Premis EPSDret Català a Tossa ///////////////////////////////////////

El Ter: un problema pendent////////////////////////////////////

R E V I S T A D E L A U N I V E R S I T A T D E G I R O N A07SE

TEM

BRE

2008

/3/

40 anys de PolitècnicaEn el redreçament dels estudis universitaris a Girona va ser capi-tal, a finals de la dècada dels 60, la irrupció dels estudis tècnics.Juntament amb les incipients classes de Lletres i de Ciències, iamb les iniciatives d'Empresarials, Infermeria i Magisteri, la ciu-tat de Girona tornava a oferir una docència universitària ques'havia estroncat com a tal, de manera homogènia, al segle XIX.

L'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica va formar part de l'en-tramat de la Universitat Politècnica de Catalunya i va acabarengrandint el seu potencial acadèmic amb noves titulacions del'àmbit tècnic que van desembocar en la implantació de l'EscolaUniversitària Politècnica i en el primer edifici que es va construiral Campus de Montilivi.

Posteriorment, fruit de la convergència universitària que es donaa Girona entre els estudis que provenen de l'UAB i els de l'UPC,fruit també de l'impuls ciutadà i institucional, es crea laUniversitat de Girona, amb la incorporació de l'EPS com un mésdels centres del campus gironí.

Un centre més, però amb unes característiques singulars que, alllarg d'aquests 40 anys, l'han fet del tot especial i significatiu.Amb una cultura de l'esforç i la implicació amb el teixit econòmici empresarial i amb una voluntat ferma d'enfortir la pròpia perso-nalitat sense deixar de banda el sentiment de pertinença a lacomunitat universitària gironina. El Patronat de l’Escola, queorganitza, entre d’altres activitats, els premis a projectes de finalde carrera (que en aquest número tenen un tractament especial)és un notable punt de referència de la relació universitat/socie-tat.

Quaranta anys que ens parlen de persones, sobretot, de projec-tes definits ara en l'ampliació de nous estudis superiors, denoves titulacions i de nous edificis, i que potser es podrien resu-mir en l'empenta i el coratge del professor Josep Arnau, ànimadel centre, i en el senyor Josep Maria Ginès, representant delsector industrial en el si de l'Escola.

EDITO

RIAL

/3/

40 anys de PolitècnicaEn el redreçament dels estudis universitaris a Girona va ser capi-tal, a finals de la dècada dels 60, la irrupció dels estudis tècnics.Juntament amb les incipients classes de Lletres i de Ciències, iamb les iniciatives d'Empresarials, Infermeria i Magisteri, la ciu-tat de Girona tornava a oferir una docència universitària ques'havia estroncat com a tal, de manera homogènia, al segle XIX.

L'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica va formar part de l'en-tramat de la Universitat Politècnica de Catalunya i va acabarengrandint el seu potencial acadèmic amb noves titulacions del'àmbit tècnic que van desembocar en la implantació de l'EscolaUniversitària Politècnica i en el primer edifici que es va construiral Campus de Montilivi.

Posteriorment, fruit de la convergència universitària que es donaa Girona entre els estudis que provenen de l'UAB i els de l'UPC,fruit també de l'impuls ciutadà i institucional, es crea laUniversitat de Girona, amb la incorporació de l'EPS com un mésdels centres del campus gironí.

Un centre més, però amb unes característiques singulars que, alllarg d'aquests 40 anys, l'han fet del tot especial i significatiu.Amb una cultura de l'esforç i la implicació amb el teixit econòmici empresarial i amb una voluntat ferma d'enfortir la pròpia perso-nalitat sense deixar de banda el sentiment de pertinença a lacomunitat universitària gironina. El Patronat de l’Escola, queorganitza, entre d’altres activitats, els premis a projectes de finalde carrera (que en aquest número tenen un tractament especial)és un notable punt de referència de la relació universitat/socie-tat.

Quaranta anys que ens parlen de persones, sobretot, de projec-tes definits ara en l'ampliació de nous estudis superiors, denoves titulacions i de nous edificis, i que potser es podrien resu-mir en l'empenta i el coratge del professor Josep Arnau, ànimadel centre, i en el senyor Josep Maria Ginès, representant delsector industrial en el si de l'Escola.

EDITO

RIAL

/5/

/ 4 /

03 //// Editorial05 //// El Ter: un problema pendent. Manel Serra07 //// Jornades de dret català a Tossa11 //// Premis Patronat EPS.Curiositat i tenacitat per triomfar en la recerca18 //// El projecte Rossinyol21 //// El conjunt de Mandelbrot24 //// L’estany utòpic26 //// L’entrevista: Joan Ferrer30 //// La singular aventura de Joan Bosch seguint el rastre del pintor Paul Bril34 //// Integració 3D de píxels híbrids. Més ràpid, més petit, més barat38 //// Els carbons activats del LEQUIA41 //// Institut de Recerca Educativa42 //// Institut de Recerca Històrica43 //// Fundació Universitat de Girona: innovació i formació. 10 anys.44 //// Fons d’art UdG: l’art de desfilar46 //// UdG Express48 //// Novetats Editorials 52 //// El perfil: Luís A. Branda

SUM

ARI

Engega. Revista de la Universitat de GironaEdita. Universitat de GironaCoordina: Josep M. FonallerasEquip de redacció: Carles Gorini i Francesc TenFotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponentsMaquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions)Producció: Servei de PublicacionsISSN: 1988-3161Dipòsit legal: Gi. 883-2007

La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades enels articles signats.

Informació i subscripcionsPublicacionsPl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99Edifici Les Àligueswww.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

L’acceleració de la vida quotidiana, la superposició de notícies alar-mants, la renovació d’amenaces globals narcotitzen la nostra capa-citat de reacció. I em temo que fan disminuir la capacitat d’anàlisi ireflexió. Noves preocupacions centren l’atenció i problemes vellsqueden arraconats. Com si tot el que hagués passat fos un malson.Alguna cosa d’aquestes ha succeït en relació amb la crisi de l’aiguaa Catalunya i especialment amb les seves principals víctimes, quesón el riu Ter i les comarques gironines.

Ara bé, l’aproximació científica a la solució dels problemes necessi-ta un plantejament correcte de la qüestió, quedar-se amb les dadessignificatives i prescindir de les irrellevants.

Quin és, doncs, el problema del Ter? Té solució?

El Ter és un riu que avui no porta prou aigua. I no només pel fetque plogui poc, sinó perquè la majoria del seu cabal es deriva capa Barcelona.

El Ter és un riu petit, que no ho seria tant si no hagués de satisferles necessitats d’aigua per a l’abastament de l’àrea metropolitanade Barcelona. Podria ser entre 5 i 10 vegades més cabalós del queara observem i mesurem al seu pas per la ciutat de Girona. I en elsdarrers mesos d’aquest any, l’aigua que es desembassava alPasteral per a l’abastament de Barcelona (6.000 litres per segon)era 20 vegades superior al cabal que es deixava anar pel riu (300litres per segon)!

Aquesta situació és relativament nova. Arrenca cap al 1950, quanel Ter és triat com el riu que hauria de satisfer les necessitats d’ai-

Manel Serra i PardàsVicepresident del Consell Social de la UdG

El Ter: un problema pendent

/5/

/ 4 /

03 //// Editorial05 //// El Ter: un problema pendent. Manel Serra07 //// Jornades de dret català a Tossa11 //// Premis Patronat EPS.Curiositat i tenacitat per triomfar en la recerca18 //// El projecte Rossinyol21 //// El conjunt de Mandelbrot24 //// L’estany utòpic26 //// L’entrevista: Joan Ferrer30 //// La singular aventura de Joan Bosch seguint el rastre del pintor Paul Bril34 //// Integració 3D de píxels híbrids. Més ràpid, més petit, més barat38 //// Els carbons activats del LEQUIA41 //// Institut de Recerca Educativa42 //// Institut de Recerca Històrica43 //// Fundació Universitat de Girona: innovació i formació. 10 anys.44 //// Fons d’art UdG: l’art de desfilar46 //// UdG Express48 //// Novetats Editorials 52 //// El perfil: Luís A. Branda

SUM

ARI

Engega. Revista de la Universitat de GironaEdita. Universitat de GironaCoordina: Josep M. FonallerasEquip de redacció: Carles Gorini i Francesc TenFotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponentsMaquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions)Producció: Servei de PublicacionsISSN: 1988-3161Dipòsit legal: Gi. 883-2007

La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades enels articles signats.

Informació i subscripcionsPublicacionsPl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99Edifici Les Àligueswww.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

L’acceleració de la vida quotidiana, la superposició de notícies alar-mants, la renovació d’amenaces globals narcotitzen la nostra capa-citat de reacció. I em temo que fan disminuir la capacitat d’anàlisi ireflexió. Noves preocupacions centren l’atenció i problemes vellsqueden arraconats. Com si tot el que hagués passat fos un malson.Alguna cosa d’aquestes ha succeït en relació amb la crisi de l’aiguaa Catalunya i especialment amb les seves principals víctimes, quesón el riu Ter i les comarques gironines.

Ara bé, l’aproximació científica a la solució dels problemes necessi-ta un plantejament correcte de la qüestió, quedar-se amb les dadessignificatives i prescindir de les irrellevants.

Quin és, doncs, el problema del Ter? Té solució?

El Ter és un riu que avui no porta prou aigua. I no només pel fetque plogui poc, sinó perquè la majoria del seu cabal es deriva capa Barcelona.

El Ter és un riu petit, que no ho seria tant si no hagués de satisferles necessitats d’aigua per a l’abastament de l’àrea metropolitanade Barcelona. Podria ser entre 5 i 10 vegades més cabalós del queara observem i mesurem al seu pas per la ciutat de Girona. I en elsdarrers mesos d’aquest any, l’aigua que es desembassava alPasteral per a l’abastament de Barcelona (6.000 litres per segon)era 20 vegades superior al cabal que es deixava anar pel riu (300litres per segon)!

Aquesta situació és relativament nova. Arrenca cap al 1950, quanel Ter és triat com el riu que hauria de satisfer les necessitats d’ai-

Manel Serra i PardàsVicepresident del Consell Social de la UdG

El Ter: un problema pendent

/7/

/ 6 /

gua potable a l’àrea metropolitana de Barcelona en creixementcontinuat i progressiu. Per assegurar l’abastament d’aquesta àreametropolitana es construeixen els embassaments de Sau iSusqueda i es regula normativament el riu (1959). L’any 1966 s’a-caba la construcció d’una conducció en galeria de 3 metres de dià-metre i la planta potabilitzadora de Cardedeu per abastir elBarcelonès.

La regulació, per Llei del 1959, preveu derivar gairebé la meitat delseu cabal natural teòric de 18 m3/s cap a Barcelona, garantint “perllei” que només es podran derivar 8 m3/s si —i només si— la restade cabals queden assegurats (1 m3/s per a l’abastament de Gironai la Costa Brava; uns 4 m3/s indeterminats per a regatge agrícola i3 m3/s de cabal circulant del Ter al seu pas per la ciutat de Girona).

No hi va fer res que les institucions gironines de l’època (Diputacióde Girona i Cambra de Comerç, especialment) s’hi oposessin fron-talment, tot i la situació de dictadura. S’ensumava la magnitud dela tragèdia que s’esdevindria. Es condemnava el Ter a portar la mei-tat del seu cabal natural; la resta es transvasava a Barcelona.

El pas dels anys ha agreujat, i molt, el pecat original del 1959, perdiverses raons:

1) Barcelona i la seva àrea metropolitana han crescut en urbanitza-ció del territori i en població absoluta, d’uns 3 milions a uns 5milions de persones. La demanda d’aigua ha anat augmentant,encara que les dotacions per habitant disminueixin per efectes demajor eficiència en l’ús de l’aigua, fruit de sensibilització ciutadanai campanyes d’estalvi, i polítiques de preus amb tarifes progressivestant per a usos domèstics com industrials.2) Contaminacions diverses i difuses d’origen principalment indus-trial han fet abandonar els aqüífers locals, especialment a la zona

del Besòs. S’han substituït captacions subterrànies i s’han connec-tat les xarxes d’abastament municipal al Ter, gestionat avui perATLL, empresa pública de la Generalitat de Catalunya. Són especial-ment significatives les connexions al Barcelonès, al Vallès i alMaresme.3) No s’ha fet cap altra aportació significativa de cabals a l’àrea deBarcelona. El “minitransvasament” de l’Ebre dels anys vuitanta ésper al Tarragonès i s’atura a les comarques de Tarragona. Des definals dels vuitanta es “minitransvasen” uns 2 m3/s, malgrat que laLlei preveu 4 m3/s. 4) La construcció de les dessaladores per a l’abastament de l’àreametropolitana de Barcelona anunciada l’any 2004 com a alternati-va al derogat PHN s’ha retardat de manera significativa fins al maigdel 2009, any en què es preveu que estarà operativa la dessalado-ra del Prat del Llobregat, que produirà 60 hm3/any.5) Finalment, i per a fatalitat del riu Ter, les mitjanes estadístiquesd’inicis del segle XX, que estimaven un cabal natural mitjà de 18m3/s, han disminuït significativament i continuadament a uns 12m3/s, segons dades de la mateixa ACA. Dit d’una altra manera, elriu ha disminuït el seu cabal natural en un 30 %.

En resum: d’una banda, un riu que ara és encara més petit que fa40 anys i, d’altra banda, una població que ha augmentat fins a uns5 milions de persones i que en depenen per abastir-se donen coma resultat un incompliment dels cabals garantits per llei i una prio-rització de l’abastament de la zona metropolitana de Barcelona perdamunt dels cabals necessaris per al reg agrícola i la necessàriarecàrrega dels aqüífers del baix Ter. Resten per avaluar els perjudi-cis econòmics i ambientals que això comporta.

Així les coses, sembla clar que el primer i principal problema del riuTer és l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona. I ara comara, l’única actuació que pot alliberar part dels cabals del Ter —demanera significativa i quantificada— és l’inici de l’explotació de ladessaladora del Prat del Llobregat, prevista per al maig del 2009.Pot ser l’inici de la recuperació del Ter, però és clarament insuficient.(La dessaladora produirà exactament 60 hm3/any —o el seu equi-valent de 2 m3/s—, que és menys que la disminució de cabals natu-rals que està experimentant el riu Ter en els darrers anys, com s’haexposat).

L’IPCC (Intergovernmental Pannel on Climate Change) prediu queel sud-est d’Europa i l’Europa mediterrània són les regions més vul-nerables al canvi climàtic, on, a més de l’increment de les tempera-tures, es preveu que la freqüència i la intensitat dels fenòmensmeteorològics extrems s’incrementaran. En un context de varia-cions climàtiques desfavorables es fa més imprescindible que mail’adopció de mesures legislatives i de govern que facin possible uncert reequilibri hidràulic a Catalunya. El Ter és un problema que s’hade resoldre, i en l’abastament a l’àrea metropolitana de Barcelonaés on hi ha les solucions.

Jornades de DretCatalà a TossaUn lloc de trobada imprescindible del dret civil

El Dr. Miquel Martín és catedràtic de DretPrivat a la Universitat de Girona. El 1980era un jove professor associat de la

Facultat de Dret de la Universitat de Barcelonaque va tenir la pensada d’organitzar un fòrum dedebat sobre el dret civil català i fer-lo al seupoble, a Tossa de Mar. Amb il·lusió i tenacitat, vaposar en marxa les Jornades de Dret Català aTossa i els va donar un prestigi que es manté is’incrementa. Gairebé trenta anys després, lesJornades, que tenen caràcter biennal, han esde-vingut un lloc de trobada imprescindible perentendre l’evolució del dret civil al nostre país. Eltemps transcorregut en aquests anys ha estat unperíode complex, que va des de la transició fins ala consolidació de la democràcia i des d’un dretcatalà que havia quedat ancorat en el passat finsa la construcció d’un instrument modern i defutur. Avui, en uns moments de fort debat iden-titari, el dret civil català avança sense fer soroll irepresenta un altre tret característic de la perso-nalitat del nostre poble.

Les Jornades de Dret Català de Tossa arriben aquest any 2008 a la quinzena edició i hanesdevingut un observatori imprescindible per entendre l'evolució del dret civil al nostrepaís des de la transició fins a la plena democràcia, i també per albirar els reptes del futur.

Imatge de les Jornades, obra de Bonaventura Anson.

/7/

/ 6 /

gua potable a l’àrea metropolitana de Barcelona en creixementcontinuat i progressiu. Per assegurar l’abastament d’aquesta àreametropolitana es construeixen els embassaments de Sau iSusqueda i es regula normativament el riu (1959). L’any 1966 s’a-caba la construcció d’una conducció en galeria de 3 metres de dià-metre i la planta potabilitzadora de Cardedeu per abastir elBarcelonès.

La regulació, per Llei del 1959, preveu derivar gairebé la meitat delseu cabal natural teòric de 18 m3/s cap a Barcelona, garantint “perllei” que només es podran derivar 8 m3/s si —i només si— la restade cabals queden assegurats (1 m3/s per a l’abastament de Gironai la Costa Brava; uns 4 m3/s indeterminats per a regatge agrícola i3 m3/s de cabal circulant del Ter al seu pas per la ciutat de Girona).

No hi va fer res que les institucions gironines de l’època (Diputacióde Girona i Cambra de Comerç, especialment) s’hi oposessin fron-talment, tot i la situació de dictadura. S’ensumava la magnitud dela tragèdia que s’esdevindria. Es condemnava el Ter a portar la mei-tat del seu cabal natural; la resta es transvasava a Barcelona.

El pas dels anys ha agreujat, i molt, el pecat original del 1959, perdiverses raons:

1) Barcelona i la seva àrea metropolitana han crescut en urbanitza-ció del territori i en població absoluta, d’uns 3 milions a uns 5milions de persones. La demanda d’aigua ha anat augmentant,encara que les dotacions per habitant disminueixin per efectes demajor eficiència en l’ús de l’aigua, fruit de sensibilització ciutadanai campanyes d’estalvi, i polítiques de preus amb tarifes progressivestant per a usos domèstics com industrials.2) Contaminacions diverses i difuses d’origen principalment indus-trial han fet abandonar els aqüífers locals, especialment a la zona

del Besòs. S’han substituït captacions subterrànies i s’han connec-tat les xarxes d’abastament municipal al Ter, gestionat avui perATLL, empresa pública de la Generalitat de Catalunya. Són especial-ment significatives les connexions al Barcelonès, al Vallès i alMaresme.3) No s’ha fet cap altra aportació significativa de cabals a l’àrea deBarcelona. El “minitransvasament” de l’Ebre dels anys vuitanta ésper al Tarragonès i s’atura a les comarques de Tarragona. Des definals dels vuitanta es “minitransvasen” uns 2 m3/s, malgrat que laLlei preveu 4 m3/s. 4) La construcció de les dessaladores per a l’abastament de l’àreametropolitana de Barcelona anunciada l’any 2004 com a alternati-va al derogat PHN s’ha retardat de manera significativa fins al maigdel 2009, any en què es preveu que estarà operativa la dessalado-ra del Prat del Llobregat, que produirà 60 hm3/any.5) Finalment, i per a fatalitat del riu Ter, les mitjanes estadístiquesd’inicis del segle XX, que estimaven un cabal natural mitjà de 18m3/s, han disminuït significativament i continuadament a uns 12m3/s, segons dades de la mateixa ACA. Dit d’una altra manera, elriu ha disminuït el seu cabal natural en un 30 %.

En resum: d’una banda, un riu que ara és encara més petit que fa40 anys i, d’altra banda, una població que ha augmentat fins a uns5 milions de persones i que en depenen per abastir-se donen coma resultat un incompliment dels cabals garantits per llei i una prio-rització de l’abastament de la zona metropolitana de Barcelona perdamunt dels cabals necessaris per al reg agrícola i la necessàriarecàrrega dels aqüífers del baix Ter. Resten per avaluar els perjudi-cis econòmics i ambientals que això comporta.

Així les coses, sembla clar que el primer i principal problema del riuTer és l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona. I ara comara, l’única actuació que pot alliberar part dels cabals del Ter —demanera significativa i quantificada— és l’inici de l’explotació de ladessaladora del Prat del Llobregat, prevista per al maig del 2009.Pot ser l’inici de la recuperació del Ter, però és clarament insuficient.(La dessaladora produirà exactament 60 hm3/any —o el seu equi-valent de 2 m3/s—, que és menys que la disminució de cabals natu-rals que està experimentant el riu Ter en els darrers anys, com s’haexposat).

L’IPCC (Intergovernmental Pannel on Climate Change) prediu queel sud-est d’Europa i l’Europa mediterrània són les regions més vul-nerables al canvi climàtic, on, a més de l’increment de les tempera-tures, es preveu que la freqüència i la intensitat dels fenòmensmeteorològics extrems s’incrementaran. En un context de varia-cions climàtiques desfavorables es fa més imprescindible que mail’adopció de mesures legislatives i de govern que facin possible uncert reequilibri hidràulic a Catalunya. El Ter és un problema que s’hade resoldre, i en l’abastament a l’àrea metropolitana de Barcelonaés on hi ha les solucions.

Jornades de DretCatalà a TossaUn lloc de trobada imprescindible del dret civil

El Dr. Miquel Martín és catedràtic de DretPrivat a la Universitat de Girona. El 1980era un jove professor associat de la

Facultat de Dret de la Universitat de Barcelonaque va tenir la pensada d’organitzar un fòrum dedebat sobre el dret civil català i fer-lo al seupoble, a Tossa de Mar. Amb il·lusió i tenacitat, vaposar en marxa les Jornades de Dret Català aTossa i els va donar un prestigi que es manté is’incrementa. Gairebé trenta anys després, lesJornades, que tenen caràcter biennal, han esde-vingut un lloc de trobada imprescindible perentendre l’evolució del dret civil al nostre país. Eltemps transcorregut en aquests anys ha estat unperíode complex, que va des de la transició fins ala consolidació de la democràcia i des d’un dretcatalà que havia quedat ancorat en el passat finsa la construcció d’un instrument modern i defutur. Avui, en uns moments de fort debat iden-titari, el dret civil català avança sense fer soroll irepresenta un altre tret característic de la perso-nalitat del nostre poble.

Les Jornades de Dret Català de Tossa arriben aquest any 2008 a la quinzena edició i hanesdevingut un observatori imprescindible per entendre l'evolució del dret civil al nostrepaís des de la transició fins a la plena democràcia, i també per albirar els reptes del futur.

Imatge de les Jornades, obra de Bonaventura Anson.

A Catalunya vivim un procés en el qual s’està construint un nou codi civil que buscasuperar la darrera compilació, que data dels anys seixanta. És un treball que encarano s’ha acabat perquè, al costat d’aspectes que estan molt clars, n’apareixen d’altresen els quals es tenen molts dubtes. Segons el catedràtic de la UdG, “el problema ésa la Constitució, a l’article 149.1.8, que diu què pertany a l’Estat i què pertany alsterritoris amb un dret civil propi”. El problema, com tantes altres vegades, està en eltext constitucional, que no és prou clar i, per això, cada administració en fa una inter-pretació interessada. Revela que el nou Estatut de Catalunya, en la versió que no vaprosperar, preveia aclarir aquest article.

Del nou codi civil ja estaven en vigor els llibres primer, de Disposicions generals, i elcinquè, de Drets reals. L’any 2008 s’han aprovat els llibres tercer, de Persona jurídi-ca, i el quart, de Successions, i ara està a punt de ser enviat al Parlament deCatalunya el llibre segon, de Persona i família. Queda pendent el llibre sisè i últim, eld’Obligacions i contractes, que, d’acord amb la Llei primera, és a dir, la llei de l’any

2002 que preveu quinhaurà de ser el contin-gut del Codi civil deCatalunya, haurà d’in-cloure la regulació d’a-questes matèries, com-prenent-hi els contrac-tes especials i la con-tractació que afecta elsconsumidors. És un lli-bre que resulta ser el

més complex de confeccionar, perquè “la Constitució diu que les bases de les obli-gacions contractuals són competència de l’Estat, però ningú no sap què són lesbases i Estat i Generalitat les interpreten d’una manera diferent”, diu, punyent,Martín. “El sentit que Catalunya disposi, per exemple, d’un contracte de compraven-da diferent del de la resta d’Espanya és el de poder-lo regular d’una manera mésmoderna, més adaptada a les directives europees i a les necessitats socials”, prosse-gueix, i explica que si haguéssim de mesurar l’obertura del pensament jurídic catalàrespecte de l’espanyol, obtindríem com a resultat que el vuitanta-cinc per cent delsjuristes de l’Estat que participen en comissions europees són catalans.

/9/

/ 8 /

Per Martín, el gran drama de la socie-tat jurídica espanyola és que no hi hatradició comparatista i fins i tot parlar-ne ha estat mal vist, per la qual cosano se li ha prestat gaire atenció.

Primeres Jornades de dret català a Tossa, l'any 1980.

Les Jornades de Tossa. La cuina del dret civil català

Des de les primeres Jornades han passat molts anys i es podriaben dir que el dret civil català s’ha cuinat a Tossa. A les ses-sions de treball “s’han tocat tots els temes, s’ha discutitmolt”, diu Martín. “El 1980 ens preguntàvem què havíem defer —continua— perquè es partia d’un dret que en algunsaspectes havia quedat antiquat”. Aleshores feia poc que s’ha-via recuperat l’autogovern i el Parlament de Catalunya encarano havia començat a legislar. Quan el Parlament (el legislador)es va posar a treballar, va decidir fer avançar el dret civil mit-jançant l’elaboració de lleis especials, primer, i de codis par-cials, després, i no va ser fins a finals de la dècada dels noran-ta que es va proposar de fer un codi civil complet. Aquest pro-cés complex i vacil·lant ha estat viscut des de les Jornades deTossa amb intensitat, ha estat seguit com un repte al quals’havia de respondre amb un compromís creixent, amb volun-tat de suggerir al legislador què calia fer. L’exercici ha engres-cat els especialistes i ha enfortit la tradició de les trobades,que enguany arriben a la quinzena edició i tenen més de dos-cents congressistes inscrits. Miquel Martín afirma que lesJornades són també un acte d’afirmació nacional i que lalegislació catalana “genera una gran enveja, unes vegadessana i d’altres no tant.”

Un dret nacional en temps d’harmonització i globalitat

En hores d’harmonització i globalització podria semblar quetreballar en un dret nacional és caminar enrere, però el Dr.Martín ho nega, “perquè en el procés de convergència no ésel mateix ser-hi que no ser-hi”. Adverteix, a més, que els quelideren l’harmonització del dret europeu són els alemanys, elsfrancesos i els holandesos, la qual cosa introdueix un biaix cul-tural evident. El repte es troba, segons el jurista, a fer queaquest biaix no sigui tan fort i que es prengui en consideració“la manera de ser i la mentalitat de la tradició catalana”. Enaquest sentit, des del dret civil català es pot aportar una visióliberal, perquè, segons explica, el nostre codi es basa en l’au-toresponsabilitat, en el respecte de la paraula donada. “Elnostre dret resumeix la manera d’entendre la cultura de l’es-forç”, diu, perquè en matèria de dret no tots els països tenenla mateixa visió. Diagnostica, a més, que els que ens envoltenmantenen una posició més proteccionista i posa com a exem-ple el tractament que el dret català ha donat històricament ala dona, molt més liberal que en altres drets, com l’espanyol;també hi ha la qüestió del patrimoni, en la qual el català esdistingeix per la separació de béns, i, en el dret successori,amb fórmules com la legítima curta, que consagren la institu-ció de l’hereu.

Per Martín, el gran drama de la societat jurídica espanyola és queno hi ha tradició comparatista i fins i tot parlar-ne ha estat mal vist,per la qual cosa no se li ha prestat gaire atenció. Desmenteix que elseu interès per comparar pugui provenir del fet de procedir d’unatradició jurídica —el dret català— que fa uns anys estava més mortaque viva, i assegura que no es pot ser jurista sense ser mínimamentcomparatista. Posa com a exemple els americans, els alemanys,també els holandesos, tots ells grans comparatistes, que fa tempsque saben que el dret no es pot moure en compartiments estancs,ni tampoc està per fer aventures a les quals no s’afegeix ningú, per-què “davant els problemes socials les solucions són limitades i, siuna cosa no la fa ningú, vés en compte de fer-la tu”. El compara-tista —argumenta— busca en els altres drets uns models, n’investi-ga els avantatges i els inconvenients i mira de trobar un encaix enla seva societat. Considera la tasca d’immersió en els altres drets,que duu a terme des de l’Observatori del Dret Privat Europeu de laUdG, com un procés dur en el qual cal posar-se en el lloc de l’altrei conèixer també el sistema que utilitza.

De la Compilació dels seixanta al Codi civil català

Miquel Martín defineix el dret com un instrument per resoldre con-flictes. Matisa, però, que el dret civil és un gran desconegut, tot iser el dret de les persones, el que afecta els aspectes més directes,aquell que no representa només un comerciant ni un consumidor,sinó tothom; per això diu que és bàsic disposar d’un dret civilmodern.

En hores d’harmonització i globalitzaciópodria semblar que treballar en un dretnacional és caminar enrere, però el Dr.Martín ho nega, “perquè en el procés deconvergència no és el mateix ser-hi que noser-hi.”

Equip organitzador de les Jornades amb el rector de la UdG, Josep Maria Nadal. Any 1994.

La participació de la UdG en la codifi-cació del dret civilEn el procés de codificació del dret civilcatalà, els professors del Departament deDret Privat de la Universitat de Girona hihan tingut un paper molt destacat. Desdel moment que la Generalitat va crearl’Observatori del Dret Privat deCatalunya, Miquel Martín i Jordi Ribot hihan participat activament, el primer diri-gint la Secció d’Harmonització i, el segon,com a coordinador del llibre de Persona ifamília.

Les XV Jornades de Dret Català deTossaAmb el títol “El nou dret successori delCodi civil de Catalunya” es duran aterme, els dies 25 i 26 de setembre de2008, les Quinzenes Jornades de DretCatalà de Tossa. Aquest cop les ponèn-cies que es llegiran giren al voltant de lesnoves característiques que aporta el textque fa poc ha estat aprovat pel Parlamentde Catalunya i que busca una major igual-tat, solidaritat, responsabilitat i justíciasocial.

El nou dret successoriEntre les característiques més importantsdel nou dret successori aprovat aquestmes de juny cal destacar la introducciód’una regulació més completa i actualit-zada dels pactes successoris, la qual per-metrà una millor ordenació de la succes-sió en l’empresa familiar mitjançant elsprotocols familiars, o les novetats en lasuccessió testamentària i l’actualitzacióde les formes dels testaments. Com aaspectes que criden més l’atenció calassenyalar l’equiparació del tractamentsuccessori del cònjuge vidu i del convi-vent supervivent d’una unió estable deparella i la introducció dels maltracta-ments i dels delictes contra els drets ideures familiars, com ara l’impagamentde pensions o l’abandonament de la famí-lia, com a causa d’indignitat successòria.

A Catalunya vivim un procés en el qual s’està construint un nou codi civil que buscasuperar la darrera compilació, que data dels anys seixanta. És un treball que encarano s’ha acabat perquè, al costat d’aspectes que estan molt clars, n’apareixen d’altresen els quals es tenen molts dubtes. Segons el catedràtic de la UdG, “el problema ésa la Constitució, a l’article 149.1.8, que diu què pertany a l’Estat i què pertany alsterritoris amb un dret civil propi”. El problema, com tantes altres vegades, està en eltext constitucional, que no és prou clar i, per això, cada administració en fa una inter-pretació interessada. Revela que el nou Estatut de Catalunya, en la versió que no vaprosperar, preveia aclarir aquest article.

Del nou codi civil ja estaven en vigor els llibres primer, de Disposicions generals, i elcinquè, de Drets reals. L’any 2008 s’han aprovat els llibres tercer, de Persona jurídi-ca, i el quart, de Successions, i ara està a punt de ser enviat al Parlament deCatalunya el llibre segon, de Persona i família. Queda pendent el llibre sisè i últim, eld’Obligacions i contractes, que, d’acord amb la Llei primera, és a dir, la llei de l’any

2002 que preveu quinhaurà de ser el contin-gut del Codi civil deCatalunya, haurà d’in-cloure la regulació d’a-questes matèries, com-prenent-hi els contrac-tes especials i la con-tractació que afecta elsconsumidors. És un lli-bre que resulta ser el

més complex de confeccionar, perquè “la Constitució diu que les bases de les obli-gacions contractuals són competència de l’Estat, però ningú no sap què són lesbases i Estat i Generalitat les interpreten d’una manera diferent”, diu, punyent,Martín. “El sentit que Catalunya disposi, per exemple, d’un contracte de compraven-da diferent del de la resta d’Espanya és el de poder-lo regular d’una manera mésmoderna, més adaptada a les directives europees i a les necessitats socials”, prosse-gueix, i explica que si haguéssim de mesurar l’obertura del pensament jurídic catalàrespecte de l’espanyol, obtindríem com a resultat que el vuitanta-cinc per cent delsjuristes de l’Estat que participen en comissions europees són catalans.

/9/

/ 8 /

Per Martín, el gran drama de la socie-tat jurídica espanyola és que no hi hatradició comparatista i fins i tot parlar-ne ha estat mal vist, per la qual cosano se li ha prestat gaire atenció.

Primeres Jornades de dret català a Tossa, l'any 1980.

Les Jornades de Tossa. La cuina del dret civil català

Des de les primeres Jornades han passat molts anys i es podriaben dir que el dret civil català s’ha cuinat a Tossa. A les ses-sions de treball “s’han tocat tots els temes, s’ha discutitmolt”, diu Martín. “El 1980 ens preguntàvem què havíem defer —continua— perquè es partia d’un dret que en algunsaspectes havia quedat antiquat”. Aleshores feia poc que s’ha-via recuperat l’autogovern i el Parlament de Catalunya encarano havia començat a legislar. Quan el Parlament (el legislador)es va posar a treballar, va decidir fer avançar el dret civil mit-jançant l’elaboració de lleis especials, primer, i de codis par-cials, després, i no va ser fins a finals de la dècada dels noran-ta que es va proposar de fer un codi civil complet. Aquest pro-cés complex i vacil·lant ha estat viscut des de les Jornades deTossa amb intensitat, ha estat seguit com un repte al quals’havia de respondre amb un compromís creixent, amb volun-tat de suggerir al legislador què calia fer. L’exercici ha engres-cat els especialistes i ha enfortit la tradició de les trobades,que enguany arriben a la quinzena edició i tenen més de dos-cents congressistes inscrits. Miquel Martín afirma que lesJornades són també un acte d’afirmació nacional i que lalegislació catalana “genera una gran enveja, unes vegadessana i d’altres no tant.”

Un dret nacional en temps d’harmonització i globalitat

En hores d’harmonització i globalització podria semblar quetreballar en un dret nacional és caminar enrere, però el Dr.Martín ho nega, “perquè en el procés de convergència no ésel mateix ser-hi que no ser-hi”. Adverteix, a més, que els quelideren l’harmonització del dret europeu són els alemanys, elsfrancesos i els holandesos, la qual cosa introdueix un biaix cul-tural evident. El repte es troba, segons el jurista, a fer queaquest biaix no sigui tan fort i que es prengui en consideració“la manera de ser i la mentalitat de la tradició catalana”. Enaquest sentit, des del dret civil català es pot aportar una visióliberal, perquè, segons explica, el nostre codi es basa en l’au-toresponsabilitat, en el respecte de la paraula donada. “Elnostre dret resumeix la manera d’entendre la cultura de l’es-forç”, diu, perquè en matèria de dret no tots els països tenenla mateixa visió. Diagnostica, a més, que els que ens envoltenmantenen una posició més proteccionista i posa com a exem-ple el tractament que el dret català ha donat històricament ala dona, molt més liberal que en altres drets, com l’espanyol;també hi ha la qüestió del patrimoni, en la qual el català esdistingeix per la separació de béns, i, en el dret successori,amb fórmules com la legítima curta, que consagren la institu-ció de l’hereu.

Per Martín, el gran drama de la societat jurídica espanyola és queno hi ha tradició comparatista i fins i tot parlar-ne ha estat mal vist,per la qual cosa no se li ha prestat gaire atenció. Desmenteix que elseu interès per comparar pugui provenir del fet de procedir d’unatradició jurídica —el dret català— que fa uns anys estava més mortaque viva, i assegura que no es pot ser jurista sense ser mínimamentcomparatista. Posa com a exemple els americans, els alemanys,també els holandesos, tots ells grans comparatistes, que fa tempsque saben que el dret no es pot moure en compartiments estancs,ni tampoc està per fer aventures a les quals no s’afegeix ningú, per-què “davant els problemes socials les solucions són limitades i, siuna cosa no la fa ningú, vés en compte de fer-la tu”. El compara-tista —argumenta— busca en els altres drets uns models, n’investi-ga els avantatges i els inconvenients i mira de trobar un encaix enla seva societat. Considera la tasca d’immersió en els altres drets,que duu a terme des de l’Observatori del Dret Privat Europeu de laUdG, com un procés dur en el qual cal posar-se en el lloc de l’altrei conèixer també el sistema que utilitza.

De la Compilació dels seixanta al Codi civil català

Miquel Martín defineix el dret com un instrument per resoldre con-flictes. Matisa, però, que el dret civil és un gran desconegut, tot iser el dret de les persones, el que afecta els aspectes més directes,aquell que no representa només un comerciant ni un consumidor,sinó tothom; per això diu que és bàsic disposar d’un dret civilmodern.

En hores d’harmonització i globalitzaciópodria semblar que treballar en un dretnacional és caminar enrere, però el Dr.Martín ho nega, “perquè en el procés deconvergència no és el mateix ser-hi que noser-hi.”

Equip organitzador de les Jornades amb el rector de la UdG, Josep Maria Nadal. Any 1994.

La participació de la UdG en la codifi-cació del dret civilEn el procés de codificació del dret civilcatalà, els professors del Departament deDret Privat de la Universitat de Girona hihan tingut un paper molt destacat. Desdel moment que la Generalitat va crearl’Observatori del Dret Privat deCatalunya, Miquel Martín i Jordi Ribot hihan participat activament, el primer diri-gint la Secció d’Harmonització i, el segon,com a coordinador del llibre de Persona ifamília.

Les XV Jornades de Dret Català deTossaAmb el títol “El nou dret successori delCodi civil de Catalunya” es duran aterme, els dies 25 i 26 de setembre de2008, les Quinzenes Jornades de DretCatalà de Tossa. Aquest cop les ponèn-cies que es llegiran giren al voltant de lesnoves característiques que aporta el textque fa poc ha estat aprovat pel Parlamentde Catalunya i que busca una major igual-tat, solidaritat, responsabilitat i justíciasocial.

El nou dret successoriEntre les característiques més importantsdel nou dret successori aprovat aquestmes de juny cal destacar la introducciód’una regulació més completa i actualit-zada dels pactes successoris, la qual per-metrà una millor ordenació de la succes-sió en l’empresa familiar mitjançant elsprotocols familiars, o les novetats en lasuccessió testamentària i l’actualitzacióde les formes dels testaments. Com aaspectes que criden més l’atenció calassenyalar l’equiparació del tractamentsuccessori del cònjuge vidu i del convi-vent supervivent d’una unió estable deparella i la introducció dels maltracta-ments i dels delictes contra els drets ideures familiars, com ara l’impagamentde pensions o l’abandonament de la famí-lia, com a causa d’indignitat successòria.

/11/

/ 10 /

Tretzena edició delsPremis EPSCuriositat itenacitat pertriomfar en larecerca

El juny de 2008 es van lliurar els tretzens Premis EPS a projec-tes de final de carrera. Les successives edicions dels Premiscontribueixen, en paraules del president del Patronat, Manel

Xifra, “a millorar la qualitat i el prestigi d'aquests estudis i a trans-metre un missatge atractiu a l'estudiant i al seu entorn.” Però mésenllà dels efectes benèfics que representen, els premiats són un model,la demostració que és necessària la curiositat i la tenacitat per asso-lir els reptes que es van presentant. Curiositat i tenacitat han d'anarsempre del bracet i són, perquè avanci la recerca, del tot impres-cindibles. L'una per progressar, i l'altra per no abandonar quan sorgei-xen els problemes, que de vegades poden fer sentir que el camí triatno és l'encertat.

Engega ha triat a l'atzar tres premiats i us els presenta. Són MariaGonzález, Roger Bramon i Pol Feixas que juntament amb els profes-sors que els han fet de tutors ens expliquen els projectes. Uns i altrescoincideixen que el guardó és important i, també, que allò que comp-ta és l'experiència adquirida, l'oportunitat de conduir un procés i ser-ne el responsable.

/11/

/ 10 /

Tretzena edició delsPremis EPSCuriositat itenacitat pertriomfar en larecerca

El juny de 2008 es van lliurar els tretzens Premis EPS a projec-tes de final de carrera. Les successives edicions dels Premiscontribueixen, en paraules del president del Patronat, Manel

Xifra, “a millorar la qualitat i el prestigi d'aquests estudis i a trans-metre un missatge atractiu a l'estudiant i al seu entorn.” Però mésenllà dels efectes benèfics que representen, els premiats són un model,la demostració que és necessària la curiositat i la tenacitat per asso-lir els reptes que es van presentant. Curiositat i tenacitat han d'anarsempre del bracet i són, perquè avanci la recerca, del tot impres-cindibles. L'una per progressar, i l'altra per no abandonar quan sorgei-xen els problemes, que de vegades poden fer sentir que el camí triatno és l'encertat.

Engega ha triat a l'atzar tres premiats i us els presenta. Són MariaGonzález, Roger Bramon i Pol Feixas que juntament amb els profes-sors que els han fet de tutors ens expliquen els projectes. Uns i altrescoincideixen que el guardó és important i, també, que allò que comp-ta és l'experiència adquirida, l'oportunitat de conduir un procés i ser-ne el responsable.

/13/

/ 12 /

Maria González treballa d'aparelladora en un despatx. Fa unany que va acabar els estudis i el projecte de rehabilitació d'unapallissa per convertir-la en un habitatge unifamiliar. Quan valliurar el treball, li deien que no tenia gaires possibilitats deguanyar, perquè els criteris per premiar s'allunyaven d'allò queella proposava: un projecte que ni tan sols s'havia convertiten realitat. Semblava que es preferia recompensar la transfe-rència tecnològica o la recerca aplicada. Però aquest cop no haestat així i Maria González ha guanyat, i ho ha fet, segons MiquelÀngel Chamorro,el seu tutor, per la gran qualitat de la feinaque ha dut a terme.

González va triar la pallissa per casualitat, perquè un professorde l’Escola li va facilitar el contacte amb els propietaris, quenomés li van demanar discreció per mantenir l'anonimat dellloc. En canvi, els estudis no els va triar perquè sí: “Des de primerd'ESO vaig tenir clar que volia ser aparelladora”, diu. Des d'ales-hores sabia quines assignatures havia de triar i quines no perarribar a la destinació escollida. Sempre es va mantenir ferma,fins i tot quan el seu pare li preguntava: “I per què no vols serarquitecta?” És possible que també hi hagués arribat, a l'arqui-tectura, si s'ho hagués proposat, però amb el que ha aconse-guit està molt satisfeta. “Faig càlcul d'estructures, amidaments,plans de seguretat i també visites d'obra, que és el que mésm'agrada”, explica. Ens imaginem que encara hi deu haver quiposa una cara estranya en veure-la arribar: “És cert que algunss'estranyen, però s'hi acostumen de seguida”, comenta. MiquelÀngel Chamorro, el seu tutor, confirma que fa uns anys era

força estrany trobar dones visitant les obres i que provoca-ven algunes susceptibilitats amb els paletes, que sovint elscostava fer-ne cas, però les coses han canviat molt.

El respecte de la tradició

Quan el professional s'ha d'enfrontar al repte d'intervenir enun edifici preexistent, no tot s'hi val. El professor Chamorroaclareix que les interpretacions les dicten les “cartes de restau-ració”, en les quals es marquen unes directrius que guien laintervenció. En el cas de la proposició que ha fet MariaGonzález, l'aparelladora entén que no tenia sentit voler imitarel que hi havia ni tancar una estructura –la de la pallissa–que ella havia trobat oberta. La solució dissenyada ha consis-tit a significar de manera evident la intervenció proposada ia separar l'interior de l'exterior, a través d'un mur cortina, d'unaparet de vidre transparent, que hi és però que no oculta lapresència d'una obertura anterior. Chamorro compara l'efec-te amb la restauració de l'edifici de Les Àligues, el Rectorat dela UdG, en el qual es distingeixen molt bé les parts noves deles velles. La Maria diu que és conscient que pot haver-hi gentque no estigui d'acord amb solucions com aquesta, però quea ella el que no li agrada és imitar, perquè li sembla que esta-ria “falsificant la realitat”.

Un diàleg entrequatre parets

Maria González ha guanyat un dels premis delPatronat EPS, és el primer que es lliura a unprojecte de rehabilitació als estudisd'Arquitectura Tècnica.

Premis EPS

Uns dels al·licients que la intervenció ha proporcionat a aquesta jove éshaver d'enfrontar-se a uns materials que en bona part desconeixia perquè“a l'escola estudiem molt el formigó, el ferro, però la fusta, el compor-tament de les bigues de fusta, potser no tant”. El propòsit l'ha resoltestudiant, preparant-se, diu ella, per si en el seu futur professional neces-sita aquests coneixements. El professor Chamorro confirma les paraulesde la seva antiga alumna, mentre defensa que els estudis que impartei-xen donen pautes suficients per treballar amb les diverses variables quese'ls puguin presentar.

Del treball de Maria González, Miquel Àngel Chamorro vol destacar queallò que es veu als plànols, si s'hagués de construir, es podria fer perfecta-ment. Fins i tot s'hi consigna un pressupost ajustat. I és que la qualitat i

el detall van fer que un dels membres del tribunal encarre-gat de jutjar els projectes presentats, promotor de la cons-trucció, digués que era difícil trobar projectes constructiusredactats amb tanta professionalitat.

/13/

/ 12 /

Maria González treballa d'aparelladora en un despatx. Fa unany que va acabar els estudis i el projecte de rehabilitació d'unapallissa per convertir-la en un habitatge unifamiliar. Quan valliurar el treball, li deien que no tenia gaires possibilitats deguanyar, perquè els criteris per premiar s'allunyaven d'allò queella proposava: un projecte que ni tan sols s'havia convertiten realitat. Semblava que es preferia recompensar la transfe-rència tecnològica o la recerca aplicada. Però aquest cop no haestat així i Maria González ha guanyat, i ho ha fet, segons MiquelÀngel Chamorro,el seu tutor, per la gran qualitat de la feinaque ha dut a terme.

González va triar la pallissa per casualitat, perquè un professorde l’Escola li va facilitar el contacte amb els propietaris, quenomés li van demanar discreció per mantenir l'anonimat dellloc. En canvi, els estudis no els va triar perquè sí: “Des de primerd'ESO vaig tenir clar que volia ser aparelladora”, diu. Des d'ales-hores sabia quines assignatures havia de triar i quines no perarribar a la destinació escollida. Sempre es va mantenir ferma,fins i tot quan el seu pare li preguntava: “I per què no vols serarquitecta?” És possible que també hi hagués arribat, a l'arqui-tectura, si s'ho hagués proposat, però amb el que ha aconse-guit està molt satisfeta. “Faig càlcul d'estructures, amidaments,plans de seguretat i també visites d'obra, que és el que mésm'agrada”, explica. Ens imaginem que encara hi deu haver quiposa una cara estranya en veure-la arribar: “És cert que algunss'estranyen, però s'hi acostumen de seguida”, comenta. MiquelÀngel Chamorro, el seu tutor, confirma que fa uns anys era

força estrany trobar dones visitant les obres i que provoca-ven algunes susceptibilitats amb els paletes, que sovint elscostava fer-ne cas, però les coses han canviat molt.

El respecte de la tradició

Quan el professional s'ha d'enfrontar al repte d'intervenir enun edifici preexistent, no tot s'hi val. El professor Chamorroaclareix que les interpretacions les dicten les “cartes de restau-ració”, en les quals es marquen unes directrius que guien laintervenció. En el cas de la proposició que ha fet MariaGonzález, l'aparelladora entén que no tenia sentit voler imitarel que hi havia ni tancar una estructura –la de la pallissa–que ella havia trobat oberta. La solució dissenyada ha consis-tit a significar de manera evident la intervenció proposada ia separar l'interior de l'exterior, a través d'un mur cortina, d'unaparet de vidre transparent, que hi és però que no oculta lapresència d'una obertura anterior. Chamorro compara l'efec-te amb la restauració de l'edifici de Les Àligues, el Rectorat dela UdG, en el qual es distingeixen molt bé les parts noves deles velles. La Maria diu que és conscient que pot haver-hi gentque no estigui d'acord amb solucions com aquesta, però quea ella el que no li agrada és imitar, perquè li sembla que esta-ria “falsificant la realitat”.

Un diàleg entrequatre parets

Maria González ha guanyat un dels premis delPatronat EPS, és el primer que es lliura a unprojecte de rehabilitació als estudisd'Arquitectura Tècnica.

Premis EPS

Uns dels al·licients que la intervenció ha proporcionat a aquesta jove éshaver d'enfrontar-se a uns materials que en bona part desconeixia perquè“a l'escola estudiem molt el formigó, el ferro, però la fusta, el compor-tament de les bigues de fusta, potser no tant”. El propòsit l'ha resoltestudiant, preparant-se, diu ella, per si en el seu futur professional neces-sita aquests coneixements. El professor Chamorro confirma les paraulesde la seva antiga alumna, mentre defensa que els estudis que impartei-xen donen pautes suficients per treballar amb les diverses variables quese'ls puguin presentar.

Del treball de Maria González, Miquel Àngel Chamorro vol destacar queallò que es veu als plànols, si s'hagués de construir, es podria fer perfecta-ment. Fins i tot s'hi consigna un pressupost ajustat. I és que la qualitat i

el detall van fer que un dels membres del tribunal encarre-gat de jutjar els projectes presentats, promotor de la cons-trucció, digués que era difícil trobar projectes constructiusredactats amb tanta professionalitat.

/15/

/ 14 /

Pol Feixas va decidir fer un regal de casament molt especial al seumestre de gralla: una rèplica de l'instrument feta per ell mateix enalumini. Una, sí, però no única, perquè Feixas ha construït un motlleque permet fer-ne tantes com calgui. La gralla ha saltat de l'artesaniaa la indústria.

El projecte de Pol Feixas per construir gralles d'alumini ha estat un delspremiats en la tretzena edició dels premis Patronat EPS. El premi, però,no li han donat per haver fet la rèplica metàl·lica d'un instrument defusta, sinó per haver desenvolupat tot el procés constructiu que incloules passes necessàries per produir-lo industrialment.

Més o menys, és un procés pel qual ja han passat altres instruments.La gralla és tan nostra com minoritaria, però amb el projecte premiats'ha posat el fonament per revolucionar-ne la construcció.

Feixas, graller a la colla Xoriguers

Pol Feixas és enginyer tècnic mecànic per la Universitat de Girona. Ellés de Torelló i quan va venir a estudiar a la UdG va entrar alhora en elmón casteller, de la mà de la colla dels Xoriguers. Va ser allà on vaprendre contacte amb la gralla, un instrument que fins aleshores conei-xia poc. Per aprendre'n va anar a classes amb Xavier Capdevila, deTorelló. Al cap d'un temps el mestre va advertir l'alumne que haviad'aturar les classes perquè es casava. Davant la notícia, en Pol va respon-dre amb la decisió de fer-li un obsequi que “el sorprendria”. Dit ifet. Un cop Capdevila havia tornat del viatge de noces, l'enginyer esva presentar un dia de sardanes a veure el mestre, que tocava a lacobla. Allà mateix el va obsequiar amb una gralla d'alumini. El mestre

la va tocar i va quedar entusiasmat. De seguida els altres músicstambé la van voler tocar i preguntaven com podien tenir-ne una.En poc temps, una cinquantena de persones havien expressatel seu interès pel nou instrument. Però de gralles d'aquelles,aleshores, només n'hi havia dues, per la qual cosa s'havia depensar en alguna solució si es volia satisfer tothom. Va ser aixíque va néixer el projecte de la gralla i de la seva industrialitza-ció. Al cap i a la fi, Pol Feixas ha desenvolupat el procés de fabri-cació i l'utillatge està preparat per començar a produir. Aquestés el valor que té la seva feina i és el que ha premiat el Patronatde l'Escola Politècnica Superior. No és un premi a un objectefolklòric, res d'això. El que s'ha valorat és la capacitat del joveenginyer per enfrontar-se al repte de desenvolupar un produc-te des del principi fins al final, estudiant-ne les característiques,fent proves, cercant superar els problemes i traspassant les fron-teres del que era la pròpia especialitat per treballar en àmbitsnous.

Els números de la música

En aquest trajecte des de l'artesania –perquè el primer prototi-pus no deixava de ser això, l'exercici d'un artesà del metall– finsa la producció en sèrie, Feixas ha estat acompanyat pel profes-sor Toni Pujol. Ambdós recorden el moment en què van inscriu-re el projecte, quan algú els va advertir que no calia arribar afer tot el que s'especificava en el full, perquè semblava massaextens. L'ambició per superar les expectatives, per perfeccionarel model, per conèixer bé la circulació de l'aire per dins de l'ins-trument, va dur Feixas a demanar a Pujol que li tutoritzés eltreball, perquè es necessitava un especialista en mecànica de

fluids, precisament l'expertesa de Pujol. El repte era l'afinació,aconseguir que sonés de la mateixa manera que les gralles defusta, les de tota la vida. I que sortissin perfectament afinadesdel motlle, totes iguals, llestes per ser tocades.

El lutier construeix un instrument amb saviesa, amb paciència.Un enginyer, en canvi, necessita números. L'afinació, pel tècnic,és una cosa d'hertzs, de vòrtex, perquè el so no és més que“una pertorbació de la pressió”, explica Pujol. Una nota la vibraa 440 Hz, i la resta de les notes ho fan a intervals de 55 Hzamunt o avall, i quan s'acaba l'escala es tornen a reproduirsempre igual, en múltiples d'aquella freqüència. “Potser alsmúsics no els agradarà reduir-ho tot a números”, diu Pol, peròper fer el salt de l'artesania a la industrialització ha calgutfer-ne molts “i l'ordinador treia fum,” insisteix, per demostrarla complexitat dels càlculs necessaris per reproduir la sonoritatde l'instrument, el cromatisme. Calia trobar les corbes adequa-des, la justa posició dels forats, el gruix del material, a la fi, tot,perquè es partia des de zero.

Un cop els números dibuixaven unes coordenades clares, es vapassar a la fabricació del motlle. Aquest s'ha fet amb una peçad'acer d'un tipus especial que és fàcil de mecanitzar i, alho-ra, permet fer grans produccions amb toleràncies molt petitesque donen com a resultat peces de gran precisió. El dissenydel motlle s'ha fet amb programes informàtics que treballenles tres dimensions, com el PowerMill i l'Unigraphics, i són elpas indispensable perquè una fresadora d'alta velocitat escul-peixi el relleu de la gralla en la peça d'acer i, també, totes lescanals necessàries per a l'ompliment de la coquilla amb l'alu-

mini fos. El cost total del motlle hauria estat de deu mil euros si s'ha-gués hagut d'encarregar, però per al projecte el preu ha estat moltinferior, perquè Feixas ha pogut comptar amb la col·laboració delCentre Tecnològic Eduard Soler, de Ripoll, i la mecanització l'ha fetell mateix. Precisament, Toni Pujol destaca l'extraordinària habilitatque Pol Feixas té per treballar tota mena de mecanitzacions. Calculenque el preu comercial de la gralla, per amortitzar les despeses, ronda-rà els 400 euros la unitat –per tant, més barates que les tradicio-nals– i que el llindar de la rendibilitat es troba en les cent unitats.

Pol Feixas (polpolet46@hotmail.com) va triar la gralla per un atzar,però l'enginyer ha demostrat que podia haver aconseguit el mateixamb qualsevol altre objecte. Ha posat de manifest que és tot un profes-sional i que la música de la seva gralla d'alumini no sona per casua-litat.

Sona la gralla i no és per casualitatEl projecte per fabricar una gralla d'alumini guanya un dels premis del Patronat de l'EPS

Premis EPS

/15/

/ 14 /

Pol Feixas va decidir fer un regal de casament molt especial al seumestre de gralla: una rèplica de l'instrument feta per ell mateix enalumini. Una, sí, però no única, perquè Feixas ha construït un motlleque permet fer-ne tantes com calgui. La gralla ha saltat de l'artesaniaa la indústria.

El projecte de Pol Feixas per construir gralles d'alumini ha estat un delspremiats en la tretzena edició dels premis Patronat EPS. El premi, però,no li han donat per haver fet la rèplica metàl·lica d'un instrument defusta, sinó per haver desenvolupat tot el procés constructiu que incloules passes necessàries per produir-lo industrialment.

Més o menys, és un procés pel qual ja han passat altres instruments.La gralla és tan nostra com minoritaria, però amb el projecte premiats'ha posat el fonament per revolucionar-ne la construcció.

Feixas, graller a la colla Xoriguers

Pol Feixas és enginyer tècnic mecànic per la Universitat de Girona. Ellés de Torelló i quan va venir a estudiar a la UdG va entrar alhora en elmón casteller, de la mà de la colla dels Xoriguers. Va ser allà on vaprendre contacte amb la gralla, un instrument que fins aleshores conei-xia poc. Per aprendre'n va anar a classes amb Xavier Capdevila, deTorelló. Al cap d'un temps el mestre va advertir l'alumne que haviad'aturar les classes perquè es casava. Davant la notícia, en Pol va respon-dre amb la decisió de fer-li un obsequi que “el sorprendria”. Dit ifet. Un cop Capdevila havia tornat del viatge de noces, l'enginyer esva presentar un dia de sardanes a veure el mestre, que tocava a lacobla. Allà mateix el va obsequiar amb una gralla d'alumini. El mestre

la va tocar i va quedar entusiasmat. De seguida els altres músicstambé la van voler tocar i preguntaven com podien tenir-ne una.En poc temps, una cinquantena de persones havien expressatel seu interès pel nou instrument. Però de gralles d'aquelles,aleshores, només n'hi havia dues, per la qual cosa s'havia depensar en alguna solució si es volia satisfer tothom. Va ser aixíque va néixer el projecte de la gralla i de la seva industrialitza-ció. Al cap i a la fi, Pol Feixas ha desenvolupat el procés de fabri-cació i l'utillatge està preparat per començar a produir. Aquestés el valor que té la seva feina i és el que ha premiat el Patronatde l'Escola Politècnica Superior. No és un premi a un objectefolklòric, res d'això. El que s'ha valorat és la capacitat del joveenginyer per enfrontar-se al repte de desenvolupar un produc-te des del principi fins al final, estudiant-ne les característiques,fent proves, cercant superar els problemes i traspassant les fron-teres del que era la pròpia especialitat per treballar en àmbitsnous.

Els números de la música

En aquest trajecte des de l'artesania –perquè el primer prototi-pus no deixava de ser això, l'exercici d'un artesà del metall– finsa la producció en sèrie, Feixas ha estat acompanyat pel profes-sor Toni Pujol. Ambdós recorden el moment en què van inscriu-re el projecte, quan algú els va advertir que no calia arribar afer tot el que s'especificava en el full, perquè semblava massaextens. L'ambició per superar les expectatives, per perfeccionarel model, per conèixer bé la circulació de l'aire per dins de l'ins-trument, va dur Feixas a demanar a Pujol que li tutoritzés eltreball, perquè es necessitava un especialista en mecànica de

fluids, precisament l'expertesa de Pujol. El repte era l'afinació,aconseguir que sonés de la mateixa manera que les gralles defusta, les de tota la vida. I que sortissin perfectament afinadesdel motlle, totes iguals, llestes per ser tocades.

El lutier construeix un instrument amb saviesa, amb paciència.Un enginyer, en canvi, necessita números. L'afinació, pel tècnic,és una cosa d'hertzs, de vòrtex, perquè el so no és més que“una pertorbació de la pressió”, explica Pujol. Una nota la vibraa 440 Hz, i la resta de les notes ho fan a intervals de 55 Hzamunt o avall, i quan s'acaba l'escala es tornen a reproduirsempre igual, en múltiples d'aquella freqüència. “Potser alsmúsics no els agradarà reduir-ho tot a números”, diu Pol, peròper fer el salt de l'artesania a la industrialització ha calgutfer-ne molts “i l'ordinador treia fum,” insisteix, per demostrarla complexitat dels càlculs necessaris per reproduir la sonoritatde l'instrument, el cromatisme. Calia trobar les corbes adequa-des, la justa posició dels forats, el gruix del material, a la fi, tot,perquè es partia des de zero.

Un cop els números dibuixaven unes coordenades clares, es vapassar a la fabricació del motlle. Aquest s'ha fet amb una peçad'acer d'un tipus especial que és fàcil de mecanitzar i, alho-ra, permet fer grans produccions amb toleràncies molt petitesque donen com a resultat peces de gran precisió. El dissenydel motlle s'ha fet amb programes informàtics que treballenles tres dimensions, com el PowerMill i l'Unigraphics, i són elpas indispensable perquè una fresadora d'alta velocitat escul-peixi el relleu de la gralla en la peça d'acer i, també, totes lescanals necessàries per a l'ompliment de la coquilla amb l'alu-

mini fos. El cost total del motlle hauria estat de deu mil euros si s'ha-gués hagut d'encarregar, però per al projecte el preu ha estat moltinferior, perquè Feixas ha pogut comptar amb la col·laboració delCentre Tecnològic Eduard Soler, de Ripoll, i la mecanització l'ha fetell mateix. Precisament, Toni Pujol destaca l'extraordinària habilitatque Pol Feixas té per treballar tota mena de mecanitzacions. Calculenque el preu comercial de la gralla, per amortitzar les despeses, ronda-rà els 400 euros la unitat –per tant, més barates que les tradicio-nals– i que el llindar de la rendibilitat es troba en les cent unitats.

Pol Feixas (polpolet46@hotmail.com) va triar la gralla per un atzar,però l'enginyer ha demostrat que podia haver aconseguit el mateixamb qualsevol altre objecte. Ha posat de manifest que és tot un profes-sional i que la música de la seva gralla d'alumini no sona per casua-litat.

Sona la gralla i no és per casualitatEl projecte per fabricar una gralla d'alumini guanya un dels premis del Patronat de l'EPS

Premis EPS

/17/

/ 16 /

El cor es resistia a veure’s reflectit en una imatge. Ja les té, aquestescoses, el cor. El de l’amor i els sentiments. Però hi ha un altre cor, elfisiològic, el múscul buit que s’espatlla tant com el primer i que ésnecessari poder guarir. I per reparar-lo el metge l’ha de poder veurebé, diagnosticar-lo amb eficàcia i precisió i, per a això, necessita ins-truments que l’ajudin.

Roger Bramon és un jove estudiant que acaba d’obtenir el títold’Enginyer Tècnic en Informàtica de Gestió. I diem estudiant perquèho continua essent, ara per obtenir el títol d’enginyer superior.Durant el curs 2006-2007, a l’esforç d’instruir-se hi va afegir el dedesenvolupar el projecte de recerca que ara ha estat premiat pelPatronat de l’EPS. Podríem dir que va posar el cervell en el cor, per-què el que ha aconseguit Bramon és una cosa tan senzilla com difí-cil d’assolir: que els metges disposin d’una eina de suport al diagnòs-tic per la imatge aplicada a òrgans en moviment, els que són dinà-mics. I el cor ho és. La situació fins aleshores era que diverses einesinformàtiques assistien el diagnòstic dels metges en els òrgans està-tics: un peu, un budell, fins i tot el cervell. Però el múscul bategantse’ls esmunyia, precisament perquè no parava de moure’s: en quinmoment li faríem la foto?, com li prendríem la mida?

Adéu, radiografies!

La imatge, en medicina, s’associa a la presència del metgeobservant radiografies. A mà alçada, contra el llum o davantd’una pantalla, analitzant aquella mena de cartolina negraque, per als no iniciats, resultava del tot incomprensible. Per al’any 2010, tota la imatge que gestioni l’Institut Català de laSalut ha d’estar digitalitzada. Això vol dir que l’escena descri-ta del metge i la radiografia haurà de desaparèixer, peròtambé significa que la imatge digitalitzada s’afegirà a les his-tòries clíniques. Des de qualsevol punt es podrà tenir accés ales imatges i el que expliquen, la qual cosa ha de representarun benefici per al pacient i més agilitat per a la pràctica de lamedicina. Però perquè el futur es converteixi en realitat, sónnecessaris els instruments informàtics que ho facin possible,que permetin recuperar les imatges i la informació que conte-nen d’una manera senzilla i, a més, que s’hagi desenvolupat ala mida dels metges. Una d’aquestes eines s’anomenaStarviewer i es construeix a Girona a partir d’una idea de ladoctora Imma Boada, en col·laboració amb el doctor SalvadorPedraza. Treballar els gràfics aplicats a la imatge mèdica haestat, des del seu treball de tesi, un dels centres d’interès deBoada. Amb el seu equip del Graphics & Imaging Laboratory,havien aconseguit donar resposta a les necessitats de diagnòs-tic dels òrgans estàtics i el pas següent era enfrontar-se alsdinàmics. És en aquest punt en què entra Roger Bramon, per-què Boada el volia en el seu equip: “És un estudiant excel·lentque havia demostrat no defallir davant dels obstacles”. I

d’obstacles n’hi ha hagut, tot i que s’han anat resolent de talmanera que, a la fi, s’ha pogut disposar d’un instrument dediagnosi per a òrgans dinàmics.

Bateig de foc

Per començar, Bramon es va incorporar a un grup de desen-volupadors que treballaven uns sistemes que ell no coneixia.Els primers esforços se’n van anar “a entendre l’entorn”,explica. Després es va haver de documentar per saber comtiraria endavant el que li demanaven i, a la fi, va començar elprocés d’implementació. “El que jo anava a fer no ho haviafet ningú de l’equip, per la qual cosa no podia demanar ajudaals companys”, diu Roger. El mètode per avançar ha estat elde fer suposicions, veure si funcionaven i, si no, tornar-ho aintentar. D’aquesta manera es van anar assolint els objectiusmarcats, que anaven des d’estudiar com s’emmagatzemavenles imatges d’un model dinàmic fins a la visualització en tresdimensions dels models, a partir de tres imatges dinàmiquesen 2D. A la fi també s’ha habilitat la possibilitat d’exportar lesimatges en format de vídeo sense necessitat de disposar dela plataforma en la qual s’integra l’aplicació. Com a reptepersonal, l’investigador s’ha proposat fer-la funcionar en l’en-torn Macintosh, preparada com està per funcionar enWindows i Linux.

Roger es defineix com una persona curiosa, que dedica moltd’esforç a les coses que fa. Imma Boadas destaca que el jove

investigador ha treballat en la recerca a la vegada que estudiava ique, a més, tant el projecte com els estudis els va tenir enllestitspel juny. “Ha tret la millor nota d’expedient de l’Escola”, puntua-litza la professora. Per Roger, un dels aspectes que més l’ha satis-fet ha estat veure els metges treballar amb l’eina que ell ha contri-buït a posar a punt, tot i que sap que el cor sempre tindrà secrets,i la recerca ha de continuar. Imma Boada explica que ha fitxatBramon per una temporada; no vol que se li escapi perquè és unbon model, i molt dinàmic.

Pendents del corRoger Bramon ha participat en l'ampliació de la plataforma Starviewer.Per aquest treball li ha estat concedit un dels premis finals de carre-ra del Patronat de l'EPS, perquè la seva contribució ha permès “lavisualització de models dinàmics”. Al darrere de la nomenclaturas'amaga una recerca que ha proporcionat als metges un instrumentper ajudar-los en el diagnòstic de les malalties del cor que necessi-ten la imatge, una eina molt esperada que la recerca de la UdG haposat en mans dels facultatius.

Premis EPS

/17/

/ 16 /

El cor es resistia a veure’s reflectit en una imatge. Ja les té, aquestescoses, el cor. El de l’amor i els sentiments. Però hi ha un altre cor, elfisiològic, el múscul buit que s’espatlla tant com el primer i que ésnecessari poder guarir. I per reparar-lo el metge l’ha de poder veurebé, diagnosticar-lo amb eficàcia i precisió i, per a això, necessita ins-truments que l’ajudin.

Roger Bramon és un jove estudiant que acaba d’obtenir el títold’Enginyer Tècnic en Informàtica de Gestió. I diem estudiant perquèho continua essent, ara per obtenir el títol d’enginyer superior.Durant el curs 2006-2007, a l’esforç d’instruir-se hi va afegir el dedesenvolupar el projecte de recerca que ara ha estat premiat pelPatronat de l’EPS. Podríem dir que va posar el cervell en el cor, per-què el que ha aconseguit Bramon és una cosa tan senzilla com difí-cil d’assolir: que els metges disposin d’una eina de suport al diagnòs-tic per la imatge aplicada a òrgans en moviment, els que són dinà-mics. I el cor ho és. La situació fins aleshores era que diverses einesinformàtiques assistien el diagnòstic dels metges en els òrgans està-tics: un peu, un budell, fins i tot el cervell. Però el múscul bategantse’ls esmunyia, precisament perquè no parava de moure’s: en quinmoment li faríem la foto?, com li prendríem la mida?

Adéu, radiografies!

La imatge, en medicina, s’associa a la presència del metgeobservant radiografies. A mà alçada, contra el llum o davantd’una pantalla, analitzant aquella mena de cartolina negraque, per als no iniciats, resultava del tot incomprensible. Per al’any 2010, tota la imatge que gestioni l’Institut Català de laSalut ha d’estar digitalitzada. Això vol dir que l’escena descri-ta del metge i la radiografia haurà de desaparèixer, peròtambé significa que la imatge digitalitzada s’afegirà a les his-tòries clíniques. Des de qualsevol punt es podrà tenir accés ales imatges i el que expliquen, la qual cosa ha de representarun benefici per al pacient i més agilitat per a la pràctica de lamedicina. Però perquè el futur es converteixi en realitat, sónnecessaris els instruments informàtics que ho facin possible,que permetin recuperar les imatges i la informació que conte-nen d’una manera senzilla i, a més, que s’hagi desenvolupat ala mida dels metges. Una d’aquestes eines s’anomenaStarviewer i es construeix a Girona a partir d’una idea de ladoctora Imma Boada, en col·laboració amb el doctor SalvadorPedraza. Treballar els gràfics aplicats a la imatge mèdica haestat, des del seu treball de tesi, un dels centres d’interès deBoada. Amb el seu equip del Graphics & Imaging Laboratory,havien aconseguit donar resposta a les necessitats de diagnòs-tic dels òrgans estàtics i el pas següent era enfrontar-se alsdinàmics. És en aquest punt en què entra Roger Bramon, per-què Boada el volia en el seu equip: “És un estudiant excel·lentque havia demostrat no defallir davant dels obstacles”. I

d’obstacles n’hi ha hagut, tot i que s’han anat resolent de talmanera que, a la fi, s’ha pogut disposar d’un instrument dediagnosi per a òrgans dinàmics.

Bateig de foc

Per començar, Bramon es va incorporar a un grup de desen-volupadors que treballaven uns sistemes que ell no coneixia.Els primers esforços se’n van anar “a entendre l’entorn”,explica. Després es va haver de documentar per saber comtiraria endavant el que li demanaven i, a la fi, va començar elprocés d’implementació. “El que jo anava a fer no ho haviafet ningú de l’equip, per la qual cosa no podia demanar ajudaals companys”, diu Roger. El mètode per avançar ha estat elde fer suposicions, veure si funcionaven i, si no, tornar-ho aintentar. D’aquesta manera es van anar assolint els objectiusmarcats, que anaven des d’estudiar com s’emmagatzemavenles imatges d’un model dinàmic fins a la visualització en tresdimensions dels models, a partir de tres imatges dinàmiquesen 2D. A la fi també s’ha habilitat la possibilitat d’exportar lesimatges en format de vídeo sense necessitat de disposar dela plataforma en la qual s’integra l’aplicació. Com a reptepersonal, l’investigador s’ha proposat fer-la funcionar en l’en-torn Macintosh, preparada com està per funcionar enWindows i Linux.

Roger es defineix com una persona curiosa, que dedica moltd’esforç a les coses que fa. Imma Boadas destaca que el jove

investigador ha treballat en la recerca a la vegada que estudiava ique, a més, tant el projecte com els estudis els va tenir enllestitspel juny. “Ha tret la millor nota d’expedient de l’Escola”, puntua-litza la professora. Per Roger, un dels aspectes que més l’ha satis-fet ha estat veure els metges treballar amb l’eina que ell ha contri-buït a posar a punt, tot i que sap que el cor sempre tindrà secrets,i la recerca ha de continuar. Imma Boada explica que ha fitxatBramon per una temporada; no vol que se li escapi perquè és unbon model, i molt dinàmic.

Pendents del corRoger Bramon ha participat en l'ampliació de la plataforma Starviewer.Per aquest treball li ha estat concedit un dels premis finals de carre-ra del Patronat de l'EPS, perquè la seva contribució ha permès “lavisualització de models dinàmics”. Al darrere de la nomenclaturas'amaga una recerca que ha proporcionat als metges un instrumentper ajudar-los en el diagnòstic de les malalties del cor que necessi-ten la imatge, una eina molt esperada que la recerca de la UdG haposat en mans dels facultatius.

Premis EPS

/19/

/ 18 /

E l projecte Rossinyol és una solució amb minúscu-les, sí, petita, a una problemàtica —la immigra-ció— per a la qual no hi ha una única recepta.

Potser ha de ser la suma de petits ingredients com elRossinyol el que ajudi a fer bullir millor aquesta olla que ésla societat actual, a tenir esperances per la integració de lespersones nouvingudes i, sobretot, d’aquells grups més sen-sibles a l’exclusió, com són els nens. La cosa consisteix aaparellar un nen o una nena immigrant amb un jove uni-versitari, que passin unes hores junts a la setmana, que pas-segin, que parlin, que juguin i es descobreixin l’un a l’altrei que aquesta relació els enforteixi i, sobretot, proporcionials infants que hi participen l’autoestima de saber que, allàon han anat a viure, tenen uns amics.

Rossinyol és una iniciativa que treballa en diversos àmbits.N’hi ha un de global, l’àmbit europeu, en el qual concorrenvuit universitats que es coordinen per mantenir un progra-ma únic, un esperit comú, per donar exemple i estendrel’experiència a més ciutats. A la vegada, és un projecte localperquè, en la pràctica diària, s’adapta a les particularitatsde les persones que el fan funcionar. El Dr. Jordi Feu coor-dina el projecte Rossinyol a la Universitat de Girona. Per aaquest sociòleg, els avantatges del projecte són la simplici-tat i la proximitat, la qual cosa permet una ràpida connexióamb els agents del territori. Aquest curs 2007-2008 haestat el primer en què s’ha desenvolupat de manera plena,després d’un anterior de prova. La posada en marxa haestat possible gràcies a les aportacions econòmiques queha procurat el programa europeu Comenius, a un ajut delConsell Social de la UdG i a un altre dels ajuntaments impli-cats, però, sobretot, gràcies a la participació voluntària desetze joves de la Facultat d’Educació i Psicologia.

La tria dels nens i dels mentors

La tria dels nens i dels mentors demostra fins a quin puntel projecte Rossinyol és capaç d’adaptar-se a les peculiari-tats de l’entorn. En el cas gironí, l’experiència s’ha dut aterme a Banyoles i a Olot. En la tria dels infants hi ha

El projecte Rossinyol és un programa de mentoria queclava les arrels a Israel i que amb el temps s'ha estès adiverses ciutats europees. La proposta es basa a aplegarjoves estudiants de la universitat i fer que es relacioninamb nens i nenes immigrants, d'entre vuit i dotze anys,perquè passin una estona junts, perquè es diverteixin,perquè s'enriqueixin mútuament, tenint per objectiuaconseguir la integració dels infants a la societat d'aco-llida.

col·laborat el responsable del Pla educatiu d’entorn, en el primer munici-pi, i el del Pla d’immigració i ciutadania, en el segon. En un cas i en l’altreaquests intermediaris han estat els encarregats de posar en contacte elsresponsables del Rossinyol a la UdG amb les escoles, gràcies al fet que,segons Feu, aquests tècnics “tenen la virtut de conèixer molt bé el territo-ri”. Els nens que se seleccionen han de tenir una mínima competència lin-güística i unes edats compreses entre vuit i dotze anys i són, afegeix,aquells que “el seu mestre veu que amb una petita ajuda poden fer unsalt qualitatiu molt gran”.

A la banda contrària, els estudiants de la universitat també passen un pro-cés de selecció, en aquest cas per garantir que són els candidats idonis,perquè, tot i que no es demana experiència, sí que és necessària una certadosi de sensibilitat. Als joves seleccionats se’ls proporciona una formacióque consisteix a fer-los conèixer la realitat de la immigració i quins són elsdrets i els deures del programa de mentoria. Per als estudiants universita-ris l’exercici de la mentoria representa, alhora, obtenir uns crèdits de lliu-re elecció, que, un cop assolits, passen a complementar el seu currículum.“Un cop hem treballat les particularitats dels nens i també dels candidatsa mentors, els responsables del projecte ens reunim per aparellar-los”,explica Feu. Al cap d’uns mesos, quan el procés s’acaba; en el momentque els participants s’han de dir adéu “hi ha emoció, és cert, però contin-guda, perquè els uns i els altres saben des del principi que aquesta és unaexperiència que té un principi i un final”, continua. Un altre cop aquí aflo-ra la llibertat amb la qual cadascuna de les universitats gestiona el “seu”Rossinyol, perquè, mentre que a la Universitat de Malmö tenen rigorosa-ment prohibit tornar-se a veure en els tres mesos posteriors a la finalitza-ció del programa, aquí s’ha decidit actuar amb més laxitud i deixar al gustdels participants la decisió de continuar veient-se o no.

Previsions de creixement

Si en aquesta primera experiència s’ha aconseguit tirar endavant setzementories, per al curs vinent es pensa que es podrà arribar a les trenta.“No ens manen els números ni els resultats”, puntualitza Feu, per a qui elmés important és que allà on s’arribi es faci bé, que els resultats benefi-ciïn aquells que hi participen. A més de la Facultat d’Educació i Psicologia,per al curs vinent també es té la intenció de donar l’oportunitat de parti-cipar-hi als estudiants d’Infermeria i als de la Facultat de Lletres, tot i queaquesta darrera possibilitat encara s’ha de confirmar.

EL PROJECTE

ROSSI-NYOL.MENTORIA PER A UNASOCIETAT INCLUSIVA

/19/

/ 18 /

E l projecte Rossinyol és una solució amb minúscu-les, sí, petita, a una problemàtica —la immigra-ció— per a la qual no hi ha una única recepta.

Potser ha de ser la suma de petits ingredients com elRossinyol el que ajudi a fer bullir millor aquesta olla que ésla societat actual, a tenir esperances per la integració de lespersones nouvingudes i, sobretot, d’aquells grups més sen-sibles a l’exclusió, com són els nens. La cosa consisteix aaparellar un nen o una nena immigrant amb un jove uni-versitari, que passin unes hores junts a la setmana, que pas-segin, que parlin, que juguin i es descobreixin l’un a l’altrei que aquesta relació els enforteixi i, sobretot, proporcionials infants que hi participen l’autoestima de saber que, allàon han anat a viure, tenen uns amics.

Rossinyol és una iniciativa que treballa en diversos àmbits.N’hi ha un de global, l’àmbit europeu, en el qual concorrenvuit universitats que es coordinen per mantenir un progra-ma únic, un esperit comú, per donar exemple i estendrel’experiència a més ciutats. A la vegada, és un projecte localperquè, en la pràctica diària, s’adapta a les particularitatsde les persones que el fan funcionar. El Dr. Jordi Feu coor-dina el projecte Rossinyol a la Universitat de Girona. Per aaquest sociòleg, els avantatges del projecte són la simplici-tat i la proximitat, la qual cosa permet una ràpida connexióamb els agents del territori. Aquest curs 2007-2008 haestat el primer en què s’ha desenvolupat de manera plena,després d’un anterior de prova. La posada en marxa haestat possible gràcies a les aportacions econòmiques queha procurat el programa europeu Comenius, a un ajut delConsell Social de la UdG i a un altre dels ajuntaments impli-cats, però, sobretot, gràcies a la participació voluntària desetze joves de la Facultat d’Educació i Psicologia.

La tria dels nens i dels mentors

La tria dels nens i dels mentors demostra fins a quin puntel projecte Rossinyol és capaç d’adaptar-se a les peculiari-tats de l’entorn. En el cas gironí, l’experiència s’ha dut aterme a Banyoles i a Olot. En la tria dels infants hi ha

El projecte Rossinyol és un programa de mentoria queclava les arrels a Israel i que amb el temps s'ha estès adiverses ciutats europees. La proposta es basa a aplegarjoves estudiants de la universitat i fer que es relacioninamb nens i nenes immigrants, d'entre vuit i dotze anys,perquè passin una estona junts, perquè es diverteixin,perquè s'enriqueixin mútuament, tenint per objectiuaconseguir la integració dels infants a la societat d'aco-llida.

col·laborat el responsable del Pla educatiu d’entorn, en el primer munici-pi, i el del Pla d’immigració i ciutadania, en el segon. En un cas i en l’altreaquests intermediaris han estat els encarregats de posar en contacte elsresponsables del Rossinyol a la UdG amb les escoles, gràcies al fet que,segons Feu, aquests tècnics “tenen la virtut de conèixer molt bé el territo-ri”. Els nens que se seleccionen han de tenir una mínima competència lin-güística i unes edats compreses entre vuit i dotze anys i són, afegeix,aquells que “el seu mestre veu que amb una petita ajuda poden fer unsalt qualitatiu molt gran”.

A la banda contrària, els estudiants de la universitat també passen un pro-cés de selecció, en aquest cas per garantir que són els candidats idonis,perquè, tot i que no es demana experiència, sí que és necessària una certadosi de sensibilitat. Als joves seleccionats se’ls proporciona una formacióque consisteix a fer-los conèixer la realitat de la immigració i quins són elsdrets i els deures del programa de mentoria. Per als estudiants universita-ris l’exercici de la mentoria representa, alhora, obtenir uns crèdits de lliu-re elecció, que, un cop assolits, passen a complementar el seu currículum.“Un cop hem treballat les particularitats dels nens i també dels candidatsa mentors, els responsables del projecte ens reunim per aparellar-los”,explica Feu. Al cap d’uns mesos, quan el procés s’acaba; en el momentque els participants s’han de dir adéu “hi ha emoció, és cert, però contin-guda, perquè els uns i els altres saben des del principi que aquesta és unaexperiència que té un principi i un final”, continua. Un altre cop aquí aflo-ra la llibertat amb la qual cadascuna de les universitats gestiona el “seu”Rossinyol, perquè, mentre que a la Universitat de Malmö tenen rigorosa-ment prohibit tornar-se a veure en els tres mesos posteriors a la finalitza-ció del programa, aquí s’ha decidit actuar amb més laxitud i deixar al gustdels participants la decisió de continuar veient-se o no.

Previsions de creixement

Si en aquesta primera experiència s’ha aconseguit tirar endavant setzementories, per al curs vinent es pensa que es podrà arribar a les trenta.“No ens manen els números ni els resultats”, puntualitza Feu, per a qui elmés important és que allà on s’arribi es faci bé, que els resultats benefi-ciïn aquells que hi participen. A més de la Facultat d’Educació i Psicologia,per al curs vinent també es té la intenció de donar l’oportunitat de parti-cipar-hi als estudiants d’Infermeria i als de la Facultat de Lletres, tot i queaquesta darrera possibilitat encara s’ha de confirmar.

EL PROJECTE

ROSSI-NYOL.MENTORIA PER A UNASOCIETAT INCLUSIVA

/ 20 /

Mayda Paredes:“Després de presentar-me a en Mohammed, vaig descobrir que teniaun germanet (en Suli) i tots dos em van saludar amb un somriure d’o-rella a orella; aquest va ser el primer regal que em van fer. Desprésd’acomiadar-nos i que la Jamila fos tan amable, ja que el primer diaque ens vam conèixer em va convidar a conèixer casa seva, cosa queno m’esperava i que vaig agrair moltíssim després de conversar ambella i amb els nens per coneixe’ls una mica més, me’n vaig anar satis-feta i pensant que seria molt bonic poder sortir no només amb enMohamed, sinó també amb en Suli.”

María Josefa Jiménez“Em recordaré sempre del que em va dir aquell dia: «Tu i jo seremmolt bones amigues». No em coneixia de res i ja sabia que ens avin-dríem; no podia entendre tota la fe que em va donar, mentre que jono vaig tenir temps ni de poder donar-li alguna espurna de segure-tat.”

Marta Juanola“L’Andrei és un nen molt espavilat que des del primer dia no va tenirgens de vergonya per relacionar-se amb mi. La veritat és que aixòtambé em va facilitar la feina, perquè mai no havia tingut cap relaciósemblant amb un nen d’aquesta edat.”

Miquel Pérez“Aquest any he estat quedant amb l’Ao, nascut a Pequín (Xina). Debon començament gairebé no parlava català, però amb un treballcontinu, quedant amb ell cada divendres a la tarda, un parell o tresd’hores, per anar a berenar, per parlar, per anar al cinema o bé ajugar, ha avançat en el domini de la llengua. A dia d’avui, ja quasiacabat el curs, l’Ao es pot relacionar amb tothom sense gaires difi-cultats i mira de parlar en català en tot moment.”

Nati Serrano“Respecte del projecte, he de comentar que les reunions que hemestat fent al llarg de tot el procés també han estat molt útils, perquèhem pogut parlar amb els altres mentors per així poder agafar mésidees per compartir amb el nen. L’organització ha estat, segons lameva opinió, excel·lent.”

Sílvia Sellabona“Una de les coses que més m’ha impactat és la capacitat d’adapta-ció de la Mihaela: només fa dos anys que és a Olot i ja coneix perfec-tament la ciutat, parla el català, té notícia de les tradicions i els cos-tums... En canvi, la seva mare fa el mateix temps que és aquí i enca-ra li costa parlar el castellà.”

Testimonismentors:

Aula de Teatre:

El conjunt deMandelbrot.Preguntes, preguntes i més preguntes

/ 20 /

Mayda Paredes:“Després de presentar-me a en Mohammed, vaig descobrir que teniaun germanet (en Suli) i tots dos em van saludar amb un somriure d’o-rella a orella; aquest va ser el primer regal que em van fer. Desprésd’acomiadar-nos i que la Jamila fos tan amable, ja que el primer diaque ens vam conèixer em va convidar a conèixer casa seva, cosa queno m’esperava i que vaig agrair moltíssim després de conversar ambella i amb els nens per coneixe’ls una mica més, me’n vaig anar satis-feta i pensant que seria molt bonic poder sortir no només amb enMohamed, sinó també amb en Suli.”

María Josefa Jiménez“Em recordaré sempre del que em va dir aquell dia: «Tu i jo seremmolt bones amigues». No em coneixia de res i ja sabia que ens avin-dríem; no podia entendre tota la fe que em va donar, mentre que jono vaig tenir temps ni de poder donar-li alguna espurna de segure-tat.”

Marta Juanola“L’Andrei és un nen molt espavilat que des del primer dia no va tenirgens de vergonya per relacionar-se amb mi. La veritat és que aixòtambé em va facilitar la feina, perquè mai no havia tingut cap relaciósemblant amb un nen d’aquesta edat.”

Miquel Pérez“Aquest any he estat quedant amb l’Ao, nascut a Pequín (Xina). Debon començament gairebé no parlava català, però amb un treballcontinu, quedant amb ell cada divendres a la tarda, un parell o tresd’hores, per anar a berenar, per parlar, per anar al cinema o bé ajugar, ha avançat en el domini de la llengua. A dia d’avui, ja quasiacabat el curs, l’Ao es pot relacionar amb tothom sense gaires difi-cultats i mira de parlar en català en tot moment.”

Nati Serrano“Respecte del projecte, he de comentar que les reunions que hemestat fent al llarg de tot el procés també han estat molt útils, perquèhem pogut parlar amb els altres mentors per així poder agafar mésidees per compartir amb el nen. L’organització ha estat, segons lameva opinió, excel·lent.”

Sílvia Sellabona“Una de les coses que més m’ha impactat és la capacitat d’adapta-ció de la Mihaela: només fa dos anys que és a Olot i ja coneix perfec-tament la ciutat, parla el català, té notícia de les tradicions i els cos-tums... En canvi, la seva mare fa el mateix temps que és aquí i enca-ra li costa parlar el castellà.”

Testimonismentors:

Aula de Teatre:

El conjunt deMandelbrot.Preguntes, preguntes i més preguntes

/23/

/ 22 /

David Juher és doctor en matemàtiques. Confessa que quan eraadolescent les odiava, les matemàtiques, però que les coses vancanviar quan va veure que no podia parar de fer-se preguntes.Comparteix amb més científics de la UdG, com els doctorsMiquel Duran, Joan Miró, Carles Barceló o Miquel Feixas, entred’altres, la il·lusió per divulgar la ciència. Juher fa conferències aestudiants d’ESO i batxillerat. Quan els parla, reconeix en la caradels joves la passió que els desperta la ciència i considera aques-ta feina de divulgació una necessitat, gairebé una acció de màr-queting, en la qual la Universitat hauria de fer més. Jordi Duranés el director de l’Aula de Teatre de la UdG. Feia temps que per-seguia estrenar una obra escrita amb voluntat trencadora, quesignifiqués un repte diferent per als actors del grup. Va coincidiramb Juher en un sopar i cadascun va explicar a l’altre la idea queels ballava pel cap.

Amb aquesta doble ambició de sorprendre i divulgar, David Juheri Jordi Duran han volgut traslladar la senzilla complexitat de l’uni-vers al teatre. Per assolir la quimera han comptat amb la col·labo-ració de Lida Riera, que ha dissenyat la coreografia que s’ha vista l’escenari. El resultat ha estat El conjunt de Mandelbrot, unaobra en tres actes en què l’absència d’un discurs narratiu ha estatsubstituïda per les formes, les beneïdes formes, de la matemàti-ca. Sí, la matemàtica, perquè ella és al darrere de les paraules,poques, que hi ha al primer acte; s’amaga en els moviments quefan els actors per l’escenari i dibuixa, a la fi, la imatge impossibleque acompanya la representació, projectada al fons de l’escena-ri. Perquè El conjunt de Mandelbrot és, per damunt de tot, unintent de gratar racons perquè en surti la matemàtica que portendins.

No es pot dir del cert si la decisió de fer aquesta obra de teatreneix de la casualitat o de la causalitat, uns embarbussaments enquè els científics són experts. El fet és, però, que la idea de Juheri Duran s’ha materialitzat i s’ha dut a terme amb un gran èxit. Eldia 22 de maig, el de l’estrena, el Teatre Municipal de Girona eraple de gom a gom d’un públic preparat per a una sorpresa queels va arribar en forma d’una representació diferent d’allò quehavia estat la línia habitual de l’Aula de Teatre de la UdG, a par-tir d’un format de text breu, una imatge impactant i una músicai coreografia encisadores.

Quan el teló s’aixeca, s’emporta unes paraules: “Aquesta frase ésfalsa”. De seguida surten els actors. Diu una actriu: “No creieuque tota afirmació és una opinió?”, i nosaltres hi afegim: és queno hi ha en aquesta pregunta el programa sencer de la ciència?La interdependència entre el subjecte i l’objecte és una de lesqüestions que ha preocupat més els científics i que ha tingut coma resposta la teoria de la relativitat, la mecànica quàntica o lageometria fractal. Aquestes tres respostes han donat pas a milersde noves preguntes, algunes de les quals desfilen per l’escenari

en boca dels actors, barrejades amb altres d’aparença banal, per-què “si acaricies un cercle, es torna viciós?”, se sent dir a l’esce-nari. Els actors completen el segon i el tercer actes sense parau-les, ballant per l’escenari sense rumb aparent, tot i que al darre-re hi ha un mapa, unes línies que ha dissenyat Juher, les que haaprès de les matemàtiques. I mentre ballen, els intèrprets duen lapoma de Newton a la mà. La poma, la fruita de l’arbre del conei-xement, però també el del pecat, l’error de la pregunta que gene-ra més preguntes: “Com seria la vida si ja haguéssim trobat res-posta a totes les preguntes?”, diu un personatge.

La representació gràfica de la geometria fractal, aquella quemarca el tempo de l’obra des del fons de l’escenari, suposa l’en-trada en un domini hipnòtic, en el qual les coses es mouen sensecanviar; vol dir també que les respostes són presents en les pre-guntes i que aquestes no són possibles d’aturar. Les imatges frac-tals són, potser, la representació més fascinant i alhora tràgica delviatge de la nostra ment, en el qual l’extraordinària complexitatobservada es revela com la successió d’una proposició dramàtica-ment senzilla.

L’Aula de Teatre és el lloc idoni perals estudiants que volen investigar apartir de petites i noves propostesd’arts escèniques. No cal que elsprojectes de l’Aula de Teatre siguinels mateixos que, a molt més grannivell, es poden trobar a lescartelleres habituals. A l’Aulas’aprèn actuant, treballant en equip,assajant, tractant temes que d’unamanera o una altra també podenaparèixer en la docència univer-sitària de les assignatures d’algunestitulacions —com ha estat el cas d’Elconjunt de Mandelbrot. A l’Aula s’hiha d’aprendre i divertir-se, un delssentits de les assignatures de lliureelecció. D’alguna manera, a la uni-versitat es poden provar si moltesrecerques són o no són vàlides; a launiversitat s’hi fan coses que en lavida quotidiana i laboral de les per-sones per una raó o una altra notenen lloc. En aquesta línia, doncs,l’Aula aquest any ha volgut feraquest experiment.

L'Aula de Teatre de la UdG va estrenar el 22 de maig, al TeatreMunicipal, l'obra El conjunt de Mandelbrot, una dramaturgia de JordiDuran i del matemàtic David Juher que aboca sense complexos la cièn-cia damunt de l'escenari.

El conjunt de Mandelbrot és una obra entres actes en què l'absència d'un discursnarratiu ha estat substituïda per les formes,les beneïdes formes, de la matemàtica

“La vida del científic és un etern fer-se preguntes”, diu Juher. Comla imatge fractal que avança sense moure’s, el moviment del cientí-fic sembla immòbil, treballa per obrir una porta, al darrere de la qualn’hi ha sempre una altra per obrir. És un procés continu que es repe-teix i que sempre s’assembla, que busca aproximar-se a l’infinit, comdeclama un altre actor tot citant Hölderlin, el poeta romàntic, quanva dir: “Si no ens ocupem de l’infinit, no val la pena que ens ocupemde res”.

La representació gràfica de la geometriafractal, aquella que marca el tempo de l'obrades del fons de l'escenari, suposa l'entradaen un domini hipnòtic, en el qual les coseses mouen sense canviar

/23/

/ 22 /

David Juher és doctor en matemàtiques. Confessa que quan eraadolescent les odiava, les matemàtiques, però que les coses vancanviar quan va veure que no podia parar de fer-se preguntes.Comparteix amb més científics de la UdG, com els doctorsMiquel Duran, Joan Miró, Carles Barceló o Miquel Feixas, entred’altres, la il·lusió per divulgar la ciència. Juher fa conferències aestudiants d’ESO i batxillerat. Quan els parla, reconeix en la caradels joves la passió que els desperta la ciència i considera aques-ta feina de divulgació una necessitat, gairebé una acció de màr-queting, en la qual la Universitat hauria de fer més. Jordi Duranés el director de l’Aula de Teatre de la UdG. Feia temps que per-seguia estrenar una obra escrita amb voluntat trencadora, quesignifiqués un repte diferent per als actors del grup. Va coincidiramb Juher en un sopar i cadascun va explicar a l’altre la idea queels ballava pel cap.

Amb aquesta doble ambició de sorprendre i divulgar, David Juheri Jordi Duran han volgut traslladar la senzilla complexitat de l’uni-vers al teatre. Per assolir la quimera han comptat amb la col·labo-ració de Lida Riera, que ha dissenyat la coreografia que s’ha vista l’escenari. El resultat ha estat El conjunt de Mandelbrot, unaobra en tres actes en què l’absència d’un discurs narratiu ha estatsubstituïda per les formes, les beneïdes formes, de la matemàti-ca. Sí, la matemàtica, perquè ella és al darrere de les paraules,poques, que hi ha al primer acte; s’amaga en els moviments quefan els actors per l’escenari i dibuixa, a la fi, la imatge impossibleque acompanya la representació, projectada al fons de l’escena-ri. Perquè El conjunt de Mandelbrot és, per damunt de tot, unintent de gratar racons perquè en surti la matemàtica que portendins.

No es pot dir del cert si la decisió de fer aquesta obra de teatreneix de la casualitat o de la causalitat, uns embarbussaments enquè els científics són experts. El fet és, però, que la idea de Juheri Duran s’ha materialitzat i s’ha dut a terme amb un gran èxit. Eldia 22 de maig, el de l’estrena, el Teatre Municipal de Girona eraple de gom a gom d’un públic preparat per a una sorpresa queels va arribar en forma d’una representació diferent d’allò quehavia estat la línia habitual de l’Aula de Teatre de la UdG, a par-tir d’un format de text breu, una imatge impactant i una músicai coreografia encisadores.

Quan el teló s’aixeca, s’emporta unes paraules: “Aquesta frase ésfalsa”. De seguida surten els actors. Diu una actriu: “No creieuque tota afirmació és una opinió?”, i nosaltres hi afegim: és queno hi ha en aquesta pregunta el programa sencer de la ciència?La interdependència entre el subjecte i l’objecte és una de lesqüestions que ha preocupat més els científics i que ha tingut coma resposta la teoria de la relativitat, la mecànica quàntica o lageometria fractal. Aquestes tres respostes han donat pas a milersde noves preguntes, algunes de les quals desfilen per l’escenari

en boca dels actors, barrejades amb altres d’aparença banal, per-què “si acaricies un cercle, es torna viciós?”, se sent dir a l’esce-nari. Els actors completen el segon i el tercer actes sense parau-les, ballant per l’escenari sense rumb aparent, tot i que al darre-re hi ha un mapa, unes línies que ha dissenyat Juher, les que haaprès de les matemàtiques. I mentre ballen, els intèrprets duen lapoma de Newton a la mà. La poma, la fruita de l’arbre del conei-xement, però també el del pecat, l’error de la pregunta que gene-ra més preguntes: “Com seria la vida si ja haguéssim trobat res-posta a totes les preguntes?”, diu un personatge.

La representació gràfica de la geometria fractal, aquella quemarca el tempo de l’obra des del fons de l’escenari, suposa l’en-trada en un domini hipnòtic, en el qual les coses es mouen sensecanviar; vol dir també que les respostes són presents en les pre-guntes i que aquestes no són possibles d’aturar. Les imatges frac-tals són, potser, la representació més fascinant i alhora tràgica delviatge de la nostra ment, en el qual l’extraordinària complexitatobservada es revela com la successió d’una proposició dramàtica-ment senzilla.

L’Aula de Teatre és el lloc idoni perals estudiants que volen investigar apartir de petites i noves propostesd’arts escèniques. No cal que elsprojectes de l’Aula de Teatre siguinels mateixos que, a molt més grannivell, es poden trobar a lescartelleres habituals. A l’Aulas’aprèn actuant, treballant en equip,assajant, tractant temes que d’unamanera o una altra també podenaparèixer en la docència univer-sitària de les assignatures d’algunestitulacions —com ha estat el cas d’Elconjunt de Mandelbrot. A l’Aula s’hiha d’aprendre i divertir-se, un delssentits de les assignatures de lliureelecció. D’alguna manera, a la uni-versitat es poden provar si moltesrecerques són o no són vàlides; a launiversitat s’hi fan coses que en lavida quotidiana i laboral de les per-sones per una raó o una altra notenen lloc. En aquesta línia, doncs,l’Aula aquest any ha volgut feraquest experiment.

L'Aula de Teatre de la UdG va estrenar el 22 de maig, al TeatreMunicipal, l'obra El conjunt de Mandelbrot, una dramaturgia de JordiDuran i del matemàtic David Juher que aboca sense complexos la cièn-cia damunt de l'escenari.

El conjunt de Mandelbrot és una obra entres actes en què l'absència d'un discursnarratiu ha estat substituïda per les formes,les beneïdes formes, de la matemàtica

“La vida del científic és un etern fer-se preguntes”, diu Juher. Comla imatge fractal que avança sense moure’s, el moviment del cientí-fic sembla immòbil, treballa per obrir una porta, al darrere de la qualn’hi ha sempre una altra per obrir. És un procés continu que es repe-teix i que sempre s’assembla, que busca aproximar-se a l’infinit, comdeclama un altre actor tot citant Hölderlin, el poeta romàntic, quanva dir: “Si no ens ocupem de l’infinit, no val la pena que ens ocupemde res”.

La representació gràfica de la geometriafractal, aquella que marca el tempo de l'obrades del fons de l'escenari, suposa l'entradaen un domini hipnòtic, en el qual les coseses mouen sense canviar

/ 24 /

/25/

Jordi Colomer és doctor en Ciències Físiques. Treballa a laUniversitat de Girona, on fa classes i investiga en físicaambiental. En aquests moments inicia una recerca als aigua-molls de la Rubina: hi estudiarà els fenòmens hidrodinàmicsd'aquell indret els tres anys vinents. Jordi Colomer és, alhora,poeta. Cita Lavosier quan diu que “res es crea en les opera-cions de l'art ni en les de la natura; i pot establir-se com aprincipi que en tota operació hi ha una quantitat igual dematèria abans i després de l'operació”, un precepte que espot aplicar a la relació entre el físic i el poeta, i també entrel'autor i la seva obra.Físic de dia, Colomer treballa de nit amb les paraules, “per-què el moment en què trobo més inspiració és al vespre, icom més tard millor, quan es condensa l'energia, es densifi-ca, i surt el poema”. Acaba de publicar L'estany utòpic, el seuprimer llibre de poemes, amb el qual ha guanyat el premiJacint Verdaguer. No és, però, un recull, una tria d'aquí i d'a-llà. Té interès que se sàpiga que és un llibre estructurat desdel principi fins al final, “potser l'única cosa racional queconté”.

Pensa que en els poemes que va escrivint, indefectiblement,apareix el substrat del científic. Sense voler-ho, la física o lamatemàtica s'escolen –potser seguint-lo a ell seria més ade-quat dir “es percolen”– en petites dosis, i sorgeixen en aspec-tes com la mètrica, ben dominada. No és un escenari nou,però Colomer ha sabut donar-li un vernís d'originalitat. El lli-bre duu per títol L'estany utòpic i l'autor aclareix que aquíl'estany és només una excusa, el motiu per explicar la naturaen la qual “pretenc desaparèixer, entrar en tots els àtoms i

L’estanyutòpicJordi Colomer publica el seu primerpoemari: “En els poemes que vaig escri-vint hi veig, indefectiblement, el pòsit cien-tífic”

cèl·lules”. Per fer entendre aquesta fusió, Colomer posa Neocom a exemple, quan el protagonista de Matrix descobreix quetota l'estructura de la matèria és la mateixa i s'hi integra perdesfer el mal. Però no es tracta d'una fusió que s'atura en ladescripció, perquè “jo vull que vagi una mica més enllà i, si enel final de la meva poesia em moro, em moro per tornar a renéi-xer”. I el poeta torna a Lavoisier i a la matèria perquè “a la fi joseré cendres, àtoms en un cicle en el qual tot és un tornar acomençar”.

A Catalunya hi ha diversos exemples de científics que són alho-ra poetes. Un d'ells és David Jou, al qual Colomer admet haverllegit de dalt a baix. També reconeix la influència d'altres poe-tes, com Emily Dickinson i, sobretot, Juan Ramon Jiménez, en lapart final de la trajectòria del poeta andalús, amb qui vol com-partir aquest ideal de la fusió. Sent una especial predilecció pelshaikus de J. N. Santaeulàlia, perquè busquen, com ell, captar elprecís moment de la sensació.

Colomer diu que escriu perquè en la física que fa “li costa molttrobar la poesia, és massa racional”. La solució és submergir-seen un estany utòpic, la qual cosa sempre li va bé a un banyolícom ell, amb l'aigua ben a prop de la pell. De tota manera, lafísica, les coses que ha anat descobrint en la recerca, sí quel'han emocionat. La llista de treballs és llarga, sempre relacio-nats amb la física ambiental, amb els cicles de l'aigua, a Sau, aBoadella, a Banyoles i ara als aiguamolls de la Rubina. Malgrattot, aclareix que el seu pla vital no es troba en la racionalitat,sinó en allò més emocional, i “només escrivint el llibre de poe-sies és quan em puc deixar anar”.

Amb aquest primer llibre Jordi Colomer ha guanyat el premiVerdaguer de poesia de Calldetenes. S'hi va presentar seguintel consell de Rosa Vilanova, després d'haver assistit a tres cur-sos d'un taller de creació que la poetessa d'Olot impartia alCentre Cultural La Mercè. “Els dos primers cursos no vaig pre-sentar cap poema, va ser en el tercer que li vaig portar una partde la meva obra”, diu Colomer. La sensació que van causardevia ser prou bona perquè immediatament Vilanova va reco-manar a Colomer que els presentés a concurs: “Va demanar-meque li enviés la resta de poemes i ella i el seu home, JaumeBosquet, en van fer una revisió”. Del primer concurs al qual vaenviar el poemes no en va obtenir resposta. Del segon, a Calvià,va treure un accèssit i, del tercer –que es va lliurar uns dies des-prés que l'anterior– en va sortir vencedor. Jordi Colomer assen-yala que “ha estat una confirmació del que m'havien dit elsamics, que els poemes valien la pena perquè representen unavisió diferent, la de la fusió de la natura amb la física”.

L'ombra del pollancre

Sota l'aiguamel d'uns datilers,un llit de sorra per a uns peus descalços,una mar per a les ales del xatraci molsa per un llit oxidat.

Potser sí, però ara, el que em fa ombraés un pollancre,

de flor petita, les branques a mig fer.Jo, de bocaterrosa, escoltocom l'arrel xucla la sal.

El so és blanci dolça la terra que m'estira,i és tan lleu el pesi tan líquida la carnque percolo pel clos del fang,el batec del cor desfent-se capil·lar,sense deixar cap rastre.

Com una gota de mel a la boca d'un adéu.

La crida

I un vespre qualsevol vaig sentir, el capsota l'aigua de l'estany utòpic:“jo sóc l'àtom i el suc de la boira,el rierol de la fulla i l'ós del núvol,sóc el sexe dels vaixells sense volum,i també la gàbia d'una llum que no s'escalfa.”

I em preguntà:“digues, on guardes la memòria de l'aigua?”

“En les venes adolorides, en la saliva de l'amant,en el batre humit d'algun naufragi,en l'alè dels núvols silenciosos,en la molsa bruta de cada nit esquinçada,en el plor per ser i no ser massa mar.”

I de cop, una onada tendra em recollíi acordàrem ser, per sempre més,dos amants en el temps.

Aquí a la vora

Aquí a la vora,davant tanta quietud d'aigua,només queda la por petitade veure ja les horesd'aquest estany limitat per la llum.Sóc com ell, blancor desfeta d'àtomsi refugi de la memòria vella.

Les mans sobre l'aigua,per saber quan cal dormir.

El cicle de l'aigua

Nedo amb la boca ben obertaper sentir-me també elementi respiro tant de vapor invisibleque la sang m'esdevé espai

íntim del cel.

Nedo i respiro, nedo i respiro.

/ 24 /

/25/

Jordi Colomer és doctor en Ciències Físiques. Treballa a laUniversitat de Girona, on fa classes i investiga en físicaambiental. En aquests moments inicia una recerca als aigua-molls de la Rubina: hi estudiarà els fenòmens hidrodinàmicsd'aquell indret els tres anys vinents. Jordi Colomer és, alhora,poeta. Cita Lavosier quan diu que “res es crea en les opera-cions de l'art ni en les de la natura; i pot establir-se com aprincipi que en tota operació hi ha una quantitat igual dematèria abans i després de l'operació”, un precepte que espot aplicar a la relació entre el físic i el poeta, i també entrel'autor i la seva obra.Físic de dia, Colomer treballa de nit amb les paraules, “per-què el moment en què trobo més inspiració és al vespre, icom més tard millor, quan es condensa l'energia, es densifi-ca, i surt el poema”. Acaba de publicar L'estany utòpic, el seuprimer llibre de poemes, amb el qual ha guanyat el premiJacint Verdaguer. No és, però, un recull, una tria d'aquí i d'a-llà. Té interès que se sàpiga que és un llibre estructurat desdel principi fins al final, “potser l'única cosa racional queconté”.

Pensa que en els poemes que va escrivint, indefectiblement,apareix el substrat del científic. Sense voler-ho, la física o lamatemàtica s'escolen –potser seguint-lo a ell seria més ade-quat dir “es percolen”– en petites dosis, i sorgeixen en aspec-tes com la mètrica, ben dominada. No és un escenari nou,però Colomer ha sabut donar-li un vernís d'originalitat. El lli-bre duu per títol L'estany utòpic i l'autor aclareix que aquíl'estany és només una excusa, el motiu per explicar la naturaen la qual “pretenc desaparèixer, entrar en tots els àtoms i

L’estanyutòpicJordi Colomer publica el seu primerpoemari: “En els poemes que vaig escri-vint hi veig, indefectiblement, el pòsit cien-tífic”

cèl·lules”. Per fer entendre aquesta fusió, Colomer posa Neocom a exemple, quan el protagonista de Matrix descobreix quetota l'estructura de la matèria és la mateixa i s'hi integra perdesfer el mal. Però no es tracta d'una fusió que s'atura en ladescripció, perquè “jo vull que vagi una mica més enllà i, si enel final de la meva poesia em moro, em moro per tornar a renéi-xer”. I el poeta torna a Lavoisier i a la matèria perquè “a la fi joseré cendres, àtoms en un cicle en el qual tot és un tornar acomençar”.

A Catalunya hi ha diversos exemples de científics que són alho-ra poetes. Un d'ells és David Jou, al qual Colomer admet haverllegit de dalt a baix. També reconeix la influència d'altres poe-tes, com Emily Dickinson i, sobretot, Juan Ramon Jiménez, en lapart final de la trajectòria del poeta andalús, amb qui vol com-partir aquest ideal de la fusió. Sent una especial predilecció pelshaikus de J. N. Santaeulàlia, perquè busquen, com ell, captar elprecís moment de la sensació.

Colomer diu que escriu perquè en la física que fa “li costa molttrobar la poesia, és massa racional”. La solució és submergir-seen un estany utòpic, la qual cosa sempre li va bé a un banyolícom ell, amb l'aigua ben a prop de la pell. De tota manera, lafísica, les coses que ha anat descobrint en la recerca, sí quel'han emocionat. La llista de treballs és llarga, sempre relacio-nats amb la física ambiental, amb els cicles de l'aigua, a Sau, aBoadella, a Banyoles i ara als aiguamolls de la Rubina. Malgrattot, aclareix que el seu pla vital no es troba en la racionalitat,sinó en allò més emocional, i “només escrivint el llibre de poe-sies és quan em puc deixar anar”.

Amb aquest primer llibre Jordi Colomer ha guanyat el premiVerdaguer de poesia de Calldetenes. S'hi va presentar seguintel consell de Rosa Vilanova, després d'haver assistit a tres cur-sos d'un taller de creació que la poetessa d'Olot impartia alCentre Cultural La Mercè. “Els dos primers cursos no vaig pre-sentar cap poema, va ser en el tercer que li vaig portar una partde la meva obra”, diu Colomer. La sensació que van causardevia ser prou bona perquè immediatament Vilanova va reco-manar a Colomer que els presentés a concurs: “Va demanar-meque li enviés la resta de poemes i ella i el seu home, JaumeBosquet, en van fer una revisió”. Del primer concurs al qual vaenviar el poemes no en va obtenir resposta. Del segon, a Calvià,va treure un accèssit i, del tercer –que es va lliurar uns dies des-prés que l'anterior– en va sortir vencedor. Jordi Colomer assen-yala que “ha estat una confirmació del que m'havien dit elsamics, que els poemes valien la pena perquè representen unavisió diferent, la de la fusió de la natura amb la física”.

L'ombra del pollancre

Sota l'aiguamel d'uns datilers,un llit de sorra per a uns peus descalços,una mar per a les ales del xatraci molsa per un llit oxidat.

Potser sí, però ara, el que em fa ombraés un pollancre,

de flor petita, les branques a mig fer.Jo, de bocaterrosa, escoltocom l'arrel xucla la sal.

El so és blanci dolça la terra que m'estira,i és tan lleu el pesi tan líquida la carnque percolo pel clos del fang,el batec del cor desfent-se capil·lar,sense deixar cap rastre.

Com una gota de mel a la boca d'un adéu.

La crida

I un vespre qualsevol vaig sentir, el capsota l'aigua de l'estany utòpic:“jo sóc l'àtom i el suc de la boira,el rierol de la fulla i l'ós del núvol,sóc el sexe dels vaixells sense volum,i també la gàbia d'una llum que no s'escalfa.”

I em preguntà:“digues, on guardes la memòria de l'aigua?”

“En les venes adolorides, en la saliva de l'amant,en el batre humit d'algun naufragi,en l'alè dels núvols silenciosos,en la molsa bruta de cada nit esquinçada,en el plor per ser i no ser massa mar.”

I de cop, una onada tendra em recollíi acordàrem ser, per sempre més,dos amants en el temps.

Aquí a la vora

Aquí a la vora,davant tanta quietud d'aigua,només queda la por petitade veure ja les horesd'aquest estany limitat per la llum.Sóc com ell, blancor desfeta d'àtomsi refugi de la memòria vella.

Les mans sobre l'aigua,per saber quan cal dormir.

El cicle de l'aigua

Nedo amb la boca ben obertaper sentir-me també elementi respiro tant de vapor invisibleque la sang m'esdevé espai

íntim del cel.

Nedo i respiro, nedo i respiro.

/27/

/ 26 /

gegant em va donar una visió de la lingüística catalana molt àmplia; vaser un privilegi molt gran. D’ell vaig aprendre que hi ha coses per lesquals val la pena treballar. Em va ensenyar el valor de la paraula pàtriai de la paraula llengua. Coromines deia que pàtria era la terra dels paresi, és clar, això és fonamental: per què estimem la pàtria? Perquè és laterra que hem rebut dels pares, és la nostra tradició i, si no l’estimemnosaltres, qui l’estimarà? Això és una cosa noble.I només la podem estimar els qui la defensem, i no es referia a defen-sar la meva contra la teva, sinó a defensar-la perquè sense ella no tenimres. I com a fruit de la pàtria hi ha la llengua, l’únic patrimoni que hemrebut. Però, atenció, Coromines em va ensenyar que una llengua noméss’entén en relació amb les altres, perquè ell era, alhora, un dels mésgrans coneixedors de la llengua castellana, i de l’occitana, la portugue-sa i la francesa. De la mateixa manera que la llengua, la pàtria noméss’explica en relació amb les altres pàtries, la qual cosa ens permet fer untomb virtuós a aquesta mena de vergonya de parlar de nacionalisme als. XXI. Nosaltres som nacionalistes perquè estimem la nostra cultura, lanostra llengua i volem i entenem que els altres s’estimin la seva.

Sou biblista, professor d’hebreu, arameu... Avui, i sempre, cal estudiar la Bíblia perquè és el fonament de la nostracultura, però és que també els jueus són part de la nostra cultura. Perexemple, el darrer text hebreu que hem publicat a la revista Tamid, dela Societat Catalana d’Estudis Hebraics, és un quadern d’un home ano-menat Jucef Zabara, que era administrador de la comunitat jueva deGirona el 1443. És un quadernet de deu fulls, un llibre de comptes queun notari va enquadernar dins uns protocols llatins i que s’ha conservatde miracle. En aquells temps, la comunitat jueva de Girona es trobava al’agonia, després que els avalots del 1391 havien convertit els jueus enel boc que va expiar uns mals socials dels quals ningú no era responsa-ble de manera directa. La gent de cop es va avalotar i se’n va anar amatar els seus veïns. Això va passar al nostre país, com passa encaraavui mateix en tants llocs del món.Els jueus que hi havia a Girona vivien en un món català com els seuscontemporanis cristians, però s’alfabetitzaven en llengua hebrea, demanera que, a l’hora d’escriure, ho feien en hebreu. Aquest documentque he publicat amb Eduard Feliu demostra això i també l’existènciad’un món peculiar que escriu en hebreu però que, quan una paraula noli surt, l’escriu en català en lletres hebrees. També hem vist, en el qua-dernet de Zabara, fenòmens lingüístics que sabíem que existien a lesterres gironines, però que pensàvem que eren molt més reculats en eltemps, com l’ús del sufix llatí en -n, com rodon per rodó, accion peracció. Ho dic per reforçar la idea que la cultura jueva, la llengua hebrea,forma part del nostre patrimoni històric des de sempre. És per aquestmotiu que, quan en temps del rectorat del doctor Nadal es va crear laplaça de professor d’estudis hebreus i arameus, se li donava a la nostraciutat, a la nostra cultura, la possibilitat de recuperar una part de la sevahistòria, un passat que és absolutament gironí, que no és sobrevingutni una moda. És de justícia que la universitat l’estudiï.

Quina relació hi ha entre la Universitat i les altres institucionsque vetllen, a Girona, per la cultura jueva?Funcionem amb unes relacions òptimes, des del punt de vista personali professional. El Patronat del Call va ser una idea boníssima del’Ajuntament, que va saber veure que no hi havia ningú que es fescàrrec d’un patrimoni amb unes possibilitats de projectar el nom de laciutat molt grans.

En aquells anys, ja éreu a Girona?La cosa ve de lluny, perquè fa més de vint anys que sócprofessor de Bíblia a l’Institut Superior de CiènciesReligioses de Girona. Un dia em van convidar a fer unesclasses d’hebreu al Patronat del Call i gairebé de manerasimultània el doctor Nadal també em va convidar a fer lesprimeres classes d’hebreu i de filologia catalana a laFacultat de Lletres.La plaça de professor d’hebreu a la universitat és unaplaça acadèmica, però, com que les relacions amb elPatronat són molt bones, la relació és constant. Faig con-ferències allà i, per exemple, el Congrés de Girona-Besalúl’hem organitzat conjuntament Patronat i Universitat.També un llibre meu que es diu Nits jueves, que és unrecull de rondalles històriques extretes de fonts literàries,es va publicar en la col·lecció Girona Judaica. Queda clar,doncs, que les relacions són òptimes.

Què vol dir ensenyar Bíblia l’any 2008?Aquesta és una pregunta molt necessària. La Bíblia enspensem que és un llibre, però és una biblioteca. És labiblioteca antiga del poble d’Israel, redactada al llarg decentenars d’anys, i és la base de la cultura religiosa i civildel poble jueu. El complement bíblic que anomenem NouTestament és el fonament del món cristià, de manera queensenyar Bíblia ajuda a conèixer aquest text a partir delqual, segons Northrop Frye, el que es considera un delsmés grans crítics literari del s. XX, es desplega tota la lite-ratura d’Occident. Dit d’una altra manera: les dues granscolumnes que fonamenten el pensament occidental sónla Bíblia i la filosofia grega (el món oriental és una altracosa).Recordo que un dia el doctor Nadal em va dir: “Joan, noanem pas bé, perquè als meus alumnes de cinquè, els hefet una reflexió en el sentit que la història de les llengüesés la història que va de Babel a la Pentecosta, i he vist enles seves cares que no sabien què eren ni Babel ni laPentecosta”. I cito aquest exemple, no com a fet religiós,sinó com un fet purament cultural. Oferir la possibilitat de

“Per aquests atzars que té la vida, undia vaig trobar el senyor Corominesi el vaig saludar. Al cap d’uns diesem va telefonar i va demanar-meque col·laborés amb ell, la qual cosava deixar-me completament des-col·locat”.

“Avui, i sempre, cal estudiar la Bíbliaperquè és el fonament de la nostracultura, però és que també els jueussón part de la nostra cultura”.

///////////////////////////////

Joan Ferrer (Calella, 1960) va ser deixeble icol·laborador del filòleg Joan Coromines. És profes-sor titular de Llengua i cultura hebrea i aramea a laUniversitat de Girona. Fa unes setmanes ha presen-tat la primera història i gramàtica del jiddisch encastellà i prepara, juntament amb Eduard Feliu iPere Casanellas —és a punt de sortir— el DiccionariGirona hebreu-català, català-hebreu, que tambéserà el primer d’aquestes característiques. PerFerrer, l’interès per la cultura jueva no és sinó unacte de justícia, el reconeixement vers una comuni-tat, una llengua i una cultura que eren una partindestriable de Catalunya des de temps immemo-rials i que forma part d’una manera compartidad’entendre el món.

Havíeu estat deixeble i col·laborador de Joan Coromines.Com va anar, això?Joan Coromines ha estat el més gran deixeble de Pompeu Fabra iun dels lingüistes romanistes més grans del món en la segona mei-tat del segle XX. Coromines va ser un home d’una capacitat detreball increïble. Havia d’haver succeït Pompeu Fabra i ser catedrà-tic de Filologia a la Universitat de Barcelona si aquest país nohagués patit les circumstàncies catastròfiques de la Guerra Civil.Quan es jubila de la Càtedra de Llengües Romàniques a laUniversitat de Chicago, torna a Catalunya i s’instal·la a Pineda deMar, el 1967, una mica per atzar. Es va establir allà perquè pensa-va que si s’instal·lava a Barcelona el distraurien, li farien perdre eltemps.

Per aquests atzars que té la vida, un dia vaig trobar el senyorCoromines i el vaig saludar. Al cap d’uns dies em va telefonar i vademanar-me que col·laborés amb ell, la qual cosa va deixar-mecompletament descol·locat. Després vaig saber que ell havia estatpreguntant i que havia sabut que jo era catedràtic a l’institut deCalella...Vaig redactar el volum desè del Diccionari etimològic, que són elsíndexs generals de l’obra i, després, vaig escriure molts articles dela seva última obra, l’Onomasticon Cataloniae, que és un estudietimològic i històric de tots els topònims en llengua catalana.També vaig empènyer perquè l’obra arribés a bon port, perquèCoromines havia mort quan només s’havien publicat dos volums iel tercer s’estava a punt de publicar. Treballar al costat d’aquest

“Cal estudiar laBíblia perquèés el fonamentde la nostracultura”

L’entrevista:

Joan Ferrer

/27/

/ 26 /

gegant em va donar una visió de la lingüística catalana molt àmplia; vaser un privilegi molt gran. D’ell vaig aprendre que hi ha coses per lesquals val la pena treballar. Em va ensenyar el valor de la paraula pàtriai de la paraula llengua. Coromines deia que pàtria era la terra dels paresi, és clar, això és fonamental: per què estimem la pàtria? Perquè és laterra que hem rebut dels pares, és la nostra tradició i, si no l’estimemnosaltres, qui l’estimarà? Això és una cosa noble.I només la podem estimar els qui la defensem, i no es referia a defen-sar la meva contra la teva, sinó a defensar-la perquè sense ella no tenimres. I com a fruit de la pàtria hi ha la llengua, l’únic patrimoni que hemrebut. Però, atenció, Coromines em va ensenyar que una llengua noméss’entén en relació amb les altres, perquè ell era, alhora, un dels mésgrans coneixedors de la llengua castellana, i de l’occitana, la portugue-sa i la francesa. De la mateixa manera que la llengua, la pàtria noméss’explica en relació amb les altres pàtries, la qual cosa ens permet fer untomb virtuós a aquesta mena de vergonya de parlar de nacionalisme als. XXI. Nosaltres som nacionalistes perquè estimem la nostra cultura, lanostra llengua i volem i entenem que els altres s’estimin la seva.

Sou biblista, professor d’hebreu, arameu... Avui, i sempre, cal estudiar la Bíblia perquè és el fonament de la nostracultura, però és que també els jueus són part de la nostra cultura. Perexemple, el darrer text hebreu que hem publicat a la revista Tamid, dela Societat Catalana d’Estudis Hebraics, és un quadern d’un home ano-menat Jucef Zabara, que era administrador de la comunitat jueva deGirona el 1443. És un quadernet de deu fulls, un llibre de comptes queun notari va enquadernar dins uns protocols llatins i que s’ha conservatde miracle. En aquells temps, la comunitat jueva de Girona es trobava al’agonia, després que els avalots del 1391 havien convertit els jueus enel boc que va expiar uns mals socials dels quals ningú no era responsa-ble de manera directa. La gent de cop es va avalotar i se’n va anar amatar els seus veïns. Això va passar al nostre país, com passa encaraavui mateix en tants llocs del món.Els jueus que hi havia a Girona vivien en un món català com els seuscontemporanis cristians, però s’alfabetitzaven en llengua hebrea, demanera que, a l’hora d’escriure, ho feien en hebreu. Aquest documentque he publicat amb Eduard Feliu demostra això i també l’existènciad’un món peculiar que escriu en hebreu però que, quan una paraula noli surt, l’escriu en català en lletres hebrees. També hem vist, en el qua-dernet de Zabara, fenòmens lingüístics que sabíem que existien a lesterres gironines, però que pensàvem que eren molt més reculats en eltemps, com l’ús del sufix llatí en -n, com rodon per rodó, accion peracció. Ho dic per reforçar la idea que la cultura jueva, la llengua hebrea,forma part del nostre patrimoni històric des de sempre. És per aquestmotiu que, quan en temps del rectorat del doctor Nadal es va crear laplaça de professor d’estudis hebreus i arameus, se li donava a la nostraciutat, a la nostra cultura, la possibilitat de recuperar una part de la sevahistòria, un passat que és absolutament gironí, que no és sobrevingutni una moda. És de justícia que la universitat l’estudiï.

Quina relació hi ha entre la Universitat i les altres institucionsque vetllen, a Girona, per la cultura jueva?Funcionem amb unes relacions òptimes, des del punt de vista personali professional. El Patronat del Call va ser una idea boníssima del’Ajuntament, que va saber veure que no hi havia ningú que es fescàrrec d’un patrimoni amb unes possibilitats de projectar el nom de laciutat molt grans.

En aquells anys, ja éreu a Girona?La cosa ve de lluny, perquè fa més de vint anys que sócprofessor de Bíblia a l’Institut Superior de CiènciesReligioses de Girona. Un dia em van convidar a fer unesclasses d’hebreu al Patronat del Call i gairebé de manerasimultània el doctor Nadal també em va convidar a fer lesprimeres classes d’hebreu i de filologia catalana a laFacultat de Lletres.La plaça de professor d’hebreu a la universitat és unaplaça acadèmica, però, com que les relacions amb elPatronat són molt bones, la relació és constant. Faig con-ferències allà i, per exemple, el Congrés de Girona-Besalúl’hem organitzat conjuntament Patronat i Universitat.També un llibre meu que es diu Nits jueves, que és unrecull de rondalles històriques extretes de fonts literàries,es va publicar en la col·lecció Girona Judaica. Queda clar,doncs, que les relacions són òptimes.

Què vol dir ensenyar Bíblia l’any 2008?Aquesta és una pregunta molt necessària. La Bíblia enspensem que és un llibre, però és una biblioteca. És labiblioteca antiga del poble d’Israel, redactada al llarg decentenars d’anys, i és la base de la cultura religiosa i civildel poble jueu. El complement bíblic que anomenem NouTestament és el fonament del món cristià, de manera queensenyar Bíblia ajuda a conèixer aquest text a partir delqual, segons Northrop Frye, el que es considera un delsmés grans crítics literari del s. XX, es desplega tota la lite-ratura d’Occident. Dit d’una altra manera: les dues granscolumnes que fonamenten el pensament occidental sónla Bíblia i la filosofia grega (el món oriental és una altracosa).Recordo que un dia el doctor Nadal em va dir: “Joan, noanem pas bé, perquè als meus alumnes de cinquè, els hefet una reflexió en el sentit que la història de les llengüesés la història que va de Babel a la Pentecosta, i he vist enles seves cares que no sabien què eren ni Babel ni laPentecosta”. I cito aquest exemple, no com a fet religiós,sinó com un fet purament cultural. Oferir la possibilitat de

“Per aquests atzars que té la vida, undia vaig trobar el senyor Corominesi el vaig saludar. Al cap d’uns diesem va telefonar i va demanar-meque col·laborés amb ell, la qual cosava deixar-me completament des-col·locat”.

“Avui, i sempre, cal estudiar la Bíbliaperquè és el fonament de la nostracultura, però és que també els jueussón part de la nostra cultura”.

///////////////////////////////

Joan Ferrer (Calella, 1960) va ser deixeble icol·laborador del filòleg Joan Coromines. És profes-sor titular de Llengua i cultura hebrea i aramea a laUniversitat de Girona. Fa unes setmanes ha presen-tat la primera història i gramàtica del jiddisch encastellà i prepara, juntament amb Eduard Feliu iPere Casanellas —és a punt de sortir— el DiccionariGirona hebreu-català, català-hebreu, que tambéserà el primer d’aquestes característiques. PerFerrer, l’interès per la cultura jueva no és sinó unacte de justícia, el reconeixement vers una comuni-tat, una llengua i una cultura que eren una partindestriable de Catalunya des de temps immemo-rials i que forma part d’una manera compartidad’entendre el món.

Havíeu estat deixeble i col·laborador de Joan Coromines.Com va anar, això?Joan Coromines ha estat el més gran deixeble de Pompeu Fabra iun dels lingüistes romanistes més grans del món en la segona mei-tat del segle XX. Coromines va ser un home d’una capacitat detreball increïble. Havia d’haver succeït Pompeu Fabra i ser catedrà-tic de Filologia a la Universitat de Barcelona si aquest país nohagués patit les circumstàncies catastròfiques de la Guerra Civil.Quan es jubila de la Càtedra de Llengües Romàniques a laUniversitat de Chicago, torna a Catalunya i s’instal·la a Pineda deMar, el 1967, una mica per atzar. Es va establir allà perquè pensa-va que si s’instal·lava a Barcelona el distraurien, li farien perdre eltemps.

Per aquests atzars que té la vida, un dia vaig trobar el senyorCoromines i el vaig saludar. Al cap d’uns dies em va telefonar i vademanar-me que col·laborés amb ell, la qual cosa va deixar-mecompletament descol·locat. Després vaig saber que ell havia estatpreguntant i que havia sabut que jo era catedràtic a l’institut deCalella...Vaig redactar el volum desè del Diccionari etimològic, que són elsíndexs generals de l’obra i, després, vaig escriure molts articles dela seva última obra, l’Onomasticon Cataloniae, que és un estudietimològic i històric de tots els topònims en llengua catalana.També vaig empènyer perquè l’obra arribés a bon port, perquèCoromines havia mort quan només s’havien publicat dos volums iel tercer s’estava a punt de publicar. Treballar al costat d’aquest

“Cal estudiar laBíblia perquèés el fonamentde la nostracultura”

L’entrevista:

Joan Ferrer

/29/

/ 28 /

la vida jueva. Amb la caiguda de l’imperi otomà, la Palestina històrica queda sotal’administració de l’imperi britànic. Mentrestant, a Europa s’aniranproduint fenòmens que empenyeran els sionistes a organitzar-se mésbé i que els portaran a fer d’una llengua morta (que, com el llatí a lesesglésies, només s’usava a les sinagogues per resar) el seu vehicle decomunicació. Els petits grups establerts a Palestina faran l’esforç bru-tal de convertir una llengua morta en la llengua de la vida quotidia-na, la qual cosa representa un esforç terrible i una revolució lingüísti-ca única en la història de la humanitat.

El diccionari que prepareu, és d’hebreu modern o bíblic?El diccionari que nosaltres fem, que es dirà Diccionari Girona, perquèha estat fet des de la nostra universitat i existeix una tradició de dic-cionaris que duen per nom el de la universitat i ciutat, és un dicciona-ri d’hebreu modern que, a més de les paraules estrictament moder-nes, pren com a base l’hebreu clàssic. D’altra banda, cal dir que pre-paro també un diccionari bíblic en català. Vaig estudiar hebreu ambla Bíblia i després vaig continuar amb l’hebreu modern perquè, desdel punt de vista literari, considero que la cultura hebrea és una de lesmés actives del món.

“Recordo que un dia el doctor Nadalem va dir: “Joan, no anem pas bé, per-què als meus alumnes de cinquè, els hefet una reflexió en el sentit que la histò-ria de les llengües és la història que vade Babel a la Pentecosta, i he vist en lesseves cares que no sabien que eren niBabel ni la Pentecosta”

Joan Coromines i Joan Ferrer al Restaurant Coll sa Creu d’Arenys de Munt, any 1992

donar a conèixer la Bíblia, aquí a Girona, d’una manera crítica, filolò-gica, científica a la fi, és una bona cosa.

Per què heu fet una gramàtica jiddisch-castellà?Quan era professor associat a la Universitat de Barcelona vaig fer unesclasses de llengua sefardita, que és l’espanyol fossilitzat de l’època delsReis Catòlics. Aleshores vaig veure que a l’Estat espanyol ningú nohavia estudiat mai la cultura jueva centreeuropea que s’expressava enjiddisch. El meu interès per comprendre aquest món em va portar aestudiar la seva llengua i, també, a la sorpresa de saber que la gramà-tica que publiquem és la primera que apareix a Espanya. Sembla quemai ningú no s’havia dedicat a aquest tipus d’estudi a la UniversitatEspanyola. Ara, l’ODELLEUM de la UdG ha editat la primera història igramàtica del jiddisch en castellà i, recentment, des d’Oxford han mos-trat interès a traduir aquesta obra a l’anglès. Ja es veurà...

Què és el jiddisch? Per què a l’Europa central tots els jueus par-laven jiddisch?En el mapa que publiquem a la Gramàtica ja es veu que ens trobemdavant d’una llengua absolutament excepcional, que comprèn eldomini lingüístic més extens de la història d’Europa. S’estenia desd’Holanda fins al nord d’Itàlia, fins a arribar a Odessa i Letònia iLituània, però, això sí, era una llengua exclusiva de les comunitats jue-ves.A la fi de l’imperi romà, diverses comunitats jueves estaven instal·ladesa les ribes del Rin i el Danubi. Quan a l’edat mitjana l’imperi germànicva agafant embranzida cultural i econòmica, els jueus passaran a par-lar l’alemany d’aquests territoris i el representaran amb lletres hebre-es, la qual cosa crea una singularitat especial. Per causa de la dissorta-da història del judaisme europeu, aquests van anar sent expulsats delspaïsos de parla alemanya en direcció a l’est, cap a Polònia, Ucraïna,Bielorússia, i es van endur la seva llengua. A causa de l’estil de vida tra-dicional, que obliga els jueus al replegament per no desnaturalitzar-se,mantindran viva la llengua fins a l’època de la més gran catàstrofe dela història d’Europa, que serà el nazisme i la II Guerra Mundial. Es vanassassinar sis milions de persones i també es va dur a terme l’extermi-ni de la llengua, que només s’ha mantingut, relativament, als EUA i al’Argentina, en comunitats ultraortodoxes.

Heu escrit un article titulat “Set-cents anys de Bíblia en català”.Sembla que les traduccions de l’hebreu vénen d’antic...Ja en temps de Jaume II, Jaume de Montjuïc havia rebut l’encàrrec reialde traduir la Bíblia, però no ens n’ha arribat cap testimoni. És gairebésegur que en corrien traduccions perquè hi havia comunitats juevesmolt cultes que podien traduir-la al català, que era la seva llengua quo-tidiana. Al segle XIV circulaven en llengua catalana diverses traduc-cions de la Bíblia, els manuscrits de la qual tot just ara s’estan comen-çant a editar. Al segle XV apareix la Bíblia valenciana, ja impresa, queva editar Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent Ferrer, que va tenir unadissort tremenda perquè va anar a parar a mans dels inquisidors i vaacabar cremada. Només se’n va conservar un exemplar complet a laBiblioteca Reial de Suècia, però en un incendi que hi va haver al segleXVII es va cremar, per la qual cosa només hem rebut uns fragments delsaltiri i el colofó, que es conserven a la Hispanic Society de Nova York.Amb la decadència de l’alta cultura catalana, no és fins al 1832 quetornem a trobar una traducció de la Bíblia, quan la Societat BíblicaBritànica i Estrangera, de Londres, encarrega a un exiliat català, ano-menat Josep Melcior Prat, un home culte, la traducció del NouTestament, just en el moment en el qual comença la Renaixença. Ésuna traducció del llatí, per tant indirecta, però significa el retorn a la

tradició de traduccions de la Bíblia al català.L’evolució de la biblística catalana és fluctuant fins que, ambel noucentisme, s’inicia un programa de traduccions que posaen marxa tres projectes. El primer és el de l’Institut de laLlengua Catalana (després IEC), que s’encarrega a mossènFrederic Clascar, un home molt culte que, dissortadament, vamorir havent publicat només tres o quatre volums, el primerdels quals es va publicar el 1915. El segueix la Bíblia deMontserrat, del pare Bonaventura Ubach. El tercer projectel’impulsa Francesc Cambó, el 1928, a través de la FundacióBíblica Catalana. Conèixer la Bíblia és assumit pels noucentis-tes com una necessitat cultural, perquè el món els resultaincomprensible sense ella i és per aquest motiu pel qual s’em-barquen en aquests programes de traduccions. Amb posterioritat es produeix la Bíblia Catalana TraduccióInterconfessional, que és la de la meva generació, que va serpublicada el 1993 i que duu una quantitat enorme d’edicionsen tota mena de formats: de luxe, de butxaca, en CD-ROM oper Internet. La Bíblia continua viva gràcies als que pensemque és bàsic tenir-ne traduccions modernes. Sense la Bíblia noes pot entendre la nostra cultura.

Què és la llengua hebrea moderna?L’hebreu s’havia mantingut com a llengua de cultura des desempre, però com a llengua parlada es devia extingir cap alsegle III de l’era cristiana. Vespasià i Titus destrueixenJerusalem, l’any 70, i n’expulsen els jueus, que es mantindranen la diàspora. A finals del segle XIX es produeix, però, unfenomen singular: el sionisme.Teodor Hertzel, el pare del sionisme, veient que els jueus erenrebutjats, i de vegades agredits, en les comunitats de l’estd’Europa, alhora que a Alemanya es trobaven molt assimilatsa la cultura ambiental, inicia un moviment que pretén elretorn a la terra d’Israel, que en aquell moment era un terri-tori obscur de l’imperi otomà, deixat de la mà de Déu. Elmoviment sionista aconsegueix que, cap al 1882, joves idea-listes europeus emigrin a Israel amb la voluntat de recuperar

“Els petits grups establerts a Palestina afinals del segle XIX, faran l’esforç brutalde convertir una llengua morta –l’he-breu– en la llengua de la vida quotidiana,la qual cosa representa un esforç terriblei una revolució lingüística única en la his-tòria de la humanitat”.

“El diccionari que nosaltres fem, que esdirà Diccionari Girona, perquè ha estatfet des de la nostra universitat i existeixuna tradició de diccionaris que duen pernom el de la universitat i ciutat”.

Portada del llibre “El yídish.História y gramática de unalengua judía”, de la col·lecció“Linguae mundi”.

/29/

/ 28 /

la vida jueva. Amb la caiguda de l’imperi otomà, la Palestina històrica queda sotal’administració de l’imperi britànic. Mentrestant, a Europa s’aniranproduint fenòmens que empenyeran els sionistes a organitzar-se mésbé i que els portaran a fer d’una llengua morta (que, com el llatí a lesesglésies, només s’usava a les sinagogues per resar) el seu vehicle decomunicació. Els petits grups establerts a Palestina faran l’esforç bru-tal de convertir una llengua morta en la llengua de la vida quotidia-na, la qual cosa representa un esforç terrible i una revolució lingüísti-ca única en la història de la humanitat.

El diccionari que prepareu, és d’hebreu modern o bíblic?El diccionari que nosaltres fem, que es dirà Diccionari Girona, perquèha estat fet des de la nostra universitat i existeix una tradició de dic-cionaris que duen per nom el de la universitat i ciutat, és un dicciona-ri d’hebreu modern que, a més de les paraules estrictament moder-nes, pren com a base l’hebreu clàssic. D’altra banda, cal dir que pre-paro també un diccionari bíblic en català. Vaig estudiar hebreu ambla Bíblia i després vaig continuar amb l’hebreu modern perquè, desdel punt de vista literari, considero que la cultura hebrea és una de lesmés actives del món.

“Recordo que un dia el doctor Nadalem va dir: “Joan, no anem pas bé, per-què als meus alumnes de cinquè, els hefet una reflexió en el sentit que la histò-ria de les llengües és la història que vade Babel a la Pentecosta, i he vist en lesseves cares que no sabien que eren niBabel ni la Pentecosta”

Joan Coromines i Joan Ferrer al Restaurant Coll sa Creu d’Arenys de Munt, any 1992

donar a conèixer la Bíblia, aquí a Girona, d’una manera crítica, filolò-gica, científica a la fi, és una bona cosa.

Per què heu fet una gramàtica jiddisch-castellà?Quan era professor associat a la Universitat de Barcelona vaig fer unesclasses de llengua sefardita, que és l’espanyol fossilitzat de l’època delsReis Catòlics. Aleshores vaig veure que a l’Estat espanyol ningú nohavia estudiat mai la cultura jueva centreeuropea que s’expressava enjiddisch. El meu interès per comprendre aquest món em va portar aestudiar la seva llengua i, també, a la sorpresa de saber que la gramà-tica que publiquem és la primera que apareix a Espanya. Sembla quemai ningú no s’havia dedicat a aquest tipus d’estudi a la UniversitatEspanyola. Ara, l’ODELLEUM de la UdG ha editat la primera història igramàtica del jiddisch en castellà i, recentment, des d’Oxford han mos-trat interès a traduir aquesta obra a l’anglès. Ja es veurà...

Què és el jiddisch? Per què a l’Europa central tots els jueus par-laven jiddisch?En el mapa que publiquem a la Gramàtica ja es veu que ens trobemdavant d’una llengua absolutament excepcional, que comprèn eldomini lingüístic més extens de la història d’Europa. S’estenia desd’Holanda fins al nord d’Itàlia, fins a arribar a Odessa i Letònia iLituània, però, això sí, era una llengua exclusiva de les comunitats jue-ves.A la fi de l’imperi romà, diverses comunitats jueves estaven instal·ladesa les ribes del Rin i el Danubi. Quan a l’edat mitjana l’imperi germànicva agafant embranzida cultural i econòmica, els jueus passaran a par-lar l’alemany d’aquests territoris i el representaran amb lletres hebre-es, la qual cosa crea una singularitat especial. Per causa de la dissorta-da història del judaisme europeu, aquests van anar sent expulsats delspaïsos de parla alemanya en direcció a l’est, cap a Polònia, Ucraïna,Bielorússia, i es van endur la seva llengua. A causa de l’estil de vida tra-dicional, que obliga els jueus al replegament per no desnaturalitzar-se,mantindran viva la llengua fins a l’època de la més gran catàstrofe dela història d’Europa, que serà el nazisme i la II Guerra Mundial. Es vanassassinar sis milions de persones i també es va dur a terme l’extermi-ni de la llengua, que només s’ha mantingut, relativament, als EUA i al’Argentina, en comunitats ultraortodoxes.

Heu escrit un article titulat “Set-cents anys de Bíblia en català”.Sembla que les traduccions de l’hebreu vénen d’antic...Ja en temps de Jaume II, Jaume de Montjuïc havia rebut l’encàrrec reialde traduir la Bíblia, però no ens n’ha arribat cap testimoni. És gairebésegur que en corrien traduccions perquè hi havia comunitats juevesmolt cultes que podien traduir-la al català, que era la seva llengua quo-tidiana. Al segle XIV circulaven en llengua catalana diverses traduc-cions de la Bíblia, els manuscrits de la qual tot just ara s’estan comen-çant a editar. Al segle XV apareix la Bíblia valenciana, ja impresa, queva editar Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent Ferrer, que va tenir unadissort tremenda perquè va anar a parar a mans dels inquisidors i vaacabar cremada. Només se’n va conservar un exemplar complet a laBiblioteca Reial de Suècia, però en un incendi que hi va haver al segleXVII es va cremar, per la qual cosa només hem rebut uns fragments delsaltiri i el colofó, que es conserven a la Hispanic Society de Nova York.Amb la decadència de l’alta cultura catalana, no és fins al 1832 quetornem a trobar una traducció de la Bíblia, quan la Societat BíblicaBritànica i Estrangera, de Londres, encarrega a un exiliat català, ano-menat Josep Melcior Prat, un home culte, la traducció del NouTestament, just en el moment en el qual comença la Renaixença. Ésuna traducció del llatí, per tant indirecta, però significa el retorn a la

tradició de traduccions de la Bíblia al català.L’evolució de la biblística catalana és fluctuant fins que, ambel noucentisme, s’inicia un programa de traduccions que posaen marxa tres projectes. El primer és el de l’Institut de laLlengua Catalana (després IEC), que s’encarrega a mossènFrederic Clascar, un home molt culte que, dissortadament, vamorir havent publicat només tres o quatre volums, el primerdels quals es va publicar el 1915. El segueix la Bíblia deMontserrat, del pare Bonaventura Ubach. El tercer projectel’impulsa Francesc Cambó, el 1928, a través de la FundacióBíblica Catalana. Conèixer la Bíblia és assumit pels noucentis-tes com una necessitat cultural, perquè el món els resultaincomprensible sense ella i és per aquest motiu pel qual s’em-barquen en aquests programes de traduccions. Amb posterioritat es produeix la Bíblia Catalana TraduccióInterconfessional, que és la de la meva generació, que va serpublicada el 1993 i que duu una quantitat enorme d’edicionsen tota mena de formats: de luxe, de butxaca, en CD-ROM oper Internet. La Bíblia continua viva gràcies als que pensemque és bàsic tenir-ne traduccions modernes. Sense la Bíblia noes pot entendre la nostra cultura.

Què és la llengua hebrea moderna?L’hebreu s’havia mantingut com a llengua de cultura des desempre, però com a llengua parlada es devia extingir cap alsegle III de l’era cristiana. Vespasià i Titus destrueixenJerusalem, l’any 70, i n’expulsen els jueus, que es mantindranen la diàspora. A finals del segle XIX es produeix, però, unfenomen singular: el sionisme.Teodor Hertzel, el pare del sionisme, veient que els jueus erenrebutjats, i de vegades agredits, en les comunitats de l’estd’Europa, alhora que a Alemanya es trobaven molt assimilatsa la cultura ambiental, inicia un moviment que pretén elretorn a la terra d’Israel, que en aquell moment era un terri-tori obscur de l’imperi otomà, deixat de la mà de Déu. Elmoviment sionista aconsegueix que, cap al 1882, joves idea-listes europeus emigrin a Israel amb la voluntat de recuperar

“Els petits grups establerts a Palestina afinals del segle XIX, faran l’esforç brutalde convertir una llengua morta –l’he-breu– en la llengua de la vida quotidiana,la qual cosa representa un esforç terriblei una revolució lingüística única en la his-tòria de la humanitat”.

“El diccionari que nosaltres fem, que esdirà Diccionari Girona, perquè ha estatfet des de la nostra universitat i existeixuna tradició de diccionaris que duen pernom el de la universitat i ciutat”.

Portada del llibre “El yídish.História y gramática de unalengua judía”, de la col·lecció“Linguae mundi”.

/31/

/ 30 /

altra historiadora de l’art, Francesca Cappelletti, compila l’obra de Bril enel que pretén ser el recull definitiu del pintor flamenc. “Segur que deuenser allà”, pensa Bosch, “segur que Cappeletti deu fer esment d’aquestcontracte que jo he trobat”. Amb aquest convenciment, deixa estar laqüestió.

Passen tres anys i per la primavera del 2007 Cappelletti publica l’obrasobre Bril, en la qual no hi ha cap referència als quadres que el marquèshavia encarregat, aquells dels quals Bosch havia trobat el contracte. Pocabans havia aparegut el catàleg de l’exposició Las edades del hombre,una mostra destinada a promocionar l’art de Castella i Lleó. A partir d’a-quí Bosch té notícia d’uns quadres que hi ha al convent de l’Anunciada,a Villafranca del Bierzo, que, malgrat atribuir-se a un autor italià de cog-nom Serena, presenten unes característiques que per un especialista enpintura flamenca com ell els fan estranys: “Per què pintava com un fla-menc, aquest italià?”, es pregunta en veure les reproduccions.

Un llibre que no en parla i una exposició amb dos quadres sorprenentsdisparen les alertes de l’investigador. Li sembla que... però necessita

La sorpresa de trobar quadres dePaul Bril és majúscula, perquè juga ala primera divisió dels pintors delRenaixement, és bon amic de Rubensi es va significar com una figura clauen l’evolució del gènere del paisatgeen la pintura

Som a Roma. És l’any 2004. Joan Bosch hi fa una esta-da de recerca, una més de tantes que ha fet. Unamés entre les milers que fan investigadors d’arreu del

món. En aquests dies la feina a l’Arxiu Capitolí se centra abuscar, en els llibres del notari valencià Rabassa, els rastresde les obres d’art que, des de Roma, puguin haver anat capa Catalunya.

El temps dels documents és el segle XVII, i a la ciutat delsSet Turons s’hi barregen els millors artistes d’Europa amb elsmés grans conspiradors polítics. Tothom que vol ser algú hade ser a Roma. A l’Arxiu, Bosch passa pàgines, pren notes itroba, entre els lligalls, un contracte en el qual el marquèsde Villafranca del Bierzo encarrega un lot de 93 pintures aun grup de pintors flamencs, entre els quals hi ha Paul Bril.La sorpresa és majúscula, perquè Bril juga a la primera divi-sió dels pintors del Renaixement. Bon amic de Rubens, Briles va significar com una figura clau en l’evolució del gène-re del paisatge en la pintura; és un artista que és més que

altres pintors —a penes considerats uns artesans— i que va de bracetamb les elits del moment. Amb el document a les mans, a l’investiga-dor l’assalta una pregunta: “Com és que no en sabíem res, d’aquestespintures?”.

El contractant, Pedro de Toledo i Osorio, cinquè marquès de Villafrancadel Bierzo i Grande de España, va ser un home de la Corona. Brillantcomandant de les Milícies, mantenia a resguard els interessos del reid’Espanya a Itàlia o Flandes. La història el recorda així, com un homed’estat. Joan Bosch, però, el descobreix en els papers tot just trobatscom un amant de l’art, un col·leccionista. “Ho duia a la sang”, afirma.No en va la seva mare, una Colonna, era d’una família que manteniaexcel·lents relacions amb els artistes més destacats del moment, comCaravaggio, i la seva tia era Leonor de Toledo, casada amb el ducCosimo I de Florència. Pedro de Toledo era bo per a la guerra i per al’art; era un home del Renaixement.

Però seguim allà on érem, fent de detectius amb Joan Bosch, que enca-ra no acaba de creure el que els documents li diuen. Té notícia que una

DE ROMA ALBIERZO PASSANTPER SANLÚCAR.

LA SINGULARPERIPÈCIA DE

JOAN BOSCHSEGUINT

EL RASTRE DEL PINTOR PAUL

BRIL Una de les pintures del convent de Santa María de la Anunciada.

/31/

/ 30 /

altra historiadora de l’art, Francesca Cappelletti, compila l’obra de Bril enel que pretén ser el recull definitiu del pintor flamenc. “Segur que deuenser allà”, pensa Bosch, “segur que Cappeletti deu fer esment d’aquestcontracte que jo he trobat”. Amb aquest convenciment, deixa estar laqüestió.

Passen tres anys i per la primavera del 2007 Cappelletti publica l’obrasobre Bril, en la qual no hi ha cap referència als quadres que el marquèshavia encarregat, aquells dels quals Bosch havia trobat el contracte. Pocabans havia aparegut el catàleg de l’exposició Las edades del hombre,una mostra destinada a promocionar l’art de Castella i Lleó. A partir d’a-quí Bosch té notícia d’uns quadres que hi ha al convent de l’Anunciada,a Villafranca del Bierzo, que, malgrat atribuir-se a un autor italià de cog-nom Serena, presenten unes característiques que per un especialista enpintura flamenca com ell els fan estranys: “Per què pintava com un fla-menc, aquest italià?”, es pregunta en veure les reproduccions.

Un llibre que no en parla i una exposició amb dos quadres sorprenentsdisparen les alertes de l’investigador. Li sembla que... però necessita

La sorpresa de trobar quadres dePaul Bril és majúscula, perquè juga ala primera divisió dels pintors delRenaixement, és bon amic de Rubensi es va significar com una figura clauen l’evolució del gènere del paisatgeen la pintura

Som a Roma. És l’any 2004. Joan Bosch hi fa una esta-da de recerca, una més de tantes que ha fet. Unamés entre les milers que fan investigadors d’arreu del

món. En aquests dies la feina a l’Arxiu Capitolí se centra abuscar, en els llibres del notari valencià Rabassa, els rastresde les obres d’art que, des de Roma, puguin haver anat capa Catalunya.

El temps dels documents és el segle XVII, i a la ciutat delsSet Turons s’hi barregen els millors artistes d’Europa amb elsmés grans conspiradors polítics. Tothom que vol ser algú hade ser a Roma. A l’Arxiu, Bosch passa pàgines, pren notes itroba, entre els lligalls, un contracte en el qual el marquèsde Villafranca del Bierzo encarrega un lot de 93 pintures aun grup de pintors flamencs, entre els quals hi ha Paul Bril.La sorpresa és majúscula, perquè Bril juga a la primera divi-sió dels pintors del Renaixement. Bon amic de Rubens, Briles va significar com una figura clau en l’evolució del gène-re del paisatge en la pintura; és un artista que és més que

altres pintors —a penes considerats uns artesans— i que va de bracetamb les elits del moment. Amb el document a les mans, a l’investiga-dor l’assalta una pregunta: “Com és que no en sabíem res, d’aquestespintures?”.

El contractant, Pedro de Toledo i Osorio, cinquè marquès de Villafrancadel Bierzo i Grande de España, va ser un home de la Corona. Brillantcomandant de les Milícies, mantenia a resguard els interessos del reid’Espanya a Itàlia o Flandes. La història el recorda així, com un homed’estat. Joan Bosch, però, el descobreix en els papers tot just trobatscom un amant de l’art, un col·leccionista. “Ho duia a la sang”, afirma.No en va la seva mare, una Colonna, era d’una família que manteniaexcel·lents relacions amb els artistes més destacats del moment, comCaravaggio, i la seva tia era Leonor de Toledo, casada amb el ducCosimo I de Florència. Pedro de Toledo era bo per a la guerra i per al’art; era un home del Renaixement.

Però seguim allà on érem, fent de detectius amb Joan Bosch, que enca-ra no acaba de creure el que els documents li diuen. Té notícia que una

DE ROMA ALBIERZO PASSANTPER SANLÚCAR.

LA SINGULARPERIPÈCIA DE

JOAN BOSCHSEGUINT

EL RASTRE DEL PINTOR PAUL

BRIL Una de les pintures del convent de Santa María de la Anunciada.

/33/

/ 32 /

El doctor Joan Bosch és professor titu-lar d’Història de l’Art a la Universitatde Girona. És membre d’un grup derecerca que estudia la posició deCatalunya en l’encreuament europeude les arts del Renaixement i és, pot-ser, per aquest investigar en una cruï-lla de cultures que ha pogut viure unaperipècia extraordinària, com ha estatla de documentar i després localitzaruna sèrie de trenta quadres de pintorsflamencs, el més destacat dels qualsés Paul de Bril. La troballa va ser pre-sentada el mes d’abril passat almonestir de l’Anunciada, a Villafrancadel Bierzo, allà on les pintures hanestat els darrers quatre-cents anys.

vats creats per Rafael I i Johan I Sadeler, que, més endavant, es convertiranen quadres de gran format. A ell, a la seva imaginació, es deu la desfiladaincomparable de paisatges fantasiosos, alguns d’alpins, altres de desèrtics...en els quals Bril i els altres representaran ermitans de Síria, d’Armènia,d’Eslovàquia, de Suïssa, d’Escòcia, que, mirats en conjunt, componen unamena d’història del cristianisme. Les pintures ens parlen d’uns individus queabandonen el món per acostar-se a la divinitat. En paraules de Bosch, sónuna “mena de professionals de la mortificació que, per purificar-se, es tan-quen en troncs d’arbres fent vot de no sortir-ne mai més, o que es clavenestaques al voltant per no poder moure’s ni dormir, o es reclouen de per vidaen coves.”

Necessiten restauració

Les pintures no havien estat despenjades mai. “Amb l’ajuda d’una escalavam despenjar les més accessibles, però les de l’església encara no han estatmai despenjades”, explica Bosch. Algunes de les pintures es troben en unestat de precarietat evident, sobretot un parell que han estat exposades aambients humits. La restauració dels quadres depassa les possibilitats econò-miques de la comunitat monàstica, en la qual a penes queden nou monges.Les converses amb l’Ajuntament de Villafranca del Bierzo van en la direcciód’adequar una part del convent per a la visita pública, una opció a la qualles monges, de moment, no s’oposen.

Un cop descoberta l’autèntica autoria de les obres i restituït el seu valor, calque es faci un projecte museogràfic de manera que l’encant de tota aques-ta història, aquella que va passar en veritat, la del marquès i la seva fillamonja, la dels pintors, però també la dels ermitans que es representen a lesteles, sigui explicada d’una manera accessible al públic. La ciutat, en el camíde Sant Jaume, espera que aquesta descoberta proporcioni un nou al·licientals romeus que hi passen. Per Joan Bosch el més gros encara ha d’arribar,quan els flamencs d’avui descobreixin que a Villafranca hi ha la més grancol·lecció de pintura de Bril fora d’Itàlia.

la duquessa d’Alba, la convenç d’ingressar al’orde de les clarisses, estrictes, severes,però observants d’una regla acceptada perl’església. Els diners per als jesuïtes se’lsendurà la filla, a la qual el pare decideixconstruir-li el convent de Santa Maria del’Anunciada. Les pintures, és clar, seguiranel camí de la novícia.

“Es perquè el marquès havia previst unadestinació diferent de la final que en unconvent femení trobem que totes les pintu-res representen ermitans masculins”, expli-ca Bosch. La temàtica exigeix una gran ima-ginació als artistes. La cosa està a mostrarels beneficis i les virtuts de la vida monàsti-ca a partir de l’exemple dels ermitans. Sí,sembla fàcil, però caldrà imaginar més denoranta imatges diferents, amb els seus pai-satges respectius, alguns de situats en esce-naris en què els pintors no hauran estatmai. Es dedueix, doncs, que no ho és tant,de senzill. Aquí, l’anàlisi dels quadres intro-dueix un altre nom, el de Martin de Vos,que serà el dibuixant que proveirà els gra-

saber més, cal buscar als arxius familiars del marquès. Viatja al palau dels ducs deMedina Sidonia, a Sanlúcar de Barrameda, l’arxiu privat més important d’Europa, on hiha els papers dels Toledo. Allà, buscant les proves de l’atribució a Serena, troba la docu-mentació que li falta, la qual, a través de l’error d’un altre, li dóna a ell l’encert, la recom-pensa desitjada. La lectura fidel de la documentació demostra que algú ha interpretatmalament el document, que aquell pintor italià —Giuseppe Serena— al qual s’atribuei-xen els quadres en l’exposició castellana no en va ser l’autor, només era un més dels pin-tors que el marquès mirava de posar al seu servei. L’escletxa es va obrint: són les duespintures del convent de l’Anunciada una part de l’encàrrec del contracte romà, un coprebatuda l’autoria italiana de les pintures?

Bosch es planteja la manera de confirmar-ho. No sembla fàcil. El convent de l’Anunciadaés de monges clarisses, que són de clausura. Comencen els contactes amb el bisbatd’Astorga, però les passes van lentes, massa lentes per a Bosch, que té pressa, que volsaber si allò que ell pensa és veritat, si les pintures són, a la fi, les flamenques del con-tracte. L’afer sembla que no avança i decideix tirar pel dret. L’informen que hi ha unamonja al convent, sor Carmen, que és historiadora. Sap també que les clarisses són unorde franciscà que pregona la senzillesa, la franquesa. Ho ha d’intentar: li telefonarà.Marca els números. Sor Carmen es posa al telèfon; parlen. Li explica la seva hipòtesi. Lamonja li contesta que no són només dos quadres, que n’hi ha trenta de la mateixa sèried’ermitans. L’expectativa creix. Bosch enfila cap a Villafranca del Bierzo. Un cop arriba alconvent, sap que s’adaptarà als requisits de la vida en clausura. Aconsegueix veure direc-tament una part de les peces i demana a sor Carmen que fotografiï els quadres que ocu-pen els espais més recòndits; li deixa una petita càmera de butxaca i li ensenya com fun-ciona. La monja torna al cap d’uns minuts. Les imatges són precàries però no deixen capmena de dubte, la temàtica les identifica: els quadres són els del contracte romà delnotari Rabassa; no són de Serena sinó que els va pintar el grup de Paul Bril. Les monges,que tenen una gran estimació per aquelles peces, no en sabien res, perquè fa quatre-cents anys que els quadres estan penjats de la paret i ningú no els ha tocat en aquesttemps.

Dels jesuïtes a les clarisses

Reculem un altre cop quatre-cents anys per anar a casa de Pedro de Toledo. Allà, pare ifilla no pensen de la mateixa manera. Ella vol ingressar en un orde monàstic, el de laLaura, que frega l’heterodòxia. El pare no ho vol. La filla s’escapa pel balcó lligant llen-çols ajudada per una serventa, però cau i es fa mal. Mentrestant, els quadres ja s’estanpintant a Roma perquè el marquès els volia per a un convent jesuïta que pretenia fun-dar. Cal, però, atendre primer la voluntat de la filla. El pare, a través d’una tia de la noia,

Joan Bosch descobreix enels papers tot just trobats, aPedro de Toledo i Osorio,cinquè marquès deVillafranca del Bierzo iGrande de España com unamant de l’art, un col·leccio-nista

Un cop descoberta l’autènti-ca autoria de les obres i res-tituït el seu valor, cal que esfaci un projecte museogràficde manera que l’encant detota aquesta història, aquellaque va passar en veritat, ladel marquès i la seva fillamonja, la dels pintors, peròtambé la dels ermitans quees representen a les teles,sigui explicada d’una mane-ra accessible al públic

Vista exterior del convent, a Villafranca del Bierzo.

Un dels documents originals en el qual es descriuen els quadres.

/33/

/ 32 /

El doctor Joan Bosch és professor titu-lar d’Història de l’Art a la Universitatde Girona. És membre d’un grup derecerca que estudia la posició deCatalunya en l’encreuament europeude les arts del Renaixement i és, pot-ser, per aquest investigar en una cruï-lla de cultures que ha pogut viure unaperipècia extraordinària, com ha estatla de documentar i després localitzaruna sèrie de trenta quadres de pintorsflamencs, el més destacat dels qualsés Paul de Bril. La troballa va ser pre-sentada el mes d’abril passat almonestir de l’Anunciada, a Villafrancadel Bierzo, allà on les pintures hanestat els darrers quatre-cents anys.

vats creats per Rafael I i Johan I Sadeler, que, més endavant, es convertiranen quadres de gran format. A ell, a la seva imaginació, es deu la desfiladaincomparable de paisatges fantasiosos, alguns d’alpins, altres de desèrtics...en els quals Bril i els altres representaran ermitans de Síria, d’Armènia,d’Eslovàquia, de Suïssa, d’Escòcia, que, mirats en conjunt, componen unamena d’història del cristianisme. Les pintures ens parlen d’uns individus queabandonen el món per acostar-se a la divinitat. En paraules de Bosch, sónuna “mena de professionals de la mortificació que, per purificar-se, es tan-quen en troncs d’arbres fent vot de no sortir-ne mai més, o que es clavenestaques al voltant per no poder moure’s ni dormir, o es reclouen de per vidaen coves.”

Necessiten restauració

Les pintures no havien estat despenjades mai. “Amb l’ajuda d’una escalavam despenjar les més accessibles, però les de l’església encara no han estatmai despenjades”, explica Bosch. Algunes de les pintures es troben en unestat de precarietat evident, sobretot un parell que han estat exposades aambients humits. La restauració dels quadres depassa les possibilitats econò-miques de la comunitat monàstica, en la qual a penes queden nou monges.Les converses amb l’Ajuntament de Villafranca del Bierzo van en la direcciód’adequar una part del convent per a la visita pública, una opció a la qualles monges, de moment, no s’oposen.

Un cop descoberta l’autèntica autoria de les obres i restituït el seu valor, calque es faci un projecte museogràfic de manera que l’encant de tota aques-ta història, aquella que va passar en veritat, la del marquès i la seva fillamonja, la dels pintors, però també la dels ermitans que es representen a lesteles, sigui explicada d’una manera accessible al públic. La ciutat, en el camíde Sant Jaume, espera que aquesta descoberta proporcioni un nou al·licientals romeus que hi passen. Per Joan Bosch el més gros encara ha d’arribar,quan els flamencs d’avui descobreixin que a Villafranca hi ha la més grancol·lecció de pintura de Bril fora d’Itàlia.

la duquessa d’Alba, la convenç d’ingressar al’orde de les clarisses, estrictes, severes,però observants d’una regla acceptada perl’església. Els diners per als jesuïtes se’lsendurà la filla, a la qual el pare decideixconstruir-li el convent de Santa Maria del’Anunciada. Les pintures, és clar, seguiranel camí de la novícia.

“Es perquè el marquès havia previst unadestinació diferent de la final que en unconvent femení trobem que totes les pintu-res representen ermitans masculins”, expli-ca Bosch. La temàtica exigeix una gran ima-ginació als artistes. La cosa està a mostrarels beneficis i les virtuts de la vida monàsti-ca a partir de l’exemple dels ermitans. Sí,sembla fàcil, però caldrà imaginar més denoranta imatges diferents, amb els seus pai-satges respectius, alguns de situats en esce-naris en què els pintors no hauran estatmai. Es dedueix, doncs, que no ho és tant,de senzill. Aquí, l’anàlisi dels quadres intro-dueix un altre nom, el de Martin de Vos,que serà el dibuixant que proveirà els gra-

saber més, cal buscar als arxius familiars del marquès. Viatja al palau dels ducs deMedina Sidonia, a Sanlúcar de Barrameda, l’arxiu privat més important d’Europa, on hiha els papers dels Toledo. Allà, buscant les proves de l’atribució a Serena, troba la docu-mentació que li falta, la qual, a través de l’error d’un altre, li dóna a ell l’encert, la recom-pensa desitjada. La lectura fidel de la documentació demostra que algú ha interpretatmalament el document, que aquell pintor italià —Giuseppe Serena— al qual s’atribuei-xen els quadres en l’exposició castellana no en va ser l’autor, només era un més dels pin-tors que el marquès mirava de posar al seu servei. L’escletxa es va obrint: són les duespintures del convent de l’Anunciada una part de l’encàrrec del contracte romà, un coprebatuda l’autoria italiana de les pintures?

Bosch es planteja la manera de confirmar-ho. No sembla fàcil. El convent de l’Anunciadaés de monges clarisses, que són de clausura. Comencen els contactes amb el bisbatd’Astorga, però les passes van lentes, massa lentes per a Bosch, que té pressa, que volsaber si allò que ell pensa és veritat, si les pintures són, a la fi, les flamenques del con-tracte. L’afer sembla que no avança i decideix tirar pel dret. L’informen que hi ha unamonja al convent, sor Carmen, que és historiadora. Sap també que les clarisses són unorde franciscà que pregona la senzillesa, la franquesa. Ho ha d’intentar: li telefonarà.Marca els números. Sor Carmen es posa al telèfon; parlen. Li explica la seva hipòtesi. Lamonja li contesta que no són només dos quadres, que n’hi ha trenta de la mateixa sèried’ermitans. L’expectativa creix. Bosch enfila cap a Villafranca del Bierzo. Un cop arriba alconvent, sap que s’adaptarà als requisits de la vida en clausura. Aconsegueix veure direc-tament una part de les peces i demana a sor Carmen que fotografiï els quadres que ocu-pen els espais més recòndits; li deixa una petita càmera de butxaca i li ensenya com fun-ciona. La monja torna al cap d’uns minuts. Les imatges són precàries però no deixen capmena de dubte, la temàtica les identifica: els quadres són els del contracte romà delnotari Rabassa; no són de Serena sinó que els va pintar el grup de Paul Bril. Les monges,que tenen una gran estimació per aquelles peces, no en sabien res, perquè fa quatre-cents anys que els quadres estan penjats de la paret i ningú no els ha tocat en aquesttemps.

Dels jesuïtes a les clarisses

Reculem un altre cop quatre-cents anys per anar a casa de Pedro de Toledo. Allà, pare ifilla no pensen de la mateixa manera. Ella vol ingressar en un orde monàstic, el de laLaura, que frega l’heterodòxia. El pare no ho vol. La filla s’escapa pel balcó lligant llen-çols ajudada per una serventa, però cau i es fa mal. Mentrestant, els quadres ja s’estanpintant a Roma perquè el marquès els volia per a un convent jesuïta que pretenia fun-dar. Cal, però, atendre primer la voluntat de la filla. El pare, a través d’una tia de la noia,

Joan Bosch descobreix enels papers tot just trobats, aPedro de Toledo i Osorio,cinquè marquès deVillafranca del Bierzo iGrande de España com unamant de l’art, un col·leccio-nista

Un cop descoberta l’autènti-ca autoria de les obres i res-tituït el seu valor, cal que esfaci un projecte museogràficde manera que l’encant detota aquesta història, aquellaque va passar en veritat, ladel marquès i la seva fillamonja, la dels pintors, peròtambé la dels ermitans quees representen a les teles,sigui explicada d’una mane-ra accessible al públic

Vista exterior del convent, a Villafranca del Bierzo.

Un dels documents originals en el qual es descriuen els quadres.

/35/

/ 34 /

Marc Bigas ha guanyat el premi Eduard Fontseréde ciències físiques de l'Institut d'EstudisCatalans amb la tesi Integració 3D de píxelshíbrids. Bigas és, a més, responsable de desen-volupament del Parc Científic i Tecnològic de laUdG.

Més ràpid,més petit,més barat.

L’univers de l’electrònica viu una revolució constantque gira a l’entorn de la producció de xips mésràpids, més petits i més barats. La recerca de Marc

Bigas (Barcelona, 1978) fa un altre gir en aquesta direcció grà-cies al fet d’haver aconseguit desenvolupar una tecnologia quepermet una major integració dels xips híbrids a partir d’unaarquitectura tridimensional i un augment significatiu de lesconnexions disponibles. Aquest doctor desenvolupa, des de fauns mesos, la faceta de gestor per a la qual també es preparenels llicenciats superiors en enginyeria industrial, uns estudisque proposen un perfil professional característic que tant per-met vestir amb bata blanca, com canviar-la per l’americana i lacorbata.

Marc Bigas ens rep a l’edifici Jaume Casademont del ParcCientífic. Li hem demanat que ens expliqui en què consisteixla tesi premiada. Afirma que el principal èxit de la recerca haestat aconseguir disposar connexions (bumps) cada 50 µm enla cara inferior d’un xip, quan els procediments comercials lessituaven per damunt de les 400 µm. Si es vol saber què són50 µm n’hi ha prou d’agafar una bossa de plàstic del comerç,d’aquelles tan primes: la làmina fa aquest gruix. Imaginemhaver de fer centenars de connexions separades pel cantelld’una bossa, sota la superfície d’un xip, per unir-lo a l’obleade silici en la qual hi ha la resta de la part electrònica. La solu-ció d’aquest enginyer, expressada en la tesi doctoral, ha apla-nat el camí per obtenir xips híbrids amb una arquitectura detres dimensions, la qual cosa ha donat pas a l’aplicació de latecnologia desenvolupada en un aparell de mamografia il’obtenció d’una patent internacional.

Una recerca amb implicacions internacionals

Bigas ens fa saber que la recerca s’ha dut a terme al CentroNacional de Microelectrónica (CNM), que depèn del CSIC i queés un laboratori de referència internacional capacitat per desen-volupar i construir xips. I no n’hi ha gaires, de centres com

aquest, al món. Quan ell hi va arribar, es va incorporar a un pro-jecte europeu en el qual la companyia Philips tenia un gran inte-rès. La recerca perseguia augmentar el nombre de connexionsdels xips millorant-ne la tecnologia, ja que en determinats usos enquè és necessari un volum molt gran de connexions, no n’hi haprou amb el sistema tradicional d’unir els xips per les cares late-rals, aquella imatge que tots coneixem del xip que sembla uncentpeus. A la fi, el que es volia era que fossin més ràpids, méspetits i més barats.

Un cop assolit l’objectiu de desenvolupar una tecnologia que ser-via per processar informació amb menys espai a velocitats mésaltes, i seguint el consell del Dr. Enric Cabruja, investigador delCSIC i, a la fi, director de la tesi (juntament amb el Dr. JosepForest), Bigas va orientar la recerca cap al desenvolupament de latecnologia de detectors de píxels. A partir d’aquell moment es vaincorporar en el Grup de Sensors de Radiació, integrat per inves-tigadors del CNM i de l’IFAE, interessats en la física d’altes ener-gies per a la construcció d’aparells de mamografia digital.

Una qüestió de bumps

Els píxels es componen d’una part sensible (és a dir, la que “hiveu”) i una part electrònica (la que controla o “pensa”). Les arqui-tectures tradicionals de xips proposaven un bloc monolític en elqual es donaven les dues funcions, la que hi havia de veure i laque havia de pensar. El problema del xip monolític era doble, pelfet que havia d’integrar les dues parts en una mateixa superfície,fent-se nosa, i havia de ser construït amb un únic material, la qualcosa en limitava les prestacions. Aquestes limitacions van dur a lanecessitat de millorar la tecnologia de construcció de xips híbrids.Tot i que els xips híbrids havien estat proposats feia més de vintanys, no havia estat fins a temps recents que la seva construccióhavia abandonat els llimbs de la ciència ficció per convertir-se enrealitat. En la teoria, un xip híbrid solucionava, de cop, tots elsinconvenients dels monolítics. Permetia construir el xip amb doscomponents, aquells que fossin més adients als usos que se li vol-

Integració 3D de píxels híbrids.

/35/

/ 34 /

Marc Bigas ha guanyat el premi Eduard Fontseréde ciències físiques de l'Institut d'EstudisCatalans amb la tesi Integració 3D de píxelshíbrids. Bigas és, a més, responsable de desen-volupament del Parc Científic i Tecnològic de laUdG.

Més ràpid,més petit,més barat.

L’univers de l’electrònica viu una revolució constantque gira a l’entorn de la producció de xips mésràpids, més petits i més barats. La recerca de Marc

Bigas (Barcelona, 1978) fa un altre gir en aquesta direcció grà-cies al fet d’haver aconseguit desenvolupar una tecnologia quepermet una major integració dels xips híbrids a partir d’unaarquitectura tridimensional i un augment significatiu de lesconnexions disponibles. Aquest doctor desenvolupa, des de fauns mesos, la faceta de gestor per a la qual també es preparenels llicenciats superiors en enginyeria industrial, uns estudisque proposen un perfil professional característic que tant per-met vestir amb bata blanca, com canviar-la per l’americana i lacorbata.

Marc Bigas ens rep a l’edifici Jaume Casademont del ParcCientífic. Li hem demanat que ens expliqui en què consisteixla tesi premiada. Afirma que el principal èxit de la recerca haestat aconseguir disposar connexions (bumps) cada 50 µm enla cara inferior d’un xip, quan els procediments comercials lessituaven per damunt de les 400 µm. Si es vol saber què són50 µm n’hi ha prou d’agafar una bossa de plàstic del comerç,d’aquelles tan primes: la làmina fa aquest gruix. Imaginemhaver de fer centenars de connexions separades pel cantelld’una bossa, sota la superfície d’un xip, per unir-lo a l’obleade silici en la qual hi ha la resta de la part electrònica. La solu-ció d’aquest enginyer, expressada en la tesi doctoral, ha apla-nat el camí per obtenir xips híbrids amb una arquitectura detres dimensions, la qual cosa ha donat pas a l’aplicació de latecnologia desenvolupada en un aparell de mamografia il’obtenció d’una patent internacional.

Una recerca amb implicacions internacionals

Bigas ens fa saber que la recerca s’ha dut a terme al CentroNacional de Microelectrónica (CNM), que depèn del CSIC i queés un laboratori de referència internacional capacitat per desen-volupar i construir xips. I no n’hi ha gaires, de centres com

aquest, al món. Quan ell hi va arribar, es va incorporar a un pro-jecte europeu en el qual la companyia Philips tenia un gran inte-rès. La recerca perseguia augmentar el nombre de connexionsdels xips millorant-ne la tecnologia, ja que en determinats usos enquè és necessari un volum molt gran de connexions, no n’hi haprou amb el sistema tradicional d’unir els xips per les cares late-rals, aquella imatge que tots coneixem del xip que sembla uncentpeus. A la fi, el que es volia era que fossin més ràpids, méspetits i més barats.

Un cop assolit l’objectiu de desenvolupar una tecnologia que ser-via per processar informació amb menys espai a velocitats mésaltes, i seguint el consell del Dr. Enric Cabruja, investigador delCSIC i, a la fi, director de la tesi (juntament amb el Dr. JosepForest), Bigas va orientar la recerca cap al desenvolupament de latecnologia de detectors de píxels. A partir d’aquell moment es vaincorporar en el Grup de Sensors de Radiació, integrat per inves-tigadors del CNM i de l’IFAE, interessats en la física d’altes ener-gies per a la construcció d’aparells de mamografia digital.

Una qüestió de bumps

Els píxels es componen d’una part sensible (és a dir, la que “hiveu”) i una part electrònica (la que controla o “pensa”). Les arqui-tectures tradicionals de xips proposaven un bloc monolític en elqual es donaven les dues funcions, la que hi havia de veure i laque havia de pensar. El problema del xip monolític era doble, pelfet que havia d’integrar les dues parts en una mateixa superfície,fent-se nosa, i havia de ser construït amb un únic material, la qualcosa en limitava les prestacions. Aquestes limitacions van dur a lanecessitat de millorar la tecnologia de construcció de xips híbrids.Tot i que els xips híbrids havien estat proposats feia més de vintanys, no havia estat fins a temps recents que la seva construccióhavia abandonat els llimbs de la ciència ficció per convertir-se enrealitat. En la teoria, un xip híbrid solucionava, de cop, tots elsinconvenients dels monolítics. Permetia construir el xip amb doscomponents, aquells que fossin més adients als usos que se li vol-

Integració 3D de píxels híbrids.

/37/

/ 36 /

guessin donar, i, a més, alliberava tota la superfície superior per dedicar-la a“veure-hi”, perquè no tenia res que li fes nosa. Per aconseguir-ho, però, calia supe-rar alguns reptes, sobretot pel que fa a les connexions verticals, que encara frena-ven la difusió a gran escala del sistema. La qüestió estava, doncs, en els bumps.

Els bumps són els punts de soldadura que uneixen el xip al circuit, aquells que Bigashavia aconseguit situar cada 50 µm. Tenen forma de magdalenes i, vistos al micros-copi, semblen una safata que el pastisser acaba de treure del forn. La gràcia estàa resoldre la manera de fer-los o sense fer malbé res més, sense espatllar les mag-dalenes (els bumps) ni la safata (el xip), que era el que estava passant amb els sis-temes alternatius que s’utilitzaven per construir xips híbrids. Per resoldre-ho, Bigasperfecciona el sistema d’electrodeposició i el de recuita a partir de l’optimització desistemes i materials que ja s’usaven, però no de la mateixa manera que ell els pro-posa. Com si diguéssim, troba la fórmula de la massa i encerta la temperatura idò-nia del forn. A més, aconsegueix fer-ho superant la norma europea que exigia tre-ballar amb materials lliures de plom, la qual cosa suposa, a més, un avantatgemediambiental important.

Un cop s’havia reeixit a disposar totes les connexions sota la superfície del xip,resultava obvi que aquest havia de créixer en profunditat i, així, Bigas afegeix pisosa la construcció, en els quals implementa l’electrònica, la part que “pensa”. En eldesenvolupament d’aquesta arquitectura han estat decisius als darrers avenços enla tecnologia del silici, que han permès la construcció d’oblees més primes i hanpermès unes interconnexions verticals a través de forats de 40?m de diàmetre per15 µm de profunditat. Potser és necessari recordar que havíem dit que el cantelld’una bossa prima de plàstic és de 50 ?m, per tant, les oblees de silici són encaratres cops més primes, invisibles a l’ull humà.

La intervenció del Dr. Cabruja en el trànsit cap a la tesi

Un investigador del CSIC, el gironí Enric Cabruja, va ser qui va ani-mar Marc Bigas a anar una mica més enllà per convertir els inci-pients resultats de la recerca en una tesi doctoral. Bigas reconeixel paper dels directors de la tesi, Enric Cabruja i Josep Forest, quanel van guiar al principi i, més endavant, el van acompanyar fins ala presentació dels resultats. Després de dos anys de treballs en elCNM, el jove investigador va començar el treball de tesi amb laintenció de trobar un camp en el qual es pogués aplicar la tecno-logia que s’estava desenvolupant. Un cop resolta la qüestió delsbumps, es pretenia aprofitar el coneixement adquirit tot cercant-li una sortida pràctica. Les possibilitats eren diverses i podien anardes dels detectors d’imatge (un camp en el qual la UdG té moltaexperiència a través del Vicorob) fins a la dels raigs infrarojos, odirigir-se a la física d’altes energies per al desenvolupament imillora d’aparells de mamografia. Es va triar el darrer camp i, d’a-questa manera, van passar a incorporar-se a un altre projecte,que, finançat per la Unió Europea, duia per nom Dear-Mama, enel qual es pretenia, i es va aconseguir, reduir en un 50 % l’índexde radiació emesa per l’aparell. A la fi, un dels xips de Marc Bigases troba instal·lat en el mamògraf digital de la UDIAT de l’HospitalParc Taulí de Sabadell.

Hi ha vida més enllà dels xips?

Marc Bigas, com a responsable de desenvolupament del ParcCientífic, ha passat de dedicar el temps a un element molt petit afer-ho a un altre de molt gros, el Parc. Deu ser la demostració dela ductilitat de l’enginyer industrial, aquell saber posar-se i treurela bata blanca i l’americana amb corbata. Malgrat tot, el repte ésel mateix: treballar per fer les empreses més competitives. Primerho va fer proporcionant a la indústria un xip millor que els altres i,ara, transferint la tecnologia que es produeix a la Universitat deGirona.

Com a investigador de bata blanca aclareix que la microelectròni-ca ha portat els xips fins a uns nivells de petitesa dels quals nosembla possible passar. Més enllà del punt on s’és ara, els mate-rials confonen les seves propietats i allò que conduïa l’electricitatpot deixar de fer-ho i, a l’inrevés, un material aïllant la pot fer pas-sar. La solució es troba en la nanotecnologia, però això ja és unaaltra cosa diferent. Fins ara s’ha procedit a escalar la tecnologiadisponible per fer-la més ràpida, més petita i més barata. “Ara jasom en una altra revolució”, diu, a la fi, amb l’americana posada.

La recerca perseguia aug-mentar el nombre de conne-xions dels xips millorant-nela tecnologia, ja que endeterminats usos en què ésnecessari un volum molt grande connexions, no n'hi haprou amb el sistema tradicio-nal d'unir els xips per lescares laterals, aquella imatgeque tots coneixem del xipque sembla un centpeus.

Un cop s'havia reeixit a disposar totes lesconnexions sota la superfície del xip,resultava obvi que aquest havia de créi-xer en profunditat i, així, Bigas afegeixpisos a la construcció, en els quals imple-menta l'electrònica.

Després de dos anys de treballs en elCNM, Marc Bigas va començar el treballde tesi amb la intenció de trobar un campen el qual es pogués aplicar la tecnolo-gia que s'estava desenvolupant

Marc Bigas recull el premi del'Insitut d'Estudis Catalans.

Imatge dels bumps, ampliada en el microscopi

Acoblament de xips amb una màquina DATACON.

/37/

/ 36 /

guessin donar, i, a més, alliberava tota la superfície superior per dedicar-la a“veure-hi”, perquè no tenia res que li fes nosa. Per aconseguir-ho, però, calia supe-rar alguns reptes, sobretot pel que fa a les connexions verticals, que encara frena-ven la difusió a gran escala del sistema. La qüestió estava, doncs, en els bumps.

Els bumps són els punts de soldadura que uneixen el xip al circuit, aquells que Bigashavia aconseguit situar cada 50 µm. Tenen forma de magdalenes i, vistos al micros-copi, semblen una safata que el pastisser acaba de treure del forn. La gràcia estàa resoldre la manera de fer-los o sense fer malbé res més, sense espatllar les mag-dalenes (els bumps) ni la safata (el xip), que era el que estava passant amb els sis-temes alternatius que s’utilitzaven per construir xips híbrids. Per resoldre-ho, Bigasperfecciona el sistema d’electrodeposició i el de recuita a partir de l’optimització desistemes i materials que ja s’usaven, però no de la mateixa manera que ell els pro-posa. Com si diguéssim, troba la fórmula de la massa i encerta la temperatura idò-nia del forn. A més, aconsegueix fer-ho superant la norma europea que exigia tre-ballar amb materials lliures de plom, la qual cosa suposa, a més, un avantatgemediambiental important.

Un cop s’havia reeixit a disposar totes les connexions sota la superfície del xip,resultava obvi que aquest havia de créixer en profunditat i, així, Bigas afegeix pisosa la construcció, en els quals implementa l’electrònica, la part que “pensa”. En eldesenvolupament d’aquesta arquitectura han estat decisius als darrers avenços enla tecnologia del silici, que han permès la construcció d’oblees més primes i hanpermès unes interconnexions verticals a través de forats de 40?m de diàmetre per15 µm de profunditat. Potser és necessari recordar que havíem dit que el cantelld’una bossa prima de plàstic és de 50 ?m, per tant, les oblees de silici són encaratres cops més primes, invisibles a l’ull humà.

La intervenció del Dr. Cabruja en el trànsit cap a la tesi

Un investigador del CSIC, el gironí Enric Cabruja, va ser qui va ani-mar Marc Bigas a anar una mica més enllà per convertir els inci-pients resultats de la recerca en una tesi doctoral. Bigas reconeixel paper dels directors de la tesi, Enric Cabruja i Josep Forest, quanel van guiar al principi i, més endavant, el van acompanyar fins ala presentació dels resultats. Després de dos anys de treballs en elCNM, el jove investigador va començar el treball de tesi amb laintenció de trobar un camp en el qual es pogués aplicar la tecno-logia que s’estava desenvolupant. Un cop resolta la qüestió delsbumps, es pretenia aprofitar el coneixement adquirit tot cercant-li una sortida pràctica. Les possibilitats eren diverses i podien anardes dels detectors d’imatge (un camp en el qual la UdG té moltaexperiència a través del Vicorob) fins a la dels raigs infrarojos, odirigir-se a la física d’altes energies per al desenvolupament imillora d’aparells de mamografia. Es va triar el darrer camp i, d’a-questa manera, van passar a incorporar-se a un altre projecte,que, finançat per la Unió Europea, duia per nom Dear-Mama, enel qual es pretenia, i es va aconseguir, reduir en un 50 % l’índexde radiació emesa per l’aparell. A la fi, un dels xips de Marc Bigases troba instal·lat en el mamògraf digital de la UDIAT de l’HospitalParc Taulí de Sabadell.

Hi ha vida més enllà dels xips?

Marc Bigas, com a responsable de desenvolupament del ParcCientífic, ha passat de dedicar el temps a un element molt petit afer-ho a un altre de molt gros, el Parc. Deu ser la demostració dela ductilitat de l’enginyer industrial, aquell saber posar-se i treurela bata blanca i l’americana amb corbata. Malgrat tot, el repte ésel mateix: treballar per fer les empreses més competitives. Primerho va fer proporcionant a la indústria un xip millor que els altres i,ara, transferint la tecnologia que es produeix a la Universitat deGirona.

Com a investigador de bata blanca aclareix que la microelectròni-ca ha portat els xips fins a uns nivells de petitesa dels quals nosembla possible passar. Més enllà del punt on s’és ara, els mate-rials confonen les seves propietats i allò que conduïa l’electricitatpot deixar de fer-ho i, a l’inrevés, un material aïllant la pot fer pas-sar. La solució es troba en la nanotecnologia, però això ja és unaaltra cosa diferent. Fins ara s’ha procedit a escalar la tecnologiadisponible per fer-la més ràpida, més petita i més barata. “Ara jasom en una altra revolució”, diu, a la fi, amb l’americana posada.

La recerca perseguia aug-mentar el nombre de conne-xions dels xips millorant-nela tecnologia, ja que endeterminats usos en què ésnecessari un volum molt grande connexions, no n'hi haprou amb el sistema tradicio-nal d'unir els xips per lescares laterals, aquella imatgeque tots coneixem del xipque sembla un centpeus.

Un cop s'havia reeixit a disposar totes lesconnexions sota la superfície del xip,resultava obvi que aquest havia de créi-xer en profunditat i, així, Bigas afegeixpisos a la construcció, en els quals imple-menta l'electrònica.

Després de dos anys de treballs en elCNM, Marc Bigas va començar el treballde tesi amb la intenció de trobar un campen el qual es pogués aplicar la tecnolo-gia que s'estava desenvolupant

Marc Bigas recull el premi del'Insitut d'Estudis Catalans.

Imatge dels bumps, ampliada en el microscopi

Acoblament de xips amb una màquina DATACON.

/39/

circulant a través d’aquests porus, queden retinguts, atrapats, gràcies a unfenomen anomenat adsorció. Així s’entén la gran acceptació que tenen elscarbons activats com a elements de filtratge en l’empresa farmacèutica o ali-mentària, per exemple, a la vegada que també estan agafant embranzida encamps de l’electrònica, formant part de supercondensadors. Es veu, doncs,que es tracta d’un producte estratègic de gran importància per a la indústria.Estàvem, però, amb les limitacions que es presentaven per a la seva obtencióa partir dels fangs de depuradora. Amb rendiments de 300 m2 no s’anavaenlloc, i calia trobar una solució. Quan el Laboratori d’Enginyeria QuímicaAmbiental (LEQUIA) de la Universitat de Girona va apostar per introduir-se enla recerca dels fangs, era conscient que el camí implicava provar d’addicionarreactius alternatius a aquells que s’havien utilitzat fins aleshores. El procés debase per obtenir el carbó actiu no es diferencia gaire del que havien fet ser-vir els carboners des de temps antics per aconseguir carbó vegetal. El con-trast està, doncs, en la tria dels reactius, que és el que fa pujar de maneraespectacular el rendiment del material. La doctora Maria Martín es va fercàrrec de la recerca des d’un bon començament, ara fa sis anys. En aquesttemps hi han acabat col·laborant, d’una manera o una altra, tots els mem-

Tractaments dels fangs de l’EDAR de l’Escala.

/38/

ELS CARBONSACTIVATS DELLEQUIA

AEuropa es produeixen cada any més de deu milions detones de fangs de depuradora. A Catalunya el seu nom-bre no para d’augmentar, tant pel fet que cada cop hi ha

més estacions de depuració com perquè els tractaments permillorar la qualitat de les aigües residuals són cada cop mésexhaustius. Fins ara, a casa nostra, ha prevalgut una tendènciaorientada a dirigir els fangs vers el compostatge, perquè siguinusats com a adob en l’agricultura. Però amb això no n’hi ha proui es fa necessari investigar noves possibilitats per a la reutilitzaciód’aquest residu. Una primera solució ha estat el seu assecatgetèrmic —cal fer notar que el 97 % del volum del fang és aigua—per a una posterior utilització com a combustible que es consu-meixi, per exemple, en forns d’indústries relacionades amb elciment. També, des dels anys setanta del segle XX, es va anar per-filant una altra solució que podia complementar les ja conegudesdel compostatge o del combustible, que consistia a obtenir carbóactiu a partir dels fangs provinents de les depuradores. Desprésd’alguns anys de recerca, aquest camí va semblar que s’estanca-

va a causa dels baixos rendiments que s’obtenien. Els carbonsactivats obtinguts en aquest procés disposaven de poca superfí-cie, la qual cosa els feia poc aptes per a un ús industrial perquèamb prou feines superaven els 300 m2 de rendiment per gram.

La importància dels reactius

El que determina la bona qualitat d’un carbó actiu és el seu ren-diment, és a dir, la superfície que pot arribar a tenir en relacióamb el seu pes. Els carbons industrials disposen d’un rendimentdel voltant de 1.300 m2 per gram. Si es volia prosperar per aques-ta via, calia igualar o superar els resultats que s’obtenien amb elsprocediments habituals, amb carbons fòssils, fustes o clova decoco com a matèries de base. Primer, però, potser cal explicar enquè consisteix aquest rendiment. El carbó actiu presenta unagran superfície específica pel fet de disposar d’un nombre moltgran de porus. La utilitat està en el fet que els gasos o els líquids,

Els fangs que produeixen les depuradores estan esdevenint, pel seuvolum, un problema que demana solucions. La via del compostatgeno exhaureix la producció i en condiciona l'ús com a combustible ocom a matèria primera per a l'obtenció de carbons activats. Els car-bons activats tenen grans aplicacions en la indústria moderna. ElLEQUIA de la UdG ha desenvolupat una nova metodologia per a l'ob-tenció d'aquest producte a partir dels fangs, que permet uns rendi-ments que els ha de fer atractius per a la seva industrialització. En elprocés, a més, s'obté hidrogen i biodièsel en quantitats interessants.

Noves perspectives en l'aprofitament dels fangs de depuradora

/39/

circulant a través d’aquests porus, queden retinguts, atrapats, gràcies a unfenomen anomenat adsorció. Així s’entén la gran acceptació que tenen elscarbons activats com a elements de filtratge en l’empresa farmacèutica o ali-mentària, per exemple, a la vegada que també estan agafant embranzida encamps de l’electrònica, formant part de supercondensadors. Es veu, doncs,que es tracta d’un producte estratègic de gran importància per a la indústria.Estàvem, però, amb les limitacions que es presentaven per a la seva obtencióa partir dels fangs de depuradora. Amb rendiments de 300 m2 no s’anavaenlloc, i calia trobar una solució. Quan el Laboratori d’Enginyeria QuímicaAmbiental (LEQUIA) de la Universitat de Girona va apostar per introduir-se enla recerca dels fangs, era conscient que el camí implicava provar d’addicionarreactius alternatius a aquells que s’havien utilitzat fins aleshores. El procés debase per obtenir el carbó actiu no es diferencia gaire del que havien fet ser-vir els carboners des de temps antics per aconseguir carbó vegetal. El con-trast està, doncs, en la tria dels reactius, que és el que fa pujar de maneraespectacular el rendiment del material. La doctora Maria Martín es va fercàrrec de la recerca des d’un bon començament, ara fa sis anys. En aquesttemps hi han acabat col·laborant, d’una manera o una altra, tots els mem-

Tractaments dels fangs de l’EDAR de l’Escala.

/38/

ELS CARBONSACTIVATS DELLEQUIA

AEuropa es produeixen cada any més de deu milions detones de fangs de depuradora. A Catalunya el seu nom-bre no para d’augmentar, tant pel fet que cada cop hi ha

més estacions de depuració com perquè els tractaments permillorar la qualitat de les aigües residuals són cada cop mésexhaustius. Fins ara, a casa nostra, ha prevalgut una tendènciaorientada a dirigir els fangs vers el compostatge, perquè siguinusats com a adob en l’agricultura. Però amb això no n’hi ha proui es fa necessari investigar noves possibilitats per a la reutilitzaciód’aquest residu. Una primera solució ha estat el seu assecatgetèrmic —cal fer notar que el 97 % del volum del fang és aigua—per a una posterior utilització com a combustible que es consu-meixi, per exemple, en forns d’indústries relacionades amb elciment. També, des dels anys setanta del segle XX, es va anar per-filant una altra solució que podia complementar les ja conegudesdel compostatge o del combustible, que consistia a obtenir carbóactiu a partir dels fangs provinents de les depuradores. Desprésd’alguns anys de recerca, aquest camí va semblar que s’estanca-

va a causa dels baixos rendiments que s’obtenien. Els carbonsactivats obtinguts en aquest procés disposaven de poca superfí-cie, la qual cosa els feia poc aptes per a un ús industrial perquèamb prou feines superaven els 300 m2 de rendiment per gram.

La importància dels reactius

El que determina la bona qualitat d’un carbó actiu és el seu ren-diment, és a dir, la superfície que pot arribar a tenir en relacióamb el seu pes. Els carbons industrials disposen d’un rendimentdel voltant de 1.300 m2 per gram. Si es volia prosperar per aques-ta via, calia igualar o superar els resultats que s’obtenien amb elsprocediments habituals, amb carbons fòssils, fustes o clova decoco com a matèries de base. Primer, però, potser cal explicar enquè consisteix aquest rendiment. El carbó actiu presenta unagran superfície específica pel fet de disposar d’un nombre moltgran de porus. La utilitat està en el fet que els gasos o els líquids,

Els fangs que produeixen les depuradores estan esdevenint, pel seuvolum, un problema que demana solucions. La via del compostatgeno exhaureix la producció i en condiciona l'ús com a combustible ocom a matèria primera per a l'obtenció de carbons activats. Els car-bons activats tenen grans aplicacions en la indústria moderna. ElLEQUIA de la UdG ha desenvolupat una nova metodologia per a l'ob-tenció d'aquest producte a partir dels fangs, que permet uns rendi-ments que els ha de fer atractius per a la seva industrialització. En elprocés, a més, s'obté hidrogen i biodièsel en quantitats interessants.

Noves perspectives en l'aprofitament dels fangs de depuradora

/41/

/ 40 /

Recerca bàsica ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Institut de Recerca EducativaDe mestres, n'hi ha de matemàtiques, de llengua,de música... D'educadors, n'hi ha que es dediquena àmbits diversos: joventut, gent gran, discapaci-tats... Hi ha mestres i educadors que ensenyen afer-ne; d'altres que investiguen la manera de ser-hocada cop una mica millor, proporcionant respostesa allò que la societat els demana i que no és elmateix avui que demà. Per afrontar el repte d'a-quest entorn complex i canviant, la Universitat deGirona fa una aposta decidida per la qualitat ambla creació de l'Institut de Recerca Educativa, unaentitat que aplega investigadors dels departamentsde Pedagogia, Psicologia i Didàctiques Específiquesde la Facultat d'Educació i Psicologia.

L'Institut de Recerca Educativa (IRE) es posa en marxa aquest any 2008després d'un intens treball preparatori en el qual s'ha assentat el fona-ment per a la seva creació. N'és el director provisional el Dr. JoanTeixidó. Explica que va ser fa un parell d'anys que va prendre força lanecessitat de crear un institut que aplegués la recerca que es duia aterme als departaments de Pedagogia, Psicologia i DidàctiquesEspecífiques.

L'acció es presentava com la resposta a una demanda social creixent,provinent de l'àmbit de l'ensenyament, però també d'altres entorns,com el dels discapacitats i, en general, d'aquells que es troben en riscd'exclusió. I és que determinades institucions, com ara ajuntaments,consells comarcals o fundacions privades, veuen en l'educació un ins-trument vàlid per a la correcció de situacions desfavorables. En aquestescenari, l'IRE vol esdevenir l'esglaó que faltava en la cadena de trans-missió de la recerca educativa, mitjançant la transferència del coneixe-ment als professionals i a la societat. En clau interna, però, els objectiusde l'Institut se centren a dotar-se d'una estructura que fomenti la trans-versalitat per fomentar que es treballi sobre un mateix objecte d'estudides de perspectives complementàries, en equip. Teixidó defineix la tascaque es proposen com la voluntat de ser “internament col·laboratius perser externament més competitius”. La nova estructura dóna aixopluc a diversos investigadors i grups derecerca, els quals provenen dels tres departaments que han impulsat lacreació del centre. A més, representa el primer intent, al nostre país, dedonar carta d'identitat específica a la recerca educativa.

L'Institut i la recerca educativa

Al darrere del terme recerca educativa s'hi encabeix unarealitat diversa, unes concepcions ben diferents. D'unabanda, trobem la recerca competitiva, que és aquella queconcorre a concursos públics, es proposa un objecte d'es-tudi i intenta obtenir dades de la realitat que corroborin ofalsegin les hipòtesis de partida. Treballa amb grans quan-titats de dades, aplega moltes persones, es troba subjectaa calendaris, etc. Una altra modalitat de recerca és aquellaque es proposa donar resposta a inquietuds, problemàti-ques o demandes del context educatiu proper, del barri,del municipi, de la comarca. En aquest sentit, l'Institutresta obert a acceptar encàrrecs d'institucions que dema-nen que des de la Universitat de Girona es faci una contri-bució a la millora d'una realitat social. Encara, però, desd'un altre vessant, es pot treballar la formació permanentdels professionals de l'ensenyament, per plantejar maneresdiferents de fer les coses, formes diferents d'intervenir per-què l'educador es converteixi en un agent d'innovacióeducativa i social. En el camp educatiu, les fronteres entreaquests tres termes (la recerca, la innovació i la formaciópermanent) són difuses, els contactes són permanents i,per tant, les relacions han d'estar presidides per la perme-abilitat. L'Institut ha de procurar concretar la relació ambels diversos contextos socials en funció de les sevesdemandes i necessitats.

bres del LEQUIA, la qual cosa dóna idea de la mida de la complexi-tat del procés. El primer objectiu va ser augmentar els rendimentsdel material. Per obtenir carbó actiu s’introdueixen els fangs en unforn a alta temperatura —perquè tingui lloc la piròlisi— en absèn-cia gairebé total d’oxigen. Això és el que fa, com succeïa en les car-boneres antigues, que el material es carbonitzi sense consumir-se.En el temps que dura el procés, els investigadors de la UdG addicio-nen hidròxid de sodi o hidròxid de potassi, segons que convingui.Aquests reactius, resultat de les investigacions que van donar lloc ala tesi doctoral d’Anna Ros, han estat el factor determinant que hafet que els carbons activats del LEQUIA arribin als 2.000 m2 de ren-diment per gram. És a dir, la superfície de la qual disposa el carbóactiu que cap en una cullereta de cafè equival a la d’un camp de fut-bol, una hectàrea.

Molta superfície, però encara no n’hi ha prou

Malgrat que aquests rendiments són excepcionals, els costos de pro-ducció dels carbons activats a partir dels fangs de depuradora enca-ra continuen sent massa alts per enfrontar-se, de manera directa, alsdels seus competidors. És per això que el procés amb el qual treba-llen els investigadors del LEQUIA es guarda un as a la màniga.Aquesta carta no és cap altra que el fet que, en el procés de carbo-nització, s’ha aconseguit que també es produeixin en quantitatsprometedores un líquid i un gas. El líquid, combustible, pot ser uti-litzat directament com a biodièsel. El gas, per la seva banda, és l’hi-drogen, el combustible del futur, que sembla estar destinat, en elsentit en què marxen les investigacions, a ser el valor afegit de totel projecte. La suma de les produccions de carbó, biodièsel i hidro-gen donarà com a resultat un procés atractiu per als consumidorsde carbó actiu. En un any i mig haurien d’estar enllestits els passosnecessaris per posar en marxa industrialment la maquinària. MariaMartín explica, però, que el fruit de la recerca que s’ha fet des delLEQUIA de la Universitat de Girona el recolliran uns tercers, aAlemanya, els Estats Units o Anglaterra, llocs en els quals hi ha unapotent indústria de la piròlisi i la gasificació. Al nostre país s’ha apos-tat tant pel compostatge que les altres opcions han quedat margi-nades i, ara, es va amb retard.

Els fangs de depuradora.De l’amenaça a l’avantatgeCatalunya va generar l’any 2003 més de tres-centes mil tones defangs de depuradora. La solució clàssica del compostatge estàamenaçada per l’abundància del recurs, que la desborda. Lainvestigació del grup de recerca LEQUIA de la Universitat deGirona és una més d’entre les que treballen per convertir unaamenaça en un avantatge. Aconseguir que un residu es conver-teixi en una font d’energia ens remet gairebé al taller de l’alqui-mista, però en el món modern tot és possible i, aviat, les aigüesbrutes que s’escolen per les clavegueres podrien fer moure elscotxes. És una qüestió de temps, no gaire temps.

L’adsorcióConcentració d’àtoms o de molècules d’un material damunt lasuperfície d’un altre que produeix un augment de la concentra-ció d’aquell a la interfície, i que és deguda a les forces físiques iquímiques existents a les superfícies de sòlids.

/41/

/ 40 /

Recerca bàsica ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Institut de Recerca EducativaDe mestres, n'hi ha de matemàtiques, de llengua,de música... D'educadors, n'hi ha que es dediquena àmbits diversos: joventut, gent gran, discapaci-tats... Hi ha mestres i educadors que ensenyen afer-ne; d'altres que investiguen la manera de ser-hocada cop una mica millor, proporcionant respostesa allò que la societat els demana i que no és elmateix avui que demà. Per afrontar el repte d'a-quest entorn complex i canviant, la Universitat deGirona fa una aposta decidida per la qualitat ambla creació de l'Institut de Recerca Educativa, unaentitat que aplega investigadors dels departamentsde Pedagogia, Psicologia i Didàctiques Específiquesde la Facultat d'Educació i Psicologia.

L'Institut de Recerca Educativa (IRE) es posa en marxa aquest any 2008després d'un intens treball preparatori en el qual s'ha assentat el fona-ment per a la seva creació. N'és el director provisional el Dr. JoanTeixidó. Explica que va ser fa un parell d'anys que va prendre força lanecessitat de crear un institut que aplegués la recerca que es duia aterme als departaments de Pedagogia, Psicologia i DidàctiquesEspecífiques.

L'acció es presentava com la resposta a una demanda social creixent,provinent de l'àmbit de l'ensenyament, però també d'altres entorns,com el dels discapacitats i, en general, d'aquells que es troben en riscd'exclusió. I és que determinades institucions, com ara ajuntaments,consells comarcals o fundacions privades, veuen en l'educació un ins-trument vàlid per a la correcció de situacions desfavorables. En aquestescenari, l'IRE vol esdevenir l'esglaó que faltava en la cadena de trans-missió de la recerca educativa, mitjançant la transferència del coneixe-ment als professionals i a la societat. En clau interna, però, els objectiusde l'Institut se centren a dotar-se d'una estructura que fomenti la trans-versalitat per fomentar que es treballi sobre un mateix objecte d'estudides de perspectives complementàries, en equip. Teixidó defineix la tascaque es proposen com la voluntat de ser “internament col·laboratius perser externament més competitius”. La nova estructura dóna aixopluc a diversos investigadors i grups derecerca, els quals provenen dels tres departaments que han impulsat lacreació del centre. A més, representa el primer intent, al nostre país, dedonar carta d'identitat específica a la recerca educativa.

L'Institut i la recerca educativa

Al darrere del terme recerca educativa s'hi encabeix unarealitat diversa, unes concepcions ben diferents. D'unabanda, trobem la recerca competitiva, que és aquella queconcorre a concursos públics, es proposa un objecte d'es-tudi i intenta obtenir dades de la realitat que corroborin ofalsegin les hipòtesis de partida. Treballa amb grans quan-titats de dades, aplega moltes persones, es troba subjectaa calendaris, etc. Una altra modalitat de recerca és aquellaque es proposa donar resposta a inquietuds, problemàti-ques o demandes del context educatiu proper, del barri,del municipi, de la comarca. En aquest sentit, l'Institutresta obert a acceptar encàrrecs d'institucions que dema-nen que des de la Universitat de Girona es faci una contri-bució a la millora d'una realitat social. Encara, però, desd'un altre vessant, es pot treballar la formació permanentdels professionals de l'ensenyament, per plantejar maneresdiferents de fer les coses, formes diferents d'intervenir per-què l'educador es converteixi en un agent d'innovacióeducativa i social. En el camp educatiu, les fronteres entreaquests tres termes (la recerca, la innovació i la formaciópermanent) són difuses, els contactes són permanents i,per tant, les relacions han d'estar presidides per la perme-abilitat. L'Institut ha de procurar concretar la relació ambels diversos contextos socials en funció de les sevesdemandes i necessitats.

bres del LEQUIA, la qual cosa dóna idea de la mida de la complexi-tat del procés. El primer objectiu va ser augmentar els rendimentsdel material. Per obtenir carbó actiu s’introdueixen els fangs en unforn a alta temperatura —perquè tingui lloc la piròlisi— en absèn-cia gairebé total d’oxigen. Això és el que fa, com succeïa en les car-boneres antigues, que el material es carbonitzi sense consumir-se.En el temps que dura el procés, els investigadors de la UdG addicio-nen hidròxid de sodi o hidròxid de potassi, segons que convingui.Aquests reactius, resultat de les investigacions que van donar lloc ala tesi doctoral d’Anna Ros, han estat el factor determinant que hafet que els carbons activats del LEQUIA arribin als 2.000 m2 de ren-diment per gram. És a dir, la superfície de la qual disposa el carbóactiu que cap en una cullereta de cafè equival a la d’un camp de fut-bol, una hectàrea.

Molta superfície, però encara no n’hi ha prou

Malgrat que aquests rendiments són excepcionals, els costos de pro-ducció dels carbons activats a partir dels fangs de depuradora enca-ra continuen sent massa alts per enfrontar-se, de manera directa, alsdels seus competidors. És per això que el procés amb el qual treba-llen els investigadors del LEQUIA es guarda un as a la màniga.Aquesta carta no és cap altra que el fet que, en el procés de carbo-nització, s’ha aconseguit que també es produeixin en quantitatsprometedores un líquid i un gas. El líquid, combustible, pot ser uti-litzat directament com a biodièsel. El gas, per la seva banda, és l’hi-drogen, el combustible del futur, que sembla estar destinat, en elsentit en què marxen les investigacions, a ser el valor afegit de totel projecte. La suma de les produccions de carbó, biodièsel i hidro-gen donarà com a resultat un procés atractiu per als consumidorsde carbó actiu. En un any i mig haurien d’estar enllestits els passosnecessaris per posar en marxa industrialment la maquinària. MariaMartín explica, però, que el fruit de la recerca que s’ha fet des delLEQUIA de la Universitat de Girona el recolliran uns tercers, aAlemanya, els Estats Units o Anglaterra, llocs en els quals hi ha unapotent indústria de la piròlisi i la gasificació. Al nostre país s’ha apos-tat tant pel compostatge que les altres opcions han quedat margi-nades i, ara, es va amb retard.

Els fangs de depuradora.De l’amenaça a l’avantatgeCatalunya va generar l’any 2003 més de tres-centes mil tones defangs de depuradora. La solució clàssica del compostatge estàamenaçada per l’abundància del recurs, que la desborda. Lainvestigació del grup de recerca LEQUIA de la Universitat deGirona és una més d’entre les que treballen per convertir unaamenaça en un avantatge. Aconseguir que un residu es conver-teixi en una font d’energia ens remet gairebé al taller de l’alqui-mista, però en el món modern tot és possible i, aviat, les aigüesbrutes que s’escolen per les clavegueres podrien fer moure elscotxes. És una qüestió de temps, no gaire temps.

L’adsorcióConcentració d’àtoms o de molècules d’un material damunt lasuperfície d’un altre que produeix un augment de la concentra-ció d’aquell a la interfície, i que és deguda a les forces físiques iquímiques existents a les superfícies de sòlids.

/43/

/ 42 /

Recerca bàsica ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Institut de Recerca HistòricaLa creació de l'Institut de Recerca Històrica calinterpretar-la com una oportunitat per reorganitzari potenciar les estructures de suport vinculades alsestudis d'història, en un escenari cada cop més exi-gent i competitiu.

La creació de l'Institut de Recerca Històrica (IRH) es fa realitat, aquestany 2008, amb l'ambició de continuar la recerca de qualitat que s'hadut a terme en els darrers quinze anys des de l'Institut de Llengua iCultura Catalanes (ILCC), del qual s'independitza. Aquesta etapa ensolitari ha de caracteritzar-se per la consolidació de línies ja empreses,una de les quals és la del foment d'una perspectiva de llarga duradadels processos històrics. També es potenciaran els enfocaments d'histò-ria comparada, el contrast i la reflexió. En el fons, el que es busca ésdonar fortalesa a la investigació dins l'àmbit de la història, d'una mane-ra especial en els camps d'especialització dels quatre grups de recercaadscrits. Un altre objectiu és promoure la projecció exterior de la recer-ca, donar suport als grups en les relacions que estableixin entre ells iamb altres de fora de l'Institut, liderar l'organització de reunions i acti-vitats científiques i impulsar una política de publicacions que compati-bilitzi la projecció personal i col·lectiva de la recerca. No es descuidatampoc la promoció dels programes de postgrau, i es facilitarà la trans-ferència de coneixements i la cooperació amb l'entorn social immediat.

N'és el director provisional Enric Saguer, fins que no se'n nomeni un dedefinitiu, la qual cosa s'espera per a principis del curs 2008-2009.Saguer destaca els vint-i-cinc projectes de recerca que aplega el nouorganisme, un fet que representa “un actiu important per als estu-diants, perquè poden participar en les excavacions, en les recerques enmarxa o incorporar-se com a becaris en diferents projectes”. Per AlbertRossich, director de l'ILCC, en la separació “no ha existit la sensació depèrdua d'investigadors, perquè hi havia una divisió de l'Institut en duesseccions que, a la pràctica, funcionaven de manera independent, enca-ra que fos amb menys finançament que la resta d'instituts”. A la fi, laseparació de l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes “no s'ha vist comuna pèrdua, sinó com un guany per a tots dos grups d'investigadors,que ara podran desenvolupar la seva recerca de manera més coherenti més cohesionada”.

L'estructura de l'Institut

L'Institut s'estructura en tres seccions, que són el Centre de Recercad'Història Rural, el Laboratori d'Arqueologia i Prehistòria i el SeminariPermanent d'Estudis Polítics i Culturals, dins les quals tenen cabuda elsquatre grups de recerca reconeguts per la UdG que estan adscrits al'IRH. Un primer grup és el d'Arqueologia i Prehistòria, que, procedent

del desaparegut Institut de Patrimoni Cultural, té, per tant,un origen diferent del dels altres components de l'IRH. JosepBurch, que amb Josep Nolla coordinen el grup dels arqueò-legs, destaca el fet que ser en el nou institut representarà pera ells “una oportunitat per enfortir els vincles amb altres pro-fessors d'història”. Un altre grup és el d'Història de lesSocietats Rurals, un àmbit especialitzat que gaudeix d'unsòlid reconeixement acadèmic i que té un notable impuls. Lesseves línies de recerca són els drets de propietat i les formesdel treball pagès, els masos i les ciutats petites, les condicionsambientals i el desenvolupament agrari i les transformacionscontemporànies. Rosa Congost és la responsable del grup iveu en l'Institut l'oportunitat “d'integrar tots aquells que tre-ballen en recerca històrica, la qual cosa ha de permetre unamillor visualització del treball que es fa”. A la fi, des delSeminari Permanent, Anna Maria Garcia, responsable delgrup Història, Memòria i Identitat, veu que representa “unamanera d'aclarir la situació de la recerca en història, en laqual té cabuda un ventall més ampli d'investigadors i líniesde recerca”. Elisa Varela, coordinadora del Grup d'EstudisCulturals, observa que “vivim un moment en què hi ha unaautèntica contracció en els ajuts”, per la qual cosa l'Institut potpermetre afrontar els requeriments de la recerca “en millorscondicions.” El Seminari Permanent té com a línies de recercala cultura escrita i els processos d'urbanització, la cultura visuali la morfogènesi arquitectònica, l'anàlisi dels processos deconstrucció, reconeixement i atribució d'identitats i el poderpolític, com a expressió de les formes de consens i de repres-sió i de les seves conseqüències sobre la població.

Al llarg de deu anys, la Fundació Universitat de Girona:Innovació i Formació ha ampliat de manera notabilíssimala seva activitat, iniciada el curs 1997-1998, de manera ques'ha convertit en un referent inexcusable de l'educació conti-nuada, amb ofertes àmplies i diferenciades, adaptades ales necessitats socials. Les dades d'aquests deu anys són prou significatives i ensparlen a bastament del salt endavant, qualitatiu i quanti-tatiu, que ha experimentat la Fundació.

El curs 1997-1998 va començar amb 3 màsters i 46 alum-nes matriculats, mentre que el curs 2006-2007 la quanti-tat es va elevar fins a 25, amb 297 alumnes. La resta d'ac-tivitats han experimentat un augment similar, des delsdiplomes de postgrau (de 7 a 31 cursos, amb 620 alum-nes, el 2007) fins als d'especialització (de 17 alumnes a260), passant pels cursos de postgrau (d'un sol curs, amb15 alumnes, a 9 amb 161). La Fundació, en aquests deu anys, ha assolit gairebé la xifrade 25.000 alumnes en total, una quantitat que no sola-ment es refereix als prop de 2.500 cursos organitzats, sinóa altres propostes, com ara jornades i conferències, lliureelecció i universitat per a més grans de 25 anys.

L'ampli ventall d'iniciatives de la Fundació, sempre a l'en-torn de la formació continuada, també inclou altres activi-tats, o bé pensades per satisfer la demanda exterior, comara el programa Formació i Empresa, o bé assumides coma herència de la tasca duta a terme per la mateixa UdG,com ara la Universitat a l'Estiu, amb un total de més de6.000 participants. Tot plegat, més enllà de les xifres, més enllà de l'augmentde la capacitat organitzava, de gestió i de promoció, el mollde l'os de la Fundació cal anar a cercar-lo en la creativitat,l'elasticitat i l'adaptació a noves circumstàncies, semprecanviants. El món de l'educació continuada exigeix aquestesforç. I amb els deu anys d'existència es pot dir que laFundació l'ha dut a terme amb una eficàcia creixent.

Fundació Universitat deGirona: Innovació i Formació10 anys

/43/

/ 42 /

Recerca bàsica ///////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Institut de Recerca HistòricaLa creació de l'Institut de Recerca Històrica calinterpretar-la com una oportunitat per reorganitzari potenciar les estructures de suport vinculades alsestudis d'història, en un escenari cada cop més exi-gent i competitiu.

La creació de l'Institut de Recerca Històrica (IRH) es fa realitat, aquestany 2008, amb l'ambició de continuar la recerca de qualitat que s'hadut a terme en els darrers quinze anys des de l'Institut de Llengua iCultura Catalanes (ILCC), del qual s'independitza. Aquesta etapa ensolitari ha de caracteritzar-se per la consolidació de línies ja empreses,una de les quals és la del foment d'una perspectiva de llarga duradadels processos històrics. També es potenciaran els enfocaments d'histò-ria comparada, el contrast i la reflexió. En el fons, el que es busca ésdonar fortalesa a la investigació dins l'àmbit de la història, d'una mane-ra especial en els camps d'especialització dels quatre grups de recercaadscrits. Un altre objectiu és promoure la projecció exterior de la recer-ca, donar suport als grups en les relacions que estableixin entre ells iamb altres de fora de l'Institut, liderar l'organització de reunions i acti-vitats científiques i impulsar una política de publicacions que compati-bilitzi la projecció personal i col·lectiva de la recerca. No es descuidatampoc la promoció dels programes de postgrau, i es facilitarà la trans-ferència de coneixements i la cooperació amb l'entorn social immediat.

N'és el director provisional Enric Saguer, fins que no se'n nomeni un dedefinitiu, la qual cosa s'espera per a principis del curs 2008-2009.Saguer destaca els vint-i-cinc projectes de recerca que aplega el nouorganisme, un fet que representa “un actiu important per als estu-diants, perquè poden participar en les excavacions, en les recerques enmarxa o incorporar-se com a becaris en diferents projectes”. Per AlbertRossich, director de l'ILCC, en la separació “no ha existit la sensació depèrdua d'investigadors, perquè hi havia una divisió de l'Institut en duesseccions que, a la pràctica, funcionaven de manera independent, enca-ra que fos amb menys finançament que la resta d'instituts”. A la fi, laseparació de l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes “no s'ha vist comuna pèrdua, sinó com un guany per a tots dos grups d'investigadors,que ara podran desenvolupar la seva recerca de manera més coherenti més cohesionada”.

L'estructura de l'Institut

L'Institut s'estructura en tres seccions, que són el Centre de Recercad'Història Rural, el Laboratori d'Arqueologia i Prehistòria i el SeminariPermanent d'Estudis Polítics i Culturals, dins les quals tenen cabuda elsquatre grups de recerca reconeguts per la UdG que estan adscrits al'IRH. Un primer grup és el d'Arqueologia i Prehistòria, que, procedent

del desaparegut Institut de Patrimoni Cultural, té, per tant,un origen diferent del dels altres components de l'IRH. JosepBurch, que amb Josep Nolla coordinen el grup dels arqueò-legs, destaca el fet que ser en el nou institut representarà pera ells “una oportunitat per enfortir els vincles amb altres pro-fessors d'història”. Un altre grup és el d'Història de lesSocietats Rurals, un àmbit especialitzat que gaudeix d'unsòlid reconeixement acadèmic i que té un notable impuls. Lesseves línies de recerca són els drets de propietat i les formesdel treball pagès, els masos i les ciutats petites, les condicionsambientals i el desenvolupament agrari i les transformacionscontemporànies. Rosa Congost és la responsable del grup iveu en l'Institut l'oportunitat “d'integrar tots aquells que tre-ballen en recerca històrica, la qual cosa ha de permetre unamillor visualització del treball que es fa”. A la fi, des delSeminari Permanent, Anna Maria Garcia, responsable delgrup Història, Memòria i Identitat, veu que representa “unamanera d'aclarir la situació de la recerca en història, en laqual té cabuda un ventall més ampli d'investigadors i líniesde recerca”. Elisa Varela, coordinadora del Grup d'EstudisCulturals, observa que “vivim un moment en què hi ha unaautèntica contracció en els ajuts”, per la qual cosa l'Institut potpermetre afrontar els requeriments de la recerca “en millorscondicions.” El Seminari Permanent té com a línies de recercala cultura escrita i els processos d'urbanització, la cultura visuali la morfogènesi arquitectònica, l'anàlisi dels processos deconstrucció, reconeixement i atribució d'identitats i el poderpolític, com a expressió de les formes de consens i de repres-sió i de les seves conseqüències sobre la població.

Al llarg de deu anys, la Fundació Universitat de Girona:Innovació i Formació ha ampliat de manera notabilíssimala seva activitat, iniciada el curs 1997-1998, de manera ques'ha convertit en un referent inexcusable de l'educació conti-nuada, amb ofertes àmplies i diferenciades, adaptades ales necessitats socials. Les dades d'aquests deu anys són prou significatives i ensparlen a bastament del salt endavant, qualitatiu i quanti-tatiu, que ha experimentat la Fundació.

El curs 1997-1998 va començar amb 3 màsters i 46 alum-nes matriculats, mentre que el curs 2006-2007 la quanti-tat es va elevar fins a 25, amb 297 alumnes. La resta d'ac-tivitats han experimentat un augment similar, des delsdiplomes de postgrau (de 7 a 31 cursos, amb 620 alum-nes, el 2007) fins als d'especialització (de 17 alumnes a260), passant pels cursos de postgrau (d'un sol curs, amb15 alumnes, a 9 amb 161). La Fundació, en aquests deu anys, ha assolit gairebé la xifrade 25.000 alumnes en total, una quantitat que no sola-ment es refereix als prop de 2.500 cursos organitzats, sinóa altres propostes, com ara jornades i conferències, lliureelecció i universitat per a més grans de 25 anys.

L'ampli ventall d'iniciatives de la Fundació, sempre a l'en-torn de la formació continuada, també inclou altres activi-tats, o bé pensades per satisfer la demanda exterior, comara el programa Formació i Empresa, o bé assumides coma herència de la tasca duta a terme per la mateixa UdG,com ara la Universitat a l'Estiu, amb un total de més de6.000 participants. Tot plegat, més enllà de les xifres, més enllà de l'augmentde la capacitat organitzava, de gestió i de promoció, el mollde l'os de la Fundació cal anar a cercar-lo en la creativitat,l'elasticitat i l'adaptació a noves circumstàncies, semprecanviants. El món de l'educació continuada exigeix aquestesforç. I amb els deu anys d'existència es pot dir que laFundació l'ha dut a terme amb una eficàcia creixent.

Fundació Universitat deGirona: Innovació i Formació10 anys

/45/

/ 44 /

Desfilar vol dir que les persones que són en un lloc vansortint, ara una, ara l'altra, sense interrupció. Desfilar voldir, també, desfer fil a fil un teixit. Una cosa i l'altra és donenen el Corredor de veus de Mim Juncà, la pintura mural quehi ha la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials.Són vint metres de temps interromput en el qual, els perso-natges, tot i que immòbils, no han perdut la vida. Eren enun lloc i han anat sortint. Desfilen. No és, però, una desfi-lada heroica, sinó més aviat vital, plena de gestos comuns,de maneres conegudes. Els personatges desfilen i es desfi-len, visibles els fils com els mateixos regalims de la pintura.

Al llibre que la Universitat va editar amb motiu de la realit-zació del mural, Wenceslao Ventura escriu de Juncà que,“en la seva recerca obstinada és capaç de construir un mónque és amable i grotesc alhora,” i continua, “els fons tènuesi de vegades quasi transparents posen més èmfasi si cal enla seva recerca específica a l'entorn de la figura humana.”Malgrat la seva humanitat, com en una desfilada, els quipassen no miren el seu públic, resten vius en el seu espai, ala passarel·la que els acull i els manté per sempre en llurestat.

L’ART DE DESFILAR

Corredor de veus, de Mim Juncà

Nom: Corredor de veusVestíbul de la Facultat de Ciències EconòmiquesAutor: Mim JuncàComposició: Oli sobre tela, 103 cm x 200 cm x 20Data de Creació: 1998

FITX

A

/45/

/ 44 /

Desfilar vol dir que les persones que són en un lloc vansortint, ara una, ara l'altra, sense interrupció. Desfilar voldir, també, desfer fil a fil un teixit. Una cosa i l'altra és donenen el Corredor de veus de Mim Juncà, la pintura mural quehi ha la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials.Són vint metres de temps interromput en el qual, els perso-natges, tot i que immòbils, no han perdut la vida. Eren enun lloc i han anat sortint. Desfilen. No és, però, una desfi-lada heroica, sinó més aviat vital, plena de gestos comuns,de maneres conegudes. Els personatges desfilen i es desfi-len, visibles els fils com els mateixos regalims de la pintura.

Al llibre que la Universitat va editar amb motiu de la realit-zació del mural, Wenceslao Ventura escriu de Juncà que,“en la seva recerca obstinada és capaç de construir un mónque és amable i grotesc alhora,” i continua, “els fons tènuesi de vegades quasi transparents posen més èmfasi si cal enla seva recerca específica a l'entorn de la figura humana.”Malgrat la seva humanitat, com en una desfilada, els quipassen no miren el seu públic, resten vius en el seu espai, ala passarel·la que els acull i els manté per sempre en llurestat.

L’ART DE DESFILAR

Corredor de veus, de Mim Juncà

Nom: Corredor de veusVestíbul de la Facultat de Ciències EconòmiquesAutor: Mim JuncàComposició: Oli sobre tela, 103 cm x 200 cm x 20Data de Creació: 1998

FITX

A

/47/

/ 46 /

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

Qualsevol nit pot sortir el sol, cantava Jaume Sisa. No sabem si fer sortir el sol a la nit és undels objectius que reunirà una bona colla de científics a la carpa que la Universitat de Gironainstal·larà a la Plaça de la Constitució, el proper 26 de setembre, però segur que la interac-ció de tots aquells que s’emparin sota la protecció del gran tendall de la ciència, obtindranuna mica de llum, ni que sigui per marcar-los el camí cap a noves tenebres.

És un fet destacable que un grup de persones d’altíssima qualificació científica decideixindedicar una part important del seu temps lliure a transmetre, a d’altres persones que podenser els seus veïns i conciutadans, què fan i per què serveix el seu treball i, més encara,transmetre’ls la sensació que ser com ells també es possible. Els científics volen explicarquè fan, perquè l’objecte del delit dels homes i les dones de ciència no és obscur ni inas-solible. En la darrera edició de la Nit de la Recerca, aviat farà un any, van ser molts els quevan descobrir que la ciència era més a l’abast que no es pensaven. La recerca ve a ser allòde la “contribució invisible, èxit visible” que proclama la casa BASF que, d’investigar, en sapuna mica.

Els científics de la Universitat de Girona ens conviden a passar un vespre amb ells. Podremprendre un cafè o un refresc mentre sona la música, reproduir una molècula de carboni totaprenent papiroflèxia, convertir –barrejant coca-cola amb mentos– una inofensiva begudaen un guèiser, i tallar una baralla de cartes tot descobrint que ens submergim en el fenomenquàntic. És per això que, de retorn a Sisa, voldríem dir que també pots venir si vols, t’es-perem, hi ha lloc per tots; el temps no conta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol.

Nit de la Recerca a Girona Gianni Vattimo convidat perla Càtedra Ferrater Mora dePensament ContemporaniSota el títol Fenomenología, hermenúutica, ontología de la actuali-dad, el professor de la Universitat de Torí, Gianni Vatimo impartirà deuclasses a la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Lessessions es faran entre els dies 6 i 10 d’octubre de 2008 a la Sala deGraus de la Facultat de Lletres.

Gianni Vatimo, alumne i deixeble de Gadamer, proposa una inter-pretació de l’ontologia hermenèutica contemporània que accentua ellligam positiu amb el nihilisme, entès com un afebliment de les cate-gories ontològiques transmeses per la metafísica i criticades perNitezsche i de Heidegger. Fidel a la seva primerenca inspiració religiosai política, ha cultivat sempre una filosofia atenta als problemes de lasocietat, caracteritzada pel que ha anomenat “pensiero debole.” Aquestpensament dèbil passa per ser una filosofia que pensa la història del’emancipació humana com una progressiva reducció de la violència idel dogmatisme, que afavoreix la superació de les injustícies socialsque se’n deriven.

En el seminari que organitza la Càtedra Ferrater Mora, Vattimo repas-sarà a través de deu lliçons, el conjunt del seu pensament. En les ses-sions participaran, a més, els professors Franca d’Agostini i AlbertoMartinengo, de la Universita di Torino, Santiago Zabala, del Institut fürPhilosophie de la Universität Potsdam i Miguel Ángel Quintana, de laUniversidad Europea Miguel de Cervantes.

Les sessions, que es faran en castellà, es duran a terme a la Sala deGraus de la Facultat de Lletres, de dilluns a divendres, de les 10 a les 12del matí i de les 4 a les 6 de la tarda.

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>Seminari “Canvi ambiental global: una perspectivamultiescalar.”Els dies 9 i 10 de setembre, l'Institut de Medi ambient de la Universitat de Girona organitza el seminari “Canvi ambiental global:una perspectiva multiescalar.” Les sessions es duran a terme a l'Aula Magna de la Facultat de Ciències.

Amb l'objectiu de presentar, analitzar i debatre les principals característiques i tendències del canvi ambiental global, l'Institut deMedi Ambient de la Universitat de Girona organitza els dies 9 i 10 de setembre el seminari “Canvi ambiental global: una perspec-tiva multiescalar.” Les discussions tractaran el canvi climàtic des de diferents escales, parant una especial atenció a la incidènciasocioambiental en l'àmbit de la mediterrània i les comarques gironines. El seminari busca combinar les reflexions a escala plan-etària amb les referències a la incidència actual i potencial a una escala geogràfica regional i local.La coordinació del seminari va a càrrec de Carles Barriocanal i Josep Vilà. Entre les diferents comunicacions es compten la de JavierMartín Vide, amb “El cambio climático en una nueva realidad socioambiental”o la de Martí Boada, Premi Global 500, que duu pernom: “Canvi global a la mediterrània: una perspectiva sociomabiental”. Completen el panell d'experts Fernando Valladares, ÓscarGordo, Joan Pino, Diego Varga, Alber Llausàs i Anna Ribas.

/47/

/ 46 /

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

Qualsevol nit pot sortir el sol, cantava Jaume Sisa. No sabem si fer sortir el sol a la nit és undels objectius que reunirà una bona colla de científics a la carpa que la Universitat de Gironainstal·larà a la Plaça de la Constitució, el proper 26 de setembre, però segur que la interac-ció de tots aquells que s’emparin sota la protecció del gran tendall de la ciència, obtindranuna mica de llum, ni que sigui per marcar-los el camí cap a noves tenebres.

És un fet destacable que un grup de persones d’altíssima qualificació científica decideixindedicar una part important del seu temps lliure a transmetre, a d’altres persones que podenser els seus veïns i conciutadans, què fan i per què serveix el seu treball i, més encara,transmetre’ls la sensació que ser com ells també es possible. Els científics volen explicarquè fan, perquè l’objecte del delit dels homes i les dones de ciència no és obscur ni inas-solible. En la darrera edició de la Nit de la Recerca, aviat farà un any, van ser molts els quevan descobrir que la ciència era més a l’abast que no es pensaven. La recerca ve a ser allòde la “contribució invisible, èxit visible” que proclama la casa BASF que, d’investigar, en sapuna mica.

Els científics de la Universitat de Girona ens conviden a passar un vespre amb ells. Podremprendre un cafè o un refresc mentre sona la música, reproduir una molècula de carboni totaprenent papiroflèxia, convertir –barrejant coca-cola amb mentos– una inofensiva begudaen un guèiser, i tallar una baralla de cartes tot descobrint que ens submergim en el fenomenquàntic. És per això que, de retorn a Sisa, voldríem dir que també pots venir si vols, t’es-perem, hi ha lloc per tots; el temps no conta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol.

Nit de la Recerca a Girona Gianni Vattimo convidat perla Càtedra Ferrater Mora dePensament ContemporaniSota el títol Fenomenología, hermenúutica, ontología de la actuali-dad, el professor de la Universitat de Torí, Gianni Vatimo impartirà deuclasses a la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Lessessions es faran entre els dies 6 i 10 d’octubre de 2008 a la Sala deGraus de la Facultat de Lletres.

Gianni Vatimo, alumne i deixeble de Gadamer, proposa una inter-pretació de l’ontologia hermenèutica contemporània que accentua ellligam positiu amb el nihilisme, entès com un afebliment de les cate-gories ontològiques transmeses per la metafísica i criticades perNitezsche i de Heidegger. Fidel a la seva primerenca inspiració religiosai política, ha cultivat sempre una filosofia atenta als problemes de lasocietat, caracteritzada pel que ha anomenat “pensiero debole.” Aquestpensament dèbil passa per ser una filosofia que pensa la història del’emancipació humana com una progressiva reducció de la violència idel dogmatisme, que afavoreix la superació de les injustícies socialsque se’n deriven.

En el seminari que organitza la Càtedra Ferrater Mora, Vattimo repas-sarà a través de deu lliçons, el conjunt del seu pensament. En les ses-sions participaran, a més, els professors Franca d’Agostini i AlbertoMartinengo, de la Universita di Torino, Santiago Zabala, del Institut fürPhilosophie de la Universität Potsdam i Miguel Ángel Quintana, de laUniversidad Europea Miguel de Cervantes.

Les sessions, que es faran en castellà, es duran a terme a la Sala deGraus de la Facultat de Lletres, de dilluns a divendres, de les 10 a les 12del matí i de les 4 a les 6 de la tarda.

UdGExpress >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>Seminari “Canvi ambiental global: una perspectivamultiescalar.”Els dies 9 i 10 de setembre, l'Institut de Medi ambient de la Universitat de Girona organitza el seminari “Canvi ambiental global:una perspectiva multiescalar.” Les sessions es duran a terme a l'Aula Magna de la Facultat de Ciències.

Amb l'objectiu de presentar, analitzar i debatre les principals característiques i tendències del canvi ambiental global, l'Institut deMedi Ambient de la Universitat de Girona organitza els dies 9 i 10 de setembre el seminari “Canvi ambiental global: una perspec-tiva multiescalar.” Les discussions tractaran el canvi climàtic des de diferents escales, parant una especial atenció a la incidènciasocioambiental en l'àmbit de la mediterrània i les comarques gironines. El seminari busca combinar les reflexions a escala plan-etària amb les referències a la incidència actual i potencial a una escala geogràfica regional i local.La coordinació del seminari va a càrrec de Carles Barriocanal i Josep Vilà. Entre les diferents comunicacions es compten la de JavierMartín Vide, amb “El cambio climático en una nueva realidad socioambiental”o la de Martí Boada, Premi Global 500, que duu pernom: “Canvi global a la mediterrània: una perspectiva sociomabiental”. Completen el panell d'experts Fernando Valladares, ÓscarGordo, Joan Pino, Diego Varga, Alber Llausàs i Anna Ribas.

/49/

/ 48 /

Anem a treballar. Programa de formació sociolaboral. Quadern de l’educador. Quadern de l’estudiant

Maria Pallisera; et aliiISBN 978-84-8458-261-8 i 978-84-8458-262-5198 pàg. · 21 x 29 cm13 € cada volum

Anem a treballar és un programa de formació aplicable a diferents entorns. Es prepara els joves per ala transició a la vida activa i constitueix una proposta de treball oberta, la finalitat de la qual és quees pugi adaptar a les necessitats de cada un dels alumnes i a les característiques dels mateixos entornsde formació.El primer volum us presenta el Quadern de l’educador. El segon volum us presenta el Quadern del’estudiant.

La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa. Tortellà (Alta Garrotxa),31 de maig i 1 de juny de 2007

Josep Vila Subirós (ed.)ISBN 978-84-8458-266-3198 pàg. · 17 x 24 cm12 €

Els dies 31 de maig i 1 de juny de 2007 van tenir lloc a Tortellà (Alta Garrotxa) les VI Jornades sobrel’Alta Garrotxa amb el títol La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. En aquella ocasióes va fer balanç del conjunt de programes que es desenvolupen a fi de conèixer la rica biodiversitat aquè dóna cabuda aquest espai natural protegit. Amb referència a les legislacions catalana i europea ia la necessitat de fer-ne un seguiment.

L’esport en edat escolar

Víctor López Ros, Jordi Sargatal Prat (eds.)ISBN 978-84-8458-264-9146 pàg. · 17 x 24 cm12 €

Aquest llibre recull les ponències, els tallers teòrics i pràctics, i els resums de la taula rodona de les IIIJornades de la Càtedra d’Esport i Educació Física de la UdG. Es van dedicar a l’Esport en l’edat escolari van tenir lloc a Banyoles, els dies 21 i 22 de desembre de 2007.

El yídish. Història y gramática de una lengua judía

Joan FerrerISBN 978-84-8458-263-2 ·198 pàg. · 13 x 21 cm11 €

Primera gramàtica publicada en espanyol del yidish, una llengua formada a partir de la fusió dedialectes del alt alemany medieval amb elements lingüístics d’altres procedències, principalment del’hebreu i de les llengües eslaves.

Recrear Rodoreda Romanyà

Mariàngela Vilallonga (ed.)ISBN 978-84-8458- 267-0109 pàg. · 14 x 20 cm11 €

El llibre recull les mirades literàries i pictòriques sobre la muntanya màgica de les Gavarres i sobreuna de les millors escriptores de la literatura catalana, de qui enguany es commemora el centenari.Mercè Rodoreda va viure una llarga etapa de la seva vida a Romanyà de la Selva, que va ser el seudarrer recer.

Rodoreda RomanyàItinerari literari autoguiat

Presentació i guió Mariàngela VilallongaISBN 978-84-8458- 268-748 pàg. · 10 x 25 cm3 €

Aquest itinerari recorre el Romanyà de Mercè Rodoreda. Comprèn el període del 1972-1983, quanl’escriptora – nascuda a Barcelona l’any 1908 – va viure en aquest indret de les Gavarres, en ple corde l’Empordà, on també va ser enterrada.

BesalúItinerari literari autoguiat

Guió i selecció de textos: Esther Fabrellas, Anna Guix, Francesca R. UccellaISBN 978-84-8458- 269-444 pàg. · 10 x 15 cm3 €

Aquest itinerari literari per Besalú representa no solament una passejada per la vila medieval ambles acotacions dels textos que en parlen, que ens parlen del passat i el present d’aquesta localitat dela Garrotxa. És també un passeig per la literatura i el pensament, des del trobador Ramon Vidal deBesalú fins a Marti Gironell, l’autor que ha ambientat el best-seller El pont dels jueus en els carrersper on ara transitem.

UdGPublicacions ====================

/49/

/ 48 /

Anem a treballar. Programa de formació sociolaboral. Quadern de l’educador. Quadern de l’estudiant

Maria Pallisera; et aliiISBN 978-84-8458-261-8 i 978-84-8458-262-5198 pàg. · 21 x 29 cm13 € cada volum

Anem a treballar és un programa de formació aplicable a diferents entorns. Es prepara els joves per ala transició a la vida activa i constitueix una proposta de treball oberta, la finalitat de la qual és quees pugi adaptar a les necessitats de cada un dels alumnes i a les característiques dels mateixos entornsde formació.El primer volum us presenta el Quadern de l’educador. El segon volum us presenta el Quadern del’estudiant.

La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa. Tortellà (Alta Garrotxa),31 de maig i 1 de juny de 2007

Josep Vila Subirós (ed.)ISBN 978-84-8458-266-3198 pàg. · 17 x 24 cm12 €

Els dies 31 de maig i 1 de juny de 2007 van tenir lloc a Tortellà (Alta Garrotxa) les VI Jornades sobrel’Alta Garrotxa amb el títol La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. En aquella ocasióes va fer balanç del conjunt de programes que es desenvolupen a fi de conèixer la rica biodiversitat aquè dóna cabuda aquest espai natural protegit. Amb referència a les legislacions catalana i europea ia la necessitat de fer-ne un seguiment.

L’esport en edat escolar

Víctor López Ros, Jordi Sargatal Prat (eds.)ISBN 978-84-8458-264-9146 pàg. · 17 x 24 cm12 €

Aquest llibre recull les ponències, els tallers teòrics i pràctics, i els resums de la taula rodona de les IIIJornades de la Càtedra d’Esport i Educació Física de la UdG. Es van dedicar a l’Esport en l’edat escolari van tenir lloc a Banyoles, els dies 21 i 22 de desembre de 2007.

El yídish. Història y gramática de una lengua judía

Joan FerrerISBN 978-84-8458-263-2 ·198 pàg. · 13 x 21 cm11 €

Primera gramàtica publicada en espanyol del yidish, una llengua formada a partir de la fusió dedialectes del alt alemany medieval amb elements lingüístics d’altres procedències, principalment del’hebreu i de les llengües eslaves.

Recrear Rodoreda Romanyà

Mariàngela Vilallonga (ed.)ISBN 978-84-8458- 267-0109 pàg. · 14 x 20 cm11 €

El llibre recull les mirades literàries i pictòriques sobre la muntanya màgica de les Gavarres i sobreuna de les millors escriptores de la literatura catalana, de qui enguany es commemora el centenari.Mercè Rodoreda va viure una llarga etapa de la seva vida a Romanyà de la Selva, que va ser el seudarrer recer.

Rodoreda RomanyàItinerari literari autoguiat

Presentació i guió Mariàngela VilallongaISBN 978-84-8458- 268-748 pàg. · 10 x 25 cm3 €

Aquest itinerari recorre el Romanyà de Mercè Rodoreda. Comprèn el període del 1972-1983, quanl’escriptora – nascuda a Barcelona l’any 1908 – va viure en aquest indret de les Gavarres, en ple corde l’Empordà, on també va ser enterrada.

BesalúItinerari literari autoguiat

Guió i selecció de textos: Esther Fabrellas, Anna Guix, Francesca R. UccellaISBN 978-84-8458- 269-444 pàg. · 10 x 15 cm3 €

Aquest itinerari literari per Besalú representa no solament una passejada per la vila medieval ambles acotacions dels textos que en parlen, que ens parlen del passat i el present d’aquesta localitat dela Garrotxa. És també un passeig per la literatura i el pensament, des del trobador Ramon Vidal deBesalú fins a Marti Gironell, l’autor que ha ambientat el best-seller El pont dels jueus en els carrersper on ara transitem.

UdGPublicacions ====================

/51/

/ 50 /

La cultura como estrategia de coopera-ción al desarrolloTercer Seminario Internacional: el reto de la GestiónCultural frente a la Cooperación al Desarrollo

Càtedra Unesco de Polítiques Culturals i Cooperació, Gemma CarbóRibugent (Coord.)

ISBN: 978-84-96742-49-9242 pàgines16 x 23,5 cmIdioma: castellà

En aquest volum, Bunge fa filosofia. Es tracta, com diu el títol, de deu assaigs id’un discurs contra la postmodernitat. Quan es planejaven les seves lliçons,però, ell va començar oferint el títol «Una filosofia nova». Perquè així és el queell vol oferir: una mirada seriosa, rigorosa, sobre els conceptes filosòfics. Segonscom, no és una mirada nova, perquè la mentalitat científica tampoc no ho és,però segons com és una mirada que resulta original, sobretot perquè els filòsofss'amaguen massa sovint de la llum que projecta la ciència i miren d'evitar-ne lacrítica. Per això Bunge rebutja el subjectivisme i defensa el realisme, un realis-me crític.El plantejament de Bunge té també un fort component de preocupació social, talcom es veu des de les primeres pàgines d'aquest volum. Això, però, no s'ha d'en-tendre en ell com un complement més o menys arbitrari sinó com un elementmés de la seva visió global. La racionalitat també s'ha de portar a la gestió delsafers del món. Per això proposa que a les tecnologies dures ja existents, s'hiincorporin les que ell anomena «tecnologies filosòfiques», que podran ajudar aaguditzar la consciència moral i la responsabilitat social dels científics i de totsels ciutadans.

La Gestió del Patrimoni Cultural enl'Àmbit LocalMàster oficial. Curs 2006-2007, treballs de recerca

Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (Coord.)

ISBN: 978-84-96742-21-5118 pàgines16 x 23,5 cmIdioma: català

El curs 2006-2007 el màster La Gestió del Patrimoni Cultural en l'Àmbit Local,proposat per la Universitat de Girona, va obtenir el reconeixement de l'AQU i l'a-provació del Ministeri d'Educació i Ciència i es va convertir en un estudi decaràcter oficial. Aquest estudi, en el marc de la formació en patrimoni cultural,presenta l'especificitat de focalitzar l'atenció en l'àmbit local. La voluntat delmàster és aconseguir una bona interrelació entre el món acadèmic i el professio-nal, per donar una resposta de qualitat a les demandes del mercat laboral, tantde l'àmbit públic com del privat, i, al mateix temps, preparar els seus alumnesper a la recerca especialitzada en diverses temàtiques del patrimoni cultural.Després de la realització de les sessions teòriques i pràctiques, la darrera partdel màster consisteix en la realització, per part de cada un dels alumnes, d'untreball de recerca que està tutoritzat per persones especialitzades en la temàti-ca i es presenta públicament davant d'una comissió d'avaluació. En aquest volumpresentem uns resums en forma d'articles dels treballs de recerca presentats enel màster oficial La Gestió del Patrimoni Cultural en l'Àmbit Local, en l'edició2006-2007.

www.documentauniversitaria.cat

EsculturaTallers pràctics a partir de les escultures públiques de laciutat de Girona

Xus Ferrusola i Domènech

ISBN: 978-84-96742-46-8Conté DVD142 pàgines impressió a color22 x 22 cmIdioma: català

ESCULTURA és una proposta divertida i didàctica per tal de conèixer, entendre ifomentar les escultures públiques de la ciutat de Girona.Girona és un Museu d'Escultures a l'aire lliure. Passejant pels seus carrers podemtrobar una gran diversitat d'escultures, monuments, fonts, relleus integrats al'arquitectura... i si fem esment a altres disciplines artístiques com els edificisarquitectònics, murals de ceràmica i pictòrics, graffitis, etc..., ens adonem quetenim un museu públic a l'abast de tothom. Moltes vegades, però, poc valoratpels vianants que hi passegen.Al llarg del llibre es presenten les diferents escultures que donen vida als carrersde la ciutat. A partir d'aquestes formes tridimensionals podem conèixer fets his-tòrics, geogràfics i culturals referents a la zona. Cada escultura ens narra unahistòria, ens comunica una idea.Coneixent el significat de l'ESCULTURA aprenem una mica més sobre la nostraCULTURA. Un joc de paraules que precisament dóna lloc al llibre que teniu entremans. Amb ESCULTURA, el que es pretén, doncs, és donar a conèixer altres mane-res per estimar i valorar més la ciutat de Girona.

Nouvinguts, fins quan? La incorporació de l'alumnat estranger nouvingut alcurrículum ordinari. V Simposi: Llengua, educació iimmigració

Institut de Ciències de l'Educació Josep Pallach (Ed.)

ISBN: 978-84-96742-21-5280 pàgines16 x 23,5 cmIdioma: català

Els dies 23 i 24 de novembre de l'any 2006 va celebrar-se a Girona el CinquèSimposi sobre Llengua, Educació i Immigració, organitzat conjuntament pelsInstituts de Ciències de l'Educació de la Universitat de Girona i de la Universitatde Barcelona, i la Fundació “la Caixa”.Durant aquells dos dies, els prop de tres-cents professionals de l'educació pro-cedents de Catalunya, les Illes Balears, el País Basc, el País Valencià i Andorra,van poder reflexionar i debatre, amb l'ajut dels ponents i amb l'anàlisi de lesexperiències i comunicacions presentades, sobre la frase interrogativa quedonava títol a aquesta edició del Simposi: Nouvinguts, fins quan?En aquesta ocasió, el Simposi va centrar-se en la reflexió teòrica i l'anàlisi d'ex-periències sobre els processos de socialització i d'acceleració dels aprenentat-ges necessaris per permetre la plena participació de l'alumnat estranger nouvin-gut en el currículum ordinari, en el termini més breu possible.

Novetats Editorial Documenta==========

/51/

/ 50 /

La cultura como estrategia de coopera-ción al desarrolloTercer Seminario Internacional: el reto de la GestiónCultural frente a la Cooperación al Desarrollo

Càtedra Unesco de Polítiques Culturals i Cooperació, Gemma CarbóRibugent (Coord.)

ISBN: 978-84-96742-49-9242 pàgines16 x 23,5 cmIdioma: castellà

En aquest volum, Bunge fa filosofia. Es tracta, com diu el títol, de deu assaigs id’un discurs contra la postmodernitat. Quan es planejaven les seves lliçons,però, ell va començar oferint el títol «Una filosofia nova». Perquè així és el queell vol oferir: una mirada seriosa, rigorosa, sobre els conceptes filosòfics. Segonscom, no és una mirada nova, perquè la mentalitat científica tampoc no ho és,però segons com és una mirada que resulta original, sobretot perquè els filòsofss'amaguen massa sovint de la llum que projecta la ciència i miren d'evitar-ne lacrítica. Per això Bunge rebutja el subjectivisme i defensa el realisme, un realis-me crític.El plantejament de Bunge té també un fort component de preocupació social, talcom es veu des de les primeres pàgines d'aquest volum. Això, però, no s'ha d'en-tendre en ell com un complement més o menys arbitrari sinó com un elementmés de la seva visió global. La racionalitat també s'ha de portar a la gestió delsafers del món. Per això proposa que a les tecnologies dures ja existents, s'hiincorporin les que ell anomena «tecnologies filosòfiques», que podran ajudar aaguditzar la consciència moral i la responsabilitat social dels científics i de totsels ciutadans.

La Gestió del Patrimoni Cultural enl'Àmbit LocalMàster oficial. Curs 2006-2007, treballs de recerca

Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (Coord.)

ISBN: 978-84-96742-21-5118 pàgines16 x 23,5 cmIdioma: català

El curs 2006-2007 el màster La Gestió del Patrimoni Cultural en l'Àmbit Local,proposat per la Universitat de Girona, va obtenir el reconeixement de l'AQU i l'a-provació del Ministeri d'Educació i Ciència i es va convertir en un estudi decaràcter oficial. Aquest estudi, en el marc de la formació en patrimoni cultural,presenta l'especificitat de focalitzar l'atenció en l'àmbit local. La voluntat delmàster és aconseguir una bona interrelació entre el món acadèmic i el professio-nal, per donar una resposta de qualitat a les demandes del mercat laboral, tantde l'àmbit públic com del privat, i, al mateix temps, preparar els seus alumnesper a la recerca especialitzada en diverses temàtiques del patrimoni cultural.Després de la realització de les sessions teòriques i pràctiques, la darrera partdel màster consisteix en la realització, per part de cada un dels alumnes, d'untreball de recerca que està tutoritzat per persones especialitzades en la temàti-ca i es presenta públicament davant d'una comissió d'avaluació. En aquest volumpresentem uns resums en forma d'articles dels treballs de recerca presentats enel màster oficial La Gestió del Patrimoni Cultural en l'Àmbit Local, en l'edició2006-2007.

www.documentauniversitaria.cat

EsculturaTallers pràctics a partir de les escultures públiques de laciutat de Girona

Xus Ferrusola i Domènech

ISBN: 978-84-96742-46-8Conté DVD142 pàgines impressió a color22 x 22 cmIdioma: català

ESCULTURA és una proposta divertida i didàctica per tal de conèixer, entendre ifomentar les escultures públiques de la ciutat de Girona.Girona és un Museu d'Escultures a l'aire lliure. Passejant pels seus carrers podemtrobar una gran diversitat d'escultures, monuments, fonts, relleus integrats al'arquitectura... i si fem esment a altres disciplines artístiques com els edificisarquitectònics, murals de ceràmica i pictòrics, graffitis, etc..., ens adonem quetenim un museu públic a l'abast de tothom. Moltes vegades, però, poc valoratpels vianants que hi passegen.Al llarg del llibre es presenten les diferents escultures que donen vida als carrersde la ciutat. A partir d'aquestes formes tridimensionals podem conèixer fets his-tòrics, geogràfics i culturals referents a la zona. Cada escultura ens narra unahistòria, ens comunica una idea.Coneixent el significat de l'ESCULTURA aprenem una mica més sobre la nostraCULTURA. Un joc de paraules que precisament dóna lloc al llibre que teniu entremans. Amb ESCULTURA, el que es pretén, doncs, és donar a conèixer altres mane-res per estimar i valorar més la ciutat de Girona.

Nouvinguts, fins quan? La incorporació de l'alumnat estranger nouvingut alcurrículum ordinari. V Simposi: Llengua, educació iimmigració

Institut de Ciències de l'Educació Josep Pallach (Ed.)

ISBN: 978-84-96742-21-5280 pàgines16 x 23,5 cmIdioma: català

Els dies 23 i 24 de novembre de l'any 2006 va celebrar-se a Girona el CinquèSimposi sobre Llengua, Educació i Immigració, organitzat conjuntament pelsInstituts de Ciències de l'Educació de la Universitat de Girona i de la Universitatde Barcelona, i la Fundació “la Caixa”.Durant aquells dos dies, els prop de tres-cents professionals de l'educació pro-cedents de Catalunya, les Illes Balears, el País Basc, el País Valencià i Andorra,van poder reflexionar i debatre, amb l'ajut dels ponents i amb l'anàlisi de lesexperiències i comunicacions presentades, sobre la frase interrogativa quedonava títol a aquesta edició del Simposi: Nouvinguts, fins quan?En aquesta ocasió, el Simposi va centrar-se en la reflexió teòrica i l'anàlisi d'ex-periències sobre els processos de socialització i d'acceleració dels aprenentat-ges necessaris per permetre la plena participació de l'alumnat estranger nouvin-gut en el currículum ordinari, en el termini més breu possible.

Novetats Editorial Documenta==========

/53/

/ 52 /

cant les respostes per ells mateixos. Al segle XVII Amos Comeniusescrivia: “Els mestres han d’ensenyar menys, els alumnes han d’a-prendre més”. A través de la seva obra Orbis sensualium pictus(1658), Comenius va ser un pioner en l’ús de l’aprenentatge basaten problemes en l’ensenyança. Ell utilitzava grups d’imatges com a“nuclis generadors” per a l’aprenentatge del llatí en la llengua ver-nacla. Si bé la literatura abunda en descripcions de què és l’apre-nentatge basat en problemes, a la pràctica hi ha una gran variabi-litat en allò que s’entén que és aquesta metodologia.

Per què vau pensar a idear l’aprenentatge basat en proble-mes? Quines mancances vèieu en el sistema tradicional?

La gran majoria de currículums convencionals estan basats en clas-ses expositives en les quals els professors transmeten als estudiantsla informació —la majoria accessible a tots els llibres o revistes—que consideren que han d’ensenyar, sense concebre en els estu-diants cap grau d’autonomia a tenir responsabilitat en el seu apre-nentatge. L’avaluació, normalment, es basa a demostrar havermemoritzat el coneixement impartit en aquestes classes, ampliatper referències bibliogràfiques que el professor ha decidit que sónles importants. El concepte és una ensenyança centrada en el pro-fessor, que transmet la seva percepció de la realitat sense oportu-nitats reals que l’estudiant explori les alternatives.

Davant d’això, l’ABP implica capgirar l’objectiu i centrar l’en-senyança en l’estudiant?

Efectivament, l’ABP té l’efecte en els estudiants d’augmentar elsentit de responsabilitat i el marge d’habilitats d’aprenentatgeautodirigit. Quan s’avalua el coneixement mitjançant proves tradi-cionals (tests), els estudiants en ABP no demostren haver adquiritmés coneixement que els estudiants en un currículum convencio-nal (CC). No obstant això, si s’avalua l’aplicació del coneixement ila seva retenció, l’ABP indica que és més efectiu que el CC.

Podríem considerar, doncs, que l’ABP, desenvolupat a finalsdels seixanta al Canadà, està en sintonia amb l’anomenatprocés de Bolonya...

L’ABP és totalment congruent amb les directives de la creació del’espai europeu d’educació superior des que proporciona a l’estu-diant l’oportunitat de treballar de manera autònoma prenent la res-ponsabilitat del seu aprenentatge. A més, presenta a l’estudiantsituacions problemàtiques que es deriven de la realitat i són proba-blement similars a aquelles a les quals l’estudiant haurà de fer front

en el seu futur. Les directives de l’EEES reconeixen la necessitat decomputar en el crèdit el treball portat a terme per l’estudiant, laqual cosa és totalment congruent amb l’ABP.

Moltes gràcies, professor Branda. Esperem que aquellimpuls dut a terme fa més de trenta anys ens porti a refle-xionar al voltant de la millora dels processos d’ensenya-ment i aprenentatge.

L’any 2003, en una entrevista amb un estudiant de Medicina,John Evans (el primer degà de Medicina a la UniversitatMcMaster), va dir que la innovació està sempre al nostre voltant,però poques persones aprofiten aquesta oportunitat. La tendèn-cia és seguir fent el mateix —continua dient Evans—; el repte éscapacitar la gent per ser més inventiva i acceptar que això és partde la seva responsabilitat. Tot i que aquestes paraules van ser pro-nunciades gairebé fa quaranta anys, segueixen tenint una relle-vància que fa estremir.

Ja fa més de trenta anys vau formar part de l’equip docentque va fundar la Facultat de Medicina a la UniversitatMcMaster (Hamilton, Canadà), seu de l’aprenentatge basat enproblemes. Podria dir-nos en què consisteix aquesta propostapedagògica?

L’aprenentatge basat en problemes (ABP) és una metodologia queparteix d’un problema o d’una situació problemàtica. Aquesta situa-ció permet a l’estudiant desenvolupar hipòtesis explicatives i identi-ficar necessitats d’aprenentatge que li permeten comprendre millorel problema i complir els objectius d’aprenentatge preestablerts.

Podria explicar-nos el seu origen i desenvolupament...

La concepció original del problem-based learning, iniciat per laUniversitat McMaster l’any 1969, incloïa l’aprenentatge basat enproblemes en grups petits i centrat en l’estudiant. Les idees amb lesquals ens vam basar eren conegudes des de fa molts anys. A lesAnalectes de Confuci (500 a. C.) ja es trobava el concepte d’apre-nentatge autodirigit, un dels pilars del programa de Medicina aMcMaster. Confuci només ajudaria els seus estudiants quan aquestshaguessin fet l’esforç d’haver pensat sobre el tema o bé quan tin-guessin una pregunta i no poguessin trobar-hi les respostes. L’ajudade Confuci no era com una resposta model o patró que els estu-diants havien de repetir, sinó com un estímul per pensar; els orien-tava cap un camí que els permetés aprendre independentment, bus-

Perfils

Luis A. BrandaNascut a Montevideo (Uruguai) i ciutadàcanadenc, Luis A. Branda va ser un delsfundadors de la Facultat de Medicina de laUniversitat McMaster i de la metodologiapedagògica coneguda com a aprenentatgebasat en problemes (ABP). Des de llavorsl'ABP ha estat font de centenars de treballsi experiències d'innovació educativa.Recordem aquella experiència, així comalguns dels principals conceptes al voltantde l'ABP.

“L'aprenentatge basat en problemes ésuna metodologia que parteix d'un proble-ma o d'una situació problemàtica.”

“L'aprenentatge basat en problemes tél'efecte en els estudiants d'augmentar elsentit de responsabilitat i el marge d'ha-bilitats d'aprenentatge autodirigit.”

Per Moisès Esteban

/53/

/ 52 /

cant les respostes per ells mateixos. Al segle XVII Amos Comeniusescrivia: “Els mestres han d’ensenyar menys, els alumnes han d’a-prendre més”. A través de la seva obra Orbis sensualium pictus(1658), Comenius va ser un pioner en l’ús de l’aprenentatge basaten problemes en l’ensenyança. Ell utilitzava grups d’imatges com a“nuclis generadors” per a l’aprenentatge del llatí en la llengua ver-nacla. Si bé la literatura abunda en descripcions de què és l’apre-nentatge basat en problemes, a la pràctica hi ha una gran variabi-litat en allò que s’entén que és aquesta metodologia.

Per què vau pensar a idear l’aprenentatge basat en proble-mes? Quines mancances vèieu en el sistema tradicional?

La gran majoria de currículums convencionals estan basats en clas-ses expositives en les quals els professors transmeten als estudiantsla informació —la majoria accessible a tots els llibres o revistes—que consideren que han d’ensenyar, sense concebre en els estu-diants cap grau d’autonomia a tenir responsabilitat en el seu apre-nentatge. L’avaluació, normalment, es basa a demostrar havermemoritzat el coneixement impartit en aquestes classes, ampliatper referències bibliogràfiques que el professor ha decidit que sónles importants. El concepte és una ensenyança centrada en el pro-fessor, que transmet la seva percepció de la realitat sense oportu-nitats reals que l’estudiant explori les alternatives.

Davant d’això, l’ABP implica capgirar l’objectiu i centrar l’en-senyança en l’estudiant?

Efectivament, l’ABP té l’efecte en els estudiants d’augmentar elsentit de responsabilitat i el marge d’habilitats d’aprenentatgeautodirigit. Quan s’avalua el coneixement mitjançant proves tradi-cionals (tests), els estudiants en ABP no demostren haver adquiritmés coneixement que els estudiants en un currículum convencio-nal (CC). No obstant això, si s’avalua l’aplicació del coneixement ila seva retenció, l’ABP indica que és més efectiu que el CC.

Podríem considerar, doncs, que l’ABP, desenvolupat a finalsdels seixanta al Canadà, està en sintonia amb l’anomenatprocés de Bolonya...

L’ABP és totalment congruent amb les directives de la creació del’espai europeu d’educació superior des que proporciona a l’estu-diant l’oportunitat de treballar de manera autònoma prenent la res-ponsabilitat del seu aprenentatge. A més, presenta a l’estudiantsituacions problemàtiques que es deriven de la realitat i són proba-blement similars a aquelles a les quals l’estudiant haurà de fer front

en el seu futur. Les directives de l’EEES reconeixen la necessitat decomputar en el crèdit el treball portat a terme per l’estudiant, laqual cosa és totalment congruent amb l’ABP.

Moltes gràcies, professor Branda. Esperem que aquellimpuls dut a terme fa més de trenta anys ens porti a refle-xionar al voltant de la millora dels processos d’ensenya-ment i aprenentatge.

L’any 2003, en una entrevista amb un estudiant de Medicina,John Evans (el primer degà de Medicina a la UniversitatMcMaster), va dir que la innovació està sempre al nostre voltant,però poques persones aprofiten aquesta oportunitat. La tendèn-cia és seguir fent el mateix —continua dient Evans—; el repte éscapacitar la gent per ser més inventiva i acceptar que això és partde la seva responsabilitat. Tot i que aquestes paraules van ser pro-nunciades gairebé fa quaranta anys, segueixen tenint una relle-vància que fa estremir.

Ja fa més de trenta anys vau formar part de l’equip docentque va fundar la Facultat de Medicina a la UniversitatMcMaster (Hamilton, Canadà), seu de l’aprenentatge basat enproblemes. Podria dir-nos en què consisteix aquesta propostapedagògica?

L’aprenentatge basat en problemes (ABP) és una metodologia queparteix d’un problema o d’una situació problemàtica. Aquesta situa-ció permet a l’estudiant desenvolupar hipòtesis explicatives i identi-ficar necessitats d’aprenentatge que li permeten comprendre millorel problema i complir els objectius d’aprenentatge preestablerts.

Podria explicar-nos el seu origen i desenvolupament...

La concepció original del problem-based learning, iniciat per laUniversitat McMaster l’any 1969, incloïa l’aprenentatge basat enproblemes en grups petits i centrat en l’estudiant. Les idees amb lesquals ens vam basar eren conegudes des de fa molts anys. A lesAnalectes de Confuci (500 a. C.) ja es trobava el concepte d’apre-nentatge autodirigit, un dels pilars del programa de Medicina aMcMaster. Confuci només ajudaria els seus estudiants quan aquestshaguessin fet l’esforç d’haver pensat sobre el tema o bé quan tin-guessin una pregunta i no poguessin trobar-hi les respostes. L’ajudade Confuci no era com una resposta model o patró que els estu-diants havien de repetir, sinó com un estímul per pensar; els orien-tava cap un camí que els permetés aprendre independentment, bus-

Perfils

Luis A. BrandaNascut a Montevideo (Uruguai) i ciutadàcanadenc, Luis A. Branda va ser un delsfundadors de la Facultat de Medicina de laUniversitat McMaster i de la metodologiapedagògica coneguda com a aprenentatgebasat en problemes (ABP). Des de llavorsl'ABP ha estat font de centenars de treballsi experiències d'innovació educativa.Recordem aquella experiència, així comalguns dels principals conceptes al voltantde l'ABP.

“L'aprenentatge basat en problemes ésuna metodologia que parteix d'un proble-ma o d'una situació problemàtica.”

“L'aprenentatge basat en problemes tél'efecte en els estudiants d'augmentar elsentit de responsabilitat i el marge d'ha-bilitats d'aprenentatge autodirigit.”

Per Moisès Esteban