ELS PROBLEMES DE CAIRE PSÍQUIC -...

ELS PROBLEMES DE

CAIRE PSÍQUIC

UD4

C7 – RECOLZAMENT PSICOLÒGIC AL PACIENT

PROF . IMMA BUIZA

C7. Recolzament psicològic al pacient. UD4. Els problemes de caire psíquic

1

INDEX 1. INTRODUCCIÓ

2. SIGNES QUE DENOTEN PROBLEMÀTICA PSÍQUICA

3. GRANS GRUPS DE PROBLEMES PSÍQUICS O MALALTIES MENTALS

a. TRASTORNS DE TIPUS NEURÒTIC

b. TRASTORNS DE TIPUS PSICÒTIC

c. LA DEPRESSIÓ

d. TRASTORNS DE LA PERSONALITAT

e. TRASTORNS DE LA INFÀNCIA I L’ADOLESCÈNCIA

f. TRASTORNS ORGÀNICS MENTALS

4. L’ATENCIÓ A PERSONES AMB MALALTIES MENTALS

4.1 ATENDRE PERSONES AMB TRASTORNS PSICÒTICS 4.2 ATENDRE PERSONES AMB RETARD MENTAL. 4.3 ATENDRE PERSONES AMB ALZHEIMER

5. L’ATENCIÓ A LES FAMÍLIES DE PERSONES AMB MALALTIES MENTALS.

5.1 EDUCAR LA FAMÍLIA 5.2 LA FAMÍLIA DEL PACIENT PSICÒTIC 5.3 LES FAMÍLIES DE NENS AMB RETARD MENTAL 5.4 LES FAMÍLIES DE PACIENT ANORÈXICS O BULÍMICS 5.5 LA FAMÍLA DEL PACIENT AMB ALZHEIMER


2

1. INTRODUCCIÓ

Les malalties mentals són aquelles que presenten alteracions en el pensament, en les emocions i en el comportament de les persones que les pateixen. La malaltia mental presenta una sèrie de signes amb els quals tothom es pot sentir identificat en algun moment de la seva vida sense que constitueixi cap tipus de malaltia ni trastorn. Quan hi ha una malaltia mental, aquests símptomes i signes es presenten amb major freqüència i intensitat, produint un comportament atípic.

Les malalties mentals poden estar causades per complexes interaccions entre circumstàncies físiques, psicològiques, socioculturals i hereditàries, per la qual cosa, cada cas serà específic i requerirà un tractament individualitzat, per tal d’atenuar els seus efectes o fins i tot curar-se. Els tractaments poden ser de tipus:

PSIQUIÀTRIC:

PSICOLÒGIC:

L’ASSISTÈNCIA A PERSONES AMB MALALTIES MENTALS:

L’assistència a aquest tipus de persones es realitza en:

Centres de dia.

Programes d’hospitalització de curta durada: en fases agudes de la malaltia com ara brots esquizofrènics.

Règim d’internament voluntari o obligatori: si la malaltia representa un perill per a elles o per la societat.

Paral·lelament, existeixen centres que faciliten la reinserció o participació d’aquestes persones a la societat com ara: centres de rehabilitació i reinserció laboral i social. Aquí s’hi realitzen tallers ocupacionals, cursos de formació,...

LES MALALTIES MENTALS MÉS IMPORTANTS

Les classificarem en 6 apartats:

a. Trastorns de tipus neuròtic. b. Trastorns de tipus psicòtic. c. La depressió. d. Trastorns de la personalitat. e. Trastorns de la infància i l’adolescència. f. Trastorns orgànics mentals.

A més de la patologia psíquica es pot presentar en diferents estats:

Caràcter agut


3

Es produeix en els moments més àlgids de la malaltia. Pot condicionar la intervenció hospitalària: forçosa o involuntària, voluntària,...

Caràcter crònic Hi ha trastorns que evolucionen cap a un dèficit crònic en algunes capacitats (intel·lectuals, personals, físiques,...).

Caràcter de remissió Quan després d’algun temps variable de tractament, segons la patologia, aquesta ha perdut intensitat. Per exemple en casos d’anorèxia, depressió, ansietat,...

1. SIGNES QUE DENOTEN PROBLEMÀTICA PSÍQUICA

ANSIETAT

Estat d’intranquil·litat i d’agitació intensos que no es poden atribuir a una situació de perill o amenaça real.

Es considera normal sentir ansietat en ocasions com l’amenaça de la integritat física, imminència d’un

accident o perill, situacions que comporten estrés psicològic (examen, entrevista laboral,...).

ANGOIXA

Estat emocional que cursa amb inquietud, inseguretat i por sense que hi hagi una amenaça real. És

l’expressió màxima de l’ansietat.

HOSTILITAT

AGRESSIVITAT

Conjunt de reaccions individuals amb tendència a la destrucció, que solen generar-se per frustració. Es pot

canalitzar cap al desig de destacar envers les altres persones per tal de triomfar.

AL·LUCINACIÓ

IDEES DELIRANTS

Pensament patològic, d’un conjunt d’idees, que no tenen res a veure amb la realitat, que s’acompanyen de

la ferma convicció que existeixen i que comporten incoherència, confusió mental, al·lucinacions visuals,...

IDEES OBSESIVES

Pensaments, sentiments o impulsos que la persona afectada no aconsegueix apartar, tot i reconèixer el seu

caràcter absurd o sense motiu. Provoca molta angoixa.

SUICIDI


4

ESTRÈS

Resposta orgànica a una situació de desequilibri orgànic per tal de recuperar la normalitat i respondre a un

estímul estressant. L’estrès posttraumàtic es produeix com a conseqüència d’un fet traumàtic.

CONDUCTA ANTISOCIAL

Menyspreu a les normes socials, per una conducta molt violenta i indiferència respecte els sentiments dels

altres.

HIPOCONDRIA

És l’excessiva preocupació pel funcionament de l’organisme, acompanyat de la creença que es pateix una

malaltia.

TIMIDESA

Incapacitat per a participar en la vida social tot i tenir-ne ganes i incapacitat per saber què cal fer.

AMNÈSIA

Pèrdua parcial o total de la memòria. Alteració típica de la majoria d’afeccions psiquiàtriques (demència

senil, esquizofrènia, histèria, depressió,...)

2. GRANS GRUPS DE PROBLEMES PSÍQUICS O MALALTIES MENTALS

a. TRASTORNS DE TIPUS NEURÒTIC

Són processos psíquics, caracteritzats per un alt nivell d’ansietat, però sense perdre el contacte amb la realitat. Totes les persones requerim un cert grau d’ansietat per adaptar-nos davant una amenaça externa. És una resposta normal a l’estrès; així doncs, totes els persones tenim algun tret neuròtic. El tret neuròtic pot convertir-se en un trastorn quan interfereixi en el comportament, el treball, les relacions de la persona, és a dir, quan condicioni la vida d’una persona. Els estats neuròtics es viuen amb altes dosis de patiment, tristesa i angoixa. A més acostumen a anar acompanyats per:

o trastorns del son (malsons, insomni,...) o trastorns en l’alimentació (pèrdua de la gana) o agressivitat o falta d’atenció i concentració o efectes somàtics (marejos, taquicàrdies,mals de cap,...)

Aquests trastorns solen ser passatgers, fruit d’una experiència traumàtica o de la combinació de varis esdeveniments tals com: pèrdua del treball, mort d’un familiar, separació de la parella,... per la qual cosa, un cop es supera el motiu que la va causar es pot recuperar la normalitat. En general no acostumen a ser greus, però algunes neurosis mantingudes en el temps poden arribar a incomodar en gran manera la vida de qui la pateix.


5

Les persones amb trastorns neuròtics tenen consciència de la seva malaltia, és a dir, reconeixen que el que els està succeint no és normal, per tant, són més permeables als consells o orientacions perquè acudeixin a un professional que els pugui ajudar. TRANSTORNS NEURÒTICS MÉS FREQÜENTS: ANSIETAT GENERALITZADA Sentiment persistent d’angoixa respecte una àmplia gamma d’activitats: salut, seguretat, treball, diners, família,... no poden desfer-se de les seves inquietuds tot i ser conscients que la situació no justifica els alts nivells d’ansietat. ESTRÈS POSTTRAUMÀTIC. LES FÒBIES Por persistent cap a determinades persones, objectes, situacions o actes. Per exemple, romandre en llocs tancats (claustrofòbia), por a les alçades (acrofòbia), por a volar (aerofòbia),... ELS PENSAMENTS OBSESSIUS Pensaments, imatges o impulsos molestos que apareixen a la ment de manera repetitiva i no es poden allunyar voluntàriament. Generalment són impulsos repugnants: d’estil agressiu (instints criminals), sexuals ( incest, pedofília,...), escatològic ( plaer per les deixalles, excrements,...) COMPORTAMENTS COMPULSIUS La resistència a pensaments obsessius crea un alt nivell d’ansietat que s’aconsegueix reduir temporalment realitzant tasques repetitives o rituals, encara que siguin absurdes. Exemple: comprovar panys, claus de gas, caminar sense trepitjar les ratlles de les rajoles, asseure’s sempre en el mateix lloc,... TRASTORN SOMATOFORME El problema psíquic es manifesta a través d’alteracions orgàniques com ara: mals de cap, vòmits, palpitacions, vertigen,... la hipocondria és un trastorn que s’inclou en aquest grup.

La hipocondria, la malaltia imaginària

La hipocondria és un tipus de trastorn somatoforme basat en un alt nivell d’ansietat causat pe la preocupació, la por o la convicció de patir una malaltia greu, sense que existeixi una base que ho confirmi.

Malgrat que les reiterades consultes mèdiques i proves descartin qualsevol patologia, el pacient hipocondríac persisteix en la seva interpretació catastròfica d’algunes sensacions o signes corporals normals com ara batecs, tos, suor, cansament,...

Es pot considerar que es passa de la simple aprensió a la hipocondria (és a dir, es torna patològic) en el moment en què els efectes de l’ansietat generada per aquest motiu comencen a condicionar les relacions socials, l’aspecte professional o altres àrees significatives de la vida de la persona.


6

b. TRASTORNS DE TIPUS PSICÒTIC

Són aquelles malalties mentals que es caracteritzen per la pèrdua de contacte amb la realitat, el malalt no

diferencia la realitat de la fantasia.

Es caracteritzen per un comportament social inadequat que, en ocasions, arriba a ser perillós per a la seva

pròpia integritat i la de les persones del seu entorn fent-se necessaris internaments o hospitalitzacions.

Aquests trastorns sempre són greus i crònics.

Les persones no acostumen a tenir consciència de la malaltia i per tant, no reconeixent la seva situació

patològica.

El trastorn psicòtic més habitual és l’esquizofrènia. N’hi ha altres com la paranoia, el trastorn maníac

depressiu o l’autisme infantil.

SÍMPTOMES I MANIFESTACIONS D’AQUESTS TRASTORNS.

SÍMPTOMES POSITIUS.

Són totes aquelles alteracions que no existien abans de la malaltia.

AL·LUCINACIONS

DELIRIS

Pensaments il·lògics o creences falses sense base real. Poden creure’s Déu, Napoleó o la Mare de

Déu.

Existeixen també idees delirants com sentir-se perseguit o atacat, culpable,...

CONDUCTES EXTRAVAGANTS

Vestit i aparença inusual, comportament inadequat, en molts casos agitat i agressiu.

SÍMPTOMES NEGATIUS

Són els que provoquen un major deteriorament del pacient i són els més difícils de tractar.

POBRESA AFECTIVA

Falta d’expressions i gestos afectius.

ALÒGIA

FALTA D’ATENCIÓ

Problemes per concentrar la seva atenció.

ABÚLIA-APATIA


7

ANHEDONISME-INSOCIABILITAT

Pèrdua de sensació de plaer en actes que normalment el produeixen (activitats recreatives,

sexuals,...). Restricció de les seves relacions socials.

TRACTAMENT

Sempre és individualitzat i es combinen diferents mètodes.

L’objectiu no és curar la malaltia, sinó ajudar a portar-la i millorar la qualitat de vida del pacient i la família.

FARMACOLÒGIC

S’usen antipsicòtics o neurolèptics que poden presentar efectes secundaris i reaccions adverses.

Aquests fàrmacs bloquegen els receptors de dopamina al cervell. La dopamina és un

neurotransmissor que vehicula els impulsos elèctrics per les vies nervioses, per la qual cosa una

activitat excessiva d’aquesta substància s’associa amb al·lucinacions i deliris. El bloqueig d’aquests

receptors pot alleujar aquest símptomes.

REHABILITACIÓ I ACTIVITATS DE SUPORT

Ensenyar destreses per a la convivència en la comunitat. Permeten a la persona treballar, fer

compres, cuidar de sí mateixa, mantenir una casa, relacionar-se amb altres persones.

L’objectiu és que puguin viure dins una comunitat de manera independent o en apartaments

supervisats, on s’asseguri la presa de la medicació i es prevegi l’aparició de brots.

PSICOTERÀPIA

Va destinada a establir una relació de col·laboració entre el pacient, la família i el metge.

TERAPIA ELECTROCONVULSIVA (TEC)

Inducció elèctrica sota anestèsia general d’una convulsió generalitzada. S’aplica quan el pacient no

respon als fàrmacs. Cal crear un entorn de seguretat tant per al pacient com per al personal.

És un tractament molt efectiu en els casos de depressió severa.

c. LA DEPRESSIÓ

És un sentiment de tristesa intens i desproporcionat en relació a la magnitud del fet que la provoca i que

persisteix més enllà d’un període justificat de temps.

Després de l’ansietat, la depressió és el trastorn psiquiàtric més freqüent i les dones són més propenses a

patir-lo.

La depressió pot presentar-se de manera gradual i normalment un episodi depressiu dura de 6 a 9 mesos. A

més tendeix a ser recurrent, és a dir, a presentar-se diverses vegades al llarg de la vida.

CAUSES I TIPUS DE DEPRESSIÓ

No es coneixen en la seva totalitat, encara que si que es coneixen certs factors predisposants:

Successos emocionalment desagradables: mort d’un familiar, malaltia greu, pèrdua del treball,...


8

Factors hereditaris.

Efectes secundaris a alguns medicaments o drogues.

Efectes d’un trastorn físic: malaltia neurològica o valors anormals de l’hormona tiroïdal,...

Factors biològics en la dona: desajust emocionals patit per la mare com a conseqüència dels canvis

fisiològics i psicològics relacionats amb el part. L’alletament pot millorar aquesta situació.

Tots ells es poden sintetitzar en dos tipus de depressió:

DEPRESSIÓ DE CAUSA EXÒGENA:

DEPRESSIÓ ENDÒGENA:

SÍMPTOMES I MANIFESTACIONS

Les persones depressives perceben el món sense sentit, per la qual cosa és habitual que no puguin expressar

les seves emocions. La depressió li roba les ganes de gaudir, d’il·lusionar-se amb el que els envolta.

Sovint les persones es tornen lentes i els costa concentrar-se. A més, defugen de la comunicació amb els més

propers.

A vegades poden pensar en la mort i fins i tot en el suïcidi. Moltes volen morir o senten que haurien de

morir, ja que el dolor emocional que pateixen, els porta a pensar que potser la mort els alliberaria. Res ni

ningú sembla importar-los prou per seguir. Aproximadament el 15% de les persones amb depressió greu

tenen conductes suïcides, per la qual cosa han d’ingressar en centres hospitalaris.

Algunes persones temen tornar-se boges i poden arribar a patir deliris i al·lucinacions.

Altres símptomes són: dificultat per conciliar el son, pèrdua del desig sexual, pèrdua o augment de pes,

cefalees matutines,...


9

d. TRASTORNS DE LA PERSONALITAT

Es donen en persones que no disposen de mecanismes d’adaptació i no aconsegueixen manejar l’estrès o els

problemes diaris de forma adequada.

Són persones propenses a tenir problemes en les seves relacions socials i laborals. Generalment no són

conscients que el seu comportament és inapropiat, i tendeixen a buscar l’origen dels problemes en els

altres. Aquests trastorns duren tota la vida.

DIFERENTS TIPUS DE TRASTORNS

A. TRASTORNS DE LA PERSONALITAT PARANOIDE

Persones distants en les seves relacions, suspicaces i receloses. Pensen que tothom està contra elles.

B. TRASTORNS DE PERSONALITAT ESQUIZOIDE

Persones introvertides, abstretes, solitàries i socialment distants que viuen amb angoixa la invasió de

la seva intimitat. Acostumen a utilitzar la fantasia com a mitjà per enfrontar-se a la realitat.

C. TRASTORN DE PERSONALITAT HISTRIÒNICA

Són persones que mostren una actitud de seducció desmesurada i inadequada amb la intenció de

provocar la simpatia o cridar l’atenció. Són susceptibles a les crítiques i mostren una baixa tolerància

a la frustració.

D. TRASTORN DE LA PERSONALITAT NARCISISTA


10

E. TRASTORN DE LA PERSONALITAT ANTISOCIAL

Mostren un comportament de menyspreu, explotació o violació dels drets dels altres. Tendeixen a

tornar-se addictes a les drogues, alcohol,... a ser promiscus i fins hi tot, a tenir comportaments

criminals. No acostumen a tenir remordiments o sentiments de culpa i rarament modifiquen la seva

conducta.

F. TRASTORN DE LA PERSONALITAT LÍMIT

Presenten molta inestabilitat en el seu comportament, estat d’ànim i relacions interpersonals i

reaccionen de forma irritable i desproporcionada quan es donen aquests canvis.

Necessiten atenció i afecte i quan creuen que aquest els falta, reaccionen impulsivament, refugiant-

se en el consum de substàncies tòxiques o conductes promíscues. Mostren estats depressius i fins i

tot apareixen temptatives de suïcidi.

e. TRASTORNS DE LA INFÀNCIA I L’ADOLESCÈNCIA

EL RETARD MENTAL

Segons l’AAMR (Associació Americana de Retard Mental) el retard mental es considera com una discapacitat

que es caracteritza per limitacions significatives en el funcionament intel·lectual i en la conducta adaptativa.

Component intel·lectual:

Conducta adaptativa: es refereix al conjunt d’habilitats apreses per les persones per sortir-se’n en la

seva vida diària.

Les habilitats poden ser:

o Conceptuals: llegir, escriure, operacions matemàtiques com comptar diners,...

o Socials: capacitat de comunicar-se i relacionar-se amb els altres, respectar les

normes, ser responsable,...

o Pràctiques: capacitat de cuidar de sí mateix i sortir-se’n en la seva activitat diària

(vestir-se, arreglar-se, menjar, desplaçar-se,...)

En funció d’aquests 2 criteris s’estableixen diversos graus de retard mental, que poden ser: lleu, moderat,

greu i profund.

GRAU CAPACITAT INTEL·LECTUAL CONDUCTA ADAPTATIVA

PROFUND Probablement no aconsegueixi ni parlar (CI ˂ 25) Difícilment arriba a aprendre com cuidar de sí mateix. Necessita

cures especials.

GREU Limitada: coneixements escassos i simples, sense capacitat de raonament. Reconeix el seu nom i el dels més pròxims. (CI entre 25 i 35)

Limitat: pronuncia amb dificultat i la parla també és limitada.

Pot aconseguir cert grau d’autonomia en el desplaçament,

menjar, vestir-se, higiene pròpia.

MODERAT Tenen capacitat d’atenció, comprensió i memòria deficients

encara que poden resoldre qüestions pràctiques.

No perceben semblances i diferències.

El seu vocabulari és pobre i la pronunciació dificultosa.

(CI de 36 a 51)

Capacitat d’aprenentatge en qüestions manuals: tallar, cosir,

brodar,... encara que necessiti vigilància i ajuda.

Pot aconseguir hàbits diaris en el vestir, l’alimentació i la higiene.

Pot arribar a sumar i restar i a diferenciar formes geomètriques

simples.

LLEU Es comporten bé davant de situacions que requereixen una

resposta semblant però no davant les noves. S’orienten bé en

Aconsegueix cert grau d’autonomia i d’adaptació a l’entorn

encara que necessiti ajuda i control externs.


11

l’espai i en el temps.

La seva imaginació és pobre, sense idees pròpies i la seva

capacitat d’atenció limitada.

El seu vocabulari és gairebé normal encara que amb dèficit de

pronunciació i moltes faltes gramaticals repetides.

(CI de 52 a 70)

Arriben a ser autosuficients i a desenvolupar hàbits d’higiene,

alimentació i vestit en la seva vida diària.

Pot multiplicar i dividir quantitats senzilles.

Pot aconseguir cert nivell de formació en una professió.

LÍMIT O

BORDERLINE

Defectes notables en la parla i l’escriptura.

(CI de 70 a 83)

Més lent del que és habitual en nens de la seva edat. Es mostren

endarrerits a classe respecte dels seus companys però amb

paciència poden fer-ho.

A més, segons el grau de retard mental és possible que algunes persones no gaudeixin d’un bon estat de

salut. És freqüent la presència de trastorns respiratoris, cardíacs, epilèpsia,... que dificulten l’adquisició de

determinades habilitats.

Les principals causes d’aquest tipus de malalties són:

o Infeccions durant el naixement o poc després d’aquest: rubèola, toxoplasmosi, encefalitis, listeriosi,

meningitis,...

o Anomalies cromosòmiques: síndrome de Down, de Prader-Willi, síndrome del cromosoma X fràgil,...

o Anomalies genètiques o trastorns metabòlics hereditaris: síndrome de Hunter, de Rett, De

Sanfilippo, de Tay-Sachs,...

o Nutricional: desnutrició.

o Tòxiques: exposició intrauterina a l’alcohol, cocaïna, amfetamines, mercuri, plom,...

o Traumatismes (prenatal o postnatals: traumatisme cranial, falta d’oxigen durant el part o després del

naixement,...

o Inexplicables: és la causa de la majoria dels retards mentals.

INTERVENCIÓ AMB PERSONES AMB RETARD MENTAL

La intervenció amb nens amb retard mental es centra a potenciar les capacitats intel·lectuals i afavorir una

major independència i adaptabilitat a l’entorn en la mesura del possible.

Els nens diagnosticats amb retard mental entren en un programa d’estimulació precoç on l’ajudaran a

adquirir les habilitats bàsiques per cuidar de sí mateixos i per relacionar-se amb els altres.

El tractament pedagògic d’aquests nens varia en funció del grau de retard, es realitza en centres

especialitzats en casos més greus o en centres ordinaris de suport o ajuda especial en els casos menys

severs.

La teràpia ocupacional és una altra eina molt eficaç per aconseguir la integració d’aquestes persones en la

societat.

Una altra eina és el tractament psicològic per modelar la conducta i afavorir la seva integració en l’àmbit

familiar i social amb teràpies individuals o de grup. L’objectiu és aconseguir conductes desitjables, que

repetides es converteixin en hàbits positius.


12

Tampoc cal oblidar la teràpia biològica, sempre que sigui possible i que permet curar la malaltia que causa el

retard o disminuir-ne alguns dels símptomes: farmacologia (tranquil·litzants, antidepressius,...), dietètica,

quirúrgica (extracció de tumors)

ANOREXIA NERVIOSA

Malaltia caracteritzada per la renúncia a mantenir un pes corporal per sobre del

mínim saludable, una por intensa augmentar de pes i una alteració de la percepció

de la pròpia imatge.

Està vinculada en un 90-95% al sexe femení, en edats compreses entre 12-25 anys.

Les persones que la pateixen mostren tres conductes típiques:

Rebuig als aliments: generalment estan famolenques i preocupades per l’alimentació estudiant

règims i calculant calories.

Vòmits: quan ingereixen menjar que consideren excessiu es provoquen el vòmit automàticament.

Exercici en excés: per reduir el pes.

Patir anorèxia pot significar perdre fins a un 40% del pes. Aquesta desnutrició provoca greus alteracions

metabòliques, afectació renal i alguns òrgans com el cor poden veure’s alterats causant fins i tot, mort

sobtada.

BULÍMIA

Trastorn caracteritzat per una necessitat persistent de consumir una quantitat

excessiva d’aliments que després s’intenta compensar amb conductes anòmales de

vòmits, abús de laxants, diürètics o dietes restrictives intermitents.

Està vinculada en un 90-95% al sexe femení en edats compreses entre 18-20 anys,

provenint en alguns casos d’una anorèxia mal curada.


13

INTERVENCIÓ EN PERSONES AMB ANORÈXIA O BULÍMIA.

Ha de ser multidisciplinària i ben coordinada. La intervenció es fa en diferents nivells:

o DIETÈTIC-NUTRICIONAL: restauració del pes corporal normal mitjançant pautes de correcta

alimentació. A vegades pot requerir alimentació intravenosa o per sonda nasogàstrica.

o PSICOTERÀPIA: ja sigui individual, de grup i familiar. L’objectiu és la reeducació en l’adquisició de

conductes i hàbits alimentaris adequats, en el canvi de l’autopercepció, en la millora de

l’autoestima,...

o FARMACOLOGIA: en el cas de la bulímia els ISRS (inhibidors de la recaptació de la Serotonina) són un

tipus d’antidepressius que redueixen la freqüència dels afartaments i els vòmits, millorant a més la

depressió si existeix.

f. TRASTORNS ORGÀNICS MENTALS

Són aquells que estan associats a un deteriorament transitori, permanent o progressiu del

cervell.

La causa és orgànica i els efectes dependran de l’àrea afectada i del tipus, intensitat,

durada i progrés de la lesió. Els casos més representatius són les demències, especialment

l’Alzheimer.


14

LES DEMÈNCIES

Són el deteriorament progressiu de la capacitat mental en què la memòria, la capacitat d’aprenentatge,

l’atenció i en general de totes les funcions cognitives, estan disminuïdes.

Acostumen a ser incurables i irreversibles, encara que existeixen fàrmacs que n’atenuen i en retarden la

progressió.

Poden ser d’aparició sobtada, a causa d’un accident o d’una malaltia aguda (ictus) o progressiva (demència

senil o Alzheimer).

Les persones amb demència es tornen retretes i són menys capaces de controlar el seu comportament i

emocions. Tenen explosions de còlera, canvis d’humor i tendeixen a divagar. Moltes vegades, es veuen

empeses a realitzar activitats sense sentit com cercar en les escombraries, amagar certs objectes personals

que després diuen haver perdut, amagar aliments,...

MALALTIA DE L’ALZHEIMER

És una demència produïda pel deteriorament i la pèrdua gradual de neurones cerebrals, la causa de la qual

és desconeguda encara, però es creu que està relacionada tant amb factors genètics com extrínsecs (

acumulació de proteïnes al cervell).

Afecta al 5-7% de les persones de més de seixanta-cinc anys. Prop de 650.000 persones estan afectades per

aquesta malaltia a Espanya i es manifesta en més de 100.000 malalts nous a l’any.

Es poden distingir tres fases en l’evolució de la malaltia:

FASE INICIAL FASE INTERMÈDIA FASE AVANÇADA

ASPECTE FÍSIC I ACTIVITATS DE LA VIDA DIÀRIA ( AVD)

Despreocupació per l’aspecte físic. Comença a tenir problemes amb situacions rutinàries (manejar diners)

Dificultat per rentar-se i vestir-se. Incontinència urinària i fecal habitual. Requereix ajuda.

Impossibilitat de realitzar cap activitat de la vida diària.

ASPECTES COGNITIUS I DE MOBILITAT

S’oblida de certes paraules. Pèrdua important de la memòria. Apareixen:

Afàsia: pèrdua del llenguatge.

Apràxia: pèrdua del control de moviment.

Agnòsia: incapacitat de reconèixer persones i coses.

Afàsia, apràxia i agnòsia totals. Es perd la parla. Es perd mobilitat. No reconeix ni els seus.

DESORIENTACIÓ ESPAI-TEMPS Incipient. Li crea inquietud i Molt acusada. Fins i tot arriba a Màxima. No reconeix el moment


15

depressió. vagabundejar. del dia, ni el mes, ni l’any, ni l’habitació.

COMUNICACIÓ Afectada per la falta de vocabulari. Molt dificultada, repeteix frases, parla lentament o molt de pressa, diu coses incoherents.

Nul·la. Reconeix les mostres d’afecte amb la mirada i el tacte.

TRACTAMENT DE LA MALALTIA D’ALZHEIMER Malgrat que no hi ha un tractament curatiu, hi ha certs tractaments pal·liatius dels símptomes i desaccelerants del seu avenç. Són:

FARMACOLÒGIC

o El Donepezil retarda el progrés de la malaltia. o N’hi ha altres per controlar el nerviosisme i l’explosió de còlera quan apareixen i els

antipsicòtics són útils per tractar les paranoies i les al·lucinacions.

NO FARMACOLÒGIC

Consisteix en:

4. L’ATENCIÓ A PERSONES AMB MALALTIES MENTALS Igual que amb els altres pacients, amb persones amb problemes mentals si aconsegueixes establir una bona relació amb elles, tindràs major capacitat per influir en el seu comportament i acceptaran en major grau els serveis que els prestes. Caldrà:

Vigilar que es prenguin la medicació en la dosi i presa prescrita, i mantenir-la conscienciada de la importància de no abandonar-la.

Tractar-los de forma respectuosa, càlida i de qualitat, ja que a vegades ens semblarà que la nostra presència no compta per elles degut a la seva desconnexió de la realitat.

Si la situació et sobrepassa i no et veus capaç de cuidar un pacient, cal fer-ho saber a la resta de l’equip. Conèixer i reconèixer les teves limitacions es tradueix en una millora de la qualitat. L’angoixa i el sofriment emocional que pateixen aquestes persones, de vegades és més intens, i et pot afectar. Intenta mantenir la teva implicació emocional fora de perill.

4.1. ATENDRE PERSONES AMB TRASTORNS PSICÒTICS Atendre aquest tipus de pacients requereix una preparació adequada, especialment quan es donen processos aguts. Generalment les persones que pateixen brots psicòtics, travessen una fase prèvia de recaiguda en què es presenten uns símptomes característics per a aquests pacients ( dolor, malestar psíquic,...).


16

És un rol d’infermeria ajudar al pacient i a la família a reconèixer aquesta fase per tal d’actuar en conseqüència (tractament, internament,...). Una de les pors que més preocupa al personal sanitari és la por o temor a patir algun dany físic. Tot i així, és menys freqüent del que pugui semblar, especialment si es pren la medicació prescrita. Cal però, prendre precaucions si hi ha factors de risc.

4.2. ATENDRE PERSONES AMB RETARD MENTAL. Cal tenir en compte el grau de deficiència que pateix, només així, podrem comunicar-nos eficaçment amb ella i mostrar-li accessibilitat i proximitat. Cal mostrar suport emocional i afectuós als pacients per tal de millorar el seu estat i la seva motivació. Ens hem de mostrar receptius i atents a qualsevol demanda que pugui requerir. Si no sabem com fer-ho no hem de dubtar a demanar ajuda a algun company de l’equip.

4.3. ATENDRE PERSONES AMB ALZHEIMER En les primeres fases de la malaltia els pacients solen viure al seu domicili i la família o el cuidador s’encarrega de la seva atenció. En la primera fase caldrà tenir en compte diferents aspectes:

Facilitar-li peces de roba senzilles amb velcro en comptes de botons per augmentar la seva autonomia.

Programar i simplificar les rutines, fent una llista diària de coses amb un calendari o rellotge gran.

Utilitzar frases curtes i senzilles i amb un to de veu positiu i amable. Evitar tractar-lo com un nen. No renyar-lo quan cometi errors o si té oblits, perquè podria empitjorar.

Ajuda’l a trobar la paraula i fomenta la comunicació no verbal (gestos, mirada, somriure, contacte corporal).

Realitza i vigila la higiene corporal per evitar al màxim el risc d’infecció. En les fases més avançades de la malaltia és habitual el seu ingrés en residències terapèutiques on es realitzen i supervisen els aspectes més bàsics: higiene, alimentació, canvis posturals,... En aquesta fase la comunicació amb aquestes persones ha de cuidar-se molt. Encara que semblin no assabentar-se de res, es convenient recordar-li certes dades com la data, el moment del dia en què es troba o cridar-lo sempre pel seu nom.

5. L’ATENCIÓ A LES FAMÍLIES DE PERSONES AMB MALALTIES MENTALS.

5.1. EDUCAR LA FAMÍLIA El tractament de malalties mentals, requereix un gran recolzament familiar que doni el suport emocional, físic i econòmic als familiars que jo necessiten. Cal tenir present que la malaltia comporta una gran càrrega i estrès familiar, per això no és estrany observar relacions familiars tenses, problemes emocionals, elevació de les despeses familiars, dificultats laborals, restriccions en la vida social,... Hauràs de procurar que la família conegui com drenar aquest estrès i facilitar-los informació de com recórrer a grups de teràpia familiar, de suport, associacions de familiars en la mateixa situació,... que els ajudi.


17

Les persones amb malalties mentals acostumen a ser extremadament sensibles respecte el seu entorn. Cal explicar a la família que han d’evitar canvis, en la mesura en què puguin, sobretot les situacions d’estrés. Cal que els familiars ajudin als pacients a planificar els seus dies, a permetre el descans, el menjar sa,... que els motivin per continuar prenent la medicació i l’assistència. Que els animin a practicar les seves aficions i a mantenir les relacions socials,... A causa dels prejudicis socials (estigmatització) moltes famílies dissimulen l’hospitalització d’un familiar amb malaltia mental, per por a sentir-se rebutjats i a perdre en molts casos l’estatus social.

5.2. LES FAMÍLIES DE PACIENTS PSICÒTICS Juguen un paper molt important en l’inici de la malaltia, ja que el pacient es mostra convençut que els deliris i al·lucinacions són reals i que no necessita tractament. En aquests moments és habitual observar nerviosisme, preocupació i crispació de la família que porta el familiar a la consulta. Cal aprendre a escoltar i a desenvolupar una actitud empàtica amb ells. Una vegada diagnosticada la malaltia i prescrit el tractament la família:

Haurà de controlar la medicació i detectar qualsevol anomalia en la presa d’aquest.

Cal que coneguin els efectes secundaris. És bàsic el paper de la família per prevenir recaigudes, per això serà convenient que aprenguin a reconèixer canvis en l’estat d’ànim o els símptomes precursors d’un brot, i que estiguin sempre preparats per si arriba el moment.

5.3. LES FAMÍLIES DE NENS AMB RETARD MENTAL El naixement o diagnòstic de retard mental en un nen sol provocar una profunda pena i tristesa en els pares i familiars a més d’un fort sentiment d’autoculpa. Tot i la tendència natural de sobreprotecció, cal intentar que els pares entenguin que han d’ajudar els seus fills a aconseguir la major cota d’independència possible. Per això els han de motivar en les destreses:

bàsiques i instrumentals: vestir-se, menjar, hàbits d’higiene,...

socials: assistir a colònies, ludoteques,...

formatives i professionals: llegir, escriure, aprendre un treball,... És important que els familiars entenguin les limitacions amb les que es trobaran els seus nens per tal d’anar superant els prejudicis i permetre al nen portar una vida normalitzada.

5.4. LES FAMÍLIES DE PACIENTS ANORÈXICS O BULÍMICS

L’aparició d’aquesta malaltia implica un canvi profund en la dinàmica familiar. És molt important la implicació dels pares en el tractament dels adolescents. Els denominats grups de pares, ajuden compartint experiències i trucs que a altres pares els han donat resultat. Com a auxiliar d’infermeria has d’aprendre a tractar amb les famílies que a vegades es dirigiran a tu per informar-se dels hàbits d’alimentació dels seus fills/es durant l’internament. De vegades es mostraran intranquils. Cal saber canalitzar aquesta preocupació i remetre’ls a la resta de personal de l’equip terapèutic perquè els facilitin la informació que demanden.


18

És important fer saber als pares, que un ambient càlid, relaxat i comunicatiu amb l’adolescent, els farà sentir millor, però sempre sense deixar de vigilar el seu comportament alimentari.

5.5. LA FAMÍLA DEL PACIENT AMB ALZHEIMER

El pronòstic i evolució de la malaltia depèn molt del suport que rebi el pacient de la seva família o cuidadors. No és fàcil relacionar-se amb un malalt d’aquestes característiques. La família és qui pateix les conseqüències del deteriorament cognitiu que es produeix en ells. La paciència amb aquest tipus de pacient resulta clau per a la comunicació, però no n’hi ha prou ja que cada dia la situació canvia. Resulta molt difícil i estressant per al cuidador. A vegades es requereix l’assistència a domicili a temps parcial o complet, per compartir la càrrega que suposa tenir un malalt d’aquestes característiques a casa. Existeixen centres de dia que poden resultar-los útil per descarregar el cuidador principal i li permeti conciliar la vida laboral i personal. Altres persones, molt dependents, requeriran l’internament en centres residencials terapèutics, on l’atenció mèdica quedi garantida. També pots fer saber als familiars de l’existència d’Associacions i grups de suport de la malaltia neurodegenerativa on podran conèixer com resoldre els seus problemes i desenvolupar habilitats. Allà es comparteixen sentiments, idees útils i recursos pràctics basats en la seva pròpia experiència. Consells per a familiars amb pacients d’Alzheimer

o Evitar situacions noves. o Procurar que el malalt se senti actiu i útil: que l’estimulin a realitzar tasques senzilles, que practiqui

els seus hobby’s, que conservi l’activitat social,... o Que l’indiquin amb polseres per si pateix desorientació estant fora de al seva llar i es perd. o Advertir-los de la possibilitat d’accidents: que eliminin mobles innecessaris o perillosos, catifes, que

guardin els objectes perillosos sota clau,...


19

ACTIVITATS 1. Defineix malaltia mental

2. En general com es poden tractar les malalties mentals?

3. Que és un centre de rehabilitació i un centre de reinserció social?

4. Descriu tres signes que denoten problemàtica psíquica.

5. En patologia psíquica què significa agut, crònic i remissió?

6. En la teva localitat o barri, indica quins centres o espais podries exercir el teu treball atenent persones amb malalties mentals. En cadascun d’ells, posa l’exemple d’una situació concreta en què realitzaries aquesta atenció.

7. Comenta el significat d’aquesta campanya realitzada pel Ministeri de Sanitat i Consum:

8. Què són els trastorns neuròtics? Posa exemples.

9. En quin sentit podem dir que totes les persones tenim algun tret neuròtic? Quan un tret neuròtic es pot convertir en un trastorn.

10. Llegeix aquest text i contesta les preguntes:

De quina malaltia es tracta? Coneixes algú amb aquest trastorn? Quina és la seva conducta?

11. Posa tres exemples de situacions de persones que pateixin un trastorn d’ansietat generalitzada i tres d’un trastorn posttraumàtic.

La …………………………….. la malaltia imaginària.

La …………………………… és un tipus de trastorn de somatització basat en un alt nivell d’ansietat causat per la preocupació,

la por o la convicció de patir una malaltia greu, sense que existeixi una base que no confirmi.

Malgrat les reiterades consultes mediques i proves descartin qualsevol patologia, el pacient …………………………..

persisteix en la seva interpretació catastròfica d’algunes sensacions o signes corporals normals com ara batecs, tos,

suor, cansament,…

Es pot considerar que es passa de la simple aprensió a la ……………………………… ( és a dir, es torna patològic) en el

moment en què els efectes de l’ansietat generada per aquest motiu comencen a condicionar les relacions socials,

l’aspecte Professional o altres àrees significatives de la vida de la persona.


20

12. Justifica el contingut d’aquesta notícia:

“ El 70% de les persones afectades per l’atemptat de l’11 de març de 2004 a Madrid tenen seqüeles psicològiques un any

després, entre elles destaca el trastorn per estrès posttraumàtic.

13. El sufix –fòbia, ve del grec phobos que significa temor o aversió. Escriu el nom de tres paraules que acabin d’aquesta manera i indica a què es refereix cadascuna.

14. Imagina’t que tens una companya que últimament ha patit a causa de problemes familiars i afronta el futur amb poques perspectives. Malgrat que manté gran part de les seves activitats habituals has notat que ha canviat, de vegades evita sortir, està trista i apàtica i sovint reacciona de forma irritable. Què li aconsellaries?

Has parlat amb ella i li has suggerit que cerqui ajuda psicològica professional; ella t’ha contestat que no li agrada explicar els seus problemes i vivències més intimes a ningú que no sigui de la seva confiança, que creu que no servirà de res i que a més a més no coneix ningú ni sap a qui dirigir-se i que, al cap i a la fi, tampoc està tan malament.

Cerca per parelles, diferents estratègies per vèncer les objeccions que li impedeix en donar el pas, facilita-li el camí per convèncer-la. Debateu-ho en gran grup.

15. Mira la pel·lícula millor impossible de Jack Nicolson i anota els trets neuròtics del seu protagonista. 16. Cas pràctic:

17. L’Anna té 40 anys, és secretària d’una empresa de telecomunicacions, té 2 fills de 8 i 3 anys i està en tràmits de divorci. Fa una setmana la van ascendir a secretària privada del president, càrrec amb molta responsabilitat i màxima dedicació horària.

Així transcorren els seus dies, entre reunions d’advocats pels tràmits del seu divorci, judicis pel repartiment de bens i per la custòdia dels seus fills, discussions amb el seu futur ex-marit, delegar l’atenció dels seus fills en una cuidadora per la seva cada vegada més absències per treball, encara que estigui absent en la seva educació i de que estiguin ben atesos, i a la vegada, ser competent per estar a l’alçada del seu nou lloc laboral.

Però, últimament l’Anna sent que el cor li va més ràpid (taquicàrdies), es mareja a vegades, està cansada i li venen suors que s’acompanyen amb un estat d’ansietat i nerviosisme. Comença a discutir cada vegada més amb la cuidadora dels nens perquè creu que no els atent suficient, al treball arriba de mal humor i a vegades oblida algunes coses, cosa que fa que es discuteixi amb el cap, a més, per la nit no dorm bé.

Què creus que li passa a l’Anna? Quines circumstàncies han provocat la situació de l’Anna?

18. Cas pràctic: Senyala el tipus de trastorn d’ansietat que pateix cada un dels personatges anteriors. Raona la resposta. La Virginia porta una setmana sense aparèixer per classe; ningú pregunta que li passa perquè tots ho saben. Havia nascut de nou. Dies abans viatjava en el tren del terror: era el 11-M. La Virginia va patir lesions lleus, però el que havia vist tardaria molt temps a curar-se i ser eliminat de la seva ment. Es desperta amarada de suor totes les nits veient nens destrossats, gent recoberta de sang, escoltant crits d’horror i dolor,... No vol parlar mai del tema i arrenca a plorar amb freqüència.


21

En Pere està jubilat des de fa 5 anys i es prepara per sortir; viu sol. Un cop ho ha ordenat tot, li dóna una darrera ullada a l’apartament. Obre la porta, surt i la tanca amb clau seguint el ritual diari; dos cops a la dreta (tancada), dos cops a l’esquerra (oberta), dos cops a la dreta (tancada), dos cops a l’esquerra (oberta), dos cops a la dreta (tancada). Baixa amb l’ascensor, saluda al conserge i quan arriba al carrer fa un salt. En Pere no pot trepitjar les ratlles horitzontals de les rajoles de la vorera, i amb aquest ball, passeja tots els dies. “sort que són grans les rajoles!” pensa un veí que ja coneix en Pere i que passa pel seu costat. “Sinó, semblaria una ballarina!”. La Maria passeja sola, vol convences de que ho pot fer, encara que amb por de que li torni a succeir; aquesta por que li ve de cop, quasi sense avisar: fortes palpitacions, suor freda, sensació de nàusees amb ganes de vomitar; però si no ho prova, no sortiria mai de casa. La Maria té por de perdre el control, de tornar-se boja, no sap perquè li succeeix. Ha tingut quatre atacs així aquest any. L’Albert porta un any sense sortir de casa; pot fer la seva feina des de la mateixa casa, ja que es articulista d’un diari de tirada nacional: una cosa que l’Albert no recorda va passar fa un any. Des de llavors, no pot sortir, perquè només obrir la porta i sortir cap a l’ascensor, comença a marejar-se, a sentir suor freda, la necessitat d’anar al bany,... Entra a casa denou i comencen a desaparèixer tots els símptomes. L’Albert ha decidit consultar amb un especialista.

19. Davant un mateix agent estressant i amb la mateixa intensitat, tots els individus patiran la malaltia?

20. Quines coses fan que augmenti l’ansietat en pacients hospitalitzats?

21. Relaciona els trastorns amb la seva explicació:

a. Fòbia 1. Trastorn greu de l’estat d’ànim en els que es presenten de forma cíclica episodis de profunda depressió i/o eufòria patològica, excitabilitat, augment de l’autoestima, hiperactivitat,...

b. Obsessió

2. Trastorn psicòtic caracteritzat pels deliris sistematitzats, expressats de forma coherent i lògica.

c. Esquizofrènia

3. Por o angoixa intensa i irracional a determinats objectes, animals o situacions, qu fan que la persona eviti constantment.

d. Paranoia

4. Trastorn greu dels primers anys del desenvolupament d’un nen, que es caracteritza per la impossibilitat d’interrelacionar-se amb el món exterior.

e. Autisme

5. Idea fixa, repetitiva, que constantment torna a la ment de la persona en contra de la seva voluntat.

f. Trastorn maníac depressiu

6. És la més greu de les psicosis, i afecta al voltant d’un 1% de la població. Es caracteritza per la dissociació psíquica,és a dir, per la ruptura mental, que implica una desorganització de la personalitat i alteracions greus de les funcions mentals, de l’afectivitat i de la conducta que impedeix l’activitat normalitzada.

22. Llegeix el següent article i contesta les preguntes:

RECURSOS PARA UNA VIDA NORMAL El País, 12-10-2003

Un 1 de la población mundial padece esquizofrenia diagnosticada. “Eso significa que todos conocemos a alguien que lo ha padecido”, explica el doctor Antonio Fernández Moral. De ellos, “se puede decir que el 25 de los casos se cura. Otro 50 de los casos mejoran sensiblemente a base de tratamiento, control y apoyo social. Y hay un 25 que sigue un curso muy crónico, incluso con deterioro cognitivo”

Recuperar a ese 75 de enfermos mentales (no sólo de esquizofrenia, sino de depresión, angustia, trastorno bipolar, anorexia, bulimia, etcétera) es una tarea titánica que exige trabajo en equipo formado por el psiquiatra, un psicólogo, auxiliares de enfermería, trabajadores sociales y terapeutas ocupacionales. Se acostumbra a decir que en psiquiatría no hay enfermedades, sino enfermos, ya que cada uno es un mundo y exige una atención particular.


22

La primera queja de los profesionales es la falta de lo que llaman “recursos intermedios” de atención a la salud mental. Cuando un enfermo llega al hospital en situación de crisis, normalmente es ingresado en unidades de agudos en los hospitales. Después, pueden seguir tratamiento ambulatorio. Si el caso es muy grave y crónico, hay hospitales psiquiátricos. Pero lo que echan en falta son esos recursos intermedios, centros como CRPS (precisamente como el que debía ser inaugurado en Torrelodones), miniresidencias o pisos tutelados, donde el enfermo pueda empezar su verdadera curación, que es su reinserción en la sociedad, algo que no se logra con pastillas.

“Hay una red, una especie de paraguas protector que nos permite tenerlos en tratamiento ambulatorio y permite a los enfermos vivir en comunidad”, explica Fernández Moral. La supervivencia de esa red es básica para los tratamientos. “Un paciente controlado y con una medicación es mucho menos peligroso que ese vecino violento que tenemos todos”.

CRPS (Centro de Rehabilitación Psicosocial). En ellos se trabaja con pacientes graves cons deterioro de sus capacidades personales y sociales por su patología psíquica para facilitar su adaptación e integración a la sociedad y su autonomía personal.

a) Què és la esquizofrènia? b) Quina pot ser la seva evolució? c) Quins recursos sanitaris calen per tractar les trastorns mentals? d) Es considera que la societat està conscienciada envers la importància dels recursos sanitaris per

pacients amb trastorns mentals greus?

23. Llegeix el text i contesta les preguntes:

a) A quines malalties són més sensibles els immigrants que la població autòctona? b) Quin tant per cent suposen els immigrants diagnosticats amb trastorns mentals? c) Què és el síndrome d’Ulises? Quins són els seus símptomes? d) Quins altres problemes de salut afecten als immigrants? e) Quin document ha elaborat el col·legi de Metges de Barcelona? Quina és al seva funció?


23

24. Quines són les diferències més importants entre els trastorns neuròtics i els psicòtics? Quins

consideres més greus?

25. Fes una llista dels símptomes i comportaments psicòtics i apunta’ls a la llibreta.

26. Cerca a Internet el prospecte d’algun medicament antipsicòtic. Fixa’t en els seus efectes secundaris o adversos que s’hi descriuen. Llegeix també les advertències. Què pot succeir si es deixa la medicació bruscament? Què ha de fer si el malalt s’ha saltat una presa sense mala intenció?

27. Hi ha uns qüestionaris estandaritzats per valorar el grau de depressió. Un dels més acceptats és l’Escala de Zung. Entra a Internet en una d’aquestes pàgines i respon al qüestionari. Fixa’t en els diferents ítems que utilitza per valorar la depressió.

28. Explica quines són les diferències més destacables entres les persones amb trastorns neuròtics i les persones amb trastorns de la personalitat.

29. La síndrome de Down és un tipus de retard mental. Cerca informació sobre les característiques que presenten les persones que la pateixen.

30. En parelles, completeu la taula següent inventant-vos una situació o tret que il·lustri cadascun dels diferents trastorns de la personalitat. Us ajudem amb el primer:

Trastorn Exemple

Paranoide A la classe s’ha organitzat una festa. A la Maria (igual que a la majoria de la gent) ningú li ho ha comunicat ja que s’ha muntat improvisadament. En comptes d’acudir amb tota normalitat la Maria no hi acudeix i està convençuda que hi ha una mena de conspiració contra ella per allunyar-la i apartar-la del grup. A més està segura que aquesta maquinació no és fortuïta sinó que es reprodueix constantment.

Esquizoide

Histriònic

Narcisista

Antisocial

Límit

31. Llegeix el cas següent:

La Cecília és una dona de 71 anys. Viu amb en Joan el seu marit, i des que es va casar sempre s’ha dedicat a les tasques de la llar i a tenir cura dels seus fills. A ella sempre li ha agradat anar molt arreglada i des que es van jubilar mantenen una vida social bastant activa. Els agrada passejar, viatjar i ballar. Ell acostuma a reunir-se amb els seus amics a jugar a cartes o al domino, ella forma part d’un grup coral i d’un grup de dones puntaires. Últimament, a més a més tenen una altra ocupació, la seva filla petita, que viu en la mateixa escala, ha tingut una nena i els avis s’encarreguen de portar-la a la guarderia i recollir-la, portar-la al parc,... Però la situació comença a canviar ja que la Cecília li han diagnosticat Alzheimer en una fase molt inicial.

Completa el quadre següent indicant com variarà la vida i l’estat de la Cecília en els pròxims anys a mesura que evolucioni la malaltia.

Fase inicial Fase intermèdia Fase avançada


24

32. A partir de l’activitat anterior, indica quins consells li donaries a en Joan per fer front a la primera fase de la malaltia de la seva dona.

33. Quins consells donaries a una família amb un nen amb retard mental?

34. Cerca informació sobre els símptomes que fan sospitar que són precursors d’un brot psicòtic.

35. Debateu a classe sobre l’anorèxia nerviosa i la bulímia seguint el següent esquema.

a. Per què és un trastorn tan generalitzat entre els adolescents? b. Quines mesures creieu que hi hauria d’aportar la societat per disminuir la seva prevalença? c. Com es pot prevenir la seva aparició? d. Quins consells donaries a la teva amiga si sospitessis que té la malaltia?

36. Llegeix el següent article publicat al diari El País el juny del 2010 i respon a les preguntes:

Cuando el pánico despega

Una de cada seis personas tiene miedo a volar. Algunos no pueden ni subirse a un avión; otros se pasan el trayecto sufriendo. Se trata de un temor irracional que limita su ocio, y a veces también su vida laboral, pero que se puede tratar

JOAN CARLES AMBROJO 12/06/2010

Javier Ramírez, de 45 años, es un mago capaz de volatizar un conejo, pero no su miedo a volar. Cogía muchos aviones

hasta que un día, y sin saber muy bien por qué, todo se torció. Iba rumbo a Brasil y grandes turbulencias agitaron el avión.

"De repente empecé a sentir inquietud y mucha ansiedad, monté todo un número, y no porque sea un mago teatral", ríe

ahora. Tras el suplicio de tener que regresar a Zaragoza también por aire, evitó subirse a un avión durante años. Repuesto

ya tras una terapia intensiva, este mago sigue sin saber cuál fue el origen de su miedo: "Quizá fue a raíz del accidente del

Concorde [en el año 2000]", intenta recordar. Quizá no. Ramírez forma parte del 15% de pasajeros que sufren aerofobia,

según la Organización de Aviación Civil Internacional (OACI). Nadie se salva, ni personajes famosos como el cantante

Juanes o el escritor García Márquez, ni dibujos animados

La terapia farmacológica funciona en el 17% de los casos

Taquicardias, mareos, vértigos, temblor de manos, sudoración, dificultad para respirar y angustia son sólo algunos de los

variados síntomas que sufren quienes padecen aerofobia. Este miedo excesivo e irracional a volar está recogido como fobia

específica de tipo situacional en el Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales de la Asociación

Americana de Psiquiatría (DSM-IV). Puede tener tal efecto invalidante que algunas multinacionales recogen la aerofobia

en sus convenios colectivos como eximente para viajar en avión por motivos laborales.

La fobia es un miedo intenso y desproporcionado hacia una situación o un estímulo que no debiera desencadenar

semejante reacción, y que muchas veces lleva a evitarlos. "Tener miedo a un león es normal y racional, pero no pensar que

un avión se va a caer en cualquier momento", explica Jordi Llabrés, investigador del grupo de neurodinámica y psicología

clínica del Institut Universitari d'Investigació en Ciències de la Salut (IUNICS) de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Las personas con aerofobia generalmente evitan volar o pueden sufrir ansiedad cuando se enfrentan con descripciones

vivas de vuelos, con la necesidad de volar y las preparaciones para un viaje.

El mago Javier va con frecuencia a París por motivos profesionales. Durante mucho tiempo estuvo sustituyendo el aire por

la carretera y luego el tren nocturno. Hace un par de años decidió probar suerte con el seminario para aerofóbicos

organizado por Iberia y Wolters Kluwer. Funcionó. En un viaje, al sobrevolar Escocia se sintió curado: "Volví a disfrutar de

los paisajes verdes, que tanto me gustan". Aún hoy refuerza lo que aprendió en terapia antes de embarcar: en el aeropuerto

mira cómo despegan y aterrizan los aviones.


25

¿Qué produce el miedo a volar? No hay un solo detonante, sino un conjunto de factores que varían según las personas,

explica Luisa C. Martín-Cobos, psicóloga del seminario de Iberia. La especialista asegura que en los cursos contra la

aerofobia participan personas con un nivel de inteligencia superior a la media. "La inteligencia puede jugar una mala

pasada y aumentar la ansiedad porque en vez de utilizarla positivamente, imaginan todos los posibles sucesos negativos:

¿y si se rompe un motor?, ¿y si el piloto ha bebido? Para los aerofóbicos, el tren es poco problema porque irracionalmente

sabenque pueden tirar de la palanca y escapar".

Belén Manterola y su marido, Iñaki Mayoz, de 47 años, llevaban 25 años evitando los aeropuertos. "En mi primer vuelo me

asusté mucho", dice. Reconoce que no sabe delegar, "soy bastante mandona y controladora, el coche lo conduzco yo".

Cuando conseguían subir a un avión, nunca en viajes de más de tres horas, lo primero que hacía era examinar la cara del

piloto a ver qué le transmitía. Y se enfadaba con él si "había hecho un mal despegue". Luego se agarraba fuerte al brazo de

su compañero, y a sufrir. El seminario en el que han participado les ha permitido "abrir los ojos", y ya han conseguido

volar hasta San Francisco (EE UU) sin temor ni ansiedad.

Las conductas de evitación, como sentarse cerca de la salida en el cine o no coger ascensores o, en este caso, aviones, lejos

de solucionar el problema, refuerzan los miedos y acaban generando más fobias.

Cuando no les queda más remedio que coger el avión, muchos aerofóbicos recurren a muletas: algunos acceden a volar

sólo si van acompañados por alguien de confianza. Los hay que optan por tomar una pastilla para dormir hasta alcanzar el

destino, por embotarse con alcohol (no es un ansiolítico y produce mayor ansiedad como efecto rebote) o por hacer ambas

cosas a la vez. La automedicación puede acabar con una seria dependencia psicológica, advierte Luisa C. Martín-Cobos.

Las terapias farmacológicas no suelen tener buenos resultados en estas fobias, porque sólo consiguen detener la ansiedad

en torno al 17% de individuos, advierte.

En qué consisten los cursos

Un informe de Boeing indicaba que uno de cada tres adultos experimenta una ansiedad significativa ante los aviones. En

los años ochenta, varias aerolíneas iniciaron programas para tratar el miedo a volar. Más de 3.000 personas han pasado ya

por el curso de Iberia, con 20 años de antigüedad. Spanair eliminó el suyo hace unos años por motivos económicos. En el

extranjero los mantienen compañías como Virgin Atlantic.

Cuando se produce un accidente de avión, como el de Spanair en 2008, la demanda de estos cursos se dispara. Con la

masificación de la aviación, el perfil de los asistentes a estos cursos es muy variado, según afirma Javier del Campo-

Martín, comandante e instructor del seminario de Iberia. "Antes el 90% eran ejecutivos, aunque los hombres siguen

ocultando sus temores", añade.

Los cursos de Iberia están pensados para un máximo de 18 participantes. Combinan durante un día y medio información

técnica sobre la aeronáutica con pautas psicológicas para vencer el miedo a volar. Para poner todo lo aprendido en

práctica, nada mejor que una situación real: un vuelo en el puente aéreo Madrid-Barcelona.

"Las operaciones más temidas por estos pasajeros son el despegue, las turbulencias y la posibilidad de que se desplome en

cualquier momento. No entienden cómo se sostiene un avión a 10.000 metros de altitud", explica el comandante. Son

personas a las que ni tan siquiera se les puede informar en pleno vuelo de unas turbulencias "porque se descomponen".

En la dinámica de grupo se explica en qué consiste esta fobia y se les proporciona herramientas psicológicas y de relajación

para automatizar el pensamiento positivo. "Trabajamos la detección del pensamiento irracional. Cada individuo se debe

dar cuenta de que no tiene sentido pensar que una turbulencia hará caer el avión. Las explicaciones técnicas le harán ver

que es inofensiva porque sólo es aire caliente", explica Luisa C. Martín-Cobos.

Luego pasan por un simulador de vuelos: "una vacuna que les ayude a superar el vuelo real", según describe el

comandante. En el simulador experimentan situaciones no habituales, como la mala visibilidad, el incendio de un motor o


26

fuertes turbulencias. Esto les permite conocer cómo reaccionarían el aparato y el piloto en esas circunstancias. "Es

importante que luego traten de viajar en avión con regularidad", advierte la psicóloga.

Los cursos con vuelos reales suelen ser complicados de organizar y costosos. Por este motivo se han desarrollado

programas de realidad virtual que permiten enfrentar al paciente con los estímulos temidos. Investigadores de la UIB han

desarrollado un programa experimental que reproduce las condiciones de un viaje en avión a través de un ordenador

conocido como Computer-Assisted Fear of Flying Treatment (CAFFT). Estos programas permiten ampliar el número de

personas tratadas al mismo tiempo, abarata los costes y facilita las consultas a distancia, explica Jordi Llabrés, de la UIB.

Este software expone al paciente a todo el proceso del viaje: comprar los billetes, hacer las maletas, trasladarse al

aeropuerto, gestionar la tarjeta de embarque, esperar en la sala, despegar, volar y aterrizar. "Muchos de los aerofóbicos

tienen miedo al despegue. Y en una exposición en vivo no puedes hacerle pasar por el aterrizaje primero sin antes

exponerlo al despegue, pero en un ordenador sí puedes simularlo".

En este tratamiento apenas interviene el terapeuta, e incluso puede ser totalmente autoaplicado, según Llabrés. Los

investigadores aplicaron esta tecnología para realizar un estudio que incorpora métodos de la teoría del caos. La finalidad:

explicar por qué algunos pacientes son más reticentes que otros al tratamiento para el miedo a volar. Los resultados

preliminares indicaban que los sujetos sin fobia a volar tienen un sistema cardiaco más caótico, más flexible, que facilita

una mayor adaptabilidad a los cambios del medio, en comparación con los individuos que padecen miedo a volar.

Fobias raras ¿Quién no ha oído hablar del miedo a las alturas (acrofobia), a las arañas (aracnofobia), a los espacios cerrados

(claustrofobia) o a hallarse solo en grandes espacios abiertos (agorafobia)? Son algunas de las fobias más conocidas que

tienen algunos individuos frente a situaciones u objetos definidos. Pero hay muchos más miedos irracionales. Algunos,

sorprendentes.

* Ablutofobia: miedo a lavarse.

* Aicmofobia: miedo a las agujas e inyecciones.

* Amnesifobia: temor a contraer amnesia producto de enfermedad o accidentes.

* Araquibutirofobia: temor a que las cáscaras de cacahuetes y manteca de maní se peguen al paladar.

* Batmofobia: miedo a los peldaños de las escaleras o pendientes abruptas.

* Bromidrosifobia: miedo al olor corporal, propio o ajeno.

* Brontofobia: miedo a las tormentas.

* Clinofobia: temor a irse a dormir.

* Catoptrofobia: miedo a los espejos, en especial a los de cuerpo entero.

* Eosofobia: miedo a la luz diurna.

* Falacrofobia: miedo a la calvicie, quedarse calvos o estar cerca de gente sin cabello.

* Hefefobia o afenfosfobia: miedo a ser tocado.

* Hidrofobia: temor al agua.

* Misofobia: miedo a los gérmenes, la suciedad o la contaminación. Ligado al trastorno obsesivo compulsivo.

* Necrofobia: temor a la muerte o a las cosas muertas.

* Neofobia: experimentar miedo ante cosas o experiencias nuevas.

a) Què és la fòbia b) Quins són els símptomes de l’aerofòbia i la resta de fòbies? c) Què produeix la por a volar? d) Quins tractaments existeixen, segons l’articulista, per afrontar la por a volar? e) Quina és la finalitat dels cursos que organitza Iberia?

f) Havies sentit a parlar d’alguna de les fòbies que es descriuen a la part final de l’article? De quines? Quan?


27

ELS PROBLEMES DE CAIRE PSÍQUIC -...

Documents

Transcript of ELS PROBLEMES DE CAIRE PSÍQUIC -...