Núm 4, gener-febrer-març de 2011

Revista Cultural de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya © Tots els drets reservats.

Vista del Tossal d’Isòvol Foto: Oriol Mercadal

2

Índex

Pàg. 3, La història de la Cerdanya que necessitem conèixer, Alfred Pérez-Bastardas Pàg. 4, Ciència Ficció: “Certificat C99+”, Enric Quílez i Castro Pàg. 4, A les telúries: “Gruyère cerdà”, Enric Quílez i Castro Pàg. 5, Poesia, Manel Figuera i Abadal Pàg. 6, Activitats realitzades, Grup de Rercerca de Cerdanya Pàg. 12, Teatre Casino Ceretà? o millor dit: Cinema Casino Ceretà, Gerard Cunill Pàg. 13, Temps de neu, Alfons Mills i Munt Pàg. 14, Les cases tancades, Miquel Llimona Pàg. 15, Tecnologia: Internet i la nova Il·lustració, Francesc X. Esteban Barbero Pàg. 16, La utilitat social dels arxius: més enllà dels magatzems de paper, Júlio Quílez Pàg. 18, Amor a primera vista, Jaume Piguillem Pérez de Rozas Pàg. 18, L’associacionisme en pobles petits, Guillem Lluch Torres Pàg. 19, Puigcerdà (1874-1936): Com era el Nadal fa cent anys a Puigcerdà?, Enric Quílez i Castro Pàg. 20, El Futsal Llívia, Directiva del Futsal Llívia Pàg. 20, Llibre del Pirineu, Enric Quílez i Castro Pàg. 21, A la cua del pa, La colla de Cua de Llop Pàg. 22, Hostes vingueren que de casa ens tragueren, Lo minyó de Montellà Pàg. 23, Jordi Pere Cerdà. Una mirada retrospectiva, Cristina Badosa Pàg. 25, Franz Liszt: el virtuosisme al piano, Albert Piñeira Pàg. 27, Porté Puymorens: Passat, present i futur, Gael Piguillem Pàg. 31, Agenda d’activitats del GRC del proper trimestre.

Editorial Ha arribat el temps de neu, tot i que aquest any sembla que les nevades es fan esperar i tindrem una certa sequera. La neu és un d’aquells temes recurrents a les converses de la nostra comarca i tothom en parla: que si no neva com abans, que si el canvi climàtic, que si la neu s’acabarà algun dia... També parlarem d’un tema que ha portat una certa polèmica a la Vila: els Pastorets, que no s’han pogut representar el dia de Sant Esteve com és tradicional per causes totalment alienes a la voluntat de la companyia teatral que els representava. Parlarem també d’en Jordi Pere Cerdà, que enguany fa noran-ta anys, Premi d’Honor de les Lletres catalanes i un dels grans oblidats a la comarca pel que fa als escriptors cerdans, tot i la seva innegable vàlua i qualitat literària. També parlarem de la comarca i de la visió que tenen resi-dents i foranis d’ella, així com del difícil paper de l’associacionisme cerdà.

D’aquests temes i de molts altres, parlarem en aquest quart número de la revista QUEROL. Si voleu escriure algun article per la nostra revista sobre temà-tica preferentment cerdana, només cal que ens el trameteu a la següent adreça electrònica: grup@recercacerdanya.org I si compleix amb uns mínims requisits, el publicarem. Esperem que aquest número us agradi i en gaudiu tant com nosaltres l’hem gaudit preparant-lo. Enric Quílez i Castro President del Grup de Recerca de Cerdanya

3

La història de la Cerdanya que necessitem conèixer Per Alfred Pérez-Bastardas (*)

Repassant la història de la Cer-danya, veig que tenim algunes llacunes en el relat històric que encara no hem pogut omplir, d'uns temps recents carregats d'emotivitat, de memòria disper-sa i de fets convulsos que ne-cessitem conèixer. Cada país necessita saber la seva història, per dramàtica que sigui: és una exigència per entendre'ns i per saber qui som i com som. Hem entrat ja al segle XXI i encara no coneixem en profunditat la histò-ria cerdana d'algunes èpoques, no pas remotes, sinó a tocar de la mà; no coneixem, per exem-ple, els moviments del bandole-risme del segle XVI i XVII a tot el Pirineu, o la repercussió social del

Tractat dels Pirineus, no en la distribució de la ratlla, sinó en el cos social dels pobles cerdans, sobretot d'aquells que estan més a prop de la que seria més tard la línia de frontera. No hem estudiat o no s'han trobat possibles quaderns de notes d'ajuntaments, pagesos, ramaders o comerciants, que haurien pogut escriure les seves impres-sions, com n'hi ha en d'altres indrets de Catalunya (Palau Saverdera, etc), ni sabem tampoc la història dels federals cerdans, o fins i tot del primer catalanisme a la Cerdanya. Ens calen, doncs, investigadors que treballin tots aquests i altres temes per situar la Cerdanya del segle XIX i XX en el punt exacte dels processos moderns socials i políticament . En definitiva: ens calen historiadors que dediquin les seves tesis doctorals o els treballs de carrera a fer investigacions documentals o en arxius parroquials, dels ajuntaments, o dels arxius comarcals sobre la història cerdana contemporània. I per què no, d'arxius particulars, de correspondència. Del segles XVIII al XX, la Cerdanya canvia, econòmicament, política-ment, socialment; en quin sentit ? De quína manera? Quins són els grups socials que porten l'empenta o els que s'hi oposen, i fins i tot amb quines propostes, idees, moviments i sentiments? Vet aquí un camp ample i extens d'investigacions històriques, que està per fer, no del tot, per descomptat, però queden molts espais per estudiar, per descobrir, per pensar i repensar els processos socials i polítics que la Cerdanya ha protagonitzat. Fins ara s'ha treballat molt la història mil·lenària, l'arqueologia, el patri-moni arquitectònic, la geografia, la fauna, la vegetació, i també les restes iberoromanes, fins i tots detalls des del segle V aC al XVI. Ara ens cal endinsar-nos en la història moderna i contemporània, si més no per compensar la balança. Tenim lligats els processos càtars, els nyerros i cadells, les guerres carlines, i encara les invasions france-ses, els problemes derivats de la divisió comarcal, etc. Però en d'al-tres qüestions, ens calen estudis aprofundits. Puc estar equivocat i que alguns diguin que això ja està començat, i que ja tenim investigacions històriques que avancen per aquest camí, i em farà sentir alleugerit i entusiasmat si fos així; però també això voldria dir que anem per bon camí i que ens cal encara fer més, in-vestigar més enllà. El país de la Cerdanya té necessitat d'acabar de precisar la història dels segles XVIII, XIX i XX. No en termes generals, en relats generalit-zats o a grans trets, sinó en el camp més específic de la història dels pobles i viles, en el detall a partir de documents que caldrà analitzar i buscar, si és que hi són. Arrodonir les històries de famílies que ara són aquí i demà es traslladen per mor a la guerra, als reclutaments, a les dificultats econòmiques. Quantes d'aquestes van fer cap a Barce-lona, Manresa, Terrassa, Perpinyà, Carcassona, etc.? Saber-ne la genealogia, com s'ha fet amb el Junoy; veure'n els canvis ideològics, quan un és a la banda francesa o a la espanyola. Em sembla molt interessant, per exemple, saber el dia a dia dels po-bles i gent de la Cerdanya durant la revolució social i la guerra civil; en

el moment en què hi dominava el Cojo de Màlaga, o quan arriben les tropes franquistes; quan es tanca la frontera i quan la repressió es desferma en tots dos bàndols... tant des de la banda revolucionària de 1936-1939, com després de 1939 a 1950, potser o més. Què es fa, com es viu, quins són els comportaments, etc, etc. Fins ara tenim investigacions excepcionals d'historiadors com Peter Sahlins, Òscar Jané, Albert Moncusí, Jean-Luis Blanchon, Sebastià Bosom, Sofia Garçon, Andreu Balent, M. Ruquet, Joan Pous i Porta, Josep Mª Solé i Sabaté, Carles Gascón, Michel Brunet i molts d'al-tres. Són històries cerdanes de gran interès; història local, molt difícil de trobar, amagades en els secrets familiars, i moltes vegades guarda-des com a secrets familiars; però en canvi útils en la ciència històrica per descobrir i explicar-nos la nostra vida, la societat tal com és, i els passos que s'han fet per sobreviure en un territori que compleix un paper històric de pas de molts i diversos grups humans. La història local és per a la Cerdanya una necessitat per comprendre el seu passat i el present; principalment és gràcies a la història local (de pobles, de famílies, de grups humans, de fugides i trobades, de reclutaments, de tornades, de viure i sobreviure,) que podrem refer la història general d'aquest petit país pirinenc. Així podrem recollir la memòria col·lectiva que ens aproparà a la realitat social i política ac-tual. Un interessant article d'Andreu Balent titulat "Política, família i rela-cions transfrontereres. El cas de la Guingueta i Puigcerdà durant la Guerra Civil i la segona guerra mundial (1936-1945)", a la revista Afers nº 66, sobre Història local, Noves perspectives, (Catarroja 2010), ens apropa a aquests disquisicions que tractem aquí. En la introducció del seu article, A. Balent recorda que la memòria dels fets revolucionaris a la banda espanyola i també de la Guerra Civil, així com tots els problemes derivats de la invasió alemanya de França i de les qüestions derivades de l'alliberament francès són, diu Balent "un trauma col.lectiu que fa que, avui dia, encara aquests fets siguin tabú i no es pugui fàcilment alliberar la paraula. Pocs, doncs, accepten de parlar. El coneixement dels llocs i de la gent permet recollir testimonis; aquests però, cada vegada són més escassos ja que ens allunyem d'aquest anys. El buidatge dels arxius és més difícil (encara que no impossible) a França que a Espanya". I cita l'Arxiu Històric de Girona com a principal font de coneixement, això com la història oral i les fonts municipals i familiars. Els fets d'aquestes èpoques són tant dramàtics i tràgics, que molts prefereixen oblidar-los, mentre que d'al-tres ja no hi són. Finalment en un altre minuciós article de Queralt Solé a la mateixa revista, analitza la historiografia local de la Guerra Civil a Catalunya entre 1986 al 2009, i escriu que "la Cerdanya és una altra comarca de la qual no hi ha excessius treballs centrats en la Guerra Civil" tret del llibre de J. Pous i J. M. Solé i Sabaté". Recentment, han aparegut les memòries de Josep Vinyet, però caldrien altres estudis i noves aporta-cions ara que l'accés als diversos arxius que custodien documentació del període són cada cop més accessibles i abans que desapareguin tots els testimonis vius, una qüestió que afecta tot el país. Vet aquí, doncs, un camp de treball historiogràfic que té un interès general, doncs la microhistòria, moltes vegades les claus d'un passat que és vol nebulós pel seu significat turbulent i passional. En definitiva ens calen treballs històrics que ens expliquin com i de quina manera la Cerdanya va viure en el segle XIX i el XX. Les institucions cerdanes tenen el deure de col.laborar en aquesta tasca i donar suport als treballs que en aquest sentit es duguin a ter-me; així la història de la Cerdanya contemporània no serà una qüestió de uns quants historiadors que intriguen per descobrir-ne llur memò-ria. Serà una memòria col.lectiva. (*) Historiador, de la Societat Catalana d'Estudis Històrics.

4

Certificat C99+ Lluís Hernàndez Ed. La Galera Pàgs.: 158

Certificat C99+ és una interessant novel·la juvenil de ciència ficció molt més entretinguda i reflexiva que moltes pretesa-ment novel·les adultes, que molts cops estan buides de con-tingut i que no paren de donar voltes i més voltes sobre ben poca cosa. Certificat C99+ en canvi, es troba farcit d'idees. Els personat-ges són força superficials, és veritat Alguns, són poca cosa menys que arquetips molt breument dibuixats, però van com-posant un trencaclosques que deixa entreveure tota la història de manera no sempre immediata. Aquesta novel·la, que es llegeix ràpidament, tracta sobre un món futur no molt allunyat del nostre on s'ha desenvolupat una curiosa tecnologia basada en forats negres que permet saber amb total exactitud si una persona estarpa viva o no passats uns quants anys. Aquesta tecnologia revolucionarà la societat de manera força peculiar. Malgrat això, tota tecnologia té els seus límits i les seves problemàtiques i la novel·la no ignora aquestes qües-tions. Ans al contrari, permet allargar de manera atractiva la narració, ja que altrament, no hauria estat més que un simple relat llarg.

Fa un parell de dies, a Andorra, va tenir lloc una reunió de polítics francesos, espanyols i andorrans per parlar de la rei-vindicació sobre l'eix viari europeu E-09 que connecta per autovia París amb Barcelona, passant per la Cerdanya, a tra-vés dels túnels del Pimorent i del Cadí i sobre la possibilitat de connectar Andorra amb la Cerdanya a través d'un túnel per la vall del Duran (Meranges). Entenc que hem d'estar ben comunicats i que seria una tonte-ria no acabar l'eix viari E-09 quan està realitzat en la seva major part, però també hem de tenir en compte que la Cerdan-ya viu del turisme en bona mesura i que l'impacte paisatgístic d'una autovia de quatre carrils pel bell mig de la vall seria te-rrorífic. No parlem ja del desdoblament dels túnels del Pimorent i del Cadí, de la destrucció de la vall del Querol, d'una bellesa enorme i d'una riquesa natural especial, així com de la des-trucció que comportaria alterar la vall del Duran amb un túnel i una autovia. Seria, senzillament, catastròfic a efectes paisat-gístics i ecològics. Compensa aquesta necessitat d'estar ben comunicats amb la destrucció de mitja Cerdanya? A part de les divisions actuals de la comarca, ja prou greus, no afegirem una altra barrera física -una autovia de quatre carrils- per la vall? Tindrem una Cerdanya Citerior i una Cerdanya Ulterior? Només ens manca el túnel de Toses i una línia de tren fins a la Seu per acabar de trinxar la comarca i de convertir-la en un magnífic formatge de Gruyère. A més, quin avantatge comportarà estar millor comunicats? No ens enganyem: seria molt més barat i sostenible arranjar la línia de tren que no fer més autovies i més túnels. A més, a més, total per què? Per què passin un munt de camions pel mig de la vall? És aquesta la imatge que volem donar de la Cerdanya? Una terra de pas? Potser que aquests polítics que van córrer tant per anar-hi a Andorra s'ho facin mirar una mica abans de deixar-se empor-tar per la marea, perquè potser d'aquí uns anys, si se'n surten amb la seva, acabin donant-se cops de cap en veure el resul-tat.

Ciència ficció: “Certificat C99+” Per Enric Quílez i Castro

A les telúries: “Gruyère cerdà” Per Enric Quílez i Castro

5

Poesia Per Manel Figuera Benbulden No et sé descriure amb paraules. Tan sols puc contemplar-te, Benbulben, maragda clivellada d’Sligo, tomba de Diarmuid i catifa eterna de Yeats. La platja de Moneygold t’albira llunyana i amansida, sota els prats geomètrics que, cada cop menys precisos, et besen els peus. El teu cingle culminant, a ponent, és un immens orgue esculpit de tubs paral·lels. Des del teu aplanat cim, alegre música d’arpes i de violins m’arriba de tota l’illa, i la suavitat dels vessants et fa joc amb els núvols del cel, que corren i cavalquen, viatjant-t’hi dessobre, deixant anar gèlids ruixats entre tendres carícies de sol. Yeats, mentre navegava, devia afaiçonar-te amb passió arrugues i ferides. Jo tan sols puc contemplar-te, Benbulben, muntanya harmoniosa, natura feta melodia, màgica, única, incomparable, misteriosa, bella. Quatre poetes de Cerdanya (amb Rosa Casas, Imma Carrera i Imma Cros). Autors: Puigcerdà, 1993 Berles (poema 16) Se m’ha trencat el passat, com aquell càntir que va anar a la font massa vegades. Enyorat, tal vegada l’havia sacsejat més del compte. Ara, trencaclosques infinit i complicat, n’he perdut força peces, d’entre els nombrosos fragments retallats i desiguals. Quan vull reconstruir-lo, tan sols puc unir-ne

alguns dels bocins. Per això només en veig com ens els mosaics excavats a les ruïnes: clivellada, inexacta i amb manca de berles. Tanco els ulls i t’imagino, et somio, però no arribo a perfer-te. Berles. Solsona: Solsona Comunicacions, 2000 Empremtes És per tu que segueixo la serra. L’arbre blanc jeu a la carretera que ara em mena a la casa adossada. És per tu que no esguardo la plana. Has furtat la sentor de la sèquia que entre verns sadollava grandalles. Has colpit els cloquers, i les pletes esdevenen avingudes pètries amb trepitjos de cotxes monstruosos. Massa llums que combaten la lluna. Paraules a la pols de les pedres. Tremp: Garsineu Edicions, 2003

6

Jornades de Divulgació del Parc Natural del Cadí-Moixeró

Conferència: “Darreres notícies del cel”

Dissabte, 13 de novembre del 2010, va tenir lloc a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà, organitzat pel Grup de Recerca de Cerdanya una conferència d'astronomia titulada: "Les darreres notícies del cel", a càrrec de l'astrònom aficionat, Enric Quílez, president del GRC. L'acte va comptar mab l'assistència d'una trentena de persones i va estar estructurat en set blocs: el sistema Terra-Lluna; el Sol; el Sistema Solar; els Expolanetes; la Galàxia; l'Espai profund; i Cosmologia. La conferència va consistir en un repàs de les darreres notícies en el món de l'astronomia i de l'astrofísica i és una continuació de la conferència que va tenir lloc fa un any, de temàtica similar. El públic assistent va ser força preguntes sobre la temàtica exposada.

El cap de setmana del 6 i 7 de novembre van tenir lloc al Museu Cerdà de Puigcerdà les Jornades de Divulgació del Parc Natural del Cadí-Moixeró, organitzades pel Grup de Recerca de Cerdanya i pel mateix Parc Natural, amb una assistència aproximada d'unes 100 persones diferents entre tots els actes i ponències. Després de l'apertura de les Jornades, a càrrec d'en Joan Pous, president de la Junta Rectora del Parc Natural i vicepresident del Consell Comarcal de la Cerdanya, en Jordi Garcia-Petit, director del Parc, va fer una ponència on va explicar la situació actual del Parc Natural. A continuació, l'Artur Lluent va exposar quina era la flora protegida del PNCM. Seguidament, el micòleg berguedà, Josep Ballarà, va fer el mateix amb els bolets del PNCM. El matí va concloure amb una ponència de l'ornitòleg alturgellenc Jordi Dalmau, sobre la migració de les aus rapinyaires. La tarda del dissabte es va iniciar amb una interessant ponència sobre la presència del llop al PNCM, a càrrec del Jordi Garcia-Petit i va ser seguida per una conferència del Raül Calderon, sobre el control de les aus a la zona de coll de Pal, a mig camí entre el Berguedà i la Cerdanya. Després de la pausa per al cafè, les jornades es van reprendre amb una conferència de l'Àngel Bonada sobre el mussol pirinenc. Finalment, el dissabte va concloure amb una ponència sobre micromamíofers, a càrrec de l'Ignasi Torre. Diumenge pel matí, es van reprendre les jornades amb una ponència sobre l'estat de conservació de la tartera del Pedraforca, a càrrec de la Queralt Tor. A continuació, el lepidoperòleg Jordi Dantart, ens va exposar quin era el grau de coneixement sobre els lepidòpters al PNCM. Després de la pausa per al café, en Jordi Serra Cobo ens va il·lustrar amb una conferència sobre els quiròpters del PNCM i les jornades van concloure amb la ponència de l'Albert Montori sobre el tritó pirinenc. Les jornades van servir, a part de per divulgar i donar a conèixer l'enorme riquesa en biodiversitat del PNCM, aspecte molt remarcat per la majoria de ponents, per posar en contacte els científics i per posar fil a l'agulla a l'hora de desenvolupar futurs projectes dins del si del Parc Natural. Les conferències es van complementar amb una exposició sobre la flora del PNCM, visitable a la sala d'exposicions adjunta a la Sala de Convencions del mateix Museu Cerdà.

7

Setmana de la Ciència

Dins del context mundial dels actes de celebració de la Setmana de la Ciència, el Grup de Recerca de Cerdanya ha realitzat enguany una sèrie d'actes, com en anys anteriors, per commemorar aquesta efemèride, posant un especial èmfasi en les qüestions relacionades amb la biodiversitat, per celebrar-se aquest any l'Any Internacional de la Biodiversitat. La principal novetat ha estat un parell de conferències a l'IES Pere Borrell, dimecres dia 17 de novembre, pels alumnes de 1r de Batxillerat de l'IES Pere Borrell -sobre la Flora Cerdana, a càrrec del naturalista Enric Quílez- i una altra sobre biodiversitat, a càrrec del biòleg Albert Garcia, destinada aquesta darrera als alumnes de 4t d'ESO de l'IES Pere Borrell i de l'Escola Vedruna. Divendres, 19 de novembre, a les 21,15h va tenir lloc al Museu Cerdà la presentació dels Actes oberts al públic de la Setmana de la Ciència i tot seguit, a les 21,30h, el biòleg marí Enric Ballesteros ens va oferir una magnífica xerrada amb imatges sobre la biodiversitat marina de la Mediterrània.

Dissabte, 20 de novembre, a les 17 hores, al Museu Cerdà, va tenir lloc la presentació dels darrers números de les revistes digitals "KER" i "QUEROL" i, seguidament, a les 18h, una conferència sobre "Els mites de la ciència", a càrrec del biòleg i divulgador científic Daniel Closa, que va presentar també el seu darrer llibre "100 enigmes que la ciència (encara) no ha ressolt". En acabar l'acte, es va brindar amb una copa de cava.

Degut a l'adversa meteorologia, els dos actes restants, la sortida astronòmica de dissabte per la nit i la sortida geològica de diumenge pel matí, es van haver de suspendre, tot i que és previst de fer-los més endavant, quan la meteorologia ho permeti. En total, comptant les escoles, han participar enguany als actes de la setmana de la ciència un total de 150 persones, entre els diferents actes. També es podia visitar l'exposició "Les matemàtiques a la vida quotidiana" que es podrà veure fins al 28 de novembre a la Sala d'Exposicions Temporal del Museu Cerdà, així com l'exposició "La Flora del Parc Natural del Cadí-Moixeró", a la sala annexa.

Enric Ballesteros durant la seva conferència

Daniel Closa durant la seva conferència Cartell anunciador de la Setmana de la Ciència 2010

8

Exposició “La flora del Parc Natural del Cadí-Moixeró”

L’exposició de “La flora del Parc Natural del Cadí-Moixeró” pretén mostrar la riquesa floral del Parc Natural mitjançant un seguit de fotografies de la seva flora característica. Aquesta exposició va ser visitable fins al 9 de gener del 2011.

Del 8 de novembre al 9 de gener, a la Sala d'Exposicions Tem-porals del Museu Cerdà de Puigcerdà, el Grup de Recerca de Cerdanya va organitzar una exposició divulgativa titulada: "Les matemàtiques a la vida quotidiana". Encara que les matemàtiques puguin semblar molt allunyades de la realitat, com una disciplina del saber pròpia només dels científics i de gent tancada als seus despatxos, dedicats a fer càlculs o a elaborar abstruses teories, la realitat és molt dife-rent. Les matemàtiques les trobem pertot arreu: a la natura, a les ciències socials, als electrodomèstics que fem servir cada dia, des dels rellotges, passant pels mòbils, les neveres o pels vehicles en què ens movem. Les matemàtiques es troben a l'aire, al teixit mateix de l'univers i formen part de nosaltres, tot i que gairebé mai no reparem en elles. Així, quan encenem el nostre ordinador, toquem un instrument, comprem amb una tarja de crèdit o fem una fotocòpia, estem fent servir les matemàtiques en major o menor grau. Les matemàtiques ens envolten. A l’exposició es va poder descobrir una petita mostra de totes aquelles coses que con-formen la nostra vida quotidiana que tenen relació directa o indirecta amb elles.

Exposició “Les matemàtiques a la vi-da quotidiana”

9

Fòrum Cerdanya “L’ensenyament a la Cerdanya”

Dissabte, 27 de novembre, el Grup de Recerca de Cerdanya, va organitzar a la Sala de Convencions del Museu Cerdà, a les 18h, una nova sessió del Fòrum Cerdanya que va portar per títol: "L'ensenyament a la Cerdanya" i que tractà sobre l'educa-ció a la nostra comarca, i les seves especificitats i problemàti-ques. El debat va comptar amb la presència d'Àngel Maurell (director de l'Escola Vedruna), Antonio Sánchez (director del CEIP Al-fons I) i d'Esther Gratacós (directora del CEIP Jaume I de Llí-via). Va fer de moderador, l'Enric Quílez, president del GRC. Les principals conclusions que es van extreure del debat són les següents: * En general els ponents creuen que els alumnes de Cerdanya assoleixen un bon nivell formatiu, tot i que algun d'ells va ex-pressar els seus dubtes pel que fa a certes carreres tècniques, on el nivell de preparació requerit potser era inferior al neces-sari. * Pel que fa a les especificitats remarcables de l'ensenyament a la Cerdanya es va destacar la llunyania respecte dels princi-pals nuclis demogràfics del país. Això afecta tant als alumnes que volen compatibilitzar estudis i treball o que volen assolir nivells superiors d'educació, com màsters, que no poden fer-ho a la comarca. D'altra banda, els professors també tenen problemes a l'hora de formar-se de manera continuada com se'ls exigeix, perquè els cursos són tots a Girona o a Barcelona i quan els ponents d'aquests cursos es desplacen a la Cerdanya, ho solen fer en un intensiu de cap de setmana. * Sobre els estudis que s'ofereixen a la comarca, van conside-rar que eren insuficients, especialment pel que fa a cicles for-matius superiors. El principal problema és la manca d'alumnes. Un dels ponents va proposar de fer pinya amb el Berguedà i l'Alt Urgell i que els alumnes de les tres comarques, comuni-cats amb una línia de bus, poguessin gaudir d'una major oferta conjunta de cursos, tot i que va expressar els seus dubtes, ja que l'administració és molt rígida i no sol atendre aquest tipus de peticions. * Preguntats sobre la immigració, primer es va debatre sobre què era immigració: un noi de Badajoz s'ha de tractar igual que un del Perú o que un de Romania? Hi ha diferències lingüísti-ques, però també culturals.

En general es va considerar que la immigració era enriquidora, però que calien aules d'acollida, especialment per als alumnes que no dominessin el català (ni el castellà) i que l'administració darrerament les ha retallades i que en algunes escoles ni exis-teixen. Es va proposar la possibilitat d'un aula d'acollida itinerant per tota la comarca, especialment útils per les escoles de la Zona d'Escola Rural. També es va veure que, mentre que a Puigcerdà la major part de la immigració era iberoamericana i que els principals proble-mes d'integració eren de caràcter cultural, a Llívia, per exem-ple, la major part de la immigració provenia dels països de l'est i els problemes eren lingüístics, tot i que s'integraven ràpida-ment i tenien un nivell educatiu fins i tot superior al dels alum-nes del país, que s'acabava anivellant a la baixa, per desgrà-cia. * Sobre la qüestió de si els alumnes eren més complicats o difícils de tractar que els de la generació anterior es va consi-derar que el problema no eren els nens, sinó la societat. Tots van assumir part de la seva responsabilitat, tot i que també van considerar que la societat i els polítics també tenien part de culpa. Es va considerar que els alumnes estaven molt estressats, perquè cada vegada veien menys a la seva família, per qües-tions laborals dels pares, i que la jornada no acabava amb la jornada escolar, sinó que molts d'ells encara havien de fer al-tres activitats extraescolars de caràcter esportiu o cultural i que això feia que quan haguessin de fer els deures per la nit, els nens estiguessin cansats. També es va comentar el fet que abans tothom a la societat contribuïa a l'educació dels nens, mentre que actualment l'es-cola s'ha convertit en una mena de calaix de sastre on als nens se'ls ha d'ensenyar, educar, formar i fins i tot fer-los de pares o de psicòlegs. * Pel que fa als continus canvis legislatius del sistema educa-tiu, tots els van valorar molt negativament. Van considerar que a un sistema, millor o pitjor, se l'ha de deixar funcionar una temporada i que s'ha d'anar corregint amb el temps. Però el que no es pot fer és anar-lo canviant sistemàticament cada dos per tres abans d'haver tingut temps per avaluar la seva eficà-cia. També es va considerar que en general, s'havia anat a pitjor, ja que s'havien perdut valors com l'excel·lència o l'esforç. D'al-tra banda, van considerar que era bo que el sistema no fomen-tés la hipercompetitivitat, però que la vida real era competitiva i el que o es podia fer tampoc era enganyar els nens o tractar-los entre cotó fluix. * Finalment, sobre l'excel·lència van considerar que era im-prescindible tornar-hi, que un dels problemes més greus que hi ha hagut al sistema educatiu és que s'ha deixat de pensar en l'excel·lència, que s'ha volgut igualar pel nivell baix en comptes de fomentar un nivell educatiu millor i que ara en paguem les conseqüències.

10

Conferència: “Els sòls de Cerdanya” Dissabte 11 de desembre del 2010, a les 18 hores, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà, el Grup de Recerca de Cerdanya va organitzar una conferència titulada: "Els sòls de Cerdanya", on es va parlar sobre els diferents sòls i terrenys que formen la comarca de la Cerdanya. La conferència va anar a càrrec de Rosa Maria Poch i Jaume Boixadera, professors de la Universitat de Lleida i autors d'un llibre sobre la matèria.

Rosa M. Poch durant la conferència.

Jaume Boixadera durant la conferència.

Conferència: “Reanimació cardiopul-monar bàsica” Dijous, dia 16 de desembre, a les 20,30h, a la Sala de Conven-cions del Museu Cerdà de Puigcerdà, va tenir lloc l'acte de presentació del Projecte de Formació en Reanimació Cardio-pulmonar bàsica per a familiars de persones de risc, a càrrec dels metges de l'Hospital de Puigcerdà, Francina Riu i Iñigo Soteras Aquest programa és pioner a l'estat espanyol i es duu a terme des de l'Hospital de Puigcerdà. Consisteix en formar en reani-mació bàsica cardiopulmonar als parents de les persones de risc, com per exemple, aquells que han patit amb anterioritat un atac de cor. D'aquesta manera, es poden salvar moltes vi-des, ja que els primers minuts, entre que s'avisa a l'ambulància i arriben els tècnics en reanimació amb el desfibril·lador, són clau per salvar-li la vida a l'afectat. L'acte va ser organitzat conjuntament per l'Hospital de Puig-cerdà i el Grup de Recerca de Cerdanya dins del marc del con-veni de col·laboració mútua signat l'any 2009.

La Dra. Francina Riu i el Dr. Íñigo Soteras

La Dr. Enric Subirats

11

III Trobada de Poesia i Música d’Hivern de Puigcerdà i Cant de la Sibil·la Dijous, 30 de desembre, a les 21,30h, a la Sala de Conven-cions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc la III Trobada de Poesia i Música d'Hivern, essent aquest el darrer acte que organitzava durant el 2010 el Grup de Recerca de Cerdanya. Es van llegir poemes de Jordi Pere Cerdà, Joan Graell i Piqué i poemes clàssics catalans, amenitzats amb música de violoncel a càrrec d'en Guillem i d'en Marc Pons. L'acte va concloure amb la interpretació del Cant de la Sibil·la, a càrrec de Teresa Pérez de Rozas. PROGRAMA BLOC I: JORDI PERE CERDÀ (1920) 1. Quan la muntanya canta 2. Els llosats 3. Vallcebollera 4. Vedrinyans 5. El pastor 6. Aigua 7. Desembre 8. El rei de Vedrinyans 9. Font de les maries 10. Muntanya i més muntanya 11. Dones de Llo 12. Carlit BLOC II: JOAN GRAELL I PIQUÉ (1971) 1. La veu del poble 2. Nit màgica 3. Ara ve el Nadal 4. Dos pobles 5. Ombra perpètua 6. Orfebre de llum 7. Falsos rituals 8. L'estigma del llop 9. La dança del corb 10. Creació 11. L'ull d'afrau 12. Moixiganga BLOC III: POEMES CLÀSSICS CATALANS 1. Vinyes verdes vora el mar - Josep Mª de Sagarra (1894-1961) 2. És quan dormo que hi veig clar - J. V. Foix (1893-1987) 3. La vaca cega - Joan Maragall (1860-1911) 4. Brida - Maria-Mercè Marçal (1952-1998) 5. Assaig de càntic en el temple - Salvador Espriu (1913-1985) 6. L'arbre de l'esperança - Josep Carner (1884-1970) 7. Vora el barranc dels algadins - Teodor Llorente (1836-1911) 8. Cançó - Miquel Martí i Pol (1929-2003) 9. Corrandes d'exili - Pere Quart (Joan Olivé) (1899-1986) 10. Vindrà la mort, i jo no seré al llit - Vicent Andrés Estellés (1924-1993) 11. Res no és mesquí - Joan-Salvat Papasseit (1894-1924) 12. La ciutat llunyana - Màrius Torres (1910-1942)

Rapsodes. D’esquerra a dreta: Francesc X. Esteban, Ma-nel Figuera, Meritxell Roldán i Jaume Piguillem

Violoncelistes: Guillem Pons i Marc Pons.

Cant de la Sibil·la: Teresa Pérez de Rozas.

12

Teatre Casino Ceretà? o millor dit: Cinema Casino Ceretà. Per Gerard Cunill

La cerdanya no és una comarca on la gent s'impliqui a fer gaires coses, i menys culturals. La Cerdanya viu amb el poc que té, amb les coses que fan els vilatans i amb el poc que ens porten de fora la comarca. Però sempre hi ha grups de gent que lluiten per què això no sigui així, i entre aquests podem assenyalar: la Colla de Diables, el mateix Grup de Recerca de Cerdanya i la Inestable Ceretana de Teatre, entre d'altres, ja que als quals he anomenat, hi participo jo. Se’m fa fins i tot carregós tornar a parlar sobre els problemes culturals a la Cerdanya. En passats articles, ja vaig fer al·lusió al moment de crisi que pateix la Colla de Diables de Puigcerdà i ara haig de tornar a donar una nota negativa a la cultura cerdana amb la Inestable Ceretana de Teatre, una altra entitat difusora de cultura i pròpia de la Cerdanya, que en aquest cas representa la cultura teatral. La Inestable és un grup que no té local pròpi d'assaig i l'únic lloc on pot anar a assajar és al gimnàs de l'escola primària Alfons I. El local que teòricament hauria de servir per donar suport a les manifestacions culturals com són el teatre, hauria de ser el Casino. Un local prou ample i amb prou capacitat per desenvolupar arts escèniques, música etc. Malgrat tot, el Casino, tot i haver estat reformat amb subvencions públiques, no podem dir que se'n beneficiï la Vila, que hauria de ser allò normal, sinó que se'n beneficia una empresa privada, la qual pot fer cinema i pot manejar els fils perquè allí només es pugui fer servir el local per la seva activitat. És una vergonya que la Vila no pugui tenir un local com Déu mana per què els seus vilatans puguin expressar les seves activitats sense complicacions. El cinema ocupa gran part de les hores disponibles per fer qualsevol activitat i nosaltres i d'altres entitats ens hem de ressignar a fer menys activitats de les que ens agradaria fer. El cas dels pastorets és un escàndol, essent aquest el segon any que es realitzen, després de la seva recuperació, quan feia uns 10 anys que no es representaven, quasi desapareixen. I és que el cinema va agafar totes les hores disponibles per les festes de Nadal i es van haver de fer passat Nadal, al 9 de gener. Encara és més escandalós que féssim menys representacions que l'any passat, ja que se'n

van fer dues, i això significa que la representació dels pastorets pot estar en perill de perdre's una altra vegada. A més dels límits a les representacions, degut a l'extensa franja horària que ocupa el cinema, ens trobem amb molts impediments per a poder fer els assajos previs i els muntatges que calen amb normalitat. Llavors, tot s'ha de fer a correcuita els dies previs a la representació. Trobar-nos amb trastos pel mig que ens fan nosa, portes tancades, a les quals no podem accedir, treballar a dins de l'escenari a teló tancat mentre al pati de butaques es fa cinema, etc. Tots aquests motius són els quals la Inestable ha de combatre sempre durant les prèvies representacions i això fa que no ens sentim a casa, sinó a casa d'un altre, el qual és el propietari del cinema. Ell és proclamat l'amo i senyor del Casino, té dos cinemes que gairebé mai omple al cent per cent, i una infraestructura al Casino Ceretà que no pot ser catalogada de cinema en regla. Així doncs, veiem com els interessos econòmics desgraciadament passen per davant de les activitats desinteresssades de molts vilatans d'apropar la cultura al poble. Afegit a tot això hem de dir també que l'Ajuntament no és fa càrrec de vetllar que els dies d'oferta pública a què els vilatans tenen dret de dur-hi a terme les seves activitats es compleixi. Esperem que aquesta tendència indiferent de l'Ajuntament canviï en els pròxims mesos o, sinó, en la propera legislatura. Només demanem que la cultura de Puigcerdà i de la Cerdanya pugui tenir un local propi on anar a aixoplugar-se i no que cadascú s'hagi d'anar a buscar la vida pel seu compte.

13

Temps de neu Per Alfons Mills

De sempre els caps de setmana d’hivern a la comarca han estat sinònim d’esquí. Encara que falti neu o que la crisi condi-cioni l’afluència d’esquiadors, es respira aquell ambient de neu característic. Cues a la carretera per entrar el divendres i per sortir diumenge. Grans 4x4 carregats fins a dalt. Poc aparca-ment disponible. I molta gent amunt i avall, coincidint amb l’horari d’obertura i tancament de les estacions. Apareixen uns especímens que es comporten d’una manera molt peculiar i que es fan visibles d’una hora lluny. Fa molt temps que quedo fascinat en veure, dins d’un supermercat, tot fent la compra, gent amb les botes d’esquí posades corrent amunt i avall com si al sortir a l’aparcament agafessin els es-quís i tornessin a pujar muntanya amunt. Altres, suposo que per comoditat, desen les botes però no modifiquen res més en el seu vestuari: mono d’esquí, guants penjant i en alguns ca-sos extrems, les ulleres de ventisca al front, encara que siguin les deu de a nit i vagin simplement a sopar a qualsevol bar. És veritat que, de vegades, a les nits, baixa aquella boira pu-nyetera que no et deixa veure a 10 metres a la rodona: s’hi deuen haver trobat i per això van previnguts. Per no parlar del jovent que vesteix amb un estil molt diferenciat, varies talles per sobre de la que realment necessiten. I alguns decideixen no treure’s el gorro ni en sortir de festa. Suposo que dins dels pubs i discoteques deuen tenir por d’agafar fred o potser és la manera de no oblidar-se’l de cara a la següent jornada a la neu. A més queda molt bé això de portar el forfait penjat, suposo que per demostrar que ets esquiador i que pagues una morte-rada per ser-ho. Pels carres de Puigcerdà, a l’hivern, qui no porta el document acreditatiu deu sentir-se d’una altra dimen-sió. I és que per estar al nivell del món de la neu no n’hi ha prou en saber-ne: a més s’ha d’explicar. I parlant d’explicar, quan arriba la temporada, esdevenen les anècdotes i les històries increibles, les baixades impossibles i les caigudes inevitables. Com si de bolets es tractés sorgeixen els monitors i els aprenents de monitor. Els diferenciareu perquè els pri-mers saben esquiar i n’ensenyen, mentre els segons diuen que en saben i diuen que n’ensenyen. Es pot detectar, tanmateix, gent que presumeix d’anar a es-quiar per un motiu purament social. En realitat no els agrada esquiar i odien passar fred. El seu hàbitat és la terrassa del bar, sobretot si fa solet i poden bronzejar la seva pell per po-der certificar encara més el pas del dia a la neu. Però en reali-

tat odien cansar-se o sentir aquell mal de cames al treballar una musculació poc abasada a l’esforç. Ara, queda tan bé fardar d’anar a esquiar. I ja que hi anem no podem fer-ho de qualsevol manera. Equipats fins a les dents amb l’últim en material, independentment que se’n tregui profit o no, però la seguretat que dóna anar amb el bo i millor, deu fer pensar que també lliscaràs més solventment per la neu. I arran d’això circulen per les carreteres més que tot-terrenys, autèntics tràilers de l’asfalt. Per sort les carreteres les netegen amb regularitat, no perquè els cotxes no estiguin preparats. Són els conductors els que no ho estan, però ells van segurs al volant dels seus cotxassos i pobre del que es posa al seu camí. Però aquest tema donaria per molt més]

Foto: Francesc X. Esteban

Foto: Gael Piguillem

14

Les cases tancades

Per Miquel Llimona — mllimona@dsae.cat

Nadal se’n va deixant un regust de tristesa i de malenconia. Com cada any, almenys entre la gent de la meva generació, passades les festes, Nadal es desa en la caixa on es guarden les figures del pessebre i les boles i llums de l’arbre Enrere queda l’alegria de les festes, les intencions i els propòsits pel nou any i els retrobaments familiars. Les lluminàries s’apaguen i torna la vida quotidiana i el treball i la represa de les activitats de sempre. Els dies son poc lluïts, curts; fa fred, el temps es gris i plujós. No sé per quina raó associo la fi del Nadal amb l’imatge de les cases buides i silencioses. Mudes, fredes, com si esti-guessin habitades només per somnis. Probablement sigui perquè de fa ja molts anys solem passar els dies que van de cap d’ any a reis, a la Cerdanya. Amb prou feines acabades les festes o potser fins i tot ja abans, les cases noves de les urbanitzacions, de les pletes, de les eres, dels pobles, es van quedant silencioses i obscures; tancades a pany i clau, espe-rant que els seus habitants hi tornin per atzar algun cap de setmana. Els pobles adquireixen llavors una consistència va-porosa i irreal; de les poquíssimes cases habitades tot l’any, es desprèn un fil blau de fum; alguna llum il·lumina una habita-ció, el reflex blavós de la pantalla de televisió es derrama sobre el carrer, però la majoria de les construccions son tan-cades i fosques i els carrers tant solitaris com si la temperatu-ra fos de vint graus sota zero. Les urbanitzacions que es formen entorns dels poblets que-den desertes. La sensació de vida hi es present únicament a través de l’enllumenat públic, que absurdament, segueix enca-parrat en encendre’s i apagar-se cada dia, a hores fixes, com si hi hagués algú a qui il·luminar perquè no caigui en tornar a casa. I no només l’enllumenat, també eventualment les màquines llevaneus que netegen els carrers pels que no hi passa ningú i la policia que, de tant en tant, pentina amb les llums dels seus cotxes els carrers sense ningú . Curiosament el fenomen de les cases buides es cada vegada mes estès en zones turístiques com ara la Cerdanya . Darre-rament la crisi econòmica hi ha ajudat, però fins i tot abans que moltes cases quedessin sense us, abandonades a la es-pera que els bancs hipotecants decideixin que fer amb elles, l ‘utilització de les anomenades segones residencies, en termes absoluts, era ja força residual. A l’estiu, que es l’època de l’any en la que hi hauria d’haver mes gent els viatges en famí-lia, les escoles d’idiomes pels nens o la setmana a platja, han

acabat reduint el mes d’ Agost a un cap de setmana llarg. En els ponts i les vacances de Nadal i Setmana Santa, perquè hom torna a la ciutat dos dies abans dels quatre que te el pont, de por de fer cua. En fi, els fins de setmana perquè dis-sabte els nens tenen partit i diumenge perquè cal arribar aviat per fer els deures, el cas es que el temps d’ estada en les també anomenades “cases d’estiueig” es va aprimant i apri-mant fins a quedar en no res. Entretant les llums dels fanals públics s’apaguen i s’encenen un dia rere l’altre, els jardins s’ adoben, es planten, es poden i es retallen per no perdre mai el seu aspecte endreçat, polit i de revista. La neu s’aparta de les calçades. Es netegen els carrers. I els pobles creixen, afegint mes cases deshabitades i solitàries a les moltes que ja hi ha. Suposo que tot plegat for-ma part d’aquest desvari general heretat de les èpoques en que la construcció marcava el creixement i el desenvolupa-ment econòmic del nostre país i que les cases a les urbanitza-cions eren un indicatiu de consideració social. Però en una situació social i econòmica complexa, com la que està sofrint el nostre país en l’actualitat, la desocupació de les segones residencies, adquireix un caràcter absurd, fantasmagòric i mes propi de nous rics desorientats que de gent necessitada de contacte amb la natura i de repòs de les seves activitats quo-tidianes. I a més, entristeix el paisatge ja trist del mes de Gener i fa pensar, com diu el refrany que “para este viaje no necesitaba-mos alforjas” i que es una pena haver malmès tants camps, boscos i contrades, per obtenir aquest resultat tant desolador Gener 2011

Foto: Oriol Mercadal

15

Internet i la nova Il·lustració Per Francesc X. Esteban

M’agraden les idees, conèixer coses noves, diferents, exci-tants. També disfruto quan m’expliquen coses que ja conèc, quan és d’una manera didàctica i original. M’agrada mirar al cel un dia clar i saber per què té aquell color blau tan bonic i disfruto quan trobo alguna explicació original d’aquest fenò-men. Per això considero que Internet ha suposat un gran avenç per a la difusió del coneixement i ha permés que tothom tingui una millor oportunitat de conèixer el món que li envolta. Obviament no tot el que troben a la xarxa és or de la mateixa manera que tot el que surt d’una imprenta no podrà beneficiar a la humanitat. A Internet li falta la qualitat de les publicacio-nes professionals perquè està plena de contiguts creats per aficionats. Segur que tothom ha sentit aquesta afirmació algu-na vegada i potser no li falti raó, però sembla que alguna co-sa es belluga a la xarxa: els aficionats s’organitzen comencen a crear contingut de gran qualitat. Des d’aquest article vull felicitar a totes les persones que fan possible la Wikipedia pels seus deu anys. El 15 de gener de 2001 Jimmy Wales i Larry Sanger van llençar la primera versió d’una de les pàgines webs més populars d’Internet, que s’edita en més de 250 idiomes i on el català hi és present (Viquipèdia). Actualment està gestionada per una fundació sense ànim de lucre anomenada Wikimedia que organitza el treball de milers de voluntaris que dediquen el seu temps lliure en un projecte idealista inspirat en el coneixement, i com po-dem llegir a la mateixa Viquipèdia: El lema de la Viquipèdia és «L'enciclopèdia lliure que qualse-vol pot editar» i, segons paraules del seu cofundador Jimmy Wales, el projecte constitueix "un esforç per crear i distribuir una enciclopèdia lliure, de la més alta qualitat possible, a cada persona del planeta, en el seu idioma", per aconseguir "un món en el qual cada persona del planeta tingui accés lliure a la suma de tot el saber de la humanitat". Aquest esforç titànic i la seva idea inspiradora em recorda a L'Encyclopédie, editada a França entre els anys 1751 i 1772 sota la direcció de Denis Diderot i Jean d’Alembert. En aques-ta obra es va reunir una síntesi dels principals coneixements

de la seva època des d’una visió científica, inèdita fins a aquell moment. Per això, la L'Encyclopédie es va convertir en un símbol de la iŀlustració, que va ser un moviment intel·lectual europeu del segle XVIII que pretenia educar a una societat ignorant, dominada pels absolutismes. El seu nom en dife-rents llengües (francès: Les Lumières; alemany: Aufklärung; anglès: Enlightenment; italià: Illuminismo) està relacionat amb la llum i és una metàfora de la raó que lluita contra la foscor de la ignoràcia, la superstició i la tirania. Per aquest motiu, el segle XVIII és conegut com el Segle de les Llums. La Wikipedia ens mostra que potser ara mateix, sense que ens adonem, estem començant a viure una segona il·lustració. Ja no ens calen impremtes: tenim Internet, el millor sistema fins ara per difondre idees i la Wikipedia és només un exemple dels molts projectes per promoure el coneixement que exis-teixen actualment a la xarxa. A més a més de la paraula escrita, disposem de la difusió audiovisual de continguts. Un exemple d’això el tenim amb TED, una organització sense ànim de lucre dedicada a les “idees que val la pena difondre” (Ideas worth spreading que es va fundar l’any 1984 amb la intenció de realitzar conferències (TED Talks) sobre tres àmbits: tecnologia, entreteniment i disseny (T-E-D). Des de llavors ha ampliat el seu àmbit a les ciències, art, política, cultura, negocis, etc. En l’actualitat, aquestes confererències estan disponibles gratuitament a Internet , on més de 15 milions de persones diferents ja han visualitzat més de 100 milions de videos (fins abril de 2009), on es pot escoltar a primeres figures mundials com per exem-ple la primatòloga Jane Goodall, el nobel de física Murray Gell-Mann, el polític Al Gore, l’activista Julian assange, el em-presari Bill Gates i el recentment desaparegut geni de les ma-temàtiques Benoit Mandelbrot. Finalment, un nodrit equip de voluntaris de tot el món subtitulen les conferències en 80 idio-mes diferents, inclós el català per fer arribar les “idees que val la pena difondre” a tots els racons del planeta. Si els inspiradors de la il·lustració aixequesin el cap, potser un un primer moment els sorprendria la quantitat de coneixement gratuït disponible per a la ciutadania. Segur que poc després es quedarien parats d’un altre fet: gran part d’aquest contigut prové de milers i milers de persones que dediquen part del seu temps lliure a difondre el coneixement. Potser són aficio-nats, però segur que ells emprarien terme més noble: ciuta-dans.

16

La utilitat social dels arxius: més enllà dels magatzems de paper Per Julio Quílez

Els arxius, reservori de la cultura L’home és la única espècie sobre la terra que ha dominat una de les dimensions més importants de la realitat: la dimensió temporal. Gràcies a la cultura entesa com una llarga cadena de coneixement heretat, la humanitat troba, en el coneixement del seu passat, la raó de la seva existència present i la projecció de la seva essència futura. Però què és el que ens permet estar tant segurs de la existència i del coneixement d’una realitat que biològicament no hem viscut? Perquè estem tant segurs de què el passat no és una ficció? George Orwell, al seu llibre 1984, imaginava una societat on el passat era manipulat contínuament en interès d’una classe dirigent despòtica. Els arxius existien, però amb documents adulterats. No existien, però, els arxivers. Aquesta és una de les claus més importants per entendre un dels aspectes més rellevants del paper social dels arxius: la custòdia i la preservació de la memòria col·lectiva a través dels arxius gràcies a uns professionals que vetllen per la integritat i l’autenticitat dels documents i de la informació. Malgrat la seva rellevància, la entrada en funcionament de nous equipaments arxivístics suscita el rebuig d’una part de la societat més favorable a la inversió dels recursos públics en piscines, instal·lacions poliesportives o centres recreatius polivalents. Darrera d’aquest posicionament es troba un desconeixement de moltes altres funcions dels arxius en el context d’una renovada disciplina que trenca amb la visió del passat que entenia els arxius com espais foscos, laberíntics, atapeïts de papers i que en el millors dels casos gaudien de l’apel·latiu de romàntics.

Principals funcions dels arxius Més enllà de la preservació de la memòria i de la funció tradicional de suport a la investigació històrica, les funcions dels arxius són múltiples i abasten àmbits diversos: A) Suport a la millora de la gestió administrativa: l’arxiu ha passat de ser un element passiu en les organitzacions en tant que institucions receptores de documentació desvinculades de les fases de creació de documents a formar part dels processos de racionalització i simplificació administratives a partir de la definició i implantació de sistemes de gestió documental corporatius que impliquen el disseny per part dels arxivers de quadres de classificació, de seguretat i accés, així com calendaris de conservació. L’acció de l’arxiver s’ha traslladat i avançat a l’inici del cicle de vida del document participant de forma transversal amb altres professionals (informàtics, tècnics d’organització, tramitadors, personal dels serveis jurídics) en la definició de models de documents, circuïts administratius, períodes de retenció documental i polítiques de preservació. Això es tradueix en una millora del servei que les administracions presten als ciutadans sobre la base d’una agilització de la tramitació administrativa i d’un augment de la seguretat relativa a l’accés a la informació. Aquesta evolució des d’una interpretació historicista de la funció de l’arxiu a una altra més administrativa i integral és palesa en la legislació catalana en matèria d’arxius: la Llei 10/2001 d’arxius i documents completa, revisa i supera en molts aspectes la llei 6/1985 d’arxius, especialment en tot el relacionat amb la funció dels arxius en l’assessorament i definició de sistemes de gestió documentals. B) Impuls a l’administració electrònica: els arxius s’han convertit en l’eix vertebrador de les polítiques d’administració electrònica. Disposicions legislatives com la Llei 11/2007 d’accés electròni dels ciutadans als serveis públics o el Reial Decret 4/2010 pel qual es regula l’Esquema Nacional d’Interoperabilitat en l’àmbit de l’Administració electrònica atorguen a l’arxiu digital un paper fonamental. De forma cada cop més accelerada, els arxivers s’estan reciclant professionalment adoptant un perfil més tecnològic que els converteix en interlocutors necessaris dels informàtics: participen en la selecció i parametrització d’aplicacions informàtiques i repositoris documentals, elaboren esquemes de metadades, defineixen el cicle de vida dels documents, col·laboren en la definició de protocols d’interoperabilitat, contribueixen al disseny de quadres de seguretat i accés a la informació i desenvolupen estratègies i polítiques de preservació a llarg termini de la documentació electrònica. En definitiva, participen en l’elaboració de sistemes de gestió de documents electrònics d’arxiu tendents a garantir l’autenticitat, integritat –és a dir la no modificació dels documents-, conservació i accessibilitat de la documentació a llarg termini. L’administració electrònica seria impensable sense la intervenció dels arxivers. L’univers descrit per Orwell s’ajustaria, precisament, al d’una societat digital sense la presència d’aquests professionals. C) Foment de la transparència i de la garantia de drets: els arxius han evolucionat cap a institucions més obertes i transparents al servei dels ciutadans en general. Han passat de prestar un servei exclusiu a l’investigador a fomentar l’accés general a la documentació en tant que mitjà per a la defensa i garantia de drets i el compliment d’obligacions, dintre del respecte a la legislació en matèria de protecció de

17

dades de caràcter personal (Llei 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal). Formalment, el canvi operat en aquest sentit s’ha traduït en l’anul·lació del carnet d’investigador, document excessivament restrictiu, en favor del NIF com a document necessari per a l’accés als fons documentals per part de qualsevol ciutadà. D) Reserva del coneixement i informació genuïnes: els arxius són institucions que custodien fonts primàries, úniques i exclusives. És a dir, conserven la documentació generada o rebuda directament per l’administració, particulars i empreses en el desenvolupament de les seves activitats. Aquesta condició fa dels arxius una reserva per a la validació de l’autenticitat d’estudis i la interpretació fidel dels fets en un context social on Internet s’està erigint, en molts casos, en font exclusiva d’informació sense tenir en compte el fet de què bona part de la informació que hi circula no identifica els productors, les fonts ni tampoc té cap garantia de fiabilitat. E) Plataformes del coneixement i catalitzadors i dinamitzadors culturals: en el context internacional i concretament en el català, els arxius operen en xarxes on es centralitzen recursos, decisions i estratègies. La Subdirecció General d’Arxius i Gestió Documental depenent de la Direcció General de Patrimoni del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació és el màxim òrgan rector de l’arxivística a Catalunya i dota als arxius d’eines tecnològiques per garantir la difusió en línia dels fons arxivístics, de l’activitat duta a terme pels centres d’arxiu així com de la infraestructura necessària per a la construcció i equipament d’edificis d’arxiu altament especialitzats i tecnològicament avançats. Aquest fet converteix als arxius en potents institucions al servei d’altres entitats no exclusivament culturals, permetent catalitzar moltes iniciatives. Això és especialment rellevant en el cas d’àrees geogràfiques com el Pirineu on existeix un inveterat dèficit d’equipaments culturals en relació amb altres àrees més poblades o més properes als centres polítics i econòmics de decisió. F) Difusió i servei didàctic: el foment de l’esperit crític, de la tolerància a través de la contextualització i interpretació objectiva dels fets, l’adquisició d’estratègies d’estructuració mentals i del coneixement, el descobriment del passat i de valors extrapolables a la nostra societat, el sentit d’arrelament a una cultura, l’explicació de la realitat actual sobre els ciments dels esdeveniments pretèrits constitueixen elements i instruments que ofereixen els arxius als ciutadans en general i als estudiants en particular. Els arxius aporten continguts d’alt valor afegit per a la formació de les noves generacions de joves en un sentit ampli del terme: valors, aptituds, coneixement, metodologia, precisió conceptual... Un exemple d’arxiu de nova generació: l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell D’inauguració molt recent (juny de 2010), l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell recull els avenços més destacats en matèria arxivística. A nivell d’equipaments, sobre una superfície útil de 1.277 m2, l’arxiu que es troba edificat en dues plantes disposa de moll de càrrega, sala de recepció i tria de la documentació, àrea de desinfecció, magatzems, sala de treball, despatxos, sala de consulta, biblioteca auxiliar, sala polivalent així com sis dipòsits de documentació amb una capacitat de 8.813 metres, una sala de suports especials (documentació fotogràfica, electrònica) i una altre de suports de gran format (pergamins, plànols, cartells). El nou equipament té la finalitat de preservar, conservar, tractar i difondre el patrimoni documental d’àmbit comarcal incorporant a tal efecte un ús intensiu de les noves tecnologies de la informació i les comunicacions. Pertany a la

Xarxa d’Arxius Comarcals i gaudeix d’aplicacions informàtiques corporatives de gestió documental accessibles en línia (GIAC, Cercador d’Arxius en Línia), d’accés a repositoris digitals remots (Dipòsit Digital d’Arxius de Catalunya –DÍDAC) per a la preservació del patrimoni documental en suport digital i de participació en programes de certificació de la qualitat (adaptació a la norma ISO 9000, encara pendent de definició i implantació). La llei d’arxius atorga als arxius comarcals un ampli ventall de funcions que van més enllà de les estrictament relacionades amb la preservació i descripció del patrimoni documental i aprofundeix en les tasques relatives a l’assessorament i implantació de sistemes de gestió documental. Conclusions Els arxius han experimentat una evolució significativa en els darrers 30 anys passant de ser institucions tendents a la preservació de la memòria a centres dinàmics que participen en la generació de coneixement, en la millora de la qualitat i racionalització dels procediments administratius, en el foment de la transparència i l’accés a la informació així com del desenvolupament de noves tecnologies al servei de la difusió, preservació i gestió de la documentació administrativa i del patrimoni documental en un context híbrid (documentació tradicional i electrònica o digital). Així mateix, els arxivers han evolucionat cap a una figura més polièdrica, més transversal i necessàriament multidisciplinar i proactiva. Ja no es tracta de professionals tancats en els seus arxius amb funcions molt específiques sinó de persones amb una formació molt plural que abasta des de coneixements en palegrafia, diplomàtica fins a habilitats i nocions avançades en el camp de l’anàlisi i definició de circuits administratius i en la partició en l’anàlisi i desenvolupament d’aplicacions informàtiques, per posar uns exemples. En definitiva, l’arxiver s’ha convertit en l’interlocutor vàlid i necessari de professionals procedents de moltes disciplines: informàtics, juristes, tècnics d’organització, analistes de sistemes, personal de tramitació, professionals de les ciències de la informació en un sentit ampli, tècnics i dinamitzadors culturals, docents...

18

Jo em considero afortunat. He nascut i he viscut la major part de la meva vida a la Cerdanya. I ho crec perquè la considero una comarca excepcional en molts aspectes. En primer lloc pel que fa al paisatge ningú no pot discutir que és un territori idíl·lic. A més, se sol gaudir d’una vida calmada la major part de l’any, amb petites excepcions ben marcades al calendari de tots els ceretans. No crec que el vincle de qualsevol ceretà amb la seva terra pugui trencar-se i, a més, crec que la majo-ria no ho voldrien. És com el mestre Salvador Espriu quan deia que estimava el seu país perquè ell havia crescut covard i salvatge, és a dir, havia crescut a imatge i semblança de la seva pàtria. D’una manera o altra, tot cerdà queda gravat amb l’empremta de la seva vall. Tot i així, alguns ens sentim obligats a un exili, molt descafeï-nat evidentment, però es tracta d’una escapada al cap i a la fi, perquè la Cerdanya es transforma en la gàbia d’or, en un camp massa petit per galopar, en una terra de limitacions. Llavors és quan descobreixes el món. La qual cosa no nega la bellesa de la terra original. Fins i tot a vegades posa de relleu el seu valor, però també és quan la realitat és fa ben visible, una realitat que potser la neu, el fred i la pluja cerdana no et deixaven de veure. La teva petita comarca ha quedat al llarg dels anys tancada en un ecosistema de regles pròpies que evoluciona molt lentament. És quan viatgem cap al sud quan ens n’adonem que existeixen altres maneres d’actuar, de pen-sar, de creure i de viure i que no només són possibles sinó que resulten igualment vàlides. És l’instant en què creiem que podrem acabar el nostre propi puzzle de la persona, aquell trencaclosques algunes peces del qual no hem pogut trobar encara. I això crea un vincle, provoca un enamorament que pot fer esvair parcialment la necessitat de tornar a casa. Tot i això, no sóc pessimista, confio en unes generacions amb tanta força i amb tant d’amor per la seva terra, que tornaran a casa; tornaran als pobles ceretans per fer-los més grans, do-nar-los l’energia suficient perquè la Cerdanya segueixi brillant amb llum pròpia i evitar que arribi un dia en què l’única llum visible sigui la dels fars que apareixen a través de la foscor del nostre Túnel.

Amor a primera vista Per Jaume Piguillem Pérez de Rozas

L’associacionisme en pobles petits

Per Guillem Lluch Torres Aconseguir tirar endavant una associació en un poble petit és sovint quelcom força complicat. Aquest no és un mal tant sòls de Cerdanya sinó de qualsevol comarca rural amb poca densi-tat de població als seus municipis. Deixant de banda la impli-cació de les administracions, sovint costa força que la gent s’animi a organitzar o, ni que sigui, a participar en activitats que reverteixin en el bé comú del poble. És per això que mol-tes entitats que neixen amb l’empenta d’un grup de persones acaben morint quan aquesta gent es cansa de ser l’única que empeny. Al Baridà i a la Batllia, afortunadament, sembla que l’associacionisme aconsegueix aguantar, no sense destinar-hi molts esforços. Hi trobem casos històrics, com l’Associació Cívica i Cultural de Prullans, encarregada d’organitzar, entre d’altres activitats, el cèlebre pessebre vivent; o el Grup d’Amics de Montellà, que ha aguantat més de 25 anys gràcies, en bona part, a l’empenta de molts estiuejants. Precisament la presència d’estiuejants en aquestes associa-cions és un aspecte polèmic, ja que sovint els veïns del poble veuen les activitats que aquests organitzen amb un cert recel i com a quelcom extern. Molts cops, però, l’única manera d’organitzar activitats amb un cert caràcter cultural o divulga-tiu, més enllà de la festa major o d’altres actes festius similars, és amb l’ajuda o amb l’empenta dels estiuejants. Evidentment que les festes majors són una mostra de cultura popular i un acte festiu que s’ha de mantenir i, si a dia d’avui, encara no s’han perdut és per l’esforç que hi dediquen any rere any els veïns dels diferents pobles. Aquests actes, però, no han de ser les úniques expressions culturals i festives que es duen a terme als pobles al llarg de l’any. Molts cops, els ajuntaments no tenen la suficient capacitat per complementar-ho amb al-tres activitats culturals i aquí és on han d’entrar les associa-cions, tot i les dificultats que viuen. És per això que, en el cas concret del Baridà, és de vital im-portància la presència d’associacions formades per persones joves que tirin endavant aquestes activitats. Els últims anys n’han nascut dues de molt actives. Una, a la muntanya de Lles, els Aglans de Freixa, composada per joves dels diferents pobles del municipi -Lles, Aransa, Mussa i Travesseres-, que han dinamitzat força les festes majors d’aquests pobles, però que també s’han centrat en altres activitats, com ara l’organització del referèndum per a l’autodeterminació de Ca-talunya al municipi, o en l’organització de conferències i xerra-des. A Montellà i Martinet també hi destaca la presència del Grup de Joves l’Ordiguer, que al llarg dels últims anys ha or-ganitzat tot tipus d’actes, des de la cavalcada de Reis fins a quines solidàries, passant per conferències o per la recupera-ció de la festa major de Víllec, perduda fa molts anys. Són activitats que, per a molts poden semblar de poca importància, però que tenen una gran transcendència, ja que aconse-gueixen donar vida a uns pobles força apagats i on, sovint, és molt complicat mobilitzar a la gent. Si les associacions d’aquests petits pobles acaben donant-se per vençudes da-vant el cúmul d’adversitats a què han de fer front, la vida so-cial de la comarca se’n ressentirà, i molt.

Foto: Francesc X. Esteban

19

Puigcerdà (1874-1936): Com era el Nadal fa cent anys a Puigcerdà? Per Enric Quílez i Castro

En alguns aspectes, era molt semblant a avui dia: les botigues obertes la nit de Nadal fins a ben tard, celebració de la missa del gall, poca gent pels carrers el dia posterior a Nadal i cele-bracions diverses. D'altra banda, trobem diferències. El jovent, la nit de Nadal anava cantant pels carrers, tal i com succeeix encara avui dia a molts llocs de la península i els balls eren freqüents el dia de Nadal i per Sant Esteve. Algunes tradicions s'han desplaçat a altres dates. Per exemple, els padrins regalaven el tortell de Nadall i torrons als seus fillols per Sant Esteve. Actualment, aquesta tradició s'ha desplaçat cap a la mona de Pasqua, el dilluns immediatament posterior al Diumenge de Ressurrecció. Però mirem què deia el redactor de "La Voz del Pirineo" a l'edició de l'1 de gener del 1881, fa ara 130 anys! (Traduït del castellà) Afavorits els cerdans amb una bonança de temperatura, com mai no s'hagi vist al nostre país per les dates de Nadal, es van poder celebrar aquestes amb la major satisfacció. La nit de Nadal va ser molt animada, amb els carrers molt concorreguts per la joventut puigcerdanesa que alegrava el veïnat amb els seus harmoniosos càntics. Van contribuir a l'animació les boti-gues de comestibles, cafès i botigues de dolços obertes fins la mitja nit, hora en què se celebrà amb gran pompa, a l'església parroquial la missa del gall, a la qual va assistir-hi una gran gentada, no mancant-hi un veritable exèrcit de quitxalla que amb atronadors xiulets i músiques de tot tipus, molestaven les oïdes de la nombrosa concurrència. El dia de Nadal es va presentar plujós, els efectes de la qual cosa es deixaren sentir a la caiguda del sol, encara en poca quantitat, cosa que va fer que els balls de la nit que van tenir lloc als salons de casa Vergés i del Siglo, estiguessin molt concorreguts i honorats per gairebé tot el bell sexe puigcer-danès. El diumenge, dia de Sant Esteve, vaguerejaven pels carrers els nens, que anaven i venien d'esperonar els seus padrins, els quals de grat els regalaven el consabut tortell i dolç torró. El mateix dia es va veure poc animat el mercat i no ens es-tranya, conegut el costum del país de passar les festes en família. Podem mirar una mica més endavant, pels volts del 1910, a veure què ens diu la premsa local de les celebracions nada-lenques.

(Ceretania del 15/01/1910; traduït del castellà) El vell any 1909 va voler despedir-se de nosaltres tot regalant-nos un dia esplèndid amb una temperatura temperada imprò-pia de l'estació. [...] Donada la bonança del temps, els habitants de Puigcerdà van sortir a divertir-se i l'animació fou gran, particularment a les funcions celebrades als Casinos, Cinemes i al ball extraordi-nari del cafè del Siglo. Podem veure que als Casinos i a els balls, s'incorpora també el cinema. L'any següent, en canvi, va nevar. els carrers estaven coberts per una capa de vint centímetres i la sèquia es va glaçar, amb la qual cosa, no es podia alimentar amb aigua la central elèc-trica de la font del Cúcuru i els carrers es trobaven a les fos-ques. Però això no va impedir la xerinola: (traduït del castellà) Al cinematògraf d'aquesta vila, s'han exhibit durant les passa-des festes molt formoses pel·lícules [no diu quines]. Per avui i per al dia de Reis s'ha preparat un programa que no dubtem farà les delícies de la concurrència! Al Casino Ceretà, l'Orquestra Flores i la Societat Coral la Sar-dana amenitzaren les festes del Nadal. [...] La part musical va ser executada amb gran encert i el cor va fer prodigis dirigit per l'experta batuta del Sr. Florensa. Els balls de tarda i de nit es van veure concorregudíssims. Les festes que va celebrar el "Círculo Agrícola Mercantil" du-rant les passdes pasqües de Nadal van ser menys concorre-gudes que de costum. El concert va tenir lloc diumenge per la tarda; va estar regular-ment animat, debutant-hi la nova orquestra contractada per a la temporada del Carnaval. Després del concert, hi va haver ball de societat, al qual va assistir regular concurrència. El programa va finalitzar amb un sarau que va durar fins a poc abans de les dotze. L'orquestra va estar encertada. En resum, potser fa un segle la gent sortia més a divertir-se i hi havia més balls, però és clar, no hi havia tantes possibilitats de lleure com avui dia i la meteorologia afectava molt més la vida diària que no pas ara. De fet, es tractava d'un estil de vida molt més dur, però més senzill.

20

El Futsal Llívia Per la Directiva del Futsal Llívia

El Club Esportiu Futsal Llívia es va fundar l'Agost de l'any 2007 gràcies a l' il·lusió i l'empenta d'un grup de gent. El Futsal Llívia milita a la Divisió d'Honor de la Federació Catalana de Futbol Sala des de el 2007. La seva primera temporada la 2007-2008 va servir per consolidar-se a la categoria i començar a planificar el futur. El seu primer any va quedar 4t classificat a la lliga regular i va arribar a les semifinals de la Copa Catalunya acabant 3r classificat. Un fet també important és que des de aquesta primera temporada fins l'actualitat el Futsal Llívia aporta jugadors a la selecció Catalana de Futbol Sala. La temporada 2008-2009 el Futsal Llívia va viure un any important ja que va quedar Campió de la Copa Catalunya i 4t classificat a la lliga regular a part el club va posar en marxa l'Escola Futsal Llívia amb uns 20 nens practicant el futbol sala, també va col·laborar amb l'Escola BAC de Cerdanya d' Alp amb la formació de Futbol Sala en les activi-tats extraescolars de l'Escola amb uns 18 nens. La temporada 2009-2010 el Futsal Llívia va viure l'any més important de la seva curta història, gràcies a l'èxit de la Copa Catalunya el Fut-sal Llívia va poder competir a nivell internacional ja que del 17 al 23 de maig del 2010 van disputar la Copa UEFS de Futsal a Praga acon-seguint la 7a posició de 9 equips, allà és va trobar amb equips d'un potencial molt gran i de països importants com Rús-sia,França,Txeca,Bèlgica,etc. D'aquesta manera és convertia en el primer equip de futbol sala de la Cerdanya en jugar una competició europea, també es va arribar a semifinals de Copa Catalunya i lliga Divisió d'Honor. A part l'Escola del Futsal Llívia va passar de 18 nens a 35 nens i va donar d'alta en competició un equip Infantil, un equip Benjamí, i va crear un equip pre-benjamí amb l'Escola BAC de Cer-danya d' Alp es va passar de tenir 18 nens a tenir-ne 30 nens, també es va crear un segon equip que milita a la Divisió Territorial i és va crear un equip Femení. Aquesta temporada la 2010-2011 el Futsal Llívia disposa del seu pri-mer equip que milita a la Divisió d´Honor, el Llívia B que milita a la Divisió Territorial, del seu equip Benjamí, d'un equip prevegem i la seva col·laboració amb l'Escola BAC de Cerdanya d' Alp, la qual se-gueix treballant amb uns 30 nens. L'objectiu d'aquesta temporada és aconseguir el millor resultat possi-ble en Lliga i sobretot en la Copa Catalunya ja que es possible que la fase final de la Copa Catalunya es faci a Llívia, també el repte il·lusionant de tornar el maig del 2011 de tornar a jugar la Copa UEFS. Per acabar ens agradaria agrair i donar les gràcies a tots els espòn-sors,col·laboradors,socis i aficionats que gràcies al seu suport i ajuda fan que tot això sigui possible MOLTES GRÀCIES!! LA DIRECTIVA DEL CLUB ESPORTIU FUTSAL LLÍVIA.

S'acaba de constituir recentment l'associació "Llibre del Piri-neu", dirigida als escriptors, poetes, impressors, editors, llibre-ters, bibliotecaris i arxivers del Pirineu. És a dir, a tothom que tingui relació amb el món del llibre del Pirineu. Crec que es tracta d'una iniciativa molt interessant i molt ne-cessària. El llibre pirinenc té bona salut, però per desgràcia no sol arribar molt més enllà de les portes del Pirineu i molts cops falla la distribució. D'altra banda, el món pirinenc té unes especificitats pròpies i unes problemàtiques que fan del tot necessari reunir tots els recursos possibles per tal de promocionar el llibre pirinenc, puntal de la nostra cultura i molts cops menystingut fora de l'àmbit geogràfic que li és propi. Per tant, amb la intenció d'unificar esforços, de cercar solu-cions a problemàtiques comunes i de promocionar conjunta-ment el llibre pirinenc, sorgeix aquesta associació que estarà presidida inicialment per l'escriptor alturgellenc Joan Obiols i que comptarà amb representants a totes les regions pirinen-ques: comarques, Andorra i el territori de l'Aran. Les finalitats són clares: promocionar el llibre pirinenc dins i fora de l'àmbit geogràfic del Pirineu, solucionar problemàti-ques comunes, plantejar estratègies de distribució i promoció del llibre pirinenc i afavorir la seva lectura a les escoles i bi-blioteques. Tant de bo que la iniciativa sigui exitosa i rebi el suport popu-lar i polític que li serà del tot indispensable per tirar endavant aquest engrescador i del tot necessari projecte per les nostres terres.

Llibre del Pirineu Per Enric Quílez i Castro

21

A la cua del pa Per la colla de Cua de Llop.

Hi havia una vegada un Nyerro i un Cadell a la cua del pa d’un poblet de la Cerdanya, quan van presenciar aquesta conversa: Dos individus vestits segons la seva “espècie”: - Individu amb Ralph Lauren: ¡Oye! ¿Cómo tú por aquí? - Individu amb Lacoste: Comprando el almuerzo, ¿y vosotros estáis bien? - Individu amb Ralph Lauren: Sí, sí (dubtant), bueno Cuca la tengo un poco cansada porque no puede dormir. - Individu amb Lacoste: ¿Qué me dices? Bueno es normal, ahora os habéis cambiado a Vía Augusta, ¿no es verdad? - Individu amb Ralph Lauren: No, es aquí en la Cerdaña: no puede dormir. - Individu amb Lacoste: ¿Pero no estáis en la “Pleta”? - Individu amb Ralph Lauren: Sí, sí, y yo no tengo ningún problema, yo duermo en cualquier lado, pero hay unos caballos en el campo contiguo que llevan unas campanas que hacen ruido y no la dejan dormir. - Individu amb Lacoste: ¡Eso si que jode! ¿Tú crees que han de poner campanas a los caballos? ¡Esos bichos solo molestan y hacen peste y traen moscas! - Individu amb Ralph Lauren: Hombre, por suerte están a una distancia, pero he tenido que ir a hablar con el “payés” y pedirle que les saque las campanitas a los caballos que mi señora no puede dormir. - Individu amb Lacoste: ¿Y..? - Individu amb Ralph Lauren: Me han echado a patadas

- Individu amb Lacoste: Mira, la solución es poner una denuncia, es lo único que entienden. ¿Tú conoces a Ricardo, mi cuñado? Pues bien, le pasaba lo mismo, puso una denuncia y al día siguiente los tenía pidiendo perdón en la puerta. - Individu amb Ralph Lauren : ¿Qué me dices? - Individu amb Lacoste: Ahora cuando ellos vienen les ponen papel de periódico dentro de las campanas y ya no hacen ruido. - Senyor amb Ralph Lauren: Oye, pues no es mala idea. - Senyor amb Lacoste: Tienes que ir a saco. ¡Qué se piensan!, aquí venimos a descansar. - Senyor amb Ralph Lauren: Tienes toda la razón. - Senyor amb Lacoste: Bueno, te dejo que hemos quedado la “panda” para una excursión con los quads. - Senyor amb Ralph Lauren: Hasta luego. - Dependenta: Perdoni la indiscreció, però les campanes les trobarà als campanars, el que porten els cavalls, millor dit les “egues” penjant del coll són esquelles. Allà tenim al Cadell que mira al Nyerro, i el Nyerro que mira al Cadell: - Nyerro: Saps una cosa Cadell... - Cadell: Digues Nyerro... - Nyerro: Haurem de tornar a treure el trabuc!

22

Hostes vingueren que de casa ens tragueren Per lo Minyó de Montellà. Com a complement de l’anterior columna –A la Cua del pa– escrita per la colla del famós bandoler cerdà, en Cua de Llop, aquesta columna vol oferir anècdotes curtes que han succeït els darrers anys a la Cerdanya i que han estat presenciats per un altre famós bandoler cerdà: lo Minyó de Montellà. *********************************************************************** L’altre dia va tenir lloc en una coneguda papereria puigcerda-nesa la següent anècdota, que jo qualificaria de completament surrealista. Va entrar una dona a la botiga i va veure uns imants amb for-ma de vaca. La senyora, tota seriosa, s’adreça a la mestressa i li etziba: -Perdoni... aquests imants... són de toro o són de vaca? Després de posar cara d’astorament, la mestressa li va dir que no ho sabia i que, a més, eren tan petits que tampoc es veia clarament. Doncs la dona va marxar sense comprar-ne, perquè no havia pogut esbrinar si eren de toro o de vaca. Alguna antitaurina furibunda o una llunada, simplement? *********************************************************************** En la mateixa papereria, va entrar un client i va demanar un guix. Davant de la sorpresa general, el client va dir: - Que me’l podria embolicar de regal? Crec que devia costar més el paper de regal que el que li van cobrar. I és que la gent regala unes coses més estranyes... *********************************************************************** A un amic que treballa a Barcelona li van preguntar un dia que d’on era i va dir: - Jo sóc de Puigcerdà. I el seu interlocutor, sense cap mena de pudor li va contestar: - Ah no! De Puigcerdà no s’és: a Puigcerdà s’hi va! Sincerament, aquesta és una opinió molt més estesa d’allò que ens puguem imaginar. Molts pixapins es pensen que du-rant la setmana aquí no hi viu ningú, que és una mena de de-corat entre muntanyes i que només hi ha gent els caps de setmana, quan ells pugen, per a servir-los. És com allò que se’ls diu als nens petits de broma quan un dia s’aixequen molt d’hora sobre si potser encara no hauran posat les carreteres, de tant que han matinat. Doncs igual *********************************************************************** Explicava una noia que va treballar un cert temps al Servei d’ Urgències a l’Hospital de Puigcerdà, que un dia li va arribar una esquiadora que s’havia trencat la cama i li van dir que per enguixar-li, li havien de tallar un tros del camal del pantaló d’esquiar.

La noia, tota compungida va dir que els pantalons eren molt cars i que no volia que li estripessin i que, sisplau, que mires-sin de fer-li la cura sense trencar-li els pantalons. Ho van provar, però va resultar impossible, entre crits de dolor de la noia i ho van deixar estar. Però no se sap si es queixava més quan li miraven de curar-li la cama o quan li tallaven els pantalons de moda supercars, vés per on! *********************************************************************** Potser una de les anècdotes més irreals que els ha passat mai als treballadors del Servei d’Urgències és el següent cas. Per entendre’l, cal recordar que la porta d’Urgències és al costat mateix del campanar de Puigcerdà. Entra un senyor i demana una entrada. En l’argot hospitalari una entrada equival a una visita. La noia d’Urgències li dema-na el nom i el cognom i l’home li dóna. A continuació, li pre-gunta si té la cartilla de la Seguretat Social i l’home, tot estra-nyat diu: - Caram! Sí que demanen coses per pujar al campanar! I és que l’home s’havia confòs i es pensava que la guixeta d’Urgències era on es venien les suposades entrades per pu-jar al campanar! Us podeu imaginar el tip de riure que es van fer quan va marxar... *********************************************************************** Una anècdota que s’explica com a certa d’un pagès de Cer-danya, però potser és un acudit o una llegenda urbana, té a veure amb el fet que uns senyors de ciutat es van presentar un dia a una granja i van preguntar: - Perdoni, bon home, que té llet de pagès? L’home, tot sorneguer, els va respondre: - Sí, quanta en volen? - Doncs un parell de litres. - Ui, no! Tanta no en tinc, de llet de pagès. Ara, de llet de va-ca, en tinc tanta com en vulguin! M’agradaria veure la cara que se’ls va posar... *********************************************************************** Fa molts anys, un parell de puigcerdanesos força catxondos es van posar a discutir davant d’un senyor de ciutat sobre com estaven les coques de llardons que tenien plantades a l’hort. Quan un dels dos va marxar, el senyor de ciutat es va apropar i li va preguntar a l’altre: - Perdoni, és cert que les coques de llardons creixen a l’hort? - I és clar, home! D’on vol que surtin. I va marxar, això sí, no del tot convençut...

23

Jordi Pere Cerdà. Una mirada retrospectiva. Per Cristina Badosa (Aquest article va aparèixer publicat a la revista Serra d’Or núm. 611, del novembre de 2010 i es publica amb el consenti-ment de l’autora i de la revista).

Antoni Cayrol, conegut com a poeta pel pseudònim Jordi Pere Cerdà, un dels escriptors més importants de la Catalunya del Nord amb Josep Sebastià Pons, compleix noranta anys el 4 de novembre d’enguany. Poeta, dramaturg, contista, no-vel·lista i narrador, que encara l’any passat va publicar Fines-trals d’un capvespre, un volum que tanca el cercle de les se-ves memòries iniciades el 1966 amb Cant alt. Antoni Cayrol hi reprèn temes encetats aleshores, però des de perspectives diferents, perquè noves lectures li han obert vies per a re-flexions que completen uns esdeveniments que d’aquesta manera s’expliquen en tota la complexitat. Com aleshores, Cayrol analitza cada una de les experiències vitals i in-tel·lectuals que han estat al centre del seu «viscut», terme que en la seva accepció francesa estaria a la base de la mateixa experiència i fóra, segons paraules seves a la primera plana del llibre, la matèria primera que «ens ha format, la que ens forma, ens conforma, ens informa, ens omple matèria del cos propi, del cos social, del cos terrenal, del qual l’esperit té ordre i ens ordena d’arrencar-nos. El veig com un ordre igual al que fa créixer l’herba». Orígens Aquestes memòries, a més de reconstruir un període del pas-sat intel·lectual i polític de la Catalunya del Nord, ajuden a comprendre una part de la poesia d’Antoni Cayrol, aquella que sembla sorgir directament de la naturalesa. Cal tenir en comp-te els orígens ramaders de la branca paterna, com també l’ofici de carnisser que li ve de la banda materna, i que, junta-ment amb el seu panteisme, foren un aspecte més de la per-sonificació, de l’encarnació de la natura, de la carnalitat de moltes de les seves imatges, com explica Pere Verdaguer a la introducció de la Poesia Completa, publicada el 1988, exhauri-da i, incomprensiblement, no reeditada. A Finestrals... Cayrol conta anècdotes plenes d’humor sobre el món de la pastura i

dels pastors que ens donen l’abast d’un sistema d’organització social, el nomadisme, que és oposada a la llei sedentària, perquè la distribució dels homes i les bèsties es fa en espai obert, sense fronteres ni closes, com expliquen Gilles Deleuze i Félix Guattari al tractat sobre nomadologia inclòs al llibre Mille Plateaux. Un món receptor, més que cap altre, de refu-giats i fugitius. El viscut de les guerres, els refugiats, la partici-pació en la resistència, haurien contribuït també al compromís polític de Cayrol com a escriptor i intel·lectual. Una altra part important de les seves memòries gira entorn de la creació poètica. Explica els seus inicis gràcies al descobriment del quadern «Poésie 43» publicat per Seghers a Vilanova d’Avinyó, fins a arribar al retrobament de la veu pròpia en ca-talà a la revista «Tramontane» de Carles Bauby i al reconeixe-ment del mestratge del poeta Josep Sebastià Pons. Una voca-ció poètica lligada a una llengua que és objecte d’anàlisi i re-flexió, i que per extensió porta Cayrol a la consciència de la identitat cultural: el fenomen rossellonès i la relació amb el Principat. Són unes memòries que des de la perspectiva d’un viscut ric en lectures i experiències ens ajuden a comprendre el fons d’una obra prou diversificada, però que té com a marc el món de la muntanya. Potser la cosmogonia muntanyenca ha estat una de les causes de la poca recepció que l’obra de Cayrol ha tingut i té a la resta de les terres catalanes; l’altra seria el discurs que palesa la influència dels pensadors fran-cesos contemporanis, Maurice Blanchot, Gilles Deleuze, Jean Starobinski, Michel Certeau, Roland Barthes, Emmanuel Levi-nas, Gaston Bachelard, Pierre Teilhard de Chardin, per citar els més evidents. Antoni Cayrol comenta sovint allò que ell considera una mancança de la intel·lectualitat del Principat, la falta d’un discurs centrat en el pensament. Una opinió certa-ment discutible, com també d’altres sobre el món intel·lectual barceloní, que s’explicarien per la freqüentació potser de no-més un sector, el compost per Ferran Canyameres, Joan Oller i Rabassa i Josep M. Casacuberta, massa allunyats in-tel·lectualment i generacional d’ell, o bé més joves, com Albert Manent o, més tard, Àlex Susanna. Poesia La poesia d’Antoni Cayrol està fonamentada en l’autenticitat, com escriu Pere Verdaguer, pel seu refús de la facilitat, per l’atenció i el respecte per la cosa més que per ell mateix, per ser un poeta que elabora la poesia des de dintre. El primer llibre, La guatlla i la garba, d’influència confessada maragallia-na, encara segueix les pautes de la versificació, que aviat abandonarà per adaptar cada poema al ritme propi, creant una llengua poètica basada en la parla del poble, de la ma-teixa manera que ha fet entrar en la seva poesia el paisatge i la gent de la Cerdanya. Un paisatge que no és solament belle-sa, sinó també la duresa de la seva vida, lluny del ruralisme i de la pastoral. És una poesia que va de l’exaltació, gairebé èpica, al sensualisme, i a la consciència de la petitesa huma-na, elements que aboquen l’autor a un sincer sentiment de solidaritat. A partir de la interiorització i la poetització d’un mi-crocosmos local arriba a crear una cosmogonia que ens com-mou per la seva universalitat. Només un exemple amb aques-ta estrofa del magnífic poema «Dones de Llo» de Cerdaneses (1951-1965): «Tot surt del roc: / les cases, l’església, la gent. / Pits magres, punxes de sílex, / seques i dures espines de la llet.» Altres temes essencials, com l’amor i la guerra, ocupen un espai central en la seva poesia: Tota llengua fa foc (1955) i Un bosc sense armes (1952- 1964) recullen l’experiència de la guerra, però també la inquietud davant la indiferència política de la majoria silenciosa. Dietari de l’alba (1988) és un llibre

Antoni Cayrol, el poeta conegut com a Jordi Pere Cerdà, aquest novembre va fer noranta anys que va néixer a Sallagosa, a l’Alta Cerdanya. (Foto: Barceló)

24

sobre l’experiència amorosa, en què la dona és un element clau per a la plena identificació amb la terra, amb l’aigua, amb l’arbre, amb el ventre i el fruit. Una primera edició de l’Obra poètica el 1966 a l’editorial Barcino ja va permetre copsar la dimensió de la seva poesia, i no serà fins vint-i-dos anys més tard que es publicarà la seva Poesia Completa (1988) a Edi-cions Columna. L’any següent li va ser concedit el premi de Literatura de la Generalitat de Catalunya.

Llengua Davant el problema que li plantejava la tria de la llengua poèti-ca, Antoni Cayrol no solament ha reflexionat sobre la situació de la llengua catalana a la Catalunya del Nord, sinó que tam-bé ha portat a terme un treball de recuperació i de dignificació de la variant dialectal. Al seu temps i a la seva Cerdanya l’ús del català parlat encara era habitual entre el poble. Per a ser fidel a l’autenticitat, Cayrol no podia fer altrament que prendre aquesta llengua directament pouada dels pastors, dels page-sos i de la clientela de la carnisseria familiar. Una llengua ple-na de vida i d’una gran riquesa que ha sabut transformar en llengua poètica, bella i sorprenent, com ens mostra en tota la seva espontaneïtat a les Contalles de Cerdanya (1961), i que arriba a la plena maduresa a Col·locació de personatges en un jardí tancat (1984) i a la novel·la Passos estrets per terres altes (1998). Com explica a les memòries, la llengua apresa a l’escola, el francès, no li podia servir, com tampoc el català estàndard, l’una i l’altra li semblaven igual de postisses i artifi-cials. Per a la població catalana de la Catalunya del Nord la llengua escrita és el francès, que sempre s’interposa i impe-deix expressar per escrit els mots de la parla «que li restituiria amb el so l’homogeneïtat intrínseca del mot». La in-tel·lectualitat rossellonesa es movia, i sovint encara es mou, en la complexitat: una catalanitat que sovint es tanca en el dialectalisme com a doble reacció d’inferioritat i de superioritat respecte al Principat; superioritat que prové, en part, per un decurs històric lligat a França, amb tot allò que representa l’esperit, la raó, la visió científica de la vida i la conquesta de les llibertats individuals. Els cinc anys, de 1973 a 1978, que va dirigir la revista «Sant Joan i Barres» del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, va donar un impuls a la vulgarització de l’oralitat de la Catalunya del Nord, permetent la col·laboració de nombrosos escriptors als almanacs. L’interès per dignificar la llengua del poble i retornar-la-hi en tota la seva riquesa el portà ben aviat a l’escriptura teatral. Investigador de l’ànima humana, aquest teatre va més enllà del seu ruralisme ambiental, sobretot una obra com Quatre dones i el sol, que hauria de formar part del repertori clàssic del Teatre Nacional. L’estil poètic del seu tea-tre és transcendit per una visió crítica de la seva societat jun-

tament amb una anàlisi del comportament humà. A Quatre dones... l’anàlisi dels comportaments de cada un dels perso-natges, que tradicionalment s’ha relacionat amb La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca, es combina amb una simbologia i una llengua que transcendeixen allò que és local, i s’endinsa també en el discurs autoritari del poder, del totalitarisme. Activisme Però un home com Antoni Cayrol, que havia pres part activa a la resistència durant la invasió nazi, havia de portar també en el camp social i cultural un activisme que sovint és desconegut o oblidat per molts, fins i tot de la Catalunya del Nord. El 1964 des del GREC va contribuir a la constitució de l’embrió d’allò que havia de ser la Universitat Catalana d’Estiu; els anys seixanta va apropar la societat perpinyanesa a la cultura cata-lana fent possibles dos recitals de Raimon i la representació de Primera història d’Esther de Salvador Espriu, amb la direc-ció de Ricard Salvat; va prendre part en l’organització de cur-sos de català i de conferències que, malgrat els esforços i com és habitual encara, van tenir una recepció mínima. Jordi Pere Cerdà sobresurt del grup d’escriptors que van im-pulsar la magnífica represa de les lletres nordcatalanes des-prés de la segona guerra mundial. Dels que vingueren des-prés, alguns han emmudit voluntàriament; d’entre els més nous, es fa difícil trobar la mateixa profunditat de reflexió, la subtilesa en l’estudi de les ànimes i dels sentiments. També és cert que els temps han canviat, que probablement la dicta-dura dels mitjans de comunicació i l’acceleració de la dinàmica editorial obliguen. Caldrà esperar doncs que els temps retor-nin el gust per la reflexió, per l’obra literària que cerca l’autenticitat de la veu?

A la representació de Quatre dones i el sol de Jordi Pere Cerdà al Teatre Romea, de Barcelona, el febrer de 1990, les quatre dones eren Maite Brik, Anna Güell, Francesca Piñon i Julieta Serrano.

25

Franz Liszt: el virtuosisme al piano Per Albert Piñeira

Aquest 2011 es commemoren diverses efemèrides musicals notables: el 4t centenari de la mort de Tomás Luis de Victoria, el centenari de la mort de Gustav Mahler, el centenari del naixement de Nino Rota o el bicentenari del naixement de Ferdinand Hiller i Franz Liszt. L’any Liszt és una magnífica ocasió per aproximar-nos a aquest colós al piano. El compositor hongarès, nascut el 22 d’octubre de 1811 a la petita localitat de Raiding (aleshores del Regne d’Hongria i actualment d’Àustria), va ser una de les figures centrals del romanticisme. Durant la seva joventut va revolucionar Europa amb el seu talent al piano, essent el pia-nista tècnicament més avançat de la seva època, i mica en mica fou reconegut també com a compositor. Especialment rellevants foren les seves composicions per a piano, que re-querien una tècnica difícil i revolucionària i que atorgaren a l’instrument un color i sonoritats completament nous. Així mateix, Liszt va destacar com a benefactor i promotor de molts compositors i intèrprets, entre ells Hector Berlioz, Cami-lle Saint-Saëns, Edvard Grieg Aleksandr Borodín o Richard Wagner (el compositor alemany va arribar a contraure matri-moni amb una filla de Liszt, Cosima, anteriorment casada amb el director d’orquestra Hans von Bülow). Les primeres lliçons de piano les va rebre del seu pare, i pos-teriorment va tenir grans mestres com Czerny o Salieri, a més de conèixer en persona genis consolidats com Beethoven o Schubert. Durant la seva joventut tocà per tot el Vell Continent com a “nen prodigi”, però es va veure privat d’una bona educació general, ja que la seva vida girava entorn dels concerts i les seves jornades transcorrien davant del piano. Com ell mateix va dir quan tenia 21 anys: “La meva ment i els meus dits han treballat com condemnats. A no ser que em torni boig, troba-reu un artista en mi”.

La seva delicada salut i la contemplació religiosa el portaren a abandonar la vida pública. A partir de llavors també va llegir intensament per pal·liar les seves carències formatives. Després d’assistir a un concert de Paganini (1832), Liszt tornà a tocar el piano; volia convertir-se en un gran virtuós d’aquest instrument com Paganini ho era del violí. Amb els anys va aconseguir fama i fortuna, i fou notícia per la seva vida privada, com per exemple quan el 1835 va revolu-cionar París en fugar-se amb la comtessa Marie d’Agoult, que ja estava casada. Van viure a Suïssa i Itàlia i tingueren 3 fills, en una època en què Liszt es concentrà en la composició. Durant els anys quaranta va tornar als escenaris i establí el prototip de pianista de concerts tal com l’entenem avui dia, tocant de memòria i oferint recitals (un concepte que ell mateix va inventar). Després de nombroses gires, el 1847 va conèixer la princesa Carolyne Sayn-Wittgenstein, que esdevindria la seva nova amant. Aquell any va oferir el darrer concert de pagament i es va retirar del circuit internacional. En fer-ho a una prompta edat (35 anys) va aconseguir mantenir intacta la llegenda so-bre la seva forma de tocar. Va tornar a Weimar (on era mestre de capella) i durant els anys posteriors va escriure o revisar la majoria de les seves obres importants, al mateix temps que ensenyava les noves generacions de pianistes i compositors. La dècada dels seixanta fou per a ell un període força tràgic: el Vaticà va anular l’anterior matrimoni de la princesa Sayn-Wittgenstein –de manera que el matrimoni amb Liszt no es pogué celebrar– i es van morir dos fills del mestre. Liszt buscà novament consol en l’església i es retirà a una vida solitària al monestir de Madonna del Rosario, als afores de Roma. Va rebre els ordes menors i sovint se l’anomenà “abat”, però mai fou ordenat sacerdot. Liszt va passar els últims anys de la seva vida entre Roma, Weimar i Budapest, i continuà composant, ensenyant i tocant sense cobrar fins al final dels seus dies. El 31 de juliol de 1886 va morir a Bayreuth (Baviera), on se celebrava el festival dedi-cat a Wagner que organitzava la seva filla. Amb 74 anys deixava enrere una vida intensa i una prolífica producció. Durant els primers anys fou un nen prodigi des del punt de vista musical, però amb una escassa educació en els altres àmbits, una carència que supliria amb la lectura i l’aprenentatge d’idiomes. Va exercir com a docent i com a director d’orquestra, però on més va destacar fou en els terre-nys de la composició i la interpretació. En el primer, el seu llegat abasta centenars d’obres de diversos gèneres: concerts, música per a piano i altres instruments, corals, cançons i pe-ces simfòniques (2 simfonies i 12 poemes simfònics, un gène-re que ell va inventar). I en el camp de la interpretació, va por-tar la tècnica del piano fins al límit de la dificultat, l’exhibicionisme i l’excel·lència amb els seus concerts i recitals arreu d’Europa, des d’Espanya fins a Rússia i Turquia. En qualsevol cas, el seu nom sempre restarà unit al del piano, fins al punt que, per molts, és considerat el més gran pianista i el més virtuós de tots els temps. Liszt va influir en gairebé tots els compositors de piano i con-

26

certistes d’aquest instrument que el van succeir, i els seus experiments musicals dels últims anys presagiaren la música del segle XX de talents com Debussy, Ravel o Bartók, amb harmonies inestables i noves textures musicals. Tota aquesta carrera li reportà molta fama en vida i una consi-derable fortuna, que en bona part dedicà a la promoció de nous compositors i a la caritat i les obres benèfiques. De fet, en l’administració dels seus béns es plasmaren les seves dues grans inquietuds: la música i la religió. Fou un romàntic i també un místic, tant en les seves interpre-tacions i la seva música com en la seva vida privada. De la mateixa manera, en la seva vida hi trobem des d’escàndols amorosos fins a períodes llargs de contemplació i meditació religiosa. I és que Liszt fou famós per la seva música i també per la seva vida. Un cop mort, només algunes de les seves obres s’escoltaren amb regularitat. Però durant l’últim mig segle s’ha tornat a posar en valor la seva obra, que forma part del repertori habi-tual de les grans orquestres simfòniques i els pianistes més prestigiosos dels nostres dies. En vida, Liszt va portar gairebé fins a l’èxtasi els qui el pogueren escoltar. A nosaltres, ens queda el seu llegat musical. L’any Liszt és un bon moment per aprofundir en la seva creació, per comprendre-la millor i gau-dir-ne amb més plenitud.

27

Porté Puymorens: Passat, present i futur Per Gael Piguillem Porté i la Vall del Querol La vall del Querol és una gran escletxa entre el massissos del Carlit i del Puigpedrós que obre la Cerdanya cap al nord. La vila de Puigcerdà, a la sortida d'aquesta vall, ha estat edificada al damunt de les morrenes de l'antiga glacera que va donar forma al forat del Querol. És una via de pas natural i també obligada per anar cap a Andorra o l'Arieja. Hi passa el camí dels Bons Homes, el tren cap a Tolosa o París i el riu Querol, que abasteix la capital de la Baixa Cerdanya. La travessen cada any milers de papallones i aus migratòries. Però també hi passen milers de persones: els excursionistes que van al Lanós o al Coma d'Or, els esquiadors que pugen amb pells de foca al pic de la Mina per baixar per algun dels seus vessants verges, les famílies que porten els seus fills a aprendre a esquiar a la petita però acollidora estació d'esquí de Porté Puymorens, o els que s'estimen més acostar-se fins al Pas de la Casa per a gaudir de la neu a la massificada però inacabable Grandvalira. El poble de Porté es troba a l'extrem nord de la vall i és l'últim poble abans d'enfilar el coll del Pimorent. Està situat a l'entrada de la vall de la Fontviva, que va cap a l'est fins a enfilar-se cap a les aigües del Lanós, als peus del Carlit. Cap a l'oest s'aixeca imponent la Fontfreda, un pic de 2738 metres que, juntament amb el seu bessó, el pic de la Valleta, dominen tota la vall del Querol. És un dels llocs més freds i amb major precipitació de Cerdanya: és habitual veure el forat de Querol tapat quan a la resta de la vall lluu el sol (tot i que l'efecte contrari també és possible). Si li demanéssim a algun conegut quina és l'estació d'esquí més freda de la comarca, segurament diria Porté Puymorens. Però pel mateix motiu també és l'estació on es conserva la neu en millor estat i per més temps. Com hem dit, la vall del Querol és d'origen glaciar i per això és estreta i envoltada de muntanyes amb forts pendents que li resten hores de sol. A això se li ha de sumar la influència atlàntica que té pel fet d'estar oberta cap al nord, que fa que tingui un clima més humit. També fa que, des del punt de vista de la neu, Porté Puymorens es beneficiï dels temporals de nord (mentre que les altres estacions d'esquí de la comarca són més afavorides majoritàriament per les llevantades). Tanta precipitació és la responsable del fet que l'entorn de Porté tingui una vegetació exhuberant i una gran varietat d'espècies animals; en definitiva una riquesa d'espècies que trobarem a pocs indrets de Cerdanya (possiblement la vall d'Eina i les valls del Cadí). La geografia i la climatologia fan que en poques hectàrees poguem trobar diversos hàbitats com les molleres, les torberes, els boscos caducifolis, els de coníferes, els prats d'alta muntanya o les tarteres. De tots ells podríem destacar una llarga llista d'espècies animals i vegetals. És fàcil veure isards o muflons, i sentir (més que no pas veure) marmotes. Entre les papallones destaca la Lycaena helle una de les més amenaçades d'Europa. La varietat de flora és també molt rica, amb diverses varietats d'orquídies i gencianes (com la G. burserii), lliris (com el marcòlic groc tan representatiu del Pirineu) i rareses de la nostra comarca com la Menyanthes trifoliata, la Pseudorchis albida o la Maianthemum bifolium. En definitiva, milers d'espècies que viuen en equilibri les unes amb les altres.

Un equilibri que, més o menys, també han mantingut i mantenen amb la presència humana. L'home s'ha servit de l'entorn de la Vall del Querol per a la seva subsistència al llarg de molts segles. A part de la ramaderia (en l'actualitat cavalls, vaques i ovelles bàsicament) i del cultiu del segle que s'abandonà fa més de mig segle, han estat l’estació d’esquí, la mina i la presa del Lanós el que ha donat feina a més persones. La mina de ferro va estar activa durant la primera meitat del segle XX i en vivien diverses famílies. Les restes d'aquesta construcció (que incloïa tanmateix una escola) encara són visibles des de l'antiga duana francesa venint d'Andorra. Durant els anys 60 es va dur a terme la construcció de la presa del Lanós. Una tercera part de la població de Porté depenia de la feina a la mina i la presa. Porté Puymorens La història de l'estació d'esquí es remunta al 1936 quan es va construir un remuntador del qual encara se'n poden veure les restes passat el coll del Pimorent a mà esquerra, però és realment cap als anys cinquanta que es comença a l'explotació de l'estació d'esquí i l'entorn natural de Porté com a reclam turístic. Porté Puymorents és una estació d'esquí petita pel que fa a nombre de remuntadors que donen accés a un domini de gairebé 50 km esquiables. És de les que en diuen estacions familiars, ideal per iniciar-se en el món de la neu, però també ha estat bressol de grans competidors ceretans, com Silvan Palazot (que ha participat en el circuit de Copa del Món durant 3 temporades i els Jocs Olímpics de 2006). També té una traçat d'esquí nòrdic al llarg de la vall de la Fontviva. Durant 36 anys ha estat dirigida per Jacques-Henri Bourgeois, una persona que ha sabut transformar en moltes visites els

L'herba de la gota (Drosera rotundifolia) és una planta carnívora que a Cerdanya només es troba al voltant del Pimorent.

28

pocs recursos de què disposava, arribant a fer de Porté Puymorens l'estació dels Pirineus més coneguda a França. La seva direcció es va caracteritzar per una excel·lent promoció de l'estació i unes idees innovadores que l'han ajudat a competir amb centres més grans com els Angles, la Molina, Masella o Andorra: va saber atreure els mitjans de comunicació, va inventar una modalitat de kayak sobre neu, va ser dels primers en creure en la construcció d'un halfpipe i un snowpark. Porté Puymorens va ser la primera estació francesa a ser promocionada per operadors espanyols, fent que els esquiadors de l'altre costat de la frontera arribessin a suposar fins al 70% del públic de l'estació. D'aquesta manera, a principis del segle XXI el funcionament de l'estació és tan bo que genera directament més de 100 llocs de treball (des de les oficines i la venda de forfaits fins als pisters i personal dels remuntadors) i indirectament es calcula que en viuen mig miler de famílies (entre restauració, hotels, lloguer i reparació de material, clubs d'esquí, etc.).

Porte des Neiges i Carlit Puymorens Tirem enrere en el temps... La idea d'unir Porté Puymorens amb Pas de la Casa ve de lluny. Tot i que a nivell particular ja s'havia parlat de la idea la dècada dels 70, va ser l'estiu de 1996 quan es va donar llum verda al projecte d'expansió de l'estació andorrana per territori francès que va ser batejat amb el nom de Porte des Neiges. La població del Pas es troba a tocar de la frontera, però tot el vessant del Coll Blanc i el del Port d'Envalira (en territori andorrà) ja són plens de pistes i remuntadors, així que la intenció és d'ampliar cap a l'altre costat: pel vessant oest del Pic dels Pedrons que ja és territori francès, concretament del municipi de Porta. Després de diversos recursos, l'any 2004 es va donar el vist-i-plau definitiu al projecte de Porte des Neiges i s'hi va instal·lar un telecadira que donava accés a dues pistes que es van estrenar el febrer de 2006. A aquest nou domini s'hi podia accedir des de l'estació de Pas de la Casa amb el mateix forfait de Grandvalira ja que, de fet, era una ampliació del domini esquiable de l'estació andorrana. El projecte de Porte des Neiges era una UTN (Unité Touristique Nouvelle): una operació de desenvolupament turístic en àrees de muntanya, amb l'objectiu de construir equipaments i allotjaments turístics, i remuntadors mecànics. És a dir que no era només una ampliació de les pistes d'esquí sinó que duia lligat un complex immobiliari de 80.000 m2 repartits entre hotels, apartaments, cases unifamiliars, comerços i equipaments. Tot plegat (estació d'esquí i projecte

urbanístic) havia de suposar una inversió de més de 200 milions d'euros. Darrere hi havia, a més d'empreses i promotors espanyols i andorrans, l'empresa andorrana SAETDE, de la qual el Comú d'Encamp n'és accionista i que també gestiona part del domini de Grandvalira (concretament Pas de la Casa-Grau Roig). No obstant, el govern andorrà ja s'havia mostrat contrari a invertir en un projecte fora de les seves fronteres. Segons el cònsol major encampadà Miquel Alís "nosaltres sempre hem declarat que no hi volíem ser a Porte de Neiges", preferint possiblement que els clients anessin a Andorra enlloc de quedar-se a França. A banda d'això tothom era partidari de tirar-ho endavant, entre ells l'aleshores alcalde de Porta, Francis Marty, que l'havia qualificat d'"indispensable per a la supervivència de les nostres valls". A falta de concretar el projecte immobiliari Porte des Neiges comença a fer-se realitat, com hem dit, fins a la inauguració del nou telecadira el 2006. Si la cosa tirava endavant, només una vall separaria Porte des Neiges (Grandvalira) i la Mina (Porté Puymorens) i la unió de les dues faria de Grandvalira el domini més gran dels Pirineus (amb prop de 300 quilòmetres esquiables) a només dues hores de Barcelona.

La vall de Fontviva des de l’estació de Porté Puymorens. A baix hi ha el poble de Porté i al fons el Carlit.

Esquema del projecte d’unió de les dues estacions. Les àrees vermelles corresponen els dominis actuals de Porté i Pas de la Casa amb els seus remuntadors representats amb línies negres. L’àrea verda vindria a ser Porte des Neiges, la líniea vermella el telecadira que s’hi va instal·lar i les línies blaves una idea del que hauria fet falta per fer efectiu l’enllaç, tot travessant la vall del Baladrar. Foto: Google Maps.

29

Paral·lelament va aparèixer, l'any 2006, un altre projecte: l'UTN Carlit Puymorens que, per dinamitzar el municipi de Porté pretén construir un complex immobiliari de luxe, amb hotels i apartaments a més d'un camp de golf de 18 forats. Es tractava d'un projecte que suposaria una inversió d'uns 80 milions d'euros, amb el qual, a través d'un concurs públic convocat per l'ajuntament de Porté, una empresa filial de la mateixa SAETDE es va fer amb un terreny de 35.000 m2 del municipi. Com que el comú d'Encamp s'oposava a invertir fora de la seva parròquia, el director general de la societat, Joan Viladomat, va proposar crear una nova societat constituïda pels accionistes que ho desitgessin, renunciant SAETDE als drets en favor d'aquesta nova societat. Progrés i ecologisme Malauradament la situació de Porté Puymorens empitjora progressivament. És l'ajuntament de Porté l'encarregat de dur la gestió de l'estació (com passa en tantes estacions d'esquí franceses) i això, segons comentava Jacques-Henri Bourgeois, feia que prendre decisions fos més difícil i lent, a part que aquestes havien de ser aprovades pel ple de l'ajuntament. L'estació acumula un deute que creix exponencialment fins arribar als 2 milions d'euros, una xifra totalment insostenible. Els esquiadors cada cop gasten menys (un mal conegut per tots els qui viuen del turisme a la nostra comarca) i es fan més habituals els "puja-baixa". En Marcel, que viu i regenta el restaurant la Tramontane, a dalt de pistes, ja m'havia dit fa uns anys que "abans els esquiadors venien i es menjaven un bon dinar, feien el cafè i es prenien una copa. Ara gairebé no gasten diners". Porté Puymorens es va quedant enrere respecte als centres d'esquí més grans que tenen una oferta més variada i millors serveis, però també amb uns preus més cars i amb un suport econòmic més sòlid. Un problema afegit són les instal·lacions que cada cop es fan més velles ja que durant anys s'ha invertit ben poc en remuntadors, maquinària o canons. L'estació s'ha trobat doncs sense diners per renovar-les (el cost d'un telecadira nou pot arribar a superar els 3 milions d'euros) o, fins i tot en alguns casos, per passar la revisió a què obliga la llei. Amb tot, la política de l'estació és de no pujar excessivament el preu del forfait per mantenir l'afluència d'esquiadors. Jacques-Henri Bourgois tenia ben clar que "si pugen els preus els guanys segueixen essent els mateixos, però la freqüentació disminueix, el que significa que els beneficis pel conjunt de la vall baixen". Si al poc marge de maniobra per a atacar el problema se li afegeixen anys de poca neu, com van ser la paupèrrima temporada 2006/07 i la 2007/08, el resultat pot ser nefast. Per tant pren més força que mai el projecte d'unió amb Andorra. Però les UTN no són feina fàcil ja que aviat topen amb els ecologistes. Quan el sector de Porte des Neiges porta dues temporades en funcionament l'ajuntament de Porta canvia de mans. Suzanne Delieux n'és la nova alcaldessa i aviat es mostra totalment contrària a la construcció del macroprojecte urbanístic a la frontera del seu municipi amb Andorra. Entre el 2008 i el 2009 l'administració francesa encarrega uns estudis tècnics mediambientals per determinar si el projecte amenaça alguna espècie protegida i si és compatible amb la Llei d'aigües. Els informes tomben el projecte d'ampliació de l'estació andorrana i en paralitza les obres. Efectivament a la zona d'expansió hi habiten dues espècies protegides. Una és la Drosera rotundifolia, una planta carnívora que es fa en torberes, coneguda popularment amb els noms d'atrapamosques o herba de la gota. L'altra és una papallona,

la Lycaena helle que s'alimenta quan encara és una eruga de la bistorta (Polygonum bistorta) una planta molt comuna en els prats humits que hi ha des del coll del Pimorent fins al Pas de la Casa. Els hàbitats d'aquestes espècies es troben en regressió a França degut a l'activitat humana i per això estan protegides. De fet, la major part del projecte d'expansió de l'estació d'esquí travessa àrees de la xarxa Natura 2000, una xarxa europea per a la conservació de la biodiversitat. Però ni la reducció del camp de golf a un de 9 forats ni el reajustament dels projectes immobiliaris semblen ser suficients. Curiosament durant aquests anys es construeix una nova duana francesa més a prop del Pas de la Casa, també en una zona sota les directives europees de la xarxa Natura 2000 i amb un nivell de protecció molt més alt que el que tenia el projecte de Porte des Neiges. Però sembla que el formigó de la nova i gran duana no té cap problema amb les papallones, les plantes carnívores ni l'administració, i des de fa uns mesos ja es troba operativa. Molts habitants de la vall necessiten tots dos projectes com l'aire que respiren. Si no, el tancament de l'estació d'esquí serà qüestió de temps i moltes famílies hauran de marxar a buscar-se la vida en un altre lloc. Per això la temporada 2008/09 s'agrupen en l'Association Vivre en Montagne. El seu objectiu inicial és donar suport als dos projectes UTN i en dos mesos compta amb 800 membres i més de 2000 signatures. No obstant, l'evolució dels projectes obligarà un any després a redefinir la finalitat de l'associació: dur a terme iniciatives respectuoses amb el medi ambient que generin llocs de treball i ajudin la vall del Querol i l'estació de Porté Puymorens, ja sense anomenar Porte des Neiges ni Carlit Puymorens. Plànol de les pistes a què donen accés els telesquís Fontfreda I i II amb un adhesiu de l’Association Vivre en Montagne de la campanya en favor de la unió amb Porte des Neiges. El telesquí Fontfreda I porta dues temporades sense funcionar per estalviar el cost d’una revisió que,de tan antic com és, només seria vàlida durant un any.

30

Crònica d’una mort anunciada La crisi econòmica i els entrebancs administratius acaben de fer inviables els projectes immobiliaris, que són els que han de fer rentable l'expansió de les estacions d'esquí. Hotels, apartaments i serveis representen llocs de treball i ingressos. L'ampliació del domini esquiable també. Finalment el 2010 s'anul·la l'acord d'explotació que s'havia signat quatre anys abans i es desmunta el telecadira de Porte des Neiges per posar-lo a la venda. És la crònica d'una mort anunciada. Entre els diners invertits en la creació del nou domini i la seva explotació durant dues temporades, i els deixats de guanyar, la societat presidida per Joan Viladomat acaba reclamant gairebé 15 milions d'euros al municipi de Porta. Porté veu necessari unir-se a Andorra, per la manca de diners, però no pot fer-ho sense el consentiment de Porta, que l'aïlla geogràficament del Principat. Per contra, el municipi de Porta ingressa cada any 300.000 euros en impostos per l'explotació del túnel del Pimorent. Per a que l'estació pugui sortir del forat, el municipi de Porté ha acabat assumint el deute acumulat amb diners provinents de la Communauté de Communes de Pyrénées Cerdagne (una estructura integrada per 13 municipis cerdans), del propi municipi de Porté i dels altres municipis de la vall (Porta, la Tor de Querol i Enveig). L'estació ha fet els ajustos necessaris per estalviar en personal i ha canviat l'equip directiu. Des d'aquesta temporada se'n fa càrrec Jérôme Verne, mentre que Eric Charre (que alhora és conductor de ratrac) s'encarrega de la promoció, aspecte deixat de costat des de la jubilació de Jacques-Henri Bourgeois. Per damunt seu hi ha l'EPIC Puymorens-Carol (Établissement Public à caractère Industriel et Commercial) l'estructura executiva que van crear els quatre municipis de la vall, el futur dels quals depèn en major o menor mesura de l'estació (Porté, Porta, La Tor de Querol i Enveig) per decidir les principals línies de funcionament de Porté Puymorens. Els canvis són evidents i aquesta temporada es respiren aires optimistes a Porté, on s'han produït novetats com ser la primera estació del Pirineu francès a obrir, disposar d'un matalàs inflable per a practicar salts a l'snowpark o pujar en una ratrac durant la nit per veure com és la feina un cop tanquen els remuntadors. També es tenen plans per renovar les instal·lacions, sempre subjectes als diners de què es disposi.

El dilema Hem parlat amb Jacques Dumas, intèrpret de professió i administrador de la pàgina portepuymorens.com (i sense qui aquest article no hauria estat possible). Segons ell “les dues UTN, juntament amb el projecte de connexió a Grandvalira a través de l'estació de Porte des Neiges, haurien permès assegurar el futur de l'estació per 20 anys o més, i també l'avenir de tota la vall del Querol. [...] Ara l'estació de Porté ha de decidir per ella mateixa el seu futur.” Les estacions petites tendeixen a desaparèixer en favor de grans centres com Grandvalira, Alp 2500 o Baqueira i per això es creen fórmules com les Neiges Catalanes. Actualment existeixen diferents idees per dinamitzar la vall a través de l'estació d'esquí. D'entrada canvis a la pròpia estació hivernal que permetran recuperar la clientela perduda i guanyar nous esquiadors. Per una altra banda, oferir activitats durant la resta de l'any. Ja fa uns estius que s'ha mirat d'ampliar l'oferta lúdica de Porté oferint salts en tirolina a l'estany de Passet, al qual des de fa poc cal pagar una quantitat simbòlica per accedir-hi, com ja passa des de fa més temps a l'estany de Meranges (qualsevol preu és poc per mantenir-ho net, ja que sembla que els qui en fan ús no ho saben fer). A l'Association Vivre en Montagne ens recorden que una tercera part de l'economia de la vall del Querol gira al voltant de l'estació d'esquí i per això han desenvolupat un projecte per cobrir un ventall d'activitats per a persones de totes les edats al llarg de tot l'any. Es desenvoluparien activitats lúdiques i esportives al voltant de Porté (com es porta fent durant anys a altres estacions d'esquí), així com la difusió del patrimoni natural i etnològic a Porta, La Tor de Querol i Enveig. Del camp de golf ja no se'n parla, afortunadament. Els qui estimen l'entorn de Porté troben que és un crim fer-ne un que vagi des del poble fins a pràcticament l'estany de Passet. Sobretot quan pensem en l'impacte dels camps que ja tenim a Cerdanya. A més, fa pocs anys que els veïns andorrans de Soldeu van inaugurar el seu camp de golf i l'oferta seria excessiva. Fins a quin punt val la pena comprometre la salut mediambiental de la regió a canvi del futur dels seus habitants? Fins a quin punt val la pena comprometre l'aliment dels habitants a canvi d'alterar el mínim possible l'entorn? A Catalunya hem vist casos com els de la Vall Fosca que finalment s'han hagut de deixar córrer després d'haver infligit un mal a la muntanya que trigarà molts anys a recuperar-se. Va estar a punt de passar també amb la reobertura de l'estació d'era Tuca. És més important la natura que ha estat sempre present, o ho són les persones? Existeix un punt de compromís que degradi el mínim possible els ecosistemes de la vall i que perjudiqui el mínim nombre de persones? És evident que l'explotació de la vall no pot sostenir una quantitat indefinida de persones. Possiblement els macrocomplexes turístics i de luxe estaven fora de lloc. Si més no van arribar tard quan ja la Cerdanya i Andorra estan trinxades de tantes urbanitzacions com s'han arribat a fer. Però també és cert que el nombre de places hoteleres és massa petit, i el desenvolupament d’un centre d’esquí va lligat a l’augment d’aquestes. I si finalment s'acaba fent una autovia per la vall del Querol cap al túnel del Cadí, vindrà d'aquí? Però si, com sembla, cada any ha de nevar menys i perillar l'esquí a la Cerdanya, valdrà la pena? Esquiador pujant al Pic de la Mina. Darrere hi ha el Pic dels Pedrons, separat per la vall a través d’on s’haurien unit les estacions. Darrere de tot, a la dreta, la muntanya andorrana.

31

Agenda d’activitats del GRC del proper trimestre FEBRER 2011 • Dj, 10 de febrer, 22h. Al Bar del Casino Ceretà, Tertúlia

cultural. • Ds, 12 de febrer, 18h. Sala de Convencions del Museu

Cerdà. Conferència: “Els fòssils de dinosaure a Cata-lunya”, a càrrec d’Àngel Galobart.

• Dj, 24 de febrer, 22h. Al Bar del Casino Ceretà, Tertúlia

cultural. MARÇ 2011 • Dj, 10 de març, 22h. Al Bar del Casino Ceretà, Tertúlia

cultural. • Ds, 12 de març, 18h. Sala de Convencions del Museu

Cerdà. Conferència: “Els boscos del Pirineu”, a càrrec de Martí Boada.

• Ds, 19 de març, 21,30h. Jornades Musicals Cerdanes. • Dc, 23 de març, 21,30h. Dia Mundial de la Meteorolo-

gia. Conferència a càrrec d’Abel Queralt. • Dj, 24 de març, 22h. Al Bar del Casino Ceretà, Tertúlia

cultural.

32

Aquesta revista és propietat de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya. Els articles són propietat dels seus autors. No és permesa la reproducció parcial o total per qualsevol mitjà reprogràfic o informàtic sense el permís dels autors.