Una mar de vinyes - macempuries.cat ma… · que en gaudiu i que serveixi per a aprendre una mica...

Una mar de vinyesEl conreu de la vinya i el vi

a Empúries, l’Escala i el Montgrí

Foto: Manel Núñez, Apoikia

Ajuntament de l’Escala – MAC-Empúries – Museu de l’Anxova i la Sal – Museu de la Mediterrània

2

Presentacions

TOTS ELS SECRETS DEL VI 3Víctor Puga i López. Alcalde de l’EscalaMarta Santos i Retolaza. Coordinadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries

EL PAISATGE DE VINYA ANCESTRAL 5Lurdes Boix i Llonch. Directora del Museu de l'Anxova i de la SalJoaquim Tremoleda i Trilla. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries

Pròleg

LES VINYES ECOLÒGIQUES DEL MONTGRÍ 7Rafel Sabadí i Vila, Carles Xuriguera i Hostench, Manel Núñez i Blanch

Maria Lloveras i Castelló

Articles

Arqueobotànica de la vinya i la producció del vi: antecedents i evolució, Ramon Buxó i Capdevila 9

El vi a l’època ibèrica a Pontós, Enriqueta Pons i Brun 14

La vinya i el vi al nord-est de la Tarraconense. Un espai d’inversió en època romana 19Joaquim Tremoleda i Trilla

La producció vinícola a l’Empordà en temps dels romans: la vil·la de la Font del Vilar 26Pere Castanyer i Masoliver

Poblament i viticultura a la Turissa romana, Josep Burch i Rius 32

El transport i comerç del vi. Una qüestió marítima, Gustau Vivar i Lombarte / Rut Geli i Mauri 38

La vinya al Montgrí en l’època medieval, Xavier Soldevila i Temporal 42

La vinya al Montgrí. El protagonisme de “treballadors” i pescadors (1599-1750), Pere Gifre i Ribas 47

La fil·loxera: de l’Albera al Ter, Eduard Puig i Vayreda 58

Expansió i decadència de la vinya a l’Escala (segles XVI-XX), Lurdes Boix i Llonch 62

Memòria oral de la vinya al Montgrí, Mariona Font i Batlle 77

Bibliografia 90

Epíleg 95Si tornaves, Josep Tero

Crèdits 96

3

La pesca, la salaó i el conreu de la vinya varen ser determinants en la història del municipi de l’Escala. Avui vivim majoritària-ment del turisme i, malgrat que s’han conservat les fàbriques de salaó i algunes barques de pesca, no queda en el poble ni unade les vinyes que, fins no fa pas gaires anys, formaven part de la vida quotidiana de la major part de les famílies de l’Escala,quan els carrers s’impregnaven de l’olor del raïm de la verema el mes de setembre.

El record d’aquest patrimoni és bo que es conservi per a les generacions futures i més quan avui la investigació en la vinya i laqualitat del vi és un element econòmic i cultural de primer ordre. Així, el Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, el Museu del'Anxova i de la Sal i el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí s’han unit per a fer una recerca històrica en profunditat delconreu de la vinya i el vi al massís calcari del Montgrí, des dels temps més reculats fins a l'actualitat. Amb l’objectiu de preservar idifondre tot aquest ric patrimoni per a les generacions futures, s’edita el llibre que teniu a les mans, un documental amb els recordsde la gent més gran i dues exposicions que es complementaran per a explicar tots els secrets del vi en el nostre territori. Esperemque en gaudiu i que serveixi per a aprendre una mica més d’aquesta cultura tan mediterrània i saludable.

Víctor Puga i López, Alcalde l’Escala

Novament presentem un catàleg que és el complement d’una exposició que tracta un tema tant nostre com és el vi, i vist deforma tranversal, és a dir, al llarg de totes les etapes històriques. Amb aquesta finalitat, com ara fa dos anys amb les salaons,hem tornat a donar forma a una exposició conjunta entre el Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries i l’Ajuntament del’Escala, mitjançant el Museu de l’Anxova i la Sal.

La vinya i el vi formen part indissociable de la nostra cultura i ha caracteritzat, totes i cadascuna de les etapes històriques delnostre país i, en especial, el nostre país petit, l’Empordà i l’àrea que es troba a l’entorn del massís del Montgrí. Des dels fenicisi els grecs fins avui dia, el vi ha estat present a casa nostra com element de prestigi i com a part de la dieta alimentària. Al llargde les pàgines d’aquesta publicació, que s’han encarregat a autors que han fet i fan recerca en aquest camp d’estudi,descobrirem el paper que ha jugat el vi en les diferents societats.

Les instal·lacions d’ambdues institucions permetran al visitant, al turista, al curiós i també a la gent del país, fer un circuït històricentorn un món tan ric com és el del vi. A la seu emporitana, l’exposició està centrada en el període romà, període en el qual vasuposar un element econòmic de primer ordre, des de la conquesta per part dels romans fins a la creació d’una viticulturapròpia. A la seu escalenca, podrem seguir l’evolució de la vinya i del vi en els períodes medieval, modern i contemporani, totadmirant peces vinculades a aquests treballs, de gran valor etnològic.

El vi a l’Empordà ha recuperat un lloc d’honor entre els productes d’aquesta terra. Al llarg del període de vigència d’aquestamostra, es podran realitzar diverses activitats relacionades amb el mon del vi, que ja van començar amb les VII Jornadesorganitzades pel Centre d’Estudis Escalencs. Des del MAC-Empúries volem expressar la satisfacció per aquesta novacol·laboració, per haver estat capaços d’un nou esforç per compartir la difusió en aquest àmbit de la cultura, en conèixer com somi d’on venim i també a convidar-vos a visitar l’exposició, a llegir el catàleg i a participar en totes les activitats que s’han organitzat.

Marta Santos i Retolaza, Coordinadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries

PresentacionsTots els secrets del vi

Foto: Manel Núñez Blanch

5

El paisatge de vinya ancestral

L’edició d’aquest catàleg complementa la visió que es proporciona de l’exposició temporal conjuntaque es pot visitar al MAC-Empúries i al MASLE de l’Escala. La primera part, la formen sis articlesd’autor sobre diversos aspectes de la vinya i el vi que podem conèixer gràcies a l’arqueologia i lapaleocorpologia, com a disciplina especialitzada. En arqueologia de fa temps es pot parlar amb propietat d’una arqueologia del vi, en la qual no només es tracta de les restes materialsassociades a aquestes tasques, sinó també a la cultura del vi en el sentit cultural i social.L’exposició està centrada en el procés històric que va portar a la implantació del conreu de la vinya en època romana, en laseva capacitat d’esdevenir un fenomen d’inversió i d’activació econòmica de primer ordre, amb inversions de capital per partd’influents personatges itàlics i provincials, convertint el nord-est català de zona de recepció a àrea productiva amb capacitatde crear un excedent per vendre a l’exterior. Es pot veure també com la vinya i la producció vinícola va fer necessària la creaciód’indústries subsidiàries i va activar les xarxes comercials.La presència del vi i el conreu de la vinya en les diverses cultures de casa nostra ha estat capital, tant pel que fa a l’aspectealimentari, com a bé de consum, com pel que va suposar de bé de prestigi social, influint en les mentalitats i els aspectesideològics. En aquest catàleg es proposa una visió ràpida dels orígens de la vinya a casa nostra i el seu paper en les culturesibèrica i romana de la mà de diversos especialistes.Fins a la dècada de 1970 el terme municipal de l'Escala era cobert de vinyes que s'extenien de nord a sud, des dels sorralsd'Empúries fins als aspres del Montgrí. El conreu de la vinya, a més de configurar un paisatge característic de la Mediterrània, que,des de temps reculats, s'havia adaptat d'una manera admirable al medi, va determinar la construcció d'una arquitectura popularque encara ens meravella per la simplicitat de materials i la saviesa dels resultats: barraques de vinya, amb cisterna i dipòsitsexteriors per ensufrar i ensulfatar, tines i cisternons subterranis a l'interior de les cases de pescadors, on es premsava i esconservava el vi, semals i bótes per al transport i l'emmagat zematge del vi, màquines d'ensulfatar i ensofrar... I en el camp delpatrimoni immaterial, els carenats de borró perquè la sorra de les dunes no cobrís els ceps, el record de quan el porró de vi erapresent a totes les taules i les mares donaven pa amb vi i sucre per berenar a la mainada, ja que el vi era molt preuat enl'alimentació i com a medicina.La irrupció de l'economia turística basada en els serveis va condemnar a mort totes les vinyes del terme. Aquest procés inexorableque durà uns vint anys transformà categòricament el paisatge: allà on hi havia vinyes vora mar, s'hi varen construir xalets i blocsd'apartaments i es varen abandonar les més allunyades. Noms com mandó, carenyana, picapolla, jaqués i altres varietats que esplantaven a l'Escala, varen anar quedant en l'oblit. Només els altres pobles que voregen el Montgrí: Albons, Bellcaire, Ullà iTorroella de Montgrí, que no vivien directament del turisme, varen conservar alguna vinya. Avui, a més, alguns agricultors treballenla vinya dels seus avantypassats amb agricultura biodinàmica. Un brot d'il·lusió comença doncs en el paisatge de vinya ancestraldel massís del Montgrí.

Lurdes Boix i Llonch, Directora del Museu de l'Anxova i de la SalJoaquim Tremoleda i Trilla, Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries

Fotos: Manel Núñez Blanch

7

Rafel Sabadí i Vila, enòleg, l’Escala

“El terreny calcari dona molt de paisatge en els vins. Respiren mediterraneitat, estant envoltats de sota bosc: farigola, romaní,espígol… alzines, sureres, pi blanc. La vinya absorbeix aquest entorn. Madura molt bé els raïms. Solen tenir estructura mitja-alta i molta capacitat d’envelliment, molt mediterranis. El tema del vi, com tot, evoluciona i ara es torna una mica al passat: elsvins envellits en àmfora, els vins amb menys tractaments químics... L’àmfora preserva molt la varietat de raïm (garnatxa,carinyena, mandó…) i no emmascara com amb la fusta que es com es feia fins ara. Es pot envellir i que es guardi encondicions. Tot el que sigui fomentar la cultura del vi, es bo. La generació dels avis que anaven a la vinya a fer vi, la generaciódels pares que van viure el boom turístic i la nostra generació que torna a interessar-se per l’enoturisme. A la gent li agradarecuperar aquesta experiència. Mai havíem tingut tants bons vins com actualment, tan bons enòlegs com ara, i mai s’ha beguttan poc vi com ara. S’ha de recuperar el costum de beure vi a casa, com un hàbit normal”.

Carles Xuriguera i Hostench, Ullà

“M’agrada enfilar-me al Montgrí quan aquest no fa honor al seu nom. A la primavera, si és que fa una bona primavera plujosa comla d’enguany, el Montgrí pren una pàtina de verdor. Com si una reacció de timidesa pugés de laprofunditat de les seves entranyes, però no roja, no, una timidesa que enverdeix les galtes delbisbe ajagut. És en aquest moment quan hi ha més activitat a la muntanya. No fa pas tantque la fredor hivernal es trencava pels crits de les colles que anaven a podar i a bastarolives, que esmorzaven i feien foc a terra. No fa pas gaire que els estius de set, abansno piqués el sol del migdia, s’aprofitaven per fer sortir la saó de la terra de la vinya.Potser encara alguns recordareu l’ensofrada i la pedra blava de fer el bordalès a lesfeixes primaverals de la muntanya. Tot plegat una feina duríssima però ben portadai que donava els seus fruits. Una cultura de la terra del Montgrí. Una agriculturamontgrinenca precisa i constant. Una cultura oblidada. El cultiu de la vinya ensparla de civilització i té una relació especial amb la terra, que el vi transmet. I joentenc aquest treball en una mesura humana, entenedora, que parli de l’anyada, delcalcari esparrucat per la tramuntana, de les quatre garnatxes que hi tenim, blanca,roja, negre i peluda, que en aquesta part de Catalunya anomenem lladoner i que parlid’aquest tros de muntanya on el meu avi Fonsu Barbet (Joan Hostench) s’hi deixaval’esquena. El nostre propòsit és recuperar aquesta agricultura extrema entre romanins,farigoles, cabruges i ginestes. De fet, a mi m’agrada enfilar-me al botó de roda de l’Empordà totl’any. Escoltar-lo, entendre’l, i explicar-li els meus somnis. El Montgrí és un avi tranquil, una muntanyamolt vella. Et veu a venir, no et diu res, ni et dóna res, però si treballes de valent i l’estimes, i treballes un xic més, i encara una micamés d’un xic més, el Montgrí despertarà i començarà a donar fruit. Ho ha fet sempre, i no és una muntanya desagraïda”.

PròlegLes vinyes ecològiques del Montgrí

8

Manel Núñez i Blanch, Ullà

“Apoikia neix de la voluntat d’entendre la vinya i el vi com l’extracte dela terra on creix i alhora com una filosofia de vida itinerant,ecològicament respectuosa i essencialment mediterrània. El projectes’inicia l’any 1999 en prendre consciència del gran potencial delMassís del Montgrí com a terrer argil·localcari diferenciat de la restade l’Empordà. Ja des del segle XIX, el fruit d’aquesta vinya formavapart del sistema de vida de la família que encara avui la conserva,però va ser el 2007 que es replantà el primer plançó del que avuiconeixem com el vi Apoikia. Actualment el cultiu es fa sota paràmetres biodinàmics, no s’utilitzeninsecticides de síntesi química, ni productes sistèmics, ni herbicides;es manté la coberta vegetal i es respecta la fauna i flora autòctones.Els ceps, un policultiu mediterrani amb predomini de la garnatxa, estracten de manera individual i acurada tant en època de creixementcom en temps de verema, per tal d’aconseguir-ne el millor extracte.Quant al procés de vinificació s’utilitzen àmfores d’argila de Quart. Des de l’arrel a l’ampolla, Apoikia vol expressar tot allò que significal’amor al territori, l’esforç, l’harmonia de l’home amb el seu entorn i elgaudi a la copa”.

Maria Lloveras i Castelló, Gent del Ter

“És un goig veure ressorgir la vinya al Montgrí, veure ceps plantats de nou. Aquest miracle arriba de la mà d’uns vinyaters jovesque s’estimen aquest massís calcari on s’amaga la vida i que ens regala la seva sang. Aquesta nova vinya, km 0, bio dinàmicai ecològica va arrelant, allunyada de les premisses productivistes del s. XX. Creix de la il·lusió i la confiança.La vinya de can Viader fou plantada pels quatre cosins Batlle-Viader i Pallicer-Viader. D’ella ha nascut el vi R. Sax, R de Robert i Sde Saxofon, a la memòria de l’entranyable músic Robert Pellicer, encara que ell no arribés a tastar-lo. L’extraordinari és que entastar aquest vi junt amb el gust i l’aroma, ens transporta música, podem afirmar que tenim una Vinya Musical al Montgrí. Hi haracons on hi canten els àngels”.

Pròleg

Foto: Manel Núñez Blanch

9

La qüestió de la viticultura i de la producció de vi al món anticha estat tractada molt aviat a partir dels textos d’època clàssi-ca, però rarament s’ha recolzat també en dades arqueobotà-niques. Del fet de la connotació eminentment simbòlica de laplanta i del producte, els arqueòlegs i els historiadors hanabordat àmpliament el subjecte sobre el pla cultural, i s’handesmarcat poques vegades dels autors de l’antiguitat clàssi-ca pels qui vinya i vi, com olivera i oli, eren signes de “civilitza-ció” en oposició a la cervesa i a les tradicions bàrbares.

Per tant, un treball a l’entorn de la viticultura s’ha d’examinaràmpliament, tant des del punt de vista de les fonts i restes(literàries, arqueològiques o botàniques) com dels llocs d’in-terrogació, segons hom se situï en els voltants d’Empúries ode Marsella gregues, o bé segons els períodes analitzats,entre la prehistòria i la colonització romana. Per ser més com-plet, caldrà encara distingir la presència de vinya i viticultura,però també entre producció de raïm i vinificació: d’algunamanera, viticultura i vinicultura.

Queden encara moltes qüestions obertes en relació a l’ori-gen del conreu de la vinya, però la cronologia de les desco-bertes, i una tradició històrica ben ancorada han portat elsinvestigadors a atribuir aquesta innovació a les influènciescolonials mediterrànies, fenícies al sud i gregues al nord dela península Ibèrica i sud de la Gàl·lia (Buxó 2008). D’unabanda, s’assenyala que els grecs foceus, a partir de lesseves colònies de Massalia (Marsella) i Emporion (Empú-ries), podien haver introduït el procés de vinificació o vinyesde tipus conreat al sud de la Gàl·lia i al nord-est de la penín-sula Ibèrica, mentre que, per l’altra, els fenicis ho feren pelsud i la costa llevantina peninsular, a partir de les seves fac-tories del cercle de l’estret de Gibraltar i de l’illa d’Eivissa(l’antiga Ebusus), paral·lelament a una producció local devinya que es podria haver desenvolupat a partir de raïmsautòctons de tipus silvestre.

L’explotació del raïm en estat silvestre des d’èpoques remo-tes no és insòlita per a les comunitats indígenes i peninsu-lars, però el testimoni d’un cultiu anterior a les colonitzacionsfenícies i gregues no està, per ara, plenament demostrat.Podem considerar, per tant, que una llarga tradició derecol·lecció del raïm com a fruit és possible, si bé l’extremadispersió de les restes pot deixar dubte sobre la regularitatd’aquesta pràctica. És a partir de l’edat del ferro, i més parti-cularment des de la colonització de població fenícia, quel’augment significatiu de les troballes de vinya suggereixenun consum regular i el cultiu sistemàtic d’aquesta planta.

La viticultura indígena a través del registre arqueobotànic

La vinya és, amb l’olivera, una de les espècies vegetals mésesteses en els països de la riba mediterrània. Al contrari del’olivera, en estat silvestre prefereix un clima una mica méshumit, ocupant les àrees pròximes dels rius, a boscos de leszones meridionals. En aquest context, és probable que lavinya s’acompanyi d’espècies que creixin en sòls amb humi-tat constant, com per exemple el pollancre o el freixe.El raïm silvestre o llambrusca (Vitis vinifera L. subsp. sylves-tris C.C. Gmelin) és indígena a la mediterrània occidental. La

Arqueobotànica de la vinya i la producció del vi:antecedents i evolució Ramon Buxó i Capdevila

Museu d’Arqueologia de Catalunya – Girona

Mapa de la mediterrània amb la distribució del raïm silvestre (Vitis vinifera L.subsp. sylvestris C.C. Gmelin).

10

seva presència es menciona des del pleistocè a la penínsulaIbèrica, que a l’igual que en una gran part de la riba medi-terrània, es demostra aquest caràcter de la vinya a partir delregistre arqueobotànic de pol·len, carbons i de pinyols deraïm, conservats en diferents contextos arqueològics.

La recol·lecció dels fruits de la vinya silvestre per les comuni-tats de caçadors-recol·lectors és una pràctica que es constataen jaciments arqueològics de la riba mediterrània (Buxó 1997;Olmo 1995; Zohary 1995; Zohary et al. 2012; Buxó, Piqué2008). Per altra banda, des de l’època neolítica les troballes deraïm silvestre són bastant habituals en el registre arqueobotà-nic, on es demostra una explotació molt antiga d’aquest vege-tal com a planta que es podia consumir de formes diferents:fruit fresc o sec, galetes o farina de raïm...

En definitiva, podem considerar que una llarga tradició derecol·lecció del raïm orientada principalment pel consumdels seus fruits (en diferents formes) és, per tant possible,per bé que l’extrema dispersió de les restes deixa un dubtesobre la regularitat d’aquesta pràctica (Py, Buxó 2001; Buxó2008). Però, fou a partir de la meitat de l’edat del ferro, mésconcretament a partir dels segles VII i VI ane, que l’augmentde restes de pinyols de raïm en els jaciments arqueològicspot avalar un consum regular i una pràctica de conreu sis-temàtica de la vinya.

Evidències del conreu de la vinya

L’emergència del cultiu de la vinya durant l’edat del ferro repre-senta un canvi important a nivell agrícola respecte de l’agricul-tura anterior, que estava orientada principalment al cultiu decereals i lleguminoses. El vi es va introduir com un element deprestigi destinat al consum de les elits. El preuat líquid emprata les cerimònies de cohesió social complementà i substituíen part les begudes alcohòliques obtingudes a partir de la

fermentació del cereal, fins el punt de convertir-se en un mitjàde difusió cultural i adaptació de les pràctiques de les socie-tats indígenes a les cerimònies d’origen mediterrani. Nomésquan les estructures socials aristocràtiques siguin substituïdesper sistemes gentilicis, la necessitat de proveir de begudesalcohòliques a un nombre molt elevat d’individus farà necessa-ri potenciar la producció de cervesa a gran escala.Des del punt de vista botànic, els pinyols de raïm es poden arri-bar a diferenciar si són silvestres o conreats, donat que els pi -nyols de raïm silvestre són de talla petita, de contorn arrodonit iel bec curt, mentre que els conreats són més grans i allargats,i el bec està ben individualitzat. Tot i que el debat científic sobrela separació a partir de criteris morfològics entre els pinyols sil-vestres i els conreats segueix obert (Bouby et al. 2013; Manga-fa, Kotsakis 1996), el registre arqueobotànic constata que des

Arqueobotànica de la vinya i la producció del vi: antecedents i evolució

Diferències dels pinyols de raïmlocalitzats a jaciments arqueolò -gics: els pinyols de raïm silvestresón de talla petita, de contornarrodonit i el bec curt (a), els con -reats són més grans i allargats, i elbec està ben individualitzat (b).

11

problema a varietats conreades, mentre que d’altres són mésproperes dels exemplars silvestres, malgrat abunden els pi -nyols de característiques intermèdies (entre els exemplars detipus silvestre i el de tipus conreat), que podrien trobar-se en unprocés de domesticació. No obstant això no podem oblidarque es tracten de restes vegetals carbonitzades i que, per tant,poden adquirir alguns canvis en la seva morfologia i biometriaoriginals. Per altra banda, alguns estudis recents d’ADN enraïms silvestres i cultivats de la península Ibèrica i Grècia sem-blen indicar que no hi ha una introducció de varietats conrea-des procedents de la mediterrània oriental (Arroyo García et al.2002). Aquest estudi assenyala que en cadascuna de leszones geogràfiques s’utilitzen les soques de les varietats sil-vestres per desenvolupar les conreades, el que podria apuntarcap a una orientació ferma de la cultura de la vinya per part deles potències colonitzadores.

Les evidències més recents de la producció de vi en dife-rents àrees de la mediterrània oriental apunten cap al IV iIII mil·lenni ane, a pesar de que hi ha alguns indicis anteriorscap al V mil·lenni, al nord de Grècia (Brun 2004). L’expandi-ment des d’aquesta àrea cap a occident té cadències dife-rents, però les troballes arqueobotàniques determinen elconreu de la vinya cap a mitjan del II mil·lenni, a l’illa de Sar-denya (Ucchesu et al. 2015). Al nord d’Àfrica les dades sónescasses, llevat d’algunes dades localitzades a l’interior deTunísia a partir del segle X ane.

Pel que fa a la península Ibèrica, les referències més anti-gues procedeixen d’excavacions arqueològiques realitzadesa la ciutat de Huelva, amb la presència d’exemplars de raïmcultivats i de fosses relacionades amb la plantació de lavinya, en una cronologia entre finals del segle IX i els inicisdel segle VIII ane (Vera, Echevarría 2013). La difusió del con-reu de la vinya en altres regions peninsulars es fa més evi-dent a partir dels segles VIII i VII ane, on la presència de raïm


dels inicis del I mil·lenni ane es parteix d’una presència de res-tes més esparsa a una de més sistemàtica i abundant.No obstant això, queden moltes preguntes obertes en relacióa aquesta arboricultura. L’anàlisi de la morfologia i de la bio-metria dels pinyols de raïm ha fet aparèixer alguns caràctersque han estat considerats, d’alguna manera, intermediarisentre la varietat silvestre anteriorment recol·lectada i la con-reada (Vitis vinifera L. subsp. sativa Hegi), observació que haconduit a suggerir la hipòtesi d’una millora local de les plan-tes autòctones i que atribueix aquesta pràctica als grecs.Els termes del debat imposen, en primer lloc, examinar lesfonts literàries. De fet, el nombre de referències a la viticultu-ra indígena és considerablement més petita que la que fareferència a la viticultura grega i sobretot a la venda de vipels grecs a les poblacions indígenes. Però les recerquesarqueològiques (en el sentit ample del terme: amb observa-cions d’excavació, estudis dels materials i anàlisi de restesvegetals) realitzades en els darrers anys, que han permèsrenovar una part de la documentació, no contradiuen en elfons el que ja es deduïa dels textos antics: d’una banda,poques dades per a la Gàl·lia continental i, d’altra banda, esdemostra cada vegada més el desenvolupament d’una viti-cultura impulsada per la colonització de poblament fenícia alllarg de la zona mediterrània de la península Ibèrica, i per lafocea al sud de la Gàl·lia, en el decurs de l’edat del ferro.Però el problema de l’origen dels tipus de raïm conreats noestà del tot resolta i el conreu local d’una explotació anteriorsobre una vinya existent queda pel moment reservada. Hi hapoques senyals que confirmin la idea que els raïms consu-mits pels indígenes de la primera edat del ferro procedeixende varietats silvestres manipulades. Per una banda, les anà-lisis sobre la morfologia i la biometria realitzades assenyalenuna variabilitat relativament important en la majoria de jaci-ments. En alguns casos es poden associar sense major

12

és abundant a la costa andalusa, als establiments fenicis del’Andalusia oriental i al sud del País Valencià (Chamorro1994; Català 1999; Pérez Jordà 2007; 2015). Però és a partirdel segle VII i als inicis del VI, quan es constata en diferentsjaciments del nord de la costa mediterrània i la seva intro-ducció cap a l’interior per la vall de l’Ebre i la Meseta (Cube-ro 1991; Pérez Jordà 2009).

Comerç i transport del vi a l’edat del ferro

Les factories fenícies establertes a partir del segle IX ane,entre el sud de la península i el País Valencià, semblen desen-volupar tot un conjunt d’activitats comercials en la regió.Aquest comerç amb la població indígena té un radi d’acciómolt important almenys des del segle VII, que presenta tottipus de productes d’origen fenici, amb els que a canvi podiaobtenir oli i probablement també vi. Aquest componentde forta orientació comercial està ben documentada, ambla notable circulació d’àmfores (de les quals una quantitat destacada contenien vi) per tota l’àrea mediterrània, peròtambé amb la presència remarcable de premses al segle VII

al sud del País Valencià (Gómez Bellard, Guérin 1995;Gómez Bellard et al. 1993; Pérez Jordà et al. 2013) i de Cata-lunya (López Reyes et al. 2013). Per la seva part, a partir delsegle VI ane, al nord de Catalunya es comença a distribuir vide procedència massaliota i etrusca, així com també d’altrestipus possiblement originaris de l’Egeu.

En un primer moment, tot sembla indicar que la produccióde vi va constituir un dels elements diferenciadors de lacolonització de població fenícia. La distribució de les pro-duccions amfòriques de la regió distribuïdes àmpliamentdes d’aquesta zona fins al sud de França, Eivissa i la medi-terrània central assenyalen fins a quin punt es va desenvo -lupar la producció al llarg del segle VII ane. Aquesta

important demanda devia promoure i accelerar la seva ges-tió entre les comunitats de la primera edat del ferro o dels inicis de l’etapa ibèrica, ja que a principis del segle VI ane,alguns poblats ibèrics adoptaren la producció de vi ambfinalitats especulatives destinades als circuits comercials,amb la construcció d’estructures de premsat i maceració delmost per a la transformació del raïm (Gómez Bellard et al.1993). Per la seva part, les dades disponibles a Catalunyasuggereixen també un conreu local de la vinya a finals delsegle VII ane en el Turó de la Font de la Canya (Avinyonetdel Penedès) i a Sant Martí d’Empúries (l’Escala), encaraque aquí no hi ha indicis clars de vinificació.

Les troballes realitzades en els diferents jaciments arqueolò-gics que van des del sud de la península fins al sud de Cata-lunya, tots ells en contextos relacionats amb la colonitzaciófenícia, són la prova més visible del desenvolupament d’a-quest conreu. Per la seva banda, els raïms identificats a SantMartí d’Empúries estarien connectats principalment amb elmón colonial grec. Podem admetre, per tant, que la colonit-zació fenícia, per un costat, i la colonització grega, per l’altra,orientaren, amb o sense la introducció de varietats de vinyacultivades, la producció local de raïm desenvolupada a par-tir de vinyes silvestres autòctones.

A la Gàl·lia preromana, Massalia (Marsella) és un productorde vi reconegut. Els foceus grecs que arriben a aquesta voracap el 600 ane coneixen bé la cultura de la vinya i la vinifica-ció. Aquest primer contingent, de component bàsicamentaristocràtic, s’instal·la a l’occident mediterrani per comerciaren el marc d’un empori arcaic, que no sembla comptar ambun conreu de la vinya. En un primer moment, els nous arri-bats compren el vi que beuen els etruscs, comunitats que,per altra banda, el transporten a través del rius gals des defa anys. No serà fins després de la batalla d’Alàlia (cap a540-535 ane), que provocarà l’arribada de nous grups de


13

colons i el moment en què els massaliotes desenvolupen unvinyar que no és exclusiu per al consum sinó també per lavenda a l’exterior, com ho demostra directament la creaciód’una àmfora de transport específica per aquest producte(l’àmfora massaliota).En el decurs dels segles III i II ane i fins a la presència roma-na es constata la generalització de la producció de vi. El vi

i la vinya es consoliden a partir d’aquest moment com undels productes de major pes i rellevància en la transformació agrícola que es produeix a gran part de la península ibèrica.A partir de l’època romana, la viticultura presentarà un altís-sim grau de desenvolupament i de coneixement, tal i comexpressen els textos especialitzats sobre aquesta produccióen els autors llatins a partir del segle I aC.


Restes arqueobotàniques de pinyols de raïm conreat procedents d’un pou (PT615, segle I dC) del jaciment arqueològic de Lattes (sud de França).

14

del Serrat del Pont-Tortellà (bronze final) i a principis de l’edatdel ferro a Sant Martí II d’Empúries abans de la colonitzaciófocea. La seva presència augmenta a l’època ibèrica, però noserà fins a inicis de l’edat del ferro que els estudis antracològicsdocumenten de la presència d’un nou fenomen de cultiu –l’ar-boricultura o la cultura, experimentació i manteniment d’arbresfruiters (figuera, avellaner, magraner, pruner, pi pinyoner, etc)–, ique en el cas de la vinya es tractaria de la viticultura o de l’oli-vera de l’oleocultura, dues plantes cultivades introduïdes enèpoca ibèrica i que tindran una gran transcendència en elssegles posteriors i fins als nostres dies, a més de ser testimonisd’una arboricultura desenvolupada a l’edat del ferro.

La documentació més antiga de restes de Vitis vinífera de lavarietat cultivada és al sud peninsular, en el s. VII a Alt deBenimàquia, Dènia i a Sant Martí de Empúries en la fase IIb,està datat cap al 600 aC; recentment s’han documentat nom-broses restes de raïm cultivat en el jaciment ibèric del Turó dela Canya-Penedès, de finals del s. VII aC (López et al. 2015), ien altres indrets del baix Ebre, tots ells jaciments situats a lacosta o al litoral, juntament amb la presència d’àmfores d’im-portació fenícia. Les dades arqueològiques de vitis carbonit-zades demostren que els fenicis van introduir el consum del via les terres de l’Ebre a finals del s. VII (Alcanar, Camp de Tarra-gona, Penedès) i que la introducció del vi a terres de l’Em-pordà arriba amb posterioritat, de la mà dels grecs amb lafundació de la colònia focea d’Empúries a mitjans del s. VI,esdeveniment important per l’economia del territori. Les pri-meres vitis conreades s’han detectat a l’Illa d’en Reixac i aEmpúries en el s. VI aC.

A Mas Castellar de Pontós les restes de vitis conreades sóndocumentades a finals del s. V. Malgrat el gran nombre demostres de terres recollides per fer-ne la tria només s’hanrecuperat unes 30 restes cultivades repartides entre el perío-de del poblat fortificat i de l’establiment agrari. Del primer se

El vi a l’època ibèrica a PontósEnriqueta Pons i Brun

Museu d’Arqueologia de Catalunya – Girona

El jaciment ibèric de Mas Castellar de Pontós es troba a 17 kmde la costa i de la colònia focea d’Empúries. Les restes arqueo-lògiques documentades van del s. VII fins a principis del s. II aC.S’han localitzats en el pla de dalt tres assentaments urbans, decaracterístiques i mòduls de construcció molt diferents, quenomés cobreixen la forquilla que va entre el 450 i el 180 aC.Darrerament s’han documentat en un sondeig tres nivellsnous, anteriors dels ja coneguts, que amplien una cronologiaque arriba fins al 550 aC. Les dades més antigues s’amplienfins al s. VII aC i només han estat documentades pels rebli-ments d’algunes sitges (SJ155, SJ150, SJ16). Tot el que sesap de la presència de la vinya al jaciment, tant la variant sil-vestre/cultivada (Vitis sp) –recol·lecció del raïm pel seu con-sum com a fruit tou, sec, sucs i ferments– com la variantcultivada (Vitis vinífera) –cultiu de la vinya per l’elaboració delvi com a beguda generosa– només la coneixem dels dos perí-odes urbans més coneguts: la del poblat fortificat (425-375aC) i la de l’establiment agrari (225-180 aC) i a més d’algunessitges que es troben entremig d’aquestes cronologies (SJ134,SJ114, SJ103…) (Canal 2002).

Els precedents de la vinya i l’arboricultura

Els testimonis arqueobotànics proven l’explotació molt antigadel raïm i de la seva importància com a planta alimentària,recol·lectada com a fruit fresc o sec, com a farina de raïm, peròels orígens de la viticultura a l’Occident mediterrani no estàpracticada fins a principis de l’edat del ferro amb l’arribada depoblacions del mediterrani oriental. El raïm salvatge (Vitis spvar. sylvestris/Vitis vinífera sp sylvestris) és conegut des delneolític (La Draga) i probablement molt abans amb les pobla-cions recol·lectores, i era consumit com a suc o most fermentat,fruit fresc o sec (panses). A l’edat del bronze es tenen dades aCan Tintorer (Gavà), a Mas d’en Quarts (Perafort), a la Bauma

15

El vi a l’època ibèrica a Pontós

n’han trobat dins la casa 4, en sitges obsoletes de l’època,FS6 i SJ134, i en el femer del poblat fortificat (Ab38) ubicat al’entrada, la resta pertanyen al període de l’establiment agra-ri on s’han trobat algunes llavors en la casa 1 i en les sitges del’època SJ103 i SJ153. En canvi, restes de la Vitis sp. conrea-da s’han recuperat unes 225, de les quals unes 100 pertanyena la SJ134 (s. IV) i unes 97 a la sitja SJ114 (s. III), totes ellesmineralitzades (Canal 2002). Al sud de França, les comunitats indígenes en contacte ambels grecs conreen el raïm cap el s. VI aC, però també importenvi en àmfores massaliotes.

Els llocs per l’elaboració del vi

Els trulls o les premses de vi ens informen sobre els llocsdestinats a l’elaboració del vi. No obstant, les dades arqueolò -giques són minses, però suficients. Les principals restes

documentades s’han trobat en petites habitacions quadra-des, amb el terra i les parets revestides d’argila, guix o calç,bé en cubetes construïdes en terra o fusta, bé treballades enla roca. Aquests receptacles estan en comunicació ambalgun altre que ocupa un nivell més baix; en la part superiores trepitja o premsa el raïm i en la inferior es recull el líquidper ser fermentat i portat al magatzem de contenidors, pro-bablement àmfores que es tapaven desprès d’una segonafermentació.

Els trulls més antics són coneguts a la zona de València, afinals del s. VII i principis del s. VI aC. El més antic és el trobata Alt de Benimaquia (Dènia, Alacant), acompanyat d’un nombre important de restes de Vitis vinífera i d’àmfores utilitzades per l’emmagatzematge i el posterior transport, fetque demostra que el consum i la producció del vi era autòc-ton. S’han trobats trulls més senzills, a València, dins depoblats i en habitacions especialitzades revestides de guix ocalç i en les àrees d'Edeta i de Kelin s'han documentat trullsexcavats a la roca i separats dels poblats. Destaca el trullde pedra de la Solana de las Pilillas (Requena, València)(Mata et al. 1997).

Vistes les característiques dels trulls documentats i més pro-pers, podem assegurar que en la fase antiga de la casa 1 del'establiment agrari, el departament 5, de petites dimensionsi revestida de calç, és comparable a aquests dipòsits. El seufuncionament és difícil d’interpretar, a causa dels canvis pos-teriors de l’edifici, quan la casa 1 s’engrandeix i en aquestcas el dipòsit, de vi o d’oli ?, és substituït per un celler o des-pensa. A més, molt a prop del lloc es va trobar un fragmentde premsa, reutilitzada com a bloc de sorrenca d’un mur quetapiava una porta de l’habitació adjunta, el departament 4(Pons et al. 2002). Darrerament s’ha trobat l’únic trull in situdocumentat a Catalunya, en la casa 15 del poblat ibèric delsEstinclells, Verdú-Urgell, datat del s. III aC i força complet,

Vista del contenidor hidràulic del departament 5 de la casa 1 de l’establimentagrari de Mas Castellar, amb el terra i les parets dels murs conservats revestits demorter de calç. Foto: M. Solé.

amb premsa, conducte i dipòsit per rebre el primer líquid.

Les premses de pedra són més documentades. A més de la

troballa dels Estinclells i del fragment de Pontós, s’ha localit-

zat una altre fragment dins una sitja de la Font de la Canya,

del s. IV-III aC, una data molt posterior a la gran concentració

de les restes de Vitis cultivada trobades en altres sitges i

datades de finals del s. VII aC. Aquí sumaríem les dues bases

de premsa documentades dins una sitja del s. V aC de l’esta-

bliment ibèric de Saus-Girona. Sembla que en època ibèrica

els llocs i les premses per elaborar vi i/o oli eren molt sem-

blants per no dir idèntics, com també ho seria la seva elabo-

ració inicial. Es diu que el vi devia produir-se en varietats

locals, segons indiquen les anàlisis d’ADN, pel que podem

reforçar que els colons fenicis i grecs ens aportarien el

coneixement del cultiu i de l’elaboració del vi, i que molt aviat

es va utilitzar el vi de raïm cultivat.

Els recipients i instruments per al consum del vi:transport i banquets

Del raïm no cultivat Vitis sp var sylvestris s’elaborava un sucfermentat des de molt abans, però el vi que procedeix del raïmcultivat Vitis vinifera ens arriba primer de fora en contenidorsceràmics, sobretot àmfores. Segons on estan ubicats els portsd’acollida dels colons mediterranis, les àmfores eren de pro-cedència fenícia pel sud i est de la península (s. VII) i greguesde l’Orient o etrusques pel nord (s. VI). Poc més tard, les àmfo-res massaliotes esdevenen les principals portadores de vi atot el sud de França de finals del s. VI fins al s. III aC. A les cos-tes catalanes l’àmfora massaliota té poca repercussió, essentles àmfores de domini púnic, les més representatives en quasitots els llocs ibèrics, incloent els assentaments de Mas Caste-llar de Pontós. Segons les dades arqueològiques, les àmforesportadores de vi forà eren més corrents que la pròpia elabora-ció local, en els poblats ibers catalans, durant els s. IV i III aC.

16


Vista de la planta de la casa 15 del’oppidum dels Estinclells amb lapremsa de pedra al fons quecomunica amb una estança perrecollir el líquid vi/oli. Recreacióde la funció de la premsa i del’elaboració del vi. Fotos: R. Car -dona.

17


Al llarg del s. VI, quan sembla que el vi procedent de la Medi-terrània era un producte de prestigi, es documenten reci-pients de bronze –pàteres i sympula– en algunes tombesd’incineració. Els dos recipients en qüestió se’ls relacionaamb el vi, com a contenidor un i l’altre com a repartidor, for-mant part d’un banquet o symposion funerari. Aquests reci-pients es troben en algunes tombes de les necròpolisd’Agullana, Anglès o Vilanera, aquestes sense armament,però una mica més tard els elements de banquet estaranrelacionats amb personatges cavallers o guerrers per lapresència conjunta d’armament (ex. a la Granja Soley deSanta Perpètua de la Mogoda, Les Ferreres a Calaceit, la

Muralla NE a Empúries, i al sud de França a la necròpolis deGrand Bassin I a Mailhac o a les Peyros, etc.Dins de l’època ibèrica les dades arqueològiques sobre ban-quets, o festes d’esdeveniments històrics, relacionats amb elconsum del vi són importants a Pontós, on tenim algunesevidències, de les quals és de senyalar el tema del reblimentde la fossa 362.

El banquet de la fossa 362 (s. IV aC)

Els banquets rituals commemoraven un esdeveniment histò-ric on l’animal o animals sacrificats eren oferts a la divinitatcom a productes de prestigi o com a actes d’agraïment. Depas eren útils per cohesionar els col·lectius que en formavenpart. Un cop realitzat el banquet ritual, les restes culinàrieseren dipositades dins de sitges obsoletes o fosses votives.En el cas de la fossa 362 les restes del menjar d’un banquetforen llençades a dins i contrasta per la quantitat de menjarconsumit (1 bou, 3 porcs, 2 xais, 1 cabra, 11 gallines, 11coloms i més d’un centenar de peixos), a més d’un nombrede vasos de luxe destinats a la beguda –cervesa o vi– quetambé foren llençats un cop es va acabar la cerimònia delbanquet (2 gerres grans, 2 tenalles amb broc, unes 30 copesen forma d’escif, vasets cilíndrics, bols i platets entre altres.Es va consumir un total de 160 litres de beguda. Entre elsrecipients representatius destaquem l’escif de forma grega ielaboració local, un vas o copa destinada exclusivament a labeguda, s’agafa bé a la mà i serveix per ser aixecat i brindar.Se’n varen documentar una trentena. L’escif va iniciar el ban-quet, va ser utilitzat durant tota la celebració i va segellar lafossa amb dues copes més (PONS, GARCIA 2008).

Representació ideal de la vaixella que fou llençada dins de la fossa un copconsumit el banquet. Dibuix: E. Pons.

Recreació delbanquet de lafossa 362 sobreles runes del’oppidum.Dibuix: R. Álvarez.

El tràfec comercial d’àmfores portadores de vi forà perduraràfins a la conquesta romana, i malgrat les poblacions indígenesque n’han après i elaboren vi local, l’arribada d’àmfores porta-dores de vi és imparable. A Mas Castellar de Pontós les àmfo-res d’origen fenopúnic –púniques i cartagineses, portadoresde vi o salaons– dominen a les ibèriques al llarg del s. IV i III aC,i a finals del s. III, en el moment d’esplendor de l’establimentagrari, ho seran les àmfores grecoitàliques procedents de laMagna Grècia i de Sicília. Mentre s’importava vi en àmfores,el desenvolupament del cultiu de la vinya aniria arrelant ientrant al territori molt a poc a poc, segons indica l’escasse-tat de restes i dades arqueològiques. Un cas rar, de caràctervotiu, que demostra la importància de les àmfores grecoitàli-ques davant les ibèriques ens la proporciona la deposicióacurada d’objectes i contenidors de vi de la fossa FS101 definals de s. III aC.

18


El dipòsit 101: Una ofrena d’agraïment a la divinitat

Un cop la sitja 101 fou obsoleta i reblerta (finals s. III aC) es vareutilitzar per tercera vegada, buidant-la per fer una deposi-ció de recipients ceràmics i objectes ferris col·locats ambcura sobre un fogar, dins les cendres del qual es va trobaruna terracota amb rostre femení i objectes personals debronze (torques, fíbula, arracada, fusaiola, entre altres). Delrepertori ceràmic es van recuperar 22 peces ceràmiques,dominant els recipients per al transport del vi (9 àmfores gre-coitàliques del grup MGS VI d’origen magnogrec i sicilià),algunes d’elles amb les marques de segells i noms perti-nents, (tres amb caràcter grec i una amb inscripció llatinacom ara ANDRONOS o MAR· RVLIO) (Garcia-Sánchez 1997,41-44), a més de 4 àmfores ibèriques. La resta del repertoriceràmic era una petita mostra de vasos de taula –2 bols, platde peix, gerra, askos–, de cuina –morter i olla feta a mà–, dereserva –kalathos– i d’altres –ungüentari–. Els objectes ferris,en perfecte estat i amb traces d’ús, representen un gran ven-tall d’àmbits de la vida camperola, eines per al treball delcamp i de la vinya –arpelles, falçs, podalls, picoletes/destre-letes, del treball de la fusta (serres i informadors), entre altrescom tisores d’esquilar, un ratllador, una clau, etc. Estudis posteriors han definit aquest dipòsit com un llocsagrat on es va dipositar amb cura una ofrena incruenta d’a-graïment a la divinitat agrícola del moment –Demeter/Koré–,fet que respon a un fenomen religiós molt estès en la Medi-terrània d’ençà el s. IV aC i que cal entendre’l com una con-seqüència més dels contactes econòmics i comercials delsindigetes amb el món colonial grec a través d’Empúries(Pons i Rovira 1997).

Podall de ferro de la sitja 101.Instrument de fulla corbatallant per la part interna ambemmanegament tubular, adientper escapçar i podar, associatamb cultius vitícoles i arboris.Arxiu: MAC-Girona in 41032.

Vista del dipòsit votiu de la sitja 101 de MCPontós durant la seva descoberta.Foto: M. Solé.

19

La vinya i el vi al nord-est de la Tarraconense. Un espai d’inversió en època romana Joaquim Tremoleda i Trilla

Museu d’Arqueologia de Catalunya - Empúries

Un nou context mediterrani

La segona guerra púnica i la consegüent eliminació del com-petidor púnic pel control econòmic de la Mediterrània, vamarcar una fita per a la transformació de l’estructura econò-mica i social de la societat romana tradicional la primera mei-tat del segle II aC. Aquest canvi es produí a Roma en lamesura que es van destruir els seus elements econòmicsbàsics i va permetre el desenvolupament d’altres de nous, lli-gats a l’expansió mediterrània i a la seva transformació en unEstat imperialista durant la Baixa República (Gabba 1990).

Les noves condicions de desenvolupament econòmic assoli-des d’ençà l’acabament de la guerra, amb l’assumpció d’unaeconomia de mercat cada vegada més productiva, no seranseguides al mateix ritme per l’ordre social tradicional. Laimpossibilitat d’harmonitzar aquests factors va generar unescontradiccions que es van traduir en una crisi prolongadaque va conduir a la caiguda de la República. La repercussiódels nous models econòmics fou molt traumàtica pel fet quela societat romana s’havia fonamentat fins llavors en lesestructures agràries, i tingué conseqüències greus. La mésclara fou la crisi progressiva de la petita propietat familiarautosuficient en favor de la gran explotació latifundista ambtreball esclau, que orientava la producció a la creació d’ex-cedent per a ser comercialitzat. D’aquesta situació generalse’n derivà la desaparició del petit propietari itàlic i la creaciód’un important proletariat rústic i urbà.

La societat romana fou dominada sempre per una aristocrà-cia tradicionalista i només el grans propietaris reunien lescondicions que els podien permetre d’aplicar els nous mèto-des per orientar les seves explotacions cap a la gran pro-ducció amb la introducció de mà d’obra servil. La terra era,per tant, no només l’element de diferenciació econòmicasinó també social. La precarietat en que es va trobar el petit

camperol itàlic davant dels latifundis, la depreciació delsseus productes davant la competència, l’encariment delnivell de vida en una economia més desenvolupada, l’expro-piació il·legal de terres comunals per part dels rics i la pres-tació del servei militar, són alguns dels condicionants quevan fer que estigués disposat a emprendre l’aventura dela colonització, sota diverses condicions, lluny de les sevesterres.

La costa catalana s’integra en l’estructura romana

És ben sabut que el nord-est català fou el primer territori detota la mediterrània occidental d’entrar en contacte ambRoma. La relació directa causa/efecte de la colonitzacióagrària a la Tarraconense, amb la crisi del camperolat lliure ila formació dels grans latifundis a Itàlia sembla ben clara.

A les terres del nord-est, a inicis del segle I aC, es produí untomb definitiu amb la creació dels centres urbans i l’adequa-ció de la xarxa viària. La ciutat romana d’Empúries fou la pri-mera, seguida immediatament per Gerunda i Blanda. Tambées va intensificar la "italianització" del camp, amb la introduc-ció de les vil·les agrícoles, juntament amb la liquidació delsistema ibèric d’ocupació i explotació del territori. Aquest pro-cés va comportar un canvi molt important en l’agriculturadurant el segle I aC, sobretot a partir de mitjan segle, ja queva suposar un gir en la orientació de la producció (Casas etal. 1995; Castanyer, Tremoleda 2005; Castanyer, Nolla, Tre-moleda 2009). La decisió fou important, puix que va compor-tar una especialització basada en el domini abassegador dela vinya, mercès a la inversió de l’aristocràcia romana i de lesburgesies municipals provincials (Pena, Barreda 1997; Berni,Carreras 2001; Tremoleda, Cobos 2003; Tremoleda 2005). Ales comarques litorals de la Tarraconense, la vinya va ocuparzones destinades a altres conreus i també s’aprofitaren terres

20

La vinya i el vi al nord-est de la Tarraconense. Un espai d’inversió en època romana

poc aptes. La millor evidència la constitueix el llarg rosari decentres d’elaboració de vi i de bòbiles que es varen instal·lara la línia de la costa, en petites cales, en ports naturals, en lesdesembocadures de rius i rieres, amb bona sortida al mar,

que era l’únic mitjà viable per al transport comercial de granvolum a l’Antiguitat (Tremoleda 2008).Durant el principat d’Octavi August, es consuma la integra-ció total d’aquest territori a l’estructura romana. Al voltant delcanvi d’Era, la situació ha canviat i la Tarraconensis deixa deser una àrea consumidora i comença a produir i a exportar vien grans quantitats. És precisament amb August que trobemtota una sèrie de personatges ben coneguts, vinculats al cer-cle del poder, que disposen d’informació privilegiada i proufiable per convertir la costa catalana en una zona on invertir ifer rendir les seves fortunes.Sembla probable que es detectin dues centuriacions a l’Em-pordà, una correspondria a l’època cesariana, i s’hauria rea-litzat a partir dels eixos de la ciutat romana d’Empúries(recordem que les fonts parlen d’una deductio de veteransl’any 44 aC, quan Cèsar retorna a Roma després de la batallade Munda i fa una política de recompensar els seus legionarismés veterans, adjudicant terres, la qual cosa assegurava, a lavegada, deixar ciutats fidels a la seva causa. L’altra centuria-ció seria ja augustal, i estaria ordenada a partir de l’eix quemarca la via Augusta (Borao 1987).El concepte de ciuitas llatí, que implicava l’existència delscentre urbans (urbs) íntimament lligats al camp productiu(ager), va significar la implantació extensiva del sistema deles uillae romanes, l’explotació del camp amb nous paràme-tres que seguien els models desenvolupats abans a lapenínsula itàlica. En efecte, la presència d’aquests tipusd’establiments rurals són la prova més evident de la “roma-nització” efectiva del camp. Aquest efecte es reflecteix ambl’acabament del sistema d’emmagatzematge en sitges aEmpúries i la monumentalització del centre de la ciutat, ambl’edificació del fòrum i dels seus edificis més significatius(Nolla et al. 2010, 200-208; Tremoleda 2008, 86-89; Burch etal. 2013).

Mapa de l’àrea del nord-est de Catalunya, amb la situació dels principals tallersceràmics documentats fins ara. 1. Malgrat de Mar; 2. Fenals (Lloret de Mar);3. Tossa de Mar; 4. s’Agaró (Castell-Platja d’Aro); 5. la Caleta (Sant Feliu deGuíxols); 6. Solius (Santa Cristina d’Aro); 7. Platja d’Aro; 8. Collet de Sant Antoni;9. Palamós. 10. Vilarenys; 11. Llafranc (Palafrugell); 12. Viladamat; 13. Sant Miquelde Fluvià; 14. la Bomba (Torroella de Fluvià) i 15. Ermedàs (Cornellà del Terri).

21


Empúries es va convertir en un dels principals centres distri-buïdors del vi de la costa, especialment en sentit nord-sud,com a mínim fins que el port de Narbona no li prengué el pro-tagonisme. Fou en el període augustal que podem apreciarcom en els percentatges dels conjunts que hem pogut analit-zar en el centre portuari empordanès que la presència de laproducció tarraconense es converteix en majoritària –per tant,en el moment àlgid de les àmfores Pascual 1 i Dressel 2-4–. Enaquest context, la presència d’individus amfòrics de la costacatalana es troba per sobre del 40%, compartint mercat ambles àmfores Dressel 1 itàliques, que tot i ser sempre presents,decreixen amb el pas del temps (Tremoleda, Castanyer, San-tos 2015, 91-108).

Les fonts clàssiques i l’arqueologia

Les fonts clàssiques proporcionen una informació molt limita-da sobre l’expansió de la vinya al territori català. Els autorsque aporten notícies al respecte són especialment EstrabóIII, 4. 16; Plini, N.H. XIV, 71; Marcial, I, XXVI, 9-10; VII, LIII, 61;XIII, CXVIII; Sili Itàlic, III, 369-70; XV, 178-77; Florus, II, 2 oJuvenal, V, 29-30 (Miró 1988, 295-303).Malgrat això, d’aquestes cites es desprèn que les vinyes dela Tarraconense corresponien a la varietat balisca-cocolobis,

de gran rendiment, que produïa vi en abundància però d’es-cassa qualitat. Sembla que estaven destinats a les classespopulars, per a ser venuts als thermopolia, a les tavernes deles grans ciutats. Per fer més barat el seu transport, encomptes d’envasar-lo en àmfores, fins i tot van ser transpor-tats a dojo en vaixells cisterna.A casa nostra és poc habitual trobar rastres del conreu de lavinya en els paleosòls, cosa que sí que fa temps que esdocumenta a la zona del Llenguadoc on, en diverses exca-vacions de salvament s’ha fet un “décapage” del sedimentmodern fins arribar al nivell del camp romà. Més habitual ésla recuperació de restes de llavors vegetals del raïm, quepermeten un estudi paleocarpològic de les varietats conrea-des (Buxó 2001).Cada vegada es documenten més centres que consten d’unesinstal·lacions formades per dues parts: la primera, consisteixen les estructures destinades al procés de vinificació (prem-ses, dipòsits per a la fermentació del most, cel·les vinàries on

1 2 3 4 5

Tipus amfòrics per al transport de vi que es produïen a la costa catalana.

Vista de l’excavació de la bòbila de la Plata de Fenals, Lloret de Mar.

s’emmagatzemava al vi en dolia); i la segona, el complex for-mat per la bòbila, amb totes les dependències per al treballde l’argila que servia per elaborar els envasos destinats altransport del vi. Aquesta associació evidencia la proximitatd’un territori on es conreava la vinya. Igualment, aquestscentres es troben situats a la proximitat d’embarcadors natu-rals o bocanes de rieres que permetien carregar vaixells depoc tonatge i estructura molt plana que possibilitava unanavegació de poc calat.

Llafranc i els centres vinculats a la producció vinícola del territori

El rerepaís emporità proporciona alguna de les evidènciesmés antigues pel que fa a la presència de premses de vi imagatzems de dolia d’època republicana (Codina 2002;Burch et al. 2010, 96-100, fig. 2). Més endavant, amb la fun-dació de les vil·les agrícoles del territori durant el Principatd’August, sovintegen les restes d’elements que formen partdel procés de premsat i del procés de vinificació. Un delscasos més ben coneguts és el de la vall de Tossa de Mar–podeu llegir l’article monogràfic en aquest mateix catàleg–,tant per l’exploració d’aquest espai com per la diversitat i lacategoria d’establiments, la qual cosa ha permès elaborar unmodel de l’explotació vitivinícola durant el segle I dC.

Si bé sembla clar que l’epicentre del desenvolupament de laviticultura de l’àrea catalana es troba a la zona del Maresme idel Vallès. L’expansió d’aquest fenomen econòmic s’esténformant anells cada vegada més amplis. Les comarquesgironines, com a espai productor no sembla que sigui ante-rior a mitjan segle I aC i, de forma definitiva, durant el darrerquart de segle (Castanyer, Tremoleda 2005). A la costa del’Alt Empordà, al nord d’Empúries, curiosament, no trobemestabliments amb una orientació clara cap aquesta activitat.

A la plana, en canvi, la vil·la romana de la Font del Vilar, aMas Pau, Avinyonet de Puigventós, constitueix un dels pocsexemples amb vinculació a la producció de vi durant l’etapaimperial (Casas et al. 1995; Castanyer, Tremoleda 2007).Pel que fa a les indústries parasitàries d’aquesta economia,l’arqueologia cada vegada proporciona un coneixement mésaprofundit dels tallers ceràmics que inicien la seva activitaten aquest context (Miró 1988; Revilla 1995; Tremoleda 2000;2005) i que centraven el gruix de la seva producció en lafabricació dels envasos que estaven destinats a envasarl’excedent de vi i que s’embarcaven estibades en petits vai-xells que feien un comerç de cabotatge.La costa del Baix Empordà tenia condicions geogràfiquesespecialment adients per a la instal·lació d’aquests centres.Trobem tallers actius a Llafranc (Barti, Plana, Tremoleda2004), Palamós, Platja d’Aro, S’Agaró, el Collet de Sant Anto-ni de Calonge (Burch, Nolla, Tremoleda 2015), Tossa de Mar(Palahí, Nolla 2010), Lloret de Mar (Buxó, Tremoleda 2002) i,lligant amb el Maresme, a Malgrat.Un dels exemples més ben coneguts i que agafarem demodel, tot i que no ho és a nivell de restes conservades, eltrobem a Llafranc. Després d’una llarga tradició d’interven-cions arqueològiques, s’hi ha documentat un centre industrialformat per una zona de premses i dipòsits, situada al turó del’església, ordenat en terrasses a partir del carrer del Coral,en les quals es feia el premsat del raïm, com a mínim ambdues premses i, per decantació, els dipòsits i un camp dedolia –dels quals en una terrassa se n’han excavat recent-ment les impremtes on estaven fixats– que servien per com-pletar el procés de vinificació i guardar el vi. A l’altra bandade la riera de la font d’en Xecu, ubicada entre els carrers Mar-qués de Llafranc i Llevant i els carrers Isaac Peral i Monturiol,ha aparegut en diverses intervencions arqueològiques unazona de celler i de bòbila, formada per diversos forns, naus

22


23


cobertes per al treball dels artesans i també zones de secat iper guardar la producció. En aquest sentit, seria molt similaral jaciment que es va posar al descobert al paratge del Moré,a Sant Pol de Mar, com a conseqüència del pas de l’Autopis-ta del Maresme. En aquest cas, es va excavar completamentla planta de vinificació i, tot i que no s’hi ha intervingut, la zonade la bòbila es troba a les immediacions.En aquesta factoria, com a la resta de la costa del nord-est, elsprimers envasos per al vi que es fabriquen són les àmforesTarraconense 1; més tard, les Pascual 1, que esdevindran eltipus dominant del període augustal; en menor proporció,també es fabrica el tipus Oberaden 74, de base plana. En elsprimers decennis del segle I dC es concreta el canvi d’envàs ies passa de l’àmfora Pascual 1 a la Dressel 2-4. Durant les dinesties juliclàudia i flàvia, en el segle I dC, lavenda de vi català esdevé un factor econòmic de primer ordredins la política provincial de l’imperi romà, però, a finals delsegle I, durant el regnat de Domicià es produeix un canviimportant, ja que es detecta el final de molts tallers. Els motiussón complexos, però sembla que hi jugarien diversos factors:una reconversió agrícola del territori cap a un conreus cerea-lístics, motivada segurament per la competència del vi del sudde la Gàl·lia i les mesures proteccionistes que es dicten desde la pròpia Roma per a defensar la vinya itàlica. En efecte, lapromulgació del conegut edicte de Domicià marcaria una polí-tica intervencionista enfront la concurrència comercial quedominava els ritmes econòmics i les relacions interprovincials.Sigui com sigui, el cert és que a partir de finals del segle I dCes detecta l’abandonament de centres molt actius fins lla-vors, com seria l’exemple ben conegut de Fenals, a Lloret deMar o del Collet de Sant Antoni de Calonge. A Llafranc, encanvi, es detecta continuïtat i adaptació als nous temps. Apartir d’aquest moment, es produirà un altre tipus d’àmfora,la G. 4, una àmfora de base plana que segueix un modelAspecte des de l’interior d’un forn excavat al Collet de Sant Antoni de Calonge.

generat a la zona narbonesa, que es seguirà fabricant fins ala fi del segle III, per bé que el volum d’exportació no és ni debon tros comparable amb la primera centúria d’activitat.Un altre element interessant que aporta el jaciment de Llafrancés un conjunt de segells de fabricant que ens apropa al seu sis-tema de funcionament, així com a la seva realitat social.Aquests segells servien per marcar els productes de la terris-seria quan l’argila encara era fresca. De tots els noms que hiapareixen, només un està format pels tres noms que definienun personatge lliure, un ciutadà de ple dret. La resta nomésconsten d’un cognomen, indicador més que probable d’unestatut servil. Publius Usulenus Veiento és el nom que corres-pon al primer segell i, significativament, a més de productes derajoleria, és l’únic que trobem sobre el colls de les àmfores Pascual 1, destinades a transportar el vi local. Els altres noms–Primus, Secundus, Quietus, Mulus o Multus, Hermes– corres-pondrien a marques per controlar la producció de la bòbila,una mena d’encarregats d’uns treballadors anònims que treba-llen en el procés de preparació, depuració i modelat de l’argila.Però encara en sabem més coses. Gràcies a l’existència d’unainscripció conservada a la ciutat de Narbona (Narbo Martius),

ha estat possible saber que Publius Usulenus Veiento era unmagistrat narbonès que visqué en època d’August, que partici-pava en gran mesura en l’explotació de la propietat de Llafranco, com a mínim, en la comercialització del producte, tot i quesegurament fou propietari de les terres que produïen la vinyaen el rerepaís de Llafranc i de la instal·lació de premsat, aixícom de la bòbila (Tremoleda 1997). Des de fa un temps cap aquí, cada vegada són més freqüentsels estudis prosopogràfics centrats sobre diversos personat-ges que, en trobar el seus noms estampillats sobre envasosamfòrics, poden ser identificats amb tota seguretat i conèixeramb una apreciable precisió diversos detalls de la seva vida.Aquest grau de coneixement és possible, sovint, degut alcaràcter públic dels càrrecs que varen exercir i a la rellevantposició social que solien ocupar (Pena, Barreda, 1977; Revilla,1995; Tremoleda, 1997; Tremoleda, Cobos 2003).Al costat de Veiento, en altres zones de la costa catalana, tro-bem personatges o famílies itàliques de gran pes polític ieconòmic, que també inverteixen a la Tarraconense i partici-pen en el mateix tipus de negoci: Caius Iunius, Caius Mucius,Caius Antestius, possiblement cònsol del 30 aC i amb càrrec a

24


Restes de la pedra que fixava les bigues dela premsa de Llafranc i restitució ideal (segonsJ. Sagrera).

25


la Citerior (Miró 1988), Marcus Porcius, present a Badalona.D’alguns d’aquests personatges en podem saber no només laseva procedència, sinó també el seu cursus honorum i granpart de l’activitat que van desenvolupar en la seva carrera.Citarem només un parell de casos excepcionals. Un d’ells és elde Cnaeus Cornelius Lentulus, cònsol de Roma, l’any 14 aC,que apareix en els textos d’autors com Tàcit o Suetoni. Lèntulera conegut per la seva carrera militar i per les riqueses que vaposseir, les quals l’emperador Tiberi va intentar d’apoderar-se’n. Va començar la seva carrera com a tribú militar, fou qües-tor i legatus legionis Augusti l’any 29 aC, va ostentar el càrrecd’augur el 16 aC, que figurava en els seus segells amfòrics,cònsol l’any 14 aC, procònsol d’Àsia el 2-1 aC i magister delCol·legi dels Germans Arvals (Tremoleda, Cobos 2003). L’altrepersonatge interessant és Publius Baebius Tuticanus, un cava-ller de la ciutat de Verona, que podem identificar amb segure-tat gràcies a una inscripció que es troba al Museo Maffeiano deVerona (ILS 2677, CIL V 3334), que va ostentar els càrrecssegüents: tribunus militum a populo, praefectus equitum, prole-gatus, pontifex i, finalment, quattorvir (Tremoleda 2005).Coneixem tots aquests personatges, que en gran mesuradevien ser propietaris absentistes i els seus negocis devienestar en mans d’encarregats, perquè duien impresos elsseus noms en les àmfores que es fabricaven en les sevespropietats i que servien per a transportar vi produït a la costadestinat al mercat mediterrani (Gàl·lia i Roma) (Miró 1988), itambé a les tropes de les fronteres de Germània i de Britània.L’etapa que s’inicia amb el Baix Imperi representa un canvisubstancial respecte el centre de gravetat econòmic de l’im-peri que es desplaça decididament al nord d’Àfrica, on la pro-ducció de vi i oli d’aquest territori alimentaran els circuitscomercials. El vi català que es continuarà produint, però com-binat amb una agricultura que es reparteix amb el cereal il’oli, segurament es destina a satisfer el mercat interior.

0

0

10 cm

10 cm

Fragment d’àmfora Pascual 1 fabricat a Llafranc i que du el segell VSUL.VEIENTimprès a la vora. Inscripció de Narbona on figura el mateix personatge

Signaculum de bronze amb el nomde Porcianus per marcar tapsd’àmfora, procedent de l’excava -ció de la vil·la de Pla de Palol,Platja d’Aro.

26

que es realitzà l’excavació en extensió de les dues parcel·lesque encara quedaven per edificar (Castanyer, Tremoleda1992, 117-124; Casas et al. 1993, 343-372; 1995b). Del con-junt de restes arqueològiques descobertes durant l’excava-ció se n’han conservat només uns pocs vestigis, emplaçatsen un espai de propietat pública, mentre que la major part deles estructures que quedaven en les finques privades esdestruïren posteriorment. A nivell cronològic, els materialslocalitzats demostren una ocupació continuada des delsegle I aC fins al segle V dC.L’emplaçament repeteix unes pautes que són comunes a lamajor part de les vil·les romanes que coneixem en aquestterritori. Topogràficament, l’edificació s’assentava en unazona de relleu molt suau, que s’estén al costat sud de la lleradel riu Manol, que transcorre a la part central. D’entre els fac-tors que podem considerar cabdals, el més important era la

La producció vinícola a l’Empordà en temps dels romans:la vil·la de la Font del Vilar Pere Castanyer i Masoliver

Museu d’Arqueologia de Catalunya – Empúries

En els estudis sobre el món rural d’època romana s’ha cons-tatat un interès creixent per conèixer no només les evidèn-cies arquitectòniques i la cultura material de les vil·les sinótambé el seu paisatge agrícola, els processos de treball i laseva producció. L’interès per aquesta temàtica s’ha focalitzatsovint entorn dels principals conreus intensius que, com lavinya, esdevingueren un dels pilars de l’economia agrària ique tingueren una major expansió arreu del Mediterrani(Brun 2003; 2005). Pel que fa al territori de l’Empordà, lesexcavacions arqueològiques realitzades els anys 1992-93 ala vil·la romana de la Font del Vilar (Avinyonet de Puigventós,Alt Empordà) constitueixen encara avui un dels millors exem-ples per aprofundir en el coneixement de la producció viní-cola romana (Castanyer, Nolla, Tremoleda 2009).

Malgrat la parcialitat de la informació recuperada, les dimen-sions i l’extensió de les diferents edificacions descobertes,tant productives com també residencials, permeten recons-truir les característiques de la propietat rural predominant ala plana empordanesa durant l’etapa romana així com el seupaisatge agrari i el procés de treball destinat a la produccióde vi (Castanyer, Tremoleda 2007, 275-290). Veiem-ho.

La vil·la: característiques generals i organització

La vil·la de la Font del Vilar s’emplaça en uns solars de laurbanització “La Torre-Mas Pau”, del terme municipal d’Avi -nyonet de Puigventós (fig. 1). La seva descoberta fou resultatdels treballs d’urbanització dels carrers, l’any 1983, que dei-xaren al descobert les primeres evidències que assenyala-ven l’existència de l’antiga edificació romana, fins llavorsconeguda només per la troballa superficial de terrissa. Mal-grat que aquestes troballes inicials motivaren la realitzaciód’una primera intervenció arqueològica d’urgència, les obreses feren sense cap control i no fou fins als anys 1992 i 1993 Fig. 1. Plànol de situació de la vil·la de la Font del Vilar.

27

La producció vinícola a l’Empordà en temps dels romans: la vil·la de la Font del Vilar

disponibilitat de terres aptes per al conreu que, a jutjar perl’àmplia plana de camps que s’estén al seu entorn, deviagarantir la viabilitat de l’explotació agrícola.La vil·la estava formada per diferents edificacions que ocu-paven una superfície d’entorn a mitja hectàrea o poc més. Ladisposició general de les restes descobertes suggereix quel’habitatge principal estava situat a la part oest i que teniauna planta rectangular. Relacionem amb aquest bloc resi-dencial un petit afegitó situat just al nord i que correspon auna modesta instal·lació termal bastida segurament al llargdel segle II dC i composada únicament per dues sales: untepidari/apoditeri i un caldari (fig. 2).

Les restes agrícoles es distribuïen al voltant d’un pati centrali estaven formades per diverses edificacions independents,com a resultat de les reformes i modificacions fetes en eltranscurs del temps i que, de forma més o menys ordenada,definien un espai interior comú. Destaca l’edificació situadaa la part nord, on es va poder excavar un gran àmbit de plan-ta rectangular, escapçat només a l’extrem oest durant lesobres d’urbanització dels carrers (fig. 2, VI). Es tracta d’unespai de dimensions considerables, de 25 metres de llargper 6,5 metres d’amplada, a l’interior del qual es documenta-ren diversos retalls de forma circular, sovint delimitats perpetites pedres, que s’interpreten com els encaixos per elsdolia (fig. 3). En total se’n pogueren identificar 20, distribuïtsordenadament en tres filades disposades en sentit longitudi-nal. No obstant això, la impossibilitat de poder excavar totl’angle nord-oest de la parcel·la ens permet suposar que elnombre real de dolia devia ser força més elevat. La fondàriad’aquests retalls, amb la part central plana, era d’aproxima-dament uns 50 cm, de manera que cal imaginar que noméss’encaixava la base d’aquests grans recipients ceràmics ique, per tant, la major part quedava vista per sobre del pavi-ment d’aquest espai, ja desaparegut.

Fig. 2. Planta general de la vil·la de la Font del Vilar, amb la numeració dels àmbitsidentificats durant l’excavació.

Fig. 3. Vista general de la cella vinaria, amb els retalls on anaven fixades els dolia.

L’excavació d’aquest àmbit va proporcionar també altres ele-ments d’interès per a la interpretació global d’aquest sectoragrícola. L’estructura més singular, i també millor conserva-da, correspon a un dipòsit per a líquids situat a l’angle sud-est (fig. 2, VII). Tenia una longitud de 3,50 m i una ampladade 2 m, mentre que l’alçada conservada oscil·lava entre els60 i els 80 cm. L’aljub estava definit per sengles murs fetsamb pedres i morter que, per la cara interna, estaven reves-tits amb una sòlida capa d’opus signinum, que també reco-bria el fons. Per facilitar les tasques de neteja i per reforçar laseva impermeabilització, els angles interiors i els del fonstenien uns llistons de secció circular. A la part central delfons, una suau cavitat de forma circular, d’aproximadamentun metre de diàmetre servia per facilitar els treballs dedecantació d’impureses i de recollida final del líquid (fig. 4).Una petita escala amb dos graons situada en un dels anglespermetia l’accés a l’interior des de l’àmbit VI durant els tre-balls de buidatge i neteja.

Més difícil és la interpretació de les restes aparegudes unamica més al sud d’aquest dipòsit, on es va poder destaparsuperficialment una estança de planta rectangular que, perles seves característiques constructives i per l’aparent conne-xió amb el sector que acabem de descriure pensem que for-mava part també de les instal·lacions productives de la vil·la(fig. 2, àmbit VIII). La construcció d’aquest espai corresponprobablement a una ampliació del sector agrícola que hi hamés al nord, qui sap si del celler principal, atès que els mursestan fets amb rierencs units amb fang mentre que aquellssón fets amb morter i tenen una amplada superior. L’excava-ció d’aquest àmbit va permetre documentar l’existència d’unpotent estrat d’abandonament així com també la part inferiorde tres dolia disposats de forma arrenglerada en un extrem.

A la banda sud, el pati quedava delimitat per unes altres edifi-cacions conegudes només parcialment i que, semblantment ales de la banda nord, tenien també una funció productiva.Destaca l’existència d’un dipòsit que, per les seves particulari-tats constructives, podria haver servit per al trepig dels raïms(fig. 2, I). L’existència de l’arrebossat d’opus signinum queimpermeabilitzava el fons i les parets i, també, d’una canalit-zació de ceràmica que permetia la recollida del líquid en unrecipient situat a l’exterior avalen aquesta hipòtesi (fig. 5).

El dipòsit s’adossava a un conjunt d’estances que sembla-ven marcar el límit oriental d’aquesta part de l’edificació, atèsque els murs no continuaven més cap a l’est i que la canalit-zació de teules del pati passava just per aquest punt. Tot ique les diferències constructives dels paraments evidencienalgunes reformes, és segura l’existència d’un primer àmbitde planta allargada i d’uns altres dos més al sud separatsper un mur mitger (fig. 2, II, III i IV). La troballa d’una petitaestructura de forma rectangular feta amb teules planes en undels angles de l’àmbit II, que podria correspondre a un petitfogó o cuina, és l’únic element destacable. La impossibilitat

28


Fig. 4. Dipòsit per a la recollida del vi situat a l’interior del celler.

29


de continuar l’excavació cap a l’oest, on hi havia un delscarrers de la urbanització, i també cap al sud, on hi haviauna parcel·la ja edificada, ens impediren completar la plantade les restes agrícoles que, sense cap mena de dubte, s’es-tenien fins més enllà.

La producció de vi i el paisatge agrari

La evidències arqueològiques que acabem de descriurepermeteren la ràpida adscripció de les restes agrícoles de lavil·la de la Font del Vilar a la producció vinícola (Casas et al.1995 a, figs. 25, 43 i 47; 1995b, 56-57; Castanyer, Tremoleda2005, 74-75). La vocació productiva de l’establiment quedademostrada per la importància que tenien les estructuresproductives dins el conjunt de l’edificació, que si comptemel celler (180 m2), les àrees annexes i el pati, representavenun total de més de 500 m2, mentre que el nucli residencial iles termes sumarien uns 340 m2. La identificació de l’espai

destinat al trepig dels raïms i a celler o cella vinaria (fig. 2,àmbits I i VI), situats al sud i al nord del pati, suggereix que lamajor part de les estructures conegudes estaven vinculadesa la producció vinícola.A partir d’aquestes evidències intentarem, en primer lloc,reconstruir algunes de les principals fases del procés de pro-ducció del vi, com són la fase inicial de trepig al calcactoriumi el de vinificació o fermentació, que incloïa l’emmagatzemat-ge a l’interior dels dolia de la cella vinaria. Finalment, consi-derant les dimensions teòriques d’aquest celler es proposaràuna estimació hipotètica del volum de producció de vi i del’àrea agrícola que devia ocupar la vinya.De les tasques de cura i manteniment de la vinya en sabemben poca cosa. Les úniques evidències d’aquests treballssón algunes eines i estris com, per exemple, falç i podadoresde ferro de diferents mides, de vegades dotades amb lacaracterística mitja lluna dorsal, falx vinitoria i falx putatoria,utilitzades per podar i esporgar.El cicle de producció del vi s’iniciava amb la verema i el tras-llat immediat del raïm a la vil·la, on passava directament a lessales de trepig o calcatoria. En el cas de la Font del Vilar,aquesta part del procés es realitzava en una petita salaimpermeabilitzada amb opus signinum i dotada amb un canalde ceràmica situat a la part inferior d’un dels murets perime-trals, que permetia la sortida i la recollida del most en un reci-pient situat a l’exterior (fig. 5). La presència d’aquest canalóés justament un dels elements que serveixen per identificarfuncionalment aquests espais. Es tracta d’una estructura pre-sent en moltes altres instal·lacions vinícoles i que, en funciódel seu nombre o dimensions, pot ser també un indicador dela capacitat de producció de la vil·la, perquè que aquestesinstal·lacions havien de poder absorbir el ritme de treball dela verema. En el cas de la Font del Vilar, l’existència d’un retallde forma circular documentat a l’exterior de l’àmbit I, just

Fig. 5- Detall del cup de trepig dels raïms i de la canalització de sortida del most.

davant de la canalització de ceràmica que travessava laparet, permet imaginar que la recollida del most es feia en undolium. Pel que sabem, en d’altres instal·lacions, la mateixade premsat podia servir com a calcatorium que, mitjançant lainclinació del paviment, facilitava l’escolament del most a unrecipient ceràmic o en un dipòsit de recollida.

Malgrat que l’excavació no va poder identificar amb seguretatl’àrea de premsat, el més probable es que estigués emplaça-da al costat del dipòsit que hi havia en un dels angles delceller (fig. 2, àmbit VII), seguint així la disposició que presen-ten moltes instal·lacions on els aljubs situats a l’interior de lacava recollien igualment el most de les premses o de lesàrees de trepig, facilitant així els treballs per transvasar el vials dolia (fig. 4). La nul·la informació sobre la sala de premsatens impedeix doncs poder determinar la tipologia de la prem-sa i el procediment de treball d’aquesta part del procés pro-ductiu. En el cas de la Font del Vilar, el lacus estava fet d’obrai impermeabilitzat amb opus signinum. Per facilitar la neteja iel buidatge tenia llistons als angles i una cubeta al fons. L’ac-cés a l’interior es realitzava a través d’una petita escala ambdos graons que, cas de ser certa la nostra interpretació,comunicaria directament amb la sala de premsat.

Més clar és la part final del procés, el de vinificació o fer-mentació, que incloïa l’emmagatzematge, i que es realitzariaa l’àmbit VI (fig. 2, VI), que interpretem com la cella vinaria(fig. 3). Les característiques del celler eren essencials perpoder regular la temperatura i controlar aquesta fase del pro-cés d’elaboració del vi, atès que les oscil·lacions tèrmiquespodien impedir l’acció dels llevats que transformaven elsucre en alcohol. Malgrat que a la Font del Vilar i en la majo-ria de vil·les els cellers eren a cobert, també hi ha algunscasos en que els dolia es disposaven en patis a cel obert,seguint les costums itàliques, especialment vigents en lesetapes inicials de la romanització.

En les àrees de clima més aviat càlid o temperat, com a casanostra, hom solia disposar els dolia parcialment enterrats alsubsòl, de manera que així es podia assegurar un millor con-trol de la temperatura i, de retruc, es facilitava també els tre-balls de manipulació posterior. Malgrat que no coneixemamb certesa quin era el nivell de circulació de la cella vinariade la Font del Vilar, la documentació dels diversos retallscorresponents als encaixos de la base dels dolia assenyalaque gairebé tot el terç inferior d’aquests recipients quedavaper sota del paviment (Castanyer, Tremoleda 2007, 283-284 ifigs. 2, 3 i 6). Aquesta disposició facilitava també els treballsde manipulació, especialment durant l’ebullició del vi, quefeia aflorar a la superfície les impureses o matèries sòlidesque es barrejaven amb el most i que calia recollir diàriament.

Malgrat que no es va poder recuperar cap dolium sencer, apartir dels fragments conservats podem refer hipotèticamentel seu perfil i característiques. Es tracta sempre de recipientsde parets robustes, sense coll i amb la vora en mitja canya iamb la part superior plana, feta amb la tècnica del cordóaixafat. Alguns fragments recuperats portaven algunes mar-ques a l’exterior de la vora, fetes abans de la cocció i que,probablement, podrien correspondre a la seva capacitat queestimem seria d’uns 1.000-1.200 litres. Els perfils són deforma ovoide, amb una amplada màxima d’un metre o unamica més, i les bases sempre planes i amb el peu sensediferenciar. Aquests tipus dels dolia no mostren diferènciessignificatives en relació amb els exemplars que podem tro-bar en d’altres vil·les de la contrada.

A partir de les restes arqueològiques conservades del celleri de la capacitat dels dolia és possible fer una estimacióhipotètica del volum total de la cella vinaria. Tot i que d’entra-da sabem que el nombre mínim de dolia era de 20, pensemque molt probablement el nombre real seria d’entorn als 30 o35. Tanmateix, hem partit també de la premissa que el celler

30


31


serviria per guardar únicament el vi d’una anyada i que laseva capacitat màxima correspondria a una previsió de vere-ma òptima. Malgrat que l’estimació total podria variar, en fun-ció dels litres que podria contenir cada dolium i del nombretotal d’aquests contenidors, la hipòtesis relativa a la capaci-tat productiva de la vil·la s’han formulat dues hipòtesis, unaprimera que parteix d’un càlcul més baix i, la segona, que esbasa en una estimació més alta.El càlcul baix, fet a partir d’una capacitat de 10 hectolitresper cada recipient i d’un celler amb un total de 20 dolia, ensproporciona un volum absolut mínim de 200 hectolitres. Enaquest mateix supòsit, si partim d’un nombre hipotètic de35 dolia, permetria incrementar aquesta quantitat fins als350 hectolitres. La mitjana que en resulta ens situaria lacapacitat del celler entorn als 275 hectolitres. En el supòsitque la capacitat dels dolia fos de 12 hectolitres, un celler de20 contenidors podria emmagatzemar fins a 240 hectolitres iun de 35 fins a 420 hectolitres. Per tant, la mitjana d’aquestasegona opció més alta seria de 330 hectolitres.L’estimació final, feta doncs a partir de les mitjanes correspo-nents i que situaria la producció entorn als 300 hectolitres devi, fa pensar en una explotació de talla petita o mitjana si lacomparem amb altres establiments agrícoles que coneixemen d’altres zones amb una vocació vinícola més accentuada.Finalment, a partir dels càlculs hipotètics de la capacitat delceller podem deduir, seguint els models elaborats en d’altreszones, la superfície aproximada de terreny que ocupavala vinya. D’uns anys ençà, el creixent desenvolupament de

tècniques arqueològiques relatives a la localització i excava-ció d’antics camps de vinyes associats a vil·les romanes pro-porcionen dades de primera mà per conèixer la pràcticad’aquest conreu a l’època romana. En efecte, la identificacióde les fosses de plantació permeten saber, per exemple, ladensitat de ceps per hectàrea, que era variable en funció dela qualitat, característiques i topografia dels terrenys. Malgratels avenços en aquest camp de la recerca, és encara difícilpoder determinar els rendiments de la vinya a l’època roma-na, i semblantment al que s’evidencia de la lectura de lesfonts antigues, els marges proposats es situen en una forqui-lla molt àmplia que pot oscil·lar dels 30 als 60 hectolitres perhectàrea (Brun 2005, 62-63). Prenent les referències clàssi-ques i també les dades dels rendiments productius de lavinya a l’Empordà fins al segle XIX (Saguer 2005, 48), amb unvalors que oscil·len entre les 11,3 hl/ha en els terrenys de pri-mera qualitat, 8,5 i 9,2 hl/ha en els de segona, i 7,1 hl/ha enels de tercera, hom proposa que la superfície de vinya de laFont del Vilar seria d’entre 5 i 10 d’hectàrees.La producció de vi de la vil·la de la Font del Vilar, que hemsituat entorn els 300 hectolitres de vi, representa una quanti-tat discreta en comparació a la capacitat productiva de lesgrans vil·les vinícoles i s’inclouria, per tant, dins les explota-cions més petites o mitjanes, encaminades possiblement a lavenda de l’excedent en els mercats més propers. En aquestcas, l’abandonament de les instal·lacions entorn a mitjansegle Vè dC, demostrarien la continuïtat del conreu de lavinya fins a l’etapa baiximperial.

32

Tal com varen posar de manifest les excavacions arqueològi-ques realitzades a la vil·la romana dels Ametllers, aquestafou construïda durant la tercera dècada del segle I aC (Pa lahíi Nolla 2010, 277). Malauradament, la remodelació de la vil·laal llarg de la seva història va comportar, en bona mesura, ladestrucció de la fase corresponent a aquell moment. No obs-tant, les poques restes que sí que han perviscut fins a la sevaexcavació arqueològica indiquen la pràctica de la viticulturaja des dels seus mateixos orígens. L’existència de duespremses presumiblement destinades a l’elaboració de most(Palahí, Nolla 2010, 94) i d’un magatzem de dolia són clarsindicis d’aquesta pràctica (Palahí, Nolla 2010, 93).Els Ametllers era l’únic establiment rural d’aquell període?Amb les dades a la mà sembla que podem afirmar tot el con-trari. Tanmateix, aquestes mateixes dades, com veurem,tampoc ens permeten precisar gaire res més. Fa uns quantsanys, a uns 900 metres de distància dels Ametllers, al marge

Poblament i viticultura a la Turissa romanaJosep Burch i Rius

Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria. Institut de Recerca Històrica. Universitat de Girona

Al llarg del segle I, al nord de la ciutat romana de Blandae,varen proliferar diversos establiments rurals de molt reduïdesdimensions que s’ubicaren en els turons del sector de la Serra-lada Litoral catalana que voreja la riera de Tossa en el seudarrer tram. La seva desembocadura ve precedida per unapetita vall, estreta i allargassada, d’uns 3 km de longitud, al finalde la qual, s’ubicava una vil·la, la dels Ametllers, que arribà alllarg de la seva història a gaudir d’una extensió i riquesa majorque les dels minúsculs establiments suara esmentats. La rica ifèrtil terra de la reduïda vall era molt apta pel conreu cerealístic,fonamental per a la dieta humana a l’antiguitat, però no així elsseus muntanyosos i abruptes entorns que amb un subsòl gra-nític limitaven considerablement el seu aprofitament agrícola.

Els orígens d’aquest model de poblament cal anar a cercar-lo a la primera meitat del segle I aC i més concretamentdurant la seva tercera dècada. En aquell moment, arreu del’extrem nordoriental de la Península ibèrica es fundarenalgunes ciutats romanes, com Gerunda, i, al voltant seu, esconstruïren un seguit de vil·les que actuaren com a centred’una explotació agrícola (Burch et al. 2010, 27-93). Seguintl’esquema predominant en la interpretació historiogràficaactual, amb la introducció d’aquestes vil·les també començàa canviar la correlació i el pes de les espècies plantades(Burch et al. 2010, 90-93). En efecte, tot sembla indicar que,si bé fins aquell moment el conreu cerealístic semblava ocu-par una posició hegemònica, a partir d’ara, el de la vinyacomençà a ser-ne el gran protagonista. Ara bé, aquest fet novol dir ni que abans no es plantés vinya ni que després esdeixessin de plantar cereals. No hi ha cap indici, tot al con-trari, que faci pensar en una altra cosa. Per tant, com veuremtot seguit, el que va succeir a Turissa en aquella etapa no fouun fet singular i extraordinari, fora de tot context sinó tot elcontrari. És un bon exemple del que va ocórrer arreu de l’ex-trem nord oriental de la Hispania Citerior.

Vil·la romana dels Ametllers. A la terrassa inferior la zona on s’ubicaven les premses.Foto: Globusvisió. Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

33

Poblament i viticultura a la Turissa romana

oposat de la riera de Tossa i tancant la vall per l’altre extrem,es va localitzar un petit establiment rural que es va denomi-nar mas Font (Zuchitello 1978). Del que podia haver estat elconjunt de l’edifici només se’n coneixen tres habitacionsarrenglerades (una pavimentada amb opus signinum) i ober-tes a un corredor. De totes maneres, pel que hem vist enaltres casos presumiblement semblants no devia ser, si ésque ho era, gaire més gran que el que s’ha conservat. Pelque fa la seva cronologia se situaria dins dels segles II i I aC(LAP 2010, núm. 228, 373). Mas Carbotí és un altre dels establiments que han caracteritzatel model de poblament d’aquell territori en època alt imperialperò que presenta clars antecedents en època republicana(LAP 2010, núm. 227, p. 372). Es trobava a uns 3 km al suddels Ametllers, en una zona enturonada, de relleu accidentat ia només 1 km de la costa, concretament de cala Llorell. Lesexcavacions que s’hi varen efectuar entre els anys 1999 i 2001no varen documentar cap resta arquitectònica de la fase més

antiga però sí suficient material com per apuntar la possibleexistència d’un establiment que s’hauria bastit entre el tercerquart i el darrer terç del segle II aC i que hauria perdurat fins aldarrer terç del segle I aC (LAP 2010, núm. 227, p. 372).Més febles, però igualment existents, son els indicis d’unaocupació prèvia a la construcció de l’establiment alt imperialde ses Alzines. Aquest indret es troba a poc més d’1 km alsud dels Ametllers i a poc menys d’un també de la cala méspròxima, Llevadó. Com passa a mas Carbotí tampoc hi harestes arquitectòniques atribuïbles a aquesta fase peròtambé com en aquest establiment, materials fora de contextpermeten deduir una certa ocupació o freqüentació del llocdes de la primera meitat del segle I aC fins al canvi d’era(LAP 2010, núm. 225, p. 366).Les dades exposades fins ara ens dibuixen una ocupaciód’època republicana d’aquest sector del litoral a partir d’unseguit d’establiments de dimensions reduïdes, de caire moltrústic i a escassa distància del mar (dels 300 metres delsAmetllers com a lloc més proper a l’1,5 km dels mas Carbotíque és el lloc més allunyat). Pel que fa a la cronologia inicial,encara que les dades no són del tot precises, és interessantsenyalar que no apunten dins d’aquesta fase republicana aun únic i precís moment. Les cronologies de mas Carbotí imas Font ens remeten a un moment cronològic anterior a sesAlzines i els Ametllers. Així doncs, tot sembla indicar que elsgrans canvis en el model de poblament rural que tinguerenlloc entorn la tercera dècada del segle I aC no foren sobtatssinó que es poden interpretar com el resultat d’un llarg pro-cés que s’inicià ja en les darreres dècades del segle II aC. Podem parlar d’una jerarquització entre aquests establiments?D’una dependència d’uns en relació als altres o de tots enrelació a un? És possible però també es poden donar lecturesi interpretacions alternatives. En aquest sentit, es pot proposarun desmantellament progressiu dels enclavaments típics de

Planta de mas Carbotí. Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria. UdG

poblament ibèric de la zona, com Pola-Agulla de Pola o VilaVella (des d’on s’efectuava l’explotació del territori en èpocaibèrica) i la progressiva implementació de nous establiments(mas Carbotí, mas Font, els Ametllers, Ses Alzines, Puig desRei...) no necessàriament interdependents o jerarquitzatsentre ells i que representaren la plasmació material d’una novamanera d’entendre, d’ocupar i d’explotar el territori agrícola.Una explotació que potser, i només potser, significà l’oberturade noves terres per al conreu i l’expansió de la viticultura. Entot cas, aquesta era ben present en aquest sector del litoral ien aquesta fase com així ho senyalen les premses republica-nes dels Ametllers i el seu magatzem de dolia.

Tanmateix, un cop constatat que la viticultura formava part del’activitat agrícola dels establiments rurals de la zona durantl’època republicana, la qüestió fonamental que es planteja ésla dimensió d’aquesta activitat. Formulada d’una altra manera,la pregunta que ens fem és si la producció va assolir un volumsuficient com per ser exportada. Les dades que posseïm perrespondre aquesta pregunta no són excessives però tampocsón inexistents. La troballa en els Ametllers d’àmfores republi-canes de fabricació local (Palahí, Nolla 2010, 166-167 i 172),destinades a envasar el vi produït a la pròpia explotació serienla prova de que efectivament aquesta producció va assolirunes quotes suficients com per fer-ne rendible la seva expor-tació. Almenys, a la factoria més important d’aquell territori.

Pels voltants del canvi d’era, tal i com havia succeït uns 60anys abans, els canvis en el poblament tornaren a ser nota-bles. En primer lloc, alguns dels antics establiments forenabandonats, com el de mas Font (LAP 2010, núm 228, p.373); en segon lloc, la vil·la republicana dels Ametllers s’obli-terà i en el seu lloc s’emplaçà una de nova amb un sectorresidencial molt notable, dotat d’elements d’ostentació i gaudisense paral·lels en el seu entorn immediat (Palahí, Nolla 2010,96-103); en tercer lloc, en alguns dels llocs, com Ses Alzines

o mas Carbotí, que en el període anterior es testimonia indi-rectament una certa ocupació, en aquest moment s’hi edifica-ren nous establiments, de caràcter molt rústic i directamentrelacionats amb la viticultura (Burch et al. 2005). Finalment, ien quart lloc, es bastiren de bell nou altres establiments ruralsmolt modestos, com el de Santa Maria de Llorell, a l’estil deSes Alzines o mas Carbotí (Carretero 2006). És a dir, enaquest període el model de poblament en aquest territori escaracteritzà per una gran vil·la, la dels Ametllers, i un seguitde diminuts establiments repartits i escampats arreu del terri-tori que envoltava la vall o resseguia el litoral. S’accentuava elque ja provenia d’època republicana.

34


Part residencial de ses Alzines. Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria. UdG

35


Les excavacions arqueològiques realitzades a la vil·la delsAmetllers a inicis d’aquesta centúria han deixat clar que l’ori-ginària vil·la republicana fou obliterada i en el seu lloc en vaser construïda una de bell nou durant l’època augustal(Palahi, Nolla 2010, 96-104). La nova construcció va compor-tar una nítida separació d’una ostentosa part residencial i unanotable part fructuària. Aquesta segona zona s’ubicà a la partbaixa de la nova edificació i estigué formada entre d’altresper diverses sales alineades destinades al premsat del raïm(Palahí, Nolla 2010, 103). La quantitat de sales és indicatiu del’enorme pes que havia arribat a tenir la viticultura en aquestazona i en aquell moment, entorn del canvi d’era.Pel que fa els establiments petits, un recull de les dades cone-gudes fins aquell moment producte d’una prospecció no sis-temàtica va permetre comptabilitzar-ne fins a aproximadamentmitja dotzena d’establiments (Burch et al. 2000, 161-162) queen un posterior inventari de jaciments es va ampliar lleugera-ment fins arribar gairebé a la dotzena. Tots ells estaven situatsen les terres enturonades que vorejaven el darrer tram de lariera de Tossa o bé resseguien la línia de costa, en una posiciólleugerament enretirada, és a dir, no a sobre els mateixossorrals costaners. Una dada important a ressenyar i a la qualtornarem fer referència més endavant és que es trobaven amolt poca distància uns dels altres. Per exemple, Sant Mariade Llorell se situava a només uns 700 metres en línia recta demas Carbotí, i aquest a uns 1.000 m de Ses Alzines, que al seutorn, estava separat dels Ametllers per només uns 1.200 mmés. Cap a l’interior, la Vinya d’en Sintoy es trobava a 2 kmdels Ametllers. Pel que fa els jaciments de can Sans (1, 2 i 3),es trobaven a tocar uns amb els altres i distaven globalmententre 2 i 3 km dels Ametllers. De tots ells, només tenim dades més o menys precises de SesAlzines, mas Carbotí i Santa Maria de Llorell però pel poc quehem pogut observar dels altres, tots ells compartien els mateixtrets i, per tant, el que s’ha pogut documentar en aquests tres

jaciments es pot extrapolar al conjunt. Així doncs, les caracte-rístiques comunes d’aquests establiments són: en primer lloc,les seves reduïdes dimensions que no arriben ni de lluny als1.000 metres quadrats. El més ben conegut de tots ells, masCarbotí, ocupava una àrea d’entre 500 i 600 metres quadrats il ‘àrea excavada de Ses Alzines s’estenia per uns 250-300,sense conèixer si al costat de l’àrea construïda s’obria un patisimilar al de mas Carbotí, la qual cosa ens portaria a unesdimensions similars. Una altra de les característiques compar-tides per aquests jaciments fou la modèstia de les seves cons-truccions, molt allunyades del relatiu luxe de la vil·la delsAmetllers. A diferència d’aquesta, no hi havia elements osten-tosos ni espais destinats a l’oci i tot estava pensat per cobrirles necessitats bàsiques i peremptòries de les persones quehi residien. Una altra característica és l’existència en cadas-cun d’aquests llocs d’espais per residir (dormitori, cuina irebost) i altres vinculats directament a la producció agrícola.Aquest darrer aspecte ens aboca a una altra de les caracte-rístiques d’aquests jaciments: l’existència d’un àmbit pavimen-tat amb opus signinum i destinat al premsat del vi. Aquestespremses han estat ben documentades a mas Carbotí, sesAlzines i la vinya d’en Sintoy. Són aquests àmbits pavimentatsamb signinum i algun altre espai associat a ells els que va per-metre vincular aquests modestos establiments a l’explotacióvitivinícola del territori (Burch et al. 2005).

En resum, la desestructuració del poblament ibèric típic d’a-quella zona hauria donat pas a finals del segle II aC (i de mane-ra progressiva) i molt especialment durant la primera meitat del’I aC a la incipient construcció de petits i modestíssims establi-ments rurals que poc a poc van anar estenent la viticultura enaquesta zona del litoral. L’existència d’un ampli i ric mercat onpoder exportar els seus excedents haurien permès la intensifi-cació d’aquestes explotacions vitivinícoles fins al punt queaproximadament en el darrer terç/darrer quart del segle I s’hau-ria produït un salt qualitatiu. Tanmateix, aquest fet general no

s’hauria concretat i reproduït de manera mimètica en tots elsestabliments. Tot al contrari, es va produir el que podríem con-siderar una doble evolució. Per un costat, un d’aquells establi-ments, el dels Ametllers, el més potent de tots i més benposicionat des del punt de vista territorial, s’hauria refundat.Aquesta refundació hauria implicat la construcció d’una granvil·la amb una part senyorial molt explicita, amb elementsostentosos molt evidents i una altra de productiva molt consis-tent i vinculada al conreu de la vinya i la producció de vi. Perl’altre costat, la majoria dels altres llocs (no tots), els ubicats enllocs més marginals, quelcom més allunyats de la vall, en llocmés enturonats i abruptes haurien donat peu a nous establi-ments, en els quals es combinaria una part residencial, gensostentosa (al contrari dels Ametllers) i una altra absolutamentproductiva, associada indiscutiblement, com hem vist, a la viti-cultura. Dit d’una altra manera, la producció del vi va arribar aser tan important en aquell territori que va fer possible un canviestructural en el poblament. Fins aquí, res de singular i diferental que podem constatar en altres parts de l’extrem nord-est dela Península ibèrica. Al contrari, és un procés que constatemarreu (Burch et al. 2013, 83-100). La particularitat de l’explota-ció vitivinícola del territori de Turissa és el model de poblamentque es va emprar per poder portar-lo a terme. Aquesta particu-laritat pot ser deguda, en primer lloc, a un bon coneixementarqueològic de la zona que ha permès localitzar aquests petitsestabliments rurals que en altres llocs, malgrat existir, no s’hanpogut identificar. En segon lloc, perquè l’excavació de dosd’ells a finals de la darrera centúria va permetre precisar lesseves característiques i cronologies. Potser sense aquestesexcavacions arqueològiques continuaríem parlant d’establi-ments rurals mal coneguts i similars a una vil·la. I en tercer lloc,potser, l’orografia del territori, enturonada i abrupta i la natura-lesa rocallosa del subsòl va impedir el creixement d’aquestsestabliments, condemnant-los a esdevenir petites factoriesvinícoles completament supeditades al mercat vinari.

I en aquest punt, com hem fet en l’època republicana, s’obreuna altra vegada la qüestió de la propietat o per no filar tantprim la jerarquització del conjunt dels establiments en relacióals Ametllers. És una evidència que aquesta vil·la és moltdiferent formalment i arquitectònica a tota la resta. Aquestaconstatació ha portat a considerar aquesta magnífica vil·lacom el centre d’una gran explotació, en la qual els altresestabliments haurien actuat com a satèl·lits (Burch et al. 200575-85; Palahí i Nolla 2010, 135). Ara bé, ens podríem plante-jar si foren explotacions no subsidiàries dels Ametllers? Siaquest és el camí no entrarem a analitzar la qüestió de la pro-pietat, qüestió difícilment resoluble perquè tant podríem par-lar d’una gran propietat, amb arrendataris que n’explotarienuna part d’una manera autònoma com també podríem parlard’una gran propietat, la dels Ametllers, al costat d’altres méspetites. Ara bé, sí que podem considerar aquesta dotzenad’establiments rurals com unitats de producció separades idesvinculades (que no vol dir no relacionades) de la resta i,per tant, no subsidiàries de la dels Ametllers.

Aquests petits establiments no eren puntuals barraques devinya, lloc per arrecerar-se, aixoplugar-se o simplement guar-dar les eines. Eren espais dotats amb estructures producti-ves, destinades a convertir el raïm en vi i també amb petitesàrees residencials on poder viure, això sí, sense comoditats.La modèstia d’aquests edificis indica que només podienhaver estat habitats per poques persones, potser un nuclifamiliar molt reduït, que es dedicava a explotar, en propietat oarrendada, una petita finca agrícola. La poca distància entreells com hem vist abans no ens indueix a pensar en grans fin-ques. Tot al contrari. Tal com hem exposat anteriorment, elsterrenys on s’ubicaven eren pobres, amb poques possibilitatsagrícoles però no inexistents. Al seu voltant, s’obrien petiteszones planeres amb la suficient extensió com per proporcio-nar el cereal necessari per a la supervivència alimentària d’ungrup humà reduït. No obstant, el que permetia subsistir a

36


37


aquestes petites agrupacions humanes no era el cereal niuna possible poca activitat ramadera sinó que era el mostque ells mateixos elaboraven i que transportaven per servenut fins a les cales i platges més pròximes, emprades coma fondejadors. Era aquesta venda la que els proporcionavenles rendes suficients per poder comprar i aconseguir tot allòque no es podien fabricar i així garantir la supervivència delgrup. Entre d’altres coses, per exemple, havien de comprarels dolia on efectuaven la primera fermentació i les àmforeson l’envasaven per a ser venut. Una altra història és la dels Ametllers. Aquesta vil·la era elcentre d’una explotació sensiblement més gran que les aracomentades. Al capdamunt d’un bon territori agrícola, on espodia conrear cereals, amb bones pastures per al bestiar dela vil·la, boscos i terres destinades a conrear vinyes, el raïmde les quals després es transformava en most en les nom-broses premses de la pròpia vil·la. Sense dubte, la viticulturadegué ser una part important de l’economia d’aquesta vil·laperò el seu patrimoni era prou ric i variat com per no depen-dre’n del tot. En relació als altres establiments documentats,la poca distància que hi havia amb ells no feia necessària niexplica al nostre entendre una producció descentralitzadade la part del fundus destinada a plantar-hi vinyes. Tot al contrari a l’evolució dels establiments més petits. Tal icom hem dit aquestes estacions només trobaven la seva raóde ser si tenien un mercat on exportar el seu producte. Si elmercat es tancava, aquestes produccions deixaven de serviables i per tant eren condemnades a la seva desaparició.El territori on s’ubicaven no donava per més. Les excava-cions detecten que aquest fenomen començà a produir-seben aviat. Cap als anys 40/45 els estadants de mas Carbotíobliteraren la premsa i per tant es deixà de produir vi. No sig-nificà l’abandonament de l’establiment. Algunes reformesindiquen una certa continuïtat fins poc abans de l’any 50 d’a-quella mateixa centúria, ara amb una activitat vinculada a

l’explotació ramadera (Burch et al. 2013, núm. 151, p. 459).Anys més tard arribava el seu torn a Ses Alzines i el procésfou el mateix. Primer es va amortitzar la premsa durant l’èpo-ca flàvia. Amb un intent de garantir la continuïtat de l’explota-ció els resultats de les excavacions arqueològiques indiquenque els seus habitants realitzaren algunes modificacions al’edifici resultat de noves activitats però tal com va passar amas Carbotí, sense èxit i al cap de pocs anys, en el trànsitdel segle I al segle II l’edifici fou abandonat (Burch et al.2013, núm. 149, p. 455). Menys precises són les dades desanta Maria de Llorell però en línies generals s’abandonà perles mateixes dates i el mateix devia anar passant als altrespetits establiments (els de can Sans, la vinya d’en Sintoy, elsde Llorell-Llevadó, etc.) que vorejaven la vall de Tossa i res-seguien el litoral. Tal com hem esmentat, abans la viticulturaera l’activitat que permetia l’existència d’aquells establi-ments. Un cop desaparegut el mercat que donava sortida almost produït en aquests indrets, els petits cellers estavencondemnats a la seva extinció.Per contra, la vil·la dels Ametllers, malgrat la sotragada quetambé li devia suposar la pèrdua d’uns mercats que fins a laseva clausura li havien comportat considerables guanys,tenia suficient fons d’armari com per poder subsistir i conti-nuar endavant. De fet, les excavacions efectuades a la vil·laindiquen que la pràctica de la viticultura no va desaparèixer(a diferència dels altres establiments). Les premses varencontinuar existint fins molt temps després al segle III (Palahí,Nolla 2010, 117).En conclusió i tal com hem exposat abans, el procés històricviscut a Turissa entorn del vi no és extraordinari ni singular. Elque el fa interessant és l’alt grau de detall al que es pot arri-bar gràcies al coneixement d’un ampli i variat ventall d’as-sentaments agrícoles que indiquen el grau d’impacteterritorial que va tenir la producció del vi en aquell territoridurant els primers segles de la romanitat.

38

econòmic, o bé amb llast i per tant executant un viatge senserèdit comercial i per tant sense benefici econòmic. Aquestadarrera opció, que sabem que es feia esporàdicament, espe-cialment per trajectes molt petits, era molt poc recomanable, ievitada especialment pels comerciants clàssics.Per evitar la tornada en llast, els grans ports s’encarregavende tenir mercaderies pròpies d’extensa difusió, emmagatze-mades en les seves estructures portuàries, que es carregavena les embarcacions per omplir els seus viatges de retorn. Unade les peces característiques d’aquest comerç de retorn for-mant part del carregament d’aquests vaixells, és la ceràmicade taula produïda a la Graufesenque (Millau, França). La sevadifusió mostra com va envair el mercat durant els segles I i II dC.Aquest tipus de producte s’utilitzava com a càrrega secundà-ria en els vaixells de tornada del port de Narbona.Així doncs els ports no eren importants només pels seus dics,com la imaginació col·lectiva ha associat, per protegir i atra-car les naus, sinó més aviat pels seus espais d’emmagatze-matge i com a espai de transacció, d’intercanvi i moviment demercaderies. Evidentment també tindrien uns espais dedi-cats pròpiament a la navegació, com pot ser la reparació devaixells, l’avituallament, l’abastiment de materials propis pernavegar o fins i tot per la seva construcció.

El transport i comerç del vi. Una qüestió marítimaGustau Vivar i Lombarte / Rut Geli i Mauri

Museu d’Arqueologia de Catalunya – CASC

Els estudis sobre la navegació i el transport marítim al nord-est peninsular desenvolupats al llarg dels anys han topatsempre amb l’evident absència d’estructures portuàries d’è-poca clàssica. Fruit d’aquesta mancança, l’exemple para-digmàtic en aquesta àrea, ha estat l’excavació i l’estudi delport romà d’Empúries, ja que no es disposava de més jaci-ments subaquàtics d’aquest tipus.Coneixem bé, tant pels diferents textos clàssics com per la granquantitat de jaciments arqueològics que es troben localitzats ales nostres costes, que el mar era la principal via de comunica-ció i transport no només a l’antiguitat sinó fins temps moltrecents. Tot i això a les nostres costes no localitzem un dels ele-ments més importants dins d’aquest món comercial: els ports.Aquesta absència de ports té molta més importància del quea priori podria semblar. Amb una anàlisi superficial, podríempensar que els vaixells es mouen pel litoral sense tenir encompte els mercats ni les infraestructures que es trobaran pelcamí, essent tant sols fonamental disposar d’una bonaembarcació, i d’una mercaderia interessant pel mercat. Nohem de pensar que tant sols amb una petita platja o riba jan’hi hauria prou per arribar a assolir una transacció comercial.Aquest esquema es podia produir en els primers temps de l’e-volució comercial. Però ja els grecs en el segle VI aC van veurela necessitat de crear emporis comercials, ports on arribar ambles seves naus per poder establir rutes de comerç. Sabem pertant que els ports eren els veritables organitzadors d’aquestcomerç, eren els espais de rebuda de les mercaderies, però nonomés això, també els espais d’emmagatzematge per poderomplir les bodegues dels vaixells en els viatges de tornada. Caltenir present que un vaixell necessita un mínim de carregamentper poder navegar. Per les qualitats nàutiques, i sobretot pelscondicionants de la navegació marítima, els vaixells necessitentenir una part important del seu casc submergida, a sota de l’ai-gua. Això s’aconsegueix dotant de pes les bodegues. Es potfer de dues maneres, amb càrrega, i per tant amb benefici

Excavació de blocsmotllurats a la façanamarítima d’Empúries

39

El transport i comerç del vi. Una qüestió marítima

Per tant els ports i els nuclis de població associats a aquestseren els que estructuraven el transport marítim i a partir d’a-quests s’establien les rutes comercials. Tot i això no hem de menystenir el paper de les mercaderiesque és amb el que s’abasteixen els mercats i també la sevaposició geoestratègica. Així el port de Narbona va ser durantun destacat període de temps la clau de pas entre el mónMediterrani i les regions atlàntiques. Per tant la seva importàn-cia va ser econòmica i geoestratègica. Per contra altres encla-vaments comercials com Roses i Empúries han estat méscondicionats a les produccions del rerapaís que a la sevaposició econòmica o estratègica.Però no es pot oblidar un altre concepte essencial en el casde la navegació i el comerç marítim, íntimament lligat a lesestructures portuàries del litoral, l’estiba. Aquesta es defineixcom la col·locació del carregament en una nau, és a dir, coms’organitzen els productes transportats dins de la bodegadel vaixell. La manera com s’estructurava aquesta càrrega,per aconseguir que aquesta formés un tot unitari, per tal queno variés el càlcul d’estabilitat del vaixell. Depenent del producte que s’havia de transportar s’adopta-ven les solucions tècniques adients per aconseguir una bonaestiba. L’àmfora és una d’aquestes solucions tècniques per

resoldre aquesta problemàtica. La seva forma és exactamentaixí per formar un bloc homogeni de la càrrega d’un vaixell. Pertant podem dir que és un contenidor especialment dissenyatper al transport marítim. Però no cal oblidar que també esvan utilitzar altres solucions tècniques. Per exemple elsgrans vaixells que transportaven gra d’Alexandria a Roma,especialment a partir d’August amb l’estructuració de Romacom a Imperi. En aquest cas de transport de gra el vaixellportava les bodegues obertes i el gra anava directamentsobre les fustes del mateix vaixell, és a dir, a granel.Una altra solució tècnica fou la construcció de vaixells cisterna. Aquests vaixells estaven destinats a transportargrans quantitats de vi, de manera que la solució adoptada fouconstruir els vaixells directament amb dolies al seu interior, enel mateix moment de la seva construcció. Aquestes embarca-cions van navegar pel Mediterrani Occidental, entre el finaldel segle I aC i fins al segle II dC. Sabem que el seu viatged’anada es feia amb carregament de vi, però no sabem enca-ra amb que omplien els grans dolia en el viatge de tornada. El que és important remarcar sobre l’estiba dels vaixells ésque per fer navegacions segures, aquesta estava molt pen-sada i preparada abans d’emprendre el viatge. Per tant hemde despendre’ns de la idea d’un vaixell que navega realit-zant parades a cada cala, venent dos o tres àmfores de vi,

Excavació del carre -gament d’àmfores Pas -cual 1 del derelicteAiguablava I.

Imatge del tall trans -versal del vaixell deCap del Vol, amb laquilla en primer ter me,on es pot obser var laforma planera del fonsdel vaixell.

d’oli o de salaons, i modificant d’aquesta manera l’estiba acada moment, ja que això esdevindria un perill per al vaixell iper tant per la transacció comercial.Com hem pogut veure, l’estiba està directament relacionadaamb el producte a transportar. Així doncs els vaixells estavenadaptats a aquelles mercaderies amb les quals generalmentcomerciaven. Així els vaixells que transportaven el gra d’Ale-xandria a Roma, tenien uns condicionants de càrrega, i tambéde ruta comercial, que feia que haguessin de tenir una especialforma per ser el més adients possibles a la seva funció final.Aquest és l’exemple més clar i paradigmàtic. Hem de teniren compte que fins i tot aquests vaixells tenien certs privile-gis per davant dels altres quan arribaven als ports de Roma.No cal a dir que eren els encarregats d’evitar les fams quepodien assetjar a la ciutat més poblada de l’època.El que més condicionava però a l’hora de definir la formafinal del vaixell era l’espai nàutic per on s’havia de moure.Sabem que en el món romà hi havia molts tipus diferentsd’embarcacions. Això ens queda clar en el mosaic d’Althibu-rus a Tunis, on es poden veure un important nombre de formesdiferents de vaixells, associades, en aquest cas concret, adiferents oficis, com pot ser la pesca o els treballs de manteni-ment portuari. Així doncs, ni tots els vaixells eren iguals ni tots

40


Excavació del dere -licte de Cap del Vol,vaixell que transpor -tava carregament de vien àmfores Pascual 1.

Distribució dels derelictes amb carregament d’àmfores Pascual 1

es dedicaven a les mateixes tasques. Els vaixells comercialsperò devien presentar unes característiques comunes, peròestaven associats al seu espai nàutic i a les mercaderies quemés transportaven. És aquest espai nàutic el que ens torna aportar directament als ports i a la seva ubicació geogràficacom citàvem anteriorment.En el cas del transport del vi, aquesta mercaderia ha estatarrelada a les costes del Nord- Est peninsular ja des d’èpocaantiga. Tenim proves arqueològiques de comerç del vi grec,etrusc, i de produccions més antigues al nostre territori. Tambédisposem de testimonis arqueològics de vaixells que transpor-taven vi procedent de la zona Magno-grega, així com sobre les

41


grans produccions itàliques del Sud, de la zona de Nàpols iposteriorment de la zona de la Toscana.A partir del segle I aC el Conventus Tarraconensis passa deser una zona receptora d’aquest producte a ser una zonaexportadora. La producció canvia i comença a ser prouimportant per anar paulatinament copsant els diferents mer-cats pròxims a aquesta zona. El desenvolupament econòmici comercial serà prou important com per acabar arribant alsgrans mercats de Roma i aportant vi a tos els racons delMediterrani Occidental. Fins i tot una àmfora de vi tarraco-nense va ser documentada en les excavacions a l’Illa deMogador, davant de la ciutat d’Essaouira (Marroc).Es pot resseguir la pista d’aquest vi dins de les bodeguesdels vaixells enfonsats gràcies a la tipologia de les àmfores(Tarraconense 1, Pascual 1 i Dressel 2-4 Tarraconense). Enels darrers anys el CASC ha estat estudiant una sèrie dederelictes que transportaven aquest tipus d’àmfora i per tantd’aquest producte. L’objectiu final d’aquest estudi és com-prendre las complexes xarxes de comerç i redistribució ques’articulaven al voltant d’aquest vi, sobretot en el moment de laseva màxima producció i difusió, entre el segles I aC i II dC. Enaquests treballs també s’ha aprofundit en l’estudi de l’estruc-tura del mateix vaixell, és a dir l’arquitectura naval. De moment s’ha treballat a tres derelictes vinculats al comerçdel vi transportat en àmfores Pascual 1: Aiguablava I (Begur,Baix Empordà), Cap del Vol i Cala Cativa I (ambdós al Portde la Selva, Alt Empordà). El primer es tracta d’un vaixell decomerç del qual es va conservar bona part del carregamentd’àmfores. Els altres dos són derelictes que principalmentconservaven l’estructura de fusta del vaixell i a partir delsquals s’ha pogut fer l’estudi de la construcció naval. Aquests tres vaixells, tot i que presenten uns trets particularsa tall individual tenen característiques similars a nivell gene-ral. Es tracta de vaixells que realitzen una navegació decabotatge, des de la zona de producció del vi, principalment

la costa catalana, fins al port de Narbona. Hem de tenir pre-sent que aquest espai nàutic en època antiga estava confor-mat per zones de maresmes, de manera que els portsquedaven en les zones interiors d’aquestes, resguardats. Aquest espai com ja hem explicat, defineix la forma del vai-xell. De manera que aquests derelictes presenten una carac-terística definitòria important. Tenen una secció transversalacusadament plana, amb una carena més ampla que no pasalta, fet que els dota de poc calat. Això els fa aptes per lanavegació en aquest espai nàutic concret, format tant permar com per maresmes. La costa catalana en època antiga era similar a l’Albuferavalenciana o la Camarga francesa. Estava plena d’aiguamolls iestanys interiors navegables amb vaixells de poc calat. Aquestfet va ser utilitzat per instal·lar les estructures portuàries a l’inte-rior, molt segures i protegides de la destrucció per temporals.Cal a dir que també hi existien zones rocoses, especialment alCap de Creus, on han aparegut gran quantitat de derelictes detotes les èpoques. Sabem per estudis geològics que degut a lamassiva desforestació per cremació dels espais prepirinencsen època medieval, les zones del sud dels Pirineus van quedarcolgades desapareixent aquestes maresmes. Aquesta característica ens enllaça amb el punt d’inici, és adir amb la manca de ports documentats per l’arqueologiasubaquàtica a la costa catalana. Per tant aquests ports noapareixeran generalment sota les aigües del nostre litoral,sinó que els hem de buscar a terra ferma.

Hipòtesis de restitucióde la secció transver -sal del vaixell de Capdel Vol.

42

La presència de vinyes al Montgrí està documentada des deben antic. Ja el 900 s’esmentava una vinya a la zona d’Ullà, aponent del mateix massís, però no hi ha dubte que els seusorígens fossin molt més remots. Amb tot, no serà fins a lesdarreries del segle XIII quan les dades comencin a ser mésabundants i sistemàtiques, que puguem tenir una visió deconjunt més precisa. Si resseguim les vendes de terra atorga-des entre 1298 i 1347 a la notaria torroellenca, ens adonemque de prop de sis-centes trenta peces identificades a Torroe-lla de Montgrí, unes cent vuitanta –quasi el 30%– eren vinyes.I, observant la documentació amb detall, veiem un parell d’as-pectes d’enorme interès. En primer lloc, la majoria de vinyess’ubicaven en la proximitat del Montgrí o, directament, a lamateixa muntanya: era el cas de seixanta-sis vinyes de lesvuitanta-sis –el 77%– que esmentava el capbreu reial deTorroella de Montgrí l’any 1322; i de cent trenta-tres de lesdues-centes vint-i-sis identificades al capbreu d’Ullà delsanys 1337 a 1339 –el 59%!–. Topònims muntanyencs com elcoll d’Empúries, el coll de Serra, el Gailà, el puig Calvell o elRamal, a Torroella de Montgrí; o la Bruguera, la Costa, el puigOriol o –ben significativament– el Vinyer d’Avall, a Ullà devienser per a la gent de l’edat mitjana evocadors de presència iconreu de vinyes. Una ubicació així no és sorprenent si ate-nem les exigències edafològiques i d’humitat de la vinya,menors que les dels cereals o dels productes hortícoles, uns ialtres ubicats majoritàriament a les zones planes de la contra-da. Aquesta localització més feréstega de les vinyes explicales seves dimensions reduïdes –de les quasi dues-centes vinyes de què el capbreu d’Ullà en dóna la superfície, –el59% tenien una vessana o menys–, que sovint s’alternessinamb espais erms, rocallosos o parcialment treballats, i, enca-ra, que en elles hi sovintegessin els conreus arboris –oliveresi figueres– que, amb les seves arrels ajudarien a fixar els sòls.Així, són evocadores les imatges d’una concòrdia establertael 1312 en una vinya d’Ullà, “sota les oliveres que hi ha allà”,

igual que la cessió d’una vinya a Bellcaire d’Empordà, tot sal-vant-ne el dret d’anar-hi a collir “les figues de les figueres dedita vinya”. En segon lloc és també important constatar que lavinya era un conreu en expansió. La plantació de noves vinyeses documenta de forma sistemàtica al llarg de tot el segle XIV.Bona part es feia guanyant espai a erms i garrigues. El 1322un torroellenc pagava al rei d’Aragó, senyor de la vila, unasomada de raïm de cada set que recollís de dos erms “men-tre hi hagi vinya”. El creixement vitícola podia igualment des-plaçar el conreu de cereals. Que la vinya estiguésnormalment gravada per unes càrregues feudals diferents deles que pesaven sobre les terres cerealícoles explica que cal-gués pactar un canvi de prestacions quan la vinya ocupaval’espai d’altres conreus. El gener del 1330 el prior d’Ullàacceptava que una parcel·la a Bellcaire d’Empordà quepagava tasca i braçatge passés a pagar tan sols tasca, atesala voluntat del possessor de fer-hi una vinya, tot pactant quesi mai la vinya s’arrancava, aleshores caldria tornar a satisferla tasca i el braçatge. Així, la vinya no només era una partessencial del paisatge del Montgrí, sinó que aquest paisatgedevia donar una imatge caòtica, amb espais directamentferéstecs, al costat de parcel·les ermes o mig treballades, onla vinya hi tenia un paper destacat.

Tant important com identificar el paper de la vinya en el pai-satge de la zona és saber la proporció amb què les vinyesformaven part dels patrimonis de famílies. I, en aquest sentit,una evidència s’imposa: el que avui dia en diríem especialit-zació vitícola, no existia. Tothom –o quasi tothom– disposavad’alguna vinya però sempre com a complement d’unes pos-sessions majoritàriament destinades a la cerealicultura, basetant de l’agricultura com dels sistemes alimentaris medie-vals. Els possessors d’un mas al Montgrí, concretament alpuig de la Palma declaraven el 1360 disposar de tres camps,dues feixes i una terra i una sola vinya, a més d’un celler dinsla vila de Torroella de Montgrí; i els tinents d’un altre mas,

La vinya al Montgrí en l’època medievalXavier Soldevila i Temporal

Historiador

43

La vinya al Montgrí en l’època medieval

també al Montgrí, tenien el 1362 quatre peces de terra i unasola vinya, totes enfilades a la muntanya. I també és possible saber alguna cosa sobre com eren treba-llades les vinyes. Així, quan les vinyes eren arrendades, elsarrendadors es comprometien –com feien dos contractestorroellencs de l’any 1333– a tenir-ne cura “amb tots els seustreballs” i “a ús i costum de bon llaurador”, expressions que esconcretaven en l’obligació de fer-hi tres cavades l’any: eixorbiro descalçar els ceps, una segona cavada i, finalment, magen-car, o cavar el mes de maig. De la importància del treball devinyes en són testimoni les múltiples reglamentacions de quèera objecte per part de les autoritats. Ja el 1350, just l’endemàde la mortaldat catastròfica provocada per la Pesta Negra del1348, amb la conseqüent disminució de mà d’obra, el bisbe deGirona manava als seus batlles –al d’Ullà, entre altres– que nopagués més de “XVI diners per dia de berema”, atesa la posi-ció de força en què en aquell moment es trobaven els jornalers.I, poc després, sabem que el municipi torroellenc establia queles veremes a Torroella de Montgrí es fessin de forma graonadapels diferents sectors del terme parroquial. Així, el setembre del1365 es pregonava “a raquesta dels consols –és a dir, les auto-ritats municipals– que no.y haia negun (...) qui haia vinyes a çaVal –a la vall, avui dita de Santa Caterina– no gos vermar tro–fins– divendres e disapte primer vinents, e aquells que han vinyes (...) –en– lo torrent d.Uyla tro diluns e dimarts apres se -guents”. Una norma que, possiblement, tenia la intenció d’evitarla competència entre els diferents contractadors de ma d’obra.Una altra cosa és que aquestes normes s’acabessin aplicantperquè els jornalers anaven a llogar-se amb aquell que millorels pagava, fos quina fos la feina. Ho reconeixia explícita-ment el maig del 1380 el batlle reial quan –per tal de reparar laresclosa dels molins reials, malmesa per una crescuda delTer– va contractar una setantena de veïns de Torroella deMontgrí. Després d’un parell de dies de feina –i d’anotar acu-radament els jornals pagats: 2 sous i 4 diners per treballador–,

però, no se li va presentar ningú i, aleshores, l’oficial va con-signar que va haver d’incrementar el jornal en 2 diners “Eaço per tal com los homens qui.s llogaven a les vinyes amajencar prenien II sous VI diners lo jorn”.I si la vinya tenia un paper important en el paisatge i les activi-tats agràries medievals, això era indissociable del paper quejugava el vi en el sistema alimentari d’aquesta societat. El vi al’edat mitjana no era un complement més o menys difós en elshàbits alimentaris, sinó un component bàsic de l’alimentació.Fins i tot, i amb algunes limitacions, dels membres més humilsde les classes populars. El 1325 el batlle d’un cavaller torroe-llenc rebia diàriament 12 diners per procurar-se “pa, vi i llum”mentre es cuidés aplegar els drets del seu senyor; i el 1335uns veïns de Torroella de Montgrí varen acordar proveir deforma vitalícia un parent amb dotze mitgeres de vi novell idotze mitgeres més de vi aigualit –a més de dotze mitgeres deforment–. I també és significatiu que el recipients destinats aemmagatzemar vi –de dimensions i noms diversos– fossinomnipresents a les llars de la comarca: barrils, bótes, tinards,vaixells, carretells, àmfores, gerres vinaderes o tinardes. Si, perexemple, observem els disset segrestos de béns que va realit-zar el batlle de Torroella de Montgrí l’any 1345 contra debitorsmorosos, veiem que en deu d’ells hi havia recipients d’aquestamena: dos carretells de vi; tres bótes de vi, un vaixell; una tina,un tinard i quatre bótes; tres bótes, una tina i un recipient inde-terminat; una tina; una tina i sis bótes; una tina i tres recipients;dos vaixells i una tina; i, finalment, tres vaixells. És per això que tant el raïm de les vinyes com, directament, elvi que n’obtenia eren productes valorats que s’usaven ambfreqüència com a garantia de deutes i obligacions. Així, el1326 dos homes de Torroella de Montgrí, pare i fill, es compro-metien a reparar les injúries comeses a un clergue de Castellód’Empúries pagant-li 174 sous el pagament dels quals garan-ties, precisament, amb dos vaixells que tenien a casa seva“plenes del millor vi”. I, encara, molt més significativa era la

44


Vol aeri de l’any 1938 del massís del Montgrí amb els pobles quel’envolten: l’Escala al fons, Bellcaire, Ullà i Torroella en primer terme.Col·lecció Josep Casas Busquets.

Vista aèria actual del massís del Montgrí, des de labanda de Torroella de Montgrí. Foto: Foto-VídeoReynés (CdD del Museu de la Mediterrània).

45


pràctica de vendre collites que encara estaven per recol·lec-tar, operació que feien les famílies abocades a la necessitaturgent de diners, que era aprofitada pels compradors –o pres-tamistes– per obtenir preus més baixos, i que els moralistesmedievals no dubtaven en considerar obertament usurària.

El proveïment del vi que es consumia diàriament, en part pro-venia del que les famílies obtenien de les seves pròpies vinyes. El procés d’elaboració del vi es documenta de formamarginal. Amb tot, veiem el 1298 una parella endeutadacedint el seu alberg a un creditor però reservant-se “un vaixelli una torre –alguna mena de premsa– per fer el vi”. I, a més,una part important del vi habitualment consumit provenia de lacompra. El 1346 les autoritats de Torroella de Montgrí ordena-ven que a la plaça de la vila “nangun no gos vendre vin amanut entro –fins que– sia cridat”, evidenciant la importànciadel petit mercadeig de vi. Com que algunes de les vendes devi es feien a crèdit, és possible identificar-les als documents.Dos veïns d’Empúries –Jaume Teixidor i Jaume de Recs– el1309 quedaven a deure 32 sous a un torroellenc, justamentpel vi que li havien comprat. De la tipologia del vi consumitpoca cosa en podem dir més enllà de la distinció entre el vivell –o remost o reremost– i el vi novell, com quan el 1373 lacort de Torroella de Montgrí segrestava a un debitor morós “uncarretell ple de vi primer i un altre ple de reremost”. El que síqueda clar és la major valoració del vi novell atès, per exem-ple, l’interès del prior d’Ullà el 1334 de cobrar els seus drets aFontanilles en “vini primi de prima ullada de tina”, expressiómig llatina i mig catalana de significat evident. El costum d’ai-gualir el vi –per allargar-ne la disponibilitat– està també docu-mentat. Entre els béns que el novembre 1357 s’inventariaven al’alberg d’Antoni Major, sagristà de Torroella de Montgrí, hihavia una bóta i un carretell plens de vi novell, així com cinccarretells i cinc gerres amb vi aiguat. Respecte al color, majo-ritàriament es tractava de vi negre atès que, quan era blanc–segurament de major qualitat–, la documentació ho feia

constar puntualment, com quan el 1369 els cònsols de Torroe-lla de Montgrí varen adquirir-ne tres mitgeres per un “convit”que varen fer en honor del comte d’Empúries. I, finalment, estroben algunes referències a vinagre com la “bota portadora,plena de vi agre” que s’inventariava a Ullà el 1381.I de la mateixa manera que ens podíem preguntar si la zonaal voltant del Montgrí era una comarca d’especialització vití-cola, també és pertinent de plantejar-se si era aquesta unacomarca exportadora de vi. I, en aquest cas la resposta no éstan clara perquè si bé de tant en tant s’esmenten casos denòlits d’embarcacions destinats a vendre el vi més enllà del’Empordà, són aquestes unes referències massa esporàdi-ques com per treure’n cap conclusió clara. Així, és cert que el1305 un torroellenc noliejava a un altre la seva barca percarregar-hi cinquanta-cinc cafissos de vi per dur-los a Mallor-ca; el 1309 tres mercaders de Torroella de Montgrí carrega-ven una quantitat indeterminada de bótes de vi per abastirl’exèrcit reial que es trobava en el setge d’Almeria; i el 1319s’atorgava un altre nòlit però per portar una càrrega de vi alcap de Canet. Però no és menys cert que si els mercaders dela zona del Montgrí comerciaven amb vi, aquest proveniaessencialment d’altres zones més o menys properes, del Ros-selló i del Llenguadoc, sobretot. Ja el 1296, per exemple, unbarquer de Torroella de Montgrí declarava haver rebut 21 lliu-res d’un barceloní per tal de comprar vi de la vall de Banyuls,que després hauria de portar a vendre a Mallorca, Menorca,Barcelona o València; i el mateix 1305 es documenta un altrenòlit on es pactava que una barca torroellenca hauria de cos-tejar tot el Llenguadoc carregant vi allà on pugués per, final-ment, anar-lo a vendre a Aigües Mortes.A partir de tot el que s’ha anat exposant és possible disposard’un seguit de dades més o menys precises i més o menyssistemàtiques sobre el conreu de la vinya i el consum del vi ala zona al voltant del massís del Montgrí ara fa sis o set-centsanys. I més enllà de la juxtaposició un punt impressionista

d’exemples diversos, cal intentar destil·lar algunes conclu-sions generals. Així, en primer lloc, és evident que la vinya for-mava part del paisatge agrari de la comarca. I ho feia en unaposició gens marginal justament per seva presència al massísdel Montgrí. Un massís obert a l’agricultura molt més que enels nostres dies, i que tenia en la vinya un dels componentsclau de la seva morfologia. I no només per la seva presència,quantitativament important, sinó perquè –ja fos guanyantespai a erms, boscos i garrigues, ja fos desplaçant el conreudels cereals– aquesta presència va anar creixent al llarg delssegles medievals.El conreu de la vinya, a més, tenia una dimensió social moltclara. A banda dels acords –i segurament tensions– gene-rats al voltant dels drets feudals que hi pesaven, el treball dela vinya era l’escenari regular del treball familiar –obert ahomes, dones i nens– a més d’un treball assalariat que mobi-litzava desenes –segurament centenars– de persones en elsmoments clau com la cavades de maig o les veremes. L’a-portació que representaven aquests jornals –més o menysregulats per unes normes d’aplicació incerta– devien serfonamentals per equilibrar els trencadissos pressupostosfamiliars d’una part important de la població.En tercer lloc, encara, la importància de la vinya al mónmedieval –i a l’Empordà també, és clar– és indissociable del’enorme pes del vi en els sistemes alimentaris de l’època. Si

documentem l’alimentació sempre hi trobem el vi –novell,remost o aiguat– però sempre vi; si entrem a les llars popu-lars –amb inventaris o segrestant-los els béns per mal paga-dors– veiem que per humil que la gent fos, rarament himancava una bóta o un carretell per guardar-hi o fer-hi vi; i,en darrer lloc, si evoquem les places de les viles i llocs delvoltant del Montgrí, sempre ens trobem amb la venda de vi “amanut”, que –pagat al comtat o a crèdit– permetia arribar–sempre o quasi sempre– allà on l’autoabastament no feia.I, finalment, cal remetre’s a les qüestions que s’han anat plan-tejant en els paràgrafs anteriors. Aquesta presència de lavinya i del vi en la comprensió de la societat empordanesamedieval aporta algun punt d’excepcionalitat? I la respostasegueix essent negativa. La comarca definida al voltant delMontgrí entre l’any 1000 i el 1400 no era ni una zona d’espe-cialització vitícola ni un nucli exportador de vi. Era, això sí, unracó de món que no podia entendre’s sense la presència devinyes al seu horitzó, i on la vida dels seus habitants estavaen una mesura o altra definida pel treball de la vinya i el con-sum del vi. Res original, certament. Però tampoc res menys-preable o secundari. I, sobretot, res que no tingués passat niestigués cridat a tenir futur. La història de la vinya medieval alMontgrí no va ser mai una “fotografia antiga”, sinó una imat-ge d’una història que havia començat molt abans i que, feliç-ment, arriba fins els nostres mateixos dies.

46


Imatges del treball de la vinya i de l’obtenció del vi,segons un baix relleu de la portalada del monestir deRipoll i il·lustracions medievals.

47

Entre 1599 i 1879, a banda i banda del massís del Montgrí,es va ampliar la superfície de conreu (Barbaza: 1988, 1, 361),fent recular l’erm. El procés d’aquesta expansió es va portara terme en dos àmbits, coincidents i complementaris en eltemps. La plana, i la plana inundable, però també les closes,van ser aprofitades al màxim per a produir cereals d’aresta icriar bestiar, i la muntanya del Montgrí, tot i la limitació quesuposava per al conreu, va ser objecte de pastura, de recurscomunitari per al proveïment de la llenya i espai per a la plan-tada de vinya.

L’ampliació de la superfície de vinya

En la primera situació, la canalització de l’aigua dels molinsva requerir unes obres d’infraestructura hidràulica importantsi polèmiques, sobretot pel que fa al conreu de l’arròs. Vandirigir el procés els senyors dels molins, els arrendataris deldret de l’aigua i els senyors útils i propietaris de terres (Surro-ca: 1979; Congost, Gifre: 2001; Gifre: 2013; Vega: 2015). Laplantada de vinya, en els pendents de la muntanya o la vallde santa Caterina, va tenir uns altres protagonistes, algunssenyors útils de masos hi van participar, però, majoritària-ment, la plantada va anar a càrrec de petits pagesos i “tre-balladors”, jornalers, també alguns pescadors i pastors, que,d’aquesta manera, amb la plantada de vinya, aconseguienl’accés a la terra en forma d’establiment emfitèutic i comple-mentaven els ingressos obtinguts amb els jornals guanyatspel seu treball als masos o al mar.

Molts “treballadors”, alguns de procedència francesa, comqueda reflectit a la matrícula de 1637, es van establir en lespoblacions del Montgrí, en el que és un fenomen extensible abona part del litoral català (Nadal, Giralt: 1960; Corredor:2000). Per altra banda, es va formar, entorn del port de l’Es-cala, un nucli de població a partir del darrer quart del segleXVI i que va créixer amb l’arribada de pescadors que fugiende la plaça militar de Roses, el 1640 i el 1693, que, poc a poc,va desplaçar el gruix del poblament d’Empúries i els masos alport de l’Escala, bàsicament per dedicar-se a la pesca (Pujol:2014, 195-202): el 1682, el trasllat de l’església parroquial deSant Martí d’Empúries a l’Escala suposa la culminació d’a-quest procés. El nucli de pescadors s’havia imposat alsmasos i al nucli de Sant Martí. Almenys, i de manera conti-nuada des de 1667, el nou nucli de població aconseguia delcomte d’Empúries sòls per a edificar casa al port de l’Escala,i també obtenia establiments a rabassa morta, per plantarvinya als Mallols o Montgó, i un petit hort a Riells.El periple vital de Sebastià Casanovas i Canut de Palau-saverdera, fill d’austriacista represaliat, endeutat i obligat a“seguir els amos”, ens acaba de presentar la biografia d’und’aquests “treballadors”, jove, que, per poder fer front alsdeutes del patrimoni familiar, a partir del primer quart delsegle XVIII, no té cap més remei que traslladar-se on podiatrobar jornals per sobreviure i poder cabalejar, fet que elporta a passar per diferents masos de Verges, Torroella i l’Es-cala, com diu ell, “pensant jo que alomenos me afartaria yque aniria calsat y vestit de tot lo que guanyaria y que des-prés miraria si me poria fer un poch de niu per la vellesa”(Casanovas: 1978, 80, 82; Congost: 2015). Els veritablesprotagonistes d’aquest procés d’expansió de conreus sóntreballadors com Sebastià Casanovas o els francesos esta-blerts en aquesta zona del Montgrí. Són els artífexs, amb elseu treball, de l’expansió dels conreus.

La vinya al Montgrí. El protagonisme de “treballadors” i pescadors (1599-1750) Pere Gifre i Ribas

Centre de Recerca d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona)

Principi Mitjan Guany Índex s. XVIII s. XIX en ha 1716 = 100

L’Escala 88 ha 227 ha +139 257,95Torroella de Montgrí 188 ha 620 ha +432 329,78Ullà 58,13 ha 94,75 ha +36,62 163,00

Font: Barbaza (1988), vol 1: 361. ACBE. Ullà: cadastre de 1740 i amillarament de 1861.

48

La vinya al Montgrí. el protagonisme de “treballadors” i pescadors (1599-1750)

La cronologia és volgudament llarga. Des dels darrers anysdel segle XVI, en una primera etapa de pressió demogràfica,de quan el país buit s’anava poblant, hi ha una demanda,canalitzada per la universitat de Torroella de Montgrí, peraconseguir l’accés privatiu dels veïns a la muntanya. A l’altrecostat, la clau la té el comte d’Empúries. I, pel que veurem, elprocés sembla arrencar, als dos costats, de la darreria delsanys seixanta del segle XVII (Colomé et alii: 2013).

El privilegi de 1599. L’establiment de la muntanya a la universitat de Torroella de Montgrí

La universitat de Torroella de Montgrí farà valdre la seva con-dició de vila reial per, en el moment oportú, en el canvi de rei,a la cort general de 1599, quan Felip III convoca corts alscatalans, obtenir el privilegi de la gestió exclusiva de la mun-tanya del Montgrí. Sens dubte, la cort general de 1599, comles anteriors (Serra: 2001, XLVI-XLVIII), va deparar molts privile-gis, a militars i a les universitats catalanes (Serra: 2000, 2003;Pérez: 2004), especialment les que tenien síndics a la cortgeneral, com és el cas de Torroella de Montgrí. Almenys, desde la cort general de 1520, la universitat de Torroella deMontgrí, com la de Pals, Figueres o Besalú, i també Cruïllesen alguna ocasió (Palos: 1994, 273-274), va ser convocadaal braç reial, i hi va enviar ininterrompudament síndics: el1520, el 1528, dos el 1529 (Carles i Antic Miquel), dos tambéel 1533 (Antic Miquel Camps i Jeroni Almar), el 1537 (BaldiriCompte), el 1547 (Jeroni Massanet), el 1552 (Genís Bofill), el1563 (Jeroni Fuster) i el 1585 (Gabriel Arrencada). MontserratAlió, el síndic de 1599, va ser a qui va correspondre gestio-nar l’establiment de la muntanya del Montgrí. En la súplicadel privilegi de concessió es fa clara referència a què l’afervenia de lluny, es tractava al marge de la cort, en el que erauna via habitual en les relacions monarquia-viles i ciutats: “enlos anys proppassats són suplicats a la real magestat del rey

Phelip (...) dita montanya del Montgrí (...) que·és estèril sem-pre e infructuosa” i, encara, “estèril aspre, pedregosa y sensetenir aygua”. La destinació que se li volia donar era per“empriu de pasturar-hi [els veïns de Torroella de Montgrí] llursbestiars y llenyar”: pastura i combustible. La resposta reial,que va arribar en forma de privilegi el 13 de juliol de 1599,segueix la fórmula habitual, que repeteix el “plau a sa mages-tat”, la manera paccionada amb què rei i regne acordaven lesconstitucions de corts: “Plau a sa magestat se’ls concedescaestabliment de dita montanya a cens anual de vint lliures”(Torrent, Fort: 1999). Si bé servirà per empriu, per a ús propidels veïns, més endavant, el caràcter d’ús i aprofitamentcomunitari, pel que fa a les pastures i l’accés a la llenya, enalguns llocs, serà cedit el domini útil en establiment a particu-lars. La universitat cobrarà entrades, censos anuals i lluïsmes itambé els vintens que s’imposaran a tots els veïns per fer frontals censals creats per la universitat (Font Rius: 1996).

Amb tot, però, exercir el privilegi de tenir el domini directesobre la muntanya no serà fàcil. Davant, hi havia la Batlliageneral, és a dir, el patrimoni reial, que no volia perdre lapotestat d’ingressar uns censos anuals per la cessió de petitesparcel·les de la muntanya i les prerrogatives que atorgava lacessió emfitèutica: la fadiga, és clar, però, sobretot, el cobra-ment del percentatge que pertocava al senyor directe per lestransaccions que se’n derivessin: lluïsmes i foriscapis, que escobraven al vint per cent del preu de la venda, però que podiaarribar a la tercera part. Però també hi haurà disputes amb lesaltres universitats veïnes, Empúries i el port de l’Escala princi-palment, que voldran participar del potencial de la muntanya idisputaran l’exclusivitat (Sala: 1990; Guillem: 2015).

Fem començar el procés, doncs, el 1599, i ho fem del costat deTorroella de Montgrí. Vila gran per població, si bé amb un crei-xement menor que les capdavanteres del Principat (GarciaEspuche: 1998, 34-40) i amb un sòlid regiment de la universitat,

49


cimentat en els privilegis aconseguits des de l’edat mitjana(Font Rius: 1961, 1972). Basat en el consell dels trenta, elveritable òrgan de govern comunitari, sense la “conclusió”del qual, els tres cònsols poca cosa decidien.

Cases i focs al voltant de la muntanya del Montgrí, 1497-1717

Fa temps que els historiadors desconfien dels registres fis-cals, siguin per focs o per cases, i proposen una revisió apartir de les taxes de natalitat, bàsicament (Ferrer: 2007, 54).Si dels recomptes fiscals passem a la informació que propor-cionen els llibres sagramentals i ens fixem en els batejos ins-crits en el llibre de registre de Sant Genís de Torroella deMontgrí i de Sant Pere de l’Escala, podem tenir uns màxims iuns mínims poblacionals, aproximats, de 3.400 veïns a Torro-ella i 1.000 a l’Escala en la primera meitat del segle XVIII; ambuns mínims de 1.666 a Torroella i 511 a l’Escala. En tot cas,les xifres de baptismes a les dues parròquies apunten que lapoblació de Torroella de Montgrí pot arribar a triplicar la del’Escala i Empúries. Per altra banda, i aquest és un elementque reprendrem més endavant, la imatge que deduïm delpoblament de les dues parròquies, a partir de la professió

dels pares, és ben diferent: l’Escala, més que Empúries, ésuna població amb predomini de pescadors (Esteban: 2001,123, 124, 132); a Torroella de Montgrí, el predomini corres-pon als “treballadors”, els pescadors queden limitats a l’Es-tartit, i són pocs en relació al total dels pares dels quals elrector anota l’ocupació.

Càlcul aproximat, màxim i mínim segons la Tn,

de la població de Torroella de Montgrí i l’Escala i Empúries

La dada de població és important. I si bé en el rànquingcatalà Torroella de Montgrí perd pes demogràfic, no pas“polític”, ni tampoc social, és de llarg la universitat de la mun-tanya del Montgrí que té el poblament més elevat. D’altrabanda, sobre el seu pes social, dels 40 focs nobles que apa-reixen en el fogatge de 1553 residents al Baix Empordà, aTorroella n’hi havia onze, només seguida de lluny per la Bis-bal amb cinc. I el procés aniria en augment: els pagesos i elsnotables locals s’ennoblirien, per fets militars en el XVII, i perraons econòmiques, relacionades bàsicament amb l’aug-ment de la renda agrària, en el XVIII (Molas: 1996). Per altrabanda, i no deu ser una raó menor, no podem oblidar queTorroella de Montgrí era universitat de jurisdicció reial. Comho era també Bellcaire, a la baronia de Verges, tot just, però,des de 1587 (Vega: 2010), i sense que tingués representació

Font: J. IGLÉSIES: 1969, I; 1974, III, 1140, 1146, 1148; 1991: 376; 1997, 3-35.

Parròquies 1683 1700 1720 1740

Torroella Montgrí Baptismes 85 88 75 119Tn 35‰ 2.428 2.514 2.142 3.400Tn 45‰ 1.889 1.955 1.666 2.644

Empúries i l’Escala Baptismes 23 35 34 33Tn 35‰ 657 1.000 971 942Tn 45‰ 511 778 755 733

Font. Llibre de baptismes de Sant Genís de Torroella de Montgrí 1671-1725, 1726-1754; SURROCA: 1979: 82; Llibre de baptismes de Sant Pere de l’Escala 1682-1741.

en corts. Albons i Empúries eren de baró, de la família delsVallgornera i del duc de Cardona i comte d’Empúries, i Ullàtenia la senyoria compartida, el bisbe de Girona la jurisdicciócivil, la criminal del rei. I una universitat que comptarà amb unric patrimoni des de 1599, i que farà créixer amb posterioritat,primer amb la compra de deveses, que seran arrabassades iposades en conreu, les terres de les quals convertides enmasos i cedides en contracte de masoveria al terç.

Un medi advers: erm, closa, garriga i roca, 1660-1740

El territori articulat en l’entorn immediat del massís del Mont-grí (la parròquia d’Empúries i el port de l’Escala, Bellcaire,Albons, Torroella de Montgrí, Sobrestany i Ullà) era, poten-

cialment, un terreny per a ser colonitzat. No era, però, fàcil.Ni el procés d’agri culturació tampoc no començava de nou(Bosch et alii: 2003).

Ullà: al Sud, plana inundable, al Nord la muntanya

Sobre Ullà, disposem del testimoni del prevere Joan Castany,protocol·litzat el 21 d’abril de 1717, pràctic en el coneixementde la producció, per haver vist el llevador del bisbe de Gironai estat arrendatari de la capellania d’Ullà durant dinou anys.Sobre la propietat avança un aspecte a tenir en compte: “delas quals terras són pròpries de diferents particulars habitantsfora de dit lloch de Ullà” i 75 vessanes les tenen diferents ecle-siàstics. Pel que fa a la qualitat del territori, declara l’adversitatper al conreu. La plana inundable: “la major part del dit termede Ullà se troba constituït en part mol fondal y aygalós, y moltserca del riu Ter, per las quals cosas, uns anys ab altres, seinundan y perden los fruyts de més de cent sinquanta vessa-nas de terra”, per l’altra banda, de cinc-centes vessanes quehi ha a la muntanya, que són del bisbe, no se’n treu fruit.1 Apartir d’aquest moment, però, la situació canvia. Els mateixosregidors d’Ullà exposen la necessitat de fer un nou cadastre el7 de novembre de 1739 degut a l’arrencada de terres des de1716: “De cómo en el presente lugar de Ullá se ha pagado ypaga la real imposición según thenor de las respuestas gene-rales echas antes de la formación del real catastro y habién-dose dende la formación de aquel hasta el día presentereducido a cultura muchas tierras se encuentran diferentesdificultades sobre la cobranza de dicha real imposición” .2

50


terra campa arròs closa vinya olivar erm horta bosc noguer TOTAL

vessanes 1.447,58 165,47 73,13 265,81 61,43 112,78 10,85 13,00 2,55 2.152% 67,25 7,69 3,40 12,35 2,85 5,24 0,50 0,60 0,12 100,00

La terra a Ullà, segons el cadastre de 1740

Font: ACBE. Ullà. Cadastre de 1740.

La verema a Saus (Alt Empordà), a principi del segle XX. Foto: Josep Esquirol AHE.

51


Ens ha cridat molt l’atenció el fet d’haver-se “reducido a cultura muchas tierras”. Sens dubte, la causa és la sembrade l’arròs en terres no aptes per a conreu de cereals i l’ex-tensió de la vinya. En aquest darrer cas, són diverses lesparcel·les de mallol de primer any i també les vinyes queafronten, al Nord, amb la muntanya o amb les roques de lamuntanya. Els límits de la posada en conreu de noves terres topavenamb la muntanya del Montgrí.

Un altre aspecte a tenir en compte: els masos són de propieta-ris forans. I, de manera molt majoritària, destinats al conreu decereals i en menor mesura a l’arròs. La vinya, i de manera sem-blant l’olivera, ocupa una petita extensió de terra, la necessàriaper al consum dels propietaris o masovers. En canvi, veiem a lataula, que la vinya és, en molts casos, exclusivitat dels petitspropietaris, els que, sovint, només tenen una parcel·la de vinyai un petit tros d’hort. Els vinyaters són, a Ullà, clarament elspetits propietaris, moltes vegades “treballadors” o menestrals.

sembradura arròs closa vinya bosc erm olivar noguer horta TOTAL

Gandolfo (vessanes) 282,33 21,55 18,94 2,00 7,00 35,00 4,77 1,55 1,11 374,25% 75,45 5,76 5,06 0,53 1,87 9,35 1,27 0,41 0,30 100,00

Martí (vessanes) 113,11 9,11 8,18 5,78 2,00 0,66 3,55 0,00 0,44 142,83% 79,19 6,38 5,73 4,05 1,40 0,46 2,48 0,00 0,31 100,00

Perpinyà (vessanes) 258,75 28,89 16,39 9,78 4,00 4,89 3,00 1,00 0,66 327,36% 79,05 8,82 5,01 2,99 1,22 1,49 0,92 0,30 0,20 100,00

Pons (vessanes) 109,11 18,78 6,33 11,00 0,00 1,33 2,00 0,00 0,44 148,99% 73,24 12,61 4,25 7,38 0,00 0,89 1,34 0,00 0,29 100,00

Suardell (vessanes) 149,22 42,55 9,78 4,22 0,00 1,00 3,78 0,00 0,75 211,30% 70,62 20,14 4,63 2,00 0,00 0,47 1,79 0,00 0,35 100,00

Destinació de les parcel·les dels cinc majors propietaris d’Ullà el 1740, en vessanes i en % .

vessanes propietaris sembradura arròs closa vinya bosc erm olivar noguer horta TOTAL

> 100 5 912,52 120,88 59,62 32,78 13,00 42,88 17,10 2,55 3,40 1204,73% 75,75 10,03 4,95 2,72 1,08 3,56 1,42 0,21 0,28 100,00

10-100 23 460,19 44,59 13,521 56,83 0,00 45,09 9,54 0,00 1,37 631,12% 72,93 7,06 2,14 9,00 0,00 7,14 1,51 0,00 0,22 100,00

0-10 96 74,87 0,00 0,00 176,20 0,00 24,81 34,79 0,00 6,08 316,75% 23,64 0,00 0,00 55,63 0,00 7,83 10,98 0,00 1,92 100,00

Dedicació de les parcel·les dels propietaris d’Ullà el 1740, en vessanes i en %



Empúries i l’Escala: un erm per colonitzar

L’anàlisi de 173 establiments efectuats pel comte d’Empú-ries, en qualitat de senyor directe del lloc (“por quanto endicho nuestro condado de Ampurias la mayor parte de lascasas y tierras están en alodio y directa señoría nuestra»), entres períodes: 1667-1670 (38), 1676-1682 (93) i 1689-1694(40), posa de manifest que ens trobem en un període derompuda de les terres ermes, d’una banda, i de construccióde l’Escala. Per la seva part, la universitat d’Empúries, enarrendar els comuns, també establia com a condició que fos-sin arrencades terres ermes. El procés de rompuda erageneral a la parròquia d’Empúries i, sobretot, el procés esconcentrava entre el nucli del port de l’Escala i la muntanyadel Montgrí. I era així des de final de la dècada de 1660.

Els 74 actes d’establiment de sòls per edificar casa posendefinitivament les bases de la construcció de la vila. Ja no sónbotigues (només dos actes), sinó cases. Són els anys de ladefinitiva urbanització de l’Escala. Són establiments d’unesquantes colzades o d’uns quants passos “a tot escaire” per aconstruir casa, en el termini d’un any i un cens anual de tres asis sous per Nadal. De manera majoritària: tres sous, segonsla superfície de la parcel·la, i una entrada de dues lliures.

Aquests establiments, van acompanyats d’uns altres 63 perplantar vinya “ad faciendum et plantandum vineam”, a laClota, els Mallols, les Planasses o l’Estepar negre, a raó de sisdiners per vessana de cens anual, 18 són per fer hort i només12 per reduir a cultura.3

Els establiments per plantar vinya segueixen el següentesquema: s’ha de plantar una vessana de vinya anualment, enel cas que passat el temps no s’hagi plantat, retorna al senyordirecte i pot tornar-la a establir: “et dicti septem vessanisterrae tingau obligació de plantar una vessana de vinya quis-cun any, axí que al cap de set anys sian ditas set vessanas deterra plantadas de vinya, y en cas no·u sian, sia lo presentestabliment en quant al que dexaria de plantar ipso factonul·lo y kcom de fet no fos, et postea ad rabassiam mortuamrevertantur ad dictam suam excellenciam”.4

O aquest altre establiment: “Que quiscun any tingau de plan-tar una vessana de vinya, axí que al cap de quatre anys y sismesos sian ditas quatre vessanas y mitja de terra plantadasde vinya, y en cas no fossen plantadas, sie lo present establi-ment ipso facto nul·lo y com si fet no fos, y dita sa excel·lènciay los seus en dit comptat successors ho pugan establir de noua qui los aparexerà”.5

52


períodesper edificar destinació de la terra per posar en conreu

TOTALcasa botiga vinya campa hort mixt closa

1667-1670 19 19 381676-1682 29 2 35 9 14 4 931686 1 11689-1694 26 7 3 3 1 401705 1 1

TOTAL 74 2 62 12 18 4 1 173

Actes d’establiment emfitèutic del comte d’Empúries a l’Escala i parròquia d’Empúries, 1667-1705 .

Font: ACAE. Comtat Empúries: 33, 35

53


I apareix una altra condició, la rabassa morta: “ad rabassiammortam revertantur”, “ad rabassiam mortuam revertantur addictam suam excellentiam”, en el que és el resultat lògic dela condició anterior. Si en cas de no plantar-se vinya, la par-cel·la retorna a l’estabilient; en cas de morir la vinya, ha derevertir-hi igualment.Els protagonistes d’aquest procés de rompuda de terres, elsestablerts, són de manera molt majoritària pescadors: 34d’un total de 62 establiments per plantar vinya; 36 dels 74per edificar casa. El cadastre de l’Escala de 1716 és, clarament, el punt d’arriba-da d’aquest procés de consolidació del nucli habitat de l’Esca-la i de la colonització de noves terres, especialment de vinya.

Caramany té 250 v de closa entre el Fluvià i la sorra del mar. Iel comte d’Empúries, tot i els establiments efectuats, encara té1.225 v de terra erma. 40 v de terra infructífera són del comú.Hi ha molta terra que pot ser productiva: destinada a l’arròs opastura del bestiar. I fins l’erm pot ser posat en conreu.Les parcel·les de petits productors, pescadors en la sevamajor part, apunten un procés inicial, de rompuda i de plan-tada de vinya. Sovint: la parcel·la declarada al cadastre tédues parts, una d’erm i una altra de vinya. En aquest cas, elcomte d’Empúries, tot i no ser plantada en la seva totalitat, noha recuperat la parcel·la. Els censos anuals, però, es devienpagar. L’erm, treballat i plantat, es converteix en vinya a tocarel terme de Torroella de Montgrí, al camí de Torroella, alsMallols, a Montgó i la Clota. Molts propietaris de vinya sónpescadors, alguns, amb casa a l’Escala, segons el cadastre,d’una estança o dues, com a molt, i altres no tenen casa,deuen estar-s’hi de lloguer. Aquests petits “propietaris”, pes-cadors en la seva majoria, solen complementar el seu patri-moni amb una peça d’horta als Riells que, a diferència d’Ullà,“no se arrega, si sols ab aygua pluvial”.

Distribució de la propietat a l’Escala, 1716, en vessanes

vinya conreu hort closa TOTAL

1668-1670 118,5 118,501676-1680 310,5 66,5 24,75 401,751686 10,0 10,001691-1694 32,0 39,0 4,0 2,0 77,001705 1,0 1,00

TOTAL 471,0 105,5 29,75 2,0 608,25

Font: ACAE. Comtat Empúries: 33, 35.

Destinació de la terra establerta, en vessanes

terra campa infructífera closa vinya erm horta TOTAL

vessanes 1.218,75 133,00 624,00 396,25 1.490,75 68,25 3.931,00% 31,00 3,38 15,87 10,08 37,93 1,74 100,00

Font: AMLE. Cadastre de 1716. Falten alguns acanaments de parcel·les.

Distribució de la terra a l’Escala, 1716

Més de la meitat de la superfície del terme és terra no pro-ductiva (infructífera, erm) o poc productiva (closa). Terres declosa i erm, però, tenen uns propietaris destacats. Josep de

Una altra lectura. Els masos tenen el 91,32% de la terra desembradura del lloc, el 97,74% de la terra infructífera i el100% de la closa. Els altres només tenen el 8,68% de la terra

Parcel·la Propietaris de masos (15) >10 (18) 5-10 (42) <5 (101)

Sembradura 1.113,00 68,50 14,00 13,25Infructífera 130,00 0,00 0,00 3,00Closa 624,00 0,00 0,00 0,00Erm 13,50 51,00 110,50 90,75Vinya 18,00 91,50 148,00 135,75

TOTAL 1.903,75 220,25 294,00 275,00

Font: AMLE. Cadastre de 1716. No s’inclouen les terres del comú i la universitat, nitampoc del comte d’Empúries.

de sembradura, el 2,25% de la infructífera i cap vessana declosa; en canvi, el 95,46 % de la vinya i el 92,31% de l’horta.

Els propietaris del masos dels Recs, com el mas Vicens,amplien la seva superfície dins el terme de Bellcaire, ambterres guanyades a l’estany. Els pescadors i treballadorsplanten vinya.

Torroella de Montgrí: plana inundable, muntanya del comú

i masos que articulen el territori

En començar el segle XVII, els masos estructuren la plana. Unaplana fèrtil destinada als cereals, amb l’arròs a les terres inun-dables, i amb petites parcel·les de vinya i olivera als primerspendents. La muntanya, des de l’edat mitjana, ha proporcionatllenya i pastura (Olivares: 2000, 190; Ferrer: 1850) al bestiar depeu petit, propi i a conlloc. El bestiar de peu gros pastura a lescloses, als rostolls i a les deveses. Els masos són cedits amasoveria des de la darreria del segle XVI, i en els de Torroellade Montgrí hi ha presència de vinya, sovint reservada als pro-pietaris, però també, com en el gra d’aresta, cedida al terç.Invariablement, apareix aquesta clàusula en els contractes demasoveria: “Ítem, és pactat que dit Tor [masover de la torreBegura] sia obligat en conrroar bé y desentment les vinyas res-tan a dita heretat, so és, scansalar [o escaucellar: Giralt: 2008,342], podar, cavar y magencar aquellas bé y desentment a úsy pratiga de bon pagès, y axí matex sia obligat en fer tots losmorgons se poran fer en ditas vinyas y aguessin de aquellas, ydels rasims que de ditas vinyas procehiran sia obligat dit Torpagar-ne lo ters, so és, de tres càrregas una càrrega, y de tressamals, una samal y dit ters cullir a la vinya”.6

S’ha de fer notar la presència de mallols, vinyes joves, en lesreferències notarials d’aquests primers anys del segle XVII.En alguns inventaris de propietaris de masos, trobem tinesde capacitat de 30 a 50 cargues, amb els corresponents

carretells, i un nombre considerable de bótes de vi vermell ivi claret. Trobem 100 bótes plenes a final de setembre de1684 a la casa Portas de Torroella de Montgrí.7

En tenir el domini directe de la muntanya del Montgrí, a Torroella és la universitat, de fet, el consell general, qui auto-ritza a fer els establiments als cònsols. En el llibre de conclu-sions del consell trobem diferents referències, des de 1656,a la facultat donada als cònsols a establir, a fer acte d’esta-bliment als qui no el tenen i també insta a canar i atermenarels mallols, cobrar censos endarrerits i fins a capbrevar.8 Elterme usat per establir terra a la muntanya és «ascensar»,donar terra a cens, a raó de 4 sous la vessana i quart o quintde la collita. La facultat d’establir l’exerceix el consell demanera particular, privativa i de manera exclusiva per alsveïns de la universitat: “lo dit consell ha resolt que attès ésestat proposat per los dits magnífichs cònsols que alguns deEnpúrias voldrian assensar terra a la montanya de la part deEnpúrias, que no se’ls establesca ningunas terras de ditamontanya a ningun particulars de Enpúrias y de llur termeper ésser en perjudici de la universitat”.9

L’exclusivitat és recordada i imposada en més d’una ocasió.El 12 octubre de 1682, la resolució del consell dóna facultatals cònsols “que ascensassen terra a la montanya a·na·lshabitants de la present vila per plantar vinyas, pagantde sens lo que se acostuma per quiscuna vessana”; el 17 degener de 1683, hi torna quan dóna “facultat a dits magnífichscònsols de acensar terra a la montanya per fabricar vinyaslos habitants de la present vila, ab condició que no·y puganfer casas, ni corrrals, pagant de censos per quiscuna vessa-na quatra sous de plata” i el 2 de gener de 1684: “Ítem,dit dia, lo dit Concell à resolt y donada facultat a·n·als srscònsols de acensar terras a la montanya a·na·als habitantsde la present vila per fer vinyas, donat-los lo mateix poderque és acostumat donar a sos predecessors”.10 El 1687, a fi

54


55


d’impedir l’expansió de la vinya dels escalencs i empuritans,considera apropiat establir en el vessant escalenc de lamuntanya: “Attanent y conciderant lo dit concell que erede conveniència donar terras arrebassar a la montanya propdels mallols dels de la Scala, per ço, lo dit concell à resolty donada facultat a dits cònsols, sens discrepar-ne ningú,que donassen arrebassar dites terres a quart y o quint, ode la millor manera podran, y axí mateix à donat facultatdit concell a dits cònsols de bastràurer a dits masoversque arrebasseran dites terres allò que a dits srs cònsols losaperexerà”.11

I, encara, a Montgó, el 19 de maig de 1686, el consell “àresolt que sempre que·s trobe alguna persona que vulla arre-bassar terra a·n·al port de Mongó, que se li dexe terra perarrebassar”.12

Una vegada s’han plantat les vinyes, la universitat exerceix lapotestat protectora imposant pena de ban a l’entrada debestiar, el 28 de setembre de 1670. “Attenent y conciderantlos grans danys que fan los bestiars en las vinyas, per ço loconcell ha resolt que·s fassa una crida que ningun gènerobestiar vaia per las vinyas sots las penas al senyor procura-dor ben vistas”.13 Ja devia tenir una superfície considerable.L’enginyer militar Ambrosio Borsano descriu, el 1685, en elcamí que va de Torroella a l’Escala vinyes sobre la sorra:“volviendo atrás del dicho lugarcillo de Estertí, cosa demedia legua sobre el mismo camino de Torruella de Mongrí,[h]állase un camino que va [h]asia·l Norte y pássase por

unas viñas y unas colinas todas de arena” (Martí, Espino:2013, 253). És la constatació de l’expansió. Cent anys abansque les trobés el viatger Francisco de Zamora.El cadastre de 1716 avalua l’abast d’aquest procés, accele-rat, com en el cas de l’Escala, a partir dels anys seixanta delsegle XVII. La vinya és el 7,65% de la terra declarada. L’ex-pansió de la vinya trobaria en el segle XVIII el seu momentàlgid, fins portar-la, com hem vist en iniciar aquest text, amultiplicar per tres en arribar a mitjan segle XIX. La modalitatcontractual també és l’establiment, però difereixen algunsaspectes dels que hem vist a l’Escala. Prenem d’exemple 27actes d’establiment que fa la universitat de Torroella de Mont-grí el 1752: 9 per edificar casa, quatre al carrer de la Rajole-ria i cinc al port de l’Estartit, i 18, amb un total de 37vessanes, per plantar vinya “ad construendum vineam, sitasin termino et montanea dictae presentis villae et in territoriovocato lo coll de las Sorras”, que afronta amb “arenis dictaemontaneae” i “ab montanea”, altres són als “pendents de lamontanya”, a Rocamaura, al puig de Mustinyà, a coma Llo-bera o al puig de la Palma.14 D’entrada, els establerts han depagar un parell de gallines, salvat el domini directe per PiusAndreu, senyor útil del delme o part del delme reial, i un censanual a la universitat de 6 sous. Amb una clàusula que recor-da els actes de l’Escala, si no es planta, la terra resta en lacondició anterior a l’establiment, és a dir, en aquest cas,comuna a la universitat: “Et est actum que fins y atant ditasdos vessanas de terra sien en tot de vinya plantadas o

terra campa arròs closa vinya olivar erm horta bosc improductiu TOTAL

hecàrees 1.092,5 70 205 187,5 2,3 770 3,7 25,15 95 2.451,15% 44,58 2,85 8,36 7,65 0,09 31,42 0,15 1,03 3,87 100,00

Dedicació de la terra a Torroella de Montgrí, segons el cadastre de 1716

Font: Y. BARBAZA, 1988, II: 544.

reduhidas a cultura rèstian comunas, com eran antes delpresent establiment”.15 I la universitat imposa l’obligació depagar vintè, com ho fan les terres del terme, encara queacabi en mans de persones privilegiades: “Item, est actumque las ditas dos vessanas de terra sien/ 129r/ obligadas apagar las imposicions comunas de dita universitat, tantimposadas com imposadoras, així com acostuman a pagarlos habitants de dita vila que tenen vinyas establertas en ditamontanya, ço és, lo vintè comú o redelme, encara que lassobreditas dos vessanas de terra devingan en mà de qual-sevols personas privilegiadas, tant ecclesiàsticas, religiosas,com seculars, altrament sie nul·lo lo present establiment yditas dos vessanas de terra tòrnian en mà de dita universitat”.Finalment, estableix una condició de no edificar casa, ni tam-poc de plantar exclusivament d’oliveres: “Item, est actumque no pugau fer casa ni corral en ditas dos vessanas deterra, ni aquellas plantar totas de oliveras en forma de olivar,si sols pugau plantar de vinya y rodear aquellas de oliveras,altrament sie nul·lo lo present establiment”.A diferència dels establiments de l’Escala, no trobem lareferència al retorn al domini directe en cas de mort de la vinya.No són establiments a rabassa morta.El procés tindrà continuïtat. Entre 1768 i 1862, a Torroella deMontgrí es faran 485 establiments, la universitat en farà 184 iestablirà 438,38 vessanes de terra (Congost: 1990, 111, 117).Si a l’Escala el protagonisme era dels pescadors, a Torroellade Montgrí correspondrà als “treballadors”. La plantada devinya és obra majoritària de pagesos amb poca terra i de jor-nalers. Procés, d’altra banda, volgut pels propietaris delsmasos que, en bona mesura copen el consell dels trenta de launiversitat que, d’aquesta manera, asseguraven l’estabilitatd’un sector de jornalers imprescindible en el treball delsmasos. Treballar la vinya requereix temps i dedicació, que éscompatible amb el calendari cerealícola o arrossaire. Tenir

vinya i hort vinculava els jornalers a la propietat, els fixava a lamuntanya del Montgrí i els predisposava al treball dels masos.

Bellcaire: el dessecament de l’estany

El dessecament de l’estany de Bellcaire, començat el 1720,va canviar la fesomia de la zona. 932,2516 vessanes van serdessecades i posades en conreu. L’obra va requerir jornals. Idirimir les diferències entre els que es disputaven els drets,finalment Antoni Meca i de Cardona, marquès de Ciutadilla, iAntonia Sotelo, filla de Francisco Antonio Sotelo, arriben auna concòrdia el 1735: les terres de l’antic estany són delsdos per indivís i dels fruits resultants se n’han de fer 12 parts,de les quals 6,5 corresponen al marquès de Ciutadilla i 5,5 aSotelo. Era una solució de compromís, ja que el marquès deCiutadilla tenia drets sobre les terres de l’estany dins el com-tat d’Empúries, i els Sotelo defensaven els drets derivats del’establiment que els havia efectuat la batllia reial. Una altravegada torna a sortir el conflicte per la senyoria dels dominis.

56


Cep a l'hivern.Foto-Vídeo

Reynés (CdDdel Museu de la

Mediterrània).

57


El repartiment de les terres que fa Antoni de Meca i de Cardonamarquès de Ciutadilla, per a ser treballades en règim de parce-ria per cinc anys, de 1762 a 1766, va possibilitar l’entrada d’unabona part de gent de l’Escala: pagesos, gent d’ofici, pesca-dors, botiguers i negociants opten a parcel·les de terra en elrepartiment que es va fer el 1761 de terres del mas Cremat, delterritori del mig i la cua, i dels Rasos. L’arrendament establiaque els anys 1762 i 1763 havien de sembrar arròs, el 1764: ordi,civada, blat i tardanies, i el 1765 i 1766 blat. Per cada collitahavien de pagar terç i vintè. I abocar una carretada de fems percada carretada de palla.17 Quina atracció tenien les terres del’estany? Els guanys derivats del conreu de l’arròs, és clar, peròtambé per les collites posteriors de cereals, fet que explical’augment substancial que van experimentar els arrendamentsde censos i delmes del patrimoni reial a Bellcaire en el segleXVIII (Vilar: 1996, III, 1966: 215-216, 520, 525, 534, 537).

No disposem del cadastre de Bellcaire, per l’amillarament de1880, com era de suposar, sabem que la vinya hi tenia pocapresència.18 És terra de cereals, i d’arròs, i això vol dir moltsjornals. Terra d’oferta de jornals.

Conclusió

La revolució industriosa té moltes cares. A la mediterràniatambé existeix. I en el litoral empordanès, l’actitud treballa-dora dels sectors amb menys recursos de les societatsrurals va en aquesta línia: amb poc cabal funden famílies,amb pocs recursos i molt treball es dediquen a l’activitatpesquera i/o a la plantada de vinya. Arreu hi ha oferta de jor-nals, i també possibilitats de mercadejar. Caldrà veure sitambé hi ha hagut canvis en els comportaments demogrà-fics de les unitats familiars. El que sembla posar-se de mani-fest és que les possibilitats de treball, als masos, a l’arròs, i al’activitat marina, expliquen l’atracció que exerceixen lespoblacions situades a banda i banda del Montgrí. La vinya,l’arrencada de terra de l’erm, era una de les activitats possi-bles: premiades des dels masos perquè d’aquesta manerafixaven mà d’obra per als moments de demanda intensivade treball, i per part dels seus protagonistes, una manerad’ampliar els seus ingressos per la via de la comercialitzaciódel vi.

1. AHG. Notaria d’Ullà: 139 (1714-1737).

2. AHG. Notaria d’Ullà, 140 (1737-1748).

3. ACAE. Comtat Empúries. 33, 143r.

4. ACAE. Comtat Empúries. 33, f. 40.

5. ACAE. Comtat Empúries. 33, f. 47v.

6. AHG. Notaria de Torroella de Montgrí, 162: 8 de gener de 1602.

7. ADG. Arxius incorporats. Casa Carles. Lligall en foli 4. Capítols. Inventaris.

8. AMTM. Llibre primer de conclusions, 19/10/1670, f. 202v.

9. AMTM. Llibre primer de conclusions, 10/01/1666, f. 166r

10. AMTM. Llibre segon de conclusions, f. 20r, 25v, 37v.

11. AMTM. Llibre segon de conclusions, 15/08/1687, f. 77v.

12. AMTM. Llibre segon de conclusions, 66r.

13. AMTM. Llibre primer de conclusions, 28/09/1670, f. 203r.

14. AHG. Notaria de Torroella de Montgrí, 335 (1752).

15. AHG. Notaria de Torroella de Montgrí, 335 (1752), f. 128-129.

16. ACA. Sentmenat. Empordà. Llig. 34, núm. 29.

17. ACA. Sentmenat. Empordà. Llig. 34, núm. 28.

18. ACBE. Bellcaire. 02.04.02. Impostos municipals i estatals.

58

Són prou coneguts els efectes devastadors que tingué laplaga de la fil·loxera sobre la vinya europea, conreu que foual segle XVIII el motor del progrés agrícola català, com ensrecorda Pierre Vilar. Les conseqüències d’aquesta plagaforen de tipus econòmic, social, demogràfic i polític, signifi-cant pel camp català la convulsió més important soferta desla revolta remença al segle XIV (Iglesies 1968).Des de la primera localització a Roquemaure a França (1863)la fil·loxera havia avançat de forma imparable per tot França.L’esperança que les barreres naturals frenessin l’avenç és des-mentida pels fets: traspassa el Roine, salta el Garona, superaels Alps. El 1871 és localitza a vinyes de l’Aude i el juny de1878 és a Morellàs i Ceret, a punt de saltar a l’Empordà, la qualcosa provoca gran alarma entre els viticultors empordanesos.Explicar amb detall les vicissituds del procés seria intermina-ble. Però mentre la plaga avançava, a Catalunya els preusdel vi anaven pujant d’una forma “escandalosa”, doncsarribà a 50 pessetes la càrrega. Joan Miret,1 és el comissionat per l’Institut Agrícola Català deSant Isidre (IACSI) per estudiar el tema fil·loxèric, viatja aEuropa i en tornar redacta les seves conclusions. Miret i ambell altres dirigents agrícoles, conclouen que el temut insecteque no pot volar més enllà dels 20 quilometres, no podràfranquejar els Pirineus més orientals –evitant així la sevaentrada a Catalunya– si li manca vegetació (vinyes) on ali-mentar-se, ja que no s’alimenta d’altre vegetal. Això volia dir que calia eliminar totes les vinyes d’una franjade 25 quilometres d’amplada per trenta de llarg, al sud delsPirineus. Aquesta barrera, zona d’incomunicació o cordósanitari, com es vulgui dir, representava una superfície desetanta mil hectàrees de les quals una quarta part era vinya.En definitiva tota la vinya empordanesa. La Memòria amb la proposta de zona d’incomunicació foupresentada al Ministerio de Fomento per l’IACSI i el març de

1878 es proposà que el Congrés dels Diputats la convertísen projecte de llei. En busca d’arguments de més autoritatcientífica, és convocat el Congreso Filoxèrico de Madrid elqual es va reunir el maig amb el mandat de redactar en el ter-mini de quinze dies “improrrogables” un projecte de llei a fid’adoptar mesures per evitar “la invasión, propagación ydifusión del devastador insecto”.El dia 18 de juny el Congrés aprovà un projecte de llei que enel seu article 6è deia: “El gobierno establecerá una zona deincomunicación en los puntos que estime conveniente y a lamayor proximidad posible de las fronteras de Francia (...)”.2

Aquest projecte fou presentat a les Corts i es preveia iniciarels debats el dia 15 de juliol. Els viticultors empordanesos,havien d’actuar amb rapidesa, ja que en el preàmbul de lallei el ministre de Fomento, que anteriorment no era partidaride la zona de incomunicació per raons pressupostàries, can-vià d’opinió i diu: “La zona de incomunicación que se propo-ne, a la que el Ministro de Fomento atribuia gravedad suma yhasta consecuencias quizàs funestas, aconsejada despuéspor el Congreso phylloxerico ha sido aceptada por el Gobier-no (...)”.La “Comisión de vigilancia y defensa contra la Filoxera”nomenada per la Junta provincial de Agricultura a Figuereses reuneix el dia 4 de juliol de 1878 y acorda elevar al governun escrit a fi de que s’elimini la zona d’incomunicació del pro-jecte de llei que s’havia de debatre. En sessió de 5 de juliol elple de l’Ajuntament de Figueres pren l’acord de publicar amburgència i al seu càrrec una memòria redactada per NarcísFages de Romà3 en nom de la “Comisión” esmentada. Lamemòria es titulava La Filoxera y la zona de incomunicación,cuestión de vida o muerte para el Ampurdán, on es descriuamb colors vius les desgràcies que comportaria la realitzacióde la zona d’incomunicació. L’acord municipal fou unànime.4

Cal suposar que més enllà de les discrepàncies polítiques,

La fil·loxera: de l’Albera al TerEduard Puig i Vayreda

Càtedra Viticultura i Enologia Narcís Fages de Romà

59

La fil·loxera: de l’Albera al Ter

davant el gravíssim tema de la fil·loxera hi hagué entesa totaldoncs era un moment de consens necessari. La memòria de Fages, és un escrit consistent, documentat, ons’argumenta amb múltiples testimonis que la fil·loxera espodia combatre amb insecticides (opinió equivocada), quel’establiment d’un cordó sanitari no tenia precedents a Europani l’havia aconsella cap Congrés científic, la incertesa sobrel’èxit del procediment per a prevenir la invasió i les conse-qüències socials de l’arrencada que condemnava a la misèriaa molts pobles on la vinya era l’únic mitjà de subsistència.És difícil valorar la difusió i l’impacte real que tingué aquestamemòria i menys encara conèixer les gestions de tota mena ia tots nivells que durant aquells agitats dies es devien realit-zar. És de suposar que alguna utilitat va tenir, ja que final-ment la llei s’aprova el dia 30 de juliol i es publica l’endemà ala Gaceta de Madrid. En el text oficial ha desaparegut elpreàmbul justificatiu de la zona d’incomunicació i l’articlereferit a l’establiment de l’esmentada zona.5

L’aprovació de la Llei antifil·loxèrica en aquets termes va pro-vocar una reacció entre els partidaris de la zona d’incomuni-cació, bàsicament l’IACSI i Joan Miret. El president de l’Institutmarquès de Montoliu va polemitzar amb Fages de Romà a lespàgines de la revista de l’Institut. Aquest debat provocà un dis-tanciament de Fages de les tesis de l’Institut, tot i que segueixcreient en els mètodes proposats per Joan Miret.L’any 1879 és d’una gran densitat en esdeveniments relacio-nats amb la fil·loxera. Joan Miret, treballador incansable varedactant informes sobre la conveniència de vigilar la possibleaparició de focus d’infecció a les vinyes empordaneses. Elmes de maig es publica un informe de Joaquim d’Espona,enginyer agrònom de la província i secretari de la Comisión dedefensa....6 sobre l’estat de les vinyes de l’Empordà. Enaquest seriós informe Espona fa una interessant reflexió sobreincrement de les plantacions de vinya a la zona fronterera en

els darrers anys degut a l’increment del preu del vi a França iamb certa clarividència denúncia la possibilitat de contagiper importació fraudulenta de plantes de vinya per a aques-tes noves plantacions.Amb la plaga a les vinyes de la ratlla fronterera amb França(La Clusa, Morellàs) es programen a l’Empordà i Girona diver-ses conferències destinades als viticultors. La consciència deperill sembla que era relativa, tot i la dramàtica proclama fetaper l’IACSI el dia 10 de juliol en unes octavetes fetes en catalàperò publicades a la seva revista en castellà: “¡Alerta propie-tarios rurales! labradores, gente del campo, Alerta! Cal destacar les conferencies fetes a l’Empordà pel far-macèutic i naturalista de Cotlliure Pau Oliver, vicepresidentde la Comissió de Defensa contra la Fil·loxera dels PirineusOrientals i, sens dubte, el científic rossellonès més compe-tent en la plaga.Oliver convidat per Fages, el dia 31 juliol fa una demostraciópràctica de reconeixement de la plaga a El Volò i el dia 4 desetembre a Figueres, en sessió de matí i tarda, al Teatre prin-cipal ple a vessar. Aquestes interessants conferències espubliquen a la Revista de Gerona, traduïdes per Fages, jaque es varen pronunciar en català. Paradoxalment en elmateix número de la revista, s’anuncia que la fil·loxera s’halocalitzat a Rabós d’Empordà.En el BOP de 20 octubre 1879 la Comisión de defensa... decla-ra oficialment envaïda per la fil·loxera una vinya situada al Collde Fornells del terme de Rabós a efectes d’aplicació de la lleide 1878... La fil·loxera ha entrat per l’Empordà a Catalunya.Miret, nomenat a corre-cuita delegat del govern per a les tas-ques de defensa i extinció, proposava el mètode del profes-sor Monnier de Ginebra, mentre que Fages de Romà esdecantava pel sistema denominat “cultural”. La Diputació deGirona sol·licità de l’Estat ajuts econòmics per a fer front a lestasques de lluita.

Als termes municipals més afectats que foren els de Rabós,Espolla, Figueres i Vilafant, a partir del novembre de 1879,es començà a aplicar el tractament amb sulfur de carboni,mentre que el producte proposat per Monnier, denominatneolina, quedava aturat a la duana de Portbou fins a generde 1880 ja que ningú es volia fer càrrec dels drets que puja-ven 5.000 pessetes.Les tasques d’inspecció de vinyes a la recerca de focus d’in-fecció foren exhaustives. Els ceps afectats eren destruïtscom manava la llei i els terrenys contaminats es desinfecta-ven. Joan Miret dirigia els treballs d’aplicació dels insectici-des de forma rigorosa (algú en digué totalitària), però elsresultats eren desiguals. La neolina resultà poc eficaç, lesdosis de sulfur de carboni aplicades havien de ser en oca-sions tan altes que, a més dels pugons de fil·loxeres, mata-ven també les vinyes. Els adversaris de Miret i una complexa sèrie de circumstàn-cies, sobretot de tipus polític, varen anar creant entre els viti-cultors un cert malestar argumentant que amb el pretextd’una campanya de prevenció el que s’estava fent era lazona d’incomunicació –arrencar els ceps de tota la comarca–que tanta controvèrsia havia provocat.El malestar va anar pujant de to fins que el dia 14 de maig de1880 en plena campanya d’extinció i coincidint amb el dia quehavien d’iniciar-se les tasques al poble, uns vuit-cents veïns deLlers, ajuntament i clero, reunits al barri dels Hostalets s’amoti-naren sense armes i a toc de sometent amb crits de “Morin elsque maten les vinyes” i “ Visca el rei”, segurament perquè lescoses quedessin ben clares i es veiés contra qui anava la pro-testa. Els manifestants foren aclamats calorosament.La presència del subgovernador civil, jutge, governador mili-tar de Figueres, policia a més de tropa d’infanteria i a cavall,va ajudar a restablir la calma i l’aldarull es va saldar nomésamb quatre detencions.

El ressò mediàtic però fou important i després de diversesreunions i encesa novament la polèmica entre miretians iantimiretians, el dia 30 de juny de 1880 una R.O. deixava ensuspens la campanya contra la fil·loxera a l’Empordà.Després de tot això, una passivitat general, gairebé incom-prensible. Però la fil·loxera avança inexorablement cap el sud.A la Revista de Gerona de desembre de 1881 un article deNarcís Heras de Puig fa referència que les brigades d’explo-ració dirigides per l’enginyer Joaquim Espona a la zona inter-mitja entre el Fluvià i el Ter han localitzat focus fil·loxèrics–ingènuament s’havia pensat que el Fluvià barraria el pas auna plaga que havia travessat el Roine!– en diversos termesmunicipals com ...Bellcaire, Ullà, Torroella de Montgrí... i ésde suposar que també L’Escala .D’aquella època òbviament no es disposen de dades comar-cals i els estudis estadístics es realitzaven en base a lesdemarcacions dels Partits Judicials i, com es sabut, l’Em-pordà correspon en molta part al Partit de Figueres, però hiha una altra part que correspon al Partit de Girona, com és elcas de L’Escala i altres al de La Bisbal com és el cas deTorroella o Verges. Usant aquesta base territorial, l’enginyerNicolàs Garcia de los Salmones, en un dels documents mésseriosos sobre el tema (Garcia de los Salmones 1893), con-sumada ja la invasió en tot l’Empordà (Alt i Baix), assenyalacom a Partits fil·loxerats Sta. Coloma de Farnés, Figueres, LaBisbal, Girona i Olot. En el següent quadre, extret de l’obracitada, es pot veure la importància del conreu a cada Partit,el nivell d’afectació per la plaga i el percentatge de replanta-ció amb vinyes americanes. Així veiem que mentre al partitde Figueres, corresponent més o menys a l’Alt Empordà,la replantació arriba a un 24% als partits de Girona i La Bisbal està al voltant del 5%, una mica en consonànciaamb la importància relativa del conreu en aquells termesmunicipals.

60


61


En referir-se al terme L’Escala, l’autor diu que la vinya és undels principals conreus del municipi i que encara es trobamolta vinya antiga –prefil·loxèrica– en els terrenys sorrencs jaque els ceps plantats en altres tipus de terrenys havien mort.Fa notar que en el terme s’hi establi un camp d’experiènciesper assajar els tipus de ceps americans que hi vegetavenmillor (Riparia, Rupestris, Solonis i Jacquez, mentre que deceps del país anomena Carinyena, Monastrell, Garnatxa, Tur-bat, Picapolla i Mandó).Quan parla de Torroella de Montgrí cita a més de la vinya,conreu d’oliveres, cereals i horta. Pel que fa a la replantacióamb ceps americans assenyala que encara no ha començat,tot i que fent esment de la diversitat de tipus de terrenys del

terme, recomana que en començar la replantació no es faciamb Riparias si no que s’utilitzin ceps americans de tipusRupestris Martin, Ganzin i Fort-Worth. Recomana igualmentque caldria aturar l’avenç de les dunes que amenaçaven d’o-cupar els fèrtils caps de les vores del Ter, indicant que laplantació de vinya vinífera –resistent a la fil·loxera en terrenyssorrencs– podria ser una bona solució.

L’avenç de la plaga afecta implacablement el territori entre elTer i la Tordera tant per l’interior com per la costa, tot i queencara algun optimista8 –era difícil que en aquesta situacióencara en quedessin– apunta la possibilitat de que les Gavarres fessin de barrera natural al progrés de l’insecte. Enaquests moments s’intentà pels rodals de Palamós, SantFeliu, Tossa, etc. un nova zona d’aïllament per a preservar lesvinyes de la província de Barcelona, procés igualment com-plex que escapa de l’objectiu d’aquest treball. I com es prouconegut, no va evitar que la temuda plaga arruïnés comple-tament el vinyar de tot Catalunya.

Es pot dir que l’any 1900 acabava aquest tràgic procés dedestrucció que va començar el setembre de 1879 a Rabósd’Empordà, mentre que la replantació seguí un ritme moltmés lent i en determinades comarques i municipis la vinya noes va recuperar mai més.

1. Joan Miret i Terrada (1812-1891) Advocat de Tarragona i propietari agrícola.

2. Actas de las sesiones celebradas por el Congreso Filoxérico reunido en Madrid el 31 de mayo de 1878, Establecimiento tipográfico de Manuel M. de los Rios, Madrid 1878.

3. Narcís Fages de Roma (1813-1884). Advocat figuerenc, propietari agrícola, Comisario regio de Agricultura i delegat de IACSI, personatge que tindrà un paper moltrellevant en tota la crisi fil·loxèrica i, en general, en l’agricultura empordanesa.

4. AMF – Actes municipals, llibre 1878.

5. Iglesies, en l’obra citada, entenem que incorre en un error quan diu a la pag. 42 i referint-se al projecte de llei: “Però finalment pogué ésser aprovat el 30 de juliol”, sensefer referència a aquestes modificacions substancials.

6. Joaquim d’Espona i de Nuix (1851-1925) fou també catedràtic d’Agricultura i Director de l’Institut de Girona i alcalde de la ciutat entre 1895 i 1897.

7. En aquest Partit, designat oficialment com a zona segona, s’hi comptabilitzen 72 focus de la plaga amb 41.375 ceps infectats.

8. Un d’aquests optimistes no era un qualsevol, si no que es manifestava així l’enginyer agrònom Ricard Rubió que posteriorment jugà un paper important en la lluitaantifil·loxèrica a la província de Barcelona.

62

El conreu de la vinya en el terme de l’Escala era practicat,com hem vist en els capítols anteriors, des de la més remotaantiguitat. A la Mediterrània el vi era present a tots els àpats,no només com a beguda, sinó com a aliment per l’aportaciócalòrica. També era utilitzat com a medicina, ja que es consi-derava que els ferments naturals del suc del raïm eren beneficiosos per a l’organisme, especialment per a les diges-tions, per a evitar intoxicacions i per als refredats o estats gripals.

L’avantatge del conreu de la vinya era que el ceps creixienen els terrenys més dolents, no necessitaven de rec ni gairededicació excepte determinades èpoques de l’any com perla poda, els tractaments i la verema. Aquest fet permetiacombinar-ho amb altres feines com la pesca. Per això, a lacosta, es donà el que la geògrafa Yvette Barbaza anomenàel pescador-pagès o pagès-pescador. A l’Escala tots elspescadors tenien una vinya, per al consum a taula del vi detot l’any. Les varietats cultivades eren picapolla, mandó,carenyana i jaumetó, entre d’altres.

El paisatge de l’entorn del nucli urbà de l’Escala es va trans-formar radicalment a partir de la dècada de 1960, quan lapressió urbanística produïda per l’arribada del turisme demasses, al costat d’una mala planificació del sòl, va condem-nar a mort el paisatge rural i els oficis ancestrals. D’una eco-nomia secular basada en la pesca, l’agricultura, la ramaderia,la indústria i el comerç, es passà en pocs anys a una de novabasada, majoritàriament, en els serveis turístics. Aquest fetmodificà substancialment el territori, que, en el cas de lavinya, ocupava els sorrals de vora mar o els aspres dels ves-sants del Montgrí, transformant-lo en urbanitzacions d’apar-taments i segones residències. La pèrdua de les vinyes delterme fou tan accelerada que Josep Sastre “Gall”, propietaride l’última premsa mòbil de raïm, que va funcionar fins l’any1987, explicava que, del seu record, l’Escala havia passat, en

vint anys, de ser un “jardí de vinyes”, a tenir “vinyes en el jardí”,si és que en quedava alguna.

Aquest article es basarà principalment en l’anàlisi dels cap-breus i cadastres, a partir del segle XVI, on queda reflectida lagran expansió del conreu de la vinya, a partir del segle XVII,amb l’aprofitament de noves terres vers el vessant nord delMontgrí, originant el topònim conservat fins a l’actualitat deMallols (vinya jove). L’article es complementa amb l’entrevis-ta realitzada, l’any 1989, a Josep Salvat, quan encara queda-va alguna vinya en el poble i els últims vinyaters podienexplicar els seus records sobre aquesta activitat ancestral.

El conreu de la vinya al segle XVI segons els capbreus.Les vinyes d’Empúries

La Sentència arbitral de Guadalupe, de 1486, posà fi a lesguerres remences de la Baixa Edat Mitjana i creà un nouequilibri social a Catalunya. Malgrat les millores per alspagesos, la sentència també garantia al senyor l’ús de lacapbrevació, pel qual aquest podia exigir una sèrie de dretsd’origen emfitèutic, alodial o jurisdiccional i el pagès noméspodia negar-se a pagar-los amb proves documentals. Els cap-breus registraven totes les finques dels pobles i els drets quepercebien els senyors. Són, per tant, un document de prime-ra magnitud per a estudiar l’estructura urbana, agrària i socialde l’època. Més enllà del seu origen recaptatori, els cap-breus i, més endavant els cadastres i els amillaraments ofe-reixen una radiografia gairebé exhaustiva, malgrat lesocultacions, del paisatge humà i natural, a més de la toponí-mia antiga.

Gràcies a un capbreu1 fet pel notari del comte, el 12 denovembre de 1501, en el lloc de Cinclaus, terme i parròquiadel Castell d’Empúries, podem tenir coneixement de gairebétotes les finques rústiques i urbanes d’Empúries i els seus

Expansió i decadència de la vinya a l’Escala (segles XVI-XX)Lurdes Boix i Llonch

Museu de l’Anxova i de la Sal

63

veïnats: Cinclaus, les Corts, Vilanera i els Recs. El capbreu ésescrit en llatí, amb l’encapçalament: “Aquest és un exemplebo i fidel, a la vila de Falset, baronia d’Entença (...) de les con-fessions dels emfiteutes continguts en aquest còdex (...) permi notari infrascrit (...) escriptures existents a l’Arxiu Generalde l’Excel·lentíssim Senyor Duc de Cardona (...)” és a dir elcomte d’Empúries, que era el senyor jurisdiccional. Al docu-ment, del qual se’n va fer una còpia el 1746, hi apareixen 74capbrevats entre Empúries, Viladamat, l’Armentera i altres. D’a-quests, 50 consta que viuen a Empúries i veïnats. Si cada casala multipliquem per la proporció que s’aplica als fogatges, és adir 4’5 membres per foc, hi hauria aproximadament uns 230habitants al terme d’Empúries.

Recordem que el Port de l’Escala, encara no era habitat. Hicomençà a haver botigues o barraques de pescadors a partirde mitjan del segle XVI amb l’expansió de la pesca dels sardi-nals, quan es començaren a establir pescadors procedents dela Provença i el Llenguadoc a la costa del nord de Catalu nya, jaque s’havia prohibit pescar amb aquest art a França. L’establi-ment dels pescadors de sardinals esdevingué una veritablerevolució econòmica i demogràfica, i fins i tot pagesos d’Empú-ries i veïnats es vengueren els camps per fer-se armadors desardinals. Aquest serà el substrat dels primers habitants delPort de l’Escala.2

El capbreu ofereix dades del nombre i l’extensió dels terrenysdedicats a la vinya entre 1501 i 1516. En total hi apareixenunes 45 vinyes, de 30 propietaris, que sumaven aproximada-ment unes 150 vessanes. La majoria de topònims de vinya,assenyalats en negreta al requadre, són al voltant d’Empúries,Vilanera i els Recs, amb noms tan explícits com “Puig dels Vi - nyers”, “Vinyer dels Recs o Puig de Mans” (la muntanya dePastors, on hi ha els masos dels Recs; “Mans” provindria demansis o masos en llatí), “Puig de la Verge Maria” (el puig deVilanera, on hi havia el convent de Santa Maria de Vilanera),

“Vinyer d’Empúries dins els murs vells de l’antiga ciutat”, (a laciutat grega), “davant la porta Antiga” (davant la murallagrega), “a la capella de la Verge Maria de Gràcia” (on hi haviael convent dels Servites i ara el Museu d’Empúries), “al Pedród’Empúries” (el turó poper a Sant Martí d’Empúries) i “al Puigd’Empúries” (el turó d’Empúries, on hi ha la ciutat romana ambuna part encara per excavar).

Expansió i decadència de la vinya a l’Escala (segles XVI-XX)

El taller de boters i barrilers de can Paltré als baixos de l’Alfolí de la Sal de l’Escala,a principi del segle XX. (Foto: Josep Esquirol. AHE).

Veïnats Cases

Castell d’Empúries 27Cinclaus 13Les Corts 6Vilanera 3Els Recs 1

TOTAL 50

Finques urbanes al terme d’Empúries segons el capbreu de 1501-1516. ACAE.

64

Finques urbanes i rústiques del terme d’Empúries segons el capbreu de 1501 a 1516, amb els noms dels propietaris(S’assenyalen en negreta les finques de vinya i la seva extensió en vessanes)


Pere Preses, àlies Mallol Empúries Casa, camp d’ordi a les Feixes o Joncar, hort, camp a Sant Eusebi, vinya de 10 vessanes

al Puig del Vinyer, camp de forment al camí sota les Forques…

Sebastià Fàbrega Empúries Casa, pati, camps d’ordi, vinya de 4 v. al Puig de Maria, vinya de 2v. al Vinyer d’Empúries.

Simfonià Nadal Empúries Casa, pati, camp al Pedregar, hort, vinya de 4v. al Vinyer d’Empúries…

Guillem Verdalet Empúries Casa, hort, closa, vinya de 3v. al Vinyer o Porta antiga, vinya de 3v. al Puig d’Empúries,

vinya de 4 v. al Vinyer dels Recs…

Antoni Vila Empúries 3 cases, hort a les Salines, hort a Sant Eusebi, vinya de 2v. al Pedró d’Empúries,

vinya de 2v. al Puig de la Verge Maria, a les torres, el Balcar, prat de Sant Vicens…

Jaume Sirvent Empúries Casa, camp d’ordi a les Salines…

Pere March Empúries Casa, camp d’ordi al Moll, vinya de 2v. al Vinyer d’Empúries…

Pere Llop Empúries Casa, vinya de 3v. al Vinyer d’Empúries…

Miquela, dona d’A. Pera Empúries Casa, pati, hort a les Salines, vinya de 4v. al Vinyer d’Empúries…de l’Armentera

Pere Nadal Empúries Pati, camp d’ordi al Moll, vinya de 2v. al Vinyer d’Empúries...

Antoni Esglésies Empúries 2 cases, hort, vinya de 2v. al Vinyer d’Empúries

Joan Canya Empúries Casa, 2 horts al Moll, vinya de 4v. al Puig d’en Mas

Pere Plahensa Les Corts Casa, hort, camp de forment al Pradanell, camp del Ter, closa a Sant Vicenç, vinya al Vinyer d’Empúries

Baldiri March Empúries Casa, vinya de 2 vessanes a la Verge Maria de Gràcia, hort, camp d’ordi entre l’estany i el Fluvià, a les cabanes…

Francesc Fort Les Corts Casa, clos, hort, camp d’ordi a Cantallops o pont de les Corts, vinya de 6v. al Puig de Mans,

vinya d’1’5v. al Vinyer d’Empúries, hort a les Salines…

Francesc Viader, àlies Sirvent Vilanera Casa (que feia pocs dies s’havia cremat), closa del Forn, hort a l’horta d’en Vilanera, camp als Arbres blancs, camp d’ordi al camí dels Recs

Esteve Cavaller, de l’Armentera Empúries Camp d’ordi devall l’Estany

Joan Pascal Les Corts Casa, bosc, closa, vinya de 3v. al Puig de Mans, prat de Sant Vicenç, hort…

Antoni Feliu Les Corts Casa, pati, hort, terra a les Fornaques o Puig de Vilanera, closa d’en Calabruix, closa de les Nicolaues,camp d’ordi a les Torroellasses o cap de la Costa, terra a la Pedrera o Puig d’Empúries, camp a la Torrassa o Sant Marí, vinya d’1v. a la capella de la Verge Maria, vinya de 2v. a la porta Antiga,camp de l’Enaiguador...

Antoni Salvador Cinclaus Casa, hortell, terra al falgar, vinya de 3v. al Vinyer d’Empúries dins els murs vells de l’antiga ciutat, closa d’en Bou, al Balcar, vinya de 2v. davant la porta Antiga

Pere Albornar àlies Ventelló Cinclaus Casa dins la Força d’Empúries, casa a Cinclaus, era, hort a la plaça de Cinclaus, terra al Salancó, a les Feixes, a l’Arrabassada, vinya de 5v. al Vinyer d’Empúries, vinya de 2v. als Gornés de Viladamat

65

Antoni Romaní Vilanera Terra al Puig de Vilanera o Pou, a les Corberes, vinya de 3v. al Puig de Mans o Garrigals, vinya d’1v. al

Vinyer d’Empúries, vinya de 5v. al Vinyer, terra a a Cabanes, casa a Empúries, hort al pont de Vilanera

Francesc Fort (fill) Cinclaus Casa, hort, terra al Vern pujador o Cantallops, terra als Salancs, al Balcar

Bernat Andreu Empúries Hort a les roques d’Empúries

Antoni Clara de Saldet Empúries Casa, vinya de 3v. als Gornés, camí d’Albons

Pere Gregori Empúries Casa, prat que afronta a mar, hort al Moll, vinya de 5v. al Puig de Mans, vinya al Pedró d’Empúries, closa al Verní de Cinclaus

Bernat Eres Empúries Casa, corral, pati a la torre d’en Picanya dins la Força d’Empúries, terra a les Salines, sota la murada del Castell, al Balcar prop de Cinclaus, vinya de 3v. a Viladamat…

Baldiri Reig Empúries Hort, vinya de 3v. al Puig de Mans…

Quirze Garrigàs, àlies Ballet Empúries Closa, terra sota l’estany

Antoni Bou, de l’Armentera Cinclaus Closa vora l’estany

Baldiri Feliu Les Corts Casa, terra als Falgars, al Marge gros, a les Feixes, al Molinar, al pont d’en Roca…

Joan Fort Cinclaus Casa al barri vora el mur de dita Força, hort, terra al Balcar d’Empúries, al clos de les Aulines, camp deforment a la Coromina d’en Cabot, camp de les Figueres al Vinyer, terra als Perers o vinya d’en Terrades…

Salvador Llorens, de l’Armentera Empúries Camp de les Feixes

Guillem Albert, de l’Armentera Empúries Camp

Pere Janoher, de l’Armentera Empúries Camp

Pere Ortolà, de l’Armentera Empúries Camp

Miquela, dona de Francesc, Empúries Camp, feixade l’Armentera

Guillem Malet, de l’Armentera Empúries Camp

Pere Antoni Els Recs Casa o corral, camp d’en Narcís o Falgarona, clos als Ametllers, closa del Jonquer d’en Socarrat, la closa d’en Gorch

Caterina, dona de Miquel Molinas Empúries Vinya al Puig Sesvinyes

Francesc Janoher Cinclaus Casa, clos, closa al prat de l’Agulla, vinya d’1’5v. al Vinyer

Francesc i Pere Fort Cinclaus Casa, corral, clos, hortell al Salancó, vinya al Vinyer, vinya d’1’5 v. sobre la Verge Maria de Gràcia

Lliensia Salmera Les Corts Casa enderrocada, coromina, camp de la Barenguera, terra a l’estany de Santa Margarida, de Torroella de Montgrí al prat de Sant Vicenç…

Miquel Fort, àlies Solers Cinclaus Casa, era, pati, terra a la Torrassa o Torroella, al Jonquer, a les Aulives, vinya d’1v. al Vinyer d’Empúries,

vinya de 4 v. al Vinyer de Recs o Puig de Mans, vinya de 2v. al Vinyet de Viladamat

Joan de Pau Cinclaus Terres

Antoni March Cinclaus Casa, era, closa de l’Areny, hort, vinya d’1’5v al Puig d’Empúries…

Miquel Albornar Cinclaus Casa, pati, vinya a Viladamat

Pere Carbó, àlies Solers Cinclaus Casa, pati, casalot, era, camp Major, camp d’en Bossa, terra als Salancs o Serrades, a les Aulives,a l’Arrabassada, vinya al Vinyer d’Empúries…

Pere Bonet Cinclaus Casa, pati, terra a l’Arrabassadella, al Bardar, al Falgars, a l’Areny…

Joan Agustí, àlies Moresch Vilanera Casa, camp al pas de na Ventura, a les Nietes, hort, closa vora del Vilar, corral


66

El conreu de la vinya al segle XVII: els Mallols

A principi del segle XVII un Llibre d’establiments,3 aporta infor-mació sobre els establiments de vinya en el lloc anomenat“Maÿol, Mallol o Mallols”. El topònim s’ha conservat en elmapa actual de l’Escala, amb el nom de carrer i ramblaMallols, prop del camí dels Termes, en el vessant septentrio-nal del Montgrí. Mallol és sinònim de vinya jove, de menys dequatre anys. El capbreu també indica els afrontaments de lesvinyes o peces de terra: “vora stagni de Pomas” o “dePoma”, nom que encara es conserva per designar l’estanyde Poma, ara envoltat per un càmping i edificacions, vora laplatja dels Riells. “Pomas” indicava un fruiterar, amb la pomacom a nom genèric de fruites. L’altre topònim amb el queafronten les finques és “Muntanyeta Llarguera”, que serial’actual muntanya del doctor Pi, a tocar de l’estany de Poma.

Segons aquest document, que ja esmenta alguns establi-ments de botigues al port de l’Escala, Jaume Garau, fusterd’Empúries, l’any 1620, establí 8 vessanes de terra erma iboscosa “in loco vocato Mallol”, afrontant amb l’estany dePoma i la muntanyeta Llarguera i al sud, amb terra d’AntoniPoch, pescador d’Empúries. El 1627, hi consten Antoni Poch,

Guillem Sicart, Joan Agustí i Joan Bergau, tots quatre pesca-dors d’Empúries. Ens trobem, doncs, davant d’un aprofita-ment d’aquesta zona, fins llavors erma, garrigosa o boscosa.Pocs anys més tard, un capbreu d’unes 1.500 pàgines, datat el16304 i validat pel notari Miquel Sabater, el 1754, aporta mésllum al respecte. Totes les finques són establertes “ab directe yalodial domini”, és a dir, sense càrregues. En aquest capbreu hiconsten 61 persones, de les quals 4 vivien a Cinclaus, 1 a lesCorts, 1 a Vilanera, 1 als Recs i la resta a Empúries. 20 d’a-questes persones tenien botigues al port de l’Escala, un totalde 34, amb topònims d’afrontaments com “Stanador dels sardi-nals” (l’Estenedor dels Sardinals), que indica l’activitat principalper la qual es construïren les barraques o botigues, on guarda-ven els estris de pesca i salaó i que es convertirien amb eltemps en habitatges permanents. El capbreu esmenta els oficisd’aquestes persones: 19 pescadors, 16 pagesos, 1 pescador ipagès, 3 fusters, 4 negociants, 2 rajolers, 1 mercader, 1 barriler,1 sastre, 1 presbíter (en alguns no consta ofici i dues sónvídues). Com es pot veure, el nombre de pescadors, ja supera-va el de pagesos, prova de la rendibilitat de la pesca amb elssardinals, així com el fet que hi hagués un barriler per la salaó


Antiga barraca de vinya a la ciutat romana d’Empúries. La majoria de campsd’Empúries eren vinyes, fins a l’inici de les excavacions, el 1908. (Foto: J. Salvat).

Façana de la mateixa barraca de vinya conservada a la ciutat romana d’Empúries. (Foto: J. Salvat).

67

Finques urbanes i rústiques del terme d’Empúries, segons el capbreu de 1630, indicant les vessanes de vinya


NOM OFICI FINQUES URBANES LLOC FINQUES RÚSTIQUES LLOC VESSANES

Joan Bonvesí pagès vinya Mallol 5

Anna, vídua de Mediona fuster botiga Port de l’Escala

Anna, vídua de Puignau pescador casa i 3 botigues Empúries - Port de l’Escala hort Empúries

Jaume Garau fuster casa i botiga Empúries - Port de l’Escala vinya Mallol 8

Esteve Vicens negociant casa i 3 botigues Empúries - Port de l’Escala peça de terra garrigosa Mallol 20

Claudi Stornet pescador casa, pati, corral i botiga Empúries peça de terra Les Feixes o Joncarpeça de terra St. Eusebiclosa estany del rec Molina 4

Jaume Rabassa negociant casa i botiga Empúries terra i vinya La Morera - Mallol 1/2

Montserrat Puget casa Empúries c/ del Pou hort i hort c/ del Poucamí del Grau

Pere Dumas pescador casa c/ del Pou hort el Pedregar

Guillem Pere Bris pescador casa c/ del Fort hort el Pedregar

Jaume Garau fuster hort les Salinesel Pedregar

Guerau Felip pescador casa, pati i botiga c/ del Pou hort c/ del Pou

Guerau Noguet barriler casa i sòl de terra entre el portal i l’església

Esteve March i Albornar pescador casa, pati i botiga Empúries - Port de l’Escala hort sota muralla

Francesc Puig i Romaní* casa i botiga Empúries - Port de l’Escala

Andreas Fou pescador casa Empúries hort Empúries

Montserrat March pescador casa i botiga Empúries hort el Pedregar

Jaume Vidal barriler casa i pati Empúries

Antoni Gayà pescador vinya i erm Mallol 7

Joan Stornet bracer casa i pati Empúries vinya i erm Mallol 4

Antoni Trias pescador casa i pati Empúries Closa los Barris 2

Joan Fàbrega pescador casa Empúries hort los Barris

Guillem Sicart vinya i erm Mallol 8

Joan Bergau pescador vinya i erm Mallol 16

Llorenç Marisch pescador vinya i garriga Mallol 12

Pere Vernies negociant casa i botiga Empúries hort

Joan Raÿra bracer vinya i erm Mallol 6

Antoni Broquil pescador peça de terra Mallol

* Usufructuari d’Anna Maria, dona i propietària

68


Pere Armengou vinya i garriga Mallol 7

Jeroni Pons i Puig pagès torre i 2 botigues Cinclaus - Port de l’Escala vinya i 6 peces de terra Cinclaus, Pedregar, Balcar, marge Gros, Falgar, Concas

Francesc Bonis vinya i erm Mallol 10

Joan Homs pagès casa i botiga Cinclaus - Port de l’Escala hort Cinclaus

Antoni Poch pescador casa, pati i botiga Empúries - Port de l’Escala hort i vinya Empúries, Mallol 8

Pau Matas casa i botiga Empúries - Port de l’Escala peça de terra la Trencada 4

Joan Boffill pescador i vinya i garriga Mallol 8llaurador

Jaume Barceló pescador botiga Port de l’Escala

Cristòfol Verdalet negociant casa i 4 botigues Vilanera ? - Port de l’Escala 10 peces terra Closa major, feixa,Arenal puig de Mans, Abeurador o Torroella...Garriguella

Joan Agustí pescador casa, pati i botiga Empúries - Port de l’Escala Peça terra erma i boscosa Mallol

Joan Ferrer llaurador botiga i sòl de terra Port de l’Escala

Jaume Giffreu llaurador peça de terra Mallol 8

Antoni Bassedas pagès casa, pati i corral Cinclaus - Port de l’Escala peça de terra Moll Balcar... 3 botigues 7 peces de terra Viladamat

Miquel Carreras Fort i Pagesos Carnisseria, taverna i EmpúriesJoan Homs de Cinclaus botiga de la sal

Andreu Miquel sastre casa i hort Empúries terra de cultiu i garrigosa Mallol 8

Pere Bonet pagès peça de terra Cinclaus

Salvador Barrera rajoler casa hort

Miquel Carreras Fort Pagès casa Les Corts closa i peça de terra Pont d’en Roca ousufructuari casa i pati Empúries Resclosa

Pere Antoni pagès casa i 3 botigues Vilanera - Port de l’Escala Més de 20 peces de terra

Antoni Bassedas pagès casa costat del portal de Cinclaus terra Camp del Jueu

Jeroni Serra mercader casa, hort i galliner Empúries3 botigues Port de l’Escala

Bernat Salla pagès peça de terra Mallol 16

Josep Abella Presbíter del hort El Pedregarconvent de Gràcia

Antoni Puig usufructuari botiga Port de l’Escala

Llorenç Marisch negociant botiga Port de l’Escala


d’anxoves i sardines. A diferència del capbreu de 1501, on lesvinyes constaven al voltant de Sant Martí d’Empúries, en el cap-breu de 1630 consta que són establertes als Mallols, cosa quefa pensar en l’aprofitament de nous terrenys erms, de garrigar iboscosos per a ampliar la superfície conreada al llarg del segleXVII. Aproximadament hi consten unes 170 vessanes.

L’any 1674 una venda perpètua de Pere Ramonet a FrancescSureda d’una peça de terra part erma i part de vinya, situada“versus turrim de Mongo” que afronta a migdia amb la vinyade Jaume Pujol, també de l’Escala,5 sembla indicar que l’ex-tensió de la vinya en aquests segles es produí de nord a sud,cada vegada més lluny del nucli habitat i més aprop de lamuntanya del Montgrí.

El creixement agrari del segle XVIII

Durant el segle XVIII Catalunya visqué una embranzidademogràfica que va repercutir en el creixement agrari ambl’extensió, intensificació i especialització dels conreus. La con-questa de noves terres per al cultiu es va fer de manera moltdiversa: assecant estanys i aiguamolls de les zones de lacosta, com l’estany de Bedenga o de Bellcaire, a partir de1723, amb noves rompudes i desforestaments de boscos, i

amb la construcció de bancals o feixes en els pendents de lesmuntanyes. D’aquest últim exemple es meravellà Francisco deZamora, el 1787: “(...) es increïble el número de paredes quehacen para sostener las piedras, habiendo viñas que cadahilo tiene la suya. Llega a tanto la aplicación de estos natura-les, que establecen piedra viva, después la rompen, hacenpared con ella, la llenan de tierra, y ya tienen un campo”. D’a-quí devia provenir l’expressió: “Els catalans, de les pedres enfan pans”. Sobre la vinya a l’Escala, Zamora només apuntà:“No hay leña y podía haber vino en los arenales y cerros”, fentreferència als dos tipus de terrenys on es plantaren les vinyes:en el terreny sorrenc de vora mar (arenales), on el vi no teniagaire grau i en els aspres del Montgrí (cerros).

A la Catalunya vella predominava l’explotació del mas encessions emfitèutiques dels senyors als grans pagesos quegaudien del domini útil, pagesos hisendats que al seu torncedien la terra a petits pagesos mitjançant contractes demasoveria, parceria, rabassa morta o subestabliments. L’es-pecialització vitícola fou la que tingué conseqüències mésprofundes en la transformació del conjunt de l’economia i dela societat a la Catalunya del segle XVIII. La vinya colonitzàgran part de les comarques litorals i prelitorals amb unaespecialització cada vegada més orientada al comerç i

69


Antoni Perrramon pagès peça de terra La Roqueta 2

Jaume Rabassa mercader vinya Mallol 8

Pere Roca pescador terra erma Mallol 8

Miquel Carreras pescador terra Mallol 6

Damià Saguer pagès terra Mallol 16

Pere Llach pescador terra Mallol 5

Pere Martí agricultor terra Mallol 5

Pere Lasala rajoler terra Mallol 5

Salvador Barrera rajoler terra Mallol 5


70

també a la indústria, com l’elaboració d’aiguardent, quetrobà sortida en el mercat anglès i holandès al segle XVII i enel mercat americà a partir del segle següent. Els grans prota-gonistes de l’expansió dels conreus foren els petits pagesossense terra que procuraren maximitzar la producció mit-jançant l’explotació del treball familiar.L’aiguardent a l’Escala es venia elaborant des del segle XVII iocupava el primer lloc en l’ordre econòmic de les produccions.El fet de disposar de duana marítima i la política econòmicaliberal de Carles III respecte de l’intercanvi tradicional amb lescolònies, feren que l’elaboració d’aiguardent es mantinguésfins a principi del segle XX. L’exportació i conservació de vi id’aiguardent estimulava l’establiment de boters i barrilers quefabricaven botes i semals per al vi i barrils per a les anxoves.Un altre document per conèixer l’estructura urbana i agràriadels municipis és el cadastre. Com a conseqüència de la pèr-dua de llibertats i autonomia fiscal a Catalunya amb la ins-tal·lació dels Borbons a Espanya, l’any 1716, José de Patiño,superintendent general de Catalunya, fou encarregat de feruna àmplia enquesta sobre els béns mobles i immobles de lapoblació, amb la finalitat d’establir un impost directe que subs-tituís els anteriors. A partir de 1735, el nou superintendent deCatalunya Antoine de Sartine, ordenà la revisió del Cadastre ila confecció d’un de nou allà on havia desaparegut.A l’Escala s’han conservat dues còpies del cadastre6 i perme-ten constatar que les vinyes ocupaven el segon lloc en el pai-satge agrari de l’Escala en el segle XVIII. No són exemplarsidèntics, ja que un d’ells té totes les finques numerades i l’altrenomés les finques rústiques. Coincideixen amb el nom delspropietaris fins al registre 212 i, a partir d’aquí, la còpia que noté numerades les finques urbanes, canvia el nom del propieta-ri i conté 78 finques rústiques i 30 d’urbanes de més. Nosabem si la primera és el cadastre de 1716 i la segona el de1735 o bé una revisió de l’anterior, ja que no porten data, peròl’augment de finques fa pensar en la primera opció.

El primer cadastre registra 174 finques urbanes i 494 finquesrústiques, de les quals 235 eren camps, 143 vinyes i 113horts. Les vinyes feien entre 1 i 5 vessanes i estaven molt dis-tribuïdes. Cada petit propietari tenia una o dues vinyes,màxim tres i els horts sempre anaven junt amb el propietarid’una vinya. Els camps de cereals eren concentrats en tretzepropietaris. El registre de finques rústiques acaba amb lapeça de terra de 300 vessanes de terra erma, muntanyosa igarrigosa pertanyent al comte d’Empúries.El segon cadastre registra 204 finques urbanes i 572 finquesrústiques de les quals 248 eren camps, 181 vinyes i 143horts. El propietari més gran era Joan Vives amb 30 finquesregistrades. Segueixen les finques de Francesc Perramon(31-48), de Francesc Puig (49-57), d’Isidre Pou (58-70), deRamon Gispert (71-77), d’Abdon Sabater (78-86), de JosepPou (87-97), de la Universitat d’Empúries (98-99), de JeroniFerrer (100-123), de Jaume Puignau (124-143), de JosepBatlle, de Saus (144-159), de Rafel Molinas (160-185) i de


Familiars i veïns del fotògraf Joan Lassús –a l’esquerra de la fotografia– a la vinya,a mitjan segle XX. (Fons: Joan Lassús. AHE).

71

Francesc Sastre (188-205). De tots ells només Rafel Molinastenia dues vinyes. La resta, de la finca 206 a la 572, eren pro-pietaris o arrendataris d’una o dues vinyes, horts o erms. 182d’aquestes finques eren vinyes. L’augment de finques entreels dos cadastres és considerable.

L’ampliació del cultiu de la vinya al segle XIX

El 1817 s’establí una nova contribució Espanya que sol portarla data de 1819. La unitat de superfície ja no era la vessana,sinó la faneca. El 1851 i 1863 apareixen nous cadastres. Final-ment el 1869 es feu una revisió general de tots els cadastres il’establiment dels amillaramientos, que contenen els noms delspropietaris i la relació de tots els béns rurals i urbans. S’establi-ren entre 1870-1880 i després foren revisats el 1954, amb la“Refundición del amillaramiento”.Un document datat de principi del segle XIX, concretament uninforme requerit pel Governador de Girona, el 1805, dóna notí-cia de la producció agropecuària de l’Escala. Tot i que permotius fiscals, s’ocultessin dades i es magnifiquessin les man-cances, la informació ens acosta al que podia ser el paisatgeagrari i la producció de l’Escala a principi del segle XIX. A l’informe es destaca que els productes pels quals es pagavadelme, eren pocs, perquè el terreny no era bo i no permetia unagran producció. L’única fruita que es produïa era el raïm. S’ad-vertia que era absolutament deficitària en blat, ja que el con-sum estimat per un poble com l’Escala, amb 1.600 habitants,havia de ser com a mínim de 2.500 quarteres, i sempre s’haviad’importar, amb l’agreujant que les aigües del riu Ter, algunesvegades havien inundat i negat gran part dels sembrats. Al llarg del segle XIX el paisatge agrari va anar canviant i s’am-plià considerablement l’espai cultivat. Es passà de 88 hectàre-es, a començament del segle XVIII, a 227, a mitjan del segle XIX.L’augment de més del doble d’hectàrees cultivades fou prota-gonitzat pel conreu de la vinya, principalment, i de l’olivera en

“Respuestas que se han hecho a un interrogatorio en elaño 1805, a 18 de agosto de 1805.No se paga Diezmo del Maiz, tapizotes (lleguminosa),carabinates (lleguminosa), havichuelas y Garbanzos,Azeite no se paga, por que no se coge, ni hay olibos; LosTerrenos que pagan Diezmo son trigo, centeno, Panizo,Mijo, Habas, Cañamo, Pesoles, Cebada, Havena.El ganado Lanar paga Diezmo, y el Ganado Bacuno nopaga poque no hay de cria.Lana se paga Diezmo, añinos (anyells); Queso y mantecano se paga porque no ay.Aves domesticas no se paga porque apenas hay no masque alguna por la urgencia de alguna de sus casas, queno llegan que muchos han de ir a comprarne a Mercado,por la necesidad de sus casas;Colmenas, Miel y Cera, no se paga poque no ay;Ortalizas no se paga pues que todabia es muy escasa yquasi todos los dias bienen Ortalanos de fuera de este ter-mino a probeher los habitantes de esta Poblacion.Frutas no ay, si no ubas de los quales se paga Diezmo.Advirtiendo: que de todo lo dicho o conocido que no sepaga Diezmo, se coge muy poco a este termino porque elterreno no lo permite.”


PRODUCTE QUANTITAT PREU

Blat 1.320 quarteres 24 pessetes

Ordi 230 quarteres 8 pessetes

Sègol 450 quarteres 16 pessetes

Civada 210 quarteres 7 pessetes

Faves 150 quarteres 12 pessetes

Xais 306 caps 6 pessetes

Vi 1.500 càrregues 12 pessetes

Cànem 40 pel consum

Llana ordinària 45 16 pessetes

Llibre d’Ords. i Mants del Comú de La Escala y Empurias començat al primer deJaner 1780. AME.

72

menys proporció, ja que sovint envoltaven les vinyes. L’aug-ment de superfície de vinya conreada, no es feu en detrimentd’altres conreus, ja que el cultiu de cereals també experi-mentà un augment, sinó artigant nous terrenys de matollar ide bosc que no s’havien cultivat mai.Els nous propietaris de les petites parcel·les eren, segons elscadastres, les classes humils de pescadors, mariners, arte-sans i jornalers que d’aquesta manera veieren la possibilitatd’augmentar els seus ingressos disposant d’una altra ocupa-ció durant el temps lliure que deixava la pesca. L’associaciópesca-viticultura esdevingué durant molt de temps el modusvivendi de la majoria de la població escalenca.Tal com descrigué la geògrafa Yvette Barbaza: “El mal tempsi els ocis forçats de l’hivern, la insuficiència dels recursos, elplaer, ben mediterrani, de ‘beure el vi de la pròpia vinya’, totincitava al pescador a comprar un racó de terra, i a artigar-lo per plantar-hi alguns ceps. Així es passava ràpidament altipus de pescador-pagès (...) Menyspreada pels rics, (lavinya) era el cultiu democràtic per excel·lència practicat almarge de l’activitat principal (…) Per tant, és en els petitsports de pesca i de cabotatge, on aquestes classes treballa-dores eren particularment nombroses, les possibilitats decomercialització i d’exportació anaven a favor de la vinya”.L’evolució de les vinyes no fou uniforme sinó marcada peravenços i retrocessos. Els progressos foren deguts a la con-juntura favorable dels segles XVIII i XIX: preus elevats del vi,augment demogràfic, facilitats d’exportació i beneficis delcomerç marítim. Els retrocessos foren deguts bàsicament amalalties de la vinya. Entre 1852 i 1857, la vinya patí la pri-mera de les malalties americanes, es tractava de l’oïdi,oidium tuckery, localment anomenat fum, perquè la plantaquedava com fumada o florida. D’aquesta plaga es conservaun document7 manuscrit signat per Pere Lassús, importantís-sim per la historia local, ja que data amb exactitud l’any en

què les vinyes de l’Escala i de Torroella de Montgrí van seratacades per l’oïdi i la manera com van combatre la malaltia.

El document descriu la destrucció de les vinyes de les viles del’Escala i de Torroella de Montgrí per una pedregada l’any 1851.Seguidament explica que l’any següent les vinyes foren destruï-des per l’oïdi, que ells anomenaven “fum”. En el tercer paràgrafressenya com trobaren la solució al cap de cinc anys, aplicantsofre, remei atribuí, d’acord amb la religiositat imperant a l’èpo-ca, a la Divina Providència. El procediment d’aplicació del sofrefou el següent: els ceps s’havien d’ensofrar tres vegades: la pri-mera quan brotaven, la segona quan ja havien florit i la terceraquan ja començaven a madurar, amb la precaució que lesdues últimes vegades només se’n posés als raïms. Un copsuperada aquesta malura, les vinyes es restabliren ràpidament.

La fil·loxera a l’Escala

L’any 1863 un minúscul i prolífic insecte anomenat fil·loxeradestruí totes les vinyes franceses. La desgràcia de lescomarques productores de vi de l’altra banda dels Pirineusrepresentà un incentiu per a la producció de vi a Catalunya iespecialment al litoral gironí, que llavors importava vins, els


“En el año de 1851 las viñas de l’Escala sufrieron hun descalabro de huna padregada que se llevo parte de la binasdel terma y del terma de Torroella de Montgrí (...) En el añode 1852 Volvieron a sofrir parte el mismo descalabro y en elmismo año se puso una malaltia que se le llamo o nosotros lellamamos fum y cinco años estuvimos sin encuantrar reme-dio y al cabo de los cinco años la divina providencia quisoque se encuantrase remedio echando sofra tres veces: laprimera cuando brotan, segunda cuando hia están listos deflorir y tercera cuando hia empiezan a madurar. Las dosveces ultimas no se echa a nada mas que a la ubas. Pedro Lasús”

73

preus dels quals pujaren considerablement. Però la situaciós’acabà ben aviat: l’any 1879 l’onada de la fil·loxera travessàels Pirineus, que gairebé tothom havia suposat que farien debarrera. La primera vinya afectada fou una de garnatxa deRabós d’Empordà. Entre 1879 i 1895 la fil·loxera va destruirtotes les vinyes de Catalunya i va desposseir nombrosescomarques de la seva única o principal riquesa.Joaquim de Camps i Arboix descriví com avançava la destruc-ció de les vinyes: “Voladúries de minúsculs insectes grocs dau-rats, amb dues llargues antenes i xucladors, s’introduïen en lesparts tendres de les arrels del cep i les devoraven. Els pàmpolsverds prenien un color vermellós, queia a trossos l’escorça delssarments, el peu es moria (...) l’insecte, acabada la seva tascadestructora, aixecava el vol cercant nova presa i així indefini-dament. L’operació letal tenia un any de durada.”A l’Escala només es varen salvar els ceps plantats a la sorra,la resta es varen replantar amb híbrids americans sobretot lavarietat Riparia/Rupestris. Sobre aquest peu s’hi empeltavenles varietats del país. La particularitat de les dunes de labadia de Roses que avançaven en direcció nord-sud, empe-ses per la tramuntana, vers el Montgrí, feia que moltes vinyesquedessin cobertes per les dunes, malgrat les interminablesfileres de borro o borrom, planta que frenava una mica el seuavenç. Moltes vegades, però, s’havia d’esperar un temps finsque la duna passés i tornés a descobrir els ceps. Aquest fetperò salvà algunes varietats locals, ja que els ceps enterratsde sorra no foren atacats per la fil·loxera.La plaga de la fil·loxera sumada a una conjuntura desfavorableprovocada per la decadència del cabotatge, que dificultaval’exportació i la competència dels vins peninsulars, feren que laproducció vitícola disminuís a l’Empordà i a tot Catalunya.Localment, però, es varen seguir cultivant les mateixes vinyes iforen altres les causes que incidiren en la seva decadènciai extinció. Fins i tot durant aquesta època, concretamentl’any 1882, es construí la “Fabrica de alcohol vínico de Bofill i

Oliveras”, coneguda localment com la “Fàbrica de l’esperit”, dela qual es conserva l’edifici. Els dos socis promotors eren JoanBofill, Joanet Forro, que exercia de químic, i Josep M. Oliveras iMaranges, que va posar-hi el capital. A l’interior de l’edifici, sotaterra, es construí una gran tina. La torre de l’edifici era remata-da amb merlets i buida de dins per tal que hi sortissin els tubsde la destil·lació. L’any 1913 la fàbrica va fer fallida. Oliverasemigrà a Amèrica. Un any després la casa es posava a la subhasta i la comprava Francesc Maranges el qual la venguél’any 1926 a Josep Pujol. L’edifici encara conserva un anticfanal de gas encastat a la paret. La producció d’alcohol de vi ala “Fàbrica de l’esperit”, va durar uns 30 anys.A partir de la fil·loxera la vinya no retornà mai més a l’esplen-dor a què havia arribat. Barbaza apunta a la decadència delcabotatge com a una possible causa, ja que privà a la viticul-tura de les facilitats per a l’exportació en els petits ports cata-lans. La vinya només es recuperà en els llocs on el ferrocarrilva poder rellevar el cabotatge.

Evolució de l’explotació del sòl a l’Escala segons elscadastres


Tipus de conreu 1716 1782 1831 1860 1958

Vinya 87,9 134,0 189,1 227 108,0

Olivera 16,0 7,5

Cereal 308,4 431,0 411,8 446 607,9

Horta 14,3 21,6 9 47,0

Closa 162,6 25,3 31,8 55,0

Erm 332,0 92,0 95,0 102 431,0

Bosc 4,2 3,9

Superfície en hectàrees. Font: Yvette Barbaza.

74

Blanca, darrera l’Escorxador, i seguien a partir del camp de fut-bol vell, a banda i banda del Camí Ample, continuaven per lesTerroges, el mas Cremat, l’horta d’en Puig, la casa Nova, elsTermes, Sant Briu, els Riells, la Clota Petita, la Clota Grossa,Montgó, la Rabiosa, el Clot de l’Abella, el Clot de les Bruixes i elpuig Sec.Els olivars ocupaven una petita part a Sant Briu, els Cossis, elsTermes i el Palau. La producció de l’oli d’oliva ocupava quatretrulls. De garrofers, cultivats per donar menjar el bestiar equíse’n trobaven als Termes, al Palau i a l’Estepa Negra. Tambés’aprofitava el jonc que creixia espontani a les closes entre canJapot i Bellcaire i a Cinclaus, per fer estris de pesca, la ginestaper fer escombres per a les eres quan es batia, i el borró –al’Escala anomenat “borrom”–, per a fer carenes de mig metred’amplada entre les rengleres de ceps a les vinyes que erenen terreny sorrenc, per tal que quan fes vent quedessin prote-gides de la sorra. L’avenç de les dunes de la badia de Roses,que passaven per darrera el Pedró en direcció del Montgrí,com les del Puig de les Sorres, entre l’Escala i Sobrestany,eren una amenaça per les vinyes ja que quedaven enterradesde sorra i s’havia d’esperar que continuessin avançant idesenterressin els ceps per tornar-los a cultivar, però tambévan representar un avantatge davant la fil·loxera, ja que aques-ta no va atacar els ceps coberts de sorra.Les varietats de raïm cultivades eren el mandó, carinyena, ano-menat localment carenyana i torbat, tots de grans negres, el


La premsa de vi a la casa pairal de l’escriptora Víctor Català, a mitjan segle XX.(Foto: Joan Lassús. AHE).

A l’Escala fan el vi blanc –blanc sec– de raïms macabeus, i elvi rosa cirera, també sec, de Carinyena. Tots dos són admira-blement fàcils i lleugers de beure. Qui podria resistir l’apetèn-cia d’aquests vinets? (...) Els vinets de l’Escala són lleugers isimpàtics.

Josep Pla

La decadència de les vinyes a partir de la segona meitat del segle XX

Segons el record de Josep Salvat8 en Pito Alegre, el paisatgeescalenc a principi de segle era com un gran jardí cobert devinyes. Començaven a Empúries, continuaven per la Muntanya

75

jacquez, de grans petits molt negres, el macabeu, que feia unvi blanc molt perfumat i altres varietats que eren utilitzades tantper fer vi com per raïm de taula: malvasia, moscat, picapolla,rossetes i el jaumetó, anomenat així perquè era el més prime-renc i per Sant Jaume ja se’n podia menjar.

Les feines de la vinya al llarg de l’any

El mes de novembre es començava a podar. Els mesos d’hi-vern era quan hi havia més feina: fer les carenes de borró, pertal que la sorra no cobrís els ceps, fer murgons i vergalleves pera substituir els ceps que s’havien mort a partir de les tòries d’un“cep mare” i fer garbons o manats de petits de tòries. El mes demarç es feia la primera cavada per treure totes les males her-bes i treballar la terra. Pel maig s’esbrollava, operació que con-sistia en treure els brots que no servien, es feia la segonacavada, s’ensulfatava per combatre el míldiu un parell de vega-des o més, si la vinya era en terreny humit i fondo com els Riellsi finalment s’ensofrava per combatre l’oïdi. El mes de juliol, lavinya no es podia tocar ja que si es cavava quedava escalda-da, i es malmenava la collita. El mes d’agost s’havia de fer latercera cavada i el setembre ja venia la verema. En les èpoquesde més feina, no n’hi havia prou amb la mà d’obra local i s’haviade llogar gent dels pobles del voltant: Albons, Bellcaire i Vilada-mat. Moltes famílies s’ajudaven per la verema. A totes les vinyes hi solia haver una barraca per a guardar-hi les eines,preparar el sulfat i, a les més allunyades del poble, quedar-s’hia dormir en les èpoques de més feina. La tipologia de les barra-ques va variar al llarg dels segles, des de les més primitives deparet seca i volta circular, a les més senzilles de borró, fins aarribar a les de principi de segle, d’obra i volta de canó, aques-tes últimes limitades quasi exclusivament al terme de l’Escala.La producció de vi sobrepassava àmpliament el consum local iper tant es comercialitzava. Els llocs de venda eren: la Platjad’on s’exportava cap a França, la plaça del mercat i darrera

l’església, on els últims anys el comprava la companyia Ensesade Sant Feliu de Guíxols dedicada al comerç vinícola.

La desaparició de les vinyes

La simbiosi pesca-viticultura es va mantenir fins a principi desegle. La introducció de la pesca amb motor i llum d’acetilè,primer, i de petroli el 1924-25, va suposar un canvi radical en


La premsa mòbil de cal Gall, l’any 1960. (Foto: Vernon Richards. AHE).

76

la pesca. Les teranyines varen començar a substituir lesvelles barcades de sardinals i amb elles moria un sistematradicional de pesca que havia deixat molt de temps lliure al’hivern i durant el dia per anar a treballar la vinya, per tant lasimbiosi ja no era possible. Per falta de temps es varen anarabandonant primer les vinyes més allunyades del terme onno hi arribaven ni els carros i s’havia de traginar el raïm abast amb les mules. Les vinyes abandonades s’anaven plan-tant de pins per no deixar la terra despullada i tenir llenya pera l’hivern. Finalment, cap a la dècada de 1960, l’arribada delturisme en massa i l’especulació del sòl, foren l’estocada demort de les vinyes, ja que es convertiren en sòl urbanitzableper als interessos turístics, especialment les més ben situa-des vora mar. L’any 1987 va treballar per última vegada lapremsa mòbil de cal Gall. Moria així una tradició mil·lenàriaper a ser substituïda per cases de segona residència. Avuinomés queda alguna vinya en algun jardí o bé els propietarisde l’Escala que tenen terra al Montgrí, en terme de Torroellade Montgrí conserven alguna vinya i olivars. Així ho va expres-sar el cantautor escalenc Josep Tero a la cançó dedicada alcompositor de sardanes Josep Vicens i Juli, avi Xaxu: “Hamort la vinya verda, que vorejava el mar...”.

1. “Cabreo que contiene algunos Pueblos y Lugares del Termino y Parroquia del Castillo de Ampurias desde el año 1501 hasta el de 1516, del cual hay transunto insertadoen el mismo Libro (…)”. ACAE, Fons Medinaceli, validat el 1746.

2. Boix, Lurdes. “Pescadors de l’Escala. Embarcacions, economia i pesca a la Mar d’Empúries” a Dels mercaders d’Empúries als pescadors de l’Escala, MAC-Empúries iAjuntament de l’Escala, 2012.

3. Llibre d’Establiments i altres temes de temps de Joan Llobet, notari. 1601-1636. núm. 32. ACAE.

4. Capbreu de 1630. ACAE, núms. 28, 29 i 39.

5. GUILLEM SUREDA, Martí: “Les Universitats d’Empúries i Torroella. Els termes. Un conflicte permanent”, a Camí de Ronda. L’Escala: Història, vida i patrimoni, CEDRHE, núm. 6,juny 2015.

6. “Catastro o Inventari del Lloch y Terme de Emps (Empúries) y La Escala, ab declaracio de totas las pessas de terra que lo componen lo que consisteix cada pessa deterra, los fruits que produeix y la fertilitat que te”. AHE.

7. Còpia facilitada per Jaume Mas a l’Arxiu Històric de l’Escala.

8. BOIX, Lurdes, “El conreu de la vinya a l’Escala des del segle XVIII fins a la seva decadència”, a Fulls d’Història Local, numero 6, Ajuntament de l’Escala, setembre de 1989.


Lluís Busquets Flaquer i Pere Sureda Barratina, Curro, rentant bótes i semals ambaigua de mar a la Riba. (Foto: Jesús Puig, 1970).

77

Gràcies a la col·laboració de molta gent hem realitzat entrevis-tes per conèixer com era i és actualment el conreu de la vinyaal Montgrí. Sobretot sorprèn que en molt pocs anys, una activi-tat tan difosa i arrelada, s’hagi pràcticament perdut i extingit.Sortosament, joves productors estan tornant a conrear vinya,tal i com feien els seus avantpassats, amb agricultura biodinà-mica. Us oferim petits fragments de les converses tingudes,ampliades en la filmació inclosa en el treball. Tant trobemrecords de les feines de la vinya, com del paisatge, d’altresfruites que es plantaven a les vinyes, de com s’ajudaven lesfamílies i els veïns en les sulfades i la verema, de com s’anavaa les vinyes, què es menjava a la vinya, de les premses i delscellers, la venda a les cases, del consum del vi i el seu úsmedicinal... Records tots ells que ens transporten a un passatno tan llunyà, a allò que fou la vinya, i al que encara perdura.

Joan Torres Nadal, 81 anys, l’Escala

“A la barca érem cinc que teníem vinya i ens ajudàvem aensulfatar, a podar, a collir... Teníem una vinya als Riells d’una

vessana i tres quarts, on també hi fèiem hort i una altra a l’Es-tepa Negra, que era veïna amb una de la Víctor Català. Algu-na vegada havia portat a la Caterina Albert, amb les sevesamistats, a passar el dia amb el carro. Tota la zona del Puigera sorra i a la banda de tramuntana teníem tanques de tama-riu i de borrom tan espesses que no hi passava ni un gos. Amés fèiem carenes de borrom entre els ceps perquè la sorrano corrís. En ser terreny sorrenc, només teníem dues classesde ceps potents, el mandó, de raïm negre i la malvasia, deraïm blanc. També hi havia picapolla, que era per menjar. Elnostre era un vi molt flac, de 9 a 10 graus, però ja en teníemprou perquè eren vinyes petites, en canvi els francesos feiengran vinyes pel negoci i per vendre vi i havien de tenir vinsforts que no els donaven els ceps de la sorra. L’oncle Ciset vaanar a treballar a França i en sabia molt d’empeltar. Quan vavenir la fil·loxera, en els terrenys de les Alberes, que eren forts,havien de plantar els ceps americans bords per empeltar-losamb les varietats locals. En canvi nosaltres plantàvem tòriesdirectament a la sorra. Amb un parpal fèiem un clot a terra, hiplantàvem una tòria d’un cep valent i la lligàvem amb unaestaqueta i així teníem un cep nou. Si un cep fallava, fèiemmurgons o vergalleves i al cap de dos anys ja teníem un cep

Memòria oral de la vinya al MontgríEntrevistes: Lurdes Boix i Mariona Font. Text i transcripció: Mariona Font i Batlle

Museu de l’Anxova i la Sal

Joan Torres tornant de la vinya amb el carro i la burra per l’actual Carrer Nou, quanencara era un camí emmarcat de paret seca i vinyes a banda i banda.

Joan Torres portant un cistell a l’espatlla durant la verema als anys 50 dels segle XX.Cedida per Joan Torres Nadal.

78

nou fill d’una tòria d’un cep veí. Quan hi havia més feina era al’estiu: anàvem a pescar cada dia i a la vinya havíem d’ensul-fatar. Posàvem cap a 2 kg de sulfat de coure en una puntorrao bossa de xerxa dins d’una samal amb aigua. Al cap d’una nites fonia. Després hi afegíem calç d’emblanquir i remenàvem.A la farmàcia venien uns paperets que posàvem en una canyaesquerdada i, quan el paperet agafava un color rosadet, eraque estava preparat. Es posava d’1 quilo i mig a 2 quilos desulfat per samal. A les bótes hi cremaven sofrí o lluquet si estornaven agres. Les bótes eren de fusta de castanyer com lessamals o els barrils d’anxova i passaven de pares a fills. Lesbótes de roure eren per als rics. Abans xafaven raïms amb elspeus a les samals, a casa i el posaven a dins de la tina. Quanel vi fermentava i bullia, havia d’estar uns dies amb la brisa orapa i llavors sortia negre, però nosaltres el posàvem de lapremsa directament a la bóta, per això sortia rosat. De prem-ses hi havia a ca l’Alegre, a can Lòpits i a cal Gall, que teniatres premses que passaven per les cases”.

Benet Poch Tarrés, 87 anys, L’Escala

“Tot arran de mar, des del cementiri i tot els Riells, era vinya.Teníem tres vinyes a casa. La dels Cossis no la vaig conèixer.La dels Termes, de ceps francesos, sota la pedrera de’nLleial, on teníem una cisterna, un clot a terra enrajolat i ambuna miqueta de pendent. Hi posàvem un filtre perquè no hipassés la brutícia i recollia l’aigua plujana. Teníem vi blancque en dèiem ullals que era molt bo i podia arribar fins als 17graus. Per menjar també fèiem picapolles i malvesies. Arrande mar, als Riells en teníem una altra on hi havia una barracade pedra que la teníem llogada; era la caseta la l’Ocell. Quanvenien les seves nétes a estiuejar, venien a la barraca i escanviaven de roba per anar a banyar. I nosaltres els diumen-ges portàvem begudes fresques amb la barca i hi anàvem afer dinades. Qui treballava la vinya era l’avi. La vinya dels

Riells, feia un vi molt fluix, a vegades no arribava als 9 graus,tenia massa aigua. Durant la guerra, els rojos varen obrir uncamí per les vinyes de Riells per anar a les fortificacions quevaren construir a sobre la Cova de la Sal a Montgó. Un copacabada la guerra, els militars, varen continuar passant pelcamí i varen edificar les fortificacions de la Clota i amb eltemps és el Passeig actual. A casa teníem bocois al celler, iamb la fressa es podia tornar agre el vi. Els grans no ens dei-xaven parlar fort, ni picar les bótes. Pels refredats posaven elporró al costat de la llar i bevíem vi calent”.

Pere Casas Dalmau, 75 anys, l’Ovellaria, Torroella de Montgrí

“Tenia 10 anys per anava a collir raïms a la vinya de la Vall Peti-ta, a tocar Santa Caterina. La primera vinya la va plantar l’avil’any 1918 i va ser-hi fins el 1950. Un home de l’Escala voliaarrencar la vinya i ens va donar les tòries i aquestes són lesque encara cultiven els meus fills prop del mas Pelaio de Bell-caire. De varietats hi havia el mandó, el turbat, un roig i unmacabeu o garnatxa blanca. Del vi que en trèiem era perbeure la família, no l’havíem venut mai. Ara els fills el venen ala Cooperativa de Pau. Si el vi no sortia gaire bo, en feien vina-gre per les amanides, per netejar els dipòsits d’òli, del vi...”.

Memòria oral de la vinya al Montgrí

La família Poch amb amics i veïns a la vinya dels Termes al voltant dels anys 30 delsegle XX. Cedida per Benet Poch Tarrés.

79

Joan Mallol Serra, 74 anys, Bellcaire d’Empordà

“Quan es van fixar les dunes de la muntanya, a finals delsegle XIX o principis del segle XX, el meu avi hi tenia unavinya. Els van marcar una línia i els van expropiar tots els tallsde dins les dunes, i va ser quan la varen plantar on la tenenara, anant a Santa Caterina. Ara hi tinc híbrid, garnatxa icarinyena. A Bellcaire molta gent tenia vinya, per fer vi percasa, ara n’han quedat 5: la d’en Casas, la d’en Pelaio, lad’en Saballs, la d’en Casadellà i la meva. Quan era petit, denen, la primera feina era collir raïms. Quan s’era més grandetet deixaven xafar-los i després s’havia de portar a premsar elvi, quasi sempre a Torroella. Ens feia tanta mandra que a par-tir de 1967 em vaig construir una tina i m’ho faig tot a casa”.

Narcís Saballs Pijoan, 86 anys, Bellcaire d’Empordà

“A Torroella teníem dues vinyes, ja als 12 anys anava a collirtòries i a podar i als 14 anys ja feia tot el que convenia. Recor-do que sempre volia tenir la vinya cavada per poder anar aFesta a Verges, a principi de gener. A casa el vi el fèiem amb latina, el premsàvem i el deixàvem bullir un dia. Després el posà-vem a les botes i tal com diu la dita ‘Per Sant Martí tapa la botadel bon vi’. El secret per tenir un bon vi és el de conservar béles botes, amb una bona estuba de vi calent, cremant després

un sufrit i tenir les bótes en un lloc que no hi hagi massa fres-sa. Nosaltres les havíem tingut a dalt del mas, en una sala ambterra de cairats, on només de passar d’una habitació a unaaltra, amb el petit moviment, el vi es picava. Després sempreles vàrem tenir en un celler. De petits els avis ens deien ‘Heude beure vi que reforça’. Ara la vinya que tenim és en un campque es diu les Carmençones, a Bellcaire, on hi ha molta sorra,però sota hi ha pedra, uns rierencs que aguanten molt bé lafrescada i això agrada a la vinya”.

Alba Roure Baró,81 anys, l’Escala

“La família del meu home, en Josep Batlle Callol, tenien unavinya als Mallols i cada any l’endemà de la Festa Major anavena veremar, perquè el meu home i el sogre portaven una prem-sa de cal Gall, que passava a premsar pels carrers, i ells sem-pre havien de ser els primers. Teníem mandó i picapolla i elbarrejàvem tot. Ens ajudàvem amb altres famílies, com a canJoan Andreu, que treballàvem junts a la fàbrica de salat de can


Dos homes portant samalsa l’espatlla per la veremaa mitjan segle XX.Foto: Joan Lassús. AHE.

Esteve Ribas Torrent i Esteve Ribas Bonhome, fill i pare de can Barrina, portant unasamal plena de raïm amb pals samalers durant la collita als anys 60 del segle XX ala vinya de l’Estepa Negra, més amunt dels Mallols de l’Escala. Cedida per EsteveRibas Torrent.

80

Solés. Les dones i els nens collíem els raïms amb unes estiso-res i els homes omplien i traginaven les samals i les carregavenal carro. Abans d’anar a collir portaven les samals i les botes avora mar, per estanyar-les. Quan feia un xic de temporal, deien:mira ja ve el rentabotes. Abans no teníem fruita tot l’any comara, i penjàvem els raïms, que s’anaven assecant i quedavencom panses i ens els menjàvem fins per Nadal. Quan acabavala verema tornàvem a passar a la vinya per si hi havia gotimsque abans eren petits, els agafàvem i els penjàvem per fruita.El meu sogre hi plantava melons a la vinya. hi teníem tambépresseguers dels que en diuen de vinya i que no n’he menjatmai més de tan bons i dolços com eren. El paisatge era moltmaco abans, hi havia una verdor bonica de veure. La gentanava en mar i quan tornaven agafaven la cabassa amb el quetenien per menjar i anaven a la vinya o a l’olivet, feien les duescoses per portar el pa a les cases. La vinya es va perdre per-què de mica en mica es va anar deixant de treballar i desprésal venir el turisme tota persona que tenia alguna cosa per ven-dre, es venien la finca per fer-hi pisos”.

Narcís Carreras Pi, 86 anys, l’Escala

“Anaven a treballar a la vinya quan feia tramuntana i no podiensortir les barcades. Es quedaven a dinar, arròs amb bacallà, i siveien que mancava el vent, deixaven les eines i anaven a la bar-cada. Eren feines compatibles. Amb la teranyina no ho era tant,sobretot si la vinya era lluny. Cada tres dies s’havia d’estendre laxerxa i com que ja tenien més dies ocupats, si no era a la vora,es van anar deixant de treballar. Les vinyes les havien compra-des els mariners amb viatges que duraven fins a quatre anys.Quan tornaven, o compraven una vinya, o una casa, per lavellesa. Perquè quan ja no podien anar a navegar, la vinya erala seva il·lusió. A cap edat eren vells, com els de les fotografiesde l’Esquirol, eren cremats per la mar i de patir. A les vinyessempre hi havia els vells. Quan hi va haver la fil·loxera no vaatacar varietats de vinya sinó que va matar les que estaven

plantades en terreny fort, les plantades sobre sorra varensobreviure. A L’Escala molta gent tenia vinya, quasi només noen tenien els pagesos, perquè els rendia més el camp i el bes-tiar. Els pescadors de la barcada no sempre podien anar a pescar, i quan no sortien, anaven a la vinya, eren feines compa-tibles. Després de la verema al setembre, les feines de la vinyaeren: a l’octubre s’havia d’espogassar o sigui, podar deixantdos pams de tòria. El mes de gener es podava per bé, deixantdos ulls i un verguer, es feien els garbons i es cavava. A princi-pis de maig ensofrar i ensulfatar, a mitjan juny una altra ensulfa-tada i entre St. Joan i St. Pere l’última ensofrada i ensulfatada. Siun any havia plogut molt, al juliol s’havia de tornar a repassarper evitar el fum. L’ensofrar ho feien les dones, ja que es neces-sitava un dia clar i a punta de dia, quan els homes eren a la bar-cada. L’avi Carreras tenia vinyes de mandó, i en collia 100samals. En canvi l’avi Rumasco tenia tot el vi blanc, turbat, pica-polla, macabeu i només el feia per la família. Depenent si bere-nava a casa d’un o altre avi, el pa amb vi i sucre era blanc onegre. De molt jovenet ja ajudava al meu oncle, perquè nosal-tres érem molt pobres, tant que no teníem ni cisterna a la vinya”.


Ciset Carreras Pi i el seu pare Josep Carreras Juli premsant vi a la barraca de lavinya prop de la Casanova als anys 80 del segle XX. Cedida per Narcís Carreras Pi.

81

Dolors Teixidor Ferrer, 71 anys, l’Escala

“A casa, can Torrent, teníem dues vinyes, una a les Terroges,on primer hi fèiem cigrons i més tard el pare la va engradir iva plantar-hi la vinya. N’hi havia una altra, als Riells, quequan varen obrir la carretera cap a Montgó, la varen migpar-tir. Als anys 50 aquesta la vàrem vendre al Sr. Triadú perquèels va dir que aquells terrenys no es podria edificar mai i ambels diners que en varen fer varen arreglar la casa actual. Eraels anys del principi del turisme i en Vernon Richards vacomençar a portar-nos anglesos i el pare va veure que allòera el futur i va anar deixant la vinya. Tot i així, durant anys elpare va seguir anant a la teranyina, a la vinya i tot el queguanyàvem ho invertíem en habitacions. A finals d’agost i pri-mers de setembre, ja collíem els raïms, unes 140 samals. Acasa el posàvem sobre la tina, trepitjàvem el raïm i disfrutà-vem molt fent aquesta feina. Venia una premsa al carrer i l’a-cabàvem de premsar bé i omplíem 6 botes molt grans queteníem al celler i veníem el vi durant l’hivern. Fèiem garnatxai vi blanc. El vi de l’Escala no era fort però era bo. Menjàvempa amb vi i sucre i, de petites, jo i la meva germana n’havíembegut per dinar i no ens feia pas mal”.

Josep Vilabrú Ballester, 84 anys, l’Escala

“El meu treball a la vinya era collir raïms amb unes estisores,llavors venia un carro i el portàvem a premsar a can Lopits.Al matí de la verema fèiem un esmorzar tota la colla: amani-da, anxoves i raïms. Per dinar, una cargolada amb all i oli iquan acabàvem de collir, cap a a casa. Quan era petit, entemps de guerra i no es cultivava la vinya, la mare hi anava afer garbons, de la llargada d’una tòria, que en feien caliu percoure les sardines a la brasa”.


Francesc Teixidor Juli,Torrent, a la dreta de lafotografia, portant turis-tes que havien llogathabitació a casa seva,d’excursió a la vinyaamb el carro i el burri-quet, 1959. Cedida perDolors Teixidor Ferrer.

Joan Lassús beventamb porró mentremenja garotes ambla seva germana iuna altra dona enuna pineda a mitjansegle XX. AHE.

Esteve Ribas Bonho-me mirant els nenscom juguem durantla verema, amb labarraca de vinyaal fons. Cedida perEsteve Ribas Torrent.

82

Lluís Pagès Gironès, 54 anys, Torroella de Montgrí

“Abans tota aquesta zona del Montgrí estava plena de vinyesi oliveres, amb el turisme es va deixar i ara sembla que esvolen tornar a treballar. Els avis feien el vi per consum propi,ja que es dedicaven a la pagesia en general i la vinya i l’oli-vera era més aviat feina de tardor, així tenien feina tot l’any.Els avis tenien ulls de llebre i picapolla i llauraven ambcavalls. Ara cuido la vinya al temps lliure, amb un tractoret iés per passar-ho bé amb la família i els amics”.

Joaquim Vilanova Junqué, 76 anys , Bellcaire d’Empordà

“Li dec la vida al vi. A casa feien de flequers i venien pa, vi icomestibles a Bellcaire. No veníem vi de l’Escala perquètenia poca graduació i es picava molt. Quan tenia 6 o 7 anysvaig agafar un còlic que no es podia curar i el meu pare vatrucar al seu parent, el doctor Xavier Vilanova, i vam anar aBarcelona a visitar-me. Em varen mirar i el metge li va dir alpare: tenen vi bo a casa? I tant! Li va contestar. Doncs des-prés dels àpats, doneu-li al nen un got de vi negre. I al capde tres setmanes vaig estar curat! Resulta que tenia elsbudells massa nets i amb el vi negre, va fermentar i es varenposar a to”.

Carles Guàrdia Arbusí, 86 anys, Albons

“Les vinyes ja eren dels avis. Fèiem vi molt bo perquè a lamuntanya d’Albons tot és pedra i feia el vi molt bo. Per teniruna vinya maca i sana s’havia d’anar molt al compàs deltemps. S’havia de cuidar, vigilar el mildiu i el fum. La meva àviala vigilava cada dia i quan veia alguna cosa rara, ja deia quel’havíem d’anar a ensulfatar. El vi era pel consum propi. Teníemcarinyena que és un vi esponjós i el mandó espès. Per menjarplantàvem muscat i picapolla i s’havia de vigilar molt el pillo.Els ceps bons per menjar s’havien de repartir per la vinya i laque sabia on eren els bons era l’àvia. La vinya era delicada,quan brotava s’havia d’ensofrar de seguida. Hi anàvem a les 4del matí perquè no podia fer vent. Si feia vent quedaves ambels ulls que no t’hi veies i havies de plegar. Abans de que flo-rissin els raïms s’havia d’esbrollar i llavors anar ensulfatantamb el coure. La vigília havies de fer el preparat, de desfer elcoure. L’endemà s’hi posava calç viva, una mica d’aigua i que-dava una pasta. Agafaves un cassó d’aquella pasta, la posa-ves al coure i amb uns papers de la farmàcia miraves si labarreja estava ben feta, perquè sinó cremaves la vinya. Laverema la fèiem tots els de casa amb una galleda cada un idesprés emplenàvem les samals. Com que la tina era a casa


Verema a la vinya decan Barnosell, Torroellade Montgrí l’any 1948.Cedida per Lluís PagèsGironès.

Una nena del carrerPerxel bevent ambporró mentre berenaasseguda sobre unacaixa de peix. Mitjansegle XX. Foto: JoanLassús. AHE.

83

tot era més fàcil. Aixafàvem els raïms i ho posàvem a la tina.Quan era plena xirgàvem i el primer raig era el vi rosat. Quanles botes eren plenes, deixàvem que bullís a la tina i quedavanegre i agafava gust de rapa. Del vi fort sempre en fèiem treso quatre botes. I per acabar el premsàvem amb la premsaambulant d’en Maurici. Si les cases que hi havia poc vi envolien més, feien vi petit, agafaven aigua, 3 o 4 garrafes, i l’hibarrejaven, però aquell vi s’havia de beure abans de l’estiuperquè sinó era agre, no tenia força. Si el vi es feia malbé a labota l’aprofitaves per vinagre. De petits ja bevíem vi, era unamedecina; no per beure’n molt, just fer un trago amb el porró”.

Ramona Portell Viella, 87 anys, l’Escala

“Abans tota la muntanya on ara hi ha pins, tot eren vinyes. Tot-hom en tenia una o més de vinyes, tot i que la fil·loxera en vamatar moltes i després hi van plantar pins. El vi es guardavaals cellers, al fons de la casa en un lloc tranquil perquè haviad’estar quiet i sense fressa, sinó es picava i es tornava agre.Era perquè tenia poc grau, no tenia força i per això els nens nopodien entrar al celler. Sempre hi havia el porró a taula, peròno recordo que hi hagués gerra d’aigua! I quan teníem mal decanyó, posàvem segó dins una mitja, l’escalfàvem a la vora de

la llar i després ho mullàvem amb vi i ens ho posàvem al coll.També deien que les criatures havien de beure vi per agafarforça als ossos i a molts de plats hi posàvem vi com per exem-ple als platillos”.

Francesc Oliveras Portell, 64 anys , l’Escala

“Quan no anava a pescar anava a la vinya de l’avi. I quan s’a-gafava un costipat, s’escalfava el vi i es bevia. Per berenar ensdonaven pa amb vi i sucre, era el més normal ja de ben petits.Amb el pare anaven a passar el dia a la vinya del Puig Secamb el carro i el burro. Tenien més vinyes i olivars els pesca-dors que no pas els pagesos, perquè els pescadors, quan eramal temps, tenien més temps per treballar-los. Al setembre s’a-nava a la Riba i es posaven les botes i les samals al terra i avegades el tràngul se les emportava i feia surar les botes enllà.També amb temporal ens agradava posar-nos dins les samalsi quan venia una esbotzada ens feia saltar”.

Joaquima Oliveras Portell, Joina, 66 anys, l’Escala

“Tota la vida vàrem tenir una vinya al Puig Sec. Anàvem a collirels raïms i després, venia la premsa del cal Gall. També elpare tenia una vinya a Riells, on viu ara la mare. Ara tenim una


Joan Lassús Saguer ila seva filla Pepi i unaaltra noia pitjant sa -mals davant la barra-ca de vinya i al fonss’endevina una torred’un mas de les Cortsa mitjan segle XX. Foto: Joan Lassús.AHE.

L’àvia Hermínia decal Pavero, l’àvia So -fia de can Barrina i laRosa Ribas Torrent,entre d’altres vere-mant a mitjan del se -gle XX. Cedida perEsteve Ribas Torrent.

84

vinya darrera del mas Cremat, que la vàrem heretar del Pollo,de mandó que encara la cultivem perquè encara fa unsgotims molt grossos, tot i que en tastem poc perquè els estor-nells se’l mengen tot. El record del meu pare el tinc lligat alsesmorzars que es feia quan tornava de mar, menjàvem veratben fregit amb all cru i sempre acompanyat del porró de vi”.

Jaume Salvat Pont, 60 anys, l’Escala

“Sóc fill i nét de vinyaters, de ca l’Alegre. La meva família teniavinyes i encara avui conservo una premsa fixa on venia moltagent de l’Escala a premsar el raïm. Un altre detall típic de lesbarraques de vinya, era un rajol que tapava i feia de canalitza-ció de l’aigua; aquesta, sortia per un forat i anava directamenta la cisterna. Solia ocupar la meitat del sòl de la barraca. Lacisterna no era gaire fonda (metre i mig) la boca era estretaamb un tapador de fusta i amb una corda es treia l’aigua. L’ai-gua es desviava a dos dipòsits a fora la barraca. Els dos dipò-sits feien 40-50 cms cada un. Eren per fer la barreja delsproductes derivats del coure (que ara ja venen preparats), per

combatre el fong del mildiu.S’havia de preparar el pre-parat: pedra de sulfat decoure i s’havia de dissoldreamb aigua, i això es feia enun dels dipòsits. A l’altre hihavia calç amarada i es feiala barreja (caldo bordelés)i servia per ensulfatar lesvinyes. Omplien la maquinad’ensulfatar, se la penjavena l’esquena i ensulfatavenla vinya”.

Domènec Gamito Font, 88anys, l’Escala

“Tota la fondada dels Riellseren vinyes i ara són xalets.Nosaltres hi teníem una petitavinya i trèiem vi per l’any, avegades no arribava. Norecordo les classes de raïmperò les tòries les havia anata buscar a cal Gall. Era curiósperquè aquestes vinyes lesva anar tapant la duna que vasortir de les platges d’Empú-ries, les sorres, que anys méstard la varen utilitzar per ferles urbanitzacions de l’Esca-la, les Sorres se’n deia, i cadaany veies que en cobria untros i en descobria un altre. Quan anava a ca la meva àviaens donava un bullon, un miqueta de vi amb el rovell de l’ou,ben remenat amb una mica de sucre i ens ho menjàvem ideien que allò reforçava la mainada. Per un constipat, sentadult, escalfàvem el vi i ens el bevíem i això anava bé. Eracom una medicina, ara, és dolentíssim”.

Jaume Sureda Bach, 60 anys, l’Estartit, Torroella de Montgrí

“Vaig néixer al mas Ral i la vinya del mas era sobre la TorreMartina. En l’escriptura de les propietats posa que va serenterrada per les dunes que venien d’Empúries. Teníem unavinya als Griells, a l’Estartit en terreny sorrenc. Quan es vavendre vàrem trobar que hi havia més terreny de l’escripturatperquè com que hi havien plantat pins, s’havia guanyatterreny al mar. El vi de les vinyes de terra es deia que era vimés bo i que es guardava millor. A les de sorra, els vins erenmés fluixos i no es podien traslladar. La feina de les vinyes al


Pepito Salvat de ca l’Alegre a la premsa (1969).Foto: Rafel Bataller.

Premsa de ca l’Alegre.Foto: Jaume Salvat Pont.

85

passar dels cavalls al tractor, va sorgir el problema que elstractors normals no passaven, però amb el tractoret petit sí. Imolta gent va optar per arrencar un rem sí i un no per poderpassar i treballar amb el tractoret. A poc a poc es va anarabandonant la muntanya, per culpa del turisme, de la pocapaciència, i per dedicar-se més al cultiu de la fruita dolça”.

Joan Guillem Rovira, 90 anys, l’Escala

“Quan va tenir 14 anys van arrendar una vinya que era d’enPepet Nam, i en pagaven terços: de cada tres samals, unaera per l’arrendador. Hi havia les varietats de turbat, jaqué imandó, quatre ceps de picapolla per menjar, tres de prime-rencs, a més d’abricoquers, figueres, oliveres…”.

Joan Roure Llambrich, 74 anys, Torroella de Montgrí

“Quan venia el temps de la verema es reunien les famílies, aga-faven els carros amb samals que ens llogaven al trull, i cap a lavinya. Collien els raïms i a les samals, els aixafaven perquè n’hicabessin més. Era un espectacle veure baixar les samals ambels carros! Totes les cases tenien tines. Quan arribaven a casa,aixafaven els raïms, el posaven dins la tina, fermentaven i des-prés la portaven al trull. Allà la tornaven a aixafar i sortia el vi”.

Joaquim Palau Roca, 90 anys, l’Escala

“La vinya era prop del Pou del Vidre, a tocar el mas Cremat, ila vàrem plantar nosaltres mateixos. Ho vàrem fer amb un par-pal, foradant ben fondo el terreny, per després plantar lestòries. En les donaven altra gent de l’Escala i eren de les varie-tats caranyana blanc i roja i mandó. El camp era gran, aspre,amb molta sorra barrejada. En principi era un terreny dolentperò als ceps els hi anava la mar de bé. Trèiem les pedres per-què feien nosa i amb un animal treballàvem la terra amb unaarada i l’herba de les regues, la cavàvem. Quan hi anàvem atreballar, bevíem l’aigua del Pou del vidre, que llavors ja rajavapoc. Al mig del camp hi havia una figuera i a dalt hi havia una

pineda. Quan collíem el raïmel posàvem dins de samalsque carregàvem al carro detres rems, entravessades per-què n’hi capiguessin més, iportàvem el raïm a premsar aca l’Alegre. Primer el trinxà-vem amb uns roleus i desprésl’espremíem a la premsa.Alguna vegada també haviavingut la premsa de cal Gall acasa. El vi després el guardà-vem en bótes i en teníem pertot un any. A la vinya també hihavia una barraca i, quanvaren bombardejar l’Escala, hivàrem anar a viure tota la famí-lia una temporada”.

Josep Bruguera Salvat, 80 anys, l’Escala

“Quan era petit, fèiem el canvi fenici, canviàvem vi per farinao patates. I quan l’avi va ser mort, com que la vinya la teníemal mas Cremat, el pare anant i vinguent perdia el dia i lavaren donar a menar a un home de Sobrestany i només ensen tocava una part de la producció i just en fèiem pel con-sum de casa. Es va acabar la vinya per les vendes del turis-me, a on ara hi havia cases antes era tot vinya”.

Josep Subirana Farró, 79 anys, Ullà

“Vaig néixer a Ullà i durant generacions la família havien vin-gut a vendre els productes de temporada a l’Escala i jo veniaamb el carro i la mula carregat de bròquil, i de tot el que teníem a l’hort. Vivíem a les entrades d’Ullà, a l’horta i somterrassans de can Subirà. Les vinyes les teníem a la pujada deSanta Caterina i en sortia un vi àcid. Quasi tot era garnatxa i


Preparant el brou bordelès en un bidó iomplint la màquina ensulfatadora amitjan del segle XX. Foto: Joan Lassús.AHE.

86

caranyana, i en sortia un vi senzill, perquè surt d’un terrenycalcari. El vi per mi sempre ha portat història, bones, romàn-tiques,... sempre ha estat amb la gent. Ens agrada no nomésperquè ens embriaga, sinó que ens ajuda a agafar la vidad’una altra manera, ens acompanya, ens ajuda, va bé pelcos i també ajuda l’amistat i acaba tot en vi”.

Lluis Albert Rivas, 92 anys, l’Escala

“Recordo perfectament el celler de casa; hi havia moltes bótesI molt grosses. Era posat entrant a mà esquerra. Hi havia unagran bancada amb forma per descansar les botes. Eren unesbotes que tenien més d’un metre i anava escrit en guix el nomde cada vinya: vinya de la Muntanya, vinya del Mas Cremat,Vinya de les Sorres, vinya Agustina, Vinya dels Cossis, vinya deSant Briu… La major part eren al terme de Torroella. L’única del’Escala era la vinya de la Muntanya d’Empúries, prop del circromà, de cal Sastruch. També hi havia unes tines, que encarales han guardades a la casa pairal. Moltes de les seves cosesque escrivia la meva tia, la Caterina Albert, tenen un origenreal, però les desfigurava com per exemple a l’escrit de MareBalena, anomena així el Cargol i descriu com els nens utilitza-

ven les samals, amb una formaovalada, d’embarcació. Amb lesmans feien de rems, però comque no tenia estabilitat, s’hi po -sava un pam o dos de sorra adins. La mainada s’hi em barca-va, per divertir-se. Aquestes sa -mals eren a la platja durant laFesta Major per estanyar-les itenir-les a punt per la veremapassada la festa”.

Maria Ferrés Ayats, 91 anys, l’Escala

“Érem carboners, però cap al 1954 es va començar a vendre elpetroli i veient que el negoci aniria de baixa, vàrem llogar unavinya a la Caterina Sastre, a la Muntanya del Pastor, i vàremcomençar a fer vi per vendre’lal detall. Quan vàrem anar al’ajuntament ens deien que eraun mal negoci perquè tothoma l’Escala en tenia de vinya.Amb aquestes de vam co -mençar a vendre vi al detall, iels clients eren els valenciansque venien a treballar a l’arròs iels treballadors de les fortifica-cions de Montgó... Aquestsvenien a comprar i ens dema-naven un got de vi i així vamcomençar a tenir una mica detaverna. Però un demanavaolives, l’altre una altra cosa, iquan ens en vam adonar jafèiem tota mena de tapes. Es


Dolors Ventura Ferrés,servint vi a la bodegaEls Barrils a finals delsanys 60 del segle XX. Cedida per MariaFerrés Ayats

Interior del celler de la casa pairal de laCaterina Albert, Víctor Català, a mitjan s. XX.Foto: Joan Lassús. AHE.

Interior de la bodega Els Barrils a mitjansegle XX. Cedida per Maria Ferrés Ayats.

87

va anar arriant i d’avui per demà ja teníem un bar-bodega. No hiteníem mostrador només un taulell molt petit, i la gent es ficavaal darrera, anaven a l’aixeta i ells mateixos es servien, per aixòvam decidir posar-hi uns ‘barrils’, que fessin barrera”.

Miquel Moriscot Callol, 92 anys, l’Escala

“La vinya primer era més tirant cap a la muntanya del Montgríi després varen ser les de Riells. A casa, can Xurinyac, erenpagesos, però no de propietat, sinó que menaven terres d’al-tres a terços. Quan varen canviar els tractes a mitges, al pareno li va agradar i va plegar i anava a marc, a la parella. Alvenir la fil·loxera va matar les vinyes de la muntanya i varenhaver de plantar bords americans i llavons s’empeltavenamb els d’aquí i a casa teníem mandó i turbat, sobretot.Fèiem molt de vi. Emplenàvem 13 bótes de 12 bots cadauna. Cada bot són 64 litres, en teníem bastant. Teníem la nos-tra vinya i també treballàvem la d’en Rafelet Sureda, avi de laMontserrat Sureda, a l’esquerra de la muntanya dels Recsque era una vinya bastant gran. El preu del vi nosaltres no el

vàrem baixar mai dels 50 cèntims el litre, en canvi altre gentque en venia, com que era molt flac, el venien més barat. Lesbótes les feia el boter i l’anava a avisar uns dies abans per-què vinguessin a repicar les samals que teníem a casa. S’hade procurar fer-ho amb temps, perquè si no podien vessarquan hi havia el vi. El pare hi tenia molt de gust en això”.

Paulí Vicens Font, 66 anys, l’Escala

“Vivim al carrer Canyet, a l’antiga casa de la família Blaguer itenim una tina que data del segle XVII, de quan la MònicaBlaguer es va casar amb en Joan Vicens Pons, sortit del masVicens de Verges. Per casar-se va haver de demostrar quesabia escriure. Aquesta tina és tota ella revestida d’un rajolvidriat i soterrada. Quan vàrem arreglar la casa per fer habita-cions la vàrem trobar tota enterrada de runa i la vàrem recu-perar, tot i que no l’hem feta servir mai. La meva família teniavinyes i l’últim de portar-les va ser el meu pare. Les vi nyeseren al Riells, prop del mas Estela, una als Cossis, una a SantBriu i una al Puig Sec. Hi havia molt de vi blanc. Algun cep denegre, però gairebé tot era blanc, sobretot malvesia i en fèiemtambé per vendre”.

Josep Alenyà Ros, 73 anys, Torroella de Montgrí

“A casa fèiem molt de vi, però ara ja no tenim vinyes. Al trull,premsàvem molt de vi de la gent que el collia, en fèiem unes3.000 samals a l’any. Aquest trull té uns 200 anys i tan serviaper premsar el vi com per l’oli, és la mateixa maquinària.Començàvem a l’octubre i treballàvem 24 hores al dia, per nofer esperar que les samals fermentessin. I ho vàrem fer fins fa15 anys, ara ja no hi ha vinyes. Si no es pot treballar ambtractor, la gent no vol treballar. També teníem tot un magat-zem de samals, unes 300 que es deixaven els uns als altres.Per fer servir el trull, la gent pagava unes 20 o 25 pessetesper samal i després s’emportaven el most cap a casa seva iel posaven a les botes”.


Premsa mòbil de can Xurinyac a mitjan segle XX. Foto: Joan Lassús. AHE.

88

Anna Maria Sastre Brugués, 62 anys, l’Escala

“El vi a cal Gall és de tradició antiga perquè el besavi JosepSastre Taverner era boter al carrer de la Torre a més de fle-quer. A casa tenia celler a més de tres cisternes per aigua, olii vi. Del meu record, després de la festa major canviaven elscostums i venien molts amos de les vinyes a buscar el pareperquè volien premsar. Tenia una llibreta amb tota la gent quetot eren motius per decidir quan havien de premsar. El vi decasa era molt dolent, sincerament no valia res. Ara sí que esfan vins bons. El vi era negre i rosat. El que sí que era molt boera el garnatxa. També el moscatell i el vi ranci, fet amb vinsque sobraven, i sobretot, el vinagre era molt i molt bo. Quanels peus estaven cansats i botits, posaven els peus en remullamb aigua, sal i un raig d’aquell vinagre i, oli en un llum, jaestaven guarits. El pa amb vi i sucre, de pa rodó tallat a lles-ques i ben xucat amb vi m’encantava, i encara en menjo depostres, em ve de gust tornar-ne a menjar de tan en tant”.

Francesc Sastre Brugués, 50 anys, l’Escala

“Als anys 80 vàrem deixar la vinya perquè a casa a la botigateníem feina i no rendia. Teníem una vinya de quatre vessa-nes al puig, darrera la Casanova. No és que fos una distrac-ció però sí una tradició”.

Josep Lluís Sastre Brugués, 57 anys, l’Escala

“Anava a acompanyar a premsar al pare als carrers de l’Esca-la, a ajudar a posar les camelles al carro, portar les samals, apassar les sarments a dins la premsa, a posar benzina almotor, a recollir, a netejar els carrers... Primer anàvem a esta -nyar les samals, les portàvem a la primera platja d’Empúries,amb aigua salada perquè era més barata que l’aigua dolça.Per balejar les botes, bullíem canyes i fulles de pressegueramb aigua, després posar-hi vi amb un xic de conyac, i anar-ho remoguent, moure-la mica a mica per anar-la netejant i des-prés cremar el sufrit. I premsar, venia la gent a la botiga: Voldriapremsar aquest dia. I quantes samals tindràs? I tot ho anotavenen una llibreta plena dels motius de les cases. Recordo queprimer traginàvem la premsa amb un burro, després amb un


Barraca de vinya de ca l’Alegre als Riells el 1965. Darrera ja es veuen lesconstruccions de l’urbanització. Foto: Jaume Salvat Pont.

Premsa mòbil de cal Gall a finals dels anys 50. Foto: Vernon Richards. AHE.

89

matxo. Més tard amb un cotxe, però vàrem tenir problemesperquè l’enganxe no era legal i ens hi posaven pegues. Hovàrem fer amb un tractor i al final vàrem tornar a l’inici amb elburro d’en Tianet Santcristo. Vàrem premsar fins els anys 80fins que ja no quedaven vinyes ni gent que les cuidés i tambévàrem tenir problemes amb la premsa. I el que donava lespremsades no n’hi havia prou per reparar-la ja que cobràvem125 pessetes la semal. Hi havia gent que es quedava la brisai ho tornava a tirar a la vinya com a adob. Heu de pensar quepremsant al carrer la premsa perdia de pertot. Quan es tras-passava a la bota des de la samal, també perdia. Era l’èpocade les mosques i no sempre es premsava el mateix dia que escollia i les samals es guardaven a fora al carrer. La policia ensposava traves... però érem una al·licient turístic. Els turistesens fotografiaven i els agradava veure l’espectacle, no hi esta-ven avesats. Abans era economia de subsistència. Teníem unabarraca feta de llauna i l’avi s’hi estava tot el dia a la vinya. I elvi el posava al carro i el portava a muntanya, a vendre a poblesde pagès, a Ribes de Freser, a Planoles, a Ripoll... i baixavacarregat de trumfes que en deien. També els dijous anava avendre a mercat a Figueres. Les vinyes de l’Escala es varenanar abandonant i amb una arada anaven plantant pinyons perfer-hi pins. Es volien les pinedes per les feixines, el combusti-bles per les cuines. Moltes però van esdevenir un xalet”.

Josefina Sala Huguet, 80 anys, l’Escala

“El que és molt bonic de l’Escala és que tothom s’ajudavauns als altres, tant a la platja com a la vinya, i en tot. La vinyade casa era a la Closa del Llop. Els avis m’explicaven quequan va venir la fil·loxera, un treballador italià que treballavales vinyes cap a Roses, al quedar sense feina, va venir a tre-ballar a casa i els va ensenyar a fer fideus. A casa teníem virosat i blanc i no en fèiem gaire, era per regalar i poca cosamés. A mi no m’agradava gaire, però anàvem a comprar-ne acan Rufí, al trull de l’Escala, i aquell m’agradava molt”.

Josep Oliveras Altrachs, Tero, 64 anys, l’Escala

“Les vinyes eren molt fora vila i havies d’anar-hi caminant. Acasa meva hi havia tres vinyes i anava a collir raïms a lesTerroges. Va desaparèixer cap el 1957-59, perquè els vellseren molt vells i ja no hi anaven. I els joves no estaven peraixò, tenien altres oficis. Amb les vinyes s’hi abocava unaquantitat d’energia enorme. Teníem picapolla, macabeu, gar-natxa, i pocs més i molt bons. N’hi havia un de més lilós, elcagalló de gall, que era molt dolç. Recordo la presència delsveïns compartint la feina de collir, de traginar samals, de lafesta de la verema que es menjava arròs. A la vinya hi passa-ven moltes coses; mentre es collia el raïm, es feia tertúlia,sortien assumptes familiars... Em va saber greu quan el meupare va dir que arrabassava els ceps i que hi volia plantarpins. Perdre les vinyes volia dir perdre moltes més coses.També hi havia els fruiters, albercoquers, perers, regalès-sia... la sorra de les vinyes produïa una regalèssia dolcíssi-ma. Perdre les vinyes era com desarrelar-se. Veiem que allòno tenia aturador, però ho enteníem. La natura desapareixia,el paisatge perdia la identitat...”.


Vinya d’en Paulí Vicens als anys 60, quan es va obrir un carrer de la urbanitzaciódels Riells i poc després la varen deixar de treballar. Cedida per Paulí Vicens Font.

90

Bibliografia

ARROYO GARCÍA, R.; LEFORT, F.; DE ANDRÉS, M.T.; IBÁÑEZ, J.; BORREGO, J.; JOUVE, N.; CABELLO, F.; MARTÍNEZ ZAPATER, J. M. (2002) “Chloroplast microsatellitepolymorphisms in Vitis species”, Genome 6, pp. 1142-1149.

ASENSIO, D.; CARDONA, R.; FERRER, C.; MORER, J.; POU, J.; SAULA, O.; GARCIA-DALMAU, C. (2010), “Una almàssera del segle III aC dins el nucli ibèric dels Estinclells(Verdú, Urgell)”, Urtx, 24, pp. 56-75.

BARBAZA, Y. (1988) El paisatge humà de la Costa Brava, publicada en francès l’any 1966 i en català per Edicions 62.

BARTI, A.; PLANA, R.; TREMOLEDA, J. (2004), Llafranc romà. Quaderns de Palafrugell, 13. Palafrugell.

BERNI, P.; CARRERAS, C. (2001), “El circuit comercial de Barcino: reflexions al voltant de les marques amfòriques”, Faventia 23/1, pp. 103-129.

BOIX, L. (2015), “El conreu de l’arròs a l’Escala, del segle XV al XX”, dins: L. Boix (coord.), El conreu de l’arròs. Ampostins i valencians a l’Escala, Ajuntament del’Escala-Museu de l’Anxova i de la Sal, 52-67.

BORAO, J. E. (1987), “Las posibles centuriaciones ampuritanas”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 20, Figueres, pp. 277-326.

BOSCH, M.; CONGOST, R.; GIFRE, P.; SAGUER, E.; SOLDEVILA, X. (2003), “Dinámica social y transformaciones ambientales. El Baix Ter. 1300-1950”, dins: A. Sabio, I.Iriarte (eds.), La construcción histórica del paisaje agrario en España y Cuba, Instituto de Estudios Altoaragoneses, Universidad de Zaragoza, 91-107.

BOUBY, L.; FIGUEIRAL, I.; BOUCHETTE, A.; ROVIRA, N.; IVORRA, S.; LACOMBE, T.; PASTOR, T.; PICQ, S.; MARINVAL PH.; TERRAL, J.F. (2013) “Bioarchaeological Insights into theProcess of Domestication of Grapevine (Vitis vinifera L.) during Roman Times in Southern France”, PLoS ONE, 8, 63195.

BRUN, J.-P. (2003), Le vin et l’huile dans la Méditerranée antique. Viticulture, oléiculture et procédes de fabrication, Éditions Errance, Paris.

BRUN, J.-P. (2004) Archéologie du vin et de l’huile. De la préhistoire à l’époque hellénistique, Paris, éd. Errance.

BRUN, J.-P. (2005), Archéologie du vine et de l’huile en Gaule romaine, Éditions Errance, Paris.

BURCH, J.; MUNDET, J.; NOLLA, J. M.; PALAHÍ, LL. (2000), “Prospeccions arqueològiques al termes municipal de Tossa de Mar (La Selva)”, Cinquenes Jornadesd’Arqueologia de les Comarques de Girona, Olot, pp. 161-162

BURCH, J.; JIMÉNEZ, F.; NOLLA, J. M.; PALAHÍ, LL. (2005), El fundus de Turissa entre el segle I aC i l’I dC. Arqueologia de dos establiments rurals, Girona, EstudisArqueològics, 6, Universitat de Girona.

BURCH, J.; CASTANYER, P.; NOLLA, J. M.; TREMOLEDA, J. (2010), “Temps de canvis: la romanització del nord-est de Catalunya”, Time of changes. In the begining ofthe Romanization, Studies on the Rural World in the Roman Period, 5, Girona, pp. 89-108.

BURCH, J.; CASAS, J.; COSTA, A.; NOLLA, J. M.; PALAHÍ, LL.; ROJAS, A.; SAGRERA, J.; VIVÓ, D.; VIVO, J.; SIMON, J. LA SÍNTESI. NOLLA, J. M., PALAHÍ, LL,; VIVÓ, J. (a cura de),(2010), De l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial de la Indigècia, Girona, Universitat de Girona.

BURCH, J.; CASAS, J.; CASTANYER, P.; COSTA, A.; NOLLA, J. M.; PALAHÍ, LL.; SIMON, J.; TREMOLEDA, J.; VARENA, A.; VIVÓ, D.; VIVO, J. (2013), L’alt imperi al nord-est delConuentus Tarraconensis. Una visió de conjunt, Universitat de Girona, Girona.

BURCH, J.; NOLLA, J. M.; TREMOLEDA, J. (2015), La Alfarería Romana del Collet Est (Calonge, Girona), BAR International Series 2770, Oxford.

BUXÓ, R. (1997) “Presence of Olea europaea and Vitis vinifera in archaeological sites from the Iberian Peninsula”, Lagascalia, 19 (1-2), pp. 271-282.

BUXÓ, R. (2001), L’origen i l’expansió de l’agricultura a l’Empordà. Del Neolític a la Romanització, Col·lecció Estudis, 3, CCG Edicions –Associació d’HistòriaRural de les Comarques Gironines– Universitat de Girona. Centre de Recerca d’Història Rural, Girona.

BUXÓ, R.; TREMOLEDA, J. (2002), Platja de Fenals (Lloret de Mar, la Selva): una indústria d’època romana a la Costa Brava, Lloret de Mar. Col·lecció Es Frares, 5.

BUXÓ, R. (2008) “The agricultural consequences of colonial contacts on the Iberian Peninsula in the first millennium”, Vegetation History and Archaeobotany, 17,1, pp. 145-154.

BUXÓ, R.; PIQUÉ, R. (2008) Los usos de las plantas a través de la arqueología en la península Ibérica, Barcelona, Ariel.

CAMPS I ARBOIX, J. de, (1969) Història de l’agricultura catalana, Editorial Tàber.

CANAL, D. (2002), “L’explotació dels recursos vegetals: les anàlisis paleocarpològiques”, a Pons (dir.) Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complexarqueològic d’època ibèrica (Excavacions 1990-1998), Sèrie Monogràfica 21, Museu d’Arqueologia de Catalunya. Girona, pp. 443-481.

CAPDEFERRO, J. (2003), “La participació de Girona a la cort general de Catalunya de 1599”, El món urbà a la Corona d’Aragó. Del 1137 als decrets de NovaPlanta. XXVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Barcelona, Oficina de Congressos-Universitat de Barcelona, III, 109-132.

91

Bibliografia

CARRETERO, N. (2006), “Intervenció arqueològica realitzada al carrer Aquari núm. 26, Santa Maria de Llorell (Tossa de Mar)”, Vuitenes Jornades d’Arqueologia deles Comarques de Girona, Roses, pp. 245-248.

CASANOVAS I CANUT, S. (1978), Memòries d’un pagès del segle XVIII, edició a cura de J. Geli I M.A. Anglada, Barcelona, Curial, 80 i 82.

CASAS, J.; CASTANYER, P.; NOLLA, J. M.; TREMOLEDA, J. (1995), La vil·la romana de La Font del Vilar (Avinyonet de Puigventós), Estudis Arqueològics, 2, Universitatde Girona, Girona.

CASAS, J.; CASTANYER, P.; NOLLA, J. M.; TREMOLEDA, J. (1995), El món rural romà a Catalunya. L’exemple de les comarques nord-orientals, Monografies del Centred’Investigacions Arqueològiques de Girona, 15, Girona.

CASTANYER, P.; TREMOLEDA, J. (1992), “Excavació de salvament a la vil·la romana de la Font del Vilar (Avinyonet de Puigventós)”, Primeres Jornades d’Arqueologiade les Comarques de Girona, Sant Feliu de Guíxols, pp. 117-124.

CASTANYER, P.; TREMOLEDA, J. (2005), “La producció agrícola d’època romana al nord-est de Catalunya”, Cota Zero, 20, Vic, pp. 67-77.

CASTANYER, P.; TREMOLEDA, J. (2007), Vilauba. Descobrim una vil·la romana, Figueres.

CASTANYER, P.; TREMOLEDA, J. (2007), “El paisatge agrari a l’Empordà en temps dels romans: l’exemple de la vil·la de la Font del Vilar (Avinyonet de Puigventós)”,Actes del Congrés El paisatge, element vertebrador de la identitat empordanesa, Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres, pp. 275-290.

CASTANYER, P.; NOLLA, J. M.; TREMOLEDA, J. (2009), “La producció vinícola en època romana a les comarques gironines. Inversió, propietat, treball de la terra iartesanat”, El vi tarraconense i laietà: ahir i avui, Documenta 7, Tarragona, pp. 40-59.

CATALÀ, M. (1999) “La agricultura: los recursos vegetales a partir de las semillas y frutos”, in M. E. Aubet (ed), Cerro del Villar I. El asentamiento fenicio en ladesembocadura del río Guadalhorce y su interacción con el hinterland, Arqueología Monografías, vol. 5, Junta de Andalucía, pp. 307-312.

CHAMORRO, J. (1994) “Flotation startegy: method and sampling plant dietary resources of Tartessian times at Doña Blanca”, in E. Roselló, A. Morales (eds),Castillo de Doña Blanca. Archaeo environmental investigations in the Bay of Cádiz (750-500 BC), BAR International Series, vol. 593, TempusReparatum, pp. 21-36.

CODINA, F. (2002), “Intervenció arqueològica a l’era de Can Llapart (Bellcaire d’Empordà, Baix Empordà)”, Sisenes Jornades d’Arqueologia de les Comarquesde Girona. Sant Joan de les Abadesses, pp. 243-246.

COLOMÉ, J.; GARCIA, R.; PLANAS, J.; VALLS-JUNYENT, F. (2013), “Les cycles de l’économie viticole en Catalogne. L’evolution du prix du vin entre 1680 et 1935”,Annales de Midi, 281, 29-55.

CONGOST, R. (1990), Els propietaris i els altres, Vic, Eumo.

CONGOST, R.; GIFRE, P. (2001), “Déu i el diable”. Notícies sobre el conreu de l’arròs al Baix Empordà (segles XVIII-XIX), Afers, 39, 333-369.

CONGOST, R. (2015), “Els canvis en l’Empordà del segle XVIII: la tesi d’una revolució industriosa”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 46, 371-388.

CORREDOR PLAJA, A.M. (2000), “La vida dels francesos residents a la costa del Baix Empordà el 1637”, Estudis del Baix Empordà, 19, 79-100.

CUBERO, C. (1991) “Análisis paleocarpológico de muestras del Alto de la Cruz”, in J. Maluquer, F. Gracia, G. Munilla (eds), Alto de la Cruz (Cortes de Navarra),Pamplona, Diputación Provincial de Navarra, pp. 200-214.

ESTEBAN SASTRE, M. (2001) L’Escala, un exemple de supervivència, Ajuntament de l’Escala, Monografies Locals, 5.

FERRER, J. (1850), “Abusos en la cría de ganados”, La Granja, setembre, 161-166.

FERRER, LL. (2007), “Una revisió del creixement demogràfic de Catalunya en el segle XVIII a partir dels registres parroquials”, Estudis d’Història Agrària, 20, 17-68.

FONT I RIUS, J.M. (1961), “El antiguo derecho local de Torroella. Privilegios y franquicias de la Villa”, Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí.

FONT I RIUS, J.M. (1972), “Franquicias y libertades medievales en la Cataluña Vieja. El papel de Torroella”, Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí.

FONT I RIUS, J.M. (1996), “Algunes consideracions entorn la historiografia i la problemàtica dels béns comunals”, dins J.J. Busqueta, E. Vicedo, Béns comunalsals Països Catalans i a l’Europa contemporània, Lleida, IEI, 11-30.

GABBA, E. (1990), “Il processo di integrazione dell’Italia del II secolo”, Storia di Roma, 2, L’impero mediterraneo, I, La reppublica imperiale, Torí, pp. 267-283.

GARCIA DE LOS SALMONES, N. (1893) La invasión filoxérica en España y las cepas americanas, Tomo I, Tipolitografía de Luis Tasso, Barcelona, (malgrat estarmarcat com a Tomo I és l’únic que es va publicar).

92

Bibliografia

GARCIA ESPUCHE, A. (1998), Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, Madrid, Alianza Editorial, 1998, 34-40.

GARCIA SÁNCHEZ, M. (1997), “L’epigrafia amfòrica”, a Pons et al., El dipòsit d’ofrenes de la fossa 101 de Mas Castellar de Pontós: Un estudi interdisciplinari,Estudis Arqueològics 4, Universitat de Girona.

GARNSEY, P. (1988,) Famine and Food Supply in the Graeco-Roman World, Cambridge.

GIFRE, P. (2013), “Drets de l’aigua, drets de la terra i conreu de l’arròs a l’Empordà del segle XVIII”, Estudis d’Història Agrària, 25, p. 183-197.

GIRALT, E. (2008), “El conreu de la vinya”, E. Giralt (dir.), Història agrària dels Països Catalans. III, Edat Moderna, Barcelona, Fundació Catalana per a l recerca ila Innovació et alii.

GÓMEZ BELLARD, C.; GUÉRIN, P. (1995) “Los lagares del Alt de Benimaquia (Denia): en los inicios del vino Ibérico”, in S. Celestino Pérez (ed.), Arqueología delvino. Los orígenes del vino en Occidente, Jerez de la Frontera, pp. 241-270.

GÓMEZ BELLARD, C.; GUÉRIN P.; PÉREZ JORDÀ, G. (1993) “Témoignage d’une production de vin dans l’Espagne préromaine”, in M. C. Amouretti, J. P. Brun (eds.), Laproduction du vin et l’ huile en Mediterranée, Athènes, Ecole Francaise d’ Athènes, pp. 379-395.

GUILLEM, M. (2015), “Les universitats d’Empúries i Torroella. Els termes. Un conflicte permanent”, Camí de Ronda, 6, 4-21.

IGLÉSIES, J. (1968) La crisi agraria 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya, Llibres a l’abast, Edicions 62, Barcelona.

IGLÉSIES, J. (1969), El fogatge de 1553, I, Barcelona, Fundació Salvador Vives i Casajuana.

IGLÉSIES, J. (1974), Estadístiques de població de Catalunya el primer vicenni del segle XVIII, Barcelona, Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1974.

IGLÉSIES, J. (1991), El fogatge de 1497, Barcelona, Fundació Salvador Vives i Casajuana.

IGLÉSIES, J. (1997), “Demografia històrica del Baix Empordà”, XX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Sant Feliu de Guíxols, 23 i 24 d’octubre de 1976,Girona, Publicacions del Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, 3-35.

LAP, (2010),“Ses Alzines, núm. 225”, Nolla, J. M.; Palahí, Ll.; Vivó, J. (a cura de), De l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial de la Indigècia, Universitat deGirona, Girona, p. 366.

LAP, (2010), “Mas Carbotí, núm. 227”, Nolla, J. M.; Palahí, Ll.; Vivó, J. (a cura de), De l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial de la Indigècia, Universitatde Girona, Girona, p. 372.

LAP, (2010), “Mas Font, núm 228”, Nolla, J. M.; Palahí, Ll.; Vivó, J. (a cura de), De l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial de la Indigècia, Universitat deGirona, Girona, p. 373.

LÓPEZ, D.; ASENSIO, D.; JORNET, R.; MORER, J. (2015), La Font de la Canya, Guia Arqueològica, Jaciment ibèric de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès).Un centre de mercaderies a la Cossetània ibérica. Origen de la vinya, Llopart Impressions, Sant Sadurni d’Anoia.

LÓPEZ REYES, D.; BUXÓ, R.; GARCIA I RUBERT, D.; MORENO MARTÍNEZ, I. (2011) “Noves aportacions sobre agricultura i alimentació durant la primera edat del ferro aCatalunya: dades de l’assentament de Sant Jaume (Alcanar, Montsià)”, Pyrenae: revista de prehistòria i antiguitat de la Mediterrània Occidental, 42, 1,pp. 77-118.

MANGAFA, M., KOTSAKIS, K. (1996) “A New Method for the Identification Of Wild and Cultivated Charred Grape Seeds”, Journal of Archaeological Science, 23, pp.409-418.

MARTÍ, M.A.; ESPINO, A. (2013), Catalunya abans de la Guerra de Successió. Ambrosi Borsano i la creació d’una nova frontera militar, 1659-1700, Catarroja-Barcelona, Afers.

MATA, C.; GUILLEM, J.; IBORRA, M. P.; GRAU, E. (1997), El vino de Kelin, Introducción a las prácticas agrícolas y ganaderas de época ibérica en la comarca deRequena-Utiel, Consejo regulador de la denominación de Origen Utiel-Requena, Universitat de València, Departamento de Prehistòria i Arqueología.

MIRÓ, J. (1988), La producción de ánforas romanas en Catalunya. Un estudio sobre el comercio del vino de la Tarraconense (siglos I a.C. – I d.C.). BARInternational Series 473, Oxford.

MIRÓ, J. (1988), “Les estampilles sobre àmfores catalanes. Una aportació al coneixement del comerç del vi del Conventus Tarraconensis a finals de la Repúblicai principis de l’Imperi”, Fonaments, 7, Barcelona, pp. 243-263.

MOLAS, P. (1966), Catalunya i la casa d’Àustria, Barcelona, Curial, 186-199.

93

Bibliografia

NADAL, J.; GIRALT, E. (1960), La population catalane de 1553 à 1717. L’immigration française, París, SEVPEN.

NIETO, X.; JOVER, A.; IZQUIERDO, P.; PUIG, A. M.; ALAMINOS, A.; MARTÍN, A.; PUJOL, M.; PALOU, H.; COLOMER, S. (1989) Excavacions arqueològiques subaquàtiques aCala Culip. I, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona- Sèrie Monogràfica 9, Girona.

NIETO, X.; REVIL, A.; MORHANGE, C.; VIVAR, G.; RIZZO, E.; AGUELO, X. (2005), La fachada marítima de Ampurias: estudios geofísicos y datos arqueológicos,Empúries 54, Girona, 71-100.

NOLLA, J. M.; PALAHÍ, LL.; VIVO, J. (ed.) (2010), De l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial de la Indigècia, Girona.

OLIVARES, J. (2000), Viles, pagesos i senyors a la Catalunya dels Àustria, Lleida, Pagès editors.

OLMO, H. P. (1995) “The origin and domestication of the vinifera grape”, in P. Mcgovern, S. J. Fleming, S. H. Katz (eds.), The Origins and Ancient History of Wine,Amsterdam, Gordon & Breach Publishers, pp. 31-43.

PALAHÍ, LL.; NOLLA, J. M. (2010), Felix Turissa. La vil·la romana dels Ametllers i el seu fundus (Tossa de Mar, la Selva), Institut Català d’Arqueologia Clàssica,Documenta, 12, Tarragona, 12.

PALOS, J.L. (1994), Catalunya a l’imperi dels Àustria, Lleida, Pagès editors.

PENA, M. J.; BARREDA, A. (1997), “Productores de vino del nordeste de la Tarraconense. Estudio de algunos nomina sobre ánforas Laietana 1 (= Tarraconense1)”, Faventia, 19/2, pp. 51-73.

PÉREZ, M. (2004), Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle XVI, Vic, Eumo, 254-258.

PÉREZ JORDÀ, G. (2007) “Estudio paleocarpológico”, in P. Rouillard, E. Gailledrat, F. Sala. (eds.), Fouilles de la Ràbita de Guardamar II. L’établissementprotohistorique de la Fonteta (fin VIII – fin VI siècle av. J.C.), Madrid, Casa de Velázquez, pp. 405-416.

PÉREZ JORDÀ, G. (2009) “Estudio paleocarpológico”, in J. Picazo Y J. M. Rodanés (eds.), Los poblados del Bronce Final y de la Primera Edad del Hierro. Cabezode la Cruz (La Muela. Zaragoza), Zaragoza, Gobierno de Aragón, pp. 170-187.

PÉREZ JORDÀ, G.; MATA, C.; MORENO A.; QUIXAL, D. (2013) “Stone wine presses and cellars in the Iberian Iron Age territory of Kelin (Utiel-Requena, València) (6th-2nd centuries BC)”, in A. Martínez Valle (ed.), Paisajes y patrimonio cultural del vino y otras bebidas psicotrópicas, Requena, Ayuntamiento deRequena, pp. 149-158.

PÉREZ JORDÀ, G. (2015) “El cultivo de la vid y la producción de vino en la Península Ibérica durante el I milenio ane”, in R. Francia Verde (coord.) Historia yarqueología en la cultura del vino, 18 Historia. Arqueologia, Instituto de Estudios Riojanos, Logroño 2015, pp. 47-55.

PLA, J. (1982) Aigua de mar, Edicions Destino, Barcelona.

PONS, E.; ROVIRA, M. C. et al. (1997), El dipòsit d’ofrenes de la fossa 101 de Mas Castellar de Pontós: Un estudi interdisciplinari, Estudis Arqueològics 4,Universitat de Girona.

PONS, E.; GARCIA, LL. (dirs.), (2008), Prácticas alimentarias en el mundo ibérico. El ejemplo de la fossa FS362 de Mas Castellar de Pontós (Empordà-España),BAR International Series 1753, Oxford.

PONS, E. (dir.), (2012), Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (Excavacions 1990-1998), Sèrie Monogràfica 21, Museud’Arqueologia de Catalunya. Girona.

PUJOL, M. (2014), Un mar de conflictes. La pesca a Roses durant l’Antic Règim, 1592-1835. Tecnologia, economia i societat en la costa del golf de Roses i elcap de Creus, Roses, Ajuntament de Roses.

PY, M.; BUXÓ, R. (2001) “Coup d’oeil sur la viticulture en Gaule à l’âge du Fer”, Gallia 58, pp. 29-43.

REVILLA, V. (1995), Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en Hispania Tarraconensis (siglos I a.C. – III d.C.), Cuadernos de Arqueología 8, Barcelona.

SAGUER, E. (2005), Treball agrari i reproducció econòmica. El Baix Empordà, 1850-1880, Biblioteca d’Història Rural, Col·lecció Estudis, 7, Girona.

SALA, F. (1990), “Els límits del terme municipal”, Fulls d’història local, XII (abril).

SANCHEZ, C.; JÉZÉGOU, M-P. (2014), Les ports antiques de Narbonne, Les carnets du parc nº 15, Narbonne.

SERRA, E. (maig 1978) “El règim feudal al camp català als segles XVI i XVII”, a Estructura social i econòmica del camp català, Barcelona, Institut Municipald’història.

SERRA, E. (2000), “Perpinyà a les corts catalanes del 1599”, L. ASSIER ANDRIEU, R. SALA, La ciutat i els poders, Perpinyà, Institut Català de Recerques en CiènciesSocials, 333-345.

SERRA, E. (2001), “Introducció”, E. Serra (coord.), Cort general de Montsó (1585). Montsó-Binèfar. Procés familiar del braç reial, Barcelona, Generalitat deCatalunya, Departament de Justícia.

SERRA, E. (2003), “Ciutats i viles a corts catalanes (1563-1632): entorn de la força municipal parlamentària”, El món urbà a la Corona d’Aragó. Del 1137 alsdecrets de Nova Planta. XXVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Barcelona, Oficina de Congressos-Universitat de Barcelona, III, 873-900.

SURROCA, J. (1979) “El conreu de l’arròs a l’Empordà durant el segle XVIII”, Estudis d’Història Agrària, 2, 73-94.

TORRENT, E., FORT, J. (1999), “Concessió del massís del Montgrí”, Llibre de la Festa Major de Sant Genís, 11-18.

TREMOLEDA, J. (1997), “Pvblivs Vsvlenvs Veiento, un magistrat narbonès amb propietats al nord de la Tarraconense”, XI Col·loqui Internacional d’Arqueologia dePuigcerdà, (Puigcerdà 1997), Puigcerdà, pp. 231-241.

TREMOLEDA, J. (2000), Industria y artesanado cerámico de época romana en el nordeste de Catalunya. (Época augústea y altoimperial), BAR International Series835, Oxford.

TREMOLEDA, J.; COBOS, A. (2003), “El cónsul Cn. Léntulo Augur y las inversiones de la aristocracia romana”, Athenaeum, 91, fasc. I, Como, pp. 29-53.

TREMOLEDA, J. (2005), “El vi de la Tarraconense. Un important fenomen econòmic de l’època romana”, Vèlit, 3, pp. 8-10.

TREMOLEDA, J. (2005), “Un nou inversor itàlic en la viticultura de la Tarraconensis: Publi Baebi Tuticà”, Pyrenae, 36, vol. 2, pp. 115-140.

TREMOLEDA, J. (2008), “L’arqueologia romana. Un camí obert”, al dossier Cent anys d’excavacions arqueològiques a Empúries, Annals de l’Institut d’EstudisEmpordanesos, 39, Figueres, pp. 81-100.

TREMOLEDA, J. (2008), “Les instal·lacions productives d’àmfores tarraconenses”, La producció i el comerç de les àmfores de la Prouincia Hispania Tarraconensis.Homenatge a Ricard Pascual i Guasch, a López, A.; Aquilué, X., Monografies del Museu d’Arqueologia de Catalunya – Barcelona, 8, Barcelona, pp.113-150.

TREMOLEDA, J.; CASTANYER, P.; SANTOS, M. (2015), “Empúries, puerto de recepción y redistribución del vino de la Tarraconense”, a Martínez, V. (ed.), La difusióncomercial de las ánforas vinarias de Hispania Citerior-Tarraconensis (s. I a.C. – I d.C.), Archaeopress Roman Archaeology 4, pp. 91-108.

UCCHESU, M.; ORRÙ, M.; GRILLO, O.; VENORA, G.; USAI, A.; SERRELI, P.F.; BACCHETTA, G. (2015) “Earliest evidence of a primitive cultivar of Vitis vinifera L. during theBronze Age in Sardinia (Italy)”, Vegetation History and Archaeobotany, 24 (5), pp. 587-600.

VEGA, S. (2010), “La creació de la batllia reial de Verges. Dos privilegis de Felip I d’Aragó, dit el Prudent (1587)”, Estudis del Baix Empordà, 29, 107-160.

VEGA, S. (2015), “El conreu de l’arròs al marge esquerre del Baix Ter, als segles XVI i XVII”, L. Boix, “El conreu de l’arròs a l’Escala, del segle XV al XX”, dins: L. BOIX

(coord.), El conreu de l’arròs. Ampostins i valencians a l’Escala, Ajuntament de l’Escala-Museu de l’Anxova i de la Sal, 22-44.

VERA, J.C.; ECHEVARRÍA, A. (2013) “Sistemas agrícolas del I milenio a.C. en el yacimiento de La Orden-Seminario de Huelva. Viticultura protohistórica a partir delanálisis arqueológico de las huellas de cultivo”, in S. Celestino, J. Blánquez (eds.), Patrimonio Cultural de la Vid y el Vino, Madrid, UniversidadAutónoma de Madrid, pp. 95-106.

VILAR, P. (1966), Catalunya dins l’Espanya moderna, III, Barcelona, Eds. 62, tercera edició.

VIVAR, G.; GELI, R. (2014), El derelicte de Bon Capói les rutes comercials al Nord-Est peninsular als segles III-II aC, Entre Tarraco i l’Ebre. L’Ametlla de Mar al’antiguitat, L’Ametlla de Mar, 17-63.

VIVAR, G. DE JUAN, C. GELI, R. (2015), Cap del Vol. Un producte, un vaixell i un comerç del Conventus Tarraconensis en època d’August, Tribuna d’arqueologia2012-2013, Barcelona, 11-21.ZOHARY, D. (1995) “The Domestication of the grapevine Vitis vinifera L. in the Near East”, in P. Mcgovern, S. J. Fleming, S.H. Katz (eds.), The Origins and Ancient History of Wine, pp. 23-30.

ZOHARY, D.; HOPF, M.; WEISS, E. (2012) Domestication of plants in the Old World, Oxford, Clarendon Press, 4a. edició.

ZUCHITELLO, M. (1978), “Notes d’arqueologia de Catalunya. Tossa”. Informació Arqueològica, 26, pp. 36-37.

94

Bibliografia

Un dia vas deixar-nos,

els teus cabells tots blancs,

la melodia als llavis,

la guitarra a les mans.

Te’n vas anar amb recança

cap a un incert cel clar

com aquella gavina

que mai no ha de tornar.

A tu, les orenetes

et varen dar el seu cant,

i l’esclat de les ones

el seu fràgil compàs,

perquè les teves notes

ens fessin aixecar,

del negre d’una guerra,

el roig d’un sol-llevant.

I, si un dia tornaves,

no trobaries, doncs,

res més que l’ombra mansa

d’un pi dalt del Pedró;

... i anem perdent les barques,

les últimes del port,

i el mariner no canta

com cantava llavors.

Ha mort la vinya verda

que vorejava el mar,

les platges dels teus somnis

fets d’algues i corals.

Només la pau dels nínxols

d’un cementiri blanc

ens du regust de poble,

ens du regust d’abans.

La tardor de 1971, estudiant de Magisteri a Girona, vaig tenir la sort

que el poeta Josep Tarrés em suggerís anar a trobar el pintor Isidre

Vicens per allotjar-me a casa seva, a la plaça dels Lledoners.

Remarco aquesta circumstància perquè sempre he cregut en la força

tel·lúrica dels llocs que habito, i a la plaça dels Lledoners vaig sentir la

presència de l’avi Xaixo. Sentia el seu braç damunt la meva espatlla

mentre em deia que “Si mai tornés, voldria trobar pins i vinyes, i

platges”, com les que li van infondre l’amor que la seva música

expressa per aquell paisatge marí, ara ja irrecuperable.

(Això era un vespre de tardor gironina en què el bon temps tenia

recança d’hivern, i jo era a Girona, on l’avi Xaixo també havia viscut.)

Josep Oliveras Altrachs, Josep Tero

95

Epíleg. Si tornavesJosep Tero

Josep Vicens i Juli, l’Avi Xaixo (1870-1956), amb la seva inseparable guitarra, amb la qual

cercava els acords de les seves melodies. oto cedida per la família Astor-Vicens.

96

Crèdits

EXPOSICIÓ I CATÀLEG

Una mar de vinyes. El conreu de la vinya i el vi a Empúries, l’Escala i el Montgrí

Organitza:Ajuntament de l’Escala

Alcalde: Víctor PugaRegidor de Cultura: Rafel LópezMuseu d’Arqueologia de Catalunya – Empúries

Director MAC: Joan Manuel RuedaDirectora MAC-Empúries: Marta SantosArqueòleg: Joaquim TremoledaMuseu de l’Anxova i de la Sal (MASLE)

Directora: Lurdes BoixTècnica: Mariona FontMuseu de la Mediterrània

Director: Gerard Cruset

Coordinació de l’exposició i del catàlegLurdes Boix i Llonch (AHE-MASLE)Joaquim Tremoleda i Trilla (MAC-Empúries)

Coordinació de les JornadesCentre d’Estudis EscalencsMiquel D. Piñero, Pere Gai, Benjamí Bofarull i Sebastià Delclòs

Autors dels textos del catàlegRamon Buxó, Museu d’Arqueologia de Catalunya – GironaEnriqueta Pons, Museu d’Arqueologia de Catalunya – GironaJoaquim Tremoleda, Museu d’Arqueologia de Catalunya – EmpúriesPere Castanyer, Museu d’Arqueologia de Catalunya – EmpúriesJosep Burch, Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria. Institut de Recerca

Històrica. Universitat de GironaGustau Vivar / Rut Geli, Museu d’Arqueologia de Catalunya – CASCXavier Soldevila, HistoriadorPere Gifre, Centre de Recerca d’Història Rural (Institut de Recerca

Històrica de la Universitat de Girona)Eduard Puig, Càtedra Viticultura i Enologia Narcís Fages de RomàLurdes Boix, Museu de l’Anxova i de la SalMariona Font, Museu de l’Anxova i la Sal

Fons documentals i fotogràficsMuseu d’Arqueologia de Catalunya-EmpúriesArxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE)Arxiu Comarcal del Baix Empordà (ACBE)Arxiu Històric de l’Escala (AHE)Arxiu Municipal de Torroella de MontgríCentre de Documentació del Museu de la Mediterrània

Col·laboració: Espelt Viticultors

Disseny gràfic de l’exposició: Mostra Comunicació

Disseny gràfic del catàleg: Fotocomposició Roger

Portada: Mostra Comunicació

Agraïm la col·laboració deMaria Negre (Canal 10 Empordà)Antoni Martí (Videoplay)Iolanda Puigdevall, Pere Castanyer i Elisa Hernández (MAC-Empúries)David Ferriz i Rosa Reverter (Museu de l’Anxova i de la Sal)Carles Ferrera i Raquel López (MAC-Empúries)Jaume Salvat Pont i Narcís Carreras PiAnna Maria, Josep Lluís i Francesc Sastre BruguésJoan Serra, Jaume Sureda i Joan Roure (Associació de Masos

de Torroella de Montgrí i l’Estartit)Jordi Porxas (Gent del Ter)Salvador Vega (Institut d’Estudis del Baix Empordà)Mas Molla de CalongeEva Ramió (Museu de la Mediterrània)Brigada municipal (Ajuntament de l’Escala)Damià Espelt, Dolors Delclòs i Anna Espelt

ISBN: 978-84-8067-143-9

Dipòsit legal: Gi-831-2016

Impressió catàleg: Alzamora Gràfiques, Girona

© De l’edició: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries iAjuntament de l’Escala

© Dels textos i fotografies: Autors o arxius corresponents

Una mar de vinyes - macempuries.cat ma… · que en gaudiu i que serveixi per a aprendre una mica...

Documents

Transcript of Una mar de vinyes - macempuries.cat ma… · que en gaudiu i que serveixi per a aprendre una mica...