L’AVE

NTUR

A DE

CON

ÈIXE

RIT

INE

RA

RIS

PE

R B

AR

CE

LO

NAPOETES DE BARCELONA,

RECORREGUT POÈTIC PER LA CIUTAT ANTIGA

1 2

RECORREGUTPOÈTIC

PER LA CIUTAT ANTIGA

ABRIL / JUNY 2015

Biblioteques de Barcelona

POETESDE

BARCELONARecorregut literari organitzat per Biblioteques de Barcelona

BARCELONA

Altres itineraris i informació de Biblioteques de Barcelona a www.bcn.cat/biblioteques

La ciutat de Barcelona i els seus poetes. Aquest és l’eix central del recorregut d’avui, que vol fer una ullada a la ciutat i a la seva relació amb la producció poètica en català al llarg de la seva història.

LA BARCELONETA I EL PORT. LA BARCELONA OBRERA

El barri de la Barceloneta, amb més de 250 anys d’història, ha estat considerat durant molt de temps el barri mariner de Barcelona. Des de finals del segle xx, la seva estructura tant urbanística com social ha experimentat importants canvis.

Joan Salvat-Papasseit fou un poeta clau de la literatura catalana de principis del segle xx. Famós, sobretot, per la creació poètica, Salvat-Papasseit va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894, al carrer del Comte d’Urgell, 93, fill de Joan Salvat i Solans i Elvira Papasseit i Orovitg.

Als 12 anys ja combinava la feina en una adrogueria amb l’escriptura d’assajos de tendència política, en els quals ja s’endevina una certa ideologia acràtica. Aquest passat humil va forjar la figura d’un poeta autodidacte, molt vital, que es meravellava de la vida senzilla que tenia al seu voltant. Això el fa ser independent, crític i sincer, però també agitador social i defensor de la cultura catalana.

Pel Moll de la Fusta ens dirigirem cap al barri de la Barceloneta. De camí, topem amb l’escultura de l’autor. Es tracta d’una obra de l’escultor luxemburguès Robert Krier que va acompanyada, al pedestal, del poema «Nocturn per a acordió». L’escultura recorda l’època en què Salvat-Papasseit va treballar al port com a vigilant nocturn.

En aquest poema es veu perfectament reflectit l’ambient portuari i humil en què es movia el poeta. Pertany al recull Óssa Menor, publicat pòstumament el 1925.

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.(Vosaltres no sabeuquè ésguardar fusta al moll:però jo he vist la plujaa barralssobre els bots,i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;sota els flandesi els melissota els cedres sagrats.Quan els mossos d’esquadra espiaven la niti la volta del cel era una foradadasense llums als vagons:i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.Vosaltres no sabeuquè ésguardar fusta al moll:però totes les mans de tots els trinxerairescom una farandolafeien un jurament al redós del meu foc.I era com un miracleque estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.Vosaltres no sabeuquè ésguardar fustes al moll.Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells–que són de tants colorscom la mar sota el sol:que no li calen veles.

La relació del poeta amb el barri comença amb la coneixença de la seva esposa i la forta amistat que el va unir amb el també poeta Tomàs Garcés.

Garcés parla així de la relació de l’amic amb el seu barri adoptiu: «Salvat-Papasseit viu a la Barceloneta, respira intensament el port. És l’època d’El berenar a les roques. Lents passeigs a l’escullera, converses a la platja bevent el sol de l’hivern. La Barceloneta és com una península lligada a la ciutat per esplanades mig desertes […] i voltada de mar pertot arreu».

Tomàs Garcés, nascut a Barcelona el 1901, fou poeta i advocat de professió. Se l’anomena, per l’estil, «el poeta català de la cançó». Els seus poemes contenen versos curts i estrofes regulars, i s’identifiquen amb el populisme de Rafael Alberti i García Lorca. El seu primer llibre, Vint cançons, és ple d’imatges marineres que recorden les del seu bon amic, com en el cas d’aquest poema que llegim tot seguit:

Vaixell que dorms en el port,embolicat de tenebra!Has desat els gallaretsi són plegades les veles.Només crema un llantiódalt de tot de l’arbre mestre.Si el mariner et guarda el sonla lluna també te’l vetlla.Silenci de l’alta nit!L’aigua del port és quietai tèbia com un coixí.El cel és pàl·lid i tendrecom si fos humitejatde rosada matinera.La nau s’adorm poc a pocsota els ulls del sentinella.Si fa una mica de ventja vacil·len les estrelles.El tràngol gronxa les nausi a punta d’alba llangueixenla lluïssor dels estels,la remor de la taverna.El vaixell s’ha deixonditi obre totes les lluernes.Trèmula dolçor del maig,joia de la brisa fresca!El mar sembla fet pel goigdels gallarets i les veles.Mariners, cal feinejar,que es fa dejorn i clareja.La mar, més enllà del port,s’ha desfet la cabellera.

[Cinc cançons del port, de Tomàs Garcés]

L’AVE

NTUR

A DE

CON

ÈIXE

RIT

INE

RA

RIS

PE

R B

AR

CE

LO

NAPOETES DE BARCELONA,

RECORREGUT POÈTIC PER LA CIUTAT ANTIGA

1 2

RECORREGUTPOÈTIC

PER LA CIUTAT ANTIGA

ABRIL / JUNY 2015

Biblioteques de Barcelona

POETESDE

BARCELONARecorregut literari organitzat per Biblioteques de Barcelona

BARCELONA

Altres itineraris i informació de Biblioteques de Barcelona a www.bcn.cat/biblioteques

La ciutat de Barcelona i els seus poetes. Aquest és l’eix central del recorregut d’avui, que vol fer una ullada a la ciutat i a la seva relació amb la producció poètica en català al llarg de la seva història.

LA BARCELONETA I EL PORT. LA BARCELONA OBRERA

El barri de la Barceloneta, amb més de 250 anys d’història, ha estat considerat durant molt de temps el barri mariner de Barcelona. Des de finals del segle xx, la seva estructura tant urbanística com social ha experimentat importants canvis.

Joan Salvat-Papasseit fou un poeta clau de la literatura catalana de principis del segle xx. Famós, sobretot, per la creació poètica, Salvat-Papasseit va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894, al carrer del Comte d’Urgell, 93, fill de Joan Salvat i Solans i Elvira Papasseit i Orovitg.

Als 12 anys ja combinava la feina en una adrogueria amb l’escriptura d’assajos de tendència política, en els quals ja s’endevina una certa ideologia acràtica. Aquest passat humil va forjar la figura d’un poeta autodidacte, molt vital, que es meravellava de la vida senzilla que tenia al seu voltant. Això el fa ser independent, crític i sincer, però també agitador social i defensor de la cultura catalana.

Pel Moll de la Fusta ens dirigirem cap al barri de la Barceloneta. De camí, topem amb l’escultura de l’autor. Es tracta d’una obra de l’escultor luxemburguès Robert Krier que va acompanyada, al pedestal, del poema «Nocturn per a acordió». L’escultura recorda l’època en què Salvat-Papasseit va treballar al port com a vigilant nocturn.

En aquest poema es veu perfectament reflectit l’ambient portuari i humil en què es movia el poeta. Pertany al recull Óssa Menor, publicat pòstumament el 1925.

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.(Vosaltres no sabeuquè ésguardar fusta al moll:però jo he vist la plujaa barralssobre els bots,i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;sota els flandesi els melissota els cedres sagrats.Quan els mossos d’esquadra espiaven la niti la volta del cel era una foradadasense llums als vagons:i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.Vosaltres no sabeuquè ésguardar fusta al moll:però totes les mans de tots els trinxerairescom una farandolafeien un jurament al redós del meu foc.I era com un miracleque estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.Vosaltres no sabeuquè ésguardar fustes al moll.Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells–que són de tants colorscom la mar sota el sol:que no li calen veles.

La relació del poeta amb el barri comença amb la coneixença de la seva esposa i la forta amistat que el va unir amb el també poeta Tomàs Garcés.

Garcés parla així de la relació de l’amic amb el seu barri adoptiu: «Salvat-Papasseit viu a la Barceloneta, respira intensament el port. És l’època d’El berenar a les roques. Lents passeigs a l’escullera, converses a la platja bevent el sol de l’hivern. La Barceloneta és com una península lligada a la ciutat per esplanades mig desertes […] i voltada de mar pertot arreu».

Tomàs Garcés, nascut a Barcelona el 1901, fou poeta i advocat de professió. Se l’anomena, per l’estil, «el poeta català de la cançó». Els seus poemes contenen versos curts i estrofes regulars, i s’identifiquen amb el populisme de Rafael Alberti i García Lorca. El seu primer llibre, Vint cançons, és ple d’imatges marineres que recorden les del seu bon amic, com en el cas d’aquest poema que llegim tot seguit:

Vaixell que dorms en el port,embolicat de tenebra!Has desat els gallaretsi són plegades les veles.Només crema un llantiódalt de tot de l’arbre mestre.Si el mariner et guarda el sonla lluna també te’l vetlla.Silenci de l’alta nit!L’aigua del port és quietai tèbia com un coixí.El cel és pàl·lid i tendrecom si fos humitejatde rosada matinera.La nau s’adorm poc a pocsota els ulls del sentinella.Si fa una mica de ventja vacil·len les estrelles.El tràngol gronxa les nausi a punta d’alba llangueixenla lluïssor dels estels,la remor de la taverna.El vaixell s’ha deixonditi obre totes les lluernes.Trèmula dolçor del maig,joia de la brisa fresca!El mar sembla fet pel goigdels gallarets i les veles.Mariners, cal feinejar,que es fa dejorn i clareja.La mar, més enllà del port,s’ha desfet la cabellera.

[Cinc cançons del port, de Tomàs Garcés]

LA RIBERA I SANT PERE: ELS BARRIS DELS ARTESANS I ELS MERCADERS

El barri de la Ribera es va començar a edificar al segle xiii, més enllà de la ciutat romana. A l’època medieval, aquesta zona era un ric barri de menestrals i artesans.

Al passeig del Born, topem amb un cal·ligrama de Salvat-Papasseit. Aquesta forma poètica visual va ser conreada pel poeta barceloní a partir del poemari Poemes en ondes hertzianes, considerat el primer llibre postavantguardista català. Cal indicar que, al carrer de l’Argenteria, 64, es troba la placa en homenatge al poeta, mort en aquesta adreça. A prop d’aquí, trobem el bust d’un dels escriptors més destacats de la literatura catalana, molt vinculat a aquest barri, on va néixer: Santiago Rusiñol. Nascut al carrer de la Princesa, va ser l’autor de la coneguda obra L’auca del senyor Esteve, publicada per primera vegada el 1907 amb rodolins dibuixats pel seu amic Ramon Casas.

Al carrer de Flassaders trobem el Brossa Espai Escènic, dedicat al poeta visual. Fill de Sant Gervasi, de ben petit es va sentir atret pel món del teatre. S’hi va apropar a través de la figura del seu pare, de professió gravador. Considerava que l’escola era una mena d’estafa on només ensenyava «cultura d’opereta»: «Les coses importants s’aprenen però no s’ensenyen».

Amb Brossa, les paraules prenen vida i ocupen els carrers de Barcelona. Aprofitem per llegir un dels seus escrits:

¿…?

A mode de resum només afegir que aquests són només uns quans exemples de la variada i sorprenent poesia brossiana…

Entre els barris de la Ribera i de Sant Pere va néixer un altre dels grans escriptors de la nostra literatura: Joan Maragall. Concretament, al carrer de Jaume Giralt, 4, en un edifici del segle xvii que ja no es conserva. La Barcelona de finals de segle xix era una ciutat relativament petita, voltada de camps i horts, i tot just industrialitzada.

Els anys 1895-1896, Maragall va escriure un poema en forma de cançó infantil titulat «Sol, solet», en el qual evoca la seva infància al barri de Sant Pere:

Quan jo era petitvivia arrauliten un carrer negre.El mar hi era humit,pro el sol hi era alegre.Per lla a Sant Josepel bon sol, solet,lliscava i lluïapel carreró estret.I en mon cos neulitllavors jo sentiauna esgarrifançade goig i alegria.

Els carrerons dels artesans i els mercaders, amb noms d’antics oficis, com Corders i Carders, ens menen fins a la plaça on antigament hi havia el mercat públic de llanes: la plaça de la Llana. Una placa ens explica que en època franquista s’hi celebraven els Jocs Florals.

Joan Oliver, nascut a Sabadell el 1899, va ser conegut també amb el nom de Pere Quart, sota el qual va signar la seva obra poètica. Aquest poeta, dramaturg, narrador i periodista va ser una de les figures capdavanteres del Noucentisme literari, tot i que es va desmarcar de la ideologia conservadora que el va caracteritzar. Provenia d’una família de la burgesia industrial i va ser el fundador de la Colla de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, un grup que combinava l’escriptura rigorosa del Noucentisme amb la ironia, l’humor i l’avantguarda.

Aquest poema ens trasllada a aquells Jocs Florals de l’etapa més fosca de la història del segle xx al nostre país:

A LA PLAÇA DE LA LLANA (1955)

A la Plaça de la Llana fan cada any uns Jocs Florals on concorren els poetesmés florits d’aquests verals. Escolteu si no l’estrofa d’un poema aurifluent i que el docte secretari subratllava justament: M’albiren amb manta cura bo i curulls llurs ulls ferrenys, que àdhuc ací nogensmenys hi ha quelcom que em don fretura! A la Plaça de la Llana fan cada any uns Jocs Florals. A la Plaça de la Llana sonen versos immortals… Tanmateix hi ha un feix de savis plens d’enveja i turpituds que els ignoren o fan mofa de la llana i dels llanuts! Joan Oliver

Caminant en direcció al Palau de la Música Catalana, passem pel carrer de Mercaders, que va veure néixer, l’any 1894, al si d’una família aristocràtica, l’autor de Vida privada i també gran poeta Josep Maria de Sagarra. La casa de la família Sagarra, un antic palauet medieval, va desaparèixer amb l’obertura de la veïna Via Laietana, que a partir del 1907 va canviar la fisonomia d’aquesta zona de Ciutat Vella.

Un cop davant del Palau de la Música, aprofitarem per llegir un dels poemes més coneguts de Sagarra, del qual molta gent sap alguns versos de memòria. Ell mateix va recitar aquest «Poema de Nadal» en un Palau ple de gom a gom:

Quan ve Nadal, la cançó del miracleamb el pessebre de molsa i arboç,ens fa pensar en unes ganes molt vives,ens fa pensar en un desig de debò,

de donar coses al Noi de la Mare,coses que vinguin de dintre del cor,perquè si és llum i misteri que espanta,perquè si aguanta la bola del món,té la carn nua ajaguda a la pallai té les galtes mullades de plor,i vol sentir-nos molt més a la vora,ben acostats al voltant dels pastors,i vol sentir a la pell les nostres ànimescom l’alè de la mula i el bou!

Aprofitem aquest espai per llegir un altre poema de Joan Maragall. La relació de Maragall amb l’Orfeó Català data del 1891, any en què aquesta entitat fou fundada per Lluís Millet i Amadeu Vives al local del carrer de Lledó. L’escriptor hi ingressà com a soci l’any 1900. Maragall traduïa sovint les obres musicals alemanyes per encàrrec de Millet, i el 1896 escriví el que esdevingué l’himne distintiu de l’entitat, «El Cant de la Senyera», un poema que acompanya la incorporació de la senyera com a símbol de l’Orfeó:

Al damunt dels nostres cantsaixequem una Senyeraque els farà més triomfants.Au, companys, enarborem-laen senyal de germandat!Au, germans, al vent desfem-laen senyal de llibertat.Que voleï! Contemplem-laen sa dolça majestat!Oh bandera catalana!,nostre cor t’és ben fidel:volaràs com au galanapel damunt del nostre anhel:per mirar-te sobiranaalçarem els ulls al cel.I et durem arreu enlaire,et durem, i tu ens duràs:voleiant al grat de l’aire,el camí assenyalaràs.Dóna veu al teu cantaire,llum als ulls i força al braç.

BARRI GÒTIC: ELS ORÍGENS DE BARCELONA

Un altre dels barris que componen el districte de Ciutat Vella és el que, des de principis del segle xx, s’anomena Barri Gòtic. En aquest recinte, abans emmurallat, hi trobem els vestigis més antics de la ciutat, que ens porten als orígens romans i medievals de Barcelona. I, evidentment, la literatura també hi és present.

Un cop creuem la Via Laietana, enfilarem pel carrer de Montsió per passar per un local molt relacionat amb la vida cultural barcelonina a principis del segle xx: Els Quatre Gats. Ubicada en un edifici neogòtic de Puig i Cadafalch, la cerveseria Els Quatre Gats va ser inaugurada el 1897.

Travessem el Portal de l’Àngel per caminar pel carrer de la Canuda. En aquest mateix carrer, fent cantonada amb la plaça, hi ha l’Ateneu Barcelonès, en un palau neoclàssic amb un interessant pati interior al primer pis. És una de les institucions culturals més importants de la ciutat per la seva biblioteca, amb uns 300.000 volums, comparable amb la universitària.

Hem de tornar a fer esment de Joan Maragall. L’autor barceloní va començar a visitar assíduament l’Ateneu a partir del gener del 1886, quan hi va ingressar com a soci. Llavors, la llengua catalana encara no s’emprava en els actes. L’any 1896, Maragall va ser nomenat secretari de la junta de l’entitat, presidida per Àngel Guimerà. De fet, va ser durant el discurs inaugural del

3 54 6

Placa dels Jocs Florals, de Frederic Marès.Font: Barcelona Blog (Ajuntament de Barcelona)

Palau Moja, vista exterior i escala interiorFont: Vikipèdia (fotografies de Kippelboy i Josep Renalias)

curs 1895-1896 que Guimerà va triar, per primera vegada, la llengua catalana per obrir un acte públic, cosa que va provocar un gran rebombori. Quan, el 1903, Maragall va ser nomenat president de l’Ateneu, va escriure el famós discurs L’elogi de la paraula, que va pronunciar durant la sessió inaugural.

N’hem volgut reproduir les primeres línies per entendre la passió que el poeta sentia per la llengua catalana:

«Quina gloria per a mi haver arribat a seure en aquest lloch y esser el primer d’alçar la veu en l’anyada! Y donchs ¿ tan m’estimeu que vos fes goig pera presidir tota la companyia? Jo vull correspondre al vostre amor y a la dignitat que ell tot sol me concedia parlant-vos del nostre amor comú a la raó d’esser d’aquesta casa: fentvos l’Elogi de la Paraula. Diu Raymond Llull: “Tot quant hom pot sentir ab los cinch senys corporals, tot es meravella; mas cara hom les coses sovent sent corporalment, per això no s’en meravella. Açò mateix se sdevé de totes les coses spirituals que hom pot membrar e entendre”. Donchs jo crech que la paraula es la cosa més meravellosa d’aquest món, perquè en ella s’abracen y ’s confonen tota la meravella corporal y tota la meravella espiritual de la nostra naturalesa».

Molt a prop de l’Ateneu es troba, tocant a les Rambles, el Palau Moja. Aquest edifici ens dóna peu a parlar del gran poeta en llengua catalana gràcies a la tasca del qual va revifar la nostra llengua després de segles de foscor: Jacint Verdaguer.

Verdaguer va néixer a Folgueroles l’any 1845, al si d’una família de pagesos. A 10 anys es va traslladar a Vic per estudiar-hi per a capellà, i en aquesta ciutat es familiaritzà amb els clàssics. A 15 anys ja escrivia poesia. Entre les seves obres principals, guanyadores dels Jocs Florals, trobem Canigó, L’Atlàntida, El mal caçador i Oda a Barcelona.

Aquest espai tan barceloní (El Palau Moja) es presta a llegir un fragment de l’Oda a Barcelona. Acabarem el recorregut, per tant, amb un dels creadors de la poesia catalana moderna:

L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina, és la superba acròpolis que vetlla la ciutat; l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat.

Ells sien, ells, los térmens eterns de tos eixamples; dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar, a on d’un port sens mida seran los braços amples que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.

Com tu devoren marges i camps, i es tornes pobles, los masos que et rodegen, ciutats los pagesius, com nines vers sa mare corrent a passos dobles; a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

I creixes i t’escampes; quan la planície et manca t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient; en totes les que et volten un barri teu s’embranca, que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

L’AVE

NTUR

A DE

CON

ÈIXE

RIT

INE

RA

RIS

PE

R B

AR

CE

LO

NAPOETES DE BARCELONA,

RECORREGUT POÈTIC PER LA CIUTAT ANTIGA

1 2

RECORREGUTPOÈTIC

PER LA CIUTAT ANTIGA

ABRIL / JUNY 2015

Biblioteques de Barcelona

POETESDE

BARCELONARecorregut literari organitzat per Biblioteques de Barcelona

BARCELONA

Altres itineraris i informació de Biblioteques de Barcelona a www.bcn.cat/biblioteques

La ciutat de Barcelona i els seus poetes. Aquest és l’eix central del recorregut d’avui, que vol fer una ullada a la ciutat i a la seva relació amb la producció poètica en català al llarg de la seva història.

LA BARCELONETA I EL PORT. LA BARCELONA OBRERA

El barri de la Barceloneta, amb més de 250 anys d’història, ha estat considerat durant molt de temps el barri mariner de Barcelona. Des de finals del segle xx, la seva estructura tant urbanística com social ha experimentat importants canvis.

Joan Salvat-Papasseit fou un poeta clau de la literatura catalana de principis del segle xx. Famós, sobretot, per la creació poètica, Salvat-Papasseit va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894, al carrer del Comte d’Urgell, 93, fill de Joan Salvat i Solans i Elvira Papasseit i Orovitg.

Als 12 anys ja combinava la feina en una adrogueria amb l’escriptura d’assajos de tendència política, en els quals ja s’endevina una certa ideologia acràtica. Aquest passat humil va forjar la figura d’un poeta autodidacte, molt vital, que es meravellava de la vida senzilla que tenia al seu voltant. Això el fa ser independent, crític i sincer, però també agitador social i defensor de la cultura catalana.

Pel Moll de la Fusta ens dirigirem cap al barri de la Barceloneta. De camí, topem amb l’escultura de l’autor. Es tracta d’una obra de l’escultor luxemburguès Robert Krier que va acompanyada, al pedestal, del poema «Nocturn per a acordió». L’escultura recorda l’època en què Salvat-Papasseit va treballar al port com a vigilant nocturn.

En aquest poema es veu perfectament reflectit l’ambient portuari i humil en què es movia el poeta. Pertany al recull Óssa Menor, publicat pòstumament el 1925.

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.(Vosaltres no sabeuquè ésguardar fusta al moll:però jo he vist la plujaa barralssobre els bots,i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;sota els flandesi els melissota els cedres sagrats.Quan els mossos d’esquadra espiaven la niti la volta del cel era una foradadasense llums als vagons:i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.Vosaltres no sabeuquè ésguardar fusta al moll:però totes les mans de tots els trinxerairescom una farandolafeien un jurament al redós del meu foc.I era com un miracleque estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.Vosaltres no sabeuquè ésguardar fustes al moll.Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells–que són de tants colorscom la mar sota el sol:que no li calen veles.

La relació del poeta amb el barri comença amb la coneixença de la seva esposa i la forta amistat que el va unir amb el també poeta Tomàs Garcés.

Garcés parla així de la relació de l’amic amb el seu barri adoptiu: «Salvat-Papasseit viu a la Barceloneta, respira intensament el port. És l’època d’El berenar a les roques. Lents passeigs a l’escullera, converses a la platja bevent el sol de l’hivern. La Barceloneta és com una península lligada a la ciutat per esplanades mig desertes […] i voltada de mar pertot arreu».

Tomàs Garcés, nascut a Barcelona el 1901, fou poeta i advocat de professió. Se l’anomena, per l’estil, «el poeta català de la cançó». Els seus poemes contenen versos curts i estrofes regulars, i s’identifiquen amb el populisme de Rafael Alberti i García Lorca. El seu primer llibre, Vint cançons, és ple d’imatges marineres que recorden les del seu bon amic, com en el cas d’aquest poema que llegim tot seguit:

Vaixell que dorms en el port,embolicat de tenebra!Has desat els gallaretsi són plegades les veles.Només crema un llantiódalt de tot de l’arbre mestre.Si el mariner et guarda el sonla lluna també te’l vetlla.Silenci de l’alta nit!L’aigua del port és quietai tèbia com un coixí.El cel és pàl·lid i tendrecom si fos humitejatde rosada matinera.La nau s’adorm poc a pocsota els ulls del sentinella.Si fa una mica de ventja vacil·len les estrelles.El tràngol gronxa les nausi a punta d’alba llangueixenla lluïssor dels estels,la remor de la taverna.El vaixell s’ha deixonditi obre totes les lluernes.Trèmula dolçor del maig,joia de la brisa fresca!El mar sembla fet pel goigdels gallarets i les veles.Mariners, cal feinejar,que es fa dejorn i clareja.La mar, més enllà del port,s’ha desfet la cabellera.

[Cinc cançons del port, de Tomàs Garcés]