mes tall - ddgi.cat · (INS Alexandre Deulofeu de Figueres) xiV convocatòria curs 2015-2016 ares...

sUMari

PortadaUna fotografiaper a la història

L’Associació lliurament del 16è premiMestallles vides que les pedrescallen: vida i abandó delMarmellarMeduses a la bassa.globalització i entornsrurals: la Vall d’en Bas

EntrevistaJoan Molla Callís

Trobades xxix seminari d’Històriaeconòmica i social«Ni elits ni pobres.Classes mitjanes i canvisocial en perspectivahistòrica»

LlibresJoaquim alvarado Costai francisco Manuelparejo Moruno Indústria i comerç delsuro. Els Torrellas deTossa (1879-1923)

RecerquesEl treball femení en elcamp català al segle XVIII

L’AssociacióEduard Puig Vayreda, unhome del viEva Serra, la històriadorade la «Decadència» queja no ho és tantEl soci Josep Fontana(1931-2018)

Agenda

La fotografia escollidaper il·lustrar la portada delMestall d’enguany és lapresentació, a la sala deGraus de la UdG, dels deuprimers llibres publicats perla Biblioteca d’HistòriaRural, un acte que es feucoincidir amb el lliuramentde la primera edició delsPremis Mestall a treballsde recerca de batxillerat.La imatge correspon aljuny de 2003 i, ara per ara, és un document d’uninqüestionable valor històric. Hi reconeixem elpresident, Pere Gifre, amb Rosa Congost,acompanyats dels estudiants guanyadors i delsmalaurats col·laboradors i socis, Josep Fontanai Eva Serra, als quals dediquem, en aquestnúmero, una menció especial. Aquesta fotogra-fia és un dels pocs testimonis gràfics de lesaccions dutes a terme per l’associació en elsseus primers quatre anys d’existència.

Des de la primera edició dels premisMestall fins ara, s’han succeït setze convocatò-ries, i per l’any vinent ja us anunciem la disse-tena. És, doncs, un premi consolidat i recone-gut, al qual i al llarg d’aquests anys s’hi han pre-sentat treballs de recerca d’estudiants d’arreudels instituts de Catalunya, des de Lleida fins aFigueres, i de Sort a Reus. D’altra banda i pel

que fa a la Biblioteca d’Història Rural, des de2003 hem triplicat el nombre de volums publi-cats.

L’Associació d’Història Rural, constituïda el1999, complirà aviat 20 anys. Durant aquestperíode de temps l’entitat ha vetllat pels interes-sos comuns dels associats, organitzant jorna-des, sortides, divulgant estudis per a la històriarural i incentivant les futures generacions ambla convocatòria del Premi Mestall.

Per tal de memorar i celebrar l’aniversariestem programant diverses accions que benaviat us farem saber i a les quals hi estareu totsi totes convidats.

Marisa RoigPresidenta de l’AHR

mestallmestall: 1. mescla de diferentsespècies de cereals; 2. conjunthomogeni de coses diverses

Butlletí de l'Associació d'Història Rural

any XXnúm. 44

desembre 2018

l’associació d’Història ruralconvoca el

17è premi Mestallcurs 2018 - 2019

mestall17èpremi

2018-2019A treballs de recerca de batxillerat realit-zats per estudiants de Batxillerat i fetsdes de l’àmbit humanístic i social. Els tre-balls necessàriament han de tractartemes re la cionats amb el món rural enqualsevol dels seus aspectes: història,etnografia, paisatge, patrimoni, econo-mia, població, emigracions, històries devida, etc.

Dotació: 600 euros per als estudiants iun lot de llibres per al centre en el qualestudiïn.

termini de presentació: 30 d’abril de2019.informació i bases a la web: www.ddgi.cat/historiarural/

Una fotografia per a la Història

Lliurament del Premi Mestall de 2003. Fotografia: AHR

Mestall 44_v2_Mestall30.qxd 01/01/2019 19:14 Página 1

any XX - núm. 44 - desembre 2018

2

l’Associació

Reunit el jurat del setzè Premi Mestalla treballs de recerca de batxillerat convocatper l’Associació d’Història Rural, constituïtper Immaculada Costa Viarnés, Rosa LluchBramon i Elvis Mallorquí Garcia, després ded’examinar els treballs presentats, acorda:

1. Valorar molt positivament la qualitatdels tretze treballs presentats en aquestaconvocatòria.

2. Atorgar el premi Mestall a treballsde recerca de batxillerat en la seva setzenaedició al treball «Les vides que les pedrescallen: vida i abandó de Marmellar», presen-tat amb el pseudònim «Jan Mosso». Obertala plica, el premi correspon a Jaume PalauRàfols, de l’Institut de l’Arboç, essent tutoradel treball la professora Jacqueline ArgüellesAlonso.

En la seva valoració, el jurat conside-ra que l’autor/a ha sabut descriure l’estatactual de totes i cadascuna de les cases queformen avui dia aquest poble abandonat i

també recuperar la vida quotidiana de lesfamílies que les van habitar fa algunes dèca-des.

3. Atorgar un accèssit del mateixpremi al treball «Meduses a la bassa: globa-lització i entorns rurals a la Vall d’en Bas»,presentat amb el pseudònim «LarryDimmick». Oberta la plica, el premi corres-pon a Mallol Codony Busquets, de l’INSMontsacopa d’Olot, essent tutora del treballla professora Pilar Farrés Busquets.

En la seva valoració, el jurat conside-ra que l’autor/a, partint d’un fet anecdòtic, hasabut interrelacionar l’economia rural de laVall d’en Bas amb els processos de globalit-zació que afecten el conjunt del nostre pla-neta.

4. El jurat proposa la publicació d’unresum del treball premiat i de l’accèssit en elproper número del butlletí Mestall.

Girona, 21 de juny de 2018

lliurament del

16è premi MestallaCta Del JUrat

Marmellar és avui un poble abandonatdel Baix Penedès, al terme municipal delMontmell. Els murs caiguts i les portesesventrades són testimonis de la vida humil itreballadora que es va anar apagant a partirde la meitat del segle passat.

Des de ben petit que em cridaven l’a-tenció les restes d’aquest petit despoblat, isovint convencia els meus pares per arri-bant-nos a les cases tot fent una passejada.Em sentia a gust entre les darreres parets deMarmellar i em preguntava com devia ser lavida de la gent que el va habitar i, sobretot,per què va marxar.

He aprofitat el treball de recerca perpoder endinsar-me en el record d’aquestpoble i saber molts dels secrets de la memò-ria dels veïns de Marmellar. Hi ha molt pocainformació publicada sobre la vida i abandód’aquest lloc, així que vaig tenir molta feinaper trobar fonts documentals, que bàsica-ment van ser originals. D’aquesta manera,vaig visitar durant tres setmanes l’ArxiuComarcal del Baix Penedès, on vaig podertrobar fonts escrites de gran importància queem van permetre fer la part històrica del tre-ball: correspondència, actes de l’ajuntament,

padrons, etc., tot amb la dificultat de la tipo-grafia de l’època. A més, vaig posar-me encontacte amb dos testimonis que havien tin-gut un fort lligam amb el despoblat, amb quivaig mantenir dues entrevistes molt profito-ses i interessants que van nodrir-me de lapart més humana del dia a dia a Marmellar, iem van fer adonar que el poble no morirà finsque se n’oblidi l’últim record.

A l’hora de fer el treball, em vaig propo-sar dignificar la vida que havien tingut elshabitants de Marmellar. Aquest passat haestat eclipsat per uns fets puntuals que vantenir relació amb la mort d’una noia, anysdesprés de l’abandó del poble. Ara, però, enel cercador d’internet només apareixen titu-lars sensacionalistes que amaguen la identi-tat real d’un poble humil i pagès com haviaestat aquest. Un altre objectiu era documen-tar l’estat de tots els edificis en el seu estatactual (2017), ja que el seu deteriorament ésmolt ràpid i properament la seva ruïna impe-dirà reconèixer-los. També vaig voler fer unseguiment detallat de l’evolució històrica deldespoblat, basant-me en els documents del’arxiu comarcal. I, finalment, volia conèixerels motius pels quals les famílies que habita-ven aquest lloc van veure’s empeses a mar-

les ViDes QUe les peDres Callen: ViDa i aBanDÓ DelMarMellar resum del treball guanyador de la xVi convocatòria de premi Mestall

preMiats en altresConVoCatòries

i convocatòriacurs 2002-2003

Maria Bertran isabal(IES de Tremp)

ii convocatòriacurs 2003-2004

albert reixach sala(IES Montsacopa d'Olot)

iii convocatòriacurs 2004-2005

eloi Hernàndez Mosella(IES Quercus de Sant Joan

de Vilatorrada)

iV convocatòriacurs 2005-2006

eudald arnal Boada(IES Gabriel Ferrater

de Reus)

V convocatòriacurs 2006-2007

laia alentorn serrat(IES Garrotxa d'Olot)

Vi convocatòriacurs 2007-2008ares prat pujol

(IES Hug Roger III de Sort)

Vii convocatòriacurs 2008-2009

Marta arnau Borràs(IES Manuel Sales i Ferré d’Ulldecona)

Viii convocatòriacurs 2009-2010

Mariona Miret giribet(IES Guindàvols de Lleida)

ix convocatòriacurs 2010-2011

Josep f. Duarte romero(IES Gabriel Ferrater

i Soler de Reus)

x convocatòriacurs 2011-2012

ariadna adarnius Blanch(IES La Bisbal)

xi convocatòriacurs 2012-2013

elisabeth ferrer Moradell(IES La Bisbal)

xii convocatòriacurs 2013-2014

pol xargay ferrer(IES Pere Alsius de Banyoles)

xiii convocatòriacurs 2014-2015

Mariona Ballart godoy(INS Alexandre Deulofeu de Figueres)

xiV convocatòriacurs 2015-2016ares flix sentís

(INS Màrius Torres de Lleida)

xV convocatòriacurs 2016-2017

irina graells santamaria(INS Lacetània de Manresa)

mestall16èpremi

2017-2018



3

xar, consultant-ho directament als qui van serprotagonistes d’aquest èxode i que ara enyo-ren la seva infantesa a Marmellar.

El que més em va marcar dels entre-vistats va ser que em diguessin que havienestat molt feliços tot i no tenir gaires comodi-tats, i és que totes les adversitats van sercombatudes per la vida en comú i l’ajudamútua, un caràcter que va caracteritzarMarmellar fins al seu abandó. Estic molt con-tent d’haver pogut deixar constància de lamemòria d’aquest poble, petites experièn-cies i anècdotes que són les vides que lespedres callen.

Jaume Palau

Un dia, fa quatre anys, a la bassa de regarde casa (Mas la Casica, als afores delsHostalets d’en Bas, un dels pobles del municipide La Vall d’en Bas, a la Garrotxa) hi vam trobarmeduses. Ens va estranyar moltíssim, de primerperquè no sabíem que existissin meduses d’ai-gua dolça. I, després, perquè no enteníem d’onpodien haver sortit. Vam estar investigant molt,vam parlar amb especialistes i també amb tèc-nics del Parc Natural. Finalment, vam descobrirque era una espècie que, normalment, nomésviu al Huang He o riu Groc, a la Xina!

El propòsit d’aquest treball és descobrircom afecta la globalització als entorns rurals, apartir del cas d’estudi de la Vall d’en Bas, i veuresi:

La globalització és una força homogene-ïtzadora i dominadora, imposada des d’instàn-cies superiors i que amenaça la singularitat i lestradicions dels pobles de la Vall; una força con-tra la qual cal lluitar.

La globalització és la salvació de les peti-tes economies locals, com la de la Vall, ja que,gràcies al avenços tecnològics, aquestes petiteseconomies locals poden competir amb igualtatde condicions amb qualsevol altra economiaglobal.

El treball té tres àmbits: un primer que fauna aproximació a la globalització, tot veient quèés, quan sorgeix i a què i a qui afecta. El segonés la descripció de la Vall d’en Bas, tot intentantfer referència a tots els aspectes rellevants.Finalment, la tercera part és pròpiament la mevaaportació; hi analitzo els processos de la globa-lització en relació amb els entorns rurals i la Vallespecialment, per tal de descobrir quina de lesdues hipòtesis de treball resulta més encertada.

Del meu treball, n’extrec algunes conclu-sions. Per exemple, que la globalització fa por.La globalització ens ha mostrat les desigualtats

socials que intuíem, tot contraposant l’obesitatdel primer món amb la fam de la resta; la jubila-ció anticipada i subvencionada amb el treballesclau; les operacions d’estètica amb la mancade vacunes per curar la verola. La globalitzacióha fet que, a alguna gent, el mar se li hagi men-jat el poble; i que, al meu poble, ja no hi nevi tantcom els meus pares m’expliquen que nevavaquan ells eren petits. La globalització m’ensenyaque els equipaments que portem per sortir a feresport en el nostre temps lliure els fabrica uninfant mal alimentat que no en té, de temps lliu-re.

Tanmateix, la globalització també ha fetque, de tot això, en siguem conscients. Quepuguem organitzar revolucions per mòbil, quepuguem documentar actes de violència contrales persones perquè no quedin impunes, quepuguem fer circular idees sobre comerç just iconsum responsable, sobre banca ètica, sobrecultura del diàleg, sobre quina brossa posar acada contenidor i què cal fer per haver-n’hi deposar menys. La globalització també fa possibleque les persones puguem estar al centre de lespolítiques i dir-hi la nostra.

Per tot això, proposo algunes mesuresque són perfectament aplicables a petita escalai que es poden impulsar o acompanyar des depetits municipis i entorns rurals:

- Fomentar la petita i mitjana empresa, dedifícil deslocalització.

- Apostar per la sobirania alimentària i laproducció local.

- Donar suport a les xarxes sindicalslocals.

Promoure la responsabilitat social de lesempreses, entesa com la integració voluntària,per part de les organitzacions, de les preocupa-cions socials i ambientals en les seves opera-cions comercials i en les seves relacions ambels interlocutors o parts interessades.

MeDUses a la Bassa. gloBalitZaCiÓ i entorns rUrals:la Vall D’en Bas resum del treball amb menció de la xVi convocatòria de premi Mestall

l’Associació

Marmellar. Fotografia cedida per la Sra. Rosa Figueres.



4

generar retorn a l’entorn proper.

La conclusió més important del meu treballés que no ens podem desmarcar de la globalit-zació, perquè és un procés mundial que afectatant les metròpolis com els espais rurals. I, tot itenir aspectes molt negatius com els monopolisfinancers, tecnològics, d’accés als recursos

naturals o als mitjans de comunicació, també hagenerat una resposta humanista global, que hadotat els ciutadans, urbanites o pagesos, d’o-portunitats de participació i d’implicació en elmón futur.

Mallol Codony Busquets

l’Associació

Joan Molla consultant documentació cadastral a l’ArxiuMunicipal de Calonge. Fotografia: Esther Loaisa Dalmau

et cries a pagès i de jove fas de pagès i vens els pro-ductes familiars al mercat de palamós. Coneixes molt bé,doncs, la realitat pagesa del Baix empordà...

Sí, és bastant així, per bé que és una realitat molt diversa.Això fa que conegui més determinats conreus, però poc d’altres.He viscut en un món de pagès tota la vida, he captat molt i crecconèixer la mentalitat pagesa. Sempre m’han interessat les rela-cions humanes amb el territori, i el seus usos.

tanmateix, acabes fent la carrera de Dret, i exercint d’ad-vocat. Com has compaginat el conèixer i viure a pagès, i elfer d’advocat?

Tornant de la mili, superat el Preuniversitari, quan els de lameva generació ja havien acabat la carrera, l’any 1965 vaig poder

començar a estudiar Dret de manera lliure, sense anar a laUniversitat, tot treballant en el Mas Molla. Això vol dir que ho estu-diava tot sol a casa, només anava a la Universitat per matricular-me, comprar manuals i examinar-me. Solia fer tres assignaturesper any, de manera que vaig estar-hi deu anys, inclòs el Grau (orevàlida) el 1975, però després no vaig seguir fent el doctorat.

Amb l’advocat Josep Parals Elias, de Palamós, vaig estar-hitres anys de passant, aprenent la professió; a aquell despatx hiacudia una clientela amb perfil semblant a la que tindria un servi-dor després. Res a veure amb el que són els despatxos d’advo-cat avui en dia.

Quan em vaig donar d’alta en el Col·legi d’Advocats deGirona el 1977, dels del Baix Empordà era el setè, hi havia només

JoanMolla Callís

Advocat de professió, i apassionat de la cultura i la recer-ca històrica, Joan Molla Callís va néixer el 20 de juny de1942 a Santa Coloma de Farners, d’on era oriünda laseva mare. Als pocs dies de vida, el van portar a la casapaterna, el Mas Molla de Calonge, d’on no s’ha mogut ion espera, arribat el dia, expirar el darrer alè. El MasMolla de Calonge és un antic mas de remença docu-mentat ja al segle xiii que continua dedicat a la pagesia—la vinya i la fruita de secà— gràcies a l’empenta delseu germà, la seva cunyada i les seves nebodes. Elmas, situat a la vall del Tinar, forma part d’una singularzona de pagesia activa i reivindicativa de Calonge i Vall-llobrega que ha aconseguit mantenir, contra tots els ele-ments, uns trets singulars que els han valgut el reconei-xement com a primera Zona d’interès Etnològic (ZiE) deCatalunya. Una lluita «remença» al segle xxi sintetitzadaen la Fundació Remença xxi, presidida en l’actualitatpel seu germà, però de la qual Joan Molla n’és una almamater ideològica. Ens plau retrobar-lo actiu i combatiudesprés d’un any amb diversos problemes de salut. Socide primera hora de l’Associació d’Història Rural, la sevaés una trajectòria singular que mereix la nostra atenció.

entrevista



5

sis despatxos establerts; la majoria abanshavien tingut altres professions: mestre, boti-guer, etc. Un servidor era pagès, i fins que novaig guanyar-me del tot la vida com a advo-cat vaig compaginar les dues activitats gaire-bé una dècada.

Ja he comentat que jo no podia assistira classes universitàries; sempre repeteixoque la meva «universitat» va ser el conjuntdel mercat de Palamós, ja que aquell espaiés el que em va formar, el contacte amb lagent, el parlar-hi. Anar-hi a vendre em va ser-vir per conèixer sobretot a les clientes que sesentien mestresses. L’home sortia a treballarfora, i la dona és la que s’encarregava deresoldre els problemes. Sense adonar-me’n,vaig poder conèixer el tarannà de la gent i deles problemàtiques quotidianes d’aquellasocietat. Anys després, el calongí PereVinyals em va dir una vegada que era méssociòleg que advocat; potser tenia raó, jaque vaig detectar primer la societat que lanorma o regulació que intenta resoldre pro-blemes.

La procedència de la majoria dels meusclients fou aquella capa social conegudacom la menestralia: gent d’oficis, botiguers,fondes, pagesia, un món en bona part dematriarcat.

He tingut sempre la consulta al MasMolla i, potser sobta, però a la sala d’esperahi vaig col·locar una placa que em van rega-lar amb la dita «Advocats i procuradors a l’in-fern de dos en dos». Així intentava mentalit-zar els clients (molts dels quals eren dones)contra neguits que porten a la conflictivitat,tot mirant d’arribar a l’entesa amb la part con-trària, per evitar plets. A la meva targeta, des-prés de posar advocat hi afegia «assessoriaextrajudicial». Sempre m’he basat molt en elsentit comú.

explica’ns algunes de les lluites méssignificatives protagonitzades per unadvocat de pagès com tu.

En jubilar-me, l’any 2011, vaig compta-bilitzar que havia orientat clients en un totalde 935 escrits, sumant documents privats,notes cara escriptures notarials, peticionsadreçades a Organismes Administratius ofi-cials, o bé a Jutjats i Tribunals de Justícia.Defensant clients, com a mínim he intervin-gut en un assumpte en cadascun dels diver-sos municipis del Baix Empordà. Pels anysd’exercici professional no és gaire, però ésmolt variat, ja que he practicat l’advocaciageneral, sense cap especialització. La mevavida d’advocat no es correspon amb la imat-ge que tenen de mi ni molts historiadors nitampoc alguns activistes del territori. Val a dir,però, que, degut a la Costa Brava, bona partdels assumptes que he portat pertanyen al’àmbit del dret immobiliari.

Tots sabem que certs despatxos d’ad-vocats laboralistes només accepten defen-sar obrers en front dels seus patrons, peròno admeten assumptes d’aquests contra elsseus treballadors. De manera semblant, apli-cant-ho a una altra branca jurídica, quanl’any 1977 poso despatx pel meu compte,tenia molt clar el perfil social al qual volia ser-vir com a advocat; i en efecte en casos delmón immobiliari he treballat per als de lameva capa social: a un perquè li prenien unterreny, o li canviaven termes, o li tallaven elcamí, i a l’altre perquè li donaven gat per lle-bre. Si alguna promotora m’hagués intentatcaptar, els hagués respost que jo per a ellsno hi treballava.

En el decurs de la meva vida professio-nal, no han faltat defenses que han anat aflo-rant documentació pagada pels meusclients, tant del Registre de la Propietat comde protocols notarials. Aquesta documenta-ció té interès per a la història local. Un copacabats aquests assumptes, demanava acada client si podia o no fer-ne ús per a larecerca històrica local; uns pocs em contes-taven «de cap manera», però he tingut la sortque a la majoria els fes il·lusió que mésendavant sortissin publicades notícies de fin-ques dels seus avantpassats. Sense aques-ta avinentesa, un servidor no hagués pogutni superar la protecció de dades ni aguantar-ho econòmicament. Després vingué la recer-ca històrica habitual, mirant l’historial de cadafinca cap endarrere, a l’antic Registred’Hipoteques i/o anar resseguint (si teniaprou pistes, de vegades orals) escripturesnotarials anteriors en Arxius Històrics; i, alfinal, entrar a fer anàlisis històriques sobrel’estructura de la propietat a Calonge i SantAntoni, i la seva pagesia.

Comprendreu que dec secret profes-sional als meus clients. I, tot i que he inter-vingut en casos prou interessants, algunsdels quals han arribat fins al Tribunal Supremde Madrid, només al·ludiré a l’esforç percoordinar Cadastre i Registre de la Propietat,i també a una herència amb vessant pública.

El coneixement del Cadastre deRústica (1958, el primer de Calonge) id’Urbana ha estat una eina per exercir lameva professió, tot i dificultats que en certscasos he trobat per coordinar-lo amb inscrip-cions del Registre de la Propietat. Manejarconjuntament Cadastre i descripcions del

«Sempre m’he basat molt en el sentit comú»

«La meva vida d’advocat no es correspon ambla imatge que tenen de mi ni molts historiadorsni tampoc alguns activistes del territori»



6

Registre de la Propietat tot trepitjant el terre-ny, m’ha permès descobrir aspectes d’inte-rès per a la història local.

Que jo sàpiga, Calonge és l’únic muni-cipi de la província de Girona que a l’actualedició del Cadastre de Rústica manté elsmateixos números de polígons i parcel·lesassignats en l’inicial Cadastre 1958 (fruit delsvols aeris americans). Aquesta particularitat,si bé provoca que la numeració vigent nosigui sempre correlativa (hi ha sectors quehan passat al Cadastre d’Urbana), permet fermillor el seguiment de cada propietat, i difi-cultaria noves usurpacions.

Segons certes persones del meuentorn, una altra fita de la meva modesta tra-jectòria jurídica fou recuperar documentació iorientar, abans de les Olimpíades 1992,l’Ajuntament de Calonge en la defensa de lapart heretada per la nostra vila de dues fin-ques del mestre calongí Patrici Clara Carles(1859-1939) situades a Sant Martí deProvençals (Barcelona). Un cop salvadaaquella part que pertanyia a la vila deCalonge, d’aquestes dues finques barceloni-nes, es van aconseguir prou diners per dis-tribuir-los a finals dels anys noranta en tresllocs: l’arranjament de l’entrada a Calongeper la Punta, on s’ubica el conegut monòlitque Patrici Clara dedicà al seu fill difuntOliveri; es construí un pont en el passeig capa les escoles; i també es reformà l’antic tea-tre Fontova, principal espai de sociabilitatcalongina en l’actualitat.

Ben segur que una de les fites mésimportants de la teva trajectòria és haver-te enfrontat a la potent agroindústria delnostre país, i haver aconseguit la declara-ció de Calonge i Vall-llobrega com a Zonad’interès etnològic. Com ho vas viure?

Em pregunteu només sobre una facetade la tercera fase de la defensa global (1970-2012) de la pagesia tradicional de Calonge iSant Antoni, que tindria poc sentit senseconèixer el seu encadenament amb el relatiuèxit de les dues anteriors fases; salvant pri-mer el gruix de les terres conreades com ano urbanitzables en el Pla General de 1986,

i poder continuar venent la pagesia les sevescollites en el secular mercat diari de Palamós(vam guanyar el plet al Tribunal Suprem deMadrid, sentència del 4 de febrer de 1999).Aquestes dues primeres fases d’aquestadefensa col·lectiva les vaig resumir l’any2000 a Estudis del Baix Empordà en l’article«Tres fites en la història agrària de Calonge:1734, 1882 i 1970». I, després, vàrem supor-tar la tercera fase d’aquesta llarga defensa,el dret dels agricultors a transformar lesseves pròpies collites d’olives o raïms en olio vi de pagès sense ser considerats indus-trials, dret reconegut per Decret 24 d’abril de2012 de la Generalitat de Catalunya, tal comho vaig explicar al Mestall número 32, eldesembre de 2012, amb un article titulat«Cap a una efectiva acceptació dels grupsdominants de la definició jurídica d’activitatagrària», en què destacava l’estatut jurídicdel pagès amb activitats complementàriesregulat l’any 1995, que permetia al pagès, enproporcions adequades i sense deixar deser-ho, combinar d’altres activitats connexesi/o complementàries.

Em pregunteu sobre la Resolució delConseller de Cultura de 7 de març de 2002obrint expedient per a la declaració de BéCultural d’Interès Nacional d’un conjunt demasos de Calonge i Vall-llobrega, en la cate-goria de Zona d’Interès Etnològic, de la qualgaudiren provisionalment aquestes famíliespageses durant nou anys, fins l’arxiu d’a-quest expedient per Resolució del Consellerde Cultura de 7 de novembre de 2011; peròd’ençà del desembre de 2014, sembla quevolen declarar el vi de pagès de Calonge iVall-llobrega Patrimoni Immaterial deCatalunya, juntament amb l’arròs de Pals.Bé, veurem com evoluciona oficialment lacosa, quan socialment ja se’ns té en compte,amb nombroses visites turístiques, fins i totinternacionals, a les cases de pagès.Precisament el nostre Ateneu Popular, perboca de la seva secretària Esther LoaisaDalmau, participarà el març de 2019 en el IICongrés Masia i Territori, a la seu de l’Institutd’Estudis Catalans (Barcelona), amb lacomunicació: «Atractiu turístic dels masostradicionals evolucionats. El cas de Calongei Sant Antoni».

La pagesia de la contrada ha lluitat, johe estat l’advocat al seu servei, tot estirant elfil de legislació vigent per defensar unes for-mes de vida i treball. Que quedi clar, però,que es tracta d’un col·lectiu de famílies inter-generacionals que ha sabut defensar d’ençàde 1970 una forma de vida i d’economia. I nova ser pas per romanticisme, es van moureper mantenir el seu medi de vida: una classesocial que es va saber defensar, això és elque ha prevalgut.

Per tant, aquesta declaració 2002 BCINprovisional no ha estat vista per aquesta

En un moment de l’entrevista al patidel Mas Molla. Fotografia: David Moré

entrevista



7

pagesia com allò més important d’aquestafeixuga trajectòria. Sí que fou un reconeixe-ment col·lateral, molt valorat per mi, tant coma advocat com a membre d’entitats culturals.El cert és que van venir diversos elementsconcatenats. El pinyol de la qüestió fou quela pagesia hagués desaparegut si perdia lesseves terres en urbanitzar-les (ara d’alt valoragrícola d’ençà del Pla Territorial del’Empordà 2006), o no hagués sigut rendiblela seva activitat tradicional si se li tallava ven-dre a mercat la seva producció, o bé si se litancaven els cellers de vi de pagès.

Com ho vaig viure tot plegat? Formantpart de la vida professional de qualsevoladvocat, i amb estímuls semblants als d’al-tres aficionats al món cultural.

Quin paper li correspon avui a lafundació remença xxi?

El 16 de juny de 2004, dins del cellerdel Mas Ponsjoan de Fonts (Calonge), esconstituí la Fundació Privada Remença XXI,de l’escriptura de creació de la qual foren fir-mants: l’Alcalde President de l’Ajuntament deCalonge, 18 ciutadans del món de la culturade les comarques gironines i 22 pagesos deCalonge i Vall-llobrega. Aquesta Fundació téper objecte ajudar a conservar i protegir, onpervisqui, l’agricultura tradicional i familiar,elevant la seva activitat fins a la categoria debé cultural. Per donar-se a conèixer, fa anysorganitza un seguit d’actes culturals durant el«Cap de setmana del vi de pagès deCalonge» (recordem que va ser avalat perlegislació europea), que sempre s’escau elsdivendres, dissabte i diumenge següents a laFesta Major de Sant Martí. També laFundació està contribuint a reconstruir unapeça d’en Joan Rosselló Ribot dins lesGavarres per tal d’estudiar i conservar lesdiferents varietats de vinya autòctona, bas-tantes d’elles d’abans de l’arribada de lafil·loxera (1882).

A la pràctica, allò tal vegada més impor-tant és que la Fundació Privada RemençaXXI ha aconseguit que arrelés a la societat lasingularitat de la forma de vida pagesa tradi-cional i dels seus productes naturals; fins alpunt que ara ja es percep la seva importàn-cia en les instàncies culturals.

De ben jove, la figura d’un activistapolític i erudit local com pere Canerestrany, marca la teva vida i la d’altresesperits inquiets de Calonge i rodalia....

L’any 1964 començo a col·laborar clan-destinament amb en Pere Caner (1922-1982), un home d’una gran integritat i un vastconeixement, que desenvolupava activitatsen molts diversos àmbits. Potser a Calonge iSant Antoni ha transcendit més l’erudit, peròen aquells anys portà a terme un actiu paper

polític també fora de la nostra localitat, quepotser no ha estat tan reivindicat. De fet,però, aquest és en l’aspecte en el qual lla-vors vam treballar plegats. Jo era jovenet ipassava desapercebut, i en diverses oca-sions vaig fer-li gestions. Pere Caner, apas-sionat de la Política amb majúscula, un per-sonatge incòmode per al franquisme de certssectors calongins, va ser empresonat l’any1966 per defensar les llibertats catalanes. Als25 anys de la seva mort, vaig poder publicara la Revista de Girona (novembre 2007) l’ar-ticle «Pere Caner, de Calonge, activista cul-tural i resistent polític».

D’en Pere Caner, vaig aprendre a esti-mar el territori, a lluitar per allò que es vol,amb fermesa i amb convicció. El seu va serun mestratge fins al final. Ja he explicat queel Pla General de 1970 va qualificar com aurbanitzable quasi tot el terme de Calonge iSant Antoni. Si s’hagués acabat executant, elmunicipi hauria patit una transformació tal,que els nostres dos pobles hauríem acabatengolits en una irreconeixible ciutat. Pels quiestimem la terra que ens ha vist néixer, aixòera l’hecatombe, calia posar tots els mitjansper redreçar-ho; d’aquí prové una faceta delnostre activisme. En la darrera conversa quevaig mantenir amb en Pere Caner abans dela seva prematura mort als 59 anys, em vademanar que em preparés per a «l’últimcombat» (títol d’una novel·la inèdita d’enPere Caner), ja que em tocaria a mi perdre’lamb dignitat. Han passat els anys i afortuna-dament algunes coses s’han pogut redreçar.Degut a això, ja fa temps que, reunits unsquants col·laboradors d’en Pere Caner en elcementiri, i adreçant-me al seu espectre,vaig dir-li que, malgrat els anys transcorre-guts, l’últim combat encara no havia tingutlloc, ves a saber quan i com arribaria, ambsort ja no em tocaria a mi fer-lo; en tot casaixò correspondria a futures generacions.

l’interès per la història et fa endinsaren una de les singularitats que et caracte-ritza, com és el coneixement de la histò-ria del Dret. Un vessant que semprereivindiques i que t’ha servit per acabarguanyant moltes causes...

Vaig viure el Congrés de CulturaCatalana (1975-1977), que va analitzar desde la nostra llengua fins al Dret propi. Però vaser deu anys després, tot preparant la defen-sa del mercat diari de les pageses aPalamós, que vaig conèixer per dins l’Arxiude la Corona d’Aragó, del qual llavors n’erasecretària la calongina Doctora Maria VilarBonet (1923-2007). Arguments sobre el pas-sat degudament documentat poden arribar apesar en la resolució favorable d’un plet. Jahe dit que aquest cas el vàrem guanyar.

Ha sigut a través de la pràctica de l’ad-vocacia que em vaig adonar que en certscasos conèixer Història és una arma jurídica,

entrevista



8

per portar l’aigua al molí que es vol. D’aquíque vegi importants tant la Història del Dretcom també el Dret Canònic, ja que, perexemple, conceptes d’ambdues branquesserviren per argumentar un plet guanyatsobre un accés i titularitat de l’ermita deFarners. Des del 1988, el seu caràcter detemple destinat al culte catòlic consta anotaten la finca número 4.031 del Registre de laPropietat de Santa Coloma de Farners.

al principi de la transició participesde la renovació política i fins i tot assu-meixes l’alcaldia de Calonge entre 1981 i1982. Com ho recordes?

L’abril de 1979 se celebraren les prime-res eleccions municipals després de la dicta-dura del general Franco, i a Calonge i SantAntoni es presentaren quatre candidatures.Un servidor vaig anar de número dos a la llis-ta «Independents per la RenovacióMunicipal», i dos anys després les circum-stàncies em van endossar l’alcaldia. Van seranys de dura activitat; i, tot i que jo vaig arri-bar a presidir l’Ajuntament, sempre he ditque a Calonge i Sant Antoni van seguirmanant els grups socials i econòmics desempre. Això sí, en lloc de discutir-los comabans des de «l’oposició», podia fer-ho desde la «posició» de l’alcaldia, i tal vegada sisabíem jugar podíem acabar decantantalguns temes cap al cantó que volíem.

Destaco que tant a Calonge com aSant Antoni el seu conjunt menestral es vapoder conservar evolucionant. Això explicauna actual estructura social una mica dife-rent a la d’altres municipis de la Costa Brava,i que poguéssim contrarestar bastant lesurbanitzadores i es mantinguin sectors origi-naris com la pagesia.

tanmateix, la teva trajectòria vitalpassa per l’activisme associatiu, i més enconcret per l’ateneu popular de Calonged’ençà de la seva fundació l’any 1992,entitat de la qual n’ets en l’actualitat vice-president. fes-nos-en una valoració.

L’any 1963 es fundà l’entitat UnióEsportiva Calonge. A l’assemblea de socisdel 17 de gener de 1969 es va decidirampliar la tasca esportiva i formativa deljovent amb activitats complementàries detipus cultural, artístic i recreatiu (teatre, músi-ca, xerrades, excursions, fotografia, flors,etc.), a través d’una nova secció anomenadaGrup Juvenil, del qual fou assessor culturalen Pere Caner.

Un servidor durant molt anys vaig sersecretari general de la Unió EsportivaCalonge, i detingut (oficialment interrogat i«retingut») en dues ocasions, una per laGuardia Civil de Calonge arrel d’un text en eltauler d’avisos, i l’altre el gener de 1975 perla Policia Nacional a Girona, quan vaig anar

al Govern Civil per tramitar-hi els permisoscara a representar «Renoi quin show» (judi-ci bufó contra la Unió Esportiva; sortien al’escenari els seus crítics, l’alcalde, el rector,mares del jovent, etc.). Aquella nit vaig haverde tornar al Mas Molla en taxi, però l’endemàaltra vegada al Govern Civil de Girona pre-sentant la paperassa, i després un èxit depúblic a «Renoi quin show».

A principi dels anys noranta, la seccióGrup Juvenil i les seves activitats es vancanalitzar cap a la constitució d’una novaentitat cultural, tot ajuntant-se amb altresgrups de la localitat. Això va prendre formaen l’Ateneu Popular de Calonge, entitat fun-dada l’any 1992.

De llavors ençà, hem endegat al llargdels darrers vint-i-sis anys una pila d’iniciati-ves culturals, actes i activitats diverses, quefrancament m’omplen de satisfacció. Com aaficionat a la investigació i a la divulgació his-tòrica local, valoro la coordinació obtingudaen les reunions mensuals de la Taula deRecerca i Cultura a l’Arxiu Històric deCalonge, amb participació de dos represen-tants de l’Ajuntament, dos de Colònico (l’altraentitat cultural del municipi) i dos de l’AteneuPopular.

i és a través de l’ateneu popular deCalonge que vehicules bona part de larecerca històrica que has realitzat al llargde tots aquests anys...

Convé recordar que des del desembrepassat el nostre municipi té un nou nom ofi-cial: «Calonge i Sant Antoni». En conse-qüència, la nostra entitat cultural s’anomenaAteneu Popular de Calonge i Sant Antoni,amb diverses activitats. Ara pertanyem a laFederació Catalana de Fotografia, a l’Institutd’Estudis del Baix Empordà, a laCoordinadora de Centres d’Estudis de ParlaCatalana, i tenim una representant en elConsell de Cooperació del Consorci de lesGavarres.

Dels membres de la Junta Directiva del’Ateneu Popular, tres som aficionats a larecerca històrica local; l’Esther LoaisaDalmau i un servidor formem tàndem, i se’nsajunta en qüestions d’història marítiman’Antoni Illa Mancebo. Hem visitat museus ifet recerca a molts arxius de les provínciesde Girona i de Barcelona, i també alguns deles províncies de Lleida i Tarragona, fins i toten altres d’Espanya.

Hem publicat treballs de recerca localpròpia en varis volums dels Estudis del BaixEmpordà; i, a les actes del II, III, IV i VSeminari d’Estudis Medievals d’Hostalric;hem ajudat historiadors d’aquesta comarcaen estudis per als Quaderns de la Selva;d’ençà de 2006 cada any organitzem les

entrevista



9

Jornades Europees de Patrimoni a SantAntoni; hem participat en congressos d’àmbitcatalà i en diverses jornades fora del munici-pi de caire històric. Tot plegat, ho anem divul-gant o bé a través de molts articles a laRevista del Baix Empordà, o també enalguns publicats a Gavarres, i a la vegadamitjançant visites guiades per nosaltres.

Hem treballat l’origen prehistòric i l’evo-lució posterior del Puig ses Forques; hemcontribuït a preservar i donar a conèixer lesrestes de la vil·la romana del Collet de SantAntoni (amb terrisseria a la part inferior); heminvestigat els successius usos de la platja:pesca, port, construcció naval (la qual expli-ca l’actual ubicació de Sant Antoni), turisme(el pioner i el de masses).

L’equip format per Pere Caner Estranyi Lluís Vilar Subirana (1926-2001) va divulgardues senyories medievals dins del nostremunicipi: a Calonge, la Casa de Cruïlles; i aSant Antoni, el Monestir de monges de SantaMaria del Mar. Nosaltres hem trobat quatresenyors aloers més: a Calonge, la Pabordiade Juliol de la Catedral de Girona (incloent lacellera origen de la nostra vila), i el Monestirde monjos de Sant Feliu de Guíxols; a SantAntoni, els cavallers Bedós (col·laborantamb Josep Formiga Bosch de Vidreres); i, ala Vall dels Molins (Calonge), el senyoriu deMassanet. Val a dir, també, que la DoctoraRosa Lluch Bramon ha detectat a Calongebéns de la senyoria de l’Almoina de Girona.

Indagant la història de caràcter hidràu-lic del nostre terme, hem descobert nouspous de glaç; i també hem estudiat l’evoluciódels medievals aiguamolls del Pla (amb lli icànem per a l’artesania tèxtil local) fins laseva posterior dessecació.

Destaca’ns algunes de les tevesaportacions que consideres més impor-tants en l’àmbit de la història local.

No recordo haver fet cap recerca histò-rica local sense algú amb qui poder comen-tar-la. Modèstia a banda, tal vegada he con-tribuït a il·lusionar els altres perquè continu-éssim la historiografia local encetada sobre-tot per en Pere Caner.

i, des de l’ateneu, col·laboreu ambaltres entitats, com la mateixa associaciód’Història rural.

Cal distingir un servidor a títol individu-al, que soc soci de l’Associació d’HistòriaRural, del Vicepresident de l’Ateneu Popular,que som una associació local de Calonge iSant Antoni.

Personalment, m’ha sigut molt útill’Associació d’Història Rural, per aprendrecoses cara a la meva afició d’investigador i

divulgador de la història local. He pogut cap-tar el marc teòric a cada cas singular calon-gí, tot formant una interessant Bibliotecad’Història Rural, gràcies als volums que anyrere any ha publicat la nostra associació dinsles tres col·leccions de documents, fonts iestudis. També, per aprendre i comparar,sempre que m’ha sigut possible, he assistitals actes de l’Associació d’Història Rural (jor-nades i sortides), i he col·laborat amb els tre-balls sobre els últims hereus i els últimsmasovers, contactant amb un hisendat vin-culat amb el nostre municipi i una masoveracalongina que arribà a accedir a la propietatd’aquell mas.

Les col·laboracions i complicitats en elnostre àmbit són primordials. Per exemple,entre moltes altres entitats, formem part de laCoordinadora de Centres d’Estudis de ParlaCatalana tant l’Associació d’Història Ruralcom el Centre d’Estudis Selvatans, el Centred’Estudis Tossencs i l’Ateneu Popular deCalonge i Sant Antoni, i tots plegats ensretrobem de manera habitual a cadaRECERCAT (aquest abril a Manresa), i com-partim el mateix estand Girona/CatalunyaNord, i ens alternem les guàrdies per atendreels visitants.

Valora’ns una mica com veus enl’actualitat l’interès per la recerca històri-ca d’una banda, i el moviment associatiudels estudiosos per l’altra.

Actualment bona part de la gent que téinquietuds s’ha bolcat en un sentit o en unaltre en l’encaix o no de Catalunya ambEspanya, i això ha restat col·laboradors ihores d’aquests en l’àmbit d’entitats com lanostra. La part històrica també s’ha focalitzatmolt en aquest tema, i ha abandonat o desa-tès altres temàtiques. Nosaltres, a nivelllocal, vàrem fer actes en commemoració deltricentenari de 1714, però ens agrada lavarietat. Tanmateix, tot plegat fa que es noticom algunes iniciatives estiguin aturades oque ni tan sols s’hagin començat.

Amb aquesta singular trajectòria, ensacomiadem d’un home de pagès d’aquellsque val la pena conèixer. Sagaç, hàbil i murri;d’esperit col·laboratiu, desprès, i tenaç, unperfil del qual la nostra societat va escasse-jant malauradament cada dia més. Per moltsanys de lluita!

Entrevista realitzada l'octubre de 2018per David Moré Aguirre

«Ha sigut a través de la pràctica de l’advocaciaque em vaig adonar que en certs casosconèixer Història és una arma jurídica»

entrevista



10

trobades

XXIX Seminarid’Història Econòmica iSocialni elits ni pobres.Classes mitjanesi canvi social enperspectiva històrica

girona, 2-4 de juliol de 2018

Cada any el Centre de Recerca d’HistòriaRural organitza el Seminari d’HistòriaEconòmica i Social. Es tracta, gairebé sem-pre, de seminaris relacionats amb les recer-ques que estan portant a terme els membresdel Centre de Recerca d’Història Rural de laUdG. De fet, el títol del seminari d’aquest anycorresponia al títol d’un projecte de recercaque durant quatre anys hem estat portant aterme bona part dels membres del Grup deRecerca d’Història de les societats rurals. Enaquesta ocasió, el Seminari va ser dedicat aun dels membres actius de l’equip de recer-ca d’aquest projecte, Jorge Gelman, desapa-regut el desembre passat, que ens haviaacompanyat en moltes altres ocasions. Mésd’una trentena de persones van seguir ambinterès les sessions.

En l’ànim dels organitzadors, es tractavade presentar i discutir els resultats obtingutsdurant aquests anys a l’entorn d’una temàti-ca que, com es deia en la presentació delSeminari, en les darreres dècades ha adqui-rit una gran actualitat. Per una banda, elsanomenats països emergents difícilmentserien qualificats com a tals si no haguessinemergit en el seu interior grups socials sus-ceptibles de ser considerats classes mitja-nes. Per l’altra, en els països occidentals lacrisi econòmica actual també ha estat rela-cionada amb el declivi d’aquestes classes. Elplantejament del projecte i del Seminarihavia sorgit de la insatisfacció sobre la formahabitual de tractar sobre aquests grups enles recerques històriques, ja fos per no tenir-los en compte, ja fos per fer-ho des d’unavisió massa restrictiva o apriorística. Persuperar els dos obstacles, els investigadorsimplicats proposàvem un concepte ampli declasses mitjanes que, tal com reflectia el títoldel projecte (i, per tant, del seminari), poguésenglobar totes aquelles persones que noseria possible conceptuar ni com a elits nicom a pobres, dues categories que han estatobjecte de nombrosos estudis històrics (alnostre entendre, de manera massa aïllada).

No és estrany, doncs, que la major partdels participants en el Seminari fossin mem-bres actius del Grup de Recerca d’Històriade les Societats Rurals. A més, com ja vaessent també una tradició dels Seminarisd’Història Econòmica i Social, va comptaramb la participació d’altres investigadors,alguns d’ells procedents de l’estranger. Enaquesta ocasió, ens van acompanyar XavierSoldevila, Llorenç Ferrer, Vicent Royo i elshistoriadors belgues Wouter Ronsijn i PeterHeyrman. També va presentar les sevesrecerques Gerard Béaur, investigador delCNRS, i va fer de moderadora Julie Marfany,de la Universitat de Durham, si bé hem detenir en compte que en aquests dos darrerscasos ambdós historiadors formen part del’equip de treball del projecte. Cal dir que lacol·laboració internacional ha vingut facilita-da, des de fa anys, pel fet que el grup perta-

nyi a la xarxa internacional AAA (Agriculture,Approvisonement, Alimentation), liderada pelCNRS, que també figurava com a coorganit-zadora del Seminari.

Aquesta edició del Seminari va comptaramb la presentació de disset recerques, deude les quals van anar a càrrec de membresdel grup. Les presentacions es van organit-zar en quatre sessions, la primera de lesquals va tenir lloc el matí del dilluns 2 dejuliol, i la quarta el matí del dimecres 4 dejuliol.

La primera sessió, com també és habitu-al en aquests Seminaris, va ser dedicada al’època medieval. Rosa Lluch, professora dela Universitat de Barcelona i membre de l’e-quip de recerca, va moderar la sessió, enquè van intervenir Xavier Soldevila, col·labo-rador del CRHR, amb «Dots, herències i“classes mitjanes” a les viles catalanes tres-centistes» i Vicent Royo, de la UniversitatRovira Virgili, amb «No solo de pan vive elhombre. La dedicación ganadera del sectormedio del campesinado en Vilafranca delCid (1307-1412)». A més de presentar resul-tats empírics concrets i suggerir metodolo-gies, com l’estudi dels dots, per a l’anàlisidels grups mitjans, que també foren segui-des per altres comunicacions, les duesrecerques van servir per obrir el debat teòric,que continuaria en les sessions següents, endues direccions: com definim les classes mit-janes en les diferents èpoques de la història,i el paper de determinades activitats, espe-cialment activitats no agràries, que no sem-pre han estat considerades centrals en la his-toriografia, en la conformació d’aquestsgrups mitjans.

La sessió de la tarda del dilluns, modera-da per Julie Marfany, va comptar amb quatrecomunicacions. Les dues primeres aporta-ven una perspectiva de llarga durada. En pri-mer lloc, Wouter Ronsijn, de la UniversitatBocconi i la Universitat de Gant, va presentaruna recerca amb aquest títol: «The resilienceof the middleclass: the Land of Waes inFlanders, 16th to 19th centuries», on analit-zà, a partir de dades cadastrals de la regió,la persistència d’unes estructures agràriessimilars, en les quals les explotacions mitja-nes no tendien ni a fragmentar-se ni aengrandir-se, al llarg dels segles.L’investigador es proposa analitzar, en elspropers anys, les característiques d’aquestgrup social. Tot i que a la Catalunya Vellatambé es van mantenir unes explotacionsmitjanes, els masos, al llarg dels segles, l’a-parent manca de dinamisme del país deWaes contrasta amb els canvis experimen-tats, a Catalunya, pel grup social protagonis-ta de la presentació següent, realitzada perRosa Congost, Pere Gifre i Rosa Lluch, titu-lada: «De remences a hisendats, passantper les classes mitjanes: l’evolució d’un grup



11

trobades social des d’una perspectiva de llarga dura-da», en què els dots van tornar a ser utilitzatscom a mesura de jerarquització social, perveure l’evolució que va portar una part delsdescendents de remences a assumir el rolde classe dirigent en el segle XIX. La terceracomunicació, que van presentar Biel Jover,professor de la UdG i membre del CRHR,Antònia Morey, de la Universitat de les IllesBalears i José Vilallonga, tenia aquest títol:«“El naufragio de la ganancia”: especializa-ción oleícola y distribución de la renta enMallorca, 1650-1720». Aquesta vegada, elsautors van situar el problema de la definició ievolució dels grups socials mitjans aMallorca en el context de la crisi del segleXVII, a partir de l’anàlisi d’explotacions agrà-ries concretes, i van posar de manifest lanecessitat d’estudiar les pèrdues i els guanysde cada grup social en relació amb els altresgrups. Per la seva banda, Gerard Béaur, enla seva comunicació «Social change in 18thcentury France. The marriage contracts inthe countryside close to the city of Chartres,1731-1790», va presentar l’estat actual deles seves recerques sobre la regió en què haestat treballant des de fa anys; recerques,que demostren les possibilitats d’una fontcom els contractes de matrimoni, també enaquelles àrees on el sistema d’herència ésigualitari, i la necessitat de tenir en compteles diferents etiquetes utilitzades en els docu-ments, encara que en un principi pugui sem-blar que això ho dificulta, per a qualsevolexercici d’història comparada entre diferentsregions.

L’endemà al matí, el dimarts 3 de juliol,es va reprendre el Seminari amb la sessiódedicada a alguns grups socials dels seglesXVIII i XIX de Catalunya i Mallorca. Va sermoderada per Llorenç Ferrer, de laUniversitat de Barcelona, i va comptar ambquatre presentacions. Va obrir la sessióAntònia Morey, amb el seu treball «Explorantles pautes d’inversió de dos grups intermedisd’adscripció pagesa. Els arrendataris i horto-lans de la ciutat de Palma (1750-1836)», onva presentar els resultats d’un estudi recentbasat en l’anàlisi dels inventaris dels arren-dataris i dels hortolans mallorquins per tal deplantejar, a continuació, justament el proble-ma de la comparació entre els inventaris dediferents grups socials, especialment delssusceptibles de ser considerats com a grupsmitjans, tenint en compte la diferent valoracióque podien fer dels diferents objectes quepodien posseir. Per la seva banda, AntonioLópez Estudillo, del CRHR, va presentar elseu treball: «¿Rabassaires de clase media?Conflicto, organización y poder local de lasclases rurales subalternas en la Cataluña demediados del siglo XIX», en què va posar demanifest la necessitat de contemplar el grupsocial dels rabassaires des d’una perspecti-va més dinàmica i més complexa de la queha estat majoritària fins ara. En una línia derevisió historiogràfica semblant, a continua-

ció, els membres del CRHR Rosa Congost,Rosa Ros i Enric Saguer van presentar l’es-tat actual de les seves recerques, iniciades faalguns anys, sobre les evidències de milloraen el nivell de vida d’alguns treballadors de laregió de Girona durant el segle XVIII, amb eltreball: «Identificant els grups socials inter-medis a finals de l’antic règim: la regió deGirona a finals del segle XVIII». Aquest treballva ser complementat per la darrera comuni-cació de la sessió, presentada per Rosa Ros,sobre «La formació d’un nou ofici: els tapers(1750-1850)» en el mateix marc geogràfic.Rosa Ros obria d’aquesta manera la neces-sitat d’estudiar les activitats artesanals enl’estudi dels grups mitjans en el món rural. Iaquestes activitats artesanals havien d’ocu-par plenament la sessió de la tarda.

En efecte, la sessió de la tarda deldimarts, moderada per Gérard Béaur, va serdedicada exclusivament al món artesanal.Va obrir la sessió Lídia Torra, professora del’ESCI-UPF i membre de l’equip del projecte,parlant de «Negocis i canvi socioeconòmicen el sector artesanal de Barcelona (segonameitat del segle XVIII)», en què es van analit-zar les pautes matrimonials dels artesans deBarcelona segons el seu origen geogràfic.Després, Llorenç Ferrer va presentar el seutreball «Més enllà de la proletarització.Companyies, fabricants, mestres i fadrins.L’evolució social en el gremi de velers deManresa (segles XVIII-XIX)», sobre uns arte-sans especialment dinàmics, tot mostrant lesdificultats que de vegades ofereixen les fontsper al seu estudi. Finalment, va cloure la ses-sió Peter Heyrman (KADOC-KU Lovaina),amb l’únic paper del Seminari centrat en elsegle XX: «Middleclass policies in Belgium,1945-1975. Securing a place for small andmedium-sized enterprises in the postwarwelfare State». La seva contribució, repletade dades relatives a tota Europa, a més d’o-brir un tema de debat nou, com és l’ús políticdel concepte de classes mitjanes, va servirper tornar a reprendre la discussió, iniciadaen la primera sessió, sobre què entenem perclasses mitjanes.

Tot i que els organitzadors havien obertexplícitament el concepte a tots aquellsgrups que no eren ni elits ni pobres, tambéresultava molt clar que un seminari dedicat ales classes mitjanes no podia prescindir delgrup social que durant molt de temps, en elnostre país, ha estat identificat com a classemitjana indiscutible. Em refereixo a les pro-fessions liberals. Les quatre recerques pre-sentades en la darrera sessió del Seminari,que va ocupar el matí del dimecres 4 de julioli va ser moderada per Gabriel Jover, vanestar dedicades íntegrament a aquestes pro-fessions i, a més, van tenir l’al·licient de trac-tar, en tres dels quatre casos, sobre païsosd’Amèrica Llatina. Això permetia incidir en laperspectiva comparada. Va obrir la sessió



12

trobades Stephen Jacobson, de la Universitat PompeuFabra, amb el seu treball «Lawyers on theSpanish Atlantic on the Eve of Revolution,1759-1808», en què va analitzar, per al casargentí, el paper dels advocats i, de fet, lesdivisions existents en el si d’aquests profes-sionals, en part de caràcter generacional, enun moment de canvi com era el de la crisi del’antic règim i el de la revolució. Per la sevabanda, Joaquim Maria Puigvert, membre delCRHR, i del projecte, va desenvolupar eltema «Los arquitectos diocesanos en elmundo rural; reclutamiento social y prácticasprofesionales. España, 1876-1950», en què,després d’assenyalar els elements de conti-nuïtat i de discontinuïtat entre els mestresd’obra i els arquitectes, va analitzar minucio-sament la figura específica dels «arquitectesdiocesans», nomenats pel Ministerio deGracia y Justicia a proposta dels Bisbes,com una figura híbrida entre professió liberali càrrec públic. Núria Sala, també membredel CRHR i del projecte, per la seva banda,en el seu treball «¿Un campo tropical?Saberes profesionales y colonización en elPerú (1940-1948)», va plantejar, a partird’una expedició científica de la UNESCO, lanecessitat d’analitzar i contextualitzar l’im-puls que, en determinades conjuntures, vanprotagonitzar els experts titulats universitaris.Per últim, Núria Sala també va llegir el treballde Ricardo González Leandri, investigadordel CSIC, que no va poder assistir al semi-nari, sobre la importància de la lectura de la

premsa mèdica per tal de comprendre laconstrucció de la professió mèdica i elsdebats de polítiques de salut a l’Argentina delsegle XIX, en el seu treball: «El papel de laprensa en la construcción de un campomédico professional. Argentina (1850-1910)».

Si alguna cosa va quedar clara al llargdel seminari va ser la necessitat d’analitzar icontextualitzar, en cada cas, les dinàmiquessocials que van comportar la formació, trans-formació, desaparició o emergència delsdiferents grups socials analitzats i, per exten-sió, dels diferents grups socials que al llargde la historia han pogut conformar grups mit-jans. Aquest tipus d’anàlisi, com ja s’apunta-va en la presentació del Seminari, requereixtenir en compte el conjunt de la societat, pertal d’analitzar les relacions de cada grup ambla resta de la societat i, per tant, també ambles elits i els pobres. Per això, la major partdels membres investigadors del projectehem decidit continuar aprofundint en lamateixa línia i hem sol·licitat al Ministeri unnou projecte, que ara hem titulat: «¿Canvisocial sense grups socials? Per un estudirelacional de les trajectòries col·lectives en elpassat». Els resultats de les noves recerquess’aniran oferint (així ho esperem) en les futu-res edicions dels Seminaris d’HistòriaEconòmica i Social.

Rosa Congost

L’anàlisi de les xarxes d’aprovisiona-ment de suro en pannes del sud-oest penin-sular és un tema central per entendre comles empreses taperes catalanes aconsegu-iren retenir gran part del negoci industrial,malgrat la insuficiència de l’oferta de matèriaprimera local des del segon terç del segleXIX.1 El llibre que ressenyem, que reconstru-eix la història de les diferents iniciativesempresarials, centrades principalment en elcomerç de suro en pannes, de la famíliaTorrellas de Tossa, és una important contri-bució a aquest tema, així com una bonamonografia empresarial que ens permetconèixer millor qüestions tan diverses coml’origen dels capitals invertits en el sector, l’a-bast i les característiques dels negocissurers, o el funcionament de les empresesfamiliars.

Aquesta investigació, fruit inicialmentd’un encàrrec dels descendents delsTorrellas, ha reconstruït la història d’una

empresa sense fons empresarials. Els autorshan hagut de rastrejar informació molt diver-sa en diferents arxius catalans i extremenys:protocols notarials, fonts municipals i judi-cials, arxius empresarials d’alguns clientsdels Torrellas, correspondència particularconservada per la família, així com premsa ipublicacions de l’època. El resultat és un lli-bre molt minuciós (tot i que hauria milloratamb un estil una mica més sintètic, que evi-tés les repeticions que a vegades conté laredacció), que aconsegueix raonablementels seus objectius malgrat els límits queimposen les fonts. Sens dubte, cal atribuir-hoal fet que la recerca s’ha beneficiat de lacol·laboració entre dos historiadors amb unampli coneixement del negoci del suro aCatalunya (Alvarado) i a Extremadura(Parejo).

El llibre consta de dotze capítols, unapèndix (amb mapes de les propietats delsTorrellas, una genealogia de la família i la

alVaraDoCosta, Joaquimi pareJoMorUno,franciscoManuelIndústria icomerç del suro.Els Torrellasde Tossa (1879-1923) Centre d’Estudis Tossencs,Tossa de Mar, 2016, 654pàgines.

llibres



13

llibres transcripció de diferents documents), uníndex onomàstic molt útil i un índex toponí-mic. També inclou cinc apartats breus, inde-pendents del text principal, on diferentsautors (Alberto Aguirre, Tito Aromir, GlòriaBosch, Fidel Aromir i David Morè) abordenaspectes concrets de la relació del món delsuro amb la natura, la música, la pintura, laliteratura i el lleure, tot fent especial esment aTossa i/o a personatges que tingueren algu-na relació amb els Torrellas. Cal destacartambé l’extensa col·lecció de fotografies d’è-poca, procedents de l’arxiu familiar, reprodu-ïdes al llarg del llibre.

El llibre analitza els negocis delsTorrellas des que, l’any 1879, DalmauTorrellas, flequer i comerciant d’oli de Tossa,i Josep Mestres, capità de vaixell de la matei-xa localitat, fundaren la societat Torrellas,Mestres i Cia, destinada a la comercialitzaciói fabricació de suro i taps. La nova societatexemplifica l’atracció que el negoci del suroexercí, en el districte gironí, sobre els capitalsacumulats en altres sectors i singularment enel comerç, en aquest cas el tràfec de pro-ductes agraris (Torrellas) i els intercanvisamb Amèrica (Mestres). Tan bon punt esconstituí, la nova societat desembarcà aExtremadura, on el negoci del suro, dominatper grans cases comercials angleses comReynolds o Bucknall, comptava ja amb pre-sència catalana. Torrellas i Mestres arrenda-ren suredes a Serrejón (Càceres), on la sevaactivitat prengué impuls quan, el mateix any1879, adquiriren el negoci del ganxó CosmeRemus, consistent en drets d’arrendamentde suredes, existències de suro, carracs itaps, eines de fabricació i una fàbrica enconstrucció a la localitat de Mesas de Ibor.Durant els decennis següents, la societat (ala qual s’incorporaren els fills de DalmauTorrellas, mentre Mestres se’n separava pro-gressivament) amplià les seves activitats,sobretot quan a la dècada de 1890 portà aterme una molt activa política de compra definques a la província de Càceres, en unaestratègia que pretenia protegir-se del com-portament erràtic i alcista dels preus del suroen el decenni anterior. Gràcies a aquestapolítica d’ampliació del negoci, la casaTorrellas arribà a ser, a inicis del segle XX, «la(probablement) principal proveïdora de surode Catalunya», en paraules dels autors.Mentrestant, l’empresa també es dedicava ala fabricació i comercialització de taps (teniauna fàbrica a Tossa, a més dels establimentsa Extremadura, segurament centrats en lapreparació del suro), però aquesta activitat,sobre la qual es disposa de menys informa-ció, sembla haver sigut sempre molt mésmodesta.

L’auge dels aglomerats i dels linòleumsa la primera dècada del segle XX donà unnou impuls al comerç de suro en pannes,

que l’empresa aprofità per internacionalitzar-se, amb la creació d’una sucursal a Hamburgi una altra a Leeds. Això no obstant, els tresfills de Dalmau Torrellas, que després de lamort del fundador dirigien l’empresa, decidi-ren l’any 1906 emprendre camins separats,tot i mantenint la propietat indivisa de les fin-ques d’Extremadura. Els negocis de PereTorrellas, que es quedà amb la fàbrica deTossa (fins que tancà poc abans de laPrimera Guerra Mundial) i la sucursal deLeeds, tingueren a partir d’aquell moment uncaràcter més diversificat, ja que al comerç desuro i de taps hi afegí inversions en la fabri-cació de farina (fundà una fàbrica aPlasencia de vida breu i ruïnosa) i en labanca. En canvi, els seus germans Camilo iSecundino Torrellas, que s’havien quedatamb la fàbrica de Serrejón i obriren un granmagatzem de matèria primera a Sant Feliude Guíxols, mantingueren una major espe-cialització en el comerç de suro. L’escassainformació disponible, sobretot degut a laimpossibilitat de consultar fons notarials desdel segon decenni del segle XX, limita l’anàli-si dels negocis de les dues branquesTorrellas a partir d’aquestes dates i impedeixconèixer les circumstàncies concretes queconduïren, l’any 1923, en un context d’enor-mes dificultats per al sector del suro degut ala conjuntura internacional, a la liquidació deles dues empreses, fortament endeutades.

Tal com he avançat a l’inici d’aquestaressenya, la reconstrucció de la trajectòriaempresarial de la família Torrellas ens pro-porciona nova i valuosa informació sobrealgunes qüestions fonamentals per entendrel’evolució del negoci surer a Espanya i aCatalunya, especialment l’organització de l’a-provisionament de suro del sud-oest de laPenínsula. Degut a l’escassetat de fonts,queden, però, moltes preguntes sense res-posta, sobretot en relació amb les transfor-macions de les primeres dècades del segleXX. Però suggerir interrogants, encara que noes puguin contestar, és també una de les vir-tuts dels bons llibres d’història.

Rosa Ros

1 Sobre aquesta qüestió, les principals aportacionssón les de SáNCHEZ MARROyO, F., «Los catalanes en laExtremadura del siglo XIX. La edad de oro del negociocorchero», dins PÉREZ PICAZO, M. T., SEGURA A., i FERRERALòS, Ll., Els catalans a Espanya, Universitat deBarcelona, Barcelona, 1996; i PAREJO, F. M., FAíSCA, C. M.i RANGEL, J. F., «Los orígenes de las actividades corche-ras en Extremadura: el corcho extremeño entre catalanese ingleses», Revista de Estudios Extremeños, 69 (1),2013, pàgs. 461-490. Vegeu també SALA, P., i NADAL, J.,La contribució catalana al desenvolupament de la indús-tria surera portuguesa, Generalitat de Catalunya,Barcelona, 2010.



14

recerquesDes de l’últim terç del segle XX la par-

ticipació laboral femenina s’ha convertit enun objecte d’estudi cada cop més freqüenten les recerques històriques. Tanmateix,les paraules silenci, subordinació, oblit iinvisibilitat continuen sent omnipresents enels llibres i articles acadèmics que abordenel treball femení en general i les activitatsagrícoles, ramaderes i pesqueres en parti-cular. En bona mesura perquè les investi-gacions s’han centrat en les societats i lestasques més aviat urbanes i consideradescom a femenines; i, també, perquè fins i totels estudis que l’analitzen en les zonesrurals s’han centrat en les activitats manu-factureres. Es podria dir que s’ha assumitla visió dels il·lustrats i d’alguns sectors dela societat catalana i espanyola del segleXVIII que consideraven que les dones i elsnens eren «la mà d’obra per excel·lènciade la indústria domiciliària»1 i, també, que ladifusió de la indústria els trauria de la misè-ria i l’ociositat i els permetria completar elsingressos agrícoles.

Ara bé, la historiografia catalana haposat de manifest que les dones no nomésparticipaven en les tasques agrícoles ialtres activitats productives locals, sinó quela participació de les dones era molt impor-tant. No obstant això, pocs estudis hanaprofundit en el paper que jugaven les tre-balladores rurals en les activitats econòmi-ques de les seves localitats. Per aquestaraó, el present treball de final de màsterparteix de la hipòtesi que les dones tenienun petit espai laboral reservat en el si de lescomunitats (independentment de les activi-tats productives que es portessin a terme,de les restriccions socioculturals, jurídi-ques, legals i econòmiques, del fet queestigués més limitat que el masculí, i de ladivisió sexual del treball). I, d’aquí, es pre-tén analitzar l’espai laboral femení, mésenllà del servei permanent i les manufactu-res tèxtils, tenint en compte el context eco-nòmic, social i familiar; així com identificarles formes en què el treball femení s’adap-tava a la societat en funció de les activitatsproductives de cada localitat.

El treball s’ha fonamentat en l’anàlisi,per un costat, de les referències directes oindirectes sobre les activitats econòmiquesi el treball femení als pobles, viles i ciutatsde Barcelona, Lleida i Girona que contenenel Diario de los viajes hechos en Cataluña iles respostes al qüestionari de Franciscode Zamora de finals del segle XVIII; i, peraltra banda, els llibres d’estat d’ànima de laparròquia de Castell d’Empordà (1740-1744) i Cassà de Pelràs i el seu veïnat dePlanils (1767-1799), els llibres de compta-bilitat agrícola del Veray de Celrà i Espígolsde Canet d’Adri, els rebuts de rentat derobes de l’Hospital de Sant Feliu de

Guíxols, i un protocol notarial que contéinformació sobre les fàbriques de corall deBegur de final del segle XVIII i principis delXIX.

En funció de les fonts, el treball esdivideix en dos blocs. En el primer, s’analit-za l’espai laboral femení i s’examina elpaper que van desenvolupar les dones enles activitats econòmiques en el contextd’especialització productiva regional delsegle XVIII, a partir de les descripcions quehi ha al diari i a partir de les respostes alqüestionari de Francisco de Zamora. En elsegon, es ressegueix i corrobora la partici-pació femenina en algunes de les tasquesdescrites per Zamora o pels autors de lesrespostes, a partir de diverses fonts històri-ques de la regió de Girona. A més, tambés’analitzen les característiques i les impli-cacions del treball femení en el servei per-manent en les zones rurals; i es contrastaamb el masculí.

Tot i que la mostra és reduïda, lesdades permeten afirmar que les manufac-tures tèxtils i el servei permanent ocupavenuna parcel·la molt gran de l’espai laboralfemení. Tanmateix, la participació de lesdones en altres activitats productives, comla forestal, la pesquera, l’artesanal i latransformació i preparació de diferents pro-ductes, també era important. En concret,les dades mostren que el treball femení nonomés s’adaptava en funció de les activi-tats productives locals, sinó que les doneses concentraven en les activitats més relle-vants que es duien a terme a les sevescomunitats en les fases auxiliars o comple-mentàries; però, també, en les que dona-ven valor afegit als productes que escomercialitzaven, com els pinyons a SantaColoma de Farners i Sant Feliu de Codina,les orellanes de préssecs d’Oliana i la fabri-cació de denes i olivetes de corall a Begur.

Finalment, les dades també confirmenla participació de les dones en les tasquesagrícoles i ramaderes, tot i que, com evi-dencien les llibretes dels jornals de Veray,el treball femení se subregistrava. Enaquest sentit, les dades assenyalen quecerts factors, com l’edat, el sexe, l’estatcivil, l’adscripció de les dones a una unitatde producció, els vincles familiars, lanecessitat econòmica i la categoria socio-professional de la família, el caràcter for-matiu del treball, la concepció de l’educacióde la dona i les implicacions que tenia eltreball per a la vida adulta, condicionaven idiferenciaven el treball femení del masculí.

1 CARBONELL, M. (1988). «El treball de les donesa la Catalunya Moderna», dins NASH, M. (ed.), Més enllàdel silenci: les dones a la història de Catalunya.Barcelona: Generalitat de Catalunya, pàg. 120.

Mateo Mateo,Dignoris

El treball femeníen el camp catalàal segle XVIII

treball final (tfM) del Màsteren recerca en Humanitats dela Universitat de girona.

Director: Dra. M. rosaCongost Colomer

Data de lectura: 12 de setem-bre de 2018



15

l’Associació

Eduard Puig Vayreda (1942-2018) haestat un home del vi i de la vinya per forma-ció, dedicació i interès.i Perit agrònom de for-mació, enòleg abans que pogués cursar lacarrera a la Universitat Rovira i Virgili, va con-tribuir, amb productors i vinaters, a millorar elvi de l’Empordà. Com a tècnic va desenvolu-par la tasca professional a diferents cellers icooperatives de l’Empordà i d’Alella, on vacomençar. En aquest aspecte, personesmés enteses que no pas jo hauran de valo-rar la seva contribució. Aquí vull destacarunes altres facetes d’ell.

Com a ciutadà compromès amb la sevaciutat i el país, ja en el darrer franquisme, esva involucrar en institucions culturals, totassumint càrrecs de gestió (òmniumCultural, Joventuts Musicals), i va ser regidorde cultura i alcalde en el primer mandatdemocràtic de la seva ciutat. En un períodede trasbals en què es van succeir tres alcal-des, va aconseguir, finalment, un govern d’u-nitat i tirar endavant projectes i realitats queencara ara perduren.

Després de l’experiència del primerajuntament democràtic, va deixar la políticamunicipal i es va centrar en la seva professió.No obstant això, va desenvolupar un segoncàrrec, la direcció de l’Institut Català de laVinya i del Vi (INCAVI), de 1984 a 1990. Defet, el va posar en funcionament, amb un peua Vilafranca del Penedès, on va entrar encontacte amb Emili Giralt, amb qui parlava dela vinya i la fil·loxera, i un altre a Figueres.Acabada aquesta etapa, i sense deixar laseva professió, va ser president de l’Institutd’Estudis Empordanesos (1991-2007), desd’on va facilitar la transició d’una instituciócreada l’any 1959, de la qual celebraria elsseus cinquanta anys, posant-la al dia.

He deixat per al final la faceta d’estu-diós i divulgador de la cultura de la vinya i delvi, que va portar a terme com a professorassociat a la Universitat de Girona, com aautor de diferents llibres i com a conferen-ciant. Vull destacar d’aquesta activitat duesobres que marquen el seu saber: La vinya iel vi (2008), publicada als Quaderns de laRevista de Girona, i el darrer, El jardí deDionís. L’entorn cultural del vi (2017). Bonapart de les seves conferències, així com elsseus escrits a la premsa comarcal, primeramb el pseudònim Pere Carrer, han estatpublicats en diferents llibres recopilatoris. Jaha quedat dit que era un estudiós del vi i dela vinya, fins al punt que disposava d’unabiblioteca especialitzada, on entrava totaobra de què tenia coneixement.

De tant en tant, els dissabtes ens trobà-vem al mercat de Figueres i, com s’ha fetsempre, aprofitàvem per xerrar una estona.En una ocasió, no fa gaire temps, just davantla parada on anàvem a comprar verdura,content, em va dir que acabava de trobar icomprar per internet el llibre de CharlesEstienne i Jean Liebault, L’agriculture et mai-son rustique, publicat l’any 1558, la lectura itraducció del qual havia seguit directamentfra Miquel Agustí en el Llibre dels secrets d’a-gricultura, publicat l’any 1617, i que haviadecidit regalar-se’l pel seu aniversari. Sensdubte, n’havia parlat amb Emili Giralt, el pri-mer que va establir aquesta connexió, idemostra l’interès mantingut per l’agronomia,l’agricultura, la vinya i el vi durant tota la sevavida.

Pere Gifre

i Sobre la trajectòria d’Eduard Puig Vayreda, ésmolt recomanable l’entrevista que li va fer Carles Sapenaa la Revista de Girona, 253 (2009).

eDUarD pUig VaYreDa, Un HoMe Del Vi

Fotografia extreta de Joaquim Nadal:https://www.joaquimnadal.cat/

eVa serra, la HistòriaDora De la «DeCaDènCia»QUe Ja no Ho és tant

El treball historiogràfic d’Eva Serra estàbasat en el rigor i la reflexió. Ha treballat lesfonts de primera mà, i n’ha donat a conèixermoltes més: el fons Sentmenat i els arxius dela noblesa per als estudis d’història agrària,el primer. I ha llegit la producció historiogràfi-ca amb capacitat d’anàlisi i de construcciód’un relat històric diferent. Ha reivindicat lahistoriografia anterior a 1939: FerranSoldevila, i els Estudis UniversitarisCatalans, el primer; però també FrancescCarreras i Candi; i no s’ha estat de qüestio-

nar el renovador Jaume Vicens Vives i haposat Ferran II i el plet remença al seu lloc. Iaixò sense deixar de banda la historiografiaeuropea: es tractés de la crisi del segle XVII ila transició al capitalisme, del debat Brenner,o del delme com a indicador de la produccióagrària. Tot plegat queda recollit a la sevatesi doctoral, publicada al cap de deu anys,amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunyadel segle xVii. Baronia de Sentmenat 1590-1729 (1988). Es tracta d’una veritable pedrade toc del segle XVII català: hi estudia la pro-



16

l’Associació ducció agrícola a través de comptes de colli-tes i de delmes (que publica a Estudisd’Història Agrària, 1, l’any 1978), els ingres-sos senyorials i els preus a fi d’establir laconjuntura agrària ─la qual cosa era habitualen els estudis dels anys setanta─, peròtambé l’estructura de classes i l’evolució deles relacions socials al camp ─això ja no eratan habitual─, on posa en relació el cas de labaronia de Sentmenat, i les transformacionsen l’estructura de la producció i els conreus,amb els debats en corts sobre el delme i laforma de pagament, el lluïsme i els censos,tal com havien quedat reafirmats a la sentèn-cia arbitral de Guadalupe, sobre la qual publi-ca un article de referència: «El règim feudalcatalà abans i després de la sentència arbi-tral de Guadalupe», Recerques, 10, (1980).De l’estudi de cas, passa a la visió general. Iaixò que només s’hi va acostar per entendreel significat de1640. Va ressituar aquestadata més enllà d’Elliott, tot considerant quees tractava de molt més que una «revolta»:una «revolució política de les institucions» vaqualificar-la (1991). Els treballs sobre lasocietat agrària catalana dels segles XVI i XVII,sobretot del XVII, la converteixen en el refe-rent historiogràfic indiscutible d’aquestaèpoca: pel que escriu, per com ho justifica ipel que suggereix per a posteriors recerques.

A partir dels anys noranta, s’ha dedicata combatre el mite historiogràfic de la«modernitat» lligada al «reformisme» borbò-nic. Ho ha fet de la mà de treballs com els deVíctor Ferro; i, acostant-se a la historiografiadel Dret, ha centrat els esforços investiga-dors en l’anàlisi històrica del sistema institu-cional català anterior a la Nova Planta:Generalitat i Corts, bàsicament, però tambél’actuació del braç reial, en la defensa deldret públic català. D’aquest esforç investiga-dor, avui en queda una imatge més comple-xa i més coneguda, d’unes institucions queno estaven en fallida, sinó que reafirmaven elsistema constitucional a cada convocatòriade corts generals, fins just abans de ser abo-lit, d’una monarquia composta que no eragaire diferent d’altres d’europees (una sínte-si de la vigència del sistema institucionalcatalà queda recollida al discurs commemo-ratiu de l’onze de setembre pronunciat al’Ajuntament de Barcelona l’any 2015). Totplegat queda posat de manifest amb l’edicióde la cort general de Montsó-Binèfar de 1585

(2001, 2003, 2010), de la cort general deBarcelona de 1705-1706 (2014), o de laJunta de braços de 1713 (2008), o els Llibresde l’ànima (2015) o els casos portats davantel Tribunal de contrafaccions de Catalunya(2015), en què figura, humilment, com acoordinadora, quan era l’ànima del «grup decorts» que dirigia i la primera a transcriure i arevisar les feines, i la primera a reivindicardavant les institucions, Parlament iGeneralitat, la publicació de les fonts.Aquesta tasca havia esdevingut inajornable iimprescindible en un país «institucionalmentnormal».

Eva Serra ha protagonitzat aquestafeina ingent, no sempre prou valorada, ambuna dedicació exemplar. Ha estat professorauniversitària en majúscules. A la UAB, a laUPF i a la UB. Ha exercit la docència i lainvestigació. Ha format part d’equips, i ha for-mat equip. Ha dirigit recerques i ha fet elseguiment acurat i constant de tesis i tesines.Ha corregit, matisat i ensenyat els qui hanestat els seus deixebles. No ha tingut mai unno per a qui s’ha dirigit a ella per demanar-liconsell o un pròleg a la primera publicació.Era, segons ella, una part de la seva feina.La de la professora universitària que sabiaque no podria ser catedràtica en un mediadvers al seu, però que havia demostrat dellarg i de sobres que la seva producció histo-riogràfica es movia en uns paràmetres supe-riors. No necessitava els llorers acadèmics;en tenia prou formant part del consell deredacció de Recerques o d’Afers, essentadmesa com a membre numerari de la sec-ció històrica de l’Institut d’Estudis Catalans, itenint el reconeixement dels que veienhonestedat i rigor en el seu treball, amb altesdosis d’erudició: historiogràfica, sens dubte,però sobretot de coneixement de les fonts ide les institucions que les havien generat. Noescrivia una ratlla sense haver-la verificat idocumentat. Coneixia les fonts, les de l’ACAo les de la casa de l’Ardiaca, tant o més queels arxivers. I, a més, tampoc no defugia lesintervencions en fòrums diversos, acadèmicso no acadèmics, si amb la seva paraulapodia contribuir a defensar els seus argu-ments. En cap cas, com el seu amicFontana, no entenia l’ofici d’historiador almarge dels debats de la societat.

Pere Gifre

Pere Gifre i Eva Serra, a la UdG,el dia de la lectura de la tesi dePere Gifre, el 22 d’abril de 2009.Fotografia: fons CRHR (UdG).



17

l’Associació

Josep Fontana va ser una de les pri-meres persones no gironines que vaconèixer el projecte de creació del’Associació d’Història Rural de les comar-ques gironines i un dels primer historia-dors que n’omplí la butlleta de soci. Tambéva ser un dels primers entrevistats alMestall, l’any 2001, quan el Butlletí eramés prim i encara tenia el format artesa-nal d’aquells primers anys que alguns lec-tors recordaran. Aquell any va protagonit-zar un dels Seminaris d’Història Rural,«La lògica de la revolta camperola», segu-rament un dels que ha aplegat un públicmés nombrós a la petita sala de l’Institutde Recerca Històrica. Allà va fer-nos par-tícips de les formulacions de RanahitGuha, l’historiador hindú propulsor delsanomenats «estudis subalterns». Enaquells moments estava preparant lapublicació, a Crítica, del llibre Las vocesde la historia y otros estudios subalternos,que va aparèixer l’any 2002. En un requa-dre de l’entrevista del Mestall posterior alseminari, els entrevistadors GenísBarnosell i Mònica Bosch van destacar-hiaquesta frase: «Jo defenso el retorn delssubalterns a la història», i en el cos del’entrevista quedava clar que això no voliadir només «defensar la història de lesclasses subalternes». A la pregunta for-mulada sobre si, seguint aquell historia-dor, ell reivindicava una història antiesta-tista, Fontana va respondre d’aquestamanera: «De cap manera penso que espot cometre l’error de deixar de banda unacosa tan important com és el poder queens controla i ens esprem a tots, com si nofos important». I, a continuació, va intentarexplicar el que ell proposava en aqueststermes: «El que en tot cas reivindicaria ésuna història que no cregui que la solacosa important per entendre la sort delshumans és la construcció del poder esta-tal; que no cregui, sobretot, en aquellamena d’història que el que fa és recons-truir tot el passat humà en termes de lagenealogia d’aquella forma d’estat en quèestem vivint i que estem sofrint».

Pensant segurament en els lectorsdel Mestall, els entrevistadors, desprésd’haver parlat de la història local i comar-cal, van preguntar-li quina perspectivaveia a aquesta mena d’estudis i a la histò-ria rural. Fontana va advertir-los, una micataxatiu: «són dues coses molt diferents».I, quan els entrevistadors van insistir:«però molt sovint la història comarcal éshistòria rural...», Josep Fontana va tornara mostrar-se contundent, recorrent a l’e-xemple gironí: «No sé perquè. Hi va haveruna època en què es van fer tota una sèried’estudis aquí a Girona, que analitzavenla ciutat de Girona, i jo no ho entenia».perquè a mi em sembla que és impossibleestudiar la ciutat de Girona separada delseu context rural. És una ciutat on vivienels propietaris i allò que explicava comvivien els propietaris a ciutat estava enl’entorn rural. Si una història rural significarecuperar per a una història que nomésparlava de les ciutats on vivien els propie-taris aquesta altra part del joc, això emsembla absolutament necessari. Perposar un exemple, la forma com em sem-bla entendre ara el desenvolupament eco-nòmic de la segona meitat del segle XVII témolt a veure amb uns entrellaçamentsmolt complicats en què, per exemple, elscomerciants de Barcelona venen teixits acrèdit a camperols del camp deTarragona, als quals al seu torn els com-pren els vins que es transformaran enaiguardent i ajuden a què s’exportin, demanera que, amb les exportacions, podenpagar després importacions de teixits quevan a Barcelona. Camp i ciutat estanestretament entrellaçats. Una de les fun-cions de la història rural, a part de recupe-rar la imatge real del camp, és reconstruiraquesta peça d’un joc dinàmic».

Recordo que aquestes paraules vanexercir una mena d’efecte balsàmic, enuns moments especialment complicats,entre els membres del Centre de Recercad’Història Rural. La darrera pregunta del’entrevista del Mestall feia referència altreball que estava duent a terme en

el soCi Josep fontana (1931-2018)

El 28 d’agost del 2018 moria Josep Fontana. Des d’aleshoress’han publicat moltes notes necrològiques, que permeten conèixeri seguir el conjunt de la seva extensa obra. Rosa Congost, coordi-nadora del Centre de Recerca d’Història Rural i expresidenta del’Associació d’Història Rural, ofereix aquí una imatge més personaldel mestre i amic, tot remarcant, i agraint-li, el seu suport incondi-cional a les tasques de recerca i divulgació dels membres delCentre i de l’Associació.

Josep Fontana, a la UdG, el 22 de novembre del 2013, en la

Jornada d’estudi Pierre Vilar (1906-2003).Fotografia: fons CRHR (UdG).



18

l’Associació aquells moments. Fontana, que aquellsdies acabava de veure sortir a la llum elseu llibre La història dels homes, «un delsprojectes en què he estat treballant més»,explicava així els seus projectes de futur:«Algun dia m’agradarà fer una cosa desíntesi d’història del segle XX, però això vaper més llarg. Entremig, el que és el meutreball està centrat en el segle XIX, perquèjo suposo que ja he descobert que, en elfons, el que a mi m’interessa és compren-dre com de 1814 a 1848 es produeix lafallida d’una esperança: l’esperança delsque es pensaven que es podia continuarel camí que havia iniciat la revolució fran-cesa per canviar el món, i com aquestesil·lusions són aturades i esclafades l’any1848. Aquest seria el gran argument, id’alguna manera m’agradaria fer un llibreque respongués a plantejaments plurals,que reunís visions diferents a la vegada.Segurament serà un llibre fet a trossos,això seria el meu exercici d’historiador.Treballo contínuament, llegeixo contínua-ment per aprendre i tinc ganes de fercoses».

De la intensitat de la seva activitat,Fontana ens en va donar moltes proves.Després d’aquell seminari, va participaren diverses ocasions en activitats delCentre de Recerca en Història Rural, comel Seminari sobre la propietat de la terra,l’any 2002, i el Col·loqui sobre la des-amortització, l’any 2008. L’any 2003 vamcomptar amb ell per a la presentació delsdeu primers llibres de la Bibliotecad’Història Rural. En aquest acte, segonsressenyà Josep Colls a la Revista deGirona, Josep Fontana «va posar els tre-balls publicats a la Biblioteca d’HistòriaRural com a exemple del gran avenç queen els últims anys s’ha fet a l’Estat espa-nyol, i en particular a Catalunya, en elcamp de la història agrària. Basant-se enla seva pròpia experiència com a especia-lista en l’estudi de la revolució liberalespanyola, Fontana va afirmar que, actu-alment, dins de l’àmbit de la història agrà-ria s’està en una fase de superació delsvells marcs teòrics i de formulació denoves preguntes; en aquest sentit, va des-tacar el seu interès personal pels llibres dela Biblioteca d’Història Rural, que en moltscasos —segons va dir— li han proporcio-nat nous punts de vista i estímuls intel·lec-tuals per a les seves recerques». En unaltre moment difícil, durant el febrer de2011, del qual també se’n va fer ressò elMestall, em va fer arribar aquest missatge:«el que han fet amb el vostre grup d’histò-ria agrària de Girona, que és un dels pocsen el terreny de la història que té contac-tes internacionals, és vergonyós».Rellegint l’entrevista de 2001 i els seusesforços per enllaçar els àmbits local i glo-bal, he recordat i trobat un altre missatgeprivat, aquest del 2 d’octubre de 2015, en

què Fontana ens deia: «la Universitat deGirona haurà arribat a tenir projecció inter-nacional justament per ocupar-se dellocal, la història agrària, amb una òpticaglobal que és el que us permet dialogaramb els francesos, anglesos o italians».

En els darrers anys, en què a causade la seva malaltia jo ja no el visitava, lameva manera explícita de mantenir el con-tacte amb ell va ser la d’enviar-li tot el queescrivia. Generalment eren treballs sobrela propietat de la terra, que era un temasobre el qual ell sempre havia demostratinterès i es trobava directament relacionatamb el que ell estava treballant. El darrertext que li vaig enviar, poc abans de morir,el juny de 2018, va ser un article sobre lespatates, sobre el qual el darrer número delMestall va avançar algunes dades. Llunyde mostrar cap sorpresa pel tema, vavoler evidenciar-me que en compartia latesi principal, amb aquestes paraules:«per alguna banda tinc un nomenclàtordels pobles de Catalunya, de cap a 1820,on s’assenyala què cultiven a cada poble(dues o tres referències, només). Allí hivaig trobar la patata a la Vall d’Aran i vaigarribar a la conclusió que la penetracióprincipal havia estat des de França fins ales terres de la Plana de Vic, que durantmolt temps han estat un dels seus llocsprincipals de cultiu».

En aquells moments, Fontana estavasubmergit en el llibre que l’havia ocupat enels dos darrers anys i que en l’entrevistade 2001 ja havia definit com la culminacióde la seva recerca: «ja he descobert que,en el fons, el que a mi m’interessa és com-prendre com de 1814 a 1848 es produeixla fallida d’una esperança...». Entremighavia publicat no un, com deia en l’entre-vista que faria, sinó dos llibres sobre elsegle XX. El més voluminós i el més ambi-ciós, Por el bien del imperio, va ser publi-cat l’any 2011. Comença així: «Aquest lli-bre, en el qual he posat uns quinze anysde treball, no és més que un intent pre-matur». I, a continuació, afegeix: «El quehe volgut fer és una reflexió documentada,l’objectiu de la qual no és establir certe-ses, sinó proporcionar elements de dis-cussió que ens ajudin a entendre les cau-ses que ens han portat a la situació actu-al». Quan el vaig llegir, vaig recordar dosmoments del passat que em reafirmavenque efectivament Fontana havia dedicatuna part important de la seva vida a donarforma a aquell llibre: el primer, una troba-da a Santander, l’agost de 2003, ambmotiu d’un acte d’homenatge que vamretre a Pierre Vilar, recentment desapare-gut. Ell es trobava allà impartint un cursque havia titulat «Les esperances frustra-des» (o alguna cosa semblant), que avan-çava la tesi principal del futur llibre. L’altre



19

l’Associació moment, que vaig recordar quan vaig lle-gir un dels seus darrers capítols, sobre «lalluita per la terra i pels aliments», va serprecisament aquell seminari de 2001. Ara,rellegint l’entrevista del Mestall d’aquellany, m’he adonat de la coincidència —«aconseguir comprendre fallides d’espe-rances viscudes»— entre el que ell con-fessava que era l’objectiu principal de laseva recerca i l’objectiu d’aquell esforçmonumental, estretament lligat al seumagisteri.

Fontana va publicar una part d’aquellprojecte de recerca, l’any 2005, en el llibreAturar el temps: la segona restauracióespanyola, 1823-1834, a la coberta delqual llegim la següent sinopsi, segura-ment redactada per ell mateix: «aquest lli-bre forma part d’un projecte que l’autor vainiciar fa uns trenta-cinc anys amb laintenció d’investigar el que ell mateixtambé pensava aleshores que era “la criside l’antic règim espanyol” i que poc a pocva anar entenent com un procés en quèuns protagonistes socials van aconseguirde crear un determinat règim nou, impo-sant una entre les diverses formes en quèera possible construir el futur i evitant queningú no passés pels corredors que con-duïen cap a una altra història». Rellegintaquestes paraules, m’he adonat de comera d’important per a ell completar aquellprojecte, per tal d’oferir aquells «planteja-ments plurals» de què parlava l’any 2001.I penso que hem de celebrar, tots plegats,que pogués dedicar els seus darrers anysde vida a fer-ho.

L’any 2013 vaig rebre el generósencàrrec, per part del col·lectiu d’historia-dors que constituïm l’Institut de RecercaHistòrica, professors de les Facultat deLletres i de Ciències Econòmiques de laUniversitat de Girona, de pronunciar la

laudatio de Josep Fontana, amb motiu delseu nomenament com a doctor honoriscausa, en companyia de Ramon Garraboui Jordi Nadal Oller. Conscient que a JosepFontana no li agradaven gaire els elogis,vaig aprofitar aquell acte per dir-li quehavia d’entendre i comprendre que, comell, que acostumava a recordar que haviatingut la sort de tenir tres mestres—Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives iPierre Vilar— també nosaltres necessità-vem explicar que havíem tingut la sort detenir mestres, de tenir-lo a ell com aMestre. I vaig recordar que, en l’inici delseu seminari a la Càtedra Ferrater Mora,en preguntar-se «per què va triar un oficicom el d’historiador», el seu comentari nohavia estat gaire favorable al paper de lainstitució universitària: «el que havia derepresentar per a mi aquest ofici ho vaigaprendre de mestres i amics, més almarge de la universitat que a dins seu, itenia menys a veure amb l’engrescamentintel·lectual que amb la consciència de lautilitat social de la feina». Aquesta respos-ta va motivar les paraules finals del meudiscurs: «Haver trobat dins la Universitatel mestre i l’amic, que ens ha sabutengrescar intel·lectualment, críticament,que ens ha acompanyat durant tota lanostra vida acadèmica, que ens acompa-nya encara... no per facilitar-nos la tasca,sinó per recordar-nos-en les dificultats:això sí que ha estat una sort, un luxe!». Unluxe que aquell dia, en nom dels profes-sors d’història de la Universitat de Girona,vaig poder explicar i compartir amb elsnostres estudiants, i que ara, en nom delcol·lectiu de membres del Centre deRecerca d’Història Rural d’aquellaUniversitat, he volgut compartir amb elslectors del Mestall.

Rosa Congost

Josep Fontana, a la UdG,el 21 de novembre del 2008,en el Col·loqui sobre desamortitzacions.Fotografia: Lluís Serrano.


agenda

mestallRedacció:Rosa Congost, Lídia Donat, Rosa Lluch,David Moré i Marisa RoigAssessor lingüístic: Daniel FerrerMaquetació: Anna CabañasPer a informació i inscripcions:associació d’Història rural Pl. de Sant Josep, 1Arxiu Històric de Girona17004 GIRONATel. 972 22 55 00www.ddgi.cat/historiarural/Podeu enviar-nos textos o suggeriments a:[email protected]: semestral.Impressió: Palahí Arts GràfiquesISSN: 2462-5353Dipòsit legal: GI-731-1999

14 de desembre de 2018Rosa Torras Conangla (Universidad NacionalAutónoma de México): Frontera agrària al sud-estmexicà: l’eterna colonització.

25 de gener de 2019Lluís Torró Gil (Universitat d’Alacant): Retornant ala transició del feudalisme al capitalisme. Algunsapunts.

15 de febrer de 2019Narcís Soler (Universitat de Girona): Terrissa iterrissers de Quart i de Girona.

15 de març de 2019Céline Mutos Xicola (CRHR, UdG): Pressupostosfamiliars dels treballadors i treballadores del’Hospici de Girona a finals del segle xViii.

12 d’abril de 2019Armand Alberola (Universitat d’Alacant): Clima iagricultura al xViii mediterrani.

17 de maig de 2019Mònica Bosch (Centre de Recerca d’HistòriaRural, UdG): L’Ajuntament de Girona a la primerameitat del segle xix, òrgan de poder polític de laclasse propietària?.

14 de juny de 2019Ricard Garcia Orallo (Centre de Recercad’Història Rural, UdG): De la terra al capital. Latransformació de les elits rendistes en una con-juntura de crisi (Espanya, 1875-1905).

Universitat de Girona (Facultat de Lletres. PlaçaFerrater Mora, 1. 17071 Girona. Tel. 972 41 8945).

Les sessions són gratuïtes i no cal inscripció prè-via.

Amb el suport del MINECO: projecte de recercaHAR2014-54891-P/HIST

Il·lustració del díptic: Joan Miró. La masia (detall), NationalGallery of Art, Washington

seminaris d’història rural curs 2018-2019Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona

19 d’octubre de 2018Pau CASTELL GRANADOS (Universitat deBarcelona), Per bruixa i metzinera. La cacerade bruixes a Catalunya.

23 de novembre de 2018lluís SALES I FAVÀ (King’s College London),La ramaderia comercial a la baixa edat mitjana.Les Gavarres, 1330-1370.

14 de desembre de 2018Diana PELAZ FLORES (Universidad deSantiago de Compostela), Escribiendo a lareina de Castilla. El léxico de la mediación enla cancillería de Pedro iV de Aragón.

11 de gener de 2019Joan J. BUSQUETA RIU (Universitat deLleida), Universitat i societat a la baixa edatmitjana: l’exemple de l’Estudi General deLleida.

22 de febrer de 2019Alexandra SAPOZNIK (King’s CollegeLondon), Bees. The economic impact of a reli-gious image.

15 de març de 2019José Ramón DíAZ DE DURANA ORTIZ DEURBINA (Euskal Herriko Unibersitatea), De lalucha de bandos a la hidalguía universal: trans-formaciones económicas, sociales y políticasen el País Vasco al final de la Edad Media.

5 d’abril de 2019Luca MOLA (European University Institute),innovazioni e invenzioni nell’italia del xiV e xVsecolo: la circolazione globale della tecnologia.

10 de maig de 2019Concepción VILLANUEVA MORTE (Univer-sidad de Zaragoza), Los mudéjares de Teruel yAlbarracín: una minoría étnico-religiosa enperspectiva.

15è seminari d’història medievalCurs 2018-2019

Organitzat pel grup de recerca consolidat i unitat associada al CSIC “Renda feudal i fiscalitat ala Catalunya baixmedieval” (2017 SGR 1068), la Institució Milà i Fontanals (CSIC), el Centre deRecerca d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona) i els projec-tes de recerca coordinats “Crédito y mercado de la tierra en el mundo rural y en las pequeñasciudades de la Cataluña nororiental de los siglos XIV y XV (HAR2014-54205-C2-2-P)” y “Lacoyuntura económica y demográfica en Cataluña a fines de la época medieval: análisis crítico delos indicadores fiscales y financieros (HAR2014-54205-C2-1-P)”.

Coordinadors: Lluís To Figueras, Pere Orti Gost i Pere Verdés Pijuan

lloc de realització: Facultat de Lletres de la UdG (Pl. Ferrater Mora 1, Girona)

Horari: Divendres a les 11 h

Il·lustració del díptic: “Jeux et déguisements: la culture folklorique au sein de la culture urbaine” (Histoiredu Graal de Robert de Borron, vers1280, b.n.).

20


CUrsos, JornaDes,Congressos

x Congrés sistemes agraris, organitzaciósocial i poder local: Cultius, especialització imercats. Alguaire, 4-6 d’abril de 2019. Organitzen: Universitat de Lleida i Ajuntamentd’Alguaire. La present edició se centrarà en recerquessobre cultius i producció ramadera des de l’EdatMitjana fins als nostres dies. Més informació: www.sistemesagraris.udl.cat


mes tall - ddgi.cat · (INS Alexandre Deulofeu de Figueres) xiV convocatòria curs 2015-2016 ares...

Documents

Transcript of mes tall - ddgi.cat · (INS Alexandre Deulofeu de Figueres) xiV convocatòria curs 2015-2016 ares...