MO

IÀ 2

015

EU

DA

LD V

AN

DE

R P

LA

LA POLLAD’OR

O EL VERITABLE DESENLLAÇ DE LA LLEGENDA DE LA CABRA D’OR DE MOIÀ

EX ABRUPTO

ART I ESCENA

L’ANY 826 el noble Aissó va revelar-se a la Plana de Vic contra els comtes francs que governaven Catalunya. Els rebels d’Aissó van assolar tota la Catalunya Central, deixant pràcticament despoblades les actuals comarques del Bages, Moianès, Berguedà i Osona. Però el Rei franc va enviar en contra seu un gran exèrcit comandat pel governador franc del comtat de Barcelona, Bernat de Septimània, que va anar arraconant els revoltats. Llavors, Aissó va demanar ajuda a l’emir de Còrdova, que li va enviar un gran tresor per ajudar a finançar la revolta. El tresor però, no va arribar a temps: l’agost del 829 les forces d’Aissó, afeblides i perseguides pels soldats de Bernat de Septimània, varen arribar a Moià amb el temps just per refugiar-se a les runes de la vella Torre de Clarà, enterrar-hi el gran tresor de l’emir de Còrdova, i fugir. Aissó va ser encalçat per les forces de Bernat de Septimània, derrotat novament, fet presoner, executat i enterrat, juntament amb els seus guerrers, sota de l’antic dòlmen de la Grossa.

Els més vells de Moià explicaven que el tresor, a més de grans quantitats de monedes d’or, contenia també un amulet màgic: l’estatueta d’una cabra d’or que conferia a qui la posseís una força sobrehumana i una virilitat fora

de tota mesura. Explicaven, també, que l’esperit d’Aissó voltava de nit per les parets del Castell de Clarà protegint el tresor i canviant-lo de lloc cada vegada que algú s’hi acostava massa.

HAN PASSAT MÉS DE CINC-CENTS ANYSSom el 1381, i el Castell de Clarà torna a estar abandonat. Els nobles de Planella, amos del castell per concessió del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, s’han traslladat a viure al casal de Castellnou, més confortable i adequat al poder de la família. El mateix any, en Pere de Planella compra al Rei tota la vila de Moià, a més de moltes altres propietats i castells. A partir de llavors, esdevé l’amo de terres i persones, i tothom s’ha de sotmetre a la seva voluntat.

Els més grans de Moià sostenen que només hi pot haver una explicació per la gran fortuna d’en Pere de Planella: ha fet un pacte amb el dimoni i ara domina l’esperit d’Aissó que guarda el tresor. De nit, afirmen els vells, se senten sorolls estranys sota els camps de Moià: en Pere de Planella, proveït de la força sobrehumana que li confereix la cabra d’or, ha construït una mina que comunica Castellnou amb el Castell de Clarà i així, per sota terra, pot anar i venir per recollir parts del tresor que, sota el seu domini, guarda l’esperit d’Aissó.

LA LLEGENDA DE LA CABRA D’ORPer RAMON TARTEREditat per ANNA ORTIZ

Com a vassall del Rei, en Pere de Planella havia d’acompanyar-lo en els seus viatges i campanyes militars, formant part de la Cort Reial, i això el mantenia gran part del temps lluny del seu castell. Llavors, deixava com a governador de Castellnou el seu mig germà, en Guil·larà de Planella, un home malcarat, violent i, per damunt de tot, envejós. En un d’aquests viatges, precisament, va succeir un fet que canviaria la història per sempre.

EN BERNAT DE PRAT SOBIRÀ ERA UN DELS POCS PAGESOS LLIURES QUE QUEDAVEN A MOIÀQuan Planella havia comprat la vila, ell n’havia quedat exclòs perquè el Rei, segles enrere, per recompensar els serveis d’un avantpassat seu, li havia concedit la plena possessió, sense possibilitat de cap altre

domini, de les seves terres i de totes les que poguessin adquirir els seus descendents.Es donava el cas que la Dolça de Casals, la noia més bonica de la comarca, s’havia compromès en matrimoni amb en Bernat i, per poder-se casar, la parella havia de complir un tràmit: demanar el permís als Planella. En aquell temps, i segons els mals usos, els Planella tenien el dret de cuixa, que els permetia, si ho volien, passar amb qualsevol noia de les famílies que estan sota el seu domini la primera nit després de casada.

ELS DIUMENGES AL MATÍ, EN SORTIR DE MISSA, ELS PLANELLA TENIEN PER COSTUM ATENDRE LES PETICIONS DELS VILATANS

Cada setmana, a la porta de l’església, en Pere o en Guil·larà de Planella s’asseien, envoltats pels seus guàrdies, per escoltar les demandes i les queixes dels seus súbdits.

Aquell dia, el pare de la Dolça i els dos promesos varen anar a demanar la llicència per casar-se. En Guil·larà no hi va posar cap inconvenient però, veient com era de bonica la noia, va exigir poder gaudir del dret a cuixa. Tant el pare com el promès s’hi varen oposar, i més quan era un dret que gairebé cap noble ja no feia servir, per les revoltes i protestes que els comportava.

En Guil·larà es va mantenir ferm: no volia deixar escapar la possibilitat de passar una nit amb la noia més bonica de la contrada. Malgrat tot, per evitar un possible conflicte que fes créixer l’odi dels seus vassalls, va oferir al promès de la noia una possibilitat per

renunciar a aquell dret: en Guil·larà sospitava que el seu germanastre havia trobat el tresor d’Aissó i la cabra d’or i ell, mort d’enveja, també volia tastar les propietats màgiques que conferia la cabra, especialment el do de la virilitat, ja que la natura l’havia dotat d’un membre més aviat escarransit. Si en Bernat anava a les runes de Clarà, trobava i li lliurava la cabra d’or, ell renunciaria a posseir la noia. Mentrestant, però, la Dolça seria feta presonera a Castellnou i només l’alliberarien quan en Bernat li entregués la cabra d’or.

En Bernat, els seus germans i tots els mossos de casa seva van dirigir-se a les runes de Clarà. No sabien ben bé què buscaven, però van remoure totes les pedres fins que, sota uns esbarzers, van trobar l’entrada de la mina. Allà, en un soterrani fosc i humit, damunt d’una roca, hi havia la cabra. Encomanant-se a Déu, en

Bernat va llançar-se sobre la roca, i en el moment de tocar l’estàtua, es va sentir posseït d’un gran força; gràcies a aquella força, va poder fer un salt i va sortir del soterrani, amb la cabra entre mans, i just abans que l’esperit d’Aissó fes rodolar una gran roca per tancar l’entrada al soterrani i l’ensorrés, colgant per sempre el que quedava del tresor.

El diumenge següent, a la plaça, davant de tot el poble, en Bernat va lliurar la cabra d’or a en Guil·larà de Planella; però el noble no va complir la seva paraula i, protegit pels seus mercenaris, va marxar cap a Castellnou dient a en Bernat que ja li tornaria la noia quan hagués provat amb ella les virtuts miraculoses de la cabra d’or.

EN BERNAT, ENCÈS, VA JURAR VENJANÇAL’odi es va escampar pel poble fins al punt que el senyor de Planella només podia entrar a la vila d’amagat i fortament protegit pels seus homes.

Des de molt antic, els Planella havien tingut una casa a la plaça de Moià. La casa feia cantonada amb un carreró petit i estret, el «carreró de la cansalada», que anava a desembocar a uns metres del portal de la muralla. En Guil·larà, per anar a la casa de la plaça sense ser vist, entrava sempre per aquest carreró, passava per darrere de les cases i entrava amb el cavall i tot. Hi havia qui ho sabia, i aprofitant aquest fet, es va urdir la venjança. Un diumenge de bon matí, en Guil·larà va sortir de Castellnou amb els seus mercenaris i, mentre aquests

entraven pel portal de la muralla, ell va dirigir-se cap al carreró, va obrir la portella i va entrar-hi amb el cavall. Els qui l’esperaven van tancar la portella al seu darrere, mentre un munt de gent armada, capitanejada per en Bernat de Prat Sobirà, entrava al carreró pel cantó de la plaça emprenent-la a cops de roc amb el traïdor fins que va caure mort. Li van tallar el coll i van penjar-ne el cap en una de les teieres de la plaça.

Dins la casa, hi van trobar la cabra d’or i, per evitar que aquella estatueta portés més desgràcies, la varen fondre; de l’or que en va sortir se’n van poder fer tres mil monedes, que era el preu que havien de pagar el moianesos al Rei per poder tornar a ser una vila lliure, i no haver de dependre mai més dels Planella.

HI HA QUI DIU QUE DE LES TRES MIL MONEDES D’OR PER PAGAR LA LLIBERTAT DE MOIÀ EN VAREN SOBRAR SIS I QUE AVUI EN DIA, DESPRÉS DE GAIREBÉ SET-CENTS ANYS, ENCARA N’HI HA ALGUNA DE GUARDADA, A MOIÀ. DIUEN QUE AQUESTES MONEDES CONSERVEN ENCARA UNA MICA DEL PODER MÀGIC DE LA CABRA D’OR; POTSER, DONCS, MIRANT L’ENTRECUIX DELS NOIS DE MOIÀ, SABREU QUI EN GUARDA ALGUNA...

COM ÉS SABUT, A EN GUIL·LARÀ DE PLANELLA L’APEDREGAREN FINS A LA MORT, i després de tallar-li el coll i penjar-ne el cap a la plaça de l’església, van entrar a casa seva, on trobaren la famosa Cabra d’Or. Els vilatans, llavors, van decidir que fondrien l’escultura i, amb l’or que en traurien, comprarien la llibertat de Moià. Per fer-ho, els calien tres mil monedes.

En Bernat de Prat Sobirà i la Dolça de Casals, finalment casats, van marxar de viatge de noces cap a la plana de Vic, i allà van visitar un familiar que es dedicava a la fundició, conegut com el Benito. Dit i fet: el tal Benito, com a regal de noces, els va fondre la Cabra d’Or i n’encunyà 3.869 monedes, que els enamorats van carregar en tres sacs, de tornada cap a Moià. Quan arribaren al poble, la gent els esperava amb crits de gaubança, cançons i vi dolç; l’alegria del poble era colossal: tothom sabia que portaven les monedes d’or, i que amb això alliberarien la vila. En Bernat de Prat Sobirà va descarregar els tres sacs plens al mig de la plaça, tot cridant: –Gent de Moià! Aquí teniu les 3000 monedes d’or! La cabra ens ha donat el just preu de la nostra llibertat!

I, havent sentit això, la gentada que s’aplegava al seu voltant va esclatar de joia.

PERÒ UNA PART D’AQUELLA HISTÒRIA VA QUEDAR AMAGADAEl que no sabien els vilatans de Moià és que, durant el viatge de tornada, havent passat Collsuspina, la Dolça i en Bernat es van aturar en un revolt per motiu de calentura i, enduts pels fogots, es revolcaren fins a consumir-se. Després d’abeurar el trau, quan ja recuperaven l’alè, la Dolça es va quedar una estona pensarosa, fins que va dir: –Bernat, estimat meu… si per aconseguir la llibertat de la Vila de Moià necessitem 3000 monedes, què en farem de les altres 869? En Bernat, mentre s’eixugava la caramella amb unes fulles de sàlvia, la va mirar, i la Dolça va continuar: –Ves què et dic….que si fem empassar a les mules totes aquestes monedes, i als moianesos els diem que de la Cabra n’han sortit just les 3000… després, quan les mules facin de ventre…allà tindrem nosaltres la nostra pròpia llibertat!- . En Bernat, sense pensar-s’ho, va agafar totes les monedes sobrants i en un racó, entre les herbes , va fer que les mules se les empasséssin totes. Així va ser: l’endemà, a casa seva i sense ser vistos, van anar recollint les monedes d’entre les tifes de les bèsties, i van cobrir amb aquelles peces d’or el llit on dormien, s’estimaven, es munyien i cavalcaven cada vespre.

Des de llavors, la Dolça de Casals i en Bernat de Prat Sobirà cardaven

LA POLLA D’OR

Per EUDALD VAN DER PLAEditat per ANNA ORTIZ

O EL VERITABLE DESENLLAÇ DE LA LLEGENDA DE LA CABRA D’OR DE MOIÀ

dia sí i dia també, barrejant-se amb les monedes d’or; s’abraçaven i les comptaven, l’hi endinsava i les miraven, l’hi xuclava i les llepaven, l’enculava i les mossegaven. No tenien aturador. Tan era així que a poc a poc les monedes, que conservaven el rastre del seu antic poder, van percebre la febrada amb què s’allitaven per rebregar-se entre les peces daurades: la Dolça i en Bernat es feien l’amor sense mirar-se als ulls, perquè només tenien ulls per a les monedes; s’abraçaven sense tocar-se, perquè entre ells només hi havia l’or. La seva passió d’amor es va anar transformant en avarícia, en cobejança; passat un temps ja no sortien del llit, ni menjaven, ni bevien, ni estaven per cap altra cosa que no fos perdre’s entre monedes, però ja no l’un dins de l’altra, sinó en el poder i l’avidesa, completament subjugats per aquelles peces daurades.

Una freda vesprada d’hivern, amb un cel negre com una gola de llop, la Dolça i en Bernat copulaven salvatgement, com en una orgia. Rodolaven tots dos coberts de monedes, entre suors i crits d’èxtasi, quan de sobte la parella es paralitzà; horroritzats, van veure com a poc a poc les seves extremitats s’anaven tornant d’or, ara els peus, ara les cames, ara les cuixes, ara el seu pit fins que, fatalment, els enamorats van quedar convertits en una sola escultura daurada.

PRIMAVERA DEL 2015El bisbe de Vic contracta un equip d’arqueòlegs per iniciar uns treballs d’excavació al Castell de Clarà, amb un sol objectiu: trobar qualsevol vestigi que pugui confirmar la llegenda de la Cabra d’Or; per la comarca corre la brama que només és una faula antiga

sense cap fonament , i el Patronat Eclesiàstic està rebent pressions de la Lliga Tradicionalista Moianesa perquè es demostri el seu valor històric i moral, es faci públic, i es recuperi l’ordre i el bon nom del poble.

Durant cinc setmanes, els arqueòlegs treballen incansablement a cops de pic, pala i cervesa esbravada, sense resultats. L’última jornada de treball, a punt d’abandonar l’excavació, un d’ells descobreix un tros de peça brillant, colgada sota la terra. De seguida comença a cavar amb més atenció i més cura, i li sembla que ha trobat la Cabra d’Or. L’arqueòleg anuncia: –Veniu, mireu això! Hem topat amb la Cabra, mireu com treu la banya per aquí!- . A poc a poc, mentre els companys l’observen, la peça va quedant al descobert. Llavors s’adonen que no és la banya de la Cabra, sinó que és una polla, i a fe de Déu que és una polla dreta com una estaca apuntant cap al cel... tota d’or. Encara no s’han recuperat de la sorpresa, que els arqueòlegs troben, al costat del membre daurat, una caixeta de fusta molt deteriorada, amb un fragment de pergamí; en aquell text antic, segons llegiran més tard, la Dolça de Casals hi explica la traïció de la parella al poble de Moià, que en un moment d’angúnia i de rosegament de cor va voler confessar per escrit, just el dia abans que la cobdícia els acabés colgant en vida.

Així és com, aquesta primavera passada, i gràcies a una excavació arqueològica al Castell de Clarà impulsada pel Bisbat de Vic, el Patronat Eclesiàstic va trobar la polla d’en Bernat de Prat Sobirà, la veritable resta d’aquella última nit que els enamorats van passar al seu llit cobert de monedes d’or.

AGRAÏMENTS:

EUGÈNIA PLAALINA CVETKOVA

ANNA ORTIZRAMON TARTER