octubre 2010

16

Vers una Universitat d'excel·lència

Un nou curs: noves estratègies

A la UdGestudiem

/3/

Un nou cursHa començat un nou curs, que destaca per la total implantació dels estudis de grau a tots els centres docents de la Universitat de Girona. La culminació del procés d’integració a l’Espai Europeu d’Educació Superior ve acompanyat del projecte segurament més ambiciós de la UdG en els últims anys. Es tracta de la construcció de la proposta per accedir al Campus d’Excel·lència Internacional que s’ha presentat conjuntament amb la Universitat de les Illes Balears a l’entorn de dos eixos bàsics: la sostenibilitat turística i l’aigua, amb el fonament explícit de la Investigació Avançada a través de la potencialitat dels grups i instituts de recerca d’ambdues institucions. Una proposta que té un altre pilar, el del Pol transfronterer de Recerca i Ensenyament Superior que s’ha fet fet públic a primers d’octubre i en el qual hi participem conjuntament amb la UiB i les universitats de Lleida, Perpinyà i París VI.

Quan tingueu aquesta revista a les mans ja s’haurà decidit si Girona accedeix al CEI. Des d’Engega ens fem ressò del procés que ens ha menat a aquesta fita. Com diu el vicerector Garcia-Gil en el seu article, la labor que ha dut a terme la UdG és un exercici d’introspecció que, siguin quins siguin els resultats, haurà servit per reflexionar sobre el panorama que s’obre a les universitats en el futur. S’han definit unes singularitats i s’han establerts uns paràmetres clars, un dibuix acurat de les potencialitats de la institució.

Engega té la vocació de contribuir a ressaltar els actius de la Universitat de Girona. I és per això que, número rere número, volem mostrar les capacitats, les vàlues, els progressos de la UdG, les accions que du a terme en tot el territori i a nivell internacional. Aquesta entrega n’és un bon exemple. En la línia de construir plegats una Universitat excel·lent, arrelada i amb projecció.

Engega. Revista de la Universitat de GironaEdita: Universitat de GironaCoordina: Josep M. FonallerasEquip de redacció: Carles Gorini i Francesc TenFotografia: Marta Payeró (Servei de Publica-cions) i els autors corresponentsMaquetació i il·lustracions: Marc Vicens (Servei de Publicacions)Producció: Servei de PublicacionsISSN: 1988-3161Dipòsit legal: Gi-835-2008Amb el suport del Consell Social de la UdG. Consell editorial: Comissió de Publicacions de la Universitat de Girona

La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats.

PublicacionsPl. Sant Domènec, 317071 Girona Tel. 972 41 80 99Edifici Les Àligueswww.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

Foto portada: Marta Payeró

BY

03 //// Un nou curs

05 //// Formant treballadors socials a la UdG

06 //// Els Campus d’Excel·lència i el futur de la UdG: una visió estratègica

08 //// Inauguració del curs acadèmic 2010-2011

10 //// UdG: Una universitat transfronterera

11 //// Als mars de l’Àsia Central

14 //// El gran dia de Girona, un quadre singular

17 //// L’SPARUS

19 //// L’entrevista: Rosa Cullell

23 //// Vint anys de la Càtedra Ferrater Mora

25 //// Coure, el veí dels costat

27 //// Els abaixen els fums

29 //// “El Mediterrani no té cap intenció de morir”

31 //// L’estadística és present al nostre món

33 //// El risc del fumador passiu

35 //// Talent per al futur

37 //// Els riscos de netejar massa

39 //// UdG Express

44 //// Serveis Tècnics de Recerca Unitat d’Anàlisi Química i Estructural (II)

45 //// Perfils: Evert Jan Baerends i la densitat electrònica de molècules

SUM

ARI

/5/

82 estudiants han iniciat els estudis de grau en Treball Social a la Universitat de Girona. Es pot dir que hem començat amb bon peu. Els estudiants, quan fan elecció dels estudis, prenen molt en con-sideració les expectatives d’ocupació futura, i tot sembla indicar que han fet una bona elecció. Els càlculs que difon la Generalitat estableixen que fins l’any 2015 s’han de formar 33.000 persones en l’àmbit dels serveis socials i que 71.000 professionals s’hauran de reciclar a través de la formació continua. A Girona, a més, les agències que ocupen treballadors i treballadores socials trobaven dificultats a l’hora de cobrir places. Això estava estretament re-lacionat amb el fet de ser l’única demarcació territorial que no disposava d’aquests estudis. La decisió de la UdG d’iniciar aquest grau no ha estat aliena a aquesta informació i la resposta social no podia ser més satisfactòria. La satisfacció també es mostra en els ambients professionals: el grau en Treball Social contribuirà a la presència social de la professió, al seu prestigi i desenvolupament.

Darrere de les xifres anteriors hi ha la projecció de la necessitat de professionals que possibilitin el desplegament de la Llei 39/2006, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (LAAD).

Precisament, sobre aquesta llei va tractar la conferència d’inau-guració dels estudis que el 21 de setembre va fer el Dr. Demetrio Casado; una persona que gaudeix d’un merescut prestigi i reco-neixement en el món professional i acadèmic relacionat amb els serveis socials, la política social, les persones amb discapacitat, la investigació entorn de la pobresa, etc. La seva intervenció es convertí en una primera lliçó magistral titulada “Las dualidades técnicas de la ley sobre autonomia i dependència”.

El primer gran creixement de les professions de la intervenció so-cial es produí arran de la creació dels sistema de serveis socials, a partir de 1979 (recordem: Generalitat restablerta i ajuntaments democràtics), i del seu desenvolupament durant les dècades de 1980 i de 1990. Ara, amb la LAAD s’obre un segon període d’oportunitats per a aquests professionals. El creixement, però, també comporta riscos.

El més important d’aquests riscos, segons crec, és que els tre-balladors i treballadores socials restin en el seu exercici professi-onal cada cop més vinculats a la gestió de l’accés a prestacions i serveis, en detriment d’un treball més preventiu, dinamitzador, relacional, etc. El risc, tal com un company m’enunciava, és que es

produeixi un efecte paradoxal en l’exercici de la professió: “que a més serveis socials, menys treball social”. És a dir, que els treballa-dors socials destinin el seu temps al tràmit i la gestió de prestaci-ons econòmiques i serveis del catàleg de la Llei, tasques que, per descomptat, hauran de fer bé (serveis de teleassistència, d’ajut a domicili, d’atenció de necessitats de les llars, de cures perso-nals, centres de dia i de nit, centres residencials, etc.), però que, paral·lelament, oblidin o no puguin fer les tasques destinades a la promoció de l’autonomia que requereixen activitats de prevenció i una important proactivitat dels professionals.

Des de la formació haurem de combatre aquest fenomen que despunta i que es pot veure eixamplat en el futur. La proposta formativa dels estudis haurà de capacitar els nous graduats per-què, més enllà del tràmit i de la gestió, puguin desenvolupar unes relacions de treball social de qualitat que els permetin conèixer i treballar per desenvolupar favorablement els entorns socials de les persones, els seus ambients d’interacció. La formació també haurà de capacitar-los per autogestionar la posada en marxa de projectes d’intervenció orientats pel coneixement i, alhora, crea-tius.Solament persones capaces d’autogestionar la pròpia pràcti-ca professional tindran capacitats per fer viable la promoció de l’autonomia que la llei enuncia. Autonomia és “la capacitat de controlar, afrontar i prendre, per iniciativa pròpia, decisions perso-nals sobre com es pot viure d’acord amb les normes i preferències pròpies, així com de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària”. Els estudiants i professors de Treball Social són benvinguts a aquest repte.

Josep Manuel BarberoCoordinador dels estudis de Treball Social de la UdG

Formant treballadors socials a la UdG

/6/

Els Campus d’Excel·lència i el futur de la UdG: una visió estratègicaLa Universitat viu una època de canvis que van més enllà de la implantació d’un nou model d’ensenyament superior euro-peu i que obliga a una modernització i adaptació constants a una societat profundament transformada en la darrera dèca-da. Recentment hem sabut que aquesta transformació estarà fortament condicionada per la complicada situació econòmica actual, amb un escenari de finançament fortament restrictiu.

A més d’aquestes transformacions, les universitats han com-petit durament entre elles amb l’aparició d’una convocatòria per a la conversió dels campus universitaris en Campus d’Excel·-lència Internacional (CEI). Durant l’any 2009 va sortir la primera convocatòria, la qual tenia com a finalitat identificar aquelles universitats espanyoles que acomplien els criteris de qualitat necessaris per entrar en un selecte club d’institucions on ja hi ha algunes de les millors universitats de França i Alemanya. En-guany, s’ha obert una segona convocatòria que acabarà de de-finir els no més de deu projectes, entre els quals naturalment hi ha les principals (per grans) universitats de l’Estat.

Però, què entenem per «excel·lència»? La dificultat de mesurar les qualitats es fa especialment palesa en aquest cas. Són excel-lents aquelles universitats que produeixen molt o aquelles que són més eficients? Pot ser excel·lent una universitat petita com la UdG? Sembla que després de dues convocatòries encara no hi ha respostes inequívoques per a aquestes preguntes. En qual-sevol cas, el rerefons d’aquestes convocatòries sí que sembla més clar i està tenyit de política universitària en majúscules, la qual demana agregació entre institucions, identificació de si-nèrgies, optimització de recursos i, sobretot, especialització. En qualsevol cas, exigir l’excel·lència a les universitats en un entorn econòmic fortament restrictiu, per no dir regressiu, és parado-xal, però també un gran repte.

Malgrat que, per la seva definició i objectius, els CEI no estiguin pensats per a les universitats més petites, hem de reconèixer que aquestes convocatòries han servit, si més no, per remoure profundament el sistema universitari. Mai abans els rànquings i les valoracions numèriques de les universitats no havien estat tan finament analitzats, ni mai abans les posicions de les universitats en els diferents àmbits i ítems mesurats no havien pres tant valor. Fins i tot el nou model de finançament de les universitats públiques catalanes que hi ha ara mateix sobre la taula proposa una ampla fracció variable en funció de la producció i l’eficiència. D’alguna manera, aquests rànquings, que mesuren aspectes tan bàsics com la productivitat científica, el nombre de tesis llegides per PDI o el nombre de trams docents, esdevindran el far guia de les polítiques de moltes universitats, particularment aquelles que consideren la seva situació com a «objectivament millorable». Però seríem jugadors de driblatge curt i ens equivocaríem si les accions de govern anessin dirigides a corregir les deficiències

Jesús García GilVicerector de Projectes Estratègics i Economia de la UdG

/7/

evidenciades per aquestes classificacions. Les universitats han de perseguir l’excel·lència a través de polítiques a llarg termini, ben consensuades per la comunitat universitària i que siguin suficientment fermes per sobreviure als mandats successius de diferents rectores o rectors.

En aquest sentit, la UdG ha participat en les dues convocatòries, convençuda que eren una oportunitat única per delinear el seu futur, per trobar i mostrar les seves singularitats i per iniciar un camí que és del tot necessari si volem ser una universitat de qualitat en docència, recerca i transferència. Aquest camí ens ha de servir per continuar essent excel·lents a través de l’atracció de talent, d’una oferta de graus i màsters que guanyi prestigi any rere any, d’una recerca puntera i en sintonia amb la societat, d’una aposta ferma per la internacionalització i de la construc-ció d’un campus de qualitat, amb bons serveis, bona accessibili-tat i espais de qualitat. Per assolir tot això cal la implicació de les institucions més properes i molt probablement l’associació amb universitats properes no només geogràficament sinó també en els valors i objectius.

En la primera fase ja vam demostrar que som forts en in-ternacionalització, en adaptació a l’EEES i en projectes d’in-corporació de centres d’FP al nostre campus. Tot això amb l’aigua com a element transversal de singularitat envers altres universitats similars.

En aquesta segona convocatòria, la UdG ha trobat una forta complementarietat amb la Universitat de les Illes Balears en as-pectes relacionats amb la sostenibilitat turística i l’aigua, i s’ha tingut l’oportunitat de presentar en la segona fase un projecte

conjunt, encara més ambiciós, en què el Pol transfronterer de Recerca i Ensenyament Superior (PRES) té un paper fonamental. D’aquesta manera, la UdG ha jugat la carta de l’agregació a dues bandes, Illes Balears i França, la qual cosa serveix per di-buixar dos eixos que ens facin millors i a la vegada ens distingei-xin de la resta; d’una banda, sostenibilitat turística i aigua, i de l’altra, internacionalitat a través de l’acord PRES signat enguany entre la UdG, la UdL i la UIB i les universitats de Perpinyà (UPVD) i de París VI (UPMC), aquesta última per mitjà del seu Observa-tori Oceanogràfic de Banyuls de la Marenda.

A través de la participació en les convocatòries de CEI, la UdG ha fet un exercici d’introspecció que s’ha vist oportunament complementat pel projecte UdG2020, una iniciativa impulsada pel Rectorat que convida a pensar en clau estratègica la univer-sitat que volem ser d’aquí a deu anys a partir dels elements que tenim actualment i de les tendències observables.

Els temps de les universitats petites i «generalistes» s’està aca-bant. Les noves polítiques de gestió i optimització de recursos humans i de programació de titulacions aniran aflorant de mica en mica i en aquest escenari només les universitats especialit-zades o amb fortes singularitats prevaldran. Quan llegiu això ja s’haurà resolt la segona fase de la convocatòria CEI i la sort de la UdG en aquesta aventura ja estarà decidida. De totes formes, l’esforç haurà valgut la pena perquè, sigui quin sigui el resultat, la UdG ja hi ha sortit guanyant.

/8/

La periodista Rosa Cullell ha estat convidada a pronunciar la lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011 de la UdG. Abans de la cerimònia, ha tingut lloc la inauguració de l’edi-fici de la Facultat d’Educació i Psicologia. Amb Galàxia co-municació: sobreviure a internet, Rosa Cullell ha descrit els canvis que pateix la comunicació i que afecten no només els mitjans, sinó tota la societat. «Sóc de la generació dels que volíem ser dins de la notícia, la qual cosa tenia un cert punt d’arrogància, que també he vist a la universitat», ha dit. De tota manera, considera que l’arrogància té els dies comptats perquè la desaparició de la Galàxia Gutemberg provoca que el ciutadà, des de casa, pugui esdevenir crea-dor d’informació. Uns mitjans —ha prosseguit— que havien estat el vehicle transmissor de les opinions de les elits. Ha argumentat que les empreses de comunicació i els periodis-tes estan perdent el paper d’intermediaris de la informació que havien tingut. Ha recomanat a l’Acadèmia baixar de la

torre d’ivori al pati de veïns que és internet, perquè «tenen la responsabilitat de fer que la cultura avanci i no ho podran fer si no baixen».

Els resultats de la UdG

Carles Abellà, secretari general, ha defensat els bons resul-tats expressats en la Memòria Acadèmica (www.udg.edu/memoria) i ha destacat l’excel·lent posició de la recerca de la UdG.

Albert Bou, president del Consell Social, ha descrit els esfor-ços que es fan per adaptar-se al context de la crisi, com és el fet de procurar-se noves eines de comptabilitat amb la inten-ció d’aconseguir economitzar, l’aplicació de la governança i la creació de nous estudis, com els de Treball Social, adaptats a la realitat actual.

Inauguració del curs acadèmic 2010-2011

Rosa Cullell ha pronunciat la lliçó inaugural del curs 2010-2011 a la Facultat d’Educació i Psicologia. La rectora, Anna M. Geli, ha destacat que la UdG fa tots els esforços per ser entre les millors.

/9/

El comissionat per a Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya, Joan Majó, ha desta-cat el compromís de les universitats públiques amb la societat per contribuir a millorar el país. Ha recordat que l’èxit de la implantació de l’EE-ES és en mans dels professors, del PAS i dels es-tudiants. A més, ha advertit que «és l’hora que les universitats catalanes triïn quins són es seus punts forts i, s’hi en tenen de dèbils, que bus-quin aliances amb generositat». En la cloenda de l’acte, la rectora, Anna M. Geli, ha assegu-rat que la universitat és «el veritable pulmó del nostre país i essència insubstituïble». Ha reflexi-onat sobre les dades positives que els diferents informes acadèmics aboquen sobre la UdG, so-bretot, pel fet d’haver enregistrat el creixement més elevat en demandes de matriculació. Geli ha advertit que cal un replantejament a fons del sistema universitari que tingui present el paper estratègic de les universitats territorials en la formació d’un país integrat, i que la UdG ha de participar en aquest debat «des d’una posició destacada». La rectora, el degà de la FEP i el comissionat d'universitats, en la inauguració de la Facultat.

Inauguració del curs acadèmic 2010-2011

/10/

El 5 d'octubre va tenir lloc la presentació del Pol de Re-cerca i Ensenyament Superior Pirineus Mediterrani (PRES-PM), a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG. Cinc universitats formen part d’aquest projecte: Girona, Lleida, Illes Balears, Perpinyà i París VI (Observa-tori oceanogràfic de Banyuls). La col·laboració mútua ha d’incloure projectes de recerca multidisciplinars, màsters i doctorats interuniversitaris, tesis doctorals conjuntes, programes de mobilitat d’estudiants i professorat, con-ferències,… tot un seguit d’accions que han de situar la regió com un pol d’atracció de talent. En moments de crisi econòmica com l’actual, una apos-ta semblant aporta claror. La fórmula implica diversos agents socials: les universitats (formació, recerca, in-novació i tranferència), les empreses (transferència del coneixement), els polítics (suport incondicional a la so-cietat del coneixement), i la societat civil (recuperar la meritocràcia com a valor). Cal recalcar la importància d’incorporar els doctors (màxima qualificació universi-tària) al món empresarial. El doctor és una figura que mai ha estat valorada al nostre país, a l’inrevés del que passa en països punters en innovació com són Alemanya, Finlàndia o Holanda.

UdG: Una universitat transfrontereraJordi Poater, Departament de Química de la UdG

Moment de la presentació a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres.

Montse Casas, rectora UIB / Jean Benkhelil, president UPVD / Anna M. Geli,rectora UdG / Joan Viñas, rector UdL / Philippe Lebaron, director de

l'Observatori Oceanogràfic de Banyuls de la Marenda UPMC.

Presentació amb accent 2.0

L’acte de presentació del PRES PM ha servit per estendre les experièn-cies en amplificació d’events 2.0 que, darrerament, han estat dutes a terme a la UdG. En aquest sentit, s’ha aprofitat la capacitat d’eines de comunicació com el Twitter o la TV en streaming, la qual cosa ha permès un públic remot de fer-ne el seguiment en directe. Les ex-periències que s’han posat en marxa tenen un bon precedent en les propostes que l’expert en comunicació 2.0 i investigador de la UKOLN, University of Bath, Bryan Kelly, va expressar fa unes setmanes a la UdG i que fa pocs dies quedaven recollides en una entrevista al diari El Punt. En paraules de l’expert anglès, ens cal una cultura d’universitat oberta, d’educació oberta, perquè només podrem progressar si com-partim la informació

/11/

Als mars de l’Àsia CentralEl Grup de Física Ambiental de la Universitat de Girona participa en el programa internacional CLIMSEAS. L’objectiu és crear una xarxa de científics que aportin coneixement al procés de canvi climàtic a través de l’estudi dels mars interiors. Els quatre anys vinents estudiaran els mars de l’Àsia Central.

/Carles Gorini/

/12/

L’Aral és un mar que es mor. El mar Caspi reacciona als canvis de cabal del Volga, i el mar Negre, amb fondàries superiors als dos mil metres. Pateix els efectes del canvi climàtic. Les causes de les disfuncions són una barreja de factors naturals i, també, d’accions humanes. El projecte CLIMSEAS servirà perquè científics de diferents nacionalitats, nord-americans, russos, anglesos i catalans, intercanviïn coneixements sobre les dinàmiques dels mars interiors i les repercussions que provoca el canvi climàtic. Els de l’Àsia Central en seran el laboratori.

Un projecte internacional d’intercanvi

El projecte CLIMSEAS, subvencionat pel 7è Programa marc de la Unió Europea, agrupa científics de diverses especialitats i, en una primera etapa, quatre nacionalitats. Hi participen quatre universitats, la Universitat de Notre Dame, d’Indiana, la Universitat Brunel, de Londres, la Universitat de Liverpool i la Universitat de Girona. A més, hi són presents dues insti-tucions científiques russes: l’Institut Shirsov d’Oceanografia i el Centre Hidrometeorològic de la Federació Russa (RHMC). Elena Roget és la investigadora principal del Grup de Física Ambiental de la UdG i la coordinadora del projecte. Destaca que, sobretot, es persegueix incentivar la mobilitat dels in-vestigadors per aprofundir en l’intercanvi de coneixements. Una de les ambicions dels científics consisteix a modelitzar el comportament dels mars interiors i les interaccions que es produeixen a escala regional amb els altres agents físics

presents a les ribes i a l’atmosfera. L’intercanvi que propicia el CLIMSEAS els obre la porta per treballar braç a braç amb experts de renom, com Peter O. Zavialov, director de l’Institut Shirsov d’Oceanografia (SIO), Alexander Kazmin, especialista en teledetecció i Vladimir Kryjov, director executiu del Cen-tre Asiàtic del Clima. Ells són els primers, entre molts altres, que faran una estada de recerca a Girona els quatre anys vinents. Pel que fa a la UdG, Imma Bastida és al SIO per tal de prendre dades i processar-les. Aviat s’hi afegirà Jordi Badosa, que viatjarà a l’RHMC amb la mateixa finalitat. «Els russos —explica Roget— fa molts anys que investiguen la dinàmica dels mars de l’Àsia Central, disposen de dades que ens seran útils per validar i millorar els models numèrics.» El Grup de Física Ambiental de la UdG és pioner, a l’Estat es-panyol, en la mesura de la turbulència en sistemes aquàtics naturals. Estan en condicions d’efectuar mesures de precisió mil·limètrica i percebre dissipacions d’energia entorn dels 10-

10 watts per quilo. Explica, a més, que el grup també estudia la dinàmica de les zones limítrofes entre terra i aigua i, en el context del canvi climàtic, les incerteses relacionades amb els efectes dels núvols. En el projecte hi participen investiga-dors provinents d’altres grups de la UdG, com Mateu Sbert i Joaquim Pérez.

Un mar que és com una sopa

Potser el cas més dramàtic és el de l’Aral, que s’asseca a una gran velocitat a causa del desviament dels rius que el

Membres del grup de Física Ambiental a l'embassament de Boadella.

/13/

nodrien. En els darrers quaranta anys ha perdut el vuitanta per cent de l’aigua que contenia. Si el 1965 la superfície era semblant a la dels Països Catalans, avui no arribaria a cobrir l’extensió de la província de Barcelona. Les conseqüències per a les regions limítrofes han estat catastròfiques i han per-judicat seriosament la salut dels seus habitants. En aquests moments, el que queda del mar és una sopa d’una salinitat sis cops superior a la d’un mar obert. Un entorn tan extrem és, doncs, el laboratori perfecte per estudiar els processos de retroalimentació entre els diferents components del sistema climàtic (aire-aigua-terra). Les interaccions que es produeixen entre els diversos elements que componen l’objecte d’estudi són dinàmiques, canviants, la qual cosa en converteix la mo-delització en un repte per als investigadors. Elena Roget troba en el cafè amb llet que pren ara amb el cronista un model que li facilita la tasca de fer entendre la complexitat amb què s’en-fronten. El contingut de la tassa són els mars de l’Àsia Central; l’acció de remenar, que es fa amb la cullera, el forçament que es produeix en la interacció amb els agents físics que els en-volten. Remena el cafè amb llet per dissoldre el sucre en un gest banal que repeteix un cop i un altre, però «amb l’acció —explica— es canvia l’estructura i les condicions de la subs-tància». El repte consisteix a descriure com era el contingut de la tassa abans, durant i després de remenar. Enumera els factors que són evidents en la formació del gust del cafè amb llet que prenem. De seguida n’apareixen un nombre impor-tant: la temperatura del líquid, de l’ambient, la proporció que hi ha entre els diversos elements dissolts i, fins i tot, la inten-sitat amb què l’hem remenat. Quan es fa el salt d’una petita

El Grup de Física Ambiental de la UdG és pioner, a l’Estat espanyol, en la mesura de la turbulència en sistemes aquàtics naturals.

tassa a un mar com el d’Aral els factors es multipliquen, i la complexitat, també. Els físics han de tenir en compte un nombre de variables molt important: la salinitat del mar, la temperatura de l’aigua, la de l’ambient, les circumstàncies meteorològiques, els sediments que hi ha a les ribes, i un llarg etcètera. Amb tot, poder disposar de models que des-criguin la mecànica de les interaccions presents al territori d’estudi ajudarà a preveure, per exemple, els efectes d’una tempesta al Kazakhstan, que, en les condicions que viu la regió, pot acabar per arrossegar molt lluny sediments for-tament contaminats dels antics fons marins avui dessecats.El coneixement de regions inaccessibles del planeta, com és la que envolta el mar d’Aral, ha esdevingut una de les prioritats del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Cli-màtic (IPCC) i representa una oportunitat per avançar en la línia de recerca en què treballen els físics ambientals de la UdG.

Simulació numèrica d'una ona interna mesurada al mar d'Aral.

/14/

tour de force que demostrés les seves capacitats i qualitats artístiques amb vista a impressionar tant els seus col·legues com els seus possibles compradors; la seva intenció era presentar-lo a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, on esperava assolir premis i prestigi, però finalment no ho va fer i l’obra va quedar inacabada. El quadre té com a tema el que s’anomena «el gran dia de Girona», és a dir, els fets ocorreguts durant la Guerra del Francès i, més concretament, el 19 de setembre de 1809. Aquell dia, en ple setge de Girona i quan ja havien pres el castell de Montjuïc, els soldats francesos atacaren amb força per conquerir definitivament la ciutat, i els gironins aconseguiren rebutjar-los després d’una dura resistència. Cal tenir present que quan Martí Alsina començà a pintar el quadre tot just havien passat cinquanta anys des del moment dels fets i, per tant, es tractava d’un episodi pràcticament contemporani; de tota manera, des del principi els fets esdevinguts al llarg d’aquest dia, i també tot allò vinculat als setges de Girona, es van mitificar considerablement i es van anar convertint en un relat més èpic que no pas històric.

El gran dia de Girona, un quadre singular

R amon Martí Alsina (1826-1894) pot ser considerat el primer pintor modern de la història de l’art català, si entenem la modernitat, com va escriure

Baudelaire, com «ésser de la pròpia època». La seva obra representa l’aparició del paisatgisme naturalista i del realisme en la pintura catalana, inspirat en una bona part pels seus viatges a París i el seu descobriment de l’obra de Courbet i els paisatgistes de l’escola de Barbizon. La seva opció per les noves tendències artístiques anà paral·lela al seu posicionament polític republicà i progressista, i a la seva voluntat, només aconseguida en part, de viure de la pintura més que no de la docència a l’Escola de Belles Arts. Això el va portar a crear una producció molt abundant, de qualitat no sempre homogènia, que li donà ja en el seu temps una gran fama com a pintor de paisatges i marines.

El gran dia de Girona (1863-1864) és, tanmateix, una pintura d’història, la més important que va fer en aquest gènere, i el quadre més gran de la història de l’art català. Tot indica que amb aquesta gran obra Martí Alsina volia fer un

M. Lluïsa FaxedasProfessora d’Història de l’Art Contemporani de la UdG i comissària de l’exposició «El gran dia de Girona, de Ramon Martí Alsina. Anatomia d’un quadre»

/15/

El gran dia de Girona, un quadre singular

"El gran dia de Girona és el quadre més gran de la història de l'art català"

Així, el quadre se situa a la zona de la caserna dels Alemanys, amb la catedral i Sant Feliu al fons, en el moment final de la jornada, en què les tropes franceses es retiren i els gironins avancen triomfants. Al centre, davant d’un espai buit, la figura d’Álvarez de Castro s’alça, solemne; en primer pla hi ha els cadàvers dels vençuts i dues dones, membres de la Companyia de Santa Bàrbara, que retiren alguns dels ferits. L’elaboració d’una obra tan complexa i de dimensions tan grans va fer que Martí Alsina hagués de llogar especialment un estudi per treballar-hi, on va acumular tot el material que li va servir per mirar d’ambientar l’obra en el seu moment històric; també sabem que va fer diverses estades a Girona i que va documentar-se tant com va poder. En el procés de realització del quadre va fer un gran nombre de dibuixos, dels quals malauradament no en queden gaires, i una dotzena d’esbossos i versions a l’oli de la pintura, en què va assajar composicions alternatives a la que va escollir per al gran quadre; algunes d’aquestes pintures les va vendre a part i van anar a parar a diverses col·leccions. A més, el tema el va interessar tant que encara va pintar dos quadres més

/16/

relacionats amb aquest episodi: Les heroïnes de Girona (1868), que es troba a la Diputació de Girona, pintat poc després del gran quadre, i La Companyia de Santa Bàrbara (1891), que es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya, pintat ja a les acaballes de la seva vida.

Com hem dit, el quadre va quedar inacabat, i a la mort de Martí Alsina va passar a un col·leccionista, que després de diverses vicissituds finalment va cedir a l’Ajuntament; el quadre va acabar exposat al Palau de Belles Arts de Barcelona. Durant la Guerra Civil, el palau va ser bombardejat i el quadre va patir greus danys en forma d’estrips i humitats. El 1939 va ser enrotllat, i des d’aleshores havia quedar guardat al magatzem del MEC.

L’any 2007, a punt d’iniciar els actes per commemorar el bicentenari dels Setges de Girona, vam començar a treballar juntament amb el Museu d’Art de Girona en la restauració del quadre per tal de poder-lo exposar permanentment a la ciutat. Després d’un llarg procés en què hem anat sumant complicitats, finalment en aquest moment, i gràcies al patrocini de la Fundació Caixa de Girona, ja s’ha completat el procés de restauració del quadre, que a partir del mes d’octubre quedarà definitivament instal·lat a l’Auditori

Josep Irla de la nova seu de la Generalitat a Santa Caterina. La presentació d’El gran dia de Girona anirà acompanyada, aquesta tardor, d’una exposició al Museu d’Art de Girona en què es podrà descobrir el procés de treball que seguí Martí Alsina a partir dels dibuixos, esbossos i versions que hem pogut recuperar. Així, gairebé un segle i mig després que Martí Alsina hi comencés a treballar, el quadre es podrà contemplar molt a prop d’on es van esdevenir els fets que el van motivar.

El quadre es podrà contemplar molt a prop d’on es van esdevenir els fets que el van motivar.

Procés de restauració del quadre al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.

/17/

L’Sparus és un robot autònom, perquè navega tot sol i no necessita cap intervenció humana per localitzar objectes submergits, és capaç de veure-hi o sentir-hi. La combinació de senzillesa i efectivitat li han proporcionat la victòria en la competició SAUC-E, que, organitzada per l’OTAN, ha tingut lloc el mes de juny a La Spezia, a Itàlia.

Senzill i efectiu

El complex del Centre d’Investigació en Robòtica Submarina (CIRS), al Parc Científic i Tecnològic, consta d’un laboratori i un taller que miren cap a un gran tanc de proves. L’aigua del tanc és visible des de qualsevol racó del recinte. Les finestres permeten veure el que succeeix al seu interior, i el que passa és que sovint hi navega l’Sparus. En canvi, el dia de fer el reportatge el submarí està desmuntat. La sensació que fa el recinte és la d’una cuina que es prepara per farcir el gall: els motors, el velocímetre Doppler, el sonar, les escumes que li

donen flotabilitat, les plaques electròniques que governen els mecanismes, les bateries que l’alimenten... tot és en una taula mentre les mans expertes d’un dels investigadors es disposen a invertir l’operació. Aviat tornarà a funcionar.

En una altra sala, sis joves treballen en el programari, en les instruccions que permeten a l’Sparus prendre les seves petites decisions. Són estudiants de doctorat, de màster o de treball de final de carrera. Han estat escollits pels seus professors per participar en el projecte. Natàlia Hurtós els coordina. Explica que han treballat sis mesos, sempre amb el repte de fer un bon paper, amb el precedent de la victòria a la competició del 2006, l’altre any en què van concursar. A uns, la feina els representa una part de la tesi doctoral o del projecte de final de carrera, però per a tots és un treball afegit a la feina diària que fan amb il·lusió. Hurtós recorda la recta final, l’últim mes en què ha calgut fer moltes hores i treballar fins ben entrada la nit per enllestir l’arquitectura del programari. A la fi, la setmana viscuda a La Spezia, veure que el submarí ha

L’SPARUSL’Sparus –el nom prové de la denominació en llatí de l'orada– és un petit submergible de color carabassa que té la forma d’un torpede. No és més llarg que la cama d’una persona adulta, però disposa de l’espai necessari per encabir els mecanismes que l’orienten, el propulsen i li proporcionen energia.

/18/

funcionat tots els dies, ha pagat les moltes hores extra passades al CIRS.

Marc Carreras és el responsable del projecte. És conscient que la robòtica crida molt l’atenció. Tanmateix, defensa que els projectes que la desenvolupen tenen una gran transcendència. «Les competicions —prossegueix— donen visibilitat a la recerca i són un entorn que fa avançar el coneixement que tenim.» En el cas del SAUC-E, els jutges han tingut en compte tant la precisió en la consecució dels objectius fixats com les característiques tècniques dels aparells. És a dir, els resultats han estat valorats en funció de la complexitat dels instruments que equipen cada submarí. En aquest cas, la senzillesa de l’Sparus, unida al fet que hagi assolit un gran nombre de fites, li han proporcionat l’avantatge necessari per obtenir la victòria.

Navega, navega

L’edició d’enguany ha estat la primera que s’ha dut a terme al mar. Fins ara, les proves sempre havien tingut lloc en piscines. La dificultat ha estat molt més gran, perquè l’aigua no era quieta, sinó tèrbola i sorollosa. Tots aquests factors han incidit en el fet que cap dels participants assolís totes les proves en la fase final i que ni tan sols l’Sparus no pogués evitar les avaries. Un altre cop la senzillesa va permetre als de Girona resoldre els problemes i continuar en competició.

Patrocinadors· Grup de Recerca en Visió per Computador i Robòtica de la UdG· Escola Politècnica Superior· Patronat EPS· Universitat de Girona· Parc Científic i Tecnològic de la UdG· GRN, Serveis Telemàtics· Diputació de Girona· Departament ATC UdG· Cambra de Comerç de Girona· Càtedra ESPA UdG· Tritech International Limited· Seabotix· Xsens· Advanced Digital Logic

L’equip treballa en un altre prototip, el Girona 500, un artefacte amb unes prestacions superiors però que aprofita l’experiència i el coneixement desenvolupat en l’Sparus, de la mateixa manera que aquest s’ha beneficiat de les lliçons apreses amb l’Ictineu, el primer robot submarí del CIRS. Els membres de l’equip se senten orgullosos de la fita que han assolit i saben que amb el seu èxit contribueixen a impulsar la imatge de la UdG. Però, sobretot, esperen que l’esforç els obri les portes de nous projectes encara més ambiciosos.

Preparació del muntatge del robot Sparus Grup del Centre d'Investigació en Robòtica Submarina a L'Spezia.

/19/

«Els territoris coneixen la importància de la universitat i l'impacte que té en l'entorn inmediat.»

/Josep M. Fonalleras i Carles Gorini/Ro

sa C

ulle

llRosa Cullell (Barcelona, 1958) és llicenciada en

Ciències de la Informació. La seva primera feina va

ser la de corresponsal de premsa al Baix Llobregat. Amb el temps, va arribar

a ser membre del Comitè de Direcció de “la Caixa”,

més endavant va dirigir el Liceu i, després, la

Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Ha estat presidenta del Consell Social de la

UAB. Assegura que no va planificar mai la carrera.

/20/

Quina importància tenen les noves tecnologies per a la comunicació?La tecnologia està tan assumida que, sense ella, no hi ha co-municació. Els mitjans ja no existeixen com a tals, sinó com a canals als quals es van agregant continguts, dels quals ca-dascú i pot prendre el que vulgui. Abans, els mass media tenien molt més poder del que segurament es mereixien perquè controlaven la informació. Ara, el món de la comuni-cació s’ha obert de tal manera que hem d’acostumar-nos al fet que ningú no controli res, amb els perills i els avantatges que això representa.

Creu que han perdut influència?Aquest és un dels aspectes més interessants, perquè tro-bo que hi havia una certa supèrbia en els gran mitjans. Es creien grans penseurs: com més grans fossin, millor. Uns mitjans en què els que hi escrivien eren els millors, els més educats i els més cultes. Ara, aquesta supèrbia no té cabuda, perquè pot arribar a tenir molta més influèn-cia el bloc d’una senyora, o d’un senyor, que aconsegueix contactar amb altra gent que pensa de manera semblant i intercanviar-hi informació. És una cura d’humilitat que han d’assumir les grans empreses de comunicació. I tam-bé els periodistes.

Però el paisatge de grans empreses de comunicació es manté...Sí, però la comunicació se’ls escapa de les mans. Tota la crisi de què parlem, dels grups empresarials dels quals fa deu o quinze anys no haguéssim imaginat que no poguessin anar

bé, ve del fet que qualsevol pot entrar al web, penjar una informació i tenir més influència que un article publicat en un mitjà.

A l’escola, a la universitat, el mestre controlava la in-formació i tenia el poder. Aleshores, segons el que ex-plica...Vaig una mica per aquí. La Galàxia Gutemberg de què ens parlava Marshall McLuhan s’ha acabat. Ja no hi ha impremta i ningú no té el control sobre el que es publica, ni els monjos de l’edat mitjana, ni els grans empresaris de la comunicació del segle XX. A la universitat li passa el mateix, i si no és més humil, al final, a l’Acadèmia se li escaparà de les mans l’edu-cació i el coneixement. Cal que arribem als estudiants amb continguts que els interessin, perquè, si no, marxaran de classe. De fet, cada cop marxen més! Es pot ser un professor molt important, un catedràtic reconegut, però els joves es-tudiants no et respectaran només per ser de l’Acadèmia; t’hi has de comunicar i, a més, has fer-ho de tu a tu.

Creu que la universitat té present el que diu?No, crec que la universitat no n’és conscient; ni tampoc n’és conscient la premsa ni els periodistes. Hi ha acadèmics —potser passa més en les universitats grans i amb més tra-dició— que han viscut sempre en un món molt de portes endins, molt seu. Penso que ara toca viure cap enfora.

Bolonya hi té a veure?Bolonya els obliga a obrir-se, i per això n’hi ha una colla, d’apocalíptics, que condemnen els canvis. Les classes magis-

«Es pot ser un professor molt important, un catedràtic reconegut, però els joves estudiants no et respectaran només per ser de l’Acadèmia; t’hi has de comunicar i, a més, has fer-ho de tu a tu».

/21/

trals estaven molt bé, però ja no n’hi ha. En tot cas, seran magistrals en funció dels continguts que s’hi proposin, no des del lloc que s’expliquin. En darrer terme, el que cal és fer-ho bé, interessar les persones i, aleshores, vindran. S’hi està molt bé vivint en una galàxia teva, que coneixes a fons, però avui això és impossible.

Anem cap a microgalàxies, cap a públics més segmen-tats?Públics més segmentats i missatges més petits, però que ar-ribaran millor a la gent. N’hi haurà que arribaran a grups reduïts i d’altres que ho faran a grups molt més grans, però arribaran a les persones que estiguin interessades a connec-tar amb el missatge. Crec que la comunicació ja no és uni-direccional, ni ho serà mai més. És d’anada i tornada: tu has d’anar a buscar les persones que estan interessades en el teu missatge i elles han de venir a tu: és un diàleg, és una altra història! Caldrà que et facis l’interessant, no podràs arribar i dir: «sóc el gran expert!».

Com afecten tots aquests canvis a la comunicació del coneixement?Pel que fa a la recerca, també caldrà treballar molt més de cara enfora i en l’àmbit internacional. He estat a la univer-sitat bastants anys i en tinc una bona opinió, perquè hi ha gent amb ganes de canviar, de sortir i de renovar-se. Els in-vestigadors són vocacionals, que ja és més del que passa en altres àmbits. Però hauran de comunicar millor, hauran de sortir a vendre el coneixement, a explicar-lo. I aquesta sego-na part, a l’Acadèmia, li costa molt. La comunicació no és una exclusiva dels periodistes i cal explicar-ho. En darrer ter-me, qualsevol acadèmic ha de comunicar i ha de saber fer-ho, com qualsevol empresari... i ha de ser capaç d’explicar

què fa, de vendre-ho. La universitat pública s’ha d’explicar, però no ha de ser un tècnic en comunicació qui ho faci, han de ser els acadèmics, els professors. Han d’entendre que és important fer-ho.

I saben, els membres de l’Acadèmia, quin és el seu pú-blic?D’entrada, com a universitats públiques el seu públic som tots. Perquè les mantenim amb els nostres impostos i hi por-tem els nostres fills. Per tant, crec que han de retre comptes davant la societat en general i després davant de científics d’altres acadèmies. També és cert que tenen públics molt diversos i que hauran de saber a quin públic es dirigeixen, perquè no tothom els vol escoltar.

Ha simultaniejat la direcció de l’empresa privada amb la participació en iniciatives socials. Creu que aquí es practica prou aquest costum?El directiu que treballa a l’empresa privada ha de retre comp-tes a la junta d’accionistes, que és qui li paga el sou. El que no pot ser és que la seva vida estigui lligada només a l’em-presa en què treballa —costum, d’altra banda, bastant espa-nyol o del sud d’Europa—. Un anglosaxó entén de manera natural que treballa en una empresa privada, però alhora col·labora en iniciatives de barri, en iniciatives culturals que li interessen. En canvi, aquí, sembla que hi ha aquesta sepa-ració tan greu entre el que és la feina privada i la pública de cadascun de nosaltres.

Hi ha algun fil conductor en l’evolució que ha seguit professionalment?De vegades penso que la vida et presenta opcions. Tu les agafes o no, i de vegades t’equivoques. No sóc de la ge-

/22/

neració que planifica una carrera professional. Em fa gràcia sentir els meus fills, o els seus amics, explicar que la planifi-quen. Potser sóc d’un temps una mica anterior, i a més sóc dona. Per tant, feia el que podia. Quan era jove no triava gaire, perquè pensava que no podia fer-ho —a mi m’hau-ria agradat ser periodista cultural—. Vaig començar com a corresponsal del Baix Llobregat i després feia la crònica de ballet. Em deien que no era coherent, però a mi m’agradava el ballet, i feia la corresponsalia del Baix Llobregat. Tampoc pensava que pogués triar. Potser ara la gent pensa que pot triar més, organitzar-se millor...

En l’entorn en què s’ha mogut ha percebut alguna evolució en el tracte cap a la dona?Sense cap mena de dubte. Penso que les dones dels setanta i les del dos mil deu no tenen res a veure. La meva filla Berta, que ara començarà Medicina, té expectatives, diu que vol ser cirurgiana, i ho diu de la manera més natural: la seva expectativa és molt elevada. Jo diria que la meva expecta-tiva era tenir un sou. Tinc la sensació que els joves d’avui no només volen un sou, volen molt més. De vegades em fa una mica de por, perquè tenen tantes expectatives i es po-sen tan amunt el llistó... Nosaltres ens el posàvem tan baix que per poca cosa que féssim estàvem contents, el nostre entorn estava content. I ara, si la meva filla no arriba a ser cirurgiana, què?

Com veu l’espai català de comunicació?No sóc gaire optimista. A la fi, la realitat econòmica acaba per influenciar el territori i la llengua d’una manera impor-tantíssima. És difícil pensar que la independència política proporcionarà independència cultural. Per exemple, les te-levisions són castellanes. Només hi ha un grup de televisió generalista —TV3— dirigit al gran públic i d’abast nacional totalment en català, i és un grup públic que competeix amb altres grups, que són en castellà, siguin públics o privats. No hi ha cap grup català privat i penso que ningú no té ganes de fer-lo, perquè no s’hi guanyen diners. Ja no és com quan hi havia una televisió pública en castellà i una altra en cata-là, als anys noranta. Aleshores els joves d’aquí o veien TVE o TV3... hi havia el cinquanta per cent de possibilitats que escollissin una tele en català. Ara, segur que ens movem en percentatges molt baixos. L’única força és produir una oferta de gran qualitat i convèncer l’espectador que els interessa veure-la, i també els seus fills.

Però els mitjans tradicionals tenen aquesta capacitat?Només amb el mitjà tradicional no. Aquest és el problema: que encara que es programi amb molta qualitat, el públic objectiu (target) continuarà essent reduït. Per més qualitat que hi posis, competeixes amb moltíssimes plataformes i, a més, ho fas en una llengua minoritària. Amb un mercat tan fragmentat és difícil que els mitjans audiovisuals en català puguin competir. Tot i que ho estan fent raonablement bé, perquè TV3 és l’única televisió autonòmica que és líder al seu territori. Cap de les altres no ho és.

Deia que les empreses grans cada cop tindran menys capacitat d’influència. Això no ens pot anar a favor?Penso que als mass media no hi ha res a fer amb una llengua minoritària. Als mitjans més petits o en la comunicació de tu a tu que representen les xarxes, és una altra cosa. Aquí sí que es poden establir connexions, i encara està per veure què passarà, si nosaltres mateixos apostarem per la nostra llengua o per les llengües majoritàries. Costa pensar que po-dem guanyar, però els nous canals ens poden proporcionar oportunitats.

Es disposa d’estudis d’audiència a la xarxa, sabem on som?Som una societat rica i culta que utilitza la tecnologia. La rellevància a internet depèn dels ordinadors que hi ha a les cases, i les que són catalanes faran servir el català. És per això que el català s’utilitza molt a la xarxa. Ara, de mesures d’audiències a la xarxa no n’hi ha, ni en català ni en castellà. Hi haurà un moment en què s’hauran de fer, perquè està molt clar que hi ha milers de persones que accedeixen a la informació a través de l’ordinador, i és un fet que anirà a més. No pot ser que tothom estigui participant en uns canals i que les marques, les empreses, no sàpiguen quanta gent hi ha. Al final s’establiran uns mecanismes, no sé quins seran, però s’establiran. Ens hem d’oblidar del control i la mesura: hi hem d’estar, comunicar i, després, ja hi haurà algú que ens dirà com ho hem de fer.

La comunicació és en un punt en què som capaços de reflexionar sobre aspectes que tot just estan passant...Però van molt ràpids, eh! Hem passat segles fent servir un llenguatge molt similar i en vint anys tot ha canviat radi-calment. Hi ha gent que encara pot sobreviure a la banda dels que no tenen ordinador, però els queda poc. És el que parlàvem de la universitat, l’acadèmic pot sobreviure sen-se comunicar, sense fer servir la tecnologia... però crec que d’aquí a molt poc no podrà. El periodista podrà sobreviure? No. La meva mare explica que ella s’assembla més a la seva besàvia que no pas a mi. Diu que jo he viscut en un món diferent al seu. Per exemple, les dones tenim la possibilitat de fer el que volem, elles no van poder. I, a més, es pensaven que era normal.

«L’única força és produir una oferta de gran qualitat i convèncer l’espectador que l'interessa veure-la, i també els seus fills».

/23/

«A la fi, pagaran per venir.» Va ser el vaticini que va fer Josep Ferrater Mora en el moment de crear la Càtedra. Ho explica el director, Josep Maria Terricabras, que aclareix que el vaticini que feia —irònicament— Josep Ferrater Mora a finals dels vuitanta, naturalment no s’ha complert, però que «poc n'hi falta». Des del 1989, la Universitat i la ciutat de Girona han estat el púlpit des del qual han parlat un nombre sensible de personatges de renom internacional. En vint anys, la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la UdG s’ha situat com a punt de trobada amb la primera línia de la intel·lectualitat: Chomsky, Boff, Prigogine, Cavalli-Sforza, Morin, Singer, Hobsbawn, Stiglitz... són alguns dels noms que integren una llista heterogènia d’elit que ha de continuar creixent.

Simposis, cursos d’estiu, publicacions

La Càtedra Ferrater Mora ha dut a terme una intensa activitat pel que fa a l’organització de seminaris i simposis. Fruit de l’esforç, des del 1997 i amb caràcter biennal, es duen a terme uns simposis internacionals que han estat dedicats a figures pregones del pensament occidental, com són Wittgestein, Einstein, Goethe o Kant. Aquest any, el Simposi estarà dedicat a Joan Maragall i el professor Terricabras confirma

l’assistència de nombrosos especialistes en l’obra del que va ser l’introductor de Nietzsche a Catalunya. Un punt i a part el formen els cursos d’estiu, que han esdevingut una fita per als professionals de la filosofia i, també, per a un públic interessat en diversos aspectes del pensament. La Càtedra, a més, ha participat de manera activa en la publicació de diferents llibres relacionats amb els temes que la promouen, com són la divulgació de l’obra de Ferrater Mora o les conclusions dels seminaris o els simposis.

Exposició a la Fontana d’Or

Per commemorar el vintè aniversari de la creació de la Càtedra, la Universitat de Girona organitza un exposició a la Fontana d’Or de Girona, que es podrà visitar entre els dies 13 de novembre de 2010 i 30 de gener de 2011. Terricabras parla d’una proposta molt completa, que no es conforma amb el cicle expositiu sinó que, literalment, al llarg de dos mesos i mig, traslladarà les activitats de la Càtedra a l’històric edifici seu de la Fundació Caixa de Girona. Seminaris, conferències, visites de professors i d’estudiants de secundària i, naturalment, d’un públic que de manera lliure i gratuïta podrà repassar la trajectòria de la institució universitària i la figura de Ferrater Mora.

La Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani ha dut a Girona alguns dels pensadors més importants del món actual. Commemora els vint anys d’existència amb una exposició a La Fontana d’Or.

Vint anys de la

Càtedra Ferrater Mora

Josep Ferrater Mora i Josep M. Nadal en l'acte de presentació de la Càtedra.

/24/

Qui va ser Ferrater Mora?

Josep Ferrater Mora, se’l considera el filòsof català més rellevant del segle XX. Nascut el 1912, es llicencia en Filosofia i Lletres a Barcelona el 1936. Començada la Guerra Civil s’hi allista com a voluntari. Amb la derrota s’exilia i inicia un periple per diversos països sud-americans fins que, el 1947, obté una beca Guggenheim i, el 1949, entra com a lector al Bryn Mawr College, del qual arribarà a ser professor titular de Filosofia hi treballarà fins a la jubilació, el 1981. De manera complementària fa de professor visitant a diverses universitats americanes i europees. És autor del Diccionario de Filosofía i de moltes altres obres filosòfiques, entre les quals destaquen El ser y la muerte, Fundamentos de Filosofía, Cambio de marcha en filosofía i De la materia a la razón. També és autor de diverses novel·les. En el transcurs d’una llarga vida, la personalitat de Ferrater destaca per la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia.

Ferrater Mora, cineasta

Malgrat que la faceta de filòsof omple el nom de Ferrater, seria un error no considerar l’interès pel cinema que el va dur, finalment, a produir les seves pròpies pel·lícules. L’exposició les recupera. Deia el filòsof, de les seves pel·lícules, que «no és possible traslladar a la pantalla un discurs filosòfic, perquè en filosofia és indispensable el raonament, argumentar el que es proposa; en cinema o literatura, no [...] crec que les meves pel·lícules no estan buides d’idees, però les idees no pressuposen filosofia. En cap moment no intento fer films transcendents, encara que alguns evoquen una mena de pensament que de vegades s’ha denominat existencial».

1

2

3

4

5

6

7

8

1/El director de cinema Theo Angelopoulos. Foto Xavier Mikel Laburu 2/Peter Singer va visitar la càtedra el 2003. Foto Càtedra Ferrater Mora 3/ Gianni Vattimo va parlar del Pensiero Debole. Foto Càtedra Ferrater Mora 4/Arribada del fons Ferrater a la Biblioteca de la UdG. Foto Arxiu Històric de Girona 5/ El Nòbel d’economia Joseph Stiglitz. Foto Càtedra Ferrater Mora 6/ El músic Michael Nyman també ha estat present a la Càtedra. Foto Càtedra Ferrater Mora 7 / Noam Chomsky. Foto Tomàs Casademunt 8/ Públic atent a les paraules de Chomsky, el novembre de 1992. Foto Tomàs Casademunt

/25/

L a taula periòdica és una veritable bitàcola per als químics. La posició dels elements a la taula els indica diversos aspectes de cadascun, com el pes, la raresa, la toxicitat, l’estabilitat...

Fer-ne servir qualsevol d’ells implica molt sovint la pregunta de per què no es pot fer servir el del costat. Què passaria? Seria millor, més net, més barat? Des de fa trenta anys la química ha confiat en el pal·ladi, el rodi o l’iridi com a catalitzadors de nombroses reaccions que es fan servir, sobretot, en la indústria farmacèutica i dels plàstics. Però la temptació d’utilitzar el veí de la cel·la del costat a la taula hi ha estat sempre perquè, precisament, la posició indica que la reacció podria ser més neta i el cost, més barat.

El coure és el veí incòmode que ha estat picant la porta dels químics dient-los «feu-me servir». Amb tot, el coneixement de què es disposava no permetia fer els pas i no ha estat possible fins ara, quan la recerca de Xavi Ribas i Alicia Casitas ha proposat un model que demostra que el coure, el de la casella del costat, sí que pot arribar a ser un substitut dels altres metalls tradicionals.

El coure, abundant, barat i més net

La posició del coure en la taula periòdica indica que és més abundant i menys tòxic que el pal·ladi, el rodi o l’iridi. Fer-lo servir en substitució d’aquests altres elements proporcionaria a la indústria economies importants. No només perquè n’hi ha més i per això és més barat que els altres, sinó perquè el fet de tenir una toxicitat molt baixa eliminaria la necessitat de desfer-se del reactiu contingut

Una línia de recerca de la UdG persegueix la substitució del pal·ladi pel coure com a catalitzador d’importants reaccions químiques. La menor toxicitat i el cost també menor del coure mouen els investigadors.

Coure, el veí del costat

Cristal·litzacions de complexes de Coure-3.

/Carles Gorini/

/26/

La posició del coure en la taula periòdica indica que és més abundant i menys tòxic que el pal·ladi, el rodi o l’iridi.

en el producte un cop acabada la reacció, com passa ara. Però per abandonar-ne uns i passar-se a l’altre hi havia inconvenients, com ara que en la reacció no hi havia catàlisi i que per obtenir-la calien grans quantitats de coure i altes temperatures. Els científics han observat que era necessari controlar l’entorn de coordinació del coure per poder-lo fer treballar. L’entorn de coordinació el formen les diferents posicions lliures de què disposa l’element, de tal manera que pot ser combinat amb una molècula o més per tal de controlar-ne la reacció. Aquest és, precisament, el punt en què es troba la recerca de Ribas i Casitas, perquè han aconseguit controlar l’entorn i han vist que «en un sistema model, el coure en alt estat d’oxidació (coure-3) catalitza molt bé i, a més, a temperatura ambient», expliquen. De fet, la recerca nodreix la tesi doctoral en què treballa Alicia Casitas i que dirigeix Xavi Ribas. El colofó és la voluntat de fer un pas més i d’intentar dissenyar els lligands necessaris perquè el model funcioni amb els substrats d’ús habitual en la indústria.

Un altre aspecte interessant que tenen en compte els dos científics és la possibilitat que els proporciona el model d’intervenir en la molècula sense necessitat de modificar tot l’esquema sintètic. És una qualitat important perquè la indústria està interessada en aquesta mena de processos que permeten millorar la qualitat d’un producte sense necessitat de refer-lo de dalt a baix. Per exemple, se sap que l’addició de fluor a un principi actiu (per exemple, un medicament) li proporciona més solubilitat, l’estabilitza i el fa més efectiu. Si es pot afegir en un punt determinat del procés, sense necessitat d’altres modificacions, el seu ús es podrà estendre per la facilitat i l’estalvi que representarà per a la indústria farmacèutica.

És química neta i alternativa a la química bioinspirada

El que es descriu al llarg de l’article és un pas més cap a la química neta, però no és un procés bioinspirat. L’objectiu de la recerca és millorar un procés de síntesi gràcies a la utilització de compostos més nets. Es tracta d’una solució alternativa als estudis bioinspirats, ja que les reaccions estudiades no es donen en la natura i, segons el parer dels científics, la indústria «necessita contínuament millorar els processos industrials tant econòmicament com mediambientalment». Es tracta, doncs, de fer més sostenible un procés artificial.

Alicia Casitas explica que els inicis de la recerca van ser molt difícils perquè proposaven una via nova i els retornaven els articles que enviaven a les revistes, de vegades, amb «crítiques poc justificades». Han passat tres anys i, a la fi, han aconseguit publicar i fer-ho bé «sense haver-nos de desfer de cap dels punts en què treballàvem», prossegueix. Després d’una estada a la Universitat de Wisconsin-Madison, Casitas encara marxarà a alguna universitat europea per adquirir nous coneixements i perfeccionar els que ja té. Afirma que «hem

El Qbis

El Qbis, Química Bioinorgànica i Supramolecular, és al Parc Científic i Tecnològic de la UdG. És la base de treball d’investigadors com Xavi Ribas i Alicia Casitas, i la seva posada en funcionament ha estat possible gràcies a la beca Starting Grant de la Unió Europea que va obtenir Miquel Costas l’any 2009, per la recerca que desenvolupa en catalitzadors bioinspirats.

trobat una família de compostos que són de bon treballar i es deixen estudiar». L’interès per aquests compostos basats en el coure-3 prové de la recerca prèvia que Xavi Ribas havia fet tant a Girona com a Stanford, Califòrnia. Ambdós destaquen les diferències que ens separen dels americans, pels recursos que dediquen a la recerca i pel tarannà diferent dels investigadors. De tota manera, ni una cosa ni l’altra són un obstacle a l’hora de col·laborar, com fan, amb els químics de la Universitat de Wisconsin-Madison, per tal de progressar en la recerca i assolir els objectius.

Xavi Ribas i Alicia Casitas amb Cristina Garcia, doctoranda en química supramolecular del Qbis

/27/

Els abaixen els fumsUna tesi de la UdG proposa l’optimització de la gestió energètica de les indústries papereres.

La millora de l’eficiència energètica és un dels objectius en què treballen nombrosos professionals i investigadors. A la Universitat de Girona és una prioritat que ha dut, per exem-ple, a la creació d’instruments d’estudi i recerca, com la Càtedra de Processos Industrials Sostenibles. No és estrany, doncs, que la sensibilitat per l’eficiència promogui, també, recerques com la de Remei Aldrich, que ha proporcionat un model que permet seguir el consum energètic de les indús-tries papereres al llarg del procés de fabricació.

Una indústria que necessita molta energia

La indústria paperera és molt intensiva en consum d’ener-gia. Se’n necessiten grans quantitats per a la fabricació de paper i és per aquest motiu que la producció està afectada per les declaracions d’emissions dels protocols de Kyoto. En el cas del consum d’electricitat, aquest també és responsable d’emissions de CO2, com a conseqüència del model energè-tic espanyol per a la generació elèctrica. La indústria paperera

està sotmesa a l’assignació de quotes d’emissió de CO2, per la qual cosa es fa imprescindible disposar de la mà-xima informació sobre l’energia que es consumeix en el procés de fabricació, per la relació directa que té en les emissions. L’assignació de quotes es fa a partir del Pla nacional d’assignació, que, amb caràcter quadriennal, es-tableix un règim comunitari de comerç de drets d’emissió dels gasos d’efecte hivernacle amb la finalitat de fomen-tar-ne la reducció de manera eficaç, amb relació al cost, i econòmicament eficient.

Remei Aldrich ha posat a disposició de la indústria pape-rera una metodologia que permet avaluar les emissions, pas a pas, al llarg de tot el procés d’obtenció del paper. Aldrich, enginyera química, s’ha doctorat per la UdG amb la tesi Allocation of GHG emissions in a paper mill, an application tool to reduce emissions, al mateix temps que treballava en el camp de la consultoria energètica. La combinació de factors ha produït una recerca d’aplicabi-litat immediata.

La diagnosi energètica que resulta de la recerca ha servit per confirmar els punts de la fabricació del paper en què, tradicionalment, es consumeix més energia. L’assecatge i la refinació han estat identificats com els principals res-ponsables del consum, però, a més, han permès detectar altres processos als quals no es prestava tanta atenció i que han resultat energèticament molt exigents, com els sistemes de buit i els sistemes de producció d’aire com-primit.

/28/

Una metodologia per identificar l’origen de les emissions

En primer lloc, la tesi ha desenvolupat una metodologia con-ceptual en què les emissions han estat identificades, deter-minades i distribuïdes en funció del seu ús final. En aquest context, s’ha desenvolupat un mètode de distribució d’emis-sions que permet assignar a cada unitat d’operació del pro-cés paperer el seu grau de responsabilitat en les emissions. També s’han avaluat diferents mètodes de càlcul de factors d’emissió de vapor i d’electricitat, tant per plantes de coge-neració com per sistemes individuals. En el cas de les plantes de cogeneració, s’han proposat nous mètodes per determi-nar els factors d’emissió alternatius als analitzats. A més, s’ha prestat una atenció especial a les instal·lacions primàries de producció d’energia, perquè són les màximes responsables de les emissions de les indústries papereres. S’han contextualit-zat i comptabilitzat les emissions de cadascun dels processos que intervenen en la fabricació del paper, i els resultats s’han expressat en sèries d’indicadors específics.

Més endavant, s’han descrit les diferents metodologies dis-ponibles per a l’anàlisi de les dades obtingudes en el primer dels objectius. Els mètodes analitzats tenen en comú que con-sideren les emissions a partir del consum final del procés de producció. Aldrich considera que, després de l’anàlisi dels re-sultats, les ineficiències detectades es poden resoldre a partir de la metodologia de distribució que proposa a la tesi. «És per aquest motiu que he desenvolupat un mètode alternatiu, per assignar les emissions dels gasos d’efecte hivernacle en el procés de fabricació del paper», prossegueix. Amb tot, com que encara no hi ha disponibles les dades d’emissions més eficients, ha fet servir les dades estàndard en la data de l’es-tudi, i el mètode proposat s’ha implementat en dues plantes gironines de fabricació de paper. Tanmateix, la determinació de les intensitats d’energia i d’emissions ha estat essencial per detectar els punts febles que caracteritzen els sistemes SHP (Single Heat and Power) i CHP (Combined Heat and Power).

Doctorar-se i treballar alhora, una fórmula que va en augment

En els cinc anys que ha durat la recerca, Aldrich ha hagut de compaginar-la amb la feina a l’empresa Qnorm, de l’àrea d’enginyeria de la qual és responsable. La firma està interessada en la formació doctoral dels seus empleats, perquè és una condició imprescindible en els concursos europeus als quals es presenta. Àngels Pèlach, directora del Laboratori d’Enginyeria Paperera i Materials Polímers de la UdG (LEPAMAP) i codirectora de la tesi juntament amb Xavier Llauró, admet que —per al doctorand— la compaginació de l’exercici professional amb la profundi-tat que requereix la pràctica de la recerca fa que l’avanç del treball sigui més dur que en altres casos. L’itinerari habitual dels doctorands és el dels becaris de recerca que dediquen tota la jornada laboral a fer progressar la tesi en què treballen. Hi ha un petit grup de professionals, que va en augment, que compaginen la trajectòria laboral amb la recerca i assumeixen el repte d’assolir el doctorat. Remei Aldrich és en aquest grup i la tesi n’és el resultat.

Remei Aldrich posa a disposició de la indústria paperera una metodologia que avalua les emissions de CO2

/29/

Dr. Giuseppe Cognetti:

Giuseppe Cognetti (1928) és professor emèrit a la Universitat de Pisa. El 1969 va fundar la Societat Italiana de Biologia Marina. Ha estat professor a les Universitats de Nàpols, de Bolonya i de Pisa, de la qual va ser director del Departament de Ciències del Territori i Dipartimento di Scienze dell’Uomo e dell’Ambiente. Des del 1980 és col·laborador del Consell d’Europa per a estudis de reserves marines i és membre del Comitè de Comunicació del Ministeri de Medi Ambient italià. Ha vingut a Girona per participar en l’International Summer School of the Environment que organitza l’Institut de Medi Ambient de la UdG.

L’ecologia és una ciència o una etiqueta?L’ecologia és una ciència. Ho és per als investigadors vertaders. Però també pot ser una opció per als que aprofiten aquesta paraula per programar accions que després resulten negatives. Em refereixo a tantes iniciatives que, persones que no són competents, prenen en nom de la conservació del medi ambient.

Sobre Jaques Y. Cousteau, què en pensa?Cousteau va ser un gran divulgador. Va tenir el mèrit d’haver sensibilitzat l’opinió pública sobre els problemes del mar i, sobretot, de donar-los a conèixer. Tot i que no ho va fer des del punt de vista estrictament científic .

A Itàlia hi ha consciència ecològica?A Itàlia els problemes del medi ambient es van ser sentit força més tard que en altres països europeus. Itàlia és una

«El Mediterrani no té cap intenció de morir»

/30/

neòfita en aquest àmbit. La consciència naturalista era més forta a Anglaterra, a Alemanya... A Itàlia no interessava gaire. La nostra tradició cultural era, sobretot, d’estudis filosòfics, matemàtics, d’enginyeria... des del punt de vista de la biologia, no en teníem. Tanmateix, quan hi va haver el boom de l’ecologia molts van esdevenir ecòlegs improvisats que aspiraven a demostrar la seva tendència ecològica en tots els àmbits... la qual cosa ens va dur a molts errors.

Per saber si un ecosistema està malalt, cal ser científic?Per constatar la contaminació no cal ser científic, ni tan sols expert. El que és important per enfrontar-se a la situació i resoldre-la és fer-ho sobre bases científiques i no sobre bases emotives. Aquest és el punt essencial.

Aleshores, la relació entre els resultats que obtenen els científics i la societat esdevenen determinants... Els resultats científics són els que permeten afrontar el problema de la contaminació i evitar desviacions i errors. A més, ens allunyen d’altres opcions que, malgrat estar plenes de bones intencions, manquen de base científica i no poden proporcionar bons resultats.

Com cal transmetre a la societat el coneixement del científic?És un dels problemes fonamentals. La comunicació és el punt de partida per solucionar tota una sèrie de problemes ambientals. L’obligació fonamental de l’estudiós és transmetre el coneixement a l’opinió pública de manera correcta, i sense errors. Posaré un exemple: quan es parla de tropicalització de la Mediterrània es comet un error gravíssim, perquè és fals. Sí que hi ha peixos i plantes que han estat importades a la Mediterrània, però això no vol dir que el clima sigui tropical. El missatge no és que el Mediterrani esdevindrà un mar tropical, sinó que s’hi han introduït espècies tropicals que han estat capaces d’adaptar-se a les condicions del nostre mar. No pot ser tropical un mar amb temperatures que oscil·len entre els 13 i els 24 graus! Es parla del canvi climàtic i tot es posa en un mateix sac, fet que es correspon amb la realitat. Els ecòlegs estem preparats per transmetre el coneixement, però la societat també ha d’estar preparada per rebre’l.

Ramón Margalef va dir que l’home s’havia fet lloc a cops de colze en un planeta que estava molt ple. Ho subscriu?El concepte de Margalef és justíssim, perquè qualsevol espècie fa el mateix que fa l’home. El principi fonamental de la selecció natural indica que per ocupar un ambient cal expandir-se tant com sigui possible i, després, l’equilibri posarà les coses a lloc. El problema és veure fins a quin punt l’home pot expandir-se, perquè hi ha factors que ho limiten, com l’escassetat de recursos o els problemes de contaminació i de degradació lligats a l’acció humana. Margalef va ser un gran científic. El vaig conèixer. Va ser un gran impulsor de l’estadística en la biologia marina.

«Els resultats científics són els que permeten afrontar el problema de la contaminació i evitar desviacions i errors.»

Els seus amfitrions m’expliquen que vostè no para...Ara treballem per conèixer les estratègies adaptatives dels organismes marins, en funció de situacions ambientals canviants. Enfoquem el tema des del punt de vista de la importància que té per a la comunicació, tant des del vessant científic com formatiu. Formatiu en el sentit de preparar les noves generacions per al coneixement dels problemes del medi ambient, de tal manera que tinguin una base concreta per intervenir-hi. A la vegada, treballem en l’Ecosistemservice, un concepte conegut en l’ambient terrestre que nosaltres volem traslladar a l’ambient marí. És una aproximació multidisciplinària a l’ecologia que comprèn, també, l’economia. Tenim un article en premsa, en el Marine Polution Bulletin, que aborda aquesta nova problemàtica.

La Mediterrània es mor?No! Tornant a la pregunta de Cousteau. Recordo que fa cinquanta anys (jo m’havia llicenciat feia poc) Cousteau deia: «en mig segle el mar serà mort». Era un intent de sensibilitzar l’opinió pública sobre el problema... però exagerant! Després de cinquanta anys el mar no és mort ni té cap intenció de morir. Efectivament, hi ha zones amb problemes, però cal ser molt caut amb les generalitzacions, perquè només porten a l’error. Aquest és el concepte fonamental.

Els doctors Ferruccio Maltagliati, Giuseppe Cognetti i Marina Roldán.

/31/

L’estadística és present al nostre món

L ’estadística és present al nostre món. La trobem per tot arreu, en les etiquetes que descriuen la compo-sició dels productes que consumim, per facilitar la

comprensió de les notícies que ens presenten els diaris i, so-bretot, la fan servir els metges per elaborar diagnòstics. Els exemples certifiquen que l’estadística és una ciència aplica-da, que es nodreix de dades reals per proporcionar evidència en un món incert.

Estadística a la UdG

L’ús de l’estadística a la Universitat és comú i abundant. In-vestigadors de diversos àmbits l’apliquen en els seus treballs de recerca. Però té un seguit de regles que és necessari co-nèixer per no fer-les servir malament, per no conculcar l’es-perit dels números per culpa d’una aplicació o interpretació defectuosa. Conscients de la necessitat de proporcionar un instrument que acosti l’estadística als investigadors de bran-ques alienes a la matemàtica, fa dos anys, a la UdG es va cre-ar la Unitat d’Assessorament Estadístic (UAE). Natàlia Adell, responsable de la unitat, valora positivament el temps trans-

corregut, que ha servit perquè molts investigadors hagin fet ús de la unitat. Sobretot, Adell destaca que els usuaris en-tenen que cal que la consulta s’iniciï al mateix temps que el treball de recerca, perquè en la correcta formulació de la pre-gunta per respondre i en el disseny per obtenir les dades hi ha el secret d’un bon resultat final. La UAE, doncs, presta un servei eficient per a la correcta aplicació de l’estadística, però més enllà, a la UdG també s’hi fa recerca en aquest camp, que duen a terme dos grups dedicats al perfeccionament i la millora dels models estadístics. Són el Grup de Recerca en Estadística, Economia Aplicada i Salut (GRECS) i el Grup de Recerca Estadística i Anàlisi de Dades (EAD).

L’àmbit de la salut, el primer i més important consumi-dor de l’estadística

Al nostre país l’àmbit de la salut és el primer i més gran consumidor de la ciència estadística. Els dos grups de la UdG col·laboren amb diverses institucions mèdiques, hospitalàries i farmacèutiques. El director del GRECS, Marc Saez, confirma que les principals línies de recerca del grup s’inscriuen en

La Càtedra Lluís Santaló d’Aplicacions de la Matemàtica ha impulsat un cicle de conferències i una exposició que han tingut lloc aquesta tardor a Girona. En el rerefons hi ha hagut, també, la celebració el 20 d’octubre del primer Dia Mundial de l’Estadística.

/32/

L’estadística és una ciència aplicada, que es nodreix de dades reals per proporcionar evidència en un món incert.

L’estadística es limita a fer previsions sobre el valor mitjà d’una variable; mai no les fa sobre valors individuals.

àmbits com l’epidemiologia ambiental i espacial, en immigració i salut i en els factors que incideixen en les desigualtats espacials de la salut, així com en la metodologia d’enquestes. Carme Sau-rina i Germà Coenders, que amb M.A. Barceló, Ll. Corominas, G. Renart, L. Vall-llosera, C. Cañizares, L. Serra i O. Irvina són també membres del GRECS, fan èmfasi en el doble vessant del treball que desenvolupen, tant des del punt de vista bàsic amb la construcció de models estadístics, com des del punt de vista aplicat amb el treball de camp i la recollida i anàlisi de dades. Saez afirma que l’estadística, sobretot en el seu vessant aplicat, té un component d’immediatesa útil per a la societat. És una opinió que també subscriu Carles Barceló, que amb Josep A. Martin i Vera Pawlowsky formen part de l’EAD, juntament amb G. Mateu, J. Daunis i S. Thió.Barceló explica que «sense variabilitat no existiria l’estadística», la qual ens ajuda a mesurar el nivell d’incertesa en què vivim. Adverteix que l’estadística es limita a fer previsions sobre el valor mitjà d’una variable i que mai no les fa sobre valors individuals. És un advertiment important, sobretot per a tots aquells que, des del desconeixement, no interpreten correctament els resul-tats. «Sovint l’estadística s’aplica malament, com tantes altres disciplines de la ciència», explica Josep A. Martín, que recorda que aquesta és present en tot moment, fins i tot quan es llegeix el diari, perquè el lector no fa sinó aplicar la mitjana per assimilar els conceptes amb què es va trobant a cada moment. Descriu el camí de la transferència des de l’alta recerca en estadística vers la societat com un exercici reeixit. Barceló, Martín i Pawlowsky es manifesten seguidors de les teories del professor J. Aitchi-son que, el 1986, va destravar el nus que impedia avançar en un problema que ja havia descrit K. Pearson a finals del segle XIX. Dediquen la seva recerca a l’anàlisi estadística de les dades composicionals, que tenen aplicació en la geologia, la petrolo-gia, la química o l’economia, entre altres. El grup, des del 2003, organitza el congrés CODAWORK que te caràcter biennal. La propera edició tindrà lloc el 20 de maig de 2011 a Sant Feliu de Guíxols.

Estadística: no val a badar!

Fins el 19 de novembre és oberta a la Casa de Cultura de Girona l’exposició «Estadística: no val a badar!», en què es mostra d’una manera didàctica la manera en què els coneixements d’estadística contribueixen a crear una opinió crítica davant la realitat.

/33/

Un estudi realitzat per

investigadors de la UdG

demostra que els nivells de

contaminació per fum de

tabac en ambients tancats

arriba a valors que a l’aire

lliure serien considerats

perillosos per a la salut.

El risc del fumador passiu

/34/

L ’estudi, l’ha dut a terme el Grup de Recerca de Tecnologies Bioanalítiques del Departament de Química de la UdG, dirigit pel Dr. Juan M.

Sánchez, amb la participació de la Dra. Enriqueta Anticó i les doctorandes Mònica Alonso i Anna Godayol; a més, ha aconseguit demostrar per primera vegada, mitjançant l’anàlisi de l’alè, que els nivells de contaminació per fum de tabac al qual arriben les persones no fumadores que treballen en ambients en què es permet fumar són excessius, fins i tot poc temps després d’haver estat en contacte amb el fum.

El Grup havia demostrat en un estudi anterior que el 2,5-dimetilfurà (una substància present en el fum del tabac) era un biomarcador excel·lent per assegurar la condició de fumadora d’una persona a partir d’analitzar-ne l‘alè. La mateixa substància, detectada en l’aire de diferents recintes, s’ha utilitzat per mesurar el que es coneix com a «fum ambiental del tabac».

S’ha dut a terme una prova pilot amb la participació de voluntaris no fumadors que treballen en locals on es permet fumar. Els resultats demostren que, en tots els casos avaluats, l’alè d’aquestes persones presenta nivells mesurables de 2,5-dimetilfurà a partir d’unes poques hores després de treballar en contacte amb el fum del tabac, la qual cosa té, des del punt de vista de salut pública i laboral, una gran importància.

Directament en el lloc de treball

Per primer cop ha estat possible fer un seguiment del procés de contaminació per fum de tabac dels fumadors passius directament en el lloc de treball i en el mateix moment en què es produeix la contaminació, perquè la metodologia emprada permet obtenir la mostra i fer-ne la determinació en un període inferior a una hora.

El fum ambiental del tabac inhibeix la capacitat de la sang per portar oxigen als teixits corporals, inclosos el cor i el cervell, a causa de la gran quantitat de monòxid de carboni que conté, a més de milers de substàncies químiques, entre elles, més de quaranta compostos de conegut efecte cancerigen, com el benzè. Tanmateix, la presència en l’aire d’altres fonts de contaminació, com per exemple la que produeixen els vehicles de motor de combustió interna, feia molt difícil demostrar científicament la relació entre el tabac i la contaminació en locals tancats. Val a dir que la contaminació atmosfèrica només està regulada en ambients exteriors.

Més de seixanta locals

Per obtenir els resultats s’han avaluat

més de seixanta locals de fumadors, no

fumadors i ambients exteriors. L’aplicació

de la metodologia desenvolupada

pel grup de la UdG ha demostrat

que és possible detectar compostos

volàtils, presents a l’aire, a nivells molt

inferiors dels assolits amb les tècniques

convencionals, i ha permès detectar el

compost d’interès, fins i tot en els locals

on només hi havia present un fumador.

El 2,5-dimetilfurà únicament es detecta

en els espais interiors en què s’ha fumat,

encara que sigui en petites quantitats.

L’elevada eficàcia predictiva del compost

ha permès comprovar que cada tipus

de local mostra nivells de contaminació

diferents. Per exemple, els restaurants

solen presentar nivells de contaminació

inferiors als bars o les cafeteries.

També s’ha constatat que els nivells de

contaminació en períodes càlids són

inferiors que els nivells que es detecten

en períodes freds, perquè les portes i les

finestres estan obertes. Tot sembla indicar

que els sistemes de ventilació artificials

instal·lats a molts locals no són útils per

eliminar la contaminació.

/35/

A l llarg de dues setmanes de juliol una seixantena d’estudiants de batxillerat van fer una estada d’investigació a la Universitat de Girona. No era una

cosa nova, sinó una edició més del Jove Campus de Recerca (JCR), l’experiència que ofereix una oportunitat als joves per avançar en el seu treball de recerca de batxillerat. A la UdG han tingut el suport dels investigadors i dels grups de recerca. En el transcurs de les jornades els participants en el JCR han fet moltes activitats de formació, investigació i, encara, més activitats complementàries, com ara l’itinerari literari de la Facultat de Lletres, conduït per Mariàngela Vilallonga i Francesca Uccella, que els ha servit per conèixer de primera mà les instal·lacions de la Universitat, o el taller Reacciona i… explota!, a càrrec de Josep Duran.

Unes coses i les altres els han aportat eines útils per desenvolupar el seu treball de recerca. Si més no és l’opinió majoritària entre els estudiants que hi han participat. És el

cas de l’estudiant de l’IES Carles Rahola, Oriol Aymerich, que, sobretot, valora els consells que li ha donat el seu tutor de pràctiques a la UdG, Alexandre Deltell, professor a l’EPS. «A les pràctiques he pogut familiaritzar-me amb uns aparells amb què d’una altra manera no hauria pogut treballar-hi», explica l’Oriol. El professor de la Facultat de Ciències Crisanto Gómez va rebre un correu d’Alexandra Fabregat en què li demanava orientació per al seu treball sobre les formigues. Alexandra, que estudia a l’IES Escola Pia de Mataró i que vol fer medicina, està convençuda que la iniciativa és a la base de la bona relació que ha mantingut amb el seu tutor tot el temps que han durat les pràctiques. Sandra Castañé, de l’IES Rafael Campalans, d’Anglès, ha fet pràctiques en un laboratori que ha compartit amb tres becàries de doctorat que l’han feta sentir «com una més». Ha tingut com a tutora la professora Mariona Callís i considera que el JCR li ha proporcionat una experiència molt important per aprendre a moure’s en un laboratori i, en definitiva, li ha demostrat que

Talent per al futurSeixanta estudiants de batxillerat han fet una estada de recerca a la UdG.

/36/

«allò que volia i la realitat coincideixen». El paper decisiu del tutor és, també, l’aspecte que destaca Olga Sabio, de l’IES S’Agulla de Blanes. L’atenció que li ha prestat el professor Genís Barnossell ha contribuït de manera decisiva a «madurar i centrar el meu treball de recerca sobre Joaquim Ruyra». Sergi Ruiz, de Sant Feliu de Guíxols, està convençut que, aviat, retrobarà els amics fets al JCR pels passadissos de les facultats de la UdG. El seu treball sobre els mitjans de comunicació i el futbol ha millorat gràcies al suport que ha rebut de la professora Carmen Echazarreta. Sandra Masó va arribar amb molts de dubtes respecte de l’orientació del seu treball sobre el fluor que contenen les pastes dentifrícies. Les tècniques que ha après al laboratori de la mà del seu tutor, Josep Duran, li han donat l’impuls que necessitava. Sandra, però, ja coneixia alguns detalls de la UdG, com la biblioteca, a la qual hi acudeix sovint perquè hi troba tot el que necessita i perquè «és oberta fins a la matinada: l’inconvenient és que no pot treure llibres... però tot arribarà».

En la cloenda del JCR, la rectora de la UdG, Anna M. Geli, va fer entrega als estudiants dels diplomes que els acrediten com a participants de l’experiència formativa. A la celebració hi van assistir, a més dels estudiants, els seus tutors de centre, els de la UdG i els familiars. L’acte es va clausurar amb l’actuació del grup Pep One, que va recrear d’una manera molt especial l’origen de l’univers.

Els estudiants, al Parc Científic.

Una pràctica d'Infermeria amb el professor Josep Olivet.

La professora Mariàngela Vilallonga amb els estudiants al claustre de la Facultat de Lletres.

/37/

L a qüestió que es presenta és complicada: l’emis-sió de molts dels compostos orgànics presents als detergents, i també als fàrmacs, no està regulada

i, tot i que la major part es degraden amb facilitat, el fet que els aboquem de manera persistent fa que els nivells es mantinguin constants. El Grup de Química Ambiental de la UdG estudia la presència de metalls i compostos orgànics en el procés de depuració de l’aigua. Sobretot, el que els interessa és descobrir com es comporten els agents conta-minants quan es dipositen al fang de depuradora, saber si es degraden i com ho fan. Aquest aspecte de la recerca és interessant perquè el fang de depuradora es fa servir com a adob orgànic, per la qual cosa cada cop és més important tenir coneixement de la seva composició per saber si, en determinades circumstàncies, podrien entrar en la cadena alimentària.

Residus de detergents i fàrmacs

Hi ha milers de compostos orgànics que, procedents de deter-gents i fàrmacs, van a parar a les depuradores. Fa anys que les administracions miren de posar-se d’acord per limitar-ne, d’al-guna manera, el nombre. Semblava que l’horitzó per disposar d’una regulació havia quedat fixat el 2010, però l’any ha arribat i, de moment, no sembla que hi hagi cap acord. Sobretot, cal decidir si la solució és limitar-ne la presència en productes de consum humà i veterinari o si es tria augmentar el nivell de de-puració de l’aigua. Tant una solució com l’altra tenen uns costos econòmics importants que, a hores d’ara, representen l’escull principal per assolir acords. Amb tot, la regulació arribarà, i des del Grup de Química Ambiental de la UdG consideren que el més important es disposar de coneixement dels possibles efec-tes que provoquen determinats compostos orgànics, tant en el

Els riscos de netejar massa

Consumim productes que ens eviten el contacte amb els microorganismes, però no tenim consciència dels efectes que provoquen en els ecosistemes, als quals arriben a través de les aigües residuals o el fang de les depuradores.

/38/

«Els resultats de què disposem demostren que, en la majoria dels casos, els nivells de compostos orgànics són preocupants»

medi en què es concentren, el fang de depuradora, com en el medi en què es dispersen, els camps de conreu. Un punt i a part són els fems procedents del bestiar estabulat, en què hi ha residus dels fàrmacs que se’ls subministren i que es fan servir com a adob agrícola i en els quals el control és, gairebé, inexistent. La recerca dels químics de la UdG també n’ha fet un seguiment.

«Els resultats de què disposem demostren que, en la majo-ria dels casos, els nivells de compostos orgànics són preocu-pants», puntualitza Nela Hidalgo, investigadora del grup. A més, insisteix que una gran part es degrada amb facilitat i que el problema està en el fet que són abocats a les aigües residuals de manera persistent, la qual cosa fa que els ni-vells no reculin mai. Per exemple, pel que fa als fàrmacs, al fang s’hi poden identificar analgèsics com l’ibuprofèn o el diclofenac.

La qüestió dels fàrmacs i els antimicrobians és delicada, perquè encara no són clars els efectes que el fet de trobar-se dissolts a l’aigua pugui provocar en els éssers humans. «Encara falten dades —assegura Hidalgo—, les concentra-cions són baixes, és cert, però alguns estudis han trobat una possible relació entre la presència a l’aigua de determinats fàrmacs i l’efecte sobre els organismes aquàtics.»

L’evolució en el medi ambient

Els investigadors de la UdG treballen en dues línies amb vis-ta a l’obtenció de resultats. Una és el desenvolupament de metodologies per al seguiment de contaminants orgànics en diferents tipus de mostres, i l’altra, l’estudi del compor-tament i destinació final d’aquestes substàncies en el medi ambient. El procés s’inicia amb el tractament d’una mostra de la qual s’extreuen els compostos i es preconcentren. Hi-dalgo explica que, en el cas de les aigües, una de les estra-tègies ha estat abandonar el procediment més habitual de l’extracció de fase sòlida, basada en el pas de la mostra per un adsorbent polimèric, per avaluar i fer avançar un altre tipus d’anàlisi basada en tècniques de microextracció em-prant membranes. L’extracció a través de membranes con-sisteix a impregnar un dissolvent orgànic en una membrana tubular. El dissolvent disposa d’alguna propietat que atra-pa l’anàlit, que és la substància que interessa determinar. «Ens centrem en l’estudi de pocs compostos, els que con-siderem que poden tenir una rellevància més important», diu Hidalgo. Per completar el cicle de recerca, treballen en col·laboració amb el Consorci Costa Brava i amb l’Estació Experimental Mas Badia. A l’estació agrícola fa més de dot-ze anys que conreen parcel·les que adoben amb fang de

depuradora. En aquest cas es fa un seguiment de l’evolució dels compostos contaminants i els efectes en el sòl a llarg termini, per transmetre més endavant un protocol de bones pràctiques als agricultors i assegurar que els fàrmacs i els antimicrobians, si és que hi són presents, no s’introduiran en la cadena alimentària. Queda per resoldre fer un bon ús dels fàrmacs i dels deter-gents, evitar que el seu residu continuï present. En tot cas, aquest és un aspecte de la qüestió que escapa a la compe-tència dels científics i que, senzillament, és a les mans de cadascú de nosaltres.

/39/

La UdG a la Universitat dels nens i nenes de Catalunya

La Universitat de Girona participa en el projecte La Universitat dels nens i nenes de Catalunya (UdN².cat) que impulsa l’Associació Catalana d’Universitats Públiques juntament amb les universitats UB, UAB, UPC,UPF UdG, UdL, URV i UOC. La iniciativa també té el suport de Talència, dels departaments d’Educació i d’Innovació, Universitats i Empresa de la Gene-ralitat de Catalunya, i de Caixa Catalunya. La finalitat principal de la UdN².cat és oferir l’oportunitat als nens i ne-nes de l’educació primària de Catalunya d’apropar-se a la universitat, a la ciència i a la cultura, i de permetre’ls conèixer de primera mà què és la universitat i què fan els científics i acadèmics. La Universitat dels nens i nenes de Catalunya a la UdG va oferir el passat 19 d’octubre un seguit de tallers en el marc de l’eslògan «Et vols banyar? Vols que sigui fantàstic? Capbussa’t en la química i neda entre robots». L’acte es va celebrar al Parc Científic i Tecnològic. Per a l’ocasió s’ha publicat el conte Sàvia, l’àliga blava, escrit per Íngrid Aznar i il·lustrat per Marc Vicens.

/40/

Nit de la Recerca 2010La pluja no va deslluir una nova festa de la ciència a Girona. Sota el lema ‘Vine a sopar a la fresca amb els científics’, el passat 24 de setembre es van reunir a la Casa de Cultura unes 700 persones de totes les edats que van gaudir dels experiments dels investigadors de la UdG i del popular Dani Jiménez.

Al llarg de la jornada, diversos grups d’investigació de la Universitat de Girona van fer experiments davant del públic i van convidar els assistents a participar-hi per tal d’apropar-los a la recerca. Tots els experiments tenien un mateix fil conductor: Leonardo da Vinci. La Jornada va aplegar unes 700 persones, la majoria parelles joves amb mainada, que van gaudir de les activitats programades. Una de les activitats que va atreure l’aten-ció dels congregats va ser la versió en directe de “Ciència a la cuina”, en què científics de la Universitat de Girona que participen en el projecte Re-cerca en Acció van fer experiments davant del públic. A més, els assistents van poder passar una bona estona al compàs de la música dels Starsky Hutchers, una banda de música “científica”, o seguint l’espectacle del popular Dani Jiménez.

La Nit de la Recerca s’ha consolidat com una bona ocasió per viure la cièn-cia de manera participativa i lúdica, una iniciativa que impulsa la Comissió Europea i que se celebra simultàniament a cent cinquanta ciutats de tren-ta països. La Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital (C4D) de la Universitat de Girona va ser la responsable de coordinar l’esdeveniment a tot l’estat espanyol, amb la participació activa de Talència, Catalunya Recerca. La Nit de la Recerca es va dur a terme simultàniament a altres ciutats de l’estat espanyol com ara Burgos, Murcia, Oviedo, Las Palmas de Gran Canaria i Santiago de Compostela. La Nit de la Recerca es va re-transmetre per Internet i va suposar una excel·lent oportunitat perquè els més menuts (i els que ja no ho són tant) s’apropessin a la ciència d’una manera divertida.

Dos nous honoris causaFerran Mir Estruch i Joan Roca Fontané seran els dos nous doctors honoris causa de la Universitat de Girona. La cerimònia d’investidura es farà el dia 14 de desembre vinent. La distinció, aprovada pel Con-sell de Govern de la UdG, s’emmarca en la voluntat universitària de fer explícita una sòlida presència en el context català i europeu, i és, alhora, un homenatge a personalitats que han influït en l’entorn acadèmic o que han contribuït amb el seu esforç a dinamitzar el teixit social i intel·lectual.

Ferran Mir i Joan Roca presenten trajectòries ben diverses i són dues personalitats allunyades que coincideixen, tanmateix, en una ma-teixa vocació docent. Ambdós, cadascun en el seu àmbit, han dedi-cat bona part de la seva trajectòria professional a l’ensenyament. El primer, catedràtic de la Universitat de Barcelona, ha desenvolupat la seva tasca docent i de recerca en l’àmbit de la comptabilitat, amb una presència constant no solament en el seu àmbit territorial sinó a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, en la qual, des de fa anys, exerceix un influx intel·lectual de primer ordre. El rigor de les seves anàlisis ha permès fer avançar la ciència comptable per tal d’adequar-la a la realitat econòmica, una elaboració que va més enllà de la reconstrucció formal per definir-se com un retrat fidel del món en què vivim i com una eina per incidir-hi.

Joan Roca és el gran dels tres germans que són al capdavant d’El Ce-ller de Can Roca, reconegut unànimament com un dels cinc primers restaurants del món i punta de llança de la cuina catalana. Referent mundial en el concepte de la cuina tecnoemotiva, guardonat amb tres estrelles Michelin, representa una combinació eficaç entre la tècnica més depurada —amb procediments creats per ell mateix que ja formen part de la tradició culinària universal— i la fidelitat a uns orígens familiars i tradicionals. Cal ressaltar també la seva labor pedagògica, en el si de la reputada Escola d’Hoteleria de Girona i al llarg de tots els seminaris i congressos en què ha participat i par-ticipa. La seva condició de nou doctor honoris causa per la UdG és també un reconeixement a la tasca duta a terme pels tres germans i a la potenciació del nom de Girona en el concert internacional.

/41/

Alfonso Muñoz Cosme, en la presentació del màster en Patrimoni Cultural en l’Àmbit Local

El director de l’Instituto del Patrimonio Cultural de España, Alfonso Muñoz Cosme, va presentar, el 27 de setembre, el màster en Patri-moni Cultural en l’Àmbit Local. Aquesta edició aporta novetats inte-ressants que, en paraules d’Eduard Carbonell, director del Màster i catedràtic d’Història de l’Art a la UdG, reforçaran la transversalitat de la docència amb la incorporació de professors d’àmbits tan diversos com el dret, el turisme o l’economia. L’eixamplament conceptual del curs és conseqüència del fet que el patrimoni ha esdevingut un mo-tor econòmic i un factor de desenvolupament que abasta la pràctica totalitat del món que ens envolta. En aquest sentit, Alfonso Muñoz va destacar que, « avui, tot ho és i tots tenim el dret de gaudir-lo i, també, el deure de conservar-lo». Es va mostrar clar quan va dir que per fer front als reptes que es presenten «no serveixen els instru-ments legislatius que tenim i cal reformar-los». Va destacar que un dels requisits per fer-ne una gestió correcta és la coordinació entre les diferents administracions que hi intervenen, i va revelar que les administracions públiques espanyoles inverteixen prop de mil cinc-cents milions d’euros en la gestió i la conservació del patrimoni.

Genètica i Cultura a la ButacaLa Butaca Jaume Casademont va presentar el 28 de setembre una nova edició amb la presència del científic espanyol José Maria Ordovás, director del Laboratori de Nutrició i Genòmica del Human Nutrition Research de la Universitat de Tufts (Boston) i una de les personali-tats més reconegudes a escala mundial en el camp de la genètica i l’alimentació.Amb el títol «Cultura i temps, escultors del nostre genoma», Ordovás va fer un repàs exhaustiu i amb voluntat divulgadora de la influència que la nutrició ha tingut al llarg de la història evolutiva de l’espècie humana, començant per la progressiva disminució del volum intes-tinal a mesura que s’engrandia la capacitat del cervell. La digestió més ràpida explica part de les diferències en relació amb els primats, que esmercen un quart del seu temps en el procés digestiu. La in-fluència de la nutrició en la construcció del genoma es fonamenta en fets culturals, com ara el descobriment del foc i l’habilitat culinària, i la irrupció, en el Neolític, de l’agricultura, un canvi radical per a la humanitat. Ordovás va fer avinent que al llarg de mil·lennis, la inte-racció amb el medi ambient ha modificat la cadena genòmica, i va posar exemples que il·lustren la contínua evolució.L’acte, una iniciativa de la Fundació Jaume Casademont, la Universi-tat de Girona i el Centre Cultural La Mercè, que va comptar amb la col·laboració de Dipsalut, la Facultat de Medicina de Girona i els labo-ratoris Ferrer in Code, va tenir lloc al Centre Cultural La Mercè i hi van assistir més de 150 persones, en especial professionals del sector de la nutrició i de la medicina.

/42/

Vibot, per cinc anys mésEl Màster Erasmus Mundus Vibot, en el qual participa la Universitat de Girona, ha estat prorrogat per cinc anys més. És una bona notícia que consolida la internacionalització dels estudis en visió per computador i robòtica de la UdG.

Els màsters Erasmus Mundus promouen l’intercanvi d’estudiants extracomunitaris. Són una fórmula d’allò més efectiva per incorporar coneixements nous i, sovint, diferents, que provenen d’estudiants de països, sobretot, d’Amèrica, d’Àsia o de l’antiga Europa de l’Est. Els cursos del Màster són reconeguts per la qualitat de la docència i pel fet que han de ser impartits en tres universitats diferents, una de les quals n’és la coordinadora. En el cas del Vibot l’experiència es reparteix entre la Universitat de Borgonya (Le Creusot, França), la Universitat Heriot-Watt (Edimburg, Escòcia) i la Universitat de Girona (Girona, Espanya), que assumeix la responsabilitat de fer-ne la coordinació. Per facilitar-hi l’accés dels millors estudiants, els programes de Màster Erasmus Mundus estan dotats amb una línia de beques que s’adrecen a aquells que tenen les màximes qualificacions acadèmiques. A la fi dels seus estudis els alumnes reben un diploma conjunt.

El Màster Erasmus Mundus suposa una oportunitat per a la projecció internacional de la UdG que el Vibot de l’Escola Politècnica Superior comparteix amb l’European Tourist Management, de la Facultat de Turisme.

El SIGTE, al servei de la comunitat UdGLa informació geogràfica ha esdevingut un element estratègic en la societat actual. La seva incorporació en empreses i institucions ha aportat coneixement i valor afegit. El poder de la informació espacial és present en qualsevol àrea de coneixement, des de l’urbanisme fins al màrqueting, passant pel medi ambient, la salut, el turisme o l’educació. Els sistemes d’informació geogràfica resulten una eina imprescindible quan cal prendre decisions importants.

El Servei de SIG i Teledetecció (SIGTE) de la Universitat de Girona proporciona suport i assessorament a la comunitat universitària en projectes de qualsevol disciplina que incorporin el component geogràfic: El SIGTE us ajuda en qüestions com les següents:

- Creació de mapes: confecció de mapes a partir de dades de fenòmens, estudis o investigacions, per tal d’incrementar el poder de comunicació del que es vol transmetre o analitzar.

- Tractament de dades geogràfiques: obtenció de dades geogràfiques i el seu tractament posterior per a una manipulació correcta.

- Sistemes d’informació geogràfica: construcció de sistemes d’integració de dades espacials per a la seva anàlisi, tractament i emmagatzematge; assessorament a mida al llarg de tot el procés.

- Servei GPS: servei de lloguer al PDI i PAS del dispositiu GPS Leica SR20, que permet aplicar tècniques de postprocessament i amb el qual és possible obtenir dades de precisió centimètrica.

Contacta amb nosaltres: http://www.sigte.udg.edu/info@sigte.udg.edu · Telèfon: 972 41 80 39

/43/

La predicació de sant Vicenç Ferrer a GironaUna inscripció epigràfica al claustre de la Facultat de Lletres commemora el sermó que sant Vicenç Ferrer va fer a Girona.

PREDICANT EN AQUESTA ESCALA LO GLORIÓSS. VICENT FERRER DEL ORDRE DE PREDICADORS

ACERCA DE VINT MIL PERSONES A 13 DE ABRIL1409 DIGUÉ QUE ACABAT LO JUDICI FINAL QUANT

LOS ANGELS ACOMPANYARAN ALS BENAVENTURATSAL CEL A CADA HU DELLS CANTARAN LO SEGUENT

FOELIX DIES FOELIX HORAFOELIX TEMPUS FOELIX MORA

QUIBUS PECCATA DIMISISTIFOELIX DIES FOELIX HORA

FOELIX TEMPUS FOELIX HORAQUIBUS CHRISTO ADHAESISTI

FOELIX DIES FOELIX HORAFOELIX TEMPUS FOELIX MORA

QUIBUS PAENITENTSIAM EGISTIA FUNDATIONE CONVENTUS ANNO 156

L’any 1409 sant Vicenç Ferrer, mentre recorria les terres del Rosselló, fou cridat a Girona, on arribà el 30 de març. El dia 13 d’abril va predicar per a vint mil per-sones des del capdamunt de les escales que porten a l’església de Sant Domè-nec. El tema del sermó era el judici final. El lloc on es va situar per parlar va ser assenyalat amb una reixa de ferro en forma de creu, i a la paret es va obrir una fornícula on es posà una creu damunt una llosa on es van gravar uns versicles que el sant havia recitat en el sermó. Aquest lloc commemoratiu fou destruït el 1970. La làpida fou conservada per l’Ajuntament de Girona que, a petició dels Pares Predicadors i d’acord amb la Universitat de Girona, la va fer posar l’agost de 1998 al lloc que ocupa en el claustre.

Imatge de sant Vicenç Ferrer esculpida per Francesc Bacquelaine el 1955 i feta per anar a la fornícula original en una paret lateral del convent, juntament amb la inscripció epigràfica; peanya de la imatge s. XV-XVI (avui tot ressituat al Claustre de la Facultat de Lletres).

/44/

Serveis Tècnics de RecercaUnitat d’Anàlisi Química i Estructural (II)

La Unitat d’Anàlisi Química és la més extensa de les que formen els Serveis Tècnics de Recerca (STR) de la UdG. Bé es mereix un segon article, perquè després d’haver presentat la ressonància magnètica nuclear al número anterior (vegeu l’Engega 15), havien quedat pendents aparells com el d’espectrometria de masses amb plasma d’acoblament inductiu, el de líquid-masses, d’anàlisi elemental, de difracció de raigs X de pols i de monocristall o de fluorescència de raigs X. Tots ells proporcionen resultats interessants i la seva presència als STR descriu la importància que té la recerca en l’àmbit de la química i la biologia a la nostra Universitat. Són, en definitiva, el resultat de l’esforç investigador dels grups de recerca, perquè són ells els que, a través dels projectes competitius, obtenen els recursos econòmics necessaris per a l’adquisició. Són, els noms ho diuen prou clar, equips d’una gran complexitat, motiu pel qual resideixen a la Unitat d’Anàlisi Química i Estructural, perquè a les seves instal·lacions i sota la supervisió dels seus responsables es garanteixen el manteniment i el rendiment adequats. Els equips, per exemple, necessiten ambients controlats per evitar una possible contaminació de les mostres, o una aportació constant d’energia elèctrica, perquè qualsevol microtall del flux podria perjudicar l’obtenció de resultats. Les necessitats de la recerca no donen cap treva als aparells, que treballen a ple rendiment. Per exemple, els ecòlegs que van fer la campanya de recollida de mostres per la primavera han passat el mes d’agost analitzant-les a raó de dues-centes per dia. Lluïsa Matas, responsable de la UAQiE, ho explica mentre descriu el procés de preparació de la mostra: com es mesura, com s’introdueix en la càpsula d’estany que té la forma d’un didal, però que no és més gran que un gra d’arròs. Dues-centes al dia!

La capacitat i diversificació dels aparells de la Unitat ha fet que els seus responsables hagin optat per transformar-la en un autoservei. Els investigadors poden fer servir ells mateixos els instruments amb la seguretat que sempre els trobaran a punt i en les millors condicions. Si és necessari, els tècnics de la Unitat proporcionen el coneixement imprescindible per a unes bones pràctiques, a través de seminaris i cursos. Aquesta política contribueix al fet que el vincle entre els investigadors i els responsables de la UAQiE sigui molt estret, la qual cosa beneficia l’evolució dels processos i l’eficiència en l’obtenció de resultats.

Com es pot establir contacte amb la Unitat?

Unitat d’Anàlisi QuímicaCap de la Unitat: Lluïsa Matasuaq.str@udg.edulluisa.matas@udg.edu

Tel.: 608 25 95 67 Tel. intern (UdG): 9059

Malgrat que els investigadors de la UdG espremen tant com poden el temps d’ús dels aparells, la Unitat encara en troba per fer serveis a empreses externes que, sobretot, se’ls dirigeixen per les referències que els ofereixen els antics estudiants de la UdG, esdevinguts professionals. «L’empresa demana respostes ràpides i nosaltres els les podem donar, és el nostre punt fort», assegura Matas. Sobretot, l’empresa demana proves de control de qualitat, garanties en les matèries primeres contingudes en un determinat producte, entre altres aspectes.Però l’esperit del científic és inquiet i sempre troba a faltar algun detall, algun equip. És per aquest motiu que en una de les dependències de la Unitat hi ha tot de caixes que contenen un nou aparell que aviat serà muntat i començarà a treballar.

Espectrometria per Plasma Acoblat Inductivament (ICP-MS)

/45/

Perfils

Evert Jan Baerends i la densitat electrònica de molècules

Com és que la química computacional, una disciplina que requereix ordinadors potentíssims per avançar, alhora també es pot expressar amb un llapis i un paper?Per dir-ho senzill, treballem amb equacions que es poden resol-dre molt fàcilment en un paper, però els sistemes als quals les apliquem són tan complexos que requereixen la potència de càlcul que donen els grans computadors, que necessiten dies o setmanes per proporcionar resultats.

Per què la química computacional no forma part del ba-gatge de tots els químics i, en canvi, s’ha constituït com un camp amb personalitat pròpia?El desenvolupament de la teoria i, més endavant, de programes informàtics, ha estat molt complex i difícil. Aquest és el motiu

«El Girona Seminar de Química Computacional és una trobada molt important i de gran prestigi»

Evert Jan Baerends és catedràtic de la Universitat Lliure d’Amsterdam i de la Universitat de Ciència i Tecnologia de Pohang de Corea del Sud. És un dels impulsors de l’Amsterdam Density Functional Program System, la teoria que ha revolucionat el camp de la química teòrica i computacional moderna. La importància de la densitat electrònica es va fer patent l’any 1964, quan Walter Kohn (Premi Nobel 1998) va demostrar que totes les propietats de les molècules es poden caracteritzar a partir del coneixement de la densitat. Ha assistit al Girona Seminar, convidat per l’Institut de Química Computacional de la UdG.

/46/

pel qual s’ha constituït com una branca específica de la quími-ca. Malgrat tot, em sembla que en deu o quinze anys tots els químics, siguin de la branca que siguin, faran servir la química computacional en el dia a dia de la seva praxi de laboratori.

La densitat electrònica ha centrat el seminari. Quina im-portància té?La densitat electrònica és una propietat que sabem calcular. Amb ella podem esbrinar aspectes com el color del compost, quin tipus d’espectroscòpia requereix, la llum infraroja que des-prèn... Amb tot, la gran importància de la densitat electrònica és que el seu coneixement proporciona la possibilitat de calcular qualsevol de les propietats de la molècula.

En un món globalitzat, amb països emergents amb mi-lions d’investigadors, quin ha de ser el paper d’Europa, especialment en el camp de la química?Pel que fa a la química, la Xina i en general els països d’Àsia no són competitius. Els Estats Units i Europa són els que marquen el pas. Penso que continuarem així encara molts anys. Només cal fixar-se que al Girona Seminar, que és una trobada molt important i de gran prestigi, tan sols hi ha assistit un profes-sor japonès. Ara bé, els països asiàtics tenen molta ambició per aprendre i inverteixen grans quantitats de diners en recerca.

Vostè que ensenya i fa recerca a Europa i Àsia, hi troba diferències?Els estudiants asiàtics són molt ambiciosos. Penso que, fins i tot, potser una mica massa. Estudien i treballen de valent, però

encara no fan un balanç entre la feina que desenvolupen i els resultats que obtenen. Potser estan massa abocats al treball i poc a la reflexió.

Com veu el grup de químics computacionals de Giro-na?Conec des de fa molt de temps Ramon Carbó-Dorca. Fa vint anys em va convidar a Girona per primera vegada, quan va organitzar una conferència sobre química i física. He descobert que ha sabut crear un gran equip i un molt bon ambient.

«Fa vint anys, el professor Ramon Carbó-Dorca, em va convidar a Girona per primera vegada, quan va organitzar una conferència sobre química i física.»