Religió catòlica 1r Batxillerat

TEMA 3

--

JESÚS DE NATZARET

ÍNDEX

0. Una història per començar ........................................................................................................ 3

1. Jesús de Natzaret i el seu missatge (6/4 a.C.- 30 d.C.) .............................................................. 4

1.1. Testimoniatges sobre Jesús de persones no creients. ....................................................... 4

1.2. Criteris d’historicitat ........................................................................................................... 4

1.3. El Jesús històric: què podem afirmar històricament? ........................................................ 5

1.4. Com es va entendre Jesús a si mateix? .............................................................................. 6

2. Les comunitats cristianes (anys 30-70 d.C.) .............................................................................. 7

3. Els evangelis del Nou Testament (70-100 d.C.) ......................................................................... 7

3.1. Per què 4 evangelis?........................................................................................................... 7

3.2. Els evangelis com una presentació en Powerpoint ............................................................ 8

3.3. Altres evangelis? ................................................................................................................ 9

El cristianisme, estès principalment per Europa, Amèrica, l'antiga URSS i Austràlia, és una religió monoteista amb més de 2.000 milions de seguidors (1.000 milions són catòlics) que reconeix a Jesucrist com el seu fundador i figura central. D'ell s'han contat moltes històries, s'han dit moltes coses, s'han escrit molts llibres; s'han fet moltes pel·lícules… Però, són certes totes aquestes afirmacions sobre Jesús?, com podem diferenciar entre veritat i creença?, què podem saber en realitat de Jesús de Natzaret?, què va fer o va deixar de fer?, quin sentit va donar a la seva vida?... Per a contestar a aquestes preguntes, a més d'altres mitjans, els cristians disposem d'una espècie de biblioteca molt particular que anomenem “Bíblia”. Dintre d'aquesta existeix una secció (Nou Testament) que conté uns llibres que denominem “evangelis” i en els quals el protagonista és Jesús de Natzaret.

0. Una història, per començar Imagina't que et trobes viatjant amb vaixell des de Màlaga a Alger i entres en relació amb un grup de viatgers en coberta, et sona la cara d'un d'ells, però no saps molt bé de què. Es tracta d'un senyor major i agradable, amb accent sud-americà i compte anècdotes curioses i

entretingudes que et fan més agradable el trajecte. Als pocs dies en l'hotel, veus una foto seva en el periòdic i comproves que es tractava de Gabriel García Márquez, que viatjava per a recollir un premi literari. “Si ho hagués sabut abans li hagués preguntat sobre com va escriure Cent anys de solitud, o sobre com es va sentir quan va recollir el Premi Nobel”, et dius a tu mateix en un estèril diàleg interior, que lamenta la teva distracció de mal fisonomista. Una mica semblant els va ocórrer als quals van conviure amb Jesús, ja que mentre estaven amb ell no s'adonaven de la profunditat de la persona amb la qual compartien els seus dies. Es tractava d'un líder que deia veritats com punys, que

acollia als febles i sabia escoltar, però només després de la seva resurrecció cauen en el compte que es tracta del Messies alliberador, del Fill de Déu. Llavors, tracten de buscar tots els records dels anys viscuts amb ell i els reconstrueixen des de la nova òptica de la seva fe.

1. Jesús de Natzaret i el seu missatge (6/4 a.C.- 30 d.C.)

1.1. Testimoniatges sobre Jesús de persones no creients.

a) Flavi Josep(38-100 d. de C.): historiador jueu al servei dels

romans. En la seva obra “Antiguitats jueves” escriu de Jesús el següent: “En aquesta època (cap a l'any 30) va viure Jesús, home savi, si és que se li pot dir home… Per la denúncia de les persones més destacades de la nostra nació, Pilat el va condemnar a la creu. Però els que l’estimaven no es van apartar d'ell” (Llibre XVIII, 63-64).

b) Plini el Jove: escriptor i governador romà. En l'any 112 va escriure una carta a l'emperador Trajà per demanar-li consell sobre l'actitud que havia de tenir amb els cristians i diu això de Jesús: “els cristians… tenen per costum reunir-se en dies assenyalats abans de sortir el sol i cantar, alternant un himne a Crist com a Déu”.

c) Tàcit: historiador romà, l'any 116 va escriure en els seus Anals XV, 44, que “els cristians prenien el seu nom de Crist, que havia estat executat en el regnat de Tiberi pel procurador Ponç Pilat”.

1.2. Criteris d’historicitat

El primer que estem forçats a afirmar és la “historicitat” de Jesús, és a dir, que Jesús de Natzaret va realment existir, que no és una invenció literària o religiosa, sinó un personatge històricament real. Quins són els criteris “científics” que ens permeten afirmar la historicitat d’un determinat personatge? En destacarem tres que són molt importants en el cas de Jesús: a) Criteri de la proximitat històrica de les fonts: Els documents més antics que donen

constància de la Poètica d’Aristòtil, escrit entre 384-332 a.C., són tres manuscrits, el més antic dels quals és una traducció àrab del text del filòsof grec realitzada al segle X d.C. (14 segles després!). I aquest document escrit en àrab és una traducció feta a partir d’una versió siríaca perduda que data del s.VI d.C... però, tanmateix, ningú no dubta de l’existència d’Aristòtil i de la importància de la seva obra filosòfica... El document més antic que ens deixa constància de l’existència de Jesús és el papir P52 , conservat a la Biblioteca Universitària J.Rylands de Manchester, que conté alguns fragments de l’evangeli de Joan, i que ha estat datat vers l’any 125 d.C., menys d’un segle després de la mort de Jesús! Jesús és un dels personatges històrics de l’antiguitat del qual tenim una major proximitat històrica de les fonts.

b) Criteri de les dades “incòmodes”: Si el que es tractava amb Jesús era d’inventar un mite per aconseguir adeptes, els evangelistes s’haguessin estalviat molts episodis de la vida de Jesús o dels apòstols que més aviat causaven escàndol o dificultat. Quan l’historiador favorable al personatge no amaga els fets que enfosqueixen la seva imatge és que aquells fets són històricament incontestables. Alguns exemples: la crítica que fa Jesús dels seus familiars, les ficades de pota constants de Pere, que serà el referent principal de l’Església, les múltiples controvèrsies amb les autoritats del seu temps, l’apel·latiu de ser un golut i un bevedor, la seva escandalosa actitud amb prostitutes i publicans... i sobretot la seva mort ignominiosa, abandonat de tothom.

*NOTA: A l'imperi romà els anys es contaven des de la fundació de Roma, fixada l'any 753 a.C. Va ser el monjo Dionís el Breu qui, al segle VI, va calcular que Jesús havia nascut l’any 754 de la fundació de Roma. Així va determinar que aquest hauria de ser l'any 1 del calendari cristià. Avui coneixem un detall que aquell monjo desconeixia i que modifica la datació: Herodes I el Gran, sota el regnat del qual va néixer Jesús, va morir l'any 4 a.C. Segons això, és gairebé segur que el naixement de Jesús hauria tingut lloc abans del referit any 4 a.C.

c) Criteri del “testimoniatge múltiple”, és a dir, el de la concordança de múltiples fonts

independents entre si. Es pot desconfiar del testimoni dels evangelis escrits pel fet que van ser escrits per persones que creien en Jesús, però no es pot negar la gran diversitat que es dóna entre les fonts evangèliques. A més dels 4 evangelis, tenim les cartes apostòliques, els textos apòcrifs, els escrits catequètics o litúrgics, etc... Per no citar les fonts no cristianes que hem referit abans. Pocs personatges històrics gaudeixen d’una diversitat tan ample de testimonis.

1.3. El Jesús històric: què podem afirmar històricament?

a) Respecte del seu origen. És històricament segur que Jesús va ser

jueu, que va néixer en Palestina i es va criar a Natzaret. Certament, el lloc del seu naixement no ajudava a creure que Jesús anés el Messies: “De Natzaret pot haver cosa bona?” (Jn 1,46). El Messies no podia venir d'un lloc denominat despectivament “Galilea dels pagans” (Mt 4,15). D'altra banda, el seu naixement va tenir lloc entorn de l'any 4-6 abans de Crist *.

b) Respecte del seu ministeri. Sabem que l'inici de la seva vida pública va estar relacionada amb Joan el Baptista, de qui es va fer batejar. Això és una dada incòmoda, ja que el qui batejava era més important que el qui era batejat. Si els evangelis volien presentar a Jesús com més important que Joan, quina necessitat tenien d'esmentar que aquest havia batejat a Jesús? (Mt 3,13-17; Mc 1,9-11; Lc 3,21-22). No hi ha tampoc dubtes que va ser considerat un Mestre i que va reunir un grup de seguidors; la seva predicació estava centrada en l'anunci del Regne i oferia una particular interpretació de la Llei de Moisés i del valor del Temple. També és segur que els seus contemporanis, tant seguidors com adversaris, estaven convençuts que feia curacions miraculoses i expulsava els dimonis: els fariseus l’acusen d'expulsar dimonis en nom del príncep dels dimonis, el que suposa que donen crèdit als seus miracles (Mc 3,22; Mt 9,34; 12,24; Lc 11,15).

c) Respecte de la seva fi. És històricament segur que la seva activitat i predicació van xocar contra les autoritats jueves i romanes (és discutible en quina proporció), i que aquesta oposició ho va dur a morir crucificat a Jerusalem entorn de la Pasqua, possiblement, a l'inici del mes d'abril de l'any 30. Aquesta dada és també “incòmode”, doncs en aquella època la crucifixió era considerada una mort vergonyosa. Anunciar que la salvació ve d'un crucificat era “escàndol per als jueus, absurd per als gentils” (1 Cor 1,23).

1.4. Com es va entendre Jesús a si mateix?

L'estudi de com Jesús es va comprendre a si mateix es diu “cristologia”'. Els evangelis transmeten paraules i accions de Jesús que la crítica literària considera històricament sòlides. Sobre la base d'aquestes paraules i accions és possible reconstruir, almenys parcialment, què creia Jesús sobre si mateix. Aquesta és, naturalment, la cristologia més antiga. a) Jesús perdona els pecats. Això escandalitza especialment als fariseus i als mestres de la llei

perquè el perdó dels pecats, en la mentalitat jueva del seu temps, era una prerrogativa exclusiva de Déu. Només Déu o algú que actués en el seu nom podia perdonar els pecats. Tant el perdó dels pecats, com les curacions dels malalts, com l’alliberament dels esperits immunds, com els menjars amb els pecadors manifesten que Jesús es concep a si mateix amb autoritat per a parlar i actuar “en nom de Déu”. La gent es preguntava: “d’on li ve a aquest, que és galileu i fill d’un fuster, aquesta autoritat?”.

b) Jesús corregeix la Llei de Moisés. Jesús de vegades compleix la Llei, de vegades se la salta i de vegades la torna encara més exigent. Així, Jesús es concep a si mateix com algú que té autoritat sobre la llei. En el discurs de la muntanya, parla en primera persona mostrant que la seva paraula és superior a la llei: “la llei diu… però jo us dic…” (Mt 5). Per als contemporanis de Jesús, la Llei era l'expressió màxima de la revelació divina, així i tot, Jesús se situa per sobre la Llei.

c) Jesús crida a que el segueixin amb radicalitat. La manera com Jesús convida a deixar-ho tot i seguir-lo a ell no admet dubtes. La rudesa del seu llenguatge mostra el caràcter fiable d'aquests relats. Jesús no crida a seguir Déu o la llei, sinó a seguir-lo a ell en persona. Davant Jesús només hi ha dues opcions: seguir-lo o rebutjar-lo. Cap evangelista piadós gosaria inventaria un text tan escandalós com aquest: «Si algú vol venir amb mi i no odia al seu pare, a la seva mare, a la seva dona, als seus fills, germans, germanes, i fins a la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,26).

d) Jesús li diu a Déu Abba (pare). Els deixebles van veure que Jesús tractava Déu d'una manera insòlita: com un fill tracta al seu papà, i això és el que es transmet en els evangelis. Jesús mai parla de «el nostre Pare», sinó que distingeix «el meu Pare» i «el vostre Pare». Així s'expressa el caràcter únic de la relació de Jesús, 'el Fill', amb Déu, 'el seu Pare'.

e) Jesús enfronta la mort d'una manera única. Sembla clar que Jesús va tenir indicis del perill cert de mort que corria si no fugia de Jerusalem. Per què no va fugir? Si Jesús va preveure la seva mort violenta, quin sentit li va donar? Jesús no va fugir perquè no “podia” fugir, si volia ser fidel a Déu i a la veritat. Jesús no volia morir, però el seu amor a Déu i als homes era més fort que la por a la mort. Jesús va viure per als altres, i, per tant, estava disposat a morir per als altres, ja què es mor tal i com s’ha viscut. La vida en favor dels pecadors el va conduir a acceptar una mort en favor dels pecadors. Tota una vida compresa com a servei als altres (pro-existència) va implicar una mort per amor als altres.

2. Les comunitats cristianes (anys 30-70 d.C.) La resurrecció de Jesús i la vinguda de l'Esperit a la Pentecosta fan que els deixebles comencin a descobrir el sentit de la vida i de la mort de Jesús. Aquests deixebles segueixen sent jueus, però formen un grup particular a dins del judaisme. Han de mantenir una doble fidelitat: a Jesús i a la seva fe jueva. Per a respondre a aquestes qüestions i a d’altres es remeten als records que tenien de Jesús. Però ho fan a la llum de la resurrecció. Aquests records van prenent forma, sobretot, entorn de tres centres principals d'interès: La predicació, la celebració i la catequesi. Els deixebles prediquen per a anunciar als jueus i després als pagans qui és Jesús ressuscitat. Els deixebles celebren al ressuscitat en la litúrgia, sobretot, en l'eucaristia. Els deixebles ensenyen als nous batejats, explicant-los tot allò que Jesús va dir i va fer. En un text dels Actes dels Apòstols s’explica en què consistia la vida de les primeres comunitats cristianes:

3. Els evangelis del Nou Testament (70-100 d.C.)

3.1. Per què 4 evangelis?

A mesura que van morint aquells que van conviure amb Jesús, les comunitats veuen la necessitat de posar per escrit la història i totes les ensenyances que els apòstols els havien transmès sobre Jesús de Natzaret. Però aquest testimoni s’ha anat estenent per comunitats cristianes molt diverses fundades pels diversos deixebles i apòstols. Aquesta varietat i pluralitat de testimonis donarà lloc a diversos evangelis. a) L'evangeli de Marc (entorn de l'any 70): és el més

antic, el més auster literàriament i el més dur a l'hora de narrar la passió de Jesús (per exemple, en la creu Jesús diu “Senyor, per què m'has abandonat?”, i en canvi no diu “en les teves mans encomano el meu esperit”). Aquest evangeli recull la predicació de l’apòstol Pere a Roma.

b) L'evangeli de Lluc (escrit entre l'any 80 i el 90): es dirigeix a comunitats formades per no jueus convertits al cristianisme. És l'evangeli literàriament més colorista i de més detall en les seves descripcions. Presenta una figura molt tendre de Jesús, destacant els aspectes més humans i delicats del seu caràcter. Potser perquè Lluc era metge...

“Tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió

fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Per mitjà dels apòstols es feien

molts prodigis i senyals, i la gent sentia un gran respecte. Tots els creients vivien

units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els

diners de la venda segons les necessitats de cadascú. Cada dia eren constants a

assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu

aliment amb joia i senzillesa de cor. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I

cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació.” (Ac 2, 42-47)

c) L'evangeli de Mateu (també escrit entre l'any 80 i el 90): es dirigeix a antics jueus que s'han fet cristians, per això conté nombroses referències a la Torà o llei jueva i als fariseus, tractant de mostrar que Jesús no ve a abolir la llei sinó a completar-la, a donar-li la seva interpretació més coherent i més fidel al seu veritable esperit.

d) L'evangeli de Joan (cap a l'any 100): és l'últim que s'escriu i té un aire força diferent als tres anteriors que, per les seves semblances anomenem “sinòptics” (sota una mateixa òptica). En canvi, el quart evangeli és una profunda meditació teològica sobre Jesús, plena de simbolismes, per a mostrar-nos com el fill del fuster de Natzaret i de Maria és la Paraula definitiva de Déu adreçada als homes. És l’evangeli més poètic i alhora el que utilitza un llenguatge més profund i complex.

3.2. Els evangelis com una presentació en Powerpoint

Nosaltres, occidentals del segle XXI, no concebem avui dia que una persona no utilitzi els moderns mitjans informàtics per a realitzar les seves conferències, xerrades o presentacions. Salvant les distàncies tecnològiques i temporals, alguna cosa així van fer els evangelistes per a presentar la seva visió de Jesús de Natzaret. Ells tenien els seus propis arxius d'imatges, paraules i records de Jesús, i segurament en els seus viatges els intercanviaven amb altres comunitats. Ells van organitzar les seves pròpies seqüències per a fer el seu muntatge, de manera que van reunir la sèrie de les paràboles, la sèrie dels miracles, i ajuntant frases soltes, van arribar a arribar a reconstruir alguns dels discursos de Jesús. Quan no tenien molt clar alguna cosa, acudien a l'arxiu de la comunitat veïna, i d'aquesta forma es van organitzar els anomenats evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc), que tenen una gran semblança, encara que també algunes diferències. Per explicar aquestes diferències disposem de la Teoria de les dues Fonts: Sembla que Marc (Mc) va ser el primer evangeli que es va escriure, de manera que va servir d’inspiració a l'autor de l'evangeli de Mateu (Mt) i a l'autor de l'evangeli de Lluc (Lc). Però, tant Mateu com Lluc, a més a més de Marc, van utilitzar una segona font, que està perduda i que denominem “Q” (Quelle vol dir “font” en alemany). Hem d’afegir que Mateu té la seva pròpia font (M) i Lluc la seva (L). Podem fer-nos una idea amb el següent esquema:

3.3. Altres evangelis?

Existeixen altres llibres que es van escriure amb el mateix títol que els quatre evangelis canònics. Són els anomenats evangelis apòcrifs. Aquests no van ser admesos per les comunitats cristianes perquè deformaven la imatge i el missatge de Jesús i, per tant, no s'accepten com a “Paraula de Déu”. Aquesta literatura apòcrifa neix per dos motius: 1) Un grup de textos, de caràcter més folklòric, sorgeix del desig d'alimentar la pietat dels fidels i satisfer la seva curiositat, per mitjà de la composició de llegendes piadoses sense cap valor històric i plenes de dades pintoresques, com el fet que el nen Jesús feia ocellets de fang i després els feia volar. 2) L'altre grup, anomenat dels evangelis gnòstics, neix de motivacions més teològiques que busquen adaptar la figura de Jesús a la seva pròpia ideologia. Els gnòstics tenien una gran dificultat amb la humanitat de Jesús i amb el fet de que, sent el Fill de Déu, patís realment a la creu. Per això intenten negar els aspectes més humans de Jesús, tot accentuant només els aspectes divins. UNA GRAN VARIETAT D’EVANGELIS APÒCRIFS: * Actes de Tomàs * Apocalipsi de Pau * Apocalipsi de Pere * Apòcrif de Jaume * Epístola als Laodicencs * Epístola d'Eugnostos * Evangeli Viu * Evangeli apòcrif de Joan * Evangeli de Felip * Evangeli de Judes

* Evangeli de Marció * Evangeli de Pere * Evangeli de Tomàs * Evangeli de Valentí * Evangeli dels Egipcis * Evangeli dels Hebreus * Filip Evangelista * Llibre de Tomàs el Contendent

* Llibres apòcrifs * Papir Oxirinc 1 * Papir Oxirinc 654 (1904) * Pastor d'Hermes * Protoevangeli de Jaume * Sobre l'origen del món * Sofia de Jesucrist * Tractat de la Resurrecció

UN EXEMPLE D’EVANGELI GNÒSTIC: “LA SOFIA DE JESUCRIST” El text es composa de 13 preguntes que fan els deixebles, seguit de breus discursos de Jesús en resposta: * La primera pregunta es refereix a la vanitat i la futilitat de la recerca de Déu. * La segona es refereix a la manera de trobar la veritat, però sòls per explicar lo que no es. * La tercera es refereix a cóm la veritat fou revelada als gnòstics en el principi dels temps. * La quarta es refereix a cóm s'ha de despertar per veure la veritat. * La quinta es refereix a cóm les coses van començar. * La sexta es refereix a cóm la humanitat arribar a la gnosis. * La sèptima es refereix a la posició de Jesús en tot això. * L'octava es refereix a la identitat de Jesús. * La novena es refereix a la forma en que l'esperit es connecta amb el material. * La dècima es refereix al nombre dels esperits. * L'onzena es refereix a la immortalitat. * La dotzena es refereix a aquells que no siguin significatius. * L'última pregunta es refereix a que procedien de la humanitat i el que té de tenir fi.