1065HIS01 4/11/04 17:12 Pagina 1

C M Y CM MY CY CMY K

NÚM. 41

NOVEMBRE 2004

APAREIX AMB EL

NÚMERO 1.065

DEL SETMANARI

d’història

3 EDITORIAL / 4 APUNT La División Azul / 8 FER I DESFER / 9 DOSSIERL’estraperlo, el negoci de la fam / 13 La negació de 12.000 milionsde pessetes / 18 Justícia a l’inrevés: la confiscació als partitsi sindicats / 20 L’espoli de béns a particulars de Mallorca22 El col·lapse del republicanisme / 24 El robatori de documentació28 Els Castillo: la presa de vaixells estrangers / 31 HISTÒRIA ENLLIBRES

Els robatoris del franquisme

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 3

Que el règim franquista fou un sistema de dominació política repressiu i espoliador només uns pocsnostàlgics –i uns quants apologetes d’idees reaccionàries– ho podrien posar en dubte a aquestes altu-res. En primer lloc, espolià vides humanes. Els militars que es revoltaren el juliol del 1936 foren els res-

ponsables d’una sagnia humana com no s’havia produït en cap altre moment de la història dels nostres paï-sos i de l’estat espanyol. I les morts no es van aturar l’any 1939, sinó que van perdurar gairebé fins a lamort del dictador, ara farà vint-i-nou anys. Robar la vida és el pitjor delicte que es pot cometre contra lahumanitat. I així està estipulat en el dret universal.

Però el règim franquista espolià també l’esperança que molts milers d’homes i dones d’aquest país haviendipositat en la República, en el seu intent de modernitzar les obsoletes estructures de l’estat i de convertirEspanya en un estat modern. Espolià l’esperança en el futur, en la possibilitat de seguir somniant en un mónmillor, en la necessitat de la utopia tan imprescindible per a milions d’éssers humans. A molts joves quevan sobreviure els robà la joventut que ja mai no van poder recuperar. Espolià la història, robà un tempshistòric preciós que féu retrocedir desenes d’anys l’estat cap al passat. Cap altra guerra, cap altre règim po-lític no havia fet retrocedir la història com ho va fer el franquisme. Amb complicitats. Amb moltes com-plicitats de grups socials, institucions sagrades i personalitats que avui passen per ésser dignes demòcratesde tota la vida.

I en el sentit més prosaic, espolià també béns materials dels més diversos. Va especular amb la fam quedurant més de deu anys va patir la immensa majoria de gent d’aquest país. Va estafar els qui després de laguerra van creure que els bescanviarien amb “moneda nacional” les pessetes republicanes que havienestalviat. Va embargar béns a particulars i a partits emparat en una llei de dubtosa legalitat que el règimmateix havia dictat. Va robar el patrimoni històric i documental d’institucions, partits i personalitats. I, finsi tot, aplicant la llei de guerra, va robar vaixells amb els quals va construir una flamant empresa estatal.

L’aniversari de la mort del dictador pot ser una bona oportunitat per recordar aquests robatoris, tantes es-poliacions comeses, tantes malvestats, en un moment en què la memòria, no ens cansarem de repetir-ho,continua sent garantia de futur.

Els robatoris del franquisme

EDITORIAL

“Espolià la història, robà un temps històric preciós que féu retrocedir desenes d’anys

l’estat cap al passat. Cap altra guerra, cap altre règim polític no havia fet retrocedir

la història com ho va fer el franquisme”

Coordinació: Pelai Pagès i Miquel Payeras.Col·laboradors: Antoni Marimon, Eladi Miramar, Fernando Miguel Pérez, Josep Maria Sansi Josep Miquel Santacreu.Documentació gràfica:Jesús Prats.Producció: Josep Agustí, Miquel Benítez, Laia Carreras, Víctor Maceda i Vanessa Prieto.

Després de la caiguda del teló d’a-cer, a pocs quilòmetres al sud deNovgorod (Rússia), a Pankovska,els alemanys adquiriren uns ter-

renys on hi havia el cementiri de la pri-mera divisió nazi de la Luftwaffe. El1996, i gràcies al conveni signat entre eltitular del Ministeri de Defensa espa-nyol Federico Trillo –del Partit Popular–i l’associació alemanya Volksbund –cre-ada el 1917 i encarregada de la recupe-ració de les restes mortals dels soldatsalemanys de la Primera i la SegonaGuerra Mundial i la conservació dels ce-mentiris militars–, un 20% del terrenyde l’esmentat cementiri quedà reservatper a l’anomenada División Azul. El se-tembre del 1997, amb la presència d’ex-divisionaris, familiars dels morts, sim-patitzants, autoritats locals i excomba-tents russos, es procedí a l’enterramentdels primers 38 espanyols i a la inaugu-ració d’un monòlit construït a càrrec delMinisteri de Defensa. Un sacerdot catò-lic polonès beneí el cementiri.

A principi del mes d’octubre del 2003,l’executiu popular de José María Aznardeclarava que el febrer de l’any 2002 laVolksbund havia aixecat 1.162 cadàversde divisionaris espanyols, 829 delsquals ja estaven enterrats a Pankovska.La quantitat abonada a la Volksbund alllarg de cinc anys per la seva tasca s’e-levava a 90.000 euros i la despesa decondicionament del cementiri era de40.000.

La pau dels cementiris. Quan l’a-bril del 1939, amb el vistiplau de les de-mocràcies europees, els rebels franquis-tes s’erigien com a vencedors de laGuerra Civil, el silenci planava sobrel’enorme ossari en què s’havia convertit

l’estat espanyol. L’economia havia fetun gran salt enrere: a la pèrdua de milersde vides humanes s’afegia la caiguda dela producció agrària, la ramaderia del-mada, les destruccions d’indústries id’infraestructures, els pagaments d’ar-mament fets amb l’or del Banc d’Espa-nya pels republicans, els deutes contretspels rebels amb els feixistes i els nazis,la manca de divises, etc. En l’àmbit in-ternacional, el franquisme havia decla-rat la seva neutralitat des dels dies de lacrisi de Txecoslovàquia (la tardor del1938). L’equidistància dels blocs en-frontats en el continent europeu era de-fensada pels sectors de la dreta tradicio-

La División AzulD’actualitat pels desgraciats fets del passat

12 d’octubre a Madrid, és bo recordar què va ser

aquella famosa División Azul del franquisme.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 4 APUNT

EL T

EMPS

Per ordre de l’Estat MajorCentral de 28 de juny del1941 va constituir-se la“divisió de voluntaris”;almenys el 50% dels compo-nents eren trets de les files.De tots ells se n’encarregà enun principi el general AgustínMuñoz Grandes, substituïta finals del 1942 per EmilioEsteban Infantes.

nal i catòlica de la dictadura, però l’as-cens de Ramón Serrano Suñer i el seuprojecte neofalangista decantaren pro-gressivament el franquisme cap a la vin-culació amb Alemanya i Itàlia. Tanma-teix, l’estiu del 1939, davant el possibleesclat d’una guerra europea, Franco ma-nifestava clarament a alemanys i italiansque els esforços del seu règim se centra-rien en la reconstrucció econòmica delpaís. Poc després d’iniciar-se la SegonaGuerra Mundial, a Burgos, el 4 de se-tembre del 1939, Franco publicava undecret on ordenava la més estricta neu-tralitat als súbdits espanyols d’acordamb les lleis vigents i els principis deldret públic internacional. Tot i aquestadeclaració de neutralitat, la premsa tras-lluïa les simpaties del franquisme ambl’Eix i el desig de crear un front occi-dental antisoviètic.

Amb el ràpid i inesperat esfondramentde França el juny del 1940 per l’atac dela Wehrmatcht, semblava que la guerratindria una durada breu, per la qual cosael franquisme decidí repensar la sevaestratègia per sumar-se als vencedorssense haver de fer excessius sacrificis.L’entrada d’Itàlia a la conflagració el 10de juny determinà la dictadura espanyo-la a canviar el seu estatus de neutralitatpel de “no-bel·ligerància”.

Tot i que l’exèrcit espanyol estava malarmat i mancat de preparació, la no-bel·ligerància franquista provocà l’alar-ma d’americans i britànics, motiu pelqual el premierbritànic Winston Chur-chill pressionà Madrid exhibint el con-vincent argument de l’economia perquèno entrés en la guerra. La cimera d’Hen-daia entre Franco i Hitler, l’octubre del1940, va acabar com el rosari de l’auro-ra: la desconfiança de Franco envers unaimmediata victòria d’Alemanya i les se-ves exigències territorials sobre el Ma-rroc francès van irritar especialmentHitler, mentre aquest no estava disposata indisposar-se amb la França de Vichyper les exigències espanyoles. “És into-lerant; aquesta gent –va comentar Fran-co a Serrano Suñer– volen que entremen la guerra a canvi de res.”

Contra Rússia. El 22 de juny del1941 les forces del III Reich, amb el su-port de Romania, Itàlia, Eslovàquia i

Hongria, començaven la invasió de laUnió Soviètica. Per als franquistes, lanova situació dinamitava l’inintel·ligi-ble pacte germanosoviètic i el camí de lalluita de l’Occident contra el règim so-viètic quedava expedit. En aquest climad’eufòria, a Madrid es formà una granmanifestació teòricament espontàniaque va recórrer els carrers i desembocàdavant la Secretaria General del Movi-miento ubicada al cèntric carrer d’Al-calà. Els manifestants s’oferien per llui-tar contra el comunisme i demanavenla participació de l’estat espanyol en la“croada antibolxevic i la defensa d’Eu-ropa”. Serrano Suñer, ministre d’AfersExteriors, s’adreçà als manifestants ipronuncià la lapidària frase que per mè-rits propis ha passat a la història: “Rús-sia és culpable!”. Tot seguit continuà l’a-renga dient: “Culpable de l’assassinat deJosé Antonio, el nostre fundador. Culpa-ble de l’assassinat de tants camaradesi de tants soldats que caigueren en laguerra provocada per l’agressió del co-munisme rus. La destrucció del comu-nisme és condició necessària per a la su-pervivència d’una Europa lliure i civilit-zada.” Aprofitant l’estat d’exaltació quees vivia, de manera planificada un grupde persones intentà assaltar l’ambaixadabritànica. Les càmeres d’un equip de ci-nema alemany que tenia coneixementque es produiria aquesta acció filmarenfins al darrer dels detalls. Franco restàimportància a l’incident i l’atribuí a ungrup de joves exaltats. Pocs dies des-prés, el diari falangista Arriba feia pú-blica la decisió del Govern d’enviar alfront rus una unitat combatent formadaper voluntaris. La Falange procedí a l’o-bertura de banderins d’enganxament alsquals els voluntaris –que constituirien laDivisión Española de Voluntarios, mésconeguda com la División Azul a causadel color de la camisa dels falangistes–afluïren massivament.

Els primers a allistar-se foren els fa-langistes més ideologitzats que veiencom el règim franquista s’allunyava delseu ideari polític: Dionisio Ridruejo,Agustín Aznar, José Miguel Guitarte,Eduardo Rojas, José María Gutiérrezdel Castillo, Carlos Pinilla, Vicente Na-varro Vergara, Alberto Martín Game-ro… D’altra banda, en el si de la unitat

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 5

de seguida es registraren tensions, ja quea la manca de camises blaves s’hi afegíla desarticulació dels grups d’afinitat fa-langista pels comandaments de l’exèr-cit. La ràpida tramesa de les camisesblaves per la Jefatura Provincial de Ma-drid apaivagà el malestar.

A pesar que Serrano Suñer preteniaque el control de la División estigués enmans dels falangistes, foren els militarsels que se’n feren càrrec. Tots els co-mandaments de posició superior al d’al-feres eren militars professionals de lesForces Armades. L’artífex d’aquest dis-seny fou el general carlí José EnriqueVarela Iglesias, que a més aconseguí laincorporació com a voluntaris a la unitatde soldats de reemplaçament de Lleida iBarcelona. L’excés de voluntaris deter-minà establir un sistema de relleus quepermetés al major nombre possible anaral front rus. Per la División Azul –co-mandada pel general pronazi AgustínMuñoz Grandes, un militar professionalcompany de Franco al Marroc i que par-ticipà activament en la Guerra Civil–passaren uns 46.000 homes.

El 13 de juliol sortien de l’estació delNord de Madrid en ferrocarril les prime-res unitats divisionàries, seguides de lesde les altres regions militars. El punt dedestinació era el campament de Gra-fenwöhr (Baviera), on els voluntaris,després de rebre instrucció militar, forenequipats amb uniformes, material i ar-mament i es convertiren en la 250enaDivisió d’Infanteria de la Wehrmacht.

D’altra banda, i sense tenir cap relacióamb la División Azul, també participa-

ren com a voluntàries cinc esquadrillesd’aviació. Eren les Escuadrillas Azules.La primera havia sortit de Madrid el 24de juliol. Reberen instrucció a Berlín iforen agregades al 27 Grup de Caça co-mandat per Wolfram von Richtofen, unveterà que havia estat al front de la Le-gió Cóndor durant la Guerra Civil es-panyola. Tant la División com l’Escua-drilla juraren fidelitat al Führer en la se-va lluita contra el comunisme.

En primera línia. L’activitat militar dela unitat espanyola fou molt notable i elsseus 17.046 soldats que partiren de Gra-fenwöhr manifestaren una gran valen-tia en els combats. Assignada al Grupd’Exèrcits del Nord, el 12 d’octubre laDivisión Azul es desplegava a la ribaoest del riu Volchov, al sector de Nov-gorod, i pocs dies després tenia les pri-meres baixes en participar en l’operaciód’establiment d’un cap de pont a l’estdel riu. El mes de novembre ocupà elsllogarrets d’Otenski, Possad i Poselok,i es mantingué en els dos primers re-pel·lint els atacs dels soviètics i ambtemperatures de –40 ºC, les quals oca-sionaren un elevat nombre de pèrduesd’efectius fins que el comandament ale-many n’autoritzà l’evacuació. A principidel gener del 1942 s’ordenà a la sevacompanyia d’esquiadors que anessin asocórrer una guarnició alemanya que es-tava encerclada pels soviètics a Vsvad,al sud del llac Ilmen. L’expedició acon-seguí el seu objectiu, però dels 206 ho-mes que sortiren sols en retornaren dot-ze. Juntament amb els alemanys, els di-visionaris participaren en la liquidacióde la “Bossa de Volchov”, a l’oest d’a-quest riu, en la qual es feren més de cincmilers de presoners russos. El maig del1942 començaren a arribar de l’estat lesunitats que cobririen les baixes i que re-llevarien els soldats divisionaris.

L’agost del 1942 la División Azul s’in-corporava al front de Leningrad per par-ticipar en l’ocupació de la ciutat. En sus-pendre’s l’atac, els espanyols ocuparenun sector defensiu en una antiga zona re-sidencial dels tsars, on patiren moltesbaixes a causa de l’artilleria i dels franc-tiradors russos. D’altra banda, el reei-xit desembarcament a l’Àfrica del Nordde les forces angloamericanes el mes de

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 6 APUNT

Un grup d’oficials espanyols,ja vestits amb l’uniformealemany, a la seva arribadaa Berlín.

EL T

EMPS

novembre (Operació Torch) tingué coma conseqüència immediata el relleu delgeneral Muñoz Grandes –a qui Hitlercondecorà pels seus serveis amb la Creude Ferro amb fulles de roure– pel gene-ral Emilio Esteban Infantes.

El combat més important en què parti-ciparen els expedicionaris espanyols tin-gué lloc a Krasny Bor el febrer del 1943,moment en el qual els soviètics –que ha-vien aconseguit trencar el bloqueig deLeningrad– llançaren una potent ofensi-va des del sector de Kolpino. L’ofensivafou aturada i els espanyols tingueren3.645 baixes entre morts, ferits i desapa-reguts, a més de 300 presoners.

L’èxit de les armes aliades moguéFranco a retornar a l’estatus de neutrali-tat el mes d’octubre i a retirar la Divi-sión Azul. La presència espanyola quedàaleshores reduïda a un contingent irre-ductible d’uns 2.000 homes, que consti-tuïren la Legión Española de Volunta-rios –coneguda com a Legión Azul–, laqual actuà en el front nord, en una zonapròxima a Leningrad. En produir-se lacontraofensiva soviètica de l’hivern del1943-44 es retirà conjuntament amb lesforces alemanyes. El mes de març del1944 Madrid ordenà el retorn d’aquestaunitat. També retornaren a l’estat espa-nyol els membres de l’Escuadrilla Azulque havien actuat en les regions del cen-tre i en l’ofensiva alemanya contra Mos-cou. Totes les persones que decidissinprestar serveis militars als governs delspaïsos bel·ligerants quedaven ara sub-jectes a la pèrdua de la nacionalitat es-panyola; Franco no volia quedar-se enun terreny perillós quan la caiguda delnazifeixisme es veia més que probable.A més, ja havia tingut prou fortuna queStalin no hagués reaccionat a l’envia-ment de la División declarant la guerraa l’estat espanyol. Un reduït grup de le-gionaris optaren per incorporar-se a lesSS, i al costat d’aquestes lluitaren en ladefensa de Berlín fins al moment de laseva caiguda. La majoria d’ells morirenen els combats. La tornada dels expedi-cionaris per Irun no despertà, ni delluny, l’eufòria que havia provocat laseva marxa. Els voluntaris blaus havienabandonat els fronts de Rússia per im-peratius polítics, i darrere seu deixavenprop de 5.000 morts i un grup de preso-

ners que passaren a engruixir el Gulag.De les vicissituds d’aquests presonersque foren posats en llibertat l’abril del1954 n’ha deixat testimoni, entre altres,el capità Teodoro Palacios Cueto en elllibre Embajador en el infierno.

Record, homenatge i història. Enels anys 1942-43, a Madrid, mares i fa-miliars dels divisionaris morts feien reu-nions i celebraven misses pels seus di-funts. Aviat, però, el tema central de lesreunions fou les actuacions que calia ferper aconseguir l’alliberament dels queestaven empresonats a la Unió Sovièti-ca. Aquestes trobades cristal·litzaren enla creació de l’Hermandad de Familiaresde Caídos y Ex Combatientes de la Di-visión Azul, que a partir del 1954 passàa denominar-se Hermandad de la Divi-sión Azul (actualment té menys d’unmiler de socis, que són excombatents ifamiliars de primer grau). Per preservarel record quan els excombatents haginmort, el capítol general de l’Hermandadacordà per unanimitat, el 25 de juny del1990, la constitució de la Fundación Di-visión Azul, reconeguda i inscrita en elRegistre de Fundacions pel Ministeri deCultura. Els seus fins estatuaris són, en-tre altres, l’estudi, la difusió i el conei-xement del que fou i representà la Divi-sión Española de Voluntarios, la sevasuccessora Legión Azul i l’EscuadrillaAzul, així com el record i l’homenatgeals que moriren defensant “els seus ide-als i la seva fe enquadrats en la DivisiónAzul”. Per això, la Fundación declaraque disposa a la seva seu d’un arxiu do-cumental, una biblioteca especialitza-da bàsicament en temes divisionaris i dela Segona Guerra Mundial, hemeroteca,sala de conferències, etc.

L’any 2002, el Govern del Partit Popu-lar, a través de l’Institut de Migracions iServeis Socials del Ministeri de Treball,subvencionava amb 6.130 euros l’Her-mandad. El 14 d’octubre del 2003 elGrup Parlamentari Popular es quedà solen el Congrés dels Diputats en negar-sea promoure la retirada de subvencionsde l’executiu a l’Hermandad perquè“justifica el nazisme i enalteix FranciscoFranco i José Antonio Primo de Rivera”.

Daniel Díaz i Esculies

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 7

El 22 de juny del 1941,les forces del III Reichcomençaven la invasióde la Unió Soviètica.Per als franquistes,la nova situaciódinamitaval’inintel·ligiblepacte germanosoviètici el camí de la lluitade l’Occident contra el règim soviètic quedava expedit. En aquest clima d’eufòria, a Madrid es formà una granmanifestació teòricament espontània. Els manifestants s’oferien per lluitarcontra el comunisme i demanaven la participació de l’estatespanyol en la “croada antibolxevic ila defensa d’Europa”.Serrano Suñer, ministre d’Afers Exteriors, s’adreçà als manifestants ambla lapidària frase:“Rússia és culpable!”.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 8 FER I DESFER

Una de les característiques que vadefinir més bé la llarga postguerrafranquista, per a la immensa majo-ria de la població que la va patir,

foren la fam i la carestia de les subsistèn-cies, que s’associaven a tot un seguit defenòmens com les cues, les restriccionsenergètiques, les cartilles de racionamenti, sobretot, l’estraperlo.

Fenòmens tots que ajuden a explicarl’elevada mortaldat de la societat depostguerra i que malalties com la tuber-culosi fossin molt generalitzades i esde-vinguessin mortals de necessitat.

L’estraperlo, una conseqüència del’autarquia. L’“estraperlo” ben aviat vaser el concepte que va utilitzar la immen-sa majoria de la població per designar lespràctiques comercials il·legals i el mercatnegre, i els “estraperlistes” eren, inevita-blement, els seus protagonistes.

El concepte, netament hispànic i sensetraducció a cap altra llengua, havia sorgitl’any 1935, en plena República, arran del’escàndol del mateix nom que va afectarnegativament el Govern de centre-dretad’Alejandro Lerroux. Straperlo era elnom d’una ruleta que havien inventat elciutadà holandès o austríac –les fonts noes posen d’acord sobre el seu origen–Daniel Strauss i el seu amic Perlo i queintentaven introduir als casinos i sales dejoc espanyols. Quan les autoritats la vanprohibir a Sant Sebastià, primer, i des-prés a Palma de Mallorca, hom va desco-brir que els seus promotors havien pagatsubstanciosos suborns a diferents autori-tats, entre qui es trobava un nebot de Ler-roux, per poder-les comercialitzar. A par-tir d’aquest moment, l’estraperlo va fer

fortuna i va acabar essent el nom que elpoble va utilitzar per donar a conèixerpràctiques mercantils irregulars.

Si bé durant la Guerra Civil ja es vanpracticar activitats estraperlistes, arrande la precarietat econòmica que es vaviure a la rereguarda durant bona part dela contesa, va ser durant la llarga post-guerra quan l’estraperlo va fer fortuna,fins a l’extrem que es va convertir en unaactivitat fonamental tant per a la vidaeconòmica espanyola com per a lasubsistència de la majoria dels ciutadans.I era tan important aquest fenomen quees va estendre en el decurs de la dècadadels anys quaranta i bona part dels anyscinquanta, fins a l’extrem d’esdevenirbàsic per al funcionament de l’economiadel país, tant per a l’economia domèsticade la majoria dels ciutadans com per a lesactivitats industrials.

El fet és que l’estraperlo era la conse-qüència lògica del model econòmic queva adoptar el règim franquista bon puntacabada la guerra, i que no era altre queel sistema autàrquic. Sovint el franquis-me, i més tard ho han continuat fent elsseus apologetes, va justificar l’adopcióde l’autarquia –que volia dir autosufi-ciència econòmica i tancament de fronte-res– per les necessitats derivades de lasituació en què havia quedat Espanyaacabada la guerra: la reconstruccióeconòmica del país, sense dependènciesni subordinacions, només es podria ferde portes endins, seguint el model quel’Alemanya nazi havia aplicat durant elsanys anteriors a la Guerra Mundial pertal de superar la gran depressió iniciadael 1929. Es tractava, ben cert, d’una op-ció clarament ideològica, d’acord amb

L’estraperlo, el negoci de la fam

La franquista era una economia intrínsecament corrupta: l’estraperlo

a l’engròs feia fortuna, mentre que el petit, per sobreviure, era perseguit.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 9DOSSIER

els paràmetres polítics de Franco, peròen cap cas era l’única alternativa econò-mica possible. El fet va ser que el Governfranquista, perquè quedessin clares lesseves vinculacions ideològiques i les se-ves aliances, havia rebutjat un crèditeconòmic dels Estats Units l’any 1940.

D’aquesta manera, la política econòmicadel nou estat passava perquè el país pro-duís tots els béns que necessitava –tantde consum com d’equipament– i reduísal mínim la seva dependència econòmicade l’exterior. En definitiva, que fos auto-suficient. I que, si convenia, produís elssubstitutius d’aquelles primeres matèriesque importava.

La segona característica bàsica del mo-del adoptat pressuposava també l’inter-vencionisme de l’estat en matèria econò-mica, un intervencionisme que s’haviainiciat ja durant la guerra i que, natural-ment, ara es prolongaria més enllà delque podia ser desitjable. És cert que estractava d’un intervencionisme que, se-gons els seus teòrics, havia de respectarla iniciativa privada, i es plantejava comuna ajuda, un control i una guia per al’activitat privada. Però a l’hora de la ve-ritat l’estat intervindria en determinatsaspectes de la vida econòmica de mane-ra decisiva. Per exemple, en el tema deles subsistències, va tenir una paper fo-namental a l’hora de fixar-ne els preus ide controlar el mercat de distribució.

És prou conegut que ja el 1937, en ple-na guerra, a Burgos, va crear el ServicioNacional del Trigo, l’organisme oficialque disposava del monopoli exclusiu pelque fa a la compra i distribució del blat,de tal manera que tots els pagesos esveien obligats a vendre el blat a l’estat alpreu que fixava el Servicio esmentat.També fixava el preu de productesenergètics com és el cas de l’electricitat,que tenia un important paper en la vidaindustrial. Com ha explicat en Carles Su-drià, el fet de marcar uns preus molt bai-xos a l’electricitat va frenar les empre-ses elèctriques a invertir en les seves ins-tal·lacions, i quan la demanda va aug-mentar, precisament arran dels baixospreus i de l’escassetat d’altres fonts d’e-nergia, van començar les restriccionsenergètiques, que van durar més de deuanys i que van afectar molt negativamentla producció industrial.

El control del mercat: la justifica-ció de l’estraperlo. El resultat d’a-questa política, que es va iniciar en elmarc d’una Europa en guerra, i quan elspaïsos bel·ligerants passaven penes i tre-balls per satisfer les seves necessitats, ha-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 10 DOSSIEREL

TEM

PS

La Guàrdia Civil va perseguir deprop l’estraperlo, però no se’nvan sortir del tot. De fet, erenestrictes amb les classes humilsmentre s’eixamplaven gransriqueses gràcies a ell.

via d’ésser necessàriament l’escassetati aquesta escassetat justificava precisa-ment el control rigorós que l’estat fran-quista va imprimir els intercanvis.

De bell antuvi es va establir el sistemadel racionament dels productes de prime-ra necessitat: el pa, l’oli, l’arròs, elsllegums, el sucre… tot estava racionat.Cada família disposava d’una cartilla deracionament amb cupons numerats i re-ferències als diferents productes racio-nats. Les disponibilitats depenien delnombre dels membres de cada família ide les seves edats. I l’estat puntualmentdeterminava el preu de venda al públicde cada producte. Era normal que lapremsa publiqués aquells productes quees posaven a la venda un dia o altre. Perexemple, La Vanguardia Españoladeldia 4 de gener de 1941 anunciava queaquell dissabte es posarien a la venda aBarcelona cigrons secs, contra el lliura-ment del cupó de “llegums” número 4, ia 4,50 pessetes el quilo, i sucre contra ellliurament del cupó número 3 de “sucre”i a 3 pessetes el quilo. Perquè, efectiva-ment, no es posaven a la venda tots elsproductes cada dia. Les restriccions erenrigoroses i les mancances molt substan-cioses.

Si en les matèries d’alimentació i sub-sistències va estar vigent un sistemamolt rígid, en el cas de les primeresmatèries destinades a les indústries elsistema va ser similar: cada empresadisposava d’unes quotes (els cupos) quel’estat atribuïa segons les disponibilitatsde les matèries en qüestió, i de la capa-citat productiva i la importància quel’estat atorgava a l’empresa. Sudrià haexplicat l’arbitrarietat d’aquest sistema.Quan la primera matèria era d’importa-ció, com en el cas del cotó, les disponi-bilitats depenien de la concessió de divi-ses i de l’habilitat de l’empresari per fer-se amb les quantitats que necessitava.Altrament, l’estat donava prioritat a unssectors de producció i a unes zones mésque a altres. És el que s’esdevingué, perexemple, amb el carbó: Catalunya fouclarament discriminada en l’adquisiciódel carbó i les empreses catalanes envan disposar de molt menys que abansde la guerra tant pel fet que l’estat vaprivilegiar les indústries metal·lúrgiques–i la indústria catalana bàsicament se-

guia centrada en el tèxtil– com perquèCatalunya va ser considerada poc afec-ta al règim. Mentrestant, moltes quotesanaven a parar a intermediaris que lesrevenien a un preu molt superior al quel’havien comprat.

Perquè, inevitablement, un sistema tanrígid de control del mercat i dels preusnomés podia generar activitats econòmi-ques irregulars: a través de l’estraperlo almercat negre es trobaven, a preus moltmés elevats que els oficials, tot tipus deproductes escassos o inexistents als mer-cats públics. I el mercat negre es va ge-neralitzar de tal manera que es va con-vertir en absolutament indispensable peral funcionament de la societat i de l’eco-nomia espanyoles de postguerra.

Estraperlo de pobres, estraperlode rics. De primer es va generalitzarl’estraperlo de subsistències, aquell es-traperlo que practicava gairebé tothomper aconseguir sobreviure: la pagesa delBaix Llobregat que anava a Barcelona avendre ous o pollastres per poder com-prar sucre o cafè. O el botiguer que ve-nia cafè –quan n’hi havia– de sota màper poder comprar un bistec. Les xarxesestaven tan esteses que ningú no se’npodia escapar. I eren habituals els cir-cuits que anaven de les zones rurals a leszones urbanes. I, sovint, com ja haviapassat durant la guerra, es recorria a labarata, al vell sistema d’intercanvi deproductes. Però allò que per als uns erauna mera fórmula per intentar sobreviu-re, per als altres va ser una manera fàcili ràpida de fer negoci. Avui sabem que,a desgrat de l’intervencionisme de l’es-tat i del seu afany per controlar la pro-ducció i la distribució, el pagès, sobretotel gran i el mitjà propietari, sempre vaaconseguir ocultar una part important dela collita, que se n’anava cap al mercatnegre. Alguns historiadors han conside-rat, per exemple, que el 50% de la pro-ducció de blat i un 34% de la d’olid’oliva en el conjunt de l’estat va esca-par dels controls oficials i es va comer-cialitzar a través del mercat negre. Anto-nio Calzado, per al cas del País Valenciàha posat de relleu recentment que els co-merciants d’adobs es van enriquir ambl’estraperlo dels nitrogenats i fertilit-zants.

També en el món industrial es va donaruna situació similar. Sovint la pràcticausual per poder adquirir primeres matè-ries i no haver de paralitzar la produccióexigia recórrer al mercat negre, on es po-dia trobar pràcticament de tot. En aquestcas sovint els beneficiaris eren els inter-mediaris, especuladors o estraperlistes,que rebien els favors dels jerarques delsindicat de torn i de les autoritats encar-regades de la distribució. D’aquí que nonomés s’enriquissin aquells que ja erenrics, sinó que sorgí una nova classe de“nous rics”, un personal políticament iideològicament identificat amb el règim,jerarques de la Falange o dels sindicats,que van acabar acumulant autèntiquesfortunes a costa de la fam de la majoriade la població.

És veritat que l’estraperlo era consi-derat il·legal i per tant objecte de sanció.A la premsa eren habituals els requeri-ments perquè productors i magatzemis-tes declaressin les seves existències i lesseves operacions comercials als organis-mes oficials. El gener de l’any 1941, perexemple, apareixia el següent avís de ladelegació de Barcelona del Ministerid’Agricultura: “Durant els primers diesdel mes de gener, tant els magatzemis-tes d’oli d’oliva, com els encarregats dedipòsits i molins tenen l’inexcusableobligació de presentar declaració juradade les seves existències i operacions rea-litzades, els primers i els segons, de laquantitat d’oli d’oliva produït des quecomençà la campanya.” Però les autori-tats eren conscients de l’ocultació, per-què immediatament apel·laven al patrio-tisme dels declarants i a les inspeccionsfutures amb els següents termes: “És desuposar que el patriotisme de tots i el de-sig de servir a l’Economia Espanyola elsportarà a ser absolutament verídics en lesseves declaracions, però, per si hi haguésqui el desig d’obtenir guany il·lícit elconduís a ocultar una part de les sevesexistències, o de l’oli que haguessin fa-bricat, el Sindicat Nacional adverteix queté preparat un Cos d’Inspectors que apartir del dia 10 de gener es dedicarana efectuar comprovacions de les declara-cions presentades.” No cal dir que la no-ta acabava amb l’amenaça de lliurar elsdefraudadors a la Fiscalia Superior deTaxes. Però, a desgrat de tot, com hem

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 11

El llançament de bosses ambproductes sense declarar eraben usual. A la mar, o a lavora de les vies del tren,hi havia un contacte que horescataria. La meitat del blatque es conreava a l’estatevitava el control del règim.

vist, el 34% de l’oli que es produïa en elconjunt de l’estat no va ser declarat.

En la pràctica les autoritats franquistesi la Guàrdia Civil es van limitar a perse-guir i a multar el petit estraperlo, aquellque practicava tothom per poder sobre-viure, mentre existia una clara toleràn-cia envers l’estraperlo a l’engròs, que vapermetre amassar importants fortunes ien què hi estaven implicats significatiuspersonatges del règim. És el cas, perexemple, de Julio Muñoz Ramonet, pro-pietari, entre altres, dels magatzems ElÁguila, El Siglo o del Palau Robert deBarcelona. El seu poder econòmic, acu-mulat amb el vist-i-plau del règim grà-cies a les seves complicitats polítiques,era tan gran que a la Barcelona de post-guerra es va fer popular aquella dita se-gons la qual “en el cielo manda Dios y enla tierra los Muñoz”. I és que la cor-rupció econòmica estava tan institucio-nalitzada a l’Espanya de la postguerracom ho podien estar la querida o elsmueblées, els prostíbuls de luxe on la no-va –i no tan nova– burgesia urbana ana-va a dilapidar una part dels seus enormesbeneficis.

Les conseqüències de l’estraper-lo. L’estraperlo no es va acabar amb la fide la Segona Guerra Mundial. L’aïlla-ment internacional del règim durant lasegona meitat dels anys quaranta, com aconseqüència de l’alineament de Francoamb les potències nazifeixistes derrota-

des, li va servir d’argument per mantenirel mateix model. I de fet no va ser fins ala important crisi social que es va viurel’any 1951 –l’any de la vaga de tramviesde Barcelona– quan el règim va anar mo-dificant aspectes concrets de la seva po-lítica econòmica. Les cartilles de racio-nament, per exemple, van desaparèixeraquell mateix any. I, per bé que la políti-ca econòmica global i el mateix modelautàrquic no es van modificar del tot i demanera definitiva fins al Pla d’Estabilit-zació de l’any 1959, l’estraperlo va anardesapareixent en el decurs dels anys cin-quanta.

L’etapa de vigència havia estat certa-ment molt –massa– llarga, i les conse-qüències foren, per tant, de llarga dura-da. En primer lloc, perquè van mantenirla immensa majoria de la població en elllindar de la supervivència i de la misè-ria. La gana va esdevenir la virtut d’unesclasses populars que semblava que ha-vien de pagar una penitència molt duraper haver perdut la guerra. El procésinflacionista que es va viure durant totsaquests anys anava acompanyat d’unaimportant contenció salarial. Sovint s’hadestacat també que Catalunya va ser es-pecialment penalitzada durant aquestperíode. Però potser caldria matisar. Éscert que els índexs de producció indus-trial van caure per sota dels nivells ante-riors a la Guerra Civil, i que fins el 1951no es va reprendre una certa dinàmicade creixement econòmic, però no ho ésmenys que aquest va ser el preu que laburgesia catalana va haver de pagar per-què el règim li garantís la pau social: elcontrol dels salaris, la prohibició delssindicats de classe i de les vagues, etc.Finalment, tantes fortunes acumulades,a costa de la fam de la majoria de la po-blació, van generar una important acu-mulació de capital que una dècada méstard afloraria a la superfície i, en elsanys seixanta, els anys del desarrollis-mo, s’invertirien en les noves activitatseconòmiques. La postguerra semblavaja llunyana, però era evident que elsvencedors en la guerra continuaven ex-traient beneficis econòmics de la sevavictòria.

Pelai Pagès i BlanchUniversitat de Barcelona

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 12 DOSSIEREL

TEM

PS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 13

Amesura que les tropes de Franco

van anar ocupant els territoris dela zona republicana, entre ells elsPaïsos Catalans, el Banc d’Es-

panya de Burgos anava aplicant-hi laseua normativa sobre les monedes i bit-llets de curs legal. Com a resultat,12.000 milions de pessetes que haviaposat en circulació la central del Bancd’Espanya de Madrid durant la GuerraCivil de 1936-1939 deixaven de ser và-lids. Concretament, aquesta mesura esva aplicar a Castelló l’abril de 1938; alPrincipat i Menorca, entre gener i fe-brer de 1939; i, finalment, en la restadel País Valencià, a finals de març –alport d’Alacant, últim reducte republicà,l’1 d’abril.

Pèrdua dels diners republicans.Els catalans, menorquins i valencians,com tots els habitants de les zones re-publicanes, van perdre els seus estalvisde la nit al matí, tant els que guardaven

a casa en metàl·lic com els dipositatsen bancs i caixes d’estalvi, perquè vanveure blocades les llibretes d’estalvique tenien saldos superiors als que hihavia el 18 de juliol de 1936, i perquèes van quedar sense diners en efectiuper comprar pa, llet, ous o qualsevolaliment necessari per a la subsistènciaimmediata i diària. Hi arribava la fam ila urgència per aconseguir pessetes deBurgos per comprar menjar.

Avui encara hi ha a les cases dels aviscapsetes amb aquells bitllets –de Ne-grín ens deien quan ens els ensenya-ven–, que, tot i posar-los en circulacióel Banc d’Espanya, no valien per a resde res. En canvi, de pessetes de Burgosno n’hi ha perquè eren escasses i difí-cils d’aconseguir. Feia falta moltes ho-res de feina i servilisme per poderguanyar unes poques, molt poques,d’aquelles pessetes. Per què el fran-quisme va imposar aquest càstig indis-criminat contra els catalans, menor-

La primera

decisió franquista

de política monetària:

el Banc d’Espanya

de Burgos negava

el valor a 12.000 milions

de pessetes emeses

pel Banc d’Espanya

de Madrid

durant la guerra.

La negació de 12.000milions de pessetes

EL T

EMPS

quins i valencians, així com murcians,andalusos, manxecs, madrilenys, bas-cos, asturians… en una paraula, els ha-bitants de la zona republicana durant laguerra?

Dos bancs d’Espanya. En comen-çar la guerra, l’estiu de 1936, el Bancd’Espanya es va dividir en dos, igualcom tot l’estat espanyol. El 14 de se-tembre de 1936, la Junta de DefensaNacional dels militars rebels va crearun Banc d’Espanya a Burgos contrari alBanc d’Espanya de Madrid. El de Ma-drid estava controlat pel Govern cons-titucional de la Segona República. Elsconsellers del Banc d’Espanya de Bur-gos, on hi havia també consellers fugi-tius de Madrid, van dir que eren l’únici vertader consell del Banc d’Espanya ivan negar la validesa del consell deMadrid. Els consellers de Madrid vandir el mateix i van negar la validesa delde Burgos. L’existència de dos bancsd’Espanya enfrontats va durar tota laguerra i, finalment, va guanyar la cen-tral de Burgos.

El 18 de juliol de 1936 hi havia encirculació uns 5.500 milions de pesse-tes en bitllets de les emissions del Bancd’Espanya de dates 30 de juny i 24 desetembre de 1906, 10 de maig i 15 d’a-gost de 1907, i una part dels de 100 i1.000 pessetes de la de l’1 de juliol de1925, de 25 pessetes del 12 d’octubrede 1926, de 500 pessetes del 24 d’agostde 1927 i de 25 i 50 pessetes del 15

d’agost de 1928. Les sèries restants es-taven en reserva en la caixa del Bancd’Espanya de Madrid esperant que lesposés en circulació per renovar els bit-llets deteriorats que circulaven. Apro-ximadament, hi havia 12.000 milionsde pessetes en bitllets en la caixa de lacentral de Madrid o contractats per a laseua fabricació en la casa impressorade Londres. La caixa del Banc d’Es-panya de Burgos i de les sucursals queen depenien només tenia 123 milionsde pessetes en monedes de plata i 393milions en bitllets de reserva.

La comissió d’hisenda de la JuntaTècnica de l’estat franquista, el titularde la qual era Andrés Amando Reygon-baud, anuncià el 7 de novembre de1936 que no reconeixeria els bitllets enreserva posats en circulació pel Governde la República després del 18 de juliolde 1936. I un decret del 12 de novem-bre redactat a Salamanca va ordenar es-tampar un segell en tots els bitllets queestaven en circulació abans del 18 dejuliol de 1936 i va invalidar tots els bit-llets no estampats. Des d’aquest mo-ment, els bitllets que no tenien el segellno valien. El segell era circular i esta-va format per dues circumferènciesconcèntriques de 30 i 17 mil·límetresde diàmetre. En el centre hi havia unacorona mural i, entre les circumferèn-cies, les paraules: “Estado Español ·Burgos”. Per la seua banda, un decretdel 29 de novembre de 1936 del Go-vern de la República va prohibir la ti-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 14 DOSSIER

Sèries dels bitllets que hi havia en reserva en la caixa del Banc d’Espanya de Madrid el 18 de juliol de 1936

Font: Santacreu Soler, J. M. (2002): Peseta y política, Editorial Ariel, SA, Barcelona, p. 90.

Data d’emissió

1 de juliol de 1925

24 de juliol de 1927

15 d’agost de 1928

25 de abril de 1931

100 ptes.1.000 ptes.

500 ptes.

25 ptes.50 ptes.100, 500 i 1.000 ptes.25, 50, 100, 500 i 1.000 ptes.

Valors nominals dels bitllets

Sèrie D a partir del 2.000.000Sense sèrie a partir del 3.646.001

Sense sèrie a partir del 1.602.001

Sèrie A des del 778.0001 i la B totaSèrie A des del 864.0001 i B totaTots els bitlletsTots els bitllets

Sèries en reserva

nença i circulació dels bitllets estam-pats per la Junta Tècnica de Burgos i vaprohibir-ne la circulació.

Els bitllets estampats pels militars re-bels van circular fins al 15 de maig de1937 en l’Espanya de Franco. Llavors,Franco va ordenar substituir-los peruns de nova fabricació: els de l’emissióde Burgos del 21 de novembre de 1936impresos a Alemanya.

El Banc d’Espanya de Burgos no te-nia quasi bitllets en reserva, perquè elstenia Madrid, per la qual cosa el Con-sell del Banc d’Espanya de Burgos vadecidir de fabricar-ne. Van contractarun fabricant alemany de Leipzig, Gie-secke i Devrient, que va imprimir96.820.000 d’exemplars de bitllets de25, 50, 100, 500 i 1000 pessetes ambuna data d’emissió que deia: “Burgos,21 de noviembre de 1936”. Els de 25,50 i 100 pessetes els van posar en cir-culació el 25 de març de 1937, i els de500 i 1.000, el 15 d’abril de 1937. Tam-bé es van fabricar 183 milions més debitllets amb data d’emissió de 20 demaig de 1938, que es van posar en cir-culació a partir del 8 de febrer de 1938,tot just quan esdevenia l’ocupació de-finitiva de Catalunya i Menorca. Lesdues sèries fabricades a Alemanya vanestar en circulació fins al 1970. El Con-sell del Banc d’Espanya de Burgostambé va encarregar la fabricació debitllets de 5 i 10 pessetes, segons el queja estava previst pel Banc de Espanyael 1935. Els primers bitllets de 5 i 10

pessetes de Burgos es van posar en cir-culació el 14 de juny de 1937. La lleid’ordenació bancària vigent en les dueszones des d’abans de la guerra i durantla guerra obligava a mantenir en la cai-xa dels bancs tantes monedes de platade 5 pessetes com bitllets posats en cir-culació de 5 i 10 pessetes. Ara bé, comque les emissions es van ampliar contí-nuament, es va anul·lar aquesta obliga-ció el 20 d’abril de 1938.

Per la seua banda, el Banc d’Espanyade Madrid va posar en circulació la ma-joria dels bitllets que tenia en reserva,excepte el de 1.000 pessetes de l’emis-sió de 25 d’abril de 1931. Primer, va fercircular les sèries de les emissions del’1 de juliol de 1925 i 24 de juliol de1927, i els certificats de plata de 5 i 10pessetes; després, les de 25 i 50 pesse-tes del 15 d’agost de 1928; el 1937, lesde 100 pessetes de la mateixa emissió iles de 25 i 50 pessetes de la del 25 d’a-bril de 1931; i el 1938, les de 500 pes-setes d’aquesta última emissió i les de500 i 1.000 pessetes de data d’emissió15 d’agost de 1928 i les 100 pessetesde la de 25 d’abril de 1931.

El Banc de Madrid també va executarels contractes de fabricació de bitlletsvigents des d’abans de la guerra amb lescases angleses que treballaven per alBanc d’Espanya des de l’època de la dic-tadura de Primo de Rivera i, fins i tot,va dissenyar emissions noves. L’agostde 1938 va posar en circulació el bitlletde 50 pessetes de l’emissió del 22 de ju-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 15

En començar

la guerra, l’estiu

de 1936, el Banc

d’Espanya es va

dividir en dos,

igual que tot l’estat

espanyol.

El 14 de setembre

de 1936, la Junta

de Defensa Nacional

dels militars rebels

va crear un Banc

d’Espanya a Burgos

contrari al Banc

d’Espanya de Madrid.

El de Madrid estava

controlat pel Govern

constitucional

de la Segona

República

EL T

EMPS

liol de 1935 i, a finalsde 1938, el de 500 pes-

setes de l’emissió del 3de gener de 1935, amb-

dós fabricats per Thomas dela Rue. El 3 de juny de 1937, el

Consell del Banc va decidir de fabricaruns bitllets de 25 pessetes amb datad’emissió del 31 d’agost de 1936, queva imprimir Thomas de la Rue a Angla-terra. El Govern de la República tam-bé va facultar el Ministeri d’Hisenda iEconomia perquè fabriqués monedesnoves de 50, 25 i 10 cèntims de pessetael 24 de desembre de 1937. Se’n van fer5 milions de pessetes en monedes de 50 cèntims. El 9 de gener de 1938 elGovern va decidir també la fabricacióde certificats provisionals de monedaimpresos sobre paper amb valors de0,50, 1 i 2 pessetes per a canviar-los perles monedes de plata en circulació.

El Govern de Burgos també va manarfabricar bitllets i monedes de valorspetits. Va fer una moneda de 25 cèntimsde níquel. En van circular 60 milionsd’exemplars fabricats per BerndorferMetallwrenfabric A. G. (Berndorf)d’Àustria i la Casa de la Moneda de Vie-na. Per fabricar els bitllets va contractarla casa italiana Coen i Cartevalori deMilà, que va fabricar més de 220 mi-lions de bitllets d’una i de dues pessetesque van estar en circulació fins al 1971.

Dues monedes en guerra. La sepa-ració de les dues pessetes, la republica-

na i la de Burgos, que també van co-mençar a cotitzar separadament en elsmercats internacionals, va ser utilitzadahàbilment pels franquistes com a armade guerra econòmica. Les tropes fran-quistes, a mesura que conquerien terri-toris republicans, confiscaven els bit-llets posats en circulació pel Banc deMadrid, que no valien res per a ells, ivan constituir un fons d’utilització re-servada amb els bitllets confiscats. Unapart del fons s’utilitzava per a pagar elsespies que hi havia en la zona republica-na. L’altra es venia en els mercats inter-nacionals al 30% del seu valor, amb laqual cosa debilitaven la cotització de lapesseta republicana i aconseguien divi-ses per finançar operacions reservades.

José Ángel Sánchez Asiaín ha aconse-guit documentar una d’aquestes vendes,la més escandalosa de totes. Després del’ocupació de Barcelona, les tropes vanconfiscar els bitllets de les caixes delBanc d’Espanya de Barcelona i vanvendre en el sud de França 20 milionsde pessetes d’aquests bitllets per sola-ment 100.000 francs. La cotització in-ternacional de la pesseta republicana vacaure progressivament. El juliol de1938, 100 pessetes republicanes valien26,30 francs a la Borsa de París; al de-sembre, només valien 9,10 francs; algener de 1939, 6,28 francs, i, al febrer,solament 2,10 francs. La Borsa de Parístambé negava la validesa de les pessetesrepublicanes, que ja no valien res pelmarç de 1939.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 16 DOSSIER

Després de l’ocupació

de Barcelona,

les tropes franquistes

van confiscar els bitllets

de les caixes del Banc

d’Espanya de Barcelona

i van vendre en el sud

de França

20 milions

de pessetes

d’aquests bitllets

per solament

100.000 francs.

La cotització

internacional

de la pesseta

republicana va caure

progressivament

EL T

EMPS

Que el Govern de Franco invalidarales pessetes republicanes no solamentva causar un problema jurídic, econò-mic, financer i bancari; també va ser unproblema moral de primera magnitud.Així ho va reconèixer un informe de 23de gener de 1938 de José Larraz, direc-tor del Servei d’Estudis del Banc d’Es-panya de l’època. L’informe es titulava“Estudio sobre la restauración de la co-munidad dineraria en España”. Aquestinforme va ser el punt de partida de to-tes les reflexions i argumentacions pos-teriors per a “reunificar les dues pesse-tes”, en paraules dels franquistes. Noobstant això, la solució definitiva vaser l’aplicació del decret del 12 de no-vembre de 1936 tal qual, que invalida-va els bitllets no estampats i els delBanc d’Espanya de Madrid posats encirculació a partir del 18 de juliol de1936. També va blocar els comptesbancaris de la zona republicana que te-nien saldos superiors als que hi havia el18 de juliol de 1936.

L’aplicació tal qual d’aquesta llei po-dia motivar la fallida de l’activitateconòmica i de la banca privada de leszones ocupades, per la qual cosa el Go-vern de Franco va suavitzar-ne lleuge-rament els efectes. Pel que fa als dinersdipositats en els bancs, va dictar unallei de desblocament dels comptes el 7de desembre de 1939 que va evitar queels diners dipositats en els banc perde-ren completament el seu valor. La con-versió de pessetes bancàries es va ferper trams, que anaven des del cent per

cent del valor per als saldos de les im-posicions anteriors al 19 de juliol de1936 fins al reconeixement de només el5% per als dipositats entre l’1 de generi el 31 de març de 1939. L’argumentmoral era que no es podia saber el tipusde bitllets utilitzats en cada imposició ique la inflació havia estat enorme en lazona republicana. Com més avançadaestava la guerra, més possibilitats hihavia que la imposició s’hagués fetamb bitllets no vàlids del Banc d’Es-panya de Madrid i amb pessetes de lesque cada dia valien menys en el mercatinternacional.

Pel que fa als diners en metàl·lic o enpaper posats en circulació pel Governde la República després del 18 de juliolde 1936, hi va haver una moralitat mésdubtosa. El Govern de Franco va re-conèixer totes les monedes de níquel,plata i or de la monarquia alfonsina iles sèries dels bitllets del Banc d’Es-panya que estaven en circulació abansdel 19 de juliol de 1936, encara que noestigueren estampats com deia la llei de12 de novembre de 1936. És a dir,Franco va reconèixer tots els bitlletsde les emissions de 30 de juny i 24de setembre de 1906 i 10 de maig i 15d’agost de 1907, i una part de les emis-sions de l’1 de juliol de 1925, 24 dejuliol de 1927 i 15 d’agost de 1928.(Vegeu el detall de les sèries d’aquestsúltims en la taula d’aquesta pàgina.)

Els posseïdors estaven obligats a can-viar-los immediatament. Els bitllets imonedes posats en circulació pel Go-

vern republicà després del 18 de juliolde 1936 no van ser reconeguts de capforma; no valien res de res en pessetesde Burgos.

El tema del reconeixement de les mo-nedes d’or, plata i coure estava vinculata la necessitat urgent de constituir unareserva d’or i plata i un fons de metallsestratègics. Una llei de 20 de gener de1939 va ordenar el lliurament immediatde les monedes de plata a canvi de bit-llets de Burgos sota amenaça d’aplicarla llei penal i processal de delictes mo-netaris a qui no ho fes. Però molts cata-lans, menorquins i valencians, entre al-tres republicans, no ho van fer i les vanamagar. Avui circulen pels mercats delscol·leccionistes o encara es guarden alscalaixos de les cases, com a testimonisde l’època.

Durant els primers 25 anys d’aplicacióde la llei, solament es van lliurar 2.800tones de monedes de plata de les quasi6.000 fabricades des de 1868. La restaestava en les cases particulars o s’haviaexportat durant la guerra per comprararmes. La recollida de monedes de cou-re i níquel fou més efectiva que la deplata. Ràpidament se’n van arreplegar600 milions de peces coure dels 1.000milions de fabricades. Una ordre de 13de maig de 1942 va dictar que els 600milions de monedes de coure s’utilitza-ren per al fil elèctric de la línia de fer-rocarril d’Àvila a Segòvia.

Josep Miquel Santacreu SolerUniversitat d’Alacant

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 17

Sèries dels bitllets de les emissions del Banc d’Espanya de Madrid reconegudes pel Banc d’Espanya de Franco en 1939

Font: Santacreu Soler, J.M. (2002): Peseta y política, Editorial Ariel, SA, Barcelona, p. 117.

(*) Totes les sèries dels bitllets de les emissions de 30 de juny i 24 de setembre de 1906 i 10 de maig i 15 d’agost de 1907

Data d’emissió

1 de juliol de 1925

24 de juliol de 1927

15 d’agost de 1928

100 ptes.1.000 ptes.

500 ptes.

25 ptes.50 ptes.

Valors nominals dels bitllets

Sense sèrie i sèries A, B i C i la D fins al 2.000.000Sense sèrie fins al 3.646.000

Sense sèrie fins al 1.602.000

Sense sèrie i sèries A fins al 7.780.000Sense sèrie i sèries A fins al 8.640.000

Sèries reconegudes pels franquistes*

Quan faltaven pocs mesos per a l’a-cabament de la Guerra Civil, iquan ja el general Franco i elsseus seguidors tenien clar que ha-

vien guanyat la guerra, promulgaren unallei, la de responsabilitats polítiques,que obria el camí a tota mena d’abitra-

rietats i abusos legals per eliminar elsvençuts.

Justícia a l’inrevés. La llei de res-ponsabilitats polítiques de 9 de febrer de1939 tenia uns antecedents basats en l’e-liminació completa de l’oponent polític.A les poques setmanes d’iniciat l’aixe-cament militar el juliol de 1936, al terri-tori controlat pels insurgents es publica-va un decret, de 13 de setembre de 1936,que deixava fora de la llei tots els partitsi sindicats del Front Popular. Després vavenir la llei del febrer de 1939 i, encara,

La llei franquista de responsabilitats polítiques

era l’absurd –la justícia a l’inrevés–, per tal de

confiscar els béns de partits i sindicats.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 18 DOSSIER

Justícia a l’inrevés: la confiscació als partits i sindicats

EL T

EMPS

una altra del 19 de febrer de 1942 i unaordre del 9 de juny de 1943, que confir-maven les mesures repressores per nodeixar ni un bri d’esperança als demò-crates que havien sobreviscut a la guerra

El context polític i bèl·lic en què el ge-neral Franco publicava la llei de respon-sabilitats polítiques no podia ser mésgreu per al Govern de la República. El10 de febrer de 1939 les tropes fran-quistes ja havien ocupat tot Catalunya.El 15 de gener havien entrat a Tarrago-na; el 26, a Barcelona; i el 4 de febrer,a Girona, de manera que arribà el 9 defebrer a la frontera francesa. La ingentajuda alemanya i italiana els haviapermès guanyar la batalla de l’Ebre, iaixafar, així, les febles forces republi-canes, que sense cap reforç es retiravencap a la frontera francesa, juntamentamb milers de civils.

La repressió que patiren els que es vanquedar va ser ferotge. I, mentrestant,tant la Gran Bretanya com França ha-vien reconegut el Govern franquista. LaRepública tenia la guerra perduda, solsera qüestió de temps.

Repressió i confiscació. Amb lesmans lliures per fer el que volguera,Franco va promulgar la llei de 9 de fe-brer de 1939, que vulnerava tots els ele-ments democràtics de la Constituciórepublicana de 1931. En el seu primerarticle, feia recular les responsabilitatspolítiques fins a l’octubre de 1934: totapersona que haguera ocupat algun càr-rec de responsabilitat, o que simplementhaguera donat suport a la causa republi-cana des de 1934, era culpable de “crearo agreujar la subversió […] de què vaser víctima Espanya”. Com a conse-qüència, quedaven fora de la llei tots elspartits polítics i sindicats, “ …que hanintegrat l’anomenat Front Popular, aixícom els partits i agrupacions i adherits aaquests pel simple fet de ser-ho, les or-ganitzacions separatistes i tot aquell ques’haja oposat al triomf del MovimentNacional”. En el següent article s’afegiaque perdrien tots els seus drets i béns“els partits, agrupacions i organitza-cions declarades fora de la llei”, elsquals patirien “la pèrdua absoluta delsseus drets de tota casta, així com la pèr-dua absoluta dels seus béns”. Es donava

aparença legal a allò que era simplementun robatori. Mitjançant aquesta llei i lesaltres que es desenvoluparien durant elsmesos següents, el regim es va apropiarde tots els béns dels partits i sindicatsque s’havien oposat al colp d’estat delsmilitars l’any 1936.

Conseqüències. Què va passar ales-hores? El Govern franquista es va apo-derar de centenars d’edificis, juntamentamb els béns mobles, impremtes de dia-ris, diners dels comptes corrents, docu-mentació, etc. El botí era immens. Totala infraestructura dels partits, sindicats iqualsevol tipus d’associació que hague-ra tingut alguna cosa a veure amb el re-publicanisme, encara que haguera estatremotament, va ser confiscada i maimés restituïda.

Els edificis dels sindicats com la UGT,la CNT, partits com el socialista, o Es-querra Republicana, es convertiren enseus de la Falange, o simplement forenvenuts. La intenció era esborrar tot ves-tigi democràtic. Durant els quarantaanys de la dictadura mai no tornarien amans dels antics propietaris, formarenpart del patrimoni de la Falange Espa-ñola i, després, de l’anomenat Movi-miento Nacional.

Aquesta llei, i la que es va publicar l’1de març de 1941 per a la repressió de lamasoneria i el comunisme, a més delsmilers d’afusellats i empresonats, quasianiquilaren qualsevol oposició.

Quaranta anys després, una vegadamort el dictador, es va intentar recom-pensar aquest lladronici. Primer van serels sindicats majoritaris els que reberenalgunes propietats, mitjançant una lleide gener de 1986. Altres, però, va serimpossible de retornar perquè havien es-tat venudes, o simplement perquè ha-vien desaparegut. En tot cas, els sindi-cats foren recompensats econòmica-ment. Tan sols la CNT, a causa de laseua divisió interna, manté encara uncontenciós amb l’estat per la propietatd’aquests béns.

Anys després encara es va compensarels partits polítics, però també amb al-guns entrebancs, i les resolucions, evi-dentment, no satisferen tothom.

Eladi Mainar Cabanes

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 19

El Govern franquista

es va apoderar

de centenars

d’edificis, juntament

amb els béns mobles,

impremtes de diaris,

diners dels comptes

corrents,

documentació, etc.

El botí va ser immens.

Tota la

infraestructura

dels partits, sindicats

i qualsevol tipus

d’associació que

haguera tingut

alguna cosa a veure

amb el

republicanisme

va ser confiscada

i mai més restituïda

Els edificis de la Generalitatde Catalunya, com el de lapàgina del costat, tambévan ser expropiats pel nourègim només arribar al poder.

La brutal repressió desencadenadapels revoltats contra la Repúblicaa Mallorca a partir del juliol del1936 aviat es va dirigir contra ob-

jectius econòmics. D’acord amb les di-rectrius arribades de Burgos, no hi hadubte que es pretenia privar de recursoseconòmics els possibles enemics delnou règim.

Repressió i confiscació. El setem-bre del 1936, el jutge especial encarre-gat de la repressió, Francisco Bonilla,féu blocar els comptes corrents i dipò-sits de totes aquelles persones conside-rades desafectes al franquisme. Pot do-nar una idea de l’abast d’aquesta mesu-

ra el fet que, segons l’historiador ArnauCompany, en el petit municipi rural iconservador de Sant Joan, l’esmentatdecret afectàs 69 persones. Posterior-ment, algunes de les persones més per-seguides foren objecte d’expedients deconfiscació de béns.

Com ha explicat l’historiador MiquelDuran, la incoació d’expedients deconfiscació de béns pels jutges instruc-tors es feia d’acord amb un ban de laComandància Militar de Balears del 19de desembre del 1936. Aquests jutgesinstructors dels jutjats militars estavenvinculats a una comissió provincial deconfiscació de béns amb seu al carrerde Sant Miquel, de Palma. El maig del1939 aquesta comissió es va adreçar alsjutges instructors per informar de la no-va normativa emanada del Ministeri deJustícia. Entre d’altres aspectes, s’es-pecificava que en els embargaments debéns calia respectar els drets legalmentreconeguts en relació amb la subsistèn-cia de la família i a l’educació delsfills, així com els drets dels cònjuguesno expedientats en el cas que s’aplicas-sin les legislacions forals.

Gràcies als estudis del catedràtic Mi-quel Duran coneixem el cas del jutgeinstructor d’expedients de responsabi-litats polítiques, el tinent Pere MatasFiol. Aquest, primer es va ocupar delsmunicipis de Muro i Llubí, i el setembredel 1938 va passar a Son Servera. Enaquest darrer municipi, la repressió fouespecialment àmplia, perquè Son Ser-

La repressió a Mallorca

ben aviat esdevingué

econòmica, també.

El setembre del 1936

el jutge especial

repressor, Francisco

Bonilla, ja embargava

comptes corrents

i dipòsits.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 20 DOSSIER

L’espolide béns a particulars de Mallorca

vera havia estat parcialment ocupadapels republicans desembarcats a Porto-cristo l’agost del 1936 i uns dos-centsserverins es retiraren amb les tropes delcapità Alberto Bayo. Centenars de per-sones foren repressaliades i nombrososexpedients varen ésser remesos a Pal-ma, a la comissió de confiscació debéns. De fet, el primer ofici signat peljutge instructor, el tinent Matas Fiol,fou comunicar al jutge instructor deManacor, la capital del partit judicial,que es procedia a l’embargament i con-fiscació de béns de set veïns de SonServera. Per fer efectiu aquest embar-gament, el jutge instructor sol·licitàben aviat la col·laboració del registra-dor de la propietat de Manacor, del ba-tle de Son Servera, del delegat d’Hi-senda i de l’administrador de rendes.D’altres persones foren posteriormentembargades, i Miquel Duran parla d’u-na valoració global de més de cent milpessetes, xifra força important per al’època tractant-se d’un petit municipirural.

D’altra banda, també són prou cone-gudes algunes confiscacions que afec-taren diverses personalitats de la burge-sia mallorquina que foren especialmentperseguides per les seves idees esquer-ranes. Aquest va ésser el cas del batlede Palma i dirigent d’Esquerra Repu-blicana Balear –ERB–, Emili DarderCànaves, que fou condemnat a mort iafusellat l’any 1937. El jutge instruc-tor, Ricardo Fernández de Tamarit, vaordenar embargar els béns d’EmiliDarder, per valor de dos milions depessetes, embargament que es va con-cretar en dues cases de Palma i una fin-ca rústica de Bunyola de catorze quar-terades. La casa on vivia Darder es vaconvertir en un quarter d’aviació i laseva biblioteca desaparegué.

També foren embargats els bénsd’Antoni Maria Ques Ventayol, un riccomerciant afiliat a ERB que era filld’un estret col·laborador del financerJoan March. Entre els béns embargats aQues cal destacar diverses finques rús-tiques de l’Algèria francesa i accionsd’empreses mallorquines i catalanes.Ques morí afusellat amb Emili Darder.També conegué aquest final BernatMarquès Rullan, un indià que havia fet

fortuna a Puerto Rico i fou presidentd’ERB a Sóller. La seva casa del carrerMissió de Palma va ésser requisada i esva convertir en la seu de la Secció Fe-menina i de la policia governativa,mentre que la seva casa de Sóller va es-devenir una caserna de Falange.

D’altres dirigents esquerrans, com elsocialista Alexandre Jaume o el repu-blicà Antoni Mateu, també patiren em-bargaments de béns abans d’ésser afu-sellats. El juliol de l’any 1937, l’es-mentada Comissió Provincial de Con-fiscació de Béns informava la viudad’Antoni Mateu que només podria dis-posar d’una quarta part dels seus estal-vis.

Així mateix, foren requisats els bénsde l’aristòcrata Miquel Oleo Sureda, unpersonatge singular que no tenia unamilitància política definida. Tot i això,fou detingut i afusellat, i els seus béns,inclòs el casal de can Oleo, a Palma,també varen ésser embargats. A més, laseva família fou castigada amb unamulta exorbitant. Tot fa pensar que esva tractar d’una venjança personal;posteriorment, sota unes circumstàn-cies poc conegudes, la seva viuda po-gué recuperar la propietat de can Oleo.

En resum, com hem vist, la repressiódisfressada d’hàbits legalistes implica-va per a algunes famílies la feixugacàrrega de multes exorbitants i embar-gaments de béns.

Antoni Marimon i RiutortUniversitat de les Illes Balears

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 21

EL T

EMPS

Gràcies als estudis del catedràtic Miquel

Duran coneixem el cas del jutge instructor

d’expedients de responsabilitats

polítiques, el tinent Pere Matas Fiol.

Aquest, primer es va ocupar dels municipis

de Muro i Llubí, i el setembre del 1938

va passar a Son Servera, localitat

on la repressió fou especialment àmplia

Emili Darder va ser el darrerbatle democràtic de Palma,encapçalant les llistesd’Esquerra Republicana Balear.En esclatar la Guerra Civilva ser condemnat a morti afusellat, sense que importésel seu deteriorat estat de salut.

A Toni Defez, poeta i filòsof, per continuar parlant

La complexitat de les polisgregues vapermetre als hel·lens experimentardiferents maneres d’exercir el poder.Plató va mostrar que les distintes

formes de govern es generaven les unesde les altres: així, a l’aristocràcia o go-vern dels nobles el seguien la timocràciao govern dels militars, l’oligarquia o go-vern dels adinerats, la democràcia o go-vern del poble i la tirania o govern del lí-der carismàtic. Per això van poder pre-guntar-se quin de tots els governs era elmillor, el que feia els homes més feliços.Aristòtil assenyala que hi ha tres formesjustes de govern (monarquia, aristocràciai politeia), i tres més, degenerades (tira-nia, oligarquia i democràcia).

Ciceró va traduir al llatí el terme poli-teia com a Res Publica, concepte que vaser recuperat pels humanistes italiansamb el significat ideal de vida dels ho-mes en comunitat que vincula la virtut cí-vica de cada individu –que ha d’adquirir-se per mitjà de l’educació– amb el con-junt de lleis justes de la ciutat, que han depossibilitar el desenvolupament de lescapacitats de cada ciutadà, encara quesempre dins del bé comú.

L’ideal republicà de govern exigeix,doncs, un gran esforç als governants i alsgovernats, perquè ha d’organitzar no so-lament els interessos polítics immediats,sinó també les expectatives que compor-ta l’educació dels adolescents, que s’hande formar com a ciutadans.

Enemics del republicanisme. Elsenemics del republicanisme procedeixende múltiples llocs: des dels que apel·lenal realisme polític fins als que defensenabsolutismes i despotismes de tota menai condició, que veuen els individus com asimples subjectes funcionals o pura força

de treball en pelegrinatge per la terra.Però, des dels grans cancellers i pensa-dors florentins –de Lleonard Bruni a Ni-colau Maquiavel–, el republicanismearrelà de nou a Europa i apareix amb unagran força en moments singulars, com larevolució francesa (igualtat, llibertat, fra-ternitat) i l’americana (el gran Jefferson),ocult moltes vegades pel liberalisme.A Espanya tampoc no es va perdre elgran impuls republicà de les germaniesi comunitats de Castella, de novatoresiamics de societats econòmiques, encaraque l’imperi hispà des de Carles V, con-solidat per Felip II, va deixar poc espaiper al desenvolupament de la virtù.

El concepte de república va quedar comuna idea reguladora de la convivènciaciutadana, i a Espanya va donar nom aaquell intent d’organització política de1873, davant de la incapacitat de l’anticrègim i dels liberals per arribar a unacord i resoldre la modernització admi-nistrativa d’Espanya. La Primera Repú-blica espanyola no va poder amb el pesde tantes contradiccions perquè, entre al-tres coses, exigia la formació d’un ciu-tadà construït per mitjà d’un pacte si-nal·lagmàtic, de baix cap a dalt, que s’en-frontés de manera radical amb els valorsorganicistes, i de dalt cap avall de l’Es-glésia catòlica.

Els principis republicans, que a Europai als Estats Units s’entrecreuen amb elsliberals, a Espanya es van veure sempremés com a antimonàrquics que com aelements amb entitat pròpia. Uns princi-pis que s’estableixen al voltant del con-cepte de “dignitat del ciutadà”: la neces-sitat d’un estat democràtic sostingut pelstreballadors que busquen la base comunade la comunitat per solucionar els pro-blemes, defensor de la igualtat i la justí-cia, propiciador d’una cultura racionalit-zadora i científica, sempre amb voluntatcosmopolita i afavoridor de la pau entreels pobles d’Europa…

La Segona República. La Segona Re-pública espanyola va tornar a donar noma moviments no estrictament republicans,sinó que es posicionaven contra l’aliançade l’altar i la corona. La bandera de la Se-gona República va haver de donar recerals tradicionalistes, però a més, també,als republicans d’Azaña i als republicans

El republicanisme,

la idea de la llibertat

en un estat de dret, va

xocar amb els principis

i els privilegis

de l’Església catòlica.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 22 DOSSIER

El col·lapse del republicanisme

Imatge de Niceto Alcalá Zamora,president de la Segona Repúbli-ca espanyola des de desembrede 1931 fins el febrer de 1936.L’experiment republicà nos’ha tornat a aplicar a l’estatespanyol. De fet, fins i totalguns dels partits que ladefensaven en el seu tempsavui s’hi han desmarcat.

d’esquerra, als radicals de Lerroux, alsanarcosindicalistes, als socialistes, alscomunistes i, fins i tot, als liberals. Però,com es podien desplegar els valors repu-blicans en una societat tan complexa?

La qüestió requeria capacitats i forcesque la Segona República mai no va podertenir. Exemplifiquem-ho amb una de lesqüestions clau de la vida política: la lli-bertat.

La llibertat en què creien els liberals erala llibertat negativa o llibertat d’inter-ferència de qualsevol altre per perseguirles activitats que l’individu desitja, quesolen ser econòmiques; la religió es con-verteix en una qüestió merament subjec-tiva. La llibertat en què creien els catòlicsera la llibertat moral d’elecció per al pe-cat, dins del magisteri de l’Església. Eradifícil, però el liberalisme va poder con-viure amb el catolicisme per mitjà de ne-gociació, per exemple, a través d’algunespenitències. Però el republicanisme, quepretén una llibertat positiva, fonamenta-da en els valors cívics de la participaciópolítica, no admet avinences: la llibertatnomés és possible en un estat de dret,perquè són les lleis les que creen la lli-bertat del poble. I és ací on el republica-nisme entrava en conflicte frontal ambl’Església catòlica que, des de Trento, haestablert els valors no solament religio-sos sinó també polítics i socials de la vi-da pública espanyola. L’Homo catholicusi l’ Homo republicanusdefensaven valorsque estaven més enllà de tota negociació.El republicanisme havia de transformarla virtut religiosa pública en virtut sub-jectiva, convertir la religió en un senti-ment, en una manera de donar testimoni,en una manera de viure… –que fou unade les tasques realitzades pel luteranismei el calvinisme a l’Europa protestant–,perquè no era de la incumbència ecle-siàstica organitzar cívicament l’estat (lapolis). I, així, la Segona República vaquedar col·lapsada no tant per la seua de-bilitat interna com pel pes de les forces–aristocràtiques, eclesiàstiques, carlistes,militars, agràries…– liderades per Fran-co, que hi van veure l’anti-Espanya.Massa pes per a un ethosrepublicà tancomplex i subtil.

Republicanisme avui. I què hi ha delrepublicanisme setanta anys després?

Doncs gairebé res de res. Els desenvolu-paments polítics per on s’han canalitzatels interessos polítics del país, inclososels de les forces polítiques que podenconsiderar-se les seves hereves legítimes,han estat unes altres. Paradoxalment (opotser lògicament?) el modern republica-nisme ens comença a arribar dels EUA,que l’han “re-descobert” com una alter-nativa al liberalisme, després dels esplèn-dids treballs de J. G. A. Pocock, Q. Skin-ner o Ph. Pettit.

Fernando Miguel Pérez Herranz

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 23

EL T

EMPS

La finalitat del robatori de documen-tació que l’exèrcit franquista anavaperpetrant a mesura que avançavano era de caire militar. No perseguia

estudiar les estratègies militars del bàndolrepublicà ni conèixer el plantejament deles possibles actuacions bèl·liques. L’ob-jectiu era polític i se cenyia simplement aaplegar instruments fefaents que propor-cionessin informació sobre totes aquellespersones que no s’havien sumat al “Glo-rioso Movimiento Nacional” o que ha-vien restat fidels al Govern legalmentconstituït.

Només per aquests dos motius milers deciutadans i ciutadanes de l’estat espanyoli de Catalunya foren considerats “ene-mics” del nou estat sorgit de la sublevaciómilitar i objecte, per tant, de repressió po-lítica de les noves autoritats. Va ser la pri-mera vegada en la història que, de mane-ra sistemàtica, s’aplegava documentacióamb finalitat policial i repressiva; un mè-tode que, després, amb certs matisos, se-ria aplicat per estats governats per partitstotalitaris, fossin de dreta o d’esquerra.

Els organismes dedicats al robato-ri de documents. L’òrgan inicial delrègim franquista que assumí la missió deconfiscar la documentació a persones iinstitucions “enemigues” del Movimien-

to es creà el 26 d’abril de 1938 amb elnom de Delegación del Estado para laRecuperación de Documentos (DERD),depenent del Ministeri d’Interior que diri-gia Ramón Serrano Suñer.

La seva actuació va anar paral·lela a lade l’exèrcit; col·laborava amb les autori-tats militars a mesura que s’anava ocu-pant el territori de la República. El seuprimer responsable o “delegado” va ser elnavarrès Marcelino de Ulibarri i Eguiraz,nomenat el 12 de maig del mateix any. Defet, però, la DERD integrà les funcionsd’altres organismes creats amb anteriori-tat pel règim: l’Oficina de Investigación yPropaganda Antimarxista (OIPA), creadael 20 d’abril de 1937, i la Delegación deServicios Especiales (SE), nascuda l’abrilde 1937. La primera depenia directamentde la secretaria general del cap d’Estat itenia la missió d’aplegar els materials depropaganda utilitzats pel comunisme ianalitzar-los per organitzar la contrapro-paganda, en col·laboració amb organitza-cions d’altres institucions estrangeres quetinguessin la mateixa finalitat, com aral’Antikomintern de Berlín. La segona esva crear per aplegar principalment la do-cumentació i altres materials de la maço-neria. El febrer de 1938, Ramón SerranoSuñer, per donar major operativitat al’OIPA, li va confiar la direcció a Uliba-rri, al qual ja s’havia encarregat a final demaig de l’any anterior la direcció de SE.Així, quan es creà la DERD, Ulibarri te-nia sota el seu comandament tots els or-ganismes dedicats a la confiscació de do-cumentació. Aquest navarrès va ser l’or-ganitzador de l’operatiu i del procedi-ment dels robatoris dels documents, aixícom de la utilització repressiva posteriorque se’n va fer al servei de la policia i del’aparell judicial de l’auditoria militar.Sota la seva responsabilitat, doncs, actua-ven els SE, l’OIPA i la DERD, amb lamissió d’aplegar la documentació maçò-nica i de les institucions i persones “hos-tiles y desafectas al Movimiento Nacio-nal”.

Inici de les seves activitats. Lesprimeres activitats desenvolupades perla delegació de SE i l’OIPA es produïrenarran de la campanya d’ocupació delPaís Basc a final de 1937. L’experiènciaassolida aquí per aquests dos organis-

El robatori sistemàtic

de documents comès

per les tropes

franquistes cercava

d’aplegar instruments

d’infomació per poder

imposar-se.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 24 DOSSIER

El robatori dedocumentació

mes va resultar fonamental per a l’or-ganització i desenvolupament de lescampanyes posteriors de Barcelona,València i Madrid, i va permetre definiri concretar la diversitat d’objectius de laconfiscació, com també el procedimentespecífic que s’ha de seguir en cada ac-tuació. Un procediment que consistia aacompanyar les tropes ocupants de cadapoblació – la DERD formaria part de lesanomenades Columnas de Orden y Poli-cía, la missió de les quals era fer-se càr-rec del control policial de la poblacióocupada, del restabliment dels diversosserveis municipals i de la instal·lació deles noves autoritats– i actuar amb la ma-jor celeritat possible, localitzant i pre-cintant els locals on es podia trobar do-cumentació i, fins i tot, fent-los vigilarde nit per tal d’evitar que desaparegues-sin documents, que fossin confiscats perles forces militars mateix o bé per altrespersones interessades a destruir-los. Se-gons l’historiador Josep Cruanyes, elsobjectius dels escorcolls foren múlti-

ples: les seus oficials del Govern de laRepública, d’ajuntaments i tots aquellsaltres organismes oficials; els locals deles organitzacions polítiques i sindicals;els locals ocupats per organismes del’exèrcit republicà; els locals ocupatsper organismes russos; els cinemes i ca-ses de fotografia; les editorials, llibre-ries i redaccions de diaris; els domicilispersonals de caps i dirigents polítics; i,finalment, tots els altres domicilis d’in-terès per obtenir documentació.

L’actuació de la DERD a Catalu-nya. L’actuació de les oficines de con-fiscació documental va anar paral·lelaamb l’activitat dels diversos frontsd’ocupació militar. Inicialment, un pri-mer equip actuava a la zona del sud deLleida fins a l’Ebre, amb Vinaròs (BaixMaestrat) com a centre operacional; unaltre equip actuava entre Lleida i Ba-laguer (Noguera); i el tercer a la zona deTremp (Pallars Jussà). Bona part de ladocumentació requisada va ser recollida

L’Archivo General de la GuerraCivil Española, ubicat a la ciutatde Salamanca, acull milersde documents furtats alsPaïsos Catalans, especialmentdel Principat, on la repressiói persecució dels elementsdesafectes amb el règim fouespecialment dura.

RIC

ARD

CU

GAT

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 25

inicialment a Lleida, després de l’ocu-pació de la ciutat el 3 d’abril de 1938.A mesura que l’exèrcit franquista envaïael territori, l’organisme requisador aple-gava la documentació de les principalspoblacions que trobava al seu pas.

Però on la DERD i els altres organismeconfiscadors actuaren majorment va sera Barcelona. La tarda del dia 26 de ge-ner de 1939, en què els exèrcits fran-quistes entraven a la capital de Catalu-nya, un equip de la DERD es va ins-tal·lar a la ciutat, en un edifici de LaEquitativa, a la Via Laietana número 54.L’endemà arribava el delegat Ulibarri ila resta d’equips. A Barcelona, l’opera-ció de confiscació de documentació ha-via estat preparada amb meticulositatmilitar des de feia temps. Hom disposa-va d’una informació exhaustiva porpor-cionada pels serveis d’espionatge i tam-bé per les persones que s’havien passatal bàndol franquista, que es concretà enllistes d’adreces de locals i domicilis ob-jecte d’escorcoll. A començament de ge-ner, abans de l’entrada de les tropesfranquistes a la ciutat, es tenien perfec-tament planificats els escorcolls ques’havien de practicar. Barcelona s’haviadividit en deu zones –per bé que en rea-litat després n’actuarien només sis–,coincidents amb les deu comissaries depolicia, al capdavant de les quals hi ha-via un cap d’equip amb les correspo-nents dotacions de personal i de vehi-cles. Hom preveia 1.960 escorcolls, delsquals 391 d’urgents i 1.569 d’ordinaris.

Al cap de dos dies de l’ocupació de laciutat, el dia 28 de gener, s’iniciaven elsescorcolls a Barcelona. Prèviament el de-legat Ulibarri havia fet les gestions ne-cessàries per evitar la interferència d’al-tres organismes d’ocupació, especialment

la policia i la Falange, tot defensant lacompetència de la seva organització enl’aplegament i control de la documenta-ció. De fet, quan els equips de la DERDarribaren a algun domicili per aplegar ladocumentació, aquesta ja havia estat con-fiscada pel Servicio de Información y Po-licía Militar (SIPM), pel Servicio de In-formación de la FET y de las JONS, pelServicio Nacional de Prensa y Propagan-da del Ministerio de Gobernación o per lapolicia.

Per a la realització de l’operació es re-quisaren edificis, on s’instal·laren els di-versos equips de treball i que utilitzavencom a oficines o magatzem de la docu-mentació. En el moment de major activi-tat disposaven de catorze locals, a bandadels pisos ocupats pel personal de laDERD. Aquest organisme destinà quasila totalitat de la seva plantilla (81 perso-nes) a Barcelona; als serveis centrals deSalamanca només es van quedar quatrepersones. La plantilla desplaçada a la ca-pital de Catalunya, a banda dels caps detot l’operatiu, estava formada per me-canògrafs, escrivents, auxiliars d’equip,conductors de vehicles, mecànics, aju-dants d’escorcoll, vigilants i guardes. Lamajor part d’aquests auxiliars i guardeseren soldats navarresos pertanyents al“batallón de orden y policía del SegundoTercio de Navarra”, que en algun mo-ment arribaren a prop del centenar. Nocal dir que dins de la DERD hi haviatambé alguns catalans, entre els qualsdestaca el cap del servei de les oficinesde Barcelona, el badaloní i comandantde requeté Antonio Palau Muñoz, que,com a segon d’Ulibarri, va dirigir l’ac-tuació de requisa de documents a Barce-lona fins a la seva conclusió i el posteriortrasllat a Salamanca.

Per a dur a terme eficaçment la sevamissió la DERD disposava, a més, de di-versos camions i cotxes, destinats alsdesplaçaments i al trasllat de documentsals magatzems. Aquest parc mòbil estavaconstituït el mes de febrer de 1939 perquatre camions i catorze cotxes.

Els escorcolls i la requisa de la do-cumentació. Tot i que els escorcollsvan començar el dia 28 de gener de 1939i continuaren el dia següent, no fou fins alprimer de febrer quan la tasca començàamb tota la seva efectivitat i no va acabarfins a final de maig. En aquests quatremesos els sis equips realitzaren la majorpart dels 1.690 escorcolls que consten enel llibre-registre de la institució, conser-vat avui a l’Archivo de la Guerra CivilEspañola, de Salamanca. Si bé prèvia-ment a l’ocupació de Barcelona s’havienplanificat minuciosament els edificis idomicilis que calia escorcollar –fins i tots’havien fixat els corresponents a cadacarrer de la ciutat (hom preveia actuar a601 carrers)–, els equips actuaren d’acordamb les prioritats que la situació exigia.

Els escorcolls i la requisa de documen-tació afectaren en primer lloc els edificisi oficines d’organismes del Govern de laRepública, de la Generalitat i del Governbasc. Foren registrades les seus dels di-versos organismes de la República a Bar-celona, però gairebé només van endur-sela documentació del Congrés dels Dipu-tats i del Consell d’Estat, ja que el volummés important havia estat confiscat ambanterioritat pel SIPM. El gruix de la do-cumentació oficial requisada pertanyia ala Generalitat i als seus organismes, desdel Parlament (on s’actuà ja el dia 8 de fe-brer), fins al Palau de la Generalitat (es-corcollat entre el 10 i el 14 de febrer) i lesseus dels diversos departaments del Go-vern (Governació, Defensa, Treball,Obres Públiques, Economia, Cultura,Serveis Socials i Agricultura, Justícia),així com els diversos organismes que endepenien, com ara el Consell de l’EscolaNova Unificada (CENU), l’Escola Pro-fessional per a la Dona, el Comissariatde Propaganda, el Comissariat d’Especta-cles Públics, etc. La seu del Govern basc,situada al passeig de Gràcia, 60, va sertambé escorcollada i la documentacióconfiscada, així com de la resta d’institu-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 26 DOSSIEREL

TEM

PS

A Salamanca, durant el franquisme, la documentació robadava contribuir a nodrirl’aparell repressiu delrègim. A partir de 1940,la DERD canvià el nomper la denominació mésneutra de DelegaciónNacional de ServiciosDocumentales (DNSD),però els objectius subsistiren fins al restablimentde la democràcia.Avui, la documentació requisada es conservaa l’Archivo General de la Guerra Civil Española, seguramentun dels centres arxivístics més qüestionats del mónper la procedència d’una part dels fons que custodia

cions que en depenien i que provisional-ment estaven a Barcelona.

La requisa no es va cenyir solament ales institucions governamentals, sinó quetambé van ser escorcollats i espoliats elsdomicilis de les personalitats polítiques ila documentació personal que contenien:des del president de la Generalitat, LluísCompanys, i altres membres del Govern,fins a diputats del Parlament català i delCongrés dels Diputats, sense oblidar elsalts càrrecs de l’administració catalana.

El segon gran grup documental requisatpertanyia als partits polítics i organitza-cions sindicals. Les diverses seus de l’Es-querra Republicana i de les Joventutsd’Esquerra Republicana foren escorcolla-des i confiscada tota la documentació ques’hi aplegava. Igualment va ser requisadala documentació d’Acció Catalana Repu-blicana, del PSUC (amb una norantena delocals, tot i que en alguns d’ells l’escor-coll resultà negatiu, perquè els seus res-ponsables tingueren temps de destruir ladocumentació), i d’Estat Català (nou es-corcolls, gairebé tots negatius, pel mateixmotiu). D’entre les organitzacions sindi-cals, destaca pel seu volum la Confedera-ció Nacional del Treball (CNT), atesa laseva implantació i el nombre de locals–cap al centenar– que ocupava dins laciutat; la Unió General de Treballadors(UGT, amb una vintena d’escorcolls); i elCentre Autonomista de Dependents delComerç i la Indústria (CADCI).

Un tercer grup està format per edito-rials que havien publicat llibres de caireanarquista, marxista o catalanista, aixícom les redaccions de premsa diària operiòdica, com ara Solidaridad Obrera,La Humanitat, El Diluvio, Día Gráfico,La Noche, Treball–del PSUC–, Diari deCatalunya–d’Estat Català–, i les revis-tes Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos,Umbral, Frente Rojoi Moments, entred’altres.

Els centres culturals, com ara algunesbiblioteques, orfeons i ateneus, forentambé escorcollats i requisada la seva do-cumentació.

Finalment, la documentació dels centresmaçònics, no sols de Barcelona sinó detot Catalunya, també va ser espoliada, enaquest cas sobretot per l’actuació deguàrdies civils pertanyents a SE, tot i queel material aplegat passà a dependre de la

DERD. L’espoli afectà d’una manera es-pecial els particulars que conservaven do-cumentació de la seva lògia.

El trasllat a Salamanca. La docu-mentació aplegada permetia al personaladscrit a la DERC confeccionar fitxes irelacions de persones que eren passadesa la policia, a determinats ministeris obé a l’Auditoria de Guerra i als jutjatsmilitars.

La necessitat de centralitzar en un sollloc tota la documentació requisada a lesdiverses zones de l’estat determinà queel 24 de maig de 1939 el delegat Uliba-rri ordenés al cap de l’oficina de Barce-lona de traslladar la documentació a Sa-lamanca, on hi havia el servei central dela DERD. En aquell moment s’havia ob-tingut de les autoritats municipals preci-sament l’acord d’arranjament de la seudel carrer Princesa, 21, un edifici de qua-tre plantes i els baixos, on hi havia un te-atre, propietat de la Casa Cros, SA, i quedurant la guerra havien ocupat EsquerraRepublicana i un comitè del SocorsRoig.

Entre el 21 de juny i el 7 de juliol de1939 es traslladà per ferrocarril a Sala-manca la documentació aplegada a Bar-celona, que s’elevava a 141 tones de pa-per. El mes d’agost, el gruix de la resta dedocumentació recollida en altres dipòsitsd’arreu del territori era també traslladata Salamanca: només faltaven alguns sacsde documents i llibres que entre setembrei octubre seguiren la mateixa destinaciócap a la ciutat castellana. No va ser, però,fins a mitjan febrer de 1940, quan es li-quidà l’oficina de Barcelona.

A Salamanca, durant el franquisme, ladocumentació robada va contribuir a no-drir l’aparell repressiu del règim. A partirde 1940, la DERD canvià el nom per ladenominació més neutra de DelegaciónNacional de Servicios Documentales(DNSD), però els objectius subsistirenfins al restabliment de la democràcia. Enl’actualitat, la documentació requisada esconserva a l’Archivo General de la Guer-ra Civil Española, segurament un delscentres arxivístics més qüestionats delmón per la procedència d’una part delsseus fons.

Josep Maria Sans i Travé

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 27

No és cap secret que els orígens del’Empresa Nacional Elcano devaixells mercants, fundada l’octu-bre de 1943, van ser els vaixells

de pavelló estranger per la marina fran-quista durant la guerra i la postguerra irebatejats, després de ser declarats bonapresa, com Castillo Peñafiel, CastilloTarifa, Castillo Monforte… és a dir, lasèrie dels Castillo. El fet ha estat reco-negut en les seues memòries pel cap ini-cial de la flota rebel contra la Repúblicai de la posterior armada franquista en elmar Mediterrani durant la resta de laguerra, l’almirall Francisco Moreno, iho han explicat també els seus descen-dents, els contraalmiralls Fernando iSalvador Moreno, i l’economista JuanVelarde Fuentes. Ningú d’ells no és sos-pitós de mentir sobre aquest tema. Ensón bons coneixedors i millors testimo-nis. Diuen que les captures, sobretot devaixells soviètics i grecs que van ser de-clarats bona presa durant la guerra, es

van afegir a la marina mercant franquis-ta en la sèrie inicial dels Castillo que,més endavant, va donar origen a l’em-presa esmentada. Fins i tot la xarxa de-dica la seua atenció a aquest episodi enuna pàgina excel·lent que té com a ob-jecte l’Empresa Nacional Elcano (vegeuwww.mar-y-barcos.com).

Els Castillo. Sembla que el primervaixell de la sèrie Castillo pres pelsfranquistes i incorporat a la flota mer-cant fou el vaixell de la Sovietflot Smi-dóvitx, capturat amb una càrrega dequeviures a l’entrada del port de Bilbaoel 10 de gener de 1937 pel destructorVelasco. Aquest vaixell soviètic de 1918i de 2.486 tones fou rebatejat com a Pa-sajes en un primer moment, i CastilloPeñafiel més tard. El segon vaixell de lasèrie Castillo pres fou el de bandera pa-namenya Janu, capturat a l’estret de Gi-braltar el 14 de març de 1937 per un bouarmat, el Huelva. El Janu era propietat

El franquisme

va prendre nombrosos

vaixells mercants

estrangers que foren

rebatejats en la sèrie

Castillo i que

constituïren

l’Empresa Nacional

Elcano.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 28 DOSSIER

Els Castillo: la presa de vaixells estrangers

Arribada a Barcelona d’un bucsoviètic amb aliments. Algunsdels vaixells van ser capturatsaprofitant aquest trànsit dequeviures, com s’esdevinguéa Bilbao el 10 de gener de 1937.

EL T

EMPS

de Socdeco, radicada a Anvers (Bèlgi-ca), havia estat construït el 1912 i feia1.374 tones. Primer fou rebatejat com aCádiz, i, després, com a Castillo Aréva-lo. El següent fou el grec Gardeláki,propietat d’E. Theophilatos, d’Ítaca(Grècia), de 2.282 tones i construït el1888. Fou capturat a l’estret de Gibral-tar el 28 de març de 1937 pel patrullerUad-Kert. El van rebatejar com a Alge-ciras primer, i més tard com a CastilloTarifa. Els següents van ser el grec Na-gos, propietat de J. G. Livanos de Chios,i el de bandera panamenya Hordena,propietat de Scotia Corp., de París. Vanser capturats respectivament pel bou ar-mat María Teresa en l’estret de Gibraltarel 5 d’abril i pel creuer Almirante Cer-vera en el mar Cantàbric el 16 del ma-teix mes d’abril de 1937. El primer vaacabar anomenant-se Castillo Monforte,i el segon, Castillo La Mota.

El primer vaixell de bandera francesacapturat i incorporat a la sèrie com aCastillo Almodóvar fou un antic pesquerdit Liberté, pres pel creuer AlmiranteCervera en el mar Cantàbric el 6 de junyde 1937. Els següents van ser el Sydneyi el François, incorporats com a CastilloSimancas i Castillo Andrade. Els doseren propietat de la Société Commercia-le d’Affrètements et Commissions deParís i van ser capturats a l’estret de Gi-braltar pel correu armat A. Lázaro el 17de desembre i, pel mercant armat Ma-llorca, el segon, el 21 del mateix mes dedesembre de 1937.

La marina mercant franquista. ElGovern personal de Franco, instaurat a lafi de setembre de 1936, va començar adonar forma al nou estat en construccióamb la llei de l’1 d’octubre de 1936, queva establir la Junta Tècnica de l’Estat, laqual substituïa la Junta de Defensa ante-rior. El 18 de desembre, la Junta Tècni-ca va constituir el Consorci General deMarina Mercant per centralitzar l’admi-nistració dels vaixells mercants i per le-galitzar les preses. L’ordre de creaciódel Consorci deia que la seua finalitatera “dur a terme l’explotació o vendadels vaixells que pertanyien a l’estatcom a conseqüència de presa o expro-piació”. El 12 de març de 1937 va creartambé el Negociat de Preses, depenentde la Comissió de Comerç i Indústria dela Junta Tècnica de l’Estat.

S’estaven construint així els mecanis-mes legals per instruir els processos depresa dels vaixells. Però l’expedientacióde les preses se la van reservar els tribu-nals dels departaments de la Marina deGuerra, que solament lliuraven al Nego-ciat de Preses les preses considerades dematerial civil, però no les de guerra.L’almirall Juan Cervera també va con-cebre la creació d’una Direcció Generalde Tràfic Marítim depenent del presi-dent de la Junta Tècnica de l’Estat.Aquesta direcció es va crear el mateix12 de març de 1937 i va exercir algunesfuncions del Consorci General de Mari-na Mercant, a qui va deixar solament ad-ministrar els vaixells que no podia ad-ministrar la Gerència de Vaixells Expro-piats, que rendia els comptes davant lamateixa Direcció General de Tràfic Ma-rítim.

Darrere de l’entramat legal sembla quehi havia una lluita de competències en-tre el grup que dirigia la Comissió deComerç i Indústria i el que ho feia en laDirecció General. Els problemes causatsper la competència interna es van resol-dre amb la publicació d’unes normes re-guladores de les preses el 12 de maig de1937 i fent que el personal del Negociatde Preses passés a dependre de la Direc-ció General de Tràfic Marítim. La fontd’ingressos que representaven les presesera molt important per a finançar els mi-litars i les necessitats de la guerra, i noera bo per a l’estabilitat interna que s’hi

produïren enfrontaments entre els ma-teixos franquistes. Amb aquesta solució,la Direcció General de Tràfic Marítimva esdevenir una entitat autònoma i mi-litar.

La Direcció General de Tràfic Marítimsolament va deixar de ser una entitatautònoma i militar després de la reorga-nització del nou estat franquista en mi-nisteris del 30 de gener de 1938, que vasubstituir les comissions de la JuntaTècnica de l’Estat pels ministeris. Lla-vors, la Gerència de Vaixells Expropiatsva passar a dependre del nou Ministerid’Indústria i Comerç, i es va canviar elseu nom pel de Gerència de VaixellsMercants per a Serveis Oficials el 20 demaig de 1938.

Més preses. L’any 1938 encara vacréixer més el nombre de vaixells es-trangers capturats i incorporats a la sèrieCastillo. Per exemple, la Sovietflot vaperdre a mans dels vaixells franquistesen l’estret de Gibraltar el Lensovet el 19de març, el Postishev el 31 de maig i elKatayama el 17 d’octubre, que van serrebatejats com a Castillo Bellver, Casti-llo Olite i Castillo Ampudia, i en el Me-diterrani, en alta mar, va perdre elSkvortzov Stepanov el 26 de maig, elTsyurupa el 23 d’octubre i el Max Hoelsel 2 de novembre, que van ser rebatejatscom a Castillo Maqueda, Castillo Villa-franca i Castillo Montealegre. El Casti-llo Olite fou tristament famós perquèfou enfonsat per les bateries que defen-saven l’entrada al port de Cartagena el 7de març de 1939, quan intentava entraral port amb més de 2.000 homes de lestropes de Galícia. Fou el desastre mésgran de la guerra per a la flota franquis-ta.

A més dels vaixells soviètics, però, al’estret de Gibraltar també van ser cap-turats i rebatejats com a vaixells de lasèrie Castillo els vaixells de banderaestònia Pomaron (Castillo Butrón) i Juss(Castillo Gibralfaro) el 21 i 22 de gener;de bandera danesa Jan (Castillo Coca) el26 de maig; de bandera noruega Skulda(Castillo Daroca) el 21 de juliol; de ban-dera letona Everards (Castillo Fuensal-daña) el 19 de novembre, i els de bande-ra grega Victoria (Castillo Oropesa) iNicolau Eleni (Castillo Madrigal) l’11

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 29

De dalt a baix, quatre dels moltsvaixells mercants pertanyentsa la sèrie Castillo: són elCastillo La Mota, el CastilloButron, el Castillo Monfortei el Castillo Peñafiel.

de maig i el 9 de novembre de l’any1938.

L’11 de novembre de 1938, el Governde Franco va crear un Negociat de Pre-ses nou en l’Assessoria Jurídica de l’Es-tat Major de l’Armada per supervisartots els expedients dels tribunals delsDepartaments de la Marina de Guerraque tramitaven en primera instància elsexpedients de presa immediatament des-prés de la captura.

El gener de 1939 encara foren captu-rats en el Mediterrani i rebatejats elsvaixells Wintonia, de bandera paname-nya, i Aunis, de bandera francesa, que esvan convertir en el Castillo Ríoseco iCastillo Valldemosa.

L’última llei dictada durant la guerrapel Govern de Franco i referida al temade les preses fou la del 20 de gener de1939, que va crear un Tribunal Superiorde Preses Marítimes per intentar resol-dre els problemes internacionals provo-cats per la captura dels vaixells mer-cants estrangers i trobar una solució ju-rídica per legalitzar les preses.

A la sèrie dels Castillo, també es vanincorporar els vaixells estrangers enfon-sats en els ports republicans ocupatsprogressivament per les tropes franquis-tes i que es van recuperar per incorpo-rar-los a la flota mercant del Govern. El7 de novembre de 1937, després de l’o-cupació militar del nord, la Junta Tècni-ca de l’Estat va crear la Comissió deSalvament de Vaixells Enfonsats en elport de Gijón per reflotar-los. El 30 dejuny de 1938, la Comissió va recuperarel vaixell de bandera panamenya Reina,que havia estat enfonsat durant els bom-bardejos del port de Gijón del 19 d’oc-tubre de 1937 i que fou incorporat coma Castillo Olmedo.

La missió d’aquesta comissió es va es-tendre per tot el litoral espanyol el 9 defebrer de 1939, després de l’ocupació deBarcelona. La Comissió va treballar devalent durant la postguerra en els portsdels Països Catalans; fins i tot a Palmade Mallorca, on va reflotar el vaixell depavelló britànic Stangrive, rebatejatcom a Castillo de Oro.

En el port de Barcelona van ser reflo-tats els vaixells de bandera britànicaAfrican Mariner, el 18 d’abril de 1939,que havia estat enfonsat durant el bom-

bardeig del 22 de gener de 1939; Stan-croft, el 20 d’abril de 1939, que haviaestat enfonsat durant el bombardeig del27 de desembre de 1938; i el Yorkbrook,el 16 de gener de 1940, enfonsat durantel bombardeig del 13 d’octubre de 1938.Van ser rebatejats com a Castillo Mont-juich, Castillo Almansa i Castillo Mon-teagudo. També fou reflotat el vaixellgrec Lena, el 4 de juliol de 1939, enfon-sat el gener. Va passar a anomenar-seCastillo Moncada.

Pel que fa al País Valencià, en el portde València van ser reflotats els vaixellsde bandera britànica Lucky, el 24 demaig de 1939, que havia estat enfonsatdurant el bombardeig del 10 de febrer de1939, i el Greatend, el 24 de novembrede 1939, que havia estat enfonsat durantel bombardeig del 28 de maig de 1938.Van ser rebatejats com a Castillo Beni-sanó i Castillo Noreña. En el port deGandia es va reflotar el vaixell de ban-dera britànica Dellwyn, el 10 de maigde 1939, que s’havia enfonsat durant elbombardeig del 27 de juliol de 1938, i esva rebatejar com a Castillo Montesa. Enel port d’Alacant es van reflotar els vai-xells de bandera britànica English Tan-ker el 26 d’abril de 1939, que havia es-tat enfonsat en el bombardeig del 6 dejuny de 1938; el Thorpehaven, el 18 demaig de 1939, que havia estat enfonsatdurant el bombardeig del 10 de juny de1938; i el Farnham, el 27 d’agost de1939, enfonsat en el bombardeig del 27de juny de 1938. Van ser rebatejats coma Castillo Almenara, Castillo Guadalesti Castillo Montiel.

Per descomptat, hi va haver més captu-res i més reflotaments. No tots els vai-xells de pavelló estranger ni els captu-rats i declarats bona presa van ser reba-tejats com a Castillos ni es van incorpo-rar a la flota mercant de la Gerència nivan ser traspassats per aquesta Gerènciaa l’Empresa Nacional Elcano quan es vacrear, l’octubre de 1940. N’hi va haverque van ser venuts i altres que es van su-mar a la flota de guerra, però aquesta ésuna altra història sobre la qual estic pre-parant un llibre que s’imprimirà pel ge-ner del 2005.

Josep Miquel Santandreu SolerUniversitat d’Alacant

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 30 DOSSIEREL

TEM

PS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE NOVEMBRE

DE 2004 31HISTÒRIA EN LLIBRES

Sinopsi de l’editorial: Aquest llibre és el recull d’una acurada investigacióde l’historiador Josep Maria Figueres per conèixer el pensament de LluísCompanys quan –arran la mort de Francescs Layret– assoleix projecció na-cional com a director del setmanari L’Avenir i diputat per Sabadell en dueslegislatures. El llibre reuneix un notable aplec d’intervencions públiquesen la lluita de Lluís Companys a favor de la pau: contra la guerra delMarroc, contra la pena de mort, contra qualsevol mena de terrorisme…També en format de crònica periodística i d’entrevista, conté dades delseu posicionament públic davant les injustícies socials comeses contraels camperols catalans. A la selecció d’intervencions parlamentàries,s’hi afegeix un selecte recull d’articles publicats a L’Avenir de Sabadelli El Diluvio de Barcelona, que aporten noves dades de la labor quasidesconeguda d’agitació social d’un Lluís Companys que esdevindrà líderde les modernes esquerres catalanistes.

Josep Maria FigueresRepública Editorial, El Prat del Llobregat, 2003. 183 págines

La guerra civil a MallorcaSantanyí

L’historiador Arnau Company posà en marxa ja fa anys, en col·laboracióamb Edicions Documenta Balear, un ambiciós projecte: la historia de laguerra civil a Mallorca poble a poble. Justament amb aquest títol es pre-senta la col·lecció, i ara se n’edita el sisè exemplar, Santanyí, que segueixels ja publicats de Consell, Sant Joan, Selva i Montuïri. Són, doncs, sis tre-balls dels 53 que teòricament marquen el límit dels municipis mallorquins.Una feina enorme. No sempre –o més ben dit quasi mai– ben entesa perinstitucions públiques que no donen prou suport a tan interessant col·lec-ció. Tot i això, Company va fent, llibre a llibre, realitat el projecte que sem-blava impossible.

Mallorca és petita, i més ho són els seus municipis. Això fa que els si-lencis encara es perllonguin, avui dia, sobre els fets ocorreguts durant laguerra. Com diu Joan Vidal en el pròleg d’aquest llibre, i que és extensiblea tota la col·lecció i a cadascun dels títols que la componen, la guerra en

molts pobles, per a no dir en tots, “és un tema tabú […] allò que Josep Maria Llompart anomenà ‘elgran parèntesi’. Un inexplicable i clamorós silenci […] sobre uns fets històrics que palesaven l’escla-vitud de la por”. Justament per això, per anar esvaint les pors que encara resten en moltes localitatspetites de Mallorca, aquesta col·lecció és fonamental. Potser això explica la manca del suport institu-cional, tan generós quan es tracta d’altre tipus d’obres. Miquel Payeras

Cristòfol-Miquel SbertDocumenta Balear, Palma, 2004. 205 pàgines.Col·lecció: “La guerra civil a Mallorca, poble a poble”, coordinada der Arnau Company

Lluís Companys, diputat per Sabadell

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

EL T

EMPS