1

Per citar aquest informe: Cer Migracions (2014): “Característiques

sociodemogràfiques, educació, mercat laboral i salut” working paper projecte “Fills

i filles de famílies immigrants a Catalunya: gestió de la interculturalitat per a la

cohesió social” Recercaixa 2011, disponible online a www.cermigracions.org

Working paper nº 11: Els joves amb

experiències familiars d’immigració en

l’àmbit del mercat de treball.

Projecte: Fills i filles de famílies immigrants a

Catalunya: gestió de la interculturalitat per a la

cohesió social (GICS) Recercaixa 2011

http://www.cermigracions.org/

2

En aquest working paper, a partir de les entrevistes

realitzades a joves d’origen immigrant, analitzem la seva

posició respecte al mercat laboral. Es tracta de joves que

majoritàriament han nascut aquí o hi han arribat durant la

primera infància i això marca les seves trajectòries

laborals, donat que l’explotació de les dades reflecteix

que configuren trajectòries similars a les que podem

identificar en la resta de la població de la seva edat. Així,

es tracta principalment de persones que majoritàriament

viuen encara amb les seves famílies i tenen una

experiència laboral curta. Donada la seva edat, la seva

incorporació laboral s’ha vist fortament marcada per la

conjuntura econòmica, la destrucció d’ocupació i les

elevades taxes d’atur juvenil. En primer lloc, presentem

les principals trajectòries laborals que hem identificat a la

nostra mostra; a continuació, analitzem quines són les

seves expectatives laborals i quines estratègies segueixen

per cercar feina; en tercer lloc, analitzarem la percepció

de les persones entrevistades en relació a la possible

discriminació laboral en relació al seu origen i, per últim,

estudiarem les vies del retorn i la reemigració com a

possibles estratègies per fer front a les dificultats laborals.

.

3

1. Trajectòries i perfils dels i de les joves amb experiències laborals

Entre els i les joves amb experiències laborals de la nostra mostra s’identifiquen tres perfils

principals:

a) Joves que treballen (dos casos).

b) Joves que treballen i estudien (nou casos).

c) Joves que havien treballat i que al moment de l’entrevista ni treballen ni estudien

(cinc casos).

No obstant, la circumstància més característica dels i de les joves amb experiències laborals

estudiats ha estat la compaginació dels estudis amb la feina.

A Espanya i Catalunya, les dades oficials demostren que entre la població estrangera – i també

entre la població jove estrangera –, les taxes d’activitat sempre han estat superiors a les de la

població espanyola. També les edats d’incorporació al mercat laboral són més primerenques

entre les persones no espanyoles. Aquestes estratègies de compaginació formació-feina

podrien ser també un factor explicatiu de la major activitat entre aquesta població.

2. Joves que compatibilitzen els estudis amb l’ocupació.

Els perfils de joves que treballen i que ho feien mentre cursaven estudis formals és

predominant a la nostra mostra. Aquest perfil s’ha identificat més entre les dones i entre les

joves procedents de Romania i Equador. Entre els joves que compaginen els estudis amb la

feina es poden diferenciar aquells l’activitat principal dels quals és l’estudi (joves que estudien i

treballen)1 d’aquells l’activitat principal dels quals és la feina (joves que treballen i estudien).

Les dades del Informe de Juventud en España 2012 (Observatorio de la Juventud, 2013) i la

Encuesta de Juventud 2012 (Observatorio de la Juventud, 2013) indiquen que el 12,2% dels

joves consultats principalment estudiaven i feien alguna feina mentre que un 7,9% va declarar

principalment treballar i, a més, estudiar. No obstant, aquests percentatges eres del 14,5% i

del 10,4%, respectivament, entre els joves d’origen immigrant. El més significatiu d’aquestes

dades és que entre els joves de procedència immigrant, la compaginació de feina i estudis s’ha

incrementat notablement en comparació amb les dades de 2008, quan el 2,5% va declarar

treballar i, a més, estudiar (7,8% entre els espanyols), i un 2,6% principalment estudiar i fer

alguna feina (6,6% entre els espanyols).

A Espanya, aquesta estratègia està feminitzada per al grup d’edat 16-29 anys, sent les dones

les que més compatibilitzen feina i estudis, tal i com indica l’EPA des del Primer Trimestre de

l’any 2005 (INE).

1 Alicia, Lucía, Verónica, Marta, Ana, Carla, Maikel

4

2.1 Joves que estudien i treballen (quan l’estudi és la principal activitat)

Entre els casos estudiats, prevalen els joves l’activitat principal dels quals és l’estudi, sent el

treball un complement.

Les raons per les que aquests joves opten per aquesta doble activitat són:

- Completar la renda familiar (tots ells viuen amb la seva família):

“A ver. Mi madre está sola aquí. Tiene 2 hijos, tiene una hipoteca. Imagínate

cuánto tiene que trabajar para pagar la hipoteca, para pagar la Universidad, que

hoy en día son 3.000 Euros; que es lo que pagué el año pasado: 3.400 Euros.

Entonces, siempre vamos muy apurados... y tal. Y bueno,... yo porque estoy

trabajando y ayudo; que es lo que... es la intención” (Trofink, 23 anys).

- Finançar els estudis superiors:

“Y ¿por que querías encontrar trabajo? O sea, lo necesitabas, veías que ya tenías

que trabajar para ayudar a tu familia, ¿no? un poco por qué decides ir a buscar

trabajo.

Sí. Para poder pagar los estudios también. Porque ya el Grado Superior es... la

matrícula es cara, y...” (Lucía, 19 anys).

“Sí, estoy fines de semana; estoy a media jornada. Bueno, cobro menos de 400

Euros, pero bueno, para la faena que se hace tampoco... Y bueno, estoy

acabando la carrera. Me tengo que pagar ahora, en Enero, el título y lo que me

falte de la carrera; que son casi unos 500 Euros. Y nada, hasta ahí.” (Carla, 22

anys).

- Adquirir experiència laboral. Formació a partir de les pràctiques laborals o beques:

“Entonces ella nos explicó ‘mira, que hay becas, que salen las solicitudes, que

podéis solicitarlas y tal...’, y claro, y ella como a que nos lo introdujo y ya está.

Y con una amiga dijimos ¿sabes? ‘yo quiero, yo quiero hacer algo de esto’.

Porque te pagan y tal; tampoco es tanto, pero o sea, no sé, involucrate en cosas

de estas, ¿no? [...] Y es beca... era beca de ayuda a la profesora” (Marta, 21

anys).

- Emancipació, independència, autonomia:

“[...] ¿nunca has necesitado trabajar para pagarte los estudios, por ejemplo?

No. Bueno, lo que gano con mis primos [fent canguratges] son para gastos, por

ejemplo, para salir el sábado, o para ir al cine.

Para tus gastos.

Sí. No, para los estudios, no.” (Alicia, 18 anys).

5

“Sí. Y entré, y bueno... me iban llamando en días sueltos; no era a diario, pero

bueno, voy. Para mí es importante, porque así voy espabilando un poco y no

estoy de ‘los gastos para mis padres’.” (Ana, 21 anys).

2.2 Joves que treballen i estudien (quan el treball és la principal activitat)

Dins la mostra analitzada existeixen dos casos on la principal activitat és la feina (Alejandro i

Trofink). En els dos casos es van abandonar els estudis per incorporar-se al món laboral –

seguint una trajectòria pròpia de la classe obrera – i, passat un temps, s’incorporaren de nou a

l’educació formal i reglada:

“Porque... Empecé a trabajar porque no estudiaba; porque no estudiaba lo

suficiente, ¿no? Entonces, cuando llevas ganando dinero, le vas pillando ¿no? el

gustillo al dinero.

... al dinero.

Entonces, cuando volví... cuando me echaron y tal, bueno, tenía el paro.

Entonces tenía dinero, y podía estudiar, ¿no? Estaba satisfecho ¿no? de... Y

claro, se te acaba el dinero, y es difícil ¿no? también, la situación de mi madre.

Entones, quería ver, que por lo menos cubrir mis gastos, ¿no?

... tus gastos, por lo menos.

Entonces claro, por eso quería trabajar mientras estudiaba, y tal, aunque fueran

los fines de semana.

Y aquí era en la obra, entiendo.

Sí.” (Trofink, 23 anys).

Ambdós casos comparteixen també el fet d’haver compaginat estudis i feina abans de deixar

definitivament el estudis:

“Otra cosa que esto... los 3 años de trabajar, en construcciones; trabajar en

construcción es lo peor que hice hasta ahora, y acabé bastante mal de salud,

entre comillas... tengo la espalda bastante mal. Y ya dije ‘yo no quiero trabajar

nunca más de un oficio así... de un oficio donde tenga que hacer fuerza’... y

‘prefiero hacer una fuerza mental, antes que una fuerza física’.” (Trofink, 23

anys)”.

En els dos casos, els efectes de l’atur van fer possible la reincorporació a l’educació formal. En

el primer cas (Trofink), l’experiència laboral en un sector poc qualificat i manual de la

construcció, juntament amb el context d’atur, marquen el punt d’inflexió en la seva trajectòria

educativa, que no laboral. La reincorporació al món laboral mentre torna a estudiar es dóna al

mateix tipus de feina, que més tard canviarà per una feina de cambrer.

En el segon cas, l’entrada al món laboral està relacionada amb les pràctiques laborals, que li

proporcionen una feina estable a la mateixa empresa de pràctiques. També els efectes de la

crisis en la reducció de les hores de treball marquen el punt d’inflexió per tornar a compaginar

6

feina amb estudis. Per tant, aquí es reconeix un efecte de la parcialitat de la jornada laboral en

la possibilitat de continuar formant-se.

També l’expectativa laboral, en aquest cas, és poder dedicar-se a una feina relacionada amb la

seva formació, millorant les seves condicions laborals.

En definitiva, i com ens recorda Cebrián, et al. (2000:4), les decisions laborals i formatives

estan relacionades amb el cost d’oportunitat que comporten. En el cas dels estudiants, com

major sigui el salari-hora i l’oferta laboral, major serà el cost d’oportunitat de continuar

estudiant, especialment entre les classes treballadores. Mentre que, front una situació de

baixos salaris i molt poques possibilitats de trobar feina, com seria la situació actual, els joves

opten per perllongar el seu procés formatiu.

2.3 Factors macro i micro que afecten a la compatibilització feina-estudis.

Com hem mencionat, les decisions respecte a la compatibilització de feina i estudis estan

fortament influenciades pel cost d’oportunitat que per a les famílies representa que els fills

continuïn estudiant. Responent a factors de caire microsocial que afecten a les trajectòries

educatives i laborals d’aquest joves, la major part de les famílies d’aquests joves pertanyen a la

classe treballadora, amb capitals culturals i econòmics baixos i mitjans. Els nivells de renda de

la llar i les expectatives educatives dels pares, conformades en gran mesura pels capitals

culturals, determinen les probabilitats de compaginar els estudis amb la feina. Per altra banda,

és molt probable que influeixi la cultura del treball poc qualificat pròpia de les classes obreres

a les que pertanyen la major part d’aquest joves.

Entre els joves entrevistats s’aprecia que l’entrada al món laboral es va produir a edats molt

primerenques, entre els 16 i 18 anys, o inclús abans dels 16 en algun dels casos. Aquest fet

coincideix amb les dades de la EPA, que mostren com la incorporació al mercat laboral dels

joves estrangers es produeix abans que la dels joves espanyols. A la llum del treball de Palacín

(2005) podem interpretar la incorporació precoç en feines semiqualificades com un

comportament propi també de les classes obreres.

En el casos analitzats, es tracta de feines caracteritzades per la informalitat, la temporalitat –

vacances, caps de setmanes, dies esporàdics –, les jornades reduïdes – mitges jornades – i la

baixa qualificació requerida. Aquestes feines eren les que els permetien compaginar els estudis

amb una activitat laboral.

Les diferències de gènere marquen el tipus de feina en el qual es produeix la incorporació

laboral d’aquests joves, predominant entre les noies la cura d’infants, la neteja i l’hostaleria, i

entre els nois, les feines relacionades amb la construcció i també amb l’hostaleria.

La precoç incorporació al mercat laboral contribueix també a reproduir les desigualtats de

classe i gènere en les trajectòries laborals, caracteritzades per treballs amb condicions més

precàries, informals i menys qualificats.

La necessitat en alguns casos, la tria en d’altres, de compaginar feina i estudis precaritza molt

més la situació laboral d’aquest joves en un mercat laboral ja de per si precari. En aquest

7

sentit, l’últim Informe de Juventud de España, 2012 (Observatorio de la Juventud, 2013),

identifica les següents situacions contractuals entre els joves:

o Un 24,9% de joves assalariats que tenen l’ocupació com a activitat principal tenen

contractes temporals, enfront d’un 73,8% que gaudeix de contracte indefinit.

o L’afectació de la temporalitat, però, és desigual segons les característiques

sociodemogràfiques dels joves. Les dones estan més afectades per la temporalitat

contractual (29,0% de les joves i 23,4% dels joves).

o La franja d’edat marca diferències importants: un 82,7% dels joves d’entre 30 i 34

anys gaudeixen d’un contracte indefinit, percentatge que dobla les dades dels joves

d’entre 16 i 19 anys i que segueix una tendència creixent al llarg de tot el període

que abasta la joventut.

o A més, els joves autòctons amb contracte indefinit són un 76,4%, mentre que els

joves nascuts a l’estranger amb aquest tipus de contracte són el 58,9%.

Un altra situació diferent és la de les experiències laborals relacionades amb pràctiques

professionals remunerades o beques de col·laboració, que tenen un caràcter formatiu. En

alguns dels casos, es van convertir en una via d’accés al mercat laboral:

“He comenzado, cuando hice las prácticas del Grado Medio de electricidad, en

una empresa que era de Cubelles, y...[...] El siguiente trabajo pues... ha sido aquí

en Vilanova, en la empresa esta de construcciones; también hice las prácticas. Y

luego, me quedé también” (Alejandro, 22 anys).

En general, els joves que treballen i estudien perceben les seves feines com provisionals,

transitòries cap a feines relacionades amb la seva formació. Es tracta de joves que encara no

han realitzat la transició del món educatiu al món laboral i que tenen expectatives

professionals qualificades.

Les seves metes laborals es fixen en l’obtenció de treballs relacionats amb la seva formació. De

fet, si considerem que les trajectòries estan construïdes per transicions o canvis, aquests joves

continuen estudiant com a activitat principal, i vivint amb els seus pares i, per tant, no

gaudeixen ni d’independència econòmica ni familiar.

Igualment, el factor macrosocial que més impacta en les trajectòries d’aquests joves és la

situació econòmica del país i les famílies així com el mercat laboral, que els empeny a

continuar formant-se i retardar l’entrada al mercat laboral qualificat i estable.

Per altra banda, s’ha de considerar els possibles efectes que la compaginació dels estudis amb

una feina pot tenir sobre el rendiment escolar i com això pot afectar les seves trajectòries

educatives i probabilitats de millorar les seves condicions laborals.

8

3. Joves que han finalitzat o abandonat els estudis i que treballen (dos casos)

A la mostra trobem dos casos de joves que només treballen. Totes dues havien finalitzat cicles

mitjans de formació i en algun moment havien compaginat els estudis amb feines informals,

com cangurs o similars:

“Yo diría que a los 14, 15 años, más o menos; pero nada, cosas de niñera, de

cuidar niños, conocidos. Y después, bueno, continué estudiando en el Instituto

hasta... también en esa época hacía de frutera, los fines de semana, también... Y

luego, al finalizar la ESO, pues me apunté al Grado Medio; mientras que

estudiaba, pues trabajaba en una panadería, que era panadería-cafetería, las dos

cosas a la vez.” (Maja, 23 anys).

“Vale. Sobre el trabajo, no sé si me puedes comentar un poco sobre los

diferentes trabajos que has ido haciendo... después de acabar la ESO. No sé si

durante la ESO ya ¿hiciste algún trabajo?

No, porque ya entonces, con mis tíos empecé a trabajar...

Ah, ¿con tu tío?

Sí

¿Después de...? A ver, ¿cómo fue? Acabaste la ESO...

Aquí, aquí empecé ya a trabajar... en la zapatería. Entonces,... en una zapatería...

En la zapatería, sí.

Y ¿qué más ha hecho entonces?

Y después fui a hacer de limpieza, con una empresa. Y luego ya pues, no sé,

cuidando a los niños... hasta el día de hoy. O sea, cuido a los niños y hago

limpieza” (Stephania, 23 anys).

En el cas de Maja (23 anys), la seva formació com auxiliar de clínica li va permetre incorporar-

se al sector sanitari amb un contracte fixe, fet que fa que valori molt positivament la seva

experiència formativa prèvia. En aquest cas, les expectatives a curt termini són les de

continuar formant-se i treballant alhora en el mateix sector. El punt d’inflexió en la seva

trajectòria laboral va ser l’obtenció de l’acreditació com auxiliar.

Mentre que en l’altre cas, la trajectòria laboral es dóna en la informalitat i precarietat pròpia

del sector de les treballadores de la llar.

9

4. Joves que havien treballat i que al moment de l’entrevista ni treballen ni

estudien

El perfil de joves que ni treballen ni estudien s’identifica molt més entre els nois (només dos

casos de noies) i de procedència marroquina (només un cas d’un noi equatorià). Aquest perfils

s’han trobat quasi tots – menys un – a Badalona.

Entre aquests joves és on més clarament s’observa l’impacte negatiu dels factors macrosocials,

com ara l’estructura del mercat laboral que penalitza molt més als joves i, especialment, als

poc qualificats, i el microsocial, com la classe social.

Les dades sobre mercat laboral i joves ens indiquen clarament com els grups més penalitzats

per l’atur són els joves i les persones estrangeres. Entre aquest grup, encara que hi un cas amb

nacionalitat espanyola adquirida, la resta eren estrangers. Si més no, no es va al·ludir a la seva

situació administrativa com un obstacle.

Es tracta de joves que havien treballat però que la seva activitat es va veure interrompuda

degut a la crisi i l’atur. L’absència d’ingressos i la situació econòmica familiar no els permet

tornar a la formació reglada. Dos nois i una noia havien fet pràctiques laborals, un quart cas,

havia treballat al seu país d’origen i un cinquè com a treballador manual a Mercabarna. Entre

aquest perfil existeixen diversitat de situacions, si més no s’identifiquen alguns elements

comuns en les seves trajectòries:

- Baix nivell de formació: estudis primaris, estudis secundaris obligatoris i només un cas amb

un cicle mitja de formació.

- Incorporació al món laboral a través de pràctiques formatives que no tenen continuïtat. En

algun cas aquesta ha estat l’única experiència laboral:

“Vale, y ahora pasamos a trayectorias laborales. Me has dicho que no has

trabajado nunca, pero sí que has hecho prácticas. En las prácticas ni te pagaban,

pero era lo más parecido a un trabajo, ¿no?

No. Como yo estuve haciendo prácticas en el EINA, pero no me daban... no”

(Yasmin, 21 anys).

- Treballs poc qualificats i manuals (cuidadors, electricistes, cambrers, construcció, etc.).

- Irregularitat contractual:

“Bueno, la verdad es que aún no tengo ningún contrato... Todos los trabajos que

he hecho han sido en negro; no... El único contrato, bueno ‘contrato’, por

decirlo,... de prácticas; el único papel que... Pero ya todo lo demás así en negro;

no...” (Pablo, 21).

-Temporalitat.

El cas de Misteriosa (26 anys) és l’únic on s’havia donat transició al món adult i que comptava

amb la seva pròpia família i fills. Els factors microsocials, com ara cuidar dels fills i la seva

complicada situació familiar i econòmica, són assenyalats com elements que expliquen que no

10

estigués ni formant-se ni treballant. És una trajectòria que reprodueix clarament la classe

social d’origen treballadora.

Les expectatives laborals d’aquest perfil són molt més baixes, especialment condicionades pel

context de la crisi i la seva baixa formació.

5. Eines per la cerca de feina i expectatives d’inserció laboral

5.1 Expectatives d’inserció laboral

Malgrat les dificultats de l’actual conjuntura del mercat laboral i les dificultats que enfronten,

els joves d’origen estranger entrevistats són optimistes respecte les seves opcions d’integració

laboral a mig termini:

“Pues... yo creo que con trabajo. Si todo sale bien, con trabajo. Ya estudiando...

no creo. Si estudiarías a lo mejor serán los 2 o 3 años siguientes más, pero no

creo siga mucho más. Pero sí con trabajo, y espero que independizada; espero.”

(Paula, 21 anys).

“En el... bueno, el Grado Medio es una buena oportunidad, porque desde aquí

tienes que hacer unas prácticas, al final, y eso, pues puede ser una buena salida,

para encontrar trabajo, y no sé... ya está.” (Cristiano, 18 anys).

“En 5 años espero estar ya trabajando en entidad financiera, no sé si bancaria,

financiera o lo qué sea. Sí, trabajando ya, supongo que trabajando.” (Maikel, 20

anys).

Especialment aquells que en l’actualitat estan estudiant, ja sigui a la universitat o en formació

professional, confien que en un futur aquesta formació els servirà per trobar una ocupació. Tal

i com reflecteixen les xifres, les persones joves estan aprofitant la crisi per ampliar els seus

estudis, amb la confiança que això els permetrà una millor incorporació laboral en un futur:

“Claro que sí. Hay gente que dice ‘bueno, y ¿para qué...?’, y más ahora, con La

Crisis, ‘y ¿para qué voy a estudiar? si es que no voy a encontrar trabajo. Mira,

hay gente con estudios’. Yo no pienso así. Yo pienso que todo lo contrario, que

hay que seguir formándose, formándose, formándose... ¿por qué? porque más

aun ahora con la Crisis la gente se sigue formando. Tú, si te dejas de formar,

llegará un momento en que habrá 100 más a tu lado, que tendrán Empresariales,

tendrán muchas más cosas, y tú te quedarás abajo del todo, y cuando venga el

boom del trabajo otra vez, te quedarás por debajo de muchas personas. Yo

considero que hay que seguir estudiando, y todo lo que se pueda, estudiar,

estudiar, idiomas, lo qué sea.” (Carla, 22 anys).

“Pues, me veo bien, con los estudios buenos, y supongo que con otras puertas

que se me abrirán. Me veo mejor que ahora.” (Ana, 21 anys).

11

De fet, algunes persones entrevistades encara no han buscat feina mai perquè tant ells com la

seva família consideren que, mentre no sigui estrictament necessari, és preferible no treballar i

centrar-se exclusivament en els estudis:

“Porque... primera, he estado estudiando casi siempre. Segundo, nunca lo he

necesitado. Y tercero, mi madre siempre me lo ha dicho ‘si no te hace falta, de

momento no trabajes’.” (Paula, 21 anys).

No obstant, en alguns casos sí que s’aprecia desànim respecte les possibilitats laborals actuals,

apareixent inclús el desànim que deriva en inactivitat laboral. Així ho reflecteixen les següents

cites:

“No. Desde... la verdad es que siempre he escuchado ‘siempre voy y llevo

currículum, no sé qué... pero no me han cogido’. Bueno, suerte. Por eso no

busco, porque no... sé que no voy a encontrar” (Mar, 19 anys).

“Mira, yo lo he hecho por Internet y voy echando currículums, pero es que ya

llega un momento que he dicho ‘mira! si tengo que encontrar un trabajo, ya me

llegará’. Porque de tanto que he buscado y no he encontrado, he dicho ‘ya me

llegará’.” (Alegría, 20 anys).

Tal i com és habitual en la població jove, es troben amb les dificultats que origina la manca

d’experiència, veient-se immersos en un cercle en el qual se’ls demana una experiència que no

poden adquirir si no tenen accés al mercat laboral:

“A ver, iría echando currículums en cualquier parte, pero ahora el problema es

que te piden experiencia... Claro, si no te dejan empezar a trabajar ¿cómo vas a

tener experiencia? Y es eso... es como a que te desesperas siempre; es que...

vamos...” (Noa, 18 anys).

5.2 Estratègies de cerca de feina

Respecte les estratègies de cerca de feina destaquen dues vies principals d’accés a la feina: les

xarxes informals de familiars i amics i els convenis de pràctiques de diferents organismes

educatius.:

“El primero lo encontré, bueno, por el colegio y esto... y el último por enchufe.

Ahora mismo sin enchufes la cosa está muy complicada” (Maikel, 20 anys).

Les xarxes informals de familiars i amics, tal i com s’havia assenyalat al marc teòric, són la

principal via d’accés al mercat laboral, ja sigui aquest formal o informal. Les persones

entrevistades confien en aquesta via a l’hora de cercar feina, i és a través de familiars o

coneguts que la troben, ja sigui cuidant infants, en el món de l’hostaleria, de la construcció o

en altres àmbits. En les trajectòries laborals dels entrevistats es repeteixen tant casos en que

les persones han treballat directament per algun familiar com altres en què han treballat en la

mateixa empresa en la qual algun familiar, com ara pares o germans, treballen habitualment:

“Lo de niñera era sobretodo,... las madres de los hijos que son compañeros de

clase de mis hermanos; porque yo tengo 2 hermanos. Entonces claro, de verme

12

que voy a buscar a mis hermanos, tal... pues fue así. A raíz de eso... de que me

decían ‘no sé qué, ¿que me lo cuidarías este fin de semana?’ o ‘yo por la tarde

trabajo, ¿te quedarías con ellos?’; más o menos así” (Maja, 23 anys).

“Bueno, pero ya ves tú, 4 cosas, eh! He estado en el negocio de mis padres, en la

panadería; sí que estuve del 2006... no! ¿hasta el 2006? No sé de qué año hasta

qué año... 3 años, creo que fueron... 2006 a 2008” (Alegría, 20 anys).

“Pues, todos por mi madre. Porque ella trabajaba... trabaja en el chiringuito, en

la panadería, y todos fueron por ello; más que nada… El tren turístico conocía al

dueño. Y en la lavandería, pues lo mismo; fue... era familiar, digamos”

(Catherina, 20 anys).

D’altra banda, moltes de les persones entrevistades s’han incorporat al món laboral a través de

convenis relacionats amb la formació professional o ocupacional. Així, sovint l’accés a la feina

es produeix amb contractes de pràctiques no remunerades o amb remuneracions simbòliques

vinculades a programes de qualificació inicial o a cicles de grau mig o superior. En alguns casos,

la vinculació amb l’empresa té continuïtat amb posterioritat a la relació de pràctiques, de

forma més o menys informal:

“El siguiente trabajo pues... ha sido aquí en Vilanova, en la empresa esta de

construcciones; también hice las prácticas. Y luego, me quedé también; me han

dicho ‘mira, no te podemos hacer el contrato, porque para 3 meses lo que te

vamos...’, o sea, me han dicho desde el principio ‘si quieres venir, serán 3

meses; no serán ni un año ni nada. Pero, para 3 meses no te podemos hacer un

contrato, porque bueno... nos sale...‘ bueno, que dicen que sale cara la Seguridad

Social, ¿sabes? tal... Y yo lo he aceptado, porque tampoco no tenía otra cosa en

ese día, y aparte era verano; tampoco... Y bueno, aquí he estado también 8 horas

trabajando diarias, hasta cuando llegó Septiembre... se acabó” (Alejandro, 22

anys).

“Y luego, pues ahí en Vilafranca, cuando terminé las prácticas, mi jefe me dijo

‘bueno, pues, si es que no encuentras nada, yo, hay un par de días y un par de

semanas, que necesito que nos ayudes, y cuando lo necesito te llamo y si quieres

te vienes’, también” (Bayron, 19 anys).

Algunes de les persones entrevistades que estan cursant estudis universitaris estan realitzant

feines en condició de becaris, per exemple, a la universitat o a la biblioteca municipal. És en

aquests casos en els que trobem processos de selecció més formals, com ara ofertes

públiques, entrevistes formals, valoració del CV o l’expedient acadèmic, etc.

Les persones entrevistades afirmen haver seguit altres mecanismes per cercar feina, com ara

l’ús de webs específiques, les ETTs o l’entrega en mà de CVs. No obstant, assenyalen la

inefectivitat d’aquestes vies en el context actual:

“Pues, estuve... busco en la INEM, busco en Internet, a través, como te dije, de

Bienestar Social, dónde estuve haciendo el cursillo tenían también un espacio

para buscar trabajo y te bu... Antes, te decían ‘oye, que hay una oferta de trabajo.

Llévate el currículum, y vete a tal sitio a tal hora, y tal hora’. Pues ibas, te hacían

la entrevista, y al rato te cogían. Ahora ya es distinto, porque la entrevista, y

13

luego no te llaman... ya... Un poco difícil ahora que antes; antes era más fácil

encontrar un trabajo” (Misteriosa, 26 anys).

“Cuando busco trabajo nunca quiero dejar el currículum, ¿no? de decirle ‘mira,

te dejo aquí el currículum’, no. Intento siempre hablar con el encargado, o con el

jefe, con el tema de que te deje, porque si ven que eres rumano [fa un gest de

que no els quadra]... prefieren antes a un español, ¿no? o un catalán, antes que...”

(Trofink, 23 anys).

Seguint la línia de Trofink, Carla, també d’origen romanès, es pregunta si pot ser la

discriminació envers el seu col·lectiu la causa que aquestes vies més impersonals no donin

fruits:

“No. Lo que sí he enviado currículums por tipo InfoJobs, y todo eso. Pero no he

tenido... La verdad es que he procurado en todo momento poner que no soy

rumana, porque... la mayoría de currículums que doy no me llaman, y no sé si es

por eso, o por qué es. Porque tengo una amiga que también deja currículums,

muchos en InfoJobs, y no para de hacer entrevistas. Y yo no he ido ni a una

entrevista, hasta ahora. No sé si es por eso, o por qué es, pero he tenido muy

mala suerte a la hora de dejar currículums” (Carla, 22 anys).

Finalment, cal destacar com a estratègia d’inserció laboral, la implicació en entitats de caire

voluntari. Així, és a través d’entitats en les que alguns han fet de monitors o entrenadors que

posteriorment han treballat de forma remunerada:

“Bueno, aquí hay un Esplai y un CAU. Entonces nos daban a los monitores del

Esplai y del CAU, nos dan el Casal. Primero nos contratan a nosotros, y luego,

pues si se necesita gente, contratan a gente de fuera. Pero nosotros, como

hacemos voluntariado, durante todo el año; entonces, nos compensan de esta

manera.” (Verónica, 21 anys).

“Jo quan vaig anar a entrenar com a jugador al Roda, vaig estar entrenant un any

allà, i a l’any següent... bueno, l’any que vaig estar jo no van poder formar a un

equip de petits, però l’any següent ja van fer equip, que són de 6 o 7 anys, i

anaven 8 i 9, que són benjamins, i necessitaven entrenadors, i van agafar del

juvenil, on jugava jo, a jugadors per a entrenar petits.” (Pepito, 18 anys).

5.3 Els dispositius públics d’ocupació

Quant als dispositius públics de cerca de feina, tal i com s’assenyalava al marc teòric, destaca

d’una banda l’escàs coneixement i ús dels serveis disponibles, i d’altra banda, la consideració

dels mateixos com a altament ineficaços. La majoria dels joves entrevistats no coneixen

dispositius públics de cerca de feina o en tenen referències molt indirectes i, per tant, no tenen

formada una valoració dels mateixos.

Algunes persones mencionen l’OTG, però consideren que no serveix per trobar feina:

14

“Fui a apuntarme en el Paro, y decir más o menos lo que estoy buscando. Y me

dijeron ‘bueno, si te necesitan y tal, como Auxiliar de Farmacia, o en fines de

semana, ya te llamarán’. Pero nada” (Maria, 21 anys).

Entre les persones entrevistades que sí que han fet ús d’algun d’aquests serveis, apareixen

dues valoracions contradictòries. D’una banda, aquells que els consideren altament ineficaços

i, d’altra, aquells que consideren que sí que són útils, ja sigui per obtenir informació d’ofertes

de feina o bé per rebre formació en aspectes que indirectament puguin contribuir a la seva

incorporació laboral, com ara aprendre a confeccionar un CV, ofimàtica, idiomes o cuina:

“Pero sí recuerdo que cuando yo estudiaba en la Papelera, había gente que

entraba y salía; o gente conocida ‘y ¿qué haces por aquí?’, [i ella contestaba]

‘nada, que estoy apuntada aquí a la bolsa de trabajo, y he venido a ver si salen

algunas ofertas’. Pero nunca nadie me ha dicho ‘he conseguido trabajo a través

de la Papelera’, eso nunca lo he escuchado” (Paula, 21 anys).

En relació al grau de coneixement dels dispositius municipals d’ocupació, la variable territori

apareix com a rellevant, donat que en els casos del Baix Penedès pràcticament totes les

persones entrevistades coneixen de forma més o menys directa algun dispositiu municipal,

mentre que en el cas de Badalona la majoria no en saben mencionar cap.

Concretament, les persones entrevistades a El Vendrell mencionen l’EINA (Servei d’Ocupació

de l’Ajuntament del Vendrell) o La Paperera (Ajuntament de Vilanova i la Geltrú). Malgrat que

en l’actualitat aquest últim ha desaparegut i és l’IMET (Institut Municipal d’Educació i Treball)

qui n’ha assumit les funcions, les persones entrevistades s’hi segueixen referint amb aquesta

denominació. No obstant, els reconeixen més com a dispositius formatius que no com a borses

de treball:

“He ido a la... bueno, he ido a la papelera, y de ahí me han llevado al, bueno... y

ahí sí, me hice un currículum, y iba mirando ofertas; podía ir cada, cuando

quería mirar ofertas por Internet y todo eso, y las que habían ahí. Pero no

encontré trabajo, por ahí no encontré nada” (Catherina, 20 anys).

6. Discriminació i obstacles en l’accés al mercat laboral

Partint del marc teòric, un dels aspectes que s’han abordat, durant les entrevistes realitzades a

fills i filles d’origen immigrant, és la seva percepció sobre l’accés al mercat laboral. En l’anàlisi

de les dades recollides s’hi observen tres discursos principals que ens serveixen per vertebrar

els resultats que ressaltem en aquest apartat. Aquests discursos son els següents: (a) la

percepció de l’existència de certes pràctiques discriminatòries amb lògiques pròpies, (b)

l’existència de barreres que dificulten l’accés al mercat laboral, i, finalment, (c) aquells

discursos que assenyalen algunes estratègies o elements que són percebuts com a mitigadors

dels efectes negatius de la discriminació existent. Cal assenyalar que el que presentem a

continuació son les percepcions d’aquests nois i noies i no una informació objectiva

contrastada.

15

6.1 Percepció de discriminació

La percepció de discriminació per part dels joves participants s’articula a l’entorn de diferents

dimensions. En primer lloc, hi ha un discurs més o menys generalitzat d’un tracte preferent

respecte a la contractació de persones autòctones que a persones d’origen immigrant,

representant un greuge comparatiu i una barrera discriminatòria cap a les oportunitats

laborals dels segons. Múltiples i diverses veus dels tres col·lectius d’ambdós territoris s’han

identificant percebent aquesta preferència com un fet:

“Porque les dan... o sea, escogen primero a gente que es de aquí que no a gente

que es extranjera. Entonces... ¿Sí?,... qué piensas, ¿por qué lo sabes o por qué lo

piensas? No, no, no... Porque he conocido a buena gente, y amigos de mi

hermana, que escogen primero a los que son de aquí, porque son de aquí, que no

a los extranjeros” (Verónica, 21 anys).

Si bé discursos semblants podien haver estat presents en el període previ a la recessió

econòmica, amb la conjuntura actual, aquest tipus de discursos s’han vist reforçats. En un

context d’escassetat d’oportunitats laborals, existeix una percepció gairebé majoritària que es

dóna el tracte preferencial. La Yasmin ho expressa així:

“No, pero yo prefiero que españoles, porque si yo voy a buscar trabajo,... por

ejemplo, y estamos en Crisis, ¿no? hay poco trabajo, y hay gente que están

parados, [que] son españolas, y son [del] país, y no trabaja(n). ¿Por qué te vas a

buscar tú trabajo y no te van... a coger? Si tiene[n] que coger españoles primero;

no nosotros” (Yasmin, 21 anys).

La percepció de discriminació es fa més important en el cas dels i les joves d’origen marroquí i

romanès, cadascun amb una casuística i trets diferencials, que és necessari assenyalar i

abordar des d’una perspectiva de gènere. També assenyalar que, d’acord amb la literatura

especialitzada, els nostres resultats indiquen una percepció de major discriminació entre

aquests dos col·lectius que en el cas equatorià. Alicia, una jove d’origen romanès de Badalona,

ens ho explicava així:

“quién te quiere contratar, de dónde eres y tal. Porque tienes una imagen. Por

ejemplo los rumanos o los marroquíes, tienen mala imagen. Y entonces, yo creo

que eso tiene algo que ver con...” (Alicia, 18 anys).

Pel que fa als joves d’origen romanès, s’estableix una relació clara d’aquesta discriminació amb

factors més macro que responen a canvis legislatius recents que han dificultat l’accés al mercat

laboral dels mateixos. Catherina, una jove d’origen romanès de Badalona, ho emfatitza de la

següent manera:

“Además, ahora está más complicado, también. Porque... no sé si has visto la

nueva ley; que no pueden trabajar si no... A partir de no sé qué fecha, si no

estaban aquí apuntados en el paro, que no pueden ya trabajar. Entonces, conozco

amigas, que tienen muchos problemas para eso; de hecho no tienen ni la targeta

sanitaria ni nada, y pues... lo pasan mal. Pero bueno...” (Catherina, 20 anys).

16

A més de la discriminació institucional, per les limitacions legals, s’assenyalen diferents

experiències de pràctiques discriminatòries informals cap al col·lectiu a l’hora d’accedir a una

feina o en promocionar dins de la mateixa. En aquest sentit, no s’observa una diferenciació en

clau de gènere, tant nois com noies aporten vivències concretes que demostren l’estigma

associat amb el col·lectiu romanès. Diferents persones entrevistades han compartit reticències

o una predisposició negativa o fins i tot certa desconfiança en saber el seu origen. Exemples

clars de l’existència d’un imaginari social negatiu cap al col·lectiu romanès es troben en el

treball de camp realitzat.

L’experiència de sentir que pertanys a un grup estigmatitzat socialment és compartida pel

col·lectiu marroquí, però, en aquest cas, és necessària una mirada des de la perspectiva de

gènere. Per exemple, la Noa, una jove marroquina de Badalona, compartia com a través del

currículum vitae es pot donar un tracte no igualitari cap a representants del grup:

“Porque miran mucho en el currículum, ¿no? Si ya me cogen el currículum y ya

ven el nombre que es un poco...[...] Sí, sí... a mi hermano le ha pasado bastantes

veces, ¿no? Claro, mi hermano tiene mucha experiencia, ha trabajado desde los

16 años,... así, trabajó... Y claro, cuando lo cogen y ven ‘Zacarías’... ‘ostia!’... Sí,

pero ya lo ven así, ya lo dejan, ¿sabes? ya ven los apellidos y dicen ‘bueno, pues

esto ya...’. Y mi hermano también me lo dijo, ¿no? que ya te ven el nombre...

Pero yo le dije ‘quiero trabajar. A ver si en el Mercadona, pues yo qué sé...

aunque sea media jornada o lo que sea’... y me dice mi hermano ‘no vas a

poder’, y le digo ‘¿por qué?’, y me dice ‘porque primero cogen a Laura, que a

Yaiza, ¿sabes?’. Entonces pues...” (Noa, 18 anys).

Tot i ja haver estat extensament documentat, la discriminació existent cap al col·lectiu

marroquí s’accentua en el cas de les noies, especialment les que porten el Hijab.

L’estigmatització cap a aquestes noies musulmanes apareix com un dels obstacles més

destacats a l’hora d’accedir al mercat laboral o en la pròpia continuïtat dels estudis, per

exemple, el cas de la Mar, que explica les dificultats que ha tingut per trobar un lloc que

l’acceptés per a fer pràctiques:

“Es que de comercio no... para trabajar en comercio te tienes que, primero, que

quitar el pañuelo. Y yo para no... y he buscado yo misma. He estado

preguntando por todas las tiendas; siempre me han dicho que ‘no’, ‘que no

puedes trabajar con el pañuelo’... siempre con el mismos tema. He encontrado

uno de flores, de una tienda de flores, era española; y me ha dejado, de verdad.

Y la profe me dijo que era, que esto no tiene nada que ver con comercio, porque

tienes que tener experiencia para hacer flores y eso. Y la verdad, me ha dejado la

mujer, que era muy amable. Con todos que he estado siempre me preguntaba ‘no

me tienes que pagar nada, y solo estaré de prácticas; te ayudaré’. Dicen ‘no, no’.

Y al final encontré una tienda; he estado buscando mucho tiempo. Y encontré

esta tienda, y como es musulmán, y se lo explicado, y me ha dicho que ‘sí’, ‘que

puedes’.” (Mar, 19 anys).

El tracte diferenciat cap al col·lectiu marroquí no es troba només en el cas de les noies per

portar el hijab, sinó que també els nois d’origen marroquí entrevistats d’ambdues ciutats

assenyalen altres exemples.

17

6.2 Barreres que dificulten l’accés al mercat laboral

En les dades recollides s'aprecia, i coexistint amb el discurs anterior, la percepció que les

dificultats i obstacles que els i les filles de famílies immigrants es troben en el seu accés al

mercat laboral són semblants a les de la resta de joves. Aquestes són percebudes com a

conjunturals i donades per una raó generacional que afecta a tota una franja d’edat. En aquest

sentit, al rerefons de recessió econòmica que ha representat un punt d’inflexió clar en la

creació de llocs de treball del país i que afecta d’una forma molt especial a la població jove, se

li afegeixen altres condicions com la manca de formació i d’experiència que accentuen els

obstacles existents a l’hora de trobar feina. Aquesta lectura dels obstacles en clau generacional

s’identifica en testimonis com l’Alejandra, una jove d’origen equatorià:

“Creo que todos estamos igual con la Crisis, pero si [...], yo creo que todos

vamos a tener dificultades va a ser por el estudio, o las experiencias que

tengamos, ¿no? No va a condicionar de donde seas o no” (Alejandra, 21 anys).

En el nostre estudi, alguns dels joves assenyalen obstacles, com el fet de tenir dificultats

econòmiques per a fer front al estudis, o càrregues familiars que cal analitzar des de la clau de

classe social. De forma més minoritària, i predominantment entre el grup de joves d’origen

equatorià entrevistat en el nostre estudi, els obstacles a l’hora d’accedir al mercat laboral es

consideren generals cap a la població jove, no considerant que els afectin a ells de forma

específica. En aquest sentit, tot i que en moltes ocasions els participants a l’estudi no han

elaborat les seves respostes i existeix el perill de sobreinterpretar-les, sí que es reconeix un

discurs de negació de la discriminació per raó d’origen immigrant predominantment entre els

nois.

6.3 Percepció de superació de discriminació

En la nostre anàlisi, identifiquem dues estratègies que s’assenyalen en les narratives recollides

com a formes de mitigar els efectes negatius tant de les pràctiques discriminatòries com

també de la conjuntura poc favorable a l’accés laboral. La primera d’elles és la importància

generalitzada atorgada a la formació com una de les formes de superar la discriminació cap al

col·lectiu d’origen immigrant. Hi ha la percepció que els prejudicis existents cap a grups, en

concret, tendeixen a minimitzar-se quan les persones tenen un major nivell educatiu. Algunes

de les veus que s’han identificat i que ho il·lustren són:

“Sí, sí... si hay nivel [de estudios], sí. Si tiene estudios, como dices tú, o tiene

una carrera, pues sí, a lo mejor, porque tiene un nivel...” (Yasmin, 21 anys).

“Puede que sí. Puede que sí, que tengan y... o no. Depende... depende si tiene

estudios o no...” (Catalín, 19 anys)

En aquesta línia, el segon recurs identificat correspon a recórrer a contactes personals o

familiars a l’hora de buscar feina. En molts casos, els i les joves entrevistats fan la seva primera

incursió al mercat laboral a través d’un conegut d’ells o de la seva família, com a forma

d’esquivar i mitigar els efectes de la discriminació percebuda.

18

7. La reemmigració i el retorn com a estratègies laborals

L’actual context econòmic ha provocat un canvi de cicle que repercuteix especialment en els

patrons d’incorporació laboral de les i els joves. Aquests patrons vénen definits per la

desocupació, la precarietat i la subocupació. Davant aquest difícil escenari, durant els darrers

quatre anys ha augmentat considerablement el nombre de joves catalans que decideixen

emigrar a la recerca d’oportunitats, tal com reflecteixen les dades de l’INE. Les principals

destinacions són països de la UE, com Alemanya, Regne Unit o França; tot i que també

s’incrementa la mobilitat fora de l’espai comunitari – Estats Units, països emergents d’Àsia i

Amèrica del Sud, etc. –. La mobilitat intraeuropea s’ha convertit en una “vàlvula

d’escapament” i alhora en una font de potencials beneficis, en un context de lliure circulació,

d’un mercat de treball cada vegada més globalitzat i de les facilitats per a l’exercici

professional que ha suposat la convalidació dels estudis dins l’espai europeu. Segons les dades

de l’Eurobaròmetre per a l’any 2011, el 68% dels joves espanyols volen emigrar per trobar una

sortida laboral “digna” que no troben a Espanya, o bé per seguir formant-se. Un 36% té previst

marxar per un temps determinat i la resta (un 32% del total), en canvi, no es planteja tornar.

Les expectatives i frustracions dels joves entrevistats han de situar-se i interpretar-se dins

aquest mateix context d’escasses oportunitats a l’hora de trobar una feina. Si bé no disposem

de dades quantitatives sobre quants d’aquests joves amb pares d’origen immigrant volem

emigrar o reemigrar, de les entrevistes analitzades sí és possible constatar que una part

considerable també explicita el seu desig de sortir de Catalunya per estudiar o treballar, en un

futur. El que els diferenciaria en major mesura del conjunt de joves catalans, són tant els

imaginaris sobre on anar com els recursos tangibles i intangibles que poden mobilitzar a l’hora

de marxar (amics, familiars, etc.). Així mateix, aquests instruments varien clarament segons el

país de procedència de la família.

A continuació mostrarem aquestes diferències amb major deteniment:

Entre els joves equatorians que han manifestat la seva intenció de marxar del país en els

propers anys, apareix com a constant la idea de tornar a Equador. En tots els casos es tracta de

joves que no han nascut a Catalunya i que han passat la primera infantesa al país dels seus

pares. Aquest plantejament s’argumenta per diverses raons, que tenen a veure amb la

possibilitat de trobar-hi feina o d’establir-hi un negoci i, sobretot, amb el fet que l’haver

estudiat a Espanya pot ser altament valorat a l’Equador a l’hora d’accedir a feines qualificades.

Per tant, es podria plantejar la hipòtesi que aquests joves (sobretot entre els qui no han

abandonat el sistema educatiu), pel fet d’haver protagonitzat un projecte migratori abans i

conèixer la societat equatoriana, podrien posicionar-se millor que la resta de joves que no han

experimentat una migració familiar, gràcies a la transferibilitat de capitals, sobretot de

qualificacions, competències i experiències més enllà de les fronteres, definida com la

capacitat per fer valer atributs específics en contextos diferents a aquells on s'han creat i

aplicat inicialment (Argote i Ingram, 2000). Així ho reflecteix el següent fragment:

“Sí, porque, también si no es Europa, pues es Ecuador, porque al tener un título

europeo, pues te consideran más. Y si sacas un Máster y tienes idiomas, pues...”

(Alejandra, 21 anys).

19

Sovint la idea de retorn a l’Equador està vinculada a un projecte de retorn més ampli, que

inclou els pares dels joves, com és el cas de la Dafne i l’Alejandra. Segons les dades de la

Secretaría Nacional del Migrante de Ecuador (Senami), són molts els adults equatorians que

havien emigrat a Espanya durant la profunda crisi que va patir el seu país a finals dels noranta,

que ara s’estan plantejant el retorn o que ja l’han materialitzat:

“Si van bien los plantes que hemos hecho nosotros, se supone que de aquí a dos

años estaremos en Ecuador, y me mi madre se va a abrir un negocio y todo eso...

un bar” (Dafne, 18 anys).

“No, porque ellos [els seus pares] tienen la mentalidad de irse. Están esperando

que mi hermana y yo podamos acabar nuestros estudios e irse” (Alejandra, 21

anys).

En aquest sentit, un altre factor que podria haver exercit una forta influència en l’imaginari

d’aquests joves és la política propagandística que ha impulsat el govern equatorià durant els

darrers anys, dins el pla Bienvenidos a Casa, a l’hora de facilitar el retorn dels seus ciutadans

en el terreny laboral. A la política del govern també cal afegir-hi les dades macroeconòmiques

del país, que l’han convertit en un pol dinàmic, amb una economia que ha crescut i que ha

reduït les taxes de pobresa i d’atur.

“A Ecuador, creo, para conseguir trabajo, si la cosa no se mejora. Pero ya

saliendo con la carrera [...] Con la carrera acabada y yendo a buscar trabajo a

Ecuador. Porque en Ecuador hay bastante trabajo, ahí. O sea, que tú vas ahora

con ingeniería allí, y tienes trabajo. Pero bueno... espero que dentro de 5 años

verme trabajando con la ingeniería eléctrica; espero... otra cosa ya no sé [...] Si

no, no sé, porque a mí Ecuador... no sé, nunca me ha gustado, nunca me he

puesto la idea de volver. Pero si la cosa no mejora, pues sí, puedo volver [...]

Siempre he tenido presente que mi vida está aquí, y aquí estará. Pero bueno, si

no hay otra manera, toca buscarse la vida por otra manera. Pero... ya te digo,

espero salir de aquí y buscar trabajo, a ver qué hay” (Chesperito, 21 anys).

Entre els joves marroquins que han manifestat la intenció de cercar feina fora de Catalunya,

en canvi, el Marroc no es planteja com una opció factible. La idea de reemigració es projecta

cap a d’altres països europeus, coincidint amb el diagnòstic que han fet els tècnics entrevistats,

sobre l’emigració escalonada dels joves d’origen magrebí (sols o amb els seus pares) a països

europeus on tenen familiars o coneguts (Bèlgica, França, Alemanya, Anglaterra). A conclusions

similars arriben les anàlisis demogràfiques de Domingo i Sabater (2013), quan mostren xifres

que posen de manifest la destacada migració intraeuropea que protagonitzen els joves

d’origen marroquí amb la nacionalitat espanyola, sobretot cap a França i Bèlgica.

Així ho expliquen dues de les noies entrevistades, nascudes a Catalunya, que veuen en França,

Bèlgica o la ciutat de Londres llocs adequats on anar a formar-se o a buscar-hi feina:

“De aquí a 5 años ... yo espero ya estar acabando la carrera. Y personalmente, no

sé... A ver, también me gustaría irme al extranjero... me gustaría ir a estudiar

fuera [...] Sí, pedir un Erasmus... e irme a Londres o a Bélgica, para terminar”

(Noa, 18 anys).

20

“En Francia, obviamente que en Francia... supongo que trabajando, ¿no? porque

ya va siendo hora... A lo mejor casada, y con mi coche [...] Es que en Francia se

encuentra trabajo muy rápido en el aeropuerto. Yo me veo en el aeropuerto ahí...

en Check Out, ¿sabes? checkeando viajes, pero no sé…” (Alegría, 20 anys).

Un dels joves entrevistats ja es va desplaçar a Brussel·les, on hi tenia familiars, per tal de cercar

feina i espera tornar-ho a intentar properament. Les seves expectatives no són massa bones, a

diferència de les de les dues noies que no han abandonat els estudis:

“Bueno, hace 2 años ya. Me pilló trabajando también; trabajé 1 año; de hecho,

de cuando ya, pues la crisis, cuando ya la crisis afectó bien, bien... pues... ya nos

echaron a la calle. Y ahí ya, es cuando me fui a Bélgica, a ver lo que había allí.

[...] O sea, yo ahora subiré a Bélgica, y depende de lo que haya, pues bajaré y

estudiaré; no tengo más remedio. Si no me va bien ahí, no hay más remedio que

bajar otra vez a estudiar” (Pablo, 21 anys).

Només un dels entrevistats amb pares d’origen marroquí, l’Adam (22 anys), manifesta la seva

intenció de poder anar a treballar el Marroc, si bé en el seu cas es tracta d’un projecte

emprenedor (instal·lar centres d’estètica) en una de les zones més elitistes del Marroc, la

ciutat d’Ifran, destinació turística de les famílies més adinerades, a la qual ell té accés gràcies

als contactes que hi va fer durant la seva trajectòria com atleta.

Per al cas dels joves d’origen romanès, les projeccions vers l’estranger responen a un

imaginari en què es descarta explícitament Romania com un bon lloc on poder trobar una

feina, apel·lant principalment als baixos salaris que allà es perceben i el fort desajustament que

hi ha entre l’elevada inversió formativa dels joves i un mercat de treball incapaç d’absorbir tot

el volum de persones amb qualificació universitària. A diferència d’Espanya, que ha rebut

principalment la migració romanesa menys qualificada, molts dels joves entrevistats orienten

el seu futur professional cap a d’altres països europeus, especialment França, Alemanya o

Regne Unit, vistos com a paradigma dels valors occidentals i on es dóna per descomptat que la

meritocràcia funciona (Petroff, 2013). A més a més, la majoria compta amb xarxes familiars en

aquestes destinacions (germans, cosins, etc.), que faciliten el seu projecte. Aquest és el cas de

l’Ana i en Trofink, que es plantegen anar a treballar a França i Alemanya, respectivament,

plenament convençuts que la seva preparació i formació els obrirà moltes portes allà. I, en

canvi, ambdós descarten rotundament la idea de tornar a Romania. En el cas de l’Ana (21

anys), ho argumenta des d’un fort ressentiment i frustració davant les condicions de vida que

s’hi trobaria:

“Tengo amigas que... fisioterapeutas, que la verdad que les va muy bien [en

Francia]. Además van por temporadas, y cuando allí haces las prácticas, y luego

tienes una preparación, una recomendación; eso ya es muy importante, ya

puedes ir a Alemania o a Inglaterra, o dónde quieras.

¿Y Rumanía está en el pensamiento?

Por ahora no. Está... no sé... desde mi punto de vista, y claro me gusta mi país, y

me gusta ir allí, pero me gusta porque me quedan las abuelas y la familia. Pero

por otra parte estoy muy dolida. Creo que si no estuvieran ellos no iría más,

porque estoy muy dolida... porque nuestro país no podemos tener ningún

21

camino. A ver, que sí, que puedes ir y ahora mismo, si me voy mañana

encuentro trabajo, pero voy a estar por 100 Euros, y ¿de qué voy a vivir, cuando

el alquiler es 200 Euros? o... y luego la comida, los gastos. ¿Cómo puedes hacer

eso con una persona? Es... No podría soportar el tipo de política, y el

pensamiento de ahí. No. Me he acostumbrado a aquí, y no... Rumanía, a lo mejor

de aquí a 20 años” (Ana, 21 anys).

“Me gustaría ir fuera, ¿no? En Alemania, que es el país más tecnológico, para

mí; dónde hay más posibilidades, pero bueno... ya veré. ¿Y a Rumanía?

Sinceramente, no” (Trofink, 23 anys).

Només un dels joves romanesos contempla la possibilitat d’anar-se’n a treballar a Romania, on

hi té un cosí que triomfa com a informàtic i que és un referent dins de la família:

“A mí me gustaría irme a Rumanía con mi primo, la verdad; para ver si

encuentro trabajo” (Toni, 18 anys)

En síntesi, doncs, podríem afirmar que molts d’aquests joves amb famílies d’origen immigrant

compten amb una competència que no els és exclusiva, però que podrien tenir en major

mesura pel fet d’haver protagonitzat molts d’ells una trajectòria migratòria o d’haver estat

socialitzats dins els paràmetres d’una “cultura migratòria”, que els ha permès establir vincles i

pertinences a més d’una societat. En relació a aquesta qüestió, es tracta de joves que podrien

tenir major facilitat a l’hora d’activar la transferibilitat de capitals, sobretot de qualificacions,

competències i vincles més enllà de les fronteres. La transferibilitat del conjunt de capacitats

representaria l'element clau a l'hora d'entendre com aquests joves mobilitzen els seus

recursos i capitals per tal de poder configurar estratègies de mobilitat geogràfica fora de

Catalunya, en aquells casos que així es planteja.