LA GUERRA A LES ILLES I DE L SG A LES B I DE SUCESSIÓ BALEARS - Ajuntament d… · 2017-09-25 ·...
1
LES GUERRES DEL SEGLE XVII L a Guerra de Successió és la continuació de la llarga sèrie de conflictes que al llarg del segle XVII s’havien produït per disputar l’hegemonia europea. La fragilitat política i econòmica de la monarquia hispànica era tan manifesta que les grans potències com França, Anglaterra, l’imperi austríac o Holanda, es repartien entre elles els dominis europeus del decadent imperi espanyol. La França de Lluís XIV s’apoderà del comtat del Rosselló i de part de la Cerdanya (1659) i va veure l’oportunitat de consolidar la seva influència quan Carles II, el darrer Àustria hispànic, va morir sense descendència. Lluís XIV representava un model de monarquia de tipus absolutista i la major part dels grups dirigents castellans feren seves aquestes orientacions, amb la finalitat de destruir l’entitat institucional de la Corona d’Aragó i instaurar un estat “ L A G UERRA DE S UCESSIÓ A LES I LLES B ALEARS ” René-Antoine Houasse Lluís XIV Rei de Francia i Navarra I LES GUERRES DEL SEGLE XVII La debilitat militar de la monarquia de Carles II va ser molt acusada, sobretot davant la pressió francesa. Però la crisi de l’imperi hispànic dels Habbsburg venia de lluny. Les guerres varen ser continuades: Guerra Anglo-espanyola de 1585-1604. Va ser un llarg conflicte que enfrontà Anglaterra i la monar- quia hispànica, iniciada amb la fracassada expedi- ció militar anglesa als Països Baixos de 1585. Acabà amb el tractat de Londres de 1604. Guerra dels 30 anys de 1618-1648. Iniciada com un conflicte entre catòlics i protestants dins el marc del Sacre Imperi Romà Germànic, implicà la majoria de potències europees. Va culminar amb la pau de Westfàlia de 1648. Guerra dels Segadors de 1640-1652. Enfrontament entre França i la monarquia hispànica dels Habsburg que dugué a la revolta popular de 1640, la invasió cas- tellana de Catalunya, la proclamació de la Repúbli- ca Catalana per Pau Clarís i l’aliança d’aquesta amb França. Amb el tractat dels Pirineus (1659) se cedia a França el Rosselló i part de la Cerdanya, territoris històrics de Catalunya. Guerra Anglo-espanyola de 1655-1660. Enfrontà l’Anglaterra de Cromwell amb la monarquia hispà- nica. Els espanyols perderen Dunkerke, Mardyck i Jamaica. Guerra de Devolució de 1667-1668, que enfrontà la monarquia hispànica dels Àustries amb el regne de França de Lluís XIV, en el territori de les Provín- cies Unides. Es resolgué a la pau d’Aquisgrà. Guerra Franco-holandesa de 1672-1678, que en- frontà França amb una quàdruple aliança formada per Brandenburg, l’Imperi Austríac, la monarquia hispànica i les Províncies Unides. Acabà amb la pau de Nimega. Guerra dels Nou Anys o de la Gran Aliança de 1688-1697, que enfrontà França amb l’aliança d’Anglaterra, Àustria, Holanda i Espanya, degut a la política expansionista de Lluís XIV, amb els bombeja- ments de Barcelona i Alacant, i l’ocupació de part de Catalunya, inclosa Barcelona, el 1697, tancada amb la pau de Ryswick. Carles II sol·licità al Regne de Mallorca lleves de soldats i la tramesa de queviures per a l’exèrcit. Els efectes per a les Illes Balears d’aquest estat de coses varen ser viure sota l’amenaça de la flota francesa, fet que va afectar el comerç marítim. El sentiment de francofòbia era perceptible. La defensa de l’illa va ser una de les grans preocupacions de les auto- ritats i tant el Reial Patrimoni com les universitats dedicaren esforços en les obres de fortificació i en la vigilància del litoral, l’allotjament de tropes i les do- tacions de l’armada. Les relacions amb Anglaterra foren més amistoses. El 1663 es produí la cessió del port de Maó com a base dels vaixells anglesos, que durà fins el 1679. Anglaterra s’interessà per Menor- ca intentant-ne una annexió ja el 1698. Guerra dels segadors “ L A G UERRA DE SUCESSIÓ A LES I LLES B ALEARS ” Gaspar de Guzman Comte duc d’Olivares (1636) I ENTRE EL FORALISME I LA CENTRALITZACIÓ Durant la segona meitat del segle XVII, tot i que en aparença la crisi de 1640 s’havia saldat amb una represa del foralisme tradicional a la Co- rona d’Aragó, els fets demostren la persistència de la tendència al refor- çament del poder monàrquic i a l’adopció de formes pròpies de la monar- quia absoluta. A les Balears aquest reforçament del poder del rei és molt clar. Ja en les reformes de la universitat d’Eivissa de 1663 i 1683 s’hi observa l’increment del protagonisme del governador. L’interès de la monarquia en reduir les atribucions de les institucions es manifestà en el fet indub- table de la ingerència reial en les insaculacions. Aquesta tendència va en paral·lel al reforçament de l’oligarquia en l’interior d’aquestes institucions. El virrei, la Reial Audiència i els governadors es convertiren en fiscalitza- dors dels consells representatius dels estaments. La creixent dependència de les institucions cap al poder reial, capficat en guerres constants i amb una gran debilitat econòmica, política i militar, duia a una creixent pressió fiscal. El problema a les Balears s’agreujava davant la debilitat del regne, en el seu conjunt, en el si de la monarquia. La pressió fiscal requeia, degut a les prerrogatives i poder dels grups oligàrquics que detentaven el poder, en les classes populars. El reforçament del poder reial no anava en contraposició a les prerroga- tives de l’oligarquia terratinent i mercantil, sinó més aviat com dos processos en paral·lel: evolució cap a l’absolutisme i procés de senyorialització. Felipe IV EL COMTE-DUC D’OLIVARES: CAL ACTUAR SENSE AVISAR El comte-duc d’Olivares va ser un aristòcrata espanyol, vàlid de Felip IV de Castella. En el seu “Memorial” de 1625 proposava reforçar el poder reial i reduir els regnes de la monarquia “a l’estil i a les lleis de Castella, de manera que ja no hi hagi cap diferència. Aquest afer no es pot posar a punt en un temps limitat, ni és tampoc un projecte que es pugui descobrir a qualsevol, encara que sigui íntim, perquè cal actuar sense avisar.” Olivares considerava imprescindible imposar una centralització de l’administració que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i disminuís les despeses castellanes. El programa d’Olivares as- pirava a reforçar el poder del rei, centralitzant l’administració i retallant l’autogovern dels diferents regnes, uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el po- der reial. El programa implicava l’alteració del sistema institucional dels altres regnes hispànics en favor de la introducció de l’absolutisme. Olivares establia tres línies d’actuació: “El primer, senyor, que és el més difícil de seguir, però també el més segur, consistiria en el fet que la vostra majestat afavorís els súb- dits dels vostres altres regnes per tal que vinguessin a viure a Castella i s’hi casessin: cal facilitar-los aquesta via a fi que, veient-se ja natura- litzats castellans i admesos als oficis i dignitats de Castella, oblidin els seus orígens... El segon mitjà seria que la vostra majestat, havent ajuntat un gran exèrcit, així com mariners i soldats entre les gents sense treball, con- dueixi els regnes a tractar de llur reunificació per via de negociació, unint la força i l’astúcia: la força hi farà molt, però, sense que es vegi gaire, cal mostra-la com per casualitat. La tercera via, que seria una via sense prèvia justificació, però la més eficaç, consistiria en una visita personal de la vostra majestat, acom- panyat de la força militar de la qual he parlat, a un dels regnes que s’hagués escollit com a terreny d’experiència: caldria actuar de forma que s’aixequés un gran tumult popular, i amb aquest pretext començar la repressió, i a fi de portar la calma i evitar que recomencin els aldarulls disposar les lleis d’aquest regne de conformitat amb les de Castella per dret de conquesta. Després procediríem de la mateixa manera a tots els altres regnes... Els altres afers dels vostres regnes, senyor, es redueixen a tenir cura de la justícia, bona administració i capteniment dels vassalls sota la permanent dependència de la vostra majestat. Cal fer executar sense rèpliques les ordres de vostra majestat en els seus regnes i vetllar per tal que no hi hagi cap dispensa de càstig per als desobedients, de manera que la lliçó pugui servir als mateixos que l’apliquen.” Els fracassos militars del comte-duc d’Olivares, sumats al fracàs de la seva política i a la pressió exercida per certs sectors nobiliaris varen dur finalment al rei Felip IV a prescindir d’Olivares el 1643. ELS ORÍGENS IDEOLÒGICS DE L’UNITARISME CASTELLÀ A les darreres dècades del regnat de Felip II, entre els grups dominants a la cort espanyola va madurar la idea d’Espanya com a comunitat política, que constituiria un estat territorialment compac- te i dotat d’uns lligams culturals i històrics comuns; ideals polítics que varen anar acompanyats d’un fort sentiment patriòtic espanyol. A partir d’aquest moment es començaren a elaborar propostes d’unificació institucional, fiscal i legis- lativa, fetes des d’un fort enfoc caste- llanista i que, en el fons, s’acostaven més a una proposta d’annexió i assi- milació que no d’integració, que tro- baren una forta resistència als països de la Corona d’Aragó.
Transcript of LA GUERRA A LES ILLES I DE L SG A LES B I DE SUCESSIÓ BALEARS - Ajuntament d… · 2017-09-25 ·...
LES GUERRES
DEL SEGLE XVII
La Guerra de Successió és la continuació de la llarga sèrie de conflictes que al llarg del segle XVII s’havien produït per disputar l’hegemonia europea. La fragilitat política i econòmica de la monarquia hispànica era tan manifesta que les grans potències com França, Anglaterra, l’imperi austríac o Holanda, es repartien entre elles els dominis europeus del decadent imperi espanyol. La França de Lluís XIV s’apoderà del comtat del Rosselló i de part de la Cerdanya (1659) i va veure l’oportunitat de consolidar la seva influència quan Carles II, el darrer Àustria hispànic, va morir sense descendència.
Lluís XIV representava un model de monarquia de tipus absolutista i la major part dels grups dirigents castellans feren seves aquestes orientacions, amb la finalitat de destruir l’entitat institucional de la Corona d’Aragó i instaurar un estat
“LA GUERRA DE SUCESSIÓ
A LES ILLES BALEARS”
René-Antoine Houasse Lluís XIV Rei de Francia i Navarra
I
LES GUERRES DEL SEGLE XVIILa debilitat militar de la monarquia de Carles II va ser
molt acusada, sobretot davant la pressió francesa.
Però la crisi de l’imperi hispànic dels Habbsburg
venia de lluny. Les guerres varen ser continuades:
Guerra Anglo-espanyola de 1585-1604. Va ser un
llarg conflicte que enfrontà Anglaterra i la monar-
quia hispànica, iniciada amb la fracassada expedi-
ció militar anglesa als Països Baixos de 1585. Acabà
amb el tractat de Londres de 1604.
Guerra dels 30 anys de 1618-1648. Iniciada com
un conflicte entre catòlics i protestants dins el marc
del Sacre Imperi Romà Germànic, implicà la majoria
de potències europees. Va culminar amb la pau de
Westfàlia de 1648.
Guerra dels Segadors de 1640-1652. Enfrontament
entre França i la monarquia hispànica dels Habsburg
que dugué a la revolta popular de 1640, la invasió cas-
tellana de Catalunya, la proclamació de la Repúbli-
ca Catalana per Pau Clarís i l’aliança d’aquesta amb
França. Amb el tractat dels Pirineus (1659) se cedia
a França el Rosselló i part de la Cerdanya, territoris
històrics de Catalunya.
Guerra Anglo-espanyola de 1655-1660. Enfrontà
l’Anglaterra de Cromwell amb la monarquia hispà-
nica. Els espanyols perderen Dunkerke, Mardyck i
Jamaica.
Guerra de Devolució de 1667-1668, que enfrontà
la monarquia hispànica dels Àustries amb el regne
de França de Lluís XIV, en el territori de les Provín-
cies Unides. Es resolgué a la pau d’Aquisgrà.
Guerra Franco-holandesa de 1672-1678, que en-
frontà França amb una quàdruple aliança formada
per Brandenburg, l’Imperi Austríac, la monarquia
hispànica i les Províncies Unides. Acabà amb la pau
de Nimega.
Guerra dels Nou Anys o de la Gran Aliança de
1688-1697, que enfrontà França amb l’aliança
d’Anglaterra, Àustria, Holanda i Espanya, degut a la
política expansionista de Lluís XIV, amb els bombeja-
ments de Barcelona i Alacant, i l’ocupació de part de
Catalunya, inclosa Barcelona, el 1697, tancada amb
la pau de Ryswick.
Carles II sol·licità al Regne de Mallorca lleves de
soldats i la tramesa de queviures per a l’exèrcit. Els
efectes per a les Illes Balears d’aquest estat de coses
varen ser viure sota l’amenaça de la flota francesa,
fet que va afectar el comerç marítim. El sentiment
de francofòbia era perceptible. La defensa de l’illa
va ser una de les grans preocupacions de les auto-
ritats i tant el Reial Patrimoni com les universitats
dedicaren esforços en les obres de fortificació i en la
vigilància del litoral, l’allotjament de tropes i les do-
tacions de l’armada. Les relacions amb Anglaterra
foren més amistoses. El 1663 es produí la cessió del
port de Maó com a base dels vaixells anglesos, que
durà fins el 1679. Anglaterra s’interessà per Menor-
ca intentant-ne una annexió ja el 1698.
Guerra dels segadors
“LA GUERRA DE SUCESSIÓ
A LES ILLES BALEARS”
Gaspar de Guzman Comte duc d’Olivares
(1636)
IENTRE EL FORALISME I LA CENTRALITZACIÓ
Durant la segona meitat del segle XVII, tot i que en aparença la crisi de 1640 s’havia saldat amb una represa del foralisme tradicional a la Co-rona d’Aragó, els fets demostren la persistència de la tendència al refor-çament del poder monàrquic i a l’adopció de formes pròpies de la monar-quia absoluta.
A les Balears aquest reforçament del poder del rei és molt clar. Ja en les reformes de la universitat d’Eivissa de 1663 i 1683 s’hi observa l’increment del protagonisme del governador. L’interès de la monarquia en reduir les atribucions de les institucions es manifestà en el fet indub-table de la ingerència reial en les insaculacions. Aquesta tendència va en paral·lel al reforçament de l’oligarquia en l’interior d’aquestes institucions. El virrei, la Reial Audiència i els governadors es convertiren en fiscalitza-dors dels consells representatius dels estaments.
La creixent dependència de les institucions cap al poder reial, capficat en guerres constants i amb una gran debilitat econòmica, política i militar, duia a una creixent pressió fiscal. El problema a les Balears s’agreujava davant la debilitat del regne, en el seu conjunt, en el si de la monarquia. La pressió fiscal requeia, degut a les prerrogatives i poder dels grups oligàrquics que detentaven el poder, en les classes populars.
El reforçament del poder reial no anava en contraposició a les prerroga-tives de l’oligarquia terratinent i mercantil, sinó més aviat com dos processos en paral·lel: evolució cap a l’absolutisme i procés de senyorialització.
Felipe IV
EL COMTE-DUC D’OLIVARES: CAL ACTUAR SENSE AVISAR
El comte-duc d’Olivares va ser un aristòcrata espanyol, vàlid de Felip IV de Castella. En el seu “Memorial” de 1625 proposava reforçar el poder reial i reduir els regnes de la monarquia “a l’estil i a les lleis de Castella, de manera que ja no hi hagi cap diferència. Aquest afer no es pot posar a punt en un temps limitat, ni és tampoc un projecte que es pugui descobrir a qualsevol, encara que sigui íntim, perquè cal actuar sense avisar.”
Olivares considerava imprescindible imposar una centralització de l’administració que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i disminuís les despeses castellanes. El programa d’Olivares as-pirava a reforçar el poder del rei, centralitzant l’administració i retallant l’autogovern dels diferents regnes, uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el po-der reial. El programa implicava l’alteració del sistema institucional dels altres regnes hispànics en favor de la introducció de l’absolutisme.
Olivares establia tres línies d’actuació: “El primer, senyor, que és el més difícil de seguir, però també el més segur, consistiria en el fet que la vostra majestat afavorís els súb-dits dels vostres altres regnes per tal que vinguessin a viure a Castella i s’hi casessin: cal facilitar-los aquesta via a fi que, veient-se ja natura-litzats castellans i admesos als oficis i dignitats de Castella, oblidin els seus orígens...
El segon mitjà seria que la vostra majestat, havent ajuntat un gran exèrcit, així com mariners i soldats entre les gents sense treball, con-dueixi els regnes a tractar de llur reunificació per via de negociació, unint la força i l’astúcia: la força hi farà molt, però, sense que es vegi gaire, cal mostra-la com per casualitat.
La tercera via, que seria una via sense prèvia justificació, però la més eficaç, consistiria en una visita personal de la vostra majestat, acom-panyat de la força militar de la qual he parlat, a un dels regnes que s’hagués escollit com a terreny d’experiència: caldria actuar de forma que s’aixequés un gran tumult popular, i amb aquest pretext començar la repressió, i a fi de portar la calma i evitar que recomencin els aldarulls disposar les lleis d’aquest regne de conformitat amb les de Castella per dret de conquesta. Després procediríem de la mateixa manera a tots els altres regnes... Els altres afers dels vostres regnes, senyor, es redueixen a tenir cura de la justícia, bona administració i capteniment dels vassalls sota la permanent dependència de la vostra majestat. Cal fer executar sense rèpliques les ordres de vostra majestat en els seus regnes i vetllar per tal que no hi hagi cap dispensa de càstig per als desobedients, de manera que la lliçó pugui servir als mateixos que l’apliquen.”
Els fracassos militars del comte-duc d’Olivares, sumats al fracàs de la seva política i a la pressió exercida per certs sectors nobiliaris varen dur finalment al rei Felip IV a prescindir d’Olivares el 1643.
ELS ORÍGENS IDEOLÒGICS DE L’UNITARISME CASTELLÀ
A les darreres dècades del regnat de Felip II, entre els grups dominants a la cort espanyola va madurar la idea d’Espanya com a comunitat política, que constituiria un estat territorialment compac-te i dotat d’uns lligams culturals i històrics comuns; ideals polítics que varen anar acompanyats d’un fort sentiment patriòtic espanyol.
A partir d’aquest moment es començaren a elaborar propostes d’unificació institucional, fiscal i legis-lativa, fetes des d’un fort enfoc caste-llanista i que, en el fons, s’acostaven més a una proposta d’annexió i assi-milació que no d’integració, que tro-baren una forta resistència als països de la Corona d’Aragó.
