18 L'ECONÒMIC DEL 6 AL 12 D’OCTUBRE DEL 2012

EDITORIAL

La formació professional és la ventafocs d’una societat onestà molt arrelada la idea que per aconseguir una bona feinael millor és obtenir un títol universitari mentre que a l’FP esdesvien els alumnes que no poden seguir el batxillerat. Ambla crisi, han augmentat un 57% les matriculacions per cur-sar cicles formatius no universitaris, entre altres coses per-què és una opció que veu interessant gent que s’ha quedatsense feina i vol provar de trobar-ne en un altre sector eco-nòmic. El problema és que les empreses sempre s’han quei-xat que la formació que s’imparteix -tant la reglada coml’ocupacional- no s’adequa a les seves necessitats, de ma-nera que cal anar a buscar especialistes a l’estranger mentrea Catalunya hi ha milers de persones buscant feina.

Aquesta queixa recurrent haurà de desaparèixer quans’estengui el model de FP dual que aquest curs s’ha estrenatde manera experimental, amb 534 alumnes matriculats en26 cicles formatius als quals s’han adherit més de 150 em-preses catalanes. Amb aquest model importat d’Alemanya-on la formació professional està mol prestigiada-, les em-preses participen en l’elaboració del programa educatiu i elsalumnes adquireixen habilitats professionals en un entornempresarial real, que combinen amb les classes tradicionalsa l’aula, de manera que quan acabin els estudis no es troba-ran com un pop en un garatge quan trepitgin la primera ofi-cina o el primer taller. L’interès de les empreses a formartreballadors que en el futur podran incorporar amb garan-ties i el fet que aquests aprenents tenen uns ingressos per leshores que hi passen crea una relació molt diferent de la quesovinteja en les estades -d’universitaris i no universitaris- ales empreses, que prenen els estudiants com a mà d’obra defranc.

Darrere la crisi s’amaguen determinades estratègies sospi-toses. En un primer moment es pot pensar que en vistad’una conjuntura econòmica negativa les partides econò-miques siguin més reduïdes. Però quan s’observa amb de-teniment les inversions provinents del govern estatal espot concloure que no només els pressupostos baixen deforma escandalosa els darrers temps sinó que la voluntatd’alguns ministeris -sobretot el de Foment- no amaga queCatalunya ja no és la prioritat. Com pot ser que la locomo-tora econòmica de l’Estat no tingui al dia els accessos alport de Barcelona després de tants anys reclamant-los?Per què el desdoblament de l’N-II, una infraestructura bà-sica per a l’economia i la seguretat de milers de ciutadanscatalans, espanyols i estrangers que hi passen, no obté elsdiners promesos des de fa anys i panys? Per quina causa esdispara, any rere any, la inversió a l’aeroport de Barajas endetriment del del Prat? Per què en moments de penúriaeconòmica s’aprova una partida tan gran per al TAV Ma-drid-Galícia, una línia que ja se sap que no serà mai rendi-ble? I una més, per què s’incompleix per enèsima vegadadonar prioritat -tal com diu Europa- a l’eix ferroviari demercaderies del Mediterrani i no a l’eix central com recla-ma el Ministeri de Foment? La resposta és ben senzilla: dar-rere d’aquestes decisions hi ha una estratègia clara, que ésescanyar Catalunya econòmicament a costa de construir elGran Madrid com a megacapital de l’Espanya centralitza-da. Hi ha massa fets que ho evidencien.

UNA FP QUEINTERESSI

MADRID ‘OBLIDA’CATALUNYA

EDITA: TALLER D’INICIATIVES EDITORIALS, SL. Director: Ramon Roca.Sotsdirectors: Francesc Muñoz i Joan Poyano. Redactors: Jordi Garriga, AnnaPinter, Berta Roig, Marc Rovira. Disseny i maquetació: Miguel Fontela.Correcció lingüística: Quim Puigvert. Fotografia: Andreu Puig. Gerència ipublicitat: Ricard Forcat. Dipòsit legal: GI-653-2010C/ Tàpies, 2. 08001. Barcelona. Telèfon 93 227 66 21 redaccio@leconomic.cat

i una paraula relacionadaamb el món empresarial ieconòmic és moda actual-ment en el nostre entorn ésemprenedoria. Sense anar

més lluny, Catalunya sempre ha estatqualificada de país bressol d’empre-nedors i empresaris, però també se’nsretreu sovint la manca d’ambiciód’aquestes empreses a l’hora de créi-xer o establir col·laboracions amb al-tres. Aspirem a tenir la nostra empre-sa, la nostra botiga. No vull desmerèi-xer la necessitat que es fomentin elsemprenedors. Jo mateix en sóc un.Només vull posar èmfasi en l’altra ne-cessitat de les empreses: créixer, fer-se grans en dimensions, diversificar iesdevenir competitius en mercatsglobals.

I en aquest àmbit, hi tenen molt a dirun altre tipus d’emprenedors, elsanomenats emprenedors corpora-tius, aquells professionals que sota elparaigua d’una empresa assumeixenla responsabilitat de posar en marxanous productes, serveis, àrees de ne-goci o, i fins i tot noves empreses deri-vades de l’empresa mare. És en aquestsentit que, de vegades, a les organit-zacions els manca visió estratègica ideixen perdre el talent latentd’aquests emprenedors corporatiusinterns. Amb una bona gestiód’aquest col·lectiu no només conser-varem aquest potencial sinó queaconseguirem motivar i desenvolu-par les capacitats dels nostres col·la-boradors i, al mateix temps, en trau-rem un profit empresarial.

Podríem classificar els professionalsde les organitzacions de maneres moltdiferents: en funció de la seva àrea detreball (màrqueting, vendes, opera-cions, recerca i desenvolupament,recursos humans, administració...),del seu nivell de responsabilitat (altadirecció, comandaments intermedis,tècnics...) o fins i tot en funció delsseus estudis (universitaris, doctors,graduats...). Ara bé, hi ha una altraclassificació que m’agradaria desta-car: la seva orientació per assumir no-ves responsabilitats en el desenvolu-pament d’àrees de negoci.

Des d’aquest punt de vista, podemdistingir tres tipus de professionals:aquells que prefereixen tenir moltclara la seva àrea de responsabilitat,les seves atribucions i un dia a dia cla-rament definit; aquells que tenen ga-nes d’emprendre, però minimitzantel risc associat a aquest procés; iaquells que tenen ganes d’esdevenir

S

el cap del seu propi negoci, un dia o al-tre. Em referiré als dos últims casos.

En el primer, ho tenim clar. Són in-traemprenedors, professionals idealsper assumir la posada en marxa denoves àrees de negoci, el desenvolu-pament de nous productes i serveis, amés del seu llançament als mercats.Són emprenedors corporatius, queens poden ajudar a fer més gran lanostra empresa.

En el segon cas, ens trobaríem ambels emprenedors o, potser també,amb els extraemprenedors. En funcióde quin sigui l’interès de desenvolu-pament d’aquest professional, el seufutur pot ser que impliqui començar

una nova empresa, totalment deslli-gada de l’actual. Es pot donar el cas,però, que el seu interès sigui posar enmarxa un negoci nou relacionat o de-rivat de la seva responsabilitat a lacompanyia en què actualment treba-lla. Seria allò que coneixem com unaempresa derivada (spin-off). I aquí éson la nostra companyia pot aprofitaraquest potencial i vincular els dosprojectes empresarials. No oblidemque una de les tendències que cal po-tenciar en les organitzacions és l’ex-ternalització de les activitats que nosiguin clau i, d’aquesta manera, po-der aconseguir més agilitat i rapidesa,i centrar-se en allò que diferencial’empresa. Tot i que no siguin activi-tats clau, poden estar relacionadesamb el negoci i poden ser impulsadesper un extraemprenedor.

En qualsevol cas, tant en la situaciódels intraemprenedors com en la delsextraemprenedors, en les organitza-cions tenim l’oportunitat d’aprofitarel potencial d’aquests col·laboradors icanalitzar-ne les inquietuds. És unagran oportunitat per créixer com aempreses, per enfortir el negoci i peresdevenir més competitius. La deixa-rem perdre?

RAMONCOSTADynamic Partner i cofundadord’inPreneur

Els emprenedorsanomenats corporatiusassumeixen laresponsabilitat de posar enmarxa nous productes,serveis o àrees de negoci o,fins i tot, empreses noves

L’emprenedor corporatiui la competitivitat

LLUÍS ROMERO

OPINIÓ