DEL PONT DE SANTA EULARIETA A LA ROCA DE SA PACIÈNCIA PEL CAMÍ D'EN KANE

Miquel À. Marquès SintesCentre d'Estudis Locals d'Alaior

Cada any es commemora alguna data significativa que recorda un fet passat de la nostra cultura o història. Enguany la colònia britànica ha organitzat diversos actes per recordar l'arribada de Richard Kane a Menorca, governador de l'illa durant alguns anys de la primera dominació britànica.

Kane és recordat perquè va ser el governador que va fer construir un nou camí per enllaçar el castell de Sant Felip amb Ciutadella (conegut amb el seu nom, camí d'en Kane), l’aljub des Mercadal i l’hospital de l’illa del Rei, a més d'altres suposats beneficis per a l'illa. No obstant això, també cal dir que va tenir diversos enfrontaments amb les universitats (antics ajuntaments), el clergat i la noblesa menorquina. Coses de les dominacions militars.

Vista d'Alaior des del camí d'en Kane

Avui parlarem de les restes materials que es conserven d'aquell temps. El passat 2 de juny, la colònia britànica va organitzar una jornada festiva de recordança. Una activitat va consistir a anar en vehicle des des Castell fins as Mercadal. Van aturar-se davant el monument d'en Kane, van passar per davant la roca de sa Paciència, van visitar el lloc de Son Bonaventura, van ser rebuts per les autoritats d'Alaior al cementeri municipal i van visitar l'aljub des Mercadal.

Des del Centre d'Estudis Locals d'Alaior no podem fer altra cosa que agrair al conseller de Mobilitat i Projectes, Lluís Alejandre Sintes, a qui vam presentar una proposta per senyalitzar tant el pont de Santa Eularieta com la roca de sa Paciència, acompanyada d'un estudi històric que justificava la importància d'ambdós elements, la decisió clara i

ràpida a l'hora de senyalitzar-los.

La nostra proposta de senyalització va ser la següent: pont de Santa Eularieta (segle XVIII) i roca de sa Paciència (llegenda popular).

Pont de Santa Eularieta, després de la seva restitució el gener de 2010

El pont de Santa Eularieta és possiblement el pont més conegut i més important de tot el traçat del camí d'en Kane que es conserva en l'actualitat. En moltes ocasions, com a usuaris del camí, el travessam sense adonar-nos de la seva estructura. I per als alaiorencs té un valor especial, ja que van ser els nostres avantpassats que es van veure obligats a construir-lo.

La roca de sa Paciència és el testimoni material d'una llegenda que va recollir el folklorista migjorner Francesc d'Albranca. Per als antropòlegs, és important tant la recollida del coneixement immaterial de l'individu, com ho és el fet de poder ubicar físicament aquell element o lloc que va donar peu a la llegenda popular.

A partir d'ara, si més no, podrem valorar i donar més importància a aquests dos béns culturals que formen part de la nostra identitat cultural col·lectiva.

Pont de Santa Eularieta

L'octubre de 2009, el Centre d’Estudis Locals d'Alaior presentava davant el Servei de Patrimoni del Consell Insular una instància relativa al pont de Santa Eularieta. Es desconeixia el perquè del mal estat de conservació que presentava, tot i que feia pensar que s’havia degradat a causa d’un accident de circulació. En aquella ocasió, el CEL explicà que el Camí d’en Kane és una via d’interès històric, manada fer construir per Richard Kane i que transita per tota l’illa de Menorca, de llevant a ponent. En el traçat que va d’Alaior as Mercadal, travessa el torrent de Cala en

Porter a l’alçada des Plans, a on es troba el pont de Santa Eularieta, d’interès etnològic especial, que va ser construït entre els anys 1714 i 1715.

El Servei de Mobilitat va realitzar una visita per copsar-ne el mal estat de conservació i la degradació d’una de les dues baranes, i al cap d'uns quants dies la barana va ser millorada amb la recuperació dels cantons de marès que havien caigut a dins el torrent.

Pinzellades històriques sobre el pont de Santa Eularieta

Quan els anglesos van arribar a l’illa, l’antic camí Reial que travessava Menorca des de Maó fins a Ciutadella era estret i quan passava un home a cavall hi corria perill.

El nou camí construït té un ús militar. Hi passaran soldats, cavalls, l'artilleria i els carros que duien pólvora, munició i provisions, tot cercant més seguretat. Aquest va ser l’autèntic interès de Kane per construir el camí.

Arribada al pont de Santa Eularieta, al bell mig dels termes municipals d'Alaior i es Mercadal (2010)

El camí d’en Kane va ser conegut pels menorquins de l'època com el camí Nou i, ja a final del segle XIX, com la carretera Vella, en contraposició a la nova carretera (actual ME-1) acabada de construir feia poc temps.

Micaela Mata ens conta com Kane signa el 31 de març de 1715 vint ordres o ordenances per ser observades en relació amb el “Real Camino Inglés de Menorca”, document custodiat a l’Arxiu Municipal d’Alaior.

Les ordenances manen construir el camí i aclareixen que l’ajuntament que no el mantengui serà castigat. En el mateix document es donen les condicions de com construir els ponts fets amb pedra i calç, posant com a exemple el pont de Santa Eularieta.

A més, s’estableix quina ha de ser l’amplada del camí i com s'ha de fer la paret seca. Les parets s'havien d'alçar just després de la collita de l’estiu, seguint els límits marcats pels batles de cada universitat. A més, s'havien de posar barreres d'accés al camí de fàcil maneig per donar pas al bestiar i als cavalls.

L’any 1728, Kane manava disposicions per conservar el nou camí Reial, amb les instruccions que cada municipi havia de respectar per conservar-lo. Kane també va manar impedir tallar els arbres i va fer sembrar figueres a cada vint passes. En definitiva, va reglamentar la futura administració i responsabilitat econòmica del nou camí. No bastava construir-lo; calia pensar en el manteniment del camí.

Els batles de les universitats eren els responsables de la seva direcció, conservació i manteniment. Alhora, cada universitat triaria bones persones per dirimir les disputes amb els propietaris sobre d'on extreure les pedres per fer la paret seca, sobre terres o altres motius originats per la construcció del camí.

Quant a les obres, el cost de l'obra va anar a càrrec dels menorquins. Desmuntar, fer el traçat, la pavimentació i la construcció de ponts i murs de pedra va ser pagat per la Universitat General, en l’apartat de “comptes generals de l’illa”.

Senyalització implantada pel Consell Insular el maig passat al pont de Santa Eularieta

A més, les indemnitzacions per desperfectes a les terres de particulars per on passava el camí també aniria a càrrec de la despesa comuna de l’illa.

Per la seva part, les universitats havien de conservar-lo i reparar-lo, i estaven obligades a fer qualsevol obra. Quedaven alliberades les poblacions des Mercadal i Ferreries perquè eren zones pobres i no havien de restaurar els ponts, despesa assumida pels comptes generals.

Les autoritats alaiorenques no hi estaven gaire d’acord. En una carta tramesa a Joan Antoni Albertí, síndic d’Alaior, Richard Kane li manava que els jurats fessin construir el pont de Santa Eularieta. En cas que no es fes així, tant ell com el batle i els consellers alaiorencs serien enviats presoners al castell de Fornells.

Sembla que el pont de Santa Eularieta és la zona que va donar més maldecaps a Kane. Ens traslladam a l’agost de 1714, data en què es va començar a construir el pont. Si el 1714 Kane demanava homes a la Universitat d'Alaior, el juliol de 1715 la seva construcció no passava dels fonaments i a finals d’agost Kane deia que tant el pont com el seu arc eren baixos i calia una filada més de material. A la tardor, Kane mana als manobres que s’han d’afegir gairebé el doble de filades, i els jurats de la universitat es queixen de l’augment del cost de l’obra.

Micaela Mata constata com el 1722 el governador encara sol·licitava 90 homes amb les eines pertinents i provisió per a vuit dies per anar a desmuntar una muntanya as Mercadal. Els treballadors serien substituïts cada vuit dies fins a acabar l’obra. Els jurats es queixaven de la pobresa i la mala anyada de cereals per evitar que s'explotassin els autòctons tot carregant el deute al fons de la renda de Reial Patrimoni. La proposta no va agradar i es va obligar tots els jurats de totes les universitats de l’illa a fer presentar un mateix nombre d’homes.

Dos anys més tard, en 1724, es demana a la Universitat d’Alaior l’aportació d’homes, queviures i experts a aixecar paret seca per fer unes obres com a càstig per haver-se ferit dos oficials britànics as Mercadal.

Les obres del camí encara no estaven acabades del tot en aquella data. Durant més d’una dècada, Kane va obligar els homes a treballar al camí, amb el consegüent descontentament de la població illenca. Mata ho diu clar: dels 560 habitants del terme des Mercadal, només 299 eren homes d’entre els 16 i 60 anys. Quan el 1722 els van demanar 50 treballadors, per força la Universitat des Mercadal s’havia de queixar.

Els homes que treballaven al camí cobraven quatre sous i si aportaven un ase en cobraven set. Els mesos de manco treball, s’hi treballava una mitjana de quatre dies per setmana amb un equip de deu homes; més d’un 25% dels homes anaven a la feina amb la seva bístia. Segons Mata, treballar en la construcció del camí no era obligatori ni continu, tot i el que havia disposat Kane exigint als homes el mínim d’una setmana.

Kane condemnava els criminals a treballar en l'obra del nou camí; més tard, sembla que aquests van ser substituïts per soldats que haguessin comès abusos deshonestos. Mata indica que no va poder documentar la participació de l’exèrcit britànic en l'obra del camí. En tot cas, l'autora suposa que el treball dels soldats era voluntari per part dels que estaven exempts del servei, segons explica Pere Riudavets, i que cobraven 20 diners, cost que també assumien les universitats, així com la resta de jornals, eines, menjar (pa, oli i aiguardent) i dietes dels sobreestants, encarregats de dirigir el grup de treballadors.

La roca de sa Paciència

La roca de sa Paciència la trobam al camí d'en Kane, a dos-cents metres de la ratlla de terme de Maó, anant cap a Alaior, a mà esquerra del camí. Com ja hem dit, els antropòlegs valoren tant la recollida del coneixement immaterial dels individus com poder ubicar sobre el terreny allò que dóna peu a la llegenda.

La roca de sa Paciència ja era coneguda pels nostres avantpassats. L'estudiós Josep Mascaró Passarius deixa constància de la seva existència en el Mapa general de Menorca (1946-1951). El mateix autor, en el Corpus de toponímia de Menorca (2005), cita i ubica la roca de sa Paciència, fent referència al Folklore Menorquí. De la pagesia, de Francesc d'Albranca, d'on extreu que la gent també la coneixia amb el nom de la roca de sa Figuereta Borda.

Passarius recull un segon topònim, pròxim al lloc de què parlam, en el mateix tram del camí: la costa de sa Paciència, també coneguda com la costa Llarga, la costa de ses Quatre Milles o la costa de Mitjan Lloc.

Ara ens traslladam a l'any 1995. Fa poc s'havia asfaltat el tram del camí entre Maó i Alaior. En aquella obra es va destruir una part de la penya, la qual cosa va fer que el grup de l'EEM presentàs al Ple del Consell Insular l'abril de 1995 una moció per la qual es proposava la col·locació d'un cartell que senyalitzàs el lloc de la penya i s'hi detallàs el text de la llegenda. La proposta va ser aprovada per unanimitat. L'acord mai es va dur a terme.

Des del CEL consideram que és un lloc d’interès cultural, perquè dóna peu a la llegenda que Francesc Camps i Mercadal va recollir en la seva obra Folklore menorquí. De la pagesia:

Senyalització de la roca de sa Paciència

XXV. SA ROCA DE SA PACIÈNCIAPRIMERA PART: AMOR FILIAL

Anant per s’antiga carretera, o camí d’en Kane, dalt sa costa que a Maó en diuen sa costa de ses quatre milles, i a Alaior, sa costa de mitjan lloc, casi confrontant amb sa fita des kilòmetre 6, hi ha a sa part ombrívola, una gran roca que surt de sa paret, amb una figuereta borda i una mota de brusc arrelades dins un cucó que fa dalt com una olla, o com una florera gegantina. Quin menorquí, un poc pàtric a sa carretera veia, no coneix Sa Roca de sa Paciència?. _________________

Un homo de la pagesia d’Alaior tenia son pare vei i impedit. Eren molt pobres, i resolgué es fii dur a l’hospital de Maó a son pare.Se’l carregà a becoll –es veiet no tenia més que la crisma i no pesava gaire- i cap a Maó s’ha dit.Es Cos Llarg li semblà més llarg que mai, i quan arribà en es Vinyet de Binianfús, no podent ja fer upa, per descansar un poc, deposità son pare. –Pren paciència, fii meu, pren paciència! –li digué es pobre veiet.Tornà a carregar-se’l i prest tornaren a flaquejar-li ses cames, i arribats dalt sa costa de Mitjan Lloc, no podent tornar alè, s’aturà i deposità son pare a s’ombra de sa Roca de sa figuereta borda, i s’assegué ell a son costat.−Déu te doni paciència, fii meu, molta paciència! També m’hi vaig aturar aquí, per prendre alè quan portava mon pare a l’hospital −digué es veiet.Sentint açò, li passà sa fatiga an es fii; es carregà son pare, girà cap enrera i se’n tornà a ca seva sense fer returada, dient:−No m’hi durà, cert, es meu, fii, a l’hospital.D’aleshores ençà sa roca de dalt sa costa de mitjan lloc du es nom de Sa Roca de sa Paciència.D’aleshores ençà, fins no fa gaire, els que anaven a Maó per primera vegada, besaven sa roca de sa Paciència.

SEGONA PART: SA IRONIAEmperò sa Ironia, sa Nyefa, desinimiga de ses coses tendres i respectables, s’hi aficà per enmig; i vingué un temps en què, lo que era una deixa piadosa de l’avior, es convertí en peita que pesava damunt els que anaven a Maó per primera vegada:−Tu no has estat mai a Maó? Idò, hauràs de besar sa Roca de sa Paciència.Com diuen an es que per primera volta van a un lloc: −Has de besar es forrat.No estrenyem, doncs, si a moltes coses, un temps respectables, com sa Roca de sa Paciència, els arriba un termini que les deixa a s’altura d’un forrat.Per açò, ni solsament falta ja que sa Roca de sa Paciència perdi son nom, ni sa figura de florera gegantina, que nodreix una figuereta borda i una mota de brusc: feta sa carretera nova, per a anar a Maó i a l’hospital de Maó, avui ni sols s’hi passa, per sa Roca de sa Paciència. (Camps i Mercadal, 1986, tom II, p. 25-26)

BibliografiaCAMPS MERCADAL, Francesc (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I i II. Maó: Imprenta de M. Sintes Rotger. (Existeix una edició a cura de Francesc Florit Nin de 1986 editada pel CIM i l’Ajuntament des Migjorn Gran, a la col·lecció Capcer, 4 i 6, així com una reedició de 2007)CENTRE D’ESTUDIS LOCALS D’ALAIOR (2010): “Arranjar el pont de Santa Eularieta”, a S’Ull de Sol, núm. 233, p. 6.MATA, Micaela (1984): Conquistas y reconquistas de Menorca. Barcelona: edició a cura de l’autora.MATA, Micaela (1992): “Obras en el camino de Kane”, a Revista de Menorca, trimestre I-II, p. 95-104. Maó: Ateneu Científic, Literari i Artístic.MATA, Micaela (1994): Menorca británica. Pugna, pasividad y progreso. Tom I. La reina Ana y Jorge I. 1712-1727. Col·lecció “Cova de Pala”, 7. Menorca: Institut Menorquí d'Estudis.REDACCIÓ (2010): “El pont de Santa Eularieta ja està arranjat”, a S’Ull de Sol, núm. 234, p. 25.