1

2

ÍNDEX pàgina

Sinopsi 3

En escena 4

L’espectador 5

Fitxa artística 7

Calendari 8

Han dit de nosaltres 9

Buits i Nous 10

La Companyia

Empar Capilla 11

Agnès Esquerra 11

Carla Lindström 12

Andreu Martínez 12

Albert Mèlich 13

Núria Vizcarro 13

Albi “Director” 14

Natalia Aguirre Marchione 14

Contacte 15

Annex: Recull de premsa 16

3

SINOPSI

És la vida d’un individu qualsevol expressada a través de cinc personatges

que patiran l’evolució d’un món que es desfà, un món narrat per ells mateixos, on

sembla que tot estigui controlat però on tot pot anar- se’n en orris a causa

d’una casualitat qualsevol. El nostre individu és un quadre, una reproducció

parcial i alhora generalitzada, de tot allò que som en la nostra vida

quotidiana. Compra a Zara, va al gimnàs, vol ser ecològic i tenir consciència

social i, sobretot, analitza tot allò que fa i li succeeix en funció d’una

relació causa-efecte, que el duu a cercar el perquè de tot plegat anant al

psicòleg, autoanalitzant-se i autoinventant-se a cada moment... La mort li

arriba per una casualitat, un fet aïllat i absurd.

4

... EN ESCENA

L’espectacle segueix una estructura

pròxima al cabaret. Els cinc

personatges actuen com a mestres de

cerimònies en un viatge que va des

de l’inici del dia del nostre

individu fins a la seva mort. Per

tal d’explicar aquesta narració

utilitzem diferents recursos i

diversos llenguatges com ara la

utilització de titelles, el

moviment, la música o el cor de

veus.

Tot per acabar conformant

una proposta clara de

multiplicitat de

llenguatges al servei d’una

història. Hi ha moments de

paròdia, moments

d’homenatge, moments de

drama i moments de

reflexió, tot el necessari

per tal de poder qüestionar-

nos el perquè dels nostres

comportaments i el perquè de

nosaltres mateixos.

5

... L’ESPECTADOR

La proposta planteja una crítica social als propis valors i costums, a nosaltres

mateixos, per tant va dirigia a un espectador proper format en una societat

capitalista i occidental.

Segons els contingut i la forma en la qual s’exposa la peça podríem afinar tot dient

que el nostre espectador potencial és un individu d’entre 25 i 50 anys, i de classe

social mitja. És aquest grup social el que pot sentir-se identificat amb el que

qüestionem i el que pot compartir amb nosaltres uns referents comuns, dels quals

formem part. Som els consumidors principals de televisió, productes ecològics, art o

–fins i tot– artistes, col·laboradors d’ONG’s, persones solidàries, que reciclen, que

decideixen tenir una posició crítica davant de la nostra societat i pacients en

algun moment de psicòlegs i psiquiatres.

5

Pensem doncs, que mediocres és un projecte on s’entrelliguen

qüestions importants, qüestions que s’articulen al voltant de la

nostra necessitat de preguntar-nos perquè res es mou, perquè

sembla que l’únic que es pot fer sigui continuar vivint sense

preocupar-nos excessivament de les nostres pròpies contradiccions,

i suposem que són molts els qui es fan aquesta mateixa reflexió

desdel seu entorn afectiu, social o professional, a ells va dirigida

la nostra proposta.

... la contradicció d'una cultura, l'únic

objectiu de la qual és generar constantment una

cosa absolutament diferent i que, al final del procés, en produeix

una d'idèntica, l'estereotip, una monòtona

repetició...

Gilles Lipovetsky. "L'ère du vide" 1983

7

FITXA ARTÍSTICA

Interpretació

Empar Capilla

Agnès Esquerra

Carla Lindström

Andreu Martínez

Albert Mèlich

Escenografia Natalia Aguirre Marchione

Direcció J. M. Albinyana “Albi”

Dramatúrgia Núria Vizcarro Boix

So Dani Seoane

Llums Dani Sánchez

Fotografia

Antonio Llorens

8

RECORREGUT

2011 · Estrenada els dies 3, 4 i 5 de Juny a la Sala Maria Plans de Terrassa.

· Temporada al Versus Teatre del 15 de novembre al 14 de desembre.

2012 · Temporada al Teatre Gaudi del 17 de gener al 22 de febrer.

· 29 d’abril al Teatre Principal d’Arenys de Mar

· 6 de maig a l’Auditori Barradas. De l’Hospitalet

· 1 de juny al centre cívic Golferichs de Barcelona

· 26 d’octubre al Espai d’Art Contemporani de Castelló de la Plana.

9

HAN DIT DE NOSALTRES... "“Què és Mediocres?” preguntava en el primer paràgraf. Doncs Mediocres és una de les propostes més divertides i atípiques que actualment podem trobar a la cartellera teatral de Barcelona, una d’aquelles joies inclassificables que no només ens farà riure, sinó que també ens farà reflexionar sobre nosaltres i el nostre entorn més proper, un espectacle fascinant que, senzillament, s’ha de veure."

Escrit per: Robert Martínez Colom http://cinelatura.wordpress.com/2012/01/30/critica-teatral-mediocres-al-teatre-gaudi-de-barcelona/ "Recomanem especialment aquesta obra perquè té un batec que no deixa indiferent, perquè tan fa riure com ens duu a reflexionar de debò sobre l’actitud apàtica, indiferent i hipòcrita que s’ha apoderat de la nostra societat. A més, l’elaborat espectacle, en un escenari aparentment senzill, és possible gràcies a les bones i acurades interpretacions de: Carla Lindström, Andreu Matínez, Agnès Esquerra, Empar Capilla i Albert Mèlich."

Crònica de Mar Armengol http://batecdecultura.wordpress.com/2012/01/18/ells-no-son-mediocres/ "Una obra coral muy fresca, muy fácil de digerir, muy estética, divertida, extraña... en definitiva, una demostración de que con poco y con poca experiencia se puede demostrar si hay o no talento. Y estos chicos lo tienen."

Rubén Hernández http://salamontse.blogspot.com/2012/01/mediocres.html Ells són Buits i Nous, una companyia de teatre debutant, atrevits, descarats i intel·ligents... Tan atrevits i descarats com per debutar amb una obra trencadora, original i moderna. (...) Mediocres és una cita ineludible pels amants del teatre, el tastareu en essència i tornareu cap a casa amb un somriure penjat. Jo encara el porto.

Santi Baró http://santi-baro.blogspot.com/2012/02/de-mediocres-res.html?spref=fb

10

BUITS I NOUS

La Companyia Buits i Nous es crea al Febrer del 2.008 a

partir del projecte “Buits i Nous i Cartes que no lliguen”.

La companyia neix amb la intenció de crear espectacles de

petit format, però sempre amb investigacions a dins del

camp de les diferents distàncies que es poden establir amb

els espectadors, la dualitat entre actor - personatge,

realitat - ficció, així com també l’exploració dels diversos

llenguatges escènics que es posen al servei de la historia.

En aquests anys de vida, la companyia compta amb diversos

muntatges, com “Rodolfo, un gegant de rondalla”, un

espectacle creat per encàrrec del Consell de Mallorca.

“Assaig obert”, espectacle per encàrrec de la productora.

S’hostal dels moixos, un espectacle destinat a espectadors

de segon de batxillerat, on s’incloïen adaptacions de “Cap

al Tard” de Joan Alcover, “Terra Baixa” d’Àngel Guimerà i

“La Plaça del Diamant” de Mercè Rodoreda. Al 2009 va

estrenar un espectacle per adults, “La Llei dels Grimm”, al

Teatre de Manacor, que ha rodat per Mallorca. I

actualment tenen en cartera “Miranda al Mar, una

tempesta” adaptació en titelles de “La Tempesta” de

Shakespeare, destinada a públic juvenil i “Oikos Room”

espectacle que combina el teatre i les tècniques de circ.

Al 2011 la companyia crea Mediocres, arran d'aquest espectacle

la companyia es consolida amb nous integrants. Actualment

la companyia la conformen llicenciats en totes les diverses

disciplines de les arts escèniques.

11

LA COMPANYIA

Empar Capilla Neix a Segorbe (Castelló). Va començar els seus estudis

d’interpretació a la Sala Escalante de València on va

realitzar tres anys de formació, complementant-la amb

classes de dansa, interpretació davant la càmera amb

Mariano Barroso, interpretació amb Rafa Calatayud,

Lilo Bauer, i classes de cant amb Mª Jose Peris,

aquestes van fer-la interessar-se específicament pel

treball vocal i el cant i va decidir ampliar la seva

formació traslladant-se a Barcelona per estudiar al

Institut del Teatre on es llicencia especialitzada en

Teatre Musical

Els primers treballs professionals els va fer amb la

Companyia Teatre de l’Ull de València, fent diferents

espectacles de Teatre de carrer. Després altres obres

com “ Pim, pam, pum” de Ionesco, “Zulo” de Ximo Llorens

ambdues dirigides per Ester Alabor, o “ Merlin, el

regreso de la magia” dirigit per Tono Berti i “

Electroschock” de Dani Tejedor, espectacle

d’investigació musical. Ha fet alguns treballs

audiovisuals i ha treballat durant tres anys com a

cantant solista en diferents formacions musicals.

Darrerament ha participat en “GAME OVER” de Polizon

Teatro, “ LA BOHÉME” de Puccini al Gran Teatre del Liceu. Barcelona “ENERGY STORY” de

Laura Roucco i “MEDIOCRES” .

Agnès Esquerra (Barcelona, 1981) Comença a fer teatre als 12 anys al

Centre Cultural Sala Cabañes de Mataró. Amb 19 anys,

mentre estudia Enginyeria Industrial a la UPC, s’uneix

al grup de teatre Enginyers creat per Albert Espinosa,

on més endavant és dirigida per Ana Barjau i Ferran

Utzet. Al 2003 es forma en cant a l’escola Eòlia, on

funda el grup vocal D.O. dirigit per Anna Valldeneu i

Gustavo Llull. Al 2006 entra a estudiar a l’Institut del

Teatre en l’especialitat de text, on participa en tallers

dirigits per Gemma Bertran, Konrad Zchiedrich,

Stephane Levy i Joan Castells on complementa la seva

formació amb professionals com Txiki Berraondo, Moreno

Bernardi o Anna Estrada. Actualment és actriu de la

compañía Buits i Nous; també és cantant del Concert

Sonocromàtic, una creació experimental duta a terme pel

cyborg Neil Harbisson; i és actriu de l’adaptació de

l’obra de Maria Aurèlia Capmany Feliçment, jo sóc una

dona tesina de direcció de Margalida Estelrich. Enguany

ha participat a dos muntatges teatrals: Aquí no es ve de

visita escrita i dirigida per Núria V. Boix i La casa de

Bernarda Alba adaptació dirigida per Selene Perdomo. És

cantant del grup de versions Rockstock.

12

Carla Lindström (Mataró, 1983) Carla Lindström Benito inicia de ben

joveneta la seva carrera teatral a l'Aula de Teatre de

Mataró, on comença a tastar les diverses cares del teatre.

Juntament amb alguns companys formen una companyia de

teatre amateur, cia. Terraq'ua, que els permet recorre la

geografia catalana fent teatre. Al 2001 inicia els seus

estudis de direcció de cinema que segueix combinant amb

d’Interpretació. Finament al 2003, es trasllada a

Barcelona, per seguir-se formant en l’àmbit teatral a

Estudis Escèncis El Timbal, on cursa l'escola d'actor i el

postgrau dirigit per Oscar Molina del que sorgeix

l'espectacle; "Ja està, se acabó, finito, kaputt!" que

presenten al llarg de dos anys per diverses sales teatrals

de Catalunya. La curiositat la porten a tastar el que hi

ha més enllà del seu entorn i se'n va Nova York a fer un

Stage teatral. Repeteix experiència internacional l'any

següent a Rosario (Argentina). Amb la voluntat de seguir

ampliant la seva formació entra a l'Institut del teatre Un

cop llicenciada acaba formant part de la Companyia Buits

i Nous mentre ho combina amb un grup d’animació “Gamtris”

i altres projectes personals.

Andreu Martínez Costa (Alcoi 1986) comença la seva carrera teatral a la

companyia estable La Caçola (premi Nacional de

Teatre), compaginant-la amb l’estudi de violí en el

conservatori alcoià, passa per l’ESAD de València i a

Madrid finalitza els estudis a l’escola “Creación Mar

Navarro y Andrés Hernandez” (Jaques Le Coq-Roy

Hart). Profunditza en la dansa butoh amb Wendell

well i Jushka Weigel, en la contemporània amb

Helena Cordoba.

Ha treballat amb Jorge Pico, Carlo Bosso, Nicolai

Karpov, Moreno Bernardi, Alfred Casas entre

d’altres. És cofundador de la cia. de Teatro

Imaginaria premiada a nivell nacional per “La

Distancia de la Luna”, i fundador de la cia.

Argonauta, especialitzada en Teatre físic i titelles,

reconeguda internacionalment. Després de

llicenciar-se a l’Institut del Teatre de Barcelona,

s’especialitza en teatre de creació i objectes, on

desenvolupa una investigació teatral juntament amb

l’esgrima angulista amb en Ricard Pous i la

biomecànica teatral. Actualment treballa amb

diverses companyies de Teatre, Dansa i titelles com

la companyia Anita Coliflor, El conde de Torrefiel,

el Gran teatre del Liceu, Buits i Nous, cia.

Imaginaria i cia. Argonauta.

13

Albert Mèlich (Barcelona, 1983) Llicenciat en interpretació per l’Institut

del Teatre de Barcelona en l’especialitat de Gest i en

Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Creix en el teatre amateur de Sant Vicenç dels Horts,

especialment en la companyia de teatre Maigroc sota la

direcció de Toni Pastor, on participa en espectacles de

sala (Guimerà, Shakespeare, Marlowe, Brian Clark i la

Cubana entre d’altres), espectacles de carrer, animacions i

piromusicals. Darrerament, com actor ha participat en els

espectacles De Biaix (2008), a partir de textos de Miquel

Bauçà, sota la direcció de Joan Fullana; Anita Coliflor.

Tragedia de Brebajes (2009), escrita i dirigida per Pablo

Rosal; Magníficat (2009) a partir de textos de Jacint

Verdaguer i sota direcció de Pasquale Bávaro al Teatre

Lliure de Barcelona; Protocol Estendard (2009) dirigida

per Francesc Rivera “Titot” i estrenada al Teatre

Principal de Palma; Un señor muy viejo con unas alas

enormes (2010) dirigida per Alfred Casas a partir del conte

de Gabriel García Márquez; Masticació (2010) dirigida per Montse Bonet a partir de textos de

Le Mastication des Morts de Patrick Kermann; Negret de Guinea (2010) dirigida per Xavier

Martínez amb dramatúrgia de Joan Fullana; i I el poeta? (2010) una composició de Moreno

Bernardi, La Casa en Obres (2011) de Pep Tosar, Mediocres (2011) de Núria Vizcarro dirigida per

Juan Manuel Albinyana, Feliçment... jo sóc una dona (2011) de Margalida Estelrich, La

tragèdia de Ricard III (2011) dirigida per Joan Manuel Albinyana, Oxigen (2012) de Mar

Monegal i Ací no se ve de visita (2012) de Núria Vizcarro.

Núria Vizcarro Boix Castelló, 1980. Llicenciada en Dramatúrgia i Direcció escènica per l'Institut del Teatre de Barcelona, en Interpretació, opció textual, per l'ESAD de València i en Biologia per la Universitat de València. Guanyadora del "Premi Nacional de Teatre Castelló a Escena 2012". Forma part de la Companyia Buits i Nous on, a més de ser-ne fundadora, exerceix com actriu i dramaturga en els seus muntatges, “La Llei dels Grimm”, “Miranda al mar: una tempesta” o “Oikos Room”, entre d’altres. Altres textos estrenats: "Lola Anglada: l'horitzó a l'alçada dels ulls" (Sala Albéniz, Tiana, 2011), una de les peces de “Més enllà de la Foscor” (Sala Becket, Barcelona, 2012) ambdues de la Cia. Taaroa i "Aquí no es ve de visita" on també ha exercit de directora. Com a actriu ha participat en diversos muntatges, com "La Sangre de Antígona" producció de l'ESAD València (Sala Matilde Salvador, València), "De viage con Gloria Fuertes" Cia. Nanà Teatre (diversos teatres del País Valencià), “Anita Coliflor, tragedia de brebages” de la Cia. Anita Coliflor (Teatre Gaudí i Circol Maldà, Barcelona) i "La Tragèdia de Ricard III" de la Cia. Neorural. (espectacle guanyador dels Projectes escènics Ciutat de Palma)

14

“Albi” (direcció) (Olleria, 1981). Llicenciat en Direcció escènica i

dramatúrgia a l'Institut del Teatre de Barcelona.

Amb la companyia Neo-rural (de la qual és membre

fundador) ha explorat els diversos camps del teatre

de carrer, el cabaret i el circ, amb espectacles com

“Fou de Xoc”, “Le bande des enfants”, “Batu-roig”,

“La vida difícil” dirigit per Carles Pujols, o

“Tetra-brik”, de creació col·lectiva amb la

companyia. A més, ha participat com actor en

diversos muntatges produïts pel Teatre Municipal de Manacor, com ara “Cyranos”, dirigit per

Oriol Broggi i guanyador del Projecte Alcover 2.003, “Les dones sàvies” dirigit per Frederic

Roda amb la companyia Capsigranys, “L’odissea” dirigit per Pere Fullana i guanyadora del

Projecte Alcover 2.005 o “El carter del Rei”, dirigit per Oriol Broggi, amb estrena a

Manacor i dos mesos de funcions a la Biblioteca Nacional de Catalunya amb la productora

Perla 29. Com a director ha dirigit a diverses companyies catalanes i mallorquines amb

obres com “Vikramórvaçi” de Kalidassa, “Els justos” d’Albert Camus, “Assaig obert” de creació

col·lectiva, amb la productora S'hostal dels Moixos, “Un mirall, una bogeria” i “Uns drames,

uns sants” amb Retret Teatre o “L’eS3”, espectacle de circ on ha exercit com a director i

dramaturg, amb la companyia Trifaldó. Amb la companyia Buits i Nous, de la qual és membre

fundador, exerceix com a actor i director en espectacles com “La llei dels Grimm”, “Miranda

al Mar”, “Oikos Room” o “Mediocres”. També ha dirigit “La tragèdia de Ricard III”, amb la

companyia Neo-Rural, espectacle guanyador dels Projectes escènics Ciutat de Palma, dotat

amb 12.000 €, i actualment de gira per les Illes Balears. També ha estat ajudant de direcció

d'Oriol Broggi a l'espectacle “Luces de Bohemia”.

Natalia Aguirre Marchione Finalitza els seus estudis d’Escenografia al Institut del Teatre de Barcelona en 2012. Al

llarg de la carrera realitza disseny i contrucció de l’espai escènic, vestuari i iluminació,

així com assistència d’escena de obres dutes a terme dins del marc de l’Institut del Teatre

Integra la Cia Buits i Nous: “Mediocres”, de Núria Vizcarro Boix (2011); “Miranda al mar una

tempesta”(2010). També és membre de Cia. Ojodemonte: “Fedra o los perros del paraíso”(2012);

“Noel Road 25: a genius like us”, de Carlos Be (2011). Al larg del 2012 realitza una

assistència d’espai escènic i vestuari per una producció del Teatre Gaudí: “Van Gogh”, de

Ever Blanchet. Dissenya i construeix, conjuntament amb Anna

Adriá Reventòs, l’espai escènic de “Anfitrió 38” pel Teatre

Akademia.

Durant 2009/10 dur a terme dos seminaris d'Orfebreria com a

docent, a l’Escola d´Arts i Oficis Ca Battlo. En 2008 cursa en

el TTE, Maquinària i escenografia. Entre els anys 2007/08

treballa com a ajudant de dirección d'Art en publicitat per a

diverses productores a Barcelona i com a ajudant de

l'escultor Elías Álvarez. Del 2003 al 2007 exerceix com a

joiera en l'empresa Vladimir Joia, joieria d'autor. Entre el

2004 i el 2007 contínua la seva formació en Escultura, Dibuix

i Modelisme Industrial, en les Escoles Llotja , Ca Batló i

Massana. A Buenos Aires treballa com a assistent de decoració

per Solange Rubial, per a diferents Centres Comercials. En

1999/00 se li adjudica una beca de dibuix i escultura del

Fons Nacional de les Arts. Estudia entre 1998/99 Tècnic en

Restauració d'Obres d'Art, en el IUNA. Es gradua al 1997 com

Orfebre a les Escoles Tècniques Raggio.

15

CONTACTE mail:

buitsinous@gmail.com

web:

www.buitsinous.plisweb.com

telèfons de contacte:

622 22 69 50 (Joan Manuel Albinyana)

665 13 54 78 (Núria Vizcarro)

trailer:

http://youtu.be/Ri0yLu90Yes

16

ANNEX: Recull de premsa

A TV3: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3805790

AL REGIO7

17

AL TIMEOUT N193 del 9 al 15 de novembre

18

BLOG Culturalia

Crítica teatral: Mediocres, al Teatre Gaudí de Barcelona

Què és Mediocres? D’entrada Mediocres és un muntatge teatral que des del 17 de

gener, i després d’haver-se estrenat al Versus Teatre el passat mes de novembre, té

una segona oportunitat al Teatre Gaudí de Barcelona. Però, què és Mediocres? És una

comèdia? Doncs sí, ho és, però rere l’humor s’hi amaga una reflexió intel·ligent

sobre la societat actual, tan procliu a mirar cap a una altra banda quan veu

problemes. Potser és un musical? Doncs no en el sentit estricte, malgrat incorporar

coreografies i cançons interpretades en directe. ¿És un espectacle infantil?

Rotundament no, però sí hi trobarem un esquetx amb unes titelles ben curioses que

traurà l’infant que tot adult porta en el seu interior. Per tot això Mediocres és

un muntatge difícil d’etiquetar però que, amb l’originalitat del seu plantejament i

els diversos homenatges que hi reconeixerem, entusiasmarà el públic que tingui

l’encert d’assistir a una de les seves brillants representacions.

Comença la funció amb una versió punk de What a Wonderful World (ironia, potser?),

un tema cantat pels actors amb una contundència inusual que presagia un espectacle

descarat i divertit. Són cinc personatges en un, cinc veus amb un mateix discurs

que ens expliquen, d’una manera diferent, un dia de la seva vida, una existència

mediocre a la ciutat que podria ser la de qualsevol de nosaltres. Així, el

protagonista ens parla d’aquell dia concret en què li van robar la cartera al

metro, un dia en què no va deixar d’anar al gimnàs ni a comprar com de costum al

súper, un dia en el qual tot va ser tan mediocre com l’anterior. O potser no ho va

ser tant?

Aquest és el primer espectacle de la companyia Buits i Nous, uns joves valents que

amb aquest muntatge s’han arriscat molt: lluny de debutar amb una història

convencional, amb un argument explicat de forma usual, ells han decidit crear un

relat amb cinc personatges que en formen un de sol, una particularitat que obliga

als actors –tots ells notables– a un esforç extra per tal de sincronitzar-se a la

perfecció, uns intèrprets polivalents que fins i tot s’atreveixen a fer de làmpada o

de divan, segons el moment.

Mediocres és una història urbana original, divertida i emotiva que, amb bon humor,

critica alguns dels mals que afecten la societat del segle XXI; així veurem com,

sovint, caiem en una tendència ridícula a la correcció política (“els/les

companys/es”) mentre descuidem altres aspectes més importants, com la solidaritat

vers els desfavorits, a qui mirem amb desconfiança, una societat mancada d’afecte

que necessita anar al psicòleg per superar els dubtes i les pors que la fan ser

fràgil, mediocre.

El gran encert, però, de la companyia Buits i Nous és la imaginació amb què ha

plantejat aquesta obra: els actors escenifiquen

divertits flashbacks i flashforwards per passar d’un dia a un altre, a més

d’incloure-hi diversos homenatges, des de recordar els enyorats Monty Phyton –amb

la interrupció de la funció a la mitja part– a fer un número que evoca la dansa

contemporània, des de la poètica fusió dels cinc per a convertir-se en un de sol a

un número musical extraordinari que transforma la banda sonora de Bola de Drac en

una fantàstica cançó melòdica, o bé el recurs del running gag d’aquell personatge

“brut, ronyós i famolenc” amb qui el protagonista es topa a cada instant. I tot això

en un escenari buit on només hi ha un mur amb unes peces gegants de Tetris que els

19

mateixos intèrprets transformen, segons l’ocasió, en una pissarra on desenvolupar

complicats exercicis matemàtics, una passarel·la, la consulta d’un psicòleg o un

supermercat pakistanès, entre d’altres.

“Què és Mediocres?” preguntava en el primer paràgraf. Doncs Mediocres és una de les

propostes més divertides i atípiques que actualment podem trobar a la cartellera

teatral de Barcelona, una d’aquelles joies inclassificables que no només ens farà

riure, sinó que també ens farà reflexionar sobre nosaltres i el nostre entorn més

proper, un espectacle fascinant que, senzillament, s’ha de veure.

REVISTA SETMANAL TOT MATARÓ

'Mediocres', mirada irònica a una generació

Agnès Esquerra i Carla Lindström intervenen en el muntatge que s'ha pogut veure al Versus Teatre

Comas Soler dimarts, 20 desembre 2011

Fins a mig desembre i durant tot un mes ha estat en cartell al Versus Teatre de

Barcelona l'obra 'Mediocres', amb bona assistència d'un públic majoritàriament jove.

És un exercici d'equip, ple de vitalitat i un punt de candor, sorgit a partir d'un

taller de fi de carrera a l'Institut del Teatre que integra les branques de

direcció, dramatúrgia, interpretació i escenografia. Tots els seus components,

malgrat haver acabat recentment distintes especialitats dels estudis superiors

d'art dramàtic, compten ja amb una trajectòria teatral prèvia.

'Mediocres' es va estrenar a començaments de juny a la Sala Maria Plans de Terrassa

i l'ha dirigit Joan Manel Albinyana. Es basa en un text de Núria Vizcarro, que n'ha

creat també la dramatúrgia. En el seu plantejament hi afloren alguns dels

postulats del filòsof i assagista francès Gilles Lipovetsky, teoritzador del

neoindividualisme narcisista que segons ell es dóna en les societats capitalistes

postmodernes. Per això el muntatge, interpretat amb molta força per les

mataronines Agnès Esquerra i Carla Lindström i igualment per Empar Capilla,

Andreu Martínez i Albert Mèlich, fa una mirada burleta a l’apatia que caracteritza

l'actual generació d’entre 25 i 40 anys. En una successió d’escenes que són com

flaixos ens presenta cinc personatges que, a desgrat de la seva singularitat

individual, responen a un mateix clixé. Acomodats i benpensants, fins i tot arriben

a tenir una certa consciència crítica, però són com ànimes de càntir: suporten

malament qualsevol adversitat i per no res acaben essent carn de psiquiatre. Per

més contradicció, al capdavall la mort se’ls fa evident de la manera més banal.

Treball col·lectiu

L'acció es desenvolupa en el marc d'una escenografia senzilla però eficaç de Natàlia

Aguirre. Formada per un seguit de peces corpòries que s'encaixen de maneres

diverses per compondre objectes i ambients variats, ve a ser una mena de

trencaclosques tan explícitament elemental que es pot prendre també com una

al·legoria simbòlica de la indolència anímica dels protagonistes: simplisme i

embolic. L’interès de l’obra no radica només en la gràcia de veure el fruit d’un

procés formatiu portat a l’escenari i sotmès al dictamen dels espectadors –cosa que

ha acomplert amb bona nota– sinó també en l’atractiu d’un treball de grup que resol

20

amb solvència i molt de dinamisme la multiplicitat de ressorts que el seu projecte

escènic comporta: registres d’elocució, modulacions del gest, recitats corals, cants,

moviments coreogràfics, trasmudaments de vestuari, jocs amb un titella, etc. Es

podria objectar que aquesta profusió en l’ús de recursos, pròpia d’un exercici

acadèmic que s’afanya a demostrar la perícia de tots els que hi intervenen, en

alguns moments esdevé un llast com a espectacle. Però cal fer notar igualment que,

fins i tot la nosa puntual que això podria significar, l’equip de ‘Mediocres’ l’ha

sabut convertir en una ironia més del guió per fotre's de les fórmules teatrals en

voga que a base d’esmicolar trames i d'engaltar artificis multidisciplinars es fan

volgudament inintel·ligibles.

Bona acollida

Gràcies a l'èxit de públic, 'Mediocres' ja té programades noves funcions a

l'Hospitalet i a Terrassa. I tornarà a estar en cartell a Barcelona a partir del 17

de gener. Serà al Teatre Gaudí, situat a prop de l'Hospital de Sant Pau i de la

Sagrada Família. Pel mateix motiu estaria bé que també es pogués veure a Mataró.

REVISTA SETMANAL CAPGROS

per Rubén Escobar

Pensar, però no entendre-ho ‘Generació perduda dins de la història, generació sense solta ni volta, generació sense ganes de fer ni de desfer’. L’obra ‘Mediocres’ es podria definir amb aquestes frases d’apatia i neutralitat, tal i com s’introdueix en els seus primers segons. La peça teatral que ha estat en cartellera des del 15 de novembre fins el 14 de desembre al Versus Teatre de Barcelona, a càrrec de la companyia Buits i Nous, ha gaudit de la interpretació de Carla Lindström, qui va iniciar des de ben jove la seva carrera a l’Aula de Teatre de Mataró. L’actriu va formar després amb els seus companys la companyia de teatre amateur cia. Terraq’ua, que li va obrir les portes cap a terreny català. En la seva essència, la proposta teatral suggereix una narració de fets centrada en la vida d’un individu anònim i conduïda a través de cinc personatges irònics. Precisament, aquestes cinc veus s’aniran topant amb la quotidianitat d’un món buit, agre i ple de despropòsits. L’individu de l’obra compra al Zara, va al gimnàs, vol ser ecològic i moralment social i idolatra allò d’aparença més banal, com pot ser un pot de maionesa. El quadre insuls de la seva vida el portarà a una sèrie d’esdeveniments marcats per la relació de la causa i de l’efecte que faran que es qüestioni moltes preguntes, fins i tot el fet d’haver-se capficat en una bosca fosca sense cap sortida vitalícia. L’obra vol transmetre un cert individualisme en la separació dels personatges, els quals impregnen les seves interpretacions estereotipades d’ironia, però sobre tot d’humor, una eina recorrent en tot moment que fa que el riure sigui una protecció que els pot deixar despullats davant la realitat. Bàsicament, l’argument planteja una crítica social, una reflexió en l’espectador sobre qui som i què fem en el nostre dia a dia. La crítica satírica no deixa de fer acte de presència a ‘Mediocres’, i a més de qüestionar la vida de l’individu o del col·lectiu, les ONG’s o els consumidors de televisió tampoc surten benparats. Carla Lindström, Empar Capilla, Angès Esquerra, Andreu Martínez i Albert Mèlix ens mostren, en el seu conjunt, la monotonia mandrosa que respiren les nostres vides, sense cap voluntat de canvi, amb un

21

microscopi que examina i analitza les nostres pròpies preocupacions, però que no trenca barreres per anar més enllà del jo mediocre, i que, en definitiva, deixa en un estat de congelació allò que sempre ha caracteritzat la civilització humana: el canvi. El director de ‘Mediocres’, Joan Manuel Albinyana ha optat per una posada en escena discreta però contundent. Les necessitats tècniques s’han acoblat amb èxit a l’espai, i gràcies a la suma del bon fer l’obra ha regalat al públic una bona història. Perquè tot sovint ens ofeguem pensant que ho tenim tot sense tenim res i ens passem la vida preocupats per engreixar una nevera de pots de maionesa. Una història per pensar, però no necessàriament per entendre-ho.

El BLOG DE SANTI BARÓ

DE MEDIOCRES, RES! per Santi Baró

Teatre Gaudí, sala gran, hora 20’45... Les butaques distribuïdes de manera rectangular tot al voltant de l’escenari. La primera filera a la mateixa alçada, gairebé formant-ne part, les mirades dels actors dins dels ulls, l’alè a l’ambient. Teatre en viu i en calent, essència romàntica, una caixa d’il·lusions destapada; anhels, passions i sobretot, teatre i talent. Ells són Buits i Nous, una companyia de teatre debutant, atrevits, descarats i intel·ligents... Tan atrevits i descarats com per debutar amb una obra trencadora, original i moderna enlloc de fer-ho amb l’Otel·lo de torn. Shakespeare ha mort! Visca el Rei! Tan intel·ligents com per riure-se’n de l’absurda erudició que provoca tantes vegades el món de l’art en general i sobretot, dels erudits snobs que això produeix. Així comença l’obra, enmig d’un diàleg entre els cinc personatges als que mai posarem nom, decidint que volen fer una obra moderna, d’aquelles tan modernes en les quals no s’entén res, d’aquelles però, que la gent vol entendre per sentir-se intel·ligents. Tot això precedit per una versió a ritme de rock del “ What a wonderful world” una mica diferent a la del Louis Armstrong, cantada i ballada enmig d’una coreografia excel·lent que ens avisa que no anem a veure una obra convencional i ens adverteix que, potser fins i tot, ens divertirem. I així, atrapats i divertint-nos, ens trobem davant de cinc personatges que només en són un de sol, o cinc maneres diferents del mateix, en una interpretació en clau de comèdia jugant amb un enorme trencaclosques que els actors munten i desmunten com a única escenografia i que transformen segons la seva voluntat, en la consulta d’un psicòleg, el supermercat del Paki de la cantonada, el metro, la cuina d’una casa, o un escenari de titelles... Tot en clau de comèdia entretant passa un dia qualsevol de la mediocre vida dels cinc personatges en un; elsmediocres, que entrant en constants contradiccions existencials, i entrebancs quotidians, segueixen en la mateixa tònica descarada del principi en una crítica satiritzada de la façana que la societat, i els ciutadans dins d’ella, intenten mostrar... Productes ecològics conreats en granges ecològiques amb tres dones maltractades acollides, sense additius ni conservants; gimnasos per a joves empresaris rossos que un cop a la seva vida s’han deixat els cabells llargs i han anat a una manifestació, (si no hi han anat han d’anar al gimnàs del costat) un manual per a fer una maionesa de cuina de disseny, consultes al psicòleg, passarel·les... Entretant el personatge, o les cinc versions d’ell, no deixa de preguntar-se quin paper li

22

correspon a ell dins la justícia social cada cop que ensopega amb el nen brut, famèlic, sense cames, sense braços, que et demana a crits que li entaforis una taronja pansida dins la boca, com si fos un porquet a punt de posar al forn... En definitiva, Buits i Nous s’estrenen amb la valentia de mostrar una nafra oberta que ofega massa sovint la creació i que provoca sopor i badalls en tantes i tantes sales. El genial text de Núria Vizcarro ho denuncia i aposta per una lliure fluïdesa de la creació, lluny dels convencionalismes dels qui es pengen les medalles i van pel món d’intel·lectuals. Mediocres és una cita ineludible pels amants del teatre, el tastareu en essència i tornareu cap a casa amb un somriure penjat. Jo encara el porto.

BLOG Sala Montse

Lo bueno de conocer a gente que estudia en el Institut del Teatre es que estás al día de cuándo se hacen los talleres “integrats”. Estos talleres vendrían a ser “proyectos final de carrera”, con la diferencia de que si bien en carreras de otra índole no son más que un “peaje” a pagar para empezar a ejercer, en esta carrera pueden ser un instrumento mucho más cruel y exigente. Me refiero con ello a que los espectadores “exigimos” a los montajes teatrales un nivel como el que podemos exigir a una obra representada en el Romea o en el Goya. Ni son los recursos, ni los directores son tan experimentados, ni los actores tienen trayectoria a sus espaldas. En el caso de Mediocres, se supera tan holgadamente cualquier nota que queramos exigir, que a la vista está que han hecho ya temporada en el Versus y empiezan ahora de nuevo en el Gaudí. Una obra coral muy fresca, muy fácil de digerir, muy estética, divertida, extraña,… en definitiva, una demostración de que con poco y con poca experiencia se puede demostrar si hay o no talento. Y estos chicos lo tiene. Ah, no suelo hacerlo, pero informo de que la compañía se llama Buits i Nous.

Rubén Hernández

BLOG off BARCELONA

divendres 27 de gener de 2012

"Mediocres" a la Gaudí. El teatre ha de ser crític. Ha de fer pensar. I això és el que s'ha proposat la companyia Buitsinous Teatre, dins un cicle que el Versus Teatre i el Teatre Gaudí van iniciar fa un temps, en el que prova, a partir de l'experiència estètica del teatre, de posar damunt la taula temes de problemàtica social que esdevenen una mirada crítica a la societat actual. En aquest cas és el text de "Mediocres", de la jove autora Núria Vizcarro, la qual, a partir d'un personatge mediocre ens fa veure, com no podia ser d'una altre manera, la mediocritat de la vida de molts de nosaltres. El que és molt interessant del muntatge, dirigit per J.M. Albinyana, és el tractament del personatge principal, el qual ni tan sols es defineix físicament, tan sols a partir dels cinc actors que ens van dibuixant la idiosincràsia d'aquest

23

"mediocre". S'utilitza la fòrmula del "teatre dins el teatre", acompanyat de moments musicals en que es posa de manifest la frivolitat del món en que vivim, i descobrim, a poc a poc, que hi ha més mediocres que no en pensàvem. Fins i tot nosaltres, en algun moment, ens hi podem veure reflexats. A partir d'aquí sorgeix la crítica....perquè sembla que tots estem d'acord que alguna cosa ha de canviar, però ens queden aquí, sense tirar més endavant, temerosos en el fons dels canvis. Destacables les visites al psicòleg del nostre personatge, que es "ratlla" a la primera de torn, i que té la vida tan buïda de sentit com el pot de maionesa que ens presenta...i que serà definitiu en el desenllaç dels fets. Els cinc actors (Empar Capilla, Agnès Esquerra, Carla Lindström, Andreu Martínez i Albert Mèlich) estan fantàstics en les seves re-interpretacions del personatge, jugant amb la dualitat d'actor/personatge i transmetent l'energia de l'espectacle en tot moment, l'energia d'aquest mediocre que es mou molt, però que al final no fa res. Personalment, a part de la il.luminació (en la que sempre em fixo com a fotògraf) caldria destacar l'escenograia de Natalia Aguirre, feta amb una molt bona intel.ligència, i que mitjançant les peces tridimensionals de "tetris" els actors van encaixant de diferent manera, el que ens dóna una metàfora perfecta de l'atzar de la vida i com al final d'aquesta sembla que tot acaba "encaixant" d'alguna manera. Fins i tot en el cas del nostre particular "mediocre". Us deixem amb l'entrevista a la que molt amablement es va prestar l'autora de l'obra, Núria Vizcaíno. M'hagués encantat entrevistar també a l'escenògrafa si hagués vist abans els decorats. Estic segur que hi ha més simbolisme i metàfora de la que vaig poder apreciar en una funció. Un altre cop serà. Molta merda i endavant!

Publicat per Lluís Grifé

BLOG Batec de Cultura

Ells no són “Mediocres”

Crònica de Mar Armengol L’obra comença, tal i com ens indica un gran rètol projectat sobre l’escenari. Els cinc actors apareixen cantant una versió rock de la popular What a Wonderful World. Acte seguit, es presenten com a “Mediocres”, fills d’una generació sense referents, i sense capacitat per odiar ni molt menys per estimar. Coneixen els estereotips de la societat i els compleixen en gran mesura. Però “fem-ho difícil”, diu el personatge d’una de les actrius, Agnès Esquerra. I així comença l’espectacle. Cinc personatges sobre un escenari aparentment minimalista interactuen amb una paret blanca composada per grans peces multifunció, a mode de tetris. Amb l’ajuda d’aquestes peces, parodien escenes que reflecteixen actituds i costums quotidians: van al psicòleg perquè són incapaços d’afrontar les petites vicissituds del dia a dia; s’entrenen al gimnàs per “fugir de l’estrès de la rutina”; no donen caritat als sense sostre, però en canvi s’apunten a una ONG quan veuen un anunci a la TV…

Gràcies a l’humor negre i el cinisme dels actors, tot el públic riu quan, per exemple, en una consulta improvisada l’actriu Empar Capilla diu “Gràcies per estimar-me, doctor”, mentre que Albert Mèlich li contesta “Per això em pagues”. Però no és un riure causat per una comèdia a seques; és un riure que assumeix la

24

coneixença de les actituds que representen aquests cinc personatges, que conformen la personalitat d’un mateix individu. L’obra avança i arribem a “la meitat de l’obra”, a la pàgina quinze del guió, com recorden els actors al públic. És el moment de l’homenatge als Monty Python. La parodia del món del consumisme i la publicitat es duu a terme amb l’exagerada elaboració de la maionesa marca “Mediocres”, que té un paper determinant en el desenllaç de l’obra… Imatge per cortesia del Teatre Gaudí El guió segueix i els cinc actors continuen amb la representació, que exigeix constant moviment: tant poden començar a cantar i ballar de cop i volta, com a muntar i desmuntar les grans peces de tetris per improvisar escenaris. Són capaços de realitzar tants efectes, que fins i tot duen a terme flashbacks i flashforwards – reculen lentament, imitant l’efecte de la càmera lenta televisiva, o avancen com si algú hagués pitjat el botó d’un comandament a distància –, per explicar diversos capítols de la vida de l’individu mediocre. Aquesta “persona” apareix en escena quan els cinc actors es treuen les seves americanes i el munten com un titella… un símbol de la mediocritat? Recomanem especialment aquesta obra perquè té un batec que no deixa indiferent, perquè tan fa riure com ens duu a reflexionar de debò sobre l’actitud apàtica, indiferent i hipòcrita que s’ha apoderat de la nostra societat. A més, l’elaborat espectacle, en un escenari aparentment senzill, és possible gràcies a les bones i acurades interpretacions de: Carla Lindström, Andreu Matínez, Agnès Esquerra, Empar Capilla i Albert Mèlich. Podeu anar a veure Mediocres al Teatre Gaudí fins el 22 de febrer.