XAVIER MORET

Aquest juliol, el Pepe Sales, unartista maleït com ho eren elsartistes d’abans, és a dir, maleïtfins a la mort, hauria fet 50

anys. No els va poder fer perquè la dro-ga el va portar a la mort deu anys enre-re, el 1994, però fa tan sols uns mesosl’Albert Pla es va encarregar de ressusci-tar els seus poemes i cançons amb unespectacle titulat Cançons d’amor i dedroga, on Pla es posava a la pell delPepe i feia un angoixant passeig pelmón de la droga. El nom del Pepe Sa-les, doncs, continua estant d’actualitat,i ho estarà encara més ara que els seusamics, amb la Lulú Martorell al capda-vant, han decidit penjar a Internet, awww.pepesales.org, els seus poemes icançons.

Pepe Sales, nascut a Barcelona el1954, era pintor, poeta i compositor. Ala seva mort, el 1994 a Vallclara, vadeixar un conjunt de 50 poemes icançons. La majoria van quedarinèdits, tot i que d’altres havien estatenregistrats per Bocanegra, el grup queSales va formar amb Víctor Obiols.Ara, gràcies al nou domini d’Internet,tots aquests poemes poden per fi arri-bar a tothom. Com diu la seva amigaLulú Martorell, instal·lada a Husui, ala Casamance (Senegal), “gràcies a lasupervivència del seu poemari, deuanys després ell continua sent un jovede 40 anys i nosaltres, en canvi, ens hemfet més vells. Afortunadament, però,ara ja el sentim i l’entenem millor, quandes del fons del cementiri, paraula a

paraula, ens continua animant, esti-mant i somrient com un campió”.

Els poemes de Pepe Sales, datats en-tre 1981 i 1994, parlen de la vida, del’amor i de les drogues, de les seves porsi de les seves passions, al temps que enspasseja pel seu escenari vital: Barcelo-na, Mallorca, El Vilosell, Budapest, elDelta de l’Ebre, Vallclara… El 1985,per exemple, escriu Gos blus al Delta del’Ebre:

Estic fet polsEstic fet merdaVaig arrastrant-meSóc com un gosI el mateix 1985, a Barcelona, escriu

un Hola Pàtria que contrasta de ple

amb les odes optimistes d’altres escrip-tors. Diu:

Hola pàtria eixos turonsi els seus homes buixarronsJa en tinc plens tots dos collonsVull marxar de CatalunyaHola pàtria eixos turonsi els seus homes amb sarronsvan cercant tots rovellonsVull marxar de CatalunyaJo no tinc més pàtria que els meus

peusNi més diners dels que tu em deusNo vull ser presoner dels teus car-

rersi sols penso, sols penso en fugirRoda el món

Torna al Bornperò, ves-te’n!A la pàgina web hi podem trobar

l’autoretrat A la tomba, pintat el 1993, iles 50 cançons i poemes que algun dia—esperem-ho— sortiran també en lli-bre per rescatar a aquest artista quesembla connectar directament amb l’es-perit de la Beat Generation nord-ameri-cana, amb aquelles immersions al fonsde l’infern de la droga d’Allen Ginsbergi d’altres companys poetes. La mort hiés sovint present, una mort que contras-ta com un cop de puny amb el seuamor a la vida. El 1990, a Budapest, vaescriure:

Jo és que em moro, és que em morocada dia més malaltI és que em moro, que em morocada dia més malalt…I a Barcelona, entre 1989 i 1990 va

escriure els seus Acords contra la Sida:Fet pols per la ciutatmalalt d’estar tancatcorre, vola, dormSóc feble i sóc himnedels penjatsEscriu la Lulú Martorell: “Mig de

Vallclara, mig barceloní, enamorat dela màgia de Mallorca i atret poètica-ment i genèticament per la terra llaura-da dels seus ancestres, Pepe Sales repo-sa on va escollir”. És a dir, a Vallclara,on podia viure entre els records de lainfantesa i la bellesa d’un paisatge ambvinyes. Als peus de la seva tomba hi hacrescut un cep, que és com un símbolde vida, d’esperança. I ara, a més, elsseus poemes es passegen per Internet.

L’AnticristFriedrich Nietzsche.Edició d’Antonio Morillas.Traducció de Marc Jiménez BuzziLlibres de l’ÍndexBarcelona, 2004. 318 pàgines

Si no fos que falten només quinzedies perquè, abans de l’agost i laperesa, m’acomiadi dels lectorsamb l’article tradicional dedicat

a la novel·la més benvolent, més cor-dial, més generosa, i, en definitiva, elllibre més cristià que s’hagi escritd’ençà dels Evangelis, és a dir, Els pa-pers pòstums del club Pickwick, de Dic-kens, dubto que m’hagués engrescat aparlar avui d’un llibre que es troba veri-tablement als antípodes d’aquest espe-rit, que és l’esperit que, per bé o permal, ens ha fet a tots nosaltres. Emrefereixo a un dels últims escrits de Frie-drich Nietzsche, L’Anticrist, que acabad’editar-se en català. Com sap tothom,aquest filòsof alemany —que tresmesos després d’acabar la redacció delllibre va entrar en la darrera i més clíni-cament folla etapa de la seva vida—, nova tenir mai una gran consideració perla religió cristiana, entre altres raons—com explica la seva formació com afilòleg hel·lenista— pel fet que va sentirsempre una admiració il·limitada peraquelles èpoques de la història d’Euro-pa, entre Sòfocles i l’emperador Cons-tantí, en què l’aristocràcia espiritual es-tava molt ben vista, i posseïa la sevamoral, la seva estètica i les seves rigoro-ses formes de públic regiment i endreça-ment de la publicitat.

D’aquí es podria concloure, i ensequivocaríem, que Nietzsche va sem-

brar la llavor per a la restauració de la“religió dels més forts” que s’amaga—sense una doctrina clara, d’altra ban-da, xerrameca solament— darrere delspropagandistes i els ideòlegs del TercerImperi: dir això seria una injustíciamolt gran envers l’autor, i equivaldria aignorar que va ser la pèrfida de la sevagermana, Elizabeth, qui va trivialitzarel riquíssim pensament nietzscheà per aglòria i utilitat de la colla d’assassinsque tots sabem. No és això: Nietzsche,al costat de Schopenhauer, de Freud,de neomarxistes com Walter Benjamino Hannah Arendt i poca cosa més, és elrepresentant de la veritable últimainstantània del gran pensament euro-peu que, amb l’empenta del Renaixe-ment i després de la Il·lustració i un

punt de romantisme, maldava per acon-seguir, justament, que Europa no aca-bés tan malament com va acabar.

Nietzsche va pretendre en aquest lli-bre, senzillament, acompassar la sevafúria com a pensador absolutament in-dependent —independent, sobretot, detot dogmatisme apriorístic, de tota feamb els ulls tancats creguda— amb lapotència amb què el mateix cristianis-me es va escampar per Europa fins aconvertir-se en el rerefons d’una moral,segons ell, més pròpia dels esclaus i elsmediocres que d’aquell superhome queell va pregonar, no pas —repetim-ho—com a res que tingui a veure amb lasuperioritat dels nazis, sinó amb la “vo-luntat de poder” entesa com a força perexercir lliurement la nostra sobiraniaen el terreny del pensament, l’acció, lamoral i la història. Si els Evangelis nohaguessin estat tan carregats de bonesintencions, tan proclius a generar allòque Goethe va dir-ne “ànimes belles”—les nostres benemèrites i entendrido-res mestresses de missa i comunió, gran-dioses fet i fet—, llavors Nietzsche pot-ser no s’hauria vist empès a escriurecoses tan brutals, en aquest llibre queressenyem avui, com ara: “L’Esglésiacristiana és la més gran de totes lescorrupcions imaginables” (pàgina 165),o, el que és pitjor si no s’explica bé:“Fer un heroi de Jesús! Parlant amb elrigor del fisiòleg, aquí seria més perti-nent una paraula ben distinta: la pa-raula idiota” (pàgina 118); afirmacióque s’ha d’entendre: a) en un sentitetimològic, és a dir, persona que viuentotsolada en un món i unes creen-ces pròpies, sense ser capaç de dialo-gar amb cap alteritat (els fariseus, enaquest cas; aquells que el van portar a

la creu, per la qual cosa Nietzsche ésel primer que considera Jesús l’úniccristià de debò que mai hi ha hagut); ib) en el sentit dostoievskià (perquèaquest va ser l’escriptor contempora-ni seu que, de lluny, va interessar-limés), és a dir, persona que es desmar-ca d’una opinió comuna en nom del’esforçada legitimació de la digna, im-prescindible, excèntrica singularitat.

Sigui com vulgui, és clar, el llibrexocarà tota mentalitat missaire i pudi-bunda: no ha d’estranyar-nos que elpubliqui una casa editorial que es diuLlibres de l’Índex, perquè si hi ha unllibre que mai no hauria desaparegutdel ja difunt Index Librorum Prohibi-torum vaticà, aquest llibre és l’Anti-crist, de Nietzsche.

Però vull fer, per acabar, esment dela particularitat d’aquesta primeraedició catalana del llibre que ens haocupat: una edició com aquesta—amb tot l’aparat extraordinari quehi ha posat Antonio Morillas, des delpròleg i els centenars de notes, fins ales taules utilíssimes; i amb unatraducció del cos central del llibre, osigui, el text de Nietzsche, en pulcrecatalà de Marc Jiménez—, una edicióaixí de bona i de completa no existeixen llengua castellana, i dubto moltque existeixi en francès, anglès oitalià: en alemany potser sí, gràcies ala impagable feinada dels editors Colli-Montinari, que són, precisament, elsprimers que van gosar restituirfilològicament l’original de Nietzschei van transcriure, al capítol 29 del lli-bre, aquest famós “idiota” aplicat aJesucrist que les intel·ligències benpen-sants de l’Alemanya —protestants aldamunt, biaix del cristianisme que aNietzsche li causava una especial i irre-ductible repugnància— havien elimi-nat sistemàticament en les seves edi-cions.

En fi, fidels lectors: si avui heu que-dat potser garratibats, o esborronats,o esfereïts, demano excuses: ja us res-cabalaré d’aquí a dues setmanes ambla bondat tendríssima de Dickens i elbon Pickwick, cristians tots dos, mésbons que el pa acabat de coure.

La fúria anticristianaJORDI LLOVET

LLET

RES

ELS VOSTRES CLÀSSICS

Pepe Sales (Barcelona,1954-Vallclara, 1994)Un nou lloc web recorda l’obra del poeta, pintor i músic

Friedrich Nietzsche.

Sense re, sense remei, autoretrat de Pepe Sales (1992).

6 / QUADERN EL PAÍS, dijous 15 de juliol de 2004