El punt avui notícia l'emprenedor corporatiu i la competitivitat
1
18 L'ECONÒMIC DEL 6 AL 12 D’OCTUBRE DEL 2012 EDITORIAL La formació professional és la ventafocs d’una societat on està molt arrelada la idea que per aconseguir una bona feina el millor és obtenir un títol universitari mentre que a l’FP es desvien els alumnes que no poden seguir el batxillerat. Amb la crisi, han augmentat un 57% les matriculacions per cur- sar cicles formatius no universitaris, entre altres coses per- què és una opció que veu interessant gent que s’ha quedat sense feina i vol provar de trobar-ne en un altre sector eco- nòmic. El problema és que les empreses sempre s’han quei- xat que la formació que s’imparteix -tant la reglada com l’ocupacional- no s’adequa a les seves necessitats, de ma- nera que cal anar a buscar especialistes a l’estranger mentre a Catalunya hi ha milers de persones buscant feina. Aquesta queixa recurrent haurà de desaparèixer quan s’estengui el model de FP dual que aquest curs s’ha estrenat de manera experimental, amb 534 alumnes matriculats en 26 cicles formatius als quals s’han adherit més de 150 em- preses catalanes. Amb aquest model importat d’Alemanya -on la formació professional està mol prestigiada-, les em- preses participen en l’elaboració del programa educatiu i els alumnes adquireixen habilitats professionals en un entorn empresarial real, que combinen amb les classes tradicionals a l’aula, de manera que quan acabin els estudis no es troba- ran com un pop en un garatge quan trepitgin la primera ofi- cina o el primer taller. L’interès de les empreses a formar treballadors que en el futur podran incorporar amb garan- ties i el fet que aquests aprenents tenen uns ingressos per les hores que hi passen crea una relació molt diferent de la que sovinteja en les estades -d’universitaris i no universitaris- a les empreses, que prenen els estudiants com a mà d’obra de franc. Darrere la crisi s’amaguen determinades estratègies sospi- toses. En un primer moment es pot pensar que en vista d’una conjuntura econòmica negativa les partides econò- miques siguin més reduïdes. Però quan s’observa amb de- teniment les inversions provinents del govern estatal es pot concloure que no només els pressupostos baixen de forma escandalosa els darrers temps sinó que la voluntat d’alguns ministeris -sobretot el de Foment- no amaga que Catalunya ja no és la prioritat. Com pot ser que la locomo- tora econòmica de l’Estat no tingui al dia els accessos al port de Barcelona després de tants anys reclamant-los? Per què el desdoblament de l’N-II, una infraestructura bà- sica per a l’economia i la seguretat de milers de ciutadans catalans, espanyols i estrangers que hi passen, no obté els diners promesos des de fa anys i panys? Per quina causa es dispara, any rere any, la inversió a l’aeroport de Barajas en detriment del del Prat? Per què en moments de penúria econòmica s’aprova una partida tan gran per al TAV Ma- drid-Galícia, una línia que ja se sap que no serà mai rendi- ble? I una més, per què s’incompleix per enèsima vegada donar prioritat -tal com diu Europa- a l’eix ferroviari de mercaderies del Mediterrani i no a l’eix central com recla- ma el Ministeri de Foment? La resposta és ben senzilla: dar- rere d’aquestes decisions hi ha una estratègia clara, que és escanyar Catalunya econòmicament a costa de construir el Gran Madrid com a megacapital de l’Espanya centralitza- da. Hi ha massa fets que ho evidencien. UNA FP QUE INTERESSI MADRID ‘OBLIDA’ CATALUNYA EDITA: TALLER D’INICIATIVES EDITORIALS, SL. Director: Ramon Roca. Sotsdirectors: Francesc Muñoz i Joan Poyano. Redactors: Jordi Garriga, Anna Pinter, Berta Roig, Marc Rovira. Disseny i maquetació: Miguel Fontela. Correcció lingüística: Quim Puigvert. Fotografia: Andreu Puig. Gerència i publicitat: Ricard Forcat. Dipòsit legal: GI-653-2010 C/ Tàpies, 2. 08001. Barcelona. Telèfon 93 227 66 21 [email protected] i una paraula relacionada amb el món empresarial i econòmic és moda actual- ment en el nostre entorn és emprenedoria. Sense anar més lluny, Catalunya sempre ha estat qualificada de país bressol d’empre- nedors i empresaris, però també se’ns retreu sovint la manca d’ambició d’aquestes empreses a l’hora de créi- xer o establir col·laboracions amb al- tres. Aspirem a tenir la nostra empre- sa, la nostra botiga. No vull desmerèi- xer la necessitat que es fomentin els emprenedors. Jo mateix en sóc un. Només vull posar èmfasi en l’altra ne- cessitat de les empreses: créixer, fer- se grans en dimensions, diversificar i esdevenir competitius en mercats globals. I en aquest àmbit, hi tenen molt a dir un altre tipus d’emprenedors, els anomenats emprenedors corpora- tius, aquells professionals que sota el paraigua d’una empresa assumeixen la responsabilitat de posar en marxa nous productes, serveis, àrees de ne- goci o, i fins i tot noves empreses deri- vades de l’empresa mare. És en aquest sentit que, de vegades, a les organit- zacions els manca visió estratègica i deixen perdre el talent latent d’aquests emprenedors corporatius interns. Amb una bona gestió d’aquest col·lectiu no només conser- varem aquest potencial sinó que aconseguirem motivar i desenvolu- par les capacitats dels nostres col·la- boradors i, al mateix temps, en trau- rem un profit empresarial. Podríem classificar els professionals de les organitzacions de maneres molt diferents: en funció de la seva àrea de treball (màrqueting, vendes, opera- cions, recerca i desenvolupament, recursos humans, administració...), del seu nivell de responsabilitat (alta direcció, comandaments intermedis, tècnics...) o fins i tot en funció dels seus estudis (universitaris, doctors, graduats...). Ara bé, hi ha una altra classificació que m’agradaria desta- car: la seva orientació per assumir no- ves responsabilitats en el desenvolu- pament d’àrees de negoci. Des d’aquest punt de vista, podem distingir tres tipus de professionals: aquells que prefereixen tenir molt clara la seva àrea de responsabilitat, les seves atribucions i un dia a dia cla- rament definit; aquells que tenen ga- nes d’emprendre, però minimitzant el risc associat a aquest procés; i aquells que tenen ganes d’esdevenir S el cap del seu propi negoci, un dia o al- tre. Em referiré als dos últims casos. En el primer, ho tenim clar. Són in- traemprenedors, professionals ideals per assumir la posada en marxa de noves àrees de negoci, el desenvolu- pament de nous productes i serveis, a més del seu llançament als mercats. Són emprenedors corporatius, que ens poden ajudar a fer més gran la nostra empresa. En el segon cas, ens trobaríem amb els emprenedors o, potser també, amb els extraemprenedors. En funció de quin sigui l’interès de desenvolu- pament d’aquest professional, el seu futur pot ser que impliqui començar una nova empresa, totalment deslli- gada de l’actual. Es pot donar el cas, però, que el seu interès sigui posar en marxa un negoci nou relacionat o de- rivat de la seva responsabilitat a la companyia en què actualment treba- lla. Seria allò que coneixem com una empresa derivada (spin-off). I aquí és on la nostra companyia pot aprofitar aquest potencial i vincular els dos projectes empresarials. No oblidem que una de les tendències que cal po- tenciar en les organitzacions és l’ex- ternalització de les activitats que no siguin clau i, d’aquesta manera, po- der aconseguir més agilitat i rapidesa, i centrar-se en allò que diferencia l’empresa. Tot i que no siguin activi- tats clau, poden estar relacionades amb el negoci i poden ser impulsades per un extraemprenedor. En qualsevol cas, tant en la situació dels intraemprenedors com en la dels extraemprenedors, en les organitza- cions tenim l’oportunitat d’aprofitar el potencial d’aquests col·laboradors i canalitzar-ne les inquietuds. És una gran oportunitat per créixer com a empreses, per enfortir el negoci i per esdevenir més competitius. La deixa- rem perdre? RAMON COSTA Dynamic Partner i cofundador d’inPreneur Els emprenedors anomenats corporatius assumeixen la responsabilitat de posar en marxa nous productes, serveis o àrees de negoci o, fins i tot, empreses noves L’emprenedor corporatiu i la competitivitat LLUÍS ROMERO OPINIÓ
description
Artículo de Ramon Costa (6-10-10) en El Punt Avui (L'Econòmic) sobre intra y extra emprendedores
Transcript of El punt avui notícia l'emprenedor corporatiu i la competitivitat
18 L'ECONÒMIC DEL 6 AL 12 D’OCTUBRE DEL 2012
EDITORIAL
La formació professional és la ventafocs d’una societat onestà molt arrelada la idea que per aconseguir una bona feinael millor és obtenir un títol universitari mentre que a l’FP esdesvien els alumnes que no poden seguir el batxillerat. Ambla crisi, han augmentat un 57% les matriculacions per cur-sar cicles formatius no universitaris, entre altres coses per-què és una opció que veu interessant gent que s’ha quedatsense feina i vol provar de trobar-ne en un altre sector eco-nòmic. El problema és que les empreses sempre s’han quei-xat que la formació que s’imparteix -tant la reglada coml’ocupacional- no s’adequa a les seves necessitats, de ma-nera que cal anar a buscar especialistes a l’estranger mentrea Catalunya hi ha milers de persones buscant feina.
Aquesta queixa recurrent haurà de desaparèixer quans’estengui el model de FP dual que aquest curs s’ha estrenatde manera experimental, amb 534 alumnes matriculats en26 cicles formatius als quals s’han adherit més de 150 em-preses catalanes. Amb aquest model importat d’Alemanya-on la formació professional està mol prestigiada-, les em-preses participen en l’elaboració del programa educatiu i elsalumnes adquireixen habilitats professionals en un entornempresarial real, que combinen amb les classes tradicionalsa l’aula, de manera que quan acabin els estudis no es troba-ran com un pop en un garatge quan trepitgin la primera ofi-cina o el primer taller. L’interès de les empreses a formartreballadors que en el futur podran incorporar amb garan-ties i el fet que aquests aprenents tenen uns ingressos per leshores que hi passen crea una relació molt diferent de la quesovinteja en les estades -d’universitaris i no universitaris- ales empreses, que prenen els estudiants com a mà d’obra defranc.
Darrere la crisi s’amaguen determinades estratègies sospi-toses. En un primer moment es pot pensar que en vistad’una conjuntura econòmica negativa les partides econò-miques siguin més reduïdes. Però quan s’observa amb de-teniment les inversions provinents del govern estatal espot concloure que no només els pressupostos baixen deforma escandalosa els darrers temps sinó que la voluntatd’alguns ministeris -sobretot el de Foment- no amaga queCatalunya ja no és la prioritat. Com pot ser que la locomo-tora econòmica de l’Estat no tingui al dia els accessos alport de Barcelona després de tants anys reclamant-los?Per què el desdoblament de l’N-II, una infraestructura bà-sica per a l’economia i la seguretat de milers de ciutadanscatalans, espanyols i estrangers que hi passen, no obté elsdiners promesos des de fa anys i panys? Per quina causa esdispara, any rere any, la inversió a l’aeroport de Barajas endetriment del del Prat? Per què en moments de penúriaeconòmica s’aprova una partida tan gran per al TAV Ma-drid-Galícia, una línia que ja se sap que no serà mai rendi-ble? I una més, per què s’incompleix per enèsima vegadadonar prioritat -tal com diu Europa- a l’eix ferroviari demercaderies del Mediterrani i no a l’eix central com recla-ma el Ministeri de Foment? La resposta és ben senzilla: dar-rere d’aquestes decisions hi ha una estratègia clara, que ésescanyar Catalunya econòmicament a costa de construir elGran Madrid com a megacapital de l’Espanya centralitza-da. Hi ha massa fets que ho evidencien.
UNA FP QUEINTERESSI
MADRID ‘OBLIDA’CATALUNYA
EDITA: TALLER D’INICIATIVES EDITORIALS, SL. Director: Ramon Roca.Sotsdirectors: Francesc Muñoz i Joan Poyano. Redactors: Jordi Garriga, AnnaPinter, Berta Roig, Marc Rovira. Disseny i maquetació: Miguel Fontela.Correcció lingüística: Quim Puigvert. Fotografia: Andreu Puig. Gerència ipublicitat: Ricard Forcat. Dipòsit legal: GI-653-2010C/ Tàpies, 2. 08001. Barcelona. Telèfon 93 227 66 21 [email protected]
i una paraula relacionadaamb el món empresarial ieconòmic és moda actual-ment en el nostre entorn ésemprenedoria. Sense anar
més lluny, Catalunya sempre ha estatqualificada de país bressol d’empre-nedors i empresaris, però també se’nsretreu sovint la manca d’ambiciód’aquestes empreses a l’hora de créi-xer o establir col·laboracions amb al-tres. Aspirem a tenir la nostra empre-sa, la nostra botiga. No vull desmerèi-xer la necessitat que es fomentin elsemprenedors. Jo mateix en sóc un.Només vull posar èmfasi en l’altra ne-cessitat de les empreses: créixer, fer-se grans en dimensions, diversificar iesdevenir competitius en mercatsglobals.
I en aquest àmbit, hi tenen molt a dirun altre tipus d’emprenedors, elsanomenats emprenedors corpora-tius, aquells professionals que sota elparaigua d’una empresa assumeixenla responsabilitat de posar en marxanous productes, serveis, àrees de ne-goci o, i fins i tot noves empreses deri-vades de l’empresa mare. És en aquestsentit que, de vegades, a les organit-zacions els manca visió estratègica ideixen perdre el talent latentd’aquests emprenedors corporatiusinterns. Amb una bona gestiód’aquest col·lectiu no només conser-varem aquest potencial sinó queaconseguirem motivar i desenvolu-par les capacitats dels nostres col·la-boradors i, al mateix temps, en trau-rem un profit empresarial.
Podríem classificar els professionalsde les organitzacions de maneres moltdiferents: en funció de la seva àrea detreball (màrqueting, vendes, opera-cions, recerca i desenvolupament,recursos humans, administració...),del seu nivell de responsabilitat (altadirecció, comandaments intermedis,tècnics...) o fins i tot en funció delsseus estudis (universitaris, doctors,graduats...). Ara bé, hi ha una altraclassificació que m’agradaria desta-car: la seva orientació per assumir no-ves responsabilitats en el desenvolu-pament d’àrees de negoci.
Des d’aquest punt de vista, podemdistingir tres tipus de professionals:aquells que prefereixen tenir moltclara la seva àrea de responsabilitat,les seves atribucions i un dia a dia cla-rament definit; aquells que tenen ga-nes d’emprendre, però minimitzantel risc associat a aquest procés; iaquells que tenen ganes d’esdevenir
S
el cap del seu propi negoci, un dia o al-tre. Em referiré als dos últims casos.
En el primer, ho tenim clar. Són in-traemprenedors, professionals idealsper assumir la posada en marxa denoves àrees de negoci, el desenvolu-pament de nous productes i serveis, amés del seu llançament als mercats.Són emprenedors corporatius, queens poden ajudar a fer més gran lanostra empresa.
En el segon cas, ens trobaríem ambels emprenedors o, potser també,amb els extraemprenedors. En funcióde quin sigui l’interès de desenvolu-pament d’aquest professional, el seufutur pot ser que impliqui començar
una nova empresa, totalment deslli-gada de l’actual. Es pot donar el cas,però, que el seu interès sigui posar enmarxa un negoci nou relacionat o de-rivat de la seva responsabilitat a lacompanyia en què actualment treba-lla. Seria allò que coneixem com unaempresa derivada (spin-off). I aquí éson la nostra companyia pot aprofitaraquest potencial i vincular els dosprojectes empresarials. No oblidemque una de les tendències que cal po-tenciar en les organitzacions és l’ex-ternalització de les activitats que nosiguin clau i, d’aquesta manera, po-der aconseguir més agilitat i rapidesa,i centrar-se en allò que diferencial’empresa. Tot i que no siguin activi-tats clau, poden estar relacionadesamb el negoci i poden ser impulsadesper un extraemprenedor.
En qualsevol cas, tant en la situaciódels intraemprenedors com en la delsextraemprenedors, en les organitza-cions tenim l’oportunitat d’aprofitarel potencial d’aquests col·laboradors icanalitzar-ne les inquietuds. És unagran oportunitat per créixer com aempreses, per enfortir el negoci i peresdevenir més competitius. La deixa-rem perdre?
RAMONCOSTADynamic Partner i cofundadord’inPreneur
Els emprenedorsanomenats corporatiusassumeixen laresponsabilitat de posar enmarxa nous productes,serveis o àrees de negoci o,fins i tot, empreses noves
L’emprenedor corporatiui la competitivitat
LLUÍS ROMERO
OPINIÓ
