Un any més, un nombre important d’alumnat d’entre tercer de pri-mària i segon de batxillerat de Santa Perpètua, han creat obres narratives pròpies per tal de participar al concurs literari Premis

Primavera, edició 2020, emmarcat en la Programació Estable de les Escoles, i ja en són 29 el nombre d’edicions que s’han realitzat.

El foment de la lectura i l’escriptura és l’objectiu principal d’aquest certamen literari, creiem fermament que la promoció de la cultura i l’accés a aquesta de manera democràtica, és un pilar base per a que una societat pugui créixer amb les eines necessàries per desenvolu-par-se en llibertat. Així queda palès també en altres espais com l’Es-cola Municipal de Les Arts (EMA), la proposta dels Biblioaventurers (Biblioteca Josep Jardí) i els diferents espais culturals i d’exposició, entre d’altres, que fan de Santa Perpètua la ciutat que avui coneixem.

Aquest any ha crescut la participació respecte a l’any passat, que ja va ser un èxit, i podem dir que la qualitat i originalitat de les obres presen-tades és de molt bon nivell. Un total de 712 alumnes, procedents dels 9 centres educatius del municipi hi han volgut participar, i per a aquest motiu, des del Servei de Cultura i per extensió l’Ajuntament de Santa Perpètua, volem agrair a tot l’alumnat la seva participació, així com també, al professorat que els ha guiat en aquest procés. Felicitats, heu fet una gran fenia!

Gaudiu del resultat d’aquesta feina, que valorada pel jurat, es presenta en format revista on s’hi recullen totes les obres seleccionades i per tant, guanyadores d’aquest certamen. Esperem que tingueu una lectu-ra plaent i que la pugueu compartir amb la família i les amistats.

Marçal Solà GarciaRegidor de Cultura i Joventut

ÍndexCategoria 3r i 4t de Primària

Un viatge prehistòric Jan Ricart Anri 4Menja-pàgines Gerard Burgos Cairana 5Atrapats en un videojoc Jordi Montero Román 6L’aigua màgica Ona Compta Ricart 7

Categoria 5è i 6è de Primària

El mòbil desaparegut Bruna Foved De Bladò 9Punto y seguido Helena Cardador Climent 11Friends: el misteri del dia de les exploradores Maria Ontiveros Sánchez 12Misteri a la biblioteca Vera Eguiazábal Díaz 14

Categoria 1r i 2n d’ESO

La botella de champán Andrea Hernando Roldán 16La respuesta está en el bosque Jorgina Remolà Zancas 17El universo imperfecto Alba Martínez 18Una història sobre puntes Berta Capdevila Vinyallonga 19

Categoria 3r i 4t d’ESO

Venjança Arnau Núñez Martínez 21¿QUÉ A(L)MAS? Aitor Aguilera Rey 24Batiburrillo de emociones Sara Mur Terrado 26Sogni Marina Ortiz Fernández 26

Categoria Batxillerat

Un precio a pagar Roger Umbert Humet 28La noia del vestit negre Víctor López Bernal 29La ventana Bryan Gandillo de la Cerda 31Día de primavera Sara Llanos Ocampo 32

4

3r i 4t de Primària

Categoria

Hi havia una vegada un nen que es deia Tabú. Tenia 9 anys i un gos que es deia Pupey. Tenia dos amics un es deia Manolo i l´altra es deia Alexandra.

El nen ja que era el mes llest de la classe volia cons-truir una maquina del temps, els seus pares però li deien que era impossible fer una maquina del tems, però ell no els i feia cas, va agafar els plànols, el material, el gos, els amics i la originalitat.

Ho tenia tot pensat i en uns dies ja la tenien enllestida, per cert l´avien feta amb capses de cartró, metall i ferro.

Li van dir els seus amics que fes una prova, peró ell estava segur del seu invent, van entrar i s´en van anar, bé no sabien on anaven.

I anaven...Anaven a la prehistòria!!!La maquina d´en Tabú havia funcionat!Allà es van trobar amb moltes coses divertides com...

Arbres que tu podies escalar i moltes coses mes.

El dia següent van voler explorar l´illa. Anava tot molt bé fins que...

Una tribu de cavernícoles els van capturar i els volien llançar al volcà de Tantongo, per sort per els nens la tribu va decidir que descansarien abans de pujar, perquè el volcà de Tantongo era molt alt el més alt i el més desconegut. Men-tre tothom dormia, els nens van aprofitar per escapar-se.

En Tabú va recordar que la seva avia li havia dit que amb una gota de verí d’escorpí daurat, podrien tornar a casa. Els nens van anar corrent cap a la seva cova pas-sant pel llac sense fons, la cova fosca, per la muntanya més alta i per l’arc d’en Joluà. Però l’arc era massa vell i quan menys s’ho esperaven, va haver-hi un terratrèmol i l ‘arc va caure a terra. Per sort, no els hi va caure al cap però haurien de buscar una altra ruta.

Van estar pensant i de cop davant dels seus nassos se’ls hi va obrir un passadís secret, que els portava direc-tament al lloc que volien anar, la cova de l’escorpí daurat.

UN VIATGE PREHISTÒRIC

Primer classificatcategoria 3r i 4t de Primària

JAN RICART ANRI4t · Escola Tabor

5

Hi havia una vegada un nen que es deia Valerio i tots els dies després del cole anava a la biblioteca a acabar les feines i els deures. Quan ja havia acabat els deures que li havien manat, estava avorrit, ja que ho havia fet molt ràpid. Va decidir buscar un llibre que li agradés. Va trobar un de moltes pàgines però no li acabava d’agradar, tenia molta lletra. Es va fixar millor i va veure que tenia dibui-xos, lletres grans i majúscules i al final se’l va llegir. El temps li va passar volant i ja era hora de marxar a casa, però abans de marxar, va amagar el llibre per a que ningú l’agafés. Si algú el posava en un altre lloc, després Valerio no el podria tornar a trobar.

Al día següent per sort era dissabte i Valerio immedi-atament va anar a la biblioteca un altre cop. Ràpidament va anar a agafar el llibre però un ratolí el portava a les mans i va sortir corrent. Valerio el va perseguir per tot el barri fins que van arribar a un riu. El ratolí es va tirar al terra i va dir:

−No puc més, em rendeix-ho.Valerio no ho podria creure, sorprès va preguntar:−Pots parlar?−Clar, que ho dubtaves? - Va contestar el ratolí.−Perdó per perseguir-te. -Li va dir Valerio mentre

mirava el llibre. - T’has menjat el final de la història! Ara ja no podré saber que passa! Va seguir parlant Valerio men-tre mirava al ratolí.

−Jo me’l sé. Va dir ràpid el ratolí. −Però també saps llegir. - Va preguntar Valerio. −Si, jo t’explico: “Quan el dolent vol matar a Petter,

apareix la mare i acaba amb ell.” Li va contar el ratolí.−Ostres, no esperava aquest final! Fem un tracte, cada

dia podrem venir aquí a llegir, però en compte de men-jar-te els llibres, jo et portaré un tros de pastís. Et sembla bé? Així sempre podrem saber els dos el final de les his-tòries. Va proposar Valerio al seu nou amic.

El ratolí va dir que si i ja van ser molt bons amics sempre.

MENJA-PÀGINES

Segon classificatcategoria 3r i 4t de Primària

GERARD BURGOS cairana4t · Escola Santiga

I quan s’esperaven una bèstia molt gran, es varen trobar una escorpí que no feia més d’un metre. Per sort estava dormint i van aprofitar per agafar una gota del seu verí. De cop i volta, es va despertar i el nois van sortir corrents cap a la màquina del temps. I... van poder viatjar en el temps altre cop. Però no anaren a casa, el verí era tant potent que van anar... al futur!

Allà també s’hi estava molt bé, hi havia piscines amb tobogans molt alts, cinemes amb 4D i moltes coses més, però ningú els hi feia cas, perquè tothom estava absor-bit amb les pantalles. Es van estranyar molt. La de coses que tenien i només estaven pendents de les pantalles i més pantalles. L’Alcalde (que era un robot) els va expli-car que era el millor pels habitants perquè ningú moles-tava a ningú.

Tothom estava absorbit menys un nen que era ros i es

deia Joan. Deia que no li agradaven les pantalles. Deia que era l’únic de la ciutat de Futurlandia que no li agra-daven les pantalles. Ell volia viatjar amb una màquina del temps cap el passat, i resulta que el Tabú “& company” en tenien una però antre cop sense combustible. En Joan els va dir que sabia on trobar combustible suficient per arran-car. El lloc era el volcà Electris. Un altre volcà??? Va pre-guntar en Manolo. Però no sabien amb que es trobarien...

Però el que es van trobar va resultar ser... un interrup-tor gegant!!!

Un interruptor gegant és el que es van trobar. Mesu-rava una mica més que un autobús i mig. Hi havia escrit que només podien obtenir l’energia si aconseguien posar l’interruptor al revés mitjançant la força de l’amistat. I així ho van fer i van obtenir la energia necessària per tornar a casa sans i estalvis.

6

Alex: Hola em dic Alex i aquest és el meu germà petit Aron, i sabeu per què estem tan il·lusionats? Bé, si no ho sabeu és perquè és el nostre aniversari.

Aron: Sí, sí, i sabeu què he demanat pel nostre aniver-sari? hem demanat un videojoc per a la nostra consola.

Alex: Aron, Aron, aquí arriba la mare, fes com si no pas-sés res.

La mare arriba i els diu: Hola, on són els meus nens de l’aniversari?

Els dos: Som aquí, som aquí. Mare: Endevineu què acabo de comprar.La mare els dóna una caixeta de mida mitjana, els dos

nens no s’ho pensen dues vegades i obren el paper de regal com si fos l’últim regal del món. Els dos miren què hi ha dins i no poden parar de fer salts d’alegria.

Aron: Alex mira, és el videojoc que tant volíem, no m’ho puc creure!!! Mama, mama podem jugar a la consola mentres tu fas les teves coses? porfa, porfa!

Mare:- Vinga va, us deixo jugar perquè és el vostre ani-versari, si no, no, que quedi clar.

Els dos:- Gràcies mama. La mare va a fer les seves coses just quan l’Àlex i l’Aron

li van dir i, comencen a jugar amb la consola.

Alex: Aron, pots posar el disc del joc al forat del disc? Si us Plau?

L’ Aron posa el disc al forat i el joc comença. L’Aron seu al sofà al costat de l’Alex.

Alex: Et guanyaré germanet.Aron: A que et guanyo jo?Alex: Pots dir el que vulguis que no em guanyaràs. Tots dos estan molt contents, però no se n’adonen que

la consola s’està empassant les coses de la casa. Alex: Aron no notes alguna cosa rara a la paret? Aron: Ui, si no hi és la foto de la família! Alex: Aaaaaaah!!! La consola se m’esta empassant!!!

Aaaaaaah!!! Aron: Alex jo t’ajudo, crec que la mare no ens escol-

ta pel soroll de l’aspirador!!! Aaaaaaah!!! A mi també se m’està empassant!!!

L’Àlex i l’Aron apareixen en una esplanada de terra vol-cànica. I semblen estar marejats. Aron: Aleeeeeex!!! On eeeets?!?!?!!?

Alex: Soc aquí!!! Darrere d’aquesta roca tan gran!!! Es-tic enredat amb una planta gruixuda!!! Aron: Ara vaig!!!

Intentaré ajudar-te. L’Aron arrenca aquella planta tan gruixuda. L’Aron per

primera vegada va semblar un superheroi. Els dos nens van pensar que des d’aquell moment els esperaria una llarga aventura.

Alex: Gràcies germanet. No és per res però sembles més fort del normal. Si ha passat el que jo crec que ha passat te’n recordes de les instruccions del manual del videojoc? perquè jo no me’n recordo.

Aron: Doncs jo t’ho puc resumir, però tinc unes pre-guntes molt breus que segur que un nen tan llest com tu podria respondre-les. La primera i més important de to-tes dues, quantes vides tenim? I l’altre pregunta, si tenim superpoders o alguna cosa per l’estil com sabem quins son?

Alex: La primera pregunta ha estat una boníssima pre-gunta, però no se respondre-la. I també la segona pre-gunta ha estat molt bé. I sé com respondre’t en part. Mira, jo crec que tu tens un superpoder, i crec que ja sé quin és i és… Superforça.

Aron: Vale, crec que t’has passat una mica en aquest trosset, com vols que tingui superforça si no puc ni agafar la cadira de casa de l’àvia?

Alex: Ai, ai, ai! Aron ja veig com et falta per aprendre, saps que estem dintre d’un videojoc, oi? Doncs crec que ja saps que en els videojocs hi ha alguna cosa irreal, oi que sí? Doncs ja està, en aquest joc són els poders. Vols provar els teus superpoders?

Aron: Com no voldria provar-los? Alex: Prova a agafar aquella roca gegant.

L’Aron agafa la roca i la llença. L’Alex aplaudeix com un boig.

Aron: És veritat, soc superfort! Alex: Vinga, ja podem viure aquesta aventura, no? Els dos estan disposats a viure aquesta perillosa i mis-

teriosa aventura. I de sobte uns subtítols gegants aparei-xen davant d’ells i l’Alex els llegeix: “Hola concursants, si esteu aquí per sortir d’aquest videojoc necessitareu aquesta armilla comptavides i qui no tingui poders podrà escollir alguns d’aquests poder: intel·ligència, telepatesis, elasticitat, punteria, màgia, que només et pot fer mal la tristesa o volar”.

Alex: Mmmm, escolliré volar.

ATRAPATS EN UN VIDEOJOC

Tercer classificatcategoria 3r i 4t de Primària

JORDI MONTERO ROMÁN4t · Col·legi Sagrada Família

7

Aron:- Prova a veure si pots volar. L’Alex crida, a volar!!! I de cop i volta comença a volar

pel cel. Aron: Alex, vine que t’he de dir una cosa!! Tinc una

idea, que et sembla si jo et defenso, tu em portes?

Els dos superherois se’n van a la segona i última fase. Després de tant caminar s’aturen a unes terres que es diuen terres obscures. Surten una altre vegada els subtí-tols i ara l’Aron és qui els llegeix en veu alta: “Benvinguts a l’última fase del videojoc, no sé si tindreu una miqueta de por quan llegiu aquesta part del text, bé allà va: haureu de lluitar contra un drac, tindreu que utilitzar els vostres poders, bona sort”.

Alex: No sé si el text ha tingut l’intenció d’espantar,

però jo estic que tremolo. Aron: Vale, ens hem de calmar els dos, jo crec que po-

drem derrotar aquell drac. Alex:- Gràcies per donar-me confiança germanet.

Els dos germans es preparen per lluitar contra aquell drac tan perillós. El drac ataca primer traient foc per la boca. L’Alex vola per l’aire i esquiva el foc agafant l’Aron. Però després l’Aron salta i ataca al drac bufant i el tira pel barranc i els dos germans guanyen al drac. De sobte,un portal màgic els porta a casa. Quan arriben veuen que la mare no se n’ha adonat que havien desaparegut i els dos germans abracen la mare amb molt sentiment. Ella se’n va i els dos diuen:

- I aquest és el dofí de la historia. Aron: Ho agafeu? el (do-fí).

Hi havia una vegada uns nens que eren molt amics. Es deien Nia, Tom, Lluna, Jordi, Sofia i Oriol. La Lluna a casa seva tenia un jardí i el cuidava molt. A la Lluna li agra-daven molt les plantes, igual que a la Nia li agradava la mecànica, a en Jordi els contes, a la Sofia el bàsquet, a en Tom els animals i a en Oriol la cuina, però a cap d’ells el futbol. Un dia la Sofia, la Nia, en Tom, en Jordi i en Oriol, van anar a casa de la Lluna a ajudar-la a preparar un concurs de plantes, quan de sobte es troben que totes estaven pansides.

- “Per què estan pansides? Però si vaig ahir vaig venir a regar-les i estaven molt bé!” - va dir la Lluna en un instant.

Poc desprès va aparèixer l’avi de la Lluna, va sortir al jardí i va dir:

- “Hi ha una llegenda que diu que cada dia que la tra-dició passa a una altra generació passa alguna cosa es-tranya i com que encara no havia passat, ha passat avui.”

- “Hi ha una solució?” -va dir en Jordi.- “No ho sé” - va dir l’avi de la Lluna. “Hauríem d’anar

a veure el gran Ede, ell ho sap tot”. Així que hi van anar. Mentre caminaven tots anaven

explicant coses com: l’altre dia... A mi m’agradaria... A mi no m’agradaria... Així fins que van arribar a un tronc molt gran, i van picar a la porta:

- “Qui és?” Es va sentir des de dintre. “Sóc jo, l’avi de

la Lluna, en Jan, el teu vell amic!”- “Hola Jan!” - va dir l’Ede mentre obria la porta. “Què

vols?” - “Jo res però la Lluna i els seus amics sí”.- “Doncs digueu” -va dir l’Ede.- “Ahir vam regar les plantes del meu jardí i avui hem

anat a mirar i estaven pansides. Te solució aquest proble-ma?” -va dir la Nia.

- “No ho sé, deixeu-me consultar-ho al meu gran lli-bre”.

I de sobte va obrir un calaix on va treure un llibre molt gran.

- “En aquest llibre sembla que hi hagin 1000 coses i més!” -va dir en Jordi.

- “Estic totalment d’acord!” -va dir la Sofia.En Ede va estar fullejant el llibre, fins que va trobar la

solució. “Aquí està!” -va dir en Ede. “Aquí posa que si que hi ha una solució i és una aigua màgica. Està en una ciutat imaginaria i que per anar s’han de passar dos proves”.

- “Però no diu quines!” -va dir l’Oriol. - “És on esta la ciutat imaginària?” -va preguntar la

Lluna.- “Aquí diu que hem d’anar amb un globós aerostàtic!”

-va dir l’Ede.- “Però nosaltres no tenim cap globus!” -va dir en Tom,

mentre la Sofia va replicar: “Jo sí que en tinc un!”

l’aigua màgica

Quarta classificadacategoria 3r i 4t de Primària

ona compta RICART4t · Escola Els Aigüerols

8

I va treure un globus normal, i l’Oriol va dir que es re-feria a un globus aerostàtic! I de cop i volta es va escol-tar...

- “Jo sí que en tinc un! Bueno més ben dit la meva besàvia” - va dir la Sofia.

- “Doncs a què espereu?” - va dir en Jan. “Correu aneu” - va dir. “Jo em quedo aquí parlant amb l’Ede”.

I els Nens van començar a córrer a casa de la besàvia de la Sofia. Quant van arribar van dir a la besàvia:

- “Encara tens el globós aerostàtic?”- I ella va dir... “Oi, i tant que el tinc, està en el garatge!

Aneu i agafeu-lo si voleu!”Hi van anar al garatge i el van agafar. Tot seguit el van

agafar per portar-lo a fora i fer-lo volar. Molt aviat el glo-bós va començar a pujar i pujar, fins que ja volava. Quan estaven al cel la Nia va preguntar:

- “I com sabrem quant haurem arribat?”- “Per que hi haurà un núvol groc que es pot trepitjar”

- va dir la Lluna.- “I com ho saps?” - va dir en Tom.- “Per què quan vosaltres heu seguit corrents en Ede

m’ho ha dit”.- “Així que tothom atent!” - va dir en Oriol. “A buscar!”Mitja hora més tard, en Tom va dir:“Pareu el globus! Que és aquí”Així que van parar el globus i van baixar al núvol.- “Què guai!” - va dir la Nia.La ciutat era mig a l’aire i mig a l’aigua, així que van

començar a caminar i quant van arribar a l’entrada hi ha-via un cartell que hi deia, ”Si l’aigua vols aconseguir les dos proves hauràs de superar”.

- “Les dos proves que ens ha dit l’Ede!” - va dir la Lluna.Tot seguit van continuar caminant fins que van trobar

una porta tancada que hi deia “Com es diu aquella eina de mecànica que comença per clau?”.

- “Jo ho sé!” - va dir la Nia. “M’encanta la mecànica!”- “Corre, com es diu?” - va preguntar la Sofia.- “Es diu clau anglesa!”I la Lluna ho va escriure al costat de la pregunta. Al

costat de la resposta, hi havia una bombeta que es va encendre quan van posar la resposta.

- “Està be!” - va dir en Jordi.I es va obrir la porta. Hi van continuar caminant en

busca de la següent porta. Quan van arribar a la següent porta hi deia així “Aquesta és l’última prova i la més difícil, haureu de deixar un membre del grup aquí mateix per continuar”.

- “No! Això no pot ser!” - va dir la Lluna.- “Però ha de ser Lluna! Si no, no podràs fer que les

plantes creixin” - va dir la Nia. “Si voleu deixeu-me a mi i vosaltres continueu”.

- “D’acord!” - van dir tots. “Ets una molt, molt bona amiga”. I li van dir adéu.

Quant van arribar a la part on hi havia aigua, hi deia així “Molt bé, heu arribat a l’aigua! Us la mereixeu, agafeu un pot i poseu-hi tota l’aigua que necessiteu”. Així que van agafar el pot i en van agafar molta. Tot seguit van tornar enrere amb l’aigua i van anar a buscar a la Nia. Van baixar amb el globus fins que van arribar al jardí de la Lluna.

- “Molt bé!” - els van rebre en Jan i en Ede. “Ho heu aconseguit!”

I van córrer a posar-ho a les plantes.- “Funciona!” - van cridar tots! Des d’aquell dia si les plantes es podrien ja sabien on anar.

I conte contat, arbre regat.

9

5è i 6è de Primària

Categoria

Hi havia una vegada un grup de amigues entre 20 i 22 anys molt interessades per el tema de la moda.

La Marta, era la típica noia que es tornava boja amb les tendes, la Laia era una noia que estava més còmoda amb les tendes d’ esports, la Marina era la que estava obses-sionada amb les tendes de maquillatge i els salons de SPA i per últim la Laura que estava súper obsessionada amb les tendes de mòbils, deia la Laura que el mòbil el canviaria cada any.

Un dia van anar totes al centre comercial i la Laura, al lavabo, es va trobar un mòbil d’última generació. Va agafar el mòbil i va sortir corrents per explicar- ho a les altres amigues.

- Hem de mirar de qui és – va dir la Laura – No està bloquejat ni té clau de seguretat.

- Què estrany! – va dir la Marta – Si és el mòbil que han tret aquest any!

- I no està bloquejat? Podem veure què hi ha dins del mòbil? – la Laia comenta curiosa.

- Mirem a veure què hi ha! Així, potser descobrim de qui és – exclama la Marina.

-Si, si però anem a una cafeteria que estarem més tranquil·les – diu la Laura.

Un cop a la cafeteria van demanar- se un cafè i de seguida es van posar a buscar al mòbil alguna foto o con-tacte que dones pistes de qui era.

El propietari tenia moltes fotos...Eren fotos de paisat-ges, de cases , d’habitacions, de subterranis...

També hi havia fotos de cares de persones de totes les edats, amb arrugues, amb barba, amb pigues, amb ulleres. A l’aplicació de Notes tenia escrits textos molt estranys. Parlaven de com assassinar i a qui assassinar. Començaven a tenir por.

-Parem, parem! M’estic espantant! – va dir la Marta.- No, no, un moment, això es posa molt interessant –

contesta la Laura. A part dels mòbils a la Laura li apassi-onaven les novel·les d’intriga i terror.

Van estar més de mitja hora remenant el mòbil. No

el mòbil desaparegut

Primera classificadacategoria 5è i 6è de Primària

bruna foved DE BLADÒ6è · Escola Bernat de Mogoda

10

entenien com una persona podia tenir tantes dades de llocs, escrits tan intrigants d’assassinats... al telèfon.

- Prou, hem d’anar a la policia!- Marta, encara no hem descobert de qui és. Hi ha tex-

tos que em sonen molt, com si els hagués llegit abans... no ho sé... però em resulten familiars. – la Laura no podia deixar de revisar el mòbil. La Laura, a part dels mòbils tenia obsessió per les novel·les i històries d’intriga.

- Jo he de marxar, m’esperen a casa per dinar – va dir la Marina.

- Si, i jo, també tinc ganes de marxar, tot això m’està posant una mica nerviosa – va afegir la Marta.

- Però no us adoneu que podria ser les notes d’algun assassí? – la Laura ja s’estava emocionant.

- Però què dius!!! Estàs flipant!! – va dir la Marta – jo, ho sento... marxo, ja us trucaré.

La Marina va aprofitar per marxar amb la Marta. Soles quedaven la Laura i la Laia.

- Laia, estàs amb mi?- Sí Laura, perquè?- Tinc un pla. Anem a la biblioteca, vull comprovar una cosa.La Laia, sense dir paraula, va seguir a la Laura cap a la

biblioteca. No entenia què hi havien de fer allà. Al entrar a la biblioteca van anar directes cap al gènere de suspens i terror. La Laia mirava i la Laura buscava, no se què però amb molta curiositat.

- Ho sabia!- Què? De què parles Laura, m’estàs espantant.- Te’n recordes que he comentat que em sonaven els

textos? Ara ja sé d’on han sortit. Crec que tinc una pista de qui pot ser el propietari del mòbil, i si és cert el que diré, pot ser fins i tot perillós.

- De qui? Laura, si et plau, m’estic morint de por!!- El mòbil és d’un assassí.- Què???- Si. Els textos, la forma de redactar-los, la manera com

parla i descriu... això només ho pot fer un escriptor incre-ïble, l’assassí està seguint les pautes de Stephen King, un mestre de les novel·les de terror i suspens.

Va haver-hi un minut de silenci. La Laia estava blanca... no s’ho podia creure. Les fotografies del mòbil coincidien

en paisatges i llocs on Stephen King havia creat les seves històries d’assassinats.

- Ara segur, hem d’anar a la policia – va dir la Laia.- Si, crec que serà el millor però abans hauríem d’avi-

sar a la Marta i la Marina del què hem descobert.- Si, em sembla una bona idea, vaig a trucar-les – la

Laia es va afanyar a agafar el mòbil.Un cop juntes van agafar l’autobús per anar a la comis-

saria més propera. Durant el viatge no van parlar. Estaven al·lucinant.

- Crec que el millor és que parli jo – comenta la Laura – vosaltres esteu massa espantades.

Totes van afirmar.Al entrar a comissaria la Laia va anar directe al mostra-

dor. La seva veu semblava nerviosa.- Ens hem trobat un mòbil i al no estar bloquejat, l’hem

mirat i hem deduït, bé, he deduït, que el propietari del mòbil podia ser un assassí.

- Perdoni? En què es basa? – va dir la policia tota es-tranyada.

- Per les fotografies que hi ha de llocs, cases, habita-cions, paisatges i els textos que he trobat a la app de No-tes... ho he comprovat a la biblioteca... crec que vol fer un assassinat a l’estil de Stephen King, sap? Aquell escriptor de novel·les de suspens.

- Puc agafar el mòbil per comprovar una cosa? – va dir la policia encuriosida.

La Laura li va donar el mòbil. La policia va marxar. Es va tancar en un despatx on, a través de la porta es podia veure que consultava alguna cosa per l’ordinador. Des-prés també hi va entrar un altre agent, i un altre, aquest últim sense uniforme... També parlen per telèfon.

Va passar mitja hora. La Laura al mostrador, i les se-ves amigues assegudes sense creure’s tot el què havia passat.

De repent, entra a la comissaria Stephen King. La Lau-ra al·lucina.

Per fi surt la policia del despatx:- Bona tarda, us presento Stephen King, el propietari

del mòbil.

11

2 años después del apagón. Se me hace extraño que sea el canto del gallo el que me despierte cada mañana.

Nada más despertarme escucho el ruido de los carrua-jes y los caballos, es un poco molesto, pero después de dos años te acostumbras.

No todo es negativo, ni mucho menos, cada mañana a las 7:30h pasa el señor Aurelio con un megáfono y una carretilla vendiendo fruta. Mi madre y yo, como de cos-tumbre, nada más escucharlo bajamos para comprar fru-ta, es una de las partes que más me gusta del día, ya que allí me encuentro a mis amigos, pero todavía faltan unas horas para que empiece el colegio.

Cuando mi madre acaba de hablar con sus amigas (que por cierto le lleva un buen rato) subimos a casa, me preparo mi bocadillo, y le doy un beso a mis padres en-tonces bajo por las escaleras, son cinco pisos y a veces a la hora de subir me canso un poco. Mis abuelos me han dicho que antes de el apagón había una especie de máquina llamada ascensor en la cual subías y bajabas al piso que quisieras, un poco extraño para mi gusto, yo prefiero andar y no utilizar una máquina de esas extrañas solo para desplazarme por otros pisos, yo la verdad es que no me acuerdo muy bien de aquello.

Los señores de los carruajes son muy amables y me dejan subir en ellos, suelo darles alguna pieza de fruta ya que el trayecto hasta casa de mi amiga María es un poco largo, cuando estoy en casa de mi amiga la aviso gritando su nombre, aunque a veces sin quererlo despierto a los vecinos cuando por fin María baja (que tarda lo suyo).

Nos dirigimos al colegio ya han abierto las puertas así que entramos en clase abrimos las persianas y sacamos los libros de la materia que toque, hoy por ejemplo a pri-mera hora nos ha tocado historia y la profesora nos ha explicado que las clases antes las daban con ordenadores y pizarras digitales. La verdad, que no sé cómo se podrían aclarar ya que leyendo uno se entera mucho mejor y no mirando una de esas pantallas con luz.

4 horas después.Cuando los niños salimos del colegio nos reunimos para jugar a las canicas estamos bastante rato hasta que nues-tras madres nos avisan para la hora de la cena, una vez he cenado lo que hago es jugar con mis gatos y después de media hora me voy a dormir.

4 años después del apagón. Hoy en el instituto nos han llevado de excursión a una vieja fábrica textil.

Ahora se ha convertido en un museo para explicar a la gente como era todo antes del apagón. Nos han explicado que la gente se enviaba mensajes, fotos, vídeos y se comu-nicaba a través de unos aparatos llamados teléfonos... Es extraño imaginar cómo es posible enviar cosas por el aire. Sobre las fábricas nos han dicho que antes con cinco per-sonas se podía hacer funcionar todo, porque con las má-quinas no se necesitaba casi personal en comparación con ahora se necesitan por lo menos a 20 personas trabajando.

6 años después del apagón.Hoy es sábado y son las fiestas del pueblo.

A las 8:00h ha pasado una señora con un megáfono para peinar a las señoras, a las 8:30h ha pasado un señor para aconsejar y vender a las mujeres ropa que ponerse ,me estaban despertando cada dos por tres, a las 9:00h ha pasado una banda de músicos con tambores y trom-petas...para despertar al vecindario y avisar a la gente que las fiestas habían llegado . Me he despertado corrien-do, me he vestido súper rápido y he bajado a la calle allí estaban mis amigos y hemos estado bailando cantando y jugando. Luego han venido para repartir churros con chocolate, más tarde ha venido el pintacaras y por último toda la música. Ha sido muy divertido.

8 años después del apagón.Mis padres me han dicho que están pensando hacer un

viaje para este verano, pero me han dicho que tardaremos días en llegar y que antes del apagón se iban y volvían el mismo fin de semana. Yo me he quedado pensando, los creo, pero se me hace tan difícil imaginármelo.

9 años después del apagón.Hoy me ha llegado una carta de mi tía Luisa que vive en

Zaragoza la carta era muy interesante decía:

Querida sobrina,

Tu madre me ha dicho que estas estudiando historia en la universidad y que estas muy interesada por todo lo que ocurría antes del apagón y como era el mundo así que te dejo estos objetos para que veas con que pasaba antes la gente su tiempo libre.

punto y seguido

Segona classificadacategoria 5è i 6è de Primària

helena cardador CLIMENT6è · Escola Bernat de Mogoda

12

Muchos besos.Te quiere tu tía Luisa.

Cuando abrí el paquete dentro había muchos aparatos electrónicos, el único que sabía lo que era un móvil, los demás no los había visto nunca.

10 años después del apagón. Hace dos semanas que llevamos caminando parando a descansar y luego a volver a caminar. Todo esto, mis pa-dres no han querido alquilar todo el trayecto con un carro de caballos o burros o lo que sea para ir a Italia así que me ha tocado caminar. Estoy que no siento las piernas.

Por fin hemos llegado a Roma (Italia). Menos mal por-que la verdad pensaba que me iba desmayar mientras caminaba. Ahora ya es por la noche y estamos en un hotel pero durante el día hemos ido a muchos museos.

12 años después del apagón.Estoy súper contenta y emocionada supongo que como todos del pueblo.

Se ha vuelto a emitir por televisión y con placas solares en la plaza el pueblo han conseguido que en una pantalla se pudiera ver la retransmisión en directo, ha sido muy emocionante, todos esos colores y la imagen y todo era al mismo tiempo tan lejos. No sé, esto te hace pensar. ¿De verdad antes todo era así?

Cuidemos lo que tenemos, cuidemos lo de verdad, no solo el uso responsable de la tecnología, sino también de los recursos que el planeta nos ofrece, solo tenemos uno, bonito y grande, pero lo tenemos que cuidar porque no es de nuestra propiedad, es para las generaciones que están por venir, es del resto de especies y es de la propia naturaleza.

Hi havia una vegada una ciutat anomenada Heartlake City. Era el primer dia de les vacances d’estiu i per fer-lo en-cara millor coincidia amb el centenari de la ciutat, es a dir que era el dia que les exploradores van descobrir la ciutat feia cent anys.

Les Friends ( Emma, Olivia, Mia, Andrea i Stephanie) estaven a la casa de l’ amistat preparant la seva pròxima excursió de submarinisme per conèixer millor la badia de Heartlake i els peixos que viuen en ella, quan l’Andrea va notar com li queia una gota d’aigua al damunt, i després una altra, i una altra! Estava començant a ploure! Però no poqueta cosa, no, plovia a bots i barrals! Les cinc amigues es van ficar a dins de la casa a l’acte per no mullar-se, i fins hi tot a en Zobo, el robot de l’Olivia, va tenir un petit curtcircuit per l’aigua que li queia!. Ja dintre de la casa les cinc amigues van decidir esperar a que la tempesta passés per fer l’ activitat de submarinisme. Però mentre esperaven, l’Emma va dir:

- Heu sentit aquest soroll? - Sí, haurà sigut la tempesta- va respondre la Mia.A continuació de tot això i abans de que l’Emma li

pogués replicar, un soroll estrany va ressonar a tota la sala. Era un soroll estrany per varies raons, principalment perquè mai l’havien escoltat però també perquè era com el soroll d’alguna cosa trencada o simplement reduïda a pols. L’Stephanie es va apropar una mica a l’escala per veure que havia fet aquest soroll i va baixar un esglaó, i un altre, i un altre, i un altre...Quan va arribar al final, va encendre la llanterna que havia agafat al començar a baixar l’escala i va veure que . . . El soroll l’havia trencat la finestra, bé el que quedava d’ella perquè hi havia un fanal que es devia haver caigut del carrer fent miques la finestra!.

L’Olivia va baixar per veure el que havia passat, i igual que les seves amigues es va quedar bocabadada veient la finestra trencada. Les cinc amigues van intentar trobar l’interruptor diferencial perquè s’havia anat la llum. Quan el van trobar es van adonar de que ja no tenien interruptor perquè era sota la finestra trencada i el fanal l’havia tirat al terra. L’Andrea va veure que darrere d’on havia estat l’inter-ruptor diferencial hi havia un tros de pergamí que per l’as-pecte que tenia havia de portar molt de temps allà darrere.

friends: el misteri del diade les exploradores

Tercera classificadacategoria 5è i 6è de Primària

maria ontiveros SÁNCHEZ5è · Escola La Florida

13

Al pergamí posava:

Quan arribis al lloc on la terra creua el mar Ficat a dins del gran blau per venir-me a buscar

I a dins seu el següent podràs trobar.

Després d’aquesta revelació del pergamí, les cinc ami-gues no sabien que dir. I clar estava, que el missatge l’ha-via posat allà una persona feia molt i molt de temps i les noies pensaven que... Potser el pergamí l’havia posat allà una de les exploradores que van descobrir Heartlake City feia cent anys! Les Friends no sabien que pensar d’aque-lla estranya situació, així que van intentar interpretar el missatge que hi havia al pergamí i per sort ho van acon-seguir. El missatge després de que el traduïssin va quedar així:

Quan arribem al golf ens submergirem al mar i buscarem alguna cosa

I així ho van fer al matí següent, les cinc amigues van agafar el vaixell de cures de la mare de l’Andrea, que per si algú no ho ha entès era veterinària marina, i es van pre-parar per encendre motors i començar l’aventura però...

- Andrea!!!Van escoltar a algú cridant a l’Andrea i com que no es

veia a cap persona a simple vista, les cinc noies van bai-xar del vaixell i van veure que la mare de l’Andrea venia corrent i a l’ arribar els hi va dir:

- Ja sé que et vaig deixar el vaixell, Andrea, però és que m’han trucat d’una urgència perquè una tortuga ferida està a l’altra punta del golf i arribo abans en vaixell.

- Però mama, a quina part del golf has dit que es-tava?- va dir l’Andrea.

- A l’altra punta, per què?- Va contestar la mare.- Perquè et podem acompanyar i des d’allà ens

submergirem per començar a buscar la cosa de la que parla el pergamí.

- D’acord- va dir la mare. Quan van deixar a la mare de l’Andrea a la platja, van

anar mar endins i es van submergir. Una vegada sota l’aigua l’Emma amb la seva inseparable gravadora va començar a filmar tota l’aventura. Quan portaven una estona bussejant, per fi l’Stephanie va veure una llum que no era pròpia del fons marí, i a l’ apropar-se van descobrir que era un peix amb les escates daurades que no parava de nedar en cercle sobre una roca de la qual entraven i sortien molts peixos de colors. Les amigues

van pensar que allà hi havia alguna cosa que els peixos estaven protegint. Van intentar aixecar la roca però no ho van aconseguir perquè era molt gran i pesada. Llavors la Mia es va adonar que si els peixos podien sortir i entrar de la roca, es perquè tenia forats. Llavors va mirar per un dels forats i va veure que hi havia una pedra amb una inscripció que deia “Per lo més gran trobar, molt hauràs de pensar. Però agafa’m si acompanyat vens, compta tots els vents, i quan ho hagis fet ves a on els puguis en eco recitar i Heartlake City hauràs de cridar” . La Mia sabia el que significaven la majoria d’aquestes paraules per separat però juntes se li feien un embolic. Però la Mia sabia que per entendre el missatge ho havien de fer les cinc juntes, així que els hi va fer senyals a les altres perquè pugessin a la superfície.

Un cop a dalt del vaixell la Mia va explicar a les altres el que havia llegit i, com no podia ser d’una altra manera, les amigues es van quedar molt sorpreses i es van posar mans a l’obra per interpretar el missatge.

El missatge no va ser molt difícil d’interpretar perquè les cinc amigues coneixien molt bé la ciutat i de seguida van saber que el lloc que descrivia la inscripció de la pe-dra era... “La Gruta dels Mil vents”. De seguida les cinc amigues es van posar en marxa.

A l ‘arribar a la gruta van entrar i quan anaven ca-minant cap a dins, anava ressonant l’eco de les seves passes. Quan portaven uns deu minuts caminant, es van aturar i van començar a buscar alguna senyal o alguna cosa fora de lo normal que els hi cridés l’atenció, però no van trobar res. L’Andrea perquè les seves amigues no es desanimessin va dir - “segur que ho trobarem!!!”- i ho va dir tan fort que va ressonar molt i les noies van escoltar que el so s’anava cap a la dreta. Quan van anar a mirar van veure que una mica camuflat a la paret hi havia un passadís molt estret per on costava una mica ficar-se, i encara que l’Emma deia que no hi cabien, les cinc van aconseguir travessar el passadís arribant a una petita sala rodona en la qual hi havia un cofre, com no, tancat amb un cadenat. A l’ apropar-se van veure que la clau estava penjada d’una corda del sostre i l’Stephanie d’un salt la va agafar. A l’ obrir el cofre van descobrir que a dins hi havia . . . “El tresor de les exploradores!” que contenia: una esfera armil·lar, alguns mapes de rutes antigues de Heartlake, un quadern amb diferents plomes d’ocells, al-guns esbossos d’edificis importants i una foto antiga de les cinc exploradores que havien deixat aquell tresor. La major part d’aquests objectes va ser donat al Museu de la ciutat i la foto està a la casa de l’amistat.

14

Vet aquí que una vegada hi havia un grup d’amics i ami-gues que es deien Marta, Carla, Nico, Hugo i Tania. Tots cinc estaven tranquil·lament passant la tarda a casa de la Carla, ja que era estiu i feia molta calor, fins que la Tania va dir:

- Què us sembla si anem a la biblioteca? Tots van pensar que era una molt bona idea i van anar

plegats a la biblioteca que estava buida, la major part del poble estava de vacances. Quan van arribar, van pregun-tar-li al bibliotecari on podien trobar els llibres de misteri. El senyor de forma molt mal educada va dir:

- Trobeu-los vosaltres mateixos, home! Tots una mica decebuts es van allunyar del taulell i

van començar a parlar.- Que mal educat que és el senyor! Heu escoltat el que

deia? -va dir l’Hugo.- És veritat! L’última vegada que vam parlar amb ell no

era així, oi?- va dir la Carla.No entenien la situació, tot era molt estrany. Segui-

dament van començar a buscar els llibres que, afor-tunadament, van trobar en la penúltima secció de la biblioteca. En senyor bibliotecari només va passar pel costat rondinant coses estranyes una vegada, després va desaparèixer. En aquella ocasió el Nico va poder es-brinar que es deia Bob, o això era el que posava a la seva identificació.

Una bona estona després van decidir que era l’hora de marxar. De tota manera, la porta de sortida era totalment tancada i no van poder. En aquell moment, mentre espe-raven, van sentir una rialla molt forta.

Tots molt espantats van dir:- Què són aquestes rialles!? - va dir la Marta espantada.- Qui riu així? - va dir la Tania. L’Hugo pensava trucar a la policia per demanar ajuda

fins que la Carla el va aturar i digué:- No, no li digueu a la policia.- Per què? - va dir la Marta.- No us adoneu? El que està passant és un misteri

que ningú més el voldrà resoldre, es pensaran que és una broma de mal gust o alguna cosa semblant. Per això nosaltres mateixos som els encarregats de resoldre’l.

Tots van pensar que era una bona idea i molt silen-ciosament van obrir la porta de la sala principal de bi-blioteca. Semblava que el senyor Bob es va oblidar de tancar-la. Van mirar al seu voltant, no hi havia ningú. Tot estava en silenci fins que l’Hugo va comentar de broma:

- Quin silenci! Això és normal a una biblioteca, en can-vi a la nostra classe no.

- És veritat però no és el més important ara mateix - va dir el Nico.

- Sí, sí, tot el que digueu però... on està el senyor de la biblioteca? - va dir la Carla.

En aquell moment però, van tornar a sentir aquell es-garrifós riure.

- Més rialles! D’on venen!? - va dir la Marta.De sobte una llum de color verd fosforescent va sortir

del costat d’una porta en la qual posava en lletra gran “PRIVAT”.

- Anem cap enllà! - va xiuxiuejar la Carla.Tots corrents van anar a mirar què hi havia al costat

de la porta. Espantats van mirar i...Era el senyor de la biblioteca! Però no estava sol.

- Qui és aquesta persona que hi ha al seu costat? - va dir la Tania.

Semblava que la persona que hi havia al seu costat no era una persona, ERA UNA BRUIXA!!!

- Què fa aquesta bruixa amb ell? Creieu que li ha fet res dolent? - va dir el Nico.

- Entrem i defensem al senyor bibliotecari! - va dir la Marta.Tots van entrar sigil·losament i van veure al senyor

Bob ficat a una mena de presó. Així mateix, van veure a la bruixa fent una poció amb una olla molt gran. Era d’allà d’on sortia tota aquella llum de color verd. No es podien distreure, havien de salvar-lo.

- La bruixa li està fent mal! Ho veieu? - va dir la Carla.- Senyor Bob! Què t’ha fet aquest ésser malèfic? - va

cridar la Tania. En aquell moment la bruixa amb una veu molt dolça

va dir:- Ell ens ha fet molt de mal a mi i a la meva família!- No la creieu, menteix! – va assegurar en senyor Bob.- Ara ho entenc tot, ella és la raó per la qual ell ha estat

actuant de forma tan dolenta i mal educada aquests dies! – va dir en Nico.

Tot el grup va anar a la vegada a agafar a la bruixa. D’una banda, la Tania i la Marta van treure de la presó al senyor Bob. D’altra banda, l’Hugo, el Nico i la Carla van subjectar a la bruixa perquè no escapés. Seguidament i en equip van acabar amb la maledicció de la bruixa, tot i que ella no volia rendir-se. Li van donar l’oportunitat de marxar d’aquell poble i no tornar-hi mai més. Ella, amb por, va acceptar i va marxar.

MISTERI A LA BIBLIOTECA

Quarta classificadacategoria 5è i 6è de Primària

VERA EGUIAZÁBAL díaz5è · Escola Santa Perpètua

15

- I què fem ara amb tots els desperfectes de la biblio-teca? - va dir la Marta.

- No passa res, després de tot el que heu fet per mi, jo ho arreglaré- va dir el senyor Bob molt agraït.

Dies després tot va tornar a la normalitat. En senyor Bob va explicar a tothom què havia passat i com a re-

compensa, el grup d’amics i amigues van ser nomenats els protectors del poble i van rebre un premi. A partir d’aquell moment la biblioteca va ser coneguda enlloc com la biblioteca més fantàstica de tot el món.

Aquesta història ha passat de generació en generació. I tu, ets el següent?

16

1r i 2n d’eso

Categoria

LA BOTELLA DE CHAMPÁN

Primer classificatcategoria 1r i 2n d’ESO

ANDREA HERNANDO roldán1r ESO · Col·legi Sagrada Família

¡Soy feliz! tengo todo lo que un par de buenas burbujas de gas necesitan, tengo familia, amigos y un sabor muy agra-dable. Ser una de las botellas de champán más vendidas del mercado no es fácil. Ahora mismo estoy con mis pa-dres. Mi padre es un coñac 1866 gran reserva y mi madre una fantástica botella Ana Codorniz.

Cada día llegan y se van miles y miles de botellas como yo. Pero por suerte nunca me eligen a mí y puedo seguir aquí en mi estante preferido junto a todos lo que me impor-tan y me comprenden.

Pero hoy es el día, una señora de unos 79 o 80 años me ha cogido y me ha puesto en su carro. Al principio he sentido pánico y me ha dado miedo terrible. Pero como mi padre dice que “el miedo es el primer paso para conseguir la felicidad”. Mi padre es muy sabio, aunque a veces no lo entiendo. A lo que iba, es una adorable anciana que me ha puesto en su cesta junto con unas gambas y unas deliciosas uvas. No sé qué día debe ser, pero algo importante creo que pretende celebrar sino no me habría elegido y no me habría comprado.

Es la primera vez que salgo, de esa estantería llena de todo tipo de botellas y artículos, a veces no se puede ni respirar, de lo llena que está. Al pasar por caja me he dado cuenta que soy más cara de lo que me imaginaba.

Ya es medio día y estoy en una nevera. Al entrar he visto que es una casa en la playa. Siempre he querido estar cerca de la playa y poder ver el mar. ¡Hace mucho fresquito aquí a dentro!

Es por la noche me acaban de colocar en el centro de la mesa, creo que soy la protagonista... ¿Qué es esto? ¡me están vaciando!, duele más de lo que esperaba. Me han dejado sin mis burbujas. ¡No por favor! ¡a la playa no me tiréis!, hay al lado una basura.

¡Pues nada! ahora estoy a la deriva flotando en el medio del mar. En el agua, sola y sin mis amigas las burbujas de gas, abandonada.

¿Qué es eso? ¿esa especie de mancha negra? ¡Tiene for-ma de pez! He acabado dentro de un enorme pez. No sé por-que me lo temía, pero al final he acabado dentro de un delfín.

17

LA RESPUESTA ESTÁ EN EL BOSQUE

Segona classificadacategoria 1r i 2n d’ESO

JORgINA REMOLÀ ZANCAS1r ESO · Col·legi Sagrada Família

Soy una chica adolescente que acaba de mudarse a un pueblo aburrido y tranquilo, cerca de la capital. Un pueblo donde la vida transcurría con plena normalidad.

El mes pasado, sin embargo, empezaron a ocurrir co-sas muy raras. La gente enfermaba y moría sin ningún motivo aparente, los médicos desconocían las causas y el pueblo estaba asustado, casi nadie se atrevía a salir de sus casas.

Yo, por mi parte, tenía una sensación rara, y más cuando contemplaba el bosque que tenía en frente de nuestra casa. Siempre me había gustado pasear por en-tre sus árboles, pero no había ido en semanas, desde las primeras muertes… Aquella noche observaba por la ventana como los árboles se movían, eso a menudo me relajaba, cuando vi una sombra negra pasar muy rápido, y otra segunda sombra que parecía saludarme. Me asus-té tanto que salté sobre mi cama y tapándome con mi sábana, apagué la luz.

Al día siguiente me desperté y pensé que todo había sido una pesadilla, pero aún con dudas decidí esperar a la noche, en que volvería a mirar por la ventana y asegurar-me que todo habían sido imaginaciones mías.

Esa noche, cuando ya iba a dormirme, sin haber visto nada entre los árboles, algo o alguien golpeó mi ventana. Fui a ver, pero no había nadie, solo una nota, era extraño porque mi habitación estaba en la buhardilla de la casa, en la tercera planta, nadie podía ir tan rápido como para subir y bajar en unos segundos.

Inspeccioné esa carta, mejor dicho, pergamino, en él alguien me invitaba a la casa abandonada que se encon-

traba en el bosque, a las seis de la tarde. El mensaje iba firmado por un tal Sr. Cuervo.

Todo era muy raro, yo no sabía si ir o no, pero la ten-tación era muy fuerte, así que al final fui. A las seis de la tarde ya estaba allí, el ambiente enrarecido y la energía negativa se notaba en el bosque y se percibía más oscuro y apagado, como si estuviera a punto de llover. Estuve unos minutos esperando delante de la casa, cuando un cuervo negro apareció y me estuvo observando fijamente durante un rato.

¿Era el cuervo de la carta? Nadie se presentó en una hora así que me volví hacia casa, con frío y desilusionada.

A la noche siguiente, y a la misma hora que la noche anterior, alguien o algo volvió a presentarse, pero esta vez fue al otro lado de la puerta de mi habitación. Fui a abrir, pero no había nadie, al momento otro golpe resonó detrás de la puerta y sin pensármelo dos veces abrí de inme-diato, era el cuervo de anoche, haciéndome gestos para que le siguiera. No lo dudé y empecé a seguirlo entre los árboles del bosque, cuando de repente se paró ante un árbol centenario y comenzó a rascar con su pico el árbol y escribir una palabra, entonces pude leer IRA, parecía como si quisiera darme un mensaje. De pronto, un viento torrencial empezó a girar tan fuerte que tuve que agarrar-me al árbol para no salir volando, ramas y hojas caían de todas partes hacia mi cara, y creía ver sombras por todas partes, entonces asustada corrí hacia mi casa y cuando llegué cerré rápidamente la puerta detrás de mí. Ahora me sentía a salvo.

Cuando me tranquilicé un poco, empecé a asimilar

Pero ahora ya desde hace un rato he dejado de mo-verme. El delfín ya no se mueve. Creo que ha muerto por mi culpa. ¡Hay! ¡no! ¡Qué mal! Una criatura tan hermo-sa como un delfín asesinada por mí, una simple botella de champán. Estos humanos se creen en el derecho de poder hacer lo que quieran, dejar las cosas donde quie-ren sin asumir las consecuencias. Se cargan el océano tirando botellas como yo, y no pasa nada. Como echo de menos volver a aquel estante del supermercado con mis burbujitas, con mi familia.

Menos mal que ya estoy en una playa y ya estoy fuera del pobre delfín. ¿Quién es este?... increíble... La primera

persona que me recicla. Creo que ahora estoy dentro de un contenedor, como mínimo no he matado a nadie más. Es un desastre. Dentro del mar he visto bolsas de basura, cristales, redes, botellas…

No sabía que los humanos fuesen tan cochinos... ma-tando vidas sin preocuparse. Creo que me toca el turno de la trituradora para reciclarme... ¡adiós!

SAVE THE OCEAN, NO PERMITAS QUE ELLOSMUERAN POR TU CULPA.

18

todo lo que estaba pasando a mi alrededor, mi cabeza se llenó de preguntas: ¿Quién era ese cuervo? ¿Qué intenta-ba decirme? ¿Quiénes eran esas sombras negras? ¿Por qué tantas muertes? ¿Qué significaba la palabra IRA?

Mi cabeza iba a estallar, así que cogí una hoja y em-pecé a ordenar mis ideas al respecto, estuve hasta altas horas de la noche, cuando creí empezar a comprender. El bosque parecía estar enfadado conmigo, parecía un ser animado, y estar enfadado con las personas, y mostraba su rabia a través del cuervo y las sombras negras.

Al día siguiente, de día, decidí ir a investigar dentro del bosque, entre los árboles, y descubrí lugares donde no había estado nunca, algunos bonitos y asombrosos, otros que daba escalofríos tan solo verlos, estuve horas cami-nando y aún no había encontrado nada cuando llegué a una zona donde un olor muy fuerte a productos tóxicos se hacía notar. En esa zona los árboles se mostraban débiles, y parecían medio quemados, no había vegeta-ción, pero sí había una fábrica escondida entre la maleza,

y tóxicos vertidos que olían a putrefacción. Un paisaje seco y muerto.

Me acerqué cuidadosamente y vi como diversas perso-nas trabajaban vertiendo residuos al pantano que rodeaba la zona, rápidamente saqué el móvil y grabé todo lo que mis ojos estaban viendo.

Tenía pruebas muy peligrosas así que con cuidado me fui alejando de allí y fui a comisaría, para enseñar to-das las pruebas que tenía. No paré hasta que me hicieron caso y las investigaciones empezaron, todo salió a la luz y entendimos el porqué de tanta muerte y destrucción en nuestro pueblo. Los vertidos habían llegado a nuestras casas, llevando la muerte a nuestras familias. Finalmente, la verdad había triunfado.

Un año después, en una noche oscura pero llena de estrellas y una luna resplandeciente, alguien volvió a pre-sentarse ante mi ventana, un cuervo negro que en el mar-co de mi ventana escribió: PAZ.

Tercera classificadacategoria 1r i 2n d’ESO

el universo imperfecto

alba martínez2n ESO · INS Rovira-Forns

Era una preciosa tarde de junio cuando yo estaba en el instituto Rovira-Forns del pueblo Santa Perpètua de Mo-goda esperando las calificaciones finales del año. Estaba muy contenta porque acababa el curso, pero nerviosa a la vez por saber las calificaciones de una vez por todas. La directora del instituto entró en la sala en la que está-bamos todos esperándola con una gran bolsa negra que contenía los sobres con las calificaciones de cada uno de nosotros. Yo, muy ilusionada, abrí rápidamente mi sobre, pero ese entusiasmo se me pasó rápidamente al ver mis calificaciones. ¡Lo había suspendido todo! Cuando llegué a mi casa escondí las notas para que mi madre no las viera, pero las encontró. Así que aquella noche me llevé la mayor bronca del siglo, ¡y encima tuve que ir a la cama sin poder cenar nada!

Al día siguiente me desperté tumbada en una enorme cama en un lugar muy extraño. No sabía dónde estaba ni por qué estaba allí, así que yo, muy tontamente sin hacer caso a las películas de terror, empecé, a llamar a mi madre a gritos. Nada más empezar a gritar apareció una mujer rubia de estatura media muy guapa, de ojos azules y vestida con un elegante vestido largo color violeta. Ella me dijo:

- Hola hija. ¿Qué te pasa? Ya sabes que me voy cada día a esta hora a trabajar. ¿Por qué me llamas?

Yo me quedé petrificada, sin saber que decir, cuando ella me dijo:

- ¡Lilly! ¿Qué te pasa? ¡Dime algo hija! ¡Me estas pre-ocupando!

- Nada - le dije - solo he tenido una pesadilla.- Bueno, sigue durmiendo y descansa hasta que te

suene el despertador para empezar a prepararte e ir al colegio - me respondió.

- Vale, adiós - le dije.Cuando escuché como la puerta de la entrada se ce-

rraba, me levanté de la cama y empecé a investigar el lugar. Descubrí que estaba en una enorme casa que tenía muchos aparatos raros. Estaba a punto de tocar uno de aquellos objetos cuando escuché el sonido que hacía el despertador que tanto deseaba. Además, muchísimos ro-bots sirvientes se dirigieron hacía la habitación donde me encontraba tumbada antes de que viniera aquella mujer tan guapa. Cuando llegaron a la habitación empezaron a decir “Señorita Lilly, señorita Lilly” como si me buscaran. Cuando por fin se giraron y me vieron me preguntaron qué hacía levantada, me llevaron hasta la cocina y me

19

dieron el desayuno. Aquello era fantástico, tenía robots a mi disposición, pero no entendía por qué me estaban sirviendo.

Durante aquel espectacular e infinito desayuno, empe-cé a pensar en la mujer de antes, aquella que me había llamado hija, y me acordé de que era idéntica a las fo-tos que mi madre me enseñó de cuando ella era joven. Tampoco le di más vueltas y al acabar de desayunar me levanté y fui a la habitación para empezar a vestirme e ir al instituto. Ni siquiera sabía dónde se suponía que debía ir, pero no me hizo mucha falta saberlo porque uno de los robots llevó mi mochila al “Ferrari” rojo que había fuera, me hizo entrar y me llevó al instituto.

Durante el camino fui observando las calles. Todas las casas eran muy grandes y bonitas, al menos por fuera, y todo era precioso y extraño para mi hasta que llegamos al instituto. El instituto era un edificio enorme y pintado de color naranja, nada comparado con el mío, pero las per-sonas eran las mismas. Estaban mis amigas, quienes me recibieron con un fuerte abrazo, los profesores de siem-pre e incluso estaba el chico que me gustaba, quien, para mi sorpresa, se acercó a mí saludándome alegremente y me dio ¡un beso! ¡Todo era perfecto! Ni siquiera me im-portó el no saber dónde estaba. Aquel día, para mí, fue mágico y jamás lo olvidaré.

Las clases de aquel día no fueron como las de cual-quier día, fueron unas clases muy divertidas e interactivas donde todo el mundo podía hablar sin que al profesor o profesora le molestara y, en vez de ejercicios, nos pa-sábamos las clases jugando a diferentes juegos como el “Kahoot”. Fueron las mejores clases en las que he estado durante toda mi vida.

Al salir del instituto el robot que me había traído me llevó a casa, pero esta vez, durante el viaje, no observé el pueblo, simplemente me puse a pensar, otra vez, en dónde podía estar. Me surgieron varias hipótesis, pero la

que más me convenció fue que quizás me encontraba en un universo paralelo al mío donde todo y todos eran per-fectos, quizás estaba en el “Universo perfecto”. Aquella idea me encantó, pero aún lo hizo más cuando estaba cenando con mis padres de aquel universo. Descubrí que mi madre era la alcaldesa del pueblo, que por cierto era el mismo que en el otro universo, pero con otras casas, y que mi padre era el creador de un sistema operativo para las casas particulares que permitía tener robots obedien-tes y poder decirle a la casa lo que tenía que hacer, sin tener que esforzarte para nada. Además, mis padres nun-ca se enfadaban conmigo, ni me reñían, todo lo contrario, siempre estábamos riendo. Todo me gustó mucho y decidí no darle más vueltas al asunto. Aquella iba a ser mi casa para siempre, o al menos eso pensaba.

Estuve viviendo allí casi tres años, incluso me gradué. Pero aquella felicidad que había sentido hasta ahora había empezado a desaparecer. Quería ver a mi madre del otro universo otra vez, de hecho, no solo quería, lo necesitaba.

Así que decidí pedirle un deseo a una estrella fugaz. Antes de irme a dormir, deseé volver a casa con mi ver-dadera madre.

Al día siguiente me desperté con el despertador del “Universo Imperfecto”, como lo había llamado hasta aho-ra, y me puse muy contenta. Por fin estaba en casa. Me dispuse a buscar a mi madre y nada más verla, le di un fuerte abrazo y empecé a llorar de alegría.

De camino a casa de mi mejor amiga, me puse a pen-sar sobre todo lo que había pasado. Estaba en el mismo día en el que me desperté por primera vez en el “Universo Perfecto”, y me dije a mi misma que quizás todo había sido un sueño. También pensé en el “Universo Imperfec-to” y en que quizás este universo no era tan malo. Al fin y al cabo, para mí, el mejor universo era el universo en el que se encontrara mi madre, así que desde aquel día, mi universo perfecto, es el UNIVERSO IMPERFECTO.

una història sobre puntes

Quarta classificadacategoria 1r i 2n d’ESO

berta capdevila VINYALLONGA1r ESO · Escola Tabor

L’Alba és una noia de tretze anys que té una passió, ser ballarina professional. Té una germana petita que es diu Mar i un germà gran que es diu Adrià, uns pares que li donen molt de suport en el seu somni. I com que l’Alba és

una noia somiadora i persuasiva no es rendeix, li agrada ser feliç i es centra quan cal.

Un matí de dissabte l’Alba va anar a assajar a l’aca-dèmia de dansa i allà, ella i les seves companyes es van

20

emportar una gran sorpresa. I havia un director de un es-pectacle de dansa, i buscaven ballarines joves per ballar a l’espectacle com a ballarines secundaries i una ballarina principal. Llavors la professora de dansa, la Meritxell va preguntar quin ballet interpretarien ja que ella no ho sa-bia. El director va dir que ballarien el trencanous un ballet molt famós i que el paper principal era per fer de Maria la nena de l’obra.

De cop la cara de totes les nenes es va il·luminar òbvi-ament totes volien aconseguir el paper de Maria, però no totes el podien aconseguir només dos nenes la ballarina principal i la seva suplent per si passava alguna cosa.

L’Alba mai havia desitjat més una cosa que aconseguir aquell paper. I a la classe de dansa d’aquell dia que el director es va quedar a mirar per saber a quines nenes seleccionava per fer un petit càsting per saber qui seria Maria. L’Alba es va lluir al màxim i va intentar ballar millor del que ho havia fet mai.

Va arribar el final de la classe i totes les nenes van córrer cap al director per descobrir qui faria el càsting per ser la ballarina principal, en Jordi el director del ballet els i va deixar clar que encara que ara no les tries a elles igualment ballarien com a ballarines secundaries. Final-ment el director va dir cinc noms: Daniela, Bruna, Judit, Emma i Alba.

Aquestes cinc nenes es van posar a saltar d’alegria els hi van dir el dia i l’hora de la prova, i se’n van anar cap a casa. Al arribar a casa l’Alba els hi va explicar a la seva família el que havia passat i lo contenta que estava, els seus pares i germans es van alegrar moltíssim i la van felicitar molt.

Va arribar el dia de la prova, l’Alba estava nerviosa però centrada, es disposava a ballar el millor que pogués ja que aquesta era la oportunitat de la seva vida. Va comen-çar la prova i els i van ordenar que escalfessin, i que tot seguit els i ensenyarien una coreografia.

Quan vam començar a escalfar la Bruna va demanar per anar al vestidor un moment ja que s’havia deixat una cosa, quan hi va anar, va agafar les sabatilles de puntes de l’Alba, i els hi va donar un cop molt fort contra un banc fent que la part dura de les sabatilles es trenqués i l’Alba no pogués pujar a les puntes.

La Bruna va tornar com si res hagués passat. Quan van acabar d’escalfar, i van tornar al vestidor per posar-se les puntes, l’Alba no se’n va adonar, que les puntes estaven trencades, i quan va ser el moment de pujar a les puntes i començar a ballar l’Alba queia i no sabia per què, fins que se’n va donar conta de que les puntes estaven trencades.

La primera part de la classe l’Alba ballava amb moltes di-ficultats, fins que la Judit va recordar que portava un altre parell de puntes a la bossa, aquesta va ser la salvació de l’Alba.

Al final de la prova van cridar a totes les nenes, perquè en Jordi ja havia pres una decisió, totes les nenes estaven molt nervioses i totes o desitjaven moltíssim. Però al final la primera ballarina va ser....La Bruna, la Bruna es va po-sar a cridar i a saltar ja que era la ballarina principal era, Maria. I la suplent va ser.... L’Alba, l’Alba estava contenta però una mica de tristesa aflorava a dintre seu, perquè sentia que si no se li haguessin trencat les puntes, ella hagués aconseguit el paper en canvi de la Bruna.

Però el que no sabia la Bruna es que una altra nena l’havia vist trencar les puntes de l’Alba, l’Emma que en aquell moment estava al lavabo que esta al costat del vestidor, havia vist com la Bruna trencava les puntes.

Els dies anaven passant i la Bruna i l’Alba anaven te-nint assajos, i cada cop s’acostava més el dia del ballet. L’Emma els hi va explicar a la Judit i la Daniela el que havia vist el dia de la prova, mentre les tres noies descan-saven desprès de fer el seu petit trio al ballet. La Daniela i la Judit no s’ho podien creure i van pensar que això ho havien de dir ja que qui es mereixia fer el paper de Maria era l’Alba i no la Bruna.

Va arribar el dia del ballet, faltaven deu minuts per en-trar en escena, L’Alba i la Bruna estaven al camerino po-sant-se les puntes, ja maquillades i vestides. Quan l’Em-ma la Judit i la Daniela es van dirigir cap a la Meritxell i el Jordi que estaven parlant i els hi van dir tot el que havia passat. Els cinc junts es van dirigir cap al camerino i li van preguntar a la Bruna si havia trencat les puntes de l’Alba el dia de la prova, la Bruna es negava rotunda-ment però llavors l’Emma va dir que l’Havia vista. L’Alba no s’ho podia creure estava a punt de plorar, es contenia les llàgrimes amb totes les seves forces mentre la Judit i la Daniela intentaven de calmar-la.

El Jordi i la Meritxell no van trigar ni dos segons en dir-li a la Bruna que ja no faria de Maria i en preguntar-li a l’Alba si es veia amb cor de ballar aquest paper tant im-portant, l’Alba sense dubtar-ho ni un moment va assentir amb el cap amb un somriure d’orella a orella i encara contenint-se les llàgrimes.

Va ser l’hora de començar i quan els pares la germana i el germà de l’Alba van veure que qui ballava era ella es van posar a plorar, l’Alba ballava com no ho havia fet mai, tenia carisma, estava ficada en el paper i tenia una tècni-ca impressionant. L’Alba mai havia sigut tant feliç.

21

3r i 4t d’eso

Categoria

venjança

Primer classificatcategoria 3r i 4t d’ESO

arnau núñez MARTÍNEZ4t ESO · Col·legi Sagrada Família

Desperto inundat per una agradable mandra matinera. Em trobo en una quasi homogènia penombra, únicament per-torbada pels rajos de la potent llum del migdia, causants de la interrupció del meu llarg son, que pretenen entrar a la cambra entre els renglons de la finestra. Per un moment, començo a creure que la vida es pot reduir a aquella sensa-ció, a aquell sentiment d’assossec ininterromput. Per des-gràcia, la vida no es remet a allò, almenys en el meu cas.

Lentament però, la meva ment és afusellada per ràfe-gues incessantment doloroses de missatges enviats per la cruel memòria que em reco v rda amargament els fets de la nit anterior. No m’és possible evitar la cascada de sorolls que es precipiten sobre meu, que em repeteixen el que hagués volgut oblidar. Per un moment, penso que seria millor no recordar, res. Ni els crits del porter de la discoteca, ni la cara ensagnada del que havia estat el meu company, ni l’expressió de desolació que m’era impossi-ble dissimular després que la Martina es justifiqués amb les excuses que separaven la seva realitat de la meva, la realitat de la meva realitat.

Sobtadament, i sense saber com, aconsegueixo trobar forces per llevar-me i mirar de pensar amb més claredat. Sense vestir-me, fito la figura que em retorna el mirall de mercuri que reposa sobre el moble de fusta fosca que jeu tranquil a una banda de la meva habitació. Des de l’altra banda del mirall puc descobrir un cos prim, bru, atlètic, amb cames i braços forts i un rostre que hagués sigut propi d’un model de revista, si no fos per les greus ferides i hematomes que, des de la nit anterior, cobreixen el meu rostre.

A poc a poc, notant cada nervi sota la pell queixant-me pel dolor que provoca cada moviment, em vesteixo i em dirigeixo cap a la finestra. Quan ja és oberta, trec mig cos al carrer per tornar a veure el paisatge que cada dia em dona la benvinguda a la ciutat. Des del petit pis que m’havia servit d’habitatge d’ençà que havia començat la universitat, a través del marc de la finestra, puc observar la gran quantitat de blocs de pisos que cobreixen, com si d’un mar extens de maons es tractés, la contaminada ciu-tat. La nova calor dels dies d’un juliol acabat de començar

22

conviden tothom a gaudir de la temperatura i es poden veure grans onades de gent que camina sense aturador per les concorregudes avingudes del barri.

De fet, jo mateix havia format part d’aquella gent la tarda anterior quan em dirigia a casa del Marc per la sobtada urgència amb que m’havia demanat per parlar. Vaig sentir que trigava anys en assolir el meu destí, tot i el meu ritme ràpid i la curta distància d’unes poques illes que separaven les nostres dues llars. Tan sols arribar al seu portal i timbrar, vaig sospitar que no tot anava per bon camí, degut a la rapidesa amb que, sense preguntar, va respondre amb una breu premuda del botó que em donava permís per posar un peu dins de l’escala. Vaig pujar els esglaons de dos en dos, preguntant-me el motiu de la invitació. Vaig trobar-me la porta entornada, i la vaig travessar evitant pensar en la inquietud de la situació, que em recomanava quedar-me fora. Dins, va respondre a la meva salutació la veu del meu company provinent del saló. Vaig avançar pel passadís fins trobar-me amb en Marc.

En Marc era un noi de la meva edat, que havia cone-gut a la universitat feia dos anys i que sempre m’havia sorprès amb el seu infinit optimisme i la seva calma i paciència eternes. El vaig descobrir a una butaca rere un escriptori de fusta, amb els llavis tancats sobre una llarga pipa encesa de la que sorgien incessants alenades de fum que omplien la cambra d’una forta olor a tabac. La resta de l’habitació estava desendreçada, amb papers arrugats omplint el terra, llibres caiguts de les respectives prestatgeries i un desordre predominant.

Em va saludar amb un breu gest, indicant la butaca buida del seu davant. Vaig obeir i, un cop el vaig tenir davant meu, vaig reparar en el seu aspecte. No trobava grans canvis en el seu rostre vermellós, en el que des-tacaven els seus ulls petits i foscos precedits per unes celles poblades; un nas rodó i uns llavis vermells i grei-xosos. De la mateixa manera que no vaig veure res d’es-trany en la pell pàl·lida que cobria el seu cos gras. L’únic que trobava inusual eren les marcades ulleres, delatants d’una nit en vela.

Deixant a una banda la pipa, va començar a parlar amb la veu tranquil·la i relaxada que el caracteritzava. No en-tenia encara quin era el motiu per haver-me trucat amb tanta urgència, però vaig decidir que el millor era callar i acompanyar el seu discurs amb una actitud pacient. T’haig de parlar de la Martina, va començar. La Martina era la meva novia. En aquell moment feia tres anys que ella i jo compartíem una relació prometedora, i sempre m’havia encantat la seva manera d’actuar i pensar, que m’havien deixat bocabadat des del dia que em vaig to-par amb el seu singular cos l’últim any de batxillerat. Era un any més jove que jo, però la seva maduresa i bellesa sense igual m’havia fet idolatrar-la com una musa durant el que van ser, possiblement, els tres millors anys de la meva vida.

Va continuar: Ahir em van enviar això. Va encendre el seu mòbil i em va mostrar unes fotografies que no podia creure. A les imatges apareixia la meva parella, però amb la companyia d’un altre home, que revelaven l’existència d’un més com jo, una altra persona que havia tingut el plaer de gaudir de la companyia de la que considerava la meva novia. En cap de les imatges es podia apreciar el rostre del noi. Vaig demanar explicacions. Porto tota la nit intentant esbrinar de qui es tracta, però no he trobat res. Aquesta nit se celebra una festa al barri. Suposo que hi aniran tots dos. Podem anar-hi junts i conèixer la veritat. Vaig agrair la informació i vaig acomiadar-me breument del meu company després d’haver quedat amb ell per aquell vespre.

A la nit, tot va ser pitjor del que em pensava. El meu company no va respondre quan el vaig trucar, ni quan vaig timbrar a casa seva. Malgrat la sobtada desaparició d’en Marc, vaig decidir assistir a la celebració sol, després de deixar un missatge a la bústia del meu company indi-cant-li que si el rebia s’encaminés cap a la festa.

Vaig arribar tard a la festa a propòsit. Volia compro-var primer si el que m’havia dit el meu amic era cert. La celebració era a una gran discoteca vora el polígon industrial del barri. Al principi no vaig trobar la Martina, i vaig començar a preguntar la gent sobre el seu parador. Finalment, una noia em va revelar que la meva parella es trobava en una cantonada del local, i que anava acompa-nyada per un altre home. Dominat per la furor, vaig bus-car-la en la direcció indicada. Un cop la vaig localitzar, vaig trobar la pitjor de les meves sospites. La meva sob-tada aparició no va deixar temps a que la Martina pogués intentar dissimular, ni a que el noi amb qui compartia infidelitat, ocultés la seva identitat. Sota la caputxa vaig descobrir el rostre de l’Adam.

L’Adam era un antic company de l’escola secundària, a qui jo sempre havia considerat inferior degut al seu as-pecte de llavors, on les seves ulleres i les bones notes as-sociades a una actitud aplicada a l’escola havien produït que rebés un tracte despectiu. I és que jo sempre m’havia penedit de la meva conducta a l’institut, una època que recordo marcada per la gran quantitat d’amics i relacions, però també pel meu comportament impulsiu que, accen-tuat per l’adolescència, havia fet que menyspreés a tot-hom qui sentia inferior. De fet, me’n penedia tant d’aque-lla etapa que havia decidit mudar-me de ciutat per iniciar els estudis universitaris lluny del meu passat i de tothom qui en formava part. Tot i això, allà estava l’Adam, el noi a qui sempre havia infravalorat, a un metre de distància, amb la Martina, mirant-me altivament.

Envaït per una còlera irrefrenable, em vaig abalançar sobre ell, propiciant-li un potent cop de puny al nas, que va provocar un vessament de sang i una resposta per part seva, amb un altre cop al meu rostre. En poc temps, estàvem embrancats en una baralla irrefrenable, que no podia ser aturada pels crits de la Martina, que repetia

23

incansablement que aquella disputa era innecessària, que tot havia estat fruit de l’alcohol i que no era culpa del noi. Únicament ens va poder separar el porter de la discoteca que, sentint la gentada que ja s’havia apropat a veure la baralla, va córrer a expulsar-nos del lloc amb l’amenaça de trucar la policia.

Va ser llavors, un cop l’Adam va haver marxat, quan la Martina va apropar-se’m i va fer servir els fets recents com a excusa per, oficialment, deixar-me a banda per continuar la vida que, fins llavors, havia portat amagada sota una façana de falsa fidelitat.

Ara, mirant per la finestra i recordant el que va suc-ceir ahir, sento una ràbia irrefrenable contra l’Adam. No puc creure que, després de tant de temps fugint del meu passat, s’hagi manifestat d’aquella manera. M’omple de temor el saber que probablement busca venjança pel que va passar sent adolescent. No tinc gaire temps a pensar en els meus sentiments cap a ell, ja que sob-tadament m’arriba un missatge al mòbil. És de l’Adam. Encara conservo el seu número guardat des de la se-cundària. L’obro, i em trobo una fotografia. Un cop el meu dispositiu la carrega, puc observar la imatge més horripilant que hagués pogut imaginar. A la imatge apa-reix en Marc inconscient, lligat a una cadira. De fons es pot apreciar un soterrani. No entenc res, però tot seguit rebo un segon missatge. És una direcció. La busco a in-ternet, i apareix una masia als afores de la ciutat. Ràpi-dament, baixo del meu pis, ignorant les macadures que em recomanen no moure’m, agafo el meu petit cotxe, que resta aparcat al carrer de davant, i em dirigeixo a la direcció indicada.

Arribo a la mansió. Deuen ser cap a les quatre de la tar-da. L’edifici és una construcció força antiga, a una zona apartada de la civilització i que, tot i la llum del migdia, conserva un aspecte tètric que no convida a entrar ni al més valent dels guerrers. Malgrat tot, segons el meu nou enemic allà es troba el meu amic, i penso recuperar-lo. Penso en trucar la policia, però soc conscient de que per quan els oficials arribin molt probablement el meu amic ja haurà patit el que sigui que el meu antic conegut esti-gui disposat a fer per tal de cobrar venjança. Sense pen-sar-ho més, entro dins la casa.

Un cop dins, observo el paisatge que els meus ulls poden oferir-me. La casa és una derrocada mansió de pagès. Veig mobles al sostre, escales amb esglaons que falten. M’arriba un altre missatge. És una altra fotografia de l’Adam. Aquest cop és molt pitjor. Puc veure al meu amic amb la cara ensagnada, lligat a la mateixa cadira. Aquest cop, però, també apareix una mà, subjectant una pistola. La fotografia va acompanyada d’un curt text: Tens 10 minuts per trobar-nos. Començo a buscar per tota la mansió, portat per la desesperació. En poc temps ja esta-

va perdut entre les baranes de fusta humida i les parets decaigudes d’aquella mansió.

Miro al meu voltant. Observo la paret decaiguda que m’empara al meu davant. Em fixo en la taca al sostre de fusta humida que ja m’era familiar. Paro atenció, deses-perat, al lloc que m’envolta. Incrèdul, m’aturo a veure l’espectacle tètric que els meus ulls m’ofereixen: no m’he allunyat, segueixo al mateix lloc. Ja a punt de rendir-me, m’espanta un esglai ofegat provinent del pis inferior. M’aterra pensar que ja sé d’on prové. No puc deixar-me emportar pel desig de rendir-me per una causa impos-sible, desig que va augmentant a cada segon que passa i que fa girar les agulles del rellotge de polsera que em recorda que no em puc rendir, almenys no encara. No puc morir, almenys encara no. Seguiré lluitant. Camino en di-recció al crit, i llavors la veig.

Sota una catifa vermella, s’entreveu una trapa que m’indica el camí cap a la localització del meu amic. Em costa obrir-la. Faig força, i acaba cedint. S’obre amb un grinyol, deixant al descobert una escala cap al soterrani. La baixo àgilment, però resulta ser bastant profunda. Fi-nalment, baixo els aproximats tres metres que separen la sala oculta de la resta de la casa. Em trobo una escena esperançadora: En Marc està sol a una cadira al centre just de la cambra.

Alegre de veure’l, corro cap a ell amb la intenció de salvar-lo. Està en una situació deplorable, cobert de sang, lligat a la cadira i amb una mordassa que no el permet parlar. No el permet avisar-me. De sobte, mentre corro cap a ell, escolto un fort soroll. En uns segons, veig com una bala creua el rostre del meu amic, deixant el seu cos inert abans de que jo pogués arribar, abans de que jo po-gués fer res. No entenc res, m’apropo a ell, però una veu a la penombra justifica: Arribes tard.

No ho puc creure. Em giro i allà està. L’Adam m’està mirant, amb l’arma apuntant-me. Comença a parlar: He esperat massa. Va costar trobar-te, sincerament. No es-peraves trobar-te a un antic company amb la teva novia oi? Riu. Saps bé perquè ho vaig fer. Saps bé perquè ho he fet. Senyala amb el cap el cos sense vida d’en Marc. Ate-morit, pregunto si s’ha tornat boig. Torna a riure. No m’he tornat boig. M’has tornat boig. Tu vas fer que la meva vida deixés de tenir sentit durant uns anys, que em preguntés si valia la pena continuar respirant. Després, però, vaig descobrir que si la valia només era per venjar-me, per gaudir d’aquest moment. I ara estic aquí, complint un somni. Tranquil, si hi ha infern, em tornaràs a veure.

L’últim que sento és el soroll de la seva arma, de l’arma que ja ha disparat al meu company, l’arma que marca el final de la meva odissea, l’arma que indica el punt i final de la meva història. Lentament, tot va desapareixent. Lentament, tot es va acabant. Lentament, ja no queda res.

24

Segon classificatcategoria 3r i 4t d’ESO

¿QUÉ A(L)MAS?

aitor aguilera REY4t ESO · Col·legi Sagrada Família

Eran las siete y cuarto de la mañana, el despertador del móvil sonó de una forma estrepitosa, alzó la mano dere-cha para apagarlo y acabar cuanto antes con ese sonido infernal. Después de pararlo se puso las manos sobre el rostro mientras las arrastraba desde los ojos hasta las mejillas intentando despejar el sueño de su mente. Pasó una horrenda noche debido a que Agar estuvo pensando en su soledad desde altas horas de la madrugada, hasta que llegó a la conclusión de que él sabía lo que era, pero no lo que podía llegar a ser.

Agar se levantó de su agradable y suave tálamo, an-duvo descalzo pisoteando el frío suelo de parqué, en di-rección al lavabo que estaba en el pasillo que conectaba con el dormitorio de sus padres. Entró en el aseo y se lavó la cara con agua tibia para desperezarse y eliminar las lagañas de sus enormes y grisáceos ojos. Se desnudó y observó su esbelto cuerpo masculino frente el espe-jo, abrió las comisuras de sus labios probando de hacer una sonrisa forzada… pero acto seguido volvió a poner la cara de póker y se despreció con una mirada vacía. Abrió la cabeza de la ducha, la puso a unos cuarenta y tres grados y se adentró dejando inundarse de la cabeza hasta los pies.

Con el frío invernal que hacía en su casa, debido a que no se podían permitir el lujo necesario de encender la ca-lefacción, decidió volver rápidamente con la toalla enro-llada y sujetada por las piernas hacia su habitación. Abrió el armario y analizó profundamente todas las prendas que estaban ordenadas por conjuntos, agarró algo simple pero lo suficiente formal para dirigirse al instituto. Se vis-tió con un pantalón negro de deporte y una sudadera de los Toronto Raptors.

Encajó la llave más alargada en la cerradura de la puerta principal de su piso para abrirla y dirigirse hacia su destino. Se le olvidó desayunar.

Mientras esperaba que subiera el ascensor hasta la tercera planta del edificio miró como el reloj casi marca-ba las ocho y diez, solamente faltaban diez minutos para que cerraran las puertas y no pudiese entrar. Al salir por la puerta del rellano salió a un paso ligero, cruzó dos calles del barrio en un abrir y cerrar de ojos para no llegar tarde, pero tuvo que detenerse porque en el camino le vio de lejos, era Werner.

Agar decidió adelantar por otra calle y así llegar antes que él y evitar cualquier contacto visual deseado, pero no era conveniente por los todavía recientes acontecimientos

ocurridos la semana pasada. Mientras Agar casi llegaba a la puerta, con el conserje esperando para cerrarla, estuvo pensando en lo ocurrido con Werner, ese chico pálido, ru-bio y un casi metro ochenta de altura.

Todo sucedió en la fiesta de cumpleaños de Blanca. Todos sus amigos y amigas de clase acudieron a la fiesta, incluidos Agar y Werner. Estos dos eran amigos de toda la vida, inseparables, pero había un percance muy incómo-do… Agar ocultaba un gran secreto a su amigo.

Durante la fiesta, los adolescentes estaban eufóricos debido al alcohol sin control. Agar pensó que era un buen momento para confesar y expresar todo lo que de verdad sentía por su amigo, quizás por esa flojera que tenía debido al alcohol. Llevaba años pensando el qué, cómo, cuándo y dónde decírselo. Agar atrapó la mano de Werner, pensó que era el momento, y salieron de la aglomeración creada en el jardín de la enorme casa de Blanca. Se dirigieron a la parte trasera, donde se encontraba la piscina que parecía fría debido a las bajas temperaturas y altas horas de la noche. Agar estaba muy tenso, Werner no entendía lo que estaba pasando. Agar empezó a expresar los sentimientos que tenía hacia él, sin poder mirar la cara de impacto y confusión de su amigo. Mientras Agar hablaba, Werner le miraba fijamente a los ojos, humedecidos por la gran inse-guridad que sentía al liberarse de todo aquello… Aquello de lo que había estado siendo prisionero tanto tiempo.

Al acabar, Agar le cogió de las manos, las apretó y dijo que la medida del amor es amar sin medida. A continua-ción, Werner soltó las manos de su amigo y le respondió con una frialdad e inmutación sorprendente diciéndole que ninguna persona merece sus lágrimas, y quien se las merezca no le hará llorar. Agar al escuchar ese rechazo decidió respirar hondo y abandonar la fiesta sin despedir-se de nadie y sin dirigirle ni una mísera palabra pensando que quizás la peor experiencia es la mejor maestra.

Después de entrar con prisas y evitando a Werner, Agar consiguió llegar puntual a la clase de ciencias sentándose al final de la clase, solo. Vio entrar a Werner y se cruzaron las miradas, eso llevaba pasando toda la semana… pero nada más. Llegó a pensar la amistad que tenían ya se ha-bía acabado. ¿Hice mal en declararle mis sentimientos? Quizás sí. Lo peor para Agar era ver la poca sensibilidad que tenía Werner con él, sentía crueldad y un inmenso desprecio.

Agar y Werner eran como el Yin y el Yang, el cielo y el in-fierno, racionalidad y emoción. Eran polos completamente

25

opuestos, pero con su amistad se complementaban de una manera mágica y distinta a otras antes vistas. Agar siempre ha sido un chico sensible, pensador, afable, solidario con los demás… En cambio, Werner era más despreocupado, soberbio e instintivo. Al acabar las tres primeras horas se volvieron a cruzar las miradas, pero esta vez estaban más cerca. Agar, cansado de esta irreal situación, se aproximó a su compañero y le intentó hacer saber que antes de nada tenían una amistad, que eran amigos y que un amigo fiel es un alma en dos cuerpos. Para Agar, Werner no lo estaba cumpliendo como siempre decía. Antes de que Werner pudiera decir nada, Agar men-cionó con desolación estas palabras: nunca rompas el si-lencio si no es para mejorarlo. Werner asintió sin que se le notase ni un solo sentimiento, lanzó el papel de aluminio del bocadillo de atún con queso a la papelera de color amarillo y se dirigió al patio rápidamente. En cambio, Agar quedó destrozado por haberle dicho aquellas duras pala-bras, necesarias para él y pensadas durante estos días, y sintió que a Werner no lo importaban lo más mínimo.

Agar se sentía perdido y recurrió a lo que menos que-ría, pero lo que más necesitaba, el apoyo de una tercera persona con un mínimo de raciocinio y empatía por los demás. Esa persona era Adela.

Después de estar un rato hablando con Adela, Agar se dirigió a la clase con un desahogo y un gran alivio.

En la hora de lengua castellana, la profesora quiso tra-bajar un tipo de texto: la carta. Y nos invitó a escribir una, dirigida a alguien que nos importara de verdad dejando fluir nuestros sentimientos. Agar empezó a escribir, pensó en el alma tan amada de su amigo Werner. Acto seguido pensó que era mejor olvidar, eso era lo que debía hacer, y le dedicó su misiva, ya que no se muere quien se va, solo se muere el que se olvida.

Su carta de desesperación comenzó así: Amado …………, Es duro escribir algo que nunca pensaste que lo harías,

pero ya no importa, aquí estamos y hasta aquí hemos lle-gado. A estas alturas no hay preguntas porque simplemen-te no hay respuestas. Me has dañado, eso significa que no

me quieres y mucho menos me requieres contigo. No me necesitas y yo a ti sí, pero lo que no necesito ni es necesa-rio son explicaciones. Me arriesgué por ti, me dejaste ir, sin importancia, sin que te preocupase mi bienestar.

¿Nos hemos declarado la guerra? Pacíficamente co-locaré una flor a tu escopeta de palabras y no sabremos más uno del otro, es un final. Recuérdame por lo que he-mos sido y no por lo que hemos acabado. Posiblemente pensarás que todo es culpa mía, y sí, puede ser que ten-gas razón, probablemente pienses que confundí las co-sas. Pero la cruda verdad es que no, sabía lo que sentías, me arriesgué y perdí. Nuestra amistad se basaba en la sinceridad. Tranquilamente me perdono, pero a ti no. Y, al fin y al cabo, estoy sosegado, porque “mentes simples, no entienden lo sublime.”

Al acabar el relato dedicado a Werner, la profesora nos dio un sobre para atesorar la carta y luego recogerla. Agar se la guardó en el bolsillo, sin entregársela a ella. Sonó la alarma de salida y todos salieron del aula para marcharse a casa. Seguidamente fue en búsqueda de Adela y otros amigos queridos para despedirse, aunque ellos no lo sa-bían, era para siempre.

Al salir del instituto, Agar fue a casa de Werner, corrien-do, sin aliento… golpeó la puerta de madera de nogal y casi instantáneamente fue abierta por Werner. Sabía que estaba allí, pues suelen recogerlo en coche y llega an-tes a casa. Hubo un lapso de silencio… Agar le entregó la carta. Werner no sabía qué decir, pero instintivamente le preguntó si le odiaba, a lo que Agar respondió que no permitiría que ningún ser humano le hiciera caer tan bajo como para odiarle. Agar se marchó sin decir nada… Wer-ner desolado por primera vez, no le detuvo.

El trágico final había llegado a su comienzo. Agar fue a comprobar que no estaban sus padres, al ver que no había nadie, fue directamente a su cuarto, y dejó un men-saje grabado “hace falta toda una vida para aprender a vivir y yo no puedo empezar a vivir así.” Con una lágrima de impotencia mezclada con miedo cayendo de su ojo izquierdo por la mejilla, alzó y ató la soga, su mente se quedó en blanco y empujó la silla.

26

Tercera classificadacategoria 3r i 4t d’ESO

batiburrillo de emociones

sara mur terrado3r ESO · INS Rovira-Forns

Un día de invierno, gris y oscuro le esperaba a un pequeño niño de tan solo unos meses. La madre, que era joven, lo cogió, lo envolvió con muchas mantas y lentamente y con cuidado lo puso en una pequeña cesta de mimbre.

Seguidamente, la madre se puso el abrigo, luego la bufanda y por último cogió la cesta con el pequeño den-tro. Introdujo las llaves lentamente en la cerradura de la puerta, le dio una vuelta, luego otra, sacó las llaves, puso la mano en el pomo, la apretó, y la giró. Salió por el mar-co de la puerta, cogió la primera calle, giró lentamente y siguió andando. Se presentó en un orfanato, dejó la cesta con el niño en el suelo, llamó al timbre y se fue.

Llegó a su casa, volvió a coger las llaves, la metió en la cerradura de la puerta, le dio una vuelta, luego otra, y finalmente la abrió. Dejó el abrigo y la bufanda en el per-chero. Fue al salón y se tiró en su pequeño sillón.

Las horas pasaban y pasaban, y ella pensaba como si no hubiera mañana. Su cerebro le aplaudía por su valen-tía, pero su corazón se quería parar. Tenía un batiburrillo de emociones que no sabía cómo describir ni controlar.

Poco a poco, mientras las horas seguían pasando, el cielo se fue oscureciendo.

Finalmente, al ver que era de noche, se dispuso a le-vantarse del sillón, puso los dos pies en el suelo y proce-dió a caminar, las piernas le pesaban, pero aun así llegó a la cocina. Abrió el armario, cogió el vaso y lo puso encima de la encimera. Abrió la nevera, cogió el vodka y lo abrió. Colocó el licor en el vaso, lo agarró y se lo fue acercando a la boca muy pausadamente, se lo bebió del tirón y no supo parar. Regresó a su pequeño sillón ebria.

La noche y el día se mudaban despacio, y la joven madre seguía dándole vueltas al tema sin alimentar a su estómago. No se podía olvidar de ese día que para ella fue tan gris.

El tiempo seguía pasando y sus órganos se fueron des-integrando al igual que su corazón. La joven seguía sin moverse del sillón, parecía que era parte de ella y fue entonces como lentamente se fue consumiendo en el que fue, es y será su pequeño sillón.

sogniAlissa estava asseguda contra el tronc de l’arbre, la seva ment no parava d’imaginar les possibles situacions que es podrien desenvolupar aviat. Dintre de menys d’una hora, hauria d’anar a fer-se les proves. Estava espantada i sentia que no les superaria.

Després d’estar una bona estona pensant-hi, ho va dei-xar córrer, ja que no hi trobava cap solució, i es va estirar totalment a terra. Mirant els núvols i les seves formes, es va quedar mig adormida. Fins que de cop i volta, una om-bra se li va apropar i li va passar repetidament la mà per la cara, tractant de veure si estava dormint. Ella va obrir els ulls, i es va adonar que l’ombra era en realitat un noi

d’aproximadament disset anys, amb els ulls i els cabells ben foscos, quasi negres. D’una ensopegada, es va aixe-car i el desconegut avergonyidament li va demanar perdó per despertar-la. Ell li va dir que es deia Ahriel i que prove-nia d’un petit poblet de la Toscana, i ella es va sentir obli-gada a dir-li el seu nom i que provenia de Piemont. Durant una bona estona, tots dos van estar parlant tranquil·lament sobre els seus llocs d’origen i de la seva forma de viure, independentment de quina part d’Itàlia visquis.

Arribat a un punt, tots dos es van quedar sense cap conversa; ella estava disposada a marxar però sentia que el seu acompanyant es resistia a anar-se’n. Llavors

Quarta classificadacategoria 3r i 4t d’ESO

marina ortiz fernández4t ESO · INS Estela Ibèrica

27

ell li va proposar d’anar-se’n a fer un volt en góndola. Com que ella no volia enfrontar-se a les proves, va pen-sar que donar aquella volta seria una bona opció per a distreure’s. L’única cosa que no li acabava d’encaixar era el fet d’anar-se’n amb un desconegut, del qual només sa-bia el seu nom. Ahriel va notar que ella dubtava, i es va adonar que potser era massa precipitat i al cap i a la fi ells no es coneixien. Alissa també es va adonar de la seva incomoditat i com li va fer pena, va canviar de postura i va començar a parlar sobre altres temes, amb la intenció de continuar estant en companyia però en el mateix lloc.

Van estar parlant durant una estona llarga, en la qual ella va anar sentint-se cada cop més propera a ell. Ara la possibilitat de marxar amb ell ja no li semblava tan remo-ta, sinó que cada cop estava més propera. Durant aquella estona, tots dos van compartir moltes de les seves ex-periències passades i perquè havien arribat a Venècia. Un cop tots dos es van conèixer més, Ahriel li va tornar a comentar si volia anar-se’n amb ell a donar una volta. Alissa ja estava més còmode amb ell, així que va decidir allunyar-se del vell tronc i se’n van posar a caminar. A mesura que anaven tirant, ella es sentia cada cop més despreocupada i alegre. Aquell noi, feia que s’evadís de la realitat i que totes les coses li semblessin més fàcils; cosa que no hauria dit mai, donat el seu aspecte hostil i la

seva vestimenta fosca.De moment per a no forçar molt les coses, els dos van

decidir donar voltes pel parc. Ella li va explicar que s’havia de fer unes proves, però que no volia i que tenia la inten-ció de no presentar-s’hi. Esperava que ell contestés que ho havia de fer, però per a la seva sorpresa, ell li va con-testar que si fos per ell, tampoc se les faria. Una vegada dit això, Alissa va sentir-se amb una seguretat renovada i va decidir que anar a fer un tomb amb la góndola era una idea meravellosa. Així que va agafar a Ahriel de la mà, i es van anant perdent en els petits carrers de la ciutat...

El temps va anar passant, i ella s’evadia cada cop més, s’ho estava passant tan bé, que no va voler pensar en res més. Tant va ser el fet que es va oblidar per complet de qualsevol cosa que tingués a veure amb el món real, es va oblidar de les proves de càncer que s’havia de fer, es va oblidar de totes les seves responsabilitats, es va oblidar de la seva família ... Es va anar oblidant de tot, mentre que les persones que estaven al voltant del vell tronc la cridaven perquè es despertés d’aquell son etern. Aquell son que va fer que mai es pogués presentar a unes proves que haguessin donat positiu i que només haurien confirmat que no hi havia cap manera d’aturar que Ahriel se l’emportés.

28

BATXILLERAT

Categoria

un precio a pagarNo hace mucho tiempo, en un reino no muy alejado de nuestra tierra, sucedió la más triste historia de todas. El gran rey de los hombres del norte había salido con su ejército a enfrentarse a la amenaza de los gigantes de fuego. El gran rey comandó a su ejército por los más inhóspitos parajes y derrotaron a los más temibles adversarios. Finalmente, venció a los gigantes de fuego cuando brillaba la primera luz de primavera. Tras derrotar al líder de los gigantes de fuego, le arrancó el corazón y lo partió en dos. Decía la leyenda que quién bebiera del corazón del gigante lograría el premio de vivir hasta que ningún otro hombre pudiera ver más. Y así lo hizo nuestro valeroso rey, que bebió de un solo trago todo el néctar que guardaba el corazón del gigante.

Entonces el rey retomó el camino hacia su palacio. De camino, observó la belleza de sus tierras y por cada pueblo que pasaba él y su ejército eran venerados como autén-ticos dioses. Recibía el cariño y afecto del pueblo y era amado allí donde fuera. Después de mucho cabalgar el gran rey llegó a palacio.

Allí aguardaba su regreso su bellísima esposa, la dama del rey y su más preciado tesoro, su primogénita, la prince-sa. El rey abrazó y besó a su esposa y a su hija como si no hubiera un mañana. A continuación, se celebró un banque-te en honor a la victoria del rey que duró días y noches y noches y días hasta que los invitados ya no podían ni bailar ni comer más. Y la paz, la prosperidad y la felicidad eran presentes en el reino del gran rey de los hombres del norte.

Después de dar por acabado el festín y las celebra-ciones el noble rey se dispuso a contarle al pueblo sobre sus hazañas. Organizó un discurso, el más multitudinario que jamás se haya celebrado en la historia de los discur-sos. Todos los poetas del reino fueron invitados para que pudieran escribir sobre las historias del gran rey de los hombres del norte. Y el discurso duró horas y horas pues aún y así nadie se movió de su sitió ni gozó hacer ruido pues nadie se quería privar de oír tales gestas y maravillas. El gran rey endulzó al pueblo con sus victorias contra los gigantes y al terminar el discurso, en cada plaza, en cada

Primer classificatcategoria Batxillerat

roger umbert HUMET1r Batxillerat · INS Rovira-Forns

29

la noia del vestit negre

Segon classificatcategoria Batxillerat

víctor lópez BERNAL2n Batxillerat · INS Rovira-Forns

Una tarda grisa, plujosa. Encara així la ciutat seguia amb l’activitat normal, des del cel es veien mosaics de parai-gües en moviment als carrers. Cada persona tenia el seu rumb o restava quieta a les parades d’autobús. S’espera sota el sostre d’alumini i recolzant-se en el vidre, formava part de la seva rutina i monotonia setmanal. Cap pensa-ment al seu cap, només la mirada fixa en com les gotes

de pluja xoquen contra el terra ja humit, provocant un so irritant. Arriba el tren i es puja.

Cerca un lloc lliure però acaba quedant-se de peu aga-fant-se a una de les baranes. La seva actitud continua igual: la vista al front, mirant el paisatge a través de la finestra d’enfront però sense ser conscient d’ell.

Encara queden moltes parades i l’únic desig que té és

casa y en cada taberna solo se oía hablar de las hazañas del gran rey de los hombres del norte.

Pero hubo un solo hombre esa noche que no consiguió pegar ojo en toda la noche y un mismo solo hombre a quien las palabras del rey no le hicieron nada bien. Ese hombre era nada más ni nada menos que el sabio druida, quien gozaba del respeto del mismísimo gran rey de los hombres del norte. El sabio druida organizó a primera hora de la mañana siguiente un encuentro con el rey. Y dicen que el encuentro fue así:

- Mi buen rey, los males atormentan mi sueño tras oír de vuestra boca las palabras que ayer usted pronunció. – confesó el sabio druida al rey.

- ¿Y cuáles son dichas palabras sabio hombre?- Esa historia mi buen rey, en la que su valerosa perso-

na tomaba del néctar del corazón del gigante y lograba la inmortalidad.

- Y así fue sabio amigo, pues yo vencí al gigante y el premio me correspondió. Ahora gozo de la inmortalidad, mi dinastía será eterna y seré el hombre más famoso que jamás habrá pisado la faz de la tierra.

- Señor, no deseo ser el tormento de su persona pero debo advertirle ya que he sido concebido con el don, o la maldición, del conocimiento.

- Oídos soy para usted, sabio druida.- El néctar del corazón del gigante un premio no es. Más

bien una maldición y una condena. La leyenda habla sobra la inmortalidad, pero esta viene con un precio a cambio. La vida, no se crea ni desaparece, así no es cómo funciona la magia oscura de los gigantes. La vida, se transforma.

- Explica tus palabras, sabio druida.- La vida que usted logrará tener procederá de otros

seres. Las vidas de aquellas personas que usted ama pa-decerán y pasarán a formar parte de su interminable exis-

tencia. Así es como usted llegará a vivir donde ningún otro hombre podrá jamás ver.

El gran rey no quiso creer las palabras del sabio druida y creyendo que este estaba celoso de la inmortalidad que había conseguido, encerró al sabio druida en la celda más oscura y más tenebrosa de todo el reino.

Y las palabras del sabio druida se empezaron a cumplir como si de un profeta se tratara. Empezó con epidemias en los pueblos fronterizos, donde el rey había iniciado su regreso a casa. La plaga fue extendiéndose hacia palacio. Por cada persona que moría, el rey se hacía más fuerte. Entonces ocurrió la tragedia. Una mañana el rey se encon-tró a su esposa y a su preciada hija yaciendo sin vida en la cama y este perdió toda esperanza. El rey fue a buscar al sabio druida a la celda pero esta estaba vacía y en ella se podía leer un cartel que decía: “Demasiado tarde”. Y todos los habitantes del reino murieron excepto el gran rey de los hombres del norte, quien pudo ver donde ningún otro hombre jamás vio.

Entonces llegó el contraataque de los gigantes pues es-tos fueron vencidos pero no exterminados. Los gigantes de fuego fueron a enfrentarse al gran rey de los hombres del norte pero ahora este era inmortal y eso ellos lo descono-cían. El gran rey prosigue aún con la guerra de los gigantes de fuego pues esa es su maldición. Ese reino de fuego que tenemos sobre nuestras cabezas. Ese reino de fuego que nace al este y desaparece al oeste es el antiguo reino de los hombres del norte, invadido hoy por las guerras de los gigantes de fuego. Y esta es la triste historia del soli-tario hombre que nos protege y al mismo tiempo padece la maldición de los gigantes. Es el hombre que paga su condena, ahora es el gran rey, del reino de fuego.

30

arribar finalment a casa seva. Les persones pugen i bai-xen però cap seient es queda lliure, passa el temps i cada vegada sent més esgotament, baixant la seva vista al sòl. Tot d’una el tren es deté a una de les estacions de manera més sobtada que les altres, provocant que perdi l’equilibri i casi es caigui. Reacciona i puja la seva mirada, el primer en el que es fixa és en unes cames, llargues i suaus, blan-ques com la més fina neu. Continua pujant i es fixa en les cuixes, ja cobertes per la faldilla d’un vestit negre de tall recte però amb les corbes pronunciades, al igual que amb la seva cintura, delimitada per un senzill cinturó de tela. La seva atenció s’aboca en continuar observant, però les por-tes del tren s’obren i les blanques cames inicien la sortida.

Qualsevol altre s’hauria portat una decepció i continua-ria el seu trajecte, però ja ha soltat la barana i es precipita a la sortida en persecució del vestit negre. Ja es trobava fora i l’única cosa en la que es fixa és en les seves espat-lles d’ella sense cobrir pel coll del vestit. No plovia més, feia més fred que abans, és més, l’estació es trobava pràc-ticament rodejada per pins coberts de neu.

Quan es vol adonar, la propietària del vestit ja ha enfilat el camí que surt de l’estació. Amb una energia espontà-nia comença a córrer pel camí. Arriba al final i una llum enlluernadora li provoca momentània ceguera. Acostuma la seva vista: més enllà del bosc s’estén un desert de neu que brilla sota la claror del sol, un sentiment de profunda inquietud recorre el seu cos. Acluca una mica els ulls i diferencia un punt negre fonent-se amb l’horitzó. Després d’uns segons de dubte es decideix a donar la primera passa i reprèn la cursa travessant la immensa planícia. Després de no gaires minuts ja es troba a uns pocs metres d’ella, però nota com els seus peus es comencen a en-dinsar en l’abans sòlida superfície i en qüestió de segons s’enfonsa en l’absoluta obscuritat.

Tanca els ulls per evitar que la neu li faci mal però ja no hi ha, en canvi sent lleugeres carícies que passen pel seu rostre. Els torna a obrir i s’acostuma al canvi dràs-tic de lluminositat, ja que només uns pocs raigs de sol aconsegueixen filtrar-se entre els alts arbres i palmeres d’una frondosa selva. Aparta un dels arbustos que tenia just davant i es troba amb el mateix paisatge a totes les direccions. Avança sense rumb fins a escoltar la remor de l’aigua, treu el cap entre uns troncs i es troba amb un rierol amb una cascada de més de tres metres d’alçada, just al peu d’aquesta s’ha format una petita bassa que és banya-da per un feix de llum que s’escorre entre les fulles. Es fixa en unes branques i veu que hi ha un vestit negre penjat, retorna la seva mirada a la bassa i distingeix una figura el centre d’aquesta.

En aquesta ocasió troba la seva esquena totalment nua, despullada de tot teixit. La seva pell coberta de gotes d’ai-gua brilla més que mai i ara es fixa en els seus cabells: mullats, semblen fils d’or fos que cauen suaument sobre les seves espatlles fins arribar a mitja esquena, on es divi-deixen en les seves puntes.

Agafa aire i utilitza tota la seva ment per pensar ràpida-ment en una forma corrent per poder començar a parlar en aquella situació, però quan obre la seva boca les paraules no surten. Remor d’aus tropicals comença a sorgir, primer mínimament, però contra més intenta enunciar una parau-la el soroll es fa cada vegada més fort, fins el punt de no poder escoltar ni els seus propis pensaments. Es comença a marejar, es desequilibra i en dues passes mal donades cau a la bassa.

Intenta nadar cap amunt per tornar a la superfície, però quan s’adona només està donant braçades al no-res. Cap feix de llum il·lumina el seu entorn, l’obscuritat domina la seva vista fins al punt de no trobar la diferència entre tenir els ulls tancats o oberts. Cap so és transmès, només el bombeig del seu cor, que s’accelera.

L’angoixa comença a créixer al seu interior, la respiració s’agita i la percepció de l’espai es distorsiona, ja no sap si està de peu o sobre què pisa.

En el mig de tota la confusió escolta una veu, una me-lodia, una nana. La veu és dolça i, encara ser fluixeta, tra-vessa la foscor i arriba a les seves oïdes. Els nervis desa-pareixen, la respiració és normal i es centra en descobrir la direcció del so. A les tenebres dona una primera passa insegura, després altra i en breus moments camina re-gularment, apropant-se cada vegada més a qui continua taral·lejant la cançó. De sobte, un punt lluminós sorgeix i il·lumina el seu front. Camina més de pressa i acaba cor-rent al focus fins fondre’s amb la llum.

Es troba a un sòl fred, obre poc a poc els ulls i reconeix la brutícia dels trens just a tocar a la seva cara. Les portes són obertes i la gent puja i baixa. Ajupida al seu costat hi ha una persona, s’incorpora i la primera cosa en la que es fixa són en uns ulls que, encara trobar-se a contrallum, ex-pressen vivesa i energia reflectides en el blau del seu iris.

La resta de la cara té una complexió suau, les fines celles, lleugerament arquejades, són amigables, una boca petitona esbossa un ampli somriure i uns quants cabells daurats cauen sobre el seu rostre.

-Ei, estàs bé? T’has fet mal? Aquestes parades poden ser traïdores si no t’agafes fort-acompanya les seves paraules amb una dolça rialla. Les paraules no li surten i continua uns segons encara al terra, finalment s’acon-segueix llevar i la noia de vestit negre l’ajuda a acabar d’incorporar-se.

Una vegada de peu, es queda observant-la molt atenta-ment, ella continua somrient.

-Què vius per aquí a prop? Si vols et puc acompanyar un tros del que et quedi de camí, encara no et veig molt bé de la caiguda. Com et dius?

Amb el cap ja aclarit, mira un moment a l’exterior del tren: les gotes de pluja cauen sobre el terra ja humit pro-vocant un so relaxant. Retorna la vista a l’energètica noia.

Respira.I comença a parlar.

31

la ventana

Tercer classificatcategoria Batxillerat

bryan gandillo DE LA CERDA1r Batxillerat · INS Rovira-Forns

Durante la noche, en una ciudad cuyo nombre no quiero pronunciar, reinaba la oscuridad. Se puede ver como algo poético, pero, si nos ceñimos a la realidad, no era más que la incompetencia de aquellos que regían el munici-pio, recortando de las arcas públicas para beneficiar sus bolsillos. Dejando de lado el tema político, en el que me gustaría no meterme de momento, voy a seguir contán-dote la historia de este hombre. En la ciudad, reinaba la oscuridad, las calles estaban inundadas de un completo silencio, donde el susurro del viento y las hojas movién-dose hacían una composición que alegraba a los pájaros moradores de los grandes árboles que vigilaban la ciudad desde los parques más prestigiosos.

En la avenida principal, exactamente en el tercer piso del edificio Stonengheim, se podía observar una luz atra-vesando la ventana. Desde la calle no se puede distinguir nada más, pero si nos ponemos a la misma altura que la ventana, directamente desde el edificio de enfrente, pode-mos observar la silueta de un hombre, a veces sentado, a veces de pie. Según los rumores que corren por el barrio, ese hombre, al cual, por cierto, nadie conoce, trabaja de periodista por internet. Dicen que se dedica a escribir artí-culos de interés para toda la población, pero, si así fuese, ya se habría descubierto su nombre, ¿no? O al menos la empresa para la cual trabaja. Como cualquier rumor, no era en absoluto fiable, pues en ningún lugar había indicios del trabajo de ese hombre. También es importante recal-car el hecho de que nadie sabía su nombre, pues donde debería estar, en el buzón de la portería de su edificio, tan solo hay un trozo de papel arrancado y una nota en la que pone “Por favor, no molestar”. Hay que decir que, sea quien sea este hombre, tiene una caligrafía muy bonita, pues pareciera estar escrito a máquina.

Los días pasaban y ese hombre siempre hacía lo mismo: la luz de su ventana, encendida hasta que amanecía todas las noches, variando de postura de vez en cuando y desa-pareciendo de la habitación siempre que nadie miraba. No sé cómo lo hacía, pero por más tiempo que me quedase vi-gilando a ese hombre, en el mínimo momento en el que me despistara, desaparecía de su habitación hasta la siguiente madrugada. Recuerdo que una vez invité a varios amigos a vigilarlo todos juntos por la noche, sin quitar el ojo de la ventana ni un solo instante: así podríamos ver qué sucedía continuamente, ahora no se nos podría escapar. Sin em-bargo, bajo nuestra atenta mirada, de un momento a otro, hubo un corte de luz en todo el barrio, lo que hizo que lo

perdiéramos de vista unos segundos. Cuando la luz ya vol-vió, su habitación estaba a oscuras y sin rastro de la silueta.

Ese no fue mi último intento por descubrir la verdad sobre ese hombre, pues un día me aventuré a llamar a su puerta. No esperaba ninguna respuesta por su parte, pero, quién sabe, tal vez ese era mi día de suerte. Y ¿sí? ¿Lo fue? Tal vez. Cuando llamé a su puerta, sentí cómo los golpes de mis manos retumbaban por toda la estan-cia. Parecía estar completamente vacía por dentro, hasta que me di cuenta de algo: la puerta, pese a estar cerrada, no parecía oponer demasiada resistencia, por lo que, tal vez incumpliendo alguna que otra ley, empujé la puerta con todas las fuerzas que pude, mientras intentaba hacer el menor ruido posible, pues no quería ser descubierto, ni por el hombre siniestro, ni por los vecinos. Mientras empujaba la puerta hacia dentro, algo dentro de mí me decía que eso que estaba haciendo no era buena idea, probablemente por el hecho de ser periodista de noticias judiciales, que me hacía pensar siempre en los delitos.

Ignorando lo que pensamientos internos me decían, continué empujando hasta que finalmente, acompañada de un chirrido producido por la vejez de la madera, se abrió. Miré de reojo que había dentro de la estancia y, como esperaba, tan solo había una mesita y una silla. Era una habitación realmente pequeña, no tenía nada más que eso, pero me acerqué para verlo más de cerca, nun-ca se sabe dónde puedes encontrar una pista sobre ese hombre. Cuando ya estaba cerca de la mesa, a una dis-tancia considerable de la puerta, volví a escuchar ese mo-lesto chirrido proveniente de la misma: la puerta se estaba cerrando tras de mí. Para cuando me giré, ya estaba com-pletamente cerrada. Intenté tirar del pomo con todas mis fuerzas, pero todo lo que conseguí fue un extraño dolor en la mano. Intenté buscar otra manera de salir del cuarto, la ventana era mi única otra opción, pero ese cristal parecía estar blindado, y tengamos en cuenta que era un tercer piso, una caída desde esa altura podría acabar conmigo, pero qué más da, si igualmente no podía tirarme.

Me quedé en esa habitación hasta donde llega mi me-moria. Por las noches no podía dormir debido a la inco-modidad de la silla y dejaba la luz encendida porque es-peraba, de esa forma, llamar la atención de algún vecino que llegase a socorrerme; intentando ponerme delante de la ventana por las noches para que la gente pueda verme fácilmente y se preguntase quién era ese hombre anóni-mo en la ventana.

32

día de primavera

Quarta classificadacategoria Batxillerat

sara llanos OCAMPO1r Batxillerat · INS Rovira-Forns

Estaba acostumbrado a ver pasar la vida delante de sus ojos, a sentir como el tiempo se le escapaba de entre las manos y sus días, a pesar de ser largos y tediosos, le recordaban que la vida se le acababa con el llegar del amanecer.

Era pleno julio, tal vez casi agosto, quién sabe. Contra lo que todo el mundo pensaría, estaba sumido en el más frío de los inviernos, su alrededor se había convertido en un páramo vacío con copos de nieve cayendo cons-tantemente del cielo, que le tocaban la cara pálida y le empapaban la ropa, recordándole que, fuera de él, el tiempo pasaba, pero seguía en el mismo sitio. No im-portaban las fechas festivas, los carnavales de un su-puesto verano que decía no conocer, el clima caluroso o el ambiente cargado de alegría.

No siempre había sido así. En los lugares más oscu-ros y escondidos de su memoria, Adel aún recordaba ciertos escenarios que había pasado de ser alegres y llenos de vida a simples memorias albergadas en imá-genes borrosas, algunas cuantas fotos impresas alrede-dor de su casa y muchos “te extraño” gritados con voz ahogada cada vez que las veía. No sabía si era porque el ser humano tendía a la estupidez por naturaleza o simplemente se trataba de un complejo masoquista, pero aún conservaba algo de esperanza muy dentro de sí mismo.

Todo se resumía a un bello, al menos en su mente, día de primavera lejano, del cual ni siquiera tenía una fecha concreta grabada. Pero lo recordaba con claridad, con más de la que le gustaría: el sonido de los trenes de mercancía viajando por la extensión del paisaje; el viento primaveral aún algo frío golpeándole la cara y

haciendo que sus ropas se movieran con vehemencia, hasta casi hacerle perder el equilibrio; los imponentes pero delicados árboles de cerezo moviéndose con el aire, las hojas y pétalos volando alrededor.

Una mano sobre la suya. Una risa superpuesta a la que salía de sus labios. Seis melódicas risas acompa-ñándole al tiempo. Una conversación banal, una con-fianza desbordante y mucho, mucho aprecio.

Sol, amistad y primavera. Todo aquello que había an-helado siempre y que tanto le había costado conseguir. Aún había restos de nieve alrededor del paisaje, un poco más dentro de él y leve polvo de escharcha flotando en el aire. Pero la calidez era más grande, las ganas eran más importantes y el bienestar que respiraba impedía que el aire frío en sus pulmones le molestara.

Cambiaron. Todos lo hacen, Adel también lo hizo. Las siete risas se apagaron, los copos volvieron a caer y él solo pudo observar como el cerezo se marchitaba, solo pudo esforzarse por aspirar el humo en el que se había convertido la imagen de aquellos seis chicos son-rientes. Se intentó autoconvencer de que no era para siempre, que las estaciones no son eternas.

Así que, meses después, paseando por el borde del frío invierno, cuando aquel día de primavera era tan solo un recuerdo, junto al sonido de los trenes pasar y la compañía de un cerezo a punto de florecer, se sentó y se prometió que se quedaría un poco más.

Se quería un día más, una noche sin dormir más, se congelaría si hacía falta hasta que la mañana llegara otra vez, hasta que el invierno se fuera, hasta regresar a aquellos días de primavera.

Hasta no tener que echarlos de menos.

gràcies!gràcies!

1

www.staperpetua.cat