Quan el cacau, procedent d’Amèrica, arribà a la penínsulaIbèrica, el seu preu era desorbitat i l’elaboració de laxocolata era tan secreta que els primers fabricants van for-jar grans fortunes.La xocolata s’introduí a Barcelona durant el segle XVI.

Molt probablement, la primera xocolateria de la ciutat fou laque Francesc de Paula Capella establí el 1700 a la cantonada

13

Detall del plafó de rajoles anomenat La xocolatada, on es pot observar laproducció de xocolata desfeta en una festa de l’alta burgesia catalana delsegle XVIII.

Xocolata

de la Rambla amb el carrer del’Hospital. Al llarg del segleXVIII la xocolata assolí unimportant prestigi gràcies a lestertúlies i les reunions socials,organitzades gairebé sempre encases particulars, on el beuratgeera servit com a beguda exòtica.

Però no fou fins al segleXIX quan a Europa es comença-ren a valorar les qualitats ali-mentàries d’aquest producte, ialeshores s’introduí en la pastis-seria i la confecció d’algunsplats salats. Alhora es començà a

servir en certes celebracions, festivitats i tertúlies de cafè, fetque afavorí que es consolidessin les xocolateries, uns establi-ments de caràcter més familiar que els cafès, on no resultavaestrany veure eclesiàstics i dames soles mentre degustaventasses de deliciosa xocolata desfeta.

Al principi del segle XIX aparegueren a Barcelona elsprimers obradors que fabricaven xocolata per distribuir-la ales xocolateries, on la transformaven en beguda o en rajolespel consum domèstic. Bons exemples d’aquelles empresesxocolateres serien Amatller, domiciliada a la plaça de SantaMaria del Mar, i Juncosa, instal·lada al carrer de Ferran núme-ro 10. En ple segle XIX la ciutat ja comptava amb vuitanta-setobradors i botigues, com ara Can Garriga o Can Fargas, quevenien i despatxaven la preuada menja.

L’aroma de cacau era segurament un dels que perfuma-ven els carrers de la ciutat vella, ja que hi ha constància de l’e-xistència d’una vintena de molins dedicats a aquest producte.Desgraciadament no en queda cap, però sabem que es concen-traven als carrers de la Portaferrissa, l’Hospital, el Call, Mont-cada i els Escudellers.

14

Barcelona, ciutat de fàbriquesLa xocolata calenta, obra de Raimundode Madrazo de mitjan segle XIX.

Fou en aquesta època quan alguns fabricants substituïrenels tradicionals molins que funcionaven amb força humana oanimal per molins de vapor, que permeteren incrementar subs-tancialment la producció, i aquell avenç tecnològic convertíels vells obradors en importants indústries.

Per la seva gran activitat, cal remarcar la importància quetingué el Col·legi d’Adroguers, Sucrers i Confiters, que aple-gava la totalitat de productors de xocolata i abastava tot Cata-lunya. Estava situat a l’Arc de Sant Silvestre, carrer que desapa-regué quan s’obrí la Via Laietana, i des de 1656 disposava d’unmolí propi. El 1846 modernitzaren les instal·lacions amb unamàquina de vapor al servei de tots els agremiats i alguns d’ells—com Oleguer Juncosa, que tenia la factoria al carrer Gran deGràcia 2 i 4— optaren per incorporar la màquina de vapor ales seves noves fàbriques.

A finals del segle XIX la industria xocolatera barceloninacomptava amb un bon reguitzell de petits obradors, que enca-ra molien manualment a la pedra, amb una colla d’artesansambulants que elaboraven la xocolata segons la demanda quetenien i amb divuit fàbriques mogudes a vapor, de les quals la

15

Barcelona, ciutat de fàbriques

El gravat mostra la fàbrica de Juncosa, situada a la part baixa de Gràcia.Al fons, emergeix el campanar de la plaça de la Vila.

d’Amatller era la que tenia més anomenada. El 1878 inauguràuna gran factoria a l’avinguda d’Icària del Poblenou, ambmaquinària procedent de França i Alemanya. La seguien enimportància les xocolateres Juncosa, Boix i Pi.

Fins aleshores, la xocolata estava considerada com a sim-ple refinament gustatiu, però aviat hi hagué qui també en des-

16

Barcelona, ciutat de fàbriques

Cartell publicitari de xocolates Boix, 1910.

tacà el seu valor terapèutic. Un dels màxims promotors fou elmetge higienista Pere Felip Monlau, que considerava que si laxocolata és elaborada amb ingredients de qualitat, resulta serun aliment molt nutritiu que facilita la digestió. Defensà i afir-mà amb contundència que la xocolata és salut i que existienpocs productes que, amb tan poc volum, continguessin tantaquantitat de partícules alimentàries. Aquella interpretaciómedicinal fou aprofitada per alguns fabricants, i el 1899 lacasa Juncosa publicà un anunci del seu nou Chocolate Osteo-géno. El presentà com a molt indicat per a persones convales-cents, per combatre l’amagriment i el raquitisme, per reforçarles dones durant els períodes de lactància i per als infants alllarg de la dentició.

En aquella mateixa època també es posà a la venda unproducte anomenat Phoscao, que va ser la primera xocolata enpols per dissoldre a la llet. De venda en botigues de queviuresi farmàcies, s’anunciava per les seves qualitats com el másexquisito de los desayunos, el más potente de los reconstitu-yentes. Alimento ideal aconsejado por los médicos a losanémicos, a los convalecientes, a los débiles, a los ancianos,y a todos los que sufren del estòmago.

17

Barcelona, ciutat de fàbriques

Chocolate osteógeno de Juncosa, amb propietats curatives.

A partir del principi del segle XX arribà a Barcelona cacauprocedent de la Guinea espanyola, fet que afavorí la multipli-cació de les indústries xocolateres. Algunes també introduïrenla producció de sucre i bombons com CITA, ubicada a lesCorts; Nèlia, Dolços Tardà i Galetes Montes, instal·lades alpopular barri de Sant Antoni; Grifa o Lloveras, a l’Esquerra del’Eixample; Galetes i Xocolates Solsona, al Poblenou; o Riu-cord, a Gràcia. A aquell desenvolupament empresarial tambés’afegiren algunes pastisseries, que ampliaren el negoci ambla producció de bombons i dolços diversos.

Poc abans de la Primera Guerra Mundial les grans xoco-lateres suïsses arribaren a Catalunya i la casa Nestlé en fou lacapdavantera. Cap a 1910 també s’introduí al País Basc l’em-presa Suchard.

A Barcelona, l’empresa Suiza Reñé havia obert un esta-bliment al final del segle XIX, al carrer del Consell de Cent362, i cap a 1910, juntament amb un soci suís, començà a ela-borar una amplia gamma de productes, com ara les conservesde fruita fabricades a la població murciana de Blanca. En ungran obrador que tenia a Gràcia, primer al carrer d’Orteu i des-prés al de Laforja, s’especialitzà en la producció de caramelsi bombons farcits de fruita. Els productes es venien a la matei-xa pastisseria i als principals establiments de la ciutat, com arael colmado Simón i els grans magatzems El Siglo.

També hi havia fàbriques que produïen quasi exclusiva-ment per a grans clients, com Xocolata Bobis, que tenia lafàbrica al carrer de la Verge de Gràcia número 1. Propietat dela Companyia Colonial d’Àfrica, era la proveïdora exclusivade la Companyia Transatlàntica.

Fou en aquells anys quan el fabricants oferiren les prime-res varietats de xocolata: amb mel i al cafè, de la casa Boix;sense sucre i per a diabètics, de la casa Riucord; o bombonsamb diversos sabors, de la casa Nèlia.

A més, sorgiren nous productes alimentaris relacionatsamb la xocolata, com el conegut batut de llet i cacau anome-nat Cacaolat, creat per la Granja Viader. A partir de 1933 fouproduït per l’empresa Letona en una fàbrica del barri del

18

Barcelona, ciutat de fàbriques

Poblenou, al carrer de Pujades número 5, amb un gran èxitcomercial i una popularitat que ha mantingut fins a l’actuali-tat.

Als anys trenta, la xocolata de les indústries barcelonines,com Amatller i Juncosa, es venia arreu de l’Estat espanyol.Juncosa distribuïa els seus productes a deu establiments delcentre de Madrid, als principals colmados i a botigues d’ultra-marins de la península.

Al llarg de la Guerra Civil les grans fàbriques Ametller,Juncosa i Solsona, entre altres, foren col·lectivitzades i passa-ren a ser controlades pels mateixos obrers, alhora que pren-gueren embranzida altres sistemes de producció cooperativa,com Xocolata Productes Coop. que va ser la continuadora dela Cooperativa de Producció de Xocolata del Poble, creada alprincipi dels anys trenta per abastar les cooperatives de consu-midors.

La crisi econòmica de la postguerra dificultà l’abastamentde cacau, provocà la pujada de preus i obligà molta gent declasse popular a utilitzar garrofes torrades com a succedani.

Després d’uns anys de restriccions, la dècada de 1950 esproduí un impuls de les empreses xocolateres i a Barcelonaaparegueren noves fàbriques d’iniciativa local —com Batan-

19

Barcelona, ciutat de fàbriques

Un dels vehicles de repartiment de Granja Viader el 1931, amb el logotipdel famós batut Cacaolat.

ga, Solé o Sultana— i delega-cions d’empreses foràniescom Loyola i Elgorriaga.

En aquells anys difícils,alguns fabricants es trobarenamb greus problemes perpoder adquirir les noves tec-nologies de producció que jaexistien en altres països, idiversos xocolaters esdevin-gueren fabricants de maquinà-ria especialitzada per a l’ela-boració de xocolata i bom-bons. Alguns dels més desta-cats van ser els Tallers Mira-lles Nonell, del carrer deCalàbria 195-197 —que tam-

bé editaren la revista Azúcar y cacao—; Lagrifa, que el 1953sol·licità una patent per fabricar xocolata granulada: o Choco-late Lloveras, que a partir de 1940 compaginà la fabricació dexocolata amb la construcció i subministrament de maquinària,activitat que l’empresa ha mantingut fins a l’actualitat, mentrea partir de 1988 abandonà la producció de xocolata.

Les dècades dels anys cinquanta i seixanta també estigue-ren marcades per l’aparició de noves propostes comercials,com els delicats cigarrets i les figuretes. El més important,però, fou la revitalització de la tradicional mona de Pasqua,que es popularitzà amb la introducció dels ous de xocolata. Enaquesta especialitat, que podríem qualificar d’artística, desta-caren alguns artesans tradicionals, com la pastisseria Escrivà,que segueix en actiu a la Gran Via de les Corts Catalanes, inoves empreses com Blanxart.

Tanmateix, la competència de les grans multinacionalsacabà per fer poc rendible la producció local i, a partir definals dels anys seixanta, s’inicià una forta davallada que cul-minà amb el tancament de la majoria de fàbriques barceloni-nes.

20

Barcelona, ciutat de fàbriques

Actualment, aquest sector autòcton només s’ha mantinguten alguns antics establiments com Riucord; en pastisseries ixocolateries tradicionals, com la casa Fargas; en noves pro-postes gastronòmiques i comercials més sofisticades, com elgrup Xocoa; o en la recent recuperació de la històrica Xocola-ta Amatller, produïda des de 1972 per l’empresa Simón Coll.

XOCOLATA JUNCOSA

OLEGUER JUNCOSA, PRIMERA GENERACIÓ DE XOCOLA-TERS. L’empresa Juncosa va ser fundada per Oleguer Juncosael 1835, en una botiga del carrer de Ferran número 10. Laxocolata era mòlta manualment a la rebotiga i en un petit obra-dor, situat al carrer de les Eures fins al 1847, quan s’incorpo-rà una màquina de vapor.

A més de xocolata també venien cafè, te, canyella, sucrei diversos productes com la Xocolata Osteògena, a la qual jahem fet referència. Eficaç com a reconstituent per combatre elraquitisme i l’anèmia, ideal per a les dides i el creixement

21

Barcelona, ciutat de fàbriques

infantil, es fabricà amb una varietat de xocolata coneguda coma Soconusco, importada directament des de Mèxic i conside-rada una de les millors del món.

El 1878 Oleguer Juncosa va ser nomenat proveïdor de laCasa Reial i participà amb èxit en algunes exposicions de pro-ductes industrials. Els anuncis de l’època precisaven:

Éste es el establecimiento más grande de los de su cla-se, pues cuenta con cuatro molinos movidos por el vapor.Fabrícase en él además de la clase de chocolate común yde varios precios, el de Soconusco, Naranja, Limón,Coco, Vainilla, preparado con Nata, y pastillas de choco-late de todas clase de frutas.

Oleguer Juncosa morí el 1881 a Puigcerdà, vila d’estiueigde la burgesia barcelonina, on l’empresari havia obert unabotiga. Aleshores el negoci passà als seus quatre fills —Ole-guer, Evarist, Pere i Jacinta—, que sota el nom de Fills d’Ole-guer Juncosa emprengueren una reestructuració empresarial,iniciada amb la restauració del primer establiment. En unacrònica publicada a La Vanguardia el 20 de gener de 1883podem llegir:

Restaurada por completo interior y exterior la tienday fábrica de chocolate de los hijos Juncosa, en la calle deFernando VII, número 10, presenta magnífico y eleganteaspecto.

LA FÀBRICA DE GRÀCIA, SEGONA GENERACIÓ JUNCOSA.El 1882 els germans Juncosa decidiren abandonar la ciutatvella i traslladaren la fàbrica del carrer Ferran al carrer Grande Gràcia 2-4, a més d’obrir una botiga al passeig de Gràcianúmero 60. A la fàbrica gracienca instal·laren un modern sis-tema de producció, amb una gran màquina de vapor de vint-i-cinc cavalls de potencia i maquinària diversa, com mescla-dores, que la convertiren en la més moderna de l’Estat espa-

22

Barcelona, ciutat de fàbriques

nyol. Aquell mateix any registraren la marca La Chocolatera,identificada amb el dibuix d’una xocolatera fumejant, símbolque es mantingué per sempre més vinculat a la família Junco-sa.

Poc desprès, el 1887, l’empresa ja comptava amb unaplantilla d’uns cent-cinquanta treballadors i produïa més detres milions i mig de rajoles de xocolata. A Catalunya, Junco-sa solament es podia comparar amb la casa Amatller, el primergran fabricant.

En aquella època un dels productes més destacats delsJuncosa eren les cigarretes de xocolata, que van ser premiadesamb la Medalla de Plata per La Societé contre l’abús du Tabacde París i a l’Exposición Marítima, celebrada a Cadis el 1887.L’any 1888 participà a l’Exposició Universal de Barcelonaamb una gran instal·lació al Palau de la Indústria, que la féumereixedora de la Medalla d’Or. Alhora, la seva produccióarribà als cinc milions de rajoles. Les cigarretes de xocolatacada cop tenien més èxit i els Juncosa pensaren que serien unbon producte adreçat al públic infantil. Per assolir l’objectiu,decidiren donar-les a conèixer a través de grans campanyespromocionals, i una de les més sonades es produí el 1894 a lesportes de l’establiment del carrer de Ferran: repartiren gratu-ïtament cigarretes de xocolata als escolars que anaven a visi-tar l’Ajuntament.

23

Barcelona, ciutat de fàbriques

Quan morí Oleguer, elgermà gran, Evarist esquedà amb la botiga delcarrer de Ferran, mentrePere, el tercer, comprà lafàbrica a la resta de ger-mans i continuà el negoci aGràcia. Però aquell repar-timent derivà en desavi-nences familiars irreconci-liables.

Pere Juncosa seguí unquants anys al capdavantde la fàbrica de Gràcia,sembla ser que durant untemps associat amb JaumeCamps, un altre xocolatergracienc, fins que el 1908decidí tancar el negoci ivengué el terreny a lasenyora Consol Fabra i

Puig. Ella i el seu marit, Marià Fuster, enderrocaren la fàbricai hi construïren l’edifici d’habitatges conegut com a Casa Fus-ter Fabra, un impressionant conjunt modernista creat per Llu-ís Domènech i Montaner que actualment acull un hotel deluxe.

EVARIST JUNCOSA I LA FÀBRICA DEL CARRER DE MANSO.Evarist Juncosa i Pont obrí el 1890 una nova i moderna fàbri-ca, La Chocolatera, al barri de Sant Antoni, que aleshoress’havia consolidat com a important zona fabril de la ciutat.Situada entre els números 9 i 17 del carrer de Manso, va serprojectada per l’arquitecte Salvador Viñals i Sabata. Era uncomplex de dos mil cinc-centes metres quadrats, que ocupavabona part d’una illa de l’Eixample i comptava amb una màqui-na de vapor. Ben aviat fou electrificada i el 1904 el generador

24

Barcelona, ciutat de fàbriques

de vapor fou substituït per sis electromotors. El 1913 la Com-pañia Barcelonesa de Electricidad els hi instal·là un transfor-mador de cent-cinquanta quilowatts i amb aquell equipamentEvarist Juncosa pogué diversificar el negoci i introduí la pro-ducció de cacau soluble, amb i sense mantega, i la torrefaccióde cafè. Evarist sempre es considerà el legítim successor de lamarca fundada pel seu pare, Oleguer Juncosa, caràcter que nos’estigué de remarcar amb contundents afirmacions publicità-ries com aquesta: el legítimo chocolate Juncosa es el que lle-va la marca La Chocolatera.

En aquells inicis del segle XX, la fàbrica pagava una quo-ta anual de gairebé dues mil pessetes i se situava entre els set-ze primers contribuents industrials de l’Eixample barceloní.Era la primera del seu ram i estava per davant de XocolataLloveras, que pagava nou-centes noranta-cinc pessetes.

L’empresa Juncosa continuà en funcionament fins als pri-mers anys de la dècada dels seixanta.

LA FÀBRICA DEL CARRER DE LA DIPUTACIÓ, TERCERAGENERACIÓ JUNCOSA. Per la seva banda, Evarist Juncosa iDomènech, fill de Pere Juncosa, obrí una nova fàbrica al car-rer de la Diputació 114, entre Viladomat i Borrell, poc desprès

25

Barcelona, ciutat de fàbriques

La casa Fuster Fabra, projectada per Lluís Domènech i Montaner, acullactualment un hotel.

que el seu pare tanqués la facto-ria de Gràcia. Evarist formavapart de la tercera generació Jun-cosa dedicada a la producció dexocolata, fet que quedà reflectiten el nom que posà a l’empresa:Evaristo Juncosa Hijo.

L’empresa, de menorsdimensions que l’anterior, con-servà el privilegi de proveïdorde la Casa Reial, però no vapoder utilitzar la marca La Cho-colatera ni reivindicar-ne l’anti-guitat, ja que era en mans delseu oncle Evarist, propietari dela fàbrica del carrer de Manso.

Amb els anys, l’empresapassà al seu fill Evarist Juncosa iPañella, el qual, a la primerameitat del segle XX, la va fercréixer considerablement perdedicar-se a l’elaboració dexocolata i bombons amb lesmarques Falcón i Natilla. Perdestacar la qualitat i l’autentici-tat dels seus productes, va encar-regar sofisticades campanyes

publicitàries, amb imatges considerades en aquell moment moltmodernes i influenciades per l’art déco europeu dels anys vint.

La rivalitat comercial entre les dues fàbriques Juncosa eraben evident en la publicitat. Especialment entre 1926 i 1935aparegueren amb molta freqüència anuncis de Chocolate Fal-cón a tota pàgina a La Vanguardia.

La competència també arribà als objectes promocionalsde cada empresa, molt especialment en els cromos que totesdues incloïen en les seves rajoles de xocolata. Una i altra escopiaven mútuament les temàtiques de les col·leccions.

26

Barcelona, ciutat de fàbriques

Evarist Juncosa i Pañella morí el mes d’octubre de 1959,però la fàbrica del carrer de la Diputació continuà en funcio-nament fins al 17 de febrer de 1965, data en què fou publicata La Vanguardia el següent anunci:

27

Barcelona, ciutat de fàbriques

L’alegria infantil, un dels temes més utilitzats per promoure el consum dexocolata.