Barcelona, l’any Dominical · Reportatge La inspiració i el fajol Batet de la Serra prepara una...

Reportatge La inspiració i el fajol Batet de la Serra prepara una nova edició de la Fira del Fajol. PÀGI NA 5 Reportatge Els veïnsdel pis de dalt Creix el debat sobre la possibilitat de vida extraterrestre. PÀ GINES 8 i 9 Entrevista Agustí Villaronga PÀ GINA 10

MisterSofà

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

REBAIXESCtra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - 972 41 13 49 - GIRONA

REB

AIX

ES R

EBA

IXES

REB

AIX

ESR

EBAIX

ES REBA

IXES R

EBAIX

ES

Dom

inic

alDiumenge 6de febrer de 2011

Diari de Girona ReportatgeEl Noi Dalíja era polèmicLes primeresexposicionsimportants delpintor a Madrid iBarcelona, l’any1925, van rebredures crítiquesd’una publicacióde Figueres.PÀGINES 2, 3 i 4

Gironins al mónLa Xina és un continentEl gironí Guillem Abellan,de 28 anys, en fa quatre queviu a la Xina. PÀGINES 6 i 7

Un graó més amunt: El Renault Kangoo s’actualitza en la generació 2011 amb moltes novetats. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

Quan Salvador Dalí va fer les primeres ex-posicions importants a Madrid i Barce-lona, la majoria de la intel·lectualitat i la

premsa figuerenca va celebrar-les i aplaudir-les. L’excepció? Els sectors més retrògrads dela ciutat, que no veien amb bons ulls l’evolu-ció artística del jove cap a tendències moder-nes i innovadores, ni creien que la seva pro-ducció tingués valors estètics o culturals.

Les proves figuren dins les pàgines de La Co-marca (1924-1927), setmanari figuerenc afí alrègim militar de Miguel Primo de Rivera i el par-tit Unión Patriótica, que publicava la majoriadels continguts en castellà. L’any 1925, la re-vista es va dedicar a escarnir la producció pic-tòrica d’un noi de vint-i-un anys, que comen-çava a despuntar en les belles arts. Tot fa pen-sar que, rere aquells atacs, l’objectiu real a ba-tre era el notari Salvador Dalí, per la seva po-sició ideològica contrària a la defensada per LaComarca. És bo recordar que, en aquells mo-ments, els republicans figuerencs estaven pri-vats del setmanari Empordà Federal, suspèsdesprés del cop d’estat militar.

L’EPISODI DE MADRIDLa Comarca va llançar la primera canonadacontra Dalí poc després que el jove hagués par-ticipat en el I Salón de la Sociedad de los Artis-tas Ibéricos, a Madrid. A la mostra, inauguradael 28 de maig de 1925, hi havia deu quadresdel figuerenc, entre ells el Retrat de Luis Bu-

ñuel i Banyista (retrat de Joan Xirau). La pre-sència de trets cubistes i geometritzants en lamajoria dels olis va sorprendre crítics i públic.

Eugeni d’Ors va fer una valoració molt posi-tiva de les obres dalinianes, que va considerardel més destacat del Salón. Els ecos de la mos-tra van arribar aviat a Figueres: La Veu de l’Em-pordà –setmanari catalanista, catòlic i conser-vador– va publicar aquesta nota el 20 de juny:«En l’exposició de pintures efectuada suara aMadrid per la Societat d’Artistes Ibèrics, han ob-tingut un bell succés les teles del malaguanyatRamon Pichot i d’En Salvador Dalí, ambdós ar-tistes empordanesos. La crítica periodística sen’ha ocupat amb molt d’elogi».

Per descomptat, els quadros de Dalí tambéhavien suscitat reaccions negatives entre els crí-tics madrilenys. I La Comarca en va repescaralgunes dins l’article «El arte futuro en los díaspresentes», aparegut el 24 de juliol sense firmar.El text, després de carregar contra els ismes pic-tòrics, es referia al Salón dels Ibéricos recor-dant que hi havien participat «muchas figurasde nota, entre ellas, la muy caracterizada y par-ticular del inimitable hijo de Don SalvadorDalí, Notario del Reino».

L’article recollia l’escrit publicat a La Veu i hiafegia dos articles crítics: l’enfurismat «Ultrais-mo, Iberismo, Cretinismo», procedent de la re-vista gràfica Nuevo Mundo, i l’irònic «Exposi-ción de Artistas Ibéricos», de la revista satíricaBuen Humor, amb el complement de dos olis

2 DominicalDiumenge 6de febrer de 2011

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: A DALT, DETALL DE «RETRATDEL MEU PARE» (1925), DE SALVADOR DALÍ; ABAIX, GUILLEM ABELLAN A LA CIUTAT PROHIBI-DA DE PEQUÍN.

6 de febrer de 2011

5 ReportatgeLa inspiració i el fajolEl cap de setmana que vese celebra a Batet de la Serrala sisena edicióde la Fira del Fajol.

6 i 7 Gironins al mónLa Xina és un continentEl gironí Guillem Abellan,de 28 anys, en fa quatre que viua la Xina, on treballa per a untour operador català.

8 i 9 ReportatgeEls veïns del pis de daltLa possibilitat que hi hagi vidaextraterrestre ocupa cada copmés espai en els mitjans igenera debat entre experts.

10 EntrevistaAgustí VillarongaLa seva pel·lícula «Pa negre» hatornat als cinemes després deser candidata a catorze premisen la propera edició dels Goya.

11 ArquitecturaDues cases i un pavellóde convidats a Albons

SUMARI

1

2 3

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí -nies, Retrat del parei la germana de l’ar-tista (1925, col.leccióprivada), l’únic qua-dre de l’exposició deSalvador Dalí que«salva» el crític de larevista La Comarca.1Pierrot tocant la gui-tarra (Pintura cubis-ta) (1925, Museu Na -cional Centre d’ArtReina Sofia, Madrid).2Banyista (retrat deJoan Xirau) (1924,col.lecció privada).3Retrat de la mevagermana (1925, Mu -seu Nacional Centred’Art Reina Sofia,Ma drid).4Retrat del meu pare(1925, Museu Na -cional d’Art de Ca -talunya, Barcelona).5Figura en una taula(1925, col.lecció pri-vada). El crític BellVeure el descriu d’a-questa manera:«L’ensopiment d’unanoia que s’adorm ataula després d’unbon sopar; i ambuns braçassos quetalment semblavende manobre. Mala -guanyada noia perésser així pintada!».6Retrat de Luís Bu -ñuel (1924, MuseuNa cional Centred’Art Reina Sofia,Madrid).

cubistes de Dalí i uns peus sorneguers sobre elseu significat.

La Veu no va trigar a reaccionar: ho va fer l’1d’agost, amb l’escrit «A propòsit d’una exposi-ció». La peça incloïa els elogis al pintor fets al’últim número de la Revista de Occidente (queli havia reproduït tres quadres). L’article recor-dava: «Tots els diaris madrilenys han parlat delpintor Salvador Dalí en termes verament entu-siàstics. La Voz, ABC, Heraldo de Madrid, El Soli altres periòdics amb les signatures de Juan dela Encina, Eugenio d’Ors, Manuel Abril, More-no Villa, ens han assabentat de l’èxit referit i ésper això que nosaltres vàrem dar-ne una notí-cia».

LA BATALLA DE BARCELONALa reacció de La Veu no va suscitar cap respostade La Comarca i, durant uns mesos, la dispu-ta va semblar conclosa. Aquest miratge es vaesmicolar a finals d’any, quan Dalí va celebrarla primera mostra individual a les Galerías Dal-mau, de Barcelona. L’exposició, oberta del 14al 27 de novembre, incloïa cinc dibuixos i dis-set olis (dels quals només quatre es podien qua-lificar de cubistitzants).

Les obres estaven molt relacionades amb elmón familiar del pintor: hi havia retrats del seupare, de la seva germana i d’alguns amics delnotari. L’exposició va ser un èxit: la majoria delscrítics barcelonins es van desfer en elogis, esvan vendre algunes obres i el pintor va rebre

dos banquets d’homenatge, a Barcelona i Fi-gueres. Tot aquell rebombori devia semblar ex-cessiu als homes de La Comarca. El 5 de des-embre, decidits a aigualir una mica la festa, vanpublicar l’article «De com se desfà el llevat d’u-na bona pasta d’artista», firmat per D. Bell Veu-re. Bell Veure es presentava als lectors adme-tent que «amb això del cubisme i altres mantesretolacions poca cosa hi entenem, i encaramenys hi volem entendre». I afegia: «Ningú, bensegur, creuria mai que cap senyoreta hagi detenir les mans de manobre, ni que cap mano-bre, o altre semblant, pugui amb la seva reali-tat esfumar la suavitat d’una Venus delicada».

Malgrat la seva declaració d’ignorància vo-luntària i irreductible, l’indòmit Bell Veure pre-tenia esmenar la plana a tots els columnistesque havien proclamat «el fet insòlit, sospitós,fals i pertorbador què els ninots, si a això arri-ben els del Noi Dalí, eren el raig brillant d’unafecunda imaginació en plena fecunditat de bo-nes promeses».

El cronista també aprofitava l’avinentesa perdisparar contra el notari Dalí. Ho feia referint-se a un article sobre l’exposició, aparegut al dia-ri La Publicitat on, segons deia, el crític «no sa-bent com sortir del pas i del compromís d’a-mistat política, en va voler fer una filigrana queben tastada sembla un all-i-oli; puix que bo idient-li, al Noi Dalí, que la cosa no va mal, benllegit li diuen que tampoc va bé. Si això ho diuLa Publi que és el diari del seu pare, què no

haurem de dir nosaltres que el seu pare ens tiracosses?».

EMPASTIFAMENTS DE COLORAINESUn cop identificats els tres enemics a batre–pare i fill Dalí i art modern–, l’home de La Co-marca relatava la seva visita a les Galeries Dal-mau abans de clausurar-se l’exposició. A l’en-trada, un recader ja l’havia advertit que l’únicsalvable eren dos o tres dibuixos: »Lo demés,poca cosa val, llevat de la disposició que pre-senta pel bon colorit».

Tot seguit, Bell Veure feia un tomb per lasala i anava aixecant l’autòpsia de cada peça.Començava amb l’oli Paisatge de l’Empordà,amb figures, que li feia exclamar: «Pobre Em-pordà! Si fossis allò que veièrem allà pintat (…)Quin paisatge! Trist i marcit com una figa pan-sida. Hi havia quatre arbrots escampats d’acíper allà que feien llàstima; semblava que la cucaels anés rosegant o que una mala ventada elshi hagués tret la poca vida que els hi havia vistel seu futurista retratador».

Després li tocava el rebre al notari Dalí, im-mortalitzat en el Retrat del meu pare. «Aquellafigura, així diguem-li, no era un pare. Volia és-ser un pare espiritual; però no ho era. Li man-cava per ésser-ho la barba i un bon xic d’àni-ma, que certament es devia haver entaforat din-tre la buida pipa que el retratat esgrimia valenten la seva molsuda mà».

Anna Maria Dalí tampoc

El Noi Dalí ja era polèmicLes primers exposicions importants del pintor figuerenc a Madrid i Barcelona, l’any 1925, vanrebre grans elogis però també crítiques despietades, especialment des d’una publicació local

TEXT: SEBASTIÀ ROIG

(Continua a la pàgina 4)

5

6

4

no es deslliurava de les guitzes.Els dos olis titulats Retrat de la meva germanala mostraven com «una noia ensopida i amoi-nada, que no te Ileures per distreure’s la ma-ror”. El polític republicà Josep Puig Pujades,que protagonitzava un dibuix, també era es-carnit així: «És de creure que [l’artista] el va ma-par després d’un susto o pensant amb algunsuccés d’un trist record. Talment és la cara d’es-paordit amb què l’han guixat».

Bell Veure, com es pot suposar, escopia bi-lis contra els olis subtitulats pintura cubista oque mostraven les influències d’aquest isme.Així, les «quatre ratlles» que componien Pierrottocant la guitarra li semblaven «un flascó decristall amb la solitària ficada a dintre i en l’a-parador d’un apotecari brut, que s’hagi deixatl’ampolla de l’oli a ran del taulell». El quadreSifó i ampolleta de rhum li resultava un miste-ri: «Un empastifament de coloraines que, permés que hi hem barrinat, no hem pogut ende-vinar que podien ésser, hem acabat per con-cloure que devien voler representar una barrade torró fruitós, i això encara ens ho fa pensarla proximitat del Nadal».

El magnífic Venus i un mariner, amb quès’homenatjava el poeta Salvat-Papasseit, eradesqualificat per ser un «estarrufat joc de pin-zellades que es confonen i pareixien el batibullfantàstic d’un enteniment febrós, o la gosadiapueril d’una criatura ignorant que amb atrevi-ment vol pintar les moxaines d’un perdulariamb la seva paia». L’home de La Comarca noes deturava al davant de res. Al final de l’arti-cle, Bell Veure s’atrevia a confrontar el bon gustestètic del professor de pintura de Dalí, JuanNúñez Fernández, amb el mal gust de les nis-sagues figuerenques que donaven suport aljove: «Les famílies Macau (F.), Salleras, Fita, Cusí,Fortunet, i ells mateixos [els Dalí] amb tres oquatre entesos més que els hi fan choro».

De fet, l’home de La Comarca només salva-va de tota la mostra un dibuix: Retrat del parei la germana de l’artista, perquè allí l’autor sem-

blava seguir-hi «les petges ben orientades iaciençades del Sr. Núñez. (…) Si tots els altresquadres haguessin sigut d’aquest caire i anes-sin pel camí de bon seny que l’estudi d’aquestdibuix revela, indubtablement el Noi Dalí esmereixeria les lloances i tots els àpats que desde Pantagruel fins als dels bons gourmets quede llavors ençà s’han vingut succeïnt». Si Dalívolia ser un artista amb tots els ets i uts, haviade retornar a un suposat ordre acadèmic.

RÈPLIQUES ENTENIMENTADESL’atac de Bell Veure va ser contestat de segui-da per La Veu. El 12 de desembre hi apareixia«Exposició de pintures de Salvador Dalí», un ar-ticle del farmacèutic figuerenc Joaquim Cusí.L’escrit era aliè a la polèmica, ja que s’haviaanunciat en el número anterior, però servia percentrar el debat estètic en uns termes rigorososi coherents. Cusí lloava el contingut global dela mostra: «En totes les teles d’En Dalí hi ha quel-com que atrau; ses pintures no són una senzi-lla combinació tècnica i encertada de colors;darrera de totes elles hi ha fixada l’emoció delpintor que les executa».

El farmacèutic remarcava quins quadresl’havien impressionat més, com ara Figura enuna finestra –«La llum juga en els plecs de laroba i en les aigües del mar d’una manera cap-tivadora»– o Venus i un Mariner –«De facturamoderníssima i atrevida, tant que pot anome-nar-se ja el post-cubisme, és la tela que consi-derem cabdal de l’exposició»–. Cusí, aleshoresestablert al Masnou, s’acabaria comprant unade les peces exposades: Figura de perfil; l’olis’afegia a la seva col·lecció d’obres del pintor,iniciada l’hivern de 1918-1919, quan Dalí va ferla seva primera exposició pública.

La Veu va tornar a la càrrega el 19 de des-embre, amb l’article «A propòsit d’una exposi-ció», que firmava Tallaferro. L’autor desqualifi-cava Bell Veure recordant-li nocions tan ele-mentals com aquesta: «Una crítica, sigui del quees vulgui, ha d’ésser feta per un home compe-

tent en la matèria que es critica, ha d’ésser des-apassionada i, per últim, verídica; l’article abansdit no reuneix cap de las condicions esmenta-des». Després de retreure-li que hi hagués ba-rrejat referències personals al notari, li engal-tava una altra obvietat: «Els quadres que criti-queu, enteneu-ho bé, no son cubistes».

Tallaferro es lamentava de l’atac injust quehavia sofert el pintor: «No és sols a Barcelonaon s’han reconegut els seus indiscutibles mè-rits; a Madrid l’any passat, quan l’exhibició d’ar-tistes ibèrics la premsa madrilenya que no éspas separatista, ni tan sols empordanesa, l’elo-già molt més que no pas vós». I li llançava aBell Veure una bona profecia: «A mi el que emdol és que per idees, siguin les que siguin, esdiguin coses que no són, per boca de perso-nes desautoritzades, contra un xicot que en untemps no molt llunyà serà una glòria empor-danesa, i llavors, senyor crític, què direu?».

Els escrits de Joaquim Cusí i Tallaferro no vanconvèncer els factòtums de La Comarca. El 24de desembre, D. Bell Veure els responia ambl’article «Encara volta la baboia». La pobresa ar-gumental de la rèplica era desoladora. El pin-yol de l’escrit es resumia en aquesta frase: «Entornant-hi amb allò que diguérem de l’Exposi-ció del Noi Dalí, ens hi ratifiquem». A part d’ai-xò, no gaire res més: l’autor fugia d’estudi, en-vestia de nou contra l’art modern i es perme-tia, de nou, donar consells als qui encoratjavenel pintor: «Sembla mentida que se vulguin ce-lebrar uns entreteniments, i potser defectes, quemés els valdria als entabanadors de poder-loshi fer veure a l’artista per a què els pugui co-rregir».

D’aquesta manera es tancava la primera dis-puta apareguda als periòdics de Figueres, a pro-pòsit de l’obra de Salvador Dalí. Era un bon co-mençament. Ningú, ni tan sols l’implicat, po-dia arribar a preveure la quantitat de textos afavor i en contra seva que, a partir d’aleshores,s’anirien succeint sense parar a les pàgines dela premsa local.


Fotos:Sobre aquestes lí -nies, a dalt, Retratde la meva germana(1925, FundacióGala-Salvador Dalí,Figueres); a baix,Figura en una fines-tra (1925, Mu seuNa cional Centred’Art Reina Sofia,Ma drid).7Venus i un mariner(Homenatge aSalvat-Papasseit(1925, Museu Ikedad’Art del segle XX,Sizuoka-Ken, Japó).8Sifó i ampolleta derhum (1924, Ajun -tament de Figueres,en dipòsit perma-nent a la FundacióGala-Salvador Dalí).9Retrat de MariaCarbona (1925,Musu de Belles Arts,Montréal). Aquestaobra tampoc nos’escapa dels co -mentaris àcids de LaComarca: «Alabemel bon color d’unsvestits i els bonsvestits de la noia.Indiscutiblement l’ar-tista seria un grantailleur. I si per ca -belleres ens fixés-sem, el faríem coif-feur d’un estil inva-riable; així sempreigual pinta elscabells».

(Ve de la pàgina 3)

8 7

9

Quan el Sol començava a tenir mandra desortir, els pagesos, més matiners quel’astre, feien la sega del fajol. Aquesta

planta tenia el cultiu a la Garrotxa, sobretot ala zona del voltant d’Olot, Batet, el Pla de Dalt,el Pla de Baix, la zona de la Vall d’en Bas... Lacausa era que quan Demèter, deessa de tots elsfruits, totes les herbes i tots els grans útils, veiéla Garrotxa, va decidir que seria la terra adientpel fajol. La deesa, germana de Posidó, sabiaque els pretèrits estius humits de la Garrotxaserien l’ambient adient per ael fajol.

El fajol es segava amb dalla i se’n feien unesgarbelles idèntiques a les del blat. La fama d’a-quest cereal (que en realitat no és un cereal)prové del color blanquinós i rosat de les fullesen forma de sageta que la planta escampa enbusca de vida. Poc abans de la sega, el colordel fajol atorgava un aspecte fantàstic a la ro-dalia d’Olot. Era com una aquarel·la de contede fades decorada en el paisatge de verds depoma i ocres vermellosos propis de la Garrot-xa, volcànica i misteriosa.

El viatger que arribava a la rodalia d’Olot amitjans octubre es trobava amb un paisatge so-brenatural i fora de tota lògica, ja que el blancrosat del fajol feia com si algú hagués omplertde flors d’ametller els camps. Les muntanyes,ja amb una punta del rovellde tardor, també apareixiencom si Ascàlaf, el jardinerde l’Olimp, hi hagués es-polsat pols de robins. Aixòa les tres de la tarda quanel cel era d’un blau de Prús-sia arribava als cors sensi-bles i els que no ho erentant, i omplia d’orgull elspagesos garrotxins, ques’ho miraven amb un bri defajol a la boca, mentre pen-saven en la bellesa de laseva terra. I omplien el pitde just orgull.

El primer pintor que s’a-donà de l’efecte del fajol enel paisatge garrotxí pensàque era un regal de les Mu-ses i es posà a pintar-lo,adelerat i febrós. A ell el se-guiren tots els pintors queel descobriren. Aviat elsmenjadors més importantsde Catalunya es decorarenamb camps de fajol d’O-lot. Durant una bona èpo-ca, les galeries van estarvenent quadres amb ex-tensions de fajol, pintatsper alguns dels represen-tants més eximis d’allòque s’ha vingut a anome-nar «l’escola paisatgista» dela Garrotxa. Ningú quesignifiqués alguna cosavolia que les parets de laseva llar estiguessin nuesde camps de fajol. La ideadel pintor passà als fotò-grafs, que plasmaren totsels camps que pogueren.

La circumstància arribàa Salvador Dalí, que peraquesta o una altra causaes traslladà a la Garrotxa.Fou rebut per les autori-tats, per la premsa i els re-presentants de l’art i de lacultura locals. «Vull veureun camp de fajol», va dir Dalí, sorprenent elsgarrotxins.

Les autoritats accediren a la demanda amb lamàxima celeritat que els fou possible, i porta-ren Dalí fins al millor camp de fajol que sabien.Allí, Dalí respirà a fons l’aire net del camp ga-rrotxí i, tot seguit, s’estirà i es rebolcà enmigdel fajol. Satisfet el desig, Dalí demanà per sertornat a la ciutat. Durant molt temps, aquestaanècdota quedà silenciada. Perquè els presentsno estaven segurs de si amb la seva acció, Dalíhavia volgut enaltir el país que tan estimaven,o no... I davant del dubte callaven.

Fa molt de temps que el fajol només es cul-tiva de manera selectiva i per pura exhibició:de fet és una planta que fa les funcions de ce-real però no n’és, el fruit del qual es destinavaa l’aliment del bestiar. Encara que en èpoquesde penúria s’havia menjat pa de fajol i sobre-

tot farinetes de fajol. En les llars humils els ves-pres d’hivern s’enganyava la gana amb les fa-rinetes de fajol, en una franca contradicció ambla bellesa del cultiu.

Les coses han canviat molt, des d’aquellstemps. Els cuiners més reconeguts de la Garrotxa han creat una associació que se’n diuGrup de Cuina Volcànica. La intenció ha estatla d’impulsar una cuina apasionada i d’alta qua-litat que té com a base els productes de quali-tat autòctons. «Per crear una cuina local reco-neguda s’han de potenciar els productes lo-cals», repeteix el cuiner Pep Nogué. I un delsproductes més genuïns de la comarca és el fa-jol. El problema és que durant anys el fajol, perles seves característiques poc nutritives i per lapoca rendibilitat de la seva producció, haviadesaparegut del paisatge. Era un testimoni delpaisatge agrícola de subsistència i desaparegut.

Un paisatge bellíssim que acollia unes videsmolt més dures que les actuals.

El cas és que quan a algú se li acudí destinarunes quantes hectàrees del Parc de Pedra Tos-da de les Preses al cultiu del fajol, la idea va re-bre una gran acceptació en els cercles agríco-les, hostalers i artístics de la comarca. A partirdel moment que el paisatge donava collites defajol, els cuiners van començar a crear pro-ductes amb el fajol. Així, a més de les farine-tes, en sortí codonyat, pastes, dolçaines i totamena d’exquisiteses gastronòmiques.

D’aquesta manera, la planta, en 70 anys, ha-via deixat el seu paper de bella inútil per con-servar el mateix prestigi al camp i a la taula.Aixó sí, després d’haver passat per mans ex-pertes que li atorguen el sabor que en els tempsde penúries en què se n’havia de menjar per-què no hi havia res més no s’hi sabia trobar.

Reportatge

5 DominicalDiumenge 6 de febrer de 2011

La inspiració i

el fajolEl cap de setmana que ve se celebra a Batet de la Serra la sisena

edició de la Fira del Fajol, una mena de cereal que abansocupava àmplies extensions de la Garrotxa, generant un

paisatge que havia estat font d’inspiració de pintors i fotògrafs

TEXT: XAVIER VALERI

La Fira del Fajol de Batet, a punt

L’èxit del Fajol al segle XXI coma atractiu turístic i gastronòmicha fet que s’hagin consolidat

a la Garrotxa dos esdeveniments lli-gats amb la planta. Són la Fira delFajol a Batet de la Serra, al termemunicipal d’Olot, i la rememoracióde la sega tradicional del fajol alParc de Pedra Tosca de les Preses.

La Fira del Fajol té lloc a Batet,un poble situat sobre un turó desdel qual s’albira la ciutat d’Olot i laFageda en tota la seva extensió. Lasisena edició del certamen se cele-bra el cap de setmana que ve, 12 i13 de febrer, i durant aquests dosdies el poble acollirà tota mena deparades que ofereixen farinetes i al-

tres aliments elaborats amb fajol.De fet, el fajol genera una farinaque amanida amb altres ingredientsdóna uns resultats increïbles. LaFira inclou tota mena d’activitats re-lacionades amb el fajol i també ambaltres productes agroalimentaris iamb altres activitats tradicionals.

L’altra esdeveniment relacionatamb el fajol és la sega, que cada anyse celebra a l’octubred’una manerafestiva. El fajol, que s’havia sembratal juliol, presenta la floració es-plendorosa que ha d’acabar a lesgavelles. En tant que esmorzen ambl’acompanyament d’un acordionis-ta, els segadors observen l’esplen-dor de la planta abans de la seva fi.

Tot seguit amb falç i dalles, els ho-mes del camp comencen la la sevafeina i les plantes van caient a terrad’una manera ràpida i inexorableen una imatge similar a les de 70anys enrera, però amb la diferèn-cia que el que abans es feia perobligació de supervivència, ara esfa com a festa commemorativa.

El projecte Parc de Pedra Toscarep el suport i finançament del pro-grama Life de la Comissió Europe-arelacionat, amb el qual es preténdonar valor paisatgístic i recuperarcultius tradicionals com el del Fa-jol, molt lligat a més a la cuina vol-cànica. En aquest sentit, ja estansembrats altres conreus./X.V.

Foto:Camp de fajol, unaobra del pintorJoaquim Vayreda.

GUILLEM Abellan Ferrer Gironí de 28 anys, viu des de fa quatre anys a la Xina

«És un país que no és un país, sinó tot un continent». Ho assegura Guillem Abellan, que fa qua-tre anys que resideix al gegant asiàtic i fent-hi una feina que li ha permès conèixer-lo bé: treba-llar per a un operador turístic català que organitza viatges a la Xina i altres països de la zona.

Si tinc la sort d’arribar a vell m’agradariaretirar-me a la Costa Brava, on viuen araels meus avis, amb un hort i una barqueta

per anar a pescar. Però no és res més que unaidea. Visc el present i el futur molt proper, noel llunyà». Ho diu Guillem Abellan, un gironíde 28 anys que té el seu futur proper precisa-ment molt lluny de la Costa Brava: fa quatreanys que resideix a Pequín, on és el responsa-ble de l’oficina que té a la capital xinesa el ope-rador turístic català Vesquevinc. I la seva in-tenció és continuar-hi, perquè tant el país comla feina que hi fa el tenen ben enganxat.

Nascut a Girona en una família amb unabranca important a Palafrugell, Guillem Abe-llan va estudiar a l’escola Montfalgars i a l’Ins-titut Santiago Sobrequés de Girona abans demarxar a Sant Feliu de Guíxols a cursar la Di-plomatura de Turisme de la UdG. Acabats elsestudis, va fer diverses feines –a la recepció del’Hotel Carlemany i d’un hotel de Mallorca, al’Oficina de Turisme de Girona, al centre lúdictermal Magma de Santa Coloma de Farners...–,però «no volia estancar-me professionalment».I se li va plantejar una opció que no tenia pre-vista: «Vaig saber que un any abans la UAB i laUPF havien posat en marxa un segon cicle d’es-tudis sobre l’Àsia Oriental, i m’hi vaig matricu-lar, tot i que fins llavors mai no havia sentit capmena de curiositat “especial” per Orient, al mar-ge de ser un fan de Bola de Drac i un addicteals viatges». Va ser de fet la convicció de l’amicque li va explicar l’existència d’aquests estudis,que ell mateix estava cursant, el que el va ferdecidir: «I la carrera em va enganxar fins al mollde l’os», admet ara Guillem Abellan, que es con-fessa també un enamorat de la història.

Ben aviat es va adonar, però, que li faltavaalguna cosa: «Havia triat l’itinerari de xinès–també n’hi ha de japonès– i vaig adonar-meque estudiar tant sobre la Xina (llengua, cultu-ra, història...) sense ser a la Xina era com si unmecànic estudiés reparació de cotxes però maino obrís un motor». Es va assabentar de l’exis-tència d’unes beques per anar a fer aquests es-tudis «in situ» i per al curs següent la va dema-nar. Però no li van concedir la Xina, sinó Co-rea: «Tot i això no m’ho vaig pensar ni dues ve-gades i me’n vaig anar cap a Seül», assegura,admetent que el fet que en aquell moment tin-gués una xicota coreana hi va ajudar.

«TOTHOM ENS MIRAVA»L’arribada a Corea del Sud li va causar sorpre-sa: «Hi havia molta gent, i tot l’entorn era asià-tic. Jo era una de les dues persones sense tretsasiàtics que hi havia en tota la universitat i ésclar, tothom ens mirava». Durant el primer se-mestre a la Universitat de Seül va aprofundiren els seus estudis sobre la Xina i el xinès –amés de començar a aprendre coreà–, compar-tint classes, residència i activitats diverses ambalumnes de Filipines, Rússia, Mongòlia, Coreai Xina. I va ser precisament un amic xinès queva fer a Seül qui li va donar l’oportunitat deviatjar per primer cop a la Xina: «Em va convi-dar a passar les vacances d’hivern a casa seva,a Pequín». Bé, de fet no era ben bé Pequín, sinóa una localitat de la perifèria de la capital xi-nesa –de 22 milions d’habitants i setanta qui-lòmetres de llargada–, a una hora i mitja de laplaça de Tiananmen. La seva primera impres-sió de la Xina també està relacionada amb laconfusió: «Em vaig adonar que no entenia res,que el xinès que havia après fins llavors no emservia per a gairebé res». I això podia ser unproblema si havia de conviure amb una famí-lia xinesa que no dominava mé enllà de vintparaules en anglès: «Tot plegat em va obligaragradablement a millorar molt el meu xinès».

Les circumstàncies també van jugar a favorde Guillem Abellan. A la família del seu amichi havia alts càrrecs del Partit Comunista Xinèsi això li va donar la possibilitat d’accedir a unaescola local. «Era una escola normal, amb 600o 700 alumnes, i es tractava que jo passés vo-luntàriament les hores del dia que volgués alcentre, ajudant el professor d’anglès o assistinta les classes. Professors i alumnes em dedica-

ven el millor del seu temps, i és que tant l’es-cola com el barri on vivia estaven a les roda-lies de la ciutat i en els dos mesos que hi vaigpassar no vaig veure mai cap persona no xi-nesa». Durant l’últim dels tres mesos que va pas-sar a la Xina en aquesta primera estada, Gui-llem Abellan es va matricular en una acadèmiade xinès per a estrangers al centre de Pequín,el que li va proporcionar l’oportunitat de co-mençar a conèixer millor la ciutat, i també vafer un viatge a algunes zones rurals de la Xina,durant el qual «em vaig adonar que el país m’a-gradava molt i que hi volia viure».

Acabats els tres mesos d’estada a la Xina vatornar a Corea, per continuar els estudis. Grà-cies a la beca tenia la matrícula i l’allotjamentpagats, però com que li faltaven diners per aldia a dia es va decidir a buscar feina. I en vatrobar una de ben peculiar: «Vaig fer de pro-fessor de “cultura espanyola” en guarderies deSeül. Tenen un programa multicultural en elqual professors de tot el món fan activitats ambnens d’entre 2 i 5 anys». Abellan recorda que«érem uns 25 o 30 professors, de llocs ben di-

ferents: Itàlia, França, Gran Bretanya, Suècia,Brasil, Argentina, Togo, Nigèria, Mèxic, Sud-àfrica, Japó, Xina, Índia, Egipte..., que simple-ment anàvem a la classe i durant dues horesféiem coses típiques del nostre país: els ense -nyàvem cançons i balls, ens posàvem vestits tí-pics...». El primer dia de feina, Abellan es vapresentar a la guarderia que li tocava –el pro-grama anava canviant de centre– amb una sa-marreta del Barça i una senyera estelada: «Erenles úniques coses “típiques” que m’havia en-dut a Seül». Amb el temps, però, arribaria a dis-fressar-se de corredor del Sanfermines de Pam-plona, i a ensenyar nocions de toreig a la mai-nada–«desgraciadament és el que es coneix mésd’Espanya al món asiàtic, al marge del Barça iel Madrid», apunta–, que l’escoltava parlar in-dis tintament castellà i català i que de la sevamà va aprendre Amigos para siempre.

«Els salaris a Corea del Sud no estaven gensmalament», admet, i gràcies als diners que hiva guanyar va poder viatjar tres mesos per laXina i Mongòlia un cop acabades les classes:«Amb la motxilla a l’esquena vaig recórrer una

és un continentLa Xina


Fotos:Sobre aquestes lí -nies, GuillemAbellan vestit com sianés als Sanfer mi nsi «ensenyant» a tore-jar un nen en unaguarderia de Seül1Guillem Abellan iChen Lingxian foto-grafiats fa pocs diesa Girona: Foto:Aniol Resclosa.2Davant d’un monu-ment comunista aCorea del Nord.3Amb Chen Lingxiana Sanjiang, al sudde la Xina.4Amb la samarretadel Barça i una senyera estelada, elprimer dia que feiaclasse de «cuturaespanyola» en unaguarderia de Seül.5Fent de guia a ungrup de turistes.6Vestint la samarretadel Girona a Guilin,al sud de la Xina.7Amb els seus paresal Temple del Cel, aPequín.8Guillem Abellan elprimer dia que vavisitar la plaça deTiananmen, aPequín.9A la Gran Muralla.10Amb la família delseu amic xinès, ambla qual va conviureen la seva primeraestada al país.

1

2 3

4

TEXT: ALFONS PETIT

Amb la col·laboració de

PequínXINA

DISTÀNCIA DE GIRONA:8.710 quilòmetres.

POBLACIÓ:22 milions d’habitants

(2010).SUPERFÍCIE:

16.801,25 km².DENSITAT:

1.044 hab./km².MONEDA:

Iuan(1 euro = 9,089 iuans).

IDIOMA OFICIAL:Xinès.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT DE PEQUÍNA GUILLEM ABELLAN:

Que a la Xina s’hi viuamb intensitat. És un

país que està en canviconstant, actiu i molt vital.

El dia a dia és vibrant it’impulsa sempre a fer

coses noves.

I EL QUE MENYS:El trànsit. Pequín s’ha

convertit en una contínuaretenció a qualsevol

carretera i hora del dia, amés de notar-se molt ensentit negatiu en el medi

ambient. Cada diapoden sortir al carrer uns3.000 cotxes nous a la

capital de la Xina...

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

La família i els amics.Aquesta és l’absència

més important del dia adia. A part d’això, tambétrobo a faltar tenir el mar ila muntanya a prop. Hecrescut passant estius icaps de setmana a la

Costa Brava i això és unluxe. També l’aire pur

que es respira aquí i larapidesa d’anar d’un lloca l’altre per les distàncies

curtes que tenim.

I EL QUE MENYS:La inseguretat que cadavegada és més freqüent

tant a Girona com aCatalunya i Espanya. Ala Xina mai no cal patirper robatoris, atraca-

ments o inseguretat alscarrers. Tampoc trobo afaltar gens això de nopoder sortir a comprar

res un diumenge perquèés tot tancat. A la Xina

els negocis són sempreoberts.

Gironinsal món


petita gran part d’un país que no és un país,sinó tot un continent, veient les províncies deHebei, Shanxi, Shaanxi (ciutat de Xi’an), Gan-su, Xinjiang (antic Turkestan i Ruta de la Seda)i passant també gairebé un mes a Mongòlia».

LA PRIMERA AGÈNCIA A LA XINASi en tenia cap dubte, aquest periple el va aca-bar de convèncer que volia viure a la Xina, peròabans volia enllestir els estudis: «Vaig tornar aBarcelona i en quatre mesos vaig resoldreaquest tema». Faltava un segon aspecte, per re-soldre: l’econòmic, de nou. I també se’n va po-der sortir prou bé, aquest cop: «A l’estiu haviaconegut a Pequín Roger Bonafont, un catalàque hi havia muntat una agència de viatges,Viatges VesQueVinc, que era la primera de totl’Estat espanyol que s’instal.lava a la Xina. I grà-cies a un ajut del Consorci de Promoció Co-mercial de Catalunya (Copca) hi vaig anar a tre-ballar en principi per un any». Ja en fa tres, d’a-llò, i tot i que es va acabar l’ajut del Copca, lafeina de Guillem Abellan i l’evolució del ne-goci –l’any passat van utilitzar els seus serveismés de 500 persones– van convéncer Bonafontper mantenir-lo a l’agència, que ja és de fet unoperador turístic. Segons explica Abellan, res-ponsable ara de l’oficina a Pequín, «organitzemtot tipus de viatges, grups, paquets turístics,viatges a la carta, per tota la Xina, Corea delsud i del Nord, Mongòlia i altres països d’Àsia».

La seva feina –organitza els viatges i fa deguia, amb un equip d’empleats locals– li ha per-més «estar a gairebé totes les províncies del paísi també a diversos països d’Àsia, i cada vegadasento més que la meva vida està lligada a laXina». Hi influeix, també, la seva relació senti-mental amb Chen Lingxian, una dona xinesamolt simpàtica que és la seva xicota des de faprop de tres anys, i també que ha fet bons amicsxinesos. I s’ha implicat tant en el país que ambdos amics han muntat el Casal Català de Pe-quín, que Guillem Abellan presideix: «Portemtres anys funcionant i ja tenim una cinquante-na de socis. Al marge de les trobades setma-nals, fem activitats per l’11 de setembre, per

Sant Jordi, per Sant Joan, el sopar de Nadal, lacastanyada, la calçotada... I sempre que podemens reunim per veure el Barça, tenint en comp-te que sempre que juga aquí és de matinada,per la qual cosa només ho podem fer en par-tits realment importants». I continua estudiantxinès –l’any passat en va fer un màster a la Uni-versitat de Negocis de Pequín– perquè «el xi-nès és com la música: com més coses en sapsmés t’adones de tot allò que encara et manca».

Guillem Abellan ha conegut moltes coses dela Xina, i quan se li demana què és el que creuque cridaria més l’atenció dels gironins co-menta que «encara hi ha força gent que quanarriba a Pequín espera trobar-se una ciutat ontothom va amb bicicleta i molts encara potserfins i tot llegeixen el llibre roig d’en Mao. Peròel cert és que la ciutat s’ha transformat (i hocontinua fent) en una gran metròpoli on con-viuen més de 20 milions de persones, amb edi-ficis alts i moderns (Barcelona sembla un po-blet al costat de Pequín) i on per a la cons-trucció de deu línies senceres noves de metrohan trigat el mateix que es triga a Espanya pera la construcció d’una simple parada». Aquestesperit emprenedor del xinesos és un dels ele-ments que més destaca Guilem Abellan, querecorda com a anècdota que «un dia al vesprevaig anar a una botiga d’aliments de prop decasa a buscar alguna cosa per sopar i l’endemàal matí quan vaig passar pel davant ja l’havientransformat en una perruqueria».

Una altra cosa que crida l’atenció és la gas-tronomia, perquè «el menjar xinès que es vena Espanya o a Europa en general no és real-ment el que es menja a la Xina, sinó que estàadaptat al paladar i al preu occidentals. De laXina, del sud concretament, és la dita “es men-ja tot el que vola i no és un avió, tot el que nedai no és un vaixell i tot el que té quatre potes ino és una taula”. Verdures diferents a les nos-tres, plats amb molt picant, pinxos d’escorpí,serp, granota o estofats de carn de gos (bonís-sim, per cert, i sóc un amant dels animals) sónalgunes de les “rareses” que es poden trobar».

Guillem Abellan assegura a més que no ha

estat fàcil, l’aclimatació a la Xina. Segons ell,«és impossible que algú europeu s’aclimati sen-se cap problema a viure a la Xina, i a la inver-sa. Necessites temps per amotllar-t’hi bé, i en-tendre i interioritzar els molts i interessants cos-tums del país». En aquest sentit, la relació ambels xinesos també vol un canvi de xip: «Feramistat de veritat amb un xinès no es fàcil, estracta d’una amistat progressiva, però quan re-alment pots considerar-te’n amic, ja és per sem-pre». Igualment, «les diferències culturals fan avegades que hi hagi malentesos entre les pa-relles, companys de feina etc... Perquè moltesvegades una mateixa cosa a la Xina es fa sen-zillament de manera oposada a com la fem no-saltres, i mentre el caràcter occidental és direc -te, el xinès és indirecte, i resulten antagònics».

EL «MORENO» NO AGRADAPel que fa al coneixement de Girona, Catalu -nya o Espanya que hi ha a la Xina, no és pre-cisament elevat, segons Guillem Abellan, queassegura haver anat a indrets on és la primerapersona occidental que hi ha estat mai: «Giro-na no és coneguda, però el Barça sí, i fins i totpots trobar gent que et parla de la Sagrada Fa-mília i de Gaudí. I pel que fa a Espanya, és benclar: toros i flamenc, el Madrid i el Barça. I enalguns sectors, el pernil. De fet, ara hi ha cinco sis restaurants de cuina espanyola a Pequín,de manera que entre els xinesos moderns lagastronomia hispànica i mediterrània començaa ser coneguda i apreciada. Pel que fa al turis-me de sol i platja, allà no convenç, això: als xi-nesos no els agrada posar-se “morenos perquèés simptoma de ser un treballador del camp idesprestigiós per al seu estatus». .

Guillem Abellan i Chen Lingxian són ara aGirona: «De l’última vegada n’ha fet exactamentdos anys. En els cinc anys que porto fora hi hetornat tres vegades», comenta ell. Les noves tec-nologies li permeten, però, mantenir el con-tacte amb la família i amics, i també estar al casde l’actualitat, encara que s’estima més llegirpremsa internacional que no local. «Els de casaja m’informen del que passa aquí», postil·la.

9 10

8

5

76

Tot i que de moment a l’Estat espanyol la in-formació sobre la possibilitat de vida ex-traterrestre intel·ligent és matèria d’infor-

matius d’humor cínic com El intermedio o pro-grames que fan passar bou per bèstia grossa sotal’infinit paraigua del misteri –sí, parlem de Cuar-to Milenio–, el cert és que des de fa uns anysproliferen les notícies d’una certa magnitud, i defonts de provada importància i prestigi, sobreuns suposats veïns d’univers.

Per exemple, fa pocs mesos el guru de la cièn-cia Stephen Hawking va assegurar que «algunsextraterrestres evolucionats podrien haver-seconvertit en nòmades i tenir la intenció de co-lonitzar els planetes als quals arribin, amb un re-sultat similar a quan Cristòfor Colom va desco-brir Amèrica». També la britànica Royal Society,una de les societats científiques capdavanteres,ha dedicat l’últim número de la seva revista alsextraterrestres i alerta de la seva tendència con-queridora. Per no parlar de la suposada desig-nació de l’astrofísica malaia Mazlan Ohtman coma ambaixadora de les Nacions Unides per a l’Es-pai, un nomenament que posteriorment va serdesmentit a mitges. Aquestes qüestions no sónnoves, però sí que ho és l’atenció que desper-ten en mitjans més o menys seriosos, en lloc deles publicacions conspiratòries a les quals finsno fa gaire quedaven relegades.

«La possibilitat d’enfrontar-nos amb éssers in-tel·ligents que no pertanyen a la raça humanapodria comportar un seguit de problemes la so-lució dels quals seria difícil de concebre». Aixícomença una carta de sis pàgines en la qual Ro-bert Oppenheimer, el pare de la bomba atòmi-ca, es va dirigir a l’inigualable Albert Einstein,l’home que una vegada va dir: «Tenint en comp-te els milions de bilions de planetes similars a laTerra, la vida en qualsevol lloc de l’Univers exis-teix, sens dubte. No estem sols en la immensi-tat de l’Univers». La missiva està datada el mesde juny del 1947.

Tretze anys després, el radioastrònom FrankDrake va començar els experiments que van cul-minar amb la creació del projecte Recerca d’In-tel·ligència Extraterrestre o SETI –per les sevessigles en anglès-, en una controvertida equaciósegons la qual hi ha 10.000 civilitzacions allà forai amb un projecte: enviar un missatge en formad’ones, el d’Arecibo, a la constel·lació d’Hèrcu-les, on suposadament tenim companys, per pre-sentar-nos –paciència: es va llançar fa mig seglei es calcula que trigarà a arribar-hi 25.000 milionsd’anys–.

LA PREGUNTA DELS AGNÒSTICSPerò per cada científic que assegurava amb te-ories més o menys plausibles que la vida in-tel·ligent fora de la Terra era un fet, en sorgia unaltre que bandejava aquesta asseveració; percada Oppenheimer hi havia un Fermi, l’autor dela paradoxa segons la qual hi ha una gran con-

tradicció entre les estimacions que afirmen quehi ha una alta probabilitat d’existència de civi-litzacions intel·ligents a l’Univers i l’absència d’e-vidència d’aquestes civilitzacions. I d’aquí a es-timar que la raça humana és, simplement, un ac-cident a l’Univers.

La pregunta que sempre fan els agnòstics enaquest assumpte és: si és tan evident l’existèn-cia d’extraterrestres, per què no hi hem contac-tat mai, o ells amb nosaltres? Hi ha dues respostespossibles, ambdues insatisfactòries per als des-creguts: una, la del mateix Drake, que asseguraque no hem establert relacions amb els nostreshipotètics veïns perquè no hem investigat prou–«només hem analitzat uns quants milers dels700 trilions d’estrelles»–; i una altra, la dels teò-rics de la conspiració més avesats, que en reali-tat és una altra pregunta: i si, en realitat, hi hahagut contactes però els governs els han ama-gat? Una qüestió interessant, que va donar lloca un bon grapat de temporades de la sèrie Ex-pediente X.

I és que parlar de la vida extraterrestre potportar a qüestionar l’origen de la vida humana,potser perquè preguntar si estem sols a l’Universés la qüestió més fonamental que es pot formu-lar l’ésser humà. L’octubre del 2010 va morir Ze-charia Sitchin, el científic d’Azerbaidjan que vapromulgar la teoria de l’astronauta antic; en al-tres paraules, que els sumeris van ser creats viaenginyera genètica pels anunaki, o nefilim, unsamfibis humanoides que provenien del planetaNibiru. Sitchin va traduir milers de tauletes d’ar-gila dels sumeris –recordem, la primera civilit-zació humana coneguda– en les quals, segons

la seva versió, «van descriure i van parlar d’unplaneta addicional al nostre Sistema Solar, Nibi-ru; a més, sis mil anys abans del descobrimentde Plutó, ells ja van parlar-ne», va dir el científic.

CREENCES I SUPOSICIONS FILOSÒFIQUESCiència o ximpleries? Com asseguren els expertsbritànics en ciències espacials Martin Dominik iJohn Zarnecki: «Tots els arguments sobre si lavida és una cosa comuna i universal o si vivimen un lloc únic en el cosmos estan basats en cre-ences i suposicions filosòfiques. Fins ara no hiha proves científiques a favor o en contra de l’e-xistència de vida fora de la Terra».

La veritat és que el creixent nivell d’impor-tància i prestigi de les informacions i notícies so-bre suposats extraterrestres podria tenir origenen la troballa d’una prova científica que va can-viar força els nostres models: l’existència de pla-netes fora del Sistema Solar, el 1992. Potser d’a-quí a uns anys una altra troballa semblant re-configurarà aquestes «creences i suposicions fi-losòfiques» en forma de teories científiques ambfonament.

Mentrestant, des de l’entitat de Recerca d’In-tel·ligència Extraterrestre (SETI) continuen es-coltant l’Univers. Fa mig segle que ho fan, i esdefensen de certes acusacions: «Quan parlo ambperiodistes, sovint he d’explicar que nosaltresnomés busquem evidències. Creure sense evi-dència no és ciència», va afirmar fa uns anys Da-vid Anderson, director de Seti@home. A l’espe-ra de trobar l’evidència, la pregunta fonamentalde la humanitat es formula cada vegada de ma-nera més alta i clara.


TEXT: VÍCTOR A. GÓMEZ

del pis de daltEls veïnsEl prestigiós científic Stephen Hawking ens prepara per trobar-nos

amb unes civilitzacions poc amables, la prestigiosa associacióbritànica Royal Society urgeix a crear un pla per a una amenaçaextraterrestre... Les notícies sobre marcians i similars copen cada

vegada més l’atenció dels mitjans i de la societat terràqüia

Reportatge


Creients i no creients en els extraterrestres

«Expediente X»: dela cultura «friki» ala societat massiva

STEPHEN HAWKINGCIENTÍFIC NORD-AMERICÀ«Alguns extraterrestresevolucionats podrienhaver-se convertit ennòmades i tenir la intencióde colonitzar»En una sèrie per a la cadenaBBC, deixava clara la sevapo sició sobre els veïnsextraterrestres: «Cal evitartant com sigui possible capcontacte amb ells», va dir,en un clar missatge de por.

MIKHAÏL GORBATXOVEXPRESIDENT DE LA UNIÓSOVIÈTICA«El fenomen dels ovnisexisteix. Jo sé que hi haorganitzacions científiquesque estudien aquest tema,així que ha de ser tractatseriosament»Estava convençut de l’exis-tència de vida extraterrestre.Com Ronald Reagan. Juntsvan idear una aliança militarcontra l’amenaça.

CORRADO BALDUCCITEÒLEG I AMICDE JOAN PAU II«El contacte amb extrate-rrestres és real. El Vaticàrep molta informació»El sacerdot italià, teòleg imembre de la cúria vaticana,es remuntava a un col·legadel segle XV: «El cardenalNicolo Cusano va escriureque no hi ha ni una sola estre-lla de la qual es pugui exclou-re l’existència de vida».

RICHARD FEYNMANNOBEL DE FÍSICA«Els albiraments són mésresultat de la irracionalitatde la intel·ligència terrestreque no proves de la in -tel·ligència extraterrestre»Amb Robert Oppenheimer,Richard Feynman va aportarclaus per a la creació de labomba atòmica. En canvi, laseva posició sobre els extra-terrestres és molt diferent dela d’Oppenheimer.

CARL SAGANCIENTÍFIC I DIVULGADOR«Sempre em pregunten sicrec en els ovnis, no sitinc proves de la sevaexistència»Com a escèptic professio-nal, Carl Sagan, astrònom iexobiòleg, va buscar proves,però sense deixar-se portarper hipòtesis més o menysseductores. Els seus estàn-dards científics no li van per-metre trobar respostes.

ARTHUR C. CLARKEESCRIPTOR«De vegades crec queestem sols a l’Univers i devegades no. Tots dos supò-sits són sorprenents»L’autor de 2001: una odisseade l’espai, va ser un delsgrans de la ciència-ficció.Però sempre amb seny. Unavegada, l’escriptor i científicbritànic va declarar que «lateoria que els ovnis són nausespacials no és seriosa».

La ciència-ficció –obres creadesa partir de fets més o menysplausibles o científics– ha es-

tat fonamental a l’hora d’instal·larels extraterrestres en el nostre ima-ginari col·lectiu. Però, potser, en ter-mes de mitjans de masses, la sèrieExpediente X ha estat la influènciadefinitiva, ja que barrejava concep-tes fonamentals de la contempora-neïtat –enginyeria genètica abansde les notícies respecte als avençoscientífics sobre l’ADN, conspira-cions governamentals abans de lesrevelacions de Wikileaks– amb pos-tulats clàssics sobre l’existència d’al-tres éssers a l’Univers.

Sorgida de la «malalta i retorçada»(sic) ment d’un veterà surfer, ChrisCarter, la sèrie que va posar demoda l’eslògan «La veritat és allàfora» és, en realitat, una tesi sobreels tripijocs polítics, com els tite-llaires de vestit i corbata ens men-

teixen a la cara –o, com diuen a l’a-gent Mulder alguna vegada: «Unamentida és més convincent col·lo-cada entre dues veritats»–.

«Recelo de la gent. I com que elgovern està format per gent, recelodel govern», va explicar una vega-da Carter quan li preguntaven perles seves teories conspiratòries –que ell va convertir, gràcies al seuèxit, en una cosa pop–. Per cert,l’escriptor i director va tenir la ideade muntar Expediente X quan vacaure a les seves mans un llibre ambestadístiques realitzades per JohnMack, un professor de Harvard, enel qual s’assegurava que un tres percent de nord-americans creuen ha-ver estat abduïts per alienígenes.

Ara, gairebé vint anys després delprimer episodi de la seva emble-màtica sèrie, Chris Carter diu queestà més preocupat per les corpo-racions que pels governs.

El 14 de desembre del 1944 elslectors del diari dels diaris, TheNew York Times, es van quedaramb la boca oberta amb un delsseus titulars: «Els plats voladorssón una arma secreta. Una novaarma alemanya que ha apareguten el front occidental alemany.Avui ens informen sobre això elsnostres pilots de la USAF, queafirmen que al cel d’Alemanyahan aparegut unes boles de pla-ta voladores, que han vist aïlla-des o en formacions. N’hi haviaque semblaven pràcticamenttransparents». Segons l’opinió demolts experts, és la primera no-tícia sobre un ovni en un mitjàde comunicació de masses. Tam-bé una prova de la propagandaantinazi de l’època, és clar. Per-

què les informacions sobre alie-nígenes sempre han estat utilit-zades com a vehicle per acon-seguir alguna cosa.

Fa poques setmanes, l’activis-ta Julian Assange va assegurarque Wikileaks té cables sobreextraterrestres –pel que sembla,més concretament sobre el vòr-tex que s’hauria pogut obrir da-vant les costes del Iemen i que,segons alguns experts, podriaser la porta dimensional per laqual entren éssers ultradimen-sionals i extraterrestres–.

La veritat és que Internet hacanviat la difusió d’aquests te-mes: teclegeu «ovni» a YouTubei n’obtindreu milers de referèn-cies –per descomptat, també decatalanes, sobretot de les obser-vacions que es fan cada dia 11 aMontserrat, des de fa més de tresdècades–. També podeu provarde bussejar en infinits blocs so-bre aquests assumptes. Això sí,com tot a Internet, hi ha moltsfans del fenomen extraterrestreil·luminats que desacrediten lesteories ufològiques.

Els marciansenvaeixen elsmitjans decomunicació

Nova Zelanda es va convertir l’a-bril de l’any passat en un dels úl-tims països on els serveis militarsi d’intel·ligència han desclassifi-cat els seus documents oficialssobre albiraments d’ovnis. El go-vern va posar a disposició pú-blica prop de 2.000 textos ambdades basades en testimonis decivils, militars i pilots comercialsque afirmen haver vist ovnis.

Abans havien fet el mateixFrança –que ha publicat a Inter-net els arxius desclassificats so-bre ovnis–, Brasil, Xile, Bèlgica iel Regne Unit, entre d’altres.

També s’han desenvolupatexperiències similars a l’Estat es-

panyol. Espanya va desclassifi-car entre 1992 i 1997 un total de75 expedients sobre albiramentsde fenòmens estranys, registratsdes del 1962 i que ocupen unes1.900 pàgines, en les quals es re-cullen un total de 97 esdeveni-ments diferents. Segons es vapublicar a la premsa, «en un in-forme oficial militar de 84 pàgi-nes es detalla que la nit del 24de novembre de l’any 1974 hi vahaver diversos albiraments quevan començar a les 19.30 horesa l’illa de Gran Canària, quan untinent coronel de l’exèrcit de l’ai-re i la seva filla circulaven peruna carretera i van veure unallum blanca i brillant al cel, quedeixava una curta estela. Aques-ta llum es desplaçava a gran ve-locitat i pocs segons després vadesaparèixer. Els pilots de dosavions comercials en diferentspunts de l’Estat espanyol tambévan veure la mateixa llum».

Els governsdesclassifiquenels arxius secretssobre ovnis

Agustí Villaronga (1953) viu un momentmés que dolç. La seva pel·lícula Pa ne-gre s’ha convertit en la gran sorpresa dels

premis cinematogràfics més cobejats d’Espan-ya –és la segona amb més candidatures per darrere de Balada triste de trompeta, d’Alex dela Iglesia–. «M’he posat una mica de moda, peròno crec que arribi a canviar massa», reconeix.

La llei Sinde el convenç? No sé què dir. Maim’he assabentat ni de lleis ni de subvencions.Desconec el tema.

La pirateria també l’afecta a vostè. Espanyaés el país amb més pirateria per internet. Elsproductors s’exposen amb uns diners que des-prés no els reverteixen perquè s’escapen peraltres llocs. I això és terrible. Cal regular, peròno tinc ni idea de com fer-ho.

El seu amic i rival als Goya, Álex de la Igle-sia, ha dimitit per l’esmentada llei. Enténla seva decisió? Són decisions personals. Ellsestan implicats i saben què han de fer. Álex ésmolt lliure però no entenc per què ha de di-mitir de l’Acadèmia, que és un organisme to-talment independent del ministeri de Cultura.

Acceptaria agafar el testimoni i posar-se alcapdavant de l’Acadèmia? Jo estic molt béfent la meva feina, quan puc fer-la, que és di-rigir cinema. Això és el que sé fer i no aspiro ares més en la vida.

Amb tantes nominacions, deixarà de ser uncineasta rar i marginal? M’he posat una micade moda, però no crec que arribi a canviar mas-sa. Encara queden dies d’embolic, que visc compuc, en no estar acostumat a tant merder me-diàtic, però tinc ganes de tornar a agafar sere-nitat per saber per quin camí vull seguir.

De què té gust el moment d’èxit que viu?Em sento molt agraït perquè és un reconeixe-ment a la feina. I també ajuda moltíssim a lapel·lícula, és posar-li el focus a sobre i allargala seva vida. Hi ha una altra part al voltant detot això que no m’agrada tant. Jo faig tot el quesigui per promocionar la pel·lícula però no tinccap interès a promocionar-me a mi mateix.

A quantes gales dels Goya ha assistit enl’última dècada? Hi he anat tres vegades en lameva vida i només una per gust. Una vegadaperquè estava nominat; una altra perquè lliu-rava un premi; i l’última, l’any passat, perquèuna amiga em va demanar que l’acompanyés.M’ho passo millor sopant a casa amb els meusamics que en un sarau d’aquests. Entenc queés una part de la feina i tampoc m’ho passo ma-lament, sempre que no hi hagi sobredosi, lla-vors no ho digereixo i ja no és tan graciós.

Sant Sebastià és el seu festival preferit? Allàva arrencar Pa negre, amb el premi a Nora Na-vas, Concha de Plata com a millor actriu, i ambel reconeixement de la crítica, que va ser unà-nime. Però a Berlín li tinc molt afecte, perquèva ser allà on vaig començar, a Berlín.

Venècia se li resisteix. És l’únic festival de ca-tegoria en el qual no he estat, i ho vaig inten-tar amb Pa negre, però van agafar la pel·lículad’Álex de la Iglesia (Balada triste de trompeta).Venècia és una assignatura pendent.

Quina és la seva altra pel·lícula favorita peral 13 de febrer? De les que competeixen ambmi no en parlaré, però hi ha altres pel·lículesque no concorren en les categories grosses peròque m’agraden molt, com La mosquitera, En-tre lobos o Habitación en Roma.

Per on el va atrapar l’univers literari d’E-mili Teixidor? El que més m’agradava és untema recurrent en la meva obra: la transforma-ció de la innocència, com un nen, davant cir-cumstàncies adverses, en aquest cas la guerra,pot acabar convertint-se en un monstre.

Vostè pensava que el públic estava saturatde pel·lícules sobre la guerra amb adoles-cents. Sí, existia aquest temor. S’han fet forçapel·lícules sobre aquest tema i no sé si està totdit. He notat que hi ha una certa reticència apel·lícules sobre la Guerra Civil, però afortu-nadament Pa negre ha trencat amb això.

Per a qui encara no l’hagi vist, aclareixi queno és una pel·lícula sobre la Guerra Civil.Ni parla del conflicte bèl·lic ni del polític. Laguerra és un teló de fons, com ho podria ha-ver estat la immigració o un cataclisme natural.La pel·lícula parla de com les persones, la po-blació civil, es veuen afectades per aquestes cir-cumstàncies.

«Entre la justícia i la meva mare, trio la

meva mare», vadir Camus. El per-sonatge de la nostrapel·lícula és tot alcontrari, no es que-da ni amb la justíciani amb la mare.

Està enfadat ambel món? Jo no, hosembla? És la nenade Pa negre qui estàenfadada amb elmón, un personatgedesencantat total-ment, fart de viurecoses difícils queopta per destruir alseu voltant.

El sorprèn haverd’explicar per quèla seva pel·lículaés en català? A ve-gades sí. A mi se’mfa molt difícil imagi-nar-me Pa negre enun altre idioma. Ésuna pel·lícula tancatalana... El mésbonic que li ha pas-sat a Pa negre ambels Goya és que d’u-na manera naturaluna pel·lícula en ca-talà està en primeralínia.

Què serà el prò-xim? Una minisèrieper a la televisió so-bre la visita d’Eva

Perón a Espanya el 1947. Una història en la qualtambé hi entren dues dones més especials: Car-men Polo i Juana Doña.

Com encaixaria Pa negre als Estats Units?El mes passat vaig ser a Nova York, en una re-trospectiva, i allà van passar la pel·lícula. L’es-cena del cavall va estar acompanyada de molts«uis» i «ais». És una escena que frena una micala distribució americana. En les seves pel·lícu-les maten persones, però amb els animals sónmolt especials.

Viatgem a Hollywood. Quina història li es-criuria a la seva actriu predilecta, MerylStreep? Adaptaria una novel·la d’AlessandroBaricco, Sense sang, encara que realment ambella faria qualsevol cosa.

Entrevista


AGUSTÍ Villaronga Director de cinema

Les catorze candidatures als premis Goya, que es lliuren diumenge que ve a Madrid, ha tornatla seva pel·lícula Pa negre als cinemes. Agustí Villaronga, autor també de films com Tras el cris-tal i El mar, entre d’altres, parla en aquesta entrevista d’aquells guardons i de la seva feina.

“Espanya ésel país amb

més pirateriaper Internet”

TEXT: GABRIEL RODAS FOTOGRAFIA: SEBASTIÀ LLOMPART

“Se’m fa molt

difícilimaginar-me«Pa negre»en un altre

idioma. És unapel·lícula tancatalana... El

més bonic queli ha passat a«Pa negre»

amb els Goyaés que d’una

manera naturaluna pel·lículaen català està

en primeralínia.“

Una arquitectura que per sobre de tot pas-sa desapercebuda». D’aquesta maneraconclouen els arquitectes Sergi Serra i

Marta Adroer la descripció del seu projecte perconstruir dues cases i un pavelló de convidatsa Albons. I segurament aconsegueixen el seuobjectiu pel que fa a la relació de la construc-ció amb el seu entorn, on no desentona en ab-solut, al contrari, però no en d’altres: la quali-tat estètica de la seva aposta –malgrat la sevaaparent senzeillesa– va ser reconeguda pel ju-rat dels premis d’arquitectura de les comarquesgironines, que la va situar entre les obres fina-listes. No és el primer cop, a més, que Serra i

Adroer reben aquesta distinció: també van serfinalistes en els guardons corresponents a 2007,juntament amb Oriol Ribera, pel seu projecteper al CEIP Mas Masó de Salt.

En el cas de les dues cases i el pavelló deconvidats, els arquitectes, en la memòria delprojecte inclosa en el catàleg dels premis, co-mencen detallant l’emplaçament de l’obra:«Quadró de les Vinyes és un tros de 900 metresquadrats situats al nucli antic d’Albons, al BaixEmpordà. Es tracta d’un fragment de poble, unbuit, un hort, un antic quadró amb vinyes maiedificat, solament ocupat per un petit porxo au-toconstruït per protegir les eines del camp. Unquadró amb tres dels seus quatre límits definitsper la contigüitat de les antigues construccionsdel petit nucli rural i la quarta oberta a les mag-nifiques vistes de l’Empordà».

Després d’aquesta detallada descricpió, afe-geixen que «hem de completar aquest fragmentde poble». I han de fer-ho amb un encàrrec moltconcret, i no exempt, a prioiri, de complica-cions: «El programa, per a dues famílies empa-rentades, el defineixen dos habitatges de se-gona residència i un pavelló de convidats queincorpora els espais tècnics comuns». Davant

d’aquestes necessitats, i tenint en compte l’en-torn on s’emplaçarà la construcció, Adroer i Se-rra fan el seu plantejament del projecte: «És eld’una sola construcció que assumeix la duali-tat programàtica des de la unitat formal: cosirel que fins ara era un buit amb la resta d’entornedificat i fondre-ho amb els seus límits». Enaquest sentit, afegeixen que «els dos habitatgessón semblants però narren el plantejament for-

mal a partir de diferènciesprogramàtiques i de variablescontextuals, les magnífiquesvistes de tota la plana amb elMediterràni i el Pirineus de re-rafons, l’orientació, la tramun -tana...».

Els arquitectes també tenenen compte en la redacció delprojecte «variables econòmi-ques, de mitjans i de costos»,que els porten a optar per«pocs materials», i tenint encompte les variables cons-tructives, l’aposta és per «ma-terials contemporanis, com latermoargil·la vista, vernissada

o pintada i els plafons de vitutes i ciment perexecutar tots els tancaments: colors vermello-sos i grisosos (que tiren a negres) de construc-cions austeres d’antigues parets mitgeres de ce-ràmiques vistes i arrebossats de ciment pòrtlandi calç, embrutats pel pas del temps amb rega-lims i parassitats amb líquens propis d’una ar-quitectura que per sobre de tot passa desaper-cebuda». I crida l’atenció al mateix temps.

Arquitecturagironina


Excel·lent discrecióLínies, volums i materials contribueixen a harmonitzar la construcció amb el seu entorn

Dues cases i un pavelló de convidats (Albons)

Mésinformació

– Demarcacióde Gironadel Col· legid’Arquitec tesde Catalu nya,plaça Cate dral,8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: ALFONS PETIT

Fitxatècnica

ProjecteDues cases i unpavelló de convi-dats.MunicipiAlbons.Autor Sergi Serra Ca-sals i MartaAdroer Puig, ar-quitectes.Construcció Obres i reformesTorrent, s.l.Col·laboradorsJosep Casas,coordinador d’o-bres; Ignacio Es-jub, estructures;Manuel Muñiz,Martina Guerra,Isabel Conchei-ro, Thiago Tava-res i Fran Váz-quez.FotografiaAleix Bagué.

Establimentsantics

12 DominicalDiumenge 6 de febrer de 2011

La sabateria, la va crear l’any 1818 BenetFreixa i Sala, que era d’una família deCamprodon. Va muntar un taller de cal-

çat fet a mà (era com s’elaborava en aquellaèpoca) al carrer del Mercadal de Banyoles, ones dedicava a la confecció artesanal, a mida,de sabates i botes, fetes de cuir o de pell mésfina. Benet Freixa, que portava el taller tot sol,es va casar amb Maria Bosch i Vidal.

L’any 1850, Joaquim Freixa i Bosch, fill deBenet i Maria, continuava fent sabates artesa-nalment. Tenia nou germans, però la famíliano treballava al taller, on sí que hi tenia algunsoperaris. La cosa anava rutllant a mitges. Enaquella època –i tant a l’estiu com a l’hivern–,la majoria de la gent calçava espardenyes méso menys gruixudes, i eren pocs els que po-dien permetre’s el luxe de calçar sabates per-què el salaris no eren precisament elevats.

Joaquim Freixa i Bosch es va casar amb Car-me Busquets i van tenir deu fills. Seguint latradició familiar, el més gran, Joaquim Freixai Busquets, es va fer càrrec del negoci l’any1875, i va continuar fent sabates a mà en unapoblació, Banyoles, que cada vegada prospe-rava més. Joaquim Freixa es va casar amb Jo-aquima Canadell. El matrimoni va tenir deufills, un dels quals, Josep Freixa i Canadell, esva fer càrrec del taller, l’any 1910. D’aquestaèpoca data la primera factura que es conser-va de l’empresa.

ELS TEMPS CANVIENLa tradició familiar de tenir molta descendèn-cia es va trencar amb els anys, però, perquèla situació econòmica es complicava. JosepFreixa i Canadell es va casar amb Mercè Este-la i només van tenir tres fills. Això passaval’any 1915 mentre continuaven fent sabates amà. Durant la Guerra Civil no van tancar lesportes i l’establiment va seguir funcionant.

L’any 1940 va entrar al negoci Joaquim Frei-xa i Estela, però no s’entenia amb el seu parei el 1942 se’n va anar a treballar a Veneçuela.És llavors quan el seu germà, Antoni Freixa,va agafar les regnes de l’establiment i va ferun pas decisiu: va deixar d’elaborar calçat amida i va convertir el negoci en una sabateriaper vendre calçat de fàbrica. Durant uns anys

encara es va mantenir el taller de reparació desabates, però finalment va ser tancat.

Antoni Freixa i Estela es va casar amb Te-resa Figueres. Van tenir tres fills, dos delsquals, Antoni i Mercè Freixa i Figueres, vanseguir amb el negoci a Banyoles. El 1966 vanobrir la botiga nova, que posteriorment es vaampliar. El 1970, el boom turístic els va portara obrir dues botigues a Platja d’Aro, que des-prés van tancar per obrir-ne una altra al carrerMigdia de Girona, que van tancar el 2007.

Abans, però, l’any 1977 ja havien obert un es-tabliment al carrer de Santa Clara de Girona.

Antoni i Mercè Freixa continuen actualmental capdavant de les botigues de Banyoles i Gi-rona, però els fills d’ell no volen dedicar-se alnegoci perquè tots tenen carrera universitàriai volen seguir amb aquesta elecció. Amb totaseguretat serà la filla de Mercè Freixa, MartaBartolomé i Freixa, la que continuarà amb unanissaga de sabaters que ara complirà 193 anysi és una de les més antigues de Girona.

Calçats Freixa BanyolesSón gairebé dos segles dedicats al món del calçat: al principi

elaboraven sabates i botes de manera artesanal, i amb el pasdel temps van passar a vendre’n de procedents de fàbriques

Història

L’establiment vanéixer com untaller de confec-cio artesanal desabates fetes amà, activitat queva mantenirmolts anys. Du-rant la GuerraCivil no va tan-car. Anys des-prés va passara ser una saba-teria que veniacalçat de fabri-ca. Desprésd’ampliar la bo-tiga de Banyo-les, en van obrirde noves a Plat-ja d’Aro i Girona,que van anartancant. Actual-ment mantenenla botiga deBanyoles i una aGirona.

Origen1818.FundadorBenet Freixa iSala.Propietarisactuals Antoni i MercèFreixa i Figue-res.TreballadorsCinc.ActivitatVenda de calçatde marca.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

El pastís és un aperitiu provençal amb gustanisat (anetol o essència d’anís o matafa-luga) i un punt de regalèssia. Té entre 40º

i 50º. Forma part de la família dels anisats me-diterranis: l’anís ibèric, l’aniseta de Bordeus,l’ouzo de Grècia, el mastika dels Balcans, el rakide Turquia, el sambuca italià (que se sol afegiral cafè), la caçalla i altres, com algun arrak depaïsos del pròxim Orient que, malgrat les pro-hibicions islàmiques, es produeixen i es beuen.El seu sabor, finalment, no és pas molt diferentdels nostres clàssics anisats, «palomites», «nu-volets» etc..., o sigui, anisos amb aigua, un clàs-sic refresc ara caigut en desgràcia, mentre quetant a França com a la Catalunya Nord, tant elpastís com els xarops són encara begudes moltcorrents, que s’ofereixen a tots els bars.

El pastís es fabrica a Provença, però també aCatalunya, on els occitans vénen a comprar-ne, sobretot pel preu. Malgrat la seva immen-sa popularitat, no va començar a ser fabricat, aMarsella, fins l’any 1932, per Paul Ricard (peraixò el pastís també sol ser conegut com a «Ri-card», que com es pot veure no és un cognomfrancès, sinó occità, que coincideix amb el ca-talà). Va surar malgrat la prohibició per part delrègim de Vichy de l’absenta i altres licors ani-sats. Ha esdevingut un dels pocs elements d’i-dentitat dels provençals, ja que és sobretot enaquesta regió-nació on el seu consum és mésestès. A París no deixa de ser una extravagèn-cia de la gent del «Midi» que, ja se sap, tenenun gust una mica especial.

En occità, el mot pastís vol dir també el ma-teix que en català; es pot aplicar a un pastísdolç –molt corrent al Bearn i a la resta del queels francesos, amb paraula colonial en diuen«Sudoest»– com el que encara es fa a Gascun-ya –com un paté, nom que el català ha pres di-rectament del francès pâté–.

El pastís-licor se sol servir amb cinc parts d’ai-gua gelada. Es pot servir amb glaçons. Es prencom a aperitiu, al migdia. No a la nit, doncs,exactament com l’ouzo grec: no us equivoqueud’hora, quedareu com uns passerells o uns tu-ristes mal informats! A mi em va passar!

A LA CUINATambé es fa servir en còctel i plats de cuina,especialment de peix. Dóna un cert toc anisata les sopes i bullabesses –la famosa sopa pro-vençal, que és ben coneguda a Catalunya desdel segle passat, i que alguns restaurants enca-ra ofereixen, sovint amb aquest agradable tocanisat–, ja que la cuina provençal solia fer ser-vir el fonoll, que també té un perfum anisat.L’anís, o anís verd, per cert, és la matafaluga,unes llavors que es posen als «brunyols» del’Empordà.

El Pernod és un altre licor de la família delpastís, si bé en aquell hi domina el gust de re-galèssia. Es beu de la mateixa manera, serveixtambé per cuinar i , igualment, per afegir a al-guns còctels.

Aquests licors no es fan pròpiament amb anís(anís verd o matafaluga), sinó amb anís estre-llat –una espècies d’origen xinès que nosaltrestambé posem a la ratafia–. Tècnicament és unlicor, ja que té un cert contigut de sucre. Per

tant, tot i que s’hi ha volgut emparentar, és di-ferent de l’absenta, un destil.lat aiguardentósd’aquesta planta i anís verd.

L’absenta, tant a París, i també com a reflexa Barcelona, era la beguda favorita dels artis-tes de l’anomenada «Belle Époque»: la literatu-ra i les arts plàstiques se’n fan un ampli ressó–hi ha, per exemple un esplèndid quadre de

Rusiñol sobre el tema–. Es creia que era unabeguda afrodisíaca... Una il.lusió, potser pro-vocada pels seus 68º i la forma glamurosa debeure-la... També es bevia amb aigua, que feiacanviar el color de la «verda»en blanca. Va serprohibida a la major part de països, de Françaals Estats Units, pels riscos que comportava pera la salut.

El pastís Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

L’escórpora és un peix excel.lent per ales sopes, però en general hi va bé totel peix de roca –aranya, rufí...–, així com

les cintes, i, naturalment, el rap, especial-ment el cap.

ElaboracióNetegeu bé el peix, si és possible amb aiguade mar. Talleu-lo a daus grossos, mirant deseparar les espines i la pell. Reserveu lasubstància cremosa dels caps de les gam-bes.– Talleu el tomàquet i la ceba ben finament.Feu-ne un sofregit amb l’oli, i hi afegiu les es-pines del peix i algun cap, si en disposeu.Afegiu-hi el fonoll i l’aigua.– Quan hagi bullit uns 15 o 20 minuts ho co-leu en una altra cassola o olla. Torneu-ho alfoc i tireu-hi el peix.

– Feu una picada amb l’all, el julivert, les ave-llanes i la substància del cap de les gambes,així com el fetge del rap (o només una mica).Ho deixateu amb una mica de brou de l’ollai amb la copa de pastís i ho tireu a dins, afe-gint-les les cues de les gambes i, si es vol,peix triat.– Deixeu-ho acabar de coure uns 10 minuts.

NotesEs pot servir amb daus de pa fregit, opcio-nalment fregats amb all.– La mateixa recepta la podeu fer amb nero,orada, etc., si bé el resultat no és igual.– Igualment, hi podeu afegir més marisc (po-den ser líquids, caps, etc...): llagosta, lla-màntol, llagostins, escamarlans... Si són fe-melles, aprofiteu les ovades per afegir a lapicada.

Sopa de peix amb pastísLa recepta

És un aperitiu provençal amb gust anisat i un punt de regalèssia,que es beu amb aigua ben freda i també es pot usar a la cuina

Ingredients

� Un quilo depeix per a sopa(escórpora, etc...).� 300 grams degambes.� Aigua (uns 2litres aproximada-ment). � Oli.� Una ceba mitja-na.� 3 tomàquetsmitjans.� 4 alls.� Fonoll sec (ofresc; una bran-queta).

� Una copa depastís.– Picada:� 25 grams d’ave-llanes torrades (opinyons, o béametlles, o totbarrejat).� 2 alls.� Julivert. � El cap de lesgambes.� El fetge del rap.� Una torradeta ollesqueta de pafregit.� Sal.� Pebre al gust.

Els vins rosats normalment recomanem con-sumir-los durant els primers mesos després

de la seva elaboració, sobretot si han estat ela-borats amb la varietat Garnatxa, perquè ésquan són mes frescos, aromàtics i afruitats. Hiha excepcions, però, que confirman la regla.Quan un vi rosat està elaborat amb varietatscon la Cabernet Sauvignon, que normalments’utilitza per a vins negres, el seu moment òp-

tim de consum es pot allargar més d’un any.El rosat Duc de Foix 2009 n’és un exemple.Elaborat amb la varietat esmentada i amb unapart de Merlot, varietat també de procedènciabordelesa, l’hem degustat a principis d’aquestfebrer i és extraordinari pel seu color, aroma iestructura. Hem de fer notar que l’ampolla tas-tada ha estat consevada sempre a l’abric de lallum i a temperatura inferior als 18 graus. Hem

trobat un vi de color cirera, aro-ma de maduixa i caramel, rodó,saborós, confitat i potent. Bon ma-ridatge amb un bon formatge cre-mós tipus Camembert no massamadurat. Preu aproximat: 6 euros.

El celler elaborador: Covides ésuna cooperativa que neix de la vo-luntat d’un grup de viticultors delPenedés, que elaboren vins baseper a cava i vins i caves amb mar-ca pròpia d’excel·lent qualitat ipreu. Participen habitualment alconcurs Girovi i són molt premiatstambé en altres certàmens alsquals es presenten. Per a més in-formació: www.covides.com iwww.girovi.cat.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès Col.leccionisme

Durant aquests dies definals de gener i prin-cipis de febrer arren-

ca formalment el campio-nat mundial de ral·lis ambuna nova edició del deMontecarlo, que justamentacaba de complir els seusprimers cent anys d’exis-tència. L’emblemàtica i po-pular prova automobilística assoleix, per tant,un segle de vida amb plena vigència.

D’altra banda, el passat dia 29 de gener escommemorava a Berlín un altre naixement, els125 anys de la presentació en societat de l’au-tomòbil en forma d’un tricicle motoritzat que vaconstruir Kart Benz. Coincidia pràcticament peraquelles dates amb un altre invent, el del vehi-cle a quatre rodes que va crear i desenvoluparGottlieb Daimler. La col.laboració d’ambdósprecursors del motor per a vehicles va originarla marca Mercedes-Benz, una de les més pres-tigioses del món, i que durant la seva llarga tra-jectòria haurà presentat unes 80.000 patents.

Una característica essencial de les primeresedicions del Ral.li de Montecarlo és que el puntde sortida resultava molt divers, en correspon-dre a diferents països. Aleshores, es prenien coma dades per conformar el pòdium la distànciarecorreguda, el temps emprat, la categoria delvehicle i el nombre d’ocupants, entre d’altresdetalls tan subjectius que gairebé sempre pro-vocaven fortes controvèrsies. Enguany, els

punts d’inici de laprova han estatGlasgow, Barce-lona, Varsòvia iMarraqueix. Pelque fa a il.lustresguanyadors, es-mentaríem l’es-panyol CarlosSainz, encara en

actiu amb la seves participacions al París-Dakar.El primer vencedor de la prova va ser Henri Rou-gier, amb un Turcat-Mery, aquell any de 1911,quan el diminut territori de la Costa Blava fran-cesa estava governat pel príncep Albert.

Resulten antològics els trams sobre la neu oel gel –el més valorat és el del Col de Turini–,que posen a prova tant els conductors com elsvehicles i els seus pneumàtics. Molts catalans esdesplacen cada any a Montecarlo durant els diesdel Ral.li per presenciar en directe les millorsmaniobres. Alguns d’ells, també portats per l’a-fició col.leccionista o mitòmana, intenten acon-seguir qualsevol vestigi de la prova en forma defotos, dedicatòries, plànols, fullets, banderins,pins, enganxines per al cotxe, i tants altres ob-jectes que, formant part de l’amplíssim camp delmotor, poden configurar un vessant ben con-cret i atractiu com és aquest dels ral·lis.

Les dues postals que es reprodueixen mos-tren el campió de la Copa Catalunya de l’any1910, així com un altre cotxe igualment de l’è-poca d’aquell primer ral·li de Montecarlo.

Centenarisobre rodesEl ral·li de Montecarlo compleix aquesta edició cent anys de vida

XavierRomero

No sabia si era per la distància que sepa-rava casa seva de la capital, o pel seu

instint de negociant pragmàtic, però asse-gut al seu escó més que participar en la tas-ca que li havien encomanat, tenia la sensa-ció de ser un espectador convidat a una co-mèdia.

Bonaventura Plaja Mas va néixer a SantFeliu de Guíxols el 1792 i es va dedicar alcomerç tota la seva vida. El 1829 va marxara Puerto Rico on, al cap de set anys, erapropietari de dues botigues de queviures iben aviat va aconseguir fer fortuna.

Quan feia una dècada que era a la colò-nia americana, aquest empordanès va in-corporar els seus dos fills al negoci: Ventu-ra, nascut el 1816, i Sebastià, tres anys méspetit. Tots plegats van fundar Plaja Herma-nos, que va créixer de manera remarcablegràcies al comerç amb Saint Thomas, la mésgran de les Illes Verges. Una de les fonts dela fortuna de la família Plaja va ser el co-merç d’esclaus, imprescindibles per al fun-cionament de les plantacions de sucre d’a-quella illa caribenya.

Després de la mort de Bonaventura, lagestió de l’empresa familiar va anar a cà-rrec de Ventura Plaja, fins que aquest tam-bé va morir el 1855, quan tot just tenia qua-ranta-nou anys. Aleshores la va liderar Se-bastià, que el 1859 era propietari de la hi-senda «Guano», l’estancia «Dificultad» i del’ingenio «Vista Alegre».

Arran de la seva destacada posició eco-nòmica i social, Sebastià Plaja va ocupar di-versos càrrecs de responsabilitat. Per exem-ple, el 1868, i en el marc del Sexenni De-mocràtic, va ser elegit diputat per PuertoRico al Congrés de Madrid, formant part dela candidatura conservadora. Juntamentamb el diputat i sacerdot mallorquí Joan An-toni Puig Montserrat –també afincat a la co-lònia–, va treballar per acabar amb l’escla-vatge i negociar les indemnitzacions quepertocaven als propietaris de les explota-cions que posseïen esclaus. Aquest procésva culminar el 1873, durant la Primera Re-pública, quan es va prohibir expressamenta Puerto Rico el co-merç d’éssers humans.

Quan això passava,Sebastià Plaja Vila jahavia tornat a Cata-lunya –només va ocu-par el seu escó a Ma-drid entre 1868 i 1869–per passar els darrersmoments de la sevavida entre la seva po-blació natal i Barcelo-na, gaudint de la for-tuna aconseguida a te-rres americanes.

Sebastià Plaja Vilava morir a Sant Feliude Guíxols el 1876,quan tenia 67 anys.

BonaventuraPlaja Mas

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

Duc de FoixRosat Cabernet Sauvignon 2009

Tendències


TULS I TRANSPARÈNCIES PER A LA INTIMITATLa moda interior, un valor a l’alça

La llenceria es valora cada vegada més. Es dissenyen models sexis, amb blondesclàssiques i tuls transparents a manera de camisa, com aquest model d’Andrés Sardà, ennegre i gris. Ideals per lluir en els moments més íntims. Es busca qualitat en els materials idissenys originals.

�

La sabatilla segueix ala primavera

Esperant que millori el temps,ja arriben les novetats de la pro-pera primavera. Cushe continuaapostant per les sabatilles espor-tives per a ús urbà, però, a dife-rència d’aquest hivern, les acolo-reix barrejant tonalitats vermellesi grises, verdes, blaves i caquis.

�

PUNT I LLARGAbrics oberts a manera de capes

Els abrics tricotats són una de les tendèn-cies de més èxit d’enguany. By Basi té aquestmodel en la seva col·lecció de dona, a manerade capa amb mànigues, i amb ornaments line-als que recorden els dibuixos inques. Combinael marró amb vermell i tres tons de grisos.

�

Lacoste és una deles firmes que s’esti-men més posar colora l’hivern. El verd i elvermell fosc combi-nen en el conjuntmasculí amb el ne-gre, mentre que en ladona s’han triat lestonalitats del rosa:més clar i cridanerper al vestit curt, ifosc i tirant a porpraper a la mitges es-pesses. Als peus, sa-bates de taló ambescalfadors de con-junt, i a les mans,guants de pell llargsfins al colze.

�

No tota la roba del’estació freda hade ser grisa o negra

FOTOGRAFIADA La bijuteria es dibuixa a la bossa

Aquestes dues bosses tenen un estampatben divertit: fotos d’enormes fermalls rodonsde bijuteria. Són bosses grosses, amb nansacurta, i de pell. Són de Malíparmi, una firma especialitzada que proposa aquests modelsen gris i marrons.

�

TONSCÀLIDSCONTRAL’HIVERN

ARRIBA EL COLOR

Lobezno, a banda d’iniciar amb èxit co-mercial una nova franquícia, era al ma-teix temps el primer títol de la saga X-

Men Origins, creada per Fox i Marvel per treu-re punta als personatges de l’univers mutant.Després de nombroses especulacions (la pri-mera d’elles, un film dedicat íntegrament aMagneto que no va prosperar), ambdues pro-ductores s’han inclinat per rodar X-Men: FirstClass, que com el títol indica es remunta alsorígens de l’escola de Charles Xavier per a jo-ves amb superpoders, la seva estranya relacióamb Magneto (dos amics de tota la vida queacaben enfrontats per la seva manera d’enfo-car el rebuig dels humans) i, sobretot, les pri-meres aventuresdels personatgesque acabaran in-tegrant la tambéconeguda com aPatrulla X.

El cas és que laMarvel no voliaque First Classsem blés una seqüela més i per això, una ve-gada descartat que Bryan Singer tornés a lasèrie, van oferir el projecte a Matthew Vaughn,avalat pels fans dels còmics d’arreu del móngràcies a la magnífica Kick Ass. El seu fitxatgeno deixa de resultar irònic, ja que Vaughn vaser cordialment acomiadat de X-Men: La de-cisión final per les eternes diferències creati-ves, cedint les regnes del film al molt medio-cre Brett Ratner.

X-Men: First Class se centra en les tensions

dramàtiques abans esmentades, però tambéen el moment que Xavier i Magneto prenenconsciència de la força dels seus poders. Aixòes deu a que han d’unir-se per plantar cara auna amenaça que podria acabar amb tots elshabitants del planeta, però les seves diver-gències de criteri en la contundència de lesseves accions els porta a un enfrontament quecanviarà les seves vides (i la dels seus alum-nes) per sempre. Basada en una història es-crita per Bryan Singer, també coproductor, lacinta vol oferir una mirada renovada als per-sonatges per començar una nova sèrie, peròtambé reinventar els cànons narratius d’un gè-nere que en els propers mesos pràcticament

monopolitzarà les cartelleres mundials.Vaughn ha tingut l’encert de confiar en un

repartiment realment atractiu que inclou Ja-mes McAvoy, Michael Fassbender (vist a 300,Centurió i Malditos bastardos), Rose Byrne,Nicholas Hoult, Jennifer Lawrence, Kevin Ba-con (esplèndida elecció per interpretar el pèr-fid Sebastian Shaw), Lucas Till, Jason Flemyng,Ray Wise, Oliver Platt i January Jones, redes-coberta per a la pantalla gran gràcies a l’èxitde Mad Men.

Escola demutantsMatthew Vaughn, avalat pels fans del còmic per la magnífica«Kick Ass», s’ha encarregat de dirigir «X-Men: First Class», querecrea els orígens del centre per a joves amb superpoders

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


AAquest hivern deixa’t atrapar i seduir de nou per la màgia, l’elegància i el «savoir faire» de la MOSCA DE GIRONA

No esperis més i FES-LA VOLAR tu també! I volaràs amb ella en total llibertat aquest any 2011PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Un repartiment atractiuEntre els protagonistes del film hi ha JamesMcAvoy, Michael Fassbender, Rose Byrne,

Nicholas Hoult, Kevin Bacon i January Jones

Wall Street: El dinero nunca...

Director: Oliver Stone.Intèrprets: Michael Dou-glas, Shia LaBeouf.Distribuïdora: Fox.Durada: 136 minuts.La demostració final queOliver Stone s’ha acabatconvertint en allò que hacriticat durant bona part dela seva carrera. Aquesta se-qüela de Wall Street co-

mença bé, amb una radiografia dinàmica i subver-siva de la globalització, però acaba demanantperdó pels seus plantejaments i convertint-se enun melodrama redemptor i conformista. El que síes manté en la seva impecable habilitat narrativa i,per damunt de tot, un Michael Douglas esplèndidque sap treure molta punta al crepuscle del seupersonatge. Una llàstima, perquè Stone no està al’altura de la seva estrella. P. P.

La medida de la venganza

Director: Malcolm Venville.Intèrprets: Ray Winstone,Tom Wilkinson.Distribuïdora: Aurum.Durada: 95 minuts.Els artífexs de la notableSexy Beast, amb Ray Wins-tone al capdavant, tornen atreballar plegats en aquestirregular thriller sobre un

gàngster que segresta l’amant de la seva dona perdesfogar-se, però que es veurà abocat a prendredecisions que evidenciaran la seva decadència.És un film fallit perquè no troba l’equilibri entre elseu fatalisme romàntic i un humor negre gens ins-pirat, tot i que el salven les interpretacions de se-cundaris com John Hurt, Stephen Dillane, IanMcShane o Joanne Whalley. P. P.

Lope

Director: Andrucha Wad-dington.Intèrprets: Alberto Am-mann, Pilar López de Ayala.Distribuïdora: Fox.Durada: 106 minuts.Per més que ens l’han vol-gut vendre com un film so-bre la faceta aventurera deLope de Vega i com aques-

ta es dilucida a la seva obra, es tracta d’un con-vencional drama èpic ben embolcallat des delpunt de vista formal però absolutament ineficaçen els ressorts narratius. El repartiment, que inclouLeonor Watling i Luis Tosar, aconsegueix mantenirl’interès de la història, però tot plegat resulta mas-sa previsible i, especialment, massa deutor d’ope-racions similars. Es queda en un intent. P.P.

Todo sobre mi desmadre

Director: Nicholas Stoller.Intèrprets: Jonah Hill, Rus-sell Brand.Distribuïdora: Tripictures.Durada: 109 minuts.Seqüela de Paso de ti, on elcantant de rock d’aquella,un impagable RussellBrand, és custodiat per unjove mànager cap al con-

cert que ha de reflotar la seva carrera. El viatge esconverteix en un desgavell de drogues, dones iamistats imprevistes, amb gags memorables i unsdiàlegs molt corrosius sobre la petulància de la in-dústria musical. És, juntament amb Resacón enLas Vegas, una de les millors comèdies nord-americanes dels últims anys. P.P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Vía DalmaSergio Dalma 2 = PequeñoDani Martín3 = Sale el solShakira 4 = Pido la pala-bra Andy &Lucas 5 = MichaelMichael Jackson

REGNE UNIT

1 � 21 Adele 2 � Doo-Wops &Hooligans BrunoMars 3 � LoudRihanna4 � 19 Adele5 � The ladykiller Cee LoGreen

ESTATSUNITS

1 � The king isdead The decem-berists 2 � Kidz Bop 19Kidz Bop Kidz 3 � Science &Faith The Script 4 � Hard timesand nurseryrhymes SocialDistortion5 � Low countryblues GreggAllman

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

315 €

L’ART DEL DESCANS

Kiko Veneno (Figueres, 1952) és un delsgrans de la música espanyola. La seva ex-tensa trajectòria, que va arrencar als anys

70, l’ha portat per diversos gèneres, començantpel folk, el pop, les rumbes... El seu segell vemarcat per aquest punt de flamenc, influenciatpels seus treballs amb Raimundo Amador, Ca-marón o Paco de Lucía, amb els quals va col·la-borar musicalment en diversos treballs disco-gràfics. Els seus grans èxits van arribar, malgrataixò, als 90, amb àlbums com Échate un can-tecito (1992) i Está muy bien eso del cariño(1995), encara que un dels seus temes més cè-lebres és Volando voy. Després de diversos anysde gires a l’estranger, el 2010 es va autoeditarper primera vegada un àlbum, Dice la gente,amb la seva poesia de sempre a la qual aques-ta vegada acompanyen ritmes africans.

Torna al panorama musical amb un noudisc titulat Dice la gente. Parli-me’n. És elprimer produït íntegrament per mi i amb ell vulltancar un cicle. Vaig començar amb el folk es-panyol, l’internacional i les rumbes, i ara esticinvestigant nous sons. Vull treballar amb gentjove, m’ho demana el cos. L’ambient sonor estàcanviant amb sons menys tradicionals i més de-formats, que són com una amalgama. Ambaquest disc tanco el meu catàleg de músiquesacústiques. Sento la necessitat de trobar noveseines.

Per què Dice la gente? És el títol d’una de lescançons. És molt flamenc.

Aquest és un dels seus segells. Creu que elreconeixement de la Unesco ha estat be-neficiós per al flamenc? Crec que el pot per-judicar perquè els premis es donen a cosesquan ja són mortes. És un guardó turístic i pro-pagandístic.

En aquest sentit, en quina situació creu quees troba? El flamenc s’està morint. Conjuntu-ralment hi ha un buit de creació i hi ha pocscantaores nous. El cante està de capa caiguda.Ara el més potent és el ball i la guitarra. Hi hauna altra part que sí que es renovarà, però tar-daran a sortir coses noves. Tinc fe. El flamencés una música viva, amb arrels molt profundesi que es va actualitzant.

En un moment de la seva carrera va deci-dir embarcar-se en la producció pròpia. Ésaquest el futur de la música? Sí. El món dela cultura tradicional està caient i cal reconver-tir tant les discogràfiques com les editorials. Araestan a la defensiva perquè estan perdent di-ners. Aquest món ha estat una amalgama d’in-teressos. El pastís cal repartir-lo d’una altra ma-nera. És difícil per als humans obrir les portesals que no tenen per compartir

Ha portat això a recórrer al fàcil i comer-cial? El motiu principal de la decadència hanestat les grans companyies, que s’han basat enles modes. Han acabat amb el llegat dels gransmúsics per fer música d’adolescent. Ha passatel mateix al cinema. Hem passat de pel·lícules

entranyables de Rossellini o Godard amb pocsdiners a grans produccions de Spielberg ambun pressupost d’un país del Tercer Món. Iaquesta contradicció ha portat el món de la cul-tura a un carreró sense sortida.

Què opina de la llei Sinde? Com creu que

acabarà? Té malapinta. En el món dela cultura hi ha ha-gut molts desfasa-ments i ha rebentat.La cosa acabaràmalament. La so-cietat va més depressa que les dis-cogràfiques, queestan defensant unmonopoli antic dela cultura.

Un sap quan estàcreant una bonacançó o mai nosap si serà unèxit? Sí que se sap.

I com sorgeix?Quan agafes unaintenció oberta, siet deixes enamorari obres el teu cor,poses el talent i elsmaterials són bons.La música d’avuisona a còpia delque ja s’ha fet.

Creu que ja éshora que la cultu-ra es valgui perella mateixa? Sí,hauria de comen-çar a fer els seuspropis passos. Sel’ha tingut subven-cionada i vivint dels

pressupostos públics. Se l’ha usat com a armapolítica per acontentar la joventut. A Huelva,l’alcalde va cancel·lar un dels nostres concerts.Havíem contractat el teatre i anàvem a taquillaperò va decidir anul·lar-lo perquè la gent no escregués que estava gastant els diners en mi. Lacultura és per a tothom i per gaudir-ne.

KIKO Veneno Músic

Amb el seu últim disc, «Dice la gente», assegura haver tancat un cicle i obert un altre en el qual,sense renegar dels ritmes flamencs que sempre l’han acompanyat, té la intenció d’investigarsobre els sons d’altres indrets del món. Mentrestant, es mostra crític amb la gestió de la cultura.

“S’ha usat lacultura com aarma política”

TEXT: M. CAÑELLAS FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

6 de febrer de 2011

La novetatNova esportivitatApareix el Hyundai Genesis Cupè,que es manté ferm amb les formes clàssiques dels esportius

Dues rodesMés polivalènciaLa Kawasaki ER-6 es reforça amb un grapat de canvis per aaquesta temporada

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Diari de Girona

UN GRAÓ MÉS

AMUNT

El sector dels vehicles comercials, fins fa ben poc, estava pen-sat només per fer-ne un ús professional; ara aquesta situa-ció ha canviat. Les tradicionals furgonetes de treball han fetun gran pas cap als turismes convencionals amb la incor-poració de les mateixes, i avançades, solucions tècniques

en matèria de confort, seguretat i motoritzacions. Aquest és el casde la generació 2011 del Renault Kangoo, una gamma que mostrauna polivalència cada cop més gran gràcies al seu elevat equilibrientre la utilització professional i la d'oci o familiar.

Com tota la família Kangoo, aquest nou catàleg es produeix en lafactoria MCA situada a la ciutat de Maubeuge (França). Un modelque cuida el seu aspecte tant interior con exterior i proposa un dis-seny més contemporani i atractiu per a totes les seves versions (Pro-fessional, Expression i Dynamique «All Road»).

En aquesta nova fornada apareixen tres colors nous: Marrò Moka

i Estrella Blava (metal·litzats) i Gris Talp (opac). Aquests tres se su-men als 7 colors que ja tenia el catàleg (Blanc glacera, Vermell bri-llant, Gris sideral, Gris beix, Vermell rosella, Blau silver i Negre me-tall). També a l’exterior, les manetes de les portes cromades i lesmotllures laterals del color de la carrosseria estan disponibles a par-tir de la versió Expression.

Els nivells d'equipament del Kangoo 2011 augmenten dins de lagamma i evolucionen per disposar d'una oferta més adaptada a lesnecessitats dels clients. D'aquesta manera, ara s'ofereixen 2 nivellsd'equips d'àudio; la opció bàsica és el Radiosat CD 4x20W MP3 ambvisualització independent i presa auxiliar RCA de sèrie en tota lagamma. En les terminacions Expression i Dynamique «All Road» espot muntar de manera opcional la versió superior Radiosat CD4x20W MP3 Bluetooth i «Plug & Music» (presa USB, connectivitatBluetooth, etc.) amb visualització independent.

Diari de Girona

En matèria d'equipament destaca la incorporació d'elementscom l'aire condicionat, la ràdio CD MP3 amb Bluetooth integrat,alçavidres davanters elèctrics, comptarevolucions, safata ocul-ta-equipatges, guantera tancada i safata portaobjectes al sos-tre, de sèrie des de la versió Professional.

Màxima personalitzacióLa llista de canvis i millores també inclou una àmplia llista denovetats en matèria d'imatge a través de diferents paquets d'e-quipament. Un d'ells és el denominat «Tot Camí» amb pneu-màtics de 15 polzades i xapa de protecció sota el motor en totsels nivells d'equipament. Una distinció estètica que caracterit-za de sèrie a les versions Expression amb para-xocs davanteri del darrere del color de la carrosseria, ordinador de bord, re-gulador/limitador de velocitat, retrovisors elèctrics i abatibles

i fars antiboira. Finalment, els models Dynamique «All Road» compten amb

para-xocs específics tipus «Be Bop» amb proteccions lateralsdel color de la carrosseria, volant de cuir, barres de sostre in-novadores, opció «Tot camí» amb realç de suspensions i pro-tecció sota xassís, vidres tintats, i llantes d'alumini de 16 pol-zades

Noves motoritzacions Euro 5La gamma de motoritzacions del Kangoo disposa a partir d'a-ra de versions de gasolina i dièsel Euro 5, aquests últims ambl'etiqueta Renault eco2. En gasolina es troba el 1.6 16V 105 Euro,disponible en tots els equipaments. Tot i això, el catàleg dièselés el més protagonista amb el propulsor 1.5 dci en 3 nivells depotència; dci 75 en Professional, dci 90 en tots els nivells d'a-

cabat i dci 110 en Expression i Dynamique «All Road». Per com-pletar l'oferta, a Espanya, Renault manté la gamma Kangooequipada amb les motoritzacions Euro 4 (dCi 70, 85 i 105).

GammaAquesta nova generació segueix oferint les versions especialsde l'anterior model, encara que amb diverses millores. Aracompta amb un nou i únic equipament Professional per al Fur-gó Compact, Furgó i Furgó Maxi, amb aire condicionat, ràdioCD MP3 amb Bluetooth integrat, safata portaobjectes en el sos-tre, alçavidres elèctrics i comptarevolucions de sèrie. Aques-ta gamma segueix equipant el motor Euro IV, però també potadquirir-se amb una oferta Euro V. Els preus dels Kangoo 2011,que es començaran a vendre aquest mes, comencen des dels18.168 euros fins als 21.964. DdG

El Renault Kangoo, una de les referències del mercat dels vehicles

comercials compactes, s’actualitza en la seva generació 2011 amb

importants millores en motoritzacions,disseny i equipament

Un valBOSCH CAR SERVICE

per valor de 200 € per usar en

qualsevol dels més de 600 tallers

Bosch Car Service d’Espanya

–4 vals per sortejar cada mes–

PParticipa i podràsguanyar una targetaBP ULTIMATE*carregada amb 200 eurosde carburant cada mes

–13 tagetes per sortejar cada mes–

VOTAI GUANYA

ENTRA A LA PÀGINA WEBI PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA

Tria el Cotxe de l’Any 2012

*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica

Els cotxes seleccionats com a candidats el mes de febrer són:

Motor


UN AMBIENT NOUMillores enfocades al confortLa part inferior de l'habitacle llueix un colormés fosc. El tauler de control és ara de colornegre grafit, donant-li així un aspecte mésrefinat al vehicle. La consola de calefacció iles sortides de la climatització milloren el seuaspecte amb un color crom satinat en l'aca-bat Professional i metall càlid en els Expres-sion]i Dynamique «All Road». Les tapisse-ries també s'actualitzen amb els models «Ele-gie» en l’Expression i «Celcius» en el Dyna-mique «All Road». Tots aquests nivells d'e-quipament també es poden completar ambuna llarga llista d'elements opcionals de con-fort i de gran utilitat per a l'ús professional dela Kangoo.

Motor

El Genesis Coupe és un esportiu de gam-ma alta que situa al constructor coreà delsegment d'esportius passionals amb su-

ficients arguments comercials i tècnics per seruna alternativa força interessant. Hyundai faun nou pas en la seva consolidació en un seg-ment considerat tecnològicament alt i de granemotivitat.

Com a evolució lògica de la berlina espor-tiva Genesis, que va rebre una gran acollida,aquest Genesis Cupè de 4,6 metres de lon-gitud es presenta com una excel·lent evolu-ció de la marca en aquest mercat tan espor-tiu. Per a això ha accedit a un nou nivell ambles seves elevades prestacions, manejabili-

tat i arquitectura de tracció posterior i motorsamb una magnífica capacitat de resposta. ElGenesis Cupè presenta una imatge moder-na i dinàmica amb les seves marcades líniesde caràcter, la seva línia de cintura pronun-ciada i el dinamisme dels seus detalls. La sevasilueta agressiva en forma de falca, els seusreduïts voladissos i la seva batalla llarga(2.820 mm) li confereixen les proporcionsclàssiques del cotxe esportiu.

Dos elements concrets del disseny defi-neixen el seu aspecte inconfusible: la línia es-culpida en forma de Z i la forma de les fines-tretes posteriors laterals. En la part posterior,el para-xocs de dos colors i el doble tub d'es-

capament quadrat li donen un aspecte degran solidesa.

De 210 a 303 CVAquest Hyundai es presenta en dues confi-guracions diferents. La versió d'accés a lagamma és la 2.0 T Sport de 210 CV. Equipa-da amb un diferencial autoblocador mecànicTorsen tradicional, que ofereix unes sensa-cions de conducció superiors a qualsevol ges-tió electrònica actual. A més a més comptaamb altres detalls dinàmics com la barra rígi-da superior en la suspensió davantera o lesllantes de 19 polzades amb pneumàtics deperfil ultra baix. Entre la seva dotació de sè-

rie destaquen el canvi manual de sis velocitats, volant i pom de cuir, climatitzador,equip d'àudio amb equalitzador i ràdio CD lec-tor de MP3, connexió AUX, USB i iPod, sen-sors de pluja i d’aparcament, entre d'altreselements.

A continuació es troba el 3.8 V6 RS. Unanotable aposta per les màximes prestacionsgràcies als seus 303 CV. La configuració d'a-quest model segueix el mateix principi es-portiu del 2.0 T Sport, però amb un reforçatequipament que inclou climatitzador, sostresolar i tapisseria de cuir, a més d'un iPad d'Ap-ple com a manual d'instruccions.la gamam depreus va dels 29.900 als 35.590 euros. DdG


Diari de Girona

Neix un autèntic

COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

AAUTOS TONI

PEUGEOT 2051.9 GTIANY 912.600 €

SEAT IBIZA 1.2 75CVANY 085.300 €

RENAULTCLIO 1.2 i60 CV.ANY 034.200 €

HYUNDAILANTRA 1.9 DANY 991.950 €

CITROËNXANTIA 1.3 iANY 93950 €

CITRÖEN XSARA 1.6 VTSANY 012.600 €

OPELASTRA 1.7CDTDI100CVANY 035.500 €

PEUGEOTPATNER 1.9 DANY 065.900 €

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:[email protected]

Motor


Diari de Girona

Kawasakireforça la polivalència de les ER-6

Kawasaki troba en la seva gamma «na-ked» un dels seus principals puntals.Un catàleg en el qual les ER-6 es pre-

senten com les alternatives perfectes per aaquells que volen una moto per al dia a diai capaç de desenvolupar-se sense por entota mena de trajectes sense renunciar al'economia, la facilitat de conducció i, fins itot, una imatge esportiva.

Ara, Kawasaki llança una promoció enla qual regala l'assegurança als compra-dors de qualsevol dels models de la sevaoferta ER-6n i ER-6f, amb o sense ABS, ien versions 2009 o 2010. També es pot op-tar per una segona alternativa que no in-clou l'assegurança, per la qual es pot ad-quirir la ER6-n (de color coure o negre) per5.555 euros.

Senzilla i còmodaPer palpar la naturalesa afable de la gam-

ma ER-6, que s’ha renovat per aquest 2011,només cal pujar a la moto. La posició deconducció, molt natural i cómode, i l'ergo-nomia s'aconsegueixen gràcies a un seientforça baix que permet a gairebé tots els con-ductors recolzar els peus a terra. El motorde 649 c.c. té una resposta molt suau, es-pecialment a baix i mig règim. Amb els seus72.1 CV a 8500 revolucions el bloc tambéés capaç de dotar la Kawasaki de granssensacions mentre que els seus 66Nm deparell motor són ideals per afrontar la con-ducció urbana i carreteres revirades senseabusar de la caixa de canvi. A més a més;les modificacions en la configuració de lasuspensió, una bona rigidesa i la inclusióde suports de goma, que redueixen les vi-bracions, faciliten la conducció. Amb totesaquestes modificacions, l’ER-6 es presen-ta com una de les «600» més facils de con-duir.DdG

Chevrolet Captiva2.0 CRDI - 150cvAny 08

21.400 €

Opel Zafira Enjoy1.9 CDTI + DVD Any 07

14.500 €

Opel Zafira1.9 CDTI 120cvAny 06

8.800 €

Opel Astra Enjoy5 portes 1.6 GasolinaAny 10

15.300 €

Opel Corsa C’Mon1.3 CDTI EcoflexAny 10

10.200 €

Ford Focus1.6 gasolinaAny 04

5.600 €

Peugeot 1071.4 HDI UrbanAny 08

7.600 €

Kia Cerato 2.0 CRDIAny 06

8.200 €

Toyota Corolla2.0 TDAny 05

8.600 €

Opel Agila Cosmo 5 portes 1.3 CDTIAny 06

6.000 €

Opel Zafira 1.0 CDTIAny 06

11.500 €

Citroën C-21.1 gasolina FurioAny 07

6.750 €

Opel Astra Energy 1.7 CDTIAny 09

13.900 €

Renaut Clio 1.5 DCI5 portesAny 05

6.400 €

Opel Vectra 5 portesElegance 1.9 CDTIAny 07

10.500 €

Citroën C-4 3 portes1.6 HDI CollectionAny 07

10.200 €

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES

22 PublicitatDiumenge 6de febrer de 2011

Publicitat 23 Diumenge 6

de febrer de 2011

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

Barcelona, l’any Dominical · Reportatge La inspiració i el fajol Batet de la Serra prepara una...

Documents

Transcript of Barcelona, l’any Dominical · Reportatge La inspiració i el fajol Batet de la Serra prepara una...