del Plad’espais d’interès natural, de la Llei de protecció,gestió i ordenació del paisatge i de l’Observatoridel Paisatge.

No hi ha dubte, doncs, que hem començat asuperar falsos dilemes entre el creixement i lasostenibilitat, dibuixant un nou model de desen-volupament.

La gestió del territori ja no es basa en unasimple lògica de poder per afrontar els conflictessocials i polítics que provocava la manca de pla-

nificació i l’arbitrarietat: la defensa del Pla Hi-drològic Nacional i el Transvasament de l’Ebreen foren el seu darrer testimoni.

L’avenç cap a una nova cultura de l’aigua se-guint les directrius de la Unió Europea, demostrael canvi d’orientació que han experimentat lespolítiques hídriques i que també ha acabat im-pregnant les polítiques energètiques. Amb recur-sos, amb inversions per construir infraestructuresmés modernes i eficients, assumint la necessitatd’actuar sobre la demanda i facilitant una majorintegració amb la resta de polítiques sectorials–com les de r+d+i—i amb els objectius d’equili-bri territorial del Govern.

En aquest mandat, doncs, hem passat de leslluites de poder i les arbitrarietats a solucionsconcertades, transparents, equitatives, eficients,sostenibles i que no només no hipotequen lacapacitat de progrés de cada territori, sinóque l’han de promoure en benefici de l’interèsgeneral.

La «cultura del no» contra les localitzacionsindesitjables que havia conduït a paràlisis abso-lutament irresponsables –per exemple, en matè-ria d’equipaments penitenciaris– avui comença aesdevenir una «cultura del sí», basada en l’esta-bliment de noves corresponsabilitats entre la ciu-tadania i els poders públics, entre els ajuntamentsi la Generalitat, i entre els territoris i el conjuntdel país.

El respecte a la vindicació de la identitat locali, al mateix temps, el coratge polític i la capacitatde l’acció governamental per incentivar la sevaafirmació expressant una identitat de projecte, noés aliena a una ambició que avui es construeixdes de la nació i, també, des de la proximitat, peraconseguir que Catalunya desplegui noves ener-gies cíviques, econòmiques i territorials.

VII. Un nou accent a la governacióLes polítiques públiques desenvolupades pel

Govern esbossen una idea de la Catalunya que



30

A la societat del coneixement

cada persona té potencialitats

i el paper dels poders públics

s’ha de dirigir a acompanyar i

estimular el seu talent i les seves

habilitats. Aquesta reciprocitat

s’ha d’equilibrar a través del

vincle que uneix transversalment

l’educació, el treball i l’economia.

s’ha de construir a través d’un patriotisme que ésmés exercit que reclamat. Ens acosten a aquellpatriotisme que conforma una ciutadania cons-cient dels seus drets i llibertats i, alhora, respec-tuosa amb els seus deures i responsabilitats. Itambé, a una Catalunya més capacitada per apro-fitar els camins oberts per la integració europea ila globalització, mitjançant un nou model de de-senvolupament.

Davant el dilema entre governar o resistir,l’opció del Govern ha estat, des del primer mo-ment, governar amb responsabilitat i eficàcia lapluralitat de valors, sensibilitats, il·lusions i uto-pies, tant diverses com carregades de significat,que configuren una societat oberta i canviantcom la catalana.

En aquesta setena legislatura s’han gestionatmoltes ambicions i de molt gruix; s’ha orientatel sistema institucional de Catalunya a la visiód’un país que els darrers tres anys ha experi-mentat un increment aproximat de la poblaciódel 9% passant de 6,5 milions d’habitants a 7,1,quan projeccions demogràfiques elaborades perl’anterior govern al 2003 dibuixaven l’escenarid’un país de 6,7 milions d’habitants al 2020;s’ha enfortit el sistema de benestar català; s’haavançat cap a una economia del coneixement;s’han començat a vertebrar un territori en xarxa;s’ha intentat assegurar que tothom segueixi; s’havetllat perquè tothom tingui oportunitats, i s’hademostrat que la igualtat i la llibertat són objec-tius en progrés.

Al capdavall, la velocitat dels canvis socials,econòmics i tecnològics és massa alta, per aca-bar enquadrant la realitat en una maquinària bu-rocràtica, que ha d’acabar aprimant-se i compar-tint poder. El Govern i l’Administració de laGeneralitat han estat els catalitzadors del canvi,però els protagonistes de l’acció pública hancomençat a ser els ciutadans i les ciutadanes.I les regles del joc han estat el pluralisme i latransparència.

Aquest ha estat el missatge profund de les po-lítiques del Govern de la Generalitat durant lalegislatura 2003-2006. El dia que els valors espuguin demostrar empíricament farem un granavenç, però almenys avui no ens cal mirar enrereper saber que les diferències existeixen.

L’experiència viscuda en aquesta legislaturaaporta un valor a la governació de Catalunya entermes de bon govern, competitivitat i cohesió, ila situa en un punt de responsabilitat a Espanyai a Europa, que el futur govern haurà d’assumir icontinuar.

L’acompliment del 80% de l’Acord del Tinellés una realitat i les notes d’aquesta legislaturacomposen una música diferent a les dels dos dar-rers mandats del segle XX, encara que al Governli hagi mancat capacitat per transmetre la con-fiança que ha començat a atorgar a Catalunyacom a subjecte polític i a la ciutadania.

31


L’Euroregió ha de promoure el

desenvolupament d’una Espanya

en xarxa que està cridada

a relligar la visió política de

l’Espanya plural amb una

modernització estructural

de l’economia i la societat,

que avui té com a prioritat

compartida la millora de les

infraestructures físiques.

Aquest ha estat, doncs, el projecte catala-nista i de progrés, a través de les polítiquespúbliques desenvolupades pel Govern. I no ésexactament el seu llegat, ni el llegat del Govern.Un llegat que, examinat des de la curta mira-da, sempre resulta insatisfactori. És aquell cor-rent principal que ens ha de conduir a una Ca-talunya millor en termes de democràcia, equi-tat i prosperitat, a través d’un recorregut quecontinua transitant des dels confins del cata-lanisme polític fins als horitzons d’un nou pa-triotisme.

No deixa de resultar injust, doncs, que esvinculi el projecte del catalanisme progressistaamb el primer Govern catalanista i de progrés.Ha de ser un projecte per a la Catalunya del se-gle XXI, per una Catalunya més confiada en el

futur i, sobretot, més capacitada col·lectivamentper guanyar-lo.

Aquesta és la necessitat de continuar conver-tint Catalunya «en un lloc de diàleg i no d’ora-ció», com deia el futur president Pasqual Mara-gall fa uns anys en la publicació La democràciadels ciutadans.

Sabem que és possible perquè l’evolució par-teix del que ja existeix i ho pot millorar. Però pos-sible no vol dir necessari perquè el progrés estàfet de meandres. Res no està escrit. I el que puguiestar escrit no ho està en una única direcció. Pot-ser només ho estava el judici públic d’un govern,que avui comença a afrontar la lògica dels fets.

És argumentable que la dificultat estava ser-vida des de l’inici perquè l’Acord del Tinelltranscendia els límits de l’acció pròpiamentgovernamental, però avui l’Estatut ja és una rea-litat enormement esperançadora. És el moment,doncs, de resituar la discussió en els termes d’u-na governació, que sembla haver tingut una posi-ció secundària en la ruptura del govern, però pot-ser tindrà substantivitat pròpia per expressarl’esdevenidor.

VIII. Les idees i el poder La dificultat de pensar l’espai social per part

del govern i l’administració es troba a l’arrel dela (re)integració dels seus actors a l’acció delspoders públics. No és un fenomen nou a Cata-lunya, encara que ho siguin els valors mitjançantels quals s’ha produït.

Aquesta integració i la voluntat inherent deconcertació interna i externa al govern, junta-ment amb la recerca del coneixement indepen-dent, ha estat un factor decisiu per entendre lagestió dels conflictes que s’han posat de ma-nifest: reflecteix el mètode amb el qual sovints’han resolt oferint una síntesi adequada als va-lors i les idees dels diferents partits del govern iampliant, al mateix temps, els drets i les llibertatsde la ciutadania.



32

Les connexions de la Catalunya

del segle XXI han d’estar a

l’alçada de la potencialitat de la

nostra geografia, dels nostres

«punts» i de l’evolució

econòmica i demogràfica

que estan experimentant,

mentre contribueixen a vertebrar

un territori ric en activitat i

serveis, on es «construeix» la

ciutadania i l’empresa.

Possiblement, el cas més paradigmàtic a lallum de l’opinió pública en aquest àmbit, s’haproduït arrel de la reorientació de la política ter-ritorial. Bracons, Xarxa Natura, Interconnexió iAlta tensió, Quart Cinturó, en són els noms.

La qüestió de fons que s’ha afrontat, com afir-mava Ernest Maragall en un article a El País, és«la consecució de l’equilibri necessari entre res-pecte mediambiental, creixement econòmic, do-tació d’infraestructures i equipaments i dret delsterritoris a construir un futur propi sense hipote-ques ni dependències». I avui es pot afirmar ques’ha assolit, sense que els processos de discussióal Govern i a la societat hagin afectat l’eficàciade la presa de decisions.

Els conflictes en el terreny del medi ambiento les infraestructures s’han acabat resolent a tra-vés de polítiques eficientistes, que segueixen lesdirectrius i la filosofia de la Unió Europea.

Es tracta de sectors en què les febleses de lacooperació voluntària –més d’altres factors– hanconduït a una integració supranacional, quetranscendeix les funcionalitats d’un mercat euro-peu integrat.

No hi ha dubte que tota política eficient té re-quisits redistributius i viceversa, ni tampoc, quela mateixa acció de govern requereix la gestiód’interessos creats a partir de determinats va-lors, però el punt de partida i la lògica de la pre-sa de decisions que s’ha posat en relleu ambrelació a l’etapa anterior és diferent: l’una, con-dueix a fórmules de poder, mentre que l’altra,desenvolupa un procés cooperatiu que aportabeneficis mutus.

En un sentit similar es poden analitzar les«polítiques socials», amb el debat sobre la refor-ma del sistema de benestar a Europa com a fac-tor contextual de primer ordre.

Els dilemes que s’han resolt i els que es co-mencen a albirar, se situen en el terreny de laintroducció de mecanismes de condicionalitat, al’hora de proveir serveis i prestacions.

En el cas de les prestacions econòmiques,s’ha compartit la necessitat d’avançar en l’elimi-nació de les desigualtats de partida, però s’hanmanifestat diferències en les desigualtats d’arri-bada. Per exemple, en la lluita contra la pobresade la ciutadania «activa». Sembla clar, però, quehan de tenir com a límit l’emergència de novescultures de la dependència que puguin resultarinjustificades perquè erosionin els fonaments de«l’empresa» i, per tant, de la reciprocitat.

D’altra banda, la introducció d’elements decondicionalitat als serveis públics (plantejat, perexemple, en el debat sobre els mecanismes decopagament a la sanitat pública), només es pro-duirà a partir d’un ampli consens que en justifi-

33


Avui Catalunya és un país més

fort i obert al món perquè

comença a aprofitar amb nous

instruments i polítiques que

incideixen en la millora de la

productivitat les oportunitats

d’una economia oberta. Aquesta

és la conclusió del darrer informe

d’Evolució i perspectives de la

indústria catalana de la Cambra

de Comerç de Barcelona,

elaborat el mes de juny

d’aquest 2006.

qui la necessitat per garantir la sostenibilitat delsistema (tal i com succeeix en el Projecte de lleide serveis socials o en el nou Sistema per a l’au-tonomia personal i l’atenció de la dependènciade l’Estat, en funció de la renda dels usuaris).Almenys aquest és el límit explícit que s’haplantejat.

Més complexa resulta l’aproximació a aque-lles diferències ideològiques que ens situen enl’eix nacional i que, al llarg de la legislatura,s’han manifestat en discrepàncies de fons sobreqüestions identitàries i, en conseqüència, sobrela configuració dels poders públics catalans osobre la seva relació amb la societat, que són aï-llables analíticament del procés de negociaciódel nou Estatut i de la relació Catalunya-Espa-nya –més que no pas de les relacions intergo-vernamentals, àmbit on el desenvolupament defórmules de govern compartit entre la Gene-ralitat i l’Estat ha resultat notable projectantalhora les nostres institucions a les de la UnióEuropea i trencant el «guió neocentralista de la

dreta espanyola», com explica Enric Juliana aLa rectificació.

D’una banda, s’ha plantejat el dilema de fonssobre els límits i els horitzons d’abordar una(re)distribució de poder entre la Generalitat i elsgoverns locals de Catalunya, que transcendeixiels referents de proximitat establerts durantaquest mandat –que inclouen, entre altres, el re-coneixement públic de la necessitat d’institucio-nalitzar l’àrea metropolitana de Barcelona i l’a-plicació de la Carta Municipal de la ciutat.

I, de l’altra, s’han posat de manifest visionsdiferenciades sobre la relació entre els poderspúblics i la societat, en un contínuum que transi-ta des del catalanisme cívic fins a un nacionalis-me disposat a subordinar els drets individuals adrets col·lectius a través d’un nou intervencio-nisme d’esquerres impregnat d’accents comuni-taristes –en algun cas, compartits pel principalpartit de l’oposició, que va arribar a apuntar capa una certa modificació de l’status quo implícitdel catalanisme, en el terreny de la política lin-güística i en determinats posicionaments del dis-curs cultural.

Ambdues dimensions varen qüestionar els fo-naments de la filosofia originària de l’Acord delTinell, que mostraven la diferència –més que nopas les complementarietats– entre la Catalunya-nació i la Catalunya-ciutat.

Es podia pensar que estava en joc el sistemainstitucional i el model cultural que es desenvo-luparia a la propera legislatura a Catalunya, en elmarc del desplegament de l’Estatut. I la qüestiópossiblement estava ben plantejada.

Malgrat això, ens queda el dubte de conèixersi aquesta expectativa era errònia perquè els fac-tors que han convertit «l’aliança tripartita» en unprojecte electoral raonablement sòlid, al mateixtemps debiliten el projecte del catalanisme pro-gressista com un projecte transformador, és a dir,com un projecte capacitat per construir novesinstitucions i, a través d’aquestes, oferir una nova



34

L’avenç cap a una nova cultura

de l’aigua seguint les directrius

de la Unió Europea demostra el

canvi d’orientació que han

experimentat les polítiques

hídriques i que també ha acabat

impregnant les polítiques

energètiques.

síntesi del catalanisme, que era, en essència, laproposta de l’Acord del Tinell.

Encara no ho sabem, però el que podem co-mençar a pensar és que aquesta lliçó és bidi-reccional: que l’eclosió del nacionalisme catalàanorreés la unitat entre la pàtria i la comunitatpolítica, com diu el professor Fradera a La recti-ficació, no significa que actualment ambdues nosiguin necessàries per a la gestió col·lectiva deles interdependències.

IX. Nous camins, nous horitzonsDes d’aquesta perspectiva, podria resultar pa-

radoxal que un projecte que ha demostrat la sevacapacitat per començar a dibuixar una nova cen-tralitat de l’esquerra a Catalunya en el terreny deles idees, i també la seva eficàcia en el terreny del’elaboració de polítiques, no guanyés la batallad’una nova circumstància que transita pels ca-mins d’una unitat que és necessària perquè el Go-vern construeixi la seva pròpia realitat i li confe-reixi la força de la representativitat.

En aquesta legislatura s’ha produït el referèn-dum sobre la Constitució Europea a diferentspaïsos, on s’ha detectat que àmplies capes de laciutadania perceben la Unió Europea com unaplataforma globalitzadora que debilita l’Estat-na-ció, com a marc de referència.

En aquesta percepció hi contribueixen bàsica-ment dos factors. D’una banda, l’estat embriona-ri dels actors polítics europeus. I, de l’altra, la in-capacitat d’impulsar un projecte europeu ambpolítiques que evolucionin amb la integració is’adaptin als desafiaments de cada temps, pels lí-mits de la cooperació voluntària entre els estats.

Els (notables) avenços obtinguts en la relacióCatalunya-Espanya-Europa poden contribuir afixar el vincle entre les institucions públiques i laciutadania. Tanmateix, és probable que la pràcti-ca quotidiana de recerca d’acords de l’Adminis-tració de l’Estat i de les administracions autonò-miques sigui la millor escola d’aprenentatge de

la realitat complexa de l’Estat espanyol d’avui ide la necessitat de la seva articulació de caràcterfederal. I, finalment, l’Euroregió Pirineus-Medi-terrània permet expressar la unió entre el procésde regionalització econòmica i el procés de cons-trucció europea.

En aquest mandat, doncs, s’ha pres una novaconsciència de la interdependència i s’han arbi-trat els mecanismes per dur-la a la pràctica desd’una lògica intergovernamental. Al mateixtemps, però, sembla qüestionable que Espanyai Europa puguin resoldre res que no puguemresoldre per nosaltres mateixos, amb Espanya iEuropa.

Aquest és el camí de l’escepticisme pragmà-tic i l’utòpic. Potser és il·lús avui pensar l’auto-suficiència o la «sortida», però potser ho és mésno definir progressivament els camins de la polí-tica per vèncer-la a través de la «veu» i la «lleial-

35


Davant el dilema entre governar

o resistir, l’opció del Govern ha

estat, des del primer moment,

governar amb responsabilitat i

eficàcia la pluralitat de valors,

sensibilitats, il·lusions i utopies,

tant diverses com carregades de

significat, que configuren una

societat oberta i canviant

com la catalana.

tat», com a camins indefugibles per assajar unreconeixement que no ha de ser aliè al patriotis-me. I aquests camins tenen una lògica nacional,una lògica estatal, una lògica supranacional i unalògica complementària que es juga des de laproximitat.

El darrer baròmetre d’opinió política delCentre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat posaen relleu un vincle difús entre les preocupacionsde la ciutadania (immigració, accés a l’habi-tatge, atur i inseguretat ciutadana) i la capaci-tat d’acció real dels poders públics en una socie-tat oberta.

Aquest conjunt de fenòmens, plasmen l’arreldels reptes de la governació. Hi ha inquietud i,fins i tot, un cert desencant que no és passiu nideferencial, sinó militant. Afecta el demos com afactor rellevant. El seu ordit. La seva capacitatde gestionar l’agenda i reduir les incerteses. Uncop més.

El que està en joc és la centralitat de la políti-ca com a govern. Aquella que resideix oberta-ment a les institucions i es fonamenta en l’ús delpoder, l’acció i els interessos.

En aquest terreny, sembla difícil que el pro-per govern no s’hagi d’adreçar a continuar en-fortint Catalunya, com a subjecte significatiu perla ciutadania, en el context objectiu del nou ho-ritzó polític que exigeix l’experiència viscudadurant la passada legislatura, d’una banda, i elprocés a partir del qual els assumptes moralsdels individus i els dels poders públics podenacabar resultant molt diferents, de l’altra. Aquestés el camí de la unitat que cal mantenir i el rep-te que cal guanyar.

Tanmateix, és possible que la confluènciad’ambdós factors demani una renovació dels fo-naments legitimadors del progressisme.

Encara coneixem poc la Catalunya real i elfuncionament de les nostres institucions. És pos-sible, fins i tot, que massa poc per ser capaçosd’oblidar vells apriorismes. I el problema no és

només el diagnòstic de la realitat social, econò-mica o cultural, que també, sinó sobretot el vin-cle entre aquest diagnòstic i el projecte políticque se’n deriva, a través de la força de les idees iels poders públics.

Com va afirmar el professor Sartori a l’acteinaugural del VII Congrés de l’Associació Es-panyola de Ciència Política, «el ‘debe ser’ tieneque estar conectado por un ‘vínculo de viabili-dad’ al es». Aquest «es» no es pot basar única-ment ni en un efecte reflex de la veu dels mitjansa la ciutadania, ni en la mera integració a l’acciópública d’actors interessats, per exemple. I el«debe ser» s’ha d’argumentar.

Potser ens hem de preguntar si es pot plante-jar la descentralització als ajuntaments, sense ha-ver avaluat prèviament el seu funcionament perconèixer la relació entre dimensió, eficiència i



36

L’acompliment del 80% de

l’Acord del Tinell és una realitat

i les notes d’aquesta legislatura

composen una música diferent a

les dels dos darrers mandats del

segle XX, encara que al Govern

li hagi mancat capacitat per

transmetre la confiança que ha

començat a atorgar a Catalunya

com a subjecte polític

i a la ciutadania.

democràcia, o si és positiu pel futur de la llenguacatalana plantejar una política lingüística basadaen la matriu de l’Estat-nació i en la «ideologia»que se’n deriva, com es qüestiona el professorBranchadell.

Des d’aquesta perspectiva, ens cal un Governdisposat a un aprenentatge constant de la realitat,com a font d’autoritat compartida, perquè l’alter-nativa és una simple distribució de poder que di-fícilment serà sostenible. «Veure-hi clar», doncs,ha de ser «veure-hi just». A tots els nivells. No-més així el Govern podrà construir la seva pròpiarealitat amb rigor i convidar a una acció positiva,a través d’un nou ethos públic que cal continuardesenvolupant.

En un sentit similar, comença a semblar evi-dent que només a partir del dubte raonable i, pertant, exigent, sobre els límits d’una estratègiaunitària de progrés amb una estructura de poderpolític que pot arribar a ser poc propícia, es po-dran retrobar aquelles idees que no estan subjec-tes al temps, que són constituents, que plantegennoves síntesis i institucions, i que permetran cul-minar una transició que possiblement encara s’had’escriure.

Només aleshores sabrem si aquest pluralismeatractiu electoralment, també tenia un veritabledesigni per acompanyar la lògica de la ciutadaniamanifestada bàsicament a través de les polítiquespúbliques, amb la lògica d’una representació de-mocràtica, que hauria de conduir a vertebrar«una estructura política que no sigui aliena a lasocietat sobre la qual reposa», com deia l’IsidreMolas a La Ciutat Llunyana.

Aquest hauria de ser un dels horitzons quecontinués significant el projecte del catalanismeprogressista. Aquell que demostri que el seu pro-jecte polític és un projecte per relligar la naciói la ciutadania i contribuir a vertebrar, a partird’aquest nou subjecte, un projecte global d’ex-cel·lència amb Espanya i Europa. Aquesta possi-blement és la diferència entre «estimar Catalu-

nya» i voler-la (re)conèixer. I al darrere d’aques-ta diferència hi ha una idea de justícia.

Una cosa és acabar un problema i una altra, dediferent, és resoldre’l. L’Acord del Tinell ja éshistòria i com la majoria d’històries és particular,però el temps ja està tornant a canviar i mentreCatalunya estigui «inventada», no resulta estranypensar que Espanya i la Unió Europea també hopuguin estar, i la globalització ens continuï (re)in-ventant a tots, a través de nous determinismes.

«[421] ¿Para qué el para qué? Para proyectar»WAGENSBERG, Jorge (2006): A más cómo,

menos porqué. Tusquets, Barcelona, 2006, p. 84

«Catalunya és una combinació única de grandà-ria i de diversitat, d’intimitat i d’ambició. No éscòmoda per als altres, és difícil de classificar. Hosentim molt, ho sentim per als altres, però ensobliguem nosaltres mateixos a saber navegar enaquesta divisió inexistent per a altres. Perquè es-tem en aquesta situació, que és molt peculiar.Som més grans que molts que són regions, perentendre’ns, més grans i més específics. I segu-rament una mica menys que aquells que són es-tats. Doncs, molt bé, nosaltres estem creant unacategoria. I l’hem de desenvolupar.»Citació del discurs de Pasqual Maragall al Par-lament de Catalunya, el dia 30 de setembrede 2005.

«El sufragio universal da derecho a los gober-nantes, pero dentro de los estrechos límites de losconvenios libres entre los hombres. Ese sufragiono puede consagrar el derecho de cambiar de so-ciedad, ni tampoco de cambiar la sociedad»

CROZIER, Michel (1992):Estado moderno, Estado modesto.

Estrategia para el cambio.

Fondo de Cultura Económica de

Mèxic, p. 261

37


L’experiència viscuda en aquesta legislatura aporta un ...Espanya i a Europa, que el futur govern...

Documents

Transcript of L’experiència viscuda en aquesta legislatura aporta un ...Espanya i a Europa, que el futur govern...