Proposta: 16712 Guia illustrada per a conèixer · són tots els que creixen espontàniament als...

Format: 172 x 230 mm | Llom: 23,5 mm | Solapes: 100 mm | Tintes: CMYKProposta: 16712

En aquesta guia hi ha representats un total de 251 arbres, que són tots els que creixen espontàniament als boscos i les mun-tanyes del nostre país, els que es planten com a ornamentals als carrers, als jardins i a les places de pobles i ciutats, i els que es troben en plantacions forestals i de fruiters.

El llibre ofereix una breu introducció en què s’exposa la diversitat morfològica dels arbres i la terminologia botànica, unes claus il·lustrades amb els principals trets diferencials (fulles i fruits) de cada espècie per a poder-la identificar, així com el nom científic i els noms populars de cada arbre en diverses llengües i una descripció detallada en què s’indica l’època de florida, l’ambient on viu i la regió d’origen, a més dels usos, les semblances i alguna curiositat. Les extraordinàries imatges de branques i fulles i, en molts casos, de flors i fruits proporcionen al lector la pista definitiva per a reconèixer cada arbre. El volum inclou també un glossari i els índexs de noms científics i de noms populars en català.

www.publicacions.ub.edu

Jaume Llistosella i Vidal (Barcelona, 1955) és doctor en Ciències Biològiques i professor del Departament de Biologia Vegetal de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Insti-tut de Recerca de la Biodiversitat (IRBIO, UB), des del 1999 és responsable del banc de dades dels fongs de Catalunya FungaCat (Generalitat de Catalunya i UB). També ha format part de l’equip d’investigadors del projecte Flora Micológica Ibérica (Real Jardín Botánico de Madrid, CSIC). Ha publicat articles en revistes especialitzades de micologia i és coautor de di-versos llibres de fongs. L’any 1999 li fou atorgat el premi Pius Font i Quer de Botànica, de l’Ins-titut d’Estudis Catalans, pels seus estudis sobre les russulals de Catalunya i de les illes Balears.

Antoni Sànchez-Cuxart (Barcelona, 1963) és llicenciat en Ciències Biològiques i actual- ment treballa com a conservador de l’Herbari BCN del Centre de Documentació de Biodiver- sitat Vegetal (CeDocBiv) de la Universitat de Barcelona. És membre de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBIO, UB) i ha col·laborat en el projecte Flora Ibérica (Real Jardín Botánico de Madrid, CSIC), al qual també ha contribuït com a coautor amb una monografia sobre les umbel·líferes.

Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart també són autors de L’herbari: arbres, arbusts i lianes i L’herbari: mates, herbes i falgueres (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004 i 2008).

Jaume Llistosella

Antoni Sànchez-Cuxart

Guia il lustrada per a conèixer els arbres

Jaum

e Ll

isto

sella

, Ant

oni S

ànch

ez-C

uxar

tGu

ia il

lust

rada

per

a c

onèi

xer

els

arbr

es

Tercera edició

16712_GuiaIlustrada_coberta_3a ed.indd 1 24/01/18 13:00

Sumari

Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

Com són els arbres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 L’arbre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 El tronc i les branques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 La fulla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 La nervadura de la fulla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14 La forma de la fulla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 L’àpex i la base del limbe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 Les fulles simples . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 Les fulles compostes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 Les estípules i el pecíol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 Consistència, revestiments i formacions epidèrmiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 Les flors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20 Els fruits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22

Claus il·lustrades per a identificar els arbres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 Com utilitzar les claus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 Claus generals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 Arbres de fulles esquamiformes o en alena . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 Arbres de fulles aciculars. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34 Arbres de fulles linears. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 Arbres de fulles compostes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39 Arbres de fulles simples (1). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48 Arbres de fulles simples (2) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54 Arbres del gènere Quercus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78 Palmeres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82

Els arbres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83

Descripció dels arbres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 Gimnospermes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 Angiospermes dicotiledònies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110 Angiospermes monocotiledònies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205

Il·lustracions dels arbres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 209

-14848_Guia_illustrada_arbres.indb 7 24/01/18 13:04

Glossari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 459

Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 465

Índexs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 469 Índex de noms científics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 469 Índex de noms populars en català . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 470


Pròleg

Fa més de deu anys que dediquem temps i esforços a donar a conèixer, d’una manera molt visual, amb una gran càrrega gràfica i una clara finalitat didàctica, la diversitat de les plan-tes més comunes al nostre país. Així, hem publicat L’herbari: arbres, arbusts i lianes i L’her-bari: mates, herbes i falgueres (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004 i 2008) en què, a mode de plecs d’herbari, hem reproduït amb sistemes digitals i qualitat fo-togràfica els principals arbres, arbusts, lianes, mates, herbes i falgueres del nostre entorn.

Ara volem fer un pas més en el camí que vam emprendre, plenament convençuts que la imatge és una eina didàctica molt potent, i hem editat aquesta guia il·lustrada per a conèi-xer els arbres. El nostre model ha estat l’extraordinari llibre de Francesc Masclans Guia per a conèixer els arbres (Centre Excursionista de Catalunya, 1958), amb què nosaltres, com molts d’altres interessats pel coneixement de la natura al nostre país, vam aprendre a dis-tingir i a estimar els arbres. A la introducció del llibre, l’autor hi deia: «Si volíem precisar els trets principals que la caracteritzen [la guia], potser hauríem de dir: la seva amplitud i la seva simplicitat. L’amplitud, perquè enclou la totalitat dels arbres autòctons; i n’agafa, a més, un reduït nombre d’exòtics, introduïts i bastant escampats per cultiu. La simplicitat, per l’extrema reducció dels tecnicismes botànics amb què ha estat elaborada. El nostre es-forç s’ha adreçat en tot moment a eliminar dificultats i presentar les coses de la manera més senzilla i entenedora possible». Ens hem fet plenament nostres aquestes paraules, les quals ens han guiat des del primer moment en què vam posar en marxa aquest projecte.

Hem volgut expressament que a la nostra guia hi fossin presents i il·lustrats tots els ar-bres que Francesc Masclans va reunir a la seva obra, per l’interès que tenen i també com a modest homenatge. Ara bé, això no ha estat senzill, perquè alguns dels arbres només crei-xen en terres llunyanes, com és el cas del pollancre d’Elx, i perquè d’altres, que en el seu temps eren corrents a pagès, ara han esdevingut molt rars i ens han costat molt de trobar, com ara el poncemer o el guinder. A més de tots els arbres autòctons i dels fruiters, hem volgut tractar, també, la majoria dels arbres que se solen plantar com a ornamentals als carrers, places i jardins, que tenen un origen foraster i sovint vénen d’altres continents. Així, la guia que el lector té a les mans inclou 251 arbres.

Tot i que hem procurat reduir en gran mesura els tecnicismes botànics, no sempre ho hem aconseguit, de manera que hem inclòs un glossari que, sens dubte, serà de gran ajut per als poc iniciats. També, per tal de fer fàcil el reconeixement dels arbres, hem elaborat unes senzilles claus d’identificació que van acompanyades de les il·lustracions dels caràc-ters que s’utilitzen com a discriminants. A més de la descripció de cadascun dels arbres, la manera més senzilla i entenedora de presentar-los ha estat, sens dubte, reproduint-los a escala i amb qualitat fotogràfica i destacant-ne les fulles, les flors i els fruits, quan ha es-tat possible, en la seva esplendor.


Guia il·lustrada per a conèixer els arbres10

Per a l’edició d’aquesta guia, i durant els cinc anys en què l’hem estat preparant, hem comptat amb la col·laboració de moltes persones que gentilment ens han ajudat d’una manera o d’una altra; a totes elles volem expressar la nostra més sincera gratitud. Volem agrair, especialment, a Marco Sangiorgio i Rafael Quadrada les indicacions precises que ens han donat per anar a trobar i localitzar a la muntanya arbres més aviat rars; en Pere Barnola, a més, ens hi ha acompanyat. La Irene Rodríguez, en Joan Pérez, en Miquel Àn-gel Marcé i en Simón Fos ens han portat mostres d’alguns arbres per a poder-los repro-duir digitalment; algunes ens les han dut d’indrets molt allunyats, als quals ens hauria estat difícil d’arribar. L’Enric Descals, la Glòria Juanals i en Joan Botey ens han obert les portes de casa seva i dels seus jardins, i ens han posat a l’abast els arbres que hi tenen. En Xavier Colinas ens ha deixat plantar alguns arbres al seu jardí i n’ha tingut cura en espe-ra del moment de la foliació i la florida. L’Alba Fransi, l’Àlex Bella, l’Emili Bassols i la Nú-ria Membrives ens han facilitat poder collir mostres d’arbres en carrers, parcs i jardins públics, en espais protegits i en jardins d’institucions privades. L’Albert Ferré, en Lean-dro Sánchez i en Marc Fradera han estat els assajadors de les claus per identificar-los, i els seus comentaris i observacions han estat essencials per a millorar-les. Finalment, en Josep Vigo, la Laura Llorens, la Mercè Bernal, en Pere Navarro i en Ramon M. Masalles ens han resolt dubtes, ens han aconsellat, ens han recomanat llibres i han esmerçat una mica del seu temps escoltant-nos.

Molts ens han ajudat des d’institucions i entitats, a les quals també estem agraïts. Així, volem expressar el nostre reconeixement a l’Àrea de Medi Ambient i Espais Verds de Ajun-tament de Granollers (Barcelona), al Departament de Biologia Vegetal de la Universitat de Barcelona (Barcelona), al Jardí Botànic Marimurtra de la Fundació Carl Faust (Bla-nes, Girona), a Melmelades les Aroles (Platja d’Aro, Girona), al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (Olot / Santa Pau, Girona), a Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona (Barcelona), a Fitor Forestal SL (Fonteta, Girona) i al Viver Arboreco (Cruï-lles, Girona).

Hem passat molts bons moments anant a la recerca d’arbres amagats o perduts en ra-cons allunyats; ha estat un gran estímul per a nosaltres anar-los a trobar amb l’anhel de veure’ls a l’hora de la florida o de la fructificació, i així conèixer-los una mica més; ha es-tat molt plaent estudiar de cadascun d’ells el seu posat natural, la seva manera d’estar, per mirar així de mostrar-la després amb la màxima fidelitat en la il·lustració; hem fet un llarg camí resseguint-los per endreçar-los, i el viatge ha pagat la pena. Ara bé, la nostra verita-ble satisfacció serà saber que alguna persona interessada en un arbre ha aconseguit conèi-xer-lo resseguint les pàgines d’aquesta guia.

Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-CuxartAbril del 2015


Com són els arbres

L’arbreEls arbres són plantes llenyoses i perennes que poden viure molts anys i es caracteritzen, principalment, pel fet de tenir un tronc únic que es ramifica a certa alçària en branques cada vegada més primes i en branquillons terminals, i ser capaços de créixer fins als cinc metres d’alçària. Aquests dos trets els diferencien dels arbusts, que, si bé també són lle-nyosos i perennes, no solen créixer més de cinc metres i la tija es ramifica ja des de la ma-teixa soca fent múltiples troncs.

En principi pot semblar que ha de ser fàcil reconèixer un arbre, i és així en la majoria dels casos, però hi ha vegades que no és tan senzill i els límits per diferenciar un arbre d’un arbust són imprecisos. Hi ha arbres que creixen molt lentament i poques vegades asso-leixen l’alçària mínima establerta; el seu tronc es desenvolupa poc i les branques sembla que neixin directament de la soca, de manera que prenen l’aspecte d’un arbust, com és el cas, entre d’altres, del garric o del llentiscle, que rarament se’ls troba en forma arbòria. Altres vegades, les pràctiques de l’explotació forestal porten, després de la tala, a selec-cionar i afavorir els tres o quatre rebrots més vigorosos per perpetuar el creixement de l’arbre talat i així, amb el temps, és fàcil trobar individus que de manera secundària tenen troncs múltiples i poden semblar arbusts. En altres casos, com en els avellaners, en què la planta es ramifica profusament des de la soca, com correspon a un arbust, però, en can-vi, pot assolir fàcilment alçàries considerables, de més de cinc metres, fins i tot, de mane-ra excepcional, pot arribar a fer gairebé els 15 metres i tenir una soca de més d’un metre de diàmetre, mides que són més pròpies d’un arbre que no pas d’un arbust.

Arbres i arbusts també tenen en comú que els troncs i les branques creixen en ampla-da a mesura que passen els anys, creixement que els porta a fer la fusta internament i a diferenciar una capa protectora externa o escorça.

Les palmeres també es poden considerar arbres, tot i que des del punt de vista estric-tament botànic no ho són. Tenen caràcters propis i particulars que en fan un cas a part: el seu tronc no es ramifica mai en branques i, encara que n’hi ha algunes que poden tenir troncs múltiples des de la soca, cap d’ells es ramifica; amb els anys no creixen en amplada i el tronc es fa més llarg però no més ample, i tampoc fan fusta a l’interior del tronc, que és fibrós, ni cap escorça protectora externa, funció que està reservada en la majoria dels casos a la base de les fulles, que és persistent.

Amb tot, en aquesta guia s’han seguit uns criteris amplis de què és un arbre i s’han con-siderat i tractat com a tals algunes d’aquestes plantes que voregen el concepte més restric-tiu d’arbre.

Tots els arbres fan flors a l’hora de reproduir-se; el procés pel qual s’arriba a la fe-cundació i a la formació de la llavor és complex i divers, però sempre hi intervenen els



grans de pol·len i els primordis seminals, que es poden considerar els elements repro-ductors masculins i femenins, respectivament. Tant els uns com els altres es formen en fulles molt transformades que formen part de les flors i, en termes generals, reben el nom d’estams (les que fan els grans de pol·len) i de carpels (les que porten els primor-dis seminals).

Molts arbres fan les flors amb els estams i els carpels alhora i se’ls considera herma-frodites. Altres vegades, però, fan les flors unisexuades: les unes només amb els estams i les altres només amb els carpels; quan és el cas, les flors poden formar-se unes i altres al mateix arbre, i aleshores se’l considera monoic, o bé pot passar que cada arbre faci només un tipus de flor, de manera que hi ha arbres masculins i d’altres de femenins; aquests són els arbres dioics.

Pel que fa al fullatge, els arbres perennifolis són aquells que renoven les fulles de ma-nera progressiva durant tot l’any i no hi ha cap estació en què no en tinguin. Contrària-ment, els arbres caducifolis són aquells que perden totes les fulles a l’època desfavorable, gairebé sempre a l’hivern, i les treuen totes noves quan torna el bon temps. De vega-des, però, en els ambients de clima suau a l’hivern, alguns caducifolis poden tenir les fulles marcescents i conservar-les més o menys marcides i sense desprendre’s de les bran-ques fins a la primavera.

El tronc i les branquesEl tronc és la tija principal d’un arbre i sovint deixa de créixer a una certa alçària, a par-tir de la qual es ramifica, però hi ha arbres en què el tronc no atura el seu creixement i fa les ramificacions totes laterals. Aquest fet condiciona l’aspecte de l’arbre i, sobretot, la seva capçada; el conjunt de branques i fullatge dels primers fan capçades de forma molt diversa, irregulars, arrodonides o en forma de para-sol, mentre que els segons fan les capçades còniques, cilíndriques o fusiformes. L’aspecte de la capçada pot ser en cer-ta mesura característic de cada arbre, però sempre cal tenir en compte que és variable intrínsecament d’un arbre a un altre i que hi ha factors, com la ruptura accidental de bran-ques importants o l’acció de la poda en els arbres ornamentals, que en poden alterar la for-ma natural.

L’escorça protegeix el tronc i les branques. Al principi sempre és llisa i contínua, però en créixer l’arbre la majoria de les vegades s’arruga o es trenca de manera irregular i sovint es clivella o fissura longitudinalment. Alguns arbres la mantenen llisa i sencera durant molts anys, mentre que en d’altres es desprèn en plaques o làmines més o menys grans a mesura que envelleixen. El seu color poques vegades és uniforme i varia segons molts factors, com ara l’edat de l’arbre o el grau d’humitat, però sobretot també per la seva na-tura intrínseca. En alguns arbres està especialment desenvolupada i es fa gruixuda i lleu-gera, de consistència suberosa i semblant a la de les sureres. Així, l’escorça és un caràcter diferencial dels arbres només en alguns casos, i cal considerar-la més com un caràcter va-riable i complementari.

Les branques es ramifiquen progressivament en altres branques cada vegada més pri-mes i acaben en els branquillons, les últimes ramificacions. Sovint creixen de forma as-


Com són els arbres 13

cendent, buscant la llum, però de vegades les branques principals es disposen horitzon-talment respecte al tronc o creixen de forma descendent. Quan les branques més primes o els branquillons són flexibles i poc rígids, esdevenen pènduls i creixen forçats per la gravetat.

En els branquillons es poden reconèixer fàcilment els nusos de les tiges; són ells els que porten les gemmes, que no són altra cosa que els primordis de branquillons o de flors tancats i protegits per unes esquames o bràctees sovint endurides. Les gemmes prepa-rades per restar en estat de vida latent durant l’hivern es coneixen amb el nom de bor-rons. Els nusos estan separats entre ells per una porció de tija més o menys llarga que s’anomena entrenús. A l’extrem dels branquillons hi ha les gemmes apicals, que són les responsable del creixement i allargament de la tija, fent nous nusos i entrenusos. Als nu-sos es formen les gemmes axil·lars i n’hi pot haver una de sola, dues o més per a cada nus; aquestes gemmes són les responsables de la ramificació de les tiges, ja que en desenvolu-par-se originen noves tiges o branquillons. Les fulles neixen sempre al nusos i a tocar de les gemmes, de tal manera que aquestes queden situades entre la tija i la fulla. Així, cal entendre que el nombre de gemmes axil·lars d’un nus es correspon amb el nombre de fu-lles i de ramificacions que neixen del nus, com també que tots els punts on es ramifiquen les branques i branquillons són nusos i en el seu moment tenien les fulles i les gemmes corresponents.

Quan els nusos tenen una sola gemma i aquesta es disposa sense regularitat i de for-ma helicoïdal d’un nus a l’altre, aleshores l’arbre té les fulles i les ramificacions esparses (fig. 1: a), però quan la gemma se situa fent una rotació de 180° d’un nus al següent, les fu-lles i ramificacions són alternes i se situen regularment a banda i banda de la tija, fet que dóna un aspecte aplanat al brancatge (fig. 1: b). Hi ha arbres que fan dues gemmes axil-lars a cada nus, l’una davant de l’altra, i en aquests casos les dues fulles i les dues rami-ficacions neixen oposades (fig. 1: c); si les gemmes sofreixen una rotació de 90° d’un nus a l’altre, les fulles neixen perpendicularment respecte a les dels nusos anterior i poste-rior i se les considera també decussades. Finalment, en un mateix nus s’hi poden originar tres o més gemmes, de manera que el nombre de fulles a cada nus serà més gran de dos i la seva disposició serà verticil·lada (fig. 1: d ). Hi ha arbres que fan algunes tiges de creixe-ment limitat; en un moment determinat la gemma apical atura el seu creixement o l’alen-teix molt, i així s’originen els braquiblasts, que porten les fulles en el cas dels cedres i dels pins o les flors en molts dels arbres fruiters.

La fullaEn els casos més típics, les fulles estan formades per una làmina plana o limbe i un peu o pecíol més o menys llarg (fig. 1: e); quan el pecíol falta i el limbe neix directament del nus, la fulla passa de ser peciolada a ser una fulla sèssil (fig. 1: f ). Algunes fulles sèssils de ve-gades s’allarguen cap avall agafades a la tija de forma patent i aleshores es diu que són de-currents. En el limbe s’hi pot diferenciar una cara superior o anvers, sovint de color més fosc, i una cara inferior o revers, generalment més clara i on els nervis queden més mar-cats. En algunes acàcies, és el limbe el que falta i el pecíol s’eixampla i s’aplana, i pren la



forma d’una falsa fulla o fil·lodi. No totes les fulles dels arbres responen a aquesta forma de làmina aplanada i pecíol. Pel que fa a les dimensions de les fulles, n’hi ha de molt grans, de més de cinc metres, i de molt petites, d’un o dos mil·límetres; en aquesta guia, men-tre no es digui el contrari, les mides que es donen corresponen a la fulla sencera (limbe i pecíol).

La nervadura de la fullaEl limbe de la fulla està resseguit per un conjunt de nervis, sovint més patents al revers, que configuren la nervadura de la fulla i en condicionen la forma. Quan hi ha un sol nervi principal i que es ramifica en nervis secundaris, com les barbes de les plomes dels ocells, la nervadura és pinnada i la fulla pinnatinèrvia (fig. 1: g). Altres vegades els nervis princi-pals són més nombrosos i neixen tots d’un mateix punt, a la inserció del pecíol amb el lim-be, com si fossin els dits d’una mà estesa; si en són cinc o més, la nervadura és palmada i la fulla, palmatinèrvia (fig. 1: h). De vegades, però, els nervis principals només són tres i ales-hores la nervadura i la fulla són trinèrvies; els tres nervis poden ser divergents (fig. 1: i ) o tendir a ser paral·lels o convergir cap a l’àpex (fig. 1: j ). Un cas especial és el de les fulles uninèrvies (fig. 1: k), en les quals només es pot distingir un nervi principal i els secunda-

Figura 1. Disposició de les fulles: a) esparses, b) alternes, c) oposades, d ) verticil·lades. Fulla: e) peciolada, f ) sèssil. Nervadura: g) pinnada, h) palmada, i-j ) trinèrvia, k) uninèrvia, l ) dicotòmica.

b c d e f

g h i j k l

a



ris són absents o no visibles. Un únic arbre dels tractats en aquesta guia, el ginkgo, té la nervadura dicotòmica, que es caracteritza perquè els nervis es bifurquen repetidament sense que n’hi hagi cap de principal (fig. 1: l ).

La forma de la fullaLes fulles que s’aparten del model de limbe aplanat amb un pecíol poden ser esquami-formes, com les escates dels peixos, i creixen sovint imbricades les unes sobre les altres (fig. 2: a); també en alena, rectes com l’eina dels sabaters o corbades com les urpes dels rapinyaires (fig. 2: b), o aciculars, estretes i més o menys punxents com les agulles (fig. 2: c). Quan les fulles tenen un limbe diferenciat, aleshores la forma de la fulla es correspon prò-piament a la del limbe. Les fulles linears (fig. 2: d ) tenen el limbe molt estret respecte a la seva llargada i els marges són paral·lels o gairebé. Molts tipus de fulles prenen el nom dels objectes o figures geomètriques als qual s’assemblen. Així, les fulles són falciformes si el limbe recorda la fulla d’una falç per la seva amplada i curvatura (fig. 2: e); lanceolades quan s’estrenyen de forma aguda als dos extrems, com les puntes de les llances (fig. 2: f );

Figura 2. Forma de la fulla: a) esquamiformes, b) en alena, c) aciculars, d ) linear, e) falciforme, f ) lanceolada, g) oblonga, h) espatulada, i ) ovada, j ) obovada, k) el·líptica, l ) orbicular, m) cordiforme, n) rombal, o) deltoide, p) flabel·lada.

a

b

c d e f g h i j

kl

m n o p



ovades o cordiformes si tenen el perfil d’un ou (fig. 2: i ) o d’un cor (fig. 2: m), respectiva-ment; el·líptiques (fig. 2: k) o rombals (fig. 2: n) si s’ajusten a les corresponents figures geo-mètriques; espatulades si tenen la forma d’una espàtula (fig. 2: h) o deltoides si tenen una forma triangular, com la quarta lletra de l’alfabet grec (fig. 2: o). Quan el limbe és sensi-blement allargat respecte a la seva amplada, la fulla és oblonga (fig. 2: g), mentre que és or-bicular quan té el contorn circular (fig. 2: l ) i flabel·lada quan té forma de ventall (fig. 2: p). El prefix ob- indica la posició invertida de l’objecte; així, hi ha fulles obovades (fig. 2: j ) o obcordades, que tenen el perfil d’un ou o d’un cor invertit, respectivament.

La complexitat i la diversitat de la forma de les fulles d’un mateix arbre fa que molt so-vint sigui difícil de precisar-la amb un o altre terme; és per aquest motiu que moltes ve-gades s’ha procurat expressar l’amplitud de la forma de les fulles o bé de manera seqüen-cial, indicant una variació progressiva (per ex.: d’ovades a lanceolades), o bé amb adjectius que perfilen els termes emprats (per ex.: estretament lanceolades o amplament espatula-des), o bé especificant formes clarament intermèdies (per ex.: ovato-lanceolades o obo-vato-oblongues).

L’àpex i la base del limbeIndependentment de la forma de la fulla, l’àpex i la base del limbe poden estar diferen-ciats i representar un element més que faciliti el reconeixement dels arbres. Hi ha fulles que són arrodonides a l’àpex o obtuses (fig. 3: a), mentre que d’altres són agudes (fig. 3: b); de vegades acaben en una punta petita i sobtada, i aleshores són apiculades (fig. 3: c); si la punta és més manifesta i recorda un mugró, la fulla és mucronada (fig. 3: d ), mentre que si és llarga i sobresurt, es diu que l’àpex és acuminat (fig. 3: e). Contràriament, les fulles emarginades tenen una escotadura manifesta a l’àpex (fig. 3: f ).

A la base, just a la inserció del pecíol, el limbe pot ser truncat, si acaba com si l’hagues-sin retallat perpendicularment al pecíol, arrodonit (fig. 4: a) o atenuat si s’insereix una mica obliquament al pecíol. Quan el limbe es prolonga de manera manifesta damunt del pecíol i s’estreny prenent la forma d’un tascó, aleshores la base és cuneada (fig. 4: b); con-tràriament, el limbe es pot retreure a la base i prendre una forma cordada, que recorda la del cor (fig. 4: c) o ser auriculada en fer dos petits lòbuls o aurícules. De vegades, la base o la part inferior del limbe són clarament asimètriques a banda i banda del nervi principal (fig. 4: d-e)

a b c d e f

Figura 3. Àpex del limbe: a) obtús, b) agut, c) apiculat, d ) mucronat, e) acuminat, f ) emarginat.



Les fulles simplesTotes aquelles fulles en què el limbe té una continuïtat, sense interrupcions, són simples, contràriament a les fulles que tenen el limbe discontinu, dividit en porcions ben indivi-dualitzades, que són les fulles compostes. La fulla simple pot tenir el marge enter, és a dir, regular i llis (fig. 5: a), o més o menys i diversament retallat. Així, les fulles són sinuades si tenen el marge sinuós (fig. 5: b); crenades si tenen al contorn petites dents poc sobre-sortints i arrodonides (fig. 5: c); serrades si les dents són agudes i regulars, com les d’una serra (fig. 5: d ); dentades si les dents no són del tot regulars (fig. 5: e); doblement den-tades quan fan dents grans que a la vegada tenen dents més petites (fig. 5: f ); aristades si les dents acaben en una aresta prima i ben diferenciada (fig. 5: g), i espinoses si tenen al marge espines rígides i vulnerants (fig. 5: h). De vegades les dents del marge poden aca-bar en glàndules més o menys diferenciades.

Molts arbres tenen les fulles simples lobulades, és a dir, amb porcions amples o lòbuls marginals separats per solcs més o menys profunds (fig. 6: a). El terme lobulat és en gran mesura genèric, i les fulles prenen un aspecte molt diferent si els lòbuls són més o menys profunds i també segons la nervadura. Si els solcs que separen els lòbuls no arriben a la meitat de la mitja fulla, i segons el tipus de nervadura, les fulles són feses: pinnatífides (fig. 6: b) o palmatífides (fig. 6: e); si els solcs ultrapassen la meitat de la mitja fulla sense

Figura 4. Base del limbe: a) arrodonida, b) cuneada, c) cordada, d-e) asimètrica.

a b c d e

a b c d e f g h

Figura 5. Fulles simples: a) entera, b) sinuada, c) crenada, d ) serrada, e) dentada, f ) doblement dentada, g) aristades, h) espinosa.



arribar al nervi, les fulles són partides: pinnatipartides (fig. 6: c) o palmatipartides (fig. 6: f ), i si els solcs arriben a tocar del nervi principal, però el limbe segueix mantenint la continuï-tat, les fulles es consideren seccionades: pinnatisectes (fig. 6: d ) o palmatisectes. Cal dir que els lòbuls poden tenir els marges enters, sinuats, crenats, dentats o d’altra mena.

Les fulles compostesQuan els lòbuls de les fulles queden separats els uns dels altres i el limbe queda fragmen-tat en porcions ben individualitzades, les fulles passen a ser compostes. Cadascuna de les porcions en què està dividit el limbe rep el nom de folíol i pel que fa a la seva forma i con-torn es tracten de la mateixa manera com es fa amb les fulles simples. Segons el tipus de nervadura, hi ha fulles pinnaticompostes (fig. 6: g), palmaticompostes (fig. 6: i ) i trifolia-des, quan són trinèrvies (fig. 6: j ). A les fulles pinnatinèrvies, els folíols poden recolzar-se directament al nervi principal (fig. 6: g) o bé recolzar-se als nervis secundaris o terciaris; en aquests darrers casos, s’entén que el limbe es divideix en segments que porten els fo-líols, i, així, són bipinnaticompostes si els folíols es recolzen en els segments que formen els nervis secundaris (fig. 6: h) o tripinnaticompostes si ho fan en els segments que for-men els nervis terciaris.

Figura 6. Fulles simples: a) lobulada, b) pinnatífida, c) pinnatipartida, d ) pinnatisecta, e) palmatífida, f ) palmati-partida. Fulles compostes: g) pinnaticomposta, h) bipinnaticomposta, i ) palmaticomposta, j ) trifoliada.

a b c d

e f

g h

i j



En les fulles compostes, el nervi principal també rep el nom de raquis o de nervi me-dial i algunes vegades pot conservar una petita i estreta franja del limbe a banda i banda, de manera que el raquis esdevé alat (fig. 7: d ), com és el cas de les fulles del llentiscle. En la majoria dels casos, els folíols són sèssils, però hi ha alguns arbres que els tenen susten-tats per un petit peu o peciòlul.

Les estípules i el pecíolLes estípules són apèndixs foliars situats normalment a banda i banda de la base del pe-cíol, a tocar de la tija. No totes les fulles tenen estípules, però sí que són característiques d’alguns arbres o fins i tot d’alguna família. En molts casos ben aviat són caduques i és di-fícil observar-les; en altres casos són perennes i distintives d’algunes espècies. Solen ser de mida més aviat petita i n’hi de laminars (fig. 7: a) —semblen una porció del limbe de forma variada— i d’altres de laciniades —amb l’aspecte d’una cinta estreta (fig. 7: b)—; el marge de les estípules pot ser enter o dentat i, de vegades, també és glandulós. En alguns casos, les estípules s’endureixen i es transformen en espines (fig. 7: c) i es poden confon-dre amb les espines caulinars (fig. 7: f ), que corresponen a tiges transformades, però se’n diferencien perquè les estipulars creixen en parelles i a banda i banda del pecíol, mentre que les caulinars són úniques i se situen al nus, en substitució de la gemma.

Pel que fa al pecíol, generalment és més o menys cilíndric, però hi ha fulles que el te-nen comprimit, de manera que perd la rigidesa i les fulles esdevenen pèndules i tremolo-ses, com passa als trèmols i a alguns pollancres; la base del pecíol acostuma a estar una mica dilatada, però en alguns arbres ho està de forma manifesta, com és el cas dels plà-tans. En els cítrics, el pecíol és més o menys alat a banda i banda, i articulat a la inserció amb el limbe, amb una cicatriu ben visible (fig. 7: e).

Consistència, revestiments i formacions epidèrmiquesLes fulles i altres elements dels arbres tenen sovint una consistència o un revestiment par-ticular que els caracteritza. Es considera que un element és coriaci quan és resistent, dur i flexible, com el cuir, i sovint ho són les fulles de molts arbres que viuen en ambients força

Figura 7. a) estípules laminars, b) estípules laciniades, c) estípules espinoses, d ) raquis alat, e) pecíol alat, f ) espina caulinar.

a b c d e f



eixuts, com les oliveres o les alzines; contràriament, molts dels arbres que viuen en am-bients plujosos solen tenir les fulles més aviat primes i blanes. De vegades, els arbres fan fruits, apèndixs de llavors o altres elements de consistència papiràcia, fràgil i semblant a la del paper més fi; els pinyons dels pins i dels cedres tenen una ala papiràcia i també ho és el fruit del sapinde de la Xina. Algunes fulles, sobretot les de les savines i les dels tama-rius, tenen el marge escariós de tal manera que és sec, rígid i més o menys translúcid.

La superfície de fulles, branquillons, fruits i altres òrgans pot estar més o menys reco-berta per un revestiment, fonamentalment de pèls. Si els pèls manquen del tot, aleshores la superfície és glabra. Sovint, però, el revestiment varia amb el temps i amb la creixença dels òrgans vegetals i, així, un element pot ser glabrescent, és a dir, gairebé glabre o que tendeix fortament a ser-ho. Quan els pèls són presents, l’aspecte de la superfície de l’òr-gan varia segons la densitat amb què es disposen; en conseqüència, si són pocs i espar-sos, la superfície és tan sols pilosa; si els pèls són nombrosos i més o menys densos, ales-hores l’òrgan és pubescent, i se’l considera tomentós quan té pèls que fan una catifa molt densa i contínua. De vegades, el revestiment no és pilós i ve d’una excrescència cèria o pruïna, que es caracteritza per ser evanescent en fregar-la; aquest és el cas dels branqui-llons d’algunes acàcies, de les fulles juvenils dels eucaliptus o dels fruits de la prunera i del prunyoner.

Els aculis o agullons són excrescències rígides i punxents de l’epidermis d’algunes plantes; es reconeixen i es diferencien de les espines principalment perquè no segueixen una distribució ordenada a l’òrgan on es formen ni al conjunt de la planta, de manera que es poden trobar a les tiges, a les fulles o als fruits, separadament o a la vegada. Les espines són tiges punxents i per tant només s’originen al nusos d’altres tiges. Tenen aculis al tronc, i a les branques, les eritrines i les corísies, i moltes palmeres també als marges del pecíol; la palmera excelsa, però, fa nombroses aspreses irregulars i més o menys vulnerants als marges del pecíol.

Les florsA l’hora de parlar de les flors dels arbres, cal remarcar d’entrada les diferències que hi ha, des del punt de vista botànic, entre les flors de les gimnospermes (els xiprers, els pins i les coníferes en general) i de les angiospermes (els altres arbres). Bàsicament, en els dos grups els òrgans reproductors són els estams, que són els encarregats de produir el pol·len, i els carpels, que porten els primordis seminals, que, una vegada fecundats, es transformaran en les llavors; però com es desenvolupen i s’estructuren en flors els uns i els altres és di-ferent en els dos grups.

A les gimnospermes, tant els estams com els carpels són nombrosos i es disposen den-sament sobretot de forma oposada o helicoïdal al voltant d’eixos curts, i el conjunt s’ano-mena con a causa de la seva forma més o menys cònica. Els cons són sempre unisexuats i, per tant, n’hi ha de masculins i de femenins separats. Les altres peces comunes a les flors de les angiospermes, com són els sèpals o els pètals, hi falten sempre. Tant els estams com els carpels són, en certa manera, rudimentaris i moltes vegades només es reconeixen com petites esquames imbricades, els primers amb els sacs on es forma el pol·len més o


Proposta: 16712 Guia illustrada per a conèixer · són tots els que creixen espontàniament als...

Documents

Transcript of Proposta: 16712 Guia illustrada per a conèixer · són tots els que creixen espontàniament als...