Sistema ﬁscal espanyol - IOC...Procés integral de l’activitat comercial 17 Sistema ﬁscal...

Sistema fiscal espanyolRobert Candel Ayala

Procés integral de l’activitat comercial

Procés integral de l’activitat comercial Sistema fiscal espanyol

Índex

Introducció 5

Resultats d’aprenentatge 7

1 Marc tributari espanyol 91.1 Pressupost públic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91.2 Ordenament tributari espanyol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101.3 Principis del dret tributari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111.4 Els tributs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12

1.4.1 Taxes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131.4.2 Contribucions especials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141.4.3 Impostos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14

1.5 Obligació tributària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151.5.1 Fet imposable . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161.5.2 Base imposable i base liquidable . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 171.5.3 Tipus de gravamen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 171.5.4 Quota tributària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

1.6 Hisenda local . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191.7 Calendari del contribuent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20

2 Elements tributaris essencials de l’IRPF i l’IS 232.1 Impost de la renda de les persones físiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

2.1.1 Estructura de l’impost . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 232.1.2 Tipus de rendiments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 262.1.3 Liquidació de l’IRPF . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 292.1.4 Procediment de gestió de l’IRPF . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 302.1.5 Pagaments a compte en l’IRPF . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32

2.2 Impost de societats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 432.2.1 Estructura de l’impost . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 442.2.2 Base imposable . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 462.2.3 Tipus de gravamen i quota tributària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 472.2.4 Pagaments fraccionats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 482.2.5 Esquema de liquidació de l’IS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 502.2.6 Procediment de gestió de l’IS davant l’Agència Tributària . . . . . . . . . . . . . . . 51

3 Impost sobre el valor afegit (IVA) 553.1 Estructura de l’impost . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55

3.1.1 Funcionament general . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 563.1.2 Àmbit territorial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 573.1.3 Cessió de l’impost a les comunitats autònomes de règim comú . . . . . . . . . . . . . 57

3.2 Fet imposable . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 573.2.1 Concepte de lliurament de béns i de prestació de serveis . . . . . . . . . . . . . . . . 583.2.2 Concepte d’empresari o professional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 593.2.3 Operacions no subjectes a IVA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60

Procés integral de l’activitat comercial Sistema fiscal espanyol

3.2.4 Operacions exemptes d’IVA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 613.2.5 Adquisicions intracomunitàries i importacions de béns . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

3.3 Subjecte passiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 633.4 Repercussió de l’impost al destinatari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 633.5 Meritació de l’impost . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 643.6 Base imposable . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 643.7 Tipus impositiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

3.7.1 Operacions subjectes al 10% . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 663.7.2 Operacions subjectes al 4% . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

3.8 IVA suportat deduïble . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 683.8.1 Requisits per a la deducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 693.8.2 Formes per a la deducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 693.8.3 Regla de la prorrata . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70

3.9 IVA meritat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 733.10 Règims especials en l’IVA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74

3.10.1 Règim especial del recàrrec d’equivalència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 763.10.2 Règim especial del criteri de caixa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 773.10.3 Règim simplificat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79

3.11 Procediment administratiu davant l’Agència Tributària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 853.11.1 Llibres de registre obligatoris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 863.11.2 Autoliquidacions de l’IVA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 873.11.3 Subministrament immediat d’informació de l’IVA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87

3.12 Models 303 i 390 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 883.12.1 Model 303 - Autoliquidació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 893.12.2 Model 390 - Declaració-resum anual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 953.12.3 Presentació dels models 303 i 390 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96

Procés integral de l’activitat comercial 5 Sistema fiscal espanyol

Introducció

En la seva activitat empresarial tant les societats mercantils com els empresarismantenen de manera constant diferents tipus de relació amb l’Administraciópública. Una a destacar és la relació tributària, és a dir, els impostos que hande satisfer les empreses en les seves relacions amb la hisenda estatal, autonòmicai local, així com les obligacions de caràcter formal que se’n deriven.

Per donar resposta a la relació tributària esmentada la unitat està dividida entres apartats. El primer apartat es titula “Marc tributari espanyol” i fa unaaproximació a les principals característiques que regulen les relacions tributàriesentre els contribuents i l’Administració.

L’apartat “Elements tributaris essencials de l’IRPF i l’IS” s’endinsa en l’anàlisidels elements tributaris essencials: l’impost de renda de les persones físiques il’impost de societats. Aquests dos tributs constitueixen les principals figures dela tributació directa. A més d’estudiar les característiques principals d’aqueststributs, presenta el càlcul dels pagaments fraccionats a realitzar durant l’exercicifiscal, així com l’emplenament dels models corresponents i el procediment depresentació davant l’Administració.

A l’apartat “Impost sobre el valor afegit (IVA)“ s’aborda la principal figura dela tributació indirecta, l’impost sobre el valor afegit: les seves característiquesprincipals i els diferents règims especials, amb més detall sobre aquells que tenenuna major presència en l’activitat empresarial. Per últim, es veuen els diferentsmodels d’autoliquidació existents així com el seu emplenament i el procedimentde prestació davant l’Administració.

Els continguts treballats en aquesta unitat són d’aplicació pràctica en els con-tinguts posteriors d’altres unitats del mòdul. L’elaboració de la documentaciórelacionada amb l’activitat comercial així com el registre comptable d’aquest tipusd’operacions fan necessari dominar els conceptes tributaris que es treballen en lapresent unitat.

Per assolir els objectius d’aquesta unitat, cal que feu els exercicis i les activitatsproposades. No dubteu a aprofitar l’espai “Fòrum de l’aula” per exposar els vostresdubtes i intentar ajudar a resoldre els dubtes de les companyes i companys. Tambépodeu adreçar-vos directament al professorat de l’aula per plantejar el vostresdubtes.


Resultats d’aprenentatge

En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a:

1. Gestiona la informació sobre tributs que afecten o graven l’activitat empresarialseleccionant i aplicant la normativa mercantil i fiscal vigent.

• Identifica la normativa fiscal bàsica.

• Classifica els tributs, identificant les característiques bàsiques dels méssignificatius.

• Identifica els preus públics com a elements no tributaris que graven deter-minats serveis prestats per les administracions públiques.

• Identifica els elements tributaris habituals en l’activitat empresarial.

• Analitza les vies de presentació de les obligacions fiscals de l’empresa.

• Planifica les actuacions relacionades amb l’acompliment de les obligacionsfiscals segons els calendaris establerts per les diferents administracions.

• Identifica les característiques bàsiques de les normes mercantils i fiscalsaplicables a les operacions de compravenda.

• Distingeix i reconeix les operacions subjectes, exemptes i no subjectes al’impost sobre el valor afegit (IVA), i els diferents tipus impositius.

• Diferencia els règims especials de l’IVA.

• Determina les obligacions de registre en relació amb l’IVA, així com elsllibres registre, voluntaris i obligatoris, per a les empreses.

• Calcula i verifica les quotes liquidables de l’IVA i elabora i supervisa ladocumentació corresponent a la seva declaració-liquidació.

• Supervisa i emplena les declaracions de retencions i pagaments a comptecorresponents a l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF).

• Supervisa i emplena les declaracions de retencions i pagaments a comptecorresponents a l’impost de societats (IS).

• Supervisa els models de declaracions estadístiques i informatives, i elsresums anuals que afectin l’activitat empresarial.

• Reconeix la normativa sobre la conservació de documents i informació.

• Utilitza aplicacions informàtiques específiques per a la gestió tributària.

• Analitza les implicacions de l’externalització de les obligacions fiscals.


1. Marc tributari espanyol

El sistema tributari espanyol és un conjunt de normes que tenen per finalitatregular les relacions tributàries entre el ciutadà (en aquest cas, el contribuent) iles institucions públiques.

En la relació tributària normalment l’ens públic és el subjecte actiu (posseïdor deldret) i el contribuent és el subjecte passiu (obligat). En alguns supòsits aquestarelació s’altera. Per exemple, quan el segon realitza un ingrés superior al que licorrespon i hi ha la devolució per part del primer a causa d’aquest excés.

Aquesta relació tributària que es crea està regulada per una sèrie de normesconsiderades en la lleis i altres disposicions legals. Per aquest motiu estan regulatsper llei tots els elements essencials d’aquesta relació juridicotributària.

1.1 Pressupost públic

La hisenda pública actua fonamentalment a través de les despeses públiques idels ingressos públics, que constitueixen el pressupost, on recull la planificacióeconòmica de la previsió que fa periòdicament.

El pressupost públic persegueix reflectir les depeses i els ingressosprevistos per un àmbit determinat del sector públic en un període de tempsdeterminat, habitualment el termini d’una any.

Així mateix, el pressupost públic constitueix un document polític que recull ladeclaració d’intencions d’un govern quantificada monetàriament per un exercicianual. En els seus pressupostos anuals els governs planifiquen una intervenciópública per proporcionar determinats béns i serveis que es consumeixen de formacol·lectiva (infraestructures) o per garantir que arribin a tots els ciutadans (serveispúblics).

Les característiques fonamentals del pressupost són:

• Té caràcter jurídic. El pressupost és una previsió normativa que ha de seraprovada pel Parlament i és obligatòria per al Govern. Estableix el límitmàxim de despesa realitzable i estableix una previsió dels ingressos.

• És un document d’elaboració i execució periòdica.

• S’expressa en llenguatge o forma comptable, és a dir, adopta estructures declassificació dels ingressos i despeses.


1.2 Ordenament tributari espanyol

Dins de l’ordenament tributari espanyol existeixen dues parts perfectament dife-renciades:

• Dret tributari formal: regula totes les obligacions formals dels contribu-ents i els procediments de gestió tributària.

• Dret tributari material: té per objecte la regulació de tots els elementsessencials de cada tribut.

Les fonts del dret tributari són l’origen de les normes jurídiques. Igual que enaltres matèries, en l’ordenament tributari existeix un ordre jeràrquic regulador deles relacions tributàries.

1. Constitució espanyola de 1978, on s’estableixen el principis del dret tribu-tari.

2. Llei, que és la norma per antonomàsia que regula les relacions tributàries. Elprincipi de legalitat és essencial en l’àmbit tributari. Dins d’aquesta figuraes distingeixen dues classes:

• Llei de caràcter general que regula els principis bàsics d’aplicacióa tots els tributs. És la Llei General Tributària (LGT), de 17 dedesembre de 2003. Com a eix central de l’ordenament tributari éson es recullen els seus principis essencials i es regulen les relacionsentre l’Administració tributària i els contribuents.

• Llei que regula cada tribut, que té per finalitat concretar per a cadatribut els elements que han de regular-se per llei.

3. Convenis internacionals de doble imposició, que tenen per finalitat evitar latributació en dos països d’un determinat fet imposable. Tenen força de lleiuna vegada publicats en el BOE.

4. Normativa comunitària, que és el conjunt de regles emanades de la UE iaplicables als estats membres. Tots els estats membres han d’harmonitzarles seves normes internes a les directives comunitàries.

5. Reglaments, que són normes amb rang inferior a la llei que requereixenl’aprovació del Consell de Ministres i la sanció del president del Govern.La seva finalitat és la d’interpretar, ampliar i concretar aquelles matèriesque solament han estat dissenyades per la llei.

6. Ordres ministerials, que són promulgades pel ministre i tenen per finalitatdesenvolupar i interpretar un aspecte molt concret del sistema impositiu, adiferència del reglament que té un caràcter general.

7. Jurisprudència, que és el conjunt d’interpretacions dels tribunals de justícia.


8. Altres fonts: preceptes de dret comú, principis generals del dret i el costum,etc.

Perquè les normes tributàries tinguin validesa i vinculin els contribuents i l’Admi-nistració, han d’aplicar-se en un determinat període de temps i en un determinatlloc del territori. Es parla de l’eficàcia de les normes tributàries:

• Aplicació de la norma en el temps. Tota norma per ser eficaç ha deser objecte d’aplicació des de la seva entrada en vigor fins a la sevaderogació per una altra norma posterior o per haver nascut amb una vigènciadeterminada. La norma entra en vigor als 20 dies de la seva publicacióen els butlletins oficials, tret que s’hi disposi el contrari. No obstant això,la norma pot tenir efectes de retroactivitat, és a dir, pot tenir efecte per aperíodes anteriors a la seva publicació.

• Aplicació de la norma en l’espai. S’apliquen dos tipus de criteris:

1. Criteri de residència efectiva de les persones físiques i de l’adreçaefectiva de les persones jurídiques. S’entén per residència efectivael lloc en què un ciutadà habita durant almenys 183 dies a l’any.

2. Criteri de territorialitat. Significa que és aplicable la norma del llocon es realitzi el fet gravat.

Dins del marc tributari espanyol cal comentar el règim de concert i el règim deconveni. El País Basc i Navarra posseeixen règims especials de tributació que elsconcedeixen una major autonomia de l’Estat. Aquest règim es denomina concert,en el cas del País Basc, i conveni, a Navarra.

1.3 Principis del dret tributari

Els principis tributaris són el límit del poder de l’Estat a fi que no es vulnerin elsdrets fonamentals de la persona ni es col·lideixi amb altres sectors i potestats ambles quals s’ha de coexistir. Mitjançant aquests principis se subordina l’Estat a lavoluntat general de la societat, protegint la societat de qualsevol arbitrarietat del’ús del poder estatal en l’exercici de la seva potestat tributària.

La Constitució espanyola estableix l’obligatorietat per a tots els espanyols d’aten-dre al pagament dels seus tributs. En l’article 31.1 s’indica que “tots contribuiranal sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmicamitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressi-vitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori”.

Es dedueixen els principis fonamentals del sistema tributari espanyol:

• Principi d’igualtat i generalitat: el compliment de les obligacions tributà-ries afecta tots els ciutadans per igual, sense excepcions.


• Principi de capacitat econòmica: cada ciutadà haurà de pagar segons laseva capacitat econòmica per generar ingressos i riquesa.

• Principi de progressivitat: hi ha tributs que exigeixen un major pagamentproporcional als que tinguin major capacitat econòmica, de manera que elpercentatge del tribut sobre la renda generada anirà en augment a mesuraque ho faci aquesta renda.

• Principi de no-confiscatorietat: la tributació no pot ser mai superior ala renda o patrimoni gravat, ja que la referida tributació no pot tenir maicaràcter confiscatori.

• Principi de legalitat: en el seu article 133, la Constitució estableix que lapotestat originària per establir els tributs correspon exclusivament a l’Estat,mitjançant llei, de tal manera que perquè un tribut sigui exigible ha d’existiruna llei dictada per qui en té competència. No obstant això, les comunitatsautònomes i les corporacions locals poden establir i exigir tributs, d’acordamb la Constitució i les lleis.

1.4 Els tributs

Segons la definició de Menéndez Moreno, el tribut és una modalitat d’ingréspúblic.

“Obligació legal i pecuniària, fonamentada en la capacitat econòmica dels seus destinatarispassius i establerta a favor d’un ens públic, en règim de dret públic, per atendre a les sevesnecessitats econòmiques”.

Menéndez Moreno, A. Derecho financiero y tributario español. Normas bàsicas

A partir del concepte de tribut, es defineixen les característiques:

• El tribut és una obligació en la qual hi ha un creditor i un deutor.

• És una obligació legal, ha d’establir-se conforme a la llei.

• És una obligació de caràcter pecuniari, és a dir, és una obligació formalit-zada en diners en efectiu o el seu equivalent.

• S’estableix a favor d’un ens públic.

• S’estableix a favor d’un ens públic perquè aquest pugui finançar les sevesdespeses.

• Recau sobre qui realitza certs actes que posen de manifest la seva capacitateconòmica.

L’Estat i altres entitats públiques, per fer front a les necessitats i serveis públics,necessiten una sèrie d’ingressos. Aquests ingressos es classifiquen en:


• Ingressos de dret privat. Són els derivats del propi patrimoni de l’Estat oels que obté quan actua com a empresa privada.

• Ingressos de dret públic. Són aquells exigits obligatòriament pels enspúblics a causa del poder especial que tenen enfront del ciutadà, si escau,aportant a canvi una contraprestació (taxes i contribucions especials), i enuns altres sense cap contraprestació (impostos).

Segons s’indica en l’article 2.2 de la Llei General Tributària (LGT), dins delsingressos de dret públic hi ha tres tipus de tributs:

• Taxes: tributs que s’exigeixen amb motiu de la prestació d’un servei públic.

• Contribucions especials: la prestació de l’ens públic sol ser la realitzaciód’una obra pública que implica un benefici indirecte en els béns del subjectepassiu.

• Impostos: tributs per excel·lència. La seva principal característica, adiferència dels altres tributs, és que no hi ha cap contraprestació per partde l’ens públic.

1.4.1 Taxes

La Llei General Tributària (LGT) defineix les taxes com “els tributs el fetimposable dels quals consisteix en la utilització privativa o aprofitament especialdel domini públic, la prestació de serveis o la realització d’activitats en règim dedret públic que es refereixin, afectin o beneficiïn de manera particular a l’obligattributari, quan els serveis o activitats no siguin de sol·licitud o recepció voluntàriaper als obligats tributaris o no es prestin o realitzin pel sector privat. S’entendràque els serveis es presten o les activitats es realitzen en règim de dret públic quanes duguin a terme mitjançant qualsevol de les normes previstes en la legislacióadministrativa per a la gestió del servei públic i la seva titularitat correspongui aun ens públic”.

La manifestació de la capacitat econòmica necessària en el cas de les taxesconsisteix en la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic,o en la recepció de serveis o d’activitats administratives realitzades en règim dedret públic que es refereixin, afectin o beneficiïn de manera particular a aquestsdestinataris.

Un exemple d’aprofitament especial del domini públic origen d’una taxa podriaser la instal·lació de terrasses o quioscos a la via pública.

Donada la seva posició tan propera al contribuent, les taxes són una modalitat detribut utilitzada amb freqüència pels ajuntaments.


1.4.2 Contribucions especials

La LGT defineix les contribucions especials com “els tributs el fet imposable delsquals consisteix en l’obtenció per l’obligat tributari d’un benefici o d’un augmentde valor dels seus béns com a conseqüència de la realització d’obres públiques ode l’establiment o ampliació de serveis públics”.

Un exemple de contribucions especials són les que s’apliquen com a conseqüènciade l’asfaltat dels carrers, situacions en les quals, al costat del benefici generalitzatque obtenen tots els ciutadans, es produeix un benefici especial a favor delspropietaris dels edificis situats als carrers on s’han realitzat les citades obres, quees tradueix en un augment de valor.

La quantia d’una contribució especial està limitada ja que no es pot recaptar persobre del cost de l’obra.

Es distingeixen les contribucions especials de l’Estat, de les comunitats autòno-mes i de les corporacions locals. Les contribucions especials tenen una majorimplantació en l’àmbit municipal, atès que les despeses en obres públiques o enl’establiment o ampliació de serveis públics són més elevades que les realitzadesper les altres administracions.

1.4.3 Impostos

La raó de l’existència d’impostos resideix en l’obtenció d’un benefici o gaudipatrimonial (impostos directes) o el consum de béns i serveis (impostos indirectes).Tant en un cas com en l’altre es posa de manifest la capacitat del subjecte passiu,requisit constitucional.

Segons el criteri de classificació es diferencia entre:

• Impostos directes i indirectes. En els directes la capacitat econòmica delsubjecte es posa de manifest directament mitjançant la possessió d’un patri-moni o l’obtenció d’una renda (impost de la renda de les persones físiquesIRPF). Els indirectes incideixen sobre la capacitat econòmica manifestadaa través de la circulació (impost sobre transmissions patrimonials i actesjurídics documentats ITP/AJD) o consum de riquesa (impost sobre el valorafegit IVA).

• Impostos reals i personals. Els impostos reals graven rendiments pro-vinents de determinades fonts de riquesa sense posar-los en relació ambles persones que els reben, per exemple l’ITP. Els personals sí que tenenen compte els elements personals i no es conceben sense referència a unapersona, com per exemple l’IRPF.

• Impostos periòdics i instantanis. Els impostos periòdics tenen un fetimposable durador en el temps, com l’IRPF o l’impost de Societats (IS).


Els instantanis són aquells el fet imposable dels quals s’esgota al momentde la seva realització i l’obligació tributària només es produeix quan el fetimposable s’acaba de realitzar completament, com per exemple l’IVA.

• Impostos objectius i subjectius. En els objectius a l’hora de determinarel deute tributari no influeixen per res les circumstàncies personals delsubjecte, com per exemple l’IVA. En els subjectius, l’obligació es modulaen funció de les característiques personals de l’obligat, com per exemplel’IRPF.

• Impostos estatals, autonòmics i locals. Segueixen un criteri territorial.

1.5 Obligació tributària

L’obligació tributària és el vincle que s’estableix per llei entre el subjecte actiuposseïdor del dret i el subjecte passiu deutor tributari. El seu objectiu és elcompliment de la prestació tributària. Per tractar-se d’una obligació, pot serexigida de manera coactiva. El subjecte passiu, d’aquesta manera, té una obligacióde pagament a partir del vincle jurídic. L’obligació tributària principal ve recollidaa l’article 19 de la LGT.

En general, l’obligació tributària ha d’abonar-se abans d’un termini estipulat. Si elsubjecte passiu incompleix l’obligació tributària pot ser sancionat. Les sancionspoden ser, segons marqui la llei, des del pagament d’una multa o la inhabilitacióper a la realització de determinats actes fins a l’empresonament.

Les característiques comunes a tota obligació tributària són:

• És una obligació es lege, és a dir, té origen en la llei. El subjecte passiu éslliure de realitzar o no el fet imposable, però una vegada ho fa es reportainevitablement l’obligació d’acord amb la voluntat i el mandat de la llei.

• És una obligació de dret públic, i tant el seu contingut com el seu règimjurídic queden també al marge de la voluntat de les parts. És la mateixa lleila que estableix taxativament les modalitats i la quantia del crèdit tributari,regulant de manera exhaustiva qualsevol incidència que la pugui afectar.

• Existeix una obligació de donar. L’obligació tributària principal consisteixque el seu objecte és una prestació patrimonial a un ens públic, per la qualcosa es tracta d’una obligació de donar, més concretament de donar unasuma de diners.

A més del subjecte passiu i del subjecte actiu, els principals elements de l’obligaciótributària són:

• El fet imposable

• La base imposable i la base liquidable


• El tipus de gravamen

• La quota tributària

1.5.1 Fet imposable

L’article 20 de la Llei General Tributària defineix el fet imposable com elpressupost fixat per la llei per configurar cada tribut i la realització del qual originael naixement de l’obligació tributària principal.

Del fet imposable, es poden presentar el que es coneix com a supòsits de nosubjecció i exempcions. Té lloc un supòsit de no subjecció quan, existint unpressupost de fet, el legislador manifesta la seva voluntat que no sigui consideratcom a fet imposable de l’impost, és a dir, el presumpte fet es considera fora del’àmbit d’aplicació de l’impost corresponent.

En el supòsit d’exempció, en canvi, sí que existeix fet imposable, però el legisladorho deixa fora de la tributació, normalment perquè concorren raons d’índole socialo econòmica més importants que la purament tributària.

La doctrina distingeix entre quatre elements dins del fet imposable:

1. Element objectiu, integrat per un fet extret de la realitat social.

2. Element subjectiu, que fa referència a la relació entre la persona obligadaal pagament i l’element objectiu.

3. Element espacial, que delimita l’àmbit geogràfic.

4. Element temporal, que relaciona el fet imposable amb el moment en quèes considera realitzat.

El naixement de l’obligació tributària s’identifica amb el concepte de meritació.A partir d’aquest moment la persona (subjecte passiu) queda obligada a pagar untribut. Així doncs, el subjecte passiu és la persona física o jurídica obligada alcompliment de l’obligació tributària.

La llei pot declarar responsable del pagament del tribut altres subjectes diferentsdel subjecte passiu. Aquesta responsabilitat pot ser:

• Subsidiària: es pot exigir el pagament del tribut al responsable, sempre queno hagi estat possible cobrar-se el mateix al subjecte passiu.

• Solidària: es pot exigir indistintament el tribut al responsable o al subjectepassiu.


1.5.2 Base imposable i base liquidable

La base imposable és la magnitud dinerària o d’una altra naturalesa que resultadel mesurament o la valoració del fet imposable (LGT at. 50.1).

La LGT no estableix una definició de base imposable, només diu que serà la llei decada tribut la que establirà els mitjans i mètodes per determinar la base imposabledins dels règims següents:

• Estimació directa: consisteix en la determinació exacta de la base, permitjà de la comptabilitat del subjecte passiu.

• Estimació objectiva: implica la renúncia per part de l’Administració adeterminar exactament la base imposable, que es calcularà sobre la based’índexs o mòduls. S’utilitza amb caràcter voluntari, quan ho determini lapròpia llei.

• Estimació indirecta: solament es pot aplicar quan resulta impossiblel’aplicació dels altres dos règims. Per calcular la base s’empra algun delsmitjans següents:

– Aplicació de les dades i antecedents disponibles que siguin rellevantsa aquest efecte.

– Utilització d’aquells elements que directament acreditin l’existènciadels béns i les rendes.

– Valoraciço dels signes, índexs o mòduls que es donin en els respectiuscontribuents.

La base liquidable és la magnitud resultant de practicar, si escau, a la baseimposable les reduccions establertes en la llei (LGT art. 54). Quan no s’hand’aplicar reduccions, la base liquidable coincideix amb la base imposable. Lesreduccions solen estar concretades en les lleis de cada impost.

1.5.3 Tipus de gravamen

La LGT (art. 55.1) estableix que el tipus de gravamen és la xifra, coeficient opercentatge que s’aplica a la base liquidable per obtenir com a resultat la quotaíntegra. L’article 55, en el seu punt 2, afirma que els tipus de gravamen poden serespecífics o percentuals, i hauran d’aplicar-se segons disposi la llei pròpia de cadatribut a cada unitat, conjunt d’unitats o tram de la base liquidable. En el punt 3 del’article s’indica que la llei podrà preveure l’aplicació d’un tipus zero, així com detipus reduïts o bonificats.

Els tipus de gravamen en sentit estricte s’apliquen a les magnituds consideradesper les lleis tributàries que no s’expressen en valors monetaris. Es divideixen en:


• Tipus específics: consisteix en una suma de diners fixa que ha de pagar-seper cada unitat de la base imposable d’acord amb les previsions de la llei.

• Tipus proporcionals o alíquotes: l’import varia segons els graus quemarca una escala referida a una determinada magnitud. Les alíquotess’apliquen a una base imposable i consisteixen en un percentatge d’aquestabase. Solen classificar-se en:

– Proporcionals o constants: no experimenten alteració en modificar labase imposable, per la qual cosa l’import de la quota augmenta enproporció directa a l’augment de la base.

– Progressives o variables: s’incrementen a mesura que ho fa la baseimposable, per la qual cosa la quota sempre creix en una proporciósuperior a l’augment que experimenta la base.

En relació amb les alíquotes progressives adquireix una gran importància elconcepte de tarifa o escala de gravamen, a través de la qual s’expressa la relacióentre l’augment de la base i l’augment del tipus.

En els textos legals dels impostos se sol parlar de tipus normals i tipus bonificats,o de tipus general, tipus reduït i tipus incrementat.

1.5.4 Quota tributària

Amb caràcter general, la quota tributària és el resultat d’aplicar a la baseliquidable el tipus de gravamen. No obstant això, la quota tributària pot venirdonada per una quantia fixa determinada en les normes legals o bé per tots dosprocediments conjuntament.

Cal distingir els conceptes següents :

• Quota íntegra: s’obté aplicant el tipus impositiu sobre la base liquidable.

• Quota líquida: és el resultat d’aplicar sobre la quota íntegra les deduccions,bonificacions, addicions o coeficients previstos, si s’escau, en la llei de cadatribut.

• Quota diferencial, o deute tributari: és la quantitat a ingressar a l’Admi-nistració, després de realitzar la liquidació de l’impost. S’obté en disminuirla quota líquida en els pagaments a compte realitzats. Pot ser negativa o aretornar, o positiva o a pagar.

En alguns casos poden formar part del deute tributari una altra sèrie de partides:

• Interès de demora

• Recàrrecs per declaració extemporània


• Recàrrecs del període executiu

• Recàrrecs exigibles legalment sobre les bases o les quotes a favor del’Administració o d’altres ens públics

1.6 Hisenda local

La Constitució Espanyola de 1978 reconeix competències en l’àmbit tributari atres nivells de l’Administració pública:

1. Estat

2. Comunitats autònomes

3. Entitats locals

Constitucionalment s’estableix que els tributs de les entitats locals han de serregulats en una norma amb rang de llei, a partir de la qual les entitats locals podranestablir i exigir tributs.

El sistema de finançament local es troba recollit en el Text refós de la Lleireguladora de les hisendes locals, aprovada mitjançant el Reial decret legislatiu2/2004, de 5 de març (TRLRHL), norma que ha aportat més claredat al sistematributari i financer aplicable a les entitats locals i ha augmentat la seguretat jurídicade l’Administració Tributària i dels contribuents.

Els recursos tributaris de les hisendes locals estan constituïts pels tributs propis iels recàrrecs exigibles sobre els impostos de les comunitats autònomes o d’altresentitats locals.

Els tributs propis es classifiquen en:

• Taxes

• Contribucions especials

• Impostos

Entre els recursos tributaris de les hisendes locals destaquen els impostos.

Els impostos locals es poden classificar en:

• Impostos municipals obligatoris, que han de ser exigits, en tot cas, pelsajuntaments.

– Impost sobre activitats econòmiques (IAE)

– Impost sobre béns immobles (IBI)

– Impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM)


• Impostos municipals potestatius, l’exigència dels quals és voluntària perpart dels ajuntaments.

– Impost sobre construccions, obres i instal·lacions (ICIO)

– Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana(IIVTNU)

Els impostos obligatoris es caracteritzen pel fet que han de ser exigits, en tot cas,pels ajuntaments, sense necessitat d’acord d’imposició. Els impostos potestatiuspoden ser establerts pels ajuntaments mitjançant les corresponents ordenancesfiscals municipals, d’acord amb el TRLRHL.

La potestat reglamentària de les entitats locals en matèria tributària se circumscriua la regulació dels tributs propis d’aquestes entitats, tant els de caràcter potestatiucom els de caràcter obligatori. La regulació dels obligatoris pot limitar-se adeterminats elements en què la TRLRHL permet la intervenció municipal i, fins itot, en la seva manca completa de regulació, la seva exacció s’ajustaria exactamental que es disposa en el TRLRHL.

A més dels tributs mencionats, en les hisendes locals també es tracten els preuspúblics, que malgrat no tenir naturalesa tributària s’han de tenir en compte tambécom a font d’ingrés. Les entitats locals poden establir preus públics per laprestació de serveis o la realització d’activitats de la competència de l’entitat local,sempre que no concorri cap de les circumstàncies especificades en el TRLRHLque permetin l’exigència d’una taxa.

Es pot exigir el pagament d’un preu públic per la prestació de serveis o larealització d’activitats de la seva competència, sempre que concorrin les duescircumstàncies següents respecte d’aquests serveis i/o activitats:

1. Que siguin de sol·licitud o recepció voluntària per als administrats. No esconsidera voluntària:

• Quan vingui imposada per disposicions legals o reglamentàries.

• Quan els béns, serveis o activitats requerits siguin imprescindibles pera la vida privada o social del sol·licitant.

2. Que puguin ser prestats o realitzats pel sector privat.

1.7 Calendari del contribuent

Per recordar el compliment de les principals obligacions tributàries estatals,periòdiques i no periòdiques, l’Agència Tributària posa a la disposició del contri-buent el calendari del contribuent on apareixen totes les dates rellevant a partirde l’obligatorietat de presentar autoliquidacions periòdiques, segons l’impost il’obligat tributari. En les autoliquidació de caràcter periòdic l’obligació seràgeneralment trimestral o mensual.


Anualment l’Agència Tributària publica el calendari del contribuent com podeuobservar a la figura 3.1:

Figura 1.1. Calendari del contribuent de l’Agència Tributària any 2017

L’enllaç següent us adreçarà al calendari del contribuent de 2018 similar al de laimatge anterior: bit.ly/2HMvWGQ

Comunitats autònomes i ajuntaments també publiques anualment calendaris ambles dates rellevants dels tributs sobre els quals tenen competència (vegeu la figura3.2).

https://www.agenciatributaria.es/AEAT.internet/Inicio/Ayuda/Manuales__Folletos_y_Videos/Folletos_informativos/Calendario_del_contribuyente/Calendario_del_contribuyente_2018_HTML/_Calendario_/_Calendario_.shtml


Figura 1.2. Calendari del contribuent de l’Ajuntament de Barcelona any 2017


2. Elements tributaris essencials de l’IRPF i l’IS

L’impost de la renda de les persones físiques (IRPF) i l’impost de societats (IS) sónles principals figures de la tributació directa. Ambdos tributs tenen molts puntsde connexió i integració, mentre que la seva principal diferència és la personalitatdel subjecte passiu: personalitat física per a l’IRPF i personalitat jurídica en el casde l’IS.

Per a cadascun dels dos impostos es tracta breument la seva estructura, els tipusde rendiments i la seva liquidació i gestió davant de l’Administració pública.

2.1 Impost de la renda de les persones físiques

L’impost de la renda dels persones físiques (IRPF) és un dels pilars bàsics delsistema tributari espanyol.

L’IRPF és un impost personal, progressiu i directe que grava la rendaobtinguda en un any natural per les persones físiques residents a l’estatespanyol.

Actualment, i a nivell estatal, l’IRPF està regulat per la Llei de l’impost sobre larenda de les persones físiques (Llei 35/2006, de 28 de novembre LIRPF), així compel Reglament de l’impost sobre la renda de les persones físiques aprovat per Reialdecret 439/2007, de 30 de març (RIRPF).

Article 1. Naturalesa de l’impost

L’impost sobre la renda de les persones físiques és un tribut de caràcter personal i directeque grava, segons els principis d’igualtat, generalitat i progressivitat, la renda de lespersones físiques d’acord amb la seva naturalesa i les seves circumstàncies personals ifamiliars.

2.1.1 Estructura de l’impost

La Llei de l’IRPF, en l’article 1, defineix els atributs que caracteritzen l’impost,configurant-lo com un impost directe, personal, subjectiu, general i progressiu.

• Impost directe, ja que grava una manifestació directa o immediata de lacapacitat econòmica del contribuent, com és l’obtenció d’una determinadarenda.


• Impost de caràcter personal, atès que està configurat per tenir l’individucom a contribuent. La categoria de contribuent de l’impost es predica dela persona física, de l’individu. No obstant això, aquesta qualificació noimpedeix la subsistència amb caràcter voluntari que els membres d’un nuclifamiliar puguin, en determinades circumstàncies i supòsits, optar per latributació conjunta.

• Impost subjectiu, ja que les circumstàncies personals o familiars delcontribuent són tingudes en compte a l’hora de modular la càrrega tributàriaque se’n deriva. A tall objecte, s’instrumenten mínims personals i familiars.

• Impost general, tant des del punt de vista subjectiu (persones afectades)com des d’un punt de vista objectiu (rendes gravades).

• Impost progressiu, els tipus de gravamen del qual augmenten en augmentarla renda gravada del contribuent.

Fet imposable

La LGT assigna dues funcions bàsiques al fet imposable:

• Origina el naixement de l’obligació de tributar.

• Configura el tribut.

El Text refós de la Llei de l’IRPF estableix que en l’IRPF constitueix el fetimposable l’obtenció de renda pel contribuent. S’entén obtinguda la renda pelcontribuent en funció de l’origen o font de la mateixa, qualsevol que sigui, si escau,el règim econòmic del matrimoni.

D’aquest precepte s’extreuen dues conseqüències d’una enorme importància:

1. Que la renda s’entén obtinguda en funció de la seva font o origen, la qualcosa permet que cada component de la renda del contribuent pugui serobjecte d’un règim de tributació diferenciat.

2. Que el règim econòmic matrimonial no incideix en la determinació de larenda sotmesa a gravamen.

Contribuent: subjecte passiu

El subjecte passiu constitueix l’àmbit personal del fet imposable, i resulta undels pilars bàsics per a la configuració de l’impost. La llei general tributàriaestableix que és subjecte passiu l’obligat tributari que, segons la llei, ha decomplir l’obligació tributària principal, així com les obligacions formals inherentsa la mateixa, sigui com a contribuent o com a substitut. És contribuent segonsla mateixa Llei general tributària (LGT) el subjecte passiu que realitza el fetimposable.


En l’IRPF el subjecte passiu ho és a títol de contribuent, condició que es predica dela persona física individualment considerada. No obstant això, si un contribuentpersona física forma part d’una unitat familiar en els termes que marca la llei, totsels seus membres poden tributar conjuntament i acumuladament per totes les sevesrendes, sense que per això la unitat familiar adquireixi la condició de contribuent,qualitat que en l’IRPF s’atribueix a la persona física, donada la configuració delmateix com un tribut individual.

La residència habitual en territori espanyol motiva la subjecció a l’IRPF deles persones físiques per la seva renda mundial, entesa com la totalitat delsseus rendiments, guanys i pèrdues patrimonials i les imputacions de renda queestableixi la llei, amb independència d’on s’hagi produït i qualsevol que sigui laresidència del pagador.

Es fa necessari delimitar el concepte de residència habitual en territori espanyol.El Text refós de la Llei d’IRPF estableix les regles sobre la base de les quals unapersona física té la seva residència en territori espanyol, adquirint la condició decontribuent per a IRPF.

Una persona física té, amb independència de la seva nacionalitat, la seva residènciahabitual en territori espanyol quan incorre en algun dels tres supòsits contemplatsen la norma:

1. Que romangui durant més de 183 dies en territori espanyol.

2. Que radiqui a Espanya el nucli principal o la base de les seves activitats ointeressos econòmics.

3. Que el seu cònjuge no separat legalment i fills menors d’edat que en depenensiguin considerats residents habituals a Espanya.

Àmbit territorial

L’IRPF s’aplica en tot el territori espanyol, entès aquest com la Península; les illesadjacents (Balears), les illes Canàries, Ceuta, Melilla i altres dependències espa-nyoles a Àfrica, el mar territorial (12 milles nàutiques), i l’espai aeri corresponenta l’àmbit territorial anterior.

Ara bé, existeixen certs règims tributaris especials per raó de territori, de talmanera que l’impost no s’exigeix de manera uniforme de llarg a llarg de tot elterritori. No s’aplica la llei estatal a Navarra i als territoris històrics del País Basc(Àlaba, Guipúscoa i Biscaia) ja que apliquen lleis pròpies, i en els casos de lesCanàries, Ceuta i Melilla existeixen especialitats importants contingudes en lalegislació de l’Estat espanyol.

Període impositiu, meritació i imputació temporal

Amb caràcter general, el període impositiu coincideix amb l’any natural, abastant,per tant, des del dia 1 de gener fins al 31 de desembre. Excepcionalment el període


impositiu és inferior a l’any natural quan es produeix la defunció del contribuenten un dia diferent al 31 de desembre.

La meritació d’un impost és el moment en el qual es realitza el fet imposable, ésa dir, el moment del naixement de l’obligació tributària. En l’IRPF la meritacióes coincidirà amb caràcter general l’últim dia del període impositiu, i quan esprodueixi la defunció del contribuent en data diferent al 31 de desembre, lameritació coincidirà amb la data de defunció.

Produït la meritació, l’obligació tributària ha nascut, però aquesta no és encaraexigible, exigibilitat que naixerà a la conclusió del període voluntari de declaració.

Respecte de la imputació temporal, la regla general estableix que la inclusió dela renda a la base imposable es realitzarà de la següent manera:

• Rendiments del treball i capital: al moment que siguin exigibles.

• Rendiments d’activitats econòmiques: es remitent a la legislació de l’Im-post de societats.

• Els guanys i perdudes patrimonials: s’imputessin en li moment que tinguilloc l’alteració patrimonial.

2.1.2 Tipus de rendiments

L’IRPF estableix una catalogació dels diferents components que pot tenir la rendadel contribuent, fet que remarca el caràcter analític de l’impost.

L’apartat 2 de l’article 6 del TRLIRPF diferencia o enumera els següents compo-nents de la renda del contribuent:

• Rendiments del treball

• Rendiments del capital

• Rendiments d’activitats econòmiques

• Guanys i pèrdues patrimonials

• Imputacions de renda establertes per la llei

Rendiments del treball

Els rendiments íntegres del treball són totes les contraprestacions o utilitats,qualsevol que sigui la seva denominació o naturalesa, dineràries o en espècie, quederivin, directament o indirectament, del treball personal o de les relacions labo-rals o estatuàries i no tinguin el caràcter de rendiments d’activitats econòmiques.

Respecte de les retribucions en espècie, cal assenyalar dos requisits per a la sevaexistència tot i que no suposin una despesa real per a qui les concedeix:


1. Que tingui lloc la utilització, consum o obtenció de béns, drets o serveis ique siguin per a finalitats particulars.

2. Que tal utilització, consum o obtenció es produeixi de forma gratuïta o perpreu inferior al de mercat.

El rendiment net del treball és el resultat de disminuir el rendiment íntegre enl’import de les despeses deduïbles.

Rendiments del capital

Els rendiments del capital estan definits genèricament en el TRLIRPF com lesutilitats o contraprestacions, qualsevol que sigui la seva denominació o naturalesa,dineràries o en espècie, que provinguin, directament o indirectament, d’elementspatrimonials, béns o drets, la titularitat dels quals correspongui al contribuent i noes trobin afectes a activitats econòmiques.

Segons la naturalesa dels béns dels quals procedeixen, s’estableixen dues catego-ries:

1. Rendiments del capital immobiliari de béns immobles, tant rústics comurbans.

2. Rendiments del capital mobiliari de tots els béns o drets de què sigui titularel contribuent i que no tinguin la naturalesa d’immoble.

El rendiment net del capital immobiliari i mobiliari és el resultat de practicar sobreels seus respectius rendiments íntegres les deduccions i reduccions previstes en lallei.

Rendiment d’activitats econòmiques

L’article 27 del TRLIRPF delimita el que ha d’entendre’s per activitats econòmi-ques susceptibles de generar rendiments de tal naturalesa.

S’estableix que tindran la consideració de rendiments íntegres d’activitats econò-miques aquells que, procedint del treball personal i del capital conjuntament, osolament d’un d’aquests factors, suposin per part del contribuent l’ordenació percompte propi de mitjans de producció i de recursos humans o d’un de tots dos,amb la finalitat d’intervenir en la producció o distribució de béns i serveis.

Els mètodes aplicables per a la determinació del rendiment net de les activitatseconòmiques, obviant el mètode d’estimació indirecta perquè és d’aplicaciósubsidiària, són el mètode d’estimació directe i el mètode d’estimació objectiva.

El mètode d’estimació directa Es caracteritza per remetre’s i aplicar les normesde l’Impost de Societats encara que respectant les especialitats de la llei d’IRPF.Es desdoblega per a la seva aplicació en dues modalitats:


• Modalitat normal. És el règim general, i consisteix a determinar la rendareal i certa obtinguda pel subjecte passiu per la diferència entre els ingressosi despeses computables.

• Modalitat simplificada. És un règim voluntari que es pot aplicar endeterminades activitats econòmiques l’import net de les quals, de xifra denegocis per al conjunt d’activitats desenvolupades pel contribuent, no superiels 600.000 EUR l’any immediatament anterior.

El mètode d’estimació objectiva es caracteritza bàsicament per ser un règimoptatiu d’aplicació conjunta amb els règims especials de l’IVA o del IGIC. És unrègim incompatible amb l’estimació directa. La seva particularitat resideix en elseu càlcul ja que Hisenda no determina els beneficis en funció dels beneficis reals(ingressos menys despeses) sinó en funció d’uns mòduls prefixats i que variend’un sector a un altre. Per optar-hi s’han de complir alguns requisits:

• Requisits subjectius. Només s’aplica el mètode d’estimació objectiva si esdesenvolupa una activitat empresarial. No és vàlid per a professions liberalsni per a artistes.

• Requisits objectius:

– L’activitat desenvolupada ha de constar entre les activitats enumeradesen l’ordre ministerial que desenvolupa el règim d’estimació objectiva.L’ordre misnisterial es publica anualment i recull, entre d’altres, co-merç al detall, bars, restaurants, petita indústria, hotels i taxis.

– L’activitat empresarial no pot haver superat, l’any immediat anterior,els límits fixats en l’ordre ministerial.

– No haver estat exclòs del règim especial simplificat de l’IVA o delIGIC.

– No haver renunciat al règim.

La renúncia voluntària al règim d’estimació objectiva suposa el pas obligatori al’estimació directa durant els 3 anys següents.

Guanys i pèrdues patrimonials

Segons la TRLIRPF són guanys i pèrdues patrimonials les variacions en el valordel patrimoni del contribuent que es posen de manifest en ocasió de qualsevolalteració en la seva composició, tret que per la llei de l’IRPF es qualifiquin com arendiments.

Així doncs, perquè ocorri un guany o pèrdua patrimonial ha d’ocórrer les següentscircumstàncies:

• Alteració en la composició del patrimoni

• Com a conseqüència de l’alteració del patrimoni, variació en el valor delpatrimoni


El guany o pèrdua patrimonial es determina per diferència entre el valor detransmissió i el valor d’adquisició. El valor de transmissió s’obté com es mostra ala taula 3.1.

Taula 2.1. Valor de transmissió

(+) Import real d’alienació (no inferior al normal demercat)

(-) Despeses accessòries a l’alienació

El valor d’adquisició resultant serà el que es mostra en la taula 3.2.

Taula 2.2. Valor d’adquisició

(+) Import real de l’adquisició

(+) Cost de les millores

(+) Despeses (notaria, registre, gestoria...) i tributsinherents a l’adquisició, exclosos els interessos

(-) Amortitzacions

Imputacions de rendes

Juntament amb els rendiments (del treball, del capital i d’activitats econòmiques)i els guanys i pèrdues patrimonials, les imputacions de renda establertes per la lleide l’IRPF constitueixen el tercer component de la renda del contribuent.

Les imputacions de renda constitueixen un règim especial de tributació la finalitatúltima de les quals consisteix a aconseguir la plena identificació entre la baseimposable i la capacitat econòmica del contribuent, assegurant amb això lamàxima eficàcia en l’aplicació de la progressivitat de l’impost.

D’entre les diferents categories que la TRLIRPF denomina com a imputacióde rendes, cal destacar la imputació de rendes immobiliàries. L’objecte sónimmobles urbans que el contribuent destina al seu ús no sent l’habitatge habitual.Generalment la renda imputable es determina aplicant el 2% sobre el valorcadastral de l’immoble. Si el valor cadastral està revisat, s’aplica l’1,1%.

2.1.3 Liquidació de l’IRPF

La llei de l’impost IRPF defineix un esquema de liquidació que gira entorn de duesgrans magnituds: la part general i la part especial.

La part general distingeix entre dos tipus de rendes:

• Totalitat dels rendiments especificats en la llei (treball, immobiliàries imobiliarias, i activitats econòmiques) i les rendes imputades.

• Conjunt de pèrdues i guanys patrimonials de generació igual o inferior a dosanys.


La part especial està constituïda pel saldo positiu resultant d’integrar i compensarles pèrdues i els guanys patrimonials el període de generació dels quals siguisuperior a dos anys.

A aquestes magnituds se’ls apliquen les deduccions del mínim personal i familiar,tal com es determina en la llei, que són l’expressió més clara de l’aspecte subjectiude la llei, ja que la finalitat del legislador no és una altra que gravar la renda dela qual disposa el contribuent després d’atendre les seves necessitats personals ifamiliars.

El mínim personal i familiar s’aplica, en primer lloc, sobre la part general de labase imposable, i si hi ha un romanent s’aplica sobre la part especial de la baseimposable. En tots dos casos no pot ser negativa la quantitat resultant d’aplicaciód’aquests mínims.

Una vegada aplicats a la base imposable el mínim personal i familiar, el següentpas és trobar la base liquidable general i especial.

La base liquidable general està constituïda pel resultat de practicar en la partgeneral de la base imposable, les reduccions que exclusivament s’estableixen i enl’ordre que s’estableix en el TRLIRPF, sense que la mateixa pugui resultar negativacom a conseqüència d’aquestes disminucions, i si així anés podent compensar-se amb les bases liquidable generals positives que s’obtinguin en els quatre anyssegüents.

La base liquidable especial és el resultat de disminuir la part especial de la baseimposable en el remante. Si no n’hi ha, de les reduccions de l’apartat anterior,sense que pugui resultar negativa com a conseqüència de la disminució.

La quota íntegra és el resultat d’aplicar l’escala de gravamen de la base liquidablegeneral de l’impost i el tipus fix del 15% a la base liquidable especial.

Determinada la quota íntegra, el següent pas és la determinació de la quotalíquida, el resultat d’aplicar sobre la quota íntegra les deduccions previstes enel TRLIRPF. A l’efecte de determinar la quota líquida, es diferencia entre laquota líquida estatal i quota líquida autonòmica. El resultat d’aplicar sobre laquota íntegra (tant estatal com a autonòmica) les deduccions (tant estatals com aautonòmiques) no pot resultar negatiu.

La quota diferencial és el resultat de minorar a la quota líquida total (estatal iautonòmica) en les quantitats corresponents a la doble imposició de dividends iles retencions i ingressos a compte suportats.

2.1.4 Procediment de gestió de l’IRPF

El procediment de gestió tributària davant de l’Agència Tributària està format perprocediments diversos:


• Procediment de gestió: una sèrie d’actes que s’inicien amb la declaració ifinalitzen amb l’ingrés de la quota diferencial en el Tresor Públic.

• Procediments especials: inspecció tributària, recaptació i reclamacionseconomicoadministratives.

La declaració tributària pot presentar-se de tres maneres:

1. Principal: dins del termini voluntari assenyalat per al tribut. Inicia elsprocediments de liquidació, provoca l’activitat administrativa de la com-provació i liquidació definitiva; interromp la prescripció del tribut i creapresumpció a favor de la declaració.

2. Complementària: tota declaració fora del termini que complementa unaaltra anterior. El seu efecte principal és que anul·la l’efectuada en termini ifaculta a l’administració, si hi ha declaració complementària, a aplicar unsrecàrrecs sobre la quota.

3. Extemporània: tota declaració presentada fora de termini.

Les declaracions complementàries i extemporànies tenen la finalitat d’evitar unrequeriment administratiu que impliqui l’aplicació de sancions per infracció greu.

Una vegada iniciat el procediment, corre per compte de l’Administració la com-provació de la veracitat dels fets imposables i els altres elements de la declaraciójurídica tributària. Això és de gran importància atès que la declaració sobrel’impost de l’IRPF es practica mitjançant autoliquidació, que pot ser corregidasi els òrgans de la gestió tributària comproven que la informació continguda no éscorrecta, tant per excés com per defecte.

El termini de presentació de les declaracions de l’IRPF d’un exercici, ambindependència que el seu resultat sigui a ingressar, a retornar o quota zero, ésgeneralment des del 2 de maig fins al 30 de juny de l’any següent.

Possibles resultats de la declaració

Quan el contribuent ha determinat el deute tributari es poden donar tres situacionsamb incidència fiscal:

1. La declaració és positiva i surt a pagar: en aquest supòsit els pagaments enconcepte de retenció a compte de l’impost són inferiors a la quota a pagar.

2. La declaració surt a retornar: els pagaments a compte són superiors ala quota que el contribuent ha calculat i l’Administració ha de retornar ladiferència entre el retingut de més i el que s’hauria d’haver pagat.

3. La declaració queda en situació neutra: és possible que la quota que resultide l’autoliquidació sigui zero o negativa, i no es produeixi ni el pagamentni la devolució.


Els contribuents poden fraccionar, sense interès de demora, l’import de l’ingrés dela quota diferencial resultant de la autodeclaració en dues parts: el 60% al momentde presentar la declaració, i el 40% restant fins al dia 5 de novembre inclòs.

2.1.5 Pagaments a compte en l’IRPF

Els pagaments a compte fan referència a pagaments anticipats d’un tribut que esliquidarà posteriorment. El TRLIRPF regula els pagaments a compte de l’IRPFen els seus articles 99 a 101. Existeixen tres tipus de pagaments a compte:

1. Retencions: quantitat de diners que el pagador ha de descomptar del’import total de les nòmines dels treballadors assalariats, del total facturatper determinats serveis professionals, i altres operacions que la normativafiscal exigeix.

2. Ingressos a compte: s’originen quan part de la retribució es realitzamitjançant pagaments en espècie. El pagador fa una estimació monetàriadel pagament en espècie i ho ingressa a la hisenda pública.

3. Pagaments fraccionats: quantitats que els contribuents que exerceixinactivitats econòmiques estan obligats a realitzar a la hisenda pública acompte de l’IRPF.

Els obligats a retenir són les empreses, professionals i empresaris en l’exercici dela seva activitat.

Les rendes més habituals subjectes a retenció són:

• Retenció als treballadors assalariats.

• Retenció en les factures de lloguer dels propietaris de locals immobles quees lloguen per a la realització d’activitats econòmiques.

• Retencions als professionals liberals en les factures que emeten per laprestació dels seus serveis.

• Retenció en les factures que emeten alguns empresaris (persones físiques)que desenvolupen determinades activitats subjectes a tributació en estima-ció objectiva.

• Retencions de caràcter financer pel pagament de dividends a socis o d’inte-ressos d’alguns préstecs rebuts.

Cada any l’Agència Tributària posa a disposició del públic un quadre resum ambles taules de retenció. Per a l’any 2017 les taules són les que es mostren en lafigura 3.1.


Figura 2.1. Taula retencions 2017

Càlcul i liquidació de les retencions

Les societats i empreses tenen l’obligació de descomptar les retencions de l’IRPFde les nòmines dels teletreballadors que tinguin contractats.

Les retencions són els imports a compte ingressats a la hisenda pública calculadesen previsió del resultat esperat en la declaració de l’IRPF dels treballadors. Eltipus de contracte, el sou i les circumstàncies personals i familiars dels treballadorscondicionen el resultat de la seva liquidació d’IRPF i, per tant, condicionen tambéel càlcul de la retenció que s’ha de practicar.


Amb el model 145 de “Comunicació de dades al pagador” (vegeu figura 3.2)l’empresa recull la informació necessària per poder realitzar el càlcul de la retencióen la nòmina dels treballadors. És obligació de l’empresa recollir aquest imprèsen el moment de la contractació del treballador.

Figura 2.2. Model 145

El model té dues còpies: una per al treballador i una altra per a l’empresa, queté obligació de conservar-la per posar-la a disposició de l’Agència Tributària (encas d’inspecció acreditar que s’han efectuat les retencions conforme a les dadessubministrades pel treballador). Posterior al lliurament del model per part deltreballador en el moment de la contractació, és necessari un nou lliurament delmodel en el supòsit de modificació de les dades.


A més de la informació proporcionada pel treballador en el model 145, ésnecessària per poder realitzar el càlcul de la retenció altra informació ja endisposició de l’empresari en la seva qualitat de contractant:

• Import del sou brut anual pactat

• Seguretat Social a càrrec del treballador

• Durada i tipus de relació laboral

El procés de càlcul de les retencions revesteix certa complexitat i es realitza sobrela base de les taules de l’IRPF i les taules de deduccions de l’IRPF fixades perl’Agència Tributària cada any. Hisenda, però, posa a disposició del públic unaeina de càlcul de retencions a la seva pàgina web, on mitjançant la introducció deles dades necessàries s’obté fàcilment la retenció a aplicar (vegeu figura 3.3).

Figura 2.3. Eina de càlcul de retencions per al 2017

Enllaç a l’eina de càlcul de retencions per a 2017: bit.ly/2iqF8Ax

També tenen l’obligació de descomptar les retencions de l’IRPF en els pagamentsels professionals liberals i alguns empresaris (persones físiques) que desenvolupendeterminades activitats subjectes a tributació en estimació objectiva.

És el pagador l’obligat a aplicar la retenció, i deixa de pagar al prestador del serveiun percentatge de l’import total dels serveis que figura en la factura o en la nòmina.Si l’obligat practicar retenció rep una factura amb una retenció mal calculadao sense incloure la retenció quan hauria de portar-la, el responsable davant del’Administració Tributària és el que rep la factura i no qui l’ha emès.

L’import de la retenció es calcula aplicant el percentatge de retenció que correspon(vegeu figura 3.1) a cada tipus d’operació sobre l’import brut total de la factura. Enel cas de les factures s’aplica sobre l’import abans d’aplicar l’IVA corresponent.Només en el cas de les factures d’agricultors en mòduls, la retenció s’aplica sobreel total de la factura incloent l’IVA.

https://www2.agenciatributaria.gob.es/wlpl/PRET-R170/index.zul


Calculades i practicades les retencions als treballadors contractats, professionalsi activitats econòmiques corresponents, l’empresa realitza l’ingrés a hisendatrimestralment mitjançant el model 111 (vegeu figura 3.4).


El model 111 s’ha de presentar en els vint primers dies naturals següents al períodetrimestral natural de liquidació.

Les societats i empreses obligades a presentar el model 111 també tenen l’obliga-ció de presentar el model 190 (vegeu figura 3.5). El model 190 és la declaracióinformativa on s’indiquen les retencions i ingressos a compte que l’empresa harealitzat durant l’exercici. El model fa referència a les quantitats retingudes alllarg de l’any natural anterior i s’ha de presentar entre els dies 1 i 31 de gener decada any.



Les liquidacions de les retencions en les factures de lloguer dels propietarisde locals immobles llogats per a la realització d’activitats econòmiques, escomuniquen mitjançant el model 115 (vegeu figura 3.6), amb els mateixos terminisque les autoliquidacions corresponents al model 111.



De la mateixa manera que amb les retencions corresponents al model 111, ambla liquació de l’últim trimestre s’ha de presentar un resum anual de les retencionspracticades en el pagament de lloguers. El resum anual es comunica mitjançantel model 180 (vegeu figura 3.7 i figura 2.8).



Càlcul i liquidació dels pagaments fraccionats

Els contribuents en estimació directa, normal o simplificada han de realitzarquatre pagaments trimestrals a través del model 130 (vegeu figura 3.8.) a comptede l’IRPF en els terminis següents: els tres primers trimestres, entre l’1 i el 20dels mesos d’abril, juliol i octubre, i el quart trimestre entre l’1 i el 30 del mes degener de l’any següent. Si algun trimestre no resulta quantitat a ingressar, han depresentar declaració negativa.



L’import de cada pagament fraccionat es calcula depenent del tipus d’activitati tenint en compte que els percentatges es redueixen a la meitat quan es tractad’activitats empresarials o professionals desenvolupades a Ceuta, Melilla o lesseves dependències:

• Activitats empresarials: en general el 20% del rendiment net obtingutdes de l’inici de l’any fins a l’últim dia del trimestre al que es refereix elpagament. De la quantitat resultant es dedueixen els pagaments fraccionatscorresponents als trimestres anteriors del mateix any. Es dedueixen, també,les retencions suportades si es tracta d’una activitat empresarial d’arrenda-ment d’immobles.

• Activitats agrícoles, ramaderes, forestals i pesqueres: el 2% del volumd’ingressos del trimestre, excloses les subvencions de capital i les indemnit-zacions. De la quantitat resultant es dedueixen les retencions i els ingressosa compte corresponents al trimestre.


• Activitats professionals: el 20% del rendiment net, des de l’inici de l’anyfins a l’últim dia del trimestre al qual es refereix el pagament. De la quantitatresultant es dedueixen els pagaments fraccionats ingressats pels trimestresanteriors del mateix any i les retencions i els ingressos a compte que elshagin practicat des de l’inici de l’any fins a l’últim dia del trimestre al quees refereix el pagament.

Els contribuents en estimació objectiva han de realitzar quatre pagaments fracci-onats trimestrals a través del model 131 (vegeu figura 3.9.) a compte de l’IRPFen els terminis següents: els tres primers trimestres entre l’1 i el 20 dels mesosd’abril, juliol i octubre, i el quart trimestre entre l’1 i el 30 del mes de gener del’any següent. Si algun trimestre no hi ha quantitats a ingressar, han de presentardeclaració negativa.



L’import de cada pagament fraccionat es calcula aplicant els percentatges ques’indiquen a continuació, tenint en compte que es redueixen a la meitat quan estracta d’activitats desenvolupades a Ceuta, Melilla o les seves dependències:

• Activitats empresarials (excepte agrícoles i ramaderes): en general, el 4per 100 del rendiment resultant de l’aplicació dels mòduls en funció de lesdades-basi existents a 1 de gener. Quan s’inicia una activitat, les dades-basisón les existents el dia del seu començament. Quan alguna dada-basi no espot determinar a 1 de gener, es pren el corresponent a l’any anterior. Si nopogués determinar-se cap dada-base, el pagament fraccionat consistirà enel 2 per 100 del volum de vendes o ingressos del trimestre. El percentage aaplicar serà del 3 per 100 quan es tingui només a una persona assalariada, idel 2 per 100 quan no es disposi de personal assalariat.

• Activitats agrícoles, ramaderes i forestals: en els supòsits en els qualsexisteix l’obligació d’efectuar pagaments fraccionats, la quantitat a ingressarés el 2 per 100 del volum d’ingressos del trimestre, excloses les subvencionsde capital i les indemnitzacions.

2.2 Impost de societats

La fiscalitat directa en l’àmbit de l’activitat econòmica desenvolupada per lespersones jurídiques se substancia en l’impost de societats. Aquesta figuraimpositiva constitueix un pilar bàsic de la imposició directa a Espanya, juntamentamb l’impost sobre la renda de les persones físiques. Ambdues figures tenen laseva raó de ser en l’article 31 de la Constitució, que exigeix la contribució alsosteniment de les despeses públiques, d’acord amb la capacitat econòmica decada contribuent.

L’impost de societats és un impost directe, de caràcter personal ihabitualment de tipus impositiu únic, que recau sobre els beneficis de lessocietats.

Un dels objectes proposats en aquesta llei és el de construir una estructuratributària amb un alt grau de neutralitat. Els principis en què s’inspira la llei són:

• Principi de neutralitat. Es fa necessari que l’aplicació del tribut no alteriel comportament econòmic dels subjectes passius obligats a contribuir.

• Principi de transparència. Es tradueix en la fàcil comprensió de lesnormes tributàries i que de les seves aplicacions es derivi un deute tributaricert. És a dir, que s’estableixi la seguretat jurídica.

• Principi de sistematització. Es materialitza en la coordinació entre IS iIRPF.


• Principi de coordinació internacional. Es fonamenta en la internacionalit-zació de l’economia, la llei considera les tendències bàsiques dels sistemesfiscals de l’entorn.

• Principi de competitivitat. És necessari que el IS sigui congruent ambel conjunt de mesures de política econòmica destinades al foment de lacompetitivitat.

Article 1. Naturalesa de l’impost

L’impost de societats és un tribut de caràcter directe i naturalesa personal que grava larenda de les societats i altres entitats jurídiques d’acord amb les normes d’aquesta llei.

2.2.1 Estructura de l’impost

La Llei de l’IS, en l’article 1, defineix els atributs que caracteritzen l’impost,configurant-lo com un impost directe i personal.

• Impost de naturalesa directa, perquè és la manifestació directa de lacapacitat de pagament del subjecte passiu que obté rendiments.

• Tribut personal, perquè té en compte les circumstàncies especials delsubjecte passiu.

• Impost que grava la renda, que segons la llei és la suma algebraica delsrendiments i dels increments o disminucions de patrimoni.

• Impost que grava la renda de les societats i altres entitats jurídiques,perquè el subjecte passiu d’aquest impost és una entitat amb personalitatjurídica diferent de la personalitat dels seus socis.

Fet imposable

L’article 4 punt 1 de la llei de l’IS estableix que “constituirà el fet imposablel’obtenció de renda pel contribuent, qualsevol que anés la seva font o origen”. Larenda està integrada pels rendiments i els increments o disminucions de patrimoni.

No constitueixen renda i, per tant, són suposats d’exclusió:

• Aportació de capital efectuada pels socis

• Retirada de capital per reducció

• Distribució de beneficis

• Repartiment de patrimoni entre els socis


Contribuent: subjecte passiu

Com a conseqüència dels criteris d’aplicació territorial, es distingeixen dos tipusde subjectes passius:

1. Subjecte passiu per obligació personal. Tenen obligació personal detributar els residents a Espanya, que tributen per la totalitat de la rendaobtinguda qualsevol que hagi estat el lloc d’obtenció.

2. Subjecte passiu per obligació real. Tenen obligació de tributar per obligacióreal els no residents en territori espanyol per les rendes obtingudes aEspanya o per les rebudes d’una persona o entitat que tingui al nostre paísla seva residència.

La llei considera entitats residents en territori espanyol les que compleixenqualsevol dels següents requisits:

• Constituïdes conforme a les lleis espanyoles.

• Amb domicili social en territori espanyol.

• Amb seu d’adreça efectiva en territori espanyol.

A aquests efectes, s’entén que una entitat té la seva seu d’adreça efectiva en territoriespanyol quan hi radica l’adreça i el control del conjunt de les seves activitats.

Àmbit territorial

Respecte de l’àmbit d’aplicació i territorialitat, l’article 2 de la llei indica que“l’impost de societats s’aplicarà en tot el territori espanyol”. Hi ha dos criteris ques’utilitzen per a l’aplicació de l’àmbit espacial:

• Criteri de residència. Estan sotmeses a l’IS les entitats residents a Espanyaper la totalitat de la renda, amb independència del lloc on s’hagin obtingut.

• Criteri de territorialitat. Es tributarà en l’Administració en l’àmbitespacial de la qual s’hagi obtingut la renda, amb independència del llocon es trobi el domicili fiscal.

Els règims especials són el concert per al País Basc i el conveni a Navarra.Així mateix també cal fer esment dels convenis internacionals que estableixenun principi de reciprocitat, de tal manera que la renda obtinguda a Espanya persocietats residents a un altre país, amb el qual existeix conveni de doble imposició,tributa al país de residència, sempre que es concedeixi aquest mateix règim a lessocietats residents a Espanya que obtingui rendes en aquest país.


Exempcions

Cal distingir entre dos tipus d’exempció:

1. Exempció total per a l’Estat, les comunitats autònomes, les entitats locals,els organismes autònoms, el Banc d’Espanya i la majoria dels ens del sectorpúblic. No és necessari presentar l’impost ni donar-se d’alta en l’índexd’entitats subjectes a l’impost.

2. Exempció parcial per a entitats tingudes en compte en raó de la finalitatque persegueixen. Per exemple, entitats benèfiques d’utilitat pública, fede-racions, partits polítics, sindicats, etc. L’exempció es reconeix a compte quela seva activitat tingui caràcter social.

Període impositiu i meritació de l’impost

El període impositiu de l’IS coincideix amb l’exercici econòmic de cada entitat,però no pot excedir de 12 mesos. La data de tancament de l’exercici econòmic osocial es determina en els estatuts de les societats. En defecte d’això, acaba el 31de desembre de cada any.

Encara que no hagi finalitzat l’exercici econòmic, s’entén conclòs en els següentscasos:

• Quan s’extingeix.

• Quan es produeix un canvi de residència del territori espanyol a l’estranger.

• Quan es transforma la societat jurídica.

Es produeix la meritació de l’IS l’últim dia del període impositiu.

2.2.2 Base imposable

Respecte de la base imposable, l’article 10 de la llei de l’IS estableix que “estaràconstituïda per l’import de la renda en el període impositiu minorada per lacompensació de bases imposables negatives d’exercicis anteriors”.

Hi ha tres mètodes per al càlcul de la base imposable. Amb caràcter general, labase imposable es determina en règim d’estimació directa, però l’apartat segonde l’article 10 de la llei de l’IS preveu que pugui utilitzar-se el règim d’estimacióobjectiva en aquells casos en què es precisi, així com de forma subsidiària el règimd’estimació indirecta conforme al que es disposa en la Llei general tributària.

En el mètode d’estimació directa la base imposable es calcula corregint, mit-jançant l’aplicació dels preceptes establerts en la llei de l’impost, el resultatcomptable determinat d’acord amb les normes previstes en el Codi de comerç, en


les altres lleis relatives a aquesta determinació i en les disposicions que es dictinen desenvolupament de les citades normes.

En el mètode d’estimació objectiva la base imposable es pot determinar totalmento parcialment mitjançant l’aplicació dels signes, índexs o mòduls als sectorsd’activitat que determini la llei de l’impost.

El més habitual és determinar la base mitjançant el règim d’estimació directa,mitjançant el qual la base és el resultat comptable de la correcta aplicació deles normes comptables. La base imposable es defineix com la renda del períodeimpositiu o com la diferència entre ingressos i despeses incorregudes en aquestperíode, solament es poden compensar bases imposables negatives d’exercicisanteriors.

Les despeses han de complir uns requisits per considerar-se deduïbles:

• Ser justificades.

• Estar comptabilitzades.

• Ser imputables a l’exercici.

Com a regla general s’aplica el criteri de meritació per a la imputació d’ingressosi despeses. D’acord amb aquest criteri, ingressos i despeses, s’imputen al períodeen què s’han produït amb independència del corrent monetari.

L’estimació directa exigeix portar una comptabilitat correcta, que reflecteixi laveritable situació patrimonial de l’empresa. A partir de les dades comptabless’apliquen les normes establertes en el IS, que poden originar ajustos extracompta-bles que s’hauran de ternir en compte per detrerminar la base imposable. Aquestsajustos suposen que en nombroses ocasions el resultat comptable no coincideixamb el resultat fiscal.

Una vegada determinada la base imposable de cada exercici, si és positiva esprocedeix a liquidar l’impost i a pagar o cobrar la quantitat resultant de laliquidació. Si la base imposable és negativa, l’entitat té dret a compensar aquestabase negativa amb les bases positives d’exercicis posteriors. A partir de l’exercici2015 no existeix límit temporal per a la compensació de bases negatives, però síque hi ha una limitació de caràcter quantitativu com fa referència l’article 26 deLIS.

2.2.3 Tipus de gravamen i quota tributària

La llei de l’Impost de Societats estableix un tipus general de gravamen i una sèriede tipus especials que, excepte excepcions, són més reduïts que el tipus general.

El tipus general vigent des de l’1 de gener de 2016 es del 25%. El 2014 el tipusgeneral de l’impost de societats ascendia al 30%, però amb l’entrada en vigor de


la reforma fiscal va ser reduït en dos trams: el 2015 fins al 28% i des del 2016 ambcaràcter general fins al 25%.

La quota íntegra de l’impost de societats és la quantitat resultant d’aplicar ala base imposable el tipus de gravamen. Sobre la quota integra s’apliquen lesbonificacions i deduccions que correspongui per obtenir la quota liquida.

2.2.4 Pagaments fraccionats

La llei de l’IS estableix, en el seu article 40.1, l’obligatorietat de realitzarpagaments fraccionats.

“En els primers 20 dies naturals dels mesos d’abril, octubre i desembre, els contribuentshauran d’efectuar un pagament fraccionat a compte de la liquidació corresponent al períodeimpositiu que estigui en curs el dia 1 de cadascun dels mesos indicats.”

Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’impost sobre societats. Article 40.1

L’obligatorietat de realitzar els pagaments fraccionats té per objecte la bestreta delpagament del tribut amb caràcter previ a la seva meritació, amb la finalitat de dotarl’Estat del finançament periòdic per atendre a les seves obligacions.

Per determinar el càlcul dels pagaments fraccionats, l’article 40 permet optar perdues modalitats:

1. Article 40.2: la base per calcular el pagament fraccionat és la quotaíntegra de l’últim període impositiu vençut el primer dia dels mesos d’abril,octubre i desembre, minorat en les deduccions i bonificacions aplicablesal contribuent i en les retencions i ingressos a compte corresponents. Laquantia del pagament fraccionat és el resultat d’aplicar a aquesta base el18%.

2. Article 40.3: els pagaments fraccionats també poden realitzar-se, a opciódel contribuent, sobre la part de la base imposable del període dels 3, 9 o 11primers mesos de cada any natural. La quantia del pagament fraccionat ésel resultat d’aplicar a la base comentada el percentatge que resulti d’aplicarper 5/7 el tipus de gravamen arrodonit per defecte. De la quota resultantes dedueixen les bonificacions, les retencions i els ingressos a comptepracticats i els pagaments fraccionats ja abonats.

La modalitat del pagament fraccionat continguda en l’article 40.3 és aplicable a:

• Amb caràcter obligatori, a les entitats que durant els 12 mesos anteriorsal inici del període al qual corresponguin els pagaments fraccionats el seuimport net de la xifra de negoci hagi superat els 6 milions d’euros.

• Amb caràcter opcional, a aquelles entitats que sense superar l’import netindicat de la xifra de negoci hagin optat expressament per la seva aplicaciómitjançant la corresponent declaració censal (model 036).


La presentació dels pagaments fraccionats a compte de l’IS es realitza exclusiva-ment per via t

Sistema ﬁscal espanyol - IOC...Procés integral de l’activitat comercial 17 Sistema ﬁscal...

Documents

Transcript of Sistema ﬁscal espanyol - IOC...Procés integral de l’activitat comercial 17 Sistema ﬁscal...