Lle g a Naci al · 2017-05-11 · portes perfums de tots els pins, cantes cançons dalt de les...

Llengua

La situació de la llengua

Els ocells de nit

Verbs de narrador

Història i noms

de carrer

Nacionalnúm. 49

IV trimestre del 2004any XIV4 euros

LLENGUA NACIONAL - núm. 49 - IV trimestre del 20042

LLENGUA NACIONAL - núm. 49 - IV trimestre del 2004 3

ED ITOR IAL

el nom de la llengua

Els darrers sotracs que hem hagut de patir al voltant de la manca dereconeixement oficial de la llengua catalana per part de la Unió Eu-ropea —que, com s’ha repetit a bastament, té el mal d’origen en la

passivitat gens innocent de l’Estat espanyol mateix— ens havien deixatla còrpora prou malmesa per a haver de viure encara l’episodi de la insò-lita petició de l’oficialitat també per al valencià que ha cursat el minis-tre Moratinos, acompanyada tot d’una —ai!— de la predisposició favo-rable d’algun sector de casa nostra a acceptar la doble denominaciócatalà/valencià com a eventual remei de no se sap ben bé quina malal-tia.

[...]El ministre havia de saber que, encara que l’Estatut d’autonomia

del País Valencià anomenés valencià la llengua històrica d’aquell te-rritori, això no li atribuïa la qualitat de llengua des del punt de vistacientífic, i no es podia admetre més que amb el caràcter de denomi-nació popular per a la parla dialectal, impròpiament traslladada, aquestadenominació a un text jurídic. [...]

[...] La possibilitat, albirada per alguns del Principat estant i d’enllocmés, d’acceptar la doble denominació català/valencià per a la llenguaparlada des de Salses fins a Guardamar i de Fraga fins a Maó oblida unbon grapat de coses que fan que la proposta sigui inacceptable de plaen benefici de la salut, sempre precària, de qui s’intenta, sembla, enfor-tir.

Vegem-ho. En primer lloc, admetre aquesta duplicitat significaria con-sagrar com a bona una denominació —el valencià— que tot el món de lacultura convé de forma unànime a qualificar, més o menys, d’insult a laciència i a la raó si amb aquesta es pretén designar una llengua que gau-deix com a tal d’aval científic. En segon lloc, la duplicitat aniria en con-tra d’allò acceptat universalment per les universitats i acadèmies d’arreui afebliria la consistència de l’idioma a l’exterior i a l’interior de l’Estat.I, finalment, l’exemple —el pèssim exemple— es podria estendre fàcil-ment al govern de les Illes Balears, que demanaria tot seguit la inclusiód’una tercera accepció, el balear, i així generaria un nou focus de con-flicte, de conseqüències males de prevenir, que sempre havia estat apai-vagat per la denominació oficial estatutària de la llengua. No és una qües-tió purament nominalista, de nomenclatura, com alguns han pretès: sila Transició política a les Illes Balears tingué un encert remarcable fou,justament, afirmar en l’Estatut (article 3) el nom de la llengua pròpiacom la catalana, sense matisos ni circumloquis; i si hi ha hagut una tancainfranquejable per als designis escissionistes que covaven i coven adési ara ha estat, sens dubte, el nom de la llengua. Si apliquem, en sentitcontrari, les dues anteriors proposicions al País Valencià, tindrem una ex-plicació prou raonable, encara que insuficient, de per què les coses hananat com han anat més al sud de la Sènia.u

Oda al vent

De dalt de tot de la carenade cara a tu que vens cantant,tot respirant la vida plenade ta abraçada bramulant,

jo vull cantar-te una lloançaoh vent, oh rei, oh triomfador!Jo vull cantar-te l’alabançade ton poder domenyador.

Jo vull cantar la teva vidaque brunz potenta sobre el móncom riu eixut de tota midaque en l’infinit cantant es fon,

i la selvatge melodiadel teu xisclar per les canals,del teu gran himne d’alegriabo i enfilant-se pels cimals.

Portes sentors de moltes terres,portes perfums de tots els pins,cantes cançons dalt de les serres,voles pels plans sense confins.

T’emportes lluny tota malura,vas espergint forta salut;cantes triomfal, ningú t’atura,com ara ets, sempre has sigut.

Tu corres boig per les colladesomplint de por les soledats;empenys i duus les nuvoladescantussejant les tempestats.

Tu que ets el càntic de les serres,que ets força plena, omnipotent,vina’m a dir ton cant furient.

Jo et beneiré dalt la carenarebent ton bes, sentint ton cant,fruint la vida forta i plenade ta abraçada bramulant.

La flama de la llengua

Com a editorial d’aquest número de LLengua naCionaL reproduïm (amb algun

lleu retoc) la major part de l’article publicat en el diari «avui» el 29-9-2004 i

signat per Sebastià Frau i gaià, president de l’obra Cultural Balear, ja que ex-

pressa exactament el parer de la nostra associació; per altra banda, té l’avan-

tatge de ser escrit des de fora del català central i del català meridional, cosa

que li confereix més objectivitat.

Francesc Roig i QueraltDins Llibre de versos, Barcelona 1922


SUMARI

Publicació i administració: associació Llengua Nacional

Registre d’associacions núm. 12842Dipòsit legal: B-35574-91ISSN: 1695-1697

adreça postal:c. de Sant Pere Més alt, 2508003 BaRceLONaa/e: [email protected]://www.llenguanacional.org

Director: Ramon Sangles i Moles

consell assessor: Miquel adrover, GabrielBibiloni, carles Domingo, David casellas,Mercè espuny, Joan Ferrer, Marcel Fité,Pilar Gispert, Rosa V. Gras, albert Jané,Bernat Joan, Lluís Marquet, Joan-carlesMartí, David Pagès, Víctor Pa llàs, carlesRiera, Josep Ruaix, Màriam Serrà, JordiSolé, Joan Valls, carme Vilà

Producció: Jordi ardèvol

Portada: església romànica de Sant Vicenç de Torelló (segle XII)FOTO: RS

«No vulguem que l’obra de redreça-

ment es deturi en el punt on ha arribat

pels nostres esforços; ans desitgem

que continuï ininterrompudament fins

a veure’s la nostra benvolguda parla

completament refeta, retrobat el seu

tresor lèxic, retrobades la seva prosò-

dia i la seva sintaxi, foragitats del tot

els castellanismes que la desparencen

i rebaixen.»(Pompeu Fabra)

LA FLAMA DE LA LLENGUA

• Oda al vent 3

EDITORIAL

• El nom de la llengua 3

SOCIOLINGÜÍSTICA

• coromines-Sales, un epistolari fonamental. Joan Ferrer 5• el català, llengua d’estat a europa. alà Baylac Ferrer 7• el català a la Unió europea 8• Bilingüisme? Unilingüisme! Josep espunyes 9• La primavera a Fraga. Quim Gibert 10• Models de llengua: Terres de l’ebre. carles castellà espuny 11

LA VEU DEL LECTOR

• L’art de trobar l’equivalència. Daniel cardús i Pasqual 14

LÈXIC

• els ocells de nit. albert Jané 15• Suposeu que els donem l’aprovat? David casellas 20• Règims verbals caiguts en desgràcia. Roser Latorre 21• Les illes de terra ferma. carles Domingo 22

SINTAXI-ESTILÍSTICA• Verbs de narrador. Josep Ruaix i Vinyet 25

NOMENCLATURA

• Història i noms de carrers. Maria-Gemma Bonet i Llovet 34

ACTIVITATS

• La força del correllengua. agnès Toda i Bonet 36

ENSENYAMENT

• Joan Pere le Bihan, director de La Bressola. Xavier Rull 37

AMICS I MESTRES

• Feliu Matamala, compromís per catalunya. David casellas 40

BIBLIOGRAFIA

• el català no morirà. anna Porquet i Botey 45• atles lingüístic del domini català. Montserrat adam aulinas 45• el cas carod. anna Porquet i Botey 46

La redacció no s’identifica necessàriament amb les opinions

expres sades en els articles publicats.

• Llengua Nacional és membre de l’aPPec• amb el suport de la Generalitat de catalunya

Joan coromines (1905-1997)posseïa la nacionalitat nord-americana des de l’any 1953

–oficialment era Mr. John coro-minas–, i la va conservar fins ala mort. De fet, va viure al seupaís com un turista des de l’any1967, en què es jubilà de la cà-tedra de la Universitat de chi-cago, fins que morí, el 2 de ge-ner de 1997. aquest fetl’obligava a passar la fronteracada mig any i a fer que la po-licia li segellés el passaport. eldarrer d’aquests viatges –deviaser pel novembre de 1996– elvam fer plegats. a la frontera dela Jonquera l’oficina de la poli-cia espanyola era tancada –defet, en l’europa comunitària jano hi havia fronteres– i vaig ha-ver d’anar a demanar a la poli-cia francesa que em segellés elpassaport del Mestre, que aleshores jatenia noranta-un anys i s’havia quedatal cotxe. en tornar-li el document per-què ell el desés a la cartera, em vamostrar la fotografia que hi duria finsa la mort: hi havia retratats NúriaFolch (esposa de Joan Sales), ell ma-teix, albert coromines i Joan Sales.Després vaig saber que la fotografiahavia estat feta a Hortsavinyà pel fe-brer de 1980. (Joan Pujadas la va pu-blicar dins l’Àlbum Joan Coromines,1997.) era la prova d’una amistat pre-gona entre coromines i Sales que vaperdurar per sempre.

Fa poc (maig del 2004) el meugermà Josep Ferrer i l’amic Joan Puja-das han publicat l’Epistolari Joan Co-romines & Joan Sales, amb un pròlegd’albert Manent (Fundació Pere coro-mines, col·lecció «Textos i estudis» 7,491 pàgines). el conjunt d’epistolaris–fins ara set volums– de coromines,que Ferrer i Pujades van publicant, nosols tenen interès per a conèixer epi-sodis de la vida i el pensament dels in-terlocutors, sinó que van revelant lahistòria interna de la llengua catalanadel segle XX.

Joan Sales (1912-1983) fou un per-sonatge singular, un home arrauxat queva fer de linotipista, militar, editor, es-criptor... L’any 1946, Sales publicà aMèxic, dins la revista Quaderns de l’E-xili, una nota elogiosa sobre la Mis-cel·lània Fabra que coromines haviaeditat feia poc (1944). això motivà unacarta d’agraïment de coromines, quealeshores ja era catedràtic de la Uni-versitat de chicago –nom que coro-mines s’obstinava a escriure amb X. Vaser l’inici d’una llarga relació epistolar:entre 1946 i 1983 (any de la mort deSales) aquests dos personatges s’inter-canviaren cent dinou cartes (vint-i-nouforen escrites per coromines i vuitanta-vuit per Sales). Sales retornà a catalu-nya l’any 1948 i coromines l’any 1952,però no s’hi establí definitivament finsque es jubilà de la seva càtedra de chi-cago l’any 1967.

els grans temes d’aquest epistolarisón la llengua i la pàtria, que vénen aser una mateixa realitat:

¿Qui es podia pensar que el Sr. Rovira iVirgili s’hagués de prendre tan mala-ment el vostre parer relatiu a si s’ha deposar o no l’article a les dates? Són

coses que fan sortir un cert fum delcap, sobretot a les altures on estem, jaque mentre el Sr. Rovira s’esbrava enaquests bizantinismes, a Barcelona elque ens preocupa és si seguirem essentuna ciutat catalana o si tot vestigi dela nostra llengua acabarà per desa-parèixer sota les onades de la invasió(Sales, carta 10, 1949).

Sales torna a catalunya i s’adonaque la situació de la llengua és gravís-sima: el català no s’ensenya a les es-coles i la llengua es troba confinadaen mans d’un grup molt reduït de cor -rectors (artells, Bardagí, Miracle i pot-ser algun altre) que havien mantingutla normativa com si es tractés d’un fòs-sil. Sales empra l’artilleria pesada enuna carta antològica de l’any 1957:

L’aramon sembla que es pensi que es po-den escriure novel·letes i comèdies detema actual i tònica realista posant-hillurs, mancar, vidu, calb, etc. L’Institutés actualment un catau reaccionari [...].en les actuals circumstàncies resulta pe-rillosíssim, perquè aquesta sensació–que el català és una llengua fòssil, es-tancada en un grau arcaic d’evolució–és una de les causes que la joventutse’ns escapi dels dits. Que una llengualiterària es pugui abstreure totalment o


SOC IOL INGÜÍST ICA

Coromines-Sales, un epistolari fonamen-tal per a la història de la llengua catalanaJOAN FERRER

Joan Coromines amb Joan Sales (Hortsavinyà, febrer de 1980)

FOTO: Fundació Pere Corom

ines

quasi de com és parlada en la realitat,és una utopia insensata, que no potconduir més que a la mort d’aquellallengua.

La gent ha d’escriure aproximadament talcom parla. La gent que parla malamentha d’escriure malament. La gent queparla bé ha d’escriure bé. Voler quetothom escrigui igual és una bestiesa.S’ha d’ensenyar als que parlen mala-ment a escriure malament, vull diraproximadament com parlen, perquèés el que fan quan escriuen en castellà.a ningú no se li ocorre que un mano-bre murcià, quan escriu, hagi de tenirun estil cervantí. Hi ha d’haver unallengua corrent reduïda a la mínimaexpressió, que ofereixi el mínim de di-ficultats a ser escrita, llegida i entesa(Sales, carta 35, 1957).

Una altra carta de l’any 1958 reblael clau:

caldria [...] facilitar a la gent l’ús escrit delcatalà –al capdavall la immensa majo-ria de gent no té per què escriure obresclàssiques, sinó cartes de comerç i defamília!–. La idea que «el castellà ésmolt més fàcil que el català», és gene-ral entre les capes incultes del nostrepaís, i fins entre bona part de les més omenys cultes. [...] aquesta tendènciareaccionària és molt forta en l’amic ara-mon, i de no posar-s’hi remei determi-narà el desprestigi de l’Institut d’estudiscatalans en tant que institució legisla-dora de l’idioma. Pels camins d’aquestil·lustre, el català acabaria essent unallengua de maniàtics, totalment inser-vible per a la vida corrent i per a la li-teratura viva (Sales, carta 38, 1958).

I de nou l’any 1959:De no ser que se’ns en fumi olímpica-

ment que el català passi a ser defini-tivament una llengua sagrada per l’es-til del provençal. De vegades sospitoque tal és el cas dels aramons, quefins sembla que disfrutin pedantesca-ment assenyalant faltes de gramàtica(Sales, carta 52, 1959).

coromines –que a vegades tenia percostum disparar i després apuntar– esmostra en la relació epistolar amb Sa-les com un gran mestre, timoner segur–potser l’únic en aquells momentsdramàtics per a la història de la nostrallengua i de la nostra cultura–. L’ex-tens fragment que reprodueixo tot se-guit és una peça antològica de saviesalingüística i prudència pedagògica:

alguns dels projectes que em vau expo-sar em semblen molt perillosos. ara bé,jo tinc plena confiança en vós, en elvostre patriotisme i en el vostre sentit

de responsabilitat [...]. La idea insensatade canviar l’ortografia [...]. confessoque d’aquests 40 anys en fa 25 o 30que vaig arribar a la conclusió que lanostra ortografia tenia imperfeccionsd’importància. Mentre totes ens po-nien, i comptàvem amb l’escola i ambla premsa, el mal en definitiva era lleu[...]. Si aquells maleïts pedants que vanforçar la mà a en Fabra i l’obligaren –acanvi d’altres simplificacions exigidesper Fabra– a acceptar, vulgues no vul-gues, la ç, la h i d’altres complicacionssupèrflues, haguessin tingut veritableconsciència nacional, s’haurien es-cruixit del mal que feien, però la sevapedanteria era més forta que el seu pa-triotisme, i d’altra banda el patriotismeque tenien era de la mena ibèrica, pa-triotisme més aviat negatiu: interessatmés que res a diferenciar-se dels cas-tellans i a combatre’ls, però bastant in-diferent i fins despectiu davant el béde les nostres classes populars [...].Però bé, tot això és història, és un fetacomplert i sense remei! I aquest fet ésl’única cosa que, en el fons, ens inte-ressa ara.

D’altra banda, noteu una cosa molt mésimportant. Que la gran majoria de lesdificultats de l’ortografia catalana sóninconvenients inherents, dels qualsaquells pedants no tenen cap culpa.Dificultats inherents per dues raons.Primer perquè la nostra llengua és moltmés rica en sons que el castellà. aquestno té més que 5 sons vocàlics i 18 sonsconsonàntics (parlo de sons i no de lle-tres): és una llengua d’una monotoniai d’una pobresa fonètica extremes. elcatalà, en canvi, té 23 sons consonàn-tics diferents i té 8 vocals en lloc de les5 castellanes. ara bé, com que catalài castellà han d’expressar aquest nom-bre diferent de sons per mitjà del ma-teix nombre de lletres heretades delllatí, que no són en total més que 24(mentre que els nostres sons són 31),salta als ulls que el català, per com-pensar aquest dèficit de l’alfabet llatí,ha de recórrer indefugiblement a com-plicacions ortogràfiques que el castellàno necessita (per exemple el compli-cat sistema de s, ss i z) (coromines,carta 44, 1958).

Sales, però, era un home de combatque no es donava fàcilment per vençut:

L’alternativa em sembla ser la següent: a)considerar el català una llengua «closa»l’any 36, immodificable, tancada en elseu estat d’aleshores; és a dir, conside-rar-la com una llengua morta. I alesho-res: o escriure en «aquell» català o es-criure en castellà. b) considerar elcatalà una llengua viva, en constantevolució, sensible a les circumstàncieshistòriques d’ara com ho va ser a les del

passat, i per tant arrossegant ara quan-titat de castellanismes com en altretemps quantitat de provençalismes od’arabismes o de germanismes [...].

¿Hem de partir la criatura en dues, di-gueu? Mitja pels catalans puristes i mitjapels catalans que escriuen en castellà?¿Dues catalunyes: una tota florida de«llurs» i l’altra castellana?

a un estrany no n’explicaria res, per nocontribuir a la fama que ja té la litera-tura catalana de ser un petit món d’ho-mes petits carregats de dallonses. Unaliteratura controlada pels... correctorsde proves! (Sales, carta 49, 1959).

I en una altra lletra:Una llengua, si es vol usual, s’ha de vo-

ler viable, simplificada, que es puguiescriure ràpidament, gairebé d’esma.altra cosa és ruïnós! Només hi podrienescriure els rendistes aficionats... comja passava i segueix passant força encatalà (Sales, carta 53, 1959).

La resposta de coromines és meta-física, sembla que valgui tant per aaquell llunyà 1959 com per al nostre–també incert– 2004:

cal poder escriure ràpidament? Bé.D’esma? No hi estic conforme. Tota al-tra cosa és ruïnosa? És clar que ho és:ser català és ruïnós. Us ho diré més clar:ser avui un home conscient i com calés ruïnós (coromines, carta 59, 1959).

L’epistolari entre el gran lingüistacoromines i l’escriptor, editor i patriotaJoan Sales és una deu de reflexions i in-formacions sobre la història de la llen-gua catalana de la segona meitat delsegle XX d’un interès immens. ens fareviure a través del poderós món delpensament d’aquests dos gegants de lacultura catalana, conservat per mitjàdel paper envellit de les seves cartes,una història que és la que jo mateixvaig viure en la meva infantesa, en l’è-poca del franquisme, quan ningú noens havia ensenyat a l’escola la nostrallengua i tothom pensava que «el ca-talà era més difícil que el castellà».

Resten les cartes per a recordar-nosque –per dir-ho a la manera de Sha-kespeare, passat per la traça literària deSales– el futur de la llengua «s’assem-bla a la glòria incerta d’un dia d’abril»(Els dos cavallers de Verona, acte I, es-cena III); però també que hi ha unaobligació moral damunt nostre:

Però bé hem de fer el cor fort i prosse-guir en aquest combat –el de la per-vivència de la nostra llengua– tantcom ens quedi un alè de vida (Sales,carta 94, 1977).u



Hem vist com florien tot de pre-ses de posició i comentarissobre l’afer del refús que el

català formi part de les llengües ofi-cials –o almenys reconegudes, comel gaèlic irlandès i el luxemburguès–de la Unió europea (Ue). Són es-tranys –o ingenus–, aqueixosescàndols més o menys pronun-ciats, per poc que es considerin se-riosament les condicions necessà-ries per a aconseguir l’oficialitzaciód’una llengua en les institucionseuropees. Si bé és cert, en efecte,que espanya va demanar claramentque el català figurés en el futur trac-tat dit «constitucional» europeu,cap de les condicions per a tenirèxit, en canvi, no es va complir.

La Ue no és pas cap entitat méso menys simpàtica i benvolent en-vers els febles, miserables i desa-favorits; és una unió d’estats. Peraixò hom critica les llacunes de-mocràtiques de mecanismes dedecisió que són en mans de mi-nistres i caps de govern; per aixòla gent es desinteressa d’unes elec-cions que designen diputats queno fan lleis. com a unió d’estats,doncs, és estrany i il·lús d’esperarque els representants estatals (fran-cesos, espa nyols), que refusen acasa seua el (ple) reconeixementde les llengües, un cop reunits aBrussel·les acceptin un tal reco-neixement.

el fet de viatjar de Madrid i Pa-rís cap a Bèlgica no provoca pascap canvi automàtic de pensa-ment, ni de nivell de respecte de ladiferència. Perquè unes llen gües,com ara el català, siguin declara-des oficialment llengües de la Ue,l’únic criteri vàlid és que siguinllengües dels estats membres. O si-gui que, o bé catalunya, els Païsoscatalans o andorra s’integren enla Ue com a països independentsen ocasió de la pròxima amplia-ció, i, per tant, la seua llengua ofi-cial (el català) s’afegirà a la llista deles llengües oficials de la Ue, com

el maltès, el lituà i el neerlandès,o bé, sense tenir estat propi ni in-dependència, espanya (o Itàlia, oFrança...) han de declarar –i ins-criure en la legalitat constitucionali reglamentària– que el català ésllengua oficial de l’estat, al mateixtítol que l’espanyol, ja que auto -mà ticament les llengües oficialsdels estats mem bres de la Ue pas-sen a ser oficials en aques ta, comés el cas de Bèlgica, on les sevesllengües (francès, neerlandès i ale-many) són totes oficials en la Ue.els altres socis de la Unió no hi te-nen res a dir, si així ho vol un delsmembres, però espanya no ho hapas volgut per ara. I és sorprenentque els catalans fessin com si noho entenguessin, això.

el català, a espanya, no és pasllengua oficial de l’estat, com ho ésel flamenc a Bèlgica. La millor pro -va és que els diputats catalans notenen pas el dret d’expressar-se encatalà a la tribuna de les corts es-panyoles. Per què el que prohibei-xen els es pa nyols a Madrid ho hau-rien de permetre a Brussel·les? elproblema resta, doncs, efectiva-ment l’encaix dels catalans dintred’espanya. Mentre no hi hagi untotal reconeixement de la nacio-nalitat catalana –i doncs de la seuallengua en igualtat total amb l’es-panyol– dins una ciutadania hispà-nica, ibèrica o com es vulgui dir,difícilment s’arribarà a res més queno siguin pegats per a la galeria,com Gal·les (escòcia) al RegneUnit.

ara bé, queda el problema de lamultiplicació de les llengües en lesinstitucions europees. cap dels es-tats no vol renunciar a la seua.L’ONU, en canvi, amb dos-cents es-tats membres, ho té resolt: totes lesllengües oficials (incloent-hi el ca-talà per andorra), i, entre les mésco negudes, un bon grapat són detreball perquè tothom triï la que liva més bé. És qüestió de voluntat.u



el català, llengua d’estata europa

ALÀ BAYLAC FERRER

P A S T I S S E R I A

B O M B O N E R I A

C O N F I T E R I A

G E L A T E R I A

Major de Sarrià, 5708017 BARCELONA

Tels. 93 203 07 14 / 93 203 00 04

Pl. de Sarrià, 12-1308017 BARCELONA

Tel. 93 203 04 73 / Fax 93 280 65 56

Fundada e l 1886


1. D’acord amb les funcions establertes en els seus estatuts, elIec té el deure de denunciar i de procurar impedir qualsevol si-tuació que fe reixi o amenaci la integritat de la llengua catalana i,doncs, la seva considera ció igualitària com a llengua de cultura.

2. aquest deure és singularment reforçat pel reconeixement dela insti tució i de les seves funcions pel Reial decret 3118/1976,del 26 de novembre.

3. el Iec considera greu l’actitud del Govern espa nyol de nopromoure l’atorgament del caràcter oficial a la llengua catalanaper part de la Ue.

4. Resulta com a mínim estrany que el govern d’un estat nopromogui el dret a l’oficialitat d’una llengua dels seus territoris,com una aportació més al patrimoni lingüístico-cultural d’europa,o no doni suport a les ini ciatives que tenen aquest objectiu.

5. el Iec insta el Govern de l’estat espanyol a remoure els obs-tacles que dificulten el reconeixement de l’oficialitat de la llen-gua catalana a la Ue i a adoptar la defensa de la diversitat lin-güístico-cultural dels seus territoris, com a patrimoni de lahumanitat. el Iec considera que aquesta és una incumbència cons-titucional i moral del Govern de l’estat es panyol.

6. el Iec reclama al Parlament i al Govern de la Generalitat decatalu nya, al Parlament i al Govern de les Illes Balears, i a les corts

i al Govern de la Generalitat Valenciana que se solidaritzin acti-vament amb aquestes peti cions i que actuïn políticament prop delGovern espanyol, prop de les insti tucions de la Ue i prop dels ciu-tadans i les ciutadanes per tal que s’accepti l’o ficialitat plena dela llengua catalana en el si de la Ue.

7. Semblantment, el Iec demana també que, des del congrésdels Dipu tats i des del Senat de l’estat espa nyol, s’adoptin posi-cions inequívoques a fa vor de l’oficialitat de ple dret de la llen-gua catalana a la Ue.

8. el Iec s’adreça al Parlament europeu i a la comissió euro-pea perquè iniciïn els processos conduents al reconeixement delcatalà com a llengua ofi cial de la Ue.

9. així mateix, el Iec requereix de totes les institucions nacio-nals, esta tals i internacionals, especialment de les europees, delsàmbits acadèmic, cultu ral i polític, la solidaritat amb les reivindi-cacions suara expressades.

10. el Iec reclama, en definitiva, amb la fermesa que atorguenles consi deracions més elementals quant al tractament just i de-mocràtic de la diversi tat lingüístico-cultural, que la llengua cata-lana esdevingui, sense més dilacions i de ple dret, llengua oficialde la Ue.u

(Documents de la Secció Filològica IV, pp. 83-87)

el català a la Unió europea

conclusions del Manifest aprovat pel Ple de l’Institut d’estudis catalans el 8 d’abril del 2002



Se n’ha parlat i se’n parla,fins al punt de despertarpassions enèrgiques i ai-

xecar polseguera. I és que eltema, la situació del català, lallengua pròpia de catalunya,en els nostres dies, és un peixque es porta l’oli. Lingüistes,sociolingüistes, professors,cor rectors, animen l’ambientcultural amb debats que tre -uen foc i que tenen un granressò en la premsa. ¿Recula ies va fonent, la llengua cata-lana? Va fent la viu-viu i totjust s’aguanta? es recupera ies normalitza?

abans de parlar de llengua, però,potser caldria formular-nos si el nos-tre país té prou consciència de ser i devoler ser, si ja li va bé la subordinacióo bé aspira a la sobirania. Perquè si noés així, si no hi ha uns objectius de re-dreçament nacional vigorós, si no hiha un fet col·lectiu –és a dir, polític icivil– que permeti de viure natural-ment, plenament, normalment en ca-talà, la mateixa inèrcia de l’anar fentens portarà –ens porta– a l’actitud delruc de la dita: «Ja pots xiular, ja, sil’ase no vol beure!»

Toquem de peus a terra i no vul-guem enganyar-nos: la salut del catalàés precària, quasi crítica, amb unaconstant pèrdua d’expressivitat i caràc-ter. certament no té la mort a data fixa,això no, però dia que passa, dia ques’amara més de castellà, encara que lasituació del país no és com en els anyscinquanta: hi ha una llei de normalit-zació que empara l’ús i el coneixementde la llengua, al costat d’uns mitjans decomunicació escrits i audiovisualsforça consolidats. Tanmateix, traguemel cap per qualsevol cafè de la nostracomarca i escoltem la parla espontàniadels jugadors de cartes, una àrea lin -güística ben específica: el «coll» o la«collada» es van convertint en pal, hiha qui talla en comptes d’«escapçar»,i ben poca gent «remena», quasi tot-hom barreja. al carrer el llenguatge del

jovent encara és pitjor. Una mostra: alcamp de futbol, la pilota toca el posteo el travessanyo, algun esportista es famal al tobillo i, si la lesió és important,ho solventarà amb una tobillera i con-tinuarà estant al césped. I no parlo jade la caiguda de pronoms febles, elsgirs sintàctics, la fonètica… Sí, així par-len el jovent, xicots i mosses de ca-torze a vint anys. I hom pensa: si eldemà dels país depèn de les aules,¿quants ensenyants es fan càrrec queprimer de tot han de ser professors dellengua?

Políticament tampoc no rutllapas tot bé; gens ni mica: elsnostres dirigents, tret d’algunadigna excepció, en comptes dedonar llum donen fum. Deixenel català en l’oblit, excusant-seen la cooficialitat –imposada–, sotaun pactisme que sempre beneficial’estat, hegemònic i unificador,constant erosió d’una de les clausde volta de la nostra identitat. Defet, sembla que se’ls en foti, deprendre partit per la normalitzacióde la llengua, o potser sí, que tant se’lsen dóna, perquè hom es pregunta, perexemple, què se n’ha fet, de la Lleide la Funció Pública.

civilment prendre consciència deviure en català és encara força lluny delquefer quotidià. Hom continua confo-nent arreu el servilisme amb l’educa-ció. Persones de parla castellana na-

des aquí o que fa anys i panysque hi viuen reben la «de-ferència» sistemàtica dels ca-talans per mitjà del canvi d’i-dioma. Passem, davant unsinterlocutors sense cap volun-tat de conèixer-nos ni respec-tar-nos, de la dignitat de ser, alno-res de la hibridesa. cap amitjan segle XIX, mossèn antonSerra i Planas, rector de Palle-rols de Rialb (Noguera), ja vapreveure la pedregada que ensvenia a sobre i clamà: «encarala gran mania / de parlà’ls en

castellà! / a ells lo pur català / sempreparlar-se’ls deuria; / qui no. l sàpiga,que estúdia, / que si vol ja l’apendrà.»No l’hem sabut o volgut creure, i aixíens va tot plegat en la discriminacióde la llengua pròpia en favor del cas-tellà, en la propaganda, el comerç, etc.

És cosa de tots plegats conservar elcatalà que ens queda? La resposta ésafirmativa. ara bé, s’hi ha de posar elcoll. crec, si més no, que la llengua nos’aperdua per pressions externes i in-salvables, sinó perquè aquells qui latenim no en fem l’ús que n’hem de fer.

(Peramola, estiu del 1989)

apèndix(Peramola, estiu del 2004)

al cap de quinze anys, com a ciu-tadans d’una catalunya lingüísticamentnormal –és a dir, en què la anormali-tat no continuï essent la normalitat– nosom, ni de bon tros, allà on érem; es-tem molt pitjor.u

Bilingüisme? Unilingüisme!

JOSEP ESPUNYES



Un dels llacs interiors de Suïssaés la contrada on podríem fixarel centre geogràfic d’aquesta

confederació europea que data del se-gle XIV. Tant en el cas helvètic com enel català, el psicòleg carles M. espi-nalt sostenia que l’aigua havia esde-vingut un element cohesionador. I ésque, si també volguéssim localitzar elmelic dels Països catalans, hauríemd’anar a raure en un punt del mar. Mésque una frontera natural, la Mediterrà-nia ha esdevingut un llaç d’unió entreels catalans de l’alguer, els de les Pi-tiüses i les Balears i els de la penín-sula. Per contra, els territoris allà onl’aigua és molt escassa, els deserts, hanmarcat històricament els nostres límitsterritorials. L’expansió medieval cata-lana cap al sud de la península es vaaturar en el desert d’almeria. No obli-dem que el Regne de Múrcia va seruna conquesta catalana, encara quedesprés Jaume I el va cedir al castellàalfons X. Si mirem cap al nord, unazona semidesèrtica és la que ens separad’Occitània a partir de Salses. I el de-sert torna a delimitar els nostres con-fins quan arribem als Monegres.

Llocs com la Franja de Ponent i al-tres punts perifèrics dels Països cata-lans han estat veritables zones de con-tenció d’un expansionisme castellàque al seu pas no deixa altra vida lin-güística que la seva (l’estat decrèpit del’aragonès, l’astur-lleonès i moltíssi-mes de les llengües pre-colombinesserveixen d’exemple). Mantenir la ca-pacitat d’esmorteir envestides d’a-questa voracitat des de la frontera noés gens fàcil. en aquest sentit, segura-ment l’historiador arnold J. Toynbeetenia raó quan constatava que la des-composició de les nacions tendeix aproduir-se a partir de la perifèria. Tantés així que a hores d’ara hi ha símp-tomes que fan pensar que la nostracultura se’n pot ressentir de valent enels propers anys. I si no, val la penaarribar-se a Fraga un diumenge de pri-mavera a quarts de deu del matí quanla vila encara està endormiscada. Laressaca no impedeix que a l’avingudade Madrid, l’antiga carretera cap a es-panya, les terrasses ja estiguin para-des. La frescor matinal convida a as-seure-s’hi i a fer el que fan un grupet

de fragatins d’edat des de fa anys: pren-dre el primer cafè del dia. La fan petaramb la tranquil·litat de qui ja ho té totfet. el català deliciós que parlen, però,contrasta bruscament amb la llenguaque utilitzen majoritàriament les no-ves fornades de fragatins, mentre ju-guen al carrer o quan són a l’escola,que no és altra que la castellana.

Sota la mirada còmplice dels pa-res, aquest trencament generacionalfa tanta angúnia que és com si avis inéts fossin originaris d’indrets lin-güístics diferents. Uns no han pogutser castellanitzats de cap de les ma-neres i els altres podrien ser naturalsde Guadalajara. Fins i tot un marrecva engaltar un «¡a mí no me hablesen catalán, eh!» al filòleg Joan Solàen un viatge llampec a Fraga. algú esconsolarà pensant que és un cas aïllatque pot donar-se en qualsevol topantdels Països catalans perquè arreu lallengua grinyola. Però fa tota la filade ser, en forma d’exemple, la puntade l’iceberg d’un procés de substitu-ció lingüística que tothom fa mans imànigues per no veure.

Per a Xavier Terrado, catedràticen la Facultat de Filologia Hispànicade la UdL, el futur del català a laFranja depèn de la manera en quèevolucioni la població i la voluntatde les seves persones: «els poblespetits poden des aparèixer, i aquellsque es mantinguin, la llengua de-pendrà de les seves vinculacions. elsque es vinculin a Graus, Montsó oBinèfar no mantindran el català. Mésal sud, Tamarit, Saidí, Fraga, Torrenti Mequinensa tenen dinamismeeconòmic i la proximitat amb Lleidaels pot fer mantenir la seva llengua»(Temps de Franja, abril del 2004).

Si a les noves generacions defranjatins els és indiferent la llenguaautòctona, parlar de Franja de Po-nent deixarà de tenir sentit, ja queel nom respon precisament a raonslingüístiques i de pertinença a unacomunitat més àmplia: els Païsoscatalans.u

Perquè la primavera no deixi de florir mai a Fraga

QUIM GIBERT

Vista parcial de Fraga FOTO: Pep Labat

Ara fa uns quants mesos vaig lle-gir i rellegir amb molta atenciól’interessant article que Joan-

carles Martí i casanova va presentar enel número 45 d’aquesta mateixa re-vista, corresponent a l’hivern del 2003,sobre el model de llengua escrita i dellengua parlada al País Valencià. La ve-ritat és que em vaig sentir molt a propde tot el que hi exposava, i les seuesreflexions, acurades i de primera mà,m’han dut a fer-hi modestament unaaportació des d’una altra zona del do-mini lingüístic, la zona central, tot ique sovint és considerada una àreaallunyada, distant. Per què? Perquè esmira o bé des de València o bé des deBarcelona i llavors, és clar, queda llunydels dos «centres». a més, podríem dirque, lingüísticament, quant a les formes

emprades, no és ni carn ni peix, si se’mpermet el símil. M’intentaré explicar alllarg d’aquestes ratlles.

en primer lloc, m’agradaria precisarque si he parlat en el títol de Terres del’Ebre és perquè sembla que és una de-nominació ja acceptada i assumida ique tothom la reconeix. Quan parlemde Terres de l’ebre al·ludim a les co-marques de la Ribera d’ebre, la Terraalta, el Baix ebre i el Montsià, les co-marques més meridionals del Princi-pat. Però la claredat i precisió d’a-questa denominació no ens acaba deservir del tot quan volem referir-nos auna altra realitat geogràfica més àm-plia i amb uns lligams evidents ambles dites Terres de l’ebre. La realitat ge-ogràfica a què faig referència engloba,a més de les quatre comarques es-

mentades, les comarques valencianesdels Ports i del Maestrat, per una ban -da, i la comarca aragonesa del Matar -ranya, per l’altra (utilitzo valenciana iaragonesa en sentit de pertinença ad-ministrativa, per entendre’ns); fins i tot,en certs aspectes, també la zona mésoccidental del Priorat.

entenc molt bé, o almenys així hocrec, el que sent el senyor Martí i ca-sanova quan manifesta que és un par-lant de l’extrem sud valencià, perquèjo sóc un parlant de l’extrem sud ca-talà. I ja sabem allò: els extrems se to-quen. Però no vull estendre’m més enpreàmbuls. Si he dit que, lingüística-ment, els habitants d’aquestes terres nosom ni carn ni peix (que no s’enfadeningú) és per una raó que crec quequedarà clara amb un exemple: quan



Més sobre models de llengua: l’aportació de les terres de l’ebre

CARLES CASTELLÀ ESPUNY (secretari del ceL)

Mapa que mostra les diferents modalitats de la llengua catalana Les comarques que abracen les Terres de l’Ebre

algun parlant de l’àrea del català cen-tral ens sent dir, per exemple, este xi-quet vol que li agafe la maçana, ens solubicar a València; però si escolta loshòmens me feu riure, segurament enssituarà a Lleida. Sempre quedem,doncs, a una distància de la realitatd’uns dos-cents quilòmetres o més. Itotes les formes aparegudes en aquestsdos exemples són emprades col·lo-quialment a la majoria de poblacionsde les Terres de l’ebre i nord de cas-telló. Però això no és greu. No tots elscatalans són dialectòlegs. De fet, pro-bablement un parlant de Tortosa od’amposta no sabrà distingir amb pre-cisió entre el català de Tarragona, elde Barcelona i el de Girona, o entre elde castelló, el de València i el d’ala-cant. el que sí que és més greu és con-siderar que el català d’aquestes ter resno és tan correcte com el de Barce-lona o Girona. Fins i tot alguns par-lants d’aquestes comarques centralsdels Països catalans, especialment lesd’administració catalana (les Terres del’ebre en sentit estricte), posen de ma-nifest allò que en diem autoodi, perquèpensen que parlen malament.

el cas és que des de les anomena-des Terres de l’ebre i nord de castelló,a les quals ens podem referir amb elnom de «terres de cruïlla», «comar-ques centrals dels Països catalans» o«territori del bisbat de Tortosa», hi te-nim molt a dir i a explicar, sobre launitat de la llengua, perquè qualsevolpersona que conega aquesta àrea geo -gràfica sap que el que es parla a Vi-naròs (d’administració valenciana) éstan diferent del que es parla a alcanar(d’administració catalana) com el par-lar de Vic és diferent del de Roda deTer, el d’alcúdia del de Pollença o elde Sueca del de cullera. És a dir, unessimples variants locals d’un mateixcontinuum que va de Salses a Guar-damar i de Fraga a l’alguer. Si semblaque hi haja més diferència és per la di-ferent política lingüística aplicada desde les administracions esmentades ipels models lingüístics que afectenaquestes dues localitats. a Vinaròs lainfluència arriba de València; a alca-nar, de Barcelona. I això repercuteixindubtablement en els llibres publicats,en el que s’ensenya a l’escola o en elque se sent per televisió (TV3, d’unabanda; el canal 9, de l’altra, les vega-des que no empra el castellà, és clar).

Si des d’aquestes comarques diemmeua en lloc de meva, l’article masculíen la forma plena (lo) en lloc de laforma reforçada (el) o este en lloc deaquest, no fem res més que emprar lesformes característiques de la llenguacatalana d’aquestes terres, de transicióentre el català nord-occidental i el va-lencià, si voleu. I amb això, per unapart, no estem cometent cap incor -recció lingüística (no cal dir que sónformes catalanes, reconegudes i ac-ceptades pel Iec) i, per l’altra, estemcontribuint a cohesionar la nostra llen-gua des del vèrtex geogràfic mateix.

L’ús d’aquestes formes no té capcontraindicació, i perdoneu l’ús d’a-quest terme del món farmacèutic:ningú no ha de dubtar de la seua ca-talanitat (algunes, com l’article mas-culí en la seua forma plena, fins i totvan formar part de la llengua culta finsa Fabra). això és evident a nivell orali en registres informals. Però és que, amés a més, el que s’està proposant desd’aquestes comarques centrals és elreconeixement d’un model lingüísticformal que aprofita les formes del’estàndard que són més properes alcatalà d’aquestes terres. I una de lesconseqüències directes d’aquesta triaés l’acostament a formes consideradesvalencianes. com reaccionaria algúque, amb pretensions secessionistesdes del País Valencià, esgrimeix la ban-dera de l’este, per exemple, com a ar-gument i punta de llança del valenciàcom a llengua diferent, quan desco-breix que és el demostratiu propi deles quatre comarques del sud de cata-lunya? el mateix val per a un altre cas,si voleu: l’ús de l’infix -ix i no eix perals incoatius (patix en lloc de pateix).

Si l’estàndard és polimòrfic i com-posicional, bé devem els seus usuarispoder utilitzar les formes més adequa-des a la realitat que ens és pròpia. caltenir present, però, un parell de distin-

cions, que crec que no s’han d’obviar.La primera, i més evident, és que un nopot escriure com li semble (el mateixserviria per a un model formal de llen-gua oral: no es pot pretendre que elmodel formal de llengua oral siga elcol·loquial). La segona és que, segonsquin siga l’abast de la publicació o dela televisió en la qual aparega, les for-mes lingüístiques emprades podran sermés locals o menys. Per entendre’ns,si jo escric un article per a una publi-cació del Baix ebre, no hauria de su-posar cap problema l’ús del demostra-tiu este. Però segurament l’hauria decanviar per aquest si el text va adreçata un diari de més abast geogràfic, di-guem nacional. amb això no vull dirque s’haja d’acceptar el demostratiueste a tots els nivells; únicament ma-nifesto que se’n reconega la catalani-tat. I després hi ha la consciència i lallibertat de cada u per a fer el quecrega, no cal dir-ho. La gramàtica dela llengua catalana, de l’Institut d’es-tudis catalans, especifica que «les for-mes este i eixe són acceptables, encara

que en registres formals són preferiblesles reforçades (aquest, aqueix)». Bé,això no és cap condemna, sinó unesapreciacions i recomanacions respectea l’ús. Llegim que en registres formalssón «preferibles» les reforçades, i no«únicament acceptades».

La veritat és que ens podem trobaramb opinions per a tots els gustos. així,a les Terres de l’ebre, hi ha qui és re-ticent a l’ús de totes aquestes possibi-litats formals més acostades al propiparlar i qui, per contra, s’esforça a es-criure una mica més properament a lavarietat tortosina. aquest fet, aquestadoble visió, és fruit de la riquesa i idio-sincràsia del mateix subdialecte tortosí,per una banda, i de la diferenciaciód’aquest respecte a la varietat del ca-talà central, per l’altra, tant a nivellfonètic com morfològic i, no cal dir-ho,lèxic. També trobem aquesta diversitatd’idees per la formació lingüística re-buda o per la dificultat dels qui hanrebut la formació en català central iara els costa de tornar a aprendre unmodel diferent. Molts se senten inse-gurs si hom els força a escriure, perexemple, la morfologia verbal a la va-lenciana, per la qual cosa prefereixencontinuar amb el model central (sub-juntius en -i, etc.). crec que no s’had’imposar res. estem d’acord que tot



Les Terres de l’Ebre i nord de Castelló hi tenim molt a dir i a explicar, sobre

la unitat de la llengua

és català i que si els habitants d’a-questes comarques vivim en unes terresde cruïlla això també té repercussió enl’àmbit lingüístic, en la diversitat deformes, per exemple. No s’ha d’impo-sar cap model, però tampoc se n’ha demenysprear cap.

així, molts de nosaltres no deixemde ser fidels a la normativa quan em-prem un model lingüístic més aproxi-mat al valencià, perquè ens permet desentir-nos més a prop del que parlemhabitualment. O és que no tot és ca-talà? ¿O és que pel fet de trobar-nos alnord del riu Sénia i, per tant, pertànyera l’administració catalana, ja hemd’emprar indefugiblement un model dellengua amb variants pròpies de Bar-celona (i de la major part de parlantsdel Principat, en som conscients) re-nunciant a les nostres, que també sóncatalanes? ¿Hi ha algun inconvenienta escriure meua, hòmens, xiquet, sexto fins i tot este, quan pocs quilòmetresal sud de l’esmentat riu els parlantsusen (oralment i per escrit) aquestesformes sense cap complex, perquè ésel model que els arriba des del centrevalencià? com diria aquell peculiarprofessor, reflexionem-hi, si us plau,reflexionem-hi.

Dic tot això per moltes coses. Du-rant molts anys, la gent de les Terres del’ebre ha tingut la consciència de par-lar malament, perquè el model de llen-gua formal distava força de la realitatparlada al carrer. avui, gràcies a Déu,sembla que aquesta idea comença aremetre, en part per la presència d’unsmitjans de comunicació que a poc apoc comencen a plantejar-se la qües-tió dels models lingüístics seriosament,en part per la tasca d’alguns docentssensibilitzats i per l’aportació de pro-fessionals i estudiosos de la llengua quetreballen incessantment per l’eradica-ció d’aquest prejudici. Però també quisap si, en part, pel protagonisme inde-sitjat que hem tingut en aquestes terresdarrerament, la qual cosa ha afavorit unsentiment d’autoafirmació, d’unitat in-terna enfront de les agressions contrael territori però també de pertinença alpaís amb una personalitat pròpia.

en aquest context, el centre d’es-tudis Lingüístics i Literaris (ceL) de lescomarques centrals dels Països cata-lans (Ribera d’ebre, Terra alta, Baixebre, Montsià, Matarranya, els Ports iMaestrat), associació amb seu a alca-nar de la qual sóc secretari, treballa

per fomentar i difondre estudis sobrela llengua i la literatura catalana de lescomarques esmentades. entre les ac-tuacions que hem anat realitzant alllarg dels més de tres anys que fun-ciona destaquen la creació d’un cen-tre de documentació, situat a la bi-blioteca Trinitari Fabregat d’alcanar,el manteniment d’una pàgina web<http://www.alcanar.com/entitats/cel>,on podeu consultar una bibliografiad’estudis lingüístics centrats en el nos-tre territori, una mostra d’etnotextos,una agenda amb les activitats previs-tes en el nostre àmbit d’actuació o lesnovetats editorials, per exemple), elscontactes amb diverses institucions iassociacions interessades per la llen-gua i la literatura catalanes i, final-ment, des d’abril del 2004, la publi-cació d’una revista, beCEroLes, quees presenta amb l’objectiu d’aprofun-dir en l’estudi de la llengua i literaturadel conjunt de les comarques d’àmbitd’actuació del ceL.

Sobre les relacions amb altres ins-titucions i associacions, relacions quepalesen la nostra voluntat d’esdevenirpunt de contacte i de cohesió de totsaquests territoris i, per extensió, de totl’àmbit lingüístic català, volem desta-car la participació en la Trobada d’en-titats celebrada a Morella en el marcdel I congrés de cultura i Territori dela Diòcesi de Tortosa (desembre del

2001), la participació en el Grup deTreball sobre la Diversitat i l’estandar-dització, adscrit a l’Institut RamonMuntaner (Fundació Privada dels cen-tres d’estudis de Parla catalana, ambseu a Móra la Nova) i els contactesamb associacions d’àmbit comarcalcom l’associació cultural del Matar -ranya, el centre d’estudis de la Riberad’ebre, el centre d’estudis dels Ports,el centre d’estudis Planers (de SantaBàrbara, al Montsià), alambor (Beni-carló), i amb altres entitats o institu-cions dedicades a la llengua, com sónla Societat d’Onomàstica i l’Institutd’estudis catalans, entre altres.

el que hi ha al darrere de tot aixòés un profund amor vers la pròpia llen-gua i la humil pretensió d’arribar a con-vertir-nos en un nexe d’unió i de vin-culació més entre el sud català i el nordvalencià, unió que es veu sovint ame-naçada per una voluntat d’escapça-ment del territori només fonamentadaen una simple frontera administrativa.Si, a més d’això, aconseguim sensibi-litzar la gent del carrer, conscienciant-la a no deixar-se parcel·lar en el seuàmbit de relació i a no abandonar lallengua que ha après a casa sota cappretext de bona educació o de límitadministratiu (no pas lingüístic), esta-rem treballant des de la base per la uni-tat, la normalitat i la supervivència dela nostra llengua.u



Permeteu-me de respondre, enaquesta primera part, als ben pre-sentats articles que van fer en la

revista número 46 Jaume Salvanyà iMar Massanell sobre qüestions de lèxic.És un tema en què paro atenció, perquèem molesten els estrangerismes, i mésquan són innecessaris o poca-soltes.

a Jaume Salvanyà li diria que la pa-raula que trobo més propera a «ago-biar» és aclaparar. em sorprèn que nohi hagi caigut, com tampoc en el casde feixuc, ja que són paraules d’úscomú. Potser és que, en voler-les tra-duir, queda massa fixat pel mot de par-tença. Jo segueixo un altre sistema:prescindeixo de la paraula que vull tra-duir (que m’estira més del compte) itransposo el significat del context. aga-fant els exemples que ell posa, jo fariales versions següents:

• No m’atabalis més. • Aquesta feina m’aclapara. • Aquell museu em va carregar.• És un nen que cansa molt. • M’afeixuga veure sempre les ma-

teixes cares.

• Estic molt aclaparat a la feina. • Avui estic aplanat. • Un viatge feixuc.• Una calor asfixiant.• Una vida estressant.• Unes festes avorridores.• Fas cara d’atabalat.• Viure a Barcelona és molt pesat.• Passo (millor que tinc) una tem-

porada baixa.

amb aquest sistema de fixar-nos enel significat del context, no tan sols ensalliberem del destorb de la paraula quevolem traduir, sinó que ens adaptemals matisos que aquesta pot tenir. a mi,almenys, se’m fa més fàcil de trobar-hil’equivalència.

uuuuuuuuua Mar Massanell li diria que, si hom

sap prou anglès per a entendre un textescrit en aquesta llengua, s’adona queel llenguatge dels informàtics anglo-sa-xons és, com a mínim, incongruent; ésun lèxic conformat per gent que ma-neja la llengua pròpia amb poc rigor i,

encara menys, amb poc sentit comú. elque cal fer, per tant, és veure primera-ment si la paraula que ells ens donenes correspon amb el que volen des-criure. Són tantes les vegades que la re-lació entre significat i significant ésesotèrica, que acostumo a anar direc-tament a allò que hom vol descriure ia rumiar com ho diria en català. Peraquest procediment, jo no tallo ni re-tallo, sinó que «traspasso»; no dic«pantalla», sinó visor (de televisor), ni«desfragmentar», sinó reagrupar; nodic «fer clic sobre», sinó marcar (tambépodria dir assenyalar), per donar unsquants exemples. Pel que fa a clicar, hotrobo correcte i crec que no ens ha defer por de manipular la llengua (que latenim massa anquilosada), però jom’estimo més dir marcar, i, quan estracta de fer clic sobre el botó del ra-tolí, ja que anomenem l’objecte ambuna paraula tan descriptiva i simpàtica,prefereixo dir que li premo l’orella.

Brindo, doncs, aquesta meva opi-nió, amb vista a enriquir el nostre vo-cabulari.


LA VEU DEL LECTOR

l’art de trobar l’equivalència

DANIEL CARDÚS I PASQUAL

animats pel següent escrit, obrim una nova secció, titulada «La veu del lector». es-

perem que serà d’interès per a tots els qui ens llegiu i us convidem a fer-hi sentir

la vostra veu.

Ara, en aquesta segona part, dei-

xeu-me parlar altra vegada deJaume Salvanyà sobre el seu ar-

ticle en la revista número 47. abans,però, el poso alerta sobre l’error de li-mitar-se a traduir el lèxic, conservantl’estructura de la frase. No és tan solsla llengua el que és diferent, sinó lamentalitat, ja que a llengües diferentscorres ponen mentalitats diferents. Pertant, les paraules són diferents, peròtambé les expressions.

Bé, anem per feina:

*Le HaN PUeSTO UN ROScO• LI HAN DONAT (o HA TRET) CARABASSA.• LI HAN DONAT UN DONUT (més di-

vertit).

*NO cOMeRSe UN ROScO• NO SUCA (el melindro). L’expressió

és genuïna, més gràfica i més suau.• NO EN TREU RES, NO SE’N SURT, NOMÉS

ENSUMA.

*SOSO• FAT, INSULS, ENSOPIT, PÀMFIL, SENSE SUC

NI BRUC, EIXARREÏT, INSÍPID.

*BORDe• BORD (ja ho fèiem servir en aquest

sentit en els anys quaranta).• MALPARIT, MALCARAT.

*PONeRSe BORDe• POSAR-SE FARRUC (o FARRUCO), DE MALA

LLET, FORT, EMPRENYAR-SE, ANAR DE MALESMANERES.

• L’expressió REBOTAR-SE no l’he tro-bada en el diccionari, però em semblaun bon invent com a equivalent de PO-SAR-SE REBEC.

*cUTRe• TRONAT, RANCI, MACARRÒNIC, VULGAR,

DE MAL GUST, MALGIRBAT, RAMPOINA.

en aquest terreny que vostè trepitja,on he trobat més enginy és en el ma-llorquí. Si llegeix les rondalles mallor-quines recollides per alcover es faràun tip d’espi golar expressions que elscatalans hem perdut o no hem trobat.encara avui dia el mallorquí practicauna conversa plena d’humor, eufemis-mes, acudits i enginy. És una mina quecaldria explotar.u


Les obres a què ens referim són, d’una banda, Els ocellsde les terres cata lanes, de Joaquim Maluquer (Barcino,1978), Història Natural dels Països Cata lans (Fundació

enciclopèdia catalana, 1986), i l’excel·lent Guia dels ocellsdels Països Catalans i d’Europa (edicions Omega, Barcelona,1991), i, d’una altra, el Diccionari de la llengua catalana,de l’Institut d’estudis catalans, i la Gran enciclopèdia ca-talana i els diccionaris que en deriven. L’única discrepàn-cia, molt lleu, que podríem assenyalar entre aquestes obrestan ben documentades és que la guia d’edicions Omega in-dica que la miloca (Aegolius funereus) no és sinó ocasio-nal o molt rara als Països catalans. Però sembla enraonatde pensar que el fet que tingui un nom popular tan carac-terístic i conegut més aviat contradiu aquesta indicació deraresa o de presència molt ocasional.

Hi ha, també, el cas del mussol menut (Glaucidiumpasserinum), que algunes vegades ha estat assenyalat comuna espècie autòctona1. D’una banda, el DIec, que nomésrecull, del grup d’ocells de què ens ocupem, les espèciespròpies del nostre país, inclou aquest mussol, el qual,com el seu nom indica, és el més petit de tots els ocellsde nit, però sense cap indicació territorial. Segons la guia

d’edicions Omega, el territori més proper on es localitzaaquesta espècie és el de Provença, que, al capdavall, noés pas tan lluny de casa nostra: tractant-se, doncs, d’unocell, no es pot assegurar mai que no hàgim rebut algunavisita ocasional d’algun dels seus representants. D’altrabanda, el DGLc (el Fabra), que no s’atenia encara a unanomenclatura científica ben fixada, la qual ha sofert sensdubte variacions, assenyala el seu nom científic, Glauci-dium passerinum, per al mussol comú.

També és la inapreciable guia d’edicions Omega la queens informa que, en tot europa, no hi ha sinó tretze espè-cies diferents d’ocells de presa nocturns. Ultra els vuitpropis dels Països catalans i el mussol menut, els altresquatre són els següents: el duc blanc (Nyctea scandiaca),el mussol esparverenc (Surnia ulula), el gamarús dels Urals(Strix uralensis) i el gamarús de Lapònia (Strix nebulosa).com ja es comprèn fàcilment, els noms catalans d’a-questes espècies no poden ser noms vulgars, sinó impo-sats pels naturalistes. D’aquestes quatre espècies, l’únicaque recull un dels nostres repertoris lexicogràfics és ladel duc blanc (Nyctea scandiaca), del qual la Gec dónala informació correcta.

LÈX IC

els ocells de nit

ALBERT JANÉ

La informació que obtenim dels estudis dels ornitòlegs pu-

blicats en els darrers anys i de les grans obres generals

més recents ja és prou clara, precisa i fiable per a poder

afirmar que als Països Catalans hi ha vuit espècies diferents,

perfectament establertes, d’ocells de nit –si es vol, de rapin-

yaires nocturns–, cosa impossible d’establir a partir d’obres an-

teriors, tant de caràcter especialitzat com general. Parlem

del Diccionari Fabra, de l’alcover-Moll i, també, del Diccio-

nari etimològic de Joan Coromines, que reflecteixen les vacil -

·lacions i les visions parcials i locals que sempre hi ha ha-

gut, popularment, pel que fa al coneixement i les designa-

cions d’aquests ocells. aquestes vuit espècies s’agrupen en dues

famílies, la dels titònids i la dels estrígids, i són les següents:

FAMÍLIA DELS TITÒNIDSTyto alba Òliba

FAMÍLIA DELS ESTRÍGIDSAthene noctua Mussol (comú)Asio otus Mussol banyutAegolius funereus MilocaAsio flammeus Mussol emigrantBubo bubo DucStrix aluco GamarúsOtus scops Xot

1. enric Gelpí, «Mussols i ocells de nit», Cavall Fort, núm. 254.

Òliba

Mussol

els noms de l’Aegolius funereusen totes les obres que hem esmentat en primer lloc, no

hi ha cap discrepància pel que fa als noms científics deles vuit espècies d’ocells nocturns que hem dit que són in -qüestionablement pròpies dels Països catalans. ara, la mi-loca (Aegolius funereus) rep també els noms catalans, cer-tament no populars o vulgars, sinó imposats pelsnaturalistes, de mussol pirinenc i mussol de tengmalm.Maluquer és l’únic que aposta clarament pel nom vulgar,cosa que ens sembla encertada i que seguim. el DIec ad-met, naturalment, miloca, així com mussol de tengmalm,però en tots dos casos remet a mussol pirinenc, que con-sidera, doncs, forma prioritària. La guia d’edicions Omegaindica mussol pirinenc. La Història Natural dels Països Ca-talans es decanta per mussol de tengmalm, encara que in-dica que «és conegut amb l’equívoc nom de miloca (elterme és aplicat a rapinyaires diferents, segons les contra-des)». aquesta polisèmia és un fet obvi i inqüestionable.ara bé, com veurem tot seguit, en realitat tots els noms vul-gars d’aquest grup s’apliquen molt sovint amb una impre-cisió semblant, tots són poc o molt equívocs. en la primeraedició de la Gec s’admet únicament miloca i s’ignoren lesaltres dues designacions, però en la segona edició milocaté la definició següent: «Nom aplicat equívocament a di-versos rapi nyaires de la família dels falcònids (astor, es-parver, aligot, etc.) i, sobretot, al mussol de Tengmalm», de - nominació, doncs, que és la que admet com a principal.Observem que aquestes designacions múltiples sempre aca - ben creant confusions i inconseqüències. així el Diccionaride la llengua catalana, d’enciclopèdia catalana, sens dubteper inadvertència dels seus redactors, entra totes dues de-signacions, miloca i mussol de tengmalm, amb inde-pendència l’una de l’altra, sense cap remissió, però apli-cades a la mateixa espècie.

en conclusió, miloca, que és un nom vulgar i ben usual,i mussol pirinenc i mussol de tengmalm, que són noms cre-ats pels naturalistes, s’apliquen tots tres, en bona ornitolo-gia, a una mateixa espècie, Aegolius funereus.

els altres noms vulgarsLa Gec i el DIec van d’acord en l’admissió dels altres

noms vulgars següents, que són, doncs, sinònims dels queja hem indicat: busaroca (gamarús), babeca, xibeca i xupa(òliba), brúfol i gaús (duc). el DIec, a més, admet xuta coma designació de l’òliba. La Gec no recull aquest terme, peròsí la seva forma masculina, xut, que diu que designa l’òliba,el mussol i altres ocells nocturns, imprecisió que pot sor-prendre però que és certament el reflex d’una imprecisió mésgeneral que afecta aquest grup de designacions populars (itambé les d’altres grups, indiscutiblement).

Un paràgraf a part mereix el terme cabrota, que és unadesignació molt estesa i usual. Segons el DIec, la cabrotaés el gamarús, i segons la Gec és el mussol banyut. Potsersí que hi ha més informació sobre l’aplicació de cabrotaal gamarús, però no dubtem que s’aplica, també, no sola-ment al mussol banyut, sinó a altres espècies del grup queemetin un crit més o menys esfereïdor, suposadament sem-blant al bel d’una cabra. Podríem trobar algú, segurament,que ens voldria convèncer que aquesta designació popu-lar convé inequívocament a tal o tal espècie, perquè el seucrit s’assembla més que el de cap altra al bel de la cabra iperquè la seva identificació obeeix a un coneixement pre-cís adquirit en tal o tal indret. Però si d’alguna cosa ens hemde convèncer és de la fluctuació que presideix l’ús d’a-questa mena de denominacions. Si algú ens parla de la ca-brota que sent cada nit des de la seva caseta del poble iresulta que aquesta cabrota és una òliba, ens guardaremprou de dir que és un ignorant, que no sap el que diu; dedir-ho i de pensar-ho.

el DIec i la Gec coincideixen també a admetre la desig-nació duc mitjà, que ha de ser així mateix cosa dels natu-ralistes, com a nom secundari del mussol banyut, i, a més,el DIec admet petit duc com a designació secundària delxot. escau de fer observar que el xot i el mussol banyut (elseu nom és ben explícit) s’assemblen especialment al ducpel fet de dur «banyes», és a dir, uns plomalls que tenenla forma de banyes.


LÈX IC

Mussol banyut Mussol emigrantMiloca

Hem d’examinar ara la informació sobre els ocells denit que contenen els altres tres grans repertoris de referèn-cia obligada de la nostra lexicografia: el Diccionari Fabra,l’alcover-Moll i el Diccionari etimològic de Joan coromi-nes. Tots tres mereixen, certament, comentaris particulars.

el diccionari FabraÉs sabut que Fabra va poder tenir la col·laboració d’ex-

cel·lents assessors botànics per a elaborar el seu diccionari,però els especialistes en zoologia que el van assessorar nodevien pas tenir el mateix nivell que els seus col·leguesbotà nics, cosa que evidencia clarament la consulta detin-guda dels articles sobre plantes i animals. a més, la no-menclatura científica, en el seu temps, no estava tan benfixada com en els temps actuals.

en els articles del DGLc dedicats als ocells nocturns apa-reixen els següents noms científics: Aegolius tengmalmi(nom clarament relacionat amb la denomi nació catalanamussol de tengmalm, que ja hem vist) (miloca), Bubo bubo(duc), Asio otus (mussol banyut), Strix aluco (gamarús), Otusscops (xot), Glaucidium passerinum (mussol) i Strix flammea(òliba). Són, doncs, set noms, cinc dels quals, els cinc pri-mers, amb una atribució correcta, encara que avui els na-turalistes no diguin Aegolius tengmalmi (miloca, mussol deTengmalm o mussol pirinenc) sinó, com hem vist, Aego-lius funereus. Les discrepàncies observables i, fins a certpunt, sorprenents, de la nomenclatura del DGLc amb l’ac-tual són les dels dos últims noms científics que hem indi-cat, Glaucidium passerinum i Strix flammea. com ja hemvist, amb el primer d’aquests dos noms es designa el mus-sol menut, el qual no se sol considerar una espècie autòc-tona, i el mussol pròpiament dit, és a dir, el mussol comú,rep el nom científic Athene noctua, denominació, d’altrabanda, ben establerta i divulgada. Potser més sorprenent ésque el DGLc atribueixi a l’òliba el nom científic Strix flam-mea (en lloc de Tyto alba), perquè precisament l’òliba nopertany, com ja hem indicat, a la família dels estrígids, sinóa la dels titònids, de la qual és l’únic representant, no so-

lament als Països catalans sinó a europa. Molt probable-ment, aquesta informa ció del DGLc correspon a l’estat delsconeixements sobre la matèria en l’època de la seva re-dacció.

els altres noms vulgars que hem sabut trobar en el DGLcsón els següents: babeca (òliba), busaroca (gamarús), brú-fol (duc), gaús (duc), cabrota (mussol banyut), xibeca (òliba)i xupa (òliba), coincidint pràcticament amb la informacióque hem indicat de les altres obres de referència. Notem,però, que segons el DGLc la cabrota no seria el gamarús,com es diu més generalment, sinó el mussol banyut (tal comdiu la Gec), cosa que confirma un cop més el que hem ditde la fluctuació i de la imprecisió en l’ús d’aquestes de-nominacions populars tan expressives.

Tenim, doncs, que l’únic ocell de nit propi del nostrepaís absent del DGLc (o que no hi hem sabut trobar) és elmussol emigrant o Asio flammeus, i la cosa més proba-ble és que la informació sobre aquesta espècie, que no técap nom vulgar específic, fos aleshores, encara escassa opoc fiable.

el diccionari alcover-MollLa informació que aquest gran repertori conté sobre els

ocells de nit és el reflex del coneixement popular que se’nté al llarg de tot el territori, coneixement múltiple, divers ivariat, sovint imprecís i contradictori, parcial i local. creiemtambé endevinar-hi, en aquesta informació bigarrada, lainterven ció d’informadors amb unes nocions incipients, ono prou segures, de la ciència ornitològica.

així, per començar, observem que el DcVB recull benbé, i probablement són més, els noms científics següentsper a les nostres espècies autòctones: Strix funerea, Otusvulgaris, Glaucidium passerinum, Carine noctua, Asio otus,Stryx brachyotus, Strix flammea, Syrnium aluco, Strix aluco,Bubo maximus, Strix otus, Bubo minor i Strix scops. Són,doncs, tretze noms científics que no poden designar mésde vuit o nou espècies diferents. D’on surten, doncs, totsaquests noms que avui no apareixen en cap llibre de re-


LÈX IC

Duc Gamarús Xot


ferència? algú o altre se’ls va inventar, és ben clar. Però tantpodrien ser noms d’alguna nomenclatura aleshores vigenti usual, i que després ha estat abandonada o modificada,com noms d’espècies no europees (a tot el món, entre es-trígids i titònids, n’hi ha més de cent), amb els quals vanidentificar, potser precipitadament, algunes espècies autòc-tones aquells venerables ornitòlegs incipients. en tot cas,cal fer observar que la proliferació de noms, tant vulgarscom científics, indueix força sovint a la idea errònia quehi ha algunes espècies que han passat desa percebudes pelsespecialistes. Notem, d’altra banda, que entre aquesta re-lació de noms científics no hi ha ni Athene noctua (mus-sol comú) ni Tyto alba (òliba), coincidint, per tant, amb elDGLc, cosa que no ha de ser pas per casualitat.

L’òliba, que és l’únic representant a europa de la fa-mília dels titònids, és una espècie avui perfectament ca-racteritzada i diferenciada de totes les altres, designadaunànimement amb el nom científic Tyto alba (que fa re-ferència al color blanc de la seva part del davant), i ambuna unanimitat molt més relativa amb els noms dialectalsbabeca, xibeca, sibeca, xup, xupa, xut, xuta i, encaraamb menys unanimitat, amb noms com cabrota i meuca(i probablement algun més de què no tenim notícia). I, tan-mateix, el DcVB en dóna la informació següent: «1. Ocellde la família de les estrígides, de l’espècie Strix flammea[...]. a Mallorca es distingeix l’òliba de vila [...] de l’ò-liba de garriga [...]. a Menorca també es distingeix l’ò-liba blanca i l’òliba morena. 2. Ocell de la família de lesestrígides, de l’espècie Syrnium aluco [...] cast. cárabo. 3.Òliba amb orelles Ocell de la família de les estrígides,espècie Otus vulgaris [...], cast. buho mediano. a Ma-llorca en diuen òliba-mussol.» cal convenir que si homparteix de la idea que el terme òliba designa una solaespècie, aquesta informació no deixa de desconcertar,car aquí s’atribueix, pel cap baix, a tres espècies dife-rents. Però, estudiada detingudament, en podem treurel’entrellat. el primer dels ocells descrits ha d’ésser l’òlibapròpiament dita (abans Strix flammea, ara Tyto Alba), elsegon, molt probablement, és el gamarús (ara Strix aluco),nom que no deu ser conegut a les Illes, i, pel que fa altercer, tant podria tractar-se del mussol banyut (Asio otus)com del xot (Otus scops). No cal descartar, d’altra banda,la idea que algunes de les denominacions populars contin -gudes en aquest article del DcVB, com òliba de garriga oòliba morena designin, en realitat, encara una altra espè-cie. L’extensió i el valor polisèmic del terme òliba a lesBalears és, en tot cas, indubtable.

És interessant de comentar també la informació del DcVBsobre el terme mussol, que és el més usual de tots: «a)Ocell de presa nocturn de la família de les estrígides, dediferents espècies, i principalment el Glaucidium passseri-num i la Carine noctua [...], cast. mochuelo. b) Mussolbanyut: ocell nocturn de l’espècie Asio otus [...]; cast. buho,torillo, buharro. c) Mussol gros: ocell nocturn de l’espècieStrix branchyotus, de gran talla. a València se’n diu mus-sol marí. d) Mussol reial: mussol banyut.» en primer lloccal fer observar que el Glaucidium passerinum, amb quèel DGLc identificava el mussol comú, s’aplica avui al mus-sol menut, el qual, com hem dit, la majoria d’ornitòlegs noinclouen en l’avifauna dels Països catalans. Pel que fa aCarine noctua, tant podria ésser el nom d’una espècie no

europea com el precedent del nom científic actual Athenenoctua. el nom científic que el DcVB atribueix al mussolbanyut, Asio otus, és efectivament el que avui li és unàni-mement reconegut. Pel que fa a l’anomenat mussol gros,el nom científic que li atribueix el DcVB, Strix brachyotus,ens és desconegut. Tenint en compte que diu que és de grantalla, i que, d’acord amb el nom científic, ha d’ésser un ocellamb orelles o banyes, cal suposar que es refereix al duc.

Finalment, pel que fa al DcVB, escau de fer observar quela informació que conté sobre la cabrota confirma el nos-tre comentari anterior sobre aquesta deno minació popu-lar: «Ocell nocturn semblant a la xuta, caplleva per llocsdesolats i fa uns crits esgarrifosos semblants al bel de lescabres.» aquesta informació ens duu a consultar també lade l’article xuta: «Ocell nocturn semblant al mussol, peròmés petit, amb unes plomes llargues erèctils en forma debanyetes damunt els ulls, cast. càrabo.» com veiem, doncs,és més qüestió de semblances que no pas d’identifica-cions concretes.

el diccionari etimològic de Joan CorominesLa informació que conté aquest vast repertori lexi-

cogràfic sobre els ocells de nit és, com ja cal suposar, ex-tensíssima i variada, especialment pel que fa a variantsformals i fonètiques, ús territorial, que s’estén, com no ésinfreqüent en coromines, a tots els territoris de la Romà-nia, sentits secundaris i metafòrics, referències bibliogrà-fiques i, naturalment, propostes etimològiques. Però laidentificació de les espècies designades amb els diversosnoms vulgars, especialment per mitjà de la nomenclaturacientífica és incompleta, imprecisa i insegura. De fet, co-romines té en general una tendència molt escassa a recór -rer als noms científics. I el resultat és que el consultant po-dria arribar a la conclusió que el nombre d’espèciesd’ocells nocturns és una nebulosa poc definida, qui sap siamb un cert nombre d’espècies encara desconegudes perla ciència ornitològica.

Una dada certa que obtenim de la consulta dels articlesdedicats als noms de rapinyaires nocturns d’aquest diccio-nari és que els noms miloca i busaroca (o bisaroca) tambés’apliquen a ocells de presa diürns. així, hi llegim que «notan grossa com el milà però de la mateixa família és la mi-loca» i que la busaroca o bisaroca és un «ocell de presaanàleg al falcó». Naturalment el consultant es podria pre-guntar si aquests noms designen unes espècies encara noclassificades. La informació de camp que contenen aquestsarticles no permet dubtar del fet que aquests noms s’usen,o s’han usat, per a designar es pècies diürnes. Però certesdescripcions ens inviten a pensar, inevitablement, en elseu caràcter nocturn. així, parlant de la miloca es refereixals «seus ullassos ensopits i estúpids» i, encara, diu que ésun «animal de presa, però molt més infeliç que un espar-ver o un milà». I pel que fa a la busaroca o bisaroca, es re-fereix a les «actituds que sol prendre aquest falcònid, queés gros i no massa poderós però s’està en pacient obser-vació, dalt del cingle, esperant que passi una presa a la midade les seves capacitats». D’altra banda, coromines diu quea l’estany li descrivien la busaroca com un ocell semblantal mussol però més gros, cosa que fa pensar, tot natural-ment, en el gamarús, que és l’espècie a la qual els altresdiccionaris apliquen aquest nom.

LÈX IC

També podem llegir en el Decat que cabrer «s’aplica[...] a una varietat de gamarús o duc», cabrota «a unaespècie de duc» i gaús, així mateix, a «una espècie deduc». És evident que hem de veure en aquesta informa-ció tan vaga el reflex de les confusions i imprecisions tanarrelades en la terminologia popular, és a dir, en els nomsvulgars, però no ha de semblar desenraonat esperar dellexicògraf que procuri evitar que amb la transmissió d’a-questa informació origini en el lector o consultant unafalsa idea de la realitat.

curiosament el Decat ignora el terme babeca, que ja tro-bem en el DGLc i el DcVB, i en tots els altres grans diccio-naris. en canvi, dedica una extensíssima explicació al termeparal·lel caveca, designació també usual de l’òliba.

ConclusióÉs ben sabut que els noms vulgars dels animals i dels

vegetals (i dels fongs) presenten nombrosíssims casos d’-homonímia i de sinonímia: dues o més espècies diferentssón designades amb un mateix nom (homonímia o, si esvol, polisèmia), i dos o més noms diferents designen unamateixa espècie (sinonímia). És un fet i s’ha d’acceptar.ara, la necessitat d’entendre’ns i de conèixer la realitat,d’una manera exacta i inequívoca, ha emmenat a la cre-ació de la nomenclatura científica binària (un primer com-ponent de valor genèric i un segon de valor específic),usada i admesa internacionalment, i, a més, a la fixació,

en cada àmbit lingüístic, d’una nomenclatura en la prò-pia llengua, basada, en principi, en els noms vulgars mésusuals i característics, sovint modificats o completats ambels determinatius que han convingut, usualment de valordescriptiu.

Però l’ús adequat de qualsevol d’aquestes nomenclatu-res exigeix tenir una idea ben clara del que és una espècie,la categoria bàsica de la classificació científica dels éssersvius. com hem dit, als Països catalans hi ha vuit (potser nou,a tot estirar) espècies diferents d’ocells rapinyaires nocturns.No n’hi ha més, i no hi ha ni varietats de gamarús ni espè-cies de duc. Qualsevol ocell nocturn és un gamarús o noho és. Si és un gamarús és un gamarús pels quatre costats;si no, és un altre dels ocells que ens són ben coneguts. Iaixò mateix podem dir del duc o de l’òliba. I de tots ells,als Països catalans, n’hi ha una sola i única espècie. Pertant, si hom ens parla, per exemple, d’una mena de ga-marús, hem d’interpretar necessàriament que es tracta d’ungamarús com tots els gamarussos o bé de qualsevol de lesaltres espècies relacionades en el nomenclàtor.

Potser escau, doncs, d’acabar aquestes ratlles amb unparàgraf del pròleg amb què Joaquim Maluquer encapçalael seu treball Els ocells de les terres catalanes, com hemdit, una obra de referència bàsica: «a cada ocell dona-rem un nom inequívoc, escollit curosament pels ornitò-legs catalans entre les nombroses, i de vegades confuses,denominacions populars.»u

LÈX IC

Avegades els periodistes són ex-perts a complicar allò que hau-ria de ser ben senzill. Llegint el

diari, ensopego amb el títol següent:

«el govern del PP aprova la revàlida, quesuposarà un 40% de la nota del batxi-llerat. La seva aprovació serà necessà-ria per a cursar estudis universitaris i deformació professional de grau superior»(El Punt, 20/12/03).

Què us sembla?: donaríeu l’apro-vat o l’aprovació al periodista que haescrit aquest text?; ¿són sinònims,aquests dos mots?; ho són en la fraseanterior? esbrinem-ho. Vegem les de-finicions que en dóna el DIec:

«aprovat. m. Qualificació en un exa-men, una prova, etc. amb què és re-coneguda la suficiència de l’exami-nand. He tingut aprovat de geografia iexcel·lent d’història. Ha obtingut laqualificació d’aprovat.»

«aprovació. f. acció d’aprovar, l’efecte. Sifeu això, tindreu l’aprovació de tothom./ L’aprovació d’una llei, d’un reglament.L’aprovació de comptes. L’aprovaciód’una assignatura.»

És evident que el significat del motaprovació és molt més ampli que el deaprovat, el qual s’aplica només en elcamp de l’ensenyament, i que no sem-bla correcte de dir que una llei ha re-but l’aprovat per majoria absoluta. encanvi, en el cas contrari (el que ensocupa) no és tan cert, ja que aquestnom inclou tots els significats derivatsdel verb aprovar i, tal com veiem en elmateix exemple del DIec, també és pos-sible l’aprovació d’una assignatura. arabé, malgrat que sigui possible, és moltmés lògic usar el mot més propi de lallengua parlada, més específic, més tra-dicional... De fet, el mot aprovat noméspodem emprar-lo en aquest cas. els pe-

riodistes ens han d’en-senyar a usar el vocabu-lari més adequat en cadasituació, no a fer servir elmot més genèric en totesles situacions per a evi-tar-se maldecaps. I ésque a vegades ens em-pobreixen el llenguatgeamb l’excusa que ha deser proper al lector, peròen unes altres ocasionsfan el contrari, allunyant-se de la llengua del lec-tor. No hauria estat méssenzill i planer dir «cal -drà aprovar-la per a cur-sar...»? Per què ho hande fer tot tan complicat?De fet, el català sempresol basar-se més en elverb (que pot portar elspronoms febles) que nopas en el nom.

això mateix tambépassa amb l’ús de supo-sar (... que suposarà un40% de la nota del bat-xillerat). ¿No serien mésescaients els verbs repre-

sentar, significar o comportar? Suposarés un verb jòquer, un mot crossa, ques’usa en gairebé qualsevol context enlloc d’uns altres verbs molt més ade-quats. Vegem el que diu el DIec d’a-quest verb:

«Suposar. v. tr. algú admetre com a certo real (allò que imagina com a tal). Josuposo que ja deuen haver arribat. /admetre com a ver per als efectes d’unaargumentació. Suposem que això siguicert: no per això és menys veritat el quet’he dit. / Ésser conseqüència (de quel-com). Aquest premi representa un granesforç. / comportar, implicar. Les riua-des suposen una gran pèrdua. Deu milpessetes suposen molt per a ella. / Pre-sentar com a real o autèntic (allò quehom no sap que ho és).»

Partint d’aquestes accepcions delverb suposar, dues de les quals són no-ves (no constaven en els diccionarisnormatius anteriors ni són documen-tades en textos d’abans del segle XX),¿és genuí el verb suposar en la frase co-mentada? Podem dir realment que elfet de comptar el 40% és una conse-qüència del que s’ha dit abans? És dis-cutible. ara bé, és evident que seriamolt millor i més clar de construir lafrase amb un altre verb de significatmolt més precís i adequat. D’acordamb això, ens podríem trobar amb fra-ses ambigües en què no podem destriaramb seguretat amb quina accepció ésfet servir el verb suposar, amb el sig-nificat de imaginar (b) o amb el signi-ficat novell (c):

a. El director elegit suposa el disgustdels estudiants.b. El director elegit imagina el disgustdels estudiants. c. El director elegit comporta el disgustdels estudiants.

Per tant, ja ho veieu. No seguiu elmodel dels periodistes, que sovint es-criuen amb presses i sense poder revi-sar bé allò que han escrit; mireu detriar sempre el mot més adient, que s’a-dapti més bé al significat d’allò que vo-lem dir. en qualsevol cas, deixeu-vosportar pel model dels bons escriptors.u


LÈX IC

Suposeu que els donem l’aprovat?

DAVID CASELLAS

Una tendència molt generalitzadaen els mitjans de comunicació –ien d’altres– és la de fer servir el

pronom neutre ho incorrectament,coincidint sovint aquest mal ús amb al-guns casos en què el castellà exigeixel pronom lo.

Podem detectar aquest fet en frasesconstruïdes amb el verb parlar:

• Fa temps que ho havíem parlat.• Pot parlar-ho amb nosaltres.• Un altre divendres ho parlarem.

el verb parlar pot ser transitiu o in-transitiu. Per als usos intransitius, quesón la majoria, el Diccionari Fabradóna una colla d’exemples: és mut: noparla; parla bé, correctament; parlaren públic; parlar a algú; és com parlara la paret; parlar amb algú; parlar en-tre dents...

Parlar de negocis, de literatura; noem parlis d’aquell poca-vergonya; par-lar d’una qüestió concreta.

en els quatre exemples darrersveiem que el verb necessita la prepo-sició De per a introduir el complement:parlar de. Si volem substituir aquestcomplement per un pronom, hauremde recórrer, és clar, al pronom eN ovariants.

És a dir:• parlar-ne (de negocis, de literatura),• no me’n parlis (d’aquell poca-vergonya),• parlar-ne (d’una qüestió concreta).

calia dir, doncs, tornant a les frasesprimeres:

• Fa temps que n’havíem parlat.• Pot parlar-ne amb nosaltres.• Un altre divendres en parlarem.

I encara podríem citar una altra ora-ció, ara composta, on per la mateixaraó coixeja el pronom relatiu:

• Hi ha moltes qüestions que es podenparlar.

en rigor, el significat d’aquest darrerexemple seria que «les qüestions podenparlar entre elles», la qual cosa no tésentit. Què s’hauria d’haver dit, doncs?Que es pot parlar, que podem parlar de

moltes qüestions. aquesta preposicióDe que el verb parlar reclama, comhem dit anteriorment, havia de prece-dir el relatiu, fent-ne un relatiu fort,com correspon al cas:

• Hi ha moltes qüestions de què es potparlar.

O bé, si ens servim del relatiu com-post, igualment correcte:

• Hi ha moltes qüestions de les quals espot parlar.

Pel que fa als nombrosíssims usosdel verb fer, que substitueix sovint al-tres verbs amb sentits concrets: escriureo fer una carta; confeccionar o fer unvestit; construir o fer una casa; cuinaro fer el menjar..., voldríem citar l’ac-cepció que Fabra defineix així:

Imitar (alguna cosa) en la seva ma-nera d’ésser. Fer el mort. Ell fa el po-bre i és el més ric del poble. Fer el ge-nerós, el desinteressat.

aquestes expressions amb el verbfer, tan genuïnes, són alterades, d’untemps ençà, amb l’afegitó d’un pronomreflexiu que prové, sens dubte, de for-mes castellanes. I així hem sentit, en elsmitjans de costum:

• li diuen que pagui, però sempre es fa elsord,

• a la reunió n’hi havia un que es feia elsavi,

• només quedava la possibilitat de fer-sel’original,en comptes de:

• fa el sord, feia el savi, fer l’original.

I si l’expressió és aplicada a l’ele-ment femení, no cal canviar-ne el gè-nere, que pot restar invariable:

• La meva cosina, si la criden de bonmatí, fa el sord encara que estigui des-perta.

el Diccionari català-valencià-ba-lear d’alcover-Moll ens facilita tambéalgunes d’aquestes expressions, queexplica detalladament: fer el savi,aparentar saviesa; fer el beneit, obrarcom un beneit, fer beneitures; ferl’empegueït, mostrar empegueïment;

fer l’adormit, simular que es dorm. Ila citació: «La tendra donzella so-vintment debana y tostemps fa‘l mut.»Viudes donz 314.

ara bé, al costat de l’exemple mésantic (segle XVI) hi ha aquest altre:

«No’t fassas la desentesa», Ponsauca 75, amb el pronom reflexiu i l’ad-jectiu substantivat en forma femenina;una construcció que segurament caldriaconsiderar poc genuïna i calcada, jamés modernament, del castellà (l’obracitada pertany al segle XIX).

així mateix, el Diccionari castellà-català de la Gran enciclopèdia cata-lana tradueix aquestes expressions:

• «Hacerse el gracioso»= Fer el graciós.• «Hacerse el distraído»= Fer el distret.

convindria, per tant, vigilar béaquest tipus de frases i no fer l’orni (ésa dir, el desentès).u


LÈX IC

Règims verbals caiguts en desgràcia

ROSER LATORRE

l’ampli significat del mot illaPer mica que sigueu afeccionats alsnoms, a vegades ben curiosos, que por-ten els indrets i accidents geogràficsd’un territori –o sia els topònims–, deben segur que us ha intrigat el mot illaaplicat adesiara a paratges de terra en-dins, la majoria ben allunyats de mos-trar a primera vista cap aspecte insular.cert, els terrenys que es diuen aixíacostumen a distingir-se per la presèn-cia d’aigua; podríem dir fins i tot quees troben a redós d’aquesta i no ens so-lem descuidar de tenir-la present quanens hi referim; una aigua, d’altrabanda, que pertany sovint a algun ac-cident hidrològic important (per exem-ple, si és una aigua que flueix, és moltprobable que sigui la d’un curs fluvialnotable, com és ara un riu important).aquesta aigua, però, no veus que voltiaquests indrets per tots cantons, comho esperes d’una illa de debò; el cer-cle aquós no s’acaba de tancar o, finsi tot, l’aigua hi és però tan sols en mu-lla un costat.

abans de passar més enllà, però,fem un incís i advertim que en més d’uncas la paraula illa no té res a veure ambla configuració del lloc anomenat així,sinó amb el nom del propietari o delspobladors de l’indret. Per exemple, elnom de ca n’Illa d’un mas pot ésser quevingui de la seva situació en un delster renys que, per alguna de les raonsque tot seguit escatirem, és anomenatd’aquesta manera; però pot provenirtambé del nom de la persona que menael mas, perquè es digui o hom la co-negui precisament pel cognom o re-nom Illa. com es diu en l’argot de latoponomàstica, la denominació pot te-nir un origen antroponímic, o sia pelnom d’una persona, cosa que s’esdevémés sovint que no ens pensem.

aspectes objectius i subjectius quesolen presentar les illes

cenyint-nos als casos en què hi hacorrespondència entre el nom i la per-cepció de l’indret (o que sembla haver-

n’hi), heus ací les característiques físi-ques que hem trobat que solen pre-sentar tots aquests llocs, per bé que nosempre totes alhora: la delimitació perl’aigua d’una part o de gairebé la tota-litat de la perifèria de l’indret i la cons-titució al·luvial1 del sòl de bona partd’aquests terrenys.

Precisament aquest darrer tret de lacomposició al·luvial de la terra podriaser l’explicació, almenys parcial, d’unatal denominació en més d’un d’aquestsparatges, sobretot si es tracta d’un pa-ratge riberenc, perquè aleshores la te-nen en comú amb les illes de debò quees formen enmig dels rius, amb lesquals, per una altra banda –i reforçantla percepció d’afinitat– comparteixen elmateix tipus de vegetació espontània.

No ens oblidéssim tampoc d’un al-tre factor, en aquest cas subjectiu, quepredisposaria també a prendre més enconsideració els aspectes físics adés ad-duïts i, per tant, la plausibilitat de la de-nominació idèntica. es tracta del fet queun hom no pot deixar de veure tots dosespais, en realitat, com a constituïts perterres inestables; per consegüent, comuns espais insegurs, en el fons potserefímers: qualsevol revinguda fluvial,talment com els ha fet els pot desfer i,si més no, de l’escomesa fluvial en po-den sortir alterats profundament.

Resumint: tot aquest seguit de coin-cidències en la percepció física d’amb -dós llocs hauria estès, per un procésanalògic o metonímic, la denomina-ció pròpia dels indrets fluvials que sónrealment illencs als riberencs que hicomparteixen aspectes edàfics i botà-nics i un pronòstic de tàcita insegure-tat implícita.

les situacions realsD’acord amb el que acabem d’a-

puntar, aquests topònims (o fins potserla denominació) els podem trobar enles situacions concretes següents:

a) a l’interior d’un meandre o de-signant tot el lòbul del meandre; per

tant, en una situació de mig encercla-ment per l’aigua en què ben pocmanca al lloc, sovint, per a ser una illade veritat.

b ) en paratges que havien estat re-alment illencs però que han perdut lacondició insular per un canvi o des-plaçament en el curs fluvial (que so-vint, per exemple, és erràtic en traves-sar la plana). el nom perdura més enllàde la identitat com a tal de l’indret.

c ) en franges riberenques de tramsrectilinis del curs fluvial o bé de la partconvexa d’un meandre, és a dir, l’ex-terna. es tracta probablement de les ter -res noves formades per la deposició del’aiguadeix del riu (constituït bàsica-ment per llim, sorra i còdols) en aquestspunts concrets, més propicis que nopas d’altres, per un seguit de circums -tàncies, per a rebre la descàr rega al·lu-vial que el riu fa espontàniament enminvar l’ímpetu que fins aleshores duiael seu corrent.

d ) Finalment, en zones abruptes demuntanya, la llenca de terra que quedaentre dos barrancs que conflueixen.Generalment té forma de tascó i a pri-mera vista pot semblar que no ofereixsinó un espai reduït per a l’establimenthumà.

exemples de cada casesmentem ara alguns dels indrets

coneguts com a illes, pertanyent ca-dascun a alguna de les situacions enl’espai o categories espacials a, b, c, d,que adés hem mirat de destriar.

CATEGOrIA ESPACIAL A : es troben en unlòbul de meandre o són el lòbul d’a-quest.

— Les Illes. el nom d’una part delmeandre de Flix, a la Ribera d’ebre.

— Les Illetes. el lòbul del meandreque descriu l’ebre entre Miravet i Gi-nestar (Ribera d’ebre).

— L’Illa. Meandre més aviat obertque fa el Ter a Flaçà (Gironès). Un al-tre de semblant el trobem a celrà; per


LÈX IC

les illes de terra ferma

CARLES DOMINGO

1. És a dir, format per la deposició dels materials que arrosseguen els cor rents fluvials.

tant, ben a prop rep elmateix nom.

— L’Illa d’Avall, aJafre (Baix empordà). estracta d’un meandreque es converteix real-ment en una illa si elTer revé prou.

— L’Illa de Putxó, al’ample meandre que fal’ebre davant de Gines-tar (Ribera d’ebre).

CATEGOrIA ESPACIAL b:Són illes que han deixatde ser-ho. N’hem tro-bat un sol cas, peròaixò no vol dir que si-gui l’únic.

— L’Illa d’en reixac.Pujolet que s’aixecavacom una illa enmig del’antic estany d’Ullas-tret (Baix empordà). adintre s’hi troba el masde l’Illa.

CATEGOrIA ESPACIAL c: es tracta simple-ment de terres marginals al corrent flu-vial. És la situació que proporciona méscasos. N’esmentarem tres:

— L’Illa de riu. Una gran partidadel delta de l’ebre, a la riba dreta delriu, abans mateix d’arribar a l’illa flu-vial de Buda.

— Les Illes, a Torroella de Fluvià(alt empordà). es troba entre el poblei el riu, al sector de la plana emporda-nesa estès entre el Fluvià i la Muga,afectat secularment pels aiguats i lesrevingudes fluvials.

— L’Illa (vulgarment la Illa). És elnom de les terres, ara d’horta, que hiha a aldover (Baix ebre) entre el riu iel canal de la Dreta de l’ebre.

CATEGOrIA ESPACIAL d: Són espais en-tre dos barrancs confluents.

— Plan de l’Illa. Planell de la ser -ra de Taús (que culmina una llencade coster situada entre dos barrancsque conflueixen prop del poblet ano-menat els castells), pertanyent ac-tualment al municipi de Noves de Se-gre (alt Urgell).

— Ca n’Illa, mas de Molló (Ri-pollès), el nom del qual pot atribuir-sea la seva situació. el trobem al llommuntanyós que contorneja la carreteradel coll d’ares i queda entre el Ritort iel torrent de la Ginestosa. Des d’allà les

valls que recorren aquests dos cursosd’aigua són, en aparença, de la ma-teixa magnitud.

Illa, un apel·latiu o un topònim?creiem, si interpretem bé el que diu

coromines en sengles articles dedicatsa illa en el Diccionari etimològic il’Ono masticon, que cal admetre que,en segons quins llocs, hi ha (o fins nofa gaire temps encara hi havia) un úsentre toponímic i apel·latiu de la pa-raula illa (tal qual o en alguna formapredecessora) per a referir-se a indretsque presenten algunes de les caracte-rístiques esmentades. Tal lloc, per talcom és, és una illa, i per això el co-neixem com l’Illa, podríem entendrequè ens vol dir l’eventual informant delmot en aquest significat particular.

Heus ací els casos que reportal’il·lustre filòleg de l’ús en estat de pre-topònim (segons la seva mateixa no-menclatura) de la paraula en qüestió.

el conjunt de prats i finques abanda i banda de la Tet, que anome-nem l’Illa, a Fontpedrosa (conflent). elmateix nom per a designar algunesllenques de terra riberenques de la No-guera de Tor, a Barruera, a la Vall deBoí (alta Ribagorça).

Sota la forma arcaica irla: a Mas-salcoreig (Segrià) i potser tan sols coma nom d’un terreny de vora el Segre.Però a la Ribera de Xúquer, irla com amot de la llengua viva per a designar

terrenys guanyats al riu per al conreu(talment que una sèquia que en tra-vessa alguns és coneguda com la sè-quia de l’Irla), perquè tot allò són irles,expliquen a coromines).

Sota la forma encara més antiga isla(pronunciat izla i sense tenir res a veureamb cap castellanisme) a espui, a laVall Fosca (Pallars Jussà), terra entredos barranquets confluents.

testimonis terrals del pas de ínsula a illa

aquest recurs a la paraula illa per adesignar indrets no precisament insu-lars, el català el comparteix amb altresllengües, fins i tot no romàniques, i jahi recorria el llatí. L’ètim de illa és, comsabem, el mot d’aqueixa llengua in-sula, el qual, en el trànsit devers l’ac-tual illa, va generar els estadis inter-medis izla i irla. Doncs bé, tant de laforma de partença insula com de lesaltres dues, n’hi ha testimonis toponí-mics anomenant indrets no insulars,com els que hem intentat caracteritzar.La tendència a immobilitzar la formaconcreta que té qualsevol mot de lallengua general quan esdevé topònim,és a dir, nom propi, s’ha mostrat enaquest cas d’una manera esclatant.

esmentarem dues ínsules (ja enshem referit al fals castellanisme izla dela Vall Fosca) i farem menció d’altresirles, a part del testimoniatge coromi-nià de la Ribera del Xúquer, segons el


LÈX IC

L’Illa d’Aldover, entre el riu i el canal (Baix Ebre) Foto: Ruf Povill

qual irla fóra mot de la llengua vivao, si més no, allí intel·ligible.

Tenim així l’indret anomenat lesÍnsules, que correspon al lòbul delmeandre que descriu la NogueraPallaresa en sortir del pantà de Santantoni i abans de deixar a la dretai a dalt d’un serrat la vila de Tremp.I al municipi de la Nou de Berguedà,la casa que té per nom l’Ínsula, quees troba a prop de l’aiguabarreig dedos torrents confluents.

afegim a les Irles ja comentadessolament el poblet de les Irles, delmunicipi de Riudecols (Baix camp), si-tuat en una junció de barrancs; i delterme del poble de la mateixa comarca,Vandellòs, el topònim l’Irla, que deuser o era el nom d’una casa de la partde damunt de la serra dels Dedalts deVandellòs, casa que pertanyia a l’anticterme de castelló; duen també aquestnom, com a determinatiu, una font iuns horts propers, cosa que ens revelapresència d’aigua i, per tant, fa con-gruent la denominació.

Pobles que s’anomenen Illaen els mapes comarcals a escala

1:50.000 de l’Institut cartogràfic de ca-talunya, el topònim illa, amb les sevesvariants, figura gairebé tant anomenantnuclis de població (des de pobles finsa cases aïllades) com indrets. S’ha deconvenir que la justa posició de la ma-joria dels nuclis poblacionals justificaplenament el nom d’aquests. ens tro-bem, doncs, davant un altre cas que so-

vinteja prou, en què l’apel·latiu d’unindret esdevé també el nom de la casao grup de cases que s’hi han establert.

D’aquests pobles anomenats illa, elmés important, sens dubte, és la vila dela catalunya Nord coneguda ambaquest nom tal qual, Illa (si bé, precisantmés, com a Illa del Riberal o de Tet).

Dels altres dels quals tenim notícia–evidentment menys conspicus que elpoble rossellonès i algun fins i tot re-duït actualment a mera referència de ladocumentació antiga– en citarem tansols dos: l’antic municipi vallespirà deles Illes, ara agregat a Morellàs i pobleveí de l’empordanès de la Vajol, i lesIrles, el poblet del Baix camp al qualadés ja ens hem referit.

això d’aquesta paraula, illa, deno-minant nuclis de població, juntamentamb el fet de l’heterogeneïtat de lescontrades on es troben les poblacionsesmentades, creiem que és interes-sant, perquè permet d’insinuar a un

nombre de públic més gran quel’accepció del mot illa de què arafem qüestió no es pot considerar unfet merament local o com a màximcomarcal, sinó que hauria tingut oté encara extensió en la llengua ge-neral. en realitat, illa es converteixaleshores en un nom que pertany ala que s’anomena toponímia major,és a dir, la que és coneguda nor-malment pel comú de la gent i notan sols pels qui freqüenten l’indret.

el coll de lillaafegim finalment aquest aclariment:

el nom de Lilla (sobre el qual durantmolt de temps s’ha sostingut que caliagrafiar l’Illa) del conegut coll de mun-tanya (i del poblet que s’hi arrecera),que trobem entre Valls i Montblanc iposa en contacte l’alt camp de Tarra-gona amb la conca de Barberà, sem-bla que no fa referència a les illes dequè ara hem parlat, amb les quals, al-trament, no comparteix cap dels tretsque els hem atribuït. Segons Joaquimcasas, el coll de Lilla «és un miradorincomparable, des d’on es domina unpanorama grandiós, pletòric de verds ide grisos, que té la conca immensa dela Mediterrània a segon terme. És unpaisatge ple de vida; remorós, desd’allà dalt, de silencis bategants». Lestranscripcions més antigues que tenimd’aquest topònim són sota la forma Ali-lla, la qual segons coromines s’had’emparentar amb Alella, el nom delpoble del Maresme.u


LÈX IC

Dels pobles anomenatsIlla el més important ésla vila de la CatalunyaNord coneguda ambaquest nom Illa (si bé,

precisant més com a Illadel Riberal o de Tet ).

TOTA LA VIDA FENT GALETES

Trias, néts de Joaquim, SA

Ctra. de Sils, 3617430 Santa Coloma de Farners

Tel. 972 841213Fax. 972 842414

www.triasbiscuits.comC/e: [email protected]


En les obres narratives (novel·les, contes, etc.) són moltusuals els anomenats verbs de narrador, és a dir, elsverbs amb els quals el narrador assenyala (o selec-

ciona) el discurs directe (o sigui les paraules que figura quediu algun personatge). aquests verbs poden anar abans deldiscurs directe, o després, o entremig (en aquest cas for-men com un incís, que sol escriure’s entre guions). Sónverbs ja coneguts d’antic com a verba dicendi o verbs dellengua (prototipus: dir). Però a vegades, més que un dis-curs directe, s’expressa, en la narració, un pensament o unsentiment; tenim aleshores els verba cogitandi o verbs de

pensament (prototipus: pensar) i els verba sentiendi o verbsde sentit (prototipus: sentir). Tots aquests verbs es caracte-ritzen per tenir un subjecte (el qui fa l’acte de parla) ani-mat; sovint també tenen un complement indirecte (cI: elqui rep el missatge), igualment animat; i es pot considerarque tenen un complement directe (cD) que és el productede l’acte de parla, o sigui el missatge (el text que, en elsescrits, va emmarcat per cometes o introduït per un guió)1.el missatge, però, pot també exercir, respecte al verb de nar -rador, funcions altres que la de cD (com ara complementpreposicional d’objecte [cPO], subjecte, etc.).

S INTAXI -EST I L Í ST ICA

ens plau de publicar aquest extens treball perquè representa una important novetat en matèria de sintaxi i estilística. en

efecte, que sapiguem, és la primera vegada que un autor estudia detingudament les característiques dels verbs que seleccio-

nen el discurs directe –molt abundants avui dia en la literatura de ficció– i els límits que presenta el seu ús. Com molts al-

tres estudis de Josep Ruaix, professional que gaudeix d’un afinat sentit lingüístic, són fruit d’una llarga observació dels tex-

tos, sigui com a lector, sigui com a cor rector, i, abans de ser publicat, el seu contingut ha estat tractat a classe, concretament

dins els cursos de Vèrtex, institució que des de fa més de vint anys proporciona als estudiosos una manera d’aprofundir en

el coneixement lingüístic. en la fotografia es pot veure un aspecte d’una sessió de Vèrtex amb el professor Ruaix i els seus

deixebles.

verbs de narrador

JOSEP RUAIX I VINYET


ara bé, com que, en una narració, els verbs de llengua(i, en menor mesura, els de pensament i els de sentit) es re-petirien molt, els escriptors moderns solen usar com a verbsde nar rador o verba dicendi verbs que pròpiament no sóntals. alguns hi tenen una certa analogia o semblança, peròaltres en resten semànticament molt allunyats; en aquestdar rer cas, l’ús d’un verb com a verb de narrador és vàlidperquè s’hi sobreentén una perífrasi amb el verb dir, ambla qual cosa, de passada, s’obté un efecte literari semblanta l’ús d’una metàfora.

explicat tot això, podem establir que els verbs de nar -rador2 se subdivideixen en 1) propis; 2) pròxims als propis;i 3) habilitats ocasionalment.

I ara hem d’advertir que no sempre els escriptors con-temporanis (als quals sembla que plau molt aquest recursestilístic) usen adequadament els verbs de narrador, ja quetal ús presenta algunes restriccions. en efecte, el verb denar rador necessita restar sintàcticament «obert» al text quehom cita; per tant, el verb de narrador serà incorrecte quantenim una estructura sintàctica «tancada» (‘verb transitiu +cD’, ‘verb de règim + cPO’, ‘subjecte + veu passiva’, ‘sub-jecte + verb copulatiu + predicat nominal’, etc.), llevat quequedi tancada per un pronom feble que remeti a l’interlo-cutor3; també pot quedar tancada si el verb de narrador pre-cedeix el discurs directe, ja que aleshores, amb els dospunts que s’intercalen entre el verb de narrador i el discursdirecte (o amb el tonema corresponent, en la llengua par-lada), s’hi sobreentén la forma verbal dient o una d’equi-valent. Hi ha alguna altra restricció, no sistemàtica, que veu-rem més endavant.

els verbs de narrador s’han de distingir dels verbs d’ac-ció o verba agendi, amb els quals el narrador explica (nar -ra o descriu) allò que fan els personatges, els quals verbspoden trobar-se també abans, enmig o després del discurs

directe. I val a dir que, com passa tan sovint en temes lin-güístics, existeixen casos fronterers entre verb de narradori verb d’acció, com veurem en alguns exemples cap al fi-nal del treball.

a continuació donarem unes llistes classificades deverbs de narrador, a vegades il·lustrant-los amb breus exem-ples, trets majoritàriament de la novel·la de Teresa d’a-renys El quadern d’Agnès Solà (ed. angle, Manresa-Barce-lona 2001; quan el text que figura que algú diu [el discursdirecte, el fragment de diàleg, el text citat, el missatge] ésmassa llarg, hi posem simplement uns punts suspensius). I,més avall, posarem exemples de verbs de narrador abusius,és a dir, exemples de casos en què es transgredeixen lesrestriccions explicades en el paràgraf anterior. al final veu-rem més exemples, barrejant-ne d’abusius i de correctes.així, creiem, hom podrà tenir una visió bastant completade la qüestió, qüestió que, naturalment, no afecta sols elcatalà, sinó altres llengües (i per això trobareu en aquesttreball alguns exemples en castellà).

1) veRBS de naRRadOR PROPIS

a) dir, fer («encara un detall», ens fa claudi Bel), deixar anar(«No vas lluny d’osques», deixa anar ella), amollar («el peixNicolau», sento que amolla en Wolf), deixar caure, eme-tre («És un ximplet!», emet la veu segura d’en Pau), pro-ferir, treure de la boca («...», em treu de la boca en Wolf...)

b) verbs declaratius: asseverar, comentar, comunicar, con-fessar, contar, declarar, enunciar, esmentar, explicar («...»,s’anava explicant), fer avinent, fer saber, informar («Lesaigües de l’Urumea baixen tenyides de sang», informa ambaccent greu) (també en forma nominal: «...», foren les infor-macions del diplomàtic), manifestar («Me’n vull anar»,manifestà la nena), narrar, notificar («D’avui en vuit men’aniré», em notifica), preguntar (o demanar, interrogar[«I l’àliga reial i l’àliga imperial?», anava a interrogar-la,que ella s’emblanquí tant com els núvols eteris], inquirir,qüestionar, voler saber [«¿et van matar ells, la primeravegada?», vull saber]), referir, repetir, respondre (tambéen forma nominal: «...», era l’única resposta de Tal a lesmeves qüestions) (i contestar, replicar), etc. —també: abreujar («Un esperit amant de l’art i la lite-ratura», abreuja), aclarir («...», m’aclareix a cau d’ore-


1. Que el producte de l’acte de parla es pot considerar un cD es demostra, per exemple, comparant aquestes frases:1) Això el féu queixar.2) Això li féu exclamar: «Estic molt disgustat.»en efecte, el pronom feble acusatiu el de la primera frase es canvia pel pronom feble datiu li de la segona perquè en aquesta el verb exclamar éstransitiu, és a dir, té un cD, que és la frase entre cometes.Però també és veritat que es tracta d’un cD sui generis, és a dir, especial, que no ho és pas a tots els efectes, com es demostra comparant aquestesaltres frases:1) Ell diu que vinguin i ella també ho diu.2a) * Ell diu: «Veniu», i ella també ho diu.2b) Ell diu: «Veniu», i ella diu el mateix.efectivament, la primera frase, amb una oració completiva com a cD del primer verb, admet la pronominalització (amb ho) d’aquest cD; la segonafrase, amb una citació de discurs directe com a cD, no admet la pronominalització, sinó que exigeix una altra solució (sense el pronom feble ho).

2. Noteu que quan diem verbs de narrador s’hi sobreentén «per a indicar el discurs directe». Per això, si volguéssim un terme més específic podríemusar el neologisme-cultisme [verbs] ortologodíctics, de les arrels gregues orto ‘recte o directe’, logo ‘discurs’ i díctic ‘indicador, assenyalador, mos-trador’.

3. Ja que el pronom feble, per la seva condició de pronom àton, per una banda «tanca poc» i, per l’altra, remet a un antecedent.

No sempre els escriptors contemporanis usen

adequadament els verbsde narrador


lla), acomiadar («Que l’àngel bo no us desempari», ensacomiadà la Francina), aconsellar («Torna-t’ho a mirar»,m’aconsella), admetre («Tu i jo sí», admeto. «Jo amb mimateixa no encara, com pots veure»), adreçar-se («...»,se li adreça ell), advertir («...», el torna a advertir en Pau),alliçonar («el gall pot esdevenir el Fènix», m’alliçona ella),ampliar, arbitrar, argumentar («La fatalitat col·loca elsuïcidi davant la nostra impotència», argumenta el bat-lle), assabentar, assegurar, assentir, augurar, citar («Llo-ava l’amic son amat, e deia que ell havia traspassat on,cor ell és lla on no pot atènyer on», vaig citar-li), con-cedir, confiar, confirmar («La nena Raurell, la Pola», emconfirma la pacient Francina), constatar, corejar, corro-borar, defensar («Però té el do de la ubiqüitat...», hihavia qui defensava), delatar, destacar, desvelar, deter-minar («Només el senyor rector hi pot posar ordre.anem-lo a trobar», determina amb fermesa l’anselm),dictaminar, dilucidar («L’ocell és un esperit volàtil», emdilucida), discórrer, ennovar, evocar, fantasiar, formu-lar («On tenim la dama / que tant l’hem buscada?», for-mulà en to d’endevinalla), frasejar («Quis hic locus,quae regio, quae mundi plaga?», em sorprenc de frase-jar en veu alta), furgar («Prova de recular un xic més»,em furga la vella i bella mulata. «D’on venies amb labicicleta?»), il·lustrar («On tue le mort une seconde foisen lui enjectant un poison violent», m’il·lustra en francès),llegir, meditar, observar («...», observo mentre ...) , per-filar, perorar, prevenir (el previnc un cop més: «Vigila»),presentar-se («L’Olímpia de can Solà de Dalt: per ser-vir-vos, senyoreta!», se’m presenta), proposar, pronun-ciar, puntualitzar, recalcar («Miraculosament hem enso-pegat l’Opel. Miraculosament», recalca), recitar («Fumde retorn de Parques...», reciten les bacants, deformantversos del poeta), reclamar («competitivitat i econo-mia», reclamava, triomfant i escumant la bullinada, laregidora), recomanar, recordar (i rememorar, fer memò-ria), reflexionar («... He obrat per instint, sense seny», refle-xiona el cap de la vila ...), remarcar, rematar, revelar,saludar («Mentre hi hagi burros hi haurà qui anirà acavall!», ens saluda rient per sota el nas), sentenciar («Ihi aniran», sentencia Brigitte), sondejar («Brigitte em vadir...», miro de sondejar per un altre cantó. «La conei-xies?»), sospitar («... i un verí que», sospita, «distribuei-xen els serveis tècnics dels ajuntaments de la Marina ...»),subratllar («Jo només voldria saber per què en castellà»,subratlla, disgustada, la Maria), suggerir («Per què no l’a-companyes?», em suggereix l’amfitriona) («La pedracreix en el front del Serpent?», se m’acut de suggerir,lligant caps a la babalà), temptejar, traduir, etc.

c) verbs d’opinió (opinar, considerar, jutjar, etc.)

d) verbs de manera de dir: aclamar («així m’agrada!», l’a-clama l’arquitecte municipal), balbucejar, bordar, bramar(«avant el populatxo!», brama), cantar, clamar, cloque-jar (cul enrere, bec enlaire, la professora cloquejà de nou:

«escolaneeets, aplicaaadets, ben drets!»), comminar, cri-dar («avant el populatxo!», cridà el de les rajoles enco-ratjant algú...), declamar («Vastes formes es mouen fantàs-ticament / als sons d’una discordant melodia...», encaravaig declamar), empatollar-se («...», es va empatollant elximple), entonar («Que no el vaixell, ans la sirena canto...»,entonava una bella veu femenina), esgargamellar-se («LaSerp cavalca el Pontífex!!!», s’esgargamellà el Noi de laBoira), esgüellar («La xibeca del vicari! Non trepido, nontremisco!», va esgüellar), exclamar, increpar (I increpol’antoni: «Tu en tens la culpa!»)4, insistir, insultar («etsun mico de repetició!», l’insulto...), murmurar («Delluny...», murmuro), mussitar, remugar («Peix al cove!aviat sabreu què significa ser de l’Olla!», remugava entredents), renillar, reprotxar, roncar («Tu a la feina i a esca-tar!», roncà en campana), rondinar («amb qui dimonicomuniques?», rondina contrariat ...), rondinejar, rugir(«Tot s’hi val!», rugeix l’alcavot), sanglotar («No te’mdesboquis», sanglota el pare, «que anem d’ofici!»), sonar(«adéu, ha dit adéu!», sonà com un clarí una veu ria-llera), sospirar («ai pare, què clisso?», sospirà el Noi dela Boira emocionat), tronar («...», trona apocalíptic), xis-clar («...!!!», xisclava una veu escardalenca), xiuxiuejar(La cora ... em xiuxiueja: «...»)

e) verbs d’ordre (manar [«Nord!, acompanya l’agnesó!»,va manar l’avi al fidel setter), ordenar [«No flastomis»,li ordena], etc.) o prec (demanar [«acosta’m el llibre»,em demana ell], pregar, suplicar [«Si us plau, digueu-me per què no hi és, en Pau, amb vosaltres!!!», elssuplico, maldant per fer-me sentir], etc.) i els prospec-tius (anunciar, avisar, pronosticar, vaticinar, etc.), quetambé podríem haver inclòs entre els declaratius


4. Notem que aquest verb de narrador, malgrat ser «tancat» per l’Antoni, és correcte, perquè, com que precedeix el discurs directe, amb els dos punts

(o l’entonació corresponent) s’hi sobreentén la forma verbal dient (o una d’equivalent). Per tant, el lector interpreta: I increpo l’Antoni dient: «Tu en

tens la culpa!»


f) verbs de pensament: pensar («Fa joc amb el cortinatge»,penso), formular mentalment, meditar, qüestionar-se,considerar, rumiar («D’on els havia trets? De sota terra?»,rumiava); habilitats: retopar-se, aconsellar-se, dictar elcor («Mil vegades no!», el cor em dicta), frenar-se («Tin-gues calma, Maria», em freno), recomanar-se («agafa eldiari. Distreu-te», em recomano), consolar-se («almenys»,em consolava, «en Pau no hauria de presenciar la devas-tació a la qual s’havia oposat tant»), recordar («I l’en-demà mateix de jo haver obert, dalt del tren, el llibre»,recordava per a mi sola), lamentar-se («...», em lamen-tava interiorment), deduir, asserenar-se («Ja n’hi ha prou!es tracta d’un malson, agnès», m’assereno a mi mateixa),qualificar («cors talment tatuats en l’escorça vetustad’uns arbres», qualifico dins meu), endevinar («el pagès... es deu haver mort», em dol d’endevinar)

g) verbs de sentit: sentir (Per això em sorprengué sentir-li:«...») («aquest grillat ens vol aigualir la festa!», se sentcridar) («És clar!», em va semblar sentir-li encara, «...»),caçar («...», caço de les paraules de l’altre), ressonar(«Oheeeeè!», ressonà pels turons)

2) veRBS de naRRadOR PRÒXIMS alS PROPIS

a) dir en forma positiva: acreditar («...», acredita greu-ment el senyor claudi), ajudar («És que us heu entre-tingut en una tasca santa...», l’ajuda el poeta), assos-segar («Treu-t’ho del cap!», m’assossegà), convenir(«Sí», va convenir ell, circumspecte), encoratjar («avant,aligueta!», m’encoratja), invitar («Digueu, digueu...», l’in-vita mossèn Joan)

b) dir en forma negativa: bufar en cara («L’escriptor decartró!», li bufa en cara el sagristà), carregar («Les altresocupacions són endrapar i malparlar», carrega en Wolf),clavar («...!», li clavo), contradir («Però si fa quasi un anyque no escric ni una ratlla!», el contradic i em planyo),corregir («agnès, el crioll francès és la llengua d’Haití»,em corregeix en Wolf), deplorar, esmenar («...», esmenaen Pau), objectar («en Pau era viu», objecto), protestar(«També el tinc a favor, jo, l’alcavot!», protesta), quei-xar-se («Sempre ho saps tot...», me li queixo amb un filde veu), rectificar («es diu vestit», el vaig rectificar),reprotxar («L’agnès només està per un dels seus amics»,em reprotxà el diví comparet), retopar («Un autènticguinyol», el retopa la seva dona), tirar en cara («Però tuni llegeixes el full comarcal», em tira en cara)

c) maneres d’intervenir en el discurs: afegir («Doncs escolti»,afegeix la meva cunyada: «...»)5, aturar («Deixa’m dir»,m’atura en un to afectuós), avançar, començar («Hanhagut d’aparcar la furgoneta a l’esplanada», començael meu germà), concloure, continuar («La por va venird’un somni», continuo), decidir (S’hi emportaran lesbessonetes de la cora, decideixen), dedicar («...», dedica

en Wolf a l’optimista), frenar, insistir («L’agent de portinsisteix a l’amfitriona: «...»), instar («explica’ls la llargacontesa, bona amiga», l’insta l’agent i mecenes), inten-sificar, intervenir, interrompre («...», l’interromp un delsalumnes), perseverar («...», persevera ella), porfidiejar(«...», porfidieja, «...»), precipitar-se («Oi tal!», em pre-cipito), prorrompre, prosseguir, reiterar, reprendre (Peròem domino i reprenc: «...»), resoldre («els millors de nos-altres són cristalls travessats», resolia no fa gaire l’es-criptora Yourcenar), saltar, sospesar («Poc més pocmenys. Hi ha diverses versions», sospesa ell), subratllar,sumar-hi, tallar («Una mica just!», vaig tallar-lo.) («Nom’havia fixat que fos tan sec», torna a tallar-lo la mevacunyada), tornar-hi («en vull quatre», hi tornava la veuescardalenca)

3) veRBS de naRRadOR HaBIlItatS OCaSIO-nalMent(equivalen a ‘dir + gerundi [o expressió similar] del verbhabilitat’; indiquen, doncs, una modalitat de l’acte deparla)

acuitar («Què en saps, de...», vaig acuitar-la)admirar-se («Si que t’has documentat!», m’admiro [= dic

admirant-me, dic amb admiració]) («Fixi’s en aquellparell. els coneixem!», torno a admirar-me)

afalagar («... el xampanyet d’aquesta casa no provoca res-saca per molt que en beguis», afalaga amb la seva grà-cia acostumada l’anselm, més atent a la taula que a laconversa)

alarmar-se («Que té una germana?», s’alarma en JaumeFerrer)

alegrar-se («Fort, massa poc!», no puc estar d’alegrar-me)apassionar-se («Des de quan el coneixes?», m’apassiono [=

dic apassionant-me])aplaudir («C’est ça!», tornaria a aplaudir l’agnès)arriscar-se («Libarem pel déu que porta el llamp i els rui-

xats!», vaig arriscar-me)brindar («Pel jovent!», va brindar)bromejar («Nous irons a l’enfer ensemble», bromejo amb

la cançó de Brassens que ens encantava especialment)burlar-se («Quina n’havies feta?», me li burlo)burxar i punxar («Vols dir que està gaire pendent dels teus

raonaments?», em burxa i punxa)celebrar («Benvinguda! Benvinguda!», va celebrar)condoldre’s («cinc minuts abans, solament cinc minuts

abans i ho hauríem pogut evitar!», es condol l’agent imecenes)

congratular-se («Has resultat una bona deixebla», es con-gratula ell)

contenir («La passió em fa mal», es va contenir)defensar («Sou una mica injustos», el defensa encara l’an-

toni)deixar en suspens («Si mai... Maria...», deixa en suspens)desdenyar («Bah...! Un esperit buscabregues!», el desdenya

en Tal)


5. Recordem (com vèiem en el nostre treball «Límits en l’ús dels pronoms febles en, hi», dins LLeNGUa NacIONaL, núm. 44, p. 33) que el verb afegir,

usat com a v. de narrador, no va acompanyat del pronom feble hi.

desorientar («Vas entrebancar la meva tasca», em des orientaamb una afable gravetat)

despertar-se («com hi ha món!», es desperta l’anselm)desvetllar-se («ara sí que no entenc res», l’anselm es des-

vetlla)dispensarencarar-se («...», se li encara, dreta, l’amfitriona)engrescar-se («el primer dels pecats capitals!», s’engresca

l’anselm)enriolar-se («Un alcavot??», s’enriola en Jaume Ferrer)esborronar-se («ecs!», s’esborrona la Maria)espantar-se («Què és això?», m’espanto)estranyar-se («Ja ho ha fet, elogiant la seua ploma!», s’es-

tranya el professor)estremir-se («em passarà com als morts vivents ...?», m’es-

tremeixo)esverar-se («¿això, us deia?», s’esvera el metge)exaltar-se («Visca Lerroux!», s’exalten uns bordegassos calbs)excusar-se («com que ...», se m’excusa)exultar («Oh, bella, molt bella és la vida!», exulta la seva

agradable veu de baríton)faronejar («...», faroneja el Noi)felicitarfitar («I després?», em fita en Segimon, tal com ho fa quan

una cosa l’intriga)girar-se («Bona, bona minyona!», es girà cap a mi el vene-

rable poeta)identificar («Bartomeu Rosselló!», identifica el mossèn ...)indignar-se («És impossible!», em vaig indignar) («Què feu,

home?», me li indigno)interessar-se («Fantàstic! I on?», s’interessa el segon)invitar («Pren-lo», m’invità)lamentar («La societat del Port està malalta», es lamenta)mentir (ell li preguntà si les violetes li agradaven. La Teresa

mentí: «Són les flors que m’agraden més» [M. Rodoreda,Mirall trencat, B. 1975, p. 78])

menysprear («Una mena de drac de museu», menysprea elmeu cosí)

meravellar-se («...?», es meravella el rajoler)mortificarnegar-s’hi («No», m’hi nego. «en tinc prou»)oferir («Una copa d’estomacal?», ofereix el cambrer a un

comensal)parodiar ([també en forma nominal: «amb la fila que fas,

no s’ho creuen ni les rates!», el meu germà continua laparòdia, rient de bona gana)

pensar-s’hi («Un sant. Mais la mer, les aigües», s’hi pensa,«... appartienent à Agwè»)

perdonar («Déu els faci bons...», perdona l’algutzir)plànyer-se («...», es plany).ponderarpresumir (Joana Vergés ajuda el seu fill a portar una parada

de productes artesanals al mercat de Montserrat, «araho faig com a hobby». Vergés hi va començar de pujara peu des de Marganell al monestir. «Vaig ser la primerapagesa de pujar-hi en cotxe», presumeix. Vergés ven pade figa, formatge, i mel i mató, el producte estrella.[«Regió 7», 28-4-2001, revista, 5])

provocarrabejar-se («elis, elis!», es rabeja l’alcavot)rebel·lar-se («No pot ser el meu cosí!», em rebel·lo)

recordar-serecrear-se («...», es recrea en Wolf)reflexionarrepensar-sereprendre («...», el reprenc)reptar («No te’n fotis», el repta l’anselm)retornar («Situa’t en el temps. Quin dia som, agnès?», em

retorna ella)reviscolar-se («Ja torneu a recitar?», l’anselm es reviscola)revoltar-se («Déu meu Senyor!», es revolta el bon mece-

nes)riure («Quin embolic que li espera!», riu l’investigador)sobresaltar-se («Què és aquest rebombori?», se sobresaltà)somriure («Bones seqüències per a una pel·lícula», somriu

en Segimon)sorprendre («Dels jansenistes?», em sorprenc) («argentí?»,

va semblar de sorprendre’s en Tal)titubejartranquil·litzar («Més i tot», la tranquil·litzo. «Sabies que l’a-

gent de port és molt especial?»)tremolar («...?», tremolo tota)tutejar («Benvolgut claudi, no vas malament», també el

tuteja ella)ullar («Jo en sé un que també...», l’ulla maliciós en cam-

pana)

CaSOS aBUSIUS

Recordem que els verbs de narrador tenen unes res-triccions: no es poden usar, excepte quan van situats da-vant el discurs directe, amb estructures sintàctiques «tan-cades». concretament:

— si són transitius, no poden portar un cD a més delmissatge (és a dir, a més del text citat, que ja fa de cD),llevat que aquest cD sigui un pronom feble referit a l’in-terlocutor del missatge (com hem vist en exemples ante-riors; concretament: 1, b) s.v. interrogar, acomiadar, ad-vertir, alliçonar, furgar, il·lustrar, prevenir, saludar; 1, d) s.v.aclamar, insultar; 1, f) s.v. consolar, asserenar; 2, a) s.v. aju-dar, assossegar, encoratjar, invitar; 2, b) s.v. contradir, co-rregir, rectificar, reprotxar, retopar; 2, c) s.v. aturar, instar,interrompre, tallar; 3, s.v. acuitar, defensar, desdenyar, de-sorientar, fitar, invitar, reprendre, reptar, tranquil·litzar, tu-



Els verbs de narrador tenen unes restriccions:no es poden usar, exceptequan van situats davant

el discurs directe, amb estructures

sintàctiques «tancades»

tejar);— si són verbs de règim preposicional, no poden por-

tar un cPO a més del missatge (és a dir, a més del text ci-tat, que ja fa de cPO), llevat que aquest cPO es refereixia l’interlocutor del missatge;

— i encara trobarem el cas de verbs (en passiva o no)que porten un subjecte quan el missatge precisament ja fade subjecte, cas que també hem de considerar abusiu.

Observarem, per altra banda, alguns casos de verbs denarrador que sonen també malament, però per altres cau-ses: perquè apareixen forçats o generadors d’ambigüitat operquè són marcadament intransitius, existint un sinònimtransitiu.

anem veient, doncs, els exemples següents i vegem sies poden millorar.

1) «Finalment, finalment –RecORDa caSaLDàLIGa eL QUeVa SeNTIR eN aQUeLL MOMeNT– és com aquell que es passavint, o trenta o quaranta anys festejant i finalment arribal’hora de casar-se. Una mica per tossuderia i una mica pervocació, les dues coses.» (F. escribano, Descalç sobre laterra vermella, p. 51; cas de doble cD; solucions: recordaCasaldàliga o bé diu Casaldàliga recordant el que va sen-tir en aquell moment; de passada, s’hi ha de canviar «lesdues coses» per totes dues coses)

2) «És una bàrbara, fa honor al nom que li van posar!»,VaIG INcRePaR eN PaU davant la desaparició dels dos objectesúnics. (T. d’arenys, El quadern d’Agnès Solà, p. 184; pos-sible solució: vaig dir a en Pau increpant-lo)

3) «Per Dambal·lah-wèdo!», aLçà La cOPa eN WOLF, im-prudent com el vespre de mas d’Horitzó. (Ib., p. 220; so-lució: digué en Wolf alçant la copa)

4) «ce vertige résulte d’un contacte avec une source d’e-nergie sacrée», ReBLa eL cLaU, sorprenent-me més encara.(Ib., p. 197; solució: rebla) / «Per què», ReBLO eL cLaU, Re-Beca, «per què, et pregunto, va permetre que els Prieto etclavessin agulles a l’hospital i jo ni m’adonés que t’estavenmatant? (Ib., p. 341; solució: reblo, rebeca)

5) «Ho coneixem», aBaIXa eLS ULLS, desesmat, el bon me-cenes. (Ib., p. 273; solució: diu abaixant els ulls)

6) «No pots abandonar-nos. Queda’t al Port!», La su-plico. (Ib., p. 304; aquí no està malament el verb de nar -rador, sinó el pronom feble; solució: li)

7) «Il suffit de passer le pont...», eSTIRa La BROMa eLL. (Ib.,p. 331; solució: diu ell estirant la broma)

8) «I tant!», aIXeca L’íNDeX i gesticula imitant-lo. (Ib.;solució: diu aixecant l’índex)

9) –Saps que la teva dona té un sentit de l’humor compoques? –diu en Joan a en Pere.

–Per què? –Se N’eSTRaNYa L’aLTRe.–Perquè l’altre dia em va explicar un acudit que em

va fer riure tant, que per poc caic del llit. (Bloc Maragall,17-10-96; cas de verb de narrador amb doble cPO o,

més ben dit, amb cPO pleonàstic: el mateix, expressatdues vegades [el missatge i el pronom n’ referent al mis-satge]; la solució és simplement suprimir el pronom)

10) –Són un altre Just i una altra Maia, més inestables...–eS FeIa L’eNTèS–. Deixem-los estar, que visquin la seva vida.(J. Bonals, Viatge a l’interior d’un gra d’arena, p. 214; aquí,el verb és abusiu per dos motius: com a verb de narradori com a verb pronominal; solució: deia fent l’entès)

11) –Hauria de començar a preveure el canvi de cosi-dora gran per una de més moderna. La nostra ja començaa portar massa problemes –INTRODUí Moliner.

–No et preocupis ara per això i escolta. Tens idea dequè costa cada cigar d’aquests? –OSTeNTà el senyor Picartaixecant la mà dreta. –És una petita joia que només es potfumar en les grans ocasions. espero que algun dia tu tambéels puguis assaborir amb la mateixa satisfacció que ho faigjo ara. ets el millor encarregat que he tingut mai i si t’hoproposessis series un excel·lent empresari. ara ja no se’ntroben, d’homes com tu... (e. Ribera, El mite de la darrerallàgrima, p. 7; casos de verbs de narrador que sonen forçats,potser perquè generen ambigüitat)

12) –Bé, jo crec que no cal fer tant de drama per unasimple separació momentània –TRacTa De SUaVITzaR LaTeNSIó QUe S’Ha cReaT, GISeLa, I De DeSVIaR eL TeMa De LacONVeRSa–. És una separació dolorosa, ara al principi, peròque serà curta i que tindrà els seus fruits, ja ho veureu. (P.Ortís, L’ombra del còndor, p. 14; solució: diu Gisela trac-tant de suavitzar la tensió que s’ha creat i de desviar el temade la conversa)

13) –No pot tardar, Rosalba. Ja saps que és un homeamb molts de grills al cap. Si tarda massa, li farem unatrucada: moltes vegades s’oblida de dinar o de sopar, ima-gina’t –eNRaONa Gisela. (Ib., p. 14; notem que el v. en-raonar és intransitiu i ocupa violentament el lloc d’unsinònim transitiu, com dir)

14) –De totes passades, ¿tu no te l’has proposada maila possibilitat d’emigrar als estats Units, oi Boanerges? Diuque allà els diners els fan a cabassades –TReNca eL SILeNcIRaDaMèS, en un to de fluida represa i amb sensible ironia.(Ib., p. 115; solució: diu radamès trencant el silenci)

15) –Voldria saber quines conxorxes us porteu tu i aquestdesorientat –eS VeNJa MaRIBeL De La PèRDUa DeL NeN,adreçant-se als dos homes. (Ib., p. 74; cas de verb de nar -rador amb cPO; possible solució: diu Maribel als dos ho-mes venjant-se de la pèrdua del nen)

16) –Radamès, endavant i fora! –aRRaMBa DUBTeS Boa-nerges–. Tenim la gran ocasió de fer diners i seríem uns follssi la desaprofitéssim. (Ib., p. 76; aquí una bona solució éscanviar l’expressió arrambar dubtes per un verb simple designificat semblant: aclareix)

17) –cal, a més, que fem honor als nostres invitats Mr.alfons Petroski i Mr. René Dupont –eLS aSSeNYaLa DONcHePe amb un cop de mà–. Són els representats del país amic



del nord que ens ajuden en la feina del camp, la qual pro-mou el progrés de la nostra comunitat. (Ib., p. 86; notemque el pronom feble els, que fa de cD del verb de narra-dor, no es refereix als interlocutors del diàleg, sinó a terce-res persones; solució: diu Don Chepe assenyalant-los)

18) –Per aquest cantó rai. el bèstia no sap a qui s’atansa!–S’HO PReN SeRIOSaMeNT MaRIBeL, tot abraçant-se al menutque té a la falda en vaga referència a la protecció que voldesplegar sobre ella mateixa. (Ib., p. 143; possible solució:admet, seriosa, Maribel)

19) –Un gran amic! –eLS eL PONDeRa–. I d’ara endavantun soci! (Ib., p. 155; possible solució: els diu en to d’elogi)

20) –Seu –LI INDIca UNa caDIRa De DaVaNT L’eScRIPTORIDON cHePe, sense matisacions facials, però amb òbviasatisfacció; cosa eixuta, un punt patriarcal. (Ib., p. 158;possible solució: diu, indicant-li una cadira de davant l’es-criptori, Don Chepe, sense matisacions facials)

21) –em dic Ronald ansbro, sóc irlandès, però parlouna mica d’espanyol –Fa La SeVa PReSeNTacIó eL ReVeReND.(Ib., p. 216; solució: es presenta el reverend)

22) Després d’apuntar-los, Radamès hi fa cara de totalinsatisfacció. es desespera, li inflen el pit un reguitzell d’im-precacions contra la desconeguda, autoritària, gasiva.

–És una bruixa! –Se N’HI eScaPa UNa. (Ib., p. 222; notemque aquest és un cas abusiu perquè el verb de narrador tédos subjectes: el missatge [o sigui el text dialogat] i una;solució: se li escapa)

23) –Puc tocar-lo? –DeMaNà PeRMíS eN LLUíS. (V. Pallàs,El cos sant, p. 36; solució: demanà en Lluís)

24) –Ostres! –els altres eS VaN QUeDaR aMB UN PaM DeNaS. (Del conte Un aniversari especial, d’elena O’calla ghani Tuch, ed. Brúixola, Barcelona 2001; en aquest cas la so-lució és tractar el segment en què parla el narrador, no comsi contingués un verb dicendi sinó com si es tractés de lanarració d’un fet; dit d’una altra manera: com si entre elmissatge i la resta del text hi hagués un punt: –Ostres! –Elsaltres...)

25) –ah, no hi ha dubte que hi toqueu! –aprovà Dalí,ple d’una efusiva indiferència–. Doncs, au, porteu-me unatela, colors i pinzell, que us el reproduiré com una com-pensació exquisida aL perjudici que us he causat. Perjudicirendible, eh? –aLçà eL DIT FINS a La PUNTa DeL BIGOTI I FeNTRODaR eLS GROSSOS ULLS. (Original d’un llibre de narra-cions, abans de ser corregit; de passada, cal esmenar-hi unacontracció de preposició i article: pel / digué alçant el dit...)

26) –Us agraeixo de tot cor les vostres bondats i aten-cions... I ara permeteu-me que em retiri.

–Bé –ROMPÉ L’aLTRe eL SeU MUTISMe, BO I aTURaNT-LO–.anit vàreu fer allò que jo en vint anys havia d’haver fet mol-tes vegades i no vaig gosar fer mai... (Original d’un llibrede narracions, abans de ser corregit; possibles solucions:digué l’altre, rompent el seu mutisme i bo i aturant-lo o bé

esclatà l’altre, bo i aturant-lo)

27) DUQUE ATErrIzA SIN PrOBLEMAS TrAS UN MAL DES-PEGUE QUE DESVIó LA ESTACIóN ESPACIAL.— [...] en la pistales esperaba una banda de música y sus familiares, quelos recibieron con flores, la principal costumbre galantede Rusia. La mujer de Malenchenko, ekaterina Dimitrieva,con la que se casó por poderes mientras el astronautapermanecía en el espacio; la mujer de Lu y el hijo mayorde Duque. «Se ha adaptado muy rápido al espacio y te-nía un programa muy cargado», eLOGIó MaLecHeNkO aDUke. «es formidable estar en casa», acertó a decir elamericano edward Lu mientras los tres desaparecían enla sala de recuperación, donde pemanecerán dos sema-nas en observación hasta que se recuperen del todo. («LaVanguardia», 29-10-2003, p. 32; exemple en castellà queposem perquè es vegi que el defecte denunciat en aquesttreball es troba també en altres cultures literàries, a mésde la catalana; solució: dijo Malechenko elogiando aDuke)

28) [reportatge sobre l’escenificació d’una obra de tea-tre per un grup de Sant Hipòlit de Voltregà] em colo al ves-tuari una estona abans que comenci l’espectacle, dissabtea les 10 del vespre. «ei, que ve eL 9 NOU! amagueu lesdrogues!», Se’N RIUeN. encara no estan del tot nerviosos,veig. Potser és pel líquid que van poant d’un termo. «Til·lao alcohol?», demano. («el 9 Nou», 3-11-2003, p. 40; so-lució: diuen rient-se’n)



MÉS eXeMPleS

(a partir d’aquí, barregem exemples abusius i exemplescorrectes, a fi que es vegin les excepcions de les regles derestricció en l’ús dels verbs de narrador formulades abans)

1) –Quins estudis tens? –La Va SORPReNDRe amb aquestapregunta l’ambaixador. (M. Piki, El bosc de les trenes ta-llades, B. 2003, p. 54; exemple correcte, perquè, encara queel verb de narrador duu un cD, aquest és un pronom fe-ble [la] referent a l’interlocutor)

2) –Ja n’hi ha prou! –eS Va SeNTIR UNa VeU, a la qual vasucceir una altra, i una altra, fins a ser milers. (Ib., p. 77;exemple abusiu, perquè la passiva reflexa té dos subjec-tes [una veu i la frase del discurs directe; possible solució:digué una veu)

3) –anem nosaltres també a dormir –Va DONaR PeR aca-BaDa La cONVeRSa l’ahmet–. Demà sortim de viatge i ambaquests vents el Pont és difícil. (Ib., p. 124; abusiu; possi-ble solució: va concloure)

4) –Potser perquè sabies massa coses de l’estació –eL VaTRaNQUIL·LITzaR l’ahmet, encara que dins seu sabia que liestava mentint. L’ordre era clara: tots els soldats armeniseren destinats al campament de treball de Diarbekir–. aixídoncs, en saps, d’armes? –Va caNVIaR De TeMa L’aHMeT aLí.(Ib., p. 130; el primer verb de narrador, [el] va tranquil·lit-zar, és correcte, perquè el cD és un pronom feble referit al’interlocutor; el segon, va canviar [de tema], és abusiu,perquè és un verb de règim amb cPO; solució: va dir l’Ah-met Alí canviant de tema)

5) –Sense narracions, sense contes, la mar esdevé mésampla, més infinita, especialment a les nits –HI aSSeNTí elcapità. (Ib., p. 134; abusiu; solució: assentí)

6) –I n’hi va haver per a tots amb un gall? –Va FeR BROMal’azim. (Ib., p. 171; abusiu; solució: va bromejar; a més,s’hi ha de posar una coma després de per a tots)

7) –Bé –Va RePReNDRe La cONVeRSa l’ahmet alí–, et po-ses el teu uniforme, agafes la teva carta amb signatura ofi-cial i te’n vas de bon matí cap a Samsun. (Ib., p. 175; abu-siu; solució: va reprendre)

8) –No t’acoquinis –eL Va eNcORaTJaR asseguda en unacadira davant d’ell–. He criat set fills, i tots han lluitat endiferents llocs de l’Imperi. (Ib., p. 178; correcte)

9) –Li ha caigut el clau i abans no arribi a la meva uni-tat segur que també perdré la ferradura –Va FeR BROMatambé l’azim. (Ib., p. 190; abusiu; solució: va bromejar)

10) –I què diu? Digues, que ho sentirem tots –eL Va eX-HORTaR el cap del poblat. (Ib., p. 203; correcte)

11) –en un cafè hi havia uns quants homes assegutsfumant amb el narguil –Va RePReNDRe La PaRaULa el guia–.Un que acabava d’arribar al poble bravejava de saber

moltes coses; no hi havia pregunta que ell no pogués res-pondre. (Ib., p. 210; abusiu; solució: va reprendre)

12) –Millor, millor –Va eSTaR-HI D’acORD el príncep–.així tindrem temps de preparar-te una primera aparicióesplèndida. (Ib., p. 259; abusiu, per pleonasme; ací la so-lució és simplement suprimir el pronom feble hi)

13) –Ho entenc –Va MOURe eL caP eL JOVe–. els que noentenc són els occidentals, i especialment la seva església.(Ib., p. 265; abusiu; solució: va dir el jove movent el cap)

14) –Només ens faltava això ara, una guerra civil –l’eu-nuc Va MOURe eL caP amb desesperació. (Ib., p. 274; abu-siu: solució: va dir l’eunuc movent el cap amb desespera-ció; una altra solució seria passar el verb de narrador averb descriptiu de l’acció, cosa que s’aconsegueix introduintdesprés del guió la conjunció i, així: –i l’eunuc va moureel cap amb desesperació; però cal advertir que aquesta se-gona solució no manté la simultaneïtat de l’acció indicadapel verb amb l’acte de parla, sinó que representa que l’ac-ció indicada pel verb s’esdevé amb posterioritat)

15) –No tinguis por –eL Va TRaNQUIL·LITzaR l’azim–. Sócdels vostres, un amelé en una missió. (Ib., p. 290; correcte)

16) –Totes aquestes tortures eren perquè els armenislliuressin les armes –Va PReNDRe La PaRaULa l’hostaler–. I elsque en tenien i ho confessaven després de la tortura, al fi-nal els mataven dient que eren rebels. (Ib., p. 304; abusiu;solucions: va dir prenent la paraula l’hostaler o bé va in-tervenir l’hostaler; de passada aniria bé de canviar-hi «elsque» per els qui)

17) –ara, últimament, tenen nous sistemes –Va RePReN-DRe La PaRaULa la dona–. Han aparegut grups de ... (Ib., p.306; abusiu; solució: va reprendre)

18) –al final l’únic refugi per a la nostra ànima és lanatura –Va cOMPLeTaR eL SeU PeNSaMeNT el Rossinyol, i vasentir una pau que l’inundava. Va obrir la boca, i tot se-guit ressonaren les muntanyes amb la seva cançó. (Ib., p.318; abusiu; solució: va completar)

19) –Jo no –va balbucejar Farag, subjectant-se a la tassade cafè com un mariner al pal en plena tempesta.

–crec que jo tampoc –M’HI VaIG SOLIDaRITzaR, amb unamirada de complicitat. (Matilde asensi, L’últim Cató, trad.de N. Nueno, p. 150; correcte, perquè el pronom feble hirepresenta un cPO referent a l’interlocutor)

20) –La qüestió és –Va TaLLaR PeL DReT Farag, apaiva-gant el capità– que, si el sagristà és un staurofílax, m’i-magino que, a més d’encarregar-se de les tasques que haesmentat Ottavia, també avisarà la germandat que algú hacomençat les proves.

–No podem ignorar aquesta possibilitat –HI Va eSTaR D’a-cORD el capità–. Hem d’estar en guàrdia aquí a Roma. (Ib.,p. 180; abusius tots dos verbs de narrador, perquè duencPO; solucions: va tallar i va acceptar)

21) –Per cert, ja han resolt la pista per a la prova següent?



–No –eM VaIG eScURaR eL cOLL–. el necessitàvem a vostè.(Ib., p. 236; abusiu; solució: vaig dir escurant-me el coll obé, canviant una mica el sentit i passant el verb de narra-dor a verb descriptiu de l’acció, i em vaig escurar el coll)

22) –I si ens quedem aquí, dormim i, així que arribil’alba, ens posem de nou en camí? –vaig aventurar.

–continuem una mica més –S’HI Va OPOSaR la Roca [unpersonatge que té per motiu «la Roca»]. (Ib., p. 251; abu-siu; solució: es va oposar)

23) –Fa l’efecte que travessem línies paral·leles cadavegada més unides entre si –va assenyalar Farag estenentels braços de banda a banda ...

–evidentment, els passadissos són més estrets –HI Va eS-TaR D’acORD la Roca, que mirava la seva brúixola–, peròel que ja no és tan clar és que avancem per línies rectesparal·leles. [...] (Ib., p. 253; abusiu, però traient hi encarano queda arreglat, perquè el verb duu complement; solu-ció: va admetre; de passada aniria bé de canviar-hi l’ex-pressió «entre si» per entre elles)

24) –[...] el pulsímetre xiularà si ho fa, d’acord, senyorprofessor?

–D’acord –HI Va cONVeNIR Farag, posant-se la maqui-neta al canell. (Ib., p. 322; correcte si el pronom hi es re-fereix a l’interlocutor [= va convenir amb ell] i abusiu siel pronom es refereix a cosa [= va convenir amb això], ien aquest darrer cas la solució és simplement suprimir elpronom feble)

25) –el Salvador m’ha posat al corrent. Si ens entenem,puc llogar-vos la casa.

–Potser que primer l’anem a veure, abans de fer tractes–Va SeR cLaR, el Joan. (L. Padrisa, res no és per sempre, p.117; verb copulatiu amb predicat nominal; recordem que,així com el fet de tenir un verb transitiu ocupada la seva«valència» transitiva per un cD no permet d’usar-lo com averb de narrador [llevat que aquest precedeixi el discurs di-recte], semblantment l’estructura «tancada» d’una oració depredicat nominal [[és a dir, en què ja hi ha subjecte i predi-cat nominal]] no permet d’usar-la com a verb de narrador[llevat que precedeixi el discurs directe]. el que sí que es potfer, en aquest cas i en d’altres, com ja hem vist, és usar laconstrucció discutible com a continuació de la narració,canviant-hi simplement la puntuació. així: –Potser que pri-mer l’anem a veure, abans de fer tractes. –Va ser clar, elJoan. en canvi, si hom vol que hi hagi un verb de narrador,cal solucionar-ho, per exemple, així: –Potser que primer l’a-nem a veure, abans de fer tractes –va dir amb franquesa elJoan.)

26) –S’assembla a la mare –deia sempre la Maria.–aquesta nena és igual que tu.–És rosseta com la mare –HI TORNaVa ella–. Jo tinc el ca-

bell més fosc. (Ib., p. 319; correcte, perquè el pronom fe-ble hi és un antic cPO lexicalitzat [en efecte, el verb és tor-nar-hi, sinònim de repetir)

27) –¡Dejadme en paz, demonios! ¿Qué os importa avosotros? ¿Por qué se mete en mis cosas este barbas de

chivo? –gritó, refiriéndose a De Griller–. Y tú, avefría, ¿quéquieres? –Se VOLVIó a MaDeMOISeLLe BLaNcHe–. ¿Por qué temuestras tan zalamera? (F. Dostoievski, El jugador, estella1970, p. 125; cas de verb amb cPO, fronterer entre v.agendi i v. dicendi)

28) –¡Basta! –la interrumpió enérgicamente la abuela–.¡Lo comprendo todo! [...] Deja esto y vente conmigo. Por-que no tienes a dónde ir, además de que para ti es inde-coroso quedarte con ellos. ¡espera! –cORTó La aBUeLa a PO-LINa, que se disponía a contestar–. No he terminado. [...](Ib., p. 126; cas de verb amb cD, fronterer entre v. agendii v. dicendi)

29) –¡Pues ahí tienes tus cincuenta mil francos! –Le-VaNTó La MaNO Y Me LOS TIRó. el fajo de billetes me dioun fuerte golpe en la cara y se dispersó por el suelo. Des-pués de esto, Polina salió corriendo de la habitación. (Ib.,p. 159; cas de verb amb cD, fronterer entre v. agendi i v.dicendi)

30) –¡ea, no lloriquees! –POLINa NO PeNSaBa SIQUIeRaeN LLORIQUeaR, NO LLORaBa NUNca–. También para los po-lluelos habrá sitio; el gallinero es grande. [...] (Ib., p. 127;cas clar de verb agendi i prou)

31) –¡cómprame! ¿Quieres, quieres? Por cincuenta milfrancos, como De Griller –Se Le eScaPó entre convulsivossollozos. (Ib., p. 156; cas en què el discurs directe fa desubjecte del verb de narrador)

32) –¿Nos vamos? ¿Nos vamos mañana? –Se Le OcURRIóDe PRONTO–. Bueno... –Se quedó pensativa–. Podremos al-canzar a la abuela. [...] (Ib., p. 157; un altre cas en què eldiscurs directe fa de subjecte del v. de narrador)u




ONOMÀST ICA

H i ha moltes coses que hem vist o sentit a dir d’unamanera determinada «tota la vida», i això fa que du-

rant anys i panys les trobem com la cosa més natural delmón. aquest és, per exemple, el cas del nomenclàtor delscarrers. estem tan acostumats a tal nom i a tal altre, quemolts, moltíssims dels nostres conciutadans no s’han plan-tejat mai qui són els personatges o els fets que donen nomals seus carrers.

arribada la transició a la democràcia hi va haver mésd’una reivindicació perquè es canviessin de seguida elsnoms imposats per la dictadura franquista. L’ajuntamentde Barcelona va consentir a reposar antics noms a avin-gudes i carrers que eren prou importants, com ara la Dia-gonal, el carrer de Pau claris i alguns altres; però no hihagué una voluntat ferma de restituir o de posar els nomsque corresponien a la nostra història. els vencedors delnostre poble, posant-ne de seus, propicien l’assimilació.

el fet d’haver anat a viure al carrer de Sancho d’àvilam’ha fet adonar que a Barcelona hi ha encara molta feinaa fer a l’hora de tenir un nomenclàtor de carrers amb co-herència i que siguin un record permanent de fets i perso-nes que s’ho mereixen. Després de buscar debades en di-verses enciclopèdies per saber ben bé qui era Sanchod’àvila, el Nomenclàtor de les vies públiques de Barce-lona, de Jesús Portavella (ajuntament de Barcelona, 1996),m’aclareix que es tracta d’un capità del duc d’alba que vaconquerir Porto l’any 1580. ara bé, per quins set sousaquest militar té un carrer a Barcelona?

Fa uns quants mesos caigué a les meves mans el textd’una conferència que Miquel Ponseti i Vives (autor del no-menclàtor de 1980) va pronunciar en una vetllada de laPenya Joan Santamaria el 26 de gener de 1994, amb el tí-tol de «Barcelona, una ciutat amb un nomenclàtor d’ex-cepció». És un text magnífic, d’una persona que ha estu-diat el tema a fons i de qui segurament no s’ha tingut gaireen compte la documentada informació deixada a través deles seves recerques.

a fi d’explicar-nos d’on vénen els noms dels carrers deBarcelona, Ponseti ens proposa un tomb imaginari, partintde la Plaça Nova. Passejant pels carrers de ciutat Vella,ens fa adonar, per exemple, del carrer del Duc de la Victò-ria. ens explica que aquest militar ordenà de bombarde-jar Barcelona des de Montjuïc el 3 de desembre de 1842i el 7 de setembre de 1843. ens documenta sobre el mo-tiu pel qual ho va fer i ens fa avergonyir de veure que sommolt ignorants de la nostra pròpia història. Després se’n vacap a la Barceloneta i es fixa en la placa que diu «carrerde Meer», i ens informa que aquest va ser un capità gene-ral de catalunya (1837-1839) que negà unes millores ur-banes invocant el consell de cent perquè «caducaron ab-solutamente todos los derechos del referido Concejo el año1714, en que por la Majestad del Señor rey Don Felipe V

fue conquistada esta plaza a fuerza de armas, y sometidaal dominio absoluto del vencedor».

Passo per alt molta de la seva informació; no per mancad’interès, sinó per no allargar-me i perquè vull parlar delscanvis de nom imposats durant el segle XX.

amb el permís de l’autor copio alguns paràgrafs de l’es-mentada conferència:

«el 7 de juny de 1859, Madrid havia aprovat el pla de reformai eixample de Barcelona, redactat per Ildefons cerdà [...]. Unpla realment notable. I notable també la nomenclatura delsseus nous carrers (en castellà, naturalment), noms la majoriadels quals es deuen a Víctor Balaguer [...]. els noms queaquest proposà per als carrers de l’eixample no foren tan-mateix aprovats tots. Hi hagué modificacions. era evidentque la història d’espanya no podia ser arraconada, i Bala-guer no l’havia pas oblidada. a Balaguer es deuen els tanconeguts noms de conqueridors catalans (Roger de Llúria, Ro-cafort...), de comtes del casal de catalunya (Bor rell, Ur-gell...) [...], però també els de places i llocs emblemàtics onl’exèrcit espanyol lluità contra Napoleó (Bailèn, Girona,Bruc)... el general Manso i uns quants més d’agraïment al po-der central.

»expliquem, però, que els noms que donà Víctor Balaguer erennoms per als futurs carrers que anirien de riu a riu i de mar amuntanya. Si això hagués estat així, estaríem d’enhorabona.Però ja explicarem com es transformà aquest projecte.

[...]»Quan els pobles del pla es van incorporar a Barcelona, el de-

sori del nomenclàtor va ser total. Barcelona es va trobar, perexemple, amb vuit carrers que es deien de Sant Joan, i du-plicitats pertot arreu. De 1905 a 1915 els successius ajun-taments no pararen d’aprovar llistes de canvis de nom, i nocal dir que el pensament polític de l’ajuntament de torn di-rigí l’elecció dels nous noms, i, cosa més greu encara, unatotal manca d’ordre i una total absència de criteri per a por-tar-lo a terme minà els canvis.

»Tanmateix, s’arribà a la primera i gloriosa dictadura, i ja hivam ser! Un senyor regidor –el senyor Ros– pensa en lahistòria que s’ha de treure dels nostres noms de carrers i elnom que cal posar-hi..., i el 13 d’octubre de 1926 l’ajunta-ment ordena: “Proceder a la revisión de la nomenclatura delas calles a fin que [...] respondan a razones históricas, a mo-tivos locales y a conmemoración de hechos de interés pa-trio, exentos de partidismo.”

»al cap de pocs dies la ponència de nomenclatura, presididaper l’eximi senyor Ros, aprova la primera de les llistes de can-vis de noms: Villarroel, per Gran capitán; Glòries catalanes,per Glorias Nacionales; corts catalanes, per cortes...

»Tots els carrers previstos en el Pla cerdà que quedaven inter -romputs per alguna cosa o per alguna causa o que canviavend’amplada, passaren a tenir, amb els anys, dos o tres o qua-tre noms, noms d’aquells que l’ajuntament havia recomanat“exentos de partidismo” [...]. cansaria si us els anomenava tots,però deixeu-me’n dir alguns: el carrer aragó, més enllà de laMeridiana, es converteix en Guipúscoa; consejo de ciento,en concilio de Trento; Vilanova, en Sancho de Ávila i, mésenllà, en cristobal de Moura...»

Història i noms de carrers

MARIA-GEMMA BONET I LLOVET


ONOMÀST ICA

Miquel Ponseti, en la seva conferència, esmenta elnom del carrer causant de la meva recerca; i, a més,anomena molts dels carrers circumdants: Buenaven-tura Muñoz, Joan d’àustria... així he entès per què elcarrer de Padilla, per sota la Meridiana, es diu za-mora, o per què es diu Joan d’àustria la continuaciódel car rer de Lepant, i per què quasi tots els noms d’a-questa zona ens recorden alguna ciutat, o gesta, o al-gun personatge espanyol, noms tots, naturalment,«exentos de partidismo».

continua Ponseti: «Les històries que puc contar són moltes, però m’aturo.L’any 1939, el dia 9 d’agost, el ple municipal de Barcelona

acorda habilitar els diners necessaris per al subministra-ment i col·locació de totes les noves plaques en castellà“de forma que en cada una de las vias barcelonesas sefije la placa que le dé un nombre de acuerdo con el es-píritu patriótico que los deberes imperiosos del nuevo Es-tado español impone...”

»La dictadura franquista reblà l’obra del senyor Ros, orde-nant que el mateix senyor Ros acabés la seva obra. I l’-home la perfeccionà fins on pogué. I, com que catalu-nya sempre troba els homes adients per a ser traïda, elssuccessors regidors del senyor Ros es consagraren a latasca amb tota dedicació i art. I encara sort que llurs co-neixements d’història no eren gaire alts.»

en la part final de la seva conferència, Miquel Pon-seti diu:

«L’assemblea de catalunya va presentar, em sembla quel’any 77, una proposta de molts canvis de noms i de ca-talanització de tots. La proposta quedà arraconada. Peròel funcionari municipal que us parla creu que Barcelonaha de fer quelcom més que plegar-se de mans, i des delPla de la ciutat emprèn una tasca ben difícil: la redacciód’un nomenclàtor en català, investigant tants noms compot, per aconseguir que l’ajuntament tingui una base peron emprendre la revisió dels noms dels carrers de la ciu-tat, com la gent demana. aquest senyor no troba ajut decap mena, però va fent. I publica el Nomenclàtor-80, elprimer nomenclàtor complet que podrà ser la base per acatalanitzar la retolació de Barcelona.

»això és el que esperàvem molts, però no es fa. L’ajunta-ment és qui decideix, i l’ajuntament, amb el senyor Se-rra al capdavant, i després amb el senyor Maragall, de-cideixen que s’ha d’anar amb molta cura a canviar elsnoms dels carrers i que això de posar les plaques en ca-talà ha de ser lent: “D’aquí a deu anys”, diu l’alcaldeMaragall el 4 de gener de 1983 en una roda de premsa,“comptem que ja ho haurem aconseguit.”»

Bé, ja ho veieu: han passat vint anys i els carrers ambnoms imposats des del centralisme espanyol continuensense canvis. ara que volen donar tanta importància alPla 22@, potser és el moment de fer una revisió a fonsde tota aquesta zona. Han desaparegut moltes fàbri-ques, molts tallers, i d’aquí a uns quants anys ningú norecordarà que uns homes agosarats i moltes dones ig-norades, a finals del segle XIX i començaments del XX,van fer possible la Barcelona d’avui amb el seu treball,la seva empenta i el seu valor. Que almenys unes pla-ques dels carrers recordin una part de la història que estroba en els fonaments de la que escrivim avui!u

El 1574 Sancho de Àvila vencé Lluís de Nassan en la ba-talla de Moock. El 1576 s’apoderà d’Anvers, ciutat queva saquejar i reduir a cendres. En la Campanya de Por-tugal (1580-1583), el duc d’Alba, que havia vençut elsportuguesos a Alcàntara, encarregà a Sancho de Àvila lapersecució dels vençuts. S’havia apoderat de Porto el 24-10-1580 i acabà la conquesta de Portugal per al regnede Castella.


Ala nostra terra som encara lluny d’aquella norma-litat que ens ha de permetre de viure sense haverde reivindicar contínuament allò que ens pertany

per justícia, com els papers segrestats a Salamanca i tan-tes altres coses.

Per això en l’àmbit lingüístic cada any organitzem elcor rellengua, una activitat que, a més de ser una defensade la llengua, mostra l’efectivitat del contacte entre poblesque tenen un desig comú o similar, com pretenia ser elpacte Galeusca, una idea que va néixera Galícia, d’on la van manllevar els bas-cos per a arribar finalment a les nostrescontrades: primer a Mallorca, després alPaís Valencià i finalment a la resta delter ritori de parla catalana.

Tot i que els mateixos promotors delcorrellengua diuen que aquest és un pro-jecte amb «data de caducitat» volguda,de moment la realitat fa que siguin ne-cessàries la lluita i la reivindicació; perconsegüent, cada vegada hi ha més po-bles i ciutats que s’afegeixen a aquestainiciativa.

es tracta d’una iniciativa popular itransversal, que durant dos mesos ressonaal llarg dels Països catalans (a excepcióde les Illes). com sabeu, el nostre país ésmolt llargarut, i per això s’ha hagut d’es-tructurar el pas de la flama (que simbo-litza la força i la unitat de la nostra llen-gua) en diferents columnes, cadascuna

de les quals porta el nom d’algun per-sonatge destacat. aquestes diferents co-lumnes conflueixen a Perpinyà, on totsjunts commemorem, en un acte final,aquell fatídic dia en què la catalunyadel Nord va esdevenir moneda decanvi entre l’estat espanyol i l’estatfrancès. Tanmateix, el nostre poble éstossut, està alerta i no defalleix.

el correllengua, doncs, esdevé unaeina indispensable per a fer camí; unaeina de denúncia, lúdica i eficaç, quegenera contactes i lligams entre els di-ferents pobles. Si la unió és la força, elcorrellengua obre camins que garan-teixen aquesta unió; així les quatre ba-rres s’estenen arreu en nom de la uni-tat de la llengua, que ens agermana iens recorda, dia rere dia, que hem deser un poble completament lliure.

el correllengua també ens fa serconscients de la nostra situació lin-

güística i ens esperona a no deixar-nos endur per l’auto-odi, a més de convidar-nos a fomentar la nostra llengua en-tre la immigració, adreçant-nos-hi sempre en català.

Hem de tenir clar que sols els parlants d’una llenguapodem garantir la supervivència d’aquesta. Si volem serciutadans de primera, hem de posar la llengua en primerlloc. els Països catalans es mereixen ser rebuts, escoltatsi tractats, en tota la seva amplitud i llargària, en llenguacatalana.u

la força del CorrellenguaAGNÈS TODA I BONET

Cloenda del Correllengua a Perpinyà FOTO: J. AMETLLER

Inici del Correllengua a Organyà FOTO: R. SANGLES

—Quants centres té la Bressola?—La Bressola, xarxa d’escoles catala-nes de la catalunya del Nord, té ac-tualment vuit centres (set escoles deprimària i un de secundària). La idea ésque el servei d’escola catalana puguiarribar al conjunt del territori; per aixòtenim escoles en diverses comarques,com ara el Rosselló, el conflent i l’altacerdanya. Voldríem que tots els paresde la catalunya del Nord tinguessin re-alment la possibilitat de matricular llursfills en una escola catalana.

—Quants alumnes escolaritzeu?—N’escolaritzem uns 470. S’ha de dir,però, que tenim llista d’espera. enguanyhan estat 120 els alumnes que no s’hanpogut matricular per manca de placeso d’espai. això s’ha de resoldre, peròens cal més suport econòmic.

—a la Catalunya del nord, la llenguacatalana ha retrocedit molt en l’ús.això us representa algun problema?—És veritat que l’ús del català ha dis-minuït força, però això no impedeix, opotser fins i tot explica, que les nostresescoles tinguin cada dia més èxit. comhe dit, si disposéssim de més recursoseconòmics podríem obrir nous centresi acceptar més alumnes; així l’ús delcatalà podrà tornar a millorar.

—Quin mètode empreu perquè els in-fants, fins i tot els que parlen francèsa casa, parlin en català entre ells?—això seria una mica llarg d’explicar.en la web <http://www.bressola.com>hi tenim un text que ho explica. Per

resumir, podríem dir que el mètode esbasa a habituar-se a l’ús de la llenguaa partir del parvulari i que aquest hà-bit es vagi consolidant en l’ensenya-ment primari i en el secundari. ens ba-sem en la responsabilització delsalumnes més grans que «ensenyen» elsmés petits. Per a poder-ho fer, totes lesnostres escoles són organitzades enclasses verticals que tenen més d’unnivell per aula.

—¿Col·laboreu amb altres escoles delPaís Basc, alsàcia, Occitània, la Bre-tanya, etc.?—evidentment, i de diverses maneres.D’una banda, gestionem en comú uncentre de formació de professors i mes-tres, ubicat a Besiers (Occitània); el pre-sident és occità i jo en sóc el tresorer.

aquest centre prepara els futursmestres per a les oposicions oficials.així, en el marc dels acords signatsamb el Ministeri l’any 1995, els pro-fessors podran cobrar com un mestrede l’escola pública francesa. D’una al-tra banda, estem organitzats en el sid’eSkOLIM, que agrupa les escoles bas-ques, bretones, alsacianes, occitanes icatalanes, per tal de tenir més força enles negociacions amb l’estat francès.

—Quines són les perspectives de creixement?—existeix un veritable abisme entrel’oferta que representem i la demandade les famílies. Les diverses enquestessituen aquesta demanda al voltant del40% dels pares quan nosaltres només

podem escolaritzar un 1% dels alum-nes. Per això hem hagut de rebutjartantes matrícules per manca de mit-jans. Malgrat tot, la Bressola ha viscutun espectacular augment en els darrerscinc anys: en aquest període ha doblatels seus efectius. a més, aquest aug-ment és en procés d’acceleració; no-més falten mitjans. Fóra llàstima quel’any que ve encara haguéssim de re-butjar tants alumnes! Per això ens adre-cem a l’estat en el marc dels acordsque he esmentat (els diputats de la ca-talunya del Nord ens hi ajuden), comtambé a les institucions i a la poblaciócatalana, tant del nord com del sud.

—Com es finança la Bressola?—La participació de l’estat és la mésimportant: en aquest curs 2004-2005 elMinisteri assumeix el sou de vint-i-unmestres; després vénen les institucions:Generalitat de catalunya, consell Re-gional del Llenguadoc-Rosselló, Dipu-tacions Provincials i consells comar-cals. cal subratllar el rellevant paper del’associació amics de la Bressola (ambseu a Barcelona), que ha aconseguitcentenars de socis individuals i uns 160ajuntaments adherits. També tenim laFundació La Bressola, acabada deconstituir, que permet de vehicular do-nacions d’empreses i entitats, el me-cenatge d’empreses i llegats testamen-taris. els ajuntaments on estan situadesles escoles també hi participen d’unamanera important, en funció de llurspossibilitats. La participació de les fa-mílies es basa en el principi de l’im-


ENSENYAMENT

Joan Pere le Bihan, director de la Bressola

XAVIER RULL

Joan Pere le Bihan és el direc-

tor general de La Bressola, la

xarxa d’escoles catalanes que ja fa

prop de trenta anys que dedica

els seus esforços a favor de la

nostra llengua a la Catalunya del

nord.

post, per tal d’evitar qualsevol segre-gació social: un barem permet que ca-dascú hi participi en funció dels seusingressos.

—Quin suport rebeu de les institucionsnordcatalanes i franceses?—Hem de dir que el consell Regionaldel Llenguadoc-Rosselló hi ha partici-pat d’una manera correcta aquests dar -rers anys. ara voldríem que el consellgeneral del Departament dels PirineusOrientals (amb seu a Perpinyà) hi par-ticipés de la mateixa manera. cal tenirpresent que els consells Generals delsdepartaments occitans o bretons col·la-boren força amb les seves escoles. Jahe esmentat el que fa el Ministeri; caldir, però, que no acaba de seguir laprogressió de la demanda i que, d’al-tra banda, excepte en alguns munici-pis, no rebem finançament per al per-sonal no docent, la qual cosa ens gravaforça el pressupost.

—I d’institucions catalanes del sud dela ratlla?—Repeteixo que tenim uns 160 ajun-taments adherits, sis consells comar-cals i les diputacions provincials deGirona i Barcelona. el Govern de laGe neralitat ha augmentat molt la seuaparticipació aquests darrers anys, i elGovern Balear, de moment, també hiparticipa. D’altra banda, gràcies a lacol·laboració de la Diputació de Gi-rona i la Universitat de Girona, enshem pogut beneficiar d’un projecte In-terreg III, que permet un finançamenteuropeu per a la formació inicial i con-tinuada de mestres, com també per alsintercanvis d’alumnes transfronterers.És molt important que, a banda i bandade la frontera, els alumnes vegin queel català és llengua «internacional» decomunicació i que això es faci amb elsuport de Brussel·les.

—Creieu que els catalans de la Cata-lunya del Sud coneixen la realitat dela Catalunya del nord i també pro-jectes com el de la Bressola?—Una anècdota: quan vàrem instal·larrepetidors de TV3 a Prada de conflent,vàrem haver de fer una carta al direc-tor de la corporació catalana de Ràdioi Televisió perquè, en molts programes,es parlava dels «catalans de Figueres»i dels «francesos de Perpinyà». No ha-víem instal·lat aquests repetidors perquèsentíssim a dir que els catalans no érem

nosaltres, que només eren els del sudde la frontera! Des d’aquella interven-ció, que el director va entendre, això hamillorat una mica. el camí a recórrer,però, encara és molt llarg: moltíssimagent a Barcelona s’estra nyen encara desentir-me parlar en català quan mostroel meu passaport francès. encara tenimmolta feina a fer! L’avantatge, però, ésque a la catalunya del Nord no existeixaquesta repulsió que podem trobar encerts ambients valencians o mallor-quins pel que fa a la unitat de la llen-gua: era més fàcil que la Generalitatinstal·lés una seu a Perpinyà que nopas a ciutat de Mallorca... Perquè elconeixement de les nostres comarquesfos més gran, caldria que les escolesdel Principat s’hi comprometessin: ac-tualment, en els mapes que fan servir,no solament s’ensenya que Perpinyà ésa «França», sinó que Palau de cerdanyano es troba a la cerdanya! això és ama-gar la realitat: no costaria gens d’es-mentar que Perpinyà («la catalana»,per decisió municipal!) es troba en unazona de la catalunya administrada perl’estat francès.

—¿Considereu interessant, més enllàdel suport de les institucions, de rebreel suport dels ciutadans?—crec que una cosa no pot funcionarsense l’altra; és important que els ciu-tadans entenguin que ajudar la Bres-sola i la catalunya del Nord és ajudartambé el conjunt de catalunya. elcaràcter transfronterer de la llenguaens beneficia a tots, en particular perla presència del català a europa.

—Si algú vol fer una aportació a laBressola, com ho ha de fer?—Pot trobar tota la informació a la seudels amics de la Bressola, a Barcelona(carrer de la Mare de Déu del Pilar, 18)o a la de la Bressola, a Perpinyà (car -rer de la Natura). en la nostra web<http: //www. bressola.com> s’hi tro-ben les butlletes imprimibles. Pel quefa a la quantitat de la donació, no fi-xem límits, ni mínim ni màxim, en-cara que potser una donació d’uns vinteuros hauria de ser el mínim, ja queés el que ens gastem al cap de l’any,comptant sols l’enviament d’informa-ció per correu postal al soci mateix.Pel que fa als ajuntaments i consellscomarcals, tenim unes xifres aproxi-mades en funció de la població.

—Quin futur veieu per a la Bressola?—amb l’oportunitat que tenim ara defer que l’estat francès assumeixi mes-tres catalans, crec que no tenim perdósi no multipliquem les escoles en totesles comarques. Qui ens ho hauria ditl’any 1976, quan vàrem començar, quehi hauria aquest progrés! No hem tin-gut mai una situació pitjor, perquè maitan poca gent no ha parlat català a lacatalunya del Nord (els catalanopar-lants són molt grans); però mai no hemtingut una situació millor, perquèd’ençà del Tractat del Pirineu l’estatfrancès no havia pagat mai mestres ca-talans, cosa que fa quan una nova es-cola catalana arriba a cinc anys d’e-xistència. catalunya no pot deixarperdre aquesta oportunitat, que pot serla darrera a Perpinyà!u


ENSENYAMENT

—Què va influir més decisivament enel vostre amor per Catalunya i per lallengua catalana: l’entorn familiar o elfet de viure dues dictadures?—Si bé en el meu pare i en l’entorn fa-miliar hi havia una estimació per ca-talunya, les influències varen ser di-verses. a nou anys vaig anar a unescolònies escolars a Sant antoni de ca-longe, organitzades per l’ajuntament,on els mestres ens ensenyaven can -çons, ens explicaven la història delpaís i ens feien veure la bellesa delpaisatge, recalcant-nos que catalunya,la nostra pàtria, era un país bonic.

Durant tota la dictadura del gene-ral Primo de Rivera, al grup escolar onanava hi havia la reacció d’alguns mes-tres en contra del règim opressor, iaixò, gradualment, influïa en la mai-nada. el director, un tal canós, era unespanyolista acèrrim i no admetia quecap dels mestres parlés en català alsseus alumnes. algú l’havia vist escol-tant a la porta de la classe per com-provar si el mestre complia les ordresrebudes de parlar exclusivament encastellà. això feia que alguns alumnesens adonéssim de la qüestió i que,quan sortíem al carrer, ens poséssim a

cridar: «Visca catalunya lliure!». La lec-tura del Patufet a casa dels meus onclestambé em feia adonar que la llengua del’escola no era la meva i que el catalàque parlàvem a casa i al carrer era tandigne o més que el castellà.

Més tard, el fet d’entrar de delineanta la casa Tomàs, Solés i cia., uns tallersmecànics i foneria, on el director i undels amos eren catalanistes, va refermarla meva catalanitat en la primera jo-ventut, que és quan es fixen les idees.

a divuit anys vaig ser soci fundadorde la Federació de Joves cristians decatalunya, una entitat força avançadai no gaire conforme amb l’actitud del’església catòlica d’aquell moment, so-bretot amb la de l’episcopat espanyol.

—Com recordeu la vostra infantesa? —el meu pare va morir quan jo teniaset anys. era moliner, i com a tal va serarrendatari d’un molí de Llorà i méstard d’un de Sant Gregori, quan en eltranscurs de la Primera Guerra Mundialaquests molins àrabs varen fer l’últimarevifalla, abans de ser substituïts perles farineres, amb molins de cilindresestriats. aquesta mort i aquests fets,sens dubte, varen marcar la meva in-

fantesa amb un tomb que em va cap-girar el futur.

—Quins estudis vàreu poder cursar?Creieu que això ha estat un ajut o unimpediment per a la vostra visió de lacultura catalana?—Un dels meus mestres, Silvestre San-taló, era molt catalanista i sempre quepodia ens explicava algun fragment dela història del país: la Guerra de Suc-cessió, el Decret de Nova Planta... ellmirava que no quedéssim analfabetsen cultura catalana.

Després, quan vaig ingressar a lafoneria, vaig veure que sense estudis nofaria gaire res com a delineant. ales-hores vaig decidir d’ingressar en unaescola d’ensenyament per corres-pondència dels estats Units, que teniauna delegació a Madrid. amb força di-ficultats vaig fer uns cursos de dibuix iconstrucció de màquines; encaraguardo el diploma de la revàlida.

—Ha canviat gaire la Girona d’aque-lla època en relació amb la d’ara?—Sí, moltíssim. aleshores Girona teniauns 21.000 habitants; ara és tres o qua-tre vegades més gran. a Girona hi ha-


AMICS I MESTRES

Feliu Matamala, exemple de compromísper Catalunya

DAVID CASELLAS

Feliu Matamala és segurament un

dels gironins més populars, a la qual

cosa contribueixen el compromís que

manté des de sempre en la defensa de

la llengua i la cultura catalana i el fet

que és l’administrador de l’emblemàtica

llibreria Les Voltes, de girona, un re-

ferent per a tots aquells catalans que

viuen en aquesta ciutat o la visiten. nas-

cut en 1912, amb els seus noranta-dos

anys encara continua tan actiu com

sempre, fent campa nyes al carrer de

tota mena, per tal de defensar la llen-

gua catalana, amb l’experi ència d’una per-

sona que ha viscut dues dictadures.

Feliu Matamala

via qui no sabia parlar castellà o quea penes l’entenia: una meva tia erasorda, i, de castellà, no en sabia gens.Un dels fets que més recordo de la Gi-rona d’aquella època és l’entusiasmeque hi havia a la Rambla, l’abril de1931, cridant: «Visca la República!»(la segona, que va durar ben poc, cincanys, com molta gent recorda).

—a quina edat us va tocar de viure laguerra civil? Com hi van prendre part?—La meva lleva militar era del 1933,de manera que, en començar la ne-fasta guerra civil, conseqüència de l’al -çament dels generals traïdors, va ser deles primeres que van cridar a les ar-mes. Jo no vaig haver d’anar al front,sinó que vaig quedar mobilitzat, coma imprescindible, a la mateixa em-presa, per la meva professió de deli-neant, ja que fèiem maquinària per ala fabricació de material de guerra. Noem podia queixar: vivia a casa, co-brava un bon sou pel meu treball i por-tava un carnet militaritzat.

el meu germà, set anys més jove

que jo, treballava a la mateixa em-presa, però d’aprenent, per la qualcosa no podia quedar mobilitzat coma imprescindible. L’any 1938, quanvan cridar la seva lleva, vàrem veureque per a ell anar al front era portar-lodirectament a l’escorxador. La mevamare i tots plegats vàrem decidir quela millor solució era passar la fronterai intentar quedar-nos a França. Jo no hoveia gaire clar, ja que a França no hiconeixíem ningú i tampoc no teníemdiners per a trampejar-hi gaire temps.Per a assegurar el pas a la frontera, vaigcomprar una brúixola a l’òptica Solà deGirona, amb els amos de la qual tení -em una bona amistat. La senyora Solà,que era vídua i tenia els fills a «l’altrecostat», va endevinar per a què haviade servir la brúixola, i em va encarre-gar que els portés uns quants bitllets denumeració vàlida allà. Vàrem estaramagats a Figueres, en una escola,quasi al davant de la parròquia de SantPere i ben al costat d’on ara hi ha elMuseu Dalí. el guia que ens havia deportar a la frontera va agafar por, i els

tres de Girona i dos més que se’ns vanajuntar decidírem de marxar amb l’a-juda de la brúixola i l’estrella Polar.Vàrem travessar la Muga amb aiguafins al genoll. Més tard, caminant en si-lenci, vàrem sentir veus que s’acosta-ven i ens vàrem arrecerar en un margea l’ombra de la lluna: a pocs metresvaren passar quatre guàrdies de fron-tera armats; sort que no portaven gos!arribats a Sureda, ja a la catalunya delNord, vam trobar els gendarmes, queens van portar fins a Sant Genís de Fon-tanes, on ens van dir que teníem qua-ranta-vuit hores per a sortir de Françai que podíem anar allà on volguéssim(Itàlia, Suïssa, espanya...), però que noens podíem quedar a França. No vàremtenir més remei que gastar-nos tots elsdiners que dúiem per a pagar-nos eltren fins a Irun. allí em van separar delmeu germà i em van portar a un campde concentració: el camp de la Mag-dalena, a Santander. els qui no érempresoners de guerra teníem certs privi-legis; per exemple, estàvem en uns bar -racots diferents i en el ranxo podíem ser


AMICS I MESTRES

Interior de la botiga Les Voltes

els primers i després reenganxar-nos-hi.De tota manera, allà hi vaig veure co-ses terribles, com pegar a la cara d’unpresoner amb el mànec d’un fuet.

Un amic gironí em va veure a lesllistes d’arribats i va tenir la mala idead’avalar-me. em varen passar a uncamp d’instrucció, a almedo, prop deValladolid. allà hi vaig veure un fetque em va divertir força: un oficial dela Falange va treure la boina d’un re-quetè i la va usar per a netejar-se lessabates (prova de les males relacionsentre falangistes i requetès).

Jo sabia que en el bàndol nacionalhi havia una unitat de catalans, el Terçde la Mare de Déu de Montserrat, ivaig fer per maneres d’anar allà. a mit-jan juliol de 1938 vaig participar en labatalla d’extremadura, guanyada i in-terrompuda així que el bàndol repu-blicà va iniciar la famosa batalla de l’e-bre, on la meva unitat fou traslladadades del primer moment. Durant aquellsquatre mesos vaig continuar vivint demiracle: la superioritat de les forces fei-xistes era immensa. De fet, la guerra nola va guanyar Franco; els republicansvan fer molt per a perdre-la (ja l’any1936) i sobretot la varen guanyar elsalemanys, amb una immensa superio-ritat aèria, la legió còndor, i els italiansamb una potent artilleria i divisions sen-ceres. el Tractat de No-intervenció solsel van complir les nacions que podienajudar els republicans. La Rússia co-munista va enviar un material escàs i nogaire bo, que es va cobrar sobreramentamb l’or del Banc d’espanya.

—Què va ser pitjor, la guerra o la postguerra?—Per a catalunya, tan desastrosa vaser la guerra com la postguerra. el matídel 20 de juliol del 36, quan vaig veureque les monges abandonaven el con-vent, els vaig oferir d’acollir-ne algunaa casa. com a associat a la Federacióde Joves cristians, vaig patir dos es-corcolls a casa: tota la meva modes-tíssima biblioteca va sortir volant per lafinestra.

Les autoritats de la Generalitat, ele-gides democràticament, no varen estara l’alçada de la seva responsabilitat.Vençuda a Barcelona la revolta militaramb l’ajut de la Guàrdia civil, els Mos-sos d’esquadra i militants de la cNT i dela FaI, ningú no va impedir que aquestsdarrers assaltessin els dipòsits d’armesi es fessin amos i senyors del carrer,

iniciant una revolució caòtica que elsmilitars que avançaven per andalusiadevien aplaudir entusiasmats.

ara es veu claríssim que aquellamatança de religiosos i la crema d’es-glésies va ajudar molt, per reacció, ala completa victòria que els revoltatsvaren aconseguir l’any 1939. a la granmajoria de catalans que no estàvemgens d’acord amb el feixisme, allò ensva fer molt mal. L’octubre de 1936vaig anar a la presó, però hi vaig es-tar menys de quinze dies, perquè emsembla que les presons eren tan ple-nes que per a posar-n’hi algun mésn’havien de treure d’altres.

Una guerra civil és la més terrible deles guerres, perquè els dirigents de l’uncostat i de l’altre volen netejar la rere-guarda, tenir-la lliure de contrincants.això, de primer, ho varen fer els su-blevats (cal recordar la immensa ma-tança a la plaça de braus de Badajoz),però la cNT i la FaI volien també la re-reguarda neta de possibles enemics, i lamillor manera de fer-ho era imposar elterror. Molts companys de la Federa-ció de Joves cristians foren assassinats,cosa que també va influir en les mevesganes d’anar-me’n a França i quedar-m’hi; no pas de «passar a l’altre costat».Jo mai no vaig sentir-me gaire segur aGirona, encara que de cap manera nohauria volgut la victòria dels feixistes.

en la postguerra, els milers i milersd’afusellaments no eren pas la pau, iels quinze o vint anys de misèria tam-poc. La política d’autarquia i la grancorrupció varen allargar els desastrososefectes de la Guerra civil. De tota ma-nera, a catalunya, la gent de seguida esva tornar a posar a treballar. Per exem-ple, la casa Grober de Girona, que ha-via estat incendiada, en pocs mesos vatornar a la feina. Un dels problemesprincipals era el poc menjar i el desor-dre dels escassos racionaments, amb laconsegüent aparició d’un mercat ne-gre: el famós estraperlo. a casa es vamenjar pa de blat de moro durant anys.

Per al nostre país, tant la guerra comla postguerra constituïren un veritabledesastre. el franquisme ens va perseguirsocialment, econòmicament i lingüís-ticament durant quaranta anys.

—Quan torneu de la Guerra Civil,com refeu la vostra vida? a què us de-diqueu?—L’empresa on jo treballava va quedarquasi intacta i de seguida vaig poder

tornar-m’hi a guanyar la vida. alhoravaig continuar els estudis en la mevaespecialitat de dibuix i construcció demàquines, i els vaig acabar al cap de dosanys amb bones notes. Pel maig de1943 em vaig independitzar i vaig obriruna oficina de dibuix industrial per ferla feina de tallers i petites empreses quenecessitaven plànols i còpies de plà-nols. La indústria de la fabricació debicicletes de Figueres i moltes empre-ses de les comarques gironines ens va-ren assegurar la feina i el creixement.

—Com havia quedat la cultura cata-lana després de la guerra? Què es po-dia fer durant la postguerra perquè lacultura i la llengua catalana avances-sin?—a Girona el catalanisme va desa-parèixer del carrer, com pertot; peròde seguida la varen començar a de-fensar en diversos domicilis familiars.el diumenge a la tarda ens reuníem enalguns pisos, parlàvem de la situació,recitàvem poesies patriòtiques, cantà-vem cançons... Les reunions de mésde cinc persones eren prohibides i, pertant, al vespre sortíem de la casa es-glaonadament, quasi sempre de dos endos. La defensa de catalunya es va ferdurant quinze o vint anys en domicilisparticulars, a muntanya (amb la pràc-tica de l’excursionisme) i en les balla-des de sardanes.

—en quin moment i com es va crearla llibreria les voltes? —Durant els vint anys de política autàr-quica totes les matèries primeres erenen mans d’organismes estatals. La cor -rupció feia apujar els preus. el pas delsanys produeix un cert cansament delpoder i dels governants. el Pla d’esta-bilització de 1959 va portar un respir.L’abadia de Montserrat començà depublicar Serra d’Or i ben aviat varensorgir Cavall Fort (1961), L’Infantil i al-guns llibres. els nostres llibreters, ambla por de tants anys, mai no posavencap llibre català a l’aparador.

Vam decidir de crear una entitatque promogués el llibre català. Qua-ranta-tres socis, entre els quals esparTicó i l’arquitecte de la Diputació Isi-dre Bosch, vam fundar la Sociedad Li-mitada de Libros y artes Decorativas,l’any 1963. Vam fer els estatuts i vamllogar aquest local de la casa carles,que aleshores estava desocupat: el ca-pital fundacional es va gastar tot en


AMICS I MESTRES

obres, però encara tira endavant.

—Quan us en vau fer càrrec vós? —Jo aleshores era el president de l’en-titat, però qui la dirigia era un adminis-trador. abans que jo ho fos n’hi va ha-ver tres més: de primer un gendre del’arquitecte Bosch, després l’antoniDomènech i per últim un senyor de Bar-celona que dirigia la llibreria des delbar del davant. com es pot suposar, d’a-questa manera la llibreria, econòmica-ment, no funcionava, i l’administradorno podia cobrar el seu sou. Llavors vaser quan jo, ajudat per les noies de l’o-ficina del taller que teníem a Salt, vaigagafar l’administració de la llibreria.

—Heu dubtat en algun moment de laviabilitat d’una llibreria que tingui no-més llibres escrits en català? —Sí, hem passat temps difícils. el càr -rec d’administrador delegat té un sou de3.000 pessetes mensuals (des de 1963).Per tant, jo cobrava això; però em vanarribar a deure vint-i-dos anys de sou,i, en algun moment, havíem arribat avuit milions de pessetes de préstecs flo-tants. Tanmateix, ho vàrem anar arre-glant en posar-hi l’encarregada actual,la Rosa Junquera, molt més eficient queno pas el personal anterior. els deutess’han reduït i disposem d’un romanentper a superar imprevistos.

—¿Creieu que continua essent ne-cessària una llibreria d’aquest tipus,quan de llibres en català ara se’n po-den comprar en molts altres establi-ments? —Sí, perquè, a més de vendre llibres,aquest establiment ha estat un focusde catalanitat que el públic gironí es-tima. Pel gener de l’any passat em vancridar del bisbat i em van donar un anyde temps per a deixar aquest local.això hauria estat la mort de la llibre-ria, perquè aquí paguem un lloguer del’any 1963 (actualitzat), i hauríem ha-gut de llogar un local més petit i menyscèntric per 700.000 o 800.000 pesse-tes. Per sort, de seguida es va produiruna reacció popular que va salvar-la.

—així, tenint en compte que la lli-breria està situada en un local pro-pietat del bisbat de Girona, quin seràel seu futur quan vós no hi sereu? —Sí, no sabem què passarà. al bisbatli va caure del cel aquest palau, el pa-lau familiar més gran que hi ha a Gi-

rona. La família carles va morir sensedescendència i podien fer dues coses:deixar-lo a la ciutat (a l’ajuntament lihauria anat molt bé) o al seminari. arabé, si la família carles va deixar el pa-lau al bisbat, aquest no pot cedir-neuna petita part al servei de la ciutat?S’ha demostrat que el poble de Gironavalora la feina d’aquesta llibreria.

—els altres membres de la societatcontinuen en actiu? no s’han renovat?—La majoria són morts. L’última vegadaque vaig convocar la junta general, delsadministradors se’n va presentar un, idels socis (ara n’hi ha cinquanta), un al-tre. Jo dedueixo que pensaven que vo-líem augmentar el capital i per això novan venir. aleshores jo vaig dir que jame n’encarregaria tot sol i que, quan

algú volgués convocar la junta, ja hofaria. Tinc dit a la Rosa i als meus fillsque no deixin morir la llibreria.

—Podríem dir que la llibreria és elcentre de totes les campanyes per a lanormalització lingüística de la ciutatde Girona: s’hi recullen signatures,col·labora en la difusió de moltescampa nyes i actes, s’hi guarda mate-rial de diverses entitats... —La principal feina que fem és lacampanya del DNI català: «Reclamemque el Parlament dicti una llei de cre-ació d’un DNI de valor oficial que tin-gui totes les garanties de validesa iens faci entrar a europa com el quesom per llei i naturalesa, o sigui ca-talans i prou!»


AMICS I MESTRES

Matamala fent parada davant la botiga Les Voltes

—Quants dnI catalans heu fet des deles voltes? —Som l’entitat que n’ha fet més de totcatalunya. a la llibreria se n’han fetmés de 17.700, i en el conjunt de ca-talunya se n’han fet més de 83.000.

—Creieu que la gent entén la necessi-tat de tenir un dnI català? —costa molt. es va crear l’any 1982 ide seguida alguns elements van dir que«no servia per a res». Però sí que ser-veix, i faria molta nosa a Madrid si arri-béssim a un milió i mig. a més, aquestDNI ha de ser la base perquè se’n creïun de valor oficial. Quan tinguem re-collides més de 20.000 signatures, mi-rarem que algú del Parlament plan-tegi la necessitat de fer un DNI català.No sé si la Generalitat n’ha parlat;però, si no ho ha fet, és a causa de lapor de Madrid que avancem cap a laindependència.

—Quina és la campanya de recollidade signatures que ha tingut més èxit? —La recollida de signatures amb mésèxit ha estat «No volem la e en el vehi-cle», promoguda per Òmnium cultu-ral; hem recollit més de 20.000 signa-tures. ara tornarem a posar la paradacada dissabte a la Rambla per recollir-ne més i fer més DNI catalans.

—Creieu que la vostra popularitat i lavostra edat us beneficien a l’hora demuntar parades al carrer per a reco-llir signatures? —Sí, sobretot l’edat; perquè a la llibre-ria tampoc no hi he fet una gran feina;aquesta encarregada que tenim és laque la porta. Jo no sóc llibreter, encaraque dirigeixi aquesta establiment.

—trobeu a faltar el suport de gentjove?—Sí, això sí. I per aquest motiu esticpensant a crear una mena de societatque sigui la continuació de La crida.L’àngel colom, en Jordi Sànchez i elsaltres es van equivocar solemnementdeixant-la morir. es necessita gent quefaci accions petites (com l’anomenadaFórmula de Girona) per a avançar capa la normalització social i política. Sónpetites accions cíviques i socials quehem de fer tots els catalans conscientsper a defensar-nos, perquè la suma demoltes petites accions té molt valor.

—Com expliqueu l’èxit de l’adhesiu

del «ruc català» i el fet que es veginmés cotxes que portin aquest adhesiuque no pas el del Cat?—És un èxit que ha sorprès els creadorsmateixos. De rucs, aquí, se n’han ve-nut a milers! Sí, ha estat una reaccióproduïda pel toro de l’Osborne, quel’espanyolisme va aprofitar per a posarals cotxes.

—¿veieu més esperançat el futur de lanació catalana, després de les darre-res eleccions, en què l’esquerra cata-lanista ha guanyat? Creieu que algundia Catalunya arribarà a tenir un graude sobirania suficient?—Ni els més entesos en sociologia nos’atreveixen a parlar gaire del futur decatalunya. a mi em fa por que d’aquía tres o quatre generacions el nostresigui un poble una mica residual. Simirem el que passa a alacant, a Valèn-cia ciutat, a Palma de Mallorca o enalguns barris de Barcelona, veiem quehi ha una catalanitat en franca dava-llada. em fa por el contacte entre lesdues llengües, sobretot veient que du-rant vint-i-cinc anys d’autonomia hemtingut poques reaccions positives. esva publicar una llei de normalitzaciólingüística l’any 1983 i una altra enel 1998; però, com que no hi ha ha-gut sancions, sembla que ningú noen fa cas. ara s’hauria de crear unanova crida.

—Quin és el vostre secret per a con-servar tanta energia a noranta-dosanys? Creieu que la vostra incansabletasca hi pot haver contribuït?—No ho sé, deu ser alguna cosa delsgens. Bé, estic fent l’esborrany d’unllibre que vull que publiqui la mevanoia i que parla del sistema de men-jar: caT SYS (catalonian System). con-sisteix a aconsellar que les personesamb problemes d’estómac o que te-nen més de seixanta anys adoptin elsistema de menjar amb cullera, que ésmenjar i beure a la vegada. Si l’estó-mac rep aliments batuts i barrejatsamb brou, fa una feina magníficasense cap esforç, i tots els altres òrgansse’n beneficien.


AMICS I MESTRES

Gràcies, i que tingueu encara mésanys més de vida per a continuar alpeu del canó defensant Catalunya.u

Si voleu publicar aLlengua Nacional

Podeu col·laborar amb Llen-gua Nacional enviant articles oressenyes (en suport informàtic) a<[email protected]>.

els articles o entrevistes po-den tenir entre 3.500 i 9.500 es-pais. També aniria bé que en-viéssiu fotos (o dibuixos) quepoguessin il·lustrar l’article ol’entrevista. Les ressenyes hand’incloure la fitxa tècnica delllibre i la fotografia de la por-tada, i no poden sobrepassarl’extensió de 3.000 espais.

Un cop enviat l’article, noel podreu modificar. abans desortir publicat, passarà pels cor -rectors de la casa.

Llengua Nacional es reservael dret de no publicar els textosque no consideri adients o béd’escursar-los per raons d’espai,i no manté correspon dència ambels col·laboradors ni els retornaels articles no publicats.u

45LLENGUA NACIONAL - núm. 48 - III trimestre del 2004 45

A quest llibre és la primera incursió del cone-gut escriptor i articulista Lluís-anton Baule-

nas en l’assaig. autor de celebrades novel·les, comLa felicitat, El fil de plata o Amor d’idiota, Baulenasha decidit d’estrenar-se en aquest camp amb untema que l’afecta d’una manera íntima, com a ca-talà i com a escriptor en català: la situació de lanostra llengua. el fet que l’autor, ja des del títol es-collit, es decanti per una visió optimista –no pascofoia– ja convida a la lectura. Pretén exposar lasituació tal com és, des d’una postura realista i crí-tica, i a partir de les reflexions que li provoquen lesdiverses vicissituds de la llengua al llarg de lahistòria o també les opinions dels diversos expertsque cita. Baulenas escriu des de la passió per lallengua, des de la tristor, també, i sobretot des dela raó. a partir d’aquests tres elements, que ama-neix amb subtils tocs d’ironia i moments de justaindignació, l’autor fa un repàs de la història de lallengua i analitza en profunditat les diverses situa-cions viscudes al llarg del temps.

Un dels objectius del llibre és intentar aclarirper què no hi ha hagut prou progressos després detants anys d’autogovern i quins obstacles actueno han actuat en contra de la normalització de lallengua: la feblesa política, l’immobilisme i l’apa-tia generalitzada envers els fets lingüístics (ambhonroses excepcions que cal agrair que esmenti);l’hostilitat dels governs espanyols, sigui quin siguiel seu signe polític, i la ideologia de l’internacio-nalisme, que només pot ser assumida per estats es-tables i units.

Baulenas fa propostes interessants, valentes iutòpiques; diu que s’hauria d’haver fet molt més,però sobretot explica com s’ha d’actuar d’ara en-davant; també descriu el procés que s’hauria de se-guir per a arribar a la plena implantació del català.La conclusió que se’n treu és que el català no tétemps per a perdre i que cal que ens moguem sino volem acabar donant la raó als derrotistes.

evidentment és millor el discurs de Baulenasdient:«això es pot salvar», que no pas el dels vic-timistes exclamant: «pobres de nosaltres!», o eldels cofoistes conformant-se amb el «tot va proubé, no ens podem queixar» o el dels qui des delpoder s’espolsaven les puces i deien «depèn devosaltres». ara bé, cal prendre consciència queestem en un moment crucial, en què s’had’acon seguir que el castellà cedeixi espais d’ús,tenint sempre ben present la nova immigració, laqual, amb el nostre ajut, potser serà el puntald’una nova revifalla.u

ANNA PORQUET I BOTEY

Tenim a les mans el segon volum del’At les lingüístic del domini català, deJoan Veny i Lídia Pons. en un ter-

mini de tres anys hem vist editats dosdels nou volums de què ha de constarl’atles complet; de manera que, en poctemps, ens trobem pràcticament ambla quarta part de l’obra publicada. elpla del procés editor que han fet elsautors i la seva realització efectiva me-reixen una felicitació, la qual cal ferextensiva a l’Institut d’estudis catalans,organisme que en els darrers anys hadonat aixopluc al projecte.

La llengua catalana ha disposat dedos projectes anteriors de constituciód’un atles lingüístic d’abast geogràficgeneral. ens referim en primer lloc al’Atles lingüístic de Catalunya, d’an-toni Griera, el qual va publicar 858mapes, val a dir que fins a la lletra F,ja que la Guerra civil va fer desa-parèixer els materials posteriors; lacompleció de l’obra (417 mapes) esféu amb enquestes d’antoni Pladevall,que tingueren lloc quaranta anys des-prés. el segon dels projectes esmentatsprenia com a marc tota la PenínsulaIbèrica; es tracta de l’Atlas de la Pe-nínsula Ibérica, de Tomás Navarro To-más. Pel que fa als Països catalans,va comptar amb la col·laboració deMoll i Sanchis Guarner; se n’han pu-blicat només setanta mapes (l’any1962), tot i que el qüestionari era de1.244 preguntes. És, doncs, de granimportància per a la cultura catalanaque l’Atles lingüístic del domini ca-talà, que constarà de 2.452 mapes,arribi a la seva realització, com tot hofa preveure en el moment actual: desde la sortida del primer volum ha re-but múltiples elogis, crítiques favora-bles en els mitjans de comunicació idistincions, entre les quals destaca elPremi de Patrimoni cultural 2002 dela Generalitat de catalunya.

L’edició d’un atles té amb una faseprèvia, de gran envergadura, que con-sisteix en l’arreplega i l’ordenació delsmaterials. Pel que fa a aquest aspecte,en el nostre cas i en essència, tenimque el projecte fou anunciat a l’inicide la dècada dels anys cinquanta per

a.M. Badia i Margarit, i Germà colón,que el qüestionari fou elaborat pera.M. Badia i Margarit, i Joan Veny, ique, per diverses circumstàncies de ti-pus acadèmic, les enquestes foren ela-borades majoritàriament per JoanVeny, Lídia Pons, Joaquim Rafel i JoanMartí. S’efectuaren pràcticament totesdins el període 1964-1978. el treballde camp suposava el desplaçament ales diferents localitats, on calia cercarl’informador idoni; les enquestes dura-ven una mitjana de tres o quatre dies, ila manera d’obtenir el mot era assen-yalant l’objecte o bé definint-lo mit-jançant una paràfrasi i esperant quebrollés de la boca de l’informador. Dela pulcritud metodològica amb quèvan ser efectuades aquestes entrevisteslingüístiques en podem ser testimonisactualment, ja que moltes van ser en-registrades. Recordo d’una manera es-pecial un dels enregistraments en quèa l’informador no li ve a la memòria elmot que l’enquestador pretén suggerir-li; aquest darrer, en comptes de formu-lar la pregunta amb uns altres mots,per veure si té més sort, repeteix duesvegades el que ja ha dit abans, ambuna gran naturalitat, fins que l’informa-dor pronuncia espontàniament la pa-raula; i és que el cervell humà es prenel seu temps i l’investigador ha de serpacient. L’enregistrament magnetofònicha permès, d’altra banda, la publicaciód’etnotextos orals (Veny-Pons [1998]:Atles lingüístic del domini català. Etno-textos del català oriental).

Un cop aplegats els materials,transcorre una dècada en què JoanVeny continua treballant en el projecte,completant qüestionaris o publicant es-tudis puntuals sobre aquells materials.

en 1989 l’Institut d’estudis catalansacull l’esmentat atles com a projecte derecerca. Joan Veny i Lídia Pons prenenla direcció de l’obra; se n’inicia la infor-matització, amb el suport de JoaquimRafel pel que fa al disseny de les basesde dades. en aquest punt es planifica elque podem trobar en els mapes editatsavui, i més específicament el que cons-titueix una de les seves aportacions ori-ginals respecte a altres atles previs. ens

bibl iograf ia

el català no morirà

atles lingüístic del domini català

Lluís-Anton Baulenas, El català no morirà,Edicions 62,Barcelona 2004

Joan Veny, Lídia Pons i Griera, Atles lingüístic del domini català, Volum II [2. El vestit 3. La casa i ocupacions domèstiques], Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2003

46LLENGUA NACIONAL - núm. 48 - III trimestre del 200446

referim, d’una banda, al fet ques’ha assumit metodològicament larealitat de la variació lingüística;així totes les formes alternants ques’hagin pogut donar en una locali-tat concreta per al concepte carto-grafiat tenen cabuda dins el mapa.I, d’altra banda, a la particularitatque dins el mateix full del mapas’hi inclou un apartat d’«informaciócomplementària», on hi ha comen-taris dels autors, indicant quan elmot transcrit no és el que hom es-peraria des d’un punt de vista fonè-tic, morfològic o semàntic, o bé siens trobem davant un mot que elsinformadors consideraven antic,modern, poc usual o propi d’un re-gistre vulgar; també hi ha recollidesalgunes frases fetes o apreciacionsde tipus metalingüístic. Tenim aixíun aprofitament complet dels mate-rials i l’avantatge que aquests enssón donats a través del fi sedàs delsinvestigadors, cosa que en facilitala interpretació.

entrant d’una manera més di-recta en el contingut del volum II,assenyalarem que aquest es refe-reix als temes «el vestit. La casa iles ocupacions domèstiques». enstrobem amb 269 mapes que apor-ten informació sobre les diferentsdenominacions geogràfiques delsobjectes (o conceptes) que l’en-trada lèxica que encapçala elmapa indica. aquí els parlants deles diferents contrades veuen lesseves denominacions col·locadesen peu d’igualtat respecte a lesde les altres varietats lingüísti-ques. Des de la meva zona ge-ogràfica concreta –d’altra banda,no excessivament allunyada del’estàndard pel que fa al lèxic–,s’hi troben també sorpreses, comcomprovar que call «callerís»(221), baldet «baldó» (232) otibòs «tió» (305) o «piló» (309)són termes poc coneguts a laresta del territori, o bé que gafa«agulla d’estendre roba» (418)–mot que es pot emprar, junta-ment amb agulla o pinça– és laforma més usual a les Balears.

Més d’una cinquantena delsmapes assenyalen denominacionsbàsicament coincidents en tot elterritori de parla catalana; aquestaparticularitat, a més de provar launitat de la llengua, ens permet defer comparacions interdialectals detipus exclusivament fonètic.

Si la unitat lingüística està de-mostrada, també és cert que di-versos mapes il·lustren sobre lapresència de paraules repartidesde manera diferent segons els dia-lectes, encara que sovint alguns

grups d’aquests s’apleguen en unadenominació comuna: així, tor-car-se (376) per «eixugar-se laboca» es localitza en el valencià,balear, alguerès i sud del catalànord-occidental, però no a laresta d’àrees; distribucions dialec-tals clares apareixen també en ca-sos com mirall per espill (262) obé borratxa / botella / bóta (353).La introducció de castellanismeses pot desplegar igualment de ma-nera diferent, segons l’àrea exami-nada (així, vano a la major partdel Principat i al Rossellonès; pal-mito a la major part del valencià;i abanico a la part oest del catalànord-occidental i a l’extrem suddel valencià [293]).

També s’endevina que aquestatles pot ser un instrument útil al’hora de valorar a quins mots s’hade donar prioritat dins la varietatestàndard. així es fa palès que elmot façana no era usual en caplloc del domini lingüístic en elmoment de fer les enquestes (ésun mot incorporat a l’estàndardactual a partir de textos medie-vals). Igualment es pot veure quel’únic punt del domini lingüísticen què el mot llumins s’empravaera el de l’alguer (279); a la restahi havia un ús predominant demistos, mot que, d’altra banda, espot justificar lingüísticament.

completen el volum un con-junt de 570 fotografies i 13 dibui-xos relacionats amb els conceptescartografiats i que provenen gene-ralment del mateix treball decamp; són documents etnogràficsde gran valor i que permeten sa-ber amb exactitud el referent delmot en la localitat concreta per ala qual tenim imatges. en alguncas s’han incorporat al mapa co-rresponent il·lustracions com lesesmentades (ex. gorra de cop[199], carener [441]); aquesta in-clusió ajuda molt el lector quan estracta d’objectes que avui la vidamoderna ja ha desplaçat o béquan l’entrada lèxica que en-capçala el mapa no coincideixamb el mot que utilitza el qui con-sulta l’atles.

ens trobem, doncs, davant unaobra que ocupa ja un lloc de pri-mer ordre en la història de la filo-logia catalana i que figura entreles més rellevants de romanística al’empara de la geografia lingüís-tica del segle XX.u

MONTSERRAT ADAM AULINAS

El tòpic que diu que larealitat supera la ficcióes veu fornit de fona-

ment i de raó en llegiraquest llibre que acaba depublicar el periodista Víctoralexandre. Si l’autor haguésvolgut escriure una novel·lade política-ficció, no li hau-ria sortit més ben travada,fins i tot hauria pogut serque l’haguessin criticat perun excés de fabulació i perfer un dibuix exagerat de lanostra societat i de l’espan-yola. Però la llastimosa rea-litat és que aquest relat d’hi-pocresies, mala bava,enveges i mesquineses di-verses és ben cert, i que totsaquests ingredients van con-formar un còctel molotovque els catalans vam haverde patir durant cinquantadies entre els mesos de ge-ner i març d’enguany.

alexandre explica pasper pas, amb detall, les vi-cissituds de la visita que Jo-sep-Lluís carod-Rovira–aleshores conseller en capacabat d’estrenar del nostrepaís–, en qualitat de secre-tari general d’eRc, va fer alsdirigents d’eTa per tal de dia-logar-hi. els arguments a fa-vor o en contra de la conve-niència formal d’aquest fetperden rellevància davantl’allau surrealista de críti-ques que va rebre. La per-sona de carod-Rovira en

particular, i la nostra socie-tat en general es van veuresotraguejades per un assetja-ment brutal: vam ser vícti-mes de la perversitat de ladreta i de l’espanyolismemés recalcitrant. Hi haguécrítiques ferotges, amb in-sults barroers i tot, que ensvan venir des de la cavernaespanyolista, tant per part depolítics com de mitjans decomunicació.

Però allò que més desa-nima, allò que més llàstima ivergonya aliena produeix enaquest assumpte, és la vesà-nia de les crítiques i els atacsinteressats fets des del nostrepropi país. Víctor alexandre,des de la tendència psicolo-gista que defineix el seu estil,transcriu i analitza les reac-cions dels polítics catalansacomplexats i amb senti-ments de culpa que van ca-rregar contra carod d’unamanera visceral, que a vega-des vorejava el ridícul.aquest és un llibre minuciós,el qual descriu un episodi degran transcendència de lanostra història més recentque serveix per a explicar lanostra dominació (com diualexandre, «el president decatalunya [acceptant la di-missió de carod] va acabarobeint un senyor que ni éscatalà, ni viu a catalunya, nitenia cap càrrec en cap go-vern de cap país»). Sortosa-ment el temps i el seny hanacabat imposant-se: carod-Rovira no és conseller encap, però amb posterioritatha rebut un ampli suport ales urnes –alhora que la dretaera desposseïda del poder– ifinalment el Tribunal Supremha acabat arxivant totes lesquerelles que van imposartan alegrement en contraseva per suposada «col·la-boració amb banda ar-mada» i altres delicadeses.Sigui com vulgui, la im-portància d’aquest episodide la política catalana faque el llibre sigui imprescin-dible per a entendre comens perceben des d’algunssectors d’espa nya, comtransmeten els mitjans es-panyols la nostra realitat icom, des de dintre de casamateix, alguns els acaben defer la feina.u

ANNA PORQUET I BOTEY

bibl iograf ia

el cas Carod

Víctor Alexandre, El cas Carod. 50 dies delinxament polític d’unanació,Edicions Proa, Barcelona 2004

INFORMACIÓ I RESERVESEXCLUSIVAMENT A:

C/e: [email protected]

MERIDIÀ VIATGES, S.A.C. Indústria, 34

08025 BARCELONA

Tel. 93 458 55 56 / Fax 93 458 73 31

Lle g a Naci al · 2017-05-11 · portes perfums de tots els pins, cantes cançons dalt de les...

Documents

Transcript of Lle g a Naci al · 2017-05-11 · portes perfums de tots els pins, cantes cançons dalt de les...