La primera llúdriga que vaig veure va ser a princi-pi de la dècada dels seixanta, estesa al damunt d'unsac ple de sang, a casa dels avis. El meu avi l'haviacaçat a prop del riu. Ben aviat, degudament adoba-da, la pell d'aquell animal, amb la boca mossegant-se la cua, lluiria entortolligada al coll d'una veïna delpoble que se la posava els dies de festa. Era un fethabitual en un temps en què pràcticament es caça-va tot allò que es movia, i en el cas de la llúdriga sen'aprofitava la pell per lluir-la i fer-ne abrics. La cace-ra indiscriminada, la destrucció del seu hàbitat i lacontaminació urbana i industrial dels rius, al Bagessobretot a causa dels residus salins de la mineria,va fer que a la dècada dels vuitanta la llúdriga pràc-ticament desaparegués dels nostres rius.

No va ser fins al 1993, vint anys després d'haver-se decretat la seva protecció, que, gràcies al Projec-te Llúdriga i a la construcció de depuradores, queaquest animal, que durant els anys quaranta era ha-bitual a tots els rius i rieres del país, no va tornar areconquerir territori. De moment, la podem trobarpràcticament a tota la conca del Llobregat, al Solso-

nès i també a la Cerdanya,sobretot a l'estiu, quan arri-ba a pujar fins als 2.000metres, com ara als es-tanys de la Pera i Malniu i,si es mantenen els riusnets, se li augura una àm-plia expansió.

La llúdriga és difícil deveure, primer pel seu enca-ra limitat nombre d'exem-plars; segon pels seus hà-bits nocturns i discrets –tot

i que es pot veure de dia–; i tercer perquè és fàcilconfondre-la amb el visó americà present a les con-ques del Cardener i el Llobregat, que li és un voraçcompetidor.

Trobar una llúdriga en un riu és un bon senyal, jaque està considerada un bioindicador de l'estat desalut de la natura i, com a tal, només es troben en ai-gües molt netes, amb molts peixos i amb una vege-tació de ribera que li permeti fer-hi el niu.

S'alimenten d'anguiles, barbs, carpes, crancs,serps d'aigua i també petits mamífers i aus.

El seu cos està perfectament adaptat al seu hà-bitat, a la vida aquàtica, de manera, que fins i tot téuns sensors als bigotis que li permeten pescar denit. Els ulls i el nas se situen en línia a la part supe-rior del crani, de manera que mentre neda no ha detreure gaire el cap. Les seves orelles són petites i espoden tancar quan se submergeix, per tal d’impedirl'entrada d'aigua als conductes auditius. Té elspeus palmejats amb els dits units per membranes.La cua, llarga i aplanada, fa les funcions de timó, fetque li permet canviar de direcció amb molta rapide-sa. Tot i que passa una bona part de la seva vida al'aigua, dorm, descansa i manté les seves cries aterra.

PER VIURE NECESSITA INDRETS AMB AIGÜES MOLT NETES, ALIMENTS I VEGETACIÓ PER FER EL NIU

EL SEU COS ESTÀ PERFECTAMENT ADAPTAT A LA VIDA AQUÀTICA

La llúdriga, o llúdria (lutra lutra), és un bioindicador de la sa-lut del territori que pràcticament va desaparèixer dels rius a ladècada dels vuitanta. Avui està reconquerint el territori perdut

A la conquesta del territori● Text i fotos: Jordi Comellas

REVISTA • Dissabte, 25 d’octubre del 200816