La biotecnologia en l’economia del...

3r quadrimestre

Not

a d’

econ

omia

Nota d’economia Revista d’economia catalana i de sector públic

Número 97-9897-98 2010

Número 97-98Nota d’economiaLa biotecnologia en l’economia del futur

9 770213 364008

0 0 0 9 8

Nota d’economiaRevista d’economia catalana i de sector públicNúm. 97-98. 3r quadrimestre 2010

Consell de redaccióDirectora: Gemma GarcíaSecretària tècnica: Tatiana Fernández

Montse Bassols Núria BoschAlbert CarrerasÀlex Costa M. Montserrat DomingoSalvador Estapé Jordi Gual Joan Miquel Hernández Guillem López Joan Luria Josep Oliver Martí Parellada Pere Puig Cristina Rovira Anna Ventura Xavier Vives

Coordinació editorialAnna Blanch SeguraMontserrat Romagosa Huguet

EdicióDirecció General d’Afers EconòmicsDepartament d’Economia i ConeixementGeneralitat de Catalunyawww.gencat.cat/economia

Disseny gràficMartí Abril i Lluïsa Cobos

Maquetació i impressióEl Tinter, SAL(empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)

Dipòsit legal: B-3917-1983ISSN de la versió impresa: 0213-3644ISSN de la versió electrònica: 2013-8709

Adreça de [email protected] d’Afers EconòmicsGran Via de les Corts Catalanes, 639 08010 Barcelona

La revista no comparteix necessàriament les opinions exposades pels autors en els articles signats.

Sumari

Monogràfic. La biotecnologia en l’economia del futur

> Introducció 5

> L’evolució de la bioeconomia fins al 2030: disseny d’una agenda política. David Sawaya i Anthony Arundel 11

> Rellevància de la biotecnologia a Espanya. Rafael Camacho 33

> L’impacte econòmic de la biotecnologia a Catalunya. Milagros Dones, Julián Pérez i Antonio Pulido 43

> La BioRegió de Catalunya, les biociències com a model d’èxit d’un pol de coneixement. Montserrat Vendrell 67

> Els centres de transferència de tecnologia i els parcs científics i tecnològics com a motor de creació d’empreses de biotecnologia. Jesús Purroy, Sara Secall i M. Carme Verdaguer 81

> El negoci de la biotecnologia. Luis Ruiz-Ávila 93

> La recerca biomèdica a Catalunya. Joan Rodés 105

> Fonts de finançament de la recerca biomèdica. El mecenatge en temps de crisi. Ramon Gomis 117

> L’impacte social de la recerca biomèdica a Catalunya. Paula Adam, Gaietà Permanyer-Miralda i Joan M.V. Pons 127

> Els parcs científics i tecnològics com a impulsors del sector de la biomedicina a Catalunya. Jordi Camí i Reimund Fickert 155

> Aplicacions de la biotecnologia en la indústria. Oportunitats per a la renovació de la indústria catalana. Josep Castells 167

> Biotecnologia ambiental. Aplicacions biotecnològiques en la millora del medi ambient. Anicet R. Blanch 179

> La visió empresarial del sector

> El finançament del sector bio. Ricard Munné i Joan Marca 195

> La indústria biotecnològica espanyola en la crisi actual: amenaces i reformes necessàries. Carlos Buesa 199

> El cicle de vida d’una empresa biotecnològica. Ignacio Faus 203

> La biotecnologia i el procés de maduració. Miquel Àngel Bonachera 207

> La revolució pendent: com les noves tecnologies bioinformàtiques permetran la integració i comprensió de la biologia i la medicina, i donaran pas a la medicina predictiva, personalitzada, preventiva i participativa. Jordi Naval 217

> Semillas Fitó: 25 anys d’aposta per la biotecnologia com a eina de suport a la millora varietal tradicional. Laia Fitó 225

Papers de treball

> La pèrdua de competitivitat en preus de les economies catalana i espanyola en el marc europeu. Cristina Amarelo 233

> Els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010. Laia Ferrer i Mariona Riera 239

> Les competències dels governs locals: una anàlisi comparativa i debat sobre el futur del món local a Catalunya. Maria Dolors Navarro 243

> Pobresa, desigualtats i exclusió social a Catalunya: anàlisi de la situació actual en perspectiva comparada. Jonathan Jorba 247

> Les exportacions catalanes als mercats mundials en el període 1999-2009 i els seus principals determinants. Tatiana Fernández 251

> Una primera valoració de l’estratègia econòmica de la UE per superar la crisi i millorar la competitivitat. Tatiana Fernández 255

> Els governs intermedis: autonomia, solidaritat i competències des de l’experiència comparada. Valèria Molina i Joan Maria Mussons 257

> La inversió pública de l’Estat a Catalunya. Laia Obiols i Esther Sánchez 261

> L’efecte redistributiu de les transferències al govern intermedi en els països federals. Joan Maria Mussons 265

Apèndix

> Resúmenes de los artículos de la revista 271

> Abstracts of the articles included in this number 277

MonogràficLa biotecnologia en l’economia del futur

Introducció 5

L’evolució de la bioeconomia fins al 2030: disseny d’una agenda política 11

Rellevància de la biotecnologia a Espanya 33

L’impacte econòmic de la biotecnologia a Catalunya 43

La BioRegió de Catalunya, les biociències com a model d’èxit d’un pol de coneixement 67

Els centres de transferència de tecnologia i els parcs científics i tecnològics com a motor de creació d’empreses 81

El negoci de la biotecnologia 93

La recerca biomèdica a Catalunya 105

Fonts de finançament de la recerca biomèdica. El mecenatge en temps de crisi 117

L’impacte social de la recerca biomèdica a Catalunya 127

Els parcs científics i tecnològics com a impulsors del sector de la biomedicina a Catalunya 155

Aplicacions de la biotecnologia en la indústria. Oportunitats per a la renovació de la indústria catalana 167

Biotecnologia ambiental. Aplicacions biotecnològiques en la millora del medi ambient 179

La visió empresarial del sector

El finançament del sector bio 195

La indústria biotecnològica espanyola en la crisi actual: amenaces i reformes necessàries 199

El cicle de vida d’una empresa biotecnològica 203

La biotecnologia i el procés de maduració 207

La revolució pendent 217

Semillas Fitó: 25 anys d’aposta per la biotecnologia com a eina de suport a la millora varietal tradicional 225

5Monogràfic

La biotecnologia és considerada per moltes persones com la propera gran revolució de l’economia del coneixement, després de la de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). En els darrers anys, l’expansió del coneixement científic i el naixement de noves disciplines científiques, com la genòmica o la bioinformàtica, han anat acompanyades d’una ràpida transformació dels descobriments científics en usos pràctics i productes que han tingut profundes repercussions a les nostres societats i economies. Aquestes noves aplicacions estan impulsant la renovació de les indústries madures i la formació de noves empreses, així com també la creació de llocs de treball altament qualificats.

Les aplicacions de la biotecnologia són molt àmplies, però es pot dir que hi ha tres sectors principals en els quals es pot aplicar: la sanitat (els productes més rellevants són els biofàrmacs, les teràpies experimentals, els fàrmacs de molècules petites, el diagnòstic, la bioinformàtica, els aliments funcionals i nutracèutics i els productes sanitaris), la indústria (ús de processos biotecnològics per crear productes químics, plàstics,

enzims, aplicacions mediambientals o biocombustibles) i l’agricultura (principalment diagnòstic, cria i cultiu de plantes i bestiar).

Catalunya és un exemple de com, amb el suport adequat, la biotecnologia pot esdevenir un sector estratègic clau de l’economia d’un territori i, en aquest context, el present monogràfic de la Nota d’economia tracta totes aquestes qüestions tan cabdals per al futur de les economies en general i de l’economia catalana en particular. A Catalunya, des de finals dels anys noranta del segle passat s’ha fet una clara aposta pel sector de la biotecnologia com a motor pel canvi tecnològic i la modernització del teixit industrial. El salt del sector ha estat molt rellevant i les perspectives de creixement per als propers anys són molt positives.

Els progressos en la ciència i en la tecnologia han fet possible que les ciències biològiques agreguin cada vegada més valor a una sèrie de productes i de serveis, donant com a resultat el que s’ha vingut denominant com a bioeconomia. L’article de D. Sawaya i A. Arundel, que obre el monogràfic, analitza l’evolució de la bioeconomia als horitzons del 2015 i del 2030.

Introducció

6 Nota d’economia 97-98. 3r quadrimestre 2010

En els propers anys veurem com algunes biotecnologies impulsaran salts en la productivitat i millores en la salut i en la sostenibilitat mediambiental. D’altra banda, però, també alteraran els models de negoci i les estructures econòmiques actuals generant en el procés guanyadors i perdedors. El desenvolupament de les biotecnologies toparà inevitablement amb obstacles econòmics i socials i plantejarà reptes importants als gestors polítics, que hauran d’adaptar les polítiques a les noves oportunitats que obre la biotecnologia i n’hauran d’impulsar el desenvolupament –mitjançant incentius, infraestructures, regulacions, formació, creació de nous models de negoci i mesures que permetin el trasllat de la recerca biotecnològica a apli cacions comercials. Si bé actualment el 80% de les inversions del sector públic i privat en recerca biotecnològica es destinen a aplicacions sanitàries, els principals canvis propiciats per la biotecnologia tindran lloc en els àmbits agrícola i industrial. Així doncs, l’OCDE preveu que per al 2015 aproximadament la meitat dels cultius de matèria primera industrial i aliments per al consum animal i humà provindran de varietats vegetals desenvolupades per mitjà de la biotecnologia.

En el mateix sentit R. Camacho, de la Fundació Genoma Espanya, emfatitza que la biotecnologia no és només un sector econòmic o una disciplina científica, sinó que representa un motor de canvi que pot contribuir notablement a la modernització de l’economia espanyola. El conjunt d’empreses amb activitat de biotecnologia és molt més ampli i divers que les empreses amb un negoci orientat a la biotecnologia, atès que inclou des d’empreses tecnològiques a empreses dedicades al desenvolupament farmacèutic, empreses de sectors tradicionals com el tèxtil o l’agroalimentari, empreses energètiques i empreses de serveis i comercials. La biotecnologia afecta sectors que generen fins al 20% del PIB, com medicina, farmàcia, energia, medi ambient, agroalimentari, químic, etc., i ofereix alternatives a empreses de sectors madurs i tradicionals. Es tracta d’una tecnologia horitzontal que permet millorar els processos i les operacions a molts sectors.

El sector a Espanya continua sent relativament petit, però ha experimentat un gran creixement i unes grans perspectives de futur. Entre el 2000 i el 2008 les empreses de biotecnologia a Espanya han tingut un creixement mitjà anual del 32,5% en termes de facturació i del 48% pel que fa al nombre d’empleats. Sens dubte el suport de l’Administració pública ha estat determinant per impulsar la inversió privada i el creixement del sector.

L’activitat de biotecnologia té una presència diferencial a Catalunya en relació amb la resta d’Espanya. Catalunya concentra més del 25% de l’activitat del sector de la biotecnologia i aproximadament el 30% del personal ocupat en tasques d’R+D biotecnològica del conjunt de l’Estat. El càlcul dels efectes de l’activitat de la biotecnologia a l’economia presenta limitacions importants per les dificultats de valorar econòmicament i comptabilitzar aspectes com les millores de qualitat dels béns i serveis produïts, l’estoc de capital de coneixements, els impactes potencials sobre la societat dels avenços científics i tecnològics a llarg termini, els impactes sobre les millores en salut humana o reducció de les externalitats ambientals negatives. M. Dones, J. Pérez i A. Pulido fan un exercici basat en la metodologia inputoutput, que permet valorar quantitativament els impactes econòmics de les activitats biotecnològiques realitzades a Catalunya i compararlos amb el conjunt d’Espanya. Catalunya està més especialitzada en el sector de la biotecnologia que la resta d’Espanya.

El conjunt de les activitats biotecnològiques a Catalunya genera, directament o indirectament, 1.738 milions d’euros i 31.420 llocs de treball. Al voltant del 70% d’aquest impacte recau en la mateixa comunitat autònoma de Catalunya, mentre que la resta repercuteix a la resta d’Espanya. Així, amb dades de l’any 2007, el sector biotecnològic generava el 0,7% del PIB i el 0,5% de l’ocupació de Catalunya.

A Catalunya la biotecnologia és un motor de creixement econòmic clau, amb una comunitat conformada per un gran nombre d’actors, amb més de 350 empreses relacionades amb el sector, parcs científics, universitats, hospitals i grans instal·lacions. Com

7Monogràfic. Introducció

apunta M. Vendrell, directora de Biocat, al seu article, moltes de les empreses són el resultat d’un procés de generació d’un projecte empresarial a partir d’una empresa (spin-out) o d’un centre universitari o de recerca (spinn-off) i es caracteritzen per la seva petita dimensió –amb menys de deu treballadors altament qualificats i dedicats gairebé de manera exclusiva a la recerca– i pel seu gran potencial innovador. La petita dimensió és precisament una de les febleses del sector a Catalunya. Altres febleses són la manca de personal especialitzat en administració d’empreses amb un bon coneixement del sector i les dificultats per trobar finançament, especialment de capital risc. Un dels punts forts de Catalunya és un sistema de recerca públic fort, que ha invertit una gran quantitat de recursos econòmics i humans en els darrers anys, si bé té dificultats per posar al mercat el producte de la seva recerca. En aquest marc, els principals reptes perquè puguem deixar de parlar d’un sector en desenvolupament per parlar d’un sector consolidat són potenciar el capital humà, millorar l’adaptació del marc regulador al sector, impulsar la transferència de tecnologia i facilitar l’accés al finançament i la internacionalització de les empreses.

Com apunten J. Purroy, S. Secall i M.C. Verdaguer, els elements necessaris per al desenvolupament del sector de la biotecnologia són una base de professionals formats en el sector, tecnologia puntera pròpia, capacitat per transferir el coneixement des d’on s’origina (universitats i centres de recerca) a les empreses, així com un finançament especialitzat. En l’article destaquen la rellevància de tenir un sistema eficient i àgil per a la transferència de tecnologia i coneixement de les universitats i els centres de recerca cap a les empreses, que alhora garanteixi un retorn just per a les institucions.

L. Ruiz-Ávila il·lustra amb nombrosos exemples i analogies de les dinàmiques que mouen el mercat biotecnològic sanitari i la indústria biomèdica, molt diferents de la resta de sectors industrials, que sovint desafien les lleis de la gravetat econòmica. El cicle de valor del producte és llarg, car i arriscat, i això perjudica notablement la fase concepte i llavor dels projec

tes empresarials. Per créixer i madurar el sector necessita mecanismes incentivadors per part del sector públic. A Catalunya es van començar a implementar mecanismes incentivadors de la creació d’empreses biotech a partir del final de la dècada dels anys noranta del segle passat. El resultat és que en deu anys s’ha creat una base empresarial que creix més d’un 10% anual, i que ha creat en el sector privat prop de 2.000 llocs de treball, tot i que encara no hem arribat a tenir un “mercat” biotecnològic madur.

Dins dels diferents àmbits científics, a Catalunya la biomedicina ocupa, sens dubte, un dels primers llocs, sent l’àrea de coneixement més productiva (pel nombre de documents publicats) i amb més capacitat per recaptar fons competitius en els àmbits europeu i espanyol, amb un gran nombre d’institucions d’alt nivell científic internacional. Malgrat això, la recerca biomèdica a Catalunya s’enfronta a reptes importants si vol garantir la seva expansió i consolidació com a sector motor, d’acord als arguments que exposa al seu article J. Rodés. Concretament, destaca els desajustos i els problemes de manca de coordinació, deguts en bona mesura a l’elevada atomització dels instituts de recerca sanitària. Així mateix, i pel que fa a la política científica en biomedicina, les mancances que destaca l’autor són l’avaluació externa prèvia al finançament i l’avaluació de seguiment dels instituts o centres, si bé el Pla Director dels Centres de Recerca de Catalunya 20102013 ja preveu mesures per avaluar els instituts i els centres. També seria necessari millorar la coordinació de les polítiques d’innovació de totes les entitats implicades en el procés de patentar les aplicacions de la recerca.

Com planteja R. Gomis a l’inici del seu article, l’exercici de la recerca científica requereix diners. A Catalunya cal aprofundir en el debat sobre el finançament de la recerca i, en especial, sobre el paper del mecenatge. Com destaca l’autor, la recerca en biomedicina no es pot finançar únicament amb fons públics –especialment en temps de crisi i de restricció de la despesa pública– sinó que requereix l’impuls del mecenatge, la formulació de contractes de col·laboració amb el món privat i la internacionalització del patro


cini. Les empreses han d’anar més a la universitat, als hospitals i als instituts de recerca per identificar productes que puguin desenvolupar. Si bé actualment la majoria dels grans hospitals participen activament en la fase regulatòria del desenvolupament de medicaments, en els altres àmbits de la recerca biomèdica el nombre de contractes indústriahospitaluniversitatinstituts de recerca és ben petit, i una de les causes és les poques companyies biomèdiques amb centre de decisió a Catalunya. Un altre factor que també hi contribueix i que hauria de ser més fàcil d’esmenar és el desconeixement entre empreses i institucions públiques en relació amb els projectes que poden compartir.

Precisament perquè la recerca biomèdica constitueix un dels àmbits de recerca científica en què actualment es destinen més recursos públics i privats, esdevé clau disposar de models i d’indicadors per poder avaluar l’R+D i configurar una política pública científica més informada i fonamentada, que contribueixi a afavorir el desenvolupament econòmic i el benestar social. En el seu article, P. Adam, G. Perma-nyer-Miralda i J.M.V. Pons presenten dues experiències realitzades a Catalunya d’avaluació de l’impacte social de la recerca.

Els parcs científics i tecnològics han constituït un element vertebrador de l’impuls de la recerca biomèdica a l’àrea metropolitana de Barcelona. J. Camí i R. Fickert destaquen els exemples del Parc Científic de la Universitat de Barcelona i del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, que han permès posicionar Catalunya a escala internacional. Com argumenten els autors, aquests parcs han donat l’impuls necessari per a una recerca de qualitat, estretament vinculada a la recerca clínica en els hospitals universitaris de gran reputació. L’element clau per a l’èxit d’aquest model ha estat la seva internacionalització, mitjançant la capacitat de crear, atreure i retenir talent d’arreu del món.

J. Castells destaca al seu article que la biotecnologia industrial és una tecnologia clau per impulsar la reestructuració dels processos industrials i la modernització de les indústries madures, amb greus problemes de competitivitat enfront als productes de països molt més competitius en preus. Actualment la fabricació

de biocombustibles o bioplàstics encara és un procés car si es compara amb el seu equivalent petroquímic, però en els propers anys els progressos en ciència aportaran solucions als problemes tècnics existents i desenvoluparan noves aplicacions industrials per als processos biològics. A Catalunya hi ha una bona base d’empreses proveïdores de biotecnologia i, a més, també és el territori de l’Estat amb una major concentració d’indústria tradicional, dos factors que són crucials per al desenvolupament d’un sector potent d’empreses usuàries de la biotecnologia. Les empreses usuàries de biotecnologia estan disperses en una gran varietat de sectors, amb especial incidència a l’agroalimentari, al tèxtil i al químic. Per aprofitar tot el potencial d’innovació i de millora de la competitivitat dels processos i productes de les indústries madures cal un clar suport de les administracions, a la vegada que resulta imprescindible que les empreses madures tinguin accés al capital risc per poder desenvolupar i introduir nous processos i productes basats en la biotecnologia industrial.

Com apunta A.R. Blanch a l’inici del seu article, mantenir i preservar els recursos naturals facilitant al mateix temps el desenvolupament de les diverses activitats humanes en les societats desenvolupades ha esdevingut un dels reptes més importants per al segle xxi. És en aquest àmbit que la biotecnologia ambiental –que comprèn el conjunt d’activitats tecnològiques que faciliten la comprensió i la gestió dels sistemes biològics en el medi ambient per proveir productes i serveis– tindrà en les properes dècades un paper clau. Els àmbits d’actuació de la biotecnologia ambiental es relacionen amb la gestió del medi ambient i/o amb l’aprofitament dels recursos naturals. Els tractaments biològics per mitigar o eliminar la presència de compostos contaminants en el medi ambient presenten uns avantatges clars enfront de la utilització de tractaments de tipus físic o químic, tant en termes de cost com de menor alteració del medi ambient.

Fins ara, les aportacions més significatives de la biotecnologia ambiental s’han aplicat als processos de reciclatge, a la bioremediació de sòls contaminats, a la millora de la gestió dels recursos hídrics i a la millora

9Monogràfic. Introducció

de les interaccions entre salut i medi ambient. Però els àmbits d’interès de la biotecnologia ambiental són molt més amplis, i van des del canvi climàtic, la cerca de noves fonts d’energies renovables i alternatives, la millora dels processos de reciclatge, l’aprofitament i la gestió de recursos hídrics, o la millora de les interaccions entre salut i medi ambient. Tots aquests àmbits tenen un gran potencial de futur i s’aniran desplegant en els propers anys.

El monogràfic es tanca amb un dossier amb aportacions d’empreses representatives del sector de la biotecnologia a Catalunya.

L’Associació Catalana d’Empreses de Biotecnologia (CataloniaBio) és una associació sense ànim de lucre, que té com a objectiu promoure la defensa dels interessos específics del sector de la biotecnologia a Catalunya com un nou motor de riquesa per al país. Com destaquen R. Munné i J. Marca al seu article, el finançament és un dels aspectes fonamentals de qualsevol empresa bio atès que és imprescindible per a la seva pròpia supervivència. La manca de finançament per als projectes fa que pocs emprenedors biotecnològics catalans es fixin com a objectiu de les empreses arribar al mercat i optin per vendre o llicenciar la tecnologia que han creat a altres empreses, sovint fora de Catalunya. Això significa que gran part del valor dels projectes no es queda o no es quedarà a Catalunya, ja que en la cadena de valor, la part més gran es troba en les fases finals i en el mercat.

C. Buesa, d’Oryzon, destaca el salt gegantí endavant que Espanya i Catalunya han fet en els darrers trenta anys respecte a les seves capacitats científiques i tecnològiques. A Catalunya, la tradició d’investigació hospitalària de qualitat, la indústria de química fina autòctona i l’arrel catalana i familiar de les grans empreses farmacèutiques espanyoles, juntament amb una visió innovadora dels quadres universitaris i polítics, van permetre, a començaments d’aquest segle, el naixement del sector biotecnològic. Això no obstant, existeixen una sèrie de seriosos obstacles que impedeixen que el sector assoleixi una competitivitat internacional potent similar a la dels països amb els quals ens volem comparar i hem de competir: 1) mida i ca

pacitat financera; 2) dèficit de mercat interior (tant per una escassa indústria tractora com per una manca de compra innovadora); i 3) manca de comunitat financera pròpia (no hi ha fons d’inversió risc públics regionals i hi ha molt pocs fons privats especialitzats).

I. Faus, de Palau Pharma, planteja que l’aspiració de qualsevol política de promoció del sector biotecnològic hauria de tenir com a objectiu a llarg termini ajudar que hi hagués unes quantes companyies al territori que arribessin a ser veritables multinacionals del sector, veritables “campions nacionals” que poguessin tenir, d’alguna manera, un efecte “arrossegament” sobre científics, emprenedors i inversors. El lideratge, però, s’ha de dur a terme des de la iniciativa privada i des de la societat civil. En l’article s’analitzen les diferents etapes en el naixement, el creixement i la maduració d’una companyia biotecnològica que aspiri a ser un referent internacional.

M.A. Bonachera, d’AB-Biotics, centra el seu article en el procés de maduració dels projectes biotecnològics que, en general, es caracteritza per ser llarg i costós. Hi ha dues maneres de finançar un projecte biotecnològic: 1) amb acords de llicència en fase de premercat (acords amb la gran indústria quan el producte es troba en una fase avançada del desenvolupament, però encara no està en situació de vendre’l al mercat); i 2) amb la participació directa en el capital de l’empresa biotecnològica (en les fases inicials, abans de la prova de concepte, les rondes de finançament es cobreixen amb capital dels mateixos fundadors; posteriorment, els fons de capital risc prenen el relleu i faciliten l’evolució de la prova de concepte a fites posteriors).

Com es destaca en diversos articles del monogràfic, la indústria farmacèutica està canviant radicalment la seva aproximació a la recerca inicial en el descobriment de nous fàrmacs. J. Naval, d’Anaxomics, analitza com veiem el pas d’una estratègica d’internalització i protecció màxima del coneixement, en forma de bases de dades i sistemes d’anàlisi propietat de les grans companyies, en un entorn on la indústria cerca activament col·laboracions amb altres companyies competidores, pimes amb visions innovadores i entitats de recerca públiques i privades. En aquest context, en els darrers


anys hem vist un fort desenvolupament del mercat de la bioinformàtica a escala mundial, amb un creixement anual acumulat del 15% els darrers anys, i que s’espera que augmenti fins a un 24%, per arribar a un mercat global de 6,4 mil milions d’euros el 2014. A Catalu nya han sorgit empreses bioinformàtiques capdavanteres, com Anaxomics, que volen tenir aquest rol innovador i integrador de la informació per posarla al servei de la innovació de la indústria biofarmacèutica.

Finalment, Semillas Fitó és una multinacional catalana amb més de 130 anys, líder en el sector de

les llavors, que representa un clar exemple en l’evolució de la recerca agrària en el darrer segle i és un referent en la seva aposta per la biotecnologia com a eina per fer més precisa i eficaç la millora de les varietats tradicionals. En l’article, L. Fitó explica la llarga experiència de l’empresa en el camp de l’anomenada biotecnologia verda destacant la tasca realitzada per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA) de Catalu nya, un referent mundial en el desenvolupament de projectes entre investigadors i empreses.

11Monogràfic

L’evolució de la bioeconomia fins al 2030: disseny d’una agenda política

David SawayaAnthony Arundel

El 2009, en el marc del Programa Internacional per al Futur, l’OCDE va publicar els resultats d’un estudi multianual sobre bioeconomia titulat The Bioecono-my to 2030: Designing a Policy Agenda.1 En el quadre 1 apareix un resum de les principals conclusions i propostes que figuren en aquest informe per tal d’ela borar una política bioeconòmica. L’estudi considera el paper que la biotecnologia pot exercir a l’hora d’afrontar els reptes més importants de les economies i societats del món durant les pròximes dècades. Aquests reptes inclouen la necessitat de proporcionar menjar, aigua, energia, assistència sanitària i altres recursos i serveis a una població mundial que augmentarà un terç durant els pròxims 20 anys, suportant a més unes pressions mediambientals creixents. La bioeco

1. Durant l’elaboració del projecte, diversos membres de l’Steering Group van contribuir a donar forma a les conclusions i recomanacions que apareixen a l’informe final, des de professionals i especialistes externs que van aportar assaigs acadèmics (vegeu www.oecd.org/futures/bi-oeconomy) a companys d’altres direccions de l’OCDE, com les de Ciència, Tecnologia i Indústria, Comerç i Agricultura, Ocupació, Treball i Afers Socials i Medi Ambient. L’informe va ser escrit per Anthony Arundel i David Sawaya.

nomia pot tenir un impacte més gran en molts d’aquests àmbits i assegurar una sostenibilitat econòmica i mediambiental a llarg termini.

Per al 2030, es preveu un creixement demogràfic mundial del 28% respecte al 2005: la població passarà de 6.500 milions a 8.300 milions. Així mateix, s’espera que la renda global per càpita augmenti un 57%, passant de 5.900 USD a 8.600 USD. La població mundial, més rica i nombrosa, demanarà serveis sanitaris destinats a millorar i allargar la qualitat i l’esperança de vida, a més de necessitar més recursos naturals bàsics, com aliments, fibres tèxtils per a la indumentària i la llar, aigua neta i energia. D’altra banda, molts dels ecosistemes que proveeixen les societats humanes ja estan sobreexplotats o són insostenibles. El canvi climàtic podria agreujar aquests problemes mediambientals, afectant els subministraments d’aigua i la productivitat agrícola.

La biotecnologia ofereix solucions tecnològiques a molts dels reptes que plantegen la sanitat i els recursos naturals del planeta. Pot incrementar la producció de fibres tèxtils i aliments per al consum animal i humà,


Quadre 1

Resum de les principals conclusions de l’informe per elaborar una política bioeconòmica

1. Preparar els fonaments per a un desenvolupament de la bioeconomia a llarg termini

La bioeconomia només pot desenvolupar tot el seu potencial si primer s’identifiquen els futurs possibles i aquests s’afronten amb

la preparació adequada, a fi de prevenir que les aplicacions tecnològiques de menor qualitat arribin a copar el mercat. Durant els

pròxims cinc anys, cal combinar una perspectiva àmplia (crear i mantenir mercats per als productes mediambientalment

sostenibles, patrocinar la investigació bàsica i aplicada i invertir en unes infraestructures i educació multifuncionals) amb la

creació de polítiques a curt termini, per tal d’establir els fonaments de les aplicacions del futur. Aquestes mesures bàsiques

inclouen:

• En l’agricultura, afavorir l’aplicació de la biotecnologia en la millora de diverses varietats animals i vegetals, posant èmfasi en

els punts següents: millorar les tecnologies i aplicar-les a una major varietat d’espècies vegetals, augmentar el nombre

d’empreses i instituts de recerca que utilitzin la biotecnologia (en particular, als països en vies de desenvolupament) i promoure

el diàleg públic.

• En la sanitat, desenvolupar uns sistemes de regulació, investigació i seguiment sanitari que ajudin a coordinar historials mèdics,

informació genètica i altres dades, a fi d’afavorir la investigació de seguiment de resultats de salut a llarg termini.

• En la indústria, aconseguir més suport per adoptar i implementar els estàndards internacionals de l’anàlisi del cicle de vida, a

més d’incentivar les tecnologies mediambientalment sostenibles (per exemple, impulsant la investigació de biocombustibles

d’alta densitat energètica).

2. Fer més atenció a les biotecnologies agrícoles i industrials

La bioeconomia serà global i gaudirà d’una gran implicació tant dels estats membres de l’OCDE com dels no membres,

especialment en l’àmbit agrícola i industrial. És molt probable que aproximadament un 75% de la contribució a l’economia del

futur per part de la biotecnologia provingui d’aquests dos àmbits, que també aportaran uns grans beneficis mediambientals.

Malgrat tot, actualment el 80% de les inversions del sector públic i privat en investigació biotecnològica es destinen a aplicacions

sanitàries.

• Estimular la investigació de les biotecnologies agrícoles i industrials augmentant la inversió pública, reduint les barreres

legislatives i afavorint les col·laboracions publicoprivades.

• Fomentar l’ús de la biotecnologia per fer front als assumptes mediambientals globals (per exemple, el canvi climàtic o la re-

ducció de peixos), afavorint uns acords internacionals que ajudin a crear i mantenir mercats de productes biotecnològics medi-

ambientalment sostenibles.

3. Preparar-se per a una revolució beneficiosa, alhora que costosa, de la sanitat

En una època en què els estats afronten unes despeses creixents dins del sector sanitari, seria difícil justificar l’alt cost d’un gran

nombre de biotecnologies sanitàries sense els corresponents resultats i millores en la salut dels pacients. D’altra banda, algunes

tecnologies emergents com ara la medicina regenerativa i la medicina personalitzada i preventiva implicarien uns canvis

fonamentals en els sistemes d’assistència sanitària.

• Assegurar que els incentius privats per al desenvolupament de tractaments sanitaris estiguin sincronitzats amb l’interès públic,

que donin com a resultat uns tractaments accessibles, eficaços i segurs.

• Continuar desenvolupant activament els sistemes reguladors dels productes sanitaris farmacogenètics.

• Donar suport a la investigació de resultats de salut a llarg termini, utilitzant bases de dades sanitàries que incloguin informació

real sobre la població.

• Analitzar l’impacte a llarg termini de la medicina regenerativa i personalitzada en l’àmbit de la sanitat, incloent-hi temes com la

confidencialitat de dades, els nous models d’assistència sanitària i les noves relacions entre metges i pacients.

• Examinar les conseqüències socials, ètiques i fisiològiques de l’augment de l’esperança de vida.

(Continua)

13Monogràfic. L’evolució de la bioeconomia fins al 2030: disseny d’una agenda política

preservant la sostenibilitat ambiental, millorar la qualitat de l’aigua, proporcionar energia renovable, millorar la salut del bestiar i les persones i ajudar a mantenir la biodiversitat en detectar espècies invasives. Tot i això, és poc probable que la biotecnologia desenvolupi tot el seu potencial sense unes polítiques regionals, nacionals i, en alguns casos, globals apropiades, que n’estimulin l’aplicació.

La biotecnologia afegeix valor a una gran quantitat de productes i serveis, produint el que es coneix

com a bioeconomia. Des d’una perspectiva àmplia, la bioeconomia es refereix a la sèrie d’activitats econòmiques relacionades amb la creació, el desenvolupament, la producció i la utilització de productes i processos biològics –un món en el qual hi contribueix molt la biotecnologia. Tres elements tendeixen a estar involucrats en la bioeconomia emergent: l’ús dels coneixements avançats sobre els gens i els processos cel·lulars complexos per desenvolupar nous productes; la utilització de la bio

Quadre 1

Resum de les principals conclusions de l’informe per elaborar una política bioeconòmica

4. Convertir els efectes potencialment perjudicials de la biotecnologia en benefici econòmic

Algunes de les biotecnologies que prometen un augment de la productivitat, millores en la salut o sostenibilitat mediambiental

podrien alterar els models de negoci i les estructures econòmiques actuals. Moltes d’aquestes tecnologies no desenvoluparan tot

el seu potencial llevat que se superin els obstacles econòmics i socials necessaris.

• Implementar unes polítiques flexibles que puguin adaptar-se a les biotecnologies potencialment perjudicials i, alhora,

beneficioses per a l’economia i la societat, així com afavorir la seva aplicació.

• Patrocinar una investigació preventiva, capaç d’identificar les biotecnologies beneficioses i, alhora, potencialment perjudicials,

així com els incentius, infraestructures, regulacions, formació i models de negoci que calen per afavorir el seu desenvolupament.

5. Reduir les traves a la innovació biotecnològica

Els alts costos d’investigació, les barreres legislatives i la concentració dels mercats poden impedir l’entrada de nous elements i

retardar la innovació biotecnològica, especialment en el cas de les aplicacions amb un mercat reduït.

• Identificar els factors que puguin retardar el desenvolupament d’uns mercats d’aplicacions biotecnològiques específiques

competitius i innovadors.

• Avaluar les possibles accions polítiques que permetin obrir mercats i accedir al coneixement: per exemple, animant les

institucions públiques de recerca a adoptar unes pautes de propietat intel·lectual que afavoreixin la innovació i uns mecanismes

de col·laboració que serveixin de base a l’intercanvi de coneixements.

6. Promoure la integració de la recerca biotecnològica i les aplicacions comercials

L’intercanvi de coneixements entre les diferents disciplines i àmbits comercials pot maximitzar el component econòmic i social

de la bioeconomia. Per tal d’estimular aquesta integració, cal promoure unes accions coordinades basades en l’experiència dels

diversos ministeris del govern, incloent-hi els d’agricultura, educació, medi ambient, sanitat, indústria, recursos naturals i

investigació.

• Tot i que el fet de coordinar les diferents polítiques dels ministeris sempre ha suposat un repte, la integració de biotecnologia i

investigació hauria de suposar grans beneficis.

7. Crear un diàleg permanent entre governs, ciutadans i empreses

En elaborar unes polítiques que afavoreixin la bioeconomia, cal que els ciutadans i les empreses hi participin activament. Els

governs han d’abordar els malentesos que hi ha entorn de la biotecnologia i proposar diferents alternatives per gestionar-ne la

sostenibilitat.

• Crear un diàleg actiu i permanent amb la societat i la indústria sobre els beneficis, els requisits i les implicacions ètiques i socio-

econòmiques de la biotecnologia.

(continuació)


massa renovable i els bioprocessos eficients per afavorir una producció sostenible; i la integració dels coneixements i les aplicacions biotecnològiques en diversos àmbits.

Hi ha tres sectors principals en els quals es pot aplicar la biotecnologia: l’agricultura, la sanitat i la indústria. La producció primària agrícola inclou tots els recursos naturals vius, com boscos, cultius, bestiar, insectes, peixos i altres recursos marins, però actualment la biotecnologia s’aplica principalment al diagnòstic, la cria i el cultiu de plantes i bestiar. Les aplicacions biotecnològiques sanitàries inclouen la terapèutica, el diagnòstic, la farmacogenètica (amb l’objectiu de millorar la prescripció mèdica), els aliments funcionals i nutracèutics i alguns productes sanitaris. Les aplicacions industrials impliquen l’ús de processos biotecnològics per crear productes químics, plàstics, enzims, aplicacions mediambientals com la bioreparació (utilitzada per descontaminar sòls), biosensors, mètodes generals per reduir els efectes mediambientals o els costos de l’extracció de recursos, i biocombustibles. Algunes de les aplicacions, com la biofarmacèutica, el diagnòstic in vitro, diversos tipus de cultius modificats genèticament i els enzims, són tecnologies relativament “madures”. Moltes d’altres tenen una viabilitat comercial limitada, ja que hi manquen polítiques de suport (per exemple, en el cas dels biocombustibles i els bioplàstics), o encara estan en fase experimental, com la medicina regenerativa i els tractaments sanitaris basats en la tècnica de l’RNA interferent.

La bioeconomia del futur serà global. El ràpid creixement de la renda i la població mundial assegura que els principals mercats per a la biotecnologia agrícola i industrial estiguin als països en vies de desenvolupament. L’augment del nivell educatiu d’aquests països, especialment en la formació superior, permetrà crear centres d’investigació biotecnològica que puguin donar solucions als problemes que hi sorgiran, com la necessitat creixent d’obtenir energies amb baixa emissió de carboni, aigua neta i cultius resistents que tolerin la sequera, la calor i altres pressions.

Quin aspecte tindrà la bioeconomia del futur? La biotecnologia presenta dues característiques que no comparteix amb les altres tecnologies i que ajuden a predir les seves aplicacions futures. En primer lloc, hi ha els requisits legals d’algunes biotecnologies agrícoles i industrials: la sèrie de dades resultant permet predir quins productes arribaran al mercat en un termini de cinc a set anys. En segon lloc, freqüentment s’utilitza la biotecnologia com una tecnologia de processos per elaborar productes ja existents, com combustibles, plàstics i algunes varietats de cultius. També es pot fer servir per crear productes completament nous, com ara tractaments contra el càncer. En tots els casos esmentats, els problemes que cal solucionar ja són coneguts per endavant: per exemple, les malalties, les característiques que millorarien el rendiment agrícola d’un cultiu o els tipus de productes industrials que es poden fabricar a base de biomassa.

A més, és possible estimar l’abast potencial del mercat de productes com els biocombustibles o els tractaments contra el càncer amb un alt grau d’exactitud. En qualsevol cas, encara hi ha moltes incògnites, com quins avenços tecnològics es produiran, o si les biotecnologies podran competir amb altres tecnologies alternatives.

1

La bioeconomia a l’actualitat i el 20152

1.1

Plataformes tecnològiques

Les plataformes tecnològiques, enteses com les principals eines i tècniques de recerca de la biotecnologia moderna, s’utilitzen tant en R+D+I com en gairebé totes les aplicacions biotecnològiques. Algunes són tecnologies emergents que podrien tenir un impacte important en el futur de la bioeconomia.

2. Les dades d’aquest apartat es basen en una anàlisi detallada de les línies d’investigació i desenvolupament disponibles a www.oecd.org/futu-res.bioeconomy/2015.


En l’actualitat, les tecnologies més importants dins d’aquest grup estan vinculades amb la informació o l’alteració genètica. Inclouen la modificació genètica, utilitzada des de l’inici de la dècada dels anys setanta del segle xx, i algunes tècniques noves usades per modular les funcions genètiques, com l’RNA interferent (RNAi).

Altres tecnologies importants es dediquen a l’anàlisi del funcionament de les cèl·lules (metabòlica) i l’estructura de les molècules cel·lulars, que inclouen les proteïnes (proteòmica) i el DNA. La proteòmica implica l’anàlisi del complement total de proteïnes d’un organisme. Aquesta disciplina és molt més complexa que la genòmica, ja que fa possible modificar les proteïnes dins de la pròpia cèl·lula. Entendre com les proteïnes actuen en conjunt pot ajudar a desenvolupar nous agents terapèutics i proporcionar noves vies per diagnosticar i tractar els trastorns reproductius (vegeu K. Moore i W.W. Thatcher, 2006).

La seqüenciació de DNA, que identifica l’ordre dels nucleòtids (la seqüència de bases) de les molècules de DNA, és un procés clau en la identificació de les estructures i les funcions genètiques. Un cop coneguda la seqüència de referència d’un gen, la informació pot utilitzarse per identificar errors en el codi genètic d’un individu. La productivitat de les tecnologies de seqüenciació genètica s’ha multiplicat per 500 l’última dècada, i els seus costos són tres ordres de magnitud inferiors als inicials. Una vegada identificada la seqüència de DNA o RNA, aquesta pot sintetitzarse i utilitzarse per a la investigació o la fabricació d’un producte. Els resultats de la tecnologia de síntesi genètica, igual com els de la seqüenciació genètica, han millorat considerablement: la seva productivitat s’ha doblat cada any i multiplicat per 700 durant la dècada passada, arribant a tenir uns costos 13 vegades menors (vegeu R. Carlson, 2007).

La biologia sintètica (en anglès, synbio), disciplina innovadora que es dedica a la millora dels microorganismes, s’aborda des d’una perspectiva tecnològica que permet “el disseny i la construcció de noves parts, dispositius i sistemes biològics, [i] el redisseny dels

sistemes biològics naturals existents amb finalitats pràctiques” (vegeu syntheticbiology.org, s. a.). L’objectiu de la biologia sintètica és incrementar l’eficàcia biològica dels sistemes cel·lulars, dissenyantlos per complir una funció determinada i eliminar la producció d’elements indesitjats que malgastin energia cel·lular. Una de les tècniques de la biologia sintètica consisteix a alterar les rutes metabòliques de l’organisme, és a dir, el conjunt de reaccions químiques sobre les quals se sustenta una cèl·lula o un altre organisme viu. L’objectiu és induir la cèl·lula a produir o consumir la substància desitjada, com en el cas de la reparació mediambiental (vegeu K. Nill, 2001).

Algunes tècniques ja esteses com ara la modificació genètica continuaran utilitzantse àmpliament; d’altres més avançades aniran adquirint importància progressivament. Per posar un exemple, alguns tractaments basats en el RNAi, encara en fase experimental, podrien comercialitzarse per a l’any 2015.

1.2

Agricultura

La utilització de la biotecnologia amb finalitats agrícoles ha estat plena d’èxits. Per al 2015, es preveu que aproximadament la meitat dels cultius de matèria primera industrial i aliments per al consum animal i humà provindran de varietats vegetals desenvolupades per mitjà d’una o diverses biotecnologies. Aquestes tècniques no inclouen únicament la modificació genètica, sinó també els processos intragènics, la transposició genètica i la selecció assistida per marcadors. En no pertànyer al camp de la modificació genètica, aquestes tècniques són especialment prominents a les regions on el cultiu de les varietats d’aquest tipus és prohibit.

El gràfic 1 il·lustra el canvi que s’ha produït en els percentatges dels cultius genèticament modificats (GM) al llarg dels anys. Tot i que no es poden mostrar els resultats en tones o USD (ja que caldrien dades de rendiment), la quantitat d’hectàrees plantades proporciona una estimació de la producció i dels avan


tatges mediambientals potencials que es deriven del conreu de conservació i del menor ús de pesticides. Les dades del 2009 al 2015 es basen en l’extrapolació de les antigues taxes de creixement dels cultius GM i en el creixement previst del total d’hectàrees de cada cultiu, partint de les tendències del 1995 al 2007. Els pronòstics assumeixen que no hi haurà cap canvi substancial de política o regulació que pugui afectar la implantació dels cultius GM.

Es preveu que el total d’hectàrees de cultius GM continuarà augmentant en els quatre casos fins al 2015, alhora que s’estima que la proporció de cultius GM respecte a les altres varietats creixerà en tres dels casos. El cultiu de soja GM, que va constituir el 70% del cultiu de soja mundial el 2008, ha estat el més reeixit. S’estima que aquest percentatge augmenti fins al 88,2% de totes les hectàrees de soja el 2015, un fet degut en part al gran increment de la producció de soja a Amèrica del Sud. Els cultius de cotó GM també creixeran globalment, passant d’un 47% el 2008 a gairebé un 73% el 2015. Els cultius de blat de moro suposaran gairebé el 30% el 2015, respecte al 23% del 2008. El nombre d’hectàrees de colza GM s’incre mentarà de 5,9 milions el 2008 a 8,7 milions el 2015, tot i que es preveu que la proporció d’hectàrees GM respecte a totes les hectàrees mundials creixerà menys, constituint el 21,3% davant el 18,5% anterior.

En el cas de la colza i el blat de moro GM, les xifres reduïdes responen sobretot al fet que els principals estats productors, com el Brasil i la Xina, no conreen encara llavors GM. El Brasil va aprovar l’ús del blat de moro GM a finals del 2007 per a la collita del 2008 (vegeu Reuters, 2008), per la qual cosa s’espera que la proporció de blat de moro i colza GM creixi més ràpidament en el futur que l’estimat al gràfic 1. L’adopció del blat de moro i la colza GM per part del Brasil, la Xina i l’Índia faria créixer substancialment la proporció estimada d’aquests tres cultius, ja que aquests països acullen el 33% de les hectàrees mundials de blat de moro i més del 50% de les hectàrees mundials de colza.

Quant a la investigació, s’ha produït un canvi notable en les tendències: els esforços per descobrir les

característiques agronòmiques que milloren el rendiment i la resistència a pressions com la sequera, la salinitat i les altes temperatures s’han intensificat des de principis dels anys noranta del segle xx, com demostra l’augment dels assaigs de camp de característiques agronòmiques duts a terme per petites i grans empreses i per institucions públiques de recerca (vegeu el gràfic 2). Si s’analitzen detalladament les dades dels assaigs, es dedueix que es crearan unes varietats de cultius amb característiques agronòmiques millorades que començaran a comercialitzarse entre el 2010 i el 2015, especialment en el cas dels cultius alimentaris com la soja i el blat de moro. Algunes d’aquestes característiques agronòmiques també es desenvoluparan en productes com l’alfals, el cotó, la patata, l’arròs, el tomàquet i algunes varietats de blat. Altres biotecnologies que no pertanyen a l’àmbit de la GM s’utilitzaran àmpliament per millorar la qualitat i la salut del bestiar, cosa que incidirà en la carn i els productes lactis.

Gràfic 1

Total observat (fins al 2008) i estimat (2009-2015) d’hectàrees mundials de cultius GM, per any100%

90%

80%

70%

60%

50%

40%

30%

20%

10%

0%

1995

1997

1999

2001

2003

2005

2007

2009

2011

2013

2015

Soja Cotó Blat de moro Colza

Les dades de la FAO sobre el cotó només s’estenen fins al 2005. En la resta de cultius, s’estenen fins al 2007.Les projeccions assumeixen que no hi haurà cap canvi substancial en les polítiques i regulacions relacionades amb els cultius GM que puguin afectar el seu creixement.Font: elaboració pròpia a partir de les dades sobre hectàrees mundials de la FAO (2009) i d’informació sobre els cultius GM de C. James (diversos anys).


1.3

Sanitat

Pel que fa a la sanitat, els productes biotecnològics més rellevants són els biofàrmacs, les teràpies experimentals (per exemple, l’enginyeria cel·lular i tissular i la teràpia gènica), els fàrmacs de molècules petites, el diagnòstic, la bioinformàtica (incloenthi la seqüenciació de DNA i la farmacogenòmica), els aliments funcionals i nutracèutics i els productes sanitaris. L’anàlisi dels usos actuals que s’exposa a continuació es basa en dades d’a provacions reguladores i publicacions recents, a més d’incloure una comparació entre el valor terapèutic afegit dels biofàrmacs i el dels fàrmacs de molècules petites. Les estimacions de la quantitat i els tipus de producte que s’espera que surtin al mercat per al 2015 es basen, en la mesura possible, en una anàlisi de dades quantitatives d’assaigs clínics.

1.3.1

Terapèutica

El desenvolupament dels biofàrmacs està dominat per les empreses nordamericanes, tant en termes de quantitat d’empreses que han desenvolupat almenys un nou biofàrmac introduït en el mercat, com en termes de quantitat total de biofàrmacs. Entre el gener del 1989 i el gener del 2009, van ser aprovats 155 biofàrmacs, que inclouen agents terapèutics, vacunes recombinants, diagnòstics in vivo i uns quants tractaments experimentals. En el gràfic 3 es pot observar la quantitat de biofàrmacs que s’han produït als països que acullen les oficines centrals de les empreses productores. En aproximadament un 40% dels casos, l’empresa que va desenvolupar el producte no es va fer càrrec de tots els assaigs clínics i la sol·licitud d’aprovació de comercialització. En lloc d’això, l’empresa desenvolupadora va ser adquirida per una altra empresa abans de l’aprovació del biofàrmac, o bé els drets d’aquest van cedirse a una altra empresa. En algunes ocasions, el desenvolupament va ser compartit per dues empreses de dos països diferents; en aquest cas, es dóna una valoració de 0,5. Les empreses establertes als EUA van desenvolupar 100,5 (64,8%) dels 155 biofàrmacs, mentre que les empreses europees van desenvolupar 32 (20,6%) i les japoneses, 10,5 (6,8%).

Un component important per mesurar l’impacte de l’aprovació d’un nou fàrmac en la salut pública és el seu valor terapèutic. Aquest concepte es refereix a l’efectivitat d’un nou fàrmac per tractar una malaltia per comparació amb altres tractaments ja existents. És a dir, un nou fàrmac que tingui un efecte similar a un altre que ja hi hagi al mercat proporciona un baix valor terapèutic afegit. Es poden citar les moltes i diferents versions dels fàrmacs per reduir el colesterol o els tipus d’insulina que es comercialitzen. Aquests fàrmacs són comunament coneguts com a medicaments “jo també” (me too drugs): malgrat ser eficaços, no ofereixen cap avenç terapèutic sobre els fàrmacs existents. Des de començaments dels vuitanta del segle xx, aproximadament dos terços dels nous fàrmacs

Gràfic 2

Total d’assaigs de camp agronòmics respecte a tots els assaigs de camp realitzats per tipus d’organització (mitjana mòbil de tres anys)50%

45%

40%

35%

30%

25%

20%

15%

10%

5%

0%

1992

1993

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

PYME Grans empreses Sector públic

El gràfic mostra el percentatge de tots els assaigs de característiques agronòmiques realitzats pels diversos tipus d’organització. Per exemple, el 46% de tots els assaigs efectuats per petites i mitjanes empreses (PIME) el 2007 van ser de característiques agronòmiques, igual com el 15% dels assaigs realitzats per grans empreses el 2007.Font: elaboració pròpia a partir d’UNU-MERIT (2008), GM Field Trial Database, Maastricht.


desenvolupats han estat medicaments “jo també” (vegeu U.S. GAO, 2006). Un dels objectius prioritaris de la política i la indústria farmacèutica és augmentar el nombre de medicaments nous que suposin un avenç terapèutic sobre els tractaments del mercat.

Molts biofàrmacs es basen en unes tecnologies innovadores que es basen en uns nous models d’actuació (vegeu G. Ashton, 2001). Per tant, els biofàrmacs presenten algunes de les característiques de les tecnologies emergents, en contrast amb les característiques pròpies de les tecnologies “madures” utilitzades per desenvolupar nombroses classes de fàrmacs de molècules petites. Cal suposar que els biofàrmacs ofereixen més avenços terapèutics de mitjana que altres productes farmacèutics de molècules petites.

Per demostrar aquesta hipòtesi, es va comparar el valor terapèutic dels biofàrmacs amb el d’altres tipus de medicaments, utilitzant dues fonts de dades independents: l’Haute Autorité de Santé francesa i l’organització mèdica Prescrire. La informació obtinguda va servir per estimar el valor terapèutic dels

biofàrmacs comparat amb el dels fàrmacs de molècules petites. Les dades de totes dues organitzacions van produir resultats similars i van confirmar la hipòtesi que els biofàrmacs oferien més avantatges terapèutics de mitjana que altres fàrmacs de molècules petites.3

L’anàlisi de les dades dels assaigs clínics permet estimar que es produiran al voltant de 13 bioNME per any entre el 2008 i el 2015 (vegeu el gràfic 4). Aquesta quantitat és més alta que la mitjana de vuit bioNME per any generats del 2000 al 2007 (ambdós inclosos), si bé és dins del rang de productes aprovats per any en el passat. El 1998, el 2001 i el 2006, hi va haver 12 registres de NME. Tanmateix, el fet que hi hagi un augment de bioNME aprovats no reflecteix necessàriament un increment significatiu del percentatge de biofàrmacs respecte a tots els fàrmacs, com mostren les tendències històriques.

El gràfic 5 mostra la proporció de biofàrmacs respecte a tots els fàrmacs, amb dades històriques fins al 2007. Tot i que la proporció augmenta entre

3. Vegeu els quadres 4 i 5 a <http://www.oecd.org/dataoecd/19/38/ 44534354.pdf >.

Gràfic 3

Nombre de biofàrmacs per nacionalitat de l’empresa desenvolupadora (gener 1989 - gener 2009)

0,5 2 3 3 4 4,5 3,5 1 1 1 3 11,5 10,5

6

100,5

120

100

80

60

40

20

0

Aus

tràl

ia

Can

adà

Xin

a

Cub

a

Din

amar

ca

Fran

ça

Ale

man

ya

Irla

nda

Isra

el

Japó

Païs

os B

aixo

s

Cor

ea d

el S

ud

Suïs

sa

Reg

ne U

nit

EUA

Els biofàrmacs es limiten a les NME i exclouen els bioproductes similars.Es dóna una valoració de 0,5 en el cas que el desenvolupament es com-parteixi entre dues empreses de dos països diferents.Font: elaboració pròpia a partir de les dades d’Informa (2007a), l’EMEA i l’FDA.

Gràfic 4

Previsió de bio-NME registrats per any12

10

8

6

4

2

0

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

Tractaments Vacunes D'altres

Tots els resultats exclouen les formulacions.D’altres inclouen vectors gènics, immunoconjugats, immunotoxines (conjugacions de toxines i anticossos monoclonals), virus lítics i oligonu-cleòtids (excloent-hi els antisentit i RNAi).


el 2010 i el 2011, aquesta hauria d’arribar a mínims històrics posteriorment. Els resultats no evidencien un apogeu sobtat dels biofàrmacs ni de la seva proporció respecte a tots els fàrmacs en un període de cinc a deu anys. En lloc d’això, sembla que la quantitat de fàrmacs biotecnològics augmentarà progressivament, com mostra la línia de tendència del gràfic 5.

1.3.2

Diagnòstic, bioinformàtica i farmacogenètica

La biotecnologia, a més d’ajudar a desenvolupar teràpies, ha contribuït substancialment al diagnòstic. El diagnòstic biotecnològic s’utilitza per identificar trastorns tant genètics com no genètics. Pot basarse en tècniques in vivo (invasives i inserides a l’organisme), estrictament regulades mitjançant assaigs clínics, o in vitro (no invasives), la regulació de les quals sol ser molt menys severa.

A diferència de la bioteràpia, no es disposa de dades quantitatives detallades sobre el diagnòstic, encara que s’espera que aquestes es desenvolupin

ràpidament, d’acord amb les tendències recents (vegeu el gràfic 6).

Una altra de les disciplines que s’estan desenvolupant ràpidament és la bioinformàtica, que facilita l’ús pràctic de les dades biològiques complexes. Segons l’OCDE, suposa la “creació de bases de dades electròniques extenses amb informació sobre genomes, seqüències proteiques, etc. En segon lloc, implica l’ús de tècniques com el modelatge biomolecular tridimensional [que inclou la biologia sistèmica” (OCDE, 2005).

La bioinformàtica és un sector molt eficaç, que cada cop més permet als investigadors millorar els seus coneixements sobre organismes i sistemes complexos. Des del seu origen en els anys vuitanta i durant els noranta del segle xx, la bioinformàtica va impulsar la creació i la gestió de bases de dades que contenien tant informació genòmica i proteòmica experimental, com el genoma complet d’alguns organismes cel·lulars (actualment n’hi ha disponibles més de 100). Els investigadors combinen aquestes bases de dades amb eines bioinformàtiques (per exemple, el ThermonucleotideBLAST) per comparar els seus resultats amb les seqüències de proteïnes, DNA i RNA conegudes i per identificar la funció d’alguns gens i proteïnes separadament. Actualment, hi ha centenars de bases de

Gràfic 5

Nombre observat (1998-2007) i estimat (2008-2015) de biofàrmacs respecte a tots els fàrmacs (mitjana mòbil de tres anys), per any de primer registre

25

20

15

10

5

0

1989

1991

1993

1995

1997

1999

2001

2003

2005

2007

2009

2011

2013

2015

Vegeu el quadre 27 i el quadre 30 de l’annex A a http://www.oecd.org/da-taoecd/19/38/44534354.pdf, on apareix tota la informació sobre les dades observades i projectades, respectivament.Font: elaboració pròpia a partir d’Informa (2007a, 2007b).

Gràfic 6

Nombre de malalties amb prova genètica disponible segons els informes de GeneTests, per any1.800

1.600

1.400

1.200

1.000

800

600

400

200

0

1993

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

Font: elaboració pròpia partint de GeneTests (2008).


dades disponibles, moltes de les quals contenen informació provinent de l’anàlisi d’antigues bases de dades d’àmbits com la funció proteica, la interacció proteica i els grups ortològics (d’avantpassats) (M. Kanehisa i P. Bork, 2003).

La creació, l’enriquiment i el manteniment de bases de dades continuarà sent una funció molt important de la bioinformàtica fins al 2015. S’espera que aquestes bases de dades guanyin en complexitat, integrant informació d’altres disciplines més enllà de la biologia i les ciències de la computació, com ara la física i la química (M. Kanehisa i P. Bork, 2003). Cal tota aquesta informació per modelar les cèl·lules com a sistemes, un pas imprescindible per predir les seves funcions (S. Tsoka i C. Ouzounis, 2000).

El desenvolupament de la bioinformàtica influeix en dues tecnologies i, alhora, en depèn: la seqüenciació de DNA i la farmacogenètica.

La seqüenciació de DNA “és la determinació de l’ordre dels nucleòtids (la seqüència de bases) d’una molècula de DNA” (NCBI, 2004). És una de les tecnologies clau per proveir les bases de dades bioinformàtiques d’informació genètica. Els avenços tecnològics han reduït significativament el cost i la durada de la seqüenciació. Durant la dècada passada, alguns mètodes i dispositius de seqüenciació més ràpids i econòmics, com la seqüenciació aleatòria, van multiplicar la productivitat per 500, estimada segons la quantitat de parells de bases seqüenciades per persona i dia, a més d’ocasionar una reducció de costos de tres ordres de magnitud, passant d’1 USD a 0,001 USD per cada parell de bases. Aquest procés es correspon amb un augment del 100% de la productivitat cada dos anys (R. Carlson, 2007). Encara que la seqüenciació completa del genoma continua sent molt costosa i laboriosa, actualment és possible seqüenciar tots els gens humans coneguts per uns 1.000 USD (M. Herper i R. Langreth, 2007). En tot cas, el punt de mira actual és l’obtenció del genoma complet. La fundació X Prize ofereix el premi Archon XPrize, per valor de 10 milions d’USD, al primer equip que aconsegueixi seqüenciar 100 genomes humans en menys de 10 dies per un cost inferior a 10.000 USD

per genoma. S’espera que aquesta iniciativa catalitzi el desenvolupament d’unes noves tecnologies de seqüenciació que redueixin temps i costos (Archon XPrize, 2007).

La farmacogenètica és “l’estudi de les alteracions de la seqüència de DNA (diferències genètiques) en resposta a un fàrmac, en termes de metabolisme (farmacocinètica) i d’acció (farmacodinàmica) del fàrmac subministrat” (OCDE, 2007).4 La farmacogenètica, que depèn en gran mesura de la identificació de biomarcadors, pot afectar totes les fases de la investigació i el desenvolupament farmacològics (identificació de destinataris, selecció de subjectes per a assaigs clínics, etc.), així com influir en les pràctiques prescriptives.

L’OCDE identifica tres mètodes d’aplicació de la farmacogenètica a la pràctica clínica (OCDE, 2007):

• Ajuda a identificar els pacients que responen o no al tractament.

• Contribueix a establir les dosis apropiades per a aquells que hi responen favorablement.

• Identifica la susceptibilitat a les reaccions adverses als medicaments (RAM) i exclou possiblement alguns pacients del tractament.

L’ús generalitzat de la farmacogenòmica i la farmacogenètica podria conduir a la creació de medicaments personalitzats, la composició química i biològica dels quals s’establiria a la mesura del genoma de l’individu, com també les dosis. Hi ha nombrosos beneficis potencials que podrien derivarse del desenvolupament i l’aplicació d’aquestes tecnologies:

• Disminució del temps i els costos del desenvolupament de medicaments Potenciació dels errors dels fàrmacs en les fases

inicials del procés de desenvolupament Assaigs clínics reduïts i dirigits a destinataris

concrets• Reducció del temps d’aprovació dels medicaments

4. La farmacogenòmica difereix de la farmacogenètica en el fet que la primera estudia els efectes de la resposta als medicaments en tot el genoma (o sistema genètic).


• Dosis personalitzades (i, per tant, més eficaces)• Menys reaccions adverses als medicaments (RAM)• Potencial disminució de les despeses generals de

l’assistència sanitària

S’estan produint nombrosos canvis en molts àmbits, que incideixen en el desenvolupament de la farmacogenètica a gran escala:

• Científics: la validació dels biomarcadors, un dels aspectes més importants de la farmacogenètica, és una tasca de grans proporcions. Franz Humer, director executiu de Roche, assenyala que “és tan complex trobar un biomarcador com produir un nou fàrmac” (B. Hirschler, 2007). A més, moltes de les respostes als medicaments són poligenètiques, la qual cosa incrementa la seva complexitat en l’àmbit científic.

• Legislatius: històricament, els medicaments i els diagnòstics han estat regulats separadament (K. Phillips, 2006). Fins fa poc, no estava regulat l’ús de la informació farmacogenètica en els processos d’aprovació dels medicaments.5 A més, tot i que actualment es recopilen dades genètiques en la majoria dels assaigs clínics, aquesta és una tendència recent i la informació no s’utilitza encara uniformement per avaluar les diferents respostes als fàrmacs. En tot cas, s’estan fent passos en aquesta direcció, per exemple amb la feina de la Conferència Internacional d’Harmonització (ICH), que comprèn les autoritats reguladores d’Europa, el Japó i els Estats Units. L’objectiu de l’ICH és harmonitzar el reglament farmacèutic en diverses jurisdiccions i establir unes pautes per a la validació de biomarcadors (ICH, 2008).

• Econòmics: en identificar els subgrups de pacients que no responen a un medicament, la investigació

5. El 2005, l’FDA va publicar unes directrius per establir el tipus d’informació genòmica requerida (FDA, 2005). Un any més tard, l’FDA i l’EMEA van acordar un procediment per ser informades conjuntament en el procés de presentació voluntària de dades genòmiques (EMEA, 2006). Al febrer del 2007, el departament de sanitat canadenc va publicar un document amb unes pautes per a la cessió d’informació farmacogenòmica (Health Canada, 2007).

farmacogenètica podria reduir el mercat de fàrmacs aprovats i, en conseqüència, els ingressos per fàrmac de les empreses farmacèutiques. Alternativament, la farmacogenètica podria reduir el cost del desenvolupament farmacològic o permetre que les empreses incrementin el preu dels medicaments més eficaços.6 També ofereix altres avantatges més generals, com ara la reducció dels costos econòmics i humans massius associats amb les reaccions adverses als medicaments (RAM), que, segons els càlculs, ascendeixen a 136.000 milions d’USD i a 100.000 morts per any només als Estats Units (CDER, 2002). Aquest és un argument econòmic sòlid a favor de la farmacogenètica.

• Recursos humans: la investigació farmacogenètica és molt laboriosa i requereix la participació de nombroses disciplines. L’aplicació generalitzada de la farmacogenètica suposarà canvis en els mètodes de treball d’alguns professionals de la salut, com ara els metges. La prescripció de medicaments per a usos no regulats, per exemple, suposa el 20% de tota la pràctica prescriptiva als Estats Units (D. Radley, S. Finkelstein i R. Stafford, 2006). Aquest fenomen podria reduirse si la constitució genètica del pacient determinés cada vegada més les prescripcions.

• Acceptació i accés públic: els medicaments dissenyats per a uns grups petits de pacients genèticament similars poden disparar les reaccions adverses en els pacients amb codis genètics diferents, llevat que les prescripcions es controlin estrictament. Si sortissin a la llum alguns errors, l’opinió pública podria posarse en contra del desenvolupament i el consum dels productes farmacogenètics. D’altra banda, les variacions genètiques associades a la raça també afecten la resposta als medicaments. Per garantir un accés segur i eficaç a aquests productes, caldria incloure diferents

6. Hi ha un estudi que argumenta el fet que la farmacogenètica no reduirà els ingressos, estimant que el valor net actual dels medicaments farmacogenètics és superior al dels medicaments convencionals en 85 milions d’USD (Research and Markets, 2006).


grups racials en els assaigs. De moment, els grups de raça no blanca i les dones tenen una representació menor en els assaigs clínics (V. Murthy et al., 2004).

• Estils de vida: encara no se’n sap prou sobre la interacció de la genètica i l’estil de vida (exercici, dieta o consum d’alcohol i tabac, per exemple) com a factor de resposta als medicaments.

Una anàlisi detallada d’elaboració pròpia de la base de dades de PharmGKB va identificar 6.532 connexions entre gens i medicaments. L’anàlisi especifica l’any en què van ser identificades cadascuna de les connexions, utilitzant la primera publicació rellevant en aquesta base de dades. Malgrat que, durant molts anys, el nombre d’identificacions de relacions genmedicament es va reduir,7 aquestes han augmentat des de principis dels anys noranta del segle xx (vegeu el gràfic 7).

El cert és que, a causa de la gran diversitat de reptes a què s’enfronta la farmacogenètica, és molt difícil elaborar una anàlisi quantitativa que permeti determinar la quantitat de productes farmacogenètics que sortiran al mercat abans del 2015. En darrera instància, la convergència complexa de polítiques reguladores, plans de negocis i desenvolupaments científics determinarà la trajectòria final d’aquestes tecnologies. Tot i això, es poden recollir algunes observacions generals sobre el desenvolupament més probable a curt termini.

Fins al 2015, és possible que comencin a comercialitzarse un nombre creixent de fàrmacs fets a la mida de grups de persones amb característiques genètiques similars. Aquesta hipòtesi respon a l’augment de connexions genmedicament identificades, les publicacions sobre farmacogenètica i farmacogenòmica i els prospectes de medicaments amb informació farmacogenòmica. També hi ha altres senyals favorables, com les pautes establertes per

7. La quantitat d’identificacions va passar de 72 el 1994 a 36 i 58 el 1995 i el 1996, respectivament, abans d’ascendir a 112 el 1997. D’una manera similar, després d’haverhi 595 identificacions el 2003, només es van produir 225 i 325 el 2004 i 2005, respectivament. El 2006, van haverhi 619 identificacions.

l’ICH per validar biomarcadors (ICH, 2008) i la col·laboració entre l’FDA i l’EMEA per harmonitzar les regles de presentació de dades farmacogenètiques. També hi ha la possibilitat que esdevingui obligatori presentar aquestes dades per a la creació de noves aplicacions farmacològiques (PWC, 2005). La compilació de dades farmacogenètiques estandarditzades pot tenir un impacte més gran en el desenvolupament de nous productes.

El més probable és que, fins al 2015, la farmacogenètica se centri a millorar la seguretat i reduir els RAM. La preocupació a causa de la repercussió mediàtica d’algunes retirades de fàrmacs (com ara Vioxx) hauria d’empènyer les empreses a fer servir la farmacogenètica durant el desenvolupament dels medicaments, a fi de minimitzar les reaccions adverses severes. La farmacogenètica també pot aplicarse per identificar els subgrups de pacients que responen als tractaments. En aquest cas, seria possible “rescatar” alguns dels medicaments que no superen els assaigs clínics, en identificar els subgrups per als quals aquests resulten segurs i eficaços (De Palma, 2006). Malgrat tot, aquest procés és molt més difícil i costós que la identificació dels subgrups que desenvolupen RAM.

Gràfic 7

Nombre de relacions gen-medicament identificades (mitjana mòbil de tres anys), per any de primera publicació

600

500

400

300

200

100

0

1991

1992

1993

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

Dades del 10 de desembre del 2007.Font: elaboració pròpia partint de PharmGKB (2007).


1.4

Indústria

No es disposa de dades sòlides que permetin estimar el possible desenvolupament dels productes biotecnològics industrials. L’aspecte que tindrà el sector el 2015 només es pot deduir a partir dels indicadors d’innovació generals, com són les patents, els capitals de risc i les inversions en R+D+I, i els estudis de cas d’algunes tecnologies específiques. Tots aquests indicadors tendeixen a un ràpid increment de les inversions en biotecnologies industrials, que probablement continuaran en el futur i tindran com a resultat uns nous productes i processos que sortiran al mercat abans del 2015. Tot i això, no hi ha dades consistents que en deixin preveure la viabilitat comercial. A l’hora de substituir altres processos industrials, la biotecnologia està limitada per les barreres tecnològiques i, sobretot, pel preu relatiu de productes com el petroli i els recursos de biomassa.

Estimar el futur de la biotecnologia industrial és encara més complicat que en el cas dels sectors de la producció primària i la sanitat, ja que podrien produirse esdeveniments de gran impacte impossibles de predir. La primera gran incògnita del futur és la taxa de desenvolupament de la biologia sintètica, que inclou l’àmbit de l’enginyeria metabòlica. Aquestes tecnologies podrien modificar radicalment els tipus de substàncies produïdes per les cèl·lules vives, especialment a les aplicacions de sistemes industrials tancats. Probablement, les restriccions legislatives limitaran l’impacte de la biologia sintètica en l’agricultura i la sanitat en el període anterior al 2015. La segona incògnita és la taxa de desenvolupament de les tecnologies competidores. Mentre que les biorefineries podrien convertirse en la font de subministrament d’energia baixa en carboni més important d’algunes regions, a d’altres seria més apropiat implantarhi centrals solars, eòliques, undimotrius, geotèrmiques o nuclears, fonts més barates i sostenibles d’energia neutra en carboni. La tercera incògnita implica els preus relatius i la disponibilitat del cru si es compara amb els recursos de biomassa, que influiran en la viabilitat comercial dels

processos de producció biotecnològica respecte als processos basats en el petroli.

Malgrat la incertesa, se’n poden extreure algunes conclusions generals. L’ús de la biotecnologia a la producció química ha augmentat durant la dècada passada i probablement continuarà fentho, mogut pels costos creixents de l’energia, la nova legislació química (per exemple, REACH a Europa) i unes regulacions mediambientals cada vegada més estrictes. Es desenvoluparan nous biocatalitzadors i uns processos avançats de fermentació més ràpids, econòmics i versàtils que els catalitzadors químics existents. A més, s’està explorant com pot aplicarse l’enginyeria metabòlica a la producció de compostos químics.8 Moltes d’aquestes tècniques es basaran en uns enzims especialment dissenyats per a processos de producció i condicions mediambientals específics. S’espera que tots aquests desenvolupaments incrementin la participació de la biotecnologia en la producció química i permetin l’elaboració d’una àmplia varietat de productes, tot i que caldrà que es produeixin avenços en R+D+I i un èxit de l’ampliació de la producció.

Es preveu que el desenvolupament dels biomaterials continuï experimentant un fort augment fins al 2015, especialment si els preus del petroli es mantenen per sobre dels nivells històrics. Molts biomaterials, com ara els materials aïllants i els plafons compostos, poden fabricarse sense utilitzar les biotecnologies modernes. L’augment de la producció d’altres biomaterials, com els bioplàstics, dependrà dels avenços tècnics. El mercat dels biopolímers –a partir dels quals es fabriquen molts bioplàstics– està molt vinculat als preus relatius de la biomassa per comparació amb els del petroli, el combustible utilitzat tradicionalment per fabricar polímers. La recent pujada dels preus del petroli ha renovat l’interès pels biopolímers, encara que, alhora, aquest ha decaigut a causa de la pujada dels preus del blat de moro, important font de biomassa per a la seva producció. Malgrat tot, la preocupació pels preus sostinguts del petroli i els productes agrí

8. Per exemple, l’USDA (Departament d’Agricultura dels EUA) va identificar l’àcid succínic i el propanediol com a candidats potencials (2008).


coles hauria d’afavorir l’R+D+I dels biopolímers, especialment els procedents de biomassa residual o dels cultius no destinats al consum.

S’espera que el mercat dels enzims augmenti abans del 2015. Sols als EUA, es preveu que la demanda creixi un 6% anual fins a assolir 2.500 milions d’USD el 2012, especialment en el cas dels biocombustibles, els productes farmacèutics i les aplicacions de paper i pasta de cel·lulosa (Freedonia, 2008). T. Reiss et al. (2007) estimen que el mercat mundial dels enzims creixerà un 6,5% anual, amb unes vendes globals de 7.400 milions d’USD el 2015. L’R+D+I continuarà concentrantse en la selecció i el desenvolupament dels enzims i els processos de producció més eficaços. Això portarà certs beneficis, com ara el fet que alguns processos industrials disminueixin els seus costos i tinguin un impacte mediambiental menor, reduint les despeses d’energia i eliminant alguns subproductes nocius.

Els nous desenvolupaments tecnològics i les inversions públiques i privades en biorefineries pilot i plantes de demostració podrien conduir a crear uns nous tipus de biorefineries abans del 2015, com ara les biorefineries lignocel·lulòsiques o d’altres capaces d’utilitzar diversos tipus de biomassa com a combustible. A més, podria millorarse la viabilitat comercial d’aquestes aplicacions mitjançant un ús nou i versàtil dels bioproductes elaborats a les biorefineries: un exemple d’això és el procés de transformació de la glicerina, subproducte de la producció de biodièsel, en biopolímer.

Del 2000 al 2007, va augmentar molt la producció de biocombustibles, fenomen degut en part a la producció d’etanol, que es va triplicar fins a assolir els 52.000 milions de litres, i a la producció de biodièsel, que va créixer onze vegades, fins a arribar als 11.000 milions de litres (OCDEFAO, 2008). S’espera que la producció de biodièsel continuï augmentant ràpidament fins a doblar els nivells del 2007 l’any 2017. A causa dels mandats de producció ambiciosos i els alts preus de l’energia, és molt probable que augmenti l’R+D+I dels biocombustibles. Això contribuirà al desenvolupament de noves matèries primeres agrícoles

i enzims que ajudin a incrementar la capacitat de producció, reduir els requisits de biomassa i energia i disminuir els costos de l’ús de la biomassa cel·lulòsica.

2

Reptes i oportunitats fins al 2030

Per al desenvolupament de la bioeconomia, cal que les innovacions s’implementin amb èxit. Totes les actuacions, inversions i resultats de la R+D+I biotecnològica han de tenir un únic objectiu: els productes vendibles. En aquest procés, hi influeixen nombrosos factors, com les condicions legislatives, la propietat intel·lectual, els recursos humans, l’acceptació social, l’estructura del mercat i els models de negoci.

El reglament per a la seguretat i l’eficàcia dels productes biotecnològics condiciona el que es considera un producte comercialment viable, així com els processos d’investigació i els seus costos. Com es mostra al quadre 2, els costos de regulació són més alts per a les varietats de plantes genèticament modificades (oscil·lant entre 0,4 i 13,5 milions d’USD per varietat) i els microorganismes genèticament modificats (aproximadament 3 milions d’USD per varietat), com podrien ser els agents de bioreparació per a la descontaminació de sòls. Quant a la sanitat, el futur del reglament no és clar, ja que les pressions econòmiques i les possibilitats tecnològiques empenyen el sistema en diferents direccions. L’augment dels costos de desenvolupament d’algunes noves tecnologies podria tenir com a conseqüència uns canvis de regulació que fessin créixer el mercat dels fàrmacs individuals, allargant la vida efectiva de les patents. Alternativament, els desenvolupaments tecnològics es podrien afegir a les condicions reguladores i reduir la mida d’aquests mercats.

Tant les empreses com les universitats podrien utilitzar cada vegada més els drets de propietat intel·lectual per incentivar l’intercanvi de coneixements, fent servir mecanismes de col·laboració com els càrtels per a l’explotació de patents o els consorcis d’investigació. Les actituds socials davant la biotecnologia continuaran


condicionant les oportunitats de mercat, però l’opinió pública pot canviar, com seria el cas si els productes biotecnològics aportessin uns beneficis significatius als consumidors o al medi ambient.

Els factors socials, econòmics i tecnològics crearan noves oportunitats de negoci en l’àmbit de la biotecnologia, que requeriran uns nous tipus de model de negoci. Fins avui, els principals models han estat dos: d’una banda, la petita empresa especialitzada en biotecnologia (DBF, de l’anglès dedicated biotechnology

firm), que s’especialitza en recerca i ven els seus coneixements a les grans empreses, i, de l’altre, la gran empresa integrada, que inverteix en R+D+I, fabrica productes i els distribueix. Aquesta estructura caracteritza el sector sanitari, on hi ha sis vegades més DBF que en el sector agrícola i deu vegades més que en l’industrial. A l’agricultura, les tecnologies de modificació genètica han afavorit unes economies d’escala i abast, derivant en una ràpida concentració empresarial. Només unes quantes DBF han estat permanentment lligades a la biotecnologia industrial, ja que la seva rendibilitat depèn de l’habilitat d’augmentar progressivament la producció. Aquest procés requereix uns coneixements tecnològics específics i una gran inversió de capital. Tant les DBF com les grans empreses integrades continuaran tenint un paper rellevant el 2030.

Hi ha dos models de negoci que podrien adquirir importància en el futur: els models de col·laboració, que permeten d’intercanviar coneixements i reduir els costos d’investigació, i els models d’integració, que coordinen diversos actors dispersos a fi de crear i mantenir mercats. Els models de col·laboració són rellevants en tots els àmbits d’aplicació. La seva adopció, combinada amb les noves oportunitats de negoci que ofereixen els cultius de biomassa no destinats al consum humà, podrà revitalitzar les empreses biotecnològiques en els àmbits agrícola i industrial. Els models d’integració podrien aplicarse a les biotecnologies sanitàries per gestionar els següents temes: el complicat desenvolupament de la medicina predictiva i preventiva basada en biomarcadors, la farmacogenètica, els mercats reduïts dels fàrmacs individuals i l’anàlisi de bases de dades clíniques complexes.

Es preveu que l’aplicació de la biotecnologia a la millora de la qualitat de les fibres tèxtils i els aliments per al consum animal i humà augmenti substancialment abans de l’any 2030, impulsada per la creixent demanda i per les grans pressions agronòmiques que provocarà el canvi climàtic. A més, les expectatives d’un augment a llarg termini del preu dels combustibles fòssils, a causa de la caiguda de les fonts econòmiques de petroli, l’augment de la demanda d’energia,

Quadre 2

Costos de regulació indicatius de comercialització de productes biotecnològics (en milers d’USD)

Agricultura

Vegetal

Cultiu GM1 435-13.460

Cultiu SAM2 5-11

Animal

Vacuna3 242-469

Tractament4 176-329

Diagnòstic3 9-189

Sanitat

Tractament5 1.300

Diagnòstic in vitro6 150-600

Indústria

Sortida al mercat de GM7 1.200-3.000

GM en circuit tancat Desconegut

1. Elaboració pròpia a partir de R. Just et al. (2006). Les estimacions més baixes exclouen tots els costos que puguin estar associats amb proves de seguretat humana o mediambiental, mentre que les estimacions més altes sí que els inclouen. Totes les estimacions exclouen “els costos gene-rals logístics i administratius”.2. Xifres procedents del Bundessortenamt alemany. Per a la conversió, s’ha utilitzat la mitjana del tipus de canvi mensual vigent del juny del 2005 al setembre del 2008 (1 EUR =1,34 USD).3. A partir de les dades del Centre de Biologia Veterinària de l’USDA (De-partament d’Agricultura dels EUA). Les estimacions assumeixen que el sol·licitant ja té una llicència d’obertura.4. Costos de l’any fiscal del 2008 de l’FDA proporcionats pel Registre Federal dels EUA (2007a).5. Partint de la sol·licitud de llicència d’un nou fàrmac amb requisit de dades clíniques. Inclou taxes de producte i una estimació aproximada del cost de les inspeccions d’establiment de producció per fàrmac. Dades procedents del Registre Federal dels EUA (2007b).6. Costos de l’any fiscal del 2008 segons dades de l’FDA (2008). Els productes de diagnòstic in vitro es classifiquen com a productes sanita-ris. La xifra més baixa pertany a les empreses amb vendes per un valor inferior a 100 milions d’USD.7. Costos totals per a la indústria el primer any, en USD de 1995. Dades de l’Agència de Protecció Ambiental dels EUA (EPA, 1997).


i les restriccions de la producció de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH) podrien contribuir al creixement del mercat de la biomassa, que inclou els cultius no alimentaris, com els farratges i els arbres, i la matèria primera utilitzada per a la fabricació de biocombustibles, plàstics i altres productes químics. Altres mercats potencials de la biotecnologia estan lligats a la utilització de vegetals en la producció de compostos químics valuosos, com els biofàrmacs, i l’ús combinat de fonts vegetals i animals per a la fabricació de nutracèutics. S’estima que aquestes tendències augmentaran la inversió en tecnologia agrícola.

Al sector agrícola, alguns dels reptes principals es basen en factors socials i institucionals, com ara l’oposició pública a la biotecnologia, la manca de suport legislatiu i les limitacions que n’implica l’ús als països en vies de desenvolupament. En el primer cas, és poc probable que l’oposició pública als cultius alimentaris GM o als animals clonats per mitjà de tècniques GM freni l’ús de la biotecnologia en el futur, però sí que pot incitar les empreses a fer canvis en els tipus de biotecnologia que utilitzen. En el segon cas, el mercat potencial de la biomassa depèn de si els reglaments promouen o no economies que es basin en energies baixes o neutres en carboni. En el tercer cas, una gran part del desenvolupament agrícola es produirà als països en vies de desenvolupament. Aquests països necessitaran incrementar la seva capacitat d’implementació de la biotecnologia, a fi d’adaptar els cultius alimentaris i de fibres vegetals a les condicions locals.

Els desenvolupaments tecnològics ofereixen noves oportunitats i, alhora, nous reptes als sistemes sanitaris existents. La medicina regenerativa, la medicina predictiva i preventiva i la farmacogenètica reduiran els mercats dels fàrmacs individuals. La farmacogenètica també podria reduir la proporció de les noves molècules que fracassen als assaigs clínics, reduint d’aquesta manera els costos de desenvolupament dels fàrmacs. D’altra banda, la medicina predictiva i preventiva pot ser enormement costosa, a causa dels assaigs necessaris a llarg termini per validar milers de biomarcadors potencials.

Les aplicacions sanitàries també comportaran grans reptes socials i institucionals. La capacitat de crear i analitzar grans bases de dades genètiques, fenotípiques, prescriptives i de resultats de salut serà fonamental per al desenvolupament de la medicina predictiva i prescriptiva. La construcció d’aquestes bases de dades requerirà plantejarse solucions per tractar les qüestions de la confidencialitat i la declaració de factors de risc per part dels pacients de les companyies d’assegurances. L’habilitat per detectar reaccions adverses als medicaments o extreure informació de grans bases de dades longitudinals augmentarà els riscs de les empreses farmacèutiques i dificultarà la predicció de vendes futures. Al mateix temps, aquests processos podrien ajudar a identificar beneficis sanitaris desconeguts i obrir nous mercats.

En la indústria, el concepte d’una biorefineria flexible, capaç d’utilitzar diversos tipus de biomassa per produir diferents productes, presenta els elements d’un nou model de negoci. A curt termini, els principals reptes són de tipus logístic: a causa dels elevats costos de transport, cal que les biorefineries se situïn a prop dels recursos de biomassa. A llarg termini, els desenvolupaments tecnològics de l’enginyeria metabòlica i la biologia sintètica podrien desafiar l’actual model de negoci de les biorefineries. Ambdues tecnologies tenen el potencial per desenvolupar microorganismes capaços de produir nombrosos elements, com combustibles i productes químics basats en carboni, amb molt poca matèria primera de biomassa. Aquests sistemes de producció podrien extreure l’energia del sol i el carboni de l’atmosfera. Si tenen èxit, el futur econòmic de les biorefineries podria limitarse a l’elaboració de productes de gran pes i poc valor, com els biocombustibles, a les regions amb un ampli subministrament de biomassa de baix cost.

3

Els escenaris de la bioeconomia el 2030

L’informe de l’OCDE mostra tres possibles escenaris de desenvolupament de la bioeconomia el 2030. El


primer estima l’aspecte que la bioeconomia presentarà probablement aquell any i l’impacte que aquesta tindrà en l’economia global, assumint un progrés tecnològic continuat i un entorn polític i empresarial semblant a l’actual. Els altres dos són ficticis i examinen els possibles esdeveniments i factors impulsors que podrien formar la bioeconomia del futur, tant als estats membres de l’OCDE com a la resta del món.

3.1

La bioeconomia probable

El quadre 3 mostra diverses biotecnologies que, molt probablement, es comercialitzaran abans del 2030. S’estima que suposaran el 35% de la fabricació de productes químics i altres productes industrials, el 80% de la producció de fàrmacs i diagnòstics i aproximadament el 50% de la producció agrícola. Partint d’aquestes dades, es pot determinar que la biotecnologia contribuirà en un 2,7% al PIB dels estats membres de l’OCDE el 2030, sempre que es mantingui l’entorn empresarial actual. En el cas dels estats no membres, la biotecnologia podria representar una part encara més alta, a causa de la gran importància que la producció primària i industrial té sobre el PIB d’aquests països en comparació amb la resta.

Aquestes xifres subestimen el potencial que pot desenvolupar la biotecnologia abans del 2030, ja que exclouen els biocombustibles, les aplicacions encara inimaginables i alguns impactes monetaris difícils de predir, com ara els efectes de les biotecnologies sanitàries en la qualitat i l’esperança de vida i els beneficis mediambientals que poden aportar les biotecnologies agrícoles i industrials. Tampoc no tenen en compte els possibles augments de la producció, que podrien aparèixer si existís una demanda creixent de biomassa com a matèria primera industrial.

És sorprenen el fet que aquestes estimacions impliquin una contribució econòmica superior de les aplicacions industrials, que suposarien el 39% del total dels productes biotecnològics, seguides de les aplicacions agrícoles, que equivaldrien al 36%, i les

sanitàries, que suposarien el 25% del total. Aquests resultats presenten un gran contrast amb l’estimació de l’OCDE sobre la distribució de les inversions en R+D+I el 2003, com mostra el quadre 4. Aquell any, el 87% de les inversions del sector privat en R+D+I biotecnològica es van destinar a aplicacions sanitàries, i només el 2% van anar a parar a aplicacions industrials.

Aquest desajust entre les inversions recents en R+D+I i la capacitat potencial de la biotecnologia per contribuir a l’economia podria explicar la major productivitat de la biotecnologia agrícola i industrial en comparació amb la sanitària. La falta d’incentius polítics, suport legislatiu, investigadors qualificats i inversions públiques addicionals en R+D+I també podrien serne les causes.

3.2

Els escenaris ficticis

L’escenari de la bioeconomia probable del futur descrit més a dalt mostra un gran avenç de la biotecnologia agrícola, sanitària i industrial, però no té en compte tot el seu potencial revolucionari. Als dos escenaris ficticis que es presenten a continuació, s’exploren els canvis més radicals que la biotecnologia hi podria tenir com a conseqüència.

L’any 2030, els efectes revolucionaris potencials d’aquest àmbit estarien condicionats, abans que res, pel nivell d’ús de cada biotecnologia específica i per la solució d’alguns problemes tècnics. Els majors reptes són al sector sanitari i industrial. Pel que fa al sector sanitari, tant la medicina regenerativa com la medicina preventiva i predictiva tenen el potencial de revolucionar l’assistència sanitària i millorar significativament la qualitat de vida de les persones. És possible produir avenços en aquestes disciplines de la medicina abans del 2030, encara que ambdues s’enfronten a unes grans limitacions que poden impedirne el progrés tecnològic i l’aplicació. En el sector industrial, la biotecnologia ofereix els mitjans per fabricar un ampli ventall de productes químics i biocombustibles d’alta densitat energètica, encara que aquest procés


requeriria uns avenços tecnològics significatius i unes noves polítiques que asseguressin la sostenibilitat mediambiental dels sistemes de producció.

Ambdós escenaris ficticis preveuen les tendències de la biotecnologia fins al 2015 i les allarguen fins al 2030, assumint una estructura mundial multipolar i tenint en compte els esdeveniments polítics i naturals plausibles que podrien influir en la bioeconomia. La

seva anàlisi mostra que hi haurà dos factors clau en la formació de la bioeconomia del futur: els sistemes de govern (definits com els sistemes de polítiques i regulacions que determinen el desenvolupament de la bioeconomia) i la competitivitat econòmica de les biotecnologies innovadores.

Respecte a la competitivitat, els escenaris ficticis mostren que un canvi en el sistema de finançament

Quadre 3

Biotecnologies que probablement sortiran al mercat abans del 2030

Agricultura Sanitat Indústria

Ús generalitzat de selecció assistida per marcadors (SAM) en el cultiu de plantes i la cria de bestiar, peix i marisc.

Nous fàrmacs i vacunes, basats en part en coneixements biotecnològics, que re-bran aprovació de mercat cada any.

Enzims millorats per a un ventall creixent d’aplicacions del sector químic.

Varietats modificades genèticament (GM) dels principals cultius i arbres, adequant-ne els continguts de midó, oli i lignina a la millora del processament in-dustrial i el rendiment de conversió.

Major ús de la farmacogenètica als as-saigs clínics i a la pràctica prescriptiva, amb una caiguda del percentatge de pa-cients elegibles per a tractaments con-crets.

Microorganismes millorats i capaços de produir un major nombre de productes químics en un sol pas, alguns dels quals es basen en gens identificats per mitjà de la bioprospecció.

Ús de plantes i animals GM per produir fàrmacs i altres compostos de gran valor.

Millores en la seguretat i l’eficàcia dels tractaments terapèutics, gràcies a la combinació de dades farmacogenèti-ques, prescriptives i de resultats de salut a llarg termini.

Biosensors, per al monitoratge en temps real d’agents contaminants, i biometria, per a la identificació de persones.

Varietats millorades dels principals cul-tius alimentaris, amb un major rendi-ment, resistència a pesticides i tolerància a pressions, desenvolupades mitjançant GM, SAM, tècniques intragèniques o cis-gènesi.

Recerca intensiva de factors de risc genètic en malalties comunes com ara l’artritis.

Biocombustibles d’alta densitat energèti-ca produïts a partir de canya de sucre i biomassa cel·lulòsica.

Més diagnòstics de malalties relaciona-des amb les característiques genètiques del bestiar, el peix i el marisc.

Millores en els sistemes de subminis-trament de fàrmacs a través d’una con-vergència de biotecnologia i nanotecno-logia.

Major quota de mercat de biomaterials com els bioplàstics, especialment en els àmbits favorables on aquests ofereixin avantatges addicionals.

Clonació de bestiar de cria de gran valor. Nous nutracèutics, alguns dels quals se-ran produïts per microorganismes GM i d’altres, a partir d’extractes vegetals o marins.

Increment dels cultius d’aliments bàsics als països en vies de desenvolupament, millorant-ne l’aportament de vitamines i micronutrients mitjançant tecnologies GM.

Proves genètiques de baix cost per deter-minar els factors de risc de malalties crò-niques com ara l’artritis, la diabetis de tipus 2, les cardiopaties i alguns tipus de càncer.

Medicina regenerativa, que permetrà tractar millor la diabetis i reparar o reem-plaçar alguns tipus de teixits malmesos.


de l’assistència sanitària podria fomentar ràpidament la innovació de la medicina regenerativa. En un altre escenari plausible, seria l’opinió pública la causant que algunes biotecnologies no arribessin a desenvolupar el seu potencial. Un bon exemple d’això podria ser la medicina predictiva i preventiva, on els avenços es veurien limitats per una resistència pública mal planificada i uns sistemes d’assistència sanitària intrusius. Els escenaris ficticis també exploren les possibles conseqüències de la innovació tecnològica, com la creixent competència entre els biocombustibles derivats de biomassa, els biocombustibles a base d’algues i els sistemes de transport elèctrics. Els problemes de competitivitat de les tecnologies sostenibles ecològicament més prometedores s’agreujaran si no se’ls dóna un suport sòlid i suficient a llarg termini.

Sens dubte, es pot afirmar que un dels factors més rellevants en el desenvolupament de la bioeconomia serà la reacció dels governs davant les crisis del futur (per exemple, les causades per les finances, l’escassetat d’aliments o les pandèmies). També hi exerciran un paper fonamental la cooperació internacional, especialment dins dels països en vies de desenvolupament, i les estructures d’incentius per a la recerca i els mercats. Aquestes estructures d’incentius influiran en la viabilitat comercial dels diversos tipus de biotecnologies i en la distribució dels seus beneficis. També podrien potenciar les tecnologies ecològicament sostenibles davant d’altres de menys benignes –o al contrari.

4

Disseny d’una agenda política

Per fer realitat les promeses de la bioeconomia l’any 2030, calen unes pautes que puguin donar solució als reptes tecnològics, econòmics i institucionals. En el cas d’algunes aplicacions biotecnològiques, només caldrà ajustar mínimament les polítiques actuals. Altres àmbits de la biotecnologia no desenvoluparan tot el seu potencial sense una major intervenció i la creació d’uns nous mecanismes polítics.

Les innovacions biotecnològiques poden tenir un gran impacte sobre l’economia global, fet que farà necessària una combinació de polítiques que en gestionin el desenvolupament. Són tres els efectes que podrien tenir les innovacions: incremental, disruptiu o radical. Les innovacions incrementals s’adapten bé a les estructures reguladores i econòmiques existents en molts dels casos (tot i que no en tots). Les tecnologies disruptives i radicals tenen generalment una perspectiva de vida més llarga que les incrementals i poden conduir a la desaparició d’empreses i estructures industrials, comportant uns majors problemes polítics. D’altra banda, també poden afavorir una millora de la productivitat. El repte és desenvolupar un marc polític que pugui donar un suport flexible a cada tipus de biotecnologia, amb els corresponents beneficis socials i econòmics.

Quadre 4

Inversions actuals en R+D+I, davant dels mercats biotecnològics futurs

AplicacióTotal de despeses de negoci en R+D+I

biotecnològica a l’OCDE el 2003Estimació del valor afegit brut (VAB)* potencial

del sector biotecnològic a l’OCDE** el 2030

Sanitat 87% 25%

Agricultura 4% 36%

Indústria 2% 39%

D’altres 7% -

100% 100%

* La publicació inclou una metodologia detallada per determinar el percentatge del VAB.** La majoria dels estats membres de l’OCDE, així com diversos estats de l’Europa dels 25 que no pertanyen a aquest organisme.Font: per a la distribució de les inversions en R+D+I biotecnològica: ODCE (2006). Biotechnology Statistics. OCDE. París.


Cal que la política abordi els reptes que planteja la biotecnologia en cadascun dels àmbits d’aplicació principals (agrícola, sanitari i industrial), gestioni els problemes transversals de la propietat intel·lectual i la integració d’aplicacions, i faci front als temes globals.

L’agricultura s’enfronta a un ampli ventall de reptes polítics, que inclouen la necessitat de simplificar la regulació, promoure l’ús de la biotecnologia per millorar el contingut nutritiu dels cultius d’aliments bàsics als països en vies de desenvolupament, assegurar el comerç sense traves de les mercaderies agrícoles i gestionar la caiguda de la viabilitat econòmica d’alguns sectors en competir amb d’altres de més eficients. Els principals reptes de les aplicacions sanitàries són alinear els incentius privats destinats al desenvolupament de tractaments sanitaris amb els objectius reals de la sanitat pública i gestionar una transició cap a la medicina regenerativa i la medicina predictiva i preventiva, disciplines amb el potencial de revolucionar els sistemes sanitaris actuals. La biotecnologia industrial s’enfronta a molts futurs possibles, a causa del gran nombre de productes competitius disponibles amb origen dins i fora de la biotecnologia. Per identificar les alternatives més sostenibles en termes mediambientals, cal que els estàndards de l’anàlisi del cicle de vida es vinculin a unes polítiques eficaces i capaces de donar el suport necessari a les biotecnologies industrials.

Si es vol desenvolupar tot el potencial beneficiós de la bioeconomia, cal elaborar unes polítiques fermament orientades cap a la finalitat, liderades tant pels governs com per les empreses més importants. Els objectius generals són establir les metes d’aplicació de la biotecnologia al sector agrícola, industrial i sanitari; crear les condicions estructurals necessàries per assolir aquestes metes, com ara la creació d’acords regionals i internacionals; i aconseguir que les polítiques siguin capaces d’adaptarse flexiblement a les noves possibilitats.

5

Bibliografia

Archon x-Prize (2007). “A $10 Million Prize for the First Team to Successfully Sequence 100 Human Genomes in 10 Days”. Archon X Prize for Genomics. <http://genomics.xprize.org/genomics/archonxprizeforgenomics/prizeoverview>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

Arundel, A.; SAwAyA, D. (2009a). “Trends in the Application of Biotechnology to Agriculture and Related Natural Resources to 2015”. OECD Journal: General Papers, vol. 2009/3. OECD. París.

Arundel A.; SAwAyA, D. (2009b). “Health Biotechnologies to 2015”. OECD Journal: General Papers, vol. 2009/3. OECD. París.

AShton, G. (2001). “Growing pains for biopharmaceuticals”. Nature Biotechnology, vol. 19, núm. 4. Nature, pàg. 307311.

cArlSon, R. (2007). Genome Synthesis and Design Fu-tures: Implications for the US Economy. BioEra.

cder (2002). “Preventable Adverse Drug Reactions: A Focus on Drug Interactions”. 31 de juliol del 2002. FDA. <www.fda.gov/CDER/drug/drugreactions/default.htm>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

de PAlmA, A. (2006). “Pharmacogenomics and the Brave New World of Personalized Medicine”. PharmaManufacturing.com. <www.pharmamanufacturing.com/articles/2006/047.html>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

emeA (2006). “PUBLIC STATEMENT: EU (European Commission and EMEA) and FDA agree on guiding principles for joint FDA EMEA voluntary genomic data submission briefing meetings”. 31 de maig del 2006. <www.emea.europa.eu/pdfs/general/direct/pr/ 19136706en.pdf>. Consulta: 14 de desembre del 2007.


ePA (1997). Regulatory Impact Analysis of Regulations on Microbial Products of Biotechnology. Agència de Protecció Mediambiental dels EUA <www.epa.gov/opptintr/biotech/pubs/pdf/ria002.pdf>. Consulta: 4 de febrer del 2009.

FAo (2009). FAOSTAT Database. FAO. Roma.

FdA (2005). “Guidance for Industry: Pharmacogenomic Data Submissions”. Març del 2005. <www.fda.gov/cder/guidance/6400fnl.pdf>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

FdA (2008). “Table of Valid Genomic Biomarkers in the Context of Approved Drug Labels”. <www.fda.gov/cder/genomics/genomic_biomarkers_table.htm>. Consulta: 29 d’abril del 2008.

FreedoniA (2008). Enzymes to 2012. <www.freedoniagroup.com/brochure/23xx/2351smwe.pdf>.

GeneteStS (2008). <www.genetests.org/>. Consulta: 27 d’agost del 2009.

heAlth cAnAdA (2007). “Release of Guidance Document: Submission of Pharmacogenomic Information”, 14 de febrer del 2007. <www.hcsc.gc.ca/dhpmps/brgtherap/applicdemande/guides/pharmaco/pharmaco_guid_ld_200702_e.html>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

herPer, M.; lAnGreth, R. (2007). “Will You Get Cancer?”. 18 de juny del 2007. Forbes. <www.forbes.com/business/forbes/2007/0618/052_2.html>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

hirSchler, B. (2007). “Personalized Medicine slowly taking shape”. 15 de novembre del 2007. Reuters. <www.reuters.com/article/idUSDIS55581820071115>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

ich (2008). Genomic Biomarkers Related to Drug Res-ponse: Context, Structure and Format of Qualification

Submissions. Conferència Internacional d’Harmonització <www.ich.org/LOB/media/MEDIA4745.pdf>. Consulta: 23 de gener del 2009.

inFormA heAlthcAre (2007a). Base de dades PHARMAPROJECTS. 2007. Regne Unit. Consulta: maig del 2007.

inFormA heAlthcAre (2007b). Base de dades PHARMAPREDICT. 2007. Regne Unit. Consulta: març del 2007.

JAmeS, C. (20071997). “Global Status of Commercialized Biotech/GM Crops”. ISAAA Briefs núm. 37, 35, 34, 32, 30, 27, 24, 21, 12, 8. Ithaca, Nova York.

JuSt, R. et al. (2006). “Regulating Agricultural Biotechnology: Economics and Policy”. Springer. Nova York, pàg. 3759.

KAnehiSA, M.; BorK, P. (2003). “Bioinformatics in the postsequence era”. Nature Genetics Supplement, vol. 33. Nature, pàg. 305310.

moore, K.; thAtcher, W.W. (2006). “Major Advances Associated with Reproduction in Dairy Cattle”. Journal of Dairy Science, vol. 89, pàg. 12541266.

murthy, V.; Krumholz, H.M.; GroSS, C.P. (2004). Participation in Cancer Clinical Trials. Journal of the American Medical Association, vol. 291, pàg. 27202726.

ncBi (2004). “One Size Does Not Fit All: The Promise of Pharmacogenomics”. 31 de març del 2004. <www.ncbi.nlm.nih.gov/About/primer/pharm.html>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

nill, K. (2001). Metabolic Engineering. <biotechterms.org/sourcebook/saveidretrieve.php3?id=2189>.

ocde (2005). “Bioinformatics”. OECD Glossary of Statistical Terms. <http://stats.oecd.org/glossary/detail.asp?ID=6307>. Consulta: 14 de desembre del 2007.


ocde (2006). Biotechnology Statistics. OECD. París.

ocde (2007). Pharmacogenetics Policy Report: Oppor-tunities and Challenges for Health Systems. Working Party on Biotechnology, Directorate for Science, Technology and Industry, Committee for Scientific and Technological Policy. OECD. París.

ocde (2009). The Bioeconomy to 2030: Designing a Policy Agenda. OECD. París.

ocde -FAo (2008). Agricultural Outlook 2008-2017. OECD. París.

PhArmGKB (2007). “Annotated PGx Gene Information”. <www.pharmgkb.org/search/annotatedGene/index.jsp>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

PhilliPS, K. (2006). “The Intersection of Biotechnology and Pharmacogenomics: Health Policy Implications”. Health Affairs, vol. 25, núm. 5. Health Affairs, pàg. 12711280.

Pwc (2005). Personalized Medicine: The Emerging Phar-macogenomics Revolution. Price Waterhouse Coopers. Febrer del 2005. <www.pwc.com/techforecast/pdfs/pharmacowbx.pdf>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

rAdley, D.; FinKelStein, S.; StAFFord, R. (2006). “Offlabel Prescribing Among OfficeBased Physicians”. Archive of Internal Medicine, vol. 166, pàg. 10211026.

reGiStre FederAl delS euA (2007a), Animal Drug User Fee Rates and Payment Procedures for Fiscal Year 2008, vol. 72, núm. 148. <www.fda.gov/OHRMS/DOCKETS/98fr/073782.pdf>. Consulta: 4 de febrer del 2009.

reGiStre FederAl delS euA (2007b). Prescription Drug User Fee Rates for Fiscal Year 2008, vol. 72, núm. 197. <www.fda.gov/OHRMS/DOCKETS/98fr/075052.pdf>. Consulta: 4 de febrer del 2009.

reiSS, T. et al. (2007). Consequences, Opportunities and Challenges of Modern Biotechnology for Europe. Task 2 Main Report. Joint Research Centre Reference Reports. IPTS. Sevilla.

reSeArch And mArKetS (2006). “How to Succeed in Personalized Medicine by Using Tools and Techniques”. Gener del 2006. Drug and Market Development. <http://researchandmarkets.com/reportinfo.asp?report_id=344555>. Consulta: 14 de desembre del 2007.

tSoKA, S.; ouzouniS, C. (2000). “Recent developments and future directions in computational genomics”. FEBS Letters, vol. 480, núm. 1. Elsevier, pàg. 4248.

u.S. GAo (2006). New Drug Development – Science, Business, Regulatory, and Intellectual Property Issues Ci-ted as Hampering Drug Development Efforts. A U.S. GAO, Oficina de Responsabilitat Governamental dels EU. Washington, D.C.

unu-merit (2008). GM Field Trial Database. Maastricht.

uSdA (2008). U.S. Biobased Products: Market Poten-tial and Projections through 2025. Departament d’Agricultura dels EUA. <www.usda.gov/oce/reports/energy/BiobasedReport2008.pdf>. Consulta: 22 de gener del 2009.

33Monogràfic

Rellevància de la biotecnologia a Espanya

Rafael CamachoFundació Genoma Espanya

La biotecnologia, juntament amb les tecnologies de la informació i la nanotecnologia, són sectors que molts analistes consideren el motor principal de canvi tecnològic, amb efectes profunds sobre el desenvolupament econòmic i social. Pot contribuir, i ho ha de fer, a abordar els grans reptes que afronta la humanitat les pròximes dècades: seguretat alimentària, subministrament energètic, canvi climàtic, salut, etc.

La biotecnologia constitueix una de les cinc accions estratègiques del VI Pla Nacional de Recerca Cientí fica, Desenvolupament i Innovació Tecnològica 20082011. Amb això, el Govern pretén potenciar la participa ció espanyola en el desenvolupament d’una economia basada en els recursos biològics i en l’aplicació del coneixement, que millori la competitivitat de les nostres empreses en els sectors de la salut, agroalimentari i industrial, i que protegeixi i millori el medi ambient.

La biotecnologia i, més recentment, les investigacions sobre el genoma (i les tecnologies genòmiques) estan contribuint cada vegada més a millorar la qualitat de l’assistència sanitària i la competitivitat em

presarial, i a generar ocupació qualificada als països més desenvolupats del món. L’impacte potencial de la biotecnologia només és comparable al que va tenir lloc amb l’arribada de les tecnologies de la informació.

Té la capacitat d’afectar sectors que generen fins al 20% del PIB, com el de la medicina, la farmàcia, l’ener gia, el medi ambient, l’agroalimentari, el químic, etc. Per tant, més enllà de les empreses altament innovadores, tradicionalment associades a aquest sector, la biotecnologia afecta i ofereix noves alternatives a empreses de sectors madurs i més tradicionals.

Per comprendre i analitzar de manera adequada l’impacte que té la biotecnologia a Espanya, la Fundació Genoma Espanya publica un informe biennal sobre la rellevància d’aquesta disciplina al nostre país. Per fer l’informe s’analitzen dades de cinc àrees diferents, que cobreixen des de la generació del coneixement en l’àmbit científic fins a la percepció social, sense oblidar la rellevància econòmica i empresarial d’aquest nou sector. Aquestes cinc àrees són les següents:


• Rellevància científica i tecnològica.• Subvenció i crèdit públic.• Rellevància empresarial i financera.• Comparativa internacional i impacte macroeco

nòmic.• Percepció social i rellevància clínica.

1

Rellevància científica i tecnològica

La rellevància científica es mesura, principalment, pel nombre d’articles publicats en revistes internacionals de prestigi reconegut i pel factor d’impacte (indicador de qualitat) d’aquests articles. En aquest sentit, el nostre país ocupa un lloc destacat, ja que Espanya se situa en el cinquè lloc del rànquing de la UE15 quant a producció científica. En concret, en l’àrea de biociències, el nostre país va produir al voltant del 3,2% de tots els articles científics mundials durant l’últim any analitzat. D’aquesta manera, la posició competitiva d’Espanya en la ciència que suporta els desenvolupaments biotecnològics és alta i la seva taxa de creixement és més gran que la mitjana mundial.

L’impuls que està rebent la investigació a Espanya els últims anys, a través del Pla Nacional d’R+D+I, està tenint com a resultat l’increment de la producció científica, i ens situa per sobre de països com Suècia i Holanda.

Amb referència al personal científic, el nombre total de treballadors dedicats a R+D en biotecnologia a Espanya se situa entorn de les 18.000 persones. Els investigadors públics continuen representant un 75% del total, xifra que mostra la importància que tenen els centres públics d’investigació com a motor de la producció científica que serveix de base per a les aplicacions de la biotecnologia.

Les sol·licituds i les concessions de patents constitueixen un dels indicadors més encertats per mesurar la transferència de coneixement científic cap als productes i les aplicacions. En línies generals, l’indicador de sol·licituds de patents biotecnològiques espanyoles és baix, si bé ha experimentat un gran creixement els últims anys.

Al llarg dels dos últims anys analitzats, el nombre de patents sol·licitades davant de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM) s’ha duplicat, gràcies, entre altres factors, a la major consciència sobre la innovació en institucions públiques, al programa de suport i finançament de Genoma Espanya, que va

Gràfic 1

Contribució a la producció científica mundial en biociències dels set països principals de la UE-1510%

9%

8%

7%

6%

5%

4%

3%

2%

1%

0%

Regne UnitEspanya

AlemanyaHolanda

FrançaSuèciaItàlia

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 20082007

Gràfic 2

Evolució del nombre de sol·licituds de patents davant de l’OEPM en biotecnologia

Mixtes Institucions públiquesEntitats privades

81

2000

110

2001

96

2002

105

2003

114

2004

94

2005

119

2006 2007

200

2008

250

200

150

100

50

0

202

35Monogràfic. Rellevància de la biotecnologia a Espanya

començar el 2005, i a la maduració d’algunes empreses biotecnològiques.

A tall d’exemple, gràcies al programa de suport de finançament de patents de la Fundació Genoma Espanya, l’any 2009 es van presentar més de 126 patents davant de l’OEPM.

Un altre indicador important relacionat amb la transferència de tecnologia és el nombre de contractes entre empreses i universitats en l’àrea de biotecnologia. La col·laboració entre investigadors i empreses és un factor fonamental per al desenvolupament tecnològic i, com es pot apreciar al gràfic 3, els últims anys hi ha una tendència de creixement en el nombre d’aquestes col·laboracions.

Les empreses spin-off que sorgeixen de les institucions públiques ajuden a transferir el coneixement i la investigació científica a l’àmbit empresarial, fomentant el sector biotecnològic productiu a través de la innovació. Així mateix, constitueixen una font generadora d’ocupació.

Des del començament d’aquest estudi, l’any 2000, s’ha estat observant una tendència de creixement en el nombre d’empreses de base biotecnològica (spin-off) creades des de les institucions públiques, per la qual cosa, gràcies a aquests indicadors, podem afirmar que la relació universitatempreses en la biotecnologia té bona salut i sembla que es fa més estreta amb el pas dels anys. Una altra dada molt significa

tiva és que es creen entre 1315 noves spin-off anualment.

El programa de formació de bioemprenedors (BioCampus) que Genoma Espanya té en marxa des del 2005 és un dels vehicles que han facilitat la creació de spin-off i empreses biotecnològiques. Es tracta d’un programa de formació i assessorament que té com a objectiu principal impulsar, donar suport i promoure la creació d’empreses innovadores de base tecnològica en l’àmbit de la biotecnologia en un sentit ampli. Els resultats del programa són molt satisfactoris, ja que aproximadament el 28% de les idees de negoci que es presenten es converteixen en projectes empresarials amb potencial.

2

Subvenció i crèdit públic

Les subvencions i el crèdit públic dedicat a la investigació, al desenvolupament i a la innovació en biotecnologia tenen una gran importància, ja que palanquegen el desenvolupament i la inversió privada. Gràcies a aquests ajuts, es crea la base de coneixement sobre la qual afermar el desenvolupament d’aquest nou sector tecnològic, estratègic per a la indústria farmacèutica, química, energètica i agroalimentària.

La subvenció i el crèdit públic en biotecnologia a Espanya han mostrat una tendència contínua de creixement que s’ha estat observant els últims anys, amb una taxa de creixement anual del 22%. Encara que la xifra rècord en subvenció pública va tenir lloc l’any 2007, l’últim any d’estudi es van destinar més de 507 M€ al finançament de projectes d’R+D+I i infraestructures en biotecnologia.

Quant a la innovació, durant l’últim any analitzat es va produir un augment en la subvenció del 23% respecte a l’any anterior, a causa de l’aportació de les comunitats autònomes i del Ministeri de Ciència i Innovació (MICINN).

Els crèdits públics concedits a R+D+I en biotecnologia tenen una funció creixent en el finançament d’R+D+I dut a terme des del Ministeri de Ciència i

Gràfic 3

Evolució dels contractes OPI-empresa en biotecnologia

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007

24

35

50

4045

51 49

5861

2008

90

80

70

60

50

40

30

20

10

0

2.500

2.000

1.500

1.000

500

0

Mili

ons

d’€

1.612

895

1.115

1.2101.445

1.537

1.732 1.724

1.291


Innovació per mitjà de les seves diferents actuacions. En aquest sentit, l’any 2007 es va tornar a assolir un rècord en el finançament, i la quantia concedida en préstecs reemborsables i avançaments va arribar a 116 M€, 33 milions per a infraestructures i 83 milions per a innovació, principalment a través del programa PROFIT. L’últim any d’estudi (2008) es va produir un lleuger descens, a causa, principalment, de la desaparició del programa PROFIT, encara que la quantia destinada a infraestructures va augmentar.

L’ajut (subvenció i crèdit) en R+D+I a projectes i infraestructures en biotecnologia representa aproximadament el 45% de la despesa pública total, i queda un 55% addicional repartit entre manteniment i edificis (9%), personal no adscrit a projectes (5%), i funcionaris d’escales científiques (41%). D’aquesta manera, l’últim any analitzat, les estimacions d’inversió i despesa pública total en biotecnologia van superar els 1.300 M€, continuant la tendència de creixement iniciada el 2003.

3

Rellevància empresarial i financera

El conjunt d’empreses amb activitats en biotecnologia és molt divers i heterogeni, inclou empreses tecnològiques, empreses dedicades al desenvolupament

farmacèutic, empreses industrials tradicionals, empreses energètiques i, és clar, empreses de serveis i comercials.

Tenint en compte la seva dedicació a la biotecnologia, existeixen dos grans grups d’empreses:

• Empreses de biotecnologia (EB) pròpiament dites, que són aquelles que duen a terme activitats en R+D+I o inversions productives, i que orienten la major part del negoci a la biotecnologia.

• Empreses industrials, de serveis i comercials (EIB) amb interessos, desenvolupaments i productes en biotecnologia.

L’evolució del nombre total d’empreses, tant biotecnològiques com industrials, de serveis i comercials, ha estat molt positiva. D’aquesta manera, per al període estudiat per Genoma Espanya al seu informe sobre el sector, s’ha produït un increment del 70%, passant de 393 a 669 empreses. Sens dubte, la tipologia d’empresa que més creix és l’EB, que experimenta un creixement del 239% per al període 20002008, passant de 81 a 275 empreses. Actualment existeixen més de 300 empreses biotecnològiques (EB).

El gruix de les empreses, tant les tecnològiques com les industrials, de serveis o comercials, principalment se situa en cinc comunitats autònomes: Madrid, Catalunya, Andalusia, Comunitat Valenciana i País Basc.

Gràfic 4

Ajut públic total per a R+D+I en biotecnologia

289

2000

312

2001

365

2002

462

2003

581

2004

720

2005

1.017

2006 2007

1.231

2008

1.400

1.000

600

200

-200

1.376

Mili

ons

d’€

Gràfic 5

Evolució de les EB i de les EIB

2000

800

700

600

500

400

300

200

100

02001 2002 2003 2004 2005 2006 20082007

393

312

81

424

324

100

463

337

126

492

343

149

522

358

164

556

363

193

585

369

216

669

394

275

635

385

250

EB EIB Total


Pel que fa a la distribució per sectors, entre les empreses biotecnològiques, dues terceres parts tenen una clara orientació sanitària, bé perquè es dediquen al desenvolupament de noves tecnologies i aplicacions o d’agents terapèutics, o bé perquè es dediquen al diagnòstic clínic. En les empreses EIB, el pes específic de l’orientació sanitària perd una mica de protagonisme a favor del sector agroalimentari.

En aquest sentit, l’Associació Espanyola de Bioempreses (ASEBIO) ha elaborat dos documents en els quals es fa una radiografia de l’R+D biotecnològica espanyola en les àrees sanitària i industrial.

En el pipeline de l’àrea sanitària es recull la cartera de productes per a la salut que estan desenvolupant diferents empreses biotecnològiques al nostre país. S’hi inclouen 57 companyies que aporten un total de 239 projectes corresponents a medicaments i sistemes de diagnòstic per a ús humà i 15 productes corresponents a salut animal. Dins de l’àrea de medicaments, destaquen quatre empreses que ja han llançat els productes al mercat (PharmaMar, Palau Pharma, GPPharm i Merck).

Per la seva banda, el pipeline de biotecnologia blanca o industrial recull els productes, els processos i les tecnologies que estan desenvolupant les empreses associades a ASEBIO, així com les seves diferents fases de desenvolupament. S’hi mostra que el 41% d’aquests desenvolupaments són tecnologies, el 36% productes i el 23% restant són processos. Cal desta

car que el 48% del global ja es troba en fase d’R+D aplicada i gairebé el 50% s’estan produint a escala industrial.

Com que es tracta d’un sector tecnològic en fase de maduració, les empreses de biotecnologia (EB) a Espanya són de mida modesta i encara representen un nombre relativament petit.

Tanmateix, és destacable el creixement constant que, des de l’any 2000, han experimentat tant la facturació com el nombre d’empleats, amb un creixement anual mitjà del 32,5% i el 48%, respectivament.

La facturació de les empreses de biotecnologia espanyoles s’estima que va assolir els 706 M€ l’any 2008, la qual cosa, en termes de riquesa nacional, significa el 0,06% del producte interior brut (PIB), que duplica la xifra de contribució al PIB de l’any 2000. Durant el període d’estudi 20002008, la facturació de les empreses biotecnològiques s’ha incrementat un 260%.

En aquest context és important assenyalar que algunes de les empreses del sector estan involucrades en el descobriment i el desenvolupament de molècules actives (p. ex., fàrmacs), per la qual cosa la facturació mitjana actual no seria un paràmetre ideal de valoració, ja que caldria tenir en compte la facturació futura d’aquestes empreses o les expectatives de generar beneficis en el futur, cosa que només es pot conèixer mitjançant valoracions concretes de cada empresa o per la capitalització borsària de les que cotitzen a la borsa. En aquest context, és important assenyalar l’oportunitat

Gràfic 6

Salut humana / medicaments

Oncologia56%

Neurociències26%

D’altres 20% Cardiovascular 11%

Hematologia 10%

Malalties infeccioses 9%

Malalties inflamatòries 9%

Dermatologia 7%

Immunologia 7%

Gastroenterologia 4%

Gràfic 7

Productes, processos i tecnologies

Tecnologies 41%

Productes 36%

Processos 23%


que ofereix el nou Mercat Alternatiu Borsari (MAB), al qual s’han incorporat dues empreses biotecnològiques (Neuron i AB Biotics) l’any 2010.

Des del punt de vista de la rellevància empresarial, un altre indicador important és la inversió en R+D de les empreses de biotecnologia a Espanya. La inversió privada en R+D en biotecnologia suposa, segons xifres de l’INE i per a l’any 2008, el 35% de la despesa total (pública i privada) en l’R+D biotecnològica, i l’increment mitjà de la despesa interna en R+D de les empreses biotecnològiques és d’un 25%.

El capital risc invertit en biotecnologia a Espanya augmenta de manera gradual, i el major volum es dóna al final del període estudiat; tanmateix, encara ens trobem lluny dels EUA i del conjunt de la UE15, que ens avantatgen en diversos ordres de magnitud.

4

Comparativa internacional i impacte econòmic

Si comparem el sector biotecnològic espanyol amb els seus competidors principals, europeus i mundials, per mitjà de diferents indicadors, en podem visualitzar l’evolució i el pes específic.

Fent aquesta anàlisi comparativa, observem que la bio tecnologia espanyola evoluciona de manera favorable, mentre que la resta de països (Alemanya, UE15, Ca nadà i EUA) sofreix oscil·lacions en les taxes de creixement (tal com passa en mercats més consolidats i madurs).

Espanya continua la seva fase d’expansió creixent anualment un 3,46% davant dels EUA, si bé la mida del nostre sector continua sent relativament petita i, en termes relatius, supera lleument el 34% del nordamericà. Els últims vuit anys, la nostra posició ha millorat més de 8 punts percentuals respecte al país líder.

La inversió pública espanyola en R+D ha protagonitzat un creixement de 17 punts percentuals en relació amb els EUA, cosa que està produint una millora del posicionament de la biotecnologia espanyola i un efecte multiplicador dels resultats. De la mateixa manera, altres indicadors, especialment el dels empleats en empreses biotecnològiques, han possibilitat que Espanya hagi retallat en més de 12 punts percentuals la diferència relativa que mantenia l’any 2000 amb els EUA. Els pitjors registres els obtenim en les inversions en capital risc, ja que el nostre índex és quatre vegades inferior al de la UE, i únicament suposa un 6,3% del valor de la inversió del país líder.

Quant a l’evolució, Espanya és el país amb un índex més alt d’evolució de la biotecnologia i el que ha expe

Gràfic 8

Evolució de la facturació de les EB a Espanya

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008(est.)

800

700

600

500

400

300

200

100

0

197

271309

332

414

617

749706*684*

Mili

ons

d’€

* La facturació de les EB el 2007 i 2008 disminueix per l’adquisició de Serono (EB) per Merck (EIB).

Gràfic 9

Percentatge de capital risc invertit enfront del total

2000

20

18

16

14

12

10

8

6

4

2

02001 2002 2003 2004 2005 2006 20082007

3,3

3,20,4

7,3

5,4

0,5

12,6

3,5

0,7

16,1

2,5

0,3

18,6

2,0

0,2

17,3

2,3

0,3

10,2

2,1

2,8

11,0

1,7

0,8

14,0

1,1

1,6

Espanya UE-15 EUA


rimentat un creixement més gran en els seus resultats de biotecnologia els últims set anys.

L’impacte macroeconòmic de la biotecnologia a Espanya, mesurat per l’economia directa, indirecta i induïda per a l’últim any analitzat (2007), va ser de 8.189 M€, que suposa gairebé el 0,8% del PIB total, i és responsable, directament i indirectament, de més de 63.300 llocs de treball. Segons les declaracions de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, l’impacte macroeconòmic de la biotecnologia el 2010 ascendeix a l’1,2% del PIB nacional.

Si analitzem l’evolució registrada a l’aportació general de la biotecnologia al conjunt de l’economia espanyola, comprovarem que presenta el perfil clàssic d’una nova tecnologia en expansió, per la qual cosa es podria esperar que els pròxims anys fins i tot es pugui incrementar el ritme de creixement d’aquesta aportació, tal com s’intueix al gràfic 10.

5

Percepció social i rellevància clínica

Des del punt de vista social, la percepció de l’opinió pública respecte a la biotecnologia conclou que els ciutadans espanyols tenen una valoració molt positi

va de la biotecnologia (>80%) i, a més, consideren que aquesta imatge és la que transmeten els mitjans de comunicació. Confien en el seu avenç i es mostren partidaris de la idea que el desenvolupament biotecnològic pot donar lloc a un desenvolupament econòmic que posteriorment conduirà a millorar el benestar social; de fet, el 90% dels enquestats està d’acord o molt d’acord amb el finançament governamental de la biotecnologia.

La biotecnologia es percep com a quelcom socialment útil i moralment acceptable, encara que també es manifesta una tendència a considerar que aquests desenvolupaments comportaran l’existència de certs riscos.

Pel que fa a la rellevància clínica, s’estima que la biotecnologia ja ha arribat a 400.000 pacients tractats

Gràfic 10

Impacte macroeconòmic de la biotecnologia

2002 2005 2007 2010 2012 2015

3,0%

2,5%

2,0%

1,5%

1,0%

0,5%

0,0%

200.000

175.000

150.000

125.000

100.000

75.000

50.000

25.000

0

% de contribució PIBLlocs de treball generats

Previsió % contribució PIBPrevisió llocs de treball generats

Gràfic 11

Beneficis de la biotecnologIa

Força beneficiosa

51,2%

Molt beneficiosa25,8%

NS/NC11,2%

Poc beneficiosa1,3%

Mitjanament beneficiosa

10,5%

Gràfic 12

Riscos de la biotecnologia

Riscos mitjans44,9%

Força riscos23,3%

NS/NC14,3%

Pocs riscos12,5%

Molts riscos 5%


en hospitals o ambulatoris del Sistema Nacional de Salut amb fàrmacs o vacunes biotecnològiques. Aquests tractaments, encara que a priori siguin costosos, incrementen la qualitat i l’expectativa de vida dels pacients tractats, segons els especialistes entrevistats, i fins i tot podrien estalviar costos al Sistema Nacional de Salut pel fet d’aconseguir traslladar els pacients de l’hospital a l’ambulatori.

6

Futur

Actualment, un dels reptes principals del nostre país és la millora de la capacitat competitiva del nostre model productiu. En aquest sentit, un dels catalitzadors principals en la millora de la competitivitat és, sens dubte, la tecnologia, i, més concretament, la tecnologia d’aplicació horitzontal que no només genera un nou sector empresarial, sinó que també millora els processos i les operacions de diferents sectors industrials, ja sigui tradicionals o més innovadors. En aquest context, la funció de la biotecnologia té una gran rellevància, perquè representa un bon exemple de tecnologia horitzontal, ja que no solament està propiciant l’aparició d’un sector empresarial nou i complet, com ho testimonien les més de 5.000 empreses biotecnològiques al món, sinó que també està atraient la inversió de sectors industrials tan diversos com l’energètic, el sanitari o l’agro ali mentari.

Tal com es desprèn de l’informe de Genoma Espanya, la biotecnologia al nostre país és un sector en alça, que creix a bon ritme i que és capaç d’influir en àrees de l’economia molt diverses. Així mateix, no hem d’oblidar la funció important que desenvolupa la biotecnologia en la millora de la qualitat de vida de la societat. Per tot això, es fa indispensable continuar promovent aquest sector per millorar la situació espanyola davant dels seus competidors. Algunes mesures que cal tenir en compte per intentar millorar la situació espanyola en biotecnologia respecte als seus competidors són les següents:

• Fomentar la investigació de qualitat, amb l’objectiu d’equiparar la nostra alta competitivitat en la quantitat de publicacions amb la qualitat d’aquestes publicacions. Per ferho, cal disposar d’infraes tructures adequades i de personal motivat i ben format, la qual cosa farà necessari disminuir la situació de dependència existent amb les estructures i els pressupostos públics, dotant alguns centres d’investigació de més autonomia en la gestió del personal, dels fons i de les infraestructures, i tot això acompanyat d’una promoció activa en la captació de fons privats.

• La transferència de tecnologia és, sense cap dubte, una de les assignatures pendents del sistema espanyol d’R+D+I. Cal disposar de fons i/o programes públics o privats de valoració i desenvolupament tecnològic. Per aquest motiu, Genoma Espanya gestiona una nova iniciativa del Ministeri de Ciència i Innovació (InnoCash) que s’emmarca en l’eix financer de l’Estratègia Estatal d’Innovació (E2I). El seu objectiu principal és mobilitzar la inversió privada cap a projectes d’innovació, facilitant la transferència de coneixement cap a empreses que desenvolupin el procés de maduració tecnològica. La valoració de resultats d’R+D generats, sobretot, pels centres públics d’investigació, i la seva promoció a través d’un marketplace (mercat web; www.inno-cash.es) per a la recerca d’inversors potencials i empreses industrials interessades a invertir en el seu desenvolupament, es palanqueja amb una fase de finançament mitjançant crèdits privilegiats.

Totes les àrees temàtiques, incloses com accions estratègiques en el Pla Nacional d’R+D+I 20082011, tenen cabuda dins de la iniciativa InnoCash. Tanmateix, i a causa de la seva puixança especial quant a producció de coneixement al nostre país, els projectes relacionats amb biotecnologia –especialment per a la salut– i nanotecnologia estan significativament ben representats.

• El pes específic de l’Administració pública espanyola en la biotecnologia és determinant, i ac


tualment en depèn el seu desenvolupament. Per això, és fonamental mantenir els compromisos d’inversió pública i generar un entorn adequat perquè la inversió privada col·labori en el finançament de la investigació.

• El motor d’R+D i la innovació de molts dels sectors que demanden biotecnologia (alimentari, químic, energètic, farmacèutic, etc.) es troben fora d’Espa nya i, per tant, estem allunyats de decisions estratègiques i d’inversions d’alt valor afegit en aquests sectors. Seria desitjable una política encara més activa de promoció de centres nacionals privats d’R+D i d’atracció dels seus

homòlegs internacionals, oferint la col·laboració amb capacitats públiques d’investigació en biociències.

• Projectar la biotecnologia com un vector de canvi per millorar el model econòmic i productiu espanyol, on les empreses cooperin més, les institucions públiques siguin més eficients i la societat civil sigui més organitzada.

La biotecnologia no és només un sector econòmic o una disciplina científica, sinó que representa un motor de canvi que pot contribuir de manera notable a la modernització de la societat espanyola.

43Monogràfic

L’impacte econòmic de la biotecnologia a Catalunya

Milagros Dones TaceroJulián Pérez GarcíaAntonio Pulido San RománInstitut L.R. Klein - Centro Stone, Universitat Autònoma de Madrid

1

Introducció1

L’àmplia literatura existent en el camp de l’economia aplicada dedicada a l’anàlisi de l’impacte econòmic d’una determinada activitat ens alerta sobre les dificultats subjacents en la quantificació final dels impactes esmentats, que s’inicien amb la disponibilitat mateixa de la informació de partida necessària per a l’adequat dimensionament de l’activitat que es vol analitzar i continuen amb la metodologia específica per avaluar els efectes encadenats sobre la resta del sistema econòmic.

Addicionalment, aquests problemes s’agreugen quan els efectes de l’activitat que es vol analitzar trans

1. Aquest treball està basat en una metodologia d’anàlisi per a la valoració de l’activitat biotecnològica a Espanya desenvolupat mitjançant un conveni de col·laboració entre l’Institut L.R. Klein i la Fundació Genoma, a qui els autors agraeixen tot l’ajut prestat en el desenvolupament del treball, si bé les valoracions i comentaris presentats són responsabilitat exclusiva dels autors.

cendeixen, com en el cas de la biotecnologia, els indicadors que utilitzem habitualment per mesurar l’acompliment econòmic i que es concentren en quantitats i preus de factors productius utilitzats i quanti tats i preus dels béns i serveis generats.

De fet, tal com es recollia a l’informe de l’OCDE de 2002, podríem afirmar que “els impactes econòmics de la biotecnologia probablement són menys substancials que els seus efectes sobre les condicions mediambientals i sobre la qualitat de vida..., que podríem con siderar com la seva «productivitat social»” (OCDE, Biotechnology Indicators and Public Policy, 2002).

En el cas de la biotecnologia, i tal com es recull a Dones et al. (2008), fins i tot mantenintnos en un camp estrictament econòmic, existeixen nombroses limitacions que dificulten el dimensionament adequat dels seus efectes sobre el conjunt del sistema econòmic, començant per aspectes tals com les millores de qualitat dels béns i serveis produïts, l’efecte de les quals no queda adequadament recollit amb les metodologies habituals de comptabilitat, com assenyala l’àmplia


experiència acumulada en el camp de les tecnologies de la informació i la comunicació TIC, (vegeu, per exemple, Guerrero i Pérez, 2003), i continuant amb la inadequada valoració econòmica del mateix estoc de capital de coneixements, que, d’acord amb el Science and Technology Foresight Pilot Project del Canadà, en la valoració dels impactes potencials sobre la societat a llarg termini (1025 anys) dels avenços científics i tecnològics, s’assigna un paper estratègic a la “biosistèmica”, com a convergència de nanotecnologia, ciència ecològica, biotecnologia, tecnologia de la informació i ciències del coneixement, pels seus impactes en materials, gestió del sistema públic biosanitari, sistemes integrals ecològics i d’alimentació, així com investigació de malalties.

A aquest problema de valoració compartida, com vèiem, amb altres activitats tecnològiques, hem d’afegirhi, en el cas de la biotecnologia, els seus impactes en les millores sobre la salut humana o la reducció de les externalitats ambientals negatives que, fins i tot tenint un clar efecte econòmic, són pràcticament impossibles de quantificar.

Una vegada explicitades aquestes mancances de sortida en les anàlisis d’impacte econòmic, la literatura especialitzada ens ofereix dues alternatives diferents per abordar aquest tipus d’anàlisi, que podem anomenar, respectivament, enfocaments d’oferta i demanda, fent referència a la via fonamental per la qual es disseminen els efectes inicials de l’activitat analitzada sobre la resta del sistema econòmic.

En l’enfocament d’oferta, la determinació dels efectes d’una determinada activitat sobre el conjunt del sistema econòmic es realitza valorant els possibles canvis que es generarien en les funcions de producció del conjunt de béns i serveis que l’integren.

Aquesta aproximació hauria estat àmpliament utilitzada en activitats com les TIC, que són susceptibles de ser aplicades en diferents activitats productives, tant de béns com de serveis, i són moltes les referències que es poden trobar, tant en l’àmbit internacional (Oliner i Sichel, 2000; Schreyer, 2000; Van Ark et al., 2003), com per al conjunt de l’economia espanyola (Pérez, 2005; Hernando i Núñez, 2004).

Tanmateix, per a les activitats biotecnològiques, que presentarien algunes característiques compartides amb aquestes TIC, les aplicacions són molt més limitades, donada la major dispersió de la tipologia de productes i processos susceptibles d’incorporar desenvolupaments biotecnològics, i es poden trobar referències a anàlisis d’impactes específics en l’agricultura (KayeBlake et al., 2008; Dillen et al., 2009), la farmàcia o la sanitat (Hopkins et al., 2007; Rogowski, 2007).

Recentment, en un document de treball de la Universitat de Hohenheim, S. Wydra (2009) presenta un interessant exercici d’anàlisi dels efectes de determinades aplicacions biotecnològiques (biopolímers, biotetanol, especialitats químiques biotecnològiques i farmàcia) sobre la producció i l’ocupació en les diferents branques productives, analitzant diferents escenaris d’evolució i utilitzant les taules entradasortida (input-output) com a eina bàsica d’anàlisi.

En qualsevol cas, tant la dispersió de les aplicacions biotecnològiques com la dificultat d’obtenció de la informació estadística necessària per a la realització d’aquest tipus d’aplicacions des de l’enfocament de l’oferta, justificarien l’aplicació dels enfocaments de demanda per a una millor aproximació als efectes econòmics de la biotecnologia, encara que hem de deixar constància des d’un primer moment que aquesta aproximació no recull adequadament les possibles millores introduïdes per la incorporació de les aplicacions biotecnològiques en l’aparell productiu.

Seguint, per tant, una línia d’anàlisi que es va iniciar fa diversos anys mitjançant un conveni de col·laboració entre l’Institut de Predicció Econòmica L.R. Klein i la Fundació Genoma, abordarem l’anàlisi de l’impacte econòmic de la biotecnologia a Catalunya des d’un enfocament de demanda, la metodologia bàsica del qual es presentarà en el tercer apartat d’aquest article.

Prèviament, es realitzarà una presentació de la dimensió actual de l’activitat biotecnològica a Catalunya, comparantla amb la valoració general en l’àmbit del conjunt de l’Estat i que es recull sistemàticament en els informes elaborats per la Fundació Genoma Espanya (2005, 2007 i 2009).

45Monogràfic. L’impacte econòmic de la biotecnologia a Catalunya

En el quart apartat es presentaran els principals resultats de l’anàlisi quantitativa realitzada, i es finalitzarà l’article amb un resum general i amb les principals conclusions de l’estudi abordat.

2

L’activitat biotecnològica a Catalunya

Tal com assenyalàvem en l’apartat anterior, dedicarem aquest segon apartat al dimensionament de l’activitat biotecnològica a Catalunya des d’una perspectiva com parada amb la resta del territori nacional.

Per a la realització d’aquesta anàlisi, utilitzarem una metodologia similar a l’aplicada per a la realització de l’anàlisi d’impacte econòmic de la biotecnologia a Espanya, que ja ha estat àmpliament contrastada en els diferents informes publicats per la Fundació Genoma Espanya, i que parteix de la localització i tabulació de tota la informació economicofinancera de les empreses de biotecnologia (EB), junt amb les dades bàsiques de l’anomenada biotecnologia pública (despeses en R+D i personal ocupat), així com la informació rellevant de les empreses industrials de biotecnologia (EIB), que serien aquelles empreses que, encara que no dediquen la seva activitat principal a aquestes activitats, sí que realitzen recerca en l’àrea (Fundació Genoma Espanya, 2009).

D’acord amb les darreres dades recopilades referides a l’any 2007, en el conjunt del territori nacional s’haurien identificat unes 275 empreses de biotecnologia (EB) i una mica menys de 400 empreses industrials de biotecnologia (EIB), de les quals 53 EB i 112 EIB s’ubicarien a la comunitat catalana.

Per a 2008, les estadístiques sobre l’ús de la tecnologia elaborades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) donarien uns resultats de despesa pública en recerca i desenvolupament biotecnològic d’uns 828 milions d’euros, i un total de personal ocupat de 14.725 persones. Correspondrien a la comunitat catalana el 26,1% de la despesa i el 25,7% de l’ocupació, mentre que per al conjunt de l’activitat biotecnològica empresarial les xifres de despesa ascendirien a uns 460 mi

lions d’euros, 123 dels quals s’executarien a Catalunya, i 4.933 ocupacions, de les quals 1.432 s’ubi carien en aquesta regió.

Comparant aquestes dades amb la participació mitjana de l’economia catalana en termes de nombre d’empreses totals, ocupació o PIB, comprovarem fàcilment que l’activitat biotecnològica manté una presència diferencial a la comunitat catalana respecte de la resta del territori nacional, tal com s’il·lustra en el gràfic 1.

En efecte, mentre que l’economia catalana tindria una presència mitjana en l’economia nacional entorn del 19,2%, en l’activitat biotecnològica aquesta presència relativa s’elevaria fins al 25,8%, sent especialment significativa la participació diferencial sobre el conjunt d’empreses industrials de biotecnologia (EIB) o el personal ocupat en tasques d’R+D biotecnològic a les empreses, que s’aproximaria al 30% del total nacional.

Tractant d’aprofundir una mica més en l’estructura empresarial de les activitats biotecnològiques, s’ha realitzat una agrupació sectorial dels universos analit

Gràfic 1

Participació relativa de l’activitat a Catalunya% Catalunya s/ total nacional35%

30%

25%

20%

15%

10%

5%

0%

Total economiaBiotecnologia

Mitjana economiaMedia biotecnologiaEB EI

B

Des

pese

spú

bliq

ues

(R+D

)

Pers

onal

púb

lic

(R+D

)

Des

pese

sem

pres

es (

R+D

)

Pers

onal

em

pres

es(R

+D)

Tota

lem

pres

es

Tota

loc

upac

ió

PIB

Font: elaboració pròpia.


zats, i s’han obtingut les distribucions percentuals que es recullen en els gràfics 2 i 3.

En el cas de les empreses de biotecnologia en sentit estricte (EB), la distribució sectorial es concentra en les activitats de recerca, química (incloenthi farmàcia), sanitat i serveis socials i empreses comercials, tant en el conjunt del territori nacional com a la comunitat catalana, encara que s’observa una distribució més homogènia d’aquestes quatre activitats a Catalunya, amb un menor pes relatiu de les activitats pures de recerca i una major participació relativa de les activitats més específiques i orientades a activitats concretes, especialment química i comerç.

En el mateix sentit, destaca la participació relativa de les indústries d’alimentació a Catalunya enfront de la seva participació en el conjunt del territori nacional.

Quant a les empreses industrials de biotecnologia (EIB) i tal com es recull en el gràfic 3, l’estructura de distribució sectorial a Catalunya presenta també un cert biaix respecte del total nacional, i hi augmenta la participació relativa de les indústries de l’alimentació i la sanitat i els serveis socials.

A tall de resum, podríem avançar que l’activitat biotecnològica a Catalunya presenta un perfil lleuge

rament més orientat cap a activitats específiques més properes als mercats finals a la cadena de valor.

Una vegada presentada l’estructura empresarial general de l’activitat biotecnològica a Catalunya, analitzem alguns resultats econòmics bàsics que es deriven de l’anàlisi de la informació empresarial disponible.

Així, com a primera mesura, hem elaborat el gràfic 4, comparatiu i en el qual es pot comprovar que les activitats biotecnològiques presenten, en general, uns nivells de productivitat, mesurats com a facturació total per empleat, sensiblement més elevats que la resta en la majoria de les activitats, tal com es podria esperar d’una activitat amb elevat component tecnològic.

En termes generals, les empreses catalanes de biotecnologia presenten uns nivells de productivitat mit jana per empleat lleugerament inferiors als de la resta del territori nacional, la qual cosa podria estar justificada per la seva major orientació relativa cap als mercats finals, on la intensitat mitjana en la mà d’obra seria superior. De fet, en les activitats inicials de la cadena de valor, tals com la recerca i el desenvolupament, o en les altament especialitzades, com la sanitat,

Gràfic 2

Distribució sectorial de les EB. % sobre el total d’empreses 45%

40%

35%

30%

25%

20%

15%

10%

5%

0%

Act

ivita

tsin

form

àtiq

ues

Inst

rum

ents

de p

reci

sió

Alim

enta

ció

Agr

icul

tura

i ram

ader

ia

Altr

esse

rvei

s

Com

erç

Sani

tat i

serv

eis

soci

als

Indú

stri

aqu

ímic

a

Rec

erca

ide

senv

olup

amen

t

Act

ivita

tsin

form

àtiq

ues

Inst

rum

ents

de p

reci

sió

Alim

enta

ció

Agr

icul

tura

i ram

ader

ia

Altr

esse

rvei

s

Com

erç

Sani

tat i

se

rvei

s so

cial

s

Indú

stri

aqu

ímic

a

Rec

erca

ide

senv

olup

amen

t

CatalunyaTotal

39%

19%17%

14%

4% 4%2%

1% 1%

17%

22%

17%20%

2% 2%

7%

2%0%



la productivitat mitjana de les empreses catalanes supera la mitjana del territori nacional.

Aquesta major productivitat relativa de les activitats biotecnològiques es reflecteix clarament en les remuneracions mitjanes del personal ocupat i confirma la hipòtesi de la major qualificació relativa dels empleats

en activitats biotecnològiques que s’ha posat en relleu en diversos estudis empírics.

De fet, en un treball publicat el 2007 sobre els efectes de la concentració de clústers biotecnològics a les àrees metropolitanes de Boston i San Diego, es posa de manifest que aquestes concentracions generen ex

Gràfic 3

Distribució sectorial de les EIB. % sobre el total d’empreses30%

25%

20%

15%

10%

5%

0%A

ltres

indú

stri

es

Sani

tat i

serv

eis

soci

als

Act

ivita

tsin

form

àtiq

ues

Inst

rum

ents

med

icoq

uirú

rgic

s i

de p

reci

sió

Rec

erca

ide

senv

olup

amen

tde

mer

cat

Agr

icul

tura

,ra

mad

eria

, pes

cai a

qüic

ultu

ra

Alim

enta

ció

Altr

esse

rvei

s

Com

erç

Indú

stri

aqu

ímic

a

CatalunyaTotal

27%

25%

10% 10%8% 7%

5% 4%

2% 1%

25%

16%

7%

16%

5%

9%

13%

4%

2% 2%

Altr

esin

dúst

ries

Sani

tat i

serv

eis

soci

als

Inst

rum

ents

med

icoq

uirú

rgic

s i

de p

reci

sió

Rec

erca

ide

senv

olup

amen

tde

mer

cat

Agr

icul

tura

,ra

mad

eria

, pes

cai a

qüic

ultu

ra

Alim

enta

ció

Altr

esse

rvei

s

Com

erç

Indú

stri

aqu

ímic

a

Act

ivita

tsin

form

àtiq

ues


Gràfic 4

Productivitat mitjana. Facturació total en € per empleat500.000

450.000

400.000

350.000

300.000

250.000

200.000

150.000

100.000

50.000

0Agricultura,

ramaderia, pescai aqüicultura

Alimentació Indústriaquímica

Recerca idesenvolupament

de mercat

Comerç Sanitat iserveis socials

Altres serveis Mitjana

Total nacional EB Total nacional EIB Total nacional mitjana Catalunya EB Catalunya EIB



ternalitats negatives, en utilitzar poca mà d’obra de qualificació baixa i mitjana i accelerar els processos d’“aburgesament” o elevació de la renda mitjana, que acaben provocant forts augments en els preus immobiliaris (Sable, 2007).

Com es pot comprovar en el gràfic 5, el salari mitjà dels treballadors en empreses biotecnològiques se situa gairebé un 60% per sobre de la mitjana per a la resta d’activitats en el conjunt del territori nacional, mentre que per a la comunitat catalana, aquest salari mitjà a les empreses biotecnològiques és gairebé un 12% superior al registrat en la mitjana de les empreses amb activitat biotecnològica en el conjunt de l’Estat.

Aquest diferencial en el salari mitjà dels empleats en biotecnologia a Catalunya respecte als de la resta del territori nacional és lleugerament superior a l’observat en el conjunt del sistema econòmic, ja que, d’acord amb l’enquesta trimestral de cost laboral realitzada per l’INE, durant el 2008, el cost laboral mit jà per treballador a Catalunya es va situar un 8% per sobre de la mitjana nacional.

En tractarse d’unes activitats molt vinculades al desenvolupament tecnològic basat en el coneixement, les empreses biotecnològiques no són, en general, gaire consumidores de capital físic, és a dir,

no necessiten grans inversions d’immobilitzat material per a la seva posada en marxa i funcionament, tal com es recull en el gràfic 6.

Com es pot comprovar en el gràfic 6, llevat del sector sanitari i, parcialment, del d’altres serveis, la intensitat de capital físic per empleat és lleugerament inferior en les activitats biotecnològiques, fruit, com dèiem, de la seva major dependència dels actius intangibles, és a dir, del coneixement adquirit mitjançant l’esforç en recerca i desenvolupament.

En aquest sentit, les empreses catalanes presenten una menor dependència relativa a aquest capital físic que la resta d’empreses biotecnològiques, i això es podria explicar, novament, per una major especialització d’aquesta regió en els trams inicials (recerca) i finals (comercialització) de la cadena de valor, on la intensitat relativa del capital físic és inferior.

Prenent com a referència els resultats presentats en l’enquesta d’ús de la biotecnologia de l’INE, podríem confirmar aquesta major intensitat relativa de l’R+D a Catalunya respecte de la resta del territori nacional, ja que, tant en el sector empresarial, mesurat com a despesa interna en R+D sobre el total d’empreses biotecnològiques (EB + EIB), com en l’àmbit públic, mesurat com a despesa en R+D per

Gràfic 5

Salari mitjà. Despeses de personal en € per empleat90.000

80.000

70.000

60.000

50.000

40.000

30.000

20.000

10.000

0Agricultura,




de mercat






persona ocupada en biotecnologia, la despesa relativa és lleugerament superior, tal com es recull en els gràfics 7 i 8.

Així, les empreses biotecnològiques catalanes realitzen una despesa mitjana en R+D d’uns 740.000 euros, davant els 685.000 que presenten el conjunt d’empreses de l’Estat, mentre que, enfront dels més de 56.240 euros per persona que destinen les institucions públiques a despesa en R+D biotecnològic en el

conjunt del territori nacional, a Catalunya s’hi destinen uns 57.170 euros.

3

Metodologia d’anàlisi d’impactes econòmics

Tal com assenyalàvem en l’apartat introductori, finalment, hem optat per abordar l’anàlisi de l’impacte

Gràfic 6

Intensitat en capital físic. Immovilitzt material en € per empleat300.000

250.000

200.000

150.000

100.000

50.000

0Agricultura,




de mercat





Gràfic 7

Empreses biotecnològiquesDespesa en biotecnologia (€ per empresa)

750.000

740.000

730.000

720.000

710.000

700.000

690.000

680.000

670.000

660.000

650.000Empreses

Total Catalunya

Font: elaboració pròpia (dades despesa i personal INE, 2008; núm. d’em-preses; Fundació Genoma, 2007).

Gràfic 8

Biotecnologia públicaDespesa en biotecnologia (€ personal en biotecnologia)

57.400

57.200

57.000

56.800

56.600

56.400

56.200

56.000

55.800

55.600Pública

Total Catalunya

Font: elaboració pròpia (dades despesa i personal INE, 2008; núm. d’em-preses; Fundació Genoma, 2007).


econòmic de la biotecnologia a Catalunya des d’una perspectiva de demanda, és a dir, analitzant els successius fluxos d’adquisició de béns i serveis que es generen sobre el conjunt del sistema econòmic a partir de les activitats biotecnològiques.

Aquesta estimació d’efectes encadenats, que ja s’ha realitzat en l’àmbit internacional, apunta que l’efecte expansiu de les esmentades activitats sobre el conjunt del sistema econòmic seria bastant més significatiu que el mateix efecte directe.

Així, en un estudi realitzat per UK BioIndustry Association i Arthur Andersen per al Regne Unit, s’estableix que, en termes d’ocupació, la relació entre llocs de feina en empreses especialitzades (14.000) i llocs de feina totals vinculats a la biotecnologia, incloses consultoria i serveis (40.000), dóna una xifra d’elevació de 3 llocs de feina totals per cada lloc de feina directe.

D’altra banda, un estudi realitzat als Estats Units (Ernst & Young, 2000) permet deduir un multiplicador de l’ús (en considerar compres i subministraments a altres sectors) d’1,3, és a dir, que per cada 100 llocs de feina en empreses dedicades a la biotecnologia, se’n generen 30 més en empreses subministradores (equip, serveis...) o en empreses clientes, mentre que, en termes de facturació, aquest multiplicador s’estima en 1,25.

Si afegim a aquests càlculs d’impactes indirectes en altres sectors els anomenats efectes induïts per les rendes generades, el multiplicador total de l’ocupació estimada per als EUA s’elevaria fins al 2,9 i el de la facturació, fins al 2,3.

En termes generals, els anomenats efectes indirec-tes es defineixen com el total de l’activitat econòmica que es genera en el conjunt del sistema a partir de les transaccions directes originades en la branca que es pretén analitzar, en el nostre cas, la biotecnologia.

L’origen d’aquests efectes indirectes prové de la necessitat de generar producció per part de les branques productives que actuen com a proveïdors directes de la nostra activitat de referència, tant de béns i serveis corrents com d’inversió.

Al seu torn, aquests proveïdors demanaran a altres branques entrades per generar l’esmentada producció, que novament generarà increments de producció sobre els seus proveïdors, i així successivament.

Per a la determinació de l’import total d’aquests efectes indirectes, s’utilitzarà l’aproximació clàssica derivada del model implícit en una taula entradasortida (vegeu Pulido i Fontela, 1993), que ens permet obtenir l’efecte total generat sobre el conjunt del sistema econòmic x, mesurat en termes de producció, partint d’una demanda inicial W, que anomenarem vector d’impacte, i de les corresponents matrius de coeficients tècnics A, que recullen els requeriments unitaris de consums intermedis per cada unitat produïda, i utilitzant una expressió general del tipus:

x = [I – A]-1 W (1)

En el cas que ens ocupa, utilitzarem unes taules en tradasortida específiques desenvolupades a l’Institut de Predicció Econòmica L.R. Klein de la Universitat Autònoma de Madrid, referides a l’any 2004, que ens permeten diferenciar els efectes indirectes generats sobre el conjunt de l’economia regional i els generats sobre la resta del territori nacional (Pérez, Llano i García, 2009).

Les esmentades taules diferencien fins a 26 branques d’activitat, per la qual cosa, per estimar els efectes indirectes, serà necessari generar un vector d’impacte W(26×1) que reculli la demanda directa rebuda per cada una de les 26 branques d’activitat com a resultat de l’activitat analitzada, en el nostre cas, l’activitat biotecnològica a Catalunya.

Addicionalment, i per diferenciar els efectes generats dins de la mateixa comunitat catalana dels produïts en la resta del territori nacional, caldrà calcular un vector d’impacte interior Wi (26×1), amb la demanda directa a productors regionals, i un altre vector d’impacte nacional Wn(26×1), que inclogui la demanda a tots els productors del territori nacional.

Amb el primer dels vectors, l’interior, aplicarem el model bàsic, utilitzant coeficients tècnics interiors


Ai que recullen les compres unitàries de consums intermedis a productors de la pròpia regió per cada unitat produïda, mentre que amb el segon, el nacional, aplicarem el model sobre els coeficients tècnics nacionals An, que recullen les compres unitàries de consums intermedis a productors del conjunt del territori nacional, amb la qual cosa obtindrem un vector de producció total nacional Xn i un altre de producció total interior Xi, i la diferència entre ambdós serà l’efecte induït sobre la resta del territori nacional Xrt.

Xi = [I – Ai]-1 * Wi Xn = [I – An]-1 * Wn

Xrt = Xn – Xi (2)

D’acord amb aquest plantejament metodològic, l’estimació dels efectes indirectes necessita la construcció d’uns vectors d’impacte que recullin la demanda directa generada en cada un dels sectors com a resultat de l’activitat biotecnològica a Catalunya.

En aquest sentit, hem de calcular un vector d’impacte per a cada un dels orígens de demanda identificats, que, inicialment, identificaríem amb les compres de béns i serveis corrents que realitzen, tant les EB, com les EIB i els organismes públics de recerca, junt amb les inversions en actius materials realitzades.

Una vegada identificats els imports globals, és necessari distribuir els esmentats totals entre les 26 branques d’activitat diferenciades a la taula entradasortida.

En el cas de la inversió, i en absència d’informació directa, aquesta distribució sectorial es realitza en funció de l’estructura general de la inversió regional recollida a la mateixa taula entradasortida de Catalunya, mentre que, per a la despesa corrent, s’han uti litzat les estructures d’adquisició de consums intermedis dels sectors en els quals s’ubica l’activitat biotecnològica.

L’aplicació d’aquesta estructura de distribució a les partides de despesa totals ens permet calcular el que hem anomenat vector nacional Wn(26×1), per la qual cosa, per poder calcular el vector d’impacte in

terior Wi(26×1), és necessari aplicar uns coeficients de compra interior que ens determinen en quina proporció aquests productes són demanats a productors de la mateixa regió o de la resta del territori nacional.

Aquests coeficients de compra interior s’obtenen de les mateixes taules entradasortida, calculant per cada tipus de demanda, inversió o consums intermedis per branca d’activitat, el quocient entre les compres realitzades dins de la regió mateixa i el total de compres.

Seguint l’esquema metodològic proposat, una vegada construïts els vectors d’impacte per a cada un dels fluxos identificats, i una vegada agregats, s’aplica el model proposat. Així, es calcula la producció total generada, tant en el conjunt del territori nacional, com en la comunitat autònoma de Catalunya.

Com que el vector de producció total generada en el conjunt del territori nacional Xn inclou la generada a la mateixa regió Xi, la producció total induïda sobre la resta del territori nacional Xrt s’obtindria, com dèiem, per diferència entre ambdues.

A partir dels valors obtinguts en termes de la producció total generada, es pot estimar tant el valor afegit brut generat (VAB), com el total d’ocupació (OCU) vinculada a aquesta producció.

Per realitzar aquests càlculs, s’utilitzaran tant els coeficients de valor afegit (CVA), com els coeficients d’ocupació (CO), calculats per al conjunt de l’economia nacional n i per a la mateixa comunitat autònoma i.

Els coeficients de valor afegit es calculen com el quocient entre el total de producció i el valor afegit de cada branca d’activitat, i representen la quantitat de valor afegit que genera cada branca d’activitat per cada unitat produïda.

VAj CVAj = —— (3) xj

Per la seva part, els coeficients d’ocupació es calculen per quocient entre el total de llocs de treball equivalents a temps complet utilitzats per cada branca


productiva i el total de producció de l’esmentada branca, i representen els requeriments unitaris de mà d’obra per cada unitat produïda.

TCj ej = —— (4) xj

Com que les taules entradasortida disponibles es refereixen a l’any 2004, els coeficients d’ocupació han estat lleugerament modificats per recollir els possibles guanys de productivitat que s’haguessin produït des d’aquell moment fins a l’actualitat.

De la mateixa manera que en el cas de la producció, el valor afegit i l’ocupació generada sobre la resta del territori nacional, VABrt i OCUrt, es calculen per diferència entre el total nacional, VABn i OCUn, i el de la comunitat catalana, VABi i OCUi.

VABn = X n* CVAn VABi = X i* CVAi VABrt = VABn – VABi

OCUn = X n* COn OCUi = X i* COi OCUrt = OCUn – OCUi (5)

En la majoria de les anàlisis d’impacte econòmic, a més dels anomenats efectes directes i indirectes generats com a conseqüència de les transaccions econòmiques originades en l’activitat analitzada, s’inclouen el que anomenem efectes induïts, que serien els efectes provocats per la renda generada a partir dels anteriors.

En la literatura habitual s’identifiquen, generalment, dos tipus d’efectes induïts, els anomenats estrictament efectes renda i els coneguts com efectes fiscals.

Els efectes renda recullen tota la producció, el valor afegit i l’ocupació que es genera a partir de les rendes salarials, directes i indirectes, i la seva posterior aplicació en el consum.

Per la seva part, els efectes fiscals recullen tota la recaptació fiscal que es generaria a partir de la producció, el valor afegit i l’ocupació, tant directa com indirecta.

Així, per estimar l’efecte renda, induït per la via del consum privat, és necessari estimar inicialment l’import total de rendes salarials que depenen de l’esmentada activitat biotecnològica.

En aquest punt, serien possibles dues hipòtesis alternatives, que consisteixen a assumir que les esmentades rendes salarials són únicament les pagades de manera directa per les empreses incloses en l’activitat biotecnològica, que podríem anomenar rendes salarials directes, o considerar l’import total de rendes salarials que es dedueix de l’activitat total, tant de manera directa com indirecta.

Segons la primera hipòtesi, l’import de rendes salarials coincidiria amb el valor de sous i salaris, pagats directament per totes les empreses i institucions públiques vinculades amb l’activitat biotecnològica, mentre segons la segona hipòtesi, que serà la que utilitzarem en la nostra anàlisi, hem d’estimar, addicionalment, l’import total de sous i salaris SSn indirectes multiplicant el valor de l’ocupació total OCUn,j a cada sector pel salari mitjà per empleat SMn,j, diferenciant les ocupacions generades dins de la mateixa comunitat autònoma i, dels generats en la resta del territori nacional rn, utilitzant una expressió del tipus:

SSn,j = SMn,j * OCUn,j (6)

Una vegada obtingut l’import de sous i salaris totals, hem d’obtenir el valor de la renda disponible que se’n deriva, utilitzant els valors mitjans de pressió fiscal directa, tant en concepte de cotitzacions socials com en concepte d’IRPF.

Aquests valors de pressió fiscal o tipus impositius mitjans tm, els obtindríem, a partir de la comptabilitat nacional, mitjançant les expressions que presentem a continuació:

Cotitzacions socials tmcot = —–––––––––––––––––––––— (7) Remuneració d’assalariats

Recaptació IRPF tmIRPF = —––––––––––––––––––––––––––––––— (8) Renda familiar bruta – Cotitzacions socials


Aplicant els tipus mitjans a l’import total de sous i salaris calculat SSn, obtindríem la xifra final de renda disponible generada per l’activitat biotecnològica RDn, utilitzant una expressió del tipus:

RDn = (SSn * (1 – tmcot)) * (1 – tmIRPF) (9)

Per determinar, finalment, l’import de consum privat induït, és necessari multiplicar la renda disponible RDn per la propensió marginal per consumir pc, obtinguda també de les dades de la comptabilitat nacional.

Despesa final llars pc = —––––––––––––––––––– (10) Renda disponible llars

D’aquesta manera, el consum privat induït a partir de l’activitat analitzada CPn quedaria definit com a:

CPn = RDn * pc (11)

Utilitzant un procediment similar al descrit per generar el vector d’impacte de les inversions quan no disposem de la informació específica, podríem calcular l’augment de la demanda final, en termes de consum privat, que es genera com a conseqüència del consum induït per l’activitat biotecnològica.

Definint els coeficients de repartiment del consum privat qCPj com el quocient entre consum privat que rep cada sector j i el total de consum privat,

CPj qCPj = —— (12) CP

podem obtenir el vector d’impacte multiplicant els coeficients esmentats pel valor de consum privat induït.

wcd = CPj * qCPj (13)

Aplicant, per tant, un procediment similar al descrit en l’apartat anterior, obtindríem els efectes totals, en termes de producció, valor afegit i ocupació, induïts

per les rendes salarials derivades de l’activitat biotecnològica.

L’única matisació que hem de fer és que, per al cas del consum dels no residents a la comunitat catalana, s’aplicaria l’estructura de consum i la matriu de coeficients tècnics de l’economia nacional, i es reassignaria posteriorment a l’esmentada comunitat la proporció corresponent d’aquesta producció nacional en funció de la participació específica de cada branca d’activitat de la comunitat catalana sobre el total nacional,

VACAPVs Xis = Xis + Xns * —–––––— (14) VAs

on Xis és la producció corregida per al conjunt de la comunitat, Xis és la producció interior inicial, Xns és la producció induïda sobre el total nacional i VACPVs i VAs són, respectivament, els valors afegits a Catalunya i el total nacional a cada una de les branques productives s.

En el cas dels efectes fiscals, s’identifiquen les principals figures impositives (impostos directes i indirectes) vinculades amb la producció, el valor afegit i l’ocupació, directa i indirecta, i, mitjançant l’aplicació d’uns tipus impositius mitjans, s’obté una estimació de la recaptació total induïda.

Dins d’aquestes figures impositives s’inclouen, com dèiem, tant la pressió fiscal indirecta (IVA i impostos especials), calculada com a percentatge del PIB, com les cotitzacions socials i els impostos directes sobre la renda de persones físiques (IRPF) i empreses (impost de societats).

La determinació dels efectes fiscals es realitza calculant les bases imposables de les diferents figures impositives i aplicant, posteriorment, un tipus mitjà calculat per quocient entre la recaptació total nacional i l’equivalent macroeconòmic a les esmentades bases imposables, tal com es recull en el quadre 1.

A efectes pràctics, els tipus impositius es determinaran en l’àmbit nacional, ja que no es disposa d’informació prou detallada en l’àmbit regional, per la qual cosa l’assignació regional de la recaptació és generada per la ubicació de les bases imposables estima


des (producció, VAB o ocupació regional). En aquest sentit, la ubicació geogràfica d’aquesta recaptació s’ha d’interpretar com a origen del fet imposable i no estrictament com a recaptació específica de les diferents hisendes (nacional o regional).

Tant en el cas del VAB, com en la remuneració d’assalariats, les bases imposables s’obtenen directament del procediment de càlcul realitzat, mentre que en el cas de l’excedent brut d’explotació (EBE) és necessari realitzar un càlcul addicional descomptant del valor afegit de cada branca d’activitat l’import total de remuneració d’assalariats, així com una estimació dels impostos nets de subvencions sobre els productes en cada branca d’activitat, obtinguda mitjançant el producte entre el valor total de la producció (directa i indirecta) i els tipus mitjans deduïts de les taules entradasortida.

EBE = VAB – RemASA – Imp. nets Imp. nets = VAB * tipus mitjà EBE = VAB * (1 + tipus mitjà) – RemASA (15)

4

Impacte econòmic de la biotecnologia

Una vegada establerta la metodologia bàsica d’anàlisi, explicitem els resultats bàsics de l’estudi realitzat.

Així, d’acord amb la metodologia proposada, hem de començar per quantificar els anomenats efectes di-rectes, que recollirien la valoració inicial de la producció, el valor afegit i l’ocupació que aporten a l’economia catalana tant les empreses biotecnològiques, com les

institucions públiques que realitzen aquest tipus d’activitats.

En el cas de les empreses, partirem de la informació recollida en els comptes de pèrdues i guanys i en els balanços dipositats en el registre mercantil per a l’any 2007, tant per al conjunt d’empreses biotecnològiques (EB), com per a les empreses industrials de biotecnologia (EIB).

El total de producció s’obtindrà mitjançant l’agregació de les partides comptables d’“Import net de la xifra de vendes” i “Altres ingressos d’explotació”, mentre que els consums intermedis s’obtindran de la suma de les partides de “Consums d’explotació” i “Altres despeses d’explotació”. A partir d’aquests dos conceptes, s’obtindria el valor afegit directe per diferència entre la producció i els consums intermedis.

El valor de la inversió realitzada s’obtindria per diferència entre els dos valors consecutius de l’“Immobilitzat material” registrat en els balanços més la partida de “Dotació a l’amortització de l’immobilitzat material”.

Tenint en compte que les operacions d’inversió no es distribueixen de manera homogènia en els diferents períodes, i per tal d’obtenir una valoració més aproximada d’aquesta activitat, s’ha optat per fer mitjana dels valors d’inversió calculats per als tres últims anys.

Finalment, la xifra de remuneració d’assalariats s’equipararia a la partida comptable de “Despeses de personal”, i s’obtindria l’excedent brut per diferència entre el valor afegit i la remuneració d’assalariats.

En el quadre 2 es recull l’equivalència utilitzada entre els diferents conceptes macroeconòmics i les partides comptables.

Quadre 1

Figures impositives i tipus mitjans

Figures impositives Base imposable Tipus mitjà

IVA i altres impostos indirectes VAB total 10,90%

Cotitzacions socials Remuneració d’assalariats 30,10%

IRPF Remuneració neta d’assalariats* 13,20%

Impost de societats Excedent brut d’explotació 25,30%

* Remuneració d’assalariats menys cotitzacions socials.


Mentre que per a les empreses de biotecnologia en sentit estricte (EB) podem assumir que l’import total d’activitat està vinculat a aquestes tecnologies, en el cas de les empreses industrials de biotecnologia (EIB) és necessari realitzar un cert ajustament per reassignar el total de la seva activitat entre els rendiments obtinguts de la biotecnologia i la resta.

Seguint una metodologia similar a la utilitzada per la Fundació Genoma Espanya (2005) per al conjunt del territori nacional, s’ha considerat que el percentatge d’activitat que dediquen aquestes empreses a l’activitat biotecnològica és directament proporcional a la seva intensitat investigadora, mesurat com el percentatge d’investigadors sobre el total de la plantilla, que es pot obtenir de les dades elaborades per l’INE en una enquesta detallada realitzada durant l’any 2002, les dades bàsiques de la qual reproduïm en el quadre 3.

Tenint en compte que l’estructura sectorial de les EIB a Catalunya diferia lleugerament de l’observada per al conjunt del territori nacional, tal com es mostrava en el gràfic 3, a efectes pràctics hem agregat les diferents activitats a tres grans sectors (agricultura, indústria i serveis) i s’han aplicat les proporcions específiques d’intensitat investigadora de cada un d’ells (21%, 10% i 36%, respectivament) a les dades agregades de les EIB catalanes; s’ha obtingut un resultat de la mitjana d’intensitat investigadora lleugerament superior a l’observat en la mitjana nacional (17,1% a Catalunya enfront del 16,7% nacional).

Per a les activitats en biotecnologia de les institucions públiques, s’ha partit de la xifra total de despeses

internes per comunitats autònomes recollides en l’enquesta d’ús de la biotecnologia el 2008 elaborada per l’INE, i s’ha calculat la proporció de les esmentades despeses que es destina a inversió i a despeses corrents utilitzant, per ferho, la informació disponible per al conjunt del territori nacional de l’esmentada enquesta de l’INE, que sí que ofereix resultats desagregats per tipologia de despesa.

Així, d’acord amb les dades agregades, aproximadament el 15% de la despesa total en biotecnologia de les institucions públiques es destinaria a despeses de capital, motiu pel qual, de l’import total de més de

Quadre 2

Equivalències entre valors comptables i agregats macroeconòmics

Agregats macroeconòmics Partides comptables

Producció Import net de la xifra de vendes + Altres ingressos d’explotació

Consums intermedis Consums d’explotació + Altres despeses d’explotació

Valor afegit Producció – Consums intermedis

Remuneració d’assalariats Despeses de personal

Excedent brut d’explotació Valor afegit – Despeses de personal

Inversió Immobilitzat materialt – Immobilitzat materialt–1 + Dotació a l’amortització d’immobilitzat material (mitjana de 3 anys)

Quadre 3

Intensitat investigadora de les EIB

BranquesTotal

ocupatsPersonal

R+D Proporció

Agricultura 1.502 316 21,00%

Alimentació 12.840 464 3,60%

Química bàsica 1.590 91 5,70%

Agroquímica 384 74 19,30%

Farmàcia 10.026 1.540 15,40%

Una altra química 1.564 227 14,50%

Maquinària i equip 311 215 69,10%

Instruments de precisió 227 61 26,90%

Comerç i distribució 547 186 34,00%

Informàtica, R+D+I 3.718 2.468 66,40%

Sanitat 5.035 678 13,50%

Total 37.744 6.320 16,74%

Agricultura 1.502 316 21,0%

Indústria 26.942 2.672 9,9%

Serveis 9.300 3.332 35,8%

Font: INE (2002) i elaboració pròpia.


216 milions d’euros registrats a la comunitat catalana, s’ha estimat que una mica menys de 33 milions correspondrien a inversió, mentre que els 184 restants correspondrien a despeses corrents.

Seguint la normativa de comptabilitat nacional per als serveis no destinats a la venda, s’assumiria que aquest “Import total de despeses corrents” correspondria a la xifra total de producció, ja que els es mentats serveis es comptabilitzen pel seu cost de producció.

L’estimació dels consums intermedis s’obtindria, igual com la inversió, aplicant la proporció d’“Altres despeses corrents” sobre el total de despesa corrent d’àmbit nacional a l’import total de despeses corrents estimades per a la comunitat catalana, mentre que les “Despeses de personal” s’obtindrien multiplicant el salari mitjà per treballador derivat de les dades nacionals pel nombre de treballadors registrats a Catalunya.

Per la diferència entre el valor de la producció i l’import de consums intermedis, s’obtindria el valor afegit directe de la biotecnologia en institucions públiques catalanes.

Finalment, l’excedent brut d’explotació, que en aquest cas correspondria a l’amortització de capital, en tractarse d’institucions sense finalitats lucratives, s’obtindria per la diferència entre el valor afegit i les despeses de personal.

Igual com en el cas anterior, en el quadre 4 es recull el detall de les diferents partides calculades.

Com a resultat de l’aplicació d’aquests procediments de càlcul, s’obtindrien les xifres d’impacte directe de la biotecnologia a Catalunya, que recollim en el quadre

5, on podem comprovar que el conjunt d’activitats biotecnològiques a Catalunya estarien generant un volum total de producció directa d’uns 2.013 milions d’euros anuals, dels quals uns 642 milions es traduirien en valor afegit, i estarien donant ocupació a unes 10.200 persones.

Fixeuvos que el volum total d’activitat de les EIB sense corregir per la intensitat investigadora seria sensiblement superior i ascendiria a uns 9.785 milions de facturació i a més de 29.000 ocupacions.

Els efectes d’arrossegament sobre la resta del sistema econòmic partirien dels 1.371 milions de compres de béns i serveis més els 174 milions d’inversió mitjana anual, així com dels 490 milions de remuneracions de personal que es deriven de les 10.251 ocupacions amb un salari mitjà d’uns 47.837 € per persona.

Seguint el procediment metodològic descrit en l’apartat anterior, el càlcul dels efectes indirectes partiria de la construcció d’uns vectors d’impacte inicial que recollirien la demanda directa rebuda per cada una de les branques d’activitat, tant en el conjunt del territori nacional com en la mateixa comunitat catalana.

Els esmentats vectors d’impacte, el detall dels quals es recull en el quadre 6, s’obtindrien per l’agregació dels vectors específics de cada una de les fonts directes que presentàvem en el quadre 5 i que corresponen a les compres (consums intermedis) i a la inversió, tant de les empreses com de les institucions públiques.

La generació d’aquests vectors d’impacte s’ha realitzat, tal com assenyalàvem en l’apartat metodològic,

Quadre 4

Càlcul dels agregats comptables en la biotecnologia pública

Agregados macroeconómicos Partides comptables

Producció Despesa total – Despesa de capital

Consums intermedis Producció + % altres despeses corrents (nacional)

Valor afegit Producció – Consums intermedis

Remuneració d’assalariats Personal ocupat ∞ Salari mitjà (nacional)

Excedent brut d’explotació Valor afegit – Despeses de personal

Inversió Despesa total ∞ % despeses de capital (nacional)


en funció de les estructures de consums intermedis de cada un dels sectors on s’ubiquen les empreses (agricultura, alimentació, química, material elèctric i electrònic, comerç, altres serveis i sanitat) per a les partides de compres, i amb l’estructura general de la formació bruta de capital fix per a les partides d’inversió.

Si observem les dades totals per al conjunt de branques d’activitat, podrem comprovar que els 1.544 milions d’efecte directe inicial (1.370 de compres i 174 d’inversió) s’acaben traduint en un augment real de la demanda de productors nacionals d’uns 1.013 milions, ja que una part d’aquestes despeses inicials es destinen a proveïdors internacionals i al pagament d’impostos.

Addicionalment, aproximadament un terç d’aquesta demanda a productors nacionals aniria destinat a proveïdors de la resta del territori nacional, mentre que els dos terços restants es quedarien a la mateixa comunitat catalana.

Partint d’aquests vectors d’impacte inicials i aplicant les corresponents matrius de multiplicadors de la producció interior i nacional, s’obtindrien els corresponents nivells de producció necessaris per proveir l’esmentada demanda, tant en el conjunt del territori nacional com en la comunitat catalana, i s’obtindrien els resultats que es recullen en el quadre 7.

Per cobrir la demanda d’una mica més de 1.012 milions d’euros procedent de l’activitat biotecnològica a Catalunya, seria necessària una producció total d’uns

1.640 milions d’euros, dels quals una mica més de la meitat (54%) es realitzarien en la mateixa comunitat autònoma.

Aplicant els corresponents coeficients de valor afegit i ocupació sectorial a les xifres de producció calculades, s’obtindrien els efectes indirectes en termes de valor afegit (PIB) i ocupació que es recullen en els quadres 8 i 9.

Com es pot comprovar en aquests quadres, els 1.640 milions de producció suposarien uns 755 milions de valor afegit en el conjunt del territori nacional, el 60% dels quals es quedarien a la comunitat catalana.

De la mateixa manera, aquesta producció necessària per proveir la demanda de l’activitat biotecnològica catalana presentaria uns requeriments d’ús d’uns 14.885 ocupats en el conjunt del territori nacional, dels quals 6.813 s’ubicarien al territori econòmic català.

Una vegada estimats els efectes indirectes, el següent pas consistiria en el càlcul dels denominats efectes induïts, que serien els derivats de les rendes generades a partir de l’activitat, tant directa com indirecta.

Començant pels efectes generats a partir de les rendes salarials, en el quadre 10 es recullen els valors estimats per al conjunt de remuneracions salarials dependents de l’activitat biotecnològica catalana, tant de manera directa com indirecta, i diferenciant les generades dins de la mateixa regió i les de la resta de territori nacional.

Quadre 5

Efectes directes de la biotecnologia a Catalunya

EB EIB Inst. públiques Total

EIB (sense corregir)

Valor % s/EIB

Producció 148 1.681 184 2.013 9.785 17%

Compres 75 1.231 64 1.371 7.119 17%

VAB 72 450 120 642 2.667 17%

Personal 39 334 118 490 1.680 20%

EBE 33 116 2 152 987 12%

Inversió 16 125 33 174 516 24%

Ocupació (n.) 822 5.640 3.790 10.251 29.162 19%

Salari mitjà (€) 47.629 59.149 31.047 47.837 57.595


Quadre 7

Producció indirecta

Millions d’€ CatalunyaTotal

nacionalResta

territori

Agricultura, silvicultura i pesca

18,1 63,1 45,1

Indústries extractives 7,4 10,6 3,2

Indústria agroalimentària 12,2 57,9 45,7

Indústria tèxtil i de la confecció

2,1 11,1 9,1

Indústria del cuir i el calçat

0,0 0,5 0,5

Indústria de la fusta i el suro

3,0 13,2 10,2

Indústria del paper, l’edició i les arts gràfiques

56,6 120,7 64,0

Indústria química 6,6 47,2 40,5

Indústria del cautxú i les matèries plàstiques

15,5 27,6 12,2

Indústria de productes minerals no metàl·lics

11,1 27,0 15,9

Metal·lúrgia i fabricació de productes metàl·lics

13,1 47,4 34,3

Fabricació de maquinària i equip mecànic

3,5 7,9 4,4

Material i equip elèctric, electrònic i òptic

9,9 13,6 3,7

Fabricació de material de transport

19,7 27,8 8,1

Indústries diverses 1,8 11,4 9,6

Indústria energètica, distribució d’energia, gas i aigua

39,1 101,6 62,4

Construcció 201,2 306,2 105,0

Comerç i reparació de vehicles de motor

63,6 120,1 56,5

Hoteleria 18,8 21,5 2,7

Transport, emmagatzematge i comunicacions

97,1 187,4 90,3

Intermediació financera 47,5 77,5 30,0

Activitats immobiliàries i de lloguer, serveis a empreses

177,7 258,1 80,4

Administracions públiques

0,0 0,0 0,0

Educació 7,1 8,8 1,7

Sanitat 47,1 52,0 4,9

Altres serveis socials i personals

17,9 21,3 3,5

Total 897,6 1.641,5 743,9

Quadre 6

Vectors d’impacte

Millions d’€ CatalunyaTotal

nacionalResta

territori


16,6 47,9 31,3




1,6 6,3 4,7


0,0 0,2 0,2


1,3 3,1 1,8


44,9 75,2 30,3



12,2 15,9 3,7


2,7 7,5 4,8


5,5 12,9 7,4


1,8 2,9 1,2


5,6 5,9 0,3


15,8 19,4 3,6



26,6 50,1 23,5

Construcció 138,7 183,6 44,9


48,6 74,0 25,4

Hoteleria 16,0 16,5 0,6


74,9 117,9 43,0



142,0 176,5 34,5


0,0 0,0 0,0


Sanitat 43,8 46,8 3,1


14,7 15,7 1,0

Total 675,0 1.012,6 337,6


Quadre 8

Valor afegit indirecte

Millions d'€ CatalunyaTotal

nacionalResta

territori


11,3 37,6 26,4




0,5 2,7 2,2


0,0 0,1 0,1

Indústria de la fusta I el suro

0,6 3,1 2,5


18,4 42,0 23,5



4,4 8,7 4,3


3,3 8,3 5,0


4,1 14,6 10,5


1,2 2,6 1,4


2,0 2,8 0,9


4,0 5,4 1,4



11,1 27,6 16,6

Construcció 90,3 132,5 42,1


39,1 68,6 29,6

Hoteleria 10,9 13,3 2,5


49,1 88,7 39,6



109,5 158,0 48,5


0,0 0,0 0,0


Sanitat 36,1 36,3 0,2


12,4 12,7 0,2

Total 454,5 755,4 300,9

Quadre 9

Ocupació indirecta

(Llocs de feina equivalents a temps complet) Catalunya

Total nacional

Resta territori


246 1.161 915

Indústries extractives 53 54 1

Indústria agroalimentària 53 266 212


10 89 79


0 5 4


15 107 91


310 871 561

Indústria química 19 169 149


78 187 109


39 150 111


70 313 243


19 52 33


30 55 25


55 101 45

Indústries diverses 12 119 107


19 118 99

Construcció 1.655 3.273 1.617


808 2.016 1.208

Hoteleria 182 275 93


548 1.402 855

Intermediació financera 227 456 229


1.079 1.876 797


0 0 0

Educació 112 166 54

Sanitat 718 898 180


454 707 253

Total 6.813 14.885 8.072


Veient les dades presentades en el quadre 10, les 10.251 ocupacions directes amb una remuneració mitjana superior als 47.000 euros anuals generarien una renda salarial d’uns 490 milions d’euros, mentre que els 14.885 llocs de feina indirectes, que tindrien una remuneració mitjana d’uns 24.300 euros anuals, generarien una renda salarial total de 363 milions d’euros.

Una vegada deduïts les cotitzacions socials i els pagaments per impost sobre la renda de les persones físiques, s’obtindrien uns 278 milions de renda disponible provinents dels efectes directes i uns altres 206 milions, dels efectes indirectes, els quals, una vegada descomptats els nivells mitjans d’estalvi, suposarien uns 250 i 185 milions de consum privat, respectivament.

Partint d’aquestes dades de consum induït i d’acord amb l’esquema metodològic proposat, es generarien uns nous vectors d’impacte considerant l’estructura de consum, tant nacional com de la mateixa comunitat catalana, i considerant, en aquest darrer cas, la proporció de consum privat que es trasllada a demanda de la resta del territori nacional.

Aplicant els multiplicadors de producció corresponents a aquests nous vectors d’impacte, s’obtindrien les xifres totals de producció necessàries per proveir aquesta demanda, mentre que amb els coeficients de valor afegit i ocupació s’obtindrien, finalment, els valors induïts en termes d’aquestes dues magnituds.

En el quadre 11, es resumeixen els resultats obtinguts en el procés de càlcul d’aquests efectes induïts per les rendes salarials generades.

Quadre 11

Estimació dels efectes induïts

Milions d'€(excep. indicació) Catalunya

Total nacional

Resta del territori

Consum induït 339 434 95

Demanda interior induïda 286 412 125

Producció induïda 404 666 262

Valor afegit induït 225 341 116

Ocupació induïda (llocs) 3.760 6.283 2.524

De les dades presentades en el quadre 11, es dedueix que els 339 milions de consum privat induït a Catalunya s’acabarien convertint en una demanda neta per als productors catalans d’uns 286 milions, incloenthi la part dels consumidors de la resta del territori nacional que demana productes catalans, mentre que els 434 milions de consum induït en el conjunt del territori nacional generarien una demanda total d’uns 412 milions, dels quals 125 correspondrien a productors de la resta del territori nacional.

Aquesta demanda induïda necessitaria, per ser proveïda, uns nivells de producció d’uns 666 milions en el conjunt del territori nacional, que suposarien uns 341 milions de valor afegit i 6.283 ocupacions. D’aquests efectes totals, una mica més del 60% es generaria a la comunitat catalana.

Quadre 10

Estimació del consum induït

Milions d'€ (excepte indicació específica)

Directe Indirecte

Catalunya Catalunya Total nacional Resta del territori

Ocupació (llocs de feina) 10.251 6.813 14.885 8.072

Salari mitjà (€ per lloc) 47.837 25.718 24.360 23.214

Remuneració salarial 490 175 363 187

Cotitzacions socials 148 53 109 56

IRPF 65 23 48 25

Renda disponible 278 99 206 106

Estalvi 28 10 21 11

Consum 250 89 185 95


La fase final del procés de càlcul dissenyat consistiria en l’estimació dels efectes fiscals induïts, que s’obtindrien, d’acord amb la proposta metodològica, aplicant els tipus impositius mitjans, recollits en el quadre 1, als diferents fluxos de rendes susceptibles de ser gravades fiscalment.

És important recordar que, tal com s’assenyalava en l’apartat metodològic, s’han considerat uns tipus mitjans nacionals i que la seva assignació regional es realitza únicament en funció de la localització espacial de les rendes gravades, la qual cosa no hauria de coincidir, necessàriament, amb les recaptacions específiques de les diferents hisendes territorials.

En el quadre 12 es resumeixen els resultats de recap tació estimats per a les diferents figures impositives.

Com es pot comprovar, el volum total de recaptació fiscal dependent, directament o indirectament, de l’activitat biotecnològica a Catalu nya s’elevaria a uns 807 milions d’euros, dels quals 613 correspondrien a rendes generades a la mateixa comunitat.

Tancarem aquest apartat dedicat a la presentació dels resultats obtinguts amb el quadre 13, on es resu

meixen els resultats totals en termes de producció, valor afegit i ocupació dependent de l’activitat biotecnològica a Catalunya.

Veient les dades recollides en el quadre 13, el conjunt de l’activitat biotecnològica a Catalunya generaria uns 4.300 milions de producció en el conjunt del territori nacional, que suposarien una mica més de 1.700 milions de valor afegit, uns 31.400 llocs de treball i una mica més de 800 milions de recaptació fiscal.

D’aquests valors totals, aproximadament un 76% de la producció, el valor afegit i la recaptació, junt amb el 66% de l’ocupació, es localitzarien a la mateixa comunitat autònoma de Catalunya.

Si tenim en compte que durant l’any 2007 el PIB total de la comunitat va ascendir a uns 197.119 milions d’euros i que es van registrar uns 3.947.000 llocs de treball totals, l’impacte relatiu de l’activitat biotecnològica sobre l’economia catalana ascendiria al 0,67% del PIB, i entorn del 0,54% de l’ocupació, mentre que la recaptació fiscal ubicada en aquesta comunitat suposaria entorn del 0,3% del PIB regional, tal com es recull en el quadre 14.

Quadre 12

Efectes fiscals induïts

Milions d’€

Efectes directes Efectes indirectes Efectes induïts Total

Catalunya Catalunya Resta Total Catalunya Resta Total Catalunya Resta Total

IVA i imp. indirectes 70 50 33 83 25 13 37 145 46 190

Cotitzacions socials 148 53 56 109 26 16 42 226 73 299

IRPF 65 23 25 48 11 7 18 99 32 131

Imp. societats 38 70 28 98 35 16 51 143 44 187

Total 321 196 142 338 96 52 148 613 194 807

Quadre 13

Resum dels impactes calculats

Milions d’€

Efectes directes Efectes indirectes Efectes induïts Total

Catalunya Catalunya Resta Total Catalunya Resta Total Catalunya Resta Total

Producció 2.013 898 744 1.642 404 262 666 3.314 1.006 4.320

PIB (valor afegit) 642 455 301 755 225 116 341 1.321 417 1.738

Ocupació (llocs) 10.251 6.813 8.072 14.885 3.760 2.524 6.284 20.824 10.596 31.420

Recaptació fiscal 321 196 142 338 96 52 148 613 194 807


5

Resum i principals conclusions

Al llarg d’aquest article, s’han recollit els principals resultats obtinguts d’una anàlisi específica de l’impacte econòmic de l’activitat biotecnològica realitzada a Catalunya, seguint una metodologia similar a la utilitzada per la Fundació Genoma Espanya per a la determinació de l’impacte en l’àmbit del conjunt del ter ritori nacional.

La metodologia de càlcul utilitzada, que es desenvolupa en l’apartat 3, està basada en el model implícit de les taules entradasortida, per la qual cosa es correspon amb una aproximació als multiplicadors d’activitat des de l’òptica de la demanda agregada, que ha estat utilitzada en diversos estudis, tant d’àmbit nacional com internacional.

Per tal de diferenciar els efectes regionals, s’ha utilitzat una taula interregional desenvolupada per l’Institut L.R. Klein per a l’any 2004, ja que, encara que existeixen taules específiques per a la comunitat catalana elaborades per a l’any 2005 per l’Institut d’Esta dística de Catalunya (Idescat), la major homogeneïtat metodològica ha aconsellat la utilització d’aquestes taules integrades.

La informació de partida utilitzada s’ha obtingut, per a l’activitat biotecnològica de les empreses, dels valors comptables dipositats en el registre mercantil referits a l’exercici 2007, mentre que per a l’ac tivitat biotecnològica de les institucions públiques i sense finalitat de lucre s’han utilitzat les dades ob tingudes per l’INE en l’enquesta d’ús de la biotecnologia el 2008.

De la comparativa entre les dades de partida d’àmbit regional i les registrades per al conjunt del territori nacional, es dedueix que la comunitat catalana presenta un nivell d’activitat biotecnològica sensiblement superior al del conjunt del territori nacional, ja que la participació regional d’aquestes activitats és superior a la participació general de l’economia catalana en el conjunt nacional.

Respecte a la tipologia d’activitats biotecnològiques realitzades, s’observa un cert biaix cap als extrems de la cadena de valor, amb major intensitat relativa en les primeres fases (recerca i desenvolupament) i en les fases finals (comercialització).

En termes quantitatius, el gràfic 9 recull de manera esquemàtica el procés de càlcul realitzat, així com els principals valors obtinguts al llarg de l’esmentat procés, partint de les dades d’impacte directe diferenciades entre compres de consums intermedis i inversió en cada un dels tres agents identificats: empreses biotecnològiques en sentit estricte (EB), empreses industrials de biotecnologia (EIB) i institucions públiques i sense finalitat de lucre.

D’acord amb les dades presentades en el gràfic 9, el conjunt de les activitats biotecnològiques a Catalunya serien responsables, directament o indirectament, d’uns 1.321 milions de VAB a la mateixa comunitat autònoma i d’una mica més de 400 a la resta del territori nacional, mentre que, en termes d’ocupació, uns 20.800 llocs de treball a la mateixa regió i uns 10.600 a la resta del territori dependrien de les activitats esmentades.

El conjunt de la hisenda pública nacional recaptaria globalment uns 807 milions d’euros, dels quals 613 correspondrien a l’activitat generada en la mateixa comunitat catalana.

Quadre 14

Efectes relatius sobre l’economia regional

Efectes regionals en % total Directes Indirectes Induïts Total

Producció % PIB 1,02% 0,455% 0,205% 1,681%

Valor afegit % PIB 0,33% 0,231% 0,114% 0,670%

Ocupació % 0,27% 0,177% 0,098% 0,541%

Recaptació fiscal % PIB 0,16% 0,099% 0,049% 0,311%


En termes relatius, el VAB total dependent de l’activitat biotecnològica catalana suposaria entorn del 0,7% del PIB regional, mentre que l’ocupació regional

dependent d’aquesta activitat suposaria una mica més del 0,5% del total.

Gràfic 9

Esquema de càlcul d’efectes(Dades en milions d’euros i llocs de feina equivalents a temps complet)

Producció total Catalunya Resta terr. nac. Total

3.314 1.006 4.320

VAB total (EPA) Catalunya Resta terr. nac. Total

1.231 417 1.738

Producció VAB Ocupació Salaris

Total 2.013 642 10.251 490

EB 148 72 822 39

EIB 1.681 450 5.640 334

Pública 184 120 3.790 118

Efecte directe

Ocupació total Catalunya Resta terr. nac. Total

20.824 10.596 31.420

Producció induïda Catalunya Resta terr. nac. Total

404 262 666

VAB induït Catalunya Resta terr. nac. Total

225 116 341

Ocupació induïda Catalunya Resta terr. nac. Total

3.760 2.524 6.284

Consum induït Catalunya Resta terr. nac. Total

286 125 412

Recaptació fiscal Catalunya Resta terr. nac. Total

613 194 807

Renda disponible Catalunya Resta terr. nac. Total

377 106 484

Salaris Catalunya Resta terr. nac. Total

666 187 853

Producció Catalunya Resta terr. nac. Total

898 744 1.642

VAB Catalunya Resta terr. nac. Total

455 301 755

Ocupació Catalunya Resta terr. nac. Total

6.813 8.072 14.885

Demanda directa Catalunya Resta terr. nac. Total

675 338 1.013

Despesa inicial EB EIB Pública

Compres 75 1.231 64

Inversió 16 125 33


6

Referències bibliogràfiques

dillen, K.; demont, m.; tollenS, E. (2009). “Potential economic impact of GM sugar beet in the global sugar sector”. International Sugar Journal, 111(1330), pàg. 638643.

doneS, m.; Pérez, J.; Pulido, A. (2008). “El impacto macroeconómico de la biotecnología”. Medicina Clínica, 131 (extraordinari 2), pàg. 6065.

ernSt & younG (2000). “The economic contributions of the biotechnology industry to the U.S. economy”. Biotechnology Industry Organization (maig).

FundAció GenomA eSPAnyA (2005). “La biotecnología en España: impacto económico, evolución y perspectivas”. Fundació Espanyola per al Desenvolupament de la Investigació en Genòmica i Proteòmica. Madrid (juny).

FundAció GenomA eSPAnyA (2007). “Relevancia de la biotecnología en España 2007”. Fundació Espanyola per al Desenvolupament de la Investigació en Genòmica i Proteòmica. Madrid (octubre).

FundAció GenomA eSPAnyA (2009). “Relevancia de la biotecnología en España 2009”. Fundació Espanyola per al Desenvolupament de la Investigació en Genòmica i Proteòmica. Madrid (novembre).

Guerrero de lizArdi, c.; Pérez, J. (2003). “Impacto de los cambios en la calidad del sector TI sobre la medición del PIB y sus componentes: evidencia para España 19952000”. Estadística Espanyola, 154(45).

hernAndo, i.; núñez, S. (2004). “The contribution of ICT to economic activity: a growth accounting exercise with Spanish firmlevel data”. Investigacio-nes Económicas, 28(2), pàg. 315348.

hoPKinS, M. (et al.) (2007). “The myth of the biotech revolution: An assessment of technological, clinical and organisational change”. Research Policy, 36(4), pàg. 566589.

KAye-BlAKe, w.h.; SAunderS, c.m.; cAGAtAy, S. (2008). “Genetic modification technology and producer returns: the impacts of productivity, preferences, and technology uptake”. Review of Agricultural Economics (American Agricultural Economics Association), 30(4) (desembre), pàg. 692710.

OCDE (2002). Biotechnology indicators and public policy.

oliner, S.d.; Sichel, D.E. (2000). “The resurgence of growth in the late 1990s: Is information technology the story?”. Journal of Economic Perspectives, 14(4).

Pérez, J. (2005). “Innovación y convergencia con la Unión Europea”. Document de treball del Fons de Recerca i Innovació Richard Stone. Institut L.R. Klein.

Pérez, J.; llAno, c.; GArcíA, G. (2009). “Valoración de las tablas ‘inputoutput’ interregionales de la economía española”. Información Comercial Española, 848 (maigjuny), pàg. 3765. (Exemplar dedicat a “Aspectos territoriales del desarrollo: presente y futuro”)

Pulido, A.; FontelA, E. (1993). Análisis input-output: Modelos, datos y aplicaciones. Madrid, Pirámide.

roGowSKi, W. (2007). “Current impact of gene technology on healthcare A map of economic assessments”. Health Policy, 80(2), pàg. 340357.

SABle, M. (2007). “The impact of the biotechnology industry on local economic development in the Boston and San Diego metropolitan areas”. Technologi-cal Forecasting and Social Change, 74, pàg. 3660.


Schreyer, P. (2000). “The contribution of information and communication technology to output growth: A study of the G7 countries”. OCDE, Wor-king Paper, 2, DSTI.

thomPSon, J.; yücel, m.K.; ducA, J.V. (2002). “The economic impact of biotechnology”. Southwest Eco-nomy, 2 (marçabril), pàg. 610, 20.

VAn ArK, B.; inKlAAr, r.; mcGucKin, R.H. (2003). “The contribution of ICTproducing and ICT using

industries to productivity growth: a comparison of Canada, Europe and the United States”. Internatio-nal Productivity Monitor, 6 (primavera).

wydrA, S. (2009). “Production and Employment Impacts of New Technologies Analysis for Biotechnology”. Universität Hohenheim, FZID Discussion Paper 082009.

67Monogràfic

Amb un 1% de la població europea, Catalunya genera el 2,5% de la producció científica d’Europa i un 0,87% de la mundial. Catalunya té 6,1 investigadors per cada mil habitants, quan la mitjana europea és de 5,6. La quota catalana en les publicacions europees va créixer de l’1,5% el 1996 al 2,5% el 2006. Mentre que el 1996 la producció científica catalana era només la meitat de la generada a Finlàndia –país de mida similar a Catalunya–, deu anys més tard la diferència era només d’uns pocs centenars de documents. La taxa de creació de noves empreses de biotecnologia (al voltant del 30% anual entre 2006 i 2009) és superior a la mitjana europea.

On rau el nostre èxit? En iniciatives innovadores impulsades i finançades pel Govern de la Generalitat, que han portat a la creació de nous instituts de recerca, a un augment en la contractació d’investigadors estrangers i al retorn dels científics de casa nostra que feien recerca a l’estranger, entre d’altres. La combinació de diferents factors que multipliquen el seu impacte relatiu és la causa de l’aparició d’una de les zones més atractives per a la innovació al sud d’Europa. La

BioRegió és el clúster de biotecnologia, biomedicina i tecnologies mèdiques de Catalunya, format per empreses, entitats de recerca, l’Administració autonòmica i local, i estructures de suport a la innovació, la creació de xarxes i la transferència del coneixement.

La biotecnologia és actualment un motor de creixement econòmic a Catalunya i la BioRegió, un model d’èxit internacional que reuneix tot el potencial que un sector estratègic requereix: la participació política, un teixit empresarial divers i competitiu, amb un creixement superior a la mitjana d’Europa, esperit emprenedor, massa crítica d’investigadors, universitats de prestigi, bona ubicació geogràfica, excel·lent nivell d’innovació i la dedicació de tots els actors involucrats.

La recepta es basa en la coexistència de tots els ingredients per a un nucli d’innovació: capacitats de recerca per sobre de les estàndard, un sector dinàmic amb elements competitius alineats a una estratègia comuna, polítiques governamentals de suport i les oportunitats que Europa ofereix de cara al futur.

En el decurs de les pàgines següents explorarem les capacitats, fortaleses i particularitats de la BioRe

La BioRegió de Catalunya, les biociències com a model d’èxit d’un pol de coneixement

Montserrat VendrellBiocat


gió. De vegades ens referirem al context de l’Estat espanyol, a causa de la dificultat de tenir xifres diferenciades o per l’existència de polítiques comunes a tot el territori de l’Estat. No obstant això, esperem posar l’accent en els actius que fan de Catalunya un nucli de biomedicina a Europa, un soci d’elecció en ciències de la vida.

1

Catalunya i Barcelona: una economia dinàmica del coneixement

Catalunya té una superfície de 32.000 km2 i una població de 7 milions d’habitants (16% del total espanyol). Amb el 20% del PIB (208.627.000 euros el 2008), Catalunya és una de les àrees econòmicament més importants de l’Estat i un dels principals motors de l’Europa meridional. Per la seva ubicació estratègica, és una porta d’entrada ideal a Europa per a Amèrica, en especial Amèrica del Nord, i per als mercats de l’Orient Mitjà i asiàtics.

La capital, Barcelona, té una localització privilegiada en l’àrea mediterrània i ha guanyat reputació per tot el món per ser una de les principals ciutats de negoci d’Europa: es classifica en cinquena posició com a ubicació per a negocis dins del continent, en tercer lloc per a la inversió i en un dels cinc millors llocs per celebrar congressos internacionals. Hi ha més de 3.000 empreses internacionals presents a Barcelona, un 40% de les quals ha fet negoci aquí durant més de deu anys.

Barcelona es troba a l’avantguarda d’una zona euromediterrània d’activitat econòmica emergent al sud d’Europa, que inclou les regions que hi ha a banda i banda dels Pirineus. Aquesta Euroregió s’està centrant en nous sectors estratègics, competitius i internacionals, i es consolida internacionalment. L’any 2009, i per novè any consecutiu, els executius europeus van nomenar Barcelona com la ciutat europea amb més qualitat de vida per als seus treballadors.

Mapa 1

Mapa de Catalunya amb els principals actors de recerca i salut que formen part de la BioRegió de Catalunya, per àrees d’activitat

H

H

H

HHH

H

H

H

H

HH

U. de GironaU. de Vic

Hospital de Girona Dr. Josep TruetaConsorci Sanitari Parc Taulí

U. Politècnica de CatalunyaU. Pompeu FabraPRBB

IMAS-IMIM U. Autònoma de BarcelonaHospital de Lleida Arnau de Vilanova

U. de Lleida

22@bcnBiocampusHospital de Badalona Germans Trias i PujolHospital Vall d’HebronHospital de la Santa Creu i Sant PauParc Científic de Barcelona

Hospital de Bellvitge Prínceps d’Espanya

U. de Barcelona

Hospital Clínic i Provincial Hospital Sant Joan de DéuU. Rovira i Virgili

Hospital Sant Joan de Reus Hospital de Tarragona Joan XXIII

Hospital de Tortosa Verge de la Cinta

Agronutrició

Biomedicina

Medicina

U

U

U

UU

U

U

U

69Monogràfic. La BioRegió de Catalunya, les biociències com a model d’èxit d’un pol de coneixement

2

La recerca a Catalunya: una posició per sobre de la mitjana

Les publicacions científiques catalanes constitueixen el 25,54% del total espanyol, el 2,5% de les europees i el 0,87% de les de tot el món (darreres dades, de 2006). Les dades mostren la rellevància d’aquest territori dins del panorama de la recerca científica, especialment en biotecnologia, biomedicina i tecnologies mèdiques.

Particularment en biociències, l’Estat genera el 3,2% de tots els treballs científics del món i el 8,5% del total europeu (2008). Aquesta dada el situa en cinquè lloc dels països de la UE15. Per la seva banda, Catalunya genera el 57% de les publicacions biomèdiques a Espanya (2006).

Com assenyala l’Informe Biocat 2009,1 que pren com a referència el directori d’entitats del sector disponible a la web d’aquesta organització,2 més del 70%

1. Informe Biocat sobre l’estat de la biotecnologia, la biomedicina i les tecnologies mèdiques a Catalunya (2009): http://www.biocat.cat/publica-cions/informe.

2. http://www.biocat.cat/directori.

de tots els investigadors de genòmica de l’Estat treballen en centres catalans. Catalunya compta amb nou centres de recerca biomèdica i dotze instituts de recerca d’hospitals, quatre dels quals –l’Institut d’Investigació de la Vall d’Hebron (IRHUVH), l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol i l’Hospital ClínicIDIBAPS– han estat especialment reconeguts pel Ministeri de Ciència i Innovació espanyol, un reflex de la recerca realitzada als hospitals. Només un altre hospital espanyol ha rebut aquest reconeixement. Aquesta participació notable del sector salut en la recerca d’excel·lència de Catalunya és molt específica del sistema català, situació que poques vegades es troba en altres territoris.

Barcelona se situa entre les primeres ciutats del món en nombre de publicacions sobre nanomedicina, i els centres catalans que fan recerca en aquesta disciplina, com ara l’Institut de Bioenginyeria de Catalu nya (IBEC), l’Institut Català de Nanotecnologia (ICN), el Centre d’Investigació en Nanociència i Nanotecnologia (CIN2) i el Centre per a la Recerca en Nanoenginyeria (CRNE), són referències internacionals en aquest camp.

També, significativament, en les cinc convocatòries a beques amb les quals el Consell Europeu de Recerca (ERC, de l’anglès European Research Council) premia l’excel·lència científica a Europa, en les modalitats de Starting o Advanced grants, 51 projectes de recerca catalans han estat premiats. Amb aquests resultats, Catalunya podria ocupar un lloc dins del grup format per països petits del nord d’Europa amb millors resultats per milió d’habitants, el setè, per davant d’Àustria, Dinamarca o Bèlgica. I aquests en són tan sols alguns exemples.

3

Les polítiques i iniciatives

En els últims vint anys, Catalunya ha assumit un com promís seriós amb la ciència, amb inversions per promoure i consolidar la recerca a les nostres

Gràfic 1

Quota de publicacions

1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006

0,52% 0,63% 0,67% 0,71% 0,75% 0,87%

1,46% 1,69% 1,79% 1,95% 2,11% 2,50%

21,15% 22,86% 22,88% 22,74% 23,46% 54,54%

UE-15 Estat Món

Any de publicació

Participació catalana

Catalunya genera el 57% de la producció en biomedicina de l’Estat (2006).Font: Caracterització bibliomètrica de la producció científica a Catalunya 1996-2006, CIRIT (2008).


universitats i, especialment, després de l’any 2000, amb la creació de centres de recerca, parcs científics i plataformes tecnològiques. El sistema català de recerca ha rebut una important injecció de fons públics en els darrers anys. Segons les últimes dades sobre la inversió pública per a l’any fiscal 2007, proporcionades per la CIRI (Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació), els diferents departaments de la Generalitat de Catalunya van invertir un total de gairebé 760 milions d’euros en R+D, un 56,36% dels quals (428 milions) van ser destinats a universitats i recerca; un 19,53%, a salut (148 milions), i un 11,98%, a indústria (91 milions). Aquestes són xifres positives, tot i el relativament baix punt de partida del nostre país. Les dades més recents indiquen un augment del 12,9% en la inversió en R+D a Catalunya, que suposa un 1,61% del PIB. La inversió privada va representar el 60% del total. Pel que fa a col·laboració públicaprivada (PPP), Catalunya va participar en nou dels divuit projectes CENIT del Govern espanyol adjudicats el novembre de 2009, amb una pre sència important de centres tecnològics i empreses, per un valor addicional de 100 milions d’euros per a R+D industrial.

Pel que fa al talent, un exemple notable de política de suport és la iniciativa ICREA, fixada pel Go

vern català. ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats) forma part de la institució Talència i va ser creada per oferir noves fórmules de contractació que permetessin competir amb altres sistemes de recerca, i contractar científics d’alt nivell per a Catalunya, en estreta col·laboració amb universitats i centres de recerca, per mitjà d’acords a llarg termini que integren els nous investigadors. Aquest programa ha aconseguit pujar molt el nivell de recerca al nostre país i, fins a l’actualitat, després de nou anys d’activitat, ICREA ha contractat un total de 250 investigadors en diferents àrees, el 31% dels quals en ciències mèdiques i de la vida.

Més recentment, el Govern català ha impulsat el Pacte Nacional sobre Recerca i Innovació (PNRI), signat a finals de 2008 amb un ampli consens polític i social (Biocat va subscriure aquest acord l’any 2009). El text marca la recerca i la innovació com a prioritats estratègiques de Catalunya, juntament amb l’educació, per proporcionar al territori alts nivells de prosperitat i benestar. D’aquest acord polític, n’ha derivat el Pla de Recerca i Innovació (PRI) 20102013, que alinea l’activitat de recerca i d’impuls de la innovació de tots els departaments de la Generalitat i dels diversos agents del sistema, per respondre de manera efectiva als grans reptes socials del país.

Gràfic 2

Beques per milió d’habitants (2009)4

3

2

1

0CH IL SE NL UK AT CAT NO DK FR DE IT IE ES FI BE HU PT

3,77

1,471,30

0,97 0,94 0,84 0,800,63 0,54 0,53

0,360,25 0,22 0,22 0,19 0,19 0,10 0,09 0,03

PL

Catalunya podria ocupar un lloc dins del grup format per països petits del nord d’Europa amb major nombre de beques rebudes de l’European Research Council per milió d’habitants.


4

Creació d’empreses

A Catalunya hi ha en vigor mecanismes d’incentivació per a la creació de noves empreses de biotecnologia des de finals de la dècada dels noranta. En aquests deu anys han contribuït a generar una base de negoci que creix, segons l’informe 2009 d’Asebio3 (Associació Espanyola de Bioempreses), entre un 25% i un 30% anual (segons l’any estudiat), i han generat prop de 2.000 llocs de treball en el sector privat, tot i encara no ser un sector “biotec” madur.

Segons set universitats públiques catalanes, vintiquatre noves empreses es van crear entre 2008 i principis de 2009. D’acord amb les dades d’Asebio, Catalunya és la comunitat amb major densitat d’empreses usuàries de biotecnologia i estrictament biotecnològiques (21% del total de l’Estat), i lidera els principals indicadors amb què Asebio pren el pols del sector, entre ells el de la titularitat i noves sol·licituds de patents. La taxa anual de creixement de la biotecnologia catalana és una de les més altes en el context europeu.

5

Biociències: tots els ingredients per a una recepta d’èxit

Un gran nombre d’actors conformen la comunitat biotecnològica catalana: més de 350 empreses relacionades amb el sector, parcs científics, universitats, hospitals, grans instal·lacions… Biocat és l’organització que coordina, dinamitza i promou la biotecnologia, la biomedicina i les tecnologies mèdiques a Catalunya, tant en l’àmbit públic com privat. CataloniaBIO és l’associació d’empreses catalanes de biotecnologia; algunes companyies farmacèutiques també pertanyen a aquesta associació, així com a Farmain

3. Informe Asebio 2009 (http://www.visualthinking.es/asebio/memo-ria2010/).

dustria, l’associació de farmacèutiques estatal. L’Admi nistració afegeix els seus propis instruments (agèn cies i organismes com ACC1Ó i Barcelona Activa) a la recepta per a l’èxit, que s’uneixen a altres entitats de valorització, transferència de tecnologia i d’emprenedoria (com oficines de transferència de tecnologia, estructures de valorització de la recerca en hospitals i universitats, trampolins tecnològics, etc.).

Pel que fa a l’ocupació, el creixement en el sector de la biotecnologia genera noves oportunitats. De fet, és un dels pocs sectors econòmics que va crear nous llocs de treball el 2008, com es mostra en l’estudi pilot de CataloniaBIO dut a terme el 20094 sobre oportunitats professionals del sector. I les xifres comencen a ser rellevants: cinc de les principals empreses del sector a Catalunya (Advancell, Enantia, ERAbiotech, Lipotec i Oryzon) sumen actualment fins a 300 treballadors altament qualificats.

5.1

Algunes dades per sectors

El sector farmacèutic es classifica en desena posició en facturació industrial a Espanya. És l’únic sector industrial que va créixer el 2009, amb un índex d’un 0,8%. Catalunya representa un 49,5% de la capacitat productiva d’Espanya i un 4,5% de la facturació, amb 145 companyies farmacèutiques, un 45% del total espanyol. De fet, les empreses espanyoles més importants tenen accionistes catalans: Almirall, Esteve, Grup Ferrer, Lacer, Uriach i Grup Grífols. Les empreses relacionades amb la indústria farmacèutica (211 companyies, 106 de les quals són catalanes) exporten 7.368 milions d’euros (un 70% a la UE i un 9,2% als EUA, segons dades de 2008).

Pel que fa a la biotecnologia, l’impacte econòmic directe, indirecte i induït del sector a l’Estat espanyol s’estima en 8,2 milions d’euros de facturació (el 0,8% del PIB), cosa que el 2007 va representar 60.000 llocs de treball. El nombre d’empreses de biotecnologia i

4. CataloniaBIO: Estructura funcional, sistemes salarials i oportunitats pro-fessionals al sector biotecnològic català (2009).


de companyies relacionades és de 669. D’aquestes, 168 es troben a Catalunya, segons l’informe de Genoma España sobre la importància de la biotecnologia.5 Aquestes xifres coincideixen totalment amb les dades de l’informe Biocat sobre el sector biotecnològic català,6 que registra 65 empreses de biotecnologia i 150 empreses relacionades. S’estima que 1.200 persones treballen en el sector a Catalunya.

La biotecnologia vermella, que està generant noves teràpies, medicaments, procediments de diagnosi i tractaments que són vitals per a la salut humana, lidera el sector a Catalunya. De fet, un 60% de la recerca feta en els nostres centres es desenvolupa en aquesta àrea, així com l’activitat empresarial del 64% de les empreses de la BioRegió. En el camp de la biotecnolo

5. Genoma España: Relevancia del sector biotecnológico español (2009).

6. Informe Biocat sobre l’estat de la biotecnologia, la biomedicina i les tecnologies mèdiques a Catalunya (2009): http://www.biocat.cat/publica-cions/informe.

gia verda, Catalunya té un percentatge més alt de centres de recerca que d’empreses (un 32,5% de centres de recerca, per comparació a només un 17% de companyies del sector dedicades a aquesta activitat).

La majoria de les empreses biotecnològiques de la BioRegió són molt petites, amb menys de deu treballadors altament qualificats dedicats gairebé exclusivament a tasques de recerca. Aquest model, sovint resultat d’un procés de generació d’un projecte empresarial a partir d’una empresa (spin-out) o d’un centre universitari o de recerca (spin-off), és una de les debilitats del sector biotecnològic català, però també una oportunitat per a la gestió del coneixement d’alt nivell.

El sector de les tecnologies mèdiques, amb 1.700 empreses que donen feina a 30.000 persones a l’Estat espanyol, suposa el 8,3% del mercat europeu total i genera una facturació anual de 6.000 milions d’euros. El mercat català representa el 40% de l’espanyol i el seu volum de negocis és de 1.200 milions. Catalunya disposa, almenys, de 200 empreses de tecnologies mèdiques

Quadre 1

La BioRegió de Catalunya en xifres

• Més de 350 empreses, de les quals 70 són farmacèutiques; 65, biotecnològiques; 150, de tecnologia mèdica; 27, de productes

químics, i la resta presten serveis de suport o estan vinculades al sector d’alguna manera.

• Presència d’importants empreses farmacèutiques internacionals com Amgen, Bristol-Myers Squibb, GlaxoSmithKline, Roche,

Novartis, Pfizer, Sanofi-Aventis i Takeda.

• 12,9% d’augment en la inversió en R+D a Catalunya el 2008, que és l’1,61% del PIB.

• Dels 554 milions d’euros del Govern català invertits en R+D el 2008, gairebé el 30% es va destinar directament a la recerca

biotecnològica.

• Les companyies farmacèutiques catalanes van invertir 381 milions d’euros en R+D el 2008.

• Més de 400 grups de recerca en ciències de la vida.

• Al voltant de 25.000 investigadors, el 7,6% de la població total treballadora.

• 6,1 investigadors per cada mil habitants (la mitjana europea és de 5,6).

• Una àmplia xarxa de centres de recerca, alguns dels quals són referències internacionals, incloent-hi 38 centres CERCA (11

dels quals estan dedicats a la biomedicina), 15 centres del CSIC i 8 centres tecnològics.

• 17 parcs científics i tecnològics, 9 dels quals es dediquen a les ciències de la vida.

• 12 universitats, 10 de les quals ofereixen estudis en ciències de la vida.

• 13 hospitals amb activitats de recerca, 6 dels quals es troben entre els més prolífics en la producció científica a Espanya.

• 6 grans instal·lacions com el Laboratori de Llum Sincrotró Alba, el Centre de Supercomputació de Barcelona i el Centre

Nacional per a l’Anàlisi Genòmica.

• Catalunya du a terme més assaigs clínics que qualsevol altra regió de l’Estat, el 52,7%. Aquesta xifra és superior al que

correspondria per percentatge de població (16% de l’espanyola).

• El 58% de tots els assaigs finançats per la indústria estan en fase III; el 4%, en fase II, i el 4%, en fase I.


(diagnòstic in vitro, dispositius mèdics, bioenginyeria, etc.), amb un alt percentatge de pimes i un grapat de grans empreses que impulsen el sector. En total, generen 5.000 llocs de treball qualificats. El 70% de la demanda a Catalunya prové del sistema sanitari públic.

A més de les companyies estrictament biotecnològiques, farmacèutiques i de tecnologies mèdiques, en trobem moltes altres –més de cent al directori de Biocat– que proporcionen serveis al sector, des d’eines IT per a la recerca fins a consultories de negoci i formació.

El directori de Biocat actualment registra 106 centres de recerca i més de 300 grups de recerca en biociències, als quals hem d’afegir un cert nombre d’entitats (hospitals, universitats), instal·lacions (centres de supercomputació, sincrotró, etc.) i serveis tècnics que fan de Catalunya un dels principals nuclis europeus de recerca. L’oncologia i el sistema nerviós són les dues àrees terapèutiques amb major concentració d’activitat investigadora, tant en empreses com en centres de recerca. L’alt nivell d’excel·lència és, sens dubte, una de les fortaleses del sector.

5.2

Instal·lacions singulars

Un dels parcs de recerca biomèdica més grans al sudoest Europeu, el Parc de Recerca Biomèdica de Bar

celona (PRBB), és una iniciativa del Govern de Catalu nya, l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat Pom peu Fabra (UPF). És una gran infraestructura científica que està connectada físicament a l’Hospital del Mar de Barcelona i on es reuneixen, de manera coordinada, sis centres públics de recerca. Un dels valors prin cipals d’aquest parc és l’èxit en l’atracció d’investigadors de tot el món per treballar a Barcelona sobre els interrogants de la vida i els problemes de salut de la nostra societat.

L’Hospital Clínic de Barcelona és una institució de salut única que combina activitats assistencials de primer nivell amb una recerca i innovació d’excel·lència. El paper dels hospitals en la recerca catalana és excepcional comparat amb altres països. Com a exemple, les activitats científiques de l’Hospital Clínic es divideixen en sis àrees diferents, que inclouen més de cinquanta equips d’investigació, amb l’IDIBAPS (braç investigador de l’Hospital) que fomenta la recerca translacional, la innovació i el progrés tecnològic en el camp de la biomedicina. La producció científica de l’IDIBAPS està en uns 700 articles a l’any. El seu repte és augmentar el nombre de publicacions, així com l’impacte dels seus descobriments.

El Biopol, un dels primers grans projectes iniciats per Biocat, començava el 2008 com una iniciativa promoguda per una universitat, dos instituts d’investigació,

Gràfic 3

Tipus d’organitzacions a la BioRegió de Catalunya

Infraestructures tecnològiques i serveis científics

5%Centres i grups de recerca

46%

Organismes públicsi entitats de suport

2%

Empreses 41%

Altres 6%

Parcs científics i tecnològics 29%

Hospitals 22%

Grans infraestructuresi equipaments 11%

Oficines de transferència tecnològica 16%

Universitats 22%

Empreses: 65 biotecs; 70 farmacèutiques; 60 tecmed; 150 relacionades i de suport.Font: informe Biocat 2009.


7. Enllaç del cercador de la subcontractació de producció a la pàgina web de Biocat: http://www.biocat.cat/cercador-contract-manufacturing.

Quadre 2

Les tecnologies mèdiques, reptes per al creixement

Les ciències de la vida i les tecnologies mèdiques són considerats dos dels sectors més importants per al futur. És clau promoure els dos sectors en conjunt i fomentar la innovació de manera col·lectiva, amb l’impuls de l’emprenedoria empresarial en el camp de la salut.

Catalunya, i Barcelona, és un nucli europeu de recerca en tecnologies mèdiques, amb un entorn positiu per a la creació i el des envolupament de nous productes i serveis en aquesta àrea. És un repte impulsar la innovació en aquest sector, força diversificat i fragmentat, però amb un gran potencial de creixement.

En aquest entorn ens trobem subsectors com el diagnòstic in vitro, telemedicina, imatge, empreses que dissenyen i produeixen dispositius mèdics i empreses de contract manufacturing (subcontractació de producció), que constitueixen un mercat alternatiu atractiu als inversors per la demanda procedent del sistema públic de salut, per la qualitat i multidisciplinarietat de la recerca als hospitals, instituts i empreses, per l’alt valor econòmic, pel menor temps d’arribada al mercat que els fàrmacs.

Impacte econòmic del sector de la tecnologia mèdica a:

Catalunya Espanya

• 40% del mercat espanyol• 200 empreses• 5.000 llocs de treball• 1.200 milions d’euros de facturació• Empreses multinacionals• El 90% del sector situat a l’àrea metropolitana de

Barcelona• El 70% de la demanda del sistema sanitari públic

• 8,3% del mercat europeu• 1.700 empreses• 6.000 milions d’euros de facturació• 1.500 milions d’euros en exportacions i 3.700 milions

d’euros en importacions• 30.000 llocs de treball

Europa El mercat global

• 33% del mercat mundial (segon després dels EUA)• Vendes totals: 63,6 milions d’euros• 435.000 llocs de treball• 11.000 empreses (80% pimes)• 6,8% de la despesa sanitària total (= 0,55% del PIB)• Despesa en R+D: fins a 3,8 milions d’euros• Principals exportadors: Alemanya, Irlanda, França i el

Regne Unit

• Volum de negocis: 187 milions d’euros• 20.000 empreses de tot el món• Taxa de creixement anual: 5%

Tot i que el sector de la tecnologia sanitària està dominat pels Estats Units –gairebé el 60% de tots els productes que es consumeixen a tot el món són produïts per empreses nord-americanes–, Catalunya té un sector emergent que es caracteritza per la seva activitat industrial dinàmica, basada en la innovació i la capacitat de generar nous productes.

Espanya representa el 8% del mercat de tecnologies mèdiques d’Europa, i la majoria del teixit empresarial es troba a Catalunya i a Madrid. Aquí, i més específicament a l’àrea metropolitana de Barcelona, hi ha 270 empreses de tecnologies mèdiques, inclosos els fabricants, distribuïdors i importadors, les empreses estrangeres multinacionals amb les seves xarxes comercials pròpies i les empreses de serveis especialitzats. La indústria de la tecnologia mèdica catalana es compon d’una àmplia gamma d’especialitats, des del diagnòstic per la imatge, l’ortodòncia, els implants, l’ortopèdia, productes d’un sol ús, salut i equipament de laboratori i diagnòstic in vitro.

Veient l’extraordinari potencial del sector de les tecnologies mèdiques a Catalunya, és important reduir la bretxa entre les idees i l’execució, entre els professionals de la salut i els inventors. Cal desterrar el concepte que la professió mèdica és essencialment assistencial i fomentar una visió en què els metges poden liderar la recerca en el sector de les tecnologies mèdiques.

Aquest sector és un dels principals compromisos de Biocat, pel seu potencial de creixement i innovació i per l’oportunitat de consolidar el nostre clúster com un concentrador competitiu en l’entorn europeu. Una de les respostes de Biocat a les necessitats del sector és el Pla d’Acció elaborat el 2009 per impulsar la subcontractació de producció, les primeres accions del qual s’han començat a executar durant el 2010.7 Es tracta d’un àmbit en el qual, mitjançant la subcontractació de producció de parts o components de tecnologies mèdiques, es pot impulsar la reconversió i la innovació en sectors tradicionals (metal·lúrgic, plàstic, tèxtil, etc.).


Quadre 3

La BioRegió, principals actius

Genòmica, ciències i biologia estructural

Catalunya ofereix capacitats úniques en genòmica i biologia estructural, gràcies a una forta base de recerca, l’impuls d’un sector en creixement i una xarxa d’àmplies i modernes instal·lacions (Centre de Supercomputació de Barcelona, Sincrotró Alba, Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica, etc.). En aquest sistema es recolzen centres de recerca de primer nivell, que realitzen activitats que van des de la recerca bàsica fins a la col·laboració de la indústria. Catalunya destaca en recerca i innovació en química mèdica, ciències “òmiques”, nanomedicina, bioenginyeria, cristal·lografia i bioinformàtica. Una activitat dinàmica en indústria química farmacèutica, juntament amb uns creixents sectors “biotec” i de Bio-IT, proporcionen un valor afegit a la recerca.

Parcs i plataformes tecnològiques

Catalunya compta amb una xarxa excepcional de parcs científics i plataformes tecnològiques que proporcionen un punt de trobada únic per a les universitats, les empreses i la societat. Junts poden donar suport a la ciència aplicada d’alt nivell, fomentar la transferència de tecnologia, facilitant la creació de noves empreses, la qual cosa permet incentius per a “l’aterratge suau” i la creació d’un entorn de recerca dinàmic, així com establir el diàleg entre la ciència i la societat.

Aquest ambient únic fa de la BioRegió de Catalunya un dels principals clústers emergents a Europa. Aquesta tendència continuarà amb la creació de noves iniciatives de parcs científics. Els parcs científics de Catalunya proporcionen oportunitats úniques per a la incubació d’empreses biotecnològiques, ja que inclouen les infraestructures científiques i tecnològiques, així com serveis de consultoria i gestió.

Catalunya és pionera a l’Estat en nanobiomedicina, amb centres que són referències internacionals: l’Institut Català de Nanotecnologia (ICN), l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), el Centre d’Investigació de Nanociència i Nanotecnologia (CIN2) i el Centre d’Investigacions en Bioquímica i Biologia Molecular (CIBBIM). Actualment, a Catalunya hi ha 37 grups que treballen en aquest àmbit registrats en els diferents centres i universitats catalans. Barcelona es troba entre les ciutats amb major nombre de publicacions científiques en nanomedicina del món. Aquest fet va ser inclòs en el Pla d’Innovació de Catalunya 2005-2008, que identifica la nanotecnologia com un dels set sectors estratègics.

Medicina translacional i personalitzada

La interacció única entre les universitats, hospitals, centres de recerca i indústries cobreix totes les àrees, des de la recerca bàsica a la clínica. La capacitat de Catalunya de transformar recerca en valor facilita el creixement d’empreses farmacèutiques, biotecnològiques i de tecnologies mèdiques en un dels pipelines més complets en medicina translacional d’Europa, en els àmbits de càncer, malalties cardiovasculars i neurociències.

L’oncologia és una de les principals fortaleses de Catalunya, amb capacitats translacionals en tota la cadena de valor, des de la bàsica fins a la recerca clínica i epidemiològica, amb el suport d’activitats assistencials de primer nivell en les quals participen centres de recerca, empreses biotecnològiques i farmacèutiques, i hospitals públics i privats. La medicina personalitzada també creix a Catalunya, per la creació de nous centres d’excel·lència i l’estreta col·laboració pública-privada.

Assaigs clínics

Una característica destacada de Catalunya és la seva tradició en la realització d’assaigs clínics. Una recerca d’elevada qualitat, la seguretat i la rapidesa en el reclutament de pacients a un cost molt competitiu fan de la BioRegió el lloc d’elecció per als assaigs clínics. Una xarxa altament competitiva de seixanta hospitals públics, sis dels quals lideren la producció científica estatal, és una de les principals capacitats d’aquest territori.

En els últims deu anys, el sistema català de salut pública ha incrementat el nombre d’assaigs clínics en un 95%. Catalunya porta a terme més assaigs clínics (52,4%) que qualsevol altra comunitat de l’Estat. Hi ha un cert predomini d’assaigs en fase III i fase II, el 25% dels quals en oncologia. Organitzacions de recerca per contracte (CRO) nacionals i internacionals contribueixen a aquest alt nivell. El sector biotecnològic i biomèdic català, públic i privat, mantenen una interacció dinàmica amb la indústria farmacèutica nacional i internacional.

(Continua)


un hospital i el municipi d’una gran ciutat a prop de Barcelona coneguda per ser un pol de referència i excel·lència en educació, investigació i gestió. El Biopol és una concentració d’instal·lacions biomèdiques i assistencials, i de generadors de coneixement, centres de recerca i companyies del sector de la salut i les ciències de la vida, en un entorn format per l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’Hospital Universitari de Bellvitge, l’Institut Català d’Oncologia (ICO), el Campus de Ciències de Salut de Bellvitge (UB) i el futur Parc de la Salut, on hi haurà les empreses relacionades. Està situat a l’Hospitalet de Llobregat.

L’Alba, una de les instal·lacions d’investigació més avançades d’Europa, és un sincrotró de tercera generació cofinançat pels governs català i espanyol. Actualment en construcció i situat prop de Barcelona, el laboratori començarà experiments a principis de 2011. Al voltant del sincrotró s’estableix un gran parc científic, el Parc de l’Alba, un dels projectes més estratègics de Catalu nya, que aspira a convertirse en un important impulsor del desenvolupament científic i tecnològic al sud d’Euro pa. El projecte està creant un nucli de coneixement internacional al cor de la regió metropolitana de Barce lona, amb capacitat per reunir 40.000 llocs de treball relacionats amb activitats de valor afegit. Aquesta àrea estratègica presenta, a més del sincrotró Alba, un campus universitari de primera línia, la Universitat Autònoma de Barcelona, i una concentració excepcional d’infraestructures de coneixement, industrials i de negoci.

El MareNostrum, situat al Centre de Supercomputació de Barcelona (BSC), és un dels supercomputadors més potents d’Europa i el número 77 del món. El març de 2004 el Govern espanyol i l’empresa IBM signaven un acord per construir un dels ordinadors més ràpids d’Europa. El MareNostrum ha augmentat la capacitat de càlcul del superordinador fins als 94,21 teraflops (94,21 mil milions d’operacions per segon), amb 10.240 processadors.

La recerca interna del centre se centra en tres camps principals: ciències computacionals, ciències de la vida i ciències de la terra. Els recursos del BSC estan també oberts a la comunitat científica i a la indústria.

Hi ha diversos casos d’èxit en aquest concentrador (hub) de coneixement, però un dels més paradigmàtics és el Parc Científic de Barcelona (PCB), la major incubadora d’empreses de Catalunya. En aquest parc es va “graduar” la primera companyia de biotecnologia catalana, i s’hi troba la darrera “gran instal·lació” del país, el Centre Nacional per a l’Anàlisi Genòmica (CNAG); tot plegat configura un espai d’innovació que ocuparà el 2011 més de 96.000 m2. El PCB allotja 75 companyies, nou plataformes tecnològiques, 36 unitats tecnològiques, quatre instituts de recerca i més de setanta grups d’investigació. També organitza més de 120 activitats per a la promoció de la cultura i la vocació científica, en les quals participen unes 6.000 persones cada any.

Fundat per la Universitat de Barcelona l’any 1997, va ser el primer parc a Espanya; ara és un punt de

Cuadro 3 (continuació)

La BioRegió, actius principals

Talent internacional

Les polítiques del Govern de subvenció i contractació i les iniciatives privades de contractació atrauen cada cop més talent internacional a Catalunya. Prestigiosos instituts d’investigació, projectes competitius, instal·lacions modernes i excel·lents condicions de contractació han portat alguns dels millors investigadors internacionals a Catalunya. La regió és un imant per als experts en cèl·lules mare, gràcies a la seva legislació oberta a activitats de recerca en aquest camp. La iniciativa de creació d’un bioclúster a Catalunya ha reunit el talent de les universitats i escoles de negocis, centres de recerca i hospitals, les pimes i les grans empreses. Programes específics estan creant una reserva de talent per al sector de les ciències de la vida. Catalunya és una de les regions europees amb major índex de treballadors que ocupen llocs amb contingut tecnològic mitjà o alt. En termes de recursos humans, Catalunya disposa de professionals altament qualificats que s’han llicenciat en universitats modernes i en escoles de negocis reconegudes internacionalment (ESADE i IESE es troben entre les primeres quinze escoles del món). Segons el rànquing del diari anglès Financial Times, Barcelona és la tercera ciutat europea més popular per tenir un MBA.


referència internacional en promoció d’innovació (amb més de 2.200 treballadors), és un model en la creació i creixement de pimes biotecnològiques i ha contribuït a la nova economia basada en la innovació. Un dels seus principals valors és un model de triple hèlix interna, clau per a la competitivitat del sector, amb plataformes de recerca i tecnologia públiques i privades, i la confluència, dins d’un mateix espai, de companyies, plataformes tecnològiques i grups de recerca, amb ple accés a una àmplia oferta de suport científic i tecnològic.

Els objectius principals d’un parc científic són actuar com a catalitzador per al desenvolupament econòmic territorial i facilitar la creació i el desenvolupament de noves empreses de base tecnològica, promovent la transferència del coneixement de les universitats a la indústria. Per això, com a totalitat, el Parc Científic de Barcelona és un model d’èxit.

L’establiment al PCB de la gran instal·lació més nova a Catalunya (i a l’Estat), el Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica (CNAG), reflecteix l’excel·lència d’aquest entorn i el seu paper com a nucli dinamitzador. La missió d’aquest centre és facilitar la genòmica moderna a Espanya i assegurar que el país sigui competitiu en aquesta àrea clau. Un dels principals projectes d’aquest centre està relacionat amb la clas sificació de mostres de tumors, en el marc de la participació espanyola al Consorci Internacional del Genoma del Càncer (ICGC). L’ICGC aspira a obtenir una descripció exhaustiva de les alteracions presents en tumors per millorar la descoberta i tractament d’aquestes patologies. Vuit països líders en recerca de genòmica humana hi estan participant amb Espanya: els Estats Units, el Canadà, Austràlia, el Japó, la Xina, l’Índia, França i el Regne Unit.

Dins d’aquest projecte, diversos investigadors espanyols han començat a estudiar alteracions genètiques en pacients. L’objectiu és desxifrar el genoma de la leucèmia limfàtica crònica, un dels tumors més freqüents en el món occidental, i obtenir resultats que conduiran al desenvolupament de noves estratègies de diagnòstic i a medicaments nous per combatre aquesta malaltia. El coordinador català del consorci

internacional és Elías Campo, director clínic del Centre de Diagnòstic Biomèdic de l’Hospital Clínic de Barcelona, en un clar reflex de les col·laboracions que es generen a partir de les capacitats i les oportunitats d’un sector d’excel·lència.

Addicionalment, el CNAG proporcionarà suport científic i tecnològic a centres de recerca, universitats, hospitals i companyies dels camps de la biotecnologia i l’assistencial, per ajudarlos en projectes d’R+D que necessitin la caracterització a gran escala de genomes. El director del CNAG és Ivo Gut, un dels científics europeus més prestigiosos en aquesta àrea.

6

Què fa Biocat per impulsar el bioclúster? El full de ruta

Biocat, l’organització impulsada per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, que coordina, promou i dinamitza la BioRegió, té una estratègia con junta per a la biomedicina, la biotecnologia, el sec tor farmacèutic i les tecnologies mèdiques, els sistemes de diagnòstic i la bioinformàtica, amb l’objectiu de concentrar, innovar i identificar necessitats i proveir de solucions, i amb el desig de reaccionar a les oportunitats i promoure sinergies, xarxes i col·laboracions per fer que els sectors de recerca i innovació impulsin l’economia i posicionin Catalunya i Barcelona a l’avantguarda de l’escena internacional.

Des que es va crear Biocat, l’any 2006, un dels prin cipals objectius de l’entitat ha estat consolidar el bioclúster català mitjançant la identificació i sensibilització dels agents actius a la BioRegió i el foment de xarxes. L’ànim va ser, i continua sent, la creació d’un ecosistema dinàmic en el qual diferents elements es complementin entre ells i es converteixin en alguna cosa més que la suma de totes les parts.

Per tal de consolidar el sector, Biocat ha impulsat projectes propis i en col·laboració amb altres organitzacions, per tal de fomentar l’esperit empresarial, coordinar els esforços d’internacionalització en el sector, dissenyar plans estratègics per al sector, impulsar pro


grames de capacitació i col·laborar en la millora i comercialització de la recerca.

Les noves oportunitats laborals generen demanda de formació d’experts, per la necessitat de professionals qualificats, en graus avançats i llicenciatures especialitzades. Com a resultat d’aquest augment de la demanda, la Universitat Autònoma de Barcelona ofereix graus de biotecnologia per primera vegada el 2004. Graus similars s’ofereixen, actualment, a les universitats de Vic, Pompeu Fabra i Lleida. Les escoles de negocis també s’estan centrant més en la biotecnologia, amb títols específics que s’ofereixen a l’Escola Internacional de Negocis Aliter i a l’IE Business School (ambdues a Madrid).

En resum, el creixement del sector de la biotecnologia a Catalunya genera nous llocs de treball científics i tècnics, que van més enllà de la mera aplicació de la tecnologia. Quan el sector públic ja no pot absorbir tots els professionals de la biomedicina i la biotecnologia, el sector privat té un potencial de creixement prou alt per absorbirne una bona part, sobretot si tenen la possibilitat d’integrar el seu coneixement amb competències transversals com la negociació i la gestió de projectes.

Tot i que, afortunadament, hi comencen a haver més graus de mestratge centrats en la gestió d’empreses innovadores, encara queda molta feina per fer quant al foment d’una formació flexible i la recerca d’un millor equilibri entre les necessitats del coneixement i del mercat. No obstant això, la formació de futurs tècnics i gestors per al sector “biotec” català és només un dels aspectes que cal considerar en aquest àmbit. També calen mesures que facilitin la incorporació de talent que permeti a les empreses créixer, consolidarse i avançar cap a mercats internacionals. Per això, Biocat, amb el suport del Departament d’Economia i Finances, ha posat en marxa programes de finançament per incorporar experts internacionals i consultors estratègics a la gestió de l’empresa. La clau de l’èxit rau a garantir que aquest tipus d’ajuts serà estable i continu en el temps, sense veure’s afectat per canvis de legislatura, de manera que les empreses puguin incorporar aquest capital humà en les seves estratègies a mitjà termini.

Biocat també ha posat en marxa programes de capacitació que se centren en qüestions clau com la gestió estratègica de la propietat intel·lectual i el desenvolupament de negoci (programa Biocàpsules). Però encara hi ha marge per ampliar les oportunitats educatives per a les persones que lideren el desenvolupament del nostre sector. Un territori amb un alt nivell de coneixement que s’ha de fer disponible en l’escena internacional, on els científics puguin aprofitar les oportunitats de negoci i on els experts en administració d’empreses puguin rebre formació en aspectes específics de la biotecnologia i la biomedicina; un lloc on la gent amb formació científica, tecnològica i de negocis es pugui reunir per desenvolupar nous perfils necessaris per a les empreses de base tecnològica i de coneixement. Respondre a aquests desafiaments és part de l’estratègia de Biocat per als propers anys.

7

La BioRegió al món

La indústria de la biotecnologia es caracteritza per dues tendències que actuen simultàniament: els avantatges que proporcionen els clústers i la necessitat d’establir aliances internacionals. Els estudis sobre l’acompliment dels EUA en biotecnologia afirmen que les companyies amb més aliances a l’estranger superen les empreses amb menys aliances fora del seu grup geogràfic. Això reflecteix el que es pot anomenar la regla de la internacionalització (o, millor, de la globalització): “una empresa de biotecnologia ha de ser global a partir del dia zero”.

L’estratègia de Biocat és intensiva en activitats de promoció internacional, i treballa amb l’Administració per a la consolidació de Barcelona i Catalunya com a concentrador biomèdic, posant la nostra capital al circuit de ciutats que allotgen els esdeveniments més importants del sector (contribuint al fet que les empreses catalanes es trobin amb socis internacionals per establir aliances i buscar finançament). Igualment, promovem la participació catalana en xarxes i projectes internacionals i establim convenis de col·laboració


amb organitzacions homòlogues d’altres territoris del món, interessants com a nous mercats o com a socis de coneixement.

8

Reptes per al futur

Hem descrit en aquest article un ecosistema format per un nombre relativament petit d’empreses molt joves i amb un alt potencial innovador. I ens hem referit, també, a alguns punts febles importants del sector: la mida reduïda de les empreses, tant en personal humà com en capital, la manca de personal especialitzat en administració d’empreses amb un bon coneixement del sector i de les dificultats en la recerca de finançament, especialment de capital de risc, necessari per conduir el creixement.

D’altra banda, tenim un sistema de recerca públic fort, que hi ha invertit una gran quantitat de recursos,

tant econòmics com humans, en els darrers anys, però que té dificultats per posar al mercat el producte de la seva recerca. El canvi cultural necessari entre els investigadors, una millor gestió de les institucions de recerca, un sistema d’incentius per estimular la innovació i canvis en la regulació que facilitin el procés de transferència de tecnologia són algunes de les qüestions que cal tenir en compte.

Quins són els desafiaments més urgents als quals ens enfrontem? Al nostre parer, potenciar el capital humà en el sector, impulsar la transferència de tecnologia i facilitar l’accés al finançament i la internacionalització.

8.1

Internacionalització

El nostre és un sector dinàmic, tot i que encara immadur, amb una extraordinària capacitat per a la investigació científica i certes dificultats per comercialitzar

Quadre 4

Estratègia de Biocat

Per tal de complir la seva missió i atènyer els seus objectius, Biocat estructura les seves activitats a l’entorn de cinc grans eixos

estratègics, que responen a les necessitats de desenvolupament i impuls del sector biotecnològic, biomèdic i de tecnologies

mèdiques català.

Aquests eixos són:

• Consolidació del clúster, per a la qual Biocat fomenta les interrelacions i sinergies entre els agents presents al territori i propicia

el treball en xarxa amb altres clústers i agents, tant de l’àmbit estatal com internacional.

• Competitivitat empresarial, que Biocat impulsa treballant de manera activa per identificar i adreçar les necessitats i febleses de

les companyies catalanes del sector i propiciant que es posin en marxa polítiques, programes i iniciatives que els permetin

actuar amb èxit en el mercat global.

• Internacionalització, afavorint la presència de les empreses catalanes a les fires i congressos internacionals més importants del

sector, organitzant delegacions i missions tècniques als mercats més estratègics i aconseguint que Catalunya aculli grans es-

deveniments de referència mundial.

• Formació i talent, perquè els recursos humans preparats i amb perfils i capacitats transversals són un actiu clau per a l’èxit dels

projectes biobusiness, on convergeixen recerca científica i gestió empresarial.

• Percepció social de la biotecnologia, perquè només la complicitat i implicació de tota la societat permetrà que la biotecnologia

exploti tot el seu potencial i el posi directament al servei de la millora de la qualitat de vida de totes les persones.

Juntament amb l’impuls d’aquests eixos, Biocat concentra actualment els seus esforços en un gran projecte transversal:

• KIC-IET: Biocat impulsa la candidatura de Catalunya per liderar el KIC (Knowledge & Innovation Community) de ciències de la

vida de l’Institut Europeu d’Innovació i Tecnologia (IET), que la Comissió Europea ha posat en marxa per fomentar la innovació

i la competitivitat a Europa.


productes i, per tant, portar la innovació industrial i el desenvolupament econòmic. És un sector que ha de potenciar la internacionalització, inicialment cap a Europa, i a continuació cap als Estats Units, el major mercat mundial de la biotecnologia, i, en darrer lloc, cap als països en desenvolupament com l’Índia, Singapur i la Xina.

8.2

Talent

També el talent és crucial per a aquest sector: tant en l’esfera pública com privada es requereix personal tècnic altament capacitat per dur a terme tasques de recerca i suport. Són necessaris especialistes en biologia molecular, nanotecnologia, bioinformàtica i biologia cel·lular, entre d’altres. Amb les grans oportunitats i alhora les grans mancances del sector situades en l’àmbit de la gestió de la innovació, la complexitat del sistema el fa difícil de gestionar i requereix perfils híbrids (especialistes tècnics que puguin dur a terme tasques de gestió). Hi ha, també, oportunitats en finançament (els fons de capital risc necessiten professionals que puguin avaluar les noves tecnologies), en coordinació (la gestió de projectes és essencial per als models de negocis virtuals), en matèria de propietat industrial i intel·lectual (no és possible defensar una patent biotecnològica sense un coneixement tècnic significatiu), en màrqueting i comunicació (la comunicació és clau per vendre expectatives) i en estratègia reguladora. Finalment, és difícil trobar professionals qualificats per dur a terme desenvolupament de negoci i portar una empresa de biotecnologia més enllà de la fase d’empresa emergent.

8.3

Finançament

La recessió internacional que estem vivint, amb els mercats de valors en punt mort i el capital risc mirant cap a empreses més desenvolupades, crea un futur incert per a les empreses de creació recent.

D’acord amb les dades de l’Informe Biocat 2009, només el 10% de les empreses han rebut una primera ronda de finançament (entre 0,5 i 4 milions d’euros), i tot just el 5% s’ha beneficiat d’una segona (normalment, menys de 10 milions d’euros). La joventut i la mida d’aquestes empreses, amb equips de gestió d’experiència reduïda, la falta de fons especialitzats de capital risc que puguin obrir les portes al capital internacional, amb models de negoci que se centren més en la supervivència que en el valor (menys atractives per als inversors), generen una inèrcia que és difícil d’aturar. Aquests factors també fan difícil trobar companyies internacionals de bona mida per als acords de llicència i codesenvolupament. Instruments com els préstecs participatius amb esquemes que s’adaptin a les característiques del sector, línies de garantia que permetin l’accés als fons de crèdit i fons per als drets de projecte poden ser elements dinamitzadors.

Si agafem prou perspectiva per observar l’estat actual de la biotecnologia, la biomedicina i les tecnologies mèdiques a Catalunya, podrem veure un sector en creixement i ple de potencial, que es troba en un punt crític del seu desenvolupament coincidint amb un moment difícil i incert de l’economia mundial.

Aquesta anàlisi també ens diu que tenim el potencial per seguir endavant: una posició de lideratge en recerca, un mercat que demana nous productes i solucions més eficients i sostenibles que s’adaptin a les necessitats de la població, una base industrial àmplia i dinàmica... Ens cal, com s’ha esmentat anteriorment, nou talent, un marc regulador que s’adapti millor al sector i instruments de finançament apropiats. Hem d’impulsar la internacionalització no només de cara a obrir nous mercats per als nostres productes, sinó també per fomentar col·laboracions per codesenvolupar productes, perquè, per sobre de tot, necessitem socis internacionals que ens ajudin a créixer.

Algunes de les solucions són fàcils, altres força complexes, però cal prendre les decisions correctes i mobilitzar els recursos necessaris a partir d’ara, de manera que en poc temps puguem deixar de parlar d’un sector en desenvolupament i començar a parlar d’un sector consolidat que s’ha convertit en una força motriu de la nostra economia.

81Monogràfic

Els centres de transferència de tecnologia i els parcs científics i tecnològics com a motor de creació d’empreses de biotecnologia

Jesús PurroyParc Científic de Barcelona

Sara SecallM. Carme VerdaguerFundació Bosch i Gimpera

1

Parcs científics i tecnològics i creació d’empreses biotecnològiques a Catalunya

1.1

Els parcs científics i tecnològics són eines d’innovació

Igual que passa amb altres coses que comprenen moltes facetes, els parcs científics són difícils de definir. Des de la creació del primer parc a Silicon Valley, a mitjan segle passat, arreu del món han aparegut organitzacions que es defineixen a elles mateixes com a parc científic o tecnològic.

L’ Associació Internacional de Parcs Científics i Tecnològics (International Association of Science Parks, IASP) compta amb prop de 400 membres afiliats a tots els continents, amb una presència majoritària de parcs europeus. L’Associació Espanyola de Parcs Cientí-fics i Tecnològics (APTE) té 47 parcs membres i uns 40 parcs afiliats, molts d’ells en procés de tramitació de

la sol·licitud per passar a ser membres de ple dret. La Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya té 13 membres i nou associats.

Segons la IASP, un parc científic ha de complir un seguit de característiques. Ha de ser un espai concret (és a dir, no pot ser una xarxa d’espais, ni part d’una entitat més gran, com una universitat). Ha d’estar gestionat per un equip professional. Ha de tenir com a objectiu promoure la cultura de la innovació i la competitivitat de les empreses i institucions que hi estiguin associades, i ha de facilitar el flux de coneixement i tecnologia entre empreses, universitats i centres de recerca. Un objectiu important dels parcs científics és facilitar la creació d’empreses de base tecnològica, amb projectes d’incubació, amb una oferta de serveis de valor afegit i amb unes instal·lacions de qualitat.

Tot plegat dibuixa un mapa molt atapeït, amb organitzacions de característiques diverses. Unes tenen origen en les universitats, altres són iniciativa d’organismes polítics, com ara ajuntaments o diputacions. N’hi ha que són empreses i altres són fundacions o consorcis d’entitats públiques. Això també implica una


diversitat de maneres de funcionar, tant pels serveis que ofereixen com per la mena de clients amb què compten.

Alguns parcs estan molt enfocats a la recerca, altres estan més orientats a l’empresa. Alguns disposen de grans extensions de terreny, altres treballen en espais més reduïts, de vegades integrats en un campus universitari.

La IASP ha desenvolupat una eina, Strategigram, per veure a primer cop d’ull el posicionament d’un parc científic en diversos eixos (gràfic 1). Els conceptes inclouen si el parc es finança amb capital públic o privat, si acull empreses locals o internacionals, si està centrat en un sector o si és multisectorial, i altres paràmetres que, sense ser ni positius ni negatius en ells mateixos, ajuden a entendre quin és el paper que cada parc té en l’entorn econòmic on es troba.

Aquest diagrama representa algunes característiques del Parc Científic de Barcelona (PCB). Destaca, per exemple, el paper que hi tenen les empreses biotecnològiques de creació recent (NTBF, new technology based firms o noves empreses basades en la tecnologia), el fet que tendeix a l’especialització (en el sector biotecnològic) i que les activitats de treball en xarxa (net-

working) solen ser estratègiques. Altres parcs presenten altres perfils, en funció de com siguin els seus integrants i de les prioritats que tinguin.

En un article recent,1 Aurelia Modrego i els seus col·laboradors de la Universitat Carlos III de Madrid estudien l’efecte dels parcs científics sobre les empreses que hi estan instal·lades. En una mostra de 40.000 empreses, mesuren un efecte positiu i fort sobre les empreses innovadores radicals de producte. Estudis anteriors sobre mostres molt més petites donaven resultats barrejats, positius i neutrals, en funció dels indicadors mesurats.

1.2

Un ecosistema de serveis

Els serveis que pot oferir un parc als seus clients poden incloure elements de funcionament administra

1. A.R. Vásquez Urriago; A. Modrego; A. BargeGil; E. Paraskevopoulou. The impact of science and technology parks on firm’s radical product innova-tion. Empirical evidence from Spain. Summer Conference 2010 on “Opening Up Innovation: Strategy, Organization and Technology”, celebrada a l’Imperial College London Business School, del 16 al 18 de juny de 2010. Disponible a: <http://www2.druid.dk/conferences/viewpaper.php?id=501561&cf=43>.

Gràfic 1

Estrategigrama del Parc Científic de Barcelona

-10 -9 -8 -7 -6 -5 -4 -3 -2 -1 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Model institucional Model de negoci

-10 -9 -8 -7 -6 -5 -4 -3 -2 -1 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Xarxa estratègica Xarxa informal

-10 -9 -8 -7 -6 -5 -4 -3 -2 -1 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Domèstic Internacional

-10 -9 -8 -7 -6 -5 -4 -3 -2 -1 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Especialista Generalista

-10 -9 -8 -7 -6 -5 -4 -3 -2 -1 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

NTBF Empreses madures

-10 -9 -8 -7 -6 -5 -4 -3 -2 -1 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Recerca (ascendent) Mercat (descendent)

-10 -9 -8 -7 -6 -5 -4 -3 -2 -1 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Urbà No urbàLiquidació i entorn

Posició en el procés de creacióde coneixement i tecnologia

Empreses objectiu

Grau d’especialització

Mercats objectiu

Xarxa

Governança/model de gestió

Font: IASP.

83Monogràfic. Els centres de transferència de tecnologia i els parcs científics i tecnològics com a motor de creació d’empreses de biotecnologia

tiu (recepcions, seguretat, accés a sales de reunions), de desenvolupament de negoci (accés a capital, socis o clients, internacionalització) o tecnològics (accés a instal·lacions i equips científics d’alt valor). Cada parc posa més èmfasi en un aspecte o altre, en funció dels objectius que té i de la composició del seu equip gestor.

Pel fet de treballar en xarxa, entre parcs s’ofereixen molts d’aquests serveis: empreses d’uns i altres busquen clients o proveïdors, i investigadors busquen col·laboradors per a projectes de recerca. Uns i altres busquen accés a tecnologia disponible en qualsevol punt de la xarxa.

De tots els serveis que pot oferir un parc, el més costós de generar i de mantenir és l’oferta tecnològica. Altres serveis, com la internacionalització d’empreses, poden ser cars, però fins i tot en el cas dels parcs més actius internacionalment, el pressupost per participar en esdeveniments és de magnitud assumible. I, si no és assumible, es pot reduir sense que això afecti gaire el funcionament quotidià del parc. En canvi, l’oferta tecnològica requereix una inversió inicial molt alta i una inversió constant al llarg del temps.

D’entre els parcs catalans, el Parc Científic de Barcelona (PCB) és el que té una oferta tecnològica més àmplia, ja que cobreix pràcticament totes les etapes del procés de descobriment i desenvolupament de fàrmacs.

Les plataformes tecnològiques del PCB són deu laboratoris dedicats a tecnologies com la proteòmica, la toxicologia, la nanotecnologia o l’experimentació animal. Tenen una triple missió. D’una banda, són proveïdors de serveis tecnològics d’alt valor afegit. Però també són grups de recerca. A mig camí entre la recerca i els serveis, les plataformes tecnològiques del PCB fan desenvolupament de noves tècniques, sovint en col·laboració amb empreses i grups de recerca.

Com a resultat, els usuaris tenen a disposició seva un centenar de professionals i equips per valor de 20 milions d’euros.

L’impacte d’aquestes infraestructures sobre les empreses de nova creació del sector biotecnològic es manifesta en el seu creixement, tant en nombre d’empreses

com en nombre de treballadors, facturació i altres indicadors d’activitat. Una empresa que ocupi un laboratori de 50 metres quadrats al PCB té a disposició seva 7.000 metres quadrats d’oferta tecnològica, comptant les plataformes tecnològiques del Parc i una part dels serveis cientificotècnics de la Universitat de Barcelona que hi estan instal·lats.

1.3

El sector biotecnològic a Catalunya

Segons el Directori Biocat (2009), el sector biotecnològic a Catalunya comprèn 215 empreses biotecnològiques, 65 de les quals es dediquen a la biotecnologia com a activitat principal. Això representa una tercera part del total de l’Estat. En total unes 1.200 persones treballen al sector, a les quals caldria afegir les més de 200 empreses i 5.000 llocs de treball del sector de les tecnologies mèdiques, empreses que en molts aspectes són complementàries de les empreses pròpiament biotecnològiques.

Una gran part d’aquestes empreses estan instal·lades totalment o parcialment en parcs científics i tecnològics.

1.4

Primeres iniciatives de creació d’empreses tecnològiques

La creació d’empreses de base tecnològica sorgeix a moltes universitats espanyoles com una evolució lògica de l’activitat de les Oficines de Transferència de Resultats de la Investigació (OTRI). Les OTRI es creen l’any 1989 com a resultat del 1r Plan Nacional de I+D (19881992). Aquestes oficines duen a terme una activitat d’intermediació entre els grups d’investigació de les universitats i les empreses del seu entorn: dinamització de l’oferta científica, coneixement de la demanda, realització de contractes d’R+D i gestió econòmica dels mateixos. Inicialment, el tipus de col·laboració que s’estableix és la subcontractació de les capacitats cientificotecnològiques de l’equip de recerca universitari per part d’una determinada em


presa o institució per a la realització d’un projecte d’R+D o la prestació d’un servei tecnològic. Gradualment la tasca d’aquestes oficines s’ha anat ampliant cap a altres modalitats de transferència de tecnologia de més valor afegit i impacte en l’entorn, com són els contractes de venda o llicència de patents i la creació d’empreses derivades (spin-off).2

A Catalunya, des de l’any 2000, els trampolins tecnològics creats pel CIDEM –actualment ACC1Ó, del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa– han estat els principals catalitzadors en la creació d’empreses derivades universitàries. Els trampolins tecnològics són unitats de suport a la creació d’empreses basades en el coneixement o empreses de base tecnològica. Els trampolins, a banda de captar nous projectes i d’assessorarlos per convertirlos en empresa, desenvolupen també una sèrie d’iniciatives per promoure la cultura emprenedora en l’entorn universitari: cursos de creació d’empreses, jornades de sensibilització amb emprenedors, concursos sobre plans de negoci.

Els trampolins tecnològics s’organitzen en forma de xarxa (Xarxa de Trampolins Tecnològics, Xarxa TT). Aquesta xarxa està formada per un conjunt de deu unitats que es troben a les universitats i escoles de negoci catalanes i que tenen capacitat de prestar serveis d’emprenedoria. L’objectiu principal de la Xarxa TT és augmentar la transferència de tecnologia entre el món universitari i el món empresarial per mitjà de la crea

2. A. Ros; M.C. Verdaguer; M.I. Berges; X. Testar (2003). “La generación de spin-off en las universidades españolas: situación actual y perspectivas. El modelo de la Universitat de Barcelona”. Iniciativa Emprendedora. Deusto.

ció d’empreses de base tecnològica i la transferència de la propietat intel·lectualindustrial.

En els darrers anys, la Xarxa de Trampolins Tecnològics ha començat a orientarse cap a l’anomenada valorització. Aquest canvi és significatiu, ja que pretén anar a cercar projectes que es trobin ben al principi, de manera que els trampolins s’orienten a les tasques de detecció de tecnologia, protecció i valorització d’aquesta tecnologia (a través de la sol·licitud de patent, del registre de programari, etc.). Així doncs, ACC1Ó canalitza finançament públic per a proves de concepte, construcció de prototipus i comercialització de tecnologia originada a les universitats a través de diversos ajuts, tals com Valcon, Valfus i Valtec. En total, entre els anys 2008 i 2010, ACC1Ó ha atorgat subvencions per més de 10 milions d’euros en aquest

Quadre 1

Activitats de la Xarxa TT

• Sensibilitzar i informar els investigadors sobre la creació d’empreses de base tecnològica i patents.

• Identificar i seleccionar les millors iniciatives tecnològiques.

• Aportar serveis de tutoria, assessorament i formació especialitzats per a la creació d’empreses.

• Accedir a fons de finançament especialitzat, en especial capital concepte, capital gènesi i inversors privats.

• Oferir espais d’incubació.

• Gestionar la cartera de societats participades.

Quadre 2

Any d’incorporació de les universitats a la Xarxa TT

Any Universitat

2001 Universitat Politècnica de Catalunya

Universitat de Barcelona

Universitat Autònoma de Barcelona

Universitat Ramon Llull

(ESADE i La Salle), IESE

2002 Universitat de Girona

2005 Universitat Oberta de Catalunya

Universitat Rovira i Virgili

2006 Universitat de Lleida

Universitat Pompeu Fabra

Ch. Serarols; A. Bikfalvi; J.M. Veciana. Caracterització, anàlisi i impacte de les empreses sorgides dels trampolins tecnològics catalans (Col·lecció Infor-mes de Competitivitat ACC1Ó). ACC1Ó CIDEM/COPCA, maig de 2009.Font: ACC1Ó CIDEM COPCA (2008).


tipus d’ajuts, que han estat altament competitius, de manera que només s’han adjudicat entre un 25% i un 30% dels ajuts sol·licitats. Aquest canvi d’orientació també pretén crear empreses de base tecnològica forta, amb resultats de recerca més ben definits i més orientats al mercat.

2

Creació d’empreses biotecnològiques al Grup Universitat de Barcelona

La creació d’un sector econòmic nou basat en tecnologia, com és el de la biotecnologia, requereix ingredients essencials entre els quals destaquen una base de professionals formats en el sector, tecnologia puntera pròpia, capacitat de transferir el coneixement d’allà on s’origina (universitats i centres de recerca) a les empreses i finançament especialitzat per a un sector nou basat en la tecnologia. En aquest sentit, les universitats fan tres aportacions cabdals: formació de professionals (l’anomenada primera missió de la universitat) i aportació de recerca de primer nivell (la

segona missió), i en els darrers anys a Catalunya i Espanya s’ha emfatitzat el que s’anomena tercera missió de la universitat: la transferència de tecnologia i coneixement a la societat. Perquè hi hagi empreses de base tecnològica en general i biotecnològica en particular, cal un sistema eficient i àgil de transferència de tecnologia de les institucions generadores de coneixement (universitats i centres de recerca) cap a les empreses que alhora garanteixi un retorn just per a les institucions.

2.1

El sistema d’innovació i transferència de tecnologia del Grup Universitat de Barcelona

El sistema d’innovació i transferència de tecnologia del Grup Universitat de Barcelona (UB) compta amb dues institucions bàsiques: la Fundació Bosch i Gimpera i el Parc Científic de Barcelona.

L’any 1983 la Universitat de Barcelona va crear la Fundació Bosch i Gimpera amb l’objectiu de promoure l’apropament entre la universitat i la societat. És l’entitat del Grup UB que s’encarrega de transferir a

Quadre 3

Distribució SOBTEC per origen universitari

SOBTEC Alimen tacióEnergies

renovables Cosmètica Medtech BiotechTech

produccióTIC/

Telecos Altres Total

URL 0 0 0 0 0 1 0 0 1

UB 1 3 2 0 26 2 0 7 41

UAB 4 4 0 3 5 5 4 6 31

UdG 2 2 0 1 2 1 1 4 13

UdL 1 0 0 0 0 0 0 0 1

UPC 2 11 4 4 4 18 47 17 107

UPF 0 0 0 0 2 0 1 2 5

URV 1 1 0 0 0 1 3 0 6

ASCAMM 0 0 0 1 0 1 0 0 2

CSIC 1 2 0 0 1 1 0 1 6

H. CLÍNIC 0 0 0 2 2 0 0 0 4

HSJD 0 0 0 1 0 0 0 0 1

P. TAULÍ 0 0 0 2 0 0 0 0 2

SOBTEC 12 23 6 14 42 30 56 37 220

SOBTEC: nova empresa creada per personal d’un entorn científic (investigador, docent o estudiant) que hi manté una relació (laboral, accionarial...) per explotar comercialment coneixement o tecnologia resultant d’una recerca desenvolupada en un entorn científic.Font: ACC1Ó - Acumulat 2008.


la societat els resultats de la recerca que es duu a terme a la UB i entitats del grup, en les diferents modalitats de transferència de coneixement: recerca per contracte, recerca col·laborativa, valorització i llicència de patents i creació d’empreses basades en el coneixement. L’Àrea de Creació d’Empreses, creada l’any 2001, identifica projectes empresarials nous basats en tecnologia i saber fer (know how) del Grup UB, i dóna suport al desenvolupament d’empreses de base tecnològica en el si del Grup UB.

L’any 1997, la Universitat de Barcelona, la Fundació Bosch i Gimpera i Caixa Catalunya van fundar el primer parc científic de l’Estat espanyol, la Fundació Parc Científic de Barcelona, per poder dotar grups d’investigació del sector públic i privat d’un entorn equipat amb potents infraestructures de suport a la recerca.

Des del 2001 el Parc Científic de Barcelona ha acollit instituts públics de recerca i empreses de base tecnològica, i ha creat una desena de plataformes tecnològiques i de serveis científics.

2.2

Patentar i transferir tecnologia

Un bon indicador de la producció tecnològica de les universitats i centres de recerca és el nombre de sol·li cituds de patent anuals. En aquest sentit, el Grup UB ha fet un gran esforç d’identificació de propietat industrial i protecció d’aquesta propietat que s’ha vist reflectit en el nombre de sol·licituds de patent, que ha passat de les 7 en total de 1999, 4 de les quals eren en temes de ciències de la vida, a les 24 de l’any 2009, 12 de les quals eren en ciències de la vida.

Tanmateix, la sol·licitud de patent només és el primer pas per comercialitzar resultats de recerca protegibles. Els passos següents són dotar de valor la tecnologia inicial a través de proves de concepte més properes al mercat (el que actualment es coneix com a valorització) i la transferència d’aquestes tecnologies al mercat (normalment com a llicència cap a una empresa que comercialitzarà aquestes tecnologies).

Les tecnologies protegides als centres de recerca i universitats sovint són encara immadures, de manera

que el mercat existent no les pot absorbir. És per això que en els darrers quatre anys, amb el Grup Universitat de Barcelona com a pioner, s’han desenvolupat a l’Estat espanyol i especialment a Catalunya diversos esquemes de valorització: finançament per a proves de concepte addicional i prototipus que donin més solidesa als resultats de recerca bàsica que normalment es financen en aquests centres. Al Grup Universitat de Barcelona reben finançament uns deu projectes anuals, per un total aproximat de 500.000 € anuals proporcionats per entitats bancàries com el Banco Santander, administracions públiques com la Generalitat de Catalunya a través d’ACC1Ó i els ministeris d’Indústria i Innovació del Govern central.

Pel que fa a transferència, la Universitat de Barcelona els darrers anys ha aconseguit llicenciar entre quatre i cinc sol·licituds de patent per any relacionades amb les ciències de la vida. Aquestes figures contrasten amb les de l’any 2000, en què només hi va haver una sol·licitud de patent llicenciada en ciències de la vida.

2.3

Generar empreses

Una via important de transferir tecnologia i saber fer és la generació d’empreses derivades. Dins del Grup UB, s’ha impulsat la generació de noves empreses de base tecnològica des de l’any 1999. L’Àrea de Creació d’Empreses és una unitat de la Fundació Bosch i Gimpera que es dedica íntegrament a aquesta tasca. En l’actualitat, l’àrea consta de tres professionals dedicats a temps complet a detectar, assessorar i cercar finançament de projectes empresarials, així com fomentar l’esperit emprenedor dins del Grup UB.

L’Àrea de Creació d’Empreses de la Fundació Bosch i Gimpera promociona activament la cultura emprenedora dins de la UB, juntament amb la Càtedra d’Emprenedoria de la UB i la xarxa d’exalumnes de la UB (Alumni UB), així com les entitats actives en el sistema, tals com Barcelona Activa i Biocat. Entre els actes de promoció activa de l’emprenedoria s’inclou la Jornada Crea!Empresa, dirigida a investigadors del Grup UB, doctorands i personal en formació, així com


estudiants, per acostarlos a la realitat de crear una empresa basada en tecnologia. Anualment també se celebra a la Universitat de Barcelona el Workshop de Creació d’Empreses, una jornada organitzada per la Càtedra d’Emprenedoria que pretén acostar el món de l’emprenedoria als estudiants. La Facultat de Biologia també inclou formació en emprenedoria dins d’alguns dels seus màsters i estudis de postgrau. El Dia de l’Emprenedor de Barcelona Activa i el programa Bio em prenedor XXI de Biocat compten des dels seus inicis amb la col·laboració de la Fundació Bosch i Gimpera. La Fundació també col·labora amb altres universitats espanyoles i catalanes compartint millors pràctiques i impartint formació en valorització, llicència i creació d’empreses.

L’Àrea de Creació d’Empreses de la Fundació Bosch i Gimpera proporciona serveis d’assessorament i orientació empresarial a professors i investigadors del Grup UB, personal en formació i exalumnes. L’àrea atén entre 30 i 40 possibles projectes empresarials l’any, dels quals s’acaben constituint entre dues i cinc empreses de base tecnològica anualment.

L’Àrea de Creació d’Empreses dedica entre un i dos anys a analitzar, juntament amb els promotors, la viabilitat d’un projecte tecnològic. Entre els aspectes bàsics que s’han d’estudiar abans de portar al mercat una idea de negoci basada en tecnologia hi ha l’interès del mercat per la tecnologia, la competència, els possibles models de negoci, la cadena de valor i el posicionament de l’empresa. Hi ha dos possibles models bàsics de negoci basats en tecnologia: d’una banda, hi ha les empreses (o línies de negoci) basades a proporcionar serveis d’alt valor afegit. D’altra banda, hi ha les empreses (o línies de negoci) basades a portar al mercat nous productes d’alt valor afegit. També hi ha empreses amb un model mixt, amb línies de negoci de serveis i línies de negoci de nous productes. En general, les empreses que proporcionen serveis ofereixen rendibilitat a curt termini, mentre que les empreses que desenvolupen nous productes ofereixen rendibilitat a mitjà i a llarg termini, i requereixen inversió tant privada (inversors privats i capital risc) com pública.

Un cop avançat el període d’anàlisi, l’equip promotor (emprenedor) compta amb el suport de l’Àrea de Creació d’Empreses per arribar a un acord de transferència de tecnologia i pacte de socis. Quan es tracta de tecnologia originada en el si del Grup UB, aquests acords –que tenen per objectiu assegurar un retorn just a la universitat per haver generat la tecnologia, el saber fer o la sol·licitud de patent– sovint inclouen un pagament en participacions en l’empresa i un pagament a futur en forma de regalies (un percentatge sobre el benefici que l’empresa obtingui del producte o productes desenvolupats amb la tecnologia).

Els consultors de l’Àrea de Creació d’Empreses assessoren l’equip emprenedor i conjuntament realitzen un primer pla d’empresa i pla financer, que ha de servir per marcar el rumb de l’empresa en els seus primers anys i aconseguir el finançament necessari. Aquest assessorament inclou una anàlisi en profunditat del mercat, ajuda per completar perfils en l’equip emprenedor i en el comitè científic assessor, i un pla financer. És cabdal, doncs, l’experiència dels consultors en empreses privades i la seva formació en temes tant científics com de gestió empresarial i financers.

En general, un cop obtinguts els primers recursos financers, que per a empreses biotecnològiques solen estar entre 500.000 i un milió d’euros, l’empresa està en un bon moment per professionalitzarse, completar l’equip humà i obtenir una infraestructura mínima. És aquí on l’Àrea de Creació d’Empreses, juntament amb el Parc Científic de Barcelona i el Banco Santander, col·laboren en el marc de la Bioincubadora PCBSantander, per dotar aquestes empreses d’un entorn privilegiat per al creixement. L’Àrea de Creació d’Empreses dóna suport en la gestió, el finançament i el desenvolupament de negoci a les empreses de la bioincubadora.

En aquest procés, fins a la data, l’Àrea de Creació d’Empreses ha dut a terme les accions següents:

• Assessorar a més de 70 projectes.• Crear més de 20 empreses derivades, 13 de les

quals en el sector biotecnològic.• Participar en l’accionariat de 8 empreses derivades.• Aconseguir finançament en estadis inicials per

més de 10 milions d’euros.


La Universitat de Barcelona, des de l’any 2004, ha pres participacions a través de la societat Cultura Innovadora i Científica UB en vuit empreses de base tecnològica com a compensació per aportarhi tecnologia en forma de saber fer o sol·licituds de patent. Algunes de les empreses en què participa actualment són Genmedica Therapeutics, Biocontrol Technologies, Enantia, Inmunovative Developments i Neurotec Pharma.

3

La bioincubació al Parc Científic de Barcelona

No tots els parcs científics tenen una incubadora d’empreses i no totes les incubadores funcionen segons els mateixos criteris. N’hi ha que són empreses comercials amb ànim de lucre, n’hi ha que prenen participacions a les empreses incubades, n’hi ha que operen a partir de subvenció pública o privada, i n’hi ha que tenen altres models de negoci i oferta de serveis per a les seves empreses.

És important diferenciar entre incubació d’empreses i acolliment d’empreses derivades. En el sector de la biotecnologia la gran majoria d’empreses instal·lades als parcs són de creació recent, entre altres raons perquè el sector és tot ell d’aparició recent. Les empreses biotecnològiques catalanes més veteranes tenen poc més de deu anys, per bé que algunes empreses farmacèutiques catalanes tradicionals han assumit una manera de treballar propera al funcionament d’una empresa biotecnològica.

Quan parlem d’incubació ens referim a programes de suport a les empreses de creació recent, que normalment impliquen condicions avantatjoses respecte de les que s’ofereixen a una empresa més veterana del mateix sector i en les mateixes instal·lacions.

3.1

La Bioincubadora CIDEM-PCB (2002-2006)

La demanda creixent d’espai de bioincubació a l’entorn del parc científic va portar el PCB i la Fundació

Bosch i Gimpera a iniciar un programa de bioincubació l’any 2002, juntament amb el govern català a través del CIDEM i el DURSI. El seu objectiu era facilitar un espai de qualitat per al naixement de noves empreses del sector de la biotecnologia i proporcionar un entorn innovador, infraestructura cientificotecnològica de suport, així com serveis d’assessorament en gestió empresarial i suport financer.

La Bioincubadora CIDEMPCB va acollir entre els anys 2002 i 2006 les empreses següents:

• Crystax Pharmaceuticals: empresa derivada de la Universitat Politècnica de Catalunya i el CSIC, basada en el desenvolupament de nous fàrmacs a partir de l’estructura tridimensional de les dianes biològiques.

• Enantia: empresa derivada de la UB, dedicada a la síntesi i desenvolupament de processos per a la preparació de principis actius farmacèutics.

• Era Biotech: empresa derivada del CSIC, dedicada al desenvolupament i l’explotació d’una tecnologia per a la producció optimitzada de proteïnes i pèptids.

• OleoylEstrone Developments (OED): empresa derivada de la UB que desenvolupava fàrmacs per al tractament de l’obesitat i malalties associades.

• Oryzon Genomics: empresa derivada de la UB i el CSIC centrada en la genòmica funcional aplicada a plantes i a salut humana (càncer, Alzheimer).

Els resultats obtinguts per la Bioincubadora en la seva primera fase es veuen reflectits en les mateixes empreses que hi han participat.

Cal destacar l’elevada taxa de supervivència i que un cop finalitzat el període d’incubació totes van decidir continuar al PCB en condicions normals d’empresa hostatjada. La primera generació d’empreses de la Bioincubadora s’ha beneficiat d’un entorn d’investigació d’excel·lència pública i privada, facilitador de sinergies, una interrelació que és clau per fomentar la innovació empresarial. Prova d’això són les nombroses col·laboracions establertes entre les mateixes empreses de la Bioincubadora (projecte Neurocure en què col·laboren Crystax Pharmaceuticals i Oryzon


Genomics), entre les empreses derivades i grups d’investigació i plataformes tecnològiques del PCB (projectes CENIT, Oncnosis i Genius Pharma), o entre les empreses derivades i empreses farmacèutiques de l’entorn del PCB. Sense aquestes aliances estratègiques, les empreses de la Bioincubadora no haurien tingut la possibilitat de participar en projectes tan ambiciosos, un fet que les reforça a l’hora de negociar amb inversors de capital risc. Cal destacar que el 2009 Oryzon va adquirir Crystax per 2 milions d’euros, tot i que el 2010 Crystax continua operant amb la seva denominació original.

3.2

La Bioincubadora PCB-Santander (2007-2011)

Amb l’experiència de la Bioincubadora PCBCIDEM, la Universitat de Barcelona, a través del Parc Científic de Barcelona i la Fundació Bosch i Gimpera i amb el suport de la Fundació Marcelino Botín i el Banco Santander, va engegar la Bioincubadora PCBSan tander per continuar impulsant el desenvolupament d’empreses de base biotecnològica a Catalunya.

La Bioincubadora PCBSantander proporciona espais de laboratori humit, espais d’oficina i accés preferent als serveis científics del PCB. Les empreses incubades tenen a la seva disposició els serveis científics comuns del PCB, uns laboratoris equipats amb aparells d’ús habitual en biologia i química. D’altra banda, també poden accedir a les plataformes i serveis tecnològics del Parc Científic de Barcelona, on poden rebre serveis científics d’alt valor afegit.

Les empreses de la Bioincubadora també reben assessorament empresarial de la Fundació Bosch i Gimpera en l’elaboració del pla d’empresa, en la defi

nició del model de negoci i la definició de l’estratègia de l’empresa, en la cerca d’ajuts públics i en la cerca de finançament privat (capital risc i àngels inversors o business angels), i suport en l’elaboració d’estudis de mercat, en l’accés a programes de col·laboració amb escoles de negoci de prestigi internacional per a la incorporació d’estudiants d’MBA a les empreses, i en la gestió dels projectes de recerca i transferència de tecnologia que les empreses realitzen amb investigadors i grups de recerca de la Universitat de Barcelona.

Poden accedir a la Bioincubadora PCBSantander empreses amb un objecte social relacionat amb les ciències de la vida (biotecnologia, biomedicina, biologia, química, materials, medi ambient, medicina, bioenergia, veterinària i agroalimentació, etc.). La permanència màxima de qualsevol empresa és de tres anys prorrogables a quatre, i posteriorment les empreses poden accedir als espais del PCB.

La Bioincubadora PCBSantander no té entitat jurídica pròpia, es governa mitjançant un reglament propi signat per les entitats que hi participen i té dos òrgans de govern principals: el Consell Rector i el Consell Executiu, on estan representades les mateixes entitats en diferents àmbits. El Consell Rector dirigeix i orienta les activitats, aprova el pla i el pressupost anual i l’informe de resultats i el pla de promoció. El Comitè Executiu es responsabilitza de la gestió ordinària de la Bioincubadora i la Fundació Parc Científic de Barcelona assumeix la titularitat de les relacions jurídiques de la Bioincubadora amb les empreses incubades. És el Comitè Executiu qui avalua i selecciona les empreses que hi poden accedir, identifica fonts de recursos financers per a les empreses incubades, promou la interacció i sinergies entre les empreses incubades i n’avalua l’activitat.

Quadre 4

Indicadors de la Bioincubadora CIDEM-PCB, dades agregades

Indicadors Any 2002 Any 2006 Increment 2002-2006 (%)

Nombre de treballadors 27 98 263

Facturació (€) 368.810 5.007.093 1.258

Inversió en R+D (€) 550.825 3.169.819 475



Les empreses

Inicialment pensada per a deu empreses, la Bioincubadora PCBSantander actualment acull dinou empreses en diversos àmbits de les ciències de la vida: des de serveis bioinformàtics fins a desenvolupament de productes farmacèutics i biotecnològics. Nou de les empreses disposen de laboratori humit propi i deu empreses disposen de despatx al PCB i externalitzen els serveis tècnics i les proves que requereixen laboratoris especialitzats tant al PCB com a diverses empreses del sector.

Tres de les empreses ubicades a la Bioincubadora són empreses derivades de la Universitat de Barcelona, és a dir, empreses que han nascut amb l’objectiu de desenvolupar tecnologies (patents o saber fer) pròpies de la Universitat de Barcelona, i amb el suport de les investigadores i investigadors que van originar aquestes tecnologies. Neurotec Pharma, sorgida de la Facultat de Medicina, desenvolupa fàrmacs per a les malalties del sistema nerviós central, com l’esclerosi lateral amiotròfica i l’esclerosi múltiple. Biocontrol Technologies, sorgida de la Facultat de Biologia, ja comercialitza a Espanya, i està en tràmits per comercialitzar a la resta del món, agents de control biològic per a diferents tipus de cultius, que ajuden a minimitzar l’ús d’agents d’origen químic. Genmedica Therapeutics, sorgida de la Facultat de Biologia, l’Institut de Recerca Biomèdica i el Parc Científic de Barcelona, desenvolupa medicaments per al tractament de la diabetis II i la síndrome metabòlica.

En el sector de la quimioinformàtica i la bioinformàtica, la Bioincubadora acull dues empreses, Intelligent Pharma i SOM Biotech. Intelligent Pharma proporciona serveis de disseny de fàrmacs assistit per ordinador i programari propi, i ja està en plena internacionalització, amb l’obertura el 2010 d’una oficina a Heidelberg, Alemanya, per atendre les grans farmacèutiques d’aquell país. SOM Biotech és una empresa que utilitza una estratègia d’open innovation (innovació oberta) així com el programari HELIOS®, propietat d’Intelligent Pharma, per al reposiciona

ment de fàrmacs existents en noves indicacions. SOM Biotech i Intelligent Pharma són exemples de les sinergies i els nous negocis que es generen en un entorn com la Bioincubadora.

La Bioincubadora acull diverses empreses purament biotecnològiques i biomèdiques: Aromics, sorgida d’investigadors del Centre de Recerca i Investigació de Catalunya, aplica la genòmica i la proteòmica funcionals per identificar nous fàrmacs i també desenvolupa nous marcadors moleculars i eines de diagno si. Bioingenium, sorgida de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’especialitza en el desenvolupament de bioprocessos i la producció de proteïnes recombinants per a aplicacions biomèdiques en salut humana i animal. Omnia Molecular, empresa engegada per investigadors ICREA i l’Institut de Recerca Biomèdica, desenvolupa nous antibiòtics amb un sistema propi que permet reduirne el temps de desenvolupament. Greenaltech desenvolupa noves varietats de microalgues com a sistemes de producció biotecnològica alternatius de baix cost i d’alta versatilitat per als sectors farmacèutic, bioenergètic, cosmètic i d’alimentació. Neuroscience Technologies ha desenvolupat un model propi únic del dolor neuropàtic que permet l’avaluació ràpida de l’eficàcia dels fàrmacs en fases preclíniques i clíniques. Janus Developments gestiona primeres fases de desenvolupament i validació de projectes de salut humana. Argon Pharma, engegada per investigadors de l’Hospital Vall d’Hebron i la Universitat de Barcelona, es dedica al desenvolupament de nanoportadors polimèrics biodegradables i nanoconjugats per a aplicacions en marcadors de diagnosi per imatge i desenvolupament terapèutic antitumoral. Sitec desenvolupa sistemes de drug delivery basats en la utilització de fluids supercrítics.

Entre les empreses enfocades al sector agroalimentari, la Bioincubadora acull Agrasys, que desenvolupa noves varietats i cultius vegetals d’alt valor afegit per a aplicacions en alimentació funcional i biocarburants, i Biocontrol Technologies.

Entre les empreses amb enfocament cosmètic i de salut de la dona, la Bioincubadora acull Endor Nano


technologies, Eyytoo i Infinitec Activos. Endor Nanotechnologies desenvolupa projectes de nanotecnologia aplicada a la biomedicina i a la cosmètica. Eyytoo desenvolupa anticonceptius femenins i Infinitec Activos desenvolupa i comercialitza nous ingredients actius avançats, especialment pèptids desenvolupats en col·laboració amb la Plataforma de Química Combinatòria del PCB.

En el sector de dispositius mèdics, Sabir Medical desenvolupa nous sensors, sistemes i algoritmes de processament de senyals amb aplicacions múltiples, com ara la diagnosi per la imatge, sistemes in tel·ligents per al seguiment de pacients, desenvolupament de nanobiosensors per millorar el coneixement de processos fisiològics, com ara la sinapsi entre neurones o la cascada inflamatòria de la sèpsia. Per la seva banda, Aleria Biodevices desenvolupa dispositius plàstics, amplificadors i programari que fan viables tècnicament i econòmicament les mesures elèctriques en cultius neuronals i faciliten la cerca de nous fàrmacs.

Resultats

Els indicadors principals de seguiment de la Bioincubadora són els que mesuren el desenvolupament de noves tecnologies (nombre de patents, inversió en recerca i desenvolupament), la creació de llocs de treball d’alta qualificació (nombre de llicenciats i doctorats que hi treballen) i el volum de negoci.

Les empreses de la Bioincubadora estan en fases de desenvolupament de producte propi, etapes que requereixen inversions considerables en R+D i encara no tenen una facturació significativa. Tanmateix, els resultats fins ara han estat encoratjadors: la facturació entre els anys 2007 i 2009 va passar d’1,4 milions a 2,6 milions d’euros i la inversió en R+D va passar d’1,4 milions als gairebé 4 milions d’euros. La producció de propietat industrial pròpia ha estat notable en el període, amb un total de 20 noves sol·licituds de patent en el període 20072009. Igualment, el nombre de treballadors altament qualificats ha passat de 43 a 81 en aquest mateix període.

Gràfic 2

Resultats de la Bioincubadora PCB-Santander

Facturació i inversió

Facturació Despesa en R+DFacturació d’exportacions

892697

880

1.430 1.396

2.678

1.402

3.130

3.940

2007 2008 2009

4.500

4.000

3.500

3.000

2.500

2.000

1.500

1.000

500

0

Mile

rs d

’eur

os

Personal

Nombre total de treballadors LlicenciatsDoctors

43

58

81

19

2834

24

31

47

2007 2008 2009

90

80

70

60

50

40

30

20

10

0

Nom

bre

de tr

ebal

lado

rs

Nombre de noves sol·licituds de patent

3

8

9

2007 2008 2009

10

9

8

7

6

5

4

3

2

1

0


4

Conclusió

Prenent com a referència els indicadors de les empreses incubades al Parc Científic de Barcelona, és indiscutible que la Bioincubadora ha tingut un efecte molt positiu sobre la creació d’empreses del sector biotecnològic. D’una banda, el canal que lliga el coneixement generat a la Universitat de Barcelona, passant per la Fundació Bosch i Gimpera fins a situar una empresa en la incubadora, ha donat resultats visibles. D’altra banda, empreses creades fora de la UB també han prosperat en l’entorn del PCB, tant dins la incubadora com en condicions d’empresa hostatjada. Una gran quantitat de projectes de col·laboració entre empreses del PCB i entre empreses i plataformes tecnològiques il·lustren la importància que té un ecosistema com el PCB per a aquest sector. Altres parcs catalans amb menys presència d’empreses biotecnològiques (com el Parc de Recerca de la UAB i el Parc Científic de Girona) també acompleixen aquesta missió, i gairebé totes les empreses capdavanteres en el sector biotecnològic tenen presència d’una mena o una altra en algun parc científic.

El sector biotecnològic és jove a Catalunya i convé dotarlo de finançament especialitzat, tant públic com privat. Cal finançament en totes les seves etapes, des de l’inici fins que s’assoleixen fites que permeten donar viabilitat a l’empresa. Això és especialment rellevant en els projectes que requereixen un alt nivell d’inversió inicial, com són els que desenvolupen producte propi. En aquest sentit, calen més inversors especialitzats en el sector que tinguin eines de finançament adequades i fetes a mida de les necessitats d’aquest sector.

L’acompanyament a projectes empresarials biotecnològics és cabdal per poder generar un teixit empresarial a partir dels resultats de recerca altament competitius que es generen al nostre país. Programes com Bioemprenedor XXI, patrocinat per la Caixa Capital Risc i Biocat, són un bon exemple.

Alhora, la creació d’empreses biotecnològiques requereix l’atracció de capital humà especialitzat en tota

la vida d’una empresa: des d’arrencar, desenvolupar i fer créixer empreses amb ambició internacional fins a finançarles adequadament i fer que surtin als mercats de valors. Programes com ICREA o Talent Empresa han contribuït molt a atraure talent, però encara queda un llarg recorregut per fer en aquest sentit.

La tasca a llarg termini de promoure la cultura emprenedora en l’entorn universitari, adreçada a diferents col·lectius, des dels estudiants fins als investigadors, és clau per tal que sorgeixin noves iniciatives emprenedores. Aquesta promoció és especialment important en l’àmbit de la recerca en biotecnologia. És recomanable incloure mòduls sobre innovació i creació d’empreses als màsters i postgraus.

El sector biotecnològic català està vivint un moment molt positiu, fins i tot en aquests temps de crisi, gràcies a la gran quantitat d’iniciatives emprenedores que es generen dins de l’entorn universitari i fora. Amb l’ajut d’entitats com els parcs científics i els centres de transferència de tecnologia, aquestes iniciatives tenen més probabilitats de convertirse en empreses.

Quadre 5

Creació d’empreses de base tecnològica al Grup Universitat de Barcelona

Més de 70 projectes empresarials assessorats

57 empreses creades

22 empreses derivades del Grup UB

Participació accionarial en 8 empreses derivades de la UB

13 empreses derivades del sector Biotec

10 milions d’euros en finançament en fases inicials

Quadre 6

Plataformes i serveis del PCB

Plataforma de Química Combinatòria

Plataforma de Transcriptòmica

Plataforma de Proteòmica

Plataforma de Nanotecnologia

Plataforma Automatitzada de Cristal·lografia

Plataforma de Toxicologia Experimental i Ecotoxicologia

Plataforma de Recerca Aplicada en Animal de Laboratori

Plataforma de Drug Discovery

Instal·lació radioactiva

Serveis científics comuns

93Monogràfic

El negoci de la biotecnologia

Luis Ruiz-ÁvilaJanus Development, SL

1

Introducció

A principis del segle xx el biòleg britànic J.B.S. Haldane va dir que si hi havia alguna cosa que pogués fer un microbi, per què l’havíem de fer nosaltres. Ja intuïa que la biologia podia ser una font important d’eines per resoldre problemes tècnics. Difícilment podia anticipar, però, que la tecnologia derivada de la biologia, la biotecnologia, acabaria sent el que és ara, un dels motors econòmics de la societat i font inacabable de millores per a la salut i la qualitat de vida de les persones. No hi ha una definició absoluta del que entenem per indústria biotecnològica o sector biotech. Segons l’OCDE, la biotecnologia introdueix un nou element en la cadena de producció, els organismes vius, que s’afegeix als tradicionals de capital mòbil, capital fix, infraestructures i capital humà. Així doncs, la biotecnologia, entesa com a “explotació de processos biològics per obtenir solucions tècniques aplicables a nous productes i ser

veis”, actualment és en realitat una plataforma transversal.

Tot i que el concepte és modern, els éssers humans hem aprofitat recursos biològics des del moment en què vam domesticar plantes, animals i microbis per fer agricultura, ramaderia, pa i vi. Després vam descobrir que podíem fer servir els microbis per fer vacunes i antibiòtics, i a mesura que avançava el nostre coneixement enteníem cada cop més que la biologia podia ser una font inabastable de solucions a problemes del dia a dia. Realment, el segle xx va permetre domesticar no només espècies abans desconegudes (explotem les capacitats de bacteris, fongs, cucs, insectes, plantes i mamífers per fer gairebé de tot) sinó també dels mecanismes bàsics, genètics, moleculars i cel·lulars que fan possible les funcions vitals. Coneixem els mecanismes biològics, els podem explotar dins i fora dels hostes inicials, els podem modificar per adaptarlos a les nostres necessitats, els podem combinar per inventar capacitats noves. Durant pràcticament tota la seva existència la humanitat ha tret profit dels milers d’anys d’evolució biològica per viure


millor. Però fins ara era una forma relativament passiva d’aprofitament. Plantes per curar, animals per menjar, llevats per fer cervesa o pa, fongs per fer antibiòtics, virus per fer vacunes... Però ara entenem molts dels mecanismes. Coneixem les bases moleculars de la genètica, la qual cosa ens permet fer de manera dirigida el que abans confiàvem a l’atzar dels creuaments agrícoles i ramaders. Coneixem les bases de la resposta immune, cosa que ens permet fer noves vacunes per a la grip en menys de sis mesos a partir dels components bàsics del virus, sense dependre d’haver de mantenir l’inòcul actiu en orfes com va fer el doctor Xavier Balmis a principis del segle xix amb la primera vacuna de la verola; coneixem cada vegada més les bases bioquímiques o genètiques de les malalties, de les més usuals i de les més infreqüents o rares. Coneixem el codi bàsic de la vida, cosa que ens permet dissenyar a l’ordinador genomes inventats capaços de fer funcionar una “carcassa” biològica adequada. És aquest coneixement profund de la natura i dels seus mecanismes bàsics el que hi ha a la base de la revolució biotecnològica. En alguns casos, la nostra capacitat de manipulació ens fa replantejar fins i tot la nostra ètica. Selecció genètica d’embrions, cèl·lules mare per a ús terapèutic i reproductiu, plantes i animals genèticament modificats, bacteris i virus “inventats” al laboratori són quatre temes actualment d’intens debat polític i ètic que revelen fins a quin punt el profund coneixement i la capacitat tecnològica que estem assolint tenen impacte en la nostra societat, més enllà del que és estrictament econòmic. Però els exemples esmentats, tot i ser d’una sensibilitat extrema que cal gestionar amb el màxim de rigor i respecte, no deixen de ser la part més potencialment conflictiva de tot l’ampli ventall de possibilitats que ofereix la biotecnologia.

Des de la seva edició de 2008 el lema de la convenció anual de les empreses que integren el sector biotecnològic mundial (organitzada per l’Associació Internacional Bio) és “healing, feeding, fueling the world”, ‘curar, alimentar i abastir d’energia el món’. Assistim a una revolució gens silenciosa que es va estenent i que cada vegada ocupa més sectors, de la salut a la química fina, dels camps de conreu a les refineries de

petroli, de l’alimentació a la recuperació ambiental i la indústria tèxtil. La transversalitat de les aplicacions fa que sigui difícil fer una anàlisi uniforme de l’impacte econòmic i les palanques que mouen el negoci de la biotecnologia. El lema bio és molt útil per segmentar les múltiples aplicacions de la biotecnologia. Actualment s’utilitzen tres colors: el vermell, per definir la biotecnologia aplicada a la salut (heal the world); el verd, per definir la biotecnologia d’impacte agroalimentari (feed the world), i el blanc, per definir les aplicacions relacionades amb la indústria (fuel the world). La biotecnologia vermella, la que es nodreix dels descobriments biomèdics que impacten en la salut humana en múltiples àmbits, és la que també té més rellevància econòmica i més importància en el teixit industrial “bio” emergent a Catalunya. També és la que té regles de joc particulars, associades a un elevat risc tècnic, una gran pressió social, reguladora i fins i tot ètica, llargs cicles de desenvolupament fins a arribar a productes comercialitzables i enormes inversions en situacions incertes per naturalesa. L’objectiu d’aquestes pàgines és donar elements per entendre quines són les palanques econòmiques del negoci associat a la biotecnologia vermella. Passarem de llarg per les empreses biotecnològiques que desenvolupen aplicacions agroalimentàries i industrials, ja que segueixen patrons econòmics i models de negoci més clàssics, més propers als de l’economia tradicional.

2

On hi ha el negoci?

Tothom pot entendre que si a cent enginyers excel·lents se’ls assigna un pressupost de mil milions d’euros i quinze anys per dissenyar un nou avió, el més probable –diríem que amb un 99% de probabilitat d’èxit– és que acabin el projecte, potser amb lleugeres desviacions de calendari i pressupost, però al final entregaran un nou avió que fins i tot serà capaç de volar.

Costa més d’entendre que si fem el mateix amb cent científics excel·lents als quals donem mil milions

95Monogràfic. El negoci de la biotecnologia

d’euros i quinze anys per fer un nou medicament la probabilitat també serà del 99%, però de fracàs. Costa d’entendre que, a tot el món, anualment es dediquen a la investigació biomèdica, entre fonts públiques i privades, al voltant de dues vegades el producte interior brut d’Espanya, però tot i això cada any s’aproven menys de trenta medicaments nous. Costa d’entendre que trenta anys i milers de milions d’euros després encara no hàgim pogut trobar una vacuna per a la sida. I des de la perspectiva merament econòmica, costa molt d’entendre el sector biotech biomèdic. Hi ha força consens respecte de considerar el naixement de la biotecnologia com a indústria global l’any 1976, any de la fundació de Genentech a Califòrnia. Doncs bé, amb els números freds a la mà aquesta indústria ha estat una autèntica ruïna: més de 800.000 milions d’euros invertits per uns 500.000 milions en vendes acumulades, un forat històric de 300.000 milions d’euros. I crisis a part, si al món hi ha unes 6.000 empreses que es consideren a elles mateixes biotecnològiques (que és probablement l’única forma actual de definir una empresa biotech segons la influent revista Bioworld –The Future of Biotech: The 2010 Guide to Emerging Markets and Technology, 2009–), no arriben al 10% les que són rendibles. Algunes d’elles, com XOMA fa trenta anys (des de la seva fundació) que perden diners i han consumit 700 milions de dòlars dels inversors, però, malgrat tot, mantenen la seva presència a la borsa i, el que és més important, el suport de nous inversors que els permet que la companyia ho continuï intentant.

No és casualitat que persones com Gary Pisano, catedràtic d’Administració d’Empreses de la Harvard Business School, manifestin que el que passa amb la indústria biotech és realment sorprenent: desafia les lleis de la gravetat econòmica (“science business, the promise, the reality and the future of biotech”). I és xocant sentir de la boca d’Arthur Levinson, un dels pares de la indústria i màxim responsable executiu de Genentech des de 1995 fins a l’any 2009 (quan Genentech es va fusionar amb Roche), que la biotecnologia ha estat una de les indústries més ruïnoses de la història de la humanitat. Amb aquests referents, ex

plicar les dinàmiques que mouen el mercat biotecnològic sanitari resulta molt complicat. Molt sovint, quan es tracta de convèncer els mercats d’una possible inversió en una tecnologia o sector complex, és útil recórrer a analogies de sectors més propers o coneguts. Doncs bé, la següent és una analogia bastant precisa del que és el negoci de la biotecnologia:

“Imaginem una promoció immobiliària en què el promotor vol construir en un solar pantanós, subjecte a requalificacions arbitràries i sense un títol de propietat clar, amb un projecte arquitectònic mai contrastat, fent servir materials amb fiabilitat i preu desconeguts i sense saber si finalment seran apartaments multipropietat o xalets unifamiliars. A més, només té finançament per acabar els fonaments i ja sap que no podrà vendre ni un pis acabat fins d’aquí a uns vint anys, moment en què segurament hi haurà cinc promocions semblants que també sortiran al mercat.”

Sembla un acudit o una falca enginyosa per atraure l’atenció del lector. Però no ho és. La promoció immobiliària és un nou descobriment o invenció que obre la porta perquè algú, el científic descobridor, un amic seu emprenedor o una companyia especialitzada, vulgui començar el desenvolupament per tal d’obtenir un determinat fàrmac o eina diagnòstica. Per definició, la tecnologia fundacional és a la frontera del coneixement, s’acaba d’inventar, trepitgem un terreny desconegut i impredictible (un “solar pantanós”). L’entorn legal és molt incert: hi ha ajustos continus en funció de criteris tècnics, però també econòmics (per exemple, canvi en els criteris de desemborsament de la Seguretat Social, noves guies de fabricació o etiquetatge, restriccions en l’ús derivades de l’anàlisi d’altres projectes, canvis en els criteris d’exportació o importació, pressions a la baixa dels preus, etc.). Són les “requalificacions arbitràries”. Les patents encara no són fermes. Estan en fase de sol·licitud, en procés d’examen, i si acaben sent aprovades possiblement ho seran amb limitacions respecte de les reivindicacions originals, i el que és pitjor, si protegeixen un bon producte estaran subjectes a l’escrutini i als esforços d’invalidació de tota la competència, sense parlar de les patents “submarí”, que poden aflorar quan menys s’espera per


reduir la llibertat d’operació o el marge d’explotació del producte final. És el “títol de propietat no clar”. Atès que es tracta d’una invenció a la frontera del coneixement, hi haurà camins que ningú no ha recorregut abans (projecte mai no contrastat) i requerirà un procés industrial encara per fer, validar i escalar a mida comercial (no oblidem que estem parlant de biotecnologia, és a dir, estem industrialitzant matèria viva, que mai no és blanca o negra, l’estandardització de processos biotecnològics és un dels colls d’ampolla de la indústria), o sigui, que farem servir materials nous, de fiabilitat desconeguda i preu impossible d’esbrinar. I per acabar, com que desconeixem les limitacions de la tecnologia no podem estar segurs que el producte final serà una injecció, un nebulitzador, una càpsula, un sobre efervescent o un degotador en un hospital. I el que és pitjor encara, amb lleugeres variacions, hi haurà un mínim de cinc competidors que intentaran arribar al mercat abans que nosaltres (tot i que ningú no ho podrà fer abans de quinze a vint anys, el temps estàndard requerit per desenvolupar un nou fàrmac).

L’analogia és perfecta i molt enginyosa, però segurament no és gaire eficaç per entusiasmar els analistes de riscos de la banca. Amb aquests antecedents, com és possible que les fonts de capital considerin que val la pena continuar invertint en el sector? El cert és que la indústria biomèdica, considerada globalment, continua sent la que atrau més capacitat d’inversió, amb crisi o sense crisi. El cert és que la indústria biomèdica continua creant llocs de treball, fins i tot en entorns i mercats immadurs com ara el català o l’espanyol (d’acord amb la Generalitat, el 2009 va ser de les poques activitats que van mantenir o crear ocupació). Com s’explica?

3

On és el negoci, doncs? El cas Millenium Pharmaceuticals

Com a contrast de les reflexions negatives de Pisano i Leviston, i també com a sorprenent contrapunt a la

complexitat i el risc financer i tècnic del sector, una història recent il·lustra força bé la dinàmica del mercat biotech. En el Simposi de Cold Spring Harbor de 1995 (una cita d’altíssim nivell acadèmic en el món de la biologia molecular), una investigadora espanyola em va explicar entusiasmada el seu treball com a líder d’un grup de recerca en una empresa de Massachusetts molt interessant que es deia Millenium Pharmaceuticals. Vam parlar perquè ella aplicava a escala industrial una tècnica que jo emprava sovint en la meva recerca acadèmica i que permet detectar quins gens són actius i quins no ho són davant de diferents situacions fisiològiques o patològiques. Amb aquesta capacitat, aplicada de manera massiva i sistemàtica, Millenium havia convençut diverses de les companyies més importants del món que podien trobar noves dianes terapèutiques i desenvolupar nous fàrmacs amb gran eficiència. La genòmica era una paraula màgica i, en el context de l’aleshores a mig camí projecte de seqüenciació del genoma humà, hi havia una gran expectativa creada al voltant seu. De fet, Millenium havia aconseguit compromisos d’inversió de 2.000 milions de dòlars en els seus dos primers anys de vida, mercès a més de vint acords estratègics signats amb les empreses farmacèutiques i biotecnològiques més rellevants de l’època per descobrir noves dianes terapèutiques en inflamació, dolor, malalties psiquiàtriques, càncer o fins i tots gens interessants per desenvolupar noves llavors per a l’empresa Monsanto. Pràcticament la mateixa setmana en què es va produir el meu encontre amb la investigadora de Millenium, una companya del laboratori que buscava feina a Boston va comentar que hi havia una empresa nova que no parava de créixer (creixement mesurat a partir del nombre de cotxes aparcats al seu pàrking). Era Millenium, és clar. Cinc anys més tard, a la conferència del sector salut organitzada per Hambrecht & Quist, que se celebrava a San Francisco (una reunió d’inversors especialitzats que les empreses marcaven al calendari per ferhi revelacions importants), el CEO de Millenium va anunciar en la seva presentació que aquell mateix dia l’empresa havia superat en borsa el valor de la llavors independent


Pharmacia&Upjohn, una de les deu farmacèutiques més importants del moment. És interessant constatar que en aquells dies, just dos mesos abans de la crisi de les puntcom, Millenium havia acumulat pèrdues per 700 milions de dòlars. L’expectativa que continuava generant, però, era molt gran i la caixa estava plena. Aprofitant una situació de tresoreria esplèndida, els executius de Millenium van adquirir l’empresa Leukocyte, que tenia uns quants fàrmacs en desenvolupament actiu. Un d’aquests fàrmacs estava a punt de ser aprovat per l’FDA (Administració de Drogues i Aliments, de l’anglès Food and Drug Administration); es deia Campath, un anticòs monoclonal per al càncer amb drets compartits amb Ilex Pharmaceuticals. També tenia una cartera interessant de compostos en fases més primerenques, entre els quals hi havia la molècula LDP341, interessant perquè tenia un mecanisme d’acció novell i potencial per tractar mielomes. Aquesta adquisició va marcar la transformació del model de negoci de Millenium, que va passar de ser una plataforma de serveis per al descobriment de nous fàrmacs basats en genòmica a ser una companyia enfocada al producte amb una cartera important de desenvolupaments propis, alguns en una situació molt propera a l’entrada al mercat. La companyia va continuar invertint en els desenvolupaments dels seus productes i va continuar amb les adquisicions. A finals de l’any 2001 tenia una tresoreria de 1.600 milions de dòlars, però, malgrat tot, l’any 2003 les pèrdues ja havien superat els mil milions. A cop de talonari van continuar la política de creixement per agregació, es van fusionar amb Cor Therapeutics per accedir a més productes en desenvolupament clínic, entre ells la integrelina, un antiagregant plaquetari. També van vendre força bé la seva part de Campath, amb la qual cosa van augmentar la disponibilitat de líquid. El 2005 van rebre els primers cànons per la integrelina i van començar les vendes de l’LDP341, rebatejat Velcade, que va ser aprovat en un temps rècord. En dotze anys Millenium havia transformat l’expectativa de la genòmica en fàrmacs a la venda. Cap dels seus programes genòmics va generar mai medicaments nous, ni propis ni

estranys. Tot i això la venda de l’expectativa generada entre 1993 i 1999 li va permetre adquirir altres companyies i canviar de model de negoci de forma radical. I amb tot, el seu potencial comercial es basava en només dos productes, la integrelina (heretada de Cor) i Velcade (heretat de Leukocyte). Les vendes de 2007, superiors a 500 milions de dòlars, van permetre a Millenium tenir beneficis per primera vegada. El cicle es va tancar l’abril de 2008, quan la farmacèutica japonesa Takeda va fer una oferta de 9.000 milions de dòlars al comptat per adquirir Millenium. Un multiplicador superior a 500 vegades els beneficis anuals.

En resum, en els seus quinze anys d’història Millenium “va cremar” uns 2.000 milions de dòlars i va donar beneficis per primera vegada el quinzè any. En el camí va adquirir cinc companyies que li van permetre arribar al mercat amb dos productes. Un dels productes, Velcade, li va permetre crear una xarxa comercial pròpia (d’integrelina només cobrava cànons, 70 milions el 2007). Les vendes d’aquest producte (que és útil per al tractament del mieloma múltiple i d’alguns limfomes) ja han superat els mil milions de dòlars, i podrien aproparse als 3.000 milions el 2015. L’any 2008 Millenium valia 9.000 milions, posats un sobre l’altre per la farmacèutica Takeda. Millenium és ara la divisió oncològica de Takeda. Aquesta història il·lustra molt bé un concepte generalitzable i central per entendre el negoci de la biotecnologia vermella: en general el producte final de les empreses biotech és una expectativa de valor, que creix de manera exponencial a mesura que avança el desenvolupament de la tecnologia, i que es compra i es ven amb dinàmiques pròpies dels mercats de futurs. Les empreses que triomfen ho fan a partir de fer tangibles els recursos obtinguts amb expectatives (“vendre fum per comprar xemeneies”). I els tangibles de la indústria són els fàrmacs globals, capaços de vendre milers de milions d’euros anuals. En molts aspectes sembla una indústria basada en moviments especulatius, però el cert és que és difícil concebre una altra manera d’arriscar prop de 1.200 milions d’euros per finançar a vint anys vista projectes amb menys de l’1% de probabilitat d’èxit.


Les dades dels mercats dels medicaments i del diagnòstic són molt eloqüents: el 2008 prop del 15% de la factura farmacèutica global de 780.000 M de dòlars va correspondre a medicaments biotecnològics, amb cinc productes purament biotecnològics per sobre dels 5.000 milions de dòlars de vendes anuals. S’estima que per al 2015 més de la meitat dels medicaments nous tindrà origen biotecnològic. A més, segons l’informe Burrill de 2008, els anys 2006 i 2007 el 75% de productes aprovats per a noves indicacions (indicacions que no existien abans) van ser de tipus biotecnològic. No és exagerat afirmar que a partir del 2020 no quedaran gaires fàrmacs al mercat que no s’hagin descobert o es fabriquin o es basin en un procés biotecnològic. La biotecnologia, doncs, està tenint un impacte significatiu en la cadena del medicament, tant pel que fa a vendes, com pel que fa a creixement anual, a la generació de nous productes i també com a vector del descobriment de fàrmacs per tractar malalties que abans no tenien tractament. La indústria del diagnòstic, tradicionalment auxiliar a la farmàcia, cada cop té més importància gràcies a la personalització de la medicina i al diagnòstic molecular. El mercat actual, de 50.000 milions d’euros, es projecta als 100.000 milions cap a l’any 2015.

Totes aquestes xifres no són el resultat d’una hàbil campanya de màrqueting en un mercat de gran consum. Estem parlant de salut humana. Estem parlant d’una necessitat intrínseca i permanent de les societats avançades. Tècnicament, estem parlant d’un mercat sense límits de demanda, un mercat en expansió continua. I aquestes xifres encara no reflecteixen l’impacte de mercats com ara l’indi, el xinès, el brasiler o el rus.

Paradoxalment, aquesta demanda imparable d’eines per viure més i millor té un impacte directe en la dinàmica de la recerca biotecnològica. Per exemple, si algun dia es descobrís un fàrmac eficaç per a la prevenció de la malaltia d’Alzheimer caldria canviar els sistemes de Seguretat Social de molts països. Quan es desenvolupen nous medicaments no només cal tenir en compte els aspectes purament tècnics (seguretat, eficàcia, viabilitat industrial), sinó també els farmacoeconòmics (qui els pagarà, com i per què). I malgrat tot, continuem investigant i continuem invertint milers de milions d’euros en el desenvolupament de fàrmacs, tot i ser conscients que la probabilitat d’èxit és molt petita. Això sí, el dia que algun medicament, biotecnològic o no, arriba al mercat, les vendes poden superar els 100 milions d’euros l’any, en alguns casos fins i tot poden superar els 1.000 milions (els anomenats blockbusters), i a vegades fins i tot els 5.000 milions, el rècord és de 12.000 milions i el té un fàrmac contra el colesterol. 12.000 milions d’euros, per posar un referent, era el producte interior brut d’Islàndia abans de la crisi. El quadre 1, adaptat d’Ernst i Young, resumeix les dades del sector als anys 2007 i 2008.

La magnitud d’aquestes xifres són una de les raons per les quals hi continua havent inversions en les expectatives creades per la biotecnologia de la salut, amb un comportament relativament acíclic i amb operacions de magnituds dignes dels més tradicionals sectors financers o industrials. Però no són les úniques raons que expliquen la dinàmica del sector. És més, resulta difícil explicar amb un esquema purament economicista (producte final, demanda, consumidors,

Quadre 1

TerritoriNre. de

companyies EmpleatsFacturació

(milions de dòlars)Despesa en R+D

(milions de dòlars)

Finançament (borsa o ampliacions de capital,

milions de dòlars)

US+Canadà 2.112 141.930 68.168 25.973 13.476 (22.451 el 2007)

EUA 1.836 47.720 16.515 5.171 2.595 (7.494 el 2007)

Àsia-Pacífic 769 15.280 4.965 601 Sense dades

Total 4.717 200.760 89.648 31.745 < 20.000

Total 2007 4.414 204.930 84.782 31.806 > 30.000

Font: adaptació a partir d’Ernst i Young.


proveïdors, inversors, mercat, etc.) els casos de XOMA o Millenium. En el rerefons de les inversions hi ha quelcom més, ja que tot i l’enorme retorn potencial en cas d’èxit, el trinomi “risc financer, benefici potencial, temps” no sol quadrar per a la majoria d’analistes (el mateix Pisano, sense anar més lluny). El còctel complet es podria condensar en tres elements: el concepte de producte, l’encert a fer tangible l’expectativa en el moment adequat i el factor emocional.

El concepte de producte en la indústria biotech. Com queda ben clar en l’exemple de Millenium i en el de pràcticament tota la incipient indústria biotecnològica catalana i espanyola, el producte biotech per excel·lència no és una capsa distribuïda a través d’una xarxa comercial, sinó una expectativa raonable d’arribar algun dia a completar el desenvolupament d’aquesta capsa. La indústria biotecnològica treballa contra fites de creació de valor perfectament caracteritzades (si es tracta del desenvolupament d’un nou fàrmac, inici de la fase preclínica, inici de la clínica, primera prova d’eficàcia clínica, inici de la fase III, presentació de registre), que són nusos de presa de decisió (continuar, cancel·lar o canviar d’estratègia), i representen salts de valor potencial de 3 a 10 vegades la fase anterior. Els “cicles de valorització” són habitualment de 2 a 3 anys, i cada cicle representa necessitats financeres en un ordre de magnitud superior a l’anterior. Les oportunitats per rendibilitzar les inversions estan associades a la possibilitat de llicenciar els productes durant el seu desenvolupament (totes les grans farmacèutiques basen prop de la meitat dels seus portafolis en adquisicions de productes desenvolupats per petites biotech), a la possibilitat de vendre tota la companyia a una farmacèutica (Takeda compra Millenium, Roche compra Genentech, Johnson and Johnson compra Crucell) o bé a la possibilitat de mantenir una porta oberta a la liquiditat a través de la cotització en un mercat especialitzat, com ara NASDAQ als EUA, AIM a Londres o MAB a Espanya (el cas Zeltia i Pharmamar és una mica particular dins del sector, poc reproduïble per empreses creades bottom up (de baix a dalt), com la majoria de les biotech que operen a Espanya). Són ben poques les compa

nyies biotech que de manera creïble plantegen en els seus plans de negoci completar per elles mateixes el cicle de desenvolupament i arribar a comercialitzar. Només és viable en compa nyies enfocades al diagnòstic, i un exemple clar en aquest sentit és la companyia basca Progenika, que en deu anys ha consolidat un model de negoci basat en el desenvolupament i la comercialització de sofisticats reactius per al diagnòstic molecular.

La tangibilització estratègica de l’expectativa (“vendre fum per comprar xemeneies”). Un segon element clau per entendre el negoci de la indústria biotecnològica i casos com el de XOMA és la capacitat de reinvenció i renovació del discurs de la indústria. Una aposta forta per una expectativa d’una tecnologia potencialment trencadora té un cicle de creixement explosiu, estabilització i normalment decepció, ja que és molt difícil trobar solucions màgiques o mantenir l’avantatge competitiu. Els últims trenta anys estan farcits de fracassos sonats o expectatives no cobertes, com ara la genòmica, la teràpia gènica, els ribozims, etc. Això no vol dir que qui va apostar per alguna d’aquestes tecnologies hagi fracassat. Els bons gestors del sector es caracteritzen per saber anticipar el moment en què no val la pena continuar intentant triomfar amb una base tecnològica, i aprofiten la inèrcia de l’expectativa creada per derivar el model de negoci i renovar l’expectativa d’èxit, a vegades de manera radical. És típic de les empreses de serveis, inicialment disruptives, que de mica en mica derivin cap a empreses desenvolupadores de producte i basin la seva expectativa en les possibilitats que aquests productes ofereixen, el model Millenium, i a casa nostra tenim Advancell i Oryzon com a exemples més madurs.

El factor emocional. La biotecnologia aplicada a la salut té un component emocional molt evident. No és el mateix fer diners estampant samarretes que fer diners inventant eines terapèutiques o diagnòstiques capaces de millorar la qualitat de vida de milions de persones. La biotecnologia permet als inventors passar a la història. La biotecnologia pot curar. Hi deuen haver poques sensacions de satisfacció professional que


superin la satisfacció que constata un científic quan el seu descobriment cura els primers pacients. He tingut el privilegi de veure diverses tesis doctorals convertides en medicaments en fases clíniques i observar en directe els ulls emocionats dels investigadors, dels “pares i mares de la criatura”. Els equips que gestionen aquestes empreses amb aquest grau de compromís emocional van molt més enllà que els equips de gestors professionals generalistes, i compensen la seva manca d’experiència amb una grandíssima capacitat de sacrifici en benefici del projecte. No és un tema menor, i és generalitzable a les empreses del nostre país, fonamentalment durant els seus primers cinc anys de vida. Al final, si la tecnologia de base no és bona i no s’ha pogut o no s’ha sabut canviar a temps, l’empresa haurà de tancar, però segurament esgotarà totes les opcions d’una manera que potser no es veuria en altres sectors. Les dades suggereixen que aquest fenomen efectivament existeix, el programa Neotec, que dóna préstecs tous a empreses biotecnològiques noves amb projectes empresarials d’alt risc des de l’any 2002; té uns índexs de morositat i fracàs molt per sota del que es podria esperar. D’alguna manera les empreses emergents (start up) biotecnològiques sobreviuen més temps i mobilitzen més recursos que la mitjana de les empreses de nova creació d’altres sectors innovadors.

4

Models de negoci de la indústria biotecnològica

En una cadena de valor de cicle tan llarg i de tantes incerteses tècniques com la que envolta la biotecnologia vermella es poden ocupar múltiples “espais”. Deixant de banda les empreses completament integrades, que es poden assimilar perfectament a la indústria farmacèutica (empreses com ara Amgen) i que abasten tota la cadena de valor, la classificació que millor engloba l’univers biotech es basa en l’oferta tecnològica de les empreses. Els especialistes parlen d’empreses enfocades a producte, empreses platafor

ma i empreses de recerca per contracte o CRO (de l’anglès contract research organization).

Empreses enfocades a producte (product oriented bio-tech). La gran majoria d’aquestes empreses en realitat no té producte a la venda, sinó que centren els seus esforços en el desenvolupament d’un futur producte o cartera de productes. Representen el paradigma de la transformació de fum en xemeneies. Normalment, intenten avançar els desenvolupaments fins que obtenen la prova clínica de concepte, és a dir, fins que demostren que les molècules tenen algun indici d’eficàcia en pacients. El client final d’aquestes empreses no és el pacient ni el metge prescriptor, ja que són minoria les que poden arribar a comercialitzar un fàrmac propi per elles mateixes. El client final d’aquestes empreses és el capital risc especialitzat, el mercat de capital, les grans biotech o la mateixa indústria farmacèutica.

Empreses plataforma (platform technologies). Són empreses que es creen al voltant d’una tecnologia potencialment disruptiva (és a dir, una tecnologia que permet fer coses que abans no es podien fer o milloren de manera significativa el que es pot fer) i que ofereixen la seva plataforma de manera transversal per molècules a d’altres empreses (Millenium va començar com a empresa plataforma). Normalment necessiten un temps de maduració per demostrar al mercat que la tecnologia funciona, i exploten el seu potencial amb acords limitats en els quals hi ha una fase de factibilitat i una fase d’execució posterior, associada a una llicència. Aquestes empreses solen evolucionar cap a empreses orientades a producte (ja que a la llarga aposten per generar un portafoli propi) o són absorbides per la gran indústria després d’una primera fase exploratòria de validació de la utilitat de la tecnologia. Les empreses d’alliberament controlat de fàrmacs (drug delivery), quan es basen en tecnologia protegida per patent, solen emprar aquest model de negoci en comptes del model de serveis, encara que hi ha empreses d’alliberament controlat de fàrmacs que són purament empreses de serveis.

Empreses de serveis. S’especialitzen en un nínxol específic de tota la cadena de valor, i hi aporten es


tàndards (difícilment una plataforma disruptiva sobreviu amb un model pur de servei, o s’estandarditza o deriva cap a producte). Són les empreses de recerca per contracte, o CRO, o les empreses de fabricació per contracte, CMO (contract manufacturing organi-sation), fins i tot hi ha empreses de desenvolupament de negoci per contracte (CBDO, contract business de-velopment organization; a Catalunya Trifermed). Realment, l’univers de les empreses de serveis relacionats amb la biotecnologia vermella és molt ampli, tant que ha afavorit l’aparició del paradigma d’empresa virtual com s’explica més endavant. Cal esmentar que el capital risc especialitzat no sol invertir en empreses de serveis, atès que considera que el seu potencial de creixement explosiu és limitat. En mercats immadurs (el mercat català ho és des del punt de vista de la inversió especialitzada en biotech), la tendència és justament la contrària, resulta més senzill obtenir finançament amb propostes que combinen orientació a producte i serveis o plataformes. La crisi econòmica reforça aquesta tendència, ja que les propostes de creació de valor a llarg termini tenen molt limitat l’accés a capital des del començament de la crisi l’any 2008.

L’empresa virtual. Amb una cadena de valor tan fragmentada com la del medicament, amb riscos tècnics i comercials, i cicles de desenvolupament tan elevats, com hem vist, el motor tradicional de la indústria biotech fins ara ha estat l’expectativa de creació de valor creixent. La tendència del sector ha estat sempre enfocar cap a la ciència originadora del valor de la companyia, i externalitzar la resta de les capacitats necessàries. Portat a l’extrem, aquest model acaba generant “empreses virtuals”, en què uns pocs individus amb recursos i visió transversal de la indústria són capaços de gestionar tots els elements de la cadena de valor, des de la fase de descobriment (llicenciant tecnologies del món acadèmic) fins a la comercialització (mitjançant acords de comercialització amb empreses farmacèutiques o fins i tot contractant forces de vendes ad hoc).

La crisi econòmica del 2008, en què la supervivència passa per conservar tresoreria fins que els ànims

inversors es restableixin (i encara no s’han restablert) ha accentuat aquesta tendència, ja que les empreses emergents tendeixen a minimitzar els costos fixos i a potenciar els variables. L’aparició de nous paradigmes en la indústria (teràpia dirigida i medicina personalitzada) i la convergència tecnològica fan que cada cop sigui més complicat i ineficient integrarse. L’entorn incert i canviant fa que la forma més efectiva d’accedir a les millors capacitats possibles sigui l’externalització. Les empreses estableixen col·laboracions de més o menys intensitat (des de la simple prestació de serveis fins a esquemes de codesenvolupament paritaris) per buscar capacitats complementàries en funció de les necessitats de cada projecte i de cada moment del desenvolupament. En el sector biotech, molt poques companyies creixen cap a la integració. O bé es desplacen a la dreta en la cadena de valor o bé actuen com a acceleradores de projectes fins a la demostració de la prova de concepte, i després passen el testimoni a una companyia més gran.

5

La biotecnologia com a sector econòmic estratègic: oportunitats professionals

Hi ha consens generalitzat que la biotecnologia pot esdevenir un sector estratègic rellevant en l’economia d’un territori. La dinàmica del sector és expansiva, les seves aplicacions estan encara en fase de creixement actiu, on la tecnologia no és en absolut el factor limitador. L’únic inconvenient que té el sector és que li costa arrencar. El cicle de valor és llarg, car i arriscat, i això perjudica notablement la fase concepte i llavor dels projectes empresarials. Tot i això, si s’imple menten els mecanismes incentivadors adequats el sector creix i madura, i té una gran capacitat de transformació dels models productius d’un determinat territori. A Catalunya es van començar a implementar mecanismes incentivadors de la creació d’em preses biotech a partir del final de la dècada dels noranta. El resultat és que en deu anys s’ha creat una base empresarial que creix més d’un 10%


anual, i que ha creat en el sector privat prop de 2.000 llocs de treball, tot i que encara no hem arribat a tenir un “mercat” biotecnològic madur. Les primeres biotecnològiques producte d’a quest esforç incentivador van començar a operar l’any 2000. Una dada significativa és que la meitat de les empreses de CataloniaBio, l’associació d’em preses de biotecnologia de Catalunya, no existien abans de l’any 2004. Com a símptoma del caràcter anticíclic i del potencial del sector, a Barcelona el 2008 i 2009 el biotecnològic va ser dels pocs àmbits en què es va crear ocupació.

El creixement del sector genera noves oportunitats laborals. La demanda pressiona i estimula l’oferta formativa, els primers llicenciats en Biotecnologia van arribar de la Universitat Autònoma l’any 2004, i ara mateix hi ha llicenciatures equivalents a Vic, a la Pompeu Fabra, a Lleida i a Girona. També les escoles de negoci es mouen cap a ofertes específiques, notablement ho han fet Aliter i l’Institut d’Empresa, i també el màster en Gestió de la Ciència, coordinat per la UPF. Les noves oportunitats laborals tenen dues fonts: d’una banda, la necessitat de comptar amb personal tècnic qualificat, amb bones sortides laborals i oportunitats formatives en els cicles superiors i en les llicenciatures específiques (no és casual que Biotecnologia sigui una de les carreres amb nota de tall més alta a la selectivitat). Tant el sector privat com el públic demanden professionals tècnics altament qualificats per cobrir tasques de recerca o de suport a la recerca. Especialistes en biologia molecular, nanotecnologia, bioinformàtica o biologia cel·lular poden tenir cabuda en l’àmbit privat, encara que la tendència continua sent molt forta cap al sector públic, i hi ha certament un excés de professionals qualificats. On realment hi ha mancances i oportunitats és en el que podem anomenar “via seca”. La complexitat del sector biotech és tan gran que la gestió no és senzilla. Hi ha una gran oportunitat per als especialistes tècnics capaços de desenvolupar “perfils híbrids”, de tècnic gestor. Les oportunitats són en el món de la consultoria, en el món del finançament (tots els fons de capital risc necessiten

professionals tècnics capaços d’avaluar les noves tecnologies), en el món de la coordinació (en els models de negoci virtuals la gestió de projectes és fonamental), en el món de la propietat intel·lectual (no es pot redactar o defensar una patent biotecnològica sense una base tècnica important), en el món del màrqueting, de la comunicació (quan es tracta de vendre expectatives la comunicació esdevé estratègica), de les vendes o de la gestió regulatòria. Per exemple, és realment molt difícil trobar professionals qualificats per fer desenvolupament de negoci o dirigir empreses de biotecnologia.

En definitiva, el creixement del sector biotech a Catalunya està generant una borsa d’ocupació per a científics i tècnics en l’àmbit de les ciències de la vida que va més enllà de l’aplicació tecnològica de l’especialista. Quan el sector públic no dóna l’abast per absorbir especialistes en biomedicina o biotecnologia, el sector privat en expansió té el potencial de creixement suficient per crear nous llocs de treball per absorbir un bon nombre d’especialistes i també per a aquells que siguin capaços d’integrar un coneixement tècnic elevat amb capacitats transversals, com ara negociació o gestió de projectes.

6

Conclusions

Els medicaments d’origen biotecnològic van aparèixer amb la insulina recombinant el 1983 i ara representen més de cent molècules diferents indicades per tractar més de duescentes malalties diferents, de l’artritis al càncer, malalties molt usuals i malalties rares com la fibrosi cística. Insulina, hormona del creixement, factor IX de coagulació, eritropoietina i les seves variants, interferó... I els del segle xxi, els anticossos monoclonals, l’Enbrel o les vacunes contra el papil·loma i el càncer de cèrvix. A tot aquest nou arsenal de medicaments cal afegir els avenços espectaculars en el sector diagnòstic, on els anticossos monoclonals, la PCR (polimerasa chain reaction, reacció en cadena de la polimerasa) i l’aba


ratiment dels costos de seqüenciació del DNA, juntament amb una capacitat cada cop més gran de processament de mostres i dades gràcies a la nanotecnologia i a la bioinformàtica, fan cada cop més propera la possibilitat de fer medicina personalitzada. En el seu discurs final en la Convenció Anual de la Indústria Biotecnològica de 2008, el president de l’Associació Bio, Jim Greenwood, es va dirigir als més de 25.000 científics, empresaris, polítics, inversors, agricultors, metges i executius presents, i els va dir “no hi ha res més natural que entendre i utilitzar el llenguatge de la natura per reduir el pati

ment humà. Tenim al nostre abast crear un món lliure de fam, lliure de malalties i lliure de pol·lució”. Les seves paraules no són trivials, la biotecnologia dóna eines per fer realitat aquesta visió, l’impacte econòmic i social d’aquesta revolució del segle xxi no ha fet més que començar, i a Catalunya hi ha un sector biotecnològic emergent que durant els propers cinc anys assolirà un grau de maduresa prou important perquè comenci a ser necessari per al sector financer entendre molt bé quines són les palanques bàsiques que fan que “desafiï les lleis de la gravetat econòmica”.

105Monogràfic

La recerca biomèdica a Catalunya

Joan RodésHospital Clínic de Barcelona

En el segle xx s’ha produït un gran progrés científic, com mai no s’havia observat en la història de la humanitat. Aquest gran progrés científic també s’ha produït en l’àmbit de la biomedicina. S’ha de tenir present que els objectius fonamentals de la recerca mèdica han estat augmentar l’esperança i la qualitat de vida de l’ésser humà. Aquests objectius s’han aconseguit amb escreix, ja que l’esperança de vida en néixer era de 47,3 anys el 1900, mentre que el 2008 ja era de 81,7 anys (79,1 anys en l’home i 84,3 anys en la dona) (vegeu els gràfics 1 i 2).

Les causes més freqüents de mort també han canviat. L’any 1900 la majoria dels pacients morien per infeccions, especialment pneumònia, tuberculosi i diarrea (gràfic 3).

En canvi, l’any 2010 les causes de mortalitat més freqüents són les malalties cardíaques, el càncer i els accidents cerebrovasculars (gràfic 4).

Aquest augment de l’esperança de vida ha estat degut no solament a la recerca biomèdica (incorporació dels antibiòtics, hipotensors, diürètics, citostàtics),

sinó també a altres factors de tipus polític i socioeconòmic (nutrició, salubritat, habitatge i mesures de salut pública). Cal emfatitzar que, a partir de la Segona Guerra Mundial, la innovació biomèdica (nous fàrmacs i nous procediments diagnòstics i quirúrgics) ha estat la causa fonamental que augmentés de manera tan espectacular l’esperança de vida. Aquestes noves innovacions han estat la causa més important que ha determinat que en aquests darrers trenta anys el cost en salut hagi augmentat un 2,8% per any, més ràpidament que la resta de l’economia dels països més desenvolupats (Fuchs, 2010). Quan s’analitza en quines edats s’ha detectat un major augment de l’esperança de vida, es pot verificar que les primeres dècades del segle xx el 80% de l’augment dels anys de vida tenien lloc abans dels 65 anys d’edat; en canvi, en l’actualitat la situació ha canviat. En efecte, el 80% de l’augment de l’esperança de vida es produeix després dels 65 anys. Aquestes dades indiquen clarament que l’objectiu de la recerca biomèdica s’ha de reorientar. En aquests moments és prioritari realitzar recer


ca que millori la qualitat de vida dels ciutadans. En aquest sentit, a més, és recomanable que s’aprofundeixi en el coneixement del procés d’envelliment i de les malalties cròniques (Schoenborn i Heyman, 2009). En aquest article, es realitza una anàlisi històrica de la recerca biomèdica fent especial èmfasi en els aspectes organitzatius i en la situació actual de la recerca i de la innovació de la biomedicina al món i a Catalunya.

1

Antecedents històrics

A mitjan segle xx i al final de la Segona Guerra Mundial s’estableixen les bases per organitzar i prioritzar la recerca biomèdica als EUA. Gràcies a la visió del president Franklin Roosevelt, es varen establir els principis fonamentals que varen facilitar el desenvo

Gràfic 1

Esperança de vida en néixer

1900 2008

47,3

81,7

100

80

60

40

20

0

Any

s

L’augment de l’esperança de vida ha estat espectacular en cent anys (1900-2008).Font: OCDE Health Data 2010.

Gràfic 3

Causes de mort (1900)

0 5 10 15

Pneumònia

Tuberculosi

Diarrea

Cardiopatia

Cerebrovascular

Malaltia hepàtica

Trauma

Càncer

Les causes més freqüents de mort l’any 1900 eren les malalties infec-cioses.Font: OCDE Health Data 2010.

Gràfic 2

Esperança de vida en néixer (anys). Espanya

1968

69,2

74,8

1978

71,5

77,5

1988

73,5

80,3

1998

75,3

82,4

2008

79,1

84,3

90

80

70

60

50

Homes

Any

s

Dones

L’esperança de vida de les dones ha estat constantment superior en els darrers anys.Font: OCDE Health Data 2010.

Gràfic 4

Causes de mort (2010)

0 5 10 15 20 25 30 35

Malaltiescardíaques

Càncer

Cerebrovascular

COPD

Trauma

Pneumònia

Diabetis

Suïcidi

Les causes de mort actualment són les malalties cardiovasculars i neo-plàsies.Font: OCDE Health Data 2010.

107Monogràfic. La recerca biomèdica a Catalunya

lupament científic en el món occidental. El responsable màxim de la política científica en aquella època fou Vannervar Bush, que ocupava el càrrec de director de l’Office of Scientific Research and Development. Aquest model (Bush Model) ha estat vigent durant més de seixanta anys i es fonamentava, especialment, a potenciar en gran mesura la recerca biomèdica bàsica en els centres acadèmics i també en els hospitals. La recerca bàsica estava més ben finançada que la clínica i amb més facilitats d’espai i de recursos humans. Aquest model tingué molt d’èxit i va aconseguir conèixer l’etiopatogènia de moltes malalties i descobrir nous fàrmacs, encara que cal assenyalar que aquest model va fracassar clarament en facilitar la transferència del coneixement adquirit a l’activitat clínica assistencial. La recerca clínica estava relegada a segon terme i estava majoritàriament potenciada per la indústria farmacèutica. A mesura que van passar els anys, la política científica va canviar i es va potenciar la recerca translacional (Crowley i Gusella, 2009). A Europa, la situació de la política científica era molt similar a la dels EUA.

A Espanya i, per tant, a Catalunya, la situació de la ciència biomèdica era molt precària, especialment després de la Guerra Civil. Molts dels científics es van haver d’exiliar i la mediocritat científica i intel·lectual era la norma, encara que hi quedaven científics de molt bon nivell. La recerca biomèdica era pràcticament inexistent. L’activitat científica es va desenvolupar a la universitat i al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), creat el 1939. Els recursos econòmics eren molt escassos i hi havia una total desvinculació entre la poca recerca biomèdica que es realitzava, generalment de caràcter bàsic, i els hospitals universitaris. La situació canvia d’una manera clara a partir dels anys setanta, gràcies a l’acció de José Mª Segovia de Arana, quan crea el Fons d’Investigació Sanitària (FIS) en el si del Ministeri de Sanitat. Aquest va ser el primer pas per estimular la recerca als hospitals universitaris del nostre país. Posteriorment i amb la democràcia, es realitzen canvis profunds en la política científica liderats per Javier Solana, Juan Rojo i Roberto Fernández de la Calella. Així mateix,

la Llei de sanitat que impulsa Ernest Lluch fou essencial per al desenvolupament de la investigació biomèdica als hospitals. La creació de l’Institut de Salut Carles III ha estat un potent instrument que ha facilitat la creació d’es tructures modernes de recerca similars a les que existeixen als països del nostre entorn. A Catalunya es varen produir avenços molt significatius a partir de l’any 2000, que varen tenir una gran projecció a través de la política científica ideada i desenvolupada per Andreu MasColell (Font et al., 2008) quan va ser conseller del Departament d’Investigació i Universitats (DIU). Hi ha dues fites per destacar: la creació dels instituts i centres de recerca amb personalitat jurídica pròpia, en els quals en la majoria dels casos participava la universitat, i la creació del programa ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), que va permetre la captació de científics de talent d’àmbit internacional. Aquestes dues decisions varen marcar una nova política científica a Catalunya que ha permès el gran progrés científic que s’ha detectat, especialment, en aquests darrers anys en l’àmbit internacional.

2

La recerca i la innovació biomèdiques en els inicis del segle xxi

La recent seqüència completa del genoma humà ha marcat clarament el futur de la recerca i la innovació biomèdiques. La genòmica, la proteòmica, la metabolòmica, la imatge molecular i la bioenginyeria, entre altres tecnologies desenvolupades recentment, com la nanotecnologia o la farmacogenòmica, requereixen una intensa col·laboració de recerca bàsica en la recerca clínica. Sense aquesta relació seria impossible obtenir un fenotipat correcte de les mostres de teixit obtingudes dels pacients atesos als hospitals. La troballa de noves dianes terapèutiques solament es pot obtenir precisament si existeix aquesta col·laboració (Rosenberg, 1999). D’altra banda, la translació del coneixement generat per la recerca bàsica a la recerca clínica no es fa d’una manera fàcil ni ràpida. Tampoc


no existeix un sistema lògic i simple que permeti comunicar els problemes mèdics detectats per l’activitat clínica als investigadors bàsics. En definitiva, és evident que la recerca translacional s’ha de comprendre com una forma de recerca que inclou l’aplicació dels descobriments tant de la ciència bàsica biomèdica com de la clínica i, a la vegada, s’ha de considerar que és la manera més idònia de realitzar preguntes científiques rellevants provinents de la mateixa activitat clínica (recerca translacional 1) (Pober et al., 2001; Marincola, 2003; Nathan, 2005).

La recerca translacional 1 no es pot finalitzar en els departaments bàsics de la universitat o en els instituts d’investigació exclusius de biologia molecular (CSIC, entre d’altres), ja que els investigadors d’aquests centres no tenen el coneixement apropiat en recerca clínica, i manquen centres hospitalaris on poderla realitzar. És per això que els centres on es combinen ambdós tipus de recerca per la col·laboració entre universitats, centres de recerca bàsica i hospitals d’alt nivell assistencial i amb excel·lent activitat científica clínica, són les institucions ideals per realitzar aquest tipus de recerca (Marwick, 2001; Lenfant, 2003; Zerhouni, 2005). Amb la combinació d’ambdós tipus de recerca, totes les parts hi guanyen. En primer lloc, la recerca translacional i l’assistència mèdica milloren i, en segon lloc, és un potent estímul perquè els investigadors bàsics realitzin una recerca més realista que beneficiarà, a curt o a mitjà termini, l’assistència mèdica.

En definitiva, la recerca translacional 1 consisteix a aplicar els coneixements científics bàsics a la recerca clínica. La seqüenciació del genoma humà ha permès obtenir una gran informació, però per realitzar una recerca biomèdica potent i d’alt nivell és necessari que existeixi un gran sistema de recerca translacional 1, en particular, com ja s’ha comentat anteriorment, centrat en estudis fenotípics. Els hospitals universitaris que hagin aconseguit integrar amb èxit xarxes o sistemes sanitaris en el seu conjunt, amb poblacions ben definides i amb grups d’investigadors clínics ben entrenats, probablement podran integrar una gran plataforma de recerca genòmica, amb inter

canvi d’informació bidireccional entre investigadors bàsics i clínics, i amb el desenvolupament de grans bases de dades genètiques, fenotípiques, clíniques i farmacològiques. Per assolir aquest objectiu, també es requerirà un notable desenvolupament de la informàtica mèdica i de la bioinformàtica (Breaunschweig et al., 2004).

En el supòsit que la recerca translacional 1 s’hagi desenvolupat molt positivament, no hi ha cap garantia que els resultats obtinguts siguin efectivament traslladats a la pràctica assistencial global i a la salut pública (recerca translacional 2). En efecte, en un estudi realitzat als EUA es va comprovar que, encara que des de fa molt temps hi ha evidències consistents sobre els beneficis de la utilització dels betabloquejants en els pacients amb insuficiència coronària, aquests fàrmacs solament s’indiquen en el 62,5% dels pacients; el mateix succeeix amb les estatines, que únicament s’utilitzen en el 50% dels casos, i l’aspirina, en un 30% dels pacients amb coronariopatia (Lenfant, 2003). La solució d’aquesta problemàtica no és fàcil. Per aconseguir que la recerca translacional 2 tingui èxit, es requereix, per una banda, més formació científica dels metges assistencials i, per l’altra, una millora de la qualitat assistencial mitjançant instruments de control independents, com els col·legis professionals, les societats científiques mèdiques o mitjançant les agències d’avaluació de tecnologia i recerca mèdica. Aquestes agències han de ser transparents en els seus processos, amb independència de la seva manera de treballar, capaces d’avaluar amb rigor metodològic i àgil per no convertirse en un obstacle en el desenvolupament tecnològic (Agency for Health Care Research and Quality dels EUA; National Institute of Health and Clinical Excellence del Regne Unit; Swedish Council on Technology Assessment and Health Care a Suècia; Alberta Heritage Foundation for Medical Research al Canadà; Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut a Catalunya).

Segurament, quan les recerques translacionals 1 i 2 es puguin desenvolupar d’una manera adequada, és molt probable que, gràcies a les noves tecnologies mencionades abans, es puguin identificar les persones


que estiguin en risc de tenir una malaltia determinada i establir les intervencions necessàries abans que la malaltia es manifesti. D’aquesta manera, s’hauria passat de la medicina preventiva a la medicina predictiva. Així mateix, el desenvolupament de la farmacogenètica facilitarà, probablement d’aquí a uns anys i per primer cop en l’assistència mèdica, un tractament totalment individualitzat, en què el risc de presentar efectes secundaris relacionats amb la medicació disminuirà d’una manera dràstica. És probable, a més a més, que els fracassos terapèutics descendeixin d’una manera molt significativa. Tot això indica que, en un futur no gaire llunyà, la pràctica de la medicina canviarà d’acord amb l’avenç de la recerca translacional (Zerhouni, 2005; Hamburg i Collins, 2010). En l’actualitat, s’han desenvolupat nombroses línies de recerca relacionades amb la genòmica, com els mi-croarrays, que permetran, combinades amb nous sistemes de la imatge automatitzats, analitzar el perfil molecular de moltes de les malalties que afecten l’ésser humà, particularment els processos neoplàsics, ja que poden identificar els gens que se sobreexpressen en els teixits analitzats (Breaunschweig et al., 2004; Seligson, 2005; Turisco et al., 2005; Burczinsky et al., 2005). Així mateix, la proteòmica, juntament amb la genòmica, facilitarà el millor coneixement dels mecanismes de la fisiopatologia cel·lular i, per tant, permetrà la identificació dels gens responsables de la síntesi de determinades proteïnes i caracteritzarles. Tot això podrà conduir a la producció de noves vacunes, alternatives terapèutiques basades en la biotecnologia, nous mètodes diagnòstics més precisos i una millor capacitat de predir i avaluar els riscos d’adquirir malalties (Dowsett, 2004). És fonamental assenyalar que la genòmica i la proteòmica, perquè siguin tecnologies útils per a la recerca biomèdica, necessiten una presència molt potent de la bioinformàtica.

La ràpida evolució de la bioenginyeria i de la nanotecnologia fa preveure un gran progrés en la innovació de la futura aplicació de la imatge molecular en la pràctica clínica, que permeti, per tant, una incorporació relativament ràpida a l’assistència mèdica. En el mateix àmbit de la bioenginyeria i la nanotecnolo

gia, es troba l’aplicació de tècniques de microscòpia confocal en els instruments d’endoscopi, cosa que permet realitzar estudis anatomopatològics en el mateix acte endoscòpic, dins el concepte emergent d’endomicroscòpia o histologia virtual (Pellisé et al., 2005). D’altra banda, les tècniques de radioteràpia estan obrint l’horitzó a la utilització de protons que permeten una alta concentració de dosis en àrees tumorals restringides, fet que canviarà de manera substancial les indicacions i la manera d’aplicar els tractaments radioterapèutics. A més, la possible substitució de ciclotrons convencionals per sistema de làser compacte reduirà el cost actual de la radioteràpia amb protons i la farà molt més accessible (Ma i Maughan, 2006).

Els assaigs clínics també es podran beneficiar de la recerca translacional. En efecte, els assaigs clínics unicèntrics o multicèntrics requereixen pacients ben fenotipats. D’altra banda, cal considerar que els assaigs en fase I o fase II inicial permeten establir, a vegades, nous coneixements de la malaltia que s’està investigant. Així mateix, hi ha assaigs en fase III de gran extensió i complexitat en la majoria dels casos. La indústria farmacèutica està interessada en el desenvolupament d’aquests assaigs, sempre que la qualitat es mantingui dins dels estàndards acceptats, i sempre que aquests assaigs es realitzin dins el termini determinat i sense sobrepassar el pressupost estipulat. La rapidesa a seleccionar pacients vàlids per a l’anàlisi final i la qualitat de les dades són els factors fonamentals que les institucions assistencials han d’oferir, en aquest cas, a la indústria farmacèutica. El nostre país està en una excel·lent posició per aconseguir la realització d’assaigs clínics d’alt nivell científic, ja que es disposa d’una xarxa hospitalària pública molt desenvolupada i altament competitiva internacionalment. Hi ha nombrosos exemples dels beneficis potencials d’aquest tipus de recerca biomèdica translacional en assaigs clínics i en avaluació de serveis de salut. Alguns d’aquests inclouen beneficis secundaris, com els derivats de la recerca de noves indicacions per a fàrmacs desenvolupats originàriament per a una altra indicació. La importància d’aquestes indicacions,


considerades secundàries, en ocasions és tan elevada que poden arribar a suposar el 40% de les vendes totals del producte (Gelijns et al., 1998).

La innovació ha representat en aquests darrers anys un gran progrés per a l’àrea de cirurgia. El desenvolupament de la cirurgia mínimament invasiva, la incorporació de la laparoscòpia i la utilització dels orificis naturals per a la cirurgia abdominal transendoscòpica (NOTES, acrònim anglès de cirurgia endoscòpica transluminal) han estat les fites més importants d’aquests últims anys. La incorporació de la robòtica en el procés quirúrgic ha permès que el cirurgià actuï des de la consola i realitzi una intervenció remota utilitzant els braços robòtics. Això facilita enormement la cirurgia laparoscòpica; aquesta tècnica redueix l’estància hospitalària i el dolor postoperatori, disminueix el risc d’infeccions i els requeriments de transfusió de sang són també molt menors. La incorporació de la robòtica a partir del sistema Da Vinci ha estat una de les innovacions més posades en pràctica en els darrers quatre anys. El ple desenvolupament en l’àmbit de la salut requerirà una gran participació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) (Barbash i Glied, 2010).

Per tal que totes aquestes perspectives de futur tinguin la possibilitat de desenvoluparse plenament en el nostre país, s’ha de partir de la idea que la recerca i la innovació de qualitat en biomedicina sorgeixen d’estructures integrades per hospitals de gran nivell assistencial, centres de recerca bàsica i universitats. La creació d’aquests instituts amb massa crítica suficient i multidisciplinaris facilitarà, en gran mesura, la relació amb les empreses del sector i potenciarà d’una manera clara la complicitat entre el sector públic i el sector privat.

3

Instituts de recerca sanitària

L’organització de la recerca biomèdica en els països més desenvolupats està basada en organismes públics que marquen clarament la política científica

que s’ha de portar a terme en un període determinat de temps. Actualment, tots els organismes que indiquen la política científica que s’ha de desenvolupar preveuen la recerca purament bàsica, que té com a objectiu més important adquirir el coneixement científic fonamental, i la recerca translacional. Els organismes internacionals més potents que han desenvolupat una recerca biomèdica d’alt nivell són el National Institute of Health (NIH) dels EUA, el Medical Research Council (MRC) del Regne Unit, l’Institut National de la Santé et de la Recherche Mèdicale (INSERM) de França i Max Plank Institutes (MPI) d’Ale manya. Existeix una organització similar en altres països com Holanda, Dinamarca, Suècia, Noruega, Bèlgica, Itàlia, Finlàndia, Suïssa, Austràlia, el Ca nadà i el Japó, entre d’al tres. En totes aquestes or ganitzacions hi ha dos criteris comuns: es considera que els hospitals universitaris poden ser definits com a centres de recerca quan el seu nivell científic és l’adequat i es té en compte la necessitat de disposar d’instituts de recerca amb la idea fonamental que la seva creació estigui basada en la col·laboració entre investigadors bàsics i clínics (amb l’objectiu de potenciar la recerca translacional 1), en una activitat científica multidisciplinària i amb una massa crítica suficient per poder acomplir els objectius científics de recerca i d’innovació proposats.

Recentment, als EUA s’ha creat un potent programa de recerca: Clinical and Translational Science Award (CTSA), que es basa a potenciar la creació de centres acadèmics per al desenvolupament de la recerca translacional a les institucions hospitalàries ja existents al país. Fins al 2010 s’han creat 55 instituts. Els objectius més importants del Consorci CTSA són potenciar la recerca clínica i translacional, formar i promocionar els científics amb capacitat de desenvolupar una recerca translacional competitiva, afavorir la recerca en xarxa, millorar la salut dels ciutadans i estimular la recerca translacional 1. Així mateix, el programa CTSA dóna suport al disseny d’assaigs clínics complexos i multicèntrics, a la bioestadística i a la informàtica mèdica, entre molts altres aspectes relacionats amb aquest


tipus de recerca. Seria interessant destacar que, a més del NIH, la indústria farmacèutica i biotecnològica i les organitzacions privades poden col·laborar activament en cadascun d’aquests instituts acreditats. A més, un dels aspectes més interessants és que el NIH dóna suport activament a la creació d’empreses entre la indústria privada i els centres acadèmics que pertanyen al programa CTSA (National Center for Research Resources, 2010).

A l’Estat espanyol, la política d’investigació biomèdica depèn de l’Institut de Salut Carles III (ISCIII), que en l’actualitat està adscrit al Ministeri de Ciència i Innovació. En els darrers anys, l’ISCIII ha desenvolupat diversos projectes i programes científics molt rellevants per a la recerca biomèdica en el nostre país. En aquest sentit, cal destacar les xarxes temàtiques d’investigació cooperativa en salut (RETIC), el Consorcio de Apoyo a la Investigación Biomédica en Red (CAIBER) (assaigs clínics no comercials i no finançats per la indústria farmacèutica), els centres d’investigació biomèdica en xarxa (CIBER) i els instituts d’investigació sanitària (IIS). Totes aquestes accions s’han produït fa molt pocs anys i es requereix, per tant, més temps per poderles valorar adequadament, encara que totes tenen una sèrie d’objectius en comú: millorar la recerca clínica i translacional als hospitals, facilitar la coordinació científica entre diferents grups d’in vestigació i entre hospitals de diferents comunitats autònomes i donar suport a la recerca i a la col·laboració entre investigadors clínics i bàsics. Tot això significa, sense cap dubte, potenciar i optimitzar la recerca biomèdica al nostre país. Cal assenyalar, a més a més, que en totes aquestes accions s’ha realitzat una avaluació per part d’experts d’àmbit internacional dels investigadors i dels grups de recerca abans de ser acceptats en les RETIC, CAIBER o CIBER. L’acreditació dels IIS es basa en criteris molt estrictes i l’avaluació es realitza de manera molt exhaustiva. Fins al moment, s’han acreditat nou IIS, dels quals quatre pertanyen a Catalunya (IISHospital ClínicIDIBAPS, IISHospital de BellvitgeIDIBELL, IISHospital Vall d’Hebron i IISHospital Germans Trias i Pujol). Cal destacar que totes les

avaluacions realitzades es tornen a fer als cinc anys de l’acreditació, cosa que garanteix, en certa manera, que els objectius s’estiguin complint realment. Cal dir, a més, que en el procés d’acreditació realitzat s’han establert una sèrie de criteris que beneficien d’una manera clara la recerca en els centres hospitalaris i potencien el paper que han de tenir els professionals als hospitals. Això significa que l’activitat investigadora s’ha d’integrar en l’estructura organitzativa de l’hospital. En aquest sentit, és obligat que existeixi la figura del director d’investigació. En el contracte de gestió de l’hospital o en el pla estratègic han de quedar reflectits els objectius relatius a la recerca i a la innovació mesurables i avaluables. Es recomana que es desenvolupin polítiques de recursos humans que permetin incrementar la massa crítica i, d’aquesta manera, atraure facultatius assistencials a l’hospital amb perfil cientificoinvestigador, a més d’incorporar investigadors bàsics als hospitals; disposar d’una fundació de suport cientificoadministratiu que tingui personalitat jurídica pròpia; disposar de plataformes tecnològiques avançades com la genòmica, proteòmica, bioinformàtica, metabolòmica, tècniques d’imatge, estabulari, biblioteca, entre d’altres. Únicament els hospitals amb activitat científica potent i contrastada haurien de poder tenir totes aquestes capacitats i, per tant, es podrien considerar centres d’excel·lència i ser acreditats com IIS. No hi ha cap dubte que aquest model permetrà realitzar una recerca translacional altament competitiva i d’alt nivell internacional. No obstant això, s’han de considerar alguns factors crítics: a) per realitzar una investigació clínica potent es necessita una massa crítica suficient i aquest objectiu no pot ser assolit per centres de petites dimensions; b) la necessitat de crear plataformes potents té un cost elevat que no pot ser assolit per un centre petit o mitjà, i c) l’existència de multidisciplinarietat per poder assolir projectes científics complexos, ja que els centres monotemàtics no podrien realitzar aquests tipus de recerca. Un dels aspectes que permeten garantir l’activitat científica que es realitza en aquests instituts és l’existència d’un comitè científic extern, compost


per investigadors d’alt nivell que facin el seguiment de l’activitat científica de cadascun dels instituts (Reial decret 339/2004; Ordre SCO/1245/2006).

En els darrers anys, l’ISCIII ha augmentat de manera clara el pressupost per potenciar els recursos humans de recerca en biomedicina. En el moment actual es fan convocatòries per a becaris predoctorals, postdoctorals, d’ampliació d’estudis a l’estranger, d’incentivació per als doctors en plantilla dels hospitals perquè puguin disposar d’un període de temps dedicat exclusivament a la recerca, de contractes d’investigadors per als hospitals per a la potenciació biomèdica dels hospitals i contractes de tècnics de suport a la recerca. El Ministeri de Ciència i Innovació té programes de recursos humans similars a l’ISCIII, on també poden accedir els centres d’investigació en biomedicina (vegeu la referència bibliogràfica de la Confederació de Societats Científiques d’Espanya, COSCE). En la crisi actual és imprevisible poder preveure el finançament de la política científica i, per tant, de recursos humans en recerca biomèdica.

4

La recerca biomèdica a Catalunya

La situació actual de la recerca biomèdica a Catalunya està molt relacionada amb la política científica de l’Estat espanyol (no s’ha d’oblidar que la recerca no ha estat transferida a les comunitats autònomes i depèn, per tant, del Govern central).

Probablement, dins dels diferents àmbits científics, la biomedicina ocupa a Catalunya un dels primers llocs, especialment la recerca clínica i, més recentment, la recerca translacional, com a conseqüència de la recent acreditació, abans esmentada, dels quatre instituts d’investigació sanitària. L’aprovació recent del Pla Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI) ha posat en evidència que tots els partits polítics, sindicats, universitats, centres o instituts d’investigació i els agents socioeconòmics més representatius hi han donat el seu suport i n’han acceptat el contingut.

El PNRI preveu, com una de les àrees prioritàries, la recerca en biomedicina. En aquest sentit, cal destacar (Informe de Seguiment del Consell Català de Recerca i Innovació, 2010) que recentment el grup SCIMAGO ha fet una anàlisi de la producció científica a Catalunya d’acord amb la classificació SCOPUS, i es pot comprovar que la producció científica feta a Catalunya és comparable a la de Finlàndia, Àustria o Suècia, i significativament superior a la d’Espanya (gràfic 5).

D’altra banda, tenint en compte el nombre de documents publicats per àrees de coneixement a Catalunya, la biomedicina és l’àrea més productiva.

És una observació constant que Catalunya té una gran capacitat per recaptar fons competitius en l’àmbit Europeu i de l’Estat espanyol. Aquestes dades suggereixen, una vegada més, que la biomedicina a Catalunya és una de les àrees amb més capacitat d’internacionalització (Informe trimestral en R+D+I de la Generalitat, julioloctubre 2010). Totes les bases de dades internacionals indiquen que hi ha institucions d’alt nivell científic a Catalunya, com l’Institut de Recerca de Barcelona, el Centre de Regulació Genòmica, l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvit

Gràfic 5

Producció científica a Catalunya. Qualitat de la producció científica segons el seu impacte. Impacte normalitzat 2003-2008

Catalunya Finlàndia Espanya Àustria Suècia Noruega

1,4 1,39

1,13

1,381,461,48

Catalunya ha assolit un nivell de producció científica molt elevat, similar al que s’observa a Suècia i Noruega.Font: Informe trimestral en R+D+I: juliol-octubre 2010, núm. 2. Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació, Generalitat de Catalunya.


ge i l’Institut de la Vall d’Hebron, i en aquestes bases de dades es pot constatar que tenen una potent competitivitat internacional.

Malgrat aquest magnífic punt de partida, la recerca biomèdica a Catalunya encara ha de millorar molt més. En el transcurs d’aquests darrers anys, s’ha pogut comprovar que hi ha hagut desajustos i manca de coordinació. Això és degut, fonamentalment, al fet que la política científica en ciències de la salut està ubicada al 2010 en tres departaments diferents de la Generalitat de Catalunya: Vicepresidència, Departament de Salut i Departament d’Innovació, d’Universitats i d’Empresa. Darrerament, la creació dels centres de recerca de Catalunya (CERCA) i de l’Associació Catalana d’Entitats de Recerca (ACER) sembla que aconseguiran eliminar aquest obstacle. Aquesta manca de coordinació no ha permès conèixer les grans i mitjanes infraestructures de recerca que es troben en els diferents centres o instituts de Catalunya. Encara que no n’hi ha cap evidència, és molt possible que moltes d’aquestes infraestructures puguin ser compartides per més d’una institució o centre. Per aquest motiu, seria imprescindible disposar d’un mapa d’infraestructures grans i mitjanes situades al territori.

En els darrers anys hi ha hagut una gran proliferació de centres que depenen del Departament de Salut (s’han creat set centres més). La majoria d’aquests centres de recent creació ja pertanyien a un institut d’investigació sanitària o ja estaven inclosos en altres institucions. Es tracta del Centre d’Investigació en Epidemiologia Ambiental (CREAL), el Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona (CRESIB), l’Institut de Medicina Preventiva i Personalitzada del Càncer (IMPPC) i el Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO). Aquesta situació és complexa, perquè en un mateix hospital figuren dues institucions de recerca amb personalitat jurídica pròpia. Això dóna lloc a una certa confusió. S’afavoreix l’escissió i l’atomització dels instituts d’investigació sanitària. Aquesta situació facilita la creació dels anomenats regnes de taifes, la qual cosa impedeix realitzar una economia d’escala necessària per a la sostenibilitat de la recerca biosanitària. Finalment, cal indicar

que aquest tipus de decisió potencia la burocratització. A més, és possible que es faci més feble la visualització de Catalunya com a país de recerca biomèdica, ja que l’atomització redueix les possibilitats que els instituts i centres de Catalunya apareguin en les bases de dades internacionals.

Des d’un punt de vista pràctic i respectant aquest tipus de projectes que han estat finançats d’una manera específica, es podria preveure que es transformessin en programes de recerca amb dotació econòmica finalista. En aquest sentit, es podrien considerar una sèrie de programes que podrien tenir un finançament específic, com ara insuficiència cardíaca, malaltia coronària, malaltia pulmonar obstructiva crònica, oncologia (fent referència especialment al càncer de mama, càncer colorectal, càncer cerebral i oncohematologia), hipertensió arterial, malalties neurodegeneratives, esquizofrènia, sida, cirrosi, hepatitis i diabetis i obesitat. Això impediria l’atomització i facilitaria la integració de tots aquests programes dins dels instituts de recerca sanitària.

Una de les manques que hi ha hagut en la política científica en biomedicina és l’avaluació externa prèvia al finançament i una avaluació de seguiment. A més, seria imprescindible realitzar una avaluació de seguiment dels instituts o centres. CERCA, afortunadament i recentment, ha pres la decisió de realitzar una avaluació de tots aquests instituts o centres (Pla Director dels Centres de Recerca de Catalunya 20102013). En definitiva, falta que la recerca biomèdica a Catalunya entri en la cultura de l’avaluació, ja que és l’única manera de ser més eficients i productius.

Un dels aspectes que no s’han desenvolupat d’una manera apropiada a Catalunya és l’establiment d’una política d’innovació adequada. Innovar és complex i requereix el suport de les institucions públiques. És molt difícil que cada institució tingui la capacitat decisòria i econòmica de poder portar a terme la seva innovació. Seria convenient que, des del Departament de la Generalitat corresponent es pogués fixar una política centralitzada coherent de la innovació. Caldria que en cada institució hi hagués una petita unitat que identifiqués el que es pot patentar com a conseqüència


de la recerca desenvolupada. Aquesta seria la fórmula més senzilla i realista d’impulsar la innovació biomèdica al nostre país.

5

Bibliografia

BArBASh, G.i.; Glied, S.A. (2010). “New technology and health care costs. The case of robotassisted surgery”. N. Engl. J. Med., 363, pàg. 701704.

BreAunSchweiG, t.; chunG, J.y.; hewitt, S.M. (2004). “Perspectives in tissue microarrays”. Comb. Chem. High Throughout Screen., 6, pàg. 675685.

BurczinSKy, m.e.; oeStreicher, J.l.; cAhilly, m.J.; mountS, d.P.; whitley, m.z.; SPeicher, L.A. (et al.) (2005). “Clinical pharmacogenomics and transcriptional profiling in early phase oncology clinical trials”. Curr Mol Med., 5, pàg. 83102.

Confederació de Societats Científiques d’Espanya (COSCE), Acción CRECE (disponible a: <http//www.cosce.org/pdf/crece_ingles.pdf>); Institut de Salut Carles III (disponible a: <www.isciii.es>).

crowley Jr., w.F.; GuSellA, J.F. (2009). “Changing models of biomedical research”. Sci Transl Med, vol. 1, núm. 1 1cm1 (7 octubre).

dowSett, M. (2004). “Translational research and the changing face of breast cancer”. Bresat Cancer Res Trea, 87 (suplement 1), pàg. S12.

Font, d.; GomiS, r.; trillA, A.; BiGorrA, J.; Piqué, J.m.; rodéS, J. (2008). “Organización y modelo de funcionamiento de las estructuras de investigación biomédica. Situación y retos de futuro”. Med. Cli. (Barcelona), vol. 130, núm. 13, pàg. 510516.

FuchS, V.R. (2010). “New priorites for future biomedical innovations”. N. Engl J. Med, 363, pàg. 704705.

GeliJnS, A.c.; roSenBerG, n.; moSKowitz, A.J. (1998). “Capturing the unexpected benefits of medical research”. N. Engl. J. Med., 359, pàg. 693698.

hAmBurG, m.A.; collinS, F.S. (2010). “The path of personalized medicine”. N. Engl. J. Med., 363, pàg. 301304.

Informe de seguiment del Consell Català de Recerca i Innovació del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (Generalitat de Catalunya, 2010).

Informe trimestral en R+D+I del Govern de la Generalitat (julioloctubre 2010). [Dades obtingudes per SCIMAGO: <www.scimago.es>]

lenFAnt, C. (2003). “Clinical research to clinical practicelost in translation”. N. Engl. J. Med., 349, pàg. 868874.

mA, c.m.; mAuGhAn, R.L. (2006). “Within the next decade conventional cyclotrons for proton radiotherapy will become obsolete and replaced by far less expensive machines using compact laser systems for the acceleration of the protons”. Med Phys., 33, pàg. 571573.

mArincolA, F.M. (2003). “Translational medicine: a twoway road”. J. Transl. Med., 1, pàg. 17.

mArwicK, C. (2001). “Scientist recall progress and promise of translational research”. J. Natl. Cancer Inst., 93, pàg. 1315.

nAthAn, D.G. (2005). “The several Cs of translational clinical research”. J. Clin. Invest., 115, pàg. 795797.

National Center for Research Resources, National Institute of Health (EUA), Department of Health and Human Services. Estiu 2010 (<www.ncrr.nih.gov>).

Ordre SCO/1245/2006, de 18 d’abril, per la qual es desenvolupa el Reial decret 339/2004 (BOE núm. 101, de 28 d’abril de 2006; 1653840).


PelliSé, m.; llAch, J.; BordAS, J.M. (2005). “Técnicas endoscópicas emergentes. La histología virtual”. Gas-troenterol Hepatol, 28, pàg. 641648.

Pla Director dels Centres de Recerca de Catalunya (CERCA) 20102013. Departament d’Innovació, Universitats i Empreses.

PoBer, J.S.; neuhASer, c.S.; PoBer, J.M. (2001). “Obstacles facing translational research in academic medical centers”. The FASEB J., 15, pàg. 23032313.

Reial decret 339/2004, de febrer sobre acreditació d’instituts d’investigació sanitària (BOE núm. 063, de 13 de març de 2004; 1140912).

roSenBerG, L.E. (1999). “The physicianscientist: an essential –and fragile– link in the medical research chain”. J. Clin. Invest., 103, pàg. 16211626.

SchoenBorn, c.A.; heymAn, K.M. (2009). “Health characteristics of adults aged 55 years and over: United States, 20042007”. Natl. Health Stat Report, 16, pàg. 131.

SeliGSon, D.B. (2005). “The tissue microarrays as a translational research tool for biomarker profiling and validation”. Biomarkers, suplement I, pàg. S7782.

turiSco, F.; KeoGh, d.; StuBBS, c.; GlASer, J.; crowley Jr., W.F. (2005). “Current status of integrating technologies into the clinical research centers enterprise within US academic health centers: strategic value and opportunities for investment”. J. Investig. Med., 53, pàg. 425433.

zerhouni, E.A. (2005). “US biomedical research: basic, translational and clinical sciences”. JAMA, 294, pàg. 13521358.

117Monogràfic

L’exercici de la recerca científica, com altres formes de creativitat artística o literària, necessita diners. També altres activitats humanes en necessiten. La diferència rau en el fet que en la ciència, l’art o les lletres, el retorn dels diners invertits mai no es produirà, o gairebé mai, a curt termini. El retorn, quan n’hi ha, serà a mitjà o a llarg termini i serà ben estrany que els mecenes tinguin –al llarg de la seva vida– algun benefici. Em refereixo a termes estrictament econòmics i en deixo de banda uns altres d’emocionals, que també són ben rellevants.

Aquesta sentència cal tenirla ben present abans d’aprofundir en les virtuts i els vicis d’allò que anomenem patrocini o mecenatge, que tampoc no és ben bé el mateix. Anem a pams.

En primer lloc, hem parlat de retorn perquè l’humà, per a la seva supervivència, ha hagut de considerar en un lloc cabdal el risc i el benefici de qualsevol activitat. Res no és gratuït, li ha ensenyat la vida. Si és així, és molt possible que una bona part dels lectors pensi que el mecenes, quan dóna, ha d’estar ben convençut que aquest és un gest altruista que l’honora, per gest, però

que no cal que n’esperi res. És una manera de començar, però esperar que els humans més o menys afortunats siguin tan bonassos és una manera molt complicada d’esperar finançar els grans projectes científics o culturals sobre la base del mecenatge. Seria més enraonat pensar que aquesta gent tindrà grans beneficis, encara que no siguin immediats, i que aquest altruisme no haurà estat endebades, que no haurà estat només un moment de gràcia. En podem posar molts exemples. Qui gosarà dir que l’Església romana no ha rendibilitzat el mecenatge al pintor Miquel Àngel en encarregarli les pintures de la Capella Sixtina? No només pel prestigi que suposa per a la mateixa Església, sinó també per als comptes de la banca vaticana; només cal veure les cues que es formen cada dia per accedirhi. O, més a prop nostre, que rendibles són –ja no dic espiritualment, no em pertoca ni em ficaré en embolics– les obres de la Sagrada Família. Una vegada acabades, de ben segur, aconseguiran un retorn superior a la inversió en si. I la ciència, què? El mateix. Ningú no dirà que no fou beneficiós per a la societat europea dedicar mecenatge a la ciència biològica o

Fonts de finançament de la recerca biomèdica. El mecenatge en temps de crisi

Ramon GomisIDIBAPS


química. Però, per què? I aquí ja s’apunten algunes diferències entre art i ciència que caldrà tenir en consideració i les destacarem.

En segon lloc, no hem d’oblidar el darrer sentit que l’humà busca de la vida en si. Això condiciona moltes actituds, entre les quals hi ha el mateix mecenatge. L’actitud generosa d’alguns mecenes ha estat vinculada a la religió, al retorn futur en el més enllà, on als justos se’ls omplirà de glòria. Aquest ha estat part del pensament –no tot, no ens confonguem. Qui és capaç de desprendre’s de part de les seves riqueses té una posició moral superior i una evidència clara que gaudeix d’un poder econòmic. Només dóna aquell que té, que tampoc no vol dir que tots els que tenen donin ni que donar per se ja sigui un gest d’una generositat superior. La complexitat en el pensament no està renyida amb el fet que en totes les nostres activitats hi hagi una idea superior, aquella que alhora defineix el gest i n’és la síntesi. En qualsevol cas, de la religió s’ha passat a l’humanisme: el millor mecenes ja no espera del seu gest la glòria celestial sinó una reconciliació amb els principis humanistes que en el darrer segle intenten ferse un forat en la cultura dels humans. I a partir d’aquest esperit es concedeixen els premis Nobel, es financen les beques Howard Hughes. Més propers a nosaltres, el cantant Josep Carreras, el banquer Emilio Botín o l’empresari Pere Mir han finançat projectes científics per tal de ferne un valor humanista inherent a la seva activitat artística, financera o industrial.

En tercer lloc, de manera inherent al món actual, s’han imposat noves formes de mecenatge col·lectiu que, si bé ja les podem trobar en algunes donacions artístiques en l’àmbit religiós, han agafat ara una rellevància molt significativa. Em refereixo a la creació de xarxes socials, que no només pretenen ser benefactores de la societat de la pobresa, sinó que també han orientat la donació dels seus recursos vers la ciència, en especial la biomèdica. Ben properes a nosaltres tenim les campanyes anuals de la televisió pública catalana, TV3, que recapten quantitats importants de recursos durant un dia per a la recerca en una malaltia, a través de petites donacions de petits grups econòmics i de persones anònimes que, mogudes per un

sentiment de generositat, creuen que la recerca retornarà la salut a aquells que pateixen la malaltia motiu de la col·lecta o que se n’establiran mesures de prevenció. I aquest exemple ha arrelat fort, fins al punt que, sovint, més d’un arrossega braçalets de coloraines diferents per donar suport a una altra col·lecta en benefici no només dels desvalguts sinó també de la recerca en una malaltia o una altra.

Quan Mecenes, conseller d’August, finançava l’obra poètica d’Horaci, ho feia per un sentiment de generositat, de noblesa, i el poeta li retornava aquesta ofrena no pas només amb l’agraïment, sinó també amb l’amistat i amb la dedicatòria d’ofrena de les seves conegudes odes. És possible que aquest sentiment, un sentiment de generositat i de noblesa, encara inspiri molts dels nostres mecenes, i també és possible que el receptor d’aquesta ofrena respongui amb la dedicatòria de la seva obra –els agraïments en les seves publicacions–, però no s’espera tant que ambdós estableixin un sentiment d’amistat com el que abans he descrit. I per què? Si repassem el mecenatge dels artistes, molts d’ells, mecenes i artista, van establir uns vincles tan intensos d’amistat com el d’Horaci i Mecenes, però és difícil que això es doni en ple segle xxi en el mecenatge biomèdic. El reconeixement social a través de la política i del periodisme és ara molt més important que aquesta relació més íntima descrita. Pocs són els que ofereixen recursos en el silenci, lluny de la conxorxa mediàtica, perquè, fins i tot aquells que l’eviten, acaben envescats en el procés, com alguna cosa inevitable, impulsada no només pel patrocinat sinó també pel magma social i polític en què es mou.

Que aquestes consideracions generals serveixin per ajudar a entendre les bases actuals del finançament de la recerca biomèdica.

1

Els fons públics

Els governs de les nacions consideren que, entre les obligacions que els ocupen, a més de vetllar per l’educació, la salut i la seguretat dels seus ciutadans,

119Monogràfic. Fonts de finançament de la recerca biomèdica. El mecenatge en temps de crisi

han d’aplicar recursos per emparar, defensar, sostenir, és a dir, subvencionar, la generació de nous coneixements, amb el benentès que, en ferho, incrementaran el capital humà, científic i tecnològic de les nacions que governen. Aquest patrocini està sotmès a diversos condicionants.

1.1

El retorn

Els beneficis econòmics que pot obtenir un determinat govern de la recerca són escassos. En el millor dels casos, el retorn econòmic de la transferència d’aquest coneixement arribarà al cap d’un temps força llarg, superior –en general– al propi d’una o dues legislatures. Per tant, a l’hora del recompte, la inversió feta en el patrocini de la recerca s’haurà d’avaluar en termes indirectes, en matèria de prestigi (nombre de publicacions) o de futuribles (patents generades o empreses emergents). Si es vol que la societat apreciï aquest patrocini, caldrà generar una imatge positiva de l’acció, tenir els mitjans de comunicació al costat per tal que facin soroll i especular públicament amb els beneficis futurs, com si fossin ja una troballa immediata. A partir d’aquí, donarem premis a la recerca, sortirem als diaris, la ràdio i la televisió, i direm que aquella troballa, encara en el terreny experimental, obre les portes a la curació del que sigui. Si és així, al parlament corresponent ens continuaran aprovant una partida, més o menys quantiosa, per a la promoció de la recerca. És possible, però, que en el moment de preparar la campanya per a les properes eleccions cap assessor no consideri que el soroll obtingut per la inversió en recerca mereixi gaires comentaris. El ciutadà –pensen ells, i segur que tenen raó– sabrà apreciar molt millor la construcció d’una piscina al poble, l’arranjament d’una nova carretera, una nova prestació sanitària o una reducció d’impostos. Caldrà deixar contents els investigadors perquè no facin soroll, però la balança no la decanten ni els artistes ni els científics, encara que donin prestigi. Per tot això, no serà gens estrany que, en èpoques de crisi, malgrat la

rellevància que la recerca pot tenir per canviar determinats paradigmes econòmics, aquesta partida rebi tantes o més retallades que la resta d’accions dels governs, retallades que, atès el volum del pressupost, acostumen a ser la xocolata del lloro. En els darrers temps, algun govern ens pot portar la contrària, però són uns governs molt determinats i la regla general és el cop de tisora.

1.2

La mamella no dóna per a tothom

Quan ens adrecem al govern de torn, els investigadors partim de la base que el nostre interlocutor polític valorarà la nostra activitat com a excepcional. Reclamem, per a allò que ens ha costat temps i esforç, una consideració única, de vegades al marge dels resultats. Per què? Quin és el patró per mesurar aquests resultats? Per què ens consideren: pel soroll mediàtic que hem obtingut, per les publicacions, per les citacions, per les patents, pel nostre projecte? Sabem que no serà fàcil pesar el nostre coneixement, i –si ens convé– podem negar qualsevol vara de mesurar. Però la realitat és que la mamella de la subvenció pública no dóna per a tothom i cal prioritzar. Els governs ho saben, però prioritzar vol dir no a alguns, que després de la negativa faran tot el soroll possible per desprestigiarnos. El científic ho sap, i sap també que cal tenir un cert nom, que així serà més difícil que ens deixin sense patrocini. Però també tots els científics saben que hi ha –i no hi ha– una excel·lència, encara que el mot, de tant ferlo servir, ha perdut part del seu valor. Si és així, la mesura més eficient és deixar que els mateixos científics creïn el sistema de valoració i ferho amb transparència, tot establint d’antuvi les regles del joc. En aquest cas els governs estableixen pressuposts i marcs prioritaris; de la resta, ja se n’encarrega l’agència que, sota el suport del govern, està formada pels mateixos científics, que ja tindran cura de donar els diners allà on creguin que la seva aportació serà més eficient. Establerta la priorització, els marrameus dels no beneficiats ja no


aniran dirigits al govern sinó als mateixos membres de l’agència, que en aquest cas i en altres molt probablement seran molt més eficients. Per això també és necessari impulsar els contractes programa a les universitats, als hospitals i als centres de recerca, i tenir una voluntat ben poc intervencionista. I l’agència s’encarrega de repartir diners i estirar les orelles, en funció dels resultats.

1.3

Patrocinem personal, estructures o projectes?

És possible que per a una bona part de les persones que treballen en el món de la recerca i que en pateixen la gestió, la resposta sigui global. Es necessita invertir en personal, en estructures i en projectes. I, a la primera bufada, jo també comparteixo aquest punt de vista. És necessari tenir bons científics si es vol fer bona recerca i això vol dir apostar pel talent (al nostre país n’hi ha un exemple reeixit: el programa ICREA), tenir estructures modernes, instituts i plataformes (qui en negarà la importància; el millor investigador necessita un lloc dotat per fer els seus exercicis experimentals i unes eines de suport eficients), i, per descomptat, diners per desenvolupar un projecte. El millor investigador, en el millor entorn, si no té diners per desenvolupar el projecte no anirà enlloc. Per tant, caldrà recomanar als governs aquest patrocini, no descuidar cap de les tres potes. Però és possible una reflexió més acurada que ens faci ser més prudents i demanar que, tot i que el que hem dit és ben veritat, els governs que a través dels ens impulsen la recerca han d’apostar pel projecte i aquesta aposta ha de ser l’eix vertebrador de tot el sistema. Siguem generosos amb el projecte, que aquest arrossegui els overheads suficients per impulsarlo, per contractar gent vinculada al treball, per impulsar l’ús de les tecnologies més modernes. Però no hem d’oblidar que la ciència sorgeix del projecte i que el millor científic amb un mal projecte deixa de ser el bon científic i es converteix en un munyidor de

la mamella, acció que pot perpetuar pel prestigi adquirit en una bona colla d’anys; però si el projecte és dolent, per molta trajectòria que tingui, la seva obra serà una caricatura d’allò que n’esperàvem. Per tant, aposta decidida pel projecte.

1.4

Subvenció o crèdit

En els darrers anys apareixen cada vegada més sovint convocatòries públiques de préstecs amb un interès baix però que, en general, tenen una baixa acollida. Qualsevol gestor científic pensa amb bon criteri que els crèdits s’han de tornar i, malgrat les carències i els interessos baixos, a mitjà termini poden posar en crisi la institució. És cert que els préstecs s’han de tornar, a tot arreu. Aquells que serveixen per muntar una fàbrica, per adquirir nova maquinària, per obrir un restaurant o per comprar un pis. Per què hauria de ser diferent en el cas que es demanessin per crear un institut de recerca o adquirir una nova plataforma científica? El que cal per tornar un crèdit que ens han deixat per muntar una fàbrica és obtenir un bon producte i vendre’l arreu amb uns marges de benefici suficients per guanyars’hi la vida i alhora tornar el crèdit. La institució que emprà crèdit per construir la seva seu o adquirir un nou equipament necessita bons projectes que li permetin obtenir la subvenció per ferlos i també per tornar el capital i els interessos manllevats. Si el projecte és l’eix del procés, aquest ens permetrà construir i mantenir l’estructura i, de ben segur, una bona part del personal que l’ha d’engegar. Cal, però, tenir ben present que els anomenats overheads lligats a un projecte públic han de ser generosos i, per anar bé, han de representar un 50 % del cost total del projecte. De la bona gestió de les institucions cal esperar un bon ús dels overheads i, per tant, que serveixin per facilitar estructures i personal per acomplir el projecte, i no una munió de personal burocràtic que papalloneja, complica l’eficiència del procés, i es gasta allò que no li pertoca.


1.5

Bones o males companyies

El diner públic sempre és limitat. Ho és perquè ningú no pot estressar massa la gallina fins al punt que deixi de pondre ous. Per tant, aquell diner que s’aplica a la recerca estarà limitat pel producte nacional brut i altres indicadors econòmics que afectin l’economia de la nació. En el cas de la recerca és molt important fer una crida a la societat civil, perquè aquells que –per una raó o una altra– estan tocats per la generositat, pugin al vaixell i financin una part addicional de la recerca, que complementin allò que els ciutadans a través dels seus governs ja han posat al bell mig de la plaça. Es tracta, en tot cas, de complementar, d’accelerar el procés, d’amplificarlo, no d’estalviar diners al govern ni tampoc de tapar forats. Que tinguem un mecenatge no ha de ser excusa per reduir l’aportació pública. En els darrers temps l’aplicació regulada de romanents –que són allà per l’eficiència dels seus gestors, per la generositat de la iniciativa privada però no per manca d’activitat– ha fet tantes butllofes que per mesurarla ja hi ha altres indicadors. Les bones companyies sumen, no competeixen, i no cal dir que considerem que per al finançament de la recerca cal anar de bracet i no malfiarse els uns dels altres per veure, els uns o els altres, què ens podem estalviar. Ni el govern hi és per tapar els forats de determinades iniciatives privades mal girbades, ni el mecenatge hi és per fer la feina que pertoca als governs.

1.6

A qui vendrem els resultats?

Si hem posat diners públics per fer ciència, hem d’esperar –com de qualsevol altra activitat– que un dia o un altre arribi el retorn. Però com? I aquí, en molts casos, els arbres no deixen veure el bosc. Tot investigador que hagi desenvolupat una activitat científica ha obtingut resultats que poden ser útils per a la vida quotidiana dels humans. Poden millorar uns

procediments establerts o en poden crear de nous. Si és així, tindran un impacte en el mercat, que generarà els mecanismes per a la difusió dels invents i els valorarà. La realitat és que el científic, en general, no pensa gaire en aquest valor i es preocupa poc de posar la troballa a la safata de les bones idees. I no ho fa per tres consideracions. La primera: té poca confiança que aquest esforç li reporti cap benefici addicional. La segona: si es decideix a posar la idea a la safata, sap que això li portarà una feina addicional i dubta que la relació costbenefici el compensi. Encara més, té por de perdre un temps valuós que li serà més rendible si l’aplica a ampliar el seu ventall de publicacions. I la tercera, que per a mi és la més important: és molt possible que la millor idea no arribi enlloc perquè d’una banda les institucions es volen convertir en un viver d’empreses i no saben res del negoci, i, de l’altra, el capital fuig com gat escaldat d’iniciatives que es poden perdre en els camins de la burocràcia administrativa de les institucions públiques. En aquest sentit, cal aplicar una política diferent. Que els investigadors ens deixin a la safata les bones idees, que qui en sap les valori i que el mercat es faci càrrec de la resta, a través de capital i de l’empresa. Si la idea era bona i dóna beneficis, per això ens trobem en un món on les patents es respecten i on es poden establir fites de desenvolupament clares que beneficiïn totes les parts. Si és així, la recerca tindrà una altra font de finançament.

1.7

A quina porta cal trucar?

En els apartats anteriors hem establert unes digressions teòriques que ens poden ajudar a entendre com es finança la recerca biomèdica i quines són les opcions que en cal destacar. Però encara no hem dit a quines portes es pot trucar per a l’obtenció de fons i quina és la millor manera d’apropars’hi. Si parlem de fons públics, la resposta és simple. S’ha de trucar a les portes de les diferents administracions, en especial a la de l’Estat i a la de la Unió Europea. Catalunya no té


convocatòries per a projectes i això, ben mirat, és un encert, perquè dedica part dels seus fons a la captació de talent i la creació d’estructures i aspira a fer que els seus científics vinculats als hospitals, a les universitats i als instituts de recerca competeixin arreu per a l’obtenció de fons per als seus projectes. És possible que aquesta sigui la postura més assenyada, atès que un país petit com el nostre necessita competir en un àmbit més ampli on, de la seva competitivitat, en poden sortir beneficiaris. A diferència d’altres camps de recerca, l’investigador biomèdic que treballa a l’Estat espanyol té dues opcions per demanar diners. Una és la caixa general de la recerca, aquella vinculada a la generació del coneixement i que és comuna a totes les branques de les ciències i les humanitats, i una altra d’específica per a la recerca clínica, el Fons d’Investigacions Sanitàries. És possible que aquesta segona opció hagi estat clau perquè la recerca que es fa als hospitals hagi assolit uns estàndards de qualitat superiors als d’altres branques del coneixement. A través d’una avaluació per parells i mitjançant la col·laboració de l’Agència d’Avaluació, els fons dedicats a la recerca clínica han resultat ben eficaços, no només per aconseguir potenciar àrees de recerca determinades, sinó també per disseminar la recerca biomèdica a la majoria d’hospitals i a molts centres de salut. Sense el FIS això no hauria estat possible.

Els investigadors biomèdics han disposat de crides específiques de la Unió Europea, però fins fa ben poc, quan hi competien, ho feien com a associats i ben poques vegades com a líders. Això es devia a la manca d’estructures de suport adequades per competir a Europa. En els darrers temps ha canviat, si bé encara hi ha pocs investigadors clínics que es presentin com a líders a les grans convocatòries. És possible que a poc a poc la major part de grans hospitals s’hagin adonat de la gran font d’ingressos que per a la recerca suposen les crides de la UE, algunes de ben específiques per a la recerca clínica. I en aquest sentit l’aposta hi és. Un dels grans problemes que presenta el sistema europeu no és només la complexitat de la crida, sinó també la burocràcia en el seguiment del projecte. Aquí cal que els països que formen part de la UE facin un esforç

per simplificar els procediments, si es vol que Europa no perdi el lideratge en algunes àrees de recerca biomèdica. Tothom, o una gran part dels actors que hi participen, és conscient del problema, però ningú no és capaç de resoldre’l.

Les reflexions anteriors ens poden ajudar a entendre la importància del patrocini públic per mantenir el sistema de ciència i tecnologia. Malgrat els avenços que s’han fet en les quantitats finançades, aquestes encara són inferiors a les esperades per a la nostra activitat econòmica. És possible que en part això es degui a les característiques pròpies del nostre teixit empresarial, dedicat durant molt temps a treballs de producció amb poc valor afegit. Els temps canvien i és possible que calgui augmentar el finançament públic dedicat a la recerca, no dic que no, però és tant o més necessari modificarne alguns elements de la governança, tal com hem assenyalat. Ferho pot ajudar a ser molt més eficient. Pensar que això ho aconseguirem omplint fulls i més fulls de lleis, guies i pactes encara pot complicar més les coses. Calen canvis precisos, molt simples, perquè la creativitat, com menys es grapeja, molt millor.

2

El finançament privat

La salut representa una part molt important del pressupost de la major part de governs. Molts impulsen l’atenció a la salut a través de sistemes de protecció universal que es financen a través dels impostos. Aquesta activitat genera molts llocs de treball i una molt important activitat econòmica. No obstant això, l’impuls tractor d’aquesta gran activitat té poc impacte en el desenvolupament de nous projectes i empreses. O, dit d’una altra manera, els nostres investigadors aporten ben poca cosa al sistema en el desenvolupament d’eines i productes que siguin útils per a l’atenció sanitària dels nostres ciutadans. Ja hem assenyalat abans que els camins per transferir el coneixement al món de l’empresa no eren fàcils. Als investigadors ens falta cultura i el sistema interfereix


en excés, ens engelosim quan ensumem que algú es pot enriquir quan perdem el protagonisme, sembla que ens sàpiga greu. Estem preparats per a la ciència biomèdica i ben poc per crear empreses o dissenyar estratègies de mercat. Dit això, el finançament privat tampoc no arrisca gaire, es protegeix enfront de la innovació i pensa que la seguretat d’ara, la d’aquell producte que té èxit, es mantindrà durant anys i anys. Res més erroni. És possible que fa un segle fos negoci construir carruatges i neveres de gel, però ara ningú no s’hi guanyaria la vida. La innovació acostuma a desplaçar els productes consolidats, poc sovint n’hi afegeix. En biomedicina succeeix el mateix: la recerca posa damunt la taula moltes idees noves. Potser no caldria esperar que l’Administració les posés sempre en safata. Algunes empreses haurien d’anar a la universitat, als hospitals i als instituts de recerca, a veure què pesquen. N’hi ha que ho fan, però solen ser comptades i també acostumen a ser reticents a compartir desenvolupament. «La nostra R+D ja la tenim a l’empresa», diuen, «de vosaltres només volem la verificació del producte, el judici crític». D’aquesta manera, tenim una gran inversió en assaig clínic, en contractes de fases regulatòries diferents, però ben poca en proves de concepte. No ens enganyem, els assaigs són importants, però el més rellevant és el disseny d’aquells assaigs no regulatoris, aquells que generen una nova idea, que confirmen o desdiuen un paradigma, i aquí el nostre paper és ben galdós.

2.1

Contractes amb empreses

Fa uns anys la major part de companyies farmacèutiques o tecnològiques passava de llarg dels nostres hospitals per tal d’avaluarne els medicaments o instruments. És possible que això es degués a diverses raons. Potser tenien poca confiança en la qualitat de la nostra recerca clínica, o qui sap si no se’n feia perquè els nostres governs no ho consideraven un valor afegit que calia implementar als nostres hospitals, o una mica de tot. En qualsevol cas, el

canvi s’ha produït i la major part de grans hospitals participa activament en la fase regulatòria del desenvolupament de medicaments. Tret d’aquesta activitat, el nombre de contractes indústriahospitaluniversitatinstituts de recerca és ben petit. Això es deu al petit nombre de companyies biomèdiques amb centre de decisió al nostre país. És possible que aquest fet contribueixi a aquesta limitació. Però, de ben segur, hi ha altres factors que seria fàcil esmenar. D’una banda, hi ha desconeixement entre empreses i institucions públiques en relació amb els projectes que podem compartir. Quan es fa una reunió a porta tancada entre els investigadors dels centres, ben poques vegades es convida les empreses a escoltar o participarhi. És difícil saber per què. El contacte cara a cara, entre uns i altres, facilita noves col·laboracions. N’hi ha prou amb els acords de confidencialitat per protegirse. I no hi ha cap raó per no ferho.

2.2

Mecenatge

Ja hem parlat en aquest article de la importància del mecenatge, de com el mecenatge ha existit al llarg dels temps. Cal, però, entretenirse a pensar una mica més sobre el mecenatge biomèdic, de manera que puguem veure si aquest mecenatge respon a unes característiques específiques que el diferencien d’altres.

• L’humà de les darreries del segle xx ha deixat de ser fatalista enfront de la malaltia. Sap que la medicina té eines per tornarli la salut enfront de malalties múltiples i que, si no s’interposa cap accident o malaltia complicada, podrà tenir l’esperança de vida suficient per poder veure créixer no només els seus fills sinó també els néts. Espera que el procés no s’aturi. Veu que la medicina ha avançat, i molt, en la segona meitat del segle xx, gràcies a la física i la química, i espera que el desenvolupament de la biologia molecular i de la genètica li facin la vida encara més agradable i que l’esperança de vida s’allargui un parell de dècades més.


• Aquest mateix humà atribueix aquest avenç als nous descobriments diagnòstics i terapèutics, inclòs el gran avenç de la cirurgia. I sap que per continuar avançant la recerca és una eina fonamental. Diria que ha estat capaç de relacionar recerca amb progrés biomèdic i, si això és així, cal pressionar els poders econòmics i polítics per tal que financin nous projectes que facin possible que el progrés biomèdic no s’aturi.

• En altres temps donar suport a un artista o a un músic era un gest ben rebut per determinats estaments socials; ara també ho és –i potser encara més– donarlo a projectes d’investigació biomèdica, en aquelles malalties més devastadores, les neurodegeneratives, les cardíaques, les malalties rares, el càncer, la sida i la diabetis infantil. En alguns casos, la sensibilitat social no s’orienta només cap a les malalties de la nostra societat occidental, sinó que també hi ha un grau elevat de sensibilitat per patrocinar la recerca en malalties específiques d’altres països, com succeeix amb la malària.

És fàcil entendre que el terreny està adobat. Però hi ha una sèrie de dificultats perquè el procés es produeixi. I aquestes dificultats són ben específiques de determinats països i no es poden generalitzar. Ens referirem a les següents:

• El retorn. D’una banda, es tracta del reconeixement social en relació amb l’acció, és a dir, que no es consideri que el mecenatge és una obligació que pertoca per ser més o menys ric, sinó que –en si mateix– és un acte de generositat lliure. No crec que el mecenes n’esperi l’amistat que oferia Horaci a Mecenes, però sí un grau de reconeixement que persisteixi en el temps. De l’altra, que hi pugui haver, per part del govern, una mesura clara que afavoreixi la donació, amb el benentès que aquesta donació –que en el moment d’obtenirne els recursos ja va pagar impostos– ara, en el moment de la donació, en quedi en part eximida, és a dir, que suposi una desgravació fiscal. Els països que l’han implantat obtenen donacions més con

siderables, moltes d’elles orientades a la recerca biomèdica.

• El manteniment de l’acció. Qui exerceix el mecenatge espera que de la seva acció se n’esdevingui un resultat positiu. Cal que el seguiment sigui ben explícit i que els objectius assolits es transmetin amb la màxima claredat possible. No serveix rebre la donació d’un equipament i després no tenir recursos per posarlo en funcionament o rebre diners per a una obra i, abans que aquesta estigui amortitzada, impulsar canvis perquè la idea inicial no havia estat prou ben elaborada.

• El paper de les institucions. El mecenatge pot ser individual; en la major part de casos ho és. Altres vegades pot exercir aquest mecenatge una empresa o corporació a través d’una fundació. El receptor del mecenatge pot ser una persona o un grup de persones. En altres casos, pot ser una institució. En qualsevol cas, encara que el receptor sigui una persona en concret, és oportú vertebrar qualsevol donació a través d’un ens institucional. Això és important perquè el donant rebi els avantatges fiscals, socials i polítics que li corresponguin.

• El paper de les persones. El mecenatge exigeix una comunicació emocional entre la persona que dóna o aquella que encapçala la donació i el receptor o receptors. En general, les relacions són unipersonals o ampliades a un cercle molt reduït. És important la comunicació interpersonal, ja que satisfà el donant i alhora compromet la persona, a més de la institució que representa. Tenirho en compte és clau per a l’èxit del mecenatge.

Cal dir que el mecenatge privat ha canviat en els darrers temps. Fins i tot els clubs de futbol fan mecenatge a la Unicef o hi ha fundacions bancàries que deixen de dedicar els seus fons a l’adquisició d’obres d’art, que no deixen de ser un actiu, i passen a finançar projectes científics, en què aquest valor actiu –si n’hi ha– és molt més discutible Hi ha, però, dues grans novetats que apareixen més recentment o, millor dit, hi eren, però no tenien aquesta significació:


• Les aportacions en xarxa. N’hi ha molts exemples. Al nostre país, TV3 organitza cada any un programa d’un dia per tal de recaptar fons per a la recerca amb petites participacions. N’hi ha més arreu. Això vol dir que el mecenatge ja no és només cosa dels més afortunats, sinó que la mateixa classe mitjana, la classe treballadora, s’ha decidit a practicar el mecenatge. Hi ha precedents de col·lectes per a l’adquisició d’un quadre per donarlo a un museu, com La Vicaria, de Fortuny, al Museu Nacional de Catalunya per subscripció de la Penya d’en Joaquim Borralleres a l’Ateneu de Barcelona o altres. Però mai no tingueren tanta amplitud ni difusió, ni implicaren la classe mitjana.

• El finançament de projectes. En el darrer segle es finançaven estructures (construcció d’edificis), adquisició de material mèdic, quadres i altres béns. Mai o gairebé mai no es finançava un projecte. Ara també es financen estructures, però moltes fundacions privades i patricis individuals són també mecenes de projectes. La idea ha canviat. Es finança un futur menys físic, més volàtil.

• La internacionalització del mecenatge. Abans els mecenes pensaven finançar projectes locals (on havien nascut), del seu territori (amb un rerefons patriòtic) o de la comunitat religiosa pròpia (finançament per a una determinada comunitat). Ara els mecenes poden donar a un país, però també obrir els beneficis a tota la comunitat científica. Això és encara poc comú al món llatí, però sí que és freqüent als EUA o a alguns països nordeuropeus. Aquesta transversalitat és un valor afegit per al mecenes i hi ha veus que consideren que una part del mecenatge, en el futur, s’internacionalitzarà.

Aquest article només vol considerar i fer aflorar alguns elements de debat relatius al finançament de la recerca i algunes consideracions sobre el mecenatge. És ben segur que els fons públics per a la recerca no creixeran o creixeran molt poc. Per al nostre país el mecenatge, la formulació de contractes de col·laboració amb el món privat i la internacionalització del patrocini i el mecenatge són claus per mantenir la biomedicina en el mapa de la recerca. Aprofundir en aquest debat ens pot permetre reptes futurs que, ara per ara, ens poden semblar inabastables.

127Monogràfic

L’impacte social de la recerca biomèdica a Catalunya*

Paula AdamAgència d’Informació, Avaluació i QualitatCIBER en Epidemiologia i Salut Pública, CIBERESP

Gaietà Permanyer-MiraldaUnitat d’Epidemiologia, Servei de Cardiologia, Hospital Vall d’HebronCIBER en Epidemiologia i Salut Pública, CIBERESP

Joan M.V. PonsDepartament de Salut, Generalitat de CatalunyaCIBER en Epidemiologia i Salut Pública, CIBERESP

Introducció

La magnitud dels esforços humans i de la inversió en recerca de tot tipus justifica que, des de fa uns anys, l’avaluació del seu impacte social es consideri una necessitat pública. Per dirho en paraules de Weiss referides a la recerca biomèdica: “Així com el finançament de la recerca ha contribuït a canvis espectaculars en tot tipus de coneixement mèdic, la quantificació de l’im pacte específic d’aquest finançament en la prevenció i millora de les malalties representa un repte obert. Quina és la millor manera en què nosaltres, vinculats a la comunitat de recerca biomèdica, podem comunicar al contribuent i als filantrops el valor que els diners que ens han confiat ha produït per a la societat?”.1

* El contingut d’aquest article recull de manera inevitable les contribucions dels membres de l’equip de l’avaluació de la recerca de l’AATRM (ara AIAQS) que durant els últims anys hi han treballat. Els autors també agraïm a Imma Guillamón la revisió que ha fet del document.

1. A.P. Weiss, 2007.

Tenint en compte que es destaca la rellevància de l’avaluació de l’impacte de la recerca, potser una altra citació literal serveixi per exemplificar la complexitat de perspectives, de processos i d’impactes de la recerca. Com escrivia l’editor d’una de les més importants revistes mèdiques: “Molta de la recerca que els científics jutgen com d’alta qualitat no té un efecte mesurable en la salut, en gran part pel llarg interval entre la recerca i el seu impacte. Els científics, doncs, jutgen com a importants els treballs originals sobre l’apoptosi (mort cel·lular programada genèticament) però, dècades després que fos descrita, no hi ha hagut cap impacte mesurable en la salut. Per contra, una recerca que difícilment seria jutjada com d’alta qualitat, posem per exemple un estudi costefectivitat sobre els diferents bolquers per tractar la incontinència en gent gran, pot tenir un impacte social immediat i im portant”.2

A Espanya i el 2008, un 1,2% del PIB es destinava a recerca científica i desenvolupament (R+D), i l’R+D

2. R. Smith, 2001.


en salut era de poc més del 0,2% del PIB. El PIB català és d’uns 202.000 milions d’euros (2008); representa a l’entorn del 18,6% del PIB espanyol. El percentatge d’aquest PIB català destinat a R+D és de l’1,67%.3 Malgrat que no hi ha dades acurades de la proporció d’R+D en salut, pel que fa al pressupost del Departament de Salut i el 2009, un 0,33% (30.927.000 euros) d’aquest es destina, de manera directa, a l’R+D en ciències de la salut. Com en molts altres països, l’adjudicació d’aquests recursos es regeix per les decisions estratègiques dels planificadors. No obstant això, l’avaluació del retorn d’aquesta inversió és una assignatura pendent, ja sigui l’objectiu d’aquesta orientar futures decisions estratègiques, advocar per certes tipologies de recerca o avaluar la responsabilitat de les agències finançadores i avaluadores de la recerca i els mateixos investigadors.

Objectiu

L’objectiu d’aquest article és presentar una síntesi del procés d’R+D en l’àmbit de les ciències de la salut, la importància i necessitat d’avaluar el seu impacte social, els diferents models proposats, qüestions metodològiques relacionades amb aquests models i problemes que comparteixen. Finalment, es presenten dues experiències d’avaluació de l’impacte de la recerca realitzades en el nostre país: en un cas, la recerca biomèdica finançada per una fundació i, en l’altre, per una agència pública finançadora de recerca clínica i en serveis sanitaris (o recerca aplicada). No tenim constància d’altres experiències catalanes (i espanyoles) que hagin realitzat una anàlisi d’aquesta mena.

3. Generalitat de Catalunya, 2010.

1

Avaluació de l’impacte social de la recerca biomèdica

1.1

Raons econòmiques per al suport públic a la recerca

L’interès econòmic per la ciència no ve d’ara, sinó de lluny, i respon a diverses raons. La primera i més important rau en l’impacte econòmic que la ciència i la tecnologia tenen i en l’efecte de la darrera en la productivitat i el creixement. És el que l’economista Schumpeter qualificà de “destrucció creativa”, mitjançant la qual el recanvi tecnològic empeny el progrés.4 L’augment en l’estoc de coneixement i en la seva aplicació condueix a una millora en l’eficiència, sigui per obtenir productes amb menys recursos (costos més baixos) o per produir nous o millors productes i serveis. Mentre ningú discuteix la importància d’aquest element en el creixement, altres economistes donen també rellevància a factors com l’augment de l’estoc de capital, especialment per a l’estalvi, l’expansió comercial, també influïts pel progrés tecnològic i el creixement en la població, i efectes d’escala.5

Hi ha, també, el mercat de treball en l’àmbit científic i el capital humà que els científics personifiquen. En tercer lloc, la particularitat de les recompenses que incentiven l’activitat científica. Finalment, tenint en compte que avui en dia hem de parlar de “bigscience” i de l’interès de l’economia per la ciència, s’ha de considerar el gran volum de recursos, públics i privats, que es dediquen a la recerca científica.6

Des de la perspectiva econòmica, el coneixement científic és un bé peculiar, sense rival, en què ningú s’empobreix per compartirlo i on difícilment, teòricament, es pot excloure ningú d’utilitzarlo. Té, doncs,

4. N. Rosenberg, 1993.

5. J. Mokyr, 1992.

6. P. Stephan, 1996.

129Monogràfic. L’impacte social de la recerca biomèdica a Catalunya

característiques d’un bé públic i, d’acord amb això, la teoria econòmica prediu que el mercat o el sector privat no donarà els incentius suficients per a la seva producció. Això és degut, segons s’interpreta, als efectes del coneixement científic sobre altres agents fora de l’investigador (knowledge spillovers) i a la informació asimètrica, en què els diferents agents no disposen de la mateixa informació (com pot ser el cas entre els investigadors i els inversors de capital o agències finançadores de la recerca).

L’ampli ventall que ofereix el coneixement constitueix un dels arguments principals per al finançament públic de la recerca, però també per defensar i reforçar l’apropiació dels resultats del treball creatiu (inclosa la recerca) en forma de drets a la propietat intel·lectual (patents, marques, models d’utilitat, drets d’autor). Aquesta possibilitat d’excloure altres persones d’utilitzarlos ha passat a ser considerada, si no erròniament sí exageradament,7 element imprescindible per a l’enginy i la invenció. Com a conseqüència de l’asimetria de la informació, pot sorgir la selecció adversa (investigadors o grups poc qualificats que acaben rebent finançament), que la revisió per part de consemblants procura minimitzar (però sense eliminar potencials amiguismes i el conegut conservadorisme davant projectes innovadors), i el risc moral (modificacions de la conducta en no ser observat i en no sofrir sobre un mateix les conseqüències de la conducta), que sens dubte s’ha anat modificant en la mesura que s’ha anat accentuant el grau de dependència dels investigadors de finançament extern i la mateixa competitivitat en la cerca d’aquests fons.8

Els sociòlegs han delimitat amb encert els mecanismes, no basats en el mercat, de recompensa de l’activitat científica, i han destacat el paper de la prioritat en la descoberta i el reconeixement (reputació) que atorguen els consemblants.9 La publicació científica té un paper fonamental, no sols en la difusió del coneixement, sinó també en aquest reconeixement de la comunitat cien

7. M. Boldrin, 2007.

8. P. Brutscher, W. Wooding i J. Grant, 2008.

9. R. Merton, 1973.

tífica, fins al punt de considerar que les citacions que un article rep són una mesura de la importància de la contribució o aportació científiques. De la mateixa manera que les patents, la prioritat suposa un joc de tot o res, ja que és el primer el que rep tota la recompensa, quan pròpiament, tothom ho sap, no és així pel fet d’haverhi sempre precedents.

Malgrat aquestes particularitats del coneixement científic com a bé públic, és innegable que hi pot haver apropiació d’aquest a través de la patent, la qual, a la vegada que exclou altres persones d’utilitzarlo i acaba afavorint conductes monopolístiques, suposa posar el coneixement en el domini públic i facilitar subsegüents recerques i progressos. Tanmateix, s’ha anat constatant repetidament en els darrers anys un creixement en la comercialització de la recerca, en especial de la recerca biomèdica, la qual cosa, a part de generar un encès debat social, preocupa els mateixos investigadors, que poden veure frenades les seves línies d’investigació (patents genètiques, de línies cel·lulars i d’organismes modificats genèticament).10

La consideració que el mercat no funciona prou bé en la producció del coneixement científic, en particular d’aquell que es té com a fonamental o sense aplicacions pràctiques a la vista, ha fet, d’ençà la Segona Guerra Mundial, que la recerca científica rebi importants subsidis per part dels poders públics. Tanmateix, ja a finals del segle xix, els estats europeus van desenvolupar els seus instituts i centres de recerca per respondre a les necessitats d’expansió colonial (medicina tropical) i dels sectors productius com l’agricultura i la indústria.

En els diferents àmbits de l’activitat científica, el suport públic (infraestructura, equipaments, convocatòries de projectes, beques, etc.) sol donarse avui en dia a través, majoritàriament, de vies competitives. Hi ha, també, però, el sector privat industrial, que també inverteix considerablement en recerca, sigui pròpia o externa, més en la recerca aplicada i desenvolupament, les quals, tot i estar previstes com a fases avançades

10. P. Webber, 2003; R. Nelson, 2003; T. Lemmens, 2004; G. Dutfield, 2003.


del procés d’R+D, no suposen una completa absència de riscos o incerteses. Cal afegir, en el cas de l’àmbit biomèdic, tot un conjunt d’organitzacions sense ànim de lucre, fundacions en especial, que aboquen recursos, més o menys dirigits, a aquest camp.

1.2

La producció del coneixement científic

La recerca i el desenvolupament experimental (R+D) són, segons el Manual Frascati (1982) de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE),11 tot aquell treball realitzat sistemàticament per incrementar el volum de coneixements, inclòs el coneixement dels humans, la cultura i la societat, i l’ús d’aquest coneixement per crear noves aplicacions. Amb el terme R+D s’inclouen tres tipus d’activitats principals: la recerca bàsica (treballs experimentals o teòrics per esbrinar el fonament dels fenòmens i fets observables sense pensar en cap aplicació o utilització determinada), la recerca aplicada (treballs originals dirigits també a obtenir un nou coneixement, però amb un objectiu pràctic específic) i el desenvolupament experimental (treballs sistemàtics que, aprofitant el coneixement derivat de la recerca i de l’experiència pràctica, estan dirigits a la producció de nous materials, productes o dispositius, nous processos, sistemes o serveis, o a la millora substancial dels ja existents). El mateix Manual Fras-cati de l’OCDE, a través del recull de les activitats i els recursos adreçats a R+D, posa de manifest la importància que els governs donen a aquesta activitat, la seva rellevància econòmica i la necessitat d’unificar conceptes i estandarditzar procediments que permetin una mesura més acurada que possibiliti l’anàlisi, les comparacions internacionals i l’exa men de tendències.

El coneixement és, malgrat poder ser un bé apropiable en part, un bé indivisible, i la inversió en la recerca bàsica, sense finalitat pràctica a la vista, ha passat a ser, en especial a mitjan segle xx, una empre

11. OCDE, 2002.

sa que suposa una gran inversió. Sent considerada la recerca, quasi per definició, una activitat de resultats moltes vegades imprevisibles, es pot parlar d’inversió de risc o amb retorn incert. D’aquí, la visió tradicional referida al fet que correspon als poders públics invertir en la recerca bàsica, amb externalitats que puguin beneficiar múltiples sectors, mentre que la recerca més aplicada i el desenvolupament haurien de quedar més en mans del sector privat. La primera es portaria a terme en el sector universitari i en centres de recerca (OPI, organismes públics d’investigació), mentre que la segona quedaria per al sector amb afany de lucre, sigui manufacturer o de serveis.

El coneixement, tanmateix, en forma de capital humà o tecnologia, no sols és un producte de la recerca, sinó que també és un element del procés productiu. D’altra banda, dins dels sectors econòmics, el sector salut es caracteritza per un ús intensiu de coneixement, sigui en les empreses de serveis (atenció sanitària, hospitals i centres d’atenció primària) o en les empreses manufactureres d’alta tecnologia que proveeixen dels fàrmacs i els productes sanitaris (inclosa tota la instrumentació) utilitzats en la provisió d’aquests serveis.

La recerca en ciències de la vida, en concret la biomèdica, pressuposa, amb un lapse de temps variable, una aplicació pràctica que ha de contribuir a la prevenció de la malaltia, al seu diagnòstic i tractament. És, per tant, una recerca dirigida a la millora de la supervivència (reducció de la mort prematura o increment en longevitat) i de la qualitat de vida dels individus i de les poblacions. El fet que es pugui perseguir un coneixement fonamental i, a la vegada, que es facin consideracions d’aplicabilitat i ús porta a ubicar de manera multidimensional la motivació o utilitat de la recerca biomèdica:12 1) la recerca impulsada per la cerca del coneixement pel coneixement (knowledge-driven research); 2) la recerca del coneixement amb finalitats socials (societal-driven research), com els guanys directes i indirectes en salut i qualitat de vida;

12. J. Spaapen, H. Dijstelbloem i F. Wamelink, 2007; P. Adam i G. PermanyerMiralda, 2009.


3) la recerca impulsada per l’economia (economic-driven research) i orientada a la millora del costefectivitat i del costeficiència del sistema de salut, i 4) la recerca orientada a identificar oportunitats o posicions de mercat (market-driven research).

La recerca biomèdica constitueix un dels àmbits de recerca científica on actualment es destinen més recursos, públics i privats, malgrat que en l’àmbit global persisteix el que s’anomena gap 10/90 (sols un 10% de la despesa global en R+D en salut es destina a problemes que afecten el 90% de la població mundial més pobra).13

La recerca biomèdica és també de les més productives quant a revistes i articles científics que es publiquen any per any. Igualment, és creixent l’apropiació del coneixement, sobretot quan les institucions públiques poden patentar (i llicenciar) les noves troballes amb aplicacions pràctiques que sorgeixen de la recerca finançada públicament. A més, les relacions entre universitat i indústria han pres un caire particular amb les conseqüències, positives i negatives, que això comporta i que potser són més manifestes en l’àmbit biomèdic.14 Els conflictes d’interessos, no sols financers, posen en risc la confiança pública inherent en la recerca (percepció de la independència de l’investigador, fons públics per a la recerca provinents dels impostos), i deixen al marge els debats socials sobre alguns tipus o elements particulars de la recerca (cèl·lules mare embrionàries, generació d’embrions per a la recerca, clonació reproductiva, llavors modificades genèticament, etc.).

1.3

Avaluació de l’impacte social de la recerca

En els darrers anys s’han proposat diferents models i indicadors per a l’avaluació de l’R+D.15 La raó principal que hi ha darrere d’aquests es pot sintetitzar en quatre

13. Global Forum for Health Research, 2009.

14. J. Kassirer, 2005; S. Krimsky, 2003.

15. P. Brutscher, P. Wooding i W. Grant, 2008; CAHS Panel Experts, 2009a.

objectius fonamentals que se solen perseguir i que no són excloents: 1) per responsabilitat o per retre comptes (accountability), tant per part dels investigadors, com dels planificadors i les agències finançadores, en la millora de la transparència; 2) per promoure i orientar (steer/advocacy) el procés de la recerca, de manera que es maximitzin les possibilitats del resultat desitjat; 3) per informar de la gestió del procés, a través d’una millor comprensió d’aquest i de l’aprenentatge sobre la base de les experiències prèvies (learning), i 4) per donar suport als rendiments òptims, ja siguin d’investigadors i grups, o bé de planificadors i agències finançadores de la recerca (advocacy).

Darrere les diferents propostes està present l’interès per configurar una política (pública) científica més informada o fonamentada, i així afavorir el desenvolupament econòmic i el benestar social. Per això no ha d’estranyar el nombre creixent d’experiències internacionals (el Regne Unit, el Canadà, Austràlia, etc.) en la modelització d’avaluacions ex-post, que es presenten en el quadre 1. Per avaluació de l’impacte de la recerca s’ha d’entendre, doncs, el procés sistemàtic que analitza la rellevància, l’eficiència i l’efectivitat, bé siguin projectes, programes o, fins i tot, polítiques, en l’assoliment dels objectius planificats. Els resultats han de retroalimentar el procés de presa de decisions, aportar transparència i retre comptes.16

Pel que fa a les mesures aplicades en l’avaluació, aquestes solen incloure, seguint en bona part el model lineal: 1) entrades, els recursos consumits, siguin estructurals, d’equipament, humans o financers; 2) sortides primàries, com els béns o serveis directament produïts com a conseqüència de la recerca, tals com les publicacions o patents; 3) sortides secundàries, com a resultats derivats de la producció, tals com nous projectes o aplicació industrial dels resultats, i 4) resultats finals, els més tardans amb els canvis a més llarg termini com a conseqüència de la recerca, el coneixement produït i la seva aplicació pràctica.17 El

16. P. Adam i G. PermanyerMiralda, 2009.

17. P. Brutscher, W. Wooding i J. Grant, 2008; CAHS Panel Experts, 2009d.


model Payback18 i les posteriors derivacions i adaptacions19 incorporen, a aquesta relació lògica de producció i traç de vies cap als impactes, una categorització multidimensional d’impactes de la recerca en cinc grans categories d’impacte (vegeu el quadre 2): avenç en el coneixement, capacitació, presa de decisions informades, resultats en salut i beneficis econòmics.

18. M. Buxton i S. Hanney, 1996; S. Hanney, J. Grant, S. Wooding i M. Buxton, 2004.

19. CAHS Panel Experts, 2009d; Canadian Institutes of Health Research, 2005.

Tots els models proposats per a l’avaluació de la recerca mesuren les sortides i els resultats, en el sentit del coneixement generat, el desenvolupament de recursos humans (investigadors) i la translació del coneixement a una utilitat pràctica. Les mesures de resultats es poden combinar amb les de sortides en direcció cap amunt (bottom-up) o en direcció cap avall (top-down), molt en funció dels objectius que es plantegin. Així, com s’ha suggerit, si el que es pretén és retre comptes i donar suport a un bon rendiment, seran més apropiades les mesures de resultats i de sortides (bottom-up), que tenen més immediatesa; mentre que, si l’objectiu es troba més a orientar i in

Quadre 1

Models d’avaluació de la recerca en ciències de la salut

Model Paybacki adaptacions

posteriors(CIHR i CAHS ROI) PART Vinnova MORIA CDMRP LUMC DIUS UE

Principals objectius

retre comptes + +

dirigir el procés de recerca +

informar de la gestió del procés + + + + + +

donar suport al rendiment + +

Mesures d’avaluació

entrada (consum recursos) + +

sortida (béns/serveis produïts) + + + + + + +

resultat (impacte inicial) + + + + + + + +

impacte (canvis a llarg termini) + + + + +

Agrupació de mesures

científiques + + + + +

socials + + + + + +

culturals + + +

econòmiques + + + + + +

Nivell d’agregació

baix (investigador, grup, projecte) + + + +

intermedi (centre, programa) + + +

alt (disciplina, fundació, universitat) + + +Payback (2001): desenvolupat per Health Economic Research Group a la Universitat de Brunel i aplicat en diferents contextos (Regne Unit, Canadà); CIHR (2005): Canadian Institutes of Health Research adopta i modifica el model de Payback; CAHS ROI (2009): Canadian Academy of Health Science adopta i modifica els models Payback i de CIHR; PART (2001): Program Assessment Rating Tool és introduït per l’Administració americana per avaluar tots els programes federals, inclòs els National Institutes of Health; Vinnova (2001): desenvolupat per l’Agència sueca (Vinnova) d’innovació; MORIA (2005): Measure of Research Impact and Achievement, desenvolupat pel National Health and Medical Research Council d’Austràlia; CDMRP (2005): Congressionally Directed Medical Research Programs, desenvolupat per la US Army Medical Research and Material Command; LUMC (2007): Leiden University Medical Center; DIUS (2007): desenvolupat per UK Department of Innovation, University, and Skills; EU (2007): 7è programa marc de la Unió Europea.Font: P. Brutscher, W. Wooding i J. Grant, 2008.


formar de la gestió de la recerca, es tendirà a mesures de resultats i d’impacte (top-down), que són les que mostren millor els efectes, primerencs o tardans, en els individus i la societat.20 Les avaluacions de dalt cap a baix (top-down) s’han aplicat molt en l’avaluació de l’impacte econòmic de la recerca, i els casos més il·lustratius són els de The Lasker Foundation21 i

20. P. Brutscher, W. Wooding i J. Grant, 2008.

21. L.E. Rosenberg, 2002.

d’Austràlia,22 que mostren uns rendiments econòmics de la recerca biomèdica de gran magnitud.

En l’àmbit de les ciències de la salut, hi ha diversos exemples recents d’avaluacions top-down amb l’aplicació de models economètrics, que monetaritzen els guanys en esperança i qualitat de vida i aporten pròpiament el que s’anomena retorn de la inversió.23 Tan

22. Access Economics Australia Economic Consulting, 2003.

23. K. Murphy i R. Topel, 2003b; A. McGuire i M. Raikou, 2007.

Quadre 2

Nivells d’impacte de la recerca biomèdica segons el model CAHS ROI

Nivells d’impacte Definició Exemples

Avenç en el

coneixement

• Mesures de qualitat de la recerca produïda

• Mesures de l’activitat de recerca

• Mesures d’abast a altres investigadors

• Mesures estructurals de les estratègies de recerca

Mitjana de citacions.

Nombre d’articles originals produïts.

Mesures d’interacció entre investigadors, facilita-

dors o barreres.

Capacitació • Mesures relacionades amb els investigadors

• Mesures relacionades amb el finançament de la

recerca

• Mesures d’infraestructures

La informació resultant de la recerca que permet

endegar altres línies de recerca; desenvolupament en

l’àmbit individual i de grup de les capacitats i habili-

tats com a investigadors; capacitat de fer ús i com-

partir la recerca localment i internacionalment.

La capacitat de captar fons o participar en projectes

i col·laboracions.

Aspectes relacionats amb la infraestructura neces-

sària per dur a terme l’activitat de la recerca.

Presa de

decisions

informades

• Decisions relacionades amb la salut

• Decisions relacionades amb la recerca

• Decisions relacionades amb productes de la

indústria

• Decisions relacionades amb el públic en general

Els beneficis clínics i administratius derivats d’un

millor coneixement i una presa de decisions més in-

formada, la qual cosa suposa la seva implementació

(per ex., les guies de pràctica clínica). Beneficis en

l’àmbit del producte o els serveis que tradueixen els

resultats de la recerca en una innovació que es pot

comercialitzar.

Beneficis en

l’àmbit de la salut

i el sistema

sanitari

• Estat de salut

• Determinants de l’estat de salut

• Funcionament i resultats del sistema sanitari

Millores en l’esperança de vida i qualitat de vida per

avenços en la prevenció, el diagnòstic i el tractament

que es deriven de la recerca. Millores en l’eficiència

dels serveis i les organitzacions que els proveeixen.

Millores en l’equitat del sistema.

Beneficis

econòmics en

sentit ampli

• Activitat de la recerca en si mateixa

• Comercialització

• Valor de la salut

• Benestar

• Beneficis socials

Beneficis en l’economia com a conseqüència de la

recerca biomèdica. Pot incloure el retorn de la in-

versió derivada de la comercialització de nous pro-

ductes i serveis i la millora en salut de la població

activa.

Font: CAHS Panel Experts, 2009d.


mateix, es tendeix a considerar un concepte de retorn més ampli; per això, la preferència pel terme impacte, en el sentit dels resultats econòmics i socials de les innovacions quant a competitivitat, creació de benestar i qualitat de vida. El retorn de la inversió, doncs, hauria d’anar més enllà del rendiment obtingut pel sector privat de la comercialització de productes i serveis, i incorporar els beneficis socials relacionats amb la qualitat de vida dels ciutadans i la difusió del coneixement.24 El model Payback i les seves posteriors derivacions i adaptacions parteixen d’aquesta premissa en l’afany de capturar un ampli ventall de beneficis (multidimensional), sense deixar tampoc al marge els beneficis econòmics en el sentit més comú d’aquest terme.

En l’avaluació de la recerca s’ha de considerar, també, el nivell d’agregació en què es realitza l’anàlisi. Aquest pot ser baix (investigador individual, grup de recerca, projecte de recerca), intermedi (centre de recerca, programa de recerca) i alt (àmbit científic, fundació o agent finançador de la recerca, indústria o universitat). Les mesures de resultats i la seva direcció (cap amunt amb sortides o cap avall amb impactes) tenen relació amb els objectius de l’avaluació, i aquests també es relacionen amb el nivell d’agregació. Sembla lògic pensar que en mesures de resultats i d’impactes (cap avall) interessi més un alt nivell d’agregació, mentre que en mesures de resultats i sortides (cap amunt) s’afavoreixin nivells més baixos d’agregació. Tanmateix, a mesura que es baixa en el nivell d’agregació, els problemes d’atribució (poder establir una clara relació entre la recerca i els efectes subsegüents) s’accentuen pel fet d’intervenir un nombre major de factors de confusió.25

Hi ha, finalment, el temps en què es fa l’avaluació. Les anàlisis poden ser longitudinals, que examinen els diferents efectes resultants d’un sol punt de partida (un projecte, un programa, una disciplina), o trans

24. CAHS Panel Experts, 2009d; Canadian Institutes of Health Research, 2005.


versals, en un període concret, a mena de tall, que examinen diferents efectes que poden sorgir de diferents punts de partida (grup de recerca, institució). Cal dir que aquestes dues perspectives, longitudinal i transversal, no són excloents. Com que les sortides, els resultats i els impactes es donen en diferents intervals un cop un projecte ha finalitzat (per exemple, les publicacions científiques, tot i ser més immediates, solen aparèixer al cap d’un o dos anys d’acabar el projecte; les patents tenen una vigència limitada de vint anys), la selecció de mesures que es realitzi determinarà en bona part el període temporal d’anàlisi.26

1.4

Reptes en l’avaluació de l’impacte

Les diferents experiències internacionals en l’avaluació de l’impacte de la recerca, específicament de la recerca biomèdica, han constatat una sèrie de dificultats comunes.27

La primera és l’atribució, en el sentit de la dificultat d’associar les sortides i els resultats amb les millores subsegüents (impacte), sigui en termes de salut, benestar o prosperitat. Aquest lligam no és fàcil d’establir, menys encara per a un projecte concret, precisament pel fet de ser la mateixa activitat científica una tasca incremental, però també social, amb múltiples investigadors treballant en camps propers amb el suport de diferents agències finançadores de la recerca.

L’atribució mateixa a les innovacions mèdiques de la gran millora en l’esperança de vida de finals del segle xix i principis del xx en els països industrialitzats no resulta tan evident. En bona part, es considera que aquesta fou deguda més aviat a les millores en la higiene, l’alimentació, l’habitatge i les condicions laborals i socials, tot i que moltes d’aquestes millores derivessin també de processos de recerca. Són conegudes les tesis de Thomas McKeown, el qual, examinant l’im


27. P. Brutscher, W. Wooding i J. Grant, 2008; CAHS Panel Experts, 2009d; CAHS Panel Experts, 2009c.


portant creixement de la població en els països desenvolupats a finals del segle xix i principis del xx, no l’atribuïa a innovacions mèdiques, sinó a canvis socials, esperonats molts d’ells per la salut pública i la recerca al seu darrere.28 La mortalitat per malalties infeccioses havia anat baixant força abans que apareguessin tractaments efectius o que s’introduïssin vacunes per a la seva prevenció. Que les mesures en l’àmbit social, la salut pública, puguin ser més determinants, es pot veure recolzat per estudis més recents, on es mostra que el tractament inicial de les aigües de consum, primerament mitjançant filtres i posteriorment amb la cloració, va marcar clarament el declivi de la morbiditat i mortalitat associades a les infeccions transmeses per aquesta via.29

Així doncs, poder traçar un camí i retrocedir fins a les troballes primordials que posteriorment comportaren innovacions tecnològiques no és un procés simple d’endegar. Més encara en medicina, on són conegudes tècniques de les quals, tot i demostrar de manera pràctica la seva efectivitat, es desconeixia en els moments inicials de la seva aplicació el seu fonament racional (la tecnologia digital, la vacuna de la verola, el rentat de mans en la prevenció de la febre puerperal, etc.). No cal esmentar, tampoc, la serendipitat que pot trobarse en molts dels medicaments i tècniques d’àmplia utilització actual (els raigs X, la penicil·lina, la ciclosporina, etc.).30

Alguns estudis han cercat, a partir de l’aplicació tecnològica, el traç del progrés científic en biomedicina. Un dels més citats és el de Comroe i Dripps sobre les tècniques aplicades a les malalties cardiovasculars i pulmonars.31 Aquest estudi, esmentat molts cops abusivament a favor d’un major finançament de la recerca biomèdica bàsica, va mostrar que el 41% dels articles considerats essencials en els avenços clínics posteriors no provenien d’una recerca clínicament orientada i que el 62% dels articles eren resultat de la

28. J. Colgrove, 2002.

29. D. Cutler i G. Miller, 2005.

30. M. Meyers, 2007.

31. J. Comroe i R. Dripps, 1976.

recerca bàsica. Estudis posteriors, també de caràcter bibliomètric, no constaten els mateixos resultats i hi perd precedència la recerca considerada bàsica.32

La segona dificultat, relacionada amb la d’atribució, fa referència a què hauria passat si la recerca no hagués tingut lloc. Aquest problema (counterfactual) és difícil de determinar, ja que no hi acostuma a haver controls apropiats (contextos molt semblants però sense els resultats de la recerca). La mesura de l’impacte de la recerca assumeix que aquesta ha contribuït als efectes que s’estan mesurant sense necessitat d’establir un lligam definit entre recerca i impacte (saber i fer).33

Un altre element problemàtic el trobem en les mesures. Fins i tot els indicadors bibliomètrics (publicacions, citacions, factor d’impacte), àmpliament acceptats entre la comunitat científica, presenten els seus equívocs i dificultats.34 Les anàlisis del valor econòmic, en termes monetaris, de l’impacte de la recerca se solen centrar en els beneficis (valor) obtinguts per una societat concreta i per una determinada recerca (cost). El major interès en aquesta mena d’anàlisi és per proveir els decisors (polítics, planificadors) d’estimacions del retorn de la inversió que pugui ser comparable amb altres inversions socials (infraestructures, educació, medi ambient, etc.). En aquestes anàlisis, majoritàriament realitzades als EUA, els beneficis es poden categoritzar en quatre tipus principals: estalvis en els costos directes del sistema sanitari; estalvis en costos indirectes de les pèrdues de producció com a conseqüència d’una població activa més sana; beneficis obtinguts de la comercialització de nous o millors (innovació) productes i serveis, i el valor intrínsec per a la societat dels guanys en salut (esperança de vida i qualitat de vida).35

Els estudis més coneguts que analitzen l’impacte de la recerca en forma d’anàlisi costbenefici, amb expressió monetària, tant de la inversió (en recerca i en la implantació de les innovacions subsegüents) com

32. J. Grant, L. Green i B. Mason, 2003.

33. C. Frank i E. Nason, 2009.

34. D. Adam, 2002.

35. M. Buxton, S. Hanney i T. Jones, 2004.


dels resultats (anys de vida guanyats, anys de vida ajustats a la qualitat), són els de Murphy i Topel.36 Per aquests autors, la inversió pública en recerca biomèdica bàsica pot tenir un gran retorn social,37 tot i que algunes de les assumpcions són discutides.38 Per la seva banda, Cutler ha estimat el valor actual dels costos del tractament a llarg termini de la malaltia coronària. La reducció en les darreres dècades de la mortalitat, guany en longevitat, s’atribueix en 2/3 parts a les millores en el tractament (1/3 als tractaments invasius i 1/3 al tractament farmacològic) i en 1/3 als canvis en la conducta i estils de vida, i també aquests darrers són conseqüència de la recerca (prevenció primària i tractament dels factors de risc). Comparant els beneficis de millora en la supervivència amb els costos del tractament a llarg termini, la raó resultant era de 10.000 $ per any de vida guanyat, força per sota dels llindars actualment aplicats en els estudis costefectivitat per determinar la introducció o no de noves prestacions sanitàries. Atenent a tots els costos incorreguts (recerca i tractament) i a tots els beneficis obtinguts (anys productius, reducció de la mortalitat prematura, estalvis sanitaris), la raó en guanys resultant era de 4 a 1 per al tractament de la malaltia coronària. En el cas de la malaltia depressiva, s’obtenia una raó propera a aquest marge. El mateix autor estimava el costefectivitat de la modificació conductual en la reducció de la mortalitat coronària i el rendiment encara era superior: 30 a 1.39

Lligat al problema de la traçabilitat i l’atribució, hi ha la qüestió del lapse de temps que pot transcórrer, incert molts cops, entre la descoberta i la seva aplicació pràctica (posada al mercat, comercialització), un aspecte que s’ha de tenir en compte. Des de la recerca bàsica fins a les intervencions aplicades a la pràctica, pot haverhi lapses de dos a trenta anys, i s’hi pot afegir la dificultat d’avaluar un retorn en un moment determinat. Els estudis longitudinals, majorment re

36. K. Murphy i R. Topel, 2003b.

37. K. Murphy i R. Topel, 2003a.

38. M. Siegler, A. Weisfeld i D. Cronin, 2003.

39. D.M. Cutler i S. Kadiyala, 2003.

trospectius, malgrat que puguin ser els més idonis, poden passar per alt impactes importants.40

2

Experiències en l’avaluació de l’impacte social de la recerca a Catalunya

Malgrat la proliferació de models conceptuals per a l’aplicació real (vegeu el quadre 1), són pocs els països amb llarga trajectòria en la implementació d’aquest tipus d’avaluació. Destaquen la Gran Bretanya i el Canadà41 amb una predominança d’estudis bottom-up. L’objectiu comú és respondre a la necessitat, per part de les organitzacions finançadores de recerca, de saberne l’impacte i definir estratègies futures. A part de l’impacte de programes o organitzacions específiques, també hi ha hagut estudis (menys nombrosos) de l’impacte d’àmbit nacional des d’una orien tació bottom-up en el cas de la Gran Bretanya,42 i top-down en el cas dels Estats Units43 i Austràlia.44

En la majoria dels estudis amb orientació bottom-up, s’aconsegueix una estimació detallada dels impactes en producció de coneixement, en capacitació i (en menor mesura) en impacte en presa de decisions o tecnologies adoptades. Les anàlisis orientades bottom-up més difícilment capturen resultats generalitzables sobre l’impacte en salut o impactes econòmics. En canvi, les aproximacions top-down acostumen a capturar l’impacte econòmic de manera més representativa a nivells d’agregació elevats,45 però són de menys utilitat per respondre les necessitats de planificació estratègica de les agències finançadores.

A Catalunya i a la resta de l’Estat, no s’ha identificat cap avaluació del retorn en creixement i en guanys

40. C. Frank i E. Nason, 2009.

41. P. Brutscher, W. Wooding i J. Grant, 2008; S. Marjanovic, S. Hanney i S. Wooding, 2009.

42. Health Economics Research Group (HERG) BU, Office of Health Economics (OHE) i RAND Europe, 2008.

43. Funding First, 2000.

44. Access Economics Australia Economic Consulting, 2003.

45. K. Murphy i R. Topel, 2003b.


en salut de la inversió pública en recerca competitiva biomèdica. No obstant això, sí que existeixen experiències promogudes per entitats finançadores o promotores de recerca des d’una perspectiva bottom-up per retre comptes (o responsabilitzarse) de la inversió feta. En particular, l’anterior Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdica, AATRM (ara Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut o AIAQS), va promoure una avaluació d’impacte de la recerca promoguda a través de les diferents edicions de La marató de TV3, i posteriorment, a través del projecte ISOR,46 ha avaluat l’impacte de la recerca promoguda a través de les convocatòries de l’AATRM. A continuació, es detallen els resultats d’aquestes avaluacions.

2.1

La Marató de TV3

La Marató de TV3 és una Fundació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Seguint la tradició del teletó que es realitza en altres països (el primer, el de Jerry Lee Lewis als EUA per la distròfia muscular el 1966), recapta fons per a la recerca biomèdica, però hi ha una altra raó important, que és sensibilitzar la ciutadania sobre les malalties a les quals es dedica. La primera edició de La marató de TV3 va ser el 1992 i, a diferència d’altres teletó, canvia d’any en any el seu focus d’atenció i destina els recursos recaptats a projectes de recerca. Tot i desenvolupar activitats al llarg de l’any, la culminació de la campanya de sensibilització de La marató de TV3 està en el programa televisiu de llarga durada que es realitza en dates al voltant de Nadal, que és quan es fa la major recaptació de fons.

Des de 2001 l’AATRM (ara AIAQS) de Catalunya gestiona la selecció de projectes que reben finançament a través de la revisió per consemblants d’àmbit internacional i d’un panel ad hoc que selecciona un nombre determinat de projectes que poden ser finançables. L’Agència també fa un seguiment periòdic de les me

46. <http://impacte.aatrm.net/>

mòries anuals que els investigadors fan sobre el desenvolupament del projecte, que condiciona els subsegüents pagaments, i col·labora en el simposi que es realitza cinc anys després de la seva edició televisiva, on es presenten els resultats de la recerca. L’Agència va rebre l’encàrrec d’avaluar l’impacte de La Marató de TV3 en la recerca biomèdica de Catalunya, cosa que va derivar en la publicació, el 2006, de l’estudi que es presenta en aquest article.47

L’Agència, després d’una àmplia revisió de la literatura i dels diferents esquemes presentats per avaluar (ex-post) l’impacte de la recerca en ciències de la salut, va optar per considerar el model Payback examinantne les entrades, les sortides, els resultats i els impactes dels projectes de recerca finalitzats el desembre de 2004. Només es consideraven els efectes derivats de la recerca, sense tenir en compte l’altra missió important de La Marató de TV3, la sensibilització ciutadana, que hauria requerit una metodologia diferent i de més ampli abast.

La metodologia aplicada, seguint una simplificació del model Payback, aprofita dades recollides en la gestió dels projectes i en l’anàlisi de bases de dades de la producció científica, així com en l’anàlisi de qüestionaris adreçats als investigadors principals dels projectes. S’aplicaren tècniques quantitatives i qualitatives, amb inclusió de les entrades i mesures dels efectes (resultats i impacte), seguint longitudinalment els diferents projectes finalitzats (cinc anys posteriors a l’adjudicació), però amb una finestra temporal (tall transversal) fins a finals de 2004. El nivell d’agregació és múltiple, ja que s’analitzen projectes (nivell baix), convocatòries (nivell intermedi, en equivalència a un programa i considerant cada edició com una convocatòria diferenciada per la temàtica) i una institució, la fundació La Marató de TV3 (nivell alt). Alhora, s’analitzava La Marató de TV3 respecte d’altres iniciatives semblants d’agències finançadores de la recerca biomèdica a Espanya.48 Una síntesi dels resultats es presenta al quadre 3.

47. S. Berra i J.M. Pons, 2006.

48. S. Berra i J.M. Pons, 2006.


Quadre 3

Impacte de La Marató de TV3 en la recerca biomèdica de Catalunya

Entrades1

• 32,3 milions d’euros invertits• inversió en infraestructures, 2.054.610 €, i en material d’inventari, 4.876.062 €• recursos humans: 2.620 investigadors, 432 investigadors principals• 91 institucions (47,5% hospitals, 31,7% universitats i 16,4% centres públics de recerca) corresponents als 432 investigadors

principals• col·laboracions: 79,2% d’àmbit català, 10,1% almenys una institució estatal i 10,7% almenys una institució internacional

Sortides• resultats primaris2

– 9 patents Exemple:3 identificació de nous marcadors moleculars amb potencial aplicació a la classificació i avaluació de pronòstics de

càncer colorectal. Caracterització de la inestabilitat cromosòmica present en càncers colorectals. Detecció de vies d’evolució convergent en tumors de còlon de pacients amb poliposi adenomatosa familiar. Patent: Diagnosis of Epithelial Cell Abnorma-lities, com a mètode de separació de cèl·lules epitelials d’altres tipus cel·lulars i contaminants, amb avantatges respecte d’altres mètodes.

• interfase de disseminació2

– 1.710 referències bibliogràfiques aportades pels investigadors – 674 documents atribuïbles al finançament de La Marató de TV3 pel fet d’haver-n’hi un reconeixement explícit – 5.951 citacions rebudes pels 624 documents (mitjana de 9,5 citacions/document) – les citacions rebudes superen en un 18% la mitjana internacional i en un 60% la mitjana espanyola• resultats secundaris2

– 132 becaris finançats – 179 tesis doctorals – 117 becaris formats que continuen en investigacions similars – 77% dels projectes reutilitzen el material inventariable en nous projectes Exemple:3 millora dels criteris diagnòstics d’alguns tipus de càncer colorectal i de la valoració del pronòstic de la malaltia.

Avenç en el coneixement dels processos moleculars implicats en el càncer. Posada en marxa, per primer cop a Espanya, de les tècniques de CGH i de M-FISH. El laboratori ha estat centre de referència

per a l’aprenentatge d’aquestes tècniques que actualment són utilitzades per nombrosos investigadors. Elaboració de nous projectes centrats en el disseny d’estratègies que permetin quantificar la inestabilitat cromosòmica numèri-

ca i estructural. S’han de buscar fàrmacs que restitueixin els nivells de proteïnes reguladores del cicle cel·lular als seus valors normals.

Resultats i impacte2

• 219 nous projectes Exemple:3 la invenció té aplicació en el diagnòstic de determinats càncers i d’altres malalties. La detecció dels factors implicats

en el seu desencadenament pot ser molt important a l’hora de buscar noves estratègies terapèutiques. A partir dels resultats sobre la inestabilitat cromosòmica estructural, altres autors han començat a considerar la possibilitat de

mesurar-la, utilitzant el model proposat. Les tècniques de CGH i M-FISH desenvolupades en el nostre laboratori s’utilitzen en altres centres de recerca.• impacte final Exemple d’un cas:3 en general, els tumors més agressius presenten una major inestabilitat cromosòmica i una pitjor resposta

a la teràpia. Els resultats influeixen en el maneig clínic, però no afecten encara la selecció d’un tractament més eficaç. Una millor identificació dels malalts en risc comporta un diagnòstic precoç i, per tant, menys mortalitat.

1. Estudi sobre 320 projectes (10 convocatòries) de les edicions 1993-2002 de La marató de TV3.2. Estudi sobre 137 projectes de les edicions 1993-1999 de La marató de TV3 finalitzats el desembre de 2004 i validats pels investigadors principals.3. Textos recollits dels qüestionaris (preguntes obertes) contestats pels investigadors principals d’un mateix projecte.L’anàlisi presentada es dugué a terme l’any 2005-2006. Font: S. Berra y J.M. Pons, 2006.


2.2

Convocatòries de l’AATRM de recerca mèdica aplicada

Les convocatòries de l’AATRM49 de recerca han tingut lloc de manera biennal des de 1996. Hi ha hagut, per tant, set convocatòries fins ara. Es tracta de convocatòries públiques de recerca clínica, epidemiològica, en salut pública i en serveis sanitaris, orientades a afavorir i informar de la presa de decisions específiques en aquests camps. Es tracta, per tant, d’una orientació com a recerca aplicada, i n’és exclosa la recerca en ciència bàsica. Seguint la classificació de la recerca basada en la curiositat (o el co-neixement) i la basada en les necessitats socials,50 la recerca promoguda en aquesta convocatòria és clarament del segon tipus, en consonància amb la missió de l’Agència vinculada a l’ús racional i eficient de les tecnologies mèdiques i el foment de la reducció dels buits de coneixement en recerca clínica i en serveis sanitaris. Aquest és, com es veurà, un punt important a l’hora de considerar l’avaluació de l’impacte. Per tal d’afavorir que aquestes convocatòries representin la satisfacció d’una necessitat de la comunitat professional sanitària, els seus temes són prioritzats pel seu comitè científic a partir de propostes fetes pels mateixos investigadors i professionals sanitaris rellevants de Catalunya, a més de les prioritats derivades dels plans de recerca i salut. Un ampli ventall d’usua ris (entre els quals destaquen investigadors i professionals sanitaris) són convocats periòdicament per tal de fer propostes en aquest sentit (call for topics).51

L’avaluació d’impacte d’aquesta convocatòria s’ha elaborat sobre la plantilla suggerida pel model CAHS ROI de la Canadian Academy of Health Science,52 perquè aquesta mostra especificitats pròpies del tipus

49. <http://www.gencat.cat/salut/depsan/units/aatrm/html/ca/dir215/index.html>

50. P. Adam i G. PermanyerMiralda, 2009; J. Spaapen, 2008.

51. S. Berra, E. Sánchez, J.M. Pons, C. Tebé i M. Aymerich, 2008; S. Berra, E. Sánchez, J.M. Pons, C. Tebé, J. Alonso i M. Aymerich, 2010.

52. CAHS Panel Experts, 2009d.

de recerca aplicada i per l’interès dels indicadors que es proposen. El gràfic 1 mostra el model CAHS ROI, consistent en una modelització lògica de la recerca i en la definició multidimensional dels cinc nivells d’impacte mencionats abans. El model presenta diferents versions dels impactes segons el tipus de recerca objecte d’avaluació. Aquest gràfic es mostra amb referència a un dels tipus de recerca prioritari en les convocatòries de l’AATRM: la recerca en serveis sanitaris. En el projecte ISOR s’analitzen, en primer lloc, les diferents característiques, i es continua amb una anàlisi, tant quantitativa (descriptiva dels projectes, bibliomètrica, etc.) com qualitativa, de la contribució al coneixement científic que els diferents projectes han dut a terme.53 Posteriorment, s’analitza la contribució que aquests projectes han tingut en la capacitació i el suport per a la presa de decisions clíniques i sanitàries.54 Atès que la recerca avaluada és, com ha quedat ben palès, eminentment aplicada, aquest punt és tant o més important que l’anàlisi de la contribució al coneixement, i justifica una orientació múltiple. És important recordar que el suport a la presa de decisions representa la justificació de les convocatòries de l’Agència i de la inversió social realitzada, i que, per tant, és el punt prioritari on avaluar el compliment de la missió de l’Agència en termes de responsabilització o accountability. És per això que la fase d’estudi sobre l’impacte en la presa de decisions s’ha aprofundit amb un estudi qualitatiu per al cas d’un grup de projectes, els específics en malalties respiratòries.55

Al quadre 4 es pot veure l’evolució de les característiques de cada convocatòria pel que fa a nombre de temes prioritzats, projectes presentats, projectes seleccionats i finançament. El finançament mitjà per a cada projecte ha estat de 37.600 euros. En total, entre 1996 i 2004 (període objecte de l’avaluació), s’hi invertiren quasi quatre milions d’euros. Més de la meitat del fi

53. P. Adam, S. Berra, I. Guillamón, G. PermanyerMiralda i J. Pons, 2010a; P. Adam, S. Berra, I. Guillamón, G. PermanyerMiralda i J. Pons, 2010b.

54. M. Solans, G. PermanyerGiralda, I. Guillamón i P. Adam, 2010.

55. P. Adam, G. PermanyerMiralda, I. Guillamón i M. Solans, 2010.


nançament ha representat una inversió en recursos humans, fet representatiu d’aquesta convocatòria, en què no es delimita la proporció de despesa en recursos humans ni en material inventariable. Des de la publicació del call for topics (de la proposta de temes) fins a la finalització dels projectes seleccionats i la presentació pública dels seus resultats, transcorren uns cinc anys de cada convocatòria. El procés de priorització de temes i d’avaluació i selecció de projectes és dut a terme per un comitè científic d’experts que realitza aquesta funció de manera sistemàtica i rigorosa.

Al gràfic 2 es presenta la distribució dels projectes segons el caràcter de la recerca. Tot i que la classificació es va realitzar amb el consens de tres observadors independents, cal fer esment de la dificultat que presenta aquest tipus d’agrupació quant a la delimitació d’un o altre tipus de recerca. En l’anàlisi de la classificació, destaca que una quarta part de projectes es va considerar de recerca clínica pura i una altra quarta part, de serveis sanitaris, mentre que la resta, una combinació d’aquestes amb l’epidemiologia. Aquesta distribució dóna una idea prou orientativa del caràcter de la recerca avaluada.

Gràfic 1

Model CAHS ROI de retorn de la inversió en recerca biomèdica

Iniciació i difusió dels impactes de la recerca en salut

Retroalimentació dels impactes en entrades per a futura recerca

Estats de salut, capacitats funcionals, benestar, condicions econòmiques

Recercaglobal

Indústriabiomèdica

Públic general Informació

GrupsR

esul

tats

de

la r

ecer

ca

Capacitacióde i per a la

recerca

Millores ensalut i

benestar

Prosperitat econòmica

i social

Recerca aCatalunya / Espanya

• Biomèdica• Clínica• Serveissanitaris

• Població i salut pública

Con

eixe

men

t

Inte

racc

ions

/Ret

roac

ció

Serveis sanitaris i assistencials

appropriateness, efectivitat, accés,

seguretat, etc.

Prevenció i tractament

Determinantsde la salut

Avenç en el coneixement Beneficis econòmics globals Presa de decisions informades CapacitacióBeneficis en salut

Altres indústries

Governs

Planificacióde la recerca

Quadre 4

Característiques de les convocatòries de l’AATRM

Edició

Característica 1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008

Nre. temes presentats a la

proposta de temes

- 205 116 216 190 210 241

Nre. temes seleccionats per

convocatòria

15 20 30 35 30 29 20

Nre. projectes presentats a la

convocatòria

71 51 120 103 176 99 121

Nre. projectes seleccionats 18 19 25 25 22 18 14

Finançament (€) 510.860 540.911 841.417 841.417 1.021.721 1.021.721 1.021.214

Font: P. Adam, S. Berra, I. Guillamón, G. Permanyer-Miralda i J. Pons, 2010a.


En les convocatòries participaren 1.320 investigadors, amb una mitjana de 10,4 per projecte (225 investigadors repetiren en més d’un projecte).

2.2.1

Avaluació de l’impacte en l’avenç del coneixement

Anàlisi dels indicadors CAHS ROI

Aquest estudi es va realitzar analitzant el rendiment en termes de producció científica de les convocatòries de l’Agència, excloent la de 2006, en considerar que era massa recent per disposar d’un interval de temps vàlid per a la generació de citacions. L’obtenció de les dades sobre citacions es féu mitjançant sol·licitud d’informació a cada investigador, complementada amb una revisió sistemàtica de les bases Web of Science ISIReuters (WOS), Google Scholar i Índice Médico Español.

Es van adaptar els resultats de la cerca al conjunt general d’indicadors56 proposats pel model canadenc CAHS ROI, classificats en quatre àmbits que s’il·lustren al gràfic 3: qualitat, activitat, abast i context/estructura.

56. CAHS Panel Experts, 2009d; CAHS Panel Experts, 2009b.

Pel que fa als indicadors de qualitat, tant el nombre d’articles derivats dels projectes de les convocatòries de l’AATRM, com l’impacte de les publicacions on s’han donat a conèixer i el nombre de citacions assolit per aquestes, són remarcables: s’observà, per exemple, un total de 102 articles originals (definits en termes específics), un 32% dels quals havien estat citats en revistes amb un factor d’impacte superior a 4. El nombre absolut de citacions que aquests articles reberen va ser de gairebé 2.000, una mitjana de 17 per article quan s’eliminen les autocitacions. En el 15% d’articles més citats, el nombre de citacions rebudes oscil·là entre 30 i 459. Així mateix, s’observà que, amb el pas del temps, el nombre de projectes que no havia rebut cap citació tendia a zero. És difícil avaluar aquestes xifres, ja que no és fàcil de definir ni és assequible un comparador adequat. No obstant això, resulta evident que les convocatòries de l’Agència han generat una producció científica de volum i impacte visibles. Aquesta producció, però, ha de ser considerada tenint en compte tant el problema de l’atribució (en quina mesura un producte científic es pot considerar derivat d’un determinat fenomen, en aquest cas, la convocatòria de l’Agència), gens senzill d’analitzar, com el decalatge temporal entre els articles de les diferents convocatòries. S’anomena així la tendència a minvar el nombre de citacions amb el temps en reduirse l’oportunitat que un article sigui citat.

Els indicadors d’activitat utilitzats mostraren que, de tots els tipus de documents derivats de les convocatòries de l’Agència, un 12% correspon a articles científics registrats al WOS, i s’observa una tendència amb el temps cap a l’augment de la proporció de productes revisats per experts sobre els no revisats.

Pel que fa a l’abast de la producció, és remarcable que només un 5% es publicà en revistes d’epidemiologia, salut pública i medi ambient. La resta es publicà en revistes considerades clíniques. Aquesta és una troballa interessant, si es recorda la proporció menys important que va tenir la recerca clínica pura entre els projectes. Encara que la seva anàlisi és complexa, pot reflectir el major prestigi d’aquest tipus de revistes a l’hora de triar un portal de comunicació, o la dificultat

Gràfic 2

Distribució dels projectes segons el tipus de recerca. Convocatòria de l’AATRM, 1996-2006 (n = 127)

Epidemiologiai salut pública

11,8%

Epidemiologiai salut pública +serveis sanitaris

18,1%

Clínica12,6%

Clínica + serveis sanitaris25,2%

Clínica + epidemiologia i salut pública

7,9%

Serveis sanitaris24,4%

Font: P. Adam, S. Berra, I. Guillamón, G. Permanyer-Miralda i J. Pons, 2010a.


consegüent de comunicació dels projectes dedicats a epidemiologia, serveis sanitaris o salut pública. Pel que fa a la llengua dels articles, l’article original fou escrit en castellà en un 82% dels articles originals, mentre que un 89% de citacions eren en articles escrits en anglès.

Quant a l’estructura, la recerca ha estat primordialment duta a terme en hospitals universitaris (46% del total d’institucions involucrades), tot i que el 76% dels projectes foren multicèntrics, és a dir, amb la participació de més d’un centre. Pel que fa a la resta, el 21% de les institucions foren altres centres públics de re

cerca, el 13% foren hospitals no universitaris i un 9% foren universitats (vegeu el gràfic 4).

Avaluació qualitativa dels projectes amb major impacte i citacions

A banda dels indicadors CAHS ROI, s’analitzà el contingut i el caràcter d’un grup de projectes seleccionats per la seva qualitat en termes d’impacte biblio mètric. Se seleccionaren els deu primers projectes en funció de tres criteris: factor d’impacte acu mulat, nombre de citacions en revistes d’excel·lència (ISI WOS) i nombre de citacions acumulades en un àmbit més extens (Google Scholar). Es trobà que nou d’aquests deu projectes estaven representats com a mínim en dues d’aquestes tres escales. Aquests foren, per tant, els nou triats amb major excel·lència, segons aquests criteris, per analitzarne el contingut i les característiques. Es llegiren els projectes originals, les memòries dels seus resultats i, com a mínim, els resums dels articles que se’n derivaren, i foren analitzats per l’equip investigador del projecte ISOR.

La temàtica d’aquests projectes correspon a algunes de les àrees de la medicina que són responsables de molta de la problemàtica sanitària actual, com ara càncer, infeccions, depressió, insuficiència cardíaca o malaltia pulmonar obstructiva crònica. Crida l’atenció l’absència de la malaltia coronària i de l’ictus, però

Gràfic 4

Distribució de les tipologies d’afiliacions dels investigadors principals dels projectes de recerca de les convocatòries de l’AATRM

Hospitals universitaris

46%

Altres centres públics de recerca

21%

Hospitals no universitaris

13%

Universitats9%

Centres privats de recerca

6%

Atenció primària5%

Gràfic 3

Selecció i adaptació dels indicadors CAHS ROI sobre impacte en l’avenç en el coneixement per al projecte ISOR

Fonamentalment basat en l’anàlisi de:

• Citacions articles originals• Publicacions científiques altament citades• Articles originals sense citacions• Revistes

Qualitat

Anàlisi condicionada a estàndards de qualitat:

• Ràtio de documentació produïda sobre publicacions científiques / articles originals

Activitat

Anàlisi de coautories i llengua vehicular:

• Afiliacions dels autors• Llengua de les publicacions i de les

citacions• Especialitat de la revista

Abast

% recerca bàsica sobre el total

Tipologia d’institucions participants

Context/Estructura


aquest petit nombre de projectes no permet res més que constatarho.

El disseny d’aquests nou projectes correspon a assaigs clínics en tres casos i a estudis prospectius observacionals o de cohorts en quatre; la resta tenen altres dissenys, com una metanàlisi. És temptador pensar que aquesta proporció d’assaigs clínics, com a disseny més preuat i sofisticat, és la que va permetre un major impacte bibliomètric. No obstant això, no és així, o almenys de manera directa, atès que els articles derivats del projecte que foren objecte de publicació amb resultat brillant eren estudis observacionals derivats del projecte original i no pas directament aquest. En tot cas, el fet il·lustra l’activitat productiva dels grups capaços de dissenyar un assaig clínic.

Una característica assenyalada d’aquests nou projectes d’excel·lència és la seva procedència: vuit dels nou procedien de grans hospitals o centres de recerca, i només un, de l’àmbit de l’atenció primària. Per tant, malgrat la intenció de l’Agència de promoure la recerca en l’àmbit de centres petits i de l’atenció primària, aquesta troballa (de sentit no gaire diferent, certament, del conjunt de la recerca biomèdica actual) il·lustra que la major part de la investigació d’impacte continua en mans dels centres més potents i amb més possibilitats. És remarcable, per tant, la presència d’un projecte d’atenció primària en el grup d’excel·lència.

Saber en quina mesura les convocatòries de l’Agència han fomentat publicacions valuoses en grups més modestos que disposaven només del seu finançament és un punt per aclarir en altres fases del projecte ISOR. Alguna observació en aquest sentit es podrà trobar en l’estudi dels projectes sobre patologia respiratòria que s’està finalitzant actualment.

Una altra característica d’aquests projectes d’excel·lència és que una petita proporció dels articles generats a partir d’aquests es féu amb col·laboradors d’àmbit estatal o internacional no inclosos en l’equip investigador original. Encara que el nombre absolut d’aquests articles és petit (6), el fet remarcable és que la gran majoria dels articles amb col·laboració externa foren publicats en revistes d’impacte superior a 5. Aquest fet suggereix, per una banda, que hi pot haver un efecte de la col·laboració associat amb l’excel·lència, mentre que, per una altra, queda ben palesa, a partir de l’alta proporció d’articles escrits per l’equip original, la capacitat productiva d’alguns dels grups de recerca locals.

2.2.2

Avaluació de l’impacte en la presa de decisions

Seguint l’esquema conceptual del model CAHS ROI, l’impacte en la presa de decisions es pot il·lustrar a

Gràfic 5

Indicadors CAHS ROI sobre impacte en la presa de decisions informades

• Àmbit sanitari (exemple: ús de les troballes en guies de pràctica clínica)

• Salut pública• Serveis socials• Altres (ús en altres àmbits com transports, medi ambient,

etc.)• Educació relacionada amb aspectes de la salut

Decisions en l’àmbit de la salut

• Finançament de nova recerca (ús de citacions en memòries de nous projectes)

• Polítiques d’R+D• Formació (ús de resultats o citacions en llibres de text)

Decisions en l’àmbit de la recerca

• Nombre de patents• Clusterització o co-location (anàlisi de la ubicació de la

indústria en relació amb els centres de recerca)• Consultes a la indústria (nombre d’investigadors que han

rebut consultes per part de la indústria)• Col·laboracions amb la indústria• Ús de troballes per a informes de la indústria

Decisions en l’àmbit de la indústria

• Grups d’advocacia (exemple: recerca citada en documents editats per grups de pacients)

• Educació del públic en general (conferències efectuades al públic en general)

Decisions del públic en general


través d’una bateria d’indicadors que, tal com mostra el gràfic 5, s’agrupen en els àmbits següents: decisions relacionades amb la salut, decisions relacionades amb la recerca, decisions relacionades amb la indústria i decisions del públic en general.

Atès que la missió de l’AATRM és molt clara quant en quin dels àmbits d’impacte en la presa de decisions vol incidir, l’avaluació d’aquest aspecte s’ha estructurat en dos subestudis en què només es tenen en compte les decisions clíniques i sanitàries. El primer, les té en compte de manera general per a tots els projectes finançats i el segon, per a un subgrup de projectes seleccionats.

El primer dels subestudis57 analitza els resultats d’una enquesta remesa a tots els investigadors principals dels projectes finançats i finalitzats el febrer de 2009 en les convocatòries de l’Agència sobre l’efecte que, al seu parer, el seu projecte ha tingut en la presa de decisions clíniques i sanitàries, i en l’evolució ulterior del mateix procés de recerca. El qüestionari remès en aquest subestudi incloïa preguntes sobre la utilitat potencial de les troballes del projecte, els destinataris directes dels seus resultats (clínics, gestors, planificadors, pacients, bases de dades, etc.), les possibles accions de transferència cap a aquests, si els resultats havien estat utilitzats o tinguts en compte en la pràctica i si havien influït a canviarla. Així mateix, es preguntava si altres investigadors havien recollit, promogut o utilitzat els resultats per desenvolupar noves hipòtesis o projectes. S’obtingué una taxa global de resposta prou adequada (71%) per donar validesa als resultats que es presenten del qüestionari. Aquest subestudi representa una primera aproximació a l’avaluació de l’impacte dels projectes de recerca sobre la presa de decisions clíniques i sanitàries, i pot ser ampliat en recerques ulteriors.

Sobre la utilitat potencial dels resultats, un 44% dels que respongueren consideraren que llurs resultats podien ser útils per a la presa de decisions o canvis organitzatius, i fou més limitada la utilitat reconeguda per a l’ús de tecnologies i innovacions. El gruix dels

57. M. Solans, G. PermanyerMiralda, I. Guillamón i P. Adam, 2010.

destinataris potencials dels projectes es consideraren els clínics, gestors i planificadors. Tot i que només un 14% dels enquestats reconegueren no haver fet cap acció de transferència de llurs resultats, les característiques del qüestionari no permetien avaluar la magnitud o rellevància d’aquestes accions.

Una troballa remarcable fou que el 30% reconegué que no s’havien tingut ulteriorment en compte llurs resultats per a la pràctica o que no ho sabia. D’altra banda, un 70% contestava afirmativament i, d’aquest, el 41% declarà que l’acció corresponent va ser duta a terme per gestors o planificadors. En contrast amb aquest 70% que havia declarat que els resultats havien estat utilitzats o tinguts en compte, només un 59% va reconèixer que efectivament havien provocat algun canvi.

Una avaluació global d’aquesta part de l’enquesta permet un judici globalment positiu: una bona proporció d’enquestats reconegué que llurs troballes havien provocat canvis en la pràctica. No es pot jutjar actualment la magnitud o la rellevància d’aquests canvis i, d’altra banda, no abunden els estudis similars que es poguessin fer servir de comparadors vàlids. Val la pena destacar que, en un àmbit molt llunyà de nosaltres, l’Alberta Heritage Foundation for Medical Research, al Canadà, en un estudi58 similar, va recollir que el 51% de beneficiaris dels seus ajuts reconeixien que llur treball no havia provocat canvis en la pràctica, xifra no allunyada de les nostres. Fins a quin punt són acceptables aquestes proporcions en la recerca clínica finançada és una qüestió a debatre, i, actualment, encara poc analitzada i que justifica l’existència d’iniciatives per a l’avaluació de l’impacte de la recerca i la ren dibilitat del seu finançament.

Malgrat aquest judici positiu, l’enquesta mostra també punts millorables, com suggereix el 30% de respostes negatives o el desconeixement en la pregunta de si els resultats havien estat ulteriorment tinguts en compte per clínics o gestors.

La segona part de l’enquesta feia referència a la capacitació. És destacable que el 58% dels investigadors

58. Barrington Research Group, 2003.


que contestaren admetien que altres investigadors o centres havien recollit els resultats de llurs projectes en ulteriors treballs per a la continuació de l’estudi inicial o per al desenvolupament de noves hipòtesis a partir d’aquest. D’altra banda, el 64% dels que respongueren reconegueren que, a partir del projecte inicial, havien col·laborat amb altres equips. És a dir, el 36% declarà absència de col·laboració i, fet d’interpretació difícil, un altre 36% no respongué a aquesta pregunta. És interessant associar aquesta troballa amb la que es féu en l’estudi esmentat abans sobre l’alt rendiment bibliomètric de les col·laboracions, i assenyala una clara àrea d’eventual millora. Tot i això, la visió global és positiva (tot i que, un altre cop, no se’n pot mesurar l’abast) i, a més, es refereix al conjunt de les convocatòries i no a projectes seleccionats. Cal recordar, però, que una avaluació completa de la capacitació no es podria dur a terme sense un estudi més exhaustiu i precís de l’activitat generada i, molt especialment, de les oportunitats formatives i professionals provocades.

En conjunt, doncs, i malgrat les limitacions imposades pel fet de tractarse d’una enquesta i, més encara, una enquesta adreçada als mateixos interessats, aquest estudi ofereix un panorama de la utilitat o impacte global que les convocatòries de l’Agència poden haver tingut en la presa de decisions clíniques o organitzatives i la capacitació ulterior per a la recerca. Aquest panorama hauria de ser continuat i complementat per altres estudis amb altres orientacions. No tan sols en el nostre àmbit, sinó de manera generalitzada, el coneixement dels efectes i interaccions de la recerca amb el món de la presa de decisions sanitàries és encara una tasca pendent o tot just iniciada, malgrat les poderoses raons que existeixen per posarla en pràctica.

En un segon subestudi,59 en fase avançada d’execució, s’ha volgut conèixer amb més profunditat l’impacte sobre la presa de decisions en el subgrup de projectes (estudi de casos). Aquest estudi s’està duent a terme mitjançant entrevistes semiestructurades als investigadors principals dels projectes analitzats, a altres investigadors de llur equip i a gestors sanitaris

59. P. Adam, G. PermanyerMiralda, I. Guillamón i M. Solans, 2010.

implicats en les decisions corresponents. En l’entrevista s’han abordat temes similars als explorats en el primer subestudi, però amb major profunditat, i s’ha inquirit també sobre quina ha estat la interacció dels investigadors amb els gestors sanitaris per tal d’aplicar els resultats del projecte, i quines han estat les barreres trobades per l’investigador per a aquesta aplicació. Atesa que l’extensió d’aquesta recerca més aprofundida no permetia aplicarla a la totalitat dels projectes de les convocatòries de l’Agència, es va decidir realitzarla només a la totalitat de projectes d’una àrea específica. Per diferents raons, es va decidir que aquesta àrea fos la corresponent als projectes sobre patologia respiratòria. Aquest estudi és en aquests moments objecte d’anàlisi.

2.3

Valoració conjunta de l’impacte d’ambdues convocatòries

Quin és, doncs, l’impacte social d’aquestes dues convocatòries? Els estudis amb metodologies bottom-up han permès conèixer amb força detall els impactes en l’avenç en el coneixement, en la capacitació i en la presa de decisions informades seguint, en la mesura del possible, la bateria d’indicadors del model CAHS ROI (vegeu l’annex). Cal no oblidar, però, que les comparacions tenen limitacions, fonamentalment per la gran diferència en l’interval de realització de cada estudi (tres anys des de l’última convocatòria en el cas de La Marató de TV3, i cinc anys en el cas de la convocatòria de l’AATRM) i per les diferències entre convocatòries i mesures utilitzades per a l’anàlisi. Pel que fa als impactes en salut i als impactes econòmics i socials d’ampli abast, sorgeix la necessitat d’estudis amb metodologies top-down que poden donar resposta no en l’àmbit de convocatòria, sinó en l’àmbit territorial per a la totalitat de Catalunya o Espanya.

El volum de recursos abocats a la convocatòria de l’AATRM (aproximadament un milió d’euros cada dos anys) representa una petita part de la inversió en recerca biomèdica realitzada a Catalunya i a tot Espanya. No obstant això, la tipologia de recerca que aquesta


convocatòria finança (recerca aplicada i en bona mesura duta a terme des dels centres sanitaris) està possiblement menys representada en altres convocatòries. La singularitat de les convocatòries de l’Agència representa un element qualitatiu que cal tenir en compte a l’hora d’avaluar els productes que se n’han derivat.

Malgrat les limitacions, la comparació presentada a l’annex és d’utilitat. Mentre la convocatòria de l’AATRM no destina recursos a recerca bàsica i, per tant, les sortides tenen menys probabilitats d’impacte bibliomètric, els estàndards de qualitat són alts en ambdós casos. La distribució de les tipologies d’institucions que participaren a generar el coneixement difereix en una major participació d’hospitals en la convocatòria de l’AATRM (60% versus 51%) i una major participació d’universitats en La Marató de TV3 (32% versus 9%); per a la resta d’institucions, les distribucions són semblants.

Quant a la capacitació, s’observa en ambdós casos que els ajuts han servit per capacitar becaris i, potencialment, carreres professionals (89% de becaris a La Marató de TV3 i 75% en les convocatòries de l’AATRM han continuat dins l’equip investigador). Si bé una gran quantia ha estat destinada a recursos humans (40% dels recursos de La Marató de TV3 i 61% en les convocatòries de l’AATRM), les institucions també se n’han beneficiat, sobretot en el cas de La Marató de TV3: el 17% dels recursos es van destinar a material inventariable, tres quartes parts del qual foren utilitzades per a nova recerca, mentre que, en el cas de les convocatòries de l’AATRM, s’hi va destinar el 9% i, d’aquest, un 66% es va reutilitzar.

Finalment, el quadre A.3 de l’annex mostra una comparativa de les respostes dels investigadors principals quan se’ls preguntà per aspectes relacionats amb la utilització dels resultats per part dels destinataris o actors implicats. En el cas de les convocatòries de l’AATRM, un 70% declara que la recerca que dugué a terme anava dirigida a personal sanitari, clínics, gestors i planificadors. Aquest percentatge contrasta amb les baixes proporcions per a altres destinataris, tals com un 6% a altres investigadors i un 10% a pacients i familiars. Si bé aquesta dada no es pot comparar amb

La Marató de TV3 (per no tenir resultats en aquest sentit), l’elevada proporció de personal sanitari i gestors entre els destinataris il·lustra una característica pròpia d’aquesta convocatòria. De fet, el 57% dels investigadors declaren haver produït resultats d’aplicació clínica o sanitària en el cas de la convocatòria de l’AATRM, percentatge que s’eleva al 77% en el cas de La Marató de TV3. Quan es demana sobre la utilització real en l’àmbit clínic i sanitari, un 57% dels enquestats de la convocatòria de l’AATRM declaren tenir coneixement d’aplicacions reals o canvis en la pràctica clínica o organitzativa. Aquesta és una dada important, atès que un dels objectius que persegueix aquesta convocatòria és justament aquest: contribuir a la presa de decisions clíniques i sanitàries, i, per tant, a canvis reals. Tanmateix, una última dada il·lustrativa de les diferències entre ambdues convocatòries és el nombre de patents obtingudes: vuit en el cas de La Marató de TV3 i cap en el cas de l’AATRM.

3

Conclusions

Avaluar l’impacte de la recerca biomèdica més enllà de les publicacions científiques és una empresa amb pocs precedents en el nostre país i, tanmateix, una activitat d’utilitat per als decisors econòmics i socials en el món de la recerca, la ciència i la tecnologia (R+D). És d’utilitat en l’àmbit nacional o per a l’àmbit científic per estudiar l’acompliment d’estratègies, i és d’utilitat en l’àmbit de les organitzacions planificadores i finançadores o grups de recerca per valorar l’acompliment d’objectius. Si bé, en última instància, sempre es busca la millora en la salut de la població, la disciplina que estudia i avalua l’impacte social va més enllà i pren en consideració aspectes tan directes com el context i l’abast del coneixement generat, la difusió i l’aplicació d’aquest, els canvis en les pràctiques assistencials i clíniques, la presa de decisions dels actors implicats tant dins com fora de l’àmbit de l’R+D i el sector R+D com un motor econòmic. Al cap i a la fi, com en qualsevol altre àmbit, la recerca també


es fomenta i finança amb uns objectius, i l’acom pliment d’aquests és, per tant, objecte d’avaluació, ja sigui per millorar la planificació estratègica, per promoure línies de recerca amb rendiments socials demostrats o per retre comptes als òrgans rectors de les organitzacions en qüestió.

L’impacte social dels recursos destinats a la recerca a través dels projectes beneficiaris d’ajuts de La Marató de TV3 va ser avaluat durant els anys 2004 i 2005, tot seguint un esquema lineal de “producció” de recerca, en què s’aconseguiren mesures quantitatives de les entrades i de les sortides primàries, mentre que les sortides secundàries i els resultats es capturaren des d’una perspectiva més qualitativa.

L’AATRM (ara AIAQS) ha fet un pas més enllà amb l’avaluació de l’impacte social de sis edicions de les convocatòries de l’AATRM en recerca aplicada o clínica i en serveis sanitaris, entre 1996 i 2004, que té per missió omplir buits de coneixement i ajudar a la presa de decisions dels professionals clínics i assistencials

del sistema sanitari català (projecte ISOR). D’una banda, s’ha avaluat l’impacte en l’avenç en el coneixement i, d’altra banda, s’ha avaluat l’impacte en la presa de decisions informades. Els resultats mostren una utilització responsable dels recursos i, més important encara, un nombre significatiu de vies per intentar millorar l’impacte i aconseguir, d’aquesta manera, una millor gestió i planificació de la convocatòria. Si bé el tipus de recerca que finança aquesta convocatòria és menor en termes d’inversió (per exemple, en relació amb les inversions en recerca bàsica), el seu impacte en canvis clínics o assistencials reals és més probable. Coneixent les barreres existents actualment, seria possible planificar per intentar superarles.

Malgrat les limitacions òbvies de la comparació entre ambdós estudis d’avaluació, els resultats apunten missatges amb referència al valor social d’aquestes convocatòries, la responsabilització dels investigadors i les entitats promotores i gestores de la recerca i de la seva avaluació.


AnnexQuadre A.1

Impacte en l’avenç en el coneixement1 en diferents àmbits i en dues convocatòries de recerca biomèdica catalana

Espanya(1993-2002)

Catalunya(1993-2002)

La Marató de TV3 (1993-2002)

Hospitals de Catalunya

(1992-2002)

Convocatòria de l’AATRM(1996-2004)

Àmbit científic biomedicina biomedicina biomedicina tots els àmbits científics

recerca clínica i en serveis sanitaris

(biennal)

Finestra temporal 10 anys 10 anys 10 anys(10 convocatòries)

10 anys 9 anys(5 convocatòries)

Data de la recollida de la informació2

2005 2005 2005 2009 2009

Interval de l’anàlisi3 3 anys 3 anys 3 anys * 5 anys

Qualitat

Nre. citacions en publicacions científiques4

675.800 citacions en doc. citables

209.181 citacions en doc. citables

5.951 citacions en doc. citables i atribuïbles

* 2.548 citacions en doc. citables

Mitjana de citacions per publicacions científiques5

8,11 9,44 9,5 * 9,29

% no citació6 29,1 25,9 17,5

Activitat

Nre. publicacions científiques4

83.335 doc. citables

22.151 doc. citables

802 doc. citables;624 doc. citables i

atribuïbles

12.637 doc. citables 274 pub. científiques

Abast

% col·laboracions internacionals7

24,4% 27,0% 33,8% 21% 15%

Context/estructura

% recerca bàsica sobreel total

* * 54% investigació bàsica;

15% purament clínica

* 0% investigacióbàsica;

12% puramentclínica

Tipologia d’institucions participants

* * 48% hosp. univ.;16% altres centr.

públ. recerca;2,5% hosp. no univ;

32% universitat

* 46% hosp. univ.;21% altres centr. públ.

investigació;13% hosp. no univ.;

9% universitats5% atenció primària

* Dades no disponibles o no aplicables.1. Les definicions dels indicadors s’han efectuat seguint com a base de referència els indicadors proposats pel model CAHS ROI (CAHS Panel Experts, 2009d; CAHS Panel Experts, 2009b). Les dades d’aquest quadre es basen en una enquesta realitzada als investigadors principals dels projectes que han rebut ajuts i en una cerca efectuada a la base de dades bibliogràfica ISI Web of Knowledge (S. Berra i J.M. Pons, 2006; P. Adam, S. Berra, I. Guillamón, G. Permanyer-Giralda i J. Pons, 2010a). La taxa de resposta de l’enquesta va ser de 72% (La Marató de TV3) i de 71% (convocatòria de l’AATRM).2. Les dades per a Espanya i Catalunya s’han escollit del 2005 per raons de comparabilitat amb les dades de les convocatòries. Les dades actualitzades són: 127.409 documents, dels quals 108.543 són documents citables; 1.137.020 de citacions i 242.432 autocitacions, amb una mitjana de 9,69 citacions per document (SCImago. (2007). SJR - SCImago Journal & Country Rank. Retrieved October 22, 2010. <http://www.scimagojr.com>).3. En el cas de convocatòries, l’interval es calcula com els anys transcorreguts entre l’última convocatòria analitzada i el moment de la cerca bibliogràfi-ca. En els altres casos, es calculen els anys transcorreguts entre l’últim any analitzat i el moment de la cerca bibliogràfica.4. La definició de publicació científica inclou articles originals, cartes, editorials i revisions. Inclou autocitacions. Per document citable, s’entenen els arti-cles, revisions i proceedings que apareixen a ISI Web of Knowledge, i per document citable atribuïble s’entenen aquells que fan referència a la font de finan-çament en l’apartat dels agraïments.5. La diferència entre les mitjanes de les tres primeres columnes (dades recollides l’any 2005) i les dues últimes (dades recollides el 2009) és deguda a la diferència de temps en el recompte de les citacions.6. Publicacions que no reben cap citació en el moment de l’anàlisi sobre el total de publicacions científiques.7. Nombre de publicacions on almenys un dels coautors té una afiliació de fora d’Espanya.


Quadre A.2

Impacte en la capacitació1 de dues convocatòries de recerca biomèdica catalana

La Marató de TV3 (1993-2002)

Convocatòria de l’AATRM(1996-2004)

Àmbit científic biomedicina recerca clínica i en serveis sanitaris (biennal)

Finestra temporal 10 anys(10 convocatòries)

9 anys(5 convocatòries)

Data de la recollida de la informació 2005 2009

Interval de l’anàlisi2 3 anys 5 anys

Recursos humans

Becaris3 132 24

Tesis i tesines4 179 44

Continuïtat dels becaris5 117 (89%) 18 (75%)

% inversió en recursos humans6 40% 61%

Capacitat finançadora

Inversió total 43,3 milions € 3,8 milions €

Nre. projectes 320 92

Cofinançament segons el declarat en les memòries científiques del projecte7

25,2% 20,9%

Cofinançament públic segons el declarat en les memòries científiques del projecte8

80,4% 63,2%

Infraestructura

Inversió en material inventariable9 17% 9%

Material inventariable utilitzat per a nous projectes 77% 66%

1. Les definicions dels indicadors s’han efectuat seguint com a base de referència els indicadors proposats pel model CAHS ROI (CAHS Panel Experts, 2009d; CAHS Panel Experts, 2009b). Les dades d’aquest quadre es basen en una enquesta realitzada als investigadors principals dels projectes que han rebut ajuts i en les dades de gestió de l’avaluació de les convocatòries dutes a terme per l’AATRM (Berra i J.M. Pons, 2006; P. Adam, S. Berra, I. Guilla-món, G. Permanyer-Giralda i J. Pons, 2010a). Les taxes de resposta a l’enquesta foren del 72% (La Marató de TV3) i del 71% (convocatòria de l’AATRM).2. Anys transcorreguts entre l’última convocatòria analitzada i el moment de la cerca bibliogràfica.3. Nombre de becaris que han participat en la totalitat dels projectes.4. Tesis i tesines efectuades pels becaris o altres investigadors a partir de la recerca duta a terme.5. Nombre (i % sobre el total) de becaris que van continuar en la mateixa línia de recerca (o en una línia semblant).6. Percentatge de recursos humans sobre la inversió total en recerca efectuada.7. Percentatge de projectes en els quals s’ha identificat un cofinançament declarat pels investigadors principals en les memòries científiques dels pro-jectes.8. Percentatge d’ajuts públics declarats pels investigadors en les memòries científiques dels projectes de recerca.9. Percentatge de projectes en els quals s’ha identificat un cofinançament declarat en els articles originals derivats dels projectes de recerca.


Quadre A.3

Impacte en la presa de decisions informades1 de dues convocatòries de recerca biomèdica catalana

La Marató de TV3(1993-2002)

Convocatòria de la AATRM(1996-2004)

Àmbit científic biomedicina recerca clínica i en serveis sanitaris (biennal)

Finestra temporal 10 anys(10 convocatòries)

9 anys(5 convocatòries)

Data de la recollida de la informació 2005 2009

Interval de l’anàli2 3 anys 5 anys

Destinataris de la recerca

Actors que han utilitzat o tingut en compte els resultats * 29% clínics; 41% gestors i planificadors; 21% altres investigadors

Decisions relacionades amb els serveis sanitaris

Projectes que han produït resultats que han canviat la pràctica clínica, sanitària o assistencial

57% admeten canvis reals, dels quals un 24% fa referència a canvis organitzatius sanitaris

Destinataris directes dels resultats obtinguts * 42% clínics; 37% gestors i planificadors

Beneficis sanitaris de la recerca(escala d’1 a 5)

37% assigna les puntuacions més baixes i el 27% la puntuació central

*

Decisions relacionades amb la recerca

Inici de nous projectes 78,8% 62,9%

Altres persones o centres han recollit, promogut o utilitzat idees desenvolupades

65% 58%

Eines o tècniques desenvolupades que han estat adoptades per altres investigadors o centres

38,8% 29%

Beneficis sobre la mateixa institució(escala d’1 a 5)

77% dels investigadors donen puntuació alta

*

Decisions relacionades amb la indústria

Han obtingut patents 8 0

Accions de transferència orientades al mercat/indústria * 3% dels investigadors responen positivament

Decisions relacionades amb el públic en general

Accions de transferència orientades a la societat, política i/o públic en general

* 12% dels investigadors responen positivament

Destinataris directes dels resultats obtinguts * 10% pacients o familiars

* Dades no disponibles o no aplicables.1. Les definicions dels indicadors s’han efectuat seguint com a base de referència els indicadors proposats pel model CAHS ROI (CAHS Panel Experts, 2009d; CAHS Panel Experts, 2009b). Les dades d’aquest quadre es basen en una enquesta realitzada als investigadors principals dels projectes que han rebut ajuts (S. Berra i J.M. Pons, 2006; P. Adam, S. Berra, I. Guillamón, G. Permanyer-Giralda i J. Pons, 2010a). La taxes de resposta van ser del 72% (La Marató de TV3) i del 71% (convocatòria de l’AATRM).2. Anys transcorreguts entre l’última convocatòria analitzada i el moment de la cerca bibliogràfica.


Referències

AcceSS economicS AuStrAliA economic conSultinG (2003). “Exceptional returns: the value of investing in health R&D in Australia”.

AdAm, D. (2002). “The counting house”. Nature, 415, pàg. 726729.

AdAm, P.; BerrA, S.; GuillAmón, i.; PermAnyer-mirAl-dA, G.; PonS, J. (2010a). Impacte de la recerca clínica i en serveis sanitaris en l’avenç en el coneixement. Estudi aplicat a les Convocatòries AATRM. Segona edició.

AdAm, P.; BerrA, S.; GuillAmón, i.; PermAnyer-mirAl-dA, G.; PonS, J. (2010b). Impact of clinical and health services research in advancing knowldegde. Study applied to CAHTA Calls. Tercera edició. Catalan Agency of Health Technology Assessment and Research.

AdAm, P.; PermAnyer-mirAldA, G. (2009). És la recer-ca biomèdica una bona inversió social? L’avaluació de l’impacte de la investigació mèdica. Barcelona, AATRM.

AdAm, P.; PermAnyer-mirAldA, G.; GuillAmón, i.; So-lAnS, M. (2010). Impacte de la recerca aplicada en malal-ties respiratòries (títol provisional). Barcelona, Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut.

BArrinGton reSeArch GrouP (2003). Assessment of Health Research Fund Outputs and Outcomes: 1995-2003.

BerrA, S.; PonS, J.M. (2006). Avaluació de l’impacte de La Marató de TV3 en la recerca biomèdica a Catalunya. AATRM i Fundació Marató de TV3.

BerrA, S.; Sánchez, e.; PonS, J.m.; teBé, c.; Aymerich, m. (2008). Avaluació del procediment de priorització de la recerca clínica i en serveis sanitaris de Catalunya. Barcelona, AATRM.

BerrA, S.; Sánchez, e.; PonS, J.; teBé, c.; AlonSo, J.; Aymerich, M. (2010). “Setting priorities in clinical and

health services research: Properties of an adapted and updated method”. International Journal of Technology Assessment in Health Care, 26(2), pàg. 217224.

Boldrin, m.; leVine, d. (2007). Against intellectual monopoly.

BrutScher, P.; woodinG, w.; GrAnt, J. (2008). Health Research Evaluation Frameworks: An International Com-parison. Regne Unit, Rand Europe.

Buxton, m.; hAnney, S. (1996). “How can payback from health services research be assessed?”. J Health Serv Res Policy, 1(1), pàg. 3543.

Buxton, m.; hAnney, S. (2008). “Desarrollo y aplicación del Modelo Payback para la evaluación del impacto socioeconómico de la investigación en salud”. Med Clin (barc), 131 (supl. 5), pàg. 3641.

Buxton, m.; hAnney, S.; JoneS, T. (2004). “Estimating the economic value to societies of the impact of health research: a critical review”. Bulletin of the World Health Organisation, 82(10), pàg. 733739.

cAhS PAnel exPertS (2009a). “Evaluation frameworks and methods”. CAHS Panel Experts (ed.). Making an impact. A preferred framework and indicators to mea-sure returns on investment in health research. Appendices.

CAHS PAnel exPertS (2009b). “Indicators”. CAHS Panel Experts (ed.). Making and Impact. A preferred framewor and indicators to measure return on investment in health research. Appendices.

cAhS PAnel exPertS (2009c). “Issues for research evaluation”. CAHS Panel Experts (ed.). Making an im-pact. A preferred framework and indicators to measure returns on investment to health research. Appendices.

cAhS PAnel exPertS (2009d). Making and impact. A peferred framework and indicators to measure returns on investment in health research.


cAnAdiAn inStituteS oF heAlth reSeArch (2005). Developing a CIHR Framework to Measure the Impact of Health Research. Ottawa, Ontario, CIHR.

colGroVe, J. (2002). “The Mckeown thesis: a historical controversy and its enduring influence”. Am J Pu-blic Health, 92, pàg. 725729.

comroe, J.; driPPS, R. (1976). “Scientific basis for the support of biomedical science”. Science, 192, pàg. 105111.

cutler, d.m.; KAdiyAlA, S. (2003). “The return to biomedical research: treatment and behavioral effects”. K.M. Murphy i R.H. Topel (ed.). Measuring the gains from medical research. An economic appro-ach. Chicago i Londres, The University of Chicago Press.

cutler, d.; miller, G. (2005). “The role of public health improvements in health advances: the twentiethcentury US”. Demography, 42, pàg. 122.

dutField, G. (2003). Intellectual property rights and the life science industries. A twentieth century history. Regne Unit, ASHGATE.

FrAnK, c.; nASon, e. (2009). “Health research: measuring the social, health and economic benefits”. Canadian medical Association Journal, 180(5), pàg. 528534.

FundinG FirSt (2000). Exceptional returns: the economic value of America’s investment in medical research. Nova York, The Lasker Foundation.

GenerAlitAt de cAtAlunyA (2010). Pla de Recerca i Innovació de Catalunya 20102013. Oficina de Coordinació en Recerca i Innovació. Departament d’Innovació, Universitats i Empresa.

Global Forum for Health Research (helping correct the 10/90 gap) (2009). Monitoring financial flows

for health research 2006. Behind the global numbers.

GrAnt, J.; Green, l.; mASon, B. (2003). “From Bedside to Bench: Comroe and Dripps revisited”. HERG Research (Uxbridge, Middlesex), 30.

hAnney, S.; GrAnt, J.; woodinG, S.; Buxton, m. (2004). “Proposed methods for reviewing the outcomes of health research: the impact of funding by the UK’s ‘Arthritis Research Campaign’”. Health Res Poli-cy Syst, 2(1), pàg. 4.

heAlth economicS reSeArch GrouP (herG) Bu; oFFice oF heAlth economicS (ohe); rAnd euroPe (2008). Medical Research: what’s it worth? Estimating the economic benefits from medical research from the UK. Londres, UK Evaluation Forum.

KASSirer, J. (2005). On the take. How medicine’s com-plicity with big business can endanger your health. Nova York, Oxford University Press.

KrimSKy, S. (2003). Science in the private interest. Has the lure of profits corrupted biomedical research? Lanham, EUA, Rowman & Littlefield Publishers, Inc.

lemmenS, T. (2004). “Leopards in the temple: restoring scientific integrity to the commercialized research scene”. J Law Med Ethics, 32, pàg. 641657.

mArJAnoVic, S.; hAnney, S.; woodinG, S. (2009). “A historical reflection on research evaluation studies, their recurrent themes and challenges”. RAND Euro-pe Technical Report.

mcGuire, A.; rAiKou, M. (2007). “Inferring the Value of Medical Research to the UK”. LSE Working Paper, 5.

merton, R. (1973). “The reward system of science”. R. Merton (ed.). The sociology of science. Theoretical and empirical investigations. Chicago, EUA, Storer NW, The University of Chicago Press.


meyerS, M. (2007). Happy accidents. Serendipity in modern medical breackthroughs. Nova York, Arcade Publishing.

moKyr, J. (1992). The lever of riches. Technological crea-tivity and economic progress. Nova York, EUA, Oxford University Press.

murPhy, K.; toPel, R. (2003a). “Diminishing returns? the cost and benefits of improving health”. Perspectives in biology and medicine, 46 (supl.).

murPhy, K.; toPel, r. (2003b). Measuring the Gains from Medical Research: An economic approach. The University of Chicago Press.

nelSon, R. “The advance of technology and the scientific commons”. Phil Trans R Soc Lond, 361, pàg. 16911708.

OCDE (2002). Manual Frascati. Propuesta de norma práctica para encuestas de investigación y desarrollo ex-perimental. Espanya, FECYT.

roSenBerG, L.E. (2002). “Exceptional economic returns on investments in medical research”. MJA, 34, pàg. 177.

roSenBerG, N. (1993). Dentro de la caja negra: tecnolo-gía y economía. Barcelona, La Llar del Llibre.

SCImAGo (2007). SJR SCImago Journal & Country Rank. Retrieved October 22, 2010. <http://www.scimagojr.com>

SieGler, m.; weiSFeld, A.; cronin, D. (2003). “Is medical research cost effective? Response to Murphy and Topel”. Perspectives in biology and medicine, 46 (supl.).

Smith, R. (2001). “Measuring the social impact of research. Difficult but necessary”. BMJ, 323.

SolAnS, m.; PermAnyer-mirAldA, G.; GuillAmón, i.; AdAm, P. (2010). Impacte de les convocatòries de recer-ca clínica i en serveis sanitaris en la presa de decisions informades i la capacitació. Visió dels investigadors. Barcelona, Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut.

SPAAPen, J. (2008). Motivation, mission and profile.

SPAAPen, J.; diJStelBloem, h.; wAmelinK, F. (2007). Evaluating research in context. A method for comprehen-sive assessment. L’Haia, Països Baixos, Consultative Committee of Sector Councils for Research and Development (COS).

StePhAn, P. (1996). “The economics of science”. J Econom Liter, 34, pàg. 11991235.

weBBer, P. (2003). “Protecting your inventions: the patent system”. Nature Reviews Drug Discovery, 2, pàg. 823830.

weiSS, A.P. (2007). “Measuring the impact of medical research: Moving from outputs to outcomes”. The American Journal of Psychiatry, 126(2), pàg. 206214.

155Monogràfic

Els parcs científics i tecnològics com a impulsors del sector de la biomedicina a Catalunya

Jordi CamíReimund FickertParc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) i Universitat Pompeu Fabra

1

Introducció

Heidelberg és una ciutat situada a la vall del riu Neckar al nordoest de BadenWürttemberg (Alemanya). És famosa pel seu centre històric amb el castell de Heidelberg i la universitat més antiga del país, per la qual cosa és una important destinació turística. Heidelberg té només 140.000 habitants i no disposa pas d’aeroport. Només en el sector de la biomedicina, en aquesta ciutat treballen al voltant de 3.000 científics. La Universitat de Heidelberg (fundada el 1366), amb el Centre de Biologia Molecular (ZMBH, 1985) i altres instituts, l’European Molecular Biology Laboratory (EMBL, 1974), el Centre Alemany de Recerca del Càncer (DKFZ, 1964) així com els centres del Max Planck Institute for Medical Research (1930) són algunes de les principals institucions de recerca. La recerca en biologia

molecular a les universitats i a altres institucions de renom mundial, el creixement d’empreses innovadores en la seva àrea de proximitat, una indústria química internacional important i el sector farmacèutic de la zona han aconseguit generar a la regió de Heidelberg un dels nuclis de biotecnologia més importants d’Europa. Només al Parc Tecnològic de Heidelberg, situat al campus de la Universitat i que és el parc més gran de ciències de la vida a Alemanya, es troben unes 80 empreses biotecnològiques en les quals treballen 1.300 empleats. Heidelberg és un bon exemple per demostrar que tot esforç polític i social a llarg termini genera riquesa, un creixement econòmic i una oferta biomèdica superior per als ciutadans. Això no obstant, Heidelberg és només un exemple més a l’estat alemany, al costat de ciutats com Friburg, Göttingen, Dresden, Münster i altres de mida similar, sense parlar de l’activitat investigadora en biomedicina a ciutats alemanyes molt més grans com Hamburg, Berlín, Colònia o Munic.


2

La societat alemanya exigeix que la recerca sigui una activitat prioritària

L’any 2009 el govern alemany va signar un pacte per tal d’augmentar en 12 bilions d’euros el pressupost en educació i recerca entre 2009 i 2013. Quan la cancellera Merkel va anunciar el juny de 2010 un retall de 80 bilions en els pressupostos generals de l’estat, va deixar molt clar que l’esmentada inversió addicional de 12 bilions d’euros prevista pel govern en educació i recerca no es tocaria en l’actual període legislatiu. Bild, el diari més llegit a Alemanya, titulava: “La bona notícia primer: educació i recerca se salven de les retallades i reben un extra de 12 bilions d’euros, com estava previst”. A continuació, Merkel explicava que l’educació i la recerca són una prioritat important, perquè és necessari invertir en el futur del país, tot i l’obligat estalvi. Estalviar en el pressupost d’educació i recerca significaria, segons ella, tallar la branca en la qual Alemanya es troba asseguda. El govern de Catalunya ha mantingut l’esforç en recerca fins al 2010; en canvi, el govern de l’administració central no l’ha pogut pas mantenir i ha aplicat reduccions importants als pressupostos de recerca a causa de la crisi econòmica.

3

Catalunya reacciona però es queda lluny

El sector de la biomedicina a Catalunya és comparable en xifres absolutes a la situació de Heidelberg, però no es correspon en termes relatius amb un territori de 32.106 quilòmetres quadrats i una població de 7,4 milions de persones. Com ja hem descrit recent ment1 “[…] l’activitat biomèdica de Catalunya

1. Algunes parts d’aquest article transcriuen textos publicats recentment en el monogràfic 214 sobre La Recerca Biomèdica a Catalunya, publicat electrònicament pel Centre d’Estudis Jordi Pujol el 15 de setembre de 2010 (coordinat per Jordi Camí, i en el qual també es publiquen opini

se sustenta en un jove i fràgil sistema cientificotècnic que ha crescut al voltant d’un sistema assistencial sanitari de gran tradició i qualitat. De fet, els sis grans hospitals de la Barcelona metropolitana (Clínic, Vall d’Hebron, Sant Pau, Bellvitge, Mar i Can Ruti de Badalona) expliquen el 80% de la recerca clínica a Catalunya. La transició política va cul minar dècades de centralisme que, pel que fa a la Catalu nya científica, van deixar el llegat d’una xarxa estatal d’organismes públics de recerca, com el cas del CSIC, el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, concentrat quasi exclusivament a Madrid. Malgrat l’absència a Catalunya d’aquestes infraestructures cabdals, la Barcelona metropolitana seguia reeixint mitjançant la seva tradició clínica, amb el lideratge de l’Hospital Clínic de Barcelona, un dels centres públics assistencials més importants d’Europa […]. Aquesta tradició clínica fou la base amb la qual, en la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat, es va impulsar, de baix a dalt, la creació de fundacions per a l’impuls i la gestió de la recerca als hospitals, un model que després s’im plantaria a tot l’Estat. Eren èpoques sense polítiques públiques definides pel que fa a la necessitat d’incorporar la recerca i la innovació com a prioritats de país, eren èpoques marcades pel lideratge de persones com en Joan Rodés, figura clau per entendre la modernització del Clínic de Barcelona. Es tractava de contrarestar el desert d’inversions de l’estat centralista amb imaginació i, en aquest sentit, el desplegament d’estructures de recerca a l’entorn dels grans hospitals de la Barcelona metropolitana ha acabat resultant un ingredient essencial d’on hem arribat. I és en el marc d’aquestes estructures sanitàries que avui tenim focus científics excepcionals com els de la Fundació Josep Car reras o el CRESIB al servei de la salut internacional a l’Hospital Clínic, l’IRSICaixa dedicat a la recerca en SIDA a Can Ruti de Badalona o els centres monogràfics sobre càncer VHIO a la

ons de Joan Guinovart i Luis Ruiz Ávila) Vegeu: <http://www.jordipujol.cat/es/cejp/monografic/214>

157Monogràfic. Els parcs científics i tecnològics com a impulsors del sector de la biomedicina a Catalunya

Vall d’Hebron o IMPPC a Can Ruti, només per citar alguns exemples […]”.

4

Catalunya impulsa nous centres de recerca propis

És a partir de l’any 2000 i gràcies a les iniciatives impulsades pel conseller MasColell, iniciatives força criticades pel conservadorisme universitari però inqüestionables pels seus contundents resultats i per ser determinants de la vertebració d’aquest sistema que vanagloriem. Una d’aquestes iniciatives fou l’im puls de centres de recerca propis, desplegats al costat però no pas dins de les universitats i amb un règim jurídic (fundacions privades) facilitador de la contractació laboral i de la flexibilitat que necessita aquest món. És en aquest context que es creen el fla mant Centre de Regulació Genòmica (CRG) o l’Insti tut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB), així com també, posteriorment, encara que de grandària més reduïda, el CREAL, especialitzat en salut ambiental, i el CMRB, enfocat a la recerca en medicina regenerativa. I convé recordar que, mentre es bastia aquesta nova política, el tradicional centralisme no baixava la guàrdia. Fou en època del govern Az nar quan, amb diners de tothom, es decidia la creació a Madrid de dos importants centros nacionales més, un d’especialitzat en oncologia i l’altre en malalties cardiovasculars (aquest darrer amb suport privat de tres grans empreses catalanes). La pretensió de Madrid de fer un tercer centro nacional especialitzat en neurociències es va frustrar, es va parar des de Catalu nya. A més, en paral·lel a les noves polítiques del govern de la Generalitat d’aquella època, cal esmentar els moviments de base a l’entorn de l’Aliança Biomèdica de Barcelona que impulsàvem amb en Joan Guinovart i en Màrius Rubiralta i que foren els moviments predecessors de la Bioregió de Catalunya (Biocat) així com de la creació de parcs científics impulsats per les universitats. Entre aquests parcs destaca el de la UB pel

seu paper cabdal com a viver d’empreses i infraestructura de serveis cientificotècnics avançats i el PRBB, adscrit a la UPF, instal·lació que acull sis centres públics amb més de 1.300 persones dedicades a la recerca biomèdica, una família de més de 50 nacionalitats diferents que expressa aquesta posició internacional en recerca biomèdica que s’ha aconseguit a Catalunya.

5

Els parcs donen més visibilitat

El model dels parcs científics i tecnològics fou inventat fa més de 50 anys als Estats Units i ja és un model envellit. Un dels primers parcs dedicats a l’àmbit de la biomedicina fou el Research Triangle Park, situat a l’estat de Carolina del Nord, prop de la universitat que duu el mateix nom (UNC). Aquest parc fou inaugurat el 1959 i es va constituir en un factor crític en transformar el que llavors era el segon estat americà més pobre en una tecnòpolis (amb un dels creixements econòmics més ràpids del país) i en el tercer clúster de biotecnologia més gran de l’hemisferi occidental, després de Califòrnia i Massachusetts.

A Catalunya el model dels parcs ha ajudat a crear, en molt pocs anys, una massa crítica de personal científic i una infraestructura d’excel·lència de manera ordenada i en format de miniclústers molt més visibles. Relacionats amb la recerca biomèdica destaquen dos parcs complementaris: el Parc Científic (PCB) de la Universitat de Barcelona i el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) de la Universitat Pompeu Fabra. El PCB representa un model clàssic de parc, en el qual entitats de recerca pública (la mateixa Universitat de Barcelona o l’Institut de Recerca Biomèdica) es barregen amb empreses biotecnològiques, plataformes tecnològiques, una incubadora per a empreses derivades i centres d’R+D de la indústria farmacèutica. En paral·lel, des del PRBB s’han proposat innovacions al model clàssic de parc tot arriscant per crear amb gran èxit una incubadora


de centres públics dedicats a la recerca biomèdica. Sense la denominació de parc científic, el PRBB no hauria pogut participar en convocatòries estatals destinades a la creació d’in fraestructures dels parcs científics i tecnològics (préstecs reemborsables per a inversions) o per obtenir fons europeus FEDER. Amb els ajuts en forma de crèdits reemborsables, el PRBB ha pogut finançar un terç del cost total d’uns 120 milions d’euros, inclosos l’equi pament bàsic dels laboratoris, mobiliari i un dels estabularis més moderns d’Europa. Actualment el PRBB no rep subvencions i el seu model de negoci es basa principalment en els ingressos pels lloguers dels centres que ocupen la totalitat dels espais disponibles.

Amb el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i el Parc Científic, amb l’Institut de Recerca Biomèdica, Catalunya se situa molt millor per competir en les diverses lligues europees i internacionals de la ciència. Tot i que Espanya és el novè país econòmicament més desenvolupat del món, en ciència i innovació biomèdica encara es troba en l’onzena posició. Amb tot l’esforç que s’ha fet darrerament, encara estem jugant a la lliga de segona (o en els darrers llocs de la primera). El salt necessari per incorporarse o romandre a la lliga de primera és veritablement abismal i la competència cada cop és més forta. Per mantenirnos cal continuar demanant als responsables polítics tant continuïtat com més esforç en l’aposta feta per a l’R+D i la innovació.

6

El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB)

La inauguració del PRBB el maig de 2006 va posar fi a cinc anys de construcció i a un període d’uns vint anys treballant per bastir una infraestructura científica capaç de competir amb els millors centres europeus. En aquest sentit, el PRBB és un campus de producció intensiva de coneixement en l’àmbit de la biomedicina i de les ciències de la salut, un parc que destaca per la seva massa crítica, pel seu personal

investigador d’alt nivell i també pel seu caràcter internacional. El PRBB és un consorci que neix d’una iniciativa conjunta de la Generalitat de Catalunya (per mitjà dels departaments d’Universitats, Recerca i So cietat de la Informació, Salut i Economia), de l’Ajun tament de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Consisteix en una infraestructura científica que aplega diverses institucions i centres de recerca independents, així com diferents plataformes tecnològiques, tot plegat amb la finalitat d’assolir objectius científics de l’àmbit de la biomedicina i de les ciències de la salut. El PRBB proporciona una perspectiva actual i innovadora per tal de donar resposta a qüestions relatives a la biomedicina bàsica i clínica. Es disposa d’una massa crítica de diferents centres de recerca públics i plataformes tecnològiques, en un edifici excepcional de grans dimensions, al costat d’un hospital universitari. Són més de 1.300 persones repartides en 100 grups de recerca independents, que treballen conjuntament per assolir aquest repte. La sorprenent concentració de destacats investigadors d’alt nivell, que han treballat en els millors centres internacionals, atreu constantment nous talents de l’àmbit científic de tot el món (un 38% del personal científic del PRBB és estranger).

Quadre 1

Entitats que formen part del PRBB

NomAny de

constitució Personal

Institut de Recerca de l’Hospital del Mar (IMIM)

1985 413

Departament de Ciències Experimentals i de la Salut (UPF)

1998 301

Centre de Regulació Genòmica (CRG)

2000 392

Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB)

2005 60

Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL)

2006 103

Centre d’Imatge Molecular (CRC-CIM, IAT)

2002 4

Fundació Pasqual Maragall (FPM), Alzheimer Internacional

2008 10

Consorci PRBB 2005 40


El PRBB es presenta com una coalició interinstitucional en què els sis centres de recerca assagen una organització de caràcter cooperatiu. Una particularitat del PRBB és el fet que, un cop es travessa el control d’entrada de l’edifici, durant el dia i en horaris feiners els espais són oberts i compartits, qualsevol es pot desplaçar i entrar als laboratoris de cada centre sense restriccions. Al PRBB aquesta situació funciona així perquè hi ha molta confiança entre els centres més enllà que es trobin estretament coordinats entre si. La necessitat de fertilització encreuada entre les diferents disciplines de la biomedicina és quelcom que es porta a l’extrem al PRBB. L’arribada constant de nou talent científic procedent de països com Alemanya, Anglaterra o els Estats Units ens confirma que això és el que volen els investigadors. Els sis centres de recerca que formen part del PRBB són els següents.

L’IMIM (abans Institut Municipal d’Investigació Mèdica, ara Institut de Recerca de l’Hospital del Mar), dependent del Consorci Mar Parc de Salut (abans IMAS), ha desenvolupat durant els darrers vint anys una recerca competitiva orientada a la clínica i a la salut pública i ha format personal investigador altament qualificat en l’àmbit de la biomedicina i les ciències de la salut. És un centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Està format per més de 400 persones, entre el personal contractat i el col·laborador, amb una composició mixta d’inves tigadors de l’IMIM i investigadors clínics de centres del Parc de Salut Mar, especialment de l’Hospital del Mar, l’Hospital de l’Esperança i el Centre Fòrum. Una part important del seu pressupost prové de fons de finançament externs competitius, recursos que es gestionen a través de la Fundació IMIM. La seva recerca s’ organitza en cinc programes de caràcter multidisciplinari, al voltant dels eixos temàtics següents: Càncer, Epidemiologia i Salud Pública, Processos Inflamatoris i Cardiovasculars, Informàtica Biomèdica, i Neuropsicofarmacologia. El seu director és el doctor Miguel LópezBotet.

El Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra (CEXSUPF)

es va constituir a l’entorn de la posada en marxa dels estudis de biologia humana, l’any 1998. El CEXS ha estat pioner en la innovació educativa i en l’aposta pel projecte educatiu de Bolonya, l’Espai Europeu d’Ense nyament Superior (EEES). Actualment estan programats estudis de grau i de postgrau en les àrees de biologia, biotecnologia, bioinformàtica, salut i ciències medicosanitàries. El departament aporta al PRBB i al sistema d’R+D la seva extraordinària capacitat de formació de futurs investigadors a través del programa de doctorat en ciències de la salut i de la vida, amb un itinerari (Basic Biomedical Research, recerca biomèdica bàsica), realitzat en anglès i reconegut com a programa de doctorat de qualitat. El seu director és el doctor Francesc Posas.

El Centre de Regulació Genòmica (CRG) és un innovador centre de recerca bàsica creat el desembre de 2000 per iniciativa del llavors anomenat Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) de la Generalitat de Catalunya, després Departament d’Innovació, Universitats i Empresa (DIUE). El CRG es constitueix jurídicament com una fundació sense ànim de lucre i compta amb la participació de la Generalitat de Catalunya a través del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa i del Departament de Salut, així com de la Universitat Pompeu Fabra. Es tracta d’un centre únic a Espanya, basat en un model no funcionarial d’organització de la recerca, l’objectiu del qual és promoure la recerca bàsica en el camp de la biomedicina i, concretament, en els àmbits de la genòmica i de la proteòmica. El seu director és el doctor Miguel Beato.

El Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB) es va crear mitjançant un conveni de col·laboració científica entre el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII) del Ministeri de Sanitat i Consum, el 15 de juliol de 2004. Després de l’aprovació de la nova llei de reproducció assistida (el novembre de 2003) a Espanya es va fer possible investigar amb embrions humans congelats i amb les cèl·lules mare derivades d’aquests. El CMRB té la missió bàsica d’investigar amb cèl·lules mare embrionàries huma


nes, així com en diferents models animals, amb la finalitat de conèixer els mecanismes bàsics del desenvolupament inicial i de l’organogènesi. També assagen la possible aplicació de línies cel·lulars que es deriven de les cèl·lules mare a malalties en les quals hi ha pèrdua de cèl·lules i teixits (medicina regenerativa). El seu director és el doctor Juan Carlos Izpisúa.

Com afecta l’ambient en què vivim pel que fa al risc de patir malalties? Aquesta és la pregunta que esperona l’activitat del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL), una institució creada a finals de l’any 2005 amb la missió de promoure i desenvolupar la recerca epidemiològica avançada sobre els factors ambientals que afecten la salut humana, amb l’objectiu de facilitar la prevenció i el control dels seus efectes perjudicials. La recerca del CREAL se centra, sobretot, en l’estudi dels determinants ambientals de les malalties respiratòries, del càncer i dels efectes precoços dels contaminants ambientals en els primers anys de vida dels infants. El CREAL és una iniciativa conjunta de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM), la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Generalitat de Catalunya. Malgrat la seva recent constitució, aquest centre és l’hereu d’una llarga trajectòria en recerca epidemiològica ambiental fomentada inicialment per la Unitat de Recerca Respiratòria i Ambiental (URRA) de l’IMIM. El seu director és el doctor Josep M. Antó.

El Centre d’Imatge Molecular (IAT, CRCCIM) és una fundació sense ànim de lucre formada per la Corporació Sanitària CRC, l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària (IMAS) i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS). El seu objectiu principal consisteix a oferir serveis d’imatge molecular a empreses farmacèutiques i a la comunitat científica. Per desenvolupar aquesta tasca disposa d’un ciclotró (IBA Cyclone 18/9) amb bancs per a F18, C11, O15 i N13, una gran radiofarmàcia per al marcatge i el desenvolupament de radiotraçadors, un tomògraf d’emissió de positrons (Siemens ECAT EXACT HR+) i un tomògraf d’emissió de positrons per a animals de laboratori (Concorde Microsystems MicroPET R4). A

més, l’IAT ofereix serveis basats en altres modalitats d’imatge mèdica, com la ressonància magnètica, per a la qual cosa compta amb el grup d’investigadors del doctor Jesús Pujol, amb una àmplia experiència i un extens currículum científic. El seu director és el doctor Francisco Javier Fernández.

Ben recentment, des del PRBB s’està posant en marxa el nou projecte científic de la Fundació Pasqual Maragall (FPM). La FPM per a la recerca sobre l’Alzheimer va néixer l’abril de 2008 i donava resposta al compromís adquirit per Pasqual Maragall (exalcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat de Catalunya) en anunciar públicament que li havia estat diagnosticada aquesta malaltia. Dirigida pel doctor Jordi Camí, catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra, impulsor i també director del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), la fundació és una entitat privada sense ànim de lucre que té com a missió promoure, fomentar i donar suport a la recerca científica en l’àmbit de l’Alzheimer i de les malalties neurodegeneratives relacionades, de manera que la seva acció sigui decisiva en la prevenció, el tractament i la cura d’aques tes malalties.

7

Un equipament avançat per a la recerca

Entre els anys 2000 i 2009 el PRBB ha invertit més de 16 milions d’euros per a l’adequació dels espais de recerca, dels quals 7 milions s’han invertit en equipaments de l’estabulari i més de 9 milions, en equipaments per als laboratoris. La infraestructura inicial instal·lada al parc pel PRBB va representar una inversió, el 2005, de gairebé 5 milions d’euros. En tot cas, es va arranjar un total de 39.000 m2 de superfície útil adaptats per a l’activitat científica i oferts als centres amb l’equipament necessari per tal que poguessin reiniciar immediatament les seves activitats ordinà ries un cop finalitzat el seu trasllat al nou parc. Des d’un punt de vista global, tots els usuaris de la infraestructura treballen en l’àmbit de la recerca biomèdica: la meitat en laboratoris i l’altra mei


tat fent recerca en oficines. L’adequació dels espais s’ha fet de manera centralitzada i comuna, de manera que el PRBB ha pogut garantir que tots els investigadors estiguin treballant amb les mateixes condicions de qualitat. En qualsevol cas i pel que fa l’àmbit de la recerca biomèdica, el PRBB és un dels edificis singulars més grans dedicats a aquesta finalitat i algunes xifres ens ho confirmen. Entre 2006 i 2007 s’hi van instal·lar més de 3 quilòmetres linears de lleixes i taules de treball de laboratori, més de 90 campanes de gasos amb extractor en coberta i 174 aigüeres, per posar només alguns exemples.

La resta d’equipament dedicat a la recerca és propietat dels centres instal·lats al parc. Atès que es tracta d’una infraestructura d’avantguarda on treballen científics de tot el món i amb molt bona reputació, podem concloure que l’equipament general instal·lat als centres és comparable a altres centres de recerca del nord d’Europa o dels Estats Units. Destaquen equipaments com el ciclotró i tomògrafs per a imatges PET, una dotzena de microscopis avançats confocals valorats en 500.000 i 1.000.000 euros cadascun, uns quants FACS d’última generació, seqüenciadors d’ADN, així com alguns ultraseqüenciadors, entre altres equips (vegeu el quadre 2). Aquestes plataformes tecnològiques estan gestionades pels centres del PRBB i donen servei tant a les entitats del parc que les sol·li citen com a altres centres públics i privats d’R+D en biomedicina, en l’àmbit espanyol i europeu. Només l’equipament científic dels serveis del CRG ha comportat una inversió de 7,5 milions d’euros.

L’estabulari gestionat pel PRBB, amb una superfície de 4.500 m2, és un dels més grans d’Espanya i dels més moderns a Europa (vegeune l’estructura en el quadre 3). Aquesta instal·lació científica comprèn sis unitats independents però comunicades i gestionades sota una única direcció. El Comitè Ètic d’Experimentació Animal (CEEA) del PRBB té aprovats més de 200 procediments diferents i l’estabulari té actualment 200 usuaris interns i 17 d’externs. Des del mes de juny de 2010, aquest programa de cura i ús d’animals de laboratori té l’acreditació de l’Associació Internacional per a l’Avaluació i l’Acreditació de la Cura d’Animals de Laboratori (AAALAC). Es tracta de la màxima certificació internacional en aquest àmbit i significa un reconeixement a la qualitat del funcionament del centre que es tradueix en millors pràctiques i resultats de recerca. A part del PRBB, existeixen només uns altres quatre estabularis acreditats a Espanya, dos d’empreses privades (GlaxoSmithKline i Ferrer), el del CIC bioGune (País Basc) i el de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL). A Europa hi ha 54 centres acreditats en total, sobre tot d’empreses privades. L’acreditació demostra la responsabilitat i el compromís amb la cura humanitària dels animals i serveix als centres de recerca ubicats al parc com a reclam per atreure els millors i més brillants investigadors i professors, a més de facilitar acords amb empreses biotecnològiques i farmacèutiques que en la seva major part treballen exclusivament amb estabularis certificats per l’AAALAC.

Quadre 2

Selecció d’alguns serveis cientificotècnics existents als centres del PRBB

• Node coordinador del Centro Nacional de Genotipado (CEGEN) i dos ultraseqüenciadors al CRG

• Servei de proteòmica (CRG/UPF)

• Plataformes tecnològiques de microxips (IMIM i CRG)

• Servei de microscòpia avançada (CRG, UPF)

• Servei de citometria de flux (CRG, UPF)

• Node de l’Instituto Nacional de Bioinformática (INB) al CRG i la UPF

• Laboratori de control antidopatge (IMIM)

• Centre d’imatge molecular (PET - IAT)

• Unitat d’Assaigs Clínics en Fase I amb 12 llits (CAIBER, IMIM)


8

Les perspectives de futur del PRBB

En només tres anys de ple funcionament, el PRBB s’ha pogut posicionar com un dels nuclis de recerca biomèdica més dinàmics i potents del sud d’Europa. La seva massa crítica de 1.300 persones, amb un pressupost acumulat per a R+D d’apro ximadament 70 milions d’euros anuals, pot, ara mateix, competir amb els centres més reconeguts internacionalment. Queda pendent una millor in terconnexió amb l’activitat clínica de l’Hospital del Mar, la qual cosa es propiciarà a través de la coa lició d’Institut Sanitari que s’acredita a l’Instituto de Salud Carlos III.

L’estructura central del PRBB acompanya les necessitats dels científics, tot adaptant i modernitzant la seva infraestructura científica, i promou la relació i comunicació constant entre ells. El PRBB ho canalitza a través de la seva administració i implica els departaments de Serveis Generals, Informàtica i Economia i Finances. Les activitats de Comunicació i de Relacions Públiques continuen ajudant a crear una comunitat científica satisfeta i asseguren, a través de diferents eines de comunicació, la informació al públic general sobre els avenços científics i socials. El departament de Business Development (desenvolupament empresarial) connecta la ciència amb l’entorn industrial a través de la presència a fires i conferències del sector, l’acollida de delegacions amb representants

de l’àmbit biotecnològic i farmacològic de tot el món, entre altres activitats de comercialització del coneixement científic. Actualment existeixen tres projectes per tal d’assegurar el futur creixement. Per a projectes derivats sense laboratori, la UPF ha posat a la nostra disposició espais a l’estació de França per a despatxos. El 2009 ja s’hi va instal·lar Chemotargets, el primer derivat de l’entorn PRBB. A cinc anys vista, quan el nou edifici Icària projectat per la UPF estigui construït, tenim reservats uns 8.000 m2 per a projectes empresarials relacionats amb el PRBB i la incubadora Biobridge compartida entre l’àmbit biotecnològic i les humanitats. Per a una expansió més àmplia, s’ofereixen les infraestructures del districte tecnològic 22@.

9

Impulsos per a la recerca biomèdica

Per mitjà d’iniciatives com el PCB i el PRBB, dos parcs científics de grans dimensions, Catalunya s’ha pogut posicionar a una escala internacional. Ambdós han donat l’impuls necessari per a una recerca de qualitat i molt estretament vinculada a la recerca clínica als hospitals universitaris de gran reputació. Per a en Joan Guinovart, director de l’IRB,2 un punt fonamental va ser la progressiva internacionalització del sistema. “Els centres biomèdics catalans han es

2. Vegeu: <http://www.jordipujol.cat/es/cejp/monografic/214>

Quadre 3

Estructura tècnica de l’estabulari del PRBB

• Àrea d’animals aquàtics (peixos zebra i granotes d’ungles [Xenopus]).

• Zona barrera amb moderns microaïlladors per a animals lliures de gèrmens patògens (SPF) autoventilats. A més, té tres

laboratoris de suport.

• Àrea de transgènesi, amb grans laboratoris (250 m2) i tecnologies per a la generació de ratolins modificats genèticament.

• Àrea experimental, dotada de laboratoris per imatge in vivo, sales de comportament, quiròfans i irradiador.

• Estabulari de quarantena, amb els seus propis vestuaris d’accés, laboratori de rederivació per transferència embrionària, àrea

de rentat i esterilització i quatre sales de manteniment.

• Estabulari convencional, situat a l’edifici contigu del carrer Dr. Aiguader, 80, i connectat a través d’un túnel subterrani amb

l’edifici del PRBB. Té una superfície de 1.000 m2 per a estudis de neurofarmacologia i immunologia.


tat capaços de reclutar investigadors d’arreu del món. A alguns instituts el nombre d’estrangers gairebé iguala el de nacionals. Aquest és probablement l’atribut que determinarà l’èxit dels centres: la seva capacitat per crear, atreure i retenir talent, vingui d’on vingui. En aquest sentit cal destacar accions com el programa internacional de beques de doctorat en biomedicina patrocinat per “la Caixa” que ha permès atreure estudiants d’altíssim nivell de tot arreu. Cal no oblidar, però, que el talent viatja lliurement buscant les millors oportunitats i s’estableix allà on les troba. Per tant, és fonamental oferir unes condicions de treball que facin atractius els centres catalans […]”. “[…] Els centres catalans han tingut un gran èxit en les convocatòries del Consell Europeu de Recerca (ERC), clar indici de la seva competitivitat a nivell global. Cal remarcar que una part important dels projectes els han aconseguit aquells investigadors estrangers allotjats als nostres centres”. Segons Guinovart, “aquesta recerca puntera, de frontera, és precisament la que genera nous coneixements que es tradueixen en benestar econòmic i social. La investigació sobre les bases moleculars de les malalties i el funcionament de les cèl·lules ens portarà cap a nous tractaments, nous fàrmacs i noves eines de diagnosi, però el procés és inevitablement llarg. Sempre hi ha un retard entre el moment en què es descobreixen els conceptes bàsics i el moment en què aquests s’apliquen”.

10

La recerca de la indústria biomèdica

A Catalunya hi ha una indústria biomèdica innovadora que inclou les empreses diagnòstiques, farmacèutiques, biotecnològiques i sanitàries que efectivament desenvolupen i comercialitzen tecnologia prò pia; quedarien a part les empreses merament comercialitzadores/distribuïdores o les filials de multinacionals que enfoquen la seva recerca al posicionament de productes descoberts i desenvolupats per les seves empreses matriu. Tot i la crisi, el sector

biomèdic continua atraient capital públic i privat. Per a Luis Ruiz Ávila, director general de Janus Developments, això resulta particularment xocant quan s’examinen els grans indicadors de la indústria de desenvolupament de fàrmacs.3 “Si considerem que les empreses, els governs i les grans fundacions dediquen més de cent mil milions d’euros l’any a la recerca de noves medecines, sembla que el balanç d’entre 10 i 20 fàrmacs nous per any queda curt en relació amb l’esforç investigador. El fet és que desenvolupar nous fàrmacs és realment difícil. Resulta útil recordar que cent enginyers amb mil milions i quinze anys per davant poden dissenyar i produir amb certesa un nou model d’avió comercial, que fins i tot serà capaç de volar. En contraposició, cent científics amb mil milions i quinze anys per davant tenen una probabilitat inferior a l’1% d’obtenir un fàrmac nou. La indústria biomèdica, doncs, es mou en un entorn d’altíssim risc tècnic i financer, amb cicles de desenvolupament molt més llargs que cap altra indústria. La seva cadena de valor és per força molt complexa i permet l’encaix de molts models de negoci. Per simplificar, podem pensar que hi ha poques empreses totalment integrades, que poden descobrir, desenvolupar i comercialitzar un producte, i uns quants milers de petites empreses que funcionen realment com a indústria auxiliar i fan entrar en aquest eix central tots els elements necessaris per mantenir viva la productivitat de les grans multinacionals: hi ha empreses que descobreixen, empreses que desenvolupen la part preclínica, empreses que només fan assaigs clínics, empreses que comercialitzen, empreses que fabriquen, empreses que es dediquen a buscar noves eines per al diagnòstic, empreses que desenvolupen millors aparells per al seguiment dels malalts, etc. Tota la indústria biomèdica gira al voltant de l’enor me pols tractor de la salut humana […]. En qualsevol cas, la presència d’una excel·lent base científica en la recerca biomèdica és un element essencial de cara a tenir l’opció de crear un sector biotecnològic sostenible. És no

3. Vegeu: <http://www.jordipujol.cat/es/cejp/monografic/214>


més el primer pas. El muntatge d’un ecosistema funcional és un segon pas que Catalunya acaba d’iniciar […]”; els propers 5 o 10 anys ens diran si un sector biotecnològic amb grans empreses s’ha pogut establir a Catalunya.

11

El futur dels parcs científics

Sense treure mèrit al paper dels parcs científics per tal d’impulsar la recerca biomèdica a Barcelona, cal ser conscient dels canvis que també afecten aquest sistema. Durant 50 anys, l’estratègia per transformar ciència i tecnologia en creixement econòmic local passava per crear i consolidar els parcs científics amb les seves incubadores. La primera generació de parcs als Estats Units, Stanford Industrial Park a Califòrnia i Research Triangle Park a Carolina del Nord, és la d’uns models que han estat copiats centenars de vegades arreu del món. L’exitós parc tecnològic de Heidelberg també n’és un.

Aquest model clàssic de parcs i incubadores comença a mostrar la seva caducitat com a instrument capdavanter per al creixement econòmic. S’estan produint nous canvis estructurals en la manera en què es produeix la recerca científica i la innovació tecnològica, sorgeixen nous models de col·laboració, el talent s’agrupa a l’entorn de les plataformes tecnològiques. Les estratègies per a la generació de noves empreses de base tecnològica també s’adapten a un món completament en xarxa. L’Institute for the Future (IFTF) a Palo Alto, Califòrnia, ha identificat algunes tendències externes que desafiaran els models existents en els propers anys. Tots els experts estan d’acord quan afirmen que el segle xxi serà el de la biologia, una ciència que ja és completament global i requereix connexions a altres plataformes d’innovació. Els seus científics ja practiquen la cièn-cia 2.0. Això farà trontollar alguns fonaments científics com les revistes, patents i estructures de departaments d’universitats. Mentre que les administracions públiques al nord d’Europa, als Estats Units i a l’Àsia

afortunadament continuen donant suport econòmic a la recerca bàsica, les grans empreses sanitàries multinacionals estan reduint els seus departaments d’R+D al mínim per tal d’afavorir la innovació lleugera i oberta. Apareix una nova manera de connectar per a la innovació molt més oberta i flexible, basada en les relacions en xarxa, propiciadora d’iniciatives múltiples per a un mateix objectiu. L’IFTF recomana la creació, a nivell local, d’ecosistemes de coneixement. Són alguns dels clústers, perquè no estan limitats a un sector industrial i les empreses no són necessàriament les peces més importants. D’alguna manera, les empreses són la manera en què la xarxa expressa les seves idees sobre quines tecnologies haurien de ser desenvolupades comercialment. Això ja passa actualment a Silicon Valley. Si un grup de persones comença a experimentar amb una tecnologia nova, inevitablement una sèrie d’empreses apareixen per desenvoluparla més. Aquestes empreses neixen de l’eco sistema i no a l’ inrevés.

El repte de crear aquest tipus d’ecosistemes és enorme. A Catalunya ja existeixen experiències en aquesta direcció, com el 22@ o fins i tot el mateix PRBB, a una escala ben diferent. El que fa atractiu el PRBB no són l’edifici flotant amb vistes al mar ni l’equipament científic d’avantguarda que en molts casos supera les instal·lacions de centres alemanys, anglesos o americans. L’atractiu és la seva comunitat de residents que comparteix un espai completament obert i sense barreres. Aquesta comunitat està en condicions de convèncer un professor de Harvard per tal que emigri a Barcelona a fer recerca científica. És la comunitat el que preval i no el lloc. La comunitat actual del PRBB prové de 50 països diferents i la majoria dels científics líders té una carrera professional adquirida als millors centres de recerca fora d’Espanya. Aquest punt és crític, perquè afegeix una altra dimensió a la comunitat: les xarxes personals. Si es necessita un contacte, es té a San Diego, a Sydney, a Pequín i també a molts altres llocs. Moltes regions tenen dificultats a l’hora de mapar les seves xarxes disponibles dins de la seva comunitat. A la comunitat del PRBB, això existeix; només cal


examinar la llista d’autors en els més de 700 articles científics originals que es publiquen cada any des dels centres del PRBB, dels quals el 70% és fruit d’una col·laboració internacional.

El model clàssic de parcs científics s’ha de revisar perquè també evoluciona la manera de fer en les comunitats innovadores de l’àmbit biomèdic. Un focus de referència i d’atracció de talent internacional com el PRBB –on el 38% del personal investigador és estranger– és un bon node per a les noves xarxes que s’estableixen. Després es materialitzaran les valoritzacions i es desenvoluparan els productes;

cada cop és més global. El que encara no és global són les fonts de generació de nou coneixement científic; els grans esforços inversors es fan només en una desena de països del món. Les diferents iniciatives de recerca biomèdica a l’àrea metropolitana, agafades en conjunt, fan que Barcelona aspiri a convertirse en una ciutat on els innovadors trobin unes comunitats ideals. La constància i el compromís pel seu suport econòmic i la prioritat cap als centres d’excel·lència són cabdals per disposar de la massa crítica necessària i mantenir el protagonisme actual.

167Monogràfic

1

Introducció

El màxim exponent de les aplicacions industrials de la biotecnologia és el que s’anomena biotecnologia blanca o industrial (BI), i es podria definir com “el conjunt d’empreses que fabriquen industrialment substàncies químiques o béns d’equip i de consum usant eines biotecnològiques”. A tall d’exemple, algunes de les eines biotecnològiques que s’usen industrialment són els enzims, els microorganismes, les línies cel·lulars, les fermentacions, les matèries primeres d’origen renovable i els productes biodegra dables, entre altres. Amb l’ús d’aquestes eines s’aconsegueix que els processos de fabricació tinguin un impacte menor sobre el medi ambient, sense renunciar, però, a la seva eficàcia, prestacions o rendibilitat.

És tal la importància que s’està donant a la renovació tecnològica de sectors industrials madurs a través de la biotecnologia industrial en els països desenvolu

pats que, per exemple, la Comissió Europea a finals de l’any 2009 va incloure la BI en la publicació del pla d’acció Key Enabling Technologies (KET). La Comissió considera que les KET són les tecnologies més rellevants que permetran la reestructuració dels processos industrials necessaris per modernitzar la indústria de la UE. Per tant, la importància de la BI queda plenament reflectida en el fet que ha estat una de les cinc tecnologies seleccionades per la Comissió per a aquesta iniciativa. El propòsit de les KET és desenvolupar un pla d’acció amb mesures que eliminin els obstacles per al seu desenvolupament, aconseguir la plena explotació industrial de la recerca duta a terme i també assegurar la inversió en recerca, desenvolupament i innovació a Europa en aquest camp.

Una altra de les accions que revelen la rellevància de la BI per al futur de l’economia a Europa és el llançament del programa Lead Marked Initiative (LMI). Aquesta iniciativa de la Comissió Europea llançada recentment pretén posar les bases per crear un mercat potent de productes bio-based que sigui líder a escala mundial, a més vol ser el punt de partida que faci

Aplicacions de la biotecnologia en la indústria. Oportunitats per a la renovació de la indústria catalana

Josep Castells i BoliartPresident d’IUCT Corporation


possible la renovació de la indústria madura europea al mateix temps que esdevé la llavor d’un nou teixit industrial que tingui la BI com a base de la seva competitivitat. Dins del marc de l’LMI, el 20 d’octubre de 2009 la Comissió va aprovar la guia Taking bio-based from promise to market, document bàsic per implementar l’LMI.

Els EUA també han dissenyat una estratègia a llarg termini per a la BI, referent a la producció de productes i energia a partir de la biomassa, tal com s’indica en el quadre 1:

Quadre 1

Proporció de producció a partir de la biomassa

2001 2010 2020 2030

Generació energètica 2% 3% 4% 5%

Biocombustibles per a transport

0,5% 4% 10% 20%

Bioproductes 5% 12% 18% 25%

Entrant en termes més empresarials i tècnics, podem ressaltar que la definició de BI és prou àmplia perquè hi tinguin cabuda empreses que podríem trobar emmarcades en sectors industrials clàssics o madurs (químic, plàstic, química fina, tèxtil, calçat, quí mica de consum com detergència, carburants, alimentària, metal·lúrgica, distribució...) que utilitzen la BI, però generalment ningú no les identifica com a empreses biotecnològiques. Això és conseqüència del fet que la BI és clarament una eina i no tan sols una finalitat en si mateixa; tampoc no es pot considerar un sector, en canvi sí que és un conjunt d’empreses de sectors molt diversos que tenen un únic element en comú: l’ús d’eines biotecnològiques. Normalment, el fet d’utilitzar aquestes eines crea un tret diferencial respecte de les altres empreses del mateix sector, ja que gràcies a elles aconsegueixen desenvolupar i treure al mercat un producte o un procés que incorpora un factor d’innovació intrínsec important, amb la qual cosa guanyen nivells de competitivitat davant els seus competidors clàssics.

Per tant, darrerament s’està utilitzant la BI com un factor de renovació tecnològica de sectors clàssics i

molt madurs que tenen greus problemes de competitivitat amb els productors de països emergents. En incorporar aquesta renovació tecnològica, les empreses disposen de nous productes i processos patentables, millorats en eficiència econòmica i mediambiental, fet que permet guanyar competitivitat i mercat davant dels productors de zones en vies de desenvolupament. L’ús creixent de la BI en la renovació tecnològica d’empreses clàssiques permet que neixi un grup d’empreses centrades exclusivament en el desenvolupament de les eines, els productes biotecnològics i les noves tecnologies, que serveixen per donar servei a les empreses de sectors madurs que estan innovant en aquest camp.

2

Classificació de les empreses en el marc de la biotecnologia industrial

Algunes de les solucions que ha aportat la BI aconsegueixen millorar els processos o productes industrials en els aspectes econòmic, ambiental, energètic i d’accés als recursos naturals i socials. A continuació, en ressaltem alguns dels avantatges més destacats.

• Ús de matèries primeres renovables i, per tant, menor dependència del petroli o derivats.

• Aprofitament de residus agrícoles, forestals o industrials, que es revaloritzen.

• Reducció de l’ús de reactius, materials i solvents orgànics volàtils o tòxics.

• Reducció de la generació de residus i subproductes (tòxics), fet que comporta la disminució d’abocaments i residus industrials.

• Menor consum d’energia i, per tant, menors emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH).

• Substitució de fonts d’energia fòssil per fonts d’origen biològic, fet que també porta associat un descens en les emissions netes de GEH.

• Reducció de l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle d’entre 1 i 2,5 bilions de tones de CO2 per any fins al 2030.

169Monogràfic. Aplicacions de la biotecnologia en la indústria. Oportunitats per a la renovació de la indústria catalana

• Millores en el rendiment econòmic dels seus productes, amb la qual cosa es redueixen els costos de fabricació i s’aconsegueix una millora en la relació costbenefici.

• Avantatges econòmics derivats de la qualitat superior dels processos biotecnològics, s’estalvien costos adjacents d’emmagatzematge i tractament de residus, s’elimina la necessitat de prendre mesures mediambientals exigides per la legislació i s’ofereix accés a matèries primeres més barates.

La relació d’avantatges que presenta la BI per a la renovació de diversos sectors industrials la fa cada cop més atractiva a multitud d’empreses amb problemes i oportunitats molt diversos. Això té com a conseqüència la necessitat de plantejar un model de classificació de la BI en què es pugui identificar tota la diversitat d’actors que hi participen. Per aquest fet, la classificació proposada divideix la BI en tres branques principals, les quals no tenen un nombre fix de subbranques, sinó que aquestes branques van creixent a mesura que creixen el desenvolupament i la penetració que tenen en sectors madurs.

La separació en tres branques parteix del fet que, en existir un gran nombre d’empreses usuàries de la BI, a més d’aquestes empreses es genera un subsector específic que esdevé el cor de l’activitat; les empreses d’aquest subsector, que anomenarem proveïdores de BI, generen els productes que són estrictament biotecnològics. Aquestes companyies proveïdores són empreses especialitzades en la fabricació i comercia

lització d’enzims, de microorganismes o de línies cel·lulars; empreses especialitzades en la fabricació per a tercers mitjançant fermentació o biocatàlisi; empreses especialitzades en el desenvolupament de processos, productes i aplicacions; empreses d’R+D amb una part important de recerca per contracte (contract research); fabricants d’equips biotecnològics, i fabricants d’equips biotech, entre altres. Finalment, cal remarcar que hi ha una tercera branca que comprèn empreses que tant podríem considerar usuàries com proveïdores de BI.

3

Aplicacions industrials

La BI té una base d’aplicació tan àmplia que es fa molt difícil visualitzarne una estructura ordenada. Però sí que és molt clar el gran potencial d’aplicació que té, tant en sectors clàssics com en sectors emergents. Vegem, a continuació, uns quants exemples significatius de les principals branques que hem indicat en la classificació de la BI.

3.1

Productes químics de “gran tonatge” i productes indiferenciats (commodities)

Avui és possible produir mitjançant fermentació de matèries primeres renovables i barates (melasses, bagassos, midons i altres substrats rics en carbohi

Gràfic 1

Biotecnologia industrial. Empreses proveïdores de BI. Fabricació i comercialització d’enzims

Fabricació i comercialització d’enzimsFabricació i comercialització de microorganismesFabricació i comercialització de línies cel·lularsFabricació per a tercers per fermentació o biocatàlisiEmpreses d’R+D i recerca per contracteFabricació d’equips biotecnològicsFabricació d’equips biotech

BiocarburantsFabricants d’API i productes químics que utilitzen matèries primeres renovablesFabricants de monòmers i polímers

Fabricants tèxtilsFabricants d’API i productes químics per mitjà de biocatàlisi o fermentacióFabricants de bioplàsticsFabricants del sector paperTransformadors del sector alimentariFabricants de biomaterials

Empreses usuàries i proveïdores de BI

Biotecnologia industrial

Empreses proveïdores de BI Empreses usuàries de BI



drats) compostos que abans havien de ser extrets o sintetitzats químicament. Exemples emblemàtics en tecnologia alimentària són la vitamina C, l’àcid glutàmic o l’àcid cítric. També trobem altres productes que poden ser sintetitzats per microorganismes i dels quals actualment s’estudia la producció biotecnològica a escala industrial en substitució de la síntesi petroquímica, com ara l’àcid succínic o l’àcid adípic (precursor del niló). Destaquen també l’obtenció per fermentació d’àcid làctic (monòmer del PLA), amb 100.000 t/any; l’1,3propanodiol (monòmer de poliols), amb 90.000 t/any, i per mitjà de la biocatàlisi, de la poliacrilamida, amb 100.000 t/any.

3.2

Productes de química fina i d’especialitats químiques

Aquests productes es caracteritzen per l’alta especialització funcional. Aquests compostos sovint són molt complexos i requereixen molts passos de síntesi, la utilització de quantitats estequiomètriques de substrats i reactius, i passar per etapes de protecciódesprotecció de grups i l’ús de grans quantitats d’energia.

En contrast amb això, la biocatàlisi (catàlisi per mitjà d’agents biològics, que poden ser enzims o, fins i tot, microorganismes vius que realitzen tots els passos de conversió en el seu interior) sol tenir lloc a temperatures properes a la temperatura ambiental i, a més, té una elevada especificitat i selectivitat enantiomèrica.

Això permet desenvolupar processos molt més eficients i sostenibles a escala mediambiental i econòmica. Destaquem alguns exemples de la biosíntesi de productes complexos, tals com l’àcid maleic (intermediari en la síntesi de tints i altres compostos), els benzaldehids (d’utilitat en la fabricació de plàstics), diversos principis actius que requereixen resolucions enantiomèriques, síntesis d’API d’alt valor afegit directament per biocatàlisi, altres compostos quirals fabricats biotecnològicament, com l’aspartam (edulcorant), l’àcid eritòrbic (antioxidant) o diversos aminoàcids com la Llisina (utilitzats com a complement nutricional en pinsos).

3.3

Enzims

Els enzims s’han convertit en un dels productes principals de la biotecnologia industrial, hi ha empreses que es dediquen exclusivament a produirlos i comercialitzarlos. Els enzims són compostos de naturalesa proteica i són els responsables de la biocatàlisi.

Gràcies a ells, reaccions bioquímiques que requeririen altes temperatures, excés de substrats o presència de dissolvents complexos es porten a terme a temperatures properes a la temperatura ambiental (entre 25ºC i 42ºC), en medis aquosos, normalment no tòxics, i d’una manera summament específica i selectiva.

Es van començar a utilitzar en la indústria en la dè cada dels anys vuitanta del segle passat, quan es van introduir com a agents blanquejadors i desgreixadors en els detergents, fet que va contribuir a reduir la quantitat d’agents tensioactius (surfactants) artificials que s’hi utilitzaven, molt perjudicials per al medi ambient.

Avui hi ha més de 150 enzims d’ús comercial, d’aplicació en tots els sectors de la indústria, com són els següents.

• Sector alimentari. Del llarguíssim catàleg d’aplicacions, destaquen les pectinases per eliminar la polpa dels sucs, les transaminases com a agents compactadors en el processat de carns, les amilases com a milloradors de la massa panària o les galactosidases per a l’obtenció de productes làctics deslactosats.

• Sector tèxtil. En aquest sector el gran impacte el tenen les cel·lulases, atès que actuen com a substituts del rentat “a la pedra”, les laccases i catalases per a processos de blanquejat, les pectinases per al pretractament del cotó o les proteases per a l’adobament de pells, entre altres.

• Sector paperer: elaboració de paper. En aquest procés d’alt tonatge destaquen els productes o processos de gran impacte, com són les laccases i xilanases, per al blanquejat de la polpa de paper.

• Empreses diverses. En aquest punt destaquem les indústries relacionades amb l’obtenció i la purifi


cació dels enzims, que desenvolupen microorganismes modificats genèticament que permeten produir i excretar enzims a alts ritmes de producció, amb la qual cosa s’abarateix el procés. Atès que actualment es coneixen més de 3.000 enzims diferents, el camp de desenvolupament de la biocatàlisi a escala industrial està, sens cap dubte, obert. A més, l’aplicació de tècniques modernes d’enginyeria bioquímica permet dissenyar enzims “a la carta” amb més activitat que els naturals, o bé amb capacitat per degradar nous substrats o generar nous productes no naturals.

També es poden destacar altres tipus d’indústries, com les del midó, que tracten grans tonatges d’aquest producte, o la indústria de la detergència esmentada al principi del capítol.

3.4

Biocombustibles

Els anomenats biocombustibles o biocarburants són, juntament amb els enzims, les grans estrelles de la biotecnologia industrial. Un biocombustible és un combustible per a motors d’explosió o combustió que s’elabora a partir de matèria primera d’origen biològic o renovable (principalment vegetal).

Els biocombustibles actuals en el mercat, anomenats de primera generació, són dos, el bioetanol (emprat per a motors de benzina) i el biodièsel (emprat per a motors dièsel). Aquest tipus de combustibles té un gran inconvenient: s’empren llavors vegetals, que coincideixen amb les que es destinen a l’alimentació, i la seva cadena de producció completa requereix l’ús de fertilitzants, pesticides i maquinària agrícola, fet que provoca emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, la qual cosa fa disminuir el balanç net d’estalvi respecte dels combustibles tradicionals; a més, hi ha competència per aquesta matèria primera entre el mercat alimentari i el mercat industrial.

La utilització de matèries primeres alternatives a les pròpies de la cadena alimentària per a la fabricació de biocarburants és fonamental per passar de biocar

burants de primera generació a biocarburants de segona generació.

Els biocombustibles de segona generació s’obtenen a partir de residus agraris, residus forestals o residus in dustrials biodegradables. El gran avantatge d’aquesta nova generació de biocarburants rau en l’aprofitament més gran de la biomassa, fet que minimitza els problemes de competència amb l’ús de matèries primeres alimentàries. Els projectes més avantguardistes fins i tot es plantegen utilitzar residus urbans com a font de carboni. Això farà augmentar l’estalvi net d’emissions respecte dels combustibles convencionals en més d’un 90%.

• Bioetanol de segona generació. Serà una realitat a escala industrial l’any 2012, gràcies a l’obtenció del bioetanol a partir de material lignocel·lulòsic, basat en una combinació d’enzims optimitzats i microorganismes modificats genèticament.

• Biodièsel de segona generació. Ja hi ha noves tecnologies per a la fabricació de biodièsel a partir de fonts alternatives de carboni, com la glicerina (subproducte de l’actual indústria del biodièsel) o biomassa de diferents tipus, que conferiran la segona generació de biodièsel. També s’està treballant en la incorporació d’enzims per al procés d’esterificació i a més es busquen alternatives per evitar la utilització de metanol. Els avenços que trigaran més a industrialitzarse, pel seu alt cost de producció, fan referència a les noves fonts d’olis no alimentaris (microalgues o Jatropha).

• Biocombustibles no usats en l’automoció. El biogàs és un hidrocarbur gasificat procedent de la descomposició de matèria orgànica d’origen biològic. El biocombustible procedent de la biomassa de diversos orígens, convenientment triturada i seca, constitueix un excel·lent combustible per a llars i indústries. També hi ha els biocombustibles per gasificació, piròlisi o carbonització de la biomassa residual.

3.5

Biomaterials

Els materials sintetitzats a partir de material biològic o utilitzant metodologies basades en sistemes biolò


gics (els anomenats biomaterials) són, potser, els productes més nous de la biotecnologia industrial, i en els quals hi ha més camp obert per a la investigació i l’experimentació.

Es tracta de materials aptes per a diverses aplicacions (des de construcció fins a la indústria de joguines) que poden substituir els plàstics i altres materials derivats del petroli, i mantenirne, i sovint millorarne, les característiques i prestacions. Els biomaterials més desenvolupats fins al moment són polímers produïts per microorganismes o plantes, o derivats d’aquests microorganismes, com a alternativa als plàstics.

3.5.1

Els bioplàstics

Tenen propietats similars a les dels plàstics convencionals. Són totalment biodegradables, poden ser fàcilment descompostos per bacteris, tant en el sòl com en l’aigua, i generen fins a un 80% menys d’emissions de gasos tòxics en el seu procés de fabricació.

D’una banda, tenim bioplàstics obtinguts com a polímers biològics, com els fabricats a base de midó de blat de moro, o el polihidroxibutirat sintetitzat per certs bacteris a partir de la glucosa. Una altra aproximació consisteix a sintetitzar els monòmers mitjançant processos biològics de transformació de matèries primeres renovables, per mitjà de bacteris genèticament modificats, per obtenir químicament polímers com l’àcid hidroxipropanoic, l’àcid polilàctic o el polímer derivat de l’1,3propanodiol (usats industrialment en processos tan diferents com l’elaboració d’envasos o la fabricació d’automòbils).

Alguns casos comercials d’èxit, primer com a productors de polímers i en segon terme com a aplicacions industrials dels bioplàstics, són els següents:

• Polímers: NatureWorks, líder mundial en producció de plàstics biodegradables com l’àcid polilàctic (PLA) extret de la dextrosa de blat de moro (usat en capes de segellat tèrmic, etiquetes i bosses de transport); Novamont Bioplàstic MaterBi, obtingut a partir de midons de blat de moro, blat i patata (usat en escumes, productes d’higiene, joguines

ecològiques i pneumàtics); BASF Ecoflex®, producte basat en midó de blat de moro, patata i PLA.

• Aplicacions: Nestlé Resina, creada a partir de midó (utilitzada en safates per a l’empaquetat de xocolata); Mitsubishi i Sony tenen una carcassa per a Walkman; Motorola disposa d’una coberta per a telèfons mòbils; Pioneer, Sony i Sanyo han creat discos d’emmagatzematge; Fujitsu, HewlettPackard i NET han creat carcasses d’ordinador.

3.5.2

Altres biomaterials

Les fibres tèxtils a base de seda d’aranya (un dels materials més resistents, flexibles i lleugers que es coneixen) ja són una realitat en els laboratoris de més d’una empresa de base biotecnològica. Hi ha cucs de seda transgènics la seda dels quals s’assembla a la de l’aranya i, fins i tot, cabres que produeixen la proteïna d’aquesta seda en la seva llet.

4

Impacte econòmic de la biotecnologia industrial

La biotecnologia industrial està exercint un impacte creixent en molts sectors industrials usuaris i es preveu que en el futur aquest impacte serà força més gran. En el gràfic 2, extret de l’informe Asebio 2010, s’ob serva clarament el nombre creixent d’empreses amb activitat biotecnològica. En aquest informe se separen les empreses purament biotech de les empreses usuàries, que són molt més nombroses, fins a representar una relació d’1 a 3. En l’apartat d’empreses purament biotech s’inclouen empreses de totes les àrees biotecnològiques (vermella, verda, blanca...), de les quals tan sols el 13% serien de BI, mentre que en l’apar tat d’empreses usuàries gairebé el 100% són de BI.

Per fernos una idea de la incidència en el mercat dels productes biotecnològics, podem donar algunes xifres:


• La producció de compostos químics derivats de la biotecnologia el 2002 ja era de més de 2,7 milions de tones. El 2005 el valor de mercat d’aquests compostos es va xifrar en 50.000 M€, quantitat que equival a un 7% de la producció total, i s’espera que el 2010 superi els 80.000 M€ (el 10% de la producció).

• Els bioplàstics, tot i ser un sector poc madur, tampoc queden enrere. Actualment es produeixen 10.000 tones anuals d’acrilamida emprant catàlisi enzimàtica en lloc de química, 28.800 tones d’àcid polilàctic i unes 90.000 tones de polímers derivats de l’1,3propanodiol. La capacitat productiva instal·lada de bioplàstics ha mantingut una evolució espectacular en els darrers anys, com es pot observar en el gràfic 3: el 1990 teníem producció negligible; el 1995, prop d’unes 15.000 t/any; el 2000, unes 50.000 t/any; el 2002, unes 260.000 t/any, quantitat que s’ha estabilitzat fins al 2005 en unes 280.000 t/any, i que ha passat a tenir un creixement espectacular amb la pujada del petroli en el període 20062008 fins a les 510.000 t/any. Per al 2010 s’estima un increment de més de 875.000 t/any.

Tampoc és gens menyspreable l’impacte econòmic de les empreses purament biotecnològiques o agrupades com a proveïdores de biotecnologia industrial:

• El valor afegit brut de la producció i de les aplicacions industrials dels enzims va ascendir el 2005 a 685 M€ només a la Unió Europea (Europa és líder mundial en la producció d’enzims d’ús industrial, amb quasi un 80% de la producció total).

• A escala mundial, el 2002 el bioetanol (la producció del qual és molt majoritària davant la del biodièsel) va arribar a una producció de 26 milions de tones i el valor de mercat de tots els biocombustibles el 2005 era de 14.000 M€. A partir del 2005 el biodièsel guanya protagonisme, el 2008 a l’Estat espanyol ja es van consumir prop de 600.000 t de biodièsel i s’estima que per a l’any 2010 hi haurà una necessitat de 2 milions de t. Les reglamentacions previstes estableixen valors

mínims d’utilització de biocombustibles, a la UE s’espera una substitució del 10% del total de combustibles el 2020, cosa que ens portaria a una xi fra de més de 4 milions de t en aquell any.

Si bé és cert que tots els aspectes comentats fan preveure un futur prometedor per a la biotecnologia industrial, no hem d’oblidar que es tracta d’una tecnologia relativament jove que ha de competir amb un model industrial basat en el petroli, el qual ha tingut quasi un segle d’evolució i millora. La fabricació de biocombustibles o bioplàstics no és, ara com ara, un

Gràfic 2

Evolució del nombre d’empreses amb activitat biotecnològica

2005 2006 2007 2008

120

211257

305

477

659

764

9421.000

800

600

400

200

0

Empreses biotech Empreses usuàries

Gràfic 3

Capacitat productiva de bioplàstics instal·lada (t/any)

1990 1995 2000 2002 2005 2008 2010

1.000.000

800.000

600.000

400.000

200.000

0


procés barat si es compara amb el seu equivalent petroquímic. Els progressos en ciència i tecnologia aniran aportant solucions als problemes tècnics existents, a més de noves aplicacions industrials per als processos biològics. Per tant, per garantir l’èxit de la biotecnologia industrial és fonamental una aposta decidida per l’R+D.

5

Situació i impacte empresarial de la BI a Catalunya respecte de l’Estat espanyol

Partim de la base que acadèmicament a Catalunya estem en una molt bona posició i que l’oferta de professionals que es formen a Catalunya actualment és suficient per a les necessitats actuals del teixit empresarial català i suficient per absorbir qualsevol creixement previsible de futur. En l’àmbit universitari hi ha diverses universitats que imparteixen el grau de biotecnologia (amb notes de tall força altes), el grau de bioquímica, el grau de química i el grau de biologia, que són els estudis imprescindibles per disposar de professionals de base ben formats; a més també s’ofereixen diversos màsters científics, tant d’univer sitats com de centres d’especialització, que proporcionen una qualificació molt alta al personal.

D’altra banda, també disposem de títols professionals de grau mitjà i grau superior de les famílies professionals de química i sanitat, que tenen la qualitat suficient per cobrir la demanda actual d’aquest sector; en canvi, és probable que si es produeix el creixement del teixit empresarial biotecnològic català previst en els anys vinents aquesta oferta de formació professional sigui clarament insuficient.

A més, la investigació de base que es desenvolupa en l’àmbit acadèmic, tant en les universitats públiques com en les universitats privades i també en els instituts de recerca com el mateix CSIC, és d’un nivell extraordinari i cal mantenirlo. Però el problema no és potenciar més aquesta recerca de qualitat, sinó trobar la manera de transvasar aquest coneixement a la societat,

cosa que tan sols s’aconsegueix a través de les empreses que transformen els coneixements en productes i processos industrials. Com el seu propi nom indica, la biotecnologia industrial és de naturalesa industrial i per al seu desenvolupament cal, sens dubte, potenciar la innovació identificada per les empreses i que resolen elles mateixes, innovació que conclou amb la seva implantació empresarial i que incorpora els productes innovadors al mercat.

Analitzem, doncs, l’estat empresarial a Catalunya i les possibilitats de futur que això representa. La primera consideració és que si en un territori com Catalunya hi ha un nucli significatiu d’empreses proveïdores de biotecnologia industrial, automàticament es generen oportunitats en el grup d’empreses usuàries de la BI gràcies a les sinergies possibles, i això permet que es conformi un grup creixent d’empreses usuàries al voltant d’aquest mateix territori.

L’existència d’una base industrial multisectorial madura i forta en el territori és un factor clau perquè es produeixi efectivament aquesta reacció en cadena en BI que promou un efecte multiplicador en el desenvolupament industrial d’aquell territori. Aquest punt és una realitat molt clara a Catalunya, que esdevé la primera zona industrial de l’Estat, amb la qual cosa ja hi ha una de les bases necessàries per crear un subsector de BI potent.

L’altre factor cabdal per al desenvolupament de la BI en l’àmbit d’empreses usuàries és determinar el grau de penetració i rellevància de les empreses proveïdores de BI. En aquest punt a Catalunya ens trobem amb una situació de partida bona però millorable pel que fa a la dimensió de les empreses d’algunes àrees.

Fruit d’aquesta conjuntura apareix el lideratge de Catalunya en la distribució geogràfica del nombre d’empreses que tenen alguna activitat en biotecnologia, amb una quota de gairebé el 22% del total d’empreses de l’Estat. A Catalunya la segueix Madrid, a 5 punts de distància, que ocupa la segona posició de l’Estat espanyol. El repartiment entre totes les comunitats es pot observar en el gràfic 4, extret de l’informe Asebio 2010.


6

Empreses catalanes proveïdores de BI

Les empreses catalanes més innovadores i que tenen més projecció les podem localitzar en els grups de biotecnologia industrial i de biocombustibles de l’As sociació Empresarial Estatal de Biotecnologia, Asebio. Representen el 15% de les empreses d’aquests grups, tot i que hi podríem afegir un petit grup d’em preses catalanes que tenen activitat molt rellevant en el camp de la BI, però no estan presents en aquests grups. Això ens portaria a una xifra superior al 38% d’empreses catalanes respecte del total de 44 empreses identificades a tot l’Estat. A continuació destaquem les especialitats d’algunes d’aquestes empreses:

• Empreses amb una important capacitat de fermentació o biocatàlisi industrial (Laboratorios Calier, Sandoz, Purac, Laboratorios Leti i BioIbérica), sumades als fabricants d’enzims, microorganismes i altres productes biològics (Biocon, Biocontrol Technologies i GPPharm).

• Empreses d’R+D+I que es dediquen al desenvolupament de processos de biosíntesi fins a l’escala pilot (Arquebio, Bioingenium i IUCT); també cal destacar una planta pilot oberta a fer projectes d’escalat com a servei a les empreses (UAB), i a

més tots els grups universitaris de reconegut prestigi que fan projectes d’R+D en aquest camp (UAB, UB, CSIC, UdL, UVic i URL, alguns dels grups d’aquests centres han fet el pas de crear empreses derivades o spin-off, en fase inicial, com Bioglane, per al desenvolupament d’enzims).

• Empreses fabricants i desenvolupadores d’equips, reactius, reactius cel·lulars i materials biotecnològics (Biokit, Roche, Advancell, Biosystems, Microbial sistemes i aplicacions analítiques, Proglutamic).

• Empreses que dissenyen i fabriquen equipament biotecnològic (Grifols Engineering, Telstar Projects, Hexascreen i Cognis).

• Empreses que desenvolupen matèries primeres renovables o els seus derivats per fabricar biocombustibles o altres productes industrials (Agrasys, Era Biotech i IUCT).

• Empreses fabricants de biodièsel; tot i la gran quantitat de grans projectes industrials de biocarburants que s’han plantejat a Catalunya els darrers anys, tan sols hi ha en funcionament tres plantes petites o mitjanes a Catalunya: Stocks del Vallès, que fabrica biodièsel (FAME) utilitzant només olis vegetals reciclats i greixos animals; Bionet Europa, SL, que utilitza més del 60% d’olis de cuina reciclats, i Trans portes Ceferino Martínez, SA, que, amb l’objec tiu de reduir la dependència energè tica

Gràfic 4

Distribució de les empreses amb activitat biotech el 200822%

20%

18%

16%

14%

12%

10%

8%

6%

4%

2%

0%

21,97%

17,41%

12,74%

8,46% 8,28% 7,32%

6,26%

2,97% 2,88% 2,34% 2,34% 2,02% 1,27% 1,17% 0,96% 0,96% 0,53%

Castella-la Manxa

Catalunya Madrid Anda-lusia

València PaísBasc

Galícia Castellai Lleó

Aragó Navarra Múrcia Canàries Astúries LaRioja

Balears Extre-madura

Cantàbria


del gasoil convencional, utilitza el biodièsel obtingut per la planta pròpia per a la seva flota de transport. Aquestes plantes catalanes, pel fet que tracten amb sectors captius o utilitzen olis reciclats, han estat de les poques plantes industrials que han mantingut la competitivitat i la producció de biodièsel a l’Estat durant els darrers tres anys de crisi d’aquest sector, arran de l’entrada crei xent de biodièsel americà doblement subvencionat.

Finalment, cal comentar un fet rellevant, com és la consecució del primer biodièsel de segona generació patentat internacionalment, descobert per una empresa catalana, IUCT.

7

Empreses usuàries de biotecnologia

És molt complex fer un seguiment exhaustiu de l’ús de la BI en les empreses, atesa la seva dispersió en multitud de sectors i el fet que en molts casos les empreses no fan difusió de la implantació de la BI en els seus processos, ja que s’interpreta com a secret industrial. Però sí que podem fer un recull de la incidència de la BI en diversos sectors industrials catalans.

• Els sectors agroalimentari, tèxtil, de la pell i el calçat utilitzen enzims i microorganismes per millorar els productes que es basen en una fermentació per a la producció, com per exemple els subsectors vinícola, del pa, làctic, cerveser, etc. Actualment se’n produeix una utilització generalitzada en les empreses del sector.

• Les empreses de química de consum estan iniciant el camí d’introduir productes amb components de BI, com ara detergents enzimàtics, productes per a bioremediació de vessaments, llevataques...

• També en el sector químic es comença a utilitzar la BI per millorar els processos de síntesi i gua nyar eficiència; les empreses de química fina són les que tenen un nombre més elevat d’aquests processos.

• En el sector químic, amb l’experiència prèvia d’introduir millores biotecnològiques en els pro

cessos de fabricació, es comencen a fer inversions importants per desenvolupar productes o línies de productes nous basats en la BI.

8

Conclusions

A Catalunya tenim uns recursos humans preparats per a les necessitats de la BI, amb una estructura formativa tant a escala universitària com professional adequada, amb suficient oferta i de bona qualitat. Tan sols cal concloure que si el sector biotecnològic creix caldrà reforçar el volum de tècnics amb formació professional.

Pel que fa a la recerca i el desenvolupament acadèmic, s’observa l’elevada qualitat que té, però també la insuficient transformació del coneixement en productes industrials que traslladin aquest coneixement al mercat; per tant, és important l’aparició de centres i empreses tecnològiques que potenciïn aquests coneixements aplicats a la indústria.

La via més clara per resoldre aquest dèficit és impulsar la creació del nombre més gran possible d’empreses derivades (spin-off ), de manera que siguin aquestes empreses les que aconsegueixin aquest creixement de la BI. Per tal que això sigui viable, cal que hi hagi empreses de capital risc que estiguin especialitzades en biotecnologia industrial, cosa que és totalment inexistent avui dia. La inversió de capital risc a Catalunya en BI ha estat pràcticament nul·la els darrers tres anys, també cal remarcar que la diversitat del capital risc hauria de permetre fer front a totes les rondes de finançament: llavor, creixement, expansió i sortida a borsa.

La capacitat d’innovació i financera de les empreses catalanes clàssiques és clarament limitada i per tant insuficient per poder finançar el gran volum de coneixement aplicat que cal desenvolupar i transformar en productes i processos industrials. Així doncs, calen eines innovadores per finançar la recerca i innovació directa de les empreses, i la seva gran inversió industrial posterior.


A Catalunya hi ha una bona base d’empreses proveïdores de BI i també és la zona de l’Estat on més es concentra la indústria tradicional. Pel que fa a aquests dos factors, que són crucials en el desenvolupament d’un sector potent d’empreses usuàries de la BI, Catalunya els compleix clarament, per tant, podem pensar que a mitjà termini hi haurà un fort creixement dels usuaris de BI. Per tal que aquest creixement sigui com més gran millor, cal un clar suport de les administracions als processos d’innovació de les mateixes empreses, també és imprescindible l’accés de les empreses madures al capital risc, per poderhi introduir l’ús de la BI amb garanties.

9

Bibliografia

AGuilerA, J.; eSteVez, C. “La biotecnología industrial: una realidad hoy, una necesidad mañana”. Biotech Ma-gazine. Novembredesembre de 2008, 3442.

Annual Report June 2009-June 2010, editat per EUROPABIO The European Association for Bioindustries. Disponible a: <www.europabio.org>.

Building a Bio-based Economy for Europe in 2020 (col·l. Policy Guide), editat per EUROPABIO The European

Association for Bioindustries. Disponible a: <www.europabio.org>.

cAStellS, J. “La biotecnologia industrial (blanca): oportunitats de negoci a Catalunya”. Informe Biocat sobre l’estat de la biotecnologia, la biomedicina i les tecnologies mèdiques a Catalunya 2009, editat per BIOCAT. Desembre de 2009, 5964.

Europe 2020 and Biotechnology. Creating a competitive, connected and greener economy, editat per EUROPABIO The European Association for Bioindustries. Disponible a: <www.europabio.org>.

How industrial biotechnology can tackle climate change, editat per EUROPABIO The European Association for Bioindustries. Desembre de 2008 (rev 09). Disponible a: <www.europabio.org>.

Industrial or White Biotechnology. A driver of sustainable growth in Europe, editat per EUROPABIO i ESAB per a la plataforma SUSCHEM. Disponible a: <www.europabio.org>.

Informe anual ASEBIO 2009, editat per l’Asociación Española de Empresas Biotecnológicas (ASEBIO). Juny de 2010.

179Monogràfic

Biotecnologia ambiental. Aplicacions biotecnològiques en la millora del medi ambient

Anicet R. BlanchUniversitat de Barcelona

1

La biotecnologia i el medi ambient

El manteniment i la preservació dels recursos naturals que alhora faciliten el desenvolupament de les diverses activitats humanes en les societats desenvolupades han esdevingut un dels reptes més importants del segle xxi. Aquesta gestió del medi ambient, degudament coordinada i complementària del desenvolupament social, l’entenem i definim actualment com a sostenibilitat. Aquest nou i complex con cepte econòmic, social i ecològic entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient s’ha anat consolidant progressivament com una demanda social imperativa.

Al mateix temps, el gran desenvolupament científic i tecnològic, particularment en l’àmbit de les ciències de la vida, que s’ha donat des dels anys cinquanta del segle passat, ens ha permès aplicar principis científics i d’enginyeria a la transformació de materials per acció d’agents biològics (microorganis

mes, enzims, cèl·lules d’animals o de plantes, principalment) amb la finalitat de proveir la nostra societat de béns i serveis. Actualment ens referim al conjunt d’aquests tipus d’activitats humanes amb el terme biotecnologia. Hi ha diferents activitats biotecnològiques que ens estan aportant noves eines metodològiques per tal de poder respondre a aquest repte d’un desenvolupament socioeconòmic sostenible, respectuós amb el medi ambient i la preservació dels recursos naturals. Així, definim la biotecnologia ambiental com el conjunt d’activitats tecnològiques que ens permeten comprendre i gestionar els sistemes biològics (principalment els sistemes microbians) en el medi ambient per tal de proveir la societat de productes i serveis.

El desenvolupament de la biotecnologia ambiental continua depenent en gran part dels avenços de diferents àrees científiques així com del coneixement dels materials, però ha anat adquirint en els darrers anys un paper destacat entre les diferents activitats de la biotecnologia. Aquest fet resulta entenedor si tenim en compte que dintre de les necessitats determinades


per la sostenibilitat hi trobem dos recursos que han esdevingut els principals reptes del segle xxi: l’aigua i l’energia.

En les nostres societats, disposar d’aigua adient que s’ajusti als diferents usos i demandes de les activitats humanes presenta de manera inherent un compromís de qualitat, que comporta sovint diferents tractaments per eliminar o mitigar riscos sanitaris i millorar les característiques organolèptiques de l’aigua. Aquest proveïment s’ha de realitzar de manera contínua i sostenible. Això comporta que cal assegurar el retorn de l’aigua usada a la natura mantenint uns nivells de qualitat sanitària i ecològica que ens permetin una protecció de la salut humana i un impacte limitat o controlat en els ecosistemes naturals. S’estima que actualment hi ha al voltant d’un 20% de la població humana que no disposa d’un proveïment d’aigua de qualitat i quasi un 40% que no disposa de sistemes de sanejament acceptables. Per tant, el subministrament i el sanejament de l’aigua tenen un protagonisme important dintre de les aplicacions biotecnològiques en el medi ambient.

Els requeriments energètics són necessaris en els diferents àmbits de les activitats humanes, tant les domèstiques com les industrials, agrícoles i ramaderes, o les relacionades amb el lleure o els serveis. La disponibilitat d’energia és una necessitat determinant per al funcionament de les societats desenvolupades. L’increment de la població mundial i una millor qualitat de vida per a un nombre més gran d’humans en el darrer segle ens han situat davant d’un escenari de crisi energètica global. Aquests dos aspectes han fet que en les darreres dècades la utilització de fonts energètiques fòssils s’hagi accelerat i, atesa la seva disponibilitat limitada i el plantejament de sostenibilitat abans indicat, ens enfrontem a un imminent repte tecnològic: la disponibilitat de fonts energètiques renovables i que veritablement resultin alternatives. La biotecnologia ambiental pot contribuir en part al desenvolupament de processos que ens permetin disposar de fonts energètiques renovables –principalment biomassa i energia solar– que hauran d’esdevenir reserves energètiques útils. Aquestes bioenergies renovables

poden ser una contribució important per alleugerir una crisi energètica global, però sobretot presenten interès perquè pretenen produir energia a partir de recursos renovables sense una emissió neta de diòxid de carboni. Els desenvolupaments de mètodes més destacables s’estan fent tot estudiant processos alternatius de producció d’electricitat.

Ara bé, les aportacions de la biotecnologia ambiental a la gestió del medi ambient tenen implicacions científiques i tecnològiques que van més enllà del proveïment de millores tecnològiques als recursos i la gestió de l’energia i l’aigua. Hi ha una estreta relació entre els avenços científics i metodològics de l’ecologia microbiana i els progressos que s’estan fent en la biotecnologia ambiental, tant des del punt de vista de les bases científiques conceptuals, els avantatges i les limitacions de les metodologies tradicionals i les noves aproximacions moleculars, com en les activitats humanes a les quals es poden aplicar els seus nous coneixements.

2

Àmbits d’actuació de la biotecnologia ambiental

Els àmbits d’actuació de la biotecnologia ambiental es relacionen amb la gestió del medi ambient i/o amb l’aprofitament dels recursos naturals. Les diferents accions es realitzen en els sistemes biològics amb un objectiu final de prevenir, mitigar o eliminar la presència de compostos contaminants en el medi ambient (Blanch, 2007). Evidentment es poden utilitzar, en certs casos, altres eines tecnològiques, com poden ser tractaments de tipus físic o químic, però hi ha un avantatge diferencial en la utilització de tractaments biològics viables, ja que aquests presenten un cost relativament més baix i comporten una menor alteració del medi ambient. El principi bàsic d’actuació dels mètodes biològics es basa en una degradació dels compostos orgànics contaminants a compostos inorgànics, que en els casos ideals resulten innocus (per exemple, CO2, H2O, Cl, etc.). A més, aquests proces

181Monogràfic. Biotecnologia ambiental. Aplicacions biotecnològiques en la millora del medi ambient

sos biotecnològics procuren realitzarse en la mesura de les possibilitats al mateix lloc on s’ha produït l’impacte contaminant i s’eviten els costos associats al desplaçament del material contaminat a plantes de tractament específiques, a abocadors controlats o a altres ubicacions. Aquesta característica també resulta diferencial respecte dels procediments físics i/o químics que sovint simplement transfereixen el contaminant a una ubicació diferent per tal de mitigar i/o controlarlo més adequadament.

Tradicionalment, les activitats biotecnològiques relacionades amb el medi ambient s’han fonamentat principalment en la capacitat degradadora dels compostos contaminants per part de l’activitat metabòlica dels microorganismes presents en els ecosistemes naturals. Aquesta necessitat d’utilitzar la biodegradació microbiana ha fet que durant molt temps l’esforç tecnològic i de recerca de la biotecnologia ambiental s’orientés cap a aïllar microorganismes del medi ambient, classificarlos i caracteritzarlos fisiològicament, analitzarne les capacitats enzimàtiques degradadores per desenvolupar processos tecnològicament aplicables a gran escala i intentar, en determinats casos, una millora genètica dels microorganismes utilitzats per tal d’obtenir soques més eficients en la degradació de compostos orgànics contaminants. S’ha observat que sovint els microorganismes aïllats no presenten les mateixes capacitats degradadores dels contaminants que el conjunt de poblacions microbianes tal com les trobem en el medi natural. Aquest limitat coneixement de l’ecologia microbiana i de les relacions metabòliques entre els microorganismes constituents d’aquests consorcis microbians ha fet que els considerem com “caixes negres” amb capacitats degradadores (Bragg et al., 1994; Swannell et al., 1996). En els darrers anys, el desenvolupament i l’adaptació de nous mètodes moleculars en els estudis d’ecologia microbiana ens han permès constatar que les poblacions microbianes del medi ambient són molt més diverses que els microorganismes aïllats i estudiats en condicions de cultiu pur al laboratori.

Tradicionalment la biotecnologia ambiental ha estat utilitzant durant molt temps l’aproximació metodolò

gica basada a aïllar primer un microorganisme, valorarne la capacitat degradadora al laboratori i posteriorment intentar desenvolupar un procediment amb cultiu pur del microorganisme en la biodegradació a gran escala. Els avenços metodològics, sobretot ba sats en les noves tècniques moleculars, ens estan permetent fer altres aproximacions conceptuals i aplicades en els estudis de l’ecologia microbiana i la seva aplicació a la gestió dels recursos naturals.

Les noves tecnologies moleculars i l’estreta relació entre l’ecologia microbiana i la biotecnologia ambiental ens han permès un nou enfocament de l’estudi dels consorcis microbians i estendre l’àmbit de les aplicacions biotecnològiques més enllà dels processos degradadors de compostos contaminants en el medi ambient. Com a conseqüència, existeix un efecte de cooperació i sinergia entre l’ecologia microbiana i la biotecnologia ambiental. La primera proveeix els fonaments científics per al desenvolupament de processos aplicats, que són els objectius pràctics perseguits per la biotecnologia ambiental. Al mateix temps, les experiències derivades de la biotecnologia ambiental faciliten l’estudi dels ecosistemes en l’ecologia microbiana, la qual cosa comportarà continuar aportant nous avenços conceptuals i noves metodologies i tècniques que la biotecnologia ambiental podrà considerar de nou per a les seves aplicacions i que li permeten avançar conceptualment i desenvolupar noves metodologies (Rittmann, 2006). Tenim un bon exemple en la pràctica si considerem que la biotecnologia ambiental no pot considerar només la microbiota present en l’aigua, l’aire i el sòl que ens envolta per tal de desenvolupar aplicacions biotecnològiques mediambientals, sinó que també ha de tenir en compte, per exemple, les poblacions microbianes presents en el tracte gastrointestinal. Aquestes poblacions són una part del món exterior a l’interior dels animals vius, que en el cas concret de l’aigua estan en comunicació a través del cicle de l’aigua. Les noves tècniques de metagenòmica ens han permès estimar que hi ha un enorme recurs de gens i de funcions biològiques quan s’estudien aquestes poblacions microbianes i que a mesura que puguem caracteritzarlos poden esdevenir


noves eines aplicades a la gestió dels recursos naturals per part de la biotecnologia ambiental.

En els darrers anys, els estudis impartits a les escoles d’estudis empresarials i de negocis han introduït i utilitzat el concepte de la gestió dels recursos humans com una eina essencial per poder dirigir empreses i establir plans estratègics. Similarment, un dels reptes actuals de la biotecnologia ambiental i, en general, de la microbiologia és el coneixement i la gestió d’aquests recursos microbians (els gens i les seves funcions biològiques) com a eines essencials per poder gestionar els recursos naturals i per establir plans estratègics mediambientals. Aquesta nova visió de l’aprofitament de la biodiversitat microbiana dels ecosistemes per tal de proveir la nostra societat de productes i serveis biotecnològics s’anome na gestió dels recursos microbians (MRM, sigles de l’anglès microbial resource management) (Verstraete, 2007).

3

Diferents enfocaments metodològics aplicats per la biotecnologia ambiental

Tal com ja hem indicat anteriorment, podem diferenciar dues maneres metodològiques de realitzar els estudis en la biotecnologia ambiental:

1. Les metodologies basades en l’aïllament del microorganisme d’interès i en la caracterització de les seves funcions metabòliques a partir del seu estudi al laboratori mitjançant el seu cultiu pur. Ja hem comentat que la limitació d’aquest enfocament metodològic rau principalment en el fet que les situacions generades al laboratori i la informació que se’n deriva sota condicions de cultiu pur sovint no resulten fàcils de transferir al que ocorre en el medi natural, o fins i tot no resulta possible interpretar aquesta informació quan s’analitzen aquestes funcions metabòliques com una part de tot l’ecosistema. Però això no vol dir que hàgim de menystenir qualsevol actuació de la biotecnologia ambiental

que es basi en aquestes metodologies. Aquesta limitació és conseqüència de la complexitat dels consorcis microbians i les seves interaccions amb l’entorn.

2. Les metodologies basades en l’anàlisi del consorci microbià considerantlo tot ell com una unitat funcional. Les aplicacions basades en aquesta aproximació conceptual poden resultar més empíriques, sobretot quan es té un desconeixement del consorci. Ara bé, en determinades circumstàncies pot resultar més pràctica. No obstant això, presenta la limitació que no detectem les estructures i/o els grups rellevants fisiològicament en el consorci i perdem possibilitats d’intervenció sobre aquests.

La combinació de totes dues aproximacions metodològiques no ha resultat fàcil fins als darrers temps. Les noves tècniques moleculars ens estan permetent explorar i començar a comprendre el funcionament d’aquesta “caixa negra” que fins ara ens resultava el consorci microbià. Un nombre important de les tècniques moleculars es fonamenta en les seqüències específiques que presenten els àcids nucleics en els éssers vius. Aquestes noves tècniques de biologia molecular ens faciliten el coneixement dels consorcis microbians in situ, l’avaluació de la composició i l’estructura de poblacions presents i les funcions metabòliques que realitzen, la identificació dels microorganismes rellevants en el consorci, l’aïllament d’aquests microorganismes i la manipulació o gestió dels processos desenvolupats pel consorci. Per tant, ens estem proveint de nou coneixement per a una gestió mediambiental que es pugui fonamentar millor en un sistema d’MRM. Tot i el suport que suposen aquestes tècniques d’anàlisi molecular (genòmica o metagenòmica) en poblacions microbianes ambientals, tot just hem encetat l’aprenentatge de la diversitat i la complexitat dels sistemes naturals que contenen desenes de milers de microorganismes diferents, tal com ens els trobem al tracte intestinal o en un llot actiu d’una planta depuradora d’aigües. Per això, ens cal encara identi


ficar i comprendre quins microorganismes són essencials i com ens podem beneficiar selectivament de les seves accions metabòliques dintre d’un ecosistema en concret.

L’èxit de processos d’intervenció ambiental, ba sats en la utilització d’un microorganisme o d’un consorci microbià específic que ens interessin, necessita mecanismes actius per al manteniment d’aquests microorganismes i del metabolisme pel qual els hem es collit, ja que els processos naturals de selecció microbiana fàcilment desplacen aquests microorganismes del nostre interès. També s’ha plantejat la introducció de microorganismes manipulats genèticament per realitzar tasques específiques en el medi, però aquests microorganismes seleccionats de manera artificial resulten sovint molt mals competidors en entorns naturals i, a més, les aplicacions mediambientals basades en aquests tenen una baixa acceptació social. Els microorganismes manipulats genèticament sovint no poden superar els diferents condicionants ambientals per al seu creixement o fins i tot per a la seva super vivència. Actualment moltes de les aplicacions de la biotecnologia ambiental miren més de fonamentarse en tècniques que ens permetin l’ús de soques microbianes naturals per tal de mantenirles adequadament dintre d’un entorn natural, que no pas de generar sofisticats microorganismes manipulats genèticament per tal d’obtenir noves combinacions artificials de gens. Aquesta aplicació pràctica ens hauria de permetre estabilitzar els microorganismes autòctons del medi natural que poden realitzar la funció de biodegradació que pretenem en la nostra actuació.

4

Activitats d’interès actual en la biotecnologia ambiental

Es diferencien cinc grans àmbits d’aplicació de la biotecnologia ambiental, en què probablement veurem les contribucions més destacables durant els propers anys:

1. El canvi climàtic. El control de les emissions de CO2 pel sòl així com la possibilitat de segrestrar quantitats importants de carboni en el sòl mitjançant canvis significatius en les pràctiques agrícoles rutinàries poden esdevenir una de les contribucions de la biotecnologia ambiental, i en particular de la biotecnologia microbiana, a la regulació del canvi climàtic que tal vegada ens podria afectar durant les properes dècades (Rosenberg i Izaurralde, 2001). Un altre aspecte relacionat amb aquest àmbit és el control o la prevenció de les emissions de metà procedent de residus, de pràctiques agrícoles i de sistemes naturals. Tot i que estan en fase d’estudi, existeixen algunes metodologies per intentar eliminar metà atmosfèric a través de bacteris metanotròfics del sòl (Boecks et al., 1997; Mohanty et al., 2006).

2. Energies alternatives. La disponibilitat de noves fonts energètiques renovables està esdevenint un dels objectius tecnològics més destacables del segle xxi, tal com hem indicat anteriorment. Cal indicar que fins ara les possibles contribucions per part de microorganismes són limitades. Moltes de les propostes s’han quedat a escala experimental de laboratori o com a molt en assaigs de planta pilot. No obstant això, no podem menystenir algunes aportacions potencials, com per exemple la síntesi d’hidrogen per part de noves soques d’arqueobacteris o la producció de l’anomenada bioelectricitat mitjançant els generadors microbians d’energia dintre d’una escala molt modesta (microbial fuel cells). Altres potencials fonts energètiques alternatives estan considerant la utilització del metabolisme microbià per produir gas natural (metà), etanol o hidrogen. Aquestes unitats estan basades a generar electricitat directament a partir de l’oxidació de compostos orgànics pel metabolisme bacterià (soques dels gèneres Ge-obacter o Rhodoferax) en transferir els electrons a un ànode en lloc de ferho a un acceptor tradicional d’electrons (Lovley, 2006; Du et al.,


2007). També caldrà valorar en un futur els progressos de tècniques que s’aconseguei xin per tal d’augmentar el rendiment energètic a gran escala de les diferents fonts de bioenergia, principalment la síntesi de metà, etanol i hidrogen. A més, la potencial aplicació d’aquestes millores tecnològiques està supeditada al fet de si resulten econòmicament competitives respecte dels preus de mercat de les energies fòssils (petroli, gas i carbó). Les fonts de bioenergia procedeixen de la degradació de la matèria orgànica per diverses rutes del catabolisme microbià i presenten diferents eficiències energètiques i diferents costos per la seva síntesi. Aquesta requereix habitualment tres processos tecnològics que comporten la preparació de les primeres matèries, la posterior síntesi del compost bioenergètic normalment per un procés de fermentació microbiana i finalment una sèrie de manipulacions que ens permetran obtenir el compost bioenergètic (downstream processing). L’eficiència i els costos associats a aquests tres processos tecnològics ens determinaran si el compost bioenergètic resulta veritablement alternatiu a altres fonts energètiques presents en el mercat.

3. Processos de reciclatge. El reciclatge efectiu de molts elements i compostos en els ecosistemes ens determina la sostenibilitat mediambiental de determinades activitats humanes. La comprensió de l’estructura i de les funcions dels consorcis microbians ens pot proporcionar eines per a la descontaminació de sòls i sediments, l’eli minació de contaminants en l’aire i la degradació de compostos recalcitrants procedents de diferents activitats humanes. Podem destacar en aquest àmbit la biodegradació microbiana de compostos aromàtics derivats de les activitats industrials que resulta essencial per mantenir el cicle del carboni al planeta. Molts dels processos de degradació dels compostos aromàtics s’han basat en la utilització de soques del gènere Pseudomonas, tot i

que no exclusivament, ja que no podem descartar l’ús d’altres grups bacterians (Díaz et al., 2001).

4. Els recursos hídrics. L’aprofitament i la gestió optimitzada dels recursos hídrics resulten un element clau en el desenvolupament social i econòmic de les societats actuals. D’una banda, existeix una estreta relació entre el creixement econòmic i la demanda d’aigua i, de l’altra, els recursos hídrics (en termes qualitatius i/o quantitatius) de què es disposa no sempre poden satisfer la demanda de les nostres societats. El resultat és que la qualitat en el subministrament d’aigua potable (amb continuïtat i de manera sostenible), el sanejament de les aigües residuals (per processos eficients i de baix consum energètic) i la seva potencial regeneració estan esdevenint un repte cabdal per poder garantir aquest recurs amb la qualitat adient que requereixen les diferents activitats humanes a moltes zones del planeta amb recursos hídrics limitats o molt variables. La regeneració d’aigües és un factor ambiental estratègic a molts territoris, com per exemple en els casos de recuperació d’aqüífers, la gestió integral de conques fluvials o zones costaneres, o el proveïment de recursos hídrics alternatius a les aigües potables de subministrament per a diferents activitats industrials i de lleure (Jofre, 2007). Resulta cada vegada més important la identificació de les contaminacions de les aigües en el seu origen. Les aportacions de matèria orgànica es troben entre les contaminacions més importants que reben les aigües i, dintre d’aquesta aportació, té una proporció molt important la contaminació fecal, que hi arriba provinent principalment de les aigües residuals urbanes, els lixiviats i les escorrenties d’activitats ramaderes, d’efluents d’escorxadors i de plantes de processament i manufactura d’aliments d’origen animal. En els darrers anys s’estan fent esforços importants en el desenvolupament de metodologies per detectar l’origen de la conta


minació fecal en les aigües superficials (detecció de l’origen microbià o microbial source trac-king) i poder detectar, contenir i eliminar aquest tipus de contaminació fecal estretament lligat a les malalties de transmissió hídrica. Els riscos sanitaris associats deguts a la presència d’aquesta contaminació fecal resulten diferents segons si és d’origen humà o animal. Això ha fet que dar rerament s’hagin proposat diferents mètodes microbiològics o químics per a la determinació de l’origen de la contaminació fecal (Blanch et al., 2006). També hi ha hagut més interès per la detecció de contaminants i patògens en l’aigua per tal de determinar els riscos sanitaris i prendre mesures per controlarlos i/o eliminarlos. Això ha fet potenciar el desenvolupament de noves tècniques i tests comercials per a la detecció de patògens en aigües i per a l’anàlisi de la transferència horitzontal de gens que codifiquen per factors de virulència o per la resistència a antibiòtics.

5. Salut i medi ambient. El gran èxit de l’ús clínic dels antibiòtics de manera universal, sobretot als països desenvolupats, va fer que alguns analistes pensessin durant la dècada dels anys setanta del segle xx que en pocs anys aconseguiríem l’era dicació de les malalties infeccioses. Aquestes expectatives s’han quedat sense fonament en els darrers anys, ja que s’ha constatat l’aparició de soques microbianes resistents a antibiòtics per un ús intensiu o inapropiat d’aquests en la medicina humana i veterinària per al tractament i la prevenció de malalties, o bé per usar els antibiòtics com a promotors de creixement en la producció ramadera. L’ús excessiu d’antibiòtics ha donat com a resultat la selecció de resistències a alguns d’ells per part d’algunes poblacions bacterianes al tracte intestinal dels animals que s’utilitzen en la cadena alimentària humana. Això ha contribuït a l’apa rició de soques de patògens resistents als antibiòtics en la medicina humana. En conseqüència, el coneixement i la gestió de les po

blacions bacterianes intestinals –tant dels humans com dels animals relacionats amb la cadena alimentària– i d’altres poblacions microbianes extraintestinals, ja siguin simbionts o comensals (principalment a mucoses i a l’epider mis), que estan directament o indirectament relacionades amb l’estat sanitari, estan adquirint un paper essencial. Hi ha una demanda creixent de mètodes de diagnòstic i detecció efectius i operatius (fàcil ús i baix cost), que ha esdevingut una activitat de desenvolupament important per a la biotecnologia ambiental per al control i la contenció dels patògens en la nostra societat. Els recents coneixements en aquest àmbit permeten establir nous processos actius i alternatius de prevenció i control dels agents causants de malalties. Entre aquests processos poden destacar la utilització dels autoinductors i inhibidors dels mecanismes o percepció de quòrum o quorum sensing bacterians (Waters i Bassler, 2005). Aquests mecanismes permeten la coordinació poblacional de l’expressió gènica relacionada amb la concentració cel·lular d’una població bacteriana. També tenim la utilització dels bacteriòfags per al control de patògens emergents o com a alternativa a les resistències als antibiòtics i també com a organismes model per validar processos de depuració d’aigües residuals o processos d’higienització de llots de depuradora o de sòls contaminats per microorganismes. Cal afegir que l’increment de la mobilitat de les persones per tot el planeta, acompanyat per una economia globalitzada que permet una mobilitat més fàcil i més recursos materials i consegüentment més microorganismes, ha facilitat l’extensió de determinades malalties infeccioses que estaven limitades ter ritorialment i, al mateix temps, també ha contribuït a l’aparició dels anomenats patògens emergents. Ens calen noves tècniques de control dels agents infecciosos no només en l’entorn clínic o sanitari sinó també en el medi ambient.


5

Actuacions biotecnològiques ambientals a Catalunya

Hi ha diferents àmbits en els quals es pot esperar que alguns processos biotecnològics es puguin aplicar al nostre país. No obstant això, cal ponderarlos segons l’eficiència (i, per tant, la competitivitat econòmica) de la seva aplicació davant d’altres instruments de gestió ambiental.

5.1

Actuacions potencials sobre el canvi climàtic

Les possibles intervencions significatives a través de la biotecnologia ambiental que poguessin modificar qualsevol efecte del clima al nostre país resulten pràcticament i econòmicament poc probables, si podem dir que existeixen. En l’Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, elaborat pel Servei Meteorològic de Catalunya i amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans (Llebot et al., 2005), es considera oportú valorar els impactes i els instruments de gestió vinculats a l’adaptació i la mitigació de les emissions causants de l’escalfament global. Els instruments que es plantegen estan relacionats amb la modificació d’algunes pràctiques en el sector energètic, en les infraestructures, el transport i el medi urbà; amb canvis en algunes activitats industrials, agrícoles i ramaderes, i amb l’eliminació de residus, la gestió dels sòls i dels recursos hídrics. Per tant, algunes de les aportacions sobre el canvi climàtic que es poden fer des de la biotecnologia ambiental estan més relacionades amb els altres àmbits d’actuació que es comenten a continuació (biodegradació de residus, recursos hídrics, energies alternatives i gestió de sòls). Conseqüentment, en el millor dels casos, aquestes pràctiques biotecnològiques ambientals presenten un efecte menor i indirecte d’actuació sobre les modificacions en el clima. Per exemple, si es fa una valorització de la matèria orgànica tenint en compte la generació d’emissions de CO2, el compostatge (procés basat en la degradació de

la matèria orgànica realitzat principalment pel metabolisme microbià) és un procés que genera menys emissions de CO2 que els abocadors, la utilització directa de purins com a adob en els camps o les incineradores (Llebot et al., 2005). Ara bé, cal avaluar els costos associats a l’aplicació indiscriminada del compostatge a qualsevol lloc del territori, ja que els costos econòmics i energètics del transport del residu ric en matèria orgànica a la planta de compostatge poden resultar negatius en un balanç final d’aquest procés. Per tant, el control de les emissions de CO2 es basa principalment a segrestar quantitats importants de carboni del sòl o bé en el control o la prevenció de metà procedent de la degradació de la matèria orgànica derivada de diferents activitats (degradació de residus, pràctiques agrícoles o dels sistemes naturals). El segrest de carboni en el sòl està més relacionat amb accions sobre les pràctiques agrícoles i de silvicultura i amb la gestió fisicoquímica dels sòls. L’interès pel control de l’emissió de metà derivat de la degradació de la matèria orgànica està més relacionat, en el nostre context, amb l’aprofitament energètic (sistemes de cogeneració) del biogàs, principalment en els digestors anaerobis de llots procedents del tractament biològic d’aigües residuals. L’aplicació de les metodologies en desenvolupament que pretenen eliminar metà atmosfèric mitjançant bacteris metanotròfics del sòl comporta una complexitat important i encara estan lluny de ser considerades biotecnologies efectives i aplicables a gran escala per a aquest objectiu.

5.2

Actuacions en la cerca d’energies alternatives

La contribució realitzada amb processos biotecnològics que s’han desenvolupat per aportar noves fonts d’energia renovable és molt modesta tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat. En diversos estudis que analitzen el potencial de les diferents tecnologies renovables a Espanya (Maure i Baras, 2010) les úniques ener gies renovables basades en processos biotecnològics són la producció de biogàs i d’etanol. Els consums d’energia primària que s’estimen per a Catalu


nya l’any 2015 (Pla de l’energia 2006-2015, revisió 2009) respecte d’aquestes dues energies basades en biotecnologies resulten ser les aportacions menors a les altres energies renovables i són inferiors als que resulten del conjunt dels diferents tipus d’energia solar (quadre 1). Aquests consums estimats són 205,6 ktep per al biogàs i 93,9 ktep per al bioetanol.

El biogàs és un gas amb un alt contingut de metà que prové de la conversió de biomassa residual humida mitjançant un procés de digestió (fermentació) anaeròbia per un consorci microbià complex. Una aplicació d’aquest procediment a Catalunya són els digestors anaerobis de llots de les plantes de tractament d’aigües residuals, on s’aconsegueix reduir el volum de llots de depuració i generar biogàs, que en algunes plantes s’aprofita en processos de cogeneració elèctrica. El bioetanol procedeix d’un procés biotecnològic que comprèn 3 fases. En la primera es prepara la matèria primera (sucre de la remolatxa, sucre de canya, midó, cel·lulosa, residus i subproductes, etc.) rica en hidrats de carboni mitjançant tractaments químics o enzimàtics que facilitin la mobilització (hidròlisi) dels hidrats de carboni de manera que puguin ser metabolitzats posteriorment pels microorganismes. La

segona fase consisteix en un procés de fermentació alcohòlica, habitualment realitzat amb llevats, que transforma els sucres mobilitzats en etanol. Finalment, cal recuperar l’etanol produït per un procés de destil·lació. Aquest bioetanol serà llavors utilitzat com a combustible.

S’ha considerat durant molt temps la possibilitat de trobar mecanismes de fabricació de biocarburants a partir del creixement de microalgues aprofitant la fotosíntesi, que els permet la fixació de CO2 atmosfèric en biomassa verda. S’ha plantejat utilitzar el cultiu d’aquestes microalgues per produir biodièsel basat en l’alt contingut de lípids que poden arribar a acumular. Actualment no podem considerarho una alternativa d’energia renovable a partir del coneixement i els estudis que s’han fet. Per tant, no es disposa d’una tecnologia eficient per tal d’aconseguir aquest objectiu, tot i que hi ha qui estima que en un futur tal vegada podrien contribuir a les estratègies d’emissió zero de CO2 i es considera el procés de captació de CO2 que es dóna per la fotosíntesi.

Finalment, cal indicar que la biomassa, com a aprofitament de residus agrícoles i forestals, i el biodièsel, tot i que es consideren biocombustibles, no es poden associar a una activitat biotecnològica, atès que no es realitzen per processos de fermentació o digestió microbiana. Aquestes bioenergies es fonamenten en processos de conversió termoquímica (piròlisi, gasificació, combustió) o de transesterificació (biodièsel).

5.3

Actuacions sobre els recursos hídrics

La contribució de la gestió de l’aigua al PIB de Catalunya és més important del que hom podria pensar. En estudis sobre la indústria de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) s’estima que el sector té unes 550 empreses que representen entre un 20% i un 22% del total de les empreses del sector a l’Estat, que ocupen un 0,7% de la població activa de l’AMB i que generen més del 2% del PIB. A més, tot indica que el sector industrial i de serveis relacionat amb la gestió dels recursos hídrics té un bon poten

Quadre 1

Consum d’energia primària estimada per l’any 2015 segons el Pla de l’energia 2006-2015 (revisió 2009)

Pla de l’energia 2006-2015 (Revisió 2009)

Font d’energia renovable ktep %

Solar 358,9 13,28

Solar tèrmica 111,7 4,13

Solar fotovoltaica 57,9 2,14

Solar termoelèctrica 189,3 7,00

Eòlica 698,4 25,83

Hidràulica 504,3 18,65

Biomassa forestal i agrícola 306,6 11,34

Biogàs 205,6 7,61

Bioetanol 93,9 3,47

Biodièsel 348,0 12,87

Altres residus renovables 187,7 6,94

Total 2.703,40

ktep: kilotona equivalent de petroli. Font: Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.


cial de creixement tant en el mercat nacional com en l’internacional (Jofre, 2007).

La limitació de recursos hídrics i l’ordenació del territori, juntament amb la distribució de la població, fan que ens trobem amb dues situacions antagòniques en la manera en què es fa servir l’aigua a Catalunya: les conques de l’Ebre concentren les zones de regadiu amb una menor incidència en el consum domèstic urbà i industrial, i a les conques internes, on hi ha el 92% de la població i una part important de l’activitat industrial, aquest efecte és encara més accentuat si considerem la situació generada a l’AMB (Armengol i Dolz, 2009). Aquesta realitat condiciona significativament la política hidràulica a Catalunya i hem hagut d’anar identificant mesures per poder corregir aquest antagonisme i, al mateix temps, gestionar apropiadament els recursos hídrics. Entre aquestes mesures, hi trobem una moderació del consum domiciliari, industrial i sobretot agrícola de l’aigua. L’actitud més conscient dels ciutadans en temes mediambientals relacionats amb les reserves d’aigua s’ha vist incrementada després de la situació crítica de les reserves disponibles l’estiu de 2008 a Catalunya. Això ha fet que una altra mesura d’aprofitament dels recursos hídrics, com és la reutilització d’aigües (aigua regenerada), s’hagi anat fent més

popular i hagi augmentat actualment la seva acceptació social. Anomenem aigua regenerada aquella aigua residual que s’ha depurat fins a un nivell de tractament secundari (degradació de la matèria orgànica biodegradable per l’activitat del metabolisme microbià) i que a continuació rep un tractament addicional per tal de poderla fer apta per a moltes activitats humanes, tot i que no es pot considerar habitualment per al seu ús com a aigua potable. En els diversos tractaments de les aigües residuals i regenerades, hi participen diferents processos biotecnològics. El disseny i la validació d’aquests processos, així com el desenvolupament de tècniques d’anàlisi i detecció dels indicadors microbians i patògens per assegurar la qualitat i seguretat sanitària d’aquest nou recurs hídric, són activitats biotecnològiques ambientals de màxim interès i prioritat en el sector. No obstant això, encara no podem considerar que la reutilització d’aigües residuals regenerades sigui una activitat econòmica consolidada i important dintre de la gestió dels recursos hídrics del nostre país. Ara bé, les estimacions fetes per l’Agència Catalana de l’Aigua en el Programa de reutilització d’aigua a Catalunya (ACA 2009) ens indiquen que l’ús d’aquest nou recurs hídric va creixent i s’espera que arribem a un aprofitament del 31% de les nostres aigües re

Gràfic 1

Cabals d’aigua residual generats a les depuradores catalanes durant el 2008 i estimats pel 2015, distribuïts entre aigües no reutilitzades i reutilitzades

2008 2015

Aigües residuals reutilitzades

51 hm3

Aigües residuals no reutilitzades

649 hm3

Aigües residuals reutilitzades

200 hm3

Aigües residuals no reutilitzades

500 hm3

Font: programa de reutilització d’aigües a Catalunya. Juny 2009. Agència Catalana de l’Aigua, Generalitat de Catalunya.


siduals l’any 2015 (gràfic 1); per tant, cal esperar un increment d’activitats de la biotecnologia ambiental en aquest àmbit. És important destacar que aquest increment del volum d’aigua regenerada de diferents

qualitats s’ha donat més destacadament en els darrers anys pels diferents usos dels sectors agrícola i ambiental (gràfic 2), que reuneixen algunes de les demandes més grans (reg i recuperació de recursos hídrics naturals, respectivament).

És important destacar la tecnologia, el coneixement i l’aplicació pràctica de les aigües residuals que ja s’està fent al nostre país des de fa uns anys. En tenim el millor exemple en el programa i les actualitzacions de reutilització que està fent el Consorci Costa Brava (www.ccbgi.org). S’han realitzat progressos significatius en el desenvolupament de processos de regeneració d’aigües residuals, en el seu control de qualitat i en els sistemes de distribució, que han anat incrementant no només els cabals tractats i disponibles sinó també l’àmbit municipal de prestació d’aquests recursos (quadre 2). Si les expectatives indicades per l’Agència Catalana de l’Aigua es compleixen i s’estén l’experiència del Consorci Costa Brava a la resta del territori català, cal esperar una forta contribució de la biotecnologia ambiental a aquesta activitat creixent del sector.

Gràfic 2

Evolució del volum (hm3) d’aigua reutilitzat classificat per diferents usos

hm3 d

’aig

ua

60

50

40

30

20

10

0

Municipal Agrícola

Recreatiu Ambiental

2005 2006 2007 2008

Font: Agència Catalana de l’Aigua. Generalitat de Catalunya.

Quadre 2

Cabals tractats en milers de m3

Any 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 99 00 01 02 03 04 05 06 07 08 09

Blanes – – – – – – – – – – – – – 222 3.199 3.298 3.634 3.155 2.830 2.127 2.402

Cadaqués – – – – – – – – – – – – 11 19 15 15 14 30 6 6 6

Castell - Platja d’Aro

40 146 280 248 289 152 198 217 194 231 1.071 1.198 1.292 1.212 1.045 899 944 982 868 780 1.018

Colera – – – – – – – – 3 16 10 10 15 9 13 19 23 16 4 9 3

El Port de la Selva – – – – – – – – – – – – 10 12 7 36 65 96 58 69 53

Empuriabrava - Pitch & Putt Castelló d’E.

– – – – – – – – – – – – – – – – 15 14 10 9 25

Empuriabrava - PNAE

– – – – – – – – 442 511 527 536 557 745 467 439 903 661 948 1.018 1.032

Llançà – – – – – – – – – – – – – – – – – – – 39 87

Lloret de Mar – – – – – 44 103 77 106 101 101 95 75 53 74 64 58 54 64 252 492

Palamós – – – – – – – – – – – – – – – – 1 3 11 4 4

Pals – – – – – – – – – – – 122 254 207 264 270 240 263 281 440 456

Portbou – – – – – – – – – – – – – 10 7 10 12 10 7 11 9

Roses – – – – – – – – – – – – – – – – – – – 24 20

Torroella de Montgrí

– – – – – – – – – – – – – – – – 185 64 281 637 476

Tossa de Mar – – – – – – – – – – – 40 49 49 247 222 235 163 90 104 116

Total 40 146 280 248 289 196 301 294 745 859 1.709 2.001 2.265 2.538 5.338 5.274 6.330 5.510 5.460 5.529 6.199

Font: Consorci Costa Brava. <http://www.ccbgi.org/reutilitzacio.php>


El sanejament de les aigües residuals a les plantes depuradores dóna com a resultat l’aigua depurada i els fangs. Aquests es generen pels processos fisicoquímics i biològics constituents del tractament de depuració a partir de la separació de la fase sòlida (matèria orgànica i inorgànica) present en les aigües depurades. Per tant, els fangs o llots de depuració (sobretot els procedents de les aigües residuals urbanes) tenen un contingut en matèria orgànica, nitrogen i fòsfor que fa que siguin adients, després de processos d’higienització, per utilitzarlos com a adob agrícola, fabricació de compost, restauració de pedreres i recuperació de sòls, o fins i tot com a material per a la construcció. Cal indicar que aquests llots també poden derivar cap a una valorització energètica (combustió a cimenteres, com a exemple més destacable a Catalunya). La producció anual de llots de depuradora s’ha vist incrementada des de la implantació de les normatives europees de tractament d’aigües residuals urbanes (Directiva 91/271/CEE) i la normativa (Directiva 2000/60/CE) per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la política d’aigües, adreçada a la protecció de les aigües i que pretén aconseguir abans de l’any 2015 un bon estat de les masses d’aigua superficials, mitjançant el desenvolupament de mesures de protecció, millora i regeneració d’aquestes masses. Aquest volum de llots se situa en els darrers anys lleugerament per sota de les 600.000 tones (quadre 3) i es preveu que s’arribarà, al final del termini de vigència del programa de fangs, a 624.700 tones/any (ACA, 2010).

Hi ha diferents processos biotecnològics implicats en alguns tipus de tractament i higienització d’aquests llots, que són els més habituals al nostre territori, el compostatge i les digestions microbianes en condicions aeròbies i anaeròbies. Deixant de banda l’eficiència, els avantatges i les limitacions de cadascun d’aquests processos es fonamenten en el fet que l’activitat metabòlica de consorcis microbians realitza una reducció de la massa i una higienització de llots (eliminació de patògens i els seus indicadors microbians), per tal de facilitar una seguretat sanitària en

els usos posteriors que se’n puguin fer o bé una disminució de la massa que s’haurà de gestionar com a residu. Les aplicacions dels fangs tractats que s’estan realitzant són principalment l’ús en les pràctiques agrícoles i de jardineria, el dipòsit (abocament) controlat, la valorització energètica (combustió a cimenteres) i la restauració de pedreres (quadre 3). Per tant, la biotecnologia ambiental també té un camp d’actuació molt important en el desenvolupament de processos de tractament dels llots, la seva validació, el control i el seguiment de la qualitat sanitària d’a quest subproducte o residu final. La biotecnologia que es desenvolupi i s’apliqui a casa nostra per a la gestió dels fangs té un mercat potencial actual i creixent dintre de la Unió Europea, on s’estima que com a mínim estarem generant un total de 12.884.000 tones de llots (pes sec)/any el 2020 (quadre 4) entre tots els països membres (Gendebien, 2009).

Cal no oblidar que, a més dels fangs procedents dels tractaments biotecnològics de depuradores d’aigües residuals urbanes, s’estima que a Catalu nya es generen 6.939.243 tones/any de fems i 12.507.217 m3/any de purins. Actualment aquests residus orgànics tenen dues destinacions principals: l’adob dels conreus i el tractament a centres de recollida i processament dels excedents (Llebot et al., 2005). Per tant, també aquí trobem l’aplicació de processos biotecnològics de manera similar als fangs de depuradora.

5.4

Actuacions de bioremediació de sòls contaminats

S’ha estimat que la contaminació de sòls per hidrocarburs del petroli i els seus derivats a indrets potencialment contaminats a Catalunya l’any 2007 era d’un 48,7% respecte al total de contaminació (Solanas et al., 2009). La biotecnologia ambiental també ens ofereix processos per realitzar diferents tipus de tractaments d’aquests sòls.

Un d’aquests tractaments de sòls contaminats és la bioremediació. Aquesta tecnologia es fonamenta


en l’ús de l’activitat dels microorganismes per desintoxicar o eliminar contaminants del medi. Aquesta biotecnologia ens permet la transformació dels contaminants en productes innocus, habitualment mitjançant l’activitat enzimàtica microbiana. Per tant,

el procés comporta una solució definitiva del problema, ja que no genera un residu final, com pot passar en altres tipus de tractaments. També es busca que tingui un cost baix en la seva aplicació i esdevingui, per tant, un avantatge addicional. La biodegradació

Quadre 3

Evolució de les dades de la producció (t MF: tones de fang) i de la gestió dels fangs de les aigües residuals depurades

2005 2006 2007 2008

Producció de fang deshidratat a la sortida de les estacions depuradores d’aigua residual (t MF)

Tractats 490.629 520.561 563.659 563.154

No tractats 48.724 26.727 29.931 21.435

Total fang generat 539.353 547.288 593.590 584.589

Distribució dels tractaments del fang (t MF)

Compostatge 179.272 203.165 298.126 287.475

Assecatges tèrmics 202.732 182.380 109.624 123.404

Digestions aeròbies/anaeròbies 108.625 135.016 141.609 137.610

Altres 14.300 14.665

Total fang tractat 490.629 520.561 563.659 563.154

Destinació final del fang tractat (t MF)

Agricultura i jardineria 272.124 332.489 427.417 421.496

Dipòsits controlats 70.509 45.703 42.834 24.170

Valorització energètica (cimentera) 23.765 9.703 7.767 15.738

Restauració pedreres 527 677

Total eliminat 366.398 388.422 478.695 461.404

Font: Agència Catalana de l’Aigua. Generalitat de Catalunya.

Quadre 4

Producció (tones de pes sec) de llots de depuradora dels països membres de la UE estimada al llarg dels anys

1995 2000 2005 2010 2020

Alemanya 2.248.647 2.297.460 2.059.351 2.000.000 2.000.000

Regne Unit 1.120.000 1.066.176 1.544.919 1.640.000 1.640.000

França 750.000 855.000 910.255 1.600.000 1.600.000

Itàlia 609.256 850.504 1.070.080 1.500.000 1.500.000

Espanya 685.669 853.482 1.064.972 1.280.000 1.280.000

Polònia 340.040 397.216 523.674 520.000 950.000

Holanda 550.000 550.000 550.000 560.000 560.000

Romania – – 137.145 165.000 520.000

Resta* 1.528.989 1.718.478 2.167.190 2.711.000 3.354.000

Total 27 estats 7.832.601 8.588.316 9.890.441 11.811.000 12.884.000

* 15 estats membres els anys 1995 i 2000.Font: Environmental, economic and social impacts of the use of sewage sludge on land. Draft Summary Report 2. Baseline scenario, Analysis of risk and oppor-tunities. Milieu Ltd. & RPA for the EU Commission, 2009.


microbiana dels contaminants està condicionada per factors relacionats amb el tipus de contaminant i amb les condicions ambientals de l’emplaçament (Solanas et al., 2009). Conseqüentment, si podem identificar aquests factors, podrem aplicar una estratègia d’MRM, realitzar una gestió de les poblacions microbianes presents i augmentar l’eficiència de la biodegradació. Aquests processos microbians es poden realitzar in situ, on s’ha produït la contaminació del sòl (sense excavació ni trasllat del sòl), o ex situ (amb excavació i trasllat del sòl). No obstant això, cal caracteritzar l’emplaçament, fer assaig de tractament de mostres del sòl contaminat al laboratori i finalment fer assaigs pilot, abans d’aplicar el tractament a gran escala en el medi natural contaminat. També caldrà realitzar un seguiment quantificat per diferents paràmetres del desenvolupament efectiu del procés de descontaminació, per tal d’assegurarnos que s’està produint adequadament segons el que teníem establert.

Tenim dos exemples ben documentats al nostre territori. Un d’ells és la descontaminació de sòls contaminats per olis minerals a Lliçà de Vall, on es va aplicar un procés de remediació dirigida per bioestimulació (condicionar els factors ambientals per potenciar l’activitat dels microorganismes autòctons del mateix sòl) amb les poblacions microbianes presents. La contaminació dels hidrocarburs presents es disminuí fins al 51% al cap de 3 mesos, fins al 60% al cap de 6 mesos i fins al 79% al cap de 12 mesos (Solanas et al., 2009).

L’altre exemple és una prova pilot de bioremediació sobre un sòl contaminat per creosota a Callús. La creosota està formada per una barreja d’hidrocarburs aromàtics policíclics (HAP) dels quals es coneix la toxicitat. En aquest cas la tecnologia utilitzada fou una bioremediació per biopila dinàmica (Viñas, 2005). Aquest procediment permet la gestió de diferents factors. En els assaigs pilot, que van durar 6 mesos, es van poder mantenir l’airejament, la humitat òptima mitjançant el volteig de la terra i el reg amb aigua. Es van aconseguir unes degradacions entre el 96% i el 100% per als HAP de tres

anells i del 46% i el 76% per als HAP de quatre i cinc anells.

La contaminació per nitrats de les aigües subterrànies deguda a les aportacions excessives d’aquests als sòls, principalment per l’aplicació incontrolada de purins, és un altre àmbit d’actuació per als processos biotecnològics. S’han fet assaigs utilitzant processos fonamentats en la desnitrificació bacteriana per tal d’eliminar nitrats de les aigües subterrànies contaminades (Solanas, 2007).

6

Consideracions finals

En les darreres dècades, la biotecnologia ambiental ens està proporcionant noves eines metodològiques per a una gestió sostenible dels recursos naturals i del medi ambient, i conseqüentment ens facilita al mateix temps una millora global de la qualitat de vida. Tot això ha estat possible a partir d’una anàlisi més interdisciplinària de l’entorn natural, que ha estat facilitada pels nous coneixements provinents de diferents camps científics però molt especialment de l’ecologia microbiana i de les noves tècniques moleculars de genòmica, proteòmica i metabolòmica. L’ús combinat d’aquestes disciplines ens està aportant nous coneixements sobre la composició i les funcions dels consorcis microbians presents en els ecosistemes naturals i, per tant, ens permet desenvolupar noves aplicacions biotecnològiques en el control dels contaminants, la regulació del cicle dels elements, la gestió dels recursos hídrics i energètics i la millora de la situació sanitària.

7

Bibliografia

ACA (2009). Programa de reutilització d’aigua a Cata-lunya. Agència Catalana de l’Aigua, juny. Generalitat de Catalunya, pàg. 75.


ACA (2010). Programa d’actuacions per a la gestió dels fangs residuals generats en els processos de depuració d’aigües residuals urbanes de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, juny. Generalitat de Catalunya, pàg. 120.

ArmenGol, J.; dolz, J. (2009). “L’abastament d’aigua a Catalunya i la seva garantia. Generalitat de Catalu nya”. Monogràfic. Aigua i activitat econòmica. Nota d’economia 9394, pàg. 127139.

BlAnch, A.R. (2007). “Biotecnologia i medi ambient”. A: Puigdomènech, P.; Gòdia, R. (ed.). Les biotecnologies. Treballs de la Societat Catalana de Biologia 58, pàg. 175186.

BlAnch, A.R.; BelAnche-munoz, L.; BonJoch, X.; eBdon, J.; GAntzer, C.; lucenA, F.; ottoSon, J.; KourtiS, C.; iVerSen, A.; Kuhn, I.; moce, L.; munie-SA, M.; SchwArtzBrod, J.; SKrABer, S.; PAPAGeor-Giou, G.T.; tAylor, H.; wAlliS, J.; JoFre, J. (2006). “Integrated analysis of established and novel microbial and chemical methods for microbial source tracking”. Appl. Environ. Microbiol. 72, pàg. 59155926.

BoecKS, P.; VAn cleemPut, O.; VillArAlVo, I. (1997). “Methane oxidation in soils with different textures and land use”. Nutr. Cycl. Agroecosys. 49, pàg. 9195.

BrAGG, J.R.; Prince, R.C.; hArner, E.J.; AtlAS, R.M. (1994). “Effectiveness of bioremediation for the Exxon Valdez oil spill”. Nature 368, pàg. 413418.

díAz, E.; Fernández, A.; Prieto, M.A.; GArcíA, J.L. (2001). “Biodegradation of aromatic compounds by Escherichia coli”. Microbiol. Mol. Biol. Rev. 65, pàg. 523569.

du, Z.; li, H.; Gu, T. (2007). “A state of the art review on microbial fuel cells: A promising technology for wastewater treatment and bioenergy”. Biotechnol. Ad-vances 25, pàg. 464482.

GendeBien, A. (2009). Environmental, economic and social impacts of the use of sewage sludge on land. Draft Summary Report 2. Baseline scenario, Analysis of risk and opportunities. Milieu Ltd. & RPA for the EU Commission.

JoFre, J. (2007). “Oportunitats relacionades amb el cicle integral de l’aigua per a les empreses de l’Àrea Metropolitana de Barcelona”. Pla estratègic Metropo-lità de Barcelona. Barcelona. Col·lecció estratègica, núm. 5.

lleBot, J.E.; JorGe-Sánchez, J.; querAlt, A.; rodó, J. (2005). Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Generalitat de Catalunya. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, Servei de Meteorologia i Institut d’Estudis Catalans, pàg. 815.

mAure, A.; BArAS, E. (2010). “La política energètica a Catalunya i la participació de les energies renovables”. Monogràfic. Energies renovables: present i futur. Generalitat de Catalunya. Nota d’economia 9596, pàg. 6788.

mohAnty, S.R.; Bodelier, P.L.E.; FloriS, V.; conrAd, R. (2006). “Differential effects of nitrogenous fertilizers on methaneconsuming microbes in rice field and forest soils”. Appl. Environ. Microbiol. 72, pàg. 13461354.

Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Revisió 2009. Generalitat de Catalunya.

rittmAnn, B.E. (2006). “Microbial ecology to manage processes in environmental biotechnology”. Trends Biotechnol. 24, pàg. 261266.

roSenBerG, N.J.; izAurrAlde, R.C. (2001). Storing Car-bon in Agricultural Soils: A Multi-Purpose Environmen-tal Strategy. Holanda. Kluwer Academic Publishers.

SolAnAS, A.M. (2007). “La bioremediació”. A: PuigDomènech, P.; Gòdia, R. (ed.). Les biotecnologies.


Treballs de la Societat Catalana de Biologia 58, pàg. 187202.

SolAnAS, A.M.; rierA reVerté, M.; VidAl GAVilán, G. (2009). Guia de bioremediació de sòls contaminats per hidrocarburs del petroli. Agència Catalana de Residus. Generalitat de Catalunya.

SwAnnell, R.P.J.; lee, K.; mcdonAGh, M. (1996). “Field evaluation of marine oil spill bioremediation”. Trends Bitoechnol. 11, pàg. 344352.

VerStrAete, W. (2007). Microbial ecology and environ-mental biotechnology. ISME J. 1, pàg. 48.

ViñAS, M. (2005). Biorremediación de suelos contamina-dos por hidrocarburos: caracterización microbiológica, química y ecotoxicológica. Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral]

wAterS, C.M.; BASSler, B.L. (2005). “Quorum Sensing: celltocell communication in bacteria”. Annu. Rev. Cell. Dev. Biol. 21, pàg. 319346.

195Monogràfic

L’Associació Catalana d’Empreses de Biotecnologia (CataloniaBio) és una associació sense ànim de lucre, amb personalitat jurídica pròpia, constituïda el 2 de març de 2006 a Barcelona.

L’Associació té com a objectiu promoure de manera constructiva, eficient i integradora la defensa dels interessos específics del sector de la biotecnologia a Catalunya com un nou motor de riquesa per al país.

Així mateix, l’Associació treballa activament per completar la tasca d’entitats d’abast més transversal, com la Cambra de Comerç, l’Associació de Cambres de Comerç de Catalunya, Biocat i moltes d’altres, i col·laborarhi en el desenvolupament d’un sector biotecnològic català, entenent que la perspectiva nacional que pot aportar és una valuosa contribució a l’economia catalana.

D’acord amb l’article quart dels estatuts de l’Associació, algunes finalitats específiques són:

• Promoure la consolidació de la imatge del sector de la biotecnologia com a sector emergent, estratègic i fonamental de les empreses avançades

que basen el seu creixement en l’economia del coneixement.

• Identificar les sinergies entre els membres de l’Associació que facilitin la consolidació de les empreses del sector i la generació de projectes de co desenvolupament internacionalment competitius.

• Identificar fonts de finançament i subvencions per als associats, actuant com a catalitzadora i canalitzadora de l’esforç públic en el desenvolupament del sector de la biotecnologia.

• Promoure la coordinació de les activitats de l’Asso ciació i dels seus membres amb associacions i altres entitats del sector, tant d’àmbit estatal com internacional i, en particular, amb altres associacions amb finalitats anàlogues o afins.

Des de la nostra patronal volem agrair l’oportunitat de posar les nostres idees i iniciatives en el terreny de l’opinió pública més especialitzada del món econòmic i financer.

El finançament és un dels aspectes fonamentals de qualsevol empresa bio. La recerca de capital, subven

El finançament del sector bio

Ricard MunnéJoan MarcaCataloniaBio


cions, préstecs, etc., en definitiva, de diners, es converteix, ja en les primeres etapes de l’empresa bio, en una activitat quasi tan important, i en algunes ocasions més i tot, com la mateixa recerca científica. En resum, el finançament és imprescindible per a la supervivència de l’empresa. Partint de la premissa anterior, el finançament s’ha convertit en una de les prioritats de CataloniaBio. L’anàlisi i l’adaptació del sector financer al sector bio i viceversa són bàsiques per al desenvolupament del sector bio en el nostre país.

La naturalesa mateixa de l’activitat de recerca, els aspectes científics, el risc tecnològic, els temps de desenvolupament, les regulacions administratives i les normatives cada vegada més exigents i els volums d’inversió necessaris són aspectes bàsics de les finances d’una empresa bio, que molt sovint no encaixen en els protocols d’anàlisis i estratègies dels bancs, els inversors o les administracions públiques. Si bé és cert que en els darrers anys el sector bio ha tingut una difusió important i ha aconseguit passar del desconeixement generalitzat a un cert grau de presència social, així com a ser considerat punta de llança d’un pretès canvi de model econòmic basat en el coneixement (tant les administracions com el sector financer en general són cada vegada més sensibles i més propers a les inversions en bio), això no és suficient per al sector ni tampoc per oferir als inversors les expectatives i la seguretat necessàries per decidir invertir en una empresa bio amb la fluïdesa i naturalitat que li calen al sector per consolidarse. Des de CataloniaBio, pensem que l’explicació, justificació i difusió de les peculiaritats, especialitats i característiques de les empreses bio són imprescindibles perquè el sector financer tingui la confiança suficient per invertirhi d’una manera generalitzada i en el volum necessari per tal que el sector tiri endavant.

De fet, CataloniaBio compta dins del seu pla estratègic amb diverses iniciatives que tenen com a objectiu l’apropament i el coneixement mutu entre el sector financer i el sector bio. L’explicació i difusió dels models econòmics i de negoci bio i de les especialitats i característiques de les empreses bio estem convençuts que ens han de portar a l’establiment d’un consens

entre el sector financer en general i les empreses bio que faciliti la creació de protocols d’anàlisi i valoració de projectes i empreses, que permetin donar la confiança suficient als inversors perquè inverteixin d’una manera natural i fluida en projectes bio. Són els anomenats biodossiers i biofitxes, els primers amb un abast més general i divulgatiu de la realitat i idiosincràsia del sector i les segones, enfocades més a ser un instrument de cada empresa per donar a conèixer el seu projecte a la comunitat social i financera.

Per acabar de donar la confiança als inversors i finançadors potencials del sector bio, hi ha un aspecte transcendental que s’ha d’afrontar: la robustesa i consistència científica dels projectes. No podem pretendre que els inversors o finançadors potencials tinguin els coneixements necessaris per fer una validació d’aquesta naturalesa. A més a més, sobre aquesta qüestió, qui en sap més és el mateix emprenedor, però no n’hi ha prou; cal que el projecte estigui validat des d’una posició més independent. Per tant, en aquest punt ens hem de plantejar la intervenció de tercers independents, organismes, institucions, experts o líders d’opinió, amb el prestigi suficient per donar confort als inversors i finançadors. És el que anomenen aval científic, és a dir, l’opinió fonamentada i independent d’algú que, d’una manera o altra, compromet el seu prestigi en el projecte. Pot ser un organisme públic amb coneixements suficients (cada vegada, per sort, en tenim més) que emeti un informe favorable des del punt de vista científic o també pot ser una persona o institució privada que, mitjançant una consultoria, auditoria, la participació en els comitès científics de les empreses o, fins i tot, en el seu consell d’adminis tració, doni suport al projecte amb la seva presència i seguiment. CataloniaBio ha posat en marxa iniciatives en aquest sentit que pretenen facilitar el finançament d’aquest aval científic.

D’altra banda, si bé tot això és imprescindible, no és suficient per dotarnos d’un marc idoni per al desenvolupament, consolidació i creixement del sector bio a Catalunya des del punt de vista financer. També és imprescindible que es donin unes condicions legals i fiscals dirigides al foment del sector, que en aquest

197Monogràfic. El finançament del sector bio

moment no es donen. Per tant, és necessari que es produeixin canvis legislatius. En aquest sentit, CataloniaBio ha fet una sèrie de propostes a les formacions polítiques per tal de modificar el marc legal i fiscal del tractament de determinades qüestions. Concretament, s’han proposat una sèrie d’esmenes a la Llei d’economia sostenible, que és la primera que sembla que s’aprovarà, però són propostes, en general, que es poden incloure en altres textos legislatius. En concret, les propostes són:

• Modificació dels percentatges de la deducció per activitats de recerca i desenvolupament tecnològics de l’impost de societats. Es proposa recuperar els percentatges de deducció inicials del 30% i el 50%, en la línia de les modificacions d’altres territoris forals.

• Límit a l’aplicació de la deducció per activitats de recerca i desenvolupament tecnològics de l’impost de societats. Es proposa que la deducció d’R+D quedi fora del límit conjunt de la quota íntegra, i que es pugui aplicar en la seva totalitat, o incrementar el límit fins a un percentatge substancialment superior al 50% (per exemple, el 80% o el 90%).

• Bonificació de la cotització a la Seguretat Social del personal investigador. Actualment, és incompatible amb la deducció fiscal per activitats d’R+D. Es proposa l’eliminació de l’esmentada incompatibilitat per tal d’aplicar ambdós incentius.

• Facilitació de la utilització del crèdit fiscal per R+D. Actualment, les empreses que tenen pèrdues (cosa que normalment passa a les bio en els seus estadis inicials) no poden gaudir d’aquest benefici fiscal d’una manera real i efectiva. Es proposen les alternatives següents per donar liquiditat a aquestes deduccions: a) devolució en efectiu de les deduccions per R+D no aplicades; b) que, transcorregut un determinat període de temps (un any, dos anys, etc.) sense poder aplicar les deduccions, se’n pugui demanar la devolució en efectiu; c) inclusió de les deduccions per R+D no aplicades en el sistema de compte corrent

tributari; d) possibilitat de transmissió a un tercer de les deduccions per R+D no aplicades.

• Captació de finançament i inversió utilitzant fórmules de col·laboració empresarial, aclarint i conformant la validesa de les figures de les agrupacions d’interès econòmic, així com de les unions temporals d’empreses, qualificantles per a l’aplicació del règim fiscal especial previst en el capítol 2 del títol 7 del Text refós de la Llei de l’impost de societats (TRLIS) i creant noves figures jurídiques en el cas que l’objecte social exclusiu sigui la realització d’activitats d’R+D, amb la posterior explotació dels intangibles fruit de la seva activitat.

• Millora de la fiscalitat de l’inversor de societats que cotitzen en el mercat alternatiu borsari (MAB) i que la seva activitat sigui bàsicament en R+D: a) aplicació dels beneficis fiscals dels inversors de les societats de capital risc (no tributació de les plusvàlues obtingudes per persones físiques, per no residents i dels dividends obtinguts per persones físiques i jurídiques; b) assimilació del MAB als mercats secundaris oficials per tal d’aplicar les normes fiscals que regulen l’impost de societats i l’impost sobre la renda de les persones físiques; c) exempció de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, en la modalitat d’operacions societàries, en l’ampliació de capital de societats que cotitzen en el MAB.

• Modificació de la Llei de mecenatge: a) augment dels percentatges de deducció aplicables a les donacions, duplicantlos al 50% en l’impost sobre la renda de les persones físiques i al 70% en l’impost de societats; b) increment del límit per a l’aplicació de les deduccions per donacions de l’impost de societats del 10% de la base imposable al 20%.

• Propostes en l’àmbit dels instruments societaris de finançament: a) equiparació del contracte de compte en participació al préstec participatiu; b) possibilitat de crear primes d’emissió variables en les ampliacions de capital.


No volem acabar aquest repàs de la realitat financera del sector sense destacar un nou instrument que ha arribat i que esperem que es converteixi en quelcom important: el mercat alternatiu borsari (MAB). CataloniaBio ha estat al costat del MAB des del seu inici, primer en la seva gestació i regulació, i ara en el seu suport com una important alternativa que se suma a la resta que ja s’estan utilitzant per al finançament de les empreses bio.

El MAB s’ha dissenyat amb l’esperit de proporcionar una plataforma de finançament i visibilitat pública a companyies amb un projecte robust que necessiten finançament intensiu i projecció pública, i que, tot i que estan en fases inicials de desenvolupament, tenen un creixement potencial molt elevat.

Per al sector bio, l’alternativa del mercat alternatiu borsari com a manera d’accedir al mercat de capitals pot ser atractiva, si tenim en compte altres mercats semblants al MAB i la presència d’empreses biopharma, com l’AIM britànic o, fins i tot, mercats borsaris principals com el suïs o el nordamericà.

El fet que companyies del sector estiguin cotitzant en altres mercats ens marca el camí i facilita l’apro pament dels projectes a una comunitat inversora coneixedora del sector i amb capacitat d’anàlisi.

En general, el MAB és una alternativa i una font més de finançament que s’afegeix a les més clàssiques, com el “capital risc”, el seed capital, el venture capital i el finançament entre friends&family, etc.

El mateix MAB dóna com a motius per prendre la decisió de cotitzar els següents:

• Finançament del creixement. És un lloc ideal per plantejar projectes en creixement i expansió.

• Notorietat, prestigi i imatge de marca. La difusió pública que s’obté en la sortida i posterior cotització de la companyia, tant del seu projecte com de

la seva marca, és una campanya de comunicació immillorable.

• Valoració objectiva de l’empresa. El mercat és el que valora l’empresa en cada moment, sense especulacions, d’una manera objectiva, cosa que facilita el finançament posterior i les operacions corporatives.

• Liquiditat per als accionistes i inversors. Soluciona un dels principals problemes de l’inversor que es planteja invertir en una bio.

Finalment, si el que volem i potser necessitem és que la biotecnologia pugui ser un dels motors del canvi de model productiu i econòmic del nostre país, hem d’iniciar una reflexió sobre l’actual model de negoci de la biotecnologia catalana, ja que a causa, entre altres motius, de les necessitats de finançament dels projectes, pocs emprenedors biotecnològics catalans es fixen com a objectiu de les seves empreses arribar realment al mercat. Molts pensen que una sortida al seu projecte és vendre o llicenciar la tecnologia creada a Catalunya, sovint, a empreses de fora de Catalunya, en fases inicials dels seus projectes. Això significa que una gran part del valor dels projectes no es queda o no es quedarà a Catalunya, ja que en la cadena de valor, la part més gran es troba en les fases finals i en el mercat. Per tant, tenir com a objectiu avançar en les fases de desenvolupament, potser fabricar i arribar al mercat real, pot semblar una utopia amb l’actual situació de finançament, que amb prou feines arriba a les fases inicials (llevat de poquíssims casos), però des del punt de vista de conservar a Catalunya la riquesa que poden generar els nostres investigadors, transferirla d’una manera eficient a les empreses i canviar el model productiu és fonamental. I això és una responsabilitat que comparteixen emprenedors, administracions, inversors i finançadors.

199Monogràfic

Espanya ha experimentat un gran salt endavant en els darrers trenta anys respecte a les seves capacitats científiques i tecnològiques. Un procés de modernització i internacionalització sense precedents de les universitats, centres d’investigació i hospitals ha permès que el somni de la residència d’estudiants dels anys vint s’hagi convertit en realitat: per primera vegada en la seva història, el país tenia una generació extraordinàriament formada, amb estades en els millors centres acadèmics internacionals de referència en les disci plines respectives i amb una visió internacional desacomplexada i emprenedora. Catalunya, com no podia ser de cap altra manera, s’ha beneficiat d’una manera especial d’aquest floriment de la ciència espanyola, molt especialment en el camp de la biotecnologia i la biomedicina. La tradició d’investi gació hospitalària de qualitat, la nostra indústria de química fina, l’arrel catalana i familiar de les grans empreses farmacèutiques espanyoles i una visió innova dora dels nostres quadres universitaris i polítics van permetre, al

començament d’aquest segle, el naixement d’un sector inexistent fins llavors: el sector biotecnològic. La creació a Catalunya d’instruments públics in novadors de foment de l’esperit empre sarial com el programa Trampolins del CIDEM, la creació pionera del Parc Científic de Barcelona (el primer intent seriós d’Espanya de mixtificar la investigació acadèmica i l’empresarial) i la creació de la Bioincubadora van ser acompanyats aviat per altres iniciatives similars o complementàries d’àmbit estatal, com el programa NEOTEC o la nova actitud del CDTI cap a les empreses d’aquest sector. Aquest procés, unit, en els primers anys de la dècada, a una certa alegria inversora en el sector, va donar com a resultat la creació en aquests anys de més empreses biotec que mai, i es va assolir la xifra màgica de 300, i d’aquestes més d’un 20% neixen o s’ubiquen a Catalunya. Un grup selecte de 810 d’aquestes empreses han assolit una mida de “campió nacional” i són les representants de la nostra indústria en l’àmbit internacional.

Ara bé, sense deixar de reconèixer aquests avenços, és precís considerar que existien i existeixen una sèrie

La indústria biotecnològica espanyola en la crisi actual: amenaces i reformes necessàries

Carlos Buesa*Oryzon

* Vicepresident de CataloniaBIO i vicepresident d’ASEBIO.


de seriosos obstacles que impedeixen al sector assolir una competitivitat internacional potent similar a la dels països amb els quals volem compararnos i hem de competir. Aquests dèficits de competitivitat s’han vist, sens dubte, agreujats recentment per la greu crisi econòmica de 2008. I, encara que són ben coneguts per tothom, potser valgui la pena repassar, breument, els que, segons el meu parer, són els nostres tres principals problemes de creixement i competitivitat:

• Mida i capacitat financera: les empreses biotecnològiques catalanes sorgeixen gairebé sempre d’entorns acadèmics,1 amb una IP basada en proves de concepte precàries i amb un equip emprenedor generalment inexpert en els aspectes propis del negoci i financers. Malgrat una certa facilitat per aconseguir un capital llavor al començament, el procés de capitalitzacions successives és lent o simplement inexistent, cosa que hipoteca la possibilitat d’incorporar mànagers de qualitat i d’avançar de manera decidida en la valorització dels actius. El resultat és una gran quantitat de microempreses gestionades de manera semiprofessional, amb unes “taxes metabòliques” relacionades amb les seves capacitats financeres i un creixement subòptim, amb períodes de “latència” freqüents.

• Dèficit de mercat interior: aquest dèficit al nostre país té dos components: en primer lloc, una escas-sa indústria tractora. L’origen familiar de la nostra indústria farmacèutica, la seva petita mida a escala internacional i el fet que l’obertura comercial d’Espanya i la confrontació a la competència forana ha estat relativament recent han provocat una tradicional major aversió a la innovació i al risc en la nostra indústria tractora. Això, unit a la joventut i a la falta de tradició “industrial” de la nostra biotec, a la seva reduïda mida i poques capacitats, completa un quadre de desatenció de la farma espanyola vs la biotec espanyola com a

1. Amb algunes excepcions com PalauPharma, spin-out del grup Uriach; FerrerInCODE, spin-out de diagnòstic del grup FERRER, o GPPharm del grup LIPOTEC. La majoria de les altres empreses catalanes són empreses derivades acadèmiques.

possible proveïdor de serveis o programes de valor afegit. Aquesta desatenció ha estat certament agreujada per les successives normatives estatals i autonòmiques que, en els diferents instruments de foment de projectes consorciats, han fet prevaldre com a subvencionable per a les farmacèutiques els desenvo lupaments realitzats en els organismes públics d’in vestigació (OPI), però no els fets per pimes o micropimes biotec. Una desatenció, doncs, de múltiples orígens, però que contrasta d’una manera doblement cruel quan la major part de la indústria internacional opta cada vegada més per la subcontractació i l’open innova-tion per fer front als seus problemes de competitivitat.

L’altre gran component és la falta de compra inno-vadora. Som un sector que pateix la paradoxa oceànica que suposa que les administracions autonòmiques i estatals fomentin la creació d’empreses biotecnològiques mitjançant tot tipus d’instruments públics i els ofereixin generoses subvencions per finançar la seva R+D, però que alhora es tornin pràcticament insensibles a l’hora d’aprovar la compra dels productes, fàrmacs o diagnòstics que aquestes produeixen. Aquest fet específic del nostre sector, i que ha contrastat enormement amb la creació de mercat que van suposar en el seu dia les primes a les energies renovables, provoca un doble efecte pervers: el risc de la supervivència de l’empresa al final del cicle de desenvolupament del seu producte i la debilitat de la capacitat de vendre el producte fora de les nostres fronteres amb bons arguments de màrqueting, si el nostre país no el vol o ens posa traves en forma de terminis o preus.

• Falta de comunitat financera pròpia: amb l’excepció recent d’algunes comunitats autònomes com el cas de Navarra, no hi ha fons d’inversió o capital risc públics regionals que permetin fer el seguiment de les rondes de finançament que requereix una empresa biotec (13 mesos en la fundació, 310 mesos en el creixement i 1050 mesos en la maduració). Tampoc no disposem de fons privats

201Monogràfic. La indústria biotecnològica espanyola en la crisi actual: amenaces i reformes necessàries

especialitzats, amb l’excepció recent i encara àtona d’Ysios, encara que en el segment de creixement, fons generalistes com Najeti, Clave Mayor, entre d’altres, han tingut un paper rellevant. El resultat és que, quan les empreses assoleixen un estadi de la seva pipeline de fases clíniques i la inversió en el desenvolupament dels programes necessària es torna més abundant, no hi ha una clara contrapartida inversora. El mercat alternatiu borsari és una esperança de futur, si bé el difícil moment del seu llançament, en plena crisi de préstecs hipotecaris d’alt rics (subprimes) el 2008, fa que el seu desplegament sigui lent i encara una mica incert per atraure una comunitat inversora.

Aquests són, doncs, els factors limitants de la nostra indústria per competir de manera solvent en el mercat internacional, avui més complicats que ahir per la crisi econòmica i financera internacional. Sembla clar que assistirem a una situació de perill extrem en el sector. Per conjugar aquests desafiaments serà necessari que es produeixin canvis estructurals, que treballem molt i, com sempre en qualsevol projecte, que tinguem una mica de sort. Segons la meva opinió, els vectors de creixement del sector necessiten uns quants processos:

• La consolidació: dins dels canvis necessaris, el primer és la consolidació del sector. Hem de ser clars: no és un objectiu que Espanya o Catalunya tinguin més empreses que altres països similars. Al contrari, el nostre repte és que necessitem menys empreses però que siguin més potents, amb més capacitats financeres, gerencials, comercials i científiques. Això passa per la concentració, per les temudes fusions i adquisicions, i perquè es posposin o s’oblidin les agendes personals i es pensi en clau de projecte, d’empresa i de país. En un context de crisi de finançament, l’Administració hauria de ponderar l’efecte multiplicador d’instruments imaginatius que afavoreixin les fusions. En aquest sentit, segons la meva opinió, s’hauria de crear una línia de crèdit específica per a operacions de consolidació de sectors tecnològics. En

aquest instrument, aquelles operacions amb un pla industrial creïble haurien de poder accedir a préstecs a llarg termini a interès zero i, un punt crucial, que fossin mobilitzables amb garanties proporcionals als balanços de les companyies implicades. Adquisicions o fusions amb intercanvi d’accions i en les quals l’empresa resultant sigui prou forta i atractiva per sortir a borsa és una altra estratègia financera que hauran d’explorar necessàriament les empreses del nostre sector. Un altre aspecte més soft de la consolidació que les empreses, sens dubte, també hauran de valorar són les unions virtuals: fer més amb menys, compartint actius, recursos i riscos en determinats programes. Això suposarà vèncer les pors ancestrals de “despullarse” en una indústria on l’IP i el saber fer (know-how) són crucials.

• Evolució a models de negoci mixtos i posada en valor: els models amb un component de negoci basat en la realització de serveis a tercers són de vegades agosarats per certs VC (capital de risc), que prefereixen models basats en el desenvolupament d’un o uns quants actius de gran valor i sense distraccions. Sense entrar en discussions conceptuals, aquest model “pur” sembla més que mai de difícil aplicació a Espanya, en un context d’escassetat inversora extrema. Models mixtos impliquen, certament, menor concentració en l’R+D pròpia i menor velocitat en el desenvolupament de productes propis, però també una major sostenibilitat a mitjà termini i una consolidació de capacitats humanes i tecnològiques en la companyia. Cal evitar que l’obsessió pel T2M (time to market) es converteixi en T2G (time to graveyard). El risc és, òbviament, esdevenir una mera CRO (organització de recerca per contracte), on les variables competitives s’indiferencien amb rapidesa i el joc és, sens dubte, un altre. Una variant molt interessant d’aquestes interaccions, i que ens hauria de servir com a exemple a emular, són els models de desenvolupament conjunt internacional en l’externalització de programes en el context d’open inno-vation. Els acords en els últims tres o quatre anys


d’AstraZeneca amb Jubilant, de GSK o de Novartis amb Vernalis o amb Galapagos tenen elements que conjuguen la sostenibilitat de les biotec (upfront fees i research fees) amb una certa moderada compartició del valor creat conjuntament (mitjançant l’accés a milestones i royaltys). Acords d’aquest tipus són l’assignatura pendent a Espa nya i esquemes similars s’haurien de produir també entre la pharma nacional i la biotec. Això implica, d’una banda, una capacitat honesta d’avaluació del valor realment aportat per les contribucions de la biotec i, d’una altra, una certa generositat per part de la pharma per ser capaç de “redescobrir” o tenir una altra mirada cap a les biotec de casa i reconèixer aquestes fortaleses competitives. Aquests programes comuns, fortament marcats per fites, són una tendència creixent en la indústria i, encara que avui són pràcticament inexistents al nostre país, estan sent promoguts de manera específica per CataloniaBIO i FarmaIndustria, i haurien de servir per millorar la productivitat de la indústria farmacèutica i per sostenir financerament la biotecnològica.

• L’accés a una altra classe de finançament: sens dubte, l’assignatura pendent. Sembla difícil que el panorama del VC espanyol canviï a curt termini. Per aquest motiu, el sector biotecnològic ha de buscar imperativament fonts complementàries. Una d’aques tes fonts rau en la capacitat de mo

bilització dels instruments fiscals (els crèdits fiscals a l’R+D) i la seva possible monetització mitjançant la venda a tercers. Aquesta mesura, que han sol·licitat repetidament les patronals del sector, podria suposar, si s’aconsegueix, un alleujament financer immediat per a les empreses del sector. Una altra serà, sens dubte, aproparse a la tendència internacional de processos de llicència més primerenca dels programes a les grans phar-ma; els option deals són una tendència creixent en el mercat internacionalment i, si bé suposen una venda subòptima dels actius, clarament impliquen un accés a biodòlars o bioeuros, que és crucial en aquesta situació.

Resumint, després d’un començament espectacular de la indústria espanyola i catalana en els anys anteriors, ens enfrontem a uns desafiaments competitius molt grans. Si bé la situació és complicada, accions de reforma decidides permetran que es consolidi aquesta indústria al nostre país. Una adequada consolidació del sector, una revisió dels models de negoci i un enfortiment del mercat intern són els passos previs per aconseguir una competitivitat internacional. Si aconseguim fer front a aquestes reformes amb èxit, haurem fet un pas de gegant per consolidar un dels pilars de l’economia del coneixement en els quals, sens dubte, Catalunya està més ben posicionada que mai per ser un pol de primer nivell a Europa.

203Monogràfic

En l’actualitat, existeixen una sèrie d’empreses biotecnològiques internacionals amb èxit, amb productes comercialitzats, importants fonts d’ingressos i amb beneficis importants. Són empreses que han aconseguit una important creació de valor per als seus accionistes. Totes elles han creat milers de llocs de treball en els darrers anys. Els noms de totes aquestes empreses són coneguts: Amgen, Genentech, Genzyme, Celgene, Actelion, etc.

Totes aquestes companyies van néixer com a petites “biotec”, i van haver d’anar creixent al llarg dels anys fins a convertirse en veritables multinacionals farmacèutiques. La majoria van haver de patir moments difícils i traumàtics en els primers anys, a causa de retards en el desenvolupament dels seus projectes clau, dificultats per accedir a fonts de finançament, etc.

L’aspiració de qualsevol política de promoció del sector biotecnològic hauria de tenir com a objectiu a llarg termini ajudar que hi hagués unes quantes companyies al territori que arribessin a ser veritables multinacionals del sector, veritables “campions nacionals” que poguessin tenir, d’alguna manera, un efecte

“d’arrossegament” sobre científics, emprenedors, inversors, etc.

Tanmateix, aquest lideratge s’ha de dur a terme des de la iniciativa privada i des de la societat civil. Els poders públics han d’ajudar les iniciatives empresarials més prometedores per tal que puguin assolir la seva plenitud.

En aquest article s’analitzaran les diferents etapes en el naixement, creixement i maduració d’una companyia biotecnològica que aspiri a ser un referent internacional.

1

Primer pas: empresa emergent

La majoria d’empreses de biotecnologia neixen al voltant d’algun projecte científic creat a la universitat i que, d’alguna manera, és potencialment comercialitzable. El gran repte de l’emprenedor provinent de la universitat consisteix a aconseguir, d’una manera o una altra, que un projecte acadèmic s’arribi a conver

El cicle de vida d’una empresa biotecnològica

Ignacio FausPalau Pharma, SA


tir en una realitat comercial. Això es pot obtenir, per exem ple, en redirigir una línia d’investigació. Per exem ple, un investigador pot estar estudiant els mecanismes d’expressió genètica i diferenciació cel·lular a la pell amb l’objectiu de contribuir al nostre coneixement de la fisiologia de l’epidermis. En algun moment, potser l’investigador arribi a la conclusió que els seus estudis poden generar un nou fàrmac per a, per exemple, el tractament de la dermatitis atòpica (una malaltia de la pell amb una alta prevalença, especialment en nens). En aquest moment l’investigador redirigeix els seus esforços cap a l’obtenció d’aquest fàrmac.

Generalment, en l’entorn universitari l’investigador (ara ja emprenedor) no obtindrà els recursos econòmics necessaris per a la investigació aplicada que pretén desenvolupar, per la qual cosa haurà de buscar finançament d’un altre tipus.

El nostre investigadoremprenedor haurà de redactar un pla de negoci i presentarlo a possibles inversors. En aquesta primera etapa, probablement els recursos econòmics que sol·licitarà seran modestos: 100.000 € o 200.000 €. En aquesta primera etapa és probable que l’emprenedor hi hagi de contribuir amb els seus recursos, els d’amics i familiars, i obtingui algun tipus de finançament d’origen públic. Però en poc temps faran falta més recursos per continuar investigant, per continuar desenvolupant el producte en qüestió. Serà el moment de començar a abordar les conegudes “rondes de finançament”.

2

Segon pas: creació d’un veritable pipeline de productes en desenvolupament

Totes les companyies de biotecnologia projecten expectatives de futur. Aquestes expectatives de futur es basen en la promesa que uns projectes d’R+D es convertiran un dia en productes comercialitzats, i que aquests productes donaran lloc a vendes i beneficis. La raó per la qual un inversor decideix apostar per una companyia de biotecnologia es deu, fonamentalment, a si aquestes expectatives són creïbles o no ho són.

Això, per tant, vol dir que una companyia biotecnològica ha de tenir productes en diferents fases de desenvolupament, i que ha de tenir un pla de ruta molt clar fins que aquests productes arribin al mercat. Quants recursos consumiran els desenvolupaments en cada fase? Quant temps es tardarà? Quins són els riscos? Quines probabilitats existeixen de poder llicenciar realment el projecte en qüestió a una “big pharma”? Quines són les expectatives de vendes realistes en cas que el producte finalment arribi al mercat?

En el fons, es tracta de construir un pipeline, amb productes en diferents fases de desenvolupament. I realment, el que avui en dia es valora en els mercats financers és disposar d’un pipeline de productes en desenvolupament clínic.

3

Tercer pas: el primer gran acord de llicència amb una multinacional farmacèutica

Els anys van passant, i el que en el seu moment era una empresa emergent ja s’ha convertit en una companyia biotecnològica amb productes en desenvolupament preclínic i clínic. Durant tot aquest període, la companyia ja ha invertit en desenvolupament de productes diversos milions d’euros, i s’ha hagut de finançar periòdicament a través de diferents rondes de finançament.

En aquesta etapa de la vida d’una empresa biotecnològica és difícil que es disposi dels recursos i l’estructura per abordar el desenvolupament clínic complet d’un projecte (fases I, II i III). El més habitual és que en algun moment del desenvolupament, el projecte es llicencïi a una gran multinacional farmacèutica (per exemple, després que es completi el primer estudi de fase II).

Cada acord de llicència és diferent i no existeix un patró específic de com dur a terme aquest tipus d’acords.

De tota manera, sí que existeixen algunes línies mestres generals. Normalment, el primer acord de llicència d’una companyia biotecnològica és bastant

205Monogràfic. El cicle de vida d’una empresa biotecnològica

senzill. La biotec cedeix tots els drets futurs del projecte a una companyia multinacional:

• La companyia biotec rep una paga i senyal (down-payment) tot just quan es firma l’acord de llicència, una sèrie de pagaments per fites futures (milesto-ne payments) i royaltys sobre les vendes futures.

• La multinacional farmacèutica es compromet a continuar desenvolupant el producte fins que es comercialitzi. També el fabricarà i comercialitzarà en els grans mercats mundials.

En aquest tipus d’acords de llicència, la companyia biotec obté bàsicament dues coses. D’una banda, obté ingressos. A hores d’ara, en la vida d’una biotec, és bastant probable que la companyia en qüestió encara tingui pèrdues. Els ingressos que s’obtenen via acords de llicència són entrades de caixa no dilutives (non-dilutive) per a la companyia.

El segon benefici de l’acord de llicència és la validació de la capacitat tecnològica de la petita companyia biotecnològica. Arribar a firmar un acord de llicència és un procés llarg i complex. Des del primer contacte entre les dues companyies (llicenciatària i llicenciadora) fins al dia de la firma final poden passar fàcilment dotze mesos o més. Durant aquest període les dues companyies es coneixen, es fan auditories preventives (due diligence) del projecte que s’ha de llicenciar. En moltes ocasions la farmacèutica sol·licita mostres del producte per verificar a les seves ins tal·lacions la bondat de les presumptes propietats de seguretat i eficàcia del producte. Per tant, l’execució d’un acord de llicència d’aquestes característiques té un valor molt important per a la petita companyia biotec. Permet demostrar a tercers que és capaç de fer el que diu que farà: desenvolupar ciència “llicenciable” i, efectivament, llicenciarla.

4

Quart pas: la sortida a borsa

Com s’ha esmentat anteriorment, el primer gran acord de llicència d’una empresa biotecnològica és

molt valuós. Permet validar el model de negoci de la companyia biotecnològica i, a més, li confereix una important publicitat positiva. El fet que una gran multinacional hagi estat disposada a “comprar” un producte a una companyia biotecnològica ha d’im plicar forçosament que la ciència que genera aquesta companyia és valuosa i, sobretot, que és monetarizable, que aquest projecte científic es pot convertir en diners.

Aquesta validació permet a la biotecnològica aventurarse a intentar captar recursos addicionals en ulteriors rondes de finançament, dins de l’àmbit dels inversors privats o fins i tot en mercats borsaris organitzats. És el moment de la sortida a borsa o IPO (ini-tial public offering).

Generalment, les sortides a borsa d’empreses biotecnològiques s’estructuren com a OPS (ofertes públiques de subscripció). L’empresa intenta aconseguir recursos en el mercat per finançar les seves operacions. És a dir, els recursos captats són per a l’empresa i per ser utilitzats, segons el pla de negoci presentat, per crear valor per als accionistes de la companyia. És molt estrany que en el moment de la sortida a borsa els accionistes de la companyia venguin també algunes de les seves accions (en aquest cas, estaríem parlant d’una OPV). El mercat difícilment entén que, si se’ls presenta un projecte de creixement i de futur, els accionistes històrics de la companyia aprofitin aquell moment per vendre (parcialment o fins i tot totalment) les seves accions.

5

Cinquè pas: creixement via adquisicions

Una vegada la nostra empresa biotecnològica ja és una empresa cotitzada, comença una nova etapa. Haurà de lliurar periòdicament informació de tot tipus al regulador borsari. També haurà d’informar de qualsevol fet rellevant que pogués alterar la cotització de l’acció.

És bastant probable que l’empresa biotecnològica segueixi amb pèrdues. Haurà d’explicar, per tant, quina és concretament la seva proposició de futura creació de valor, així com l’horitzó temporal en el qual


espera entrar en beneficis. Finalment, haurà de tornar periòdicament al mercat per finançarse.

Com tota empresa cotitzada, la nostra biotecnològica tindrà un valor de mercat molt ben definit. Podrà créixer via operacions corporatives (fusions i adquisicions), la qual cosa li permetrà reduir sensiblement els terminis per a la seva maduració.

6

Sisè pas: el primer producte al mercat; entrada en beneficis

Per a qualsevol empresa biotecnològica, la comercialització del seu primer producte és una fita d’especial rellevància. Aquesta comercialització es pot fer directament en el cas d’aquelles companyies que han desenvolupat les seves capacitats de fabricació i les seves xarxes comercials. Tanmateix, el més habitual és que el primer producte d’una companyia biotecnològica que arribi al mercat hagi estat prèviament llicenciat a una gran multinacional, i que sigui aquest llicenciatari qui el fabriqui i comercialitzi. Els ingressos per a la companyia biotec vindran en forma de royaltys sobre vendes.

En la majoria de casos, la comercialització del primer producte permetrà a la nostra biotec obte

nir beneficis. Una fita important en la seva trajectòria.

7

Setè pas: la decisió d’integrar-se verticalment i convertir-se en una FIPCO

Després de diversos anys d’existència, i després d’haver invertit molts milions d’euros en R+D, la nostra companyia biotecnològica serà una companyia cotitzada en un mercat organitzat, comptarà amb un pipe-line de projectes d’R+D robust (amb diversos projectes en fases avançades de desenvolupament clínic), amb diversos partenariats amb grans empreses farmacèutiques mundials i amb almenys un producte al mercat. Serà una empresa amb beneficis i comptarà amb un equip humà multidisciplinari, format probablement per més de 300 professionals altament qualificats.

Moltes d’aquestes companyies acaben sent comprades per d’altres. D’altres, acaben per convertirse en veritables companyies farmacèutiques verticalment integrades (FIPCO, fully integrated pharmaceutical com-pany). En aquest moment, el projecte “biotec” ha arribat a la seva fi i ja podem parlar realment d’una nova gran companyia farmacèutica.

207Monogràfic

1

Introducció

En tota empresa hi ha una fase inicial d’inversió que té en compte el període des que l’empresa s’inicia i fa les primeres vendes, fins al moment en què la necessitat de tresoreria queda coberta pels ingressos que el negoci genera.

El cas de la biotecnologia és un cas paradigmàtic on la fase d’inversió és molt important i el nivell d’incertesa és elevat. El procés de maduració d’un projecte biotecnològic en general es caracteritza per ser llarg i costós. De fet, els processos de maduració llargs són propis dels sectors que basen la seva economia en el coneixement. En general, el quadre de finançament en què es presenten els fluxos de caixa per calcular els retorns es veuen desemparats pel risc tecnològic.

2

Descripció del model

La biotecnologia està formada per un conjunt de subsectors ben diferenciats que darrerament s’han classificat amb un codi de colors: la biotecnologia blanca és l’orientada a processos industrials, la biotecnologia verda s’orienta al món vegetal, la biotecnologia blava està orientada al vessant marí i la biotecnologia vermella és l’orientada al desenvolupament terapèutic. ABBiotics està focalitzada en la biotecnologia vermella, que té un model molt vinculat al món farmacèutic, però també al món de la indústria alimentària i dels proveïdors d’ingredients (els proveïdors d’ingredients, en molts casos, són divisions de la indústria química).

El model de negoci de la indústria farmacèutica ha evolucionat en els darrers anys cap a la cooperació amb la indústria biotecnològica. Les grans corporacions com Pfizer o GlaxoSmithKline tenen processos de

La biotecnologia i el procés de maduració

Miquel Àngel Bonachera SierraAB-Biotics, SA


decisió lents i demanen una anàlisi elevada abans no s’avança amb un projecte. Per tant, quants més processos es trobin integrats dins l’estructura d’una gran empresa, major serà la complexitat del funcionament. El mateix problema tenen les grans multinacionals alimentàries com Nestlé o Danone i les d’ingredients com DSM o BASF. Minimitzar el nombre de decisions internes per reduir la complexitat és clau per entendre el model simbiòtic entre la biotecnologia i la indústria; té un sentit productiu1 deixar fora de l’estructura les fases més inicials dels desenvolupaments.

En el model cooperatiu entre la biotecnologia i la indústria farmacèutica, les empreses biotecnològiques desenvolupen la part més inicial, que generalment parteix d’una tecnologia sorgida de les universitats o centres tecnològics, i es transfereix a una empresa derivada (spin-off) que l’acaba de desenvolupar (normalment en col·laboració amb la universitat o centre tecnològic), amb recursos procedents del capital privat, on existeix un model que tractarem més endavant (en el punt 3, sobre el finançament).

Cobrir tota la fase d’R+D bàsica i iniciar la fase clínica regulatòria fins a l’obtenció d’una prova de con

1. Biotech Exit Strategies 2009, Business Insights Ltd.

cepte és clau per convèncer el soci farmacèutic, ja que aquest pot visualitzar quan es podrà posar al mercat el producte.2

Els acords de codesenvolupament es poden realitzar de moltes maneres diferents. En el gràfic 3 hi ha un resum de les diferents vies existents per a un desenvolupament biotecnològic farmacèutic.

Es pot plantejar finançar tota l’evolució de l’empresa, però aquesta opció només és aplicable si tens assegurat el finançament, i això només passa quan el model empresarial té una projecció màxima i un risc mínim. Seria la columna (a) del gràfic 3. Les grans biotecnològiques dels EUA com Amgen o Genzyme van optar per aquest model. La seva evolució va ser més suau, ja que són empreses fundades els anys vuitanta (moment en què no hi havia tanta sinergia entre la indústria farmacèutica i la biotecnològica), van trobar suport en els mercats públics per finançar el seu desenvolupament i van aprofitar un moment en què els costos de desenvolupament clínic eren molt inferiors als actuals. Aquest model és pràcticament inexistent en l’actualitat, però es promociona amb legislació i contractes de compra pública a Itàlia, Alemanya i en economies on hi ha mercats de base de gran i petita indústria farmacèutica (en el punt 5, sobre consideracions polítiques per dinamitzar la indústria biotecnològica, tornarem a parlar d’aquest model).

En les col·laboracions entre empreses biotecnològiques (b) és important que es realitzin activitats vinculades per mantenir el focus de l’organització en el negoci. Són sempre positives perquè diversifiquen el risc en diferents línies i maximitzen les probabilitats d’èxit, alhora que permeten optimitzar recursos de tresoreria eliminant estructures duplicades.

El model que en els darrers anys prefereix la indústria farmacèutica (c) és el de risc “zero”: un cop superada la fase III, el producte no té pràcticament risc de caiguda i, per tant, és un producte que es pot portar al mercat en condicions òptimes d’inversió. Avui, les

2. The Fastest Growing Biotechnology Companies, Business Insitghts, 2008.

Gràfic 1

Productivitat de l’R+D – Top biotec vs top farmacèutiques (milers de milions de dòlars, 2004-2008)

10 top farma

Mitjana

10 top biotec

2004

16

14

12

10

8

6

4

2

02005 2006 2007 2008

7,1

0,9

11,3

6,1

8,3

2,7

6,2

9,4

14,6

5,6

8,7

3,1

2004-2008

Des

pesa

en

R+D

per

apr

ovac

ió d

e no

u fà

rmac

Font: FDA’s Center for Drug Evaluation and Research. Business Insights Ltd.

209Monogràfic. La biotecnologia i el procés de maduració

grans farmacèutiques prefereixen pagar més i no assumir cap risc. La reacció dels fons de capital risc especialitzats ha estat fer rondes de finançament en la fase III, on s’ajunten per coinvertir amb altres fons: es tracta d’invertir poc en molts projectes, i així diversificar el risc. És un model més lent per la seva sortida, però manté la rendibilitat.

L’empresa biotecnològica ABBiotics segueix el model de creixement tradicional (e), on desenvolupem el producte i no el venem, sinó que, un cop feta la prova de concepte –que per a un biofàrmac seria arribar a la

fase II i per a un nutracèutic seria fer l’estudi clínic que demostra els efectes de l’ingredient en els consumidors–, el llicenciem a la gran indústria perquè n’acabi el desenvolupament. Altres empreses en llicencien els drets en alguns mercats no estratègics i mantenen els mercats on poden arribar directament (Cellerix i Zeltia ho van fer llicenciant als EUA i al Canadà i quedantse la resta): aquest seria un model de creixement independent i sostenible (f).

Es pot concloure que un projecte biotecnològic és un procés de recerca i desenvolupament que té un

Gràfic 2

Evolució d’una corporació biofarmacèutica.

Coneixementcientífic

Model farma tradicional

Client i actius mèdics

Descobriment del fàrmac

Desenvolupamentdel fàrmac

Comercialització

Descobriment del fàrmac

Acords de llicència i aliances

Desenvolupament del fàrmac Comercialització


Model farma emergent


Suport a fàrmacs propiso amb llicència

Proves per a fàrmacspropis o amb llicència

Proves mitjançant socis de codesenvolupament o empreses

de recerca per contracte

Vendes i màrqueting focalitzats a crear

actius per als clients


Model emergent biotec


Descobriment del fàrmac Desenvolupament

del fàrmac Comercialització

Font: adaptat de Mercer Oliver Wymnan, Rewriting the rules. Business Insights Ltd.

Gràfic 3

Diferents tipus d’acords de codesenvolupament

Biotec

Productecomercialitzat

Fase III

Fase IIbFase IIa

Objectiusvalidats

Estratègia decreixement

Creixementindependent

i d’alt risc

Col·laboracióentre empreses

biotecnològiques

Model preferentde la indústriafarmacèutica

Desenvolupamentcol·laboratiu

Relaciótradicional

farma-biotec

Creixementindependenti sostenible

(a) (b) (c) (d) (e) ( f )

Farma


període de maduració llarg, en què es consumeixen recursos sense ingressos i que, per tant, cal finançar.

3

Finançament del procés de maduració

És de sentit comú entendre que un emprenedor no pot esperar que vinguin els inversors, observin el pla de negoci i inverteixin els seus diners sense demanar proves reals del que s’ofereix. Cal tenir una prova de concepte del nostre projecte empresarial abans.

En les fases inicials, per aproparnos a la prova de concepte, les rondes es cobreixen amb capital dels mateixos fundadors: si un soci fundador no posa diners en la creació d’una empresa derivada, vol dir que no creu en el projecte. En el cas d’ABBiotics, tots els socis hem anat a totes les rondes de finançament en la mesura que hem pogut, fent esforços personals importants que han donat confiança als nostres accionistes. Els americans diuen que cal posarhi la pell (put de skin in the game). Després podem trobar suport en els friends and family (si és el cas, recomanaria que, si el fundador hi posa un 30% del seu patrimoni, proposi als amics i la família no aportar més d’un 3% del seu patrimoni) i en els business angels (àngels inversors), que són ja inversors qualificats. Amb la prova de concepte a la mà, podem finançar el gruix del procés de maduració del projecte de maneres diferents.

En general, hi ha tres maneres complementàries i no excloents de finançar un projecte biotecnològic: 1) amb acords de llicència en fase de premercat, in-licencing; 2) amb la participació directa en el capital de la biotecnològica, generalment amb fons de capital privat, i 3) amb la sortida a borsa.

3.1

Acords de llicència en fase de premercat, in-licencing

Els acords en fase de premercat són acords amb la gran indústria que es fan quan el producte es troba en una fase avançada del desenvolupament, però

que encara no està en situació de ser venut en el mercat.

Comptaríem amb la inversió de part dels recursos destinats a la recerca per part de la indústria farmacèutica que, de mitjana, és un 15% de la seva facturació; es poden captar molts recursos si tenim un bon projecte. Per posar un exemple, Pfizer destina a R+D 7.500 milions d’euros anuals... La quantitat és ingent; per descriureho d’alguna manera, amb aquests diners es podria comprar en borsa Laboratoris Almirall i Grifols junts en un sol any (ja que el valor en borsa de les dues empreses cotitzades està entorn dels 4.000 milions d’euros).

Les vint farmacèutiques més importants del món inverteixen 71.000 milions d’euros en R+D. Localment, podríem destacar Laboratoris Almirall, que va invertir en R+D 121 milions d’euros l’any 2009.3

Pel que fa a la indústria vinculada a l’alimentació funcional, el mateix model és aplicable als ingredients. Nestlé, per exemple, inverteix 1.000 milions d’euros anuals en R+D.4 Certament, la xifra de la indústria farmacèutica és molt superior i aquesta indústria també assumeix majors riscos i té més tradició, si bé la gran indústria alimentària que inverteix en màrqueting és una bona opció per arribar a acords, ja que necessiten productes diferenciadors.

3.2

Participació directa en el capital de la biotecnològica

Els fons de capital risc prenen el relleu i faciliten l’evolució de la prova de concepte a fites posteriors en successives rondes de finançament. Són un factor clau per desenvolupar no només la biotecnologia, sinó qualsevol sector emergent. Hi ha molts fons independents, com Inveready, que gestiona uns 16 milions d’euros, o Ysios, que en gestiona uns 69 milions. Però d’altres estan vinculats a la indústria. Per posar un exemple, Nestlé, que en el punt anterior comen

3. Annual Report, Laboratoris Almirall 2009.

4. Annual Report, Nestlé 2009 i http://www.research.nestle.com.


tàvem que invertia 1.000 milions d’euros anuals en R+D, el 2006 va injectar 500 milions d’euros a la firma de capital risc suïssa Inventages Ventures per invertir en biotecnologia aplicada a la indústria alimentària. Cognis (BASF), Danisco (DuPont), DSM i altres empreses que venen ingredients també gestionen inversions amb vehicles de capital risc. Evidentment, la indústria farmacèutica inverteix a través de fons de capital risc especialitzats com Novartis Ventures, que té 550 milions d’euros5 per finançar projectes biotecnològics, i Roche Capital Fund,6 que té 380 milions d’euros per invertir. Aquest model empresarial d’entrar en projectes biotecnològics a través de vehicles de capital risc és especialment interessant per a empreses farmacèutiques i d’ingredients de

5. <http://www.novartisventurefund.com/>

6. <http://www.venturefund.roche.com/VentureFund.html>

mida mitjana; és el cas del projecte Zcube de Zambon Group,7 on inverteixen 60 milions en diferents projectes biotecnològics en fase de desenvolupament com una “altra manera de fer recerca”. A Espanya hi ha iniciatives similars, com ara el fons de capital risc biotecnològic SuanFarma Biotech SCR, promocionat per l’empresa farmacèutica SuanFarma, que en el seu primer fons ha invertit 12 milions d’euros amb vuit empreses participades.

3.3

Finançament amb la sortida a borsa

La borsa ha estat una alternativa per finançar projectes biotecnològics: ha estat el cas de les companyies

7. <http://www.zcube.it/en/zcubehomezcube/zchome/accessser/0/ 279/0/default.html>

Quadre 1

Rànquing de les vint farmacèutiques més importants del món, 2006 (per volum d’ingressos)

Rànquing Empresa País Ingressos R+DIngressos (pèrdues) nets

(milons de dòlars)Nombre de treballadors

1 Johnson&Johnson EUA 53,324 7,125 11,053 138,000

2 Pfizer EUA 48,371 7,599 19,337 122,200

3 GlaxoSmithKline Regne Unit 42,813 6,373 10,135 106,000

4 Novartis Suïssa 37,02 5,349 7,202 102,695

5 Sanofi-Aventis França 35,645 5,565 5,033 100,735

6 Hoffmann–La Roche Suïssa 33,547 5,258 7,318 100,289

7 AstraZeneca Regne Unit 26,475 3,902 6,063 98,000

8 Merck&Co. EUA 22,636 4,783 4,434 74,372

9 AbbottLaboratories EUA 22,476 2,255 1,717 66,800

10 Wyeth EUA 20,351 3,109 4,197 66,663

11 Bayer Alemanya 18,216 1,791 1,577 61,880

12 Bristol-MyersSquibb EUA 17,914 3,067 1,585 60,000

13 EliLillyandCo. EUA 15,691 3,129 2,663 50,060

14 Amgen EUA 14,268 3,366 2,95 48,000

15 BoehringerIngelheim Alemanya 13,284 1,977 2,163 43,000

16 Schering-Plough EUA 10,594 2,188 1,057 41,500

17 BaxterInternational EUA 10,378 0,614 1,397 38,428

18 TakedaPharmaceutical Japó 10,284 1,62 2,87 35,000

19 Genentech EUA 9,284 1,773 2,113 33,500

20 Procter&Gamble EUA 8,964 N/A 10,34 29,258

Font: informes anuals i formularis de la SEC (Securities and Exchange Comission) dels EUA Business Insights Ltd.


Zeltia, Puleva Biotech o Natracéutical, que es troben en el mercat secundari des de ja fa alguns anys. L’any 2008 es va estrenar el mercat alternatiu borsari8 (MAB), que obria la possibilitat de finançarse en mercats públics a empreses de capitalització més reduïda (a partir d’una valoració de 10 milions d’euros). Les primeres empreses del MAB van sortir l’any 2009, però no ha estat fins l’any 2010 que ha incorporat empreses de biotecnologia: l’andalusa Neurón i la catalana ABBiotics. És una alternativa més; això sí, aquesta és totalment independent.

Tradicionalment, la borsa ha estat una possibilitat de sortida per als fons de capital risc, però també permet finançar el creixement dels projectes biotecnològics. Amb la conjuntura actual, és difícil col·locar una oferta pública de venda (OPV); per tant, els fons de capital risc no desinverteixen en el MAB i gairebé totes les operacions s’han compost d’ofertes públiques de subscripció (OPS), on bàsicament s’accedeix al mercat alternatiu amb una ampliació de capital.

En el cas d’ABBiotics ens havíem finançat aportant recursos propis dels fundadors, fons públics (amb el capital concepte ACC1Ó, el Neotec del CDTI i un préstec participatiu d’ENISA) i una ronda de finançament realitzada amb àngels inversors (2008). El 20 de juny de 2010 vam sortir al MAB amb una ronda de finançament de 3,5 milions d’euros, dels quals 500.000 els vam aportar entre els cinc socis que formàvem part del capital fins a aquell moment. Les claus per guanyarse la confiança dels inversors van ser: el pla de negoci, ja que cal tenir un projecte atractiu (1); un preu de l’acció atractiu (2); l’aposta econòmica personal (put

8. <http://www.bolsasymercados.es/mab/esp/marcos.htm>

the skin in the game) (3), i la garantia de permanència en el capital que vam signar (immobilització de capital o lock-up de 24 mesos) (4). Per part de la Generalitat de Catalunya, també hi va haver un incentiu fiscal a la inversió (5), on els inversors es poden deduir un 20% de la inversió en el tram autonòmic de l’IRPF (fins a un límit de 50.000 € euros d’inversió).

El quadre 2 representa diferents valoracions possibles d’ABBiotics en el moment de la sortida al MAB, aplicant primes de risc diferents i considerant desviacions en la rendibilitat del nostre pla de negoci. Podríem haver valorat la nostra empresa en una xifra que oscil·laria entre 10 i 100 milions d’euros en funció dels criteris aplicats. Vam decidir partir d’un nivell mínim (12,7 milions post-money) que maximitzava la probabilitat que els nostres accionistes guanyessin diners; el valor d’ABBiotics a 31 de desembre de 2010 era de 16 milions d’euros (+25% en 5 mesos). El nostre pla de negoci està dissenyat per donar rendibilitats accionarials d’entre el 30% i el 60% anual en funció de l’evolució del nostre procés de maduració i de la consolidació en realitats de les expectatives d’ABBiotics.

4

Base econòmica del sector

El binomi riscrendibilitat d’un projecte biotecnològic és sempre molt elevat. Qualsevol empresa biotecnològica genera una elevada activitat inventiva, que es tradueix en coneixement que aporta millores a la societat i que queda protegit per patents: la propietat industrial i intel·lectual.

Quadre 2

Possibles valoracions d’AB-Biotics a la seva sortida al MAB

Valor d’empresa (EV) 70% 100% 143%

Cost mitjà ponderat del capital

15% 74.781.064 € 105.612.573 € 149.657.585 €

30% 25.232.464 € 34.828.859 € 48.537.994 €

50% 10.667.964 € 14.022.430 € 18.814.524 €


Això no és trivial: si el coneixement queda protegit, el que tenim és un monopoli durant un període determinat de vint anys, que és la durada de la patent. Els economistes ens ensenyen que els monopolis i els oligopolis van en contra de la lliure competència, i només la lliure competència pot maximitzar els beneficis per als consumidors, ja que optimitza la relació qualitatpreu dels béns i serveis que hi ha al mercat minimitzant la rendibilitat de les empreses, facilitant que la riquesa quedi en mans del consumidor. Per tant, la propietat industrial permet explotar el coneixement generat en el procés de maduració d’una biotecnològica en un règim de monopoli maximitzant la rendibi litat del negoci, ja que el preu de les solucions no l’estableix el mercat, sinó el màxim que un consumidor està disposat a pagar. L’exemple més paradigmàtic és la situació dels fàrmacs genèrics que, per norma general, un cop surten de la protecció de la patent, entren en una fase de reducció de preus i perden la seva rendibilitat molt ràpid. En el cas dels genèrics, qui reté la riquesa és l’Administració pública, que veu reduïda la seva factura en fàrmacs, si bé això redunda en els impostos i taxes que paguem els ciutadans, però també genera una reducció en la rendibilitat de les empreses i, per tant, es redueix la des

pesa en recerca i desenvolupament per part de la indústria farmacèutica.

En resum, la propietat industrial monopolitza els drets sobre l’explotació de la solució biotecnològica, que es pot explotar a preus elevats que responen a la part rendibilitat del binomi riscrendibilitat.

La comercialització de la solució biotecnològica protegida es pot fer de diferents maneres, com hem explicat a l’apartat segon (model de negoci).

Per posar un exemple pràctic, ABBiotics té diferents patents en fase de comercialització. Una d’aquestes és ABFortis, que és un ferro biodisponible microencapsulat en doble capa, que té unes propietats que milloren les diferents solucions que hi ha al mercat i que està indicat per al desenvolupament cognitiu i mental dels nens. ABBiotics va sol·licitar la patent d’ABFortis el mes de novembre de 2009, després d’uns divuit mesos fent investigacions. La inversió realitzada es pot xifrar en 600.000 € i s’estima que caldrà seguir invertint l’equivalent a dia d’avui d’uns 1,4 milions d’euros per mantenir la patent. S’ha establert un principi d’acord amb una empresa alemanya per llicenciarli l’explotació de la patent. Aquesta empresa factura uns 3.000 milions d’euros i està present a tot el món; això ens indica que, per a una empresa

Quadre 3

Línies d’un acord

Cost del capital (WACC) 10%

Inversió -600.000 €

Inversió estimada IP -1.400.000 €

Total inversió -2.000.000 €

Compte d’explotació (considerant que el llicenciatari ven al mateix preu que els substitutius menys eficients)

2011 2012 2030

Ingressos estimats pel llicenciatari (l’empresa alemanya) 8.000.000 € 12.000.000 € 39.438.300 €

Ingressos de llicència d’AB-Biotics (regalies) 640.000 € 960.000 € 3.155.064 €

Amortització de la inversió -100.000 € -100.000 € -100.000 €

Altres despeses de manteniment i control -50.000 € -52.500 € -126.348 €

Flux de caixa lliure d’AB-Fortis -2.000.000 € 490.000 € 807.500 € 2.928.717 €

Valor actualitzat al cost del capital 490.000 € 734.091 € 478.869 €

Valor d’AB-Fortis amb aquesta llicència 21.508.729 €

TIR del projecte 55%


tan gran, qualsevol referència que li facturi menys de 10 milions d’euros li fa nosa i li genera complexitat en la seva estructura de control de la gestió. A més, el fet de negociar amb algú que ja està present a molts països ens genera menys complexitat comercial, ja que només hem de negociar el producte una vegada i haurem de controlar la llicència amb un sol interlocutor.

A l’hora d’establir el preu de la llicència, tenim llibertat si el producte no es dispara, ja que en aquest cas hi ha substitutius menys eficients però més introduïts en el mercat. Per preparar l’argumentari, hem de tenir dues bases: 1) el conjunt dels ingressos del contracte ha d’assegurar una taxa interna de retorn (TIR) del 50% pel projecte; la prima de risc marcarà el preu mínim i 2) el salt tecnològic marcarà el preu màxim, ja que, com més important sigui la necessitat coberta, més elevat serà el preu que els consumidors estaran disposats a pagar. El quadre 3 estableix les línies d’un acord que ens sembla raonable, la signatura del qual tindria un valor de 21,5 milions d’euros i representaria una TIR pel projecte del 55%.

Aquest acord de llicència d’ABFortis reflecteix com una inversió en coneixement té multiplicadors de rendibilitat elevats, ja que la conversió de 600.000 € en 21.000.000 € representa una base de productivitat que no es podria assolir amb altres models empresarials basats en els béns i serveis oberts, comodity, sense protecció industrial i intel·lectual, que es trobarien a l’abast de qualsevol empresa, on el model estratègic es basés, per exemple, a maximitzar el volum. En contrapartida, el risc assumit per ABBiotics en el desenvolupament d’ABFortis és elevat, llarg (tres anys abans no ingressem un sol euro) i incert (fins que no tens els resultats, el projecte pot fallar).

5

Consideracions polítiques per dinamitzar el sector

Com hem comentat en la descripció del model, el gruix de la inversió en recerca, on podem captar recursos per finançarnos amb acords de col·laboració,

procedeix de la gran indústria farmacèutica i, per tant, els centres de decisió es troben en altres països com ara Suïssa o els Estats Units. Si no tenim grans empreses farmacèutiques, ens haurem d’esforçar més per poder captar el seu interès. El mateix passa amb Nestlé: el gruix dels 1.000 milions els inverteix al Nestlé Research Center, a Suïssa, i Danone, a París. D’altra banda, quan parlem de fons de capital risc orientats al sector biotecnològic dels EUA, França, Alemanya, Anglaterra o Suïssa, parlem de fons que gestionen entre 100 i 2.000 milions d’euros, mentre que a l’Estat espanyol parlem de fons que gestionen entre 10 i 70 milions. Això és un indicador que el sector té moltes empreses en fases inicials i poques empreses evolucionades: els fons més grans arribaran un cop hi hagi una massa crítica de projectes que justifiqui la seva existència.

Catalunya té coneixement i gent motivada per investigar; això és un fet rellevant, ja que tenim la part més important per iniciar el procés. Tenim fons de capital risc adaptats i predisposats a finançar el procés de maduració i, fins i tot, tenim la possibilitat de finançarnos a la borsa, factor que garanteix que el sector tingui la continuïtat suficient.

Hi ha, però, un element clau per mantenir la confiança dels inversors privats: els clients que permetin consolidar els projectes. Totes les empreses tenen l’exigència d’ingressar diners; especialment aquelles que han mantingut una expectativa durant un procés de maduració, un cop desenvolupat no poden pensar que aquest és el final del trajecte. El client és clau per poder demanar diners a l’accionista per dur a terme una ronda de finançament, per exemple, per internacionalitzarse o per incorporar nous projectes. Ja que, si l’empresa no ven, l’accionista perd la confiança en el projecte (i això passa sovint en el sector). Per tant, l’aposta no es pot aturar en el finançament.

Posem un exemple d’ABBiotics: Neurofarmagen,9 el test genètic de medicina personalitzada per a malalties psiquiàtriques. És una solució que analitza 35 fàrmacs d’aplicació en neuropsiquiatria per perso

9. <www.neurofarmagen.com>


nalitzar el tractament de la malaltia psiquiàtrica maximitzant la probabilitat d’èxit en la curació. Genera eficàcia, però no podem vendre la solució a la sanitat pública per qüestions burocràtiques i de validació clínica. El fet de formalitzar un contracte de compra de tecnologia innovadora per part de la sanitat pública permetria que ABBiotics pogués augmentar ràpidament la facturació de Neurofarmagen. Les conseqüències del contracte de compra pública són dues: (1) augmenta la confiança de l’inversor perquè observa el creixement ràpid que esperava i (2) genera casos pràctics i publicacions mèdiques relatives a l’aplicació massiva de la medicina personalitzada en l’àmbit psiquiàtric, cosa que maximitza la validació clínica i genera una prova de concepte de mercat. Després del contracte, Neurofarmagen esdevindria un producte finalitzat, seriós i complet,

i, per tant, es produiria un augment de la confiança dels inversors que permetria finançar la internacionalització amb una nova ampliació de capital; a més, hauríem donat la màxima solvència científica al producte amb l’aplicació pràctica i el sistema sanitari públic esdevindria un referent internacional, juntament amb la nostra empresa, per haverse anticipat a col·laborar.

Potenciar la compra pública de tecnologia innovadora és un element que facilita el finançament dels projectes injectant confiança als inversors, assegurant la maduració del projecte i incentivant el model de creixement independent (a)10 de la indústria biotecnològica produint empreses de tipus Amgen o Genzyme, molt necessàries en països com el nostre, on els referents del sector farmacèutic són, en termes internacionals, relativament petits.

10. Apartat 2, model empresarial.

217Monogràfic

La revolució pendent: com les noves tecnologies bioinformàtiques permetran la integració i comprensió de la biologia i la medicina, i donaran pas a la medicina predictiva, personalitzada, preventiva i participativa

Jordi NavalAnaxomics

Els termes bioinformàtica i biologia computacional es refereixen a la investigació de la biologia, tant en els seus vessants teòric i de recerca com en les seves aplicacions pràctiques a la medicina, biotecnologia, etc., mitjançant l’aplicació conjunta de tècniques i programaris d’anàlisi estadística i matemàtica sobre les grans quantitats de dades biològiques obtingudes i emmagatzemades en sistemes informàtics. Cada cop més, la bioinformàtica, juntament amb la nova ciència de la biologia de sistemes, ha esborrat fronteres entre les diferents disciplines de la biologia aplicada a la salut (genètica, biologia molecular, biologia cel·lular, biotecnologia, fisiologia, medicina), fins a convertirse per si mateixa en una ciència integradora i multidisciplinària, que pretén, en darrer terme, modelar i analitzar sistemes biològics complexos.

Com es comentarà més endavant, la medicina predictiva, personalitzada, preventiva i participativa (medicina P4) és un pas més en aquesta direcció integradora, que canviarà la manera en què entenem la pràc tica de la medicina. En aquest nou paradigma,

la bioinformàtica i la biologia de sistemes hi tindran un paper fonamental.

1

Les eines bioinformàtiques clàssiques i la seva evolució

El mercat de la bioinformàtica d’àmbit mundial ha evolucionat amb un creixement anual acumulat del 15% els darrers anys, i s’espera que la seva taxa de creixement augmenti fins a un 24%, per arribar a un mercat global de 6,4 mil milions d’euros el 2014 (gràfic 1).

Actualment, les tecnologies fonamentals relacionades amb la bioinformàtica es poden agrupar en les categories següents:

• Genòmica, proteòmica, metabolòmica i farmaco-genòmica: són les ciències i tecnologies que estudien la relació entre un gen (genòmica), la seva expressió com a proteïna (proteòmica), el diferent conjunt de metabòlits que es poden aïllar


de l’organisme (metabolòmica) i com el cos respon a diferents medicaments en funció del perfil genètic (farmacogenòmica). Aquestes tecnologies estan força desenvolupades actualment i permeten l’anàlisi no només de la seqüència de DNA individual d’una persona (amb un cost que aviat baixarà dels 1.000 euros per genoma), sinó també l’estudi en el temps del patró d’expressió proteica o de metabòlits amb un nivell de detall suficient per poder diferenciar molècula a molècula com i quan varia la nostra bioquímica en funció d’una malaltia o de l’aplicació d’una teràpia. Aquestes eines s’utilitzen, principalment, per al diagnòstic i la identificació de biomarcadors d’evolució de les malalties. Per la seva banda, la farmacogenòmica permet establir la relació entre els fàrmacs que s’administren a un pacient i el seu perfil genètic, així com amb els canvis observats en el seu perfil proteòmic i metabolòmic. Idealment, permetrà la personalització de les teràpies farmacològiques en funció del tipus de pacient i de la resposta que es vagi obtenint amb el temps.

• Descobriment de fàrmacs i quimioinformàtica: s’estima que l’aplicació de mètodes bioinformàtics en el descobriment de fàrmacs pugui

reduir els costos de desenvolupament de nous medicaments en un 33% i el temps de desenvolupament, en un 30%. Aquests mètodes estan basats en la predicció de l’efecte dels compostos sobre les xarxes biològiques humanes i en com aquestes modulacions de la xarxa estan relacionades amb els efectes observables desitjats (curació de les malalties) i indesitjats (problemes d’efectes adversos). En una primera etapa, les eines bioinformàtiques permetran el modelat de compostos que inhibeixin específicament les proteïnes o mecanismes que desitgem, sense mo dificar o alterar el comportament d’altres parts de la xarxa. O, des d’un altre enfocament, permetran conèixer exactament com els compostos actuals (o aquells que es trobin en productes naturals o es desenvolupin per química sintètica) interaccionen amb les seves dianes terapèutiques. Addicionalment, la tendència futura de les agències reguladores (EMA i FDA) és demanar una justificació del mecanisme d’acció dels fàrmacs basada en la predicció d’efi càcia i seguretat mitjançant mètodes de biologia de sistemes. Les agències volen optimitzar els esforços en recerca i discriminar els projectes de desenvolupament de nous medicaments cada cop en etapes més inicials, amb l’objectiu d’op timitzar esforços econòmics i no posar en perill la salut dels pacients amb compostos que tenen un potencial d’efectes adversos elevat. Aquestes línies estratègiques es recullen en els documents “Critical path” de l’FDA (www.fda.gov) i “Innovative medicines initiative” de l’EMA (www.imi.europa.eu).

• Bioinstrumentació: és evident que, sense els sofisticats equips actuals d’obtenció de dades sobre les propietats dels sistemes biològics, no hi podria haver bioinformàtica com a tal. Els sistemes de seqüenciació (tant de gens com de proteïnes) evolucionaran espectacularment i produiran cada cop més informació en menys temps i a un cost menor gràcies als seqüenciadors de nova generació basats en microarrays. Igualment ho estan fent les plataformes d’espectrometria de

Gràfic 1

Facturació global del sector bioinformàtic, inclosos programari, serveis, continguts i infraestructura ITEn milions d’euros

2008 2009 2010e 2011e 2012e 2013e 2014e

7.000

6.000

5.000

4.000

3.000

2.000

1.000

0


219Monogràfic. La revolució pendent

masses i sistemes combinats, la cristal·lografia i anàlisi d’estructures moleculars (que farà un salt espectacular gràcies al sincrotró Alba) i l’anàlisi d’imatge in vivo d’alt rendiment, entre moltes d’altres. Caldrà desenvolupar nous sistemes de microfluidimetria per mesurar de manera massiva i barata milers de paràmetres en una petita quantitat de sang o altres fluids, així com sistemes de captura i identificació de proteïnes individuals no basats en anticossos. Tots aquests sistemes, juntament amb la informatització dels historials mèdics individuals, està generant una enorme quantitat d’informació individual, de tots els aspectes de la salut, del genotip als signes clínics.

• Infraestructura tecnològica: sembla probable que els serveis d’infraestructura tecnològica (principalment, xarxes informàtiques i maquinari i equips) evolucionin cap a l’anomenada informàti-ca en núvol (cloud computing) per la típica forma de núvol amb què se sol representar la xarxa Internet, de manera que la potència de càlcul necessària per a qualsevol de les tasques descrites (anàlisi de seqüències genètiques, de dades de proteòmica/metabolòmica, càlcul dinàmic d’es tructures de proteïnes, modelat de xarxes biològiques complexes i modelat d’interaccions entre molècules químiques i dianes proteiques, entre d’altres) pugui deixar de ser una limitació

i convertirse en un simple pagament per servei o pagament per temps i potència de càlcul. Les significatives innovacions en virtualització i en graella de càlcul (grid computing), així com la millora en l’accés a Internet de gran velocitat, en el marc d’una economia feble, han accelerat el desenvolupament de la informàtica en núvol, que ofereix a demanda la potència de càlcul dels grans servidors de les corporacions més actives a la xarxa, com Amazon i Google. En conseqüència, preveiem que ja no es requerirà la construcció o adquisició de grans infraestructures o computadors, sinó que simplement s’adquiriran “minuts”

Gràfic 2

Convergència de les diferents tecnologies en plataformes d’anàlisi i generació de nou coneixement

Genòmica,proteòmica,

metabolòmica, farmacogenòmica

Bioinstrumentació avançada,

informàtica en núvol (cloud computing)

Descobriment de fàrmacs i

quimioinformàtica

Plataformes integrades

• Coneixement i modelatge dels mecanismes moleculars de les malalties

• Disseny de fàrmacs innovadors• Diagnòstic i seguiment individualitzat

Gràfic 3

Principals companyies que intervenen en la informàticaen núvol

Google

El núvol

SalesforceMicrosoft

AmazonYahooZoho


o “hores” de càlcul de manera flexible als grans proveïdors, de manera que l’usuari només necessitarà un PC i connexió a Internet per efectuar els mateixos càlculs que avui requereixen costoses infraestructures.

2

La sinergia de la biologia de sistemes i la quimioinformàtica en drug discovery

La biologia de sistemes és una nova ciència en desenvolupament que té com a objectiu integrar tota la informació “òmica” existent (genòmica, proteòmica i metabolòmica) i posarla en relació amb fenòmens observables (per exemple, estats de salut, malaltia o efectes dels medicaments), mitjançant la construcció de xarxes d’interconnexió entre elements biològics, seguit de la modelització d’aquestes xarxes per explicar els efectes que podem observar. En termes habituals, es tractaria d’explicar i predir els efectes dels medicaments mitjançant el coneixement i la modelització de totes les rutes bioquímiques implicades en el seu mecanisme d’acció.

El procés teòric per al descobriment de nous fàrmacs basats en la combinació de biologia de sistemes

i quimioinformàtica té dues etapes diferenciades. En primer lloc, com s’ha esmentat, cal construir la xarxa metabòlica complexa i identificar quins punts del mapa són clau per a la consecució d’efectes desitjats, tot minimitzant els efectes indesitjats. Aquests punts sensibles serien les dianes dels medicaments que volem dissenyar. En una segona etapa, un cop identificades les dianes (normalment, proteïnes amb una determinada funció metabòlica o de senyalització clau), mitjançant tècniques quimioinformàtiques es dissenyaria el compost químic que és més específic per a aquesta diana i que presenta les característiques fisicoquímiques adequades per ser utilitzat com a medicament.

Aquesta nova perspectiva en xarxa per al tractament de malalties que cada cop més es demostra que són multifactorials i fortament interrelacionades (obesitat, diabetis, càncer, malalties respiratòries, cardiovasculars, neurològiques, etc.) presenta nombroses implicacions en el procés de descobriment de fàrmacs, ja que el punt que volem modular ja no serà una proteïna individual, sinó que la nostra diana pot ser ara una ruta metabòlica completa (Pujol et al., 2010). En aquest sentit, és probable que vegem cada cop més medicaments formats per combinacions de molècules actives contra un conjunt de

Gràfic 4

Procés de descobriment de nous fàrmacs mitjançant la combinació de biologia de sistemes i quimioinformàtica

Pas 1: construcció de la xarxa d’interaccions biològiques i identificació de la diana ideal (fletxa), com aquella que maximitza els efectes desitjats i minimitza els efectes secundaris.

Pas 2: disseny del compost químic adequat per modular aquesta diana, o bé síntesi del producte biotecnològic modulador (per exemple, un anticòs monoclonal).

Xarxa metabòlica i identificació de diana

Proteïna dianaAnticòs modulador

Compost químic modulador


múltiples dianes terapèutiques seleccionades prèviament.

Algunes de les tecnologies i models matemàtics d’aplicació a la biologia de sistemes tot just estan en la seva infantesa. Si aquesta aproximació té èxit en els propers anys, representarà el següent pas cap al descobriment de nous fàrmacs basats en el coneixement i modelat del seu mecanisme d’acció.

3

La biologia de sistemes com a nova plataforma clau en la futura medicina P4

El terme medicina predictiva, personalitzada, preventi-va i participativa (medicina P4) va ser encunyat pel Dr. Leroy Hood en un article fonamental el 2009 (Hood i Galas, 2009). L’autor, una autoritat en biologia de sistemes, sosté que estem a prop de veure un canvi de paradigma, en el qual la medicina passarà de ser principalment “reactiva”, a ser predictiva, personalitzada, preventiva i participativa. Possiblement, ja no haurem d’esperar que el pacient estigui “malalt” per actuar, sinó que podrem actuar molt abans, de manera personalitzada i adaptable, i amb més efectivitat. Els aspectes bioinformàtics que es descriuen a continuació seran clau en aquest desenvolupament:

• Ja hem comentat com les tècniques diagnòstiques i òmiques permeten milions de mesures sobre cada pacient individual, començant pel seu genoma (que podrà ser seqüenciat completament per menys de 1.000 euros d’aquí a tres anys, i potser per sota de 100 euros d’aquí a cinc anys), fins arribar al nivell d’expressió de proteïnes o metabòlits en diferents punts de temps (per exemple, en estat sa o en estat malalt), i juntament amb altres dades macroscòpiques que van des de l’evolució de la pressió arterial fins a imatges detallades del cervell en funcionament. El desafiament per a la bioinformàtica en el sentit més ampli serà com compilar, nor malitzar i analitzar aquesta enorme quanti

tat de dades per generar hipòtesis d’aplicació mèdica.

• Les noves eines bioinformàtiques acoblades a les potents noves instrumentacions permetran la predicció de l’aparició de les malalties i el seu diagnòstic precoç en funció de cada malalt i de cada moment de la seva vida. Un pas intermedi abans de la individualització total serà l’estratificació dels pacients en categories on la teràpia mèdica aplicada sigui més efectiva. Les noves tecnologies permetran un seguiment de l’efectivitat de les teràpies al llarg del temps, mitjançant el monitoratge de biomarcadors rellevants.

• Addicionalment, el coneixement cada cop més exhaustiu de la relació entre l’estructura química dels medicaments, les seves dianes terapèutiques en el cos humà, els mecanismes d’acció sobre els quals actuen i els efectes que podem observar, tant terapèutics com d’efectes adversos, obren un nou camí per al disseny racional de nous medicaments més efectius i segurs.

Posant en relació els paràgrafs anteriors, es podrà testar ben aviat, mitjançant tècniques bioinformàtiques, l’efecte predit d’una nova estructura química sobre l’expressió de proteïnes o metabòlits en el cos humà al llarg del temps, havent definit prèviament quins efectes volem observar i quins volem evitar. Així, podrem avaluar ràpidament i de manera molt econòmica processos de recerca que actualment duren anys, amb un cost econòmic, social i humà molt important.

La medicina P4 té encara un cert camí per endavant per demostrar la seva efectivitat en termes mesurables en la població. El que és clar és que queden per resoldre temes molt importants relacionats, sobretot, amb aspectes econòmics i d’organització dels sistemes de salut. Per exemple, una qüestió que caldrà solucionar ben properament és qui, com i quan pagarà i gestionarà la informació mèdica que es pugui obtenir del genoma individual d’una persona.

Creiem que Catalunya en particular disposa de la combinació de grups d’investigació i d’empreses tecnològiques adequada per convertirse en clúster regio


nal capdavanter en l’àmbit mundial en aquest nou paradigma de la medicina P4 (vegeu el quadre 1). Per exemple, Luxemburg ha iniciat un projecte de partenariat amb l’Institute for Systems Biology (Seattle, EUA) que implica la inversió pública i privada de més de 100 milions de dòlars en els propers cinc anys, amb l’objectiu d’establir al país un model integrat que posi en marxa la medicina P4. Seria necessària, però, una decidida política de suport a la recerca que impliqui les companyies biofarmacèutiques, els centres públics de recerca i les pimes innovadores.

4

La bioinformàtica i biologia de sistemes aplicada a les energies renovables i al medi ambient

Resulta obvi per al lector que l’aplicació de les noves tecnologies bioinformàtiques i de biologia de sistemes a la medicina són extensibles a altres àmbits de la biotecnologia, com ara la veterinària, la producció industrial biotecnològica o l’agricultura. Per exemple, una de les primeres aplicacions de la biologia de sistemes ha estat la producció en llevats de l’artemisinina, un compost efectiu contra certs tipus de malària, mitjançant el disseny computacional de novo des d’una perspectiva de metabolisme en xarxa, d’una ruta metabòlica de síntesi del producte. Doncs bé, una altra aplicació de la biologia de sistemes és en la modelització i modificació d’ecosistemes microbians a escala industrial per a: 1) optimització dels processos biològics de degradació de la lignina de la biomassa, per tal de produir cultius amb millor rendiment per a la producció de biocombustibles (en aquest cas, parlaríem de la biologia d’ecosistemes, ja que aquesta degradació és duta a terme de manera natural per un conjunt de fongs, bacteris i altres microorga nis mes, que caldria modelar i redissenyar conjuntament); 2) comprensió, modelatge i disseny d’ecosis temes d’al gues o altres microorganismes per a la producció directa de biodièsel o d’hidrogen, i 3) bioremediació i segrest de CO2. Actualment, alguns programes de

noves energies, principalment als Estats Units, ja integren aquesta visió en els seus plans estratègics (ge-nomicscience.energy.gov/).

5

La necessària col·laboració entre les companyies farmacèutiques, les pimes innovadores i els centres de recerca, i el paper dinamitzador de l’Administració

La indústria farmacèutica està canviant radicalment la seva aproximació a la recerca inicial en descobriment de nous fàrmacs. Estem veient el pas d’una estratègica d’internalització i protecció màxima del coneixement, en forma de bases de dades i sistemes d’anàlisi propietat de les grans companyies, a un entorn on la indústria cerca activament col·laboracions amb altres companyies competidores, pimes amb visions innovadores i entitats de recerca públiques i privades. La tendència clara és que l’augment exponencial del volum i la qualitat de la informació biològica accessible de domini públic fa que sigui molt més efectiva una estratègia de col·laboració on es comparteix informació de caràcter bàsic i hom s’aprofita de l’existent. Aquesta visió està encoratjada per les agències reguladores governamentals com la FDA i l’EMA, mitjançant les iniciatives “Critical path” i “Innovative medicines initiative”, respectivament. Bases de dades de literatura com PubMed, de compostos químics com PubChem o de dades òmiques com KEGG, OMIM, DrugBank, SwissProt i desenes d’altres, són ja repositoris públics de referència de la màxima qualitat. Addicionalment, nombroses aplicacions i programari d’anàlisi de codi obert fan traslladar el valor afegit de la possessió de les dades cap a visions i implementacions radicalment innovadores i integradores de tot aquest coneixement, orientades a oferir solucions d’aplicació ràpida, per exemple, en descobriment de nous fàrmacs. En aquest sentit, cada cop més la indústria biofarmacèutica forma consorcis i busca la col·laboració interna i amb altres entitats, amb l’objectiu de


Quadre 1

Empreses de bioinformàtica a Catalunya

Anaxomics (www.anaxomics.com)Anaxomics és una empresa de serveis orientada a oferir serveis de biologia de sistemes, principalment a la indústria farmacèutica i a altres grups de recerca. Aquesta companyia és activa, sobretot, en les àrees de predicció d’efectes adversos clínics en les fases inicials del descobriment de nous medicaments, així com en la identificació de noves indicacions per a fàrmacs coneguts. Anaxo-mics ha desenvolupat tecnologies pròpies, així com sistemes per a la integració de tecnologies de química computacional d’altres companyies.

Intelligent Pharma (www.intelligentpharma.com/)Intelligent Pharma desenvolupa tecnologies basades en química computacional per oferir serveis avançats de descobriment de nous fàrmacs. La companyia integra completament els projectes de recerca per optimitzar els processos de recerca de les com-panyies farmacèutiques. La tecnologia pròpia d’Intelligent Pharma (Helios) permet la determinació de nous compostos actius o la determinació del mecanisme d’acció de la molècula d’interès, mitjançant una solució de virtual screening basada en lligands. El perfil farmacològic d’una molècula depèn dels seus camps moleculars superficials. Helios compara els camps moleculars d’un compost nou en desenvolupament amb els de molècules amb mecanismes d’acció coneguts. La identificació d’anàlegs per ana-logia no-estructural permet determinar els mecanismes d’acció dels compostos en estudi.

Chemotargets (www.chemotargets.com)Chemotargets ofereix serveis de farmacologia in silico que inclouen:

• Perfil d’efectes adversos d’una molècula nova, basada en la projecció del seu perfil farmacològic predit sobre una xarxa d’efectes adversos descrits per a fàrmacs coneguts.

• Perfil de targets, basat en tècniques de quimioinformàtica, que prediu la capacitat d’unió d’un compost per a un conjunt de 4.700 targets proteics ben caracteritzats.

• Identificació de hits, a partir d’un target o un perfil de targets, i mitjançant un screening químic in silico contra un catàleg co-mercial que inclou actualment més de 8 milions de compostos.

• Planificació química, que permet expandir virtualment l’espai químic al voltant d’una estructura principal, per metodologies d’isosteric fragment transformation (SHIFT).

Aromics (www.aromics.com)Aromics ofereix una plataforma de recerca translacional mitjançant l’ús de ciències òmiques en l’àmbit de la recerca de nous medicaments i biomarcadors. En concret, Aromics està especialitzada en proteòmica, genòmica i farmacogenòmica, en combi-nació amb tecnologies in vitro i in vivo.

Bioingenium (www.bioingenium.net)Aquesta companyia aplica el seu saber fer (know-how) al desenvolupament, optimització i escalat de processos de producció de proteïnes basats en expressió en bacteris o en llevats. Aquests productes són d’aplicació biomèdica per a la salut humana i animal. Bioingenium aplica eines de programari pròpies per a l’optimització d’aquests bioprocessos.

Gendiag (www.gendiag.com)Gendiag és una companyia biotecnològica que desenvolupa projectes de medicina personalitzada mitjançant eines diagnòstiques i descobriment de noves dianes terapèutiques. Gendiag desenvolupa plataformes diagnòstiques basades en farmacogenètica i farmacogenòmica en oncologia, cardiovascular, sistema digestiu i metabolisme de fàrmacs, així com en l’anàlisi d’expressió genòmica en aquestes malalties.

Prous Institute for Biomedical Research (www.prousresearch.com)Prous Institute és una companyia centrada en el descobriment de nous medicaments i en les tecnologies in silico. Pel que fa a nous medicaments, aquesta companyia utilitza l’aproximació anomenada epistemic drug discovery (EDD), que inclou tecnologies quimioinformàtiques, bioinformàtiques i de recerca bàsica. Addicionalment, Prous Institute ha desenvolupat potents eines de mineria de dades que permeten predir seguretat, eficàcia, farmacocinètica, mecanisme d’acció i altres aspectes d’un fàrmac a partir de la seva estructura química. Aquesta tecnologia permet, addicionalment, construir i entrenar models predictius a partir de dades conegudes.

Microart (www.microart.cat)Microart és una companyia d’investigació i enginyeria de programari especialitzada en sistemes d’informació innovadors que utilitza la web semàntica i tecnologia multiagent, principalment aplicada a l’extracció de coneixement en bases de dades distribuï-des. Entre d’altres, Microart participa en diversos projectes de recerca internacionals per crear sistemes de suport a les decisions en diferents tipus de tumor utilitzant dades clíniques i dades de metabolòmica i genòmica.


millorar la seva producció de recerca, com ara l’European Bioinformatics Network (www.ebi.ac.uk) o el Predictive Safety Consortium (www.c-path.org/pstc.cfm). Les pimes bioinformàtiques catalanes que apareixen a la llista del quadre 1 serien un molt bon exemple de companyies que volen desenvolupar aquest rol innovador i integrador de la informació pública per posarla al servei de la innovació de la indústria biofarmacèutica. Creiem que l’Administració ha de tenir un paper clau dinamitzant i facilitant la formació de consorcis públicsprivats, que integrin les compa nyies farmacèutiques, els centres de recerca avançats i les pimes innovadores, fomentant, al mateix temps, la cooperació internacional.

6

I què hi pot haver després del futur?

En aquest article ens hem estat referint a la medicina “individual” i “personal”, ja que el primer repte és la comprensió i modelatge complet de la biologia de cadascú de nosaltres. Una de les tendències que es comencen a entreveure és que les malalties com a entitats diferenciades també estan relacionades entre elles en forma de xarxa, de manera que existeixen vincles metabòlics entre, posem per cas, l’obesitat i l’asma, principalment perquè poden compartir processos comuns relacionats amb la inflamació. A aquesta nova ciència òmica se la comença a anomenar diseasòmica (A.L. Barabasi, 2007). Però si anem un pas més enllà, podem veure que el nostre “sistema metabòlic” no està aïllat dins la nostra pell, sinó que interacciona fortament amb els altres sistemes metabòlics de les persones que ens envolten, mitjançant les nostres relacions socials (familiars, amics, feina, etc.). Per exemple, s’ha estudiat que la contribució a

l’obesitat d’una xarxa social d’amics amb el mateix fenotip és aproximadament la mateixa que la contribució de la genètica individual. Per què no podem aplicar en un futur les mateixes metodologies bioinformàtiques que estem aplicant a l’estudi i modelatge d’un sistema aïllat, a l’estudi d’un sistema de sistemes, és a dir, d’un grup humà? De fet, autors catalans (R. Guimerà i M. SalesPardo, 2009) han demostrat que les tecnologies matemàtiques d’anàlisi de xarxes que hom utilitza en biologia de sistemes són les mateixes que s’utilitzen per a l’anàlisi de les xarxes socials. Tecnologies de Semantic Web for Health Care i xarxes socials com PatientsLikeMe (www.patientslike-me.com) hi poden tenir un paper clau.

7

Referències bibliogràfiques

BArABASi, A.L. (2007). “Network Medicine –from obesity to the ‘diseasome’”. N Engl J Med, 357(4), pàg. 404407.

Guimerà, R.; SAleS-PArdo, m. (2009). “Missing and spurious interactions and the reconstruction of complex networks”. Proc Natl Acad Sci USA, 106(52), pàg. 2207322078.

hood, L.; GAlAS, d: (2009). “Systems biology and emerging technologies will catalyze the transition from reactive medicine to predictive, personalized, preventive and participatory (P4) medicine”. IBC, 1(2), pàg. 6, 14.

PuJol, A.; moScA, r.; FArréS, J.; Aloy, P. (2010). “Unveiling the role of network and systems biology in drug discovery”. Trends Pharmacol Sci., 31(3), pàg. 115123.

225Monogràfic

Semillas Fitó: 25 anys d’aposta per la biotecnologia com a eina de suport a la millora varietal tradicional

Laia FitóSemillas Fitó SAU

1

Introducció

Semillas Fitó és una multinacional catalana, líder en el sector de llavors, que representa un clar exemple en l’evolució de la investigació agrària en el darrer segle i és un referent en la seva aposta per la biotecnologia com eina per fer més precisa i eficaç la millora varietal tradicional. En aquest article expliquem la seva experiència en el camp de l’anomenada biotecno-logia verda.

Les cinc generacions de la família Fitó han tingut en la innovació i en l’ús de les noves tecnologies un referent clar en la seva història empresarial: des de l’ús d’es tructures de fusta i vidre per produir plançons a començaments del segle xx (avançantse al que serien els cultius a sota de plàstic), passant per la creació dels primers híbrids F1 de meló, pebrot i tomàquet en els anys setanta, fins a arribar a formar part en l’actualitat de projectes com Melonomics, que ha seqüenciat el

genoma complet del meló, entre moltes altres innovacions.

En aquest nou segle, l’aposta per l’R+D continua i ara passa per la biotecnologia com a eina per guanyar temps i fer més precisa la millora varietal tradicional, a més de com a nova via per desenvolupar i patentar tecnologies útils per al sector, sempre en la línia de produir aliments sans, saludables i accessibles per a tothom, i amb la responsabilitat social que comporta apostar per una agricultura productiva però sostenible.

Creiem que en un monogràfic anomenat «Biotecnologia i economia» com aquest número de la revista Nota d’economia, és molt encertat portar exemples d’empreses que des de Catalunya aposten per la biotecnologia com a clau estratègica en el desenvolupament de la seva activitat present i futura. En aquest sentit, Semillas Fitó és una companyia consolidada en el sector de la millora genètica, producció i distribució de llavors d’espècies de plantes agrícoles i hortícoles, que és considerada una de les deu primeres compa


nyies del món i un referent clar a la Mediterrània i a Iberoamèrica, i que obre cada dia nous mercats en un procés imparable d’internacionalització. La nostra empresa ha desenvolupat i registrat, partint d’una inversió anual del 13% dels seus beneficis en R+D, més de 300 varietats diferents de llavors en el Registre de Varietats Comercials al llarg de la seva història i, anualment, presenta una mitjana d’unes trenta noves varietats per a registre.

Tota aquesta tasca d’investigació, desenvolupament i innovació de noves varietats està basada en una xarxa de centres d’R+D i millora varietal propis (Espanya, Turquia i Mèxic) i en una àmplia xarxa de centres d’assaigs de noves varietats (Espanya, França, Itàlia, Jordània, Egipte, el Marroc, etc.). A més, en l’àmbit biotecnològic, l’empresa disposa d’unes instal·lacions modernes a Cabrera de Mar (Barcelona), que compten amb un dels laboratoris biotecnològics més avançats d’Espanya, amb més de 25 professionals treballant entre biòlegs, enginyers agrònoms i experts en biotecnologia. A més, es compta amb una llarga tradició de col·laboracions i acords amb centres d’investigació i universitats de tot el món i, el que és més diferenciador d’aquesta companyia, amb una amplíssima xarxa d’agricultors col·laboradors que proven a les seves explotacions les noves varietats per veure si s’adapten a cada país, a cada zona, a cada clima i a cada necessitat concreta de producció.

2

Primers passos en biotecnologia de la mà de l’IRTA

No es podria entendre l’aposta de Semillas Fitó per la biotecnologia des de fa ja 25 anys sense la relació que ha mantingut sempre amb l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA) de Catalunya, un referent mundial en el que ha estat el desenvolupament de projectes entre investigadors i empreses. En aquestes pàgines cal reconèixer la feina de l’IRTA, que va haver de lluitar sempre contra els corrents científics que apostaven per una

investigació allunyada del món empresarial i centrada exclusivament en l’entorn de revistes científiques i divulgatives. La realitat s’ha imposat i avui és impensable llançar grans projectes d’investigació sense un soci científic i un soci empresarial, que treballin junts per obtenir resultats directament aplicables i de servei a la societat. L’IRTA ha tingut sempre la visió de col·laborar amb la indústria i ajudarla a millorar en tecnologia, tot gràcies al seu anterior director, Josep Tarragó, i a la continuïtat que ha donat l’actual responsable de l’Institut, Josep Maria Monfort.

Sense cap mena de dubte, la relació de Semillas Fitó i l’IRTA és una de les més fructíferes i consolidades de les darreres dues dècades, i la creació d’una unitat mixta d’investigació entre ambdós el 1999 és un exemple per a altres empreses i institucions. Aquesta unitat mixta compta amb diversos investigadors de l’IRTA, amb funcions tant de gestió com d’execució, que treballen a temps complet, i amb personal d’investigació de Semillas Fitó també dedicat als projectes a desenvolupar, així com amb personal directiu i auxiliar que hi col·labora a temps parcial. L’acord es renova cada tres anys i se’n beneficien ambdues parts, ja que Semillas Fitó pot tenir a l’abast plataformes tecnològiques de laboratori d’alt nivell com les que té l’IRTA (seqüenciadors massius, equips de recerca de mutacions, etc.) i el centre pot finançar projectes d’investigació aplicada en el camp.

En aquest moment, Semillas Fitó també està connectat a través de l’IRTA amb el nou Centre de Recerca Agrogenòmica (CRAG), que és una iniciativa nascuda a Catalunya i que uneix tres entitats tan importants com l’IRTA, el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de Semillas Fitó creiem que Catalunya hauria d’arribar a crear un centre de referència de la biotecnologia verda del sud d’Europa junt amb França. Els països del nord d’Europa ja tenen feta aquesta feina, i un clar exemple n’és Holanda, que té creat un sistema de suport al sector agrícola molt potent, en el qual universitats, centres

227Monogràfic. Semillas Fitó: 25 anys d’aposta per la biotecnologia com a eina de suport a la millora varietal tradicional

d’investigació i empreses del sector treballen en la mateixa direcció.

3

Fites més destacades de Semillas Fitó en biotecnologia

Entrant en els aspectes més tècnics de la nostra aposta per la biotecnologia, podem enumerar aquí les fites més destacades dins de la història de Semillas Fitó en aquest camp.

3.1

Test ELISA

La nostra primera actuació en el camp de la biotecnologia va ser la posada a punt del test ELISA per a la detecció de virus en llavors, ja que la llavor no pot ser portadora de virus per poderla comercialitzar. El test ELISA (enzyme-linked immunosorbent assay) consisteix en l’ús d’anticossos altament específics per a la detecció de molècules com proteïnes, tal com funciona en el sistema immunològic animal.

Aquesta tècnica s’utilitza sobretot en el diagnòstic clínic per detectar infeccions amb patògens i existia molt abans de l’ús rutinari de PCR (reacció en cadena per la polimerasa) i diagnòstics basats en protocols de DNA. A Semillas Fitó s’utilitza el test ELISA en el departament de control de qualitat per garantir que la llavor que es vengui estigui lliure de patògens que es poden transmetre amb la llavor. L’avantatge d’aquest mètode és que es pot detectar a la llavor tot tipus d’infeccions, i així s’evita el risc d’introduir i propagar malalties.

3.2

Posada a punt de la tècnica de PCR per marcadors moleculars

Existeixen diferents tipus de marcadors moleculars: microsatèl·lits SSR (simple sequence repeats), Indels (insertion deletions), SNP (simple nucleotide polymor-

phism), etc. També existeixen diferents mètodes de detecció que han anat evolucionant amb la millora de la tecnologia: Isoenzims (no basat en DNA), RALPH (polimorfisme en la longitud dels fragments de restricció), RAPD (amplificació aleatòria de DNA polimòrfic, més coneguda com random amplified polymor-phic DNA), SCAR (sequence-characterised amplified region), CAPS (cleaved amplified polymorphic sequence), detecció directa d’SNP (sondes Taqman, Hyprobe, etc.). Avui en dia gairebé tot el genotipat (perfil genètic) es basa en la detecció directa d’SNP.

Els RAPD són els primers marcadors basats en DNA que es van començar a utilitzar a Semillas Fitó en el departament de control de qualitat. Els RAPD estan basats en l’ús d’encebadors curts que amplifiquen trossos del genoma a l’atzar i creen patrons de bandes de diferents mides, que poden variar segons la seqüència del genoma. Aquestes variacions es diuen polimor-fismes i permeten distingir entre diferents línies de plantes. Actualment, l’empresa utilitza marcadors moleculars més avançats que els inicials, com és el cas d’SSR i SNP, que estalvien més temps i són molt més precisos que els inicials RAPD.

Tots aquests marcadors l’empresa els utilitza per a diversos aspectes del departament de control de qualitat:

• Puresa híbrida: cal comprovar que la llavor híbrida que s’ha produït per a la comercialització és realment producte de la hibridació entre els pares que formen aquest híbrid i excloure un possible error a l’hora de la hibridació. Abans s’havia de deixar créixer la planta híbrida i observarne el fruit per poder confirmar fenotípicament que l’híbrid era el que s’havia venut, motiu pel qual actualment l’estalvi de temps és significatiu i el marcador és més precís.

• Identificació varietal: es comproven les línies segons el seu perfil genètic (empremta genètica).

3.3

Tecnologia de diplohaploïdització

Un avenç més en el camp de la biotecnologia dins de Semillas Fitó va ser la posada a punt de la tecnologia


de diplohaploïdització per a l’obtenció de línies pures parentals. Mitjançant un procés clàssic d’autofecundacions, es tarda entre cinc i deu anys, depenent de l’espècie, a fer aquest procés. Gràcies a la biotecnologia, es pot tardar uns dos anys, i l’IRTA va desenvolupar aquestes tècniques en pebrot, albergínia, meló i cogombre.

Els protocols d’aquesta tecnologia es basen en la regeneració de plantes a partir de cèl·lules haploides, com és un gra de pol·len o l’òvul. En aquest estat, ambdós tipus de cèl·lules porten una còpia del genoma (haploide = n = un joc de cromosomes), que fusionen en la fecundació per donar lloc a cèl·lules diploides (= 2n = dos jocs de cromosomes), com són la majoria de les plantes i també els humans durant el seu cicle de vida. Gràcies al gran potencial de la cèl·lula vegetal i aplicanthi unes condicions de cultiu especials, es poden regenerar plantes compostes de cèl·lules que només porten un joc de cromosomes (haploides).

Utilitzant diferents tècniques, es pot induir que la planta haploide dupliqui el seu genoma n per tornar a l’estat original de l’espècie i convertirse en una planta diploide. Com que la duplicació consisteix a copiar el genoma haploide, els dos jocs de cromosomes resultants són iguals i, per tant, són plantes homozigotes (sense heterozigosi) i, per definició, genèticament fixades. L’avantatge és un estalvi important de temps en l’obtenció de línies parentals, però sense utilitzar mètodes de modificació genètica (també coneguts com transgènics).

3.4

Marcadors de PCR relacionats amb gens d’interès

L’ús dels marcadors moleculars en la millora clàssica es relaciona amb la detecció de gens d’interès com, per exemple, el virus del garbellament del meló (MNSV, melon necrotic spot virus), ja que amb la detecció del marcador en una mostra de DNA de la planta podem saber si aquesta té o no el gen que dóna resistència al MNSV d’una manera ràpida (24 hores) i més

barata. Amb l’IRTA, hem desenvolupat molts dels marcadors moleculars que l’empresa està utilitzant de manera rutinària en els programes de millora de varietats.

Els marcadors moleculars poden ser utilitzats per donar una informació genètica que es pot relacionar amb caràcters que el millorador no pot valorar durant el procés de la selecció (anomenat MAS, marker assis-ted selection). Característiques com ara que un tomàquet sigui més o menys vermell són fàcilment valorables en l’observació fenotípica, però si una planta té un alt contingut en carotens o és portadora d’una resistència genètica natural a una malaltia, no es pot apreciar tan fàcilment. En aquest cas, els marcadors moleculars (normalment SNP, single nucleotide polymorphism) poden proporcionar aquesta informació d’una manera ràpida i més econòmica. Per poder usar marcadors moleculars, prèviament cal identificar les seqüències i polimorfismes que estan genèticament relacionats amb aquests caràcters. Aquest treball de recerca pot ser lent i durar diversos anys. L’avantatge és que permet obtenir més informació de manera ràpida i no invasiva, ja que només fa falta un tros de fulla de la planta per realitzar l’anàlisi a partir del DNA.

3.5

Posada a punt de la tecnologia de genotipat d’alt rendiment

Actualment, l’anàlisi de milers de marcadors SNP en centenars de mostres a un preu raonable és possible gràcies al desenvolupament de plataformes d’alt rendiment de genotipat. Tanmateix, prèviament cal identificar i validar els marcadors. Usant tecnologies NGS (new generation sequence) de seqüenciació, es poden identificar milers de seqüències i seleccionar les més adequades per determinar les diferències entre les mostres usant eines bioinformàtiques. Aquestes plataformes de genotipat de SNP són totalment robotitzables al laboratori.

Un ús d’aquestes plataformes de genotipat d’alt rendiment és que ens ajuden a escurçar temps en l’introgressió de caràcters d’interès mitjançant la uti

229Monogràfic. Semillas Fitó: 25 anys d’aposta per la biotecnologia com a eina de suport a la millora varietal tradicional

lització de la tècnica de WGS (whole genome selection). En aquest procés es creua una línia elit amb una altra que porta el caràcter d’interès (una resistència a patogen, per exemple). En cada generació de retrocreuament se seleccionen les plantes que porten el caràcter a introgressar mitjançant marcadors relacionats amb aquest. Paral·lelament, amb la tècnica WGS, mitjançant el joc de marcadors SNP/SSR, es poden identificar les plantes més semblants fenotípicament i genotípicament a la línia receptora elit. Això permet accelerar l’obtenció de la línia estalviant temps i costos, a més de reaccionar amb més agilitat a les necessitats del mercat.

3.6

Seqüenciació del genoma del meló

Un dels exemples més clars de la relació IRTASemillas Fitó ha estat el meló, una espècie en la qual l’IRTA de Cabrils (Barcelona) ha treballat durant 25 anys a causa de la nostra col·laboració en investigació. Durant aquests anys, s’han desenvolupat tot tipus de tècniques i marcadors d’aplicació en el meló. Es va generar un mapa genètic del meló als anys noranta i aquest treball s’ha culminat amb la seqüenciació del seu genoma. El treball desenvolupat per part de l’equip investigador del Departament de Genòmica de l’IRTA ha fet que aparegués com un centre de referència en congressos internacionals i que ens hagi obert portes de col·laboració mútua amb centres d’investigació capdavanters al món. Hem participat en projectes d’àmbit nacional com Melogen o Melrip, i altres d’àmbit internacional com l’International Cucurbits Genomics Initiative (IcUGI) o projectes amb finançament europeu ERAPG (Melrip), PlantKBBE (ADYSARC, SAFQIM), EuSol, etc.

Però la fita més important ha estat el projecte nacional de Genoma Espanya anomenat Melonomics. Aquesta és la primera iniciativa mundial de seqüenciació del genoma del meló i fins a aquesta data només s’havia seqüenciat el genoma del cogombre i el tomàquet dins de les plantes hortícoles. L’objectiu principal d’aquest projecte de recerca és desenvolupar eines

genòmiques en meló per a la identificació de caràcters d’interès i trets agronòmics d’interès. Espa nya és el cinquè productor mundial de meló, i aproximadament un terç de la producció anual nacional es dedica a l’exportació, cosa que fa d’Espanya el primer exportador mundial.

Al llarg dels darrers anys, el cultiu d’espècies híbrides a Espanya ha permès que, mentre la superfície conreada ha anat disminuint, la producció final s’hagi mantingut. El desenvolupament d’estudis genòmics en meló permetrà assolir un major coneixement de l’espècie, que comportarà la millora de les varietats en diferents característiques d’interès agronòmic, com per exemple la qualitat del fruit. Tot això ajudarà a posicionar millor el mercat espanyol de meló en el mercat internacional. Aquest projecte té un pressupost global de més de quatre milions d’euros i ha aconseguit la seqüenciació completa del genoma del meló amb un assemblatge final de la seqüència d’alta qualitat.

4

Mirant al futur a través de la biotecnologia

A Semillas Fitó estem convençuts que aquests passos són només el principi d’un futur on, a través de la recerca, es podran millorar les condicions de producció, distribució i qualitat dels aliments. Per ser competitius en el camp de la biotecnologia, que suposa fortes inversions econòmiques, hem apostat per realitzar una unió estratègica amb altres multinacionals que operen en el nostre sector i amb les quals compartim interessos a l’hora d’investigar, mantenint, evidentment, els nostres acords de recerca amb l’IRTA, el CRAG, etc. Així, s’ha creat l’empresa NINSAR Agrosciences, que és una unió entre Semillas Fitó, la companyia americana BHN i la francesa Gautier.

Es tracta d’unir esforços per poder tenir productes competitius en biotecnologia, que serviran per poder utilitzar dins de les nostres empreses, per ajudar a la millora varietal, però també amb la idea de poder, fins i tot, patentar aquests productes i poder comercialitzar


los perquè altres empreses els puguin utilitzar. Un exemple d’aquesta unió és el desenvolupament de la tecnologia extended shelf life (ELS), que permet allargar els temps de conservació d’un producte, en aquest cas un tomàquet, millorantlo amb aquest gen de manera natural i allargant la seva vida diverses setmanes, però

sense variar la seva qualitat, sabor i textura. La tecnologia ELS és un clar exemple de per on pot anar el futur i de l’immens valor que té la biotecnologia per millorar de manera natural els aliments que consumim, i contribuir amb això a importants beneficis per a la societat en general.

La versió íntegra dels treballs que es resumeixen en aquest apartat es pot baixar en format PDF des de http://www.gencat.cat/economia/departament/publicacions/treball/index.html.

Papers de treball

La pèrdua de competitivitat en preus de les economies catalana i espanyola en el marc europeu 233

Els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010 239

Les competències dels governs locals: una anàlisi comparativa i debat sobre el futur del món local a Catalunya 243

Pobresa, desigualtats i exclusió social a Catalunya: anàlisi de la situació actual en perspectiva comparada 247

Les exportacions catalanes als mercats mundials en el període 1999-2009 i els seus principals determinants 251

Una primera valoració de l’estratègia econòmica de la UE per superar la crisi i millorar la competitivitat 255

Els governs intermedis: autonomia, solidaritat i competències des de l’experiència comparada 257

La inversió pública de l’Estat a Catalunya 261

L’efecte redistributiu de les transferències al govern intermedi dels països federals 265

233Papers de treball

En aquest treball s’analitza l’evolució de diversos indicadors de competitivitat per a Catalunya, Espanya i la zona euro. Les dades mostren que, en el cas català i espanyol, es va produir una forta pèrdua de competitivitat en preus al període 19992008 enfront de la resta del món, si bé els excel·lents resultats en termes de creixement econòmic van amagar el problema. L’any 2009, en canvi, es va produir un comportament molt moderat en els preus que va frenar el deteriorament de la competitivitat, per primera vegada en deu anys, però a base d’un dur ajust econòmic amb una pèrdua important de benestar. Una gran part d’aquest ajust és temporal i respon a raons cícliques, de manera que els desequilibris estructurals que van provocar la reducció de la competitivitat continuen latents i s’hauran de corregir mitjançant reformes.

En primer lloc, al paper s’analitzen una sèrie d’indicadors representatius de la competitivitatpreu (és a dir, de l’evolució de preus i costos), que mostren un creixement força més alt en el període 19992008 a Catalunya i a Espanya que no pas a la zona euro. Amb

tot, els indicadors més rellevants per al comerç exterior (com són el deflactor de les exportacions i els preus industrials) han tingut un comportament més contingut i més similar al de l’evolució registrada a l’eurozona.

Aquest problema de diferencial d’inflació sistemàtic respecte a la zona euro ha estat tractat àmpliament, i els principals treballs de referència (la majoria per al cas espanyol) conclouen que hi va haver factors de demanda i d’oferta que generaren aquest major creixement dels preus. Pel cantó de la demanda, l’expansió econòmica va estar sustentada excessivament en l’avenç del consum privat, el boom immobiliari i el creixement de l’endeutament privat, afavorint una pressió alcista en els preus. A més, també van existir rigideses estructurals d’oferta que van afavorir una inflació més alta, com ara la inèrcia que generen diversos esquemes d’actualització de preus i rendes, la competència insuficient en alguns mercats de béns i serveis, o l’important nombre de càrregues administratives injustificades a l’activitat. Totes aquestes ineficiències, junt amb la manca d’avenços significatius

La pèrdua de competitivitat en preus de les economies catalana i espanyola en el marc europeu

Cristina AmareloDepartament d’Economia i Coneixement


en la qualitat del capital humà i tecnològic, van determinar un estancament de la productivitat, que representa la variable clau per absorbir les tensions inflacionistes i aconseguir un creixement econòmic a mig termini.

En el present treball també s’analitzen índexs de competitivitat basats en la definició de tipus de canvi efectiu real, que són una de les mesures més acurades per observar les variacions de la competitivitatpreu d’un territori respecte d’un grup de països. A grans trets, aquest índex és una mitjana de les evolucions relatives dels preus d’un territori respecte als altres països (corregides per variacions en el tipus de canvi bilateral) i ponderades pel pes de cada país sobre el total de comerç exterior del territori en qüestió. Així, l’evolució relativa dels preus respecte dels principals socis comercials tindrà més influència que en el cas de països amb unes relacions de comerç inferiors.

El Banc d’Espanya i el Banc Central Europeu publiquen indicadors d’aquest tipus, que mesuren la variació de la competitivitat respecte al grup de les economies desenvolupades i dels principals països emergents. Segons el BCE, Espanya seria un dels estats de la zona euro que ha registrat més pèrdua de competitivitatpreu respecte de les economies industrials al període 19992008, només per darrere d’Irlanda. Aquesta pèrdua ha estat aproximadament d’entre un 14% i un 20% segons l’indicador que es consideri, per contrast amb la pèrdua molt més reduïda de la zona

euro (d’entre un 4% i un 8%). Altres països europeus que també van registrar descensos notables de la competitivitatpreu van ser Luxemburg, Xipre i Grècia. La tendència a l’apreciació de l’euro en el conjunt del període va ampliar la pèrdua de competitivitat, però en el cas espanyol el factor principal va ser clarament el comportament més alcista dels preus. D’altra banda, els indicadors del Banc d’Espanya mostren que la pèrdua va ser força més moderada si es considera l’evolució dels preus de les exportacions (més continguts que altres indicadors de preus).

Per a l’àmbit català, l’Idescat també elabora un indicador de tipus de canvi efectiu real. Segons les dades per al període 19992008, Catalunya va perdre un 6,4% de la competitivitatpreu en termes d’índex de preus industrials (IPRI) respecte als països industrialitzats, mentre que les estimacions de l’Idescat assenyalen que en termes d’IPC el deteriorament va ser molt més significatiu, amb una pèrdua a l’entorn d’un 18,9%. El component del tipus de canvi va contribuir a reduir la competitivitat en un 4,6%. Per comparació amb Espanya, s’ha registrat una major pèrdua si es mesura amb l’IPC, mentre que si s’utilitza l’IPRI s’observa un descens més moderat que en el cas espanyol.

D’altra banda, també s’han analitzat alguns indicadors relacionats amb els fluxos comercials, per tal de veure el possible efecte de l’evolució alcista en preus i costos. Un dels punts que cal destacar és que, malgrat la pèrdua de competitivitatpreu, la quota mundial de

Indicadors de preus. Variació mitjana en el període 1999-2008

1999-2008 2009

Catalunya Espanya Zona euro Catalunya Espanya Zona euro

Índex de preus al consum 3,5 3,3 2,3 0,1 -0,4 0,2

Índex de preus industrials 2,9 3,4 2,9 -3,5 -3,4 -5,0

Deflactor del PIB 3,9 3,9 2,1 0,5 0,2 1,1

Deflactors d’exportacions de béns i serveis 1,8 2,2 1,5 -2,9 -2,7 -3,2

Deflactors d’importacions de béns i serveis 1,0 1,6 2,0 -8,3 -7,0 -5,8

Costos laborals unitaris 3,1 3,2 1,7 nd 0,4 3,8

Remuneració per assalariat 3,3 3,5 2,4 nd 3,7 1,5

Productivitat (PIB per lloc de treball) 0,2 0,3 0,8 3,0 3,2 -2,2

Font: Eurostat, INE, Idescat i Banc d’Espanya.

235Papers de treball. La pèrdua de competitivitat en preus de les economies catalana i espanyola en el marc europeu

mercat dels productes catalans i espanyols s’ha mantingut relativament estable als darrers anys (en el cas català s’observa un lleu retrocés als dos últims anys), a diferència del que ha passat en altres grans econo

mies desenvolupades. Això s’explica majoritàriament pel bon comportament de les exportacions de serveis, que pot haver estat impulsat per elements qualitatius al marge del preu (com la millora de la qualitat, introducció a nous mercats, etc.). L’altra cara de la moneda ha estat el fort augment en la presència d’importacions al mercat intern, que s’ha anat elevant en termes reals de manera notable (l’any 2000 un 37,2% del mercat intern era proveït per importacions, i al 2008 el percentatge havia augmentat fins a un 41%). Aquesta tendència reflecteix el deteriorament de la competitivitat dels productes domèstics enfront de l’exterior, si bé també és cert que això s’ha produït en un context d’intens avenç de la demanda interna. En qualsevol cas, una conclusió interessant és que sembla que hi ha un fort dualisme entre el perfil de les empreses exportadores (altament competitives, amb més dimensió, amb disciplina en preus i costos, sovint amb participació estrangera) i les que competeixen en mercat intern (amb més problemes competitius enfront de l’exterior).

Per últim, cal destacar que aquest panorama va registrar un canvi molt substancial l’any 2009. La greu recessió econòmica va portar a un enfonsament sense precedents en el consum privat i la demanda,

Gràfic 1

Variació dels indicadors harmonitzats de competitivitat als països de la zona euro. 1999- 2008

Euro area BE DE IE GR ES FR IT CY LU MT NL AT PT SI FI

% v

aria

ció

IPC Deflactor del PIB Costos laborals unitaris

30

25

20

15

10

5

0

-5

-10

-15

Un signe positiu (negatiu) significa un pèrdua (guany) de competitivitat en aquell indicador respecte al grup de països de referència. En el cas de l’IPC són els països de la UEM i altres 41 països. Per al deflactor i els CLU són els països de la UEM i altres 21 socis comercials.Base 1T1999 = 100.Font: BCE.

Gràfic 2

Variació dels índex de competitivitat per a l’economia catalana. 1999-2008

20

15

10

5

0Comp.

nominalIPC IPRI IPC IPRI

% v

aria

ció

Respecte països industrialitzats Respecte zona euro

Catalunya Espanya

Un signe positiu (negatiu) significa un pèrdua (guany) de competitivitat en aquell indicador respecte al grup de països considerat.Base: 1T1999 = 100.Font: Idescat.


i això, junt amb l’abaratiment dels preus del petroli si es compara amb els màxims de 2008, va conduir a una moderació històrica dels preus catalans i espanyols al 2009. En el cas català, els índexs de competitivitat calculats per l’Idescat mostren una aturada en el descens de la competitivitatpreu respecte als països

industrialitzats en termes d’IPC (per primera vegada des de 1999), tot i que en preus industrials no s’aprecia aquesta millora. Els indicadors harmonitzats elaborats pel BCE també mostren que l’entorn recessiu ha afavorit una millora en la competitivitatpreu espanyola, i es confirma que l’ajust ha estat especialment intens

Gràfic 3

Variació dels índexs de competitivitat d’Espanya. 1999-2008

IPC IPRI IPC IPRI IPC IPRI

Respecte als països desenvolupats Respecte als països industrialitzats Respecte a la zona euro

valors unitaris

Xs

CLUtotals

CLUtotals

CLUmanuf.

CLUmanuf.

Comp.nominal

valors unitaris

Xs

Comp. nominal

% v

aria

ció

35

30

25

20

15

10

5

0

Un signe positiu (negatiu) significa un pèrdua (guany) de competitivitat en aquell indicador respecte al grup de països considerat. Base: 1T1999 = 100. Els països industrialitzats inclouen els nous països industrialitzats d’Àsia.Font: Banc d’Espanya.

Gràfic 4

Variació dels indicadors harmonitzats de competitivitat als països de la zona euro. 2008-2009

Zona euro BE DE IE GR ES FR IT CY LU MT NL AT PT SI FI

IPC Deflactor del PIB Costos laborals unitaris

% v

aria

ció

8

6

4

2

0

-2

-4

-6

Un signe positiu (negatiu) significa un pèrdua (guany) de competitivitat en aquell indicador respecte als països de la zona euro i altres 41 països. En el cas de l’IPC es compara desembre de 2009 amb un any abans, i per al deflactor i els CLU el tercer trimestre de 2009 respecte al materix període d’un any abans.Font: BCE.

237Papers de treball. La pèrdua de competitivitat en preus de les economies catalana i espanyola en el marc europeu

en els CLU (si bé aquesta tendència es deriva de l’augment de la productivitat registrat arran del devastador ajust en l’ocupació). Altres economies europees també van registrar guanys considerables de competitivitat al 2009 per l’ajust en preus (en particular Irlanda).

La millora en la competitivitat en l’any 2009 s’ha aconseguit a base d’un ajust traumàtic i de pèrdua de benestar. Les principals previsions macroeconòmiques apunten que els dos propers anys es mantindrà el comportament moderat en els preus i costos, de manera que la competitivitatpreu no registraria

canvis molt significatius. Tot i això, és evident que bona part de l’ajust en la competitivitat s’ha produït per raons cícliques, i no hi ha garanties que es mantingui a mig termini. Encara que de moment les tensions inflacionistes pel cantó de la demanda no preocupen, les rigideses estructurals que van deteriorar la competitivitat continuen latents. El camí per aconseguir una millora estructural en la productivitat i en la competitivitat passa per reformar a curt termini aquestes rigideses i desequilibris, per tal d’augmentar l’eficiència i qualitat dels factors productius.


Els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010

Laia Ferrer MinguetMariona Riera EstorchDepartament d’Economia i Coneixement

En aquest treball s’analitzen els trets principals dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010, aprovats per la Llei 25/2009, de 23 de desembre. El treball s’estructura en cinc apartats: primerament una introducció presenta l’estudi, al segon apartat s’explica el marc d’elaboració dels pressupostos (el marc normatiu i el seu àmbit institucional), al tercer, es presenten les xifres agregades dels pressupostos consolidats del sector públic de la Generalitat de Catalunya d’ingressos i de despeses (aquestes segons la classificació econòmica, per agrupacions i per polítiques de despesa), i al quart, els pressupostos consolidats del sector Administració pública de la Generalitat de Catalunya segons el Sistema Europeu de Comptes Nacionals i Regionals; finalment, al cinquè apartat s’analitzen els pressupostos de les entitats agrupades segons els subsectors que s’inclouen als pressupostos, així com els pressupostos dels grups corporatius.

L’Estatut d’autonomia de Catalunya, aprovat mitjançant la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, en el seu article 212 estableix que el pressupost de la Gene

ralitat té caràcter anual, és únic i inclou totes les despeses i tots els ingressos de la Generalitat, i també els dels organismes, les institucions i les empreses que en depenen. A l’efecte pressupostari, aquesta dependència es concreta en el criteri objectiu de “participació majoritària” de la Generalitat, directa o indirecta (a través dels seus ens dependents). D’altra banda, la normativa d’estabilitat pressupostària delimita l’àmbit institucional dels pressupostos establint el sector Administració pública d’acord amb els criteris del Sistema Europeu de Comptes Nacionals i Regionals APSEC (que inclou les entitats de titularitat pública, segons el criteri de control, considerades no productores de mercat).

En els pressupostos per al 2010 es culmina la incorporació d’entitats als pressupostos de la Generalitat, incloses les 224 entitats amb participació majoritària de la Generalitat que integren el sector públic, així com les 21 entitats participades de forma no majoritària per la Generalitat classificades en el sector APSEC.

Els pressupostos del sector públic de la Generalitat de Catalunya per al 2010 sumen un import consolidat


(en què s’exclouen els fluxos interns de recursos) de 39.699,3 milions d’euros, tant en el seu estat d’ingressos com en el de despeses, que representa un increment del 7,3% respecte als pressupostos per al 2009.

Cal advertir, però, que la variació dels pressupostos de 2010, en termes homogenis, respecte de la previsió de liquidació pressupostària del 2009 resulta negativa en una taxa del 0,4%. A aquest resultat s’hi arriba si es comparen els pressupostos del 2010 amb la previsió de liquidació del 2009, deduinthi en ambdós casos els recursos que es destinen a l’amortització i als interessos del deute –despesa sobre la qual no hi ha marge de discrecionalitat ja que depèn de compromisos adoptats en exercicis anteriors– i en el cas del 2010, a més a més, també s’hi dedueix els recursos derivats de la incorporació de noves entitats en els pressupostos d’aquest exercici. Per tant, el creixement del pressupost 2010 respon en gran part a la consolidació de despeses que ja es van produir de forma efectiva al llarg de l’exercici 2009 i al creixement del servei del deute.

En relació amb els ingressos, cal destacar en primer lloc que l’actual context econòmic i financer té el seu reflex en la hisenda de la Generalitat en termes d’una

previsió de descens dels ingressos sense precedents (al voltant del 25%) que, en part, s’explica per la reducció dels tributs cedits i per l’impacte de la caiguda en la recaptació dels impostos participats de l’Estat. D’altra banda, els pressupostos d’aquest exercici s’han elaborat en el marc del nou acord de finançament, aprovat el 15 de juliol de 2009 pel Consell de Política Fiscal i Financera (Acord 6/2009 per a la reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia), el qual es preveu que aporti uns recursos addicionals de 2.613 milions d’euros que, en part, atenuen la caiguda dels ingressos.

En termes agregats (quadre 1), la majoria dels ingressos són de naturalesa corrent, concretament 25.912,1 milions d’euros (que representen el 65,3% del total), mentre que els ingressos de capital i els ingressos financers suposen el 4,7% i el 30,1% respectivament. Pel que fa a la variació respecte al 2009, destaca la important reducció dels capítols d’impostos directes (28,5%) i indirectes (23,5%), i el fort creixement dels ingressos procedents de l’emissió de deute públic i préstecs (94%).

Per la banda de les despeses, aquests pressupostos concentren l’atenció en tres grans eixos, amb la fina

Quadre 1

Pressupostos del sector públic de la Generalitat de Catalunya per al 2010. Classificació econòmica dels ingressos (milers €)

Capítols

Pressupost Pressupost Variació 2010/2009

2009 % 2010 % Import %

1. Impostos directes 8.931.331,0 24,1 6.387.477,0 16,1 -2.543.854,0 -28,5

2. Impostos indirectes 8.261.034,0 22,3 6.322.936,0 15,9 -1.938.098,0 -23,5

3. Taxes, venda de béns i serveis i altres ingressos 2.987.070,3 8,1 2.941.321,7 7,4 -45.748,6 -1,5

4. Transferències corrents 8.176.627,9 22,1 10.049.266,8 25,3 1.872.638,9 22,9

5. Ingressos patrimonials 339.704,2 0,9 211.074,3 0,5 -128.629,9 -37,9

Total ingressos corrents 28.695.767,5 77,6 25.912.075,8 65,3 -2.783.691,7 -9,7

6. Alienació d’inversions reals 711.228,5 1,9 694.619,3 1,7 -16.609,2 -2,3

7. Transferències de capital 1.156.761,2 3,1 1.155.791,0 2,9 -970,2 -0,1

Total ingressos de capital 1.867.989,7 5,1 1.850.410,3 4,7 -17.579,4 -0,9

Total ingressos no financers 30.563.757,2 82,6 27.762.486,1 69,9 -2.801.271,1 -9,2

8. Variació d’actius financers 529.705,8 1,4 504.648,5 1,3 -25.057,2 -4,7

9. Variació de passius financers 5.891.663,8 15,9 11.432.131,4 28,8 5.540.467,6 94,0

Total ingressos financers 6.421.369,6 17,4 11.936.780,0 30,1 5.515.410,4 85,9

Total 36.985.126,8 100,0 39.699.266,1 100,0 2.714.139,3 7,3

241Papers de treball. Els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010

Quadre 2

Pressupostos del sector públic de la Generalitat de Catalunya per al 2010Classificació de les despeses per àrees i polítiques (milers €)

Codi Àrees i polítiques de despesa

Pressupost Pressupost Variació 2010/2009

2009 % 2010 % Import %11 Alta direcció de la Generalitat i el seu Govern 113.734,1 0,3 118.554,8 0,3 4.820,7 4,212 Administració i serveis generals 2.057.910,1 5,6 2.011.269,7 5,1 -46.640,5 -2,313 Participació ciutadana i processos electorals 19.040,8 0,1 48.045,0 0,1 29.004,2 152,31 Funcionament institucions i administració general 2.190.685,0 5,9 2.177.869,4 5,5 -12.815,5 -0,621 Justícia 877.733,4 2,4 953.119,6 2,4 75.386,2 8,622 Seguretat i protecció civil 1.192.223,7 3,2 1.287.245,0 3,2 95.021,3 8,023 Relacions exteriors i cooperació al desenvolupament 75.042,0 0,2 56.749,2 0,1 -18.292,9 -24,42 Serveis públics generals 2.144.999,1 5,8 2.297.113,7 5,8 152.114,6 7,131 Protecció social 1.607.016,9 4,3 2.110.454,1 5,3 503.437,3 31,332 Promoció social 129.862,4 0,4 100.633,5 0,3 -29.228,9 -22,533 Foment de l’ocupació 580.437,2 1,6 732.496,0 1,8 152.058,8 26,23 Protecció i promoció social 2.317.316,5 6,3 2.943.583,7 7,4 626.267,1 27,041 Salut 9.376.312,8 25,4 9.883.120,1 24,9 506.807,3 5,442 Educació 6.027.116,3 16,3 6.308.885,0 15,9 281.768,7 4,743 Habitatge i altres actuacions urbanes 755.656,1 2,0 596.463,2 1,5 -159.192,8 -21,144 Cultura i esports 434.364,9 1,2 453.221,6 1,1 18.856,7 4,345 Llengua catalana 38.570,2 0,1 42.452,4 0,1 3.882,3 10,146 Consum 15.321,5 0,0 14.736,9 0,0 -584,6 -3,84 Producció de béns públics de caràcter social 16.647.341,7 45,0 17.298.879,2 43,6 651.537,5 3,951 Cicle de l’aigua 1.085.372,1 2,9 1.087.781,3 2,7 2.409,2 0,252 Transport 3.154.241,8 8,5 3.042.076,5 7,7 -112.165,3 -3,653 Societat de la informació i el coneixement i

telecomunicacions839.667,4 2,3 805.925,7 2,0 -33.741,8 -4,0

54 Urbanisme i ordenació del territori 213.236,5 0,6 129.605,0 0,3 -83.631,5 -39,255 Actuacions ambientals 324.070,9 0,9 336.942,0 0,8 12.871,0 4,056 Infraestructures agràries i rurals 272.015,3 0,7 262.145,4 0,7 -9.869,9 -3,657 Recerca, desenvolupament i innovació 499.826,1 1,4 608.264,5 1,5 108.438,4 21,758 Altres actuacions de caràcter econòmic 67.145,0 0,2 58.702,4 0,1 -8.442,6 -12,65 Producció de béns públics de caràcter econòmic 6.455.575,1 17,5 6.331.442,6 15,9 -124.132,5 -1,9

61 Agricultura, ramaderia i pesca 179.879,3 0,5 184.835,5 0,5 4.956,2 2,862 Indústria 122.025,7 0,3 165.418,8 0,4 43.393,0 35,663 Energia i mines 42.109,6 0,1 41.265,8 0,1 -843,7 -2,064 Comerç 70.167,6 0,2 79.534,8 0,2 9.367,1 13,365 Turisme i oci 82.263,6 0,2 87.790,3 0,2 5.526,8 6,766 Desenvolupament empresarial 25.315,2 0,1 16.962,4 0,0 -8.352,7 -33,067 Sector financer 925.752,1 2,5 1.332.620,6 3,4 406.868,5 44,068 Defensa de la competència 1.291,9 0,0 1.973,2 0,0 681,3 52,76 Foment i regulació de sectors productius 1.448.804,8 3,9 1.910.401,4 4,8 461.596,6 31,971 Suport financer als ens locals 3.214.323,8 8,7 2.689.164,6 6,8 -525.159,1 -16,37 Suport financer als ens locals 3.214.323,8 8,7 2.689.164,6 6,8 -525.159,1 -16,3

81 Fons de Contingència 110.000,0 0,3 150.000,0 0,4 40.000,0 36,48 Fons de Contingència 110.000,0 0,3 150.000,0 0,4 40.000,0 36,491 Amortització i despeses financeres del deute públic 808.911,8 2,2 1.120.178,2 2,8 311.266,4 38,59 Deute públic 808.911,8 2,2 1.120.178,2 2,8 311.266,4 38,5 Total capítols 1 a 8 35.337.957,8 95,5 36.918.632,9 93,0 1.580.675,0 4,5 Capítol 9 1.647.168,9 4,5 2.780.633,2 7,0 1.133.464,3 68,8 Total capítols 1 a 9 36.985.126,8 100,0 39.699.266,1 100,0 2.714.139,3 7,3


litat de fer front a la greu situació econòmica actual i de mantenir una línia de continuïtat amb els pressupostos d’anys anteriors. El primer eix prioritari és reforçar la cohesió social, per això les polítiques socials concentren un 54,7% de la despesa dels pressupostos consolidats del conjunt del sector públic; el segon eix prioritari és impulsar l’economia cap a la recuperació i la millora de la productivitat i la competitivitat (mitjançant el suport al manteniment de l’activitat econòmica i l’impuls de mesures per a la transformació del model de competitivitat, com són les polítiques de recerca, desenvolupament i innovació); i el tercer eix prioritari és mantenir el rigor i l’austeritat en les finances públiques, amb una contenció de la despesa en els àmbits en què resulta possible.

Pel que fa a la naturalesa econòmica, les despeses corrents són les que tenen més pes (75,7%), i les despeses de capital i les despeses financeres representen un 12,9% i un 11,4% sobre el total, respectivament. En relació amb el 2009, les despeses amb més creixement són les de naturalesa financera, mentre que les despeses de capital disminueixen.

Des del punt de vista orgànic de les despeses, per la seva importància quantitativa destaquen les agrupacions departamentals de Salut, Educació, i Política Territorial i Obres Públiques, les quals gestionen respectivament un 25,2%, un 13,4% i un 11,2% de la despesa total del conjunt del sector públic. I pel seu creixement respecte al 2009 en termes absoluts es dis tin geixen les agrupacions departamentals de Salut, Economia i Finances, Acció Social i Ciutadania, Educació i Treball.

Finalment, la perspectiva per àrees i polítiques de despesa dels pressupostos (quadre 2) permet observar que la despesa social, continguda a les àrees de Protecció i promoció social i de Producció de béns públics de caràcter social, suma un import pressupostat de 20.242,5 milions d’euros (capítols 1 a 8), que representa un 54,7% del total del sector públic.

En detall, les polítiques amb més import són les de Salut, amb 9.833,1 milions d’euros, Educació, amb 6.308,9 milions d’euros, i Protecció social, amb 2.110,5 milions d’euros, que respectivament representen un 26,8%, un 17,1% i un 5,7% sobre el total. D’altra banda, per volum de recursos també destaquen les polítiques de Transport, amb 3.042,1 milions d’euros, i de Suport financer als ens locals, amb 2.689,2 milions d’euros, i per increment absolut respecte al 2009 cal esmentar les polítiques de Salut i de Protecció social.

En relació amb el compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària, cal dir que, per a l’exercici 2010, el dèficit no financer pressupostari de l’Administració pública de la Generalitat de Catalunya en termes SEC s’estima en 6.781,8 milions d’euros, i una vegada aplicats els ajustos pertinents, la necessitat de finançament té una quantia de 6.366,5 milions d’euros.

Finalment, l’anàlisi dels pressupostos del sector públic de la Generalitat per subsectors mostra que l’Administració de la Generalitat (integrada pels quinze departaments del Govern, els òrgans superiors i els fons no departamentals) és el subsector amb més volum de pressupost: 32.518,7 milions d’euros, seguit pel subsector de Servei Català de la Salut, Institut Català de Salut i Institut Català d’Assistència i Serveis Socials, amb un pressupost consolidat d’11.268,3 milions d’euros. Els imports dels pressupostos consolidats dels altres subsectors (que agrupen les entitats del sector públic per naturalesa jurídica) són: 6.570,6 milions d’euros per al conjunt d’entitats de dret públic sotmeses a l’ordenament jurídic privat, 3.098,8 milions d’euros en el cas dels consorcis i 2.912,1 milions d’euros per a les societats mercantils. I amb un volum inferior es troben les entitats autònomes administratives, amb 926 milions d’euros, les fundacions, amb 648,1 milions d’euros, i, per últim, les entitats autònomes comercials i financeres, amb un pressupost de 137,9 milions d’euros.


L’objectiu d’aquest treball és donar a conèixer la situació competencial dels governs locals en el nostre entorn i en entorns locals europeus similars, per poderne tenir una fotografia a dia d’avui. Amb la visió comparada es pot veure la nostra posició relativa enfront dels altres ens locals europeus i detectar els àmbits competencials susceptibles de delegació als governs locals. Tot plegat ens porta a una anàlisi profunda del marc legal que regula les competències locals i de les funcions que realitzen els ens locals a la pràctica.

Al llarg del treball es deixa clara la complexitat de l’estudi del món local tan en l’àmbit espanyol com en l’europeu. Primer, per la diversitat d’ens locals existents, segon, per la dificultat de trobar dades quantitatives sobre competències i pel caire summament jurídic que podia adoptar la qüestió. L’objectiu, en tot cas, és donar a conèixer les competències dels governs locals en el nostre entorn i en entorns similars de la UE per poder establir línies més o menys clares de reforma i descentralització en determinats àmbits competencials.

Es fa un repàs normatiu del qual es desprèn que la normativa actual fa una llista molt genèrica de les competències municipals, principalment relacionades amb serveis generals. Cal incidir en què la llei és exhaustiva en el punt dels municipis però no pas amb altres ens locals als quals els deixa un paper residual de suport a les tasques i serveis municipals.

Si s’analitzen les dades de despesa, la partida que se’n porta la major part dels recursos municipals és la producció de béns socials. En aquest capítol s’inclouen urbanisme, benestar comunitari, educació, cultura o sanitat, funcions en què els ajuntaments comparteixen la competència o simplement en gestionen la prestació.

El que es posa de manifest amb tot això és que la llista que apareix en la Llei reguladora de bases del règim local (LRBRL) no és exactament una llista de competències pròpiament dites, enteses com a potestats vertaderes sobre les matèries. De fet, quan es planteja l’estat actual del debat sobre el futur del món local es diu que un dels punts febles del sistema competencial actual és la mancança d’una llista de competències locals pròpies. Cal recalcar en aquest sentit el

Les competències dels governs locals: una anàlisi comparativa i debat sobre el futur del món local a Catalunya

Maria Dolors Navarro BergasDepartament d’Economia i Coneixement


terme local, ja que la llei ha donat un protagonisme excessiu a la figura municipal i ha deixat de banda els altres ens locals i ha obviat, com en molts casos, les funcions atribuïdes als ajuntaments que no coincideixen amb la seva capacitat de gestió.

També cal dir que el nou EAC 2006 ha avançat i defineix les competències dels governs locals en general i esmenta expressament la seva capacitat gestora.

A banda de les competències locals en l’àmbit espanyol i concretament en el català, s’intenta establir una comparació amb altres sistemes competencials de països europeus, tan centralitzats com descentralitzats. Sí bé és cert que hem trobat tota una sèrie de trets comuns, com la proclamació i garantia de l’autonomia local, també ho és que són molt diversos els diferents sistemes competencials, tant des del punt de vista de la despesa com del finançament. De l’estudi comparat de sistemes competencials és realment difícil establir unes conclusions clares sobre els diferents tipus de competències locals, ja que els ens locals europeus desenvolupen funcions molt diverses. Per això es decideix fer una anàlisi pressupostària de la despesa local, per tal d’esbrinar per mitjà de les xifres les partides que protagonitzen el pressupost local en els distints països estudiats. En general, on el sector local és més rellevant (més del 30 % de la despesa

pública total), com en el cas dels països nòrdics, s’assumeixen competències importants en matèries com sanitat o serveis socials i el finançament es fa fonamentalment amb una participació important en l’impost sobre la renda personal. En canvi, on el pes del sector local és molt menys significatiu (menys del 20% de la despesa pública total), les competències locals estan més lligades a urbanisme i benestar comunitari, com és el cas espanyol, i també s’observa un finançament menys potent basat en figures com la imposició sobre els béns immobles i transferències d’altres nivells de govern.

L’estudi de les competències dels ens locals catalans en determinats àmbits recorre a la comparativa internacional per situar en xifres la despesa en cada àmbit a l’entorn espanyol en relació amb la resta de països. Aquesta comparació permet veure amb claredat els àmbits on els ens locals d’aquí fan realment molt poc si es compara amb la resta de països europeus, com educació, sanitat o serveis socials. No obstant això, també es discuteix la conveniència de descentralitzar aquestes competències i en casos com el de la sanitat o els serveis socials es parla de la capacitat de gestió de l’ens local receptor que, en tot cas, no seria el municipi sinó algun nivell local superior. També s’observa que en determinats casos ja existeix una estructura

Gràfic 1

Pes del sector local en termes de despesa sobre el total del sector públic

15,8%

15,8%

13,9%

64,5%

15,4%

39,4%

44,2%

29,9%

19,1%

23,3%

32,0%

28,5%

25,7%

0 10 20 30 40 50 60 70

Mitjana païsoscentralitzats

Regne Unit

Itàlia

Irlanda

FrançaMitjana països

descentralitzats

Suècia

Finlàndia

Espanya

Dinamarca

Bèlgica

Àustria

Alemanya

Gràfic 2

Classificació funcional de la despesa dels ajuntaments catalans (2007)

7,1%

12,6%

6,4%

7,3%

50,6%

11,1%

2,6%

0,7%

0 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

Regulació econò- mica de sectors

productiusRegulació

econòmica general

Producció de béns econòmics

Producció de béns públics

socialsSeguretat, protecció i

promoció socialPortecció civil i

seguretat ciutadana

Serveis generals

Deute públic

245Papers de treball. Les competències dels governs locals: una anàlisi comparativa i debat sobre el futur del món local a Catalunya

competencial força acurada que divideix el servei en qüestió en àrees funcionals i dota de diferents competències els ens locals que hi ha a dintre (en el cas de la sanitat o els serveis socials). Molts cops aquestes àrees funcionals de nivell inferior al de la comunitat autònoma coincideixen amb el concepte de vegueria que es vol impulsar des del nou EAC 2006.

El treball posa un èmfasi especial en tota una sèrie de punts, que serveixen de corol·lari i de reflexió final:

• La reforma del sistema competencial local s’hauria de basar i de fer compatibles en la mesura que fos possible dos principis fonamentals: el principi de subsidiarietat o màxima proximitat entre l’autoritat competent i els receptors del bé o servei públic; i el principi de capacitat, o de diferenciació i proporcionalitat del repartiment de les càrregues competencials entre els diferents governs locals.

• En l’àmbit normatiu, s’hauria de revisar l’actual llei estatal (LRBRL), ja que és obsoleta i no respon a les necessitats actuals. Des de l’àmbit català és possible incrementar les competències locals aplicant el que preveu el nou EAC 2006; a més, el legislador autonòmic també pot actuar en aquest sentit mitjançant les lleis sectorials.

• Per la complexitat de l’organització territorial catalana, de la diversitat dels seus ens locals i que no creiem viables possibles projectes de fusió, una alternativa que s’hauria d’imposar és el foment de les figures supramunicipals en el desenvolupament de determinades competències. Així, es

compensaria la manca de capacitat i massa crítica dels ajuntaments per poder assumir segons quines competències.

• De la comparativa internacional queda clar que el nostre sector local és lluny de les posicions que tenen els mateixos sectors en altres països. Però també ha quedat clar que on el sector local té un paper rellevant la seva organització i finançament són molt diferents al cas espanyol. Així, no podem obviar que uns governs locals amb més càrrega competencial han de comptar amb un bon finançament i, també, amb unes estructures més racionals. Plantejar més competències per als governs locals implica sens dubte una revisió del model de finançament local vigent.

En aquest treball es vol aproximar el lector a la complexitat dels governs locals, a la seva regulació i organització. No podem acabar sense dir que els governs locals formen una part molt important de l’Administració pública i que precisament la seva proximitat amb els ciutadans més enllà de treure’ls pes els aporta rellevància. Un model de competències locals coherent amb les necessitats i demandes actuals és més que recomanable, per a un bon funcionament dels serveis al ciutadà i de la pròpia Administració. S’hauria de treballar per uns governs locals autònoms, eficients i autosuficients, tot respectant la seva diversitat, fomentant la cooperació entre ells i amb altres nivells administratius.


Pobresa, desigualtats i exclusió social a Catalunya: anàlisi de la situació actual en perspectiva comparada

Jonathan JorbaDepartament d’Economia i Coneixement

En els darrers anys, l’estudi de la distribució personal de la renda, de la situació econòmica de les llars i del risc de la població a caure en la pobresa s’han situat en el centre de l’agenda social i política de les institucions europees. Enguany, coincidint amb la presidència espanyola de la Unió, la Comissió Europea ha enge gat una campanya de lluita contra la pobresa, fenomen que afecta gairebé un de cada cinc ciutadans europeus i que requereix d’un esforç social considerable tant per part de les institucions i els poders públics com de la societat civil.

En aquest context, els estats membres són responsables de traslladar els objectius generals anteriors a plans nacionals d’actuació, el disseny i l’execució dels quals hauran d’implicar forçosament els nivells de poders públics respectius i la societat civil en ple, promovent la coordinació entre tots els agents i respectant el principi de solidaritat personal i territorial. L’objectiu d’aquest paper ha estat oferir una visió actualitzada de la situació actual de Catalunya en relació amb la pobresa i les desigualtats, en perspectiva comparada.

D’acord amb les dades de la darrera onada de l’ECV, Catalunya presentava una renda mitjana anual per unitat de consum de 16.219 euros l’any 2007, un 11,6% superior al valor mitjà del conjunt de l’Estat per al mateix període (14.535 euros). A més, l’evolució seguida pels ingressos anuals i la seva distribució territorial permet destacar el següent:

• Catalunya és una de les vuit regions de l’Estat que ha presentat nivells de renda superiors als de la mitjana estatal durant el període 20032007, si bé és a les comunitats autònomes de Navarra, Madrid i el País Basc on les diferències amb la mitjana estatal són més elevades –de fins a 15 punts percentuals. Això no obstant, la dinàmica dels ingressos en el cas català descriu una clara tendència convergent cap a la mitjana del conjunt de l’Estat, mentre que a les regions navarresa, madrilenya i basca les diferències s’han accentuat com a conseqüència de l’augment de la renda anual.

• L’economia catalana és en una posició intermèdia pel que fa al nivell d’ingressos mitjans anuals dels seus habitants respecte dels estats membres de la


UE27. En concret, aquesta regió presenta un nivell de renda mitjana equivalent en PPA (de 17.554 euros) situat per sota de l’alemany (20.403 euros) i del francès (18.469 euros), però superior a la d’Itàlia (17.065 euros), Portugal (12.150 euros), Grècia (14.279 euros) i de la majoria dels països de l’est d’Europa.

• En termes comparatius, les dades de l’ECV en la UE27 mostren com la meitat dels estats membres de la Unió han presentat un nivell d’ingressos anuals inferiors al de la mitjana de l’àrea. Catalunya s’ha situat un 3,9% per sobre dels ingressos anuals mitjans de la UE27 l’any 2007, en termes de paritat de poder adquisitiu.

Això no obstant, les dades anteriors es refereixen al total de la població enquestada en cada territori, de manera que poden amagar diferències en funció de les característiques socioeconòmiques i demogràfiques de les llars enquestades i dels membres que les componen. L’ampliació de l’anàlisi a aquestes variables ha permès identificar col·lectius que mereixen una atenció especial en relació amb el disseny de les polítiques públiques de lluita contra la pobresa. Així, per exemple, es pot destacar el següent:

• Els col·lectius de població jove i de gent gran van assolir nivells de renda anuals situats per sota de la mitjana de cada territori. En el cas català, els ingressos anuals dels menors de 16 anys ascendeixen a 16.279 euros i els de les persones majors de 64 anys a 14.537 euros, dada inferior a la mitjana del total de la població, que se situa en 17.554 euros. En aquest sentit, convé destacar que contràriament al que succeeix a gran part dels països europeus, el nivell de renda mitjana anual dels joves menors de 16 anys a Catalunya se situa 4,8 punts per sobre de la mitjana europea.

• Per sexes, les dones han presentat en tots els països de la UE27 uns nivells de renda mitjana per any inferiors als dels homes. En el cas català, l’any 2007 les dones percebien en termes mitjans una renda de 16.819 euros, un 6,6% menys que els homes (18.012 euros).

• El nivell educatiu i l’activitat econòmica desenvolupada per les persones és un determinant de la distribució personal de la renda. En concret, les persones sense estudis o amb estudis primaris, els aturats i els jubilats formen part dels col·lectius de més risc a la pobresa. Val a dir que en els dos darrers casos, el motiu principal de ser en una situació més desfavorable és la seva dependència de recursos públics, bàsicament pensions i altres tipus de subsidis públics, per poder satisfer les necessitats bàsiques.

• El perfil de llar tipus amb un nivell de renda més baix (per sota dels 9.000 euros de mitjana anual) tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat és el constituït per unitats familiars on la persona de referència és una dona, de més de 64 anys i amb un nivell d’estudis que no supera la primària. Així mateix, una de cada cinc llars on la persona de referència és un individu en situació d’inactivitat (en relació amb el mercat laboral) es troba en el tram d’ingressos anuals més baixos.

L’activitat redistributiva del sector públic català s’hauria de focalitzar a eradicar la pobresa entre aquests col·lectius, mitjançant la utilització dels recursos de caire monetari disponibles, tenint en compte que l’impacte redistributiu que tenen les diferents prestacions públiques no és homogeni i varia en funció de la tipologia de prestació que es consideri. En aquest sentit, convé assenyalar el següent:

• Les dades de l’ECV mostren com les pensions tenen un impacte reductor de les desigualtats molt més accentuat que el de qualsevol altra transferència social. En el cas català, les pensions han contribuït a reduir les taxes de risc a la pobresa del conjunt de la població en més de 13 punts percentuals, del 33,7% al 20,4% l’any 2007. Aquest efecte és especialment intens en el cas de la població major de 64 anys, on la taxa de risc a la pobresa passa del 83,1% abans de qualsevol transferència social al 28,3% després de pensions en el cas català el mateix any.

249Papers de treball. Pobresa, desigualtats i exclusió social a Catalunya: anàlisi de la situació actual en perspectiva comparada

Qua

dre

1

Ren

da a

nual

net

a m

itjan

a pe

r un

itat d

e co

nsum

als

est

ats

mem

bres

de

la U

E-27

i a

Cat

alun

ya, 2

00

7

Ren

da m

itjan

a (t

otal

pob

laci

ó)

Ren

da m

itjan

a pe

r ed

ats

Ren

da m

itjan

a pe

r se

xe

< 16

any

s>

64 a

nys

Don

aH

ome

Euro

s%

de

la

UE-

27PP

A%

de

la

UE-

27PP

A%

de

la

UE-

27PP

A%

de

la

UE-

27PP

A%

de

la

UE-

27PP

A%

de

la

UE-

27

Ale

man

ya21

.027

124,

520

.403

120,

818

.904

118,

418

.432

122,

119

.928

121,

120

.895

120,

4

Àus

tria

21.3

4012

6,3

21.0

4312

4,6

18.9

2611

8,6

20.0

7013

3,0

20.5

2712

4,8

21.5

8312

4,4

Bèl

gica

19.9

7911

8,3

18.7

9111

1,2

18.3

0911

4,7

14.7

4397

,718

.309

111,

319

.288

111,

1

Bul

gàri

a2.

662

15,8

5.72

333

,95.

430

34,0

4.07

527

,05.

597

34,0

5.85

733

,7

Cat

alun

ya16

.219

96,0

17.5

5410

3,9

16.7

2910

4,8

14.3

5795

,116

.819

102,

218

.012

103,

8

Din

amar

ca26

.030

154,

118

.905

111,

918

.549

116,

215

.330

101,

618

.546

112,

719

.272

111,

0

Eslo

vàqu

ia5.

178

30,6

7.27

643

,16.

653

41,7

5.98

339

,67.

120

43,3

7.45

342

,9

Eslo

vèni

a11

.706

69,3

15.0

3789

,014

.781

92,6

13.2

2187

,614

.796

89,9

15.2

8688

,1

Espa

nya

14.5

3586

,015

.731

93,1

14.8

6693

,112

.959

85,9

15.4

5193

,916

.018

92,3

Estò

nia

6.33

337

,58.

852

52,4

8.98

656

,36.

132

40,6

8.49

551

,69.

273

53,4

Finl

àndi

a21

.815

129,

117

.808

105,

416

.949

106,

214

.160

93,8

17.3

8710

5,7

18.2

4810

5,1

Fran

ça19

.995

118,

418

.469

109,

316

.869

105,

718

.566

123,

018

.158

110,

418

.798

108,

3

Grè

cia

12.7

6475

,614

.279

84,5

14.2

5389

,312

.485

82,7

14.0

9385

,714

.470

83,4

Hol

anda

22.2

3313

1,6

21.5

1112

7,3

20.2

6112

6,9

18.9

4212

5,5

21.1

6512

8,6

21.8

6212

6,0

Hon

gria

4.83

028

,67.

307

43,3

6.55

141

,07.

264

48,1

7.21

143

,87.

413

42,7

Irla

nda

26.6

6415

7,8

21.2

1712

5,6

20.0

7012

5,7

17.0

9111

3,2

20.9

7212

7,5

21.4

6312

3,7

Itàl

ia17

.724

104,

917

.065

101,

015

.402

96,5

15.7

2610

4,2

16.5

4310

0,6

17.6

1810

1,5

Letò

nia

5.94

235

,29.

024

53,4

8.96

956

,26.

180

40,9

8.68

852

,89.

418

54,3

Litu

ània

4.94

429

,38.

292

49,1

7.82

749

,06.

523

43,2

8.01

348

,78.

614

49,6

Luxe

mbu

rg35

.362

209,

331

.463

186,

229

.119

182,

429

.682

196,

730

.815

187,

332

.122

185,

1

Mal

ta10

.621

62,9

14.4

8285

,712

.923

81,0

11.3

0974

,914

.255

86,6

14.7

1084

,8

Polò

nia

4.93

829

,27.

755

45,9

7.29

445

,77.

076

46,9

7.66

546

,67.

851

45,2

Port

ugal

10.2

7460

,812

.150

71,9

11.4

0071

,410

.790

71,5

12.0

1373

,012

.295

70,8

Reg

ne U

nit1

26.2

7615

5,5

23.2

5213

7,6

21.4

6213

4,5

17.7

0311

7,3

22.5

4613

7,0

23.9

7413

8,1

Rep

. Txe

ca6.

803

40,3

10.8

9964

,510

.243

64,2

8.66

057

,410

.648

64,7

11.1

6264

,3

Rom

ania

2.32

513

,83.

782

22,4

3.28

820

,63.

196

21,2

3.73

622

,73.

830

22,1

Suèc

ia21

.478

127,

118

.303

108,

317

.388

108,

914

.852

98,4

17.9

8310

9,3

18.6

3110

7,3

Xip

re18

.845

111,

521

.316

126,

220

.627

129,

215

.402

102,

021

.059

128,

021

.578

124,

3

1. D

ades

pro

visi

onal

s. F

ont:

ECV,

20

08

(Eur

osta

t i Id

esca

t).


• La resta de transferències socials (subsidis d’atur, prestacions per malaltia o invalidesa, etc.) presenten un efecte redistributiu força més limitat que el de les pensions, en termes generals. En aquest sentit, cal destacar que tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat aquest tipus de prestacions públiques tenen un abast més limitat que les pensions, de només quatre punts percentuals en termes mitjans per al conjunt de la població.

Convé recordar que l’anàlisi realitzada en aquest paper s’ha centrar en el vessant monetari de la pobresa, en cap moment no s’han tractat la resta d’activitats públiques que desenvolupa el sector públic tant a Catalunya com als estats membres de la UE27. Així doncs, el contingut d’aquest paper s’ha de complementar amb un estudi curós de l’impacte redistributiu de les polítiques educatives, laborals i sanitàries, entre d’altres, per oferir una visió completa de l’acció social que s’està duent a terme en cadascun dels ter ritoris de la Unió.

Gràfic 1

Efecte de les prestacions socials en la reducció del risc a la pobresa als estats membres de la UE-27 i a Catalunya. 2007H

ON

RO

M

FRA

ALE

POL

AU

S

ITA

BEL

GR

E

IRL

SUE

POR

RU

N

BU

L

FIN

LUX

ESL

ESP

LIT

RTX

DIN

ESQ

LET

EST

MA

L

HO

L

CA

T

XIP

Abans de transferències Després de pensions Després de totes les transferències

taxe

s de

ris

c a

la p

obre

sa (

% d

e po

blac

ió)

55

50

45

40

43

40

25

20

15

10

5

En horitzontal, les taxes de risc a la pobresa de la mitjana de la UE-27.Font: ECV 2008 (Eurostat i Idescat).


L’objectiu del paper de treball és analitzar l’evolució de les exportacions catalanes als mercats de la UE i de la resta del món en la darrera dècada, a partir de l’evolució de la quota de mercat, tenint en compte els diversos factors que contribueixen a explicarne l’evolució i, més particularment, les diferències amb la UE. S’intenta valorar en quina mesura l’evolució de les exportacions de Catalunya ha vingut marcada per l’especialització sectorial, per l’evolució de la demanda o pel comportament de la competitivitat.

En la darrera dècada, les exportacions catalanes han perdut quota als mercats mundials enfront de la competència creixent de les exportacions de les economies emergents i, en el cas dels mercats de la UE, dels nous estats membres. En el període 19992008 la quota de les exportacions catalanes a les importacions mundials va disminuir del 0,502% al 0,450%, si bé el 2009 es va recuperar fins al 0,454%.

Les exportacions de Catalunya i de la UE han estat molt similars i en gran part han vingut determinades per tres factors: a) l’efecte de creació de comerç derivat de les ampliacions de la UE als països de l’Europa

central i oriental; b) la competència creixent de les economies emergents; i c) l’evolució de la cotització de l’euro enfront de les principals divises internacionals.

Tanmateix, quan es fa l’anàlisi per mercats i per sectors es detecten diferències rellevants. D’una banda, les exportacions de Catalunya a la UE han mostrat un menor dinamisme que les exportacions intracomunitàries. De l’altra, les exportacions de Catalunya a la resta del món han mostrat un major dinamisme que les de la UE.

Catalunya ha reduït la seva quota de mercat als mercats de la UE, sobretot des de l’any 2003, per la competència creixent dels països emergents (especialment la Xina) i dels països que es van adherir el 2004 i el 2007 a la UE.

Per països, les exportacions que han mostrat més dinamisme són les realitzades als nous estats membres, si bé, com s’ha dit, aquest dinamisme no s’ha reflectit en una millora de la quota de mercat. Catalunya ha guanyat pes enfront dels socis comunitaris als mercats de França i, en menor mesura, del Reg

Les exportacions catalanes als mercats mundials en el període 1999-2009 i els seus principals determinants

Tatiana FernándezDepartament d’Economia i Coneixement


ne Unit, Itàlia, els països nòrdics i Portugal. Les principals pèrdues de posicions competitives davant de la resta de socis comunitaris i, especialment, els nous estats membres, s’ha produït en el mercat alemany.

Les exportacions a la UE s’han caracteritzat pel dinamisme de les de productes químics i d’aliments, beguda i tabac, sectors en què Catalunya té una major especialització relativa que la mitjana comunitària. L’evolució de les exportacions de maquinària i equip de transport ha vingut marcada per la competència forta i creixent dels nous estats membres, especialment al mercat alemany, i per la dràstica caiguda de les exportacions catalanes de màquines d’oficina i de processament automàtic de dades, molt afectades per la deslocalització d’una gran empresa multinacional. Tot i així, l’evolució de les exportacions catalanes del sector de maquinària i equip de transport únicament ha estat lleugerament més moderada que el conjunt del comerç intracomunitari. El sector que ha mostrat un comportament relatiu més negatiu és el de manufactures diverses, que inclou sectors tan dispars com mobles, joguines, calçat o vestit.

A la resta del món l’evolució de la quota de mercat ha estat estretament lligada a l’evolució de la cotitza

ció de l’euro enfront de les principals divises mundials, particularment el dòlar nordamericà. En el període 19992008, caracteritzat per la forta apreciació de l’euro, Catalunya, igual que els seus principals socis comercials europeus, va perdre quota de mercat enfront de les economies emergents. En canvi, l’any 2009, en el context de caiguda dràstica dels fluxos de comerç mundials, les exportacions catalanes recuperen posicions i la quota als mercats extraUE se situa en el mateix nivell que l’any 1999. Aquesta recuperació està estretament lligada a la depreciació de l’euro i, per tant, en bona part seria transitòria.

En el període 19992008, els principals mercats extraUE en què les exportacions catalanes han mostrat més creixement nominal són Rússia, els Emirats Àrabs, la Xina, Suïssa, Austràlia, Algèria i l’Índia. Aquest dinamisme, però, en molts casos no s’ha reflectit en una millora de la quota de mercat, atès que el creixement de les importacions d’aquests països ha estat encara superior.

El dinamisme de les exportacions l’han protagonitzat els sectors químic i d’aliments, begudes i tabac, en què Catalunya presenta una major especialització que la mitjana comunitària, i en menor mesura pel de maquinària i equipament de transport. Les exporta

Gràfic 1

Evolució de la quota de mercat mundial nominal de les exportacions de Catalunya, Espanya i els països de la UE* (en % de les importacions mundials)

Catalunya (eix esquerre)

Països de la UE (eix dret)

33

35

37

39

41

0,40

0,45

0,50

0,55

0,60

1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

* Exportacions intra- i extra-UE.

Gràfic 2

Evolució de la quota de les exportacions de Catalunya a les importacions de la UE i a les importacions de la resta del món

Resta del món (eix esquerre)

UE (eix dret)

0,8

0,9

1,0

1,1

0,160

0,170

0,180

0,190

1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

253Papers de treball. Les exportacions catalanes als mercats mundials en el període 1999-2009 i els seus principals determinants

cions catalanes de productes químics s’han beneficiat del fort dinamisme de la demanda de productes europeus als mercats de la resta del món i, a més, han reforçat la seva posició competitiva enfront dels competidors de la UE. En el sector d’alimentació i begudes, el creixement de les exportacions ha estat més moderat, si bé sensiblement superior al de la mitjana de la UE, de manera que les exportacions catalanes també han guanyat posicions relatives enfront dels competidors de la UE.

El balanç de l’evolució de les exportacions catalanes en el període analitzat és moderadament positiu, atès que si bé han perdut quota als mercats mundials, aquesta pèrdua s’ha produït en un context de forta

apreciació de l’euro i de competència creixent de les economies emergents i dels nous estats membres de la UE. En el conjunt del període, Catalunya ha mantingut el seu pes en les exportacions de la UE, malgrat que des del 2003 ha disminuït lleugerament de forma continuada. Com a tendència positiva destaca el millor comportament de les exportacions als mercats extracomunitaris, atès que, com és ben sabut, l’elevada concentració de les exportacions catalanes als mercats de la UE, amb un creixement de la demanda més moderat que el dels mercats de la resta del món, penalitza la capacitat de Catalunya per mantenir o millorar la quota de les exportacions als mercats mundials.


La crisi econòmica que va esclatar l’octubre de 2008 és la pitjor des de la Segona Guerra Mundial. El que va començar sent una crisi financera, a Europa es va veure agreujada per la crisi de confiança en el deute públic grec –que es va contagiar ràpidament a altres països de la zona euro– i pels greus problemes de competitivitat i d’endeutament excessiu a alguns països de la zona euro. La delicada situació del sistema financer europeu, amb una elevada exposició al sector immobiliari (hipoteques, crèdits als promotors...), es va traduir en restriccions de crèdit a l’economia real, que es van intensificar amb la crisi del deute sobirà i que encara avui continuen dificultant la recuperació de l’activitat econòmica.

En aquest marc, els governs de la UE han hagut de fer front a tres grans reptes simultanis:

• Donar resposta als problemes més urgents causats per la crisi econòmica.

• Recuperar la competitivitat de la UE enfront dels seus principals competidors mundials.

• Donar resposta i posicionar la UE davant dels grans reptes globals (pes creixent de les economies

emergents, canvi climàtic, escassetat de matèries primeres, problemes del sistema financer mundial, etc.).

La crisi econòmica ha posat a prova la solidesa de la Unió Monetària Europea (UEM) i ha fet aflorar les febleses del seu marc institucional, i en alguns moments fins i tot ha fet que s’arribés a qüestionar la sostenibilitat de l’euro. Els esdeveniments han fet palès que la zona euro no estava preparada ni disposava dels instruments adequats per donar una resposta a una crisi com la que hem viscut. La qüestió rellevant en el moment actual és, per tant, si aquesta crisi comportarà canvis importants en la unió monetària o si una vegada passada la tempesta tot continuarà igual. L’any 2010, els dirigents polítics han consensuat amb més o menys dificultats mesures per respondre a la crisi i donar suport a les economies de la zona euro. Moltes d’aquestes mesures fa uns anys eren impensables. Sens dubte la resposta de la UE a la crisi ha suposat un salt endavant en el procés d’integració europea, que adreça els problemes més immediats de

Una primera valoració de l’estratègia econòmica de la UE per superar la crisi i millorar la competitivitat

Tatiana FernándezDepartament d’Economia i Coneixement


la crisi, però que manca d’ambició i de visió a llarg termini.

Algunes de les mesures que s’analitzen al paper de treball són les següents:

• El reforçament del Pacte d’Estabilitat i Creixement i del marc de supervisió de les finances públiques per garantir més disciplina pressupostària i evitar els excessos que van originar la crisi de 2008. En aquest àmbit, les mesures específiques que cal implementar són molt més difícils de consensuar que els grans objectius.

• Un marc millorat per vigilar la competitivitat per garantir que els estats membres coordinen les seves polítiques econòmiques i afavoreixen la convergència de les seves economies tot evitant l’aparició dels grans desequilibris dels anys previs a la crisi. A la pràctica, però, aquest tema no està gens ben resolt atès que l’Estratègia Europa 2020 no aporta cap solució al problema principal de la seva antecessora: manca de competència de la UE en els àmbits rellevants per millorar la competitivitat.

• La creació del Mecanisme Europeu d’Estabilització Financera per prestar diners a estats en dificultats extraordinàries i que està operatiu des del mes de juny de 2010 és un pas històric que permet avançar cap a un augment de la solidaritat financera entre els estats membres, si bé és un pas tímid i ha calgut recórrer a l’FMI.

• Pel que fa a la regulació dels mercats financers destaca el reforçament de la governança dels mercats financers, mitjançant la creació de tres noves autoritats europees de vigilància dels bancs, les asseguradores i els mercats borsaris, i la creació d’un consell europeu de riscos sistèmics per vigilar l’estabilitat financera. Així mateix, la Comissió Europea va aprovar durant el 2010 diverses propostes legislatives per millorar la regulació dels mercats financers europeus, algunes de les quals ja s’han adoptat. Un altre tema controvertit que també està sobre la taula és el de la introducció

de noves taxes a la banca per sufragar futures crisis del sector i el de la creació d’un impost sobre les transaccions financeres internacionals per desincentivar les pràctiques de risc i obtenir ingressos.

A la UE hi ha un consens molt ampli entre dirigents polítics, experts i ciutadans sobre la necessitat de reforçar el govern econòmic de la UE. En canvi, el consens per rellançar el mercat únic no és tan ampli, al contrari, són molts els actors que veuen l’aprofundiment del mercat únic com una amenaça. Un mercat únic profund i eficaç és un element indispensable per a la competitivitat de l’economia europea i per al bon funcionament de la unió monetària.

En altres temes cabdals per al futur de la Unió Monetària tampoc no és possible, ara per ara, assolir un consens, particularment pel que es refereix al pressupost de la UE i al seu sistema de finançament, que ha tocat fons. Amb un pressupost que equival únicament a l’1% del PIB (63 cèntims diaris per ciutadà) i amb bona part dels recursos compromesos en la política agrícola i en els fons per a la cohesió, no és possible dur a terme iniciatives europees d’estímul conjuntural, ni transferències per compensar impactes asimètrics, ni programes europeus amb impacte a escala de la UE. En aquest marc s’ha plantejat crear impostos europeus i un mercat de bons europeus per finançar els grans projectes d’infraestructures d’interès europeu.

En aquest context, els dirigents de la UE i dels estats membres tenen ara una gran oportunitat i una gran responsabilitat per assolir acords valents i ambiciosos que permetin avançar en el procés d’integració europea. A la UE cal un debat profund i ampli sobre aquestes qüestions, atès que l’Estratègia UE 2020 i les mesures per reforçar la governança econòmica de la UE són clarament insuficients per impulsar una economia europea dinàmica i sostenible i per aconseguir que els ciutadans s’identifiquin més amb el projecte europeu.


L’estructura organitzativa de l’Administració pública espanyola ha experimentat canvis importants –d’ençà de l’any 1980– en la distribució de la despesa pública amb una participació creixent del govern intermedi, que es consolida a partir de l’any 2002 entorn del 30% de la despesa total.

Aquesta concreció del paper dels diferents nivells de govern ha portat a plantejarse un estudi comparatiu amb altres països federals a fi d’analitzar tant les similituds com les divergències en els sistemes de finançament i les atribucions competencials dels governs intermedis. Concretament, el treball se centra a analitzar aspectes com el grau d’autonomia en els ingressos, la solidaritat interterritorial i les atribucions competencials, aspectes que estan estretament vinculats als sistemes organitzatius i de finançament implementats en cada país. D’altra banda, aquest estudi es planteja analitzar l’evolució de la despesa pública en el període 19952007 amb la finalitat de poder determinar si la descentralització ha incidit en la despesa pública.

En relació amb l’autonomia en els ingressos s’analitzen tres indicadors: la ràtio entre la participació dels governs intermedis en els ingressos i les despeses, el pes de les transferències en els ingressos, i la participació del govern intermedi en els ingressos tributaris. El primer d’aquests indicadors mostra com, tret del cas alemany, els governs intermedis presenten un desequilibri vertical negatiu amb una participació en els ingressos inferior a l’observada en les despeses. De mitjana, la ràtio entre els ingressos i les despeses és de 0,72, fet que implica l’existència de transferències als governs intermedis per tal de garantir la suficiència de recursos en l’exercici de les seves competències. De mitjana, el grau de dependència financera mesurat a partir del pes de les transferències en els ingressos totals és del 38,5%. Si tenim en compte la participació del govern intermedi en els ingressos tributaris veiem com la mitjana és d’un 21%, valor que és 10 punts inferior al seu pes en les despeses totals. En el cas d’Espanya, s’ha estimat l’impacte en aquests indicadors del model de finançament aprovat l’any 2009, que fa

Els governs intermedis: autonomia, solidaritat i competències des de l’experiència comparada

Valèria Molina i PachecoJoan Maria Mussons i OlivellaDepartament d’Economia i Coneixement


evident la millora que suposarà en termes d’autonomia en els ingressos i de dependència financera.

Quant a la solidaritat, els índexs de concentració de la distribució de la capacitat fiscal i dels ingressos per al govern intermedi mostren com les transferències al govern intermedi tenen un clar efecte redistributiu, espe cialment les anomenades transferències d’anive llament. En aquest sentit, cal destacar que Alemanya i Espanya són els països on la magnitud de l’efecte redistributiu vinculat a les transferències és superior, amb una reducció dels índexs de concentració –abans i després de transferències “ordinàries”– del 74,4% i 54,3%, respectivament. Després d’Alemanya i Espanya, el Canadà i Suïssa són els països amb més efecte redistributiu, amb una reducció en la desigualtat en la distribució de la capacitat fiscal del 49,3% i del 34,3%, respectivament. Austràlia i els Estats Units són els països on l’efecte redistributiu és inferior, amb una disminució de les diferències del 28,2% i del 12,7%, respectivament.1

1. Per tenir més detalls sobre l’efecte redistributiu de les transferències vegeu el Paper de treball de Joan Maria Mussons L’efecte redistri-

Pel que fa a les diferències competencials, el pes en la despesa pública total de la despesa realitzada pel govern intermedi ens permet determinar quines són les funcions que expliquen el grau de participació del govern intermedi en la despesa pública total. Així doncs, i tal com es destaca en el quadre 2, a Alemanya, Àustria i Bèlgica la baixa participació del govern intermedi s’explica per les escasses atribucions competencials en salut. En el cas d’Àustria, també hi contribueix de forma clara la baixa assignació compe tencial en matèria d’educació. A Austràlia, el Canadà, Espanya, Estats Units i Suïssa, la participació del govern intermedi en la despesa pública total se situa per sobre de la mitjana a causa de la importància de les fun cions d’ordre públic i seguretat i d’assumptes econòmics en el cas d’Austràlia; salut i protecció social al Canadà; salut a Espanya; educació als Estats Units, i protecció social en el cas de Suïssa.

Finalment, la modelització de la despesa pública en el període 19952007 per als països de l’OCDE fa palès que en aquest període la descentralització no

butiu de les transferències al govern intermedi en els països federals.

Quadre 1

Desequilibri vertical i dependència financera dels governs intermedis. 2007

Desequilibri vertical1Importància de les transferèn cies

en els ingressos totals (%)Pes en els ingressos tributaris

(%)

Alemanya 1,10 18,00 22,94

Austràlia 0,54 43,90 15,23

Àustria 0,53 49,60 8,79

Bèlgica 0,39 69,60 16,15

Canadà 0,922 19,402 38,36

Espanya acord 2001 0,61 40,70 21,55

Espanya acord 2009 0,82 31,30 27,23

Estats Units 0,873 17,503 19,70

Suïssa 0,932 28,102 25,39

Mitjana aritmètica 0,724 38,474 21,015

Desviació estàndard 0,264 18,344 8,725

Coeficient de variació 36,55 47,67 41,49

1. El desequilibri vertical és el quocient entre el pes del govern intermedi en els ingressos i el pes del govern intermedi en les despeses.2. Criteri de caixa amb excepció del saldo no financer del Canadà que només es troba disponible segons el criteri de meritació.3. El govern intermedi inclou les despeses del govern local.4. Sense els Estats Units i amb Espanya (acord del 2001).5. Amb Espanya (acord del 2001).Font: GFS March 2010 - Government Finance Statistics, International Monetary Fund. 2009, OECD Revenue Statistics 1965-2008 i elaboració pròpia.

259Papers de treball. Els governs intermedis: autonomia, solidaritat i competències des de l’experiència comparada

ha esdevingut un element de pressió en la despesa pública. De fet, els factors que s’han revelat com a significatius en l’evolució de la despesa pública en aquests anys han estat els de caràcter demogràfic, és

a dir, la proporció de població entre 0 i 14 anys i la de més de 65 anys, així com la grandària del sector públic l’any base (1995).

Quadre 2

Contribució al pes del nivell intermedi en la despesa total*

Ordre públici seguretat

Assumptes econòmics Salut Educació Protecció social

% despesa

total

diferencial respecte a la mitjana

% despesa

total


% despesa

total


% despesa

total


% despesa

total


Alemanya 2,4 0,3 2,5 -2,1 0,4 -6,7 6,3 -2,4 6,3 1,5

Austràlia 4,0 1,9 6,4 1,9 8,7 1,6 8,5 -0,2 2,6 -2,1

Àustria 0,1 -2,0 2,4 -2,2 3,6 -3,5 2,8 -5,9 3,4 -1,4

Bèlgica 0,1 -2,1 4,9 0,3 0,3 -6,8 8,1 -0,6 4,8 0,1

Canadà 1,8 -0,4 4,3 -0,3 15,2 8,1 9,3 0,6 9,1 4,3

Espanya 1,0 -1,2 5,1 0,5 13,4 6,3 10,2 1,5 2,1 -2,7

Estats Units 4,9 2,7 6,7 2,2 8,7 1,6 15,6 6,9 2,6 -2,1

Suïssa 3,0 0,8 4,3 -0,3 6,5 -0,6 8,8 0,1 7,1 2,4

Mitjana 2,1 0,0 4,6 0,0 7,1 0,0 8,7 0,0 4,8 0,0

Font: GFS March 2010 - Government Finance Statistics. International Monetary Fund. 2009 i elaboració pròpia.


La inversió pública de l’Estat a Catalunya ha estat un dels temes freqüents de l’agenda política dels darrers anys davant la constatació de l’acumulació d’un dèficit històric en matèria de grans infraestructures, a causa d’una política inversora estatal històricament centralista (xarxa radial de transport) i de reequilibri territorial.

La disposició addicional tercera de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (DA 3a de l’EAC) pretén pal·liar aquest dèficit històric d’infraestructures clau per al creixement econòmic i la millora de la competitivitat a Catalunya. Arran de l’aprovació de la DA 3a de l’EAC l’any 2006, l’Estat ha d’assegurar a Catalu nya un nivell d’inversió estatal equivalent al pes del PIB català durant set anys.

El paper de treball recull tot el ventall de dades d’inversió pública de l’Estat disponible per tal d’obtenirne una imatge al més global possible de l’evolució a Catalunya i compararla amb la de les altres comunitats autònomes, especialment a la darrera dècada. Es valora l’esforç inversor de l’Estat a Catalunya des d’un punt de vista quantitatiu i no qualitatiu, és a dir, no

es valora si les quanties invertides per l’Estat a Catalunya i a les altres comunitats autònomes han estat adreçades als projectes de més rendibilitat social o no. Aquest càlcul seria objecte d’un altre tipus de treball.

El primer apartat del paper mostra les inversions reals pressupostades pel sector públic estatal a Catalunya des de 1997. El segon està dedicat a les inversions reals liquidades, més concretament a la sèrie històrica disponible: la de les liquidacions del grup Foment (Ministeri de Foment i organismes i empreses públiques associades) des de 1991. El tercer apartat mostra el detall de la distribució per comunitats autònomes de les transferències de capital liquidades de l’Estat als ens territorials (articles 75 i 76) entre 2002 i 2007. I el quart presenta un resum de les inversions pressupostades i liquidades dins de l’àmbit metodològic de la DA 3a de l’EAC.1

1. Capítol 6 i articles 75 i 76 de la totalitat del sector públic estatal (ajustats amb les inversions finançades amb mètode alemany) que són d’àmbit econòmic (àrea 4 de despesa de la classificació funcional dels pressupostos generals de l’Estat).

La inversió pública de l’Estat a Catalunya

Laia Obiols BragulatEsther Sánchez RataDepartament d’Economia i Coneixement


S’observa que l’esforç inversor de l’Estat a Catalu nya presenta un punt d’inflexió l’any 2001, gràcies a l’inici de les obres de grans infraestructures com la línia ferroviària d’alta velocitat (TAV), la modernització i posterior ampliació de l’aeroport de Barcelona i les ampliacions del ports de Barcelona i Tarragona. Tant en termes pressupostats com liquidats, a partir del 2001 les sèries d’inversió real de l’Estat a Catalunya evidencien una millora no només en valors absoluts –la quantia anual es duplica respecte als imports dels anys anteriors– sinó també en termes del pes de Catalunya sobre el total d’inversions regionalitzades.

Pel que fa a la sèrie del pressupost total d’inversions reals, entre 1997 i 2001 el pes de Catalunya en el total regionalitzat va ser d’un 10,8% de mitjana. Entre 2002 i 2011 el pes mitjà ha estat d’un 15,2%.

Pel que fa a les inversions reals liquidades del grup Foment, entre 1991 i 2000 les executades a Catalunya representaven un 10,6% del total regionalitzat de mit

jana del període. Entre 2001 i 2009 el pes mitjà ha estat d’un 17,1%, amb un màxim d’un 18,4% el darrer any coincidint amb la finalització de les obres d’ampliació de l’aeroport del Prat i la continuació de les obres de la línia ferroviària d’alta velocitat MadridBarcelonafrontera francesa.

Tot i la menor importància quantitativa, les transferències de capital liquidades adreçades als ens territorials catalans assoleixen un pes d’un 16,7% del conjunt de comunitats autònomes l’any 2007 (el darrer disponible), quan al 2002 representaven un 5,2%, gràcies a l’increment de les transferències ingressades per la Generalitat en matèria de medi ambient.

Pel que fa al compliment de la DA 3a de l’EAC, mitjançant l’acord compensatori de 8 de novembre de 2010 s’ha assolit el volum d’inversió que correspon al compliment de l’any 2007 i el darrer any liquidat (2009) s’ha reduït força el diferencial entre el pes de les inversions en infraestructures econòmiques a Ca

Quadre 1

Evolució de les inversions reals pressupostades del sector públic estatal* (milions d’euros)

Any CatalunyaTotal

regionalitzat Total% Cat/

Total reg.% Total reg./

Total

% variació interanual

Catalunya

Total regionalitzat Total

1997(p) 549 6.882 9.754 8,0 70,6 - - -

1998(p) 511 6.769 9.902 7,6 68,4 -6,9 -1,6 1,5

1999 941 8.110 11.021 11,6 73,6 84,0 19,8 11,3

2000 1.246 8.844 13.429 14,1 65,9 32,4 9,1 21,8

2001 1.610 12.657 16.598 12,7 76,3 29,2 43,1 23,6

2002 2.034 13.192 18.336 15,4 71,9 26,3 4,2 10,5

2003 2.557 16.101 20.453 15,9 78,7 25,7 22,1 11,5

2004 2.740 17.557 22.707 15,6 77,3 7,2 9,0 11,0

2005 2.785 17.800 23.903 15,6 74,5 1,6 1,4 5,3

2006 2.878 19.744 25.263 14,6 78,2 3,3 10,9 5,7

2007 2.958 21.340 28.630 13,9 74,5 2,8 8,1 13,3

2008 3.728 24.756 31.809 15,1 77,8 26,0 16,0 11,1

2009 3.791 25.017 31.504 15,2 79,4 1,7 1,1 -1,0

2010 3.626 23.823 29.269 15,2 81,4 -4,3 -4,8 -7,1

2011(p) 2.546 16.709 20.639 15,2 81,0 -29,8 -29,9 -29,5

* Agregació del sector públic administratiu amb pressupost limitatiu (Estat, organismes autònoms, agències estatals, altres organismes públics i Segu-retat Social) i el sector públic amb pressupost estimatiu (societats mercantils estatals, entitats públiques empresarials, fundacions estatals i la resta d’entitats amb pressupost estimatiu).(p) projecte.Font: pressupostos generals de l’Estat.

263Papers de treball. La inversió pública de l’Estat a Catalunya

talunya en el total regionalitzat (d’un 17,5%) i el pes de PIB (18,7%).

Per als propers anys també es preveu un elevat esforç inversor estatal a Catalunya en relació amb el conjunt de comunitats autònomes gràcies a l’obligació de compliment de la DA 3a de l’EAC i els seus mecanismes de compensació de saldos pendents.

En concret, per al 2011 no es preveu que les mesures d’austeritat estatals hagin d’afectar especialment Catalunya per comparació amb les altres comunitats

autònomes (entre 2009 i 2011 les inversions reals previstes s’han reduït un 32,8% a Catalunya i un 33,2% al conjunt de comunitats autònomes). Per al 2012 es preveu l’entrada en servei de tota la línia ferroviària d’alta velocitat MadridBarcelonafrontera francesa. Finalment, l’acord metodològic de la DA 3a de l’EAC preveu que el PGE 2015 consignarà, en el cas que n’hi hagués, el saldo total de desviacions dels set anys d’aplicació de la DA 3a de l’EAC mitjançant una transferència de capital a favor de la Generalitat.

Quadre 2

Evolució de la inversió real liquidada del grup Foment (milions d’euros)

Any CatalunyaTotal

regionalitzat Total% Cat/

Total reg.% Total reg./

Total

% variació interanual

CatalunyaTotal

regionalitzat Total

1991 365 4.390 5.578 8,3 78,7

1992 410 4.128 5.074 9,9 81,4 12,3 -6,0 -9,0

1993 430 4.814 5.616 8,9 85,7 4,8 16,6 10,7

1994 476 4.968 5.374 9,6 92,4 10,8 3,2 -4,3

1995 467 5.039 5.543 9,3 90,9 -1,9 1,4 3,1

1996 458 3.733 4.108 12,3 90,9 -1,8 -25,9 -25,9

1997 327 3.694 3.901 8,9 94,7 -28,5 -1,1 -5,0

1998 711 4.725 5.113 15,0 92,4 117,0 27,9 31,1

1999 521 4.256 4.952 12,2 85,9 -26,7 -9,9 -3,1

2000 525 4.694 5.495 11,2 85,4 0,7 10,3 11,0

2001 1.024 6.293 6.854 16,3 91,8 95,3 34,1 24,7

2002 1.333 8.124 8.536 16,4 95,2 30,1 29,1 24,5

2003 1.535 9.259 9.787 16,6 94,6 15,2 14,0 14,7

2004 1.563 9.309 10.078 16,8 92,4 1,8 0,5 3,0

2005 1.669 9.818 11.436 17,0 85,9 6,8 5,5 13,5

2006 1.957 11.001 12.964 17,8 84,9 17,3 12,0 13,4

2007 2.208 13.258 15.580 16,7 85,1 12,8 20,5 20,2

2008 2.742 15.107 17.515 18,1 86,3 24,2 13,9 12,4

2009 2.747 14.956 17.471 18,4 85,6 0,2 -1,0 -0,3

Acumulat 1991-2009*

25.140 172.288 195.944 14,6 87,9 8,3 3,6 3,1

* En valors constants del 2009.Font: anuaris estadístics Ministeri de Foment i INE.


Quadre 3

Inversions liquidades a Catalunya en aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut d’autonomia de Catalunya(milions d’euros)

2007 2008 2009

Inversions reals sector públic administratiu estatal 555 835 886

Inversions reals sector públic empresarial estatal 1.979 2.230 2.316

Transferències de capital de l’Estat als ens territorials de Catalunya 498 413 827

Ajust abonament total del preu 120 -68 -92

A-Inversions liquidades a Catalunya 3.153 3.411 3.938

% inversions Catalunya sobre les totals regionalitzades 16,02% 15,65% 17,48%

Inversió liquidada a la base de càlcul (total inversions regionalitzades) 19.681 21.791 22.523

% PIB Catalunya en el total1 18,85% 18,72% 18,72%

B-Inversions a Catalunya en compliment de la DA 3a EAC (% PIB Catalunya sobre les inversions de la base de càlcul)

3.710 4.079 4.216

C-Compensació en peatges 62 69 59

Pendent (B-A-C) 495 599 219

D-Imputació al 2007 d’inversions 20082 160 -160

E-Acord compensatori3 335

Pendent després compensacions (B-A-C-D-E) 0 759 219

1. Segons les darreres dades de Comptabilitat Regional d’Espanya publicades per l’INE el 15 de setembre anterior a la presentació del projecte de pres-supostos de l’any corresponent.2. D’acord amb la clàusula 6 de la metodologia de la DA 3a de l’EAC, s’han d’aplicat a la liquidació del 2007 un total de 160,27 milions d’euros de trans-ferències de capital reconegudes al 2008.3. Acord de 8 de novembre de 2010 del Ministeri d’Economia i Hisenda i del Departament d’Economia i Finances.Font: IGAE i Acord compensatori.


En aquest treball s’analitza l’efecte redistributiu de les transferències1 al govern intermedi en els casos d’Alemanya, Austràlia, Canadà, Espanya, Estats Units i Suïssa. No s’hi inclouen Àustria, Bèlgica i Mèxic per manca d’informació i per les singularitats de la regió de Brussel·lescapital.2 Per al cas d’Espanya, s’inclou una primera estimació de l’efecte redistributiu del nou sistema de finançament de les comunitats autònomes acordat l’any 2009.

L’instrument emprat per avaluar l’impacte redistributiu de les transferències és l’índex de concentració,

1. Aquestes transferències són, principalment, de caràcter vertical, tot i que també es tenen en compte els fons horitzontals integrats en les transferències d’anivellament. Pel que fa a les transferències verticals convé remarcar que només es tenen en compte les procedents del Govern central i que, per tant, no s’incorporen les que provenen d’òrgans supranacionals com la UE. D’altra banda, es considera que les transferències són representatives de la totalitat de fluxos fiscals. En aquest sentit, cal destacar que els resultats obtinguts a Rodden (2009) a partir de l’anàlisi de l’efecte redistributiu de les transferències coincideixen amb els obtinguts per Bosch, Espasa i Sorribas (2002) que analitzen el conjunt de fluxos fiscals.

2. El govern intermedi de Bèlgica es compon de 3 regions i 3 comunitats lingüístiques, amb unes singularitats que desaconsellen una anàlisi de desigualtat basada exclusivament en índexs agregats de desigualtat.

que permet comparar quantitativament la situació abans i després de transferències (vegeu el requadre per a una explicació metodològica d’aquests índexs). Cal fer notar que els índexs de concentració empren la població com a indicador de necessitats mentre que en els models de finançament aquests indicadors són més complexos.

A partir de l’anàlisi dels índexs de concentració de la distribució de la capacitat fiscal i dels ingressos del govern intermedi, podem concloure el següent:

• Les transferències al govern intermedi modifiquen la distribució inicial dels ingressos, en la direcció d’una distribució més equitativa segons els índexs de concentració. En general, la capacitat redistributiva de les transferències depèn del seu grau de progressivitat i de la importància relativa d’aquestes respecte a la renda disponible regional.3

• Les transferències d’anivellament, d’acord amb la seva naturalesa, són les que tenen més efecte re

3. Per més detall sobre aspectes metodològics relacionats amb aquest punt vegeu Bosch, Espasa i Sorribas (2002).

L’efecte redistributiu de les transferències al govern intermedi dels països federals

Joan Maria Mussons OlivellaDepartament d’Economia i Coneixement


distributiu. En concret, la participació en l’IVA dels estats financerament febles a Alemanya, la subvenció incondicionada en concepte d’IVA a Austràlia, el programa d’anivellament al Canadà, el fons horitzontal i vertical que anivella la capacitat fiscal a Suïssa, el fons de suficiència a Espanya (acord de finançament del 2001) i la transferència de garantia dels serveis públics fonamentals a Espanya (acord del 2009).

• Alemanya i Espanya són els països on la magnitud de l’efecte redistributiu vinculat a les transferències és superior, 74,4% i 54,3% respectivament. A Espanya, amb l’aprovació del nou sistema de finançament, es pot apreciar un increment en

l’efecte redistributiu de les transferències, que passa des d’un 54,3% amb l’acord del 2001 (dades liquidades el 2007) fins a un 71,7% (dades estimades per al 2009). Per tant, es pot afirmar que el nou model de finançament suposa avenços tant en el camp de l’autonomia com en el de la solidaritat. Després d’Alemanya i Espanya, el Canadà i Suïssa són els països amb més efecte redistributiu, amb una reducció en la desigualtat en la distribució de la capacitat fiscal del 49,3% i del 34,3%, respectivament. Austràlia i els Estats Units són els països on l’efecte redistributiu és inferior, amb una disminució de les diferències del 28,2% i del 12,7%, respectivament.

Les corbes i els índex de concentració

Les corbes i els índexs de concentració tenen la mateixa naturalesa que la corba de Lorenz i l’índex de Gini, si bé la variable de

referència no és la renda. Així, a partir de la corba de concentració de recursos tributaris (o recursos finals), obtenim el percentatge

de recursos tributaris (o finals) acumulats pels estats que representen un determinat percentatge de la població del país. L’índex

de concentració de recursos tributaris (o recursos finals), que equival a u menys dues vegades l’àrea compresa sota la corba de

concentració, ens permet quantificar el grau de desigualtat; com més s’apropa a zero més igualitària és la distribució.

Comparant els índexs de concentració de recursos financers abans (Ga) i després d’impostos (Gd) podem determinar l’impacte

redistributiu. La literatura ens aporta diferents índexs per mesurar aquest impacte, entre els quals hi ha l’índex de Pechman i Okner

(1974): ([Gd - Ga] / Ga), que és el que s’empra en l’anàlisi.

Quadre 1

Efecte redistributiu de les transferències al nivell intermedi. Any 2007

Alemanya Austràlia

Austràlia(sense

Territori del Nord) Canadà Espanya

Espanya1

(nou modelde finan-çament)

EstatsUnits Suïssa1

Índex de Gini 0,104 0,058 0,101 0,113 0,113 0,082 0,132

Índex de concentració de la capacitat fiscal (1)

0,164 0,086 0,086 0,111 0,145 0,144 0,125 0,154

Índex de concentració dels recursos ORDINARIS (2)

0,042 0,061 0,048 0,056 0,066 0,041 0,109 0,101

Índex de concentració dels recursos TOTALS (3)2

0,083 0,100

Índex de Pechman-Okner [(1-2) / 1] * 100

0,744 0,282 0,437 0,493 0,543 0,717 0,127 0,343

Índex de Pechman-Okner [(1-3) / 1] * 100

0,490 0,351

1 Any 2009.2 Els recursos TOTALS inclouen els recursos ordinaris i les transferències transitòries següents: 1) Alemanya: el fons per a necessitats especials degudes a la càrrega per a la divisió d’Alemanya i altres suplements d’assignació (art 11.3a, 11.4 FAG), i 2) Suïssa: la compensació per a la reforma de l’any 2008.

267Papers de treball. L’efecte redistributiu de les transferències al nivell de govern intermedi en els països federals

• Els països amb una distribució més igualitària dels recursos ordinaris4 en el govern intermedi són Alemanya, Austràlia, Espanya i el Canadà. En canvi, els Estats Units i Suïssa són els països amb més desigualtat. Pel que fa a Espanya, la distribució dels recursos millora substancialment en termes d’igualtat amb l’aprovació del nou model l’any 2009, i en especial a causa del fons de garantia de serveis públics fonamentals.

Finalment, i seguint a Rodden (2009), convé posar de relleu els principals factors que condicionen el grau de progressivitat de la redistribució interregional. En termes generals, els factors que condicionen a l’alça aquest efecte redistributiu són el llegat institucional de

4. Els recursos ordinaris inclouen la capacitat tributària i les transferències següents: 1) Alemanya: participació en l’IVA, el fons horitzontal i el fons per assolir el 99,5% de la capacitat fiscal; 2) Austràlia: participació en l’impost general sobre vendes (GST), Health Care Grants (transferències per a la sanitat) i Specific Purpose Payments (transferències específiques); 3) Canadà: el programa d’anivellament (Equalization), CHT (Canadian Health Transfer) i CST (Canadian Social Transfer); 4) Espanya: el fons de suficiència, la garantia sanitària, les dotacions sanitàries, subvencions gestionades, convenis i contractes programa, i l’FCI (fons de compensació interterritorial); 5) Espanya 2009: la transferència del fons de garantia de serveis públics fonamentals, el fons de suficiència global, els fons de convergència, subvencions gestionades, convenis i contractes programa, i l’FCI; 6) Estats Units: les transferències específiques de sanitat, educació, benestar social i la resta de transferències específiques, i 7) Suïssa: el fons horitzontal, fons vertical així com la compensació per càrregues excessives.

cada federació i la forma de govern, mentre que la sobrerepresentació de les jurisdiccions petites així com la desigualtat en la distribució dels recursos naturals han condicionat a la baixa, en termes generals, aquest efecte.

Bibliografia

BoSch, n.; eSPASA, m.; SorriBAS, P. (2002). “The Redistributive, Stabiliser and Insurance Effects at Territorial Level of Federal Government Budgets”. IEB Working Paper 2002/5.

rodden, J. (2009). “Federalism and Interregional Redistribution”. IEB Working Paper 2009/03.

Apèndix

Resúmenes de los artículos de la revista 271

Abstracts of the articles included in this number 277

271

La evolución de la bioeconomía hasta 2030: diseño de una agenda política

El artículo analiza la evolución de la bioeconomía en los horizontes de 2015 y de 2030 y pone de relieve como el gran impacto de las innovaciones biotecnológicas sobre la economía global plantea retos muy importantes a los gestores políticos, que tendrán que diseñar políticas que permitan gestionar el desarrollo de la biotecnología. Así, en los próximos años, algunas tecnologías impulsarán saltos en la productividad y mejoras en la salud y en la sostenibilidad medioambiental, pero, por otro lado, también alterarán los modelos de negocio y las estructuras económicas y en el proceso generarán vencedores y perdedores. El reto principal es diseñar una agenda política que impulse la biotecnología y permita a la vez abordar los retos que plantea en los ámbitos agrícola, sanitario e industrial, así como gestionar los problemas transversales de la propiedad intelectual y la integración de aplicaciones.

Relevancia de la biotecnología en España

La industria biotecnológica española ha experimentado un gigantesco salto hacia adelante en los últimos años. Sin embargo siguen existiendo una serie de serios obstáculos que limitan la capacidad de la industria española para competir en el mercado internacional. En el artículo se repasan los tres principales problemas de crecimiento y competitividad, que estarían relacionados con: 1) el tamaño y la capacidad financiera de las empresas; 2) el déficit de mercado interior, debido a una escasa industria tractora y a la falta de compra innovadora, y 3) la falta de comunidad financiera propia, por la escasez de fondos de inversión o capital riesgo públicos regionales y de fondos privados especializados.

El impacto económico de la biotecnología en Cataluña

El objetivo del artículo es la valoración cuantitativa de los impactos económicos de las actividades biotecno

Resúmenes de los artículos de la revista

Apèndix


lógicas realizadas en Cataluña, tanto por las empresas, como por las instituciones públicas y sin fines lucrativos.

Para lograr este objetivo se ha localizado la información relevante de partida y se han estimado los efectos directos de estas actividades para, posteriormente, y mediante la metodología básica de multiplicadores de producción derivados de las tablas entrada-salida (input-output), obtener los efectos indirectos e inducidos sobre el resto del sistema económico, diferenciando los generados en la propia comunidad autónoma de los del resto del territorio nacional.

Los resultados obtenidos señalan que la actividad biotecnológica es relativamente más intensiva en la comunidad catalana que en el resto del territorio nacional, y estaría generando un valor añadido equivalente al 0,7% del PIB regional y en torno al 0,5% del empleo.

La BioRegió de Cataluña, las biociencias como modelo de éxito de un polo de conocimiento

La BioRegió es el clúster de biotecnología, biomedicina y tecnologías médicas de Cataluña, formado por empresas, entidades de investigación, la Administración autonómica y local, y estructuras de apoyo a la innovación, la creación de redes y la transferencia del conocimiento. La biotecnología es un motor de crecimiento económico en Cataluña y la BioRegió es un modelo de éxito internacional que reúne todo el potencial que requiere un sector estratégico: la participación política, un tejido empresarial diverso y competitivo, con un crecimiento superior a la media europea, espíritu emprendedor, masa crítica de investigadores, universidades de prestigio, una buena ubicación geográfica, excelente nivel de innovación y la dedicación de todos los actores implicados. Sin embargo, en los próximos años el sector de la biotecnología tendrá que hacer frente a una serie de retos, entre los que destacan la reducida dimensión de las empresas, la escasez de personal especializado en

administración de empresas con un buen conocimiento del sector, y las dificultades en la búsqueda de financiación, especialmente de capital riesgo.

Los centros de transferencia de tecnología y los parques científicos y tecnológicos como motor de creación de empresas de biotecnología

En Cataluña existen 215 empresas biotecnológicas, de las cuales 65 se dedican a la biotecnología como actividad principal y ocupan a 1.200 personas, la mayoría de ellas en parques científicos (13 en Cataluña). En el Grupo Universidad de Barcelona (Grupo UB), la transferencia de tecnología se realiza principalmente a través de la Fundación Bosch i Gimpera (FBG) que es a la vez la OTRI de la UB y el trampolín tecnológico de ACC1Ó, y el Parque Científico de Barcelona (PCB). Hasta el 2008 el Grupo Universidad de Barcelona había creado más de 28 spin off en el sector biotec del total de 42 spin-off (empresa nueva creada por personal de un entorno científico y que mantiene una relación con éste para explotar comercialmente tecnología desarrollada en ese entorno) creadas en centros de investigación y universidades en Cataluña en ese sector.

El PCB está especializado en biotecnología y entre los parques catalanes, es el parque con una oferta tecnológica más amplia. La acción de los agentes de innovación y transferencia del grupo UB ha tenido un efecto muy positivo sobre la creación de empresas en el sector biotecnológico.

El negocio de la biotecnología

Hay consenso generalizado que la biotecnología se puede convertir en un sector estratégico relevante en la economía de un territorio. La dinámica del sector es expansiva, sus aplicaciones están todavía en fase de crecimiento activo, donde la tecnología no es en absoluto el factor limitador. El único inconveniente

273Apèndix. Resúmenes de los artículos de la revista

que tiene el sector es que le cuesta arrancar. El ciclo de valor es largo, caro y arriesgado, y eso perjudica notablemente la fase concepto y vivero de los proyectos empresariales. Sin embargo, si se implementan los mecanismos incentivadores adecuados el sector crece y madura, y tiene una gran capacidad de transformación de los modelos productivos de un determinado territorio.

En el artículo se presentan los distintos modelos de negocio de la industria biotecnológica. Dejando de lado las empresas completamente integradas, que se pueden asimilar perfectamente a la industria farmacéutica y que abarcan toda la cadena de valor, la clasificación que mejor engloba el universo biotec se basa en la oferta tecnológica de las empresas. Los especialistas hablan de empresas enfocadas a producto, empresas plataforma y empresas de investigación por contrato.

La investigación biomédica en Cataluña

En el siglo xx se ha producido un gran progreso científico, como nunca se había observado en la historia de la humanidad. Este gran progreso científico también se ha vivido en el ámbito de la biomedicina. En el artículo se analizan los antecedentes históricos de la investigación biomédica y como la reciente secuencia completa del genoma humano ha marcado el futuro de la investigación y la innovación biomédicas. En particular, se destaca la importancia y las dificultades de la translación del conocimiento generado por la investigación básica a la investigación clínica.

Dentro de los diferentes ámbitos científicos, la biomedicina es en Cataluña una de las áreas de investigación más productiva y con más capacidad de internacionalización, especialmente la investigación clínica y, más recientemente, la investigación translacional. Pero la investigación biomédica en Cataluña todavía tiene que mejorar más para reducir los desajustes y los problemas de falta de coordinación que se han detectado en los últimos años.

Fuentes de financiación de la investigación biomédica. El mecenazgo en tiempos de crisis

El ejercicio de la investigación científica requiere financiación. En el artículo se consideran y se analizan algunos elementos del debate relativos a la financiación de la investigación, poniendo un énfasis especial en el mecenazgo. En Cataluña, como en muchos otros países, los fondos públicos son y seguirán siendo una fuente muy importante de financiación de la investigación biomédica, pero el mecenazgo, los contratos de colaboración entre el mundo privado y los hospitales y los centros de investigación tendrán que ir adquiriendo un peso mucho más relevante para mantener la biomedicina en el mapa de la investigación.

El impacto social de la investigación biomédica en Cataluña

El artículo presenta una síntesis del proceso de I+D en el ámbito de las ciencias de la salud, la importancia y necesidad de evaluar su impacto social, los diferentes modelos propuestos, cuestiones metodológicas relacionadas con estos modelos y problemas que comparten. El artículo también recoge dos experiencias realizadas en Cataluña de evaluación del impacto de la I+D: por un lado, la investigación biomédica financiada por una fundación y, por el otro, por una agencia pública financiadora de investigación clínica y en servicios sanitarios (o investigación aplicada).

Los parques científicos y tecnológicos como impulsores del sector de la biomedicina en Cataluña

Los parques científicos y tecnológicos han constituido un elemento vertebrador del impulso de la investigación biomédica en el área metropolitana de Barcelona, una investigación científica que se asienta en la tradición de la medicina clínica catalana y que luego vino reforzada por la política del gobierno de Catalu


ña de creación de centros propios de investigación y de captación de talento internacional. Los parques científicos y tecnológicos han logrado aunar una masa crítica determinante a partir de talento procedente de cualquier parte del mundo. Este es el caso del Parque Científico de la Universidad de Barcelona y del Parque de Investigación Biomédica de Barcelona (que incluye más de seis centros de investigación públicos y dos privados). El modelo de parques con centros académicos y empresas está evolucionando debido a la globalización de la tarea científica y al surgimiento de nuevas comunidades tecnológicas. Se establecen nuevos modelos de colaboración y el talento busca una masa crítica de referencia alrededor de las plataformas tecnológicas.

Aplicaciones de la biotecnología en la industria. Oportunidades para la renovación de la industria catalana

La biotecnología industrial (BI) es una tecnología clave para impulsar la reestructuración de los procesos industriales y la modernización de las industrias maduras europeas. La biotecnología es un instrumento y no únicamente un fin en sí mismo, tampoco se puede considerar como un sector, sino como un conjunto de empresas de sectores muy diversos con un único elemento en común: el uso de herramientas biotecnológicas. En el artículo se presenta una clasificación de la BI en tres ramas principales: empresas proveedoras de BI, empresas usuarias y proveedoras de BI, y empresas usuarias de BI. Asimismo, en el artículo se analiza la situación y el impacto empresarial de la BI en Cataluña y en España.

Biotecnología ambiental. Aplicaciones biotecnológicas en la mejora del medio ambiente

La biotecnología ambiental comprende el conjunto de actividades tecnológicas que facilitan la com

prensión y la gestión de los sistemas biológicos en el medio ambiente, con el fin de proveer de productos y servicios. Actualmente, la gestión del medio ambiente y de sus recursos naturales no se comprende si no se realiza de manera sostenible. Los avances científicos y tecnológicos permiten a la biotecnología ambiental el desarrollo de nuevas herramientas y aplicaciones con las que responder a los principales retos medioambientales. Actualmente, los ámbitos de interés de la biotecnología ambiental son aquellos aspectos medioambientales relacionados con el cambio climático, la búsqueda de nuevas fuentes energéticas renovables y alternativas, la mejora de los procesos de reciclaje, el aprovechamiento y la gestión de recursos hídricos y la mejora de las interacciones entre salud y medio ambiente. No obstante, en nuestro ámbito territorial presentan una mayor importancia y demanda social las actividades y metodologías tecnológicas de la biotecnología ambiental relacionadas con los procesos de reciclaje y biorremediación de suelos contaminados, la mejora de la gestión y el control de la calidad de nuestros recursos hídricos y la mejora de aquellas actividades donde interaccionan la salud y el medio ambiente.

La visión empresarial del sector

El monográfico se cierra con un dossier que recoge la visión de algunas empresas representativas del sector de la biotecnología.

R. Munné y J. Marca, de la Asociación Catalana de Empresas de Biotecnología (CataloniaBio), destacan que la falta de financiación para los proyectos bio hace que pocos emprendedores biotecnológicos catalanes se fijen como objetivo de sus empresas llegar al mercado y optan por vender o licenciar la tecnología que han creado a otras empresas.

C. Buesa, de la empresa Oryzon, destaca el salto gigantesco hacia adelante que han hecho España y Cataluña en las últimas décadas en relación con sus capacidades científicas y tecnológicas. Pero también

275Apèndix. Resúmenes de los artículos de la revista

identifica una serie de obstáculos que impiden y limitan la competitividad internacional del sector: dimensión y capacidad financiera, déficit de mercado interior y falta de comunidad financiera propia.

I. Faus, de Palau Pharma, analiza las distintas etapas de una empresa biotecnológica, desde su nacimiento y crecimiento hasta la maduración y consolidación como referente internacional.

M.A. Bonachera, de ABBiotics, analiza el proceso de maduración de los proyectos biotecnológicos, caracterizado por ser largo y costoso.

J. Naval, de Anaxomics, describe el fuerte desarrollo del mercado de la informática a escala mundial y analiza como en Cataluña han surgido empresas bioinformáticas altamente innovadoras y líderes en su sector.

Finalmente, L. Fitó, de Semillas Fitó, explica la larga experiencia de la empresa en el ámbito de la biotecnología verde, destacando el trabajo realizado por el Instituto de Investigación y Tecnología Agroalimentaria (IRTA), un referente mundial en el desarrollo de proyectos entre investigadores y empresas.

277Apèndix

The evolution of the bioeconomy towards 2030: designing a political agenda

This article analyses the evolution of the bioeconomy towards 2015 and 2030, emphasising the way in which the enormous impact of biotechnological innovations on the global economy poses important challenges to political managers, who will have to design policies to promote biotechnology development. For instance, in the coming years, certain technologies will drive huge increases in productivity and improvements to health and environmental sustainability. However, they will also bring about changes to business models and economic structures, and this process will create winners and losers. The principal challenge is to design a political agenda that can promote biotechnology whilst also seeking to resolve the challenges it poses in the fields of agriculture, health and industry and managing such transversal issues as intellectual property and the problem of integrating applications.

The importance of biotechnology in Spain

The Spanish biotechnology industry has made enormous advances in recent years. However, there continue to exist a number of serious obstacles that limit the capacity of Spanish industry to compete on the international market. This article reviews the three main obstacles to growth and competitiveness, which are related to: 1) the size and financial capacity of businesses; 2) the deficit in the internal market, caused by the lack of an industry that can act as a drivingforce due to the inability to make innovative purchasing; and 3) lack of a national financial community due to scarcity of regional public capital risk investment funds and specialised private funds.

The economic impact of biotechnology in Catalonia

This article provides a quantitative evaluation of the economic impact made by biotechnology activities in

Abstracts of the articles included in this number


Catalonia, both by businesses and public bodies and notforprofit organisations.

In pursuit of this aim, the relevant starting information was gathered and an estimate was made of the direct effects of such activities. Then, using the basic methodology of production multipliers obtained from inputoutput tables, the indirect and induced effects on the rest of economic system are calculated, differentiating those generated within the autonomous community itself from those for the rest of national territory.

The results generated in this way indicate that biotechnology activity is relatively more intense in Catalonia than in the rest of Spain, creating added value equivalent to 0.7% of regional GDP regional and around 0.5% of employment.

The Catalan BioRegion: bioscience as a model of success for a knowledge pole

The BioRegion is Catalonia’s biotechnology, biomedicine and medical technology cluster, formed by companies, research bodies, the regional and local administration and support structures for innovation, the establishment of networks and knowledge transfer. Biotechnology is a motor for economic growth in Catalonia, and the BioRegion is a model for international success that contains all the potential required in a strategic sector: political participation; a diverse, competitive business fabric with growth above the European average and entrepreneurial spirit; a critical mass of researchers; universities of high standing; good geographic location; excellent levels of innovation; and dedication by all players involved. However, over the next few years the biotechnology industry will face a series of challenges, including the small size of businesses, the lack of personnel specialising in business administration with good knowledge of the sector and the difficulty in obtaining financing, particularly as regards risk capital.

Technology transfer centres and science and technology parks: driving forces for establishing biotechnology companies

There are 215 biotechnology companies in Catalonia, 65 of them engaged in biotechnology as their core activity, employing 1,200 people, mostly at science parks (13 in Catalonia). In the Barcelona University Group (“Grup UB”), technology transfer is carried out, above all, through the Bosch i Gimpera Foundation (Fundació Bosch i Gimpera, FBG), the UB’s RRTO, the ACC1Ó technology springboard and Barcelona Science Park (Parc Científic de Barcelona, PCB). By 2008, the Barcelona University Group had already created more than 28 biotech spinoff companies out of a total of 42 set up in this sector at research centres and universities throughout Catalonia.

The PCB specialises in biotechnology and accommodates the broadest spectrum of technology of all Catalan parks. The action of UB Group innovation and transfer agents has had a highly positive effect on the creation of companies in the biotechnology sector.

The biotech business

It is generally agreed that biotechnology has the potential to become an important strategic sector in a region’s economy. The sector is expanding and its applications are still at a stage of active growth in which technology is by no means a limiting factor. The only problem is that the sector is having difficulties in really taking off. The value cycle is long, expensive and risky, and this has a clearly negative effect on the conception and incubator stages of business projects. However, if the right incentive mechanisms are applied, the sector grows and matures, and has great capacity for transforming production models in particular regions.

This article describes the different business models that exist in the biotechnology industry. Apart from wholly integrated companies, which can be assimi

279Apèndix. Abstracts of the articles included in this number

lated perfectly into the pharmaceuticals industry and that include the entire value chain, the classification that best embraces the biotech universe is based on companies’ technological applications. The experts speak of productfocused, platform and contract research organisations.

Biomedical research in Catalonia

The 20th century saw enormous scientific progress made, on a scale never before seen in human history. This progress was also reflected in the field of biomedicine. The article reviews the historic background to biomedical research and the way in which the recent determination of the human genome sequence has marked the future for biomedical research and innovation. Particular emphasis is placed on both the importance of and the difficulties in transferring knowhow generated by basic research to clinical research.

Within the different scientific fields, biomedicine is, in Catalonia, one of the most productive research areas, as well as offering the greatest potential for internationalisation, particularly clinical research and (more recently) translational research. However, biomedical research in Catalonia needs to improve even more in order to adjust imbalances and resolve problems of coordination that have been detected in recent years.

Sources of finance for biomedical research: patronage in times of crisis

Scientific research requires finance. This article reviews and discusses various factors in the debate on research financing, with special emphasis on patronage. In Catalonia, as in many other countries, public funds are and will continue to be a very important source of financing for biomedical research. However, patronage – cooperation agreements between the private sector and hospitals and research centres – must take on a much more important role if biomedicine is to remain on the research map.

The social impact of biomedical research in Catalonia

This article summarises the R+D process in the field of health science, the importance and need to assess its social impact, the different models proposed, the methodological issues related to these models and their shared problems. Also described are two experiences in evaluating R+D impact in Catalonia. The first case concerns biomedical research financed by a foundation, the second, clinical research for health services (applied research) funded by a public financing agency.

Science and technology parks as motors for the biomedical industry in Catalonia

Science and technology parks provide a framework for promoting biomedical research in Barcelona Metropolitan Area de Barcelona. This is scientific research grounded on the long Catalan tradition in clinical medicine, later reinforced by the Government of Catalonia’s policy to set up its own research centres and to seek to attract international talent. These parks have achieved decisive critical mass thanks to such talent, recruited from around the world. This is the case, for example of the University of Barcelona Science Park and the Barcelona Biomedical Research Park (which includes six public and two private research centres). The model of parks containing both academic centres and companies is evolving thanks to the globalisation of scientific work and the appearance of new technological communities. New cooperation models are established and talent seeks a reference critical mass around technology platforms.

The industrial applications of biotechnology: opportunities for renewing Catalan industry

The biotechnology industry (BI) develops technology that is crucial for restructuring industrial processes and modernising mature European industries. Bio


technology is an instrument and not only an end in itself. Nor can it be considered a sector; rather, it is a series of companies from very different sectors with a single element in common: their use of biotechnological tools. This article classifies BI into three main branches: BI supply companies; BI user and supply companies; and BI user companies. The article also contains an analysis of the state and business impact of BI in Catalonia and in Spain.

Environmental biotechnology: biotechnological applications to improve the environment

Environmental biotechnology embraces a series of technological activities that facilitate understanding and management of biological systems in the environment with a view to providing products and services. Nowadays, management of the environment and natural resources can only be understood if carried out in a sustainable way. Scientific and technological progress leads to the development of new tools and applications that enable environmental biotechnology to respond to the principal environmental challenges. At present, the main fields of interest as regards environmental biotechnology are those related to climate change, the search for new, renewable and alternative energy sources, improving recycling processes, recovering and managing water resources and improving interactions between health and the environment. However, in our region, technological environmental biotechnology methodologies related to processes for recycling and the bioremediation of contaminated soil, improved mana gement and control of water resources and enhancing activities in which health and the environment interact are considered to be of greater importance and generate the most social demand.

The industry describes its business vision

This monographic issue closes with a dossier describing the vision held by various reference organisations in the biotechnology industry.

R. Munné and J. Marca, of the Catalan Association of Biotechnology Companies (CataloniaBio), point out that the lack of financing for biotech projects means that few Catalan biotechnology companies set themselves the goal of reaching the market. Rather, they choose to sell or licence technology developed by other organisations.

C. Buesa, from the firm of Oryzon, notes the great leap forward that Spain and Catalonia have made over the last few decades as regards their scientific and technological capacity. However, he also lists a series of obstacles that prevent or limit the industry’s international competitiveness: size and financial capacity, deficit in the internal market and lack of a national financing community.

I. Faus, of Palau Pharma, describes the different stages that biotechnology company goes through as it is established and grows to maturity and consolidation as an international reference.

M.A. Bonachera, of ABBiotics, presents an overview of how biotechnology projects are matured in a long and costly process.

J. Naval, of Anaxomics, describes the enormous development of the data processing market worldwide, observing that, in Catalonia, highly innovative biocomputer companies have emerged to become leaders in their sector.

Finally, L. Fitó, of Semillas Fitó, describes the company’s long experience in the field of green biotechnology, particularly the work carried out for the Institute for Food and Agricultural Research and Technology (IRTA), a world reference for the joint development of projects by researchers and businesses.

3r quadrimestre

Not

a d’

econ

omia

Nota d’economia Revista d’economia catalana i de sector públic

Número 97-9897-98 2010

Número 97-98Nota d’economiaLa biotecnologia en l’economia del futur

9 770213 364008

0 0 0 9 8

La biotecnologia en l’economia del...

Documents

Transcript of La biotecnologia en l’economia del...