ANDORRA ANUARI SOCIOECONÒMIC 2010 - Private Banking · 2013. 4. 25. · ANDORRA ANUARI...

ANDORRAANUARI

SOCIOECONÒMIC2010

EDITA I COORDINA

Servei d’Estudis de Banca Privada d’AndorraBanca Privada d’AndorraAv. Carlemany, 119AD700 Escaldes-EngordanyPrincipat d’Andorra

www.bpa.ad

DIRECCIÓ

Joan Pau Miquel Prats

EL CONTEXT INTERNACIONAL DURANT EL 2009

Servei d’Estudis de Banca Privada d’Andorra

EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA ANDORRANA

Jordi Alcobé Font, economista

COL·LABORADORS

Montse Montes Echevarria, economista

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Esther Blasi Palacín

FOTOGRAFIA

Jaume Riba Sabaté

DISSENY GRÀFIC

Estudi Juste Calduch

IMPRESSIÓ

Gràfi ques Cuscó

DATA DE PUBLICACIÓ

Juliol de 2010

ISBN: 978-99920-64-09-2 DIPÒSIT LEGAL: B-XXXXX-10

Andorra. Anuari socioeconòmic 2010. - Escaldes-Engordany : Banca Privada d’Andorra,

DL 2010. - 114 p. : il., gràf. ;

Conté: El context internacional durant el 2009 / Servei d’Estudis de Banca Privada d’Andorra;

Evolució de l’economia andorrana / Jordi Alcobé Font

ISBN: 978-99920-64-09-2

1. Andorra - Condicions econòmiques - Anuaris 2. Crisis econòmiques – 2009

3. Crisis fi nanceres – 2009 I. Banca Privada d’Andorra

33(467.2)”

Índex

PRESENTACIÓ 5

1 EL CONTEXT INTERNACIONAL DURANT EL 2009 6

1.1 L’economia mundial 12

1.2 L’economia de la Unió Europea i de l’eurozona 16

1.3 Evolució de les economies francesa, espanyola i catalana 20

2 EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA ANDORRANA 26

2.1 La població 28

2.2 L’educació 35

2.3 El mercat de treball 39

2.4 El teixit empresarial 45

2.5 Els preus i el consum 49

2.6 El sector primari 56

2.7 La indústria 59

2.8 El sector immobiliari i la construcció 60

2.9 El sector del turisme i l’esquí 64

2.10 El comerç exterior 68

2.11 El sector fi nancer 75

2.12 Les fi nances públiques 81

2.13 Cronologia d’esdeveniments socioeconòmics l’any 2009 92

RESUM. RESUMEN. RÉSUMÉ. SUMMARY 101

ANDORRA ANUARI SOCIOECONÒMIC 2010 5

U n any més, l’Andorra. Anuari Socioeconòmic arriba als seus lectors amb un balanç de l’evolució de l’economia andorrana al llarg del 2009 i una anàlisi del context de l’economia mundial, que permeten comprendre millor els indicadors econòmics dels nostre país i assajar una previsió de futur.

En l’àmbit internacional, l’any 2009 ha estat marcat per la part més baixa del cicle econòmic a les

principals economies mundials, però també pels primers senyals de recuperació, amb França i

Alemanya com a motors econòmics d’Europa. Cal esperar que els països de la zona euro que encara

no ho han fet s’incorporin a aquesta tendència. Els darrers mesos, la crisi grega i la necessitat

d’impulsar mesures per reforçar el procés de recuperació a diferents països de la Unió Europea han

creat un clima d’incertesa i han fet creure que la crisi serà més llarga que no es pensava. Amb tot,

les previsions per al segon semestre del 2010 indiquen un canvi de tendència.

A Andorra, les dades de l’any 2009 mostren una davallada important dels principals indicadors de

consum, com ara la venda de vehicles (20,3% menys que el 2008) o les importacions (13,4% menys),

una disminució del 10,6% del nombre de visitants i 1.200 treballadors menys afi liats a la CASS

(el 2,9%). Destaquen especialment les dades relacionades amb el sector immobiliari i de la

construcció, un dels més afectats per la crisi, l’únic sector en el qual es va reduir el salari mitjà l’any

2009 i en què es van perdre 684 treballadors (11,2%). També les fi nances públiques refl ecteixen la

desacceleració de l’economia, amb una reducció de les principals fonts d’ingressos i un endeutament

per sobre dels criteris de Maastricht. Les dades del 2009 no són bones, però sembla que el cicle

baixista ha tocat fons i que el canvi de tendència a escala europea arribarà també a Andorra.

Fa quinze anys BPA va impulsar el projecte de l’Andorra. Anuari Socioeconòmic amb l’objectiu

de proporcionar al país instruments d’anàlisi de la realitat econòmica, contribuir al coneixement

del Principat fora de les seves fronteres i difondre l’economia entre un públic no especialitzat.

Amb el mateix esperit, BPA ha promogut d’altres publicacions com la Síntesi d’indicadors econòmics

d’Andorra o la col·lecció Quaderns d’actualitat econòmica, amb recomanacions pràctiques

relacionades amb els canvis de la legislació econòmica que han entrat en vigor els darrers anys.

En èpoques de bonança, una bona informació econòmica permet valorar les actuacions dels

organismes públics i privats i planifi car el futur. En èpoques de crisi, és un instrument fonamental

per comprendre la situació i posar en marxa actuacions per garantir un futur de prosperitat i benestar.

Des d’aquest punt de vista esperem que l’Andorra. Anuari Socioeconòmic 2010 esdevingui una

referència per als professionals que treballen a favor de l’economia del Principat.

En nom de BPA vull destacar el treball de Jordi Alcobé i del Servei d’Estudis de BPA, i agrair la

col·laboració de totes les persones que han intervingut en la publicació d’aquest anuari.

Ramon Cierco Noguer President de Banca Privada d’Andorra

6 ANDORRA ANUARI SOCIOECONÒMIC 2010

El context internacional durant el 2009

1


El 2009 ha estat l’any en el qual ha assolit el seu punt àlgid la dinàmica recessiva generada a es-cala mundial a partir del desenvolupament de la crisi financera i econòmica iniciada l’estiu del 2007. Efecti-vament l’economia mundial va experimentar un retro-cés d’un 0,6% el 2009 i va ser la primera vegada en els darrers 60 anys que el PIB mundial experimentava una evolució negativa, cosa que, per si sola, és prou demostrativa de la singularitat i virulència de la crisi econòmica que ha presidit els darrers anys de la pri-mera dècada del segle XXI. Una crisi respecte a la qual hi ha coincidència a definir-la com la més greu viscu-da pel planeta des de la gran depressió dels anys 30 del segle passat.

El retrocés en el creixement mitjà de l’economia mundial el 2009 amaga, però, dinàmiques molt dife-rents segons regions. Així, el PIB del conjunt dels paï-sos desenvolupats va retrocedir un 3,2%, mentre que

el dels països emergents, tot i alentir-se fortament la seva dinàmica respecte a l’any anterior, va augmentar un 2,4% (gràfic 1.1).

Les xifres mitjanes del 2009 van estar, però, forta-ment condicionades per l’extraordinària contracció de la producció industrial i del comerç internacional que va tenir lloc el primer trimestre de l’any, la qual va ser continuació de la també extremament desfavo-rable evolució econòmica del quart trimestre del 2008. És justament en aquest període –el que va des de la fallida de Lehman Brothers el setembre del 2008 fins als primers símptomes de recuperació que comencen a manifestar-se el març del 2009– quan es concentra la major proporció de destrucció de riquesa finance-ra, econòmica i de llocs de treball que ha comportat arreu del món la crisi actual.

A partir de la primavera del 2009, però, van co-mençar a aparèixer els primers senyals inequívocs de

El 2009 l’economia mundial va retrocedir un 0,6% i va ser la primera vegada en 60 anys que experi-mentava una evolució negativa.

El PIB del conjunt dels països desenvolupats va retrocedir un 3,2%, mentre que el dels països emergents va augmentar un 2,4%.

A partir de la primavera van començar a aparèixer els primers senyals de reactivació, possibilitats per les polítiques fiscals i monetàries expansives instaurades arreu del món.

Les polítiques fiscals expansives van comportar l’explosió dels dèficits públics en les principals àrees econòmiques del món.

La política monetària va situar els tipus d’interès d’intervenció dels bancs centrals a uns nivells insòli-tament baixos i va mantenir programes extraordinaris d’injecció de liquiditat.

El 2009 ha estat l’any en

el qual ha assolit el seu

punt àlgid la dinàmica

recessiva generada a

escala mundial a partir

del desenvolupament

de la crisi fi nancera

i econòmica iniciada

l’estiu del 2007.

Món Desenvolupats Emergents i en desenvolupament GRÀFIC 1.1

8

Variació del PIB mundial per grans àrees econòmiques. 2007-2009. Taxes de variació anual en percentatge

2007 2008 2009

6

4

2

0

-2

Font: FMI (WEO Abril 2010).


Un dels elements més

profundament afectats

per la crisi durant el

2009 va ser el comerç

internacional de

mercaderies, el qual

va caure un 12%.

reactivació, els quals van posar de manifest que l’arse-nal extraordinari d’estímuls fiscals i monetaris instau-rats pels governs i pels bancs centrals dels principals països i àrees econòmiques del món van aconseguir el seu objectiu fonamental: aturar l’avanç de la recessió, evitant que aquesta es convertís en una gran depres-sió, tal com havia succeït en la crisi dels anys trenta de la centúria anterior.

És indubtable, doncs, que els papers de la política fiscal i de la política monetària van ser determinants per possibilitar el canvi de tendència de l’evolució del PIB a escala mundial que es va produir a partir del segon trimestre de l’any. També és cert, però, que les polítiques fiscals enormement expansives promogu-des van comportar l’explosió dels dèficits públics de les principals economies del món (gràfic 1.2).

L’altre gran instrument que va resultar decisiu per evitar la depressió va ser, per descomptat, la política monetària, la qual va situar els tipus d’interès d’inter-venció dels bancs centrals a uns nivells insòlitament baixos, amb els EUA, el Regne Unit i el Japó amb un preu oficial del diner pràcticament nul i de l’1% a

l’àrea de l’euro (gràfic 1.3). Addicionalment, els bancs centrals mantingueren durant tot l’any programes ex-traordinaris per a la injecció de liquiditat en el sistema i en el cas dels anglosaxons dugueren a terme, a més, importants compres de títols.

Les mesures preses per les autoritats monetàries es mostraren efectives per contenir les primes de risc interbancari, que es moderaren força, tancant l’any en nivells similars als de l’inici de la crisi l’estiu del 2007. No obstant això, la translació a l’economia real, via crèdit, va ser relativament escassa, a causa, d’una banda, de la contracció de la demanda pel baix to de l’activitat econòmica i, de l’altra, de la restricció de l’oferta, per l’aplicació de criteris més estrictes en la concessió de crèdit per part de les entitats financeres.

En el camp de l’economia real, un dels elements més profundament afectats per la crisi durant el 2009 va ser el comerç internacional de mercaderies, el qual va caure al voltant d’un 12%, amb una intensitat, doncs, moltíssim més elevada que el mateix PIB, cosa que re-presenta una prova més de la naturalesa global de la crisi (gràfic 1.4). L’evolució del comerç internacional

GRÀFIC 1.2 Estats Units Japó Regne Unit Alemanya França Itàlia

Saldo pressupostari de les principals economies

desenvolupades. 2007-2009Percentatge sobre el PIB

2007 2008 2009

2

0

-2

-4

-6


-8

-10

-12

GRÀFIC 1.3 2007 2008 2009 2010

Tipus d’interès de referència dels principals bancs centrals.

2007-2010 (en percentatge)

Reserva Federal

BCE

Banc d’Anglaterra

Banc de Japó

5,5

5,0

4,5

4,0

3,5

3,0

2,5

2,0

1,5

Font: Reserva Federal Americana, Banc Central Europeu,

Banc d’Anglaterra i Banc de Japó.

1,0

0,5


L’evolució més positiva

de l’economia mundial

a partir del primer

trimestre no seria

explicable sense l’impuls

renovat de l’economia

xinesa i el seu impacte

en la regió asiàtica.

va, però, experimentar també una millora significativa la segona part de l’any, en la qual ja es van donar taxes intertrimestrals positives.

Aquesta recuperació del comerç internacional la darrera part de l’any també va tenir el seu reflex en una millora de l’activitat manufacturera. Així, per exemple, l’indicador ISM d’activitat manufacturera als EUA va superar ja a partir de l’agost el llindar de 50 punts (el que separa la contracció de la recuperació), des d’un valor de 35,8 punts en el pitjor moment de la crisi entre el febrer i el març del 2009. La confiança també va experimentar una millora substancial a par-tir del primer trimestre. L’índex de confiança del con-sumidor nord-americà (mesurat per The Conference Board), que havia caigut fins a 26,9 punts el mes de març del 2009, es va recuperar fins a 52,9 punts a fi-nal d’any. En l’àmbit de l’àrea de l’euro, la confiança va experimentar una millora semblant, amb un aug-ment de l’índex de sentiment econòmic des dels mí-nims històrics assolits el mes de març del 2009, només lleugerament per sobre dels 30 punts, fins situar-se en 91,3 punts a final d’any.

Igualment la progressiva recuperació al llarg de l’any va incidir en importants alces en els preus de les principals primeres matèries (gràfics 1.5, 1.6 i 1.7). Pel que fa al petroli, els preus es van mantenir baixos el primer trimestre –coherentment amb l’impacte de la crisi financera i la consegüent desacceleració econòmi-ca que va eliminar qualsevol tensió inflacionista arreu del món–, però a partir del segon trimestre van comen-çar a recuperar-se fins arribar al nivell de 77,8 dòlars per barril brent a final d’any. Els preus de les matè ries primeres no energètiques van seguir una trajectòria equivalent, amb augments especialment significatius en els dels metalls, especialment el coure. Aquests in-crements de preus en les primeres matèries tingueren entre les causes fonamentals que els van propiciar les mesures d’estímul econòmic impulsades pel go-vern xinès, orientades particularment a la inversió en infraestructures.

De fet l’evolució més positiva de l’economia mun-dial a partir del primer trimestre no seria explicable sense l’impuls renovat de l’economia xinesa i el seu impacte en la regió asiàtica. Xina havia desaccelerat

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 GRÀFIC 1.4

15

Comerç internacional. 2000-2009. Taxes de variació anual en percentatge d’exportacions reals

Món* Països desenvolupats Economies emergents

10

5

0

-5

-10 *Mitjana d’exportacions i importacions.


2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 GRÀFIC 1.5

300

Preus de les matèries primeres. 2000-2010*. Base 2000=100

Preu metalls Preu aliments Total matèries primeres

200

100

*Fins al 1r trimestre.

Font: Indicadors Econòmics del Banc d’Espanya.


GRÀFIC 1.6 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Preu del petroli. 2000-2010*

Petroli Brent (dòlars per barril)

125

100

75

50

25

* Fins al 1r trimestre.

Font: Indicadors Econòmics del Banc d’Espanya.

GRÀFIC 1.7 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Preus de consum. Índex general. 2000-2010*. Taxa interanual en

percentatge

Zona euro Regne Unit Estats Units Japó

5

4

3

2

1

0

-1


Font: BLS, Ministeri d’Afers Interiors i Comunicació del Japó, EUROSTAT i ONS.

-2

GRÀFIC 1.8 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Índexs borsaris. 2000-2010*. Base 100: 2000

S&P 500 Nikkei 225 Eurostoxx 50 FTSE 100

100

80

60

40


Font: Elaboració pròpia a partir de dades d’Standard&Poor’s, Reuters, STOXX Limited i FTSE

International Limited.

20


el seu creixement un 13% el 2007 i un 9% el 2008 fins al 6,2% interanual el primer trimestre del 2009, però la millora del comerç internacional i el pla d’estímul fiscal, que va ser un dels més potents dels instaurats pels estats d’arreu del món, van accelerar aquests per-centatges fins tancar l’any amb un creixement mitjà d’un 8,7%.

Els mercats de renda variable van seguir igual-ment la pauta general de l’exercici, caracteritzada per una intensa caiguda durant els primers mesos de l’any i l’inici de la recuperació a partir d’aleshores (gràfic 1.8). Així, des dels mínims de març del 2009 fins al tan-cament de l’exercici, els principals índexs borsaris van registrar guanys d’un 50%-70%. A la borsa de Nova York, l’índex Dow Jones, que havia assolit un valor mínim de 6.547 punts el 9 de març de 2009, va recupe-rar el 31 de desembre els 10.428 punts, cosa que signi-fica un augment acumulat des de mínims d’un 59,3%. Quant als índexs DAX alemany i FTSE-100 britànic, els augments des de mínims van ser d’un 62,5% i d’un 54,1%, respectivament. I en la borsa de Tòquio, l’índex Nikkei, que el 10 de març va caure fins a 7.055 punts, va recuperar fins a final d’any un 49,5%.

Un altre símptoma de la millora financera global experimentada a partir del final del primer trimes-tre va ser la pèrdua de valor del dòlar com a moneda

refugi i la inversió en altres actius financers de la res-ta del món, amb la consegüent alça de les cotitza-cions de les divises afectades. Aquest va ser el cas, per exemple, del ien, que es va apreciar sensiblement res-pecte del dòlar, des de 97,2 iens per dòlar el 2 de març de 2009 a 92,9 el 31 de desembre. El mateix va passar amb l’euro, en què la cotització va passar d’1,26 dò-lars per euro del 2 de març de 2009 a 1,43 dòlars el 31 de desembre. El carry trade sobre el dòlar va afectar igualment les divises dels països més avançats en la fase de recuperació, bé perquè es van beneficiar de la recuperació del comerç mundial, bé per ser produc-tors de primeres matèries.

A l’hora de fer balanç general de l’exercici 2009, des del punt de vista del context econòmic interna-cional, cal dir que, tot i tractar-se d’un any en el qual a partir del segon trimestre ja es va poder afirmar amb contundència que el pitjor moment de la crisi havia quedat enrere, la reactivació, malgrat els formi-dables estímuls fiscals i monetaris posats en marxa, va ser lenta i insuficient per recuperar els nivells de producció anteriors a la crisi. Per tant, una millora que encara no va ser, ni de lluny, suficient per reab-sorbir les pèrdues de producció i ocupació generades des del començament de la crisi fins al primer trimes-tre del 2009.

Un altre símptoma de la

millora fi nancera global

experimentada a partir

del fi nal del primer

trimestre va ser la pèrdua

de valor del dòlar com

a moneda refugi i la

inversió en altres actius

fi nancers de la resta del

món, amb la consegüent

alça de les cotitzacions

de les divises afectades.


Juntament amb l’evolució negativa del PIB agre-gat, una de les característiques que més bé defi-neix l’evolució de l’economia mundial durant el 2009 va ser, com s’ha vist més amunt, el fort contrast entre la dinàmica observada als països desenvolupats, que van veure retrocedir el seu PIB conjunt, i la dels paï-sos emergents que l’augmentaren.

Entre els països desenvolupats, tot i el comporta-ment recessiu comú, també es van produir evolucions diferents (gràfic 1.9).

Així, la primera economia del món, la dels Es-tats Units, va experimentar el 2009 una significati-va contracció (-2,4%) respecte a l’exercici precedent, en què la variació, tot i que modesta, havia estat en-cara de signe positiu (0,4%), malgrat haver entrat ja en una dinàmica recessiva el segon semestre del 2008, que va continuar aguditzant-se la primera part del 2009.

A partir d’aleshores, però, la progressiva estabilit-zació dels mercats financers, juntament amb els efec-tes positius de les polítiques fiscals i monetàries im-plementades i la recuperació del comerç internacional, van fer possible tornar a taxes intertrimestrals positi-ves de variació del PIB els dos darrers trimestres de l’any.

L’evolució del consum privat va seguir la matei-xa pauta de contenció el primer semestre, en cohe-rència amb els esforços de les llars nord-americanes per reduir l’elevat nivell d’endeutament que havien acumulat en l’etapa expansiva anterior i amb el fort deteriorament del mercat de treball (que va situar la taxa d’atur en un 9,3% a final d’any). L’atonia de la demanda privada fou trencada, però, per les mesu-res d’estímul fiscal adoptades pel Govern que foren

especialment significatives respecte als sectors de l’au-tomòbil i de l’habitatge.

En un context d’incertesa respecte al futur eco-nòmic, de condicions creditícies adverses, de capaci-tat productiva escassament utilitzada i de comerç in-ternacional aturat, la inversió empresarial també va recular la primera part de l’any. La segona part de l’any, però, el pols de la inversió es va recuperar i van començar a créixer tant les exportacions com les importacions.

Els preus també van tenir una evolució negativa en el conjunt del 2009, amb una variació interanual mitjana d’un -0,3%, que contrasta amb el 3,8% del 2008. En aquest cas la dinàmica també va ser força diferenciada entre la primera part de l’any i la sego-na. Així l’IPC que ja va esdevenir negatiu a principi de l’any 2009 –com a conseqüència de la dinàmica baixista en termes interanuals, per l’efecte base, dels preus de les primeres matèries– va tornar a final d’any a recuperar el signe positiu.

Quant al Japó, la fase més intensa de deteriora-ment del seu nivell de producció es va produir durant el primer trimestre del 2009, pel fort xoc que va repre-sentar, en una economia que basa una gran part del seu creixement en les exportacions, el fre en sec del comerç internacional durant el darrer trimestre del 2008 i el primer del 2009.

La tendència vers la recuperació observada en l’economia nipona a partir del segon trimestre té una vinculació molt directa amb el repunt de les exporta-cions, el qual, al seu torn, va ser conseqüència de la notable reactivació d’altres economies asiàtiques i, per descomptat, com a la majoria de països del món desenvolupat, dels estímuls fiscals posats en marxa.

1.1. L’ECONOMIA MUNDIAL

L’economia dels Estats Units va experimentar el 2009 una significativa contracció (-2,4%) respecte a l’exercici precedent, en què la variació havia estat encara de signe positiu (0,4%).

La variació del PIB del Japó durant el 2009 va significar un fortíssim retrocés, d’un 5,2%, que fou el més elevat entre totes les economies avançades.

L’economia xinesa va registrar novament un creixement espectacular el 2009, d’un 8,7% del PIB, no gaire lluny del 9,6% que havia assolit el 2008.

La millor dinàmica de l’economia llatinoamericana la segona part de l’any va fer que finalment el retrocés experimentat pel PIB del conjunt de la regió el 2009 (-1,9%) fos menor que el d’altres grans àrees econòmiques.

La progressiva

estabilització dels mercats

fi nancers va fer possible

que l’economia dels Estats

Units tornés a créixer els

dos darrers trimestres

del 2009.

La fase més intensa de

deteriorament del nivell

de producció al Japó es va

produir durant el primer

trimestre del 2009, pel fort

xoc que va representar

el fre en sec del comerç

internacional durant

el darrer trimestre del

2008 i el primer del 2009.


Tot i això la variació del PIB del Japó durant el 2009 va enregistrar un fortíssim retrocés, d’un 5,2%, que va ser el més elevat entre totes les economies avançades.

Des de la perspectiva empresarial, tot i la mode-rada recuperació d’activitat a partir del segon trimes-tre, els beneficis es van mantenir baixos. Les rendes salarials també van disminuir durant l’any, mentre

2008 2009 2010 (p) 2011 (p) QUADRE 1.1

EUA 0,4 -2,4 3,1 2,6 Creixement del PIB mundial. 2008-2011. Taxes de variació anuals en percentatge

Japó -1,2 -5,2 1,9 2,0

Regne Unit 0,5 -4,9 1,3 2,5

Canadà 0,4 -2,6 3,1 3,2

Àrea de l’euro 0,6 -4,1 1,0 1,5

Alemanya 1,2 -5,0 1,2 1,7

França 0,3 -2,2 1,5 1,8

Itàlia -1,3 -5,0 0,8 1,2

Espanya 0,9 -3,6 -0,4 0,9

Mèxic 1,5 -6,5 4,2 4,5

Brasil 5,1 -0,2 5,5 4,1

Xina 9,6 8,7 10,0 9,9

Índia 7,3 5,7 8,8 8,4

Rússia 5,6 -7,9 4,0 3,3

Economies avançades 0,5 -3,2 2,3 2,4(p) Previsió.Economies emergents 6,1 2,4 6,3 6,5

Total mundial 3,0 -0,6 4,2 4,3 Font: FMI (WEO Abril 2010).

2008 2009 2010 (p) 2011 (p) QUADRE 1.2

EUA 3,8 -0,3 2,1 1,7 Evolució dels preus de consum en percentatge als principals països i àrees econòmiques del món. Índex general. 2008-2011

Japó 1,4 -1,4 -1,4 -0,5

Regne Unit 3,6 2,2 2,7 1,6

Canadà 2,4 0,3 1,8 2,0

Àrea de l'euro 3,3 0,3 1,1 1,3

Alemanya 2,8 0,1 0,9 1,0

França 3,2 0,1 1,2 1,5

(p) Previsió.


Itàlia 3,5 0,8 1,4 1,7

Espanya 4,1 -0,3 1,2 1,0

Mèxic 5,1 5,3 4,6 3,7

Brasil 5,7 4,9 5,1 4,6

Xina 5,9 -0,7 3,1 2,4

Índia 8,3 10,9 13,2 5,5

Rússia 14,1 11,7 7,0 5,7

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 GRÀFIC 1.9

4Evolució del PIB als països desenvolupats 2000-2009. Taxa interanual en percentatge

Zona euro Regne Unit Estats Units Japó

2

0

-2

-4

-6

-8

Font: FMI.


que l’atur va augmentar, el que va situar la taxa en un 5,1% a final d’any, després d’assolir cap a mitjan any un nivell d’un 5,7% sobre la població activa. Aquest percentatge, tot i que es compara molt favorablement amb els d’altres economies desenvolupades, en el cas del Japó va significar arribar al seu màxim històric.

Quant a la inflació, els preus de consum van tan-car el 2009 amb una variació d’un -1,4%, després d’entrar ja en nivells negatius a partir del mes de fe-brer, fins arribar a un màxim de caiguda d’un 2,5% el mes d’octubre, el que va situar la tendència endèmica a la deflació novament com a un dels problemes cen-trals de l’economia japonesa.

En contrast amb la forta recessió experimentada per l’economia japonesa el 2009, les economies emer-gents d’Àsia van mostrar una notable resistència da-vant la dinàmica general de desacceleració que va afectar el planeta.

Així, l’economia xinesa va registrar un creixement espectacular, d’un 8,7% del PIB, no gaire lluny del 9,6% que havia assolit el 2008. Aquest nou augment tan elevat de la producció va ser possible perquè les autoritats xineses van reaccionar amb extraordinà-ria celeritat i intensitat davant l’aparició de la crisi, a través de l’aprovació d’un paquet d’estímul fiscal de gran volum (de 4 bilions de renmimbis), acompanyat d’una política monetària també fortament expansiva que va afavorir un creixement també molt elevat del crèdit. Addicionalment, el fet que el contingut en va-lor afegit de les exportacions xineses sigui relativa-ment baix va atenuar, respecte a altres països exporta-dors, l’impacte de la frenada del comerç internacional sobre el creixement del PIB. A més, el fet que el país mantingui encara fortes restriccions tant a les entra-des com a les sortides d’inversions en cartera va ac-tuar, en el context de crisi, com a mecanisme de pro-tecció dels balanços de les entitats financeres que es van veure menys afectades que les dels països total-ment oberts als fluxos de capital.

La inflació, tot i el creixement econòmic, va ser també negativa a la Xina entre el febrer i l’octubre del 2009 i també en mitjana de l’any (-0,7%).

L’activitat econòmica a Amèrica Llatina també va experimentar una forta contracció el primer semes-tre, amb una evolució força paral·lela a la de l’econo-mia mundial. En taxa interanual el PIB va retrocedir un 2,8% el primer trimestre i un 3,9% el segon, tot i que, en termes intertrimestrals, el segon trimestre ja es va produir una petita recuperació (d’un 0,4%). En tot cas i en termes semestrals, es va tractar de la cai-guda més intensa enregistrada pel conjunt de l’àrea des del 1980. Aquest fort ajustament de l’economia real de la regió no va tenir, però, el seu paral·lelisme

en termes financers, com havia estat habitual en an-teriors crisis a la zona.

En el cas de l’economia llatinoamericana l’inici de la recuperació va anar vinculat a l’augment del preu de les primeres matèries i de la demanda, i tam-bé, com a la majoria de països del planeta, als estí-muls fiscals i monetaris posats en marxa pels governs de la regió. La millor dinàmica de l’economia de l’àrea la segona part de l’any va fer que finalment el retrocés experimentat pel PIB de l’àrea en el conjunt del 2009 (-1,9%) fos menor que el d’altres grans àrees econò-miques i que les previsions de cara al 2010 emeses pel Fons Monetari Internacional siguin força positives, atès que preveu un creixement del PIB per al conjunt de la regió d’un 4,0%.

En tot cas també en aquesta àrea es van enregis-trar durant el 2009 comportaments força diferenciats segons països. Així, Brasil va tenir una recuperació molt ràpida per la bona reacció del mercat treball i per les mesures fiscals i de flexibilització d’accés al crèdit adoptades, cosa que va fer que l’any es tanqués amb una variació mínima del PIB (-0,2%).

En l’extrem contrari Mèxic va patir amb més du-resa l’ajust, per la seva més estreta vinculació a l’eco-nomia dels EUA, per l’impacte de la grip A i pel no-table deteriorament del mercat de treball. Tot plegat va fer que el PIB retrocedís un 6,5% en el conjunt del 2009. Pel que fa a la resta de països de la zona també es van produir divergències en l’evolució de la produc-ció. Així hi ha un grup de països en què el PIB va tenir varia cions positives (Argentina, Colòmbia, Perú, Equa-dor, Bolívia i Uruguai), mentre que en altres l’evolució va ser recessiva (Veneçuela, Xile i Paraguai).

Les millors expectatives que l’FMI pronostica per a la regió llatinoamericana coincideixen, de fet, amb les que aquest organisme preveu per al conjunt de l’eco-nomia mundial, per a la qual espera un creixement del 4,2% el 2010, que serà més intens lògicament als paï-sos emergents (6,3%) que als desenvolupats (2,3%), tot i que, per a aquests darrers, aquest percentatge de creixement del PIB, si finalment es confirma, re-presentarà un canvi extraordinàriament significatiu respecte a l’evolució del PIB el 2009, que va ser d’un -3,2%.

Tot i les expectatives marcadament més favorables d’evolució de l’economia mundial el 2010 i el 2011, re-sulta evident que en aquests propers anys encara tin-drà un pes decisiu l’elevat endeutament acumulat, cosa que farà que el creixement de la demanda privada sigui necessàriament contingut. Per tant, els pronòstics coin-cideixen que estem davant una nova fase de recupera-ció, però, en aquest cas, una recuperació que serà len-ta i amb uns nivells d’activitat encara significativament

Les previsions de cara

al 2010 emeses pel Fons

Monetari Internacional

per al conjunt de països

d’Amèrica Llatina són

força positives, atès que

preveuen un creixement

del PIB per al conjunt de

la regió d’un 4,0%.

L’FMI pronostica per al

conjunt de l’economia

mundial un creixement

del 4,2% el 2010, que serà

més intens lògicament als

països emergents (6,3%)

que als desenvolupats

(2,3%).

L’augment tan elevat

de la producció a la

Xina durant el 2009 va

ser possible gràcies a

que les autoritats van

reaccionar amb celeritat

i intensitat, a través d’un

paquet d’estímul fi scal

de gran volum i d’una

política monetària també

fortament expansiva.


per sota dels existents abans d’esclatar la crisi, la du-resa de la qual ha provocat una destrucció de teixit productiu i de llocs de treball que ha fet disminuir no solament la producció sinó també el potencial de crei-xement del PIB. Les previsions quant a inflació també assenyalen que aquesta es mantindrà moderada, parti-cularment, als països desenvolupats (quadre 1.2).

Per últim, també resulta evident que el grau de so-lidesa que adquireixi la recuperació esperada tindrà

una forta correlació amb la capacitat i encert que les autoritats monetàries i polítiques demostrin a l’ho-ra d’anar retirant els estímuls extraordinaris aplicats aquests darrers anys per combatre els efectes de la cri-si, i també, per descomptat, amb la determinació que demostrin els diferents països a tirar endavant les re-formes que en cada cas siguin més necessàries per as-segurar la sostenibilitat del creixement econòmic a mitjà i llarg termini.


La caiguda de l’activitat a la Unió Europea (UE) va arribar al 4,2% el 2009, acusant fortament l’im-pacte de la crisi econòmica en curs, tot i que a partir del tercer trimestre de l’any va sortir tècnicament de la recessió, tot mostrant un avenç d’un 0,3%, que es va alentir fins al 0,1% en el quart trimestre (gràfic 1.10). El drenatge de la demanda interna al creixement fou de 3,0 punts en el conjunt de l’any, amb una molt for-ta caiguda de la inversió (-11,5%), i, en menor mesura, del consum privat (-1,7%). La caiguda dels inventaris va restar 1,1 punts al creixement i la demanda externa els restants 0,1 punts. Tot i que totes les econo mies dels països membres van rebre les conseqüències de la cri-si, hi ha diferències significatives entre elles, que im-pliquen diferents velocitats en la sortida de la recessió, vinculades al grau d’obertura exterior, a l’exposició del seu sistema financer a les turbulències i a l’exis-tència de desequilibris interns. Així, per un costat França, Alemanya i el Regne Unit van superar la re-cessió el 2009, mentre que, per un altre cantó, països com Espanya i Itàlia seguiren amb caigudes d’activitat durant tot l’any.

El pla europeu per a la recuperació econòmica en-gegat el 2009 va ser clau per iniciar la sortida de la re-cessió, si bé va implicar un fort deteriorament dels comptes públics, que en el conjunt de la Unió Euro-pea va representar un augment del dèficit públic fins al 6,8% del PIB i una elevació del deute públic fins al 73,6%.

Les llars europees van augmentar de manera subs-tancial la seva taxa d’estalvi durant el 2009 fins al 13,4%, 2,5 punts més que l’any anterior, a causa del deteriorament del mercat laboral, amb una destruc-ció d’ocupació propera al 2% i un augment de la taxa

d’atur fins al 9,4% a final d’any, gairebé dos punts més que l’any anterior.

L’escenari de crisi econòmica, amb nivells mínims en la utilització de la capacitat productiva (de poc més del 70%, des de nivells superiors al 82% l’any anterior) i poques tensions per la part del consum, va eliminar el risc de pressions inflacionistes, amb un augment de l’IPC entorn a l’1% en el conjunt de l’any i un mínim del 0,2% el juliol. Aquests elements són els que es van trobar darrera de la decisió dels bancs centrals de si-tuar els tipus d’interès de referència en mínims.

L’economia de l’àrea de l’euro va seguir, lògica-ment, unes pautes molt similars a les del conjunt de la Unió Europea (quadre 1.3 i gràfic 1.12). Així, doncs, a l’eurozona, com a totes les àrees econòmiques desen-volupades, el major impacte recessiu es va concentrar en el primer trimestre de l’any, com a continuació de la intensificació de la crisi que s’inicià el darrer tri-mestre del 2008. I també a partir del segon trimestre de l’any es van començar a manifestar en l’evolució dels principals indicadors econòmics els efectes de les potents mesures de política monetària i fiscal adop-tades, l’estabilització dels mercats financers, el canvi del cicle dels inventaris i la reactivació de l’economia mundial que, com ja ha estat comentat en l’apartat corresponent, va portar la recuperació dels fluxos del comerç internacional i la conseqüent millora de les exportacions dels països de la Unió Monetària Euro-pea, tot i que l’euro va tendir a pujar durant l’any.

En termes de variació del PIB (-4,0%) el retro-cés a l’eurozona va ser també molt semblant –no-més dues dècimes per sota– a l’observat per al con-junt de la Unió Europea. Aquesta petita diferència s’explica perquè l’evolució conjunta del PIB de les

1.2. L’ECONOMIA DE LA UNIÓ EUROPEA I DE L’EUROZONA

La caiguda de l’activitat a la Unió Europea (UE) va arribar al 4,2% el 2009, acusant fortament l’impacte de la crisi econòmica en curs.

El retrocés del PIB el 2009 va ser inferior a l’eurozona (-4,0%) que al conjunt de països de la UE no pertanyents a l’àrea de l’euro (-4,6%).

En el grup de països amb més antiguitat a la UE no pertanyents a la zona euro (Regne Unit, Dinamarca i Suècia), la caiguda d’activitat va ser de l’ordre del 5%.

Dins del grup dels estats membres de la Unió Europea que no formen part de l’euro, la caiguda més acusada de l’activitat econòmica es va registrar als països bàltics.

Als països de l’Est d’Europa, l’evolució del PIB també va ser, en general, clarament negativa.

A partir del tercer

trimestre de l’any

l’economia de la Unió

Europea va sortir

tècnicament de la

recessió, tot mostrant

un avenç d’un 0,3%,

que es va alentir fi ns

al 0,1% en el quart

trimestre.

El pla europeu per a la

recuperació econòmica

engegat el 2009 va

ser clau per iniciar la

sortida de la recessió,

si bé va implicar un

fort deteriorament dels

comptes públics.


economies europees que no pertanyen a la Unió Mo-netària (-4,6%) va ser més desfavorable que la dels països de l’àrea de l’euro.

En el grup de països amb més antiguitat a la UE no pertanyents a la zona euro (Regne Unit, Dinamar-ca i Suècia), la caiguda d’activitat va ser de l’ordre del 5%. Dinamarca i Suècia ja havien experimentat

retrocessos, tot i que relativament petits, en el seu PIB durant el 2008, mentre que el Regne Unit –que és, amb molta diferència, l’economia amb més pes de totes les europees fora de l’euro– havia mantingut el 2008 encara una dinàmica lleument positiva. La seva evolució durant el 2009 va ser en tot cas clarament ne-gativa (propera al -5%) i va ser, entre les economies

Taxes interanuals Taxes intertrimestrals QUADRE 1.3

2007 2008 2009 2008IV

2009I

2009II

2009III

2009IV

2008IV

2009I

2009II

2009III

2009IV Eurozona: composició

del creixement del PIB en percentatge. 2007-2009Producte interior brut real 2,7 0,5 -4,0 -1,8 -5,0 -4,8 -4,0 -2,1 -1,9 -2,5 -0,1 0,4 0,1

Demanda interna(1) 2,4 0,6 – -0,5 -3,2 -3,4 -3,2 – -0,8 -2,0 -0,7 0,4 –

Consum privat 1,6 0,4 – -0,7 -1,3 -0,9 -1,0 – -0,5 -0,4 0,1 -0,1 –

Consum públic 2,3 2,0 – 2,4 2,5 2,5 2,5 – 0,6 0,6 0,6 0,6 –

Formació bruta de capital fi x 4,7 -0,7 – -5,8 -11,5 -11,7 -11,4 – -4,0 -5,4 -1,6 -0,8 –

Variació d’existències 0,0 0,1 – 0,6 -0,5 -0,8 -0,6 – 0,2 -0,8 -0,6 0,5 –

Demanda exterior neta(1) 0,4 0,0 – -1,3 -1,8 -1,5 -0,9 – -1,1 -0,5 0,6 0,1 –

Exportacions 6,3 0,8 – -6,9 -16,6 -17,2 -13,5 – -7,2 -8,6 -1,2 3,1 –

Importacions 5,5 0,9 – -4,0 -12,8 -14,3 -11,8 – -4,8 -7,4 -2,8 3,0 –

Valor afegit brut real

Indústria 2,4 -0,9 – -7,6 -16,6 -17,1 -13,6 – -6,4 -8,3 -1,5 2,3 – 1. Contribució al creixement del PIB real; en punts percentuals. Construcció 2,2 -0,8 – -3,4 -5,9 -4,7 -4,2 – -1,8 -1,0 -0,7 -0,8 –

Serveis de mercat 3,9 1,2 – -0,7 -2,9 -2,9 -2,7 – -1,1 -1,5 0,0 -0,0 – Font: Informe Anual del Banc Central Europeu. 2009.

I/2007 II/2007 III/2007 IV/2007 I/2008 II/2008 III/2008 IV/2008 I/2009 II/2009 III/2009 IV/2009 GRÀFIC 1.10

3Variació interanual i intertrimestral real del PIB de la Unió Europea. 2007-2009

Intertrimestral Interanual

2

1

0

-1

-2

-3

-4

-5Font: EUROSTAT.


8

Variació interanual del nombre d’ocupats i taxa d’atur a la Unió Europea. 2007-2009

Ocupació Taxa d’atur

6

4

2

0

-2

Font: EUROSTAT.


desenvolupades, una a les quals més li va costar ini-ciar el camí de la recuperació.

Dins del grup dels estats membres de la Unió Eu-ropea que no formen part de l’euro, la caiguda més acusada de l’activitat econòmica es va registrar als pa-ïsos bàltics, amb reculades del PIB certament espec-taculars: Letònia (-18,0%), Lituània (-15,0%) i Estò-nia (-14,1%).

Quant als països de l’Est d’Europa, l’evolució del PIB també va ser, en general, clarament negativa: Ro-mania (-7,1%), Hongria (-6,3%), Bulgària (-5,1%) i República Txeca (-4,2%). L’excepció va ser Polònia, que va enregistrar una variació positiva del PIB el 2009 (1,7%). Aquesta dada positiva és explicable per l’ab-sència de desequilibris macroeconòmics significatius al país i per tractar-se d’una economia encara poc oberta, cosa que la va protegir de rebre un major impacte de la crisi internacional. Addicionalment la depreciació de la seva divisa també va ajudar al positiu balanç de l’any de l’economia polonesa.

Tornant a l’evolució del PIB a l’eurozona, cal dir que la recessió va afectar tots els països de l’àrea, però de forma desigual. Les diferències bàsicament s’expliquen pel major o menor pes i deteriorament del sector residencial i, també, del sector exporta-dor. Així països com ara Espanya i Irlanda –amb cai-gudes respectives del seu PIB d’un 3,6% i d’un 7,1%– van patir molt directament l’explosió de la bombolla immobiliària, cosa que va afectar molt directament l’ocupació. I la davallada de l’ocupació va fer caure també intensament el consum privat. En altres, com ara Alemanya, la forta caiguda del PIB respecte a l’any anterior (-5,0%) va venir del sector exterior, atesa la seva especialització en l’exportació de béns d’equi-pament i la reducció de la inversió en aquest tipus de béns a escala mundial. Per la seva part França va te-nir una contracció més moderada del PIB (-2,2%) per la seva menor dependència relativa del sector immo-biliari i del sector exterior. Itàlia també es va situar en

el grup dels països més recessius (-5,0% de varia ció del PIB) tant per l’atonia de la demanda interna, com pel dolent comportament de les seves exporta cions, afectades per l’escassa demanda mundial, però tam-bé per la pèrdua progressiva de competitivitat exte-rior del país.

Quant a l’ocupació en aquest mateix àmbit de l’eurozona, cal destacar que el seu retrocés durant el 2009 va ser relativament moderat en relació a la forta contracció del PIB. Tot i això, la taxa d’atur va augmentar significativament fins al punt que en els primers mesos del 2010 ja va assolir el 10% de la po-blació activa (gràfic 1.12).

L’heterogeneïtat en l’evolució del mercat de tre-ball dels diversos països de l’àrea va ser especialment intensa, cosa que té a veure no solament amb les di-ferents mesures de política econòmica dels diferents governs per contrarestar els efectes de la crisi sobre el mercat de treball –com les preses per França, Ità-lia o Alemanya per contenir la destrucció d’ocupa-ció mitjançant la subvenció a reduccions parcials de la jornada laboral–, sinó també amb les diferències de l’estructura productiva i de la regulació del mer-cat de treball. Això va fer possible paradoxes com, per exemple, que a Espanya, amb una contracció del PIB el 2009 inferior a la d’Alemanya, es destruís un 10% de l’ocupació, mentre que a Alemanya la caiguda de l’ocupació va ser pràcticament nul·la.

Quant a l’evolució des de la perspectiva dels preus, cal destacar que la variació a l’eurozona el 2009 va ser molt moderada, d’un 0,3% de mitjana (quadre 1.4), amb una diferència, en aquest cas, relativament sig-nificativa respecte a l’1% del conjunt de la Unió Eu-ropea, atès que la inflació dels països no membres de l’euro va augmentar el 2009 un 2,7% i al país més sig-nificatiu del grup, el Regne Unit, un 2,2%.

En tot cas l’absència de tensions inflacionistes va ser lògica per la trajectòria baixista dels preus de les primeres matèries en els mercats internacionals, en

GRÀFIC 1.12 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Creixement del PIB i de l’ocupació total de l’eurozona. 2000-2010.

Taxa interanual en percentatge

Ocupació total PIB

4

2

0

-2

-4

Font: EUROSTAT.

A l’eurozona la recessió

va afectar tots els països,

però de forma desigual.

L’evolució del PIB del

Regne Unit va ser

clarament negativa i va

ser, entre les economies

desenvolupades, una

a les quals més li va

costar iniciar el camí

de la recuperació.


un context general de debilitat de la demanda i excés de capacitat productiva que va fer, fins i tot, que en els mesos centrals de l’any la variació de preus enre-gistrés valors negatius.

Aquesta absència de pressions inflacionistes va fa-cilitar que a la Unió Monetària Europea, com a la resta dels països desenvolupats, també resultés decisiva la contribució de la política monetària per a l’estabilitza-ció i progressiva recuperació econòmica. Així, en un context de deteriorament de l’activitat, el Banc Cen-tral Europeu va continuar la relaxació de la seva polí-tica monetària que havia iniciat el darrer trimestre del 2008, reduint progressivament el seu tipus d’interès d’intervenció fins situar-lo en l’1% el mes de maig.

Igualment el BCE va continuar durant tot el 2009 la política encetada l’any anterior d’aplicar mesures no convencionals per injectar liquiditat en el sistema bancari, amb l’objectiu d’afavorir el crèdit, tot com-pensant la molt escassa activitat del mercat interban-cari. D’aquesta manera va continuar atenent tota la demanda de fons en les operacions de mercat obert i va perllongar la vigència de l’ampliació dels actius ad-mesos com a garantia, a més d’introduir noves ope-racions amb venciment a 12 mesos. I també a mitjan any va posar en marxa un programa d’adquisició de bons garantits.

La millora de la situació financera i econòmica la segona part de l’any va fer, però, que el BCE anunciés la retirada progressiva de les operacions de finança-ment extraordinàries. No obstant això, el ressorgiment de les tensions en els mercats com a conseqüència de l’agudització de la crisi grega va obligar el BCE a deci-dir, el març del 2010, reforçar novament la provisió ex-traordinària de liquiditat al sistema. A més, la màxima autoritat monetària europea va prendre, per primera vegada a la seva història i en sentit oposat a la seva or-todòxia tradicional, la decisió d’engegar un programa d’intervenció en els mercats de deute públic i privat, a la vista que els problemes que anaven apareixent en aquests estaven distorsionant fortament el funciona-ment desitjable de la unió monetària.

En aquest escenari complicat els reptes que té plan-tejats la gestió de la política monetària a l’eurozona

són certament exigents. I ho són en la mesura que es planteja la necessitat de no allargar massa temps la vi-gència de les mesures extraordinàries preses per evitar el risc que en el mitjà termini puguin generar-se tensi-ons inflacionistes a la zona. Però al mateix temps tam-bé resulta imprescindible aconseguir tan aviat com sigui possible l’estabilització dels mercats financers, fortament alterats a partir de la crisi fiscal grega i el seu contagi parcial a altres economies de l’eurozona amb elevats dèficits pressupostaris.

L’altra palanca que, en el cas de la unió monetà-ria, com en el d’altres zones desenvolupades del pla-neta, ha estat clau també per aturar la perillosa dinà-mica de deteriorament financer i econòmic que es va generar el darrer trimestre del 2008, va ser la política fiscal, especialment aquella adreçada a donar suport a sectors clau de l’economia, com el financer o el de l’automòbil.

El problema és que aquestes polítiques fiscalment tan expansives han generat un deteriorament extraor-dinari de les finances públiques dels països de l’àrea fins al punt de situar el dèficit del conjunt de la zona en el 6,3% en relació al PIB. És a dir, molt per sobre del 2% que va assolir el 2008 i també molt per sobre del 3% que, d’acord amb el pacte d’estabilitat, es va establir com a límit màxim que tendencialment no hauria de superar cap dels estats membres de la unió monetària. De fet a final del 2009 eren ja 13 els països de l’euro que havien depassat aquest límit. Aquesta dinàmica ha generat lògicament un fort augment de la ràtio de deute públic sobre PIB, que es pot situar a final del 2010 a prop del 90%, també força lluny del lí-mit del 60% establert en els acords de Maastricht.

Davant l’evolució tan negativa dels dèficits pú-blics a l’eurozona i a la vista de la tensió que aquesta ha provocat en el mercat del deute sobirà, la unió mo-netària té plantejada, com a un objectiu prioritari per a l’estabilització de l’àrea, la consolidació pressupos-tària a mitjà termini. És per això que els governs de la zona, especialment els més penalitzats en el mer-cat, han engegat en els primers mesos del 2010 plans d’ajust ambiciosos, basats, fonamentalment, en la re-ducció de despeses.

Les polítiques fi scalment

expansives han generat

un deteriorament

extraordinari de les

fi nances públiques dels

països de l’eurozona.

L’absència de pressions

infl acionistes va facilitar

que a la Unió Monetària

Europea també resultés

decisiva la contribució

de la política monetària

per a l’estabilització i

progressiva recuperació

econòmica.

IHPC i els seus components 2007 2008 2009 2008/IV 2009/I 2009/II 2009/III 2009/IV Des. 2009 Gen.2010 QUADRE 1.4

Índex general 2,1 3,3 0,3 2,3 1,0 0,2 -0,4 0,4 0,9 1,0 Evolució dels preus a l’eurozona. 2007-2010. Taxa de variació interanual en percentatge

Energia 2,6 10,3 -8,1 2,1 -6,1 -10,7 -11,9 -3,2 1,8 4,0

Aliments no elaborats 3,0 3,5 0,2 3,0 2,8 0,8 -1,2 -1,5 -1,6 -1,3

Aliments elaborats 2,8 6,1 1,1 4,3 2,1 1,1 0,6 0,5 0,7 0,6

Béns industrials no energètics 1,0 0,8 0,6 0,9 0,7 0,7 0,5 0,3 0,4 0,1

Serveis 2,5 2,6 2,0 2,6 2,2 2,2 1,8 1,7 1,6 1,4 Font: Informe Anual del Banc Central Europeu. 2009.


Economia francesaL’impacte de la crisi econòmica al llarg del 2009 va ser relativament menor a França que a altres països eu-ropeus. L’economia francesa va ser una de les prime-res economies desenvolupades a sortir de la recessió. Així, ja el segon trimestre va enregistrar una variació positiva en el PIB intertrimestral, tendència que va continuar els trimestres posteriors (gràfic 1.13). Amb tot, el PIB va retrocedir un 2,2% en el conjunt de l’any, principalment per l’aportació negativa dels inventaris, que van restar fins a 1,3 punts al creixement. Pel can-tó de la demanda interna va sobresortir l’avanç d’un 0,8% en el consum privat. Aquesta positiva evolució del consum va ser possible gràcies a les mesures d’es-tímul posades en marxa a partir del segon trimestre de l’any, que incloïen un paquet d’ajuts per a la compra de cotxes, i al funcionament dels anomenats estabi-litzadors automàtics (augments de les transferèn cies públiques i menors impostos), juntament amb un es-cenari de nul·les pressions inflacionistes. Tot plegat va servir per compensar la desacceleració dels ingressos salarials, provocada per l’augment de l’atur, i la cai-guda de les rendes de la propietat. Malgrat l’impuls del consum privat (i també del públic, que va créixer un 1,6%), la demanda interna va acabar restant 0,7

punts al creixement de l’activitat, a causa de la inten-sa contracció de la inversió, que va ser de l’ordre del 7%. La demanda externa, per la seva banda, va restar 0,2 punts al creixement, a causa de l’enfonsament del comerç internacional, que es va traduir en una caigu-da d’un 11,5% en les exportacions i d’un 9,8% en les importacions.

Una de les conseqüències més visibles del deterio-rament de l’activitat econòmica va ser l’ajustament del mercat de treball, amb una destrucció d’ocupació d’un 1,3%, cosa que va fer pujar la taxa d’atur fins al 9,5% (gràfic 1.14). Si en els inicis de la crisi foren els llocs de treball temporals a la indústria i la construcció els més afectats, el 2009 ja es va produir una extensió de la desocupació a tots els sectors privats de l’econo-mia i a totes les modalitats de contracte laboral.

Una altra conseqüència de la baixada d’activitat en l’economia francesa va ser el creixent deteriorament dels comptes públics. Així, el dèficit públic, que ja ha-via començat a créixer el 2008, va arribar a representar el 7,5% del PIB a final del 2009, 4,2 punts més que l’any anterior, com a reflex de l’acció dels estabilitzadors au-tomàtics i de les mesures discrecionals recollides en el paquet d’estímul fiscal, estimades en l’1,1% del PIB, segons la Comissió Europea. L’increment produït en

1.3. EVOLUCIÓ DE LES ECONOMIES FRANCESA, ESPANYOLA I CATALANA

Economia francesa: l’impacte de la crisi econòmica al llarg del 2009 va ser relativament menor a França que a altres països europeus. Amb tot, el PIB va retrocedir un 2,2% en el conjunt de l’any. L’ajustament del mercat de treball, amb una destrucció d’ocupació d’un 1,3%, va fer pujar la taxa d’atur fins al 9,5%. El dèficit públic va arribar a representar el 7,5% del PIB a final del 2009 i el deute públic el 77,6%. Les previsions per al 2010 i 2011 situen el creixement de l’economia francesa al voltant del 2%.

Economia espanyola: l’economia espanyola no va ser capaç de sortir de la recessió dins el 2009, any que va tancar amb un retrocés mitjà del PIB d’un 3,6%. La dinàmica del mercat de treball va ser extre-mament adversa, fins al punt que en el conjunt del 2009 es van destruir més d’1,2 milions de llocs de treball. El dèficit públic va arribar a l’11,2% del PIB i el deute públic es va situar en el 53,2% del PIB. Les previsions assenyalen una recuperació feble i lenta, amb una variació encara lleugerament negativa el 2010 i moderadament positiva el 2011.

Economia catalana: la recessió que es va iniciar a final del 2008 es va estendre a tot l’exercici 2009, amb un retrocés mitjà de l’activitat a l’entorn del 4%. La contracció va ser reflex d’una dràstica caiguda de la inversió, tant productiva com en construcció, juntament amb una forta reducció del consum privat. La caiguda del comerç internacional va afectar amb especial intensitat el sector indus-trial, que va experimentar un retrocés de l’ordre del 13%. El mercat de treball, amb una destrucció de llocs de treball d’un 8,7%, va patir un fort deteriorament.

L’economia francesa,

ja el segon trimestre de

2009, va enregistrar una

variació positiva en el PIB

intertrimestral, tendència

que va continuar els

trimestres posteriors.


el dèficit va fer pujar el nivell del deute públic fins al 77,6% del PIB a final del 2009.

Des de la perspectiva de les previsions per al 2010 i 2011, d’acord amb les estimacions més recents publi-cades per l’FMI i l’OCDE s’espera que l’economia fran-cesa mantingui la sendera de recuperació ja encetada el 2009 (tot i que el creixement real en termes intertri-mestrals el primer quart de l’any ha estat de només un 0,1%, és a dir menor que el dels darrers trimestres del 2009). Així, el creixement mitjà previst per als dos pro-pers anys se situa al voltant del 2%. Aquest augment del PIB s’espera que es basi en la millora de la inversió empresarial i de les exportacions i en la recomposició dels inventaris. La taxa d’atur probablement arribarà al seu màxim el 2010 (fins a fregar el 10%), per comen-çar a remetre a partir del 2011. La inflació continuarà moderada durant el 2010 i 2011 (amb variacions espe-rades de l’IPC d’un 1,7% i d’un 1,1%, respectivament, d’acord amb les previsions de l’OCDE).

L’aspecte central que, en tot cas, presidirà la políti-ca econòmica francesa en el futur immediat serà, sens dubte, la retirada progressiva de les polítiques d’es-tímul macroeconòmic posades en marxa els darrers

anys. Aquestes van ser imprescindibles per aturar l’im-pacte de la crisi sobre l’economia del país, però el seu manteniment es fa inviable en el context actual de creixement del dèficit públic, el qual s’acostarà al 8% a final del 2010. El procés de consolidació fiscal en què estan compromesos tots els països que formen la Unió Monetària Europea i que és ineludible per ga-rantir la sostenibilitat del sistema obligarà el govern francès a introduir substancials reformes en l’àmbit de les pensions públiques, del sistema sanitari i de l’Admi nistració pública. Aquestes reformes exigiran inevitable ment una forta retallada en el nivell de la despesa pública, que permeti que el dèficit públic bai-xi, d’acord amb l’objectiu establert, fins al 6% el 2011, fins al 4,6% el 2012 i fins al 3% el 2013.

Economia espanyolaCom a resultat del major impacte estructural de la cri-si econòmica al país, l’economia espanyola no va ser capaç de sortir de la recessió dins el 2009, any que va tancar amb un retrocés mitjà del PIB d’un 3,6%, que va significar la major caiguda d’activitat de les darre-res dècades (gràfic 1.15).


2Variació interanual i intertrimestral real del PIB de França. 2007-2009.Taxa de variació en percentatge


1

0

-1

-2

-3

-4

Font: EUROSTAT.


10

Variació interanual del nombre d’ocupats i taxa d’atur a França. 2007-2009.Taxa de variació en percentatge


8

6

4

2

0

Font: EUROSTAT.


Aquesta negativa evolució va estar lògicament vinculada a la dinàmica recessiva produïda a escala global, però també va estar fortament influïda pels desequilibris domèstics acumulats durant la fase ex-pansiva prèvia.

En el cas de l’economia espanyola, la dinàmica de l’activitat també va ser molt diferent entre la prime-ra part de l’any i la segona i, a mesura que l’any va anar avançant, el ritme de contracció del PIB va dis-minuir notablement: un 1,7% el primer trimestre, un 1,0% el segon, un 0,3% el tercer i un 0,1% el quart. Els senyals més positius es van registrar en els com-ponents d’inversió en béns d’equipament i d’expor-tacions, amb increments des del segon i el tercer tri-mestre respectivament, i, en menor mesura, en el de consum privat, que el darrer trimestre del 2009 va començar a créixer després de set trimestres conse-cutius de contracció. Pel contrari, l’ajustament de la inversió residencial es va perllongar encara a un rit-me molt elevat (amb una espectacular caiguda d’un 24,5% en el conjunt de l’any), no compensada pel moderat augment del segment de construcció no resi-dencial (d’un 1,6%).

La dinàmica del mercat de treball va ser en el cas de l’economia espanyola extremament adversa, fins al punt que en el conjunt del 2009 es van destruir més d’1,2 milions de llocs de treball. També, però, en aquest àmbit l’evolució va tendir a ser menys negati-va a mesura que l’any avançava, com ho prova el fet que només en el primer semestre de l’any els ocupats van disminuir en 912 mil, mentre que en el segon la re-ducció va ser molt més limitada, de 299 mil. En el se-gon semestre, a més, va començar a minvar la pobla-ció activa, cosa que va frenar el ritme de creixement de la taxa d’atur, però que no va evitar que aquesta, a final d’any, s’apropés al 20%, el doble de la mitjana europea (gràfic 1.16).

L’impacte sobre els ingressos de les llars del nefast comportament del mercat de treball fou lògicament força significatiu, amb una disminució d’un 3,8% dels recursos vinculats al treball. Malgrat això, la renda dis-ponible de les famílies va augmentar un 1,1% el 2009, gràcies a la disminució en el pagament d’impostos i d’interessos (la mitjana de l’euríbor a 12 mesos, prin-cipal referència hipotecària, va ser de l’1,62% enfront del 4,81% el 2008), així com per la major percepció

GRÀFIC 1.16 I/2007 II/2007 III/2007 IV/2007 I/2008 II/2008 III/2008 IV/2008 I/2009 II/2009 III/2009 IV/2009

Variació interanual del nombre d’ocupats i taxa d’atur a

Espanya. 2007-2009.Taxa de variació en percentatge


20

15

10

5

0

-5

Font: INE.

GRÀFIC 1.15 I/2007 II/2007 III/2007 IV/2007 I/2008 II/2008 III/2008 IV/2008 I/2009 II/2009 III/2009 IV/2009

Variació interanual i intertrimestral real del PIB

d’Espanya. 2007-2009.Taxa de variació en percentatge


4

2

0

-2

-4

Font: INE.

A mesura que l’any va

anar avançant, el ritme

de contracció del PIB va

disminuir notablement:

un 1,7% el primer

trimestre, un 1,0% el

segon, un 0,3% el tercer

i un 0,1% el quart.


de transferències socials. Un altre element significa-tiu de l’evolució de l’economia espanyola el 2009 va ser l’augment extraordinari de la taxa d’estalvi de les famílies, la qual va assolir un nivell màxim del 18,8% de la renda disponible. Les empreses, per la seva ban-da, també van reduir el seu nivell d’inversió i van aug-mentar la seva taxa d’estalvi.

L’escassa pressió de la demanada interna –junta-ment amb la davallada dels preus energètics– va influir també en la trajectòria de la inflació, que es va reduir molt significativament durant l’any, fins tancar l’exer-cici amb una disminució mitjana d’un 0,3%. Això va determinar que el diferencial d’inflació respecte a la de l’eurozona fos negatiu pràcticament durant tot l’any, en contra de la dinàmica que havia estat l’habitual des del començament de la Unió Monetària Europea.

El dèficit pressupostari va adquirir una dimensió extraordinària com a resultat del xoc estructural de la crisi en els ingressos i despeses públics, de les me-sures d’estímuls posades en marxa i de l’efecte cíclic, fins acabar a tancar l’any a un nivell de l’11,2% so-bre el PIB. Aquest gran augment del dèficit va fer pu-jar el deute públic fins al 53,2% del PIB, percentatge

que encara està per sota de la mitjana de l’eurozona, però que alhora està força per sobre del mínim que havia assolit l’economia espanyola a final del 2007 (36,2%). El deteriorament de les finances públiques espanyoles va ser una conseqüència directa de la for-ta caiguda de la capacitat recaptadora, provocada per la caiguda de l’activitat, i de l’acceleració de la des-pesa per prestacions socials. A més, les mesures ex-cepcionals d’estímul posades en pràctica pel govern espanyol han estat relativament superiors a les d’al-tres països, cosa que ha significat un impacte addici-onal sobre el dèficit.

Les previsions disponibles per a l’economia es-panyola assenyalen una recuperació feble i lenta els propers anys. De fet, el període recessiu es va perllon-gar més a Espanya que a altres països industrialitzats, com ho prova el que fins al primer trimestre del 2010 no es produís la primera variació intertrimestral posi-tiva en el PIB (la qual, d’altra banda, va ser de només una dècima). Així, l’economia espanyola és pràctica-ment l’única entre les desenvolupades per a la qual tant l’FMI com l’OCDE preveuen que, com a mitjana, l’evolució del PIB el 2010 serà encara negativa (tot i


5

Variació interanual real del PIB de Catalunya per sectors. 2007-2009. Taxa de variació en percentatge

Industria Construcció Serveis PIB

0

-5

-10

-15

Font: IDESCAT.


15

Variació interanual del nombre d’ocupats i taxa d’atur a Catalunya. 2007-2009. Taxa de variació en percentatge


10

5

0

-5

-10

Font: IDESCAT.


que només d’unes dècimes). Per al 2011, les previsions avancen ja variacions positives, però en tot cas mode-rades (properes a l’1%).

En tot cas, per a l’economia espanyola, la prioritat en els propers anys se centrarà de forma molt concre-ta en la reconducció del dèficit públic a través d’una severa consolidació fiscal i de la realització de refor-mes profundes en àmbits com el del mercat laboral o el de les pensions.

Economia catalanaLa recessió que es va iniciar a final del 2008 es va esten-dre a tot l’exercici 2009, amb un retrocés mitjà de l’ac-tivitat a l’entorn del 4%, el més elevat des que es me-sura el PIB a Catalunya (quadres 1.5 i 1.6 i gràfics 1.19 i 1.20). Aquesta contracció va ser reflex d’una dràstica

caiguda de la inversió, tant productiva com en construc-ció, juntament amb una forta reducció del consum pri-vat, que va portar a que la demanda interna restés més de 6 punts al creixement de l’activitat, malgrat que el consum públic va créixer a un ritme proper al 5%.

El canvi de pauta de consum de les llars i de les empreses va afectar les importacions, la intensa con-tracció de les quals va ser superior a la de les expor-tacions. Aquestes, però, també van patir una severa reduc ció com a conseqüència del col·lapse del comerç internacional. La demanda externa, finalment, va apor- tar 2,1 punts a l’activitat, consolidant el canvi en els patrons de creixement de l’economia catalana, atès que en el període expansiu previ a la crisi el motor de creixement de l’activitat havia provingut de la de-manda interna, que creixia al voltant d’un 4% de

QUADRE 1.5 2009 2010

Evolució del producte interior brut a Catalunya. Dades corregides d’efectes estacionals i de calendari.

(Taxa de variació interanual en percentatge)

2009 Total any 1r trimestre 2n trimestre 3r trimestre 4t trimestre 1r trimestre

Agricultura 6,4 5,6 7,1 7,1 5,8 2,5

Indústria -12,9 -15,7 -16,2 -13,0 -5,8 -0,9

Construcció -6,6 -4,4 -6,0 -7,7 -8,3 -8,5

Serveis -1,2 -0,7 -1,5 -1,4 -1.1 -0,8

Font: IDESCAT. PIB pm -4,0 -4,1 -4,9 -4,2 -2,9 -1,4

GRÀFIC 1.19 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Valor afegit brut per sectors d’activitat a Catalunya. 2001-2010*.


Agricultura Construcció Indústria Serveis Total

*Fins al 1r trimestre

10

5

0

-5

-10

-15

Font: IDESCAT.

GRÀFIC 1.20 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

PIB per components de la demanda a Catalunya. 2001-2010*.


Demanda interna Saldo exterior PIB pm

*Fins al 1r trimestre

6

4

2

0

-2

-4

-6

Font: IDESCAT.


mitjana entre el 2000 i el 2007, mentre que el sector exterior restava vora mig punt percentual.

El context del 2009 de retallades en la inversió i de contracció del comerç internacional va afectar amb especial intensitat el sector industrial de l’economia catalana, amb una caiguda de l’ordre del 13%. L’al-tre sector productiu que va tenir una dinàmica molt negativa va ser el de la construcció, amb un retrocés del 6,6%. Quant a les activitats terciàries de mercat, la caiguda va ser superior al 2%, mentre que les bran-ques de no mercat, és a dir les vinculades al sector pri-vat, van créixer un 3,7%. En conjunt, els serveis van retrocedir un 1,2%.

La gravetat de la crisi va tenir, en qualsevol cas, com a efecte més visible el deteriorament del mercat

de treball, amb una destrucció de llocs de treball pro-pera a 306 mil, el que en termes relatius va signifi-car una caiguda d’un 8,7%. Això va impulsar a l’alça la taxa d’atur (que en mitjana del 2009 es va situar en el 16,3%).

El deteriorament del mercat laboral, així com de la riquesa financera de las famílies –afectada negativa-ment per la baixada del preu de l’habitatge i l’elevada volatilitat dels mercats borsaris– van ser les raons fo-namentals que van explicar el retrocés del consum de les llars, les quals van augmentar significa tivament la seva taxa d’estalvi per motiu de precaució. L’esce-nari de preus va ser de baixa pressió inflacionista, amb un avenç mitjà de l’IPC d’un 0,2% en el con-junt del 2009.

El deteriorament del

mercat laboral, així com

de la riquesa fi nancera

de las famílies van ser les

raons fonamentals que

van explicar el retrocés

del consum de les llars.

2009 2010 QUADRE 1.6

2009 Total any 1r trimestre 2n trimestre 3r trimestre 4t trimestre 1r trimestre Evolució del producte interior brut a Catalunya. Dades corregides d’efectes estacionals i de calendari. (Percentatge de variació interanual)

Demanda interna -6,3 -6,1 -7,1 -6,5 -5,4 -2,7

Despesa en consum de les llars -5,4 -6,2 -6,4 -5,1 -3,8 -0,2

Despesa en consum administracions públiques1 4,7 6,4 5,2 4,1 3,1 0,7

Formació bruta de capital2 -14,3 -12,5 -15,1 -15,6 -14,0 -10,4

Béns d’equipament i altres -18,7 -17,3 -20,5 -19,9 -17,1 -10,3(1) Inclou la despesa en consum de les institucions sense fi nalitat lucrativa al servei de les llars.(2) Inclou la variació d’existències.(3) Inclou el saldo amb l’estranger i amb la resta d’Espanya.(4) Aportació al creixement del PIB

Construcció -11,1 -9,1 -10,7 -12,3 -12,4 -11,5

Saldo exterior 3, 4 2,1 1,9 2,0 2,2 2,4 1,2

Saldo amb l’estranger 4 1,0 1,1 2,4 -0,4 0,6 1,2

Exportacions totals de béns i serveis -13,2 -18,0 -15,2 -13,4 -5,4 11,6

Importacions totals de béns i serveis -14,4 -18,9 -20,2 -10,9 -6,2 1,5

PIB pm -4,0 -4,1 -4,9 -4,2 -2,9 -1,4 Font: IDESCAT.

Evolució de l’economia andorrana

2


La situació de l’economia andorrana l’any 2009 ha estat marcada per la profunditat de la crisi econòmica i les xifres dels principals indicadors mostren la part més baixa del cicle econòmic, arran d’una caiguda tant de la demanda turística com de la nacional.

Tot i així, i des d’una òptica comparativa, no hem d’oblidar que Andorra es troba en una de les primeres posicions pel que fa a la riquesa generada per habitant. Així, segons l’informe de l’empresa Standard & Poor’s del 3 de juliol de 2009, el PIB per càpita andorrà va ser el 2008 de 44.948,6 dòlars, el que el situa entre els cinc primers països d’una classificació que integra les principals potències mundials (gràfic 2.0).

Per davant d’Andorra, se situarien Luxemburg, amb 84.713 dòlars, Noruega, amb 58.717 dòlars, i els Estats Units, amb 47.186 dòlars per càpita. L’any 2008, Andorra avançaria Suïssa, amb 42.783 dòlars per càpita. El PIB per càpita d’Andorra es trobaria un 35,8% per sobre del de França i un 42,9% per sobre del d’Espanya.

GRÀFIC 2.0

80.000 Producte Interior Brut per càpita. 2008 (en dòlars corrents)

70.000

60.000

50.000

40.000

30.000

20.000

10.000

Índi

a

Indo

nès

ia

Xin

a

Àfr

ica

del S

ud

Bra

sil

Turq

uia

Xile

Mèx

ic

Pol

ònia

Hon

gria

Est

ònia

Rep

úbl

ica

Esl

ovac

a

Por

tuga

l

Rep

úbl

ica

Txec

a

Nov

a Z

elan

da

Cor

ea

Esl

ovèn

ia

Isra

el

Grè

cia

EU

27

Itàl

ia

Esp

anya

Fran

ça

OC

DE

tota

l

Jap

ó

Bèl

gica

Ale

man

ya

Reg

ne

Un

it

Fin

làn

dia

Su

ècia

Din

amar

ca

Islà

ndi

a

Àu

stri

a

Au

strà

lia

Can

adà

Paï

sos

Bai

xos

Irla

nda

Su

ïssa

An

dorr

a

Est

ats

Un

its

Nor

ueg

a

Lu

xem

burg

Font: OCDE i Standard & Poor’s.


Els dos trets més remarcables de la població andor-rana són, d’una banda, la forta expansió que ha registrat d’una manera pràcticament ininterrompuda des de mitjan segle XX i, d’altra banda, la proporció elevada que mantenen els residents de nacionalitats estrangeres, amb una gran diversitat de procedències. Ambdós aspectes es poden relacionar amb el procés intens de creixement econòmic viscut pel país des de final de la dècada dels anys cinquanta, que va requerir la incorporació d’un volum elevat de mà d’obra pro-cedent de l’exterior.

Per primera vegada des de l’any 2000, la població disminueixLa població andorrana ha mantingut un creixement sostingut i molt elevat a partir de la segona meitat del segle XX, en què ha progressat de les 6.176 persones de l’any 1950 a les 84.082 del 2009 (quadre 2.1 i grà-fic 2.1). Tanmateix, aquest ritme de creixement ha anat disminuint durant els últims anys i l’any 2009 s’ha registrat per primera vegada des de l’any 2000 un creixement negatiu de la població. Concretament, la població andorrana ha disminuït en 402 persones, el que significa un pèrdua del 0,5%, després que els anys 2007 i 2008 tingués uns creixements del 2,4% i de l’1,6% respectivament. La xifra del 2009 no deixa de ser significativa ja que, els darrers 50 anys, única-ment els anys 1994, 1995 i 2000 van tenir variacions negatives (gràfic 2.2) i només en dues ocasions (els anys 1994 i 1995) la població va disminuir en major

proporció que al 2009. Les conseqüències de la crisi econòmica amb una pèrdua de llocs de treball seria la principal causa d’aquesta disminució de la població.

Respecte a la mitjana de creixement del darrer de-cenni, un 2,5% en termes anualitzats, és necessari matisar aquesta taxa de creixement ja que, el 2003 i 2004, va tenir lloc un procés de regularització d’un nombre significatiu de residents a conseqüència del qual, estadísticament, es van produir els valors més importants de creixement, amb un 7,7% i un 6,3% respectivament. Així, els darrers 5 anys, la població s’ha incrementat en 7.207 persones, un 1,8% anual en termes anualitzats.

Tanmateix, des d’una perspectiva comparativa amb algunes de les principals economies mundials per a l’any 2008, Andorra es perfila com el primer país amb una major taxa de creixement de la població, amb un 2,46% en termes anualitzats per al període 2005-2008, i molt per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE, amb un 0,67%, i dels països de la Unió Europea, amb un 0,43% (gràfic 2.3).

Els andorrans són l’únic col·lectiu que incrementa la població Des de l’any 2005, els andorrans són els ciutadans més nombrosos i representen el 38,2% sobre el total, se-guits pels espanyols, amb un 31,7% (gràfics 2.4 i 2.5). Més enrere queden els portuguesos, amb un 15,9%, els francesos, amb un 6,1%, i els ciutadans d’altres nacionalitats, amb un 8,1%. Quant al nombre total,

2.1. LA POBLACIÓ

Població total: el 2009 la població d’Andorra va ser de 84.082 persones.

Evolució: l’any 2009 la població va disminuir un 0,5% respecte a l’any anterior, el que significa la tercera disminució més important dels últims 50 anys i la primera des de l’any 2000.

Esperança de vida: Andorra és el segon país del món amb una major esperança de vida, amb una mitjana de 82,5 anys.

Envelliment: la població major de 65 anys representa el 12,9% sobre el total, un nivell inferior a la mitjana dels països de la Unió Europea, que és del 17,4%.

Composició: els andorrans són els ciutadans més nombrosos al país (38,3%), seguits dels espanyols (31,7%), dels portuguesos (15,9%) i dels francesos (6,1%).

Distribució per parròquies: les parròquies més poblades són Andorra la Vella (23.380) i Escaldes-Engordany (16.861), on hi viuen el 48% dels ciutadans. Andorra la Vella és l’única parròquia que ha perdut habitants el 2009, un 5,3% respecte al 2008.

La població andorrana

ha perdut 402 ciutadans

l’any 2009, un 0,5% del

total, com a conseqüència

de la disminució de la

població estrangera.

Els portuguesos són els

que més han disminuït

la seva població l’any

2009, un 3,1%, per

davant dels espanyols

i dels francesos,

amb un 2,3% i 2,2%

respectivament.


1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 QUADRE 2.1

Andorrans 22.743 23.697 24.654 25.467 26.506 27.465 28.251 29.535 30.441 31.363 32.085 Evolució de la població registrada, segons la nacionalitat. 1999-2009Estrangers 43.228 42.147 41.680 41.692 45.814 49.410 50.298 51.687 52.696 53.121 51.997

– Espanyols 27.588 26.750 26.251 26.073 27.680 28.728 28.073 27.638 27.476 27.300 26.662

– Francesos 4.384 4.283 4.270 4.334 4.718 5.095 5.078 5.104 5.200 5.214 5.099

– Portuguesos 6.894 6.748 6.708 6.729 8.311 9.980 11.294 12.789 13.519 13.794 13.362

– Altres 4.362 4.366 4.451 4.556 5.105 5.607 5.853 6.156 6.501 6.813 6.874Font: Departament de Treball. Dades a 31 de desembre de cada any.Total 65.971 65.844 66.334 67.159 72.320 76.875 78.549 81.222 83.137 84.484 84.082

1960 1965 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2009 GRÀFIC 2.1

80.000 Evolució de la població total. 1960-2009

70.000

60.000

50.000

40.000

30.000

20.000

10.000Font: Departament de Treball.

Tendència

1961 1965 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2009 GRÀFIC 2.2

16 Taxa de variació de la població total. 1961-2009 (en percentatge)

Taxa de variació Mitjana mòbil

14

12

10

8

6

4

2

0

-2 Font: Departament de Treball.

Tendència

GRÀFIC 2.3

2,5 Taxa de creixement de la població. 2005-2008 (en percentatge anualitzat)2

1,5

1,0

0,5

0

-0,5

Fede

raci

ó R

uss

a

Hon

gria

Est

ònia

Ale

man

ya

Pol

ònia

Jap

ó

Rep

úbl

ica

Esl

ovac

a

Paï

sos

Bai

xos

Esl

ovèn

ia

Cor

ea

Por

tuga

l

Din

amar

ca

Rep

úbl

ica

Txec

a

Fin

làn

dia

Grè

cia

UE

27

tota

l

Su

ècia

Àu

stri

a

Fran

ça

Reg

ne

Un

it

Xin

a

Bèl

gica

Itàl

ia

OC

DE

tota

l

Su

ïssa

Nor

ueg

a

Mèx

ic

Est

ats

Un

its

Can

adà

Xile

Bra

sil

Nov

a Z

elan

da

Àfr

ica

del S

ud

Indo

nès

ia

Turq

uia

Au

strà

lia

Índi

a

Lu

xem

burg

Esp

anya

Isra

el

Islà

ndi

a

Irla

nda

An

dorr

a

Font: OCDE i Departament de Treball.


la suma dels ciutadans estrangers assoleix les 51.997 persones i la d’andorrans, 32.085. Això significa que el gran gruix de la població total, concretament el 61,8%, està format per ciutadans que no són andorrans, un percentatge que ha disminuït de forma continuada des de l’any 2004, en què la població no andorrana va re-presentar el 64,3% de la població total.

Tanmateix, la dada més significativa és la consoli-dació del descens dels residents espanyols que es va iniciar l’any 2005. En només cinc anys, aquesta po-blació s’ha vist reduïda en 2.066 persones, un 7,2% respecte a la xifra del 2004 (gràfic 2.6). L’any 2009, a la disminució d’espanyols, s’hi han sumat els ciuta-dans francesos i portuguesos, amb una disminució del 2,2% i del 3,1% respectivament. Un dels princi-pals motius seria la sortida del país per la pèrdua dels llocs de treball com a conseqüència de la crisi econò-mica, que ha afectat sobretot els sectors del comerç turístic i de la construcció, que absorbeixen gran part de mà d’obra estrangera; però també s’hi afegiria la renúncia a la seva nacionalitat en benefici de l’an-dorrana.

En conjunt, la població estrangera a Andorra ha perdut més d’un 1% de pes, fins al 61,8% de la pobla-ció total, la proporció més baixa dels últims 20 anys.

La població d’Andorra es manté jove tot i l’increment de la gent granLa piràmide d’edat de la població andorrana és un exemple clàssic de l’estructura pròpia d’un país de-senvolupat econòmicament (gràfic 2.7). Les quatre franges més nombroses són les que comprenen les edats de 25 a 44 anys, tant si parlem del sexe mas-culí com del femení. Aquesta forquilla representa el 36,1% de la població i és notablement superior a la població de 0 a 24 anys, on es concentra el 24,3%. Pel que fa a les persones amb edat superior als 65 anys, aquest col·lectiu representa el 12,9% (l’any 2008 era del 12,3%) i 1.910 ciutadans del país tenen 85 anys o més, el que representa una proporció de 2,3 de cada 100 persones. A més, segons les darreres dades del CIA World Factbook 2010 i del World Health Orga-nization, Andorra seria el segon país del món amb l’esperança de vida més alta, amb una mitjana de 82,4 anys, únicament superat per Japó amb 82,6 anys (gràfic 2.8).

Aquest tipus de piràmide regressiva presenta una base molt reduïda per les baixes taxes de fecunditat i un predomini de la població adulta i major de 65 anys, el que demostra el nivell d’envelliment de la població. En conseqüència, aquesta tendència farà que, en un futur, s’hagin de destinar majors recursos a les presta-cions per a la gent gran.

GRÀFIC 2.5 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Evolució de la població per nacionalitats. 1999-2009

Andorrans Espanyols Francesos Portuguesos Altres

80.000

70.000

60.000

50.000

40.000

30.000

20.000

10.000Font: Departament de Treball.

GRÀFIC 2.4

Població per nacionalitats. 2009


Font: Departament de Treball.

GRÀFIC 2.7 4.500 3.500 2.500 1.500 500 500 1.500 2.500 3.500 4.500

Piràmide d’edats de la població andorrana. 2009

Homes Dones

+ de 8580-8475-7970-7465-6960-6455-5950-5445-4940-4435-3930-3425-2920-24

Font: Departament de Treball. Dades a 31 de desembre.

15-1910-14

5-90-4

GRÀFIC 2.6 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Distribució percentual de la població registrada, segons la

nacionalitat. 1999-2009


45%

40%

35%

30%

25%

20%

15%

10%

5%Font: Departament de Treball.

38,2%

31,7%

15,9%

6,1%

8,1%

862 1.048

753 844

988 1.006

1.135 1.081

1.619 1.474

2.216 1.817

2.708 2.196

3.335 2.828

3.922 3.470

4.146 3.802

4.239 3.937

4.086 3.877

3.158 3.141

2.219 2.133

2.060 1.832

2.183 1.988

2.209 2.020

1.948 1.802


Si analitzem la taxa d’envelliment de la població d’Andorra, definida com el percentatge de població de 65 anys o més respecte al total de la població, en com-paració amb altres països, observem que la població andorrana es presenta relativament jove. Així, la po-blació andorrana de 65 anys o més seria del 12,9%, respecte al 14,6% de mitjana als països de l’OCDE o del 17,4% dels països de la Unió Europea, però per sobre de la mitjana mundial del 7,5%. A Japó li cor-respondria la taxa d’envelliment

ANDORRA ANUARI SOCIOECONÒMIC 2010 - Private Banking · 2013. 4. 25. · ANDORRA ANUARI...

Documents

Transcript of ANDORRA ANUARI SOCIOECONÒMIC 2010 - Private Banking · 2013. 4. 25. · ANDORRA ANUARI...