UNITAT 2: BIOMOLÈCULES
1. Biomolècules2. Els aminoàcids i les proteïnes3. Els glúcids (o sucres)4. Lípids (o greixos)5. Àcids nuclèics
ADNARN
6. Vitamines
Biologia / Geologia 3r d'ESO U2 | 1
Tret de l’aigua, la major part dels components químics dels organismes són com-postos orgànics de carboni (C), en els quals aquest element està més o menys com-binat amb l’hidrogen (H), coneguts amb el nom de biomolècules.
Biomolècules|Lògica molecular
dels éssers vius
Els éssers vius estan formats majoritaria-
ment per aigua (H2O), una molècula inorgà-
nica. Unes altres substàncies inorgàniques,
les sals minerals, també són fonamentals
per al manteniment de la vida, ja que conte-
nen els oligoelements. Però, les molècules
orgàniques dels éssers vius, les biomolè-
cules, són les vertaderes protagonistes de
la vida, a l'escenari cel·lular.
2.1. Biomolècules
Les molècules inorgàniques que utilitzen els éssers
vius tenen una estructura senzilla i poca massa mo-
lecular1, la qual es mesura en unitats de massa atò-
mica (uma). En altres paraules: el pes del conjunt
d’àtoms que formen les molècules inorgàniques
assoleix valors relativament baixos.
Moltes biomolècules contenen, a més, oxigen (O) i
nitrogen (N). Les biomolècules són cadenes mole-
culars més o menys llargues. De vegades, aquestes
formen estructures cícliques o anells. En tot cas són
molècules complexes d’elevada massa molecular.
Molècula de Colesterol (un lípid). En la seua cadena aparei-
xen estructures en forma d’anell. [ Per simplificar la representa-
ció només es mostra “l’esquelet” de les estructures cícliques.]
1 La massa d’una molècula o massa molecular
s’obté sumant la massa dels àtoms que la formen.
Classificació de les biomolècules
Existeixen infinitat de biomolècules. Però, per com-
prendre-les millor, les podem classificar en cinc
grups principals:
− Proteïnes: molècules molt complexes que de-
senvolupen activitats especialitzades. Algunes
proteïnes s’ocupen del manteniment de l’estru-
ctura física de les cèl·lules. Unes altres realitzen
funcions de transport (com l’hemoglobina).
− Glúcids: són els també anomenats “hidrats de
carboni” o “sucres”. Es tracta de substàncies
que fan la funció de combustible cel·lular. Els
glúcids són la principal font d’energia química
dels organismes vius.
− Lípids: també anomenats greixos. Estan for-
mats per carboni, hidrogen i oxigen. La seua
funció biològica és la de proveir de reserves d’e-
nergia els organismes.
− Àcids nucleics: són les molècules que conte-
nen la informació que fa que els organismes
s’assemblen als seus progenitors, o informació
genètica.
− Vitamines: imprescindibles per a que els éssers
vius puguen desenvolupar moltes de les reacci-
ons bioquímiques del metabolisme.
Biomolècules a la cèl·lula
Les biomolècules constitueixen les diferents parts i
òrgans de les cèl·lules. També poden ser interme-
diaris químics (molècules que intervenen en alguna
reacció bioquímica de la cèl·lula).
2.2. Els aminoàcids i les proteïnes
Les proteïnes són molècules complexes les quals
formen llargues cadenes. La seua mida és gran i la
seua massa molecular molt elevada. Són, potser,
les macromolècules més complexes i variades que
apareixen en els éssers vius.
Estan formades per aminoàcids, estructures quími-
ques que contenen un grup amino (-NH2) i la funció
Biologia / Geologia 3r d'ESO U2 | 2
unitat
2
àcid carboxílic (-COOH). Els aminoàcids tenen, tots
ells, una part comuna, però cada aminoàcid té un
radical diferent. Alguns radicals contenen àtoms de
sofre (S). Per això el sofre és molt important per a la
formació de proteïnes.
Tots els aminoàcids tenen dues parts ben diferenciades: una
comuna, igual per a tots; i una part variable, el radical. N'hi ha
20 radicals diferents.
Els aminoàcids s’uneixen per formar les cadenes
moleculars de les proteïnes. Com que hi ha 20 ami-
noàcids diferents (20 radicals), poden produir-se
una gran diversitat de combinacions.
Model de proteïna
Les proteïnes estan formades per llargues cadenes d’aminoà-
cids. Existeixen 20 aminoàcids diferents, la qual cosa permet in-
finitat de combinacions entre ells, per donar multitud de proteï-
nes diferents. [Al model de la fotografia, cada àtom blau repre-
senta unnitogen i cada àtom groc correspon al sofre.]
És suficient que un aminoàcid canvie de posició en
la seqüència per a que es forme una nova proteïna.
Cada combinació equival a una proteïna diferent,
amb estructura i funció específiques en l’organisme.
Importància de les proteïnes
Del total del pes d’una cèl·lula, un cop eliminada l’ai-
gua, les proteïnes en representen el 50%. Aquest
fet, per si sol, ja ens pot ajudar a fer-nos una idea de
la importància biològica de les proteïnes.
De fet, les proteïnes són les molècules més actives
dels éssers vius:
− Algunes formen l’estructura de les cèl·lules, bé
siga formant les membranes junt amb els lípids,
bé formant fibres (pèls, tendons...) sobretot en
animals.
− Unes altres participen en les reaccions quími-
ques que tenen lloc a l’interior de les cèl·lules. El
conjunt d’aquestes reaccions es coneix com a
metabolisme. Les reaccions bioquímiques del
metabolisme són regulades per un tipus de pro-
teïnes anomenades enzims.
A B C D
Enzims: mecanisme d’acció segons el model clau-pany
Els enzims són molt específics. Cada enzim sols “encaixa” (A)
sobre una classe de molècula, anomenada substrat. Així es
forma una molècula enzim-substrat (B). Es produeix una reac-
ció bioquímica (C) que transforma el substrat en altres produc-
tes. Finalment l’enzim se separa dels nous productes... i queda
sencer, disponible per a noves reaccions (D).
− Existeixen proteïnes que s’ocupen de la defensa
dels organismes contra les infeccions. Es conei-
xen amb el nom d’anticossos.
− Les proteïnes transportadores (com l’hemo-
globina de la sang) s’uneixen a certes substàn-
cies per fer que arriben a la seua destinació es-
pecífica en l’interior de les cèl·lules.
− Hi ha proteïnes missatgeres, que s’ocupen de
fer arribar missatges químics arreu de l’organis-
me. Un exemple d’aquest tipus de proteïna són
les hormones.
−
Totes aquestes biomolècules són proteïnes, i per
tant estan formades per la combinació de diferents
aminoàcids.
Biologia / Geologia 3r d'ESO U2 | 3
2.3. Glúcids (hidrats de carboni o “sucres”)
Els glúcids són també coneguts en biologia amb el
nom de “sucres”. Els seus components són el carbo-
ni, l’hidrogen i l’oxigen. La majoria dels sucres pre-
senten estructures cícliques o anells. La glucosa és
un exemple típic de sucre amb anell hexagonal, pe-
rò també hi ha glúcids amb anells pentagonals.
Glucosa
La molècula de glucosa té for-
ma d’anell hexagonal. Aquest
sol ser representar sense els
carbonis de l’hexàgon, fent
veure que està en perspectiva.
La banda gruixuda es disposa-
ria cap a fora del paper, la pri-
ma cap a dins.
Importància biològica dels sucres
Els sucres tenen quatre funcions principals en els
éssers vius:
− Desenvolupen un important paper en l’obtenció
de l’energia, ja que són el combustible que fan
servir les cèl·lules, als seus mitocondris, durant
la respiració.
− Aporten àtoms de carboni per a la fabricació
d’altres biomolècules.
− Són el principal magatzem d’energia química de
les cèl·lules.
− Formen part de l’estructura de les cèl·lules i dels
teixits. Com, per exemple, la paret de les cèl·lu-
les vegetals, formada per cel·lulosa
Monosacàrids
Alguns sucres estan formats per una sola unitat.
Són els monosacàrids. Les funcions principals dels
monosacàrids en els organismes vius són aquestes:
− Servir de combustible per la respiració cel·lular.
− Fer d’unitat estructural que, per repetició, dona-
rà lloc als polisacàrids.
El monosacàrid més abundant en els organismes
és la glucosa. És el combustible més emprat pels
éssers vius i, a més, és el sucre que constitueix els
“esglaons” de les cadenes de polisacàrids com el
midó i la cel·lulosa.
A B
Monosacàrids: amb estructura cíclica hexagonal (A), glucosa
en la mel; amb estructura pentagonal (B), fructosa en la fruita.
Disacàrids
Uns altres glúcids estan formats per dos sucres. Els
glúcids amb aquesta estructura s’anomenen disacà-
rids. Molts dels disacàrids apareixen com a produc-
te de la descomposició química dels polisacàrids.
Els disacàrids poden estar constituïts per dues uni-
tats iguals, aquest és el cas de la maltosa (disacàrid
que apareix en la malta) i de la lactosa (en la llet).
Poden aparéixer, però, disacàrids constituïts per du-
es unitats diferents. El més destacable d’aquests di-
sacàrids és la sucrosa, un component del sucre que
s’obté de la canya de sucre o de la remolatxa.
Disacàrids: format per dues
unitats diferents (A), sucrosa
del sucre de canya o de remo-
latxa; format per dues unitats
iguals (B), lactosa en la llet.
A
B
Polisacàrids
Alguns glúcids estan formats per una llarga cadena
de sucres, units entre ells per gran quantitat d’enlla-
ços químics. Els glúcids que posseeixen aquesta
estructura molecular s’anomenen polisacàrids.
Els polisacàrids poden actuar com a reserves ener-
gètiques. En els vegetals, el principal polisacàrid de
reserva és el midó, en els animals el glucogen. Tam-
Biologia / Geologia 3r d'ESO U2 | 4
bé existeixen, polisacàrids estructurals, com la cel-
lulosa, que forma la paret de les cèl·lules vegetals.
La cel·lulosa és un polisacàrid format per l’encadenament de
glucoses. Les llargues cadenes de cel·lulosa poden enganxar-
se unes amb d’altres per a formar làmines i recobriments (com
la paret cel·lular dels vegetals).[Imatge: micrografia electrònica
de fibres de cel·lulosa en la pared cel·lular vegetal.]
Els éssers vius disposen d'enzims amb capacitat per
trencar les unions químiques que mantenen l’estruc-
tura de les cadenes de polisacàrids. En la saliva hu-
mana, per exemple, hi ha ptialina, un enzim capaç
de digerir el midó (trencar les cadenes d’aquest poli-
sacàrid) i descompondre’l en fragments més curts.
2.4. Lípids (o greixos)
Els lípids són substàncies orgàniques insolubles en
l’aigua. Se’ls coneix també amb el nom de greixos.
Les molècules de greix estan formades per carboni,
hidrogen i oxigen. N’hi ha de molts tipus, però totes
elles contenen cadenes no polars que els atorguen
la propietat de ser insolubles en l’aigua.
A
B
Àcids grassos
Les molècules d’àcid gras
presenten dues parts dife-
renciades, el cap polar
(que inclou l'àcid carboxílic
-COOH) i la cua apolar que
pot estar saturada d'hidro-
gen (A) o presentar alguna
insaturació (B).
En les molècules dels lípids podem distingir una part
no polar (la “cua” de la molècula) i una part polar (el
“cap”). Els lípids poden estar formats per una molè-
cula amb una, dues o tres cadenes no polars.
Les unitats que constitueixen els lípids són els àcids
grassos. Aquests àcids els proporcionen la seua tí-
pica textura oliosa, greixosa o de cera. Com que les
cadenes dels àcids grassos són prou llargues (habi-
tualment contenen entre 14 i 22 àtoms de carboni)
els líquids oliosos que formen són viscosos. Un bon
exemple és l’àcid oleic. Aquest és un del greixos
que constitueix o forma part dels olis.
[ Representació esquemàtica de la molecula de l’àcid oleic. El
doble enllaç a meitat de la cua hidròfoba correspon a la insatu-
ració (l'àcid olèic és un àcid gras monoinsaturat).]
Alguns àcids grassos naturals són sòlids a tempera-
tura ambient i tenen consistència de cera (com per
exemple els greixos que recobreixen les fulles d’al-
guns vegetals).
La glicerina és, junt amb els àcids grassos, l’altre
component principal dels lípids. La molècula de gli-
cerina està formada per una cadena de 3 carbonis.
El seu aspecte és el d’un de líquid oliós (a tempera-
tura ambient). A temperatures baixes, la glicerina se
solidifica i apareix com una cera translúcida.
[ Model molecular de la glicerina.]
Funcions biològiques dels lípids
Les principals funcions que desenvolupen els lípids
en els éssers vius són aquestes:
− Formen part de l’estructura de les membranes
de les cèl·lules i dels òrgans cel·lulars. Aïllen els
líquids del medi intracel·lular dels líquids del me-
Biologia / Geologia 3r d'ESO U2 | 5
di extracel·lular. Aquesta funció la realitzen de
forma combinada amb les proteïnes.
− Serveixen com a dipòsits de reserva de com-
bustible per al metabolisme. Les molècules dels
greixos contenen molta energia química.
A
B
Els éssers vius consumeixen
glúcids per a les necessitats
immediates i reserven greixos,
per exemple a les cèl·lules del
teixit adipós de animals (A) per
a cobrir necessitats a llarg
termini. Els lípids abunden en
les llavors de les plantes (B),
per fer front a les intenses ne-
cessitats energètiques de la
nova planta en els moments
inicials de la seua vida.
− Serveixen per a la protecció activa o passiva
dels organismes. Un exemple de protecció acti-
va el tenim a la nostra oïda, on la cera protegeix
contra l’entrada d’agents perjudicials o patò-
gens. La protecció passiva s’aconsegueix, per
exemple, mitjançant els greixos que lubrifiquen
la pell i la fan flexible i elàstica, evitant-ne un ex-
cessiu deteriorament a causa del moviment
muscular.
Lípids en les membranes biològiques
Els lípids, en ser insolubles en l’aigua, quan entren
en contacte amb aquesta, formen micel·les2. La ca-
dena no polar del lípid queda orientada cap a l’in-
terior de la micel·la, mentre que l’extrem polar s’orie-
nta cap a l’entorn aquós.
La diferència entre una micel·la normal i una mem-
brana consisteix en que aquesta última té una doble
capa de lípids. Aquesta bicapa permet que les cade-
nes no polars (o apolars) de l’exterior estiguen en
contacte amb les de l’interior. D’aquesta manera, en
una micel·la amb dues capes (una interna i una ex-
terna) pot quedar atrapada l’aigua.
2 Per a una revisió del concepte, consulteu el te-
ma 1 (Bioelements).
[Les membranes biològiques (la membrana cel·lular, les mem-
branes dels mitocondris, etc.) tenen una estructura semblant a
la de la bicapa amb els “caps” polars orientats cap a l’exterior.]
La peculiaritat de les membranes és que inclouen
molècules de proteïna en la seua estructura. Aques-
tes proteïnes estan inserides dins la membrana de
forma tal que poden posar en contacte la zona polar
de l’exterior i l’interior de la cèl·lula o l’òrgan del qual
formen part. Entre aquestes biomolècules, anome-
nades proteïnes de membrana, algunes tenen pre-
cisament la funció d’afavorir el pas de certes subs-
tàncies a través de la membrana.
Proteïnes de membrana
En les membranes biològiques la doble capa de lípids es tra-
vessada totalment o parcial per proteïnes de membrana amb di-
verses funcions. [Representacions de la membrana amb (+) i
sense (-) la proteïna antiestrés cel·lular Hsp12, i imatges mi-
croscòpiques corresponents.]
2.5. Els àcids nucleics: ADN i ARN
Els àcids nucleics contenen, codificada, la informa-
ció de l’herència genètica dels éssers vius. Estan
formats per unes unitats més menudes, els nucleò-
tids. Els bioelements que constitueixen aquests nu-
Biologia / Geologia 3r d'ESO U2 | 6
cleòtids són el carboni, l’oxigen, l’hidrogen, el nitro-
gen i el fòsfor.
[ Micrografia electrònica del
cromosoma humà número XII
procedent d'un cultiu de cèl·lu-
les HeLa3. Aprecieu els fila-
ments d'ADN que es conden-
sen per formar els “braços” del
cromosoma.]
Hi ha dos tipus fonamentals d’àcid nucleic:
− l’ADN (àcid desoxiribonucleic).
− I l’ARN (àcid ribonucleic).
ADN (també anomenat DNA)
Les grans cadenes que formen l’ADN recorden, pel
seu aspecte, una mena d’escala de caragol, ja que
estan formades per una doble espiral o hèlix. Els
costats de l’espiral estan formats per glúcids i fos-
fats. Les cadenes que formen l’ADN s’uneixen entre
elles mitjançant unes bases nitrogenades.
L’ADN és una molècula com-
posada per dues cadenes en-
rotllades en espiral. És un
àcid: l’àcid desoxiribonucleic.
Cada cadena lateral de l’ADN
està formada per fosfats (P) i
glúcids. Les bases s’uneixen
als costats laterals mitjançant
un glúcid (o sucre). En l’ADN
aquest sucre és una pentosa
anomenada desoxiribosa.
Les bases nitrogenades, Ade-
nina (A), Guanina (G), Timina
(T) i Citosina (C) se situen a
l'interior de la doble hèlix.
ARN (també anomenat RNA)
L’ARN, forma cadenes lineals d’aspecte filamentós.
La diferència essencial entre l’ARN i l’ADN està en
el glúcid que contenen.
3 Cèl·lules obtingudes a partir d'un tumor de la
pacient Henrietta Lacks, molt utilitzades en la
investigació biològica.
− L’ARN (àcid ribonucleic) conté un sucre anome-
nat ribosa.
− L’ADN (àcid desoxiribonucleic) conté desoxiri-
bosa.
El glúcid que forma part de l’àcid nucleic (ribosa o
desoxiribosa) determina quines bases en contindrà.
Algunes bases només apareixen l’ARN o en l’ADN.
bases AA GG TT CC UU (ADN) + + + + - (ARN) + + - + +
A= ADENINA G= GUANINA T= TIMINA
C= CITOSINA U= URACIL + =present | - = absent
L’ordre en el qual estan disposades les bases deter-
mina la informació genètica que conté una cadena
d’àcid nucleic.
L’autorreplicació de l’ADN
Les bases que apareixen a cada una de les cade-
nes són complementàries de les que formen l’altra.
És a dir, les bases d’una cadena “encaixen” quimi-
cament amb les de l’altra.
Per la seua estructura, la
doble cadena pot sepa-
rar-se per la meitat, mit-
jançant el trencament
dels ponts d’hidrogen
que uneixen unes bases
amb altres. Aquesta pro-
pietat química dels àcids
nucleics és molt impor-
tant, ja que permet que
cadascuna de les cade-
nes, per separat, actue
com a motlle per a for-
mar una altra cadena
complementària. Aques-
ta acció es coneix amb
el nom d’autorreplicació
dels àcids nucleics.
[Esquema de l'autorreplicació del ADN: observeu que cada tipus de base sols encaixa amb les seues complementà-ries (Adenina amb Timina; i Guanina amb Citosina). A més de les bases, també s'engan-xaran glúcids i fosfats.]
Biologia / Geologia 3r d'ESO U2 | 7
La transcripció de l’ADN a ARN
Més endavant analitzarem com estan codificats els
missatges de la informació hereditària. De moment
ens bastarà amb conèixer que el procés pel qual
l’ADN serveix de “motlle” per a la fabricació d’ARN
és anomenat transcripció. El sucre que s’hi enganxa
és la ribosa, així que es forma ARN i no ADN.
Fabricació de proteïnes
Aquest procés té lloc al ribosoma. En ell, a partir del codi genè-
tic inscrit a l'ARN aniran ensamblant-se els diferents aminoàcids
que configuren cada proteïna específica. [ Visió artística ultra-
realista d'un ribosoma lliure del citoplasma.]
2.6. Vitamines
Les vitamines són biomolècules necessàries per als
organismes, encara que sempre en xicoteta quanti-
tat. Els seus components químics són molt variats i
poden incloure alguns oligoelements, com ara el
fósfor (P) i el sofre (S).
Però no tots els éssers vius necessiten prendre, en
la dieta habitual, totes les vitamines. Per exemple, la
vitamina C és necessària solament per a l’espècie
humana i uns pocs mamífers més.
Alguns organismes poden fabricar les vitamines que
necessiten a partir d’unes altres biomolècules que
prenen en la seua alimentació.
La falta d’algunes de les vitamines necessàries pro-
voca en els organismes un tipus de malalties ano-
menades malalties carencials. Per exemple, en
l’espècie humana, la carència de vitamina C provo-
ca l’escorbut; un dèficit de vitamina D pot causar el
raquitisme en infants.
La vitamina C (àcid ascòrbic) té una estructura molt senzilla,
semblant la del sucre anomenat fructosa. Realitza una impor-
tant funció en les cèl·lules, com un dels productes intermedis en
els cicles d’obtenció d’energia. [ Imatge: micrografia electrònica
de la vitamina C cristal·litzada, acolorida per ordinador.]
Des del punt de vista de l’estructura, no és possible
definir un tipus de molècula concreta per a les vita-
mines. En la moderna bioquímica s’accepta, de for-
ma general, que una vitamina és tota aquella subs-
tància necessària en traces per al desenvolupament
de l’activitat cel·lular.
Classificació de les vitamines
Pel que fa a la classificació de les vitamines, s’han
establert dos grans grups:
− Les vitamines hidrosolubles. Són aquelles
que es poden dissoldre en l’aigua. Entre les vita-
mines hidrosolubles més conegudes es troben:
la vitamina C (o àcid ascòrbic); i el grup de vita-
mines B (B1, B2, B6, B12...).
− Les vitamines liposolubles. Necessiten subs-
tàncies lípides per dissoldre’s. Les vitamines li-
posolubles (A, E, D i K) poden considerar-se
també com a lípids, ja que no són solubles en
l’aigua i comparteixen amb aquests unes altres
característiques bioquímiques.
Biologia / Geologia 3r d'ESO U2 | 8
Activitats [Unitat 2]
Calcula la massa molecular de les següents biomolècules:
a) glucosa
b) àcid oleic
c) vitamina C
d) colesterol
Nota: consulta en una taula periòdica els pesos atòmics relatius.
Una cadena de midó conté unes 200 unitats de glucosa.
Quina és la massa molecular aproximada d’aquest polisacàrid?
Ompli un quadre com aquest per a cada classe de
biomolècules.
biomolècula bioelements que la formen unitat estructural
Per què és necessari el sofre per fabricar les proteïnes?
Representa una cèl·lula i assenyala a sobre: en roig, les
zones on hi trobarem ADN; en verd, els punts on apareixerà ARN.
Dibuixa un esquema que il·lustre l’efecte de la ptialina de la
saliva sobre la molècula de midó durant la digestió.
Els glúcids tenen un important paper com a fonts energè-
tiques per a les cèl·lules. A més d’aquesta, però, quines altres
funcions essencials tenen?
Agafa un paper en blanc i fes a sobre algunes marques amb
diversos fruits secs (anous, cacauets, ametles...). Fes també una
taca d’oli. Compara les taques que has obtingut i contesta:
a) Què tenen en comú?
b) Quines substàncies contenen els fruits secs i l’oli?
Quines importants repercusions té el fet que els lípids con-
tinguen cadenes no polars, per a la constitució de les membranes
biològiques?
A les membranes biològiques, a més de lípids, apareixen pro-
teïnes. Quines funcions fan aquestes proteïnes de membrana?
Qüestions avançades:
Consulta i aclareix: quins aliments contenen les principals
vitamines; com s’anomena la malaltia carencial que pot provocar
una mancança prolongada de cadascuna d’aquestes vitamines; i
quins símptomes tenen aquestes malalties.
Pensa i contesta. La llet desnatada no conté greix. Pot afec-
tar açò al seu contingut en vitamines A, E, D i K? De quina ma-
nera?
Document per a l’anàlisi científica
Origen de la vida
L’aparició dels éssers vius a partir de matèria inorgànica
va ocórrer en tres etapes. Aquesta hipòtesi va estar pro-
posada pel bioquímic rus A.I OPARIN, el 1924 i recolzada
pel britànic J.B.S. HALDANE el 1929.
D’acord amb la hipòtesi d’ OPARIN de l’origen abiogènic de
la vida, la primera fase de formació de compostos orgà-
nics a partir d’uns altres inorgànics tingué lloc als primitius
oceans, ja fa uns 3500 milions d’anys. En aquell període
la Terra no tenia cap protecció que l’escudara de la radia-
ció ultraviolada; en la primitiva atmosfera hi havia fre-
qüents tempestes elèctriques, les quals, junt amb l’oxigen,
saturaren l’ambient d’aldehids, alcohols i aminoàcids.
En un segon període, van aparéixer les proteïnes, els
lípids, els hidrats de carboni i els àcids nucleics, a partir
de compostos orgànics més simples, en els primitius oce-
ans. Algunes molècules aïllades d’aquests complexos
compostos es van combinar per donar uns agregats ano-
menats coacervats, [...].
Segons OPARIN, en un tercer moment els coacervats van
formar nous agregats i interactuaren entre ells, tot i
reaccionant amb les substàncies que havien quedat
atrapades al seu interior. La interacció dels coacervats
amb els àcids nucleics va produir els primers organismes
vius: els probionts.
T.L BOGDANOVA
The A-Z of biology
El saber provoca calfreds
La hipòtesi d’OPARIN té partidaris
i detractors en el món científic.
Si bé hi ha evidències experi-
mentals que recolzen les
teories del bioquímic rus, la se-
ua hipòtesi té algunes llacunes i
deixa sense una explicació sa-
tisfactòria alguns interrogants.
No s’aclareix, per exemple, com
els coacervats (una mena de
micel·les amb àcids nucleics al
[ Organisme unicel·lular
actual (dinoflagelat).]
seu interior) assoliren la condició d’éssers autorreplicants. D’al-
tres hipòtesis, com l’exobiologia, suggereixen que els primers
organismes aparegueren a la Terra transportats per un meteorit
procedent de l’espai. Tal vegada caldrà esperar que els futurs
descobriments ens aporten nova llum sobre l’origen de la vida.
Biologia / Geologia 3r d'ESO U2 | 9
Biologia / Geologia 3r d'ESO U2 | 10
Top Related