115

Butll. Inst. Cat. Hist. Nat., 72: 115-138. 2004 ISSN: 1133-6889

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

Primera proposta d’índex delvalor del patrimoni natural de

Catalunya (IVPN), una einacartogràfica per a l’avaluació

ambiental estratègicaJoan Marull*, Joan Pino**, Jordi Carreras***,

Albert Ferré***, María José Cordobilla*, Joana Llinàs*,Ferran Rodà**, Empar Carrillo*** & Josep Maria Ninot***

Rebut: 23.12.04Acceptat: 02.03.05

Resum

Es presenta la primera fase de desenvolupamentconceptual i metodològic de l’índex del valor delpatrimoni natural (IVPN), un índex d’expressiócartogràfica que pretén avaluar el conjunt delterritori català amb criteris homogenis, per tal quesigui utilitzable en l’avaluació ambiental estratè-gica de plans i programes. La principal informacióde base correspon a la cartografia dels hàbitats deCatalunya (escala 1:50.000), triada per la sevaresolució espacial i temàtica i perquè cobreix latotalitat de Catalunya, i complementada amb infor-mació bibliogràfica i cartogràfica diversa. S’ha

dut a terme una selecció experta de variables florísti-ques i fitocenològiques, corològiques, ecopaisatgís-tiques i de servei ecològic, que s’han disposat en unsistema jeràrquic amb divuit indicadors de base,quatre índexs parcials i un —l’IVPN— de total. Eltreball també presenta, de forma sumària, algunesvaloracions relatives al mètode, els resultats obtin-guts i les possibilitats d’ús en la planificació i lagestió territorials.

MOTS CLAU: patrimoni natural, índex ecològic,avaluació ambiental estratègica, planejamentterritorial, biologia de la conservació.

Abstract

A first proposal for the Natural HeritageValue Index for Catalonia, a cartographicaltool for strategic environmental assessment

* Barcelona Regional (BR). Zona Franca. Edifici Z. Carrer60, 25-27. 08040 Barcelona.A/e: jmarull@bcnregional.com** Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals(CREAF). Universitat Autònoma de Barcelona.A/e: joan.pino@uab.es*** Centre de Recerca de Biodiversitat Vegetal (CERBIV).Departament de Biologia Vegetal. Universitat de Barcelona.Av. Diagonal, 645. 08028 Barcelona.A/e: jocarreras@ub.edu

116

The first phase of development of the NaturalHeritage Value Index (NHVI) of Catalonia ispresented. This is a cartographical index aimed atevaluating the Catalan territory as a whole usinghomogeneous criteria, so that it may be used in thestrategic environmental assessment of plans andprogrammes. The basis is the habitats map ofCatalonia (1:50.000), which was considered to bethe most suitable owing to its spatial and thematicresolution and because it covers the whole ofCatalonia. The map was complemented by biblio-graphical information and ancillary cartography.A set of parameters concerning floristics, phyto-sociology, chorology, landscape structure, andecological services of habitats were chosen byexpert judgement. They were organised into ahierarchical system of 18 fundamental indicators,4 partial indices and one global index, the NHVI.The study also discusses briefly the validity of themethods and results, and their possible use in landplanning and management.

KEY WORDS: Natural heritage, ecological index,strategic environmental assessment, land planning,conservation biology.

Resumen

Primera propuesta de índice del valor del pa-trimonio natural de Cataluña (IVPN), unaherramienta cartográfica para la evaluaciónambiental estratégica

Se presenta la primera fase de desarrollo concep-tual y metodológico del índice del valor del patri-monio natural (IVPN), un índice de expresióncartográfica que pretende evaluar el territorio ca-talán con criterios homogéneos, de manera quesea utilizable en la evaluación ambiental estratégi-ca de planes y programas. La principal informa-ción de base corresponde a la cartografía de loshábitats de Cataluña (escala 1:50.000), elegida porsu resolución espacial y temática y porque cubrela totalidad de Cataluña, y complementada con in-formación bibliográfica y cartográfica diversa. Seha llevado a cabo una selección experta de variablesflorísticas y fitocenológicas, corológicas, ecopai-sajísticas y de servicio ecológico, que se han dis-puesto en un sistema jerárquico con dieciochoindicadores de base, cuatro índices parciales y uno—el IVPN— total. El trabajo también presenta, de

forma sumaria, algunas valoraciones relativas al mé-todo, los resultados obtenidos y las posibilidades deuso en la planificación y la gestión territoriales.

PALABRAS CLAVE: patrimonio natural, índiceecológico, evaluación ambiental estratégica,planeamiento territorial, biología de la conser-vación.

Consideracions prèvies

Existeix un interès creixent per la gestió ila conservació dels hàbitats, fruit de la sevaprogressiva degradació per causa antròpica.En el cas de Catalunya, les tendències quehan caracteritzat el creixement urbanístic delsdarrers trenta anys —com ara la dispersió,l’especialització funcional de l’espai o la se-gregació territorial per nivells de renda, entred’altres— han comportat noves oportunitatsde creixement econòmic però, alhora, han ge-nerat una sèrie de disfuncions territorials ne-gatives (Folch, 1988; Marull, 2003).

En aquest context cal situar l’avaluacióambiental estratègica (AAE), una eina que enel futur pot esdevenir molt útil per a invertirles tendències territorials més indesitjades ireorientar-les cap a la sostenibilitat. El junydel 2001 es va aprovar la Directiva europea2001/42/CE sobre l’avaluació dels efectes dedeterminats plans i programes en el medi am-bient, que recull els continguts bàsics futursde l’AAE. Segons l’article 13, aquesta direc-tiva s’haurà d’haver incorporat a l’ordena-ment jurídic dels estats membres abans deljuliol del 2004. Tant l’Estat com la Generali-tat de Catalunya han iniciat els treballs jurí-dics i tècnics per a estudiar la forma més efec-tiva de fer-ho.

Tanmateix, l’aplicació de l’AAE en el pla-nejament urbanístic i territorial, sigui en l’àmbitregional, municipal o urbà, és complexa acausa principalment de la manca d’instru-

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

117

ments metodològics espacialment explícits ide bases de dades necessàries per a la pa-rametrització dels fenòmens socioambientals.Treballs recents destaquen la manca de crite-ris per a identificar els llindars d’aptitud per aldesenvolupament de plans i programes d’inci-dència territorial (Marull & Folch, 2004).

En aquest sentit, la generalització dels sis-temes d’informació geogràfica (SIG) ha revo-lucionat l’anàlisi territorial en general i potaportar eines particularment útils per a l’AAE.Ara bé, l’ús dels SIG és encara limitat per ladisponibilitat d’informació de partida, es adir, bases de dades suficientment extenses iprecises (Pons, 1996). Malgrat la quantitat detreballs realitzats sobre diversos aspectes delmedi físic, natural, i sobre el funcionamentdels ecosistemes terrestres a Catalunya, noexisteixen documents de síntesi que, a escalarellevant i amb prou resolució, cobreixin totel país pel que fa als diversos aspectes delmedi natural que necessitaria l’AAE. Calesmentar, en aquest sentit, les clamorosesabsències de mapes edàfics o de formacionssuperficials per al conjunt de Catalunya a unaescala d’almenys 1:50.000 (Folch & Marull,2004).

En la darrera dècada, però, diverses adminis-tracions catalanes, agències i centres associats(entre ells els responsables d’aquest projecte)han fet un esforç especial de posada a punt debases de dades cartogràfiques i alfanumèri-ques que manquen per a dur a terme aquestesavaluacions, entre les quals destaquen les carto-grafies de cobertes i usos del sòl, de vegetaciói de paisatges, i els inventaris georeferenciatsde flora, fauna i boscos, entre d’altres (vegeuhttp://mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp,http://www.creaf.uab.es/creaf/index.htm). És,per tant, un bon moment per a plantejar l’ela-boració d’índexs a partir d’aquestes basescartogràfiques, que puguin ser utilitzats aescales aptes per a l’avaluació d’impacte ambi-ental en plans urbanístics i territorials.

Els criteris de valoració

L’objecte que pretén valorar aquest projec-te, el patrimoni natural, és quelcom poc defi-nit que aplega nivells d’organització i decomposició molt diversos i relatius a la gea, laflora i la fauna. Des dels inicis de la conserva-ció, l’aproximació a aquesta realitat multi-escalar i multifacètica s’ha fet a través deconcepcions parcials mitjançant el ques’han anomenat criteris de valoració (vegeu,per exemple, Ratcliffe, 1971). No hi ha capnorma per a decidir quin és el conjunt mínimde criteris que descriuen de forma prou com-pleta el patrimoni natural. Potser la normamés emprada ha estat la disponibilitat d’infor-mació, certament poc relacionada amb allòque coneixem —i que hauríem de conèixer—dels sistemes naturals i els organismes que hiviuen. Entre els criteris més utilitzats desta-quen la biodiversitat —assimilada a riquesad’espècies—, la naturalitat o integritat, la ra-resa o singularitat i la representativitat(Mallarach, 1999; Justus & Sarkar, 2002),molts dels quals són recollits en diversos ín-dexs parcials de l’IVPN. Tot i que algunsd’aquests criteris són perfectament aplicablesa la gea, han estat principalment utilitzats pera valorar el component biològic del patrimoninatural (vegeu, per exemple, Mallarach, 1999),probablement perquè les dades relatives asòls i substrats geològics són escasses i parcials.Es fa evident, doncs, una associació notableentre patrimoni natural i patrimoni biològicen molts dels exemples consultats.

Altres criteris clarament biològics són laresiliència —o capacitat de recuperació— dela vegetació i la connectivitat entre sistemesnaturals, desenvolupats en altres índexs com-plementaris com ara l’índex de vulnerabilitatde la matriu territorial (IVT2; Folch & Marull,2004) i l’índex de connectivitat ecològica(ICE; Marull & Mallarach, 2004), per la qualcosa no s’han incorporat en el desenvolupa-

118

ment de l’IVPN. En general hi manquen,però, criteris relacionables amb el funciona-ment ecològic del territori (Mallarach, 1999),com les dimensions i la forma dels hàbitats iels espais naturals (Forman, 1995), o amb elsbéns i serveis que en pot obtenir la població.Tal com demostren Constanza et al. (1997) enun treball considerat clàssic, aquests serveisno són precisament una part menor del balançeconòmic complet de l’ús del territori.

Al llarg de la història de la conservaciós’han succeït intents molt diversos d’organit-zar criteris com els esmentats anteriorment enmodels, destinats a la valoració del patrimoninatural i, més concretament, a la selecciód’espais protegits. Alguns d’aquests models,desenvolupats sobretot els anys setanta i vui-tanta, es basen en combinacions més o menyscomplexes d’índexs numèrics (vegeu-ne unaselecció a Mallarach, 1999; i a Justus &Sarkar, 2002). El desenvolupament dels SIGha permès en temps recents una nova embran-zida dels models d’avaluació, aquest copespacialment explícits i basats en algoritmesmatemàtics que han permès aproximacionsmés mecanicistes que les tradicionals (Justus& Sarkar, 2002).

L’aplicació d’aquests models sovint veprecedida, però, de la selecció prèvia d’unesàrees preferencials, candidates a ser protegidesi que seran les úniques avaluades. Aquestaopció, emprada tradicionalment a casa nostraper a la selecció d’espais protegits, és l’únicaaplicable quan el coneixement del territori ésparcial. Recentment ha suscitat, però, moltsdubtes perquè valora i protegeix, més o menyseficaçment, una petita part del territori en de-triment de la resta. Cada cop són més nom-broses les veus que advoquen per una políticade conservació que gestioni el conjunt de lamatriu territorial, i això només és possible apartir d’una valoració del patrimoni naturalque, amb criteris homogenis, cobreixi tot elpaís. Aquesta aproximació contínua ha esde-

vingut possible amb el desenvolupament i lageneralització dels mètodes de classificacióautomàtica i de teledetecció combinats ambles eines SIG. Tot i això, no hi ha gaires exem-ples d’aplicació en l’avaluació del patrimoninatural. Podem esmentar per la seva rellevàn-cia el Gap Analysis Program dels EUA(Kiester et al., 1996) que, malgrat perseguirobjectius relativament diferents, comparteixamb l’IVPN el fet que la informació sobre laque se sustenta és referida a una unitat ele-mental (píxel) de mida uniforme que cobreixtot l’àmbit d’estudi.

La proposta metodològica

L’objectiu

El present treball aspira a generar un mapadel valor del patrimoni natural de Catalunyaque pugui servir per a l’AAE de plans i progra-mes, basada en una bateria prou representati-va de criteris aplicats al conjunt del territoride forma suficientment homogènia. La iniciati-va no té gaires precedents entre les iniciativesde conservació més conegudes. Mallarach(1999) destaca que moltes d’aquestes valora-cions es fan a partir d’un nombre baix —cla-rament insuficient— de criteris. La nostraproposta d’IVPN introdueix, com a aspectemés innovador, un intent d’aproximació con-tínua a la valoració del patrimoni natural. Pre-tén, a més, fugir d’algunes disfuncions usualsde la planificació i conservació tradicionals,combinant els criteris de raresa amb els de repre-sentativitat i funcionalitat, per tal d’aconseguiruna valoració adequada d’àmbits tradicional-ment menystinguts, com ara els seminaturalso antròpics (pinedes secundàries, conreus, àre-es agroforestals) i, en general, els ambientsoberts i mediterranis. Aquests tres criteris bà-sics es complementen amb un quart criteri,que valora els serveis ecosistèmics que ens

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

119

proporcionen els hàbitats. Malgrat tot, es tractad’un índex encara incomplet que deixa sensetractar components bàsics del patrimoni natu-ral —com la gea— i en tracta d’altres —comla fauna— de forma indirecta. El factor limi-tant bàsic per a la incorporació d’aquestscomponents ha estat la manca d’una cartogra-fia de síntesi amb prou extensió i resolucióper a complir el criteri d’aplicació homogèniaper al conjunt de Catalunya.

La informació de base

L’IVPN pren forma d’índex cartogràfic is’ha generat a partir d’informació cartogràfi-ca preexistent i de criteris proporcionats perexperts. Com a informació bàsica es va utilit-zar la Cartografia dels hàbitats a Catalunya(CHC) perquè, de les cobertures que hi hadisponibles, era la que més informació sobreel patrimoni natural podia aportar. Els hàbi-tats que pren en consideració la CHC es basenprincipalment en la vegetació vascular, la partviva de l’ecosistema que hi aporta un percen-tatge més elevat de biomassa. A més, la sevaimmobilitat en l’espai, la seva relativa perdu-rabilitat en el temps i la seva importància enel funcionament dels ecosistemes fan de lavegetació l’element més significatiu i més fà-cilment perceptible per a realitzar una prime-ra aproximació al coneixement de la majorpart dels ecosistemes, com ja proposa el GAPAnalysis (Kiester et al., 1996).

La CHC ha estat generada per fotointerpre-tació sobre ortofotomapes en fals color i infra-roig color (IRC) procedents de l’Institut Car-togràfic de Catalunya (ICC), amb dates entre1996 i 1997, a escala 1:25.000 per a poder tre-ballar òptimament a 1:50.000, i amb treballde camp. L’àrea mínima és de 22.500 m2, llevatd’algunes excepcions. La CHC té una llegen-da amb dues-centes vuitanta unitats derivadade la llista d’hàbitats de Catalunya (CORINE

biotopes manual, adaptat). El 70 % dels polí-gons són hàbitats elementals i la resta, per ra-ons d’escala principalment, són agrupacionsd’hàbitats difícils de destriar. Cada polígonpot dur fins a tres hàbitats de la llegenda, i, enaquest cas, es dóna informació sobre el reco-briment de l’hàbitat principal, el secundari i elterciari en camps separats de la base de dadesassociada. Tota la informació sobre el projec-te pot consultar-se a http://www.gencat.net/mediamb/pn/2chabitats-2.htm.

A més de la CHC s’han utilitzat altres ca-pes georeferenciades: 1) un mapa d’infraes-tructures corresponent a vies de comunicaciói xarxa ferroviària, creat partint de la baseplanimètrica generada per l’ICC, a escala1:50.000 i publicada l’any 2000; 2) un mapade convexitats generat a partir del model digi-tal d’elevacions elaborat per l’ICC, amb unaresolució de trenta metres; 3) un mapa de pen-dents generat a partir del mateix mapa digitald’elevacions de l’ICC, que indica el percen-tatge de pendent; 4) un mapa de precipitaciómitjana anual de Catalunya, amb una resolu-ció de cent vuitanta metres, publicat a l’Atlesclimàtic de Catalunya l’any 2001; 5) un mapad’usos del sòl de 1997, generat per l’ICC aescala 1:250.000 i publicat l’any 2002 en formatvectorial; 6) les citacions florístiques i els inven-taris fitocenològics de BIOCAT (http://www.gencat.net/mediamb/pn/bdbiodiversitat.htm),utilitzats per a la valoració dels hàbitats, i 7)dades de població referides a la població deCatalunya per municipi i també a la poblacióde la regió metropolitana de Barcelona ex-pressada per seccions censals, totes dues del’any 1996, generades per l’Institut d’Estadís-tica de Catalunya (IDESCAT).

Les eines informàtiques

La posada a punt de la bateria d’indicadorsi d’índexs de l’IVPN ha portat associada la

120

utilització d’un bon nombre d’eines informà-tiques i, fins i tot, el desenvolupament ad hocd’algunes altres. Entre els SIG s’han fet servirprincipalment ArcInfo Workstation v.8.1,ArcView v.3.2 i ArcGIS v.8.1. Puntualmenttambé s’ha fet servir MiraMon v.5. Pel que faal programari ArcView, s’ha ampliat la sevaoperativitat en afegir rutines, scripts, realitza-des amb el llenguatge de programació Avenue.En el programari ArcInfo s’han generat dife-rents macros en llenguatge de programacióAML, per tal d’automatitzar processos d’anà-lisi repetitius i que requereixen un temps rela-tivament llarg per a ser processats. Molts delsindicadors generats han requerit treballar ambeines de gestió de bases de dades, principal-ment dBASE i Access 2000.

El procediment

La construcció dels índexs s’enfronta ambels problemes de la selecció i definició con-ceptual dels indicadors i de la tria del modelmatemàtic que els combina (Andrearsen etal., 2001; Stoms et al., 2002). Atesa la gairebémanca d’informació —i de precedents— sobrequins criteris seleccionar i com assignar-lospesos diferencials, hem hagut de recórrer alconeixement expert per a la definició dels indi-cadors i dels algoritmes de càlcul utilitzats enla seva concreció.

Plantegem la nostra proposta com un con-junt ordenat jeràrquicament de divuit indica-dors, quatre índexs parcials i un índex globalque correspon a l’IVPN (figura 1). Es preténgenerar així una mena de «caixa d’eines»transparent, en la que, a més d’obtenir un valorglobal per a cada punt del territori, es puguideterminar quin aspecte —índex parcial, indi-cador o fins i tot paràmetre— del patrimoninatural pesa més en aquesta valoració i,d’aquesta manera, assessorar amb tota la infor-mació significativa disponible en els proces-

sos de presa de decisions relatius a la gestiódel territori. Definim com a indicadors els cri-teris de base utilitzats per a la valoració, nor-malment resultants de la combinació d’unspocs paràmetres. Els indicadors es combinenen els anomenats índexs parcials, que valorendimensions concretes del patrimoni natural:

• L’índex intrínsec dels hàbitats (IIH), recullel valor florístic i fitocenològic dels hàbitats(anomenat d’ara endavant valor intrínsec).

• L’índex d’interès corològic (IIC), conside-ra aquest interès en sentit ample perquè incloudes d’aspectes biogeogràfics fins a d’altres re-latius a la distribució dels hàbitats al territoricatalà.

• L’índex d’estructura ecopaisatgística(IEE), es relaciona amb l’estructura del paisat-ge i la seva utilització pels organismes i proces-sos ecològics.

• L’índex de servei ecosistèmic (ISE), preténrecollir una valoració dels hàbitats o unitatsde paisatge relativa als béns i serveis quen’obtenim.

Tots els indicadors han estat transformatsen variables discretes amb quatre valors pos-sibles —0, exclòs; 1, baix; 2, mitjà; 3, alt, i 4,molt alt— (vegeu la taula 1 per a la corres-pondència entre els valors dels indicadors iles categories discretes). Els índexs parcials,al seu torn, han estat reescalats entre 1 (valorbaix) i 10 (valor alt), ja que els criteris quedeterminen el valor del patrimoni natural esconsideren sempre relatius a l’àmbit d’estudi.Aquests se sumen per a donar l’IVPN, que haestat finalment escalat a valors entre 0 i 10 enfunció del valor màxim a l’àrea d’estudi, en elnostre cas, Catalunya:

IVPN = 1 + [9 (gi - gmin) / (gmax - gmin)]

On gi correspon a la suma dels valors queprenen els quatre índexs parcials per a cada

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

121

polígon de la CHC, i gmin i gmax corresponenrespectivament als valors mínims i màximsobservats a l’àmbit d’estudi.

Seguidament es descriuen els indicadorsassignats a cada índex parcial. Per tal d’acon-seguir la major claredat i brevetat possible deltreball s’han suprimit fins on ha estat possibleels detalls metodològics i s’ha simplificat almàxim la formulació matemàtica. Tanmateix,els paràmetres i els valors utilitzats en cadacas, així com un esquema complet de tot elprocés de generació dels indicadors i els ín-dexs, és disponible a http://www.creaf.uab.es/IVPN/Annex-IVPN.pdf.

L’índex intrínsec dels hàbitats (IIH)

L’IIH recull els criteris de valoració méshabituals d’espècies, comunitats i hàbitats(vegeu Mallarach, 1999). S’han triat cinc in-dicadors obtinguts directament de la CHC: I1,riquesa florística; I2, raresa florística; I3, àread’implantació; I4, estadi de la successió, i I5,fragilitat ecològica. L’IIH és el resultat de lasuma dels valors discretitzats dels cinc indi-cadors (taula 1) i del reescalat del valor finalentre 1 i 10 segons el procediment següent:

IIH = 1 + [9 ("i - "min) / ("max - "min)]

FIGURA 1. Esquema metodològic de l’IVPN

122

On "i correspon a la suma dels valors queprenen els indicadors en cada polígon de laCHC, i "min i "max corresponen respectivamentals valors mínims i màxims d’aquesta suma.

La riquesa florística (I1)

Definida com el nombre mitjà d’espèciesdels hàbitats, sense tenir en compte la fre-qüència relativa de les diverses espècies, i basa-da únicament en plantes vasculars. En primerlloc s’ha dut a terme la discretització dels va-lors de riquesa de cada hàbitat per coneixe-ment expert, contrastat amb l’ajut de la base

de dades BIOCAT, que ens dóna informaciódetallada sobre els inventaris fitocenològicsde la vegetació a Catalunya. Aquesta vegetació,classificada en associacions, va ser confron-tada de bon principi amb la llista d’hàbitats deCatalunya i també amb la llegenda del mapad’hàbitats. En el cas en que l’hàbitat corres-pon a una sola associació, considerem que lamoda matemàtica del nombre d’espècies perinventari és un bon indicador de la riquesa del’associació.

Seguidament s’ha calculat la riquesa florísti-ca de cada polígon sumant els valors de riquesade cada hàbitat, ponderats pel seu recobri-

TAULA 1. Indicadors dels índexs parcials de l’IVPN i discretització dels seus valors.

Valors discretitzatsIndicador Descripció 1 2 3 4

Índex intrínsec dels hàbitats (IIH)I1 Riquesa florística < 10 esp. 10-20 esp. 20-30 esp. > 30 espI2 Raresa florística 0 esp. 1-2 esp. 3-7 esp. > 7 esp.I3 Àrea d’implantació > 250 ha 50-250 ha 10-50 ha < 10 haI4 Estadi de la successió Inicial Poc madur Mitjanament madur Molt madurI5 Fragilitat ecològica Baixa Mitja Alta Molt alta

Índex d’interès corològic (IIC)I6 Valor biogeogràfic Regió amplia Regió mitjana Regió petita EndemismeI7 Extensió territorial > 10 % 1-10 % 0,1-1 % < 0,1 %I8a Rang altitudinal > 2.000 m 1.000-2.000 m 500-1.000 m < 500 mI8b Diversitat d’exposicions > 0,9 0,75-0,9 0,5-0,75 < 0,5

(índex de Shannon)I9 Agregació espacial > 100 50-100 25-50 < 25I10 Excentricitat espacial < 1 1-2 2-4 > 4

Índex d’estructura ecopaisatgística (IEE)I11 Potencial de relació < 100 100-10.000 10.000-100.000 > 100.000I12 Ecotonia ecològica < 1,5 1,5-2 2-2,5 > 2,5I13 Integritat territorial > 100 10-100 0-10 0I14 Estructura vertical Molt baix Baix Mitjà Alt

Índex de servei ecosistèmic (ISE)I15 Fixació de carboni < 0,25 0,25-0,5 0,5-1 > 1I16 Regulació hídrica < 0,01 0,01-0,5 0,5-1 > 1I17 Control d’erosió < 2.500 2.500-50.000 50.000-100.000 > 100.000I18 Ús lúdic < 10 10-40 40-160 > 160

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

123

ment. I1 és, llavors, el resultat de transformaraquesta riquesa florística mitjana en les uni-tats discretes recollides a la taula 1.

La raresa florística (I2)

Modula els possibles efectes negatius deri-vats de la inespecificitat de la riquesa florísti-ca. En el nostre cas, mesurem com a raresa lapresència d’espècies endèmiques i de comu-nitats rares als hàbitats, sempre amb referèn-cia a Catalunya. S’ha calculat la raresa decada polígon com el màxim discretitzat delsvalors de raresa corresponents als diversoshàbitats que el componen. El recompte d’ele-ments rars s’ha fet a partir de la llista de co-munitats rares a Catalunya que es va elaborarper a l’Estratègia Catalana per a la Conserva-ció de la Biodiversitat (115 comunitats) i de lallista de plantes rares i/o amenaçades i endè-miques a Catalunya (Sáez et al., 1998; Sáez &Soriano, 2000), de la qual s’han considerattots els tàxons (espècies i subspècies) endè-mics o subendèmics (276 en total).

L’àrea d’implantació (I3)

Valora de forma inversa la mida mitjanadels hàbitats, partint del supòsit que com méspetita és aquesta mida més greus poden ser elsefectes d’una actuació antròpica d’impacte ter-ritorial. S’ha fet una discretització per judiciexpert de la superfície mitjana dels polígonscorresponents a cada hàbitat (taula 1). En elcas dels polígons amb un sol hàbitat, aquestvalor discretitzat és directament I3, mentreque per als polígons amb més d’un hàbitats’ha optat per assignar-los el màxim dels va-lors dels diversos hàbitats que el componen.

L’estadi succesional (I4)

Mesura la proximitat a la vegetació poten-cial, discretitzada en quatre nivells: 1) inicial:especialment inestable i amb capacitat d’evo-

lució molt alta (conreus, vegetació ruderal,llits dels rius amb vegetació herbàcia nitròfi-la, argelagars, repoblacions forestals sensesotabosc llenyós, etc.); 2) poc madur: gene-ralment mantingut amb determinades accionspertorbadores, sobretot tala, foc i pastura(brolles, matollars, bardisses, prats mesòfils,prats de dall, etc.); 3) mitjanament madur:proper a l’hàbitat potencial (boscos caducifo-lis, esclerofil·les amb pins, pinedes secundà-ries amb sotabosc format per les espècies del’hàbitat potencial, avellanoses, alguns mato-llars i màquies, etc.), i 4) molt madur: consti-tuït per una comunitat climàcica o permanent(alzinars, rouredes, fagedes, vernedes, prats imatollars alpins, vegetació de sòls salins, ve-getació de roques i tarteres, vegetació naturalde platges i dunes, etc.).

A cada polígon de la CHC se li ha assignatel seu estat de la successió mitjà, calculat comla mitjana dels valors de la succecció de cadahàbitat que el componen, ponderada pel reco-briment d’aquests hàbitats. L’indicador I4 re-sulta, llavors, d’assignar les unitats discretescorresponents de la taula 1.

La fragilitat ecològica (I5)

Fragilitat s’oposa a estabilitat i se sol con-siderar equivalent de vulnerabilitat. Es refe-reix a la sensibilitat del component vegetaldels hàbitats, tot i que cal tenir en compte quela fragilitat dels diferents constituents delsecosistemes sol anar-hi lligada (vegetació,sòl, etc.). S’ha fet, en primer lloc, una classi-ficació experta de la fragilitat dels hàbitats deCatalunya, projectant cap a un futur immediatles tendències de canvi dels paisatges observa-des els darrers anys. Es fonamenta en quatreaspectes d’importància decreixent: 1) proba-bilitat de desaparició relacionada amb els pro-cessos de canvis de paisatge, deguts a accionsdirectes (foc, alteracions hidrològiques...) obé a l’abandonament de pràctiques tradicionals(dall, pastura...); 2) capacitat de recuperació

124

de la vegetació davant de les pertorbacions(resiliència); 3) dependència de determinatshàbitats respecte de condicionants ecològicsmolt estrictes, sovint fràgils en sí mateixos,susceptibles d’alteració o desaparició, i 4) si-tuació més o menys extrema dels hàbitats aCatalunya.

L’assignació de la fragilitat ecològica a cadapolígon s’ha fet de la manera següent: en elcas dels polígons amb un sol hàbitat, aquestvalor discretitzat és directament I5, mentreque per als polígons amb més d’un hàbitats’ha optat per assignar-los el màxim dels va-lors dels diversos hàbitats que el componen.

L’índex d’interès corològic (IIC)

És freqüent la valoració del patrimoni na-tural sobre la base de criteris de distribuciód’espècies i hàbitats (Mallarach, 1999). Al’escala més general, aquests criteris coinci-deixen amb aspectes biogeogràfics. Als terri-toris mediterranis, per exemple, els elementsalpins, subalpins o eurosiberians han estatespecialment determinants en la delimitaciód’espais protegits, com ara el Montseny o lesmuntanyes de Prades (Folch, 1988). A escalesmés locals, l’ecologia clàssica també es fa espe-cial ressò del diferent valor de conservacióque poden presentar les poblacions i els hàbitatsdel centre de l’àrea de distribució d’un tàxon,així com les de la seva perifèria. S’han selec-cionat cinc indicadors: I6, valor biogeogràfic;I7, extensió territorial; I8, diversitat topogràfica;I9, agrupació espacial, i I10, excentricitat espaci-al. L’IIC és el resultat de la suma dels valorsdiscretitzats dels cinc indicadors i del reescalatdel valor final mitjançant el procediment empratper a l’IIH (vegeu apartat precedent).

El valor biogeogràfic (I6)

Valora els hàbitats tenint en compte la sin-gularitat de la seva àrea de distribució, de

manera similar a treballs previs (Carrillo etal., 2003; Ferré et al., 2004). Els hàbitats hanestat classificats per judici expert, tenint encompte els següents criteris: 1) la seva exten-sió territorial, valorant menys els hàbitats mésestesos i pluriregionals, i més els propis d’àreesbiogeogràfiques més petites; 2) la seva asso-ciació amb límits biogeogràfics (latitudinals,longitudinals, altitudinals o d’altra mena),complementant en aquests casos la valoraciórelativa al criteri precedent (en els hàbitatsd’àrea més restringida, endèmics de Catalu-nya o quasi, com que sempre es dóna una situ-ació de límit, aquesta valoració suplementàrial’hem aplicat només en el cas que es tractid’un límit de tipus zonal, o relatiu no només aaquell hàbitat, sinó a tot un conjunt d’hàbitatsde significat similar: límit septentrional delconjunt de matollars xeroacàntics ibèrics, perexemple), i 3) situacions particulars: la valo-ració dels hàbitats litorals i en general de totsaquells amb situacions de disjunció marcadatambé ha estat complementada.

L’assignació del valor biogeogràfic de cadapolígon s’ha fet de la manera següent: en elcas dels polígons amb un sol hàbitat, aquestvalor discretitzat és directament I6, mentreque per als polígons amb més d’un hàbitats’ha optat per assignar-los el màxim dels va-lors dels diversos hàbitats que el componen.

L’extensió territorial (I7)

Valora la superfície relativa de l’hàbitat,donant més valor als que tenen l’àrea més pe-tita, és a dir, als hàbitats més escassos. És, pertant, un indicador comú per a tots els polígonsd’un determinat hàbitat. Els hàbitats de laCHC han estat classificats en categories dis-cretes segons el percentatge de la superfícieque ocupen (taula 1). Aquest percentatge s’haobtingut sumant la superfície dels polígonson es troben, ponderada pel recobriment del’hàbitat en aquell polígon, i convertint des-

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

125

prés el resultat en percentatge de la superfíciede Catalunya.

A cada polígon de la CHC se li ha assignatla seva extensió territorial en funció dels hà-bitats que conté, calculant la mitjana dels va-lors de cada hàbitat que el componen ponde-rada pel recobriment d’aquests hàbitats. I7s’obté, llavors, de transformar aquesta mitja-na en les unitats discretes de la taula 1.

La uniformitat topogràfica (I8)

Aquest indicador integra dos paràmetres:un (I8a) que valora la restricció de l’intervalaltitudinal i l’altre (I8b) que valora la restricciód’orientacions, partint de la hipòtesi que amb-dues limitacions topogràfiques reflecteixenuna especificitat de requeriments ecològics.La primera s’ha valorat directament a partirdel rang d’altituds en què és present un hàbi-tat. Per a la segona, en canvi, s’ha calculatprimerament la diversitat d’orientacions queocupa cada hàbitat a partir de l’índex deShannon Is.

Is = -E oi Log2(oi)

On oi correspon a la freqüència relativa decada orientació i n al nombre d’orientacionsdiferents en cada hàbitat. En tots dos casoss’ha fet una classificació experta dels valorsaltitudinals i d’orientació dels hàbitats de laCHC (taula 1). Com més rang altitudinal imés diversitat d’exposicions menors han estatels valors respectius d’I8a i I8b. Els valorsd’aquests paràmetres per a cada polígon s’hancalculat separadament, com la mitjana dels va-lors discretitzats de cada hàbitat que el compo-nen, ponderada pel recobriment d’aquests hà-bitats. Finalment s’ha calculat I8 com la sumad’I8a i I8b, assignant a l’altitud un valor dobleque el de l’exposició i convertint en unitatsdiscretes el resultat final:

I8 = (2 I8a + I8b) / 3

L’agregació espacial (I9)

Valora la dispersió dels hàbitats a partir dela distància mitjana al centre de distribució decada hàbitat a Catalunya. Es parteix de la baseque com més agregat és un hàbitat més vulnera-ble serà a pertorbacions en el territori. Aquestaagregació s’ha calculat a partir dels centres decoordenades dels quadrats UTM de 2 × 2 kmon es troba cadascun dels hàbitats (xi, yi). S’hatrobat el centroide de cada hàbitat (X, Y), cor-responent a la mitjana de coordenades UTM:

(X, Y) = E (xi, yi) / n

On n és el nombre de quadrícules UTMocupades per cada hàbitat. Posteriorment s’hacalculat la dispersió mitjana de les quadrícu-les UTM on es troba cada hàbitat (D), estima-da a partir dels centres de coordenadesd’aquestes:

D = E [(xi - X)2 + (yi - Y)2]1/2 / n

L’agregació espacial de cada polígon de laCHC ha estat estimada, llavors, com la sumadels valors dels diversos hàbitats que el com-ponen, ponderada pel recobriment d’aquells.Transformant aquesta mitjana ponderada enles unitats discretes de la taula 1 s’obté I9.

L’excentricitat espacial (I10)

Mesura el grau de perifèria de cada polígond’un hàbitat respecte del centre de distribucióglobal de l’hàbitat en l’àmbit d’estudi consi-derat, en el nostre cas Catalunya. Una posicióexcèntrica d’un determinat polígon d’hàbitates relaciona amb una situació perifèrica, quepot tenir un interès biogeogràfic. És el cas,per exemple, de les fagedes dels Ports, abso-lutament perifèriques (respecte de la resta deles fagedes de Catalunya) i, per aquest motiu,biogeogràficament interessants. Però tambépot ser el cas d’hàbitats mediterranis d’àrea

126

de distribució restringida: els perifèrics se-gueixen tenint un interès corològic especial.

S’ha partit dels centroides dels hàbitats idels centres de coordenades de les quadrícu-les UTM de 2 × 2 km ocupades per cada hàbi-tat, calculats tots ells a l’indicador precedent.En primer lloc s’ha calculat l’excentricitat decada polígon segons la fórmula:

E = Di / D

On D correspon a la dispersió mitjana deles quadrícules UTM on es troba cada hàbitati Di és la distància de cada polígon alcentroide de l’hàbitat corresponent, és a dir:

Di = E [(xi - X)2 + (yi - Y)2]1/2 / n2

On n2 és el nombre d’UTM que cauen dinsdel polígon considerat. La transformació enclasses discretes dels valors d’E és el darrerpas per a obtenir I10 (taula 1). Degut a lesgrans dificultats metodològiques que implica-va tenir en compte tots els hàbitats d’un polí-gon en el càlcul d’aquest indicador, s’ha optatper considerar només l’hàbitat principal.

L’índex d’estructura ecopaisatgística (IEE)

L’IEE pretén quantificar la capacitat delterritori d’acollir espècies i processos ecolò-gics, d’acord amb els postulats teòrics del’ecologia del paisatge, segons els quals exis-teix una relació entre l’estructura i el funcio-nament ecològic del paisatge (vegeu, perexemple, Forman, 1995). S’han seleccionatels següents indicadors: I11, el potencial de re-lació entre unitats del paisatge; I12, l’hetero-geneïtat de contacte entre aquestes unitats; I13,la integritat territorial davant d’una afectacióantròpica, i I14, la complexitat de l’estructuravertical. Per a calcular els diferents indica-dors que configuren l’IEE, ha calgut agruparels hàbitats en unitats més genèriques, en fun-

ció de criteris fisiognòmics, de la successió,biogeogràfics i ecològics en general (taula 2).De nou, l’IEE és el resultat de la suma delsvalors discretitzats dels cinc indicadors i delreescalat del valor final mitjançant el procedi-ment emprat per a l’IIH (vegeu apartat corres-ponent).

El potencial de relació entre unitats de pai-satge (I11)

Els postulats teòrics de l’ecologia del pai-satge (Forman, 1995) relacionen el manteni-ment de la biodiversitat amb la mida delsfragments d’hàbitat i la distància entreaquests. En general, els fragments més grans iels més propers als continents d’hàbitat (oporcions d’hàbitat continu que queden) acu-llen una riquesa més gran d’espècies i podensuportar millor els processos essencials perals ecosistemes.

Un dels aspectes més problemàtics d’aquestindicador és determinar quina és la mida mí-nima funcional dels diversos hàbitats. Marull& Mallarach (2002) recullen de la bibliogra-fia uns llindars mínims d’àrea per a diversoshàbitats que poden ser considerats com a mi-des mínimes funcionals. Recolzant-nos enaquesta proposta, s’introdueix el concepte desuperfície o dimensió efectiva, que pondera lamida dels hàbitats per diverses característi-ques d’aquests. Estimem, llavors, la dimensióefectiva dels polígons (Se) com un quociententre la seva superfície (S) i una constant,anomenada dimensió característica (K), prò-pia de cada hàbitat:

Se = S / K

Al seu torn, l’estimació de K s’ha dut a ter-me en funció de dos criteris:

1. Hospitalitat de l’hàbitat (H). S’assumeixque com menys extrem (més humit, amb mésrecursos tròfics, amb millors condicions detemperatura, salinitat, llum, etc.) sigui l’am-

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

127

bient menys necessitat d’àrea presentarà per aassolir un màxim nombre d’espècies. Es defi-neixen les categories següents: 1) hàbitats òp-tims (eutròfics, humits, etc.); 2) hàbitatsmèsics; 3) hàbitats mesohalins i mesoxèrics;4) hàbitats xèrics, i 5) hàbitats extrems (sa-lins, guixencs, sorrencs, rocosos).

2. Port de la formació vegetal (P). Es par-teix de la hipòtesi que com menys port tinguila vegetació menys necessitat d’àrea tindrà.Es defineixen, llavors, les categories següents:1) comunitats terofítiques, hidrofítiques, decamèfits i hemicriptòfits glareícoles, i conreus;2) comunitats hemicriptofítiques i camefítiques;3) comunitats d’helòfits i nanofaneròfits, i 4)comunitats de macrofaneròfits. Als conreusse’ls ha assignat un valor arbitrari de 3.

Aquests dos criteris s’han combinat per adonar K segons l’expressió:

K = (H + P2) / 4

Es fa servir una estima ponderada de K, enfunció dels hàbitats presents en cada polígon idel seu recobriment relatiu:

Ku = E (ri K)

Es planteja, llavors, el potencial de relacióentre hàbitats (R) com una mesura del poten-cial gravitatori entre les dimensions efectivesdels diversos polígons i les seves distànciesrelatives. La mesura s’inspira en la llei de lagravitació universal de Newton i és acumula-tiva (com més polígons i més propers méspotencial de relació entre hàbitats):

R = E (Se sei / di2)

On Se és la dimensió efectiva del polígonproblema, sei la de la resta dels polígons afinsi di la distancia entre el polígon problema icadascun dels afins. L’indicador I11 és, lla-vors, una discretització de R segons les clas-ses de la taula 1.

L’heterogeneïtat de contacte entre unitats depaisatge (I12)

El potencial de relació de les taques d’hà-bitat és un atribut determinant per a l’acollidad’espècies i processos, però no per a totesaquelles espècies que exploten les fronteresentre hàbitats (també anomenats marges oecotons) o bé diversos hàbitats alhora i quehan estat anomenades espècies de marge(Forman, 1995). En conseqüència, es preténvalorar la disponibilitat d’ecotons i el seugrau d’heterogeneïtat en funció de dos criterisassignats per judici expert:

1. Contrast fisiognòmic (Cf). Calculat apartir de les següents valoracions sobre lesunitats genèriques: 0, no considerat (tots elscontactes amb els hàbitats urbans i viaris); 1,baix (contactes entre unitats fisiognòmiquessemblants: bosc-bosc, matollar-matollar, prat-prat); 2, moderat (contactes bosc-matollar,matollar-prat, bosc - conreu arbori, matollar -conreu arbori, matollar - comunitats helofíti-ques, prat - comunitats glareícoles, prat -comunitats helofítiques, conreus-helòfits,conreus herbacis - conreus arboris, etc.); 3 alt(helòfits - comunitats glareícoles, matolls-hi-dròfits, matollar - comunitats glareícoles, bosc- comunitats glareícoles, bosc-prat, etc.).

2. Contrast ecològic (Ce). En el càlcul esfan les següents valoracions: 0, no considerat(tots els contactes amb els hàbitats urbans iviaris), baix, moderat i alt.

De la mitjana d’ambdós factors (Cf i Ce) escalcula l’índex de contrast Cu entre unitats delpaisatge. Finalment, el contrast ecotònic (C)queda formulat com:

C = E (Cu Pc) / Pt

On Cu és el contrast entre unitats, Pc el pe-rímetre de contacte entre polígons i Pt el perí-metre total del polígon. Finalment s’obté I12

128

assignant als polígons el valor discret corres-ponent segons la taula 1. Com a I11, la com-plexitat del procediment d’obtenció d’I12 haobligat a restringir els càlculs a l’hàbitat prin-cipal de cada polígon.

La integritat de les unitats del paisatge (I13)

El contacte amb hàbitats antròpics és unafont essencial de pertorbacions de tota mena(contaminació, soroll, freqüentació, etc.) delsfragments d’hàbitats naturals i seminaturals.Es proposa, per tant, un algoritme que preténvalorar la integritat dels hàbitats (I) davantd’usos urbans o viaris, mitjançant una aproxi-mació quantitativa ponderada en funció de ladimensió efectiva dels hàbitats:

I = K Pa / SPa = Pi + Pd

On Pa és el perímetre d’afectació antròpica,Pi el perímetre inclòs, Pd el perímetre adjacental polígon en qüestió, K la dimensió caracte-rística de l’hàbitat principal de cada polígon iS la superfície d’aquest polígon. I13 correspona la transformació d’I en les classes discretesrecollides a la taula 1.

La complexitat vertical de les unitats del pai-satge (I14)

El nombre d’espècies que pot acollir unpaisatge és també resultat de la complexitatestructural de les seves unitats. En general,cal esperar un augment de la biodiversitat enrelació amb un increment de l’estructura ver-tical, des de les comunitats herbàcies fins aaquelles que presenten més d’un estrat arbori.Atesa la dificultat de cercar unes regles bàsi-ques que relacionin la complexitat estructuralde les comunitats amb la biodiversitat quesuporten, s’ha optat per valorar mitjançant ju-dici expert els diversos hàbitats de la CHC,assignant-los a les classes següents: 1) comu-

nitats herbàcies baixes i conreus anuals; 2) co-munitats arbustives baixes i herbàcies altes,així com conreus herbacis perennes; 3) comu-nitats arbustives altes i arbòries baixes, i con-reus llenyosos, i 4) comunitats arbòries altes.En la formula matemàtica, es calcula I14 comla mitjana dels valors discrets d’estructura ver-tical dels diversos hàbitats de cada polígon,ponderats pel recobriment d’aquests hàbitats.Finalment s’assignen als polígons les classesdiscretes corresponents segons la taula 1.

L’índex de servei ecosistèmic (ISE)

Cada cop és mes gran el consens sobre lanecessitat d’incloure —a més dels valors ta-xonòmics, ecològics, biogeogràfics o de con-servació tradicionals— els serveis que ensproporcionen els ecosistemes en llur valor deconservació. En aquest sentit, cal destacar elsprimers intents d’identificar i valorar en ter-mes econòmics els serveis prestats pels hàbi-tats naturals i seminaturals (Constanza et al.,1997). Els indicadors que s’han triat per a feruna primera aproximació al servei ecosistè-mic que poden proporcionar els hàbitats aCatalunya són: I15, la fixació de diòxid de car-boni; I16, la capacitat de regulació hídrica; I17,el control de l’erosió, i I18, l’aprofitament po-tencial per al lleure. Com als tres índexs par-cials precedents, l’ISE és el resultat de lasuma dels valors discretitzats dels quatre in-dicadors i del reescalat del valor final mitjan-çant el procediment ja detallat a l’IIH.

La fixació de CO2 (I15)

La capacitat de fixació de CO2 és un criteride valoració ambiental de primer ordre des dela celebració de la Tercera Conferència de lesParts de la Convenció Marc de les NacionsUnides sobre el Canvi Climàtic (Kyoto, 1997),on es pretenia iniciar un control sobre lesemissions d’aquest gas d’efecte hivernacle.La valoració de la capacitat dels hàbitats

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

129

d’acumular CO2 topa, tanmateix, amb dificul-tats conceptuals i metodològiques, derivadesde trobar-ne el millor estimador. L’estimadoròptim seria la producció neta de l’ecosistema(PNE), del que actualment només tenim algunsresultats preliminars limitats a alguns tipus debosc (Gracia et al., 1992). Una segona opcióés treballar amb la producció llenyosa aèriatotal (PLAT), que és una aproximació a laproducció primària neta arbòria. Actualmentes compta amb dades de PLAT per al conjuntde parcel·les d’inventaris forestals com el deCatalunya (IEFC), però aquests només limi-ten el càlcul de la PLAT a l’estrat arbori.

Per tal d’incorporar-hi hàbitats i estrats ar-bustius i herbacis proposem treballar amb unindicador més senzill, la biomassa aèria total,que presenta una relació log-log (r = 0,81; p <0,001) amb la PLAT satisfactòria per alspunts de l’IEFC analitzats. La biomassa és unestimador relativament groller de la capacitatde fixació de CO2, però, per contra, presentamolts avantatges: 1) és una mesura del CO2acumulat, una mena de capital ambiental; 2)es relaciona amb el grau de desenvolupament

de les capes edàfiques, un component essen-cial en la fixació de CO2 i en altres funcionsecològiques, i 3) és una mesura estructuralessencial, que al seu torn proporciona altresserveis als ecosistemes.

Les dades de biomassa dels boscos s’hanobtingut de l’IEFC. S’han seleccionat lesparcel·les de bosc relativament pur (dominànciade l’espècie principal > 70 % de l’àrea basal),que s’han assimilat a categories genèriquesde la CHC (taula 2). S’han obtingut, llavors,les biomasses mitjanes per l’estrat arbori delsdiversos boscos purs i, per correspondència, ales diverses categories d’hàbitats. En el casdels matollars, només es comptava amb dadesde biomassa de les espècies dominants d’algu-nes comunitats tipus, recollides o calculadesper Pla (2002). Les biomasses dels diversosmatollars recollits a la cartografia d’hàbitatsde Catalunya s’han hagut d’estimar a partirdel coneixement expert de l’abundància relativade les diverses espècies i de les seves dimen-sions mitjanes. Als hàbitats herbacis perennesi a alguns hàbitats fortament antròpics (parcs,conreus llenyosos, conreus abandonats, etc.)

TAULA 2. Unitats genèriques considerades a l’IEE.

Boscos primaris o quasiprimaris, mediterranis Prats secundaris, subalpins, montans i mediterranimontansBoscos secundaris i repoblacions, mediterranis i submediterranis Comunitats comofítiques i casmofítiques de cingleraBoscos primaris o quasiprimaris, altimontans i subalpins Codolars i tarteres amb vegetacióBoscos primaris o quasiprimaris, montans i submediterranis Comunitats de congesteraBoscos primaris o quasiprimaris, de ribera Prats de dallBoscos secundaris i repoblacions, montans i subalpins Comunitats terofítiques de substrat pobre i secMatollars permanents d’alta muntanya i muntanya mediterrània Conreus herbacis de secàMatollars secundaris mediterranis Conreus arboris de secà i plantacions de coníferesMatollars secundaris, eurosiberians i mediterranimontans Conreus arboris de regadiu i pollancredesHerbassars i jonqueres Conreus herbacis de regadiuComunitats helofítiques ArrossarsMatollars i prats halòfils o gipsòfils Hàbitats aquàtics, continentals, litorals o marinsPrats d’alta muntanya Molleres i comunitats fontinalsPrats secundaris, mediterranis Comunitats de platja i dunaComunitats ruderals i arvenses: erms, ambients ruderals, etc. Hàbitats antròpics i d’altres, amb poca vegetació

130

se’ls ha assignat un valor arbitràriament baixde fixació de CO2.

El càlcul d’I15 ha consistit, llavors, en lamitjana dels valors de biomassa dels diversoshàbitats de cada polígon, ponderats pel reco-briment d’aquests hàbitats, i en la transforma-ció d’aquesta mitjana en les categories de lataula 1.

La regulació hídrica (I16)

La capacitat de regulació hídrica segonsl’emplaçament és un valor indiscutible a Ca-talunya que, com la resta de la regió mediter-rània, es caracteritza per una alternança deperíodes de sequera i de precipitacions abun-doses. Els indicadors d’aquesta capacitat són,però, difícils de calcular amb les dades exis-tents actualment i, particularment, sense unacartografia de sòls adequada.

Basem el nostre indicador de regulació hí-drica en dos paràmetres: la biomassa dels hà-bitats i el grau de convexitat del polígon queocupen. La biomassa es pot relacionar amb laformació d’un sòl profund, el qual té una rela-ció directa amb: 1) la capacitat d’infiltraciód’aigua i 2) la capacitat d’emmagatzematged’aigua. El grau de convexitat del terreny esrelaciona, al seu torn, amb la capacitat d’unpunt d’acumular o exportar aigua i sediments.En general, s’admet que la capacitat de regu-lació hídrica és màxima a les zones còncavesque recullen aigua i mínima a les carenes.

El càlcul de la biomassa dels hàbitats haestat detallat a l’indicador I15. L’altre compo-nent considerat és la convexitat o concavitatdel territori. El model digital de concavitatsha estat calculat mitjançant el SIG MiraMon,que aplica un operador laplacià que assignavalors positius a les concavitats, 0 a les planesi negatius a les convexitats (Pons, 2002). Lacombinació de biomassa i convexitat en unestimador de la regulació hídrica (H) s’ex-pressa de la manera següent:

H = (1 + C / Cmax) E (ri Bi)

On C és la convexitat mitjana per polígon iCmax la convexitat màxima de l’àmbit d’estu-di. Finalment s’obté I16 per transformació d’Hen unitats discretes (taula 1).

El control de l’erosió (I17)

El fenomen de la desertització a la concamediterrània implica, més que una disminu-ció dels recursos hídrics per una menor preci-pitació o una major evapotranspiració, unapèrdua irreversible dels sòls que, en molts ca-sos, han estat formats en èpoques passadesmés favorables (Grove & Rackham, 2001). Elrisc d’erosió pot relacionar-se amb les caracte-rístiques climàtiques, edàfiques i topogràfi-ques del territori, però també amb la vegetacióque hi creix i, particularment, amb l’estructurade les comunitats vegetals que hi trobem. Entot cas, però, la valoració de l’erosionabilitatdel territori no és senzilla atesa la multitud defactors que hi concorren. Una de les propos-tes de valoració de l’erosionabilitat del terri-tori més utilitzades és la desenvolupada pelsserveis federals d’agricultura dels EUA.Whischmeier & Smith (1978) desenvolupa-ren, a partir de l’anàlisi de més de deu milmostres, l’anomenada equació universal depèrdua de sòl (USSLE). Tanmateix, atesa lamanca de dades respecte a l’erosionabilitatdel substrat i a les pràctiques de conservacióque s’hi realitzen, proposem treballar ambuna versió reduïda i escalada de la capacitat deretenció de sòl dels hàbitats (R) en funció detres factors bàsics: capacitat de retenció de sòlde la coberta vegetal, pendent i pluviositat:

R = Cs Im Pm

On Cs és la capacitat de retenció de sòl, Imés el pendent mitjà per polígon i Pm és la

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

131

pluviositat mitjana per polígon. Cs s’estima apartir de l’expressió:

Cs = E (ri Qmax / Qs)

On Qs és la pèrdua de sòl per hàbitat i Qmax= 0,45 és el valor màxim per a zones desco-bertes segons Whischmeier & Smith (1978).Aquesta informació és disponible, però, no-més per a categories d’hàbitats molt genèriques,definides a partir del recobriment i el tipus deles cobertes arbòries, arbustives i herbàcies(TRAGSA, 2003). Llavors, el valor de Qs delsdiversos hàbitats de la CHC ha estat inferit apartir dels d’aquestes classes genèriques, assig-nant per judici expert els hàbitats més semblantsa cada classe. Com en la resta dels indicadorscalculats amb paràmetres continus, per a obte-nir I17 es fa, finalment, una transformació enles unitats de la taula 1.

L’ús lúdic (I18)

La valoració del territori segons la capaci-tat que ofereixen els hàbitats per al lleure seràcada cop més usual en una societat on aquestsusos són, precisament, cada cop més impor-tants. Aquesta valoració compta, però, ambmolt pocs precedents a Espanya (Múgica,1994; Múgica & Lucio, 1996). A l’IVPN pro-posem un indicador d’ús lúdic potencial (L)que és producte de dos factors:

L = Ac At

1. L’accessibilitat potencial de la població(Ac), estimada a partir de la importància(nombre d’habitants) i la distància a la que estroben les diverses àrees urbanes d’un deter-minat punt. Com a estimador s’ha fet servirun operador de potencial de camp newtonià,semblant a l’utilitzat a I11, per a estimar el po-tencial de relació entre polígons (W):

Ac = E (Pb / di2)

On Pb correspon al nombre d’habitants decada nucli urbà i di a la distància entre elcentroide d’aquest i cada punt del territori.

2. L’atractivitat (At), que es basa en lasuma de quatre factors estimats sobre unaclassificació molt genèrica dels hàbitats de laCHC:

At = E Zn

–Fisiognomia (Z1): 1) conreus abandonats iambients ruderals; 2) conreus en actiu i mato-llars; 3) prats de pastura; 4) boscos.

–Fitogeografia (Z2): 1) mediterrani meridio-nal i continental; 2) mediterrani septentrional;3) submediterrani i eurosiberià; 4) subalpí ialpí.

–Abundància d’aigua (Z3): 1) hàbitats xèrics;2) hàbitats mesoxèrics; 3) hàbitats mèsics o hi-gròfils; 4) hàbitats aquàtics o semiaquàtics.

–Estructura paisatgística (Z4): aquest factorderiva de la reclassificació dels hàbitats encategories bàsiques i de la seva agrupació enunitats ecològiques seguint el procediment deMarull i Mallarach (2002) a l’ICE. Catego-ritzem llavors l’estructura paisatgística se-gons la següent valoració: 4, àrees de bosc imosaics bosc-matoll amb matriu > 80 % debosc; 3, mosaics bosc-matoll amb 60-80 % debosc, mosaics bosc-conreu amb més del 50 %de bosc i mosaics prats de pastura - bosc ambmés del 50 % de bosc; 2, mosaics agrofores-tals amb més del 50 % de conreus i mosaicsbosc - prats de pastura amb més del 50 % deprats; 1, altres mosaics, matolls, conreus i ti-pologies residuals.

I18 correspon a la discretització de L segonsles categories recollides a la taula 1. Atesa lacomplexitat del procediment d’obtenció d’I18,els càlculs s’han restringit a l’hàbitat principalen el cas de polígons amb més d’un hàbitat.

132

Primeres valoracions i conclusions

L’IVPN no és un treball experimental nisegueix moltes de les normes universalmentacceptades en un treball científic, sinó un tre-ball preliminar de gabinet elaborat a partird’una informació limitada i del criteri de di-versos experts. Cal valorar-lo com una prime-ra proposta metodològica, oberta a debat(d’aquí l’interès de la seva publicació) i quehaurà de passar per una fase de verificació ide consulta a experts externs abans de poderser aplicat en l’AAE. Proporciona una prime-ra aproximació per a quantificar el valor delpatrimoni natural del conjunt de Catalunyaamb criteris homogenis i sense apriorismes(com ara els que es derivarien de considerarde forma diferencial els espais protegits i laresta del territori). No se’n coneixen gairesprecedents, probablement per les dificultatsd’implementació degudes a la manca d’infor-mació geogràficament referenciada, sufici-entment precisa i que cobreixi la major partdel territori. Seguidament procedim a fer unavaloració de l’IVPN, basada en una discussiódels materials i els mètodes emprats, els re-sultats obtinguts i llur possible utilitat en laplanificació territorial.

Els materials

L’IVPN assoleix el seu objectiu de tractarel territori de forma homogènia gràcies a laposada a punt en temps recents de la CHC idel projecte BIOCAT. Tanmateix, la utilitza-ció d’una sola informació de base relacionadaamb el patrimoni natural presenta l’inconveni-ent de generar distorsions en aquells compo-nents de la biodiversitat menys correlacionatsamb la informació disponible. Les mancancessón, d’altra banda, importants pel que fa alssòls i al component geològic del patrimoninatural, cosa que fa que l’actual versió de

l’IVPN sigui en realitat un índex de valoraciódel patrimoni biològic —i encara parcial—.En un futur proper caldrà fer validacions delsresultats de l’IVPN considerant altres compo-nents de la biodiversitat. Per a aquesta tascapoden ser de gran utilitat treballs recents ambinformació de fins d’1 × 1 km de resolució,com l’Atles dels ocells nidificants de Cata-lunya (Estrada et al., 2004) o d’altres atles devertebrats amb dades per UTM de 10 × 10 km(Palomo & Gisbert, 2002; Pleguezuelos et al.,2002; Martí & del Moral, 2003). Alternativa-ment, es podria completar l’IVPN amb aques-ta informació complementària, tant biològicacom relativa als substrats i a les formacionsgeològics, al sòl i al patrimoni paleontològic,entre d’altres. No es pot ser, tanmateix, gaireoptimista pel que fa a aquest component nobiològic del patrimoni natural, atesa la mancade cartografia suficientment precisa i extensa.Entre les poques capes d’informació que espodrien incloure figuren els espais d’interèsgeològic recollits a l’Inventari d’espais d’in-terès geològic de Catalunya (vegeu http://mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp). La de-limitació d’aquests espais encara està, però,subjecta a revisió.

El mètode

L’IVPN pot ser considerat un exemple deles tendències actuals en la valoració del pa-trimoni natural, que busquen suplir amb algo-ritmes bona part del que abans era confiat a laintuïció i al coneixement expert (Justus &Sarkar, 2002). L’encert dels models de valo-ració és conseqüència directa dels algorismesde càlcul emprats i, també, dels paràmetresque els integren. Mallarach (1999) destaca lanecessitat que les valoracions del patrimoninatural estiguin fonamentades en un nombresuficient de criteris que atorgui robustesa alsresultats. La tria dels indicadors també porta

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

133

TAULA 3. Valors de l’estadístic Tau-b (T) de Kendall obtinguts en les comparacions per parelles dels diversosindicadors de l’IVPN mitjançant taules de contingència. Totes les comparacions donen una associació significa-tiva entre indicadors per al test de la χ2 i una P < 0.001. En negreta es presenten els valors de T m 0.6.

I1 I2 I3 I4 I5 I6 I7 I8 I9 I10 I11 I12 I13 I14 I15 I16 I17

I1

I2 0,15I3 0,10 0,01I4 0,41 -0,04 0,28I5 0,27 0,27 0,19 0,55I6 0,39 0,04 0,35 0,77 0,58I7 0,06 -0,16 0,39 0,37 0,20 0,32I8 -0,21 -0,09 0,13 -0,10 0,09 -0,12 0,30I9 0,03 -0,18 0,02 0,20 0,00 0,16 0,35 -0,11I10 0,15 0,14 0,07 0,15 0,22 0,16 0,23 0,02 0,18I11 0,09 -0,10 -0,32 0,04 -0,05 0,05 -0,08 -0,15 -0,02 -0,06I12 0,12 0,08 -0,15 0,03 0,20 0,00 -0,05 0,03 -0,18 0,09 0,12I13 0,16 0,08 0,00 0,15 0,09 0,16 0,12 -0,08 0,09 0,11 0,13 0,32I14 0,30 -0,34 0,07 0,58 0,29 0,51 0,24 -0,10 0,00 0,04 0,16 0,11 0,09I15 0,37 -0,32 0,21 0,70 0,49 0,63 0,25 -0,14 0,17 0,06 0,09 0,11 0,04 0,71I16 0,43 -0,14 0,31 0,79 0,57 0,73 0,33 -0,15 0,18 0,12 0,07 0,08 0,11 0,67 0,88I17 0,43 0,12 0,21 0,61 0,57 0,67 0,29 -0,13 0,05 0,19 0,14 0,08 0,23 0,47 0,53 0,66I18 0,04 -0,12 0,14 0,36 0,38 0,35 0,17 0,16 -0,29 -0,06 0,04 0,09 -0,13 0,46 0,47 0,44 0,36

implícit el problema de la redundància en lainformació que aquests aporten. En el cas del’IVPN s’ha fet una primera anàlisi d’aquestaredundància mitjançant anàlisis de la contin-gència, comparant per parelles els indicadorsde tots els polígons de la CHC inclosos a l’ín-dex (60.156 polígons) i obtenint per a cadacomparació l’estadístic Tau-b de Kendall (T)(taula 3), considerat el més adequat per acomparar variables ordinals (Agresti 1984).Totes les comparacions han donat una associa-ció significativa entre indicadors, resultat to-talment esperable degut al gran nombre depolígons analitzat. Atès que en general s’ob-tenen valors mitjans de l’estadístic (T < 0,6),podem concloure que el nivell de redundànciaentre indicadors i índexs parcials és moderat ique, per tant, la informació que aporten és re-

lativament complementària i ajuda a enriquirel resultat final. Cal destacar, però, que elsindicadors de servei ecosistèmic basats en labiomassa (I15 i I16) i l’I14 (estructura vertical)que indirectament reflecteix aquella, mostrenuna redundància destacable (T > 0.7) entre sí,i amb l’estadi successional (I4) i el valor biogeo-gràfic (I6). En futures versions de l’IVPN caldràconsiderar l’eliminació d’alguns d’aquests indi-cadors redundants.

La combinació de paràmetres en indica-dors i índexs sempre porta associats proble-mes derivats de la informació que s’utilitza ide la manera com es relaciona (Andrearsen etal., 2002; Stoms, 2002). En el cas de l’IVPNs’ha optat per combinar els indicadors i índexsparcials de la manera més simple possible,utilitzant combinacions additives o multipli-

134

catives i no assignant pesos diferencials alselements si no es compta amb informaciócontrastada pel que fa al cas. La combinaciódels diversos elements pren especial rellevàn-cia pel que fa a l’índex global —l’IVPN—que resulta de la combinació de variables detemàtica molt diferenciada. Per tot plegat su-bratllem la necessitat de realitzar en el futuranàlisis de sensibilitat de l’IVPN i dels seusíndexs parcials (IIH, IIC, IEE, ISE), partintdels indicadors, els paràmetres i les constantsprincipals que intervenen en els algorismesconsiderats. Mentrestant, però, constatem quela nostra aproximació ofereix el valor de latransparència de l’índex, ja comentat anteri-orment. El mètode emprat permet que, tant omés que l’IVPN, els seus índexs parcials ofins i tot els diversos indicadors puguin seraplicables per si mateixos en la presa de deci-sions sobre el territori.

Els resultats

Fidel a una concepció holística del patri-moni natural, l’IVPN aposta per considerarels diversos nivells d’organització dels sistemesnaturals i combinar els criteris de valoracióclàssics amb d’altres de relativament nous. Laincorporació d’aquests nous criteris respon ala necessitat de fugir de valoracions excessiva-ment academicistes i centrades en els organis-mes i els hàbitats, o en determinats contextosbiogeogràfics o ecològics. Com a exemple decom treballa aquest índex, presentem unaanàlisi de l’IVPN a la zona NE de la planavallesana (UTM 31N, Xmin: 440.796; Xmax:476.606; Ymin: 4.602.746; Ymax: 4.628.697). Enaquesta zona (figura 2), caracteritzada per unagran diversitat d’hàbitats amb graus de natu-ralitat també molt diversos, l’IVPN dóna ungran contrast de valors. El màxim (9) és asso-lit per hàbitats situats a l’interior dels parcsnaturals del Montseny i del Montnegre. Estracta d’hàbitats situats a la perifèria de la

seva àrea de distribució a Catalunya o a Euro-pa i, per tant, excèntrics o biogeogràficamentsignificatius: les avetoses del Montseny (lesmés meridionals de la península Ibèrica), al-gunes rouredes de Quercus petraea i Q.humilis i algunes suredes del Montnegre (deles més meridionals de Catalunya).

Els hàbitats forestals més extensos (alzi-nars, pinedes amb alzines o sureres, fagedes)prenen valors situats entre 7 i 8, probablementper una barreja de valor biològic, corològic,ecopaisatgístic i ecosistèmic. Les pinedes depi blanc de la plana vallesana presenten típica-ment valor 6, perquè compensen el seu escàsinterès intrínsec i corològic amb un cert valorecopaisatgístic, derivat d’uns potencials derelació i contrast ecotònic elevats, i un interèsecosistèmic, sobretot lúdic, notable. Els conreusherbacis de secà, sobretot concentrats a la pla-na del Vallès, presenten una situació relativa-ment similar a la de les pinedes: el seu interèsintrínsec i corològic és pràcticament nul, peròen canvi tenen un cert interès ecopaisatgístic(sobretot pel que fa al potencial de relació i alcontrast ecotònic) i ecosistèmic (principal-ment lúdic). Això els determina valors del’IVPN entre 4 i 5, inferiors als de les pinedesde la plana. Finalment, els conreus envoltatsde cobertes urbanes i viàries i les àrees d’ur-banització difusa presenten un valor residual(entre 2 i 3). L’anàlisi dels resultats indica, final-ment, que el PEIN ofereix un bon nivell de pro-tecció del patrimoni natural en l’àmbit d’estudiconsiderat, si bé es detecten àrees d’interès quesegurament mereixerien ser incloses en ell, aixícom alternatives per a la connectivitat ecològicad’aquests espais.

Més enllà d’aquestes reflexions al voltantd’una àrea concreta és interessant remarcar lesimplicacions globals dels resultats. L’IVPN ésun índex relatiu que ha estat aplicat al conjuntde Catalunya i, per tant, totes les valoracionses fan en relació amb aquest àmbit territorial,que no coincideix amb cap regió biogeogrà-fica ni ecològica. A més, la transposició del

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

135

FIGURA 2. Exemple de la representació cartogràfica de l’IVPN i dels seus índexs parcials per a la confluència delMontseny i el Montnegre (vegeu mapa). A l’IVPN s’inclouen els límits dels espais del PEIN.

mètode a territoris de dimensions similarsperò pertanyents a àmbits ecològics diferentspot generar distorsions que cal analitzar.Igualment, cal determinar encara els efectesderivats de canviar l’escala d’aplicació i consi-

derar àmbits territorials més petits (p. e. co-marques). En aquest sentit, convé recordar lavocació de l’IVPN de servir a escales adequa-des per a plans i programes i, per tant, relati-ves a territoris relativament extensos.

136

Epíleg

Més enllà de valoracions acadèmiques,l’IVPN pretén ser principalment una einad’anàlisi territorial i, per tant, auxiliar del pla-nejament. És una peça més d’un conjunt detres índexs ecològics fonamentals, proposatsper a la seva utilització en l’AAE. En efecte,l’índex de vulnerabilitat de la matriu territorial(IVT2) —que mesura la resiliència del territo-ri davant de pertorbacions d’origen antrò-pic— i l’índex de connectivitat ecològica(ICE) —que modelitza l’efecte de projectes ur-banístics i d’infraestructures sobre la connec-tància entre els sistemes naturals— comple-menten la valoració del patrimoni natural, desde dues vessants: una de biofísica i l’altra defuncional. En definitiva, l’objectiu finald’aquests treballs és realitzar una proposta desíntesi que incorpori mesures projectuals,constructives, pressupostaries i, fins i tot, le-gals, vinculades a diferents plans i programesd’impacte territorial (Marull, 2003).

El llenguatge quantitatiu i cartogràfic de lametodologia desenvolupada facilita la comu-nicació dels resultats obtinguts a planifica-dors i enginyers, essent molt àgil la realitza-ció de successives iteracions per a comprovarl’efecte que diferents planejaments o mesurescorrectores poden tenir sobre el patrimoni na-tural. La resolució cartogràfica de l’IVPN (laCHC ha estat aixecada a escala 1:50.000) per-metrà aplicacions en les avaluacions ambien-tals estratègiques per a tot Catalunya, aixícom a escales regional, comarcal i subcomar-cal, com per exemple en plans de coordinacióterritorial. A escala del planejament urbanís-tic, en canvi, l’IVPN (i també l’IVT2 i l’ICE)constitueix un marc de referència que s’hau-ria de completar amb avaluacions d’impactemés acurades pròpies d’aquest nivell de pla-nejament (E < 1:5.000).

D’altra banda, és evident que l’eficàcia del’ús d’aquests índexs —o d’altres de simi-

lars— anirà lligada en darrer terme a les dis-posicions legals que obliguin administradors itècnics a aplicar-los, com ja passa amb moltsaltres indicadors socioeconòmics o, fins hitot, ambientals. Les directrius genèriques dela nova llei urbanística catalana, tot i que re-presenten un pas en aquesta direcció, resultenclarament insuficients. Cal disposar d’unsobjectius de sostenibilitat per al conjunt delpaís, els quals podrien desprendre’s de l’Agen-da 21 de Catalunya que es troba en curs d’ela-boració. No obstant això, cal fer també unimportant esforç per tal d’adaptar les metodo-logies de parametrització socioambiental i elsprocediments d’aplicació a les necessitats i laidiosincràsia dels àmbits professionals i ad-ministratius corresponents. En aquest sentit,les primeres aplicacions d’aquestes metodo-logies han demostrat la seva utilitat pràctica i,el que és molt important, la interacció, tantconceptual com tècnica, amb els planifica-dors que, en definitiva, son els usuaris finals(Marull, 2005).

Volem acabar com hem començat, decla-rant el caràcter exclusivament de gabinet delprojecte i fent-nos ressò de nou de la necessi-tat d’una anàlisi de fiabilitat de l’aplicació del’IVPN i dels seus índexs parcials i indicadorsmitjançant estudis de camp, portats a termeper un grup interdisciplinari qualificat, abansde llur aplicació regular al territori. En aques-ta mena d’estudis apareix de forma recurrentla necessitat de validar les aproximacions degabinet amb mostrejos de camp, degut a lapoca quantitat i resolució espacial de la infor-mació cartogràfica sobre patrimoni naturalamb què s’acostuma a comptar. La realitzacióde mostrejos d’aquesta mena, amb el concursde diversos especialistes, comporta una inversióde recursos considerable, i la relació benefici-cost no sempre és assumible per les adminis-tracions. Una alternativa assenyada és comen-çar per un estudi pilot i continuar si és possibleamb una fase més detallada i extensa.

REGIMENT DE LA COSA NATURAL

137

Agraïments

Els autors agraeixen les valuoses aportacionsde Jaume Terradas i Josep Maria Mallarachen la revisió final d’aquest treball.

Bibliografia

AGRESTI, A. 1984. Analysis of ordinal categoricaldata. John Wiley & Sons. New York.

ANDREARSEN J. K.; O’NEILL, R. V.; NOSS, R. &SLOSSER, N. C. 2001. Considerations for aterrestrial index of ecological integrity. EcologicalIndicators, 1: 21-35.

CARRILLO, E.; FERRÉ, A.; GRANIER, G. & NINOT,J. M. 2003. Evaluación del interés natural del Par-que Nacional de Aigüestortes i Estany de SantMaurici a partir de la cartografía de hábitats CORINE.Acta Botanica Barcinonensia, 49: 357-374.

COSTANZA, R. (et al.) 1997. The value of the World’sEcosystem Services and Natural Capital. Nature,387: 253-260.

ESTRADA, J.; PEDROCCHI, V.; BROTONS, L. &HERRANDO, S. (ed.) 2004. Atles dels ocellsnidificants de Catalunya 1999-2002. Institut Catalàd’Ornitologia. Lynx Edicions. Barcelona.

FERRÉ, A.; CARRERAS, J.; CARRILLO, E. &NINOT, J. M. 2004. Assessing the natural interestof the landscape of Andorra, a mountain countryunder contrasting change of land use. Acta BotanicaGallica, 151.

FOLCH, R. (ed.) 1988. Natura ús o abús? Llibre blancde la gestió de la natura als Països Catalans. 2aed. Barcino. Barcelona.

FOLCH, R. & MARULL, J. 2004. Índex de vulne-rabilitat de la matriu territorial (IVT2). Generalitatde Catalunya. Departaments de Medi Ambient i Po-lítica Territorial i Obres Públiques. Informe inèdit.

FORMAN, R. T. T. 1995. Land mosaics. The ecologyof landscapes and regions. Cambridge UniversityPress. Cambridge.

GRACIA, C. (et al.) 1992. Inventari ecològic i fores-tal de Catalunya. Mètodes. Generalitat de Catalunya.Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Bar-celona.

GROVE, A. T. & RACKHAM, O. 2001. The nature ofMediterranean Europe: An ecological history. YaleUniversity Press. New Haven, Conn.

JUSTUS, J. & SARKAR, S. 2002. The principle ofcomplementarity in the design of reserve networksto conserve biodiversity: a preliminary history.Journal of Bioscience, 27: 421-435.

KIESTER, A. R.; SCOTT, M. J.; CSUTI, B.; NOSS,R. F.; BUTTERFIELD, B.; SAHR, K. & WHITE,D. 1996. Conservation prioritization using GAPdata. Conservation Biology, 10: 1332-1342.

MALLARACH, J. M. 1999. Criteris i mètodesd’avaluació del patrimoni natural. Quaderns deMedi Ambient. Generalitat de Catalunya. Departa-ment de Medi Ambient. Barcelona.

MARTÍ, R. & MORAL, J. C. DEL (ed.) 2003. Atlas delas aves reproductoras de España. Dirección Gene-ral de Conservación de la Naturaleza. Sociedad Es-pañola de Ornitología (SEO/BirdLife). Madrid.

MARULL, J. 2003. La vulnerabilidad del territorio enla región metropolitana de Barcelona. Parámetros einstrumentos de análisis. In: FOLCH, R. (ed.). Elterritorio como sistema. Conceptos y herramientasde ordenación. CUIMP. Diputació de Barcelona.Barcelona: 141-158.

MARULL, J. 2005. Metodologías paramétricas para laevaluación ambiental estratégica. Ecosistemas, 2005/1. Versió digital.

MARULL, J. & FOLCH, R. 2004. Índex ecològics pera la gestió territorial. In: Perspectives territorials.Departament de Política Territorial i Obres Públi-ques. En premsa.

MARULL, J. & MALLARACH, J. M. 2002. Laconectividad ecológica en el Área Metropolitana deBarcelona. Ecosistemas, 2002/2. Versió digital.

MARULL, J. & MALLARACH, J. M. 2004. A new GISmethodology for assessing and predicting landscapeand ecological connectivity: Applications to theMetropolitan Area of Barcelona (Catalonia, Spain).Landscape and Urban Planning. En premsa.

MÚGICA, M. 1994. Modelos de demanda paisajísticay uso recreativo de los espacios naturales. Departa-mento Interuniversitario de Ecología de la Univer-sidad Autónoma de Madrid. Tesi doctoral inèdita.

MÚGICA, M. & LUCIO, J. V. DE 1996. The role ofon-site experience on landscape preferences: a casestudy at Doñana National Park. Spain. Journal ofEnvironmental Management, 47: 229-239.

PALOMO, J. L. & GISBERT, J. (ed.) 2002. Atlas delos mamíferos terrestres de España. Dirección Ge-neral de Conservación de la Naturaleza. SECEM.SECEMU. Madrid.

PLA, E. 2002. Modelització de la dinàmica de combusti-ble en ecosistemes arbustius mediterranis. UniversitatAutònoma de Barcelona. Departament de Biologia Ani-mal, Biologia Vegetal i Ecologia. Tesi doctoral inèdita.

PLEGUEZUELOS, J. M.; MÁRQUEZ, R. & LIZANA, M.(ed.) 2002. Atlas y libro rojo de los anfibios y reptiles deEspaña. Dirección General de Conservación de la Natu-raleza; Asociación Herpetelógica Española. Madrid.

PONS, X. 1996. Els sistemes d’informació geogràfica:la nova carta. Butlletí de la Institució Catalanad’Història Natural, 64: 37-52.

PONS, X. 2002. MiraMon. Sistema d’informaciógeogràfica i software de teledetecció. Centre deRecerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).Bellaterra.

RATCLIFFE, D. A. 1971. Criteria for the selection ofnature reserves. Advances of Science, 27: 294-296.

SÁEZ, L.; ROSSELLÓ, J. A. & VIGO, J. 1998. Catàlegd’espècies rares, endèmiques o amenaçades de Catalu-nya. I. Tàxons endèmics. Acta Botanica Barcinonensia,45 (Homenatge a Oriol de Bolòs): 309-321.

138

SÁEZ, L. & SORIANO, I. 2000. Catàleg de plantesvasculars endèmiques, rares o amenaçades deCatalunya. II. Tàxons no endèmics en situació derisc. Butlletí de la Institució Catalana d’HistòriaNatural, 68: 35-50.

STOMS, D; MCDONALD, J. M. & DAVIS, F. W. 2002.Fuzzy assessment of land suitability for scientificresearch reserves. Environmental Management, 29:545-558.

TRAGSA 2003. La ingeniería en los procesos dedesertificación. Mundi Prensa. Madrid: 364-367.

WISCHMEIER, W. H. & SMITH, D. D. 1978.Predicting rainfall erosion losses. U. S. Departmentof Agriculture. Washington. USDA AgricultureHandbook; 537.

REGIMENT DE LA COSA NATURAL