sintaxi

Sobre I'ús deis pronoms forts

Albert Jané

[1] Va coneixer una noia molt bonica i es vaenamorar d'ella.

Davant d'una construcció comaquesta, tots nosaltres (els qui ens pre-ocupem per aquestes qüestions) coinci-diríem probablement a afirmar que calveure-hi una interferencia del castella,car en una expressió genuina es diriase'n va enamorar, i no es va enamorarde el/a. 1, en el moment i en l'estatactuals de la lIengua, és més que pro-bable que fos així: que hi hagués unainterferencia. Pero, per molt que ens

rOAN MARTORELLI MART! JOAN DE GAlBA

TIRANT LO BLANCVOlUM I

~

OST" ~

:: ::.... e

EDITORIAL BARCINOflAR.CElONl'\

19,8

dolgui a tots plegats I'afebliment del'ús del pronom en (i del pronom hi),no ens hem de deixar vencer per latemptació de desfigurar la realitat de lalIengua i la seva historia. Perque és unfet que en la Ilengua medieval podemtrobar molts exemples de l'ús del verbenamorar-se amb un complement for-mat per la preposició de i un pronomfort de tercera persona:

[2] ... Déu li havia donada corporal bellesa,ab aquella ensems li dona gracia dequants ulls lo veyen; axí que nol veyapersona que d'ell no s'enarnorás (Curiale Güelfa, Editorial Barcino, vol. 1,p. 22).

[3]. no obstant que minyona fos, queanvides lo tretzen any aconseguia, seenamora d'ella (ibid., vol. 1, p. 23)

[4] Per que axí fort d'ella s'enarnorá es'ences (ibid., vol. 1, p. 23)

[5] E tant de bé dix Laquesis del cavaller,que lo rey conegué ubertament ésserenamorada d'ell (ibid., vol, 11,p. 164).

[6] D'a<;o'm tench per dit que sia la pusbella del món; que no la veu personaalguna que d'ella no-s enamor (ibid.,vol. 11,p. 222)

[7] Seguí's que un escriva de la nau delcapita de genovesos era eixit en terra,e véu la gentill dama e enamoras moltd'ella (Tirant lo Blanc, Editorial Barcino,vol. 11,p. 138)

[8] Sobre les tues armes he vist portarhabit de donzella; mostres, segons losenyal, ésser enamorat d'ella (ibid.,vol. 111,p. 118)

els casos, i no els substitueix pas peraquella locució [d'el/, d'el/a, etc., en ell,en el/a, etc., a ell, a el/a, etc.l»".

I ens diu que no n'ha trobat capexemple en la seva prospecció o bui-datge d'un fragment més o menysextens del Blanquerna, i només doscasos dubtosos en un fragment delTirant. És evident que calia haver presen consideració fragments més exten-sos. Nosaltres en podem reproduir unbon lot. que no són pas tots els quehem trobat, ni de bon tros:

El sistema anaforic del cata la, ambel paper, tan important, que hi tenenels pronom dits adverbials, es va anarformant, com és loqic i natural, d'unamanera gradual al lIarg deis segles. I éserroni de pensar en l'existencia d'a-quest sistema, ben fixat i establert, jades deis orígens de la lIengua literaria.Només call1egir atentament els nostresescriptors medievals per a adonar-se'n.És evident que trobem des deis orígensde la lIengua un ús habitual deis pro-noms en i hi, com no podia ésser altra-rnent, car es tracta de mots hereditarisque ens vénen delllatí parlat, pero pri-merament tenien sobretot funcionsadverbials: no endebades provenen demots que eren adverbis, i encara endiem, més aviat impropiarnent, pro-noms adverbials': va ser amb l'ús, demica en mica, que van adquirir fun-cions personals.

Ens sorpren. així, que Jaume Vall-corba, per molt preocupat que estiguipel perill d'exinció deis pronoms en ihi, hagi arribat a dir que «en catala hiha en tots els temps el domini absolutdeis pronoms adverbials en i hi en tots

[9] Tuyt saludaren Nathana, e li diguerenque no hagués pahor d'els (Blan-quema, Ed. Barcino, vol. 1,p. 135).

[10] Cor si elles no han vergonya, enfrenós, a significar lur folla entenció,gens no-s cové que nosaltres ajam ver-gonya de elles a reprendre (íbid., vol.1,p. 157).

[11] ... la dona e totes les altres ne forenalegrades en lur coracge; e la fe fo enelles tan fortment fortificada ... (lbid.,vol. 1, p. 169).

[12] Tant fortment représ la abadesa ladona, que d'aquí en avant no fo enella lo foyll pensament en que éssersulia (ibid., vol. 1, p. 182)

[13] los crestians, que Déus los dódevoció [ ... ] e que en ells retorn lasanta devoció (ibid., vol. 1, p. 201).

[14] Bé sabets vosaltres que no bastenpoders sobre franch arbitre en los dexe-bles de mon frare; e per aco jo nopusch ésser en ells sens lur franchavolentat (ibid., vol. 1, p. 225).

[15] Molt desplach a Narpan con entes queBlanquerna se volch partir d'el (ibid.,vol. 1, p. 274).

[16] E on la cogitació és major, més pot enells multiplicar devoció e amor en amarnostra Dona (ibid., vol. 11,p. 59)

[17] Al .vIII. jorn pres cumiat d'els. e aria apreycar a altres pastors, qui estaven enaltres partides (ibid., vol. 11,p. 69)

[18] Al cardenal vench a saber que aquelburqes era molt desconsolat, e vench aell e féu-li comparació, segons estesparaules (ibid., vol. 11,p. 236).

1 Curiosament,si bé hi ha lingüístesque deis pronoms no en volen dir «pronoms» perqué no sempreés veritat que siguin usatsen Iloe del nom, eneanvi,de lespartículespronominalsque apareixenen la frase No en sé res, de la Marta, pero hi penso sovint, en podem dir «adverbials»sensequeaixo origini cap objeeeió.

2 Jaumevalkorba. «Lesinterferénciesen elsadverbialsen i hi i lessubstitucionsesgarriadores.Segonapart: Lesformulacionscatalanes»,Llengua Nacio-nal, núm. 29, p.13.

18 LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 2002

sintaxi[19] ... ferí en los moros, e feien tan grossa

destrucció d'ells que era cosa d'espant(Tirant lo Blanc, Ed. Barcino, vol. 1, p. 56).

[20] Crida un seu cambrer e doná-li lomig anell que havia partit ab la Com-tessa com d'ella pres comiat (ibid.,vol. 11, p. 97).

[21] Digau-me per vostra bondat si és estatpres ne cativat per los moros, ne que ésestat d'ell que no es sia trobat... (ibid.,vol. 1, p. 99)

[22] L'Emperador anava un poc enujat d'unbisbe qui la missa dita havia, e dix algu-nes paraules d'ell (ibid., vol. 1, p. 109).

[23] ... aqueix cavaller comte Guillem deVaroic, mas jamés l'he vist ne conegute per <;0 me só Ileixat parlar d'ell (ibid.,vol. 1, p. 126).

[24] Com lo jutge veu estar los dos cavallerstan pacífics, davalla del cadafal e acos-ta's a ells e dix-Ios .. (ibid., vol. 11, p. 31).

[25] Un vailet del rei de Burgunya coneguélo rei d'Apol-lonia. acosta's a ell e féu-li gran reverencia (ibid., vol. 11, p. 46).

[26] Com lo cavaller véu parlar així a Tirantpensa en sí que per temor hodeia que havia d'ell (ibid., vol. 11,p.114)

[27] E tots los qui I'havien acom-panyat prengueren comiat d'ell(ibid., vol. 11, p. 117).

[28] La gentil dama, perque poguéshaver d'ell molt més, li féugrans festes mostrant-li amorinfinida (ibid., vol. 11, p. 139)

[29] E per tal un tal gran traidorcom aquest, és digne de granpaor, car en ell regnen tots losset pecats mortals (ibid., vol. 11,p.299).

[30] Com Tirant véu a sa senyora,féu-li molt gran reverenciahumiliant-se molt a ella (ibid.,vol. 111, p. 12)

En aquesta darrera obra (en l'edi-ció, reduida, de la col·lecció «Els nos-tres dassics») n'hi ha, pel cap baix, uncentenar més. Volem dir un centenarmés deis sintagmes d'ell (d'ella, etc.)reduíbles a en, i a ell (a ella, etc.) i enell (en ella, etc.) reduibles a hi.

Pero també en podem trabar exem-pies en els altres grans prasistes medie-vals (en els uns més que en els altres,aixo també és veritat):

[31] E axí, com éls se combatran ab aquelsde fora, e nós exirem ab lo gran poderde la vila, del qual éls no-s dessuspita-ran, e ferrem en éls, e axí desbaratar-los em ... (Bernat Desclot, Crónica, Ed.Barcino, vol. 11, p. 13).

[32] E aytantost la host deis crestians girasobre·ls sarrayns e comensaren de feriren éls si fortment... (ibid., vol. 11, p. 35).

[33] Quant los misatges agren asso entes

quel rey avia dit, no agren gens paord-él e dixeren·li ... (ibid., vol. 11, p. 40)

[34] E per lo gran bé que yo he oyt dird'ela, són mogut de ma terra ... (ibid.,vol. 11, p. 50).

[35] ... e serviren al rey al mils que purien,e nos partirien d'él entró que laterra aguessen gasayada (ibid., vol. 11,p.75)

[36] ... no es partí null temps, mentre foviva, de madona la reina; e així mateixlo fill, que havia per nom Roger deLoria, no es partí d'ella ans nodrí en lacort (Ramon Muntaner, Crónica, MOLC,p.44).

[37] En Rogeró [ ..] jove de vint-e-dos anysmorí. Emperó d'ell parlarem més avant(ibid., p. 44)

[38] ... sí que hi hac sarrains qui dixerenal lIur espita que les galees venien aell per <;0 que es retessen a ell (ibid.,p.46).

[39] Ara d'aquí avant no pertany a la mate-ria d'aquest lIibre que jo deja d'ells par-lar (ibid., p. 52)

rei, emperó Arnaud no s'hac cura d'ell(ibid., p. 42).

[46] E, amant-Ia son marit ultra mesura,ella d'ell s'apodera e s'ensenyorí(Anónim, Curial e Güelfa, Ed. Barcino,vol., 1, p. 94).

[47] La Güelfa amava molt aquest Melchiore fiava d'ell no solament les riqueses,ans encara tots los seus secrets (ibid.,vol. 1, p. 27)

[48] Per que lo marques, no podent pusescoltar los dos ancians, murmurant emenant lo cap, d'ells se partí (ibid., vol.1, p. 43).

[49] Lo pretor, veent los estrangers, desijósdhonrar-los sacosta a ells els tornalos saluts (ibid., vol. 1, p. 57)

[50] Los acusadors havien oyt que Curialera molt valent home d'armes a cavall;per que, pensant haver millor partitd'ell a peu ... (ibid., vol. 1, p. 72).

[51] Tiraven-li deis cabells e del nas, e cri-daven-Io per son nom, mas certes acoera no-res; los seus spirits se éran moltlunyats d'ell (ibid., vol. 1, p. 89)

[40] E con la coronació sua fo feta enAragó, venc-se'n en la ciutat de Valen-cia; e així mateix faeren-li corts moltgrans que s'hi faeren, e hi vengren deCastella e de totes parts gents, qui ree-beren d'ell grans dons e grans qracies(ibid., p. 58)

[41] ... axí com a desesperada e avorrint loseu senyor e marit e no anant-li lo coren ell. .. (Anónim, História de JacobXalabín, Ed. Barcino, p. 53).

[42] ... axí com acell qui era molt discret esavi, sí·s desexí d'ella, e sí isqué de lasua cambra ... (ibid., p. 54).

[43] Mon senyor me tramet a vós quetantost de present vingats a ell (ibid.,p.73).

[44] ... així com fan los nostres en cres-tiandat; e com fossen tots acostats aell, los .moros li feren gran reverencia(F. Eiximenis, Cantes i faules, Ed. Bar-cino, p. 16).

[45] E Pere, entrant. féu gran reverencia aldit Arnaud, <;0 és, reverencia així com a

[52] E mentre ells dos staven axí alienats,una noble donzella apellada Tura, laqual a Curial servia de coltells, e nomenys que Laquesis se era altadad'ell, s'apercebé d'acó ... (ibid., vol. 1,p.98).

[53] Lo duch d'Ostalriche, qui sabé queCurial se'n anava, vench a ell, e, pre-sentant-li dons molt preciosos ... (ibid.,vol. 1, p. 120)

[54] E, dites aquestes paraules, prescomiat d'elles, reebent dons ... (ibid.,vol. l., p. 121).

[55] Pensats que Curial haura a memorialos beneficis que de vós ha reebuts, eno reqnara en ell tanta ingratitud(ibid., vol. 1, p. 137).

Que us diré? Bé cal estrancaraquesta exemplificació, que, si no,podria córrer el risc d'allargar-se adnauseam. Pero calia, sens dubte, des-fer la falsa idea que la construcció

LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 2002 19

sintaxi

«preposició més pronom fort» ésestranya al cata la i no hi apareix sinóen el segle XIX, quan es produeix entreels escriptors, o entre les persones lIe-trades, la lamentable interferencia delcastella deguda a I'escolarització enaquesta Ilengua. És un coneixementbanal, que no cal escarrassar-segaire ademostrar, que el castella perdé moltaviat els pronoms febles equivalents aen i hi, i que els substituí, naturalment,amb uns altres procediments gramati-cals. El catala va fer el contrari: vadesenvolupar les funcions primitivesque tenien aquestes partícules. Enquinmoment, en la lIengua parlada, es vadeixar de dir Es va enamorar d'ella (oEnamora 's d'ella) i Es va acostar a el! (oAcosté': a etn i es va generalitzar Se'nva enamorar (o Enemoré-se'n¡ i S'hi vaacostar (o Acosta-s'h¡)? Aixo deu ésserimpossible de dir. Probablement quan

encara s'escrivia una cosa (amb la pre-posició i el pronom fort) ja era habitualde dir I'altra (amb en o h¡), perque laIlengua parlada és sempre la que tétendencies innovadores. Pero és en tot .cas innegable que en la Ilengua deisnostres escriptors medievals són pre-ponderants, gairebé absolutes, les pri-meres solucions. No escau, per tant. dedir, com fa Vallcorba, que el catala nosubstitueix els pronoms adverbials en ihi per les locucions d'elt, d'elte. a ell,etc. És precisament el contrari: el quefa el catala és substituir aquestes locu-cions pels pronoms en i hi, que de micaen mica esdevenen generals, fins almoment en que, aixo sí, la interferen-cia espanyola origina una regressió. Defet, és un cas semblant al que passaamb el verb haver-hi: Llull deia (com elsaltres escriptors medievals) En la via per

on passava havia una sgleya i Moltesterres havia en lo món on havia moltesgents on Déus no era loat, sense elpronom hi, que encara no s'havia lexi-calitzat, tal com diuen avui tots aquellsque han assumit la interferencia caste-llana: En aquella casa no havia ningú.

Una lectura atenta de tots elsexemples que hem transcrit, del [2] al[55] inclusivament, ens fa adonar queel conjunt format per la preposició i elpronom fort (sempre referit a una per-sona) hi seria substituible pel pronomen (en el cas de la preposició de) o pelpronom hi (en el cas de les preposi-cions a i en). Potser algú podria consi-derar que aquesta substituició no seriapossible en talo tal exemple, per raonsd'intel·ligibilitat o de confusió d'ante-cedent. És a dir, que podríem suposaren I'autor un proposit de focalitzacióque el pronom feble no permet. No ho

discutiríem, havent consideració queens les havem amb cinquanta-quatreexemples. En tot cas, en la nostra tria,ja hem prescindit deliberadament detots aquells casos en que aquesta raó,la necessitat de distingir o especificarI'antecedent, fa inviable l'ús del pro-nom feble.

La necessitat d'especificar I'antece-dent no deixa d'ésser, pero, en algunscasos (no sempre) més o menys sub-jectiva. Segons Vallcorba, si el cata la,«en algun moment» fa servir «excep-cionalment» les locucions formadesper una preposicio atona (a, en i de) iun pronom fort en Iloc deis pronomsfebles hi i en, no és pas per reem-placer-los sinó amb el proposit d'espe-cificar clarament I'antecedent. Deixantde banda que, tal com ja hem vist ambla nostra copiosa exemplificació, no es

tracta pas de cap ús «excepcional»sinó ben general, i que no escau par-lar de substitució, creiem, com hemdit, que no sempre estem en disposi-ció d'afirmar cateqoricarnent que elparlant ha volgut, intencionadament,focalitzar un complement amb l'úsd'un pronom fort. No es pot ser tanabsolut. En l'ús que en la Ilenguamoderna es fa del sintagma amb unpronom fort que és reemplac;able perun pronom feble hi intervenen, al nos-tre entendre, tres factors: les remi-niscencies d'un ús antiquíssim, quepotser en epoques passades era gene-ral, el proposit de focalitzar l'antece-dent. i last but not least (sí, sí, notleast: hi estem plenament d'acord), lainevitable, trista i dissortada influenciadel castella. Pero el greu que ens sapaquest fet no ens ha de privar deveure, d'intentar veure, les coses tal

com són. Considerem elsexemples següents:

[56] Vaig telefonar a la Núriapero s'hi va posar en Danieli no li'n vaig dir res: jo voliaparlar amb ella.[57] Vull aconseguir unaentrevista amb el presidentperque fa temps que tincganes de parlar amb ell.

El proposit focalitza-dar que hi ha en [56] ésevident: )0 hi volia parlarseria inviable. En [57]. encanvi, podríem dir tincganes de parlar-hi en Ilocde parlar amb ell, i seria

lícit suposar-hi una sempre possibleinterferencia del castella. Pero no espot pas descartar la possibilitat d'unaidea d'ernfasi en el parlant que I'hagifet decidir per parlar amb el!.

Hi ha altres factors relacionats ambI'estructura de la frase que obliguen arecórrer al pronom fort en Iloc delfeble: la coordinació amb un altreterme de la proposició, el fet que facid'antecedent d'una altra oració, etc.

[58] ... si alcunes dones nostres éntran enla ciutat, per alcuna necessitat, quisprenguen guarda de lur comporta-ment e deis lochs on iran, ne si d'ellesni de vosaltres ohiran dir alcunesparaules deshonestes ... (B/anquerna,vol. 1,p. 204).

[59] E dic que el filosop no sap tant comio em pensava, ne vull haver més con-sell d'ell ni d'altri (Tirant lo Blanc, 11,p.251).

20 LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 2002

sintaxi

[60] E lo Capdillo solta-li la fe, la qual Tirantli havia promesa, de no partir-se d'ellni d'aquella sua terra (ibid., vol. IV, p.261)

[61] Que lo joc que havia fet de son senyorpodria fer d'ell e de la ciutat si mes-ter era (ibid., vol. IV, p. 277)

Acostar-se a el/ i partir-se d'ellEn obres narratives com Curial e

Güelfa i Tirant lo Blanc hi ha un bonnombre d'exemples deis verbs, devalor oposat. acostar-se, que regeix lapreposició a, i partir-se, que regeixla preposició de. També n'hi ha, en-cara que no tants, en el Blanquerna,les croniques de Muntaner i Desclot, iels contes d'Eiximenis. Com és sabut,l'ús del primer, acostar-se, es mantéen la Ilengua actual, mentre que elsegon ha desaparegut del tot (nomésperdura, amb molt poca vitalitat, par-tir, sense retorc pronominal). En laimmensa majoria d'aquests exemplesel complement és representat pel pro-nom fort. precedit per la preposició,és a di r, a ell, a ella, etc.. d' ell, d' ella,etc. Solament en algun cas aillat tro-bem que aquest complement ja s'hapronom inal itzat.

Aquests casos, pero, són moltalliconadors. perque creiem que ensillustren sobre el pas del sintagma for-mat amb el pronom fort al pronomfeble. Probablement, en un estadi d'a-quest canvi, els pronoms hi i en nodesignaven la persona sinó ellloc on hihavia la persona a qui hom s'acostavao de qui hom es partía. S'hauria passatde dir »costé-s't» com a reducció deAcosta 's al finestral on hi havia la prin-cesa a la mateixa solució com a reduc-ció de Acosté's a la princesa. 1, analo-gament, abans de significar Partí's dela princesa, la reducció pronominalPartí-se'n hauria significat Petti's deI'indret on hi havia la princesa. Així, enI'exemple següent, si bé Hipolit i el Ves-comte és a Tirant que s'acosten. no hosaben prou bé: és qüestió d'unapresencia misteriosa, potser una animaen pena, que una mica abans ha fetproposar al Vescomte d'anar a cercaraigua beneita i un crucifix i tornar «aveure aco que és»:

[62] Acosta-s'hi ab gran temor que tenia,mas certament molt més ne tenia loVescomte, que no s'hi gosava acostar(Tirant, vol. IV, p. 69).

Pero, mitja dotzena de ratlles mésavall, quan Hipolit ja s'ha adonat que

no se les heu amb cap ectoplasma sinóamb el seu amic Tirant, tornem a tenirel verb acostar-se amb una preposició iun pronom fort:

[63] Hipólit, coneixent-Io en la paraula,corrent acosta's a ell e dix-li ... (ibid.,vol. IV, p. 69).

En canvi, en I'exemple següent, jatrobem, com a cas excepcional, unapronominalització normal d'un com-plement referit a persona:

[64] E dient aquestes paraules no poguédetenir que deis seus ulls no destillas-sen vives lláqrimes, e Tirant ab los altresacostaren-s'hi per aconhortar-Ia (ibid.,vol. IV, p. 146).

Els complements amb la prepo-sició amb (ab)

Quan tractem deis complementspreposicionals susceptibles d'ésser re-presentats per un pronom feble, i,també, de l'ús abusiu, o incorrecte, osimplement desplaent, deis pronomsforts, ens referim gairebé sempre,exclusivament, a les preposicions a, eni de. Efectivament: els complementsintroduits per la preposició per po-ques vegades són pronominalitzables.I encara menys els complements intro-dults per una preposició forta o peruna locució prepositiva (cosa que jus-tifica sovint l'ús de ell, i flexió, referita inanimats). Pero no podem oblidarla preposició amb, que en la Ilenguamedieval revestía. com és ben sabut,la forma eb.

No sembla arriscat afirmar que ambocupa una posició intermedia entre a,en i de, per una banda, i per per l'altra.Teoricarnent. tots els complements delverb introdurts per aquesta preposiciósón susceptibles d'ésser representatsper un pronom feble -el pronom hi,com tothom sapo Pero, en la practica,aquesta representació no sempre ésfactible per raons de confusió d'ante-cedent; dit d'una manera més general,d'intel·ligibiliat, com hem mostrat enI'exemple [56]. Aixo fa que en la Ilen-gua deis escriptors medievals apareguiconstantment amb (ab) més pronomfort. Si hi busquéssim amb lupa unexemple del pronom hi representantun complement introdurt per aquestapreposició, és segur, n'estem con-vencuts. que acabaríem trobant-lo.Tant és. El cas és que amb verbs comparlar, dinar, sopar, etc., hi trobemsempre ab ell, ab ella, etc.

De fet, examinant un per un totsaquests exemples, constatem que, engeneral, per raons d'intelliqibilitat. enmolt pocs casos aquest complement espodria pronominalitzar. Amb un parelld'exemples n'hi haura prou:

[65] Blanquerna sentí temptar son coratgede carnal delit, per la gran bellea de ladonzella e per la soliditat en la qual eraab ella en lo boscatge (Blanquerna, 1,p,259).

[66] Com la Infanta fon prop del Rei féu-liuna petita reverencia de genoll, e lo Reiabaixa lo cap retent-li les saluts; apréstots los qui venien ab ella besaren larna al Rei (Tirant, vol. 1, p. 149)

Ara bé, els casos en que ab ell, abella, etc. es podrien reduir a bi, béque en franca mi noria, no són pasescassos:

RAMQN LLULL

LIBRE DE EVASTE BLANQUERNA

VOLU" 11

EDITORIAL BARCINOaARCELONA

19-47

[67] Com la Princesa véu que Tirant se n'a-nava, crida a Diafebus e prega'l moltdigués a Tirant de part sua com fosdinat que vingués tantost, com ellatenia gran desig de parlar ab ell e queaprés dansarien (Tirant, vol. 11, p. 308).

[68] ... e com I'havia lIeixada prenia lamés gentil dama d'aquell estat e dan-sava una dansa ab ella (Tirant, vol. 1,p. 142).

[69] En tot lo món no trobareu cavallerqui ab ell se puga egualar (ibid., vol.111,p. 61).

[70] Ecom lo Solda hagué conquistada totaaquella terra, vengué en aquell pont, ejamés lo cavaller, senyor d'aquells doscastells, se volgué concordar ab ell(ibid., vol. 111,p. 69).

[71] Doncs tacarn així -dix la Princesa-; par-lau ab ell e vejam si té alguna trarció alcor (ibid., vol. IV, p. 149).

La lIengua oral, amb el seu carácteremfatic i expressiu, que comporta

LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 2002 21

sintaxi

quatre peces de brocat molt belles etres milia marts gibelins e un collar d'orobrat en Paris molt bell e de granestima, perque hi havia en ell engasta-des moltes pedres fines qui eren degran valua (ibid., vol. 11, p. 228)

[80] -i Oh -dix Tirant-, mal profit taca laroba I E no cureu d'ella (ibid., vol. 11,p.231)

[81] E en aquell cas lo rei Artús tenia I'es-pasa recolzada sobre los genolls, eestava molt mirant en ella, ab lo capmolt baix (ibid., vol. 111, p. 254).

sovint I'anticipació d'un complementper mitja d'un pronom feble, i les sevescontinues reiteracions, fa, certament,un ús més freqüent que no la Ilenguaescrita del pronom feble hi com arepresentant d'un complement regitper la preposició ambo

Hem vist, doncs, l' escassa interven-ció deis pronoms febles com a repre-sentants de complements referits apersones en la Ilengua medieval. Ge-neralitzant molt, podríem dir que elpronom en hi apareix, principalment,en uns usos idéntics als de la Ilenguamoderna, com a complement partitiu,així com representant un complementdel verb regit per una preposició quanaquest complement designa especial-ment una idea o una acció i com aterme complementari de I'acusatiu.També apareix molt aviat combinatamb verbs de moviment, com anar-se'n, tornar-se'n, venir-se'n, entrar-se'n, etc., més copiosament que no enla Ilengua actual, en qué es pot dir quenomés s'ha mantingut en els dos pri-mers casos. Pel que fa a hi, el trobem,d'acord amb seu origen, i revestint for-mes diverses (fins i tot, algun cop, laforma originaria hie), com a circums-tancial de lIoc, encara que no són raresexpressions anaforiques com en aque/l/loe, i també, com en la Ilengua actual,com a complement datiu de tercerapersona del singular, en contacte ambun pronom acusatiu també de tercerapersona.

En el sistema anaforic de la lIenguamedieval s'ha de tenir en compte elpaper que hi tenen els demostratius i lesnombroses repeticions, que, en la lIen-gua actual, serien totalment insolites.

l'antecedent inanimatFins ara ens hem referit, d'una

manera exclusiva, a antecedents ani-mats, és a dir, que designen una per-sona. Vallcorba nega cateqóricamentque aquests sintagmes formats peruna preposició i un pronom fort esrefereixin a coses". Ho fa basant-se,com hem dit. en uns determinats frag-ments d'extensió regular (d'unes ca-torze mil paraules, diu) de cinc textosmedievals. Bé s'ha de considerar lícit, ino menys «científic», de prendre enconsideració fragments més extensos.El resultat és que hi ha, en els textosmedievals, un cert nombre, si es vol,relativament redutt. de complements

3 Jaume Vallcorba, ibid., p. 13.

verbals facilment pronominalitzablesen qué I'antecedent no designa cappersona. Advertim que ja hem pres-cindit deis exemples amb complementsno personals pero, podríem dir, relati-vament animats (animals i embarca-cions). i els que designen sentiments oidees personificats, tan usuals en laprosa del beat Llull:

[72] ... e en les altres figures qui·ns repre-senten la vida deis sants qui són pas-sats d'aquest segle. Honrament facarna aquests figures, soplegant a ellestata ora que les vejam (Blanquerna,vol. 1, p. 155).

En el sistema anafó-ric de la lIengua

medieval s'ha detenir en compte elpaper que hi tenenels demostratius i

les nombroses repe-ticions

[73] On, a aytal oració cové que hom recor-ra a les virtuts demunt dites, e que abelles faca hom concordar l'anirna e lesparaules (ibid., vol. 1, p. 200).

[74] E per <;0que Felix mils pogués enten-dre la virtut que les plantes han en pen-dre hom vida de elles, dix aquest exim-pli (Ramon Llull, Llibre de meravelles,vol. 11, p. 56).

[75] Per que, axí com del monastir fonchpartit, en lo qual alguns jorns haviareposat, no hach gayre anat, ne·s eramolt d'ell lunyat, que encontra un nan(Curial, vol. 11,p. 74).

[76] Humanitat e virtut la han moguda aavancar aquest per 50S rnerits. Nullstemps oy parlar, a savis ne folls, desho-nestament d'ells (ibid., vol. 11,p. 203).

[77] ... e dona-li la major part el regne deCornualla, e que es pogués coronar decorona d'acer e no d'altra cosa, e ques'hagués a coronar lo dia deis tres Reisd'Orient e lo dia de Cincigesma. E totsquants eixiren d'ell servaren aquestordre (Tirant, vol. 1,p. 105)

[78] Aprés lo porta en altra tenda on hihavia quatre Ilits de camp molt singu-lars e molt bells.

-Quina era la singularitat d'ells? -dix l'er-mita (ibid., vol. 11,p. 53)

[79] Etrames lo Rei de Fran<;aper a la nora

Creiem que són de remarcar elsexemples [75], [78], [79], [80) i [81], elsantecedents deis quals són, el monas-tir [sic], quatre /lits, un co/lar d' or, laroba i l' espasa, respectivament.

Cal fer observar, d' altra banda, quela preposició de I'exemple [73) és ab,en aquest cas concret fácilment redui-ble. amb el pronom fort que intro-dueix, al pronom hi. En I'exemple [78],si bé també la prominalització seria via-ble, Quina n'era la singularitat?, en laIlengua moderna potser més aviat ensdecidiríem per l'ús del possessiu. Final-ment, en I'exemple [79) podríem, enprincipi, considerar que ja hi ha prono-minalització, hi havia en ell, amb qué hihauria duplicació del complement,pero ens sentim més aviat decantats ainterpretar que el pronom hi ja s'hi halexicalitzat, és a dir, ja forma part delverb o locució verbal haver-hi. En laIlengua del Tirant ja es donen casosd'aquesta lexicalització, encara que nohi apareix d'una manera general. Unexemple d'aquesta lexicalització ens eldóna, incidentalment, I'exemple [78],on trobem on hi havia quatre /lits.

Els exemples del pronom e/l (i flexió)referit a inanimats en sintagmes noredulbles als pronoms en o hi son. comés natural, més nombrosos. Limitem-nos, ara, a un brevíssim florilegi d'e-xemples del Blanquerna i del Tirant,que són dues de les obres medievalspreses en consideració per Vallcorbaquan ha intentat demostrar que aquestús era estrany a la Ilengua catalanamés genuina:

[82] Mas I'abat dix que lo monge qui hau-ria aquell ofici, covenia ésser gran cler-gue en diversses scíencies. per <;0 queper elles sabés elevar son entenimenta contemplar e a saludar Nostra Dona(Blanquerna, vol. 11, p. 29).

[83] ... los crestians, qui són en veritat edeuen squivar que al sant sacrifi<;i del

22 LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 2002

sintaxi

altar no sia feta nulla deshonor, con siacosa que ell sia digne de tan gran hon-rament (ibid., vol. 11, p. 95).

[84] Ador-te remembrant, entenent,amant, parlant en tu e en totes lesvirtuts demunt dites, les quals són abtu e tu ab elles una cosa (ibid., vol.111,p. 100).

[85] E per C;O vós, lo meu qerma, li porta-reu moltes recomanacions, e en migd'elles embolicat, que negú no hosapia ni ho veja ... (Tirant, vol. 111,p. 99).

[86] Com fou en lo camí, que ja los turcs lopodien veure, despullá's l'aljuba,cavaka sobre ella e posa una tovallolaal cap de la llanca (ibid., vol. 111,p. 161).

[87] Que la majestat del senyor Rei prengaI'espasa per lo pom e I'egregi capita perla punta, e tots los de la ciutat passaransots ella (ibid., vol. V, p. 94).

L'estat de la qüestióÉs comprensible, fins a cert punt,

que l'alarmant habitualitat progressivade construccions com M'agrada moltla boténice pero no em dedico a el/a enIloc de M'agrada molt la boténice perono m'hi dedico s'arribi a resoldre, enalguns casos, en els intents de deslegi-timar d'una manera rotunda l'ús delpronom fort referit a inanimats. Tam-poc no és pertinent de dir (si més no,en la majoria deis casos) No la veig maipero cada dia penso en el/a en lIoc deNo la veig mai pero cada dia hi petiso,substitució que comporta també I'eli-minació del pronom feble hi a favor delpronom fort, i aixo no ens indueix pasa deslegitimar l'ús del pronom fortreferit a persones o éssers animats.

És curiós que al costat de tantesinnovacions que s'admeten simple-ment perque han esdevingut usuals, is'entén que l'ús crea la norma, el pro-nom fort referit a inanimats originiencara tantes reserves, fent abstracciódel fet que el trobem en els escriptorsmedievals, en tots els escriptors mo-derns i contemporanis (potser no seriafácil. de dir un escriptor del segle xxque no I'hagi usat rnai), en les nostresobres normatives (més de dos-centscasos en el Fabra i en el DIEC), en totsels nostres lingüistes més eminents, i,finalment, en els qui el combaten aultranca. En la que és encara la nostraqrarnatica normativa, n'hi ha, si mésno, dotze exemples: a les pagines 18,22, 33, 40, 51, 59, lB, 118 (dos),122, 127 i 135. Perque no sigui dit, enslimitarem a transcriure I'últim:

4 Júlia Todolí, «Els pronorns». dins Gramática de/ cata/a contemporani, dirigida per Joan Sola i altres, vol. 11,p. 1369.

[88] La conjunció perque pot donar lIoc afrases equívoques quan el verb de lapreposició introduida per ella revesteixiuna forma ...

Segons el nostre punt de vista,qualsevol objecció que es faci a l'úsdel pronom fort referit a inanimats,basada en les propies observacions oreflexions, hauria de cornencar, ho-nestament, dient «Malgrat l'ús quen'han fet els millors escriptors i lin-güistes de totes les epoques i malgratels nombrosos exemples facilment ob-servables en les nostres obres norma-tives, creiem que ...».

Entre els animats iels inanimats, entre

les persones i lescoses, hi ha tota

una serie de casosintemedis, sobre els

quals caldria teniren compte unsquants matisos

D'altra banda, potser escau d'insis-tir en el fet que els adversaris irreduc-tibles de l'ús del pronom fort el/ (i fle-xió) referit no exclusivament a personesfan una divisió absoluta, sense distin-cions ni matisos, sense casos interme-dis. entre els antecedents (o referents)animats i els inanimats. 0, dit d'unaaltra manera, entre persones o coses.Com en la vella llicó del mestre de filo-sofia, tot el que seria animat no seriainanimat, i tot el que seria inanimat noseria animat. Pero és fácilment obser-vable que la realitat defuig aquestasimplicitat. Ja hem comentat, parlantdeis exemples poats en el Blanquerna,que Llull personificava idees i concep-tes, que dialogaven entre ells. Calsuposar que en aquest cas extrem elrigor en la condemna de l'ús del pro-nom fort es veuria atenuat. Pero entreels animats i els inanimats, entre lespersones i les coses, hi ha tota unaserie de casos intemedis, sobre elsquals caldria, posats a prohibir, pren-dre una decisió. En primer lIoc, els ani-mals. Vius o morts. Pelque fa a les per-sones, també caldria decidir-se en el

cas deis cadavers. deis esquelets, de lesrnornies ... El negre de Banyoles, perexemple, I'hauríem de considerar unSN animat o inanimat? Una persona ouna cosa? Hi ha, després, les corpora-cions, és a dir, «agrupacions d'ani-mats»: els governs, les assemblees, elscomités, les comissions, les juntesdirectives, els consells... I els sentimentshumans: la voluntat, el desig, la deci-sió. I'empenta, la virtut, la concu-piscencia ... Iles parts del cos hurna: elsulls, la lIengua, els bracos, les mans, lescames, els peus... són animats o inani-mats? No ens podríem deixar, tampoc,els vehicles, els cotxes, els trens, els vai-xells, els avions ... ni els elements natu-rals i les forces de la natura: I'aigua, elmar, els rius, les fonts, els volcans, lalava, el foc, el vent, la pluja, els núvols.el Ilamp ... És un punt que creiem queno haurien de negligir els qui han optatper posicions extremes en la con-demna de que ara fem qüestió.

Segons Júlia Todolí, en el seu tre-ball «Els pronorns». que és el capítol 6de la part destinada a la sintaxi de lamagna Gramatica del cetele contem-porani, dirigida per Joan Sola4, «sóntotalment rebutjables els usos en queels pronoms forts [referits a inanimats]funcionen com a arguments del verb(subjecte, complement directe, com-plement indirecte i complement dereqirn), o com a adjunts del predicat(és a dir, complements locatius, d'ins-trument o mitja, per exernple)». Crei-em que aquesta expressió tan contun-dent, «són totalment rebutjables», nodeixara de sobtar en una obra d'a-questa natura, que acull tantes inno-vacions, que es caracteritza més aviatper la seva intenció descriptiva i quesembla, en general, evitar condemnestan cateqoriques. En fi, la nostra opi-nió és que el fet que en molts casos(no diem en tots, sinó en molts) hihagi solucions alternatives que espuguin considerar preferibles no had'emmenar a aquestes posicions ex-tremes. Potser sí que rarament troba-ríem aquest pronom fent de comple-ment directe o indirecte, pero els casosque en tenim fent, per exemple, desubjecte són tan clamorosos que ensmeravella que no hagin estat presosen consideració:

[89] E io ho tinc en tan gran estima com siell [lo comdat de Sent Angel] valia

LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 2002 23

sintaxi

quatre-cents mília ducats de renda ...(Martorell i Galba, Tirant lo Blanc, vol.111,p. 173).

[90] -Senyora -respós lo pintor-, ell [unentremés] se pot ben fer, mas al presentio tinc malta faena (ibid., vol. IV,p. 163).

[91] La Ilengua antiga l'hem de tenir sem-pre molt en compte: ella ens dónafetes les convencions ... (Pompeu Fabra,La /lengua catalana i la seva normalit-zació, p. 76).

[92] El rutinarisme: aquest és un deis pitjorsenemics de la nostra ortografia! EIIpren tota mena de formes ... (P. Fabra,ibid., p. 76).

[93] Ella [la intercalació de l'apóstrolf] enspermet així mateix d'establir una dis-tinció entre la s i la n ... (P.Fabra, ibid.,p. 120).

[94] Ella [la coneixenca de la lIenguaantiga] ens ha perrnes, per exemple, decorregir els nombrasos defectes ... (PFabra, ibid., p. 158).

[95] Ho crecí EII [el vi del convent de Bla-nes] sera tan exquisit com vulgui la vos-tra paternitat (Joaquim Ruyra, Les cosesbenignes, dins Jacobé i altres narra-cions, p. 171)5.

[96] En aquesta conquista I'aigua és la granaliada de I'home. Ella és la sobirana deles planes tertils (Antoni Rovira i Virgili,Teatre de la natura, p. 18).

[97] Ésla terra el gran dipósit de la vida. Totalió que, vivint, surt de la terra, a ellatorna morint. Elsocells de més alt vol iels homes de més gran geni, a la terratornen. Ella és la falda que acull tots elséssers caiguts. Ella evita que els ésserses fonguin dins el no-res (ibid.. p. 22)

[98] ... dóna notícia de tots els manuscritsque coneix: ells contenen textos enetiópic. .. (Ramon Aramon i Serra, Estu-dis de /lengua, p. 150)

La nostra modesta (que no vol-dríem pas que fos molesta) opinió ésque quan és qüestió de fer una radio-grafia del cata la contemporani no espot deixar de prendre en considera-ció, com si es tractés d'un fet irrelle-vant (o inexistent). l'ús d'aquestsescriptors i lingüistes il-lustres (ambcometes o sense).

Júlia Todolí, en el seu treball es-mentat, comenta a continuació, ambuna notable vacillació (<<espodria ».«probablement») l' ús del pronom fortamb antecedent inanimat fent altresfuncions, i, finalment, afirma queaquest ús és possible en oracions, decarácter recíproc, com No retenen mésde cinc paraules, sense relació signifi-cativa entre etles". És aquí que fareferencia al nostre treball sobreaquesta qüestió, publicat a LLENGUANACIONAL7, dient que sobre aquestpunt nosaltres adoptem una actitudpermissiva en base als nombrososexemples que en recollim d'autors«illustres». Ben mirat, no és pas benbé així. En el nostre estudi anavernprou més enlla d'una mera actitud per-missiva. I no ens referíem pas sola-ment, ni de bon tres, a aquest punt tanespecífic, és a dir, a les construccionsamb el sintagma entre el/s (o entreel/es), sinó que qeneralitzavern proumés, tractavern globalment l'ús delpronom el/ (i flexió) amb un antece-dent inanimat. A més, no deixa de sor-prendre'ns (volem dir que ens sorprenmolt), que parli d'autors «illustres».

entre cometes. Que volen dir, aquestescometes? Signifiquen «falsament illus-tres»? O «suposadament illustres»?Aquests autors «illustres» eren. bé calespecificar-ho, ultra Llull, March, Met-ge, etc., tots els grans escriptors con-temporanis, des de Verdaguer i Ruyraa Jordi Sarsanedas, incloent-hi la no-mina deis lingüistes amb més autori-tat, com Fabra, Coromines, Moll, Ara-mon, Badia i tutti quanti. I incloent-hitambé les nostres obres normatives,les quals han quedat, amb aquest pro-cediment, dissimulades entre aquestescometes desconcertants.

En la Gramatica del cetel« contem-parani també apareix, com no podiaésser altrament, l'ús del pronom fortreferit a inanimats. En una lectura mera-ment aproximativa i superficial (la GCCens ha de robar, encara, moltes horesde son), en descobrim exemples de JoanJulia, Maria Rosa Lloret, Pilar Prieto,Joan Mascaró, Maria Teresa Cabré,Merce Lorente Casafont, Maria l.lutsaHernanz, Aurora Bel, Lluís Payrató iAnna Bartra Kaufmann. Hem de supo-sar que no són pas els únics, que n'hi hatambé d'altres autors. Ens limitarem areproduir un deis exemples més interes-sants (amb el pronom fent de subjecte,és a dir, un «argument del verb»).

[99] L'estructura argumental deis verbs psi-cológics és de fet bastant més com-plexa, ja que molts d'ells admetentambé una interpretació causativa... (M.Lluisa Hernanz, GCc, «L'oració». vol. 11,p. 1025, nota 43)+

5 Aquestexempledel mestreRuyrasempreensha fet rumiar: no hi podríemveureun el! exclamatiucom el que éshabitualen elsparlarsbalears?Nor-malment,tal comfa JúliaTodolí,s'especificaque aquestúsésexclusiudel «dialectebalear»,peroel DIECno indicaaquestalimitació, i potserno seriaestranyde trobar-nealgun rastreen elsparlarsdel nord-estde Catalunya.D'altra banda,hemobservatque no s'indicamai cap exempled'aquest úsen oracionsamb un subjectesobreentésde tercerapersonadel masculísingular,pero tampoc no esdiu que no sigui possible.s

6 JúliaTodolí,ibid., p. 13607 Albert Jané,«Elpronom el! (i flexió) referit a inanimats»,Llengua Nacional, núm. 35, p. 23.

Una web interessantLLENGUANACIONALs'ha incorporat en el portal d'lnternet entitats.info -chttp.swww.entitats.info», fundat per un

conveni d'associacions que treballen per la bona marxa de la nostra Ilengua i de la nostra cultura. Aquest portalcompta amb el suport de la Generalitat, amb la qual les entitats han signat conjuntament un convenio

Val la pena que tots els qui navegueu per Internet tingueu aquesta web ben present a fi d'estar al corrent demoltes coses que ens toquen de la vora. Les notícies i les llicons de casa nostra han de ser-nos sempre preferents.

entitatseinfo

24 LlENGUA NACIONAl- núm. 41 - hivern del 2002