Plaerdemavida 53

PLAERDEMAVIDA - 53Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell

PRIMAVERA-ESTIU 2016

Opinió

Història Local

Notícies d’ací i d’allà

Club de lectura

Notícies de Macarella

Recomanacions

Excursions

www.macarella.org

Hem fet el Plaerdemavida- 53Textos: Xusa Alemany, Lluís Antolí, Ricardo Fernández, Doménec Hurtado, Manel Hurtado, Teresa Monzó, Alexandre Ros, Santi Ros, Roser Santolària i

Rafel Sena.Coordinació de continguts: Rosella Antolí i A. Ros. Volem agrair la

col·laboració dels veïns i les veïnes que han participat en l’especial sobre la Guerra Civil i en l’article Vivències.

Correcció lingüística: A. Ros. Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.

Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros. Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.

Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell. Dipòsit legal: V-2407-2004

Col·labora

“No hi ha desig més natural que el desig de coneixement. Assagem tots els mitjans

que ens hi poden portar. Quan la raó ens falta, fem servir l’experiència.”

Michel de Montaigne, Assaigs. Començament de Sobre l’experiència.

Traducció de Vicent Alonso

Tot poble ha de mirar la seua escolacom joia de futur, la més preuada.L’escola del nostre poble,22 d’abril passatva acollir amb so de festavora cinc-cents escolars.Entre bancals, fent filerescaminen, admirant l’Horta:terra solcada, els colors,els tons del verd... els transporta.Els i les joves venienamb un mural fet amb art.Cada col·legi clamava:“La nostra horta ens és vital.L’Horta és present, és futur,l’hem de voler potenciarcomprant productes d’ací, que els tenim durant tot l’any”.Xarxa d’escoles per l’Hortava organitzar la trobada.Nostra escola, mestres guais,va fer de digna amfitriona.L’ajuntament, tot cal dir-ho,està bolcat, amb amoren educació i cultura,importants per a tothom.

L’AIXETA LA RATETA DIGITAL

Sabeu la diferència entre un podcast, una emissió per streaming i una ràdio online? Potser per a molts de vosaltres, lectors i lectores de la revista, totes aquestes paraules us sonen d’haver-les escoltat últimament, però ben bé no en sabríeu dir en què es diferencien. Doncs bé, amb les propostes que us faré de ben segur que ho enteneu tot plegat. Us ho dic perquè a mi, que en teoria em passe tantes hores saltant per internet, també aquestes paraules se’m feien un embolic al cap.

www.radiomusicaenvalencia.com

La primera de les propostes d’esta edició de la revista és la ràdio que s’ha muntat en Paco Miguel, un periodista i extreballador de RTVV, que com molts altres comunicadors i periodistes, ara es troba a l’atur. S’anomena Ràdio de Música en Valencià i és una ràdio que només emet per internet, això sí, de forma contínua totes les hores del dia i de la nit, ja que ho fa gràcies a l’streaming programat a un servidor belga anomenat Radionomy.

En Paco, que volia fer una ràdio online amb els seus programes i locutors, ha decidit que vol anar a poc a poc. És per això, que ha pensat oferir música de forma ininterrompuda, de la que més li agrada: la que fan els grups de música valencians que canten en la nostra llengua.

Així doncs, el que ofereix aquesta web és com una ràdio però sense anuncis, sense locu-tors ni debats, però amb música dels nostres creadors i creadores de tots els estils, cosa que la fa interessant perquè podeu escoltar la ràdio mentre fas altres activitats com per exemple: llegir, escriure correus electrònics i poemes per a la nostra revista, preparar classes o estudiar oposi-cions... No dubteu a sintonitzar-la!

Ràdio Voluntariat. Entra a www.ivoox.com i busca Ràdio Voluntariat!

Si el que busqueu a internet és escoltar paraules,sintonitzeu la segona proposta que vos presentem. A més, ens ajudarà per explicar l’altre concepte que us plantejava a l’inici: el podcast.

El significat d’aquesta paraula anglòfona, que ens dóna la Viquipèdia, és que un podcast és com una ràdio “a demanda”, és a dir: són programes de ràdio elaborats i gravats per uns locutors o periodistes que podem trobar a un servidor online (com una biblioteca a la xarxa), fet que ens permet descarregar-lo i/o escoltar-lo en el moment en què l’usuari o la usuària vulga.

Este és el cas del Programa de Voluntariat pel Valencià, que s’ha llançat a la piscina i ha fet un programa de ràdio sobre el paper de les dones a les Falles a la ciutat de València. I ara pen-sareu: Però si les falles ja han passat! Heus ací la part interessant del podcast, que encara que faça temps que s’haja enregistrat, podem tornar a escoltar les paraules en valencià de dos sòcies de Macarella: la vicepresidenta de l’associació, Patricia Ramos, fent de locutora, i Conxin Ros Muñoz, interpretant un relat sobre la violència de gènere. No us pica la curiositat d’escoltar-les?

192

DE PAPERS Era això: no pagar imposts, i els que

paguen els altres repartir-nos-els nosaltres. Sense que es note, fent apel·lacions a la mo-ral, sempre amb allò que déu està amb no-saltres i bla, bla, bla...

M’emporte els diners al Panamà, ben lluny del país que tant m’estime, amb la bandera del qual m’embolique ara sí, ara també. Se me’n fot que no funcione la sa-nitat, l’ensenyament, ¿qui ha dit públic?, si

nosaltres ho tenim tot pagat, pagat amb els diners blanquejats, els diners negres, els de la caixa B. La banca guanya.

I damunt hem de riure’ls les gràcies, veure’ls a la televisió pública i a la privada, cantar les seues cançons, ballar-los els acudits, plorar-los les seues breus estades als centres penitencia-ris de l’estat.

I els polítics aprofitant-se dels càrrecs per enriquir-se, per repartir riquesa entre els seus, fent la demagògia més neguitosa, empastifats a tothora d’indignitat, dient mentides arreu per tapar i amagar, per dissimular. Quina vergonya! Gents de bé i honor, de bona família, de cog-noms compostos i amb guionet.

Més de papers. Les autoritats europees, ho hem sabut aquests dies, han decidit deixar de fabricar el bitllet més gran: el de 500 euros. Bo és saber-ho. Conten que la dona d’en Matas va intentar pagar una lletuga amb un paper d’aquests, es veu que no tenia solt la senyora, acos-tumada a gastar-se els doblers en graneretes de luxe per als lavabos del seu palau palmesà. La gent crítica de l’illa gran mostra les fites del despropòsit guiant als visitants granereta en mà, com si d’un guia turístic es tractés, en un exercici d’aprofundiment en el coneixement de les restes de la desfeta.

Per si fos poca cosa, al juny s’ens ha convocat novament a posar la papereta dins la urna. I deien que el paper s’anava a acabar: paper zero. Sembla patiran novament els boscos... i els electors i les electores. Quin paper han fet els polítics i les polítiques! Per cert, que l’obra ens ha costat un ull de la cara i la propera funció la representaran els mateixos actors, les mateixes actrius.

A hores d’ara no sé si posar-me a repartir mocadors de paper al costat d’un semàfor, passar-me amb totes les conseqüències a la cultura digital o retornar a l’estricta obediència analògica, instal·lat entre prestatges farcits de volums bellament enquadernats, totalment resig-nat a no veure en la vida un bitllet de cinc-cents euros, definitivament descartat qualsevol viatge a un paradís fiscal o no, esperant algú em faça arribar una rosa de paper.

MITJANS DE COMUNICACIÓ

www.closquesdefang.blogspot.com.es@ la rateta digital

3

Un dissabte qualsevol pel matí vaig visitar, de manera presencial, el MUVIM, el Museu Valen-cià de la Il·lustració i de la Modernitat... Té dues entrades; o bé accedim pel carrer Quevedo 10 o bé entrem pel carrer Guillem de Castro 8. A més a més, els caps de setmana l’entrada és gratuïta.

Els continguts del MUVIM... D’una ban-da, tenim l’exposició permanent anomenada L’aventura del saber que ens mostra d’una forma didàctica, com un passatge del terror sense terror, els avanços de la raó i de la ciència des de l’edat mitjana fins avui. D’altra banda, tenim o teníem, fins al 22 de maig d’aquest any 2016, la il·lustrativa exposició temporal anomenada La modernitat re-publicana a València, innovacions i pervivències en l’art figuratiu (1928-1942): les noves corrents artístiques s’imposen clarament sense perdre la relació amb la tradició en un context sociopolític conflictiu i canviant a Espanya (final de la Dicta-dura de Miguel Primo de Rivera, breu experiència democràtica de la Segona República, Guerra Incivil i començament de la Dictadura de Franco).

Una de les conclusions que presenta l’exposició sobre la modernitat republicana, és la constatació que l’evolució artística camina en part per vies alternatives a l’evolució/involució sociopolítica; l’impuls renovador i reformista dels artistes de la Segona Repúbli-ca tingué una certa continuïtat posterior malgrat el triomf devastador del bàndol franquista a partir de l’any 1939. Els artistes republicans o foren exterminats o optaren entre l’exili in-terior i exterior. Els artistes franquistes lligats al sector falangista continuaren practicant una certa apertura estètica; constituïen així un cas similar a l’estreta vinculació entre el feixisme italià i l’avantguarda artística del futurisme.

Exemples de tot açò que estem dient... Al fullet explicatiu de l’exposició es comenten tres cartells republicans (un de Josep Renau, un d’Artur Ballester i un de Manuel Mon-león) i tres cartells franquistes (un de Teodoro Delgado i dos de Juan Cabanas). Un altre exemple; la cartellera Túria assenyala el cas de Vicent Pallardó, un escultor i humanista de Torrent que sofrí la repressió franquista i va sobreviure durant la postguerra fent falles i guanyant, diverses vegades, el primer premi de la secció especial. Un exemple final; l’estètica republicana arriba fins avui, la imatge identificativa del programa televisiu Al rojo vivo de la Sexta és la recuperació d’un cartell republicà de l’any 1938, fou realitzat pel car-tellista valencià Artur Ballester per a la CEA (Central de Exportación de Agrios).

Llorenç d’Aràbia

AVANTGUARDA ARTÍSTICA

EL PLANETA DELS SIMISCLUB DE LECTURA

18

Llegir és un acte de llibertat —vegeu sinó al llarg de la història quants governs intolerants han prohibit certes lectures—; llegir ens fa créixer, intel·lectualment, com a persones, ens fa gau-dir, patir, somniar, ens fa entendre, ens fa riure, plorar, ens encon-geix el cor, ens fa éssers humans raonables; en definitiva, llegir ens permet córrer sense por. Precisament aquesta és la darrera novel·la que hem comentat al Club de Lectura: Córrer sense por (Sembra Llibres), de l’escriptor italià Giuseppe Catozzella (Milà,

1976). Basada en fets reals, descriu amb gran bellesa i molta sensibilitat la vida de Samia Yusuf Omar, atleta somali que va arribar a participar a les Olimpíades de Pequín 2008. Les opinions del Club varen ser molt coincidents: bellesa i sensibilitat en contrast amb una realitat colpidora que et fa avançar en la lectura amb el cor encongit, amb un nus a la gola, i és la mateixa força de la protagonista que t’empeny a continuar, que et dóna forces per avançar. Corprèn com es pot fer de la guerra la quotidianitat més terrible, com l’única possessió de valor de cadascú som nosaltres mateixos amb les nostres famílies i els nostres amics, on l’amor i l’esperança són el motor que ens mou. Samia és una lluitadora, una petita rebel. Amb una voluntat de ferro, mai perd l’esperança per tal d’abastar el seu somni, per ella mateixa, però també per totes les dones de Somàlia. La realitat, però, de vegades et colpeix amb tanta brutalitat, amb conseqüències tan devastadores que avançar se’t fa insuportable. Córrer sense por és una d’aquelles lectures que et deixen petja, que t’arriben al cor i et canvien. Una lectura imprescindible.

Si eres lector habitual no pots deixar d’endinsar-te en les seues pàgines, si no ho eres és una excusa immillorable per acostar-te a la seua lectura, perquè de segur que no et decebrà. Només ens resta animar-vos a la lectura i a compartir les vostres experiències al Club, per tal de posar-les en comú i debatre-les: entre tots exprimirem el suc de cada llibre al màxim. Esteu tots convidats.

LLEGIR ÉS CÓRRER SENSE POR

Notes sobre la vida i el viure

La vida es pot disfrutar de moltes maneres, però hi ha algunes que són més eficaces, fructíferes i positives: fer-ho de les coses xicotetes i pròximes ens produeix una satisfacció major que centrar-nos en coses llunyanes o poc conegudes. Este és, al meu entendre, un aspecte molt positiu i important de Plaerdemavida, que ens va introduint i fent viure, en cadascun dels seus números, allò que són les nostres arrels més profundes: les cançons folklòriques, que ja cantava la nostra gent gran, els jocs amb els que ens vam divertir de xiquets i que ens feien passar-ho bé, els costums de Nadal, Pasqua, sant Antoni, sant Joan, etc. També s’ocupa la revista dels personatges destacats de la història que van nàixer i viure al nostre poble, deixant el rastre del seu viure entre nosaltres, bé amb les seues vivències perso-nals, bé amb les seues obres, bé amb les seues pròpies cases. No és necessari anar molt lluny per trobar la felicitat, la tenim molt prop, a tocar de la mà. Allò que ens envolta és el que ens fa feliços, allò pròxim proporciona al nostre esperit el que necessita a cada moment, sense oblidar que els arbres no ens han d’impedir vore el bosc, que també existeix, i hi és per poder disfrutar-lo.

L’OPINIÓ DELS LECTORS I LECTORES DE PLAERDEMAVIDA

Ricardo Fernández

4

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ HISTÒRIA LOCAL

17

D’ACÍ

Hem de destacar, com a bones notícies culturals, els pre-mis que han rebut alguns i algunes joves del poble. Els felicitem i els mostrem com a estímul per a les i pels estudiants de Bonre-pòs i Mirambell, que en són molts i moltes.

Vincenzina La Spina García, nascuda a Itàlia i veïna de Bonrepòs i Mirambell, on encara viuen els seus pares, va ser du-rant alguns anys alumna de l’escola Mare de Déu del Pilar, des-prés va estudiar batxillerat a l’Institut La Garrigosa de Meliana. El dia 26 de gener de 2016 llegim en Actualitat, publicació de la Universitat Politècnica de València, que la doctora La Spina, ac-tualment professora d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Cartagena, ha rebut el premi a la millor tesi doctoral acabada de 2015 en el certamen Estudia VLC, impulsat per la Fundació

INNDea València. La tesi, Vestigios de yeso, és un estudi sobre els revestiments amb algeps de les façanes a les cases antigues de la ciutat de València .

Cristina Fuertes Ros va guanyar el premi de fotografia per a joves de la Mancomunitat del Carraixet, en la seua 2a edició, convocada a finals de 2015, amb la fotografia titulada El sol que se’n va.

Joan S. Blanch, nascut a València però veí durant molts anys de Bonrepòs i Mirambell, on encara viu sa mare, va estudiar tota l’EGB a l’escola del poble. Artista del dibuix des de ben xicotet, prompte s’interessà per l’escultura i més concretament per l’art de les falles. Els primers monuments fallers que plantà van ser dos que feu al que ara és carrer d’Enric Valor , pels anys 1981-1982. Després plantà un altra falla a La Barraca. Avui dia és un dels artistes fallers més premiats de tots els temps de falles infantils, pels ninots indultats que ha tingut. Des de fa molt anys fa la falla infantil de Na Jordana i enguany aquesta falla ha rebut el primer premi de la sec-ció especial de falles infantils de València.

Un altre acte que ens agradaria destacar és que el dia 7 d’abril es va celebrar per primera vegada al poble el lliurament dels premis Sambori locals. En aquest acte es van reconèixer els contes en valencià que els xiquets i xiquetes de l’escola de Bonrepòs i Mirambell van escriure i que, inspirats per les muses, van poder passar a la fase comarcal. El premi Sambori, amb molta tradició al nostre país, és el que més participació rep de tota Europa i cal destacar el conte de Joana Avelino Amigó, que finalment va ser guardonat al premi comarcal.

L’acte de lliurament va ser senzill, però entranyable: els més menuts van deixar que els ma-jors posaren veu al seus contes, els més grans ens els van contar ells mateixos, els guanyadors comarcals d’altres anys van ser també reconeguts... i així, si fa no fa, tot el públic pogué gaudir d’una vesprada carregada de nerviosisme, alegria i imaginació. Esperem que actes com aquest seguisquen realitzant-se al nostre poble per tal d’inspirar l’escriptura i promoure la lectura entre els més joves, i ¿per què no? entre els majors també.

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ NOTES SOBRE BONREPÒS I MIRAMBELL La ciutat de València té un carrer dedicat a Bonrepòs

(1960) enclavat al nucli del que fou municipi de Beni-faraig. Curiosament, està més lluny aquest carrer del centre de València que del veí poble al qual està dedi-cat, denominat oficialment Bonrepòs i Mirambell, ubi-cat a un pla de l´Horta Nord a lésquerra del barranc de Carraixet i junt a la vella carretera reial de Barcelona.

Quan un dia vaig passejar per aquest carrer em van cridar l’atenció dos singulars exemplars d’arbres: una esplèndida figuera i una, més que cen-tenària, olivera. Per molts anys !! La reial sèquia de Montcada li permet els conreus de verdures que el varen fer popular, ja que, com la majoria dáquests municipis, els seus productes nodrien València. Però la seua proximitat al centre urbà de la ciutat, una prolongació unida a Tavernes Blanques, motivaren que als darrers anys el seu perímetre s’ampliés considerablement per la construcció de nous habitat-ges, tipus dormitori, amb la conseqüent pèrdua d’horta.

L’origen es remunta a una alqueria islàmica, posteriorment coneguda també amb els noms de Bell repòs o Bon repòs, on es trobava junt amb una altra més reduïda: Mirambell (de l´àrab mirab). Dels fets més documentats, després dels temps de la conquesta, coneixem que va per-tànyer a la Corona i unes donacions. És a partir de 1472 quan el rei Joan II, lÓbstinat, concedeix els privilegis civils i criminals de líndret del seu feu a en Francesc Jardí de Menaguerra, passant amb el temps als Montoliu, procedents de Tarragona i aquests, amb entroncaments, formaren la denominada Baronia de Bonrepòs. El cronista Martínez Aloy ens comenta que no va trobar cap document dels que obtingueren aquesta denominació. Tanmateix ens anota que, a principis del s XX, es conservava el palau del Senyoriu, junt a l’església, i que a les rodalies el poble tenia 21 sòlides alqueries i moltes barraques, com passava a la popular partida de Macarella.

Eclesiàsticament va dependre de la parròquia de Carpesa fins al 1574, any en què el Patriarca sant Joan de Ribera la va independitzar sota l’advocació de santa Maria (segles XVIII-XIX), coneguda històricament com la Mare de Déu de Bonrepòs. Uns canvis de denominació, les raons dels quals desconec, la mudaren per la de Mare de Déu del Pilar, que és, junt a sant Vicent Ferrer, advocació de les festes patronals. Cal afegir que a la veïna Cases de Bàrcena es troba una antiga ermita dedicada a la Verge del Pilar. A Mirambell trobem el temple dedicat a sant Joan Baptista (segle XVII) i fins a l’expulsió morisca (1609) habitaren aquest indret, un poc marginats, els musulmans que estaven al servei del feu. En temps pretèrits van existir divergències entre els dos nuclis.

Mirambell junt a Paterna, Quart i Benetússer, per decret (R.O.17-XII-1929), també foren municipis designats pel poder central per ser inclosos al cens municipal de València i al que també s’integrarien Mislata i Burjassot. La forta oposició d’alguns municipis, com aquest darrer, que serien absorbits pel Cap i Casal, motivà que la Real Orden fóra revocada a l’any següent. A vegades la unió fa força i dóna bons resultats.

Detall de la falla infantil de Na Jordana 2016

Rafel Sena

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀHISTÒRIA LOCAL

16 5

VIVÈNCIES ENTRE ELS ANYS 1950 I 1955 (3) També trobem al diari Levante-El Mercantil Valenciano del dia 20 de març de 2016, un article que fa una semblança de la personalitat de l’empresari Antonio Ros Ros, El Paisano. Comença donant la notícia de la seua mort el 29 de gener, al Brasil, i de la missa que es faria en memòria seua el 6 de febrer, a l’església de Bonrepòs i Mirambell. Explica l’article que el pare d’Antonio va haver d’emigrar al Brasil, després d’haver hagut de passar per la presó, pel fet d’haver format part del Comitè republicà, durant la Guerra Civil. Antonio Ros Ros, El Paisano, fill d’un represaliat de la dictadura franquista, anà a parar, amb la seua família, al Brasil, com la família d’un altre membre destacat del Comitè republicà: José Traver. L’ambient de postguerra al poble es feu angoixós i irrespirable per als perdedors. El pare exercí d’agricultor, que era l’ofici que tenia ací. El fill tenia ànima empresarial i al Brasil dirigí una gran empresa que ara gestionen els fills. Mai, però, no oblidà els seus orígens, últimament venia a Bonrepòs i Mirambell 2 o 3 vegades a l’any, i era normal vore’l a les festes compartir taula amb els jubilats. Les seues restes mortals descansen, juntament amb les dels seus pares, al cementeri del poble.

L’any 53 tot el meu curs prenguérem la comunió. Teníem 7 anys i havíem estat tot un any anant a la catequesi. Les catequistes eren Pe-peta, Carmen, Pili, Amparín i Julieta, el rector d’aquella època era don Ramón, que vivia amb la seua germana i un nebot que li deien Paquito. El capellà tenia dos germanes més, la mare de Paquito i Mari Carmen, que venien molt sovint al poble. La filla de Mari Carmen era de la meua edat i ens vam fer molt amigues. Moltes vegades anàvem a jugar a casa del capellà. Don Ramón era molt campechano, tenia una moto i per apujar-se a ella s’alçava les faldes de la sotana i... ala... allà que se n’anava! Com teníem molt de tracte amb ell, per la neboda, de vegades ens portava al parque dels militars a veure la lluita lliure, com anàvem amb el capellà els pares ens deixaven anar...

Bé, havíem començat dient que l’any 53 va ser l’any de la meua comunió, me’n recorde que totes les meues ties es van ajuntar perquè 3 cosins preníem la comunió, ho conte per comparar com es feia abans i com es fa hui en dia. Com deia totes les meues ties i ma mare s’ajuntaren i estigueren una setmana fent dolços: coques de sagí, coques cristines, rotllets, encarats, cocotets d’ametla, corones... El dia de la meua comunió, quan eixírem de l’església, baix de ma casa, a ca ma tia Amparito, hi havia tota una taula llarga fins al corral plena d’ensaïmades i xocolata, que repartien les meues ties amb davantals blancs, després mon pare feu paelles per dinar. Mon pare era un paeller de molta catego-ria i el buscaven per a fer la paella quan algú es casava. Era el costum en l’època. Tornant a la comunió, ens passàrem tot el dia junts i, com que jo tenia cosins que cantaven molt bé, eixe dia férem molta festa. Per la ves-prada els combregants repartíem les estampetes entre els familiars i els tios ens donaven alguns diners.

Per aquells anys també hi havia un grup de teatre que tots els diumenges per la vesprada feia una funcioneta, sempre me’n recordaré de l’obra Cinc roses en un pomell. Estes funcions les feien al magatzem del Xato, que estava al carrer Major, al costat de casa Pepet, l’alguacil. Este local feia la funció que ara fa la Llar Parroquial. Els artistes eren: Alfredo, Remediets, Rafelín, Pilar la Panxa, Pili la Bartola, etc.

En el mateix lloc els xiquest d’escola, en acabar el curs, feien representacions com La Ber-nardeta i dèiem poesies. Encara me’n recorde de la que jo vaig recitar, es deia Boda de flores, i diu:

Aquella rosita nacida en abrilquería casarse con un alelí.

Va de padrino su tio el jazmín,e irán a la boda claveles cien mil.

Vestida de blanco, verde y carmesíla rosa se casa con el alelí.

Una bonrepostina guapa i fina

L’escola de Bonrepòs i Mirambell

Entre paral·leles de geometriaartesania de terra cultivadaes troba l’escolaaltes palmeres l’assenyaleni si em pregunten com éspodria dir: passadissos grocsamples finestresmúsiques del mónrialles i plorsbarraconsclaustres, reunionsvisites de l’inspectormales olorsés que han femat!!!Però després vénenles flors dels tarongersl’alegria de viureamb el nostre alumnatels projectes de treballles ganes d’aprendreels cursos compartitsi mentre anem creixentcreix al nostre voltant:carxofes, faves, cebes...i l’aigua correcom des de fa tant per les mateixes séquies.

Un dia escolar per l’Horta. Aquesta és una notícia boníssima: El dia 22 d’abril, 16 cen-tres escolars de la ciutat de València i de l’Horta, amb una mitjana de 30 persones, en-tre mestres i alumnes cadascun, s’ajuntaren a l’escola de Bonrepòs i Mirambell, per ce-lebrar una jornada d’estudi i reflexió sobre l’Horta i els seus valors. Amb motiu d’aquesta trobada i per posar fi a les actuacions , uns escolars del col·legi Mare de Déu del Pilar van llegir un poema, composat per la mestra Conxa Gordó que reproduïm ací al costat:

Foto aèria de tots els participants amb el missatge Horta És Futur!

Foto de la comunió

Don Ramón durant una visita del sant Calze

156

HISTÒRIA LOCALNOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Joves artistes de la comarca de l’Horta, agrupades davall el nom de Nitrato de Chile, una d’elles és de Bonrepòs i Mirambell, Judith Martínez Mayor, presentaren la seua obra gràfica amb una sessió dinàmica i participativa amb música, dibuix. La inauguració fou tota una festa de la cultura amb una performance musical a la mateixa sala a càrrec de Vicent Muñoz i un concert del grup Wiol a la plaça de la Llar. L’exposició estigué al Centre Cívic fins al 20 de maig. El dia 4 de juny, Judith, ha exposat el seu projecte de final de grau a la mateixa sala.

També ha saltat a la premsa la notícia del 105 aniversari de la senyora Remedios Lluch. El diari Levante- El Mercantil Valenciano, del diumenge 8 de maig passat, dedica tota la pàgina 40 a reportar-nos un resum de la vida de la nostra veïna. És un prodigi de vida llarga, però més prodigi és que conserve bona part de la seua gran memòria, que conserve la seua amabilitat, el seu somriure, que tinga per a totes les persones que anem a vore-la un gest d’agraïment i de cortesia. La senyora Remedios Lluch i Orts és la més major de l’Horta Nord. Una alegria tindre-la entre nosaltres.

Una altra bona notícia és que la revista Plaerdemavida, que edita la nostra associació Macarella, és coneguda i molt apreciada per moltes persones que estimen la cultura. Mirem si no: un equip de recerca, que prepara un documental sobre la indústria de la seda a València, contactà amb la nostra companya Rosella Antolí i llegí la revista nº 44 en què parlàvem de la seda a Bonrepòs i Mirambell. Doncs, el dia 26 d’abril vingueren a filmar. Gravaren una entrevista als nostres majors: Braulio i Pepe Esteve i Emilio Albert i feren fotos als canyissos que encara es conserven a una casa del carrer Major.

D’ALLÀ

Una notícia que no és nova i és mala notícia: la guerra de Síria no cessa, els bombardejos a l’Alep, Palmira i d’altres ciutats són freqüents. Destrucció en vides humanes que moren i en persones que fugen i no aconsegueixen l’acolliment que mereixen com a éssers humans. Lle-gim: S’havien d’haver reubicat 160.000 refugiats en Europa i em sembla que no arriben a 400, diu a l’Ara, Catherine De Bruecker. Per acabar de complicar les coses, pel mes de març va haver uns atemptats a Brussel·les, en els quals van morir 35 persones i 300 van resultar-ne ferides. Llegim a la premsa que a Barcelona ha hagut una reunió de Síndics de Greuges de tot el món, que vigilen perquè els estats no instauren la repressió per combatre el terrorisme; diuen que tots i totes tenim dret a la seguretat i també a la llibertat . Els Drets Humans s’han de respectar sem-pre.

Inauguració exposició Nitrato de Chile

MÚSICA I SILENCI La placeta de l’ermita de Mirambell atresora una llarga història: una ermita del s. XVII edificada on abans hi hagué una mesquita; el carrer de sant Joan, on antigament es jugava a pilota; allà on acaba este carrer, un llavador de pedra de rodeno, antic lloc d’encontre i conversa; en la mateixa plaça, algú recorda que hi havia un pou...

La placeta de l’ermita sol ser un lloc tranquil i silenciós. Diu l’escriptor Manuel Baixauli al seu últim llibre Ningú ens espera (editorial Periscopi, 2016) que la música sem-pre ha sigut amiga del silenci i que podríem afirmar que la bona música és un elogi del silenci. El silenci és fins i tot revolucionari: ajuda a pensar, i qui pensa pot canviar el món... També afirma que estem assassinant el silenci amb el tropell de cotxes que inunda els carrers, amb les teles i les ràdios que parlotegen dins les cases, etc.

El músic, per tant, ha de ser molt respectuós amb el silenci. Si trenquem el silenci, hem de ser capaços de dir alguna cosa que realment siga valuosa. Deia el cantautor Lluís Llach, en l’últim concert que féu a Verges l’any 2007, que per als que pugen a l’escenari com ell, la música té eixe punt d’essencial i magnífic que permet tindre la pedanteria de pensar que es té alguna cosa especial a dir. Deia ell que quan cantava era com si donara una flor i cadascú tria l’olor que més li agrada o el color que més li sedueix.

Construir la música pacientment, des del silenci, primer l’escolta activa, després el so concertat... finalment la bellesa. Després, sentir-se satisfets per la faena ben feta. No és poca cosa si a més es compta amb la gratitud de l’aplaudiment sincer d’un públic atent.

Algunes de les experències més gratificants que he tingut com a músic és compartint la passió per este art amb els meus companys i companyes de la Societat Musical de Bonrepòs i Mirambell. Interpretar amb la complicitat de qui s’ajunta per pur plaer i restant temps del seu temps lliure em causa sempre una admiració extraordinària. El mèrit d’una banda de poble com el nostre no és tant la seua interpretació precisa i exacta, com l’honestedat d’uns músics que sense ser professionals ho donen tot perquè troben la necessitat de dir alguna cosa que puga transcendir: sentiments, emocions, estats d’ànim particulars de cadascú que es conjuminen i es perceben per tothom, com per art de màgia, de manera harmònica i sublim.

Sabeu que enguany la Societat Musical commemora el seu 25 aniversari. En la perspec-tiva d’estos anys passats m’adone de la fugacitat del temps i encara li done més valor a tot plegat. Reconec que en estos anys he donat part del meu temps a la banda; temps i sacrificis, però també vos reconec que la banda m’ha retornat moltes coses bones: amics, experiències, coneixements...

A la placeta de l’ermita de Mirambell, la Societat Musical fa tots els anys el concert de sant Joan, un concert per donar la benvinguda a l’estiu. La placeta és un espai que té una acústica excepcional que permet estar molt a prop del nostre públic. El nostre públic és el nostre poble. La música de la nostra banda es per al poble, tal com deia el nostre poeta Vicent Andrés Estellés, els qui formem la Societat Musical de Bonrepòs i Mirambell, d’alguna manera, estem assumint la veu d’un poble, la veu del nostre poble, per a que siga per sempre, poble.

Doménec Hurtado

14

NOTÍCIES DE MACARELLAHISTÒRIA LOCAL

La nostra associació continua amb les activitats que té programades i que figuren al calendari.

El 28 de febrer vam tindre la primera reunió del Club de Lectura. Vam comentar la novel·la Crematorio escrita per Rafael Chirbes. La novel·la va tindre molt d’èxit i, basant-se en ella, es va fer una sèrie de tele-visió. A nosaltres ens va semblar una novel·la densa i molt detallista, escrita en to escèptic i sense intenció moralitzadora.

El dia 10 de març vam fer la xerrada i la pel·lícula que ja són tradicionals, en la Setmana de la dona. La xerrada va ser sobre les lluites que les dones de tots els llocs del món mantenen per defensar els seus drets, com a éssers humans i com a partícips al 50% del desenvolupament de la història. La pel·lícula va ser La fuente de las mujeres. Una història tendra i contundent al-hora, que narra la injustícia que pateixen les dones d’un poble i les estratègies que utilitzen per a fer que els homes canvien d’actitud. A la sessió d’enguany assistiren prou persones i ens va semblar tot ben interessant.

Anem pel 4 d’abril i és la Pasqua al barranc. Es van fer els catxerulos i es va rifar el panquemao . De vesprada va ploure i no es va poder fer el berenar de Pasqua al barranc de Carraixet. Feia molt de temps que no plovia i per això no ens va saber mal no baixar al barranc a empinar el catxerulo, segur que les famílies que van vindre a fer-lo van trobar altres moments per celebrar la Pasqua.

El 16 d’abril va ser la passejada en bici a la Malva-rosa. Pel barranc fins a la mar quasi tot per carril bici. Va estar bé. Lluís preparà, com sempre, moltes notes històriques sobre el barri de la Malva-rosa i sobre el barranc de Carraixet. Una excursió agradable, esmorzar en companyonia, cultura i coneixement del nostre entorn.

El dia 20 d’abril, dins dels actes de la Setmana cul-tural, va ser la lectura continuada que ja és tradicional, per commemorar el Dia del Llibre. Llegírem fragments de tres llibres: Vita Christi de sor Isabel de Villena, autora distingida del nostre Segle d’Or; Llibre de les bèsties de Ramon Llull, un dels més importants autors medievals de la literatura catalana i universal, del qual es comme-mora el 700 aniversari de la mort i El Quijote de Miguel de Cervantes, un dels autors més importants de la literatura castellana i universal. La lectura va ser gravada i prompte la tindrem en vídeo.

NOTÍCIES DE MACARELLA

7

A les eleccions del 36 va guanyar el Front Popular, l’esquerra, i de manera espontània es van formar les Col·lectivitats a molts pobles i ciutats, també al nostre.

Açò va ser perquè la gent es va quedar sense feina, els amos no donaven jornals i la gent del poble havia de menjar. Les Col·lectivitats es legalitzen l’any 36 i la de Bonrepòs i Mirambell és va aprovar per la Delegación Provincial del Trabajo l’octubre del 37.

Contaven a casa, en veu baixa, que al nostre poble es van ajuntar tots, de forma que, entre tots, la vida continuara. I així va ésser, hi hagueren amos que van posar els seus camps a disposició de la Col·lectivitat, d’altres es van resistir i el sindicat de la CNT va requisar-ne alguns. Els camps del poble els treballava la gent del poble, els animals per a la carn i llet també els van ajuntar tots al magatzem de la plaça sant Ferran (mes tard seria el magatzem de Pardalet), i allí els cuidaven entre tots. Dones, homes, xiquets, tots treballaven per treure endavant les seues llars, els seus fills, el seu poble.

El que es treia de tot açò es repartia de manera equitativa entre les famílies que hi partici-paven, que era també quasi tot el poble.

Els somnis de molta gent es van fer realitat i, a més a més, allò funcionava! Hi haguera tingut continuïtat si no ho hagueren trencat tot quan va acabar la guerra. Aleshores també es va trencar la il·lusió de molta gent per altre tipus de vida, tal vegada molt diferent a la nostra d’ara.

Venia un temps negre: la presó i l’exili per als impulsors de la Col·lectivitat, la pena, el si-lenci i la marginació per a molta gent, bona gent, dels nostres pobles.

LA COL·LECTIVITAT AL NOSTRE POBLE

Teresa Monzó

Participants excursió en bici a la Malva-rosa

Taller de catxerulos

Lectura continuada a la biblioteca

Document de registre de la Col·lectivitat de Bonrepòs i Mirambell 7 octubre 1937

138

HISTÒRIA LOCALNOTÍCIES DE MACARELLA

Breu conversa amb Maruja Traver

M’explica alguns fets en què intervingué son pare, primer com a tinent alcalde i després com a alcalde, del comitè republicà en temps de guerra: Hi havia, al poble persones religioses que estaven amagades o camuflades per no alçar sospites entre els membres més violents de les milícies populars. Mon pare, José Traver Marí i els altres membres del comitè, tractaven d’evitar morts i tortures i advertien als feixistes o religiosos que s’amagaren de la seua vista. Un dia va vindre una camioneta a fer una operació de captura, ací al poble. Anaren a casa d’alguns veïns, els prengueren i els pujaren a la camioneta. Algú avisà a l’alcalde José Traver i aquest es presen-tà a la plaça i amb una gran autoritat, digué : “Que baixen els que haveu retingut, ara mateix !” Així salvà uns quants de la repressió incontrolada. Mon pare era molt bona persona. Després el denunciaren i tingué condemna a mort que , gràcies al treball constant de la família i a la sort, va ser commutada per 5 anys de presó. Per cert, segons em contà la seua germana Pilar, a la presó coincidí amb el doctor Joan Baptista Peset Aleixandre. Tots els presos el volien i l’admiraven. El doctor Peset, que havia sigut Rector de la Universitat, va ser assassinat a Paterna el 24 de maig de 1941.

Vingueren d’Andalusia una família, pare, mare i cinc xiquets. Eren els Moreno Moreno. Arribaren a casa nostra i mon pare els buscà una casa que estava buida, a la carretera. L’home de la família era persona culta, fugia de la repressió franquista en Andalusia, i mon pare el feu “aguacil”. Les persones del poble criticaren mon pare per haver acollit uns andalusos, veges tu, i haver-li donat al pare el treball d’ “aguacil”. Mon pare els deia : “Vosaltres teniu casa i treball a l’horta. Estes persones no tenen res, i són cinc xiquets”. La filla gran, Maria, es casà, més tard, amb el germà de Patricio, el que feu de barber i carter ací, al poble, durant molt anys. En el judici a mon pare isqué això, com a acusació, que havia protegit uns andalusos, que fugien de Franco.

Roser Santolària -maig 2016

El dia 26 de maig vam fer la segona sessió del Club de Lectura: Córrer sense por de Giuseppe Catozzella.Tots els presents destacàrem els valors del llibre.

El dia 5 de juny vam fer la 9a Passejada a peu pel barranc del Palmaret. Ja és la 9ena. marxa pel ba-rranc. Com cada any l’eixida és des de l’estació de trenet de Massarrojos i en aquesta ocasió teníem un primer motiu de reflexió. Rosa i Josep Manel, de l’associació Roll de l’Ametler, ens han explicat que cal estar atents al projecte d’anell per a bicicletes

que es farà pels pobles de l’Horta Nord, perquè hem d’aconseguir que aquesta xarxa de carrils, que en principi és beneficiosa, no implique la pèrdua d’horta productiva ni faça dany a sèquies ni a d’altres elements patrimonials, que s’han de protegir. Tenim imprès un decàleg que han con-feccionat diverses associacions que defensen el territori. Per altra part hem de dir que el passeig ha estat interessant. Hem visitat el Tos Pelat. Hem anat a vore les pedreres, on hem vist amb ale-gria els massissos de centaura florida i abans d’arribar al Mas del Fondo on ens esperava, com sempre amablement, el propietari, el senyor Héctor Cortina, hem vist i fotografiat un exemplar de llentiscle molt guapo. Fins a l’any que ve, si tenim salut.

A l’esquerra, part de la colla amb un exemplar de llestiscle preciós. A la dreta, riurau del Mas del Fondo

23 de juny: Foguera de sant Joan 16-17 de setembre: Festa

de la Cultura popular 27 de setembre: Club de Lectura 9 d’octubre: Homenatge a Jaume I

4 de novembre: Assemblea 5 de novembre: Excursió a Xelva 24 de novembre: Club de Lectura

Properes activitats de Macarella He tret la major part de la informació sobre la República i la Guerra Civil del llibre Gue-rra, franquisme i transició . Autors diversos. Coordinació Pelai Pagés i Blanch. Editat per EL TEMPS Edicions del País Valencià. 2006. Sobre Bonrepòs i Mirambell he consultat les actes mu-nicipals. He d’agrair les informacions orals, que continuaran en futures edicions, a Maruja Traver. Les imatges que il·lustren l’article són fotografies d’obres de l’exposició “La modernitat republicana a València: innovacions i pervivències en l’art figuratiu (1928-1942)” que es-tarà al MUVIM fins al dia 26 de juny.

9

HISTÒRIA LOCAL HISTÒRIA LOCAL

12

Ens hem proposat encetar una sèrie d’articles que ens ensenyen un poc d’història del nostre poble. És historia contemporània; però ja fa 80 anys que ocorregueren els fets i no havíem revisat aquella època que va de l’any 1936 al 1939, revolució i guerra i que va tindre tan greus conseqüències per als temps que seguiren, fins als nostres dies.

Introducció

Per començar a explicar-nos què va passar a Bonrepòs i Mirambell fa 80 anys, exactament des de febrer de 1936, en què els partits i les coalicions d’esquerres, agrupades en l’anomenat “Front Popular” van guanyar les eleccions al Congrés dels Diputats del govern d’Espanya, hem de retrocedir al 14 d’abril de 1931, dia de la proclamació de la República, la Segona República .

La República va suposar l’inici d’un procés revolucionari, en tots els sentits: política-ment es passà de monarquia a república , de governs alternants de conservadors i lliberals, els dos ancorats en el passat, a governs republicans de dreta i d’esquerra. Socialment es passà d’eleccions basades en la relació caciquil dels diputats amb el poble a sufragi universal directe incloent les dones. Dels privilegis de l’església a la laïcitat real de les institucions públiques. Del poder i privilegis de l’exèrcit a la reducció a allò mínim d’un exèrcit al servei d’un estat que es de-clarava pacifista. Culturalment es passà de negar l’educació als pobres i a les dones a la creació d’escoles i a potenciar la formació moderna dels mestres amb la creació de l’Escola Superior de Magisteri. De l’educació dogmàtica i repressiva a la llibertat de pensament i a la llibertat se-xual. Econòmicament es passà de no tocar els terratinents i els empresaris, que esclavitzaven els treballadors, a procurar la reforma agrària , la llibertat de vaga, els drets sindicals. També la República permeté, per influència dels partits nacionalistes, que s’encetaren els estatuts d’autonomia. Catalunya va ser la capdavantera en aquesta qüestió. Allí tingueren govern de la Generalitat des del principi. A València s’elaborà l’estatut, però no arribà a votar-se perquè la guerra ho impedí.

Els anys 1931 i 1932 són l’època més activa i il·lusionant de la República. És el bienni constituent. Es fa la constitució i les lleis més favorables als treballadors. El 1933, per contra, guanyen les eleccions els partits de dreta. A València, la CEDA i el PRR. Aquest partit està contra totes les reformes revolucionaris que es feren en l’anterior bienni. Davant la manca de contractació els bracers se rebel·laven i els polítics contestaven : “comed república”. El bienni ne-gre es caracteritza per la forta repressió que fan les forces policials contra les reivindicacions obreres i camperoles. Per això les eleccions de febrer de 1936, en les que per primera vegada voten els anarquistes, donen el triomf a les esque-rres. Es demana amnistia, reforma agrària, llei de contractes de conreus...

1936: 80 ANYS DESPRÉS A Bonrepòs i Mirambell

El 17 d’abril de 1931 es constitueix la corporació Repu-blicana. Vicent Muñoz Sabater era l’alcalde i el 2on. alcal-de era José Traver Marí. El caràcter laic de la República es posa de manifest també al nostre poble quan a l’acta de 8 de desembre de 1932 diu “es recorda la prohibició de rifes, plegues i processons. Es permeten el viàtic i els sote-rraments catòlics”.

Arran de les eleccions de 16 de febrer de 1936, el poble es governa per una Comissió Gestora que tria com a alcalde a José Peiró Valero i com a segon alcalde a José Traver Marí.

El 4 d’agost de 1936, després del colp militar i de l’inici de la guerra es crea a Bonrepòs i Mirambell el Comité Ejecutivo del FRENTE POPULAR format per José Peiró com a alcalde, José Traver com a 1er tinent alcalde. Després assenyala l’acta a tres membres del comité com a membres de sindicats i per fi uns altres 3 membres del partit polític IR: José Mª Bayarri, Vi-cente Serrano i Alfredo Molina, són membres de la societat d’oficis varis La Unión de la UGT, i Santiago Ramón, José Ramírez i José Marco són de Izquierda Republicana.

Aquest comité actua immediatament i acorda eixe mateix 4 d’agost la incautació de :

1r L’església parroquial , carrer general Riquelme. 610 metres quadrats més 54 m2 de des-cobert. Es destinarà a Casa del Pueblo.

2n Església de Mirambell, carrer Blasco Ibáñez. 11.123 m2. Serà la seu de la sociedad de oficios varios LA UNIÓN .

3r Casa Abadia. 200m2 més 189 m2 de jardí. Serà escola de pàrvuls i residència de la mes-tra. Aquesta escola quedà creada el 24 de setembre de 1936 i la mestra va ser Eulàlia Climent , mestra interina.

4t Cementeri. 10 àrees de terreny. Serà cementeri municipal.

Aquest comitè governà el poble fins al 28 de juliol de 1937. Entre les accions més des-tacables tenim la creació, el 5 de novembre de 1936, d’un comitè de refugiats que gestionarien la CNT i la UGT.

Baix relleu de Ricard Boix

11


10

La classe treballadora creu de nou en la justícia i la llibertat. S’implanten fórmules socioeconòmiques llibertàries: governs populars, col·lectivitzacions de fàbriques i propietats agrícoles, incautacions de béns de l’església. Hi ha vagues par-cials i generals. Les forces de dretes, l’església, l’exèrcit, que havien perdut les eleccions no es conformen amb la derrota i des de la mateixa nit de les eleccions comencen a conspirar.

Colp militar del 18 de juliol de 1936

El 18 de juliol de 1936 els generals Franco, Mola i Queipo de Llano agafen les armes contra la República. El colp militar no triomfà a les principals ciutats d’Espanya i desenca-denà el desastre de la Guerra Civil. El govern de la República va quedar enfonsat. Es muntà un gabinet de guerra presidit per Giral. Es formà la Junta de Defensa que intentà pactar amb els militars colpistes perquè es rendiren. No ho aconseguí.

A València el colp fracassà per la mobilització immediata del moviment obrer, el qual intensificà la revolució en marxa i s’organitza una societat de guerra amb: les confiscacions i col·lectivitzacions agràries i industrials, la transformació de les esglésies en espais culturals o hospitals, la creació de milícies populars. L’òrgan de govern que s’ocuparia de la gestió i ad-ministració de la reraguarda , era el Comitè Executiu Popular (CEP). A Castelló hi era el Comitè Antifeixista de Castelló i a Alacant el Comitè Popular d’Alacant. El CEP havia partit dels sindi-cats, sobre tot de la CNT, i la seua executòria era 100% revolucionària. Estava constituït per representants dels sindicats UGT i CNT i dels partits que havien format el Front Popular: Esque-rra Valenciana, Unió Republicana, Partit Comunista d’Espanya, Partit Valencianista d’Esquerres, Federació Socialista Valenciana, Unió Republicana, Partit Sindicalista. També hi formaven part sense delegació un representant d’Esquerra Republicana i un altre del POUM.

Intensificació de la revolució econòmica. Col·lectivitzacions

Durant els primers mesos de govern del Front Popular i, sobre tot després del colp militar, l’economia industrial valenciana: tallers, fàbriques , terres abandonades o en mans de propie-taris considerats feixistes, van caure sota el control dels nous poders revolucionaris. Exemples que tenim a moltes ciutats i pobles: entre juliol i agost es van socialitzar, a València capital, el gas, l’aigua, l’electricitat, els transports públics, la indústria química, la fusta o la construcció, La Unión Naval del Levante, indústries de marbre, pedra, tèxtil . A Alacant la indústria conserve-ra, els forns. A Castelló: el calcer. A Sagunt, Villena, Crevillent, Bocairent, Ontinyent, Xixona, La Nucia, Alcoi...o bé feien una col·lectivització al 100%, o bé un control obrer de l’activitat empre-sarial. Hi hagué el “ Decret de bases reguladores de confiscacions, col·lectivitzacions, control i indústries lliures” aprovat pel CEP de València l’1 de desembre de 1936.

La col·lectivització agrària, al territori valencià, ha estat estudiada per Aurora Bosch. Es van expropiar poques terres. Es van fer 353 col·lectivitzacions agrícoles, 264 la CNT, 69 la UGT i 20 els dos sindicats conjuntament. Pedralva, Bugarra, Alfara, Llombai, l’Alcora van establir el comunisme llibertari. Al setembre de 1936 es fundà la Federació Regional de Camperols de Lle-vant adscrits a la CNT. Però a l’octubre del mateix any el Partit Comunista , seguint els plans del ministre Uribe, va fundar La Federació Provincial de Camperols. Els anarcosindicalistes eren partidaris de l’autogestió revolucionària i els comunistes tenien més interès en el control de la producció . El dilema era: “ Primer la revolució o primer guanyar la guerra?”

Les exportacions valencianes no es deixaren a banda. CNT i UGT creen la CLUEA ( Con-sell Llevantí Unificat d’Exportació de Cítrics). A la campanya exportadora del 36-37 va haver 530.000 tones de taronges exportades. Però novament es crea un altre organisme, el CEA, més centralista i estatalista.

A partir de maig de 1937 les col·lectivitzacions perden força, encara que continuen, amb dificultats, fins al final de la guerra. Corrien els vals i els bons com a moneda interna de les col·lectivitats. El 6 de gener de 1938 el govern republicà va fer retirar els bons i els vals.

Progrés social i cultural

Des de febrer de 1936 el Front Popular aporta a la so-cietat millores indiscutibles: potencia la creació de sòl públic, després de la baixada del lloguer de la vivenda. Crea l’Escola Nova Unificada, l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona, hi ha un auge de la cultura i dels ateneus populars i llibertaris. Es crea la Federacion Estudiantil de Conciencias Libres. Les dones que van en massa a treballar a la indústria i l’agricultura perquè els homes van a la guerra, prenen cada vegada més consciencia dels seus drets i marxen cap a la igualtat i l’alliberament. Frederica Montseny entra de Ministra de Sanitat al govern de Largo Caballero de novembre de 1936 a maig de 1937.

La repressió

La cara més negra d’aquest període és la repressió : la persecució a persones sospito-ses de conspiració contra la República va ser molt forta durant els primers mesos de guerra. S’actuava de manera espontània i incontrolada per elements violents de les milícies populars. Les persones que formaven els comitès eren les més respectades i moderades de les organitza-cions del Front Popular. Però, moltes vegades, no podien controlar les accions violentes: assas-sinats, tortures, passeigs... Fins a setembre de 1936 no es pogué constituir el Tribunal Popular de Justícia de València, que tractava de separar els casos de persecució “ legal” de les revenges i matances injustificades que es feien. Van habilitar-se presons en antigues esglésies,reformatoris, etc. Els tribunals populars estaven constituïts per 3 jutges de carrera i 14 jurats designats pels partits integrats al Front Popular.

Pintura de Teodoro Andreu

Cartell d’Artur Ballester

9


12

Ens hem proposat encetar una sèrie d’articles que ens ensenyen un poc d’història del nostre poble. És historia contemporània; però ja fa 80 anys que ocorregueren els fets i no havíem revisat aquella època que va de l’any 1936 al 1939, revolució i guerra i que va tindre tan greus conseqüències per als temps que seguiren, fins als nostres dies.

Introducció

Per començar a explicar-nos què va passar a Bonrepòs i Mirambell fa 80 anys, exactament des de febrer de 1936, en què els partits i les coalicions d’esquerres, agrupades en l’anomenat “Front Popular” van guanyar les eleccions al Congrés dels Diputats del govern d’Espanya, hem de retrocedir al 14 d’abril de 1931, dia de la proclamació de la República, la Segona República .

La República va suposar l’inici d’un procés revolucionari, en tots els sentits: política-ment es passà de monarquia a república , de governs alternants de conservadors i lliberals, els dos ancorats en el passat, a governs republicans de dreta i d’esquerra. Socialment es passà d’eleccions basades en la relació caciquil dels diputats amb el poble a sufragi universal directe incloent les dones. Dels privilegis de l’església a la laïcitat real de les institucions públiques. Del poder i privilegis de l’exèrcit a la reducció a allò mínim d’un exèrcit al servei d’un estat que es de-clarava pacifista. Culturalment es passà de negar l’educació als pobres i a les dones a la creació d’escoles i a potenciar la formació moderna dels mestres amb la creació de l’Escola Superior de Magisteri. De l’educació dogmàtica i repressiva a la llibertat de pensament i a la llibertat se-xual. Econòmicament es passà de no tocar els terratinents i els empresaris, que esclavitzaven els treballadors, a procurar la reforma agrària , la llibertat de vaga, els drets sindicals. També la República permeté, per influència dels partits nacionalistes, que s’encetaren els estatuts d’autonomia. Catalunya va ser la capdavantera en aquesta qüestió. Allí tingueren govern de la Generalitat des del principi. A València s’elaborà l’estatut, però no arribà a votar-se perquè la guerra ho impedí.

Els anys 1931 i 1932 són l’època més activa i il·lusionant de la República. És el bienni constituent. Es fa la constitució i les lleis més favorables als treballadors. El 1933, per contra, guanyen les eleccions els partits de dreta. A València, la CEDA i el PRR. Aquest partit està contra totes les reformes revolucionaris que es feren en l’anterior bienni. Davant la manca de contractació els bracers se rebel·laven i els polítics contestaven : “comed república”. El bienni ne-gre es caracteritza per la forta repressió que fan les forces policials contra les reivindicacions obreres i camperoles. Per això les eleccions de febrer de 1936, en les que per primera vegada voten els anarquistes, donen el triomf a les esque-rres. Es demana amnistia, reforma agrària, llei de contractes de conreus...

1936: 80 ANYS DESPRÉS A Bonrepòs i Mirambell

El 17 d’abril de 1931 es constitueix la corporació Repu-blicana. Vicent Muñoz Sabater era l’alcalde i el 2on. alcal-de era José Traver Marí. El caràcter laic de la República es posa de manifest també al nostre poble quan a l’acta de 8 de desembre de 1932 diu “es recorda la prohibició de rifes, plegues i processons. Es permeten el viàtic i els sote-rraments catòlics”.

Arran de les eleccions de 16 de febrer de 1936, el poble es governa per una Comissió Gestora que tria com a alcalde a José Peiró Valero i com a segon alcalde a José Traver Marí.

El 4 d’agost de 1936, després del colp militar i de l’inici de la guerra es crea a Bonrepòs i Mirambell el Comité Ejecutivo del FRENTE POPULAR format per José Peiró com a alcalde, José Traver com a 1er tinent alcalde. Després assenyala l’acta a tres membres del comité com a membres de sindicats i per fi uns altres 3 membres del partit polític IR: José Mª Bayarri, Vi-cente Serrano i Alfredo Molina, són membres de la societat d’oficis varis La Unión de la UGT, i Santiago Ramón, José Ramírez i José Marco són de Izquierda Republicana.

Aquest comité actua immediatament i acorda eixe mateix 4 d’agost la incautació de :

1r L’església parroquial , carrer general Riquelme. 610 metres quadrats més 54 m2 de des-cobert. Es destinarà a Casa del Pueblo.

2n Església de Mirambell, carrer Blasco Ibáñez. 11.123 m2. Serà la seu de la sociedad de oficios varios LA UNIÓN .

3r Casa Abadia. 200m2 més 189 m2 de jardí. Serà escola de pàrvuls i residència de la mes-tra. Aquesta escola quedà creada el 24 de setembre de 1936 i la mestra va ser Eulàlia Climent , mestra interina.

4t Cementeri. 10 àrees de terreny. Serà cementeri municipal.

Aquest comitè governà el poble fins al 28 de juliol de 1937. Entre les accions més des-tacables tenim la creació, el 5 de novembre de 1936, d’un comitè de refugiats que gestionarien la CNT i la UGT.

Baix relleu de Ricard Boix