Poema:

ODA A LA PÀTRIA

Bonaventura Carles Aribau

Sílvia Montals

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;O serras desiguals, que allí en la patria miaDels nuvols é del cel de lluny vos distingiaPer lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,

Guaytats per un forat la tomba del Jueu,E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,Com coneixer pogués lo front de mos parents;

Coneixia també lo só de los torrentsCom la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.Mes arrancat després per fals perseguidorsJa no conech ni sent com en millors vegadas:

Axi d´arbre migrat á terras apartadasSon gust perden los fruits, é son perfum las flors.

Oda a la pàtria

¿Qué val que m´haja tret una enganyosa sortA veurer de mes prop las torres de Castella,Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dols pais en ales jo'm trasport,E veig del Llobregat la platja serpentina;Que fora de cantar en llengua llemosina

No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabisQue ompliren l´univers de llurs costums é lleys,

La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabisPer estranya regió l´accent natiu, no plora;

Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,Quant del mugró matern la dolça llet bebia;

En llemosí al Senyor pregaba cada dia,E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,En llemosi li parl, que llengua altra no sent,E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,

Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

Ix,doncs, per a expressar l'afecte més sagratQue puga l'home en cor gravar la mà del cel

Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingratCessarà de cantar de mon patró la glòriaE passe per ta veu son nom e sa memòria

Als propis, als estranys, a la posteritat.

• Aquest poema va ser escrit per BonaventuraCarles Aribau (1798-1862) lluny de Catalunya, quan treballava a Madrid a les ordres del seupatró.

• El poema es va publicar a la revista “El Vapor” al 1833.

• Es va convertir en el símbol d'arrencada de la Renaixença per 2 motius:

– Exaltació del paisatge– Primer poeta culte dels gustos romàntics

• El poema fa una evocació a la pàtria.

Autor i localització:

• El poema és un elogi que es fonamenta en:– L’enyorament de la llengua catalana com a símbol de la

pàtria.– La valoració de la llengua com a una eina útil per

expressar sentiments.

• Segons Carles Riba el poema té 2 temes:– Tema general: l'evocació de la pàtria– Tema especial: l'elogi de Gaspar de Remisa (determina el

moviment general).

Tema:

• És un poema que consta de:

– 6 octaves reials– 8 versos alexandrins (12 síl·labes)

• Amb cesura 6+6 • I 2 hemistiquis masculins.

– La rima és consonant, masculina i femenina.

– L'estructura és: ABBA ACCA- DEED DFFD -GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO.

Mètrica

1ª part: (2 primeres estrofes)

• Introducció al tema.• El poeta explica l’allunyament de la pàtria. • Es troba sol i enyoradís.

– 1ª estrofa:• Repàs a la geografia dels Països Catalans: Montserrat,

Montseny, Montjuïc i les Illes Balerars.

– 2ª estrofa:• Identifica el front de la pàtria (Montseny) amb els parents

(els seus pares) i el so dels torrents amb la veu de la sevamare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers.

Estructura

2ª part: (3ª estrofa)

• L’autor explica que l’única cosa que el consola, mentre està lluny de la pàtria, és el record de la llengua catalana.

– 3ª estrofa:• El poeta justifica el

perquè de la seva partida de Catalunya (una enganyosa sort).

• Es queixa d'haver marxat perquè jano sent cantar en català, que és l'únicacosa que el consolaria.

3ª part: (4ª i 5ª estrofa)

• Aquestes estrofes són un elogi a la llengua catalana, en què es defensa plenament, mitjançant movimentshistòrics i sentimentals.

– 4a estrofa:• Justificació històrica de la importància de la pròpia

llengua:– Llengua dels savis que van fer constums i lleis– Llengua dels forts que acataren els reis i defengueren els drets.– La llengua del gran Imperi catalanoaragonès de l'Edat Mitjana.

• La resta de la cobla és una maledicció: diu que moril'ingrat català que en sentir algú parlar en la seva llenguano plora i s'enyora de casa seva.

• 5a estrofa:– Continua parlant de la importància de la llengua.

• El català que serveix per: – Pregar a Déu– Somiar cada nit– Parlar amb ell mateix…

» És la llengua del pensament i és la llengua de la veritat, perquè no pot mentir qui parla amb la llenguadel cor.

4a part: 6a estrofa• 6ª estrofa:

– Es fa una conclusió de la llengua: • Ha de sortirsurt dins per expressar els afectes perquè és una

llengua dolça com la mel.• Després el poeta s’adreça a Gaspar de Remisa: "cessarà de

cantar de mon patró la glòria", on "patró", en realitat, vol dir"pàtria.

• Hipèrbole: el poema és una exageració, bé marcada per la gran abundància d’interrogacions i invocacions.

• Metàfores:– Els turons de serres desiguals (metàfora de Montserrat)– Alt palau (metàforat del Montseny que està vigilant i guarda la

tomba del jueu, metàfora de Montjuïc)– La mallorquina nau (metàfora de les Illes Balears)

• Comparació: així com l'arbre emigrat a terres llunyanes, del qual els fruits perden el gust i les flors el perfum

• Paral·lelisme: adéu-siau turons, per sempre adéu-siau", "per lo repòs etern, per lo color més blau.

Figures retòriques

• Metonímia: Les torres de Castella són una metonímiade tota la regió central espanyola.

• Interrogacions retòriques: Qué val que m´haja tret una enganyosa sort a veurer de mes prop las torres de Castella,Si'l cant dels trovadors no sent la mia orella,Ni desperta en mon pit un generos recort ?

• Anàfores: ix doncs, ix e crida // adéu siau, adéu

• Hipèrbatons: son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

• La lira abandonada (aquest instrument musical éssímbol de la poesia des dels Salms de la Bíblia ),

• La identificació del paisatge amb la problemàticapersonal.

• El fat o destí perseguidor.• L'enyorament de la pàtria perduda.

Elements romàntics

• Aquest poema és un dels grans exponents de la ideologia dels poetes de la Renaixença.

• És el primer poema culte publicatsegons els nous gustos romàntics.

• La pàtria, la fe, la llengua, l'amor… resumeixen, en una llengua ,el que tradicionalment ha representat la identitat catalana.

Conclusió