Arranz-Bravo Escultura

Arranz-BravoEscultura

Fund

ació

Arr

anz-

Bra

voAr

ranz

-Bra

vo.

Esc

ultu

ra

Foto

: Mar

c Sp

rang

er

Fundació Arranz-BravoPATRONAT

PresidentaNúria Marín i Martínez

VicepresidentEduard Arranz Bravo de Laguna

Patrons i PatronesCarlos Arranz Bravo de LagunaNatàlia Arranz MestresLluís Bassat CoenFrancesc Belver i VallésAnna Isabel Clar i LòpezLluis Esteve GarnesJordi Garcés i BrusésJaume Graells VeguinFranklin George BowlesMercè Perea ConillasJuan Carlos del Rio Pin

SecretariJaume Graells Veguin

Director artísticAlbert Mercadé

Coordinació administrativaRosa Inglés

AMICS DE LA FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO

Amics patrocinadorsMark Armenante Carlos Arranz Bravo de LagunaJoseph F. Best IIIFranklin George BowlesPhebe Carter Joseph and Gail Ann ColaruotoloGinger Crane Rosaleen Regan RoxburghYoung SohnJohn Wall

Fundació Arranz-BravoAvinguda Josep Tarradellas, 4408901 L’Hospitalet de LlobregatTels. 93 260 02 68 / 93 338 57 [email protected]

EXPOSICIÓ

Arranz-Bravo. Escultura del 24 d’octubre de 2013 al 12 de gener de 2014

CoordinacióAlbert Mercadé

Muntatge Fundació Arranz-Bravo

CATÀLEG

Edita Fundació Arranz-Bravo

Coordinació Fundació Arranz-Bravo

Traduccions Automatic Trans

Disseny i maquetació NaA

Impressió La Bienvenida Comunicación, imprès a The Private Space

Dipòsit Legal: B-23352-2013

ISBN: 978-84-616-6136-7

Octubre 2013

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo

© dels texts, els autors

© de les imatges, els autors

© de les fotografies, els autors

Arranz-Bravo. Escultura

L’Hospitalet obre les portes a l’univers escultòric d’Eduard Arranz-Bravo, des dels anys 60

fins a l’actualitat. Barceloní de naixement, mediterrani d’esperit i ciutadà del món, l’artista

ens apropa una selecció de peces realitzades a partir de diferents tècniques i materials, com

són la pedra, el bronze, el marbre o la ceràmica.

El nom d’Eduard Arranz-Bravo es troba estretament lligat al de L’Hospitalet. Ell és l’autor

de dos dels monuments públics més importants de la ciutat i que han esdevingut símbols:

L’Acollidora, que representa el tarannà integrador de la nostra ciutadania, i El pont de la

llibertat, en homenatge a les dones i els homes que durant la Guerra Civil i els anys de la

dictadura van lluitar pel retorn de la democràcia.

Aquesta mostra suposa una ocasió molt especial per redescobrir l’Arranz-Bravo escultor i la

seva visió personal de la bellesa.

Us convido a apropar-vos a l’univers d’un creador que, amb el seu treball, dóna prestigi a la

nostra ciutat i ens omple d’orgull. Moltes gràcies, Eduard.

Núria Marín i MartínezAlcaldessa de L’Hospitalet i presidenta

del Patronat de la Fundació Arranz-Bravo

Entrevista a Eduard Arranz-Bravo, per Albert MercadéVallvidrera, Juliol 2013

dificultat de la fosa. Sempre he participat en tots els processos del bronze, que són molts: en la creació en guix, en els poliments... Així que he viscut sempre l’escultura com un procés.

AM. Dels setanta també trobem treballs teus amb marbre i pedra. Hi té a veure el teu trasllat a Tarra·gona, a l’estudi de Vespella de Gaià, en un entorn natural fortament tel·lúric?

AB Sí, però per mi no va suposar cap canvi treballar la pedra. Perquè en art l’important és tenir al-guna cosa a dir, sigui amb una línia de dibuix o picant una pedra. I, per sobre de tot, són reptes. El marbre era molt dur, i era molt estimu-lant trobar-se amb un nou problema. I, sortosament, va agradar la seva resolució, que va ser exposada a Barcelona, i també a Madrid, amb Fernando Vijan-de. Afortunadament, he tingut sempre uns marxants que m’han estimulat a fer escultura, i això ha sigut fonamental, perquè en escultura el marxant és més important que no en pintura.

AM. El teu primer monument públic és del 1985, amb L’acollidora, a la Rambla de l’Hospitalet.

AB. Amb l’alcalde Pujana i el crític Corre-dor Matheos, plegats, vam decidir fer un símbol de l’Hospitalet, que en aquell mo-ment era una ciutat sense ànima ni for-mes que la representessin. Jo ràpidament em vaig adonar que era una ciutat en què el vuitanta per cent de la gent havia nascut fora de Catalunya i que, per tant, principalment era una ciutat d’acollida. I vaig pensar un nom que ha fet fortuna: L’acollidora, vinculada a uns símbols: la idea de llum solar, i tam-bé la safata, que recull, com la safata dels pagesos al camp, que recullen blat.

És un monument que encara avui la gent es fa seu. Allà, es fan actes de tot tipus, la setmana passada en van fer un de feminista, per exemple. Aquest vincle de la meva obra amb la ciutat em produeix una gran satisfacció.

“Per mi fer una escultura té el mateix ànim experimental que pintar una fàbrica, un segell o fer un happening”

Albert Mercadé. Eduard, quan es va manifestar la teva vocació escultòrica?

Arranz-Bravo. La meva escultura està lligada a la meva forma d’entendre la vida. Jo no diferencio entre ser escultor, pintor o dibuixant. Sóc una persona davant de la vida, davant de les formes, davant de la reali-tat que m’envolta. M’enriqueix tot, principal-ment mirar la natura. I ho integro en un capítol global de l’art. Un dibuix té continuïtat amb una escultura, l’escultura amb una pintura... Com aquelles pintures d’Altamira, on el toro té el vo-lum aprofitat de la roca, i tot és conseqüència d’una lògica, d’un món entroncat.

AM. Són els galeristes Gaspar els que et van finançar la teva primera edició d’escultures, l’any 1973.

AB. Tot i que amb anterioritat a l’any que esmentes havia fet alguna obra de caràcter objectual, com el retrat a Rafael Bartolozzi, considero efectivament el meu inici en el camp de l’escultura el 1973, quan la galeria Gaspar m’encarrega els 3 primers bronzes. Els Gaspar et posaven reptes constantment. No n’hi havia prou amb la pintura: t’en-carregaven llibres, aiguaforts, escultures, i t’hi havies de deixar l’ànima. Tot plegat va ser molt estimulant per a un jove artista com jo.

Llavors em vaig trobar en un medi força natural per mi, perquè estava fet en un context d’experimentació en què tot era vàlid, sense estar entotsolat en un sol món: per mi fer una escultura tenia el mateix ànim experimental que fer un segell, pintar una fàbrica o fer un happening.

AM. Com a artista profundament plàstic que ets, què et va semblar el nou repte de treballar amb materials complexos i processuals com el bronze?

AB. Jo em vaig enamorar de la noblesa del material de bronze, perquè entroncava amb la cosa primitiva de Grècia, Riace, o Marc Aureli a Roma, és a dir, tot allò que ha perdurat. I del bronze m’atreia també la

AM. A partir dels vuitanta et trasllades a Cadaqués i d’aquest moment trobem escultures amb un nou material, la ceràmica.

AB. La ceràmica va ser una idea de Lanfranco Bom-belli, el gran arquitecte i galerista de Cadaqués. La ceràmica em va permetre treballar per primera ve-gada amb el color. Tenia molta por que quedés llepat, com un caramel brillant, cosa que em feia angúnia. Llavors vam lluitar fins aconseguir uns colors mats o molt setinats, que s’adequaven perfectament a la meva sensibilitat. Amb Bombelli també vam fer altres sèries d’escultura en bronze: com La font del cor, que era un prototip d’escultura monumental a Cadaqués. El monument no es va fer perquè em vaig negar a fer res a la riba del poble. Considero que s’ha de deixar la riba neta, només amb el paisatge. S’ha de deixar la natura tranquil·la.

AM. La teva escultura palesa un vincle profund amb l’escultura arcaica mediterrània.

AB. Bona o dolenta, la meva obra vol en-troncar amb el passat i amb el futur. M’agrada pensar que formo part d’una tradició que comença a Altamira, seguint amb els grecs, àrabs o el romànic català.

AM. Els noranta comences a treballar amb sèries més àmplies, com Gran família, Tarragona, els ele·ments de la natura...

AB. Tot art ha de reflectir les necessitats particulars que té un poble amb la realitat que l’envolta. I evidentment no parlo d’una reali-tat fotogràfica, sinó d’una realitat essencial vinculada a una veritat interior. T’has d’impregnar d’allò essen-cial i deixar fluir.

Amb aquest principi va sorgir la necessitat de fer la sèrie del Món-terra, Món-animal, Món-mar, Món-aire i Món-vegetal. Era com una novel·la escultòrica, amb la idea que una escultura suma amb l’altra. Sense aire no hi ha terra, sense aigua no hi ha natura, etc.

AM. Aquesta idea d’obra orgànica és molt present en la teva escultura última i també es percep en la teva escultura més ambiciosa, altre cop a l’Hospitalet: El pont de la llibertat.

AB. La idea va ser de Celestino Corbacho, que va proposar una escultura per la gent que havia mort a l’Hospitalet durant la Guerra Civil defensant la lli-bertat, que encara estan units en una associació. Vaig escollir aquell lloc perquè era una cruïlla molt nova i que permetia que els hospitalencs circulessin sota l’escultura, palpant la llibertat. La llibertat la percebo com una cosa aèria, com l’arc al cel.

El pont de la llibertat considero que és una escultura d’una gran força tel·lúrica: la terra que s’aixeca i que té un arc que vola. L’arc uneix, no separa. I en un món tan desunit, em sembla el millor emble-ma de la llibertat. La llibertat solitària no existeix. És sempre compartida. No pots viu-re sol lliure, si a l’exterior tens una dictadura que ho oprimeix tot.

AM. El 2006 fas un altre símbol lligat a la col·lectivitat: La mà catalana.

AB. Catalunya, que és un dels països més bonics del planeta, té aquesta particularitat de produir talent in-dividual genial, de gent que ocupa un lloc a la his-tòria: des de Pau Casals a Miró, passant per Gaudí... Catalunya genera genialitats, sovint en un entorn hostil, en un miasma de conserva-dorisme català. Per mi la mà és aquesta força que insòlitament es produeix a Catalunya. No podia ser una mà francesa o italiana.

AM. Darrerament has tornat a l’escultura policroma·da, i també a l’experimentació objectual, amb mate·rials pobres, com a Cadaqués.

AB. Darrerament he fet 3 escultures de gran format, amb les quals he disfrutat molt, perquè la peça gran té una contundència física, que la petita no té. Preci-sament una d’elles és una Mà catalana gran. Les altres

dues són El cavaller de Ginestera i La senyora de Gines-tera.

En paral·lel, però, és cert que he fet una gran quanti-tat de petites peces molt disfrutades. Mentre em feien el nou estudi, com que no podia pintar, vaig estar fent tot de petites escultures amb el material de rebuig que em trobava cada dia a l’obra. A la sordidesa d’aquell material li vaig intentar donar poesia, cosa que es cor-respon molt amb la meva personalitat. Dintre de la brutalitat meva crec que hi ha una poesia. El meu art és un còctel de passió i poesia. I tot art que perdura té poesia. I amb aquestes escultu-res vaig tractar de fer això. Vaig disfrutar utilitzant la pobresa dels materials.

AM. A la brutalitat i la poesia, jo hi afegiria també la ironia, que caracteritza així mateix aquestes darreres escultures: Mama-leña, El passeig del gos o Raspall japonès...

AB. És un humor sarcàstic, típicament català, per cert, i que principalment m’aplico a mi mateix. Hi ha una ironia latent a la vida. L’única cosa seriosa a la vida és el naixement i la mort. Tota la res-ta és ironia.

AM. Tu que mires cap endavant sempre, quina es·cultura visualitzes en el teu nou taller dissenyat per Jordi Garcés?

AB. La visualitzo tant com un dibuixet de 10 centí-metres. Abans que sigui un vell impresentable, no hi haurà qui m’aturi. Aquest principi vital implica que si em vols matar només m’has de dir: no facis res. Sóc l’antiduchamp. No puc divagar dies i dies. El meu barroquisme animal xoca amb el cervell cartesià francès, que d’altra banda envejo: aquesta elegància del no fer res. És més ele-gant la reflexió, ho admeto, però el meu cas és el del treball i el de l’obrer. Em mataries si em fessis fer el “senyorito” de l’art.

Arranz-Bravo amb la Senyora de Ginestera i la Mà Catalana gran, estudi Vallvidrera, 2013.

Rafa, 1967 Tècnica mixta, 35’5 x 29 x 8 cm

Calculadora, 1971Objecte pintat, 32 x 17 x 13 cm

The Noiseless, 1971Objecte pintat, 30 x 24 x 13 cm

Gran espiral, 1973Bronze, 35’5 x 13 x 7’5 cm

Doble columna, 1973Bronze, 23 x 15 x 19 cm

Indien, 1973Bronze, 22 x 7 x 9 cm

Gran Basc, 1977Marbre de Carrara, 70 x 44 x 29 cm

Matrona, 1977Marbre de Carrara, 91 x 51 x 35 cm

Tragedien, 1977Marbre negre de Bèlgica, 80 x 55 x 28 cm

Pelatisim, 1980Pedra de Vinaixa pintada, 64 x 36 x 27 cm

Eclipsi A, 1978Bronze, 44 x 28 x 33 cm

Eclipsi B, 1978Bronze, 46 x 42 x 19 cm

Abraçada, 1982Bronze, 50 x 50 x 10 cm

Nen, 1982Bronze, 7 x 5 x 5 cm

Nena, 1982Bronze, 30 x 7 x 11 cm

Nena, 1984Bronze, 52 x 48 x 11’5 cm

Dona, 1985Bronze, 15 x 18 x 5’5 cm

L’acollidora, 1985Bronze, 38 x 21 x 7 cm

Edició de l’Ajuntament de L’Hospitalet

L’acollidora, 1985Bronze, 240 x 120 x 50 cm

Orellut, 1985Bronze, 21 x 25 x 8 cm

Braç llarg, 1985Bronze, 50 x 48 x 11’5 cm

La font del cor, 1988Bronze, 27 x 34 x 19 cm

Bastiana 11, 1987Ceràmica, 45 x 25 x 27 cm





Premi Catalunya, 1989Bronze, 27 x 11 x 11 cm

Edició de la Generalitat de Catalunya

Dona Brava, 1989Bronze, 173 x 70 x 60 cm

Dona amb llaç, 1989Tècnica mixta, 39 x 15 x 14 cm

Dentista, 1989Tècnica mixta, 39 x 20 x 15 cm

Pot humà reliquiari, 1989Tècnica mixta, 30 x 17 x 13 cm

Reliquiari, 1989Tècnica mixta, 14 x 35’5 x 7 cm

Cèrvol, 1989Tècnica mixta, 34 x 17 x 17 cm

Barca, 1989Tècnica mixta, 56 x 29 x 7 cm

Dona alta, 1989Tècnica mixta, 64 x 5’5 x 6 cm

Mà, 1989Tècnica mixta, 56 x 12 x 6 cm

Llum, 1989Tècnica mixta, 51 x 6’5 x 5’5 cm

Guants per a ritual, 1989Tècnica mixta, 35 x 20 x 5 cm

Lorenza, 1990Bronze, 26 x 16 x 13 cm

Ciclista sentimental, 1990Bronze, 24 x 28’5 x 9 cm

Señor, 1991Bronze, 28 x 15 x 4’5 cm

Señora, 1991Bronze, 24’5 x 19’5 x 5 cm

Gran familia I, 1992Bronze, 17 x 6 x 4’5 cm

Gran familia II, 1992Bronze, 18 x 11’5 x 5’5 cm

Gran familia III, 1992Bronze, 16 x 7 x 3’5 cm

Gran familia IV, 1992Bronze, 10’5 x 7 x 3 cm

Gran familia V, 1992Bronze, 15 x 6’5 x 4 cm

Gran familia VI, 1992Bronze, 9 x 7 x 3 cm

Gran familia VII, 1992Bronze, 13 x 8 x 4’5 cm

Gran familia VIII, 1992Bronze, 13 x 9 x 5 cm

Gran familia IX, 1992Bronze, 11 x 10 x 4 cm

Gran familia X, 1992Bronze, 12 x 8 x 10 cm

Gran familia XI, 1992Bronze, 12’5 x 5’5 x 6 cm

D, 1993Bronze, 17 x 15 x 4 cm

B, 1995Plata, 13’5 x 8 x 4 cm

Prima-dona, 1993Bronze, 51 x 30 x 12 cm

Olímpica, 1996Bronze, 50 x 23 x 20 cm

Gran dama, 1996Bronze, 36 x 30 x 17 cm

Tarragona, Tarragona, Tarragona XIV, 1996Tècnica mixta, 50 x 70 x 9 cm

Món-aire, 1997Bronze, 49 x 47 x 23 cm

Món-mar, 1997Bronze, 40 x 51 x 27 cm

Món-animal, 1997Bronze, 25 x 46 x 15 cm

Món-vegetal, 1997Bronze, 37 x 44 x 15 cm

Món-terra, 1997Bronze, 62 x 53 x 12 cm

Alegria, 1999Bronze, 202 x 138 x 41 cm

Magic City, 2005Bronze, 56 x 72 x 6 cm

El Pont de la Llibertat, 2005Bronze, 243 x 45 x 100 cm

El Pont de la Llibertat, 2007Bronze i al·lumini, 11 x 23’40 x 4’30 metresBronze A: 5’50 x 4’30 x 4’30 metresBronze B: 6 x 4’20 x 4 metresL’Hospitalet de Llobregat

Mà catalana, 2006Bronze, 32 x 23 x 32 cm

Caraboca, 2008Bronze, 27 x 20 x 13 cm

Somni de Bronze, 2008Bronze, 48 x 83 x 31 cm

Centaure, 2008Bronze, 29 x 27 x 17 cm

Mercer street, 2008Tècnica mixta

Mercer street 1, 11 x 8 x 3 cmMercer street 2, 12 x 9’5 x 3 cmMercer street 3, 11’5 x 8’5 x 5 cm

Mercer street 4, 12’5 x 10 x 3’5 cmMercer street 5, 18 x 8 x 4 cmMercer street 6, 12’5 x 9 x 3’5 cm

Mercer street 7, 14 x 9 x 3’5 cmMercer street 8, 16’5 x 9’5 x 3 cmMercer street 9, 12’5 x 8’5 x 2’5 cm

Mercer street 10, 11 x 10 x 3’5 cmMercer street 11, 12 x 13 x 3’5 cmMercer street 12, 13 x 9’5 x 3’5 cm

Mercer street 13, 12 x 9’5 x 3 cmMercer street 14, 15 x 11 x 4 cm

Turita 1, 2009Tècnica mixta, 20’5 x 26 x 11 cm

Turita 2, 2009Tècnica mixta, 18 x 21 x 17 cm

Turita 3, 2009Tècnica mixta, 17’5 x 19 x 12 cm

Turita 4, 2009Tècnica mixta, 31 x 16’5 x 9 cm

Obelisc d’Arranz-Bravo, 2009Bronze, 67 x 44 x 26 cm

L’Acollidora de la Fundació, 2009Tècnica mixta, 223 x 103 x 24 cm

Enigma de la llum 23, 2010Bronze, 48 x 43 x 16 cm

Enigma de la llum 24, 2010Bronze, 60’5 x 30’5 x 16 cm

Enigma de la llum 25, 2010Bronze, 52’5 x 30 x 16 cm






Enigma de la llum 31, 2010Bronze, 48 x 33 x 13’5 cm

Enigma de la llum 32, 2010Bronze, 51,5 x 37 x 15 cm


Trop model, 2010Tècnica mixta, 40 x 22 x 16 cm

Dona-arc, 2010Tècnica mixta, 45 x 33 x 11’5 cm

Tura de Bronze, 2011Bronze, 42 x 26 x 25 cm

The walk of the joy, 2011Bronze, 32 x 89 x 15 cm

Le bateau plein, 2012Bronze, 35 x 74 x 17 cm

Muntanya humana, 2012Tècnica mixta, 31 x 55 x 6 cm

Alexandre, 2012Tècnica mixta, 72 x 77 x 30 cm

Bien, 2012Tècnica mixta, 50 x 29’5 x 20 cm

New Land, 2012Bronze, 84 x 26 x 19 cm

Retocho, 2012Tècnica mixta, 56 x 14 x 5 cm

La mirada, 2013Tècnica mixta, 15 x 11’5 x 1 cm

Bandera-flag, 2013Tècnica mixta, 18 x 11 x 0’5 cm

Llaç vermell, 2013Tècnica mixta, 11 x 16 x 5 cm

Metxa, 2013Tècnica mixta, 26 x 8 x 1 cm

Pescador, 2013Tècnica mixta, 22 x 10’5 x 5 cm

Espiral-serpent, 2013Tècnica mixta, 11 x 18 x 5 cm

Forca, 2013Tècnica mixta, 18 x 10 x 0’5 cm

Lluna i Sol, 2013Tècnica mixta, 13 x 33’5 x 2’5 cm

Dibuix de ferro, 2013Tècnica mixta, 19’5 x 6’5 x 2’5 cm

Martell, 2013Tècnica mixta, 5 x 18 x 10 cm

Rajola drawing, 2013Tècnica mixta, 29 x 8’5 x 0’5 cm

Peu, 2013Tècnica mixta, 5’5 x 28 x 14’5 cm

Destí, 2013Tècnica mixta, 7’5 x 17 x 5’5 cm

Cresta de gespa, 2013Tècnica mixta, 22’5 x 8 x 1 cm

La forza del destino, 2013Tècnica mixta, 37 x 47 x 20’5 cm

Japó, 2013Tècnica mixta, 47 x 62 x 11 cm

Trio, 2013Tècnica mixta, 34 x 41 x 13 cm

Basc, 2013Tècnica mixta, 65 x 25’5 x 25’5 cm

Romania, 2013Tècnica mixta, 90 x 21 x 16 cm

Arbre, 2013Tècnica mixta, 88’5 x 40 x 20’5 cm Alta, 2013

Tècnica mixta, 97 x 7 x 7 cm

Pedra, 2013 Tècnica mixta, 5 x 9’5 x 6’5 cm

Magranaman, 2013 Tècnica mixta, 7’5 x 17 x 5’5 cm

Cargol, 2013 Tècnica mixta, 8’5 x 17 x 10 cm

Marcel, 2013 Tècnica mixta, 31 x 21 x 13 cm

Tècnic verd, 2013 Tècnica mixta, 13’5 x 30 x 7 cm

Pedra i alambre, 2013 Tècnica mixta, 14 x 27’5 x 14’5 cm

Cargol i gat, 2013 Tècnica mixta, 28 x 29 x 5’5 cm

Mi, 2013Tècnica mixta, 20 x 17 x 10 cm

Corner, 2013Tècnica mixta, 19’5 x 10 x 10 cm

Granita, 2013Tècnica mixta, 24’5 x 17 x 2’5 cm

Dona ancla, 2013Tècnica mixta, 21 x 18’5 x 17 cm

Espàtula, 2013Tècnica mixta, 19’5 x 22 x 14’5 cm

Ferro i canvas, 2013Tècnica mixta, 26 x 15’5 x 10 cm

Cadaqués, 2013Tècnica mixta, 26 x 25 x 10 cm

Robot, 2013Tècnica mixta, 42 x 25 x 4 cm

Angelus, 2013Tècnica mixta, 7’5 x 15 x 12 cm

Raspall japonès, 2013Tècnica mixta, 13 x 59 x 11 cm

Aranya, 2013Tècnica mixta, 50 x 28 x 29 cm

Matrona, 2013Tècnica mixta, 44 x 34 x 15 cm

Toro, 2013Tècnica mixta, 52 x 46 x 20 cm

Animals in love, 2013Tècnica mixta, 15 x 30 x 14 cm

Piscina, 2013Tècnica mixta, 8 x 104 x 7 cm

Passeig del gos, 2013Tècnica mixta, 11 x 89’5 x 7 cm

Desfilada, 2013Tècnica mixta, 16 x 73 x 7 cm

Circ, 2013Tècnica mixta, 37 x 31 x 27 cm

Piscina, 2013Tècnica mixta, 8 x 104 x 7 cm

Passeig del gos, 2013Tècnica mixta, 11 x 89’5 x 7 cm

Desfilada, 2013Tècnica mixta, 16 x 73 x 7 cm

La capsa i l’escombra, 2013Tècnica mixta, 47 x 21’5 x 11 cm

Color punts, 2013Tècnica mixta, 54 x 11 x 9 cm

Sabata, 2013Tècnica mixta, 49 x 21 x 14’5 cm

Senyoreta-Tita, 2013Tècnica mixta, 28 x 14 x 8 cm

Samotràcia, 2013Tècnica mixta, 23 x 14 x 6’5 cm

Bullfight, 2013Tècnica mixta, 33’5 x 39’5 x 4 cm

Diari, 2013Tècnica mixta, 16’5 x 36’5 x 15 cm

La senyora de Ginestera, 2013Tècnica mixta, 351 x 165 x 50 cm

El Cavaller de Ginestera, 2013Tècnica mixta, 180 x 429 x 60 cm

Mà Catalana gran, 2013Bronze, 69 x 100 x 56 cm

Ginestero, 2013Bronze, 27 x 75 x 18 cm

L’Hospitalet abre las puertas al universo escultó-’Hospitalet abre las puertas al universo escultó-rico de Eduard Arranz-Bravo, desde los años 60 hasta la actualidad. Barcelonés de nacimiento, mediterráneo de espíritu y ciudadano del mun-do, el artista nos acerca una selección de piezas realizadas a partir de diferentes técnicas y mate-riales, como la piedra, el bronce, el mármol o la cerámica.

El nombre de Eduard Arranz-Bravo se encuen-tra estrechamente atado al de L’Hospitalet. Él es el autor de dos de los monumentos públicos más importantes de la ciudad y que se han converti-do en símbolos: L’Acollidora (‘La Acogedora’), que representa el talante integrador de nuestra ciuda-danía, y El pont de la llibertat (‘El puente de la li-bertad’) en homenaje a las mujeres y los hombres que durante la Guerra Civil y los años de la dic-tadura lucharon por el retorno de la democracia.

Esta muestra supone una ocasión muy especial para redescubrir el Arranz-Bravo escultor y su visión personal de la belleza.

Os invito a acercaros al universo de un creador que, con su trabajo, da prestigio a nuestra ciudad y nos llena de orgullo. Muchas gracias, Eduard.

Núria Marín i MartínezAlcaldesa de L’Hospitalet y presidenta

del Patronato de la Fundació Arranz-Bravo

Entrevista a Eduard Arranz-Bravo, por Albert Mercadé

Vallvidrera, julio 2013

“Para mí realizar una escultura tiene el mismo ánimo experimental que pintar una fábrica, un sello o hacer un happening”

AM Eduard, ¿cuándo se manifestó tu vocación escultórica?

AB. Mi escultura está ligada a mi forma de en-tender la vida. Yo no diferencio entre ser escultor, pintor o dibujante. Soy una persona ante la vida, ante las formas, ante la realidad que me rodea. Me enriquece todo, principalmente mirar la na-turaleza. Y lo integro en un capítulo global del arte. Un dibujo tiene continuidad con una escul-tura, la escultura con una pintura... Como aque-llas pinturas de Altamira, donde el toro tiene el volumen aprovechado de la roca, y todo es conse-cuencia de una lógica, de un mundo entroncado.

AM Son los galeristas Gaspar los que te financi·aron tu primera edición de esculturas, en 1973.

AB A pesar de que con anterioridad al año que citas había realizado alguna obra de carácter ob-jetual, como el retrato a Rafael Bartolozzi, con-sidero efectivamente mi inicio en el campo de la escultura en 1973, cuando la galería Gaspar me encarga los 3 primeros bronces. Los Gaspar te ponían retos constantemente. No bastaba con la pintura: te encargaban libros, aguafuertes, escul-turas, y te tenías que dejar el alma. Todo ello fue muy estimulante para un joven artista como yo.

Entonces me encontré en un medio bastante na-tural para mí, porque estaba hecho en un contex-to de experimentación en el que todo era válido, sin estar abstraído en un solo mundo: para mí realizar una escultura tenía el mismo ánimo ex-perimental que hacer un sello, pintar una fábrica o hacer un happening.

AM Como artista profundamente plástico que eres, ¿qué te pareció el nuevo reto de trabajar con materiales complejos y procesuales como el bronce?

AB Yo me enamoré de la nobleza del material de bronce, porque entroncaba con la cosa primitiva de Grecia, Riace, o Marco Aurelio en Roma, es decir, todo lo que ha perdurado. Y del bronce me atraía también la dificultad de la fundición. Siem-pre he participado en todos los procesos del bron-ce, que son muchos: en la creación en yeso, en los pulidos... Así que he vivido siempre la escultura como un proceso.

AM De los setenta también encontramos traba·jos tuyos con mármol y piedra. ¿Tiene que ver con ello tu traslado a Tarragona, en el estudio de Vespella de Gaià, en un entorno natural fuerte·mente telúrico?

AB Sí, pero para mí no supuso ningún cambio trabajar la piedra. Porque en arte lo importante es tener algo que decir, ya sea con una línea de di-bujo o picando una piedra. Y, por encima de todo, son retos. El mármol era muy duro, y era muy estimulante encontrarse con un nuevo problema. Y, afortunadamente, gustó su resolución, que fue expuesta en Barcelona, y también en Madrid, con Fernando Vijande. Afortunadamente, he tenido siempre unos marchantes que me han estimula-

do a hacer escultura, y eso ha sido fundamental, porque en escultura el marchante es más impor-tante que en pintura.

AM Tu primer monumento público es de 1985, con L’acollidora (La acogedora), en la Rambla de L’Hospitalet.

AB Con el alcalde Pujana y el crítico Corredor Matheos, los tres juntos, decidimos hacer un sím-bolo de L’Hospitalet, que en aquel momento era una ciudad sin alma ni formas que la represen-tasen. Yo rápidamente me di cuenta de que era una ciudad en la que el ochenta por ciento de la gente había nacido fuera de Cataluña y que, por lo tanto, principalmente era una ciudad de aco-gida. Y pensé un nombre que ha hecho fortuna: L’acollidora, vinculada a unos símbolos: la idea de luz solar, y también la bandeja, que recoge, como la bandeja de los campesinos en el campo, que recogen trigo.

Es un monumento que todavía hoy la gente se hace suyo. Allí, se realizan actos de todo tipo, la semana pasada hicieron uno de carácter feminis-ta, por ejemplo. Este vínculo de mi obra con la ciudad me produce una gran satisfacción.

AM A partir de los ochenta te trasladas a Cada·qués y de ese momento encontramos esculturas con un nuevo material, la cerámica.

AB La cerámica fue una idea de Lanfranco Bom-belli, el gran arquitecto y galerista de Cadaqués. La cerámica me permitió trabajar por primera vez con el color. Tenía mucho miedo de que quedase como lamido, como un caramelo brillante, lo cual me producía angustia. Entonces luchamos hasta conseguir unos colores mates o muy satinados, que se adecuaban perfectamente a mi sensibili-dad. Con Bombelli también realizamos otras se-ries de escultura en bronce: como La font del cor (La fuente del corazón), que era un prototipo de escultura monumental en Cadaqués. El monu-mento no se realizó porque me negué a que fuera colocada en la ribera del pueblo. Considero que debe dejarse la ribera limpia, sólo con el paisaje. Debe dejarse la naturaleza tranquila.

AM Tu escultura hace patente un profundo vín·culo con la escultura arcaica mediterránea.

AB Buena o mala, mi obra busca entroncar con el pasado y con el futuro. Me gusta pensar que formo parte de una tradición que comienza en Altamira, siguiendo con los griegos, árabes o el románico catalán.

AM En los noventa empiezas a trabajar con se·ries más amplias, como Gran família, Tarragona (Gran Familia, Tarragona), los elementos de la naturaleza...

AB Todo arte debe reflejar las necesidades parti-culares que tiene un pueblo con la realidad que lo rodea. Y evidentemente no hablo de una realidad fotográfica, sino de una realidad esencial vincu-

lada a una verdad interior. Te tienes que impreg-nar de lo esencial y dejar fluir.

Con este principio surgió la necesidad de realizar la serie del Món-terra, Món-animal, Món-mar, Món-aire y Món-vegetal (Mundo-tierra, Mundo-animal, Mundo-mar, Mundo-aire y Mundo-vegetal). Era como una novela escultórica, con la idea de que una escultura suma con otra. Sin aire no hay ti-erra, sin agua no hay naturaleza, etc.

AM Esta idea de obra orgánica está muy presente en tu escultura última y también se percibe en tu escultura más ambiciosa, otra vez en L’Hos·pitalet: El pont de la llibertat (El puente de la libertad).

AB La idea fue de Celestino Corbacho, que propu-so una escultura para la gente que había fallecido en L’Hospitalet durante la Guerra Civil defendi-endo la libertad, que todavía están unidos en una asociación. Elegí ese lugar porque era un cruce muy nuevo y que permitía que los hospitalenses circularan debajo de la escultura, palpando la libertad. La libertad la percibo como algo aéreo, como el arco al cielo.

El pont de la llibertat considero que es una escul-tura de una gran fuerza telúrica: la tierra que se levanta y que tiene un arco que vuela. El arco une, no separa. Y en un mundo tan desunido, me parece el mejor emblema de la libertad. La liber-tad solitaria no existe. Es siempre compartida. No puedes vivir solo libre, si en el exterior tienes una dictadura que lo oprime todo.

AM En 2006 realizas otro símbolo ligado a la co·lectividad: La mà catalana (La mano catalana).

AB Cataluña, que es uno de los países más bonitos del planeta, tiene esta particularidad de producir talento individual genial, de gente que ocupa un lugar en la historia: desde Pau Casals a Miró, pa-sando por Gaudí... Cataluña genera genialidades, a menudo en un entorno hostil, en un miasma de conservadurismo catalán. Para mí la mano es esta fuerza que insólitamente se produce en Cata-luña. No podía ser una mano francesa o italiana.

AM Últimamente has vuelto a la escultura poli·cromada, y también a la experimentación obje·tual, con materiales pobres, como en Cadaqués.

AB Últimamente he realizado 3 esculturas de gran formato, con las que he disfrutado mucho, porque la pieza grande tiene una contundencia física, que la pequeña no tiene. Precisamente una de ellas es una Mà catalana gran (Mano catalana grande). Las otras dos son El cavaller de Ginestera (El caballero de Ginestera) y La senyora de Gineste-ra (La señora de Ginestera).

En paralelo, sin embargo, es cierto que he reali-zado una gran cantidad de pequeñas piezas muy disfrutadas. Mientras me hacían el nuevo estu-dio, como no podía pintar, estuve realizando toda una serie de pequeñas esculturas con el materi-al rechazable que me encontraba cada día en la obra. A la sordidez de aquel material intenté dar-

le poesía, lo cual se corresponde mucho con mi personalidad. Dentro de mi brutalidad creo que hay una poesía. Mi arte es un cóctel de pasión y poesía. Y todo arte que perdura tiene poesía. Y con estas esculturas traté de hacer eso. Disfruté utilizando la pobreza de los materiales.

AM A la brutalidad y la poesía, yo añadiría tam·bién la ironía, que caracteriza asimismo estas últimas esculturas: Mama-leña, El passeig del gos (El paseo del perro) o Raspall japonès (Ce·pillo japonés)...

AB Es un humor sarcástico, típicamente catalán, por cierto, y que principalmente me aplico a mí mismo. Hay una ironía latente en la vida. Lo úni-co serio en la vida es el nacimiento y la muerte. Todo lo demás es ironía.

AM Tú que miras hacia adelante siempre, ¿qué escultura visualizas en tu nuevo taller diseñado por Jordi Garcés?

AB La visualizo tanto como un dibujito de 10 cen-tímetros. Antes de que sea un viejo impresenta-ble, no habrá quien me pare. Este principio vital implica que si me quieres matar sólo me tienes que decir: no hagas nada. Soy el antiduchamp. No puedo divagar días y días. Mi barroquismo animal choca con el cerebro cartesiano francés, que por otra parte envidio: esa elegancia del no hacer nada. Es más elegante la reflexión, lo admi-to, pero mi caso es el del trabajo y el del obrero. Me matarías si me hicieses hacer el “señorito” del arte.

L’Hospitalet opens the doors to the sculptural universe of Eduard Arranz-Bravo, from the 60s to the present. Born in Barcelona, Mediterranean in spirit and citizen of the world, the artist resents a selection of works that use different techniques and materials such as stone, bronze, marble or ceramic.

The name of Eduard Arranz-Bravo is very closely linked to that of L’Hospitalet. He is the author of two of the most important public monuments in the city and which have become its symbols: L’Acollidora (The welcomer), representing the integrative character of our citizens, and El pont de la llibertat (The bridge of freedom), in homage to the men and women who fought for the return of democracy during the civil war and the years of the dictatorship.

This show is a very special occasion to rediscover Arranz-Bravo as a sculptor and his personal view of beauty.

I invite you to come closer to the universe of a creator who, through his work, gives prestige to our city and fills us with pride. Thank you very much Eduard.

Núria Marín i MartínezMayoress of L’Hospitalet and President of the Board of

Trustees of the Fundació Arranz-Bravo

Interview with Eduard Arranz-Bravo,by Albert Mercadé

Vallvidrera, July 2013

‘To me, creating a sculpture has the same experimental spirit as painting a factory, making a stamp or planning a happening’

AM: Eduard, when did you know that your call·ing was to become a sculptor?

AB: My sculpture is linked to the way I under-stand life. I don’t distinguish between being a sculptor, a painter or a sketch artist. I am a per-son facing life, shapes and the reality that sur-rounds me head-on. Everything enriches me, es-pecially looking at nature. And I integrate it into a global chapter on art. A drawing has continuity with a sculpture, the sculpture with a painting... Like those paintings by Altamira, where the bull has the volume of a rock, and it is all the conse-quence of a certain logic, of a connected world.

AM: It was the Gaspar gallery owners who fi·nanced your first collection of sculptures, in 1973.

AB: Although before the year you mentioned I had created some object-oriented works, like the portrait of Rafael Bartolozzi, I effectively consider my start in the field of sculpture as 1973, when the Gaspar gallery commissioned the first three bronzes. The Gaspar gave continually challenged me. Painting wasn’t enough: they commissioned books, etchings, sculptures, and you had to give them your soul. It was all extremely stimulating for a young artist such as myself.

That was when I found a medium that was quite natural to me, because it was made in a context of experimentation in which everything was valid, without being abstracted into a single world: to me, creating a sculpture has the same experimen-tal spirit as painting a factory, making a stamp or planning a happening.

AM: For the deeply plastic artist that you are, what do you think of the new challenge of working with complex and process·based ma·terials like bronze?

AB: I fell in love with the nobility of bronze, be-cause it connected to the primitive core of Greece, Riace, or Marcus Aurelius in Rome, namely, ev-erything that has endured. And the difficulty of casting bronze was also attractive to me. I have always participated in all the processes involved with bronze, which are many: the creation with plaster, the polishing... So I have always experi-enced sculpture as a process.

AM: We can also find works of yours from the seventies in marble and stone. Was that relat·ed to your move to Tarragona, to the studio in Vespella de Gaià, an environment with such a forceful telluric nature?

AB: Yes, but it wasn’t any change for me to work with stone. Because in art what is important is having something to say, whether it’s through a line drawing or chiselling stone. And, above all else, they are challenges. Marble was so hard, and it was fascinating to be confronted with a new problem. And, fortunately, they liked how I resolved it, and it was exhibited in Barcelona, and also in Madrid, with Fernando Vijande. For-

tunately, I have always had dealers who have encouraged me to make sculpture, and that has been essential, because the dealer is more impor-tant in sculpture than in painting.

AM: Your first public monument is from 1985, L’Acollidora (The Welcoming Woman) on the Rambla in L’Hospitalet.

AB: With Mayor Pujana and critic Corredor Matheos, the three of us together decided to make a symbol of L’Hospitalet, which at that time was a soulless city with nothing that represented it. I soon realised that it was a city in which 80% of the people had been born outside of Catalo-nia and that, therefore, was primarily a host city. And I thought of a name that has been solid gold: L’acollidora, linked to several symbols: the idea of sunlight, and also the tray, for collecting things, like what workers in the fields use for harvesting wheat.

It is a monument that people still relate to even today. They have events of all types, for example last week there was a feminist demonstration. The connection of my work to the city gives me great satisfaction.

AM: In the eighties, you moved to Cadaqués and we started seeing your sculptures in a new ma·terial, ceramic.

AB: Ceramics was an idea by Lanfranco Bom-belli, the great architect and gallery owner from Cadaqués. Ceramics let me work with colour for the first time. I was very afraid that it would turn out looking licked, like a shiny sweet, which distressed me. Then we fought to obtain matte or highly satinised colours, which fit perfectly with my sensibility. We also created other se-ries of bronze sculptures with Bombelli: like La font del cor (Fountain of the Heart) which was a monumental sculptural prototype in Cadaqués. The monument was never made because I re-fused to have it installed on the town’s riverside. I think that the riverbank should remain clean, with only the landscape. We should leave nature alone.

AM: Your sculpture reveals a deep connection to archaic Mediterranean sculpture.

AB: For good or for bad, my work seeks to con-nect the past and the future. I like to think that I am part of a tradition that started with Altamira, and continued with the Greeks, Arabs and the Catalan Romanesque.

AM: In the nineties you started to work with more extensive series, such as Gran família, Tarragona (Large Family, Tarragona) elements from nature...

AB: All art must reflect the particular needs a town has with the reality that surrounds it. And I am obviously not speaking of photographic real-ity, but instead an essential reality linked to an

inner truth. You have to impregnate it with what is essential and let it flow.

Guided by this principle, the need arose to cre-ate the series Món-terra, Món-animal, Món-mar, Món-aire and Món-vegetal (Earth-World, Animal-World, Sea-World, Air-World and Plant-World). It was like a sculptural novel, with the idea that one sculpture added to the next one. Without air there is no earth, without water there is no na-ture, etc.

AM: This idea of organic works is very pres·ent in your last sculpture and is also perceived in your most ambitious work, once again in L’Hospitalet: El pont de la llibertat (Bridge of Freedom).

AB: The idea was by Celestino Corbacho, who proposed a sculpture for the people who had died defending freedom in L’Hospitalet during the Spanish Civil War, that they are still united in an association. I chose this site because it was a very new intersection that let residents walk under the sculpture, palpating freedom. I perceive freedom as something in the air, like a rainbow in the sky.

I think that El pont de la llibertat has great tel-luric force: the earth that rises up with a soar-ing arc. The arc joins, it doesn’t separate. And in such a disconnected world, it seems like the best emblem of freedom to me. Solitary freedom doesn’t exist. It is always shared. You can’t live free alone, if outside you have a dictator who op-presses everything.

AM: In 2006, you created another symbol con·nected to the collective: La mà catalana (The Catalan Hand).

AB: Catalonia, which is one of the most beauti-ful countries on the planet, has this unique char-acteristic of producing individual talented ge-niuses, people who hold a place in history: from Pau Casals to Miró, and then Gaudí... Catalonia generates genius, often in a hostile environment, in a miasma of Catalan conservatism. To me, the hand is that energy that most extraordinarily is produced in Catalonia. It couldn‘t be a French or an Italian hand.

AM: You have recently returned to polychromed sculpture, as well as object·based experimenta·tion, with humble materials, like in Cadaqués.

AB: I recently made three sculptures in large for-mat, which I truly enjoyed, because the largest piece has a physical intensity that the small one does not have. One of them is precisely the Mà cat-alana gran (Large Catalan Hand). The other two are El cavaller de Ginestera (The Gentleman from Ginestera) and La senyora de Ginestera (The Lady from Ginestera).

In parallel, however, it is true that I have also cre-ated a large number of small pieces that I have enjoyed greatly. While they were making my new studio, since I couldn’t paint, I started making an entire series of small sculptures with the scrap

that I found on the worksite every day. I tried to imbue the sordidness of that material with po-etry, which fits perfectly with my personality. Within my brutality, I believe there is also poetry. My art is a cocktail of passion and poetry. And all art that endures has poetry. And I tried to do that through these sculptures. I enjoyed using the destitution of the materials.

AM: To brutality and poetry, I would also add irony, which likewise characterises these most recent sculptures: Mama-leña (Wood Mama), El passeig del gos (Walking the Dog), and Raspall japonès (Japanese Brush)...

AB: It is sarcastic humour, typically Catalan, for sure, which I mainly apply to myself. There is la-tent irony in life. The only serious things in life are birth and death. All the rest is irony.

AM: You, who are always looking forward, what sculpture do you visualise in your new studio designed by Jordi Garcés?

AB: I visualise a tiny 10-centimetre drawing. Be-fore I become an embarrassing old man, no-one can stop me. This life principle means that if you want to kill me, you only have to tell me: don’t do anything. I am the anti-Duchamp. I can’t digress for days and days. My animal Baroque crashes into the French Cartesian brain, which I also partly envy: this elegance of doing nothing. I ad-mit that reflection is more elegant, but my thing is work and the labourer. You would kill me if you made me become an art ‘dandy’.

Fund

ació

Arr

anz-

Bra

voAr

ranz

-Bra

vo.

Esc

ultu

ra

Arranz-Bravo Escultura

Documents

Transcript of Arranz-Bravo Escultura