Resumen Dret Civil I

Resumen Dret Civil I

RESUM DRET CIVIL I

Juny 2015

1


2


TEMA 1.

INTRODUCCIÓ AL DRET CIVIL, DISPOSICIONS PRELIMINARTS

1.El dret civil en el marc de l'ordenament jurídic.

Els llibres que componen el Codi civil de Catalunya són es següents:

a) Llibre primer, disposicions generalsb) Llibre segon, la persona i la famíliac) Llibre tercer, persona jurídicad) Llibre quart, successionse) Llibre cinquè, els drets realsf) Llibre sisè, les obligacions i els contractes.

Les matèries que s'haurien d'incloure en un codi civil d’acord amb el legislador són disposicions generals, persona i família, persona jurídica, successions, drets reals, obligacions i contractes.

La influència Romano francesa del jurista romà Gai, segons la qual tot el dret podia classificar-se en les categories o parts relatives a persones, coses i accions. Ommnes ius quo utimur vel ad personas pertinet vel ad res vel ad actiones. A més, el model de Pla de Savigny indicava que el dret civil és pot classificar en part general, dret de la persona, drets reals, obligacions i contractes, dret de la familia i dret de successions.

Per finalitzar, el CC Espanyol s'estructura en títol preliminar, i quatre llibres, el Llibre I dedicat a les persones, el Llibre II dedicat als bens de la propietat i les seves modificacions; el Llibre III als diferents modes d'adquirir la propietat; i el Llibre IV a les obligacions i els contractes.

2. Fonaments històrics del dret civil

L’estructura del dret aplicables a les jurisdiccions europees medievals s'exemplifica amb la Constitució "Del Dret que s'ha de seguir en declarar les causes" aprovada a les Corts de 1599 de Felip II (III de Castella) en que s'estableix el sistema de fons per al dret català de l’època, una matèria que , com veurem, és sempre present en els fonaments del dret civil.

El iusnaturalisme racionalista del s. XVII i XVIII propugna com a element de progrés reunir tot el dret vigent en n estat en una única llei, que adopti una forma precisa i que abandoni les tècniques medievals d’expressar les lleis. Es la anomenada unificació de lleis del iusnaturalisme en la transformació del Dret Civil.

La voluntat de nacionalitzar e dret civil implica dotal la societat d'un dret únic i general per a tots els ciutadans, i abolir els privilegis d'antic regim i els drets particulars, a mes d'aconseguir un dret cert que pugui ser conegut per tots.

Els codis civils moderns constitueixen una única lleis en què d'una manera sistemàtica i articulada es recull tota la normativa vigent de manera coherent sobre una determinada matèria.

Codificació Descodificació

3


El dret civil a Espanya és un ordenament plurilegislatiu, que està compost per diverses legislacions civils (Aragonés, Balear, Basc, Català, Gallec, Navarrés, Valencià i Dret Comú), això ve donat per les èpoques medieval i modernes i l'estructura del dret civil corresponia a l’estructura del poder polític dels diferents regnes peninsulars.

De fet la unió del dret civil va estar imposada per el Decret de Nova Planta de Felip V, per un procés d'uniformització jurídica en matèria del dret civil Espanyol, que va finalitzar amb el Codi Civil Espanyol, aprovat a l'any 1888 i una segona edició revisada i més concisa a l'any 1889

La vigència del Codi Civil de 1889 va mantenir la vigència dels drets civils territorials, que va propiciar que a meitat del segle passat es va aprovar les anomenades compilacions dels drets civils "forales o especiales" per oposició al dret estatal que va a passar a denominar-se derecho común, aquestes compilacions reflectien per als drets territorials el model codificador, però amb una diferència de concepte important, en la mesura que no es consideraven ordenaments jurídics complerts, sinó que necessitaven la superioritat del dret civil estatal.

3. El dret civil com a dret privat

Els drets privats especials regula les relacions que afecten a es persones considerades d'una manera individual, a més de fer-ho en termes d'igualtat entre elles i prenent per base la seva llibertat o autonomia de decisió.

Teoria dels subjectes. La primera diferència es establir els subjectes del dret públic i el dret privat, hi ha dret privat quan en les relacions jurídiques objecte de regulació intervenen particulars i viceversa, i per que fa l'Estat o les administracions públiques

Teoria de l’interès. Tal com reflecteix les fonts romanes, el dret privat es caracteritza per atendre els interessos privats o particulars.

Teoria de les posicions jurídiques. El dret privat es basa en la simetria entre les parts de la relació jurídica, mentre que en les relacions de dret públic les posicions són asimètriques. Així es pot qualificar com de dret privat una relació en que l’Administració actua com a particular, sense posició de domini o superioritat amb relació a la de l'altra part.

L'autonomia privada o llibertat civil. Les tècniques de regulació i els instruments del dret privat. Els particulars poden decidir amb qui es relacionen i amb qui no i en quin termes o condicions ho fan. I el que és més important encara, els particulars no necessiten justificar el perquè de les seves decisions. En dret públic cal justificar o motivar totes les accions i ajustar aquesta motivació a allò que preveuen les normes jurídiques. En el dret privat preval el principi d'autoresponsabilitat dels ciutadans, mentre que en l'actuació dels poders públics la responsabilitat afecta a tota la comunitat.

Tècniques de regulació i els instruments del dret privat. Una relació es de dret privat quan vincula dos particulars i un d'ells, o amb dos, tenen reconeguda una pretensió contra l'altre perquè porti a terme una prestació exigible judicialment o bé una declaració judicial de l'existència d'una relació jurídica que pugui donar lloc en el futur una condemna de prestar.

La forma d'exercir els drets. En matèria de dret privat, els particulars, no poden recórrer a mitjans d'autotutela, ans tot el contrari, han d'acudir als organismes encarregats constitucionalment de fer els seus drets, que son els tribunals de justícia. En el dret públic, es preveuen mecanismes d'autotutela en la mateixa actuació, de vegades qualificats com a exorbitants.

3.2 La distinció des del punt de vista del dret públic.

4


El dret parteix de l’autonomia de decisió dels particulars i s'ocupa d'establir regulacions per al tràfic jurídic entre particulars i la resolució dels conflictes d’interessos que entre ells hi pugui haver. El dret públic , com a mínim, te l'estat com a objecte de regulació quant a la fonamentació i delimitació de les seves facultats. Per això s'afirma que el dret públic és un dret estatutari, per que és un dret que delimita les seves normes a quins objectes s'aplica. des del dret públic se'n fa una crítica per ser impròpia ja que, als diferents subjectes de dret, se'ls aplica indistintament dret públic com dret privat, en funció de la relació jurídica que es trobin.

El caràcter bàsic del dret privat que rau en la llibertat de decisió, en la no-necessitat de justificar les decisions que es prenen, no es predicaria de l’actuació de les administracions públiques sotmeses al dret privat, que a les que als sempre hi haurà un control de la seva actuació.

3.3. Civil law i common law

Als països de civil law la jurisprudència no és font del dret, tal com s’estableix a l'art. 1.6 del CC espanyol "La jurisprudència complementarà el ordenament jurídico" En aquest casos, parlem de jurisprudència com el criteri establert pels tribunals de justícia en l'aplicació de les normes jurídiques. Art. 111-2 CCCat.

4. El dret civil com a dret privat general

Les normes contingudes en els codis civils poden afectar qualsevol persona en les seves relacions privades. El dret civil no és un dret estatutari de classe. Com a dret privat té validesa general per a tots els ciutadans en un sentit ampli

Un dels element que defineixen el dret civil és el considerar totes la relacions jurídiques que afecten les persones sense cap altra qualificació és a dir, considerades d'una manera individual, com a particulars. Des de la mateixa adquisició de la capacitat com a subjecte de dret, passant per les relacions personals i familiars, les relacions patrimonials amb altres objectes o les titularitats sobre els béns i el destí d'aquests últims per causa de mort, el dret civil, d’un manera bàsica o general, i sense distingir entre tipus de subjectes, s'ocupa d'aquestes matèries.

4.1. El dret civil i el dret mercantil

Els arguments per la unificació de tots dos codis s'argumenta que les bases sociològiques de la distinció han desaparegut. La distinció entre 'àmbit rural u el mercantil no te ara la transcendència de temps enrere. És més, ara és l'activitat empresarial la que preval enfront de l'agrícola, la qual també sol adoptar formes jurídiques empresarials. A més la qüestió de principi segons la qual hi hauria ritmes lentes o ràpids diferenciat en el tràfics patrimonials civils i mercantils tampoc no seria realista a dia d'avui. Que justifica un règim més estricte en el dret mercntil per als deutors, es concreta wn els principis coneguts coma favor debitoris del dret civil codigicat i el favor creditoris del dret mercntil, i que s'hauria de resoldre e favor del segon. el principi d'igualtat constitucional predicable dels iperadors econòmics, ponderat amb la protecció dels conmidors, també aconsella extingue aquesta dualitat de tracte legal. La dualitat quedaria mitigada en làmbit de les obligacions i contractes, però el règim d'intstitus com els títols de valots, el dret de la competència o el de les societats continuaria sent dret mercantil, així com serien civils els dret de familia o el de successions.

En temps recents ha sorgit un nou àmbit normatiu a cavall del dret civuk e mercantil i amb trets que l'acosten al dret públic. Aquesta nomativa és la coneguda com el dret del consum o de protecció dels consumidors, que ha tingut, en dret espanyol, la seva norma central en la Llei 26/1984, de 19 de Juliol, general per a la defensa dels consumidors i usuaris, substtuïda per recent Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, que ha refós la major part de la normativa especial aprovada posteriorment.

5


4.2. Dret civil i dret del treball

4.3. Dret civil i dret processal civil

El dret civil s'ocupa d'establir els drets subjectius i les relacions jurídiques que en resulten. La parcel·la jurídica que s'occupa d'allò relatiu a la seva realització o exercici es prevista en altre sector de l'ordenament conegut com a dret processal civil.

Art. 1 Principio de legalidad procesal

En los procesos civiles, los tribunales y qiens ante ellos acudan e interbengan deberán actuar con arreglo lo dispuesto en esta ley.

El dret processal es configura com un dret privat formal per a la realització o exercici del dret privat material, a més es complementa amb l'art. cinquè que indica la relació entre els aspeces formal i materials del dret privat

Art. 5 Clases de tutela jurisdiccional

1) Se podrá pretender de los tribunales la condena a determinada prestación, la declaración de la existencia de derechos y de situaciones jurídicas, la constitución, modificación o extinción de estas últimas, la ejecución, la adopción de medidas cautelares y cualquier otra clase de tutela que esté expresamente prevista por la ley.

2) Las pretensiones a que se refiere el apartado anterior se formularán ante el tribunal quesea competente y frente a los sujetos a quienes haya de afectar la decisión pretendida."

4.4. Dret civil i dret internacional privat

Cal convenir que l'anomenat dret internacional privat constitueix un altre sector de l'ordenament juídic autònom del dret civil. El CC en el capitol IV conté les "normes de dret internacional privat" més de l'art. 149.1.8 de la CE atribueix la comptència exclusiva a l'Estat sobre les "normes per a resoldre conflictes de lleis" i ho estableix en el precepte relatiu a "legislació civil".

El dret intenacional privat s'ocupa primàriament de les collisio legum (conflictes de lleis), i la seva especialitat es determinada per l'element internacional, que es defineix com el relatiu a les relacions de dret privar en què hi ha un element d'estrangeria o de concurrència de diverses possibles lleis aplicables.

A Espanya per la seva singularitat juridica, al capitol V del títol I es coneix com a dret interregional per remisió a les disposicions de dret internacional privat que es realitza.

5. El dret civil com a dret comú

L'art 111-4 del CCCat i de l'art. 4.3 del CC espanyol, que qualifiquen respectivament el dret civil com a dret comú i, per tant, supletori de la resta de sectors de l'ordenament jurídic. Des del dret públic s'ha afirmat que el mandat leha es restringeix al dret civil i, en els seus propis termes estrictes, s'ha d'entendre que s'estableix una supletorietat del codi civil per a les lleis civils especials o, com a molt, les lleis de dret privat. Aquesta supletorietat del dret civil s'ha d'entendre com una supletorietat anomenada de segon grau. El dret civil es supletori per que l'art. 1.7 del CC amb la formulació del non liquet1 obliga als jutges a resoldre expressament tots els afers que els siguin plantejats.

1 Non liquet vol dir literalment 'no ser clar o segur', 'no provat', és a dir, que no hi ha una solució legal expressa per al

cas plantejat al tribunal, que li permeti resoldre'l. A diferència del seu significat en dret romà, el dret vigent prohibeix la possibilitat de deixar una cas com a resolt per aquest motiu, és a dir, que els jutges recorrin a una declaració de non liquet.

6


6. La persona com a element estructural del dret civil

La constitució fixa els drets fonamentals, el marc bàsic d'actuació de la persona i de respecte cap a ella, però és en el dret civil on es regula el seu estatut bàsic en termes de dret privat.

El tractament de la persona en el CCCat.

El Projecte de llei del llibre II CCCat s'inicia amb el tractament de la persona: art. 211-1. Personalitat 1. La personalitat civil és inherent a la persona física des del naixement. 2. El concebut té la consideració de persona als efectes que li siguin favorables, sempre que arribi a néixer. 3. La personalitat s'extingeix amb la mort.

7. El dret civil en el marc de l'estat constitucional

La constitució és la norma suprema de l'ordenament que fixa els drets i llibertats fonamental i l'organització política de l'Estat, el dret civil participa i s'integra en aquest sistema. Des de la CE de 1978 el dret civil ha experimentat un procés anomenat constitucionalització, que l'implica que el sistema de fons del dret privat ha canviat, i s'ajusta a la CE com a norma suprema.

La CE té una eficàcia directa amb relació a totes les altres normes de l’ordenament jurídic, hi ha la disposició derogatòria d'entrada en vigor el 29 de setembre, "queden derogades totes les disposicions que s'oposin al que estableix aquesta constitució". Una derogació immediata de normes civils considerades discriminatòries perquè no s’ajustaven als preceptes ni principis constitucionals.

En absència de constitucions democràtiques, sovint els codis civils han exercit funcions constitucionals, que ara han esdevingut innecessàries. Amb la CE de 1978, el CC espanyol, les compilacions dels drets civils territorials i la resta de lleis civils van passar a ser normes de dret privat amb rang de lleis ordinàries, malgrat la seva eficàcia com a dret comú i el seu caràcter central en l'ordenament jurídic.

La CE per al dret civil passa també per la incidència o regulació directa de les matèries que hi son pròpies. Les normes sobre associacions, fundacions, matrimoni, família i filiació, propietat privada i l'herència o llibertat d'empresa passen a ser les normes bàsiques de l'ordenament sobre aquestes matèries i les disposicions del dret civil, en desenvolupament seu, s'hauran d'ajustar al que aquestes preveuen.

A partir de la CE totes les institucions civils s'han d0interpretar i aplicar d'acord amb ella, que passa a ser referent o criteri hermenèutic o d'interpretació bàsic de tot l'ordenament jurídic. (Art. 9, 10 o 53 CE)

Es planteja si la qüestió de si l’eficàcia dels drets fonamentals afecta només a les relacions entre els particulars i els poders públic o també directament les relacions que els particulars estableixen entre ells, això dona nom a la doctrina de l’eficàcia horitzontal o entre particulars dels drets fonamentals (Drittwirkung der Grundrechte)

Així les coses, en determinats àmbits l’eficàcia dels drets fonamentals és mediat mitjançant les clàusules generals del dret privat.

7.2 Dret civil i estat autonòmic

El marc normatiu de distribució competencial l'estableix la CE en l'art. 149.1.8 que estableix l'exercici de les competències legislatives en dret civil per a l'Estat i les comunitats autònomes. La legislació civil és una matèria singular d'entre les que poden ser objecte d'assumpció de competències per les comunitats autònomes.

Les tesis autonomistes

7


l'art. 149.1.8 manté l'incís de "en todo caso", aquesta prescripció marca la màxima competència possible en el dret civil per a les autonomies que en tenen, amb una limitació mínima dedicada de les matèries reservades en tot cas de l'Estat en l'art. 149.1.8 CE. Pel que fa a aquest precepte, seria encara dubtós l'àmbit del que denomina com a bases de les obligacions contractuals, que des de Catalunya també se'n fa una interpretació reduccionista o pròpiament de "bases" de l'Estat.

La posició centralista

aquests han defensat tot el contra, amb l'ideal encara d'un dret civil únic per a tot l'Estat i una oposició al desenvolupament del dret català. S'ha defensat que de la CE resulta que el marc autonòmic de competències en dret civil es limita a les compilacions vigents en el moment d'aprovar-se la Constitució, amb una concepció força restrictiva dels conceptes conservació, modificació i desenvolupament.

La solució foralista

Entre les interpretacions anteriors hi ha l'anomenada foralista que plantejaria la competència de les comunitats autònomes en el marc dels termes conservació, modificació i desenvolupament, en el benentès que cal entendre aquests termes conrome al seu sentit recte. Aquest criteri, l'ha recollit el TC en la minsa jurisprudència recaiguda sobre la matèria.

7.2.3 La Jurisprudència del TC

El TC si que h establert jurisprudència sobre l'abast de les competències autonòmiques en matèria civil, en ocasió de dos recursos d'inconstitucionalitat ,ha fixat la doctrina del respecte a la formalitat civil a i la relativa a les anomenades institucions inconnexes STC 88/1993 del 12 de març en relació a la llei aragonesa 3/1988 de 25 d'abril sobre equiparació de fills adoptius i la STC 156/1993 del 6 de maig, en relació a la Compilació de dret civil de les Illes Balears. en tots dos casos resolts, el TC va desestimar els recursos de l'Estat, ja que la CE afirma que garanteix el principi de formalitat civil, es a dir que la CE garanteix l'existència dels drets civils autonòmics, a més estableix que la competència autonòmica no ho és sobre tot el dret civil, i en aclarir el concepte desenvolupament, l'integra amb el de legislació relativa a "institucions conexes". Es a dir, les autonomies poden legislar en dret civil sobre la base de les institucions contingudes a les compilacions, de manera que la nova legislació ha de tenir alguna connexió o relació amb l’existent a l'entrada en vigor de la CE, així doncs hi ha una doble limitació, la primera es refereix al fet que la conservació, modificació i desenvolupament del mateix dret civil pressuposa la vigència efectiva d'institucions civils de la comunitat autònoma, i la segona seria un límit del "en todo caso" del límit, això és una mena de continu mínim intangible que és de competència estatal.

"En definitiva, a tenor de estos argumentos, estimo que cuando el art. 149.1.8 reserva al Estado «la legislación civil; sin perjuicio de la conservación, modificación y desarrollo por las Comunidades Autónomas de los Derechos civiles, forales o especiales, allí donde existan», debe entenderse que esta última frase –allí donde existan– no es un criterio que limita la materia de la competencia autonómica a ese Derecho preexistente, sino que todo el inciso sirve para determinar cuáles son las Comunidades Autónomas que pueden asumir competencias en la materia de Derecho Civil –son todas las que posean un Derecho Civil propio. Al Estado le corresponde todo el Derecho Civil en las Comunidades que no tengan ese Derecho –o, teniéndolo, no asuman esa competencia– y las materias que explícitamente le reserva este precepto constitucional en su segundo apartado. Así entendido, cobra pleno significado la competencia exclusiva sobre «Derecho Civil aragonés» que reserva a la Comunidad Autónoma el art. 35.1.4 de su Estatuto «sin perjuicio de las competencias exclusivas del Estado»."Vot particular magistrat del TC Pi-Sunyer contrari a l'interpretació de la majoria de magistrats del TC.

7.3. Dret civil vigent a Catalunya. Territorialitat del dret interregional

La coexistència de diversos drets civil s’anomena ordenament plurilegislatiu en matèria civil, com ja esmentaven abans, dret interregional. La constitució reserva matèries exclusives per l’Estat, art. 149.1.8 CE, però de forma més restringides també ho preveu a l’art. 13 CE. Així la superioritat esdevé marcada per l’art. 149.3 in fine CE al indicar que “el derecho estatal será,

8


en todo caso, supletorio del derecho de las CCAA”. Els art. 111-3 i 111-5 del CCCat reflecteixen aquest estat de coses sobre l’eficàcia territorial del dret català i la seva aplicació preferent a Catalunya, sense que el dret estatal supletori es pugui oposar als principis que informen el dret civil català. Cal recordar que el dret interregional s’ocupa de donar-hi solució, amb el model del dret internacional privat, partint del fet que tots els drets en presència són espanyols i que la llei personal dels espanyols és determinada pel veïnatge civil que els correspon. L’art 16 del CC espanyol, per remissió als art. 8 a 12, preveu les normes de conflicte amb els seus punts de connexió, d’acord amb les tècniques del dret internacional privat.

8. La codificació del dret civil català.

Des de la primera llei de dret privat aprovada a l’any 1982 fins a l’actualitat, podem parlar plenament d’un procés de codificació del dret civil català que ha culminat amb l’aprovació de quatre dels sis llibres previstos per al CCCat en la llei 29/2002

L’any 1984 es va dur a terme la compilació per tal d’adaptar-la als nous principis constitucionals no discriminatoris i es van incorporar a l’ordenament jurídic català, el Parlament com a lleis especials per a diversos sectors, com son els dos codis sectorials de successions 1991 i de família 1998.

La llista de lleis civils aprovades es relaciona àmpliament. Cal tenir en compte que moltes d’aquestes lleis han estat derogades o substituïdes per l’aprovació de lleis posteriors i els diferents llibres del CCCat.

a) Codi civil, codis sectorials i reforma de compilació.b) En matèria de dret de la persona i dret de la famíliac) En matèria de persones jurídiquesd) En matèria de successionse) En matèria de drets realsf) En matèria de dret d’obligacions i contractes

9. Dret uniforma, integració europea i dret civil

L’institut Internacional per ala Unificació del Dret Privat (Unidroit) es va posar l’any 1971 treballar en la Progressive Codification of International Trade Law, que amb el temps es concretaria en la Preparation of Principes for International Commercial Contrats, de manera que s’aconseguís elaborar un cos de normes comunes a les diverses cultures jurídiques en matèria contractual, sense que participes de l’element de la coerció jurídica estatal, es a dir, que s’imposes en el tràfic jurídic per la seva qualitat i no per la seva obligatorietat.

El Parlament de l’UE en dues ocasions, resolucions del 26 de maig de 1989 i de 6 de maig de 1994 que s’anima a l’elaboració d’un codi europeu comú de dret privat. I la resolució de 15 de novembre del 2001 sobre l’aproximació del dret civil i mercantil dels estats membres.

10. Les disposicions preliminars

El llibre I del CCCat cinté el títol I sobre les “disposicions preliminars”, dins d’aquestes s’inclouen algunes de les matèries anomenades part general. En termes semblants, el CC conté un títol preliminar “les normes jurídiques, la seva aplicació i la seva eficacia”.

10.1 Fonts del dret

9


La Llei: L’art. 111 del CCCat es refereix a la llei com font del dret en primer lloc.

El costum: Aquelles pràctiques socials que per la seva naturalesa han adquirit força d’obligar, han esdevingut jurídicament vinculats i, per tant, són considerades font del dret.

Triple tipologia referida al costum: Hi ha una triple tipologia referida al costum, segons sigui contra legem, secundum legem o praeter legem. El primer no seria vàlid per ser contrari a allò previst a la lei, el segon faria referència a les pràctiques jurídiques en el marc del que és regulat per la llei i, en darrer terme, hi hauria el costum que preveu qüestions no regulades legalment.

Principis generals del dret: A l’art 111-1 del CCCat s’estableixen aquests principis generals del dret, que són els que el legislador ha tingut en compte a l’hora de regular les diferents institucions del dret civil. Com a principis només són formulats en termes de dret positiu. Les disposicions preliminars del CCCat expliciten alguns principis vigents en dret català, com serien el de llibertat civil, d’observar les exigències de la bona fe i de l’honradesa en els tractes o el de prohibició d’anar en contra dels propis actes. Com a curiositat, aquestes màximes se solen formular en llatí: pacta sunt servanda, nbemo propriam turpidinem allegans ris non fit interpretatio, etc..

La jurisprudència: L’art. 111-1 del CCCat no inclou la jurisprudència entre les fonts del dres.- Això és correcte en a mesura que la jurisprudencia es deineix com elcritri dels tribunals de justicia n la interpretció i aplicació de les normes jurídiques, doctrina jurisprudencial o simplement jurisprudència, però no es font del dret. L'art 111-2 del CCCat sí que es refereix a la jurisprudència, en la seva interpretació i aplicació del dret civil. En la nostre sistema, els jutges estan sotmesos a l'imperi de la llei i la justícia emana del poble (art. 117 CE), de manera que no s'hi preveu la creació del dret pels tribunals de justicia.

10.2 Interpretació i integració. L'aplicació del dret civil.

Els criteris generals d'interpretació de les normes de l'art.3.1 del CC.

L'art. 3.1 del CC explicita alguns dels criteris generals d'interpretació de les normes, ques'identifiquen com a gramatical o literal, sistemàtic, històric, sociològic i finalista o teleològic.

"Art. 3.1. Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquéllas."

L'art. 111-2 del CCCat fa referència a la interpretació i integració d'acord amb els principis general que l'informen, prenen en consideració la tradició jurídica catalana i pressuposant l’existència dels criteris o cànons hermenèutics generals.

A mes de la interpretació, l'art. 111-2.1 del CCCat esmenta la integració del dret civil en la seva aplicació. En darrer terme, i atesa l'estructura territorial de l'ordenament civil a l'Estat, quan un ordenament com el català, que és incomplert en determinades matèries, presenti buits normatius, és a dir, matèries en que no hi ha cap regulació, llavors es pot recórrer al dret civil estatal per a integrar aquesta llacuna però sempre d'acord amb els principis generals del dret català. Precisament a aquesta possibilitat fa referència l'art. 111-5 del CCCat en tractar la superioritat del dret estatal. El dret civil serveix per a omplir les llacunes que els altres sectors de l'ordenament puguin tenir, com a dret comú, i aquest paper a Catalunya correspon al dret civil propi, tal com preveu l'art 111-4 del CCCat.

La llibertat civil: En l'actualitat parlar de llibertat civil vol dir fer-ho del poder creador de la voluntat dels particulars per a crear, modificar i extingir relacions jurídiques.. Això ens porta a l'art. 111-6 del CCCat que es possible la modificació voluntària d'allò que preveuien les normes de dret civil, en forma d'exclusió, renúncia o pacte en contrari.

LA bona fe: L'art 111-7 del CCCat consagra la bona fe i l'honradesa en els tractes com uns dels

10


criteris d'interpretació de dret privat. Aquí la bona fe es considera l'anomenada objectiva, per contraposició a la bona fe subjectiva, típica dels drets reals i que indica un estat subjectiu o de coneixement o ignorància sobre la titularitat o dret sobre un be. La bona fe constitueix un límit a l'exercici dels drets propis.

Els actes propis: L'art 111-8 del CCCat recull la doctrina dels actes propis com a expressió dels principis d'autoresponsabilitat i de protecció de la confiança en dret privat, aquest precepte afirma que ningú no pot fer valer un dret o una facultat que contradigui la conducta pròpia observada amb anterioritat si aquesta tenia una significació inequívoca de la qual deriven conseqüencies jurídique incompatibles amb la pretensió actual. venire contra factum propium nulli conceditur. La doctrina dels actes propis incideix en el principi d'autoresponsabilitat en dret privat.

L'Equitat: L'art. 111-9 del CCCat indica el principi d'equitat com el que s'ha de tenir sempre en compte en l’aplicació de les normes. s'ha d'entendre com la justícia material del cas, de manera que les normes jurídiques s0han d'aplicar d'una manera que promogui la justicia entre les parts implicades.. A més, es fonamenta en el principi de legalitat Art. 9.3 CE i d'imperi de la llei.

11


12


Glossari

Actes propis m pl Principi basat en l'auto responsabilitat i protecció de la confiança, que impedeix fer una conducta contradictòria amb una d'anterior, si aquesta va generar l'expectativa que no seria contradita.

Bona fe f Estàndard o mesura de conducta de l'actuació dels particulars en el tràfic jurídic, es presumeix i és un criteri per a la interpretació i aplicació de les normes en dret privat.

Codi m És una única llei, que prové d'un sol acte normatiu, en què d'una manera sistemàtica i articulada es recull tota la normativa vigent d'una manera coherent sobre una determinada matèria.

Codificació f Procés històric inspirat pel iusnaturalisme racionalista, que consisteix a aconseguir reunir tot el dret vigent en un territori sobre una matèria en una única llei amb una formulació tècnica moderna, a més d'implicar una transformació d'ordre social i econòmic.

Common law m Dret dels països anglosaxons que es fonamenta en el precedent judicia i en la creació judicial del dret, per oposició als sistemes continentals anomenats civil law o dret escrit.

Costum m Pràctica social que ha adquirit força d'obligar i és jurídicament vinculant, en tant que es porta a terme d'una manera reiterada amb la consciència que és de compliment obligat.

Descodificació f Procés produït al llarg de la segona meitat del segle XX, de proliferació de les lleis especials formulades al marge dels codis civils, la qual cosa els ha fet perdre el paper central en la normativa del dret privat.

Disposicions preliminars f pl Preceptes que es consideren necessaris per a l'aplicació de la resta de disposicions del dret civil i tracten de les fonts del dret, de la interpretació i la integració en l'aplicació del dret civil, el paper de la jurisprudència, el caràcter de dret comú, i també el seu àmbit d'aplicació.

Dret comú m Tret que qualifica el dret civil amb relació als altres sectors de l'ordenament jurídic per tal com és supletori de tots ells, en el cas de llacuna o de manca de regulació sobre una matèria concreta.

Dret privat / públic m Classificació general dels diferents sectors de l'ordenament jurídic, de llarga tradició, articulada d'acord amb diversos criteris de distinció, bàsicament el dels subjectes, de l'interès i de les posicions jurídiques.

Equitat f Es refereix al principi de justícia material del cas concret, que s'ha de tenir en compte sempre en l'aplicació de la resta de normes jurídiques; excepcionalment, pot constituir el fonament de la resolució del cas.

Font del dret f Metàfora per a indicar el lloc d'on neixen o surten les normes jurídiques en el doble sentit d'on es creen (font en sentit material) i com s'exterioritzen (font en sentit formal).

Integració f Tècnica que permet suplir els buits o llacunes que presenta l'ordenament jurídic, en no preveure una disposició específica per a resoldre un cas concret, mitjançant el recurs a l'analogia, als principis generals o bé a un dret supletori.

Interpretació f Operació necessària per a l'aplicació de les normes jurídiques que deriva de la seva formulació en un llenguatge verbal, i que consisteix a esbrinar-ne el contingut d'acord amb uns criteris o cànons.

Ius commune m Terminologia medieval de designar el conjunt de normes format pel dret canònic, el dret romà i el dret feudal, que era comú o compartit a la majoria de territoris europeus.

jurisprudència f Criteri dels tribunals de justícia en la interpretació i aplicació de les normes

13


jurídiques. La dels tribunals superiors, si no és observada pels inferiors, pot donar lloc al recurs de cassació. D'una manera general, es refereix al conjunt de sentències o resolucions dels tribunals de justícia.

llibertat civil f Principi tradicional del dret civil català que reconeix la capacitat que tenen els particulars d'organitzar lliurement les seves relacions jurídiques, pel que fa a creació, regulació, modificació i extinció, i presumeix el caràcter dispositiu de les normes en dret privat.

Ordenament jurídic m Conjunt de normes que forma un sistema homogeni i coherent, compost per una diversitat de sectors o parts, que fan referència a àmbits de la realitat diferents.

Principis generals del dret m pl Són aquells principis o criteris rectors en què s'ha basat el legislador per a aprovar una determinada normativa i que informen els seus preceptes singulars; excepcionalment, són formulats com a dret positiu d'una manera expressa.

Sistemàtica f Classificació acadèmica o doctrinal per a l'exposició del dret civil, que agrupa o classifica les diferents normes jurídiques en parts o subsectors, per raó de la matèria objecte de regulació.

14


TEMA 2

DRET DE LA PERSONA

1. LA PERSONA

1.1 La persona i la personalitat en l'ordre jurídic

El dret de la persona és una art del dret civil que es constitueix pel conjunt de normes que regulen la situació, els poders, i els deures de la persona com a tal dins de l'ordenament jurídic privat. L'art. 10 de la CE eleva la dignitat de la persona i els drets fonamentals que li són inherents també el lliure desenvolupament de la personalitat, al rang de fonament de l'ordre polític i de la pau social. L'art. 14 de la CE estableix el principi d'igualtat.

Cal indicar que es distingeixen dos tipus de persones, la física, l'home subjecte racional i lliure; i la jurídica, moral o fictícia, l'associació i la fundació

1.2 Capacitat jurídica i capacitat d'obrar

La capacitat jurídica significa tenir l’aptitud o idoneïtat necessàries per a ser titular de drets i obligacions. STS de 31 de desembre de 1991 "La capacidad jurídica de una persona es consubstancial a su dignidad".

La capacitat de obrar implica la possibilitat, aptitud o idoneïtat d’una persona per realitzar eficaçment actes jurídics.

1.3 L'estat civil de les persones

Els estats civils son situacions permanents, o relativament estables, o qualitats de la persona que determinen la seva capacitat d'obrar. L'art. 326 del CC enumera na sèrie de situacions.

Nacionalitat: es perfilen les condicions d'estranger, apàtrida o nacional. Cada una d'aquestes situacions confereix un estatus diferent

Veïnatge civil. S'originen diferents estatus segons si el veïnatge és foral o de dret comú

Edat: es perfilen situacions diferents de major edat, menor d'edat i menor emancipat.

Matrimoni i filiació: com a determinants d'un cert estatus familiae en les relacions intraconjugal i dels conjugues amb els seus fills.

Incapacitació: Judicialment declarada priva de la capacitat qui la pateix.

2. COMENÇAMENT DE LA PERSONALITAT

2.1 El començament de la personalitat

La personalitat civil s'adquireix amb el naixement (Art. 29 del CC i art 211-1.1 CCCat)

El naixement natural no produeix automàticament efectes civils. Per què el naixement determini la personalitat, el Codi Civil el condiciona al compliment de dos requisits (art. 30 CC).

15


a) Tenir figura humanab) Viure vint-i-quatre hores enterament desprès del si matern

L'art. 211-1.2 del CCCat ens diu que el concebut té la consideració de persona per a tots els efectes que li siguin favorables, si arriba a néixer, amb la qualsevol situació que la personalitat civil s'adquireix per mitja del naixement, Art. 7 de la convenció sobre els drets de l'infant, Assemblea General de les ONU el 20 de nov. del 1989 i ratificada per Espanya el 30 de Nov. del 1990.

Per la seva part, el compliment de l'art. 30 del CC té un marcat caràcter civil patrimonial i no són aplicables en l’àmbit dels drets fonamentals i el dret penal2.

Com l'art. 149.1.8 CE estableix l'Estat és qui ha de regular quins fets tenen accés al Registre Civil, i que la llei que determina el RC qui son inscriptibles be donada per l'art. 40, en relació a les condicions establertes en l'art. 30 del CC, aleshores Catalunya no té competència en la matèria, per molt contradictori que sigui , a Catalunya no es poden inscriure els nadons fins que no hagin transcorregut vint-i-quatre hores de vida.

2.2 Supòsits especials: parts dobles o múltiples.

En casos de parts dobles o múltiples, l'art. 31 del CC disposa que la prioritat en el naixement correspon al que naixés primer

En el principi d'igualtat de la CE, Art. 14, estableix que l'absència de discriminació per raó de sexe en la preferència del baró sobre la dona en la successió, i la STC de 3 de Juny de 1997 a més exclou la preferència del baró en successió de determinats títols nobiliaris..

En aquests casos per determinar l'ordre dels naixements caldrà complir dos requisits

1. Ser present l'hora del naixement que aparegui en la inscripció del RC2. En cas que ni hi aparegui l'hora, la prioritat entre els nascuts es determinarà pels

mitjans de prova legal admesos, IM d'infantament.

2.3 Prova de naixement

La inscripció en el RC dóna fe del naixement, la dat, l'hora i el lloc, i també del sexe i la filiació de l'inscrit (art. 41 de la LRC)

Els naixements en els quals es presentin els requisits de l'article 30 del CC s'hauran d’inscriure en el RC (art. 40 LRC)

Mater sempre certs est no és possible ocultar la identitat de la mare en l'IM, ja que obliga a entendre que la maternitat queda legalment determinada pel part.

2.4 La protecció jurídica del concebut

Abans del naixement i de l'adquisició de la personalitat, l'ordenament jurídic atorga cert reconeixement al simplement concebut.

L'art. 29 CC i 211-1.2 CCCat estableixen una ficció legal segons la qual s'hauran de considerar nascuts per a tots els efectes que els siguin favorables.

2 Un nado tindrá dret a la vida des del naixement i, per tant, llevar-la-hi de manera dolosa seria un homicide, encara

que no tingues 24h. de vida.

16


ExemplesEn matèria de donacions, es reconeix la validesa de les efectuades als concebuts i no nascuts, que podran ser acceptades per les persones que legítimament les representarien en cas d'haver nascut (article 627 del CC).En matèria de divisió de l'herència, s'haurà de suspendre quan la vídua estigui encinta, fins que no es verifiqui el part o l'avortament (article 966 del CC i 464-2a CCCat).Finalment, l'article 6.1.2 de la LEC atribueix al concebut no nascut capacitat per a ser part en els processos civils davant dels tribunals "per a tots els efectes que li siguin favorables

2.5 La reserva de drets a favor del no concebut

Els anomenats nondum concepi permet atribuir drets a persones futures que ni tan sols no s'hagin concebut. en aquestes situacions es creen sistemes d’administració o gaudi temporal dels béns que correspondran al futur individu per altres persones, això es justifica sobretot en el dret de successions, en disposicions mortis causa, i es duu a terme mitjançant els instruments següents.

1. La substitució fideïcomesa. El testador crida a l'herència una persona que l'ha de conservar i transmetre en cert moment a una altra que encara no ha nascut3.

2. La designació condicional4. Es nomena directament com a hereva una persona amb la condició que arribi a néixer.

I per actes inter vivos

1. La clàusula de reversió de donacions. Permet disposar que apartir d'un determinat moment el donatari sigui substituït per un altre encara no concebut (Art. 641 CC i 531-19 CCCat)

2. La persona futura també es pot tenir en compte en contractes en els quals es pacti alguna prestació al seu favor.

2.6. Els preembrions

Aquest concepte es ve donat per les tècniques modernes de reproducció assistida, i són òvuls fecundats mitjançant tècniques d'inseminació artificial que , entre altres usos, poden començar un procés natural de reproducció humana.5

3. IDENTIFICACIÓ DE LA PERSONA: EL RÈGIM JURÍDIC DEL NOM

El nom és l'apel·latiu mitjançant el qual s'individualitza la persona i se la distingeix de les altres

Art. 53 de la LRC

Les persones són designades pel seu nom i cognoms, patern i matern, que la llei empara davant de tothom

3.1.1 El nom propi

En principi es reconeix plena llibertat en l'elecció del nom, encara que hi ha certes limitacions legals6 sobre això que han de ser interpretades amb caràcter restrictiu

3 STS de 14 d'octubre de 1996

4 STS de 4 d'octubre del 1970

5 El TC unicament ha assenyalat que els preembrions no viables no són nacituri.

6 Art.54 LRC modificat per la disp. final segona de la llei 3/2007 sobre la rectificació registral de la menció relativa al

sexe de les persones

17


1. No es pot imposar al nascut el nom d'un altre germà, tret que aquest sigui mort.2. No es pot imposar més d'un nom compost o dos simples

Actualment s'admet la imposició de noms propis estrangers o de qualsevol de les llengües espanyoles.

3.1.2 Els cognoms

La imposició dels cognoms està determinada per la filiació

1. Si la filiació és totalment determinada, s'imposarà el primer cognom del pare i el primer de la mare, en l'orde que acordin els progenitors

2. So la filiació només es determina respecte a un dels progenitors, portarà els seus cognoms en l'orde que ell decideix.

3. Si la filiació no es determina, serà el mateix encarregat del RC qui imposi uns cognoms d'ús corrent.

3.2. Caràcters i protecció civil del nom

Com atribut de la personalitat, el nom és (art.53 LRC):

Inalienable. Està exclòs de comerç Imprescriptible. No s'adquireix per l’ús prolongat Irrenunciable per subjecte Immutable. sense perjudici dels supòsits legals en els quals es permetrà seva

modificació (canvi de sexe)

4. EXTINCIÓ DE LA PERSONALITAT

4.1 La mort física

La personalitat s'extingeix amb la mort de l’individu (art. 32 CC i 211-1.3 CCCat)

L'extinció de la personalitat per mort produeix com a efectes principals la dissolució del matrimoni7 i l'obertura de la successió8. A més la mort d'una persona te com a conseqüència el final d'altres relacions jurídiques:

1. En l'esfera familiar, s’estigués la pàtria potestat i la tutela, el règim econòmic matrimonial i les pensions compensatòries

2. En l'esfera patrimonial, s’extingeixen les relacions contractuals personalíssimes.

Certs accions en matèria de familia, en canvi perduren més ennlà de la mort dísica de la persona, com altres drets fonamentls.

L'anomenada tutela postmortem es confia, als hereus (que corresponen l'exercici de le accion de filiació) o a les persones a qui aquest hagués designat expressament, o si no n'hi hagués, als parents o al Ministeri Fiscal

4.2. Prova de mort

La prova de mort, s'obté mitjançant la inscripció de la seva mort en el RC, on haurà de constar el lloc de la mort, i la data i la gora en que fa tingut el lloc. Extan obligat a practicar la inscripció

7 Art. 85 CC

8 Art. 657 CC

18


els parents consanguinis, fins al 4ª grau. Per practicar-la és necessari el certificat de defuncio i el mort s'enterrarà passades vint-i-quatre hores des de la seva mort.

4.3. Premoriència i commoriència

Quan diverses persones destinades a heretar entre elles moren en un mteix accident o sinistre, i no es pot conèixer amb exactitud l'ordre de les morts, es fa necessari determinar siban morir unes abans que les altres (premoriència) o bé si van morir totes elles simultàneament (commoriència)

Premoriència, el que mor després rebrà els béns del mort en primer lloc Commoriència, no hi haurà transmissió de béns d'uns als altres

En aquests casos, l'article 33 CC estableix la solució aplicable:

a) Qui sostingui la mort d'un dells en primer lloc l'haurà de provar per qualsevol dels mitjans admesos en dret

b) Si aixì no és possible, es presumirà la commoriència, amb la qual cosa no es produirà cap transmissió de drets successoris entre els morts

L'art. 211-2 del CCCat estableix una norma sobre commoriència, que exigies que, perquè pugui tenir lloc la transmissió de drets, el beneficiari de la successió o de la transmissió ha 'haver sobreviscut al causant almenys setanta dues hores.. Això s’emmarca amb el dret successori , l'art. 412-1 CCCat que "tenen capacitat per a succeir totes les persones que en el moment d'obertura de la successió ja hagin nascut o hagin estat concebudes i que sobrevisquin al causant"

4.4 Altres situacions d'extinció de la personalitat: la declaració de mort.

Quan una persona es troba desapareguda (absent) sense que se'n tinguin notícies durant un període de temps prudencial o en circumstàncies especialment confuses (com l’Himàlaia al maig), les relacions jurídiques que afecten a l'absent queden temporalment suspeses.

La declaració d’absència legal comporta com a efecte principal el nomenament judicial d'un representant de l'absent (art. 183 CC)

La declaració de mort permet, mitjançant la resolució judicial oportuna, qualificar la persona desapareguda de morta (art. 193 CC)

5. ELS ESTATS CIVILS

5.1. Concepte d'estat civil

Els denominats estats civils son situacions permanent -o almenys estables- en les quals es poden trobar ls persones que, per la seva rellevància i estabilitat especia, contribueixen a configurar la seva personalitat jurídica i els seus drets i deures en la societat.

Definició d'estat civil: En el nostre ordenament jurídic no es defineix l'estat civil, i no es diu quins són: únicament l'article 325 CC fa referència als estats esmenats afirmant que: "Els actes concernents a l'estat civil de les persones es faran constar en el RC destinat a tal efecte"

Els seus altres efectes jurídics La resta dels seus efectes jurídics, no són iguals per a tots els estats civils: alguns, com l'edat o la incapacitació, determinen la capacitat d'obrar de la persona; d'altres al contrari, com el matrimoni o la filiació, no l'afecten en absolut. Per aquesta raó no es consideren estats civil aquelles situacions personals, com l0absència

19


declarada o les restriccions imposades a concursats i fallis, el caràcter del qual és eminentment transitori.

5.2 Caràcters

Els estats civils tenen eficàcia erga omnes, per la qual coa s'hauran de publicar inscrivint-los en el RC (Art. 325 CC). La intervenció del Ministeri Fiscal és obligatòria en les controvèrsies que se suscitin sobre l'estat civil

5.3. Els estats civils

Matrimoni i Filiació, ón els estats familiars en tant que determinen la pertinença del subjecte a un cert grup humà.

Els estat que demostren la pertinençá a una determinada comunitat, sia una comunitat estatal (nacionalitat), sia una comunitat regional (veinatge)

Els estats relatius a la capacitat d'obrar de la persona són; l'edat, des d'una triple perspectiva: majoria d'edat, minoria d'edat i l'emancipació; o bé, la incapacitació, amb la privació consegüent de capacitat

5.4 Accions d'estat

Les accions d'estat son l'exercici de drets i deures que té implícitament l'estat civil, l'objectiu de les quals és:

Obtenir una declaració sobre la seva existència Modifica l'estat civil per resolució judicial (ex. incapacitació, divorci) Defensar un estat civil determinat davant les lesions de tercers

Les accions d'estat participen dels caràcters de l'estat civil són:

Irrenunciables, intransmissibles i insusceptibles de transacció + imprescindibles + de caràcter personalíssim + presumpció d’eficàcia erga omnes9 o sentències que posin fi a la inscripció al RC10

5.5 Els denominats títols d'estat

Títol d'atribució. El que determina que a una persona li sigui aplicable un estat civil determinat

Títol de legitimació. S'ha d'entendre com la raó jurídica que fonamenta que la persona actuï com a titular d'un determinat estat civil

5.6 La prova de l'estat civil

L'obligatorietat d'inscripció de la persona en el RC existeix tal com marca l'art. 325 del CC, això no representa adquirir un estat civil determinat, sinó que constitueix la prova dels fets relatius a l'estat civil que s'han consignat en la inscripció esmentada (art. 327 CC). Aquestes inscripcions es poden impugnar quan la inscripció no coincideix amb la realitat

5.7 La possessió d’estat

9 Art. 1252 del CC

10 Art 222 LEC de 1988

20


Mitjançant la possessió d'estat es pot demostrar l'existència d'un estat civil que existeix, però del qual han desaparegut les proves documentals (art. 327 CC) o be una contes judicial en la qual es discuteix la seva veracitat

6. El registre civil

6.1 El registre civil

El registre civil és una institució oficial de caràcter administratiu que té com a missió registrar els fets i les circumstàncies relatius a l'existència i l'estat civil de les persones, i aquelles altres circumstàncies que, sense constituir estat civil, la Llei permet inscriure.

El RC compleix aquests dos objectius: Ser mitjà de prova de l'estat civil i dur a terme la funció de publicitat dels estats civils.

6.2 Fets que es poden inscriure en el RC

Art. 1 de la LRC : En concret, s'han d'inscriure en el RC: El naixement, La filiació, El nom i els cognoms, L'emancipació i l'habilitació d'edat, Les modificacions judicials a la capacitat d'obrar, Les declaracions d'absència o mort, La nacionalitat i el veïnatge, La pàtria potestat, tutela i altres representacions legals, El matrimoni, La defunció.

El registre civil s'organitza en registres municipals, consulars i central. Tots depenen del Ministeri de Justícia i rep instruccions de la Direcció General dels Registres i del Notariat

6.3 Classes d'assentaments registrals

Les anotacions o inscripcions realitzades per escrit en els llibres del Registre Civil es doneminen assentament registrals. La llei 12/2005 estableixen que els assentament es faran en llengua castellana o oficial de la CCAA i existeixen diferents tipus d'assentaments, segons la formar en la qual es practiquin.

Inscripció: són els assentaments substantius que fan constar i donen fe dels fets inscrtis (Art. 2 LRC), poden ser principals que són els naixements, matrimonis, defuncions o tuteles, o be, marginals que es un "cajon desastre" tota la resta d'inscripcions.

Anotacions: Aquestes son assentaments amb valor purament informatiu, no constitueixen mitja de prova (art. 38 LRC)

Notes marginals: són assentaments secundaris que serveixen per relacions entre elles continguts diferens (art 39 LRC)

Cancelacions: són assentaments de caracter negatiu mitjançant els quals s'estingueix totalment o parcialmen l'eficàcia d'un altre assentament (art. 164 LRC), aquestes només es poden rectificar per sentència (art 92 LRC) o en supòsits excepcionals, mitjançant expedient governatiu (art. 93 i 94 LRC)

6.4 Publicitat del registre

El RC és una oficina pública i poden consultat tots aquells que tinguin interés a coneixer els assentaments (art. 6 LRC)

21


7. L'EDAT

7.1. Concepte i significat

La regulació de l'edat en el nostre ordenament jurídic segueix l'esquema següent:

La llei fixa una edat per a adquirir la plena capacitat d'obrar, a partir de la qual s'és jurídicament independent. La majoria d'edat s'adquireix en el nostre ordenament als divuit anys.

Fins arribar a aquesta edat, la llei limita la capacitat del menor d'edat, que és sotmès a la protecció dels poders públics i dels seus pares o tutors.

Això a més comporta dues excepcions, la incapacitació (el subjecte no tingui el grau de maduresa que li haurà de correspondre) i la emancipació (el subjecte presenti unes condicions d'aptitud suficients corresponents al seu seny o condicions de maduresa)

7.2. Còmput de l'edat

Per el còmput de l'edat s'estableixen les següents regles:

1. Regeix el sistema de còmput civil, en el qual els dies compten completament, amb independència de l'hora concreta de naixement

2. Els anys s'entenen complert en iniciar-se el dia del naixement (art. 315-2 del CC)3. L'ordenament jurídic només computa els anys complerts, no els mesos ni els dies

7.3. La minoria d'edat

La minoria d'edat fa referència a les primeres etapes de la vida d'una persona (des que neix fins que assoleix la majoria d'edat als divuit anys) i es caracteritza per la seva ineptitud per a actuar amb plenitud de consciència i voluntat en el món jurídic.

Existeix una protecció jurídica del menor que es sotmès per part de: La família li correspon la protecció, la cura i la representació dels menors. I els poder públics atorguen la funció d'assegurar la protecció integral dels fills (art. 39 CE)

L'actuació del menor en el tràfic jurídic s’atribueix als seus representants legals, però hi ha excepcions, les quals es permet al menor realitat segons quins actes o prendre en consideració d'alguna manera la seva voluntat:

Art. 211-6.3 del CCCat: Per a qualsevol acte del representant legal que impliqui alfuna prestació personal del menor, es requereix el seu consentiment, si ha complert 12 anys o si, tot i que tingui menys, te prou coneixement. Amb caràcter general, el menor te dret a ser escoltat en totes les decisions que afectin la seva esfera personal, familiar o patrimonial (art. 44 LOPJM11 i Art. 211-6.2 de CCCat)

El menor per a realitzar determinats actes jurídics que afecten la seva esfera personal o familiar. Se'n permet l’exercici quan, per les seves condicions de madures, el menor pugui realitzar-los per si mateix (art. 162 CC i 155.2.a i 236-18.2 del CCCat). Els menors poden promoure associats infantils i juvenils (art 7LPFM), o be l'art 321.2 que indica que el menor té capacitat per ser membres d'una associació infantil, juvenil o d'alumnes. Però s'ha de tenir en compte el consentiment respecte dels tractaments mèdics, la normativa estatal i catalana és similar, art. 9.3 de la Lleis estat 41/2002 98 i art 211-6 del CCCat. El actes relatius als estats civils contraure matrimoni, optar per un veïnatge civil, obtenir la nacionalitat, exercir la pàtria protestat i per finalitzar els actes relatius a la seva esfera patrimonial atorgar testament, acceptar donacions, adquirir possessions o consentir contractes. I per finalitzar, el menor de

11 LPJM = Ley de Protección Jurídica del Menor

22


setze anys pot realitzar per ell mateix actes d'administració ordinària sobre els bens que hi hagi adquirit

7.4 La majoria d'edat

La majoria d'edat s'assoleix de manera automàtica als divuit anys. Art 12 CE

Es produeixen els següents efectes:

S’extingeix la pàtria potestat (art 169 DD i 236-32 CCCat) i la tutela (Art 276 CC i 222-48 CCCat)

7.5 L'emancipació

L’emancipació representa la sortida del fill de la pàtria potestat i el reconeixement de la seva capacitat d'obrar per causes diferent de la majoria d'edat. L'emancipació s'ha vist com un estat intermedi entre la minoria i la majoria d'edat, ja que assimila la capacitat de lemancipat a la de l'adult, fins i tot amb algunes limitacions.

L’emancipació pot tenir lloc (art. 314 CC) pels següents motius.

Concessió. Dels pares que ho consentin, mitjançant escriptura pública be mitjanant compareixença davant del jutge (art. 317 de CC)

Matrimoni: Quan el major de catorze anys contrau matrimoni amb dispensa judicial. Art 316 CC

Vida independent El major de setze anys que visqui de manera independent Art. 319, encara que aquest és revocable.

Fins que no s'obtingui la majori d'edat, l'emancipat no podrà prendre diners a préstec, gravar o alienar bens immobles i establiments mercantils o industrials

7.5.1. El menor emancipat en el CCCat

L'art 211-7 ens indica que el menor emancipat actua jurídicament com si fos major d'edat, però necessita el complement de capacitat per als actes que estableix l'art. 211-12 del CCCat. L'emancipat a Catalunya pot tenir lloc si (art. 211-8) hi ha matrimoni, o mitjançant el consentiment dels que exerceixen la potestat parental que com a mínim han de tenir setze anys. Mitjançant el consentiment les que exerceixen la tutela (art 211-9) que a més dels setze anys necessiten consentiment del ministeri Fiscal. I per últim, mitjançant una resolució judicial (art. 211-10 del CCCat)

7.5.2. El menor i la vida independent

Es preveu que el menor de més de setze anys es considera emancipat si viu d'una manera econòmicament independent dels progenitor o del tutor amb el seu consentiment

7.6 L'habilitació d'edat

Art. 321 CC i 211-9.2 CCCat, la sortida anticipada de la representació legal es denomina habilitació d'edat,

23


8 LES RESTRICCION A LA CAPACITAT: INCAPACITACIÓ JUDICIAL I PRODIGALITAT

8.1. La incapacitació

La incapacitació és un estat civil de la persona que es constitueix per sentència judicial i que té com a efecte principal la limitació en la seva capacitat d'obrar i l submissió de la persona declarada incapaç i dels seus bens a la guarda o cura d’altres persones.

Incapacitació=no plena capacitat d'obrar

Art. 199 CC

"Ningú no pot ser declarat incapaç sinó per sentència judicial en virtut de les causes establertes en la Llei"

8.2. Causes d'incapacitació

son causes o requisits els marcats a l'art. 200 del CC.

Malaltia o deficiència física o psíquica, que aquesta sigui de caràcter persistent, i que impedeixi a la persona governar-se per si mateixa, atenent principalment a la capacitat de la persona per a adoptar de manera responsable decisions adequades.

Descendint a una anàlisi més concreta, els elements que cal tenir en compte són:

1)Existència d'una malaltia o deficiència de caràcter físic o psíquic Aquí s'al·ludeix a dos conceptes diferents cada un d'ells en un doble vessant. Així, mentre que les malalties tant físiques com psicològiques comporten una alteració de la salut o desviació de l'estat psicològic normal que pot afectar l'aspecte físic o el psíquic, les deficiències, al contrari, són característiques de les persones que restringeixen les seves possibilitats de conducta o vivències conscients o inconscients a causa d'una pertorbació en el ritme o grau de desenvolupament de les seves funcions, fet que comporta una limitació o impediment per a realitzar conductes que es considerarien normals en el seu cas en funció de l'edat, el sexe o l'entorn sociocultural.

2)Caràcter persistent de la deficiència o malaltia.Això fa referència a un trastorn de tipus continuat, no transitori, puntual o passatger, ja que el que es pretén no és una protecció ocasional, sinó atendre de manera estable, mitjançant l'òrgan de guarda corresponent, la seva incapacitat per a l'autogovern.

3)Impossibilitat d'autogovern.Pressupòsit «sine qua non» de gran importància, consistent en la impossibilitat d'observar una actitud reflexiva sobre la pròpia actuació, tant en el pla personal com en l'esfera patrimonial, dins de l'ampli context de vida social i familiar derivat de la incidència de la malaltia o deficiència esmentada, persistent en la capacitat de reflexió i enteniment, i en la facultat de decisió d'aquesta persona, fet que li impedeix un desenvolupament normal en l'activitat social.

És per això que, quan una malaltia o deficiència física o psíquica, anul·la, esmorteeix o atrofia el coneixement, distorsiona la realitat, o debilita la voluntat, afecta negativament la capacitat normal d'autogovernar-se.

SAP Cadis, 30 de juliol de 1999 (AC de 1999, 7225)

La sentència del Tribunal Suprem del 14 de juliol del 2004 impossibilita un tetraplègic que, malgrat conservar intactes les seves facultats cognitives i volitives, no es podia comunicar –ni per paraula ni mitjançant escriptura– amb el món exterior, per aquest motiu no es trobava en situació de governar-se per si mateix.

8.3 Procediment d'incapacitació

L'inici del procediment d'incapacitació es pot realitzar per dues vies:

a) Els familiars legitimats legalment poden promoure la declaració d'incapacitació.b) El Ministeri Fiscal haurà d'iniciar-lo quan no e trobin familiar, fins i tot si n'hi haguessin

i no haguessin sol·licitat la declaració d'incapacitat.

24


8.4 Els efectes de la incapacitació

La sentència que declari la incapacitació n'haurà d'establir la graduació en funció de les aptituds de l'incapaç per a governar-se per si mateix (art. 763 LEC)

Amb aquesta finalitat

1. La sentència establirà els actes que l'incapaç pot realitzar per si mateix2. La sentència haurà d'establir el tipus d'institució tutelar a que queda sotmesa

l'incapaç, ja sigui tutela, curatela o nomenament.3. La sentència s'haurà de pronunciar sobre la necessitat o no d'internament de

l'incapaç

La sentència d'incapacitació ha de ser objecte d'inscripció en el RC (Art. 46 LRC)

8.5 Institucions tutelars

8.5.1 La tutela

El tutor és el representant legal estable del menor o incapacitat, llevat per a El tutor és el representant legal estable del menor o incapacitat, llevat per a El tutor és el representant legal estable del menor o incapacitat, llevat per a aquells actes que pugui realitzar per si sol, ja sigui per disposició expressa de la Llei o per sentència judicial d'incapacitació. Art. 267 del CC.

El tutor està obligat a "vetllar" pel tutelat (Art. 269 del CC), i exercirà les seves funcions sempre en benefici dels seus interessos. Encara que el tutor disposi d'un ampli conjunt de facultats per a exercir la seva tasca de representació, determinats actes estan supeditats a l'existència d'una autorització judicial prèvia. Art. 271 i 272 del CC.

El jutge haurà de nomenar el tutor de l'incapaç entre els seus familiars més propers, amb l'ordre de preferència establert legalment (Art. 234 del CC.). L'exercici del càrrec de tutor és un deure, del qual només podrà quedar excusat en virtut d'algunes de les causes legalment previstes (Art. 251 del CC)

Una vegada possessionat judicialment en el càrrec (Art. 259 del CC), el tutor està obligat a fer inventari dels béns del tutelat en un termini de seixanta dies, prorrogable per l'autoritat judicial (Art. 262 i 263 del CC.). A més, el jutge pot exigir al tutor la constitució d'una fiança que asseguri el compliment de les seves obligacions. Art. 260 del CC.

El tutor té dret a una remuneració (l'import de la qual serà fixat pel jutge) sempre que el patrimoni del tutelat ho permeti. Art. 274 del CC

8.5.2 La curatela

El curador es la persona designada amb caràcter estable per a completar la capacitat del somès a curatela, sense substituir-li ni ser el seu propament el seu representant, la funció és prestar assistència.

8.6 Institucions de protecció de la persona en el CCCat

El capítol I sistematitza unes diposicions comunes a totes les inttitucions de protecció

L’art. 211-1 CCCat estableixen les funcions de protecció sempre s’han d’exercir en interès de la persona assistida.

L’exercici d’aquest càrrecs té caràcter personalíssim, llevat dels casos que preveu l’art. 222-18 CCCat, i només es poden atorgar poders especials per a actes en concret

25


S’exerceixen de manera gratuïta, excepte quan s’indica lo contrari. Tot i així tenen dret a reemborsament. Art 221-3 CCCat.

Els titulars de les funcions de protecció han d’escoltar i informar la persona la persona assistida. Art. 221-4 CCCat.

L’autoritat en mesures de control és l’autoritat judicial, d’ofici o a instància del Ministeri Fiscal, per complir el bon funcionament de la protecció, es pot requerir la intervenció d’especialistes i control de la gestió del patrimoni. Art. 221-5 CCCat

8.6.1. La tutela

El CCCat estableix un sistema mix de protecció, el règim de tutela es constitueix per a la protecció dels menors no emancipats sense potestat parental i per els incapacitats. L’art222-2 CCCat permet que persones majors d’edat que per malaltia o deficiència persistent no es puguin governar a si mateixes però no hi hagi necessitat de constituir tutela, si ja hi havien nomenat un apoderat en escriptura pública.

Modalitats de declaració de la tutela: Voluntàries i delacions judicials Tutela diferida per una mateix, l’article 222-4 del CCCat permet que qualsevol

persona, pugui nomenar en una escriptura pública la persona que vol que es faci càrrec del acte tutelar. Aquesta declaració s0’ha de fer abans de l’inici del procés sobre la seva capacitat

Tutela diferida pels titulars de la potestat parental: Art. 222-5 CCCat, els pares poden ordenar la tutela dels seus fills menors no emancipats i, si tenen la potestat, la dels fills emancipats o majors d’edat incapaços. Aquesta es pot fer mitjançant escriptura pública, testament o codicil. Es poden designar substituts en acte voluntari (Art. 222-9 CCCat). I la inscripció de les delacions atorgades en escriptura pública s’han de fer en el registre nomenaments tutelars no testamentaris (Art. 222-8CCCat).

La delació judicial: A falta de delació voluntària, la delació correspon a l’autoritat judicial. (art 222-10.1 CCCat). El jutge seguirà l’ordre de prelació que estableix l’art. 222-10.2 CCCat. En constituir la tutela és separen els bens del tutelat i el tutor i l’administració dels bens, i designar-ne dos càrrecs per gestionar-los (art. 222-12, 222-27 i 222-28 del CCCat).

Constitució i exercici de la tutelaNomés poden promoure la constitució de la tutela els inclosos a l’art 222-10 del CCCat, i persones o institucions que tinguin en guarda un menor, existeix l’obligatorietat de posar en coneixement al ministeri Fiscal si s’ha de posar en tutela a una persona (Art. 222-14 CCCat). Poden ser tutors persones jurídiques sense ànim de lucre que es dediquin a la protecció (Art. 222-16 CCCat). Tan el tutor com l’administració si presenten negligència en les funcions poden ser exclosos de les seves tasques (art. 222-33 CCCat)

Contingut de la tutelaSon els representants legals del tutelat a expeció dels indicats a l’art. 222-47 CCCat. Els deures del tutor són: la cura, procurar aliments, deure d’educació, respecte a la persona per garantir benestar material i social (art. 222-35, 222-37 i 222-38 del CCCat)

Extinció de la tutelaL’art 222-48 enumera les causes d’extinció de la tutela, quan acabi aquesta, el tutor i/o administrador, haurà de rendir comptes amb el Ministeri Fiscal (Art. 222-49, 222-51 i 222-52 del CCCat)

Consell de tutelaL’art 222-54 estableix la possibilitat que en la tutela diferida es prevegi la constitució d’un consell de tutela, integrat per un mínim de tres membres.

8.6.2 La curatela

26


La curatela és com una regència, protegeix un be jurídic que encara no te plenes facultats d’obra (per ex. Un menor d’edat emancipat amb parents morts o els pròdigs)

Art. 223-4, 223-5, 223-6, 223-7, 223-8 i 223-10 del CCCat

El contingut típic de la curatela és la prestació d’assentiment a un pacte patrimonial que pretengui dur a terme la persona limitadament capaç. La curatela s’extingeix per les causes determinades en l’art 223-9 del CCCat .

8.6.3 El defensor judicial

8.6.4 La guarda de fet

8.6.5 L’assistència

8.6.6 Protecció dels menors desamparats

Són menors desemparats els que estan en una situació de fet en què manquen els elements bàsics per al desenvolupament integral de la seva personalitat, o que estan sotmesosa maltractaments físics o psíquics o a abusos sexuals, sempre que per a la seva protecció efectiva calgui aplicar una mesura que impliqui la separació del menor del seu nucli familiar (Art. 228-11 CCCat)

8.7 La incapacitació de menors d’edat.

Art. 201 del CC. Motius per incapacitar a un menor:

Presenti causes establertes (art. 200 CC) Que es pugui preveure que les causes persistiran després de la majoria d’edat Que ho sol·liciten els titulars de la pàtria potestat

Els efectes són que el menor queda privat de capacitat i en arribar la majoria d’edat se li prorroga de manera automàtica.(art 171 CC)

8.8 La declaració de prodigalitat

La prodigalitat implica el comportament desordenat d'una persona en l'adminisstració del seu patrimoni, comportament que posa en perill els deures familiars d'assistència al seu conjuge, descendents o ascendents

La declaració judicial de prodigalitat no conveteix el subjecte en incapacitat, sinó que limita la seva capaciat d'obrar, de manera que el pròdig no pugui fer determinats actes patrimonials de disposició o adminsitració per si mateix, fet per a qual necessita l'assistència d'un curador. (Ojo diferència entre Incapacitat d'obrar i limitació d'obrar)

El declarat pròdig està subjecte a curatela, art. 286.3 del CC i 223-1 del CCCat, però a més, l'art. 223-4.3 estableix l'obligatorietat de sentència que declari al prodigitat i els límits i ambits en que la persona afectada pot adminsitrar els seus bens.

Estan legitimats per a demana la declaració de prodigalitat el cònjuge, els descendents i els ascendents que tinguin dret a percebre alimenta del presunte pròdig, els seus respectius representants legals i el Ministeri Fiscal.

8.9 L'internamente de presumptes incapaços

27


Per alalties o deficiencies que una persona requereixi de l'internament, per que així es produeixi és necessaria una autorització judicial (Llei 13/1983 i Art. 763 de LEC)

L'autorització ha de ser previa a l'internament i posterior a un examen i dictamen facultatiu

L'autorització es pot realitzar a posterior en casos excepcionals. El jutge és el responsable del seguiment de l'internat

8.10 La discapacitat

La llei 41/2003 de 18 de novembre de Protecció Patrimonial de les persones amb discapacitat (LPPD), en compliment amb l'art 49 de la CE i en relació a l'acolit de l'art. 9.2 de CE.

La LPPD pivota bàsicament entorn de la figura del "discapacitat", el concepte del qual està immediatament vincular a l'existència d'un grau o percentatge de minusvalidesa determinat: igual o superior al 33% en cas de minuscalidesa psiquica i igual o superior al 65% en el cas d'una minusvalidesa física o sensorial (art. 2.2)

Com es pot veure, la discapacitat esmentada és diferent de la incapacitatació, ja que la persona afectada per una minuscalidesa no necessia ser incapacitada prèviament per un jutge per a poder ser beneficiària de patrimoni protegit, vinculat immediatament i directament a la satisdacció de les necessitats virals del discapacitat. És a dir, discapacitat i incapacitat són dos conceptes diferents.

Fan referència al discapacitat entre altres preceptes, els art. 227-1 a 227-9 CCCat i els 1.1 i 3.3 de la LAPG

8.10.1 La discapacitat o dependència en el Codi Civil de Catalunya

L'art 227-2 CCCat estableix què hem d'entendre com a patrimoni protegit i l'art 227-3 CCCat com s'a de constituir.

La'art 227-1 Indicia com s'ha d'acreditar el grau de discapacitat o dependència.

El patrimoni protegit s'ha de constituir mitjançant escriptura pública, s'han d'establir persones designades per aceptar carrec de cuidador i administrador de bens limitats per sentència judicial Art. 227-4 CCCat

28


03.511 DRET CIVIL I

UNITAT 2

Guia d'estudi – GES 2

(M.2-1ª PART)

DRET DE LA PERSONA

• Itinerari

• Presentació

• Continguts

• Conceptes

• Bibliografia

Respecte la Unitat 2, l’ITINERARI que convé seguir per al correcte aprenentatge de l’assignatura és el següent:

AccionsLectura de la GES 2-1Lectura i estudi del mòdul 2: capítols 1 a 8Lectura del Glossari del Mòdul 2Fer els exercicis d'autoavaluació del mòdulLectura de l'enunciat de la PAC 1Lectura de la normativa i del material (doctrinal i sentències) per a la realització de la PAC.

Realització de la PAC 1Lectura de les solucions a la PAC1Lectura material complementariPresentació

Després d'haver estudiat el concepte de Dret Civil d'haver ubicat l'assignatura pel que fa al seu context històric, jurídic i territorial, el mòdul 2 estudia els aspectes fonamentals del Dret de la persona i l'estat civil. Si el Dret és una eina que serveis per a regular les relacions interpersonals, estudiarem els requisits exigits per l'ordenament jurídic pel que fa a la capacitat

29


jurídica, (aptitud per a la titularitat de drets i obligacions) i la capacitat d'obrar, (capacitat per a actuar de forma vàlida en dret), així com les circumstàncies que influeixen en les dites capacitat, les quals configuren l'estat civil, que --segons Carles J. MALUQUER DE MOTES-- podem definir com la posició jurídica que ocupa en un moment determinat i dins l'ordenament jurídic privat, la persona o persones que pertanyen a una comunitat política determinada. La finalitat d'aquesta guia d'estudi és la de servir a l'estudiant per a preparar l'estudi del Mòdul II de l'assignatura (“La persona física i la persona jurídica”) suggerint-li una visió general dels continguts més importants que són objecte d'estudi. És molt útil per a la comprensió del Mòdul II la realització de les activitats que s’hi proposen.

Continguts

Les matèries objecte de l'aquesta guia són:1.-La personalitat. 2.-La persona física: el començament de la personalitat.3.-La identificació de la persona física.4.-L'extinció de la personalitat civil de la persona. 5.-Els estats civils de la persona.6.-El registre civil.7.-L'edat. 8.-Les restriccions a la capacitat d'obrar.

Conceptes fonamentals

1.-La personalitat.

L'ordenament jurídic atorga personalitat a la persona física, però també a determinades entitats que no tenen substracte corporal que reuneixin els requisits legals, i que són conegudes com les persones jurídiques.

El nostre ordenament jurídic lliga el concepte de personalitat al de capacitat jurídica, que és l'aptitud per a ser titular de drets i obligacions. Tota persona pel sol fet de ser-ho té capacitat jurídica.

Una condició diferent a la capacitat jurídica es la capacitat d'obrar, que és l'aptitud per a actuar vàlidament i de forma eficaç en Dret.

Tota persona té capacitat jurídica, però no tota persona té capacitat d'obrar plena, ni --en conseqüència-- aquesta capacitat d'obrar és igual entre totes les persones. Hi ha persones que la tenen limitada, com ara els menors d'edat, els incapacitats i els concursats (aquests últims pel que fa a l'administració del seu patrimoni). Aquestes persones amb capacitat d'obrar limitada només poden dur a terme alguns actes amb plena eficàcia jurídica.

2.-La persona física: el començament de la personalitat.

30


Tant l’article 211.1 CC Catalunya, com l’article 29 CC assenyalen que és el naixement el que determina l’adquisició de la personalitat, però fins l’any 2011 la legislació estatal condicionava aquesta adquisició a dos requisits (art. 30 CC): que el nadó tingués figura humana i que visqués 24 hores desprès totalment del si matern.Part de la doctrina entenia que l’exigència dels requisits de l’art. 30 CC era contrària a la protecció que l’art. 10 CE fa de la dignitat de la persona i els drets que li són inherents12 . També l’art. 7 de la Convenció sobre Drets del Nen (de 20 de novembre de 1989) afirma que “el nadó serà immediatament inscrit després del seu naixement”. A més, la regla que establia l’art. 30 CC podia ser contrària a l’art. 14 CC per discriminar per raó de naixement. Per aquestes raons la Disposició Final tercera de la nova Llei 20/2011, de 21 de juliol del Registre Civil va donar una nova redacció a l’article 30 CC estatal, que és l’actual, segons la qual:

“La personalidad se adquiere en el momento del nacimiento con vida, una vez producido el entero desprendimiento del seno materno”.D’acord amb això el requisit vigent per tal d’adquirir la personalitat és que la persona neixi amb vida. La referència al despreniment del si matern determina, en realitat, el moment a partir del qual es considerarà adquirida la personalitat; és a dir, el moment del naixement.Per la seva banda, legislació catalana ja va optar amb anterioritat (des de l’aprovació de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del Llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família) per reconèixer la personalitat civil des del naixement (Art. 211-1.1 CC Catalunya. “La personalitat civil és inherent a la persona física des del naixement”.)Cal assenyalar que, en termes anàlegs, l'article 29 CC i l’art. 211-1.2 CCC estableixen que al concebut se'l tindrà per nascut per a tots aquells efectes que li siguin favorables, havent d'actuar en defensa dels interessos del concebut aquella persona que li representaria si hagués nascut. (Vegeu, a tall d’exemple, el cas de la donació a favor del concebut i no nascut (“nasciturus”) a l'article 627 CC i l’art. 531-21.3 CCC) . En el cas de les persones que encara no han estat ni tan sols concebudes únicament la legislació catalana admet una protecció de caràcter indirecte en algunes donacions i institucions successòries. (Articles 412-1 i 531-21.4 Codi Civil de Catalunya)

3.-La identificació de la persona física.

Tota persona ha de ser identificada. Aquesta identificació es fa a través del nom i dels cognoms. La determinació del nom es fa en el moment de la inscripció del naixement, i poden ser utilitzades qualsevol de les llengües oficials de l'Estat. No és possible imposar mes de dos noms simples units un guió o un nom compost. Tampoc es permet imposar noms extravagants que per si mateixos en combinació amb els cognoms resultin contraris al decòrum de la persona, aquells que facin confusa la designació o que indueixin a error sobre la identitat de la persona, ni tampoc el nom d'un germà viu. Conjuntament al nom, la persona s'identifica pels cognoms. La determinació dels cognoms de la persona vindrà establerta per la filiació, perque li correspondran els dels progenitors. (En cas d’adopció els cognoms es podran arribar a substituir pels dels adoptants).

Si la filiació resta determinada per ambdúes línies, el pare i la marte, de comú acord, podran decidir l’ordre de transmissió de llurs respectius primers cognoms, abans de l’inscripció registral.

En els supòsits de naixement amb una sola filiació reconeguda, aquesta determina els cognoms i el progenitor pot determinar, al moment de l’inscripció, l’ordre dels cognoms. L’encarregat del Registre imposarà un nom i uns cognoms d’us habitual a la persona quina filiació no pugui ser determinada.L’ordre dels cognoms establert per a la primera inscripció de naixement determinarà l’ordre per a l’inscripció dels naixements posteriors amb idèntica filiació.En arribar la majoria d’edat, la persona podrà demanar l’alteració de l’ordre dels cognoms.(Art. 109 CC). A Catalunya, a més, ho podrà fer en emancicpar-se (art. 235-2.3)

12 En aquest sentit l’art. del Prof. ALBALADEJO GARCÍA, Manuel; “Desde el instante en que nace, todo niño es persona e inscribible en el Registro”, Revista de Derecho Privado, 1997

31


4.- L’extinció de la personalitat civil de la persona.

La personalitat civil s'extingeix per la mort física de la persona. Aquest fet comporta l'extinció de tots els drets de caràcter personalíssim, així com determinades posicions jurídiques, com ara el matrimoni i la potestat sobre els fills. En canvi, els béns i drets de caràcter patrimonial que pertanyien al difunt al moment de la seva mort no s'extingiran, sinó que es transmetran als seus hereus.

Les situacions de desaparició d’una persona poden donar lloc a situacions jurídiques d’absència que, en determinats supòsits d'absència perllongada en el temps d'una persona sense tenir-ne notícies o conèixer el seu parador (Article 193 CC), l'ordenament jurídic permet dur a terme la declaració de defunció.

“En el cas que dues persones cridades a succeir-se entre si hagin mort conjuntament, sense que se sàpiga quina d'elles va morir primer, l'article 33 CC espanyol estableix la presumpció que ambdues van morir alhora i no hi haurà successió entre elles. En conseqüència, qui pretengui que una persona va morir abans que l'altra --i que, per tant, hi va haver successió—haurà d'acreditar-ho.

En canvi, el Codi Civil de Catalunya (article 211-2) determina que la crida a una successió o la transmissió de drets a favor d'una persona que depenen del fet que hagi sobreviscut a una altra només tenen lloc si aquella ha viscut almenys setanta-dues hores més que la persona a qui havia de sobreviure.”

5.-Els estats civils de la persona.

Com ja hem dit, l'estat civil és la posició jurídica que ocupa en un moment determinat i dins l'ordenament jurídic privat, la persona o persones que pertanyen a una comunitat política determinada.

Segons l'article 325 CC els actes relatius a l'estat civil s'han de consignar al Registre Civil. Així, l'article 1 de la Llei del Registre Civil, preveu, entre els fets inscriptibles relatius a l'estat civil de la persona: 1.-El naixement. 2.-La filiació. 3.-El nom i els cognoms. 4.-L'emancipació i l'habilitació de l'edat. 5.-Les modificacions jurídiques de la capacitat de les persones o el fet que es declarin en concurs, fallida o suspensió de pagaments (avui, la llei preveu el concurs com a única situació d'insolvència). 6.-Les declaracions d'absència o de defunció. 7.-La nacionalitat i el veïnatge civil. 8.-La potestat sobre els fills (que el CC estableix com a "patria potestat"), la tutela i les altres representacions que assenyala la Llei. 9.-El matrimoni.10 la defunció. No obstant això, com diu DIEZ PICAZO, aquesta enumeració abasta circumstàncies que res tenen a veure amb l'estat civil (com ara les situacions d'insolvència o l'absència), raó per la qual l'autor manifesta que al nostre ordenament jurídic els estats civils són:

1.-La nacionalitat i el veïnatge civil.2.-El matrimoni.3.-L'edat.4.-La incapacitació.

6.-El Registre civil.El Registre Civil és una institució oficial de caire administratiu quina funció és la de garantir l'autenticitat i publicitat dels fets relatius a la condició i estat civil de les persones. Aquests fets comprendran qualsevol circumstància que afecti la persona. El Registre proporciona i origina un grau de coneixement, garantia i publicitat que permet que sigui utilitzat com a prova de la producció dels fets que s'hi inscriuen, mitjançant mecanismes documentals de fàcil accés i d'important agilitat.

a) Els fets inscriptibles.

32


En mèrits de la previsió de l'article 1 LRC són inscriptibles els següents fets relatius a les persones:

1) El naixement.

2) La filiació.

3) El nom i els cognoms.

4) Les modificacions judicials de la capacitat de les persones, i la declaració de concurs (Fins a la nova Llei Concursal, la insolvència es declarava mitjançant concurs, fallida o suspensió de pagaments).

5) Les declaracions d'absència i de defunció.

6) La pàtria potestat (en l'ordenament català, "potestat del pare i de la mare"), l'absència i altres representacions legals.

7) El matrimoni.

8) La defunció.

b) La publicitat formal del Registre.

El Registro Civil és públic per a les persones interessades en conèixer els assentaments que hi figuren, i la publicitat es fa mitjançant la manifestació i l'examen dels llibres i per les certificacions. (Article 6 LRC). L’interès per a conèixer el contingut dels assentaments es presumeix a favor de les persones que demanen la certificació (Article 17 del RRC), però hi ha restriccions per a determinats documents que afecten a circumstàncies personals de l'individu. (article 79 LRC).La publicitat es manifesta de forma principal mitjançant les CERTIFICACIONS, que són una còpia literal o un extracte dels assentaments del Registre, autenticada pels funcionaris de l'organisme.

Les referències al text de la Llei del Registre Civil són al de la Llei de 8 de juny de 1957. Tot i l’aprovació de la (nova) Llei 20/2011, de 21 de juliol, del Registre Civil, la seva entrada en vigor ha estat ajornada en els aspectes que es referiran en aquest apartat per la Disposició Addicional Dinovena del R.Decret Llei 8/2014, de 4 de juliol.”

7.-L'edat L'edat és el temps transcorregut des del naixement fins al moment en el que s'estudia la vida de la persona.

L'ordenament jurídic reconeix la capacitat jurídica a qualsevol persona, però tan sols tenen capacitat d'obrar plena les persones majors d'edat. No obstant això, l'ordenament va reconeixent la capacitat per a realitzar actes determinats amb plena eficàcia jurídica a mesura que el menor desenvolupa el seu autogovern, capacitat natural o maduresa, perquè l'associa a l'aptitud per a dur a terme aquell acte en concret que es considera. Actualment l’ordenament jurídic atorga un grau important d’autonomia al menor que per exemple podrà exercir per sí mateix els seus drets de la personalitat quan tingui maduresa suficient (art. 162 CC; 211-5 a) CCC). A més entre la majoria i la minoria d'edat, hi ha una situació, que és l'emancipació, que permet a la persona actuar vàlidament per si mateix, amb determinades restriccions (article 159 Codi de Família).Les diferents edats que l'ordenament civil considera són:

1) L'edat de 12 anys. La llei considera aquesta edat en funció de diverses circumstàncies. A tall d'exemple cal remarcar:

33


La necessitat que els fills siguin informats i escoltats quan es prengui una decisió que afecti directament la seva esfera personal o patrimonial (Article 211-6.2 CCC)

.-La necessitat que el fill menor que ha de ser adoptat presti el seu consentiment a l'adopció. (Article 235-40 CCC).

2) L'edat de 14 anys. Com ara quan es determina que:

.-És l'edat necessària per a sol·licitar la nacionalitat per carta de naturalesa i per residència. (Article 23 CC.)

-És l'edat a partir de la qual es pot atorgar testament notarial. (Article 663 CC i article 421.4 CCC).”

.-És l'edat mínima necessària per a contreure matrimoni amb dispensa judicial. (Article 48 CC.)

.-És l'edat a partir de la qual es pot atorgar testament . (Article 663 CC).

.-Es pot ser testimoni en qualsevol tipus de judici.

3) L'edat dels 16 anys, perquè --per exemple--:.

.-A partir d'aquesta edat el menor pot administrar els béns que obtingui amb la seva activitat que generi benefici, tot i que ha d'actuar com un emancipat. (Article 236-25, c) CCC).

.-A partir d'aquesta edat el menor pot ser emancipat per concessió de les persones exerceixin la potestat, per concessió judicial, o per tenir vida independent. (Article 320 CC.)

4) L'edat de 18 anys, perquè

.-Amb aquesta edat s'arriba a la majoria d'edat i a la plena capacitat d'obrar. (Articles 315 i 322 CC.)

5) L'edat de 25 anys:

.-Que permet dur a terme actes per als quals es determina una capacitat especial, com ara, per adoptar (Article 235- 30 b) CCC.)

“L' EMANCIPACIÓ: Es pot aconseguir:

1) Per concessió o consentiment dels titulars de la potestat. (Article 317 CC / Art. 211-8 b)2) Por resolució judicial: D'acord amb les previsions de l'article 320 CC / 211-10 CCC:3) Per matrimoni. Segons la llei (Article 316 CC / Art 211-8 a) el matrimoni produeix de ple dret l'emancipació. S'ha de tenir present que en cas de dispensa matrimonial i pel que fa a aquests casos de matrimoni l'emancipació pot tenir lloc als 14 anys d'edat.

34


4) Per vida independent. D'acord amb l'article 319 CC, que considera emancipat , a tots els efectes, al fill major de 16 anys que amb consentiment dels pares viu independentment d'ells. En aquest sol cas (no en els anteriors) els pares podran revocar aquest consentiment. El CCC (Art. 211-11) precisa que aquesta independència és econòmica.”

EFECTES DE L'EMANCIPACIÓD'acord amb els articles 211-7 i 211-12 CCC

Els fills emancipats poden actuar, en relació amb la seva persona i els seus béns i drets, com si fossin majors d'edat, però necessiten que els progenitors o, si s’emancipa per matrimoni, el cònjuge major d’edat; o si si no n’hi ha, el curador, complementin la seva capacitat en els actes següents:

a).Els actes a què fa referència l'article 236-27.1 CCC

b).L'acceptació del càrrec d'administrador d’una societat.

8.- Restriccions a la capacitat.a) La incapacitació; Concepte i causes.

Tal com diu DIEZ PICAZO la incapacitació és un estat civil de la persona física, que es declara judicialment quan concorre alguna de les causes establertes en la llei. La incapacitació implica una restricció de la capacitat d'obrar de la persona, així com el sotmetiment (segons els casos) al règim de la tutela o curatela. L'article 200 CC, determina com a causes de la incapacitació les malalties o deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que impedeixen una persona governar-se per si mateixa. Quant als articles 202 a 214 CC cal recordar que es van derogar per la nova Llei d'Enjudiciament Civil.

b) Procediment i abast de la incapacitació.

D'acord amb l'article 753 LEC, els procediments d'incapacitació es trametran segons el previst per als judicis verbals, amb l'especificitat que es concedeix un termini de 20 dies per a contestar la demanda. La sentència d'incapacitació no té força de cosa jutjada amb caràcter indefinit. La declaració d'incapacitat pot ser modificada i deixada sense efectes, a través d'un nou procediment si concorren noves circumstàncies o si desapareix la malaltia o deficiència que originàriament va motivar la declaració d'incapacitació.

c) La prodigalitat.

És pròdiga la persona que, per raó de la seva conducta, fa perillar injustificadament el seu patrimoni, provocant disminucions que dificulten seriosament les possibilitats de satisfer les necessitats elementals de determinats membres de la seva família.La prodigalitat no és sinó un cas particular d'incapacitació. En aquest cas, en la sentència s'establiran els actes que el declarat pròdig no pot dur a terme sense l'assistència del seu curador.

d) Els oficis tutelars.

a´) La tutela.Aquesta institució té com a finalitat la guarda de la persona dels béns de l'incapacitat.El tutor ostenta també la condició de representant de l'incapaç, en tots els actes civils.

S'exclouen, però, de la representació els actes següents (Article 222-47.2 CCC):

a) Els relatius als drets de la personalitat, llevat que les lleis que els regulin estableixin una altra cosa.

35


b) Els que pugui fer el tutelat d’acord amb la seva capacitat natural i, en la tutela de menors, els relatius a béns o serveis propis de la seva edat, d’acord amb els usos socials.

c) Aquells en els quals hi hagi un conflicte d’interessos amb el tutelat.

d) Els relatius als béns exclosos de l’administració de la tutela o, si escau, de l’administració patrimonial, d’acord amb els articles 222-41 i 222-42.

En l'àmbit patrimonial els tutors administren el patrimoni del tutelat o tutelada que tinguin sota la seva cura, amb la diligència d’un bon administrador, responent dels danys causats per llur actuació (l'article 222-40 CCC) i amb rendició anual de comptes (art. 222.31 CCC), que ha de consistir en un estat detallat d'ingressos i despeses, un inventari de l'actiu i el passiu del patrimoni a la fi de l'exercici i el detall dels canvis en relació amb l'inventari de l'any anterior, acompanyat dels justificants corresponents.

A més, segons l’article 222.43 CCC el tutor i l’administrador patrimonial necessiten autorització judicial per als actes següents:

a) Alienar béns immobles, establiments mercantils, drets de propietat intel·lectual i industrial o altres béns de valor extraordinari, i també gravar-los o subrogar-se en un gravamen preexistent, llevat que el gravamen o la subrogació es faci per a finançar l’adquisició del bé.

b) Alienar drets reals sobre els béns a què fa referència la lletra a o renunciar-hi, amb l’excepció de les redempcions de censos.

c) Alienar o gravar valors, accions o participacions socials. No cal l’autorització, però, per a alienar, almenys pel preu de cotització, les accions cotitzades en borsa ni per a alienar els drets de subscripció preferent.

d) Renunciar a crèdits.

e) Renunciar a donacions, herències o llegats; acceptar llegats i donacions modals o oneroses.

f) Donar i prendre diners en préstec o a crèdit, llevat que aquest es constitueixi per a finançar l’adquisició d’un bé.

g) Atorgar arrendaments sobre béns immobles per un termini superior a quinze anys.

h) Avalar, prestar fiança o constituir drets de garantia d’obligacions alienes.

i) Adquirir la condició de soci en societats que no limitin la responsabilitat de les persones que en formin part, i també constituir, dissoldre, fusionar o escindir aquestes societats.

j) Renunciar, assentir a la demanda, desistir o transigir en qüestions relacionades amb els béns o els drets a què fa referència aquest apartat.

k) Cedir a terceres persones els crèdits que el tutelat tingui contra el tutor o adquirir a títol onerós els crèdits de tercers contra el tutelat.

No cal l’autorització judicial amb relació als béns adquirits per donació o a títol successori si el donant o el causant l’han exclosa expressament.

El tutor i l’administrador patrimonial no poden sotmetre a arbitratge les qüestions relacionades amb els béns o els drets a què fa referència l’apartat 1.

b´) La curatela.La funció de l'actuació del curador és la de complementar la capacitat del declarat pròdig o incapacitat. El curador no ostenta la representació de la persona sotmesa a curatela.

36


Així, els actes del pròdig o de la persona afectada d'incapacitat relativa que requereixin assistència de la persona titular de la curatela i s'hagin fet sense aquesta assistència són anul·lables en la forma establerta per la llei.

c´) La pròrroga i rehabilitació de la pàtria potestat.Tal com determina l'article 236-33 CCC, la declaració judicial d'incapacitat dels fills menors no emancipats comporta la pròrroga de la potestat del pare i de la mare quan arriben a la majoria d'edat, en els termes que resultin d'aquella declaració. La declaració judicial d'incapacitat dels fills majors d'edat o emancipats, si no hi ha designació de tutor per ells mateixos, o bé si no correspon la constitució de la tutela a favor del cònjuge o de la persona de sexe diferent amb qui conviu en relació estable de parella, o dels descendents i viuen encara el pare o la mare que eren els titulars de la potestat, comporta la rehabilitació d'aquesta potestat, que s'ha d'exercir, d'acord amb les excepcions que pugui establir la resolució judicial, com si es tractés d'un menor.Tot i així, el jutge, atesa l'edat i la situació personal i social del pare i de la mare, el grau de deficiència del fill o filla incapaç i les seves relacions personals, pot no acordar la pròrroga o la rehabilitació de la potestat i ordenar la constitució de la tutela o de la curatela.

d)Internament del presumpte incapaç.D'acord amb el que preveuen els articles 212-4 i 212-5 CCC i l’article 763 LEC caldrà autorització judicial per a internar la persona sotmesa a potestat o tutela en un establiment adequat. Tot i així la mesura d’internament pot ser presa sense autorització prèvia si el fet d'obtenir-les pot comportar un retard que impliqui un risc immediat i greu per a la salut de la persona malalta, o per a la integritat física o psíquica del malalt o d’’altres persones. En aquest cas, el directior de l’establiment on es faci l’internament ha de comunicar-ho al jutjat que correspongui en el termini de vint-i-quatre hores, com a màxim.

37


SOLUCIONARI PAC 1

Recordatori important: Excepció feta de les preguntes del test, la resta d’indicacions són referides al contingut aproximat que es demanava respecte de cadascuna de les preguntes formulades. Les vostres respostes han de ser sempre originals, és a dir, fruit de la vostra reflexió personal i expressades també de manera original, no se n'ha de reproduir literalment el que pugui localitzar-se en la guia de lectures, gestió, manuals o altres documents.

TEST 30%

Indica la resposta correcta de les següents preguntes, tot raonant molt breument el perquè:

1. La personalitat civil de la persona física s’extingeix:a) A partir del moment de la mort de la persona.b) Només quan ho declara l’autoritat judicial competent.c) 72 hores després de la mort de la persona.d) 24 hores després de la mort física de la persona.

Així ho recull l’art. 211-1.3 CCCat i l’art. 32 CCE

2. Segons la Constitució Espanyola, les Comunitats Autònomes poden legislar en matèria de Dret civil:

a) Per a conservar, modificar o desenvolupar el Dret civil comú.b) Per a determinar la norma aplicable en el cas d’un conflicte de lleis amb les d’una altra Comunitat Autònoma amb Dret civil propi.c) Per a conservar, modificar i desenvolupar el seu Dret civil propi, sempre que n’haguessin tingut amb anterioritat a la Constitució de 1978.d) En cap cas, perquè és l’Estat l’únic que té competència en aquesta matèria.

Aquesta és la determinació establerta a l’art. 149.1. 8ena. CE

3. El Dret Civil és dret comú:

a) Perquè conté normes generals que afecten als ciutadansb) I, per aquest motiu, és supletori de la resta de sectors de l’ordenament jurídic.c) I, per això, regula qualsevol aspecte de l’ordenament jurídic.d) I, per això, regula els aspectes essencials de l’ordenament jurídic.

Així ho mantenen, respectivament, l’art. 111-4 CCCat i l’art. 4.3 CCE

4. La capacitat d’obrar plena:a) S’adquireix amb l’emancipació.b) Com la capacitat jurídica, és igual per a totes les persones.c) És l’aptitud per a dur a terme actes jurídics amb eficàcia plenad) És la que té el pròdig, perquè no és un incapacitat.Així es recull al Mòdul II, pg. 12 i als arts. 322 CCE, quan parla del major d’edat, i 211-3 CCCat

5. La capacitat d’obrar:a) És igual per a totes les persones físiques.b) És l’aptitud per a ser titular de drets i obligacions.c) És idèntica a la capacitat per heretar.d) És l’aptitud per a exercir drets i assumir obligacions

38


La capacitat d’obrar és un concepte dinàmic que implica actuació i es defineix d’aquesta manera a la pg. 12 del Mòdul II)

6. L’adquisició de la capacitat jurídica de la persona física es determina:a) Mitjançant la seva atribució en els contractes que atorguib) De forma judicial, una vegada la sentència és ferma.c) En el moment de inscriure la persona física en el Registre Civil.d) En el moment del naixement.

D’acord amb l’art. 211-1.1 CCCat i 30 CCE.

7. El contracte atorgat per un menor d’edat emancipat sense el complement de capacitat exigit per la llei és:

a) Anul•lable, produeix efectes fins que –si és el cas— l’anul•la un Tribunal de Justícia.b) Nul, no produeix cap efecte.c) Rescindible sempre, perquè provoca un perjudici al menor.d) Delictiu, perquè el treball d’un menor d’edat és il•legal

Tal com determina l’art. 211-12.3 CCCat

8. La jurisprudència és font del Dret segons el Codi Civil de Catalunya:

a) Cert, amb caràcter subsidiari a la Llei, el costum i els principis generals del Dret.b) Només en el cas que la llei no resolgui una qüestió i sempre que no hi hagi precedent establert al respecte.c) Fals, no és font del Dret en cap cas. d) Fals, ho és en defecte de llei i abans del costum.

Art. 111-1.1 CCCat

9. Són persones físiques:

a) Les persones que neixen vives, tinguin o no plena capacitat d’obrar.b) Només aquells éssers humans que tenen plena capacitat d’obrar.c) Les persones sempre i quan arribin a la majoria d’edat.d) Les societats personalistes.

Art. 211-1.1 CCCat

10. La incapacitació:

a) És una limitació a la capacitat d’obrar que només opera amb els menors d’edat.b) És declarada pel Jutge i només en cas que concorri alguna de les causes establertes a la llei.c) La pot sol•licitar exclusivament el Ministeri Fiscal.d) Es automàtica; la qual cosa vol dir que es produeix en el mateix moment que la persona pateixi una malaltia greu que la impedeix governar-se per si mateixa.

Així ho determina l’art. 199 CCE11. Segons el Codi Civil espanyol, els requisits per a tenir a una persona per nascuda són:a) Que neixi viva i es desprengui del si matern.b) Que neixi amb figura humana i visqui fora del si matern.c) Que neixi i visqui fora del si matern almenys durant un període de 48 hores.d) Que neixi amb figura humana i visqui fora del si matern almenys durant un període de

72 hores.

Cal recordar que els arts. 29 i 30 CCE ja no demanen requisits temporals ni de forma física des del 2011. L’art. 211-1.1 CCCat tampoc no en demana

12. L’emancipació per vida independent exigeix que:

a) El menor tingui 16 anys complerts i obtingui l’autorització judicial per emancipar-seb) El menor tingui 14 anys complerts i que no tingui progenitors vius.

39


c) El menor visqui de manera econòmicament independent, sense que li calgui consentiment dels pares.

d) El menor visqui de manera econòmicament independent, però necessita el consentiment dels pares.

Art. 211-11.1 CCCat.

13. És causa d’incapacitació:

a) Qualsevol malaltia, sempre que no sigui física, sinó psíquica.b) Les malalties –físiques o psíquiques— que generin una limitació de la mobilitat física de la persona superior al 66 %.c) La prodigalitat.d) Cap de les respostes anteriors.

L’art. 200 CCE exigeix que sigui una malaltia o deficiència (física o psíquica) però persitent i que limiti l’autogovern de la persona

14. El Codi Civil de Catalunya regula:

a) La tutelab) El principi de bona fe i d’honradesa en els pactes.c) La dita “doctrina dels actes propis”.d) Totes les figures jurídiques assenyalades anteriorment.

Només cal comprovar-ho als arts. 221 i ss., 111-7 i 111-8 CCCat

15. La legitimació per poder instar la declaració de prodigalitat d’una persona correspon a:

a) El presumpte pròdig, el cònjuge o que es trobi en una situació de fet assimilable, els descendents, els ascendents o els germans del presumpte pròdig.b) Els parents del presumpte pròdig que puguin ésser cridats a succeir-lo.c) Únicament el cònjuge i els descendents.d) El Ministeri Fiscal, si els representants legals dels que siguin creditors d’aliments no la insten.

Art. 757. 5 LEC

CAS PRÀCTIC 1

PREGUNTES

1. En el moment del seu naixement, tindrà el nen capacitat jurídica? Tindrà capacitat d'obrar? Defineix tots dos conceptes.

La capacitat jurídica és l'aptitud o idoneïtat per a ser titular de drets i obligacions. La tenen totes les persones ja que s'adquireix juntament amb la personalitat jurídica i no admet graduacions. Tant l’article 211.1 CCCat, com l’article 29 CCE assenyalen que és el naixement el que determina l’adquisició de la personalitat.

Fins a la reforma operada al CCE (Disposició Final Tercera de la Llei 20/2011) la legislació estatal condicionava aquesta adquisició a dos requisits (art. 30 CC): que el nadó tingués figura humana, i que visqués 24 hores desprès totalment del si matern.

Per la seva banda, la legislació catalana, reconeix la personalitat civil des de el naixement sense cap altre requisit13

13 Art. 211.1.1 CC Catalunya. “La personalitat civil és inherent a la persona física des del naixement”.

40


Per tant, el fill d’en Narcís i l’Aïna --quan neixi-- tindrà personalitat jurídica i, en conseqüència, també capacitat jurídica.

Pel que fa a la capacitat d'obrar, habilita les persones perquè puguin realitzar actes amb eficàcia jurídica, és l'aptitud o idoneïtat per a exercir drets i contreure obligacions. Implica actuació i per això admet graduació: pot ser plena, limitada o inexistent. Per establir aquesta graduació es té en compte la capacitat de la persona per ser conscient de l'abast dels actes que realitza i les seves repercussions (capacitat natural).

Existeixen dues circumstàncies que limiten la capacitat d'obrar: l'edat i les deficiències físiques o psíquiques que impedeixen a una persona governar-se per si mateixes. Per exemple un menor de 5 anys d'edat té capacitat jurídica i per tant pot ser propietari d'un pis, però no té capacitat d'obrar per atorgar una compravenda d’un immoble i no el podria celebrar vàlidament. En el mateix cas es trobaria un major d'edat que està incapacitat judicialment. Però la capacitat natural de la persona s’ha de tenir en compte, per això, encara que el menor d’edat no tingui plena capacitat d’obrar pot tenir capacitat natural per fer alguns negocis i seran vàlids plenament. Per exemple, comprar una llaminadura

Aquestes persones estan sotmesos a un règim de protecció (potestat parental, tutela, curatela). Això implica que altres persones substitueixen o complementen aquesta capacitat d'obrar limitada.

En el nostre cas, en el moment de néixer, el nen no tindrà capacitat d’obrar i restarà sotmès a la potestat parental del seus pares 2. Pot el pare d’en Narcís realitzar una donació a favor del seu nét abans que neixi?

Qui l’hauria d'acceptar?

El problema que hem de resoldre és si el concebut i no nascut pot adquirir drets, sabent que per a fer-ho cal tenir personalitat jurídica. Segons els articles 211-1.1. i 211-1.2 CCCat (i 29 i 30 del CCE), és el naixement el que determina que hi hagi personalitat, però s’estableix una ficció legal i el concebut és considerat nascut per als efectes que li siguin favorables, sempre que arribi a néixer. Amb aquestes premisses hem de concloure que el nen podrà ser beneficiari de la donació del seu avi si arriba a néixer.

Per tal que la donació es perfeccioni és necessari que el donatari l’accepti, ara bé el fill de l’Anaïs no pot fer-ho (encara no ha nascut). L’article 531.21.3 CCCat i l’article 627 del CCE donen solució a aquesta qüestió tot establint que; “Les persones que serien els representants legals dels concebuts si ja haguessin nascut poden acceptar les donacions que s'efectuïn a favor d'aquests.” Per això, són els seus futurs pares qui poden accepten la donació. Aquesta acceptació té com a efecte que el donant no pot revocar la donació.

Altra cosa és quan ingressen el béns donats en el patrimoni del nen. Encara que l’acceptació per part dels pares té com a efecte que el donant no pot revocar la donació, això no implica que els béns donats surtin de forma immediata del patrimoni del pare d’en Narcís i passin al net. Això només es produirà en el moment en què es consideri nascut, encara que els efectes s’hagin de remuntar al moment en què essent nasciturus els seus pares van acceptar la donació. (aquesta és la idea de retroacció).

3. Existeixen circumstàncies que permetin atorgar al menor d’edat una capacitat d'obrar semblant a la que té el major d'edat? Quines?

L’art. 211.3 CCCat fonamenta la capacitat d’obrar de les persones en la seva capacitat natural i estableix que les limitacions a la capacitat d’obrar s'han d'interpretar d'una manera restrictiva. No obstant això, reconeix que la plena capacitat d’obrar s'assoleix amb la majoria d'edat14

Fins que arribi a la majoria d’edat el fill de l’Anaïs i en Narcís no tindrà plena capacitat d’obrar, i estarà sotmès a la potestat parental (arts. 236.18 CCCat i 154 i 162 CCE). Segons l’article 236.17 CCCat els progenitors, han de tenir cura dels fills, prestar-los aliments en el sentit més

14 Art. 211.4 CCCat.” La majoria d'edat s'assoleix als divuit anys”.

41


ampli, conviure-hi, educar-los i proporcionar-los una formació integral. També tenen el deure d'administrar el patrimoni dels fills i de representar-los.

No obstant això, amb el transcurs del temps el nen anirà adquirint un major grau de maduresa, que hem de tenir present a l’hora de determinar quins actes podrà realitzar (capacitat natural)

Amb caràcter general els articles 211.5 i 6 CCCat parlen d’actes en els quals poden intervenir els menors d’edat segons la seva edat:

a) Actes relatius als drets de la personalitat, llevat que les lleis que els regulin estableixin una altra cosa. (També arts. 211-5.a), 236.18.2 a) i 321-2 CCCat i 162, 1º CCE)b) Actes relatius a béns o serveis propis de la seva edat, d'acord amb els usos socials. (art. 211-5.b CCCat),c) Els altres actes que la llei li permeti.15

d) D’acord amb la seva edat i capacitat natural i, en tot cas, si ha complert dotze anys, té dret a ésser informat i escoltat abans que es prengui una decisió que afecti directament la seva esfera personal o patrimonial.

Hi ha normes que concreten els supòsits en els quals el menor ha de ser informat i escoltat ( arts. 92, 154, 156, 159, 173, 231i 273 CC i els 211.6.2, 22.31 i 22.28 CCCat

e) Per a qualsevol acte del representant legal que impliqui alguna prestació personal del menor, es requereix el seu consentiment si ha complert dotze anys o si, tenint-ne menys, té prou coneixement.

D’altra banda, l’article 531.21 CCCat diu que poden acceptar donacions totes les persones que tenen capacitat natural, llevat dels casos que es tracti de donacions amb gravàmens, carregues o modes. En aquest supòsits els menor han de ser assistits per els pares, tutors o persones que tenen encomanada la seva protecció. (També arts. 625 i 626 CCE)

En aquest sentit, al Mòdul II haureu llegit un fragment de la Resolució de la Direcció General del Registre i del Notariat de 3 de març de 1989, que confirma la validesa de la inscripció d’una donació realitzada a favor de dos menors d’edat. En aquesta resolució la DGRN diu que com a regla general s’ha de reconèixer l’aptitud per acceptar donacions a tota persona que tingui capacitat natural d’entendre i voler i que als menor d’edat, major de setze anys se’ls pressuposa legalment aquest grau de discerniment.

Finalment, hem estudiat que hi ha un estatus intermedi entre la majoria i la minoria d'edat, al qual s'accedeix quan es donen determinades circumstàncies i que atorga al menor una capacitat d'obrar semblant a la que té el major d'edat: l'emancipació

Segons l’article 211.8 i 11 CCCat i 314 i ss CC l'emancipació pot tenir lloc:a) Per matrimoni.b) Per consentiment dels qui exerceixen la potestat parental o la tutela.

15 Actes relatius als estats civils:. Contraure matrimoni sota dispensa (art. 48 CCE). Reconèixer fills extra matrimonials (arts. 235.11 CC Cat i 121 CCE). Optar per un veïnatge civil o la nacionalitat espanyola (art. 14 i 20 CCE). Exercir la pàtria potestat (arts. 236.16 CC Cat i 157 CCE). Atorgar consentiment per a ser adoptat (arts. 235.43 c) CCCat i 177.1 CCE)

Actes relatius a la seva esfera patrimonial:. Atorgar testament (arts. 421.4 CCCat i 663 CCE). Acceptar donacions (arts. 531.21 CCCat i 625 CCE). Adquirir la possessió (art. 443 CCE). Capitulacions matrimonials (arts. 231.21 CCCat i 1329 CCE). Actes d’administració ordinària dels bens adquirits amb el seu treball (arts. 236.25 i 26 CCCat i 164.3 CCE)

42


c) Per resolució judicial.d) Per vida independent del menor

En el primer cas, quan el major de catorze anys contreu matrimoni amb dispensa judicial es produeix automàticament la seva emancipació.

Quan és l'autoritat judicial qui concedeix l'emancipació, a sol·licitud del menor de més de setze anys, s’han de donar causes que impossibiliten la convivència amb els progenitors o tutor, o que dificultin greument l'exercici de la potestat parental o de la tutela. Aquesta concessió requereix l'audiència prèvia de les persones que exerceixen la potestat parental o la tutela i l'informe del Ministeri Fiscal.

Els casos b) i d) també requereixen que el menor tingui setze anys però es necessita el consentiment dels pares. En el primer cas, aquest consentiment s'atorga en una escriptura pública o per compareixença davant de l'autoritat judicial encarregada del Registre Civil i es irrevocable (art. 221.9 CCCat). El segon cas, suposa una situació de fet en la que el menor viu d'una manera econòmicament independent dels progenitors, amb el seu consentiment que es pot revocar (art. 211.11 CCCat) L’emancipació habilita al menor per actuar jurídicament com si fos major d'edat, però hi ha tot un seguit d’actes que, fins que arribi a la majoria d’edat, no pot fer per si sol i necessita un complement de capacitat. El consentiment per realitzar aquest actes li han de donar: el cònjuge major d'edat en cas d'emancipació per matrimoni, els progenitors o, si no n'hi han, el curador (art. 211.7 CCC i 323 i 324 CCE).

Els actes que han de ser complementats són els que estableix l’art. 211.12 CCCat que fa una remissió al article 236.27.1 CC Catalunya16

Els actes fets sense el complement de capacitat són anul·lables, en el termini de quatre anys, a instància de la persona que havia de prestar-lo i, a partir de l'arribada a la majoria d'edat, de la persona interessada.

4. Quina acció podria comportar la limitació de la capacitat de Narcís? Quins requisits serien necessaris perquè prosperés l'acció? Creus que prosperaria l’acció en aquest cas?

En el cas de en Narcís ens trobem amb una persona que té una patologia depresiva, amb independència del seu tipus de personalitat feble o dubitativa.

16 Acceptar el càrrec d'administrador d'una societata) Alienar béns immobles, establiments mercantils, drets de propietat intel·lectual i industrial, o altres béns de valor extraordinari, i també gravar-los o subrogar-se en un gravamen preexistent, llevat que el gravamen o la subrogació es faci per a finançar l'adquisició del bé.b) Alienar drets reals sobre els béns a què fa referència la lletra a o renunciar-hi, amb l'excepció de les redempcions de censos.c) Alienar o gravar valors, accions o participacions socials. No cal l'autorització, però, per a alienar, almenys pel preu de cotització, les accions cotitzades en borsa ni per a alienar els drets de subscripció preferent.d) Renunciar a crèdits.e) Renunciar a donacions, herències o llegats; acceptar llegats i donacions modals o oneroses.f) Donar i prendre diners en préstec o a crèdit, llevat que aquest es constitueixi per a finançar l'adquisició d'un bé.g) Atorgar arrendaments sobre béns immobles per un termini superior a quinze anys.h) Avalar, prestar fiança o constituir drets de garantia d'obligacions alienes.i) Adquirir la condició de soci en societats que no limitin la responsabilitat de les persones que en formin part, i també constituir, dissoldre, fusionar o escindir aquestes societats.j) Renunciar, assentir a la demanda, desistir o transigir en qüestions relacionades amb els béns o els drets a què fa referència aquest apartat.

43


Cal recordar que, per tal que es pugui plantejar la incapacitació d’una persona, l’art. 200 del CCE requereix inicialment que la persona pateixi una malaltia o deficiència persistent de caràcter físic o psíquic. Segurament aquesta circumstància de persistència podria arribar-se a plantejar en el cas d’en Narcís incrementés en el futur la freqüència d’aquestes situacions depressives fins al punt de no fer possibles les remissions de la malaltia, voluntàries o terapèutiques.

Però, a més de la persistència, el més important és que el CCE, per tal d’acordar una incapacitació, demana que la malaltia o deficiència sigui tan important com per impedir a la persona governar-se per si mateixa.

En aquest sentit l’enunciat assenyala que en Narcís no pot atendre el seu treball “de forma puntual”. No podem assumir que el fet de no complir puntualment amb la feina pugui portar per si sol a incapacitar ningú. Sens perjudici d’això, s’haurà de tenir present aquest fet, com a símptoma del grau de depressió que pateix en Narcís.

En conclusió, no creiem que la situació d’en Narcís permeti plantejar la seva incapacitació en aquest moment, però això no treu que s’ha de trobar un tractament mèdic adequat per en Narcís que li permeti controlar la malaltia.

Si la incapacitació és una mesura de protecció que només té justificació amb relació a la protecció de la persona, és evident que quan la persona pot ser protegida abans --sense necessitat de sotmetre-la a a incapacitació-- caldrà fer-ho. Però, si arribem al cas que aquesta possible protecció l’ha d’atribuïr un jutge, mitjançant el procediment d’incapacitació, s’haurà d’acordar.

Per al cas que aquesta situació s’acabés plantejant caldrà tenir present la STS de 29.04.2009, que ens il·lustra abastament, fins al punt d’establir unes “regles interpretatives de la legislació vigent en matèria d’incapacitació” (pg. 12) i, al seu FJ 8è (pgs. 17 i 18) determina que “Las causas de incapacidad están concebidas en nuestro derecho, a partir de la reforma de 1983, como abiertas, de modo que, a diferencia con lo que ocurría en la antigua redacción del Código civil, no existe una lista, sino que el Art. 200 CC establece que "son causas de incapacitación las enfermedades o deficiencias de carácter físico o psíquico que impidan a la persona gobernarse por sí misma". Es evidente que el Art. 322 CC establece una presunción de capacidad que se aplica a toda persona mayor de edad, que sólo desaparece cuando se prueba la concurrencia de una enfermedad de carácter persistente que permita concluir que aquella persona no se halla en situación de regir su persona, administrar sus bienes y cumplir con las restantes funciones de una persona media. Así se ha venido considerando por la jurisprudencia de esta Sala en sentencias de 19 mayo 1998 , 26 julio 1999 , 20 noviembre 2002 , 14 julio 2004 ; como afirma la sentencia de 28 julio 1998 , "[...] para que se incapacite a una persona no es sólo suficiente que padezca una enfermedad persistente de carácter físico o psíquico [...] lo que verdaderamente sobresale es la concurrencia del segundo requisito, o sea, que el trastorno tanto sea permanente como que oscile en intensidad, impida gobernarse a la afectada por sí misma"

Arribats a aquest punt --i per concloure-- cal recordar que aquesta mateixa sentència del TS planteja diferents mecanismes de protecció, que no han de estar necessàriament en la declaració d’incapacitació i sotmetiment a tutela: “… la actual regulación de las medidas de protección se basa en tres soluciones, a su vez adaptables a cada concreta situación: a) la incapacitación; b) la curatela, y c) las medidas a tomar en caso de discapacitados no incapacitables respecto a aspectos patrimoniales, regulada en la reforma del Código civil efectuada por la Ley 41/2003”.

Això també ens ha de portar a assenyalar que la curatela no és una figura exclusivament destinada a ser utilitzada en la prodigalitat. Per descomptat, en aquest cas no es trobaríem en un supòsit de prodigalitat: en Narcís no porta a terme una conducta o activitat que pugui fer entrar en perill el dret d’aliments establert a la llei a favor dels faliliars més propers

La jurisprudència ha anat decantant el concepte de prodigalitat. Per exemple la SAP La Coruña de 3 de juny de 2005, determina les principals notes característiques de la prodigalitat:

44


“(…), ha sido la jurisprudencia la que ha ido perfilando el concepto de pródigo considerando como tal a aquella persona que de forma habitual gasta el patrimonio de manera desordenada y excesiva; de manera que la realización de actos aislados no pueden conducir a declarar pródigo a una persona, máxime cuando con ellos no ha puesto en peligro su patrimonio, y no puede protegerse una mera expectativa basada en el temor a que ello pueda ocurrir, incluso aún cuando los gastos puedan ser considerados desproporcionados a su caudal o sin justificación, ello no conlleva la declaración de pródigo.

Es necesario la concurrencia de unas circunstancias para declarar la prodigalidad de una persona:

a) que su conducta sea habitual, puesto que como ya se ha dicho los actos más o menos irregulares o los gastos excesivos, pero aislados o circunstanciales, no pueden ser tenidos en cuenta para la declaración de prodigalidad,

b) que su conducta sea condenable. Entendiendo por ello que los gastos realizados supongan el dilapidar sus bienes, o realizar gastos excesivos en proporción a sus posibilidades. Sin que se tenga en cuenta la mayor o menor moralidad de sus actos o su licitud.

c) que su conducta ha de suponer un riesgo para el patrimonio.

d) que ello perjudique gravemente a la familia (cónyuge, ascendientes o descendientes que perciban alimentos o se encuentran en situación de reclamárselos).

5. Podria l’Anaïs interposar aquesta acció en representació del seu fill que encara no ha nascut?

Segons l’article 757 de la LEC, la declaració d’incapacitat la pot promoure el presumpte incapaç, el cònjuge o qui es trobi en una situació de fet assimilable, els descendents, els ascendents, o els germans del presumpte incapaç. I, pel que fa a la declaració de prodigalitat, només la podrà instar el cònjuge, els descendents o ascendents que percebin aliments del presumpte pròdig o es trobin en situació de reclamar-los-hi i els representants legals de qualsevol d’ells. Si no la demanen els representants legals, ho farà el Ministeri Fiscal.

Sobre la possibilitat d’actuar en nom del fill que no ha nascut, hem de dir que la legislació estableix una protecció especial per al nasciturus (art. 6.1.2ª LEC) que els permet ser part en un procés davant d’un tribunal civil “per a tots els efectes que li siguin favorables”.

PREGUNTES MODUL I

1. Quines Comunitats Autònomes tenen en l’actualitat competències per a legislar en matèria del seu Dret civil propi, abans anomenat Dret civil “especial o foral”?

L’article 149,1.8 CE reconeix els drets “civils, forals o especials per part de les CCAA allà on n’hi hagi a data d’entrada en vigor de la CE de 1978. Això comportaria el reconeixement del Dret civil d’aquelles Comunitats Autònomes que a l’entrada en vigor de la CE van tenir una Compilació de Dret civil Especial en vigor, com és el cas de Catalunya, les Illes Balears, Aragó, Navarra, País Basc –tot i que únicament va compilar disposicions d’Alaba i Biscaia-- i Galícia.

A més, el propi TC també va assenyalar (STC 121/1992, de 28 setembre, FJ 1) que l’enunciat «Drets civils forals o especials» de l’art. 149, 1, 8 permet entendre que la seva remissió abasta no únicament els Drets civils compilats al temps de l’entrada en vigor de la Constitució, sinó també a normes civils d’àmbit regional o local i de formació consuetudinària preexistents a la Constitució. Aquest és el cas del “Fuero de Baylio”, aplicable a determinats territoris de la Comunitat Autònoma d’Extremadura. Per això, la redacció actual de l’Estatut d’Autonomia d’Extremadura (Llei 1/2011, de 28 de gener) preveu expressament la competència

45


exclusiva de la comunitat sobre “la conservació, defensa i protecció del Fuero de Baylio i Institucions de Dret consuetudinari.”

Com a conseqüència d’aquesta doctrina constitucional també trobem avui reconeguda –per exemple-- la competència sobre la conservació, el desenvolupament i la modificació del “Dret civil foral valencià” al nou Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (Ley Orgánica 1/2006)

2. D’acord amb el que la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveuen en matèria de competències sobre dret civil, argumenteu si considereu que el Parlament de Catalunya podria establir la regulació de les causes de nul·litat, separació matrimonial i divorci.

Abans de passar a resoldre la qüestió concreta que es planteja a la pregunta, convé realitzar unes mínimes precisions que ajudin a clarificar la qüestió referida a l'estructura de l'Ordenament civil post-constitucional i que, alhora, ens ajudaran a trobar una solució per a aquelles.

La CE estableix la distribució competencial. En l'àmbit del Dret civil, les regles de competència les fixa a l'article 149.1.8 la CE. Aquest és l'article de referència i al que cal recórrer en primer lloc.

La complexa redacció d'aquest article en matèria de distribució competencial del Dret Civil (regla, excepció, excepció de l'excepció) ha donat lloc a diferents interpretacions. La doctrina utilitza una classificació convencional d'aquestes interpretacions: les maximalistes, les restrictives i les intermèdies (Vid. PUIG-FERRIOL i ROCA, "Fundamentos..."I pàgs. 146 i 147. Mes àmpliament, SALVADOR CODERCH, P. "El Dret Civil de Catalunya. Comentari al nou art 1r de la Compilació Catalana" a "la Compilació i la seva història: Estudis sobre la codificació i la interpretació de les lleis", Barcelona 1985, pàg. 316 i ss.).

Els més bel·ligerants contra l'expansió dels Drets autonòmics -per a nosaltres el català- (interpretació restrictiva) basen els seus arguments en aquesta circumstància (català) i en la interpretació de les paraules "conservació, modificació i desenvolupament". Així, les competències assumides tindrien com a objecte un conjunt normatiu històricament definit, i que consisteix en allò que, pel que fa al cas de Catalunya, va recollir la Compilació del 1960 i va reconèixer com a dret català vigent en aquell moment.

Els més expansionistes (interpretació maximalista) es basen en la reserva a favor de l'Estat de certes matèries. És a dir que si hi ha matèries ("en qualsevol cas…") que no es poden regular, significa que fins a aquest límit sí que es pot legislar.

Els que segueixen la interpretació eclèctica es manifesten mes respectuosos amb la lletra de la CE (competència sobre legislació civil/ conservació, modificació i desenvolupament dels drets civils propis).

Aquesta actitud podria apropar-se a la maximalista pel que fa als seus resultats. Sembla que l'actuació de les CCAA i del propi TC s'apropen a aquesta interpretació, que tindrà com a límit final les matèries exclusivament reservades a l'Estat per l’ "en tot cas".

En concordança amb l'establert per la Constitució, els diferents estatuts i, en particular, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 mantenia en el seu art. 9,2 la competència exclusiva sobre “la conservació, modificació i desenvolupament” del dret civil català. La principal conseqüència pràctica que tenia aquesta afirmació era de limitar l'àmbit objectiu dels drets civils autonòmics.

La idea d'uniformitat va portar el legislador constituent a establir excepcions a la capacitat normativa de les CCAA, a l’entendre que determinades matèries (el bloc dur) havien de continuar sent generals. Aquestes matèries, per tant, són de competència estatal: "regles relatives a l'aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, relacions jurídico-civils relatives a les formes de matrimoni, ordenació dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per resoldre conflictes de lleis i determinació de les fonts del Dret…. "

Ara bé, després de tot el que hem assenyalat inicialment, podem mantenir que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 (art. 129) s’ha arrenglerat amb les posicions doctrinalment més expansionistes o maximalistes a favor de les competències autonòmiques sobre el Dret civil, a les que abans ens hem referit.

Així, s’ha capgirat el joc de l’art. 149,1 8 CE (regla, excepció, excepció de l'excepció) per un altre: regla (competència autonòmica general), excepció (les matèries incloses “en tot cas” a

46


l’art. 149.1.8 CE), determinant, segons la nova concepció que es pretén establir en matèria de dret civil, que la Generalitat tindrà la competència exclusiva com a regla general i l’Estat mantindria la competència excepcionalment sobre determinades matèries (les de “en tot cas” de l’art. 149.1.8 CE).

Però la polèmica sobre la interpretació de l’abast de l'article 149.1.8 CE continua oberta després de la STC 31/2010, de 28 de juny, que resol el Recurs d’inconstitucionalidad 8045-2006 en relación con diversos preceptes de la LLei Orgànica 6/2006, de 19 de julio, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Cataluya, perque el TC decideix de forma interpretativa sobre l’art. 129 EAC (“No són inconstitucionals, sempre que s’interpretin en els termes establerts al corresponent fonament jurídic que s’indica, els següents preceptes: (…) l’art. 129 (FJ 76) .

Dit això, pel que fa a la pregunta concreta que formulàvem voldríem indicar el següent: segons el que acabem de considerar, el Parlament de Catalunya podria regular alguns aspectes del matrimoni. Així podria regular (i ja regula) el règim econòmic del matrimoni (al Títol III del Codi Civil de Catalunya, particularment al Capítol II), com també ho fa respecte d’altres aspectes del matrimoni (els efectes de la nul·litat, la separació matrimonial i el divorci (al Títol III del mateix Codi, Capítol III). I hem d’entendre que en aquesta mateixa situació es podrien trobar les causes de nul·litat, separació matrimonial i divorci, si és que el Parlament de Catalunya ho decidís, perque en l’actualitat no existeix aquesta regulació legal al Dret civil de Catalunya. Tot i així hi pot haver qui mantingui la posició que aquesta no és una institució connexa amb les regulades ja al Dret civil de Catalunya i entendre que l’Estat és qui té la competència exclusiva (“la legislació civil”, segons l’art. 149.1.8ena. CE).

MÒDUL II,(1ª part)

3. Assenyaleu les diferències entre la tutela i la curatela.

Tant la tutela com la curatela són institucions de protecció de les persones, que per diversos motius, tenen la capacitat d’obrar limitada. No obstant això, hi ha notables diferències que podem deduir tant de les funcions que tenen atribuïdes cadascuna, com dels casos en els que han de substituir o complementar la capacitat de les persones

Pel que fa a la tutela, és una institució prevista per assistir als menors no emancipats que no estiguin en potestat parental i als incapacitats si ho determina la sentència. El tutor no només ha de tenir cura del tutelat i li ha de procurar aliments si els recursos econòmics d'aquest no són suficients, sinó que també ha de administrar els seus bens llevat que es nomeni a un altre persona per fer aquesta funció i és el seu representant legal (art. 222.1 i ss CCCat; art. 222 i ss CCE).

Per la seva banda, la curatela té un abast més restringit, ja que està prevista per complementar la capacitat de determinades persones, com el menor emancipat, el pròdig i en els casos de incapacitació judicial en que no es constitueix la tutela. Es tracta de persones que tenen possibilitats d’actuar per si mateixes en molts àmbits, per la qual cosa el curador no substitueix la seva capacitat d’obrar sinó que només la complementa. Tampoc té la representació de la persona posada en curatela (arts. 223.1 i ss CCCat i 286 i ss CC)

4. Una persona que ha estat declarada pròdiga ¿pot atorgar testament?

Segons l’art. 421-3 CCCat poden testar totes les persones que, d'acord amb la llei, no siguin incapaces per a fer-ho i, segons l’art. 421-4 CCCat, són incapaços per a testar els menors de catorze anys i els qui no tenen capacitat natural en el moment de l'atorgament. En conseqüència, la declaració de prodigalitat (que no incapacita la persona) no incapacita la persona per atorgar testament. Haurem d’estar –en aquest i en qualsevol cas-- a la capacitat natural del testador en el moment d’atorgar el testament. L’art. 421-9 CCCat determina que si el testador no està incapacitat judicialment, el notari n'ha d'apreciar la capacitat per a testar d'acord amb l'article 421-7 i, si ho considera pertinent, pot demanar la intervenció de dos facultatius, els quals, si escau, han de certificar que el testador té en el moment de testar prou capacitat i lucidesa per a fer-ho.

47


MODUL II

9. EL DOMICILI

9.1. Introducció: finalitat de la determinació del domicili

El concepte domicili, que inclou una dimensió plural àmplia (STS 30 de gener de 1993 RJ 1993/350) es basa en el criteri objectiu de 'espi o lloc físic que ocupa la prsona, i compleix amb la finalitat bàsica de permetre la seva plena identificació.

El domicili tb és el lloc designat per a exercir els drets i complir les obligacions civils (art. 40 CC), a és el domicili es un concepte emprat en CC i LEC amb finalitats com: canvi de veinatge (art 14.4 CC); l'adquisició de nacionalitat espanyola i/o la seva recuperació (Art. 22 i 26 CC), determina el lloc on cumplir les bligacions (art. 1171 CC), determina el partit judicial (art. 50 i 51 LEC) i determina la situació d'absència (art. 181 CC).

Per aquestes dades, s'afirma que el domicili és la seu jurídica de la persona, i s'empra com el lloc en el qual qualsevol pot ser localitzat

9.2. domicili voluntari o real

9.2.1 concepte: la residència habitual

El domicili real o voluntari és aquell que ha estat elegit per cafa persona en exercici de la seva autonomia de la voluntat

Els espanyols tenen dret a elegir lliurement la seva residència i a circular pel territori nacionaArt. 19 CE

9.2.2 Prova

EL domicili real es pot provar amb una sèrie de documents administratius com el padró municipal, el cens electoral o el document nacional d'identitat

El domicili es precisa amb referència al terme municipal, amb indicació de carrer i número o entitat de població quan no sigui capital del municipiArt.137 5. RRC

9.2.3 La pluralitat de domicilis

Un persona només pot tenir un domicili real, l'habitualitat de la residència (art. 50.3 LEC)

9.2.4 Domicili i residència

S'ha de distingir el domicili, com a residència habitual de la persona, de la simple residència, que no és més que el lloc en el qual una persona es troba accidentalment, eventualment o transitòriament [(STS de 23 d'abril de 1970, 30 de desembre de 1992 (RJ de 1992/10569)]

9.3. Domicili legal

El domicili legal és el que la llei, per diferents circumstàncies, dia imperativament per a determinades persones, amb independència que es tracti o no de la seva residència habitual

Encara podem distingir una sèrie de supòsits en els quals l'ordenament jurídic estableix un domicili concret per a determinades persones

48


Domicili de les persones casades Els cònjuges tenen l'obligació de fixar un domicili conjugal o familiar (art. 70 CC), com es presumeix que conviuen el domicili de la persona casada és el conjugal (art 68 i 69 CC), però que per motius laborals un pot tenir un domicili diferent.

Domicili sotmet a pàtria potestat és els des seus progenitors, llevat que es pugui demostra que la habitual és un altra (art. 154.1 CC)

El domicili de la persona incapaç o menor amb tutela el domicili és el del tutor

El domicili dels comerciants serà el lloc en el qual tinguin el centre de les seves activitats mercantils (Art. 50.3 LEC)

El domicili de les societats mercantils serà el lloc assenyalat en l’escriptura de la societat o en l'estatut

El domicili dels diplomàtics i que gaudeix de dret d'extraterritorialitat, serà l'últim que hagin tingut en territori espanyol (art. 44.2 CC)

9.4. El domicili administratiu

9.5 El domicili electiu

El domicili electiu és la seu jurídica de la persona determinada lliurement i voluntàriament per a tots o algun dels efectes propis d'un negoci jurídic

El concepte constitucional de domicili

La CE estableix que "el domicili és inviolable" i "no s'hi podrà fer cap entrada o registre sense consentiment del titular o resolució judicial, llevat d'un car de delicte flagrant" (art 18.2CE)

Per domicili, en un sentit juridicoconstitucional, s'entén qualsevol espai físic tancat, l'ús i gaudi del qual correspon a l'individu i en el qual desenvolupa la seva vida privada i exerceix la seva llibertat més íntima.

10. LA NACIONALITAT

10.1 Concepte. Nacionals i estrangers

La nacionalitat és una qualitat jurídica que consisteix en el vincle que políticament i jurídicament uneix cada persona amb un estat concret, respecte del qual té drets i obligacions

La doctrina planteja la nacionalitat com un estat civil (art. 9.1 CC), però la distinció entre nacionals i estrangers no pot confluir a l’obturació de diferents drets o situacions discriminatòries (Art. 13 CE).

10.2 Determinació de la nacionalitat espanyola

La nacionalitat s'adquireix, conserva, i perd d'acord amb el que estableix la llei (Art. 11CE), però l'art 17 a 28 del CC distingeix dues maneres d’adquirir la nacionalitat.

Adquisició originària o atribució automàtica de la nacionalitat. El naixement determina tot seguit la nacionalitat de la persona. Ius sanguinis té en compte la filiació o el llinatge del nascut, fet pel qual se li atribueix la nacionalitat del seu pare/mare amb independència de quin sigui el

49


lloc en que s'hagi verificat el naixement. I el ius solis pren en consideració el lloc concret del naixement, amb independència de la nacionalitat dels pares.

1. Per filiació ius sanguinis. Són espanyols d'origen els nascuts de pare o mare espanyola (art 17.1a CC)

2. Per naixement ius solis. Son els nascuts a Espanya els pares estrangers si, almenys, un d'ells hagués nascut a Espanya (art. 17.1b CC). Són nascuts a Espanya de pares estrangers, si ambdós manquessin de nacionalitat o si la legislació de cap d'ells no atribueix al fill una nacionalitat (art 17.1c del CC). Són nascuts a Espanya que no tinguin determina a filiació (art 17.1.d del CC).

3. Per adopció. Un espanyol que adopta a un estranger menor de divuit anys, aquest adquirirà la nacionalitat espanyola d'origen des de l'adopció (Art. 19.1 CC)

4. Per possessió d'estat. La persona afectada per la nul·litat del títol ha de demostrar els extrems següents:

i. Que ha posseït i utilitzat la nacionalitat espanyola de manera continuada duent deu anys. Es tracta d'una qüestió de fet consistent a provar que s’ha actuat davant la comunitat com a espanyol.

ii. Que la possessió hagi estat de fona fe; es a dir que no conegués o fos conscient de la nul·litat del seu títol

iii. Que la possessió es basi en un títol inscrit en el RC

Adquisició derivativa

1. L'opció voluntària a l’estranger. El legislador preveu que determinats estrangers que es troben en una situació especial puguin lliurement i voluntàriament optar per la nacionalitat espanyola modificant, d'aquesta manera, la seva nacionalitat originaria.

i. Les persones estrangeres que estan subjectes a pàtria potestat d’un espanyol (art 20.1 CC)

ii. Les persones estrangeres que tinguin nacionalitat esp. d'origin determinada després de cumplir els divuit anys.

iii. Els majors de divuit anys adoptats per un espanyol (art 19.2 CC)iv. Aquelles que hagin nascut a Espanya i que tinguin pare o mare

originàriament espanyols. 2. L'exercici del dret d'opció: com requisit fonamental, la persona que hi opti renuncïi a

la nacionalitat anterior (art. 23b del CC)3. Adquisició per carta de naturalesa: La nacionalitat espanyola també s'adquireix per

cata de naturalesa, la qual s'atorga discrecionalment mitjançant reial decret, sempre que es presentin circumstàncies exepcionals en l'interesat (art. 21.1 CC). El Govern va atrogar als familiars i victimes de l'11M.

4. Residència continuada en territori espanyol. La persona estrangera que resideix de manera estable i habitualment a Espanya pot adquirir la nacionalitat espanyola mitjançant concessió atorgada per Ministeri de Justicióa (art. 21.2 CC). Per sol·licitar la nacionalitat s'exigeix un periòde de temps segons el cas, i que es compleixin els requisits de l'art 22.3 CC.

i. Termini de residència. Termini mín de 10 anys, 5 anys si es per conceció d'asil o refugi, i dos anys quan es tracta d'antigues colonies (filipines, països iberoamericans, portugal...). Exepcionalment un any si hi ha vinculació anterior amb Espanya, que hagin nascut a Espanya, que hagues nascut a l'estranger però pare o mare espanyols, etc..

ii. Requisits de residència: La reisdència ha de ser legal, continuada, i immediatament anterior a la petició (art. 21.2 CC)

5. Perdua de la nacionalitat espanyola: La CE prohibeix expressament que l'ordenament jurídic esbleixi, a tall de pena o sanció, la privació de la ancionalitat espanyola d'origen. Art. 11.2 CE. Les causes que poden fer perdre-la son les següents:

i. Adquisició voluntaria d'altra nacionalitatii. Renuncia expresaiii. Falta de declaració davant del RC per constatar la voluntat de

conservar la nacionalitativ. Sentència firme per perdua de nacionalitat no originària

50


v. Entrar voluntariament al servei d'armes o partit politic si no es nacionalitat originaria.

6. Recuperació de la nacionalitat espanyola. Sempre que es presentin na serie de requisits (art. 26 CC). Ser resident, declarar la voluntat davant del RC i sol·licitar la recuperació al RC

7. Doble nacionalitat La CE ho preveu amb certs països. Art. 11.3 CE

11 EL VEÏNATGE CIVIL

11.1 Concepte de veïnatge civil

El vïnatge civil es pot deginir com la confició jurídica pròpia de cada cituadà espanyol que determina l'aplicabilitat d'un dels ordenaments jurídics civil existents al nostre país.

A més el veïnatge, també es pot considerar com un estat civil i pot influir en la capacitat d'obrar de cada subjecte. Art. 1.7 LRC

11.2 Maneres d'adquirir el veïnatge civil

- Originaries-

Per filiació (iuris sanguinis) L'art 14.2 CC consagra el principi d'adquisició per filiació en virud del qual s'atorga als fills, incloent-hi els adoptius no emancipats, el veïnatge que tinguessin els pares en el moment del seu naixement. si els pares tenen diferent veïnatge, el fill tindria el veïnatge del progenitor, la filiaicó del qual hagi estat determinada en primer lloc

Pel lloc de naixement (Iure soli) En cas de dubte preval el veïnatge civil que correspongui al lloc de naixement. Art. 14.6 CC

Veïnatge de dret comú. Quan no ha sigut posible emprar cap dels dos criteris 'atribueix el dret comú.

L'atribució dels pares Les regles descrites no són imperatives per als pares que tinguin diferent veïnatge civil, i per aixòse'ls atorga la possibilitat d'atribuir al fill dins des sis mesos següents al naixement o a l'adopció, el veïnatge de qualsevol d'ells

- Canvis de veïnatge civil originari-

Adquisició per opció: El legislador preveu la posibilitat que els ciutadans, puguin modificar el seu veÑinatge mitjançant l'exercici d'un simple dret d'opció voluntari.

Adquisició per residència: S'han de complir dos requisits, que l’interessat compleixi els terminis de temps que la llei demana i que la residència sigui en tot cas, continuada.

Termini de residència: dos anys de manera continuada, si vol sol·licitar aquest veïnatge o deu anys de residència continuada i es canvia de facto.

Residència continuada: l’interessat s'estableix en un lloc determinat amb ànim de romandre de forma estable.

Veïnatge civil de qui adquireix la nacionalitat: L'art 15 del CC li dona l'opció al nouvingut d'optar a qualsevol dels veïnatges civils: Lloc de residència en el moment d'inscripció, lloc de naixement , últim veïnatge dels progenitors o veïnatge del cònjuge.

Recuperació del veïnatge civil: Els ciutadans espanyols no poden perer estrictament el veïnatge civil, sino sibstituir-lo o canviar-lo per un altre

51


12 LES SITUACIONS D'ABSÈNCIA

EL codi civil en consideració a la major o menor extensió temporal de l'absència de la persona, distingeix tres fases legals diferents.

12.2 La desaparició

Una persona es considera desapareguda quan s'hagi absentat del seu domicili o del lloc de la seva última residència sense haver tingut més noticia d'ella

Art. 181 CC

Quan e desaparegut tingui pendent un judici o negocis que no admeten cap demora sense perjudici greu, el jutge, a instància de la part interessada o del Ministeri Fiscal, pot nomenar un defensor que empari i representi el desaparegut.

Aquest defensor limitarà la seva actuació "a l'empara i representació del desaparegut" (Art. 181 CC) i per dur a terme amb eficàcia la seva funció disposarà de les atribucions d'administració i gestió que li hagi concedit el jutge. Abans de començar l'exercici del seu càrrec, ha de practicar judicialment inventari de bens mobles i immobles del desaparegut (art. 2037 LEC).

La situació de desaparegut finalitza amb l'aparició de l'absent, la comprovació de la seva mort o amb la declaració legal de mort o absència. En aquell moment, el defensor haurà de rendir comptes (art. 302 CC)

12.3. La absència legal o declarada.

Aquesta situació és més complexa i estable que la desaparició d’una persona. La declaració d'absència legal té lloc quan la desaparició de la persona persisteix d'una manera prolongada, amb l'increment conseqüent de l'estat de dubte racional sobre la seva pròpia existència, la qual cosa exigeix l'establiment d'un mecanisme de defensa i representació més intens i durador.

Perquè es pugui declarar la situació d'absència:

1) Desaparició total d'una persona2) Transcurs de certs lapse de temps

i) Un any des de les última noticies o, sinó n'hi hagues, des de la seva desaparicióii) Tres anys di el desaparegut hagués deixat encomanada per apoderament

l'administració dels seus bens3) Declaració judicial d'absència. Procediment corresponent de jurisdicció voluntària. Aquesta

s'anotarà al marge de la inscripció del RC (art. 46 LRC)

El jutge pot declarar un representant de l'absent (art. 2039 LEC), que poden ser legítims, cònjuges, fill major d'edat, ascendent més pròxim o qualsevol germà; o bé poden ser datius, que son persones solvents i de bons antecedents que hagin estat designades pel jutge.

Les funcions i els deures (Art 184 i 185 CC), són la representació, la indagació de la seva persona, el compliment d'obligacions que hi tingués, la protecció i administració dels bens i en ordre a la possessió i administració dels béns. Però a mes, poden gaudir temporalment de les possessions de l'absent, dret a fer líquid el seu patrimoni (compte que després si es presentà, s'haurà de justificar) i no disposar a títol onerós sobre els bens de l'absent. (Art. 186 CC).

Els representants datius l’administració judicial controlarà l'administració de patrimoni, tenen obligació de prestar fiança, li son aplicables les normes de tutela (Art. 185 CC i 2046 LEC)

Els efectes que comporta la declaració judicial d'absència afecta directament a l'esfera de l'absent i permet la realització d'una sèrie de canvis i modificacions, que té com a finalitat última adaptar el nucli familiar a la nova situació sorgida arran de la desaparició. Quan el règim

52


econòmic matrimonial, el cònjuge present podrà sol·licitar la dissolució de la societat de guanys (art 1393 CC) i representa la cessació definitiva de la vida conjugal (art. 1388 CC).

La situació d’absència finalitza quan l'absent es presenti o es tinguin notícies (art. 2043 LEC), quan s'hagi provat la mort (art. 188 CC) o quan es realitza la declaració de mort (art. 195 CC).

12.4. La declaració de mort.

La declaració de mort és el resultat d'un procediment judicial que finalitza per interlocutòria declarativa de la mort d'una persona, empre que s'acreditin tots els requisits exigits pels art. 193 i 194 del CC (art. 2042 LEC)

La declaració de mort per desapario prolongada procedeix per els transcurs dels terminis següents:

a) Deu anys des de es ultimes noticies hagudes o des de la desaparició (art. 193.1 CC)b) Cinc anys des de les ultimes notícies que s'hagin tingut o des de la desaparició , si en

espirar el termini l'absent hagués complert setanta-cinc anys (art 193.2CC)

La declaració de mort en els casos d'imminent risc de mort son supòsits que ajuden a facilitar el procés de declaració de mort per familiars o cònjuges, en certs casos en que la certesa sobre la mort és gairebé absoluta (Terratrèmol Himàlaia, Accident GermanWins).

Violència contra la vida del sinistre. Si hagués desaparegut en situació de ris imminent de mor, transcorregut un any ( Art. 193 CC), encara que cal provar l'existència de la violència, però si és una subversió d'ordre públic i sempre que hagin passat sis mesos des de que va finalitzar la subversió. Però termini és reduït a tres mesos si és per un sinistre (art. 193.2 CC).

Desaparicions en operacions de campanya, així s'inclou aquesta situació en operacions militars en temps de guerra i hagin transcorregut dos anys des de la data de pau o declaració oficial de guerra.

Desaparició en n naufragi, si és aquest motiu, en el transcurs de tres mesos del naufragi (art 194.2 CC), presumint que el naufragi ha tingut lloc si el vaixell no arriba a la sia destinació o no retorna

Desaparició en un sinistre aeri. S'aplica la mateixa regla dels tres mesos per als que estaven abord de l'aeronau (art. 194.3 CC), però seran sis mesos si l'avio transcorria per mar, zones desèrtiques o inhabitades.

12.4.3 Efectes de la declaració de mort

LA declaració de mort provoca l'obertura de la successió hereditària de l'absent (art. 196.1 CC), el qual conduirà a la crida de persones que l'hauran de succeir en funció de la data en la qual s'entengui que ha tingut lloc la mort.

S'estableixen unes cauteles: Obliga als successors a formar inventari detallat. Prohibeix als hereus realitzar disposicions a títol gratuït fins cinc anys (Art. 196 CC). Cal afegir que la declaració de defunció provoca la dissolució del matrimoni ex article 85 CC. A tots els efectes passa a ser vidu/a.

12.4.4. Revocació de la declaració de mort.

Si la persona declarada morta aparegués o es tinguessin noticies sobre la seva existència en parador conegut, el jutge, una vegada practicades les proves necessàries, dictaria interlocutòria mitjançant la qual deixaria inefectiva la declaració esmentada (Art. 2043 LEC)

53


El declarant recuperarà els seus bens, materials i si els haguessin venut, pot reclamar el preu o els bens obtinguts amb la venda (art 197 CC), no pot reclamar les rendes obtingudes ni els fruits ni els productes obtinguts durant la seva desaparició o mort.

En l’àmbit personal, recuperarà la pàtria potestat dels fills, però no el matrimoni, ja que ja està dissolt.

13. DRETS DE LA PERSONA

Els drets de la personalitat són drets subjectius que protegeixen manifestacions concretes de la personalitat. Aleshores és produeix una confusió sobre el subjecte del dret i l’objecte del dret. El TC entén que la idea del dret subjectiu és perfectament aplicable

13.1 Drets fonamentals i drets de la persona.

Amb les expressions drets fonamentals o drets de la personalitat se sol fer referència a un conjunt de drets inherents a la mateixa persona que tot ordenament jurídic ha de respectaré perquè constitueixen manifestacions de la dignitat de la persona i de la seva pròpia esfera individual

La CE registra el que la doctrina denomina drets d’àmbit personal i de l’esfera privada que és la forma d’expressió la protecció dels bens.

13.3. Caràcters d’aquests drets

In innats i té com únic pressupòsit la personalitat, adquirida amb el naixement (art 29 i 30 CC), corresponent a tot ser humà. Son inherents al ser humà (art 10 CE), tenen caràcter extrapatrimonial, (son exclosos del comerç dels homes). Son drets absoluts, quan són oponibles, erga omnes, davant de tots

13.4. La tutela dels drets de la personalitat

Tutela constitucional: en poder-se aplicar als drets de la personalitat les vies de protecció dels drets fonamentals que la CE reconeix.

Tutela civil, quan es pot exercitar l’acció de rescabalament de danys i perjudicis davant del dany, material o moral, general

Tutela penal quan es tipificada com a delicte.

14 DRETS DE LA PERSONALITAT EN L’ESFERA FÍSICA DE LA PERSONA

14.1 Dret a la vida

L’art. 15 CE proclamem que “tots tenen dret a la vida” i amb relació a l’art. 10.1 CE, prohibeix que “en cap cas puguin ser sotmesos a tortures ni a penes o tractes inhumans o degradants”. En l’últim incís, declara l’abolició de la pena de mort “excepte el que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra”. El dret a la vida es presenta com un bé bàsic i essencial, fonamentant i assentament dels altres.

El nasciturus no es titular del dret a la visa, això a afavorit la despenalització de l’avortament. En els casos previstos per la llei.

54


Extracició d'òrgans de persones mortes: la regla del consentiment presumpte.

La legislació actual permet dur a terme l'extracció de l'organ sempre que no hi hagi constància expressa de l'oposició del difunt (art. 5.2 de la llei 30/79) sense que sigui necessari sol·licitar cap autoritzacions als seus familiars. L'article 20.1 del RD 2070/99 es limita a indicar, en el seu últim incís, que "sempre que les circumstàncies no ho impideixin, s¡haurà de facilitar als familiars presents en el centre sanitari informació sobre la necessitat, naturalesa i circumstàncies de l'extracció, restauració, conservació o pràctiques de sanitat mortuòria"

Tècniques de reproducció assistida

Les tècniques de reproducció assistida estan regulades per la llei 35/1988 (reformada per la Llei 45/2003, de 21 de novembre) . La regulació comprèn les tècniques d'inseminació artificial, FIV, transferència d'embrions i la intratubarica de gametes. Només es poden utilitzar amb finalitat de procreació i en la prevenció i el tractament de malalties d'origen genètic. De forma excepcional, es preveu la possibilitat d'autoritzar amb finalitats d'investigació.

La STC del 17 de Juny de 1999 resolutòria sobre el recurs d'inconstitucionalitat núm. 376(89 contra la Llei 35/1988 de 22 de novembre sobre tècniques de reproducciió assitida ha confirmat la constitucionalitat de la llei.

14.3. Els drets de llibertat ideològica, religios i d'expresió

L'arti. 16 CE estableix "llibertat ideologica, religiosa i de culte,[...] que ningú no podrà ser obligat a declarar la seva ideòlogia, religió o creences i que cap confesió tindrà caracter estatal"

15 DRET A L'HONOR, LA INTIMITAT I LA PRÒPIA IMATGE. LA PROTECCIÓ ENFRONT DEL TRACTAMENT DE DADES DE CARÀCTER PERSONAL. LA INVIOLABILITAT DEL DOMICILI. EL SECRET DE LAS COMUNICACIONS. LLIBERTAT DE RESIDÈNCIA I DESPLAÇAMENT

15.1.1 Reconeixement i protecció jurisprudencial

D'inici cal dir que el nostre ordenament no recull la protecció dels drets de la personalitat dins del CC. Unicament existeix l'art. 1902 que es dedica a la responsabilitat civil extracontractual.

Lart 18.1 CE garanteix el dret a l'honor, la intimitat, l propia imatge, cnfigurats com a drets fonamentals amb la conseqüent protecció qualificada establerta en el nº 2 de l'art. 53 CE

15.1.2 Tutela judicial del dret a lhonor, la intimitat i la imatge.

Tutela Judicial. la doctirna establerta segons la STC 241/1991 de 16 de desembre, ""Encara que els fets poguessin constituir un delicte perseguible d'ofici, si no estava pendent cap procés penal sobre aquests fets ni la decisió de la quüestió que constitueix l'objecte del procés civil estava condicionada per la seva prèvia qualificació com a constitutius de delicte, negar l'exercici civil de l'acció representava vulnerar el dret a la tutela judicial efectiva reconeguda en l'article 24 de la CE i, com a resultat últim, lesionar el mateix dret fonamental a l'honor".

Les vies processals: S'instrumentalitza segons l'establert a l'art. 9.1 de la LODHI, que és via processal ordinaria o procediment basat en principis de preferència i sumarietat. Judici declaratiu (art. 481 i seg. LEC) o Procediment especial, Llei 62/1978, protecció jurisdiccional dels Drets Fonamentals

55


Les demandes de tutela jurisdiccional civil dels drets fonamentals, llevat de les relatives al dret de rectivicació, es tramitaran pel rocediment declaratiu ordinari (art. 249.2n LEC). També és aplicable el recurs d'empara davant les sentències judicials que no reconeguin aquests drets fonamentals o la seva lesió.

Contigut de la tutela: Davant d'intromisió il·legitima, art. 9.2 ho descriu els continguts de la protecció. Cessació de la intromissió il·legitima (mesura que es pot adoptar).

La prevenció d'intromissionas ulteriors: aquesta és una mesura preventica amb què s'intenta evitar que la violació del dret es reiteri en un moment posterior. El reconeixement al dret a replicar es tracta de rectificar els fets incerts difosos i contstitutius d'intromisio il·legitima. Difusió de la sentència: s'atorga a l'ofès una satisfacció moral en posar el coneixement públic la resolucio del cas.

Indemnització : pels danys i perjudicis patrimonials o morals (art. 9.3 LODHI).

Termini d'exercici de les accions protectores. Totes les accions civils de reparació i indemnització favant els atemptats als drets de honor intimitat i imatge caduquen als cuatre anys des que el legitimat les va poder exercir

56


57


GLOSARI

absència f En la seva accepció general, l'absència és la desaparició d'una persona del seu domicili, unida a la manca de notícies sobre el seu parador actual.

absència legal o declarada f La declaració judicial d'absència legal té lloc quan la desaparició d'una persona persisteix d'una manera prolongada, per aquest motiu s'incrementa l'estat de dubte racional sobre la seva pròpia existència i exigeix, així mateix, l'establiment d'un mecanisme permanent i estable de defensa i representació del desaparegut.

abús de personalitat jurídica m La tècnica jurídica que permet al jutge penetrar en l'esquema formal de la persona jurídica per a revelar el que s'amaga en el seu rerefons, aplicant, així, les normes que es volia eludir.

accions d'estat f pl Les accions tendents a defensar i exercir els estats civils.

aixecament del vel de la personalitat m Denominació amb la qual també és coneguda la tècnica de l'abús de la personalitat jurídica.

anotació m L'assentament del Registre Civil amb valor purament informatiu.

associacions en sentit ampli f pl Les societats caracteritzades per tenir finalitat de lucre.

associacions en sentit estricte f pl El col·lectiu de persones que col·laboren per a aconseguir un objectiu comú creant per aquest motiu l'organització corresponent.

atribució de la personalitat jurídica per mera constitució f El sistema d'atribució de la personalitat jurídica en el qual l'ordenament no exigeix cap requisit addicional respecte dels que necessita normalment per a entendre que existeix una organització social.

atribució singular per concessió de la personalitat jurídica f L'ordenament faculta a l'autoritat pública (administrativa o judicial) per a concedir o atorgar la personalitat jurídica cas per cas.

autonomia patrimonial f Aquesta expressió fa referència a l'existència d'un patrimoni autònom amb la titularitat de les persones jurídiques, el qual, a més de ser diferent dels patrimonis dels membres de l'organització, serveix per a complir els seus propis objectius i suporta els seus deutes i les seves responsabilitats.

cancel·lació f Assentament del Registre Civil que extingeix l'eficàcia d'un altre assentament.

capacitat d'obrar f Aptitud o idoneïtat d'una persona per a realitzar eficaçment actes jurídics, capacitat per a poder exercitar drets i complir deures. La capacitat d'obrar és un concepte dinàmic que implica actuació. És contingent i variable.

capacitat jurídica f Aptitud o idoneïtat necessàries per a ser titular de drets i obligacions; es té o no es té, s'és persona o no.

cognoms f pl Els mitjans d'identificació de la persona per la seva pertinença a un grup familiar determinat.

commoriència f Situació en la qual es presumeix que, havent mort dues persones en un mateix esdeveniment, van morir totes dues alhora.

concebut m Persona engendrada i no nascuda a efectes civils.

condició política f Qualitat de ser ciutadà d'una comunitat autònoma determinada als únics efectes de l'exercici i gaudi dels drets polítics de la comunitat esmentada.

curatela f Institució de guarda que actua únicament com a complement de la capacitat d'obrar de l'incapacitat.

declaració de mort f Resultat d'un procediment judicial que acaba per interlocutòria declarativa de la mort d'una persona de qui no s'han tingut notícies durant un llarg període de temps o que va desaparèixer en situacions d'imminent risc de mort.

defensor judicial m La persona designada ocasionalment pel jutge per a defensar els interessos de l'incapacitat en un assumpte determinat.

desaparició f La desaparició, des d'un punt de vista jurídic, és una primera fase legal en què s'anomena a un defensor

58


que assumeixi la protecció de certs interessos del desaparegut considerats com a especialment urgents i imperiosos.

dret a la informació m Consistent a comunicar i rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió, tenint per objecte els fets noticiables.

dret de la persona m Part del Dret civil que està constituïda pel conjunt de normes que regulen la situació, els poders i els deures de la persona com a tal dins de l'ordenament jurídic privat.

drets de la personalitat m pl Conjunt de drets inherents a la pròpia persona que tot ordenament jurídic ha de respectar per ser manifestacions de la dignitat de la persona i de la seva pròpia esfera individual.

dret de rectificació m Possibilitat de rectificar una informació difosa, per qualsevol mitjà de comunicació social, de fets que li al·ludeixin i que consideri inexactes i la divulgació dels quals pugui causar-li perjudici.

domicili m Centre o seu jurídica de la persona que compleix amb la finalitat de permetre la seva plena identificació i localització a tots els efectes legals.

domicili legal o especial m Domicili que la Llei fixa imperativament per a determinades persones.

domicili real o voluntari m Domicili que ha estat elegit lliurement per cada persona en exercici de la seva autonomia de la voluntat.

edat f Temps de vida transcorregut des del naixement d'una persona fins avui.

emancipació f Institució que permet que el menor d'edat sotmès a pàtria potestat ampliï la seva capacitat d'obrar per les seves condicions especials de vida o de maduresa.

estat civil m Situacions permanents en les quals es poden trobar les persones que, per la seva especial rellevància i estabilitat, contribueixen a configurar la seva personalitat jurídica i els seus drets i deures en la societat.

fundacions f pl Organitzacions creades unilateralment mitjançant la dotació de recursos econòmics destinats a realitzar una finalitat d'interès general.

guarda de fet f Situació en la qual una persona s'encarrega de la guarda i cura d'un incapacitat de manera voluntària.

habilitació d'edat f Emancipació dels menors sotmesos a tutela.

hermetisme de la persona jurídica m Teoria probablement derivada dels plantejaments organicistes o antropomorfs que considera que hi ha una separació hermètica entre les persones jurídiques i els individus que componen l'organització personificada.

honor m Per honor s'ha d'entendre bona reputació; és a dir, l'opinió, bona o positiva, que la societat té sobre una persona determinada. L'àmbit de l'honor no solament és intern, personal i familiar, sinó també, i fonamentalment, extern, social i professional.

incapacitació f Estat civil constituït per sentència judicial que limita la capacitat d'obrar d'una persona i en determina la submissió a una institució tutelar.

informació veraç f Deure professional del periodista i del diari. La protecció constitucional es dispensa en les "opinions veraces", i no solament en les objectivament verdaderes, com es desprèn del mateix text de l'article 20.1.d) de la CE. És per això que es pot admetre que s'incorri en errors circumstancials o resulti una informació incompleta que no afecti a l'essència de l'informat.

inscripció f Assentament del Registre Civil en el qual es fa constar i es dóna fe d'un fet determinat.

institucions tutelars f pl Règims de cura i assistència personal i patrimonial de les persones impossibilitades.

intimitat familiar f El dret a la intimitat personal i familiar s'estén, no solament als aspectes de la vida pròpia i personal, sinó també a determinats aspectes de la vida d'altres persones amb qui es guarda una especial i estreta vinculació, com és la familiar.

intimitat personal f El dret a la intimitat consisteix en el reconeixement a l'individu d'una esfera de vida personal exclusiva i excloent protegida davant les possibles ingerències de tercers i en la qual es pot desenvolupar amb llibertat.

59


ius sanguinis m Criteri d'atribució de la nacionalitat o del veïnatge civil originari que té en compte la filiació o el llinatge del nascut.

ius solis m Criteri de determinació de la nacionalitat o del veïnatge civil originari que pren en consideració el lloc concret del naixement.

llibertat d'expressió f Expressió i difusió lliure dels pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l'escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció, i al qual no és exigible la prova de veracitat, ni la del seu esbrinament.

majoria d'edat f Estat de la persona major de divuit anys que es caracteritza per la seva capacitat plena d'obrar.

maternitat assistida f Acte pel qual una dona accepta, amb preu o sense, gestar amb el pacte de transferir la filiació a una altra o unes altres persones.

minoria d'edat f Estat de la persona menor de divuit anys caracteritzat per la seva capacitat d'obrar restringida i perquè és objecte de protecció per part de l'ordenament jurídic.

nacionalitat f Qualitat jurídica que consisteix en el vincle que políticament i jurídicament uneix cada persona amb un estat concret, respecte del qual té drets i obligacions.

nom m Mitjà d'identificació de la persona.

nondum concepti m Persona futura que encara no ha estat concebuda.

nota marginal f Assentament secundari del Registre Civil que serveix per a relacionar entre si el contingut d'altres assentaments.

persona física f Home, subjecte racional i lliure.

personalitat jurídica f Mitjançant l'atribució de personalitat jurídica a les organitzacions socials se'ls atorga capacitat per a tenir titularitats jurídiques, drets, assumir deures i entaular relacions com si fossin individus.

persones jurídiques de dret privat i interès general f pl Les associacions en sentit estricte i les fundacions.

persones jurídiques de dret privat i interès particular f pl Fonamentalment de les societats.

persones jurídiques de dret públic f pl Les diferents administracions territorials (Administració General de l'Estat, comunitats autònomes, províncies i municipis), i també els organismes que componen l'Administració institucional (Institut Nacional d'Indústria, d'Estadística, de Reforma i Desenvolupament Agrari).

possessió d'estat m Realització pública, pacífica i continuada del conjunt de drets i deures que componen un estat civil determinat.

preembrions m Òvuls fecundats mitjançant tècniques d'inseminació artificial que puguin començar el procés natural de reproducció humana.

premoriència f Situació en la qual es demostra que, havent mort dues persones en un mateix esdeveniment, una d'elles va morir abans que l'altra.

prodigalitat f Conducta desordenada d'una persona en l'administració del seu patrimoni que posa en perill els drets assistencials dels seus familiars, donant lloc a una limitació en la seva capacitat d'obrar.

pròpia imatge f Facultat exclusiva de l'interessat de difondre o publicar la seva pròpia imatge i, per consegüent, el dret a evitar la seva reproducció en tant que es tracta d'un dret de la personalitat.

Registre central m Registre de caràcter supletori que assumeix aquelles inscripcions que, per qualsevol causa, no són competència d'altres registres.

Registre civil m Oficina pública que registra els fets i les circumstàncies relatius a l'existència i a l'estat civil de les persones.

registre consular m Registre Civil existent a cada demarcació consular.

registre municipal m Registre Civil existent en cada terme municipal.

60


representació orgànica f Mecanisme de representació de les persones jurídiques que deu el seu nom al fet que les persones físiques que assumeixen la representació actuen com si fossin òrgans de l'entitat personificada.

residència f La simple residència és el lloc on una persona es troba de manera accidental, eventual o transitòria.

residència habitual f Lloc on la persona té la intenció (animus) de romandre de manera estable, sempre que aquesta voluntat s'exterioritzi objectivament.

teoria de la ficció f Teoria que sosté que l'atribució de personalitat a les organitzacions implica un acte de ficció jurídica dut a terme pel legislador, que té la facultat discrecional de reconèixer i atorgar la personalitat.

teoria orgànica o antropomòrfica f Tesi segons la qual les organitzacions són un organisme natural, igual que l'home, i previ al poder estatal, el qual no pot actuar de manera diferent respecte d'elles de com ho fa respecte dels individus.

títols d'estat m pl Fets que atribueixen o legitimen un estat civil determinat.

tutela f Institució de guarda i custòdia de la persona i els béns de l'incapacitat de caràcter estable.

veïnatge civil f Condició jurídic pròpia de cada ciutadà espanyol que determina l'aplicabilitat d'una de les ordenacions jurídiques civils existents a Espanya.

61


SOLUCIONARI PAC 2

TEST 30%

Indica la resposta correcta de les següents preguntes, tot raonant molt breument el perquè:

1.- Pot adquirir per opció el veïnatge civil que correspongui al lloc de naixement:

a) El nascut a Catalunya de pare i mare catalans

b) El fill de pares desconeguts

c) El nascut a Barcelona de pare i mare bascos

d) El que va perdre el seu veïnatge originari per adquirir un altre mitjançant residència

L’Art. 14.3 del CC ho permet al fill que compleix catorze anys i fins que transcorre un any

després de la seva emancipació

2.- Per instar la declaració de defunció:

a) És precís haver declarat prèviament l’absència.

b) En tot cas el declarat mort ha de superar els 75 anys.

c) En tot cas ha d’existir un sinistre greu.

d) Res de l’anterior és correcte.

Els articles 193 i 194 del CC estableixen els casos en els quals es possible instar la petició de

defunció.

3.- L’estranger menor de 18 anys adoptat per un espanyol adquireix la condició

d’espanyol d’origen:

a) Fals, ja que prèviament va tenir una altra nacionalitat.

b) Cert, l’adopció produeix aquest efecte.

c) Fals, es requereix que el menor adoptat resideixi a més a més dos anys a Espanya.

d) Cert, però només en el cas de que el país d’origen del menor no li hagi atribuït

nacionalitat

L’article 19.1 del CC, que és on es regula la nacionalitat, estableix aquesta conseqüència.

4.- El consentiment per a la intromissió en l’esfera de la intimitat personal:

a) Pot ser presumpte.

b) Té caràcter personalíssim.

c) Ha de ser ser previ.

d) Ha de ser necessàriament exprés.

62


Normalment la jurisprudència considera que el consentiment ha de ser exprés. S’accepta el

consentiment tàcit sempre que s’entengui atorgat de manera inequívoca i amb claredat.

5.- Si una persona major d’edat mor, es podrà procedir al trasplantament dels seus

òrgans:

a) Només si expressament ho ha consentit en document públic.

b) Només si expressament ho ha consentit.

c) Si no ha manifestat el seu consentiment en contra.

d) En qualsevol cas amb independència de la seva voluntat.

L’article 5.2 de la llei que regula l’extracció d’òrgans de persones mortes permet dur-la a terme

sempre que no hi hagi constància expressa de l’oposició del difunt

6.- En extingir-se una fundació privada catalana, el patrimoni sobrant:

a) Es distribueix entre els membres de la fundació.

b) Només pot destinar-se a persones jurídico-públiques.

c) Pot destinar-se a persones jurídiques o físiques indistintament.

d) Ha de destinar-se a persones jurídiques que persegueixin finalitats anàlogues a

l’extingida.

El destí del patrimoni pot venir determinat pels estatuts però, si no hi ha res previst, aquest ha

d’adjudicar-se a entitats sense ànim de lucre que tinguin finalitats anàlogues a la fundació

dissolta.

7.- Un espanyol d’origen pot ser privat de la seva nacionalitat:

a) Per sentència ferma en procés penal.

b) Per infidelitat al rei.

c) Per exercir un càrrec polític a l’estranger.

d) No és possible sancionar a un espanyol d’origen privant-lo de la seva nacionalitat.

L’article 11.2 de la Constitució assenyala que: “cap espanyol d’origen podrà ser privat de la

seva nacionalitat”. Tanmateix és possible que la persona la perdi voluntàriament (com per

exemple l’adquisició d’una altra).

8.-Si els cònjuges discrepen al fixar el domicili conjugal:

a) El fixa la Llei de forma subsidiària.

b) El fixa el marit.

c) Serà el jutge qui resoldrà.

d) Cadascun dels cònjuges tindrà el seu propi domicili conjugal.

63


L’article 70 del CC estableix que el domicili es fixa de comú acord. En cas de discrepància,

resoldrà el jutge tenint en compte l’interès de la família

9.- La revocació de la declaració de defunció porta amb si:

a) El restabliment del vincle conjugal.

b) La recuperació dels béns.

c) La rendició de comptes pels administradors.

d) La restitució de la capacitat jurídica a la persona.

L’article 197 del CC assenyala que si es prova l’existència o retornés la persona, recuperarà els

seus béns en l’estat en que es trobin i tindrà dret al preu obtingut pels béns venuts.

10.- Si el desaparegut hagués encomanat a un apoderat l’administració dels seus bens:

a) No procedirà la seva declaració d’absència.

b) Procedirà passat 1 any des de la seva desaparició.

c) Procedirà passats 3 anys des de la seva desaparició.

d) Procedirà després de la mort o renúncia de l’apoderat.

L’article 183 distingeix entre el supòsit d’haver deixat o no un apoderat amb facultats

d’administració per assenyalar els terminis.

11.- Una fundació privada catalana adquireix personalitat jurídica:

a) Quan s’atorga la carta fundacional.

b) Quan el fundador manifesta fefaentment la voluntat fundacional.

c) Per mitjà de resolució judicial dictada a tal efecte, amb l’audiència del Ministeri Fiscal.

d) Quan s’inscriu la carta fundacional en el registre de fundacions.

El CCC assenyala que s’adquireix la personalitat jurídica de les fundacions amb la seva

inscripció en el registre.

12.- Una persona té dret de rectificació.

a) Només si la rectificació és veraç.

b) Només si la informació publicada és falsa.

c) Si es limita a les opinions publicades.

d) En qualsevol cas.

La LO 2/1984, de 26 de març, regula el dret de rectificació i l’atorga quan els fets en els que

s’al·ludeix a una persona es consideren inexactes i la seva divulgació li pot causar perjudicis.

64


13.-El consentiment per a l'explotació comercial -no intromissió il·legítima- de la imatge

d'un menor d'edat ha de prestar-se:

a) Pel Ministeri Fiscal.

b) Pels seus representants legals, en tot cas.

c) Pel propi menor, si les seves condicions de maduresa ho permeten.

d) Pel propi menor, amb assistència dels pares si té més de 14 anys.

Art. 2 de la LO 1/82

14. -La mort de la persona NO produeix un d'aquests efectes.

a) Dissolució del matrimoni.

b) Obertura de la successió.

c) Extinció dels contractes.

d) Fi de l'absència legal.

La declaració de mort provoca l’apertura de la successió i com assenyala l’ art. 1257 del CC

“Los contratos sólo producen efecto entre las partes que los otorgan y sus herederos; salvo, en

cuanto a éstos, el caso en que los derechos y obligaciones que proceden del contrato no sean

transmisibles, o por su naturaleza, o por pacto, o por disposición de la ley”.

15-. La declaració legal d'absència suposa:

a) L'obertura de la successió de l'absent.

b) La dissolució del matrimoni.

c) La liquidació automàtica del règim econòmic.

d) La suspensió de l'exercici de la potestat.

La potestat que exercien conjuntament passa a exercir-la exclusivament el cònjuge de l´absent

CASOS 60%

1.-NACIONALITAT:

1) Goumba arriba a Espanya procedent d'un país africà, per tenir aquí al seu fill (és a

punt de néixer), ja que li han comentat que així tindrà la nacionalitat espanyola.

Pel sol fet de néixer a Espanya el fill no obtindrà la nacionalitat espanyola. Per a que es doni

aquest efecte seria necessari que fos desconeguda la nacionalitat de la mare o que la legislació

de l’estat del que prové és regeixi pel criteri de “ius soli” i, en conseqüència, un cop nascut el

nen aquest no tindria altra nacionalitat, per la qual cosa s’ha de considerar espanyol d’origen

65


d’acord amb l’article 17.c) del CC. Nacionalitzat el fill, la mare obtindria documentació com a

familiar de comunitari i amb el pas del temps, la nacionalitat.

2) Nicolai d'origen extracomunitari, veu com s'està incendiant un col·legi i sense

plantejar-se el risc per a la seva pròpia vida entra en el recinte per salvar als nens.

L'Ajuntament de la localitat sol·licita per a ell la nacionalitat espanyola. Per quina raó?; a

través de quin procediment?; qui la concediria?

L'article 21 del CC assenyala la possibilitat que la nacionalitat espanyola s'adquireixi per carta

de naturalesa, atorgada discrecionalment mitjançant Reial Decret, quan en l'interessat

concorrin circumstàncies excepcionals.

El procediment el tramita el Ministeri de Justícia i la resolució no és apel·lable davant dels

Tribunals. Una vegada concedida es requereix que el naturalitzat juri o faci promesa de fidelitat

al Rei i d’obediència a la Constitució. El termini és de 180 dies. Si no comparegués en el termini

fitxat la concessió caduca.

2.- VEÏNATGE

Jose i Ana són andalusos i als anys 50 emigren a Barcelona. En aquesta ciutat es van

casar a l’any 1951. Jose va morir al 2000 i Ana va tornar a Sevilla on va morir al 2010.

Assenyaleu el veïnatge i, per tant, la legislació aplicable per als següents fets (en

qualsevol cas apliqueu la legislació vigent en l'actualitat, encara que no existís en el

moment en què els fets ocorren)

La determinació del veïnatge civil té una importància cabdal perquè és un dels criteris que es

tindran en compte per a determinar l’ordenament jurídic aplicable, entre els diferents que hi ha

a Espanya, per a una determinada situació. Els arts. 8 a 12 CC estableixen els criteris que

determinen la llei aplicable en funció de la matèria. Algunes d’aquestes matèries (efectes del

matrimoni,...) és regeixen per l’anomenada llei personal, és a dir, la nacionalitat per a

determinar si és aplicable un dret estranger o l’espanyol i el veïnatge civil per a decidir quin

ordenament dels que existeixen a l’Estat és aplicable. Altres matèries, en canvi, es regeixen pel

criteri espacial o territorial com per exemple la propietat sobre els béns que es regirà per la llei

del lloc on es trobin els béns.

1) Règim econòmic matrimonial de Jose i Ana:

El seu veïnatge és el denominat comú i es regeixen pel Codi Civil. El règim econòmic

matrimonial, segons estableix l’art. 9.2 Cc, es determina en el moment de contreure matrimoni

en funció del veïnatge civil compartit dels cònjuges i, si tenen veïnatge civil diferent, es

determina pel lloc de residència que escullin prèviament a casar-se o el que comparteixin els

66


cònjuges immediatament després de casar-se i, si viuen a llocs diferents, es determina pel lloc

de celebració del matrimoni.

El règim econòmic matrimonial queda determinat en el moment de casar-se i és immutable per

la qual cosa no quedarà modificat per posteriors canvis de veïnatge o de residència. Només

podrà modificar-se per capítols matrimonials davant notari.

2) Regim successori.

Quan mor Jose és català donat que portava mes de 10 anys residint a Barcelona sense que

consti la seva voluntat de mantenir la regionalitat d'origen. La successió es regirà per la seva

llei personal en el moment de morir, això és, per la seva nacionalitat i el seu veïnatge civil (art.

9.8 CC). Per tant, com que té nacionalitat espanyola i veïnatge civil català, la seva successió es

regirà per la normativa catalana, és a dir, pel Codi Civil de Catalunya.

Per conèixer la regionalitat d’Ana en el moment de la seva defunció, haurem de saber si va

viure els seus últims 10 anys a Andalusia amb la qual cosa, va adquirir (novament) la

regionalitat comuna (Andalusia no té dret civil propi), o si va manifestar la seva voluntat

d'adquirir-la, en aquest cas el termini seria de dos anys. Si no es va produir l'adquisició,

seguiria tenint la catalana, per la qual cosa aquesta seria la llei que regiria la seva successió.

3.- Intimitat, imatge, honor

1) quin dret resulta afectat si la imatge d'un espectador, captada durant el

desenvolupament d'un partit de bàsquet, es divulga en un diari esportiu?

En aquest cas ens podem preguntar si hi ha hagut alguna vulneració del dret a la imatge. El

dret a la pròpia imatge, reconegut en l’art. 18.1 CE i desenvolupat a la Llei 1/1982 de 5 de maig,

(l’art. 7.6) estableix com a intromissió il·legítima, en l’àmbit de protecció d'aquest dret, la

utilització del nom, de la veu o de la imatge d’una persona per a fins publicitaris, comercials,

informatius, científics, culturals o de naturalesa anàloga.

Però, com assenyala l'art. 8.2 LODHI “el dret a la pròpia imatge no impedirà: La informació

gràfica sobre un succés o esdeveniment públic quan la imatge d'una persona determinada

aparegui com merament accessòria”.

Per tant, no podem parlar de vulneració d'aquest dret.

2) i si una persona es captada en vídeo que es difon a tot els mitjans de comunicació, i

en ell es pot sentir clarament com aquesta persona parla de temes privats d’un tercer

67


que coneix per motiu del seu treball, i l’acusa de “lladre” i de “desvergonyit” en el

treball?

Hem de distingir dos àmbits diferents de possible intromissió: en primer lloc la del subjecte

gravat en vídeo i la imatge del qual es difon i, en segon lloc, la de l'esfera de la persona que és

i de qui es parla.

En relació al primer aspecte, el dret fonamental a la imatge, derivat de la personalitat de

l’individu, té caràcter innat, irrenunciable i inalienable, i es concep com el dret que cada individu

té a que els altres no reprodueixin els caràcters essencials de la seva figura sense

consentiment del subjecte titular. La seva violació comporta un atemptat contra els drets

fonamentals de la persona que pot posar en marxa el mecanisme de rescabalament dels danys

morals que tal violació comporti.

El segon aspecte és el relatiu a les declaracions que aquest personatge realitza. En elles

parla de temes privats de tercers que coneix pel seu treball i a més l'acusa de “lladre” i de

“desvergonyit” . Bé, en aquest cas ens trobem amb dos fets. D'una part la revelació de dades

privades d'una persona o de la seva família que es coneixen per l'activitat professional o laboral

de qui les revela i que constitueixen una intromissió il·legítima segons estableix l'article 7

LODHI. D'altra part, la divulgació de fets que afectin a la seva reputació també constitueix una

intromissió il·legítima que afecta al seu honor. Entenem que la llibertat d’expressió no pot

justificar l’atribució a una persona, identificada per fets que la facin desmerèixer de l’estimació i

respecte públic, i reprovables, sense cap mena de dubte, siguin quins siguin els usos socials

del moment. El dret a l'honor comprèn en el seu àmbit d'acció l'activitat i el prestigi professional

d'una persona. Quan la difusió de fets relatius al desenvolupament i exercici de la seva activitat

professional excedeixen de la crítica lliure a la tasca professional i sempre que, per la seva

naturalesa, característiques i formes en els quals es fa la divulgació, la facin desmerèixer en la

consideració aliena de la seva dignitat com a persona. Perquè aquest dret es consideri

vulnerat, resulta necessari un atac a la reputació i estima de la persona mitjançant divulgació

d'expressions insultants, difamatòries i vexatòries, i a través de la relació de fets falsos ja que la

veracitat és excloent de la intromissió il·legítima del dret a l'honor, en el sentit que per a la

protecció d'aquest dret resulta necessari que es falti a la veritat (arts. 7.3 i 7.7 LODHI).

3) pot entendre's com a violació del domicili l'entrada a l'habitació de l'hotel on una

persona s'allotja?

L'article 18.2 de la CE assenyala que el domicili d'una persona és inviolable i no podrà fer-se

entrada o registre sense consentiment del titular o resolució judicial, excepte cas de flagrant

delicte.

68


El tenir domicili no és equivalent a tenir habitatge autònom ni mobles propis: també qui viu

“rellogat” o resideix habitualment en un hotel o pensió, té allà la seva seu jurídica.

El fonament de la inviolabilitat del domicili és la protecció de la vida privada i constitucionalment

la noció de domicili està vinculada a aquesta dada. Per tant i des d'aquesta òptica

(constitucional) entendrem per domicili aquell espai físic l'ús del qual i gaudi correspon a

l'individu i en el qual desenvolupa habitualment la seva vida privada. Aquestes dues notes,

àmbit físic i vida privada són les que determinen l'abast del dret, que es restringeix a aquells

espais habitables en els quals l'individu desenvolupa o pot desenvolupar la seva activitat sense

ingerències alienes. Això suposa que han de ser espais sobre els quals l'individu posseeix una

àmplia disponibilitat (el seu propi habitatge, el seu despatx privat). Excloent aquells altres

l'accés dels quals i capacitat de disposició no correspon, en últim extrem a un individu.

Per això hem d'entendre inclosos en la categoria constitucional de domicili les autocaravanes

(quan estan ocupades i no simplement emmagatzemades) o les habitacions d'hotel, ja que

mentre són ocupades per una persona constitueixen l'espai físic en el qual la mateixa resideix i

desenvolupa la seva vida més íntima.

PREGUNTES BREUS 10%

1) quan adquireix personalitat jurídica la fundació i l'associació? i què significa aquest

fet?

L’associació adquireix personalitat jurídica per la seva mera constitució, tenint la inscripció en

el registre d’associacions efectes “únicament de publicitat”. L’article 321-5 del CCC assenyala

que: “Les associacions han d'inscriure's, sols a l'efecte de publicitat, en el Registre

d'Associacions”.

La fundació assoleixi personalitat jurídica, és a dir, capacitat per ser titular de drets i

obligacions, quan s´inscriu al Registre de Fundacions. L’article 331-1 CCC estableix: “Les

fundacions adquireixen personalitat jurídica definitiva amb la inscripció de la carta fundacional

en el Registre de Fundacions”.

Tenir personalitat jurídica significa tenir aptitud per ser titular de drets i d'obligacions per

poder actuar jurídicament. El CCC en el seu Article 311-3. estableix que: “1. Les persones

jurídiques poden ser titulars de drets, sempre que aquests siguin compatibles amb la seva

naturalesa, adquirir i posseir béns mobles i immobles, contraure obligacions, administrar i

alienar béns per qualsevol títol vàlid en dret, d'acord amb allò establert per l'ordenament jurídic.

2. Les persones jurídiques poden ser part processal, intervenir en judicis en defensa dels seus

interessos i defensar els mateixos interessos col·lectius relacionats amb el seu objecte o

finalitat, d'acord amb allò establert per l'ordenament jurídic.”

69


2) assenyaleu que implica l'abús de la personalitat jurídica i poseu un exemple

La idea bàsica de la prohibició d’abús implica que no és possible al·legar la separació de

patrimonis de la persona jurídica i de les persones físiques que la integren, per raó de tenir

personalitat jurídica pròpia, quan aquesta separació és en realitat una ficció que pretén

obtenir un objectiu fraudulent com incomplir un contracte, eludir una responsabilitat

contractual o extra contractual, aparentar insolvència.

El conflicte entre seguretat jurídica i justícia, com a valors constitucionals, s’ha resolt en base

als principis d’equitat i bona fe ( 3.2 i 7.1 CC) i la prohibició de l’abús del dret (7.2 CC),

mitjançant la pràctica d’entrar en el substràtum personal de les entitats o societats que tenen

personalitat jurídica pròpia per tal d’evitar que, emparant-se en aquesta forma legal, es puguin

perjudicar interessos privats o públics que suposen un frau a la llei (6.4 CC) o un perjudici a

tercers. Això es denomina la teoria de l’aixecament del vel de la persona jurídica. Troba el seu

origen en la “disregard” anglosaxona o en la “durchgriff” alemanya i està plenament acceptada i

implantada en la nostra doctrina i jurisprudència per tal d’evitar el frau a la llei o el perjudici a

tercers. En efecte, la doctrina de l’aixecament del vel té com a finalitat evitar l’abús d’una

fórmula jurídica per la qual cosa suposa descobrir la veritable situació en relació a la

personalitat i així evitar ficcions fraudulentes.

70


71


TEMA 4EL PATRIMONI. LA RELACIÓ JURÍDICA I EL DRET SUBJECTIU

72


Itinerari

Respecte la Unitat 4, l’ITINERARI que convé seguir per al correcte aprenentatge de l’assignatura és el següent:

Accions

Lectura de la GES 4

Lectura i estudi del mòdul 3

Lectura del Glossari del Mòdul 3

Fer els exercicis d’autoavaluació del mòdul 3

Lectura de l’enunciat de la PAC 3Lectura de la normativa i del material necessaris per a la realització de la PAC 3

Realització de la PAC 3

Lectura de les solucions a la PAC3

Presentació Una cop estudiat en el mòdul anterior els aspectes més rellevants del Dret de la persona, ens endinsem en l’estudi del patrimoni i els elements que l’integren. Els béns són l’objecte dels drets i el patrimoni constitueix la garantia del compliment de les obligacions. En la segona part del mòdul ens endinsarem en l’estudi de:

1. Definir el concepte de relació jurídica i la seva estructura.

2. Delimitar la idea de dret subjectiu, la seva estructura i classes.

3. Conèixer la dinàmica dels drets subjectius.

4. Comprendre els límits de l’exercici dels drets subjectius.

5. Conèixer els conceptes de bona fe, abús de dret i actes propis.

6. Distingir i delimitar correctament les categories de prescripció i caducitat.

La finalitat de la present guia és la de facilitar a l’estudiant la preparació del Mòdul III de l’assignatura, proporcionant una visió esquemàtica de les qüestions objecte d’estudi en el mateix.

Continguts

Exposem a continuació un esquema dels aspectes més rellevants del mòdul 3, complementant d’aquesta forma el seu contingut. Les matèries tractades són les següents: 1.-Els béns i les coses: S’estudien els conceptes de cosa y bé així com les seves característiques i es parla de les classes de coses tal i com les classifica el Codi Civil.

73


2.-Relacions entre coses: S’estudia la distinció entre coses simples y compostes, parts integrants, pertinences y accessòries. Igualment s’incideix en el concepte de fruits derivats de les coses i en les de despeses i millores. 3.- El patrimoni: S’incideix en el concepte de patrimoni, en els diferents elements que l’integren, i en la seva funció dins del tràfic jurídic.

4.- La relació jurídica i el dret subjectiu : La relació jurídica s'estableix entre persones, té per objecte un interès lícit i està tutelada pel dret, que l'organitza i la dota d'un contingut positiu format per facultats i poders i per un contingut negatiu consistent en deures. El dret subjectiu es pot definir com un poder jurídic, una possibilitat d'actuació per a aconseguir la satisfacció d'uns interessos propis. Amb relació als límits d'exercici del dret, destaquen els conceptes de bona fe, abús del dret i actes propis. La importància del transcurs del temps per a l'exercici dels drets es plasma en les figures de la prescripció i la caducitat.

1.- Els béns i les coses. Un bé és qualsevol realitat material o immaterial amb existència autònoma i sotmesa al poder de les persones com a instrument per a satisfer les seves necessitats. Entre els béns es distingeix aquells que tenen caràcter immaterial (drets immaterials y serveis, cosa en sentit jurídic), i aquells que tenen caràcter material, (les coses). A més dels béns i les coses, els deutes també formaran part del patrimoni. a) Característiques dels béns.

1) Apropiabilitat: que implica la possibilitat de ser sotmès a la voluntat del seu titular.

2) Utilitat: el bé ha d’aportar una utilitat al seu titular ja sigui de caràcter econòmic o moral.

3) Individualització: el bé ha de tenir substantivitat pròpia i ser una unitat autònoma. La unitat pot respondre bé a criteris jurídics econòmics o naturals.

b) La distinció entre coses en atenció a les seves qualitats. (Les classes de coses).

1) Béns corporals i incorporals. Són béns corporals aquells que són una realitat material (una cadira, un llibre), els altres són immaterials (l’electricitat)

2) Béns de domini públic i de propietat privada. Es distingeixen en funció de la persona a la qual pertanyen, així com del seu destí. Són béns de domini públic els que pertanyen a l’Estat i altres persones jurídiques de dret públic i es troben destinats a l’ús o al servei públic. La resta de béns són de propietat privada. (Art. 339 i següents Cc).

3) Béns mobles i immobles. En principi són béns immobles els que es troben units i no poden ser objecte de desplaçament (article 334 Cc). Però en ocasions l’ ordenament considera com a immobles béns que poden ser traslladats: de forma que a més dels béns immobles per naturalesa (la terra, les mines...) es parla d’immobles per incorporació (edificis, arbres...), immobles per destinació (maquinària, animals, ..) i es consideren immobles per analogia els drets que recauen sobre béns immobles (concessions administratives, servituds...). D’acord amb l’article 335 Cc són béns mobles, els que no es poden considerar immobles d’ acord amb els criteris anteriors (ex. el diner).

4) Béns consumibles i no consumibles. Són béns consumibles aquells que s’extingeixen amb el seu propi ús (art.482 Cc) ex. el pa. Pel contrari són béns no consumibles, els que es poden usar sense que es destrueixin, (la roba). En l’article 337 el CC confon els conceptes de consumibilitat i fungibilitat.

5) Béns fungibles i no fungibles. Són fungibles les coses substituïbles per altres en el marc d’una relació jurídica. Les no fungibles són les insubstituïbles. D’acord amb això s’ha de assenyalar que les coses fungibles són identificades principalment pel seu gènere o quantitat. Ex. un quilo de farina.

74


6) Béns divisibles i indivisibles. La divisibilitat o no dels béns és una distinció que s’efectua no en base al criteri físic sinó al jurídic. Així es considera que una cosa és divisible quan les parts resultants de la divisió tenen la mateixa funció que el tot. Ex. Un diamant pot ser indivisible des de el punt de vista jurídic perquè el valor de les parts pot ser inferior al del tot.

2.- Relacions entre coses. a) Coses simples i coses compostes.

Són coses simples aquelles que formen una unitat sense que puguem distingir diferents parts que podrien ser individualment considerades com a coses (per exemple un animal). Pel contrari en les coses compostes es poden diferenciar diverses parts que poden ser definides com coses en sentit vulgar, però que no constitueixen un bé en sentit jurídic. Aquestes parts podrien tenir una individualitat si es separessin del bé que integren, per exemple un cotxe. b) Parts integrants, pertinences i accessoris.

A la cosa composta és possible distingir les unitats que la formen en relació a dos criteris el d’ estabilitat i el d’ accessorietat. En base al criteri d’estabilitat podem distingir entre: a) Components, són les coses que integren una altre cosa composta, de forma que no es poden separar sense que la cosa composta es destrueixi. b) Parts integrants, las quals tenen individualitat per si mateixes encara que desapareix la cosa composta que formaven (Ex. una porta d’un edifici). c) Pertinences són coses que malgrat entrar a formar part d’una cosa composta, conserven la seva identitat i s’uneixen a ella per aconseguir una finalitat econòmica (Ex. la maquinària d’una fabrica). En funció del criteri de l’accessorietat, les coses accessòries són aquelles que per voluntat del seu propietari han estat posades al servei d’una principal. c) Les universalitats de coses.

La universalitat es caracteritza per estar formada per un conjunt de coses individuals (iguals o diferents) que es designen de forma unitària. Ex. una biblioteca. Les coses que integren una universalitat no perden la seva identitat i règim jurídic, encara que també és cert que en alguns aspectes la universalitat té el seu propi règim jurídic.

d) Els fruits.

Són els rendiments o les percepcions que la titularitat d’una cosa permet obtenir. Hi ha diferents classes de fruits:

1) Fruits naturals. D’acord amb l’article 355, són les produccions espontànies de la terra, les cries i altres productes dels animals.

2) Fruits industrials. Són els que produeixen els predis de qualsevol mena en benefici del conreu o del treball.

3) Són fruits civils el lloguer dels edificis, el preu del lloguer de terres i l’import de les rendes perpètues, vitalícies i altres anàlogues.

En relació al regim adquisitiu hem de distingir entre fruits naturals i fruits civil. En el cas dels fruits naturals: si els mateixos es troben pendents, pertanyen sempre al propietari de la cosa que els produeix; si es troben separats, poden pertànyer o bé al propietari de la cosa o bé a un tercer amb el corresponent dret a fruir. Pel contrari en el cas dels fruits civils tant poden correspondre al propietari com al no propietari, sempre que hagi estat transmès el dret de fruir. (Art.472 y ss). e) Les despeses i millores.

Entenem per despesa tota inversió patrimonial feta en una cosa. El propietari és lliure de fer les despeses que vulgui en tot el que sigui de la seva propietat, encara que es plantegen

75


problemes en els supòsits en què són les persones diferents al propietari, posseïdors de la cosa, els que efectuen les despeses sobre les coses. Ha de fer-se la següent distinció:

1) Despesa necessària. És la que es realitza per a conservar la cosa que es posseeix. Dintre de les despeses necessàries es distingeix: despesa ordinària, que correspon al posseïdor i despesa extraordinària que correspon al propietari. (arts 453 i 500 del Cc.)

2) Despesa útil. Aquest tipus de despesa comporta una millora en la cosa, augmenta el seu valor. Són susceptibles de se abonades determinades circumstàncies, com per exemple en el cas dels posseïdores de bona fe d’acord amb l’article 453 del CC.

La millora és el resultat d’una despesa que augmenta el valor de la cosa, es diferencien de la mera despesa perquè aquesta té caràcter necessari, mentre que la millora és conseqüència de l’exercici d’una facultat reconeguda al subjecte per a realitzar-les si així ho decideix. La millora pot ser (Arts.454 i 455. Cc):

1) Millora útil. És objecte d’abonament, el seu règim es confon amb el de les despeses útils, de les quals són una conseqüència.

2) Millora de pur luxe. No té més utilitat que la satisfacció de qui la fa, i per això no donen lloc a indemnització, però es poden retirar de la cosa si aquesta no es deteriora.

3.- El patrimoni. El primer concepte fonamental a utilitzar és el de patrimoni, com a conjunt de béns i drets de caràcter econòmic que pertanyen a una persona en un moment donat i que són susceptibles de ser transmesos als hereus en el moment de la seva mort. El patrimoni està format per un conjunt de béns designat de forma unitària i que jurídicament es considera com una universalitat.

a) Característiques:

1) Legalitat: El patrimoni és una creació del dret objectiu, que és el que autoritza en determinats casos a prendre en consideració de forma global un conjunt de relacions jurídiques.

2) Instrumentalitat. La creació jurídica del patrimoni obeeix a la finalitat de facilitar la consecució de determinats fins, als que l’ordenament jurídic vol protegir.

3) Autonomia: aquest concepte fa al·lusió a la independència de cada patrimoni en la seva responsabilitat per deutes.

4) Unitat: Com a regla general cada persona pot tenir un únic patrimoni, que integra tots els seus béns i drets.

5) Intransmissibilitat: No es pot transmetre globalment el patrimoni, sinó cada un dels béns que l’integren.

b) Funcions del patrimoni.

1) Subsistència del seu titular. La primera funció és la de ser l’instrument necessari per a garantir la subsistència econòmica de les persones, possibilitant l’adquisició d’aliments en sentit ampli. En tal sentit en la Llei d’enjudiciament Civil articles 605 i següents es regulen una sèrie de béns que són inembargables.

2) Funció de garantia del creditor. D’acord amb l’article 1911, el patrimoni del deutor és el centre de la seva responsabilitat, de manera

76


que al contraure obligacions s’obliga a conservar la solvència del seu patrimoni.

3) Funció ordenadora. L’ordenament jurídic organitza els béns que formen part del patrimoni d’una persona en relació a l’esfera externa. La manifestació més destacada es la “par conditio creditorum”, o igualtat dels crèdits de la mateixa classe o rang segons unes determinades normes de prelació que ordenen els crèdits en situacions d’insolvència.

c) Els patrimonis especials.

1) El patrimoni personal. Es caracteritza no només per la seva atribució a una persona física o jurídica, sinó també per la seva funció de servei respecte dels fins de la persona. Té una força expansiva per comprendre i englobar la totalitat de les relacions jurídic - econòmiques de la persona que no estan sotmeses a un règim jurídic especial.

2) Patrimonis separats. Presenten un caràcter excepcional ja que el dret objectiu únicament autoritza en certs casos a considerar unitàriament un conjunt de relaciones actives i passives independents del patrimoni general. No és possible la separació per decisió pròpia ni per negoci jurídic. En aquest apartat hi ha un exemple molt destacat en la nova llei de protecció del patrimoni dels discapacitats.

3) Patrimonis col·lectius. Es denomina així als patrimonis que pertanyen a una col·lectivitat de persones, sense que la seva unió o associació no es personifiqui especialment.

4) Els patrimonis en situació interina. Se caracteritzen per ser una massa de béns i drets que s’unifica en atenció a un destí que sembla cridat a esgotar-se aviat, o en base a una situació anormal que ha de desaparèixer, ex. herència jacent.

EL PATRIMONI PROTEGIT DELS DISCAPACITATS

En el dret comú, la llei 41/2003, de 18 de novembre, de protecció patrimonial de les persones amb discapacitat, va establir en benefici de les persones discapacitades la possibilitat de constituir un patrimoni especial i separat que es diferencia de la resta del patrimoni personal del seu titular, sotmetent-lo a un règim d’administració i supervisió específic. A Catalunya, però, la seva regulació la trobem a la llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, al Capítol VII del Títol Primer (articles 227.1 a 227.9). Es tracta d’un patrimoni per destí donat que té per finalitat el satisfer les necessitats vitals del seu titular. BENEFICIARIS: D’acord amb l’article 227.1 CCCat, poden ser beneficiaris: les persones amb a) discapacitat psíquica igual o superior al 33% o b) amb discapacitat física o sensorial igual o superior al 65%. També ho poden ésser les persones que estan en situació de dependència de grau II o III, d'acord amb la legislació aplicable. El grau de discapacitat o de dependència s'acredita per mitjà del certificat emès per l'òrgan administratiu competent o per mitjà d'una resolució judicial ferma CONSTITUCIÓ: Tota persona, inclosa la beneficiària, pot constituir un patrimoni protegit. La constitució d'un patrimoni protegit en interès d'una persona diferent del constituent requereix l'acceptació del beneficiari o, si escau, la dels seus representants legals. La constitució requereix necessàriament una aportació inicial de béns i drets, preveient tant la possibilitat d’aportacions coetànies a la constitució com posteriors realitzades per terceres persones, las quals hauran de tenir lloc sempre a títol gratuït (articles 227.2 i 227.3 CCCat). REGISTRE: D’acord amb l’article 227.9, els béns que integren el patrimoni protegit són inscriptibles en el Registre de la Propietat o en altres registres públics a favor del mateix

77


patrimoni. En la inscripció s'han de fer constar les facultats conferides a l'administrador, les causes d'extinció del patrimoni protegit i la destinació establerta per al romanent ADMINISTRACIO DEL PATRIMONI: L'administració del patrimoni protegit està regulada a l’article 227.4 CCCat i determina que correspon a la persona física o jurídica designada en l'escriptura pública de constitució. El constituent pot ésser administrador del patrimoni protegit si no n'és alhora beneficiari. Si la persona designada no pot o no vol acceptar, o renuncia a continuar en el càrrec, qualsevol persona interessada o el ministeri fiscal poden sol·licitar a l'autoritat judicial el nomenament d'un administrador. Són aplicables als administradors del patrimoni protegit les normes del CCCat en matèria d'aptitud, excusa i remoció del tutor. MESURES DE CONTROL: Segons l’article 227.5, es poden designar persones que en supervisin l'administració i es poden adoptar les mesures de control de la gestió de l'administrador que es considerin convenients. Si els beneficiaris del patrimoni protegit són menors d'edat o incapacitats, s'ha d'aplicar el que l'art. 221-5 CCCat estableix sobre la facultat de l'autoritat judicial d'acordar d'ofici les mesures que estimi necessàries per al bon funcionament de l'administració del patrimoni protegit. Així mateix, l’article 227.6 preveu la rendició de comptes davant del beneficiari (o els seus representants legals). EXTINCIÓ: El patrimoni especial s’extingeix per les causes previstes a l’article 227.7 CCCat. La mort del beneficiari comportaria la liquidació del patrimoni protegit que hauria de fer la persona designada en l’escriptura de constitució o, a manca d’aquesta, l’administrador (227.7.3. CCCat). Pel cas que existís romanent, l’article 227.8 CCCat determina que, en defecte de previsió expressa a l’escriptura de constitució, aquest revertirà al constituent del patrimoni protegit. La legislació catalana difereix en alguns aspectes respecte al llei estatal. Entre les diferències destaca la destinació del romanent. Mentre en l'art. 227.8 CCCat, com hem vist, els béns reverteixen al constituent o els seus hereus si no s'estableix una altra destinació en el moment de la constitució del patrimoni o la Generalitat en la seva absència -descrivint la destinació d'aquests béns-, la Llei 41/2003 atribueix aquest romanent a l'herència del beneficiari.

4. La relació jurídica i el dret subjectiu

La relació jurídica. Concepte i classes La relació jurídica es defineix habitualment com un tipus de relació social que s’estableix entre persones, que té com a objecte interessos lícits i considerats dignes de tutela per una regla de dret, i que amb aquesta finalitat atribueix poders i deures correlatius. Encara que la definició pugui semblar una mica abstrusa, l’anàlisi dels seus elements constitutius permet deduir els punts següents:

- En primer lloc, no tota relació social és una relació jurídica. Hi ha relacions socials a les quals el dret no para atenció, i és per això que no tenen l’atribut de la juridicitat (penseu en la situació de les parelles de fet a efectes, per exemple, successoris, abans de l’entrada en vigor de la Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de parelles). Només quan es presenten els requisits establerts en una norma jurídica hi ha una relació jurídica pròpiament dita.

- Les relacions jurídiques són sempre intersubjectives, és a dir, s’estableixen de manera estable entre almenys dues persones. Per tot això, podem afirmar que no hi ha relacions jurídiques entre les persones i les coses.

- La relació jurídica té com a objecte interessos lícits, atès que no es pot emparar la consecució d’interessos il·lícits i prohibits. A més, aquests interessos són considerats dignes de tutela per una regla de dret.

- Finalment, en tota relació jurídica hi ha un subjecte actiu, que té una situació de poder i en conseqüència pot instar els altres a respectar el seu dret, i un subjecte passiu que ocupa una situació de deure.

Així, si en Rafael compra un vehicle i el venedor no l’hi lliura, tindrà dret a sol·licitar fins i tot judicialment el compliment en forma específica del contracte, incloent-hi la indemnització pels danys i perjudicis patits

78


(article 1124 del Codi civil). En conseqüència, en Rafael apareix com a subjecte actiu i té un poder davant el subjecte passiu consistent en la possibilitat d’obligar aquest a satisfer el seu dret legítim. Tanmateix, el comprador d’un òrgan humà no pot instar judicialment el compliment del contracte davant el venedor que ha incomplert, ja que l’objecte d’aquesta relació és il·lícit i, doncs, s’ha de considerar jurídicament com a inexistent, més enllà dels indubtables efectes penals que té (article 1305 del Codi civil).

Les relacions jurídiques es poden classificar de maneres molt diferents i partint de criteris diferents (per la matèria, per la connexió d’unes relacions amb les altres), però sens dubte les classificacions més importants són les següents:

• Relacions de dret públic i relacions de dret privat: mentre en les primeres un dels subjectes és un ens públic que actua investit d’imperium, les segones tenen lloc sempre entre particulars.

• Relacions d’estat (nacionalitat, veïnatge civil), familiars (filiació, paternitat, maternitat) i patrimonials o de tràfic (afecten el règim jurídic de les coses i la seva disposició).

La relacions jurídiques que sorgeixen entre els particulars que conclouen contractes, o entre els progenitors i els seus fills, són relacions de dret privat. Al contrari, la relació que, com a administrats, tenim amb l’Administració tributària a l’hora de presentar la declaració de la renda, o a l’hora de demanar un permís per fer una obra a casa, és una relació de dret públic.

El dret subjectiu 2.1. Concepte i figures afins Hem de distingir clarament entre dret en sentit objectiu i dret subjectiu.

- El dret, en sentit objectiu, és la norma o regla jurídica que imposa als ciutadans un comportament determinat.

Per exemple, l’article 67 del Codi civil, que recull el deure dels cònjuges de respectar-se i ajudar-se mútuament, és una norma de dret en sentit objectiu, ja que és recollida en una llei i és de compliment obligatori.

- El dret subjectiu és la possibilitat que té tota persona d’exercitar un poder jurídic per a satisfer els seus interessos propis, lícits i dignes de tutela.

Així, l’article 1486 del Codi civil reconeix al comprador que hagi rebut un bé amb vicis o defectes ocults el dret subjectiu d’exigir una rebaixa del preu al venedor o fins i tot de resoldre o desistir del contracte. Igualment, l’article 320 del Codi civil atorga als fills més grans de setze anys el dret subjectiu de sol·licitar del jutge l’emancipació en els casos previstos legalment.

Hi ha dues figures jurídiques afins al dret subjectiu que no es poden confondre amb aquest: la potestat i les facultats.

• La potestat també atribueix a una persona un poder jurídic perquè defensi els interessos d’altres persones i en benefici precisament d’aquestes.

• Les facultats són possibilitats concretes d’actuació que s’atribueixen a una persona en el context d’un dret subjectiu ampli, i se solen identificar amb el contingut d’aquest.

El supòsit paradigmàtic de potestat és el del poder que tenen els progenitors sobre els seus fills no emancipats i que s’ha d’exercitar sempre en benefici d’aquests (article 154 del Codi civil). D’altra banda, el propietari d’un bé és titular d’un dret subjectiu que es tradueix en diferents facultats, com la de poder-lo fer servir, obtenir-ne els fruits o vendre’l. L’usufructuari d’aquest mateix bé tan sols té la facultat d’usar-lo i gaudir-ne, no de disposar-ne.

79


2.2. Estructura L’estructura tècnica del dret subjectiu es compon d’un subjecte, objecte i contingut (o diversos). Tot dret subjectiu té un subjecte, una persona a qui pertany el poder que atribueix el dret subjectiu i que n’assumeix la “titularitat”, i es poden distingir diferents models de titularitats (plenes, de gaudi, representatives i plurals).

Així, l’Aureli, copropietari d’una finca al costat de la seva germana Alícia, gaudeix d’una titularitat plena (ja que recau sobre el dret de propietat, màxima expressió del dret subjectiu) i plural (ja que hi ha una cotitularitat o titularitat compartida de la finca). El propietari d’una finca rústica hi exerceix una titularitat plena, ja que, en principi, té totes les facultats pròpies de qualsevol titular (ús, gaudi, disposició). L’usufructuari d’un paquet d’accions borsàries gaudeix d’una titularitat de simple gaudi, ja que pot gaudir dels rendiments econòmics de les accions, però continuen essent propietat del seu titular. Quan un advocat defensa en plet o davant tercers en un negociació els interessos del seu client exerceix una titularitat representativa o de gestió. Finalment, els veïns d’un edifici en règim de propietat horitzontal són copropietaris de les anomenades zones comunes (escales, ascensors, etc.), i com a tals gaudeixen d’una titularitat plural.

Tanmateix, és possible que el titular d’un dret subjectiu sigui indeterminat, cas en el qual un tercer assumeix la titularitat de manera transitòria o interina.

Es tracta del supòsit ja estudiat en el mòdul relatiu al dret de la persona del nasciturus. En el Codi civil conté una secció titulada “De les precaucions que s’han d’adaptar quan la vídua queda embarassada” (articles 959 i següents del Codi civil), en la qual s’estableix la paralització de la divisió de l’herència i es preveuen les mesures de seguretat i d’administració que s’ha d’adoptar en el patrimoni hereditari mentre es verifica el naixement del nasciturus (per a evitar la disposició incontrolada dels béns en perjudici d’aquest últim). Com es pot observar, el dret subjectiu té un potencial titular, però mentre no se’n verifica el naixement s’organitza una situació transitòria, amb la qual cosa queda clar que és impossible que hi hagi drets subjectius sense subjectes.

L’objecte del dret subjectiu és la realitat social exterior, en totes les seves formes possibles, sobre la qual recau, i es pot tractar d’objectes tangibles, intangibles (electricitat, programari electrònic) i de drets i tot. Finalment, el contingut es compon de les facultats específiques, això és, de les possibilitats d’actuació que el dret subjectiu atorga al seu titular.

2.3. Classes

Esquema de les classes de dret subjectiu

Per l’esfera del poder jurídic • Drets absoluts

Tenen eficàcia davant de tothom (erga omnes): drets reals, drets de la personalitat, dret hereditari, dret sobre béns immaterials.

• Drets relatius

S’exerciten contra determinades persones: drets de crèdit (el dret del creditor davant el deutor).

80


Per la seva adherència al titular • Intransmissibles

No es poden transmetre a altres persones (són personalíssims): drets de la personalitat i poders familiars.

• Transmissibles

Es poden transmetre: drets patrimonials (reals o personals).

Per la relació d’uns drets amb els altres

• Drets principals

Existeixen de manera autònoma.

• Drets accessoris

Se subordinen a un dret principal (la fiança que s’atorga per a garantir un deute és accessòria respecte d’aquesta, que és el dret principal).

Pels subjectes protegits• Drets públics subjectius

Es donen en les relacions entre entitats investides per l’imperi del dret públic i els ciutadans (dret de vot, d’elegir i ser elegit, etc.).

• Drets privats subjectius

Es donen entre particulars, i es divideixen en tres classes: drets de la personalitat, drets de família i drets patrimonials.

Pel seu contingut• Drets patrimonials

Formen part del patrimoni d’una persona: drets de crèdit i drets reals.

• Drets no patrimonials

Són els drets de la personalitat, no susceptibles de valoració, intransmissibles i imprescriptibles: honor, intimitat, pròpia imatge.

• Drets potestatius

Atorguen la possibilitat d’actuar en una situació jurídica preexistent, modificant-la o extingint-la: dret de preferència per a adquirir una propietat (opció de compra), dret d’impugnar un negoci jurídic (acció d’anul·labilitat), dret d’elegir en una obligació alternativa (article 1131 i següents del Codi civil).

81


2.4. Dinàmica L’adquisició dels drets subjectius té una enorme importància, ja que implica l’atribució d’aquests a un determinat subjecte que n’assumeix la titularitat. Es poden distingir dues formes essencials d’adquisició:

• Adquisició originària

Es dóna quan s’atribueix un dret ex novo (coincideix l’adquisició amb el naixement). Per exemple, quan algú troba un tresor ocult (article 351 del Codi civil), o quan s’adquireixen per ocupació béns mobles que han estat abandonats deliberadament (article 610 del Codi civil), té lloc una adquisició originària.

• Adquisició derivativa

Es rep el dret subjectiu d’un titular anterior, bé amb el mateix contingut (translativa) bé amb un altre d’inferior (constitutiva).

Quan es ven un bé a un tercer l’adquisició és derivativa, ja que es rep d’un titular anterior, i translativa, ja que en principi la recepció del dret subjectiu es produeix amb el mateix contingut que tenia. Però si el propietari d’un bé constitueix un usdefruit sobre aquest a favor d’un tercer, l’adquisició és constitutiva, atès que el contingut del dret subjectiu cedit és inferior al del cedent (l’usdefruit no permet disposar del bé, només fer-lo servir i gaudirne).

Un dels principis més importants que regeix aquest tipus d’adquisicions és el que “ningú no pot transmetre més drets dels que té”, com també que “la ineficàcia del títol anterior afecta el nou”. Tanmateix, l’eficàcia d’ambdós principis queda neutralitzada per la protecció de les adquisicions a non domino (això és, de qui no és propietari) en els supòsits de bona fe de l’adquirent, sempre que hi hagi una aparença de titularitat del transmitent posada de manifest per la possessió (béns mobles) o pel Registre de la Propietat (béns immobles).

Així, en Joan no pot vendre l’ordinador de la seva germana a una tercera persona, ja que no li pertany i no pot disposar en conseqüència d’un dret que li és aliè. Igualment, si en Joan vengués l’ordinador a en Pep, i aquest al seu torn a en Xavi, tots dos títols d’adquisició serien com a principi ineficaços i afectarien el procés transmissor, viciant-lo des del començament. Ara bé, si en Pep ignora la manca de titularitat d’en Joan (i, doncs, adquireix de bona fe) i fa l’adquisició confiant en l’aparença possessòria (en Joan es comporta com un posseïdor a títol d’amo), l’adquisició de l’ordinador queda protegida ex article 464 del Codi civil. En aquest cas, la germana d’en Joan podria exigir responsabilitat a aquest, però no podria recuperar la propietat del bé sobre el qual s’ha disposat indegudament, ja que es protegeix l’adquisició a non domino per a garantir que el tràfic econòmic funcioni millor.

Altres categories menys importants d’adquisició són les següents: ex lege, negocial, instantània i successiva. La modificació dels drets subjectius es pot produir per l’alteració del subjecte (modificació subjectiva), de l’objecte (modificació objectiva) o del contingut.

Els hereus de la persona morta li succeeixen en tots els seus drets i obligacions ex article 661 del Codi civil (modificació subjectiva). En cas de sinistre total de la finca hipotecada, el dret d’hipoteca es transforma en dret sobre la indemnització de la companyia d’assegurances (modificació objectiva). Finalment, es produeix una modificació del contingut quan el cònjuge vidu, titular del dret d’usdefruit sobre un terç de l’herència, commuta el seu dret per un capital en efectiu (article 839 del Codi civil).

Finalment, la dinàmica dels drets subjectius es completa amb la figura de l’extinció. L’extinció implica la desaparició d’un dret subjectiu. Una de les causes més

82


rellevants d’extinció és la renúncia, entesa com a negoci dispositiu unilateral, clar, explícit, inequívoc i terminant, pel qual el titular d’un dret subjectiu decideix abandonar-lo.

La destrucció de la cosa posseïda és una causa d’extinció de la possessió (article 460.3 del Codi civil), el transcurs del termini extingeix la servitud temporal (article 546.4 del Codi civil) i la mort extingeix els drets personalíssims.

2.5. Exercici i límits del dret subjectiu 2.5.1. L’exercici del dret subjectiu i els seus límits Els drets subjectius s’exerceixen, això és, es posen en actuació, segons el seu propi contingut i les seves característiques. Encara que en principi serà el titular qui els exercitarà, és possible que ho faci un representant legal (en cas de menors o impossibilitats) o voluntari (un mandatari). Tanmateix, l’exercici d’aquests drets no és il·limitat, sinó que s’ha d’exercir de manera raonable i adequada a la seva pròpia funció. En aquest sentit, la dogmàtica distingeix tres límits fonamentals: extrínsecs, intrínsecs i temporals.

2.5.2. Límits extrínsecs Els drets subjectius de diferents titulars coexisteixen i poden col·lidir entre si, cas en què se n’ha d’ordenar la concurrència sobre la base de dos criteris:

• Preferència d’un dels drets sobre un altre

Així, segons el vell aforisme prior tempore potior iure, prevalen els drets de més antiguitat (per exemple, la primera hipoteca inscrita sobre un bé immoble preval sobre les altres a l’efecte d’una possible execució hipotecària).

Caducitat Prescripció

Abús de dret

Retard deslleial

Doctrina dels actes propis

Bona fe i honradesa Col·lisió de drets

Temporals

Intrínsecs

Extrínsecs

ectiujdret subLímits del

83


• Reducció de l’àmbit dels drets concurrents

El cas arquetípic és el de la concurrència de creditors sobre un patrimoni insuficient del deutor (concurs), cas en què es redueixen els drets de crèdit a prorrata (par conditio creditorum).

2.5.3. Límits intrínsecs La bona fe, l’honradesa i l’abús de dret delimiten, a efectes interns, l’àmbit d’exercici legítim dels drets subjectius. La bona fe (article 7.1 del Codi civil i 111-7 del Codi civil de Catalunya) és un principi general del dret amb què es fa referència a la necessitat que la titularitat d’un dret subjectiu s’exerceixi d’una manera correcta, lleial i adequada, sense causar perjudici al dret de ningú altre (sentit subjectiu). Dues manifestacions concretes del principi de bona fe són la doctrina dels actes propis i el retard deslleial.

• L’anomenada “prohibició d’anar contra els actes propis” (venire contra factum proprium) implica la inadmissibilitat de l’exercici d’un dret quan resulti incompatible amb la conducta abans observada pel seu titular respecte del mateix dret o de les facultats que l’integren (article 111-8 del Codi civil de Catalunya).

• El “retard deslleial” és una institució procedent de la doctrina alemanya (Verwirkung) que impedeix que un dret subjectiu es pugui exercitar quan el seu titular no l’ha fet valer i ha generat amb el seu comportament una confiança legítima en l’altra part que el dret no s’arribarà a exercitar.

L’honradesa és un concepte objectiu per mitjà del qual es vol garantir que en els tractes que es tenen es respectaran certs cànons socials o regles objectives de conducta ètica pròpies del tràfic jurídic (article 111-7 del Codi civil de Catalunya). Finalment, l’abús de dret busca evitar que els drets subjectius s’exercitin de manera injusta, abusiva i contrària a la seva finalitat econòmica i social (article 7.2 del Codi civil). L’existència d’abús de dret genera principalment l’obligació d’indemnitzar el tercer que s’hagi vist perjudicat per aquesta actuació.

El supòsit de la sentència del Tribunal Suprem de 14 de febrer de 1944 serveix per a il·lustrar el concepte d’abús de dret. El Consorci de la Zona de Franca de Barcelona tenia una concessió per a extreure sorra de les platges de la ciutat, però va exercir el seu dret de tal manera que va disminuir de manera molt considerable la superfície de la platja, fins al punt que una sèrie de temporals van provocar greus danys en una central elèctrica situada a Sant Adrià de Besòs. La sentència va estimar que, encara que el Consorci va exercitar un dret completament legal, ho va fer d’una manera immoral i antisocial, incorrent en abús de dret, motiu pel qual havia d’indemnitzar l’empresa propietària de la central danyada. Respecte a la doctrina dels actes propis, s’ha considerat que actua contra els seus propis actes qui afirma en la contestació a una demanda que entre les parts hi havia una compravenda i en el recurs de cassació interposat posteriorment canvia d’argumentació per a sostenir l’existència d’una donació remuneratòria (STSJ Catalunya, de 28 gener 2002).

2.5.4. Límits temporals Els drets subjectius, per raons de bona fe, certesa i seguretat jurídica, s’han d’exercitar dins d’un període raonable de temps fixat pel legislador i computat segons els criteris establerts a l’article 5 del Codi civil i en els paràgrafs segons i tercers dels articles 121-23 i 122-5 del Codi civil de Catalunya. La prescripció i la caducitat són els conceptes bàsics entorn dels quals s’articula la limitació temporal de l’exercici dels drets subjectius.

84


La prescripció extintiva provoca la pèrdua dels drets subjectius pel transcurs del temps. És a dir, amb la prescripció s’extingeixen les “pretensions, enteses com el dret de reclamar d’una altra persona una acció o una omissió” (article 121-1 del Codi civil de Catalunya).

No pot exigir indemnització la persona que va patir un dany fa més de tres anys, ja que haurà expirat el termini legal per a aquest tipus de reclamacions (article 121-21 d) del Codi civil de Catalunya). Hi ha una altra forma de prescripció, l’adquisitiva, que permet que una persona, en certes condicions d’aparença possessòria, adquireixi un dret pel transcurs del temps (usucapió). Així, si en Miquel posseeix a títol de propietari un bé moble aliè durant més de tres anys es converteix en propietari (article 53127.1 del Codi civil de Catalunya). Encara que el Codi civil la considera una forma de prescripció, es tracta d’una figura jurídica diferent que serà objecte d’estudi detingut en l’assignatura Dret civil III.

La prescripció, bàsicament, exigeix la concurrència dels requisits següents: - Existència d’una pretensió susceptible de prescripció (no ho és, per exemple, la

pretensió de fer la partició de l’herència).

- Transcurs del termini previst legalment sense que el subjecte actiu exerciti la seva pretensió.

- Al·legació judicial o extrajudicial de la pretensió, ja que els jutges i els tribunals no valoraran d’ofici l’existència de prescripció (article 121-4 del Codi civil de Catalunya).

Els terminis de prescripció, una vegada iniciats, es poden interrompre i suspendre:

• Es produeix la “interrupció de la prescripció” quan el titular de la pretensió l’exercita abans que es consumi el terme previst, la qual cosa provoca que el termini establert comenci a córrer de nou. Les causes d’interrupció estan fixades en els articles 1973 del Codi civil i 121-11 del Codi civil de Catalunya, i es pot destacar l’exercici judicial o extrajudicial de la pretensió o el reconeixement del dret.

• La “suspensió de la prescripció” té lloc quan al titular d’una pretensió li resulti impossible exercitar-la per alguna de les causes taxades previstes legalment (força major, determinades circumstàncies personals o familiars...). La suspensió fa que el termini de prescripció es deixi de computar (article 121-19 del Codi civil de Catalunya) fins que desaparegui la causa de la suspensió, moment en el qual el còmput es reiniciarà precisament en el moment en què va quedar detingut.

Així, si falten 38 dies perquè prescrigui una acció de reclamació de quantitat derivada d’un contracte de serveis i el creditor exigeix al deutor per carta certificada el pagament de la quantitat deguda (reclamació extrajudicial), comença a córrer de nou el termini de tres anys (article 121-21 b del Codi civil de Catalunya) d’acord amb el que es disposa en l’article 121-14 a) del Codi civil de Catalunya. Al contrari, se suspèn el termini de prescripció de tres anys per la concurrència d’una causa de força major que afecti el subjecte actiu de la pretensió en els sis mesos immediatament anteriors al venciment del termini esmentat (article 121-15.1 del Codi civil de Catalunya).

En qualsevol cas, s’ha de tenir en compte que el subjecte passiu de la pretensió pot renunciar, expressament o tàcitament, a la prescripció consumada (la renúncia anticipada a la prescripció és nul·la ex article 121-10.1 del Codi civil de Catalunya) sempre que gaudeixi de plena capacitat d’obrar i no perjudiqui els interessos legítims de tercers (article 121-5 b) del Codi civil de Catalunya).

Els terminis de prescripció del dret civil de Catalunya es poden resumir de la manera següent:

85


En qualsevol cas, s’ha de tenir en compte que: - Els terminis són dispositius, per la qual cosa les parts poden pactar un escurçament o

un allargament del termini no superior, respectivament, a la meitat o al doble del que és establert legalment, sempre que el pacte no comporti indefensió de cap de les parts (article 121-3 del Codi civil de Catalunya).

- Les pretensions, amb independència de quin sigui el seu termini concret de prescripció, s’han d’exercir en un termini màxim de trenta anys (preclusió) des del naixement de la pretensió (article 121-24 del Codi civil de Catalunya).

Per exemple, el termini per a exigir una responsabilitat per danys és de tres anys. Ara bé, el dies a quo per al còmput del termini és el moment en què es tingui coneixement exacte del dany produït, i aquest pot tenir lloc fins i tot diversos anys després que passi l’esdeveniment danyós (penseu en els danys mediambientals, en els quals és habitual que entre el moment de la comissió de l’acte o omissió danyós i el del coneixement i estimació passi molt de temps). Per a evitar la incertesa i la inseguretat jurídica que es pot produir en aquests casos, s’estableix un termini general de preclusió de trenta anys, passat el qual és impossible exercitar una pretensió, per molt que en puresa l’acció no hagi prescrit.

Els terminis de prescripció del Codi civil espanyol són considerablement més extensos, casuístics i, a més, no hi ha el concepte de preclusió:

possessió. - Pretensions protectores de

Prescripció anual

Responsabilitat per danys. - Vendes de consum. -

obra. Remuneració de serveis i-

o terminis més breus. - Pagaments periòdics per anys

Prescripció triennal

qualsevol classe per a les pretensions de

Termini general de prescripció

Prescripció decennal

CCCat) a 121-22 20

121-articles (Catalunya

CC

86


La caducitat, igual que la prescripció, té efectes extintius. Tanmateix, es diferencia d’aquesta pels aspectes següents:

- No s’extingeixen pretensions, sinó poders de configuració jurídica i accions processals (article 122-1.1 del Codi civil de Catalunya). Els poders de configuració jurídica són facultats unilaterals i de durada determinada que permeten alterar la realitat jurídica, constituint, modificant o extingint situacions jurídiques (p. ex.: rescissió per lesió, la revocació de donacions, l’opció...).

- La caducitat no és susceptible d’interrupció (article 122-1.2 del Codi civil de Catalunya).

- La caducitat, en la seva modalitat pura o tradicional, l’ha de valorar el jutge d’ofici (es tracta de la caducitat que recau sobre relacions jurídiques indisponibles).

Així, el termini d’un any que té el marit per a impugnar la seva filiació paterna matrimonial és de caducitat, per la qual cosa no és susceptible d’interrupció i, a més, serà valorat d’ofici pel jutge, sense necessitat d’al·legació de part (article 136 del Codi civil). Al contrari, el termini de tres anys per a satisfer els honoraris d’un advocat és susceptible d’interrupció i ha de ser al·legat per la persona interessada. Tanmateix, hi ha una modalitat de caducitat que recau sobre relacions jurídiques disponibles que resulta estranya a la doctrina tradicional sobre la figura, ja que l’ha d’al·legar una persona legitimada (article 122-3.2 del Codi civil de Catalunya) i, a més, el termini de caducitat es pot suspendre (article 122-3.1 del Codi civil de Catalunya). Es podria incloure en aquest concepte l’acció de rescissió per lesió de la partició de l’herència (article 464-13 del Codi civil de Catalunya).

Els terminis de caducitat es recullen en les lleis, cas per cas, i s’hi aplica el termini general de preclusió (article 121-24 del Codi civil de Catalunya).

En qualsevol cas, també és possible que les parts acordin voluntàriament terminis de caducitat (caducitat voluntària).

QUADRE COMPARATIU

per danys responsabilitat possessoris i Interdictes

any 1

professionals Serveis

anys 3

periòdiques Prestacions

anys 5

béns immobles

Drets reals sobre

anys 6

)de prescripciótermini general (

personals Drets de crèdit o

15 anys

hipotecària Acció

20 anys

béns immobles Drets reals sobre

anys 30

seg.) i 1961

art. (yol

espanCC

87


PRESCRIPCIÓ CADUCITAT

•

•

•

Extingeix pretensions jurídiques.

Ha de ser al·legada per l’interessat.

És susceptible d’interrupció i de suspensió.

•

•

•

Extingeix poders de configuració jurídica i accions.

La valora el jutge d’ofici.

No s’interromp.

2.6. Deure jurídic El deure jurídic no és més que la contrapartida del dret subjectiu, i implica la necessitat de seguir una conducta determinada amb l’amenaça de sanció.

L’arquitecte que ha fet un projecte pel qual encara no ha cobrat és titular d’un dret subjectiu patrimonial consistent a poder exigir al deutor la satisfacció del crèdit. El deutor, per la seva part, té el deure jurídic de seguir un comportament consistent a pagar la quantitat deguda, i pot patir, en cas d’incompliment, les conseqüències que li imposa l’ordenament jurídic, com el fet d’haver d’indemnitzar pels danys i perjudicis ocasionats al creditor.

88


SOLUCIONARI PAC 3


PART 1. CAS PRÀCTIC. (20%)

En Pere va morir al maig de 2014. Les seves filles, Remei i Dolors, havien estat designades al seu testament hereves per parts iguals però a més hi havia llegat un dels pisos de Barcelona a la seva neta, Clara, sempre que la seva dona, i àvia de la Clara, administrés el seu patrimoni fins que la Clara complís trenta anys. Al patrimoni d’en Pere hi havien dos pisos a Barcelona, dos cases a Calella de Palafrugell, un crèdit de 100.000 euros enfront d’un amic seu, en Genar.

A l’agost de 2014 la Remei i la Dolors van acceptar davant de notari l’herència del seu pare i es van adjudicar aquesta de la següent manera: una casa a Calella per la Remei, l’altre casa a Calella per la Dolors, un dels pisos de Barcelona entre les dues en copropietat i per parts iguales, i un altre pis per la Clara com a legatària.

Atenent al concepte, característiques i contingut del patrimoni respon raonadament a les següents preguntes:

a) Quina es la situació de l’herència d’en Pere des de la seva mort fins a l’acceptació de l’herència per part de la Remei i la Dolors? I un cop acceptada?

R. Es tracta duna situació herència jacent (art. 411-9 CCCat) que serà objecte d’estudi al dret successori però com a característica general és que es tracta d’un patrimoni en situació interina en quant a conjunt de relacions jurídiques que no tenen un titular (p. 13 del mòdul). Un cop acceptada ja tindrà titular/s (podríem estar davant d’una comunitat hereditària o no segons s’hagi practicat o no la partició però evidentment això és matèria de dret successori).

b) Quin creus que és el contingut d’aquest patrimoni hereditari?

R: Doncs els béns de que era titular el causant, en Pere, es a dir, els dos pisos de Barcelona i les dues cases de Calella i també els drets, en aquest cas el crèdit que en Pere te enfront del seu amic Genar de 100.000 euros.

c) Un cop acceptada la herència contra qui es podrà dirigir en Genar per cobrar el seu crèdit? I com respondran en el seu cas?

R. Contra les hereves, la Remei i la Dolors, perquè l’herència implica la transmissió del causant a les hereves de tots el béns, drets i obligacions d’una persona que no s’extingeixen per la seva mort. Així en Genar es podrà dirigir contra les dues hereves acceptants que respondran del deute no nomes amb el patrimoni hereditari sinó també amb el seu patrimoni personal (art. 1911 CC, sens perjudici de que aquestes hagin pogut acceptar a benefici d’inventari).

d) Com qualificaries la titularitat de la casa de Barcelona de la Clara que en el moment en que mor el seu avi te 14 anys?

R. Es tracta de un patrimoni separat de la resta de béns que pogués tenir en propietat la Clara i que queda exclòs de l’administració que correspon als seus pares com a titular de la pàtria

89


potestat sobre ella de conformitat amb el que disposa l’article 236-25 (CCCat * Al mòdul apareix citat l’article 149 CF precepte substituït pel citat 236-25).

PART 2. CAS PRÀCTIC (20 %)

El matrimoni integrat per l’Anna i en Biel tenen tres fills un dels quals, en Joel de 25 anys te una discapacitat física del 70 per cent. Per aquest motiu els pares decideixen constituir a favor del seu fill un patrimoni protegit que pugui garantir en qualsevol moment que les necessitats del Biel quedin cobertes.

a) En Joel es bastant reaci a aquesta idea dels seus pares perquè no vol que es faci cap tracte patrimonial diferenciat al seu favor i en perjudici dels seus germans. Els pares tot i així estan convençuts del seu propòsit. Veus cap problema en que els pares del Joel pugin constituir aquest tipus de patrimoni?

R. Si perquè l’article 227-3.1 CCCat exigeix l’acceptació del beneficiari, en aquest cas d’en Joel.

b) Un cop constituït el patrimoni protegit al que els pares d’en Joel han decidit aportar, entre d’altres béns, una casa a la Molina, en Joel decideix llogar-la per 20 anys i per una renda mensual de 200 euros. Tota la seva família posa el crit en el cel quan s’assabenten del que ha fet en Joel. Creus que aquest contracte de lloguer podria ser jurídicament atacable? Canviaria la teva resposta si el contracte de lloguer hagués estat signat pels pares d’en Joel?

R. Si perquè l’article 227-3.2 e) estableix clarament que el beneficiaris d’aquest patrimoni no poden ser designats administradors. En aquest cas encara no s’ha proporcionat dades sobre la persona que ha estat designat administrador d’aquest patrimoni protegit però aquest administrador mai podria ser en Joel perquè l’article 227-3.2 e) ho prohibeix.

Els pares d’en Joel si podrien ser administradors del patrimoni protegit per aplicació de l’article 227-4.2 CCCat però hem de tenir en compte que l’administrador ha de mantenir la productivitat dels béns que integren el patrimoni protegit per poder satisfer la principal finalitat d’aquest que és satisfer les necessitats del beneficiari (art. 227-4.3 CCCat) i difícilment un lloguer d’una casa a La Molina amb aquesta durada i renda podria respondre a aquesta finalitat. A més hem de detenir en compte que son aplicables als administradors del patrimoni protegit les normes del CCCat sobre remoció dels tutors.

En el cas de que els pares d’en Joel no haguessin nomenat un administrador patrimonial, l’haurà de nomenar l’autoritat judicial (art. 227-4.1 CCCat).

c) Imaginem, només ara, que els pares d’en Joel no van designar administrador i que el jutge va nomenar per aquest càrrec a una de les germanes del Joel, la Júlia. Tres anys després de constituir el patrimoni protegit als pares del Joel els hi toca la primitiva i amb els diner obtinguts compren tres pisos a l’Hospitalet de Llobregat. Decideixen aportar un d’aquest pisos al patrimoni protegit a favor d‘en Joel en document privat. Un any després la Júlia decideix vendre aquest immoble a un tercer en document privat. Qualifica la legalitat de totes les actuacions realitzades.

R. En primer lloc l’aportació del pis de l’Hospitalet al patrimoni protegit no és vàlida perquè no s’ha fet en escriptura pública com exigeix l’article 227-3.4, per tant aquest be no estaria inclòs al patrimoni protegit i, per tant, la Júlia no podria realitzar cap acte ni d’administració ni de disposició. Ara be, encara que el be pertanyés a aquest patrimoni protegit, com que no ens consten normes especials d’administració o de disposició establertes pels constituents, s’aplicarien els articles 222-40 a 222-46 CCCat (per remissió de l’article 227-4.5 CCCat) i perquè la Júlia pogués disposar/vendre del pis necessitaria autorització judicial 222-43 i 22-46 CCCat).

d) Ni quan els pares del Joel van constituir el patrimoni protegit ni en cap moment posterior van determinar la destinació dels bens que integren aquest patrimoni. Els pares moren i tres anys després mor en Joel. Les seves germanes estan molt preocupades per saber quins seran els titulars d’aquests bens perquè tenen coneixement de que el Joel va fer testament a favor de una noia dos mesos després de morir els seus pares.

90


R. Si els pares no van establir res l’article 227-8 CCCat diu que aquests bens o el romanent ha de revertir a favor del constituent, es a dir, a favor dels pares d’en Joel però com aquests ja han mort aniran a parar als seus successors testamentaris o legals.

PART 3. CAS PRÀCTIC. (15%)

En Joan i la Clara van comprar un pis al carrer Mallorca número 317. A la seva escriptura de propietat i al registre s’establia una quota de participació del 3,40 per cent. Durant cinc anys han pagat les despeses de la comunitat regularment encara que per raons de feina mai van anar a les juntes de propietaris. Després de cinc anys s’assabenten de que havien estat pagant certes despeses de la comunitat a part iguales, es a dir, en un 5 per cent i un amic els hi diu que podrien emprendre mesures perquè la comunitat els hi retorni l’excés pagat i perquè se’ls liquidin les despeses conforme al seu coeficient que és de 3,40 per cent i no del 5.

Tenint en compte la vinculació dels acords de junta si aquests no s’impugnen (sembla que en Joan i la Clara no van impugnar cap acord) creus que després de l’estudi d’aquest mòdul tindrien en Joan i la Clara possibilitats legals de fer efectives les seves pretensions? Cerca jurisprudència que pugui avalar la teva postura.

R. Es tracta de determinar l’aplicació de la doctrina dels actes propis i de cercar jurisprudència que avali la postura que l’estudiant defensi.La doctrina del actes propis és una concreció del principi de bona fe, i que determina la inadmissibilitat del comportament contradictori amb els actes propis. Parteix de una conducta prèvia determinada per la realització de actes (actes en plural) voluntaris i lliures que es contradiu per l'actuació posterior del mateix subjecte. A aquests efectes pot resultar interessant la STS de 16 de setembre 2004 (l'estudiant podia cercar qualsevol dels molts exemples que tenim a la nostra jurisprudència) en la que es va decidir que “La aceptación fraccionada del pago de la póliza por parte de la seguradora, constituye razonablemente signo inequívoco de la aceptación de la vigencia del contrato de seguro” per la qual cosa l'assegurat gaudeix dels drets que deriven de l'existència d'un contracte d'assegurança i en pot exigir el compliment a l'asseguradora, que negava que hi hagués contracte però en canvi havia rebut el pagament sense objeccions.

PART 4. PREGUNTES DE DESENVOLUPAMENT. (15%)

1ª. Què és la preclusió?

L'art. 121-24 CCC incorpora una important novetat en el panorama dels efectes del temps sobre les accions i els drets civils que és la preclusió. Segons aquest precepte i l'art. 122-5 CCC, qualsevol pretensió que pugui prescriure o poder o acció que puguin caducar s'extingeixen (preclouen) als 30 anys des del seunaixement, amb independència que hagin concorregut causes de suspensió oindependentment dels elements subjectius del dies a quo de l'art. 121-23 CCC. És,segons també l'exposició de motius de la Llei 29/2002, “una nueva función al plazo delusatge Omnes Causae”.

La preclusió s’aplica a les pretensions (art. 121-24 CCCat) com als poders jurídics (art. 122-5.1 CCCat), així a la prescipció i a la caducitat. La prescipció implica una simplificación en tant que no es tenen en compte ni la suspensió ni la interrupción dels terminis, només la data de neixement, la inactivitat del titular i el temps ininterrumput.

La preclusió de la pretensió s’ha d’alegar i la del poder dependrà de si és o no disponible.

L’efecte és l’extinció del poders i pretensions.

2ª. L’abús de dret. Cerca exemples de l’antisocialitat en l’exercici del dret com a element de l’abús.

91


El nostre CCCat no conté cap referència a l’abús de dret, sí ho fa l’article 7.2 CCE. L’abús de dret suposa, sota l’aparença de legitimitat, un exercici anormal del dret que en atenció a la intenció del subjecte titular i a les circumstàncies concretes del cas, manifesten que s’ha ultrapassat els límits normals de l’exercici d’aquell dret.

La STS de 19 de desembre de 1992 estableix com a elements que caracteritzen la figura de l’abús de dret els següents:

a) L’ús de un dret de forma objectiva o externament legal.b) Un dany a un interès no protegit per una específica prerrogativa jurídica.c) Immoralitat o antisocialitat del dany manifestada de forma subjectiva (en els casos de que qui exercita el dret ho fa amb la intenció de perjudicar o sense perseguir una finalitat seriosa o legítima) o objectiva (en els casos en que el dany prové de un excés o anormalitat en l’exercici del dret).

La diferència amb els actes propis, l’abús de dret no prové de la confiança generada en l’altre part, prové d’un exercici extralimitat del dret i amb ànim de causar algun perjudici.

La conseqüència és la inadmissibilitat d’aquest exercici abusiu del dret.

Tenim nombrosos exemples a la nostra jurisprudència d’aplicabilitat de la doctrina de l’abús de dret un podria ser el tractat a la AP Barcelona, Sec. 14.ª, 330/2011, de 17 de juny, Recurs 648/2010. Ponent: ADOLFO LUCAS ESTEVE, davant de la negativa de la comunitat a l’actor per instal.lar un aparell d’aire acondicionat quena la resta dels propietaris el tenia instal.lat. Concretament al seu Fonament Cinquè disposa:

“QUINTO .- La parte apelante basa su alegación en el artículo 553-25 CCCat que exige mayoría de 4/5 partes del coeficiente general del inmueble para la instalación del aire acondicionado en la terraza. Mayoría que no ha alcanzado el actor y, por tanto, se trata de una actuación conforme a derecho.Sin embargo, hay otro dato que hay que tener presente, esto es, todos los demás elementos privativos del inmueble tienen instalaciones de aire acondicionado en la terraza, incluido el otro local comercial de características similares al de los actores y, por tanto, que también se ve afectado por la regulación del apartado V de los estatutos. Es destacable que todas las demás entidades privativas, incluido el otro local comercial, pertenecen a Pladestany 2000, S.L.Esta discriminación entre unas entidades privativas y las otras solamente puede justificarse por el hecho de que un local pertenezca al actor (copropietario minoritario) y los demás pisos y el otro local pertenezcan a la demandada (copropietaria mayoritaria). Esta situación de discriminación no puede ser amparada por la Ley, porque no se trata de una simple cuestión de mayorías en la regulación de la propiedad horizontal, sino que se trata de un verdadero abuso de derecho. Más aún, si desde la administración de la comunidad, se envió un correo electrónico (doc. 6) en el que exponía el planteamiento y condiciones que efectuaba la comunidad, en relación a la instalación de los compresores de aire acondicionado de su local en la azotea-terrado de la finca: 1.- Autorización del Ayuntamiento, y 2.- Proyecto técnico detallado y firmado por un técnico responsable, que identifique y contenga los aspectos que en el mismo se relacionan. Requisitos, que, una vez cumplidos, supusieron una nueva negativa de la comunidad a la instalación de los aires.Según la STS de 21 de diciembre de 2000 , "sobre el abuso de derecho, «... la doctrina jurisprudencial, inicia su evolución a partir de la conocida sentencia de 14-2-1944 ( RJ 1994, 293) , en la que se establecen unas líneas fundamentales, que allí se enumeran de la siguiente forma: "a) uso de un derecho , objetiva o externamente legal; b) daño a un interés no protegido por una específica prerrogativa jurídica; y c) inmoralidad o antisocialidad de ese daño, manifestada en forma subjetiva (cuando el derecho se actúa con la intención de perjudicar, o sencillamente sin un fin serio y legítimo), o bajo forma objetiva (cuando el daño procede de exceso o anormalidad en el ejercicio del derecho)". Se puede concretar esa doctrina afirmando, que los derechos subjetivos tienen unos límites de orden moral, teleológico y social, y cuando se obra en aparente ejercicio de un derecho, traspasando en realidad los límites impuestos al mismo por la equidad o la buena fe, con daño para terceros, se incurre en responsabilidad; en estricto sentido, quien usa de su derecho no puede cometer abuso alguno, abusa quien ejecuta un derecho que realmente la Ley no le ha concedido. La doctrina científica critica el margen de

92


inseguridad, que el indispensable arbitrio judicial puede producir al fijar los límites del derecho subjetivo de acuerdo con su fin, pero conviene puntualizar, que el examen subjetivo de la conducta del agente en función del móvil y del fin, está limitado objetivamente por la función social que corresponde al derecho ejercitado, y tiene como ámbito propio el de no poder invocarse, cuando la sanción del exceso pernicioso en el ejercicio de un derecho está garantizado por un precepto legal, o dicho de otro modo, el abuso del derecho es una institución de equidad para la salvaguarda de intereses que todavía no alcanzan una protección jurídica...» ( S. 25-9-1996 , entre otras).Por lo expuesto, cabe concluir que la negativa a la instalación del aire acondicionado deriva de un ejercicio antisocial de su derecho.[…]”

93


94


TEMA 5

AUTONOMIA DE LA VOLUNTAT. EL NEGOCI JURÍDIC I LA REPRESENTACIÓ

95


96


Presentació L’objectiu general d’aquesta guia d’estudi és familiaritzar als estudiants amb dos matèries, explicades amb detall en el quart mòdul didàctic, especialment importants per a la formació adequada de qualsevol jurista: l’autonomia privada, el negoci jurídic i, la representació. Els conceptes i les institucions estudiats en la matèria esmentada tenen un enorme valor propedèutic, fins al punt que molts són completament essencials per al professional del dret:,autonomia de la voluntat, contracte, testament, vicis de la voluntat, condició, terme, invalidesa, nul—litat, anul—labilitat, rescissió, representació directa, indirecta, legal, poder, apoderament... Tanmateix, cal reconèixer que la comprensió d’aquests conceptes de vegades pot resultar complexa per a l’estudiant de primer curs, que encara no s’ha familiaritzat amb gaires categories jurídiques necessàries per a entendre perfectament el tema. A més, és indubtable que la matèria peca d’una excessiva generalitat i abstracció dogmàtica. Per tot això, aquesta GES es presenta amb un enfocament didàctic, en el qual cada matèria és presentada d’una manera clara i concisa, acompanyada tant d’exemples com d’organigrames i esquemes que contribueixen a entendre millor els conceptes que s’hi exposen.

Objectius

1. Comprendre i explicar el concepte d’autonomia privada i els seus límits.

2. Distingir entre fets, actes i negocis jurídics.

3. Conèixer els dos instruments bàsics de l’autonomia privada: contracte i testament.

4. Descriure l’estructura i les classes del negoci jurídic.

5. Conèixer els vicis que afecten els diferents elements del negoci jurídic.

6. Comprendre quines són les figures que condicionen l’eficàcia del negoci jurídic.

7. Establir quines causes originen la ineficàcia del negoci jurídic, distingint entre invalidesa (nul—litat i anul—labilitat) i rescissió.

8. Conèixer el concepte de representació i les seves classes.

9. Distingir apoderament de poder.

10. Conèixer què és i com funciona la ratificació.

11. Comprendre en què consisteix la representació indirecta.

97


Continguts

Amb el concepte d’autonomia privada es fa referència a la possibilitat que tenen les persones de crear mitjançant una declaració de voluntat regles jurídiques amb eficàcia vinculant. Expressions paradigmàtiques de l’autonomia privada són el contracte (acord bilateral) i el testament (acte unilateral). No obstant això, l’autonomia privada no és il—limitada, i té l’eficàcia restringida pels límits establerts per la llei, la moral (social) i l’ordre públic. La dogmàtica tradicionalment ha distingit entre fets, actes i negocis jurídics, prenent en consideració la ponderació que mereix la voluntat humana al dret. Ens aturarem en l’estudi del negoci jurídic, una construcció conceptual que prové del dret alemany i que històricament ha estat acollida per la nostra doctrina jurídica malgrat que no es reflecteix en l’ordenament jurídic. Encara que la utilitat d’aquesta figura ha estat (i és) molt discutida (ja que és excessivament abstracta i té una aplicabilitat discutible), resulta indiscutiblement apropiada per a conformar en l’estudiant una estructura mental adequada per al raonament jurídic complet. L’estudi del negoci jurídic comença amb l’exposició de la seva estructura (subjectes, voluntat interna i externa, objecte i contingut) i les seves classes. A continuació s’analitzen els anomenats “vicis” del negoci jurídic, això és, els defectes que afecten algun element essencial del negoci jurídic, distingint entre els vicis del consentiment (error i vici, violència, intimidació i dol), els vicis de la declaració (error obstatiu i reserva mental), els vicis de l’objecte i, finalment, els vicis de la causa (simulació). La condició i el terme són estudiats com a elements que condicionen l’eficàcia del negoci jurídic. L’exposició del negoci jurídic s’acaba amb el règim de la seva ineficàcia. D’una banda, s’estudiarà la invalidesa del negoci jurídic, que dóna lloc a la nul—litat o a l’anul—labilitat, i d’altra banda, la rescissió. La representació tanca els continguts didàctics del mòdul 4. Mitjançant la representació es vol que una persona gestioni amb eficàcia jurídica els negocis aliens davant tercers. Es tracta d’una figura d’una gran importància en el tràfic jurídic diari que, tanmateix, no és regulada de manera específica en el Codi civil. En qualsevol cas, és fonamental identificar els diferents tipus de representació, distingint la voluntària de la legal i, dins d’aquella, la directa de la indirecta. A més, analitzarem i distingirem l’apoderament del poder, el concepte de ratificació i les causes d’extinció de la representació.

Conceptes més importants

1. L’autonomia privada. Concepte, àmbit i límits L’autonomia privada és un poder d’autoconfiguració o autoregulació atorgat per l’ordenament jurídic perquè els particulars puguin satisfer les seves necessitats i governar lliurement els seus interessos dins dels límits establerts per la llei. El concepte d’autonomia privada pivota entorn de la voluntat de la persona de crear, en el marc de la seva llibertat personal, regles vinculants destinades a regular els seus interessos. Doncs bé, prenent en consideració el grau d’intensitat de la intervenció de la voluntat humana en la conformació

98


dels esdeveniments amb transcendència jurídica es pot distingir entre fets, actes i negocis jurídics: • Fets jurídics en sentit ampli: qualsevol esdeveniment capaç de

produir conseqüències jurídiques.

• Fets jurídics en sentit estricte: es tracta d’esdeveniments en la realització dels quals no intervé la voluntat humana.

• Actes jurídics en sentit ampli: esdeveniments generadors de conseqüències jurídiques en què intervé un comportament humà.

• Actes jurídics en sentit estricte: són actes que deriven d’una actuació humana conscient i voluntària però les conseqüències jurídiques dels quals són fixades per l’ordenament jurídic.

• Negoci jurídic: és la màxima expressió de l’autonomia de la voluntat, com a declaració de voluntat (o adopció de conductes inequívoques) que provoca el naixement, modificació o extinció de relacions jurídiques que busquen satisfer interessos particulars.

El naixement d’una persona és un fet jurídic perquè provoca conseqüències jurídiques de tot tipus (familiars, personals, successòries), encara que no hi intervingui la voluntat humana. El transcurs del temps és també un fet jurídic en sentit estricte que provoca conseqüències jurídiques (per exemple, en fer vint-i-cinc anys s’adquireix automàticament la facultat d’adoptar). El matrimoni, en puresa, és un acte jurídic, ja que deriva de la voluntat dels contraents que, tanmateix, no poden regular gaire les seves conseqüències jurídiques (per exemple les personals: deures conjugals). Finalment, quan dues persones decideixen signar un contracte d’obra duen a terme un negoci jurídic les conseqüències del qual seran les que acordin lliurement.

El camp d’actuació principal de l’autonomia privada és el dels drets patrimonials, el marge de disponibilitat i autoregulació dels quals és molt elevat perquè són un dels pilars sobre els quals s’assenta l’organització

Negoci jurídic Actes jurídics en sentit estricte

Actes jurídics en sentit ampli Fets jurídics en sentit estricte

en sentit ampli Fets jurídics

99


social i econòmica (article 1255 del Codi civil). No és pas per atzar que l’autonomia privada en l’àmbit patrimonial té un reconeixement constitucional implícit en els articles 33 (propietat privada) i 38 de la Constitució espanyola (llibertat d’empresa), i els seus màxims exponents en són el contracte i el testament. El contracte és un acord de voluntats (acte bilateral) generador d’obligacions i drets entre els contractants l’objectiu del qual consisteix en l’intercanvi de béns i serveis. Encara que la llei regula els requisits i el règim jurídic dels principals contractes típics, aquesta regulació és supletòria i, en conseqüència, s’aplica en defecte de la voluntat dels contractants. Tant és així que el Codi civil assenyala que les obligacions que neixen dels contractes “tenen força de llei entre les parts contractants” (article 1091 del Codi civil). El testament és una declaració de voluntat feta per una persona (acte unilateral) que, en previsió de la seva mort, decideix sobre la destinació del seu patrimoni, creant en conseqüència regles jurídiques vinculants davant els tercers afectats.

És cert que en els últims anys s’ha incrementat el grau de llibertat de què gaudeixen els particulars per a exercir els seus drets subjectius en altres àmbits, com el de les relacions familiars: es reconeixen els pactes prematrimonials reguladors de la convivència conjugal, l’autoregulació (certament controlada per l’autoritat judicial) de les conseqüències de la crisi conjugal, etc. Tanmateix, hi continua havent importants límits a l’autonomia de la voluntat en l’àmbit de les relacions jurídiques familiars.

En qualsevol cas, l’autonomia privada no és il—limitada, i ha de respectar els límits que recull l’article 1255 del Codi civil: la llei, la moral i l’ordre públic. - El límit de la llei implica que la voluntat dels particulars ha de

respectar en tot cas el que es disposa a les lleis imperatives. Evidentment, l’autonomia privada sí que es pot exercir en els àmbits regulats per una llei dispositiva, sia excloent-ne l’aplicació (contingut negatiu) sia proposant una regulació alternativa (contingut positiu).

- La moral social o el conjunt de conviccions ètiques generals (no la moral subjectiva o l’ètica individual) constitueix un altre límit a l’autonomia de la voluntat.

- Finalment, l’ordre públic és el conjunt de principis socials, polítics i econòmics immanents en l’ordenament jurídic i considerats bàsics en l’organització social de la convivència social (propietat privada, llibertat d’iniciativa econòmica privada, dignitat de la persona, igualtat, etc.).

Vegem-ne alguns exemples. Els contractants no poden excloure voluntàriament la possible responsabilitat d’un d’ells per incompliment dolós (sí culpós o negligent), ja que l’article 1102 del Codi civil conté una norma imperativa en la qual estableix que la renúncia a aquesta acció és nul—la. El Tribunal Suprem ha considerat que els contractes de

100


durada indefinida són contraris a l’ordre públic perquè vulneren el principi de lliure competència, llibertat d’empresa, etc. Finalment, pot ser considerat contrari a la moral l’acord de pagar una quantitat de diners a algú que ha promès contreure matrimoni perquè finalment no ho faci. S’ha de reconèixer que el límit de la moral és probablement el més difús, complex i discutible.

Finalment, un problema directament vinculat amb els límits de l’autonomia de la voluntat és el de si un acord entre particulars contrari als principis constitucionals es pot considerar nul perquè viola l’ordre públic. La doctrina alemanya identifica aquesta qüestió amb el nom de Drittwirkung o eficàcia horitzontal dels drets fonamentals en les relacions privades. A l’Estat espanyol aquesta teoria s’ha aplicat en l’àmbit de les relacions laborals, mentre que és més dubtosa i complexa la seva extensió a les relacions purament privades. En qualsevol cas, tot dependrà d’una ponderació particularitzada del conflicte entre els drets fonamentals i l’autonomia de la voluntat, ponderació en què prevaldrà, normalment, l’autonomia de la voluntat.

Per exemple, la constitució d’una associació en la qual només es permeti l’accés a homes teòricament violaria el principi de la igualtat i no discriminació per raó de sexe, i es podria entendre que l’acord d’associació és nul perquè vulnera el límit de l’ordre públic econòmic. Tanmateix, com acabem d’assenyalar, la qüestió és molt discutible i resulta gairebé impossible proporcionar-hi solucions apriorístiques i infal—libles. En qualsevol cas, hem d’assenyalar que la Directriu 2004/113/CE, 2004, de 13 de desembre de 2004 del Consell, per la qual s’aplica el principi d’igualtat de tracte entre homes i dones a l’accés de béns i serveis i el seu subministrament (DOCE L 373, 21.12.2004, 0037-0043), estén l’aplicació del principi d’igualtat de tracte d’homes i dones a tota la contractació privada.

2. El negoci jurídic 4.1. El negoci jurídic. Concepte. Classes El negoci jurídic és una construcció dogmàtica germànica (Rechtsgeschäft) que és recollida en els paràgrafs 104 a 185 del cèlebre Codi civil alemany (BGB) i que no té un reflex directe en el nostre ordenament jurídic. Segons la definició del mestre Federico de Castro, es tracta d’una declaració de voluntat o acord de voluntats amb què els particulars es proposen aconseguir un resultat que el dret considera digne d’una tutela especial. En definitiva, la idea del negoci jurídic vol reflectir el poder que tenen les persones de crear regles jurídicament vinculants (això és, dret) per mitjà de la seva autonomia de la voluntat.

Es poden distingir diferents classes de negocis jurídics:

101


4.2. Estructura Els elements essencials del negoci jurídic són els següents: subjecte, voluntat, objecte, contingut i causa. Evidentment, si el nucli del negoci jurídic és la declaració de voluntat, el subjecte és el supòsit imprescindible per a la seva mateixa existència. Tanmateix, aquest subjecte ha de tenir prou capacitat d’obrar per a concloure negocis jurídics, la qual cosa, tal com ja vam tenir oportunitat d’estudiar anteriorment, s’haurà de determinar en cada supòsit concret. Si un subjecte no té aquesta capacitat d’obrar necessària serà imprescindible la intervenció d’un “representant legal” (del menor d’edat o incapaç) en els negocis jurídics en els quals això sigui possible (per exemple, en els actes personalíssims no hi pot haver representació). També és possible amb caràcter general que un “representant voluntari” conclogui un negoci per compte d’un altre subjecte.

Els progenitors d’un menor d’edat poden exercir-ne la pàtria potestat per a representar el seu fill menor d’edat en l’administració d’unes accions que aquest va heretar del seu avi (article 164 del Codi civil). Tanmateix, els pares no es

Aleatori

Commutatiu

Mortis causa Intervivos

Gratuïts

Onerosos

Extrapatrimonials Patrimonials Plurilaterals Bilaterals Unilaterals

àmbit Per la seva finalitat o

afecten Pels interessos que

intervenen Pels subjectes que hi

Classes de negocis jurídics

102


poden negar que la seva filla de setze anys decideixi sortir en un programa de televisió innocu, ja que som davant de l’exercici del dret de la pròpia imatge exclòs, com a dret personalíssim que és, de l’àmbit de la representació legal (article 162 del Codi civil).

La voluntat del subjecte és la que conforma el negoci jurídic i és formada per dos elements: - Voluntat interna:

o Consisteix en el procés volitiu mitjançant el qual cada subjecte conforma el seu desig de manera lliure i conscient.

o Si aquest procés de formació interna de la voluntat fracassa ens trobem amb els anomenats vicis de la voluntat.

- Voluntat externa:

o És la manifestació o exteriorització de la voluntat interna.

o La declaració de voluntat no ha de complir en principi, perquè sigui vàlida, amb cap requisit especial de forma, sempre que es tracti de negocis jurídics patrimonials intervius (contractes en els quals regeix el principi espiritualista ex article 1278 del Codi civil i que es poden dur a terme fins i tot de manera verbal). En qualsevol cas, amb relació a l’exigència de la forma es distingeixen tres possibilitats:

Negocis formals ad substantiam: la forma és un requisit de validesa del negoci.

Negocis formals ad probationem: la forma és un requisit per a provar l’existència del negoci.

Negocis formals ad utilitatem: la forma s’exigeix per a assolir determinats efectes o avantatges.

Quan algú vol contreure matrimoni ha d’observar les formalitats prescrites en el Codi civil, i per això, si es tracta d’un matrimoni civil, s’ha de contreure davant del jutge encarregat del Registre Civil o davant de l’alcalde o regidor competent (forma ad substantiam). Igualment, la hipoteca només es pot constituir mitjançant una escriptura pública i la inscripció al Registre de la Propietat, mai mitjançant un document privat. Finalment, si el comprador d’un pis vol aconseguir la protecció que atorga el Registre de la Propietat que adquireix confiant en la seva aparença, cal que faci constar el contracte en escriptura pública i que després s’inscrigui l’escriptura en aquest registre (forma ad utilitatem).

o La declaració de voluntat, d’acord amb els camins que es fan servir per a donar-la a conèixer, pot ser dels tipus següents.

Expressa: quan s’exterioritza mitjançant la paraula o per qualsevol altre mitjà idoni.

Tàcita: efectuada mitjançant actes concloents, això és, per mitjà de comportaments inequívocs.

103


Presumpta: la voluntat es dedueix automàticament de determinats fets.

o El silenci, per si sol, no constitueix mai una declaració de voluntat per aquiescència. No obstant això, la conducta omissiva pot equivaler al silenci si

els usos, les pràctiques o la bona fe en el tràfic jurídic imposen el deure de parlar.

o Si la declaració externa no coincideix amb la voluntat interna ens trobem amb els anomenats vicis de la declaració.

Si una empresa sol—licita per fax la tramesa immediata de cent cartutxos de tinta d’una determinada marca d’impressora i la societat receptora remet la comanda l’endemà, és evident que mitjançant els seus actes concloents (la tramesa) ha acceptat el negoci jurídic proposat (declaració de voluntat tàcita). D’altra banda, si dos empresaris del sector de la venda d’aliments han establert entre ells un ús o pràctica en virtut del qual la proposta d’una de les parts de fer una operació de venda es considera vinculant per a ambdues llevat que s’assenyali expressament o tàcitament el contrari en el termini d’una setmana, és evident que han volgut que el silenci equivalgui a l’acceptació.

L’objecte del negoci jurídic pot ser qualsevol cosa, servei o titularitat lícita i de tràfic no prohibit (article 1261 del Codi civil). El contingut del negoci jurídic és constituït per la regulació concreta de les conseqüències jurídiques d’aquest, fixat per les parts implicades en els negocis bilaterals (contractes) o per l’atorgant individual en els negocis unilaterals (testament). Normalment la voluntat negocial és insuficient, i és per aquest motiu que es presenten de manera complementària les regles supletòries d’origen legal. La causa és un concepte especialment complex, difícil de capir i, a més, en via d’extinció (els Principis europeus de contractes o la Convenció de Viena sobre compravenda internacional de mercaderies prescindeixen de la idea de causa). En principi, el nostre ordenament només exigeix la causa en els contractes (article 1261 del Codi civil), de tal manera que la seva inexistència en provoca la nul—litat (article 1275 del Codi civil). La causa no són els motius concrets i interns que porten algú a contractar, ja que aquests resulten irrellevants (llevat que siguin reconeguts per ambdós contractants). Més aviat, la causa ens remet a la idea que cap desplaçament de béns, atribució patrimonial o enriquiment no es pot fer vàlidament sense que es presenti una causa que l’ordenament jurídic consideri suficient per a justificarho. I quina és aquesta causa? Doncs, en principi, caldria identificar-la amb la finalitat objectiva del contracte, això és, amb la funció econòmica i social que l’ordenament jurídic hi reconeix (concepció objectiva). Més endavant, en analitzar els vicis de la causa, podrem delimitar millor, amb exemples, el concepte de causa.

104


4.3. Vicis del negoci jurídic Els defectes o faltes que pot patir el negoci jurídic en algun dels seus elements estructurals es coneixen amb el nom de “vicis”, i són els següents:

• Vicis de la voluntat Es tracta de defectes que afecten la conformació d’una voluntat lliure i conscient i que, complint els requisits establerts legalment, poden donar lloc a la invalidesa del negoci que s’ha fet. S’hi poden distingir els supòsits següents:

- Error vici (article 1266 del Codi civil)

o La decisió de dur a terme un negoci jurídic es basa en una representació mental errònia de la realitat provocada per la ignorància o el coneixement inexacte d’aquesta.

o Perquè l’error sigui rellevant cal que compleixi tres requisits:

Essencial: ha de recaure sobre elements substancials o fonamentals del contracte.

Determinant: ha de ser la causa de la prestació del consentiment.

Excusable: no l’ha pogut evitar qui comet l’error emprant una diligència mitjana.

- Violència i intimidació (article 1267 del Codi civil) o La violència es presenta quan algú empra una força física irresistible per a aconseguir d’un tercer una declaració de voluntat.

Negocis simulats

VICIS DE LA CAUSA

indeterminat Objecte imposible, il·lícit o

VICIS DE L’OBJECTE

Reserva mental Error obstatiu

DECLARACIÓ VICIS DE LA

Dol

Violencia i intimidació Error vici

VOLUNTAT VICIS DE LA

JURÍDIC NEGOCI

VICIS DEL

105


o La intimidació és una amenaça que genera en el destinatari el temor racional de patir un mal imminent i greu en la seva persona, els seus béns o els dels seus familiars.

- Dol:

o Incorre en dol qui indueix un subjecte a concloure un negoci amb paraules, argúcies o maquinacions insidioses.

o El dol causant, això és, el que indueix irremeiablement a subscriure el contracte, provoca la invalidesa del negoci. Tanmateix, el dol incidental (el contracte s’hauria subscrit fins i tot sense les argúcies) només genera obligació d’indemnitzar (article 1270 del Codi civil).

Per exemple, en Jordi vol adquirir un sistema de reg automàtic per al seu jardí model Deluxe perquè les característiques tècniques d’aquest model són les millors. Tanmateix, en el moment de prendre la decisió de comprar (voluntat interna) ignorava que el sistema que adquiria no es podia adaptar a un jardí tan petit com el seu, per la qual cosa la formació de la seva voluntat era afectada per un error originari (vici de la voluntat). No obstant això, si en Jordi fos jardiner, el seu error seria inexcusable i, en conseqüència, irrellevant, ja que podria haver-lo evitat tenint una diligència mínima. Si, en el mateix cas, la persona que atén en Jordi l’enganya deliberadament i el convenç que el sistema funcionarà al seu jardí, malgrat ser conscient que això és impossible, el contracte serà invàlid ja que ha estat subscrit amb la influència d’un dol causant. Si la senyora Assumpció ven el seu immoble situat al centre de Girona sota l’amenaça d’un constructor que li promet amargar-li la vida amb pressions de tot tipus, serem davant d’un supòsit d’intimidació. Finalment, hi haurà violència quan, en una subhasta, algú aixeca la mà d’una altra persona perquè adquireixi l’objecte subhastat.

• Vicis de la

declaració -

Error

obstatiu:

o Es tracta d’una equivocació que té lloc en el moment d’exterioritzar una voluntat interna formada correctament.

- Reserva mental:

o El declarant, de manera conscient i lliure, decideix efectuar una declaració de voluntat sense tenir cap intenció real d’assumir les conseqüències jurídiques del negoci que es conclou.

o En nom del respecte als principis d’autoresponsabilitat i de confiança dels tercers se sol considerar com a totalment irrellevant.

106


Si en Jordi, conscient que el sistema Deluxe no és apropiat per al seu jardí, vol adquirir un altre sistema diferent, però, per equivocació (lapsus linguae), sol—licita el Deluxe, haurà incorregut en un vici en la declaració (la seva voluntat interna era perfectament formada, però l’exteriorització d’aquesta ha estat viciada). Hi haurà reserva mental completament irrellevant quan la Lina declara davant del regidor del seu poble que es vol casar amb en Jon, tot i no tenir cap intenció d’assumir l’estat civil de casada i de complir amb els deures i obligacions que comporta el vincle matrimonial.

• Vicis de l’objecte - Com a regla general s’exigeix que l’objecte del negoci jurídic sigui

“possible”, “lícit” i “determinat” (articles 1271 i següents del Codi civil). En cas contrari, el negoci no és vàlid.

El contracte de compravenda d’una estrella és nul per impossibilitat de l’objecte. La compravenda d’armes o d’òrgans humans és nul—la per il—licitud del seu objecte. L’alienació d’una platja és nul—la perquè es tracta d’un objecte fora del comerç dels homes (res extra commercium).

• Vicis de la causa - Els vicis de la causa es donen quan se subscriu un contracte sense

causa, amb una causa falsa o una causa il—lícita, amb la qual cosa es dóna lloc a una figura jurídica coneguda amb el nom de “simulació” (considerada normalment com un supòsit de negoci jurídic anòmal).

- La simulació consisteix a fingir (acord simulatori) que es fa un negoci quan en realitat es vol:

o No fer-ne cap (simulació absoluta i absència de causa), o bé

o Fer un negoci diferent, denominat negoci dissimulat (simulació relativa amb causa falsa o il—lícita).

- El negoci simulat o aparent no té validesa, ja que les parts mai no han tingut la intenció de concloure’l. Tanmateix, el negoci dissimulat (en casos de simulació relativa) serà vàlid sempre que es presentin els requisits necessaris perquè sigui eficaç.

L’Alfons i l’Emili subscriuen davant d’un notari un contracte de compravenda d’un pis. Tanmateix, no tenen intenció d’arribar a complir-lo (inexistència de causa: ni l’Alfons lliura el pis ni en Joan el paga, per la qual cosa no hi ha intercanvi de cosa per preu), de manera que la finalitat és crear una aparença de transmissió de la propietat davant tercers (simulació absoluta). En Francesc vol donar al seu fill la casa que té a la platja, però, per a evitar pagar uns

107


impostos elevats (causa il—lícita), declaren davant de notari que han fet un contracte de compravenda sotmès a un impost menor (causa falsa). En aquest cas som davant d’una simulació relativa, en la qual el contracte de compravenda és un negoci simulat i aparent que oculta un altre negoci dissimulat o real, la donació. Segons la jurisprudència més recent del Tribunal Suprem, la donació tampoc no seria vàlida.

3. Eficàcia del negoci jurídic Els efectes del negoci jurídic depenen principalment de la voluntat de la persona o persones implicades en la seva creació, sempre que aquesta voluntat es mogui exclusivament en els límits de l’autonomia de la voluntat, per descomptat. En aquest sentit, la pròpia vigència de l’eficàcia d’un negoci jurídic es pot organitzar lliurement mitjançant una declaració negocial articulada entorn de dues figures: condició i terme.

a) Condició La condició és un esdeveniment incert (futur o passat però desconegut) de la realització del qual es fan dependre els efectes del negoci, i es poden distingir els tipus de condició següents.

- Condició suspensiva: l’inici dels efectes previstos en el negoci jurídic es posposa fins al compliment de la condició.

- Condició resolutòria: la producció de l’esdeveniment posa fi als efectes que s’estiguessin produint.

D’acord amb la naturalesa de l’esdeveniment, la condició pot ser dels tipus següents.

- Potestativa: es tracta d’un esdeveniment la realització del qual depèn de la voluntat d’una de les parts. Les condicions purament potestatives no s’admeten (article 1115 del Codi civil).

- Casual: l’esdeveniment no depèn de la voluntat de cap de les parts.

- Mixta: l’esdeveniment és parcialment casual encara que requereix la cooperació d’un dels implicats.

Finalment, també es distingeix condicions positives, que depenen de la producció d’un esdeveniment inexistent, de condicions negatives, que consisteixen en el requisit que les coses es mantinguin com estaven.

Hi ha una condició suspensiva quan se supedita la compravenda d’un terreny a la seva qualificació administrativa prèvia com a sòl urbà. Al contrari, hi haurà condició resolutòria quan algú fa una cessió d’un bé immoble a una persona fins al moment en què aquesta es pugui valer per ella mateixa. En aquest cas, cessaran els efectes de la cessió de l’immoble una vegada que el subjecte beneficiat amb aquesta cessió trobi feina. La condició purament potestativa depèn de l’arbitri d’una de les parts, com quan s’afirma “et vendré la meva parcel—la

108


sempre que em doni la gana”. Finalment, si es promet llegar un automòbil a una persona sota el supòsit que no contregui matrimoni ens trobarem davant d’una condició negativa.

En els negocis jurídics sotmesos a condició es poden distingir dues fases. - Fase de pendència:

o La condició encara no s’ha complert, però hi ha expectatives legítimes que, com a tals, són susceptibles de tutela jurídica.

- Compliment de la condició:

o Una vegada esdevingut l’esdeveniment inicialment incert, la condició es considera complerta i es produeixen els efectes previstos per a aquest cas (si era suspensiva s’iniciaran els efectes del negoci, i si era resolutòria, s’acabaran).

o El compliment de la condició té eficàcia retroactiva.

b) Terme Amb la paraula “terme” s’al—ludeix a la fixació d’un període de temps del qual es fa dependre l’eficàcia del negoci jurídic que es conclou. Al contrari del que passa en la condició, en aquest cas no hi ha cap incertesa. Aquest terme pot ser:

- Terme inicial. Es fixa el període de temps a partir del qual el negoci serà eficaç.

- Terme final. Es fixa el període de temps fins al qual el negoci serà eficaç.

- Terme essencial. El temps fixat és un element bàsic i fonamental del negoci jurídic, per la qual cosa resulta completament impossible complir fora d’aquest terme.

Si una empresa de càtering contracta un reforç de cambrers per a servir en un casament multitudinari el dia 14 d’octubre de 2008, aquest terme és essencial, de tal manera que un retard no produeix una mora en el compliment, sinó un incompliment absolut del negoci jurídic. Al contrari, si el dia 25 de gener he de pagar un termini d’un bé adquirit mitjançant un crèdit al consum i faig l’ingrés el dia 28 del mateix mes, no hi haurà incompliment definitiu, sinó retard o viu, ja que el terme no és essencial.

4. Ineficàcia del negoci jurídic La ineficàcia d’un negoci jurídic es produeix, com indica el nom, quan aquest, per alguna causa, no produeix els efectes previstos inicialment amb la seva creació. Els supòsits d’ineficàcia més importants són els següents.

• Invalidesa o El negoci jurídic no s’ha constituït vàlidament, bé perquè

s’incompleix amb els

109


requisits del negoci jurídic o se superen els límits de l’autonomia de la voluntat.

o Al seu torn, es distingeixen dos supòsits d’invalidesa:

Nul—litat. Anul—labilitat.

• Rescissió o El negoci jurídic, conclòs vàlidament, no és eficaç per a produir

un resultat injust. Vegem separadament cada una d’aquestes figures.

a) Nul—litat - Té lloc quan falta un element essencial del negoci jurídic

(consentiment, objecte, causa o forma quan sigui exigible), quan és il—legal o és contrari a normes imperatives (article 6.3 del Codi civil).

- El contracte nul no produeix cap efecte, automàticament, sense necessitat d’interposar una reclamació judicial.

o La nul—litat radical implica, a més, que el negoci jurídic no pot ser reparat ni validat.

- No obstant això, pot ser necessari interposar l’acció de nul—litat (merament declarativa) per a destruir l’aparença de validesa d’un contracte conclòs inicialment:

o En aquest cas, la declaració judicial de nul—litat té efectes ex tunc (retroactius o des del principi) i obliga a la restitució dels desplaçaments patrimonials que hagin tingut lloc.

o L’acció de nul—litat és imprescriptible i pot ser interposada per qualsevol interessat.

- Quan la nul—litat afecta tan sols algun element no essencial del negoci jurídic es dóna la “nul—litat parcial”.

b) Anul—labilitat - Són anul—lables els negocis jurídics fets per persones que tenen

manca de capacitat d’obrar (menors o incapaços) o que pateixen algun vici susceptible d’afectar la seva eficàcia (error, dol, violència, intimidació, falsedat de la causa).

- L’anul—labilitat requereix en tot cas una declaració judicial.

o Mentre no s’impugni el negoci jurídic és perfectament vàlid (eficàcia claudicant).

o La declaració judicial de nul—litat té una eficàcia constitutiva (no merament declarativa, com passaria en el cas de la nul—litat) i té efectes ex tunc, obligant igualment a la restitució.

110


o L’acció de nul—litat caduca al cap de quatre anys i tan sols pot ser interposada per qui pateix la restricció de capacitat o sofreix el vici (restricció de la legitimació activa).

- El contracte anul—lable és susceptible de convalidació pel transcurs de quatre anys o per la confirmació de la persona afectada, consistent a ratificar la seva voluntat una vegada remogut el vici o desapareguda la causa d’incapacitat (articles 1311 i següents

del Codi civil). Quan es fa un contracte sota l’engany maliciós o la influència clarament defraudadora de l’altre contractant el negoci jurídic conclòs d’aquesta manera és anul—lable, atès que és afectat per un vici de la voluntat, el dol (article 1269 del Codi civil). Tanmateix, s’ha de notar que el contracte és inicialment vàlid, ja que compta amb tots els elements essencials i no ha violat cap llei imperativa, i és necessari que, en el termini màxim de quatre anys des de la seva consumació (article 1301 del Codi civil), la persona legitimada activament per a fer-ho interposi una acció de nul—litat. Si transcorren els quatre anys sense que s’hagi exercitat l’acció judicial o el contractant que va patir el dol decideix complir el contracte (confirmació tàcita), el contracte quedarà validat (article 1311 del Codi civil). És diferent la situació quan el negoci jurídic és nul. Per exemple, en cas que l’Albert i la Isabel decideixin fingir la conclusió d’un contracte de compravenda completament inexistent (simulació contractual absoluta) ens trobarem amb un supòsit d’inexistència de causa que provocarà la nul—litat radical (absència d’un element essencial del negoci jurídic). Això implica que el contracte mai no ha existit ni produirà cap eficàcia. Tanmateix, és evident que, a efectes pràctics, hi ha una aparença de relació negocial que només pot ser trencada per una resolució judicial que declari la nul—litat. La diferència amb l’anul—labilitat rau en el fet que en aquest cas l’acció és imprescriptible, la legitimació activa més àmplia i, a més, el negoci no és convalidable.

QUADRE COMPARATIU

NUL—LITAT ANUL—LABILITAT

•

•

•

•

La nul—litat és automàtica.

L’acció judicial és merament declarativa.

L’acció judicial és imprescriptible.

No hi ha la convalidació.

•

•

•

•

L’anul—labilitat no és automàtica, necessita una declaració judicial.

L’acció judicial és constitutiva.

L’acció judicial caduca al cap de quatre anys.

És possible la confirmació.

111


c) Rescissió - La rescissió opera quan un contracte conclòs vàlidament causa un

perjudici econòmic a una de les parts o a un tercer.

o En el dret català es coneix específicament la lesió ultradimidium o engany de mitges (article 321 del Codi civil), que permet rescindir els contractes onerosos que recaiguin sobre béns immobles “quan l’alienant hagi sofert una lesió o desequilibri econòmic fixat en més de la meitat del just preu”.

o També es poden rescindir els contractes que es fan en frau de creditors o els contractes mitjançant els quals es disposi de coses litigioses (article 1291 del Codi civil).

- L’acció de rescissió caduca al cap de quatre anys i té un caràcter subsidiari.

- La rescissió vol reintegrar en el patrimoni d’origen els béns dels quals es va disposar indegudament.

Imaginem el supòsit en el qual una persona, apressada pels seus creditors, opta per donar als seus familiars determinats béns del seu patrimoni amb la finalitat que no acabin essent embargats. En principi els negocis jurídics de donació fets d’aquesta manera no tenen cap problema de validesa; tanmateix, el legislador presumeix que aquest tipus de contractes gratuïts estan fets en frau de creditors (article 1297 del Codi civil), és a dir, amb la intenció de perjudicar les legítimes expectatives d’aquests i, és per això que atorga la possibilitat que en el termini de quatre anys (article 1299 del Codi civil) aquests contractes siguin rescindits, fet que obligarà a tornar o restituir els béns sobre els quals es va disposar indegudament (article 1295 del Codi civil).

5. La representació. Concepte i classes La representació és una situació jurídica en la qual una persona (representant) ofereix a una altra (representat) la seva cooperació mitjançant una gestió dels seus afers en relació amb terceres persones.

La representació té una enorme importància en el tràfic jurídic, especialment en el patrimonial, ja que és un instrument molt útil per a dinamitzar-lo i ferlo molt més flexible. Per exemple, les relacions comercials no s’entenen sense la figura de la representació, on és completament habitual que intervinguin agents, comissionistes o mandataris professionals que conclouen negocis per compte d’altres persones. En altres àmbits, com el dret de

112


família, la representació té menys importància, encara que s’admet l’anomenat “matrimoni per poder” (article 55), en el qual una persona contreu matrimoni per mitjà d’un apoderat.

La representació pot ser dels tipus següents. • Voluntària. Quan la persona interessada autoritza lliurement

l’actuació representativa d’una altra persona. Aquesta, al seu torn,

pot ser dels tipus següents. o Directa: quan el representant actua en

nom del representat.

o Indirecta o mediata: quan el representant actua en interès aliè però en nom propi.

• Legal. La llei legitima el representant (pares, tutors) per a actuar amb la finalitat de tutelar l’esfera jurídica de determinades persones, que normalment no tenen capacitat d’obrar (fills, incapaços).

6. La representació voluntària 6.1. Apoderament i poder

Resulta imprescindible distingir, dins de la representació voluntària, entre l’apoderament i el poder pròpiament dit.

1) Apoderament És un negoci jurídic unilateral i receptici per mitjà del qual el poderdant o representat concedeix a una altra persona un poder de representació. El negoci jurídic d’apoderament exigeix:

- Que el poderdant tingui la capacitat d’obrar necessària per a concloure l’acte per al qual s’apoderi el representant.

Indirecta Directa

Representació legal Representació voluntària

Classes de representació

113


- En principi no s’ha de complir amb cap forma especial, amb les excepcions reconegudes a l’article 1280.5 del Codi civil (poder especial per a plets, per a administrar béns, etc.).

- Encara que normalment és exprés, es permet l’apoderament tàcit, derivat d’actes concloents que susciten la confiança en tercers.

2) Poder Mitjançant el poder s’atorga al representant una legitimació especial per a exercitar amb plena eficàcia jurídica un dret aliè, seguint les instruccions del representant i actuant dins dels límits fixats en el mandat (articles 1714 i 1715 del Codi civil). Els poders es poden classificar de la manera següent.

- Pel seu objecte

o Generals: inclouen tots els negocis del mandant.

o Especials: es restringeixen a un negoci o més del mandant.

- Per la seva extensió o Generals:

comprenen actes de mera

administració.

o Expressos: destinats a negocis de tipus dispositiu relatius al domini (article 1713.2 del Codi civil).

El poder és, per tant, un element essencial per a actuar com a representant amb plena legitimitat. Per aquest motiu, quan es duu a terme una representació sense poder suficient (falsus o fictus procurator) és imprescindible que l’acte dut a terme sigui ratificat a posteriori pel dominus. La ratificació es pot entendre com una declaració de voluntat (expressa o tàcita) mitjançant la qual el dominus negotii accepta, amb efectes retroactius, l’actuació del seu gestor i n’assumeix totes les conseqüències. A tall de conclusió, podem dir que apoderament i poder són dues figures jurídicament dependents però diferents. El poder, realment, no és més que l’efecte jurídic concret que es deriva de l’existència prèvia del negoci d’apoderament que ha originat la representació voluntària.

6.2. Formes d’actuació del representant El representant designat pel poderdant pot dur a terme la seva activitat representativa de dues maneres possibles:

a) Representació directa El representant actua en nom aliè (agere alieno nomine), indicant

expressament o tàcitament (deduïble dels actes) que actua per compte d’un altre (contemplatio domini).

Els efectes de la gestió representativa es produeixen de manera immediata en l’esfera del representat.

114


b) Representació indirecta Es dóna quan el representat actua per compte del dominus però en nom

propi (agere nomine propio), per la qual cosa oculta la presència del poderdant i actua com si es tractés d’un negoci jurídic propi.

En aquests casos, l’assumpte es presenta inicialment com una qüestió estrictament personal entre el representant i el tercer (articles 1717 del Codi civil i 246 del Codi civil de Catalunya). No obstant això, aquesta conclusió ha estat considerada com a perillosa (Díez-Picazo), i és per això que es proposa que els efectes es puguin produir immediatament per al representat, amb la qual cosa el representant està obligat a lliurar-li tot el que hagi rebut (article 1720 del Codi civil), encara que davant el tercer sigui aquest qui romangui vinculat.

Si l’Antonio, un comissionista professional, compra a una cooperativa de Huelva 12.456 quilos de maduixa per compte i en nom de l’empresa Zumos Delicia, SA, és evident que el negoci jurídic de la compravenda produeix els efectes directament i immediatament entre la cooperativa i l’empresa. Per tant, es distingeix la relació jurídica de representació, entre l’Antonio i l’empresa, i la relació jurídica de transmissió de béns. Ara bé, si l’Antonio conclou aquest mateix contracte sense revelar en cap moment la seva actuació en nom aliè, la representació passa a ser indirecta i, segons l’article 1717 del Codi civil, ni l’empresa ni la cooperativa no disposarien de vincle jurídic, essent l’Antonio, com a mandatari, la persona obligada personalment davant la cooperativa com si l’assumpte fos personal seu. És a dir, l’actuació representativa hauria deixat d’existir, negaríem l’existència d’una verdadera representació, la qual cosa, des d’un punt de vista jurídic, és molt preocupant (per exemple, l’empresa no podria exigir a la cooperativa el compliment d’un contracte que és bàsic per a continuar la seva producció de sucs). Per aquest motiu la jurisprudència ha admès, especialment en els mandats per a adquirir, que la propietat del que s’ha adquirit és directament del representat, sense necessitat que el representant la transmeti.

6.3. L’exercici del poder de representació El poder de representació s’ha d’exercir de manera personal i dins dels límits per als quals va ser concedit. Tanmateix, es poden plantejar alguns supòsits especials, que són els següents. a) Substitució

• Si el poderdant autoritza el representant per a procedir a una substitució, no respondrà del que hagi fet el substitut sempre que sigui capaç i solvent.

• Si no se l’ha facultat per a substituir, s’ha d’entendre que no li ho ha estat prohibit expressament, per la qual cosa pot substituir, encara que respon de la gestió del substitut.

• Evidentment, si se li ho prohibeix, és impossible la substitució.

115


b) Abús de poder • El representant incorre en abús de poder quan l’empra per a una

finalitat diferent de la perseguida pel representat i en funció d’uns interessos diferents dels seus.

• El negoci conclòs serà vàlid davant de tercers de bona fe, encara que generarà en el representant que va abusar un deure d’indemnitzar danys i perjudicis.

c) Autocontractació • És possible que una persona, actuant en nom i interès propi i també en

el d’una altra o altres persones la representació de les quals té, faci un negoci que les relaciona i del qual deriven conseqüències jurídiques per a totes dues parts.

• Encara que no té un tractament legal coherent, la jurisprudència admet la contractació quan hi ha l’autorització del dominus o quan no hi ha connexió entre els interessos del representant i representat.

L’article 28 de la Llei 50/2002, de 26 de desembre, de fundacions, preveu l’autocontractació dels patrons, en nom propi o d’un tercer, amb la fundació a la qual pertanyen i amb una autorització prèvia del protectorat. Igualment, l’article 128 de la Llei 2/1995, de 23 de març, de societats de responsabilitat limitada, preveu els contractes subscrits entre el soci únic i la societat unipersonal, que hauran de constar per escrit en el llibre registre de la societat.

7. Extinció La representació s’extingeix per tres causes:

a) Revocació La revocació és un negoci jurídic unilateral, exprés o tàcit, que fa el poderdant davant el representant (receptici) en virtut del qual s’extingeix el poder atorgat i es posa fi a la relació de representació. Tanmateix, cal tenir en compte que és possible, en exercici de l’autonomia de la voluntat, configurar un poder com a irrevocable.

b) Renúncia La renúncia és una declaració de voluntat emesa pel representant mitjançant la qual comunica a representat la seva intenció de posar fi a la representació encomanada (article 1736 del Codi civil).

c) Mort, incapacitació, declaració de prodigalitat o concurs representant o representat

Totes aquestes causes es basen en el caràcter personal o intuitu personae que té la relació de representació, basada en la relació de confiança i en les qualitats personals del representant que, desaparegudes, fan perdre sentit al negoci representatiu.

116


117


SOLUCIONARI PAC 4

118



TEST

1. En Joan té una moto antiga que li encanta al seu amic Pere, i per tant, en Joan li dóna sense rebre res a canvi:a) En Joan i en Pere han celebrat un contracte.b) Ens trobem davant d’un negoci onerós.c) En Joan ha realitzat un acte unilateral.d) Ens trobem davant d’una disposició testamentària.

Estem parlant d’una DONACIÓ la qual, al igual que el testament, és qualificat com a acte unilateral (article 531-7 CCCat) doncs cal únicament la voluntat del donant, sense necessitat de la conformitat de ningú (independentment que el donatari també té un acte voluntari i unilateral d’acceptar-la).

2. El negoci jurídic:a) És una declaració de voluntats de dues persones físiques.b) Té com a nucli la declaració de voluntat.c) Ve definit per la jurisprudència.d) Únicament pot ser de caràcter bilateral.

El concepte de negoci jurídic comunament acceptable, determina que és la declaració de la voluntat (o voluntats concordes) de particulars encaminada a produir els efectes jurídics determinats en ella amb l'empara de l'ordenament jurídic.

3. La María atorga un poder a la seva filla per a que li administri tots els seus béns:a) Si la Maria canvia d’opinió, ja no pot revocar el poder.b) Ens trobem davant d’un poder tàcit. c) No cal que comparegui davant de notari per atorgar el poder.d) Cap de les anteriors.

Hem estudiat que el poder pot ser revocat en qualsevol moment pel poderdant (1.732 a) CC), que els poders tàcits són els que s’efectuen mitjançant actes concloents que suscitin en els tercers la confiança que la representació existeix, i no atorgament expressos, i que el poder d’administració requereix que consti en document públic (art. 1.280 CC).

4. La declaració de voluntat:a) No ha de ser formalitzada per escrit.b) Només és vàlida si es realitza per escrit.c) A més, cal la intervenció d’un fedatari públic per a que li doni validesa.d) No forma part del negoci jurídic.

Nota: Com s’ha aclarit al tauler general en data 19 de maig, “no ha de ser formalitzada...” s’ha d’entendre com “no CAL QUE SIGUI formalitzada...”Efectivament, la declaració de voluntat no cal que es formalitzi per escrit sinó que es pot manifestar mitjançant actes concloents o conductes actives que pressuposen l’existència d’una determinada voluntat.

5. En un contracte es determina que es podrà fer ús d’una maquinària fins el dia 31 de desembre de 2015:a) Ens trobem davant d’una condició resolutòria.

119


b) Ens trobem davant d’un terme final i cert.c) Ens trobem davant d’un terme final i incert.d) Ens trobem davant d’una condició suspensiva.

El 31 de desembre de 2015 sabem que arribarà (TERME) i és el temps FINS EL QUAL (terme final) es podrà fer ús de la maquinària. I serà, exactament (terme cert) en aquesta data.

6. Quan els pares exerceixen la pàtria potestat dels seus fills:a) Ens trobem davant d’un acte de representació voluntària, doncs és la seva opció tenir fills o no tenir-ne.b) Tenen la seva pròpia capacitat d’obrar limitada sobre el seu patrimoni, perquè serà en el futur el patrimoni dels seus fills.c) No poden ser designats tutors de cap altra persona que hagi estat declarada incapaç.d) Ens trobem davant d’un acte de representació legal tipificat.

En la pàtria potestat, l’actuació dels seus titulars està legitimada PER LLEI, la qual tipifica així mateix quins són els actes de representació a realitzar (238-2 CCCat i 267 CC).

7. Hi ha un vici de la voluntat:a) En el cas de que les parts simulin un contracte de compravenda quan volen signar una donació.b) Sempre que la voluntat sigui donada per un menor d’edat.c) Quan es manifesta amb intimidació o violència.d) Cap de les tres opcions anteriors.

Parlem de vicis de la voluntat per a fer referència a aquells casos en els que el procés de formació de la voluntat d’un subjecte es forma de manera no lliure o defectuosa, i veiem que l’article 1.265 CC determina que és nul el consentiment prestat per, entre d’altres, violència o intimidació.

8. La Rosalia es casa amb el Sr. Esteve amenaçada pel seu germà de que si no ho fa, la matarà:a) El matrimoni és invàlid des del moment de la seva celebració.b) El matrimoni és vàlid fins que la Rosalia no decideixi denunciar al seu germà, moment a partir del qual serà invàlid.c) El matrimoni és vàlid si el Sr. Esteve desconeixia totalment les amenaces del germà de la Rosalia.d) Un cop consumat el matrimoni, no es pot invalidar per cap motiu.

El matrimoni és un negoci jurídic entre els dos contraents. Ja hem vist que un element essencial del negoci jurídic és la declaració de voluntat, la qual es considera nul·la si es presta amb intimidació. La nul·litat porta a que l’acte nul, des d'un principi, NO PRODUEIX CAP MENA D'EFECTES sense necessitat d'una declaració judicial.

9. Si una persona ven un pis a una altra per 1 euro:a) La venta no és vàlida perquè el valor de mercat del pis és superior.b) La compravenda no resulta el negoci jurídic real entre comprador i venedor.c) Pot reclamar el pagament del preu de mercat del pis al comprador durant un termini de 30 anys.d) Manté sempre la propietat del pis.

Malgrat hi ha una causa en el negoci jurídic, aquesta és falsa perquè malgrat es manifesta una causa onerosa (pagament de preu) en realitat es pretén una causa gratuïta (transmissió sense contraprestació) amb la qual cosa estem davant d'un cas de SIMULACIÓ RELATIVA: el negoci simulat (compra venda), oculta en realitat un negoci dissimulat (donació).

10. La Rita veu un pis que reuneix totes les condicions per poder ser destinat a habitatge i el compra, però després resulta que no té cèdula d’habitabilitat:a) Ens trobem davant d’un error excusable i pot impugnar el contracte.b) Ens trobem davant d’un error excusable però no pot impugnar el contracte.

120


c) Ens trobem davant d’un error obstatiu.d) Cap de les anteriors.

Malgrat la Rita hauria de tenir la diligència de demanar la cèdula, la jurisprudència determina que és el venedor qui té l’obligació de informar de les característiques del pis. Es tracta d’un error que invalidaria el consentiment doncs recau sobre la substància de la cosa (al pis no s’hi pot viure), amb la qual cosa es pot impugnar el contracte.

11. Si manca qualsevol dels requisits de l’article 1.261 del CC:a) Ens trobem davant d’un contracte anul·lable, sempre que s’interposi l’acció en un termini de quatre anys.b) Estem davant d’un defecte de forma del negoci que no afecta a la seva nul·litat o anul·labilitat.c) Ens trobem davant d’un cas de simulació absoluta.d) El contracte esdevé nul.

L’article 1.261 CC és molt clar en la seva redacció: “NO HAY CONTRATO sino cuando concurren los requisitos siguientes (...)”

12. Quan una persona atorga un testament davant de notari a favor del seu germà:a) Està realitzant un negoci bilateral entre ell i el seu germà i ja no pot revocar-lo.b) Pot revocar-lo en qualsevol moment ja que no queda vinculat pel testament.c) En realitat està signant una condició suspensiva perquè cal que es mori per a que el testament sigui vàlid.d) En realitat està signant un terme cert perquè se sap segur que algun dia morirà.

El testament és una declaració de voluntat que és qualificada d’acte unilateral. Per tant, aquest sols vincula al causant i a ningú més, amb la qual cosa aquest pot revocar en qualsevol moment el seu testament.

13. Un contracte anul·lable:a) És insanable i no produeix efectes.b) Produeix efectes des del primer moment.c) Pot ser exigit que es declari anul·lable per qualsevol part interessada.d) Sempre comporta un vici en la declaració de voluntat.

L’anul·labilitat comporta l’existència de vicis en algun dels elements del contracte (article 1.300 CC), els quals afecten únicament a les parts que han celebrat el negoci jurídic. Mentre les parts no impugnen el negoci, aquest funciona com un negoci plenament regular i els continua produint en tant que no existeixi una declaració judicial que en declari la ineficàcia

14. En un contracte de compravenda s’acorda que si alguna clàusula del mateix es declara nul·la, que la nul·litat de la mateixa no afecti a tot el contracte sinó sols a la clàusula afectada:a) És possible una clàusula d’aquest tipus i declarar la nul·litat parcial d’un contracte.b) No és possible una clàusula d’aquest tipus ja que un contracte sols es pot anul·lar en la seva totalitat.c) Ens trobem davant d’una condició suspensiva, que depèn de la nul·litat o no de la clàusulad) Aquest tipus de clàusules únicament son possibles als negocis unilaterals.

Com hem estudiat al Mòdul IV, la nul·litat pot afectar la totalitat o només una part del negoci, en aquest cas es parla de nul·litatparcial.

15. Un menor d’edat pot atorgar poders de representació:a) Sempre.b) Mai, ni tan sols amb complement de capacitat.c) En alguns casos.d) Necessita sempre el complement de capacitat dels seus pares.

121


Per a atorgar un poder s'exigeix gaudir de la capacitat d'obrar necessària per a celebrar l'acte per al qual s'apoderi el representant, amb la qual cosa, un menor emancipat no pot atorgar un poder a un tercer per actes que a ell mateix no li estan permesos (x.ex. articles 222-43, 223-1 i 223-4 CCCat).

ENUNCIAT

CAS 1: Preguntes

1.¿Per quin vici de la voluntat poden els compradors impugnar el contracte de compra venda?

El consentiment és un dels elements essencials del contracte (article 1261 CC); per aquest motiu, l'ordenament vetlla perquè sigui un fidel reflex de la voluntat dels contractants. A vegades hi ha impediments que obstaculitzen el procés de formació de la voluntat. Aquests impediments són els que coneixem com a vicis de la voluntat i són enumerats en l'article 1265 CC, quan assenyala:

"Serà nul el consentiment donat per error, violència, intimidació o frau."

En el cas que es planteja a l'enunciat, en primer lloc hem de descartar la violència i la intimidació, ja que els compradors no han estat víctima d'amenaça que provoqui temor, ni força irresistible (art. 1267 CC) per part de la Maria, que els faci celebrar el contracte.

Per tant, haurem d'analitzar la possibilitat que hagi existit error o frau.

L'error és una falsa representació de la realitat, que porta als compradors a donar un consentiment viciat. Hi ha error quan el contractant no hagués volgut en el cas de conèixer exactament la realitat o hagués volgut d'una altra manera diferent a l'expressada. Això es produeix tant si hi ha error-vici com si hi ha error-frau. El que és determinant per establir davant de quin d'aquests dos vicis del consentiment ens trobem és que en el primer cas l'error prové del mateix subjecte que el pateix, mentre que en el segon cas l'error és induït per l'altre contractant mitjançant paraules o maquinacions insidioses (art. 1269 CC)

En aquesta ocasió, podem deduir que els compradors tenen una falsa representació de la realitat (desconeixen la situació patrimonial de l'empresa que adquiriran), que els porta a donar un consentiment viciat. Però les circumstàncies descrites a l'enunciat no ens permeten de deduir que això hagi estat provocat per la Maria, que també se sorpren davant el resultat de l'auditoria i per tant no podem parlar de frau. Si que existiria frau si la Maria, sent conscient de la situació de fallida de l'empresa, hagués maquillat la seva comptabilitat per enganyar els compradors.

Això ens duu a analitzar si s'han donat els requisits legals necessaris perquè existeixi ERROR -VICI que invalida el consentiment i per tant el contracte.

2.¿Quins elements s'han de donar perquè prosperi l'acció?

En relació amb l’error-vici, la jurisprudència que sempre és restrictiva a l'hora d'admetre l'existència de vicis de la voluntat que invalidin el contracte, ha establert una sèrie de requisits per apreciar l'error.

Això és així perquè quan es dóna aquesta situació hi ha dos interessos en joc: el de la part contractant que erra i el de l’altra part que ha confiat en la declaració de voluntat D'altra banda, és l'art. 1266 CC el que especifica quina classe d'error pot invalidar el contracte:

“Perquè l'error invalidi el consentiment, haurà de recaure sobre la substància de la cosa que fos objecte de contracte, o sobre aquelles condicions que principalment haguessin donat motiu a celebrar-ho.

122


L'error sobre la persona només invalidarà el contracte quan la consideració a ella hagués estat la seva causa principal (Art. 1266 CC)”

De tot això es dedueix, que perquè l'error doni lloc a la nul·litat del contracte ha de ser:

a) Substancial i determinant . Del concepte de substància s'han donat moltes interpretacions, identificant-la amb la qualitat principal que individualitza la cosa, amb la matèria que la compon, però seguint el que diu el CC cal entendre qualsevol condició que va portar la part que al·lega l'error a contractar17.

En el cas plantejat a l'enunciat, no hi ha dubte que el valor patrimonial de l'empresa va ser determinant perquè els compradors donessin el seu consentiment i que d'haver conegut la realitat de l'empresa, no l'haguessin adquirida.

b) Excusable . L'error no ha d'ésser imputable a qui ho pateix. Això no succeeix, quan qui al·lega l'error va poder evitar-lo emprant un grau de diligència mitjana18.

Aquest requisit no ha fet que la jurisprudència permeti a una de les parts aprofitar-se de l'error de l'altra. Aquestes al·legacions es donen freqüentment en la compra-venda, on el comprador ha adquirit pensant que les qualitats de l'objecte eren unes altres de les que realment són. En aquests casos, en els que el venedor oposa l'error inexcusable, la jurisprudència ha dit que encara que el comprador té el deure d'informar-se, aquest principi de responsabilitat es tradueix per al venedor en el deure d'informar amb claredat sobre l'objecte de la compravenda i que el comprador no té l'obligació de verificar aquesta informació, ja que no ha de presumir la mala fe del venedor.

En el nostre cas, la Maria va facilitar els comptes anuals de l'empresa als compradors i aquests només podien verificar la seva exactitud mitjançant l'auditoria que es va realitzar un temps després de celebrar el contracte. D'altra banda, la Maria tenia l'obligació de facilitar-los una informació veraç. Aquesta situació és la que fa que la STS de 10 de Juny de 2010 imputi l'error a la Maria.19

17 STS de 17 de Juliol de.2006“….que para que el error, como vicio de la voluntad negocial, sea

invalidante del consentimiento es preciso, por una parte, que sea sustancial o esencial, que recaiga sobre las condiciones de la cosa que principalmente hubieran dado motivo a la celebración del contrato, o, en otros términos, que la cosa carezca de alguna de las condiciones que se le atribuyen, y precisamente de la que de manera primordial y básica motivó la celebración del negocio atendida la finalidad de éste (Sentencias de 12 de julio de 2002 [RJ 2002, 7145], 24 de enero de 2003 [RJ 2003, 1995] y 12 de noviembre de 2004 [RJ 2004, 6900

18 STS, de 17 de Juliol de.2006 “...y, además, y por otra parte, que sea excusable, esto es, no imputable

a quien los sufre y no susceptible de ser superado mediante el empleo de una diligencia media, según la condición de las personas y las exigencias de la buena fe, con arreglo a la cual el requisito de la excusabilidad tiene por función básica impedir que el ordenamiento proteja a quien ha padecido el error cuando éste no merece esa protección por su conducta negligente, ya que en tal caso ha de establecerse esa protección a la otra parte contratante que la merece por la confianza infundida por esa declaración (Sentencias de 18 de febrero [RJ 1994, 1096] y de 3 de marzo de 1994 [RJ 1994, 1645], que se citan en la de 12 de julio de 2002 [RJ 2002, 7145], y cuya doctrina se contiene, a su vez, en la de 12 de noviembre de 2004; también, Sentencias de 24 de enero de 2003 y 17 de febrero de 2005 [RJ 2005, 1680]).

19 STS de 10 de Juny 2010 “....no consta que la parte compradora hubiera podido salvar el error pese a

que su comportamiento fue diligente al pactar un precio máximo y otro mínimo, sin serle exigible que investigara, antes de contratar, la verdadera situación de la naviera cuando resulta que "los responsables de la entidad no habían procedido conforme a derecho ante esa situación económica, toda vez que la quiebra de la entidad se declara el 15 de febrero de 2001 fijándose la fecha de retroacción al 1 de abril de 2000, escasos días después de la venta, poniéndose de manifiesto por el comisario de la quiebra un fondo de rotación negativo en el ejercicio de 1998 y unos fondos propios negativos a partir del ejercicio de 1999 por pérdidas en ese ejercicio de 10.533.194 euros, situación ésta que debían conocer los vendedores cuando en el contrato garantizaron otra cosa, y situación cuya falta de conocimiento no es imputable a negligencia alguna de la compradora

123


c) S’ha d'exercir dins un termini . D'acord amb l'article 1301 CC l'acció d'anul·labilitat (que és la que és procedent en aquest cas) te un termini de interposició de quatre anys, i quan es tracta d’error, el temps comença a córrer a partir de la consumació del contracte.

3. En aquest cas, el contracte és nul de ple dret o anul·lable? ¿Quines conseqüències té el fet que estigui afectat per una o altra classe d'ineficàcia?

En el contracte existeixen tots els elements essencials (consentiment, objecte i causa) i per tant l’acció que procedeix no és la de nul·litat radical o de ple dret, sinó la de nul·litat relativa o anul·labilitat (art. 1300 i 1301 CC).

Tant la nul·litat radical com l'anul·labilitat o nul·litat relativa són dues modalitats d'ineficàcia sanció que afecten un negoci jurídic que és il·lícit perquè pateix un defecte estructural que infringeix l'ordenament. A partir d'aquesta característica comuna, ambdues categories presenten diferències notables entre si i tenen diferents conseqüències:

1. EFECTES: La nul·litat radical és la sanció més greu que pot patir un contracte, ja que des d'un principi no produeix cap mena d'efectes sense necessitat d'una declaració judicial. No obstant això, en moltes ocasions les parts han executat les previsions del contracte i és necessari un pronunciament judicial perquè es restauri la situació inicial. En aquest cas, la sentència tindrà un caràcter merament declaratiu d'una ineficàcia que ja existia.

Al contrari, el contracte anul·lable produeix efectes des del principi i els continua produint en tant que no existeixi una declaració judicial que en declari la ineficàcia (té una eficàcia claudicant). A diferència del que succeeix amb la nul·litat radical, la sentència té caràcter constitutiu.

2. SANABILITAT: La nul·litat radical és insanable, no es pot validar ni confirmar, mentre que el contracte anul·lable pot ser purificat mitjançant la confirmació.20

La confirmació pot realitzar-se de manera expressa mitjançant una declaració de voluntat que han d'emetre els mateixos subjectes que estan legitimats per exercir l'acció corresponent, o de manera tàcita.21

3. LEGITIMACIÓ ACTIVA: Per exercir l'acció de nul·litat radical estan legitimades no només les parts del contracte sinó també qualsevol subjecte que tingui un interès legítim en el qual es declari la ineficàcia del contracte.

En canvi, la legitimació per exercir l'acció d'anul·labilitat és molt més restringida, ja que només poden fer-ho els subjectes que pateixen el vici que permet declarar la ineficàcia del contracte (per exemple, la part que pateix l'error, la violència, la intimidació o el dol, o el menor o el seu representant).

4. PRESCRIPCIÓ: L'acció de nul·litat radical és imprescriptible, es pot exercir en qualsevol moment, mentre que l'acció d'anul·labilitat té un termini de quatre anys per al seu exercici. S'ha entès que aquest termini és de caducitat, però existeixen nombroses sentències que declaren que el termini és de prescripció.22

20 Article 1309 CC: "L'acció de nul·litat queda extingida des del moment en què el contracte hagi estat confirmat

vàlidament".

21 Article 1311 CC: "La confirmació pot fer-se expressament o tàcitament. S'entendrà que hi ha confirmació tàcita quan, amb coneixement de la causa de nul·litat i havent aquesta cessat, el que tingués dret a invocar-la executés un acte que impliqui necessàriament la voluntat de renunciar-hi".22

SSTS 29 d'abril de 1960, 27 de març de 1987, 27 de març de 1989, 27 de febrer de 1997 i 1 de febrer de 2002, entre d'altres.

124


5. ACTUACIÓ D’OFICI: La nul·litat radical d'un contracte no és necessari que sigui al·legada per la persona interessada sinó que pot ser apreciada d'ofici pel jutge, a diferència del que succeeix amb el vici que dóna lloc a l'anul·labilitat, en aquest últim cas ha de ser al·legat per la part legitimada per fer-ho.

6. ACCIÓ O EXCEPCIÓ: Si l'al·legació procedeix de l'interessat, en el cas de la nul·litat radical pot fer-ho per via d'acció (s'interposa una demanda sol·licitant la declaració de nul·litat) o per via d'excepció (la invoca quan se li reclama judicialment el compliment del contracte).

En el cas de l'anul·labilitat, només pot ser al·legada per via d'acció.

7. INTERESOS: Mentre que la nul·litat radical està pensada per a la defensa d'interessos generals, i per això es legitima per exercir l'acció a qualsevol subjecte interessat, l'anul·labilitat és un remei per a la defensa d'interessos particulars, per això només poden exercir-la els subjectes que pateixen el vici que afecta el contracte.

8. GRAVETAT: Finalment, cal dir que les causes de nul·litat radical impliquen anomalies d'extremada gravetat (per exemple, la inexistència dels elements essencials que exigeix l'article 1261 CC).

Per la seva banda, el negoci anul·lable segons l'article 1300 CC és aquell en el qual es presenten tots els elements essencials però pateix un vici que l'invalida segons la llei.

CAS 2: Preguntes

1. Respecte la compravenda, ens trobem davant d’algun tipus de vici? es podria interposar algun tipus d’acció contra la mateixa?

Ens trobem amb una patologia del negoci jurídic a la causa que, encara que existent, és falsa: es manifesta una causa onerosa (transmissió d’un pis a canvi d'un preu), quan el que es pretén és una causa gratuïta (transmissió del pis sense contraprestació)

Ens trobem, per tant, davant d'un cas de simulació relativa la qual es dóna quant el negoci simulat (en el nostre cas, compra venda), oculta un negoci dissimulat (donació). En aquest supòsit, la patologia.

La sanció que l'ordenament preveu en aquest cas està recollida en l'article 1.276 CC: "L'expressió d'una causa falsa en els contractes donarà lloc a la nul·litat, si no es prova que estan fundats en una altra causa verdadera i lícita."

Per tant, amb l'acció de simulació relativa es persegueix la nul·litat radical o de ple dret del negoci simulat (compravenda) i la declaració d'existència del negoci dissimulat (donació).

A vegades, aquesta última pretensió planteja un problema, ja que el negoci dissimulat ha de reunir tots els requisits essencials perquè sigui vàlid, entre els quals hi ha la forma quan la seva exigència és ad solemnitatem.

2. Pel que fa als poders que ha atorgat el Guillem:a) Quina relació existeix entre els dos amics?

El Guillem vol que l’Anton, en nom d’ell, gestioni els seus pisos. Perquè una persona pugui celebrar contractes en nom d'una altra necessita una autorització del titular dels interessos en joc o tenir la representació legal d'aquest.

125


En el nostre cas no es tracta d’una representació legal sinó voluntària i per tant és necessària l'autorització, d’acord amb l’article 1259 CC que determina que ningú no pot contractar a nom d'un altre sense estar autoritzat per aquest.

Com es constitueix, quin efecte jurídic té i de quina classe és?

Com s’ha indicat a l’enunciat, l’autorització que el Guillem ha atorgat a l’Anton s'instrumenta mitjançant un negoci d'apoderament en virtut del qual el Guillem (poderdant o representat) concedeix a l’Anton (representant) un poder de representació pel qual aquest últim pot gestionar els seus pisos.

Com hem vist al mòdul IV, la representació pot ésser directa (el representant actua en nom i per compte del poderdant), o be indirecta, (el representant actua per compte del poderdant però en nom propi). En el nostre cas, la representació de l’Anton és directe doncs actua en nom i per compte del Guillem, és a dir, que els lloguers dels pisos que gestiona l’Anton en nom i per compte del Guillem, vincularan a aquest últim.

L'efecte jurídic d'aquest negoci d’apoderament és el poder, que legitima al representant per exercir amb plena eficàcia jurídica un dret d'una altra persona.

Pel que fa a la classe de poder, els poders poden ésser generals (comprenen tots els negocis del representat) o bé especials (si es refereixen a negocis determinats) (art. 1.712 CC). En el nostre cas, l’Anton sols està autoritzat a gestionar els pisos del Guillem (no de la resta del possible patrimoni que pugui tenir). Per tant, en aquest cas ens trobem davant d’uns poders ESPECIALS. A més, i d’acord amb l’article 1.713 CC, estem davant d’uns poders expressos que permeten al representant realitzar actes de disposició (en el nostre cas, vendre).

Nota: Aquells de vosaltres que hagueu considerat que els pisos son tot el patrimoni del Guillem i, per tant, hagueu arribat a la conclusió que els poders son GENERALS, també es considera correcta la resposta.

És necessari que el negoci compleixi amb algun requisit de forma?

Amb caràcter general, el negoci d’apoderament no necessita un requisit de forma. Si anem a l'art. 1.710 CC, veiem que l'apoderament pot ésser exprés (en document privat o públic) o tàcit.

Respecte la necessitat de que en el cas de l’apoderament exprés s’instrumental·litzi en document públic o privat, hem d’anar al que determina l’article 1.280 CC, que diu:

“Hauran de constar en document públic: el poder per a contreure matrimoni, el general per a plets i els especials que s’hagin de presentar en judici; el poder per a administrar béns, i qualsevol altre que tingui per objecte un acte redactat o que s’hagi de redactar en escriptura pública, o hagi de perjudicar a tercers”

En el nostre cas, donat que a l’Anton se li atorguen poders per administrar els pisos titularitat del Guillem, l’article 1.280 CC exigeix que l'apoderament sigui exprés i que estigui formalitzat en document públic.

b) Pot l’Anton anomenar a la seva germana com a substitut? Respon l’Anton per la mala gestió de la seva germana?

El poder de representació té com a fonament la relació de confiança que existeix entre representat i representant, per la qual cosa aquell delega en l'apoderat la gestió dels seus assumptes en base al coneixement de les seves qualitats i solvència per portar-los a terme de forma satisfactòria.

Malgrat tot, els arts. 1.721 i 1.722 CC contemplen la possibilitat que l'apoderat anomeni substitut (com ha fet l’Anton amb la seva germana), encara que no sempre s'alliberi de la seva responsabilitat.

126


En matèria de substitució existeixen diverses possibilitats:

a) Que el representat ho hagi prohibit expressament. En aquest cas els actes que realitzi el substitut seran nuls.

b) Que l'apoderat no hagi estat facultat per anomenar substitut, però que tampoc se l'hagi prohibit. Si es dóna aquesta circumstància tant l'apoderat com el substitut responen de la gestió.

c) Que l'apoderat hagi estat facultat per anomenar substitut però sense designar la persona que realitzarà les funcions encomanades. En aquest cas, l'apoderat només respon de la gestió del substitut si aquest era notòriament incapaç o insolvent. Això, sense perjudici de la responsabilitat del substitut.

De l'enunciat del cas no es dedueix que el Guillem hagi prohibit a l’Anton el nomenament d'un substitut, però tampoc li ha facultat per fer-ho, per tant l’Anton pot anomenar a la seva germana perquè el substitueixi, encara que seguirà responent de les actuacions d'aquesta última.

CAS 3: Preguntes

Nota: En aquest cas, objecte de debat i LANGBLOG, s’ha optat per tractar de conceptes estudiats al Mòdul 3 doncs la principal finalitat és avaluar les competències de treball en grup i expressió oral.

És per aquest motiu que s’ha considerat facilitar la feina de resolució de les preguntes als alumnes, centrant l’enunciat en conceptes ja estudiats i treballats.

Tenint en compte que aquesta acció té en el CC un termini de prescripció d’1 any (art. 1968.2 CC), ¿pot prosperar l’acció?

Tal i com veu estudiar al Mòdul III, la prescripció és una figura jurídica en virtut de la qual s'extingeixen els drets i les accions de qualsevol classe a causa de la passivitat del titular d'aquests (article 1930.2 CC). Això significa que les accions sotmeses a un termini de prescripció poden exercir-se durant el període temporal establert i fora d'aquest període la reclamació es considera intempestiva, amb la qual cosa el demandat pot oposar-se, per aquest motiu, que prosperi la pretensió del demandant.

En aquest cas, l'acció que es valora és l'acció de responsabilitat extracontractual, que d'acord amb l'article 1968.2 CC té un termini de prescripció d'un any.

Veu estudiar que el termini de prescripció pot ser interromput pels actes que estableix la llei (article 1973 CC):

"La prescripció de les accions s'interromp pel seu exercici davant dels tribunals, per reclamació extrajudicial del creditor i per qualsevol acte de reconeixement del deute pel deutor".

L'efecte que produeix la interrupció és que el termini comença a computar-se de nou.

En aquet cas s’ha produït un acte de reconeixement del deute per part de la companyia d’assegurances (acte interruptiu) al cap de sis (6) mesos de produir-se la lesió i per tant quan l'acció encara no havia prescrit, i a partir d'aquell moment comencen a comptar el període de temps d’un any).

Això significa que l’acció s’interposa quant han transcorregut 9 mesos des de que s’inicia de nou el còmput del termini amb la qual cosa l’acció pot prosperar .

127


Què passaria si el termini fos de caducitat?

Com vem estudiar, la caducitat NO POT SER OBJECTE DE INTERRUPCIÓ doncs la llei considera que l’exercici dels drets sotmesos a caducitat s’han de dur a terme, de manera necessària i inexcusablement, dins d'un període temporal predeterminat.

Per tant, si fos el cas que el termini d’un any que determina el CC a l’article 1.968.2 fos en realitat de caducitat, i no de prescripció, no seria possible la interrupció amb l’acte de reconeixement de deute que va remetre la companyia asseguradora i, per tant, l’acció s’hauria extingit.

Quina solució dona la legislació civil catalana?

Respecte la prescripció de l’exercici de l’acció de responsabilitat extracontractual, el llibre primer CCCat ha fixat un termini diferent per a l'exercici d'aquesta acció respecte el que determina el CC, ja que l'article 121.21. d) CCCat l'estableix en tres anys.

Per tant, malgrat l'article 121.11 del CC de Catalunya afegeix com a acte que també interromp la prescripció l'inici d'un procediment arbitral, encara que aquest supòsit pot quedar subsumit en la reclamació extrajudicial del creditor, si el reconeixement de deute de la companyia asseguradora no es pogués considerar com un acte interruptiu, igualment el Jaume estaria dins de termini per a interposar l’acció.

Per aquells de vosaltres que hagueu debatut què hagués passat si el termini es considerés de caducitat, al igual que en el cas del CC la caducitat no és susceptible d'interrupció, tal com es dedueix de l'article 122-1.2 del CCCat. Malgrat tot, com que l’exercici de l’acció de responsabilitat extracontractual al CCCat hem vist que és de tres anys, encara que fos un termini de caducitat, en Jaume hi seria a temps.

128

Resumen Dret Civil I

Documents

Transcript of Resumen Dret Civil I