La festa de Sant Antoni. Àngels i dimonis del futur.Molí d’en Beió, Escola de Mallorquí. Manacor, 13 de novembre de 2013.

1. Agraïment i presentació

Bon vespre,

Primer de tot m’agradaria agrair a la directora de l’Escola de

Mallorquí, Emma Terés, i molt especialment a Antoni Gomila i

Albert Carvajal que tenguessin la pensada de convidar-me a

participar en aquest cicle de conferències sobre la festa de Sant

Antoni.

Quan Antoni Gomila em va telefonar per demanar-me si hi voldria

participar, em va recordar la meva intervenció a les Jornades

sobre la festa de Sant Antoni que l’any 2007 es varen celebrar a

Manacor. Allà hi valorava l’evolució de la festa i parlava dels

reptes que el futur ens envidaria. Han passat sis anys de llavors

ençà i crec que tenim molts més elements de judici, tant

vivencials com documentals, per completar les tesis que aleshores

exposàrem.

Gomila em proposà, idò, que parlàs sobre les perspectives de

futur, i aquí em teniu, amb el guant recollit. L’envit, però, no

és fàcil de resoldre, ni per a mi, ni per a vosaltres que

escoltareu. Seria molt senzill, a partir de les pròpies vivències

i dels nombrosos llibres que ja s’han publicat sobre la qüestió,

explicar com ha estat la festa fins ara. Però a mi no m’han

comanat això, a mi m’han demanat que expliqui com serà a partir

d’ara, aquesta festa. Entenc que aquesta situació em dóna

llicència i llibertat per, a partir dels fets actuals, aventurar,

elucubrar, especular i arriscar. És per això que les conclusions

que jo us presenti per ventura no agradaran a tothom, però no

passarà res, perquè, al cap i a la fi són opinions meves passades

primer pel garbell de l’emoció i després pel sedàs de la raó. I

com que l’emoció i la raó són facultats intrínsecament humanes,

tan vàlids seran els meus postulats com els de qualsevol de tots

els que sou avui aquí. Aquestes opinions, no cal dir-ho, també

pretenen ser la llavor per a un possible debat o col·loqui que es

desfermi en acabar la meva intervenció.

El meu parlament d’avui estarà dividit en dues grans parts, totes

dues amb títols escuets, directes, brevíssims: “Som” i “Serem”.

En la primera part, a partir dels estudis ja fets mirarem de

posar les bases que expliquen la festa de Sant Antoni tal com la

tenim avui. En la segona, a partir d’aquestes bases, mirarem de

traçar un camí per on pugui transitar el Sant Antoni del futur.

2. Som

Abans de començar amb aquesta primera part, m’agradaria relatar-

vos quina ha estat la meva vivència personal de Sant Antoni.

Estic segur que els qui comparteixen generació amb mi, se

sentiran plenament identificats amb moltes de les situacions que

ara us narraré. D’adolescent vaig ser molt introvertit, potser

com molts, potser com pocs. Fos com fos, el cas és que el Sant

Antoni de la meva infantesa i adolescència és el d’un nin que va

a les Beneïdes i que mira els foguerons. Que té por dels dimonis,

i que torra amb la seva família, o ja de més grandet, amb els

amics, a un fogueró qualsevol. Però que viu la festa de lluny.

Sense comprendre massa bé què s’hi fa, i participant-hi com un

extern, com un qui n’aprèn, com un qui ho vol entendre.

Als devuit o denou anys, però, vaig tenir una revelació. Havia

conegut unes al·lotes d’Artà i em convidaren a viure la seva

festa, amb elles d’amfitriones. Potser el canvi l’havia fet jo.

Però la festa d’Artà, per a mi, no va tenir res a veure amb la

que estava avesat a veure i viure a Manacor: joves que canten als

foguerons, dimonis, música, ball, alegria desbordant, alcohol amb

mesura i sense, cotxeries obertes on els santantoniers i els

cantadors de ver eren convidats a menjar i a beure. Potser tot

això també passava a Manacor, abans dels anys noranta, però el

cert és que jo, o no ho vaig veure, o no ho vaig viure.

El meu entusiasme per la festa i la gent artanenca era tal que

cada any pregonava que em voldria fer ciutadà artanenc, adquirir-

ne la nacionalitat, vaja. Fins que un any, no record quin, em

vaig posar a festejar per Manacor i vaig tornar a la festa

d’aquí. Vaig tornar-hi amb una motxilla plena d’entusiasme i de

cançons, però carregada també d’escepticisme, davant la que jo

creia que era una possibilitat remota de viure unes emocions com

les d’Artà a Manacor.

A partir d’aquí tot va ser com que desfer calça. Primer vaig

descobrir la volta dels dimonis, el cèlebre camió i la camiona

dels músics. Després vaig descobrir els foguerons emblemàtics, el

de la Concòrdia, un temps era sonat, el de l’IES Mossèn Alcover o

el del Porrón. I les Completes. Tots els més granats recordau

l’església plena, però amb entrada franca per a qui ho volgués,

perquè era plena, però tothom podia seure als bancs. Els goigs

eren cantats per les corals del poble i de tant en tant s’hi

afegia qualque santantonier, calent d’orella o no, per ajudar-los

a entonar. Els més heretges hi entràvem pel portal de la

Puríssima, a peu pla i sense haver d’empènyer ningú, els

passadissos eren lliures de gent. D’això no fa més de vint anys.

Podem dir que l’esclat de la festa de Sant Antoni a Manacor es

forja durant els anys noranta i esclafeix amb el canvi de

mil·lenni. Les coses han canviat molt, des d’aquells anys noranta

de les nostres joventuts a ara. Els moments àlgids de la festa

estan absolutament massificats (sortida de cal Baciner, ball

davant l’Ajuntament i Completes). El Manacor reposat encara

conserva la festa del dia 17, on la gent pot parlar, on els

cotxets amb infants transiten amb normalitat, i on els pares

poden deixar els fills a lloure sense passar pena que els

atropelli una marabunta de formigues que són persones.

Però entrem amb olivetes: fixau-vos que els dos títols triats per

a cadascuna d’aquestes parts són dues formes conjugades del verb

ser, una en present i l’altra en futur. El verb ser és el que

empram per identificar-nos, per remarcar la nostra identitat,

personal (som en Toni), professional (som professor) i

col·lectiva (som català de Mallorca). Un debat interessant, que

no toca avui, seria demanar-nos si la identitat ens ve donada o

si la podem triar. Som el que volem ser? O som el que ens ha

vengut donat de ser? Sigui com sigui el que volia fer-vos avinent

amb aquestes apreciacions és que la festa de Sant Antoni tal com

la coneixem avui és, sobretot, un fet identitari, i el seu

esclafit s’ha degut, primordialment a la capacitat que té aquesta

celebració de fer-nos sentir part d’una tribu, d’un grup, d’una

comunitat, d’un poble, d’un país. És per això que em reafirm en

el fet que els títols triats no són gratuïts.

2.1. Per què som?

Francesc Vicens diu que el nostre model de festa és “construït” o

“recuperat”. El que és molt clar és que la corretja de

transmissió entre la tradició “autèntica” i l’actualitat en

qualque moment va quedar trencada.  

Aquesta idea, poc o molt és coincident amb la tesi que sosté

Antoni Vives a La festa de Sant Antoni a Manacor. Vives parteix

de les tesis que defensa el filòsof polonès Zygmunt Bauman, que

es qüestiona l’evolució de la identitat personal i col·lectiva

dins el que ell anomena “modernitat líquida”. El concepte es

refereix al “procés pel qual l’individu ha de passar per poder integrar-se en una societat de cada vegada més global, però sense identitat fixa, i en canvi maleable, voluble. La identitat s’ha d’inventar, s’ha de crear, s’ha de fabricar màscares de sobrevivència”. És així que Bauman conclou que a partir de la lluita de classes, a final del segle XIX, s’arriba a la

“desintegració de les societats col·lectives per donar pas a la individualitat en termes de ciutadania”.

Vives reinterpreta Bauman i l’aplica a la festa manacorina: “La celebració va passar de ser un mecanisme de cohesió social interna de la vila a adquirir una funció més aviat de construcció

identitària i de diferenciació de les particularitats locals respecte al món exterior”.

Bauman, explicat per Vives, sosté que “la reviscolada identitària que s’experimenta a moltes parts del món des de final del segle XIX, s’explica no com un fenomen de persistència d’antigues identitats prèvies als processos de modernització sinó com una conseqüència mateixa de la globalització entesa com l’etapa més recent dels processos modernitzadors”. Dit d’una altra manera, entre la liquiditat de la societat moderna i la reviscolada

identitària que recentment ens ha afectat hi ha clarament una

relació causa-efecte. I és això que explica que “molts grups

humans centren les seves polítiques d’identitat en aquells trets

que els diferencien respecte dels altres”.

La modernitat líquida implica un procés d’individualització, atomització i privatització de la vida diària que desemboca en la descomposició de les estructures socials de caire comunitari.

En el món actual es troben a faltar aquelles identitats i aquells rols socials sòlids, definits i permanents que en el passat condicionaven les actituds individuals en el marc d’unes estructures comunitàries amb una dinàmica de canvi lenta. Tot

plegat es combina amb la precarietat i la falta de mitjans amb

què es troba l’individu per prendre el control de la seva pròpia

vida. Unes circumstàncies que generen ansietat, por i inseguretat, un quadre que, segons Bauman, es pretén mitigar amb l’adopció espasmòdica d’identitats col·lectives de caire ètnic o local. Aquestes identitats són moltes vegades inventades a partir del no-res o de mites relacionats amb la tradició i el passat. Tanmateix, això dóna a l’individu una falsa sensació d’acompanyament i una línia de continuïtat imaginària respecte al propi passat.

Identitats inventades o mitificades. Aquesta afimació de Bauman i

Vives ens mena als conceptes aportats per Vicens que apuntàvem

inicialment en aquest punt: "construït" o "recuperat". Això ens

ha de servir per desmitificar el Sant Antoni que vivim. És cert

que hi és molt important la sacralització d'uns rituals, la

continuïtat d'uns rituals que tots hem de conèixer, però al

mateix temps hem de ser molt conscients que la recuperació de la festa s'ha fet a partir d'una baula inventada. D'acord que la cadena manté una continuïtat, però la baula que ens uneix amb el

passat, en el cas de Manacor, és fràgil i de vegades parteix més

de l'especulació històrica o de la voluntat emocional que no de

la continuïtat real. És per això que, a l'hora d'especular i

opinar sobre el futur de la festa no ens hem de tancar en banda

en segons quines postures.

En aquest sentit, Bauman arriba a afirmar que "com més poca comunitat, més identitat". Una altra vegada els conceptes de Vicens tornen a sorgir amb força: ell parla de "festes de

participació emergent". L'adjectiu "emergent", significa "que

aflora, que sorgeix, que emergeix". Però formalment, i també en

el fons, també ha donat lloc al substantiu "emergència". És a

dir, la festa de Sant Antoni a Manacor s'ha recuperat per

"emergència", una urgència, una necessitat vital, un tot o res. O

cercàvem una festivitat que ens diferenciàs com a poble o moríem.

Quantes vegades nosaltres mateixos hem afirmat que no hi ha com

anar a fora poble per trobar manacorins, envejosos com érem de

les festes dels altres llocs? Avui això ja no ens passa, perquè

estam orgullosos del nostre Sant Antoni, i ja pensam, sense

enrevolts que és la millor festa de Mallorca.

D'altra banda, i aprofundint en aquesta situació d'emergència, un

cas semblant que ens ha de servir de reflexió és el de la festa

del Much, a Sineu. La celebració, inclosa dins les festes de la

Mare de Déu d'Agost, vol ser una trobada popular de participació

activa, però amb la particularitat que tota, des del principi

fins al final, és inventada. Això li resta valor? És menys festa

que un Sant Antoni a Manacor o que un Sant Agustí a Felanitx? És

obvi que sí, però no cal perdre de vista la feblesa de la baula

que ens unia al passat, en el cas de Manacor... Bauman i Vives

insisteixen que amb l'esbucament de les identitats sòlides, la modernitat líquida ens insereixen en un context en què "tot és possible i res no és de per vida".

Vives no va de verbes i ho afirma sense embuts: "Els manacorins s'han inventat un passat mític i unes tradicions determinades per crear una falsa sensació de germanor col·lectiva i de continuïtat respecte al passat".

I això és així perquè en un moment determinat, en passar de la societat sòlida a la líquida, esdevenim individus sobirans, que decidim, ara sí, qui volem ser, amb quina comunitat ens volem identificar. No solament ho decidim, sinó que no necessitam.Vives és molt dur en assumir els postulats de Bauman i arriba a

dir que "aquestes identitats no impliquen gairebé relacions de solidaritat i reciprocitat social. Són identitats inventades, pràcticament d'usar i tirar".

Pensa global actua local: davant la centralització de poder que

la globalització comporta, les persones concentren la seva acció

a l'àmbit local i a problemàtiques menors.

2.2. Què som?

El musicòleg Francesc Vicens, en el seu llibre Diguem visca Sant

Antoni, estableix tres maneres de celebrar les festes populars.

La primera és la que anomena festa de participació mediàtica.

N’és el paradigma la festa de Sant Antoni a la Pobla. En aquesta

festa es fa “distinció entre protagonistes i observadors” i “té

la finalitat d’impressionar d’una manera premeditada qui

participa de la festa i es donen facilitats als mitjans de

comunicació perquè facin la cobertura mediàtica. Hi predominen

els valors de tradició, ruralia i antigor i és entesa com una

festa de caire més cultural i de vegades més sacralitzada que el

tipus participatiu. Hi ha una visió del passsat com quelcom

inalterable i estàtic.

El segon tipus de festa per a Francesc Vicens és el de

participació activa, exemplificada amb el model d’Artà. Vicens fa

servir paraules de Damià Duran per descriure-la: “Ningú és allà

qualcú, tothom és u”. Engloba els elements simbòlics entorn dels

quals es dinamitza la festa: els dimonis, la banda de música, les

colles, els obrers i la gent. Demanen als mitjans de comunicació

que no interfereixin en la seva festa, que els la deixin fer. Es

té la percepció que la pròpia festa és la millor de Mallorca.

El tercer tipus de celebració és el que ens inclou a nosaltres,

els manacorins. Vicens l’anomena festa de participació emergent.

Es tracta d’un model “construït/recuperat” que pretén fer de la

festa de Sant Antoni l’esdeveniment social més important de

l’any. Es donen instruccions de procediment i comportament pels

diferents rituals, tot amb la voluntat de revifar la festa.

Aquest fet origina tensions dins la comunitat per a crear un

model de festa que complagui tothom. No es gaudeix d’un model

protocol·lari tradicional assumit per tots els membres  de la

comunitat de la mateixa manera. Es fomenta el gaudi amb esperit

alegre i mesurat, mirant d’emmirallar-se en les festes de

participació activa. Inevitables tensions entre maneres diferents

d’entendre la festa. Sorgeixen grups que proposen alternatives,

com els Amics de Sant Antoni, que promouen aspectes paral·lels a

la festivitat o a subtils posicionaments d’oposició a les

decisions del Patronat. Hi ha un esforç per fomentar el sentit de

pertinència a una comunitat. Tothom està d’acord que no es fa

espectacle.

En aquest sentit cal remarcar que la festa és viva, dinàmica,

canviant. Voler preservar la festa intacta implicarà, a la fi,

relegar-la a pur folklore.

3. Què serem?

3.1. Dimonis

3.1.1. Seguretat

La massificació és una de les primeres conseqüències d'una festa

de participació activa consolidada. Sant Joan a Ciutadella, Sant

Bartomeu a Montuïri, la Patrona de Pollença, Sant Antoni a Artà,

la Patum de Berga, són només algunes mostres de festes de

participació activa. Totes tenen en comú un mateix tret: la

massificació. Qualsevol acumulació més o menys incontrolada de

persones comporta uns perills més d'una vegada inevitables, però

molt sovint regulables. Vegem el cas manacorí. El primer dels

perills són les allaus humanes. La gent apinyada pels carrers

encalçant els dimonis per poder-los veure ballar resulta un

perill tant per a petits com per a grans. En aquest sentit, cal

destacar que la volta de dia 17 sembla que ha esdevingut el

territori en què els santantoniers més familiars, amb infants

d’uè, cotxets, nins que comencen a ser més autònoms i persones

majors. Cal cuidar la massificació d’aquest dia perquè tots

puguem participar de la festa. Això vol dir no publicitar-lo en

excés ni fer-ne bandera.

Un altre dels perills potencials que, de moment, no han esclatat

és l'acumulació de gent als balcons. Especialment preocupants són

els balcons de la plaça del Convent durant el primer ball, on

s'han arribat a comptar més de cinquanta persones a cada un, amb

el consegüent risc de despreniment.

Sant Antoni és també una festa relacionada estretament amb el

foc. Foc al solstici d'estiu, per Sant Joan; i foc al solstici

d'hivern, per Sant Antoni. Són perilloses les espires i també el

risc d'incendi provocat per una mala ubicació del fogueró o bé

per un cop de vent que desviï una flamarada. Capítol a part el

mereixen els petards, que durant molt de temps han estat a l'ull

de l'huracà, ja que havien esdevingut element indissociable de la

festa, tot provocant molèsties i més d'un incident desagradable.

Sembla, no obstant això, que ara per ara van perdent protagonisme

en les celebracions santantonieres.

El darrer dels elements de risc pel que fa a la seguretat és la

ingesta d'alcohol. Són molts els santantoniers que viuen la festa

amb passió i delit sense ingerir un glop d'herbes de tota la

vetlada, així i tot, els festers que beuen suc semblen una gran

majoria. És important que s'entengui l'alcohol com un element

desinhibidor per augmentar el sentiment de bauxa i alegria i no

com una diversió en si mateixa. Són massa ja les festes de

participació activa en què el jovent hi pren part tot practicant

el botellot en les hores prèvies. És un costum encara no

instaurat al Sant Antoni manacorí. I esperem que per molts

d'anys.

3.1.2. Eufòria: allargament i descontextualització

Ja és tradició entre els santantoniers més sentits començar a

comptar els dies que falten per al pròxim Sant Antoni just el

moment d'acabat el darrer ball a la plaça de la Bassa. Si es

compten els dies és precisament perquè s'ha tractat d'una festa

intensa, concentrada en poques hores. Un dels riscs de tota festa

exitosa, multitudinària i de participació activa és allargar-ne

la durada, amb l'objectiu d'allargar els dies de gaudi. Ni per

capacitat física i per disposició psíquica és possible de

mantenir una festa intensa durant gaire més de quaranta vuit-

hores. Les festes que s'han volgut allargar fugint dels preceptes

que marcava el ritual han acabat tornant a la tradició o

desapareixent. Un bon exemple en són els cossiers d'arreu de

Mallorca. La dansa començà a ocupar èpoques de l'any i espais que

no li eren propis i, a molts d'indrets, acabà desapareixent. A

Manacor s'ha implantat amb gran èxit de públic l'assaig dels

goigs, un acte promogut en principi pels joves del poble per

assajar els goigs que es canten a l'església després de les

Completes i que ha acabat sent assumit per l'organització

oficial. Cal dir, però, que en aquest acte no hi acudeix ni la

banda municipal de música vestida de gala ni la colla de dimonis.

És un acte per encalentir motors el divendres anterior a la

revetla de Sant Antoni. Una altra cosa és el denominat "primer

ball". Tradicionalment el primer ball ha estat sempre el que s'ha

fet davant cal Baciner el dissabte de Sant Antoni o, en tot cas,

davant l'Ajuntament just després de l'encetada de la festa a cal

Baciner. A Manacor, des de fa molts d'anys se celebrava un sopar

previ a les festes en agraïment a tots els col·laboradors de la

celebració. En aquest sopar hi acudien polítics, periodistes i

santantoniers. I com a colofó els dimonis es vestien i, al compàs

marcat pels sonadors, feien un parell de balls. El sopar se

celebrava al Jordi des Racó, un local propietat de l'església.

Els darrers anys, empesos per l'embranzida de la festa, un grup

de santantoniers de cada any més nombrós acudia al Jordi des Racó

una vegada acabat el sopar per gaudir del "primer ball", set,

vuit o nou dies abans de començar les celebracions oficials. El

Jordi des Racó fou llogat per a altres usos i el Patronat de Sant

Antoni, entitat que regeix l'organització dels actes, hagué de

prendre una decisió. Des de fa dos anys els dimonis surten a

ballar a la plaça de Ramon Llull i es reparteix sopar als

assistents. L'acte provoca confusió entre els més petits, que

creuen que les festes han començat quan, realment, encara falten

set o vuit dies per al seu inici. El "primer ball" queda

desubicat en el temps, massa lluny de l'autèntic Sant Antoni,

isolat en una data confusa que cada any s'ha d'improvisar. Un

dels elements que donen consistència a qualsevol festa és la

sacralització dels seus components i actes. Precisament, aquest

"primer ball" no ajuda gens a això, ja que podria marcar un

precedent d'utilització inadequada dels vestits dels dimonis i

tot el ritual que els envolta. Un exemple interessant en aquest

sentit és el dels Cossiers de Montuïri, que surten a ballar sense

els vestits "oficials" una  setmana abans de Sant Bartomeu. El

poble sap que no ha començat la festa, sinó que simplement es

comencen a encalentir motors Es tracta, per tant, de saber donar

valor a allò que ens ha ajudat a construir una festa prestigiada

dins i fora del nostre poble.

3.1.3. El bluf de la festa. La inconsciència ritual

Deien Bauman i Vives que la identitat dins la modernitat líquida

pot arribar a ser tan impostada que esdevingui “d’usar i tirar”.

Aquest és un dels perills de la festa actual de Sant Antoni a

Manacor, i de totes les celebracions populars en general. Cercam

aquella eufòria comunitària que ens faci sentir part d’un tot,

però després ens n’oblidam i deixam de pensar-hi i de reflexionar

sobre els efecte que ha tengut sobre nosaltres. No actuam amb

sentit de comunitat, sinó exclusivament d’identitat, de recerca

desesperada d’uns llaços comuns amb els nostres conciutadans, que

generalment ignorarem durant la resta de l’any. És per això que

calen accions que omplin de sentit cadascun dels moments de la

festa, de manera que qui hi participa arribi a ser conscient de

la transcendència que això té per a la seva persona i, sobretot,

per al seu poble.

D’altra banda, tot i que l'origen de la festa de Sant Antoni a

Manacor és secular, la seva recuperació vertadera, després de la

crisi identitària dels anys seixanta i setanta, és molt tendra.

L'autèntica eclosió de la festa manacorina es remunta, a tot

estirar, deu anys enrere. És així que, entre els santantoniers hi

ha molt de desconeixement de quins són els ritus tradicionals que

hi van lligats i, més encara, molt poca valoració d'aquest fet

tan transcendent. Sempre s'ha dit que per estimar s'ha de

conèixer. Els joves que viuen avui una festa recuperada més o

menys artificialment, ho fan molt sovint des del desconeixement

més pregon. Això, en principi, no hauria de ser obstacle perquè

la puguin viure amb passió i amb sinceritat. Els més grans han

d’ajudar els més joves a entendre la festa, a respectar-la i a

viure-la amb correcció i autenticitat. Així, s’han d’evitar

comportaments indecorosos dins l’església. I també s’ha d’ajudar

qui no conegui detalls que poden ser, si més no, hilarants, si

són mal interpretats. A les darreres Completes que vaig acudir

vaig sentir, per exemple, una adolescent que, amb tot el que li

donava la veu entonava la cançó a “aquest superbò dimoni”.

Cal repetir que, en certa manera, és indiferent ignorar l'origen

pagès i religiós de la festa si aquesta ens ajuda a sentir-nos

part d'una comunitat. Ara bé, sí que és imprescindible que els

qui viuen la festa l'entenguin, en coneguin cada racó i cada

esdeveniment i cada símbol, i les motivacions que puguin tenir.

El protocol de la festa manacorina ha sabut evolucionar i s'ha

sabut adaptar a la modernitat. Han estat triomfants les

incorporacions de l'assaig dels goigs o del carro de la colcada,

que a poc a poc també es va fent un lloc que va ser preponderant

ara fa mig segle. En el seu moment, també va ser enginyós el

camió per traslladar els dimonis de fogueró en fogueró durant la

revetla i els autocars que seguien la comitiva dimonial. Amb el

temps s'ha vist que els vehicles eren prescindibles i s'ha

retornat, amb notable èxit, a la volta a peu. En canvi, hi ha

hagut altres canvis no tan fàcils d'entendre. La massificació

dins l'església a l'hora de les Completes va provocar fa dos anys

que els goigs es cantassin abans de la missa. En la darrera

edició, la missa es va suprimir i es va passar a diumenge. És,

aquest, un fet del tot impensable, per exemple, a Ciutadella. Què

passaria si se suprimia la missa de Caixers? La pregunta no és

formulada en defensa d'un presumpte sentiment religiós, sinó

d'uns rituals que haurien de ser intocables. Modificar a la

lleugera el protocol de la festa és restar-li importància i

solemnitat. Un altre exemple d'això que explicam succeeix els

darrers a l'entorn de l'encesa del fogueró. Durant tot el dia, la

colla de dimonis ha estat acompanyada pels sonadors, els quals

amb guitarres, guitarrons i violins han menat el ritme de la

festa. Els instruments de vent no sonen fins a l'encesa del foc.

La banda municipal de música, vestida de gala, acompanya el cant

dels goigs dins l'església i, tot seguit, s'encamina cap a la

plaça de la Rectoria per trobar-se per primera vegada amb els

dimonis. L'espera sovint es fa llarga perquè, a banda dels

dimonis, hi han de comparèixer les autoritats i també l'escolà

major per encendre el foc. Durant aquesta espera, la banda sona

algun pasdoble o alguna peça de música popular per entretenir el

poble. Fa alguns anys, però, que també sona els acords de Sant

Antoni, encara que el foc no estigui encès. A parer nostre, es

tracta d'una actuació errònia, ja que un dels moments de màxim

esplendor de la festa s'esdevé quan el foc s'encèn, sonen els

vents de la banda municipal i els dimonis ballen per primera

vegada al voltant del foc.

Cal, per tant, intensificar la celebració de la festa. La primera

mesura que caldria prendre en aquest sentit seria la modificació

del primer ball així com s'entén ara. Buidar-lo de contingut

simbòlic fent, per exemple, que els dimonis ballassin amb la cara

destapada, o simplement vestits de carrer amb el picarol penjant.

És a dir, aportar-hi elements que anunciïn de qualque manera la

festa que se celebrarà al cap de pocs dies, però que no indiquin

que la festa ja ha començat, com sembla que passa ara. Es tracta

de ritualitzar i sacralitzar al màxim els fets festius dels dies

setze i desset, tota la resta ha de ser entesa com un simple

complement. Només així s'aconseguirà que la festa sigui viscuda a

partir dels sentits, de les sensacions, de les emocions. Caldrà,

però, un seny ordenador d'aquestes emocions, que aporti

racionalitat i coneixement, responsabilitat i transcendència.

Conten els majors de Manacor que, un temps, els dimonis feien més

por i també que els vestits dels dimonis i la careta del dimoni

gros eren guardats amb zel extrem pels seus responsables durant

tot l'any i que el respecte que tenien els manacorins per aquests

materials durant la festa era fora mida. Això sembla que avui es

troba a faltar. Cal aconseguir altra volta que aquesta marabunta

de gent que segueix la festa de manera endimoniada i passional

entengui també quins en són els símbols. Una festa només és gran

quan té un protocol clar, marcat, rigorós. Una festa improvisada

és una festa de barriada i punt.

El poble és l'amo de la festa, però no en el sentit de fer-la

anar cap allà on vulgui de manera capriciosa, sinó en el de

mostrar als més joves i als externs d'on ve, com s'ha de viure,

quins protocols la regeixen, quins mites la sostenen, quins són

els moments més emocionants. Una festa de participació activa

gairebé es fa tota sola, però per això necessita tenir una

tradició potent, continuada i que es perd en el pou del temps.

Dubtam que aquest sigui el cas de Manacor, que durant molts

d'anys ha viscut a la deriva aquesta festa. És per això que és

primordial que es faci una feina educativa intensa i

conscienciosa. Els majors han de saber renyar els joves, fora

por, quan aquests actuïn d'una manera que pugui pervertir la

celebració normal de la festa. Els santantoniers més pregons

s'han d'erigir en guardians i propagandistes de la festa alhora.

També ha de quedar clar, però, que allò que atorgarà prestigi a

la festa no és l'antiguitat de la tradició, sinó la fortalesa del

ritual.

3.1.4. Els foguerons i les beneïdes. La folklorització de la festa

Cal tenir present l'origen pagès de la festa i la distància cada

vegada més gran entre la celebració popular i el seu origen

primigeni. Podria passar que els santantoniers del futur

perdessin l'ànima de la festa, en definitiva no sabessin per què

la celebren. Explicarem més endavant per què és relativament poc

important que els santantoniers no siguin pagesos, ni s'hi

sentin, ni s'hi vulguin sentir encara que sigui només per un dia.

El santantoniers d'avui són urbanites i moderns. I viuen la festa

de manera autèntica, sense renunciar a gairebé res del que

marquen els preceptes santantoniers. Però és certament un risc

que cal tenir en compte el fet que la festa va néixer amb dos

puntals sobre els quals se sustentava: la devoció religiosa i la

pagesia. És també una obvietat que la pràctica catòlica perd

adeptes de manera exponencial a mesura que passen els anys i és

així que els joves d'avui viuen amb passió Sant Antoni però no

per dur-hi a beneir els animals ni perquè el sant els protegeixi.

Podria això afectar el futur de la festa?

Els organitzadors de la festa han insistit sempre a remarcar-ne

el caràcter pagès. Foguerons i carrosses són premiats si inclouen

motius pagesos en les seves composicions. Ja hem dit que això fa

que siguin els moments més folklòrics, de participació més

mediàtica, de la festa. Tanmateix, és una obvietat que els

foguerons, amb aquestes condicions, han aconseguit una notable

participació i són centenars les persones que participen en la

seva elaboració i milers les que els visiten a peu, en bicicleta

o en cotxe el dissabte de Sant Antoni abans de ser cremats. La

participació a les Beneïdes, en canvi, tot i que és concorreguda

no es pot qualificar de massiva. El repte, en aquest cas, és

clar: aconseguir una participació més concorreguda a les

beneïdes. Però com? La caiguda del sentiment religiós fa que

sigui molt poc probable que els ramaders i pagesos vulguin dur

els seus animals a beneir per salvar-los de qui sap quina pesta i

no sembla que una societat en la qual l'agricultura i la

ramaderia suposen un u per cent del producte interior brut pugui

tenir una festa pagesa de massiva participació.

Les festes de Sant Antoni d'Artà o de sa Pobla fan foguerons de

llenya. No hem de perdre de vista que l'origen de les pires

rituals dels solsticis d'hivern i d'estiu marca que les cremes es

fan per cremar andròmines i, a la fi, cremar tot allò de negatiu

que hi hagi hagut durant el darrer any. Així, podríem demanar-nos

quin sentit té cremar figures i composicions fetes a posta per a

l'ocasió. Els foguerons avui són ja una tradició consolidada. El

risc més greu que pateixen, però, rau en la competència generada

pel concurs. No hi ha any que no hi hagi protestes entre els

concursants pel veredicte del jurat.

On segurament es coneix més aquesta distància entre l'origen de

la festa i la seva celebració actual és a les Beneïdes. És per

ventura l'acte de la festa que menys s'ha sabut adaptar a la nova

era. Un dels motius pels quals passa això és que és tracta d'una

"festa de mirar", una festa "de participació mediàtica". I per

això és, en el sentit més pejoratiu del terme, folklòrica. Les

carrosses premiades habitualment són les que fan referència a

motius pagesos, les que descriuen i imiten més detalladament la

vida de fora vila, però una vida antiga, inexistent, perduda dins

el fondal dels anys. No ho dubteu: els pagesos que surten a les

beneïdes hi surten desfressats. I els pagesos d'avui descansen de

la dura tasca a ca seva. Per què no surten a les Beneïdes les

enormes guardes d'ovelles que encara resten a tot el municipi? I

per què no hi van les vaques? Per què no hi menen els porcs? I

per què es premia l'ús d'animals en comptes de tractors a l'hora

d'estirar les carrosses? Simplement, perquè les Beneïdes no han

pogut travessar l'ample llindar que hi ha entre allò que és

folklòric i allò que és popular, en el sentit de viu, de viscut.

Un símil prou gràfic que ho explica és el ball de bot: els anys

setanta, a la nostra comarca, va començar a recuperar-se el ball

de pagès. A cada ballada, els mestres feien una demostració

vestits a l'antiga, de pagesos, i després el ball s'obria al

públic. Avui el ball de bot està plenament recuperat i salvat.

Se'n pot fer un ús folklòric, com el que s'estila a moltes de

poblacions de la serra de Tramuntana i també a Palma, on encara

es fan demostracions amb vestits pagesos. Però també se'n fa un

ús popular, en què la gent, el poble, balla com una part més de

la seva vida quotidiana, amb el vestit de cada dia, perquè és un

fet viu, real.

De tots els reptes, el de les beneïdes és, sens dubte, el més

complicat, perquè unes beneïdes sense referència pagesa deixarien

de tenir cap sentit i, justament, la pagesia representa, avui, un

u per cent de l'economia illenca i europea en general. Encara que

fos mantenint aquestes imatges pageses, les beneïdes haurien

d'aconseguir augmentar l'índex participatiu. Se'ns ocorren ara

mateix dos exemples. El primer, el de la Colcada d'Artà, on els

joves que poquíssimes hores abans cantaven  al sant durant tota

la nit, ara surten damunt el llom d'una bístia en el que senten

com la continuació de la festa. Per què, per exemple, no es poden

estructurar les beneïdes de manera que els dimonis hi cobrin més

protagonisme i els mateixos que seguien la festa la nit anterior

la puguin continuar el dematí?

Una altra de les mostres d'aquest trencament és la colcada.

Suprimida els anys cinquanta, no s'ha tornat a recuperar mai. És

cert que des de fa uns anys torna a sortir  el carro de la

colcada, que ha encaixat bé dins la festa i n'és un element ja

indissociable. Però, i els animals, les bísties, on són? Estranya

que Manacor, amb una afecció tan pronunciada per l'hípica, no

hagi sabut incorporar una celebració com aquesta a la festivitat

de Sant Antoni. Desconec si aquest divorci pot tenir res a veure

amb la crisi patida els anys cinquanta explicada per Vives i

Serra així: "Una de les raons que s'han donat per explicar la

decadència de les Beneïdes en aquella època és la creixent afeció

a l'hipíca, i més concretament al trot, que hi havia a Manacor",

tot i que després ho matisen dient que "això no vol dir ni molt

manco que les beneïdes estiguessin a punt de desaparèixer per

culpa del trot".

Sempre hi ha hagut interrogants a l'entorn de les figures que es

col·loquen damunt els foguerons de Sant Antoni a Manacor.

Tanmateix, la tradició fa anys, dècades, que està consolidada.

També dura en el temps el concurs que hi fa associat. Els

foguerons han aconseguit moure col·lectius de gent molt

importants que col·laboren en la confecció i construcció de les

figures que han de ser cremades.

3.1.5. Modernització i democratització de la gestió de la festa

Un dels aspectes més controvertits per a alguns és el de la gestió de

la festa. Cal partir de dues premisses importants. La primera és que

la festa és del poble, i que, de cada dia més, és el mateix poble el

qui la fa i el qui en coneix tots els moments de ritualització. El

segon és que formalment qui organitza la festa és el Patronat de Sant

Antoni i no l'Ajuntament.

En aquest sentit, per tant, el Patronat té la funció de vetlar per

servar la rectitud de la celebració, de donar continuïtat a aquells

elements que funcionen i que tenen tradició que els avala i, en

canvi, bandejar aquells altres que no formin part de la festa.

Que la gent del Patronat ha fet una feina encomiable i desinteressada

durant tots aquests anys és un fet que està fora de tota discussió. I

pens també que el Patronat ha estat obert a l'entrada de noves

incorporacions que el modernitzassin i li aportassin una visió nova

de la festa. Ara bé, hi ha algunes qüestions espinoses que no crec

que ens hagi de saber greu tractar avui aquí:

La primera, qui decideix qui fa de dimoni? Quants d'anys dura un

dimoni? Hi ha models d'actuació diferents a cada poble. Fixem-nos que

a Pollença des de fa anys trien en eleccions qui fa de Joan Mas i qui

fa de Dragut. En la mateixa línia hi ha les Valentes Dones de Sóller,

que també són triades per elecció. Els Cossiers de Manacor són triats

a partir de l'assistència als assajos i de la demostració que ja

estan preparats per ballar, però a aquests balls hi pot anar tothom.

A Montuïri triaren uns cossiers nous no fa gaires anys. Són tots de

la mateixa generació i segurament ho seran durant una vintena d'anys.

A Artà fa molts d'anys que els dimonis són els mateixos.

La meva proposta en aquest sentit és desvincular la tria de qui balla

com a dimoni dels vincles de sang. És a dir: crear una comissió que

vetli pel ball (a l'estil dels cossiers) i quan hi hagi una baixa en

els tres dimonions, en Sant Antoni o en el baciner, cobrir-la amb la

persona que es consideri més indicada, però que això no hagi de venir

determinat pels vincles de sang. D'altra banda, pens que no cal

limitar la durada dels dimonis.

Una passa més enllà, que no la faig de manera tan segura, però que

pens que també s'ha de plantejar és la incorporació de la dona en el

paper de "dimoni". Tenc els mateixos dubtes que pugueu tenir molts de

vosaltres, però és molt clar que en una societat moderna no hi hauria

d'haver motius per fer que una dona no pugui ser mai dimoni. En

aquest sentit, cal destacar que la figura de dimoni és un paper, és

un símbol i que, com a tal, ha de poder ser encarnat per qualsevol

ésser humà. Si un home pot fer de dama en els cossiers de Montuïri,

per què una dona no pot encarnar el paper de dimoni, encara que

aquest sigui un símbol masculí?

Una altra qüestió és el paper de les autoritats. La festa és del

poble i per això hi és cabdal també la participació de la màxima

institució que el representa, en aquest cas, l'Ajuntament. Per això

no ens ha d'estranyar que el primer ball que es fa després de la

sortida de cal Baciner sigui el de davant la casa de la vila. Més

discutible, per exemple, és el privilegi que determinades persones

tenen de pujar a la Sala de Plens per veure'ls ballar. La sala

s'omple de familiars i amics dels polítics de torn, en una

demostració poc sana del valor de la nostra democràcia. En tot cas,

aquest moment hauria de ser per als polítics i els funcionaris que hi

volguessin ser presents.

D'altra banda, l'altre moment de protagonisme al qual la classe

política s'aferra amb dents i ungles és l'assistència a completes.

Amb l'excusa de la seguretat (ben raonable, d'altra banda),

l'organització deixat sense ocupar el passadís central. Això sí,

aquest passadís és aprofitat moments abans de començar les completes,

per fer-hi desfilar les autoritats, que solen rebre una sonora

esbroncada. No hi ha d'haver privilegis per a la classe política. Són

ciutadans com els altres i han d'assistir a completes com els altres.

En tot cas, si això fos massa mal de canviar, no costaria gens fer-

los entrar discretament per un portalet de darrere, i no ocasionar

aquesta humiliació per al poble.

3.2. Àngels

3.2.1 Els dimonisL’alliberament del “pes” religiós de la festa ha provocat que els

vertaders protagonistes de la celebració de Sant Antoni a Manacor

siguin els dimonis, i més concretament el dimoni gros. Justament

l’antagonista del patró venerat. No és dolent que els dimonis

tenguin aquest paper. Són, en definitiva, els grans animadors de

la festa, l’element aglutinador. Antigament ho era la fe, ara ho

és un antic símbol del mal reconvertit a animador sociocultural.

Els dimonis de Manacor no han de ser com els d’Artà, on la seva

participació és cabdal a l’hora d’engrescar els joves i no tan

joves.

Hi ha controvèrsia en aquest sentit: hi ha gent que critica

l’excés d’eufòria dels dimonis al balcó de l’Ajuntament. Mentre

d’altres reclamen més nervi en el ball o més arrambades a les

fadrines. Molts, dels dimonis, n’enyoren la por.

3.2.2. La volta dels fogueronsUn dels elements més sans de la festa és la volta dels foguerons.

És molt participat, té presència constant de la cançó i de la

glosa. Els joves en són els vertaders protagonistes. Els músics i

la xaranga l'animen constantment. La volta ha evolucionat de

manera positiva i ha tengut la valentia de suprimir un element

molt popular, com era la volta dels dimonis en camió i autocar, i

incorporar la volta a peu.

La força de la festa, a més, ha fet que els foguerons visquin

Sant Antoni de manera de cada vegada més autònoma i que el pas

dels dimonis hi sigui secundari.

3.2.3. La música i les cançons. La llenguaJa n'hem parlat més amunt. No es pot viure la festivitat de Sant

Antoni sense tenir un domini ampli de la llengua catalana. Això

pot ser vist com un risc però també ha de ser vist com un repte.

Si la festa és potent, seductora i generosa serà atractiva per a

qualsevol que s'hi acosti mínimament, per allunyat que estigui de

la nostra cultura. Aquest atractiu només es convertirà en

enamorament si el qui s'hi ha acostat aconsegueix participar-hi

activament. I això només ho podrà fer sentint les cançons en

català, entenent-les, cantant-les i, fins i tot, creant-les. És

per això que el refermament identitari del qual parlàvem més

amunt mostra un poble fort en les seves conviccions

diferenciadores, orgullós de ser qui és, convençut del seu origen

i, per tant, com diria el cantautor, també de la seva identitat.

Un poble que sap fer una festa atractiva és un poble atractiu. Si

aquesta festa aconsegueix, mal que sigui per dos dies, que qualcú

extern a l'ètnia catalana se'n vulgui sentir part, vol dir que

també el poble pot aconseguir, la resta de l'any, incorporar al

seu col·lectiu una gran part de la gent vinguda de fora. La resta

de mallorquins, aquest dia, volen ser manacorins. Els qui no són

de Mallorca, volen ser mallorquins. I els qui no parlen ni

entenen el català, el volen entendre i el volen parlar: volen ser

catalans.

3.2.4. Identitat versus origenÉs un fet inevitable el distanciament amb els dos referents

bàsics de la festa: la pagesia i la religió. Però això, atenent a

les teories de Bauman referenciades per Vives, no ens hauria de

preocupar. S'ha demostrat clarament que Sant Antoni, com

qualsevol altra de les festes de participació activa dels Països

Catalans i d'Europa en general, no sols pot sobreviure abandonant

aquests dos referents, sinó que pot renéixer i es pot consolidar

d'aquesta manera, en tant que fet identitari que el diferenciï de

la resta i el consolidi com a unitat. Però de quina identitat

parlam? En primer lloc d'una identitat manacorina. En demanar a

un manacorí qualsevol quina és la festa més important que tenim

la resposta serà: Sant Antoni. I sense dubte. Avui la celebració

està tan consolidada que els manacorins, després d'un període

d'autoafirmació interna, han començat a parlar-ne orgullosos als

externs, que han començat a comparèixer per veure de primera mà

com feim la festa i alhora per participar-hi com un santantonier

més. La identitat manacorina, per tant, es referma primer

internament i després externament. En segon lloc hem de parlar

d'identitat mallorquina. Els qui viuen la festa se senten

profundament mallorquins i saben que Sant Antoni a Manacor forma

part ja de l'imaginari festiu de l'illa, en companyia dels

d'Artà, la Pobla o Pollença, per anomenar els de més ressò. I

quan deim mallorquins volem dir, sense embuts, mallorquins

d'ètnia catalana, la tercera baula d'aquesta cadena identitària

forjada en el tombant entre els segles XX i XXI a la capital de

la comarca del llevant mallorquí. Només els pertanyents a l'ètnia

catalana poden entendre i viure la festa en tota la seva dimensió

cultural. Mallorquins, valencians, rossellonesos, menorquins,

gironins, castellonencs, barcelonins, formenterers: ells són els

qui poden participar en una festa que forma part del patrimoni

cultural català i que, a més, maneja, a tots els Països Catalans,

protocols semblants relacionats amb el foc, els dimonis i la

beneïda d'animals. En definitiva, Sant Antoni serà català, o no

serà. És del tot inimaginable, impossible, una festa de

participació activa i de tan alt component lingüísticocultural

com Sant Antoni i que no sigui catalana i en català.

3.2.5. Una festa del poble. Una societat sana i una veu contestatària

Hem parlat d'una festa de participació activa. I ho hem fet

referint-nos gairebé tot el temps a la volta que fan els dimonis

tant el dissabte de la festa, com el dia de la festa mateixa. Els

santantoniers segueixen la ruta dimonial cantant, fent

mamballetes, ballant fins i tot. També, òbviament, parlant,

cridant, bevent i estimant. Tots formen part de la comitiva. Tots

són indispensables perquè la festa sigui viva. I la festa és

indispensable perquè ells siguin feliços, perquè gràcies a ella

saben qui són com a col·lectiu. Hi ha un acte, a Manacor, que

pateix el llast de la folklorització: les beneïdes. Es tracta

d'una festa de participació mediàtica, sense mitges tintes. Les

autoritats presideixen l'acte. La banda municipal de música hi

acudeix vestida de gala. Hi ha un presentador amb micròfon. Els

participants reben un regal material. I, sobretot, hi ha més

públic (mudat per a l'ocasió, com toca) que no participants

actius. Es premia, a les beneïdes, l'animal més ben presentat, o

la carrossa més pagesa, o els vestits pagesos més fidels al

vestit tradicional de Mallorca. A la ruta dels dimonis, els

participants hi acudeixen vestits "de paisà", perquè és una festa

viva. A les beneïdes, ho fan a l'antiga, perquè és una festa que

es mor. El segon dels exemples fa referència al poble veí de Son

Macià. Allà les beneïdes no tenen concurs i els participants

únicament s'enduen un obsequi material, tots el mateix. Compten,

aquestes beneïdes, amb una valuosa participació juvenil, festosa,

espontània i crítica, que cerca la provocació, la riallada, amb

ironia i a voltes amb sarcasme. Aquests joves es vesteixen de

pagesos, però no a l'antiga, sinó com ho fan els pagesos d'avui.

L'explicació és senzilla: a Son Macià no hi ha tanta sensació de

folklorització simplement perquè viuen més de cara a fora vila

que no a Manacor. Per què, doncs, no se suprimeix el concurs de

les beneïdes i es fomenta la participació del jovent de manera

alliberada? Per què no se cerca una baula que uneixi el sentit

pagès de la festa amb la seva celebració actual? Són preguntes

que deixam en l'aire perquè estam convençuts que els responsables

de la festa ja fa molts d'anys que se les fan.

Tant Vives com Vicens fan referència explícita al caràcter

carnavalesc de la festa de Sant Antoni. En un moment de societat

sòlida, el carnestoltes era l’únic moment de l’any en què el

poble podia sortir del paper que li era assignat, i encara que

fos en to de befa festiva, qüestionar el poder establert. La

festa de Sant Antoni, entesa com a festa de participació activa

ha de donar veu al sentit crític del poble, ja no tant com a

oportunitat de contestació puntual i simbòlica, sinó com a

presentació activa i efectiva de la crítica.

Hi ha diversos exemples que s’hi relacionen: cada any, entorn del

concurs de foguerons, hi ha polèmiques. Són estranyíssimes les

vegades que un fogueró crític (de continguts satírics relacionats

amb el món polític, social o religiós) ha aconseguit el primer

premi. I per molt que els organitzadors s'entestin a combatre els

foguerons de missatge, sempre n'hi haurà. I per una raó molt

senzilla: una festa de participació activa parteix de l'actuació

lliure del poble, que, de manera molt natural s'expressa entorn

d'allò que el preocupa o l'afecta. Si és així, aquest repte es

bifurca en dues direccions contraposades. La primera, que

l'organització de la festa assumeixi com a propis, naturals i

normals els foguerons amb missatge crític i no els penalitzi per

això.  I la segona, que la festa tendeixi al refermament actual

de la participació activa i, per tant, sorgeixin foguerons

espontàniament, dins o fora del concurs, que manifestin de manera

desimbolta i lliure els pensaments o les crítiques dels qui els

han fets.

També Vives i Serra parlen dels "intents de domesticació de la

festa" durant la dictadura franquista. Creim que les beneïdes

manacorines, en certa mesura, podrien ser hereves d'aquestes

malèvoles accions. A Manacor, les beneïdes són compostes,

correctes, ordenades, formals i oficials. I tot i que els

estirabots i les protestes són seguits amb humor i amb atenció

pels assistents no hi són un fet habitual. Donar veu al poble en

un acte com aquest podria esdevenir el camí correcte per assolir

el repte marcat. Son Macià n'és, segurament, el millor exemple.

És cert que els macianers viuen molt més de cara a fora vila que

no els manacorins, però així i tot han aconseguit que els seus

joves, tendents a abandonar l'activitat agrària, participin a les

beneïdes i que les facin entretengudes, dinàmiques i, sobretot,

populars. A Son Macià, a més, no hi ha concurs i, tanmateix, la

participació no se'n ressent. És cert, les beneïdes són una part

de la festa que ens ajuda a entendre d'on venim i per què se

celebra la festa, però, repetim, si deixam que la distància entre

el nostre origen i la nostra realitat es faci massa gran les

beneïdes acabaran de perdre el poc sentit que encara els queda.

Altres mostres de l'actitud crítica del poble expressada durant

les festes poden ser les de rebuig a la presència de determinades

autoritats relacionades amb la corrupció política. És cèlebre la

Colcada en què el poble acompanyà les autoritats, encapçalades

per l'aleshores conseller d'Interior José María Rodríguez amb

crits de "Hoy es lunes y estoy en mi despacho" o "Els corruptes

no van a completes". Sabem que hi va haver una repolsa per als

impulsors d'aquesta iniciativa. Amb repolsa o sense, l'autoritat

santantoniera (política o protocol·lària) no podrà aturar mai les

ànsies de protesta del poble durant les festes, que esdevenen

escenari natural de publicació del sentiment de tot un poble.

Finalment, la classe política sempre vol apuntar-se al cavall

guanyador. És per això que s'aproxima a la festa, s'hi identifica

i se la intenta apropiar com a mèrit. Discutim amb tota la nostra

energia el paper que fan els polítics durant les completes com ja

hem dit més amunt.

Antoni Vives també ha parlat de la importància de la festa com a

dinamitzador social, "a través de lespràctiques d'integració

social que encara s'hi donen, el poble de Manacor s'ha constituït

i s'ha reproduït com a subjecte social que incideix activament en

la història a través de la seva agència col·lectiva". En aquest

sentit, Vives es refereix a les manifestacions per a la

construcció d'un hospital comarcal a Manacor l'any 1987.

Vives afirma que "les festes de Sant Antoni poden ser vistes com

un assaig de mobilització col·lectiva anual, com un entrenament

que permet donar una resposta ràpida davant problemes comuns a

tota la població de Manacor, i és clarament un indicatiu de la

vitalitat de què gaudeix la societat manacorina com a subjecte

històric.

És aquí on Vives arriba a qüestionar les tesis de Bauman: ja no

parlam d'una identitat d'usar i tirar, atès que "les identitats

col·lectives sorgides del reviscolament identitari de les

darreres dècades no són identitats buides sense cap funcionalitat

social".

4. ConclusióVolem una festa popular, que defugi el folklorisme. Volem una

festa que engresqui. No volem una festa que mostri. No volem

mirar. Volem participar. Per ser popular, indefugiblement, la

celebració s'ha d'adaptar a la modernitat, tant pel que fa a l'ús

de les noves tecnologies, com als usos normals de cada època.

Això, però, no ha de suposar un trencament dels rituals que tanta

de feina ha duit consolidar. El dia que els joves pensin que

"Sant Antoni és una cosa de vells" la festa serà morta. Per això,

tampoc l'hem de voler conservar a qualsevol preu, perquè les

festes no es conserven, sinó que, simplement es fan. Hem de tenir

una festa segura, on l'eufòria se sàpiga complementar amb el

coneixement i el civisme. Es tracta d'un repte complicat, aquest,

perquè està directament relacionat amb la caiguda de valors que

pateix la nostra societat i també amb la pèrdua de referents

educatius i vitals per part dels joves, que deixen d'emmirallar-

se en els majors encegats per l'ardent sol juvenil. Finalment,

volem tornar a incidir en la importància del fet identitari de la

festa, que actua com a element aglutinador i integrador alhora,

en tant que estableix els fonaments de la nostra manacorinitat,

de la nostra mallorquinitat i, a la fi, de la nostra catalanitat.

En aquest sentit, us llegesc un fragment de l'aportació d'Antoni

Gomila al llibre que edità el patronat de Sant Antoni fa uns

anys:

"En les nostres mans està decidir si continuam celebrant o no Sant Antoni. Si pensau que sí perquè és un dia que us podeu engatar com qualsevol altre dissabte només que canviant el pasquí de l'entrada del bar "avui festa jb-xupitos a 1 euro" pel de "Viernes 16, avui festa de Sant Antoni-camisetes a 12 euros", no heu entès res. Contribuireu a la desfeta de la nostra societat. Si pensau que heu de ser a cal Baciner a tal hora, i a completes a tal altra, i sabeu les cançons i compreneu la festa en el seu sentit ampli, i pensau que els valors d'ecologia, cultura i societat han de marcar el futur d'aquesta comunitat que és la nostra, ara ja ens podem dir nació, benvinguts. Tot això mereix una festa, i per molts d'anys".